avant 957

Gener del 2007 Avant 1

La oligarquía sí quelo tiene claro...

editorialeditorialeditorialeditorialeditorial

NÚMERO 957

MARÇ DEL 2007

PREU 2 €

donadonadonadonadonaentrevista a la Soledadentrevista a la Soledadentrevista a la Soledadentrevista a la Soledadentrevista a la SoledadRealRealRealRealReal

moviment obrermoviment obrermoviment obrermoviment obrermoviment obrereeeeel CITE celebra el seul CITE celebra el seul CITE celebra el seul CITE celebra el seul CITE celebra el seu20è aniversari20è aniversari20è aniversari20è aniversari20è aniversari

catalunyacatalunyacatalunyacatalunyacatalunyaNeus Català votada comNeus Català votada comNeus Català votada comNeus Català votada comNeus Català votada comla Catalana del 2006la Catalana del 2006la Catalana del 2006la Catalana del 2006la Catalana del 2006

Estat espanyolEstat espanyolEstat espanyolEstat espanyolEstat espanyolguantánamos en elkiosco

c u l t u r ac u l t u r ac u l t u r ac u l t u r ac u l t u r aadéu al pare del cine-adéu al pare del cine-adéu al pare del cine-adéu al pare del cine-adéu al pare del cine-ma políticma políticma políticma políticma polític

i n t e r n a c i o n a li n t e r n a c i o n a li n t e r n a c i o n a li n t e r n a c i o n a li n t e r n a c i o n a lacaba la XIII edicióacaba la XIII edicióacaba la XIII edicióacaba la XIII edicióacaba la XIII ediciódel Foro de Sao Paulodel Foro de Sao Paulodel Foro de Sao Paulodel Foro de Sao Paulodel Foro de Sao Paulo

En un escrit ple de melangiai d’admiració pel seu amicGillo Pontecorvo -mort aRoma recentment-, l’histò-ric comunista italià PietroIngrao recorda passatges del’amistat que durant 63 anysels va unir en la lluita políti-ca i en la quotidianeitat la-boral.

Publiquem la declaració po-lítica amb què es va cloureaquesta XIII edició del Forode Sao Paulo, aquesta vegadaamb seu a El Salvador. El Foroestà considerat el punt detrobada de l’esquerra antiim-perialista i revolucionària detot el món.

El 1986 neixia a Barcelonauna de les oficines pione-res en assessorament aimmigrants de Catalunya:el CITE. Ara, acaba decelebrar el seus primers 20anys, emmig d’una reali-tat contundent: el 22% decatalans és d’origen im-migrant.

Pàgina 2)Pàgina 2)Pàgina 2)Pàgina 2)Pàgina 2) Pàgina 4)Pàgina 4)Pàgina 4)Pàgina 4)Pàgina 4) Pàgina 6)Pàgina 6)Pàgina 6)Pàgina 6)Pàgina 6)Pàgina 5)Pàgina 5)Pàgina 5)Pàgina 5)Pàgina 5) Pàgina 9)Pàgina 9)Pàgina 9)Pàgina 9)Pàgina 9)Pàgina 8)Pàgina 8)Pàgina 8)Pàgina 8)Pàgina 8)

El somriure tendre i agredolçde la Soledad Real, la Sole, janomés el tindrem al cor i a lamemòria: la lluitadora comu-nista de la Barceloneta vamorir aquest mes de febrera l’edat de 89 anys. En unallarga i emotiva entrevista,ens desgrana la seva intensavida...

En este último periodo, hemospodido ser testigos de algunosacontecimientos aclaratorios delmarco de lucha de clases.

Por un lado, la dirección políticade la oligarquía ha conseguido re-componer sus posiciones no úni-camente en la representación po-lítica (PP), sino, además, en losaparatos judiciales, sectores de laprensa y algunas organizacionesde la sociedad civil.

Tienen claro que no todo consisteen la expresión electoral: el Gobier-no, para ellos, es un instrumentomás. Así pues, la oligarquía movili-za a quien le interesa para conse-guir sus objetivos, y sabe bien losque considera que son principales.En otras palabras: el franquismo lotiene claro. Por ejemplo: hemos vis-to cómo están trabajando contra lapaz, movilizando a su base socialcontra la negociación, utilizando elcaso De Juana Chaos.

Hemos visto también cómo pre-sionan a la Justicia y cómo estánluchando para tener una correla-ción de fuerzas en ella, una vez más,contra el Estatut de Catalunya.¿Por qué será que al Estatuto deAndalucía no se le ataca?

En este sentido cabe hacernos va-rias preguntas incómodas:¿Por qué la izquierda no moviliza?¿Por qué la izquierda tiene unaposición institucionalista? ¿Bus-ca el centro? ¿O acaso el electora-do está entregando el centro aquien se lo gana?

Recordémoslo: la transición ha fi-nalizado en el tiempo, ahora haybarra libre.

El intento de recomposición en-tre oligarquías y burguesías enEspaña -que se expresó a travésde una OPA a Endesa- se ha sal-dado una vez más en favor de unode los grupos de la oligarquía es-pañola, con el acuerdo alcanzadocon semejantes alemanes y endetrimento de una de las bur-guesías. Pero eso es tradición yaen la historia de España: las bur-guesías siempre terminan subor-dinando...

En realidad, desde la Guerra de laIndependencia se está produ-ciendo el mismo proceso: la sub-ordinación de las burguesías a laoligarquía.

Otro comportamiento lamenta-blemente histórico: en esta luchade recomposición se ha termina-do enfrentado entre si a los pue-blos de España ¿Por qué se oponela oligarquía de este país al Estatutde Catalunya? Muy sencillo: por-que expresa la federalización delEstado con carácter social.

Esa oligarquía lo tiene claro: sóloquiere un Estado centralista. In-cluso es capaz de distanciarse delos suyos, dando la espalda a laconstrucción europea, con tal demantener un Estado centralista.

Por su parte, Bush mantiene y, sipudiera, aumentaría las tropas enIrak. ¿Cuánto tiempo tardará enllegar un segundo Vietnam? por-que ya es evidente que muy prontoingleses y daneses van a retirarparte de las tropas que tienen allí.

Una vez más, heme aquíperplejo. Resulta que hay unmatrimonio de políticos, él enel área autonómica y ella en lamunicipal, que viven sincomplejos sus contradicciones.

El asegura que deberían permi-tirse las drogas mientras ellaforma parte de una mayoríamunicipal que aprueba una leysobre ciudadanía en la que fu-mar porros en la calle está pena-lizado. Mientras tanto, ella sedeclara simpatizante de losantisistema y entiende la okupa-ción y el problema de la vivienda,a la vez que su consorte mandaa las fuerzas del orden en unacarga policial tan brutal como sesufrió en días pasados en CanMireia.

Nada tendría esto de graciososi ambos no se declararan deizquierdas. Es difícil ser conse-cuente con las propias ideas y,ante la realidad “democrática”,vano es recordar cuestionescomo la policía de barrio, la leysobre la vivienda y el artículo 128de la Constitución española.

Es evidente que la izquierdatiene que gobernar, pero nodesde la aceptación ramplona delas leyes injustas o como gen-darme del sistema porquepodríamos llegar a proponercosas como un policía en cadaescuela, en cada casa, en cadahabitación.

La izquierda necesita, y en partetiene, un concepto de seguridadque en nada se parece al de laderecha. Y si no se tiene un plande seguridad de izquierdas esmejor dejar esas tareas paraotros.

Felipe L. Aranguren

Tot i que molts catalans nosaben ben bé què va serRavensbrück, els vots delslectors d’El Periódico i delpúblic de TV3 van donar elmes passat el títol de Catala-na del 2006 a Neus Català,una de les comunistes que vasobreviure a aquell campd’extermini.

Veamos ahora las principales ne-cesidades de Catalunya:

Catalunya necesita más inver-siones sociales, especialmente enenseñanza pública, en salud pú-blica, en vivienda, en políticas con-tra la marginación y a favor de laintegración de la inmigración...

Catalunya, además, necesita másinversiones en infraestructuras yen menos espacios y campos deproducción.

Catalunya necesita estar másinternacionalizada, ser más so-lidaria, contar con mayor atencióna la inmigración...

Todo esto será posible no úni-camente porque existe un gobiernode la izquierda plural -sometido, porcierto, a la presión contraria de laoligarquía- sino por la capacidad demovilización y organización de lasociedad civil, especialmente delmovimiento obrero, el movimientopopular y el movimiento univer-sitario. Esas son nuestras res-ponsabilidades y compromisos.

Las elecciones municipales lastenemos ya muy cerca. En ellas nosjugamos conseguir equipos queresuelvan los problemas de los ciu-dadanos en lo municipal y nos ju-gamos también lograr represen-tantes que tengan la capacidad derenovar y repensar las ciudades.

Nos jugamos poder extender yconfirmar que la izquierda plurales la única tendencia posible.

ÚltimaÚltimaÚltimaÚltimaÚltimaperplejidadperplejidadperplejidadperplejidadperplejidad

Comienza el juicio oral so-bre el 11-M. Es un buenmomento para discutircómo, en los últimos meses,los medios de comunicaciónespañoles no sólo vigilan decerca al poder judicial; estánllegando al extremo decuestionarlo

Avant 957.pmd 07/03/2007, 1:021

Gener del 2007Avant2

És per això creiem que és impor-tant tractar aquesta qüestió, queés objecte de debat en els diferentsàmbits de la universitat,l’Administració, l’empresa priva-da i d’altres centres d’estudis.

Des dels inicis de 1990 fins a l’ac-tualitat, diversos factors han im-pulsat un important augment del’ocupació pública a les Adminis-tracions Públiques, malgrat que elpes relatiu de l’ocupació públicasobre l’ocupació assalariada totalha disminuït lleugerament enaquest període. Aquesta evolucióté relació directa amb el desenvo-lupament de l’Estat, la política detraspassos i, sobretot, amb les po-lítiques públiques envers l’ense-nyament i la sanitat.

Els 2,5 milions d’empleats del sec-tor públic es distribueixen de lasegüent manera: les comunitatsautònomes ocupen més del 50%del volum de treballadors, l’Ad-ministració local un 20% i l’Ad-ministració central un 17%.

A l’estructura per classes de per-sonal, segons el tipus de relacióadministrativa o laboral, cal asse-nyalar que el personal funcionarirepresenta el 55% del total del sec-tor públic i que l’índex augmentaen el sector educatiu i sanitari. Perla seva banda, les Adminitracionspúbliques són les que presentenun índex més elevat de personallaboral amb un nivell de tempora-litat que duplica el del personalfuncionari.

Un altre tret característic de laocupació pública ha estat la pro-gressiva incorporació de la dona alsector públic, que la sitúa de for-ma majoritària en aquest sectortot i que amb dèficits importantscom són l’alt nivell de precarietat

i la feminització dels llocs de tre-ball.

En analitzar el sector públic i pri-vat podem veure que en el darrerperíode el creixement de l’ocupa-ció pública temporal ha crescut enmajor proporció que la indefinida(56% i 44%) elevant la taxa de tem-poralitat en més de 6 punts des de1997, i repercutint especialmenten el col·lectiu de dones. Per con-tra, en el sector privat la creaciód’ocupació indefinida ha superata la temporal en la relació aproxi-mada del 80% i 20% i ha reduït lataxa de temporalitat en 6 punts.

L’augment de la temporalitat en elsector públic en una etapa de crei-xement econòmic ha augmentat enles dos últimes dècades del 23%,distribuint-se per administracionsen un 12, % la central, 21 % a l’auto-nòmica i un 30 % a la local.

Aquest elevat nombre de tempo-ralitat a les Administracions Pú-bliques és conseqüència del grannombre de contractacions tempo-rals per a la prestació de serveis.Això és especialment greu en tantque per atendre el desenvolupa-ment dels serveis públics i lesnoves activitats de les administra-cions, aquestes han fet un abúsdel recurs de la contractació depersonal laboral temporal per adesenvolupar activitats de caràc-ter fix, que necessiten una esta-bilitat per funcionar.

La taxa de temporalitat de les Ad-ministracions Públiques ha sofertun creixement continuat malgratles limitacions de la Llei de Pres-supostos, per a la contractació denou personal excepte en situaci-ons excepcionals i urgents.

En analitzar les causes que pro-voquen aquesta temporalitat caldestacar:

-Les de caràcter econòmic i pres-supostari, originades per la man-ca de recursos per dotar les plan-tilles de personal.

-La limitació de la taxa de reposi-ció per a totes les administraci-ons públiques, que limita l’ofertapública d’ocupació. La no execu-ció d’aquesta, ha provocat una si-tuació de restricció de la despesapública, especialment la corres-ponent al personal la tendència capa la contractació laboral de caràc-ter temporal.

-L’externalització d’activitats pú-bliques a través del règim legalsobre la contractació adminis-trativa, que comporta una neces-sitat inferior de personal propi.

-La manca d’un adient finança-ment de les AA.PP, especialmentde l’Administració Local, per a laprestació de serveis amb una de-manda creixent.

-Els sistemes d’accés a la funciópública no s’apliquen de formaperiòdica i sistemàtica, en el ter-mini de l’any en que les vacantsestan dotades i, en molts casos, escobreixen de forma interina finsa la seva convocatòria.

-La manca d’una adient ordena-ció del personal, atenent a lesnecessitats del servei, a través dela corresponent Relació de Llocsde Treball.

-L’alt índex de temporalitat en elcol·lectiu de joves (entre 16 i 30anys), amb contractacions per larealització de tasques específiquesque suposen la suplència de la con-tractació fixa per la temporal.

-Sectorialment, l’ensenyamentpúblic presenta un percentatge detemporalitat d’un 22%, que és si-milar a la mitjana de l’ocupació

pública. Afecta essencialment ales dones i als professionalsd’edats joves i mitjanes. La Sani-tat és el subsector del sector pú-blic que, amb gairebé un 30%,encapçala el nivell d’ocupació pú-blica temporal amb unes caracte-rístiques similars a les del sectorde l’ensenyament.

Per tot això pensem que una polí-tica d’esquerres a les Adminis-tracions Públiques, que ataqui latemporalitat de l’ocupació públi-ca, ha d’abordar uns eixos princi-pals que es concreten en les se-güents mesures:

1-Unificar i sistematitzar el sis-tema estadístic i els registres depersonal per poder tenir una basede dades independentment del ti-pus de relació laboral i formes decontractació. Això precisa la crea-ció d’una base de dades que inte-gri les dades de la EPA i el Minis-teri d’Administracions Públiques,amb un mateix sistema de reco-pilació de dades que permetin es-pecificar la temporalitat.

2.- L’ordenament del personal alservei de les Administracions Pú-bliques amb caràcter general, apartir de l’instrument legal de laRelació de Llocs de Treball, quepermet l’estructuració de tots elsllocs de la plantilla i serveix com aeina de planificació, que pot servirper a la reducció de la temporalitat.

3.- Realitzar polítiques de dotaciói estabilització de les plantilles apartir de la convocatòria i execu-ció de l’oferta pública de personal,per la cobertura definitiva de lesplaces vacants evitant el perllon-gament dels interinatges.

4.- Impuls de les polítiquesd’igualtat de tracte entre sexes ide conciliació de la vida laboral ifamiliar.

la ocupació pública: present i futurla ocupació pública: present i futurla ocupació pública: present i futurla ocupació pública: present i futurla ocupació pública: present i futur

Moviment obrer

Carles E. Planas Roig (*) 5.- Modificar les polítiques de con-tractació de personal de les dife-rents administracions, limitant lacontractació temporal, assegurantla contractació i controlant que lesactivitats estacionals i el personalfix discontinu s’incloguin enl’oferta pública d’ocupació.

6.- Equiparant les condicions delpersonal fix de plantilla i les delpersonal temporal.

7.- Posar fre i controlar les externa-litzacions del serveis i activitats deles Administracions per impulsarel caràcter públic dels serveis, ga-rantir el control públic d’aquests ivetllar per una gestió que garantei-xi la qualitat dels serveis, l’ocupa-ció pública estable i el predominidels criteris de rendibilitat socialsobre els economicistes.

8.- Agilitzar els sistemes de selec-ció i els processos de consolidacióde l’ocupació pública.

9.- Establir polítiques amb mesu-res concretes que limitin latemporalitat, amb la participaciódels àmbits polítics, sindicals i so-cial en general, per realitzar les re-formes legals i les actuacions diri-gides al control i eliminació progres-siu de la precarietat, prioritzant elscol·lectius de dones i joves i els sec-tors més deficitaris: sanitat, ense-nyament i Administració Local.

En aquesta etapa hem apostat perfer una política d’esquerres, quedefensi l’Estat del Benestar i, for-mant-ne part, l’ocupació públicaestable i de qualitat així com unsserveis de caràcter públic quepotenciin una economia moderna,basada en la defensa i promociódel sector públic que serveixi elsinteressos generals.

(*) Membre del comitè central

CN Administració Pública.

L’ocupació pública -una de les «potes» fonamentals de l’economia del país- és unL’ocupació pública -una de les «potes» fonamentals de l’economia del país- és unL’ocupació pública -una de les «potes» fonamentals de l’economia del país- és unL’ocupació pública -una de les «potes» fonamentals de l’economia del país- és unL’ocupació pública -una de les «potes» fonamentals de l’economia del país- és undels objectius del neolliberalisme, que aposta per fer-la desaparèixer de l’Estat idels objectius del neolliberalisme, que aposta per fer-la desaparèixer de l’Estat idels objectius del neolliberalisme, que aposta per fer-la desaparèixer de l’Estat idels objectius del neolliberalisme, que aposta per fer-la desaparèixer de l’Estat idels objectius del neolliberalisme, que aposta per fer-la desaparèixer de l’Estat i

traspassar-la al sector privat, mentre que les esquerres entenem que caltraspassar-la al sector privat, mentre que les esquerres entenem que caltraspassar-la al sector privat, mentre que les esquerres entenem que caltraspassar-la al sector privat, mentre que les esquerres entenem que caltraspassar-la al sector privat, mentre que les esquerres entenem que caldefensar el caràcter social de l’Estat i les sevesdefensar el caràcter social de l’Estat i les sevesdefensar el caràcter social de l’Estat i les sevesdefensar el caràcter social de l’Estat i les sevesdefensar el caràcter social de l’Estat i les seves

conquestes socials.conquestes socials.conquestes socials.conquestes socials.conquestes socials.

Avant 957.pmd 07/03/2007, 1:022


Fa vint anys que, a l’empar deCCOO de Catalunya, el Centred’Informació per TreballadorsEstrangers, el CITE, va iniciar unacarrera en solitari al nostre país:assessorar els treballadors no co-munitaris que, en aquell llunyà1986, encara constituïen una fran-ca minoria a Catalunya.

Avui, 20 anys i moltes batalles gua-nyades després, el CITE té 46subseus a Catalunya i és una de lespoques organitzacions de referèn-cia en matèria d’atenció, d’asses-sorament a immigrants i de fomentde la seva participació en la socie-tat en què viuen. Per això -coinci-dien en afirmar durant la cerimò-nia del 20è aniversari polítics, sin-dicalistes, treballadors i perio-distes- la visió de futur que va teniraleshores el CITE té tot el mèritdel món. però, tal com va assenya-lar Joan Coscubiela -secretari ge-neral de CC.OO. de Catalunya- enl’acte de celebració d’aquests 20anys, “no ha estat fàcil que la soci-etat acceptés aquesta realitat”.Tampoc és, ara per ara, una tascani de bon tros plenament assolida.

Durant aquests 20 anys el més ur-gent ha estat, d’entrada, l’atencióimmediata, com diem, en matèriad’assessorament als immigrants.Però durant la última dècada la tas-ca també s’ha vertebrat cap a laorganització d’aquest col.lectiu detreballadors; “calia -i cal- orga-nitzar-los sindicalment” va expli-car Coscubiela- “perquè siguinprotagonistes de la lluita pels seusdrets i, alhora, perquè ho facin demanera conjunta i solidària ambla resta de treballadors”.

Aquesta tasca ja ha començat adonar fruits: avui en dia, més de10.000 persones que treballen aCatalunya d’origen no comunitari,estan afiliats a Comisions Obre-res. A sectors com l’agroalimentario el del Comerç, l’Hostaleria o laNeteja la xifra de no comunitaris

Moviment obrer

de persones.A més d’això, calreconstruir la solidaritat entre to-tes les persones treballadores:això no només redundarà en be-nefici dels immigrants sinó de totel col.lectiu de treballadors. Enaquest terreny, va destacarCoscubiela, l’acció sindical a l’em-presa i la organització dels im-migrants al sindicat, són claus.

La incorporació de noves formesde diversitat vinculades a l’acciósindical, és també molt important.

Cal adaptar l’Estat social/del be-nestar (en el terreny de la salutpública, de l’educació o de les po-lítiques d’habitatge) a aquestanova realitat; en aquest sentit,CCOO en general i el CITE enparticular creuen que els poderspúblics han de ser conscients quedonar resposta a aquestes neces-sitats és la millor política d’immi-gració i d’inclusió possible.

En cas contrari, es corre el risc desaturar la nostra xarxa de serveis ala comunitat, amb la conseqüentpèrdua de qualitat, a més de crearel terreny propici perquè apareguinconflictes entre sectors socials ambpoc nivell de vida i més necessitatsde l’actuació de l’estat social. Unaltre repte és construir la societatdels drets de ciutadania ja que laincorporació d’un volum tan grande persones en tan poc temps, amb

La situació dels immigrants

a Catalunya entre el 1986 i

l’actualitat ha millorat una

mica però no ho ha fet, ni de

bon tros, de manera propor-

cionada a com ha crescut

aquest col.lectiu: a Catalunya

hi viuen més de 4 milions

d’immigrants o, el que és el

mateix, el 22% dels catalans

ja és d’origen no comunita-

ri.

A la Seguretat Social, com

no podria ser d’una altra

manera, aquestes xifres tam-

bé ho diuen tot: actualment

hi ha 900.000 immigrants

afiliats/ades a aquest règim,

el que representa un 12’7%

dels afiliats a Catalunya.

Dins de l’àmbit sindical, cal

dir que Comisions Obreres

por ta anys trebal lant en

ferm perquè es consciencii i,

immigrant a Catalunya supe-

ra ja la mitjana catalana.

A més, cal destacar que la

gran arribada de treballadors

marroquins dels anys 80 ja

s’ha vist superada per la de

llatinoamericans, que van co-

mençar a arribar des de finals

dels 90, i ara també pels

procedents d’Europa de l’Est.

Una altra dada molt significa-

tiva, en aquest sentit, és que

els casaments entre nacionals

espanyols i estrangers no co-

munitaris han crescut de ma-

nera espectacular en els dar-

rers quatre anys, segons da-

des que va fer púibliques re-

centment l’Institut d’Estadís-

tica de Catalunya.

Mentre que l ’any 2001

aquest tipus d’unions repre-

sentava un 7% del total dels

Alèxia Guilera Madariaga

per tant, s’afilii el màxim nom-

bre de treballadors immi-

grants. Ara mateix, segons

dades del sindicat, el 28%

dels afiliats a la Federació de

la Construcció i la Fusta, per

exemple, és d’origen extraco-

munitari...

Una altra dada molt esperan-

çadora que el president del

CITE, Ghassan Saliba, va vo-

ler remarcar: per primera ve-

gada en els vint anys de vida

del Centre, ha baixat el seu

nombre d’usuaris, la qual

cosa mostra clarament, afir-

ma Saliba, que “es comecen

a veure els fruits de la nostra

feina en tots aquests anys”.

D’aquest contacte diari du-

rant dues dècades amb els

immigrants, en surten dues

dades més, ben interessants:

d’una banda, la mitjana de

nivell d’estudis del col.lectiu

Les xifres ho diuen tot...Les xifres ho diuen tot...Les xifres ho diuen tot...Les xifres ho diuen tot...Les xifres ho diuen tot...

20è aniversari delCITE: la Catalunyaplural ja és unarealitat

tan diverses procedències, fa queCCOO insisteixi en la idea que lapertinença a la societat està en fun-ció de la condició de la ciutadania.Per tant, cal deixar clar que el queens fa iguals són els nostres deuresi els nostres drets, a parts iguals iper tothom. Aquest element d’iden-tificació pot i ha de conviure per-fectament amb identitats diversesi compartides per part de tots/es.

Finalment, cal assenyalar que elprincipal repte ara per ara de lasocietat i la classe política ésredefinir el dret de vot, de maneraque els milions de ciutadans/esimmigrants en edat de votar, pu-guin exercir aquest dret. El repte,com ho va definir Coscubiela, “ésel d’acabar amb la frontera de lanacionalitat com a criteri per ac-cedir a aquest dret”. Durant elspropers anys, Europa haurà deresoldre aquesta incongruència,reconeixent el dret de vot als ciu-tadans que viuen en un territoriamb independència de la seva na-cionalitat.

CCOO, doncs, ofereix a la socie-tat catalana una experiència de 20anys treballant amb la immigra-ció a més d’una voluntat decididad’implicar-se de manera activa algovern d’una societat que tindràcada cop més en la immigració elseu fet més trascendent a nivellsocial, polític, econòmic i laboral.

Una de les primeres manifestacions públiques del CITE, als 80.

arriba al 13% i al 28% en el cas dela Federació de la Construcció i laFusta. En aquest sentit, el secreta-ri general d’aquesta federació deCCOO, Miguel Peláez, afirmava re-centment que “la immigració és elnostre gran repte dels propers anys;hem de trobar la manera de fomen-tar la participació d’aquestcol.lectiu a la societat (per exem-ple, des dels sindicats), i que hiestiguin representats els seus sec-tors productius perquè, en defini-tiva, són un esglaó bàsic de la nos-tra cadena productiva però, alhora,el sector que pateix més -de llarg-la precarietat que actualment defi-neix el món del Treball.”

Per tot plegat, el secretari generalde CCOO va afirmar, convençut,que el treball sindical en relació ala immigració ja esdevé el nucli de

l’activitat sindical...

Ara, CCOO, com a conseqüènciad’això, té al seu davant set gransreptes: transformar el model mi-gratori, reconstruir la solidaritatals centres de treball i al sindicat,incorporar les noves diversitats al’acció sindical, adaptar l’Estatsocial, construir la societat delsdrets i deures dels/les ciutadans/nes, repensar el laïcisme iredefinir el dret de vot.

El model migratori actual CCOOel qualifica de “pervers”. Coscu-biela ho resumeix amb una fraseque, segons ell, s’ha pogut sentirdes que la immigració no comu-nitària està arribant massivamental nostre país:“els volem perquèels necessitem però no són ben-vinguts”. Per canviar aquest mo-del cal facilitar, d’una banda, lacontractació en origen i, de l’altra,penalitzar fortament l’explotació

casaments avui en dia, el

20% del total de parelles

que es casa a Catalunya és

mixta.

L’altra cara d’això és que el

Registre Civil s’ha tornat molt

primmirat amb aquestes pa-

relles quan sol.liciten casar-

se: el 2005, van rebutjar

quasi la meitat dels expedi-

ents de les parelles mixtes

que van voler casar-se.

Avant 957.pmd 07/03/2007, 1:023


Neus Català, comunista, 92 anys, sobrevivent d’un dels inferns creats pels nazis -el campd’extermini de Ravensbrück- ha estat triada Catalana de l’Any 2006, contra tots els pronòstics quedeien que un país que tendeix a oblidar la seva pròpia història mai podria votar-la a ella, que viuper a que ni una engruna del passat feixista quedi sota l’oblit dels que escriuen la Història...

Resar junts o separats, però conviure plegatsResar junts o separats, però conviure plegatsResar junts o separats, però conviure plegatsResar junts o separats, però conviure plegatsResar junts o separats, però conviure plegats

Republicana sense fissures, NeusCatalà -Els Guiamets (Priorat)1915- es va diplomar en inferme-ria el 1937 i, quan les tropes deFranco van entrar a Barcelona, vatravessar per la frontera 182 orfesde la colònia Negrín de Premià deDalt. Es va enrolar a la resistènciafrancesa, fins que un apotecari deSarlat la va denunciar als nazis.La van transportar com a una bès-tia fins al camp d’extermini deRavensbrück, a prop de Berlín.Avui presideix amb l’empentad’un tanc l’Amical deRavensbrück. —¿No hauria viscut millor sen-

se el feixuc equipatge del re-

cord?

—¡No puc ni vull oblidar! Ho deca les companyes que van morir aRavensbrück. —Un imperatiu moral...

—El dia que vam sortir del camp,el 5 de maig de 1945, vam prome-

tre recordar-ho mentre visqués-sim. Jo només vaig tenir la sort deno morir, però no hi ha nit que emfiqui al llit sense pensar en els de-portats.

—Ravensbrück avui és un

erm.

—Només en queda el Komman-dantur, la presó i els forns. Si nofos pels supervivents, les seves fa-mílies i molts demòcrates, ja hau-rien desfet tots els camps. No que-da més remei que viure per expli-car-ho. No hi ha fusell que faci

callar la memòria.

—La història de la infàmia co-

mença per a vostè el gener del

1944.

—Cap deportat ha pogut explicarquè va sentir el primer dia. Erauna cosa així com deixar el món ientrar a l’inframón. La primerasetmana ja vaig veure morir vuitamigues. —No tenia tuberculosi. Ser

apta per a la feina la va salvar.

—Sí. Vam haver d’engrandir el llacSchwedt. Amb les mans trèiem el

fang de l’aigua gelada i fèiem tot-xos. Per rendir més, a la inferme-ria ens posaven una injecció perno tenir la regla. Allà vaig passardos mesos, fins que em van tras-lladar a Holleischen, un kommandode treball dependent deFlossenbürg, un camp d’extermi-ni d’homes. Això va durar 14 me-sos més. Vaig treballar en una fà-brica de bales antiaèries. —Que vostè va sabotejar tant

com va poder...

—Sí. Les màquines podienproduir 10.000 unitats i no arribà-vem ni a 5.000. Fèiem el possibleper trencar les premses. Posàvemdues vegades la mateixa bala. Hillançàvem oli de màquina, escopi-nades, mosques... Fer sabotatge dematerial bèl.lic era jugar-se la vida. —Se la jugava quasi sense

menjar.

—Ens donaven un brou on flota-ven un parell de peles de nap i depatata. Però el pitjor era la humili-ació. Jo em sentia lliure, però nosuportava el que li deien a les me-ves companyes. Grolleries en ale-many com ara “porqueria”, “vaca

histèrica”, “truja”... A vegades te-nia ganes de pegar- los, i d’altres,m’entraven ganes de riure, de ri-dículs que els veia. —No ha rigut mai tant com a

Ravensbrück, explica.

—És cert. El riure ens feia oblidarel que estàvem passant. Mai he dittantes bestieses com allà. L’equili-bri es mantenia amb la solidaritat.I fent cultura. Totes les nits expli-càvem contes, cantàvem, ensenyà-vem idiomes. Això representava lalluita i l’alegria. Jo entonava tangosde Carlos Gardel, que recordava dela meva joventut als Guiamets. —Gardel contra la por.

—Totes en vam tenir. La mort eraa tot arreu. Moltes morien de fam,de tifus, gasejades, devorades pelsgossos, ofegades a les comunes,rebentades per injeccions de ga-solina al cor. Senties un alè de morta la nuca. Però s’havia de sobre-passar, tenir voluntat de viure. —Devia ser increïble, el mo-

ment de l’alliberament.

—El camp estava minat i havien

Neus Català: «no hi ha fusell que faciNeus Català: «no hi ha fusell que faciNeus Català: «no hi ha fusell que faciNeus Català: «no hi ha fusell que faciNeus Català: «no hi ha fusell que facicallar la memòria»callar la memòria»callar la memòria»callar la memòria»callar la memòria»

Ca t a l unya

previst fer-lo volar cap al migdia.Uns partisans polonesos i txecsens van alliberar a les 11.30. Vanobligar el comandant de les SS adesactivar el mecanisme i el vanafusellar a 50 metres, en una cu-neta. Però jo no vaig sentir res. —¿Com és possible?

—Els meus pares estaven a la re-sistència. El meu germà Lluís llui-tava a les guerrilles espanyoles. Noen sabia res del meu marit, Albert.No va ser fins a l’octubre quan emvan portar la motxilla amb les car-tes que jo li havia escrit. Haviamort, esgotat. I aleshores va co-mençar la meva època com a refu-giada política. No podia tornar acasa. —Almenys va recuperar la

dignitat, va poder dormir

tranquil.la.

—¡Mai més he pogut dormir si noés amb l’ajuda de pastilles! Vaigperdre el son al camp. —¿Seixanta anys així?

—Sí. L’únic positiu d’aquell infernés que vaig aprendre a ser mésatenta, més prudent, més tolerant.Malgrat que em sento molt lligadaa Catalunya, jo estimo la humani-tat. Avui hi ha altres inferns comels que jo vaig viure. ¡La fam i laguerra per a algú que ha treballatper la igualtat i la llibertat són exas-perants! ¿Per què no protesta més,la gent? —És una pregunta raonable.

—Potser és que està escrit en lacondició humana, però jo no hecomprès mai com una persona potfer mal a una altra. —Potser està feta d’un altre

material, senyora Neus.

—¡Jo en sóc una més! Són les cir-cumstàncies, filla. Es tracta de noabandonar l’esperit de combat. —Vostè, que va estar a la cuina

del PSUC, ¿encara creu en la

política?

—¡És clar! Si no fem nosaltres la po-lítica, la faran els enemics. Tot i quejo li retrec una mica al Govern queencara s’ensenyi a les escoles la his-tòria dels franquistes. Això no pot ser.

Reproduïm aquí una entrevista

que la periodista d’El Periódico

Núria Navarro li va fer el passat

gener a la Neus.

Avant 957.pmd 07/03/2007, 1:024


Comienza el juicio oral sobre el11-M. Es un buen momento pa-ra discutir cómo, en los últimosmeses, los medios de comunica-ción españoles no sólo vigilan decerca al poder judicial; están lle-gando al extremo de cuestionarlo,con el riesgo que supone para losderechos de los acusados. La des-confianza ante el sumario del 11-M, el caso De Juana Chaos o loscargos contra Ibarretxe por haber-se reunido con Batasuna son losejemplos más recientes.

En el verano de 1997, la prensa des-tapó una red internacional de pe-derastia en el barrio del Raval deBarcelona. La primera denunciaque lo desencadenó todo procedíade una vecina que se basó en ru-mores y habladurías; después lapolicía incriminó como sospecho-sos a un amplio numero de fami-lias y a algunos colectivos.

Entre estos últimos se encontrabala asociación Taula del Raval, que

hizo un estupendo documentalJoaquim Jordá, De Nens—fue unode los primeros síntomas de lo quese ha convertido ya en una tenden-cia consolidada en los últimos me-ses: los juicios paralelos contraacusados que se producen en losmedios, en particular en prensa yradio. De esta forma, la libertad in-formativa y de opinión de los perio-distas está chocando contra dosprincipios legales: la presunción deinocencia y el respeto a la privacidad.El primero garantiza a todo acusadosu inocencia “hasta que no se de-muestre lo contrario” mediante unasentencia firme dictada por un tri-bunal; el respeto a la privacidad, encambio, defiende al ciudadano antela difusión de su información priva-da y personal.

Sin embargo, noticias, columnas yeditoriales recientes se saltan es-tas leyes. Algunos periodistas, dehecho, defienden un veredicto in-cluso antes de iniciarse el juicio.A finales de diciembre de 2006,ante las acusaciones infundadascontra los detenidos acusados por

una sola prueba al sumario del 11-M, ni a la acusación fiscal.

Sólo ha servido para que tresmiembros de ETA —sin vin-culación alguna con el atentado,como reza el sumario— sean lla-mados a declarar no como impu-tados, sino como testigos de la de-fensa de Jamal Zougam, uno de losacusados con más indicios de cul-pabilidad. Está claro a quien de-fienden: a un soplón que el PP yaquiso llevar a la Comisión del 11M.¿Y a quién dan voz? A ETA. Asíexculpan a quienes fueron los másaltos jefes de Zougam, la actualcúpula del PP, de su inoperanciapara prevenir el 11M y avalan laconspiración tramada, según ellos,por zETAp para arrebatarles laselecciones.»

El caso más claro de la pérdida dela presunción de inocencia ha sidoel de Iñaki De Juana Chaos. Mu-chos medios confundieron a laopinión pública al insistir en supasado etarra cuando, sin em-bargo, ya ha cumplido su condenapor asesinato al beneficiarse de lareducción de penas del CódigoPenal de 1975. Es por la publica-ción de dos artículos que podríanconsiderarse amenazas de muer-te, y por ningún cargo más, por loque el Tribunal Supremo dictó susentencia última, después de dosaños de prisión preventiva.

Cuando a finales de enero, losmiembros de la Audiencia Nacio-nal se reunieron para discutir so-bre su caso, varios medios inicia-ron una campaña contra la posibi-lidad de que De Juana Chaos man-tuviera su huelga de hambre bajoun arresto domiciliario. Una vezmás el acoso mediático podría ha-ber erosionado las condicionespara que De Juana Chaos recibie-ra un “juicio justo”, como escri-bió Miguel Ángel Aguilar en ELPAÍS el pasado 6 de febrero.

Por último, la causa penal iniciadael 31 de enero contra Juan JoséIbarretxe por haberse reunido conla todavía ilegalizada Batasuna,coincidió con la dureza con quealgunos medios nacionales cri-ticaron al lehendakari, hasta llegara imputarle hechos sin ningúnfundamento, como la colaboracióncon ETA. En esta ocasión, sinembargo, el Consejo General delPoder Judicial firmó una declara-ción consensuada para denunciarla presión ejercida sobre los jue-ces por parte de algunas institu-ciones vascas. ¿No hubiera sidoconveniente incluir en dicho co-municado algún comentario sobrela “presión” que ejercieron algu-nos medios?

El 15 de febrero ha comenzado eljuicio sobre el 11-M. Es una bue-na ocasión para abrir el debate

la muerte de cinco prostitutas enel pueblo de Ipswich, en Inglate-rra, Lord Goldsmith, un magistra-do británico, recordó a los perio-distas la responsabilidad de sutrabajo y uno de los fiscales encar-gados del caso, Michael Crimp,afirmó que “todo acusado tienederecho a un juicio justo”. Unaregla básica que muchos mediosbritánicos, sin embargo, estabanvulnerando.

En España está sucediendo igual; lainvestigación sobre el 11-M, porejemplo, comenzó a ser cuestionadapocas semanas después del atenta-do. La tríada de LIBERTADDIGITAL, EL MUNDO o laCOPE no sólo ha establecido un jui-cio paralelo, sino que desde el iniciode sus actuaciones han tachado de“incompetente” al instructor delcaso, el juez Juan Del Olmo.

Víctor Sampedro, profesor de Co-municación y editor de un libro-DVD sobre el 13-M, www.no-do50.org/multitudesonline, con-cluye: “el pseudoperiodismo deinvestigación no ha aportado ni

sobre el daño que pueden oca-sionar los juicios mediáticos so-bre la legitimidad de los dictá-menes judiciales, pero tambiénsobre los propios acusados, aun-que para muchos sólo cabe ape-lar a la propia responsabilidadprofesional.

Como afirma Juan Carlos Jiménez,profesor de periodismo y locutorde radio: “la otra alternativa, la deno emitir ninguna opinión ni nin-gún juicio sobre un acusado seríamucho más dañina; el riesgo deequivocarnos como periodistas esel precio que tenemos que pagarpor la libertad informativa”.

Guantánamos en el kiosco«Radiac iones» (*)

se oponía a la demolición y a la ex-propiación de viviendas en el ba-rrio. El primer juicio sobre estecaso, en 1999, absolvió a la mayorparte de los acusados por falta depruebas, y la supuesta red inter-nacional de pederastia quedó re-ducida a un par de acusados concargos graves, X.T. y J.LL. Sinembargo, el eco que tuvo el juicioen los medios de comunicacióntuvo efectos gravísimos: antes deque se celebrara el primer juicio,los medios habían ya crimin-alizado y estigmatizado a la mayorparte de los sospechosos, al difun-dir datos relevantes de su vida pri-vada y laboral.

La asociación Taula del Raval cayóen descrédito y perdió las demandaspresentadas contra el Ayuntamien-to; y los principales acusados, endefinitiva, sufrieron un acosomediático tan brutal que tuvieron atoda la opinión pública en su contracuando se celebró el segundo juicioen el año 2001. ¿Influyeron entonceslos medios en el veredicto de culpa-bilidad contra X.T y J.LL? El casodel Raval—de cuyo segundo juicio

De lo que no hay ninguna duda es deque los medios influyen sobre laopinión pública, y que la crimi-nalización que ésta pueda hacer so-bre los acusados es ya una condena.

Mark Lawson en The Guardian escribía que tan grave como unasentencia judicial es una acusa-ción mediática sin pruebas, pues,al fin y al cabo, “es como suponerque los acusados no tienen dere-chos en absoluto: una actitud pro-pia del proceso de Guantánamoque tendrá, si no tiene ya, conse-cuencias terribles”.

(*) Publicat a www.rebelion.org

Maribel Nogué“Jo em cuido i et cuido, tu em cui-des...”, així comença el manifest queha elaborat el moviment feministacara a la propera commemoració del8 de març.Enguany es reivindica lacura de les persones com un dret,un dret que cal exigir a la societatper tal que prengui les mesures adi-ents i garantir el seu acompliment,evitant que continuïn essent les do-nes les que suportem aquesta tascacom una obligació ancestral, sensecap contrapartida ni d’ajut ni de reco-neixement pel servei prestat.“Lacura, la dependència i els necessi-tats formen part de la vida, de totesles persones i del conjunt de les re-lacions humanes i socials. La curaté a veure amb la sostenibilitat de lavida, el benestar de les persones iamb la manera com cobrim les ne-cessitats bàsiques quotidianes:subsistència, protecció, afecte, co-neixement, participació, descans,creativitat, identitat, llibertat...”.

Entenem la dependència com aque-lla situació en la qual no podem, o novolem, atendre les nostres pròpiesnecessitats o no establim relacionsde cura recíproca amb altres perso-nes. Les dones, més enllà de la nos-tra diversitat econòmica, ètnica, la-boral, a la nostra pràctica quotidia-na, participem de forma molt activai decisiva en la sostenibilitat de lavida, del planeta i de l’economia.Aquest treball de cura, malgrat laimportància personal i social que té,ha estat invisible, infravalorat i de-valuat. La cura i la dependència te-nen cos sexuat perquè, malgrat laseva universalitat, dones i homes enshi situem de manera diferent.

A banda, en la necessitat social decura ha estat i és decisiva la partici-pació de les dones migrades amb laseva feina, desenvolupada moltesvegades en condicions de precarietatextrema. Les dones immigrades fanel treball de cura de les persones per-què la nostra societat no ha sabut, ono ha volgut, donar resposta a aquesttipus de dedicació des de les seves

pròpies possibilitats.Moltes dones immigrants, però, perpoder fer aquest treball, han hagutde delegar a xarxes socials dels seuspaïsos d’origen, formades tambéper dones, la cura de les seves filles ifills i de les persones més prope-res... La resposta del govern enfrontd’aquesta situació ha estat l’anome-nada llei de dependència.

Aquesta llei, que tindria de positiuel reconeixement del dret individualde les persones a ser ateses quansón dependents, intenta resoldre lessituacions més límits de la depen-dència. Però el mateix concepte dedependència és excessivamentbiologicista perquè la llei contem-pla, bàsicament, les situacions irre-versibles. D’altra banda, el néixeramb recursos totalment insuficientsno és universal, no incideix en el tren-cament del model de divisió sexualdel treball i potencia la continuïtatde l’assignació del treball de cura deles persones a les dones... A més, eldesenvolupament de la llei assenya-la la creació d’una xarxa privadad’atenció a la dependència que pu-gui aprofitar la mà d’obra immi-grant o la de les cuidadores famili-ars en unes condicions laborals ca-racteritzades per la precarietat. Elmanifest d’aquest 8 de març, entred’altres demandes, afirma que “vo-lem i exigim la transformació de lavida quotidiana de les ciutats per talque l’organització urbanística, elsequipaments, la mobilitat, els espaisper a la relació i la cura, les xarxesciutadanes i els espais de suportsocial donin resposta a la necessitatde cura individual i social, segonsl’experiència de les dones i del mo-viment feminista”.

És que, certament, la necessària curade les persones és un dret que te-nim tothom, però les dones no hemd’assumir en exclusiva i sense im-plicació del conjunt de la societat, eldeure i l’obligatorietat del seu com-pliment.

Publicat a l’Enllaç dels Anoiencs

Tenir cura de les personesTenir cura de les personesTenir cura de les personesTenir cura de les personesTenir cura de les persones

Avant 957.pmd 07/03/2007, 1:025


Dona

Laura Sintes (*)

Recentment, vaig tenir

l’oportunitat de poder

compartir una estona amb la

Soledad Real, poc abans que

ens deixés el 6 de febrer passat,

i vaig poder ser testimoni de la

seva fermesa ideològica que, tot

i els anys i vivències que

portava acumulades, seguia

essent un dels seus trets més

entranyables.

“Saps una cosa, reina? De vega-

des tinc ganes de plorar, però ja

no em queden més llàgrimes”, emva dir un dia una doneta petitona,sorprenentment enèrgica, trista,segons ella mateixa diu, però nopenedida; de moviments contun-dents; amb les idees clares, moltclares, als seus 89 anys; i amb unaforça i magnetisme envejables.Aquesta doneta, al llarg de mol-tes tardes mirant fotografies, di-vagant sobre articles apareguts endiaris i intentant arreglar el món,em va anar explicant la històriade la seva vida. Una història dig-na de ser coneguda i admirada.Aquesta dona, no pot ser ningúmés que la Soledad Real.

La Sole va néixer l’any 1917 al bar-ri de la Barceloneta, a Barcelona.La seva infància ja va ser un pre-cedent del que seria la resta de laseva vida. El seu pare, en ValerianoReal, era un camperol d’Almansaque havia emigrat a Barcelona.Treballava com a metal·lúrgic ales calderes de La MaquinistaTerrestre i Marítima.

La relació que tenia la Sole ambel seu pare era immillorable:l’adorava i ad-mirava profun-dament. D’ell,la nena vaaprendre molt,ja que ell mili-tava a la UGT ihavia participat en moltes va-gues. Segons ella mateixadiu:“era un socialista dels bons,

una persona bona que no havia

anat mai a l’escola, però que te-

nia molta cultura humana i so-

cial”. En canvi, les coses no ana-ven tan bé amb la seva mare. LaSoledad López era, segons la Sole,la filla d’un militar que havia anata una escola de monges de paga-ment i es va convertir en la donafrustrada d’un obrer. Un canvi devida pel que, potser, no hi estavapreparada.

La infància de la Sole va ser molttrista, sempre envoltada de dis-cussions entre els seus pares,maltractaments per part de laseva mare i feina, molta feina: “jo

era una nena que no sabia jugar

perquè no havia jugat mai”.Lasenyora López no era socialista:

tenia una mentalitat religiosa iconservadora, fet que comporta-va constants discusions amb elseu marit. La Sole recorda que elseu pare sempre deia “¡hija de

militar y criada por monjas, ya

no se puede pedir más!”. D’altrabanda, la relació entre mare i fillasempre va estar condicionada perhaver estat una nena nascuda adestemps, així com ella mateixareconeix: “La meva mare només

volia que els seus fills li donéssin

glòries i el fet que jo compartís

tant la ideologia del meu pare va

ser el motiu dels seus maltracta-

ments cap a mí, tant físics com

psicològics”.

La Sole era la mitjana de tres ger-mans: en Ricardo, més gran que

ella, i la Pepi.Per aquest fet,la Sole havia defer les tasquesd o m è s t i q u e smentre la sevamare treballava

de brodadora, activitat que li vaensenyar a ella. Als 7 anys, la Solecosia per una modista del barri ials9 ja treballava assalariada a un ta-ller de costura, al carrer Sant PereMés Baix, fent serrells per cobre-llits i tovalloles i doblegant moca-dors. “L’encarregada em deia La

Belluguet perquè no estava mai

quieta. Després vaig treballar a

una fàbrica d’impermeables que

es deia Colomer i estava al car-

rer Diputació, darrera la Univer-

sitat. Em passava el dia engomant

costures amb el dit. Amb 14 anys,

era modista a Can Rius, al car-

rer del Call. Allà estava d’apre-

nenta, cosia robeta de nen petit i

anava a entregar la feina. Recor-

do que brodàvem un “Benvingut

siguis al món” a les camisoles dels

nedons”, recorda la Sole amb unsomriure.

Un dia, tornant de lliurar un pa-quet al Passeig de Gràcia, va veu-re molt de revolt pels carrers. Altramvia, un noi li va dir “Nena,

saps que ja ha arribat la Repú-

blica?” i la Sole li va contestar“Doncs, Visca la República!!!!”.En arribar a la Rambla, arreu hihavia gent que llançava visques ala República. Plena d’eufòria, elcor li bategava amb força dins elpit i estava boja de contenta enveure que les coses estaven can-viant, tal com li havia dit el seupare. “Vaig sentir alegria: les co-

ses canviarien, tot allò que tan-

tes vegades havia parlat amb el

meu pare s’estava fent realitat.

Va ser el desig d’igualtat el que

m’ha fet comunista i és la meva

vida. Vaig gaudir molt la Repú-

blica, juntament amb el meu

pare”.

L’any 1933 la Sole va conèixer enRafel Garcia, “un obrer de vida

trista” segons la Sole, que seria elseu primer marit i qui la va inici-ar en el comunisme, ingressant-la en les JSU (Joventuts Socialis-tes Unificades) i a la BibliotecaCultural i Esportiva Avanti de laBarceloneta. Va ser precisamenta l’Avanti, on la Sole va començara llegir literatura política i a par-ticipar en activitats de la cèl·lula.

Com ella mateixa diu:”és molt

important la cultura i els conei-

xements, cada llibre m’ha deixat

alguna cosa.” A les JSU, va co-nèixer la Margarida Abril l’any1936 durant una reunió al Palaudel Marquès de Comilles. Van es-devenir grans amigues i compa-nyes en la lluita. La Sole recordala Margarida amb molt de carinyo:“jo la vaig seguir molt, era molt

intel·ligent. Recordo que la Mar-

garida sempre em deia “Ai Sole!

Estàs molt ben parida!”.

Quan va esclatar la Guerra Civil,la feina de la Sole es va concentraren el treball militant a la reraguar-da. Organitzaven i ajudaven en lesbarricades, fetes de bales de cotói cartró, al passeig de laBarceloneta. Al principi va tre-ballar al barri, atenent els ferits,buscant metges i vendatges,abastint les barricades, assaltantmagatzems per aconseguir men-jar, cuinant, agafant roba penjadaper poder donar roba de recanvial milicians “que anaven bruts,

plens de pols i misèria”.

Durant la guerra, la Sole va serresponsable de les dones del Co-mitè Local de la JSUC (JoventutSocialista Unificada deCatalunya), concretament a laComissió de la Dona de l’Execu-tiu situada a l’Hotel Colón, a laPlaça Catalunya. L’any 1936, jas’havien fusionat les juventutssocialistes i co-munistes perpoder realitzarmillor el treballa la reraguarda.Tant valorada vaser l’actuació dela Sole, que a la III ConferènciaNacional de les JSUC, el 13 de junyde 1937, va ser felicitada per laseva tasca en el secretariat feme-ní i escollida pel Comitè nacio-nal, juntament amb la MargaridaAbril i la Teresa Pàmies.

A aquelles alçades, les relacionsamb en Rafel anaven cada cop pit-jor però, tot i així, la notícia delseu suicidi al Front el setembrede 1938 va impactar tant la Soleque va haver de ser internada auna casa de repòs.

Cap al final de la Guerra, però, laSole va reprendre l’activitat polí-tica a les JSUC. Mentre les tropes

franquistes entraven a Barcelona,ella encara era a les barricades,“mentre estàvem a les barrica-

des, va passar un noi amb una

moto cridant “JSU, retirada!”.Estaven avançant els nacionals.

Jo encara anava amb un pic i una

pala corrent pel carrer Munta-

ner i una dona vestida de negre,

amb vel i rosari em va dir:

“Tira-ho, que ja no serveix per a

res”

Llavors va començar l’evaquaciócap a Girona i cap a França. LaSole va ser responsable d’un ca-mió amb el que van arribar fins aFigueres i que va tenir un acci-dent en caure dins un clot fet peruna bomba. La Sole va aconseguirpassar la frontera francesa i arri-bar fins als camps de refugiatsde la Bretanya. Anava amb el seupare i tenia 21 anys. Més enda-vant, el seu pare va ser enviat aColliure.

La Sole va estar internada alscamps de Le Pouligen i Moisdon

de la Rivière, on les condicionseren infrahumanes. L’any 1939, iun cop ja començada la SegonaGuerra Mundial, el govern fran-cès va decidir traslladar de ma-nera forçada els camps de refugi-ats cap al sud, complint amb undecret de seguretat de l’Estat, elDecret Dadalier. Va ser així comles tropes del Terç francès vanobligar la Sole i les seves compa-nyes a entrar a Espanya pel pontd’Hendaia: “Ens van fer entrar a

cops i estirades de cabell. El noi

que em portava a mi, de tant es-

tirar-me, em va arrancar la mà-

niga de l’abric que portava”.

La Sole va tornar a Barcelona i vacomençar la reorganització delPCE en la clandestinitat, junta-ment amb altres companyes quetambé havíen tornat de França. El

pis que tenia laSole al carrer Graui Torras de laBarceloneta es vaconvertir en el cen-tre de reunions detotes les comissi-

ons. Des d’allà, aconseguien aju-da pels internats als camps deconcentració i les presons i dis-tribuïen material que havien im-près i realitzat prèviament... Va seren aquesta etapa de la seva vida,quan va conèixer en JosepFornells, el gran amor de la sevavida. En Josep era un noi ben plan-tat, sincer i compromès, a qui laSole adorava. Encara li brilla la mi-rada quan parla d’ell...

La felicitat trobada amb en Josep,a qui la Sole anomena “el meu

Fornellet”, va durar ben poc: el 23d’agost del 41 van detenir la Sole,juntament amb tot el seu grup. Lavan portar a la comissaria de Via

«««««Quina vida la dels comunistes...Quina vida la dels comunistes...Quina vida la dels comunistes...Quina vida la dels comunistes...Quina vida la dels comunistes...

la mare que ens va parir!»la mare que ens va parir!»la mare que ens va parir!»la mare que ens va parir!»la mare que ens va parir!»

La Sole, el dia que va fer 78 anys, amb en Paco, el seu marit.

“Él meu pare era un so

cialista dels bons, una persona

bona que no havia anat mai a

l’escola, però que tenia molta

cultura humana i social”. La Sole va estar internada

als camps de concentració

de Le Pouligen i Moisdon

de la Rivière, on les

condicions eren infrahu-

manes.

Avant 957.pmd 07/03/2007, 1:026


Laietana on va patir tot tipus detortures, vexacions, humiliacionsi interrogatoris durant 28 dies.Tenia 24 anys. Durant aquestsinterrogatoris, anaven portant elsdetinguts a una saleta fosca men-tre els altres esperaven a fora, laSole recorda: “quan van treure

una companya meva, semblava

una velleta de la pallissa que li

havien donat. La por era terri-

ble. Quan em va tocar a mi, vaig

rebre una pluja de pals tan forta

que vaig caure a terra mig mor-

ta. Quan m’hi vaig aixecar, per-

què m’hi van obligar, vaig veure

al fons de la sala un grup d’ho-

mes joves mirant. Serien els fu-

turs tortura-

dors”.

D’allà la vantraslladar a lapresó de donesde Les Corts,on hi va estar fins l’estiu de 1943.Van ser gairebé dos anys en quèva patir la manca de menjar il’amuntegament de preses. A LesCorts, la Sole realitzava peces decostura -que els familiars venienal carrer- per poder aconseguir elsdiners necessaris per poder com-prar més menjar i productes deneteja, no només per a les preses,sinó també per totes les àvies inens que es trobaven empreso-nades i no podien treballar. Moltsnens morien degut al poc menjari a la manca d’higiene.

El setembre de 1942, en JosepFornells va ser detingut i torturatfins la mort a la mateixa comis-saria de la Via Laietana. Llavors,era secretari general de les JSUCde Barcelona. La notícia va enfon-sar totalment la Sole, ja que enJosep era el que l’havia mantin-gut viva fins aleshores.

El 1943 va tenir lloc el judici a la

Sole pel jutjat de Represió deMasoneria i Comunisme. Esta-va acusada de delicte contra laseguretat de l’Estat, encara quela sentència no va ser immedia-ta. Tot i així, el mateix any vaser traslladada a la presó de LasVentas, a Madrid, passant decamí per la de Torrero, aSaragossa, que la Sole recordacom la pitjor de totes.

L’estiu va arribar a Las Ventas,on hi havia moltes més preses delpermès. Estaven separades: al so-terrani s’hi trobaven les condem-nades a mort, a un altra galeriales mares joves i a una altra les

més velletes o elsmenors. A mol-tes d’elles lestreien de mati-nada per afuse-llar-les contra elsmurs del cemen-

tiri proper. A la presó, la Sole vaviure la fugida de dues presescondemnades a mort, la Peque il’Elvira Albelda, i també va sentirembadalida la llegenda de lesTretze Roses, que havien estat afu-sellades uns anys abans de l’arri-bada de la Sole a la presó.

Seguidament va ser traslladada ala presó d’Alcalà de Henares peljudici militar, en què fou senten-ciada a 30 anys de reclusió dels queja n’havia complert més de tres.

El 1946 va passar a la presó deMàlaga, on hi va passar dos anys.Allà, cada presa es va comprome-tre a cuidar un nen mentre la sevamare treballava, ja que les condi-cions en les que es trobaven elsinfants eren deplorables. A la pre-só de Màlaga les mares tenienpermès quedar-se amb els seusfills fins els tres anys, llavors, sino hi havia cap familiar que s’enfés càrrec, els portaven a l’hospi-

ci. Va ser durant aquesta estada,quan la Sole va començar a escriu-re’s amb un pres polític madri-leny que complia condemna a lapresó de Burgos: en FranciscoRebato, qui esdevindria el seusegon marit després de moltsanys de cartes. Al cap de dos anys,la Sole va sertraslladada a Segòvia,com a càstig per no voler partici-par en la processó de SetmanaSanta de la presó. En aquesta pre-só hi va passar vuit anys.

El que pitjor recorda la Soled’aquest lloc era la falta d’higie-ne i el fred que hi feia:“ per ren-

tar-nos cada matí, cosa a la que

ens obligàvem per no agafar al-

guna cosa allà dins, havíem de

trencar el gel que s’havia fet du-

rant la nit als safarejos. Ens ha-

víem de rentar amb aquella ai-

gua tan freda que feia mal i tot:

no hi havia altra cosa”.

En aquesta presó s’hi van concen-trar moltes militants comunistesque portaven molts anys de pre-só, per això el nivell d’orga-nització era tan gran que es vanposar en vaga de fam per protes-tar contra la situació en la que estrobaven. Per aquest fet, van sercastigades a sis mesos d’incomunicació absoluta, mesos que laSole va haver de passar estantmalalta.

Quan la Sole finalment va sortir enllibertat condicional, el 16 de junyde 1957, es va casar amb el Fran-cisco, en Paco com li diu ella, quehavia estat alliberat dos anysabans. Es van traslladar al barri deLucero, a Madrid, ja que ella teniala prohibició expressa de residir aBarcelona i província i en Paco eranatural de Madrid. Allà, però, lescoses tampoc li van anar bé. LaSole es va trobar amb una situacióde rebuig pel fet d’haver estat a lapresó i ser catalana, però els tempsveritablement difícils van arribarl’any 1961, quan en Paco va tornara ser empresonat fins l’any 1965.Durant aquests anys, la Sole vahaver de tirar endavant per ellamateixa i perquè al Paco no li fal-tés de res a la presó.

Avui, la Sole viu la seva vellesa auna residència per la tercera edata Barcelona. Una vellesa trista isolitària, com diu ella.L’altre dia,quan li vaig demanar què li sem-blava la idea de que escriguésaquest article, es va posar moltcontenta. “Estic perfectament

d’acord en que es recuperi la Me-

mòria Històrica, però també

s’hauria de poder parlar del bot-

xí. S’ha d’intentar

recuperar tota la

Memòria Històrica.

Si de vint persones,

dues fan aquest re-

cull, en podran par-

lar aquelles vint i

vint més. S’ha de di-

vulgar, no ens podem parar. Què

va passar amb els companys tan

bons que van matar durant

aquesta època? Nosaltres hem

defensat la nostra puresa, la nos-

tra solidaritat al llarg dels anys,

i això és Història. Jo mai he dei-

El 7 de febrer, durant la cerimò-

nia de comiat a la companya

Soledad Real, Rosa Bofill va lle-

gir el següent text, que va escriu-

re conjuntament amb Manolo

Moreno:

Aquest matí acomiadem laSoledad. La Sole. Seguramentaquest acte de comiat no s’en-tendria sense el testimoni de lesseves amigues, amics i camara-des. Perquè la Sole mai va en-tendre la lluita des de l’indivi-dualisme, sinó des del col·lectiu. Anys de lluita quan era una jovecomunista i obrera, sacrificisdurant la guerra civil, quan de-fensava els valors republicansque entenien un xic millor lesdones i que reparaven algunesinjustícies seculars. No totes.

Por durant la clandestinitat i do-lor en les tortures, en les pallis-ses. Setze anys empresonada,lluitant cada dia per llevar-se, perarreglar-se, per mostrar davantles companyes la fortalesa de quisap que té raó.

Setze anys, aviat és dit, en elsque li van robar la joventut, peròque no li van robar ni un bri dedignitat.

I després la llibertat,aquella lli-bertat de Franco:passar d’unapresó a un país empresonat.Viure com una presa, sortir iintentar sobreviure a Madrid,sense en Paco, el seu companya qui havien tornat a detenir,com una constant de por i pre-sidi. Canviar de rol, ara com-panya de pres, altre cop per lespresons en la lúgubre ruleta delfranquisme. Viure a Madrid, sense poder tor-nar a Barcelona, a la Barceloneta,a les seves amigues i amics i a laseva família. Algun ministred’ahir i senador avui no la volia ala seva terra. La catalana del bar-ri madrileny d’ El Lucero...

En un petit terreny es van fer una

caseta, gairebé una barraca, a laque de tan en tan li creixia unahabitació, o una sala o un pati pera les xerrades a la fresca de l’es-tiu. D’una barraca en va fer unacasa de totes, de tots.

Amb por, però amb decisió, vacomençar a treballar amb les do-nes de El Lucero i es va apuntara associacions de mestresses decasa i consumidores, nascudesde la mala llet del dictador i des-tinades a encarrilar les dones pelcamí de la submissió als homes.

La Sole i altres companyes cap-giraren les associacions i allàon hi havia d’haver obediènciaes van trobar amb feminisme,real, quotidià, que no reconei-xia cap relació que no es basésen la igualtat.

La seva militància, comunistai republicana va durar tota unavida. 89 anys de lluita per unmón més digne. I s’indignava.Vaja si s’enfadava davant lesincomprensions que sovint estrobava en el Partit per qüesti-ons de la lluita de les dones;però ella estava allà, i ens deia ales més joves que no ens do-néssim per vençudes, que noacotéssim el cap.

Avui ens acomiadem de tu, Sole,però per poc temps. Algunesassociacions, fundacions, ami-gues, amics, familiars ens estemorganitzant per a retre l’home-natge a tot allò que la teva lluitaha significat, aquí sí, dones i ho-mes anem alhora. I, totes, totsdemanarem per a tu la Creu deSant Jordi i demanarem que elteu nom anomeni un espai de laBarceloneta.

Fa uns dies la Neus Català va diren una entrevista: “no hi ha fu-sell que faci callar la memòria”.

No hi ha silenci...

Sole: ens has posat el llistó moltalt, però no ho dubtis: seguiremel teu exemple i la teva lluita.

Adéu, estimada Sole...Adéu, estimada Sole...Adéu, estimada Sole...Adéu, estimada Sole...Adéu, estimada Sole...

Dos instants de la vida de la Sole: a dalt amb La Passionària, a

Iugoslàvia, el 1975. A baix (la primera de la dreta), amb d’altres

companyes a la presó de Segòvia, el 1955.

”És molt important la cultura

i el coneixement: cada llibre

m’ha deixat alguna cosa.”

xat de treballar pel Partit, no he

deixat mai de ser qui sóc. Ara veig

que hi ha coses que no estan ben

fetes, i per això no em voldria mo-

rir. Ah! Saps una cosa, reina...?

T’he dit que volen posar-li el meu

nom a un carrer de Madrid?”.

I així serà Sole, javeuràs. Aquestcarrer a Madridque dius te’l me-reixes. I no no-més un carrer,sinó tota una ciu-

tat al teu nom. Vull que sàpiguesque t’admiro, Sole, des de sem-pre. I ara que et conec, encara més.

Per la teva força, la teva energia,les teves ganes de canviar les co-ses i arribar un altre cop a la de-

sitjada República. És reconfortantveure’t així de bé després de tot elque t’ha tocat viure, tot i les tevesmalalties, moltes d’elles arran delteu pas per aquestes maleïdespresons. Espero poder seguiraprenent de tu molt de temps i queens ensenyis a tots a través de lesteves pròpies vivències. Les futu-res generacions no podem créixersense saber històries com la teva,pel present i pel futur.

De ben segur que gent com tu ésla que fa falta per canviar les co-ses. El teu nom, la teva presènciaentre nosaltres no s’esborrarà mai,ja ho veuràs...

(*) Fundació Pere Ardiaca.

Publicada a la revista “Retroba-

ment”

«Estic d’acord en que

es recuperi la

memòria històrica,

però també s’hauria de

poder parlar del botxí.»

Avant 957.pmd 07/03/2007, 1:027


Del 12 al 14 de enero del 2007,

reunidos en San Salvador, El

Salvador, con el Frente

Farabundo Martí para la

Liberación Nacional (FMLN)

como anfitrión, se desarrolló

el XIII Encuentro del Foro de

Sao Paulo, con la participa-

ción de 596 delegados. Entre

ellos, 219 representan a 58

partidos y movimientos

políticos, sociales e iglesias,

procedentes de 33 países, así

como 54 invitados de otras

regiones del mundo. Desta-

camos el esfuerzo político y

organizativo del FMLN que

garantizó el desarrollo

exitoso de este encuentro .

Cuatro grandes temas nos convo-

caron a este encuentro, en la bús-

queda de una nueva etapa de inte-

gración latinoamericana y

caribeña:

1.La formulación de políticas

antineoliberales que fomentan

una genuina democracia política,

económica y social; el desarrollo

sustentable; la igualdad plena de

todos los seres humanos y una

nueva integración solidaria.

2.La lucha contra el colonialismo,

la injerencia imperialista y a favor

de la solución de los conflictos ar-

mados mediante procesos de paz

en los que no se extinga sino que se

reencauce, el avance de nuestros

pueblos hacia la imprescindible

transformación política, económi-

ca y social en beneficio de las ma-

yorías y minorías oprimidas.

3.El enfrentamiento a la doctrina

imperialista de seguridad hemisfé-

rica que promueve la militarización

4.La relación entre las fuerzas po-

líticas, los movimientos sociales y

ciudadanos, los gobiernos de iz-

quierda y progresistas y el papel

que desempeña la solidaridad in-

ternacional.

En este intercambio abierto, fran-

co y pluralista que caracteriza al

Foro de Sao Paulo, todas y todos

coincidimos en que, pese a que el

neoliberalismo sigue siendo la

doctrina hegemónica impuesta

por los centros de poder mundial,

el enfrentamiento en ascenso de

los pueblos a su secuela de

concentración de la riqueza y

masificación de la exclusión so-

cial, favorece una acumulación

política sin precedentes por parte

de la izquierda latinoamericana.

Ese enfrentamiento es uno de los

factores fundamentales que expli-

ca los triunfos electorales más

recientes cosechados por la iz-

quierda latinoamericana y

caribeña, entre ellos, la segunda

reelección de Hugo Chávez Frías

en Venezuela, la reelección de Lula

da Silva en Brasil, la de Rafael Co-

XIII Foro de Sao Paulo: la declaració políticaXIII Foro de Sao Paulo: la declaració políticaXIII Foro de Sao Paulo: la declaració políticaXIII Foro de Sao Paulo: la declaració políticaXIII Foro de Sao Paulo: la declaració políticarrea en Ecuador y la de Daniel Or-

tega en Nicaragua, que venció el

miedo.

Los nuevos triunfos electorales de

la izquierda se suman a los obte-

nidos con la elección del Presiden-

te Tabaré Vázquez en Uruguay en

2004, Evo Morales en 2005 en Boli-

via y se suman a la presencia o

apoyo de partidos integrantes del

Foro en otros gobiernos de la re-

gión, como es el caso de Michelle

Bachelet en Chile y Néstor Kirsch-

ner en Argentina. En Haití el im-

perialismo norteamericano y la

derecha local no pudieron consu-

mar el fraude para evitar la elec-

ción del Presidente Preval.

Junto a estas nuevas generaciones

de gobiernos latinoamericanos de

izquierda o progresistas que se

fortalecen con la primera elección

de Chávez en diciembre de 1998,

se yergue la revolución cubana con

sus 48 años de lucha y resistencia.

Aunque no en todas las elecciones

presidenciales triunfaron los can-

didatos de izquierda o progresis-

tas, durante los comicios desarro-

llados en 2006 en México, Perú y

Colombia se manifestó una impor-

tante acumulación política. A todo

ello se suman las bancadas de iz-

quierda en las legislaturas nacio-

nales y parlamentos de integración

y en los numerosos estados, pro-

vincias o departamentos, y los aún

más numerosos municipios y

gobiernos locales gobernados por

la izquierda a todo lo largo y ancho

de América Latina y el Caribe.

Estos avances en el terreno políti-

co y electoral crean condiciones

favorables sin precedentes para

avanzar hacia la derrota política e

ideológica definitiva del neoli-

beralismo en nuestra región, pero

al mismo tiempo comprometen a

los partidos y movimientos políti-

cos de la izquierda latinoame-

ricana y caribeña a actuar acorde

con las expectativas depositadas

en ellos por los pueblos, so pena

de que sus gobiernos sean solo un

breve lapso tras el cual se recicle

la dominación neoliberal.

En estos albores del siglo XXI en

que los pueblos latinoamericanos

y caribeños comienzan a hacer va-

ler su soberanía, autodetermina-

ción e independencia para rom-

per con el neoliberalismo patriar-

cal y emprenden políticas propias

de desarrollo económico y social,

el colonialismo es un anacronis-

mo aun mas ultrajante que antes,

por lo que todos y todas quienes

conformamos el Foro de Sao Paulo

nos comprometemos a redoblar

nuestra lucha por la autodeter-

minación e independencia de las

colonias que subsisten en la re-

gión, como Puerto Rico, Martinica

o Curazao.

También luchamos contra el Plan

Colombia, la Iniciativa regional

Andina y el resto de mecanismos

de injerencia e intervención im-

puestos por el imperialismo

norteamericano como parte de su

sistema de dominación continen-

tal, amparados en la doctrina de

seguridad hemisférica que utiliza

como pretextos el combate al cri-

men organizado, al narcotráfico y

al terrorismo para ampliar y pro-

fundizar la militarización de la re-

gión y la criminalización de la lu-

cha popular.

Demandamos una solución polí-

tica negociada, para resolver el

conflicto armado de Colombia. En

la actualidad, son requisitos para

el logro de la paz democrática, la

autodeterminación, la soberanía y

la consolidación de los cambios

democráticos en América Latina

y el Caribe.

La violencia también ha golpeado

a las mujeres, que siguen siendo

objeto de feminicidios, violencia

doméstica, acoso sexual, violencia

laboral y agresiones de las tropas

agresoras y los gobiernos títeres.

Nos pronunciamos por la

erradicación de la violencia contra

la mujer.

Levantamos las banderas que se

identifican con la defensa de los

derechos de los pueblos indígenas

del Continente, reivindicamos la

interculturalidad y la condición

plurinacional y étnica de varios

países de América Latina.

Desde nuestras respectivas realida-

des nos comprometemos a levantar

una corriente de opinión, como par-

te de un movimiento, que exija el

cumplimiento de los acuerdos de

Paz en El Salvador y Guatemala.

Expresamos nuestra solidaridad

con la revolución cubana, hacemos

votos por la pronta y efectiva recu-

peración del Presidente Fidel Cas-

tro, reafirmamos nuestra conde-

na al bloqueo imperialista, exigi-

mos la libertad de los cinco cuba-

nos injustamente presos en

cárceles estadounidenses por el

supuesto delito de luchar contra el

terrorismo. Expresamos nuestra

solidaridad con Evo Morales y res-

paldamos su postulación al Premio

Nobel de la Paz.

El Foro de Sao Paulo ha concluído

en su XIII encuentro que los pue-

blos de Latinoamérica y del Cari-

be, estamos en la hora de sentar

las bases para la derrota integral

del neoliberalismo patriarcal y

avanzar en la construcción de la

alternativa al sistema imperante.

Esto requiere de una acción

articulada y una relación respetu-

osa y complementaria entre los

partidos, movimientos y coalicio-

nes políticos de izquierda y la di-

versidad de organizaciones y mo-

vimientos populares y sociales,

que nos permitirá construir las

alianzas políticas y sociales, para

hacer avanzar en cada país, un

amplio frente de lucha que integre

a todos los sectores populares y

democráticos afectados por las

políticas del modelo dominante.

Esta es una condición indispensable

para la realización y consolidación

de las transformaciones de nuestras

sociedades en el terreno económi-

co, social, ideológico y cultural.

Premisas básicas de la construc-

ción del modelo alternativo, que en

más de un lugar se define con una

perspectiva socialista, son la con-

quista de la independencia nacio-

nal y regional, la justicia social, la

democracia política y social, la in-

tegración regional y continental

basada en la cooperación, el

internacionalismo y solidaridad

entre los pueblos, la defensa y de-

sarrollo de nuestros recursos na-

turales y de la biodiversidad y la

erradicación de toda forma de dis-

criminación en contra de las mu-

jeres y los pueblos originarios.

El objetivo primordial del modelo

alternativo es el bienestar y dignifi-

cación de la gente, los pueblos y

los países de América Latina. En

las nuevas condiciones históricas

que viven América Latina y el Ca-

ribe, los partidos miembros del

Foro de Sao Paulo nos sentimos

comprometidos a volcar todos

nuestros esfuerzos políticos,

materiales y solidaridad para ha-

cer realidad esta gran oportunidad

histórica de derrotar al neolibe-

ralismo y entrar en el camino de la

construcción de esa nueva socie-

dad justa y democrática.

En la proyección de la cultura cons-

truida en el Foro, de sentir propia

cada batalla democrática que dan

las organizaciones miembros,

comprometemos nuestra soli-

daridad con los compañeros de la

ANN y URNG de Guatemala que

enfrentarán elecciones en

septiembre próximo, al igual que

con todas las fuerzas, miembros

del FSP, que también vivirán pro-

cesos electorales.

El fortalecimiento de la conse-

cuencia y unidad de nuestros par-

tidos y del Foro de Sao Paulo, la

ética en el ejercicio del poder pú-

blico, la superación del sexismo,

la profunda vinculación con el pue-

blo y la solidaridad internacional,

son y serán nuestras mejores ar-

mas para acometer con éxito las

batallas venideras.

El Foro de Sao Paulo se compro-

mete a defender los procesos de

cambios en marcha y a desplegar

toda nuestra capacidad internacio-

nalista y solidaria con Cuba, los

gobiernos democráticos y la lucha

de los pueblos.

Las delegaciones asistentes hicie-

ron propias las propuestas conte-

nidas en el documento: la publica-

ción de un boletín electrónico men-

sual, la constitución de una escuela

continental de formación política,

la realización de un festival político

cultural, la creación de un observa-

torio electoral, desarrollar una polí-

tica dirigida hacia la juventud y de

promoción del arte y la cultura. El

Grupo de Trabajo se abocará a dis-

cutir las medidas que permitan su

implementación.

Estas iniciativas debieran permi-

tir una mayor capacidad para

fomentar el debate político y el

intercambio de experiencias y

para lograr que el Foro sea un

instrumento más eficaz y perma-

nente para articular el trabajo po-

lítico de los partidos y movimien-

tos miembros.

Los avances de este encuentro, nos

permiten cifrar expectativas en el

desarrollo de capacidades para

responder a los desafíos que nos

impone el avance de la lucha de

nuestros pueblos. Y pasar a una

nueva etapa en la actividad del Foro.

El Foro, rindió homenaje y mani-

festó su reconocimiento al gran

dirigente nicaragüense Shafik

Handal, destacando su ejemplar

compromiso, que caracterizó su

consecuencia en la lucha por la

emancipación de los pueblos.

El Salvador, enero de 2007.

Redacció

Avant 957.pmd 07/03/2007, 1:028

Gener del 2007 Avant 9Cultura

La batalla de GilloLa batalla de GilloLa batalla de GilloLa batalla de GilloLa batalla de Gillo

Sin Permiso publica les

reflexions de Pietro Ingrao

amb ocasió de la mort del seu

amic

“Vaig conèixer Gillo Pontecorvo un

dia memorable de l’estiu de 1943. Jo

vivia aleshores clandestí a Milà, en

una casa situada en l’avinguda de

Porta Nova que compartia amb el

camarada Salvatore Di Benedetto –

un dels organitzadors de la lluita

antifeixista a Milà- i amb dos obrers

sicilians que havien arribat a la ciu-

tat lombarda. Un d’ells s’avia ajun-

tat amb una obrera de Bèrgamo –es

deia Santina-, també arribada a la

metròpoli milanesa ja encesa per la

guerra en busca de pa. Aviat aques-

ta obrera es va convertir en cap de

família d’aquell grup d’homenets.

La nit del 25 de juliol va ocórrer un

gran esdeveniment. A mitjanit, men-

tre dormia amb els germans

Impiduglia, en jaç gran i sumari, va

irrompre a la carrera a l’habitació

Salvatore di Benedetto, que, obrint

la finestra de bat a bat, es va llençar

a cridar, per estupefacció nostra:

“Avall Mussolini, mort al feixisme,

visca la llibertat...” Sobtadament

despertats, per un instant vam creu-

re que Totó di Benedetto s’havia tor-

nat boig. Després, Totó ens va do-

nar la gran notícia de l’arrest de

Mussolini i tots ens vam llançar als

carrers de Milà, envaïdes de gent

que celebrava la llibertat, festejava a

les places, assaltava i devastava les

seus del partit feixista.

A l’alba, ens retiràvem extenuats a

casa. Però aviat Elio Vittorini ens

va cridar des de la seu de la

Bompiani, des d’on –mentre a la

plaça del Duomo, Roveda feia ja

un breu discurs- ens vam posar a

preparar una gran manifestació

popular pel migdia.

Miquel Àngel Sòria/

Pietro Ingrao

Gillo Pontecorvo, poc abans de morir el 2006.

Prop de les catorze hores hi havia ja

una munió de gent que desfilava da-

vant les presons, exigint la llibertat

dels presoners antifeixistes. Aviat, no

molt lluny de Porta Venècia, des de la

baca d’un desastrat camió, vaig do-

nar el primer discurs de la meva vida,

invocant la pau i la llibertat.

Després va irrompre la fila de tancs

amb un pobre tinent lívid al capda-

vant, i va començar un llarg diàleg

cara a cara entre aquells soldats si-

lenciosos i desalterats i la gentada

que empenyia a la seva esquena; fins

que una dona molt jove es va atrevir

a trencar la fila dels muts soldats i a

pujar-se al sostre d’un carro armat.

Per als soldats va ser el senyal de

retirada.

No vaig trigar molt en trobar-me, a

la casa de Vittorini i Ferrata, a prop

de Porta Venècia, amb Celeste

Negarville, un dels dirigents comu-

nistes que havien pogut entrar a Milà,

que amb un irònic somriure em va

engegar: “ja sé que has donat un

gran discurs a Porta Venècia...”. En

aquella casa i en el crepuscle esti-

uenc d’aquell dia frenètic, vaig co-

nèixer Gillo Pontecorvo: jovencell i

rialler. Des de feia mesos era l’en-

llaç entre un sector del grup dirigent

comunista camuflat al sud de

França i un altre nucli del PCI clan-

destí que ja havia entrat a Itàlia i era

dirigit per Umberto Masala.

Però aquella dolça vetllada d’estiu no

va transcórrer tranquil·la. Va venir la

policia. Es va emportar emmanillats

Di Benedetto, Vittorini i Giansiro

Ferrata i per unes hores vam témer

que hagués esclatat la contrarevolu-

ció feixista. No va ser així. Van se-

guir vagues inflamades a les ciutats

obreres, enfrontaments a les places

i xocs entre els galifardeus

badoglians i els manifestants.

De sobte, Gillo Pontecorvo i jo vam

ser cridats a constituir la redacció

de L’Unità: el periòdic de Gramsci

tornava a aparèixer. El director era

Girolamo Li Causi, el qual, nogens-

menys, estava sol·licitat per altres

ocupacions greus i ens deixava fer

aquella Unità semiclandestina a

nosaltres, jovencells sense la menor

experiència: Gillo i jo. Vaig viure així

mesos palpitants, embogits a l’avin-

guda de Porta Nuova, fins la nit que

vam haver de fugir a Monza amun-

tegats en una camioneta amiga, per

salvar-nos dels bombardeijos anglo-

americans que sembraven mort i

ruïna a la ciutat. De nou a Milà, se’ns

va unir una noia francesa molt boni-

ca –de nom Henriette- aleshores

enamorada de Gillo. I la nostra colla

es va ampliar. Gillo vessava fantasia

i frescor en cada gest. Vam decidir

canviar els caràcters i el disseny de

l’Unità, i ens vam servir de l’ajut

d’un artista de llavors: Albe Steiner.

D’acord amb el seu consell, vam can-

viar fins la capçalera d’aquella Unità

clandestina. La veritat és que jo era

més caut. Gillo, en canvi, mostrava

ja el seu gust per l’encaix de signes.

Donava presses a Steiner per que

fes propostes gràfiques. A Roma

protestaven perquè canviàvem l’as-

pecte de l’Unità de Gramsci... I de

fet, jo era més prudent. Gillo, no. Se’l

veia complagut amb el desafiament,

amb la configuració inèdita de les

formes.

Més tard descobria que era un fan-

tàstic jugador de tennis, i em va dir

–però era una fantasia- que també

aquí es veia el que li agradava l’en-

caix de signes. La veritat és que les

primeres pel·lícules que va fer a

l’Itàlia alliberada no em van convèn-

cer massa (i jo fardava de saber molt

de cinema). Després va venir la ful-

gurant Batalla d’Alger, la pel·lícula

amb la que es va revelar la veritable

inspiració d’aquell jovencell direc-

tor. Per què va tenir aquesta força

d’arrossegament, aquest poder de

fascinació aquella obra? En ma opi-

nió, s’ajuntaven diversos factors i,

en primer lloc, l’aspre rigor de la

narració poètica.

El cert és que aquella crua concisió

del missatge social estava ja present

en bona part del cinema italià. I, no-

gensmenys, inclosa als grans clàssics

–de De Sica a Rossellini, per no par-

lar de Visconti, encara sense èmfasi-

, on es fregava sempre el llindar novel·-

lístic: de la gran tradició novel·lística

crescuda a Europa i estesa després

fins la llunyana Amèrica.

En relació amb aquesta tradició, tan

ferma també a les obres cine-

matogràfiques, per a mi “La batalla

d’Alger” va significar un gir. El xoc,

el conflicte armat, les devastacions

humanes, la mort, estaven escrites

a la pel·lícula de la manera més nua.

El mateix atac al grup dirigent que

tenia a França en les seves mans

semblava tenir quelcom inevitable.

I malgrat l’evidència de les figures

singulars, l’al·lusió al subjecte col·-

lectiu en la seqüència ci-

nematogràfica, als “protagonistes de

la història”, era manifesta. No per

casualitat, la tensió nua retornava

amb la mateixa força en una altra

pel·lícula, per a mi una de les més

interessants de Gillo: “Queimada”.

En aquest sentit pot dir-se que el

camí per ell recorregut en l’expres-

sió artística ha anat despullant-se.

Recordo ara les converses de la nos-

tra joventut i l’elogi que ell em feia –

sense arribar a persuadir-me- de

l’himne soviètic. Després vaig tenir

la impressió que el ritual polític de

les seves passions de finals dels anys

trenta va ser sotmès a un garbell ri-

gorós. I va iniciar la construcció d’un

ús del llenguatge prenyat de simbo-

lisme, i al mateix temps, sever.

Avui raonem molt, i amb aspror (jo,

entre d’altres), sobre els errors i

les derrotes del sovietisme (es po-

dria fins i tot dir: del leninisme); i

tenim motius seriosos i durs per

fer-ho, després de la greu derrota

que hem patit. Però quan marxa una

mirada nua i aspra com la de Gillo

Pontecorvo, es precís apel·lar al vo-

cabulari de l’existir amb què tota

una part de la cultura italiana s’ha

amidat amb les terribles novetats

del segle XX. No hem estat tan pro-

vincians com alguns conten. Hi

havia més.

Ingrao, antic dirigent de l’ala es-

querra del PCI, acaba de publicar

les seves memòries, “Jo volia la

lluna”, apassionats i turmentats

records que teixeixen la història

personal amb l’experiència col·-

lectiva del comunisme italià.

Gillo Pontecorvo (Pisa, 1919 -

Roma, 2006) cèlebre director de

cinema italià, es donà a conèi-

xer sobretot per la seva

pel.lícula La battaglia di Algeri

(1965). Juntament amb els cine-

astes Costa-Gavras i Rossi, fou

el pioner del cinema polític i

compromès que va néixer als

anys 60-70.

D’origen jueu, estigué compro-

mès amb la causa antifeixista

des de la seva joventut. Ingres-

sà al Partit Comunista el 1941 i

es va unir a la resistència italia-

na el 1943 fins al final de la 2a

Guerra Mundial.

Després de la invasió sovièti-

ca d’Ongria, el 56, va abando-

nar el P. Comunista, encara

que seguí essent un marxista

convençut.

El 1966 va obtenir el Lleó d’Or de

la Mostra de Venècia per la seva

pel.lícula La batalla d’Alger, un

al.legat contra el colonialisme en

general y contra el francès en

particular, on s’hi narra la guer-

ra entre el poder colonial francés

y el Front d’Alliberament Nacio-

nal algerià.

Va ser nominat en dues ocasions

als Premis Òscar: el 1961 per

“Kapò”, on abordav la temàtica

dels camps de concentració i

extermini nazis a través de la his-

tòria d’un guàrdia alemany que

ajuda una dona jueva, i el 1966

per La batalla d’Alger.

A més d’aquestes pel.lícules,

destaquen Queimada, amb

Marlon Brando, on narra la his-

tòria d’un aventurer anglès, en-

viat per Anglaterra a una supo-

sada colònia portuguesa del Ca-

rib per aixecar-hi els esclaus

negres contra l’èlit colonial

blanca i, alhora, aconseguir que

l’illa, nominalment indepen-

dent, caigui en mans del colo-

nialisme econòmic de Gran

Bretanya, evitant així que l’ai-

xecament es converteixi en una

revolució social. Per fer aquest

film, es va inspirar en el procés

d’indepèndencia d’Haití.

També és autor de la coneguda

pel.lícula Operación Ogro

(1978), on es relata de forma

documental l’atemptat d’ETA

contra el president del Govern

d’Espanya durant la dictadu-

ra franquista (i successor ofici-

ós del dictador), Luís Carrero

Blanco, el 1973.

Entre 1992 y 1996 fou director de

la Mostra de Venècia. El 2000,

rebé el premi Pietro Bianchi a

la Mostra. Morí el passat mes

d’octubre.

Redacció

El pare del cinema polític

Avant 957.pmd 07/03/2007, 1:029

Gener del 2007Avant10 CJC

Brutal agressió de neonazis a jovescomunistes de Terrassa

Comunicat

Joves Comunistes del PSUC viu expressem el nostre total rebuig als fets ocorreguts a Terrassa elcap de setmana passat, on un grup de neonazis van apallissar a un camarada de Joves Comunis-tes i van ferir altres companys de Joves d’Esquerra Verda d’ICV mentre passejaven per la sevaciutat.

Joves Comunistes desitja i espera que els afectats es recuperin sense més complicacions i que elsresponsables de l’agressió siguin castigats.

Joves Comunistes denuncia un fet gravíssim, que per desgràcia s’ha anat repetint amb massaregularitat a molts pobles i ciutats de Catalunya, així com a d’altres parts de l’Estat. De lamateixa manera denunciem la passivitat demostrada en múltiples ocasions per les forces policialsi la fiscalia a l’hora d’investigar les organitzacions terroristes d’extrema dreta que hi ha darrerad’aquestes agressions. Són organitzacions amb el clar objectiu de sembrar el terror en les perso-nes amb inquietuds socials o amb iniciativa política progressista. Aquest no ha estat el primercas de violència feixista i en massa ocasions els responsables d’aquestes agressions han sortitimpunes dels processos judicials quan s’hi ha arribat. Aquesta situació no es pot tolerar, ni potcontinuar.

La solució en cap cas pot passar per pagar amb la mateixa moneda. Davant les agressions i laviolència feixistes, els comunistes ens reafirmem en els principis democràtics i socialistes i en lanecessària organització de tots i totes per defensar-nos de futures escomeses. Els autors de labrutal agressió estan alimentats pel clima de crispació derivat de la involució política propiciadapel PP i els seus satèl·lits, així com per la COPE i altres mitjans de comunicació de dretes.

Per últim, Joves Comunistes agraeix la solidaritat demostrada per altres organitzacions polítiquesrespecte d’aquestes agressions, i crida a la necessària unitat de les forces veritablement democràti-ques en contra del feixisme en totes les seves expressions.

CAP AGRESSIÓ SENSE RESPOSTA!CAP AGRESSIÓ SENSE RESPOSTA!CAP AGRESSIÓ SENSE RESPOSTA!CAP AGRESSIÓ SENSE RESPOSTA!CAP AGRESSIÓ SENSE RESPOSTA!FEIXISME MAI MÉS! NI A CATALUNYA NI ENLLOC!FEIXISME MAI MÉS! NI A CATALUNYA NI ENLLOC!FEIXISME MAI MÉS! NI A CATALUNYA NI ENLLOC!FEIXISME MAI MÉS! NI A CATALUNYA NI ENLLOC!FEIXISME MAI MÉS! NI A CATALUNYA NI ENLLOC!

UNITAT ANTIFEIXISTA! NO PASSARAN!UNITAT ANTIFEIXISTA! NO PASSARAN!UNITAT ANTIFEIXISTA! NO PASSARAN!UNITAT ANTIFEIXISTA! NO PASSARAN!UNITAT ANTIFEIXISTA! NO PASSARAN!

(Comunicat dels JC)(Comunicat dels JC)(Comunicat dels JC)(Comunicat dels JC)(Comunicat dels JC)

El darrer divendres 16 de fe-brer es va produïr a Terrassauna brutal agressió a com-panys de Joves Comunistesdel PSUC viu i de Joves d’Es-querra Verda per part d’ungrup neonazi, amb el resul-tat d’un company hospita-litzat i d’altres ferits.

Per aquest motiu i per rebut-jar la violència i les amenacesnazis, Joves Comunistes iPSUC van organitzar unaconcentració antifeixista dis-sabte 24 a les 18h davantl’Ajuntament de Terrassa.

Els fets van passar la matinadadel dissabte 17 de febrer a Ter-rassa quan un grup de mem-bres de Joves Comunistes (JC)i de Joves d’Esquerra Verda(JEV), van patir una brutalagressió per part d’un grup de12 o 13 neonazis.

Era una nit tranquil.la d’ocifins que els nostres companyses van creuar amb aquestgrup d’indesitjables. Segonssembla, les feixistes van iden-tificar un dels joves comunis-tes agredits com a membre iresponsable d’una de lesorganitzacions polítiques dela localitat, fent esment fins itot del seu nom i van decidirque anaven per ell.

La revolució quotidiana

Sobre el futur de la CJC-Joventut Sobre el futur de la CJC-Joventut Sobre el futur de la CJC-Joventut Sobre el futur de la CJC-Joventut Sobre el futur de la CJC-Joventut ComunistaComunistaComunistaComunistaComunista

El novè congrés de la Joventut Comunista té una importància que va més

enllà de la que ja li correspon per sí mateix. En efecte, suposa la culminació

d’un canvi generacional que s’ha anat donant de forma gradual. Els qui ara

marxem som els que vam contribuir a fer fora del govern el Partit Popular i

que en fer-ho, vam comprendre la força del carrer, el poder real de la mobi-

lització quan aquesta és unitària i amb objectius polítics ben definits.

Per tant una de les qüestions que l’actual generació ha de definir és quin

serà el seu paper històric, què és el que la caracteritzarà, de quina manera

participarà directament en els processos del seu entorn. L’actual escenari

polític ens ofereix alguns indicis sobre quina pot ser la resposta. El canvi de

tendència a nivell internacional amb l’avenç del multilateralisme i de pro-

cessos populars com el llatinoamericà d’una banda i el caràcter progressis-

ta i catalanista del govern català, de l’altra, situen la necessitat d’aprendre a

construir políticament.

Ja no n’hi ha prou amb la crítica, sinó que és el moment de la proposta,

d’empènyer per anar més enllà. Alhora, l’oportunitat és immillorable per

començar a concebre la mobilització no només com a eina de protesta sinó

com a impulsora de l’organització estable de la societat civil, de la construc-

ció d’un contrapoder popular.

El següent interrogant és com s’ha de comportar la Joventut Comunista

per jugar un paper central i ser decisiva en aquesta nova etapa. Com

passa molt sovint, probablement no es tracti de buscar fórmules màgi-

ques, sinó, sobretot, de recuperar i situar en primer pla aquells elements

que constitueixen l’ADN del comunisme català en general i de la Joventut

Comunista en particular; allò que en Jordi Miralles anomenava la “marca

CJC” en la seva aportació al llibre dedicat a JM Céspedes, editat per la

Fundació Pere Ardiaca.

Ell mateix ho concretava de la següent manera: “Un primer d’aquests ele-

ments definitoris és cercar, i si cal crear, sempre espais unitaris, marcs unita-

ris des de la proposta i la mobilització per a defensar el drets de les persones.

El segon, que tota mobilització i tota acció social i institucional suposin

avançar en un major nivell d’organització popular estable. El tercer, acom-

panyar paral·lelament el treball unitari amb un perfil propi i propostes pròpi-

es de les nostres formacions polítiques (siguin els CJC, el PCC o EUiA). I el

quart, que el treball fet suposi (perquè s’ha programat) que noves persones

s’incorporin de manera organitzada a la lluita política per a la transforma-

ció social afiliant-se a les nostres formacions polítiques.”

Al mateix temps, és cert que és important pensar on convé posar els

accents en cada moment. Doncs bé, en el darrer període hem anat defi-

nint mitjançant el debat col·lectiu, la necessitat de tenir una organització

amb una doble ànima. En primer lloc, un grup de gent amb un compromís

important, amb molta formació i que ha de tenir molt clar el paper d’orga-

nització del moviment juvenil. En aquest sentit és necessari aconseguir

identificar i quan calgui idear, els instruments adequats per incidir en

aquells espais en els quals encara tenim dificultats per fer-ho, com per

exemple el de l’Ensenyament Secundari. En segon lloc, s’han de generar

dinàmiques de moviment que serveixin per aglutinar la gent del nostre

entorn al voltant de propostes concretes de treball, però també de festa,

per dur a la pràctica allò de la “joventut comunista alegre i combativa”.

Per poder fer realitat aquests propòsits, caldrà superar una certa

contradicció que es troba instal·lada entre la nostra militància. D’una

banda tenim la nostra vida personal, en la qual estudiem o treballem, fem

esport, anem al cinema o al teatre, sortim de festa... De l’altra, la nostra

vida política, en la qual fem assemblees, anem a manifestacions, enganxem

cartells o distribuïm propaganda... Del que es tracta és de superar de

forma positiva aquest “divorci” i aprendre que un pot i hauria de ser

revolucionari en la seva activitat quotidiana, en els diferents espais de la

pròpia vida i que a l’hora de llançar propostes i impulsar activitats no es

pot obviar què li agrada fer, com es relaciona i què li preocupa a la majoria

gent jove. Cal fer aquest canvi per poder arribar a aquesta majoria que té

inquietuds i ganes de canviar les coses, però no troba la forma de

vehicular-les. I també cal fer-lo perquè no podem tenir màrtirs només fent

compatibles les dues vides, podrem ser d’aquelles persones

imprescindibles que lluiten tota la vida, de què parlava Bertolt Brecht.

Sandro Maccarrone

Foto: Joventut Comunista

EL FEIXISME NO PASSARÀ, NI A TERRASSA NI A CAPEL FEIXISME NO PASSARÀ, NI A TERRASSA NI A CAPEL FEIXISME NO PASSARÀ, NI A TERRASSA NI A CAPEL FEIXISME NO PASSARÀ, NI A TERRASSA NI A CAPEL FEIXISME NO PASSARÀ, NI A TERRASSA NI A CAPLLOC DEL MÓN!LLOC DEL MÓN!LLOC DEL MÓN!LLOC DEL MÓN!LLOC DEL MÓN!

TERRASSA SERÀ LA TOMBA DEL FEIXISME!TERRASSA SERÀ LA TOMBA DEL FEIXISME!TERRASSA SERÀ LA TOMBA DEL FEIXISME!TERRASSA SERÀ LA TOMBA DEL FEIXISME!TERRASSA SERÀ LA TOMBA DEL FEIXISME!

Avant 957.pmd 07/03/2007, 1:0210


Activitats de la Fundació Pere ArdiacaActivitats de la Fundació Pere ArdiacaActivitats de la Fundació Pere ArdiacaActivitats de la Fundació Pere ArdiacaActivitats de la Fundació Pere Ardiaca

Agenda

Publiquem el llibre:“Neus Català. Memòria i lluita” ELS DIJOUS... CINEMA!ELS DIJOUS... CINEMA!ELS DIJOUS... CINEMA!ELS DIJOUS... CINEMA!ELS DIJOUS... CINEMA!

- 15 de març:

“Editar una vida”

DIRECTOR: Raül de la Morena.

PRESENTEN:Raül de la Morena,

i Esther Garcia Montes, F. PereArdiaca.

Editar una vida és un docu-mental que tracta sobre la

vida que han de dur lespersones amb diversitat

funcional o tradicionalmentanomenades discapacitades,

depenent de les diferentspolítiques que s’apliquin des

de l’Estat.Durada: 52 minuts.

- 12 d’abril:

“Dones contra el franquis-

me”

DIRECTOR: Raül de la Morena.

PRESENTA: Josefina Piquet,Coordinadora per la Memòria

Històrica i Democràtica deCatalunya.

Vida quotidiana, repressió iresistència. El paper pres perles dones en la lluita antifran-quista, les condicions en quèes desenvolupa la seva vida,

la capacitat per generarestratègies destinades a lasupervivència i les diferents

formes de resistència al règimfranquista, són analitzades al

documental.

ACTIVITATS DE LA FUNDACIÓ PERE ARDIACAACTIVITATS DE LA FUNDACIÓ PERE ARDIACAACTIVITATS DE LA FUNDACIÓ PERE ARDIACAACTIVITATS DE LA FUNDACIÓ PERE ARDIACAACTIVITATS DE LA FUNDACIÓ PERE ARDIACA

VII ESCOLA PERMANENT SOBRE PERSPECTIVA DE GÈNE-VII ESCOLA PERMANENT SOBRE PERSPECTIVA DE GÈNE-VII ESCOLA PERMANENT SOBRE PERSPECTIVA DE GÈNE-VII ESCOLA PERMANENT SOBRE PERSPECTIVA DE GÈNE-VII ESCOLA PERMANENT SOBRE PERSPECTIVA DE GÈNE-RE A LA FUNDACIÓ PERE ARDIACA.RE A LA FUNDACIÓ PERE ARDIACA.RE A LA FUNDACIÓ PERE ARDIACA.RE A LA FUNDACIÓ PERE ARDIACA.RE A LA FUNDACIÓ PERE ARDIACA.

Inici: 18 d’abril/ Final: 6 de juny’07.Inici: 18 d’abril/ Final: 6 de juny’07.Inici: 18 d’abril/ Final: 6 de juny’07.Inici: 18 d’abril/ Final: 6 de juny’07.Inici: 18 d’abril/ Final: 6 de juny’07.Inscripció obertaInscripció obertaInscripció obertaInscripció obertaInscripció oberta

www.fpereardiaca.orgwww.fpereardiaca.orgwww.fpereardiaca.orgwww.fpereardiaca.orgwww.fpereardiaca.org

SESSIONS:

Dx 18/04/07

Perspectives teòriques del feminisme. Una sessió

introductòria

Àngels Martínez Castells, Professora de Política

econòmica de la UB

Dx 25/04/07

Memòria històrica de la dona.

Elisenda Belenguer Mercadé, Historiadora i Guia Oficial

de la Generalitat de Catalunya

Projecció de»Dones contra el Franquisme», un

documental de Raúl de la Morena per a la Coordinadora per

a la Memòria Històrica i Democràtica de Catalunya.

Dll 7/05/07

Relacions entre les dimensions de gènere i pobresa en el

context de la Globalització

Judith Muñoz, Master i DEA en Sociologia i Investigadora

SED (seminari d’estudis de la dona) UAB

Dx 9/05/07

Treball productiu i treball reproductiu I:

Carme López, Secretaria de la dona de CCOO de Catalunya

Treball productiu i treball reproductiu II:

Rosa Bofill, Responsable de la dona de la Federació d’en-

senyament de CCOO-Catalunya i professora de primària

Dll 14/05/07

Transitando hacia lo urbano...de campesinas a obreras:

María Martínez Iglesias, Sociòloga i investigadora de la

UAB

Ana González Graña, Sociòloga de la UAB

Dona i política

Mª José Pardo, Treballadora Social i Regidora de

Serveis Socials de l’Ajuntament de Cornellà

Dx 16/05/07

ELS CAFÈS DELSELS CAFÈS DELSELS CAFÈS DELSELS CAFÈS DELSELS CAFÈS DELS

DIVENDRESDIVENDRESDIVENDRESDIVENDRESDIVENDRES

1.Revolucions científiques ipensament

2 de març: La teoria del’evolució i la idea de progrés.

AMB Jordi Solana, investiga-dor en genètica de la UB.

PRESENTA SandroMaccarrone, investigador enFísica i responsable del cicle.

Demaneu-lo a la vostra llibreria de capçalera...

Violència de gènere I

Alba González Castellví, psicòloga i membre del

Seminari Interdisciplinar d’Estudis de Gènere

Dll 21/05/07

Noves masculinitats: cap a una redefinició de gène-

res

Felipe López Aranguren, Politòleg i Sociòleg,

membre del Consell assessor de RTVE de Catalunya

Dx 23/05/07

Escola coeducativa: un projecte educatiu per la igualtat

Adelina Escandell, Mestra, Psicòloga i membre del

Consell de la Federació d’Ensenyament de CCOO-

Catalunya i Fina Mateo, mestra i membre del Con-

sell de la Federació d’Ensenyament de CCOO-Catalunya

Dx 30/05/07

La salut des d’una perspectiva de gènere

Carmina Olivé, llicenciada en infermeria i profes-

sora d’infermeria de la UB

Dll 4/06/07

Incloent la perspectiva de gènere en les polítiques

públiques

Noelia García Bail, jurista i politòloga

AGENDA MARÇ/ABRIL

ELS DIJOUS CINEMACOMENCEN A LES 19.30H I

ES FAN A LA FUNDACIÓPERE ARDIACA: PORTAL DE

L’ÀNGEL, 42, 2n A.BARCELONA

TOTS ELS CAFÈS COMEN-

CEN A LES 19H I ES FAN

TAMBÉ A LA SEU DE LA

FUNDACIÓ.

2.La recuperació de la memò-ria històrica a l’Argentina

9 de març: L’experiència derecuperació de la memòria

històrica a l’Argentina.

AMB Roberto Bergalli, presi-dent del Cté. Científico

Internacional de l’Observatoridel Sistema Penal i els Drets

Humans (UB).

PRESENTA Álvaro Fernández,vicepresident de la Coordina-dora per la Memòria Històricai Democràtica de Catalunya.

3.Immigració: el debat de la

integració

16 de març: Els fills i filles defamílies immigrades.

AMB Fathia Benhammou, de laFundació Jaume Bofill.

PRESENTA Quim Cornelles,director de la Fundació Pere

Ardiaca.

23 de març: Un sistema desalut pública orientat a la

diversitat?

AMB Gumi Torrescusa, psicò-leg comunitari. Responsablede projectes de salut i immi-

gració.

PRESENTA Santi Serra,Fundació Pere Ardiaca.

4.II República i la lluita

antifranquista: recuperar la

memòria per poder avançar

- 13 d’abril: Los tebeos y elcómic durante la guerra civil.

AMB Antonio Martín, especia-lista en Història del Còmic.

PRESENTA Manolo Moreno,responsable de l’Àrea d’Histò-ria de la Fundació Pere Ardia-

ca.

Avant 957.pmd 07/03/2007, 1:0211


Director: Felipe L. Aranguren, Redactora en cap: Alèxia Guilera Madariaga, Consell de Direcció: Daniel Alfonso, Toni Barbarà, Rosa Bofill, Alfredo Cabeza,Abraham Cembrero,Mercè Civit, Paco Conde, Xavier Cutillas, Adelina Escandell, Juanjo Fernández, Luís Gallego, Asun García, Sandro Macarrone, Joana

Mariné, Mª Àngels Martínez, Juan Medina, Jordi Miralles, Toni Moragas, Joan Josep Nuet, Marià Pere, Mar Pallarés, Mª José Pardo, JM Patón, Jordi Ribó,Agustí Ruiz, Celestino Sánchez, JM Sixto, Salva Torres, Producció: DeBarris sccl Imprimeix : Zukoy

Avda. Portal de l’Àngel, 42, 2n A 08002 Barcelona Tel: 93 3184550Avda. Portal de l’Àngel, 42, 2n A 08002 Barcelona Tel: 93 3184550Avda. Portal de l’Àngel, 42, 2n A 08002 Barcelona Tel: 93 3184550Avda. Portal de l’Àngel, 42, 2n A 08002 Barcelona Tel: 93 3184550Avda. Portal de l’Àngel, 42, 2n A 08002 Barcelona Tel: 93 3184550 [email protected]@[email protected]@[email protected] a:

Sandro Maccarrone deixa la CJC per jubilació.Han estat 10 anys -en té 27- en aquell projectedel qual ell n’ha estat el president els últimsanys.

Ha estat, diu, molt engrescador però, alhora,força cansat. Toca canviar de cicle...

Ara afronta els nous temps que la sevageneració -aquella que es va haverd’empassar gairebé una dècada d’»az-naridad» i les últimes però contundentscuejades de Govern convergent- comença aestrenar, amb una barreja de curiositat i depreocupació pels anys que ja són aquí. Que,segons sembla, encara seran temps mésmoderns -i, per tant, de mobilització del totjustificada- que els que acabem de deixarenrera...

-Quin balanç, en fas, d’aquesta etapa que

estàs a punt de tancar?

Bé, porto 10 anys militant a la Joventut i su-posa un canvi vital important. Tinc ganesde fer feina al Partit però també és una cosaque toca perquè tot té els seus cicles i dinà-miques i ara ja es veu que hi ha una novageneració que és la que està agafant lesregnes de la Joventut i ho fa de maneradiferent a nosaltres. El balanç és modera-dament positiu.

-Moderadament?

Bé, és positiu en el sentit que ja hi ha unesbases perquè la Joventut pugui esclatar -enel sentit positiu!- , pugui fer un salt endavantqualitatiu i quantitatiu. Aquest Congrés haestat la culminació d’un relleu generacional. Nosaltres som els que ens vam menjar els 8anys del PP, que vam ser a totes les mobilit-zaciones: el PHN, la LOU, el Prestige, la gue-rra d’Iraq, etc i vam veure que amb la mobi-

lització s’aconsegueixen coses. Això és elque va aprendre la nostra generació i aran’entra una de nova. Ara, la nova fornadaestà preparada...

-Per què cada vegada costa més que la gent

jove d’esquerres es mobilitzi, participi...?

Crec que a l’Estat espanyol partim d’un dèfi-cit de participació heretat del franquisme,fruit de la manca de memòria històrica: notenim uns referents històrics de participacióen política. Els tenim: els de la República, elsdel PSUC etc. però no ens els han ensenyati això fa que la cultura de participació políticasigui de baixa intensitat...

-En quantitat i en qualitat?

Sí, sí. I apart d’això crec que estem instal.latsen una certa actitud victimista en aquestsentit perquè les coses han canviat: crec querespecte a fa tres o quatre anys, la gent par-ticipa més. Tot el cicle de mobilitzacions vaajudar a que es participés més...

I el tercer element que crec que tenim és queens movem molt i bé quan estem a la contra-criticar o tombar un govern- però no tenimtan clar que és tant o més important seguir-nos mobilitzant i participant quan hi ha ungovern més afí.

-Hi havia una frase de Vázquez Montalbán

que deia que “contra Franco vivíem mi-

llor”... vivíeu millor, els joves, contra

Aznar?

Radicalment, no. Ni que sigui a nivellsubjectiu o psicològic, crec que tots somuna mica més feliços o estem menys crispats-almenys en aparença-, ara que no hi hadreta-dreta al Govern. I la prova és que ambFranco es va minar la participació de maneraque encara en paguem ara les conse-qüències. El que passa és que hem de saberexplicar què vol dir mobilitzar-se ara, quanés més fàcil posar-se d’acord amb alterna-

«Hem d’aprendrea ser revolucionarisa la nostravida de cada dia»

V i d e s . . .

Alèxia Guilera Madariaga

www.pcc.es

Hauríem de mirar informes i no tinc unconeixement profund del tema però laqüestió que sí que nosaltres hem defensatsempre és que, més enllà de les fluctuacionsen el vot degut a fets concrets com ara l’11-M, sí que hi ha unes bosses d’absten-cionisme estructural molt vinculades a gentque se sent fora del sistema per la sevarealitat laboral i social, que diuen que “aixòno va amb mí, no significa cap canvi en lesmeves condiciones de vida”, etc.

-I que, de vegades, és fins i tot una mili-

tància...

Exacte: de vegades és una militància derebuig. Això és més normal que succeeixientre la gent jove degut a que les taxes deprecarietat, d’atur, de no accessibilitat al’habitatge són molt més altes en aquestcol.lectiu.

Per a això, la solució és ben clara: solucionsmaterials i polítiques socials per incorporaraquesta gent a les dinàmiques socials imenys invents postmoderns que, si béajuden, no van a l’arrel del problema de capmanera.

-Aprofita l’Avant, si et sembla bé, per fer

una crida no tant als que no voten sino,

sobretot, als que no es mobilitzen per res, i

són d’esquerres...

A la carta a la Joventut que hem fet per aquestCongrés hi ha una bateria de propostes onexpliquem per què és important mobilitzar-se o participar, sigui o no a la JoventutComunista. Hi destaquem la importància deltreball col.lctiu per ser eficients, per tenir unavisió global de les coses, del món, conscien-ciar que si no es fa res és molt, molt difícilque les coses canviin...

I funcionar col.lectivament et permetdescobrir la possibilitat que hi ha altra gentque té els teus mateixos problemes, que noets l’únic que els pateix.

En tot cas, jo la crida la inverteixo: la faig a la

tives i propostes. Hem de fer pedagogia dela mobilització prèvia... Ho hem d’anar apre-nent i a més no són funcionaments gairearrelats a l’esquerra en aquest país.

-Si ja són esparverants les dades

d’abstenció electoral, si les mirem entre els

joves, la xifra arriba a uns nivells preo-

cupants...

gent que ja participa i, sobretot, a la gent dela Joventut Comunista dient-los una cosaque hem parlat moltes vegades: d’algunamanera, el que hem de recuperar des del PartitComunista és aquella característica del PSUCen el seu moment, que era la capacitat de ferpolítica a cada àmbit de la vida quotidiana;no concebir la política com “allò altre”, foradel dia a dia i que consisteix sols en penjarcartells, fer matrades, actes i manis -quetambé és això- sino tenir la política també alsofà de casa, a la discoteca, quan fem el cafède la feina amb els companys...

I que això després, clar, connecti amb lesmanifestacions, les encartellades. La mili-tància, en el fons, no ha de ser diferent de lavida quotidiana: hem d’aprendre a serrevolucionaris en la nostra vida de cada diaperquè és la manera de canviar veritablementla societat: primer que de l’altra manera potscanviar només sobreestructures i més en unpaís com el nostre amb una societat civilsòlida i segon perquè, si no, només potsviure en partits amb tothom alliberat. És adir; professionalització de la política omartirització d’aquesta: màrtirs querenuncien a les seves vides i, per tant, s’hopoden permetre, renunciar-hi, per a sermilitants. I no ens interessa ni una cosa nil’altra... Ens interessa gent que des del seuàmbit familiar, laboral... pugui ser revolu-cionària.

-Com veus els anys que vénen, no tant a nivell

personal sino des del punt de vista de la teva

militància?

D’una banda els veig com un repte -acostumar-me a noves dinàmiques-, tambéamb certa il.lusió perquè ara ja podré ser mésconseqüent amb el que estic dient ara i desdel meu àmbit -la recerca universitària, lafísica- podré aportar des d’allà el meu gra desorra.

A nivell polític veig el futur, la veritat, ambcerta incertesa i alhora amb molta curiositatperquè a la nostra generació va arrelar moltla idea que estàvem al final de les ideologiesi podíem tenir el divertimento de pensar enaltres móns possibles -tot i estar marcadesles regles del joc- però també estem adonant-nos que moltes coses s’estan movent iencara no tenim clar l’abast que realmentpoden arribar a tenir. Per exemple AmèricaLlatina, Xina... Només que hi hagi lapossibilitat oberta que un altre món éspossible -però de veritat- ja és encoratjadorperò, alhora, espanta una mica perquè hauremd’esbrinar la forma de reaccionar davant detot plegat.

Avant 957.pmd 07/03/2007, 1:0212

avant 957

Documents