ELS PARAIGÜES DEL MERCAT DEL BESTIAR DE POLA DE SIERO (1970-

1971)

En un subcapítol anterior havíem presentat els paraigües que Sánchez del Río va projectar per

diversos punts de la ciutat d'Oviedo, Actualment se'n conserven dos d'ells, el conegut com

Paraigües de la Llet i el de la Corredoria. Eren els anys vint, i les atípiques propost es de

paraigües amb planta circular foren bé rebudes. La denominació es devia al seu únic suport

central i a la seva planta circular. El seu diàmetre era relativament modest, ja que en cap cas

va assolir els 15 metres. Transcorregueren molts anys sense que l'enginyer repetís aquesta

tipologia formal. No obstant, entre 1970 i 1972 i de manera un tant experimental, Ildefonso

Sánchez del Río va projectar alguns paraigües per cobrir parcialment el recinte previst com

Mercat del Bestiar de Pola de Siero.

VISIÓ AÉREA DEL CONJUNT DELS PARAIGÜES DEL MERCAT DEL BESTIAR

El conjunt estava format inicialment per un paraigües major, sensiblement circular en planta,

organitzat a partir de vuit nervis radials que arrancaven del pilar central a través d'un capitell,

també circular. El paraigües principal estava acompanyat de tr es paraigües menors, amb

planta quadrada, disposats amb molt poca separació entre ells, de manera que definien un

rectangle allargat. Cada un d'ells presentava les seves dues diagonals reforçades. Tots els

paraigües recollien l'aigua de pluja al centre geomètric de la seva planta, coincidint amb la

posició del pilar.

L'aigua era conduïda pel interior de cada

pilar, lo que reduïa el moment de inèrcia de

la seva secció, augmentant sensiblement la

deformabilitat de les peces.

Quan bufaven vents forts, els moviments

que es produïen afavorien que al perímetre

de cada un d'ells es produïssin xocs amb els

paraigües contigus, començant a degradar -

se greument les vores, lo que portà

finalment a la conveniència de la seva

demolició. els PARAIGÜES amb EL MERCAT a ACTIVO

DISPOSICIÓ EN LÍNIA DELS TRES PARAIGÜES. OBSERVIS LA POCA DISTÀNCIA ENTRE ELLS

Els tres paraigües menors tenien una planta de 20x20 m² , mentre que el paraigües major tenia

un diàmetre de 40 metres i una superfície a planta de 1256 m². El pilar central tenia un

diàmetre de 0,90 metres, amb un baixant centrat de 0,30 metres de diàmetre. Després d'una

reparació recent, el nou diàmetre es aproxima a 1,60 metres. Els vuit reforços que, a manera

de bigues, surten en voladís des del capitell central, presenten una secció que comença amb

0,25x0,25 metres al seu extrem, acabant amb 0,55x0,55 metres a la seva secció d'arrencada.

Aquestes bigues són visibles tant per la cara inferior com per la superior.

SECCIÓ TRANSVERSAL DEL GRAN PARAIGÜES. LA SEVA COBERTA EN L'ACTUALITAT

La fonamentació del paraigües principal és una sabata superficial amb 5 metres de diàmetre a

la seva base i una altura total pròxima als 2 metres. Tot i que aparentment el seu dimensionat

és raonable, quan es va dur a terme la intervenció per incrementar e l diàmetre del pilar, es va

procedir també a un micropilotatge del conjunt. La geometria general de la peça era

extremadament atrevida, i segueix sent-ho després del reforç.

EL GRAN PARAIGÜES L'ANY 1972 I L'ANY 2012. ARA EL PILAR JA NO ÉS TAN FI

La longitud del perímetre del depòsit és de 125 metres i està dividit a 8 grills. La distància

entre els extrems lliures de cada biga es, doncs, d'una mica més de 15 metres. Sorprèn que,

amb una distància tan gran, l'espessor de la làmina de formigó armat sigui només d'uns 4

centímetres a la vora i d'uns 14 al seu encontre amb el capitell central. Si la làmina fos plana i

tingués que treballar a flexió i a tallant, aquest espessor seria impossible, i estaríem par lant

d'espessors molt més grans.

Es davant de aquesta situació quan apareix l'enginy de

Sánchez del Río, qui, no volent renunciar a la finesa de la

seva vora perimetral, decideix fer treballar les làmines

per la forma, minimitzant els esforços flectors i tallants

en benefici d'un treball òptim "per la forma" únicament a

esforços axils. I escull la tracció com esforç específic de

les vuit làmines, donant per segur que la controlarà

mitjançant les oportunes armadures d'acer, amb una

disposició geomètrica adequada a la forma de cada grill. ENTRE 4 I 5 CM. D'ESPESSOR

Per aconseguir aquest treball òptim a tracció de les làmines, decideix donar -los-hi el traçat de

la catenària corresponent a la longitud per cada secció paral·lela a la vora. Resulta així un

traçat com el que s'observa a la imatge adjunta, on s'aprecia que la fletxa és d'uns 40

centímetres al punt central del perímetre de cada grill.

La intel·ligència geomètrica de l'enginyer

es fa evident amb el savi recurs d'introduir

en la làmina un voladís amb vol de longitud

variable, per aconseguir que la impressió

visual que tingui un transeünt sigui la d'un

cercle perfecte i pràcticament pla (això es

pot entendre mirant la fotografia anterior,

presa l'any 2012), quan en realitat la

geometria de les làmines està formada per

vuit catenàries. 40 CM. DE FLETXA AL PERÍMETRE DE CADA GRILL

Aquest curiós efecte òptic-geomètric no era

possible en el cas dels tres paraigües

rectangulars, on es percebia clarament

l'efecte del traçat catenàric en tots els seus

costats.

PERCEPCIÓ DE FLETXA A LA VORA DE LES QUATRE CARES DELS PARAIGÜES PETITS

Sánchez del Río va realitzar nombrosos assaigs, a escala menor, per analitzar el comportament

dels seus paraigües, i els va dur a terme en el mateix solar on posteriorment deurien quedar

emplaçats els definitius. Compta un dels seus col·laboradors habitual s que l'enginyer

acostumava a tenir molt bon ull respecte al comportament que tindrien les proves de càrrega,

de manera que quan s'acomplien els seus pronòstics, donava per vàlid el disseny de la peça.

EXEMPLES DE MODELS REDUÏTS I PROVES DE CÀRREGA

Per trobar referents a nivell mundial dels paraigües de Sánchez del Río, hem de remuntar -nos

a l'any 1938, quan l'enginyer milanès Giorgio Baroni va realitzar alguns projectes emprant la

solució de paraigües quadrats que s'ajustaven, els uns amb els altres, definint una coberta.

Baroni emprava piràmides de base quadrada

amb nervadures a les seves quatre vores i a

la seva creu central. És el cas de la coberta

de la nau que va construir a Tresigallo

(Ferrara). Anteriorment, l'any 1934, Baroni

ja havia utilitzat la geometria del

paraboloide hiperbòlic per cobrir una nau a

Milà. Per aquella mateixa època, el suís

Ferdinand Aimond investigava sobre

aquest tipus d'estructures, desenvolupant

precisos mètodes pel seu càlcul i construint

alguns models amb forma inversa a la de

Baroni. COBERTA D'UN MAGATZEM A TRESIGALLO

Una altra referència la trobem en la figura de l'arquitecte argentí Amancio Williams (1913 -

1989), quan l'any 1947 va realitzar el projecte per tres hospitals a Corrientes, amb una brillant

solució de paraigües de planta quadrada, amb comportament laminar. Per la seva geometria

aixecada en tot el seu perímetre, el tub de desguàs s'introduïa, al igual q ue en el cas de

Sánchez del Río, pel propi fust del pilar central.

MODELS REDUÏTS D'AMANCIO WILLIAMS PELS TRES HOSPITALS DE CORRIENTES

El més conegut dels arquitectes del segle XX que treballà sovint amb solucions de paraigües

de planta quadrada, va ser l'espanyol Félix Candela (1910-1997), qui emigrà a Mèxic al final

de la Guerra Civil espanyola. En aquest país investigà i va construir nombroses estructures

laminars, algunes d'elles amb geometria de paraboloide hiperbòlic. Destaquen, per un costat,

les seves estructures "hipar", amb un disseny similar al dels tres paraigües quadrats del

Mercat del Bestiar de Pola de Siero, i, per l'altre, la geometria laminar de diversos edificis

pensats per treballar "per la forma". El més representatiu d'aquests projectes és el restaurant

els Manantiales a Xochimilco (1957), amb una coberta amb només 4 centímetres d'espessor a

la seva part alta. Mostrem també la imatge d'un quiosc de música a Sa nta Fe (1956), una petita

estructura molt audaç que parteix d'una curiosa geometria asimètrica. Podem, sens dubte,

considerar a Félix Candela com el màxim exponent d'aquest tipus d'estructures:

CONJUNT DE PARAIGÜES AMB GEOMETRIA DE PARABOLOIDE HIPERBÒLIC VISTA INFERIOR

RESTAURANT LOS MANANTIALES. XOCHIMILCO (MÈXIC)

.............................................................................................................................................

El material fotogràfic que figura en aquest text prové de les següents fonts:

- Una part important ha sigut cedida per l'Institut Juanelo Turriano, pertanyent a la seva publicació: "Ildefonso

Sánchez del Río, el ingenio de un legado", 2012, editada per Bernardo Revuelta i Pepa Cassinello. Algun fragment de text ha sigut també tret d 'aquesta publicació.

- Una altra part important són fotografies pròpies de l'autor, preses durant les seves tres visites a les obres.

- Algunes imatges han sigut cedides per l'Ajuntament de Pola de Siero.

- Finalment, hi han algunes imatges que provenen del material didàctic que l'autor utilitza per les seves classes

a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura del Vallès (U.P.C.), estant extretes de la seva col·lecció de

diapositives. La font d'aquestes diapositives és molt variada i difícilment controlab le. Si algú considera que te drets legals sobre alguna d'aquestes imatges, l'autor procedirà d'immediat a retirar -les o a citar

la font.

Aquesta publicació es redacta únicament amb finalitat didàctica, no estant prevista la seva comercialització.

L'autor, Robert Brufau i Niubó