ANY 2009 — Nº 1 GENER — MARÇ

CASAL DELS PAÏSOS CATALANS DE TORONTO—CATALAN CENTRE OF TORONTO

VISITEU LA NOSTRA PÀGINA WEB AL: WWW.CCTORONTO.NET

CASAL DELS PAÏSOS CATALANS DE TORONTO

2394 Dufferin St. Toronto, Ontario CANADA M6E 3S6

P.O.Box 61015, 1840 Eglinton Avenue West Toronto, Ontario CANADA M6E 2J4

Email: casalpaisoscatalans@gmail.com Telèfon.: (1) 416 784 9992

CONSELL DIRECTIU

2008—2009

President: Josep Lluís Pérez de Arce

Vicepresident: Joan Pau Baille

Tresorer: Jordi Fornells

Secretari: Salvador Peralta Mir

Consellers: Joan Subirana,

Carlos Marcuzzi ,

Roser Balsells

Lluís Segura

Antonio Téllez

Delegada per Hamilton:

Mercè Masgoret

Revista “Flama”

Fundador: Josep Lluís Pérez de Arce

Publicació: Casal del Països Catalans de Toronto

Editors: Socis del Casal

Redacció: Josep Lluís Pérez de Arce i Antonio Téllez

Col·laboradors: Socis del Casal

Pàgina 02

Els articles publicats a la Revista, son exclusivament

dels seus autors. “Flama”, no es far responsable del seu

contingut i no necessariament comparteix les opinions

dels escriptors.

Fotografia Portada

Un grup de catalans gaudint de la

neu, camp a través, a Baqueira-Beret un

pintoresc poble del Vall d’Aran, Lleida,

(Catalunya) en els Països Catalans. Fotografia: Núria Navarro

Pàgina 03

Amics, socis i simpatitzants:

En primer lloc, us desitjo a tots vosaltres unes Bones Festes i Bon Any 2009.

L’any passat el nostre Centre va tenir gent jove interessats en promoure el Casal. Durant la festa de Nadal (12 de Desembre), on va fer acte de presència l’Ambaixador Espanyol Senyor Don Mariano Alonso-Rubón, el diner va ser preparat per la joventut. Volem mencionar la gran participació de la Marina i en Joan Pau que van aconseguir fer un diner extraordinari.

Aquest any i continuant en el procés renovador que el Consell Directiu es va proposar, hem programat una sèrie d’activitats culturals i recreatives per benefici dels socis i simpatitzants del Centre. Un avanç d’aquest programes els trobareu en la pàgina següent. Volem mencionar en especial la Diada de Sant Jordi (18 d’Abril) que aquest any és celebrarà en el Club Hispano. La presidenta (que per cert parla català) ha ofert el local molt desinteressadament. Aquell dia, pre-sentarem el cor, “The Jubilate Singers”, dirigit per l'Isabel Bernaus una gran catalana i sòcia del Casal. Durant aquesta jornada catalana, també presentarem vídeos i projeccions fotogràfiques on donarem a conèixer als assistents la cultura de la nostre Nació. No oblideu, doncs, de marcar al vostre calendari aquesta data tan senyalada.

El Consell Directiu ha acceptat el nomenament d’en Jordi Fornells com a tresorer de la nostra organització substituint en Antonio Téllez que ha exercit, per tres anys consecutius, aquest càrrec i que continua sent membre del Consell com a conseller. En nom dels socis i del Consell Di-rectiu donem la benvinguda al nou Tresorer i agraïm el treball del senyor Téllez.

Finalment, El Consell Directiu estudiarà, en la propera reunió, la possibilitat d'augmentar la Revista. Antigament, FLAMA, sortia a la llum cada dos mesos. El darrer any, i con a conse-qüència dels canvis que varen haver dintre de la estructuració del Centre solament es varen editar tres revistes. Els editors, no tenen cap inconvenient en tornar a editar la FLAMA bimensualment, com es feia abans, sempre i quan el Consell estigui d’acord i els pressupostos ho autoritzen. El Centre edita unes 200 revistes que son distribuïdes als Casals d’arreu del mon i als socis. També envia, electrònicament, unes 800 còpies que poden arribar a unes 1000. Es un projecte assequible però es necessari l’ajuda i participació de tothom.

Josep Lluís Pérez de Arce

Casal dels Països Catalans de Toronto

Catalan Centre of Toronto P.O. Box 61015 – 1840 Eglinton Avenue West

TORONTO, ONTARIO - CANADA - M6E Z29

Telèfon: (1) 416 784 9992 Email: casalpaisoscatalans@gmail.com

Pàgina Web: www.cctoronto.net

RACÓ DEL PRESIDENT

ACTIVITATS DEL CENTRE 15 de Febrer 2009 : Conferència i Aplec al Casal

22 de Març 2009: Dinar de Germanor

18 d’Abril 2009 : Festa St. Jordi

26 d’Abril 2009: Diada País Valencià

24 de Maig 2009: Celebració Patum de Berga

21 de Juny: Revetlla de St. Joan

Altres activitats a determinar

Ensenyament de balls tradicionals catalans

Nits de cinema català (l’estiu)

Nits de discografia catalana (l’estiu)

Conferències

Fútbol al Casal

A partí del mes de Gener i per tots els aficionats al Fútbol, el Centre es mantindrà obert durant

els partits de lliga i també durant els partits de la “Champions League” on el Barcelona és un

dels participants. Per horaris tindreu que anar a la pàgina web del Gol TV (www.goltv.ca)

Una Coral al Casal

El Cor “The Jubilate Singers”,

que la Isabel Bernaus dirigeix,

actuarà el proper 18 d’Abril al

Club Hispano com a part de les

activitats del Casal dels Països

Catalans de Toronto durant la

Diada de Sant Jordi. En el seu

repertori inclou tan cançons

catalanes com castellanes.

Pàgina 04

Jordi Fornells (*) Toronto (Canadà)

Avui que escric aquestes línies és un dia fred, molt fred. A Toronto hom dirà que és el millor temps pel Nadal, és clar, però als Nadals del meu record a Catalunya la neu mai hi era present, ni l’aire era tan gelat, ni mai calia netejar la neu de l’entrada, és clar! A vegades el dia de Nadal era fins i tot càlid com un dia de maig, de sol radiant. L’aire a Giro-na era net i pur, la rosada del matí ho deixava tot xop i lluent. M’agradava llevar-me aviat i sortir a comprar el pa i el diari. La mare em donava deu pessetes més per comprar-me alguna llaminadura a la fleca. Quina gent tant treballadora! El forner ens mirava mig emprenyat mentre treia el pa ca-lent del forn. La seva esposa, pobra dona, s’-atabalava amb els clients però sempre amb un somriure: Bon Nadal, nen! –deia- Bon Nadal, mestressa! –li contestava tot rosegant el xupa-xup mentre me'n tornava. Quan arribava, la mare ja estava rostint la ve-della dins d’una olla immensa, l’olor de les cebes i de la carn fregint-se m’obria la gana. A casa, a cada festa que celebràvem la mare sempre feia vedella amb bolets, hi dedicava hores dins d’aq-uella cuina fosca i vella. Els seus rostits eren els més esperats. A la cuina hi posava tot el seu amor i saviesa. Jo, que no m’en podia estar, li demana-va un troç de carn quan encara no era ben cuita. Però era igual, per a mi era el menjar més exqui-sit. La mare em mirava com menjava. Aquest nen menja sempre té un budell buit! –l’àvia m’esp-etava, tot rient. Cap al migdia, el meu pare m’agafava del braç i em deia per sortir. Era un moment molt esperat, gairebé una litúrgia per a mi quan, tot caminant –Girona era, ho és encara, una ciutat petita, fàcil de caminar-la anàvem a comprar les coses del di-nar. Sempre ens aturàvem al bar Núria, una cafe-

teria-quiosc prop de l’estació. Ell sempre prenia un tallat amb la llet ben calenta, estiu i hivern. Jo no, prenia un Cacaolat, era petit pel cafè encara.

Només obrir la porta de la pastisseria, el senyor Negre li deia bon Nadal. Allà comprava el vi – gai-rebé l'únic lloc a Girona a on venien vi aquell dia- i els torrons. Recordo encara el gust deliciós del de gemma cremada, suau i dolç amb el toc aspre del sucre cremat. Per a mi, que m’agradava moltís-sim, em comprava el de xocolata i per la meva ma-re un tortell: sí, sí un tortell, ella era de l’Empordà i allà es el costum. El senyor Negre, que ja ho sa-bia, sempre en feia tres o quatre per Nadal. Quan arribàvem a casa, gairebé era tot a punt,

amb la taula parada amb les tovalles de fil. No sé perquè la mare sempre feia entremesos de pri-mer. Tal vegada per deixar lloc per la resta del dinar. Llavors arribava el meu tiet, que venia po-ques vegades a l’any, i ens posàvem a taula tots. Renoi, quin dinar mes llarg! Després de les neules i el xampany –fa de mal dir, però me'n donaven una mica amb aigua de Caldes per brindar (oi que no sóc pas l’únic?)- arribava el moment més volgut per a mi: O dir el vers de Nadal –em penso que cada any era el mateix- o cantar una Nadala, invariablement el “Fum,Fum,Fum” l’única que savia. M’enfilava dalt de la cadira, tothom em mi-rava amb un somriure, no sé si pels efluvis del beure i del molt menjar, i apa! El pare em donava “l’aguinaldo”: Mil pessetes aquell dia. Cinc-centes les altres celebracions. Sempre el Nadal era més ben pagat, tot s’ha de dir. Més tard arribaven els oncles i les ties amb les cosines. Altre cop a entaular-se. Però el dia s’an-ava esmunyint i l’endemà era Sant Esteve amb el seu plat únic, els canelons fets de la vedella que havia sobrat el dia abans. Jo, content d’haver fet tantes coses, me'n anava a dormir feliç somiant en el Nadal de l’any següent. Com passa el temps...

El millor Nadal de tots

* En Jordi Fornells, és el tresorer del Casal dels Països Catalans de Toronto

Pàgina 05

¿Què vol Catalunya?

Joan Abril Español Filòleg

No hi ha enemics de Catalu-nya o del català. Nosaltres mateixos ens podem convertir en els nostres propis enemics, en kamikazes, en autoimmola-dors, si no ens injectem prou autoestima. En un entorn glo-bal i globalitzat, la llengua ca-talana migdorm als despatxos administratius, i s’arrossega i malviu per carrers, bars, patis d’escola, sales de cinema, dis-coteques, pubs..., i també, na-turalment, als webs oficials com ara el del Parlament d’-Europa. La iniciativa d’un jove informàtic de fer-ne una rèplica en català (des del ge-ner del 2008) a l’adreça www.europarl.cat la podem celebrar, perquè afavoreix l’ús social de la llengua, però ens hem de plànyer que ni l’administració de l’Estat ni les comunitats de parla catala-na no hagin tingut prou habi-litat –o, segons com, prou vo-luntat– per oficialitzar-hi el català.

La versió catalana del web del Parlament posa en evidèn-cia la inoperància del discurs polític, i, per tant, genera un sentiment de frustració o d’i-mpotència. Estic plenament d’acord a promoure iniciati-ves com la del web en català del Parlament europeu, però aquesta iniciativa ha de servir per fer envermellir la política catalana i l’espanyola per tal que situacions tan galdoses com aquesta, o com la possible

rebaixa de finançament i llen-gua pel Tribunal Constitucio-nal, no quedin només en una crítica estèril i prou.

Cada dia, els qui ens dedi-quem professionalment a la llengua expressem planys de condol per la regressió de l'ús de la llengua. Però els planys només serveixen per auto co-mplaure’ns, però no pas per «contraatacar» i fer avançar-ne l'ús. Si ens preguntem cap on va Catalunya, podem res-pondre que cap a una indefini-ció respecte als valors de la cultura i la llengua d'un país o bé cap a la inconscient ignorància di-ent que anem tirant. També podem dir que anem bé quan realment hi anem o que demà, demà passat i l’altre plourà però sense inundar baixos. I també podem demanar la llu-na en un cove.

No hi ha enemics de Cata-lunya o del català. Nosaltres mateixos ens podem convertir en els nostres propis enemics, en kamikazes, en autoimmola-dors, si no ens injectem prou autoestima, i quan dic nosal-tres estic dient ciutadans d'un país, una llengua i una cultura i polítics d’aquest país, aques-ta llengua i aquesta cultura.

Probablement, l’ideal és que nosaltres els catalans, és a dir, tots els qui viuen i treballen a Catalunya, seguim un camí propi, sense dependències que condicionin i qüestionin cada actuació encaminada a viure amb plenitud en un espai, un poble, una llengua i una cultu-ra propis. La lectura que n’a-urien de fer, si finalment ta-llen algunes artèries vitals de l'Estatut, és que volem una alternativa digna, que alhora

és la més sincera manifestació de solidaritat amb la nostra Espa-nya que tant es-timem, una Es-panya que ens mereix respecte, una Espanya rica i plural que ha de parlar al mateix nivell entre germans. Catalunya i Es-

panya, un tu a tu, sense rancú-nies, sense malfiaments, sense mesquineses. Una relació que dignifiqui necessitats socials, que ajudi els més desvalguts i alhora que fomenti iniciatives per crear riquesa, llocs de tre-ball i projectes innovadors. La història ens ha demostrat que les relacions que no són al ma-teix nivell generen humiliació i desconsideracions indesitja-bles. Depèn de nosaltres un canvi de direcció.

(Aquest article, es va publicar el 26 d’Octubre 2008 a les pàgines de VILAWEB - EL PUNT DIGITAL)

Pàgina 06

POLÍTICA: El valor de la radicalitat Josep Maria Pasqual

Des de fa molt de temps (i ara també), des de diversos sectors de la política es desacredita ver-balment la radicalitat o el radicalisme. I aquest descrèdit acostuma a tenir sempre un objectiu: desacreditar el sobiranisme. Aquests dies n’hem tingut nous exemples: en el congrés d’Unió s’ha desacreditat el radicalisme, des de la direcció del PSC s’ha desacreditat la radicalitat i, sem-pre, des del PP, es desacrediten radicalismes i radicalitats. A mi em sembla legítim que cadas-cú deslegitimi el que li sembli, però aquest des-crèdit del radicalisme em fa recordar aquells nacionalistes (espanyols) que deslegitimen el na-cionalisme català intentant de-mostrar que els nacionalistes són els altres. És a dir, que dar-rere el descrèdit del radicalisme dels altres s’intenta amagar el propi. Perquè en política, la ra-dicalitat (en la defensa dels pro-pis objectius) no és una anècdo-ta sinó una categoria (que cada partit practica). De la mateixa manera que l’ambigüitat és una altra categoria indestriable de la política de partits. No em crec, doncs, els que volen fer creure que els radicals són els altres; simplement accepto que hi ha radicalismes que tendeixen a deixar les coses com estan (acceptats per l’establishment) i d’altres d’incò-ncòmodes (perquè qüestionen l’estatus quo).

El descrèdit actual del radicalisme té com a principal punt de mira el sobiranisme. Tot i que es tracti d’una ideologia antiga, el sobiranisme és la ideologia més moderna perquè és l’únic que queda per portar a la pràctica en la Catalu-nya contemporània (després del llarg període de centralisme i el ja també força llarg període de descentralització autonomista). El sobiranisme preocupa els gestors de la dependència perquè lentament però obstinada (com diria Jordi Pu-jol) es va instal·lant en la prospectiva de diver-sos àmbits de la societat, i preocupa perquè no

és fruit del fracàs escolar (com diria Raimon Obiols) sinó que està estructurat democràtica-ment (no és ni revolta ni revolució, sinó un pro-grés tranquil cap a la llibertat, la igualtat i la fraternitat). Fruit d’aquesta preocupació, els gestors de la dependència coincideixen en el re-curs d’igualar sobiranisme amb radicalisme, i coincideixen també a culpar-lo de les frustraci-ons o de l’estat de perplexitat del nostre país. I coincideixen també a dir que ara no és hora de radicalitats (mai no ho és).

Em sembla una subtilitat molt fina acusar de res el sobiranisme quan, justa-ment, la responsabilitat de la gestió política (des de to-ta la transició i tota la de-mocràcia) recau en els polí-tics autonomistes. Si hi ha alguna frustració o perple-xitat no es pot atribuir a la radicalitat sobiranista per-què mai el sobiranisme ha governat (i quan ha format part del govern de la Gene-

ralitat ha estat amb infinita prudència o renún-cia sobre la pròpia ideologia). Si Catalunya no ha tingut ni té un finançament just, si l'Estat no acompleix la seva part en la llei de la dependèn-cia, etcètera, no és culpa de la radicalitat sobira-nista, sinó d’una altra radicalitat, la descentralit-zadora autonomista.

L’autèntic radicalisme compulsiu consisteix a donar suport de manera permanent els governs de torn de l'Estat (del PP o del PSOE, segons el cicle) i no trobar mai l’hora de dir prou. L’aute-ntica radicalitat és la del sobiranisme espanyol, que ha convertit els catalans en socis preferents, els uns, i honoraris, els altres.

Informa: EL PUNT

Pàgina 07

How much is enough? (*) Nov 6th 2008 From The Economist print edition

(*) Aquest article, ha aixecat molta pols debut a que l’autor critica el sistema polític, social i educatiu de Ca-

talunya. Dóna suport als nacionalistes catalans espanyols que son els principals lectors d’aquest tipus de Re-

vista, ignorant completament la resta de la comunitat catalana. L’article, reforça el nacionalisme dintre de

l’Estat espanyol repudiant l'independentisme de Catalunya i d’Euskadi. Senyala com a “cacique” al molt ho-

norable Jordi Pujol que va ser President de la Generalitat per 23 anys. (Josep Lluís Pérez de Arce)

THE hardest problem for the authors of Spain’s democ-ratic constitution was to strike a balance between the central government and the claims of Catalonia, the Basque country and Galicia for home rule. The formula they came up with was known as ‘café para todos’, or coffee for all: Spain was di-vided into 17 “autonomous communities” (plus the en-clave cities of Ceuta and Melilla on the Moroccan coast), each with its own elected parliament and gov-ernment. This ‘estado de las autonomías’ seemed a neat solution. Over the past 30 years more and more powers and money have been de-volved. The regional govern-ments are now responsible for schools, universities, health, social services, cul-ture, urban and rural devel-opment and, in some places, policing. But it is becoming clear that even as it has solved some problems, decen-tralization has created oth-ers.

T h e ‘ e s t a d o d e l a s autonomías’ has several clear benefits. First, as Mr Zapa-tero says, “it spreads power and impedes its concentra-tion,” and in that way reflects

“the best liberal thinking”. Second, by bringing decisions about services closer to the people it has improved them. Third, it encourages competi-tion between regions. The ri-valry between Barcelona and Madrid may have acquired an edge of mistrust, but it is in essence a creative tension. And fourth, the system has reduced regional inequalities, or at least stopped them wid-ening.

To get a sense of the success of decentralisation, head not to Catalonia or the Basque country but to the south. In the 1970s Andalucía seemed much closer to Africa than Europe—and not just geo-graphically. Rural laborers lived in semi-servitude and one adult in five was illiter-ate. Now it has narrowed the gap with the rest of Spain in many ways. The south is still poorer than the north, but Spain no longer has anything like Italy’s mezzogiorno.

In other parts of the country Valencia and Zaragoza have become thrusting cities with an economic and cultural life of their own, and Bilbao’s metamorphosis from a centre of declining heavy industry into a cultural and tourist

magnet, started off by its Guggenheim Museum, has become a textbook case of urban regeneration.

All this has come at a political price. First, it has led to a renaissance of an old Spanish political phenomenon, the ca-cique or provincial political boss, as Antonio Muñoz Molina, a leading novelist, points out. Mr Pujol ran Catalonia for 23 years; Manuel Fraga, a former min-ister under Franco who founded the forerunner of the PP, ran Galicia for 15 years; and Manuel Chaves, a Social-ist who has headed Anda-lucía’s regional government since 1990, is said to reign rather than govern.

These modern princes have their courts. “Every regional government wants its own universities, contemporary-art museum and science mu-s e u m , ” s a y s J o s e p Ramoneda, who heads the Centre for Contemporary Culture in Barcelona. “In the United States there’s only one Hollywood. Here they want 17.” In Andalucía the regional government is by far the biggest employer, and the biggest advertiser in the

(Segueix en la Pàgina 9)

Devolution has been good for Spain, but it may have gone too far

ARTICLE:

Pàgina 08

regional press. Every regional has its own television station. Mr Zapatero has taken to hold-ing regular “presidents’ confer-ences” with his regional coun-terparts. The latest one at-tracted 600 journalists. “It looked like the UN General As-sembly, with six or seven satel-lite trucks outside,” notes Enric Juliana, a journalist for La Vanguardia, a Barcelona news-paper.

The regional governments even get involved in foreign policy. Some have aid budgets. Mr Muñoz Molina, who was the director of the New York office of the Instituto Cervantes, a body to promote Spanish cul-ture, recalls that regional presi-dents would turn up in the city with vast entourages. Most of these missions were badly or-ganised and achieved nothing except favorable coverage in their captive media.

Coffee just for us

But this panoply of decentrali-sation has not placated the poli-ticians in Catalonia, the Basque country and Galicia. That is because they never wanted café para todos: they wanted it just for themselves, as a recognition that they were different. They still want that, no matter that Spain is now an extraordinarily decentralised country in which the Basques, for example, enjoy a greater degree of home rule than any other region in Europe. Their demands make it difficult to draw up a stable and permanent set of rules.

C a t a l a n a n d B a s q u e “nationalists” argue that unlike, say, La Rioja or Murcía, their territories are nations, not regions (nor “nationalities”, in the tortuous formulation of the constitution), and invoke his-tory to support their claim. “Here the con-flict dates from 1836,” insists Joseba Aurre-koetxea, a leader of the Basque Nationalist Party (PNV), referring to the Carlist war after which the central gov-ernment revoked the Basques’ fiscal privi-leges (restored in 1979). “Catalonia was always distinct,” says Artur Mas, who re-placed Mr Pujol as leader of CiU. It de-scends from the medie-val kingdom of Aragón, and rebelled against Madrid in 1640 and in 1701.

But Catalan and Basque na-tionalism are creations of the late 19th century. They stem from industrialisation, which made these the richest regions in the country, taking in mi-grants from elsewhere in Spain. At the time the Spanish state, unlike its French counterpart, lacked the resources to inte-grate the country, says Antonio Elorza, a Basque political scien-tist at Madrid’s Complutense University. Otherwise Catalo-nia and the Basque country would have been as content within Spain as Languedoc and Brittany are within France.

Perhaps because the historic claim to nationhood is shaky, language has become an obses-sion for the nationalists. Franco banned the public used of Catalan, Euskera (Basque) and Gallego. The constitution

made these languages official ones alongside Spanish in their respective territories. In Cata-lonia the official policy of the Generalitat (the regional gov-ernment), under both the na-tionalists (some of whom are really localists) and now the S o c i a l i s t s , i s o n e o f “bilingualism”. In practice this means that all primary and secondary schooling is con-ducted in Catalan, with Span-ish taught as a foreign lan-guage. Catalan is also the lan-guage of regional government. A Spaniard who speaks no Catalan has almost no chance of teaching at a university in Barcelona. A play or

(Segueix en la Pàgina 12)

How much …. (Ve de la Pàgina 8)

Pàgina 09

ACTIVITATS DEL CENTRE LA CASTANYADA I ANIVERSARI DEL CASAL

DIUMENGE 2 DE NOVEMBRE, 2008

Fotografies: Carlos Marcuzzi I Antonio Téllez

Pàgina 10

ACTIVITATS DEL CENTRE FESTA DE NADAL

DIUMENGE 12 DE DESEMBRE, 2008

Fotografies: Carlos Marcuzzi, Tomás Ribas i Antonio Téllez

Pàgina 11

How much …. (Ve de la Pàgina 9)

film in Spanish will not be subsidised from public funds. “If we don’t make a big effort to preserve our own language, it risks disappearing,” says Mr Mas.

Catalan and Spanish are more or less mutually comprehensi-ble. Not so Euskera, which does not belong to the Indo-European family of languages. The Basque government al-lows schools to choose be-tween three alternative cur-riculums, one in Euskera, an-other in Spanish and the third half and half. But in practice only schools in poor immi-grant areas now offer the Spanish curriculum. Despite these efforts, Basque and Catalan are far from univer-sally spoken in their respec-tive territories: only around half of Catalans habitually use Catalan and about 25% of Basques speak Euskera.

The nationalists’ linguistic dogmatism is provoking a backlash. Earlier this year Mr Savater, the philosopher, to-gether with a diverse group of public figures ranging from Placido Domingo, a tenor, to Iker Casillas, Real Madrid’s g o a l k e e p e r , s i g n e d a “manifesto” in defence of the right of citizens to be educated in Spanish. They were de-nounced as “Castilian nation-alists” in the Socialist press. But they touched a nerve. Many thoughtful Catalans be-lieve that Catalan would be safe if it remained the lan-guage of primary schools, but that Catalonia would gain much by allowing a choice be-

tween Catalan and Spanish in secondary schools.

The power of language

The argument about language is really about power. “The problem with nationalists is that the more you give them, the more they want,” says Mr Savater. What some of them want is independence; all of them use this as a more or less explicit threat to gain more public money and powers. The polling evidence suggests that no more than a fifth of Cata-lans are remotely tempted by the idea of independence. The figure for Basques is around a quarter, despite 30 years of nationalist self-government and control of education and the media, and despite the de-parture of around 10% of the population because of ETA’s violence, points out Francisco Llera, a (Socialist) political scientist in Bilbao.

ETA’s political support is de-clining, though not vanishing. The PNV is split between a pro-independence wing led by Juan José Ibarretxe, the presi-dent of the regional govern-ment, and home-rulers in the party leadership. Mr Ibar-retxe wants to hold a referen-dum on the right of Basques to self-determination. Mr Aurre-koetxea argues that ETA should not have a veto over whether Basques can peace-fully express a view on the fu-ture.

The government, parliament and the courts have all blocked the referendum plan “because it is against the con-

stitution”, says Mr Zapatero. “It would make ETA right in fighting on the basis that this is an oppressed people,” says José Antonio Pastor, a Basque Socialist. He and many non-nationalist politicians and their families must live with round-the-clock bodyguards. In parts of the Basque coun-try, in the tight rural valleys on the borders of Vizcaya and Guipúzcoa, non-nationalists cannot campaign freely. The Socialists hope to win a Basque regional election due in March. To improve their chances, they are following their Catalan peers in embrac-ing cultural nationalism.

Buying off the Basque and Catalan nationalists with more money has become harder. The central government now ac-counts for just 18% of public spending; the regional govern-ments spend 38%, the ayun-tamientos (municipal councils) 13% and the social-security system the rest. But under the new Catalan autonomy statute more money has to be de-volved. Over the next seven years Catalonia will have to be given a share of public invest-ment equivalent to its weight in the Spanish economy, which will amount to an extra €5 bil-lion a year. Previously Catalo-nia, although Spain’s fourth-richest region, received less public spending per head than several others. It complains that its commuter trains, in particular, have been starved of funds.

The Basques have no such

(Segueix en la Pàgina 13)

Pàgina 12

How much …. (Ve de la Pàgina 12)

worries: each Basque prov-ince and Navarre collect their own taxes and hand over less than 10% to the central gov-ernment in Madrid. But they benefit from central-government defence spend-ing, and they are net recipi-ents from the social-security system. As a result, public spending per person in the Basque country is the highest in Spain.

The new Catalan statute re-quires the government to strike a new regional financ-ing deal, even though the one in 2001 was supposed to be final. But it is to the central government that Spaniards will look for unemployment benefits and for spending to alleviate recession. Local gov-ernments are likely to suffer budget cuts by 2010, if not next year.

The government’s ability to carry out economic reforms is also compromised by de-centralisation. As regional governments acquire more and more power to regulate, businesses face higher com-pliance costs. Now that the government employment ser-vice has been decentralised, José María Fidalgo, the gen-

eral secretary of the Work-ers’ Commissions, the largest trade-union federation, wor-ries that jobseekers have to look at 17 different websites.

It would have been easier for all concerned if Spain had adopted federalism in 1978. That would have set clear rules and aligned responsi-bilities for taxing and spend-ing. The Senate could have become a place where the re-gions were formally repre-sented and could settle their differences, akin to Ger-many’s Bundesrat. But the Catalan and Basque nation-alists will only accept a con-federat ion of several “nations”. The PP also op-poses federalism.

In the meantime Spain must muddle on. “The great Span-ish project is not in danger, but it’s like a plant that re-quires constant tending,” says Narcís Serra, who used to be Mr González’s vice-president and now runs Caixa Catalunya, a savings bank. “It’s important that Catalonia is comfortable in the project.” The government in Madrid could make some gestures to the regions, such as moving some regulatory

agencies or other national bodies out of the capital. And would really be the end of Spain if the Basques, like the Welsh, had their own na-tional football team?

Elsewhere in the country anti-nationalism is starting to stir. Mr Savater and Rosa Díez, a former Basque Socialist leader, have set up a new party of the radical centre called Union, Progress and Democracy (UPyD), in an ef-fort to combine social liberal-ism with a defence of the idea of Spain. They hope to profit from the rising disillusion with both the main parties. Even though it lacked money and access to the media, it won 1.2% of the vote in the March election, the same as the PNV. But because the elec-toral system disproportion-ately rewards geographically concentrated votes, the UPyD secured only one deputy, Ms Díez, against the PNV’s six. It hopes to do better in an elec-tion to the European Parlia-ment next June, for which the whole country will count as a single constituency.

“AN EVENING IN SPAIN” un Concert Musical dirigit per l’Isabel Bernaus El cor voldria invitar als membres del casal català a venir a aquest concert que promet de ser magnífic: música coral i per guitarra en català i castellà i ball coreografiat per la reconeguda balladora Esmerala Enrique. El programa inclourà el Ro-mancero gitano, per cor i guitarra, amb poesia de Federico García Lorca i música de Mario Castelnuovo-Tedesco; Quatre

cançons tradicionals catalanes per a cor i guitarra, arranjades per Manuel Oltra (La filla del marxant, Muntanyes regalades, Cançó de bressol, Margarideta); tres cançons tradicionals andaluses per cor i ball (La tarara, El vito, Eres alta y delgada); dues

cançons tradicionals catalanes per a guitarra (El testament d'Amèlia, Cançó del lladre), entre altres obres.

El concert tindrà lloc a Grace Church on-the-Hill, 300 Lonsdale Road, el dissabte 28 de febrer del 2009, a les 8 del vespre. Per adquirir entrades: 416-536-5750 o consulteu la web http://www.jubilatesingers.ca/ No us perdeu aquesta única oportuni-tat de sentir música de casa nostra a Toronto!

Pàgina 13

(1) Més de 5,500 escrits, entre particulars, revistes i diaris, s’han publicat i enviats als editors de la Revista de “The Economist” en contra l’article “How much is enough” (The party is over) que “FLAMA” a publicat, integrament, per els seus lectors. Per falta d’espai, publiquem dues: La primera és una resposta del Sr. Bernat Joan, lingüístic català, i la segona (pàgina següent),la que ha escrit el cap de la delegació catalana al Regne Unit i que representa la resposta oficial de la Generalitat de Catalunya. Creiem que aquestes dues respostes representen el pensament polític, educatiu i social de la majoria de catalans . Esperem doncs que en les múltiples respostes que s’han enviat al Editor de la esmentada Revista l’autor de l’escrit canvi d’opinió. Però després d’haver tractar als anglesos per més de 40 anys, ho crec una mica difícil. Els anglesos, i encara no m’han demostrat el contrari, son més durs de cervell que les pedres. (Josep Lluís Pérez de Arce)

Sr. Director de The Economist

Li faig arribar aquesta lletra per mostrar el punt de vista de la Secretaria de Política Lin-güística de la Generalitat de Catalunya pel que fa a la visió –des del meu punt de vista, comple-tament esbiaixada- que oferiu sobre la nostra feina al reportatge “The party’s over. A special report on Spain” (11 de novembre de 2008). En el vostre reportatge presenteu el nacionalisme català com a disgregador (quan el catalanisme sempre ha estat un moviment profundament europeista i integrador, tant en el si de la socie-tat catalana com en el si de la Unió Europea). La nostra tasca fonamental, com a govern, és aconseguir una societat catalana plenament cohesionada, amb igualtat d’oportunitats per a tots els ciutadans, independentment del seu lloc d’origen, la seua nacionalitat o la llengua que parlin habitualment. Així mateix, si defensem el màxim d’autonomia per a la nació catalana és perquè volem participar activament i sense intermediaris en el procés de construcció euro-pea i perquè volem fer sentir la nostra veu a l’arena internacional. Això, si no ho entenc ma-lament, és exactament el contrari del localisme.

Se’ns qualifica de “localistes” perquè el nostre sistema educatiu, de l’educació infantil fins a la universitat, incorpora, amb més o menys difi-cultats, la llengua catalana com a vehicle habi-tual de l’ensenyament. Seria menys localista l’opció de fer dobles línies i ensenyar també en castellà? Podríem considerar “localistes” els italians o els hongaresos perquè el seu sistema

educatiu funciona, en tots els trams, en les res pectives llengües?

Entenem que és justament l’universalisme el que ens fa promoure la llengua catalana com a llen-gua habitual a les nostres universitats. Podríem considerar com a “universal” una llengua en la qual no es fes recerca universitària, docència al més alt nivell i literatura en tots els registres? Si usem el català amb normalitat és perquè tenim aquesta vocació d’universalitat. Per tant, ho tor-nen a interpretar completament a l’inrevés.

Voldria recordar, finalment, que el fet que les nostres universitats hagin incorporat la llengua catalana com a vehicle habitual de la docència no impedeix que Barcelona sigui la ciutat d’Europa amb més alumnes del programa Erasmus, ni que s’hagin establert entre nosaltres persones d’a-rreu del món, que han après, amb tota naturali-tat, la llengua catalana.

Sorprèn, finalment, que, en un món cada vegada més interconnectat, globalitzat i en xarxa, una publicació prestigiosa com The Economist vegi la nostra situació, no des de la independència que produeix l’obertura de mires i la voluntat de des-cobrir realment què ocorre, sinó des de l’estretor de mires del nacionalisme espanyol. L’ind-ependentisme català, en general, no és naciona-lista. I els qui volem un futur en plenitud per a la nostra llengua, tampoc.

***************

Lletra a 'The Economist' ¹

Bernat Joan – Secretari de Política Lingüística

Pàgina 14

The Editor The Economist 25, St. James’s Street London SW1A 1HG

London, 11th November 2008

Dear Sir/Madam,

After reading the references to Catalonia in your special report on Spain, ‘The party’s over’, I would like to make the following comments:

Catalonia is a small nation but it has a long history. For the last one thousand years Catalans have shown a clear will for self--government. The new Statute of Autonomy, therefore, does not in any way go too far, as the report suggests. It goes as far as democratically agreed between the citizens and its political institutions.

As the government of a modern and plural society, the Government of Catalonia is implementing strategies to ensure a top position for our country in the competitiveness and human development rankings of 21st century Europe. We are determined to do so without losing our important cultural heritage. The report describes the language as a “nationalist obsession”. Since 1979 the Catalan po-litical institutions have understood the Catalan language as the country’s own language and as an important tool for social promotion and integration (which is not the same as assimilation). The aim of the Government is to make sure that all citizens have equal opportunities in a context of cultural diversity. This is why we are, for instance, putting in place all the necessary measures to ensure that all pupils in Catalonia leave school being fully competent in Catalan, Castilian and English.

Finally, it is unfortunate that the report describes the 126th President of the Government of Catalo-nia, Jordi Pujol, as a “cacique”. This is a politically incorrect term used to describe a politician who abuses his or her power. It is totally unacceptable when talking about the man who was the democ-ratically elected President of Catalonia for over 23 years.

Yours sincerely,

Xavier Solano i Bello Head of the Delegation 17 Fleet Street EC4Y1AA London-UK Tel.: 0044 (0) 207 583 4263 Fax: 0044 (0) 207 842 0855

Pàgina 15

EL DEBAT SOBRE LA MEMÒRIA HISTÒRICA I L'ACCIÓ DE LA JUSTÍCIA

IAN Gibson (Historiador) El menyspreu... però quedaran. La riota i la mo-fa... però queda-ran. El rebuig, l'acudit, l'escar-ni, l'insult... pe-rò quedaran. Les dues actua-cions de Balta-sar Garzón es

poden llegir a la xarxa i quedaran, sí, per a la història i perquè se sàpi-ga, dins i fora, la brutal realitat del criminal règim de Franco. Un rè-gim que va accedir al poder, i s'hi va mantenir, gràcies --que no s'o-blidi-- a la covardia i la pu-sil.lanimitat dels llavors gover-nants de França i Gran Bretanya, dues preteses democràcies que, com mai va deixar d'assenyalar Antonio Machado, tenien el deure de recolzar laRepuública. Es evi-dent, més de 30 anys després de la mort del dictador, que la dreta es-panyola encara és incapaç d'assu-mir la verdadera i horripilant di-mensió de la política d'extermini i d'odi per l'adversari practicada pel franquisme, sobretot després de la guerra. S'estima més que s'oblidi abans que es conegui. Els alemanys han afrontat amb valentia la seva recent història. Ho han fet els fran-cesos, encara que els ha costat. Així mateix, els argentins, els xilens. Però aquí una preconstitucional llei d'amnistia (1977) ha arribat a ser una llei de punt final. Garzón raona que és inacceptable, perquè el crim de lesa humanitat, i aquí n'hi va haver, no prescriu. El Co-mitè de Drets Humans de l'ONU, ni més ni menys, hi està d'acord i recomana que s'aboleixi. Aquí n’hi va haver, sí, i amb premeditació. Per al lector no espe-cialitzat m'imagino que el més ter-rible de les dues actuacions (16 d'octubre i 18 de novembre del 2008) està en la documentació que

aporten sobre el pla d'extermini elaborat pels conspiradors. Un pla sistemàtic i preconcebut posat en marxa al peu de la lletra així que es va iniciar la rebel.lió i, en opinió del jutge, en "delicte permanent de detenció il.legal, sense oferir cap raó sobre el parador de la víctima, en el marc de crims contra la hu-manitat". Garzón cita, entre altres proves, el següent decret: "Queden deposats dels seus càrrecs el presi-dent de la República, el president del Govern i tots els senyors minis-tres, amb els subsecretaris, direc-tors generals i governadors civils. Tots ells seran detinguts i empreso-nats pels agents de l'autoritat com a autors dels delictes de lesa pàtria, usurpació de poder i alta traïció a Espanya" (la cursiva és meva). I la Vuitena Ordre d'Urgència: "En el primer moment i abans que es co-mencin a fer efectives les sancions a què doni lloc el ban d'estat de guerra, s'han de consentir certs tumults a càrrec de civils armats perquè s'eliminin determinades personalitats, es destrueixin cen-tres i organismes revolucionaris". Els documents parlen per si matei-xos. El 19 de juliol de 1936, en mar-xa la insurrecció, va declarar Mo-la: "És necessari propagar una imatge de terror ... Qualsevol que sigui, de manera oberta o secreta, defensor del Front Popular ha de ser afusellat". ¡De manera oberta o secreta! ¡Recepta per al genocidi! I el 1937 va pronunciar disbarats com ara: "¿Parlamentar? ¡Mai! Aquesta guerra s'ha d'acabar amb l'extermini dels enemics d'Espa-nya". O: "Als que s'han alçat en armes contra nosaltres, contra l'E-xèrcit, afuselleu-los. Jo veig el meu pare a les files contrà- ries i l'afuse-llo". Franco no es va quedar curt, tampoc. Es va declarar disposat a matar mig Espanya si calia. Amb tot, Queipo de Llano va ser el

més sàdic. "Jo us autoritzo, sota la meva responsabilitat, a matar com a un gos qualsevol que s'atreveixi a exercir coacció sobre vosaltres", va recomanar en una de les seves arengues radiofòniques. No va fal-tar l'acusació que els rojos eren uns efeminats. Tampoc la incitació a violar: "Els nostres valents legiona-ris i regulars han ensenyat als rojos el que és ser home. De passada, també a les dones dels rojos, que ara, per fi, han conegut homes de debò, i no castrats milicians. Cla-var puntades i bramar no les salva-rà". I després, els nens perduts del franquisme, arrencats dels braços de les seves mares a la presó --moltes d'elles, després afusellades--, "reeducats" en el nacionalcatolicis-me per l'Estat o entregats a parelles addictes al règim, amb els seus cog-noms originals esborrats. Milers de nens que desconeixen el seu autèntic origen, nens fins i tot buscats en l'exili pel servei de "repatriació" franquista, criatures considerades pel nefast psiquiatre Antonio Valle-jo Nájera --teòric de "les íntimes relacions entre marxisme i inferiori-tat mental"-- com una plaga nociva, hereva de les tares innates dels seus progenitors. La crueltat mostrada amb ells --a vegades els deien que les mares els havien abandonat--sublevarà, segurament, molts lec-tors. Així com la complicitat de l'Es-glésia. En només un mes, les dues actua-cions de Garzón han servit per pro-vocar una intensa reflexió sobre les deficiències de la llei de la memòria històrica i per impulsar el reconei-xement i la recuperació de les vícti-mes de l'holocaust espanyol. ¿Ara quedarà tot en un foc d'encenalls, després de la "inhibició" del jutge i el trasllat als jutjats? No ho vull creure. Ha de prevaler la decència humana. Reproducció de: periódico.cat

Foto: SILVIA ALCOBA

Pàgina 16

Barcelona: Leading a stateless nation TURISME:

By Rick Steves Tribune Media Services

Barcelona is Spain's second city and the capital of the proud and distinct region of Catalonia. With Francisco Franco's fascism now long gone,

Catalonia's creative and independent spirit is on a roll. Many visitors find this to be Spain's most cosmopolitan and vibrant corner.

In Barcelona a local told me "Catalonia is Spain's Quebec." Travel-ing here you see how the people of Catalonia have an affinity for other "stateless nations." Locals don't like to call their corner of Iberia a "region" of Spain -- that's what Franco called it.

They stress that they are a "nation without a state." And they have an af-finity for other people who didn't get their independence when they drew the national boundaries. They live in solidarity with other stateless na-tions, finding Basque or Galician bars a little more appealing than your run-of-the-mill Spanish ones.

Barcelona has a rich history: Roman colony, a Dark Age Visigothic capital, and a 14th-century maritime power. And beyond its great sights, be sure to appreciate the city's elegant sense

of style and Mediterranean knack for good living.

The city's main square, Placa Cata-lunya, is the center of the world for 7 million Catalan people, a lively scene throughout the day. The square is decorated with statues honoring im-portant Catalans. Catalonia has its own distinct language, history, and flag, which locals fly proudly next to Spain's on government buildings and all alone from their apartments.

Catalonia has often been at odds with the central Spanish government in Ma-drid. Back in the '30s this area was one of the last pockets of resistance against the fascist dictator Francisco Franco. When Franco finally took power he punished the region with four decades of repression. During that time, locals were prohibited from fly-ing their flag. To show their national spirit, they flew the flag of the Barce-lona soccer team instead.

Each Sunday Barcelonans gather in front of their cathedral to celebrate their community by dancing the tradi-tional Sardana. Traditional instru-ments, which evoke the struggle these people have waged through the centu-ries to keep their culture alive, sound sweet (I think only) to Catalan ears.

Even Barcelona's ATMs are in solidar-ity with the European family of "Stateless Nations." They offer the correct choice of languages: Along with Angles, Frances, and Castella (Spanish), you'll always find Gallec, Euskera and Catalan. Even though there's likely not a person a year who would speak only Gallec (from Galicia in northwest Spain) or Euskera (from the Basque country), they give them the linguistic respect they would hope for in a foreign land.

(Segueix en la pàgina 18) Pàgina 17

Barcelona … (Ve de la pàgina 17)

The Catalan language is irrevocably tied to the history and spirit of the Catalan people. Since the end of the Franco era in the mid-1970s, the lan-guage has enjoyed a huge resurgence. It's the language of the local schools and, today, children here speak Catalan first, Spanish second.

A recent affluence has elevated the city. There's barely a hint of danger in the once frightening Gothic Quarter. I remember the city's main boulevard, the Ramblas, when it was rich at the top and very rough at the port. Lurid prostitutes would line the street where it finally hit the harbor.

Today, the Ramblas is rich at the top and rich at the port and the holes ground by anxious high heels into the stone thresholds of brothel doorways are the only things left of the prosti-tutes.

The toughest thing surviving on the Ramblas are the roving gangs of thugs who run the high-energy, extremely twitchy shell games. With spotters up-hill and downhill, and a full team of shills, nervous men scoot their dodgy peas. It's amazing there are enough fools on the streets to keep them in business.

While souvenir shops and crowds of tourists have diluted the Ramblas' for-mer elegance, it still offers an enter-taining place to see the carnival of Bar-celona life. But pay attention. Wherever people stop to gawk, pickpockets are at work. I think you're as likely to have your pocket picked in Barcelona, espe-cially here on the Ramblas, as any-where else in Europe. If you stop for any commotion or spectacle, put your hands in your pockets before someone else does.

And Barcelona offers edible travel thrills, too. Pimiento de Padron (or in Catalan, Pebrots de Padro), lightly fried peppers salted and served piping hot, are a kind of Russian roulette for the taste buds. Eager eaters know that every once in a while you hit a super spicy pepper. Munching through a plate of peppers while watching the paseo filling the street in front of my little ta-ble, I was starting to understand the passion people have for this great city.

Pàgina 18

Pàgina 19