anuncis que formen part de la nostra memòria diumenge 27 ...€¦ · baobabs milenaris, lèmurs...

Reportatge Hospital vell, tecnologia punta El Trueta es digitalitza abans que el nou Trueta sigui una realitat. PÀGINES 8, 9 i 10Reportatge Madagascar, una illa a la deriva PÀGS. 2 i 3. Reportatge El celler Terramoll Vins de la Terra de Formentera. PÀG.11

Dom

inic

alDiumenge 27de setembre de 2009

Diari de Girona ReportatgeInevitable propagandaUn llibre recull tots aquellsanuncis que formen partde la nostra memòriacol·lectiva PÀGINES 4 a 6

La TemptacióUna llarga tradició dedicada al sector porcí

Grup BatalléAv. Segadors, s/n · 17421 RiudarenesTel. 972 85 60 50 · Fax 972 16 45 51www.batalle.com · [email protected]

2 DominicalDiumenge 27de setembre de 2009

DominicalPasseig General Mendoza 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 20 20 66

DirectorJordi Xargayó

CoordinacióPili Turon

DissenyMartí Ferrer

AdministradorMiquel Miró

PublicitatPaco Martí

FOTO PORTADA: (UN DELS ANUNCIS MÉSPOPULARS DELS ANYS 50, INCLÒS AL LLIBRE«BUSQUE, COMPARE Y, SI ENCUENTRA UNLIBRO MEJOR, ¡CÓMPRELO!», ELECTA, 2009)

27 de setembre de 2009

4, 5 i 6 ReportatgeInevitable propaganda«Busque, compare y, siencuentra un libro mejor,¡cómprelo!» recull els anuncispresents a l’imaginari col·lectiu

7 EntrevistaIolanda BatalléPublica el seu primer llibre,«La memòria de les formigues»

8, 9 i 10 ReportatgeHospital vell,tecnologia puntaEl Trueta es digitalitzaabans que el nouTrueta sigui una realitat

11 ReportatgeEl celler TerramollEls vins de la Terra deFormentera guanyen prestigiamb tres nous productes

13 GastronomiaEntre la paella i el risotto

14 Establiment antic Farmàcia Saurí

SUMARIMadagascar

a la derivauna illa

Un país únic al món per la seva extraordinària riquesa natural ila diversitat d’orígens i creences dels seus habitants, una

complexitat amplificada per la greu crisi política i econòmica

TEXT I FOTOGRAFIA: ALEIX CABARROCAS

Madagascar, conegut per ser un dels des-tins turístics més exòtics del planeta, viuuna profunda crisi política des de prin-

cipi d'any, quan les protestes contra l'alesho-res president Marc Ravalomanana acabarenamb més de 130 morts en diferents ciutats delpaís. Ravolamanana, considerat l'home més ricde l'illa roja, va ser acusat públicament de mal-versació de fons per Andry Rajoelina, líder del'oposició i alcalde destituït de la capital, Anta-nanarivo. El mateix Rajoelina, de tan sols 35anys, fou qui inicià les mobilitzacions popularscontra Ravalomanana.

Després de sis setmanes de protestes, de vio-lència als carrers, i d'unes fracassades nego-ciacions de pau entre els dos polítics, Ravola-manana va proposar un referèndum per des-encallar la situació. Però el seu rival, Rajoelina,el va rebutjar, assegurant que es tractava d'unmoviment estratègic de l'antic president per talde preservar el poder. Pocs dies després, Ra-valomanana dimitia del seu càrrec i Rajoelinas'autonomenava president interí, amb el suport

de la majoria rebel de l'exèrcit, que ocupà elPalau Presidencial i les seus del Banc Central.L'acció va ser qualificada de cop d'estat perbona part de la premsa estrangera i dels ex-perts internacionals, tot i no ser declarat ofi-cialment i malgrat que Rajoelina anunciés unesnoves eleccions presidencials, que haurien decelebrar-se al cap de dos anys.

A partir d'aquell moment, la comunitat in-ternacional ha pressionat constantment el noulíder perquè acceleri els processos democrà-tics que han de tornar la normalitat política alpaís. A més, tant el secretari general de l’ONU,Ban Ki-moon, com el seu conseller polític, Tié-bilé Dramé, han mostrat la seva preocupaciópels episodis violents i la presa de poder nodemocràtica a l'illa. De moment, el nou règimsegueix aïllat internacionalment, suspès de laUnió Africana (UA) i de la Comunitat pel Des-envolupament de l'Àfrica Austral (SADC), ambalgunes sancions econòmiques i un incert fu-tur polític, que pot agreujar, al país, els efectesde la crisi econòmica global.

1

2

Madagascar és la quarta illa més gran del móni la primera d'Àfrica. Situada a l'oceà Índic, propde l'arxipèlag de les Comores, i a l'alçada deMoçambic, l'illa representa un enclavament ex-cepcional al món, per la seva complexa biodi-versitat. Madagascar va separar-se del continentafricà fa milions d'anys, fet que va provocar quemilers d'espècies d'animals i plantes hi evolu-cionessin de forma única. Actualment, el paísafricà alberga el 5% d'espècies de plantes i ani-mals del planeta. Més d'un 85%, a més, són en-dèmiques. Baobabs milenaris, lèmurs nocturns,centenars d'espècies de plantes o mamífers de-predadors únics com la fossa formen part delric i delicat patrimoni natural del país.

Culturalment, Madagascar rep l'herència deles poblacions malàisies que hi arribaren des-prés de creuar l'oceà índic, però també la delsesclaus negres, dels colonitzadors francesos, depirates i del contacte amb àrabs i perses, entremolts d'altres. En total, més de 18 grups tribalspoblen les terres d'aquesta illa d'enorme inte-rès per a biòlegs i antropòlegs d'arreu del món.Pescadors amb tècniques ancestrals de la costaoest, betsileos comerciants de bestiar de les hau-tes terres o cultivadors de la preuada vainilla, alnord, són alguns dels pobles que conviuen, almarge de les crisis cícliques que il·lustren la sevaagitada història política.

LA CRISI ACTUALAbans dels últims episodis violents, Marc Ra-valomanana complia el seu segon mandat coma president, després d'haver arribat al poder el2002, en unes eleccions marcades per la polè-mica i les acusacions de frau contra l'antic go-vern. Ravalomanana s'havia fet conèixer anysabans gràcies a l'èxit econòmic de la seva em-presa de làctics Tiko SA. Posteriorment, esde-vindria també vicepresident de l'església de Je-sucrist a Madagascar. Aquesta mescla de trium-falisme econòmic i fervor religiòs li havia otor-gat una popularitat especial, sobretot a l'àreametropolitana de la capital, d'on va ser alcaldeabans d'arribar a la presidència. El 2006, Rava-lomana fou reelegit per 5 anys més de mandat.

Durant aquest temps, Madagascar havia ex-perimentat una recuperació econòmica senseprecedents. El país havia adoptat les mesures iel suport del Banc Mundial i de l'FMI, una ve-gada abandonada, definitivament, la reformasocialista de l'expresident Didier Ratsiraka, l'Al-mirall Roig, fundador del partit Vanguardia dela Revolució Malgaix (FNDR). Ravalomana ha-via dut a terme també el canvi de divisa, delsantics francs malgaixos als actuals ariary.

DE DISCJÒQUEI A LÍDER DEL PAÍSEl nou president de facto, Andry Rajoelina, nas-cut l'any 1974, és un jove empresari coneguttambé com a discjòquei, que aconseguí l'alcal-dia d'Antananarivo el 2007, amb un 63% delsvots. Rajoelina, amb escassa preparació políti-ca, es va convertir llavors en líder populista del'oposició, encapçalant les manifestacions con-tra Ravalomanana, el qual acusava d'enriquir-se personalment de forma fraudulenta.

La Constitució del país, però, estableix un mí-nim de 40 anys d'edat per poder accedir al cà-rrec de president, fet que resta encara més le-gitimitat a Rajoelina, com s'encarreguen de de-nunciar els partidaris de Ravalomanana. Les di-ferents parts van negociar aquesta primavera unacord per crear un govern d'unitat i avançar les

eleccions que va prometre Rajoelina. A l'estiu,els expresidents Ravalomanana, Ratsiraka i Zafy,van firmar amb Rajoelina la «Carta de la Transi-ció» a Maputo, Moçambic. El document regula-va la formació d'un poder executiu de consensamb un president, un vicepresident, un primerministre, tres viceministres i fins a 28 ministres.Però les diferències i les acusacions entre elsdos polítics han augmentat de nou recentment,davant la impossibilitat de posar-se d'acord so-bre qui hauria d'ocupar els càrrecs més impor-tants i la negativa de Rajoelina de cedir algunade les posicions superiors als opositors.

Actualment Ravalomanana resta exiliat a Sud-àfrica, des d'on intenta iniciar noves negocia-cions, si bé segueix firmant documents com a«president». Ara com ara, però, l'exèrcit es de-clara neutral i es nega a intervenir, malgrat lespeticions de l'oposició, després del fracàs de lesnegociacions de Maputo.

A Fianarantsoa, la segona ciutat del país ennombre d'habitants, l'antiga fàbrica de format-ges propietat de l'expresident Ravolamanana vaser saquejada durant les mobilitzacions i serveixcom a refugi improvisat per famílies pobres i in-digents, que encenen focs i passen la nit entreels vidres trencats i la brossa abandonada. Fre-da, plujosa i plena d'animats mercats, «Fia», coml'anomenen els malgaixos, és la porta d'entra-da al Parc Nacional de Ranomafana, un indretamb una biodiversitat d'extrema riquesa quecompta amb espècies de rèptils i primats únicsal món. La davallada del turisme, però, fa quecada dia desenes de guies oficials sense feinahagin de perseguir els pocs grups d'estrangersque arriben a la ciutat, generalment francesos.

Si el 2009 ha estat un any difícil per a la in-dústria turística d'arreu, a Madagascar el pro-blema s'ha intensificat pel complicat momentpolític que viu el país. El Ministeri d'Afers Es-trangers i de Cooperació espanyol fa mesos queadverteix en un comunicat al seu web que en-cara que la situació a la capital sigui de «relati-va calma», no es descarta que es produeixin«nous incidents». A tot això, el comunicat afe-geix també que «encara que no s'han produïtepisodis de violència als principals destins tu-rístics, aquests no són immunes a la inestabili-tat política de la resta del país» i recomana «ex-tremar les precaucions, particularment al cen-tre de la capital».

Tanmateix, Luís Benítez, soci de Solo Mada-gascar, una agència de viatges en línia especia-

litzada en rutes per l'illa, afirma que tan sols vannotar una petita disminució de la demanda en-tre març i abril, quan la situació política es vacomplicar amb noves morts violentes als carrersd'Antananarivo. A mesura que han disminuït lesprotestes i les mobilitzacions, però, les con-tractacions van tornant a la normalitat, assegu-ra. Amb tot, Benítez assenyala que «no hi ha ha-gut problemes de seguretat amb cap dels clientsdurant aquest any».

SOCIETAT I PROBLEMES COMPLEXOSMadagascar se situa encara, segons fonts ofi-cials, entre els 10 països més pobres del món.Des que el 1960 fou declarat completament in-dependent de França, el país ha passat, a més,períodes polítics de tots els colors, inclòs un copd'estat l'any 1975, perpetrat pel que més tardseria president electe, Didier Ratsiraka.

El passat divers dels seus habitants, amb in-fluències de religions ancestrals, del cristianis-me i de l'islam i el retard evident de la seva eco-nomia, basada, en gran mesura, en l'agricultu-ra, el comerç de la vainilla i el pebre, juntamentamb un entorn natural inigualable, convertei-xen Madagascar en una terra única al món. Cadaany es descobreixen espècies noves d'animalsi plantes amagats en algun dels centenars d'e-cosistemes diferents de l'illa. Esculls de corall,selves humides, formacions rocoses espectacu-lars, platges verges o sabanes interminables, sónalgunes de les meravelles que resten inaltera-bles als problemes polítics que sacsegen l'ac-tualitat del país.

La conservació de tots aquests entorns, però,depèn en gran mesura de les ajudes interna-cionals i de la capacitat gestora dels seus go-verns, fet que preocupa especialistes d'arreu.Precisament, a principis de setembre d'aquestmateix any un vaixell de càrrega amb banderaturca deixava anar al mar 39.000 tones de fos-fats, molt a prop d'una àrea protegida al sud del'illa, on hi ha un important zona de cria de tor-tugues marines.

Malgrat els daltabaixos polítics més recents,la pobresa, la falta d'infraestructures i els perillsmediambientals diversos, la societat malgaix se-gueix un ritme de vida particular, lligat al seuentorn natural més proper, com ho feien els seusavantpassats navegants, pirates, aventurers, es-claus o colonitzadors, capaços de sobreviure ales dificultats més extremes, d'un dels últims ra-cons verges del planeta.

Reportatge


Fotos:1Baobabs centenarisprop de la costaoest de l'illa.2El llac Anosy, al cen-tre d'Antananarivo.3Un home seudamunt la sorradels carrers deMorondava.4Dos nens juguendavant d'un edificien ruïnes a la platjade Morondava.5Petit cobert aAntsirabe, 170 kmal sud de la capital.

5

43

Poques afirmacions són tan irrefutablescom aquesta: «hi ha tres coses a la vida deles quals l’ésser humà no pot escapar: la

mort, els impostos i la publicitat». La frase és deSergio Rodríguez (Menorca, 1973) que, des defa temps, s’ocupa de la més intranscendent d’a-questes i omnipresent en la nostra vida quoti-diana a través del televisor, objecte imprescin-dible o més aviat inevitable –excepte per a raraavis– en totes les llars. Aquest diplomat en em-presarials i en màrqueting i negocis s’ha espe-cialitzat en el que, fins no fa gaire, se’n deiapropaganda i que ara, més moderns, anome-nem publicitat. La seva afició addictiva pelsanuncis queda provada en una mena de bíbliavirtual sobre aquest món, www.lahistoriadela-publicidad.com, un banc de dades creat perRodríguez que acaba de complementar ambuna novetat editorial: Busqui, compari i, si tro-ba un llibre millor, compri’l! El títol homenat-ja l’exitós eslògan d’una empresa catalana dedetergents –Camp, fabricant de Colon–, iden-tificat per sempre més amb l’objectiu de ven-dre un producte, i s’acompanya del subtítol «Elsanuncis que es van quedar en la nostra me-mòria» (Electa, 2009).

Es tracta d’una altra manera de reconstruirla història, amb campanyes publicitàries com areferents vitals en comptes d’esdevenimentspolítics, conflictes bèl·lics, descobriments cien-tífics o fites esportives –també molt recurrents–,una opció que l’autor duu a la pràctica a l’ho-ra de fer la seva pròpia presentació: «Jo sóc dela generació de l’EGB i vaig tenir una motxillaPerona. Les nostres mares treien la pols ambCentella, rentaven la vaixella amb un pot blancamb tap taronja anomenat Mistol, i al sabó deMarsella li deien Lagarto». Més dades? «Els nos-tres pares conduïen un Seat 131 Supermiria-fiori, un Talbot Horizon o un Renault 5. Les bi-cis eren BH i les primeres bambes d’esport quevam tenir eren unes Paredes». Informació mésque suficient per constatar que Sergio Rodrí-

Inevitablepropaganda«Busque, compare y, si encuentra un libro mejor, ¡cómprelo!»,escrit per Sergio Rodríguez, recull totes aquelles campanyes

publicitàries que formen part de la nostra memòria col·lectiva.

TEXT: PILI TURON


1

2

Fotos:1Una de les tanquespublicitàries ambel toro d’Osborne(1956) que prolifera-ven a tocar lescarreteres espanyo-les.2La dècada dels 90va ser la de la pro-moció de l’ús delpreservatiu, comrecorda el «Póntelo.Pónselo» llençat pelllavors Ministerid’Educació, Salut iAssumptes Socials.

Reportatge


guez va néixer a la dècada dels 70 i que a la te-levisió de la seva infantesa-adolescència vaveure la Bruja Avería a La Bola de Cristal, Ma-zinger Z, el pit de Sabrina quan se li va desco-brir en plena actuació o la dramàtica mort deChanquete –la primera, perquè les incompta-bles reemissions de Verano Azul el van matarmoltes altres vegades.

Els premis i els reconeixements professio-nals no són el fil conductor de Busqui, com-pari i, si troba un llibre millor, compri’l! –cen-trat exclusivament en la publicitat espanyola–,sinó l’impacte dels anuncis en la memòriacol·lectiva. Sigui per la raó que sigui: per eslò-gans com el popular «¡Anda, la cartera!» ex-clamat per un nen que també havia oblidat elsDonuts, el «Vuelve a casa por Navidad» ambquè es promociona el torró El Almendro o ri-mes tan efectives com «Lorenzo Lamas y el Reyde las camas», amb què l’actor anunciava elsproductes de Reig Martí; però també per la mú-sica o per cançonetes enganxoses com «Yo soyaquel negrito del África tropical...» que canta-va la cançó del Cola Cao –recorden?– o «Lasmuñecas de Famosa se dirigen al portal...», perNadal, és clar; pel sentit de l’humor, amb unexemple recent en el famós «Amo a Laura» quel’MTV espanyola va fer córrer per Internet; perla imatge identificativa del producte, com l’e-norme silueta del toro d’Osborne; o pel per-sonatge que protagonitzava l’espot, com aral’humorista Miguel Gila al capdavant d’unacampanya de fulles d’afaitar als anys 60 o, amitjans dels 80, Stevie Wonder dient allò de «Sibebes, no conduzcas».

A part dels incomptables anuncis de pro-ductes de consum, també hi ha unes quantescampanyes institucionals incrustades en l’ima-ginari col·lectiu. De fet, el «Si bebes, no con-duzcas» pronunciat per Stevie Wonder s’em-marcava en una campanya de la Direcció Ge-neral de Trànsit per fomentar la conducció res-ponsable i evitar el consum d’alcohol. El 1986,el Ministeri de Sanitat i Consum va fer la pri-mera acció acció publicitària per informar dela sida; una línia que continuaria als anys 90amb iniciatives en favor de l’ús del preservatiuamb el lema «Póntelo. Pónselo», advertint delrisc de contagi de malalties de transmissió se-xual i d’embarassos no desitjats. Un altre Mi-nisteri, el d’Agricultura, Pesca i Navegació, vapopularitzar el seu pla per conscienciar la po-blació en la prevenció d’incendis amb el «To-dos contra el fuego» que –entre molts altres i endiferents temporades– vancantar Joan Manuel Serrat,José Antonio Labordeta, LaDécada Prodigiosa o BarónRojo. En el currículum pu-blicitari d’aquesta mateixaadministració hi ha un altreèxit de popularitat: l’obtin-gut per un peix de dibuixosanimats amb xumet que re-petia allò de «¿Pezqueñines?¡No gracias!».

Aquestes són algunes deles promocions recupera-des per Sergio Rodríguezen el seu llibre, on tambéexplica els inicis de l’activi-tat publicitària a l’Estat es-panyol i contextualitza elsanuncis dintre del momenthistòric en què es van eme-tre. Pel que fa als orígens,l’autor recorda les primeresmarques que van decidirpublicitar-se de manera sis-temàtica a principis del se-gle XX, entre les quals hihavia les fulles d’afaitar Ibe-ria, el laxant Laxen Busto,els remeis farmacèutics del Doctor Andreu oles pastilles Juanola. Un cop feta aquesta in-troducció, hi ha un capítol per a cada dècada,partint dels anys 50 i acabant amb els més re-cents. Respecte a aquests últims, i seguramentperquè encara és massa aviat per saber si s’hanintegrat als nostres referents, Rodríguez fa unaaposta personal i prediu «els que es quedaran»–títol del darrer bloc del llibre: entre aquests si-tua les campanyes «Amo a Laura», els nadonsque anunciaven Iberia, el popular «Tú me dascremita, yo te doy cremita» de l’ONCE o lesbombolles de Freixenet dirigides per MartinScorsese fa dos anys. I se-gurament l’encerta.

A sobre d’aquesteslínies, a dalt, unclàssic de l’imaginaripublicitari generatper La Casera i,a baix, s’anunciaval’edició d’un llibrebasat en la sèriede dibuixos animatsprotagonitzadaper Marco.Fotos:3Una promoció ali-mentària de la dèca-da dels seixanta.4«Leche, cacao, ave-llanas y azúcar...»,és a dir, Nocilla.5Juan Pardo va posarmúsica al famós«Tenía que serCheiw», un xicletmolt popular entreels nens dels 80.6Una altra campanyainstitucional, enaquest cas contra lapesca i el consumde peixos petits.

5 6

3

(Continua a la pàgina 6)

4

Reportatge


Fotos:1Una icona dels anys80, la campanya dela Direcció Generalde Trànsit contra elconsum d’alcoholprotagonitzada pelmúsic nord-americàStevie Wonder.2El popular nen deFreixenet.3El calb més populara l’Estat, repartintsort per la Loteriade Nadal.4Els autors del«cuate, aquí haytomate».5Imanol Arias es vaconvertir en la caradel brandi de JerezMagno.6«Amo a Laura», totun fenomen el 2006,demostra el canvidels temps i l’èxit decampanyes de màr-queting viral. 7Aquesta campanyade Martini va marcartota una actitud en laseducció masculina. 8L’actor LorenzoLamas convertiten «el rey delas camas».

1

3

5(Ve de la pàgina 5)

2

6

87

4

Iolanda Batallé Prats (Barcelona, 1971), la Iopels amics, és una periodista i editora literà-ria inquieta i viatgera, que ha col·laborat en

mitjans diversos com El Periódico, la Com oRac 1. És editora d’infantil a Random HouseMondadori. Aquest llibre seu ens enfronta a lesil·lusions femenines i a una constant: l’amorcom a recerca de la felicitat.

Va estar al Dominical del Diari de Girona,què creu que va aprendre d’aquella etapa?Vaig conèixer bé un món: Girona i la seva gent,i tota la província de Girona, de la qual em de-claro una enamorada total, especialment delBaix Empordà. I vaig aprendre cada setmanaa omplir 24 pàgines de reportatges i entrevis-tes interessants i d’articles de col·laboradors di-versos. Dirigir un Dominical és reinventar-secada setmana; quan t’agrada escriure és un rep-te molt motivador.

Darrere tot editor o editora hi ha un es-criptor/a que lluita per sortir? Cada editorés un món i cada escriptor un altre. En el meucas va venir primer l’escriptora que l’editora.És a dir, escric molt abans d’editar, simplementhe publicat ara. No crec que es pugui genera-litzar a tots els editors la pregunta que em fas.

Si li dic que l’estil em recorda al de MarielBarbery, a «L’elegància de l’eriçó», ambimatges suggeridores de la misèria i gran-desa humana, què em contesta? Que jam’ho ha dit més d’una persona, i em fa moltail·lusió. Ho celebro. Vaig llegir L’elègancia del’eriçó el Nadal de fa dos anys i em va enamo-rar, i el vaig recomanar i regalar moltíssim. Vaigpensar que era una primera novel·la senzilla idirecta, i boníssima per aquesta mateixa sen-zillesa. I alhora molt profunda i fina…

La Joana deixa una feina liberal per nete-jar la sorra de la platja: de tant en tant cal-dria que tothom es netegés una mica, queféssim un reset per recomençar i reco-mençar-nos? Segurament. Hem creat un mónartificial on se’ns exigeix fer de tot, fer-ho bé isempre fer més. L’ús mercantil que s’ha fet dela felicitat en la societat moderna també ens haportat a això. La felicitat s’ha convertit en unproducte més: sigues feliç. El concepte de lafelicitat oriental és l’absència de dolor i, en can-vi, a Occident (per interessos) aquesta felicitats’ha convertit en un suposat estat de gràciaconstant. Ens han enganyat. Tot això es re-flecteix a la novel·la, on la Joana i la seva fa-mília intenten una altra forma de vida per tald’alliberar-se de moltes d’aquestes pressions.Busquen entendre què ha estat la seva exis-tència fins aleshores, aquest reset que tu co-mentes.

Al llibre hi ha entrevistes amb porters d’e-dificis, correus electrònics, reflexions i re-ceptes de l’àvia morta: és un calaix de sas-tre de la seva pròpia ment? Més que un ca-laix de sastre, aquestes línies o veus que co-mentes són diferents elements de realitat i al-hora graus diferents d’explicar el mateix: el sen-tit de l’existència. La novel·la reivindica les re-lacions intergeneracionals com a fet importanten les nostres vides. Per això aquest gran ven-tall de secundaris de totes les edats. Sempre

m’han fascinat els bons secundaris. La memò-ria de les formigues és un mosaic de secunda-ris que m’he divertit molt escrivint: el Jack Pa-tata, l’Encarna dels peixos i dels pans, el Josepdels cocos, el senyor blanc de Namíbia que fade porter a Barcelona, la Merlina, el Jofre, laNeus…

Plana sobre la novel·la l’amor: l’amor enstrastoca la vida, ens fa feliços o conscientsde la infelicitat? El príncep blau no existeix,ni la princesa blava tampoc. No existeix ningúque pugui omplir les necessitats totals d’un al-tre; ni s’hauria de buscar. El que sí existeix ésl’amor en infinits registres. Em preguntes si l’a-mor ens fa feliços o conscients de la infelicitat?Això depèn de cada persona. A la Joana l’amorl’ajuda a viure, estimar. Sobre la infelicitat, di-ria que aquesta té molt a veure amb la resis-tència de cadascú a acceptar la realitat, peròaixò només és una sospita.

Com influeix la literatura infantil en el seuestil, en aquestes pàgines hi ha diferentscontes per a nens i grans, oi? Semprem’han fascinat els contes clàssics. Seguramentaquesta fascinació es reflecteix en algun delscontes que la Joana escriu a la seva filla Mariaper quan aquesta sigui més gran. Especialmenten el Conte de fades per a nenes subtilment

maltractades. Però no crec que siguin contes,els d’aquesta novel·la, per a nens i grans. Sóncontes per a grans.

Expliqui’ns el costum més estrany d’un es-criptor que hagi patit i que es pugui dir enpúblic. Com diria Bartleby: preferiria no fer-ho.

Per escriure s’ha de patir o s’ha de disfru-tar? No s’ha de fer res en especial, s’ha d’es-criure i després cada escriptor viu el procéscom pot. Jo cada vegada en gaudeixo més. Emposo a escriure i el temps real desapareix, devegades passen mil hores i ni me n’adono. Sur-to del meu món i ja és de nit. I això enganxa.Escriure és una addicció.

De la maternitat, diu que fa créixer diver-sos cors, aprenem a mirar amb els ulls delfill-a? Imagino que cadascú n’aprèn el quen’aprèn. Jo n’he après a viure el moment i a sermés conscient de qui sóc i de les meves limi-tacions. N’aprenc coses noves cada dia. Sermare és per a mi el millor del món.

Si tingués la seva protagonista al davant, laJoana, què creu que li diria ella a vostè?Que netegés la sorra de la platja i observés iescoltés què hi passa.

Entrevista


IOLANDA Batallé Periodista i editora literària

Aquesta periodista que ha passat per diversos mitjans, entre els quals Diari de Girona, s’estrenaen el panorama literari amb «La memòria de les formigues» (Ara Llibres). Un debut que gira alvoltant de les il·lusions i l’amor, en vessant femenina

“El príncep blauno existeix”

TEXT: MOISÈS DE PABLO FOTO: EDDY KELELE

“La felicitat

s’ha convertiten un

productemés: sigues

feliç.El conceptede la felicitatoriental ésl’absènciade dolor i,en canvi, a

Occident (perinteressos)

aquestafelicitat s’ha

convertit en unsuposat estat

de gràciaconstant. Enshan enganyat“

Al’hospital Josep Trueta de Girona el pri-mer ordinador hi va arribar l’any 1986. Fapoc temps per a algunes coses i moltís-

sim per a d’altres, com l’avanç de les noves tec-nologies. Vint-i-tres anys més tard, totes les mi-rades se centren en el projecte del nou hospi-tal, que si tot va com es preveu s’ha de comen-çar a construir a principis de l’any que ve. Des-prés, l’actual anirà a terra, ja està decidit. Peròels anys que han de passar perquè tot això esfaci realitat són una eternitat si es tornen a mi-rar des de l’òptica de les noves tecnologies i,afirmen els gestors del centre de referència gi-roní, hi ha actuacions que no tenen espera: desdel mes de juny, una inversió de més d’un mi-lió d’euros està submergint de ple dins l’intan-gible univers digital les històries clíniques delspacients, les imatges de les proves diagnòstiquesi la manera de treballar de tot el personal sani-tari. I aniquilant, a poc a poc, les tones de pa-per i de plaques radiològiques que cada any ge-nerava el Trueta. Tot plegat, en el marc d’un pro-jecte de modernització de tots els hospitals quedirigeix l’Institut Català de la Salut (ICS), l’em-presa pública del Departament. Projecte que,per fer-ho més enrevessat, convergeix alhoraamb el d’història clínica compartida i amb el derecepta electrònica que el Govern català està im-plantant a tots els centres de salut del territori.Un salt de gegant que és tan complicat d’en-tendre com, quan els gestors expliquen què pas-sarà a mitjà termini, senzill de relativitzar.

El divendres 12 de juny del 2009 va ser el «diaD» a l’hospital Trueta. Després de mesos de pre-paratius (instal·lació de xarxes sense fils, qua-dres electrònics, monitors, ordinadors...) i de lesexperiències d’alguns altres hospitals de l’ICS,engegava un nou sistema informàtic que, sotales sigles SAP (Sistemes, Aplicacions, Produc-tes), demanava a metges, infermeres i resta deprofessionals sanitaris del centre canviar algu-nes formes de treballar i posar en la seva feinaels cinc sentits. Com sempre, de fet, però tecle-jant i clicant més que mai, canviant el bolígrafper la pantalla. Des d’aleshores, i cada vegadaamb més detalls, les dades i l’historial completde cada pacient que passa per l’hospital es po-den veure concentrades en una pantalla d’ordi-nador, i les imatges de totes les proves que se’lshan fet es poden examinar, ampliar i compararnomés prement una tecla. Des de llavors, és ha-bitual veure les infermeres corrent pels passa-dissos amb un portàtil als carros de cures i esvan esfumant les anomenades planxetes, unaespècie de carpetes amb tot de papers engan-xats per mitjà d’un gran clip que durant anys ipanys han recollit les dades clíniques dels ma-lalts. Ara, els quatre ordinadors que hi havia acada planta s’han reproduït com bolets. Un can-vi força radical que alguns s’han pres millor qued’altres, però que, explica l’ICS, augmenta ex-ponencialment la qualitat i la seguretat de la in-formació dels pacients.

«Sabem que és un procés feixuc per als pro-fessionals, però suposa unes grans millores. I undia allò que els requereix més feina, que és pi-car-ho tot amb el teclat de l’ordinador, ni serànecessari». Qui parla és el doctor Rafael Gràcia,que a banda de ser el gerent de l’ICS a Girona,també és el màxim responsable de la implanta-ció del projecte Argos, que té l’ambiciós objec-tiu de modernitzar l’ICS a tot Cataluya i que pera això inclou tant el SAP (la història clínica elec-trònica) com, en paral·lel, un programa de cu-res per infermeria anomenat Gacela i un de pres-cripció i dispensació de fàrmacs batejat com aSilicon. L’Argos ja és una realitat als hospitalsGermans Trias i Pujol de Badalona, Verge de laCinta de Tortosa, Joan XXIII de Tarragona, deViladecans i Trueta. Abans de finals d’any s’in-troduïrà a la Vall d’Hebron, a Bellvitge i a l’Ar-nau de Vilanova de Lleida. I al juny que ve to-thom treballarà amb el nou sistema, que a mésestalviarà cal·ligrafies incomprensibles i unifica-rà nomenclatures.

El Trueta està passant, doncs, d’utilitzar l’or-dinador únicament en el marc de la gestió i delsinformes clínics, a introduir a la xarxa tota la in-formació que es genera a l’hospital; que alhorapot ser consultada des de qualsevol punt delcentre per qualsevol professional sanitari, quetindrà dret a obrir més o menys carpetes de lapantalla que es trobi davant seu en funció de lesresponsabilitats que tingui.

En el cas dels metges, ara funcionen amb elque s’ha anomenat estacions de treball, especí-fiques per a cada unitat de l’hospital i a les qualsentren un cop han introduït la seva clau de pasa l’ordinador. Per exemple, l’estació de treballd’Urgències, la d’Hospitalització o la de Quirò-fans. En connectar-se a aquestes estacions, l’es-

pecialista hi visualitza un llistat de tots els pa-cients que hi ha a la unitat i, clicant sobre ca-dascun d’ells, pot informar-se del seu historialclínic complet, de l’estat en què es troben enaquests moments a l’hospital, de les proves o in-tervencions quirúrgiques de què estan pendents,de les cures que se’ls estan practicant, de les úl-times mesures de les seves constants o dels fàr-macs que estan prenent. També pot examinarles proves diagnòstiques que se’ls han practicat,i això és possible perquè des de fa uns anyss’han anat digitalitzant radiografies, TAC, eco-grafies i altres exàmens mèdics.

En paral·lel, i des del moment en què un pa-cient ingressa al centre hospitalari, les seves da-des queden connectades a l’aplicatiu de curesd’infermeria i al de farmàcia, de manera que to-thom sap que aquesta persona és dins l’hospi-tal i comença a treballar per a aquest pacient. I,aprofitant que totes les dades són dins la xarxa,els gestors tenen molt més fàcil comprovar qui-nes intervencions són les més cares per temps iper diners, quines són les àrees en què més calmillorar, o les estadístiques i els perfils dels pa-cients que diàriament entren a Urgències, perposar-ne alguns exemples. Alhora, el centre dereferència gironí també comparteix informacióamb els altres hospitals i centres de primària del’ICS, i en breu ho farà amb els hospitals que nogestiona aquesta empresa pública, en el marcdel projecte d’història clínica compartida del De-partament de Salut, que permetrà que tots elscentres catalans puguin visualitzar els informesclínics de tots els pacients de Catalunya.

Tot plegat està requerint reforçar la xarxa Wi-Fi del Trueta –si totes les dades són digitals,menys que mai es pot permetre que la xarxa cai-gui–, que hi hagi una sèrie de persones dedica-

Hospital vell,

tecnologia punta

El Trueta es digitalitza abans que el nou Trueta sigui una realitat

TEXT: ROSER REYNER FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ

8 DominicalDiumenge 27de setembre de 2009 1

Fotos:1Avui ja no és estranyveure als passadis-sos de l’hospitalDoctor Josep Truetainfermeres amb por-tàtils incorporats alscarros de cures.

Reportatge


des exclusivament a escanejar el mastodòntic ar-xiu d’històries clíniques emmagatzemades al’hospital i que contínuament es vegin cartelletsals passadissos on s’anuncien jornades de for-mació en el nou sistema dedicades a uns o a al-tres professionals.

DES DELS ULLS DELS PACIENTSPerò, què està suposant tot plegat des dels ullsdels usuaris de l’hospital? Segons Gràcia, moltsavantatges: Que el centre disposi, sigui quin si-gui l’estat en què arribi el pacient, de tota la sevainformació sempre que se’l pugui identificar; queaquesta informació garanteixi més seguretat i ce-leritat en la pràctica clínica, i que totes les ges-tions siguin per via electrònica, que estalvien almalalt haver de traginar sol·licituds, horaris devisites, peticions i resultats de proves diagnòsti-ques.

Un exemple dut a l’extrem. Una persona arri-ba inconscient a Urgències de l’hospital Trueta.Abans, o sigui fa només uns mesos i per in-comprensible que pugui semblar, poques cosesse’n podien conèixer encara que se l’identifiquéssi aquest pacient no anava acompanyat. I aixòcondicionava irremeiablement l’atenció que seli donava. Avui, sabent qui és i si es tracta –demoment– d’un usuari de l’Institut Català de laSalut, es pot tenir immediatament accés a tota laseva història clínica i a la resta de les seves da-des, de manera que no és necessari preguntar,ni a ell ni a ningú, quins medicaments està pre-nent, si pateix alguna al·lèrgia, quantes vegadesl’han operat o si té cap malaltia de base.

Segon pas. Mentre és a Urgències, la infermerali mesura les constants i introdueix les dades al’ordinador, on també apunta els fàrmacs que, apetició del metge, se li han administrat en pri-mera instància. Abans, això quedava plasmat enun paper, i els papers se sumaven i se sumavenen carpetes amb els noms dels usuaris «que qual-sevol persona que dugués una bata blanca po-dia consultar», apunta el doctor Gràcia.

Tres. El metge visita el pacient que ha arribatinconscient a Urgències, i decideix que cal fer-li un seguit de proves per poder dur a terme undiagnòstic clar. Ho demana a través de l’ordina-dor, i els encarregats de practicar aquestes pro-ves reben la petició a l’instant. També per viaelectrònica, el zelador sap que ha d’anar a re-collir el pacient i traslladar-lo fins al punt on seli practiquen les proves. El metge que ha atès elpacient inconscient pot consultar a través de laseva estació de treball si ja se li ha fet la provao no (ho indiquen una espècie de semàfors que

es posen de color verd o bé vermell), i un copla resposta sigui sí, pot visualitzar-ne el resultati les conclusions que n’han tret els especialistes.

Després, el metge d’Urgències fa un diagnòs-tic i decideix ingressar el pacient. Ho apunta a

l’ordinador, que immediatament busca llit al ma-lalt. En paral·lel, les infermeres de planta i el ser-vei de farmàcia saben que hi ha una nova per-sona que cal atendre. I els dies següents els es-pecialistes de la unitat on es recupera el pacientvan fent-li el seguiment a través de l’estació detreball d’aquella unitat concreta.

Quan sigui a casa, el pacient que un dia vaarribar inconscient a Urgències, un altre dias’haurà d’anar a fer una visita rutinària a l’espe-cialista del Trueta. Agafarà la seva targeta sani-tària i la introduirà en un lector que hi ha a lasala d’espera de consultes externes de l’hospi-tal. Aleshores, el metge que l’ha de visitar sabràque ja és a la sala i, com sempre, podrà veurequins medicaments està prenent i les últimesproves que se li han fet. I el dia que el pacientvagi al seu CAP, el metge de capçalera sabrà totel que ha passat a l’hospital, i a la inversa.

Tot plegat pot semblar ciència-ficció per a al-guns, o un sistema imprescindible des de fatemps per a d’altres. El cas és que en els propersmesos s’anirà fent més i més habitual, i els pa-pers, les plaques radiològiques i les històries clí-niques s’aniran convertint en testimonis detemps passats i aniran sent destruïts quan haginpassat els anys que estableix la llei. Però el queavui és novetat aviat també serà història. Així hoassegura el doctor Gràcia, que sorprèn explicantles novetats que depara el nou Trueta.

UN ORDINADOR PER A CADA MALALTEn un moment en què els centres educatius co-mencen a tenir un ordinador per alumne, no ensha de semblar estrany, diu Gràcia, que el nouhospital de referència gironí tingui un ordinadora la capçalera de cada llit, on probablement espodrà mirar la televisió tan fàcilment com intro-duir les constants de cada pacient i consultar elTAC que li han fet unes hores abans. Tot canviaa una velocitat molt ràpida, insisteix Gràcia, queassegura que amb les tecnologies d’avui dia jaseria possible que cada usuari pogués consultarles seves dades clíniques per Internet. «Això ésara a les mans del Departament de Salut», diu elgerent de l’ICS a Girona, que també apunta quela robòtica i la informació per via de la veu se-ran els gran protagonistes dels sistemes sanita-ris del futur.

De moment, els professionals del Trueta vanadaptant-se poc a poc als grans canvis que d’a-quí a pocs mesos acabaran de consolidar-se alcentre, i que els usuaris haurien de notar. Hi hau-rà temps, encara que tot vagi tan ràpid, per ferbalanç de com està funcionant tot plegat.

2

5

6

7

4

3

Fotos:

2A l’estació de treballde cada unitat delcentre hi ha informa-ció completa sobretots els malaltsingressats.3Els electrocardiogra-mes ja no s’impri-meixen, sinó que esveuen en pantalla.4Les ecografies i laresta de provesdiagnòstiques araes visualitzen, s’am-plien i es compro-ven des de l’ordina-dor. 5L’impressionantmagatzem d’histò-ries clíniques delTrueta. Diverses per-sones es dediquenexclusivament aescanejar-les.6Imatge de l’esca-neig d’un document.7A les consultesexternes, elspacients ja fan servirla targeta perquèuna màquina enregistri l’arribada.

Coneix de dalt a baix elprojecte Argos, queestà renovant informà-

ticament el Trueta i tots elshospitals de l’ICS. El coneixtan bé que costa seguir-loquan se submergeix en les si-gles, les estacions de treball,els rols dels treballadors i elssistemes operatius. Per davantde tot, però, Gràcia deixa clarque el Trueta no podia espe-rar a modernitzar-se.

Que totes les dades estiguinen xarxa té molts avantat-ges, però també pot ferdubtar els usuaris sobrequi i com té accés a infor-macions sobre ell. Al con-trari. La informació serà méssegura. Cada professional po-drà tenir accés a unes dadesconcretes en funció de la sevafeina, el seu rol. En canvi,abans, qualsevol personaamb una bata blanca podiaanar a una planta i demanar ales administratives les carpe-tes amb les històries clíniquesdels pacients, o agafar-les di-rectament. Sembla estrany,però de fet era així.

Com ho estan rebent elsprofessionals? Tots els can-vis costen, i hi ha la por al can-vi. Hi ha qui s'ho pren millori qui s'ho pren pitjor. Somconscients que és un canvi fei-xuc, però també cal saber elsavantatges que comportarà.Hi ha persones que s'estan es-forçant per aprendre ràpid el funcionament delSAP i aquesta és la línia. I el principal entre-banc, que és haver de teclejar molt, d'aquí a untemps ja no ho serà perquè hi haurà formesmés ràpides de fer-ho, com les eines de reco-neixement de veu.

En un principi, pot generar problemescom allargar el temps d'espera o generarerrors informàtics? Fa molt temps que enspreparem per a això i altres hospitals han pas-sat abans per l'experiència. Tots els canvis por-ten complicacions, però es fan còpies de se-guretat de les dades i se sap perfectament quii quan ha entrat en una informació o l'ha mo-dificat. Busquem ser més eficients.

El nou programa pot canviar rols profes-sionals? Reduir plantilles? No reduirem laplantilla, de moment ens conformem a mante-nir els mateixos professionals que hi ha a l'hospital, només hem contractat tres informà-tics. Tot i això, és veritat que alguns canviaranla seva feina. Per exemple, zeladors que es de-dicaven en bona part a traslladar històries clí-niques o personal administratiu que les arxiva-va. Aquestes persones podran dedicar-se mésa altres tasques o es recol·locaran.

Què està sent el més difícil de la implanta-ció del SAP? El més difícil ara és anar-hi intro-duint tota la informació que hi ha en paper.

Quan es podrà dir que aquest sistema fun-ciona al complet al Trueta? Ara ja funcionaa totes les unitats menys en una: l'única estacióde treball que ens falta per desenvolupar és lade la unitat de parts a tots els hospitals de l'ICSque ja van amb SAP. Però el juny de l'any queve, el sistema ha de funcionar a tots els hospi-tals al 100%.

I a primària? A primària es funciona amb unaltre sistema, l'e-CAP (abans, e-CHOS) que po-dríem dir que «parla» amb el SAP, de maneraque les informacions dels uns les poden llegirles dels altres. Els requeriments dels professio-nals amb relació a les prestacions de l'e-CAP fa-ran que aquest sistema no pugui suportar la cà-rrega tecnològica que suposa aquesta millora.Pot ser que els responsables de l'e-CAP es plan-tegin en algun moment fer un canvi.

Quan els usuaris també podran tenir accésa les seves dades? De fet, ara ja ho podrienfer, tindrien possibilitats tecnològiques de fer-ho. Però això és decisió del Departament deSalut i s'ha d'estudiar la millor fórmula. Jo crecque aquesta fórmula seria el DNI electrònic,que en un futur hauria de permetre a tot ciuta-dà accedir no només a la seva història clínica,sinó a totes les informacions que facin refe-rència a ell.

Amb el nou Trueta, què caldrà canviar de

tot això que s'està fent ara? No caldrà can-viar res, però segurament serà ben diferent. Es-tic segur que a cada llit hi haurà un monitor,que serà alhora un ordinador per al personalsanitari i una televisió per al pacient. Així, nocaldrà que les infermeres i els metges vagin ambordinadors portàtils.

Quines sorpreses tecnològiques ara im-pensables podrà dur-nos el futur? Moltes.Però, sobretot, tres coses. La primera és que lesintervencions quirúrgiques cada vegada seranmenys invasives, i més dutes a terme per la ro-bòtica. Un robot et fa un tall exacte de quatrecentímetres i de la profunditat que li dius. Lasegona és que les proves diagnòstiques, en lameva opinió, acabaran sent totes no invasives.És a dir, hi haurà unes màquines que perme-tran veure tot el cos sense haver-hi de fer resmés, no caldrà introduir tubs o estris a dins delcos per explorar-lo. I una altra cosa molt im-portant serà la veu, que anirà eliminant la fei-na de teclejar. Amb la veu, en un futur, s'intro-duiran les dades a la xarxa.

Així doncs, també haurà de canviar el pa-per del metge... Penso que, en un futur, el met-ge es convertirà en gestor de coneixement i enpromotor de la salut. És el que haurà de donarordres per tal que aquesta executi o faci el quecal executar. Tindrà més temps per dedicar-sea això.

Entrevista


RAFAEL Gràcia Gerent de l’ICS a Girona i coordinador del projecte Argos a tot Catalunya

Rafael Gràcia era director de l’hospital Trueta fins a principis de juliol de l’any passat, quan vaser nomenat gerent de l’Institut Català de la Salut a la regió de Girona, cosa que inclou l’hospi-tal i la primària. A més, lidera el projecte de modernització de l’empresa pública a tot Catalunya

“Al nou Trueta cada pacienttindrà un monitor al llit”

TEXT: ROSER REYNER FOTO: MARC MARTÍ

“Abans,

qualsevolpersona amb

una batablanca podia

anar a unaplanta i

demanarles carpetes

amb leshistòriesclíniques

dels pacients.Ara cada

professionalpodrà tenir

accés aunes dadesconcretesen funciódel seu rol “

El Pétillant és un cava negre. Non’hi ha gaires, de productescom aquest en el nostre entorn.No es pot parlar de cava perquèFormentera no forma part de la DOCava, però sí que podem parlard’un vi escumós de qualitat elabo-rat pel mètode tradicional, a l’illade Formentera i amb la particula-ritat que és un cava negre. Aquestfet sorprèn una mica tothom per-què els únics escumosos negres dequalitat fets pel mètode tradicionalsón australians. Mentre l’elaborà-vem, ens vam trobar que la com-binació del taní d’un vi negre ma-cerat amb la seva pell i amb el gasens donava una força lleugerament

salvatge, rabiosa a la boca. Ales-hores el que vam fer va ser afegir-hi licor d’expedició per amorosir-lo. El resultat final és el d’un pro-ducte únic, que no té gaires com-paracions i que a Formentera, unlloc on hi ha molts turistes italians,ha tingut un èxit brutal.

Es Monestir és un vi modernperò fet amb raïms de vinyesmolt velles. Com ha sorgit? Ésun vi del qual em sento molt or-gullós. Ho estic de tots els que hemelaborat al celler Terramoll perquèla seva qualitat i el seu èxit comer-cial així ho demostren, peròaquest, concretament, és un gran

ambaixador de la terra on s’estàelaborant. Es Monestir és el pai-satge de Formentera. Un dia, elsommelier Josep Roca, al qual litinc un gran respecte personal iprofessional, va venir a visitar-nos.Va tastar els nostres vins. Teníemaquest Monastrell elaborat tot soli, després de tastar-lo, em va dir,

sorprès: «no sabeu el que teniuaquí».

L’altra novetat és el Primus, unblanc de barrica de nivell.Aquest és un vi més tècnic. Als enò-legs ens agrada molt elaborar-losperquè, si es fan ben fets, el resul-tat és excel·lent i evolucionen bé,amb el temps, dins de l’ampolla.

Les produccions de la gamma Ter ramoll van en augment. Sí,però estan limitades per la dispo-sició de vinyes i per les peculiari-tats del territori. Per exemple, somconscients que a Formentera estemfent un dels vins joves més carsd’Espanya, a causa dels costos deproducció i els ports. La sorpresanostra és que a principi d’agost,quan encara la part forta de la tem-porada turística no havia arribat, elrosat i els blancs joves ja estavenesgotats, quan són vins que es ve-nen de celler entre 13 i 14 euros.

El clima de Formentera és especial. També ho ésla seva gent i el paisatge. Des de l’any 2000, elceller Terramoll treballa amb aquests ingredients

i amb les virtuts de la seva terra per extreure vins demarcat caràcter mediterrani però amb segell propi.Fruit d’aquest esforç han sorgit, en els darrers mesos,tres nous productes –Pétillant Noir, Es Monestir i Pri-mus– que s’afegeixen als vins de Terramoll que tanbona acollida han tingut en el mercat estatal i estran-ger.

L’explotació de les Pitiüses, dirigida per Xavier Ál-varez, té com a director tècnic i assessor l’enòleg em-pordanès Jaume Serra, un professional reconegut i in-quiet que sempre busca nous camins per trobar pro-ductes amb valor afegit. Un altre empordanès, el dis-senyador figuerenc Àlex Gifreu, és l’autor de bona partde l’etiquetatge dels productes de Terramoll.

El Pétillant és un cava negre molt especial i únic.Sorgeix de les varietats Merlot i Cabernet Sauvignonque es van plantar a la propietat l’any 2000. És un pro-ducte innovador que parteix del tiratge del vi jove ne-gre. Aquest vi base ha evolucionat en barriques novesde roure hongarès i francès. El tiratge consisteix a po-sar sucres i llevats dins de l’ampolla, d’aquesta mane-ra es fa la segona fermentació de l’escumós com la delmètode Champenoise tradicional. Al cap de nou me-sos se’n fa el desgorjament i el producte ja està llestper sortir al mercat.

Es Monestir és un punt i a part. És un orgull per alsformenterencs. Està fet amb raïms Monastrell de vin-yes velles de peu franc, situades a la part alta del Pi-lar de la Mola. Terramoll les té llogades als pagesos dela zona. Allà no va arribar la fil·loxera, les vinyes sóncent per cent autòctones. Terramoll n’ha tret al mer-cat un miler d’ampolles i s’han exhaurit totes. Amb elPétillant ha passat el mateix.

UN PAS ENDAVANTEl celler Terramoll va ser conegut en els seus inicisper la seva línia de vins joves (El blanc Savina, el ro-sat jove, el Joven Barrica –negre– i el Terramoll ne-gre). Ara ha fet un nou pas endavant amb el vi blancde barrica Primus. Elaborat amb Viogner –la base delcupatge–, Malvasia i Garnatxa blanca. És un vi ques’avé molt amb alguns productes gastronòmics típicsde l’illa, com el formatge d’ovella, els fregits de xai,o la sobrassada. També tindrà molta acceptació enaltres indrets on els blancs d’aquestes característiquessón ben apreciats pels consumidors.

NOVA WEBEl celler també treballa en la propera posada en ser-vei d’una completa plana web, amb l’adreça www.te-rramoll.es, en la qual s’explicaran totes les caracte-rístiques de les vinyes i els vins amb facilitats per ad-quirir-ne els productes per part dels compradors.

Reportatge


Els Vins de la Terra de Formentera

amb tres nous productes del celler Terramoll

guanyen prestigiL’escumós negre Pétillant sorprèn els entesos per la seva amorosa agressivitat i caràcter únic.

Es Monestir està elaborat amb Monestrell de peu franc i el Primus és un blanc de barrica

TEXT I FOTOGRAFIA: SANTI COLL

PÉTILLANT NOIRCava negre50% Merlot50% Cabernet12,50 vol.

ES MONESTIRNegre 2007Monastrell 100%14,50 vol.

PRIMUSBlanc barricaViogner,Malvasia iGarnatxa12,50 vol.

ELS NOUS PRODUCTES

JAUME Serra Enòleg i director tècnic del celler Terramoll

“Es Monestir és elpaisatge de Formentera”

Fotos:1Les vinyesdel cellerTerramollestan situadesa la zona delPilar de la Molade Formentera.2L’enòleg JaumeSerra, en el seulaboratori detreball.

2

1

Deia Cunqueiro fa trenta i tants anys en A cociñagalega que el que més li agradava del bonítol

era la ventresca, rostida; però es queixava que en laseva terra gallega llavors no havia manera de gau-dir-ne, perquè, segons ell, ni sabien treure-la ni sa-bien rostir-la. És cert que, en aquells temps, per men-jar-se una bona ventresca de bonítol rostida el mi-llor era fer una volta pel País Basc.

Cunqueiro posava en segon lloc de les seves pre-ferències tonyinaires –després de la ventresca i abansde l'escabetx– el bonítol en conserva, en oli d'oliva.I no només per raons de gust, sinó fins i tot estèti-ques. Però, pel que fa a mi, la glòria del bonítol ésla que resulta d'unir les dues primeres eleccions DonÁlvaro; vull dir que el que m'encanta de veritat és laventresca... en conserva.

ACLARINT CONCEPTESUn parèntesi per aclarir termes. Quan parlem de bo-nítol ens estem referint a la tonyina blanca o boní-tol del nord. Bonítol: tonyina blanca, llavors. El gas-trònom basc José María Busca Isusi va deixar escritque, simplificant les coses, el consumidor «diu ton-yina a tot peix de la família dels túnids que tinguiles seves carns vermelles, i bonítol al que les tinguiblanques». Faltaria la tonyina més freqüent en lesconserves, la tonyina clara o yellowfinn, que no escaptura ni amb línia al Cantàbric ni a les almadravesde l'Estret, sinó en aigües més llunyanes.

I la ventresca és la part ventral d'aquests peixos,també anomenada ijada, armilla, mendreska i, se-gurament, de moltes més formes, segons el lloc. Avuiés el més apreciat de la tonyina, encara que em fi-guro que aquesta estima és més aviat recent; la ven-tresca –part especialment rica en greix d'un peixblau, és a dir, gras, com la tonyina– sona més a men-jar de pescadors, que sempre van tenir molt bonaboca, que de gurmets de salons decimonònics.

Tornem a la nostra ventresca de bonítol en con-serva. Parlo de la de bonítol, perquè sóc dels queopinen que la carn del bonítol o tonyina blanca ésmés fina que la del seu gran parent la tonyina ver-

mell; a la qual, a més, seria millor deixar en pau, aveure si es recupera l'espècie de la voracitat niponai la sobrepesca espanyola.

Aquí sí que un obre la llauna i ha de dedicar unallarga mirada al seu interior: val la pena. Parlo, ésclar, de llaunes o pots de cases acreditades per laqualitat de les seves conserves. Una bona ventrescaapareix amb un aspecte net, uniforme, a punt perseparar-se en làmines fines i senceres. Veuran que,últimament, les bones marques de conserves cuidenmoltíssim la presentació interior. No només la ven-tresca, o el bonítol; les sardines, els musclos, les cloïs-ses, les escopinyes... Tot ve tan ben col·locadet a lallauna que fins i tot gairebé sap greu desfer un tre-ball tan ben fet... si no fos perquè qui posa tanta curaen la presentació d'una cosa que el client no veu finsque obre la llauna també la posa, per descomptat,en la selecció de la matèria primera, l'elaboració...

Que tot això té un preu? Per descomptat. Però s’hoval. Una bona ventresca de bonítol en oli d'oliva ésuna de les joies del magnífic rebost espanyol; unajoia que, lamentablement, no sembla gaire conegu-da. Jo no puc resistir-me a la temptació quan, en elsprestatges de les conserves, veig la ventresca d'unamarca prestigiosa. A casa, després d'obrir-la ambcura de no tallar-me, escorro la ventresca, la divi-deixo en làmines i li poso una mica d'oli verge. Des-prés vaig al rebost, obro una llauna de piquillos deLodosa, trec els que considero necessaris i els pas-so breument per la paella, només per donar-los tem-peratura, amb una mica d'oli lleugerament aroma-titzat amb all i unes gotes de vinagre dolç. Distri-bueixo ventresca i piquillos als plats, obro un Rue-da o un Valdeorras ben fresquet i procedeixo, alter-nant acuradament ventresca, piquillo, trosset de pa,glop de vi... Tenia raó Don Álvaro: la ventresca i laconserva. Traduït a la data actual: la ventresca enconserva. Sense desmerèixer, però per res, la ven-tresca rostida; ningú vulgui llegir el que no s'ha es-crit. Però la ventresca en oli d'oliva és tan maca, tanfàcil de preparar, tan bona... Investiguin; ja m’ho ex-plicaran.

El luxe del bonítolCAIUS APICIUS GASTRòNOM


AgustíEnsesaBonetEscola de Tastavins del Gironès

La varietat Carinyena anomenadaavui Samsó és encara majoritària

a l'Empordà. Infravalorada altrestemps, en vinyes velles conreades allocs adients pot donar excel·lentqualitat de vi. Camí de Cormes és unvi fet 100% amb aquesta varietat devinyes centenàries, als voltants deMollet de Perelada. De color cirerafosc amb aroma expressiva, varietal,que recorda la fruita madura, espè-cies i notes de fusta de bona criança.En boca és potent, carnós i amb ta-nins que s'afinaran durant un tempsa l'ampolla. Producció limitada quees posarà a la venda a finals d'octu-bre. Preu aproximat: 10 € l'ampolla.

El celler elaborador: Roig Parals, aMollet de Peralada, és la continuacióper part de Santi Roig i Mariona Pa-rals del cultiu de la vinya i l'elabora-ció de vins començada pels seusavantpassats; ara és la quarta gene-ració. Treballen unes 14 hectàrees iles parcel·les més antigues daten de1896, on hi ha plantada Carinyena.També elaboren vins amb CabernetSauvignon i Merlot i blancs amb Mos-cat, Macabeu i Garnatxa. Emparatsper la DO Empordà. Més informaciói comandes a [email protected].

Camí de CormesEl vi

Criança 2006

Ara la moda són els risotti (que s’escriuaixí, en plural, i es pronuncia amb essasonora, no pas amb sorda, com fan els

espavilats de la Corpo). Els cuiners s’han posata fer-ne, sovint amb més bona intenció que tra-ça; alguns arriben a ser veritablement fastigo-sos. Al capdavall, un risotto és l’antítesi d’unarròs català-valencià-mallorquí. Es fa amb ceba,sense tomàquet, amb vi blanc, amb mantega,es va remenant a fi que quedi enganxós, «cre-mós», en diuen els cuiners més fins –i carregatencara amb més mantega i formatge. Tot i quea Itàlia, certament, n’he menjat de memorables,però no pas cada dia, ja que arriba a enfitar.Amb tot, n’hi ha de molt bons amb «funghi» (bo-lets), «ai tre formaggi», etc.

La paella, com és sabut, és un dels plats mésapreciats pels turistes, que ells identifiquen ambla «cuina espanyola» (és a dir castellana). És unfet que Espanya se l’ha apropiat, tot i que la«paella» que es fa fora de València és ben dife-rent de l’ original.

Si l'arròs a la valenciana –la internacional-ment famosa Paella– es caracteritza per l'esclatdel seu color groc, aconseguit tradicionalmentamb safrà, el nostre mapa d'arrossos, de fet, éstricolor: el blanc (propi dels arrossos bullits),el groc (color de la Paella) i el negre, propi d'untípic arròs de tots els Catalans. I, és clar, tota lagamma de marrons, pròpia dels arrossos a lacassola i dels arrossos bruts de Mallorca. Sen-se oblidar tocs de roig dels arrossos valencians«amb capetes de torero» (pimentó o pebrot) orodelles de tomata (al forn).

UNA GRAN VARIETATAquest arc mediterrani peninsular o, per dir-hoinequívocament, els territoris de parla catala-na, és, indubtablement, un país d'arròs. Algund'aquests plats –com la Paella– certament, cons-titueix el plat nacional i popular que més iden-tifica la cuina nacional dels Països Catalans... IEspanya, que no té, pel que sembla, un altreplat per representar-la. Arròs en paella, a la cas-sola, al forn, a banda, rossejat, caldós, sec, brut(com el de Mallorca, servit en sopera, deliciós),de peix, de carn, de caça, de mar i muntanya,de verdures, en sopa, de caire monogràfic, si-gui amb un ingredient de mar, d’horta, de ca-cera o de corral: el repertori de preparacions ireceptes és, sens dubte, el més extens de qual-sevol país d'Europa i, fins i tot, gosaria a dir,del món. Perquè el fet que els orientals, cari-benys, etc., consumeixin molt més arròs quenosaltres, no ens ha de privar de veure que ells,en general, el mengen blanc, com a guarnició.No oblidem, però, els risotti italians o els pilafsturcs i orientals, també remarcables. El negreés un dels colors més originals de l'arròs: arròsfosc de l'Empordà (sense tinta, però amb cebaenfosquida) i arrossos i paelles amb tinta, o ambfaves, recursos per a l' obtenció del sorprenentbru intens.

A casa menjàvem practicament arròs cadadia, formant part de l’«arròs i fideus» de l’escu-della. Com era general a les cases de pagèsl’«arròs a la cassola» era molt estimat, i es con-siderava un plat de festa, de diumenges, de reu-nions familiars, de dia de matar el porc... Es feiaservir arròs de Pals –de gra rodó i perlat que,sortosament, encara trobem avui: un dels mi-

llors que hi ha. Es comprava a sacs.Com hem dit, la recepta festiva més corrent

era l’ arròs a la cassola: l’autèntic arròs català–podem dir que ja desconegut del tot a l’àreade Barcelona. Josep Pla comentava que a l’Em-pordà a aquest arròs se l’anomenava «arròs fosc»i, eventualment, arròs negre: no obstant, l’ac-tual arròs negre se sol fer amb tinta de calamar

(cosa que no es feia abans).De l’arròs a la cassola –dit així perquè feia en

una cassola de terrissa, i en algun cas en la cas-sola catalana de ferro fos– n’hi havia diversesclasses, segons les disponibilitats del momento de l’estació. He d’agrair que a la regió de Gi-rona encara el solem trobar en alguna fonda,que el fan molt bé.

Entre la paella i

el risottoGastronomia

13 DominicalDiumenge 27 de setembre de 2009

JaumeFàbrega«Bona Vida»http://blocs.mes -vilaweb.cat/jau -mefabrega

L’arròs negre, fosc o a la cassola propi dela Costa Brava és una excitant combina-ció de carn, salsitxes i marisc, que cons-

titueix un autèntic plat surrealista, tot i que ésben tradicional. El color fosc s’obté fent cara-mel·litzar la ceba, però evitant que es cremi.Bosc, mar i muntanya s’hi apleguen de formatan estranya com harmoniosa.

Elaboració– Sofregiu les carns i la sèpia o calamars. Ela-boreu el sofregit (durant almenys una mitjahora), barregeu-ho tot. – Tireu-hi l'arròs, feu-hi donar uns tombs.– Tireu-hi aigua bullent.– Al cap d'uns minuts hi afegiu els bolets.– Al final hi tireu la picada, deixatada amb suc

de l'arròs.–Segons el tipus d’ arròs, ha de coure de 13 a20 minuts.– Es deixa reposar uns quants minuts abans deservir-lo, però procurant que quedi l’arròs grenyal.

Notes– S’hi poden afegir salsitxes, gambes, esca-marlans, musclos, sang fregida, etc.– Un amic meu que es diu Beni fa un arròs si-milar, que li surt molt bé, amb conill i shiitakes(bolets japonesos).

Arròs fosc amb carn, marisc i boletsLa recepta

Els territoris de parla catalana es corresponen a un país d’arròs

Ingredients

� 4 tasses de cafè d’a-rròs (i per persona) o uns400 g)� dues tasses d’aigua obrou per tassa d’arròs(més o menys, segons sies vol sec o caldós)

� 100 g de calamars osèpia� 200 g de costelló (cos-tella de porc)� 200 g de pollastre oconill, a trossos molt petits� 1 grapat de bolets(frescos, en conserva;

uns 100 g)� 1 ceba mitjana� 2 tomàquets o tomàqueten conserva o, encaramillor, doble concentrat detomàquet (un parell decullerades)� picada: all, julivert

Establiments

antics


Joan Saurí i Vilar va arribar a Llagostera,provinent de Breda, l’any 1925 i va com-prar la farmàcia que Pere Davesa tenia a

la plaça de la Llibertat, també coneguda com aplaça del Mercat. Tenia dues entrades molt bensituades i es trobava al bell mig de l’entorn méspopular d’aquella època. Joan Saurí es va ca-sar amb Carme Massó i Domènech el 1932.

En aquella època es venien productes de far-màcia de tipus natural, xarops, herbes, un-güents, etc., que es feien tots artesanalment, amà, mitjançant fórmules magistrals heretadesdels avantpassats. La composició venia dona-da per les receptes mèdiques, però els farma-cèutics –que eren més aviat mig investigadors–hi acabaven de donar el seu «toc» professional.Curiosament, en aquells temps es fabricavenpegats receptats també per curanderos; era unapràctica molt habitual.

DELS UNGÜENTS A L’ASPIRINA Un dels productes que més es gastava per gua-rir algunes contusions o lesions més o menyssuperficials era l’ungüent de la serp. En aquellsanys, hi havia molt de temps per fer preparatsi es feien moltes coses per aquest sistema. Lagent no anava a cal metge tan sovint com arai per qualsevol cosa. No hi havia sistemes perdesplaçar-se i hom es curava a casa seva compodia.

A partir de l’any 1932, la farmàcia va canviarde lloc i es va instal·lar a la plaça d’Espanya, jaque el mercat també va canviar de lloc i va pas-sar de la plaça de la Llibertat a l’indret esmen-tat. Joan Saurí va comprovar que ja ningú ana-va expressament a comprar a l’establiment, uncop fora el mercat, i aleshores va decidir el tras-llat de l’establiment. Al pis de la plaça d’Es-panya hi van néixer els seus tres fills.

A causa de les seves idees polítiques, JoanSaurí va haver de marxar de Llagostera durantla Guerra Civil i es va fer càrrec de la farmàciala seva dona, que obria de tant en tant, sem-pre assessorada per un expert, que era un ti-nent italià de cognom Marini, i pel doctor Ro-bert Pascual, de professió farmacèutic, peròsense exercici a Llagostera –avi del doctor Pom-peu Pascual, metge de la vila, ara jubilat.

L’any 1945, Joan Saurí va comprar l’altra far-màcia que hi havia a Llagostera i no tancava

mai per no deixar el poble sense medicaments.Joan Saurí va morir el 27 de desembre de 1960i com que el seu fill, Lluís, estudiava la carrerase li va permetre tenir la farmàcia oberta sotala direcció d’un regent, que era Antoni Ma-drenys, de Tossa de Mar, i, més tard, un altreregent, que es deia Xavier Oms, de Blanes, finsque va acabar els estudis.

L’any 1972, Lluis Saurí i Massó va traslladarla farmàcia des de la plaça d’Espanya al carrerConsellers. Els temps anaven canviant a tot elpaís en general. Es van deixar de banda gaire-bé els «preparats» artesanals, que van ser subs-tituïts per les especialitats farmacèutiques delaboratori. L’any 1992, l’establiment va tornar

a canviar de lloc, ja que el dispensari mèdic dela vila es va instal·lar al parc de l’Estació, a unscinc-cents metres del carrer de Pau Casals. Ales-hores, va decidir posar la farmàcia allà perquèaixí els pacients que anaven a cal metge ho tin-guessin més a la vora.

Lluís Saurí i Massó té dos fills, Joan i Magda,ambdós amb la carrera de farmàcia al damunt,que seguiran la tradició familiar. Segons sem-bla, la Magda es quedarà l’establiment del ca-rrer de Pau Casals i Joan va obrir fa un temps,completament renovat, el local que hi haviahagut durant vint anys al carrer Consellers –que és més cèntric– i que molts ciutadans re-corden.

Farmàcia SauríLlagosteraL’establiment farmacèutic és una tradició familiar que

s’ha traspassat de pares a fills i néts, sempre a Llagostera,encara que canviant d’adreça en nombroses ocasions

Història

La farmàcia esva obrir per pri-mera vegada ala plaça de laLlibertat –o delMercat–, de Lla-gostera, l’any1925 i es dedi-cava primordial-ment a despat-xar ungüents,xarops i altres«preparats» fetsa mà. Després,l’establiment vapassar a la pla-ça d’Espanya i,més tard, al ca-rrer Consellers,per arribar final-ment a instal·lar-se al lloc on estroba ara, al ca-rrer de Pau Ca-sals. La famíliaconserva activala farmàcia delcarrer Conse-llers.

Origen1925FundadorJoan Saurí i VilarPropietariactual Lluis Sauríi MasóTreballadors3 i règimfamiliar ActivitatFarmàciai venda d’arti-cles relacionatsamb la sanitat

TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU

Jugant amb els amics pels voltants del po-ble solien veure carboners i roders treba-

llant hores i hores. Eren homes callats, acos-tumats a passar moltes estones al bosc sols ien silenci. Alguns eren tan feréstecs que, avegades, els nois no gosaven ni acostar-s’hi iels guaitaven mig d’amagatotis. Els minerseren diferents. Sempre anaven en grup. Moltstenien la mirada trista i encara que fos diu-menge tenien les mans tenyides del color foscde les entranyes de la terra. Alguns amicsdeien que de grans volien ser miners. En can-vi ell, quan s’imaginava la seva vida de gran,no es veia fent cap d’aquelles feines. Li sem-blava que podia ser útil d’una altra manera.

Joan Agustí Panella va néixer el 1883 a la lo-calitat selvatana d’Osor, que a finals del se-gle XIX superava els 1.200 habitants gràciesa la seva proximitat amb les Guilleries, on esproduïa una intensa activitat forestal. A més,l’explotació de les mines –actives fins a la dè-cada de 1980– eren un atractiu perquè mol-tes persones residissin en aquell poble que,ara com ara, no arriba als 400 veïns.

El jove Joan Agustí Panella no va triar capdels oficis habituals de la zona sinó que es vadecantar per la vida religiosa. Així, desprésd’ingressar al seminari, va continuar la for-mació en teologia fins aconseguir ser orde-nat sacerdot el 1907, quan tenia 24 anys.

Aquest capellà formava part dels conegutspopularment com a claretians, és a dir, la con-gregació fundada el 1849 per Antoni MariaClaret i dedicada a la devoció del Cor de Ma-ria. Això va fer que una vegada ja va haveresdevingut prevere, mossèn Agustí continuésla formació en el si de la comunitat claretia-na, en la qual va arribar a obtenir el grau dedoctor a Roma. Aquest fet li va permetre ferclasse de teologia en alguns dels seminarisque tenia la congregació. I, fruit de la sevaexperiència i coneixement de les interioritatsde l’organització claretiana, va ser designatsecretari provincial de Catalunya.

Joan Agustí Panellava morir el 1965 quantenia 82 anys a la ciutatde Barcelona. Tot justdos anys enrere haviapublicat el llibre SanAntonio María Clareten la devoción al Cora-zón de María. Així ma-teix, el 1959 ja havia es-crit El Inmaculado Co-razón de la divina Ma-dre i, durant els anys dela Segona República,concretament el 1932,també va presentar untext titulat La Virgen enel misterio de la Asun-ción.

Col.leccionisme

15 DominicalDiumenge 27 desetembre de 2009

Joan AgustíPanellaXAVIER CARMANIU

Gironins del segleXIX

XavierCarmaniuMainadéHistoriadori periodista

L’Expofilcatalana

XavierRomero

Vilanova i la Geltrú acull la 6a Competició filatèlica del Principat

Patricia Ribera RieraDirectora

APRIMAMENT

Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals

Primeravisita

gratuïta

Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaçi durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.

• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes• Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equili-

brada basada en principis energètics.

� 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87C/Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA

El proper divendres dia 2 s’inaugura a Vi-lanova i la Geltrú una nova edició de l’Ex-posició Filatèlica Catalana; l’any passat es

va celebrar la darrera, a Tordera, i ara arribemja a la sisena trobada de la màxima categoria alnostre país.

L’entitat organitzadora, la Penya Filatèlica deVilanova i la Geltrú, ha emmarcat la fita dintredels actes de commemoració del 150è aniver-sari del naixement de Francesc Macià, fill de laciutat i primer president de la Generalitat deCatalunya restaurada l’any 1931. En el marc delCentre d’Art Contemporani-La Sala, uns 260quadres de les diverses branques de la filatèliaclàssica i moderna es podran visitar fins al pro-per dia 11. Paral·lelament, i com ja és costumen aquesta mena d’esdeveniments del més altnivell, s’han programat diversos actes per ho-norar la cita, com ara la presentació de dos se-gells de correus personalitzats, un dels qualsdedicats per primer cop al president Macià. Dosmata-segells especials restaran a disposició delsvisitants en l’estafeta temporal, mentre que unaaltra mostra podrà ésser igualment visionadadurant aquests dies, la corresponent a la dona-ció que el doctor Thebussem féu l’any 1898 ala biblioteca del Museu Balaguer. A més, firacomercial, visites guiades, actes per als esco-

lars, i punt de llibre derecord.

En el moment de re-dactar aquesta crònicaencara no tenim el ca-tàleg de participants,però ens consta que larepresentació gironinatornarà a ser de les mésdestacades. Igualmenti en l’apartat de Litera-tura Filatèlica, Diaride Girona competeixuna vegada més.

TORDERA’85La primera exhibició fi-latèlica d’entitats fede-rades del Principat deCatalunya tingué lloc aTordera el mes de ju-liol de l’any 1985, sotal’organització del ClubFilatèlic de la localitat ila presidència de JoanIsern, encara a horesd’ara màxim dirigentd’aquest col·lectiu decol·leccionistes tanprestigiós.

La idea inicial eraque fos efectiva igual-ment dita exposició

per seleccionar els representants catalans a l’Ex-filna’85, la competició anual estatal, tot i que ésinnegable que els membres de la federació ca-talana, també en aquest terreny una de les sen-yeres, desitjaven endegar i mantenir un certa-men propi, del mateix nivell que l’oficial es-panyol. En aquella ocasió la participació fouimpressionant, amb 172 inscrits, pertanyents a32 societats, i amb l’aportació d’unes 700 vitri-nes. El jurat estigué format per Enric Mons, Jor-di Guinovart, Jordi Cuenca, Andreu Solsona, Jo-sep Mª Vidal i Josep Amorós. Els comissaris pro-vincials serien Pere Rodríguez, Josep Bronsoms,Joan Capell i Josep Garsaball. S’hi emeté el do-cument filatèlic número 6, sobres commemo-ratius, un llibre i vinyetes al·lusives a la mostra,adjudicada a Tordera amb motiu del seu desèaniversari. La de l’any passat també la convocàaquesta població, i Girona igualment n’ha aco-llit dues de ben importants.

En aquella primera gran competició exclusi-vament catalana, aquesta pàgina de Filatèlia iCol·leccionisme del Diari de Girona obtinguéel Gran Premi de secció, amb felicitació del ju-rat, i des d’aleshores, el palmarès ve a ser d’u-nes setanta medalles nacionals i internacionals,després de 27 anys de presència dominical in-interrompuda.

16 DominicalDiumenge 27de setembre de 2009 Mare, vull ser gran!

Són petits però no per això, menys presumits; comença el curs per als més menuts de la casa i les firmes aposten per les versions «mini» de la roba d’adult

ANA RODRÍGUEZ

1

2

3

4

Tendències


1Texans,www.laredoute.es.2Americana dobleper a nen,AmericanOutfitters.3Proposta per a nen i nena deKL2.4Pantalons baggyper a nena, CKS.5Cassaca ibufanda, DKNY.6Jersei, AmericanOutfitters.7Samarreta de nena, CKS.8Ballarines,DKNY.9Vambes,Converse per awww.laredoute.es.

L’ART DEL DESCANS

C/ Rutlla, 11 - Tel./Fax 972 20 34 23 - 17002 GIRONA ı C/ Maluquer Salvador, 3 - Tel. 972 22 33 43 - 17002 GIRONA ı Pl. Rector Ferrer, 4 - Tel. 972 26 20 98 - 17800 OLOT

5 6

7

8

9

Música


Novetats

Preparant el Primavera Club

La versió hivernal del festival barceloní PrimaveraSound, el Primavera Club, ha confirmat per al seucartell Devendra Banhart –a la foto–, Scout Ni-blett, The Soundtrack Of Our Lives, School Of Se-ven Bells i Woods, pel que fa a l’apartat interna-cional. Mentre que en el bloc estatal destaquenSr. Chinarro i Tarántula, a més de grups comHyperpotamus o Cohete, entre d’altres. Els con-certs del Primavera Club –que es realitza a Barce-lona i Madrid– es faran del 9 al 13 de desembre ija estan a la venda els abonaments per a aquestfestival juntament amb el Primavera Sound, pro-gramat del 27 al 29 de maig.

Devo reedita els clàssicsEl veterà grup nord-americà Devo reeditarà els seusdos àlbums clàssics –Q: Are We Not Men? A: WeAre Devo! (1978, Warner Bros.) i Fredom Of Choi-ce (1980, Warner)– i publicarà una novetat, el sin-gle Jocko Homo / Mongoloid. Les dues reedicionses posaran a la venda el 3 de novembre en un for-mat de luxe i una edició limitada en vinil. Devo esva retrobar l’estiu de 2007 per fer una gira europea,que els va portar a Benicàssim i, l’any següent, aBarcelona.

Peret: «De los cobardes nuncase ha escrito nada»

Peret (Mataró,1935) recons-trueix les sevesarrels en el seunou disc, titulatDe los cobar-des nunca se haescrito nada,adaptant al seuestil rumber elcuplet, el tango,el Rascayú deBonet de SanPedro, la cobla ila música cari-benya. El muer-to vivo es el pri-mer single del nou disc en el qual Peret comparteixmicròfon amb Marina, la cantant de Ojos de Brujo.De los cobardes nunca se ha escrito nada s'edita-rà a l'octubre i sortirà al mercat acompanyat d'unDVD amb un documental històric que conté una se-lecció d'actuacions de Peret a TVE, amb 15 can-çons.

Pedro Guerra: «Alma mía»El cantautor Pedro Guerra dóna un gir a la sevatrajectòria professional amb la publicació d’Almamía (Versiones Vol.1), un disc que ha sortit a lavenda aquesta setmana i en el qual versiona te-mes clàssics del repertori espanyol i llatinoameri-cà. Tango, bolero, ranxera i cobla es donen la màen un àlbum que, entre d'altres, inclou cançonscom El día que me quieras –de Carlos Gardel yAlfredo Le Pera–, Esta tarde vi llover –de Arman-do Manzanero–, La bien pagá –de Ramón Perellói Juan Mostazo– o Chiquilín de Bachín –d’AstorPiazzola.

Els 5 mésvenuts

ESPANYA

1 � Relojes dearena David deMaría 2 � AvionesPereza 3 � Lines, Vinesand Trying JonasBrothers 4 � The BeatlesStereo Box SetThe Beatles 5 � FiestaPocoyo

REGNE UNIT

1 � TheResistance Muse2 � We’ll meetagain - The verybest of Vera Lynn3 � RevelationPeter Andre 4 � TheBlueprint 3 Jay-Z 5 � Draw theline David Gray

ESTATSUNITS

1 � TheBlueprint 3 Jay-Z 2 = Miley CircusTime of our lives 3 � I look to youWhitney Houston4 � Only built 4Linx... Raekwon 5 � 1s... Andthen someBrooks & Dunn

Deixa’t seduir de nou per la màgia i l’elegància de la MOSCA DE GIRONAFes-la volar amb llibertat. T’està esperant. Apa, per GIRONA i per A TOTS. Som-hi, gironins.

DEIXA’T PORTAR PER LES SENSACIONS INTENSAMENT I VOLA AMB ELLA EN TOTAL LLIBERTAT.PUNTS DE VENDA: PAPERERIA PAPIRONA (Hortes, 20), JAN COL·LECCIÓ (Ferreries Velles, 11), i també als ja habituals LLIBRERIA CARLEMANY, LLIBRERIA GELI i LLIBRERIA 22.

Recordeu que ara també podeu gaudir intensament amb l’Auca per tan sols 3 euros i amb la mosca inclosa.

Després de deu anys de carrera i cinc dis-cos d'estudi, Eva Amaral i Juan Aguirre,més coneguts com a Amaral, estan prò-

xims al seu «ideal sonor», una barreja de «sua-vitat i energia desbocada» que ha quedat re-gistrada en La barrera del sonido, un dobleCD i doble DVD que acaba de sortir a la ven-da. «Fa deu anys que vam començar i haviaarribat el moment de tancar una etapa i obrir-ne una altra de nova, i això és el que inten-tem reflectir en aquest disc», explica Juan Agui-rre, que també anuncia «el naixement d'unabanda nova» en el pròxim àlbum d'estudi delduo saragossà.

Potser com a comiat de la seva etapa actual,Amaral publica La barrera del sonido, el seuprimer disc en directe, gravat el 30 d'octubrede 2008 al Palacio de los Deportes de Madridi que, en paraules d'Eva Amaral, va resultar dela conjunció del «moment perfecte i el lloc co-rrecte». El doble CD recull la selecció de 28cançons interpretades al recinte madrileny,peces que han elevat Amaral a l'olimp del pop

espanyol i entreles quals hi ha Es-capar, Te necesi-to, Sin ti no soynada, Estrella demar o Revolu-ción. En el DVD,juntament ambles dues hores imitja de recital,dos petits docu-mentals revelenels «fils que esmouen darrerel'escenari durantun concert», des-criu Eva Amaral;alhora que JuanAguirre apuntaque és «impossi-ble» resumir «enuns petits extres»el treball amb elqual es podria fer«una pel·lícula».

Partint de lacançó homònimaque forma partdel repertori d'A-maral, Juan Agui-rre explica que eltítol per al directees va escollir per-què representava«una imatge evo-cadora» que, se-gons la seva opi-nió, «reflectiaaquest instantd'estar en la dile-ma i prendre uncamí o un altre».

Abans de girar full, Amaral haurà de posarel colofó a la gira Gato negro, dragón rojo: «Haestat el més bèstia que hem fet. El públic vaentendre molt bé el disc, que era molt intros-pectiu, i ha respost en tots els concerts», con-firma Aguirre. «Inoblidable, un somni», rema-ta Eva Amaral.

AGUIRRE, A LA VEURespecte al pas endavant que Aguirre ha feten Es sólo una canción, tema que ha atacatcom a veu principal, diu: «Per a mi és nomésuna anècdota. Jo no sóc cantant, sóc guita-rrista, i només ho vaig fer perquè a Eva li agra-da escoltar aquesta cançó amb el meu timbrevocal i m’hi va empènyer».

Eva Amaral i Juan Aguirre, als quals encaraels resulta «increïble» el creixement d'«un pro-jecte underground», aventuren un so «més gui-tarrer» en el seu següent treball discogràfic:«Volem provocar una sensació de desconcert,perquè això significarà que fem alguna cosadiferent», postil·la Aguirre.

d’Amaral«L’ideal sonor»

«La barrera del sonido» és el primer treball en directe del duo

TEXT: DdG

¿Hacemos una porno?

Director: Kevin Smith.Intèrprets: Seth Rogen,Elizabeth Banks, JasonMewes, Traci Lords, GerryBednob.Distribuïdora: DeAPlane-ta.Durada: 101 minuts.Kevin Smith sembla haverperdut la capacitat per fercomèdies subversives;

aquí, tot i comptar amb un material molt promete-dor, es limita a moralitzar de mala manera i lacinta només la dignifiquen els intèrprets i algungag aïllat. Una llàstima, perquè la pel·lícula teniatots els números per representar un retorn a l’e-fectiva senzillesa de Clerks. P. P.

Ice Age 3

Director: Carlos Saldanha.Intèrprets: Denis Leary,John Leguizamo, JaneLynch, Eunice Cho, Bill Ha-der.Distribuïdora: Fox.Durada: 94 minuts.Si s’exceptuen els gagsdedicats a Scrat, algunatroballa visual (com ara elflashback a l’estil de CSI) i

la banda sonora de John Powell, el que quedaés un film absolutament prescindible de tan con-vencional i avorrit, demostració final que la sín-drome Shrek és molt allargada. A més, deixaanar un discurset sobre la unitat familiar que ni elDisney dels seus pitjors temps s’hauria permès.P. P.

Miss Marzo

Director: Zach Cregger.Intèrprets: Zach Cregger,Trevor Moore, Raquel Ales-si.Distribuïdora: Fox.Durada: 90 minuts.Desigual comèdia d’embo-lics sobre un estudiant quesurt d’un coma i desco-breix que el seu càndidamor platònic s’ha conver-

tit en una conilleta de Playboy. Dirigida pels seusprotagonistes, conté algun bon moment (sobre-tot en el dibuix de les convencions sentimentals)però s’assembla massa a La vecina de al lado.Al final fa la sensació que el guió només va serescrit per mostrar l’anatomia de Raquel Alessi. P. P.

Payback

Director: Brian Helgeland.Intèrprets: Mel Gibson,Maria Bello, Lucy Liu, Ja-mes Coburn.Distribuïdora: Warner.Durada: 90 minuts.Reedició d’aquest notablefilm policíac a la mida deGibson, en un muntatgedel director que els pro-ductors van considerar

massa violent per als cinemes. Curiosament, esredueix el metratge en benefici, efectivament,d’una exposició encara més seca i contundentde la història, mentre que en el capítol d’afegitsdestaquen alguns plans realment colpidors deles maldats del protagonista. Val la pena veure-la. P. P.

Ja fa temps que Hollywood ha repescat elcinema de venjances gairebé bíbliquesper analitzar, en major o menor mesura,

la progressiva immoralitat dels herois del gè-nere. En alguns casos, aquestes històries sónclares hereves d’un determinat cinema policí-ac dels 70; en d’altres es limiten a ser fotocò-pies dels pitjors subproductes protagonitzatsper Charles Bronson a les ordres de MichaelWinner. Law Abiding Citizen, tot s’ha de dir,podria tenir malapinta si el directorno fos F. GaryGray, un merce-nari que s’ha mos-trat especialmentinspirat en títolscom Negociador(ja seria hora ques’inclogués a les antologies dels millors thri-llers dels 90) o The Italian Job. Després del pa-rèntesi artístic que va suposar la inefable BeCool, en el seu nou treball sembla recuperarun estil més compromès i vigorós.

La pel·lícula, efectivament, té l’aparença dela clàssica història de revenges passades derosca, però sembla portar implícita una inte-ressant reflexió sobre els límits de la justícia.El protagonista, Clyde Shelton, és un individunormal i corrent que, un bon dia, és assaltatper uns delinqüents a casa seva. El resultat ésla violenta mort de la seva dona i la seva filla.Quan els agressors són detinguts, el Ministe-

ri Fiscal negocia amb la defensa un atenuantde la pena, fins al punt que surten lliures. Arri-bats a aquest punt, Shelton perd el cap i tra-ça un implacable pla de venjança però no con-tra els delinqüents, sinó contra el fiscal que vaarribar al pacte, Nick Rice. L’home aconse-gueix convertir la vida de Rice en un autènticmalson, i posa en evidència la debilitat d’a-quells que han de protegir el sistema. Barre-ja d’intriga, melodrama judicial i espectacle pi-

rotècnic, Law Abiding Citizen, escrita per KurtWimmer (guionista d’El secreto de ThomasCrown i directors de títols tan fallits com Equi-librium i Ultraviolet) també destaca per un es-plèndid repartiment encapçalat per l’incom-bustible Gerard Butler (també productor delfilm), Jamie Foxx, Leslie Bibb, Viola Davis,Bruce McGill, Regina Hall, Colm Meaney i Mi-chael Kelly. La música original de la pel·lícu-la és de Brian Tyler, responsable de les efec-tives partitures dels films John Rambo, Dra-gonball Evolution, Fast and Furious, La cons-piración del pánico i la imminent quarta en-trega de Destino final.

judicialMelodramaEl director del «Negociador» i «The Italian Job» sembla recuperarun estil més compromès i vigorós amb «Law Abiding Citizen»,

una pel·lícula escrita per Kurt Wimmer

TEXT: PEP PRIETO

DVD Cinema

19 DominicalDiumenge 27 de setembre de 2009

GRUP 22 / Tel. 972 22 14 30 fax 972 21 57 02 • llibreria 22 / llibreria&quiosc 22 / còmics 22 • Girona · c/e [email protected] www.llibreria22.net

El repartimentGerard Butler encapçala un planter d’actorsque també compta amb Jamie Foxx, Leslie

Bibb, Viola Davis o Michael Kelly

anuncis que formen part de la nostra memòria diumenge 27 ...€¦ · baobabs milenaris, lèmurs...

Documents