ANTÍGONA, SALVADOR ESPRIU

LITERATURA CATALANA2n batxilleratUnitat 4

Salvador Espriu Obra poètica Obra teatral

1. CONTEXTUALITZACIÓ

1.1. CONTEXTUALITZACIÓ Pertany a la Generació del 36 (o Generació de la guerra, Generació

sacrificada) Antígona és la primera obra teatral d’Espriu reacció a l’episodi

històric (guerra civil espanyola) i reivindicació de la fraternitat i reconciliació.

Dues versions de la tragèdia: 1a 1939 (publicada el 1955) 2a 1964 (editada el 1969)

afegeix la figura del Lúcid Conseller, a més d’altres parlaments

1. CONTEXTUALITZACIÓ

1.1. CONTEXTUALITZACIÓ

PRODUCCIÓ DRAMÀTICA ESPRIUANA

-Antígona

-Primera Història d’Esther

-Ronda de mort a Sinera

1. CONTEXTUALITZACIÓ

1.1. CONTEXTUALITZACIÓ Antígona anticipa la línia europea de “retorn al tràgic” detectada

durant la 2a postguerra mundial (Antígones, de Jean Anouilh i Bertolt Brecht).

Comparteix fons mític amb Una altra Fedra, si us plau.

Participa del moralisme i el didactisme general de la producció d’Espriu.

2. ESTRUCTURA

Romanalles estructurals de la tragèdia clàssica: veus atribuïbles al cor, seqüències que remeten al model grec.

Inici i final encomanats a dues instàncies alienes a l’incident tràgic: relat contextualitzador – història central - epíleg

Doble funció del prefaci captatio benevolentiae (bona disposició del públic envers l’obra)

localització del relat dins el cicle mític Estructura convencional tres actes, precedits d’un pròleg que es

converteix en personatge. Finalitat desmitificadora de la cloenda: el Lúcid Conseller

(consciència moderna, fora de l’època dels fets) tenyeix d’escepticisme el sacrifici heroic d’Antígona

2. ESTRUCTURA

La presentació del relat, esquiliana (Els set contra Tebes), centrada en l’assalt a la polis; les actes parts restants, sofoclis, focalitzats en el desafiament Antígona-Creont.

Manteniment de les tres unitats: temps (una jornada), lloc (Tebes centre, palau reial, fora murs), acció (confrontació civil i efectes secundaris).

Apropiació de tòpics universals: germans enemistats (Etèocles/Polinices), tirà i màrtir (Creont/Antígona), profecies i vidència, el bufó saberut (Eumolp).

3. TEMÀTICA

Al·legoria política sobre la realitat històrica del moment: guerra fratricida, societat escindida en dos bàndols irreconciliables, accés il·legítim al poder, absolutisme, polítiques intolerants i repressives vers els dissidents.

Cobdícia, vanitat, incomprensió, obcecació, fanatisme: pecats d’hybris, de “desmesura”.

Extensió de la falta a la història col·lectiva d’un poble: hybris social, intemporal i cíclica.

Indiferència divina vers les calamitats mortals crueltat còsmica. Proposta humanista: oblit de greuges, absolució de la mútua culpa,

convivència en pau. Proliferació d’alter ego: 1a persona pròleg, Lúcid Conseller,

Eumolp, Antígona.

4. PERSONATGES

Proliferació d’alter ego: 1a persona pròleg, Lúcid Conseller, Eumolp, Antígona.

Personatges que representen arquetipus ètics: simbolitzen conductes morals.

Personatges estàtics i plans, esquemàtics.

5. ESTIL

Economia verbal: laconisme, sobrietat retòrica i estructural (progressió directa de l’acció)

Refús de l’enumeració ornamentada.

Presència d’imatgeria primària, vinculada a l’univers natural: pluja, vent, aigua, font, riu, riba.

Altra simbologia recurrent en Espriu: la nit (metàfora polisèmica), la llum i l’ombra, el cec, l’ull.

5. ESTIL

Economia verbal: laconisme, sobrietat retòrica i estructural (progressió directa de l’acció)

Refús de l’enumeració ornamentada.

Presència d’imatgeria primària, vinculada a l’univers natural: pluja, vent, aigua, font, riu, riba.

Altra simbologia recurrent en Espriu: la nit (metàfora polisèmica), la llum i l’ombra, el cec, l’ull.