any 2009 nº 4 octubre desembre - catalans ...cctoronto.net/revistes/flama4-2009.pdfany 2009 — nº...
Post on 06-Jul-2020
4 Views
Preview:
TRANSCRIPT
ANY 2009 — Nº 4 OCTUBRE—DESEMBRE
CASAL DELS PAÏSOS CATALANS DE TORONTO—CATALAN CENTRE OF TORONTO
Reportatge especial sobre els Catalans a Nova York (Pàgines 10, 12 i 13)
CASAL DELS PAÏSOS CATALANS DE TORONTO
2394 Dufferin St. Toronto, Ontario CANADÀ M6E 3S6
P.O.Box 61015, 1840 Eglinton Avenue West Toronto, Ontario CANADÀ M6E 2J4
Email: casalpaisoscatalans@gmail.com Telèfon: (1) 416 784 9992
CONSELL DIRECTIU
2008—2009
President: Josep Lluís Pérez de Arce
Vicepresident: Joan Paül Batlle
Tresorer: Jordi Fornells Pla
Secretari: Salvador Peralta Mir
Consellers: Joan Subirana
Carlos Marcuzzi
Roser Balsells
Lluís Segura
Antonio Téllez
Delegada per Hamilton:
Mercè Masgoret
Delegat per Catalunya:
Joan Paul Batlle
Revista “Flama”
Fundador: Josep Lluís Pérez de Arce
Publicació: Casal del Països Catalans de Toronto
Editors: Socis del Casal
Redacció: Josep Lluís Pérez i Antonio Téllez
Col·laboradors: Socis del Casal
Pàgina 02
Portada: Missatge que es troba a l’entrada de les ofici-
nes de la Delegació Catalana de la Generalitat de Ca-
talunya localitzada en el Rockefeller Centre de la 5ª
Avinguda, Manhattan, en la ciutat de Nova York.
Fotografia: Josep Lluís Pérez de Arce
Els articles publicats a la Revista, son exclusivament
dels seus autors. “FLAMA”, no es far responsable del
seu contingut i no necessariament compateix les opini-
ons dels escriptors.
Pàgina 03
Casal dels Països Catalans de Toronto
Catalan Centre of Toronto
P.O. Box 6105 – 1840 Eglinton Avenue West
TORONTO, ONTARIO - CANADA -
M6E 2J4
RACÓ DEL PRESIDENT
Amics, socis i simpatitzants:
Els mesos de Setembre i Octubre podem dir que han sigut interessants. En primer lloc, el passat
13 de Setembre, varem commemorar la Diada de Catalunya al nostre Centre. El nostre vicepresident en
Joan Paul Batlle, en un discurs emocionat, ens va recordar a tots, els 295 anys d'opressió borbònica on,
per mitjà de la llei de la Nova Planta, varen treure a tos els catalans les llibertats i drets com ciutadans
imposant a la nació catalana les lleis monàrquiques i la llengua castellana.
El cap de setmana següent (20 de Setembre), els representants de les distintes comunitats espa-
nyoles ens varem trobar a Ottawa amb en el nou ambaixador d‟Espanya el Sr. Eudald Mirapeix i al Mi-
nistre de Relacions Exteriors espanyol Sr. Miguel Angel Moratinos. També hi eren presents delegats de
immigració, treball i seguretat social. En aquesta trobada varen tractar de varius assumptes i entre ells
el tema de l' immigració i la seguretat social. En aquesta trobada que anava acompanyat amb el Sr. Joan
Paul Batlle, varem reiterar al Sr Moratinos i a l‟ambaixador Sr. Mirapeix, que la tasca nostra es la pro-
moció de la llengua i cultura catalanes a l'Ontàrio i quelcom ajut econòmic que vostès vulguin donar a
la nostra causa, especialment en la educació, serà sempre benvinguda. Després d‟aquesta trobada, l‟a-
mbaixador va invitar als assistents a esmorzar a la seva residencia on també, varem assistir.
La segona trobada, organitzada per el Casal Català de Nova York (Estat Units), en la qual va-
rem participar en Jordi Fornell (tresorer del Casal) i un servidor, va ser també interessant però, natural-
ment, molt diferent. En aquesta trobada, o xarxa catalana, dels Casals i Institucions catalanes de Nord-
Amèrica varem tenir l‟oportunitat d‟intercanviar punts de vista entre nosaltres i veure la possibilitat de
treballà tots junts per mitjà de NAFCA, institució catalana, fundada l‟any 1999 i que agrupa a tots els
catalans de l‟Amèrica del Nord. Al final de la jornada, varem passar una sèrie de resolucions pel bene-
fici de totes les institucions i centres catalans (publicats a la Revista FLAMA de la nostre pàgina web).
Va tancà la trobada el molt honorable Josep Lluís Carod-Rovira, vicepresident de la Generalitat de Ca-
talunya on ens va fer saber i entendre l' importància dels Casals i institucions catalanes arreu de Món.
Finalment el passat 1 de Novembre, el nostre Casal va commemorar el seu Aniversari i també
celebrar la Festa tradicional catalana de la Castanyada. El Centre agraeix a totes aquelles persones
(mereixen especial menció totes les dones del Centre) que tan desinteressadament varen preparar un
diner extraordinari. Això és el Casal la participació de tots en la promoció de les tradicions, història,
cultura i llengua catalanes.
Josep Lluís Pérez de Arce
L’ ENTREVISTA Heribert Barrera, Expresident del Parlament de
Catalunya per Maria Coll (*)
Quina valoració fa del cas Pretòria.
L’ha sorprès? És un desastre que els Ajuntaments
tinguin competències en urbanisme.
Sempre he estat partidari de l‟auto-
nomia municipal, però menys en
aquesta qüestió perquè, alguns més i
altres menys, alguns amb legalitat i
altres des de la il•legalitat, però moltís-
sims municipis han fet coses que no
s‟haurien d‟haver acceptat. Des d‟a-
quest punt de vista no m‟estranya res.
I personalment? Vostè coneix Lluís
Prenafreta i Macià Alavedra. Sí, són amics meus i mentre no hi hagi
una raó poderosa continuaran sent
amics meus. Del senyor Garzón no
me‟n fio gens. És un monstre
d‟egocentrisme, enemic dels bascos i
dels catalans –durant els Jocs Olímpics
va tolerar la tortura a nacionalistes
catalans-, per tant, mentre no quedin
demostrades les acusacions jo no me‟n
fio. Crec que Garzón ja hauria d‟haver
estat expulsat de la magistratura.
Creu que aquest cas és la punta d’un
iceberg o un cas aïllat? Aquí n‟hi ha molts menys casos cor-
ruptes que a la política espanyola. Nos-
altres no tenim ningú com l‟amic del
rei, el senyor Colon de Carvajal; ni
tenim ningú com els Albertos, que han
estat prou potents i han tingut prous
diners per aconseguir que el Tribunal
Constitucional, canviant tota la juris-
prudència i totes les normes, revoqués
una sentència ferma de presó del Tri-
bunal Suprem. Per moltes coses que hi
hagi als municipis de Catalunya som
lluny de Marbella, Benidorm i llocs
d‟aquests. Nosaltres encara no hem
tingut ningú amb tants alts càrrecs com
el president del Banc d‟Espanya o el
director de la Guàrdia Civil barrejats
en negocis bruts. Per tant, l‟auto fla-
gel·lació que ens fem els catalans em
sembla bé, perquè hem de ser exigents
amb nosaltres mateixos, però no obli-
dem que els altres són molt pitjor.
I del cas Palau, què en pensa? Conec personalment Fèlix Millet, però
no hi he tingut cap amistat. Havíem
coincidit en algun dinar de les entitats
de Barcelona. M‟ha sorprès, però no
tinc cap motiu per doldre-me‟n. Se
sentien rumors, però no creia que les
dimensions del cas fossin així.
Creu que ambdós casos poden per-
judicar les institucions del país? En el cas Millet no s‟hi ha de barrejar
el Palau. El Palau només ha estat una
víctima del senyor Millet. Potser els
patrons podrien haver estat una mica
més malfiats. És absolutament inade-
quat culpabilitzar la cultura catalana
pels actes d‟una persona. Respecte les
institucions municipals, l‟Ajuntament
de Santa Coloma és important, però hi
ha nou-cents ajuntaments més a Cata-
lunya.
Definitivament s’ha trencat l’Oasi
català? O mai ha existit? La política catalana va tenir un cert
nivell d‟entesa mentre hi va haver la
gent de la generació antifranquista. Jo
(Segueix en la Pàgina 5)
Heribert Barrera, Barcelona, 1917.
És un científic i polític català. L‟any 1934
entrà a formar part de la Federació Nacional
d‟Estudiants de Catalunya. Ingressà a les Jo-
ventuts d d‟Esquerra Republicana de Catalu-
nya l‟any 1935. Durant l‟exili, emprengué la
reorganització clandestina d‟Esquerra Republi-
cana de Catalunya esdevenint-ne el màxim
dirigent a l‟interior i secretari general (1976-
1987). Fou president del partit des de 1991 al
1995. Entre el anys 1977 i 1980, va ser mem-
bre del Consell Català del Moviment Europeu
i diputat del Congrés de Diputats (1977-1980).
Del 1980 al 1988, va ser diputat al Parlament
de Catalunya, esdevenint-ne President a la
primera de les dues legislatures (1980-1984).
Fou elegit Parlament Europeu (1991-1994).
L‟any 2000 va se guardonat amb la Medalla
d‟Honor del Parlament de Catalunya. L‟any
2009, va expressar públicament el seu allunya-
ment de les posicions de la direcció del seu
partit ERC. Com a científic, va ser guardonat
amb el premi Prat de la Riba de l' Institut d‟Es-
tudis Catalans per el seu treball Noves contri-
bucions a la síntesi d’àcids arilalifàtics i a la
teoria de l’acilació intramolecular. Es doctorà
en ciències físiques a la Sorbona.(Paris)
(*) Aquest interviu ha segut reproduït de la pàgina web: www.elsingulardigital.cat
Pàgina 04
L’Entrevista…… (Ve de la Pàgina 4) Heribert Barrera , Expresident de la Generalitat ...
era un d‟ells, un dels més vells. Ara,
actualment, hi ha gent nova i la situa-
ció ha canviat. Però repeteixo, si ens
comparem amb la política espanyola,
la catalana està menys podrida. Però
allà com que tenen més poder també
poden tapar més coses.
El passat mes de maig vostè va
anunciar un tomb d’Esquerra cap a
Reagrupament
No es tracta d‟un tomb. Si algú ha fet
un tomb ha estat Esquerra que s‟ha
desviat de la seva tradició i dels seus
principis.
D’acord. Doncs, què no li ha agradat
d’Esquerra per seguir Joan Carrete-
ro cap a Reagrupament? Després de l‟experiència del primer
tripartit, fer el segon. Però més que
això, la meva diferència amb Esquerra
és de base ideològica. La doctrina “de
la pluja fina del catalanisme” i “creure
que la independència és un horitzó” va
en contra dels principis del partit. No
oblidem que durant la República, amb
cinc anys de normalitat, Esquerra va
proclamar en boca de Macià la repúbli-
ca catalana i en boca de Companys
l‟Estat català. Això era Esquerra Repu-
blicana i aquesta és la meva Esquerra.
Ara el partit s‟ha transformat en una
agència de col•locació i en una eina
per arribar al poder.
Vostè parla de fa molts anys... El
gran canvi és quan Esquerra entra a
la Generalitat? Sí. Fa anys que Esquerra ha canviat,
però no tant com en els darrers anys.
Del primer tripartit, jo no n‟era parti-
dari, però era defensable. Ara, el segon
ja no té justificació.
Puigcercós va ser elegit candidat per
Esquerra a la presidència de la Ge-
neralitat. En el seu discurs va sem-
blar que intentava recuperar el mis-
satge independentista que vostè
enyora.
Sí, però immediatament el senyor Ri-
dao va rectificar una mica el discurs i
Puigcercós no ho va desmentir. No
crec que hi hagi canvi. Ara, en Joan
Puigcercós és un home intel·ligent i
no es pot eliminar cap possibilitat, ja
veure‟m que farà.
De cara possibles aliances en les pro-
peres eleccions, quina aposta fa? Jo crec que si el tripartit suma, torna-
ran a pactar. Però si no sumen tot és
possible.
Vostè que els coneix a tots dos, com
valora que Carod-Rovira no vagi a
les llistes? Em sembla que lògic que quan algú ha
tingut el càrrec més important del par-
tit després no vagi de número dos. No
acostuma a fer-se i m‟estranya que
Carod hi volgués anar. No ho vaig fer
jo quan em va succeir en el càrrec Joan
Hortalà, Obiols tampoc ha estat mai
número dos després de ser número 1,
Pujol tampoc... Carod hauria estat el
primer cas de la política catalana.
Els problemes entre Carod i Puig-
cercós creu que eren una qüestió de
caràcter? Això passa a tots els partits.
Sí, però no tots els partits són assem-
blearis. Les critiques que s‟han fet a Esquerra
en aquest aspecte són injustificades. En
tot cas, criticaria que a Esquerra són
poc autènticament assemblearis.
Fins on creu que pot arribar Rea-
grupament? Confio que Reagrupament tindrà un
bon resultat electoral i confio que en
Joan Carretero i els qui l‟envolten ho
sabran administrar.
I no pot ser simplement una bafara-
da d’entusiasme? Reagrupament tindrà uns quants dipu-
tats i a través de l‟acció d‟aquests di-
putats durant la pròxima legislatura
serà quan es podrà veure si Reagrupa-
ment esdevé un partit important en la
política catalana o si ha estat un feno-
men fugaç. Això dependrà dels seus
elegits.
S’atreveix a fer un pronòstic? En política no es poden fer pronòstics.
Contràriament als missatges que surten
a la premsa, que intenten minimitzar a
Reagrupament, crec que hi haurà pre-
sència al Parlament perquè a l‟opinió
pública hi ha moltes persones que
comparteixen una visió nova de la po-
lítica i demanen coherència.
Carretero també aposta per donar
suport a Convergència abans que es
formuli un tercer tripartit. I està
d’acord? Sempre he cregut que en una nació
sotmesa, colonitzada, com és Catalu-
nya, les qüestions nacionals en política
han de tenir preferència. No hem d‟es-
tar junts en el govern, però sí prioritzar
les qüestions nacionals sobre la resta.
Com veuria Joan Laporta com a cap
de llista de Reagrupament? A les pròximes eleccions farà massa
poc temps que ha estat president del
Barça i penso que no voldrà participar.
Això no vol dir que no vulgui interve-
nir en política, però potser no tan aviat.
Doncs qui hauria de ser el cap de
llista de Reagrupament? En Joan Carretero.
Ell prefereix una persona externa. Crec que s‟equivocaria si no encapça-
lés la llista. És un actiu important per
Reagrupament i un exemple en molts
aspectes. Confio que ell sigui el cap de
llista.
Creu que cada vegada tenim la inde-
pendència més aprop? Carod-
Rovira parlava del 2014. Donar una data sempre és un error.
Sempre he cregut que, si no es produï-
en esdeveniments imprevistos, la inde-
pendència al 2014 era impossible. De
totes maneres crec que és més pròxima
que anys enrere. Tinc la sensació que
molts catalans que fins ara no se n‟ad-
onaven, ara veuen que amb Espanya
no hi ha res fer. El fracàs del nou Esta-
tut, aquesta sentència que s‟aproxima
del Tribunal, la comèdia del finança-
ment... tot això demostra que fins i tot
amb aquells espanyols més proclius a
entendre‟ns estem a anys llum de dis-
tància.
(Segueix en la Pàgina 6)
Pàgina 05
L’Entrevista…… (Ve de la Pàgina 5) Heribert Barrera , Expresident de la Generalitat ...
Creu que les consultes per la inde-
pendència programades pel 13 de
desembre a diferents pobles de Cata-
lunya tindran alguna repercussió a
Madrid? És útil que es facin, però no faran cap
pressió a Madrid. Madrid no està dis-
posat a cedir res. La independència ha
de ser decisió nostra, només depèn de
nosaltres. Pensar que ens l‟atorgaran és
somiar.
La independència ha de sortir del
Parlament? Sí. El Parlament de Catalunya ha de
decidir sotmetre a consulta la indepen-
dència del país. El govern espanyol la
prohibirà, però s‟haurà de fer igual-
ment. Entremig hi ha una etapa indis-
pensable i que de moment no sembla
fàcil: els diputats catalans a Madrid,
els que es diuen nacionalistes, haurien
d‟estar sistemàticament sempre en con-
tra del que digui o faci el govern espa-
nyol. Quan era secretari general d‟Es-
querra Republicana de Catalunya, el
partit mai va votar cap investidura ni
cap pressupost. Ara aquesta via encara
s‟hauria d‟extremar més. S‟ha de votar
contra totes les propostes del govern
espanyol siguin bones o dolentes.
Aquest és el camí per preparar la inde-
pendència.
Però mentre no s’assoleix la inde-
pendència el país ha de caminar,
avançar. Catalunya només avançarà amb la in-
dependència. Ara perdem un llençol a
cada bugada. La única manera d‟ac-
onseguir la independència és boicotejar
el 100% la política espanyola.
Una altra persona de molts anys d’-
experiència, el doctor Broggi, també
s’ha associat a Reagrupament. L’ed-
at els fa dir: ara o mai?
L‟experiència ens demostra que no hi
ha un altre camí. De jove jo era inde-
pendentista. A finals del franquisme
vaig tenir l‟esperança que potser sí ens
podríem entendre i, malgrat defensar el
dret a l‟autodeterminació, vaig deixar
la independència de banda per veure
què passava. Però des de la mort de
Franco han passat més de trenta anys i
totes les coses que he vist m‟han indi-
cat que no hi havia res a fer.
Està preparant un llibre, què ens pot
avançar? Quan es publicarà? Això ja es veurà. A la meva edat vaig
tan a poc a poc fent les coses que no
puc donar cap data.
In Flanders Fields (*) By: Lieutenant Colonel John McCrae, MD (1872-1918)
Canadian Army
Traduït al Català per en Josep Lluis Pérez de Arce
In Flanders fields the poppies blow
Between the crosses, row on row
That mark our place; and in the sky
The larks, still bravely singing, fly
Scarce heard amid the guns below.
We are the Dead. Short days ago
We lived, felt dawn, saw sunset glow,
Loved and were loved, and now we lie
In Flanders fields.
Take up our quarrel with the foe:
To you from failing hands we throw
The torch; be yours to hold it high.
If ye break faith with us who die
we shall not sleep, though poppies grow
In Flanders fields.
En els camps de Flanders les roselles s’obren
Entre les creus, fila en fila
Que marca el nostre lloc; i en el cel
Les aloses, encara canten valentament, volen
I que a penes sentim enmig dels canons de sota.
Nosaltres som els morts. Pocs dies enrere
Vivíem, varem caure i veure brillar la posta del sol,
Hem estimat i hem sigut estimats i ara enterrats estem
En els camps de Flanders.
Segueix la batalla amb l'enemic:
A tu, els que hem caigut amb les mans et passem
La torxa; sigui teva i mantén-la en alt.
Sinó creus perquè hem lluitat
No podrem reposar, encara que les roselles creixin
En els camps de Flanders.
(*) Al Canadà cada 11 de Novembre a les 11 hores del matí s’acostuma a fer un minut de si-
lenci per els caiguts en les dues Guerres Mundials, Korea i ara Afganistan. El poema, escrit per un canadenc te com a finalitat el recordar a tots aquells que han mort al camp de batalla per
defensar el drets i la llibertat de tots. “Recordar per no oblidar” (Josep Lluis Pérez de Arce)
English Català
Pàgina 06
ARTICLE D’OPINIÓ
Catalonia pays homage to independence (*)
Per Victor Mallet in Arenys de Munt
(*) Aquest article va ser publicat per el Financial Times de Londres el 6 d’Octubre, 2009
A quiet country town, with an un-
paved main street that doubles as a
river bed for flash floods from the
hills, Arenys de Munt seems an
unlikely starting point for a revolu-
tion.
But when the town north of Barce-
lona held a referendum last month
and voted overwhelmingly in favor
of Catalonia‟s secession from Spain
(with 96 per cent of the 2,671 who
voted saying Yes to independence)
it spawned dozens of copycat refer-
endum plans across the region.
A few fascist falangistas arrived in
Arenys that day to demonstrate in
favor of Spanish unity and damp
the festive atmosphere, while mod-
erate unionists stayed away – limit-
ing the turnout to 41 per cent – and
called the vote a flawed publicity
exercise with no constitutional
force.
The vote, however, reflects long
frustration among Catalonia‟s 7.4m
inhabitants with the way their
autonomous region is treated by
Madrid – and growing excitement
among a passionate minority that
independence is a real possibility,
whether by referendum or a unilat-
eral declaration of independence in
the Catalan parliament.
“I think in 2010 independence can
peacefully be fulfilled,” says Carles
Móra i Tuxans, the mayor, arguing
that wavering Catalans (latest opin-
ion polls show only 19 per cent
want full independence) can be per-
suaded to support secession if only
they understand how much they
would benefit financially.
“Spain has limited us and marginal-
ized us,” agrees Carolina Moya, a
shopkeeper who runs a household
goods store in the town. “Now the
government knows what all the
Catalans think.”
Like many Catalans, she believes
that Spain takes more budget
money from prosperous Catalonia
than it puts in (true) and that other
Spaniards enjoy special privileges
(false). “We have to pay very high
taxes. If you go to the rest of Spain,
you don‟t pay motorway tolls and
houses are cheaper,” she says. “All
this comes from the Middle Ages.
But now it‟s worse.”
For a supposed nation in waiting,
surprisingly little is known abroad
about Catalonia or its history as a
Mediterranean power absorbed by
Spain.
George Orwell‟s Homage to Cata-
lonia is neither a homage nor about
Catalonia, but a mixture of report-
age and analysis of the Spanish
civil war. Among the few Catalan
nationalists whose names might
mean something to foreigners today
is Joan Laporta, chairman of the
Barcelona football club.
It was the global crisis that poked
into flames a Catalan nationalism
already smoldering with resent-
ments about language, culture and a
strong work ethic compared unfa-
vorably by Catalans with the lan-
guor of Castilians and Andalucians.
Mr. Móra, the mayor, says his
town and half the Catalan munici-
palities are financially “ruined”, in
part because the central government
is not paying its share of the bills
and in part because local tax in-
come has collapsed along with the
property market.
With the €60m ($88m, £55m)
transferred each day to the rest of
Spain, Catalonia could build 12
schools or eight homes for the eld-
erly, he says. “It‟s brutal; they are
bleeding us ... Now it‟s not about
language and literature. This is
what annoys Spain. For the first
time in its history, the independ-
ence movement is coming via peo-
ple‟s purses.”
For Diego Sánchez Simón, local
head of the Spanish unionist Popu-
lar party, that is exactly the point.
Politicians such as Mr Móra, he
says, seek to distract attention from
the near-bankruptcy of their fiefs
and the decline of public services
by shouting about Catalan national-
ism, a phenomenon that is made
worse by the approach of Catalan
regional elections next year.
Mr. Sánchez calls himself a proud
Catalan, but says Catalans “have
this mania for being victims, for
saying that we‟re being robbed or
despoiled”.
One of the extraordinary aspects of
modern Catalan nationalism is how
little it has to do with ethnicity.
(Segueix en la Pàgina 8)
Spanish riot police try to control fal-angist demonstrators in Arenys de Mount on the day of the Referendum.
Pàgina 07
(Ve de la Pàgina 7) Catalonia pays...
More than a third of the inhabitants
were born outside the region, and
many eager nationalists (including
Ms Moya) have roots in Andalucía
in southern Spain, or as far away as
north Africa or northern Europe.
Still, the numerical weight of politi-
cally moderate cities such as Barce-
lona means Catalan independence
will be a long time coming, if it
comes at all.
Even in Arenys, not everyone
thinks secession is a good idea.
“It‟s all nonsense and it won‟t go
anywhere,” says José López, a ga-
rage mechanic. “I‟m Spanish.”
And even nationalists know it will
not be easy. “It would be a good
idea, but we‟ll never see it,” says
Ms Moya. “Spain will never let go,
because Catalonia brings in lots of
money that helps the other re-
gions.”
Opinió
Endavant les consultes! Per Carles Móra Tuxans (*)
(*) En Carles Móra Tuxans és l’alcalde d’Arenys de Munt.
Aquest article d’Opinió procedeix del Diari AVUI i va ser publicat el 12’Octubre, 2009
Catalunya ens necessita a tots. Ha aparegut una nova
llum a l‟horitzó de l‟independentisme i ens està marcant
un camí on hi cabem tots, partits –per donar-hi suport– i
societat civil per organitzar i concretar les consultes po-
pulars. Ningú que desitgi participar-hi ha de quedar-ne
exclòs. El nou plantejament que s‟ha endegat dóna més
protagonisme a les plataformes i a les entitats, però al-
hora accepta i demana –com no pot ser d‟una altra ma-
nera– el suport polític dels diferents grups que represen-
ten la ciutadania. Tothom a sumar!
Les consultes populars constitueixen un mecanisme
d’expressió just i legítim que condueix una part de les
reivindicacions de força ciutadans prenent com a punt
de partença el tercer punt de l‟Assemblea de Catalunya,
que tants enyorem. Ha obligat a posicionar-se, a voltes
incòmodament. Ha superat amb escreix la dinàmica dels
partits i el marc on estan establerts, potser massa còmo-
dament. Les consultes han canviat les regles del joc que
semblaven endormiscades –el 13-S ja vàrem percebre
que no– després de les manifestacions de la Plataforma
pel Dret de Decidir i de Deumil.cat a Brussel·les.
L’independentisme necessitava una concreció, havia
de sortir de la trinxera identitària –ara com ara en crisi–
on l‟havien endormiscat alguns partits, que en el decurs
dels anys s‟han anat envoltant d‟una aurèola indepen-
dentista i n‟han volgut tenir l‟exclusivitat, però que a
l‟hora de passar comptes han decebut i han entronitzat
precisament els qui no desitgen aquests plebiscits, ar-
gumentant que “està prohibit” o que “és una aventura
arriscada”. El poble és savi; no se‟l pot fer beure a galet
cada dia. El teixit associatiu ha superat el sistema polí-
tic i s‟ha volgut expressar lliurament: hi ha quelcom
més democràtic que la lliure expressió?
Qui pot defensar romandre dins un Estat que ens
espolia? 500 euros cada segon, 60 milions d’euros dia-
ris, que representarien 12 escoles o 8 geriàtrics cada
dia. Alguns barons guerristes menystenint-nos amb l‟a-
lpiste que ens dóna l‟Estat; fruint amb la humiliació de
“passar el ribot” per l‟Estatut aprovat pel Parlament,
entre molts altres despropòsits. On és l‟argumentari
real que ens convenci per seguir maridats amb Espa-
nya? On són els avantatges? Què proposen realment?
El camí de l’Estatut no s’ha de menystenir, però gent
d‟aquest país –i no pas poca– vol anar més enllà; se‟ls
ha demostrat que els plantejaments autonomistes i fede-
ralistes –aquest últim realment embrionari– han perdut
eficàcia i eficiència i s‟ha anat afeblint el poder econò-
mic i polític del nostre poble. El país es mor i no s‟apr-
ecien reaccions sòlides. Algunes administracions sem-
blen somnolents i la seva dinàmica, immòbil i immuta-
ble. Cal un debat profund i agut entre els partits; cal re-
plantejar-se aquest sistema que és molt lluny de l‟exce-
l·lència que mereix la ciutadania. Cal optimitzar recur-
sos, escoltar la veu del carrer i donar respostes ràpides.
La unitat ens farà vèncer i hi ha camí per recórrer. Ni
ara ni mai separats; sempre junts, malgrat que se‟ns vul-
gui dividir per interessos. Hem de servir aquest poble,
hem de treballar per la gent amb tot el nostre delit i les
nostres forces. Mantenim-nos plegats davant l‟a-
dversari, sense exclusions de cap mena. Catalunya ens
necessita a tots. Visca la veu del poble! Endavant les
consultes! Europa ens espera!
Pàgina 08
Diàlegs improbables, diria jo Per Jordi Fornells (*)
(*) En Jordi Fornells, és el tresorer del Casal i col·laborador de la Revista.
Riiiiing...Riiiiing...
-Digui?
-Ei! Com estàs? No em coneixes? Sóc en Jordi, el que
va marxar a Toronto! Ets en Feliu, no?
-Si, el mateix. Aaaah, sí home, feia temps que no parlà-
vem. Com et va per aquelles terres?
-Home, força bé, no em queixo, trempejant una mica
aquí i allí. Vaig fent, com en Met de Ribes...
-I cóm es això, si hauries d‟estar surant en di-
ners!...Marxar de Catalunya i estar encara potser que sí,
potser que no... Es que no n'aprendràs mai, Jordi. I a
què et dediques ara, vens enciclopèdies o què?
-Tinc la meva petita companyia de serveis, i jo i la me-
va dona la portem. Sincerament, Feliu, estic content.
Gràcies a Déu tot marxa bé.
-Va, va, va! Això et fa content? Arribar a final de mes
amb més pena que glòria? Hauries d‟estar aquí amb
mi...Mira que n‟ets de badoc: aquí faries fortuna,com
jo!
-Sí, sí, ja ho sabia que les coses t‟anaven d‟allò més bé.
I cóm ho fas?
-Jordi, Jordi...santa innocència! On s‟ha vist ai-
xò...Saps què diu el meu assistent, i es pensa que no ho
sé, el molt inepte, jajajaja! Diu que sóc mes puta que
les gallines! Mira: Dirigir aquest organisme on estic
no es una tasca senzilla, haig de fer molts esforços per-
què les coses em surtin bé. No t‟ho creuràs, però estic
defensant els diners aferrissadament...Em demanen
comissions de les comissions, i tinc que regatejar com
si fos un venedor de teles de la plaça! Es que això es
porta a la sang, noi! Ah, i no et pensis, s‟ha d‟ésser un
expert en la matèria, dur i implacable com l‟acer. A
cadascú el que és seu!
-Escolta...I vols dir que fas les coses tal com s‟han de
fer? Tu ja m‟entens, Feliu, no és que dubti de tu, no,
només em fa l‟efecte que no segueixes els camins ha-
bituals. Bé, deu ser de tant treballar, o que només veig
el mon per un forat, suposo...
-Au, au, Jordi, no ploris que et diran la Magdalena
del Canadà. Si jo sóc el que les fa més bé!! Tu has
vist algú que lluiti com jo ho faig? Si tothom fos com
jo, Jordi, t‟ho asseguro, aquest país seria una potèn-
cia mundial. Tot té un preu, ja ho saps, fins i tot jo.
Eh! I no et pensis que soc barat, jo. Els meus hono-
raris son a l‟altura dels actes d‟aquest humil vigilant
de les coses justes i senzilles, és a dir: Un servidor.
Servidor del país i de la causa més noble que hi pu-
gui haver: Fer que la cultura arribi a totes les classes
socials...En confiança, Jordi, et diré que mentre arribi
als que a mi m‟interessa ja en tinc prou. No m‟-
agraden els banys de multitud i els copets a l‟esquena
de la xusma que baveja quan et reconeix. Sóc humil i
toco de peus a terra: El meu treball es dur i solitari,
talment com un capellà sense fidels o un monjo de
clausura tancat a la cel·la!
-Em penso que en fas un gra massa, Feliu. Vols dir
que els diners no se t‟han enfilat al capdamunt de la
closca? Disposes d‟uns diners que són de tots, no no-
més teus, i cal ser responsable amb el que altre gent ha
guanyat després de molts esforços i patiments.
-Mira, Jordi, no siguis babau, hi ha una cosa que és
ben clara: Treballant com ho fas tu no seràs mai nin-
gú! Viure bé amb els teus calés és impossible. Viure
bé amb els calés dels altres...És meravellós, no et sem-
bla? Tu ets un bonjam, o almenys sempre m‟ho va
semblar...Escolta: Necessito algú que m‟ajudi a nego-
ciar amb els proveïdors. No vols pas ésser tu? Mira,
fet i fotut, et veig honrat, i al meu costat faríem un bon
equip i...
-Feliu, escolta, gràcies per l‟oferiment, però ara haig
d‟anar a posar l‟aigua a l‟arròs. T‟agraeixo les teves
paraules, i et desitjo que tot et vagi bé. Si mai no saps
a on anar, truca‟m ...que potser no hi seré.
Clic. Tut...Tut...Tut...Tut...Tut...
* * * * * * * * * * * * * *
Pàgina 9
Homenatge a Companys i als represaliats pel franquisme en el 69 aniversari de l’afusellament del president. Fotografies i reportatge (pàgina 13) obtingut de la Pàgina web: www.tribuna.cat
A la Memòria d’en Lluis Companys i Jover 1882 - 1940
Trobada de Casals i Institucions catalanes de Nord-Amèrica a Nova York: 16/18 - Oct. 2009
Fotografies: Paula Campanaro. Més sobre aquesta trobada, la trobareu en les pàgines. 12 i 13 d’aquesta Revista.
Pàgina 10
FESTA DE LA CASTANYADA I ANIVERSARI DEL CASAL
1 de Novembre, 2009
Fotografies: Antonio Téllez i Carlos Marcuzzi
Pàgina 11
Trobada de Casals i Institucions catalanes de Nord-Amèrica Nova York: 16/18 - Oct. 2009
Fotografies: Paula Campanaro, Jordi Fornells i Josep Lluís Pérez de Arce
Pàgina 12
Trobada de Casals i Institucions catalanes de Nord-Amèrica Nova York: 16/18 - Oct. 2009
Punt de vista
La experiència d‟aquesta trobada, organitzada per el Casal
Català de Nova York i amb el suport econòmic de la Gene-
ralitat de Catalunya, ha tingut com objectiu canalitzà, din-
tre de l‟àmbit anglocatalà de Nord-Amèrica i sense oblidar
-nos dels nostres germans del Quèbec que tenen com a
llengua oficial el francès, totes les inquietuds dels Centres
i Institucions Catalanes de la zona.
El Pla de Treball, presentat a l‟Assemblea per en Rafel
Caballeria del Departament de la Vicepresidència i res-
ponsable de les Comunitats Catalanes de l‟exterior, va ser
clar i bastant extensiu. “Tots els problemes econòmics
dels Centres i Instituciones catalanes no podem ser soluci-
onats per la Generalitat”, ens diu en Caballeria. La crisi
econòmica global ha repercutit també a Catalunya per
tant, els compromisos firmats amb el centres i que finalit-
zant l‟any 2010 es respectaran però, ens trobarem en al-
guns canvis en els propers compromisos entre la Generali-
tat i les Institucions, Centres i Casals d‟arreu del món.
Canvis que tenim que acceptar malgrat no ens agradi. La
manca de diners, sempre ha sigut un problema per els Cen-
tres i sempre ho serà. L‟emigració catalana a Nord-amèrica
s‟ha quedat reduït a estudiants i treballadors temporanis
que, una vegada finalitzats els seus estudis o treballs, dei-
xen la comunitat i el país. Es llei de vida. D‟acord a les
estadístiques presentades a l‟Assemblea (dades donades
per el “Censo de Españoles Residentes Ausentes” data de
1 de Maig del 2009), solament viuen a Nord-amèrica
6.605 catalans, d’aquestos, 1000 son al Canadà i la resta
als Estats Units. La Generalitat pensa que hi han més, pe-
rò el govern espanyol no te cap interès en donar a Catalu-
nya la xifra exacte. Des de quan Espanya va està disposa-
da a ajudar a Catalunya? La resposta és prou coneguda i no
val la pena un comentari.
Finalment, tenim que reconèixer que les conclusions de
l‟Assemblea que varen ser presentades davant d‟en Josep
Lluí Carod-Rovira, vicepresident de la Generalitat de Ca-
talunya i la Roser Clavell, Viceconsellera d‟A fers Exteri-
ors i Cooperació de Catalunya, han segut molt encertades.
La primera conclusió, va ser reviure la NAFCA (Federació
d‟Associacions Catalans a Nord-Amèrica). Una Federació,
que ha de ser com “un punt d’intercanvi d’informació, re-
cursos i experiències entre els Casals nord-americans”.
Això requereix una revisió dels seus estatuts i la creació
d‟un consell que, provisionalment, estarà format per un
representant
de cada ca-
sal. La crea-
ció d‟una
plataforma
tecnològica
que uneixi
tots els ca-
sals i sigui
punt de tro-
bada per
c o m p a r t i r
documents i
experiències
és molt im-
portant. Els
Centres re-
presentats en
aquesta Xar-
xa s‟han
compromès
també a coor-
dinar una
sèrie d‟activitats culturals per promoure Catalunya. L‟ed-
ucació no solament dels joves sinó també dels adults es
una tasca que s‟ha de promoure. La creació d‟una llista de
professionals catalans; contactes amb les Universitats on
s‟ensenya el Català; donar relleu a prominents catalans que
destaquen en una activitat professional o cultural, etc. son
projectes que han sortir d‟aquesta trobada. No ha faltat
tampoc la demanda dels assembleistes de que la Generali-
tat faci les gestions necessàries per tal que “es consideri
un programa per a garantir l’assegurança mèdica dels
Catalans a l’exterior”.
Els compromisos i les responsabilitats de les institucions
catalanes i la Generalitat son molts. S‟ha de començar, i
quan més aviat millor. En la propera trobada que serà a San
Francisco, no a Toronto com algú havia proposat, no es pot
anar amb les mans buides, al contrari, s‟ha d‟anar amb la
satisfacció de que nosaltres, els catalans, som complidors.
Una Xarxa catalana a la americana
“A Catalan encounter the American way”
Per en Josep Lluís Pérez de Arce
Mapa d’Europa i Catalunya que es troba a la entrada de la Delegació de la Generalitat a No-va York. Fotografia: Josep Lluís Pérez de Arce
Pàgina 13
OPINIÓ
La nacionalitat Catalana d’en Cristòfor Colom
Per Josep Lluí Pérez de Arce (*)
(*) Aquest escrit va ser publicar per primera vegada al Diari canadenc: “El Correo Canadiense” de Toronto el 19-20 de Maig, 2006 en castellà. La
versió catalana ha sigut traduïda per el mateix autor que, després d‟una revisió del seu article, ha decidit fer una segona edició de l‟original.
El 20 de Maig de l‟any 1506 va morir en la ciutat de Valla-
dolid en Cristòfor Colom, (en llengua castellana és cone-
gut per Cristóbal Colon). Han passat més de 500 de la
mort del navegant i encara es continua parlant d'ell. La raó,
no està ni en els seus descobriments, conquestes, cròniques
dels seus viatges o qualsevol altre fet atribuït a ell. Als
historiadors, els va preocupar i els segueixen preocupant
no només l'origen de tal personatge sinó la seva pròpia
nacionalitat. Les especulacions del seu origen són de les
més diverses i hi ha per a tots els gustos. La pregunta, en-
cara segueix en peu: Quins són els seus orígens i la seva
nacionalitat?.
La resposta, no sembla fàcil. De totes, la més coneguda es
que ell va néixer a la ciutat de Gènova entre el 25 d‟Agost
i el 31 d‟Octubre de l‟any 1451. En Bartomeu (Bartolomé)
de las Casas, un frare franciscà que va viatjar amb Colom i
que va arribar a ser bisbe de Chiapas i autor, va escriure en
el seu llibre „Història de les Indies‟ que, “al descobridor
de les Indies, no havia de confondre amb un Cristòfor Co-
lom del mateix nom i d‟origen genovès”. Tal afirmació
crea una nova hipòtesi sobre la nacionalitat de Colom. L‟
historiador peruà Luis Ulloa, considera el descobridor
d‟origen català. Segons ell, Cristòfor Colom, pertanyia a
una noblesa d‟origen català que es va revoltar contra Joan
II a la guerra civil catalana del 1462-1472. Avui en dia, l‟
historiador Jordi Bilbeny, membre fundador de „Estudis
Històrics de Catalunya‟ i autor de diversos llibres en català
sobre América Llatina com, „Brevíssima relació de la des-
trucció de la Història‟ (publicat l‟any 1998); „La descober-
ta catalana d‟Amèrica‟(1999), i „Cristòfor Colom: Princep
de Catalunya‟ (Editorial Proa, 2006), presenta una nova
teoria on reforça els arguments d‟en Lluis Ulloa afirmant
que el Descobridor, era d‟origen català. Per en Bilbeny,
Colom, era de noblesa catalana (Barcelonesa) i que perta-
nyia a una família de mercaders i navegants. Entre les fa-
miliars de Colom, Bilbeny trobarà, fins i tot, un germà que
va ser President de la Generalitat de Catalunya. Per en Bil-
beny, no hi han dubtes: Colom, era català i adjunt a la fa-
mília reial catalana i per tant, Príncep de Catalunya.
La llista d‟autors interessats en descobrir la nacionalitat
d‟en Colom és interminable. Als de Lluis Ulloa del Perú,
Lluis Bilbeny de Barcelona, podríem afegir la professora
Estelle Irizarry, investigadora emèrita de la Universitat de
Georgetown (EUA), que en el seu llibre "El ADN dels es-
crits de Colom"(Ediciones Puerto) presenta prou evidències
que els escrits de Colom apunten que la nacionalitat del
navegant era catalana. L'autora va tenir accés a diversos
documents i escrits de Colom i informació de l'època del
descobriment arribant a la conclusió que Colom era natural
d'un territori de l'Antiga Corona d'Aragó, súbdit de Fernan-
do i que va aprendre el català abans que el castellà ". La
doctora ha declarat que el navegant “encara que fes servir
la llengua castellana en el seus escrits, tot i ser molt elo-
qüent, es veia que no era la seva llengua”. En el seu llibre,
Irizarry en diu que els únics documents que diuen que el
descobridor va néixer a Gènova “són falsificats o escrits
per un notari o copista”.
Un altre autor a considerar, és el professor de llegües euro-
pees i estudis medievals al seminari Mount St. Mary‟s als
(Segueix en la Pàgina 15)
Foto: Arxiu
Portada del llibre de la escriptora Estelle Irizarry
Pàgina 14
La nacionalitat catalana….
(Ve de la Pàgina 14)
als Estats Units. Aquest professor que es considerat un
expert en literatura catalana medieval conclou que es pot
arribar a “defensar fins al més alt nivell acadèmic que
Cristòfor Colom era català”. En aquesta afirmació el que el
professor nord-americà ha fet, ha segut corroborà les teori-
es científiques que altres científics venien defensant fa
temps: La Nacionalitat Catalana del navegant Cristòfor
Colom.
Finalment la ciència ha decidit intervenir. Hi ha al món150
ciutadans catalans i italians, anomenats Colom i que diuen
ser descendents del navegant. Ells han ofert als investiga-
dors científics elements del seu cos físic per que obtinguin
l'ADN i siguin analitzats i comparats amb les dades que
s'obtinguin dels 80 grams de pols i ossos que es troben a la
Universitat de Sevilla i que diuen pertànyer a Cristòfor
Colom.
Sigui quin siguin els resultats, mai podem oblidar que Es-
panya (el regne de Castella per més claredat històrica), que
va finançar el descobriment d'Amèrica va iniciar, gràcies a
Colom, no un imperi, com certs historiadors van insinuar,
sinó la destrucció total d'una cultura i d'un poble que enca-
ra tracta d'aixecar-s‟hi per recuperar el seu destí i la seva
memòria històrica. El Descobriment d'Amèrica vist per el pintor Salvador Dalí
15 d’Octubre: Aniversari de l’afusellament d’en Lluís Companys
Aquest 15 d'octubre s'han complert
69 anys de l'afusellament franquista
del president Lluís Companys. Un
judici d'Estat va condemnar a mort
el president republicà que va pro-
clamar l'Estat català dins la Repú-
blica espanyola, i enguany, Esquer-
ra ha celebrat la marxa de torxes
que cada any convoca al Castell de
Montjuïc, per rendir homenatge a
Companys.
L'acte, que aquest any ha comptat
amb la presència del president del
FC Barcelona, Joan Laporta, ha
volgut centrar l'atenció en la petició
de nul·litat del judici que va acabar
amb la vida del president Com-
panys, una iniciativa a la qual tam-
bé s'hi han sumat el tripartit i CiU.
En la marxa, el president d'ERC,
Joan Puigcercós, ha fet un elogi
de la figura de Companys i també
una defensa de la política com a
eina que permet avançar en un
moment en què, segons Puigcer-
cós, està en descrèdit.
Puigcercós ha volgut puntualitzar
també que la justícia social i la lli-
bertat de Catalunya són "la matei-
xa cosa", en un ambient on han
tingut màxima repercussió les de-
claracions de Laporta, que ha fet
una crida a "aixecar-se davant d'a-
quells que cada dia de l'any tracten
Catalunya amb intransigència". Lluís Companys Foto: Arxiu
Pàgina 15
HISTÒRIA Gibraltar i Catalunya
Per Carles Camp (*)
Dimarts pas-sat, dia 21 de juliol de 2009, vam ser testimo-nis d’un fet històric: el ministre d’a-afers exteri-
ors de l’Estat Espanyol, Miguel Ángel Moratinos, és a dir, un ministre de la monarquia bor-bònica hispànica visitava, en l’exercici del seu càrrec oficial, el penyal de Gibraltar, fet que no passava des del 1704, exacta-ment 305 anys.
El fet ha generat prou expecta-ció entre els habitants del pe-nyal, la majoria dels quals no volen ni sentir parlar d’-esdevenir espanyols, i una gran polèmica entre la classe política espanyola, una part de la qual considera una humiliació que un membre del govern espanyol visiti, amistosament, un territo-ri que consideren espanyol co-lonitzat per un país estranger que, a més, es resisteix a aban-donar l’enclavament i retornar-lo a la sobirania espanyola.
Però, per què i des de quan és britànic aquest punt tan estra-tègic de la Península Ibèrica?
L’any 1700, el rei Carles II, el darrer dels Àustries, va morir sense descendència. En el seu testament, que per cert cada cop genera més dubtes sobre la seva autenticitat, va nomenar hereu Felip de Borbó, nét de Lluís XIV de França. A gran part del reg-ne, especialment els territoris
de l’antiga Monarquia Catalana - i, sobretot, a Catalunya -, la majoria de la població preferia Carles d’Àustria perquè donava per fet que seria més tolerable un monarca d’una dinastia que ja coneixia el país i que era més o menys respectuosa amb les lleis de cada territori i les limi-tacions que al poder reial aques-tes imposaven que no pas un Borbó, dinastia acostumada a manar d’una forma centralista i absolutista.
D’altra banda, a les potències europees, és a dir, Gran Breta-nya, Prússia, Holanda i Àustria, no els feia cap gràcia que la ma-teixa família, que manava a França, controlés Espanya i el seu potent imperi colonial. Per tant, aquests països es van po-sar a favor del bàndol austria-cista. Gran Bretanya, que lide-rava aquesta coalició, va signar un conveni d’aliança i ajuda amb la Generalitat, el Pacte de Gènova, signat el 20 de juny del 1705, per part britànica per l’enviat de la reina Anna d’Anglaterra, Mitford Crow, i, per part catalana, per Antoni Peguera Aimerich i Domènec Parera.
Aquesta situació va acabar ori-ginant una guerra, coneguda com a Guerra de Successió. La guerra va començar prou bé per als austriacistes, i el futur Felip V i els seus partidaris es van veure obligats a fer grans con-cessions a les potències aliades. A Àustria li va prometre les pos-sessions catalanes a Itàlia: Sar-denya, Sicília i Nàpols; i, a Gran
Bretanya, Menorca, Gibraltar, alguns territoris americans i au-toritzacions per comerciar amb Amèrica. Felip V no tenia res a perdre i sí molt a guanyar, amb aquest compromisos. Els efectes d’aquestes concessions es van notar aviat: se sospita que el poc entusiasme i i la manca d’eficiència de l’exèrcit britànic va facilitar prou la victòria bor-bònica a Almansa.
Finalment, aquesta traïció a Ca-talunya es va plasmar en el Trac-tat d'Utrecht el 1713, que és, per cert, el darrer cop en què es par-la formalment del poble català, en que els aliats van abandonar a Catalunya a la seva sort. Diuen que Roma no paga els traïdors, però Madrid sí que els paga, i molt bé per cert. Gran Bretanya va al·legar, amb tot el cinisme del món, la manca d’una forma-litat per a donar com a no vàlid el Pacte de Gènova. Això ho va-ren repetir després de la I Guer-ra Mundial, quan els líders kurds que havien lluitat contra els turcs amb el recolzament bri-tànic, un cop acabada la guerra els varen també abandonar a la seva sort. Quan algun líder kurd va apel·lar a l’amistat entre els kurds i els anglesos va rebre una altra resposta igual de cínica: “ Anglaterra no té amics, Angla-terra té interessos ”.
La guerra va acabar amb la der-rota catalana l’11 de setembre de 1714 i el Decret de Nova Planta, que va fer desaparèixer, per dret de conquesta, les institucions
(Segueix en la Pàgina 17)
(*) En Carles Camp, és President de la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya
Pàgina 16
HISTÒRIA ( Ve de la Pàgina 16 )
catalanes i, amb elles, els dar-rers vestigis de l’estat català. No cal dir que Catalunya no ha re-but cap satisfacció ni disculpa per aquesta pèrfida traïció.
Ras i curt: el fet de que Gibral-tar sigui ara britànic és part del preu que l’estat espanyol va pa-gar als britànics per a que traïs-sin als catalans.
El Telenotícies de Televisió de Catalunya del dia 21 de juliol va explicar que l’entrega de Gibral-tar i Menorca als britànics va ser el preu que va pagar Felip V perquè els britànics l’acce-ptessin com a rei de les Espa-nyes. Això és mitja veritat, la veritat completa és que va ser part del preu de la traïció de Gran Bretanya a Catalunya.
Per què mai quan es parla del tema del penyal de Gibraltar s’esmenta aquest fet? Podem
suposar que a ningú interessa, a l’Espanya centralista castellano-cèntrica i borbònica, recordar que van donar un tros del seu país com a preu d’una de les més grans traïcions de la histò-ria europea, tot i recordant, de passada, que la resta de territo-ris entregats als aliats com a preu de la seva defecció eren de l’orbita catalana: les possessi-ons italianes, Menorca, i, tal i com nosaltres defensem, les possessions americanes.
Un cop més les desinformaci-ons, falsificacions i omissions històriques ajuden a vertebrar Espanya.
Per acabar, volem destacar, també, la gran diferència entre els intents tan militars, com po-lítics i diplomàtics duts a terme per l’estat espanyol per recupe-rar Gibraltar amb els nuls in-
tents per recuperar els territoris de l’anomenada Catalunya Nord (tret d’una ofensiva no excessi-vament entusiasta liderada pel general Ricardos el 1798 en context de la Guerra Gran). Tret d’aquest cas, no hi ha hagut en 350 anys ni un sol intent seriòs, ni militar, ni polític, ni diplomà-tic per recuperar els territoris perduts amb el Tractat dels Piri-neus. Si algun polític espanyol visita la Catalunya Nord ningú en farà cap escarfall, fet que contrasta força amb el cas de Gibraltar. Per què aquesta diferència? Po-dem suposar que Gibraltar el consideren seu, espanyol, com a part integrant del regne de Cas-tella vertebradora de l’actual es-tat espanyol mentre que la Cata-lunya Nord, catalana, no la con-sideren seva.
11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
Ocupació francesa
7 de Novembre de 1659
Tractat del Pirineus
Ocupació Francesa
11 de Setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
Ocupació espanyola
Aquest article ha segut reproduït de la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya
Pàgina 17
TURISME A romp through Barcelona by Joe Warmington (*)
(*) Aquest article va aparèixer al Toronto Sun (Toronto, Canadà) el passat 5 de Juliol, 2009
BARCELONA -- It's the kind of place that has so much
greatness it makes you wish you could paint. But a cam-
era will have to do.
Cosmopolitan but quaint. Stylish but classy. Historic but
cutting edge. Edgy but friendly. Busy but not stupid
busy. And, of course, let's not forget about the warm
breezes coming off the Mediterranean Sea and the ex-
quisite flavors of the unique Catalonian cuisine.
You are not going to forget this Catalonian holiday. The
thing about a trip to Barcelona is there is so much to see
and do that a second or third trip would not be out of the
question. And there will always be tapas -- at the end, in
the beginning or the middle -- on every trail, too. These
tasty little dishes always include Spanish ham, chorizo
and cheese, and are all splashed down with some of the
finest wine in the world.
It's how they do things in Catalonia. It's impossible to
go hungry for more than a minute. The cuisine and wine
are just as much a part of the Barcelona tourist experi-
ence as any of its historic landmarks or the picturesque
harbor.
As Pere Romeu, founder of the famous 4Gats restau-
rant, said in 1899: "Food and drink are served at any
time."
The 4Gats is just one of many legendary restaurants in
Barcelona where the fare is always tasty -- whether it
originates from land or sea. Once a Mecca for strug-
gling artists and bohemians, in the 1900s 4gats was a
favorite of Pablo Picasso -- who sketched and held his
first exhibition there -- Miguel Utrillo and Ramon
Casas.
No matter how much you eat, you will work it off as
there is some serious walking to do around this city.
Fortunately much of Barcelona is wheelchair accessi-
ble and there is also a successful bike-sharing program
that lets you pick up a bike, ride it from one end of
town to another without
having to bring it back.
Just park it and get an-
other one the next time.
Very European.
Contemporary Barcelona
is so progressive and
relaxed it's hard to be-
lieve this beautiful city
was caught in the middle
of the nasty Spanish
Civil War, which started
in 1936. It appears to
stand as it did for centu-
ries.
When describing incredi-
ble Barcelona, it's hard to
know where to start.
There are so many eras,
so many interesting char-
acters and neighbor-
hoods. and so many tri-
umphs. The best part for
a tourist is it has transi-
tioned well from ancient times to modern times.
Whether you take a peaceful stroll along the famous
„La Rambla‟ -- to shop or hang out -- or travel down to
the harbor or tour the ancient city, you can't help but
feel you are somewhere very special.
Writer Ernest Hemingway certainly felt he was some-
where special during his time here in the 1930s. Same
goes for Somerset Maugham, who described „Les Ram-
bles‟ as the "most beautiful street in the world." While
that may be true, there are many others that would come
a close second.
(Continua en la Pàgina 19)
Plaça Catalunya
Plaça de Catalunya. Fotografia: Google Earth
Pàgina 18
A romp through Barcelona (Ve de la Pàgina 18)
Nott far away, there‟s the „Museu Picasso‟ dedicated to
the incredible life and art of Picasso. One of Catalonia
most famous sons, Picasso lived much of his adult life
in Paris but he spent his formative years in Barcelona.
Two of the most popular stops are at landmarks cre-
ated by famed Catalan architect Antoni Gaudi. While
Gaudi's architectural gems seem to be on the corner
of every street, visitors can't miss „La Sagrada
Familia‟, the enormous Roman Catholic basilica that
even 83 years after the architect's death is still a work
in progress. The unfinished masterpiece has no equal
on the planet.
Gaudi took on the project in 1883
and it haunted him for the next 43
years of his life as he scrambled to
finish it. Interrupted by the Civil
War, completion is scheduled for
2026 -- the 100th anniversary of
the architect's death. Another stun-
ning Gaudi landmark, also accessi-
ble from the tourist bus is Park
Guell -- a 17-hectare development
with structures that look like they
stepped off the pages of a fairytale.
Originally designed as a housing
development it turned out to be no
fairytale for developers who could
find few buyers for the new pro-
ject, which was constructed from
1900 to 1914. Today the garden
complex is one of Barcelona's
most visited destinations and a
popular spot for weddings. Park
Guell's surreal structures make me
muse about the dreams, talents and inspirations of
Catalonians like Gaudi, Picasso or 19th century paint-
ers like Santiago Rossinyol or Ramon Casas, whose
paintings are on display in city museums and also at a
rare gallery high above the city at Montserrat. Visible
from many parts of Barcelona. Gaudi, was clearly in-
spired by the haunting rock formations of Montserrat
and its monastery.
Old also meets new in the Gothic Quarter, where
team flags fly proudly proclaiming the recent triumph
of Barcelona over rivals Manchester United. Barce-
lona won Europe's biggest contest -- the UEFA
Champions League football tournament -- on May 27.
The joke around Spain is that as much cava was con-
sumed to celebrate the win as was swallowed in 1975
when Gen. Francisco Franco's reign as dictator came
to an end. Much of the sparkling wine would have
come from the region's foremost winery -- Codorniu -
- where vintners have made the Champagne-like bev-
erage for five centuries.
Many have been inspired by Barcelona.
Modern artists, such as American filmmaker Woody
Allen, are creating their own little piece of Catalo-
nian history. Allen shot his recent hit Vicky Cristina
Barcelona on these streets in 2007. Allen -- who
calls his film "a love affair with Barcelona" -- was
obviously impressed. The filmmaker uses many city
sights as backdrops for steamy scenes between the
main characters (Spaniards Javier Bardem and Pene-
lope Cruz, Americans Scarlett Johansson and
Patricia Clarkson, and Britain's Rebecca Hall). It's
fairly easy to discover gems like those captured on
film by Allen because -- in addition to it being a
great walking city -- there is also a double-decker
tourist bus that takes visitors around town. And as
Woody Allen might have discovered when filming
Vicky Cristina Barcelona, in this city you don't have
to paint to rub shoulders with greatness. Greatness is
all around.
Les Rambles. Fotografia: Google Earth
Pàgina 19
Pàgina 20
Pàgina 21
top related