antologia mÒdul 3 de creació literària aula d ... · ... i les dues personalitats es tornen a...
Post on 22-Oct-2018
215 Views
Preview:
TRANSCRIPT
REDEMPCIÓ
Mercè Borràs
Beus de les deus del bosc. Veig com t’abraones amb avarícia sota els dolls
d’aigua. Ara un, ara l’altre. Et xopes el clatell. T’espolses l’aigua del cap i
un vano de guspires et reguen l’espatlla bruta i suada. Per molt que sacsegis
el cap no fugiran les cabòries, la sentencia la vas fixar amb sang i la sang
vessada roman per sempre.
Desbocat, corres cap al poble deixant rere un núvol de pols que
amaga el teu rastre. És negra nit quan arribes a la plaça de l’església. Ningú
t’espera. Ningú t’enyora. Busques consol aferrat al fanal orfe de la plaça.
D’una revolada grimpes per les pedres de la paret del vell temple. A
la teulada saltes, balles i rius com un possés. T’atures. Agafes embranzida i
saltes al buit.
Silenci.
La foscor que t’aclaparava s’esmuny per les d’escletxes del passat, i
una pau resplendent i profunda envaeix l’espai que la penombra abandona.
Tot s’acaba. Tot comença.
Tens l’ànim ple d’esperança perquè has fugit de la llei dels humans
per ser jutjat amb saviesa nítida i pura.
Una lluentor espessa tan sols et permet entreveure’ls desdibuixats,
expectant t’hi acostes. Ja els veus. Sí, són ells, els éssers suprems, els déus
són davant teu esperant-te.
CRÈDIT HIPOTECARI
Xavier Botifoll
Estic negre que aquesta gent de la Caixa, sí, «la nostra» em vinguin al
darrere, exigint-me que em posi al dia.
Ahir em van trucar des de l’oficina central de CaixaBank perquè fa
tres mesos que no pago les quotes del crèdit hipotecari que em van
concedir ja fa uns anys. Em demanaven explicacions sobre l’incompliment
i que passés al més aviat possible per allà i «buscar una solució ràpida al
greu problema» (paraules textuals).
Jo que sóc un home desentès i descafeïnat quant a diners i temes
financers, vaig notar de seguida que sí, que l’adjectiu greu era el més
escaient. Un problema greu per a les dues parts, però que el delegat que em
visitaria tindria la lloable tasca d’ajudar-me a solucionar. També m’he
plantejat de quina manera formal hauria de rebre el benefactor. Si amb
pijama i batí, amb roba esportiva o bé amb americana sense corbata. Si li
oferiria cafè o te. Si l’atendria dret al rebedor o assegut al sofà... En fi,
multitud de dubtes m’han tingut malhumorat i pensarós fins ara.
Jo esperava un senyor seriós i encorbatat, amb maleta de pell i veu
greu; en canvi, quan he obert la porta s’ha presentat com assessora de
l’entitat una dona de mitjana edat, de molt bon veure, però vestida amb
texans, una samarreta reivindicativa anti-sistema i un cabàs penjant a
l’espatlla esquerra. L’he feta passar, mig alleugerit per l’aparença informal,
fins al menjador, i abans que li pogués oferir alguna beguda, ella ha anat
directament al gra. Res més lluny del que imaginava com a dona de tracte
suau. M’ha interrogat exhaustivament sobre la meva vida, costums, horaris,
i sobre les causes de la decadència econòmica més absoluta, que implica,
fins i tot, no poder tornar un crèdit. Li he explicat tota la veritat, amb
sinceritat, de com vivia abans del premi literari que em concediren per
Santa Tecla. Fet important, perquè em va fer replantejar el futur. Vaig
deixar la feina ben remunerada que tenia i em vaig convertir en escriptor
professional, la qual cosa i en poc temps m’ha dut a l’actual penúria.
En saber que sóc escriptor la delegada ha canviat l’actitud
inquisitorial. M’ha fet callar dels meus planys i ha estat, pel cap baix, un
minut en silenci sepulcral, reflexionant. I després, com si fos una altra
persona, s’ha sincerat i ha començat a explicar-me la seva vida. Dona que
té tot el que desitja, lliure, que prefereix estar soltera perquè té tots els
homes que vol i no ha de donar explicacions a ningú, viatja on l’abelleix,
no va escassa de diners i, malgrat tot, troba que no és prou feliç, que li falta
alguna cosa.
No he obert la boca en cap moment i hem arribat a un acord. Ho ha
manegat tot ella, jo no tenia altra sortida. Pensa que aquesta punta de
felicitat que li falta jo la hi puc aconseguir. Seré el seu «amant literari», ha
fet servir literalment aquesta expressió. A canvi dels rebuts mensuals
hipotecaris li hauré d’escriure tot el que em demani. Bé, fora eufemismes,
en l’argot literari seré el seu «negre».
La delegada ha marxat de casa contenta i satisfeta. M’ha encarregat
molta feina per recuperar els tres mesos d’hipoteca ja vençuts. He de buscar
els orígens etimològics i històrics del seu cognom i lligar-los a una saga
catalana noble, perduda en el temps. Si no trobo gaire cosa caldrà que la
meva imaginació i fantasia arribin a fer creïbles els seus ancestres més
llunyans als futurs lectors. I amb un repèl racista m’ha demanat que no els
busqui en l’Àfrica Negra, origen de totes les civilitzacions. Quina feinada
se m’ha girat! Ara sí, que entenc l’expressió «ser un negre literari».
TANTA, TANTA VIDA
Pere Bugés
En traspassar el portal d’urgències m’envaeix una atmosfera de “déjà vu”
que desdobla la meva personalitat.
L’una va responent acuradament a totes les preguntes dels facultatius
cercant de ser el més precisa possible. L’altra procura gestionar els
sentiments i alhora va escrutant l’entorn, veient les corredisses, camilles
que van i venen i que acaben aparcades en un racó de passadís. Jo he estat
de sort, m’ubiquen en un box que en aquells moments és lliure, em prenen
les constants, una vegada més.
–Quan pugui, passarà el metge– em diu la infermera amb un to de
complicitat maternal.
Em quedo sol en la penombra d’aquella estança grisa i freda. Com
que estic sol, una de les meves personalitats descansa i és l’altre que, potser
sota els efectes psicotròpics del dolor sostingut, arriba a exclamar :
–Et perdo, vida meva, a poc a poc.
Pensaments massa foscos per continuar lluitant. Hi ha tanta vida al
meu voltant!
–Aguanta– em dic, i les dues personalitats es tornen a fondre en una
de sola.
Ara comença tot el periple, proves i més proves, d’una planta a una
altra. Em recorda a vegades els viatges iniciàtics, les proves que s’han de
superar per poder viure la vida amb majúscules.
Entre les proves, el dejuni total, només l’aigua de la vida que entra
gota a gota alimenta el meu cos. El meu aliment passa a ser totalment la
lectura i l’escriptura i és en aquelles estones on em trobo amb la imatge
precisa i clara de la “Tanta”, la dona protagonista del meu primer conte. Un
exercici de la Clepsidra, amarat de records, de llocs i persones, que encara
he d’endreçar. Només per trobar-la a ella, la Tanta (bé, en realitat es diu
Gorgette), ja ha valgut la pena.
Al cap d’uns dies torno a casa i em trobo amb tanta vida al meu
voltant. Estic cansant i atuït pels efectes dels medicaments. Descanso a
prop de la finestra des d’on puc veure ben retallades les muntanyes que
envolten la ciutat per la banda de ponent, respiro fondo, el sol que va
baixant ja no m’escalfa, a canvi m’ofereix un espectacle de colors i formes
que tenen un gran efecte balsàmic.
Sento la porta i reconec el so de la corredissa dels seus peus petits
pel passadís. Obre la porta de la meva habitació.
–Papi, juguem?
Jo que li responc, que estic una mica cansat i que ja jugarem demà
quan torni d’escola.
–M’has dit una mentida, em vas dir que quan tornessis a casa
jugaries amb mi.
No em costa gens reconèixer en aquest innocent i sincer retret un crit
de la vida.
Perdó, vida meva, a què vols que juguem?
RIURE PER NO PLORAR
Assumpta Català
Obro els ulls, m’assec al llit i no recordo cap somni. Encara estic rient per
no plorar. Es pot dir quasi literalment que em trobo asseguda a la platea del
Café-Teatre de Barri del divendres vespre. Val a dir, que és una sala
mitjaneta, hi caben unes vuitanta cadires posades en fileres rectes de deu.
Ahir vespre érem uns vint espectadors, distribuïts en format “cabaret” (en
dic jo), vuit taules amb dues o tres cadires i una de central per a sis
persones. Com si restéssim en família, tot i no coneixent-nos.
Tenim la imatge del mag, com a persona seriosa. La seva
concentració i destresa manual ens deixarà bocabadats amb els trucs que
semblen sobrenaturals. Els ulls ben tancats amb mocador lligat, res no
impedirà que endevini on s’amaga el que prèviament s’ha ocultat. Afegirà
una trencadissa de qualsevol objecte per delicat que sigui i serà nou de
trinca, només traurà amb molta finor el drap negre que ho tapa. Els mags
no es cremen tot i posant-se foc a la boca, els arriba a l’estómac i un vas
d’aigua al darrere i tant tranquils.
Penso, doncs: deu ser un mèrit aconseguir que un còmic faci riure pel
fet de ser un màgic “frustrat”, com demostrà ser el que va actuar ahir
davant nostre. No enganyava ningú. La papereta que anunciava
l’espectaclet ho havia deixat clar.
Va ser exemplarment honest en la seva poca aptitud per les arts
màgiques. Les cartes que donava a barrejar a un espectador, fet pujar del
públic a l’escenari, “tipus espontani” i la feina de trobar el pal i color
exactes que havia triat, va crear un neguit impressionant, donat que “el
mag” no sabia on havia d’anar a buscar. Tots estàvem afligits i
comprensiblement patíem. Vàrem dir-nos si era veritat o mentida. A la
taula érem tres senyores de seny, i no ens ho podíem creure. D’astorades,
volíem plorar, però no s’hi adeia. Després d’haver buscat pels més
inhòspits llocs de l’escenari, diem: calaix sense fons, d’on sortien els ginys
de la màgia, passant per la seva persona i vestuari, però no sortia la carta.
Vàrem estar una bona estona buscant on podia ser. Oh, sorpresa: apareixia
enganxada d’una agulla d’estendre roba, als seus calçotets.
Va tornar a demanar ajuda. En aquest cas espectadora. El mag
s’havia desvestit i va quedar amb el tors nu, tipus “faquir”. L’assaig de
semblança amb un faquir de debò ja va provocar una expectació fregant la
neurosi, “què pot passar ara”? La feina de la col·laboradora consistia a
envernissar amb una pasta que semblava brandada de bacallà: una mica al
front, una mica a les galtes, una mica als pits, una mica al genolls, una mica
al melic. La gesticulació del mag era inversemblant. La noia, quan va veure
que li assenyalava el melic, li costava de fer el gest. Amb quina impunitat
treballava el mag-faquir, no sabíem si plorar de pena o riure. Teníem els
ulls vessats de llàgrimes. Aquesta barreja sembla que tenia la intenció de
fer-lo insensible a la pell.
Tot plegat la funció s’anava complicant. Va fer el truc de posar-se el
ferro roent a la boca. La Marisa i jo no ens ho crèiem. La Laia, més jove
que nosaltres, només feia que esbufegar i de tant en tant deia «No m’ho puc
creure. No m’ho puc creure», amb un riure que li sortia del més profund.
Després de tant neguit fent comèdia per ficar-se un ferro roent a la
boca i en fer el gest del mal de la cremada, el mastega com un dolç de sucre
de color vermell. La seva cara de nen murri que aconsegueix menjar un
caramel que li és negat, va engegar unes rialles ratllant l’estridència. I jo
reia de pena. Reconec que era una pena de riure de valent.
El riure de la sala era ben evident i eixordador. El “mag frustrat” no
va dir paraula en tota l’actuació, tot ell eren gestos. S’eixugava la suor amb
un mocador tret d’una butxaqueta que imaginàriament tenia al darrera
l’espatlla. «El té enganxat amb la pasta de brandada?», ens dèiem nosaltres.
I tornar a enriolar-nos. Llavors ja baixaven les llàgrimes a raig, qualsevol
gest que fes ens feia gràcia, de pena.
Després dels aplaudiments, vàrem baixar les escales del Casino,
plorant de riure.
NEN, LA SOPERA!
Pedro Cortés
Joan, amb un vestit impecable i amb gavardina, es va dirigir cap al seu
flamant cotxe, aparcat al costat de la vorera. La llum tenia dificultat per
travessar la filera d’arbres del carrer. En tocar un botó, el motor es va posar
en marxa. Un altre dia més –va pensar. Va encendre la ràdio i va escoltar
aquella cançó que estava tan de moda aquell any. Que meravellosos, que
eren aquells dies de l'hivern en què no havia de treballar i es quedava allà al
costat de foc, veient com l’àvia feia la sopa i com anava traient aquella
bromera que es formava a la superfície. I aleshores el seu avi cridava «nen,
la sopera!» «Nen, la sopera!» I anàvem tots a taula. Al final del carrer es va
aturar davant d’un semàfor. La ràdio sonava massa alta, tenia pressa.
Aquell era també el seu problema, la seva vida també estava aturada.
Esperava la llum verda, amb el peu a l’accelerador, però la llum, com la
seva vida, no es movia. Va intentar canviar d’emissora quan el semàfor va
virar a taronja i una massa blanca va inundar tot el vidre davanter. La llum
verda del semàfor va brillar com un sol llunyà, i aquell home, amb una
samarreta esgarrapada, es va llençar sobre el capó del cotxe, intentant
embrutir allò que fins ara era net. Va abaixar el vidre de la finestra i va
girar la cara:
–Perdó, tinc molta pressa.
–Tranquil jefe, que això és un moment.
El semàfor es va tornar a posar vermell i dos clàxons van sonar
darrere seu. Una dona s’afanyava a creuar el pas de vianants i aquell home,
allà, traient aquella bromera blanca per on corrien les gotes que baixaven
dels arbres. La llum lívida com la seva vida s’escapava i ell continuava allà
aturat. Llavors, el desconegut es va apropar somrient:
–Ja està, jefe–, i va estendre una mà petita i bruta.
Va mirar dins cotxe i va trobar-hi una moneda d’un euro i la va
dipositar en aquella mà. L’home la va mirar mentre ell accelerava, i va dir:
–Tio, supera’t! Tio, Supera’t!
EN CLAU DE SOL
Eugènia Cros
La clau de pas romania tancada des del temps de la desmemòria. No li va
tremolar el pols. Un cop a dins, sol, s’encarava al passat. La persiana mig
trencada penjava d’un fil, i pentinava, de biaix, fils d’or damunt de les
velles rajoles. Aquella pols va actuar a manera de filtre, poció màgica, per
projectar les escenes viscudes en aquell escenari d’infantesa: els marcs de
les finestres del primer pis sense vidres, el sostre esberlat, des del retruny
d’una bomba durant una guerra que no havia viscut, el bagul de la tia àvia
soltera, ple d’andròmines i diaris vells, on apareixia la figura d’una dona
enèrgica, amb cognom basc, enardint les masses, postaletes dels anys vint,
amb imatges femenines mig vestides, o despullades del tot, vells enagos
descolorits, evocant verds, grocs i roigs ara impossibles, i el drap ben
plegat i esmorteït, amb els colors republicans. L’envoltaven papers florits i
desgastats, revestint les parets decorades per antics propietaris, morts,
fugits o desapareguts abans que naixés, els munts de bosses de roba, fruit
de la generositat de famílies benestants, s’apilaven sense obrir, i, enmig de
tot el desori, com un tresor al descobert, destacava el sobre d’un blau
esvaït, que enviaven puntualment les monges a l’inici de curs, amb el full
de les instruccions i detalls per confegir la roba uniformada, el dit de la
pols fina dels anys sense alè, acumulat al sòcol, i les veus ara callades. Tot
era allà, aturat en els anys. Aquell miratge va ser per a en Marc, l’instant
clau per constatar el pas implacable d’un temps, que ara ja, era només pols
en la seva memòria.
PLUMA EN VUELO
Isabel Espinosa
El bochorno hubiera sido tan memorable que su vida probablemente habría
dejado de tener el mismo sentido. Hazmerreír de toda la comarca hubiera
acabado siendo si se llegara a saber. Las carcajadas le seguirían
martilleando, retumbando en su cabeza si se atreviera.
Era un deseo muy vivo. Imposible desobedecer el impulso que le
obligaba a sumergirse en lo más profundo de sí mismo hasta escudriñar
tantas sensaciones escondidas en aquel laberinto de recovecos múltiples.
Pero rescatarlas, sacarlas a flote, verlas libres respirando con el ansia de la
vida sobre la superficie blanca lo mejor de su atmósfera, era difícil.
Todo hubiera sido diferente si hubiera podido llegar a ser, ya no un
brillante novelista o un poeta selecto, sino un escritor corriente que
contentara al menos al único lector interesado: él mismo.
Sufría por no haberse atrevido nunca a salir de aquel círculo vicioso
que le atenazaba entre lo inconfesable de su obsesión y la necesidad
angustiosa por sacar sus pensamientos a la luz. Vivía en un callejón sin
salida de aire irrespirable. Se le iban las lunas lamentándose en un
duermevela tedioso, sin interés por nada más, pendiente de un imposible su
vida, tan inútil en la soledad de su deseo más oculto.
Fue en una de esas noches en las que muchos duermen, en las que
todo lo peor sale a la luz y lo mejor resplandece. Le venía desde lejos aquel
recuerdo que desde el primer sol del amanecer hasta la noche casi oscura,
nunca se apartaba de su vista. Maravilla inefable llenando su mirada como
tantas otras veces, luz irisada agitándose ante sus ojos. Suavidad en vuelo,
tangible apenas, abanico de sentidos en la primavera seductora, una de las
plumas de un rey enjaulado tan reales como un sueño.
Hasta que un estallido de deseo se abrió paso y, ya la puerta liberada,
vio cómo aquella pluma antigua que de niño había recibido de su madre,
sin perder la esperanza nunca, había dado cuerpo y alma a la obsesión entre
sus dedos, sobre la superficie blanca del papel.
LA FESTA DE LA DEMOCRÀCIA
Alícia Folgarona
—Llavors, el Valldelball sí que ve, o no? Què ha dit?
—...
—No fotis que ara s'arronsa. Eren uns putos polis, què s'esperava?
—Potser això no.
—Ja ho hauria hagut de saber, que tots rebem, tard o d'hora.
—Ell és nou. No s'ho coneix prou.
—Doncs no haver-se inscrit!
—No ho justifico. Però el puc entendre.
—Si no ve avui és que és un cagat. Un figa tova.
—Parles massa... ara ve.
—Apa, mi-te'l. Parlant del rei de Roma... Valldelball!
—Ei, nois.
—Ja ens pensàvem que t'escaquejaves, malparit.
—Perdoneu.
—Què, estàs llest pel sarau?
—La veritat és que no ho sé. Vinc d'una festa, i...
—Ui, ui! No deus pas haver-te pres res, oi? El cap clar, Valldelball: el cap
clar...!
—Estic net.
—Llavors que cony et passa?
—És que... la veritat és que...
—Què? La veritat és que què?
—Tios... ens ha vingut la poli.
—Cago en l'hòstia.
—Apa, Valldelball... I què ha passat? Eren els mateixos d'ahir?
—No ho sé.
—Però com anaven vestits?
—No ho sé! Duien aquell casc groc, però la resta de l'uniforme era diferent. No
m'hi he fixat.
—Llavors potser no eren els mateixos.
—Però us han fotut llenya?
—Pots comptar...
—Sí que ens han estovat, sí.
—Però, Valldelball, a veure que ho entengui: per què coi s'haurien de colar els
polis en una puta festa? A quina orgia has anat, tu?
—Res, era una festa molt pacífica i normal. Hi havia beguda, menjar, ball...
—Quin tipus de ball?
—Doncs... d'això... eh...
—Aah, així que aquesta mena de "ball", eh? Caram, caram, Valldelball! No ho
hauria dit mai, de tu... Hosti que fort!
—No us rigueu de mi.
—Al contrari, tio, si és una passada! Et van les coses fortes, eh?
—No fa gràcia.
—Perdona, Valldelball. No hauríem d'enfotre'ns-en.
—Llavors, us ho han engegat tot a fer punyetes, els polis?
—Sí.
—Doncs quina pena, nano. I ja teníeu urnes i tot?
—I tant! De fet, érem a punt de votar les parelles de ball.
—De veritat?
—Sí. La transparència era total. Just feia un moment que algú havia marxat,
escridassat pel públic, perquè l'havien enxampat intentant subornar la mesa.
Estàvem preparant el tocadiscos, i aleshores...
—Aleshores...?
—Doncs res, que el tocadiscos no rutlla.
—Quina mala llet!
—No cal que ho diguis. I el supervisor se'n va a veure si ens l'arreglen els del
Servei Tècnic i, mentre esperem, comencem a sentir sorollets...
—"Sorollets", dius?
—Sí. Són... són les ungles dels polis que rasquen la porta, intentant entrar...
—La rehòstia!
—Sí. I ens espantem molt, és clar, i ens posem a moure mobles per barrar la
porta. Però, abans que tinguem temps de res, un d'ells aconsegueix obrir un
forat a la fusta amb el bec. I porten... porten aquell casc groc... i... i...
—Tio, estàs bé?
—...
—Ei, si no es troba bé podem seure en aquella terrassa. Encara falta una estona
perquè comenci la mani-votació.
—Som-hi, va. Agafa-te'm al braç.
—... ...
—Ara millor, Valldelball? Sembles un mort.
—Sí, millor, millor. Perdoneu-me... és que...
—Cap problema, home. És normal. Què ha passat després? Pots explica'ns-ho?
—Sí, suposo que sí. A veure... com us deia, han fet un forat a la porta. I, quan
han aconseguit eixamplar prou l'esquerda, doncs... han entrat i han començat a
fotre'ns d'hòsties. No me'n recordo gaire perquè m'he marejat, amb tantes
plomes volant pertot arreu: ja sabeu que hi soc al·lèrgic...
—Ja ho entenc.
—I després, un cop ens tenien subjugats, s'ho han organitzat tot a la seva
manera. Les paperetes els han servit per muntar el niu, les urnes les han
utilitzades de menjadors... Es veu que ja ho tenien tot pensat d'abans, perquè
fins i tot han dut preparats paquets de menjar d'ocell, d'aquells del súper...
—Putos feixistes malparits!
—Quina llàstima, Valldelball... i al final què ha passat amb el ball? No el
deveu haver pogut fer, suposo, no?
—Bé... sí que l'hem pogut fer, però ens l'han censurat. Vull dir, que ens han
posat unes regles i les hem hagudes de complir.
—Sense votació prèvia?
—Sense votació prèvia.
—Que profundament antidemocràtic.
—Sí. La qüestió és que, mentre passava tot això, el supervisor no s'ha
assabentat de res, és clar, perquè era a l'altra banda de l'edifici. Però quan ha
tornat, els nius ja estaven a mig muntar i el terra era a vessar de... de...
—... de llavors, no?
—Bé, sí. I... i...
—I el ball què?
—El ball? I ca: a dit!
EL SOMNI
Maria Teresa Pi
Baixa el riu saltironejant per la vall. El Martí se’l mira amb els ulls
somiadors que el fan tan atractiu per tothom. Sempre ha viscut a la vall i el
riu ha format part del seu paisatge, va baixant cap al poble resseguint el
congost i sent la remor de l’aigua i els cants dels ocells, de tant en tant la
fressa d’algun animaló que no es deixa veure. Se sent un tro a la llunyania.
Que estrany! No es veuen núvols. Para atenció... Està tot en silenci? El
món s’ha aturat? Sent una opressió al cor, l’omple el neguit. Sempre
s’havia sentit segur al mig del bosc, ha estat casa seva des que va néixer, i
ara... Sent necessitat de córrer, però les cames no el segueixen. Vuitanta
gnoms de cara malhumorada el retenen en el lloc, la claror es transforma en
foscor. Terroritzat mira amunt, el cel és blau i el sol segueix lluint. Sota els
arbres tot és negre, l’aigua del riu és fosca i densa, sembla que no avanci...
El seu món s’ha capgirat. Crida. Un gnom s’enfila fins a la seva espatlla.
Segueix-me.
On?
Deixa’m guiar-te.
Li alliberen les cames i sap que l’ha de seguir. A mesura que s’endinsa
en el bosc la foscor és més pronunciada, ja gairebé no hi veu. Un foc llueix
en una clariana on éssers fantàstics plens de llum dansen al seu voltant.
Veu que un se li acosta, gairebé no pot mirar, la intensitat de la llum
l’enlluerna i l’envolta. La llum i ell es confonen.
Una mirada maliciosa apareix en els seus ulls. Desfà el camí cap el
riu. Torna la claror, el món ha recuperat el seu ritme. Camina cap el poble
perseguint un somni. Quan arriba a la plaça un grup està tocant dalt de
l’escenari, sona música roquera. La Isabel se li acosta.
Hola Martí!
Se la mira i l’agafa de la mà, no li diu res. Fa centenars d’anys que ho
somia. Corren cap a la pista.
Se’l mira estranyada, mai li havia agradat gaire ballar i ara es mou
com si no hagués fet res més a la vida, i riu i riu mentre saltironeja en el
ball.
CÀNON A DUES VEUS
Marta Sadurní
Clar que t’estimo, dius. Des del llit observo el teu cos. T’has llevat, com
cada dia, més d’hora que jo. Miro la teva esquena nua. S’ha fet ampla,
esplèndida, amb el pas dels anys. Et cordes la camisa, els pantalons, les
sabates. Cada avançada escurça el moment en que encara ets aquí. Obres la
cortina. Una mica de llum diürna acompanya el nostre cafè primer. Jo el
prenc asseguda al llit. Tu, dempeus, mirant per la finestra. Assistim,
impotents, al pas del temps. Em fa mandra aixecar-me, rondino. Però ho
has de fer, respons. Em beses ràpid. Ja vas tard. Et voldria retenir. Penjar-
me al teu coll. En lloc de fer això em quedo quieta. Petrificada. El teu
silenci s’escampa per l’habitació com un doll de tristesa que tot ho inunda.
M’aixeco. Ja ets fora. Dono el bon dia per whatsap als fills que viuen a
l’altra punta de món. Em contesten de seguit. Somric. Em preparo, jo
també, per anar cap a la feina. El mirall em retorna la imatge d’algú que ja
no sóc jo. Es terrible veure com la bellesa es va esborrant. Que cap miracle
la pot fer tornar. Em continc de cridar. Tinc por que un dia vinguis. Em
diguis: s’ha acabat. Surto. El cel està blanquinós. A veure si encara nevarà.
Vull que nevi, que demà sigui impossible sortir de casa. Encendrem un foc.
M’ajauré al terra. Ens tindrem.
Què t’ha agafat avui. Si t’estimo encara, dius. En altres èpoques em feies
aquesta pregunta a la nit. Només per sentir-me dir que sí. Que t’estimava
com un boig, que era pur desig. Tu reies. M’omplies de petons. Ho recordo
mentre em vesteixo. Sota la blancor dels llençols, mandreges. Sempre t’ha
agradat llevar-te poc a poc. Et porto el cafè. Entreveig les teves sines
encara turgents. Miro cap una altra banda. Més enllà de la finestra, la boira
escampa. La vida comença de nou. Nosaltres ja no tenim cap més futur que
envellir. Soms en un temps d’espera. M’acosto per besar-te abans d’anar al
treball. Sento com el teu cos es tanca i roman clos per a mi. Com un volcà
que es torna astre fred quan m’hi acosto. Recullo les coses que ahir vaig
deixar preparades al menjador. Per tot arreu has posat fotos dels nois.
N’agafo una. La posaré al despatx. Al carrer fa fred. La gent més que
caminar, corren per l’avinguda. Escapen del vent. Em sento, per dins i per
fora, ben bé al cor de l’hivern. Em pregunto si encara em trobes atractiu.
Potser tens un amant. No, no suportes la mentida. Hauries parlat. Mataries
el que tenim abans que suportar l’engany. Et truco al despatx. Només per
sentir la teva veu. Per dir-te que t’estimo, que et vull estimar sempre, sota
la immensitat d’un cel clar.
CLAU
Eva Toll
Una llauna de claus escampats per terra és el que veig quan entro al garatge
i penso que és perillós, els he de recollir, no fos cas que algú prengués mal.
Tinc feina dins de casa, passen les hores i de sobte m’adono que no he fet
allò que creia urgent. Vaig corrents abans que passi res, els nens juguen al
jardí.
Carall! Al sortir de casa, sense voler, es tanca la porta i em quedo
fora. Ara hauré d’anar a ca la veïna i demanar-li permís per saltar des del
seu jardí, per poder entrar per la finestra del darrera. Quina llauna de claus!
top related