Als afores de Buenos Aires, en un fangóstros de terra ocupada, Florencia Vespignaniplaneja el seu proper viatge als Estats Units,on parlarà amb estudiants i activistes sobreels moviments de resistència argentins.

«Estic una mica espantada», confessa.«Per la guerra?», pregunto.«No. Per l’avió.

Nosaltres aquí sempreestem en guerra.»

Vespignani, de 33anys, mare i dirigentcomunal, és una líder delMoviment deTreballadors Desocupats(MTD), una de lesdotzenesd’organitzacions detreballadors aturats,coneguts com apiqueteros, que hanemergit de lesescombraries de l’economia argentina.

Quan Florencia descriu la vida com unaguerra, no és una metàfora. En un país onmés de la meitat de les persones viu en lapobresa i 27 nins moren diàriament de fam,ella simplement ha après que per amantenir-se viva ha de sortir al carrer i lluitarper cada bocí de pa, per cada llapisd’estudiant, per cada nit de descans.

Des de la perspectiva del Fons MonetariInternacional (FMI), els piqueteros són eldany col·lateral del neoliberalisme –unaexplosió espontània que va esclatar quanles privatitzacions en cadena es van mesclaramb el «shock» de l’austeritat. A mitjansdels noranta, de sobte, cents de milersd’argentins es van trobar sense sous, senseajudes socials, sense pensions. En comptesd'esfumar-se silenciosament en lesbarraques dels barris miserables que hi haals abocadors que envolten Buenos Aires,s’organitzaren en associacions veïnalsmilitants. Tallaren carreteres i ponts fins queel govern va desembutxacar ajudes pelsdesocupats; la terra abandonada va serpresa per construir llars, granges imenjadors populars; un centenar defàbriques tancades van seseus empleats i van ser e

nou. L’acció directa es va convertir enl’alternativa al furt i a la mort.

Però aquesta no és la raó per la qualVespignani descriu la vida a Argentina coma una guerra. La guerra n’és el que succeeixmés tard, després que ella i els veïns gosensobreviure: les visites dels homes armats,

els brutalsdesallotjaments de laterra presa i de lesfàbriques ocupades, elsassassinats d’activistesper part de la policia, ladescripció delspiqueteros com a

terroristesamenaçadors. El mespassat, la policia deBuenos Aires va usargas lacrimogen i balesde goma per desallotjarseixanta famílies d’un

edifici abandonat, prop de la moderna plaçaDorrego. Va ser la repressió més severa a laciutat d’ençà que dos joves líders de l’MTDvan ser assassinats per la policia durant unatallada de carretera el passat juny.

La policia va dir que estava preocupadaper la seguretat de l’ocupació, però aquímolta gent pensa que el violentdesallotjament va ser simplement part delrecent ajust econòmic cuinat a l’HotelSheraton, on les delegacions de l’FMIporten setmanes plegats amb els banquers iels candidats de les eleccions presidencialsque se celebraran d’aquí a unes setmanes.L’FMI espera avaluar si se li pot confiar aArgentina nous préstecs: si pagarà el deuteextern i si continuarà retallant les despesessocials. Però hi ha altres criteris, noesmentats, que els aspirants presidencialshan de satisfer per merèixer el capitalestranger: han de mostrar que tenen lavoluntat de fer servir la força per controlaraquells sectors perjudicats per aquestsacords. Els ocupes, els piqueteros —fins itot els cartoneros, els exèrcitsd’escombriaires que graten els fems totbuscant cartrons per vendre’ls— son

ropietari de lav a t i t z a d a

N O T I N D R E M P A U

Traduim de l’anglès l’articleque aparegué el 13 de marçen el diari The Nation de la

periodista i activistacanadenca Naomi Klein,

autora del recentBarreres i finestres i de

No Logo, un autèntic bestseller de l’antiglobalització.

Si voleu consultar l’origininal:www.thenation.com/

doc.mhtml?i=20030331&s=klein

r ocupades pelsngegades de bell

empaitats. Segons l’anterior pm a j o r c o m p a n y i a p r i

d’escombraries de Buenos Aires, a horesd’ara candidat a governador sota elprograma electoral «Recuperem BuenosAires», els fems són propietat privada i elscartoneros un «lladres».

En resum, la desesperada recerca persobreviure de milions d’argentins és unaamenaça per a la recuperació de l’economiai ha de ser frenada.

John Berger ha escrit recentment:«Sense diners, cada necessitat humanaquotidiana es torna un patiment.» AArgentina, qualsevol intent per mitigaraquest patiment es torna un crim. A aquestaguerra es refereix Florencia, i, mentre viatgipels Estats Units, tindrà la difícil tascad’explicar la situació als activistes quegairebé estan exclusivament enfocats aacabar amb altra mena de guerra, unaguerra l’estratègia de la qual és «ferir iaterrir», no la quotidiana brutalitat i lamarginació en massa.

Tot estant fora de l’ocupació, entre lesseves pedres esmicolades, la nit queseixanta famílies van ser desallotjades, ambel gas lacrimogen encara a l’aire i dotzenesde persones a la presó, em vaig demanarsobre les crides a la «pau» que arribend’Europa i d’Amèrica del Nord. El missatgecontra la guerra ressona amb força aquí, idesenes de milers de persones vanparticipar en el dia internacional d’acció del15 de febrer. Però, pau? Què significa lapau en un país on el dret que més necessitaser defensat és el dret a lluitar?

Els meus amics a Sudàfrica em diuenque la situació allà és prou semblant: lesfamílies són desallotjades de miserablesciutats perdudes des de Soweto fins CapeFlats, la policia i la seguretat privada usenbales i gas lacrimogen per engegar a laforça la gent de les seves llars, i, el méspassat, el sospitós d’assassinat d’EmilyNengolo, una activista de 61 anys quelluitava contra la privatització de l’aigua. Encomptes de dedicar-ne l’energia a assegurarmenjar, treball i terra, els moviments socialsd’arreu del món es veuen forçats aesmerçar-ne el temps a lluitar en la guerrade baixa intensitat contra la seva pròpiacriminalització.

La gran ironia és que, de fet, aquestsmoviments lliuren la guerra real contra elterrorisme —no a través de la llei i l’ordre,sinó proveint d’alternatives a les tendènciesfonamentalistes que existeixen arreu on hihagi una vertadera desesperació.Desenvolupen tàctiques que permeten aalgunes de les persones més marginadesde la terra cobrir-ne les pròpies necessitatssense emprar el terror —tallant carreteres,ocupant edificis, prenent terres i resistint-seals desplaçaments.

El 15 de febrer va ser més que unamanifestació, va ser una promesa deconstruir un moviment contra la guerravertaderament internacional. Si finalmentaixò succeeix, els nord-americans i elseuropeus hauran de plantar cara a la guerrades de tots els fronts: oposar-se a un ataccontra Iraq i rebutjar l’etiqueta de terroristesimposada als moviments socials. L’ús de laforça per controlar els recursos d’Iraq nomésés una versió extrema de la força usada permantenir oberts els mercats i garantir quepaïsos com Argentina i Sudàfrica en paguinel deute. Als llocs on la vida quotidiana éscom la guerra, la gent que s’enfronta demanera militant a aquesta brutalitat sónactivistes per la pau.

Perquè tots volem la pau. Però, calrecordar, que no arribarà sense lluitar.

Naomi Klein

S E N S E L L U I T A R

Estic realment entusiasmat amb l’última raóque dóna George Bush per bombardejarIraq: se li acaba la paciència. A mi em passael mateix!

Duc una temporada força emprenyatamb el senyor Johnson, que viu dues portesmés avall. Bé, amb ell iamb el senyor Patel, queregenta la botiga demenjar naturista. Els dosme miren malament, iestic segur que Johnsonplaneja alguna cosahorrible contra mi, peròencara no he pogutdescobrir quina cosa. Heestat xafardejant ca sevaper veure què pretén,però té tot ben amagat.Així n’és, d’astut.

Pel que fa a Patel, noem demani com ho sé, el cas és que sé –demolt bones fonts– que en realitat és unassassí en sèrie. He cobert el carrer depamflets explicant a la gent que si noactuem primer, ens liquidarà un per un.

Alguns dels meus veïns diuen que, sitinc proves, hi vagi a la policia. Quinapardalada! La policia diria que necessitenl’evidència d’un crim per acusar els meusveïns.

Sortirien amb subtileses i objeccionssobre el pro i el contra d’un atac preventiu, imentrestant, Johnson n’acabaria deconcretar els plans per cometre actesterribles contra mi, mentre Patel matariagent en secret. Ja que sóc l’únic del carreramb un arsenal decent d’armesautomàtiques, me n’adono que mantenir lapau és problema meu. Però fins fa poc haestat una mica difícil de fer-ho. Ara, però,George W. Bush ha deixat clar que tot elque he de menester és que se m’esgoti lapaciència, i ja puc tirar endavant i fer el quevulgui!

I s’ha de reconèixer, la políticaacuradament raonada de Bush pel que fa aIraq és l’única manera d’aconseguir la pau ila seguretat internacionals. L’única formasegura d’aturar els fonamentalistes islàmics

suïcides que amenacen els EUA i el RegneUnit és bombardejar alguns païsosmusulmans que mai no ens han amenaçat.

Per això vull volar el garatge de Johnsoni matar a sa dona i son fills! Ataquem primer!Això li donarà una lliçó. Així ens deixarà en

pau i deixarà de mirar-me d’aqueixa maneratan absolutamentinacceptable.

Bush deixa clar quetot el que necessitasaber abans debombardejar Iraq és queSaddam és un homedesagradable de debò ique té armes dedestrucció en massa –encara que ningú nopugui trobar-les. Esticsegur que tinc la

mateixa justificació, per matar a l’esposa iels fills de Johnson, que té Bush perbombardejar Iraq.

El desig a llarg termini de Bush és fer delmón un lloc més segur, tot eliminant els«estats perillosos» i el «terrorisme». Unaintenció a llarg termini ben intel·ligent,perquè, com dimonis se sap quan s’haacabat? Com sabrà Bush quan ha acabatamb tots els terroristes? Quan tots elsterroristes hagin mort? Però un terroristaúnicament ho és un cop ha comès un actede terror. Què passa amb els futursterroristes? Aquests són els que realmentcal eliminar, perquè la major part delsterroristes coneguts, com són suïcides,s’eliminen ells mateixos.

Potser el que Bush necessita és acabaramb tots els que podrien, tal vegada, serfuturs terroristes? Per ventura no pot estarsegur d’aconseguir-ne l’objectiu fins quecada fonamentalista islàmic sigui mort? Peròresulta que alguns musulmans moderatspoden convertir-se en fonamentalistes. Talvegada l’única cosa segura que caldria fer,segons Bush, seria eliminar tots elsmusulmans?

El mateix passa al meu carrer. Johnson iPatel són només la punta de l’iceberg. Hi ha

E s t i c p e r d e n t

Terry Jones és un delsmembres més coneguts delgrup teatral britànic Monty

Python. El 26 de gener passatva publicar en el diari

The Observer el següent article,ple d’humor,

que traduïm per vosaltres.Si en voleu l’original:

www.observer.co.uk/comment/story/0,6903,882459,00.html

dotzenes de persones al meu carrer a lesque no agrado i que –francament– me mirenmolt malament. Ningú no estarà segur finsque hagi acabat amb tots.

Ma dona em diu que pots er n’estic fentun gra massa, però jo li dic que l’únic quefaig és usar la mateixa lògica que elpresident dels Estats Units. Amb això la faigcallar.

Ben igual que a Bush, a mi se m’haacabat la paciència, i si aqueixa és raósuficient per al president, també ho és per ami. Li donaré al carrer sencer duessetmanes –no, 10 dies– perquè surtin a lallum i lliurin a tots els alienígenes i piratesinterplanetaris, als bandolers galàctics i alscervells terroristes interestelars, i si no elslliuren de bona gana i diuen «gràcies»,bombardejaré el carrer sencer.

Tan sensat és això com el que esproposa George W. Bush. I al contrari delque ell pretén, la meva política nomésdestruirà un carrer.

Terry Jones

QUANTS TREBALLADORS HAURAN DE MORIR?El dia 4 de març ha mort altre treballador en un nou accident laboral, i ja cap mort més potquedar impune.

Un treballador que s’aixeca un matí per guanyar-se el pa no pot trobar la mort degut al’estalvi del seu empresari en matèria de seguretat. Una cinta de subjecció tal vegada valmés que la vida d’un obrer? Quants precs més per exigir botes, cascos i la resta d’einesde seguretat hem de fer a les obres de construcció perquè es prenguin en consideració lesmesures oportunes perquè aquest terrorisme patronal cesi d’una vegada per sempre?Quantes hores més de formació se suprimiran en benefici del mateix de sempre? Pot seruna vida no val molt més que el manteniment correcte de les eines i maquinàries de lafeina?

La mort de Juan Manuel López, de 27 anys, no pot quedar com un número més en lesestadístiques i ens neguem a creure que, com menciona en molt de casos la patronal,sigui el culpable el treballador.

Anar a l’obra s’està convertint en ficar-se a la gola del llop i nosaltres ens neguem aquè la nostra pell es vengui a aquest preu.

Només ens queda sumar-nos a l’intens dolor que en aquests moments en pateixen elsfamiliars, el qual el considerem com un dolor nostre.

Federació Local de Sindicats de Palma CNT-AIT

l a p a c i è n c i a !

El 15 de març d’enguanyse celebra per setè anyconsecutiu el diainternacional de protesta isolidaritat contra labrutalitat policíaca. Aquestesdeveniment vacomençar el 1997 comuna iniciativa del col·lectiuBandera Negra de Suïssai amb el suport del Col·lectiu contra laBrutalitat Policíaca (COBP) de Montreal.Des del primer any, el Dia InternacionalContra la Brutalitat Policíaca (DICBP) va serun èxit. La data del 15 de març va ser triadaperquè dos nins de 11 i 12 anys va sercopejats per la policia suïssa.

Aquest dia també representa unaoportunitat per a crear i reforçar unasolidaritat internacional, cosa imprescindibledavant un sistema policíac fortamentorganitzat en l’àmbit mundial. El DICBP ésuna passa que trenca l’aïllament dels grups iindividus compromesos en la lluita quepateixen la repressió quotidiana.

La policia, braç dret de l’Estat, gaudeixd’una impunitat enorme per a exercir laviolència tot abusant dels seus poders. Dinsdel gremi policíac, la complicitat i el silencineguen qualsevol possibilitat de lainnocència de l’individu policia. La policiaviola per totes bandes i en cada moment leslleis que hauria de fer respectar. La policiavigila, espia, controla, persegueix, copeja,tortura, empresona, deporta, deshonra imata. Fustiga principalment els «no

desitjats» de la soc ietat:els pobres, elsdesemparats, elsindígenes, la gent de color,els immigrants i individussense papers, lestreballadores del sexe, elslluitadors, els marginats,els estudiants, lestreballadores organitzades,

les militants feministes, els homosexuals, elstranssexuals, així com tothom que qüestionala legitimitat de les autoritats.

Com a reacció a les manifestacionsanticapitalistes contra la globalització,l’increment de la pobresa, la misèria i eldeteriorament generalitzat de les condicionsde vida, els governs inverteixen en elscossos de seguretat policíacs per a mantenirl’ordre i la pau social a tot preu.

Els esdeveniments de l’11 de setembrevan permetre a molts governs del planeta dejustificar l’adopció de noves lleis feixistesantiterroristes i racistes antiimmigració sotael pretext de la seguretat. El major controlsistemàtic dels mitjans de comunicació, eltancament de fronteres i l’augment delspoders policíacs i militars afecta directamenttots els «no desitjats» (les classesperilloses).

Enfront de l’Estat policíac global, tenimla responsabilitat de lluitar i de fer costat atotes les víctimes de les forces de l’Estat.

Kol·lectiu Antirepressiumallorcantirepressiva@yahoo.com

ELS TEMPS S’EMBRUTEN, SI JA NON’EREN PROU, DE BRUTS.

Altra envestida més per part delsinstruments de l’Estat que cada dia sesemblen més als rancis temps passats. Elvespre del 21 de febrer van ser detinguts sisanarquistes a Sant Adrià de Besos,Viladecans i Almeria, en una operacióportada a terme per l’equip número 6 de labrigada d’informació de la Policia Nacional,per ordre del superjutge Baltasar Garzón,expert en muntatges i complots per aqualsevol casta de dissidència.

No és l’únic cas, el passat 18 denovembre quatre companys d’importantmilitància també van ser víctimes d’un delsmuntatges més tèrbols. A València, van serdetinguts acusant-los d’«Associació il·lícitaper a realitzar terrorisme de carrer», noustermes per denominar qualsevol menad’altercat, tot demostrant així poder aplicaren qualsevol cas i en qualsevol lloc lleisfetes per a un estat de setge o de guerra(País Basc). Heus aquí les advertènciesdels detractors de la llei d’associacions i departits polítics que ja pregonaven el retall dellibertats de certs col·lectius i la possibleaplicació arbitrària de la dita llei.

En els escorcolls efectuats per la policias’ha encanonat i practicat la violència física ipsíquica sobre els citats, trencant i requisantel mobiliari de les seves cases i en moltscasos aterrint-ne els familiars, gents de bé itreballadors com són també els detinguts.

Se’ls ha aplicat la llei antiterrorista, estanincomunicats i són torturats per arrancar-lesuna autoinculpació dels fets, que en cap cashan comès. La premsa, com ja hem vist enaltres àmbits d’informació, són elsencarregats de fer legítimes aquestesactuacions, aplicant els termes deterroristes, elements perillosos, ocupes,batasunos, etc., sense cenyir-se a la realitati a la veracitat de la que fan gala. Compte sison fill, germà, nebot o vostè mateix té eldesig d’aconseguir un món més just i lliure,perquè pot ser triturat per aquests Estatspsicòpates en la defensa dels interessoscapitalistes, que al cap i a la fi són els seuspropis interessos.

CNT-AIT

15 DE MARÇDIA INTERNACIONAL CONTRALA BRUTALITAT POLICÍACA

Policia = Terror legal!Fora els Estats pol icíacs!

Altra envestida més per part delsinstruments de l’Estat que cada dia sesemblen més als rancis temps passats. Elvespre del 21 de febrer van ser detinguts sisanarquistes a Sant Adrià de Besos,Viladecans i Almeria, en una operacióportada a terme per l’equip número 6 de labrigada d’informació de la Policia Nacional,per ordre del superjutge Baltasar Garzón,expert en muntatges i complots per aqualsevol casta de dissidència.

No és l’únic cas, el passat 18 denovembre quatre companys d’importantmilitància també van ser víctimes d’un delsmuntatges més tèrbols. A València, van serdetinguts acusant-los d’«Associació il·lícitaper a realitzar ter rorisme de carrer», noustermes per denominarqualsevol mena d’altercat,tot demostrant així poderaplicar en qualsevol cas ien qualsevol lloc lleis fetesper a un estat de setge ode guerra (País Basc).Heus aquí lesadvertències delsdetractors de la lleid’associacions i de partitspolítics que ja pregonavenel retall de llibertats decerts col·lectius i lapossible aplicacióarbitrària de la dita llei.

En els escorcollsefectuats per la policias’ha encanonat i practicatla violència física ipsíquica sobre els citats,trencant i requisant elmobiliari de les sevescases i en molts casosaterrint-ne els familiars,gents de bé i treballadorscom són també elsdetinguts.

Se’ls ha aplicat la llei antiterrorista, estanincomunicats i són torturats per arrancar-lesuna autoinculpació dels fets, que en cap cashan comès. La premsa, com ja hem vist enaltres àmbits d’informació, són elsencarregats de fer legítimes aquestesactuacions, aplicant els termes deterroristes, elements perillosos, ocupes,batasunos, etc., sense cenyir-se a la realitati a la veracitat de la que fan gala. Compte sison fill, germà, nebot o vostè mateix té eldesig d’aconseguir un món més just i lliure,perquè pot ser triturat per aquests Estatspsicòpates en la defensa dels interessoscapitalistes, que al cap i a la fi són els seuspropis interessos.

CNT-AIT

ELS TEMPS S’EMBRUTEN, SI JANO N’EREN PROU, DE BRUTS

Fa tres anys va aparèixer una esquela en LaVanguardia on s’indicava que el difunt havianascut a la Rosa de Foc a la primeria delsegle XX. No es tractava de cap poblacióestranya, sinó el nom amb el que Barcelonaera coneguda internacionalment aconseqüència de les bombes que en aquellstemps n’esclataven als carrers, quanl’anarquisme s’explicitava violentament.

Després vindria l’auge del’anarcosindicalisme amb la creació de laConfederació Nacional del Treball (CNT) il’aparició de figures tan populars comSalvador Seguí, el Noi del Sucre,l’assassinat del qual el 10 de marçd’enguany es fan 80 anys. Un itinerari –araestan de moda els itineraris– pot servi perrecórrer la ciutat en clau àcrata, perrememorar l’aroma i les espines de la Rosade Foc.

Al carrer Sant Rafael, al costat de l’araper ara no massa afortunada rambla delRaval, s’hi troba una placa de ceràmica,obra de Xavier Oliveres, que recorda que enaquell cantó va morir, assassinat perpistolers del Sindicat Lliure, Salvador Seguí,el dirigent més popular de la CNT, el 10 demarç de 1923, junt a un company, FrancescComas. Va ser una de més entre les mortsviolentes dels anys del pistolerisme aBarcelona, quan patrons i obrers erenobjecte d’atemptats. La placa, col·locada el1983 per iniciativa del Sindicat de Quadresde Catalunya, estava en condicionspenoses quan un autodenominat ComandoCiutadà Justicier l'en va retirar a compte irisc el novembre del 2001 per reivindicar-nela restauració. Ara torna a lluir en molt bonestat, i no sembla notar a faltar una segonaplaca que va existir al veí i desaparegutcarrer Cadena, impulsada per la CNT.

Per seguir amb la línia del Noi del Sucreel millor es traslladar-se a la plaça de brausde les Arenes, tancada des de fa uns anys, ique n’espera la conversió en un centrelúdic. Allà va tenir lloc el míting que posavafi a la vaga més llarga de la història deBarcelona, la de la Canadenca, que vadurar 44 dies. El 19 de març de 1919

Salvador Seguí va pronunciar un vibrantdiscurs en català per convèncer als quinzemil obrers reunits que era millor terminaramb la vaga després dels triomfsaconseguits en la lluita, entre els quedestacava l’aprovació de la jornada de vuithores, que convertien l’Estat espanyol en elsegon país del món que obtenia aquestamillora social. Altra cosa en va ser elposterior incompliment per part de lapatronal.

Sants queda a prop per arribar-se alnúmero 12 del carrer de Vallespir, un edificide planta baixa i pis tancat des que vadeixar de funcionar com a seu d’una casade telefonia mòbil. Allà existia l’AteneuRacionalista de Sants, on es va crear el1918 el Sindicat Únic, que substituïa elssindicats d’ofici. Era el gran moment de laCNT.

A l’Eixample va ser on el diarianarcosindicalista Solidaridad Obrera vatenir el primer edifici propi, a la cruïlla delscarrers Consell de Cent i Villarroel. Aquellgran esforç econòmic va servir per poc, jaque el 1939 la Falange va expropiar el localper editar els seus diaris SolidaridadNacional, que pretenia recollir l’herència delrotatiu anarquista, i La Prensa. Després ellocal va albergar la primera seu de l’ArxiuNacional de Catalunya, encara que unaCNT debilitada va intentar en va que els enretornessin el patrimoni.

Al Pla de Palau s’aixeca la vella Escolade Nàutica, un bell edifici d’Adolf Florensa.Quan el casal tenia pocs anys de vida, el1936, durant el primer mes de la GuerraCivil, s’hi va instal·lar el Comitè de MilíciesAntifeixistes, que durant un temps va serl’autèntic poder de la ciutat. Poder era unaexpressió que repugnava a moltsanarquistes.

Igual que van ocupar l’Escola deNàutica, va fer altre tant amb altres dosedificis de Florensa, el Foment del Treball ila Casa Cambó, a la via Laietana, quepassaren a ser la seu de la CNT. La viaLaietana es va anomenar durant els anys dela guerra via Durruti, ja que l’enterrament de

AROMA I ESPINESDE LA ROSA DE FOC

Buenaventura Durruti varecórrer precisamentaquest carrer.

Un dels indrets mésvisitats del cementiri deMontjuïc és el conjunt detres tombes formadesper la de Durruti, el seuamic Francisco Ascaso,mort també en esclatarla guerra, i FrancescFerrer i Guàrdia, elfundador de l’EscolaModerna. Són situadesprop de l’entrada, i sobrela làpida de Durruti esllegeix la frase:«Nosotros llevamos unmundo nuevo ennuestros corazones.»

La democràcia vaservir per batejar algunscarrers i places ambnoms anarquistes.Durruti i Teresa Claramunt són al barri dePort; Salvador Seguí, al Raval; FredericaMontseny, al Guinardó; Àngel Pestaña, a

Nou Barris, i García Oliverté una placa al terra de larambla de Poblenou.

A Poblenou es vaproduir el 1943 unacaiguda de joves llibertarisque utilitzaven el barElena, ara bar El Xamfrà,al barri de la Plata, per arepartir el periòdic Ruta.

I al número 70 delcarrer Girona va serdetingut Salvador PuigAntich després de la mortd’un policia, i hi ha quiopina que s’hauria decol·locar una placa querecordés al jove llibertarique li van donar garrot elmarç de 1974.

L’itinerari és per forçaincomplet, ja que podríemrememorar-se altresescenes de la geografia

anarquista, feta d’aroma i d’espines.

Josep M. Huertas Claveria

80 ANYS DE L'ASSASSINAT DE SALVADOR SEGUÍEl 10 de març de 1923, Salvador Seguí i Rubinat queia al carrer de la Cadena mort per lesbales d'un pistoler de l'anomenat Sindicat Lliure, pagat a sou per la patronal catalana. Seguítenia 36 anys.

Era l'època del pistolerisme, una peculiar forma d'escalada de la violència social que vasacsejar Barcelona a l’entrada del segle XX i que va produir més de 700 assassinats políticsentre 1919 i 1923.

Salvador Seguí, el dirigent sindical conegut amb el sobrenom d’el Noi del Sucre, la figuramés important que ha tingut el proletariat català, fou, com Francesc Layret el 1920, una de lesvíctimes més insignes.

Nascut el 1886 a Tornabous d’Urgell (Lleida), la seva família va anar a viure a Barcelonaben aviat. Va anar a l'escola fins als 12 anys i va aprendre l'ofici de pintor. Ben aviat va mostraruna forta inquietud política i una gran atracció per les idees llibertàries. Assistia sovint a mítings idiscussions polítiques, va llegir autors com Cornelissen, Sorel, Kropotkin, Grave, Marx, Bakunino Reclus, entre d'altres. Sobre aquesta formació autodidacta, va desenvolupar posicionsanarcosindicalistes pròpies. Era partidari de dotar als sindicats d'una formació cultural i orgànicaque fomentés la preparació tècnica i intel·lectual dels treballadors. Seguí tenia una gran sentitpolític, una visió clara i un esperit molt constructiu. Rebutjava la variant russa d'accés al poderde la classe treballadora per la manca de llibertat que havia establert. Tenia la convicció que «elsindicalisme, sense la pretensió de ser una idea immutable, constitueix la més gran possibilitatde llibertat i la més gran garantia del triomf de la revolució».

La retòrica era el que li agradava més, tenia un gran do de paraula i un talent especial peratraure les masses amb el seu discurs.

Amb ell va morir l'últim representant de la línia pròpiament sindicalista del'anarcosindicalisme a Catalunya, que va projectar una concepció molt catalana de la funciósindical a la resta de la península.

«Avui o demà, ja sé que puc caure. Les lluitescom la nostra necessiten víctimes. I no es pot

pensar mai en salvar la vida. Si un se salva,doncs, bona sort. Si un cau, doncs és el que ja es

pot donar per descomptat. Fins ara la mort m’harespectat. Si ve, aquí o allà, tant se me’n fot!… Idoncs, què havia de fer? Tornar a Espanya. Allà

la lluita encara no ha acabat.» Ramon Vila, 1949

Testimoni recollit per Frederica Montseny enExodo: pasión y muerte de los españoles en el

exilio. Galba. Barcelona, 1977

Ramon Vila Capdevila, un home que eraconegut amb molts sobrenoms: Jabalí, perla seva corpulència física i el seu caràcteresquiu i seriós; Pasos Largos, perquè anavamolt ràpid pels camins de bosc; Maroto, elnom familiar dels Vila a Peguera; i un nommenyspreador que el lligava a la premsagroga d’El Caso i les cròniques negres delsdiaris franquistes: Caracremada.

El vell militant anarcosindicalista queresistí a les muntanyes catalanes fins al1963 va ser un dels enemics més forts delfranquisme. Per capturar-lo en el seu darrerviatge, un 7 d’agost, es van mobilitzar mésde dos-cents efectius de la 231Comandància de la Guàrdia Civil a més denombrosos sometents i confidents policíacs.Tot per detenir un sol home de 56 anys quecreuava els Pirineus i sabotejava les torreteselèctriques per deixar Barcelona a lesfosques.

Ramon Vila havia nascut a Peguera al1908 i la infantesa la va passar a la sevacomarca, orfe de mare des de petit es vacriar amb el pare i la germana. Era capaçd’estar dies i dies al bosc, menjant baies,bolets, arrels o un tros de cansalada i unamica de pa. Coneixia el bosc des de petitcom ningú, les canals de les muntanyes, elpont de Pedret, el Llobregat, on es banyava

a l’estiu a les aigües gelades i on pescavales carpes. Ningú com ell i el seus íntimscompanys, Marcel·lí Massana o JesúsMartínez, coneixien els aixoplucs naturalsdel bosc i les cares d’aquells que a lesmasies els acollien i els feien menjar. Ells endeien «bases», de les masies amigues on,amb destres senyals –posant roba estesa,un llum a una finestra,...–, sabien si laGuàrdia Civil rondava la zona.

Maroto, berguedà, pagès, boxador iminer, militant anarcosindicalista i poetaocasional, lector impenitent i afeccionat a lesmatemàtiques, es va convertir senseproposar-s’ho en el darrer resistentmuntanyenc contra el règim feixista delgeneral Franco. Senzill i discret, poc amicde fanfarronejar i fer-se veure, fouessencialment un home d’acció, d’aquellsque sovintejaren en el sindicalisme catalàdes dels anys vint, un home honest,conscient i partidari de l’acció directa queactuà des de jovenet en les lluites socials dela seva comarca i que durant la guerra anàvoluntari a la columna anarquista «Terra iLlibertat» amb els berguedans RamonCasals, Ramonet Xic, i Josep Ester Borràs.Després del conegut exili republicà,s’evadeix del camp de concentració i s’uneixal maquis francès a Rochechouard, on ésaviat conegut popularment com CapitánRaymond, o com Llaugui. Arribà a comandarmés de dos-cents homes i FredericaMontseny li dedicà pagines importants delseu llibre sobre els anarquistes a latempestat europea. Antimilitaristaconvençut, arribà a rebutjar la Legió d’Honorque li va concedir el Govern francès.

Rebutjant un exili tranquil, s’internà denou al seu país, la terra el cridava i sentianecessitat d’estar en els seus boscos icontrades. Amic i guia muntanyenc deFacerias, els germans Sabaté, Massana o

L ’ H O M E D E L B O S C :R A M O N V I L A ,G U E R R I L L E R IA N A R Q U I S T A

tants d’altres sense nom, de legions declandestins, creuà la frontera en un i altresentit, mai no va matar injustament si no fouen defensa pròpia, mai no va exposar laseva vida o la dels companys que en ellconfiaven, era cautelós i prudent i als masosl’estimaven i a vegades es quedava ajudanttemporades senceres a la feina del camp.Tota la seva acció es va realitzar en el medirural, gairebé mai no baixà a Barcelona onels guerrillers urbans es movien amb méscomoditat, Ramon era un home de bosc.

En el seu medi sabotejava les torres deconducció elèctrica, volia deixar elsempresaris sense energia, cridar l’atencióde tot el món sobre el darrer regim feixistaeuropeu. També feu amb Massanaatracaments a capitosts locals, sometents,falangistes o requetès declarats, o alsestiuejants barcelonins que ostentaven laseva posició en un país de pobresa icartilles de racionament. Començava laredistribució d’una riquesa acaparada pelsvencedors, els diners servien per a lapropaganda o per pagar advocats per alsmilers d’empresonats pel règim. El fet depoder ser reconeguts no els privava d’anar

als pobles a fer el cafetó nocturn als nassosde la Benemérita davant la perplexitat il’astorament de la població. Al Berguedàsovintegen encara les anècdotes reals oidealitzades dels homes de la muntanya.

Ramon Vila caigué en un paranypolicíac. L’ermità dels boscos va caureabatut sota els trets d’un dispositiu de dos-cents homes armats. Va dessagnar-se totauna nit, ningú no l’ajudà, el seu nominspirava respecte, ningú no gosà d’acostar-s’hi. I fou enterrat entre dos arbres, tal comell havia desitjat en un dels seus poemes,fora del cementiri. Va córrer la sort delsmalfactors antics, la sort d’en Serrallonga, elBoquica o els Xafarroques, mites del poble.Ramon Vila senzill i humil va reposar fins fados anys sense un senyal que indiqués queallí dormia un heroi de la resistènciafrancesa contra el nazisme, un lluitadorantifranquista. El 2000, fou enterratdignament, una placa de vidre recorda alsexcursionistes i viatgers que allí reposa eldarrer guerriller antifranquista.

Entre els arbres el vent xiula: «EnMaroto és mort; l’han matat les caderneres.»

Dolors Marín

Acte a Castellnou de Bages (2000) en memòria de Ramon Vila Capdevila, maquiassassinat per la Guàrdia Civil en aquesta població el 6 d’agost de 1963.

L O C A L :Palau Reial, 9, 2on (Ciutat)

P E R M A N È N C I E S :De dilluns a divendresde 19 a 22 hores

T E L È F O N : ( 9 7 1 ) 7 1 9 1 0 2 F A X : ( 9 7 1 ) 7 1 6 3 9 1 E - M A I L :

estelnegre@nodo50.org C O R R E S P O N D È N C I A :

Apartat de correus 156607080 Ciutat de MallorcaIlles Balears ATENEU LLIBERTARI ESTEL NEGRE

ANTI ©: Si t’interessa piratejar alguna cosa d’aquest butlletí, no te’ntallis! Això sí, no t’oblidis si és possible de citar-ne la font d’informació.

L’Ateneu Llibertari Estel Negre només es responsabilitza dels articlessense firma o dels signats expressament per aquest col·lectiu. Les altrescol·laboracions, personals o de grups, signades amb noms reals oficticis, són responsabilitat exclusiva dels seus autors.

LLEGEIX, AJUDA I DIFON EL BUTLLETÍ ESTEL NEGRE: Això que tens a lesmans no és cap objecte de consum. Si ja l’has llegit, no el llancis, passa’la algun o alguna col·lega. També us hi podeu subscriure per 12 númerosfent-nos arribar 6 € (o 12 € si voleu fer una subscripció de suport) inosaltres us enviarem el butlletí a ca vostra.

———————————————————————————————————

A S S E M B L E E SAteneu Llibertari Estel Negre: dijous a les 20.30 hores a l’Ateneu———————————————————————————————————

CNT-AIT: dimarts a les 20.30 hores a l ’Ateneu==============================================================U N A F O R M A D E C O L · L A B O R A REl Butlletí Estel Negre és obert a tothom. Desitgem i volem que tots i totes hi

col·laboreu amb articles, notícies, comentaris, dibuixos, etc.,i també en la seva distribució i difusió. Enrotlleu-vos-hi!

==============================================================A L T R A F O R M A D E C O L · L A B O R A RAmb aquest butlletí, i amb l’Ateneu en general, hi podeu col·laborar d’unaforma econòmica, imprescindible per al seu funcionament, ingressant les

quantitats que vulgueu en el compte corrent de La Caixa número2100-0150-66-0103123620.

Sabem que aquestes retxes seran ben acollides,per la qual cosa us adonem les gràcies per endavant. Salut!

L O C A L :Palau Reial, 9, 2on (Ciutat)

P E R M A N È N C I E S :De dilluns a divendresde 19 a 22 hores

T E L È F O N : ( 9 7 1 ) 7 1 9 1 0 2 F A X : ( 9 7 1 ) 7 1 6 3 9 1 E - M A I L :

estelnegre@nodo50.org C O R R E S P O N D È N C I A :

Apartat de correus 156607080 Ciutat de MallorcaIlles Balears

Sovint, parlar dels indis d’Amèrica del Nordevoca els estereotips:plomes, bisons, tipis,etc. Al 2002,aproximadament tresmilions d’indis,supervivents delgenocidi comès pelscolons i els militarsamericans al segleXIX, viuen als EstatsUnits. La realitat de laseva vida quotidianaestà molt a llunyadade tots els clixésfolklòrics. La majoriad’aquests poblesconeixen les dificultatseconòmiques i elsproblemes socialslligats a la pèrdua desenyals d’identitat; queels han ocasionat unaforta presència de l’alcoholisme en moltes

tribus. Tot i aquests aspectes negatius, elsindis continuensobrevivint en lahistòria. Des de fatrenta anys, unarenovació cultural,social i econòmica hatingut lloc en lesdiferents tribus ireserves. Per lesseves lluites continues,aquests oblidatsd’Amèrica hanaconseguit d’obteniruna certa millora de laseva sort.

Els seus combatses manifestenquotidianament alscentres comunitarisdels grans poblats o alcor de les reserves,lluny dels focus de

l’actualitat, el que contribueix a l’oblit de la

bla, bla, bla...Els fulls esgrogueïts del Butlletí Estel Negre

B u t l l e t í E s t e l N e g r e · M a r ç 2 0 0 3 · N ú m e r o 9 2

Un presoner polític sioux als Estats UnitsL’afer Leonard Peltier

Des de 1977, Leonard Peltier, indi, membre de les tribus sioux, va ser empresonat a lapresó de Leavenworth (Kansas), als Estats Units. Té 58 anys i compleix una doble penade cadena perpetua, acusat de matar a dos agents de l’FBI. Clama la seva innocènciades de fa vint-i-cinc anys. Els seus defensors sostenen que ha estat víctima d’unprocés polític i d’una condemna «exemplar», mentre que no existeix cap prova de laseva culpabilitat. Malgrat les mobilitzacions internacionals dels defensors dels dretshumans i dels amics dels indis d’Amèrica, Leonard Peltier està empresonat encara i elseu cas segueix sense ser conegut pel gran públic.

El que segueix és un article publicat en Le Monde Diplomatique de desembrepassat. La traducció catalana i les notes són de la redacció del butlletí; si en voleul’original francès el podeu consultar en:

www.monde-diplomatique.fr/2002/12/BERTET/17255

seva causa. Lluiten pel reconeixement deles seves cultures, de les seves llengües, dela seva identitat.

Aquests combats han pres moltesvegades un tomb violent. D’antuvi, és clar, alsegle XIX, quan ells intentaven preservar elsseus territoris. En particular els sioux, undels pobles més pròspers d’Amèrica delNord, que havien entrat en contacte amb elseuropeus des de 1660 per la intermediaciódels caçadors aparanys francesos.Aquests últims vanarrelar en grannombre: això explical’elevat nombre depatronímicsfrancesos com araLeonard Peltier.

A partir de 1854,les sioux entraren enconflicte amb l’exèrcitamericà i intentarende frenar laprogressió delscolons. Durant vint-i-cinc anys, sota ladirecció de capsmítics com SittingBull, Red Cloud i Crazy Horse, van fer patirde debò l’exèrcit, infringint-li la famosadesfeta de Little Big Horn, al 1876, en eldecurs de la qual el general Custer va morí.Després de la mort de Crazy Horse al 1877,la submissió definitiva de Red Cloud il’assassinat de Sitting Bull al 1890, lamatança de Wounded Knee al desembre delmateix any posava fi a la resistència sioux.

Tancats en les reserves dels Estats deDakota del Sud i del Nord, els Siouxconeixerien la humiliació, la misèria,l’aculturació i la despossessió. Però l’esperitde resistència continuava habitant-los. Al1934, una nova llei presentada com a mésfavorable va crear els «governs tribals»escollits pels indis. De fet, però, aquests«governs» no representaven les veritablesaspiracions del poble sioux. Als anys 1950,nombrosos indis s’oposaren a partir perinstal·lar-se als pobles. Sobretot els jovesque s’inspiraven en la revolta política del’època (Black Panthers, porto-riquenys,chicanos, opositors a la guerra deVietnam...) i crearen, al 1968, el seu propi

moviment reivindicatiu, l’American IndianMovement (AIM). Seguint el model delmoviment dels drets civils dels negres, l’AIMpren ràpidament un impuls considerable.

Leonard Peltier s’allista aviat almoviment1. S’uneix a les accions militants,participa en la lluita contra l’alcoholisme, a ladistribució d’aliments i d’ajuda, a la creacióde programes d’autosuficiència, a larestauració de les activitats religioses

tradicionals, i sosté elrenaixement de lesllengües autòctones.

L’AIM preténatraure l’atenciósobre les condicionsde vida dramàtiquesdels indis amb

accionsespectaculars, peròsense violència.Peltier participa al1970 en l’ocupaciódel Fort Lawton ontroba els principalsdirigents delmoviment: DennisBanks i RusselMeans. Al 1972,

organitza la «Marxa dels tractats violats»que finalitza amb l’ocupació delDepartament d’Afers Indis a Washington iaconsegueix un formidable suport mediàtic.Des de llavors, l’AIM va ser considerat perl’FBI com una organització «subversiva» iels seus caps com a «enemics».

L’administració del president RichardNixon posa en pràctica aleshores elprograma de contraespionatge internCointelpro per infiltrar i desestabilitzar lesorganitzacions considerades «subversives»,entre elles l’AIM. Al novembre de 1972,acusat d’agressió contra agents de l’FBI,Leonard Peltier, va ser empresonat cincmesos, avant de ser absolt, doncs l’afer esva preparar per comprometre’l.

Paral·lelament, l’FBI afavoreix l’elecció ala presidència pel consell tribal de PineRidge (la reserva emblemàtica dels sioux)de Richard «Dick» Wilson, un«col·laborador» escollit amb menys del 20%dels inscrits... Aquest tenia per missióretornar l’ordre en aquesta reservaconsiderada com a santuari dels

«agitadors». Amb els fons secrets, Wilsonva crear una milícia, els Goon Squads(Guardians Of Oglala Nation). Per protestarcontra les brutalitats dels Goon Squads, elssioux, ajudats pels militants de l’AIM,ocupen el febrer de 1973 el poble històric deWounded Knee. Leonard Peltier participa al’ocupació. Les autoritats assetgen el pobledurant tres mesos, dubten de passar al’assalt, però maten dos sioux. Al maig de1973, els assetjaments es rendeixendesprés d’haver exigit que les negociacionss’obrin sobre els tractatsviolats i les condicions devida dels indis. En els mesossegüents, Dick Wilson i elsseus goons tenen cartablanca per emprendre-lacontra els seus oponents.Una onada de terror s’abatsobre Pine Ridge: vuitantamilitants són assassinatsentre el novembre de 1973 ifinals de 1975... Enfront delscrims de les milícies, elsancians demanen ajuda al’AIM. Els militants, entre ells,Leonard Peltier, intervenen iaconsegueixen frenar força larepressió dels goons. S’estableixen a lapropietat d’una família amiga, prop del poblede Oglala, a la reserva de Pine Ridge.

Un matí de juny de 1975, la propietat estroba rodejada pels goons, els agents del’FBI i un fotimer de policies. Cap a les11.30, dos agents federals, Ronald William iJack Cooler, penetren a la propietat a lacaptura d’un jove sioux, Jimmy Eagle. Apartir d’aquest instant, els testimonis esconfonen: sembla que els agents hauriendisparat al cotxe conduït per Eagle. Creientque era una intervenció dels goons, elsmilitants responen. Les forces de policia i elsgoons passen a l’atac. El tiroteig esclata pertots costats. Dos militants de l’AIM intentenaproximar-se a William i Cooler perdesarmar-los. Els troben ja morts...

Els membres de l’AIM decideixen fugir i,contra tot pronòstic, ho aconsegueixen.Només un jove sioux, Joe Suntz Killsright,serà abatut. Leonard Peltier ha afirmatsempre haver-se quedat prop de la casa ireconeix haver disparat, però no haver vistmai a William i Cooler.

A continuació del tiroteig, unagegantesca campanya mediàtica intentacriminalitzar al moviment indi. La repressiós’abat sobre totes les reserves. S’emetenquatre ordres d’arrest contra Jimmy Eagle,Dino Butler, Bob Robideau i Leonard Peltier.Butler i Robideaus són arrestats ràpidament.Peltier, tement per la seva vida, escapa aCanadà.

Butler i Robideau són jutjats a Iowa. Unjurat popular els absol, provocant el furor deles autoritats que concentren llavors els

seus esforços contra LeonardPeltier, l’únic acusat de doblemort i que l’FBI aconsegueixfer extradir del Canadà.

El seu procés té lloc a laciutat de Fargo (Dakota delNord), regió d’elevadeshostilitats vers els indis. Eljurat està a més a mésenterament compost derepresentants d’aquestacategoria social. Es llança unacampanya de desinformació.Es parla d’amenacesd’atemptats o d’atacs armatsdels militants de l’AIM peralliberar a Peltier... Engolits

en aquesta paranoia general, els membresdel jurat són transportats en furgons blindatsi aïllats en llocs de seguretat.

El jutge decideix que tots els testimonisde la defensa relacionats amb el clima deterror de l’època són inadmissibles, així comtots els que poden encausar l’FBI o elsgoons. No vol que es torni a parlar delselements que van permetre l’absolució deButler i Robideau.

Per contra, no refusa els testimonis decerts agents que pretenen haver vist aPeltier disparar amb un fusell AR 15 contraWilliam i Cooler. Un altre agent afirma haveridentificat Peltier gràcies al calibrador delseu fusell. Els advocats de Peltierdemostren que és impossible d’identificar aqui sigui des de l’indret on es trobava aquestagent. El jutge no estima cap objecció de ladefensa. I sobre bases totalment vaguescondemnen Leonard Peltier, per duesvegades, a cadena perpètua. Peltierapel·larà, però la cort confirma la sentència.

Al 1981, nous documents van permetrede llançar una nova sèrie d’apel·lacions. Un

seva causa. Lluiten pel reconeixement deles seves cultures, de les seves llengües, dela seva identitat.

Aquests combats han pres moltesvegades un tomb violent. D’antuvi, és clar, alsegle XIX, quan ells intentaven preservar elsseus territoris. En particular els sioux, undels pobles més pròspers d’Amèrica delNord, que havien entrat en contacte amb elseuropeus des de 1660 per la intermediaciódels caçadors aparanys francesos.Aquests últims vanarrelar en grannombre: això explical’elevat nombre depatronímicsfrancesos com araLeonard Peltier.

A partir de 1854,les sioux entraren enconflicte amb l’exèrcitamericà i intentarende frenar laprogressió delscolons. Durant vint-i-cinc anys, sota ladirecció de capsmítics com SittingBull, Red Cloud i Crazy Horse, van fer patirde debò l’exèrcit, infringint-li la famosadesfeta de Little Big Horn, al 1876, en eldecurs de la qual el general Custer va morí.Després de la mort de Crazy Horse al 1877,la submissió definitiva de Red Cloud il’assassinat de Sitting Bull al 1890, lamatança de Wounded Knee al desembre delmateix any posava fi a la resistència sioux.

Tancats en les reserves dels Estats deDakota del Sud i del Nord, els Siouxconeixerien la humiliació, la misèria,l’aculturació i la despossessió. Però l’esperitde resistència continuava habitant-los. Al1934, una nova llei presentada com a mésfavorable va crear els «governs tribals»escollits pels indis. De fet, però, aquests«governs» no representaven les veritablesaspiracions del poble sioux. Als anys 1950,nombrosos indis s’oposaren a partir perinstal·lar-se als pobles. Sobretot els jovesque s’inspiraven en la revolta política del’època (Black Panthers, porto-riquenys,chicanos, opositors a la guerra deVietnam...) i crearen, al 1968, el seu propi

moviment reivindicatiu, l’American IndianMovement (AIM). Seguint el model delmoviment dels drets civils dels negres, l’AIMpren ràpidament un impuls considerable.

Leonard Peltier s’allista aviat almoviment1. S’uneix a les accions militants,participa en la lluita contra l’alcoholisme, a ladistribució d’aliments i d’ajuda, a la creacióde programes d’autosuficiència, a larestauració de les activitats religioses

tradicionals, i sosté elrenaixement de lesllengües autòctones.

L’AIM preténatraure l’atenciósobre les condicionsde vida dramàtiquesdels indis amb

accionsespectaculars, peròsense violència.Peltier participa al1970 en l’ocupaciódel Fort Lawton ontroba els principalsdirigents delmoviment: DennisBanks i RusselMeans. Al 1972,

organitza la «Marxa dels tractats violats»que finalitza amb l’ocupació delDepartament d’Afers Indis a Washington iaconsegueix un formidable suport mediàtic.Des de llavors, l’AIM va ser considerat perl’FBI com una organització «subversiva» iels seus caps com a «enemics».

L’administració del president RichardNixon posa en pràctica aleshores elprograma de contraespionatge internCointelpro per infiltrar i desestabilitzar lesorganitzacions considerades «subversives»,entre elles l’AIM. Al novembre de 1972,acusat d’agressió contra agents de l’FBI,Leonard Peltier, va ser empresonat cincmesos, avant de ser absolt, doncs l’afer esva preparar per comprometre’l.

Paral·lelament, l’FBI afavoreix l’elecció ala presidència pel consell tribal de PineRidge (la reserva emblemàtica dels sioux)de Richard «Dick» Wilson, un«col·laborador» escollit amb menys del 20%dels inscrits... Aquest tenia per missióretornar l’ordre en aquesta reservaconsiderada com a santuari dels

«agitadors». Amb els fons secrets, Wilsonva crear una milícia, els Goon Squads(Guardians Of Oglala Nation). Per protestarcontra les brutalitats dels Goon Squads, elssioux, ajudats pels militants de l’AIM,ocupen el febrer de 1973 el poble històric deWounded Knee. Leonard Peltier participa al’ocupació. Les autoritats assetgen el pobledurant tres mesos, dubten de passar al’assalt, però maten dos sioux. Al maig de1973, els assetjaments es rendeixendesprés d’haver exigit que les negociacionss’obrin sobre els tractatsviolats i les condicions devida dels indis. En els mesossegüents, Dick Wilson i elsseus goons tenen cartablanca per emprendre-lacontra els seus oponents.Una onada de terror s’abatsobre Pine Ridge: vuitantamilitants són assassinatsentre el novembre de 1973 ifinals de 1975... Enfront delscrims de les milícies, elsancians demanen ajuda al’AIM. Els militants, entre ells,Leonard Peltier, intervenen iaconsegueixen frenar força larepressió dels goons. S’estableixen a lapropietat d’una família amiga, prop del poblede Oglala, a la reserva de Pine Ridge.

Un matí de juny de 1975, la propietat estroba rodejada pels goons, els agents del’FBI i un fotimer de policies. Cap a les11.30, dos agents federals, Ronald William iJack Cooler, penetren a la propietat a lacaptura d’un jove sioux, Jimmy Eagle. Apartir d’aquest instant, els testimonis esconfonen: sembla que els agents hauriendisparat al cotxe conduït per Eagle. Creientque era una intervenció dels goons, elsmilitants responen. Les forces de policia i elsgoons passen a l’atac. El tiroteig esclata pertots costats. Dos militants de l’AIM intentenaproximar-se a William i Cooler perdesarmar-los. Els troben ja morts...

Els membres de l’AIM decideixen fugir i,contra tot pronòstic, ho aconsegueixen.Només un jove sioux, Joe Suntz Killsright,serà abatut. Leonard Peltier ha afirmatsempre haver-se quedat prop de la casa ireconeix haver disparat, però no haver vistmai a William i Cooler.

A continuació del tiroteig, unagegantesca campanya mediàtica intentacriminalitzar al moviment indi. La repressiós’abat sobre totes les reserves. S’emetenquatre ordres d’arrest contra Jimmy Eagle,Dino Butler, Bob Robideau i Leonard Peltier.Butler i Robideaus són arrestats ràpidament.Peltier, tement per la seva vida, escapa aCanadà.

Butler i Robideau són jutjats a Iowa. Unjurat popular els absol, provocant el furor deles autoritats que concentren llavors els

seus esforços contra LeonardPeltier, l’únic acusat de doblemort i que l’FBI aconsegueixfer extradir del Canadà.

El seu procés té lloc a laciutat de Fargo (Dakota delNord), regió d’elevadeshostilitats vers els indis. Eljurat està a més a mésenterament compost derepresentants d’aquestacategoria social. Es llança unacampanya de desinformació.Es parla d’amenacesd’atemptats o d’atacs armatsdels militants de l’AIM peralliberar a Peltier... Engolits

en aquesta paranoia general, els membresdel jurat són transportats en furgons blindatsi aïllats en llocs de seguretat.

El jutge decideix que tots els testimonisde la defensa relacionats amb el clima deterror de l’època són inadmissibles, així comtots els que poden encausar l’FBI o elsgoons. No vol que es torni a parlar delselements que van permetre l’absolució deButler i Robideau.

Per contra, no refusa els testimonis decerts agents que pretenen haver vist aPeltier disparar amb un fusell AR 15 contraWilliam i Cooler. Un altre agent afirma haveridentificat Peltier gràcies al calibrador delseu fusell. Els advocats de Peltierdemostren que és impossible d’identificar aqui sigui des de l’indret on es trobava aquestagent. El jutge no estima cap objecció de ladefensa. I sobre bases totalment vaguescondemnen Leonard Peltier, per duesvegades, a cadena perpètua. Peltierapel·larà, però la cort confirma la sentència.

Al 1981, nous documents van permetrede llançar una nova sèrie d’apel·lacions. Un

expert confirma al tribunal que el fusell AR15 que hauria servit per acusar a Peltier nopot ser l’arma que ha matat als agents,doncs els casquets no es corresponen.

En el seu judici del 22 de setembre de1986, la cort d’apel·lació conclou quel’informe de balística proporcionat pel procésera «sospitós» i declara que aquesta novaprova crea només la «possibilitat» i no la«probabilitat» que Peltier hagués matat elsagents i admet que aquest fet «hauria pogutcanviar el veredicte del primer procés».Però, confirma la sentència!

El Tribunal suprem, al 1987, refusa apronunciar-se sobre el cas. Al 1993, lacomissió de llibertat sota paraula refusa unasol·licitud de posada en llibertat. De cara auna nova audiència, al 1995, Peltier seràdefensat per Ramsey Clark, antic ministrede justícia. El procurador Lynn Cro okadmet que «no hi ha cap prova contraLeonard Peltier»! Tot afegint que el governno l’ha «realment acusat mai de mortdirecte» i que, en cas de nou judici, «lajustícia no podria condemnar-lo de bellnou». De tota manera, el Consell de llibertatcondicional estima que no el pot alliberar,doncs Peltier continua clamant la sevainnocència, i que no és «compatible amb ladecisió del jurat».

Només queda la gràcia presidencial. Al1996, el senyor William Clinton afirma: «Nooblidaré Leonard Peltier», però a finals del’any 2000, després de l’elecció del senyorGeorge W. Bush, no ha fet res. El senyorBush no era amic de les minories índies,l’esperança de veure a Leonard Peltier enllibertat es redueix.

L’opinió pública, amb el suport delCongrés Nacional dels Indis d’Amèrica, elConsell Nacional d’Esglésies, AmnistiaInternacional, i de personalitats com elsotscomandant Marcos, Nelson Mandela,monsenyor Desmond Tutu, RigobertaMenchu, el dalai-lama, així com desenes demilers de ciutadans de tot el món, lluiten perla revisió del procés2. Sembla, doncs, cadavegada més, que el veritable crim deLeonard Peltier —«United States Prisoner89637-132»— és el de ser indi i haver tingutla culpa de defensar els drets essencialsdels primers pobles amb els quals Amèricaencara no ha arreglat el seu deute històric3.Nombrosos etnòlegs i amics dels indiss’inscriuen en aquest combat4, que és el dela dignitat robada a un home per mor de laseva afiliació política i del seu origen ètnic.

Jean-Marc Bertet*

Notes de la redacció d’Estel Negre* Etnòleg, especialista en la cultura sioux lakota, Ecole des Haute Études en Sciences Sociales(Paris).

1. En català no hi ha cap llibre de Peltier o sobre Peltier publicat, però en castellà tenim duesobres interessants: la del periodista Darrin Wood, afincat a Saragossa, Leonard Peltier: la lucha indiaen voz alta (Madre Tierra. Móstoles, 1993); i la del magnífic escriptor Peter Matthiessen En el espiritude Caballo Loco (Olañeta. Palma, 2001). En anglès tenim Prison writings: my life is my sun dance (St.Martin’s Press, New York, 1999), de Peltier mateix, i que s’edità l’any següent en francès per AlbinMichel sota el títol Ecrits de prison: le combat d’un indien –sobre aquesta traducció la companyiafrancesa Théâtre du Sable ha muntat la magistral peça teatral Ma vie est ma danse du soleil.

2. Existeix un Comitè Internacional de Defensa de Leonard Peltier: Leonard Peltier DefenseComitee (LPDC). Adreça : LPDC- International Office, PO Box 583, Lawrence, Kansas 66044, EstatsUnits. Telèfon: 785-842-5774. Pàgina web: www.freepeltier.org

3. Michael Apted ha realitzat dues pel·lícules sobre l’afer Peltier: el documental Incident at Oglala(1992), produïda per Robert Redford, i que hem passat en qualque ocasió a l’Ateneu Llibertari EstelNegre; i el film de ficció Thunderheart (1992, també), produïda per Robert de Niro, amb Val Kilmer,Graham Green i Sam Sheppard. A part d’això, tenim la cinta Warrior, de Suzie Baer, i el vídeoFreedom, del grup musical Rage Againts the Machine. Oliver Stone també té preparat un guió, encol·laboració amb Peter Matthiessen, sobre Peltier.

4. A l’Estat espanyol el comitè oficial de suport a Peltier el porta el grup Seven Sioux (Iruñea,Valladolid...) [inicia.es/de/nativos] i la Comunidad Pipa Sagrada[www.geocities.com/pipa_sagrada.index.html]; també, és clar, tots els grups de suport a Mumia Abu-Jamal s’encarreguen del cas. Com anècdota dir que existeix una pàgina web contra Leonard Peltier[www.noparolepeltier.com], que és una «meravella», feta per policies, jutges i altra gent de mal viure.