Les tres Gràcies

Peter Paul Rubens (Siegen, Westfàlia, 28 de juny del 1577 – Anvers, 30 de maig del 1640), va ser un diplomàtic, i el pintor barroc més popular de l'escola flamenca. El seu estil exuberant destaca pel moviment, color, i sensualitat. Va tractar tota classe de temes pictòrics, de religió, d'història, de mitologia clàssica, escenes de caça, retrats, així com il·lustracions per a llibres i dissenys per a tapisseries. Va ser molt prolífic en la producció d'obres; es calcula que va arribar a pintar uns 3.000 quadres gràcies, en part, als membres del seu taller que, pel que sembla, treballaven en cadena. Van ser deixebles seus Jacob Jordaens i van Dyck. Dominava diverses llengües i va ser un gran humanista i un bon diplomàtic.

Va néixer a Siegen, Westfàlia (Alemanya) el 1577. Després la seva família es traslladà a Anvers. El 1600, a Itàlia, va obtenir el càrrec de pintor de la cort del Duc de Màntua, Vicenç de Gonzaga. Aquest també el nomenà el seu ambaixador, cosa que l’obligà a viatjar per Itàlia i diferents països europeus. Quan va venir a Espanya, en temps de Felip III, pintà nombrosos quadres, com el del duc de Lerma, valido del rei. Després tornà a Itàlia. A la mort de la seva mare, el 1608, Rubens retorna a Anvers on el 1609 es casa amb Isabella Brant, filla d’un important humanista.

Duc de Lerma, 1603

Rubens va treballar per les principals corts europees, com la francesa i l’anglesa, a més de l’espanyola. El 1630, morta de la seva primera muller el pintor, de 53 anys, es casava amb Hélène Fourment, de 16 anys. havia tingut tres fills amb Isabella, i en va tenir cinc més amb Hélène, la qual fou la seva principal model fins la seva mort.

Hélène Fourment amb abric de pells (1639)

El rapte de les filles de Leucip (1613)

El seu taller Les pintures de Rubens es poden dividir en tres categories: - aquelles que pintava ell mateix; - les que pintava en part, principalment les mans i esferes; - aquelles que només supervisava.

Una carta del pintor dirigida a l'ambaixador anglès a Holanda, és el testimoni més clar d'aquesta tècnica de treball, ja que ell mateix diferencia les obres «enterament de la meva mà», «els treballs efectuats amb la col·laboració dels meus deixebles i retocs amb la meva mà» i finalment «les còpies dels seus alumnes». Juntament amb les còpies de pintures, els gravats van ser també molt importants per a la difusió del seu art. Tenia un gran taller que li era molt necessari per als nombrosos encàrrecs que rebia contínuament. En una carta de l'any 1611, dirigida a Jacques de Bie, Rubens fa un comentari molt significatiu: «he hagut de refusar més de cent candidats». Es troben catalogades més de quatre mil pintures sortides del seu taller, com a seves o dels seus deixebles.

Context històric Al segle XVI, Anvers, la capital de Flandes, era un gran centre negocis gràcies al seu important port, on arribaven mercaderies de tots els països. Els diners que es guanyaven es gastaven tant en diversions com en cultura, en obres d'art i en obres d'impremta que es destinaven principalment a la importació. Els Països Baixos estaven sota el domini espanyol des del matrimoni de Felip el Bell amb Joanna de Castella i més tard sota el dels seus hereus Carles V i després del 1555 per Felip II. Aquest implantà un règim molt autoritari que provocà revoltes sufocades amb gran repressió. El territori va romandre sota dominació espanyola fins al Tractat d’Utrecht, del 1713, quan tornà a la branca austríaca dels Habsburg. Els seus artistes van treballar i van trobar els seus mecenes entre la monarquia i la reialesa espanyola, que va influir en les obres que van realitzar, especialment de temes religiosos i de batalles, així com de retrats. L'escola flamenca de pintura es va consolidar al sud dels Països Baixos, on l‘Església catòlica va potenciar les més grans representacions del seu triomf com a religió, aquest triomf va tenir el seu més gran intèrpret en Rubens, que va ser un catòlic profundament creient.

Documentació general Títol: Les Tres Gràcies Autor: Peter Paulus Rubens (Siegen, 1577 - Anvers, 1640) Cronologia: 1639 Tècnica: oli Suport: fusta Mides: 2,21 m x 1,81 m Estil: barroc Localització: Museo del Prado (Madrid) Tema: mitològic

Anàlisi formal Elements plàstics Les tonalitats que predominen són pàl·lides, tant en figures com en fons. La barreja de vermell, groc i blau dóna un preciós color nacrat a la pell humana. La pinzellada és llarga i uniforme. Els colors del fons són verds i blaus, suaus i molt lluminosos. Predomina la línia corba, sinuosa, tant en el cos de les tres dones com en la natura que les envolta.

Composició

Les tres noies, entrellaçades, formen un petit cercle. Una dóna l'esquena a l’espectador. Van nues o cobreixen alguna part del cos amb un vel molt fi, transparent, que les uneix. Grup compacte, unit també per la mirada de les noies.

Semblen a punt de ballar perquè totes tres endarrereixen el peu dret. La llum envaeix tota l’escena, desenvolupada en l’exterior. Un tènue focus envolta les figures. No clarobscurs

Gran delicadesa en les postures.

Gran dinamisme, creat per la integració de les figures entre sí i el moviment corporal. Predomina la línia corba i sinuosa en les siluetes, reforçant la sensualitat. Damunt dels caps hi ha una garlanda de flors i a l’esquerra el tronc i la branca d’un arbre, de la qual pengen unes robes. Al costat dret un puto o angelet aboca aigua amb un corn de l’abundància. El paisatge idíl·lic del fons, amb animals pasturant i ple de llum, accentua la bellesa del conjunt.

Escena harmònica, amb un ritme pausat i seré. L’estil de Rubens és fàcil de reconèixer per les seves figures robustes i exuberants. Les seves dones poderoses i arrodonides són mostra de l’ideal de bellesa del moment. La sensació de profunditat s’accentua per l’horitzó, situat més baix que el lloc on es desenvolupa l’escena. La llum i la gradació de tonalitat conformen el volum de les figures.

Interpretació El tema prové de la mitologia grega, segons la qual les tres Gràcies (Eufrosine, Talia i Aglae), filles de Zeus i de la nimfa Eurínome), eren les deesses de l’encís, l’alegria i la bellesa. Acompanyaven les divinitats de l’amor, Afrodita i Eros, i presidien els convits, les danses i la resta d’esdeveniments socials alegres. Aglae sembla es casà amb Hefest, l’artesà dels déus, cosa per la qual s'associen les Gràcies a les Muses, és a dir, amb les arts.

A cada una li corresponia una qualitat: La Gràcia rossa de l’esquerra representa la bellesa, la del centre el desig i la la morena de la dreta la satisfacció. Són, per tant, el símbol de la felicitat.

http://www.civilopedia.com/historia/grecia/mitologia/dioses_inferiores/las-tres-gracias-o-carites/

La Gràcia de la dreta s’identifica amb la primera dona de Rubens, Isabella Brandt. La de l’esquerra sembla que fou la seva segona esposa, Hélène Fourment. La referència a les fonts clàssiques, en el Barroc, probablement era un pretext per fer un estudi del un femení, com és el cas d’aquesta obra. Rubens pintà d’acord amb els ideals estètics de la seva època. Al principi les tres Gràcies es representaven vestides, amb el temps anaren apareguen nues i portant atributs florals o musicals, també com enquesta obra de Rubens.

Les tres Gràcies de “La Primavera” de Boticelli i les Tres Gràcies de Rafael. Tot i estar representades en posicions semblants, l’obra de Rubens és molt més naturalista, més real en la reproducció dels cossos reflex de l’ideal barroc.

Funció Rubens conservà aquest quadre fins la seva mort, l’any següent. La seva bona situació econòmica i social li permetia pintar allò que volia, i no sempre el que li encarregaven. Quan va morir, Hélène Fourment va estar a punt de cremar el quadre, per considerar-lo massa sensual i pecaminós. Finalment el va comprar el rei d’Espanya Felip IV. Durant bona part del segle XVIII va estar guardat, amb altres quadres de nus considerats pecaminosos pel rei Carles III, en una galeria secreta de l’Acadèmia de Belles Arts de Madrid. Més tard es va exposar al Museu del Prado.

Tant Felip III, con el seu fill Felip IV, varen encarregar retrats a Rubens, i el varen ennoblir.

Anna d’Àustria, filla de Felip III

Felip IV

Entre les obres mitològiques de Rubens d’aquesta època destaquen: Venus i Adonis (1635), i el Judici de Paris (1636).

Diana i les seves Nimfes sorpreses pels faunes (1638-40)

Models i influències Rubens tenia el seu propi estil. Les figures robustes que pintava recollien la força de les de Miquel Àngel. El seu color recorda l’escola veneciana de Ticià, Il Veronese i Il Tintoretto. La llum treballada a Caravaggio. Rubens fou també un gran admirador de l’escultura clàssica grecoromana. Durant la seva estada a la cort espanyola feu amistat amb Velàzquez, al qual animà a viatjar a Itàlia. Se’l considera el paradigma del Barroc, i va tenir gran influència en els segles posteriors, sobre tot a França, on el seu estil dinàmic i colorista fou seguit per artistes com Watteau, Delacroix o Renoir.

Eugène Delacroix: La mort de Sardanápalo 1827.

Auguste Renoir: Les banyistes, 1918.