8 alternatives musicals el segle - spain-s3-mhe-prod.s3...

El segle XX. Altres alternatives musicals8

1. La música en el món

publicitari

2. Teatre i música

3. La música i el cinema

4. La dansa en aquests camps

Al llarg de la història, la música ha tingut mol-tes i variades finalitats. El naixement de nous àmbits de comunicació i entreteniment ha fet que una nova finalitat de la música sigui aju-dar aquests àmbits a complir amb els seus objectius. La possibilitat d’enregistrar el so i de modificar-lo a voluntat ha contribuït enor-mement a aquesta nova tasca. En aquesta unitat, estudiarem com la publicitat, el cine-ma i el teatre han utilitzat la música i l’han convertida en un element indispensable per al seu desenvolupament.

LL_E4_M2_U8.indd 158 13/3/08 13:45:17

PER ACABAR SABENT

• Analitzar la funció de la música

dins el món de la publicitat.

• Entendre el lligam existent en-

tre la música i el món publici-

tari, teatral i cinematogràfic.

• Conèixer les aportacions musi-

cals més importants dins d’a-

quests àmbits.

• Valorar la importància de la

música en els diferents llen-

guatges i medis.

• Valorar els elements musicals

que acompanyen les imatges

com a complement comuni-

catiu.

• Valorar tot fet musical dins del

seu context històric i social.

HO RECORDES?• Al principi del segle, totes les arts passen per un període de renovació dels seus llenguat-ges que comporta un trenca-ment amb els patrons artístics que havien regit fins aquell moment.

• Els avenços tecnològics en el camp de l’enregistrament i el tractament del so han donat als músics noves eines d’ex-pressió musical.

• A partir del segle XX, la música arriba a indrets on abans mai no s’havia pogut escoltar. Qual-sevol indret pot convertir-se en un espai d’audició musical.

LL_E4_M2_U8.indd 159 13/3/08 13:45:43

160

8 EL SEGLE XX. ALTRES ALTERNATIVES MUSICALS

[ SOM-HI! ] Apropem-nos

al teatre musical


51 Finalment, us proposem que interpreteu una cançó de l’últim musical d’aquesta companyia: Per molts anys. Es tracta de la cançó El nen de casa. Al quadern hi trobareu un fragment de la partitura del cantant solista, i si voleu també podeu provar de cantar-lo.

30

Com ja saps, el teatre musical té cada vegada més difusió i èxit entre el públic. Avui dia es tro-ben obres d’aquest gènere teatral a les cartelleres de qualsevol gran ciutat. També existeixen moltes companyies que cultiven el teatre musical, sigui de manera amateur o professional.

L’Oca Underground és una d’aquestes companyies. Des del seu naixement l’any 1998, ha treballat muntant musicals de petit format basats en obres de compositors com Kurt Weill o Stephen Sondheim, i altres de creació pròpia.

Per entrar de ple en el camp del teatre musical, et proposem fer un treball de recerca d’infor-mació a través de la pàgina web d’aquesta companyia.

Dividiu la classe en grups de cinc alumnes i busqueu en aquesta web la informació següent:

• Lletra de dues cançons de musical

• Dues notícies d’àmbit teatral

• Dues webs d’altres companyies de teatre musical

• Informació sobre algun compositor de musicals

• Biografia o currículum d’un actor de teatre musical

La pàgina web de L’Oca Underground és: www.locaunderground.com

LL_E4_M2_U8.indd 160 13/3/08 13:45:56

8EL SEGLE XX. ALTRES ALTERNATIVES MUSICALS

161

8EL SEGLE XX. ALTRES ALTERNATIVES MUSICALS 8EL SEGLE XX. ALTRES ALTERNATIVES MUSICALS

[ ELS CONEIXES? ]

Personatges més destacats en el món de la música

Jacques Offenbach (1819-1880), compositor

Johann Strauss, fill (1825-1889), compositor

Federico Chueca (1846-1908), compositor

Tomás Bretón (1850-1923), compositor

Ruperto Chapí (1851-1909), compositor

Enric Morera (1865-1942), compositor

Scott Joplin (1865-1917), compositor i pianista

Franz Lehár (1870-1948), compositor

Amadeu Vives (1871-1932), compositor

Josep Serrano (1873-1941), compositor

Rafael Martínez Valls (1887-1946), compositor

Federico Moreno Torroba (1891-1982), compositor

Ernst Lubitsch (1892-1947), director cinematogràfic

Cole Porter (1893-1964), compositor

Eduard Toldrà (1895-1962), compositor

Oscar Hammerstein (1895-1960), llibretista i guionista

Pablo Sorozábal (1897-1988), compositor

George Gershwin (1898-1937), compositor

Fred Astaire (1899-1987), actor, cantant i coreògraf

Richard Rodgers (1902-1980), compositor

Vincent Minnelli (1903-1986), director cinematogràfic

Frederic Loewe (1904-1988), compositor

Ginger Rogers (1911-1995), actriu, ballarina i cantant

Gene Kelly (1912-1996), actor, cantant i coreògraf

Jerome Robbins (1918-1998), coreògraf

Judy Garland (1922-1969), actriu i cantant

Bob Fosse (1927-1987), coreògraf

Stephen Sondheim (1930), compositor

Julie Andrews (1935), actriu i cantant

Barbra Streisand (1942), actriu, cantant i directora cinematogràfica

Claude Michel Schönberg (1944)

Liza Minnelli (1946), actriu i cantant

Andrew Lloyd Webber (1948), compositor

Albert Guinovart (1962), compositor

LL_E4_M2_U8.indd 161 13/3/08 13:45:57

162


1. La música en el món publicitari

L’estudi de la música al segle XX no pot passar per alt la importància que aquesta té com a mitjà de comunicació. Aquesta capacitat comunicativa fa que estigui present en un àmbit tan rellevant actualment com la publicitat.

En aquest camp, la música es valora sobretot en funció de la seva efectivitat. Si ajuda a aconseguir els fins comercials de l’anunciant, es considerarà que és una bona música publicitària.

Però per altra banda, la publicitat ben feta té un gran component de creació artís-tica. Amb la combinació de diferents elements (imatge, text, so...), ha de ser capaç de convèncer i conquistar l’espectador.

Durant la primera meitat del segle XX, època de la publicitat radiofònica i periodística, els anuncis de la ràdio tenien una gran quantitat de text que explicava, com si fos un article escrit, les grans excel·lències del producte. Sovint aquestes qualitats eren ex-pressades mitjançant una cançó, i cada producte tenia la seva cançó representativa. Aquest tipus de publicitat es manté també en els primers anys de la televisió.

Activitat

Escolta un exemple d’aquests anuncis que ha format part de la memòria popular durant molts anys.

Yo soy aquel negrito del África tropical

que cultivando cantaba la canción del Cola-Cao.

Y como verán ustedes, les voy a relatar

las múltiples cualidades de este producto sin par.

Es el Cola-Cao desayuno y merienda,

es el Cola-Cao desayuno y merienda ideal.

Cola-Cao, Cola-Cao.

Lo toma el futbolista para entrar goles,

también lo toman los buenos nadadores.

Si lo toma el ciclista, se hace el amo de la pista,

y si es el boxeador,

golpea que es un primor.

Es el Cola-Cao desayuno y merienda,

es el Cola-Cao desayuno y merienda ideal.

Cola-Cao, Cola-Cao.

31

LL_E4_M2_U8.indd 162 13/3/08 13:46:02

Aviat els preus de la publicitat es disparen i els anuncis passen a ser molt més curts. En aquest moment cal triar quin és l’avantatge principal del producte i mostrar-lo a l’espectador intentant que aquest l’associï amb el breu fragment de música o de cançó que l’acompanya. És en aquest curt es-pai de temps que la música ha de demostrar si és efectiva o no, si atrau l’espectador o no.

Als anys 60 i 70 del segle XX sorgeixen campanyes publicitàries en què no es veu directament el pro-ducte anunciat, sinó que aquest s’associa amb un símbol visual o textual. És quan apareix per primer cop el cavall blanc de Terry, el toro negre d’Osbor-ne, el gustirrinín de les fulles d’afaitar Filomatic, el «missatge de pau» de la Coca Cola... Aquest sím-bol fa referència indirecta als avantatges del pro-ducte. La música ajuda a crear l’ambient adequat.

Posteriorment serà el mateix nom del producte el que servirà de reclam publicitari (Dodot, Hellmann’s, Plátano sí!, Xup, xup, Avecrem...).


163

1. Forma equip amb dos companys o companyes més de la classe i analit-zeu uns quants anuncis de la televisió seguint l’esquema de l’exercici.

Activitat

32-33 Escolta aquests anuncis i identifica a quins dels tipus explicats corres-ponen.

Arbre de Nadal de l’anunci de la Coca Cola

Actualment, la cançó o la música que acompanya un producte no acostuma a fer referència a les excel·lències d’aquest, sinó que situa l’espectador en l’ambient on es creu que el producte pot desenvolupar-se millor. Són campanyes adreçades al camp emocional de l’espectador, i la música és un dels seus punts. L’anunci publi-citari pot durar 20, 15 o 10 segons, i en aquest espai de temps la música triada ha de tenir un inici, un desenvolupament i un final. Les músiques que acostumen a utilitzar-se poden ser:

a) Èxits coneguts, cançons o melodies que s’adiguin amb les imatges utilitzades per promocionar el producte. L’avantatge d’aquestes músiques és que el pú-blic les reconeix ràpidament, però els drets que cal pagar per poder fer-les servir fan que aquest sistema s’utilitzi poc o estigui només a l’abast de les grans marques.

b) Música culta. La música anomenada «clàssica» dóna categoria a un producte, ja que indirectament se l’associa amb cultura, perdurabilitat... Molts anuncis de cotxes, bancs, perfums i colònies van lligats a aquest tipus de música. Tot i així, han de ser melodies de fàcil assimilació en un curt espai de temps.

c) Músiques de nova creació. En aquest cas solen ser melodies no gaire innovado-res, fàcilment relacionables amb els estils musicals del moment.

Malgrat que cada cop hi ha més anuncis que presenten imatges modernes i atre-vides, musicalment encara existeix un cert conservadorisme que fa que les músi-ques triades no siguin gaire innovadores.

LL_E4_M2_U8.indd 163 13/3/08 13:46:15

Si busquéssim els orígens de la unió entre música i teatre, hau-ríem de remuntar-nos a l’antiga Grècia. Es creu que la tragèdia grega va néixer del ditirambe, himne dedicat a Dionís, o Bacus, el déu del vi. A les festes consagrades a aquesta divinitat es formava un cor de camperols disfressats de sàtirs per entonar cants que eren interromputs per exclamacions i comentaris del director o corifeu. Aquests cants explicaven les aventures de Dionís, les seves llargues peregrinacions per tota la terra, les seves persecucions i a la vegada les seves alegries. En tota aquesta manifestació hi havia moviment, vivacitat i música. Recordem que la paraula orquestra també ve del grec i servia originàriament per designar la part de l’escena més propera al públic, on el cor cantava i ballava.

Tot això ens demostra que, indubtablement i per definició, el teatre sempre ha estat envoltat de música. A través del temps,

són nombroses les manifestacions que han unificat els dos conceptes, i l’òpera n’és un clar exemple. Tanmateix l’òpera ha estat només un apartat dintre d’aques-ta unió, ja que ha estat sempre englobada en el que anomenem música culta i destinada a un sector de la societat molt específic. Paral·lelament i en tots els in-drets de la geografia s’han anat produint altres tipus d’espectacles amb un caire més popular, com les mascarades angleses, el singspiel alemany o la sarsuela espanyola.

D’altra banda, les manifestacions teatrals no musicals també han fet servir la mú-sica, ja sigui per ambientar les diverses escenes d’una obra o per amenitzar els entreactes, trencant una mica l’acció dramàtica.

164


La sarsuela és el gènere musicoteatral espanyol per excel·lència. Des dels seus inicis al segle XVII, va anar evolucionant com a gènere fins arribar a la segona mei-tat del segle XIX i principis del segle xx, moment en què es realitzen el major nom-bre de produccions, la majoria de les quals amb una gran qualitat musical. Aques-tes sarsueles, amb parts cantades i parts parlades, arriben a tot tipus de públic gràcies als seus arguments i a la seva música, que té marcats accents populars. Algunes de les sarsueles dels compositors més destacats són aquestes:

2.1 La sarsuela

2. Teatre i música

Pascual Emilio Arrieta Marina (1855)

Federico Chueca La Gran Vía (1886), Agua, azucarillos y aguardiente (1897), La alegría de la huerta (1900)

Ruperto Chapí El rey que rabió (1891), El tambor de granaderos (1894), La revoltosa (1897)

Tomás Bretón La verbena de la Paloma (1894)

Manuel Fernández Caballero Los sobrinos del capitán Grant (1877), El dúo de la Africana (1893), Gigantes y cabezudos (1898)

Josep Serrano La reina mora (1903), Alma de Dios (1907), La canción del olvido (1916), La Dolorosa (1930)

Amadeu Vives Bohemios (1903), Maruxa (1914), Doña Francisquita (1923)

Vicent Lleó La corte de Faraón (1910)

Pablo Luna Molinos de viento (1910), El niño judío (1918)

Pablo Sorozábal Katiuska (1931), La del manojo de rosas (1934), La tabernera del puerto (1936), Las de Caín (1953)

Federico Moreno Torroba La marchenera (1928), Luisa Fernanda (1932)

Màscares de la tragèdia i la comèdia en un mosaic romà

La música composta per acompanyar una obra de teatre no musical s’ano-mena música incidental.

LL_E4_M2_U8.indd 164 13/3/08 13:46:24


165

Activitat

34-37 La sarsuela, com a teatre cantat, engloba molts subgèneres teatrals diferents. Si féssim un recorregut per l’ampli ventall de sarsueles estrenades durant els segles XIX i XX, podríem trobar-ne algunes d’ambient popular, altres al més pur estil cavalleresc, altres històriques o còmiques... Escolteu aquests tres fragments i compareu-los entre ells. Creieu que els personatges que els inter-preten pertanyen al mateix nivell social? En quin dels subgèneres que hem anomenat abans podríem encabir-los?

A Catalunya, al principi del segle XX i paral·lelament al moviment de la sarsuela, sorgeix un teatre líric català que vol tenir un aire propi. Entre els diferents autors d’aquest gènere sobresurten Enric Morera, amb obres com La fada (1897), La Bal-dirona (1914), Don Joan de Serrallonga (1922), El castell dels tres dragons (1924), etc., i Eduard Toldrà, amb El giravolt de maig (1929).

2.2 El teatre actual

Actualment, les manifestacions teatrals també disposen d’una banda sonora que, tot i no estar senyalada en el text, acompanya les escenes i les il·lustra. Però dintre de les representacions teatrals actuals cal remarcar el teatre musical com un feno-men fruit de l’evolució de totes aquelles manifestacions populars paral·leles a l’òpera i que s’han anat transformant de manera diferent segons la situació geo-gràfica i a través dels segles.

Els dos gèneres teatrals que es poden considerar les arrels del teatre musical actu-al són les operetes vieneses i franceses del segle XIX i les comèdies musicals nord-americanes de principis del segle XX.

L’opereta, tant en la seva branca vienesa com en la francesa, era un tipus de repre-sentació teatral en què s’alternaven els diàlegs amb escenes musicals en les quals la veu i la dansa eren les protagonistes. Els arguments acostumaven a tenir un ca-ràcter frívol i desenfadat, i els embolics amorosos prenien un gran protagonisme. Molts compositors d’aquest gènere arribaren a fer-se enormement populars grà-cies a les seves obres, com fou el cas de Jacques Offenbach (La bella Helena), Jo-hann Strauss, fill (El ratpenat), i Franz Lehár (La vídua alegre).

La vídua alegre és una opereta del compositor austríac Franz Lehár que va tenir un gran èxit i fou adap-tada per al cinema en dues ocasions: la primera l’any 1934, de la mà del director E. Lubitsch, amb Jeanet-te MacDonald i Maurice Chevalier com a protagonistes, i la segona (a la imatge) el 1952, dirigida per Curtis Bernhardt, amb una parella romàntica formada per Lana Turner i Fernando Lamas. L’acció se si-tua en un petit país imaginari del centre d’Europa que veu trontollar el seu futur en morir el seu benefac-tor econòmic. L’única salvació del país consisteix a aconseguir les subvencions de la seva vídua, una dona jove i atractiva que n’és l’única heretera. Per fer-ho, caldrà l’ajuda d’un oficial de l’exèrcit que inten-

tarà enamorar-la per tal que els diners no surtin del país.

Foto d’una representació de Cançó d’amor i de guerra

En l’apartat de sarsuela en català hi ha obres que ja formen part de la memòria col·lectiva del nostre país, com Cançó d’amor i de guerra (1926) i La legió d’honor (1930), les dues de Rafael Martínez Valls.

Activitat

38 Escolta el cèlebre vals de l’opereta La vídua alegre, de F. Lehár. De segur que et resultarà familiar.

LL_E4_M2_U8.indd 165 13/3/08 13:46:32

166


La comèdia musical nord-americana té els seus inicis en uns espectacles que es realitzaven a Broadway (Nova York) on se succeïen diverses actuacions que po-dien anar des de les escenes de ball i les cançons fins a les actuacions de màgia i entreteniment. No tenien argument i, amb el pas del temps, van anar prenent un caire únicament musical. Nombrosos músics americans de l’època es dedica-ren a compondre melodies per a aquest tipus d’espectacles, com els germans Ira i George Gershwin. El primer escrivia les lletres i el segon les musicava. Els germans Gershwin tingueren molt èxit amb les seves composicions i es conver-tiren en els musics més populars del moment.

Els germans Ira i George Gershwin

Wicked

Activitat

39 Escolta una de les cançons més populars de les compostes pels germans Gershwin.

A poc a poc, les diferents actuacions musicals d’aquests espectacles es van anar enllaçant amb arguments senzills, fins que arribaren a convertir-se en autènti-ques obres de teatre on la música era la protagonista. Broadway es convertí en el centre americà de la comèdia musical, i els seus teatres s’omplien contínuament de públic que buscava gaudir d’un espectacle vistós i divertit.

Tant fou l’èxit d’aquestes comèdies musicals que molts estudis cinematogràfics en compraren els drets per adaptar-les al cinema, com veuràs en l’apartat següent.

Actualment, els dos centres de teatre musical més importants són Londres i Broadway (Nova York), on habitualment s’estrenen noves obres amb uns muntat-ges realment impressionants i en les quals els avenços tecnològics quant a so, escenografia i posada en escena tenen un protagonisme indiscutible. Aquests muntatges acostumen a estar en cartellera durant llargues temporades, de vega-des fins i tot durant anys gràcies a l’èxit que obtenen des del dia de la seva estre-na. Un dels exemples més rellevants d’aquest fenomen teatral és el musical Wic-ked, de Stephen Schwartz, basat en la novel·la del mateix nom que porta més enllà l’argument del conte El mag d’Oz.

El musical Els miserables, d’Alain Boublil i Claude-Michel Schönberg, basat en la novel·la de Victor Hugo, es va estrenar el 8 d’octubre de 1985 al Barbi-can Theatre de Londres i el 12 de març de 1987 es pre-sentà a Broadway. Aques-tes dues versions encara segueixen en cartellera avui dia.

Hi ha força autors que han treballat o treballen en aquest camp, tant com a lletris-tes com component melodies. Entre ells cal destacar Cole Porter, Richard Rod-gers, Oscar Hammerstein, Frederic Loewe, Stephen Sondheim, Andrew Lloyd Webber i Claude Michel Schönberg.

Alguns musicals que han passat a la història són: Camelot, My Fair Lady, Carousel, The Sound of Music, West Side Story, Jesus Christ Superstar, Evita, Company, Follies, Blood Brothers, Cabaret, Chicago, Els miserables, Miss Saigon, The Phantom of the Opera, Cats...

Activitat

2. 52-53 Compara les dues lletres d’aquest fragment i contesta les pre-guntes.

LL_E4_M2_U8.indd 166 13/3/08 13:46:48

En el panorama teatral del nostre país, podem dir que ja tenim una tradició de realització de musicals. En els últims anys, la cartellera barcelonina sempre ha comptat amb alguna obra d’aquest gènere dins de la seva oferta teatral.

Dintre d’aquest panorama català cal destacar la companyia teatral Dagoll Da-gom, que inicià ja des de la seva formació una trajectòria on els musicals han es-tat els protagonistes. Glups!, Nit de Sant Joan, Mar i cel, Flor de nit o T’odio, amor meu, són alguns dels seus èxits més importants, i tots són de creació pròpia ex-cepte l’últim, que està basat en textos de Dorothy Parker i cançons de Cole Porter. També han fet l’adaptació d’altres musicals, com Into the Woods (Boscos endins), de Stephen Sondheim, i operetes com El Mikado i Els pirates, de Gilbert i Sullivan, o La Perritxola i La bella Helena, de Jacques Offenbach.

Com a compositor de musicals catalans cal destacar la figura d’Albert Guinovart, autor d’alguns dels anomenats anteriorment.


167

3. 54-59 Escolta els fragments següents i intenta relacionar-los amb el mu-sical al qual pertanyen.

Escena de Mar i cel, representada el 2004

El musical Mar i cel, de Da-goll Dagom, està basat en l’obra de teatre del mateix nom escrita per Àngel Guimerà.

Activitat

40 Escolta un fragment d’un musical fruit de la col·laboració d’Albert Gui-novart amb Dagoll Dagom. Es tracta de l’Himne dels pirates, de Mar i cel.

D’altra banda, hi ha hagut també altres iniciatives de realització de musicals, tant per part de petites companyies teatrals que han esdevingut un referent del gène-re, com El musical més petit, com produccions darrere de les quals hi ha entitats de més envergadura, com el Centre Dramàtic de la Generalitat, el Teatre Lliure o el Teatre Nacional. Aquest és el cas de les versions que s’han fet dels musicals Guys and Dolls, Sweeney Todd, A Little Night Music, Company, etc.

A Madrid també ha crescut de forma espectacular l’interès i la programació de mu-sicals durant els darrers anys. Espectacles com My Fair Lady, El fantasma de la ópera, La bella y la bestia, Victor o Victoria, Cabaret, Mamma mia, Los productores, Fama, We Will Rock You, El rey de bodas o Jesucristo Superstar s’han pogut veure a la capital

LL_E4_M2_U8.indd 167 13/3/08 13:46:56

168


Activitat

41 Scott Joplin fou un dels més coneguts compositors de ragtime. Escolta The Entertainer, un dels ragtimes més famosos i molt vinculat al cinema, ja que més tard fou utilitzat com a banda sonora d’una pel·lícula.

4. 60-62 Escolta i compara diferents versions d’una mateixa cançó i fes l’exercici.

3. La música i el cinema

3.1 Els inicis del cinema

Ja des de la seva invenció al final del segle XIX, el cinema ha utilitzat la música com a element indispensable. En la seva primera etapa, l’època del cinema mut, la mú-sica complia uns objectius molt diferents dels que més tard portaria a terme. Aquests objectius podrien resumir-se en dos:

• Durant la realització de la pel·lícula, i tenint en compte que els actors havien d’expressar únicament amb llenguatge gestual tot l’argument i el missatge del film, els estudis cinematogràfics acostumaven a tenir en plantilla tota una sèrie de músics, principalment pianistes, que es dedicaven a tocar mentre es filmaven les diferents escenes, i d’aquesta manera ajudaven els actors a en-trar en situació i aconseguir més expressivitat.

• Quan es projectava la pel·lícula, sempre hi havia una música de fons que era interpretada en directe i que servia (segons algunes opinions) per tapar el soroll intens que produïen les màquines projectores de l’època, d’una tecnolo-gia encara poc avançada. A més, aquesta música també ajudava a ambientar les diferents escenes tot il·lustrant-les de forma sonora segons l’acció que es vivia a la pantalla. Així, s’interpretava música de persecució, de lluita, romànti-ca, etc. Segons la importància de la pel·lícula o de l’estudi, aquest acompanya-ment el duia a terme un pianista o, de vegades, fins i tot tota una orquestra.

espanyola importats per productores estrangeres i en un format idèntic al que es pot veure a Londres o Broadway. També s’ha apostat per les gires d’aquests es-pectacles per diverses ciutats del territori espanyol, cosa que ha afavorit enorme-ment la popularitat del gènere. Altres productores espanyoles també han volgut entrar en el món del musical creant espectacles propis que aprofiten la populari-tat de grups o cantants d’àmbit estatal, com és el cas del musical Hoy no me puedo levantar, basat en cançons del grup de pop Mecano.

5. 63 Escolta els fragments musicals següents i fes l’exercici.

La font principal d’aquests acompanyaments musicals acostumava a ser la músi-ca clàssica, o de vegades la música del moment, com els ragtimes, molt populars en aquella època.

Fama

Escena d’El navegant, de Buster Keaton (1924)

LL_E4_M2_U8.indd 168 13/3/08 13:47:06


169

3.2 El cinema sonor

Amb l’estrena de la pel·lícula El cantor de jazz, l’any 1927, el món del cinema so-frí una transformació. Tot i que aquest film continuava sent mut, hi apareixien diverses cançons que constituïen les primeres escenes musicals sonores de la història del cinema. Aquesta pel·lícula tingué un èxit inesperat, cosa que provo-cà que totes les productores cinematogràfiques es llancessin a l’aventura de produir pel·lícules sonores. Alguns estudis cinematogràfics triomfaren amb aquesta nova forma de fer pel·lícules, però per a altres aquest esdeveniment suposà la ruïna i l’enfonsament total, a causa de les dificultats que això planteja-va, tant en el camp tecnològic com en el de la preparació del personal amb què comptaven.

Les dificultats tècniques que ocasionava rodar una pel·lícula sonora se sumaren a la inexperiència dels actors de cinema, acostumats a no utilitzar la veu per expres-sar-se dramàticament. Els professors de dicció, els foniatres i altres professionals del treball de la veu trobaren en aquest moment de la història un dels punts més àlgids de la seva història. D’altra banda, moltes estrelles del cinema mut queda-ren en l’oblit per la incapacitat d’adaptació a aquest nou medi. Les productores trobaren en el teatre musical la font dels seus nous films, tant amb la contractació d’actors teatrals, acostumats a expressar-se combinant el llenguatge oral amb el gestual, com amb l’adaptació cinematogràfica d’espectacles teatrals que havien estat un èxit a Broadway, la meca teatral dels Estats Units. Aquestes pel·lícules musicals comptaven amb un gran pressupost que permetia realitzar escenes real-ment impactants, amb una gran coreografia i una qualitat musical excepcional.

Alguns dels actors teatrals que continuaren la seva carrera en el món del cinema arribaren a ser veritables estrelles de Hollywood, com és el cas de Fred Astaire, Ginger Rogers o Gene Kelly.

Cartell de la pel·lícula El cantor de jazz (1927)

Fred Astaire i Ginger Rogers a Swing Time (1936)

Gene Kelly en una escena de Cantant sota la pluja (1952)

LL_E4_M2_U8.indd 169 13/3/08 13:47:27

170


Alguns films musicals van ser el resultat d’adaptar espectacles de Broadway al cinema. Entre ells van destacar Show Boat (1929), Hollywood Revue (1929) i Roberta (1934).

Escena de la pel·lícula Chicago (2002)

Escena de la pel·lícula Fame, d’A. Parker (1980)

Activitat

42 Escolta una cançó de la pel·lícula Showboat.

Des d’aquelles primeres adaptacions, el cinema musical ha estat un gènere molt cultivat. L’adaptació de musicals de Broadway ha donat peu a grans pel·lícules musicals de molt èxit comercial i de crítica, com Rose Marie (1954), Oklahoma! (1955), West Side Story (1961), My Fair Lady (1964), The Sound of Music (1965), Ca-baret (1972), Jesus Christ Superstar (1973), Evita (1996), Chicago (2002), The Phantom of the Opera (2004), Rent (2005), Hairspray (2007) o Sweeney Todd (2007), a mode d’exemple.

Hollywood, d’altra banda, també ha sabut crear musicals totalment independents del món teatral, com On the Town (1949), An American in Paris (1951), basat en l’obra musical del mateix títol de G. Gershwin, Singin’ in the Rain (1952), Seven Brides for Se-ven Brothers (1954), A Star is Born (1954), Fame (1980), que obtingué un Oscar a la millor banda sonora, Grease (1978), amb Olivia Newton-John i John Travolta, o Yentl (1983), que fou el debut com a directora de la cantant i actriu Barbra Streisand.

Activitat

43 La pel·lícula Fame donava a conèixer la vida d’uns estudiants a l’Escola Superior de Música i Dansa, les seves inquietuds i els seus problemes. Obtin-gué un gran èxit, tant de públic com de crítica. Escolta la cançó que donava nom al film.

LL_E4_M2_U8.indd 170 13/3/08 13:47:37

En els últims anys, el cinema musical de nova creació ha estat una mica en deca-dència, tot i que esporàdicament han sorgit títols que, amb més o menys èxit de públic, han intentat omplir aquest buit. A mode d’exemple, podem anomenar Dancer in the Dark, un musical dramàtic dirigit per Lars von Trier, estrenat l’any 2000, que obtingué un èxit rotund de la crítica, tant per la pel·lícula com per la seva protagonista, la cantant Björk.

No podem oblidar la gran presència musical en les pel·lícules d’animació, en què les cançons, distribuïdes estratègicament, contribueixen a relaxar la tensió dels petits espectadors davant d’un film de dibuixos de llarga durada. Les produccions de Walt Disney converteixen les seves pel·lícules en gairebé musicals, utilitzant les cançons com un símbol que ha inmortalitzat els seus personatges i ha servit com a font d’incalculables ingressos en ser comercialitzades dins del món de la disco-grafia. Des de l’estrena del primer film d’animació de llarga durada, Snow White and the Seven Dwarfs (Blancaneus i els set nans), l’any 1938, els títols i les seves bandes sonores s’han anat succeint amb molt d’èxit, fins arribar als més recents: The Little Mermaid (La sireneta), Beauty and the Beast (La bella i la bèstia), The Lion King (El rei lleó), Aladdin, Pocahontas, The Hunchback of Notre Dame (El geperut de Notre Dame), Hercules, Mulan, Tarzan, Brother Bear...

Actualment, la majoria de pel·lícules d’animació continuen mantenint la tradició d’utilitzar la música com a element indispensable per comunicar-se amb el pú-blic. Tal és el cas de les bandes sonores de la saga Shrek o de l’excel·lent evocació musical de París realitzada a Ratatouille.


171

Escena de Shrek II (2004)

Les sigles BSO que pots trobar en els discs de músi-ca de cinema, signifiquen ‘Banda Sonora Original’.

Alan Menken és el com-positor de la majoria de les músiques de les últimes pel·lícules de la Disney. Ha aconseguit fins aquest mo-ment sis Oscar per les se-ves bandes sonores.

Escena de Blancaneus i els set nans

Escena de la pel·lícula Dancer in the Dark (2000)

6. 64-67 Escolta les següents bandes sonores i fes l’exercici.

Per altra banda, les grans bandes sonores compostes per a pel·lícules no musicals han contribuït molt no només a l’ambientació de l’acció cinematogràfica, sinó també a la seva difusió. Moltes d’elles han estat posades a la venda abans de l’es-trena del film, cosa que estableix un lligam publicitari entre el món discogràfic i la pel·lícula. Moltes pel·lícules són reconegudes per la seva banda sonora i moltes bandes sonores han estat immortalitzades gràcies a la pel·lícula, de la qual for-men part.

LL_E4_M2_U8.indd 171 13/3/08 13:47:52

4. La dansa en aquests camps

La dansa ha estat present en la publicitat en nombroses ocasi-ons. La identificació del ballet amb un òptim estat físic ha fet que nombroses marques de productes d’alimentació natural hi hagin basat la comercialització dels seus productes. En els úl-tims anys, la creació d’anuncis publicitaris audiovisuals amb un cert nivell artístic ha fet de la combinació d’una bona música amb una bona coreografia un element més que notable.

En el món del teatre musical, la dansa és un dels components habituals. L’immensa majoria dels musicals estan basats en la combinació de música instrumental, vocal i dansa. La tas-ca dels coreògrafs en aquestes produccions és tan important com la del director d’escena o el director musical. No obstant això, no són molts els coreògrafs que s’han fet populars tre-ballant en aquest gènere. De tots ells, podem destacar dues figures que han estat referents per a la resta i que, a la vega-da, han travessat la barrera i s’han convertit en estrelles po-pulars, sobretot als Estats Units, on han desenvolupat la seva carrera. Es tracta de Jerome Robbins, creador de les coreo-grafies originals de musicals tan destacats com On the Town, The King and I, Gypsy o el més important i popular, West Side Story, i Bob Fosse, amb les inoblidables coreografies de Swe-et Charity, Cabaret o Chicago.

172


Liza Minnelli en una escena de la pel·lícula Cabaret (1971)

Cartell de la pel·lícula West Side Story (1960)

La música culta (clàssica) ha estat un recurs indispensable per als directors cine-matogràfics. Molts d’ells han volgut immortalitzar escenes de les seves pel·lícules acompanyant-les de música ja creada anteriorment amb una altra finalitat i per compositors dels anomenats clàssics. De vegades aquestes músiques han estat arranjades per compositors especialistes en bandes sonores; d’altres en canvi, han estat utilitzades tal i com les va escriure el seu creador, tot respectant la parti-tura original.

Activitat

44-46 Escolta tres fragments de música culta que els directors van triar per a moments especials de les seves pel·licules:

Audició Pel·lícula Títol de l’obra Autor

44 Mort a Venècia Simfonia núm. 5 Gustav Mahler

45 Memòries d’Àfrica Concert per a clarinet i orquestra

Wolfgang Amadeus Mozart

46 La taronja mecànica La gazza ladra. Obertura Giocchino Rossini

LL_E4_M2_U8.indd 172 13/3/08 13:48:01

7. Busca informació sobre una d’aquestes pel·lícules i omple la fitxa.

Pina Bausch al ballet Café Müller (1987)

Si repassem el paper de la dansa en el món del cinema, podem veure que si la deslliguem del cinema pròpiament musical, no ha estat del tot reconeguda. No obstant això, algunes pel·lícules s’han endinsat en aquest món i han volgut parlar sobre la vida dels ballarins, els seus sentiments i el poder que la dansa té sobre el món artístic en general. Algunes d’aquestes són The Red Shoes (Les sabatilles ver-melles) (1948), The Turning Point (Pas decisiu) (1977), Nijinsky (1980), Les uns et les autres (Els uns i els altres) (1981), Footloose (1984), Dirty Dancing (1987), o Billy Elliot (2000).


173

Alguns directors cinematogràfics de gran renom també han utilitzat el món de la dansa per centrar algun dels seus arguments dramàtics. Com a exemple podem citar Pedro Almodóvar, amb la subtil visió del món del ballet i les seves qualitats a la pel·lícula Hable con ella (2002), que comptà amb la col·laboració de la ballarina i coreògrafa de fama mundial Pina Bausch.

LL_E4_M2_U8.indd 173 13/3/08 13:48:11

174


Amb ulls d’avui

Al llarg de la unitat hem anat veient la importància que la música i la dansa han tin-gut en la publicitat, el teatre i el cinema, a través de la seva història. Avui dia, quan veiem un anunci publicitari, una obra de teatre o una pel·lícula, la música és present d’una forma tan natural que la majoria de vegades ni ens adonem de l’important paper que té en el resultat final que ens arriba als espectadors.

En aquest últim apartat de la unitat fareu la vostra pròpia anàlisi del treball musical que hi ha al darrera de la publicitat, el cinema i el teatre actuals. Us proposem que trieu un anunci de televisió, una pel·lícula i una obra teatral, i que els analitzeu fent servir aquest guió:

Anunci publicitari:

• Fitxa tècnica i artística: director o equip publicitari, fotografia, guió, director artís-tic, personatges o intèrprets...

• Informació sobre el producte: descripció i característiques del producte anunciat.

• Característiques musicals: música utilitzada (de quina font prové? És pròpia o composta expressament?), intèrprets, anàlisi del text (si en té)...

• Valoració: aconsegueix fer atractiu el producte? De quina manera ho aconse-gueix? Quina puntuació del 0 al 10 li posaries, segons la consecució dels seus objectius?

Pel·lícula:

• Fitxa tècnica i artística: direcció, producció, fotografia, guió (original o adap-tat), so, vestuari, maquillatge, estudis cinematogràfics, intèrprets...

• Característiques musicals: música utilitzada, autor de la banda sonora, fitxa tècnica de les cançons que hi apareixen, coreografia (si existeix), estudis de gravació, intèrprets musicals...

• Valoració: quin és el paper de la música dins el conjunt del film? Aconsegueix crear els ambient requerits per l’acció dramàtica? Exemples concrets. Quin és el paper de les cançons (si n’hi ha). Com seria aquesta pel·lícula sense aquesta banda sonora? I amb una altra? Quina hi posaries? Valora del 0 al 10 l’ambien-tació musical del film.

Obra de teatre:

• Fitxa tècnica i artística: autor, direcció escènica, producció i distribució, es-cenografia, vestuari, il·luminació, so, intèrprets...

• Característiques de l’obra: gènere, argument...

• Característiques musicals: paper de la música dins l’obra, música utilitzada, autor, intèrprets, en directe o enregistrada ...

• Valoració: quin creus que és l’objectiu de la música en el conjunt de l’obra? S’aconsegueix aquest objectiu? Creus adequada la música utilitzada? Quina altra hi posaries? Valora del 0 al 10 la part musical de l’obra.

LL_E4_M2_U8.indd 174 13/3/08 13:48:11

175


Recorda

• La música és un mitjà de comunicació, i per això també es troba present en un món tan comunicatiu com és la publicitat.

• Les dues fonts més importants d’on surt el teatre musical actual són les operetes vieneses i franceses del segle passat i les comèdies musicals nord-americanes de principis del segle XX.

• Actualment, els dos centres de teatre musical més importants són Londres i Broadway (Nova York).

• La majoria de les pel·lícules musicals de Hollywood són fruit de l’adaptació d’espectacles musicals de Broadway (Nova York).

• Ja des de la seva invenció al final del segle XIX, el cinema ha utilitzat la músi-ca com a element indispensable.

• Les bandes sonores de les pel·lícules contribueixen notòriament a la difusió d’aquestes.

• La música culta (clàssica) ha estat un recurs indispensable per als directors cinematogràfics.

• El món de la dansa ha estat present en la publicitat, el teatre i el cinema com a element indispensable, tot i que de vegades no se li ha donat la relle-vància que es mereix.

?!

LL_E4_M2_U8.indd 175 13/3/08 13:48:13

8 alternatives musicals el segle - spain-s3-mhe-prod.s3...

Documents