2011, any internacional · 2016. 6. 1. · 2011, any internacional de la quÍmica tercera Època...

2011, ANY INTERNACIONALDE LA QUÍMICA

TERCERA ÈPOCA ANY XLIINÚM. 452 SET. - OCT. 2010

Director:

ANTONI PORTELA

Comitè de Redacció:

JOAN ASTORMARTA CALVETJOSEP MANUEL RICART

Edita:

COL·LEGI OFICIAL DE QUÍMICSDE CATALUNYA

Òrgan de difusió de:

ASSOCIACIÓ DE QUÍMICSDE CATALUNYA

Redacció:

Av. Portal de l’Àngel, 24, 1r08002 BarcelonaTel.: 93 317 92 49Telefax: 93 317 92 99e-mail: [email protected]: quimics.cat

Maquetació i creació arxiu PDF:

Joan Astor

Realització gràfica:

Editorial EstelGrup EMA - S. L.Equador, 32-34 ent. 1a, 2a08029 BarcelonaTel. 93 419 33 21

Publicitat:

Gecap S. L. - Ricard PiquéTel. 93 459 33 30

Dipòsit Legal: B-14.622 -1969ISSN 1577-4600Nombre d’exemplars: 4.000

NPQ no es responsabilitza de lesopinions expressades en elsarticles signats

PORTADA: 11-S. Som i serem.Fotografia: Antoni Portela.

l proper any 2011 ha estat designat com a Any Internacio-nal de la Química. Totes les institucions que tenimcompetències en aquest camp estem lògicament aprofitantl’esdeveniment per avançar en la divulgació de la nostraciència en la societat. A nivell de Catalunya hi ha hagutdiverses reunions de coordinació amb una participació ex-

haustiva de tots els estaments implicats: administració i entitats públiquesi privades, tant culturals com professionals. S’ha creat un lloc web(http://blocs.iec.cat/aiq2011/) a on cada institució pot anotar i donar pu-blicitat a les seves activitats.

Per la nostra part, s’està molt il·lusionat a celebrar a Barcelona lesIV Jornades Estatals d’Ensenyament de la Química a tots els nivells.Precisament fou iniciativa nostra les que podríem considerar JornadesZero, i després s’han celebrat amb gran èxit a Balears, Múrcia i Valèn-cia. Us mantindrem informats, no solament d’aquestes Jornades sinó detot el que s’està planificant per la nostra part en un any en què coincideixtambé amb Expoquimia 2011.

D’altra banda, la Junta tornem de les vacances estivals amb les pilescarregades i disposats a superar totes les crisis presents i futures. Feliçnou curs 2010-2011.

El próximo año 2011 ha sido designado como Año Internacional de laQuímica. Todas las instituciones que tenemos competencias en estecampo estamos lógicamente aprovechando el acontecimiento para avan-zar en la divulgación de nuestra ciencia en la sociedad. A nivel de Cata-lunya ha habido diversas reuniones de coordinación con una participa-ción exhaustiva de todos los estamentos implicados: administración yentidades públicas y privadas, tanto culturales como profesionales. Seha creado un sitio web (http://blocs.iec.cat/aiq2011/) en donde cada ins-titución puede anotar y dar publicidad a sus actividades.

Por nuestra parte, se está muy ilusionado en celebrar en Barcelonalas IV Jornadas Estatales de Enseñanza de la Química a todos los nive-les. Precisamente fue iniciativa nuestra las que podríamos considerarJornadas Cero, y luego se han celebrado con gran éxito en Baleares,Murcia y Valencia. Os mantendremos informados no sólo de estas Jor-nadas sino de todo lo que se está planificando por nuestra parte en unaño en que coincide también con Expoquimia 2011.

Por otro lado, la Junta volvemos de las vacaciones estivales con laspilas cargadas y dispuestos a superar todas las crisis presentes y futu-ras. Feliz nuevo curso 2010-2011.

José CostaDegà CQC

President AQC

NPQ 452 • setembre-octubre 2010 3

editorial

4 NPQ 452 • setembre-octubre 2010

juntes i sumari

SERVEISDEL COL·LEGI I DE L’ASSOCIACIÓ

Escola de Graduats Químicsde Catalunya

• Cursos postgrau.

Borsa de Treball

• Rep i cursa peticions laborals per alsnostres col·legiats.

Borsa de Serveis

• Ofereix el servei de col·legiats.

Publicacions

• NPQ.

• Química e Industria.

Serveis Professionals

• Visat de projectes. Certificacions.

• Defensa jurídica professional.

• Peritatges legals.

Serveis d’Assistència

• Assessoria jurídica i laboral.

• Assistència mèdica. El Col·legi té subscri-ta una pòlissa amb Mutua Madrileña.

• Assegurances.

– Mutualidad General de Previsión Socialde los Químicos Españoles.

– Eurogestió bcn. El Col·legi disposa delsserveis d’una corredoria d’assegurancesque pot orientar-vos i subscriure lespòlisses que desitgeu.

Serveis Financers

• Proporcionen als col·legiats avantatgesexcepcionals en les seves gestions finan-ceres a través de les següents entitats:

– Caixa d’Enginyers.

– Tecnocrèdit - Banc Sabadell.

Si voleu més informació truqueu a lasecretaria del Col·legi

EDITORIAL

2011, Any Internacional de la Química ...................................... 3

COL·LABORACIONS

Lliçons d’estar per casa. El meu cotxe híbrid ............................ 5

Fitorremediación de mercurio en plantas transgénicas .......... 12

Wikipèdia, una enciclopèdia fiable?......................................... 14

Colonia y San Alberto Magno .................................................. 17

La química i les PAU 2010 ....................................................... 24

Ejercicio de empatía para catalanófobos ................................ 26

ACTIVITATS

Els químics a la França del 2010.Pesenàs - Seta - Valmagna ................................................ 27

La química de la fusta .............................................................. 30

Jornadas técnicas .................................................................... 32

GRUPS DE TREBALLDEL COL·LEGI I DE L’ASSOCIACIÓ

Borsa de Treball: Antoni Portela.

Escola de Graduats: Aureli Calvet.

NPQ: Joan Astor.

COMISSIONS:• Cultura: Carme Borés.

SECCIONS TÈCNIQUES:• Corrosió: Enrique Julve.

• Ensenyament: Josep M. Fernández-Novell.

• Medi Ambient: Xavier Albort.

• Metal·lúrgia i Ciència dels Materials:Joan Antoni Bas.

• Patents: Pascual Segura.

• Qualitat: Meritxell Ventura.

• Química Forense: José Costa.

COL·LEGI DE QUÍMICSDE CATALUNYA

Degà: José Costa.

Vicedegans: 1r Emilio Tijero.2n Joan Mata.3r Aureli Calvet.

Secretari: Agustí Agustí.

Vicesecretari: Jordi Bonet.

Tresorer: Joan Llorens.

Vocals: Xavier Albort, Maria GlòriaAguilera, Joan Bertrán, Carme Borés,Francisco José España, Santiago Esplugas,Enrique Julve, Anna Llobet, Claudi Mans,Juan Carlos Montoro, Enrique Morillas,Roger Palau, Antonio Pinto, PascualSegura, Alfred Vara, Alfredo Vara, MeritxellVentura, Jaume Vilarrasa, Josep M. Viñas,Àngel Yagüe.

Empreses col·laboradores:

BASELLBASF Española S.A.DSM Group Spain 2000 S.L.

ASSOCIACIÓ DE QUÍMICSDE CATALUNYA

President: José Costa.

Vicepresidents: 1r Alfredo Vara.2n Emilio Tijero.3r Joan Mata.

Secretari: Agustí Agustí.

Vicesecretari: Aureli Calvet.

Tresorer: Joan Llorens.

Vocals: Joan Astor, Joan Bertrán, JordiBonet, Carme Borés, Francisco JoséEspaña, Marta García, Anna Llobet, ClaudiMans, Pere Molera, Josep Manuel Ricart,Pascual Segura, Alfred Vara, Àngel Yagüe.

Assembleistes Electes: M. G. Aguilera, A.Agustí, J. Astor, J. A. Bas, J. Bonet, C. Borés,A. Calvet, F. J. España, S. Esplugas, R.Fusté, M. García, C. González, E. Julve, A.Llobet, P. Molera, E. Morillas, A. Portela, P.Segura, A. Tuells, A. Vara.

Assembleistes Nats: José Costa, EmilioTijero, Alfredo Vara.


col·laboracions

HÍBRID

—Híbrid en una revista destina-da a químics em sona a molècules iorbitals. No et ficaràs en aquestsesbarzers...

Els químics coneixen els híbridsde ressonància. Aquelles estructu-res com el benzè, que, en una visióantiga, s’imaginava que van canvi-ant entre dues o més estructuresequivalents, i que té unes propietatsintermèdies entre les de cada es-tructura bàsica. O els orbitals hí-brids, que es poden imaginar deri-vats de la integració d’altres orbitals:els orbitals s i p poden donar els hí-brids sp, sp2, sp3.

—Recorda’m el concepte d’or-bital.

No ho faré pas, almenys avui. Sihi ha un tema impossible d’explicarde forma simplificada sense introduirmil errors, és tot allò relacionat ambla mecànica quàntica. L’Isaac Asi-mov mai va atrevir-se a tocar eltema. No voldràs que jo sigui mésagosarat que ell...

—La quàntica ja ha arribat a tot-hom. A prop de casa hi ha una casade curanderos que fan sanacióquàntica. Deuen saber-ne algunacosa.

Doncs vés a que t’ho expliquinallà, a veure si en treus l’aigua cla-ra. Et prometo que un dia en parla-rem, però. Si els programes de quí-mica de batxillerat inclouen aquesttema, s’ha de poder explicar, no?

El diccionari ens proposa duesgrans famílies de conceptes relaci-onats amb el terme híbrid. En undels grups, es refereix a que és unobjecte o espècie obtingut per com-binació de dos altres de diferents, ique no té les característiques decap dels anteriors. En l’altre grupes refereix a un objecte o dispositiuque té simultàniament dues partsde tecnologies diferents. Posaremexemples.

—Ja te’n poso jo un. La mula,que procedeix d’un cavall i unasomera.

La mula o el mul? I si procedeixd’una egua i un ase?

—És el mateix, no?

La veritat és que no. Aquest ésun tema relliscós per als qui no ensom experts. El llenguatge no estàprou ben depurat, i la contaminaciócatalà-castellà ho acaba de compli-car. Jo al final m’he hagut de fer unataula a partir de la informació quehe trobat, que no he validat amb cap

expert, i que ens mostra la compli-cació, perquè s’hi barregen l’espè-cie híbrida i el sexe propi de cadaindividu (taula 1).

Hi ha altres espècies híbrides.Les nectarines, fruit de l’encreua-ment entre préssec i pruna, o elstangelos, denominació anglesa delfruit que resulta de l’encreuamentd’una varietat de mandarina (tange-rine) i d’una naronja (pomelo). I noseguim amb el tema, que som moltlluny del títol de l’article.

El fet és que, des del 2007, tincun cotxe híbrid. Si en parlo no ésper presumir. És un tema tècnic ons’hi barregen moltes idees sobrel’energia, el consum, el canvi climà-tic, la mobilitat... I com que al final,quan t’has de comprar un cotxe, s’hade prendre una decisió sobre quècompres, crec que val la pena refle-xionar sobre quin és el millor cotxe,i, abans d’això, què vol dir ser elmillor.

—O sigui que creus que el teucotxe és el millor.

Des de cert punt de vista, sí.Perquè el criteri de «millor automò-bil» dependrà del punt de vista: pera uns, el millor pot ser el més ràpid;per a altres, el més econòmic decompra, el més econòmic de man-

EL MEU COTXE HÍBRID

Claudi Mans i TeixidóDepartament d’Enginyeria Química

Facultat de Química · Universitat de Barcelona


col·laboracions

tenir, el que contamini menys, el queduri més, el més segur en cas d’ac-cident, el que tingui un sistemapostvenda més fiable...

—Para, para. Per a mi, i per a lamajor part de gent, el millor vol diruna mica de cada criteri. Que siguiprou segur, que no sigui massa car,que no gasti massa, que contaminipoc. No sé. Per dir-ho de forma co-herent amb l’article, un híbrid d’en-tre tot plegat.

D’acord, molta gent pot estard’acord en aquest plantejament, jomateix. Però llavors, el problemaes desplaça a saber què vol dirprou, massa, poc, i com compararseguretat i velocitat, o contamina-ció i preu. Com que són concep-tes que no es mesuren de la ma-teixa manera, no és tan fàcil lacomparació. Però primer, deixa’mparlar de la tècnica dels vehicleshíbrids.

COM ÉS UN VEHICLE HÍBRID

Un cotxe híbrid, en essència, tédos motors: un d’explosió que vaamb gasolina, i un altre d’elèctric,que va amb bateries.

—Es diu gasolina o benzina?

El carburant dels motors d’explo-sió es pot dir de les dues maneres.Potser ara és millor dir-n’hi gasoli-na, perquè la implícita referència albenzè del terme benzina és cadacop més obsolet: una de les tendèn-cies en el refinatge és la reducció oeliminació de components aromàticsdels carburants, pel seu caràctercancerigen. Ara estem a un màximde 35 % d’aromàtics, i anirà baixant.

La gasolina es compra a la ben-zinera, però l’electricitat de les ba-teries del meu vehicle no s’obté dela xarxa elèctrica, sinó que la fabri-ca ell mateix. Ara es dissenyen i escomencen a fabricar i vendre nousvehicles híbrids que es poden en-dollar, però el meu no.

—O sigui que amb la gasolinaque tu compres fabriques electrici-tat? No hi veig l’avantatge.

La clau del sistema, la clau del’estalvi, és que la major part d’elec-tricitat generada pel vehicle es fasense gastar gasolina, aprofitant lesfrenades i les baixades. No té elsfrens clàssics, que mitjançant el fre-gament d’unes plaques frenen el

cotxe enviant l’energia cinètica al’ambient en forma de calor. Als ve-hicles híbrids a cada roda hi ha unadinamo, que frena la roda tot gene-rant electricitat. I aquesta electrici-tat creada en el vehicle s’acumula aunes bateries auxiliars de capacitatconsiderable. Al meu vehicle sónhíbrides de Ni - hidrur metàl·lic, de7,2 V unitaris, amb una capacitat de6,5 A h. N’hi ha 28 unitats, amb unvoltatge total de 201,6 V.

A les baixades el que actua ésel denominat fre motor. En un vehi-cle convencional és el mateix motorde gasolina qui és obligat a girar pelvehicle que va baixant, i per tant noconsumeix més que una part moltpetita de gasolina, només la reque-rida per mantenir el motor al ralentí.En els vehicles híbrids el mateixmotor elèctric és qui frena actuantde dinamo, que també carrega lesbateries. No es gasta ni la gasolinadel ralentí, i a més s’obté electrici-tat. Tot aquest sistema d’aprofita-ment es coneix com a fre regenera-tiu, que carrega les bateries.

Aquest fre regeneratiu no és unsistema nou, perquè molts trens jal’usaven: en frenar el tren, generaenergia elèctrica que retorna a laxarxa. La novetat és aplicar-ho a unautomòbil. Novetat relativa, perquèdes de 1967 que hi ha prototips delsistema, que no va tenir èxit fins acomençament del 2000. Un siste-ma en certa manera paral·lel i moltactual és el denominat KERS (Ki-netic Energy Recovery System), queel 2009 es va autoritzar als vehiclesde fórmula I, i que bàsicament ésun sistema que en les frenades fagirar un volant d’inèrcia. Quan el pi-lot vol, pot descarregar la seva ener-gia de rotació suplementant la delmotor, cosa que li permet una po-tència extra i un increment notablede velocitat durant alguns segons.Però com a contrapartida el vehiclepesa més.

—Veig que t’interessa la fór-mula I.

Taula 1. Híbrids per a força de sang. Amb el nom de força de sang o tracció de sanges coneix la locomoció en que la potència és subministrada per animals, típicamentmules i cavalls. Hi ha i hi ha hagut tramvies de sang i ferrocarrils de sang. Lestwenty-mule teams eren caravanes de divuit mules i dos cavalls que portaven bòraxdes de la Vall de la Mort (Death Valley) al ferrocarril de Mojave, per un desèrtic camíde més de dos-cents quilòmetres, i arrossegaven fins a 36 tones de material. Elsistema va durar només de 1883 a 1889.

CATALÀ ase somera

mascle: mul somerífemella: mula somerina

mascle: mul eguífemella: mula eguina

CASTELLÀ asno asna

caballo — burdégano

macho: mulohembra: mula

cavall —

egua —

yegua —


col·laboracions

En absolut. M’avorreix. Però lestecnologies sí que m’agraden.

Els vehicles híbrids actuals–almenys el que jo tinc– poden fun-cionar en diferents règims. Tots sónautomàtics, excepte el 5, que ésdecidit pel conductor.

1. Circulant i consumint gasolina il’electricitat que té acumulada.

2. Circulant i només generant elec-tricitat.

3. Circulant i només consumint ga-solina.

4. Circulant consumint gasolina ialhora generant electricitat.

5. Circulant i només consumintelectricitat acumulada.

6. Parat i consumint electricitat pera fars o aire condicionat.

7. Parat i consumint gasolina percarregar les bateries baixes.

—I parat del tot i sense consu-mir ni generar res.

És el mateix vehicle qui selecci-ona el règim al que treballa, depe-nent de quina càrrega tenen les ba-teries, i de la ruta que s’està fent. Sies vol anar molt de pressa, o si laruta fa molta pujada, es treballa ambtots dos motors en el règim 1. Sis’està a una baixada o frenant, enel règim 2. Si la bateria està total-ment carregada, perquè es ve d’unallarga baixada, en el règim 3, o enl’1. Si, pel que sigui, s’ha consumitmolta electricitat de les bateries, estreballa en el règim 4. El règim 5 ésel que el sistema tria quan el vehi-cle arrenca, i quan va marxa enre-ra. També va només el motor elèc-tric quan està parat però amb l’airecondicionat o els fars donats: és elrègim 6. El règim 7 es dóna esporà-dicament quan el vehicle ha descar-regat les bateries una bona estonaen règim 6.

Figura 1. Règim 1. Funcionament amb dos motors. Les rodes reben l’energia delmotor d’explosió (part superior) i del motor elèctric (inferior), que rep l’electricitat dela bateria. És el règim que el vehicle selecciona en una pujada forta, o en un avan-çament ràpid.

Figura 2. Règim 2. La inèrcia del vehicle en la frenada o en una baixada generaelectricitat, sense consum de gasolina.

Figura 3. Règim 3. Funcionament elèctric pur, només amb bateria. El consum degasolina és zero.

Figura 4. Règim 4. El motor de gasolina, a més de generar la força motriu de lesrodes, actua sobre el motor elèctric actuant de dinamo, i genera electricitat ques’acumula a la bateria.


col·laboracions

El règim 5 és l’únic règim que espot triar voluntàriament per part delconductor, amb un comandamentpropi d’aquests vehicles denominatEV. Es fa servir, per exemple, si volspassar per un lloc en que no s’hade fer gens de soroll. En aquest rè-gim té poca autonomia, i no potspassar de 45 km/h. Al cap de poctemps el vehicle passa automàtica-ment al règim 4.

En el vehicle que jo tinc, unToyota Prius de segona generació i1,5 L de motor, al salpicadero 1 hiha una pantalleta que pot mostrarde forma gràfica en quin dels règimsestà el sistema, i el grau de càrregade la bateria. Les figures 1 a 4 sónfotos de la pantalleta, en els dife-rents règims del vehicle.

No et poso fotos dels altres tresrègims perquè són casos simplifi-cats dels anteriors.

—Molt bé, molt bonic, tanta pan-talleta. No et distreguis quan con-dueixes. Però, quant gasta? Perquèal final hi ha d’haver un estalvi no-table, si no no val la pena. Per amolts usuaris és l’única cosa quecal mirar.

Abans de respondre’t, deixa’mdir que el consum de gasolina o degasoli depèn molt de l’estil de con-ducció. La recomanació bàsica pera l’estalvi és sempre circular amb lamarxa el més llarga possible. Enprimera només s’hi hauria de circu-lar dos segons, o sis metres, segonsrecomanen els experts. Això és si-nònim de procurar treballar amb elmotor a baixes revolucions, i tot ple-gat vol dir prémer poc l’accelerador,perquè el que gasta i genera CO2és el pedal de la dreta. I, juntamentamb una marxa llarga, cal conduirsuaument, evitant grans accelera-des i frenades.

Tot això al Prius està molt limi-tat, perquè té canvi de marxes au-tomàtic i, per tant, tu no tries la mar-xa a que vols anar. El que sí que

depèn de tu és l’estil brusc o suaude conduir.

EXPERIMENTS AMB ELCOTXE

Per tenir dades una mica fidedig-nes de consum, he fet alguns expe-riments, fins allà on es poden ferexperiments amb el cotxe. Això delconsum està normalitzat, per tal queen la publicitat les marques s’haginde referir sempre a condicions anà-logues.

Segons el catàleg del vehicle quetinc, el consum és de 4,3 L/100 kmen circulació combinada, 4,2 percarretera sola, i 5,0 en circulacióurbana. Cal dir que aquests valorssón mesurats segons la directiva EU80/1268-1999/100/EC, que no éspas curta ni senzilla...

—Com ho fan?

T’ho resumeixo. La prova es potfer en un banc d’assaigs, on el ve-hicle en marxa no es mou i la cintade sota es va movent...

—Com allò que faig al gimnàs ique és tan avorrit...

Exacte. O es poden fer assaigsen carretera, que són més compli-cats perquè les condicions de cir-culació son reals. No ha de fer pu-jada ni baixada, no ha de ploure nifer gaire vent (menys de 3 m/s), lesfinestres tancades, sense calefac-ció ni aire condicionat,... I, sobretot,el vehicle ha d’anar a la velocitat quees vol comprovar, amb un margecom a màxim de 2 km/h de més omenys. Els assaigs per carreterapoden ser a 90 km/h o a 120. Calfer almenys tres assaigs iguals du-rant un mínim de 10 km, i si no sónreproduïbles, cal fer més proves ocanviar el vehicle per un altre... Estàmolt estipulat tot, hi ha fórmulesmatemàtiques complexes per corre-gir la influència de la temperatura,de la densitat de l’aire... I al final del

final s’obtenen els valors que elsfabricants indiquen a la seva publi-citat, i que cal prendre com valorsde referència, comparatius. Però ala pràctica...

—A la pràctica gastes més queel que diuen.

Naturalment, perquè a la pràcti-ca frenes i arrenques als semàfors,canvies la velocitat, hi ha pujades ibaixades...

Moltes vegades s’aprofiten elsmateixos assaigs per fer provesd’emissions de CO, de CO2, de par-tícules, d’NOx i d’hidrocarburs.

—Per què poses NOx?

Els òxids de nitrogen que surtend’un vehicle són una barreja d’N2O,NO, N2O3, NO2... Ho resumeixenposant NOx. L’aparell de mesura noels discrimina, hi ha equilibris entreells, i no és útil quantificar-ne la sevapresència per separat.

M’ha semblat interessant fer al-gun experiment amb el cotxe. Ésl’experiment amb l’aparell més granque jo hagi fet servir directament,perquè tots els instruments de labo-ratori que jo havia fet servir eren méspetits. Bé, dic una incorrecció: johavia alimentat l’IBM dels anys 70de la UB, que era un enorme ordi-nador... però no ens desviem.

He intentat reproduir les provesque es fan per determinar el con-sum de combustible, cosa que re-quereix una certa planificació, per-què fer experiments amb un vehicleno és com treballar al laboratori.Volia comprovar quant gastava enautopista a diferents velocitats. Vaigfixar-me les de 80, 100 i 120 km/h.

1 Ho tradueixen per «quadre de coman-dament», però a mi em sembla que que-da una mica forçat. Això del salpicaderove del nom de la placa de fusta dels cot-xes de cavalls col·locada de manera queel carreter no s’esquitxés pel fang quealçaven els cavalls.


col·laboracions

Velocitats més lentes no són realis-tes, i més ràpides estan prohibides.Vaig triar un tram prou llarg d’auto-pista, per tal de que les mesures fos-sin mínimament significatives. I almateix temps havia de ser relativa-ment plana per evitar els efectes deles pujades i baixades.

—Moltes condicions... On vasanar?

Vaig aprofitar el fet que haviad’anar diverses vegades seguides aGirona des de casa. Les mesureses van fer en el tram des del peatgede Granollers fins a la sortida deGirona sud, tant a l’anada com a latornada. Són 62 km, un tram proullarg i només amb un parell de puja-des, a Sant Celoni i entre Hostalric ila Selva. Els dos extrems del tramestan aproximadament a la matei-xa alçària.

—I com asseguraves que sem-pre anaves a la velocitat que vo-lies?

El cotxe té control de creuer, ésa dir, aquell sistema que et permetprogramar la velocitat a la que volsanar. El posava i quan arribava ala velocitat començava a comptarel consum. Per sort, havia de ferels viatges de dia, fora d’hores idies punta, i pràcticament no vaighaver de tocar els pedals: ni el d’ac-celeració, perquè el vehicle ja ana-va regulat sol, ni el del fre, perquèno hi havia alteracions importantsde trànsit, ni el d’embragatge, per-què un vehicle amb canvi automà-tic no té aquest pedal. Val a dir queanant a 120 km/h vaig haver de fre-nar un parell de vegades, cosa quefa que les mesures a 120 tinguinun petit error. I anant a 80 m’avan-çava tothom. Es devien pensar queestava avariat. Vaig posar el cotxea la via de la dreta i d’allà no es vamoure. És tota una sensació seravançat per un tràiler rere l’altre...És un exercici de voluntat i d’estoï-cisme, perquè el peu se te’n va capal pedal.

—Però, escolta, com saps real-ment la quantitat de gasolina queconsumies?

A la pantalla de monitoritzaciódel sistema li puc posar un puntzero a partir del que comença acomptar quin consum està tenint, iem pot donar el consum acumulato l’instantani. A la part inferior deles figures 2 i 3, per exemple, s’hillegeix el valor instantani de con-sum de gasolina. Com que són si-tuacions en règim només elèctricsón 0,0 en els dos casos de les fi-gures. Per fer les lectures posavael punt inicial en el moment en quearribava a la velocitat de creuer de-sitjada, i abans d’arribar al peatgefinal, quan reduïa la velocitat perpagar, era el moment en que s’aca-bava l’experiment. Llavors llegia lamitjana de consum del tram. El va-lor que he calculat és la mitjana delvalor del viatge d’anada i del de tor-nada, que no coincidien exactamentperò hi havia poca diferència, algu-na dècima. Anava jo sol, i senseaire condicionat ni calefacció, peròamb els fars encesos. Vaig fer lesproves diversos dies de desembrede 2008.

—Bé, i quant gasta?

A mi em va donar els següentsvalors:

• A 80 km/h 4,3 L cada 100 km.

• A 100 km/h 4,6 L cada 100 km.

• A 120 km/h 5,2 L cada 100 km.

Comparant-ho amb els valors dela publicitat del vehicle, veiem queno n’estem tan lluny. En carreterael valor que indica el catàleg és de4,2 L/100 km, mesurats a 90 km/h.A mi m’ha donat 4,45, que és la mit-jana de la despesa a 80 i a 100 km/h.Altres vegades m’ha donat valorsuna mica més baixos.

—Doncs sí que augmenta el con-sum a mida que augmenta la velo-

citat. A tots els vehicles els passa elmateix?

I tant. Una equació semiteòricaque relaciona la potència P neces-sària per moure el vehicle (que ésel mateix que dir el consum, perquèla potència la dóna el combustible) ila velocitat v, és la següent:

P = ½ ρ S Cx v 3

De l’equació es pot veure que lapotència teòrica requerida és pro-porcional a la densitat de l’aire ρ, ala superfície frontal del vehicle S, aun coeficient experimental Cx, quees denomina coeficient aerodinàmic,i a la velocitat del vehicle v elevadaal cub. Per tant, en incrementar lavelocitat el vehicle incrementa moltmés el seu consum. Aquest és undels arguments que s’ha usat desde la conselleria d’Interior per for-çar a la reducció de la velocitat enles autopistes. En reduir la velocitates gastaria proporcionalment moltmenys combustible, i per tant, mésestalvi i menys contaminació perCO2, per CO i per NOx.

—Però he llegit que els resultatsno han estat així...

Perquè les coses reals no sónsempre tan lineals. Com t’he dit, lapotència depèn de la velocitat al cub,però el consum per tenir una matei-xa potència dependrà de a quinamarxa facis anar el vehicle. I si fasanar marxes curtes, gastes més icontamines més a velocitats inferi-ors... No, no és tan simple com avegades ho pinten.

El coeficient aerodinàmic és unadada que diuen els fabricants delsvehicles. El coeficient del Prius ésde 0,26: és un valor molt baix, quefa que per aquesta banda tambéconsumeixi poc. El coeficient aero-dinàmic normal als vehicles era 0,40fa uns quants anys. Molts vehiclesactuals ja tenen valors de Cx me-nors de 0,30, i el nou Prius, perexemple, està a 0,25.


col·laboracions

—I els altres vehicles?, per com-parar.

Doncs una persona en bicicletano és gaire aerodinàmica: 0,9. Uncamió té un 0,6, un vehicle tot ter-reny gran un 0,45. Aquests vehiclesque ara es posen de moda amb dis-senys cúbics, com el Nissan Cube,tenen un valor de 0,35.

—Els vehicles de fórmula I de-uen tenir coeficients baixíssims...

Tot al contrari. Van tan de pres-sa que, si tinguessin valors de Cxgaire baixos, una petita pertorbaciófaria que volessin i s’estavellessin.Tenen valors de coeficient aerodi-nàmic de 0,7 fins a 1,2. No mirenprim en el combustible que gasten...

Quan fas una pujada, gasta moltmés. 7, 8 o fins i tot 10 litres cada100 km, si la pujada és molt abrup-ta. Això ho compensa després pelfet que a les baixades quasi no gas-ta: un litre, o una mica més depe-nent de si la baixada és prou fortacom perquè ni calgui prémer l’acce-lerador. I, en tot cas, va carregantles bateries. Aquí trobem un delspocs punts dèbils del sistema. Si l’iti-nerari que seguim és de pujades llar-gues i baixades també llargues, lesbateries es carreguen completa-ment en pocs quilòmetres, uns vuito deu, i quan estan carregades com-pletament l’energia de la baixada jaes perd en forma de calor. Des delpunt de vista de l’estalvi és milloruna circulació amb pujades i baixa-des curtes alternades.

—Com a San Francisco.

Efectivament. Allà, que són unasocietat molt preocupada pels te-mes de medi ambient, la proporcióde vehicles híbrids –Prius en la im-mensa majoria– és molt superior ala d’aquí. Te’n dono fe. El primerPrius el vaig veure al Fòrum Univer-sal de les Cultures, el 2004 a Bar-celona, com a vehicle experimental,però després, el 2005, a San Fran-

cisco ja n’hi havia uns quants. I allàel vaig provar i em va agradar.

EN EL FONS, PER QUÈ TINCUN HIBRID?

—Per què et vas comprar un cot-xe híbrid, en el fons? Per càlcul eco-nòmic?

Per càlcul econòmic, aparent-ment sí. Gasta la meitat. Però re-sulta que el cotxe em va costar, enaquell moment, uns 10.000 eurosmés que el seu equivalent no hí-brid. L’estalvi es pot calcular en li-tres, però en euros no perquè nosabem el preu de la gasolina delfutur. Si canvio de vehicle als150.000 km no recuperaré l’incre-ment de cost amb l’estalvi aconse-guit, i encara hi hauré perdut uns3.000 euros. Per acabar-ho d’ado-bar, no em vaig estalviar impostosen comprar-lo, perquè encara no hihavia cap descompte. L’únic avan-tatge fiscal que tinc és que pagamenys impost de circulació perquèel motor de gasolina té menys po-tència fiscal. Però no compensa, nimolt menys. Per tant, s’estalvien di-ners del consum diari, però el costsuperior del vehicle no el fa unacompra idònia per a l’estalvi.

—Per militància ecologista,doncs?

Sí, en part sí. Militància mediam-biental, no ecologista. He comptatque deixarà d’enviar a l’atmosfera,al llarg de la seva vida útil, uns15.000 kg de CO2. Per tant, en cer-ta manera és com si jo tingués acasa un sistema de recuperació deCO2 de l’atmosfera a un cost de0,2 euros/kg, que pago jo. Una altrapersona potser hauria fet un dona-tiu a una ONG compromesa amb elplaneta, però a mi em va convènceraixò del cotxe híbrid, potser perquèem sento tecnològic...

—Alguna altra motivació? Perimpuls irrefrenable, per estètica...

Ben segur que aquestes compo-nents també hi eren. Té canvi auto-màtic, línia moderna, pantalleta d’in-formació i altres gadgets. Ja haviaprovat el cotxe als Estats Units im’havia agradat. Potser en definiti-va me l’he comprat per la pantalle-ta, vés a saber...

ALTRES VEHICLESESTALVIADORS

El món dels vehicles estalviadorsara viu un boom. Totes les marquesn’estan dissenyant i comercialitzant.Però hi ha diferents opcions, algu-nes excloents entre elles.

Els híbrids com el Prius van te-nir inicialment la competènciad’Honda, i, molt després, de la res-ta de marques, algunes de les qualsfan híbrids també per a vehicles degasoli. Ara sembla que agafa uncert impuls la construcció dels ve-hicles només elèctrics, dels ques’endollen. El pla Movele a Espa-nya i el projecte LIVE de l’ajun-tament de Barcelona, de 2009,pretenen impulsar el vehicle elèc-tric sobretot per a trajectes urbans.El problema d’infrastructura és lacreació de la xarxa d’electrolinereso punts d’endoll elèctric, i especial-ment el disseny d’un sistema decàrrega ràpida, perquè les soluci-ons que s’estan donant ara consis-teixen a endollar el vehicle tota lanit al pàrquing, i això impossibilitaels desplaçaments a llargues dis-tàncies. Una opció intermèdia és lade vehicles híbrids i recarregables,sigui endollant-los o amb plaquessolars al sostre, com una opció delPrius nou.

Una alternativa important són elsvehicles de combustible alternatiu,com el gas natural o l’hidrogen. Elgas natural desprèn, a igual potèn-cia, un 20 % menys de CO2 que lagasolina. No és molt, però al plane-ta hi ha més gas que petroli...L’opcióde l’hidrogen és una possibilitat quejo veig com a més remota, perquè


col·laboracions

requereix una infrastructura d’hidro-generes més complexa encara quela d’electrolineres. A Islàndia, en elsseus temps de vaques grasses,abans de 2008, van intentar anarcap a una economia de l’hidrogen.Allà vaig veure-hi una hidrogeneraexperimental, i alguns vehicles car-regant-ne...

El problema –o l’avantatge– del’hidrogen és que no és una fontprimària d’energia. S’ha de fabricarhidrogen, perquè no n’hi ha a la na-tura terrestre.

—A la celeste sí?

A la celeste sí. Al Sol hi ha hi-drogen, i als grans planetes majorsdel Sistema Solar també. A l’atmos-fera de Júpiter n’hi ha en moltaquantitat. A la Terra n’hi havia ha-gut, però ja se n’ha anat tot 2.

—Per què dius el problema ol’avantatge?

El problema, perquè cal invertirenergia per obtenir-lo, a partir de l’ai-gua, o dels hidrocarburs, o del car-bó, o de la biomassa. L’avantatgeés precisament que es pot obtenirde moltes fonts, i que pot obtenir-seun gran rendiment de la seva oxi-dació, especialment si es fa via elec-troquímica.

Precisament els anys norantavaig participar...

—Batalleta...

Vaig participar, dic, juntamentamb altres professors del meu de-partament, en un consorci europeuper desenvolupar un projecte devehicle elèctric impulsat per hidro-gen. Es tractava d’agafar metanol,producte petroquímic, i introduir-loa un reactor de reformatge –m’agra-da més reforming– que obtenia hi-drogen i altres gasos, com CO iCO2. Es separaven els gasos ambmembranes fins a tenir hidrogenforça pur. L’aire ambient es sepa-

rava amb membranes fins a teniroxigen força pur. I ambdós gasoss’alimentaven a una cel·la de com-bustible, que és com una electròlisial revés.

—Com, al revés?

Si en una electròlisi l’aigua esdescompon en gasos mitjançant uncorrent elèctric, a una cel·la de com-bustible s’alimenten els gasos hidro-gen i oxigen i en surt aigua i energiaelèctrica. I aquesta energia elèctri-ca alimenta un motor elèctric.

Doncs el projecte va consistir enque cada membre del consorci s’en-carregava d’una part. A nosaltresens va tocar el tema de l’enriquimentde gasos amb membranes. Totesaquestes unitats anaven muntadesen un xassís, i la idea era que s’ubi-quessin a un camió, o una barcas-sa (figura 5). Va funcionar, però esva veure que tot plegat era massagran per ser autotransportat, i quetenia més lògica posar tot el procésde fabricació d’hidrogen a terra, ique el vehicle s’alimentés directa-ment d’hidrogen.

—I no es perd molta energia entantes transformacions?

Doncs el balanç al final surt bé,perquè les cel·les de combustibletenen un rendiment altíssim, i elmotor elèctric també. Recorda queun motor d’explosió té un rendimentbaix, i molt més de la meitat del’energia que conté el combustible

Figura 5. Esquema d’un vehicle elèctric que usa com a font d’energia el metanol.Aquest es reforma a hidrogen, i es crema a una cel·la de combustible produint elec-tricitat que fa funcionar el motor elèctric. No s’hi indiquen els sistemes de membra-nes per enriquir l’aire.

es perd en forma de gasos calentsque van a l’atmosfera.

—I el futur, com el veus? Ambcotxes elèctrics, híbrids, d’hidrogen,de gasolina, de gas natural...?

No sé. Suposo que serà diferentper a cada país. Jo penso que anemcap a la diversificació i la pluralitatde fonts energètiques. La «cistellad’energies», que n’hi diuen els ex-perts, serà de composició variada ipotser segons la temporada estaràmés plena d’electra 3, o de gasoli-na, o d’hidrogen... Hi haurà d’haverla xarxa de gasolineres, la d’hidro-generes, les electrolineres, les degas natural...

—Si tanta penúria hi hauràd’energia, potser acabarem tornantal gasogen, que feia un gas de baixpoder calorífic a partir de qualsevolcosa que li tiressis: closques d’amet-lla, palla, llenya... I el vehicle tambétirava.

Tirava i et deixava tirat, les duescoses. I quan et deixava tirat eraquan havies d’aprofitar la traccióhíbrida. Que et remolqués unamula... ☯

2 Vegeu «Un grup de degans, satisfà lallei de Maxwell-Boltzmann?», NPQ 408/2002, p.10-13, reproduït al capítol 5 deLa truita cremada de 2005.

3 A les comarques tarragonines, l’electrano és la filla d’Agamèmnon i de Clitem-nestra immortalitzada per Sòfocles, sinóla forma col·loquial de denominar l’elec-tricitat.


col·laboracions

INTRODUCCIÓN

La fitorremediación es el uso dela habilidad natural de las plantaspara contener, degradar o eliminarquímicos tóxicos y polución del sue-lo o del agua. Puede ser usada paralimpiar metales, pesticidas, solven-tes, explosivos, petróleo y contami-nantes que hacen los suelos difíci-les de utilizar.

La fitorremediación se basa enel aprovechamiento de la capacidadde las plantas para absorber, acu-mular o metabolizar contaminantesdel suelo o de otros medios en losque crecen. Las interacciones en-tre estas plantas y los microorganis-mos que viven en el suelo puedencontribuir también en la fitorreme-diación.

Como parte normal de su cre-cimiento y desarrollo, las plantasabsorben y metabolizan ciertoscompuestos químicos orgánicos ymetales. Algunos metales, como elzinc, el cobre y el hierro, son esen-ciales en el crecimiento de lasplantas. Algunas plantas, clasifica-das como hiperacumuladores,absorben más metales que otras,incluyendo metales que aparente-mente no cumplen funciones en laplanta.

OBJETIVOS

Análisis de un experimento parasaber cómo pueden actuar las plan-tas transgénicas en la fitorreme-diación.

FITORREMEDIACIÓN DE MERCURIOEN PLANTAS TRANSGÉNICAS

Segura Llobet, A. M. y Torras Galán, A.Universitat Autònoma de Barcelona

EXPERIMENTO

Se han desarrollado plantastransgénicas a las cuales se les in-sertaron genes merA y merB en elgenoma de los cloroplastos, con elfin de que fueran capaces de cap-tar diversas formas de mercurio des-de las raíces y acumular este metalpesado.

El gen merB codifica para unaenzima que protona compuestosorganomercuriales, liberando losiones Hg2+, y el gen merA codificapara una reductasa del ion Hg2+ quecataliza la conversión de Hg2+ aHg0; esta última forma reducida delmercurio es volátil y menos tóxicaque la forma oxidada, por lo que laestrategia de esta fitorremediaciónse basaba en que este compuestotóxico se acumulara de la forma re-ducida, para ser liberado a la at-mósfera como un producto volátil ymenos tóxico.

Las líneas transgénicas de plan-tas de tabaco que se obtuvieron sedesignaron como pLDR-MerAB-3’UTR y pLDR-MerAB, respectiva-mente.

En la figura 1 se grafica la con-centración de mercurio (μg g–1) enlas raíces y brotes de las líneas notransformadas (barras negras) y laslíneas transgénicas pLDR-MerAB ypLDR-MerAB-3’UTR, respectiva-mente (barras achuradas). Las plan-tas crecieron durante 15 días ensuelo contaminado a concentracio-nes de 100, 200 y 300 μM de PMA(acetato fenilmercúrico) o HgCl2.

La concentración del mercuriocaptado por las raíces fue de230 mg g–1 a 1780 mg g–1, aproxi-madamente (figura 1A, B). Engeneral, la concentración de mer-curio aumentó en las raíces amedida que la contaminación delsuelo (μM del agente tóxico) eramayor. Para ambos tratamientos, laforma en que se encontraba el me-tal (forma orgánica como PMA einorgánica como HgCl2) no fue de-terminante para la captación delcontaminante.

La concentración de mercurio enlos brotes varió desde 0,1 hasta1,3 mg g–1 (figura 1C) en compara-ción con 230 a 580 mg g–1 en lasraíces.

Las líneas transgénicas quefueron sometidas al tratamientocon PMA acumularon mercurio al-rededor de unas 100 veces másque las plantas no transformadas(figura 1C). Al contrario de las raí-ces, en que la forma orgánica o in-orgánica de mercurio no influyó enla captación del tóxico, en los bro-tes hubo una disminución significa-tiva en la captación de HgCl2; lacaptación de contaminante en losbrotes transgénicos sólo aumentóen los suelos con concentracionesde mercurio de 100 y 200 μM, yno en los suelos con 300 μM (figu-ra 1D). Los niveles más bajos deacumulación de HgCl2 que se ob-tuvieron para los brotes, en com-paración a los niveles captados porlas raíces, puede deberse a queeste tóxico no sea translocado efi-cientemente.


col·laboracions

CONCLUSIONES

En las líneas transgénicas huboun aumento significativo en la cap-tación de mercurio a una concen-tración de 300 μM, siendo en losotros casos no significativo. El au-mento en la captación en las líneastransgénicas fue 2 a 3 veces mayorque en las plantas sin transformar.

En marcado contraste con lasplantas no transformadas, las lí-

neas transgénicas transportaronmercurio a los brotes con mayor efi-ciencia.

La fitorremediación es aplicabletanto a contaminantes orgánicoscomo a contaminantes inorgánicos,en sustratos sólidos, líquidos y ga-seosos. Se trata de un método pa-sivo, ya que produce pocas emisio-nes en el aire y en el agua, ademásde ser una tecnología de fácil im-plementación.

Para fitorremediar un suelo con-taminado con metales se deben te-ner en cuenta distintos factores,como que la planta que se quiereusar para fitorremediar pueda cre-cer en ese suelo y en el clima enconcreto en que se sitúe, y el tipode fitorremediación a aplicar. Ade-más de valorar si la tasa de creci-miento de la planta y su biomasason lo suficientemente altas paraque la fitorremediación tenga unefecto significativo. ☯

PMA treatment HgCl2 treatment

Treatment (PMA concentration in the soil) Treatment (HgCl2 concentration in the soil)

Treatment (PMA concentration in the soil) Treatment (HgCl2 concentration in the soil)

Hg

co

nce

ntr

atio

n (

μμμμ μg g

–1)

Hg

co

nce

ntr

atio

n (

μμμμ μg g

–1)

Hg

co

nce

ntr

atio

n (

μμμμ μg g

–1)

Hg

co

nce

ntr

atio

n (

μμμμ μg g

–1)

2500

0

500

1000

1500

2000

100 μM 300 μM200 μM 100 μM 300 μM200 μM

100 μM 300 μM200 μM 100 μM 300 μM200 μM

A

DC

B

NS

NSNS

NSNS

NSNS

NS

2500

0

500

1000

1500

2000

18

0

2

4

6

8

10

12

14

16

18

0

24

6

8

10

12

14

16

Wild Type pLDR-merAB-3’UTRpLDR-merAB

Roots

Shoots

0,1 0,20,4 0,4 0,21,5

**

** **

** **

****

**

**

**

** ****

**

**

Col·labora

amb els teus articlesC QC

COL·LEGIOFICIAL

DE QUÍMICSDE CATALUNYA

A QC

ASSOCIACIÓ

DE QUÍMICS

DE CATALUNYA

Figura 1: *, Diferencia significativa P < 0,05 de las plantas no transformadas del mismo tratamiento. **, Diferencia significativaP < 0,001 de las plantas no transformadas del mismo tratamiento. NS, no significativo para las plantas no transformadas delmismo tratamiento.


col·laboracions

Tot seguit s’exposa una conver-sa sobre la Wikipèdia en versió es-panyola, mantinguda entre QuimMonzó i el presentador del progra-ma El món a RAC1, Jordi Basté, quees va transmetre el passat dia 7 dejuliol. La transcripció de la conversas’ha fet al peu de la lletra, intentantconservar al màxim l’estil i la moda-litat d’expressió d’en Quim Monzó...amb la dificultat que això suposa.

Q. M.—... Després us volia diruna altra cosa... Parlàveu d’un arti-culista de Libertad digital, em pensoque era, o una revista... Parlàveud’un articulista d’un mitjà digital, jodiria que era Libertad digital... peròpotser és una altra que parlava delPort de la Selva...

J. B.—Sí. Puerto de la Selva.

Q. M.—Val. Doncs a partir d’ai-xò jo et diré una d’aquestes gransnotícies que passen desapercebu-des, i és una notícia que va sortir aldiari Público1 i que diu que la Wiki-pèdia en espanyol vol créixer; aixòés una... Wikipèdia està creixent, ésel cinquè lloc més visitat d’internet irep 370 milions de persones cadames; i aleshores hi ha uns proble-mes amb diguem-ne la qualitat d’al-gunes versions. Un dels problemes,per exemple, amb la versió espa-nyola és que és molt baixa i hi hamolts pocs articles; em sembla quesón 600.000, tenint en compte queavui en dia s’està fotent la brasaamb els 450 milions d’hispanopar-lants i tot això. Clar, i, a més a més,què passa amb aquesta? Que ésuna de les menys fiables...

J. B.—De las menys fiables?

Q. M.—Sí, la catalana també ésmolt poc fiable, eh t’he de dir!; peròl’espanyola és molt poc fiable, i ales-hores l’article aquest del Públicoestà bé perquè ho va explicant. Diuper què han simplificat l’edició delsarticles, cal buscar vies alternativesper aconseguir editors nous... Ana-litzant les edicions més grans s’havist que aquesta no acaba de funci-onar. Hi ha 600.000 entrades enespanyol davant de 3.000.000 d’en-trades en anglès. Diu que per can-viar aquesta situació s’han de for-mar grups de voluntaris... tal, tal,tal... analitza... pim, pam, pam... Ialeshores, cosa bona!, és quan ar-riben els comentaris, perquè els co-mentaris expliquen per què la Wiki-pèdia en espanyol està en l’estatlamentable en que es troba. I es unacosa que ja se sabia, que és que laFAES hi té molt a veure, perquè hadestacat uns grups d’uns comandosde gent que es dedica a putejar ide-ològicament tota la Wikipèdia enespanyol i, per això, hi ha les besti-eses que s’hi troben.

Diu un que escriu, que es diuCasmat: «La Wikipedia en castella-no no puede crecer con la actualélite de bibliotecarios y administra-dores. Siguen bloqueando a Rebe-lión.org, defendiendo al sionismo,etc., etc...».

Un altre que es diu Guardingo(dic noms d’aquests, però aquestòbviament no es diu així; com tot, ainternet tot és fals, tot és mentida):«Wikipèdia en espanyol s’ha deixatprendre per carpetovetònics. Els bi-bliotecaris més reaccionaris i con-servadors de totes les wikipèdiescontrolen la versió en castellà. N’hi

ha prou de buscar alguna poblaciócatalana com Sant Boi de Llobregatperquè adrecin cap a San Baudiliode Llobregat, perquè se’n vagin to-tes les ganes de col·laborar ambaquests fatxes... Culturalment té elnivell Bustamante. Mentre les altreswikipèdies estan obertes a expres-sions fora del mainstream, a la Wi-kipèdia en espanyol han esborratl’entrada de Russian Red per no serrellevant, i fins el 22 de juny no vanpermetre que es tornés a crear. LaWikipèdia en espanyol fa pena». Itot això és perquè hi ha tots aquestsgrups d’ultradreta treballant-hi.

Un altre diu: «Wikipèdia en es-panyol, ens agradi o no, du el llastde prejudicis de tipus ideològic; nonomés els que he llegit en els co-mentaris anteriors, sinó un ultrana-cionalisme espanyol que recuperatopònims franquistes per a les loca-litats catalanes; així, Sant Boi estransforma en San Baudilio, un to-pònim desconegut per a qualsevolhabitant de Catalunya, etc. L’únicafeina dels bibliotecaris, que hauriende controlar Wikipèdia perquè el ques’hi diu fos rigorós i no mentida, éscontrolar aquesta mena de cosesdes d’un punt de vista ideològic. Feuuna prova. Inventeu una entrada:un escriptor, un pintor, el que sigui,es quedarà en Wikipèdia fins queho esborreu vosaltres mateixos; nin-gú a la Wikipèdia en espanyol pre-tén que sigui fiable, només es pre-tén que s’imposi un determinat puntde vista ideològic. Un altre assump-te seria el nivell cultural baix dels

WIKIPÈDIA, UNA ENCICLOPÈDIA FIABLE?Joan Astor

1 http://www.publico.es/ciencias/326293/wikipedia/espanol/quiere/crecer.


col·laboracions

participants... això sí potser siguil’explicació de tot el que s’ha dit adalt».

És així, o sigui l’obsessió... l’úni-ca obsessió que tenen és perquè nohi consti ningú que no sigui com aespanyol, que no sigui recuperartopònims que ja havien estat di-guem-ne oblidats, doncs sistemàti-cament és la FAES la que controlatot això.

J. B.—Estic tan al·lucinat amb elque m’estàs explicant...

Q. M.—No ho sabies això?

J. B.—No.

Q. M.—No m’ho puc creure.

J. B.—De debò. Aviam la Wiki-pèdia és un món que no...

Q. M.—Doncs, aviam a tots elspaïsos...

J. B.—Sí home, ja conec el quèés la Wikipèdia, el que passa ésque crec que la Wikipèdia... jo nom’acabo de... és una eina que noutilitzo.

Q. M.—Doncs n’hi ha en totes lesllengües. Per exemple, mires la Wi-kipèdia en anglès, que és la méssòlida, i veus que els controladors,aquests bibliotecaris, controlen per-què els articles tinguin la qualitat...S’ha de demostrar allò que es diu;per exemple, si jo dic una cosa sem-pre hi ha una crida que et remet aalgun altre article penjat fiable, nodiguem-ne webs d’odi ni mandan-gues d’aquestes, sinó fiable, quedescrigui que allò que s’està afir-mant és cert; si no, ho esborren. Lesmés bèsties són per a mi la Wikipè-dia alemanya i la polonesa, que hiha uns controls rigidíssims... Peròaquí és a Can Pixa, no els importaverificar res, els importa que, que,apa! que, que...

J. B.—Fot-li que és de Reus!

Q. M.—Controlar la ideologia, osigui no sé... Fulano de tal, atletacatalán, atleta español... Nacido enSant Boi, nacido en San Baudilio deLlobregat...

J. B.—Perdona la ignorància. Quicol·loca aquesta gent a fer de bi-bliotecari?

Q. M.—S’autocol·loca la gent, osigui es crea un sistema de controlde gent que hi participa i llavors vanpujant de graó fins que arriben a sermés o menys uns controladors, però

és clar diguem-ne tot això requereixun esforç i requereix moltes horesde dedicació, i a part ara hi ha unapasta gansa... els tios que sistemà-ticament es dediquen a estar allàmatxucant tot allò que ideològica-ment no sigui...

Mira una altra, d’un tio que es diuJota, diu: «Yo redacté algunos artí-culos de ingeniería de la Wikipediasense que ningú jutgés si estavenbé o malament. Però, un mal dia,se’m va acudir en un article recollirun punt de vista diferent al de Pío


col·laboracions

Moa sobre la Guerra Civil i immedi-atament vaig rebre un insult (“unniño de primaria podría aportar co-sas mejores que tú”) i una amena-ça d’expulsió (“como vuelva a inter-venir para aportar algo como esotendré que expulsarle”)». Imagina’tel to. Estem parlant de la fe... «Enese momento dejé de colaborar enla Wikipedia, pero seguí utilizándo-la como fuente de información. Pero,otro mal día, pude leer que las par-tículas de un coloide eran “huevosfritos químicos putrefactos”»; per-què ell... o sigui hi ha gent, allò quese’n diu vandalisme, gent que entrai diu una animalada per tocar els co-llons, no?; però, és clar, això a qual-sevol Wikipèdia de qualsevol altreidioma al cap de...

J. B.—Al cap de deu segons...

Q. M.—Al cap de deu segonsestà eliminat perquè ha vingut...;però com aquí això no els importa,l’únic que els importa és el controlideològic i nacionalista espanyol...Diu: «... coloide eran “huevos fritosquímicos putrefactos” y comprobéque llevaba semanas escrito sin quenadie lo corrigiera. Y en ese mo-mento dejé de utilizar Wikipediacomo fuente de información».

Home, cosa que per cert el noi vatrigar a adonar-se’n!, perquè bé sialgú es pensa que Wikipèdia és unafont d’informació...

A la taula adjunta es mostra elresultat obtingut en cercar a les wi-kipèdies en versió espanyola, angle-sa, alemanya, francesa i polonesadiversos topònims de la geografiacatalana i valenciana. Com podemveure, la versió espanyola és l’úni-ca que utilitza com a entrada els to-pònims franquistes, tal com ens co-menta en Quim Monzó. Les altres,o bé ignoren aquests topònims o béels utilitzen per redirigir al topònimcorrecte. Si consultem vikipèdiesd’altres idiomes, veurem que se se-gueix el mateix criteri.

Evidentment, la manca de res-pecte de la Wikipèdia espanyolapels topònims catalans no es limitaa les entrades, sinó que afecta tam-bé a tot el contingut dels articles.Vejam, per exemple, què diuen delPort de la Selva les cinc wikipèdi-es esmentades a la taula.

Wikipèdia espanyola: «Puertode la Selva (en catalán y oficialmen-te El Port de la Selva) es un munici-pio español perteneciente a la co-

marca del Alto Ampurdán en laprovincia de Gerona, Cataluña. Sehalla ubicado en la costa norte deCabo de Creus, en la Costa Brava.»

Wikipèdia anglesa: «El Port dela Selva is a municipality in the co-marca of the Alt Empordà in Ca-talonia, Spain. It is situated on thenorthern coast of the Cap de Creusand is an important fishing port andtourist centre.»

Wikipèdia alemanya: «El Portde la Selva ist ein Küstenort mit760 Einwohnern in Katalonien, Spa-nien. Die Gemeinde liegt am Golfedu Lion an der Costa Brava an derGrenze zum Parc Natural del Capde Creus.»

Wikipèdia francesa: «El Port dela Selva (en Catalan et El Puertode la Selva en Castillan) est unestation balnéaire située dans la co-marquede l’Alt Empordà dans laProvince de Gérone en Catalogne.Elle est située au nord du Cap deCreus.»

Wikipèdia polonesa: «El Port dela Selva – hiszpan’ska gmina wKatalonii, w prowincji Girona, w co-marce Alt Empordà.» ☯

Espanyola Anglesa Alemanya Francesa Polonesa

el Port de la Selva Redirigeix a ↓ Té entrada Té entrada Té entrada Té entrada

Puerto de la Selva Té entrada Redirigeix a ↑ No existeix No existeix No existeix

Sant Boi de Llobregat Redirigeix a ↓ Té entrada Té entrada Té entrada No existeix

San Baudilo de Llobregat Té entrada Redirigeix a ↑ No existeix No existeix No existeix

Sant Pere de Ribes Redirigeix a ↓ Té entrada Té entrada Té entrada No existeix

San Pedro de Ribas Té entrada No existeix No existex Redirigeix a ↑ No existeix

Lleida Redirigeix a ↓ Té entrada Té entrada Redirigeix a ↓ Té entrada

Lérida Té entrada Redirigeix a ↑ Redirigeix a ↑ Té entrada Redirigeix a ↑

Xàbia Redirigeix a ↓ Té entrada Té entrada Té entrada No existeix

Jávea Té entrada Redirigeix a ↑ Redirigeix a ↑ Redirigeix a ↑ Té entrada

Ontinyent Redirigeix a ↓ Té entrada Té entrada Té entrada No existeix

Onteniente Té entrada Redirigeix a ↑ Redirigeix a ↑ Redirigeix a ↑ No existeix


col·laboracions

COLONIA Y SAN ALBERTO MAGNOEnrique Julve

PREÁMBULO

La última semana del mes dejunio y la segunda del mes de sep-tiembre del pasado año 2009 visi-té la ciudad de Colonia (Köln) paraestar unos días con mi hijo, resi-dente temporal en esta interesan-te ciudad del norte de Alemania.Aunque ya la había visitado muchoaños atrás, cuando recorría turísti-camente en coche el norte de esepaís y admiraba las bellas y típi-cas ciudades de la Hansa (Ligahanseática), Hamburgo, Danzig,Lübeck, Bremen, Breslau, Brüns-wick, etc., de la que Colonia for-maba parte en los siglos XIII y XIV,ahora mi interés estaba en cons-tatar la estrecha relación que estaciudad había tenido con San Alber-to Magno, patrón de los científicosy de los químicos en particular. Yen un año en que el 15 de noviem-bre, aniversario de la canonizacióndel santo, era declarado Día Mun-dial de la Química.

LA CIUDAD EN LAACTUALIDAD

Actualmente Colonia –preemi-nente arzobispado en la Edad Me-dia–, situada en la región de Re-nania-norte de Westfalia y a la orillaizquierda del Rhin, es una prósperaciudad con más de un millón de ha-bitantes. Es una importante plazabancaria y de seguros, y un centrocomercial e intelectual de primerorden. En su entorno residen nume-rosas industrias: metalúrgica, textil,química, automovilística, farmacéu-tica, eléctrica, de perfumería y dealimentación, entre otras. Colonia es

además un importantenudo ferroviario y un no-table centro fluvial, acomo-dándose en su puerto des-de yates de pequeña y degran envergadura hastacruceros transatlánticosde mediano porte. Desdeesta ciudad gran cantidadde cargueros cruzan elRhin en ambas direccio-nes transportando vino,granos, carbón, porcela-na, pieles, productos quí-micos y farmacéuticos,textiles, etc.

Antes de la segundaGuerra Mundial la ciudadcontenía una estructuramedieval con numerosasiglesias y edificios góti-cos, entre ellos su famo-sa catedral y el ayunta-miento. En el transcursode la guerra, y concreta-mente entre los años1942 y 1945, la ciudadfue destruida, por los bombardeosde los aliados, en un 90 % en loque se refiere a su barrio antiguoy en un 72 % en lo que se refierea toda la ciudad. A pesar de ello,la ciudad supo resurgir de sus rui-nas y reconstruirse casi en su to-talidad (incluyendo su barrio anti-guo) a partir de los años 60,alcanzando su actual prosperidad,reconocida internacionalmente alser elegida para albergar distintosacontecimientos mundiales, comola celebración del XX World YouthDay y la Copa Federaciones de laFIFA en el año 2005, o la CopaMundial de Fútbol de la FIFA en elaño 2006.

IGLESIAS, MONUMENTOS YLUGARES DE INTERÉSCULTURAL Y TURÍSTICO

Además de la catedral gótica,icono de la ciudad, Colonia poseeun gran número de iglesias románi-cas y góticas, dañadas parcial o to-talmente durante la segunda Gue-rra Mundial, y reconstruidas connotable perfección. Entre ellas hayque destacar las siguientes: la igle-sia de Santa María del Capitolio (delsiglo XI), la iglesia de San Gereón(de los siglos XI-XIII), la iglesia delos Apóstoles (del siglo XIII), la igle-sia de San Jorge (del siglo XII), la

Catedral (Dom). Fachada principal.


col·laboracions

iglesia de San Cuniberto (de los si-glos XII-XIII), la iglesia de San Pan-taleón (del siglo X), la iglesia de SanSeverino (del siglo XIV) y la iglesiade Santa Úrsula (del siglo XII). Demodo especial cabe destacar dosiglesias: la iglesia de San Martín elGrande (de los siglos XII-XIII) y laiglesia de San Andreas, en cuyacripta está enterrado San AlbertoMagno.

La iglesia de San Martín el Gran-de (Gross St. Martin), cuyas seccio-nes superiores fueron reconstruidasdespués de la segunda Guerra Mun-dial, es un típico ejemplo de la ar-quitectura medieval de la región delRhin, de entre los años 1150 y 1250.Edificada sobre un antiguo monas-terio, con prominentes torres de cru-cero y entrecoro de hojas de trébol,esta iglesia encierra en su interioruna impresionante arquitectura y, almismo tiempo, una espartana ves-timenta, estando situada directa-mente detrás del paseo del Rhin, enla ciudad vieja, abarcando una es-pléndida panorámica.

La iglesia de San Andreas, situa-da muy cerca de la catedral, deestilo románico tardío, fue fundadaalrededor del año 960 por el arzo-

bispo Bruno como diócesis coral, es-tando por aquel entonces fuera delos muros de la ciudad. La peculia-ridad de esta iglesia reside en lacombinación de los estilos románi-co y gótico. Así, la parte románicamuestra elementos de rica orna-mentación estructural, mientras queel coro del gótico tardío impresionacon su sofisticada elegancia. Lascapillas laterales de la nave mues-tran todavía restos de los murales,aunque una especial impresión delrecinto proviene de las oscuras ven-tanas del entrecoro, del siglo XIX. Esde destacar también la notable liga-zón entre el estilo románico y elestilo moderno existente en la crip-ta, donde está situada la tumba enpiedra de San Alberto Magno, ilumi-nada con velas y luz artificial, lo queconfiere al recinto una extraña sen-sación de respeto y recogimiento.

Mención especial merece la ca-tedral gótica. Esta basílica constitu-ye un símbolo y una atracción paralas metrópolis del Rhin. Sus gran-des dimensiones son realzadas porsus dos esbeltas torres que domi-nan el panorama de la ciudad. Laparte estructural de esta catedral,considerada como una de las ma-yores de Europa –para muchos la

mayor– y obra maestra del góticoalemán, fue comenzada el día 15 deagosto del año 1248 (festividad dela Virgen María), cuando el arzobis-po de la ciudad Honrad von Hochs-tadten colocó la primera piedra fun-dacional. Parece ser que se decidióconstruirla porque la vieja catedralno era suficientemente representa-tiva y holgada para albergar las reli-quias de los tres Reyes Magos queel arzobispo Rainald von Dasselhabía traído a la ciudad de Coloniaen el año 1164 desde la conquista-da ciudad de Milán. La construcciónde esta nueva catedral prosiguió enlos años siguientes, hasta que en elsiglo XVI se interrumpieron lasobras, en parte por falta de dinero yen parte por pérdida de interés. Elcoro, partes de la nave y la torre delsur pertenecen a esta primera épo-ca, pues el resto, incluyendo la to-rre del norte, es de construcción mo-derna, habiendo sido realizada 300años después, entre los años 1842y 1880, siguiendo el diseño original,recuperado en 1841. La estructuracompleta de esta impresionante ca-tedral es la de una basílica crucifor-me de cinco naves laterales, con undeambulatorio y siete capillas radia-les en su extremo oriental, alcanzan-do las bóvedas, sostenidas por do-bles arbotantes, una altura de 45 mpor encima del pavimento. Este tem-plo tiene una extensión total de145 m y una anchura de 55 m, ence-rrando una superficie de 6.160 m2.Las altísimas torres occidentales, de157 m de altura, están rematadaspor agujas de tracería realizadas enhierro colado.

En el interior del templo, la es-trecha nave principal que conduceal entrecoro está acompañada pordos naves laterales, existiendo enuna de ellas, la nave lateral septen-trional, unas espléndidas vidrierasde los años 1507-1509. Detrás delaltar de bronce, moderno, situado enel crucero, se halla el entrecoromayor, con el deambulatorio delcoro, uno de los más bellos de Eu-ropa. Este entrecoro es el mayor de

Interior de la catedral. Capilla de la adoración de los Reyes Magos.


col·laboracions

Alemania, totalizando 104 asientos,con una estancia decorada con pin-turas de los años 1340, y espléndi-das esculturas medievales de Je-sús, María y los doce apóstoles,situadas encima de él. También enel círculo de vidrieras situado en laparte alta de la nave central estánrepresentadas 48 figuras reales,además de la adoración de los tresReyes Magos. Detrás del altar ma-yor de la catedral está situada, enlo alto, la arqueta-relicario de esostres reyes, en el lugar donde se ha-llan las reliquias de los santos pa-trones de la ciudad: San Félix, SanNabor y San Gregor de Spoleto.Esta arqueta-relicario, de oro, esuna extraordinaria obra de artesaníamedieval y excede en calidad y ta-maño (153 cm de altura, 220 cm delongitud, 110 cm de profundidad y6 quintales o centipondios de peso)al de otras arquetas-relicarios delmundo occidental. Desde el deam-bulatorio del coro se pasa, avanzan-do por la izquierda, al estrado delórgano y, cerca de allí, a la capilladel Crucifijo, uno de los mayores ymás antiguos de estas tierras. Enuna de las capillas cercanas, la delos tres Reyes Magos, conservadaen su lugar original, se puede admi-rar la vidriera más antigua del tem-plo (del año 1260), mostrandoescenas del Nuevo y Antiguo Tes-tamento en dos filas paralelas. Enotra capilla, la de Santa María, sepueden contemplar asimismo otrostrabajos pictóricos medievales.

Es interesante visitar, como cul-minación, la cámara del tesoro dela catedral, admirando las espléndi-das obras sacras que allí se mues-tran. Precisamente en el centro deesta cámara se halla una estanciaabovedada medieval, dividida hori-zontalmente en la actualidad poruna segunda bóveda. Debajo deaquí está situada la primera sacris-tía que tuvo esta catedral, sacristíaconsagrada en el año 1277 por SanAlberto Magno y conocida actual-mente como capilla del Santo Sa-cramento.

Como complemento a esta visi-ta, se puede subir a la torre del surde la catedral, ascendiendo 509 es-calones. Desde allí, a una altura de100 m, se contempla una extraordi-naria vista de la ciudad, del Rhin yde los alrededores. También desdeallí se puede acceder a la cámarade la campana de San Pedro.

Como conclusión a esta visitacabe decir que, a pesar del largoperíodo de construcción y sus gran-des dimensiones, esta catedral po-see una notable unidad de diseño,que la hace única en Europa y or-gullo de la ciudad. Durante la segun-da Guerra Mundial, Colonia fue so-metida a duros bombardeos, peromilagrosamente esta catedral ape-nas fue dañada, lo que permitió surápida reparación a partir de 1945 ysu finalización en el año 1948, añoen que se abrió al culto.

Además de las iglesias góticaso románicas precedentemente cita-das, existen en Colonia otras igle-sias de otros estilos –entre ellos elbarroco–, de las cuales 165 son deculto católico y 82 evangélicas.

Mención aparte merecen tam-bién las 118 galerías y los 36 mu-

seos existentes en la ciudad, entreellos: el Museo Ludwig, el Museo deColonia, el Museo Romano-Germá-nico, el Museo Schnütgen, el Mu-seo de Artes Aplicadas, el MuseoKäthe Kollwitz, el Museo del ArteAsiático, el Museo Wallraf-Richartz,el Museo Rautenstrauch Joest, elMuseo Olímpico y del Deporte Ale-mán, el Museo Diocesano y el Mu-seo del Carnaval.

Hay que destacar también dis-tintas galerías de arte, el archivohistórico de Colonia (uno de losmayores archivos ciudadanos deAlemania), el Teatro de la Ópera yla Filarmónica de la ciudad; al mis-mo tiempo que el Rhein EnergieStadium, el zoo y el jardín botánico.

En la visita turística a esta ciu-dad es obligado el recorrerla a pie,especialmente la parte antigua (ciu-dad medieval), visitando su ayunta-miento gótico (reconstruido), sus tí-picas casas y restaurantes, susbulliciosas plazas (Heumarkt, Att-markt Platz) y sus calles colindan-tes, algunas de las cuales dan pasoa una de las zonas verdes más ce-lebradas por los ciudadanos: la ex-planada, el paseo, el parque y el em-barcadero del Rhin, con la iglesia de

Interior de la catedral. Arqueta de los Reyes Magos.


col·laboracions

Gross St. Martin al fondo. En esteembarcadero, junto al Hohenzollern-brücke, los barcos fluviales llevan alpasajero hasta la ciudad de Düssel-dorf, también a orillas del río. Si elvisitante desea conocer la partemoderna de Colonia acudirá a lascalles comerciales –muchas de ellaspeatonales– donde se hallan las es-pléndidas tiendas y grandes alma-cenes: Hohe Strasse, Breite Stras-se, Schildergasse, Ehren Strasse,Mittel Strasse, Pfeil Strasse y otrascalles cercanas.

HISTORIA

Según los hallazgos arqueológi-cos, unos 3.000 años antes de la eracristiana, el área de Colonia ya lapoblaban artífices de la cerámica decenefas, pero no fue hasta unos50 años a. C. cuando legiones ro-manas fundaron el asentamientoOppidum Ubiorum en el lugar queactualmente ocupa Colonia. En elaño 9 de la era cristiana, debido ala pérdida de tres legiones en la lu-

cha contra el queruscia-no Arminio, Roma aban-donó el proyecto GranGermania y el Rhin seconvirtió en frontera enese lugar. Años más tar-de, en el 16 d. C. nacióen el Oppidum UbiorumAgripina, futura esposadel emperador romanoClaudio, y, gracias asu deseo, en el año50 d. C., el emperadorconvirtió el asentamien-to Oppidum Ubiorumen colonia romana conel nombre de ColoniaClaudia Ara Agrippinen-sis, siendo desde enton-ces y durante un tiemporesidencia de estadistasy prohombres del impe-rio. Durante el siglo II yhasta mitad del siglo III,esta colonia romanaprosperó considerable-mente, convirtiéndose

en uno de los más importantes cen-tros de comercio y producción delimperio romano al norte de los Al-pes. En el año 310 se construyó elcastillo Castrum Divitia en la mar-gen derecha del Rhin junto a unpuente fijo para el paso a Colonia.Alrededor del año 450 se produjo elcolapso final del imperio romano enesta parte del Rhin y después de unperíodo de transición la ciudad que-dó bajo el dominio de los reyes fran-cos. Constituida en obispado desdeel siglo IV y convertida en capital delos francos ripuarios en el siglo V,Colonia pasó a ser arzobispado bajoel emperador Carlomagno, en el año785, nombrándose diez años mástarde arzobispo de la ciudad al obis-po Hildebold, archi-capellán de Car-lomagno. En el siglo IX se construyela catedral vieja, y en la mitad delsiglo X y final del mismo se producela primera expansión de la ciudad acosta de un brazo pantanoso delRhin. En el año 1074 un grupo deciudadanos de Colonia protagoni-zan la primera revuelta contra laautoridad del arzobispo Anno II, re-

vuelta que fue brutalmente aplasta-da. Los arzobispos de Colonia, queen esa época estaban entre los máspoderosos señores feudales, fueroncancilleres de esta parte del sacroimperio romano-germánico (siglo XI)y más tarde príncipes electores (si-glo XIV). Gobernaron siempre congran autoridad, a pesar de que enalgún caso, como el precedente,tuvieron que hacer frente a algunarevuelta circunstancial. En el año1106, al tener lugar la transferenciade soberanía de defensa por partedel emperador Enrique IV, se pro-dujo la segunda expansión de la ciu-dad y en el año 1157, Colonia fundóuna oficina de comercio subsidiariaen Londres, patrocinada por el reyde Inglaterra Enrique II Plantagenet.En el año 1164 se recibieron en Co-lonia, procedentes de la reciénconquistada ciudad de Milán, las re-liquias de los tres Reyes Magos,después de la cruzada en que par-ticipó el emperador Federico I apo-yado por Reinald von Dassel,arzobispo de la ciudad. En el año1180 se produce la tercera expan-sión de Colonia, convirtiéndose enla mayor ciudad de todo el imperio,con alrededor de 40.000 habitantes.Los primeros planes para la rees-tructuración de la catedral se retra-san por la muerte del arzobispoEngelbert I en el año 1220, pero enel año 1248 el arzobispo Konrad vonHochstadten coloca la primera pie-dra de la nueva catedral, gótica, quetendría el primer entrecoro en el año1320. En el año 1259 este arzobis-po adjudica a Colonia la Ley de laMateria Prima, un derecho comer-cial que colocó a la ciudad en posi-ción privilegiada durante centurias.A pesar de ello, a mediados de estesiglo XIII se produjeron las prime-ras tentativas para derrocar a losarzobispos como señores de la ciu-dad, tentativas que no dieron resul-tado. Pero, casi a finales del siglo,en el año 1288, como consecuen-cia de la victoria militar sobre el ar-zobispo y los patricios de la ciudaden la batalla de Worringen, los ciu-dadanos de Colonia ganaron poder

Interior de la iglesia de San Andreas.


col·laboracions

y, aunque la ciudad permaneció bajola autoridad del arzobispado, estoconstituyó la primera piedra para suposterior conversión en ciudad libreimperial en el año 1475.

En la Edad Media, pues, Colo-nia era una de las ciudades másprósperas y pobladas de esta par-te de Alemania, debido particular-mente a los peregrinos que acudíana visitar las reliquias de los tres Re-yes Magos en la catedral y a losbeneficios comerciales que trajo lanuevamente introducida Ley de laMateria Prima. Su vinculación conla Hansa (Liga hanseática), orga-nización mercantil de ciudades li-bres del norte de Alemania, y eltemprano desarrollo del negocio delcomercio fluvial por el Rhin, la lle-vó a tener una gran influencia yprosperidad, a lo que contribuyó engran manera la fundación por elpapa Urbano VI, en el año 1388,de la Universidad de Colonia, pri-mera universidad ciudadana deAlemania.

Durante los años 1390 se repro-dujeron en la ciudad los conflictosentre los gremios de artesanos y lospatricios (clase alta), que terminócon el triunfo de los primeros y laimposición de la primera constitu-ción de la ciudad.

En el año 1424 se produjo la ex-pulsión final de los judíos y más tar-de, en el año 1475, el emperadorFederico III concedió oficialmente aColonia el rango de ciudad libre delimperio.

Entre tanto, se producía eldescubrimiento de América y estehecho afectó en gran manera a Co-lonia, pues la excelente economíay posición política que mantuvo enla Edad Media empezó a disminuircomo consecuencia de la introduc-ción de nuevas formas económicasy de comercio. Así, al comienzo delsiglo XVI, las obras de construcciónde la catedral cesaron drásticamen-te, pero, sin embargo, en el año

1553 se fundaría labolsa de Colonia, unade las más antiguasdel mundo.

El advenimiento delprotestantismo contur-bó la vida en esta ciu-dad libre, pues en elaño 1582 el arzobispoGebhard II, senescalde Waldburg se con-virtió al protestantismoy trató de introducir lalibertad religiosa en elarzobispado. Ello llevóa la guerra entre losaños 1582 y 1588 y alperderla el senescal,se vio obligado a dimi-tir. Mientras, en el año1584 comenzó el go-bierno de los Wittels-bachers como arzo-bispos y príncipeselectores de Colonia,siendo Clemens Au-gust, prohombre de laciudad, quien, entre1723 y 1761, pasó aser el último Wittelsba-cher que ocupó el cargo de arzo-bispo de Colonia.

En la Guerra de los Treinta Años(1618-1648), el concejo (ayunta-miento) de Colonia permanecióneutral, pero ello ocasionó gravesperjuicios a la ciudad, pues como re-sultado de ello tuvo lugar una fuertereducción del comercio nacional.

Entre los años 1680 y 1686 seprodujo la revuelta del fabricante ycomerciante Nicolás Gülich contrael corrupto gobierno de la ciudad,logrando su objetivo, pero el gobier-no que él instauró no tuvo éxito yfue decapitado.

En el año 1784 se produjo lamayor inundación conocida de laciudad de Colonia, alcanzando elagua el Alter Markt y el Heumarkt,quedando Mülheim casi completa-mente destruida.

Diez años más tarde, en 1794,proclamada en Francia la revolu-ción, tropas francesas ocuparon laciudad, significando el fin de la erade la ciudad libre imperial de Colo-nia y la instalación unos años des-pués, en 1800, de la constituciónfrancesa en el ahora denominadodepartamento del Rhin. En el año1803 el electorado de Colonia sesecularizó y en 1815, tras el congre-so de Viena, la región del Rhin, a laque pertenecía Colonia, fue asigna-da a Prusia.

Un año antes, en 1814, despuésde la derrota de las tropas de Na-poleón Bonaparte en la batalla deLeipzig (batalla de las Naciones), li-brada en octubre del año 1813, elgobierno francés abandonó Coloniapara no regresar. A pesar de ello, elconcejo de la ciudad retuvo las le-yes del departamento del Rhin (có-digo de Napoleón) hasta el año

Iglesia de San Andreas. Cuadro de San Alberto.


col·laboracions

1899, leyes significativamente másprogresivas que las del sistema le-gal prusiano.

En el año 1819 nació en Colo-nia Jacob Offenbach, y en 1833Ernst Friedrich Zwirner fue nombra-do arquitecto de la catedral, reem-prendiendo su construcción, quealcanzaría su culminación en el año1880, debido en buena parte al in-terés mostrado en ello por el rey dePrusia Federico Guillermo IV, queen 1842 colocó la piedra fundacio-nal para continuar los trabajos deconstrucción.

En el año 1881 se derribaronlos viejos muros de la ciudad y éstase extendió por primera vez desdela Edad Media, desarrollándose loscinturones de ronda y la nueva ciu-dad. Después, con la RevoluciónIndustrial y la incorporación de granparte del área circundante, Coloniase convirtió en una ciudad comer-cial e industrial de primer orden, ydestacadas compañías de su en-

torno –todavía exis-tentes en la actuali-dad– se establecie-ron en ella. Así, en elaño 1835 se fundanlos ferrocarriles de laregión del Rhin, en elaño 1885 se constru-ye la estación central,en el año 1859 seconstruye el zoo, enel año 1898 se abreel puerto Rheinau, enel año 1920 se des-monta la fortaleza deColonia y parte desus bastiones se in-tegran en la nuevaárea verde de la ciu-dad, en el año 1922se funda la feria co-mercial de Colonia,en el año 1923 seabre el estadio Mün-gersdorf, en el año1926 se crea el Rhi-nepark y el aeropuer-to Butzweilerhof, en

el año 1929 Konrad Adenauer (ele-gido alcalde de la ciudad en 1917)coloca la piedra fundacional parala reconstrucción de la universidad,en el año 1930, Henry Ford, juntocon Konrad Adenauer, colocan laprimera piedra fundacional de unanueva factoría de vehículos en Ni-hel, y en el año 1933, después deladvenimiento del nacionalsocia-lismo en Alemania, Konrad Aden-auer es destituido como alcalde deColonia.

En los años 1942 a 1945, du-rante la segunda Guerra Mundial,una gran parte de la ciudad fuedestruida, como hemos dicho, y lasescasas 40.000 personas sobrevi-vientes habitaban en los pocos edi-ficios que todavía se mantenían enpie. Al finalizar la guerra, entre losaños 1945 y 1955, la ciudad fue in-cluida en la llamada zona de ocu-pación británica, decidiéndose lareconstrucción de la parte antiguade Colonia en el año 1947 e impo-niéndose después, en el resto de

la ciudad, la arquitectura modernamás avanzada.

SAN ALBERTO MAGNO

Albertus Magnus, extraordinarioteólogo, filósofo y científico natura-lista, es considerado como el ma-yor sabio alemán –y, posiblemente,europeo– de la Edad Media. Cono-cido también como San Alberto elGrande, fue llamado «Maravilla delos siglos» por Ulrich de Estrasbur-go. Ulrich tuvo como maestro a SanAlberto y en sus escritos perpetuólas posturas neoplatónicas que elsanto había adoptado en sus expo-siciones sobre las enseñanzas deAristóteles. El título de «Maravilla delos siglos», así como el de «Mag-nus» que posteriormente se unió asu nombre, se le dio, no sólo por suvasto conocimiento sobre gran nú-mero de distintas materias –comoplasmó en su voluminoso trabajo–,sino también por su gran interés yparticipación en los asuntos de laIglesia y de la orden de predicado-res (dominicos) a la que pertenecía.

San Alberto nació alrededor delaño 1200 (en 1193 según algunoshistoriadores y en1206 según otros)en la localidad de Lauingen, cerca-na a Augsburgo (Suabia), al sudoes-te de Baviera, en el seno de unafamilia noble, ya que era hijo delconde de Bollstädt. En su época fueconocido como Alberto de Bollstädt,como Alberto de Lauingen y comoAlberto de Colonia. Criado en losusos de la aristocracia feudal, mar-chó a Padua para iniciar sus estu-dios y allí quedó cautivado por elconocimiento y las palabras de Jor-dan de Sajonia, maestre-general dela orden de los predicadores, queen el año 1223 había venido a pre-dicar a los estudiantes de esa uni-versidad. A los 16 años y medio, apesar de la oposición de su padre yhermanos, Alberto ingresó en esaorden y comenzó los estudios ensus escuelas. Posteriormente, en elaño 1228, enseñó en Colonia y en

Iglesia de San Andreas. Cripta y tumba de San Alberto.


col·laboracions

las escuelas de la orden y en el año1245 abandonó Colonia para mar-char a París, donde obtuvo el gradode máster en teología. En esa épo-ca empezó a escribir el primero deuna vasta serie de trabajos sobreciencias naturales y metafísica, so-bre lógica, sobre ciencias morales,sobre la Sagrada Escritura y sobreteología.

En el año 1248, Alberto regresóa Colonia para dirigir la preparaciónintelectual de los nuevos miembrosde la orden en el Studium generale,reestablecido en esa ciudad, y allífue donde instruyó a Tomás de Aqui-no (futuro Santo Tomás). Colonia seconvirtió desde ese año en el nue-vo, y relativamente permanente,hogar de Alberto. Digo relativamen-te permanente porque con bastan-te frecuencia viajó a otros lugares ypor largos períodos de tiempo. Así,entre los años 1254 y 1257, su nom-bramiento de prior provincial de laorden dominicana le obligó a algu-nas ausencias, ausencias que fue-ron más frecuentes cuando en losaños 1260 a 1265 fue visitador enAlemania e Italia. Precisamente enuno de esos viajes al sur de Italiadescubrió uno de los trabajos deAristóteles, De motibus animalion,escribiendo un importante comen-tario sobre él.

En el año 1262 Alberto fue con-sagrado obispo de Ratisbona y le-gado papal, pero en 1270 renuncióal cargo de obispo a fin de continuarsu tarea docente. Sin embargo, apesar de ello, supo participar en losdiversos cometidos oficiales que suorden y la Iglesia le encomendaron.En el año 1277 Alberto viajó a Pa-rís, con objeto de defender algunasde las tesis de Tomás de Aquino dela condenación exigida por el obis-po Tempier. Tomás de Aquino ha-bía integrado las ideas de Aristó-teles a su propio pensamientoteológico cristiano y ese obispo ale-gaba que 219 proposiciones de To-más apoyaban, de alguna manera,la posición averroística latina (basa-

da en las enseñanzas del filósofoárabe Averroes) de que la filosofíaera un saber de grado superior alde la teología. Aunque la Iglesia fuealgo hostil a los filósofos y a su aris-totelismo (interpretación averroísti-ca de Aristóteles), Alberto, desde suautoridad plenamente reconocida,contribuyó en gran manera a que lostrabajos de Aristóteles fueran am-pliamente conocidos y que su filo-sofía se viera bajo una luz favora-ble. Percibió que ello era necesariopara que los futuros teólogos tuvie-ran un conocimiento pleno de la fi-losofía y de las ciencias naturalesen todas sus formas y vieran comoesto suplementaba la teología.

Alberto escribió sobre la mayorparte de los trabajos de Aristóteles,pero no sólo como comentarista,sino como alguien que expone ycompleta esos trabajos y, al mismotiempo, los corrige y los reconciliacon las enseñanzas cristianas.Mientras realizaba esta labor, Alber-to aportaba también en sus trabajostal cúmulo de conocimientos acer-ca de los fenómenos naturales, queesos trabajos constituían una ver-dadera enciclopedia. Su informaciónsobre esos fenómenos naturales y

su interés en todos los campos dela investigación, así como su insis-tencia en la necesidad de regresara la observación en la elaboraciónde cualquier informe concerniente alas ciencias naturales, justifican quese le incluya entre los grandes cien-tíficos naturalistas del períodomedieval.

Por otra parte, en su condicióneclesiástica, Alberto, en el año 1277,consagró la primera sacristía de lacatedral gótica de Colonia, sacris-tía conocida hoy en día como capi-lla del Santo Sacramento.

Alberto Magno murió en Colo-nia el día 15 de noviembre del año1280 a la edad de 74 años, hallán-dose su sepultura en la cripta de laiglesia de San Andreas, iglesia cer-cana a la catedral de la ciudad.Unos trescientos años después desu muerte, en 1622, Alberto Mag-no fue beatificado y en el año1931-1932, el papa Pío XI lo cano-nizó y lo nombró «Doctor de laIglesia». Desde entonces, cada 15de noviembre, el colectivo químicocelebra la festividad de este granDoctor universalis y gigante de lafilosofía escolástica. ☯

Iglesia de San Andreas. Cripta y placa conmemorativa.


col·laboracions

Després d’anys d’uns resultatspreocupants en relació a la provade química en el conjunt de les pro-ves de selectivitat de Catalunya, jaque no s’aconseguia arribar al 5,és a dir, a l’aprovat, sembla queenguany els resultats són més es-perançadors; la mitjana de la provade química de les PAU de juny del2010 supera el 5, en concret 5,92,un punt i mig per sobre de la notadel 2009.

Què vol dir això? Que, nomésamb un any de diferència, el nostrealumnat de segon de batxillerat hapassat de suspendre la prova dequímica de les PAU a treure quasiun 6.

Ens equivocaríem si acabéssimcreient en aquesta reducció simplis-ta. Potser ni l’alumnat de l’any pas-sat era tan dolent ni s’ha produït uncanvi en la seva adquisició de co-neixements en química de forma tanespectacular.

A la vista dels resultats, cal con-testar i analitzar tot un seguit de pre-guntes com:

• Els alumnes en general estanmés ben preparats?

• Els alumnes que fan la prova,l’han escollida volenterosamentper millorar nota i, per això, es-tan més ben preparats?

• El nivell de la prova és més baix?

• Els enunciats en general sónmés intel·ligibles?

• Els càlculs implicats en els enun-ciats són menys extensos i méssimples?

En realitat creiem que el nivelli l’estructura de la prova s’adaptamillor a la preparació dels alumnesi, per tant, ha estat més fàcil. Però,d’altra banda, caldria no caure enel parany de creure que en un tresi no res, és a dir, en menys d’unany, s’ha resolt el problema de laquímica a les PAU. Aquests bonsresultats no ens han de fer baixarel nivell de preparació de l’alumnat,en el sentit de que algú podriapensar que, donat que la prova ésmés fàcil, no cal fer una prepara-ció tan intensa com abans. Errorgreu!!! ja que llavors el nivell aca-barà baixant.

D’aquest nou examen en podrí-em distingir, com a novetats en lapresentació, l’exercici sobre lesenergies d’ionització i el nombreatòmic que es mostra en la figura;l’exercici del diòxid de carboni il’absorció de radiació infraroja eme-sa per la superfície de la Terra peraquesta molècula; i el diagrama dela cinètica de la reacció A → B quetambé es mostra en la figura. Noestà en l’ànim dels autors fer, enaquest article d’opinió, una discus-sió o valoració en profunditat de lespreguntes d’aquesta prova, tansols es vol fer una primera presen-tació. Més endavant ja hi hauràtemps per fer una valoració mésacurada.

Esperem poder fer un estudi afons d’aquesta nova prova de quími-

ca de les PAU, no només amb elsresultats d’aquest juny sinó quan jatinguem també els del setembre.Emplacem des d’aquí a tot el pro-fessorat interessat en aquest impor-tant tema a enviar-nos el seu parerd’aquestes proves, els seus neguitsi dubtes, al correu electrònic delCol·legi de Químics ([email protected]), posant com a temaSecció Tècnica d’Ensenyament. I,des d’aquesta secció tècnica s’inten-tarà fer una crida i reunió del pro-fessorat de química per resoldretotes les preguntes.

Parlem ara del currículum dequímica del batxillerat.

Per ajudar a mantenir i fins i totmillorar el nivell de preparació del’alumnat que es presentarà a lessuccessives proves de química deles PAU, creiem que caldria millo-rar i fixar el programa de químicade segon de batxillerat, desbros-sant-lo una mica més.

El nou currículum de batxilleratdesglossa els continguts de la ma-tèria química de segon de batxille-rat en sis apartats:

Apartat 1. La radiació, els àtoms iles molècules.

Apartat 2. Els canvis d’energia enles reaccions químiques.

Apartat 3. L’equilibri de fases i l’equi-libri químic.

Apartat 4. Els equilibris químics iò-nics.

LA QUÍMICA I LES PAU 2010Roser Fusté

Miquel ParairaJosep M. Fernández-Novell


col·laboracions

Apartat 5. L’espontaneïtat i la velo-citat de les reaccions químiques.

Apartat 6. Les piles i cel·les electro-lítiques.

En aquest sentit, el curs 2010-2011 està previst incorporar nouscontinguts que, en el nostre modestparer, haurien de ser motiu de re-flexió per part de l’equip de coordi-nació de la química de les PAU, jaque l’hem recollit com un sentimentgeneralitzat del professorat dequímica.

Així, s’incorporen continguts queel curs 2009-2010 no eren avalua-bles, i que creiem que haurien deseguir sent no avaluables. Aquestscontinguts són:

• Els corresponents a l’apart 1.3.

– Ressonància magnètica nu-clear.

– Fonament de l’espectroscò-pia de masses.

• De l’apartat 1.4, l’equació de vander Waals.

– Model de gas real per expli-car les desviacions respectedel comportament ideal.

• De l’apartat 2.5 corresponent al’entalpia reticular.

– Elaboració del concepte d’en-talpia reticular en relació almodel electrostàtic del sòlidiònic.

• De l’apartat 4.4, la part implica-da amb l’energia reticular.

– Interpretació de l’entalpia dedissolució d’un compost iònica partir de l’entalpia reticulari l’entalpia d’hidratació delsions.

Aquests apartats corresponen ales concrecions dels continguts de

la prova de química de les PAU2010 publicades per l’equip de co-ordinació.

També caldria fixar ben clara-ment quines han de ser les pràcti-ques de laboratori obligatòries; enaquest sentit i en primer lloc enssembla excessiu el nombre de pràc-tiques desitjables a realitzar per partdels alumnes, un total de 25 repar-tides segons 13 a primer i 12 a se-gon de batxillerat.

Des d’aquesta secció tècnicacreiem que seria millor per al propi

alumnat que ells i elles fessin comobligatòries cinc o sis pràctiquescada curs. Volem incidir en aquest«ells i elles fessin» que en cap cassiguin per «via seca», que és el quepassarà si els alumnes han de rea-litzar les 25 pràctiques.

Cal recordar que en tots elscamps de l’ensenyament i de l’edu-cació del nostre jovent, sempre valmés poc i ben aprés que no..., és adir, cal preparar unes pràctiques enles que l’alumnat sigui el protago-nista, el que faci els experiments(senzills i al seu nivell) i que no pas-

Primera energiad’ionització en fun-ció del nombre atò-mic.

Variació de l’ener-gia en funció de lacoordenada de re-acció.

2500

2000

1500

1000

500

10 20 30 40 50 60

Primera energia

d’ionització

(kJ · mol–1)

Nombre atòmic (Z)

Z = 10

Z = 18

Z = 36

Z = 11

Energia

Coordenada de reacció

D

A

B

E

F

C


col·laboracions

si a ser un simple observador; peraixò ja hi ha prou vídeos al youtube.

És per tot això que la seleccióde les pràctiques a realitzar a pri-mer i a segon curs caldria fer-la enfunció del nivell de dificultat de lapròpia pràctica; caldrà procurar quesiguin pràctiques d’ampli espectreque cobreixin tot, o en gran part, elprograma de química i que siguinviables de realitzar en tots els cen-tres. Les pràctiques a realitzar me-reixen una ordenació més acuradade la que hi ha en el decret 142/2008de 29 de juliol de 2008.

La Secció Tècnica d’Ensenya-ment del Col·legi Oficial de Químicsde Catalunya es posa a disposició

de l’equip de coordinació de les PAUde química per ajudar a consolidar ifins i tot millorar els resultats de lesproves de selectivitat.

Estem segurs que tots, alumnat,professorat, Col·legi de Químics iautoritats acadèmiques, volem queaquests resultats siguin un fidel re-flex de la millora de la formació delnostre alumnat en el camp de laquímica.

Tot seguit s’inclouen referències,per si es vol més informació sobreel currículum i les PAU de la matè-ria de química del batxillerat.

Currículum batxillerat – Decret142/2008 - DOGC núm. 5183:

• http://phobos.xtec.cat/edubib/intranet/ f i le.php?f i le=docs/B a t x i l l e r a t / C u r r i c u l u m %20mat%E8r ies /Modal i ta t%2 0 d e % 2 0 c i % E 8 n c i e s %20i%20tecnologia/quimica.pdf.

Proves d’accès a la universitat:

• ht tp://www.gencat.cat/diue/ambits/ur/universitats/acces/vies/pau/info/index.html.

Enunciats d’exàmens i pautes decorrecció de les PAU:

• http://www.gencat.cat/diue/ambits/ur/universitats/acces/vies/pau/examens/index.html. ☯

EJERCICIO DE EMPATÍA PARACATALANÓFOBOS

Señores catalanófobos:

Imaginen que en 1808 Napoleón hubiese triunfado en la Guerra de la Indepen-dencia. Imaginen que entonces el gobierno francés hubiese abolido todas lasinstituciones españolas. Imaginen que también hubiesen prohibido el uso delcastellano, así como el baile flamenco, las jotas, los toros, etc., y hubiesenobligado a todos los españoles a utilizar el francés como lengua oficial.

Imaginen que, encima, los franceses les odiaran a ustedes por su obstinaciónen seguir utilizando el castellano y por su tozudez en esforzarse por conservarsus tradiciones ancestrales. Imaginen que ese odio llegara incluso a organizarcampañas de boicot para que los franceses dejaran de comprarles el vino de laRioja, los quesos manchegos, los jamones extremeños, las vieiras gallegas,las verduras murcianas, el aceite andaluz, los sobaos pasiegos y las pastillasde café con leche de la Viuda de Solano.

¿Cómo se sentirían ustedes?

Pues así nos sentimos los catalanes.

Miquel Humbert


activitats

Heu vist mai una abadia cister-cenca tant o més gran que Poblet,on a les capelles laterals de la naucentral hi hagi, en lloc d’altars i re-taules, botes de vi?

O una vila que sigui conegudaper les seves portes, balcons i fines-tres, i a més perquè en Molière hiva representar les seves funcions deteatre durant vuit anys, gràcies al reiLluís XIV, el seu mecenes?

O una altra vila que se la nome-na la Venècia del Llenguadoc per-què està travessada per canals?

Doncs tot això va ser visitat almes de juny gràcies a la Comissióde Cultura del Col·legi que, escol-tant les expertes indicacions deJoan Barea, va organitzar aquestasortida de dos dies.

PESENÀS, UN LLOC QUECAPTIVA

ARGAN.—Tres i dos cinc, i cinc,deu, i deu més, vint... Tres i doscinc. «Ítem, el dia 24, un ajut esti-mulant, preparatori i emol·lient, perestovar, humitejar i refrescar les en-tranyes del senyor.» El que mésm’agrada de Fleurant, el meu apo-tecari, és la seva cortesia: «Les en-tranyes del senyor, sis rals.» Peròamb això no n’hi ha prou, amic meu:a més a més de correcte, cal serraonable i no plomar els pacients.Sis rals per una lavativa!... Ja sa-beu quant em satisfà complaure-vos; però com en ocasions anteri-ors me les heu cobrat a quatre rals,i en llenguatge d’apotecari quan esdiu vint cal entendre deu, posemdos rals... «Ítem, en el mateix dia,

ELS QUÍMICS A LA FRANÇA DEL 2010PESENÀS – SETA – VALMAGNA

segons prescripció, un bon ajut de-tersiu, compost de catalicó doble,ruibarbre, mel rosada i altres, perescombrar, rentar i deixar net elbaix ventre del senyor, sis rals.»Amb el seu permís, abonarem no-més dos...

Potser Jean-Baptiste Poquelin,dit Molière, va fer recitar aquestesparaules de la seva obra El malaltimaginari als actors de la seva com-panyia, una tarda del mes de juliol,a la vila de Pesenàs. O potser vaser l’obra Le medecin volant (Elmatador), que segur va representaren aquesta vila, la que més va agra-dar al públic assistent.

El que sí és cert és que el pú-blic embogit d’entusiasme aplaudiaal més famós autor teatral de l’èpo-ca, Molière, i és que ell va ser con-siderat el pare de la Comédie-Française.

El seu gran talent còmic, la sevaveu i la seva mímica sembla quedesencadenaven les rialles contínu-es, i el seu èxit el va dur a fundar el1645 la companyia de teatre L’Illus-tre Théâtre. El rei de França, LluísXIV, li va obrir les portes del teatrereial, convertint-se així en el seuprincipal mecenes i atorgant-li millliures anuals pel seu art.

Durant deu anys, del 1647 al1657, Molière i els seus amics ac-tors varen habitar a la regió del Llen-guadoc, el seu lloc de residènciapreferit. De Tolosa a Nimes, passantper Albí, Carcassona, Besiers, Pe-senàs i Montpeller, varen passejarel seu art pels escenaris popularsd’Armand de Borbó-Conti, príncepde Conti.

Totes aquestes explicacions imés vàrem tenir la sort d’escoltar insitu el grup del Col·legi de Químics

Pesenàs. Racó d’un pati d’un palauet del segle XVIII.


activitats

abans de passejar per aquesta vila.Estàvem preparats i a punt per des-cobrir, 300 anys més tard, què ha-via preservat Pesenàs d’aquellsanys daurats de la seva història.

Població de quasi 9.000 habi-tants i pertanyent al Llenguadoc-Rosselló, Pesenàs se la coneix comla Versalles del Llenguadoc, gràci-es als seus edificis imponents, benconstruits i ben conservats, palauetsque es remunten al segle XV i ho-

tels del segle XVII, on fins i tot s’hiva allotjar Anna d’Àustria el 1660(palauet Flottes de Sébasan).

Si us agrada la fotografia i tro-beu en les finestres, balcons i portesun atractiu captivador, aquí podreuembogir de joia, perquè l’objectiu dela vostra càmera no sabrà pas onaturar-se.

De tots els colors i formes,aquests elements arquitectònics

són els signes diferenciadorsd’aquesta vila, i un vestigi evidentd’aquella època que encara ensenlluerna.

Carrers estrets de factura medi-eval conviuen de manera naturalamb el nou traçat urbanístic, fruit deles reformes de l’època de la Il·lus-tració. Una vila plena d’encant queconvida a passejar i a descobrir-lasense pressa.

CANALS PER NAVEGAR

Però abans d’arribar al poble pre-ferit de Molière, la nostra ruta haviacomençat el dia anterior amb l’arri-bada al poble de Seta, la Venèciadel Llenguadoc, la perla de la llacu-na de Thau, com li diuen.

Situada al bell mig del golf deLleó, ens presentava la seva costade 12 km de platja. Se la coneix so-bretot pels seus vivers de musclos id’ostres i per les seves receptesgastronòmiques que fan les delíci-es de la regió.

Si la visiteu trobareu que una partde la vila està travessada per canals,on petites barques de colors espe-ren ser alliberades pels seus amosi així poder sortir a la mar... o a lallacuna. De fet aquesta vila té unafantàstica relació amb l’aigua; Setase sent orgullosa de tenir una plata-forma portuària molt potent i a mésdisposa de línies marítimes que ar-riben fins a Gibraltar, gràcies a laseva posició estratègica al mig dela Mediterrània.

A 183 m el mont Saint-Clair, puntmés alt de Seta, ens oferia una àm-plia panoràmica de la vila amb elsseus canals, la llacuna a l’oest i laMediterrània a l’est. Crida moltl’atenció els vivers que ressalten albell mig de la llacuna de Thau.

Seta compagina una vida molttranquil·la, amb les seves terrassesque conviden al descans i la seva

Barri de pescadors de Seta.

El grup del Col·legi de Químics passejant pel barri de pescadors de Seta.


activitats

activitat marinera, amb una vida méscosmopolita on la cultura i l’oci estroba als teatres i museus. El millor:el seu barri pescador.

La propera activitat, reservadaper al matí següent, va ser trepitjarla llacuna de Thau. Així que de lamà també de guies locals i a bordd’un vaixell amb fons de vidre ensvàrem atansar fins al mateix costatde les estructures ben ordenadesper on s’enfilen els mol·luscs.

La ruta continuava a l’altra ban-da de la llacuna, on desprès de feruns quants quilòmetres, ja ens es-perava una gran brasucade a undels restaurants més ben amagatsde la zona. El menú, del tot mari-ner, a base de musclos fets de ma-nera exquisida i, sobretot, d’ostresacabades d’agafar van fer carregarenergies a tots.

UN VESCOMTE DE BESIERSFUNDA L’ABADIA DEVALMAGNA

Malgrat que la tarda s’havia tan-cat bastant i fins i tot va caure algunagotellada, el sol ens va deixar visi-tar una de les joies més interessantsde la regió del Llenguadoc: l’abadiade Valmagna, de l’orde del Cister, iun dels conjunts més ben conser-vats del segle.

El 1138 el vescomte de Besiersla fundà, i durant els 300 anys se-güents fou un dels complexos mésrics de tot el sud de França.

Patint serioses calamitats i de-sastres, des de l’espoli al saqueig,cada cop que s’atansava una guer-ra, Valmagna va anar passant de ladestrucció i abandó a la revifalla i elrenaixement.

El comte de Turenné el 1838compra l’abadia de Valmagna. Finsllavors no ha canviat més de propi-etaris. El més sorprenent d’aquestaabadia és l’ús que es va fer de la

seva església com a bodega, durantels darrers 200 anys.

Aquest comte, que va salvarl’abadia de la ruïna, la va convertiren un referent pel que fa a les vi-nyes que la circumden, treballantuna denominació pròpia amb elsraïms negres i blancs del Llengua-doc i creant un bon vi.

A Valmagna s’hi celebra un fes-tival de música d’estiu, i és un bon

lloc per tornar-hi. De fet, també téun alberg.

Tornarem, amb més calma, percontemplar des dels camps de vi-nyes la magnificència d’aquesta joiaarquitectònica que, gràcies a la te-nacitat de molts homes i dones, l’hanfet reviure per fi d’una agonia mas-sa cops anunciada.

Muntsa Quintillá BergeComissió de Cultura

Llacuna de Thau i els vivers.

L’abadia de Valmagna.


activitats

El passat 22 d’abril va tenir llocen el Col·legi de Químics una taularodona sobre el tema de la químicade la fusta amb dues conferències,una sobre Tractaments i productesderivats de la fusta, a càrrec d’enLluís Eek, i l’altra amb el títol Piròli-si de la fusta: bio-oil com a font deprimera matèria i d’energia, dona-da per en Jordi Bartrolí, professorde la UAB.

La primera exposició va ser unavisió ràpida sobre les possibilitatsque té la fusta, a part de com a ma-terial de construcció, de ser utilitza-da com a primera matèria per a l’ob-tenció de diversos productes. Així,des de la fabricació de pasta de pa-per, fins a una llista llarga de com-postos, passant pels processos decarbonització, piròlisi amb les sevesmúltiples variants, la hidròlisi perobtenir sucres i la seva posterior fer-mentació, l’extracció i la gasificacióper produir un gas de síntesi precur-sor de la fabricació de metanol, etc.

La següent conferència era elplat fort de la jornada. El Dr. Bartrolíexposà els resultats d’uns assaigsrealitzats en una planta pilot de lapiròlisi ràpida a temperatures relati-vament baixes, 500-600 oC, i en elsque s’obté carbó i un oli, que tractatadequadament dóna lloc al bio-oil,que serveix com a combustible enmotors tipus diesel i fins i tot de ga-solina. Per confirmar els resultats vadeixar veure unes mostres de car-bó i un flascó amb el bio-oil, unamena d’àcid pirolignós però menysàcid que el que s’obté en la carbo-nització. El poder calorífic d’aquestoli és inferior al de la gasolina o gas-oil, però permet fer barreges sensetenir que modificar els motors i aixíes pot aprofitar de manera eficient.

LA QUÍMICA DE LA FUSTA

Durant el col·loqui que va seguires va posar de manifest l’interès delspresents pel tema, i es va fer palèsque si bé tecnològicament semblaque el procés està prou avançat, noho està des del punt de vista eco-nòmic. La despesa que representala recollida, el transport, la manipu-lació, fer estelles o la trituració i l’em-magatzematge de la biomassa, faque ara per ara no sigui atractiu perals propietaris dels boscos el seuaprofitament. De totes maneres re-sulta decebedor saber que una em-presa de Girona, que sí ha deciditrecuperar la biomassa que ha que-dat malmesa pels temporals de plu-ja, vent i neu, així com la dels in-cendis, s’ha vist obligada a enviar-laa Itàlia, una vegada ja triturada, aon la transformen en energia elèc-trica, perquè aquí a casa nostra nohi ha cap planta que pugui fer-ho.

Es comenta que a l’igual que s’aju-da a les energies alternatives, l’Ad-ministració hauria de fer el mateixamb la fusta, promoure la recerca idonar incentius als propietaris.

Finalment va tancar l’acte enOriol Comas, de la Fundació Agrí-cola Catalana, el veritable impulsorde les activitats que es realitzen peraconseguir la recuperació i aprofi-tament de la massa forestal ex-cedent al nostre país. Va animar atothom a continuar treballant peraconseguir que es prengui consci-ència, tant els científics com les ad-ministracions, del problema i delsavantatges que es deriven, esmen-tant principalment el fet d’evitar oprevenir els incendis forestals.

Segons dades de l’Inventari Eco-lògic i Forestal de Catalunya, hi ha

Recuperació de biomassa malmesa al Montseny com a conseqüència dels tem-porals de vent i neu.


activitats

aproximadament 2 milions d’hectà-rees de biomassa, de les quals 1,2milions són de boscos i d’aquestesun 28 % explotables, o sigui unes313.000 ha. Segons dades del 2008es calcula que hi ha un potencial de289.000 tones/any de fusta seca,que equivalen a 119.000 tep (tonesequivalent de petroli).

A primera vista sembla bastant,però si ho comparem amb el con-sum de petroli a Catalunya l’any2009, que va ser d’uns 13 milionsde tep (i això representa el 52 % deltotal d’energia consumida), ens ado-nem que encara que utilitzéssim totala fusta com a combustible no arri-baríem ni al 5 % de tota l’energianecessària. De fet, les dades dispo-nibles demostren que el consum debiocombustibles actualment és del’ordre del 0,5 %.

Malgrat aquestes limitacions, espoden fer moltes accions per a l’apro-fitament de la biomassa. Exemplesmolt positius s’estan portant a ter-me a diverses zones del país. Ci-tarem les experiències d’Arbúcies(www.forestal.cat/.../biblioteca_document1_0711000012629618.pdf),les de la Catalunya central Bages(http://adf.bergueda.org/arxius/biomassa.pdf) i l’obtenció de pèl·lets(http://www.fundacioabertis.org/rcs_est/estudi_complet_part_ii.pdf).

Tots els esforços per aprofitarels excedents de biomassa són elo-giables i necessaris. Seria bo quea totes les comarques haguessinplantes per a l’aprofitament de labiomassa. No poden implantar-selluny dels llocs on es produeixen,degut als costos del transport. Po-den resoldre problemes localsd’energia, però pensar que puguinreemplaçar el petroli, de moment ésuna utopia. Hi ha certa confusió endonar dades, doncs és evident queno podem utilitzar tota la massa fo-restal existent, ens quedaria un de-sert i, donat el país on vivim, tarda-ria molts anys a tornar a créixer elbosc. També hi ha confusió entre

quantitat d’hectàrees, m3 i tones, ientre dades sobre la fusta talladaal bosc i l’assecada.

Penso que és un tema que s’hade plantejar a nivell local, tipus coo-

peratives o empreses com les dereciclatge, a on es pugui portar elsresidus forestals de cada propieta-ri. O una altra fórmula que cal idear.

Lluís Eek

CARBONITZACIÓ400-600 oC

1000 kg (fusta seca)

330 kgcarbó

carbó actiu

200 kggas

360 kgàcid pirolignós

110 kgquitrà insoluble

33 % CO36 % CO22 % H229 % CH4i altres(N2, etilè...)

30-45 kg àcid acètic8-15 kg metanol120 kg quitrà soluble

65 kg oli creosota30 kg fenols+cresols

+guaiacol10 kg furfural35 kg brea

HIDRÒLISI

PretractamentFusta Hidròlisi Glucosa Fermentació ETANOL

HIDRÒLISI

ÀCIDA

ENZIMÀTICA

HCl Rheinau-Bergius

H2SO4 Scholler, Madison

HIDRÒLISI FLASH AMB AIGUA A 70-80 BARS, 170-180 oC

Glucosa(sol. al 3 % glucosa + pentoses)

300-350 kg GLUCOSA

Lignina

300 kg

Etilè

Butadiè

ETANOL

180-200 kg

Metanol

10 kg

Altres

0,4 kg

Furfural

4 kg

Metanol

2 kg

1000 kg fusta seca + àcid sulfúric 0,5 %


activitats

TECNOLOGÍA DETRATAMIENTOS DESUPERFICIES METÁLICAS

El pasado día 8 de junio tuvo lu-gar en el Col·legi de Químics deCatalunya la jornada técnica Tecno-logía de tratamientos de superficiesmetálicas (pretratamientos: finalidady aplicaciones). Esta jornada forma-ba parte del 52.º Encuentro Técni-co de AETEPA, y estaba organiza-da por la Asociación Española deTécnicos en Pinturas y Afines (AE-TEPA), la empresa Química del Alu-minio, S. L. y la Secció Tècnica deCorrosió i Protecció de la Associa-ció de Químics de Catalunya.

La jornada comenzó con la pre-sentación y bienvenida del Dr. En-rique Julve, presidente de esasección técnica, quien seguidamen-te habló de los actos que cada añose celebran (sean conferencias, jor-nadas técnicas o mesas redondas)

JORNADAS TÉCNICAS

referentes a galvanotecnia, pinturas,anodizados o pretratamientos demateriales metálicos. En esta oca-sión, dijo, esta sección técnica co-labora por primera vez y de maneradirecta con la asociación AETEPAy con la empresa Química del Alu-minio, S. L. en la organización deuna acto en común y deseó queesta colaboración prosiga en el fu-turo, en bien de estas asociacionesy respectivos asociados. Asimismo,invitó a los presentes a una próxi-ma jornada a celebrar el día 22 delmes de junio que versará sobre Lananotecnología en el ámbito de losbiomateriales y de los recubrimien-tos metálicos.

Seguidamente, D. BartoloméRodríguez Torres, presidente deAETEPA, hizo la introducción deltema de la comunicación y presen-tó al conferenciante. El Sr. Rodrí-guez hizo mención de los encuen-tros que la asociación AETEPA

suele organizar cada año y que eneste caso completan el número 52.Se refirió a ellos como muy nece-sarios para informar y dar a cono-cer las distintas tecnologías a susasociados y otros colectivos rela-cionados con el mundo de las pin-turas y barnices. A continuación,hizo la semblanza del conferencian-te, D. José Benito, licenciado enCiencias Químicas y director técni-co de la empresa Química del Alu-minio, S. L., sita en la localidad deFraga (Huesca).

Seguidamente, el Sr. Benito co-menzó su exposición con la pregun-ta ¿Qué es un pretratamiento paraun recubrimiento? Comentó que losrecubrimientos o revestimientos queiba a tratar se clasifican en dos ti-pos: recubrimientos orgánicos (pin-turas, esmaltes o tintas) y recubri-mientos de conversión (películasbásicamente inorgánicas formadaspor acciones químicas con la super-ficie de un metal, pero que confrecuencia se impregnan con sus-tancias orgánicas). En esta con-ferencia, dijo, se iba a referir a losrecubrimientos de conversión,obviando los recubrimientos orgáni-cos y los recubrimientos metálicoselectrodepositados, dividiéndola endos partes: historia y generalidadesde los tratamientos de superficiesmetálicas y situación actual de estatecnología. Indicó que los recubri-mientos de conversión, por lo gene-ral, tienen espesores muy peque-ños: inferiores a 3 micrómetros, peronormalmente se forman desde la su-perficie original, están estrechamen-te ligados a ella y no alteran apre-ciablemente sus dimensiones. Lassuperficies así tratadas constituyenuna base inmejorable para otros ti-pos de acabados, como pinturas,


activitats

aportando al conjunto propiedadesoptimizadas en muchos aspectos:anticorrosión, adherencia, etc.

Comentó que las formas máscomunes de este tipo de recubri-mientos son el fosfatado, el croma-tizado, los óxidos anódicos y lasaleaciones electrodepositadas decinc, aluminio, titanio y magnesio.

Durante la presentación de estaconferencia el ponente analizó losantecedentes históricos y el estadoactual de los pretratamientos utili-zados y, asimismo, se refirió a di-versos casos prácticos planteadosen fábrica y resueltos a pie de obra.

Al final de la conferencia, tuvolugar un coloquio general muy ani-mado.

LA NANOTECNOLOGÍA ENEL ÁMBITO DE LOSBIOMATERIALESY DE LOS RECUBRIMIENTOSMETÁLICOS

El pasado día 22 de junio se ce-lebró en el Col·legi de Químics deCatalunya la jornada técnica Lananotecnología en el ámbito de losbiomateriales y de los recubrimien-tos metálicos, organizada por laSecció Tècnica de Corrosió i Pro-tecció de la Associació de Químicsde Catalunya.

La jornada comenzó con unaspalabras de bienvenida al públicopresente por parte del presidente deesta sección técnica y profesor dela UAB Dr. Enrique Julve. Intervinie-ron en la jornada, como ponentes,además del Dr. Julve, destacadosinvestigadores en esta nueva técni-ca: el Dr. Álvaro Mata, la Dra. EvaPellicer y el Dr. Arben Merkoçi.

Como primer ponente, el Dr.Enrique Julve presentó la ponenciatitulada La nanotecnología y los re-cubrimientos metálicos electrodepo-sitados. Después de una breve in-troducción general a la temática, elponente se refirió a lo que se en-tiende por nanotecnología, aclaran-do que ese término implica todos losaspectos referidos a los nanomate-riales, es decir, materiales cuya di-mensión sea la del nanómetro (nm),la millonésima parte del milímetro.En este aspecto, dijo, esta técnicase basa en las fascinantes propie-dades de los materiales cuando susdimensiones se reducen hasta lími-tes del orden del nanómetro, ya queentonces esos materiales poseenunas particularidades que los dife-rencian de los materiales corrientesy los hacen únicos. Se refirió des-pués a las aplicaciones generalesde esta técnica, indicando que hoyen día está plenamente extendidaen el campo de la biología, la far-macia, la medicina y la electrónica.En lo que respecta a su aplicación

a los recubrimientos metálicos elec-trodepositados, el ponente habló delas diferentes técnicas de obtenciónde esos nanomateriales, indicandoque de las seis técnicas existentes,la de la síntesis electroquímica y lade la deposición electroquímica eranlas más efectivas y utilizadas. Se re-firió después a su aplicación en gal-vanotecnia y obtención de recubri-mientos nanocristalinos: de Co-P,de Zn, de Ni, de Ni-Co, etc., asícomo a la obtención de compositesy de otras nanopartículas utilizandola deposición química (sin corrien-te). Por último habló de las últimasinvestigaciones, desde el año 2007al 2010, en la obtención de nano-materiales para diversas aplicacio-nes industriales, citando hasta 18referencias bibliográficas extraídasde las más importantes revistas in-ternacionales.

Seguidamente, el Dr. ÁlvaroMata, director de la Plataforma deNanotecnologia, del Parc Científicde Barcelona, presentó su ponen-cia La nanotecnología aplicada a losbiomateriales usados en medicinaregenerativa. Comenzó diciendoque la nanotecnología prometía seruna herramienta con potencial re-volucionario en muchas áreas, es-pecialmente en medicina. Dentro deesta área, la capacidad de la nano-tecnología de interaccionar con labiología a niveles fundamentalmen-te celulares y subcelulares presen-

ta ventajas transcendentales en to-dos sus campos. Por ejemplo, en lamedicina regenerativa, esa técnicapermite crear biomateriales con pro-piedades únicas que facilitan esti-mular y controlar procesos biológi-cos que, organizados, conllevan ala regeneración de huesos, cartíla-gos, tejido cardíaco, tejido neuro-nal, etc. En esta ponencia el Dr.Mata expuso métodos de nanofa-bricación top-down y bottom-up, uti-lizados actualmente para crear an-damios (scaffolds) con señalesbiomoleculares y físicas, diseñadosespecíficamente para controlar cé-lulas madre e impulsar la regenera-ción de diversos tejidos. A lo largode su disertación el ponente mostródiversas fases de esa regeneraciónutilizando las técnicas precedente-mente señaladas.

A continuación, la Dra. Eva Pe-llicer, investigadora del Grupo deFísica de Materiales II, del departa-mento de Física de la facultad deCiencias de la UAB, habló sobreMejora de las propiedades funcio-nales de capas de la aleación Cu-Nielectrodepositadas mediante na-noestructuración. La ponente co-menzó diciendo que, actualmente,los materiales nanoestructurados,con tamaños de cristal por debajode los 100 nm, presentan, con res-

pecto a los materiales convenciona-les, con tamaños de cristal mayo-res (escala micrométrica), unasprestaciones mecánicas superiores,tanto de tipo magnético, como detipo óptico o electrónico, e inclusouna mayor resistencia a la corrosión.En el caso de capas nanoestructu-radas de la aleación Cu-Ni obteni-das electroquímicamente, la durezade las mismas alcanza valores dehasta 8,2 GPa, con buenos valoresde recuperación elástica y resisten-cia al desgaste. Esta mejora de pro-piedades mecánicas se explicateniendo en cuenta el menor tama-ño del cristal (alrededor de 30 nm)y la existencia de un mayor númerode faltas de apilamiento. En lo querespecta a la resistencia a la corro-sión en medio cloruro (ambiente detipo marino), hay que indicar que seconsigue una sensible disminuciónde la densidad de corriente de co-rrosión. Comentó la ponente queéste es un ejemplo más de los be-neficios que la nanoestructuraciónreporta a los materiales metálicos,abriendo un abanico de posibilida-des en este campo industrial. Porúltimo hizo mención del equipo conel que está trabajando en esta in-vestigación: A. Varea, S. Pané, K.M. Sivaraman, B. J. Nelson, M. Es-trader, S. Suriñach, M. D. Baró, J.Nogués y J. Sort.

Seguidamente, D.ª Marisa Mal-tez, en sustitución del Dr. ArbenMerkoçi, director del Grupo de Na-nobioelectrónica y Biosensores, delICREA, Institut Català de Nanotec-nologia, CIN-2 (ICN, CSIC), UAB,habló acerca de Biosensores y na-nopartículas para el análisis deDNA, proteínas y células. Comen-zó diciendo que uno de los desafíosmás importantes en el campo delos biosensores es integrar los nue-vos avances en el campo de losnanomateriales con novedosos mé-todos de diagnóstico (por ejemplo,detección precoz de enfermedadesgraves). La nanotecnología aportauna amplia gama de herramientas,materiales y técnicas para el diseño,fabricación y estudio de biosenso-res. En particular, las nanopartículasmetálicas están siendo ampliamen-te utilizadas debido a sus excelentespropiedades (biocompatibilidad,sencillez de su síntesis química,capacidad de interacción con diver-sos tipos de biomoléculas, etc.). Laspropiedades electroquímicas de lasnanopartículas las hacen especial-mente atrayentes para utilizarlascomo marcadores en biosensoreselectroquímicos. Al miso tiempo, lacapacidad de las nanopartículas deconectarse con biomoléculas, comoel ADN, anticuerpos y otras proteí-nas, sin que éstas pierdan suactividad biológica, ha permitido suuso en el desarrollo de diversos bio-sensores para aplicaciones clínicas(como la detección de ADN, de cé-lulas tumorales, o biomarcadores devarias enfermedades). Estos bio-sensores dan excelentes resultadosa nivel de sensibilidad y selectivi-dad, permitiendo adaptarlos ainstrumentos de medida portátil,siendo, al mismo tiempo, de fácilmanejo, incluso para personas noespecializadas.

Después de un breve coloquio sedio por concluido el acto y se invitóa los asistentes a las próximas jor-nadas.

J. E.


activitats

2011, any internacional · 2016. 6. 1. · 2011, any internacional de la quÍmica tercera Època...

Documents