2010-11-18 nou notes 26 - mollet del vallès · de presentació del llibre sobre l’elenc...

1

NOTES, 26

2

NOTES, 26

3

NOTES, 26

VOLUM 262011

4

NOTES, 26

Aquest llibre ha estat editat amb el suport de .

És rigorosament prohibida, sense lautorització dels titulars del copyright,sota les sancions establertes a la llei, la reproducció total o parcial d’aquestaobra per qualsevol procediment, incloent-hi la repografia i el tractamentinformàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstecs públics.

Les lletres de la portada van ser dibuixades per Joan Abelló.

© TEXT: les persones que signen els articles© EDICIÓ: Centre d'Estudis Molletans - Ajuntament de Mollet del Vallès(Can Lledó - C. Comte d’Urgell, 26 - 08100 Mollet del Vallès)TIRATGE: 800 exemplarsIMPREMTA: IG Santa Eulàlia de RonçanaISSN: 1578-6009ISBN: 978-84-938025-1-6DL: B-37-059-1987

5

NOTES, 26

SUMARIEDITORIAL ...................................................................................................................... 7

PRESENTACIÓ .................................................................................................................. 9

MISCEL·LÀNIA ................................................................................................................. 11

SUÑÉ, J.M. Reflexions d’un molletà a l’entorn de la història de la revista Notes,del Centre d’Estudis Molletans ........................................................................................... 13

GONZÁLEZ, R.D. A prop i amb futur. 2n Pla Estratègic Horitzó 2025 .................................. 23

PUIG, L. Anàlisi de l’impacte del Circuit de Catalunya al poble de Montmeló. El Circuitde Catalunya, una empresa mitjana amb inversions gegants ................................................ 31

DOMÈNECH, M. Romànic a tocar ........................................................................................ 37

GORDI, J . Els valors cristians dels arbres ............................................................................. 43

DUÑACH, M., PIÑEIRO, G., RIBAS, J.M., SAFONT, G. i SALSETES, P. Slow Food alVallès Oriental .................................................................................................................... 59

SUÁREZ, M.A. La Llagosta durant la Guerra Civil ................................................................. 67

MONOGRÀFIC. Els menhirs del Baix Vallès ................................................................... 89

BERTRAN, J. Presentació. Els menhirs del Baix Vallès ............................................................ 91

TARRÚS, J. Menhirs i art megalític a Catalunya: les darreres descobertes i el seu context ..... 93

MARTÍN, A. El Baix Vallès i zones limítrofs durant la segona meitat del IV mil·lennii el III mil·lenni ane ........................................................................................................... 103

BERTRAN, J., BOSCH, J. i TENAS, M. Els menhirs del Baix Vallès abans de la descobertadel menhir de Mollet: geologia, arqueologia, història i etnografia .....................................121

MARTÍNEZ, P. i PALAZÓN, J.A. L’estàtua-menhir de Mollet, el descobriment . ....................149

BORGOÑOZ, M. La conservació - restauració del menhir de Mollet . ................................. 157

VENDRELL, M., GIRÁLDEZ, P i VENTOLÀ, L. El menhir de Mollet: materialsi recobriments ...................................................................................................................163

BOSCH, J. El menhir de Mollet: aspectes arqueològics ......................................................... 167

MOLIST, M. Taula Rodona. L’impacte cultural dels menhirs: prehistòria,història i actualitat .............................................................................................................179

FITXES D’ART .................................................................................................................. 191

BENTZ, J.F. Pepa Poch ......................................................................................................... 193

GARRETA, J. Frederic Lloveras Herrera i Mollet ...................................................................197

PUBLICACIONS DEL CENTRE D’ESTUDIS MOLLETANS ............................................... 201

CRITERIS DE PUBLICACIÓ DE LA REVISTA NOTES ......................................................... 205

6

NOTES, 26

7

NOTES, 26

Editorial

De nou us presentem un número de Notes, aprofitant la diada de Sant Vicenç,patró de Mollet.

A les seccions de sempre, dins l’apartat de la miscel·lània, trobareu en primerlloc un article de Josep Maria Suñé que és el recull escrit de la conferència queva fer ara fa un any, titulat Reflexions d’un molletà, on feia un repàs de les publicacionsmolletanes. Raül González, director del Pla Estratègic de Mollet, fa un repàsdels principals objectius i conclusions que ens ajudaran a saber cap on va Molletels propers anys. Lluís Puig Gonzàlez resumeix el treball Impacte del circuit deCatalunya a Montmeló, que va guanyar el Premi Juvenil Vicenç Plantada de 2010.Manel Domènech, del Club Muntanyenc Mollet, ens explica la ruta del romànicque van fer i ens proposa una passejada per tres esglésies properes: SantaMaria de Gallecs, Sant Cebrià de Cabanyes i Santa Maria de Martorelles. JosepGordi ens planteja un tema nou, el dels Valors cristians dels arbres. Marina Duñachcoordina els treballs de diverses persones implicades en el que es coneix comSlow Food. I, finalment, M. Àngels Suárez ens explica aspectes de la Guerra Civila la Llagosta, com el conflicte de can Pere Gil i la segregació de Sant Fost.

L’apartat de la monografia recull els temes que es van tractar a les XIIIJornades del CEM de 2010, Els menhirs del Baix Vallès. Hi trobareu el text de laconferència inaugural de Josep Tarrús, Menhirs i art megalític a Catalunya i acontinuació, les diferents ponències que s’hi van presentar: la d’Araceli Martín,que situa el Baix Vallès i les zones limítrofs durant la segona meitat del IVmil·leni i el III mil·leni abans de la nostra era, l’article conjunt de Jordi Bertran,Josep Bosch i Montserrat Tenas, que ens parlen de la geologia, l’arqueologia, lahistòria i l’etnografia abans del descobriment del menhir de Mollet. Acontinuació, l’article de Pedro Martínez i José A. Palazón, sobre el descobrimentde l’estàtua-menhir de Mollet, el de Mireia Borgoñoz, que ens n’explica larestauració, l’article de Màrius Vendrell, Pilar Giráldez i Lourdes Ventolà, queens n’expliquen els materials i recobriments; en Josep Bosch ens avança elsprimers resultats sobre la recerca arqueològica del Menhir de Mollet i,finalment, la transcripció de la taula rodona de les Jornades, moderada perMiquel Molist, que va situar l’impacte cultural dels menhirs.

Les fitxes artístiques ens vénen de la mà de Fèlix Bentz, que aquesta vegadaens parla de Pepa Poch i de Joan Garreta, que ens descobreix Frederic Lloveras,un artista vinculat a Mollet.

Una vegada més, agraïm la col·laboració de totes les persones que han fetpossible que un nou volum de Notes sortís al carrer.

Consell de redaccióGener de 2011

8

NOTES, 26

9

NOTES, 26

Presentació

L'empenta renovada per la celebració d'un important aniversari del Centred'Estudis Molletans com van ser, l'any passat, els vint-i-cinc Notes, continuasent ben palesa en aquest nou número.

El nou disseny presenta les millores pròpies de l'avaluació que s'ha de ferquan poses en marxa un nou projecte; continuem tenint una miscel·lània beninteressant, amb articles de caire històric, altres ben actuals en el calendari, itambé el del Dr. Josep Maria Suñé, una reflexió rigorosa sobre els plantejamentseditorials de la revista Notes al llarg de la seva trajectòria, i que ens va explicarl'any passat en la conferència habitual del dia de Sant Vicenç

També en aquest Notes tenim l'especial satisfacció de presentar un monogràficestrella, fruit, com ja és habitual, de les jornades d'estudi del Centre d'EstudisMolletans de l'any passat. És a dir, presentem estudis inèdits sobre el menhirde Mollet, noves i ben interessants aproximacions als menhirs del Baix Vallès,i anàlisis atractives fetes amb gran rigor per experts en el neolític. Tots ells vanparticipar en les Jornades esmentades, les quals van constituir una magníficaoportunitat per parlar del menhir de Mollet des de diferents perspectives i,alhora, dels menhirs de tot el nostre Baix Vallès, de manera que ara tambépodem presentar, per primera vegada, aproximacions i conclusions de síntesid'aquest valuós patrimoni arqueològic.

Per tot el que acabo d'esmentar, vull agrair la col·laboració i el suport de laDirecció General del Patrimoni Cultural, de la Generalitat, pels estudis sobre elmenhir de Mollet i perquè ens han permès disposar d'aquesta informació, tanta les Jornades esmentades com ara, en la publicació dels articles. I dins d'aquestapartat, vull agrair especialment la col·laboració de l'arqueòleg Josep Bosch,l'expert a qui la Generalitat va encarregar fer els estudis sobre el menhir, per laseva generositat i, sobretot, la seva solvència professional, que comparteixamb tots els lectors d'aquest Notes.

L'any passat, en la presentació del volum 25, vaig voler tenir unes paraulesde reconeixement al paper que ha tingut la impremta de Santa Eulàlia deRonçana en aquest trajecte de bona feina de la nostra revista. Malauradament,ara m'hi haig de tornar a referir perquè aquesta tardor va morir Marcel Galobart,ànima de la impremta i, per a nosaltres, l'Ajuntament i el CEM, un inestimablecol·laborador. Per això, des d'aquestes línies, vull recordar-lo amb agraïment iestima.

I com no podia ser d'una altra manera, vull fer constar el meu agraïment alCEM, als seus col·laboradors habituals, representats en el seu Consell Directiu,i als responsables i tècnics municipals, per la magnífica feina i per continuarendavant en el camí del coneixement i la cultura, que, per a les persones i lessocietats, és el camí de la llibertat i del progrés.

Josep Monràs i GalindoAlcalde de Mollet del Vallèsi president del Centre d’Estudis Molletans

10

NOTES, 26

11

NOTES, 26

Miscel·lània

12

NOTES, 26

13

NOTES, 26

El dia de la Mercè, 24 de setembre,em telefonava el regidor de l’Ajunta-ment de Mollet del Vallès, Sr. Felices,per oferir-me fer la xerrada de pre-sentació del número 25 de la revistaNotes el dia de Sant Vicenç de 2010. Pera mi fou motiu de gran satisfacció ino cal dir que vaig acceptar, si bé su-peditat a les circumstàncies del mo-ment ja que malauradament, lesactuals no són, per a mi, del tot satis-factòries.

No era la primera vegada que par-lava a Mollet...

La primera fou el 2 de maig de1942 a l’Ateneu, amb motiu de la ce-lebració del 450 aniversari del desco-briment d’Amèrica, en què s’orga-nitzava un acte cultural amb interven-ció d’alguns alumnes de l’AcadèmiaMollet (jo entre ells), que parlàvemdeu minuts sobre un aspecte del’efemèride. Tres dies després com-plia els 15 anys.

Dos anys després, el 18 d’octu-bre de 1944, al Tabaran, em corres-ponia llegir el discurs com a “rei”del I Certamen Catequístic de la Par-ròquia. En ambdues ocasions, en cas-tellà.

El 17 de novembre de 1971, acabatd’incorporar a la Universitat deBarcelona, després de gairebé 13 anysd’estada a la de Granada, em convida-

ven a parlar al Casal Cultural sobre“Universitat i Societat”.

El 4 d’octubre de 1989 parlava al’Esplai de la Gent Gran, a una concur-rència femenina, sobre el tema “Me-dicaments a la tercera edat”.

El 23 de febrer de 1995 ho feia enun dels sopars culturals que s’organit-zaven a la Residència de la Parròquiaal carrer de la Pau, on abans hi haviahagut el Centre, sobre 450 anys de li-teratura farmacèutica espanyola, ambprojeccions i posterior col·loqui.

Finalment, l’11 de març de 2006,intervenia a la Sala Fiveller, en l’actede presentació del llibre sobre l’elencdramàtic del Centre Parroquial.

* Doctor en Farmàcia. Conferència pronunciada el 22 de gener de 2010 amb motiu de la presentació del número 25 dela revista Notes.

Figura 1. Portades de Nostre Ideal (1930) i Centhistòries, cent vides, de Joan Solé Tura (ArxiuMunicipal de Mollet del Vallès)

Reflexions d’un molletà a l’entornde la història de la revista Notes, del

Centre d’Estudis MolletansJosep Maria Suñé i Arbussà*

SUÑÉ, J.M. (2011). Reflexions d’un molletà a l’entorn de la història de la revista Notes, del Centre d’Estudis Molletans. Pàg. 13-21.

14

NOTES, 26Josep Maria Suñé i Arbussà

Avui estic aquí per unir-me a la ce-lebració de l’edició del número 25 deNotes i destacar una efemèride que res-salta més si recordem els antecedentsal nostre Mollet centrats en les publi-cacions i en aquells molletans que leshan fet possible.

- - - - -No es pot parlar de Mollet sense

fer-ho del mestre i veterinari VicençPlantada i Fonolleda, nascut el 1838, aqui hem d’agrair les seves publicaci-ons monogràfiques i la intensa col-laboració en periòdics barceloninscom La Renaixensa i L’art del pagès, i co-marcals com La Veu del Vallès i El Diaride Sabadell. Gràcies a Martí Pou i Tor-rents, que va recollir gran part delseu arxiu, que li serví per redactarla seva col·laboració a Sembra, prin-cipalment a la secció “d’altrestemps”, i gràcies després al Centred’Estudis Molletans que li dedicà laCol·lecció Vicenç Plantada i en ella els dosprimers volums a les Cròniques i arti-cles en la Renaixensa i a Monografies i altresescrits, sens oblidar la institució delPremi o Beca Vicenç Plantada. Con-fio que ben aviat es reconegui la tas-ca de Martí Pou recollint els seusescrits (a Sembra, per exemple) o

instituint un premi lligat a aportaci-ons a la història de Mollet.

Un record també per a Joan SoléTura, que entre els anys 1981 i 1987va deixar-nos els seus records deMollet en els llibres Una mica d’història,La Història que segueix, Cent vides, cent his-tòries i Cent noves històries, cent vides més.Sense ells, no coneixeríem molts as-pectes del passat de Mollet.

Caldria afegir Mollet en deute, de JoanAliguer Vegué, a qui s’hauria de reco-nèixer algun dia com el poeta deMollet i publicar un recull comentatde les seves poesies.

Cal citar els antecedents de publi-cacions periòdiques a Mollet i el mi-llor és recordar el treball de —unaaltra vegada— Martí Pou en el núme-ro 25 (“Circular” es deia) de Sembra dedesembre de 1951, on, amb el títol de“Periòdics i butlletins locals”, recolliaentre d’altres, com a primer conegutEl bon molletà de 1911, que es lliuravade franc, seguit de El vit de bou (1916),El Bernat pescaire (1916), La defensa(1918), Nostre Ideal (1921-1936) fun-dat i dirigit per Josep Sans Rossell, queedità uns 150 números, Nostra Veu delFoment de la Sardana, amb 44 núme-ros, de 1931 a 1936, El despertar del Vallèsdels anys 1931 i 1932 i Excursionisme,entre 1933 i 1936 (segons es diu, solsset números). Després de la guerra ci-vil, diferents societats publicaren cir-culars destinades als seus socis,normalment de periodicitat irregular.(Confiem que algun dia es dediqui untreball complet a aquest apartat de lahistòria local).

El Nadal de 1949 apareixia Sembra iaquí ja em sento en terreny propi, jaque vaig ser-ne un dels promotors idurant anys, un dels col·laboradors.Cal dir, però, que el principal promo-tor fou mossèn Joan Borràs i que ja el1948 en parlàvem amb il·lusió ell,Martí Pou, Josep Vilà i jo mateix. El

Figura 2. Portades de les revistes Nostra Veu(1931) i Sembra (1951) (Arxiu Municipal deMollet del Vallès)

15

NOTES, 26Reflexions d’un molletà a l’entorn de la història de la revista Notes del Centre d’Estudis Molletans

gener de 1949, en una junta del Cen-tre Parroquial, es deia que no podiapublicar-se per motius econòmics; elmaig del mateix any insistia mossènJoan proposant publicar un parell depàgines tot aprofitant les “Hojitasculturales”, que restava en estudi. Elsetembre, ja traslladat Mn. Joan, queva deixar el títol de Sembra com unapossibilitat, recollia la proposta Mn.Ramon Artola, per editar-la en multi-copista, excepte la capçalera, que hofaria la impremta, i es proposava unacomissió com a cos de redacció, queell presidiria, més un membre de cadasecció del Centre.

Per fi, el Nadal de 1949, apareixiaSembra, un foli a dues cares, encapça-lament imprès en blau amb nom i se-gell del Centre, escrit a màquina,alternant l’editorial a tota amplada ila resta a dues columnes, en català,com a circular amb periodicitat men-sual i seccions dedicades a biblioteca,arxiu, teatre, “d’altres temps”, “pa-pers nous i vells”, esports, museu, ex-cursionisme, ecos de societat ... (hoescrivia a màquina en Martí Pou).

L’agost de 1951 apareixia el núm.21, de 4 pàgines, imprès a impremta!,i el desembre del mateix any, el pri-mer extraordinari amb tapes, 12 pà-gines de text i unes altres 6 d’anun-ciants, que es repetiria els dos nadalssegüents. S’hi publicaven articles prouinteressants. El número 50, datat el 31de gener de 1954 fou el darrer publi-cat en català, al qual seguí un trimes-tre sense sortir i el següent fou el51-52-53 datat l’1 de maig, ja en cas-tellà. Els anys 1954, 1955 i 1956 sorti-en els darrers extraordinaris de Nadali el maig-juny de 1957, el darrer nú-mero, el 88-89, que en realitat era el89-90. Es tancava una bonica i llarga-ment enyorada temporada.

El juny de 1951 es publicava el nú-mero 1 d’Amistad, òrgan de l’“Asociación

de Antiguos Alumnos de la AcademiaMollet”, de 8 pàgines, format quart, aimpremta. La presentació i dedicatò-ria eren meves, com a president del’Associació i el núm. 26, l’agost de1953, m’acomiadava i prenia posses-sió el nou president, el company PereGómez, també farmacèutic. El darrernúmero fou el 67-68 d’abril-maig de1957, acompanyat d’un suplement,“Cabalgata”; cal recordar que l’Asso-ciació fou la que inicià les cavalcadesde Reis, que tal vegada mereixerien untreball de record.

- - - - -Al pròleg del número 10 de Notes

de l’any 1996, la llavors alcaldessa deMollet i després consellera de la Ge-neralitat, Montserrat Tura, escrivia:“Caldrà no defallir, caldrà que el nú-mero 10 de Notes i l’exposició que encommemora i en recorda els seus 10anys, ens esperonin a tots a no aban-donar aquest engrescador treball decercar amb ciència i professionalitatquasi sempre, amb passió i bona vo-luntat altres vegades, d’on venim, comsom i quin és, potser el nostre futur.”

El llavors director del CEM, JosepGordi i Serrat, afegia: “Quan la tardordel 1987 Vicenç Vilà escrivia en la pre-sentació del volum I de Mollet del Vallès,Notes Històriques, “volem que aquestapublicació tingui una continuïtat queencoratgi altres investigadors i pu-guem oferir periòdicament altres tre-balls”, llençava un important repte. Eltestimoni el va recollir la Sala Fivelleri, en concret, Joan Ventura, JaumeVilaginés i jo mateix. Tots tres vamcomençar a empènyer la revista Notes,que es diu així des del número tres ique també des d’aquell volum, duu ala portada el dibuix del pintor molletàJoan Abelló. Al llarg d’aquests quasi deuanys Notes ha sortit, o millor dit, ha tretel nas, dins del marc de la Festa Majord’hivern que honora el nostre patró Sant

16

NOTES, 26

Vicenç, amb l’objectiu, entre d’altres,d’oferir als molletans un element de lec-tura que permeti suportar millor els ri-gorosos freds hivernals.”

En el mateix número de Notes, elrector Mn. Joan Galtés i Pujol histori-ava el naixement de la revista: “Aques-ta publicació no va néixer perquè sí,sinó que va tenir una gestació llarga isilent (es repetia la de Sembra). Quanl’any 1987 va sortir el primer númerofeia anys que hi barrinàvem. Pels vol-tants de l’any 1980 començàrem unestertúlies culturals a la rectoria deMollet... Fèiem projectes de com hau-ria de ser una monografia sobreMollet, convençuts com estàvem queel coneixement de la història i d’al-tres matèries era un factor d’integra-ció i d’elevació... Per això vaig escriurela Guia histórico-artística de l’Església de SantVicenç de Mollet del Vallès (1985). Calia,però, trobar un mitjà de divulgacióperiòdic per a altres estudis monogrà-fics.” A continuació explica la posadaen funcionament de la Sala Fiveller,“amb l’ajut inestimable d’en Joan Ven-tura i Maynou” i prossegueix: “Llavorsvaig pensar que, a recer de la Sala Fi-veller, podia néixer una publicació pe-riòdica al servei del poble, que oferís

la possibilitat als erudits de publicarels seus treballs i recerques. Era el quemancava per satisfer els desitjos de re-cuperació i normalitat cultural deMollet. Per això la revista s’haviad’anomenar en un primer momentMollet del Vallès. Notes històriques. Vàrempreparar el primer número a tall d’ex-periment, quasi com un prospecte delque podria ser la revista. Quan tot es-tava a punt va arribar inesperadamentel meu trasllat a una parròquia barce-lonina. La presentació d’aquest primernúmero es va fer el 15 de novembrede 1987. Jo no hi vaig poder assistir,però la continuïtat de la revista la vaigposar a les mans de dues personesmàximament competents i que gau-dien de la meva confiança i amistat:en Josep Gordi i Serrat i en JaumeVilaginés i Segura. Ells, amb altres col-laboradors, n’han estat els veritablesartífexs. Tant, que amb les vicissitudspròpies de deu anys de vida la revistaNotes presenta ara el desè número”.

- - - - -2010. Han passat uns altres 15 anys

i ja es compleix el 25 de Notes. Ja és lapublicació de més llarga vida deMollet. Any rera any s’ha publicat elnúmero que li corresponia, que moltshem esperat i rebut amb alegria i il-lusió, i que avui assoleix el 25, la ma-joria d’edat.

S’han succeït els responsables i elscol·laboradors; han variat els temestractats; s’ha anat confeccionant pasa pas el mosaic de la història i de l’ac-tualitat de Mollet. Avui sabem molt mésque 25 anys enrera.

Al número 22, que apareixia el ge-ner de 2007, es publicava el sumari delsnúmeros publicats, de l’1 al 22, queen la seva estructura i distribució haanat variant per adaptar-se a les ne-cessitats de cada moment. Per comen-çar, un pròleg i/o una presentació quedes de fa alguns números s’ha concre-

Figura 3. Portades de les revistes Notes (1987) iAmistad (1951) (Arxiu Municipal de Mollet delVallès)

Josep Maria Suñé i Arbussà

17

NOTES, 26

tat en un editorial signat pel Consellde Redacció, al qual segueix la presen-tació signada per l’alcalde; els articlesd’opinió, que des del número 19 s’in-clouen dins l’apartat de miscel·lània,un apartat titulat monogràfic i, per fi-nalitzar, una ressenya bibliogràfica,una fitxa artística, un tocs d’art, un tocsde literatura, les publicacions del Cen-tre d’Estudis Molletans i, des del nú-mero 22, els criteris de publicació dela revista Notes.

En la impossibilitat de comentar totel contingut d’aquests anys, em limi-taré a fer-ho de l’apartat titulat “Mo-nogràfic” que és, a la meva manera deveure, un encert important, ja que re-uneix aportacions a temes concrets,molts d’ells resultat de sessions sobretemes específics prèviament acordats.Començà l’any 1998, número 12, i elstítols foren els següents:• 1998 (núm. 12). Reflexions sobre elplantejament urbanístic de Mollet delVallès, amb dos treballs.• 1999 (núm. 13). Ciutat i riu (5 tre-balls).• 2000 (núm. 14). Les ciutats emer-gents (5 treballs).• 2000 (núm. 15). Retalls del segle XXde Mollet del Vallès (6 treballs).• 2001 (núm. 16). La gestió del terri-tori del passadís prelitoral de Catalunya(4 treballs).• 2002 (núm. 17). El preu de conviureamb la natura: els riscos naturals (8treballs).• 2003 (núm. 18). Projectes arquitec-tònics singulars que han marcat latransformació urbanística de Molletdel Vallès (7 treballs).• 2004 (núm. 19). Empreses emble-màtiques en la industrialització deMollet del Vallès (9 treballs).• 2005 (núm. 20). El Baix Vallès: reali-tat o ficció (6 treballs).• 2006 (núm. 21). El patrimoni arque-ològic del Baix Vallès (8 treballs).

• 2007(núm. 22). El món del vi i delcava al Baix Vallès (12 treballs).• 2008 (núm. 23). Una nova agricul-tura a Gallecs (6 treballs).• 2009 (núm. 24). Llibertat i segure-tat a Mollet i Catalunya: els reptes delnou mil·lenni (5 treballs).

Permetin-me que dediqui tan solsuns minuts a un dels monogràfics, por-tat de la meva afecció al tema i és elde l’any 2006, dedicat al Patrimoni ar-queològic del Baix Vallès, en el núme-ro 21 de Notes, amb les ponències deles Jornades del CEM d’octubre de2005, de les quals l’alcalde JosepMonràs, comenta a la presentació“que tant èxit de públic van tenir i quevan ésser tan interessants i profitoses,sobretot per als estudiosos, els inves-tigadors, els aficionats i les adminis-tracions públiques, responsables de laconservació i difusió d’aquest patri-moni”. I voldria comentar la bonica iinteressant fotografia que il·lustra laportada, record de la famosa desapa-reguda Pedra Salvadora, camí de Ga-llecs, on, un dels personatges que hisurt és el paleontòleg i farmacèutic Dr.Crusafont (ens ho aclareix l’interes-sant treball “A propòsit de la PedraSalvadora”, en el número 22 de Notesja que la primera vegada s’oblidà con-signar-ho). Crusafont va ser el crea-dor del Museu de Paleontologia deSabadell que porta el seu nom, un delsmillors del món. I vull assenyalar tam-bé la pràctica manca de referències aMollet. És que no hi ha restes? O mésaviat és que no hi ha hagut massa afec-ció a buscar-ne i a conservar-ne? Calrecordar que ja Vicenç Plantada a laseva Geografia (1893) escrivia “Al N. hiha un dolmen anomenat Pedra Salva-dora y un altre a Gallechs” (?). Ha ha-gut d’arribar el 2009 amb la trobadafortuïta del ja tan conegut Menhir deMollet al pla de les Pruneres, perquèens plantegem seriosament que Mollet

Reflexions d’un molletà a l’entorn de la història de la revista Notes del Centre d’Estudis Molletans

18

NOTES, 26

té un passat arqueològic com el té totala contrada i ens aparti de qualsevolexcusa: tal vegada sia motiu per orga-nitzar unes segones jornades arqueo-lògiques centrades en Mollet i revisartot el que s’ha escrit per insignificantque sembli i es creï un grup de treball,seguiment i prospecció i —per quèno— s’inauguri un Museu d’Històriade Mollet. Seria el millor reconeixe-ment a la immensa ventura de la tro-balla del Menhir de Mollet, peçaexcepcional i única.

- - - - -Notes ha col·laborat en la idea d’un

Museu d’Història de Mollet a través deforça treballs que ha publicat. En el nú-mero 9 (1995) hi figura una interes-sant aportació titulada “Troballaarqueològica a Can Flaquer” (J.M.Blanch) que s’ocupa de les restes tro-bades en la neteja d’una mina de la fin-ca que acompanya de fotografies benil·lustratives i es mencionen restes ibè-riques (fragment d’un molí de pedra,dos fragments de ceràmica decorada),fragments de tègula romana de les lo-calitzades a Catalunya dels segles II aCal IV dC, amb unes encoratjadores pa-raules: “Cal veure, doncs, que sembrarinquietuds és recollir uns fruits molt

estimats per ajudar a la recerca de lanostra història. Si el Centre d’EstudisMolletans continua la tasca, com es-pero i desitjo, el contagi d’inquietudsarribarà a la gent estudiosa i, per tant,valgui la redundància, més inquieta iper a ells està reservada la capsa tan-cada de les recerques de les restes ar-queològiques de Mollet que sens dubtehi són i a voltes passem i no les sabenveure. Aquesta és l’ambició que ensmou i fa que Notes sigui el confidentdels seus lectors i, com a tal, segueixiaportant la riquesa d’una ajuda mo-desta però eficaç”.

En el mateix número hi ha un tre-ball sobre “Els orígens de l’excursio-nisme a Mollet del Vallès”, que fareferència a un anterior de RamonArabia al BAEC de 1879, on es llegeixque “gràcies a les gestions de Mn.Vicenç Triadú, el museu havia ingres-sat diversos objectes de Mollet: unanotable làpida de marbre romana peruna cara i del segle X per l’altra, duesbales rases procedents de la guerra dela Independència, un cos d’estàtua delsegle XVI que representa Sant Vicenç,tres pedres formant les dues de deli-cat treball, la part superior i adornadad’una finestra de la mateixa època il’altra lo capitell de la dreta”. Com aapèndix al treball, hi figura reproduï-da la carta del soci honorari P. FidelFita sobre la làpida de Mollet, fragmentde dos altres ja coneguts i un extraviati com a apèndix 2, la interpretació dela làpida del segle XII.

En el volum 10 (1996) trobem unnou treball “Una excursió a Molletl’any 1879” (Ferran Pérez), on dedicaun apartat titulat “On han anat a raureels objectes arqueològics de Mollet?” idiu que “la majoria d’objectes ... hanestat dipositats al llarg dels anys enmuseus de la ciutat de Barcelona comel Marítim, el Numismàtic o l’Arque-ològic, per la qual cosa la seva localit-

Figura 4. Portades de la Col·lecció de Monografies VicençPlantada (1997) i del llibre Moledo-Mollet 993-1993(1993) (Arxiu Municipal de Mollet del Vallès)


19

NOTES, 26

zació es fa molt difícil. Tanmateix, en-cara hi ha una petita possibilitat d’èxit sies fa una recerca exhaustiva entre els di-pòsits dels museus barcelonins abansesmentats. Fóra molt important per a lahistòria de Mollet trobar aquestes res-tes arqueològiques tan significatives. Tande bo es pugui aconseguir”. A l’apar-tat que dedica a la “Visita a Can Bor-rell” escriu el que segueix: “... yfixant-nos en los bonichs finestrals,notarem la falta d’un d’ells que persort encare restava quasi sancer entrela runa del pati. Gracias a las gestionsdel Sr. Triadó, que’ns acompanyava enaquella visita, poguerem obtenir per anostre museo dos d’aquells fragmentsabandonats, que tal volta haurían sigutcolocats en lloch no molt apropositcom hi existeixen ja las ben acavadastestas d’altres capitells”. A l’apartatcontinuen la visita a l’església parro-quial on es llegeix: “Al baixar del cam-panar y arreconada prop de la parethi trovárem lo cos de l’estatua de SantVicens q’antigament adornava la por-tada de la esglesia y que mans profanasd’allí l’arrabassaren, pera deixarla enun deplorable abandono. Lo Sr. Triadónos la oferí també, dient que més valíaque estigués a nostre museo que nopas tenirla de tan mala manera y alcap d’uns quants dias de possehir jaaquell reste, nos escrigué remetentnoslo cap que faltava y que gracias á sascontinuadas investigacions va trovar alpeu d’un dels altars”. Encara al nú-mero 10 de Notes figura un interessanttreball sobre Can Lledó (Josep M.Blanch) on es llegeix: “La cultura ro-mana es manifesta novament a Molleta la masia de Can Lledó, en una petitarecuperació de vidres nacrats del ti-pus romà ...” i més endavant “ambmotiu de la reparació del desguàs dela masia” el 1994, apareixen vestigisarqueològics que es descriuen i dibui-xen: fragment de plat de faixes i cin-

tes de mitjans del s. XVIII, plat blau del’arracada de darreries del segle XVIII,plat de la cirereta de la primera mei-tat del segle XIX, dos fragments de platblau català de la ditada de mitjans delsegle XVII, dos fragments de plat delsegle XIX, bocins de plats de Piera;comenta els trossos de vidres nacratsde procedència romana i difícil filia-ció, verdós i de poca qualitat, que l’au-tor data entre la decadència romana iel començament de l’Edat Mitjana.

Al número 11 (1997) trobem untreball sobre “L’estudi de la masia i elVallès” amb fotografies de can Pujol,can Prat, can Besora i can Flequer, cus-todiades al Centre Excursionista deCatalunya, i un altre titulat “Escaladaarqueològica urbana” (altra vegada deJ.M. Blanch) dedicat al campanar deMollet, amb dibuixos molt il·lustratiusde gàrgoles i mènsules, vertaderes jo-ies arqueològiques de Mollet.

Al número 22 (2007) es troba eltreball “La intervenció arqueològica ala plaça de Prat de la Riba, 14: els pri-mers indicis arqueològics del Molletummedieval” (O.Matas i J.Roig), resultat deles prospeccions fetes el 2006, on es vanlocalitzar dos enterraments dels seglesXII-XIII; s’hi llegeix: “...cal apuntarl’abundant presència de material ar-queològic d’època romana residual(material constructiu, ceràmica roma-na, fragments d’àmfora, una possiblemoneda, etc), localitzats en els nivellsd’època altmedieval i baixmedievalexcavats en aquest solar. Aquest fet ensindicaria l’existència propera d’un es-tabliment d’època romana imperial,que probablement caldria situar alsvoltants de l’església, a la part més altai planera del turó”. S’inclouen foto-grafies d’objectes trobats: olla de ce-ràmica grollera amb decoració incisa(segle XIII), pinces de bronze (s. XIII-XIV) fragment d’escudella de ceràmi-ca decorada en blau gòtic català,


20

NOTES, 26

fragments diversos de fons i nansesd’escudella de ceràmica decorada enreflex metàl·lic valencià (s. XV), mor-ter de ceràmica vidriat en verd (segleXV), didal de bronze amb decoracióincisa i calada (segle XV), guaspa debronze de beina de ganivet amb deco-ració calada (s. XV-XVI), fragmentsd’escudella i de plat de ceràmica de-corada en reflex metàl·lic català deltipus pinzell-pinta (s. XVI), plat de ce-ràmica decorada en blau català del ti-pus sèrie de Poblet (XVII-XVIII)”. Noindica on s’han dipositat.

- - - - -Acabo amb unes reflexions molt

personals. En primer lloc, gràcies perhaver assistit a l’acte i haver-me aguan-tat. Gràcies a tots els membres del CEMi els que han fet possible Notes. Gràciesper endavant als que en el futur seguei-xin en la tasca.

Sóc un molletà i un docent i he de-dicat la meva vida a la docència, cosagens estranya per haver nascut i vis-cut entre docents: la meva àvia ma-terna, Pilar Coll, va venir de mestrainterina de l’escola pública de nenes aMollet a finals de 1898 i en propietatel gener de 1899, procedent de Moià,a la qual l’Ajuntament de Mollet dedi-cava una excel·lent fotografia al calen-dari que editava l’any 1988; la mevamare, Carme Arbussà, coneguda comla senyora Carmela, exercí de mestraparticular al carrer Berenguer III, núm.112, on jo vaig néixer i després defi-nitivament a l’avinguda de la Llibertat21 (més tard 9), on, quan va retirar-se, va seguir ensenyant puntes al coixífins a plegar del tot per edat i malal-tia; el pare, el mestre Suñé, que ense-nyà música a molts molletans i depobles veïns (fins i tot a molts que noho recorden en les seves biografies), ia qui Mollet dedicava una plaça envida; finalment, jo mateix, que en aca-bar el batxillerat a l’Acadèmia i comen-

çar la carrera a la Universitat, vaig do-nar classes particulars a casa els dis-sabtes a la tarda i els dies feiners feiaclasses nocturnes, de 7 a 9 del vespre,a l’Acadèmia, durant alguns anys; vaigdonar classes a la Facultat de Farmà-cia de la Universitat a partir de 1951com a ajudant de classes pràctiquesfins el 1958 (alhora era director del’Escola San Lucas Evangelista del SEUon donava classes de Farmàcia Galè-nica); a partir de 1959, a la càtedra deFarmàcia Galènica, Tècnica Professio-nal i Legislació comparada de la Fa-cultat de Farmàcia de Granada i a partirde 1971, a la d’Història de la Farmà-cia i Legislació farmacèutica de la deBarcelona, amb més de 300 conferèn-cies per tot Europa.

No vull deixar passar la ocasió,com si es tractés de donar una classemés, d’acabar amb uns consells: calseguir amb el CEM i amb la publicacióde Notes, però també cal incrementarel nombre de col·laboradors i d’es-merçar-se en millorar la tasca i aquíva un consell primer: abans de donara la impremta un treball, cal llegir totel que s’ha escrit i publicat sobre eltema, tenir cura amb les afirmacionsno contrastades i no oblidar mai elsque ens han precedit, citant-los sem-pre. A manera d’exemple, no de críticasinó d’afany de millora, aquí van algunsdels “pecats”, no dels “pecadors”:• A Notes sobre la història de la llengua a Molletdel Vallès, (1990), al referir-se a la pu-blicació Sembra es llegeix: “El 25 dedesembre de 1949 surt el primer nú-mero de Sembra del Centre Parroquial,de periodicitat mensual. Comença encastellà i mes a mes va introduint elcatalà...”. Exactament al revés: els 20primers números foren totalment encatalà i sols a partir del 21 es publicàalguna col·laboració en castellà, finsque a partir del número 51-53, l’any1954, és a dir cinc anys més tard, sor-


21

NOTES, 26

tia totalment en castellà, per decisió“municipal”.• En el número 9 de Notes (1995) espublica un treball sobre Gaietà Ventallóon es fa referència a un treball del nú-mero 40 de Sembra del qual se m’atri-bueix l’autoria; doncs bé, el treball espublicava al número 37 i l’autor eral’enyorat Martí Pou.• En el mateix Notes de 1992, en un tre-ball titulat “Mollet fa mil anys”, basaten el Cartulari de Sant Cugat, no es facap referència al nostre Sembra de 1952“Els 300 primers anys d’Història deMollet del Vallès al Cartulari de SantCugat del Vallès” ni a la continuacióde 1953 “Nova aportació als 300 pri-mers anys d’història molletana”. Tam-poc s’hi fa referència en el treballpublicat al número 9 de Notes (1995),“MoledoMundis”, en el qual hi ha unquadre sobre els noms de Mollet delVallès en el decurs de la Història. Tam-poc al llibre del Mil·lenari Moledo-Mollet(993-1993). Sort que en el número 20-21 d’Amistad de 1953, l’amic i enyoratcompany Jordi Solé Tura, recentmenttraspassat, publicava un treball amb eltítol “Petits aspectes de la Història” enel qual escriu: “La millor de les poquescoses bones que s’han publicat darre-rament ací a Mollet és l’article que sig-na el nostre president i company, en

Josep M. Suñé a l’extraordinari de Sem-bra, l’article titulat “Els 300 anys d’his-tòria...”. Serveixin, doncs, aquestesquatre lletres com a homenatge a latasca del company Suñé”. Tampoc aixòfou llegit pels citats autors posteriors.• Ja per acabar els exemples (no perhaver-los esgotat), al número 10 deNotes, dins d’un treball sobre el patri-moni arqueològic i la seva funció, alparlar de Castellruf, es llegeix “d’aquestpoblat veiem que fou trobat pel senyorA. Curto a mitjans dels anys cinquanta(després del 1956)...”. Sens ignorar nimenysprear la gran tasca feta pel Sr.Curto, ell no descobrí el poblat deCastellruf; els components de la Sec-ció Excursionista del Centre havíemvisitat i fet recol·leccions superfici-als amb anterioritat i coneixíem laseva existència pels llibres de pre-història de l’època.

Acabo. Repeteixo el meu agraïmenta tots vostès i faig vots perquè dintrede cinc anys puguem celebrar tots ple-gats els trenta números de Notes i dinsde vint-i-cinc, els que hi siguin, pu-guin celebrar les noces d’or d’una re-vista que, amb tota seguretat, tindràl’alt honor de ser una de les poquesque ho aconsegueixin.

Moltes gràcies!


22

NOTES, 26

23

NOTES, 26GONZÁLEZ, R.D. (2011). A prop i amb futur. 2n Pla Estratègic Horitzó 2025. Pàg. 23-30.

Durant uns mesos, la ciutadania, elsagents socials, econòmics i les institu-cions hem compartit el treball d’unprocés estratègic. Entre tots i totes,hem aconseguit, novament, orientar iconsensuar un model de ciutat mésampli territorialment, més saludableeconòmicament i més integrador so-cialment. Conjuntament, ens empla-cem a impulsar una nova estratègia deciutat a partir de la superació del mo-del i objectius del primer pla estratè-gic, i amb el convenciment que Molletdel Vallès requereix un camí que per-meti desenvolupar totes les seves ca-pacitats en un nou marc territorial

* Director del 2n Pla Estratègic de Ciutat Mollet 2025. [email protected]

Figura 1. Mollet del Vallès està condicionada pel fet de ser un terme municipal petit amb una altaocupació del sòl disponible i la necessitat de preservació rural de la meitat del seu territori (Ajuntamentde Mollet del Vallès).

A prop i amb futur. 2n Pla Estratègic Horitzó 2025

Raúl D. González del Pozo*

cooperatiu i amb nous reptes a l’en-torn metropolità de Barcelona.

1. Les fases del procés

El Govern de la ciutat de l’alcaldeJosep Monràs va iniciar la legislatu-ra amb el convenciment que, supe-rat el marc i l’estratègia plantejadaen el primer Pla Estratègic dels no-ranta amb la direcció política de l’al-caldessa Montserrat Tura, s’haviacompletat un cicle. Calia, llavors,impulsar un nou camí col·lectiu ambnous horitzons per a la ciutat deMollet del Vallès.

24

NOTES, 26

Aquest segon pla ha estat un granrepte, ja que Mollet del Vallès, en lesúltimes dues dècades, s’ha configuratcom una de les ciutats avançades,emergents i de referència de la regiómetropolitana de Barcelona, a partird’haver assolit un conjunt de fites:• Impuls del desenvolupament urba-nístic de ciutat, amb la qualificacióde l’espai públic i les noves àrees re-sidencials.• Construcció d’un marc urbà ambqualitat de serveis públics, amb espe-cial atenció als dèficits dels col·lectiusmés desfavorables.• Creixement poblacional fins a supe-rar els 50.000 habitants.• Articulació al territori dels equipa-ments de ciutat necessaris per al crei-xement poblacional i millora de laposició de referència per a l’entornpròxim.

El segon pla es va iniciar sota la di-recció d’una Oficina municipal i ambel suport tècnic d’una consultora ex-terna, i va començar a caminar sobreun conjunt d’elements:• Tenia planificats i desenvolupats engran part els equipaments i infraes-tructures base de la ciutat, fet que pos-sibilitava un salt qualitatiu com a ciutatde referència de l’entorn pròxim.• Plantejava un desenvolupament ur-banístic, que calia completar, que mar-cava la tendència de qualificació queha de tenir el conjunt de ciutat en elfutur.• Calia un nou plantejament com amarc econòmic i productiu, ja que lafunció de ciutat s’havia superat com asector de serveis per desenvolupar i di-mensionar, i per un sector industriallimitat i en decadència respecte al seupassat històric.• Assolits els seus objectius de creixe-ment poblacional basat en les novesocupacions de territori, l’ocupació jano tenia recorregut en el futur, atesa

la limitació de nous desenvolupamentsurbanístics.• Calia millorar l’actiu poblacional,en referència a la qualificació i la di-versificació. En especial, calia dotar-se d’uns nivells de renda més pròximsa la mitjana comarcal, la qual cosa had’anar aparellada amb majors capa-citats emprenedores i nivells profes-sionals, en un marc productiu demajors exigències tècniques i tecno-lògiques.• Calia que la ciutat estigués prepara-da per ser el referent i motor de l’en-torn pròxim (Baix Vallès), per la qualcosa necessita una estratègia delideratge que superi els seus planteja-ments localistes.• Calien nous plantejaments de re-novació i modernització, per cobrir,especialment, els dèficits en oci i ser-veis qualificats, tant per a personescom per a empreses, per fer un saltqualitatiu com a ciutat més atracti-va i atraient.• Pendent de resoldre la relació entrel’entorn natural i l’àrea urbana, quali-ficar la seva integració i dotar d’acti-vitat l’espai natural de Gallecs i laconnectivitat del riu Besòs amb la Ser-ralada Litoral.

A més, calia destacar un factor ex-cepcional en el procés de l’elaboraciód’aquesta estratègia de ciutat, que eral’aparició d’una crisis mundial. Aques-ta crisi està incidint directament en laciutat, l’ocupació i la inversió delspropers anys.

1.1 La fase de diagnosi

Es van fer un seguit d’enquestes,qüestionaris, jornades participativesobertes, entrevistes i una anàlisi de situ-ació DAFO (debilitats, amenaces, forta-leses i oportunitats) que van implicardirectament tota la ciutadania. Aquestinforme DAFO va establir com a:

Raúl D. González del Pozo

25

NOTES, 26

Fortaleses- Comunicacions viàries i ferroviàries- Situació geogràfica- Gallecs, espai protegit- Espais verds a la ciutat i espais pú-

blics urbans- En general, nivell d’equipaments per

a la ciutadaniaOportunitats- Desenvolupament del parc agrícola

de Gallecs i comercialització de laseva producció: marca agrícola

- Soterrament de les infraestructuresferroviàries

- El nou hospital- Certes activitats econòmiques de la

ciutat- Aprofitar la façana a les autovies- L’oferta del ferrocarril per al desen-

volupament de noves àrees- Polígon de Can Prat, nova àrea de

desenvolupament productiu- Nous desenvolupaments comercials

a la ciutat- Nous desenvolupaments urbanístics

(Calderí, Can Prat...)- Captació de població amb capacitat

emprenedora i major nivell de rendaDebilitats- Pèrdua de perfil productiu a la ciutat

amb manca de bones infraestructuresindustrials (polígons) i qualificaciódels recursos humans

- Accessibilitat i mobilitat a la ciutat:marc intermunicipal

- Baix nivell econòmic de la ciutat ide la ciutadania, amb una disminu-ció de la població nascuda a la ciutat

- Poca presència d’una estructura co-mercial moderna i atractiva

- Oferta d’oci, especialment per a lapoblació jove

- Imatge de ciutat a l’entorn- Poc sòl disponible davant dels en-

torns i impuls del Baix VallèsAmenaces- La deslocalització d’empreses de re-

ferència

- Disminució comercial del centre (Illa)- Falta d’un nou model de desenvolu-

pament productiu de la ciutat- Falta d’un projecte motor i de

sostenibilitat de Gallecs en el futurAquest primer informe va perme-

tre identificar un conjunt de variablesestratègiques (conceptes o factors)que es van considerar de formaprioritària en el marc estratègic triatper a la ciutat:• L’excel·lent ubicació com a portanord de Barcelona i element deconnectivitat de primer ordre• Necessària col·laboració amb elsmunicipis de l’entorn i de la regió me-tropolitana• Els condicionaments d’un terme mu-nicipal petit amb una alta ocupació delsòl disponible i la preservació rural dela meitat del seu territori• Millora i ampliació del conjunt devies viàries i ferroviàries• Població amb un perfil socioeconòmici formatiu mitjà-baix• Estructura i activitat econòmica in-ferior al seu potencial• Voluntat d’impulsar i dinamitzar unterritori frontissa entre els dos Vallès,el Baix Vallès• Bona xarxa de serveis i equipamentsurbans amb voluntat de serveis per ala població• Necessitat de millorar l’oferta d’ocii de lleure• Desenvolupar amb certa intel-ligència els últims espais possiblesd’ocupació urbana i iniciar un procésaccelerat i continuat en el temps, derenovació i rehabilitació urbana• Combatre la imatge de ciutat poc de-finida i poc coneguda• Importància de continuar refor-çant la cohesió social entesa com aintegració, convivència, identificacióamb la ciutat, participació en la vidaciutadana i contribució global al seudesenvolupament


26

NOTES, 26

• Avançar cap a un nou model que lipermeti millorar la sostenibilitat eco-nòmica i social de la ciutat i de la sevaciutadania

1.2. La fase de definició de leslínies estratègiques

Un conjunt de trobades ciutadanesi comissions participatives van perme-tre avançar en la definició de l’objec-tiu central i de les línies estratègiquesque orientarà el progrés i els caminsd’evolució de la ciutat.

Com a objectiu central, l’eix quemarca l’horitzó de Mollet, és el d’unaciutat saludable, educadora i atracti-va, cooperant al Baix Vallès. Un objec-tiu que opta per un model renovat deciutat que atrau més i millor activitateconòmica, que disposa d’una pobla-ció consolidada, vertebrada i amb unestil de vida de qualitat. Una ciutat quetreballa en un marc urbà atractiu i re-ferencial que permet un major reco-neixement i una major projecció enl’àmbit comarcal i metropolità.

L’objectiu central, ampli i complex,es va desenvolupar en quatre línies es-tratègiques que recullen els quatre ele-ments fonamentals del nou model:

l’educació-formació, una major di-mensió territorial, la qualificació ur-bana i l’impuls de l’economia vinculadaa elements saludables.

Línia 1. Avançar en la ciutat cívica ieducadora. Assolir un model de ciutatde convivència, més formada i respon-sable mediambientalment, amb un altsentiment d’identitat i pertinença.

Línia 2. Cooperar i desenvolupar elterritori del Baix Vallès. Aprofundir enla cooperació i el desenvolupamenteconòmic i productiu del Baix Vallès.

Línia 3. Continuar transformant laciutat, meitat urbana, meitat rural,d’una forma eficient per la consolida-ció d’espais atractius i sostenibles.

Línia 4. Impulsar una major activitatsaludable i econòmica. Plantegem unmodel econòmic amb una visió àmpliadel concepte saludable que regeneri itransformi el sistema productiu.

1.3 La fase d’acord de lesaccions i projectes estratègiques

Després d’acordar les quatres líni-es estratègiques, es va encetar la fasemés creativa i oberta de tot el procés.Va ser el moment de proposar primeri acordar després, el conjunt d’acci-

Figura 2. Els nous projectes de la comissaria depolicia i de la Biblioteca Jordi Solé Tura(Ajuntament de Mollet del Vallès)

Figura 3. El segon Pla Estratègic ha estat possiblegràcies a la col·laboració de la ciutadania, delsagents socials, econòmics i de les institucions delterritori (Ajuntament de Mollet del Vallès).


27

NOTES, 26

ons i de projectes que impulsarien l’as-soliment de les línies estratègiques ide l’objectiu central. Aquest fase va sermolt fèrtil i va rebre més de set-centespropostes. El treball d’anàlisi, valora-ció i fusió de moltes de les accions vaser intens i complex dins dels princi-pals òrgans de pla, la comissió perma-nent i el consell plenari, amb l’asses-sorament de la Comissió Tècnica Es-tratègica Municipal.• Finalment, es van acordar 50 pro-jectes directes a la línia estratègica pri-mera, on destaquen: la potenciaciód’espais professionals i centres d’in-vestigació sobre matèries relacionadesamb la salut; el reforç dels valors de laconvivència a través de la formació idel coneixement de la nostra diversi-tat; o el treball pel medi ambient i lasostenibilitat del territori a través dela sensibilització de la ciutadania através de l’espai urbà i de l’espai ru-ral de Gallecs.• La línia segona es desenvolupa a tra-vés de 42 projectes directes, com elsde potenciar un territori de referènciasanitària i sociosanitària; facilitar nousespais i oportunitats de lleure i de co-merç; o impulsar conjuntament, ser-veis públics i serveis privats atractiusper a la ciutadania.• La línia tercera proposa 34 projec-tes directes, com els d’implantar unmodel més sostenible de ciutat inno-vadora i compacta; completar lesinfraestructures viàries i ferroviàriesprevistes al territori, per situar-noscom un important nus de comunica-cions; i impulsar noves àrees dedinamització econòmica a la ciutataprofitant el nou barri d’El Calderí, elspolígons, l’entorn de les dues estaci-ons de tren i les zones properes alsnous serveis sanitaris i judicials.• La línia quarta va acordar 44 pro-jectes directes, com el de generar laincorporació de millores als agents

econòmics existents i vincular les novaactivitats als camps de la salut-xarxasanitària, activitat esportiva, formaciócontínua, interès cultural, estètic i pro-ducció alimentària, amb la renovaciói l’atracció de teixit i activitat econò-mica a la ciutat; la potenciació de Ga-llecs com a punt de la xarxa europead’slow food, com un espai de producciói investigació alimentària ecològica dela Mediterrània; o la construcció alnostre territori d’un clúster de pro-ducció i investigació d’activitats eco-nòmiques mediambientals i de ciènciesde la vida.

2. La participació2.1 Les dades de la participació

El 2n Pla estratègic ha estat possi-ble gràcies a l’extraordinària col-laboració de la ciutadania, dels agentssocials, econòmics i de les instituci-ons del territori. Sense cap mena dedubte, l’aposta per un procés trans-parent, obert i permeable a totes lespersones i a totes les propostes ha es-tat molt positiu. A més, no podem obli-dar que ha estat el procés més participatde la història de Mollet del Vallès, amb1.850 persones, de les quals 310 erenestudiants de batxillerat, i 140 entitats.

Aquest alta participació ha estat es-tructurada a través d’òrgans com elConsell Plenari i la Comissió Perma-nent, que han fet el seguiment conti-nuat, l’anàlisi i l’aprovació del conjuntde documents de cadascuna de les fa-ses del pla. Per altra banda, el pla hacombinat dins de cada fase espais quan-titatius individuals i de grup a la partici-pació oberta de la ciutadania, amb espaisqualitatius més especialitzats i tècnicsamb experts i agents de referència.

La diversitat de modalitats de tro-bades ha estat molt extensa. La llistade sessions de treball inclou: 82 en-trevistes a persones i entitats, 20 tro-


28

NOTES, 26

bades amb diferents sectors socials, 15reunions amb municipis del Baix Vallèsi del Vallès Oriental, 12 trobades deresponsables de planificació estratègi-ca de la província de Barcelona, 10sessions amb consells municipals, 12reunions amb responsables de les em-preses i instituts municipals, de parti-cipació, 10 tallers estratègics de ciutatals 4 instituts de secundària de la ciu-tat, 4 sessions de Consell plenari, 3sessions de Comissions estratègiquestècniques municipals, 10 trobades ambgrups polítics municipals, 8 sessionsde comissions sectorials; 6 reunionsamb sindicats, 6 sessions de la Comis-sió permanent, 5 trobades amb res-ponsables de planificació estratègicadel Vallès Oriental, 5 reunions amb elConsorci de l’espai rural de Gallecs, 3reunions amb el Síndic Personer, 3entrevistes amb exalcaldesses de laciutat, 1 jornada de discussió ciutada-na de la diagnosi.

Aquest conjunt d’espais i momentsparticipatius han aportat un total de 775propostes, amb 300 propostes dels es-tudiants, 350 propostes de les comissi-ons estratègiques i 125 propostes a través

dels correus electrònics i qüestionaris.L’anàlisi, discussió i valoració de les pro-postes ha permès construir un documentfinal amb 1 objectiu final, 4 línies estra-tègiques, 25 accions, 46 fitxes, 170 pro-jectes directes, 105 projectes indirectesi 350 actuacions.

2.2 Espais singulars departicipació i de formació

Com a fets més singulars, dins del’apartat de la participació cal fer es-ment dels tallers estratègics de ciutatals instituts de batxillerat de la ciutat,el cicle de conferències i el treball ales diferents xarxes territorials de pla-nificació estratègica.

A diferència del 1r Pla estratègic,ha estat un element clau el fet d’in-corporar joves en el procés de defini-ció del nou model d’orientació de laciutat. Els deu tallers estratègics de ciu-tat que hem fet als quatre centres debatxillerat de Mollet, on van partici-par més de tres-cents estudiants, vanser clau per incorporar la visió i lespropostes de persones que s’emanci-paran i construiran el seu projecte devida durant el desplegament d’aquestpla estratègic.

Un altre fet singular ha estat el ci-cle de conferències estratègiques ambexperts i gestors públics i privats queaportaven elements d’anàlisi als ciu-tadans participants i interessats. Lesconferències sobre la Construcció i im-puls del Pla Estratègic de Saragossa, a càr-rec d’Estrella Pardo, coordinadorad’Ebrópolis (novembre 2008), Novestransformacions per generar millors territoris,a càrrec de Joaquim Nadal, consellerde Política Territorial i Obres Públiquesde la Generalitat de Catalunya (juny2009); Reptes estratègics en matèria econò-mica i social, a càrrec de Josep MariaRañé, president del Consell Econòmici Social (juliol 2009); Ciutats i territori:

Figura 4. Una de les oportunitats que plantejaaquest Pla és desenvolupar el parc agrícola deGallecs i la comercialització de la seva producció(Ajuntament de Mollet del Vallès)


29

NOTES, 26

agents actius en la construcció del futur, acàrrec de Jordi Hereu, alcalde deBarcelona i president del Pla Estratè-gic Metropolità (setembre 2009); L’es-port com a estratègia de desenvolupament deles ciutats, a càrrec de Josep MariaCasanovas, editor del diari Sport (no-vembre 2009); La cultura com a estratègiade canvi econòmic i social, a càrrec de JoanManuel Tresserres, conseller de Cul-tura i Mitjans de Comunicació de laGeneralitat de Catalunya (febrer2010); Parlant de tu a la ciutat, a càrrecde Montserrat Tura, consellera de Jus-tícia de la Generalitat de Catalunya(març 2010); Territoris saludables, a càr-rec de Marina Geli, consellera de Sa-nitat de la Generalitat de Catalunya(juliol 2010).

A més, cal afegir a aquest espai for-matiu els contactes i les visites a laCàtedra d’Accessibilitat de la Univer-sitat Politècnica de Catalunya a Vila-nova i la Geltrú (novembre 2009); a laFundació Citilab-societat del coneixe-ment de Cornellà del Llobregat (de-sembre 2009) i la visita en grup al’exposició local La ciutat que ve, de laDiputació de Barcelona al Centre deCultura Contemporània de Barcelona(abril 2010).

Finalment, el valor de la participa-ció de l’Oficina del Pla estratègic deMollet del Vallès en les xarxes tècni-ques de planificació estratègica de laprovíncia de Barcelona, a través de laDiputació de Barcelona i de la comar-ca del Vallès Oriental, on Mollet delVallès hem estat la seu de la primerajornada de treball comarcal sobreplans estratègics al Vallès Oriental (no-vembre 2009).

3. Anàlisi i valoració final

Després de molta feina, de moltaparticipació, de molts documents pre-liminars i finals, dades i gràfics, actes

formatius i, sobretot, després de moltescoltar i recollir les aportacions i lesvaloracions de tanta gent, tenim unaorientació compartida per al Mollet delsegle XXI.

Un nou model que té elements sin-gulars, de qualitat, per a la projecció isignificació de la ciutat: l’espai ruralde Gallecs; el llegat i la figura del polí-tic i catedràtic Jordi Solé Tura; el men-hir neolític amb caràcters antropomorfs;i l’obra i les col·leccions del pintor JoanAbelló. Valuoses cartes de presentacióque ens donaran a conèixer i ens situa-ran en espais d’excel·lència a Catalunya.

Una nova orientació que ha reco-llit les aportacions dels més joves, elsque comencen a somiar amb seu fu-tur i les experiències i coneixementsdels més grans, els que han estat pro-tagonistes i espectadors del creixementi de la millora del Mollet postolímpic.Idees i projectes per desenvolupar elsvalors de la sostenibilitat, la cohesiósocial i les fonts d’activitat econòmi-ca del coneixement.

Un nou horitzó que només veu pro-grés en territoris més amplis que laciutat, per avançar en serveis i opor-tunitats de les persones, i de la mà,agafats més fort que abans, dels agentseconòmics i socials. Totes les personesparticipants vam apostar per una ciu-tat més saludable que sumi la xarxade centres i serveis sanitaris, l’activi-tat esportiva, les manifestacions i lasensibilitat cultural, la creixent forma-ció educativa, la producció d’alimentsecològics i la transformació de l’acti-vitat econòmica i la investigació.

Per acabar, ara cal treballar per ferrealitat aquest pla i vull compartir lesparaules del president del 2n Pla Es-tratègic de Ciutat Mollet 2025 i alcal-de de la ciutat, Josep Monràs, quantancava el darrer Consell Plenari is’aprovava el document final: “ara co-mença la part més apassionant, l’im-


30

NOTES, 26

puls i el desplegament dels projectes ide les accions d’aquest segon pla es-tratègic. No podem oblidar que aques-ta feina és responsabilitat de tothom,

de la ciutadania, de les institucions,dels agents socials i dels agents eco-nòmics. Fem tots i totes de Mollet unaciutat a prop i amb futur.”


31

NOTES, 26PUIG, L. (2011). Anàlisi de l’impacte del Circuit de Catalunya al poble de Montmeló. Pàg. 31-36.

* Estudiant. [email protected]

Anàlisi de l’impacte del Circuit deCatalunya al poble de Montmeló.

El Circuit de Catalunya, una empresamitjana amb inversions gegants1

Lluís Puig i Gonzàlez*

1. Introducció

No recordo cap any de la meva vidacom a habitant montmeloní en què nohagi sentit els soroll dels motors delsvehicles que participen en les carreresque se celebren dins el Circuit deCatalunya. He vist l’ambient que escrea entorn a les instal·lacions amb les“motos boges” o els estrangers beventa les terrasses dels bars, he estat testi-moni de les cues de cotxes intermina-

bles que es creen quan la gent torna acasa seva... A mesura que he anat en-caminant el meu futur, m’he plantejatuna qüestió que, gràcies a aquest tre-ball de recerca, he pogut respondre:Montmeló s’ha beneficiat amb la pre-sència del Circuit de Catalunya? És adir, quina anàlisi podríem treured’aquesta relació entre el poble il’empresa?

En escollir el treball, va arribar elmoment en què havia de decidir com

Figura 1. El Circuit de Catalunya (C. Llurda)

1 Resum del treball guanyador de l’XI Premi Juvenil Vicenç Plantada. El treball de recerca va ser realitzat,durant el curs 2009-2010, quan l’estudiant cursava batxillerat de Ciències Socials i Humanitats a IESMontmeló, sota la direcció del tutor Javier Navarro Càrcel.

32

NOTES, 26

podria respondre aquesta preguntad’una manera fiable. Per això vaig de-cidir entrevistar una sèrie de personesde vital importància i influència dinsel Circuit de Catalunya: Manel Ramal,alcalde de Montmeló; José AntonioGarcia, cap de la policia local; MarcVoltàs, director de Disseny del Circuitde Catalunya; i Ramon Praderas, di-rector general de l’empresa Circuit deCatalunya, SL.

També volia saber fins a quin puntels habitants del poble estaven impli-cats en el Circuit de Catalunya. Peraquets motiu vaig fer prop de 120 en-questes, per poder contrarestar lesopinions de la gent. Volia saber quèpensaven del Circuit de Catalunya, simillorarien alguna cosa, si eren socisde l’empresa... i moltes més pregun-tes que van acabar donant-me unaimatge general de què pensava la gent.

Un altre aspecte que he intentatrespondre és quin és el prototip d’afi-cionat que visita el Circuit de Catalunyaen els dos grans premis que s’hi cele-bren: el Gran Premi de Motociclisme iel Gran Premi de Fórmula 1. Vaigenquestar més d’un centenar de per-sones entre aficionats al motociclismei aficionats a l’automobilisme, i heobtingut dos perfils totalment oposats.

D’altra banda, Montmeló és un delspobles de Catalunya amb més bars perextensió de terreny; és per això queaquests establiments són molt impor-tants per fer-nos una idea dels benefi-cis que la gent del poble pot treure.Amb aquesta intenció de fet enques-tes a la gran majoria de bars i així hepogut obtenir la seva opinió.

Finalment, gràcies a les facilitatsque l’empresa del Circuit de Catalunyam’ha ofert, he pogut fer-ne un estudieconòmic.

Amb tota aquesta informació hetrobat resposta a la pregunta que te-nia en ment. He pogut conèixer l’ori-

gen, la historia i la situació actual delCircuit de Catalunya i, finalment, m’hepermès el luxe de crear una opinió,crec que fiable, de la situació de l’em-presa respecte a Montmeló i els po-bles dels voltants.

2. Els orígens

La creació d’un circuit permanentva sorgir de la necessitat de crear unespai que fos proper a la població ca-talana, on poder practicar l’esport del’automobilisme amb total seguretat(hem de recordar els accidents que hihavia hagut, tant al Circuit Urbà deMontjuïc com al polígon industrial deMartorelles durant uns entrenaments).Amb aquest nou circuit es preteniacrear unes instal·lacions on es pogues-sin presenciar curses d’alt nivell i gua-nyadors del territori.

Hi va haver molts candidats peracollir les instal·lacions del nou circuit,però hi havia un únic terreny que ofe-ria unes característiques ideals per ala construcció, que tenia molt bonacomunicació, a més de la bona con-nexió amb la ciutat de Barcelona (grandestinació turística) a menys de 20minuts. Per aquest motiu, el terreny si-tuat entre Parets del Vallès, Granollers iMontmeló es va convertir en l’espai ones va edificar el Circuit de Catalunya.

En l’actualitat, el Circuit de Catalunyaés una Societat de Responsabilitat Li-mitada (SL). El capital social està re-partit entre la Generalitat de Catalunya(amb un 72 %), l’empresa Reial Auto-mòbil Club de Catalunya, RACC (ambun 18 %) i, finalment, l’Ajuntament deMontmeló (amb un 10%).

3. No només carreres

Hauríem de considerar el Circuit deCatalunya com una empresa mitjana,ja que tot i tenir un gran capital (pro-

Lluís Puig i Gonzàlez

33

NOTES, 26

per als 74 milions d’euros), els treba-lladors que fan la seva tasca laboral demanera permanent en les instal·lacionsdel Circuit de Catalunya són 82. Totcanvia els dies de curses, ja que la sevamàxima activitat empresarial, fa quees contractin unes empreses que oferei-xen determinats serveis i així s’incre-menta la plantilla, mitjançant empresesexternes o contractes temporals.

Gràcies a les curses que es realit-zen a les instal·lacions situades entreels pobles de Parets del Vallès, Granollersi Montmeló, l’empresa té altres activi-tats com ara la creació de productes,l’organització d’activitats lúdiquescom cinema, exposicions de cotxes, laformació de pilots i un llarg etcètera.

A més, cal destacar la contribucióque està fent el Circuit de Catalunyaen l’aspecte ambiental. Fa molt poc,aquesta empresa va firmar un docu-ment ISO-14001, on es compromet areduir l’impacte ambiental que causaun organisme d’aquestes característi-ques. Per poder arribar a aquest ob-jectiu, el Circuit de Catalunya estàestablint una sèrie de mesures, comara l’ús de vehicles elèctrics, l’amplia-ció de zones verdes o la reducció de l’im-pacte acústic plantant arbres als aforesde les instal·lacions. D’altra banda,l’Ajuntament de Montmeló té previstper a un futur proper (fet que seriauna de les estratègies més desitjablesper al Circuit de Catalunya en aquestàmbit), la creació de la segona estacióde tren en el municipi. Aquesta paradade tren interferiria en la línea de fer-rocarril que connecta zones com laciutat de Vic, Canovelles o la Universi-tat Autònoma de Barcelona (UAB). Elprojecte reduiria el nombre de vehi-cles que podrien circular en aquestaèpoca i això reduiria les emissions dediòxid de carboni.

Com va mencionar el vicepresidentde la Generalitat, Josep Lluis Carod-

Rovira en una entrevista: “El circuit deCatalunya és un punt econòmic on esmouen, al seu entorn, més de 120 mi-lions d’euros”. Aquesta gran quantitatprové dels diners que els clients gas-ten, aproximadament uns 200 euros,dins de la pròpia empresa per podergaudir d’un cap de setmana, per po-der seguir de prop una de les sevesgrans aficions, les curses de motoci-clisme i d’automobilisme. Hem de te-nir en compte que la Generalitat deCatalunya ha fet una sèrie d’inversi-ons amb la finalitat de millorar els ac-cessos al Circuit de Catalunya, cosaque de rebot aprofita la població deMontmeló o la gent que viu al voltantde les instal·lacions.

Tanmateix, les dades d’assistènciacorresponents a l’any 2009 han min-vat. La crisi actual està jugant una malapassada al Circuit de Catalunya, ja quel’empresa va tenir uns resultats bai-xos comparats amb els anys anteriors.Aquest fet es deu a la baixada del po-der adquisitiu que han patit els aficio-nats d’aquest esport.

Si ens fixem en l’entorn del Circuitde Catalunya, en època d’activitat, ésuna de les zones més desitjades dinsdel món empresarial proper, ja que,primer de tot, puja la quantitat de po-blació d’aquella localitat durant untemps determinat. Si la població aug-menta, la necessitat de tenir un bé oun servei s’incrementa i això fa quesorgeixi l’efecte anteriorment esmen-tat pel vicepresident de la Generalitat,Josep Lluís Carod-Rovira. Això vol dirque aquells dies, creix la demanda.Com he constatat, un establiment co-mercial situat en una zona propera alCircuit de Catalunya, millora la sevadisponibilitat davant del client, és a dir,les petites empreses contracten méspersonal (cinc treballadors) a part del’ampliació del seu horari (al voltantde cinc hores). A més, una de les es-

Anàlisi de l’impacte del Circuit de Catalunya al poble de Montmeló

34

NOTES, 26

tratègies realitzades per a aquests lo-cals comercials (que no es veu ambbons ulls per la població de la zona),és l’increment dels preus. Aquests es-tabliments, en tenir un augment de cli-ents, estableixen l’estratègia habituald’elevar el cost del producte/servei.Aquesta acció empresarial s’utilitza tam-bé per incrementar el benefici de l’em-presa. Per tant, el Circuit de Catalunyano és l’únic en preparar-se per a latemporada, sinó que també els localscomercials tenen la seva jugada plan-tejada. Segons les meves anàlisis, ambla forta demanda que tenen aquestsestabliments comercials els dos capsde setmana de les grans curses inter-nacionals, les seves vendes augmen-ten, aproximadament, un 100 %.

4. Els espectadors

A partir de l’estudi que vaig ferals clients del Circuit de Catalunyadurant els dies de màxima afluènciad’espectadors, els de Fórmula 1 o lescurses internacionals de motociclis-me, vaig poder diferenciar dos tipusd’espectadors.

transport l’avió i el cotxe. Per gaudirdels dies de curses, aquests clients so-len anar, majoritàriament, acompa-nyats d’amics.

El segon tipus d’aficionat és l’espec-tador de les grans competicions inter-nacionals de motociclisme. En aquestcas, solen ser, bàsicament, públic català(amb un percentatge del 67 %). La gentd’aquestes curses són gent jove, ambun pressupost mitjà menor que els afi-cionats de Fórmula 1 (gasten menysde 200 euros per persona). Amb la sevaprocedència i el seu pressupost, ésnormal que el vehicle més utilitzat si-gui el cotxe, amb un cert predominide la motocicleta (a causa del fanatis-me d’aquest mitjà de transport). Nor-malment, els clients que assisteixen alGran Premi Cinzano de Catalunya deMotociclisme, solen anar-hi acompa-nyats de familiars i amics.

Un dels principals factors pel qual


FÓRMULA 1 MOTOCICLISMEVallès Oriental 11% 10%Barcelona 21% 51%Catalunya 25% 67%Espanya 68% 81%Europa 100% 100%

El primer és un aficionat de la Fór-mula 1 que assisteix al Gran Premid’Espanya. És un espectador que pro-vé de llocs externs a Catalunya (no-més un 25% dels enquestats vivia aCatalunya) i eren persones amb un ele-vat poder adquisitiu (a l’entorn dels400 euros). Amb aquestes dades, ésnormal que utilitzin com a mitjans de

Figura 2. Procedència (en %) dels usuaris delCircuit, segons l’assistència al GP de Fórmula 1 ial GP Internacional de Motociclisme (L. Puig)

Figura 2. Hi ha dos tipus d’espectadors: elsaficionats de la Fórmula 1 i els de lescompeticions de motociclisme (C. Llurda).

35

NOTES, 26

la gent vol assistir a una gran cursadel Circuit de Catalunya, és l’ambientque es crea. Poc menys de la meitatdels aficionats enquestats en aquestsdies de competició, va reconèixer elprincipal motiu per l’assistència aaquests dies, superant fins i tot el fa-natisme que tenen cap a una escude-ria o un pilot.

Un dels grans atractius d’aquestestrobades és una activitat que es fa enel poble, l’anomenada popularmentcom a “motos boges”. Aquesta activi-tat és una gran festa creada pels ma-teixos motoristes, on mostren les seveshabilitats sobre aquest mitjà de trans-port, originada en els carrers del po-ble de Montmeló. A causa dels greusaccidents que hi ha hagut en aqueststipus d’activitat, l’Ajuntament deMontmeló, amb la Policia Local delmunicipi, va voler evitar més incidents.Segons el cap de la Policia Local, JoséAntonio Garcia, la Policia, amb l’ajutde la Protecció Civil, intenten desviaraquest conjunt d’activitats cap al po-lígon industrial situat als afores delpoble, per tal de controlar més el mo-viment dels motoristes i vigilar els ac-cidents que hi poden sorgir. Per contra,el obstacles que instal·len als carrersdel poble, no poden parar la tendèn-cia dels aficionats a continuar fent fes-tes dins de Montmeló.

5. Quin és el nom?

Circuit de Catalunya o Circuit deMontmeló? És un gran dubte que te-nen les persones que parlen d’aques-tes instal·lacions. Amb l’estudi que hefet dels diferents agents econòmics, heconstatat que tres de cada deu perso-nes confonen aquesta empresa amb elnom de la localitat copropietària de lesinstal·lacions. Però aquest error nonomés afecta els clients i habitants delsmunicipis del voltant, sinó que la con-

fusió també arriba a mitjans de comu-nicació com poden ser les televisions(cas de TVE). Per solucionar aquestproblema, el Circuit de Catalunya estàestablint una estratègia que és la pu-blicitat del nom en els componentsde les instal·lacions: a les grades, ales parets, al transport que utilitzenels usuaris...

Últimament, a l’estat espanyol,s’han creat diversos circuits, com arael Circuit Urbà de València o el Circuitd’Aragó (o Motorland), per l’incre-ment d’aficionats en aquest esport.Aquesta moda de crear tantes instal-lacions adreçades a aquestes curses, hafet que el Circuit de Catalunya noti unacerta rivalitat per decidir on es realit-zaran els Grans Premis d’Espanya enels anys posteriors. Podríem pensar queaquest fet és molt negatiu per a unaempresa, però un avantatge que hi haen aquesta competitivitat és la mi-llora de la qualitat del servei que potoferir l’empresa, per tal de podermantenir els clients.

En una conversa que vaig tenir ambel director de Disseny del Circuit deCatalunya, Marc Voltàs, afirmava que“Montmeló no és conscient de la granfunció que fa el Circuit de Catalunya”.Aleshores, amb el dubte que em vacrear aquesta afirmació, vaig intentar

Anàlisi de l’impacte del Circuit de Catalunya al poble de Montmeló

Figura 3. Ambient a Montmeló un dia decarreres (C. Llurda)

36

NOTES, 26

contrastar-la amb enquestes als habi-tants del municipi. Un cop finalitza-des i analitzades, vaig constatar queés cert: la gent del poble no valoravael Circuit de Catalunya igual que elsclients que en feien ús. A més, vaigobservar que hi havia poca proporcióde socis montmelonins. Amb aquestesdades, vaig poder confirmar la hipò-tesi abans plantejada. El Circuit deCatalunya, mitjançant activitats lúdi-ques i socials, intenta integrar la po-blació en les seves activitats, peròl’assistència final és molt baixa.

6. Conclusions

La finalitat d’aquest treball era de-mostrar si el poble de Montmeló esbeneficia dels serveis que ofereix elCircuit de Catalunya.

En primer lloc, el Circuit de Catalunyaés un dels principals factors turístics dela comunitat autònoma. L’Ajuntamentde Montmeló rep un ingrés de 300.000euros anuals de l’empresa Circuit deCatalunya, a més de les taxes que co-bren a les parades que s’estableixendurant els dies dels Grans Premis.

Per altra banda, hi ha l’incrementde vendes de productes o la prestacióde serveis que obtenen els establi-ments com ara els bars i restaurants.Montmeló, doncs, es beneficia de ladespesa que fan els clients quan hi hacompeticions durant els caps de set-mana. A més, el Circuit de Catalunyaobté beneficis gràcies a la seva princi-pal activitat empresarial, que és la derealitzar competicions en el seu traçat.

En segon lloc, el Circuit de Catalunyaintenta beneficiar Montmeló amb la cre-ació d’activitats exclusives, com ara elcinema a la fresca, la bicicletada, lacaminada, etc. però fins ara, aquestesactivitats han estat criticades per lapoblació pel preu del servei o ignora-


des. Per tant, no són acceptades enca-ra pel poble de Montmeló. La gent tam-poc veu amb bons ulls les activitats delCircuit de Catalunya, ja que les valo-ren molt menys que els assistents a lescurses. A més, no interactuen dins del’empresa, un fet demostrable quan esconstata la poca quantitat de gent delpoble que n’és sòcia.

Entremig hi ha l’Ajuntament deMontmeló, que intenta relacionaraquest dos elements distanciats, ambdos projectes: en primer lloc, crear uncentre comercial i lúdic proper a l’em-presa, per augmentar la demanda delservei cap al Circuit de Catalunya i amés, crear una altra activitat econò-mica i social per als pobles propers.En segon lloc, aconseguir una segonaestació de tren, la Nord, propera tam-bé a les instal·lacions, fet que faria quel’empresa pogués complir el seu com-promís ISO-14001 de reducció de lesemissions de diòxid de carboni pro-vocades pels mitjans de transports uti-litzats pels espectadors.

Alhora, també podria reduir-sel’afluència massiva de aficionats is’obriria el municipi de Montmeló capa altres zones poc comunicades, comés el cas del campus de Bellaterra dela Universitat Autònoma de Barcelona.

Però aquests són projectes plante-jats ja fa temps i si triguen gaire enconstruir-se, el Circuit de Catalunya iel poble de Montmeló podrien arribara estar encara més distanciats, amb elperill que això suposa.

En conclusió, en resposta a la hipò-tesi, el Circuit de Catalunya beneficiael poble de Montmeló gràcies a unescontribucions econòmiques molt àm-plies generades per la gran demandaque hi ha els dies de competició. Però,en el cas contrari, els habitants deMontmeló no s’integren en les activitatsni a l’entorn a les seves instal·lacions.

37

NOTES, 26DOMÈNECH, M. (2011). Romànic a tocar. Pàg. 37-42.

* Enginyer tècnic i periodista . [email protected]

Romànic a tocarManel Domènech i Mir*

Fer senderisme amb un doble ob-jectiu: natura i cultura. L’experiènciadel GR176, sender del Romànic, peraconseguir un apropament a l’art ro-mànic en un recorregut que aplegaels testimonis de més de vint esglé-sies, i també el seu període històric ila vinculació al fet religiós i sociald’aquella societat rural que es des-envolupava al seu voltant.

Col·loquialment, a tocar s’empra perdesignar tot allò que és a l’abast, queens és proper i no té pas una intencióde menystenir ni el seu valor, ni la sevaimportància.

És amb aquest sentit i no amb capaltre com hem encapçalat aquest arti-cle que pretén donar a conèixer l’ex-periència viscuda d’un grup de personesdel Club Muntanyenc Mollet i d’algu-nes altres que també van participar enel GR 176 “Sender del Romànic”. Unrecorregut a peu, d’uns vuitanta qui-

lòmetres i 2.000 metres de desnivellaproximadament, realitzat en quatreetapes —amb sortida i arribada a lavila de Navàs— fet en els quatre dar-rers mesos del 2009 i amb una do-ble intenció: gaudir de la natura i,alhora, de la cultura que proporcio-na la història i l’art que la nostra ter-ra sovint hostatja.

1. La descoberta

De fet, això no té res d’excepcio-nal. L’excursionisme al nostre país jaes va iniciar i s’ha desenvolupat gene-ralment amb aquests dos objectius. Laprimera entitat excursionista fundadael 26 de novembre de 1876 portava pernom Associació Catalanista d’Excursi-ons Científiques, i ho deixava ben clarel seu fundador Josep Fiter i Inglésquan assenyalava en el document fun-dacional: “Amb el fi d’investigar tot

Figura 1. Sant Cugat del Racó(esquerra) i Sant Jordi de Lloberes(dreta) (M. Domènech)

38

NOTES, 26

quant mereixi la preferent atenció sotaels conceptes científic, literari i artís-tic, en la nostra benvolguda terra”.

Aquesta primera petja va ser i haestat seguida en un major o menorgrau per la majoria de les entitats ex-cursionistes que l’han precedit. La cre-ació d’aquest Sender GR 176 per partdel Centre Excursionista de Navàs ésun exemple dels molts que es podrienposar i que permet, a més de recórrerindrets de gran valor paisatgístic, po-der conèixer més de 20 esglésies ro-màniques que en general gaudeixend’un bon estat de conservació, i que labona voluntat d’algunes persones demasies properes que guarden la claud’accés o la coincidència d’estar ober-tes pel culte dominical, ens va perme-tre en molts casos poder visitar elseu interior.

Però cal dir que no va ser el propò-sit de la comissió de Senders del Mun-tanyenc donar als participants un cursintensiu d’art romànic o d’història delperíode alt medieval mentre trescavenpels camins. Res de tot això. La inten-ció era simplement apropar l’art reli-giós romànic als participants quen’eren poc coneixedors i d’entendre’len la seva doble funció: religiosa i so-cial. També, iniciar-los en la descober-ta del fet cohesiu que va representarla religió cristiana en uns momentsque el país desvetllava una conscièn-cia pròpia com a poble sotmès a unainvasió. La presa d’una identitat dife-renciada, la defensa d’uns valors i l’ini-ci d’un camí que havia de dur-lo a unaentitat política que, amb el pas delssegles, arribà a constituir-se en regnei a expansionar-se molt més enllà delquè en aquells inicis mai ningú nos’hauria imaginat.

Per aconseguir-ho, a cada sortidas’informava d’aquests aspectes genè-rics i d’alguns artístics més específics,com els seus períodes i evolució, la

seva identificació, els trets més carac-terístics, la tria de la ubicació, elementsi tècniques de la construcció o com espagava. S’esbrinava com l’església es-devenia una eina d’ensenyament, deprotecció, de comunicació id’aglutinador social.

No es feia cap inventari, ni com-paratives feixugues, ni s’apilavendades, dates i noms. No calia per alnostre objectiu, perquè l’art, la his-tòria i la cultura que traspuaven,malgrat els segles que ens en sepa-raven, era a cada contacte més pro-pera, més entenedora.

A les esglésies més importants, enmillor estat de conservació i menysmodificades es feia una parada —cer-cant l’ombra primer i després l’escal-for del sol— per descobrir a poc a pocalgun detall dels materials, aparells,murs, les dificultats en la construcciói els seus progressius canvis, el rigoren l’execució d’ornaments i d’obertu-res amb una avaluació de l’escassaaportació ornamental, o la utilitzaciói dosificació de la llum interior en laconsecució d’un clarobscur que me-nés a la pietat. S’intentava per sobrede tot, fer sentir properes aquellespedres i la seva significació amb unabreu explicació de la seva història i delstrets més destacables. S’aprofitavatambé per mostrar-les com a exem-ple de la informació que s’havia donaten aquella etapa, bé per correu elec-trònic anticipadament o aquell mateixdia, tot seguint un programa prèviamentestablert i anunciat a l’inici.

Els punts essencials de la informa-ció facilitada podríem resumir-los enels aspectes següents:••••• L’art romànic català en el seu es-pai històric. Comencem per definir laparaula romànic i els seus primers es-tudis com un art destacable. La sevaaparició en el nostre territori, la vin-culació o connexió amb la resta del

Manel Domènech i Mir

39

NOTES, 26

món europeu de l’època i les influèn-cies que en va rebre.••••• L’arquitectura romànica religiosai la seva funció. Analitzem l’espai in-terior com un mitjà que disposa d’unelevat sentit de protecció a l’home quetemorós s’acosta a Déu i, també, laseva relació amb l’exterior que l’en-volta. La tria de la seva ubicació, mal-grat que ara ens sembla perfectamentadaptada al paisatge, no era pas aquestel seu objectiu, ans el contrari: voliaser una clara i definitiva expressió dela humanització del seu territori im-mediat. Per aquest motiu, vol mostrar-se forta i pletòrica, com el segur idurador pal de paller d’aquella socie-tat rural que vivia a l’entorn. El valorde la seva pedagogia com a eina es-sencial de consolidació del cristianis-me, com a element de defensa delterritori i, com tot plegat es mos-trarà cabdal en el desenvolupamentcom a poble.••••• Períodes del romànic i la seva im-plantació. S’enumeren simplement elstrets bàsics que els defineixen i alhoradistingeixen cada un d’ells.••••• Els artistes. No hi ha art sense artis-tes, però l’anonimat dels primers pe-ríodes amb algunes excepcions explicala seva ruralització. Només l’inici defons documentals ens permetran co-nèixer autories a partir del s. XIII . Unamenció especial als mestres llombardsi a la seva important aportació.••••• L’espai interior i volums exteriors.Pel que es refereix a l’espai interior,es fa un especial esment del punt decongregació (nau) i l’espai de culte (ab-sis) normalment de forma semicircularque potencia la capacitat focalitzadora ifacilita l’acostament del poble a Déu. Esfa referència a la distribució de l’es-pai, a les naus en nombre senar, a lanau transversal i a la creu llatina. Fi-nalment, una ullada a l’articulació delsvolums, a la seva pesantor i perquè en

el principi del seu estudi tenia conno-tacions negatives.••••• Els campanars. Cal comprendre laseva importància com a element queofereix verticalitat al conjunt exte-rior, analitzar-ne els buits i la sevaaportació d’estabilitat, esmentar latipologia, sense menystenir la sevafunció essencial com a element decomunicació, d’avís de pregària,d’advertiment i alerta davant d’unperill i moltes altres més.••••• La decoració exterior. L’austeritatcom a base de creació artística en elromànic és la regla en el primer perí-ode. Es parla superficialment de fri-sos, arcuacions, lesenes, dents deserra, arquets... els elements bàsicsque evolucionaran i posteriorments’enriquiran.••••• La llum. La il·luminació segueixun eix bàsic (llevant-ponent) quedireccionalitza l’espai en un clarobscurque reforça la voluntat interioritzadorade la seva arquitectura. Poques ober-tures i molt petites en els absis, murs ifaçana de ponent ajudant a la conse-cució d’un ambient de recolliment,reflexió i pregària.••••• L’accés. Dit altrament: la porta oles portes, segons els casos, amb unaimportància que en el segon perío-de amb l’ús de l’escultura i d’altreselements ornamentals enriquiranaquest accés en uns nivells molt im-portants, que emfatitzaran el seu ca-ràcter de pas sagrat des de l’exteriora l’interior.••••• Materials de construcció, aparellsi murs. Pocs materials però decisius:la pedra essencialment, primer extre-ta de llocs propers a la construcció i,més endavant, de pedreres selecciona-des allunyades al punt de construcció.El formigó de calç, l’argamassa de sor-ra i calç, i la fusta com a material au-xiliar, són els elements bàsics iaglutinadors i podrem distingir-los

Romànic a tocar

40

NOTES, 26

quan ens fixem en l’aparell (formaamb la qual es disposen els carreus)en el parament del mur i en com evo-lucionaran amb el pas del temps i elsperfeccionaments que s’hi aniranintroduint.

Tot plegat, en una breu síntesiexempta d’erudició però planera ientenedora que permetia un primerapropament al gran món del romà-nic que trobàvem avançant per ca-mins, pistes i senderons en unavariada mostra.

2. La proposta

La proposta que volem fer als pos-sibles lectors interessats està molt vin-culada al que hem explicat per tal quepuguin gaudir d’un passeig que elsapropi al romànic que més a tocar te-nim. No cal recórrer grans distànciesni fer grans caminades, perquè sorto-sament, la profusió de mostres de ro-mànic religiós al nostre país demananomés una passejada o un breu des-plaçament, com el que us proposemtot seguit amb els mateixos propòsits iobjectius que hem descrit anteriorment.

L’iniciarem a Mollet mateix, perdesprés apropar-nos a Sant Fost de

Campsentelles i d’allí a Santa MariaMartorelles d’on retornarem al puntde sortida. Un recorregut que amb unao dues sortides matinals es pot fertranquil·lament i, si volem estalviar-nos trepitjar l’enutjós asfalt de la car-retera, l’aproximació es pot fer ambcotxe o amb transport públic.

2.1. Santa Maria de Gallecs

Santa Maria de Gallecs és una es-glésia construïda el s. XII amb algunesmodificacions realitzades el s. XIV i quefou restaurada l’any 1965, quan es vantrobar restes molt més antigues comfragments de paviment paleocristiàdels s. V-VI.

Situada al nucli rural de Gallecs,només cal una passejada de les mésagradables que es poden fer sensesortir del municipi de Mollet percontemplar-la i gaudir del seu entornmés proper.

De l’edifici, cal remarcar la plantade creu llatina (que no és massa cor-rent) d’una sola nau, amb l’absis qua-drat, encarat a llevant, com sempre, iamb entrada per ponent per una por-ta adovellada de mig punt a l’exteriori d’arc apuntat a l’interior. La finestra

Figura 2. Sant Cebrià de Cabanyes (esquerra) i Santa Maria de Gallecs (dreta) (M. Domènech)


41

NOTES, 26

de damunt seu ha estat modificadaposteriorment a la seva construcció.Tant la nau com l’absis són de volta decanó apuntats.

Tot el seu conjunt respira sobrie-tat, amb pocs adornaments a les ober-tures i al seu interior, com corresponal període que pertany. Volum pesantperò equilibrat que es verticalitzamitjançant el campanar d’espadanyade doble obertura.

2.2. Sant Cebrià de Cabanyes

Sant Cebrià de Cabanyes serà la se-gona fita a assolir i a contemplar, perla qual cosa haurem de traslladar-nosfins a Sant Fost de Campsentelles, béamb cotxe o amb autobús fins a la car-retera que mena al cementiri del po-ble. Abans d'arribar-hi, cal prendre unapista que puja a l'esquerra i desprésagafar-ne una a la dreta que sense dei-xar-la ens hi durà. Aquesta pista éspracticable per als turismes, peròem decanto més per recomanar la ca-minada d'una mitja hora que ens per-metrà gaudir dels boscos i vinyes dela vall de Cabanyes, de la pau que en-cara transmeten i que té les horescomptades per l'impacte ambiental queproduirà la construcció de la C-59 ambel túnel de la Conreria.

És també un edifici del s. XII, d’unasola nau i amb l’absis circular a lle-vant i un altre al costat nord. L’altarmajor era dedicat a Sant Cebrià, elfrontal del qual es conserva al MuseuEpiscopal de Vic. La restauració feta elsanys setanta i acabada el 1984 pelsAmics de Cabanyes ha permès quel’edifici hagi resistit al seu abandona-ment des de 1877.

Amb una situació preeminent en-mig de la vall, ens ofereix un conjuntairós i en plena harmonia amb l’en-torn. Hi han hagut força dubtes de siaquesta parròquia era més antiga que

la de Sant Fost, també romànica i des-truïda el 1936, de la qual actualmentnomés queden algunes restes a la pla-ça de les Glòries Catalanes del barride Sant Pere, però la seva acta de con-sagració no ofereix cap dubte que vaser primer, després Cabanyes i poste-riorment Santa Maria de Martorellesi, totes tres van fer possible la dita:“Martorelles, Cabanyes i Sant Fost, tresparròquies dintre d’un bosc” que haperviscut fins ara, malgrat que ja nosigui del tot certa.

2.3. Santa Maria de Martorelles

Santa Maria de Martorelles és al cormateix del poble. Hi podem arribar-hicaminant des de Sant Fost per caminsdel bosc que encara es conserva, peròpotser és mes recomanable apropar-nos-hi amb mitjans mecànics privatso públics. Ha estat molt modificada desde la seva construcció, encara que hamantingut l’aire dels seus orígens imalgrat que de romànic només con-servi l’absis semicircular amb tres fi-nestres amb arc de ferradura i la basedel campanar, és l’única que actual-ment encara és parròquia i amb plenaactivitat. La creació d’un nucli establede població al voltant seu al llarg detants segles ha fet necessaris els can-vis estructurals, desenvolupats en eta-pes successives, que l’han adequada ales necessitats que ha imposat poderatendre els seus fidels.

3. Per acabar

La bona acollida dels participantsd’aquesta experiència va fer que l’any2010 s’organitzés un altre recorregutpel GR 175, la Ruta del Cister, de ge-ner a maig, per les comarques de l’AltCamp, Conca de Barberà i Urgell, encinc etapes que ens va permetre co-nèixer a fons aquesta part de la

Romànic a tocar

42

NOTES, 26

Bibliografia

PIBERNAT, S. (1936). Notes Històriques delVallès. Parròquia de Cabanyes. Òmnium Culturalde Sant Fost. 92 p. Sant Fost de Campsentelles.


PLADEVALL, A (1999). Catalunya Romànica.Guies Comarcals, el Vallès Occidental i el VallèsOriental. ECCSA. 190 p. Barcelona.

Catalunya Nova i els seus monestirsmés importants: Santes Creus, SantaMaria de Poblet i Vallbona de les Mon-ges. Tot seguint la mateixa dinàmicaque hem descrit, però ocupant-nos enaquesta ocasió de l’arribada de l’or-

dre a Catalunya, de l’art cistercenc queamb tanta grandiositat mostren lesseves obres, de la seva influència enels primers segles de la seva existèn-cia i de l’empremta que han deixat ala nostra història.

43

NOTES, 26GORDI, J . (2011). Els valors cristians dels arbres. Pàg. 43-58.

* Professor titular de Geografia de la Universitat de Girona. [email protected]

Els valors cristians dels arbres1

Josep Gordi i Serrat*

1 Voldria agrair la lectura i els suggeriments que Maria-Mercè Bruguera, mossèn Joan Galtés i el natura-lista Josep Maria Mallarach han fet al meu treball.

2 Per exemple, el novembre de 2006 es va celebrar al monestir de Santa Maria de Montserrat un taller dela Iniciativa Delos, del Grup d’especialistes en valors culturals i espirituals de les àrees protegidesd’UICN titulat Natura i espiritualitat.

1. Introducció

Els arbres són les espècies que viuenmés anys, que arriben a una major alça-da i que poden acumular la major bio-massa. Per tant, han estat un referentcultural i natural per a moltes civilitza-cions. Per als cristians, com per altresreligions, l’arbre és símbol de la vidavolguda per Déu i participa dels tresmons: el subterrani per mitjà de les ar-rels, el terrenal a partir del tronc i el ce-lestial per la seva capçada que s’enfilacap al cel i el connecta amb la divinitat.

D’altra part, les espècies arbòriessón molt presents en la nostra socie-tat, ja que esdevenen un element sig-nificatiu de molts paisatges naturals itambé d’alguns paisatges urbans, és adir, que fàcilment, al llarg de les nos-tres caminades o passejades per carrerso camins, els arbres ens acompanyen opoden ser una ombra amiga on refugi-ar-se davant de la calor estival o d’unatempesta sobtada.

Al llarg del camí que des de Ron-cesvalles va fins a Santiago de Com-postela, vam tenir la sort de gaudir del’ombra de diferents boscos i arbres.Recordo espacialment el roure del pe-legrí sota el qual hi ha alguns bancson asseure’s i observar l’esplèndidacapçada d’un roure centenari. Tambéem va sorprendre que al peu del troncalguns pelegrins hi havien deixat creusfetes amb branques, flors i fulles deplantes ruderals.

Tothom reconeix que els boscostenen una triple funció: productiva,ambiental i cultural. Ara bé, els valorsintangibles dels boscos i dels arbressón una de les funcions que atresoren,actualment, de més alt valor, ja queens permeten un acostament culturalo espiritual a l’arbre i/o al bosc.

De la mateixa manera que s’estu-dien els espais naturals sagrats2 , tam-bé existeixen arbres amb importantsvalors espirituals. Per tant, tant elspaisatges com els arbres poden servalorats, entre d’altres raons, els va-lors intangibles que tenen i que per-meten un altre tipus d’aproximaciócap a aquests éssers vius. Ara bé, peracostar-se als arbres i gaudir-los, calun canvi en la nostra conducta i acti-tud. Jesús Garcia Varela (GARCIA,2006) ens proposa acostar-nos als ar-bres i endinsar-nos en els boscos ensilenci, ja que els arbres i els boscossón la porta del camí cap a recuperarels valors essencials de la persona.

També ens suggereix endinsar-nos-hi, si és possible, en solitud, fetque ens permetrà poder gaudir mésintensament dels valors ecològics iespirituals de l’arbre i el bosc. Endarrer terme, cal apropar-nos-hiamb respecte, ja que aquesta actitudens permetrà situar-nos correcta-ment dins l’escenari natural del qualformem part.

Aquest article pretén analitzar elsprincipals valors espirituals i simbò-

44

NOTES, 26

lics que presenten els arbres de la ribamediterrània europea en relació ambla religió cristiana. Des del nostre puntde vista, reconèixer i divulgar els va-lors intangibles dels arbres pot con-vertir-se en un altre tipus de relacióentre la natura i les persones i, per tant,un element que pot permetre ajudar asensibilitzar la població dels valors glo-bals que atresoren els espais naturalsi, en conseqüència, facilitar-ne la con-servació i la bona gestió.

Com a exemples clars de què a ni-vell internacional aquests valors vanprenent cada cop més importància,voldríem assenyalar, en primer lloc,l’existència de la Convenció per a laSalvaguarda del Patrimoni Cultural Im-material promoguda per la UNESCOl’any 2003 (‹www.unesco.org/culture›)i que va ser ratificada per l’estat espa-nyol l’any 2009. En segon lloc, voldrí-em esmentar l’associació Silene(‹www.silene.es›) dedicada a l’estudi,la divulgació i la promoció del patri-moni espiritual i cultural intangible,especialment respecte a la conserva-ció de la natura. D’altra part, també hiha al mercat un gran nombre de llibresque tenen com a objectiu divulgar elsvalors simbòlics i culturals que presen-ten els arbres (NADKARNI, 2008),(HAGENEDER, 2006) i (ABELLA, 1996).

Com que l’àmbit del nostre estudiés la riba europea de la mediterrània,el cristianisme és la manifestació es-piritual més profundament arrelada ique, a la vegada, amara el medi cultu-ral on ens trobem inserits. Ara bé, nohem d’oblidar que els arbres són tam-bé presents en la mitologia i la poesiagrecollatina (VILLALONGA, 1986). Perexemple, l’olivera, que com veuremmés endavant és un arbre sagrat a totala mediterrània, va ser el do que Ateneava fer als atenesos i, amb el temps, vaesdevenir un símbol de vida, de llum id’eternitat tant per la utilitat de l’oli

com per la longevitat de l’arbre i tam-bé tant a la cultura cristiana com a laislàmica, que presenta molts lligamshistòrics amb el món cristià i que hatingut importants pensadors, comRamon Llull, que han treballat per cer-car ponts de diàleg entre les dues reli-gions i cultures.

Ara bé, en aquest article ens cen-trarem en les relacions entre arbres icristianisme i, en conseqüència, és enels textos cristians on ens capbussa-rem per trobar referències simbòli-ques dels arbres mediterranis.

2. Els arbres a la Bíblia

Aquest apartat el dividirem en dosàmbits. El primer és el dels arbres al’Antic Testament, tot i que ens cen-trarem en els llibres del Gènesi, delDeuteronomi, dels Jutges i dels Salms.L’element comú és que es parla delsarbres genèricament, amb la voluntatd’establir les relaciones entre l’ésserhumà i els arbres, com és el cas delGènesi, o bé utilitzant els arbres coma persones i, per tant, com a narraci-ons alliçonadores. En segon lloc, par-larem dels arbres al Nou Testament iens centrarem en les paràboles queutilitzen els arbres, també amb unavoluntat exemplificadora sobre el com-portament de les persones.

En el Gènesi apareixen dos tipus derelats de la creació. El primer és el del’escola sacerdotal que narra la crea-ció en set dies. El segon és el de l’es-cola jahvista que explica la creació del’home a partir de la pols al paradís ojardí de l’Edèn. En el primer relat, l’ar-bre neix com a part de la vegetació i,bàsicament, com a productor defruits3: “Que la terra produeixi la ve-

Josep Gordi i Serrat

3 Tots els textos transcrits provenen de la Bíblia,segons la versió dels textos originals i notes delmonjos de Montserrat (2009), Publicacions del’Abadia de Montserrat.

45

NOTES, 26

getació: herba que doni llavors i arbresfruiters de tota mena, que facin fruit illavor a la terra” (Gn 1,11). Del Gène-si neix una visió antropocèntrica delmón i de la natura, ja que tots els ani-mals i plantes es posen a disposició del’ésser humà: “Us dono totes les her-bes que fan llavor per tota la terra, itots els arbres fruiters i que fan llavor:que us serveixin d’aliment” (Gn 1,29).Segons aquest primer relat, tota la cre-ació és bona i bella. Déu col·loca l’és-ser humà al cim de la creació amb ungran poder sobre aquesta ja que s’utilit-zen els termes: “domineu i sotmeteu”.

En el segon relat se situa la creacióde l’home dins del jardí de l’Edèn, onDéu: “va fer brotar de la terra fèrtiltota mena d’arbres agradables a la vistai bons per a menjar, com també l’ar-bre de la vida, al mig del jardí i l’arbredel coneixement del bé i del mal” (Gn2,9). En aquest paràgraf apareixen,respecte del primer relat, diferènciesimportants: la primera és que parlad’arbres agradables a la vista, és a dir,en situar-se l’acció en el jardí, la fun-ció estètica també hi és present. Lasegona és que s’esmenten dos arbressimbòlics: l’arbre de la vida i l’arbredel coneixement4. En aquest segon re-lat l’ésser humà també se situa al cimde la creació i per damunt de plantes ianimals.

En el Deuteronomi apareix un mag-nífic paràgraf on es parla que una bonaterra és aquella que té arbres i plantesque donen fruit: “País de blat i d’ordi,de vinyes, figueres i magraners; terresd’oliveres, d’oli i de mel. País on men-jaràs el pa en abundància i res no etfaltarà” (Dt 8,7).

En el llibre dels Jutges (Jt 9:1-16)s’explica la història d’Abimèlec. Dinsd’aquesta narració apareixen les es-

plèndides i simbòliques paraules queJoatam dirigeix a tots els habitantsde Siquem:

“Escolteu-me, habitants de Siquem,i Déu us escoltarà. Una vegada, els ar-bres es van posar en camí per anar aungir un rei que els governés. I van dira l’olivera: “Sigues el nostre rei!” Peròl’olivera els respongué: “Com puc re-nunciar al meu oli, que serveix perhonorar Déu i els homes, i anar a ba-lancejar-me sobre els arbres?”Llavorsels arbres van dir a la figuera” (...)“Llavors tots els arbres van dir a l’arç:“Vine tu, sigues el nostre rei!” Peròl’arç va respondre als arbres: Si és ambbona fe que em voleu ungir com a reivostre, veniu, empareu-vos sota lameva ombra; i si no, sortirà foc de l’arçi consumirà els cedres del Líban!”.

És molt interessant comprovar comel text utilitza els arbres com a perso-nes que són temptades pel poder i coml’arç, que és un arbre punxós, és l’únicque accedeix a governar sota un ad-vertiment previ: si no utilitzeu correc-tament el poder sereu castigats, talcom li va passar a Abimèlec, ja que perarribar al poder va matar tots els ger-mans menys al petit, Joatam, que s’ha-via amagat i que és qui dirigeix lesparaules abans esmentades al poble.

En els salms apareixen, bàsicament,dues utilitzacions de l’arbre. La prime-ra és prendre l’arbre com a exemplede creixement, tant pel que fa a la rec-titud del seu tronc com, sobretot, alsseus fruits. Per tant, és un exemple pera l’ésser humà, ja que està arrelat a laterra i desenvolupa un tronc recte delqual surten les branques i els fruits.Podem esmentar tres exemples d’aques-ta concepció de l’arbre. La primera ésdel salm 1 (Ps 1:3-4) que diu:

Serà com un arbre arrelat vora l’aigua,que fa fruit quan n’és el temps,

i el seu fullatge mai no es marceix;duu a bon terme tot allò que emprèn

4 Quan parlem del simbolisme dels arbres ens es-plaiarem sobre el significat d’aquests dos arbres

Els valors cristians dels arbres

46

NOTES, 26

El segon exemple és del salm 52 (Ps52: 10-11) i diu:

Però jo, com l’olivera en plena vida,dins la casa de Déu,confio en el seu amor

per sempre més.El tercer exemple prové del salm

128 (Ps 128: 3-6) i diu:La teva esposa fruitarà com una parra,

dins la intimitat de casa teva;veuràs els fills com plançons d’olivera

entorn de la taula.La segona concepció dels arbres

dins dels salms és com a exemple dequè malgrat la seva alçada i dimensi-ons, la força de Déu els pot abatre enqualsevol moment. Un magníficexemple ens apareix en el salm 29 (Ps29:4-5) que diu:

El tro de Jahvè estavella els cedres,Jahvè estavella els cedres del Líban.El tro de Jahvè arremolina l’alzinar

i escorça les boscúriesEls arbres en el Nou Testament són,

sobretot, utilitzats a les paràboles. Enconcret, apareixen a l’arbre jutjat pelsseus fruits (Mt 7:16-20) i a la de lafiguera que no feia fruit (Lc 13: 6-9).En el primer cas, l’evangelista esmen-ta el valor identificador que tenen elsfruits del seu arbre: “Pels seus fruitsels coneixereu. Es cullen potser raïmsdels cards o figues dels arços ? Així,tot arbre bo dóna bons fruits i l’arbre

dolent dóna fruits dolents... Tot arbreque no dóna bon fruit és tallat i llen-çat al foc. Així, doncs, pels seus fruitsels coneixereu”. En el segon cas, laparàbola explica que al trobar-se Jesúsuna figuera sense fruits al peu delcamí, li digué: “Que no surti mai mésfruit de tu” i a l’instant la figuera es vaassecar. En totes dues paràboles, elsfruits són les accions de les personesi, per tant, l’arbre és utilitzat com amirall de la vida de les persones.

3. La simbologia cristiana delsarbres mediterranis

A continuació ressenyem la simbo-logia dels principals arbres mediter-ranis que s’esmenten a la Bíblia. Calprecisar que a la Bíblia hi ha 525 refe-rències a arbres tot i que se n’esmen-ten 22 de concrets (MUSSELMAN,2003). En canvi, l’antic professor debotànica de la Universitat Hebrea deJerusalem Michael Zohary (ZOHARY,1982) diu que n’hi ha més de 40. Calassenyalar que l’obra de Zohary és untreball rigorós que es fonamenta en eltreball de camp i en la consulta delstextos bíblics actuals i originals en lesdiverses llengües que es van escriure.Zohary arriba a identificar 128 espè-cies de les quals 40 són arbres fruiterso forestals. D’aquests conjunt, noméscomentarem els arbres mediterranisamb més referències i simbologia.

En primer lloc, parlarem de l’oli-vera, originaria d’Àsia Menor, però ques’ha estès i cultivat per tota la concamediterrània des de l’antiguitat perl’elevat valor dels seus fruits, ja que sen’extreu l’oli d’oliva, que atresoraimportants valors alimentaris, medi-cinals, cosmètics i, també, com a com-bustible per il·luminar.

L’olivera simbolitza la pau, peròtambé és símbol del martiri, de la sa-viesa i de la fecunditat. A la vegada, ésFigura 1. Oliveres al peu del Port (J. Gordi)


47

NOTES, 26

present en moltes cerimònies religio-ses, ja sigui per utilitzar-ne l’oli o lesseves branques i, per tant, té un im-portant valor d’arbre sagrat. Per exem-ple, l’oli balsàmic s’utilitza en diferentssagraments, com el baptisme, la un-ció als malalts i l’ordenació sacerdo-tal. Aquestes darreres afirmacions lespodem confirmar a partir de les se-güents referències bíbliques. La prime-ra és el text de l’arca de Noé, enconcret quan Noé envia un colom forade l’arca: “Cap al tard, el colom li tor-nà duent al bec una fulla tendra d’oli-vera” (Gn 8,11). La segona prové delllibre de Judit quan Judit presideix ladansa de les dones: “Ella va prendre ales mans rams de verd i en va repartirentre les dones que estaven amb ella; esvan coronar totes d’olivera, i Judit es vaposar davant del poble, conduint la dan-sa de totes els dones”(Jdt 15, 13).

Hageneder (Hageneder, 2006) es-menta que les portes de fusta del tem-ple de Jerusalem eren de fusta d’oliverai que pels seus voltants hi havia olive-res plantades. D’altra part, l’olivera ésemprada com a sinònim de fortalesa,de força i fins i tot de reialesa. Hemvist exemples quan hem parlat del lli-bre dels salms. També en el llibre deJudit llegim: “Es van coronar totesd’olivera” (Jdt, 15,13). Hi ha encaradues referències d’oliveres importantsa la Bíblia. La primera fa referència al’inici de la passió de Jesús de Natzaretla vigília del seu empresonament i pas-sió va dirigir-se a meditar a Getsamaníentremig de les oliveres, tal com s’es-menta a l’evangeli de Sant Lluc: “Sortíi s’encaminà, segons el costum, al turóde les oliveres. L’hi acompanyarentambé els deixebles” (Lluc 22, 39).Segons Armand Puig (2004) Getsamaníera un hort, és a dir, un clos amb unatanca de pedra seca dins la qual hi ha-

via oliveres i aquest lloc era utilitzatper Jesús com un espai de pregària. Calesmentar que aquest espai encara exis-teix i és visitat pels pelegrins, i encaraconté algunes oliveres, que científica-ment comprovat, daten de l’època deJesús. La segona fa referència al diu-menge de rams. Encara que els evan-gelis no parlen de rams d’oliveres, latradició popular ho ha fet seu. El cos-tumari d’Amades (Amades, 1985) horelata així: “L’església celebra l’entra-da triomfal de Jesús a Jerusalem onfou rebut amb palmes i branques dellorer i olivera”.

En segon lloc, comentem la simbo-logia de dos arbres propers a l’olive-ra: ens referim al llorer i la palmera.El llorer és símbol de victòria i d’im-mortalitat, ja que la corona de llorerés el triomf sobre la mort i, a la vega-da, és símbol de virtut. També, dins lacultura grecollatina, el llorer era unarbre sagrat i simbolitzava la glòria ila saviesa. La palmera és un arbre moltpreuat al desert, tant per la seva om-bra com pels seus fruits: els dàtils. Se-gons mossèn Pedro-José Ynaraja5 ,quan la Sagrada Família fugia cap aEgipte i en un moment que Maria ha-via de donar el pit, es van aturar al peud’una palmera i aquesta, per amagar-los dels soldats, es va ajupir per tapar-los amb la seva capçada. Aquesttrasbals va generar que una gota de lallet de Maria caigués sobre la roca iaquesta es va tornar blanca. Aquestallegenda està en l’origen de la grutade la llet de Betlem i, per aquest mo-tiu la palmera és símbol d’acollida ihospitalitat. La fulla de la palmera queva ser utilitzada pels habitants deJerusalem per festejar l’entrada deJesús, simbolitza el triomf o la victò-ria sobre el pecat i la mort. També apa-reix en altres celebracions com en elprimer llibre de Macabeus (1 M 13,51): “El dia vint-i-tres del mes segon5 ‹www.autorescristinanos.org/pedrojoseynaraja›


48

NOTES, 26

de l’any cent setanta-u, els jueus vanentrar a la ciutadella enmig d’aclama-cions i amb palmes a les mans, al sod’arpes, címbals i lires, amb himnes icàntics, perquè havia estat esclafat iexpulsat un gran enemic d’Israel”.Segons Menghini (Menghini, 2004) lapalma esdevé l’arbre de la perfecció,ja que el seu fust és recte, es projectacap al cel i les fulles són simètriques.Producte de la seva morfologia, lapalma també simbolitza el naixe-ment del sol.

Un exemple on apareixen juntesl’olivera i la palma el trobem al segonllibre de Macabeus (2M 14, 4) quanAlquim anà a trobar al rei Demetri: “Espresentà, doncs, davant el rei Demetricap a l’any cent cinquanta-u per fer-liofrena d’una corona d’or, una palma iles tradicionals branques d’olivera deltemple”. Alhora, és un atribut delsmàrtirs. Per tant, la palmera també es

presenta com a símbol d’immortali-tat i, a la vegada, ens evoca el para-dís perdut.

En tercer lloc, parlem de l’alzinaque, com el roure, són símbol de fer-mesa i fidelitat. Cal recordar que l’al-zina és un arbre mediterrani decreixement lent que quan es desenvo-lupa isolat genera una ampla capçadai, conseqüentment, una esplèndidaombra on reposar en el calorós estiu.Per tot plegat, és un arbre ben arrelatque pot resistir fortes tempestes i quepot viure segles. Per aquests motiusapareixen en els textos bíblics moltspassatges on l’alzina o, millor dit, elseu tronc i l’ombra de la seva capçadas’ofereixen com un lloc de trobada orepòs: “L’àngel del Senyor va venir aasseure’s sota l’alzina d’Ofrà, que erapropietat de Joaix, del clan d’Abièzer”(Jt 6,11), “Va sortir darrere l’home deDéu i l’aconseguí quan estava assegutFigura 2. El roure de l’ermita de Salarsa a l’Alta

Garrotxa (J. Gordi)

Figura 3. El xiprer és un arbre plantat en elsinteriors dels claustres i camins d’accés alscementiris (J. Gordi).


49

NOTES, 26

sota una alzina” (1 Re 13,14). Al serun arbre d’una gran longevitat, l’alzi-na també s’utilitza com a punt de re-ferència i, fins i tot, com a espai perenterrar objectes i persones. Vegem-ne alguns exemples: “Aleshores vamorir Deborà, la dida de Rebeca, i lavan enterrar a la vora de Betel, al peud’una alzina que Jacob va anomenarl’Alzina del Plany” (Gn 35,8), “i les vaescriure en el llibre de la Llei de Déu.Després va prendre una gran pedra ila plantà sota l’alzina del santuari delSenyor” (Jos 24,26).

En quart lloc, relacionem el paperdel xiprer, que és un arbre originaride l’Àsia però molt estès per la concamediterrània. Com que és un arbre quecreix esvelt i alt, ja que pot arribar als20 metres, sempre se li han atribuïtimportants valors espirituals. Podríemdir que és l’arbre que simbolitza l’aco-lliment, el repòs i el benestar i, peraquests motius, cavalca entre el cel ila terra. Seguint aquesta simbologiaconeguda arreu, s’han plantat xiprersal costat de molts edificis religiosos.Veiem dos passatges bíblics que il-lustren el valor del xiprer: “En llocd’espines creixerà el xiprer, en llocd’ortigues, la murtra. L’anomenada delSenyor serà gran, un senyal perpetu,indestructible” (Is 55,13) o “com unaolivera carregada de fruit i com unxiprer que s’enlaira fins als núvols”(Sir 50,10). També caldria esmentarque moltes llegendes i contes es refe-reixen al xiprer prop de les masies comuna informació pels pobres i caminantssobre el dret d’hostatjar-se (Roma,2000). Si hi havia un xiprer hi haviadret a un petit àpat, si n’hi havia doses podia esperar un àpat complert i,tres xiprers, volia dir que es tenia dreta passar-hi la nit. Segons Menghini(Menghini, 2004) el xiprer és l’ar-bre de la vida espiritual, sempre verdi vigilant i, a més a més, la seva es-

veltesa el converteix en una escalacap a Déu.

En cinquè lloc, comentarem el sim-bolisme del cedre del Líban, un arbrede la muntanya mediterrània que tégrans dimensions, ja que pot arribarals 20 metres d’alçada amb un troncd’un important diàmetre. Forma den-sos boscos a les muntanyes del Líban,com un temple ple de columnes i fos-cor. Un lloc emblemàtic, en aquestsentit, és la vall dels Cedres de Déu,protegit per l’església maronita. La fus-ta del cedre ha estat molt preuada desde l’antiguitat, ja que és molt resis-tent als insectes i desprèn un aromaagradable. Es pensa que les bigues,l’artesonat i l’altar del temple deJerusalem eren de fusta de cedre: “Uncop acabat tot l’edifici, Salomó el vacobrir amb un sostre de cedre” (1Re6,9) i “Revestí també les vint colzadesde la cambra interior del santuari ambplaques de cedre, des del paviment finsal sostre. Destinà aquella part a cam-bra sagrada, a lloc santíssim” (1Re6,15). Per tot plegat, no és estrany queaquest arbre tingui una fecunda sim-bologia. Normalment és símbol debellesa i majestat, però la seva longe-vitat i el caràcter perenne de les sevesfulles també l’associen a la vida eter-na així com a la fortalesa i la fermesade la fe. Al ser la fusta que revesteix lallar de Déu, el cedre és esmentat comun dels elements de la cerimònia depurificació d’una casa: “Després pren-drà l’ocell viu amb el tronc de cedre, lallana tenyida d’escarlata i l’hisop, i homullarà tot en la sang de l’ocell degollatdamunt l’aigua corrent” (Lv 14, 49).

Finalment, parlarem dels arbresfruiters. La figuera és un arbre fruiterque s’ha cultivat a la conca mediter-rània des de fa milers d’anys. El seufruit és el gran valor d’aquest arbre,ja que té un alt valor de calci, potassi,ferro i fòsfor. Per tant, és molt comú


50

NOTES, 26

associar la figuera a la fertilitat i al’abundància. Hi ha molts passatgesbíblics que responen al símbol esmen-tat: “No us l’escolteu! Això us diu elrei d’Assíria: Feu la pau amb mi, ren-diu-vos, i cada un de vosaltres podràmenjar els fruits de la seva vinya i dela seva figuera, i beure l’aigua de laseva cisterna” (1Re 5,5)i “Cadascús’asseurà a l’ombra de la seva parrao de la seva figuera, sense por deningú. Ha parlat el Senyor de l’uni-vers” (Mi 4,4).

Respecte a l’ametller, els elementsque tenen importància simbòlica sónel fruit: l’ametlla i la seva flor, ja quesón símbol de dolçor i delicadesa. Coma fruit dolç amagat dins d’una closcasimbolitza l’essencial, és a dir, el va-lor espiritual que està amagat a l’inte-rior i que des de fora és inimaginable(VERICAT, 2008). Per tant, també sim-bolitza el valor espiritual de Jesús ques’amagava dins de la seva naturalesahumana. En italià, un ametller és unmandorlo i el seu fruit és la mandorla.Aquesta forma de l’ametlla s’utilitzaen molts frontals i pintures per em-

marcar la figura de Déu. També és pre-sent en els ulls ametllats de les icones.La branca de l’ametller florit simbo-litza l’aprovació divina.

Del castanyer, del qual tant s’apro-fita la fusta com el fruit, el que prensimbologia cristiana és la castanya, queés símbol de la castedat i del triomfde la virtut sobre les temptacions dela carn, ja que les punxes de la sevaclofolla són un element de protecció idefensa del fruit.

Del llimoner, també el seu fruit, lallimona, pren valor simbòlic al repre-sentar la fidelitat en l’amor i, a la ve-gada ser símbol de vida i de protecciócontra les forces hostils.

Del magraner, la magrana amb lesseves llavors és una fruita carregadade simbologia. Normalment és sím-bol de reialesa, esperança i vida fu-tura, però s’empra com símbol dela resurrecció de Jesús o de la ma-teixa església, ja que les llavors repre-senten els creients que formen una solaesglésia. En els versos del Càntic delscàntics apareix un vers on se cita elvalor de la magrana com a fruita que

Figura 4. Camp d’ametllers al peu del Port (J. Gordi)


51

NOTES, 26

satisfà l’assedegat, ja que l’esposa diu(Ct 8, 2):

Quan et trobaria per fora, et podria besarsense que ningú me’n fes retret.Et conduiria i et faria entrar

a la casa de la meva mare, que em nodrí,i jo et donaria a beure vi perfumat

i most de les meves magranes.Com en altres arbres fruiters, la

perera, que és signe de benestar, prenimportància pel seu fruit, la pera, quesimbolitza l’encarnació de Crist o elseu afecte per la humanitat. També lapomera pren valor pel seu fruit: lapoma esdevé representació de la fruitaprohibida, ja que simbolitza la caigudaen el pecat. Respecte al presseguer i elseu fruit, el préssec, simbolitza la llen-gua i el cor agradables, també la vir-tut i la caritat. El préssec a les mansdel nen Jesús significa la salvació.

El darrer arbre que comentem ésel taronger i la seva fruita: la taronja.L’arbre, el fruit i la seva flor, són sím-bol, com a conjunt, de castedat, gene-rositat i puresa. La blancor de les florsdel taronger també simbolitza Maria.

4. Sant Francesc d’Assís i lanatura

Sant Francesc d’Assís és una figuramolt notable en la reformulació de lesrelacions entre la natura i les perso-nes. Producte d’haver situat a l’ésserhumà com una espècie més de la cre-ació al mateix nivell que els arbres oels anòmals, sant Francesc es va con-vertir en el patró dels forestals6 i del’ecologia perquè presenta un altre ti-pus de relació entre els homes i la na-tura diferent de la que es desprèn de

la lectura del Gènesi. Ara bé, cal asse-nyalar que altres personatges del móncristià, com sant Serafí de Sarov tenenun pensament similar. Segons JoanAMADES (1985) una llegenda esmen-ta que sant Francesc d’Assís hauria pas-sat per Sant Joan Despí demanantacolliment a can Codina, el sant bene-eix la casa i pronostica que als seusestadants no els mancarà mai el pa i,per tant, Sant Francesc també és con-siderat el patró dels captaires, cami-nants, rodamons i vianants.

Si llegim Les floretes de sant Francesc7

ens adonarem de dos fets interessants.El primer és que el bosc, per sant

Francesc, és un espai d’oració i, pertant, de comunicació amb Déu, talcom es demostra en diferents parà-grafs: “Un dia succeí que, quan estrobava sant Francesc al bosc en ora-ció” o “Vinc de l’indret on viu el santFrancesc. I jo he anat per parlar ambell i no he pogut, perquè era al bosca contemplar les coses divines, i nol’he volgut destorbar”. Per aquestmotiu, un dels espais franciscansmés autèntics són els camins quetranscorren per l’alzinar que s’enfi-la davant de la ciutat d’Assisi on estroba la “grotta di san Francesco”que era un dels llocs de meditació id’oració del sant.

El segon element corprenedor és eltractament que en la seva obra atorgaals animals, ja que els anomena ger-mans perquè els considera encarnaci-ons divines. Per tant, podem deduirque les plantes i arbres mereixen elmateix tracte. La concepció francisca-na de la natura és clarament panteistai aquesta concepció serà present a

6 El 4 d’octubre en què es festeja el naixement de sant Francesc d’Assís, els forestals celebren la seva festa.Per exemple, el Centre de la Propietat Forestal de Catalunya cada any celebra, amb diferents actes, ladiada de sant Francesc.

7 Segons Josep Carner, traductor del llibre Les Floretes són: un aplec d’amoroses evocacions del Pobrissó d’Assís i delsseus primers companyons, vingudes de confidències i memòries que, d’una boca a l’altra, anaren replegant, inconscientment,matisos i detalls particulars, i havien estat repetides i readaptades en les converses del patí rústec o del modest verger conventual.


52

NOTES, 26

l’obra de molts literats, com en el cantespiritual de Joan Maragall.

De ben segur que l’escena en quèsant Francesc va predicar als ocells ique va inspirar Giotto per pintar undels frescos de la vida de Sant Francescon es manifesta amb major força l’es-sència del franciscanisme: “Vosaltresespereu-me ací, en el camí, i jo aniréa predicar a nos germans els ocells. Ientra en el camp i comença a predicarals ocells que eren a terra. I sobtada-ment els que eren al cim dels arbresvingueren prop d’ell; i tots plegats noes mogueren gens mentre sant Francescels feia prèdica. I en acabat i tot no sen’anaven pas, fins que els dongué laseva benedicció”. La substància de laprèdica de sant Francesc fou aquesta:”Ocells, germans meus, molt obligatsesteu envers Déu, el vostre creador, isempre i en tot lloc l’heu d’alabar,perquè us ha donat el vestit doblat itriplicat. Altrament vosaltres mai nosembreu ni colliu; i Déu us manté i usdona les fonts i els rius per a la vostrabeguda, i muntanyes i valls per al vos-tre recer, i els arbres acimats perquèhi feu el niu. I, per tal com no sabeude filar ni de cosir, us vesteix a vosal-tres i els vostres fills; molta d’amor,doncs, us mena el Creador, amb tantde beneficis com us fa; guardeu-vos,per això, germans meus, del pecat dela ingratitud; al contrari, cerqueu sem-pre de lloar Déu”. Resta clar, segonssant Francesc, que l’ésser humà no sesitua al cim de la creació, sinó que ésun més que tracta els altres éssersvius de germans i com a tals els par-la. Aquest sentiment de comunió ambla resta dels animals i plantes esmanté fins als nostres dies fins alpunt que avui tenim un gran nom-bre d’associacions de defensa delsanimals o el fet que el col·lectiu eco-logista reflexioni sobre si existeix o nola consciència vegetal8.

Lamentablement, aquest nou codide relacions entre la natura i la perso-na que predica Sant Francesc, no vareeixir entre els pensadors de la sevaèpoca i fins molt segles després noreapareix i es trasllada, progressiva-ment, al comportament social.

5. El simbolisme dels arbresemblemàtics que apareixen ala Bíblia

Els pobles de la mediterrània sem-pre han venerat els arbres, ja que elshan fornit de fruits que els alimenten,de branques que serveixen de combus-tible i de troncs que s’han utilitzantcom a materials de la construcció oper a la confecció d’eines. Ara bé, alcostat d’aquesta concepció utilitàriade l’arbre, també apareix una concep-ció estètica quan es valora el perfumdels fruits dels arbres o l’ombra i laforma de la capçada. Aquesta segonainterpretació acostuma a anar paral-lela a la concepció de l’arbre com aelement del jardí. En darrer lloc, po-dem esmentar una tercera concepciórelacionada amb la longevitat de l’ar-bre i, per tant, al fet que alguns arbressón presents al llarg de diferents ge-neracions. En aquest darrer cas, l’ar-bre és concebut com una fita en elcamí, un lloc on reposar o pregar o,fins i tot, un espai sagrat. SegonsAlessandrini (Alessandrini, 1993) elsarbres posseeixen característiques queens acosten a Déu, com la força, labellesa, la longevitat, la fidelitat, elcoratge, l’autoregeneració, la renai-xença i la puresa.

De la lectura del Gènesi i dels evan-gelis apareixen tres arbres simbòlics,que analitzem amb més detall: l’arbrede la vida, l’arbre del coneixement i

8 La revista The Ecologist en la seva versió per a Espa-nya i Llatinoamèrica (Abril, 2008) va dedicar unmonogràfic a parlar de la consciencia dels vegetals.


53

NOTES, 26

del mal i l’arbre de la creu, on va mo-rir crucificat Jesús.

L’arbre de la vida apareix en elGènesi, lligat al jardí de l’Edèn i, enconseqüència, contraposat a l’arbredel coneixement i del mal. Per tant,apareix, des dels primers textos bí-blics, una situació, clarament mani-quea, on l’ésser humà se situa entrel’arbre de la vida o del bé i l’arbredel mal o prohibit.

Una llegenda medieval relacional’arbre del mal amb la creu de Jesús.Per tant, l’arbre que va generar l’ex-pulsió d’Adam i Eva del paradís i, enconseqüència, el del primer pecat dela humanitat, es converteix en el de lacreu de Jesucrist. Segons Anna MariaFinotti (FINOTTI, 2006), que segueixuna argumentació cristina, l’arbre delconeixement i del mal es converteixen el camí per sortir del laberint queés la vida. Un camí ple d’eleccions res-ponsables que sempre es troben, coml’arbre mateix, entre el cel i la terra, ocom simbolitza la creu de Jesús, entrela verticalitat i la horitzontalitat. A lafi del camí ens espera, segons les cre-ences cristianes, l’arbre de la vida cus-todiat per un querubí amb una espasade foc i enllaça amb el que genera lacrucificació de Jesús, és a dir, la sevaposterior resurrecció i, per tant, la cre-ença en la vida eterna.

Segons Menghini (Menghini, 2004)l’arbre de la vida és el primer pontentre la terra i el cel, entre el món na-tural i el sobrenatural i, per tant, en-tre l’home i Déu. L’arbre és font de vidaa partir de la llum del sol que li per-met crear matèria viva a partir delsgasos que hi ha a l’atmosfera i l’aiguai els nutrients que hi ha en el subsòl imitjançant l’acció de la fotosíntesi.L’acció de treure brots tendres o no-ves fulles simbolitza la força energè-

tica i regeneradora de l’arbre i el seutriomf sobre la mort hivernal. En oca-sions, l’arbre de la vida també pot ano-menar-se arbre còsmic, ja que representael centre, l’inici o el punt de partençadel viatge ideal per a la memòria his-tòrica. L’espècie que millor assumeixel paper d’arbre còsmic és la magnò-lia, ja que és una espècie molt antiga,segurament una de les plantes superi-ors més antigues de la terra.

L’arbre del coneixement i del malse situa també en el paradís i té unadoble connotació ja que, d’una part,és l’arbre del mal custodiat per la serpi de l’altre, és l’arbre del coneixement.Respecte a la primera concepció, enparlarem més endavant. Pel que fa al’arbre del coneixement, les seves re-ferències són que els arbres poden es-devenir una font per a l’aprenentatgei la saviesa, és a dir, que els arbres esconverteixen en vehicles del coneixe-ment. Sant Bernat, un dels homes méssavis de l’Europa medieval, va escriu-re9: “Escolta’t un home d’experiència:aprendràs més en els boscos que enels llibres. Els arbres i les pedres t’en-senyaran més del que puguis obtenird’un magister”. Per aquest motiu, elsgremis van crear l’arbre dels oficis.

Un altre exemple apareix en el fetque Buda va cercar la veritat última alpeu d’un arbre. Avui dia, al pipal (Ficusreligiosa) se’l considera un arbre sagratpels hindús i budistes i el Pipal deBoadh Gaya és un santuari que atreupelegrins de tot el món, ja que es con-sidera que aquest arbre descendeix del’arbre al peu del qual Buda va tenir laseva revelació. El mateix Buda va dir:“aquell que el veneri rebrà el mateixfavor que si em venerés a mi”.

En alguns textos, l’arbre del conei-xement i del mal també s’esmentacom l’arbre de la serp o l’arbre delpecat, ja que sota aquest arbre l’homepren consciència del seu nou estat de9 Sant Bernat, Carta 106 paràgraf 2


54

NOTES, 26

nuesa, no només material, sinó tambéespiritual, després d’haver tastat elfruit prohibit. Segons AlessandroMeghini (Menghini, 2004) alguns au-tors esmenten l’arbre de la ciència ode la llum perquè el creixement del’arbre és fruit de l’energia de la llum.Sobre la relació de la llum i Déu, no-més cal tenir present que en algunesobres d’art Déu és representat perraigs de llum. Segons l’autor abans es-mentat, l’olivera és l’arbre que millorsimbolitza la llum i la ciència, ja quesegons una tradició medieval una oli-vera va créixer sobre la tombad’Adam, considerat el primer dels ho-mes. També cal recordar que al llargde molts segles, l’oli ha estat un com-bustible per il·luminar estances mit-jançant làmpades. Avui dia, el 4d’octubre, que es festeja Sant Francescd’Assís, es fan ofrenes d’oli per il-luminar la seva tomba.

L’arbre de la creu de Jesús té un clarantecedent en el llibre del Deuteronomi:“Quan sigui executat un home per undelicte que mereixia la pena de mort,si el penges en un arbre, el seu cadà-ver no ha de quedar penjat durant lanit; enterra’l el mateix dia, perquè unpenjat és un maleït de Déu” (Dt21,22). Al llarg de l’època medievall’arbre de la creu passa a anomenar-se Lignum vitae o arbre de la vida. El fran-ciscà Bonaventura de Bagnoregio l’any1260 escriu que l’arbre de la vida hade servir per explicar la vida deJesucrist. Per aquest motiu, l’arbre dela vida està subdividit en 12 capítols ofruits que corresponen a 12 branquesde l’arbre on s’explica l’origen, la pas-sió i la glorificació de Jesucrist. Pertant, els 12 fruits simbolitzen les vir-tuts del Salvador. Un magnífic exem-ple pictòric del que representa elLignum vitae és el fresc anònim pintatentre el 1342 i el 1347 a la paret me-ridional del transsepte de la basílica de

Bèrgam i que s’anomena: “Albero dellvita” (Zanchi, 2003). Segons Merindo(Merindo, 1993) l’arbre és la imatgede Jesucrist i de la creu. La disposicióde l’arbre com un tronc del qual nei-xen les branques és una figura queens permet ordenar i jerarquitzar lavida de les persones, com la vida deJesús a “l’Albero della vita” i de lesfamílies. En aquest darrera sentit,l’arbre es fa servir com l’arbre ge-nealògic, que serà molt utilitzat perles dinasties reials.

Cal expressar que, lligat a l’arbrede la creu, apareix l’arbre del mal.Per tant, també l’arbre es converteixen un mitjà o suport per castigar.Aquest seria el cas de l’arbre de laforca. Així doncs, també hi ha arbresamb connotacions negatives, com elsaüc, que es considera el símbol deldiable, ja que es creu que Judes esva penjar d’un saüc.

Convé puntualitzar que malgrat quel’arbre de la Creu, del qual es desco-neix l’espècie, s’associa amb el patí-bul on fou executat Jesús de Natzaret,aquest arbre també simbolitza la sal-vació. Segons Armand Puig, (Puig,2004) Simó de Cirena va deixar a ter-ra el patibulum o travesser de la creuvora el pal vertical plantat o stipes. Elssoldats van fer ajaure Jesús amb elsbraços estesos damunt del travesser dela creu. Sembla que va ser clavat demans i peus i amb el cap per damunt.L’any 1968 es va descobrir un ossariamb els ossos d’un home que haviaestat crucificat a mitjan segle I dC.Sembla que els peus d’aquest forenclavats per dos claus que travessarenuna placa de fusta d’oliver que s’uniaal pal vertical. Per tant, podria ser quel’olivera fos la fusta utilitzada per re-colzar els peus de Jesús i unir-los alpal vertical? Aquest fet, si fos veritat,certificaria, encara més, el caràctersagrat d’aquest arbre.


55

NOTES, 26

En conclusió, l’arbre de la Creu aca-ba convertint-se en l’arbre de la vida,ja que es converteix en símbol de sal-vació. La iconografia també ho confir-ma ja que quan hem fet referència a“L’albero della vita”, el que apareixpintat és l’arbre de la Creu amb Jesúscrucificat. Tenim moltes altres referèn-cies artístiques i litúrgiques d’aquestfet, com els mosaics de Sant Climenta Roma o un dels prefacis de la Missaque diu: “Aquell que vencia en un ar-bre, en un arbre fou vençut, per CristSenyor nostre.”

A la Bíblia s’esmenta un altre arbrede gran importància per a l’art: l’ar-bre de Jesè. Segons el profeta Isaïes,del patriarca Jesè sortirà un arbre i unaflor que simbolitzen l’anunci de l’ar-ribada de Jesús: ”Sortirà un tany de lasoca de Jesè, brotarà un plançó de lesseves arrels. L’esperit de Jahvé repo-sarà sobre ell.” (Is 11, 1) Aquesta imat-ge ha estat molt reproduïda, sobretot,al llarg dels segles XIV al XVI i en nai-xerà l’idea de l’arbre genealògic, quetambé serà molt utilitzada per les di-nasties reials a l’època medieval.

6. La percepció de la naturadel clergat

Tot i que en el títol d’aquestsubapartat parlem del clergat, són elsmonjos i, sobretot, els ermitans catò-lics, els que viuen més en contacte ambla natura10. A tall de resum, podemdir que per als monjos i monges deMontserrat o del santuari de Puig-graciós i d’altres monestirs, com el delmont Athos, la natura i el paisatge par-len de Déu, ja que són la seva obra.

Per tant, la relació entre els elementsnaturals i els éssers humans et repor-ta uns valors interns. Per als monjoscristians ortodoxos, la natura és laicona de Déu, tal com ho explica santJoan Damascè.

El següent fragment és un exemplemolt clar de la visió de la natura d’unmonjo: “Quan vaig descobrir que Déuexistia, alguns paisatges em feien plo-rar de bonics que eren, i no simple-ment per la qüestió estètica sinó perquèalguna cosa saltava en el meu interiori em feia saber la presència de Déu”.En conseqüència, per a molts religio-sos, Déu els parla a través de la naturai, per tant, a través dels arbres, que sónuns dels seus éssers més singulars. Odit d’una altra manera, el contacte ambla natura els apropa a Déu i a la sevacreació. De ben segur que l’exemplede sant Francesc d’Assís d’orar i pre-gar entre les alzines que envolta Assíssón una gran influència que també hatraspuat en l’obra de molts literatscreients. Aquest seria el cas del Cant Es-piritual de Joan Maragall:

Si el món ja és tan formós. Senyor, si es miraAmb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,Què més ens podeu dà en una altra vida?

7. Conclusions

Abans de presentar les breus con-clusions d’aquest treball, voldríem feruna reflexió prèvia. Al llarg de l’arti-cle, hem intentat fer veure que hi hadues maneres de relacionar-se amb elsarbres i amb el medi natural.

La primera prové d’una lectura in-tencionada del Gènesi on l’espèciehumana se situa per damunt de la na-tura per dominar-la i aprofitar-la.Aquesta interpretació és producted’oblidar, intencionadament, que elGènesi i el Pentateuc són llibres desti-nats a pobles ramaders seminòmades,per als quals el concepte de domini

10 Per escriure aquest subapartat, hem fet servir eltreball de recerca de Montserrat Vilalta titulat:“El valor espiritual del paisatge. Montserrat”,que conté un apartat dedicat a resumir els temesmés importants tractats en les entrevistes als mon-jos sobre les relacions entre la fe i el paisatge.


56

NOTES, 26

equival al de custòdia, és a dir, un apro-fitament curós dels recursos naturals.Ara bé, aquesta lectura antropocèntri-ca de la natura —que es consolida aEuropa Occidental durant el Renaixe-ment i que és la base del positivisme iel materialisme que es desenvolupenal llarg dels segles XVII i XVIII i que, ala vegada, genera la destrucció demolts ecosistemes al llarg dels seglesXIX i XX a Europa i en els altres conti-nents on s’establiran els europeus—acaba generant la crisi ecològica glo-bal actual.

La segona prové, al nostre enten-dre, de l’exemple i els ensenyamentsde sant Francesc d’Assís i d’altres pen-sadors cristians, on la relació amb elsarbres i el conjunt d’espècies animalsi vegetals és més fraternal i, per tant,de respecte i estima. Per fortuna, desde fa unes dècades, l’antropocentris-me que ha marcat les relacions socie-tat i medi està deixant de ser l’únicaforma de pensament i, cada vegadaamb més força, una altra manera derelacionar-se amb la natura, molt mésintegradora, està guanyant força. Finsi tot l’Església, en el seu darrer cate-cisme, condemna les accions poc cu-roses amb la natura. En concret, el noucatecisme esmenta: “les diverses cri-atures, volgudes en llur propi ésser,reflecteixen, cadascuna a la seva ma-nera, un raig de saviesa i de la bondatinfinites de Déu. Per això l’home hade respectar la bonesa pròpia de cadacriatura, per evitar un ús desordenatde les coses amb menyspreu del Crea-dor i amb conseqüències nefastes perals homes i el seu entorn”.

Al llarg de l’article hem compro-vat, mitjançant nombrosos exemples,com els arbres són presents en els tex-tos bíblics, ja sigui com a elementssimbòlics (l’arbre de la vida, l’arbredel coneixement i del mal, l’arbre dela creu...) o com a espècies concretes

amb atributs i símbols propis. Si te-nim present que la Bíblia és un delsllibres més llegits de la història, no ésd’estranyar que la presència dels ar-bres en el folklore i les tradicions delpobles, sobretot de religió cristiana,sigui molt abundant.

Una de les primeres i més interes-sants conclusions que podem extreu-re de relacionar el cristianisme i elsarbres, és que com a espècie vegetalque pot viure segles i, en ocasions,mil·lennis, està arrelada al sòl i mit-jançant el tronc i la capçada es pro-jecte cap al cel, permet ser utilitzadacom a símbol de referència de virtutshumanes i també com a element alli-çonador vers les persones. La longevi-tat i la morfologia dels arbres i de lesseves fulles els ha fer portadors de dife-rents càrregues simbòliques. Per exem-ple, l’olivera, que pot ser mil·lenària ique és molt present a Terra Santa i, pertant, en els textos bíblics, simbolitza,bàsicament, la pau, la saviesa i la fe-cunditat. El llorer és símbol de virtut,la palma de perfecció, l’alzina i el rou-re de fermesa i de fidelitat i el xiprerd’acolliment, repòs i benestar.

Una segona conclusió és que elsarbres que apareixen esmentats per lesseves virtuts i, en conseqüència carre-gats de simbolisme, tal com ja hemcomentat, han estat utilitzats pel fol-klore religiós i popular. Per exemple,l’olivera és present el Diumenge deRams en la celebració de la benedic-ció de la Palma. Joan Amades (Ama-des, 1985) ens parla de costums quereverencien l’olivera, com, per exem-ple, el costum a la Terra Alta que la ven-da d’un oliverar s’havia de fer davantdels arbres, “car del contrari s’enut-javen i no feien ni de bon tros tantesolives”. També era d’opinió general al’esmentada comarca que el qui arren-cava una olivera sense ésser morta,quan moria no entrava al cel. Amades


57

NOTES, 26

també esmenta que com que les oli-veres havien aixoplugat la Mare de Déuquan se sentia desvalguda i a les sevesbranques havia estès la roba del nenJesús, en record d’aquesta hospitali-tat, els llamps les respectaven i peraquest motiu la gent s’hi resguardavaenmig de la tempesta.

Una tercera conclusió és que elsarbres i, sobretot, els arbres fruiters,són emprats per alliçonar les perso-nes a l’anivellar els fruits amb les bo-nes accions de la gent. Doncs les obresde les persones són com els fruits queanualment generen els arbres, aixícom la rectitud en el creixement deltronc o la seva fortalesa també sónemprats com a símbol d’una vida rec-ta. També apareixen arbres que parleni actuen com a persones i d’aquí se’nderiven llegendes on els arbres tenenatributs humans, com els casos de lapalma i l’olivera que van aixoplugarla Verge Maria. Cal destacar l’esplèn-did fragment del llibre dels Jutges onels arbres parlen entre ells com si fos-sin persones per tal de reflexionar so-bre el poder i els mitjans per arribar-hi.Respecte a les fruites, que mereixeri-en un article propi, cal assenyalar queapareixen carregades de símbols. Perexemple, la forma de l’ametlla acos-tuma a utilitzar-se en l’art medievalcom a marc on apareix Déu envoltatdels símbols dels evangelistes; la cas-tanya simbolitza la castedat, la llimo-na la fidelitat i la magrana la reialesa ila mateixa església.

També cal assenyalar que en els tex-tos bíblics, en ocasions, els arbres sónesmentats com a punts on recolzar-se, protegir-se del sol i descansar, és adir, es converteixen en fites del camíon conversen les persones i on fins itot hi enterren els familiars.

En darrer lloc, cal tenir present quela veneració per l’arbre i el fort sim-bolisme que pren és producte, sobre-tot, de la seva pervivència en el tempsi per tant, són testimonis de la histò-ria. Només cal recordar que hi ha oli-veres a terra santa de l’època de Jesúsi, en darrer terme, poden ser entesoscom una escala cap a Déu, tal com elscartoixans van entendre que era la ser-ra del Montsant al fundar la cartoixad’Scala Dei al Priorat.

Parlar del simbolisme dels arbresimplica també tenir present que hi haarbres que atresoren qualitats positi-ves i d’altres que gaudeixen d’una con-sideració poc favorable. Per exemple,Pastoureau (Pasteoreau, 1993) esmen-ta que en totes les civilitzacions hi haarbres bons i dolents, favorables i ne-fastos, arbres que són plantats i afa-vorits i arbres que són talats ieradicats. Sobre aquesta afirmació,presenta dos exemples que simbo-litzen els dos extrems.

El til·ler11, ja des de temps medie-vals va ser un arbre molt admirat perla seva majestuositat, opulència i lon-gevitat; a més a més, és un arbre queofereix perfum i parts seves són uti-litzades farmacològicament. Peraquest motiu, a França, des del segleXIII, es comença a plantar a prop delshospitals, davant de les esglésies i,més endavant, en els passeigs de lesciutats i pobles.

El teix, en canvi, era considerat unarbre nefast i inquietant, ja que esmanté verd tot l’any, com si tinguésun pacte amb el diable per la seva pe-renne jovenesa i, a més, les seves fu-lles i fruits són tòxiques. Per tot plegat,les tradicions medievals consideravenque aquest arbre estava associat ambla mort i l’altre món. Per tant, eraplantat en els cementiris i la seva fus-ta s’utilitzava per fabricar arcs i flet-xes i els seus fruits tenien una utilitat

11 També cal esmentar que alguns instruments mu-sicals medievals eren fets amb fusta de til·ler.


58

NOTES, 26

verinosa i avortiva. En canvi, al RegneUnit, no és així, sinó que en ser unarbre de llarga vida i perenne, aquestfet li dóna un simbolisme positiu iper aquest motiu apareix plantat alcostat de moltes esglésies i cemen-

Bibliografia

ABELLA, I. (1996). La magia de los árboles.Integral. Barcelona.ALESSANDRINI, A. (1993). Pensare il bosco.Edizioni Abete. RomaAMADES, J. (1985). Costumari català. El curs del’any. Salvat Editores. Barcelona.BOYER, M.F. (1996). Le langage des arbres.Thames & Hudson. Londres.CARNER, J. (1957). Les floretes del glorióssenyor sant Francesc i dels seus frares. EditorialSelecta, Barcelona.FINOTTI, A.M. (2006). In canto deglialberi. Per una lettura simbolica. Ed.Ancora. Milà.GARCÍA VARELA, J. (2006). Los valoresinmateriales de la Naturaleza [en línia].Disponible a ‹http://www.silene.es/resultado.asp?IdDocumento=43&IdAmbito=7›HAGENEDER, F. (2006). La sabiduria de losárboles. Ed. Blume. Barcelona.MENGHINI, A. (2004). Il giardino dello spirito,Petruzzi Editore. Città di Castello.MUSSELMAN, L.J. (2003). Los árboles en elCorán y en la Biblia [en línia]. Rev. Unasylva,núm. 213. Disponible a ‹http://www.fao.org/docrep/005/y9882s/y9882s11.htm›NADKARNI, N.M. (2008). Between earth and

tiris. Josep Maria Mallarach ens co-mentà que moltes parròquies del’església anglicana van celebrarl’any 2000 festes entorn de teixosque s’havia provat que vivien des del’època de Jesús.

sky. Our intimate connections to trees Universityof California Press. Los Angeles.PASTOUREAU, M., Et al. (1993). L’arbre. Histoirenaturelle et symbolique de l’arbre, du bois etdu fruit au Moyen Age. Editions Le Léopardd’Or, Cahiers du Léopard d’Or, 2. París.PONTING, C. (1992). Història verde del mundo.Ediciones Paidos. Barcelona.PUIG, Z. (2004). Jesús. Un perfil biogràfic.Editorial Proa. Barcelona.ROMA, F. (2000). La simbologia del xiprer aCatalunya [en línea]. Disponible a http://www. francescroma.net/web/xiprer.docVERICAT, L.M. (2008). Diccionari de símbolscristians. Ed. Farell. Barcelona.VILALTA, M. (2008). El valor espiritual del paisatgede Montserrat. Treball de recerca del doctorat deMedi Ambient de la Universitat de Girona.VILALLONGA, M. (1986). Els arbres, Diputacióde Girona, Col·lecció Josep Pla, 1. Girona.ZANCHI, M., et al. (2003). L’albero della vita.Basilica di Santa Maria Maggiore in Bergamo.Opera Pia Misericordia Maggiore. Bèrgam.VVAA (1993). Catecisme de l’església catòlica.Coeditors Catalans del Catecisme.ZOHARY, M. (1982). Plants of the Bible.Cambridge University Press. Cambridge.


59

NOTES, 26DUÑACH, M., PIÑEIRO, G., RIBAS, J.M., SAFONT, G. i SALSETES, P. (2011). Slow Food al Vallès Oriental. Pàg. 59-66.

* Slow Food Vallès Oriental. [email protected]

Slow Food al Vallès OrientalMarina Duñach, Gerard Piñeiro, Joan Maria Ribas,

Gemma Safont i Pep Salsetes*

1 El TERMCAT proposa que l’equivalent en català a slow food sigui ecogastronomia, que defineix com elcorrent que promou la gastronomia tradicional basada en productes artesanals i ecològics i la preserva-ció del patrimoni alimentari local. I afegeix: la forma anglesa slow food, per oposició a fast food, també pottenir com a alternativa catalana menjar sense presses en alguns contextos.

1. Introducció

En aquest article, un grup de per-sones de Gallecs i altres espais delVallès Oriental, ens parlen de comtreballen per aconseguir recuperarproductes que s’havien conreat a lesnostres terres i que s’han perdut, ogairebé. D’altres ens expliquen comhan aconseguit implantar una mane-ra diferent de menjar, a través delsmenjadors escolars. A la base d’aques-tes pràctiques hi ha una filosofia devida, una manera d’entendre la rela-ció de les persones amb el seu en-torn, que s’ha anomenat Slow Food1.

2. La filosofia Slow Food

Slow Food és un moviment depersones, que sense discriminació decap mena, es proposa preservar elnostre patrimoni agroalimentari, iper tant, fomentar la biodiversitatcom un model de vida basat en elrespecte a la riquesa humana i natu-ral, amb els valors marcats per lapromoció del producte bo, net i just.Aquesta entitat, creada per CarloPetrini (Bra, Itàlia), genera des de jafa quasi bé 20 anys un movimentconstant i en evolució, cosa que li hapermès guanyar un gran prestigi ar-reu del món. Des dels laboratoris delgust fins als models de protecció devarietats locals que promouen mit-

jançant els baluards i les arques delgust, Slow Food ha sabut passar dela reivindicació a ser un movimentque construeix o reconstrueix modelsde preservació de la biodiversitat desde l’escala local fins a la transnacional.

Slow Food s’organitza en diferentsllocs del món mitjançant la xarxaConvivium, el nom que reben les agru-pacions locals i que treballen des de fatemps en diversos projectes amb lamateixa finalitat.

3. Convivium Slow Food VallèsOriental: qui som i on anem

El Convivium Slow Food VallèsOriental, constituït el maig de 2008i amb seu a Can Jornet de Gallecs,està format per persones de la co-marca que comparteixen inquietudsal vol tant d’una a l imentació id’una producció basada en elsprincipis de bo, just i net, que de-fensa Slow Food.

Els objectius són:1. Potenciar la defensa de la biodiver-sitat amb l’Arca del gust del VallèsOriental1.1. Recuperació de les varietats lo-cals i tradicionals d’horta i foment delproducte fresc de temporada1.2. Producció respectuosa amb elmedi ambient: agricultura ecològica1.3. Comerç de proximitat: comerçbo, just i net

60

NOTES, 26

2. Connectar productors i coproduc-tors2

a través de mercats, fires iagrobotigues3. Promoure l’educació del gust4. Promocionar els productes dequalitat del Vallès Oriental i el seuconsum

Dins de Convivium s’hi integra lacomunitat d’aliment de Gallecs.

3.1. L’espai rural de Gallecs i laseva vinculació amb ConviviumSlow Food Vallès Oriental

El projecte neix a Gallecs per la sevaidentitat i reconeixement per partd’Slow Food com a comunitat de l’ali-ment l’any 2006 i l’atorgament delbaluard a la mongeta del ganxet. Se-gons Carlo Petrini, Slow Food defineixaixí una Comunitat de l’aliment: “con-junt de persones involucrades a la pro-ducció i distribució d’aliments vinculatsa un territori, ja sigui a nivell històricsocial o cultural. Les comunitats del’aliment utilitzen tècniques de pro-ducció sostenible”.

La comunitat de l’aliment SlowFood de Gallecs està formada pelsmembres de l’Associació agroecològicade Gallecs, on hi ha els pagesos i lesseves famílies, que conviuen i treba-llen a l’Espai Rural de Gallecs.

L’objectiu principal de l’Associacióés assolir el desenvolupament ruralsostenible per mitjà de l’agricultura eco-lògica i garantir el relleu generacionaldels pagesos de Gallecs.

Aquest objectiu es porta a termemitjançant l’aplicació d’un model degestió agrícola respectuós amb el mediambient, que afavoreix la biodiversitat,la protecció i la millora de la qualitatdel sòl, la recuperació de les varietatstradicionals i locals; garanteix la qua-litat dels aliments i el comerç de pro-ximitat; contribueix a la mitigació delcanvi climàtic i fomenta l’ús de les

energies renovables i l’associacionis-me agrari, dins del marc de l’agricul-tura periurbana.

En aquest sentit, Gallecs té 201 hec-tàrees d’agricultura ecològica que per-meten oferir a la ciutadania productesde qualitat i de proximitat: cultius ex-tensius de secà (espelta, blat de Síria,sègol i civada), llegums (mongeta delganxet, cigró menut i llentia pardina)i hortalisses de temporada.

3.2. La recuperació de varietatslocals i tradicionals a Gallecs

Un dels majors problemes que te-nim ara és la pèrdua de llavors de va-rietats locals i tradicionals, tant delVallès com de tot Catalunya i com aconseqüència, l’afectació a la culturaassociada a aquestes llavors i al seuconsum. Aquesta manca de patrimonifitogenètic influeix en la nostra alimen-

Figura 1. Les fires permeten posar en contacteproductors i coproductors o consumidors

2 Un coproductor és un consumidor que coneix ientén els problemes de la producció alimentàriai que s’implica activament amb el productor pergarantir-li la compra dels seus productes.

Marina Duñach, Gerard Piñeiro, Joan Maria Ribas, Gemma Safont i Pep Salsetes

61

NOTES, 26

tació, tant pel que fa aspectes de salutcom en el patrimoni de la cuina tradi-cional del nostre país.

Des de Gallecs, a través de l’asso-ciació agroecològica i amb el suportdel Consorci de Gallecs, s’està actu-ant en aquest àmbit, bàsicament endos projectes, contribuint a l’aug-ment de la biodiversitat agrícola dinsdel territori:1. La recuperació i/o implantació deblats antics2. La recuperació de llavors tradicio-nals d’horta

El 2010 s’han cultivat a Gallecs elssegüents blats antics: espelta petita,espelta bessona, espelta, blat persa,xeixa, florence aurora i blat Montcada.

En relació amb la recuperació dellavors d’horta, s’han conreat, entred’altres: albergínia negra llarga, ravenegre, tomàquet de bombeta groc,carbassa petita, bròquil de SantaTeresa, albergínia blanca, enciamllengua de bou, tomàquet de penjarmallorquí i tomàquet d’amanir es-quena verd.

4. La recuperació de lesvarietats de tomàquet en elVallès

Un dels productes en el qual estàtreballant Convivium és en la recupe-ració de les diferents varietats de to-màquets. Per això estem presents enles diverses fires que es fan a l’espaiagrícola de Gallecs: la fira de la xarxade llavoristes, la fira de la mongeta delganxet, la fira dels cereals, etc. i im-pulsem la creació de dues noves fires,una a Santa Eulàlia de Ronçana, queamb el nom de Lliga’t a la terra, ha por-

Figura 2. L’any 2010 s’han cultivat a Gallecs diferents varietats de blats antics

Figura 3. A Gallecs s’han recuperat diferentsllavors d’horta, com la d’albergínia negra llarga il’albergínia blanca

Slow Food al Vallès Oriental

62

NOTES, 26

tat de l’hort a la taula les diverses va-rietats de productes d’horta que en-cara preservem a la nostra comarca,amb especial atenció a la recent Firadel Tomàquet del Vallès.

Si mirem enrera, possiblement, jaa partir de l’inici de l’agricultura, enel neolític, es van començar a triarles llavors per raó de la seva produc-tivitat, per tal d’alimentar millor elgrup. En el nostre entorn, aquest es-perit de millora i producció és mésnotable a partir de mitjans del segleXX. Eren temps de creixement urbài al camp se li exigia mecanització iresultats eficients; s’introduïa l’es-perit industrial en el medi agrícola.És en aquell temps quan més llavorsi fruiters antics van desaparèixermentre guanyaven terreny les varie-tats híbrides o millorades pensadesper a la demanda dels nuclis urbansen creixement.

Però no tothom pensà així i al-guns hortolans i hortolanes es varenresistir a perdre aquestes varietatsantigues que superen gustativamentla mitjana de sabor per sobre de lesanomenades millorades per les granempreses de llavors.

Nosaltres, que hem tingut la sortde conèixer alguns d’aquests resis-tents que generosament ens han do-nat les seves llavors per tal que no esperdin, hem pensat que amb la 1aFira del tomàquet en podríem salvaralgunes. Sobretot, a través del tastque es du a terme tant per part delpúblic com dels professionals, ver-dulaires, hortolans, hostaleria, gentdel món de l’alimentació, mitjans decomunicació, etc. on poden retrobaraquells gustos de tomàquets, de qua-litat molt superior a les boles ver-melles que es troben habitualment ales grans superfícies.

Un cop tastats i valorats aqueststomàquets i emplenades les fitxes, és

possible que això serveixi per replan-tejar-se’n la producció a través deplanteraires de la comarca i hortolansque s’hi engresquin. Com a Slow Food,pensem que tenim una bona opor-tunitat per ampliar la gamma d’hor-talisses de qualitat, tal com s’haaconseguit fins ara amb la mongetadel ganxet.

Tomàquets recuperats i procedèn-cia: pometa de can Mataporcs de San-ta Eulàlia, el tres caires de can Rusinyolde Rubí, pometa Salvador Canyelles dela Garriga, palosanto de ca l’Ànima ide l’Etern de Cardedeu, cor de bou de

Figura 4. Fira del tomàquet del Vallès (superior)i tastet de tomàquests (inferior)


63

NOTES, 26

Vacarisses del Domenech Camps,pometa Lluís Vil·la de l’Ametlla delVallès, montserrat del Sr. Pepet deVacarisses, tardà de Riells de l’EulàliaForns i rosa de Ca l’Ivo de Parets iEtern Verdaguer de Cardedeu.

5. Projecte de menjador esco-lar ecològic

El curs 2009-2010, a Osona, va néi-xer un projecte per oferir als pares imares, i a les escoles, un model demenjador que, sobretot, afavorís l’ali-mentació de qualitat dels nens i nenesen edat escolar. Per fer-ho possible, estreballa amb una filosofia que es basaen quatre compromisos:1. Els menús que s’elaboren a les es-coles són equilibrats i nutritius: es té molten compte no només la composiciónutritiva del menjar i l’aportació cor-recta de cadascuna de les famílies denutrients, sinó que també es vetlla percrear cada dia el clima i l’atenció òp-tims a l’espai de menjador, perquè elsnens i les nenes gaudeixin d’un espaiemocionalment tranquil i positiu.2. Tots els productes que es cuinen ales escoles són de producció ecològica cer-tificada: com tots sabem, els productesecològics són sinònim de salut i desabor. Són més saludables perquè nocontenen elements químics de síntesi,

i són més saborosos perquè respectenel creixement del producte (ja siguiverdura, hortalissa, fruita, pollastre,vedella, porc, iogurt, etc). En el cas delpeix, només es cuina peix fresc, de lesnostres costes, i de temporada. Cui-nar amb productes ecològics ens as-segura que els infants coneguinl’autèntic sabor de cadascun dels ali-ments, ja que en tots els casos es tractade productes provinents d’explotacionsartesanals de qualitat.3. Els productes que es cuinen prove-nen de productors de proximitat; d’aques-ta manera, els pares i mares tambépoden conèixer quins productes men-gen els seus fills i filles, el productorconeix l’escola i s’estableix una rela-ció de confiança i de qualitat en el pro-ducte que subministra per a les cuinesque es gestionen. A les escoles, els pa-res i mares tenen a la seva disposicióla llista completa de productors ambels quals es treballa.4. Els àpats que se serveixen són ela-borats diàriament a la cuina de la prò-pia escola, respectant la temporada de cadaproducte i sempre a partir de productesfrescos, sense congelats: a l’hivern noes cuina mongeta tendra, perquè hau-ria de ser congelada o venir de l’altrabanda del món, per posar un exem-ple. No cal. A canvi, tenim moltes ver-dures que, ben cuinades, fins i totagraden a la mainada: el trinxat de coli patata, la carbassa, el bròquil, etc. Afinal de curs i a principis, mengempréssecs, síndria, meló, i a l’hivernpodem anar coneixent les diferentsvarietats de pomes o de peres que esprodueixen al nostre país. El moniatopot acompanyar un plat de vedella,igual que la poma reineta pot acom-panyar un rostit de porc.

Des de setembre del 2010 Ecomenjaestà present al Vallès, a través del ser-vei de cuina i menjador del CEIP CanBesora, a Mollet, on se serveix un men-

Figura 5. Menjador de l’escola Can Besora, aMollet del Vallès


64

NOTES, 26

jar bo, sa i nutritiu. Com es traduei-xen aquests compromisos amb la re-alitat del dia a dia? Doncs per exemple,gairebé la totalitat de verdura i horta-lisses, així com també bona part delsllegums (ganxet i cigró menut) quemengen els nens i nenes de Can Besoraprovenen dels horts ecològics de Ga-llecs (la Núria, la Marta, la Txell i elXavi de can Salvi, l’Isidro i el seu fillRaül). El pa l’elabora cada dia enRamon i el seu equip del forn Prat ambla farina d’espelta que es produeix aGallecs. El peix ens el porta l’Esteve ila seva família de la Floreta del Mer-cat de Mollet.

També estem en una altra poblacióvallesana, Santa Eulàlia de Ronçana,on, a través dels productors EnricGubern, en Josep Solé, la gent de laKosturica, en Llull Carbonell i la gentde la granja Maspons ens serveixen elsproductes tot respectant una vegadamés el producte de proximitat i detemporada. Allà estem treballem a lesescoles bressols, tot fent pinya amb elprofessorat, les AMPA i els educadorsd’aquests centres. I perquè l’alimen-tació no és cosa d’un sinó col·lectiva,també és important el suport d’asso-ciacions i institucions, com els que te-nim dels ajuntaments de Mollet i deSanta Eulàlia (aquest segon, perexemple, ha primat els criteris delsquals parlàvem a l’hora de fer el con-curs de gestió de les cuines d’aques-tes escoles).

Si continuem aquest camí, aconse-guirem que la mainada d’aquestes es-coles mengi bo i mengi sa, i així elsajudem a gaudir més de la bona ali-mentació més que del menjar indus-trial (d’un bon pollastre, d’un iogurtdeliciós, d’una fruita madura, d’un pacom els que quasi s’havien perdut,d’una truita feta amb ous de veritat,d’una mongeta del ganxet cremosa isense pell…) i de retruc, també aju-

dem al medi ambient, ja que evitemllargs transports, excessos de quími-ca, respecte pel cicle vital i el ritmede cada producte, i ajudem l’orga-nisme dels infants en el seu desen-volupament aportant els nutrientsque realment necessita.

Ecomenja és sòcia d’Slow Food, ipertany a la xarxa de menjadors esco-lars ecològics que es va crear fa dosanys a l’Estat. Alhora, formen part dela Xarxa Europea de Menjadors deCol·lectivitats Ecològics. La filosofia ésla d’Slow Food quan diu que el men-jar dels nens i nenes cal que sigui Bo,Net, Sa i Just. Oferint aquest servei ales famílies, sense encarir el preu queara estan pagant per al menjador, col-laborem per una alimentació millor,però també en educar els infants en elbon menjar, prevenint obesitats i al-tres malalties modernes. Alhora, estemcol·laborant amb els petits productorsartesanals del nostre territori i en lasostenibilitat mediambiental.

6. Cirerers i olivers al Vallès?Doncs sí...

Dèiem que un dels objectius deConvivium és el de la recuperació deproductes de qualitat del Vallès Orien-tal i explicàvem la recuperació de di-ferents varietats de tomàquet. Peròtenim també projectes de futur enels quals estem treballant: el de re-cuperar les oliveres i les cireres deMartorelles.

Sembla que el temps fa oblidar co-ses del passat amb una rapidesa devegades fulminant. Però no sempre ésaixí, i menys quan resulta que el sub-jecte en concret, ha format part delcicle vital d’un col·lectiu. Doncs bé,aquí tenim dos casos d’oblit històric,fruit de les grans modes del «mercat»:la cirera i l’oliva del Vallès. No és queamb aquesta article vulguem vindicar


65

NOTES, 26

l’autenticitat i originalitat de la cirerai l’olivera del Vallès, això seria un des-propòsit! Ara bé, el Vallès, no fa tantsanys, era una comarca amb grans ex-tensions de cirerers i oliveres.

6.1. Les oliveres i l’oli

Segons el llibre d’autoria descone-guda, publicat l’any 1874, anomenatEstudio Agrícola del Vallès, el Vallès Orien-tal ja disposava de més de 2.000 quar-teres dedicades al cultiu de l’olivera.Fins i tot, en un altre llibre anomenatEl Paisatge, la societat i l’alimentació al VallèsOriental (segles X-XII) de Jaume Vilaginés,parla del mercat de Caldes com unmercat de referència del país de l’èpo-ca per a la venda i el cultiu de l’oliverai l’oli. Cosa que ens fa suposar que elVallès ha tingut, durant molts anys,un bon prestigi i una gran tradicióde cultiu d’oliveres arreu de la nos-tra comarca.

De varietats antigues se’n coneixendiverses: de la Vera, olesanes, valenci-anes o sevillanes entre altres, segonsl’Estudio Agrícola del Vallés. Per tant, de ri-quesa varietal la que vulgueu, encaraque, desgraciadament, la gran majo-ria ja s’han perdut.

El Vallès també disposa d’anticstrulls arreu del territori. Des del cone-gut i renovat trull de can Saperas a Bi-gues i Riells, passant per la riquesa demolins que disposen algunes cases deCànoves i Samalús, Sant Feliu de Co-dines, la Garriga, Sant Antoni deVilamajor, Bigues i Riells etc, aquestesevidencien la gran extensió que teniael cultiu de l’olivera a la comarca

6.2. Els cirerers, una històriadolça

En Josep Solsona, fill de can Solsona,a Sant Fost de Campsentelles, m’expli-cava que al seu poble, cap els anys tren-

ta i quaranta del segle passat, sortiencada setmana dos i tres carros carre-gats de cireres per vendre al poderósmercat del Born, a Barcelona. Tambéem deia que en Josep Serra, fill de canFeliuàs, que a Sant Feliu de Codines,en l’època de collita de la cirera, entremaig i juny, hi havia un camió dedicatúnicament i exclusiva a recollir la ci-rera collida des de Palau fins a SantFeliu, per vendre-la també al mercatdel Born de Barcelona. Podríem dir queera el «camió de la cirera».

Molts eren els pobles que es dedi-caven al seu cultiu, però la gran majo-ria només la cultivaven com uncomplement més d’altres cultius, comera la vinya o l’horta. Del Vallès, es parlamolt encara de les cireres de Martorellesi Santa Maria de Martorelles o de Caldesde Montbui, però poques de les varie-tats que podríem definir com a estoi-ques han resistit els grans embats delgran mercat i les expansions urbanesd’aquests últims decennis. Al Vallès es

Figura 6. Cirerer a Santa Maria de Martorelles


66

NOTES, 26

coneixen, entre d’altres, les varietatsReginal, Sant Isidre o la Cor de Colom.I encara que podem trobar alguns ves-tigis d’aquestes varietats, la vidad’aquests cirerers, molt valorats alsmercats antigament, està en perill.

Bé, doncs, aquí teniu exemples dedos casos, l’oli i la cirera, que hem derecuperar, ja no només per voluntat,


sinó per responsabilitat. D’esforços jase’n fan. Darrerament, sembla que ladinàmica és la de preservar algunesd’aquestes varietats. Ara bé, cal l’em-penta de tots els actors de la nostrasocietat i de la nostra comarca per ferpossible la recuperació i la salvaciód’aquests dos fruits que també formenpart de la història del Vallès.

67

NOTES, 26SUÁREZ, M.A. (2011). La Llagosta durant la Guerra Civil. Pàg. 67-87.

* Historiadora. [email protected]

La Llagosta durant la Guerra CivilM. Àngels Suárez i González*

A l’inici de la Guerra Civil, la Lla-gosta era un gran barri del municipide Sant Fost de Campsentelles, ambuna població de 555 persones i un to-tal de més de 350 solars i edificis.

En aquells moments, Enric Tor-rents i Murgarella era l’alcalde deSant Fost i, per tant, del barri de laLlagosta. Pagès militant d’ERC, vaestar al front del consistori sant-fostenc des del febrer de 1936 fins al’entrada de les tropes franquistes,el 27 de gener de 1939.

Com a representants de la Llagostaal Consistori santfostenc hi havia enJosep Sisó, d’ERC i en Ramon Bartalot,de la Unió de Rabassaires. Aquest dar-rer va entrar a formar part de l’Ajun-

tament pels canvis que es van produira l’inici de la guerra, com a membredel Front Popular.

L’esclat de la guerra va proporci-onar als llagostencs el moment ido-ni per aconseguir la independènciade Sant Fost.

Els primers dies de guerra a la Lla-gosta, de la mateixa manera que a lamajor part de les poblacions deCatalunya, es va constituir el ComitèRevolucionari Antifeixista. Aquest Co-mitè estava format per mitja dotzenade veïns del barri: en Josep Sisó, unpagès d’ERC que exercia de regidor al’Ajuntament de Sant Fost; en JoanSariol, també pagès i d’ERC; en JoanBartalot, pagès; en Josep Noguer, de

Figura 1. Panotxes assecant-se, 1937. L’activitat econòmica del poble era eminentment agrícola ( AMLl).

68

NOTES, 26

professió carreter i militant de laCNT i en Juan Pujol i en RamonRiguillo, de la CNT, treballadors dela Teneria de Mollet.

1. Del Comitè alprimer Consistori

El Comitè va convocar un acte po-lític veritablement revolucionari: lacelebració d’una assemblea general delbarri de la Llagosta el diumenge 30d’agost de 1936, on es va decidir laseparació de Sant Fost i la constituciódel poble independent de la Llagosta.Així ho recull l’acta de l’assemblea:

“A les 20 del 30 d’agost de 1936.Reunit el poble de la Llagosta ambassemblea general y en represen-tació de tots els centres socials vanacordar per unanimitat:

Article únic: Que pertanyent almunicipi de Fost de Campcentellasde qual municipi ens separa 6 o 7kilòmetres aproximadament y se-parant-nos el riu Besòs els dos ter-mes i per traslladar-nos a ditmunicipi haver de travessar elsmunicipis de Perpetua de Moguda,Mollet i Martorelles i disposats adefensar les llibertats dels Poblesde Catalunya i la República desd’aquest moment de la present,declaro aquest Barri en Municipiindependent i que es digui poblede la Llagosta.

I considerant legal la voluntatd’aquest Barri s’aixeca l’assembleaa las 21 de la nit i la firmen el Co-mitè Revolucionari Antifeixista.1 ”El document està signat per: Josep

Sisó, Joan Sariol, Joan Bartalot, JosepNoguer i Juan Pujol. Així, mitjançantaquest acte, el Comitè RevolucionariAntifeixista es converteix en el repre-sentant legal del poble de la Llagosta.

A partir d’aquest moment, el Co-mitè treballa per fer efectiva la deci-

sió de crear el municipi independentde la Llagosta. El 8 de setembre de 1936envia a l’alcalde de S. Fost de Camp-sentelles l’acta de segregació de la Lla-gosta, en aquests termes:

“Els que sota-signen, Comissiónomenada en representació de totel veïnat de La Llagosta en la Juntacelebrada el 30 d’agost davant deVS compareixen i

EXPOSEN: Que complimentantels acords de l’expressada Junta deveïns eleven a VS l’acta original ai-xecada de la repetida Junta de laqual es desprèn la voluntat unàni-me de la fins ara barriada de Fostde Campsentelles de convertir-seen municipi independent.

Lo qual posem en coneixementde vostè als efectes oportuns

La Llagosta 8 de setembre del19362 ”Tornen a signar: Josep Sisó, Joan

Sariol, Joan Bartalot, Josep Noguer,Juan Pujol

Per la seva part, el Consistorisantfostenc es va reunir en sessió ple-nària per tal d’estudiar el comunicatde la separació i es va llegir el comu-nicat del Comitè Revolucionari Anti-feixista de la Llagosta on s’exposava“que reunit el poble en assemblea Ge-neral el dia 30 d’agost últim prenguél’acord per unanimitat de declarar elBarri de La Llagosta en municipi inde-pendent”. Va prendre la paraula el re-gidor de la Llagosta Josep Sisó, quetambé era membre del Comitè de laLlagosta, per parlar en favor de la in-dependència, i finalment

“per unanimitat s’acorda pres-tar la seva conformitat i per tantno posà cap inconvenient a la sepa-

1 AMLl. c-670, d-6. Actes del Comitè Revolucio-nari Antifeixista (Es respecta l’ortografia originalde tots els documents)

2 AMLl. Comunicat de segregació a l’alcalde deSant Fost. c-10, d8.

M. Àngels Suárez i González

69

NOTES, 26

ració del Barri de La Llagostad’aquest poble per a constituir-seen municipi independent”3

Mentrestant, al poble de la Llagos-ta, el Comitè que de fet funcionava coma Ajuntament provisional, va procedira confiscar i ocupar el local de JoanVachier Brasso per poder establir-hi laCasa Consistorial.

“La Llagosta el dos de setem-bre de mil nou-cents trenta sis. Elciutadà Josep Sisó Pons en repre-sentació del Comitè Antifeixistad’aquest Poble es constitueix a lacasa del carrer de Josep Sunyol,nº 67 on està radicat l’immobledestinat a finca de recreo del queés propietari Joan Vachier Brassoel qual esta afectat pel que dispo-sa el Decret del 5 d’agost del 1936(BO de la Generalitat del dia 7) iprocedeix a l’ocupació de l’esmen-tat immoble que serà destinat aCasa Consistorial y Escoles ENU4

del que n’està mancat aquest po-ble. El títol d’ocupació té caràcterprovisional i es posarà en conei-xement de la Generalitat amb elprec que sigui feta l’adjudicaciód’aquet immoble per tal de des-tinar-lo definitivament a Escolesy Casa Consistorial.

En el lloc mes visible de l’immo-ble de referència és inscrit un car-tell fent constar l’ocupació produïda.De tot el qual s’aixeca la presentacta per duplicat, un exemplar dela qual és tramés a la Generalitatals efectes corresponents”.

5(Signa:Josep Sisó)

L’activitat d’aquells dies és frenèti-ca: tal com diu l’acta anterior, al ma-teix edifici del Consistori se situentambé les escoles. A Barcelona s’haviacreat el Consell de l’Escola Nova Uni-ficada, organisme impulsat pels peda-gogs anarquistes de la CNT-FAI per tald’implantar una escola nova, gratuï-ta, laica, amb coeducació, en llenguacatalana i humanista. El Comitè, cons-cient de la importància de l’educació,vol participar d’aquest nou correntpedagògic i constitueix el 8 de setem-bre la Subdelegació Comarcal de l’Es-cola Nova Unificada de la Llagosta,integrada per Josep Sisó com a presi-dent, Josep Noguer com a secretari iJoan Bartalot com a vocal6 .

El mateix dia de l’ocupació de lafinca d’en Joan Vachier, el Comitè tam-bé ocupa la casa del rector CasimirVolta, al carrer de la Riera, amb la fi-nalitat de fer-la servir com a habitat-ge municipal7 .

Els nous organismes que es van cre-ant necessiten nous espais on portar aterme la seva activitat, per això elscalen les incautacions. El mes d’agostde 1936, el Comitè havia ocupat el lo-cal del cafè d’en Cirera Voltà per esta-blir-hi la seu del Sindicat Únic deTreballadors de la Llagosta CNT-AIT.El mateix secretari del Sindicat, enRamon Riguillo, ho testifica:

“... el dia 3 d’agost de l’any 1936procedim amb l’ajuda de tot el po-ble a desallotjar el dit local dels noaddictes al nostre règim, per crearal mateix el sindicat d’Obrers deaquesta localitat, tant imprescindi-ble en totes les localitats”8 .A principis d’octubre la Generali-

tat va dissoldre els comitès revolucio-naris locals i va establir la novaconfiguració dels ajuntaments amb laintenció d’acabar amb la dualitat depoder que hi havia amb les dues orga-nitzacions, però la Llagosta va haver

3 AMSF. Actes del Ple de l’Ajuntament de Sant Fost,13-9-36

4 Escola Nova Unificada5 AMLl. Acta del Comitè Revolucionari Antifeixis-

ta. c-670, d-66 AMLl. Acta del Comitè Revolucionari Antifeixis-

ta. c-670, d-67 AMLl. Fons de la Generalitat Republicana. ANC8 AMLl. c-670, d-9.

La Llagosta durant la Guerra Civil

70

NOTES, 26

d’esperar que es reconegués la sevasegregació de Sant Fost per constituirformalment el Consistori.

Finalment fou pel Decret del 3 no-vembre de 1936 que la Llagosta vaobtenir la segregació de Sant Fost i eldret de constituir-se en municipi in-dependent (publicat al Diari Oficial del13 de novembre de 1936).

2. El primer Consistori del’Ajuntament de la Llagosta

El 24 de novembre de 1936 es cons-titueix legalment el primer consistoridel nou municipi de la Llagosta, for-mat per tres representants d’ERC: enJosep Sisó Pons, en Francesc PonsXercavins i en Miguel Villaronga Fi-ter; tres representants de la CNT: enJosep Noguer Ricart, en Josep SansSerra i en Ventura Carbonell Jacomet;dos representants de l’UGT/PSUC:en Joan Pagès Gabarra i en General Tru-llen Pijuan i, finalment, un represen-tant de la UR, en Ramon BartalotPagès9 . D’entre ells, és elegit alcal-de en Josep Sisó, de 46 anys, pagèsper compte propi i fill de la Llagos-ta, que havia format part del ComitèAntifeixista i era membre d’ERC i dela UR. Exerceix d’alcalde fins el fe-brer del 1937 i forma part del con-sistori fins a l’entrada dels feixistesa la Llagosta el 1939.

Els altres regidors eren en RamonBartalot, de 36 anys, pagès per comp-te propi, de la Llagosta; en VenturaCarbonell, de 29 anys, natural deCardedeu i obrer de la Teneria deMollet; en Josep Noguer, un noi sol-ter de 24 anys nascut a Montcada ique feia d’ajudant de carreter; enJoan Pagès, vidu, de 33 anys i pagèsper compte propi; en Francesc Pons,pagès de la Llagosta, de 47 anys; enJosep Sans Serra, natural d’Arbeca(Lleida), pagès de 24 anys; en GeneralTrullen10 , solter, de 24 anys, nascut aBarcelona i mecànic i en MiquelVillaronga, solter, de 28 anys i pagèsper compte propi11 .

La primera mesura que duu a ter-me el nou consistori és l’ocupació iincautació d’aquells béns que consi-dera necessaris. Així, el novembre de1936, demana al veí Marc Mogues que“posi a disposició del Consistori el ca-mió de la seva propietat per poderportar material de guerra al front deSaragossa”12. Com que el propietari noes va afanyar a portar el camió, el con-sistori va decidir fer-li pagar “una pe-nyora de mil pessetes per la sevanegligència en presentar-lo, ja que erade gran importància la incautació”13.Més endavant, l’any 1938, el Consis-tori fa una incautació de forma méssuau. Signa un document amb en JosepPagès Sampere perquè deixi el seu ca-mió al servei de l’Ajuntament, per tras-lladar queviures i refugiats, a canvi queel pugui retirar sempre que li calgui. A

9 Acta Municipal. Data 24-11-3610 El General Trullen consta al padró com Ge-

naro11 Només s’especifica el lloc de naixement quan

són de fora de la Llagosta, en el cas que noconsta el lloc de naixement és que són de laLlagosta. Tos els regidors que van formar partdels diferents consistoris llagostencs eren resi-dents de la Llagosta

12 Acta Municipal. Data 29-11-3613 Acta Municipal. Data 3-12-36

Figura 2. Delimitació del terme municipal de laLlagosta, any 1936 (AMLl).


71

NOTES, 26

més, l’Ajuntament es compromet apagar les reparacions, però en reali-tat les necessitats del Consistori i elfet que el camió d’en Josep era l’únicque restava al poble, fan que el Con-sistori trenqui l’acord i es quedi ambel camió14.

Una altra incautació va ser la delssafareigs propietat d’en Jacint SariolTuxans, per fer-ne ús com a rentadorspúblics per als veïns de la Llagosta. Esva acordar “posar un lletrero en queconsti són d’utilitat dels veïns d’aques-ta població”15, però mesos més tard,el Departament d’Apropiacions iIncautacions de Barcelona, que haviade donar el vistiplau a totes lesincautacions, va enviar un comunicata l’Ajuntament per fer-li saber “que noestà ben feta la incautació del safareigpropietat de Jacint Sariol, doncs no hiha cap dubte que no és persona facci-osa ni ha abandonat la població, perlo tant proposa al Consell que estudiï

aquest assumpte i que s’anul·li per il·-legal

16 la incautació dels citats safareigs”.

Efectivament, s’acorda anul·lar laincautació i pagar al propietari 5 pes-setes anuals, que era la meitat del queabans abonava l’Ajuntament en con-cepte del servei que feien els safareigsal veïnatge.

De les cases incautades pel Comi-tè al rector Casimir Volta i a JosepCirera als carrers de la Riera i ManuelAzaña, es decideix que siguin habi-litades com a vivenda. Als llogaters,el Consistori decideix, el gener de1937, fer-los pagar un preu mensual(es tractava d’un total de disset lloga-ters, dotze del carrer Manuel Azaña icinc del carrer la Riera).17

La incautació més problemàticava ser la de can Pere Gil, fins al puntque va fer dimitir al consistori en plemés d’un cop i es va endur la majorpart del temps i dels esforços del nouAjuntament.

Figura 3. Família Bartalot, 1921. Els germansJoan i Ramon Bartalot van ser uns delsprotagonistes de la vida política de la Llagostadurant la República. A la foto es veuen JoanMorral amb la família Bartalot (dret 2n. esq.) iPere Morral (1r esq.), Mateu Bartalot (assegut,1resq.), Anna Bartalot Pagès (asseguda, 1r dreta),Joan Bartalot Pagès (dret 1r dreta) i Joaquim(Quimet) Bartalot Pagès (dret 3r esq.) (AMLl).

14 Acta Municipal. Data 6-11-3815 Acta Municipal. Data 3-12-3616 Acta Municipal. Data 4-4-3717 AMLl. C-703, d-2

Figura 4. Quitxalla al carrer Garcia Hernández,1938. Avui, carrer Sant Pau (AMLl).


72

NOTES, 26

3. La incautació de can Pere Gil

Can Pere Gil era una finca ambterres per conrear, una verneda ambarbres per explotar la fusta i unagran torre, situada al nord-oest dela Llagosta. Avui en dia encara es con-serva la casa.

El desembre de 1936 l’Ajuntamentacordà la incautació de can Pere Gil,propietat de Josefa Gil de Bofarull. Esva decidir que les terres fossin repar-tides entre els camperols del municipii “la part forestal serà destinada perals efectes més necessaris en aquestsmoments, com són els de guerra”18 .

L’explotació de la fusta de la ver-neda constituïa una font d’ingressosimportant per al nou Ajuntament. Lafusta, durant la guerra, era un bé es-càs, que obligà molts ajuntaments a latala dels seus boscos. Per tal de dur aterme l’explotació de la verneda de canPere Gil, es creà una comissió dins delpropi Consistori formada pels conse-llers Josep Noguer, Francesc Pons iGeneral Trullen19 . La tala d’arbres de

la verneda es va organitzar acurada-ment; es van contractar uns obrers alsquals se’ls fa una assegurança d’acci-dents, se’ls paga un jornal i a més se’lsconcedeix un tant per cent de l’importde la venda dels arbres20 . Però mal-grat aquesta planificació, la vernedano va donar el rendiment que s’espe-rava i finalment es va decidir que eramés rendible vendre la fusta i que elsque la compressin s’encarreguessin detota l’explotació; això sí, amb la con-dició que els jornalers que es con-tractessin per treballar fossin veïnsde la Llagosta21 .

Una altra possibilitat que oferiacan Pere Gil era la de fer servir lacasa per acollir els refugiats de guer-ra. En més d’una ocasió, l’Ajunta-ment, encarregat de donar alberg alsrefugiats de guerra, s’havia plante-jat emplaçar-los a la finca. En un prin-cipi ho havia descartat en pensar queno reunia les condicions22, però des-prés, atesa la necessitat d’acollir elsrefugiats de Madrid, es va acordarque quan marxessin els habitats queocupaven en aquell moment la ma-sia, podrien instal·lar-s’hi els refu-giats23 .

4. Els refugiats de guerra

L’acolliment de refugiats va supo-sar un gran esforç per als habitants dela Llagosta. A l’inici de la guerra, elConsistori es va oferir a contribuir enl’ajuda als refugiats; el setembre de1936 es va demanar a Socors Inter-nacional que enviessin 30 nois refu-giats que es trobaven a Barcelona perrepartir-los entre els veïns de la Lla-

18 Acta Municipal. Data 3-12-3619 Acta Municipal. Data 27-1-3720 Acta Municipal. Data 17-1-3721 Acta Municipal. Data 7-3-3722 Acta Municipal. Data 7-2-3723 Acta Municipal.. Data 21-3-37

Figura 5. Tala d’arbres prop de la Verneda i lafont d’en Gil, 1919 (SPALDB. Arxiu Ricart).


73

NOTES, 26

gosta i es van fer pregons per bus-car famílies que volguessin allotjar-los. Hi va haver dos moment enl’arribada de refugiats:

El primer, l’agost de 1937, quan ar-riben 50 persones procedents d’Euskadii de Santander.

L’altre, a partir de l’abril de 1938,quan arriben 19 refugiats de Granadai 53 més que procedeixen d’altres partsd’Espanya i que s’havien refugiat aLleida, concretament a la Seu d’Urgell,però que amb l’ocupació de Lleida perles forces feixistes s’havien hagut dedesplaçar i venir a parar a la Llagosta.

Els refugiats a la Llagosta van arri-bar a ser més d’un centenar. Per unapoblació que voltava els 550 habitants,representava un 20% de població mésper alimentar, en un temps d’escasse-tat a causa de la guerra.

El setembre de 1938, el delegat lo-cal dels refugiats informa al Comissa-riat de Barcelona que a la Llagosta “hiha una casa refugi en la que s’hi allot-gen seixanta persones i les restants 49en cases particulars. En l’actualitat esfan treballs per si es pot allotjar en unacasa o refugi els qui estan per les ca-ses”24

(s’està pensant en can Pere Gil).Els darrers mesos de guerra,

l’Ajuntament té serioses dificultatsper poder fer front a les despeses queocasionen els refugiats i reclama in-sistentment a la Generalitat els ajutseconòmics que li corresponen peratendre’ls.

Figura 6. Refugiats remesos a l’alcaldia per laComarcal el 28 d’agost de 1936 (M.A. Suárez)

24 AMLl. C- 670, d-1

5. L’organitzaciódel nou municipi

La feina a què ha de fer front elConsistori llagostenc és doble: per uncostat, ha d’afrontar els problemesque crea la situació de guerra: l’escas-setat de productes, el racionament, elreclutament a files, l’acolliment delsrefugiats, les incautacions... Per unaaltra part, s’ha de constituir com a noumunicipi i ha de crear tots els serveisque necessita per administrar la po-blació. Una vegada format el nou Con-sistori, cal buscar i nomenar elpersonal municipal necessari: el secre-tari municipal, que és en Martí RibéBonjorn, primer i, més tard, l’AntoniPorta; el sereno, en Josep Ricart Mas;l’agutzil, en Francesc Monrás Pagés; elmetge, en Joan Miró Estivill, primer i,al final de la guerra, en Joan Miró Ver-ge. S’ha de crear el Jutjat popular. Calmoblar la casa consistorial, s’had’instal·lar el telèfon, posar un rellot-ge... fins i tot, mancava construir elcementiri!

El desembre del 1936 es demana lacreació del Jutjat Popular Local al jut-

Figura 7. Mas la Llebre, 1929. Aquesta casa teniauna llebre a dalt de la façana principal. A laLlagosta hi havia quatre conegudes masies: laLlebre, cal Pere Gil, cal Vaquer (Baqué) i calXiquet. (AMLl).


HOMES DONES TOTALmenors de 18 anys 9 10 19de 18 a 30 anys 2 6 8de 31 a 50 anys 4 12 16majors de 50 anys 2 5 7TOTAL 17 33 50

74

NOTES, 26

ge de Primera Instància de Granollers,d’on depenia la Llagosta, però no esconcedeix fins l’abril de 1937 en quèés nomenat jutge popular de la Llagos-ta en Geroni Villaronga Pous25 .

El 21 de juny de 1937 es constituïala Junta Municipal Agrària, d’acordamb el Decret de la Conselleria d’Agri-cultura de la Generalitat del 16d’aquell mateix mes, amb l’objectiud’assumir els temes que feien referèn-cia a l’agricultura26. Quedava integra-da així:

President: Ramón Bartalot Pagés, dela UR, designat pel Consell Municipal

Secretari: Josep Margenet Valls, de-signat pel Sindicat Agrícola

Vocal: Josep Puig Sellés, com a pre-sident del Sindicat Agrícola

Vocals Suplents: Joan Sariol Castell,Josep Sisó Pons i Ramon Sariol Castellà

6. Canvi de Consistori

El febrer de 1937 hi ha reajusta-ments en el consistori. Els membresd’ERC sembla que ja havien fet la re-núncia verbal al seu càrrec pel fet deno reunir les condicions legals i l’en-titat d’ERC havia designat nous repre-sentants: en Joan Sariol Castella, enPere Monràs Pagès i en Pere Pagès Vila.Per la seva part, els membres de laUGT van decidir no formar-ne part, jaque no creien que el moment fosl’oportú i van demanar que restessinpendents de proveir els llocs que cor-responien a la seva organització27. ElConsistori quedà constituït per:Joan Sariol Castella, d’ERC, designat alcaldePere Monràs Pagès, d’ERCPere Pagès Vila, d’ERCJosep Sans Serra, de la CNTVentura Carbonell Jacomet, de la CNTJosep Noguer Ricart, de la CNTRamon Bartalot Pagès, de la UR

És escollit alcalde Joan SariolCastella, d’ERC, amb 46 anys, fill d’una

família de masovers de can Xiquet,pagès per compte propi i veí de la Lla-gosta. Els altres nous membres delconsistori eren: en Pere Pagès Vila, sol-ter, de 30 anys, que es dedicava al co-merç d’espardenyes i en Pere MonràsPagès, de 43 anys, treballador del campper compte propi. Tots eren fills de laLlagosta. Aquest Consistori es va man-tenir amb alguns canvis fins al 13 dejuliol de 1937, data en què va dimitiren ple tot el consistori pel conflicte decan Pere Gil. El maig d’aquell mateixany, el conseller Ventura Carbonell pre-senta la seva dimissió i la CNT enviaen el seu lloc Josep Redon Galve, unmecànic de 25 anys nascut a Barcelonai veí del poble.

25 AMLl. c-668, d-126 AMLl. C- 667-d1027 Acta Municipal. Data 23-2-37

Figura 8. En Pepet Ricart Mas va ser nomenatsereno de la Llagosta el gener de 1937 (AMLl).


75

NOTES, 26

7. Les disputes amb Mollet percan Pere Gil

Al nou Consistori li va tocar viureel problema de can Pere Gil, que es-clata el març de 1937, quan l’alcaldede la Llagosta, Joan Sariol, conta ques’ha assabentat que l’Ajuntament deMollet vol posar uns masovers a lamasia de can Pere Gil, sense que ofici-alment se li hagi comunicat res. Expli-ca que s’ha traslladat juntament ambel regidor representant de la UR il’agutzil de l’Ajuntament a la masia,on veuen que hi estan portant mobles,que eren d’en Joan Rovellant i del’Alfons Monteys, els nous masoversenviats per l’Ajuntament de Mollet,quan a la masia encara hi havia els an-tics masovers. L’alcalde, en Joan Sariol,entenent que estava dins de la seva ju-risdicció —la masia de can Pere Gil estroba en el terme municipal de la Lla-gosta— dóna ordres perquè no es des-carreguin els mobles, però els deMollet anaven armats i no van volerreconèixer cap autoritat, de maneraque els de l’Ajuntament de la Llagostavan haver de marxar. A can Pere Gil esvan quedar els nous masovers junta-ment amb els antics, que no van volermarxar de cap manera.28 Davantd’aquests fets, el consistori llagostences va adreçar al conseller de SeguretatInterior per denunciar l’actuació del’Ajuntament de Mollet i de la Unió deRabassaires, que havien amenaçat elsrepresentants de la Llagosta. A més,demanaven que s’ordenés el desallot-jament dels nous masovers de la ma-sia. La petició es va concretar en elssegüents punts:1. “Que siguin trets els masovers im-posats per la Unió de Rabassaires deMollet i Ajuntament

2. Que la Unió de Rabassaires deMollet ingressi els beneficis obtingutsper la venta de fusta de la verneda3. Que la Unió de Rabassaires deMollet aboni les despeses ocasionadesa l’Ajuntament”29

Per la seva part, els nous masovers,en Joan Rovellant i l’Alfons Monteys,van presentar una denúncia al jutge deGranollers on demanaven més o menysel mateix que el consistori llagostenc.Deia que: “obligui l’Ajuntament i UnióRabassaires de Mollet a que tornin alpunt on estaven abans de fer-nos anara Can Pere Gil; a que abonin al denun-ciants tots els gastos i perjudicis quehan ocasionat als mateixos i si consti-tueix delicte lo fet per aquell, que pas-sin el tant de culpa als Tribunals queprocedeixi per ser de justícia que es-pera de la rectitud de V.S.”30

L’alcalde de Mollet, en Feliu Tura,creu que el debat de can Pere Gil ésentre l’Ajuntament de la Llagosta i laUR de Mollet i explica que l’AlfonsMonteys i en Joan Rovellant eren elsantics masovers de la Vaqueria (fincade Mollet) i que el seu trasllat a canPere Gil havia estat el resultat d’unpacte entre la Col·lectiva de Campe-

28 Acta Municipal. Data 18-4-3729 AMLl. C-669, d-1130 AMLl. C-669

Figura 9. Masia de can Pere Gil. La incautació decan Pere Gil va ser una font de conflicte entrel’Ajuntament de la Llagosta i l’Ajuntament de Molletdurant el període de la guerra (AMLl).


76

NOTES, 26

rols i la Unió de Rabassaires de Mollet,i que l’Ajuntament de Mollet no haviadecidit res, que “la intervenció de l’al-caldia en aquest trasllat va ser simple-ment la de portar a terme l’acord entreles dos entitats”31

El mateix mes de març de 1937, eldirector General d’Administració Lo-cal convoca els dos alcaldes a una reu-nió per tal de resoldre el conflicte decan Pere Gil. L’alcalde de Mollet, però,no es presenta32 , encara que fa arri-bar la seva versió dels fets, no com aalcalde, sinó com a president del Sin-dicat de Rabassaires de Mollet, ja queexercia ambdós càrrecs.

En Feliu Tura, president del Sindicatde Rabassaires de Mollet,

“Declara que el Sindicat de Rabassai-res de Mollet va procedir a laincautació de la propietat i de les duescases enclavades en la mateixa, co-negut tot pel nom de Can Pere Gil,en data tres d’agost del passat any(1936), amb la conformitat expres-sa de l’Ajuntament de Sant Fost deCampcentelles, per estar enclavadadita propietat en el seu terme muni-cipal. En la data d’incautació els ra-bassaires de Sant Fost, a l’igual queels de La Moguda, eren socis efectiusdel Sindicat de Rabassaires de Molleti el delegat d’ambdues poblacionsdins el Sindicat de Rabassaires deMollet estaven presents i de confor-mitat plena a l’acte de l’incautació.L’Ajuntament de Sant Fost va donarla seva conformitat assistint a l’acted’incautació el tinent alcalde del ma-teix, Jaume Safont. El Sindicat de Ra-bassaires de La Llagosta, ni verbalmentni per escrit ni de cap altra forma vaformular cap oposició ni protesta perl’incautació de la propietat de CanPere Gil, amb tota seguretat reconei-xent el millor dret a fer-ho pel Ra-bassaires de Mollet i per mitjà del seuorganisme sindical ...”33.

8. Delimitació del terme munici-pal de la Llagosta amb Mollet

A mitjans del mateix mes de marçde 1937, té lloc una reunió entre elsdos consistoris, precisament en els ter-renys de can Pere Gil, per tal d’esta-blir la delimitació i fitació dels termesde la Llagosta i Mollet. Hi van assistir,per part de l’Ajuntament de Mollet, enJosep Domínguez com a representantde l’alcalde i els consellers PereBonvilà, Rossend Rafols, Josep Angostoi Josep Coll i, en representació de laLlagosta, l’alcalde Joan Sariol i els con-sellers Ramon Bartalot, Josep Nogués,Pere Monràs i Pere Pagès. El represen-tant de Mollet va manifestar la sevavoluntat d’ampliar el terme de Molletfins a la riera de Caldes, i que aquestafes de frontera natural, de manera queles terres de can Pere Gil passaven alterme de Mollet. De fet, assegurava queaquest canvi estava justificat, ja que el85% de les terres de l’esmentada ma-sia eren treballades per camperols deMollet des de temps immemorials. EnJoan Sariol, alcalde de la Llagosta, nova voler ni sentir parlar del tema. Vanacordar deixar-ho tot com estavadelimitat fins aleshores i que els deMollet es reservaven el dret de sol·-licitar als organismes superiorsl’ampliació del terme municipal deMollet34. La situació la va descriurel’alcalde de la Llagosta així: “fou unacte de força o millor dit, de ter-ror… assistiren amb armes defoc...”35. El consistori llagostenc no es-tava disposat a perdre can Pere Gil i vacontinuar treballant davant el conse-ller de Seguretat Interior.

31 AMMV. Doc. 30/583.32 Acta Municipal. Data 7-3-3733 AMMV. Doc. 30/583. Declaració signada amb

data 16-3-193734 AMMV. DOC. 30/58335 AMLl. C-669, d-11


77

NOTES, 26

Per una altra part, l’Ajuntamentcontinuava treballant per fer més ren-dibles les terres de la finca i va encar-regar la compra d’uns motors elèctricsde rec per instal·lar-los a l’esmentadamasia36 , així com a la finca Aromà37 ,amb la finalitat de facilitar el rec i aug-mentar la producció agrícola.

9. L’emissió de moneda

Un altre repte per al Consistori vaser l’emissió de moneda. Davant del’escassetat de moneda en circulació,molts ajuntaments van optar per eme-tre moneda pròpia. A la Llagosta, lainiciativa d’imprimir-ne sorgeix de laCNT. Un dels seus membres, en JosepNoguer, en el ple de l’Ajuntament del16 de maig de 1937, exposa als mem-bres del Consistori que “la seva orga-nització (CNT) havia pensat en implantaruns vals a la població per tal de facilitarel canvi i suplir la moneda fraccionà-ria, tan escassa, en el comerç”. Els re-gidors presents van entendre queaquesta proposta també podria dur-laa terme l’Ajuntament i acorden perunanimitat que el Consistori imprimiràvals d’1 pta. i de 0’5 pta. La quantitatserà de 500 vals d’1 pta. i 1.000 de0,50 pta, que seran repartits a tots elscomerços de la població, mentre queel valor dels vals quedarà dipositat ala Dipositaria Municipal, a fi que que-di garantit l’abonament de l’importquan els vals es retirin de la circula-ció, que seria quan acabés la Guerra ifos restablerta la normalitat38; (erenpetits cartrons de forma rectangularsense cap emblema ni dibuix). Per laseva part, el Sindicat agrícola Coope-ratiu de la Llagosta es va encarregar

de l’emissió de la moneda de petitsvalors divisionaris (eren uns discos decartró); n’hi havia de 10 cèntims i de5 cèntims39 .

10. La fitació del terme munici-pal amb Sant Fost

El juliol de 1937 es troben els re-presentants de Sant Fost per delimitarel terme municipal de la Llagosta, a CanPere Gil.

“Reunits en la verneda CanPeregil (l’alcalde de la Llagosta JoanSariol, Ramon Bartalot, Marti RiféBonjorn i de l’Ajuntament Alba delVallès Enric Torrents, Miquel Xicola,Antoni Porta) per procedir a la de-limitació i fitació del terme del noumunicipi de la Llagosta, segregadaen virtut del decret Generalitat 3-11-36, queda de la forma següent:

1a fita. El punt d’intersecció delseixos de les aigües corrents del riuBesos i del camí carreter de canPere Gil.

2a fita. Punt d’intersecció delseixos de les aigües corrents del riuBesos i de la riera Seca.

Figura 10. Casa del Pou de can Pere Gil, situadaa uns 200 metres de can Pere Gil, a l’altre costatde la via, des d’on es distribuïa l’aigua, mitjançantuns canals per regar els terrenys de conreu del’entorn de la finca (APRS).

36 Acta Municipal. Data 20-6-3737 Nom com es coneixia popularment ca l’Alomar38 Acta Municipal. Data 16-5-3739 Les emissions monetaries oficials de la guerra

civil (1936-1939)


78

NOTES, 26

La línea de terme reconegudaentre les dues anteriors fites és laque partint de la primera segueixl’eix de les aigües corrents del riuBesòs fins a trobar a segona, la qualconstitueix la delimitació dels dostermes segregats, essent la prime-ra fita ademés comuna amb el ter-me de Mollet, i la segona ambMontcada”40.D’aquesta manera quedava esta-

blerta la línia de terme entre Sant Fosti la Llagosta.

11. Primera dimissió del Con-sistori per l’afer de can Pere Gil

La facilitat d’enteniment que hi ha-via amb l’Ajuntament de Sant Fost noes donava amb el de Mollet. Malgratque el director General d’Administra-ció Local el 2 de maig de 1937 va co-municar a l’alcalde de Mollet que haviade procedir a desallotjar la casa de canPere Gil, no ho van acomplir.

El juliol de 1937, l’alcalde de la Lla-gosta, en Joan Sariol, convoca un pleextraordinari per tractar el tema, quesegons diu:

“havia sofert un altre aplaça-ment per haver canviat el Consellerde Governació així com també elDirector General d’AdministracióLocal”. Es valora que “és una arbi-trarietat el que passa a Governació,en el que fa referència a l’assump-te dels masovers de can Pere Gil, ireferent a la manera d’obrar del’Ajuntament de Mollet i de la Unióde Rabassaires del mateix poble”.La Presidència manifesta “que hafet des de la data indicada (mes demarç de 1937) tres i quatre viatgesa Barcelona, setmanals, pregat perConselleria de Governació, sensecap resultat, ocasionant gastosverdaderament fabulosos per lo quefa referència a la petita i novata ad-

ministració d’aquest Ajuntament, iben estudiada la situació en que estroba l’Ajuntament... creuen els re-units que no poden continuar en elsseus llocs i tal vegada altres companysseran més afortunats en les gestionsper adquirir lo que tanta falta fa, perlo tant acorden una-niment pre-sentar la dimissió dels llurs càrrecsamb caràcter de irrevocable, al ditConseller de Governació”41.L’Ajuntament de la Llagosta envia

la dimissió del Consistori en ple al con-seller de Seguretat Interior. En aquestcomunicat, posa de manifest el motiude la dimissió, a causa del “conflicted’ordre públic promogut per l’Ajun-tament, sindicat de Rabassaires i Cam-perols de la vila de Mollet, contraaquest Ajuntament i per altra part perla poca atenció que ha tingut amb elsfirmants de la present el secretari dela Conselleria de Seguretat Interior”42.

La Conselleria no els accepta la di-missió, però la Corporació no es tor-na a reunir fins al mes de setembre,malgrat que se’ls recorda que el quefan no és legal.

12. El Consistori presidit peldelegat governatiu

El setembre, guiat per les necessi-tats d’organització de la població dela Llagosta: els proveïments, els refu-giats, les lleves... el Consistori es tor-na a reunir i decideix deixar senseefecte l’acord de dimissió i reintegrar-se en els seus càrrecs esperant que “elConseller de Governació resolgui de-finitivament i immediatament l’as-sumpte creat per l’Ajuntament i laUnió de Rabassaires de Mollet”43. Éspossible que la resposta del conse-

40 AMLl. c-361, d-241 Acta Municipal. Data 13-7-3742 AMLl. C1,d343 Acta Municipal. Data 18-9-37


79

NOTES, 26

ller de Governació no fos l’espera-da, perquè la Corporació Municipal,malgrat la seva bona voluntat de tor-nar a intentar-lo, no es va tornar areunir fins al mes de novembre, enquè el conseller de Governació no-mena i envia un delegat per posarordre a l’Ajuntament.

El 4 de novembre de 1937, el Con-sistori es reuneix sota la presidènciadel delegat de Governació, en LeandreMontseny i Martí i amb l’assistènciadels components de la Justícia Popu-lar, amb la voluntat de resoldre el con-flicte de can Pere Gil. Es decideix tornara constituir l’Ajuntament en la formaen què ja estava, però amb els canvisproduïts per les incorporacions a filesdels regidors. El Consistori queda així:Joan Sariol Castella, d’ERC, que conti-nua d’alcaldePere Monràs Pagès, d’ERCPere Pagès Vila, d’ERCRamon Riguillo Puigdomenech, de laCNT, en substitució de Josep SansVentura Carbonell Jacomet, de la CNTJosep Gorgues Torrent, de la CNT, ensubstitució de Josep NoguerRamon Bartalot Pagès, de la URJoan Alarcón Domínguez de la CNT, ensubstitució de Josep Redon

El juliol s’havien incorporat a filesels membres de la CNT Josep Nogueri Josep Sans, que foren substituïts peren Josep Gorgues i en Ramon Riguillo,també de la CNT. En Josep Redon es vahaver d’incorporar a files el novem-bre i fou substituït per l’anarquistaJoan Alarcón Domínguez. Un mes des-prés de la marxa d’en Josep Redon alfront, es rep la notícia de la seva mortal camp de batalla. El consistori, perhonorar la seva memòria, decideixposar el seu nom al carrer de la Riera.En Josep Gorgues era de les BorgesBlanques, xofer d’en Jacint Sariol; enRamon Riguillo treballava com a ado-ber a la Teneria de Mollet i en Joan

Alarcón, peó jornaler, era d’Almeria ifeia quatre anys que era a la Llagosta.

13. Segona dimissió del Con-sistori per l’afer de can Pere Gil

El desembre, el problema de canPere Gil torna a esclatar. En una sessióextraordinària del Consistori presidi-da pel delegat governatiu, els conse-llers van presentant la seva dimissió:“El conseller Pere Monràs, fundat enel seu estat de poca salut, presenta ladimissió... El conseller Josep Gorguesdiu que per tenir que absentar-se de lapoblació qual absència es ocasionadaper la pèrdua del seu pare, i tenir queestar amb la seva mare, que viu a Bor-ges Blanques (Lleida), tenia que pre-sentar la dimissió... El conseller RamonBartalot, que representa a la Unió deRabassaires en aquesta població, diuque en vista de que dita Entitat no exis-tia, no pot continuar representant-la,per tant presenta la dimissió”. Final-ment l’alcalde, fa ús de la paraula iexplica al delegat que

“és l’assumpte de can Pere Gil ino altre el que ha obligat a presen-

Figura 11. Masia de can Pere Gil. L’afer de canPere Gil va ser el problema més gran que va patirl’Ajuntament de la Llagosta, fins al punt que vaprovocar la dimissió del Consistori en duesocasions (AMLl).


80

NOTES, 26

tar la dimissió als companys delConsistori, ja que en dit assumpteno han obrat amb la justícia ques’esperava i han promès pel Depar-tament de Governació al fer que estornès a reconstituir l’Ajuntamenta fi d’aquesta manera, estant enforma legal, poder resoldre’l, des-près més tard fou nomenat el com-pany Montseny per a que es personésa aquesta població per que poguésresoldre el dit assumpte i fent mésde dos mesos que es troba actuanten aquest Ajuntament, el repetit as-sumpte es troba sense resoldre, pertot lo que queda dit diu que desd’aquest moment posa a disposi-ció del company Delegat els càrrecsque té en la Corporació”44 .El delegat, en Leandre Montseny, es

veu obligat a dissoldre l’Ajuntament idemana que les entitats sindicals i po-lítiques de la localitat facin el nome-nament de les persones que hand’exercir de consellers. El tema, però,és tan greu, que no s’aconsegueix tor-nar a formar un altre consistori fins anou mesos més tard. El problema de canPere Gil ja no es torna a tractar més.

La Llagosta no es podia permetreperdre can Pere Gil, una finca que re-presentava per a l’Ajuntament unaimportant font d’ingressos. L’any1937 havia ingressat 78.333 pesse-tes per l’explotació de fusta de la ver-neda; també hi havia la contribuciórústica dels camperols que treballavenles terres. El mateix any 1937, peraquest concepte, es van recaptar 2.349pessetes. A més, era una font de tre-ball, ja que alguns camperols es gua-nyaven el sou i d’altres treien uncomplement per alimentar la seva fa-mília. Als horts de la finca hi treballa-ven 109 pagesos. D’aquests, més de lameitat eren de Mollet (58), de la Lla-gosta hi havia 35 camperols i la restaera de les poblacions veïnes.

Van passar nou mesos sense que elconsistori es reunís, des de desembrede 1937 fins l’últim dia de setembrede 1938. Durant aquest temps, al seulloc va haver-hi un comissari munici-pal, en Miquel Jornet Mas, nomenatper la Direcció General d’Administra-ció Local de la Conselleria de Gover-nació, però d’aquest període no esconserva memòria escrita.

14. El darrerConsistori republicà

El darrer dia de setembre de 1938es torna a constituir un nou consistoriamb els representants que cada enti-tat ha designat. Cessa el comissarimunicipal i la Corporació queda cons-tituïda així:Andreu Ricart Bonàs, d’ERC, que di-miteix de seguida per incorporar-se afiles, el 16/10/38.Francesc Viñallonga Grau, d’ERC, quetambé ha de dimitir per incorporar-sea files, el 16/10/38.Josep Sisó Pons, d’ERCFermí Candini Ventura, de la URRamon Riguillo Puigdomenech, de la CNTJaume Illa Massó, de la CNTFrancesc Vargas Olivares, de la CNT.Dimiteix el 16/10/38 per incorporar-se a files.

És elegit com a alcalde AndreuRicart Bonàs, un pagès de 37 anys, fillde Santa Perpètua i membre d’ERC,com els anteriors alcaldes. L’AndreuRicart va estar-hi molt poc temps, jaque als 15 dies va haver de dimitir perincorporar-se a files juntament ambd’altres consellers, com ell mateix hotestifica: “amb motiu d’estar compre-sos a les lleves, que han d’incorporar-se a Obres i Fortificacions, es veuenen l’obligació de presentar la dimissióde llurs càrrecs el qui parla, Andreu

44 Acta Municipal. Data 30-12-37


81

NOTES, 26

Figura 12. Vinya de Can Payàs, 1937/38. Moltsdels pagesos es dedicaven al conreu de la vinya iles patates (AMLl).

Ricart, que desempenya el càrrec d’al-calde; Francesc Viñallonga, que des-empenya el de Tinent d’Alcalde i deConseller de Proveïments i FrancescVargas Olivares que desempenya el càr-rec de Conseller d’Agricultura” 45. Totseren pagesos per compte propi, menysen Francesc Vargas, que feia de peó ajornal (feia sis anys que vivia a la Lla-gosta i procedia de Granada). Per su-plir les baixes dels consellers cridats afiles, ERC designa en Pere Monràs Pa-gès i en Josep Margenet Valls, pagèsde la vinya, de 49 anys. Per la seva part,la CNT designa en Josep SerranoRedondo, natural de Saragossa i deprofessió baster. Per votacions, ésproclamat alcalde en Pere Monràs,pagès, de 45 anys, natural de la Lla-gosta, militant d’ERC i que ja haviaexercit de conseller. En Monràs esconverteix en el darrer alcalde repu-blicà de la Llagosta.

La Llagosta va tenir quatre alcaldesdurant el període de la guerra: en JosepSisó, en Joan Sariol, n’Andreu Ricart ien Pere Monràs. Tots eren militantsd’ERC, pagesos per compte propi i,menys l’Andreu Ricart, que era de Sta.Perpètua, eren de la Llagosta.

La majoria dels canvis que hi vahaver en la composició del consistorivan estar motivats per les dimissionsproduïdes pel problema de can PereGil o per la incorporació a files delsseus membres.

15. Els regidors i lesincorporacions a la guerra

No sabem el nombre total d’homesque van ser mobilitzats o es van in-corporar a la guerra; només en tenimdades parcials. Sabem que entre la lle-va de 1919 i la de 1928 van ser cridatsa files 30 homes, que tenien entre 31 i

40 anys. De les lleves de 1937 i 1941,van ser cridats 34 nois, amb edats com-preses entre els 18 i els 22 anys. Sónun total de 64 homes als que hauríemde sumar les lleves de les quals ensfalten dades (des de la del 1929 fins ala del 1936). Quant als membres delsconsistoris, hi ha constància que esvan incorporar a files els següentsconsellers:Ramon Bartalot Pagès. Cridat el 7-10-38, de la lleva del 21. Mort el 1939Josep Noguer Ricart. Es va incorporara files el 4-7-37Joan Pagès Gabarra. Cridat el 3-5-38,de la lleva del 22Pere Pagès Vila. Cridat el 16-4-38, dela lleva del 27Josep Redon Galve. Es va incorporar afiles el 4-11-37Andreu Ricart Bonàs. Dimiteix el 16-10-38 per incorporar-se a filesJosep Sans Serra. Es va incorporar afiles el 4-7-37Francesc Vargas Olivares. Dimiteix el16-10-38 per incorporar-se a filesMiguel Villaronga Fiter. Cridat el 16-4-38, de la lleva del 2845 AMLl. Acta municipal 16-10-1938


82

NOTES, 26

Francesc Viñallonga Grau. Dimiteix el16-10-38 per incorporar-se a files

16. Els morts per la Guerra

Els llagostencs que van perdre lavida com a conseqüència de la Guer-ra Civil són:

En Josep Redón Galve, mecànic,natural de Barcelona i regidor de laCNT. Va morir als pocs dies d’incor-porar-se a files al front d’Aragó, el 8/11/37. Feia tres dies que havia com-plert 27 anys. Va ser el primer mem-bre del Consistori mort al front deguerra i la notícia es va rebre amb unagran consternació.

En Pere Villaronga Pi, un noi de 19anys, pagès de Can Badó que trobà lamort al Front de l’Ebre el 193846.

En Josep Toll Mundó, de 37 anys,que morí a Centelles, on s’havia refu-giat per fugir de la guerra. Fou desco-bert i afusellat per desertor. Estavacasat i era forner de cal Forner.

Més tard, el 1939, van morir en laretirada cap a França, en RamonBartalot Pagès i en Pere FolgueraVillaronga, tots dos a Santa Coloma deFarners. En Ramon Bartalot Pagès tam-bé havia estat regidor de l’Ajuntamentper part de la Unió de Rabassaires, te-nia 38 anys, estava casat i era pagès deCan Refet. En Pere Folguera Villarongaera cosí d’en Pere Villaronga, era sol-ter i feia de pagès a Can Generós. En elmoment de la mort tenia 27 anys.

Figura 13. Grup d’homes tornant de fer instrucció, 1937. Són: Josep Marjanet Ricart (dret, 1r esq.),Marcos Mogas Ventura (dret, 4t esq.), Martí Mujal (mig 1r esq.), Francisco Navarro (assegut a terra, 1resq.), Tomàs Nogués (dret, 1r dreta), Josep Maria Redón (dret a la dreta, tallat), Francesc Ribas (dret, 5èesq.), Tomàs Ricart (mig 2n esq.), Antoni Sariol (mig 1r dreta), Joan Sariol (assegut a terra, 3r esq.), PereVillaronga (dret, 2n dreta), Salvador Sariol Grau (mig 4t esq.) i Joan Suñé (dret, 3r esq.) (AMLl).

46 Testimoni d’Anna M. Barcons Corominas, fa-miliar d’en Pere Villaronga


83

NOTES, 26

En Ramon Sariol Castellà era unpagès de 36 anys, encara solter quanva ser cridat per incorporar-se a laguerra amb la lleva de 1923. Al finalde la guerra va aconseguir passar lafrontera i va lluitar amb la resistènciafrancesa, però va ser capturat i tras-lladat al camp d’extermini nazi deMauthausen, on va ingressar el generde 1941 com a presoner polític espa-nyol amb el número de presoner 6549.Morí l’any següent, al camp de Gusen,l’1 de gener de 1942, amb 39 anys. Laseva mare, la Rita Castella, que viviaal mas can Xiquet de la Llagosta, varebre la noticia de la seva mort, cau-sada per “asma bronquial i insuficièn-cia cardíaca”.

47

17. El final de la guerra

En acabar la guerra, molts dels re-clutats van anar a parar a camps deconcentració en espera de ser classifi-cats com a addictes, desafectes o in-diferents al nou Règim. Alguns delsregidors de l’Ajuntament de la Llagostafiguren en la relació de presoners pro-cedents de camps de concentració del’any 1939: Joan Alarcón Domínguez,Ventura Carbonell Jacomet, Josep Gor-gues Torrent, Joan Pagès Gabarra, PerePagès Vila i Andreu Ricart Bonàs.

La darrera vegada que es va reunirel Consistori va ser l’1 de gener de1939. Pocs dies després, la Llagosta vaser ocupada per les tropes feixistes,posant fi a la lluita dels llagostencs perser un municipi independent.

El primer document que ens parlad’aquesta pèrdua d’independència ésl’arqueig que s’efectua el 30 de generde 1939:

“En la Llagosta a treinta de enerode mil novecientos treinta y nueve,

Reunidos en el local que ocupa laCaja de este Ayuntamiento de LaLlagosta, los claveros que firman,con el fin de practicar el Arqueoextraordinario con motivo de cesarla corporación en su cometido alincorporarse este pueblo, nueva-mente al municipio de San Faustode Campcentellas de que formabaparte, por haberse efectuado lasegregación con fecha posterior al18 de julio de 1936 y considerarsenula tal segregación al ser liberadoeste municipio por las tropasnacionales, hasta que se disponga loprocedente por la Superioridad…

Firman: alcalde entrante JacintoSariol, alcalde saliente: Pere Monràs”48

Malgrat la signatura en el docu-ment anterior d’en Jacinto Sariol coma nou alcalde de la Llagosta, aquest nova ser-ne alcalde, però sí que se’l no-menà representant de la Llagosta en elConsistori Santfostenc. No era la pri-mera vegada que en Jacinto Sariol re-presentava la Llagosta: ja abans de laguerra era regidor a l’AjuntamentSantfostenc.

18. La postguerra immediata

La Llagosta torna a ser un barri deSant Fost de Campsentelles, tal comho testifica l’acta municipal de la pri-mera reunió que celebra l’Ajuntamentde Sant Fost:

“San Fausto de Campcentellasbajo la presidencia del comandantemilitar de este distrito D. CándidoGimenez Lopez, comandante deInfantería de la División FlechasAzules (…) para constituir laComisión gestora que ha de regirla administración.

(...) y teniendo en cuenta queel Barrio de la Llagosta, que desdeel 18 de Julio de 1936 se constituyóen municipio independiente, for-

47 AMLL. Dossier d’en Ramon Sariol48 AMLl. Arqueo Extraordinario. C-21, d5


84

NOTES, 26

maba parte de este termino mu-nicipal e ignorando la validez detal separación, se acordó prescin-diendo de ello, designar a D. JacintoSariol Tuxans, representante dedicho Barrio hasta que se resuelvalo que proceda por la Superio-ridad”49

A la mateixa sessió va ser nomenatalcalde de Sant Fost, i per tant, tambées va convertir en el nou alcalde de laLlagosta, Pablo Baliarda Bigaire, unpropietari rural de 38 anys que vafer d’alcalde fins el desembre de1939. També havia de ser l’organit-zador i primer cap local de la FET yde las JONS50.

Comença una nova etapa en què elrègim feixista persegueix i castiga elsque considera els seus enemics. S’obreuna investigació dels fets succeïts du-rant la guerra per tal de reprimir elsno addictes al franquisme, el ques’anomena la Causa General. Segonsla Causa General de Sant Fost de 1940,a la Llagosta es va viure un clima deforça tranquil·litat. No hi havia acusa-cions d’actes violents:

“No se ha distinguido ningunapersona como miliciano ni revolu-cionario. Ningún detenido, ningúnasesinado, ningún edificio des-truido totalmente, ningún edificiosaqueado ni asaltado. Relación depersones asesinadas residentes eneste termino municipal: ninguna”51

Quant a la investigació que s’obrerespecte a les persones que van ocu-par un càrrec públic, diu:– “Paradero de los componentes delAyuntamiento La Llagosta: AlarconDominguez, Juan, concejal residenteen La Llagosta– Bartalot Pagés, Ramon, fallecido– Carbonell Jacomet, Buenaventura,concejal residente en La Llagosta– Monràs Pagés, Pedro, concejalresidente en La Llagosta

– Noguer Ricart, José, concejal se lesupone en Francia– Pagés Gabarra, Joan, concejalresidente en La Llagosta– Pagés Vila, Pedro, concejal residenteen La Llagosta– Pons Xercavins, Francisco, residenteen La Llagosta– Redon Galve, Josep, fallecido– Sans Serra, José, residente en La Lla-gosta– Sariol Castellá, Joan, alcalde, se hallaen libertad condicional en La Llagosta– Sisó Pons, José, alcalde, residente enLa Llagosta– Trullen Pijuan, General, concejal, sele supone en Francia– Villaronga, Miguel, concejal residenteen La Llagosta” 52.

Dels catorze regidors que s’esmen-ten, dos se suposa que són a França:en Josep Noguer i en General Trullen,de la lleva del 33. Només es parla d’unapersona que hagi estat detinguda,l’exalcalde Joan Sariol, que estava enllibertat condicional. Amb els altressembla que no hi va haver repressió.

La voluntat d’un poble

Malgrat la duresa dels primersmesos de la postguerra, la voluntat delpoble de la Llagosta era ferma, ja queno pensava renunciar a la seva inde-pendència com a municipi. El desem-bre de 1939 torna a enviar una ins-tància al Consistori de Sant Fost perdemanar la segregació:

“Seguidamente diose cuenta deuna instancia de fecha 27 de dici-embre último escrita por la ma-yoria de los vecinos del Barrio deLa Llagosta de este término, de laque se da lectura, en la que se

49 AMSF. Acta 27-1-193950 Alcaldes i alcaldables del Vallès Oriental51 AMSF. Causa General. C-2652 AMSF. Causa General. C-26


85

NOTES, 26

exponen los inconvenientes quesupone para aquel Barrio el formarparte de este Municipio, tanto porla distancia que le separa de lacapitalidad como por las dificulta-des de comunicación, expresandoel deseo de segregarse para cons-tituir municipio independiente ysolventando que esta Corporacióntome acuerdo prestando su con-formidad.

Discutido ampliamente esteasunto y considerando son ciertaslas razones que en dicha instancia

Figura 14. Delimitació del terme municipal de la Llagosta, any 1939. Expedient de Segregació (AMSF).


se aducen, este Ayuntamiento porunanimidad acuerda prestar suconformidad a la Segregación delBarrio de La Llagosta de esteMunicipio para convertirse enMunicipio Independiente sirviendode línea divisoria el rio Besós o seatal como viene en el plano que seacompaña en la solicitud de refe-rencia53.”Era l’inici d’un llarg procés cap la

independència municipal, que culmi-nà el maig de 1945 amb una OrdreMinisterial54 que reconeixia la segre-gació de Sant Fost i atorgava al poblede la Llagosta el dret a constituir-se enmunicipi independent.

53 AMSF. Acta Municipal 21-1-194054 Orden Ministerial del 5 de mayo de 1945

86

NOTES, 26

Arxius consultats:AMLL = Arxiu Municipal de la LlagostaAMM = Arxiu Municipal de Mollet del VallèsAMSF = Arxiu Municipal de Sant Fost de

CampsentellesAPRS = Arxiu particular Rifà Solé


Bibliografia

BORREGO, J.A., BARTALOT, J., DAMIAN, P.(Coord.). La Llagosta: Imatges. La Llagosta:Ajuntament de La Llagosta, 1996.BOSCH, L. “Les cases i cavalleries de Sant Fost el1859”. Campsentelles, 1999, vol. 4, p. 34-36.CANO, S. La Llagosta. 1939-1945. 2007. Tesidoctoral.GARCIA-PEY, E. La Llagosta. Recull onomàstic. LaLlagosta: Ajuntament de La Llagosta, 1996.GARCIA-PEY, E. “Toponomàstica de la Llagosta”.Arrels de la Llagosta, 1997, vol. 1, p. 22-23.GARRIGA, J.(Coord.) Història i memòria al VallèsOriental. Premsa d’Osona, 2010.MARGARIT, M. Petita història de la Llagosta.Barcelona: Mediterrània, 2003.PÉREZ, X.i PÉREZ, F. Sant Fost, història d’un poble.Dels orígens a la Guerra Civil. Sant Fost deCampsentelles: Ajuntament de Sant Fost, 1990.PÉREZ, X. “El procés d’independència de LaLlagosta (1936-1945)”. Arrels de la Llagosta,

1998, vol. 2, P. 93-98.PÉREZ, X. “La Llagosta i Sant Fost, relacionshistòriques”. Arrels de la Llagosta, 1997, vol. 1, P.9-17.PLANAS, J. (Coord.) Alcaldes i alcaldables del VallèsOriental (Segle XX). Diccionari biogràfic. Granollers:Museu de Granollers, 2006.RIFÀ, J. Una mica d’història del poble amb imatges delSant Fost dels nostres avis. Argentona: l’Aixernador,1983.SUÁREZ, M.A. La Segona República i la Guerra Civil aMollet del Vallès. Mollet del Vallès: Centre d’EstudisMolletans. 2000. (Vicenç Plantada, 4).TURRÓ, A. Les Emissions monetàries oficials de la GuerraCivil (1936-1939). Barcelona: Institut d’EstudisCatalans, Societat Catalana d’Estudis Numismà-tics, 2007.VALLDEORIOLA, T. La Llagosta: 60 anys segregació iconstitució del municipi. La Llagosta: Ajuntament dela Llagosta, 1996.

87

NOTES, 26La Llagosta durant la Guerra Civil

Annex

Regidors de l’Ajuntament de la Llagosta que van exercir durant la Guerra Civil (1936-1939).

* Anys de residència a la LlagostaDades extretes del padró municipal de la Llagosta (1936) a excepció de Josep Sans Serra (padrópersonal de 1938).

NOM NAIXEMENT EDAT ESTAT NATURAL OFICI ANYS*

Alarcón Domínguez, Joan 03/12/1906 30 casat Sorbas (Almeria) peó jornaler 3

Bartalot Pagès, Ramon 15/02/1900 36 casat Sant Fost de C. pagès compte propi 36

Candini Ventura, Fermí 19/02/1883 53 casat Sta. Perpètua de M. pagès compte propi 52

Carbonell Jacomet, Buenaventura 12/05/1907 29 casat Cardedeu obrer adober pelleria 9

Gorgues Torrent, Josep 07/10/1907 28 casat les Borges Blanques xofer de Jacint Sariol 8

Illa Masó, Jaume 1888 45 casat Cànoves pagès compte propi 6

Margenet Valls, Josep 08/07/1888 47 casat Barcelona pagès compte propi 30

Monràs Pagès, Pere 19/03/1893 43 casat Sant Fost de C. pagès compte propi 43

Noguer Ricart, Josep 1912 24 solter Montcada i Reixac ajudant de carreter 8

Pagès Gabarra, Joan 08/12/1903 33 vidu Sant Fost de C. pagès pel seu pare 33

Pagès Vila, Pere 29/04/1906 30 solter Sant Fost de C. comerç compte propi 30

Pons Xercabins, Francesc 10/07/1889 47 casat Sant Fost de C. pagès pel seu pare 47

Redon Galve, Josep 05/11/1910 25 solter Barcelona mecànic 12

Ricart Bonàs, Andreu 13/11/1900 35 casat Sta. Perpètua de M. pagès compte propi 10

Riguillo Puigdomenec, Ramon 27/12/1893 42 casat Mollet del Vallès adober TMFE 14

Sans Serra, Josep 24 solter Arbeca (Lleida) pagès

Sariol Castella, Joan 23/10/1889 46 casat Sant Fost de C. pagès compte propi 46

Serrano Redondo, Josep 10/04/1995 41 casat Osuenda (Saragossa) baster 2

Sisó Pons, Josep 23/08/1890 46 casat Sant Fost de C. pagès compte propi 46

Trullen Pijuan, General 07/03/1912 24 solter Barcelona mecànic S. B. Brutau 18

Vargas Olivares, Francesc 04/09/1898 38 casat Basa (Granada) peó jornaler 6

Villalonga Fité, Miguel 22/01/1908 28 solter Sant Fost de C. pagès 28

Viñallonga Grau, Francesc 13/12/1899 36 casat Sant Fost de C. pagès 36

88

NOTES, 26

89

NOTES, 26

Monogràfic

Els menhirsdel Baix Vallès

90

NOTES, 26

91

NOTES, 26

Presentació. Els menhirs del Baix Vallès

Durant dècades, l'arqueologia semblava que no existia a Mollet. En el volum21 d'aquesta mateixa revista, en la presentació del monogràfic dedicat alpatrimoni arqueològic del Baix Vallès, es pot llegir: "D'una banda, Mollet haesdevingut una illa de desconeixement en un Vallès on les troballesarqueològiques hi sovintegen. I, de l'altra, la manca d'arqueòlegs en el CEM hapropiciat un buit de recerca." Si bé encara estem lluny de la normalitatarqueològica d'altres municipis veïns, cal destacar que, en aquests darrers cincanys, s'ha produït un canvi de rumb important, sobretot a partir de la descobertadel menhir de Mollet, l'abril de 2009. Aquest fet ha marcat un abans i un després,atès que Mollet a inscrit amb força el seu nom en el món de l'arqueologia.

El menhir de Mollet ha esdevingut una de les troballes arqueològiques mésimportants dels darrers anys a Catalunya i s'ha convertit en una peça única dereferència internacional. Però el Baix Vallès, abans de la descoberta del menhirde Mollet, ja atresorava un conjunt important de menhirs conservats i encarad'altres, avui desapareguts, dels quals en tenim notícia a partir de relats històricso etnogràfics. Tot plegat, fa d'aquest territori un indret excepcional per la granconcentració de menhirs. Per aquest motiu, les XIII Jornades del CEM es vandedicar a l'estudi i la divulgació dels menhirs del Baix Vallès.

Les XIII Jornades del CEM van tenir lloc a Mollet del Vallès, l'11, 12 i 13 de junyde 2010 i van comptar amb la col·laboració del Museu Municipal de Montmeló i laConselleria de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, iamb el suport de l'Institut Ramon Muntaner i el Museu Municipal Abelló.

Les Jornades es van estructurar en tres sessions. La primera va tenir lloc eldivendres 11 de juny al vespre. Es va donar la benvinguda als participants, esvan presentar les jornades i va tenir lloc la xerrada inaugural, que va versarsobre el megalitisme a Catalunya.

La segona, el dissabte 12 de juny al matí, va comptar amb el gruix de lesponències, que es van estructurar en quatre blocs: 1) El Baix Vallès durant lasegona meitat del IV mil·lenni i el III mil·lenni, 2) Els menhirs del Baix Vallèsabans de la descoberta del menhir de Mollet, 3) El menhir de Mollet, i 4) Taularodona. L'impacte cultural dels menhirs: prehistòria, història i actualitat.

La tercera i darrera, va tenir lloc el diumenge 13 de juny, i va permetrecontemplar in situ els principals menhirs baix vallesans, al llarg d'un recorregutper Santa Maria de Martorelles, Montmeló, Parets del Vallès, Palau-solità iPlegamans i Mollet del Vallès.

La monografia que teniu a mans recull, per escrit, d'una manera àmplia ialhora sintètica, bona part del saber que, ara per ara, es té dels menhirs baixvallesans.

Val a dir que la Jornades van coincidir amb l'arribada a Mollet del Vallès delmenhir del mateix nom, després de la restauració i estudi al Centre deRestauració de Béns Mobles de Catalunya, a Sant Cugat del Vallès. Per tant, vaser la presentació pública del menhir i la primera oportunitat per visitar-lo.

Jordi Bertran i DuarteCoordinador de les Jornades

92

NOTES, 26

93

NOTES, 26TARRÚS, J. (2011). Menhirs i art megalític a Catalunya: les darreres descobertes i el seu context. Pàg. 93-102.

Menhirs i art megalític a Catalunya:les darreres descobertes i el seu context

Josep Tarrús i Galter*

* Arqueòleg i conservador del Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles. [email protected]

1. Panorama actual delmegalitisme a Catalunya

Els menhirs i l’art megalític s’hand’incloure dins de les cultures prehis-tòriques diverses que van utilitzar se-pultures, fetes amb grans lloses, entreel V i el II mil·lennis aC, és a dir, entreel neolític mitjà inicial i l’edat delbronze inicial. A Catalunya, els primerstreballs sobre les tombes megalítiqueses remunten a finals del segle XIX,encara que a l’Europa Occidentald’Irlanda a França— ja s’havien escritvoluminosos volums sobre aquesttema des d’inicis del mateix segle. Sen-se anar tan lluny, a Rosselló ja tenimestudis des del 1832, de la mà deJoseph Jaubert de Réart, mentre que ala Catalunya sud caldrà esperar a l’any1865, quan es publica el primer dibuixdel dolmen de la Grossa de Moià enuna revista de Madrid (PUIGGARÍ,1865) i uns anys més tard el de la CasaEncantada de Senterada, l’any 1872(MONER, 1872).

Després d’aquestes primeres notí-cies, que encara relacionaven aquestmón megalític amb els celtes històricsi els seus sacerdots-druides, van venirels treballs i síntesis de Lluís Marià Vidal(1894, 1914-1915), Manuel Cazurro(1912), Pere Bosch-Gimpera (1915),Josep Colominas (COLO-MINAS iGUDIOL, 1923), Lluís Pericot (1925 i1950), Isidre Macau (1934) o JoanSerra-Vilaró (1927), que ja apostavenper una cronologia prehistòrica, sem-

pre entre el neolític i el calcolític ol’edat del bronze, per als nostresdòlmens i menhirs.

Posteriorment, els treballs i la de-dicació de molts altres investigadorshan enriquit el nostre coneixementsobre aquests monuments prehistòrics.Entre els principals estudiosos val lapena destacar Joan Abelanet (1992),Lluís Esteva (1964,1965,1970,1978,1979), Ricard Batista (1961,1963) iMiquel Cura (CURA i CASTELLS, 1977;CURA, 1987; CURA i VILARDELL,1993), entre els anys 50-80. Els dar-rers decennis del segle XX i principisdel XXI han estat marcats per les re-cerques a l’Alt Empordà (TARRÚS,2002), a la zona de Tavertet (MOLIST,CRUELLS i CASTELLS, 1987), al Sol-sonès (CASTANY i GUERRERO, 1987;CASTANY, 1987, 1988 i 1990) i mésrecentment, a l’Alt Urgell (CAMPILLOi VILLARÓ, 1992).

Pel que fa al límit inferior delmegalitisme a Catalunya, continua sentvàlida la línia definida a inicis dels anysseixanta, arran de la descoberta de lagaleria catalana del Mas Pla de Vall-dossera (Querol, Alt Camp) (MA-LUQUER, GIRÓ i MASSACHS,1963;BATISTA, 1966; MESTRES, 1979-1980).Aquest límit sud es va establir alesho-res per damunt el riu Francolí, uns 35km per sota de la línia clàssica de LluísPericot (1925), que remuntava els riusLlobregat-Cardoner fins a la confluèn-cia amb el Segre i el Noguera Pallare-sa. Les troballes posteriors no l’han

94

NOTES, 26

desmentit. Per altra banda, a horesd’ara es pot proposar una cronologia,basada en aixovars funeraris, arquitec-tures megalítiques i datacions radio-carbòniques, que fa recular l’inicid’aquest fenomen fins al V mil·lenniaC, mentre que el seu final, sempreincert, es continua situant a mitjan delII mil·lenni aC.

Els monuments megalítics catalansmés antics són ara les cistes amb tú-mul complex de Tavertet (Osona), unapart de les quals es va excavar a finalsdels anys vuitanta (MOLIST, CRUELLSi CASTELLS,1987), amb materials (va-sos ceràmics del grup de Montboló) idatacions que les remunten a mitjandel V mil·lenni aC. Un paral·lel clarserien les cistes amb túmul del campdel Ginebre a Caramany (Rosselló),amb materials ceràmics Montboló-Chassey antic (Vignaud, 1998); men-tre que les cistes amb túmul em-pordaneses (serra de Rodes - cap deCreus i Gavarres), sense materials se-gurs, poden ser contemporànies delsanteriors o ser una mica posteriors,potser de finals del V o principis del IVmil·lenni aC (TARRÚS, 2002).

Durant la primera meitat del IVmil·lenni aC es desenvolupa als alti-plans interiors de Catalunya (Bages,Osona, Solsonès, Berguedà, Alt Urgell)la fàcies Solsoniana del neolític mitjàple català, amb cistes soterrades i cam-bres reutilitzables (CASTANY, 2008),veritables dòlmens neolítics, en ex-pressió de Joan Serra-Vilaró.

En canvi, al Rosselló i a l’Alt i BaixEmpordà serà el moment dels sepul-cres de corredor antics, amb cambrespoligonals o trapezoïdals, que se situ-en al llarg del IV mil·leni aC, mentreque els sepulcres de corredor evoluci-onats o galeries catalanes ocuparen laprimera meitat del III mil·lenni aC.Aquests galeries catalanes surten de lazona costanera i les trobem a les ter-

res interiors, des de l’Osona al Solsonèsi més enllà encara fins a l’Alt Urgell (Ca-bana del Moro del Coll de Jou, aCarmeniu, Montferrer i Castellbò) i laBaixa Ribagorça (Mas Abad a Benavarri).

La segona meitat d’aquest III mil-lenni i els primers segles del II mil·lenniaC sembla el moment de l’expansió delsdòlmens simples, amb diferents siste-mes d’accés a la cambra funerària.Seria frontal en el cas de les cambrespirinenques (llosa frontal rebaixada),esteses per tot el territori megalíticoccidental de Catalunya, però en es-pecial a la zona pirinenca, o de les ar-ques amb vestíbul-pou de l’Alt Empordà,que utilitzen un vestíbul intratumulari.Contràriament, en el cas de les caixesmegalítiques del Pirineu Occidentalcatalà, l’accés seria zenital, desplaçantla llosa de coberta, cosa factible per-què es tracta de tombes més petites.

Una de les novetats més interessantdels darrers anys ha estat la connexióentre els assentaments a l’aire lliure iels sepulcres megalítics d’aquestes co-munitats neolítiques o calcolítiques,que s’ha pogut establir en algunes zo-nes com l’Alt Empordà, així com elpaper important que hi tenien els men-hirs i les roques amb gravats com amarques senyalitzadores de cada ter-ritori. Una altra dada a destacar és ladescoberta o redescoberta dels pri-mers cromlecs o recintes fets ambmenhirs a Catalunya, que ara conei-xem al Vallès Oriental (Pins Rosers, Lli-nars del Vallès) (TARRÚS et al, 2005) ia l’Alt Empordà (Estanys-I i MasBaleta-III a la Jonquera) (TARRÚS ICARRERAS, 2008). Però, sens dubte,el que ha produït un impacte més granentre els investigadors ha estat la tro-balla de dòlmens (Reguers de Seró,Artesa de Segre) i menhirs (pla de lesPruneres de Mollet del Vallès) ambgravats prehistòrics indiscutibles, cosaque ha servit per rellançar amb força

Josep Tarrús i Galter

95

NOTES, 26

dos dels grans temes oblidats delmegalitisme català: els menhirs i l’artmegalític.

2. Els menhirs: l’elementignorat del megalitisme català

Malgrat que els primers estudiososdel megalitisme de Catalunya, fins aPere Bosch-Gimpera (VIDAL, 1914-1915; BOSCH-GIMPERA i COLO-MINAS, 1931) van parlar a bastamentdels menhirs i dels gravats (cassoletesi reguerons, antropomorfs) en dòl-mens, menhirs i roques a l’aire lliure,tal com feien els autors britànics i fran-cesos, l’interès per aquests elementsva decaure sobtadament després de latesi de Lluís Pericot, l’any 1925.

En efecte, aquest autor va voler cen-trar el seu treball en els sepulcres me-galítics i no tant en les altres manifes-tacions megalítiques tradicionals(menhirs, art megalític), consideradesdes d’aleshores com de cronologiadubtosa, de manera que els investiga-dors catalans van tardar molt de tempsa tornar a interessar-s’hi. Un dels

abanderats de la represa va ser LluísEsteva, mestre de Sant Feliu de Guíxolsi deixeble de Lluís Pericot.

A partir de finals dels anys cinquan-ta, Lluís Esteva torna a parlar-nos demenhirs i dels gravats prehistòrics(cassoletes, reguerons) que a vegadesduen i que també retroba en roques al’aire lliure prop dels dòlmens. Nodubta en considerar-los prehistòrics(ESTEVA, 1957). Mentrestant, al Ros-selló, Joan Abelanet dedica bona partde la seva recerca megalítica, entre elsanys 60-80, a estudiar els gravats delmateix tipus (cassoletes i reguerons,antropomorfs) que troba tant en lescobertes d’alguns dòlmens com enroques a l’aire lliure. La seva tesi, pu-blicada l’any 1990, hi està dedicada(ABELANET, 1990). Posteriorment, En-ric Carreras i altres membres delGeseart (Grup Empordanès de Salva-guarda i Estudi de l’Arquitectura Ru-ral i Tradicional), a més de col·leguescom Josep Agustí d’Olot i Albert Fà-brega de Súria, entre altres, han dedi-cat els darrers decennis a la prospecciósistemàtica del megalitisme de Cata-

Figura 1. Fotografia del recinte megalític del Mas Baleta-III (La Jonquera), excavat entre 2005-2006 pelGeseart (J. Tarrús).

Menhirs i art megalític a Catalunya: les darreres descobertes i el seu context

96

NOTES, 26

lunya, cosa que ha comportat la des-coberta o la identificació de moltsdòlmens, menhirs o roques amb gra-vats arreu de tot el territori.

L’existència d’esteles, menhirs, es-tàtues-menhir i cromlecs prehistòricsa Catalunya ja no es pot discutir, mal-grat que sempre s’ha d’estudiar casper cas, perquè diferenciar un men-hir, sense una forma o uns acabatsconvincents, d’una simple fita operafita medieval o moderna és unatasca sovint insoluble. En realitat, lle-vat dels monuments més rellevants (plade les Pruneres de Mollet, els Palausd’Agullana), només podem assegurarque es tracta d’un menhir prehistòricquan s’excaven la seva base o els vol-tants i s’hi recuperen fragments cerà-mics o altres restes arqueològiques,remuntables al neolític, calcolític oedat del bronze.

Sigui com sigui, avui dia podemparlar de menhirs o esteles que es tro-

ben en contextos sepulcrals o d’hàbi-tat segurs del neolític mitjà (Costa delsGarrics del Caballol-II, Pinell, Sol-sonès), neolític final (Serra del MasBonet, Vilafant, Alt Empordà) o del cal-colític recent campaniforme (estelesdel dolmen dels Reguers de Seró,Artesa de Segre, La Noguera). D’aques-ta manera, podem assegurar una cro-nologia extensa per a aquestes mani-festacions megalítiques a Catalunya,que s’alçaven, doncs, entre inicis delIV mil·lenni aC i la primera meitat delIII mil·lenni aC. Segurament, es vancontinuar erigint fins a inicis del IImil·lenni aC, encara que, de momentno en tenim proves concretes.

Pel que fa a la seva distribució aCatalunya, direm que es troben en totsels principals nuclis megalítics, des del’Alt Empordà fins a l’Alt Urgell, en-cara que semblen més nombrosos ifiables a les àrees més antigues, coma la zona empordanesa i la planaprelitoral central. Els suposats menhirsque trobem més al sud de Catalunyaserien els de Montmell al Baix Penedès(GIBERT, 1909) i la Pedra Fita deBotarell a Montbrió del Camp, al BaixCamp (VILASECA, 1922), encara queaquesta darrera és molt dubtosa.

Ja hem esmentat abans el tema delscromlecs a Catalunya, coneguts des dels.XIX (Mercader de Belloch, 1887),encara que no identificats fins a finalsdel s.XX (Mañé, 1989; TARRÚS et al,2005). Aquest monument va ser con-fós amb el peristàlit d’un sepulcremegalític, a la manera del de la Covad’en Dayna de Romanyà de la Selva,però en realitat és un veritable crom-lec, format per diversos menhirs encercle i amb un de central.

El recinte-menhir dels Estanys-I (laJonquera) és tota una altra història. Vaser descobert pel Geseart, arran de lagran cremada de l’any 1986, i va serexcavat entre 1987-1988. Es tracta

Figura 2. Calc dels gravats del menhir dels Palaus(Agullana, Alt Empordà) (Geseart, 1987).


97

NOTES, 26

d’un recinte format per un mur depedra seca semicircular al nord, al cen-tre i davant del qual s’alça un menhiramb forma d’estela, mentre que al sudl’espai queda tancat per un fossat queconté diversos forats de pal amb fal-ques. L’entrada al recinte era pel cos-tat nord-est. Durant l’excavació de labase del menhir, del fossat i de l’espaiinterior del recinte es va recollir un trosde làmina de sílex negrosa i fragmentsceràmics molt similars als que apare-gueren al proper sepulcre de corredorantic dels Estanys-I, uns 125 m al nord.També es van recuperar, al peu delmenhir, fragments d’una olla moder-na i dues monedes de coure de 8 ma-ravedís d’Isabel II, una d’elles de 1840.Segurament, es tracta del que quedad’un petit tresor monetari, enterrat alpeu del menhir —un lloc fàcil de re-trobar— durant la primera guerra car-lista (TARRÚS, 1993).

La descoberta i excavació del recin-te megalític del Mas Baleta-III (la Jon-quera) és, sens dubte, un dels mo-ments a recordar dins de la recercamegalítica altempordanesa. Diversosmembres del Geseart (E. Carreras, M.D. Piñero i J. Tarrús) el vam localitzarl’any 1986 durant una prospecció. Erendos apilonaments de pedres amb al-guna llosa clavada, que semblaven de-limitar uns espais quadrangulars.Vam suposar que es tractava de tom-bes de l’edat del bronze final, entrealtres coses perquè als camps del vol-tant hi havia nombrosos fragments deceràmics del Bronze Final o del Ferro-I.

Quan, finalment, ens vam decidir aexcavar-los, entre els anys 2005-2006,els resultats van ser totalment inespe-rats i espectaculars. Els dos pilots depedres amagaven petits menhirs sen-cers o trencats que, tots dos junts, for-maven un recinte subrectangular ambun passadís d’accés i un menhir mésalt al centre. Darrere d’aquest recinte

principal encara hi havia les restes d’unaltre recinte més petit i tot al voltantd’ells diverses tombes circulars ambtúmul del Bronze Final o Ferro-I. Dinsdels recintes megalítics es varen re-cuperar fragments de ceràmica llisacalcolítica i diversos bocins de bols ocassoles de campaniforme pirenenc,cosa que ens permet donar-los unacronologia probable de mitjan del IIImil·lenni aC.

3. Art megalític i menhirs

A Catalunya, el panorama sobrel’art megalític (IV-III mil·lennis aC) hacanviat molt durant els darrers 30 anysgràcies a un llarg procés d’acumula-ció de noves dades i coneixements, enespecial a l’Alt Empordà, el Solsonès,la Noguera i el Vallès Oriental, gràciesal treball constant de tants d’arqueò-legs i grups d’estudiosos.

Aquest procés ha tingut com a tra-ca final les troballes espectaculars del’estàtua antropomorfa de Ca l’Estra-da (Canovelles, Vallès Oriental), l’any2005; de les esteles antropomorfesdecorades que formaven el dolmensimple dels Reguers de Seró (Artesade Segre, La Noguera), l’any 2007; deles esteles amb banyes de la Serra del

Figura 3. Calc dels gravats de la coberta delsepulcre de corredor del Barranc (Espolla, AltEmpordà) (Geseart, 1993).


98

NOTES, 26

Mas Bonet (Vilafant, Alt Empordà)l’any 2008; i de l’estàtua-menhir delpla de les Pruneres a Mollet del Vallès(Vallès Oriental), l’any 2009. Cal es-mentar que quasi totes aquestes dar-reres troballes han estat producted’excavacions preventives, cosa quesubratlla la importància que aquestanova eina ha tingut i té per a l’arqueo-logia catalana des d’inicis dels anys 80del segle XX.

L’estàtua-menhir de Ca l’Estrada(Vallès Oriental) és una peça de granimpacte, encara que només se’n con-serva una part. Està esculpida en baixrelleu sobre un bloc de gres a l’estilde les del grup de La Rouergue del sud-est de França (D’ANNA, GUTHERZ iJALLOT,1995; GUILAINE,1998) i s’hipoden veure encara un braç esquerreamb la seva mà, restes d’un peu i solcslongitudinals al revers, que imitarienuna capa. A la testa presenta 4 casso-letes. Pel seu context arqueològic itambé per la seva iconografia, ben co-neguda, sembla que s’ha de situar alneolític final-calcolític, entre finals delIV i mitjan del III mil·lenni aC (FORTÓ,MARTÍNEZ i MUÑOZ, 2005).

Per altra banda, una altra troballaespectacular, ara de l’any 2007, la deldolmen simple format per antiguesesteles gravades de Reguers de Seró(Artesa de Segre, la Noguera), ha re-volucionat el nostre coneixement so-bre el significat i cronologia de lesaltres esteles megalítiques properes ollunyanes de Catalunya. En aquest dol-men, que contenia vasos ceràmicscampaniformes d’estil epimarítim ipirenenc, s’han pogut datar algunsdels inhumats per C-14, cosa que ensassegura la seva construcció en unadata d’inicis o mitjan del III mil·lenniaC (vers 2700-2600 aC). Per tant, lesset esteles de caràcter antropomorfque formaven la caixa megalítica o quees varen trobar al seu túmul s’han de

remuntar a un moment de finals delIV o inicis del III mil·lenni aC, com amínim (LÓPEZ et al, 2010).

El context segur de Reguers de Seró(la Noguera) ens ajuda ara a compren-dre i situar cronològicament les este-les properes del Solsonès, el Roc de laMare de Déu i les altres dues llosestrencades i decorades amb angles su-perposats en baix relleu dels voltantsdel santuari del Miracle (Riner) i elfragment d’estela de Llanera, decora-da en un cantell amb formes en U con-cèntriques incises (SERRA-VILARÓ,1927 i 1950); a més de les dues llosesdecorades amb barres i quadrats enbaix relleu de la Bassa del Boix deLlobera (SERRA-VILARÓ, 1927).

Al mateix grup de possibles estelesdecorades del Solsonès, caldria afegir-hi la de Gangolells (St. Just d’Ardèvolde Pinós), identificada pel Geseart(Grup Empordanès de Salvaguarda iEstudi de l’Arquitectura Rural i Tradi-cional) l’any 2007 sobre la cista neo-lítica del mateix nom, a la qual serveixde coberta improvisada després de laseva consolidació. Segons Josep Vilà,del mas Vilà de Sant Just d’Ardèvol,aquesta llosa procedia d’un camp pro-per, entre l’esmentada cista i el Rocde la Mare de Déu.

Encara a les terres de ponent, calrecordar altres novetats importants,com l’estela gravada de la cambra ne-olítica solsoniana de la Costa dels Gar-rics del Caballol-II (Pinell) o la cobertaamb cassoletes de la cista solsonianadels Trossos dels Perers (Pinell), quepotser són menys espectaculars que lesesteles de Reguers de Seró, però que,en canvi, ens permeten remuntar l’artmegalític a inicis del IV mil·lenni aC(Castany, 2004).

És possible també que les estelesgravades amb motius incisos comple-xos del pla de la Calma al Montseny(Vallès Oriental) amb cercles simples


99

NOTES, 26

i concèntrics (VILARDELL i CAS-TELLS,1976) o de la trobada al poblatibèric de Sant Vicenç dels Horts(Ripoll, Barberà i Llongueras, 1965); ila de Passanant (formes ovalades con-cèntriques amb serrells interns, sane-fes de línies ondulades) a la Conca deBarberà (MOREU-REY, 1970), troba-des fora de context arqueològic, pu-guin assimilar-se igualment a l’artmegalític de finals del IV o d’inicis delIII mil·lenni aC.

El grup de les 6 esteles amb banyes,fetes sobre gres, dues de senceres i 4de trencades, de la Serra del Mas Bo-net (Alt Empordà), localitzades l’any2008, és també molt interessant (Riba,Rosillo i Palomo, 2010). En aquest cas,es tracta d’unes esteles amb figuració

zoomorfa, el toro, que han aparegutdins de sitges del neolític final, bendatades pels materials arqueològics iel C-14 a finals del IV mil·lenni aC.Aquesta representació del toro, en uncontext de finals del IV mil·lenni espot relacionar bé amb altres figuraci-ons de divinitats, zoomorfes o antro-pomorfes, que coneixem en el mega-litisme europeu des de la Bretanyafrancesa a Suïssa (LE ROUX, 1992;VORUZ, 1992).

Al Rosselló (Abelanet, 1990) i al’Alt i Baix Empordà ja es coneixia lapresència de gravats (cassoletes, re-guerons, antropomorfs i motiuscomplexos) en poblats, menhirs, cis-tes amb túmul, dòlmens i roques al’aire lliure. Però ara, la identifica-ció de cobertes antropomorfes (MasPuig i Pardals a Darnius; Estanys-IIIa La Jon- quera) o lloses-estàtues(Banya de Saus, la Jonquera) en se-pulcres de corredor antics ha con-solidat la importància d’aquest grupd’art megalític (TARRÚS, 2002). Laseva irradiació s’estén per tot el cor-redor costaner dolmènic català desdel Maresme al Vallès Oriental, co-marca, aquesta darrera, que jacomptava amb elements singularsamb gravats complexos com l’este-la del pla de la Calma o els menhirsde Castellruf i la Pedra de Llinàs aMontmeló (CARRERAS, TARRÚS iGAY, 2005).

Aquestes dades, de fa molts anys,s’han vist confirmades amb la irrup-ció, l’any 2009, de la impressionantestàtua-menhir del pla de les Prune-res a Mollet del Vallès (BOSCH, 2009),malauradament sense un context ar-queològic clar. Aquest menhir presen-ta en una cara un rostre humà, formatper una T facial, els ulls en baix relleui unes prolongacions a cada costat quepodrien ser uns braços sense les mansconservades, en opinió de Pablo

Figura 4. Pedra-1 del Puig Margall-I (Port de laSelva, Alt Empordà), amb els gravats de cassoletes,reguerons i antropomorfs (Geseart, 1992).


100

NOTES, 26

Martínez, l’arqueòleg que va realitzarl’excavació del seu entorn. En l’altracara hi ha diversos signes gravats ambsolcs incisos (doble motiu oval o jou,línies ondulades verticals i horitzon-tals), un d’ells, el jou, molt semblantals esmentats dels menhirs dels Palaus,de Castellruf o de Llinàs.

A hores d’ara es podria fer un re-sum escalonat de les esteles i men-hirs decorats del megalitisme deCata-lunya, que abraçaria del IV alIII mil·lenni aC. La seqüència podriaser la següent:

Dins d’un neolític mitjà ple (prime-ra meitat del IV mil·lenni aC) hi situa-ríem les esteles antropomorfes de lacambra neolítica solsoniana de la Costadels Garrics del Caballol-II (Solsonès)i les cobertes dels sepulcres de corre-dor antics, amb cambres poligonalsdels Pardals, Mas Puig i Estanys –II (AltEmpordà). La llosa-estàtua del sepul-cre de corredor, amb cambra trape-zoïdal, de la Banya de Saus (AltEmpordà), es podria situar pel seu con-text en un neolític final, a les acaba-lles del IV mil·lenni aC.

La majoria dels menhirs anicònics,de molts dels quals no en tenim pro-ves segures de la seva antiguitat pre-històrica, caldria situar-los en un calaixde sastre entre el neolític mitjà i l’edatdel bronze, entre el IV-II mil·lenni aC,mentre que els menhirs amb gravatssimples de cassoletes, que són pocsperò que són clarament prehistòrics(Puig ses Lloses, Mas Mont, Sa PedraAguda al Baix Empordà) els veiem dinsd’una cronologia àmplia que aniria desdel neolític mitjà al calcolític recent,entre el IV-III mil·lenni aC.

Ja hem esmentat que les estelesamb banyes de toro de la Serra delMas Bonet (Alt Empordà) estan ben

datades en un neolític final, de finalsdel IV mil·lenni aC. Segurament, elsmenhirs amb gravats complexos delsPalaus (Alt Empordà), de Castellruf,Montmeló i del pla de les Pruneresde Mollet (Vallès Oriental) caldriasituar-los igualment entre un neolí-tic final i un calcolític recent, és adir, entre finals del IV i mitjan delIII mil·lenni aC.

També al neolític final, finals del IVo inicis del III mil·lenni aC, podríemsituar les esteles decorades de Reguersde Seró, Miracle i Gangolells (la No-guera i Solsonès); així com les del plade la Calma i Sant Vicenç dels Horts(Vallès Oriental i Baix Llobregat) i lade Passanant (Conca de Barberà). Peracabar, l’estàtua-menhir de Ca l’Estra-da de Canovelles (Granollers, VallèsOriental), semblaria l’element més re-cent dels datats amb una certa segu-retat, però, al nostre entendre, tampocmarxaria gaire del neolític final, igual-ment a cavall entre el IV-III mil·lennisaC, que és on semblen concentrar-se la majoria de les manifestacionsmés emblemàtiques de l’estatuàriamegalítica.

Així, doncs, Catalunya, que du-rant molts anys havia estat una zonaproscrita dins de l’art i l’estatuàriadel neolític i calcolític d’Europa Oc-cidental, pot reivindicar ara, amb lesdarreres descobertes, un nou paper(BUENO i BALBÍN, 2000). No dub-tem que, en un futur proper, s’afe-giran altres mostres d’art megalítica la collita dels darrers anys, que lidonaran un pes i una importànciamés d’acord amb el ric llegat mega-lític, que han anat atresorant tantsarqueòlegs i estudiosos catalans desde finals del segle XIX i tot al llargdel s.XX.


101

NOTES, 26

Bibliografia

ABELANET, J. (1990). Les roches gravées nord-catalanes. Centre d’Études PréhistoriquesCatalanes. Revista Terra Nostra, 5. Prada.ABELANET, J. (1992). Aquells homes delstemps passats... Prehistòria del país català. Ed.el Trabucaire, Col·lecció Història. 205 p.Perpinyà.BATISTA, R. (1961). Sepulcros megalíticos dela comarca del Moyanés. Corpus de SepulcrosMegalíticos-1. Barcelona.BATISTA, R. (1963). Sepulcros megalíticos dela comarca de Vich. Corpus de SepulcrosMegalíticos-2. Barcelona.BATISTA, R. (1966). El límite meridional de lacultura megalítica catalana. Ampurias, 28: 201-209. Barcelona.BOSCH, J. (2009). El menhir de Mollet: una deles primeres estàtues?. Notes, 25: 101-103.Mollet del Vallès.BOSCH-GIMPERA, P. (1919). Prehistòriacatalana. Barcelona.BOSCH-GIMPERA, P. i COLOMINAS, J. (1931).Gravats esquemàtics a roques de Capmany i a lagaleria coberta del Barranc d’Espolla. AIEC, 6(1921-26): 23-27. Barcelona.BUENO, P. i DE BALBÍN, R. (2000). Tècniques,extensió geogràfica i cronologia de l’artmegalític ibèric. El cas de Catalunya. Cota Zero,16: 47-64. Vic.CARRERAS, E., TARRÚS, J. i GAY,P. (2005). Tresmenhirs amb gravats entre l’Alt Empordà i elVallès Oriental. Dins Roches Ornées/RochesDressées. Actes du Colloque de l’AAPO enHommage à Jean Abelanet (Perpinyà, 2001):157-163. Perpinyà.CASTANY, J. i GUERRERO, L. (1987). Elmegalitisme al Solsonès: darreres investigacionsarqueològiques i antropològiques. Ilerda, 57:9-4. Lleida.CASTANY, J. (1987). Noves aportacions almegalitisme de l’interior de Catalunya. Cota Zero,3: 69-75. Vic.CASTANY, J. (1988). Els sepulcres de Gargallà(Montmajor, Berguedà) i el fenomen megalíticde l’edat dels metalls a la conca del riu Cardener.Cardener, 5: 61-105. Cardona-Solsona.CASTANY, J. (1990). El megalitisme i les covessepulcrals i d’hàbitat In: J. Castany, E. Sánchez, L.A. Guerrero, J. Carreras, R. Mora i G. Vila. ElBerguedà: de la Prehistòria a l’Antiguitat. 113-165. Berga.CASTANY, J. (2004). Gravats en lloses d’estructuresfuneràries al Solsonès In: Megalitisme, gravats icupuliformes. L’imaginari de l’home pre-històric. Homenatge a Josep M. Miró Rosinach,

Actes de la XXXIV Jornada de Treball, Grup deRecerques de les Terres de Ponent (Artesa deSegre, 2003): 81-96.CASTANY, J. (2008). Els megàlits neolítics delSolsonià. Tesi doctoral Univ. Lleida. Inèdita.CAZURRO, M. (1912). Los sepulcros megalíticosde la provincia de Gerona. Girona.COLOMINAS, J. i GUDIOL RICART, J. (1923).Sepulcres megalítics de l’Ausetània. Quadernsd’Estudi, 15 (57). Barcelona.CURA, M. i CASTELLS, J. (1977). Evolution etTypologie des mégalithes de Catalogne.Colloque sur l’Architecture Mégalithique(Vannes): 71-97. Vannes.CURA, M. (1987). Origen i evolució delmegalitisme a les comarques centrals i occidentalsde Catalunya: I. Del Neolític Mitjà a l’Edat deBronze. Cota Zero,3: 76-83. Vic.D’ANNA, A., GUTHERZ, X. i JALLOT, L.(1995).L’art mégalithique dans le Midi de la France:Les stèles anthropomorphes et les statues-menhir néolithiques. Actes du 2e ColloqueInternational sur l’Art Mégalithique: Art etsymboles du mégalithisme Européen (Nantes,1995). Revue Archéologique de l’Ouest, 8: 179-193.Nantes.CURA, M. i VILARDELL, R. (1993). Estat actualde la investigació sobre el megalitisme aCatalunya. Estudis Universitaris Catalans, 29(homenatge a Miquel Tarradell): 159-196.Barcelona.ESTEVA, L. (1957). Prehistoria de la comarcaguixolene. Contribución a su estudio. AIEG, 11.Girona.ESTEVA, L. (1964). Sepulcros Megalíticos de lasGabarras, I (Gerona). Corpus de SepulcrosMegalíticos-3. Girona.ESTEVA, L. (1965). Sepulcros Megalíticos de lasGabarras, II (Gerona). Corpus de SepulcrosMegalíticos-4. Girona.ESTEVA, L. (1970). Sepulcros Megalíticos de lasGabarras,III (Gerona). Corpus de SepulcrosMegalíticos-4. Girona.ESTEVA, L. (1978). Sepulcros megalíticos de lasGabarras. Noticias complementarias. Cypsela 2:55-89. Girona.ESTEVA, L. (1979). Sepulcros Megalíticos delAlto Ampurdán (Girona). Corpus de SepulcrosMegalíticos-9. Girona.FORTÓ, A., MARTÍNEZ, P. i MUÑOZ, V. (2005).L´estàtua-menhir antropomorfa de Ca l´Estrada(Canovelles, Vallès Oriental). Cota Zero, 20: 17-22. Vic.GIBERT, A.M. (1909). Tarragona prehistòrica iprotohistòrica. 74 p. Tarragona.


102

NOTES, 26

GUILAINE, J. (1998). Au temps des dolmens.Ed. Privat. Tolosa.LE ROUX, Ch.T. (1992). Cornes de pierre…Actes du 17

ème Colloque Interrégional sur le

Néolithique, Paysans et bâtisseurs. L’emergencedu Néolithique atlantique et les origines duMégalithisme (Vannes, 1990). Revue Archéologiquede l’Ouest, 5: 237-244. Vannes.LÓPEZ, J., MOYA, A., ESCALA, O. i NIETO, A.(2010). La cista tumulària amb esteles esculpidesdels Reguers de Seró (Artesa de Segre, Lleida):una aportació insòlita dins de l’art megalíticpeninsular i europeu. Tribuna d’Arqueologia, 2008-2009: 87-125. Barcelona.MACAU, I. (1934). Nous Monuments megalíticsde l’Alt Empordà. Butll.Inst.Hist.Nat., 34 (6-9).Barcelona.MALUQUER, J., GIRÓ, P. i MASACHS, J.M.(1963). Excavaciones en sepulcros megalíticosde Valldosera (Querol, Tarragona). ExcavacionesArqueológicas en España, 20: 1-11. Madrid.MAÑÉ SABAT, A. (1989). Els monumentsmegalítics de la serra de Llevant (Vallès Oriental-El Maresme). Vértex, 130: 402-403. Barcelona.MERCADER DE BELLOCH, J. (1887). Descripcióde dos monuments megalítichs, cromlechs,cercles de pedres ó túmulus de la segona épocade la edat de la pedra polida, segons los mésmoderns autors. Memorias de la Associació Catalanistad’Excursions Científicas, 3: 138-144. Barcelona.MESTRES, J. (1979-1980). El sepulcre megalíticde Mas Pla (Valldossera), Querol, Tarragona.Pyrenae, 15-16: 125-142. Barcelona.MOLIST, M., CRUELLS, W. i CASTELLS, J. (1987).L’àrea megalítica de Tavertet. Cota Zero, 3: 55-68. Vic.MONER, J.M. (1872). Dos monumentos druídicossitos en el distrito municipal de Senterada.Opuscle. Fonz.MOREU REY, E.(1969-1970). Pedres decoradesde Passanant. Boletín Arqueológico, 69-70: 135-140.Tarragona.PERICOT, L. (1925). La civilització megalíticacatalana i la cultura pirenaica. Barcelona.PERICOT, L. (1950). Los sepulcros megalíticoscatalanes y la cultura pirenaica. Barcelona.PUIGGARÍ LLOBET, J. (1865). El dolmen de laGrossa, El Museo Universal, 20 de agosto de1865, Madrid.RIBA, D., ROSILLO, R. i PALOMO,A. (2010).Resultat de les excavacions arqueològiques a laSerra del Mas Bonet (Vilafant, Alt Empordà). X

Jornades d’Arqueologia de les ComarquesGironines (Arbúcies 2010): 51-59. Arbúcies.RIPOLL, E., BARBERÀ, J., LLONGUERAS, M.(1965). Poblado de Puig Castellar (San Vicentedels Horts, Barcelona). Excavaciones Arqueológicasen España, 40: 5-19. Madrid.SERRA VILARÓ. J. (1927). La civilitzaciómegalítica a Catalunya. Contribució al seuestudi, Solsona.SERRA VILARÓ, J. (1950). Insculturas dolmé-nicas. Boletín Arqueológico, 31: 114-122.Tarragona.TARRÚS, J. (1993). El menhir dels Estanys I (LaJonquera). Empúries, 48-50: 346-351. Barcelona.TARRÚS, J. (2002). Poblats, dòlmens i men-hirs.Els grups megalítics de l’Albera, serra deRodes i Cap de Creus (Alt Empordà, Rosselló iVallespir Oriental). Ed. Diputació de Girona.Girona.TARRÚS, J., CARRERAS, E., BOFARULL, B.E iGAY, P. (2005). El cromlec de Pins Rosers (Llinarsdel Vallès, Vallès Oriental) In: Roches Ornées/Roches Dressées. Colloque de l’AAPO enHommage à Jean Abelanet (Perpinyà, 2001):151-155. Perpinyà.TARRÚS, J. i CARRERAS, E. (2008). Notícia delstreballs fets l’any 2006 al complex prehistòricdel Mas Baleta III (La Jonquera, Alt Empordà).IX Jornades d’Arqueologia de les Comarquesde Girona (l’Escala): 63-67. L’Escala.VIDAL, L.M. (1894). Más monumentos mega-líticos en Cataluña. Memorias de la real Academia deCiencias y Artes de Barcelona, 16. Barcelona.VIDAL, L.M. (1914-1915). Nota sobre un«menhir» y una «piedra oscilante» conesculturas y letras ibéricas. Mem.Real academia deCiencias y Artes, 11 (3): 19-29. Barcelona.VIGNAUD, A. (1998). La nécropole néolithiquedu Camp del Ginebre de Caramany (PyrénéesOrientales) In: Tombes, Nécropoles, Ritesfunéraires préhistoriques et historiques.Séminaires du Centre d’Anthropologie(Toulouse): 19-29. Tolosa.VILARDELL, R. i CASTELLS, J.(1976). Hallazgode una estela decorada en el Pla de la Calma.Pyrenae, 12: 181-182. Barcelona.VILASECA, S. (1922). La Pedra Fita de Botarell.Butlletí Inst.Cat. Hist. Nat. Barcelona.VORUZ, J.L.(1992). Hommes et Dieux duNéolithique. Les statues-menhirs d’Yverdon.Annuaire de la Société Suisse de Préhistoire et d’Archéologie,75: 37-64. Ginebre.


103

NOTES, 26MARTÍN, A. (2011). El Baix Vallès i zones limítrofs durant la segona meitat del IV mil·lenni i el III mil·lenni ane. Pàg. 103-119.

El Baix Vallès i zones limítrofs durant lasegona meitat del IV mil·lenni

i el III mil·lenni ANE1

Araceli Martín Cólliga*

* Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la Direcció General del Patrimoni Cultural. [email protected]

1 Abans de la nostra era, que comença l’any 0

Resum. El registre del qual disposema Catalunya ens permet dictar un dis-curs global pel període, però ni laquantitat ni la qualitat es pot genera-litzar per tota la geografia de Catalunyani els canvis s’experimenten amb lesmateixes pulsions per tot arreu.

En el Baix Vallès coneixem vestigissuficients per confirmar que aquestperíode, que inclou el neolític final i elcalcolític, està ben representat i la fà-cies Veraza hi està ben identificada,

molt millor que el campaniforme queocupa la part final d’aquesta etapa, apartir de mitjans del III mil·lenni ANE.

Aquest pentagrama cultural se sus-tenta en unes vivències extremes queobligaren a plantejar noves formes devida, molt diferents del període ante-rior. És una època que demostra ambtestimonis la solidaritat, però tambéel conflicte social, una època en quèl’individualisme dóna pas a una for-ma de treball en equip.

Paraules clau: neolític final, calcolí-tic, Veraza, Campaniforme, pastor,metal·lúrgia

L’arqueologia és una ciència pluri-disciplinar per definició. Queda ja moltlluny la visió romàntica del descobri-dor d’objectes i la seva interpretaciómés o menys especulativa. Avui dia, perexplicar un jaciment arqueològic ne-cessitem reunir dades molt diverses,des de la geografia del lloc de la tro-balla, als pol·lens, carbons i llavorsamagats entre la terra, fins als ossosde la fauna salvatge i domèstica coe-tània, passant per totes les manufac-tures elaborades per l’home ana-litzades des del punt de vista morfo-lògic, tecnològic i funcional. Tot persituar l’estadi social, tecnoeconòmici cronològic de la comunitat queaquell jaciment representa. I ambl’articulació de totes les dades es vateixint la història.

Figura 1. Excavacions a la Cova del Frare(Matadepera) (A. Martín).

104

NOTES, 26Araceli Martín Cólliga

El discurs historicoarqueològic estàsotmès a continua revisió davant lesnoves troballes, les noves hipòtesis iles metodologies cada cop més acu-rades. Els arqueòlegs sabem que nopodem ser dogmàtics perquè el tempsconfirma que el discurs social, econò-mic, territorial, cronològic, cultural endefinitiva, del nostre passat es va rec-tificant i reescrivint amb la llum denoves dades i sempre amb la preten-sió que cada cop sigui més aproximati més fiable. L’estudi de les societatsde finals del neolític és un exemplemés del que diem.

1. El neolític(del 5500 al 3500 ANE)

Abans d’entrar en matèria, refres-carem algunes idees sobre perio-dització i sobre les línies mestres de latrajectòria social, tecnològica i econò-mica de les comunitats que habitarenaquest Principat a partir del neolític iho farem per permetre valorar millorel que proposem com a punt de parti-da, a mitjans del IV mil·lenni abans dela nostra era, en cronologia calibrada.

L’inici del neolític coincideix ambel que s’ha identificat com l’Holocè,quan es detecta una situació climàticanova, d’ambient temperat i humit.Però aquest ambient climàtic no éssobtat, sinó que s’hi arriba de formaprogressiva. I l’home, amb els nousconeixements arrelats en la pròpiaexperiència i els afegits procedents dela conca mediterrània oriental, co-mença una nova experiència vital.

L’home neolític, respecte al del pa-leolític, té una altra mentalitat davantla natura i el territori i un altre modeleconòmic. Amb els nous coneixementsdescobreix que pot controlar el que liofereix la terra i decidir el que neces-sita per a la seva subsistència. En aquestsentit, és cada cop menys subjecte pas-

siu. Però aquesta mentalitat exigeixalterar l’equilibri ecològic natural,l’ecosistema del lloc elegit. Per dur aterme les noves activitats, produeixnoves tecnologies amb el fang, tot cre-ant la ceràmica (sens dubte tenien re-cipients i una important panòplia demobiliari quotidià en fusta que ha des-aparegut, tal com demostra el regis-tre del poblat lacustre de la Draga deBanyoles) i amb la pedra fa nous es-tris per abatre la massa arbòria (des-trals) i per treballar la terra (bastócavador, aixada), però també elaboraun nou utillatge per a la sega (falçs depedra tallada) i per al processamentde l’aliment vegetal, entre els quals,els molins de vaivé. Ara obren claria-nes a cops de foc i destral, conreen lla-vors i cuiden animals procedents de laconca oriental mediterrània, renova lacuina amb més hidrats de carboni (fa-rines dels cereals) i més proteïnes ve-getals (lleguminoses locals). També ésmés habitual portar els aliments a ebu-llició. En resum, experimenta, practi-ca i integra una nova forma d’eco-nomia de subsistència, comença aproduir els aliments que vol, on vol iquan vol. Com ja varen explicar en unaaltra conferència publicada en aques-ta mateixa publicació sobre aquestperíode: “(l’home) passa a ser produc-tor discriminat del seu aliment i esde-vé líder d’una economia de producció.Aquest esforç i aquesta estratègia liexigeix una major estabilitat i fideli-tat a un territori elegit i una activitatquotidiana diferent” (MARTIN, 2006).

1.1 Periodització

Davant d’una troballa arqueològica,el primer diagnòstic el faciliten les ma-nufactures. A partir del període neolític,aquest primer diagnòstic ens el dónasobretot la ceràmica, però després calcontrastar-ho amb la resta de les dades.

105

NOTES, 26El Baix Vallès i zones limítrofs durant la segona meitat del IV mil·lenni i el III mil·lenni ane

Cada període té uns marcadors cul-turals significatius. L’arqueòleg simpli-fica i fracciona el temps històric enperíodes a partir dels canvis en el re-gistre arqueològic i les inflexions quedetecta en l’ordre vigent. Aquests pe-ríodes els anomena d’acord amb unsistema homologat dins la literaturaarqueològica mundial i els recolzaamb datacions absolutes. Això facilitael diàleg amb la resta de la comunitatcientífica dintre i fora del nostre ter-ritori. És una primera guia, l’índex percomençar a treballar de forma orde-nada i poder buscar analogies.

En aquest primer sumari del neolí-tic català s’estableix la perioditzaciósegüent:• Neolític antic (5500-4500 ANE, és adir, des de fa 7.500 anys2 ) que a casanostra s’identifica amb l’agricultura ila ramaderia, amb la sedentaritzacióen cicles més llargs, amb les primeresevidències d’emmagatzematge subter-rani d’aliments (sitges) i amb novestecnologies que permeten dur a ter-me tot aquest nou projecte vital. Creala ceràmica i, dins d’aquesta, les for-mes i decoracions cardial i epicardialens ajuden a identificar-lo. A l’utillat-ge lític tallat, suma nous tipus, novesmatèries i noves tecnologies. Es detec-ten petites comunitats autàrquiquesamb un control intern per assegurarla supervivència i una millor qualitatde vida. En aquest neolític antic, el pri-mer objectiu va ser la implantació iexpansió territorial de les comunitatsnouvingudes amb noves proposteseconòmiques, així com la previsibleinteracció amb la població autòctona,la densitat demogràfica de la qual s’en-

devina molt, molt baixa. En definitiva,els neolítics d’aquesta fase comencena elegir un espai de manera diferent acom s’havia fet fins aleshores. Lasedentarització, ni que fos cíclica, elspermet planificar a més llarg terminiel seu espai per conviure i descansar(hàbitat), per treballar (producció,manipulació i transformació) i peremmagatzemar l’estalvi alimentarid’origen vegetal (sitges). Continua sentuna vida de supervivència, però aratenen un control major sobre com ion volen viure.• Neolític mitjà inicial3(4500-4100/4000 ANE, des de fa 6.500 anys). A lasituació anterior s’afegeix un procésde territorialització, identificat a tra-vés d’una concentració de jacimentsen territoris millor delimitats, en ge-ografies concretes i amb registres in-dividualitzats, especialment a través deles tipologies ceràmiques que perme-ten diferenciar els grups Montboló al’extrem nord-est, Molinot al sud delLlobregat i, possiblement, el de lesBoques de l’Ebre-Amposta (cal confir-mar amb cronologia absoluta -C14- siaquest darrer es troba al final del pe-ríode anterior, en aquest o en la tran-sició entre ambdós). Des del punt devista social i econòmic representa unatransició al ple neolític.• Neolític mitjà ple (4100/4000-3500ANE, des de fa 6.000 anys grosso modo).És el període més espectacular del ne-olític català i capdavanter a nivell pe-ninsular. L’omple el complex quereconeixem com a Sepulcres de Fos-sa. Representa la plenitud i l’apogeude l’economia de producció. Tot apun-ta a un òptim econòmic agrari, ambcomunitats arrelades en uns territorisconcrets, on desenvolupen sistemessociopolítics capaços d’organitzar unaconvivència jerarquitzada, amb rics ipobres, d’acord amb els aixovars queofereixen els enterraments d’aquestes

2 Afegim els 2000 anys que portem de la nostraera a partir de l’any 0. Advertim que la delimita-ció cronològica no pot ser mai absoluta o radi-cal, només aproximada. Els límits dels períodesballen pels cavalcaments lògics de dades i dates.

3 Alguns autors l’anomenen neolític antic evolu-cionat / postcardial.

106

NOTES, 26

poblacions. S’aposta per una economiaagrària potent i oberta a relacions co-mercials a molt llarga distància, comho demostra l’explotació i difusió dela variscita procedent de les mines deCan Tintorer de Gavà i l’adquisició desílexs melats bedouliens i de roques peral seu utillatge lític polit, procedents delsAlps (MARTÍN i VAQUER, 1995).

Aquestes societats aposten per lavida del més enllà. Creen arquitectu-res funeràries estandarditzades perterritoris, que donen nom a diversesfàcies geogràfiques: Vallesià, centradaen la Depressió prelitoral, espe-cialment en les planes obertes delVallès, on obren una acurada tipolo-gia de fosses excavades al subsòl.Solsonià, centrada en els altiplans dela Catalunya central, al voltant de lesconques del Cardener-Llobregat iSegre on enterren caixes de lloses méso menys megalítiques per acollir indi-vidualment els seus morts. Empor-da-nià, centrada al nord-est del Prin-cipat, on aixequen els primers monu-ments megalítics i conviuen amb al-tres formes sepulcrals.

Respecte al període anterior, hi hauna reorganització demogràfica a fa-vor de dos concentracions majors depoblació, una a l’interior, al voltant delBages-Solsonès, amb extensions al’oest i al nord fins als Pirineus, ambclima continental, que identifiquemamb el Solsonià. L’altra, a la franja li-toral-prelitoral, amb clima mediterra-ni, que identifiquem amb el Vallesià(MARTIN i VILLALBA, 1999).

Més al nord i més al sud d’aques-ta ampla franja territorial, es mani-festa una major diversitat de formesfuneràries.

La troballa de tombes molt estan-darditzades amb presència d’aixovarsrellevants i ofrenes molt destacadesdemostren un culte reverencial enversla mort. Aquesta es magnifica i esdevé

un pas transcendental que s’adorna derituals complexos. En les tombes delVallesià, les millor conservades, es pal-pa una creença en el més enllà que elsporta a assegurar la riquesa i a man-tenir l’ostentació i el poder, més allà dela mort, on no volen perdre l’estatus ter-renal aconseguit (MARTIN, 2009).

I si la pedra verda podia ser un sím-bol i un talismà (BLASCO et al, 1996)aquesta societat també confeccionaimatges simbòliques en ceràmica coml’anomenada Venus de Gavà (BOSCH iESTRADA,1994). No podem perdre devista les figuretes femenines en cerà-mica del Chassey, al nord dels Pirineus,entre les quals hi ha un cap d’un pos-sible ídol trobat a Cormail, Espaly-Saint Marcel (Haute Loire (DAUGAS etal, 1984; VAQUER, 1998) i ho fem perl’esquematisme de la cara que, obvi-ant la diferència abismal de dimensi-ons i material (ceràmica enfront de lapedra), ens recorda la nostra del plade les Pruneres de Mollet. En tot casen aquesta cronologia i cultura germa-na també es coneix alguna estàtuamassiva en gres, fet que hem de tenirpresent a l’hora d’establir tradicions.

2. El neolític final i el calcolític.La recerca de nous camins

Per a aquest període disposem dedatacions absolutes C14 que concre-ten una cronologia entre 4700 i 3800BP que equival a una edat real entre el3500 i 2200 ANE.

La situació precedent del neolíticmig, amb un estanding tan alt per a al-guns, col·lapsa. A partir del 3500 ANE(fa uns 5.500 anys) els arqueòlegs de-tectem canvis significatius en l’ocupa-ció del territori, en l’ordre social, enles formes funeràries, en l’economia ien el mobiliari, en definitiva en lesexpressions materials i en les estruc-tures socioeconòmiques i religioses

Araceli Martín Cólliga

107

NOTES, 26

d’aquelles comunitats. Si el neolíticmitjà representà el flòrid del període,el seu final tanca el cicle amb una re-novació social, econòmica i tecnolò-gica. Coneix un ordre diferent i latravessa en la recerca de nous caminsper superar la presumible crisi elsconduirà a una nova era tecnològicaque inclou el descobriment dels mi-nerals metàl·lics, en concret de l’or idel coure, amb els quals obrirà novesperspectives tecnològiques i donarà pasa la que els arqueòlegs anomenem pri-mera edat dels metalls o calcolític(MARTIN et al, 1999).

La producció metal·lurgista se si-tua al sud de França a partir del 3200ANE i les produccions destacades encoure es daten a partir del 2800 ANE.A casa nostra no tenim encara regis-tres de qualitat (hi ha materials metàl·-lics, però majoritàriament barrejats ino datats), però no podem dubtar delconeixement, ús i manipulació delsminerals metàl·lics en context Veraza,molt abans de l’arribada dels grupscampaniformes, a mitjans del IIImil·lenni ANE.

El campaniforme, des de la sevaidentificació, ha estat considerat unacivilització atraient i molt protagonis-ta, a la qual fins fa pocs anys se li as-signava tot el registre posterior alsSepulcres de Fossa. Actualment, aques-ta interpretació ha variat força i de serconsiderat l’únic testimoni i la provad’un poble guerrer, comerciant imetal·lurgista ha passat a ser entèscom un fet tangencial dins el procéscultural de la població autòctona, re-presentada a Catalunya pel grupVeraza.

2.1 Base empírica2.1.1 Entorn paleoambiental

Les dades paleobotàniques mostrenun clima progressivament menys hu-

mit en la transició entre el períodeAtlántic i el Subboreal. En aquests can-vis també tingué responsabilitat l’ho-me i a la fi, tot ajudà a modificar elpaisatge original per un altre cada copmés antropitzat, d’acord amb l’acti-vitat econòmica dominant (GALOP iVAQUER, 2004; GALOP, 2006; RIERA-MORA et al, 2007).

2.1.2. Implantació territorial:hàbitats i sepultures.

Durant el neolític mitjà dominavenels assentaments a l’aire lliure: terresbaixes i altiplans. No era gaire freqüenttrobar testimonis en cavitats naturals,fossin per a refugi o per a una funciósepulcral, prou episòdica i encara pocestudiada.

Enfront d’aquesta situació esmen-tada de la primera meitat del IV mil-lenni, a partir del 3500 ANE descobrimvestigis per tot arreu: valls, turons,vessants i paisatges trencats de mun-tanya, fins i tot a alçades superiors a1.000 m. S’ocupen moltes cavitats amés o menys alçada, per viure-hi tem-porades, guardar els ramats o reu-nir-se en la mort: les coves deMontserrat, Roca Roja o Canal delsAvellaners de Berga, Cova del Frarede Sant Lorenç del Munt, Cova del Tolla Moià, Cova de les Portes de Lladurs,Cova 120 de Sadernes, Cova dels Ge-gants o Balma de Duc de Montblanc...s’obren prop dels cims o a vessants,però també n’hi ha d’altres que do-minen planes aptes per al conreu (Bal-ma del Serrat del Pont, Can Sadurníde Begues). De fet, l’ocupació de bal-mes i coves és un detonant del patród’assentament del neolític final. Quan-titat de cavitats tenen testimonis d’ha-bitació estacional i/o de sepulturacol·lectiva i sovint aquesta és la pri-mera ocupació o la reocupació desprésd’un temps d’abandó.

El Baix Vallès i zones limítrofs durant la segona meitat del IV mil·lenni i el III mil·lenni ane

108

NOTES, 26

A l’aire lliure han deixat traces delseu pas a través de cabanes enfonsa-des i aèries, cubetes, forns, sitges, se-pultures... Tot indica una forta pujadademogràfica.

Coneixem construccions aèries,possiblement de canyes/pals/troncs ifang, de les quals només resten algunsforats, per exemple a Can Vinyals deSanta Perpetua de Mogoda, Camp delRector de Jorba (FONT, 2005) o RieraMasarach de Pont de Molins (TARRUSi CHINCHILLA, 1985), però tambésòcols de pedra de superestructuresmés sòlides (El Coll de Llinars del Vallès,ca n’Isach a Palau Savardera) (MAR-TÍN et al. 1996; TARRÚS et al, 1992), sibé son més freqüents les semien-fonsades amb llars, cubetes i forns iuna ordenació espacial interna a basede retalls subterranis. A diferència delmigdia francès on es coneixen encontext Veraza grans forats de pal degrans cabanes voltades d’un fossatcircular (Mourral a Trèbes), al suddels Pirineus no s’ha trobat res alrespecte.

El principal paratge conegut aCatalunya se situa entre Sant Quirzedel Vallès i Sabadell i inclou diferentsassentaments (sitges, cubetes, cabanes

i forns) a Bòbila Palazon, BòbilaMadurell, Mas Duran, Can Feu i CanGambús-1, amb distàncies entre ellsno superiors a 1.000 m. En cas que totsaquests vestigis fossin contemporanis(manquen datacions C14), es podriaplantejar un gran poblat amb cabanesdisperses que controlaven les terres del’entorn. I en cas que fossin diacrònicspodrien interpretar-se com una ocu-pació continuada del paratge amb des-plaçaments interns dels nuclis d’ha-bitació per motius demogràfics o d’es-gotament de la terra.

Les sitges, cubetes i forns són unesaltres estructures a l’aire lliure, més omenys disperses, que es poden haverpreservat sense vestigi de cabanes. Lestrobem amb registre d’aquest perío-de especialment per les comarques delVallès, però també del Barcelonès,Penedès i Segrià. Ja hem dit anterior-ment que les sitges són la prova del’emmagatzematge de l’aliment desdel primer neolític, especialment ce-real, i d’una sedentarització ni que si-gui cíclica. Quan les identifiquemaïllades podem pensar en el lloc dereserva del gra per a la propera sem-bra a peu del camp de conreu. Quanen trobem diverses o associades a ca-banes enfonsades (Bòbila Madurell-Can Feu) podem pensar en magatzemsdins del poblat. Quant als forns,aquests són rectangulars amb soleraen pendent, escampats, per exemplea Cal Jardiner (MARTÍ et al, 1997) oCan Gambús1 (ROIG i COLL, 2008).Destaquem l’espai artesanal delsVinyalets de Santa Perpètua de Mo-goda, amb més d’una desena d’estruc-tures de combustió: llars, cubetes,cendreres i un forn cobert (FONT,2006), similar a algun altre trobat al’extrem d’una cabana a Can Gambús1 (ROIG i COLL, 2008). És possible queaquestes àrees de producció artesanalocupin espais distanciats del llocs ha-

Figura 2. Cabana enfonsada de la BòbilaMadurell (Sant Quirze del Vallès, Vallèsoccidental) (Arxiu del Servei d’Arqueologia iPaleontologia).


109

NOTES, 26

bitats, quelcom a contrastar a CanGambús-1 a través de la distribuciótopogràfica dels nombrosos testimo-nis descoberts de funció diversa.

Recentment s’han trobat grans es-tructures de combustió, majori-tàriament rectangulars, que s’in-terpreten com a grans focs polinesisen punts de possible trobada de la po-blació on es devien compartir àpats iestones de reunió i de lleure. És el casde Can Piteu-Roqueta de Sabadell(OLIVA et al, 2008) o Ca l’Estrada deCanovelles (FORTÓ et al, 2008).

Però si la població augmenta i esdispersa arreu, els llocs sepulcrals esmultipliquen per acollir els membresde la societat, que ara viuen la morten comunitat. A la vida d’ultratomba,s’imposa i generalitza la concentraciói la col·lectivització. I si abans els ce-mentiris estaven prop del poblat, aras’allunyen i ocupen espais diferenci-ats que esdevenen punts de referènciadels vius (grups familiars, totèmics...)dins el territori que exploten. Ara es

coneix el major repertori fúnebre dela prehistòria catalana (MARTÍN,1992; AGUSTÍ i MERCADAL, 2002). Nohi ha una tomba estàndard per grupgeogràfic, sinó que hi ha diferents ti-pologies en un mateix territori, pot-ser en adaptar-se al medi concret i alsmitjans a l’abast del grup. Sabem queel tipus 5 del Vallesià es construeix alfinal del neolític mitjà i no descartemque fos utilitzat o compartit a comen-çaments del neolític final (Can Vinyalsde Santa Perpètua de Mogoda), quel-com que es pot extrapolar a algunescistes megalítiques del neolític mitjàsolsonià. També reutilitzen els dolmensde corredor que s’aixecaren en el pe-ríode anterior, construeixen les gale-ries catalanes (monuments amb accésa la vora del túmul), les més grans deles quals són escasses i bastant disper-ses en el Principat (Llanera de Llobera,Puig del Torrent de Folgueroles, MasPla de Valldosera, etc.), com tambépoden haver compartit altres tombesmegalítiques durant el llarg període.Hi ha tombes en hipogeus excavats enbarrancs i marges (la Florida, de San-ta Perpètua de Mogoda), en caus en-tre grans blocs i esporàdicament estroben algunes restes antropomorfesen sitges amortitzades. Però la sevapresència en les cavitats naturals sónl’exponent del període, la cova esdevéun lloc privilegiat per a la mort. Lesexcavacions metòdiques en aquestsjaciments sepulcrals mostren que elscadàvers es dipositaven, possiblementamb mortalla, sense cobrir o tapatslleugerament amb un munt de pedresi terra. Aquest ritual i l’acumulaciód’esquelets ha afavorit la remoció delsossos que ens arriben sense connexióanatòmica. En algunes coves es docu-menta la selecció d’ossos, espe-cialment llargs o els cranis, després,segurament, d’una reordenació del’espai sepulcral davant nous dipòsits

Figura 3. Grans llars de Ca l’Estrada (Canovelles,Vallès Oriental) (Arxiu del Servei d’Arqueologia iPaleontologia).


110

NOTES, 26

(Cova del Frare). Tot i que l’enterra-ment original sigui primari, hi ha unmoviment secundari dels esquelets peralliberar espai, però també hi ha en-terraments originalment secundaris(Cau de la Guineu) (CASTANY, 1987),cremacions parcials i rituals dedescarnació, sempre minoritaris(Cova del Frare) (AGUSTÍ i MERCA-DAL, 2002; VIVES i MARTÍN, 1992). Elsmoviments successius dels esqueletstambé han afectat les ofrenes, queimpossibiliten l’associació real i enprovoquen la barreja i pèrdua. Malgrattot, algunes coves han preservat ofre-nes espectaculars, fet que implica queexistien i que alguns membres de lasocietat disposaven d’un estatus d’elit(Cau d’en Serra).

2.1.3 Cultura material.Manufactures

Es contrasta un canvi tecnològicsignificatiu de les manufactures cerà-miques i lítiques i s’experimenten elsminerals metàl·lics mal·leables, coml’or i el coure. Ens centrarem en el grupautòcton que detectem al Vallès, elVeraza, i obviem el campaniforme,arribat a mitjans del mil·lenni, i ques’insereix en les estructures autòcto-nes (hipogeu del c/ París de Cer-danyola) (FRANCES et al, 2008), tot idesenvolupar formes pròpies ceràmi-ques i un interès particular per a lametal·lúrgia (MARTIN, 2001).

La ceràmica autòctona mostra unnombre molt limitat de formes i lessuperfícies són quasi sempre grolle-res, amb excepcions: la majoria sónformes corbes i cilíndriques amb ba-ses còncaves, tot i que se’n coneixende planes, sobretot en grans vasos dela fase recent i en alguns de petits(Cova Toralla). La prensió representa-tiva gira entorn dels mugrons circu-lars i especialment allargats, simples

Figura 4. Una part de les ofrenes lítiquesrecuperades al Cau d’en Serra de Picamoixons(Museu Salvador Vilaseca de Reus).

Figura 5. Vasos Veraza. A dalt, procedent de laCova del Segre (Museu de Solsona) i, a baix, dela Bòbila Palazon (Museu de Sabadell) (A.Martín)


111

NOTES, 26

Figura 6. Taula de cultura material Veraza (MARTIN, 1988: 814, fig.6). Baix Vallès: 1 i 23, Can Vinyals.

o superposats en alternança (Cova delSegre) i més sovint ordenats en fileresde fins a més de 5 mugrons (Joan d’Osde Tartareu, Creu del Tusell de Vic, CalJardiner de la Roca del Vallès, BòbilaPalazon de Sant Quirze del Vallès, CanGambús-1 de Sabadell, etc.). Aquesta

disposició és precisament l’elementmés diagnòstic del grup. Fins al mo-ment el vas contenidor de la Cova Jo-sefina d’Escornalbou és el més gran,amb mugrons alternats sobre tota lasuperfície. Els vasos mitjans i petits sónsubesfèrics i hemiesfèrics, de superfí-


112

NOTES, 26

cies més acurades, llisos, amb mu-grons diametrals o radials, de vega-des dos mugronets bessons (Creu delGurri de Vic, Cova dels Ossos de Berga)o en corona de pastilles aplicades(Cova del Frare). Quant a les nanses,són extremadament rares, tant en va-sos grans (Creu del Tusell de Vic) competits (Can Gambús 1). Les formescarenades són testimonials. Totaquest registre és característic delgrup Veraza.

La decoració plàstica és domi-nant, però hi ha algunes decoraci-ons geomètriques gravades, inciseso acanalades que ens remeten a tra-dicions estilístiques d’altres grupsnord-pirenaics:• grup Treilles, al nord-oest del Veraza:triangles i rombes ratllats sobre vasosquasi brunyits de coloracions molt fos-ques i dimensions mitjanes i petites(Cova Font del Molinot, la Balma delClotar d’Artesa de Segre, Cova Colo-mera de Sant Esteve de la Sarga, gale-ries catalanes del Cementiri dels Morosde Torrent i de Torre dels Moros deLlobera). El grup Treilles epònim gra-va la decoració però a Catalunya tro-bem motius similars, majoritàriamentincisos i associats a pastilles repujades.• grup Ferrières, al nord-est del Veraza:línies incises trencades paral·leles quesovint conviuen amb una línia de pas-tilles repujades sota la vora (Cova delParco d’Alòs de Balaguer, les Roquetesd’Alcarràs).• grup Fontbouisse, a l’est del Fer-rières: motius acanalats (trencats aCova de les Gralles a Rojalons), vasosglobulars amb molt amples superfíci-es acanalades (Cova Toralla).

La fase antiga de l’estil Veraza esconfon amb l’estil Saint Ponien, en totel territori Veraza. Ambdós compartei-xen decoracions plàstiques a base d’uncordó sota la vora (Can Roqueta deSabadell, carrer Reina Amàlia 16, de

Barcelona (BORDAS i SALAZAR, 2006),de vegades fent onada (Can Gambús1) (ROIG i COLL, 2008), o combinatamb mugrons per sota (Canal de laRoca Roja, Can Gambús 1). També apli-quen diversos cordons paral·lels enmarmites cilíndriques (Cova Joan d’Osde Tartareu), el primer amb llengüe-tes (Can Llobateres) (BARDET i RAMA-DA, 1985), etc. A casa nostra trobemaquests motius per sota del Veraza (Ca-nal dels Avellaners (MARTIN, 1976) ienmig de les ceràmiques més carac-terístiques verazianes (Can Gambús1). En aquest fons comú, és freqüentla presència de vasos mitjans-petits ipetits amb decoració de pastillesrepujades sota la vora (Cova de SantaCecília) o sobre tota la superfície delvas (Cova Joan d’Os), mentre que elscordons llisos paral·lels es troben enels vasos més grans en quasi tots elsjaciments.

De tots els estils esmentats, nomésel Veraza aporta una repartició geogrà-fica contínua i articulada en tot el bloccatalà. Personalment, sempre he de-fensat el Veraza com un bloc homoge-ni autòcton tant del migdia francès, alnord dels Pirineus, com del nord pe-ninsular, al sud dels Pirineus. Aquestbloc interacciona amb els restantsgrups veïns i d’ells adquireix o imitaels motius i formes més llampantsFerrières, Treilles i Fontbouisse. A CanGambús-1 s’associen els atuellsmassivament dominants Veraza ambun parell de vasets amb decoració detriangles de possible filiació Treilles.

Aquesta interacció pot ser una pro-va més del moviment i de les relaci-ons extragrupals de les comunitats enaquest període. Les decoracions es-mentades poden ser testimoni d’ali-ances entre membres de grups dis-tants. En tot cas el Veraza del nord delsPirineus també s’associa amb les ma-teixes decoracions esmentades i des-


113

NOTES, 26

envolupa, tant al nord com al sud, d’al-tres més específiques, com les formescarenades altes amb mètopes de líni-es verticals acanalades sota la vora(Cova de l’Heura d’Ulldemolins, CanSadurní de Begues, Barcelona) (BLAS-CO et al, 1981-1982; BLASCO, 1993;EDO et al, en premsa).

La indústria lítica. L’utillatge enpedra coneix el flòrid del període. Lamatèria primera local és diversa, en-tre ella destaca la calcedònia i el jaspital com mostra el mobiliari dels dife-rents assentaments. No es mantenenles provisions de sílex melats be-douliens dels Alps del període anteri-or per a les laminetes i geomètrics,sinó que cerquen d’altres procedènci-es, també de llarg recorregut, conti-nentals i peninsulars. Encara es pottrobar algun geomètric, tot i que noés gaire habitual (Balma del Serrat delPont, la Prunera de Sant Joan de lesFonts, Roca Roja de Berga, Cova delFrare de Matadepera) i els útils co-muns com denticulats, gratadors, ras-cadores, burins, perforadors, fulles,etc. (El Coll de Llinars del Vallès)(MIRET i MARTÍN, 1998; BORRELL,2008) amplien formes i mides. Tambéfan útils dobles com gratador-perfo-rador (Canal dels Avellaners) i falç-gratador entre d’altres. Quant a latecnologia, treballen la talla per per-cussió indirecta, pressió i pressió re-forçada, perfeccionen i generalitzen el

retoc pla uni i bifacial, amb el que esfan una gran varietat de fletxes i tam-bé punyals.

La manufactura estrella gira al vol-tant de les fletxes. Es tallen fletxes ambretoc pla, unifacial (El Coll, Roca Rojade Berga) però sobretot bifacial, ambo sense peduncle, que prolifera enquantitat de formes ovalades, losàn-giques, d’aletes incipients i d’aletesdesenvolupades (Cova de l’Arbonès aPradell, Cau d’en Serra de Picamoixons,Coveta de l’Heura) (VILASECA, 1973).La varietat, qualitat i quantitat de flet-xes deu correspondre, en part, a di-verses funcions, més relacionades ambla cacera i la lluita. En alguns jacimentss’han explicat amb una funció cine-gètica (Balma del Serrat del Pont i laPrunera) (BORRELL, 2008) i aquestpodria ser el cas d’El Coll o Roca Roja,però la majoria deuen ser resultatd’una pujada de conflictes i violència,ja que no hi ha gaire registre de faunasalvatge. Cal aprofundir en el tema.

Un altre útil característic i domi-nant del període és la gran làmina,present en context sepulcral. Pot pre-sentar traces d’ús multifuncional, peròtambé absència de traces (GI-BAJA etal, 2009). Bona part s’han elaborat so-bre sílex forans de gran qualitat (VA-QUER i REMICOURT, 2009). I quan japodem parlar de l’ús més habitual delcoure (període calcolític) s’afegeixenmagnífics punyals en sílex lacustre,molt minoritaris i conservats en lessepultures, que presenten una caraamb magnífic retoc pla i l’altra poli-da, seguint models metàl·lics (Cau d’enSerra) (figura 4). La indústria lítica po-

Figura 7. Indústria lítica Veraza d’El Coll (Llinarsdel Vallès) (O. Clavell).

Figura 8. Gratador-perforador Veraza de Canaldels Avellaners de Berga (A. Martín).


114

NOTES, 26

lida, però, no coneix ni la varietat ni laqualitat del període anterior. I elmacroutillatge relacionat amb la mòl-ta persisteix sense canvis.

La indústria òssia de punxons iagulles és força tradicional. Hi ha pu-nyals a partir d’escàpules de fauna(Pont del Gurri de Vic) i més enda-vant punyals que imiten els de courei dels quals no podem saber si per-tanyen als grups autòctons o al cam-paniforme (MARTIN et al, 2002;MARTÍN, 2003)

L’abillament personal de finals delneolític canvia i es multiplica. La va-riscita procedent de les mines de CanTintorer de Gavà minva i desapareixfins al col·lapse d’aquesta activitatminera. Potser la caiguda en picat dela pedra verda és una prova de la des-mitificació d’un element simbòlic ireligiós, ara rebutjat i substituït perelements més mundans i sense tantacàrrega ideològica perquè a les pobla-cions del període els agrada lluir ob-jectes d’abillament i opten per altresmodels i matèries diverses per a lesseves petites joies: perduren les petxi-nes, la pedra dura i tova entre les qualshi ha l’esteatita, també l’os i s’afegei-xen les resines fòssils, com l’àmbar(Cova del Frare) i el lignit. De ben se-gur que els materials vegetals, espe-cialment les llavors, degueren cons-tituir el gruix de l’ornamentació. I en-tre aquest conjunt destaquen algunesjoies foranes com el botó “Durfort”(Cau de la Guineu de Sant Mateu deBages) (CASTANY, 1987) i les perlesd’aletes globulars (cova de l’Arbonèsa Pradell) (VILASECA, 1973), de filia-ció Ferrières, que mostra, un cop més,la comunitat d’idees i matèries a ban-da i banda dels Pirineus.

El descobriment de l’or i el coureaporta noves joies que serveixen perconfeccionar denes circulars (d’or ala Bauma dels ossos de Berga i al se-

pulcre de corredor de Cabana, Arque-ta d’Espolla), tubulars, cilíndriques ibicòniques (de coure en Cau d’en Ser-ra). (MARTIN et al, 1999)

2.1.4 Economia

Muntanyes, plans, replans i terresbaixes de la geografia diversa deCatalunya ofereixen un bon suport perdesenvolupar les activitats econòmi-ques agropastorals. La recol·lecció del’oferta del bosc, així com la cacera(porc senglar, cérvol, cabirol, guineu,toixó) continua vigent.

L’aprenentatge agrari ja estava con-solidat feia temps. Les anàlisis paleo-botàniques són escasses però hi haagricultura cerealista (blats i ordis) illeguminoses (llenties) la freqüènciade les quals varia per l’atzar de la con-servació o per l’aposta diferent de lescomunitats en un moment o altre delscicles naturals. Com a exemple, a CanSadurní s’ha trobat major registre dellavors d’Hordeum (ordi) que de Triticum(blat) i a la Cova 120 passa el contra-ri, ja que hi ha més Triticum que Hordeum,a més de Pisum sativum (llenties) i fruitssilvestres (BLASCO et al, 1988; AGUS-TI et al, 1987). També la presència desitges en assentaments a l’aire lliuresón un altre testimoni d’aquestapràctica.

Les anàlisis de faunes continuendonant percentatges d’ovicàprids,suids i bòvids que varien segons elsjaciments: els ovicaprids dominen enalçada i els bòvids en terres baixes.Això és el que també observem al BaixVallès, al jaciments dels Vinyalets deSanta Perpètua (FONT, 2006).

Però hi ha un clamor general sobrela pujada de l’economia ramadera. Lestroballes de faunes, les dades paleo-ambientals i d’antropització del terri-tori aposten pel nou model (GALOP,2000 i 2006; GALOP i VAQUER, 2004).


115

NOTES, 26

D’entrada, la ramaderia podia supor-tar millor unes condicions més se-ques, no requeria tanta força detreball ni tants efectius humans coml’agricultura; a més, aportava ali-ment (carn, sang, productes làctics)i matèries per al vestit, l’adornamenti la confecció i emmanegament d’es-tris. I no podem descartar el seu úscom a força de treball.

Si l’agricultura restava en mans dela meteorologia sobre la qual no espodia incidir racionalment, l’hometenia recursos més efectius per con-trolar la cabanya ramadera. A sobre,la seva mobilitat facilitava les relaci-ons socials i el bescanvi. La ramaderiapodia ser un valor en alça. No creiemexagerat pensar en ramats amb unnombre superior d’animals en relacióamb el període precedent, fet que obli-garia a diferenciar els espais per alsconreus i els espais per als ramats a fide no interferir entre ells, així comprogramar una transhumància. Elscampaments estables, propers als campsde conreu, devien disposar també d’unnombre mínim i variat d’animals persatisfer les necessitats quotidianes delgrup (MARTÍN, 2003).

La presència de jaciments a la mun-tanya pot estar relacionada, òbvia-ment, amb els moviments cíclics ambels ramats, però no podem descartarque una part d’aquesta presència esdegui a la recerca de noves matèriesprimeres, que a banda de roques ap-tes per a la confecció dels estris se cen-tri en la prospecció de mineralsmetàl·lics. Perquè la metal·lúrgiadels minerals metàl·lics, repetim,constitueix el gran salt tecnològic delperíode, amb conseqüències a mig illarg termini.

En relació amb el bescanvi, a bandadel de matèries alimentàries i manu-factures peribles, de difícil contrasta-ció directa però obvi i de sentit comú,

cal afegir el de matèries no sub-sistencials i no peribles. És un fet in-qüestionable la reordenació de lesxarxes de bescanvi, tal com hem anatcomentant i recolzant amb bibliogra-fia en els apartats anteriors. Si la va-riscita de Gavà no estava esgotada i hiha una caiguda de la demanda hemd’atribuir el fet a alguna raó de majorabast sociopolític, sobretot quan hematribuït un valor afegit a aquesta ma-tèria. De les troballes es dedueix unabandó de la captació anterior de ma-tèries en brut o manufacturats (nuclisi destrals o per formes d’aquestes) perals objectes preuats com el sílex me-lat bedoulien o les jadeïtes dels Alps i aracapten d’altres també llunyans deForcalquier i Collorgues (França) o dela vall de l’Ebre, a més de seguir reco-llint roques dels Pirineus. També incor-poren adornaments vinguts de fora, jacomentats, com les perles de glòbuls oels botons Durfort dels Ferrières.

2.1.5 El Baix Vallès

El registre del qual disposem enspermet dictar un discurs global delperíode, però ni la quantitat ni la qua-litat del registre es pot generalitzar atota la geografia de Catalunya. Ni tansols en el nord-est peninsular es vanexperimentar els canvis amb les ma-teixes pulsions. Cal tenir present quehi ha uns corrents globals que confi-guren un patró cultural a nivellmacroterritorial i unes peculiaritatslocals que defineixen un format dife-renciat propi. L’arqueòleg estudia leslínies mestres comunes i els particu-larismes locals, analitza el registre,mesura el grau de semblança o dis-crepància, defineix models i proposauna explicació de per què és així i nod’una altra manera. Òbviament, no totsels racons del Principat devien gaudirdel mateix nivell socioeconòmic.


116

NOTES, 26

Hem anat citant els jaciments delBaix Vallès, majoritaris a Santa Perpè-tua de Mogoda. Coneixem vestigis su-ficients per confirmar que aquestperíode hi està ben representat (MAR-TÍN, 2006). Hi ha restes de culturamaterial de la fàcies Veraza als jaci-ments del camp del futbol i al nucliurbà de Montmeló, a Can Vinyals II,Escoles Nacionals i sector 2 de CanVinyalets de Santa Perpètua de Mo-goda, però no dubtem que l’hipogeude la Florida de Santa Perpètua, elsdolmens de Can Gurri (Vallromanes) iCastellruf (Santa Maria de Martorelles)o els menhirs coneguts i fins i tot lesestàtues antropomorfes de Canovelleso de Mollet deuen formar part del re-gistre d’aquest llarg període.

En relació amb el campaniforme,només tenim testimonis no ceràmics,però que es consideren integrants delgrup campaniforme. Ens referim alsbotons amb perforació en V (Can Xatoi Can Filuà de Santa Perpètua deMogoda), si bé cal ser prudents, ja queaquests materials perduren i poden serobjecte de bescanvi. El context queconeixem per Can Filuà pertany alBronze inicial (MARTI et al, 1995).

2.2. Societat

Aquest període radicalment oposatal neolític mitjà, s’organitza al voltantde líders poderosos capaços de con-trolar la nova situació. Es copsa unasolidaritat intergrupal que es manifes-ta en la construcció d’obres col-lectives (aixecament de sepulcresdolmènics i de menhirs) i de grans llarsper fer reunions de molta gent (gransestructures de combustió-forns poli-nesis). També creiem que en deixaconstància en la voluntat de compar-tir la vida d’ultratomba (tombes col-lectives). Al voltant d’aquestes gransobres també es podia competir i fo-

mentar certes rivalitats intergrupals ointertribals.

Però l’augment indubtable de laconflictivitat és un fet contrastat ambla quantitat i varietat de les fletxes. Laseva presència en les sepultures podenrespondre a projectils clavats en lesparts toves dels morts, també podenmostrar el vestit habitual de la perso-na inhumada que s’enterra amb el ba-gatge quotidià que inclou armes per ala cacera o la lluita, però també potsimbolitzar, en el cas que formin partd’ofrenes, el pes dels conflictes i de lainseguretat social. En qualsevol cas,són moltes les fletxes que es troben.

Resta per explicar, en aquest am-bient d’inestabilitat, la inexistènciad’estructures defensives al voltant delsseus hàbitats.

3. Conclusions

La destacada posició econòmica isocial del neolític mitjà no evoluci-onà cap a formes més estables i sòli-des com va succeir al sud peninsular.La resposta és la dispersió i explota-ció menys discriminada del sòl. L’es-pectacular pujada demogràfica éscomú arreu.

En diverses publicacions ens hempronunciat a favor d’una explicacióbasada fonamentalment en una crisisocial, en bona part motivada per unainestabilitat climàtica. Una situacióadversa reiterada hauria provocat unacrisis d’efecte dominó: afectació decollites, anys de fam, descontentamentsocial fins a un punt de no retorn, ato-mització dels grups, dispersats per totala geografia per assegurar la supervi-vència amb una certa qualitat de vida...Una major diversificació de cereals illeguminoses conreats i una pujada dela ramaderia és quelcom a contrastar.

Però aquella situació inicial que vadeterminar una nova forma d’organit-


117

NOTES, 26

zació social, sembla haver donat pas,probablement no de forma immedia-ta, a una inseguretat i conflictivitatsocial, potser relacionada amb l’ex-plotació de la terra i les exigènciesd’una economia més competitiva.Aquesta inseguretat social podria ha-ver generat una política d’aliances en-tre grups i processos solidaris, sotal’obediència de líders carismàtics ca-paços de decidir l’estratègia política iconcentrar i dirigir a la població perexecutar accions adients en relació algrup, entre les quals les grans obrespúbliques que n’esdevindrien el refe-rent i la memòria històrica.

En conclusió, la crisis de finals delneolític accelerà uns canvis en totl’espectre cultural: una diferent ocu-pació del territori, una renovació debona part del mobiliari i de la tec-


nologia, que incloïa les possibilitatsdels minerals metàl·lics, i un diferentordre social que marca noves pautessobre la vida i la mort. La figura dellíder pren una rellevància inèdita. De-gué ser un personatge destacat de lasocietat prehistòrica i alguns degue-ren voler personificar i deixar cons-tància del seu poder i del seu controlsobre tots els àmbits. La construcciód’estàtues antropomorfes poden ser-ne una prova. Es representen com asímbols humanitzats de creences imites prehistòrics. Herois o déus, se-gurament estaven situats dalt de lapiràmide social.

La troballa del menhir del pla deles Pruneres, sens dubte permetràdonar un salt en la comprensió i co-neixement del món de les idees delpassat.

Bibliografia

AGUSTI, B. i MERCADAL, O. (2002). Ritualsfuneraris i antropologia entre el neolític final il’edat del bronze entre l’Ebre i la Garona. XIICol·loqui Internacional d’Arqueologia(Puigcerdà, 2000): 591-642. Barcelona.BARDET, E. i RAMADA, X. (1985). CanLlobateras. Un ejemplo del horizonteneolítico final-calcolítico en Catalunya In:Estudios de l’Antiguedad (Areas de Pre-historia, Arqueologia e Historia Antigua.Universitat Autònoma de Barcelona), 2: 59-68. Bellaterra.BLASCO, A. (1993). Les ocupacions pre-històriques de la Cova de Can Sadurní(Begues, Baix Llobregat). Memòria dellicenciatura. Departament de Prehistòria,Història Antiga i Arqueologia de la Universitatde Barcelona. 435 p. Inèdit.BLASCO, A., EDO, M., MILLAN, M. i BLANCH, M.(1981-82). La Cova de Can Sadurní. Una cruïllade camins. Pyrenae, 17-18: 11-34. Barcelona.BLASCO, A., VILLALBA, P. y EDO, M. (1996).Intercambio de bienes de prestigio en Catalunyadurante el neolítico. El desarrollo de ladesigualdad social. I Congrés del Neolític a laPenínsula Ibèrica. Formació i implantació deles comunitats agrícoles (Gavà-Bellaterra, 1995).Rubricatum, 1 (2): 549-556. Gavà.BORDAS, A. SALAZAR, N. (2006). C/ Reina

Amàlia, 16-16 bis (Barcelona, Barcelonès).Memòria dels sondeigs arqueològics i del’excavació arqueològica en extensió. Febrer-març 2003 i febrer-abril 2004. Arxiu del Serveid’Arqueologia i Paleontologia, memòria núm.5787, vol. 1. Inèdita.BORRELL, F. (2008). La indústria lítica talladade la Prunera y la Bauma del Serrat del Pont:aportaciones al modelo de poblamiento delPrepirineo oriental durante el Neolítico FinalIn: HERNÁNDEZ, M.S., SOLER, J.A. i LOPEZ, J.A.(eds.) Actas del IV Congreso del neolíticopeninsular (Alicante, 2006), Museu Ar-queológico de Alicante, 2: 193-199. Alacant.BOSCH, J. i ESTRADA, A. (1994). La Veu de Gavà.Rubricatum, 0: 287-291. Gavà.CASTANY, J. (1987). Noves aportacions almegalitisme de l’interior de Catalunya. Cota Zero,3: 69-75. Vic.DAUGAS, J.P., ROGER, J.R. i VERNET, G. (1984).Les statuettes chasséennes en céramique duMassif Central, In: Influences méridionales danl’est et le centre-est de la France au Néolithique:Le rôle du Massif Central. Actes du colloqueinterrégional sur le Néolithique (Le Puy-en-Valey, 1981): 185-196. Le Puy-en-Valey.EDO, M., BLASCO, A. i VILLALBA, M.J. (enpremsa). Actes de les Jornades internacionalsde prehistòria de Garraf (Begues, 2008).

118

NOTES, 26Araceli Martín Cólliga

FONT, J. (2005). Noves aportacions alneolític final-calcolític Veraza: l’assentamentdel Camp del Rector (Jorba, Anoia) i lesestructures de combustió del sector II de CanVinyalets (Santa Perpètua de Mogoda, VallèsOccidental). Tribuna d’Arqueologia, 2001-2002:61-91. Barcelona.FONT, J. (2006). Les estructures del neolíticfinal-calcolític i del bronze mitjà-recent de CanVinyalets (Santa Perpètua de Mogola). Notes, 21:185-216. Mollet del Vallès.FORTÓ, A., MARTÍNEZ, P. i MUÑOZ, V. (2008).Las estructuras de combustión de grandesdimensiones de Ca l’Estrada en el neolíticoeuropeo In: HERNÁNDEZ, M.S., SOLER, J.A. iLOPEZ, J.A. (eds.) Actas del IV Congreso delneolítico peninsular (Alicante, 2006). MuseuArqueológico de Alicante, 1: 306-314. Alacant.FRANCES. J., GUARDIA, M, MAJÓ, T. i SALA, O.(2008). L’hipogeu calcolític del carrer París deCerdanyola del Vallès. Tribuna d’Arqueologia, 2006:315-333. Barcelona.GALOP, D. (2000): Propagation des activitésagropastorales sur le versant nord-pyrénéenentre le VIè et le IIIè millénaire av.J.-C.: l’apportde la palynologie In: LEDUC, M. VALDEYRON,N. i VAQUER, J. (eds), Troisièmes RencontresMéridionels de Préhistoire récente: 101-108.Tolosa.GALOP, D. (2006). La conquète de la montagnePyrénéenne au Neolithique. Chronologie,rythmes et transformations des paysages à partirde données polliniques In: GUILAINE, J. (dir.)Populations néolithiques et environnement:279-295. París.GALOP, D. i VAQUER, J. (2004). Regards croiséssur les premirs indices de l’anthropisation endomaine Pyrénéen In: RICHARD, H. (dir),Néolithisation précoce. Premières tracesd’anthropisation du couvert végétal à partirdes données polliniques. Annales Littéraires, 777,Série Envi- ronnement, sociétés et archéologie,7: 179-194. Besançon.GIBAJA, J.F., TERRADES, X., PALOMO, A. i CLOP,X. (2009). Las grandes láminas de sílexdocumentadas en contextos funerarios delneolítico final-bronce inicial en el nordestepeninsular In: GIBAJA, J.F., TERRADES, X.,PALOMO, A. i CLOP, X. (eds), Actes de Les gransfulles de sílex. Europa al final de la Prehistòria:63-68. Barcelona.LOPEZ, J.B., MOYA, A., ESCALA, O. i NIETO,A. (2010). La cista tumulària amb estelesesculpides dels Reguers de Seró (Artesa deSegre, Lleida): una aportació insòlita dins del’art megalític peninsular i europeu. Tribunad’Arqueologia, 2008-2009: 87-125. Barcelona.

MARTÍ, M., POU, R. i BUCH, M. (1995). Lesestructures prehistòriques del jaciment de CanFiluà, Santa Perpètua de Mogoda (VallèsOccidental). Limes, 4-5: 29-44. Cerdanyola delVallès.MARTÍ, M., POU R. i CARLUS X. (1997).Excavacions arqueològiques a la ronda sud deGranollers, 1994. La necròpolis del neolític mitjài les restes romanes del camí de Can Grau (LaRoca del Vallès, Vallès Oriental). Els jaciments deCal Jardiner (Granollers, Vallès Oriental).Excavacions arqueològiques a Catalunya(Barcelona), 14. Departament de Cultura de laGeneralitat de Catalunya. Barcelona.MARTÍN CÓLLIGA, A. (1976). El grupo deVeraza en el Bergueda. I Col.loqui Internacionald’Arqueologia de Puigcerdà (Puigcerda, 1974).Cypsela, 1: 69-73. Girona.MARTÍN CÓLLIGA, A. (1992). El Neolític Final.La recerca de nous camins. El Verazià In: Estat dela investigació sobre el neolític a Catalunya. 9èCol.loqui Internacional d’arqueologia dePuigcerdà (Andorra la Vella, 1991): 279-284.MARTÍN CÓLLIGA, A. (2001). État de laquestion du campaniforme dans le contexteculturel chalcolithique du Nord-Est de laPéninsule Iberique In: NICOLIS, F. (ed.): BellBeakers today: Pottery, People, Culture, symbolsin Prehistoric Europe. Col·loqui de Riva delGarda (Trento, 1998): 155-171. Trento.MARTÍN CÓLLIGA, A. (2003). Els grups delneolític final, calcolític i bronze antic. Els inicisde la metal·lúrgia. Cota Zero, 18: 76-105. Vic.MARTÍN CÓLLIGA, A. (2006). La prehistòria alBaix Vallès. Notes, 21: 149-183. Mollet del Vallès.MARTÍN CÓLLIGA, A. (2009). Les sociétés duNéolithique moyen en Catalogne et leurgestion funeraire In: GUILAINE, J. (dir.) DuNéolithique à l’Histoire: sépultures et sociétés.Séminaire du Collège de France. EditionsErrance, Collection des Hesperides: 45-67.París.MARTÍN CÓLLIGA, A i VAQUER, J. (1995). Elpoblament dels Pirineus a l’Holocè, delmesolític a l’Edat del Bronze In: BERTRAN-PETIT, J. i VIVES, E. (ed.): Muntanyes i població.el Passat dels Pirineus des d’una perspectivamultidisciplinària. I Simposi de Poblament delsPirineus (Andorra la Vella, 1992): 35-73.Andorra la Vella.MARTÍN, A., DIAZ, J., POU, R., MARTÍ, M. iBORDAS, A. (1996). Estructuras de habitat alaire libre veracienses en el Vallès (Barcelona). ICongrés del Neolític a la Península Ibèrica.Formació i implantació de les comunitatsagrícoles (Gavà-Bellaterra, 1995). Rubricatum, 1(1): 447-453. Gavà.

119

NOTES, 26El Baix Vallès i zones limítrofs durant la segona meitat del IV mil·lenni i el III mil·lenni ane

MARTÍN A., i VILLALBA, M.J. (1999). Lenéolithique moyen de la Catalogne In: LeNéolthique du Nord-Ouest méditerranéen.XXV Congrès Préhistorique Français (Carcas-sonne, 1994): 211-224. Carcassona.MARTÍN, A, GALLART, J., ROVIRA, C, i MATA-PERELLÓ, J.M. (1999). El Nordeste de laPenínsula Ibérica In: DELIBES, G. i MONTERO, I.(coord.), Las primeras etapas metalúrgicas en laPenínsula Ibérica. II Estudios Regionales.Instituto Universitario Ortega y Gasset yMinisterio de Educación y Cultura: 115-177.Madrid.MARTÍN, A, PETIT, M.A. i MAYA, J.L. (2002).Cultura material, economia i intercanvis durantel III mil·lenni AC a Catalunya In: Pirineus i veïnsal 3r mil·lenni aC. De la fi del neolític a l’edatdel bronze entre l’Ebre i la Garona. XIICol.loqui Internacional d’Arqueologia dePuigcerdà (Puigcerdà, 2000): 295-321.Puigcerdà.MIRET, J. i MARTIN, A. (1998). La indústria líticadel jaciment verazià del Coll (Llinars del Vallès).Lauro, 15: 5-15. Granollers.OLIVA, M., PALOMO, A., TERRATS, N., CARLÚS,X. LOPEZ, J, i RODRIGUEZ, A. (2008). Lasestructuras neolíticas de Can Roqueta (Sabadell,Barcelona) In: HERNÁNDEZ, M.S., SOLER, J.A. iLOPEZ, J.A. (eds.) Actas del IV Congreso delNeolítico Peninsular (Alicante, 2006), 1: 157-167. Alacant.RIERA-MORA, S; ESTEVEZ, J. i NADAL, J. (2007).Systèmes d’exploitation et anthropisation dupaysage méditerranéenne du NéolithqiueAncien et la Premiere Âge du Fer: le cas de ladépression du Penedès (NE de la PeninsuleIbérique) In: RICHARD, H. (ed.) Emprises,déprises et rythmes agricoles à l’Âge du Bronze.Univ. France-Comte, Collection AnnalesLitteraires: 121-141.

ROIG, J. i COLL, J.M. (2008). Memòria de laintervenció arqueològica a Can Gambús 1(Sabadell, Vallès Occidental). Abril 2003-desembre 2004 i agost 2006. Arxiu del Serveid’Arqueologia i Paloentologia, memòria núm7416, vol. 12, p. 21-36 i annex 7. Inèdita.TARRÚS, J. i CHINCHILLA, J. (1985). El jacimenta l’aire lliure del Neolític Final de RieraMasarachs (Pont de Molins, Alt Empordà).Empúries: 47: 42-69.TARRÚS, J., CHINCHILLA, J., MERCADAL, O iALIAGA, S. (1992). Fases estructurals a l’hàbitatneolític de Ca n’Isach (Palau-Savardera, AltEmpordà). I Congrés del Neolític a la PenínsulaIbèrica. Formació i implantació de les comu-nitats agrícoles (Gavà-Bellaterra). Rubricatum, 1(2): 429-438. Gavà.VAQUER, J. (1998). Le midi meditérranéennede la France In: Atlas du néolithique européen.L’Europe occidentale. ERAUL, 46 (2A): 413-500. Liège.VAQUER, J. i REMICOURT, M. (2009).Productions et importations de grandes lamesen sílex au néolithique et au chalcolithiquedans le midi de la France (4500-2400 av. J.-C.) In: GIBAJA, J.F., TERRADES, X., PALOMO,A. i CLOP, X. (eds) Actes de Les grans fulles desílex. Europa al final de la Prehistòria: 35-45.Barcelona.VILASECA, S. (1973). Reus y su entorno en laPrehistoria, 2 vol. Asociación de EstudiosReusenses. Reus.VIVES I BALMAÑA, E. i MARTÍN, A. (1992).Elements de reflexió sobre el ritual delsenterraments secundaris del nivell sepulcralverazià de la Cova del Frare de Sant Llorenç delMunt (Matadepera) In: Estat de la investigaciósobre el neolític a Catalunya. 9è Col.loquiInternacional d’arqueologia de Puigcerdà(Puigcerdà i Andorra, 1991): 68-71.

120

NOTES, 26

121

NOTES, 26BERTRAN, J., BOSCH, J. i TENAS, M. (2011). Els menhirs del Baix Vallès abans de la descoberta del menhir de Mollet. Pàg. 121-148.

Els menhirs del Baix Vallèsabans de la descoberta del menhir de

Mollet: geologia, arqueologia,història i etnografia

Jordi Bertran i Duarte*, Josep Bosch i Argilagós**i Montserrat Tenas i Busquets***

* Geòleg, Centre d’Estudis Molletans. [email protected]** Arqueòleg, conservador del Museu de Gavà i responsable de l’estudi del menhir de Mollet designat pel servei d’Arque-

ologia i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya. [email protected]*** Arqueòloga, conservadora del Museu Municipal de Montmeló. [email protected]

L’objectiu general d’aquest articleés efectuar un primer estudi de síntesidels menhirs coneguts al Baix Vallès,amb anterioritat a la descoberta delmenhir de Mollet, des d’una òpticaglobal i pluridisciplinar, fruit de la in-tegració de la recerca arqueològica,històrica, geogràfica i geològica, aixícom etnogràfica. Els objectius concretsse centren en abordar qüestions rela-cionades amb la procedència dels ma-terials lítics, les tècniques de manu-factura antròpica, la cronologia, lasimbologia i el paper dels menhirs enla història i les tradicions.

1. Introducció

Segurament, la paraula menhir ensevoca la Bretanya, la regió del nord-est de França situada al Finisterre

centroeuropeu. Allà, durant la prehis-tòria, a partir del neolític antic, es vanerigir un gran nombre de menhirs, aï-llats o formant alineaments, els mésdestacats dels quals són els de Carnac.La paraula menhir està formada perdos termes bretons: men, que significapedra i hir que significa llarga. S’uti-litza per referir-se a monuments me-galítics fets d’un sol bloc de pedra,generalment allargat, aixecat i fixatdret a terra. Monuments d’aquest ti-pus n’hi ha a molts altres llocs, a mésde a la Bretanya. Abunden a les regi-ons mediterrànies o properes a elles,com és el cas de les illes de Sardenya ide Còrsega, de Suïssa o de la penínsu-la Ibèrica i, dins d’aquesta, de Cata-lunya i més concretament del BaixVallès, on força municipis tenen, coma mínim, un menhir.

Figura 1. Tots els menhirs baixvallesans, coneguts fins ara, se situen a la plana vallesana, a excepció delmenhir de Castellruf, que se situa a les muntanyes litorals (J. Bertran, 2005).

122

NOTES, 26

Els estudis sobre menhirs no abun-den a Catalunya, tot i ser un dels mo-numents megalítics més coneguts enaquest territori, on superen la cin-quantena. El Dr. Lluís Pericot, en la tesipublicada l’any 1925 (La civilització me-galítica catalana i la cultura pirenaica,Barcelona), deixà de banda tot el re-ferent als menhirs i s’ocupà només delssepulcres megalítics; i el mateix va feren la reedició ampliada del 1950 (enaquesta ocasió titulada Los sepulcrosmegalíticos catalanes y la cultura pirenaica,Barcelona). Mentre que, posterior-ment, han estat pocs els arqueòlegsque a Catalunya han tractat la qüestiódel menhirs (BOSCH, 1988; CASTANY,1992; TARRÚS, 2002; CURA, 2002-2003; TARRÚS et al, 2005 i CARRERASet al, 2005).

2. Els menhirs conegutsal Baix Vallès

Amb anterioritat a la descoberta delmenhir de Mollet, l’abril de 2009, elterritori baixvallesà ja atresorava unbon conjunt de menhirs.

L’existència de possibles menhirsen aquest territori és coneguda des defa unes dècades. Josep Estrada, a laseva Síntesis arqueológica de Granollers y susalrededores, cita la Pedra Salvadora a

Mollet, la Pedra de Gallicant a Gallecs,la Pedra Serrada a Parets i la Pedra deLlinàs a Montmeló; encara que ell noles considera menhirs, sinó únicamentgrans pedres que pertanyien a capesal·luvials desaparegudes, o possiblesvestigis de sepultures dolmèniquestambé desaparegudes (ESTRADA,1955: 9-10).

Actualment, fins a la descoberta delmenhir de Mollet, es tenia constànciade l’existència de quatre menhirs con-servats (el menhir de Castellruf a San-ta Maria de Martorelles, la Pedra deLlinàs a Montmeló, la Pedra Serrada aParets del Vallès i la Pedra Llarga a Pa-lau-solità i Plegamans), als quals calafegir-hi un possible menhir més, perbé que d’edat dubtosa (el menhir deCan Tarragona a Palau-solità i Plega-mans) i tres de desapareguts, cone-guts únicament a través de diversesnotícies publicades al final del segleXIX i a la primera meitat del segleXX (la Pedra Salvadora i la Pedra deGallicant a Mollet del Vallès i la Pe-dra de Can Falguera a Palau-solità iPlegamans).

Dels quatre menhirs conservats,dos presenten gravats en forma d’in-cisions: el menhir de Castellruf a San-ta Maria de Martorelles i la Pedra deLlinàs a Montmeló.

Figura 2. Relació dels menhirs coneguts al Baix Vallès amb anterioritat a la descoberta del menhir deMollet (J. Bertran, J. Bosch i M. Tenas, 2010).

MUNICIPI ALTRES NOMSMenhirs conservatsMenhir de Castellruf Santa Maria de MartorellesPedra de Llinàs Montmeló Pedra del DiablePedra Serrada Parets del Vallès Pedra del DiablePedra Llarga Palau-solità i Plegamans Pedra del Diable, Pedra del DiluviPossibles menhirsMenhir de Can Tarragona Palau-solità i PlegamansPossibles menhirs desaparegutsPedra Salvadora Mollet del VallèsPedra de Gallicant Mollet del Vallès Pedra de Can TraïdorPedra de Can Falguera Palau-solità i Plegamans

Jordi Bertran i Duarte, Josep Bosch i Argilagós i Montserrat Tenas i Busquets

123

NOTES, 26

Figura 3. Emplaçament originari dels menhirs del Baix Vallès. Llegenda: 1) menhir de Castellruf; 2)Pedra de Llinàs; 3) Pedra Serrada; 4) Pedra Llarga; 5) menhir de Can Tarragona; 6) Pedra Salvadora;7) Pedra de Gallicant; i 8) Pedra de Can Falguera (J. Bertran, 2010).

Els menhirs del Baix Vallès abans de la descoberta del menhir de Mollet: geologia, arqueologia, història i etnografia

124

NOTES, 26

Emplaçament originari. Muntanyes li-torals, concretament, entre el collet deCastellruf i el dolmen del mateix nomo d’en Fàbregues. Quan es va desco-brir, a la dècada de 1970, estava esti-rat a terra, en un marge del mateixcamí on es va trobar el dolmen, apro-ximadament a uns 30 m de distàn-cia. No gaire lluny hi ha el dolmende Can Gurri.UTM: 31TDF379969 / alçada: 400 m

Emplaçament actual. Des de 1970, estroba dret a la plaça de Joan Matons.

Morfologia i dimensions. Prisma tra-pezoïdal, amb secció longitudinal rec-tangular i transversal trapezoïdal. Lesdimensions màximes visibles són: 162x 63 x 48 cm. L’alçada total, segonsinformació facilitada per Josep MariaBlanch, que va participar juntamentamb Andrés Cueto en la descoberta delmenhir, és de 220 cm.

Litologia. Granitoide tardihercinià,concretament una granodiorita.

Gravats. Al llarg d’una de les sevescares presenta un gravat longitudinalal menhir, de grans dimensions i si-milar al de la Pedra de Llinàs (Mont-meló). Està integrat per dues líniescorbes en arc, verticals, successives ique també formen un 3, i per una ter-cera línia recta i igualment verticalque, tal com està avui ubicat el men-hir, les tanca per l’esquerra i conver-teix el 3 en una B. Les seves dimensionssón 140 cm de llarg i 24 d’ample. L’am-plada del gravat és variable: en la líniarecta fa 20 mm, mentre que en lescorbes, entre 30 i 40 mm. La secciódel gravat té forma d’U, més o menyssimètrica, i una profunditat també va-riable, que a la línia recta és de 4 mmi a les corbes d’entre 7 i 9 mm.

Figura 4. Fotografia actual del menhir deCastellruf (S. Sanchez, 2005)

2.1 Menhir de Castellruf (SantaMaria de Martorelles)


125

NOTES, 26

Figura 5. Vista frontal i seccions del menhir de Castellruf (J. Bertran, J. Bosch i M. Tenas, 2005)

Documentació bibliogràfica. VILLA-NUEVA (1994), MAÑÉ (1996) i CA-RRERAS, TARRÚS i GAY (2005).

Documentació gràfica històrica. No do-cumentada.

Tradicions i llegendes. No documen-tades.


126

NOTES, 26

Figura 6. Fotografia actual de la Pedra de Llinàs(S. Sanchez, 2005)

Emplaçament originari. Plana vallesa-na, concretament, a la plana al·luvialdel Mogent-Congost, en l’aiguabarreigd’aquests dos rius, al peu del vessantsud-oest del turó de Can Tacó tambéconegut com les Tres Creus. SegonsAYMAR I PUIG (1892) el menhir sesituava a escassa distància de la fontde Santa Caterina. Més tard, quedàcolgat de terra i se’n va perdre la lo-calització. Fou redescobert l’any 1996,per Ignasi Cantarell, Manel Ramal iJosep Barberà en el transcurs d’unavisita d’obres a la zona.UTM: 31TDG382002 / alçada: 80 m.

Emplaçament actual. Des de 1998, estroba dret en el vestíbul del Museu Mu-nicipal de Montmeló (plaça de JoanMiró, s/n)

Morfologia i dimensions. Prisma qua-drangular, amb secció longitudinal rec-tangular i transversal quadrangular.Les dimensions són: 237 x 82 x 64 cm.


Descripció dels gravats. Al llarg d’unade les seves cares hi ha un gravat lon-gitudinal de grans dimensions. Està in-tegrat per tres línies corbes en arcconsecutives. Dues són verticals i latercera i superior, tal com està actual-ment ubicat el menhir, gairebé horit-zontal. Les tres línies formen una menade 3 a l’inrevés. Les seves dimensionssón 147,5 cm de llarg i 42,5 d’ample.L’amplada del gravat és variable: a lapart superior és més ample, amb 55mm, mentre que a la resta oscil·la en-tre 20 i 30 mm. La secció del gravat téforma d’U, amb una profunditat tam-bé variable, a la part superior és de 4mm i a la resta varia entre 4 i 8 mm.

Presenta l’inici de dos intents de di-visió transversals de secció en V, segu-rament moderns, fets amb una eina demetall. L’extrem superior sembla es-capçat, potser en el mateix momentdels dos intents de divisió esmentats.

2.2 Pedra de Llinàs o Pedra delDiable (Montmeló)


127

NOTES, 26

Figura 7. Vista frontal i seccions de la Pedra de Llinàs (J. Bertran, J. Bosch i M. Tenas, 2005)

Documentació bibliogràfica. MASPONS(1880), MASPONS (1882), AYMAR YPUIG (1892), ESTRADA (1950), ES-TRADA (1955), CANTARELL (1996),CANTARELL (1999), CURA (2002-2003) i CARRERAS, TARRÚS i GAY(2005).


Tradicions i llegendes. Llegenda de laPedra del Diable.


128

NOTES, 26

Figura 8. Fotografia actual de la Pedra Serrada(S. Sanchez, 2005)

Emplaçament originari. Plana vallesa-na, concretament en la carena que ac-tua d’interfluvi entre el Tenes i la rieraSeca o riera de Merdans. El menhirestava tombat en direcció nord-sud, alcostat sud de l’antic camí que coinci-dia amb actual traçat de l’avinguda dela Pedra del Diable.UTM 31TDG357022 / alçada: 110 m.

Emplaçament actual. Des de 1985, estroba dret al pati del CEIP Pau Vila (av.de la Pedra del Diable, 45), aproxima-dament a uns 100 m a l’oest de l’em-plaçament originari.

Morfologia i dimensions. Tendeix a lad’un prisma triangular, amb secciólongitudinal el·líptica i transversal tri-angular. Les dimensions màximes vi-sibles són: 252 x 102 x 105 cm.


Descripció de les marques. En un ex-trem té una profunda incisió transver-sal, d’uns 35 cm de llarg, 5 d’ample itambé 5 de fons, que li dóna nom, ambsecció en V, aparentment feta moder-nament i amb un objecte metàl·lic. Caldestacar que la incisió ja era visible enles fotografies de la dècada de 1920.

2.3 Pedra Serrada o Pedra delDiable (Parets del Vallès)


129

NOTES, 26

Figura 9. Vista frontal i seccions de la Pedra Serrada (J. Bertran, J. Bosch i M. Tenas, 2005)

Documentació bibliogràfica. MASPONS(1880), PLANTADA i PAYA (1893),ROVIRA (1922), PERICOT (1925),GOMIS (1932), AMADES (1941), ES-TRADA (1950), ESTRADA (1966),MANSERGAS (1976) i BOSCH (1988).

Documentació gràfica històrica. Dibuixpublicat a MASPONS (1880), foto-grafia de 1918 (Institut Amatllerd’Art Hispànic. Arxiu Mas) i fotogra-fia de 1922 (Arxiu Bastardes deVilassar de Dalt).



130

NOTES, 26

Figura 10. Fotografia actual de la Pedra Llarga(S. Sanchez, 2005)

Emplaçament originari. Plana vallesa-na, concretament en el marge esquer-re de la plana al·luvial de la riera deCaldes, just al davant de l’aiguabarreigamb la riera de Sentmenat.UTM 31TDG317037 / alçada 120 m.

Emplaçament actual. El mateix quel’originari; no hi ha constància

que mai hagi estat ni caigut nitraslladat. Actualment l’indretestà totalment urbanitzat i elmenhir es troba plantat dret,suposadament en la posicióoriginal, al bell mig d’un es-pai enjardinat en la confluèn-cia dels carrers del Monòlit ide la Pedra Llarga.

Morfologia i dimensions.Prisma rectangular, amb sec-cions tant longitudinals comtransversals rectangulars.Les dimensions màximes vi-sibles són: 243 x 120 x 57cm. Es desconeix l’alçadamàxima total.

Litologia. Conglomerat deltriàsic inferior (fàcies Bunt-sandstein). Es tracta d’un blocben estratificat on, a més amés de la litotologia predomi-nant (conglomerat) tambés’observen nivells de granulo-metria més fina (microcon-glomerats i gresos).

2.4 Pedra Llarga, Pedra delDiable o Pedra del Diluvi (Palau-solità i Plegamans)


131

NOTES, 26

Figura 11. Vista frontal i seccions de la Pedra Llarga(J. Bertran, J. Bosch i M. Tenas, 2005)

Documentació bibliogràfica. MAS-PONS (1880), MASPONS (1882), OSO-NA (1888), MAÑÉ (1989), AULADELL(1991), BITRIÁN (1991) i GARCÍA iMELICH (1991).

Documentació gràfica històrica. Dibuixpublicat a MASPONS (1880) i fotogra-fia de 1912 (Institut Amatller d’ArtHispànic. Arxiu Mas).

Tradicions i llegendes. Llegenda de laPedra del Diable, processons per a labenedicció del terme, fogueres de SantJoan i ball de gegants de Palau-solità iPlegamans.


132

NOTES, 26Jordi Bertran i Duarte, Josep Bosch i Argilagós i Montserrat Tenas i Busquets

Les dimensions màximes visibles són:225 x 185 x 35 cm. Es desconeix l’al-çada màxima total.

Litologia. Conglomerat del triàsic in-ferior (fàcies Buntsandstein). Es trac-ta d’un bloc ben estratificat on, a mésa més de la litotologia predominant(conglomerat) també s’observen ni-vells de granulometria més fina(microconglomerats i gresos).

Documentació bibliogràfica. No docu-mentada.



2.6 Pedra Salvadora (Mollet delVallès)

Emplaçament originari. Plana vallesa-na, concretament en la carena que ac-tua d’interfluvi entre el torrentCaganell i la riera Seca o de Merdans.Es trobava tombada al costat de l’an-tic camí de Sant Valerià, en un indretara inexistent a causa de la construc-ció de l’autopista AP-7, al bell mig delbuit del rebaix de l’autopista al costatde l’actual passera.

Emplaçament actual. Desconegut,per bé que hi ha indicis que, algunfragment, podria trobar-se colgatde terra en un terraplè de l’auto-pista AP-7.

Morfologia i dimensions. Se-gons una descripció antiga(PLANTADA, 1906), les di-mensions màximes eren 225x 185 x 35 cm.

Litologia. A partir de foto-grafies de l’època sabem quees tractava d’un Granitoidetardihercinià.

Figura 12. Fotografia actual del menhir de Can Tarragona (J. Bertran, 2005)

2.5 Menhir de Can Tarragona(Palau-solità i Plegamans)

Emplaçament originari. Plana vallesa-na, concretament en l’interfluvi entreel torrent de Can Duran i la riera deCaldes. Probablement la localitzacióoriginària no és exactament l’actual.

Emplaçament actual. En el camí d’ac-cés de can Tarragona. Aquesta masia,també anomenada can Gibert, se si-tua en el límit dels municipis de Pa-lau-solità i Plegamans i Polinyà.

Morfologia i dimensions. Prisma rec-tangular, amb seccions tant longitu-dinals com transversals rectangulars.

133

NOTES, 26Els menhirs del Baix Vallès abans de la descoberta del menhir de Mollet: geologia, arqueologia, història i etnografia

Figura 13. La Pedra Salvadora (a partir d’unafotografia de 1934 d’Antoni Martí Baster, ArxiuHistòric de Sabadell).


2.8 Pedra de Can Falguera(Palau-solità i Plegamans)

Emplaçament originari. Plana vallesa-na, concretament en la carena quehi ha entre el torrent de les Garces(capçalera del torrent Caganell) i lariera de Caldes. Es trobava, mig en-terrada, dalt de la carena, al costatdel camí de Palaudàries a prop de canFalguera.

Emplaçament actual. A final de la dè-cada de 1950 fou dinamitada. Actual-ment, la localització dels fragments odel que pugui quedar d’ells és desco-neguda.

Morfologia i dimensions. Segons unadescripció del darrer masover de canFalguera, la Pedra feia uns 3 m de llargper 2 m d’ample.

Litologia. A partir de la descripcióde MASPONS (1882) cal suposar quees tractava d’un granitoide tardiher-cinià.

Documentació bibliogràfica. MASPONS(1982).



Documentació bibliogràfica.MASPONS (1882), PLANTA-DA (1892), PLANTADA iPAYÁ (1893), PLANTADA(1906), ESTRADA (1950),ESTRADA (1955), SUÑÉ(1951), SOLÉ TURA (1981),FÀBREGA (2000) i ANSÓ iCAMPOY (2007).

Documentació gràfica històrica.Fotografia de 1934 (Antoni Martí Bas-ter, Arxiu Històric de Sabadell) i foto-grafies de 1975 (Pau Ros i Fontserè).

Tradicions i llegendes. Llegenda de laPedra Salvadora, llegenda de la Pedradel Diable, processons per a la bene-dicció dels fruits del terme i fogueresde Sant Joan.

2.7 Pedra de Gallicant oPedra de Can Traïdor (Gallecs,Mollet del Vallès)

Emplaçament originari. Plana vallesa-na, concretament en la carena que hiha entre el torrent Caganell i la rierade Caldes. Es trobava tombada enmigdel camp que hi ha davant d’on hi ha-via l’antiga masia de can Traïdor.

Emplaçament actual. L’any 1885 vaser trencada en quatre trossos pelpropietari del camp (MASPONS,1885). Actualment, la localitzaciódels fragments o del que pugui que-dar d’ells és desconeguda.

Morfologia i dimensions. Segons unadescripció antiga (MASPONS, 1885),les dimensions màximes eren 320 x160 x 60 cm.

Litologia. A partir de la descripcióde MASPONS (1885) cal suposar quees tractava d’un granitoide tardiher-cinià.

Documentació bibliogràfica. MASPONS(1885), PLANTADA i PAYÁ (1893) iSUÑÉ (1951).


134


3. Context geogràfic i geològic

El Baix Vallès abraça les terrestopogràficament més baixes de la pla-na vallesana i els relleus interiors delsector meridional de les muntanyes li-torals, de manera que participa de dosgrans unitats geogràfiques i geològi-ques: la plana vallesana i les munta-nyes litorals. La localització delsmenhirs del Baix Vallès permet cons-tatar que tots se situen a la plana va-llesana, a excepció del de Castellruf(Santa Maria de Martorelles), que estroba a les muntanyes litorals.

3.1 La plana vallesana

La plana vallesana és una depressióallargassada, orientada de NE a SW iparal·lela a la línia de costa. Des d’unpunt de vista geològic és una fossa tec-tònica o graben, és a dir, una depressiód’origen tectònic, delimitada per fa-lles directes, en la qual els blocs cen-trals s’han enfonsat respecte elslaterals (muntanyes litorals i prelito-rals). El llarg procés de formaciód’aquesta plana es va iniciar ara fa 25milions d’anys. Els relleus, fins ales-hores enlairats, van començar a enfon-sar-se, per causes tectòniques, almateix temps que la depressió s’om-plia de sediments procedents de l’ero-sió de les muntanyes veïnes.

El gran gruix de materials que re-bleix la fossa tectònica vallesana es vasedimentar al llarg d’un lapsus de tempscomprès entre 25 i 8 milions d’anys, ésa dir, a final del terciari, durant el mio-cè. Malgrat això, a la quasi totalitat de laplana vallesana només afloren els sedi-ments més recents d’aquesta successió(entre 11 i 8 milions d’anys), que cor-responen a l’anomenat vallesià, una uni-tat estratigràfica del miocè continentaldefinida a la depressió del Vallès i de laqual s’ha derivat el nom.

Hi predominen les sorres de tonali-tats ocres o groguenques, classificadescom a arcoses a causa de l’alt contingutde clasts de naturalesa feldspàtica. Lamatriu és argilosa i el ciment, pràctica-ment inexistent. Localment, entre lesarcoses es troben nivells lenticulars delutites arcòsiques, arcoses conglo-meràtiques i conglomerats. Els còdolsdels nivells conglomeràtics tenen unacomposició fonamentalment magmàti-ca plutònica d’edat paleozoica (grano-diorites, granits i roques filonianesassociades) i, en menor proporció, sónpresents alguns còdols de roques meta-mòrfiques paleozoiques (esquists, pis-sarres, cornianes i lidites) i també,alguns, de roques sedimentàries triàsi-ques (gresos, calcàries, dolomies i con-glomerats). Localment, també es podenobservar alguns nivells més blanquino-sos, a causa de la presència de crostes inòduls de carbonat de calci. Aquestescarbonatacions, d’origen edàfic, anome-nades caliche, estan relacionades amb laformació de paleosòls, on, en condici-ons climàtiques determinades, el carbo-nat de calci dissolt a les aigües edàfiquesprecipita a causa de l’acció de la capil-laritat i l’evaporació.

En conjunt, les roques sedimentà-ries vallesianes que afloren al BaixVallès corresponen a successions ter-rígenes dipositades a les zones de cosi peu de ventalls al·luvials. Aquestesfàcies distals van ser majoritàriamentsedimentades mitjançant processos decorrents aquosos poc confinats, enambients de plana al·luvial i plana fan-gosa. La procedència dels materials, sijutgem per les estructures sedimen-tàries, marca una direcció i un sentitdels aportaments del nord-oest cap alsud-est, és a dir, procedents dels re-lleus prelitorals. Aquest fet, conjunta-ment amb la distribució de les fàcies,indica que l’evolució dels sistemes deventalls al·luvials vallesians va estar

135


exclusivament controlada per les frac-tures del marge NO de la fossa tectò-nica vallesana. La naturalesa arcòsicade les sorres i lutites, així com la na-turalesa, majoritàriament, magmàticaplutònica dels còdols dels nivellsconglomeràtics, mostra una compo-sició litològica fortament condiciona-da per l’àrea font, que se situaria alsvoltants de Caldes de Montbui.

En acabar els temps miocènics, elprocés d’enfonsament i rebliment dela plana ha continuat fins als nostresdies, però a un ritme molt més lent. Elregistre sedimentari d’aquests tempsrecents es concreta amb petits grui-xos de sediments detrítics sensecohesionar (sorres, graves, llims i ar-giles) acumulats durant els darrers 1,6milions d’anys, és a dir, durant el qua-ternari. Aquests dipòsits es localitzenmajoritàriament al llarg dels principalscursos d’aigua, ja que han estat elsactuals rius i rieres els encarregatsd’erosionar, transportar i finalmentsedimentar aquests materials. Tanma-teix, al llarg dels temps quaternaris,s’han modelat les formes de relleu queactualment podem veure a la depres-sió vallesana: carenes suaument ondu-lades, valls en forma de bressol, vallde fons pla, terrasses fluvials, etc.

3.2 Les muntanyes litorals

Les muntanyes litorals són un con-junt de relleus d’alçada moderada,orientats de NE a SW i, per tant, paral-lels a la línia de costa, que separen laplana vallesana de la mar Mediterrà-nia. Des d’un punt de vista geològicsón un horst, és a dir, un conjunt deblocs tectònicament enlairats, delimi-tats per falles directes, en el qual elsblocs centrals s’han enlairat respecteels laterals (fossa tectònica vallesana ifosses tectòniques submergides del li-toral mediterrani).

Les muntanyes litorals baix valle-sanes estan formades majoritàriamentper granitoides (granits, granodiori-tes i tonalites), és a dir, roques mag-màtiques plutòniques procedents de laintrusió i posterior solidificació d’unmagma, a l’interior de l’escorça ter-restre, a una fondària aproximada depoc més d’un quilòmetre. Roques ambuna edat de cristal·lització, obtingudapel mètode isotòpic Rb-Sr (rubidi-es-tronci) de 284±7 milions d’anys (DELMORO i ENRIQUE, 1996), és a dir,tardihercinianes (final del paleozoic).Superficialment, aquestes roques mag-màtiques, pràcticament sempre estanalterades per causes meteòriques, quedonen lloc a un mantell d’alteracióquasi continu, d’un material arenós,conegut popularment amb el nom desauló. Entre el sauló és freqüent tro-bar fragments de granitoides encarasense alterar: són les anomenades bo-les de granit. Quan l’erosió les posa aldescobert, donen lloc a escampalls deboles de gran valor paisatgístic.

A més a més, en alguns del petitsturons que, entre Montornès del Vallèsi la Llagosta, constitueixen els primersrelleus de les muntanyes litorals, exis-teixen afloraments de roques me-tasedimentàries, és a dir, roquesmetamòrfiques —sobretot esquists—que procedeixen del metamorfisme deroques originàriament sedimentàries.Aquestes roques, que popularment esconeixen amb el nom de llicorella, espoden observar al turó del Castell deSant Miquel, la Covarota, turó de lesTres Creus, turó del Telègraf, la Llico-rella, turó de la Ribalta, turó de CanTeià, etc. L’edat d’aquests esquists ésproblemàtica i només es pot dir ambseguretat que són anteriors a 464 mi-lions d’anys, és a dir, precaradocians(ordovicià superior), per bé que hi haforça indicis per suposar que poden sermolt més antics.

136


Figura 14. Mapa geològic del Baix Vallès i àrees properes, en el què s’han representat les edats de lesroques i les estructures tectòniques principals. Llegenda: 1) menhir de Castellruf; 2) Pedra de Llinàs; 3)Pedra Serrada; 4) Pedra Llarga; 5) menhir de Can Tarragona; 6) Pedra Salvadora; 7) Pedra de Gallicant; 8)Pedra de Can Falguera; A) roques sedimentàries quaternàries (conglomerats, sorres, llims i argiles); B)roques sedimentàries neògenes (conglomerats, sorres, llims i argiles); C) roques sedimentàries paleògenes(conglomerats, gresos, llims, argiles i localment calcàries i margues); D) roques sedimentàries triàsiques(conglomerats, gresos, llims, argiles, calcàries i dolomies); E) roques metamòrfiques paleozoiques i, fins itot potser anteriors, procedents sobretot del metamorfisme de roques sedimentàries (esquists, pissarres ilocalment quarsites, lidites, conglomerats i calcàries); F) roques magmàtiques plutòniques d’edattardiherciniana (granodiorites i granits); G) falla; H) falla suposada; I) encavalcament (J. Bertran, 2010).

137


En les zones de contacte entre elsesquists i les granodiorites és freqüenttrobar esquists pigallats i cornianes,que són el resultat del metamorfismede contacte que han sofert els esquistsa conseqüència de la intrusió de lesroques magmàtiques.

Tant els granitoides com els es-quists estan travessats per una impor-tant xarxa de dics de direcció majo-ritària SO-NE. Predominen els dics decomposició granodiorítica i granítica,per bé que també trobem dics tona-lítics, aplítics, felsítics i pegmatítics.L’edat d’aquests dics és lleugeramentposterior als granitoides.

Finalment, totes les litologies des-crites fins ara, es troben puntualmentrecobertes per dipòsits poc potents desorres, llims, argiles i graves, d’edatquaternària, que corresponen a lesmateixes lleres de la xarxa fluvial o béa dipòsits de peu de muntanya acumu-lats en el canvi de pendent que es pro-dueix al passar dels relleus d’aquestsector als terrenys més planers queformen la plana vallesana.

4. Naturalesa i procedènciadels materials lítics

La naturalesa lítica dels menhirsconservats al Baix Vallès permet agru-par-los en dos grans grups petrogrà-

fics, genètics i cronològics: aquells queestan formats per roques magmàti-ques plutòniques –granitoides d’edattardiherciniana– (menhir de Castellrufa Santa Maria de Martorelles, Pedra deLlinàs a Montmeló i Pedra Serrada aParets del Vallès) i aquells que estanformats per roques sedimentàries de-trítiques –conglomerats del triàsic in-ferior (fàcies Buntsandstein)– (PedraLlarga i menhir de Can Tarragona aPalau-solità i Plegamans).

La determinació de la naturalesa lí-tica dels menhirs desapareguts és òb-viament més difícil d’establir, si mésno amb exactitud. Ara bé, a partir deles fotografies de la Pedra Salvadorade Mollet del Vallès, realitzades els anys1934 i 1975, sabem, amb seguretat,que es tractava d’un granitoide. De laPedra de Gallicant (Gallecs, Mollet delVallès) i de la Pedra de Can Falguera(Palau-solità i Plegamans) només dis-posem, ara per ara, de les descripci-ons de Francesc Maspons i Labrós. EnMASPONS (1885) es descriu la Pedrade Gallicant com a granítica. EnMASPONS (1882) s’esmenta que laPedra de Can Falguera és d’ull de serp,és a dir, el nom popular amb què esconeixen, a moltes contrades catala-nes, els granitoides. Per tant, atès queles descripcions de Maspons són co-herents amb la naturalesa lítica de la

MUNICIPI LITOLOGIAMenhirs conservatsMenhir de Castellruf Santa Maria de Martorelles Granitoide tardiherciniàPedra de Llinàs Montmeló Granitoide tardiherciniàPedra Serrada Parets del Vallès Granitoide tardiherciniàPedra Llarga Palau-solità i Plegamans Conglomerat triàsicPossibles menhirsMenhir de Can Tarragona Palau-solità i Plegamans Conglomerat triàsicPossibles menhirs desaparegutsPedra Salvadora Mollet del Vallès Granitoide tardiherciniàPedra de Gallicant Mollet del Vallès Granitoide tardiherciniàPedra de Can Falguera Palau-solità i Plegamans Granitoide tardihercinià

Figura 15. Determinació litològica dels menhirs baix vallesans (J. Bertran, 2010).

138


resta de menhirs baixvallesans, sem-bla versemblant que ambdós menhirsestiguessin formats per granitoides.

Al sobreposar les localitzacionsgeogràfiques originàries dels menhirsal damunt d’un mapa geològic, ensadonem que únicament el menhir deCastellruf, situat a les muntanyes lito-rals, està emplaçat en una àrea on aflo-ra el mateix tipus de roca que elmenhir, en aquest cas una granodiori-ta d’edat tardiherciniana. A més a més,les característiques composicionals itexturals de la granodiorita del men-hir de Castellruf coincideixen plena-ment amb les granodiorites queafloren in situ.

Pel que fa als altres menhirs, alsobreposar les ubicacions originàriesno hi ha coincidència entre les litolo-gies dels menhirs i els afloraments. Totaquest conjunt de menhirs se situa ala plana vallesana, on afloren les ro-ques sedimentàries detrítiques poc ogens coherents del vallesià i el quater-nari, de característiques compo-sicionals, cronològiques i texturals bendiferents a la dels menhirs. A la planavallesana no hi ha afloraments degranitoides i els nivells conglomeràtics

vallesians (miocè) no tenen res a veu-re amb els conglomerats del triàsicinferior (fàcies Buntsandstein). Ara bé,també cal analitzar la possibilitat queels menhirs corresponguessin a gransblocs transportats per corrents d’altaenergia, ja sigui durant el vallesià o bé,en temps més recents, durant el qua-ternari. Aquesta possibilitat és forçainviable, atès que és, en quasi tots elscasos, incompatible amb la localitza-ció geogràfica dels menhirs en relacióamb la geometria dels ventalls al-luvials i els dipòsits fluvials que cons-titueixen el rebliment sedimentari dela plana vallesana. Una possible excep-ció podria ser el menhir de CanTarragona, atès que se situa al damuntde fàcies més proximals dels ventallsal·luvials vallesians. Aquestes fàciesmés proximals s’haurien dipositatmitjançant la intervenció de proces-sos d’alta energia amb capacitat demobilitzar blocs de mides considera-bles, com es pot comprovar in situ pelsvoltants de Can Tarragona. Aquestblocs, malgrat que són de mida consi-derable i que tenen les mateixes ca-racterístiques composicionals, tex-turals i cronològiques que el menhirde Can Tarragona, mai arriben a lesdimensions d’aquest. Per tant, caldriaun treball de camp més exhaustiu pertal de corroborar o descartar aquestapossibilitat.

Deixant de banda el menhir deCastellruf que es troba in situ i el dub-tes sobre el menhir de Can Tarragona,la resta de menhirs van haver de sertransportats, de manera antròpica, desde les àrees on afloren aquestes lito-logies fins al lloc del seu emplaçament.D’una banda, l’àrea font dels menhirsgranítics (Pedra de Llinàs, Pedra Ser-rada, Pedra Salvadora, Pedra deGallicant i Pedra de Can Falguera) estrobaria a les muntanyes litorals, atèsque: 1) és l’aflorament de granitoides

Figura 16. La naturalesa lítica dels menhirsbaixvallesans permet establir dos grans grups: elsmenhirs granítics i els conglomeràtics. En lesfotografies es mostra un exemple de cadascund’ells: a l’esquerra, detall del menhir granític dela Pedra Serrada de Parets del Vallès, a la dreta, delmenhir conglomeràtic de la Pedra Llarga dePalau-solità i Plegamans (J. Bertran, 2005).

139


Figura 17. S’han establert les àrees fonts litològiques següents: a) l’àrea font dels menhirs granítics (menhirde Castellruf, Pedra de Llinàs, Pedra Serrada, Pedra Salvadora, Pedra de Gallicant i Pedra de Can Falguera) sesituaria en els afloraments de granitoides de les muntanyes litorals; i b) l’àrea font dels menhirsconglomeràtics (Pedra Llarga i menhir de Can Tarragona) se situaria en els afloraments del triàsic inferior,més concretament en el tram basal de les fàcies Buntsandstein (unitat de Caldes de Montbui). Llegenda: 1)menhir de Castellruf; 2) Pedra de Llinàs; 3) Pedra Serrada; 4) Pedra Llarga; 5) menhir de Can Tarragona; 6)Pedra Salvadora; 7) Pedra de Gallicant; 8) Pedra de Can Falguera; A) afloraments del triàsic inferior(conglomerats, gresos, llims, argiles, calcàries i dolomies); B) afloraments del tram basal de les fàciesBuntsandstein (unitat de Caldes de Montbui) (gresos conglomeràtics i conglomerats); i C) roquesmagmàtiques plutòniques d’edat tardiherciniana (granodiorites i granits) (J. Bertran, 2010).

140


tardihercinians més proper; 2) aques-tes roques són molt abundants i; 3) enel cas dels menhirs conservats, les ca-racterístiques composicionals i tex-turals coincideixen plenament. D’altrabanda, l’àrea font del menhir conglo-meràtic de la Pedra Llarga es trobariaa la capçalera de la riera de Caldes,atès que: 1) és l’aflorament més pro-per; 2) els conglomerats triàsics de lesfàcies Buntsandstein afloren en bonescondicions i; 3) les característiquescomposicionals i texturals són tambéplenament coincidents.

5. Tècniques de manufacturaantròpica

Pel que fa a la manufactura delsmonuments megalítics baixvallesansfins aquí descrits, devia ser senzilla. Resfa suposar una alteració antròpica delsuport lític original. Les seves pedreses devien escollir a les àrees font per-què la seva morfologia i les seves di-mensions s’adaptaven a una ideapreconcebuda i, com a molt, devienser sotmeses a un lleuger repicat d’al-gunes de les seves parts, del que nohaurien quedat evidències. Pel que faa la tècnica de realització dels gravatsdels menhirs de Castellruf i de la Pe-dra de Llinàs, la seva secció en U indi-ca que van ser fets per repicat linearamb un instrument de pedra, com araun palet de riu o riera. La superfíciellisa del fons dels gravats pot fer pen-sar en un poliment per abrasió poste-rior a la percussió. Ara bé, és tambépossible que aquesta superfície llisa fosresultat del mateix repicat, amb la qualcosa, els diferents minerals que com-ponen la granodiorita dels menhirsdevien ser esmicolats, ja que hi abun-den els petits fragments de quarsque, amb els cops repetits, podienactuar com abrasiu de la superfícieinterna dels gravats.

6. Cronologia

La datació dels menhirs en generalresulta complexa. En el millor dels ca-sos es pot establir una datació relati-va, a partir del seu context d’implan-tació. Però, quan aquest context ésdesconegut o no aporta dades preci-ses, llavors només ens queda trobaralgun referent cronològic en la sevadecoració, en cas que en tingui. Pel quefa a la cronologia dels monumentsmegalítics aquí estudiats, dos d’ellspresenten indicis per datar-los en al-gun moment del neolític: el menhir deCastellruf (Santa Maria de Martorelles)i la Pedra de Llinàs (Montmeló). El pri-mer va ser trobat, com s’ha dit, a lavora del dolmen de Castellruf, amb elque podia estar relacionat, ja sigui coma menhir associat a ell o com a pedrareaprofitada per a la seva construcció.El dolmen de Castellruf és un sepulcremegalític, probablement del tipus co-negut com a galeria coberta catalana,un tipus que es data al neolític final(TARRÚS, 2002: 828). Així, doncs, elmenhir que es conserva a Santa Mariade Martorelles, que d’alguna forma hiestà relacionat, es pot datar també enaquest neolític final o, potser, en unperíode anterior. Per altra banda, do-nada la semblança entre els gravats delmenhir de Santa Maria de Martorellesi el de la Pedra de Llinàs de Montmeló,és possible que aquests dos menhirsfossin contemporanis.

7. Significat

Si establir la cronologia dels men-hirs baixvallesans resulta complex,més ho resulta encara establir el seusignificat i el dels seus gravats. Fins almoment, s’han proposat vàries hipò-tesis, sense que puguem dir que unaresulta més vàlida que les altres. Hi-pòtesis, per un costat, de naturalesa

141


zoològica, com les que veuen en elsgravats la representació d’unes banyeso la d’un jou (CARRERAS et al, 2005).Hipòtesis, per un altre costat, de na-turalesa antropomorfa, segons lesquals menhirs i gravats representavenéssers humans (CURA, 2002-2003). Entercer lloc, hipòtesis de naturalesa ge-ogràfica, com les que han vist en elsmenhirs i gravats fites o delimitacionsde territori, senyalització de camins,fonts, zones humides o guals, o comla que veu representacions de deter-minades parts del paisatge. Inspiraaquest tercer grup d’hipòtesis el fetque tots els monuments estudiats, en-cara que per raons diferents, es tro-baven originàriament en llocs geo-gràficament destacats. Confluència decursos d’aigua en el cas de la Pedra deLlinàs i de la Pedra Llarga. Carenes ambbona visibilitat en el cas de la PedraSerrada i de la Pedra Salvadora. Uncoll de muntanya, per últim, en elcas del Menhir de Castellruf. Resultaremarcable, per finalitzar amb elspossibles significats, la semblançadels motius gravats que hem descrit,amb els perfils arrodonits i suaus que

presenten les muntanyes litorals baixvallesanes, en general, i les del turó deles Tres Creus en particular, al peu delqual va ser trobada precisament laPedra de Llinàs.

Independentment de què es puguiarribar o no a determinar de formamés o menys segura el significat delsmenhirs baixvallesans, el que sí quepodem dir és que formen un interes-sant conjunt, en principi de menhirsaïllats, ja que res indica que existissinagrupaments com per exemple el delcromlec proper de Pins Rosers (Llinarsdel Vallès) (TARRÚS et al, 2005). Ésmolt probable que el conjunt delsmenhirs baixvallesans hagués estatmés nombrós, si ens atenem als inicisde tallat observats sobre els menhirsde Parets i de Montmeló. La raó de ta-llar els menhirs devia ser, amb totaseguretat, la d’obtenir pedres utilitza-bles en la construcció d’edificacionsmés o menys properes a ells. D’aquestaforma és probable que altres menhirshaguessin estat destruïts per complet.

Per últim, volem assenyalar quetots aquests menhirs, els quals podenser adscrits a un neolític recent o fi-

Figura 18. Perfil arrodonit i suau del turó de les Tres Creus (S. Sanchez)

142


nal, ens poden ajudar a conèixer mi-llor aquestes etapes al Baix Vallès. Enaquest territori, han estat trobades di-verses restes arqueològiques dels mo-ments finals del neolític. Unes corres-ponen a descobertes de fa forces anys,com les d’Ignasi Cantarell al camp deFutbol de Montmeló, d’estil claramentveracià (BOSCH coord. 2001: 46 i 47).Mentre que d’altres corresponen a tro-balles molt recents; com les efectuadestambé a Montmeló, amb les excavaci-ons impulsades des del museu d’aques-ta població i dirigides per l’arqueòlogaGemma Ibars. Aquestes excavacionshan descobert estructures d’habitacióa l’aire lliure associades a diferentsmaterials arqueològics, entre els qualshi ha ceràmiques que es poden relaci-onar amb diferents grups culturals delfinal del neolític a Catalunya i al mig-dia francès. Els menhirs del Baix Vallès,juntament amb troballes com les es-mentades, atorguen una rellevànciamés que considerable al poblamentd’aquest territori durant els darrerstemps del neolític.

8. Els menhirs en ladocumentació medievali moderna

Tal com destacava Àngels Casa-novas (1992), la documentació medi-eval i moderna pot aportar informaciód’interès per a l’estudi dels monu-ments megalítics. En la seva qualitatd’elements visibles i inamovibles delpaisatge, aquest tipus de monuments,i més específicament els menhirs, tin-gueren, a partir de l’època medieval,un ús termenal i s’utilitzaren a basta-ment en la delimitació de territoris.Per aquest motiu, apareixen esmen-tats, sovint, en la documentació escri-ta. L’estudi sistemàtic d’aquestadocumentació pot resultar, doncs, im-portant per complementar-ne la re-

cerca, especialment en el cas del BaixVallès, on bona part dels menhirs es-tudiats es trobaven originàriamentemplaçats en relació amb límits terri-torials, ja sigui entre termes munici-pals, parròquies o bé, fins i tot,comarques.

Un dels exemples més ben cone-guts és el de la Pedra de Llinàs, quel’any 1996 es va descobrir tombadajust en el límit entre els termes muni-cipals de Montmeló i Montornès delVallès, en el lloc que podria haver es-tat el seu emplaçament original. Talcom va destacar un dels seus desco-bridors (Ignasi Cantarell), el topònimPedra de Llinàs apareix citat en diver-sos documents d’amollonament desdel segle XV en endavant1 . Aquest au-tor cita, com a exemple, un documentde l’arxiu de can Guitet datat l’any1621 on s’esmenta l’existència d’unagran pedra al costat del camí ral(CANTARELL,1996):

“...discorrent per la carena de dita mun-tanya se arriba al camí Real qui va del llochde Montmeló a La Roca, al peu de ditamuntanya e lo lloch dÿt ÿ anomenat la Pe-dra de Llinas ahon discorre una gran pedraa la vora de dit Camí Real a la dreta qui vade Monmeló a La Roca se troba una fita dePedre de Montjuich fabricada ab art ÿ enellagravadas las armas de Sant Pere Claus ÿTiara las quals miran la Iglesia Parroquialde Santa Maria de Montmeló”

Document de l’arxiu de CanGuitet, “amojonamiento de Mont-meló del año 1621”En el cas de la Pedra Llarga, Jordi

Auladell destacava que, des de l’èpocamedieval en endavant, aquest menhir,estratègicament situat al marge ori-ental de la riera de Caldes, just davantdel lloc on desguassava la riera de

1 CARRERAS, TARRÚS I GAY (2005) també des-tacaren la possibilitat que la Pedra de Llinàs ser-vís com a fita entre els dos termes durant l’edatmitjana.

143


Sentmenat, s’hauria utilitzat com a fitaterritorial per marcar la divisió par-roquial entre Palau-solità i Plegamans(AULADELL, 1991). El possible men-hir de Can Tarragona també acompli-ria aquesta funció termenal, ja que estroba ubicat en el límit entre els ter-mes municipals de Palau-solità i Ple-gamans i Polinyà.

L’ús territorial és encara més evi-dent en el cas del menhir de Castellruf,ja que, tal com destacaren E. Carreras,J. Tarrús i P. Gay, originàriament es tro-bava en un punt molt dominant sobrela plana de la depressió prelitoral, ar-ran de la línia termenal entre els mu-nicipis de Santa Maria de Martorellesi Alella i també de la separació geo-gràfica entre les comarques del VallèsOriental i el Maresme (CARRERAS,TARRÚS I GAY, 2005) .

L’estudi de la documentació escri-ta també podria resultar de gran inte-rès per obtenir informació d’un delsmonuments megalítics desaparegutsdel Baix Vallès: la Pedra Salvadora deMollet, si bé, en aquest cas, sense con-notacions termenals. L’historiadorJaume Vilaginés destaca que el topò-nim Pedra Salvadora ja es coneixia alsegle XIV com una part del territoride la parròquia de Mollet. Concreta-ment, esmenta un document de l’any1322 que es conserva a l’Arxiu de laCorona d’Aragó per a la fundació d’unbenefici de la parròquia de Sant Vicençde Mollet (Patrimonials Can Falguera,secció 1, núm.165). En aquest docu-ment s’esmenten els béns que s’adju-diquen al primer clergue del beneficiat,que fou Ramon de Codina. Entreaquests béns, destaca una terra situa-da al puig de Pera Salvador. El nom dePera Salvador també hi surt esmentatdues vegades (VILAGINÉS, 1992). Se-gons es desprèn de la documentació,el topònim Pedra Salvadora podria ser,

Figura 20. La Pedra Salvadora, fotografiada el 6de maig de 1934 per Antoni Martí Baster (ArxiuHistòric de Sabadell).

Figura 19. La Pedra Llarga l’any 1912 (InstitutAmatller d’Art Hispànic. Arxiu Mas).

144

NOTES, 26

en origen, un onomàstic o nom fami-liar que quedaria fixat en la toponí-mia i que es referiria al turó –carener–en el qual es trobava emplaçada la Pe-dra Salvadora.

9. Tradicions i llegendesassociades als menhirs

Igual que passa a totes les regionsmegalítiques europees, al Baix Vallèsaquest tipus de monuments i, més con-cretament, els menhirs, han suscitatl’interès de les comunitats humanesque ens han precedit, ja sigui per lesseves característiques de monumen-talitat com per la ubicació en empla-çaments geogràfics destacats. A causad’aquest interès, han sorgit, al seu en-torn, llegendes i tradicions que inten-taven explicar-ne els orígens. Una deles llegendes més esteses, tant al Vallèscom en d’altres indrets de Catalunya,és la que vincula l’origen d’aquestsmonuments a l’acció del diable. És, precisament, a causa d’aquesta llegen-

da, que nombrosos menhirs han re-but la denominació de “Pedra delDiable”.

En el cas del Baix Vallès, aquestallegenda s’associa, amb lleugeres va-riacions, a la Pedra Llarga de Palau-solità i Plegamans (MASPONS, 1880 i1882; BITRIAN, 1991), a la Pedra Ser-rada de Parets (BOSCH, 1988 i AL-CAYNA, 2005) i a la Pedra Salvadorade Mollet (MASPONS, 1882). Tambées relaciona amb la Pedra de Llinàsque, en un document del final del se-gle XIX, i igual que succeeix amb laPedra Serrada, s’anomena, indistinta-ment, Pedra de Llinàs o del Diable(AYMAR i PUIG, 1892)2 .

2 “Saliendo del término de Montmeló por la parte Este, ydirigiéndose al de Montonrés por un camino sumamentepintoresco, atravesada la riera Mugent, en la misma ori-lla se halla la fuente de Madú Caterina. A corta distanciade ésta existe la piedra de Llinás o del diablo” (AYMARi PUIG, 1892).

Figura 22. Dibuixos de la Pedra Serrada(a dalt) i laPedra Llarga(a baix), de Francesc Maspons i Labrós,publicats l’any 1880 en l’Anuari de l’Associaciód’Excursions Catalanes volum I “Lo Vallés”.

Figura 21. Dues fotografies històriques de laPedra Serrada. A dalt, l’any 1922 (Arxiu Bastardesde Vilassar de Dalt) i, a baix, l’any 1918 (InstitutAmatller d’Art Hispànic. Arxiu Mas).


145

NOTES, 26

Una de les referències més antiguesd’aquesta llegenda al Baix Vallès, cor-respon a Francesc Maspons i Labrós,notari i folklorista vallesà que fou pre-sident de l’Associació d’ExcursionsCatalana i de l’Acadèmia de Bones Lle-tres. L’any 1882, aquest autor ja des-tacava, referint-se al Vallès, que lallegenda del diable apareixia sovintassociada als menhirs i a d’altres pe-dres de grans dimensions. Prèviament(l’any 1881), havia recollit una versiód’aquesta llegenda associada a la Pe-dra Llarga de Palau-solità i Plegamans:

“Entre Mollet y Montornés, en un pla,s’hi veu un dolmen, encare ben conservat,un altre prop de Parets y, més avall de Pa-lau Solitar, un menhir, que l’poble com ágayre be tots anomena pedra del diable, con-tant qu’es una pedra de las que durant la nitduya lo diable desde l’Montseny fins aMartorell pera ferne lo pont d’aqueixa vilay que havéntseli fet clar en aquell punt, ladeixá anar, clavant-se per lo seu gran pesá terra”.

Francesc Maspons i Labrós, 1881Aquest mateix autor també va re-

collir llegendes relacionades amb al-tres monuments megalítics de la zona,com la Pedra Salvadora. Segons aques-

tes llegendes, el topònim Pedra Salva-dora es relaciona específicament ambuna llegenda pròpia que explica que,durant la guerra dels francesos, unjove perseguit per l’exèrcit enemics’amagà darrera la pedra. Les tropesnapoleòniques van passar de llarg i,d’aquesta manera, el noi aconseguísalvar la seva vida. D’aleshores ençà, iper commemorar aquest fet, la pedras’anomenà “la Salvadora” (MASPONS,1882; SOLÉ TURA, 1981 i FÀBREGA,2000). La versió que recollí FrancescMaspons és de gran interès perquèconté referències a l’estat de conser-vació en què es trobava el monumental final del segle XIX:

“La gent l’anomena pedra Salvadora.Diu que, á la guerra dels francesos, anavaperseguit per eixos un jove de la encontradaquan, veyentse perdut, s’amagà sota d’ella yva salvarse, y desde allavoras per eix nom esconeguda. Avuy ja no fora alló possible,donchs que los vallejaments de la vinya enque s’troba, sas cavadas y esmagendadas,quasi l’han colgada”.

Francesc Maspons i Labrós, 1882Això no obstant, les principals re-

ferències a la Pedra Salvadora vénende la mà de Vicenç Plantada, mestre iveterinari molletà que fou soci de l’As-sociació d’Excursions Catalana i amicpersonal del seu president, FrancescMaspons. Aquest autor ens explica al-gunes de les tradicions vinculades almonument, tradicions que, tot sovint,constitueixen una perduració de ritu-als pagans que l’església catòlica cris-tianitzà. Una d’aquestes tradicions foula processó de maig per beneir vinyesi terres (1882):

“Avuy la religió católica s’ha amparatd’ella (la pedra salvadora) y també lasantifica. Cada any per lo primer diumen-ge de Maig, surt de la Iglesia de Mollet unaprofessó ab gonfanons y creu, y pujant allídalt, desde ella lo Senyor Rector beneheixtodas las vinyas del terme, que desde allí

Figura 23. Procesó per anar a la PedraSalvadora amb la finalitat de fer ploure (Molletel pas del temps)


146

NOTES, 26

totas se oviran, y lo poble en pres prega peraque Deu les salvi i de tot dany les guardi”

Vicenç Plantada, 1892Una altra fou la processó de la be-

nedicció dels fruits del terme:“Lo dilluns ferem la professó de la bene-

dicció dels fruyts del terme. Se va per lacarretera de Palaudarias fins a l’indret deldólmen anomenat “pedra salvadora” hi hauna pedra que tal vegada serví de sustentàcul;sobre d’ella, la senyora de la casa Fonolledahi posá una tovallola y una creu dretacuberta de flors boscanas, lo senyor rectorhi assentà la Veracreu; dirigint-se á NostraSenyora de Montserrat canta ó cantan (sihi ha vicari) la Salve en llatí; pren la Vera-creu y la beneheix lo terme dirigint-se alscuatre punts cardinals; fa esperges y tornaal poble anant á trobar la carretera deGallechs”.

Vicenç Plantada, 1892 Així mateix, recollí la referència

a l’encesa de les tradicionals fogue-res de Sant Joan per celebrar el sols-tici d’estiu3:

“També ab molta alegria disposà quela vigilia de Sant Joan s’encengués la fogue-ra de la Solidaritat Catalana al turó de lapedra salvadora, ahont hi ha la pedra planad’un dolmen”

Vicenç Plantada, 1906.Avui en dia, aquestes tradicions es

troben pràcticament eradicades però,

3 Segons A. Fàbrega, aquestes tradicions tambéestan documentades a la Pedra Llarga de Palau-solità i Plegamans (A.Fàbrega, 2000).

d’alguna manera, s’han perpetuat através de celebracions festives moder-nes com l’escenificació de la llegendade la Pedra del Diable de Parets delVallès (Història de l’Elisenda i enMarcel) o el ball de gegants de Palau-solità i Plegamans.

10. Agraïments

Volem agrair la col·laboració de di-verses persones i institucions que hanaportat informació de gran valor pera l’elaboració d’aquest estudi: l’IgnasiCantarell, que va participar en el des-cobriment de la Pedra de Llinàs; enJosep Maria Blanch, que va participaren el descobriment del menhir deCastellruf i ha proporcionat informa-ció inèdita sobre la Pedra Salvadora;la Judith Ansó i la Glòria Campoy, perla seva contribució en la recerca d’in-formació oral i escrita en referència ala Pedra Salvadora i la Pedra deGallicant; la Pepeta Camafreita, queens va explicar els seus records a l’en-torn de la Pedra Salvadora; Alícia Pozo,de l’Arxiu Històric de Parets del Vallès;l’Isidre Garcia, de l’Arxiu Municipal deMollet del Vallès; la Carme Àlvarez, delMuseu de Can Cortès de Palau-solità iPlegamans; l’Isabel Pardo i en DavidGonzàlez, de l’Arxiu Històric deSabadell així com l’Arxiu Mas de l’Ins-titut Ametller d’Art Hispànic i l’arxiudel Centre Excursionista de Catalunya.


Bibliografia

AGUSTÍ, J. i ALBIOL, S. (1985). El Vallesià i elseu entorn geològic In: El medi natural del Vallès.I Col. Nat. Vallesans (Sabadell, 1985), Annals delCEEM, 1: 27-30. Sabadell.AGUSTÍ, J., CABRERA, L. i MOYÀ, S. (1985).Sinopsis estratigráfica del Neógeno de la fosadel Vallès-Penedès. Paleont. Evol., 18: 57-81.Sabadell.ALCAYNA ALARCON, M. (2005). La Pedra delDiable de Parets del Vallès. Ajuntament de Paretsdel Vallès.

ALONSO, F., ESTRADA, A., OBRADOR, A., PEÓN,A., ROSELL, J., RUÍZ, T., TOSAL, J.M., TRILLA, J. iVILLANUEVA, O. (1976). Mapa Geol. España,Esc. 1:50.000, hoja nº 393 (Mataró). Inst. Geol.Min. España. Memoria: 25 p. (mapa: F. ALONSO,A. OBRADOR, A. PEÓN, J. ROSELL, J. TRILLA i O.VILLANUEVA). Madrid.AMADES, J. (1941). Mitología megalítica, volumIII. Ed. Ampurias, Barcelona.ANADÓN, P., CABRERA, L., GUIMERÀ, J. i ROCA,E. (1992). La distensió neògena del marge

147


mediterrani In: Història Natural dels PaïsosCatalans. Fund. Enc. Cat., 2 (Geologia, II):279-371. Barcelona.ANSÓ, J. I CAMPOY, G. (2007). A Propòsit de laPedra Salvadora. Notes, 22: 17-28. Mollet delVallès.AULADELL, J. (1991). La Pedra Llarga. Unaaproximació històrica. Quatre Pins, Quaderns deCultura, 8: 16-23. Palau-solità i Plegamans.AYMAR Y PUIG, (1892). Parroquia de Mont-meló. Algunas noticias. Tipografia católica,Barcelona.BARNOLAS, A., DURAN, H., ENRIQUE, P.,GÁLLEGO, C., GARCÍA, A., JULIVERT, M.,MARTÍNEZ, F.J., MARZO, M., ROSELL, J. i TRILLA,J. (1984). Mapa Geol. España, Esc. 1:200.000,hoja nº 35 (Barcelona). Inst. Geol. Min. España.Memoria: 124 p. (mapa: A. BARNOLAS, P.ENRIQUE, C. GÁLLEGO, A. GARCÍA i J. ROSELL).Madrid.BERTRAN, J. i TARRAGÓ, M. (1995). Sota elscamps i l’asfalt: els fonaments geològics deMollet del Vallès i els seus encontorns. Notes, 9:11-23. Mollet del Vallès.BERTRAN, J. i TARRAGÓ, M. (1996). Síntesiestratigràfica del Vallès Oriental. Lauro, 11: 55-78. Granollers.BERTRAN, J. (1993). L’estructura geològica delVallès Oriental. Síntesi divulgativa. Lauro, 5: 16-21. Granollers.BITRIÁN, S. (1991). La llegenda de la PedraLlarga. Quatre Pins. Quaderns de Cultura, 8: 24-26. Palau-solità i Plegamans. BOSCH, J. (1988). La Pedra Serrada o Pedra delDiable. Estudis locals, 2. Ajuntament de Parets delVallès.BOSCH, J., ANFRUNS, J., BUXÓ, R., ESTRADA,A., OMS, J. I. i PAGÈS, E. (2001). La prehistòriade Montmeló (Vallès Oriental) a partir de lacol·lecció Cantarell. Estudis del Museu deMontmeló.CANTARELL, I. (1996). La Pedra de Llinàs. Butlletídel Centre d’Estudis de Montmeló, 1: 1-6. Montmeló.CANTARELL, I. (1999). Noves dades sobre laPedra de Llinàs. Montmeló. CARRERAS, E.; TARRÚS, J. I GAY, P. (2005). Tresmenhirs amb gravats entre l’Alt Empordà i elVallès oriental. Roches ornées, roches dressées:colloque en hommage à Jean Abélanet.. 2001.Perpignan. Presses Universitaires. Pp. 157-163.Perpinyà.CARRERAS, J., CASAS, J.M., DURAN, H.,ENRIQUE, P., JULIVERT, M., LOSANTOS,M., OBRADOR, A., PALAU, J., SANTANACH,P. i SOLDEVILA, J. (1986). El sòcol herciniàIn: Història Natural dels Països Catalans. Ed.Fund. Enc. Cat., 1 (Geologia, I): 97-196.Barcelona.

CASANOVAS, A. (1992). La utilització de pedresi elements gravats com a fines i indicadors delímits territorials. Aportacions documentals.Gala, 1: 143-152.CASTANY, J. (1992). Estela-menhir funeràriaen un megàlit neolític del Solsonès. 9èCol·loqui Internacional d’Arqueologia dePuigcerdà, Estat de la Investigació sobre elNeolític a Catalunya, Puigcerdà i Andorra(Puigcerdà, 1991): 255-256. Institut d’EstudisCeretans i Servei d’Arqueologia d’Andorra.CURA, M. (2002-2003). La “Pedra de Llinàs”:un menhir, una estela o una fita de terme(Montmeló, Vallès Oriental, Catalunya). Quadernsde Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 23: 133-139.Castelló de la Plana.DEL MORO, A. i ENRIQUE, P. (1996). Edad Rb-Sr mediante isocrona de minerales de lastonalitas biotítico-hornbleéndicas del Macizodel Montnegre (Cordilleras Costeras Catalanas).Comunicaciones del IV Congreso Nacional deGeología (Alcalá de Henares, 1996). Geogaceta,20 (2): 491-494. Madrid.ENRIQUE, P. (1986). Les roques ígnies de laSerralada Costanera Catalana In Història Naturaldels Països Catalans. Fundació EnciclopèdiaCatalana, 1 (Geologia I): 191-196. Barcelona.ENRIQUE, P. (1990). The Hercynian intrusiverocks of the Catalonian Coastal Ranges (NESpain). Acta Geològica Hispànica, 25 (1-2): 39-64 .Barcelona.ESTRADA, J. (1955, 2a ed.). Síntesis arqueoló-gica de Granollers y sus alrededores. Publicacionsdel Museu de Granollers. Granollers.ESTRADA, J. (1966). Notes sobre l’antiguitatde Parets. Setmanari Vallès (Volum Extraordinaridedicat a Parets), 1314 (3 d’agost). Granollers.FÀBREGA, A. (2000). Llegendes de ponts,dòlmens i menhirs a Catalunya. Itineraris. ElFarell Edicions. Col·lecció Popular. Llegendes.Sant Vicenç de Castellet.GARCÍA, A. i MELICH, P. (1991). Els misteris dela Pedra Llarga. Quatre Pins, Quaderns de Cultura,8: 27-29. Palau-solità i Plegamans.GOMIS, C. (1932). Geografia General deCatalunya. Volum Barcelona. Ed. Tasso. Barcelona.HERNÀNDEZ, A. (2002). El pinyolenc: entre lageologia i el misteri. Quatre Pins, Quaderns deCultura, 21: 9-16. Palau-solità i Plegamans.JULIVERT, M. i DURAN, H. (1990). Paleozoicstratigraphy of the Central and Northern partof the Catalonian Coastal Ranges (NE Spain).Acta Geol. Hisp., 25 (1-2): 3-12. Barcelona.MAÑÉ, A. (1989). Els monuments megalíticsde la Serra de Llevant – Vallès Oriental – ElMaresme-. Vèrtex, 130: 402-405. Federaciód’Entitats Excursionistes de Catalunya. Bar-celona.

148


MAÑÉ, A. (1996). Localització de nousmonuments megalítics. Vèrtex,159: 441-443.Federació d’Entitats Excursionistes de Cata-lunya. Barcelona.MANSERGAS, E. (1976). La llegenda de la Pedradel Diable. ASOVEN. Parets del Vallès.MARTÍNEZ, B. (1984). El Neógeno del Vallès-Penedès In: El medi natural del Vallès. I Col. Nat.Vallesans (Sabadell, 1985), Annals del CEEM, 1:23-26. Sabadell.MAS, D. de (1978). La geomorfologia del VallèsOriental. Institut d’Estudis Catalans, Arxius dela Secció de Ciències, 62. 79 p. Barcelona.MAS, D. de (1989). El relleu del Vallès Occidental(l’evolució geomorfològica quaternària delVallès Occidental). Inst. Est. Cat., Arxius Sec.Ciènc., 87, 130 p. Barcelona.MASPONS, F. (1880). Lo Vallès. Anuari del’Associació d’excursions catalana. Tipografia deJaume Tepús. Barcelona.MASPONS, F. (1882). De Mollet a Bigues. Anuaride l’Associació d’Excursions Catalanes, 2. Barcelona.MASPONS, F. (1885). Excursió col·lectiva aGallecs. 8 d’abril de 1883. Anuari de l’Associaciód’excursions catalana, 7: 219-223. Barcelona.NADAL, G. (2005). Un llibre recull “Històriade la Bèstia” i la llegenda de la Pedra Del Diable”.El 9 Nou; 29 Abril 2005.PERICOT, LL. (1925). La civilització megalíticacatalana i la cultura pirenaica. Universitat de

Barcelona. Facultat de Filosofia y Lletres. Barcelona.PLANTADA, V. (1892). La Renaixença (13/05/1892). Barcelona. PLANTADA, V. (1906). Mollet. La Veu de Catalunya(05/07/1906). Barcelona.PLANTADA, V. i PAYÁ, J. (1893). Geografía local deMollet del Vallés: ab noticia geográfich-escolar dels poblesdels encontorns y son mapa topográfich. Tipolitografíade Lluís Tasso. 16 p. Barcelona.ROVIRA, A. (1922). Història nacional deCatalunya. Volum 1. Ed. Pàtria. Barcelona.SOLÉ TURA, J. (1981). La Pedra Salvadora In:Mollet una mica d’història. Gràfiques Aster, SA:109-110. Mollet del Vallès.SUÑÉ, J.M. (1951). Pre-protohistòria de Mollet.In: Revista Sembra.TARRÚS, J. (2002). Poblats, dolmens i menhirs.Els grups megalítics de l’Albera, serra de Rodesi cap de Creus (Alt Empordà, Rosselló i VallespirOriental). Diputació de Girona. Girona.TARRÚS, J., CARRERAS, E., BOFARULL, B. i GAY,P. (2005). El cromlech de Pins Rosers (Llinarsdel Vallès, Vallès oriental), Roches ornées, rochesdressées. Actes du Colloque en Hommage à JeanAbélanet: 151-155. Association Archéologiquedes Pyrénees-Orientales i Presses Universitairesde Perpignan. Perpinyà.VILLANUEVA, S. (1994). “El poblat ibèric deCastellruf. Bressol de la història d’un poble”.Notes, 8: 11-30. Mollet del Vallès.

149

NOTES, 26MARTÍNEZ, P. i PALAZÓN, J.A. (2011). L’estàtua-menhir de Mollet, el descobriment. Pàg. 149-155.

* Arqueòleg , SERP - Dpt. Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia. Facultat de Geografia i Història. Universitat de Barcelona** Geòleg. Col·legiat núm. 5293

L’estàtua-menhir de Mollet, eldescobriment

Pablo Martínez Rodríguez* i José A. Palazón Rodríguez**

pressió del Vallès Penedès, entre la Ser-ralada Litoral al sud i la SerraladaPrelitoral al nord. La formació de granpart d’aquesta depressió amb valls al-luvials fèrtils són dipòsits d’era qua-ternària i miocènica.

El jaciment es troba situat en un pladins el nucli urbà de Mollet, a una dis-tància relativament propera al riuBesòs, que esdevé, junt amb d’altresrius, un dels eixos vertebradors de lacomarca del Vallès Oriental. Cal remar-car que el pla de les Pruneres es trobaemplaçat en el punt on antigamentconfluien el torrent Caganell i la rieraSeca, fet cabdal per explicar la geolo-gia i estratigrafia del mateix jaciment.

A la zona d’estudi es van estudiarun conjunt de dipòsits al·luvials pro-cedents dels diferents cursos fluvialsabans esmentats, formats per blocs igraves amb una proporció variable dematriu sorrenca i nivells de llims i ar-giles. Aquests dipòsits s’han formatdurant l’Holocè. A l’entorn de la zonad’estudi, ens trobem a la fosa delVallès, que està formada per sedimentsinterpretats com a sistemes de ventallsal·luvials majoritàriament procedentsde la Serralada Prelitoral i en menormesura procedents de la Serralada Li-toral (figura 2).

Els materials d’aquests ventalls al-luvials són sorres arcòsiques amb in-tercalacions de graves i de lutites. Lessorres són de gra groller i coloracióocre, amb abundants gravetes. Els

1. Introducció

Amb data d’abril de 2009, en lesobres del pàrquing que s’estaven fental pla de les Pruneres a Mollet delVallès, es va trobar una estàtua-men-hir neolítica (BOSCH, 2010; MAR-TÍNEZ, 2010, per publicar; MOYA et al,en premsa). L’Ajuntament de Mollet,com a promotor i propietari d’aques-ta parcel·la situada dins el terme mu-nicipal d’aquest municipi, es va posaren contacte amb l’empresa EstratsGPC per tal de dur a terme una inter-venció arqueològica dins d’aquest im-moble, que van consistir en la com-provació de la existència o inexistèn-cia de possibles restes arqueològiquesdins la parcel·la esmentada que po-guessin contextualitzar aquesta troba-lla arqueològica.

Si bé aquest tipus de representaci-ons artístiques realitzades sobre su-ports megalítics es troben per totEuropa (MARTÍNEZ, 2010), molt po-ques vegades es troben in situ i gaire-bé mai es troben en context. La feinaencarregada era, doncs, tractar de lo-calitzar i recollir qualsevol resta o in-formació que ens ajudés a descriure,datar i interpretar aquesta magníficaestàtua-menhir.

2. Context geogràfic i geològic

El jaciment del pla de les Prunereses troba a Mollet, emplaçat a la de-

150

NOTES, 26

grans són de quars, feldspats i mica,amb un grau de cimentació baix. Lesintercalacions de graves tenen morfo-logia lenticular i gruixos des de pocs

decímetres fins a ordre decamètric. Elscòdols que les formen són sempre ro-dats i les litologies més abundants sónde pissarra, quarsita, roques graníti-

Figura 1. Plànol amb la situació del jaciment (P. Martínez, 2010)

Pablo Martínez Rodríguez i Jose A. Palazón Rodríguez

151

NOTES, 26

ques, quarsita i gres. Les lutites sónmolt sorrenques, amb abundants gra-vetes disperses i de coloració ocre. Enalguns punts, les lutites són grisen-ques, més argiloses i contenen restescarbonoses o de gasteròpodes (PALA-ZÓN, 2010).

3. Treballs realitzats

Les feines arqueològiques en aquestjaciment estaven orientades a localit-zar un possible context relacionat ambl’estàtua-menhir neolítica localitzadauns dies abans amb els rebaixos me-

cànics que s’estaven efectuant en l’in-terior d’aquest pàrquing. En fer unaprimera observació de l’estratigrafiaals voltants del lloc on havia aparegutaquesta figura, vam optar per treba-llar en dues línies diferents. Per unabanda, vàrem delimitar i protegir unaàrea d’uns 40 m2 al lloc on es va reco-llir l’estàtua-menhir (figura 3). Aques-ta àrea es va excavar acuradament amà amb un equip de 5 arqueòlegs du-rant 4 setmanes, per tractar de loca-litzar qualsevol material, resta biolò-gica o element significatiu que poguésestar relacionat amb l’estàtua-menhir.Es van coordenar 24 elements (cerà-mica, indústria lítica, fauna i la pròpiaestàtua-menhir), es van dibuixar acu-radament dos perfils (nord i est) (fi-gura 4) d’aquest espai i es van dibuixaren planta algunes capes significatives.

Per altra banda, un cop observatque l’estratigrafia ens remetia a uncontext de contínues aportacions al-luvials (figura 5), de nombrosospaleocanals amb un munt de còdols,graves, gravetes, sorres i alguns còdolstous1, vàrem optar per anar fent re-baixos amb màquina controlats per unarqueòleg per tal de localitzar tambéalgun material o context que es po-gués relacionar amb l’estàtua-menhir.

1 Terme geològic amb què els geòlegs descriuen els fragments dárgiles que, a causa de ser erosionades perláigua, adopten una morfologia arrodonida. Quan aquests “còdols tous” són arrossegatss dins contextos desorres i gravetes, queden arrebossats amb aquests materials i llavors sánomenen “còdols armats”.

L’estàtua-menhir de Mollet, el descobriment

Figura 2. Diagrama de rosa on es representen lesorientacions de les estructures observades a lazona d’estudi (J.A. Palazón, 2010).

Figura 3. Pàrquing del pla de les Pruneres amb la situació de les seccions estudiades (P. Martínez, 2010)

152

NOTES, 26

Aquests rebaixos van ser especialmentcontrolats a la part intermèdia de l’es-tratigrafia (de 5 a 7 metres de potèn-cia) on s’observava a tota l’extensiódel pàrquing uns nivells d’argiles, ambla part superior més fosca, que presu-

miblement eren un context més ade-quat per tenir alguna resta d’hàbitat.Si bé la resta de l’estratigrafia, per so-bre i per sota d’aquestes argiles, testi-moniaven una seqüència contínuad’episodis d’avingudes de les rieres,aquestes argiles les interpretàvem comun hiatus o temps on les rieres no vanfuncionar, que van donar unes condi-cions d’hàbitat més adients.

Per tenir controlada aquesta estra-tigrafia i poder testimoniar tots aquestscontextos al·luvials, vàrem optar perdeixar uns perfils verticals cada 10-15metres, amb diferent orientació, en elpunts on es va considerar interessant isempre en coordinació amb les obresde construcció de l’aparcament. Vamdocumentar fotogràficament totsaquest perfils i es va fer descripció decolumnes geològiques en un grannombre d’ells, on vàrem considerartambé interessant.

Amb tots aquests treballs de con-trol dels rebaixos es van recollir alguns

Figura 4. Dibuix de l´alçat del perfil 3 (P. Martínez, 2010)

Figura 5. Fotografia del lloc exacte on es valocalitzar l’estàtua-menhir abans començar laintervenció arqueològica (P. Martínez, 2009).


153

NOTES, 26

materials (ceràmiques, ossos, peces desílex) que resulten poc nombrosos ies troben clarament en posició secun-dària (arrossegats per les contínuesriuades que han anat formant, desprésde milers d’anys, tota aquesta estrati-grafia). L’estudi detallat de l’estrati-grafia va permetre interpretar elconjunt com un sistema al·luvial detipus anastomosat, a molt petita esca-la. Es van veure canals que s’emmot-llen entre ells, cicatrius erosives inivells de graves de fons de canal. Es-poràdicament es dipositaven petitsnivells de llims i argiles, que en pos-teriors episodis eren erosionats iquedaven inclosos en els canals degraves com còdols tous. La base i elsostre d’aquest conjunt de materi-als disgregats coincideixen amb unnivells de materials fins possible-ment d’origen palustre, donada lapresència d’abundant matèria orgànicareduïda i llims argilosos amb una altaplasticitat. Aquests sediments s’inter-preta que es van dipositar en una zonad’aiguamolls, durant etapes en què laplana d’inundació del riu principal, elBesòs, s’estenia fins a aquest punt(PALAZÓN, 2010).

4. Materials recollits al pla deles Pruneres

Durant els treballs d’excavació ar-queològica en aquest jaciment, es vancoordenar 24 elements (ceràmica, in-dústria lítica, fauna i la pròpia està-tua-menhir) a la zona 0, que es vaexcavar manualment i es va recolliralguna resta més a la resta de l’espaide l’obra fent les tasques de controldels rebaixos. Tots aquests materialsvénen arrossegats per les riuades, ambpossibles focus d’origen cap el nord-oest del propi jaciment.

Hem coordenat una rascadora desílex, atribuïble a una indústria

musteriense, amb cronologies de200.000 – 40.000 anys provinent d’al-guna zona situada més al nord. Conei-xem en aquestes zones del litoral catalàmaterials aïllats d’aquestes cronologi-es, com els trobats a la riera deSentmenat (Palau-Solità) o Can Vinyals(Santa Perpètua de Mogoda).

També hem trobat un fragment in-forme de ceràmica cardial amb la tí-pica decoració realitzada amb càrdium(figura 6a) que forma un motiu com-plex que estaria datada entre les data-cions 6670±120 BP de la BaumaMargineda i els 6010±70 BP/5920 ±140 BP de la Draga. A les proximitatsde Mollet tenim altres jaciments ambmaterials cardials a Can Banús (Sta.Perpètua de Mogoda), Rocs d’enSardinyà (Vilassar de Dalt) o el Gorcs23-25 (Les Franqueses del Vallès).

Hem trobat també un segon frag-ment decorat, que és un fragment in-forme amb un cordó digitat (figura6b) que correspondria a una crono-logia de l’edat del Bronze (2200-600aC). Tenim un gran nombre de jaci-ments d’aquestes cronologies alsvoltants de Mollet: a la Barriada deMontjuïc (Palau-Solità i Plegamans),la Florida nord - Can Soldevila, CanVinyalets, Florida Nord - C. Baronias/n, C. Santa Maria 14-16, la Ferrussa

Figura 6. Materials ceràmics recollits al jacimentdel pla de les Pruneres (P. Martínez, 2009).


154

NOTES, 26

o Can Mayol (Santa Perpètua deMogoda), Can Planes vell (La Roca delVallès), Can Roqueta I i II (Sabadell),Bòbila Padró (Ripollet).

5. Conclusions i interpretació

Les dades de la recerca arqueolò-gica i de l’estudi geològic ens diuen:1. Tot l’espai que ocupa el pàrquingestà situat en una terrassa al·luvial delriu Besòs; la confluència de dues rie-res (torrent Caganell i riera Seca) sesitua en el mateix pàrquing i desem-boquen al mateix riu uns 500 metresmés al sud-est (figura 7).La dinàmica de funcionament de lesdues rieres i la terrassa lateral del Besòsfeia que en aquesta zona s’acumules-sin sorres i graves durant els episodisd’avingudes de les rieres en els perío-des àrids i que tot el conjunt quedéssoterrat per aportacions de llims i ar-giles provinents dels desbordamentsdel riu Besòs durant les èpoques més

humides. Aquest fet, testimoniat en elsmúltiples nivells de còdols, sorres,blocs,... que trobem superposats enl’estratigrafia del pla de les Pruneres,ens fa pensar que aquest no seria unlloc amb condicions d’hàbitat en èpo-ques prehistòriques.2. Les dimensions i el pes de la peça(4,90 metres i 6.200 kg) ens fa pensarque, amb tot, aquesta pedra no podiaestar moguda de gaire lluny. Estudiantel relleu dels voltants del jaciment,pensem que la zona més indicada onpodria haver estat situada (clavada ver-ticalment) podria ser a tan sols 50-100metres cap el nord-oest, en un espaiamb una cota superior fora de les in-fluències de les rieres i possibles inun-dacions.Cal remarcar que entre els sedimentsestudiats a l’estratigrafia de l’obra, elsblocs de dimensions més grans no ex-cedien els 0,5 cm de diàmetre, fet queens permet afirmar que les rieres queaportaven els sediments en aquesta

Figura 7. Mapa geològic de Mollet i rodalies amb la localització del pla de les Pruneres (J.A. Palazón).


155

NOTES, 26

Bibliografia

BLASCO, A., EDO, M., VILLALBA, M.J. (2005).Cardial, epicardial y postcardial en Can Sadurní(Begues, Baix Llobregat). El largo fin delNeolítico Antiguo en Cataluña. Actas IIICongreso del Neolítico en la Península Ibérica(Santander): 867-878. Santander.BOSCH, J. (2010). El menhir de Mollet. Notes,25: 101-103. Mollet del Vallès.MARTÍNEZ, P. (per publicar). La estàtua-menhirdel pla de les Pruneres (Mollet del Vallès).MARTÍNEZ, P. (2010). Informe de la inter-venció arqueològica al pla de les Pruneres(Mollet del Vallès, Vallès Oriental), abril 2009.Informes d’intervencions arqueològiques aCatalunya. Departament de Cultura de laGeneralitat de Catalunya.

MARTÍNEZ, P. (2010). Estàtues-menhir,testimonis d’una religió que va abastar totEuropa en el III mil·lenni aC. Notes, 25: 81-99.Mollet del Vallès.MOYA, A., MARTÍNEZ, P. i LOPEZ, J.B. (enpremsa). Éssers de pedra. Estàtues-menhir iesteles antropomorfes a l’art megalític deCatalunya. Cypsela, 18. Girona.PALAZÓN, J.A. (2010). Estudi geològic de laintervenció arqueològica del Pla de les Pruneres aMollet del Vallès (Vallès Oriental) In: MARTÍNEZ,P. (en redacció) Memòria científica de laintervenció arqueològica al Pla de les Pruneres.Memòries d’intervencions arqueològiques aCatalunya. Departament de Cultura de laGeneralitat de Catalunya.

àrea no podien arrossegar l’estàtua-menhir a grans distàncies.3. Hem pogut recollir altres materialsen aquest jaciment que, encara que noels hem recollit in situ, testimonien lapresència humana en els voltantsd’aquest espai des de fa milers d’anys.4. Hem recollit mostres de terrad’aquesta impressionant estratigrafia

que ens ajudaran a fer una columnapol·línica amb la qual podrem re-construir el paleoambient d’aquestaàrea des del V al I mil·lenni aC, i hemrecollit alguns carbons amb els qualsfarem datacions de C-14 que ens ajuda-ran a interpretar bé aquestes dadespaleoambientals i possiblement a afinarla cronologia de l’estàtua-menhir.


156

NOTES, 26

157

NOTES, 26BORGOÑOZ, M. (2011). La conservació - restauració del menhir de Mollet . Pàg. 157-162.

* Diplomada en Conservació i Restauració de béns Culturals. Restauradora externa del Centre de Restauració de BénsMobles. [email protected]

La conservació - restauració delmenhir de Mollet

Mireia Borgoñoz i Motjer*

1. Introducció

El menhir es va trobar dins el con-text d’unes obres urbanístiques al parcde les Pruneres de Mollet del Vallès,quan una màquina perforadora va to-par amb ell de manera fortuïta. És enaquest moment quan la màquina el vaforadar i va causar una pèrdua de su-port a la part superior i unes ratlladestranversals a tot un costat.

Després de la descoberta del men-hir, es va avisar al Centre de Restaura-ció de Béns Mobles de Catalunya(CRBMC) per portar a terme la res-tauració. Abans de fer el trasllat, es vaprotegir per evitar que es produïssin

Figura 1. Zona perforada per la màquina, on s’haperdut informació (R. Maroto, 2009).

Objecte: estàtua-menhirDatació: entre el 3300 i 2500 aCTècnica: pedra gravadaDimensions: llargada 4,90 m, ampla-da 68 cm, fondària 110 cm i pes 46tonesLloc: parc de Can Mulà, Mollet delVallèsProcedència: jaciment pla de les Pru-neres, Mollet del VallèsNúm registre CRBMC: 10.868Any de la restauració: 2009-2010Coordinació: M. Àngels Jorba VallsConservadors - restauradors: MireiaBorgoñoz Motjer, Carolina JorcanoPicart i Maria Vila CasòlivaFotos: Carles Aymerich i Ramon MarotoAnalítiques: Màrius Vendrell (Grup Pa-trimoni UB)

158

NOTES, 26

més marques o danys a la superfíciedurant les maniobres amb plàstics iespumes de polietilè.

A causa de les dimensions i el pesdel menhir, es va haver de buscar unemplaçament especial per poder fer elstreballs de restauració al CRBMC, quefinalment va ser a l’interior del recin-te, però en un espai obert. En arribaral Centre de Restauració, el menhir esva dipositar en posició horitzontal demanera provisional, es va desembalari es va deixar assecar.

2. Estat de conservació

Tal com ja s’ha indicat, a la super-fície hi ha marques i pèrdues de ma-terial produïdes per la maquinària de

l’obra, sobretot a la part superior, i hadesaparegut una zona amb informa-ció. Tota la superfície es troba repica-da excepte un costat que no sé sap siés que no es va treballar o es troba ero-sionat per l’acció de la riera que pas-sava a la zona del descobriment. Elsuport, aparentment es trobava en bonestat, no s’observaren esquerdes queindiquessin fragilitat ni que poguessincomplicar futurs moviments i trasllats,però era després de la neteja que espodria confirmar.

Quant a capes en superfície, pre-sentava la terra del jaciment formantgruixos irregulars i s’observava tam-bé una possible presència de sals. Enalguna zona molt localitzada, es vadetectar descohesió a la superfície dela pedra.

En una cara del menhir hi ha unapàtina negra generalitzada i molt ad-herida a la pedra que segons les anàli-sis es tracta de l’anomenat “vernís deldesert”, que s’origina per una capa debacteris que en condicions ambientalsextremes es desenvolupen i formenaquesta pàtina fosca.

3. Inici de la neteja

Es va fer una primera neteja perretirar la terra que recobria la super-fície amb l’objectiu d’observar la pre-sència de possibles esquerdes ofractures que ens indiquessin algunproblema estructural, i per tant, con-firmar que no hi havia impedimentsper moure el menhir en properes oca-sions. Aquesta neteja es va realitzarmecànicament, ja que vàrem observarque la terra, quan encara estava hu-mida costava molt de retirar; en can-vi, a mesura que s’anava assecant espodia eliminar en sec sense cap difi-cultat. Aquesta capa tenia un gruixmolt variable i podia arribar els qua-tre centímetres.

Figura 2. Part superior també malmesa per lamaquinària (R. Maroto, 2009).

Figura 3. Primera neteja (R. Maroto, 2009).

Mireia Borgoñoz i Motjer

159

NOTES, 26

4. L’aixecament del menhir

Acabada la primera fase de neteja,es va col·locar el menhir en posicióvertical per poder fer la neteja a tot elcontorn i permetre una millor visió dela peça de cara el seu estudi. Per fer elmoviment, es va avisar una grua: enaquest cas no es va protegir la peçaperquè el gruista va portar dues cin-tes especials per no danyar la superfí-cie, que el subjectaven rodejant-lo perdues zones que permetien mantenir-lo totalment horitzontal. A part, es vacol·locar una cinta transversal addici-onal per fer la maniobra de posicio-nar-lo verticalment i també aconseguirque el pes quedés repartit per diferentszones per evitar fortes pressions. Du-

rant aquestes maniobres, el menhir esva moure amb molta suavitat i no esva sotmetre a cap moviment brusc.

El menhir es va col·locar a l’interi-or d’un forat, la profunditat del qualno era rellevant, ja que el menhirs’aguantava amb uns ancoratges a totel voltant. Al seu interior es va fer unllit de sorra per evitar danys a la zonaque s’havia de recolzar a terra. Des-prés es va començar a muntar la basede la bastida, que es va collar al terra,ja que la bastida, a part de permetrel’accés a tota la peça, també tenia la

Figura 4. Moment de la maniobra d’aixecamentdel menhir (R Maroto, 2009).

Figura 5. El menhir ja instal·lat per seguir ambels treballs de restauració (R. Maroto 2009).

Figura 6. La neteja (R. Maroto 2009).

La conservació - restauració del menhir de Mollet

160

NOTES, 26

funció de subjectar el menhir. Final-ment, es va tapar amb una coberta delona perquè la pluja no li caigués di-rectament al damunt.

5. Continuació de la neteja

Es va continuar amb la neteja me-cànicament llavors ja de manera mésacurada. Es van utilitzar palatines, ras-palls tous i bisturís per retirar la terraque es trobava més adherida i per as-piració es va anar eliminant aquestacapa superficial. Amb aquests treballses va aconseguir que les decoracionss’apreciessin i es poguessin llegir mi-llor, i descobrir algunes zones treba-llades que s’intuïen, però com quequedaven recobertes de terra no esveien bé.

6. Desmuntatge i preparaciópel trasllat

Quan es va tenir coneixement delseu nou emplaçament visitable es vatornar a col·locar en posició horit-zontal.

Després de la primera neteja s’ha-via fet un control de sals i van sortiruns valors que no feien necessària unadessal·lació. Després d’estar uns me-sos dret i parcialment enterrat durantuna època de pluges i humitats moltaltes, va aparèixer una aureola blancaque indicava una possible absorció desals solubles del subsòl; per tant, ca-lia fer una altra verificació de la sa-linitat. Aquesta comprovació vaconfirmar un alt contingut en sals iva caldre una dessal·lació a la zonaque havia estat enterrada.

Com que es tornava a col·locar dretal nou emplaçament amb una partenterrada, amb l’objectiu d’aïllar-lodel subsòl i evitar futurs problemes,es va protegir aquesta zona. Es va feruna primera capa amb film, a sobred’una de geotèxtil i finalment una al-tra amb film.

7. Instal·lació del menhir aMollet

Es va preparar el subsòl per poderplantar-lo, segons el sistema que es va

Figura 7. Esquema de les zones on es va comprovar la salinitat (C. Aymerich i M. Vila, 2009).


161

NOTES, 26

dissenyar que permet exposar-lo dretsense que hi hagin enclatges per sub-jectant-lo i tapant la seva visió com-pleta. Es va fer un bloc de formigó al’interior, on es va deixar una zonabuida per introduir-hi el menhir.

Figura 8. La preparació de la nova base delmenhir (R. Maroto 2009).

Es va posar neoprè al fons del fo-rat, per no malmetre la zona de con-tacte i tot el voltant es va protegir ambporexpan. D’aquesta manera, el ci-ment i el formigó no queden adheritsi de cara a futurs moviments la sevaextracció no és tan dificultosa.

Per la dificultat de la maniobra,va caldre una grua suplementàriaque pogués fer els moviments neces-saris per traslladar el menhir des delcamió, aparcat al carrer, fins al seunou emplaçament.

Un cop a dins el forat, la dificultatva ser que quedés col·locat perfecta-ment aplomat. L’objectiu era que quans’entrés per la porta per accedir al re-cinte, el visitant ja tingués la visió dela cara. Per aconseguir-ho, es va fal-Figura 9. Trasllat del menhir (R. Maroto, 2009).

Figura 10. El menhir ja col·locat a l’interior de lanova base (R Maroto, 2009).

La conservació - restauració del menhir de Mollet

162

NOTES, 26

car i amb l’ajuda d’un gat hidràulics’anava movent lateralment, ja que lagrua només permetia moviments ver-ticals. Quan el van tenir ben col·locat,es va reomplir el forat amb ciment finsarribar al nivell del formigó per fixar-lo al terra, i fins que el ciment no vaendurir del tot no es va desenganxarde la grua.

Les cintes que es van utilitzar permoure’l amb la grua s’han deixat po-

sades per facilitar futurs moviments is’han tapat amb les pedres que arri-ben fins al nivell del terra. Per prote-gir el menhir d’agressions antròpiquesi climatològiques, s’ha instal·lat unavitrina de vidre que l’envolta.

La restauració del menhir en si, noha tingut una gran complexitat, peròsí que ho ha estat el fet d’haver de ferels moviments amb maquinària tangran, pel seu volum i pes.


163

NOTES, 26VENDRELL, M., GIRÁLDEZ, P i VENTOLÀ, L. (2011). El menhir de Mollet: materials i recobriments. Pàg. 163-165.

El menhir de Mollet:materials i recobrimentsMàrius Vendrell*, Pilar Giráldez* i Lourdes Ventolà*

* Universitat de Barcelona, departament de Cristalografia i Mineralogia. http://www.patrimoni-ub.net

1. Introducció

Es presenta l’estudi del menhir deMollet pel que fa als materials que elformen (la pedra de la què està cons-tituït), alhora que els recobriments quepresenta, els quals es tracten d’inter-pretar a la llum de la seva composiciói la seva lectura pel que fa a la històriadel menhir durant o posteriorment alseu ús.

2. La pedra

El menhir és una peça única, mo-nolítica, formada per una pedra d’as-pecte granític, perquè presenta elscomponents d’aquesta roca. No obs-tant això, la presència abundantd’enclaus de mides centimètriques defilita verda (roca metamòrfica de baixgrau de metamorfisme) indica l’ori-gen sedimentari de la pedra, la qualcosa la situa com una arcosa: sedimentformat per l’erosió de granits amb poc(o fins i tot nul) transport.

En aquest cas, el transport ha d’ha-ver estat molt limitat, atesa la presèn-cia en la composició de grans debiotita. Es tracta d’un filosilicat ques’altera amb força facilitat per hidrò-lisi (donant lloc a clorita), però que ala vegada és molt tou, de forma queen un transport relativament curt,pràcticament desapareixeria com agrans de mides mil·limètriques.

Pel que fa al possible origen de l’ar-cosa, caldria situar-lo al peu de les ser-

ralades litoral o prelitoral, on hi hagranits susceptibles de ser erosionats,juntament amb filites i esquistos, eldesmantellament dels quals podriahaver donat lloc a un dipòsit de midaindeterminada d’arcosa. Probablementresultaria difícil la localització del puntprecís d’extracció, atesa la pressió ur-banística de la zona i que podria trac-tar-se d’un dipòsit de mides moltreduïdes.

3. Pàtines i dipòsits adherits

A un costat de la peça es detecta lapresència relativament generalitzadad’una pàtina de color negre que for-ma una mena de crosta adherida a lapedra del menhir. Les anàlisis d’aquestmaterial han posat de manifest que es

Figura 1. Detall de la superfície del menhir on espot veure un enclavament de fil·lita i la presènciade cristalls de biotita (M. Vendrell, P. Giráldez i L.Ventolà, 2009).

164

NOTES, 26

tracta d’una pàtina de naturalesa silí-cia que conté una petita proporció decalci (Ca) –possiblement en forma decarbonat (calcita) com a deposicióposterior– alhora que quantitats sig-nificatives de ferro (Fe) i manganès(Mn). L’elevada concentració demanganès justifica el color negre dela pàtina però d’altra banda, aquestamateixa concentració exclou aquestelement com a part de les argiles que,de ben segur, estan associades a aquestrecobriment per acumulacions poste-riors a la seva formació.

L’aspecte general d’aquesta pàtinaés una pel·lícula dipositada sobre els

grans que formen la pedra, en algu-nes zones com a la fotomicrografiaadjunta, amb fissures de retracció quesemblen correspondre a material or-gànic. Per la composició química i latextura sembla correspondre a un di-pòsit d’origen biogènic en el que mi-croorganismes col·laboren a la fixacióde ferro i manganès, la qual cosa espodria donar per algues aquàtiques i/o per bacteris. Cal pensar, per tant, queel menhir en posició ajaguda tenia undels costats exposat a la intempèrie il’altre semienterrat o afectat per uncurs d’aigua.

D’altra banda, els sediments adhe-rits a la peça o els que hi havia imme-diatament propers consisteixen en unaacumulació de terra (argiles amb llimsi alguna sorra) que conté grans demides fins a centimètriques de còdolspoc arrodonits (els més petits) i altresmés rodats de major mida (superioral centímetre). La naturalesa d’aquestsmaterials és variada: els més petits ipoc arrodonits són majoritàriamentsilícics (quars, feldspats i roques me-tamòrfiques), mentre que els còdolsde major mida són calcaris.

Probablement, i sense haver tingutocasió d’inspeccionar i estudiar elssediments associats al menhir in situ,

Figura 2. Espectre que mostra l’elevadaconcentració de Fe i Mn de la pàtina de colornegre (M. Vendrell, P. Giráldez i L. Ventolà, 2009)

Figura 3. Imatges de microscòpia electrònica de rastreig de la superfície de la pàtina negre: es podenapreciar fissures de retracció, la qual cosa suggereix la presència de material orgànic (M. Vendrell, P.Giráldez i L. Ventolà, 2009)

Màrius Vendrell, Pilar Giráldez i Lourdes Ventolà

165

NOTES, 26

les graves que acompanyen la terracorresponen a l’àrea font de la serra-lada litoral, ubicada immediatament alSW de Mollet (municipi de trobada dela peça). En canvi, els còdols majori-tàriament calcaris deuen correspondreal desmuntatge parcial de les terras-ses del riu Besòs, d’àrea font més àm-plia i dispersa, atès que presenten ungrau d’arrodoniment (i per tant,transport) elevat.

4. Conclusions

La talla del menhir es va fer ambuna arcosa, roca sedimentària que calsituar propera a afloraments granítics

pel poc transport que mostren elsgrans que la formen (principalment lesmiques biotites i els enclaus de filita):la ubicació al peu de les properes ser-ralades litoral o prelitoral (ambduesamb granits i filites) sembla cohe-rent si bé difícil de determinar ambprecisió.

Posteriorment al seu ús, i ja en po-sició ajaguda, la peça es va recobrirparcialment d’una pàtina de color ne-gre d’origen biològic, potser per al-gues aquàtiques que en certes condi-cions poden fixar ferro i manganèspresents a la pàtina. Addicionalment,s’hi ha adherit sediments (graves) delsmaterials immediats.

El menhir de Mollet: materials i recobriments

166

NOTES, 26

167

NOTES, 26BOSCH, J. (2011). El menhir de Mollet: aspectes arqueològics. Pàg. 167-178.

El menhir de Mollet:aspectes arqueològics

Josep Bosch i Argilagós*

* Arqueòleg, conservador del Museu de Gavà i responsable de l’estudi del menhir de Mollet designat pel servei d’Arqueo-logia i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya. [email protected]

Els monuments megalí-tics en general i les grans illargues pedres aixecadesdretes en particular, es tro-ben entre els vestigis pre-històrics que més captenl’atenció avui dia. Això ésaixí segurament perquè, in-dependentment del seu va-lor arqueològic i científic,imposen respecte pel seugegantisme i desafien laimaginació d’aquells queels contemplem, en fer-nospreguntar com i per què és-sers humans d’un passatremot van manipular blocsde pedra que de vegadespoden arribar a pesar de-senes de tones. No hi hadubte que el menhir desco-bert a Mollet del Vallès,amb els seus gairebé cincmetres de llargada i les se-ves més de sis tones de pes(6.200 Kg.), es troba entreaquests vestigis prehistò-rics, amb un interès que elsitua al capdavant de tots elsmenhirs coneguts fins araa Catalunya.

Volem agrair a la Gem-ma Hernández i al JosepManuel Rueda que, com acap del Servei d’Arqueolo-gia i Paleontologia i sub-director general del Pa-

trimoni Cultural de la Ge-neralitat de Catalunya, res-pectivament, confiessin ennosaltres en encomanar-nos l’estudi arqueològic delmenhir de Mollet. Volemdonar les gràcies també al’Elisa Sarrià, autora deldibuix d’aquest menhir,pel seu amable i valuósajut, així com a la MartaMolet que col·laborà en laseva realització. Volemagrair també a l’ÀngelsJorba, restauradora delCentre de Restauració deBéns Mobles de Catalunyaa Valldoreix, i a la MariaDuran, cap de la Secció deGestió i Administració delmateix centre, les facili-tats donades a l’hora d’es-tudiar el menhir duranttot el temps en què va es-tar-hi dipositat. Final-ment, volem felicitar elsorganitzadors d’aquestesjornades del Centre d’Estu-dis Molletans i de l’Ajunta-ment de Mollet del Vallès,pel que, des del nostre puntde vista, va ser una moltbona iniciativa, i agrair enparticular a la Maria RosaBoada i al Jordi Bertranper haver-nos convidat aparticipar-hi.

Figura 1. El menhir deMollet (Ajuntament deMollet del Vallès, 2010)

168

NOTES, 26

1. El menhir de Mollet.Una estàtua-menhir

El menhir de Mollet és un monòlitde 4,90 m de llargada, 68 cm d’am-plada i 110 cm de fons. A les regionsmediterrànies es coneixen pocs men-hirs tant o més grans que ell. Al sud deFrança podem citar el del Plateau desBoudons (Lozère) que sobrepassa els6 m de llargada i el de Counzouls(Aude) que, amb 8,90 m de llarg, té el

rècord entre els menhirs aquesta zona(COSTA, 2008: 90-91). I, si se’l com-para amb les anomenades estàtues-menhir conegudes, el menhir deMollet és una de les més altes, sinó lamés alta. Les estàtues-menhir mésgrans es troben a la regió del Tarn, almigdia francès, on arriben a superarels 4 m d’alçada (ARNAL, 1976: 218;COSTA, 2008: 100).

El menhir de Mollet té forma deprisma rectangular, amb els caires ar-rodonits i un dels dos extrems apun-tats. No es tracta d’un simple bloc depedra en brut, sinó que presenta unaregularització intensa per repicat degairebé tota la seva superfície efectu-ada, segons les marques conservades,amb un objecte dur de punta arrodo-nida. En un dels dos costats estrets pre-senta un motiu en relleu i, en el costatoposat, tota una sèrie d’altres motiusgravats o insculpits. Pel que fa a la des-cripció de “l’ornamentació” del men-hir, que ha pogut ser observada endetall un cop efectuada la seva neteja irestauració, presentarem primer ladescripció dels relleus i, seguidament,la dels motius insculpits.

Els motius en relleu es troben enun dels costats estrets del menhir,aproximadament a un metre del seuextrem apuntat. S’hi pot reconèixer unrostre humà, amb la representació delnas, rectilini, i seguint l’eix longitudi-nal del menhir, i les celles o arcadessupraciliars, també rectilínies, peròtransversals. Nas i celles formen unaT, que presenta els seus extrems late-rals perllongats cap a baix, amb unamena d’arracades, igualment en relleuperò en un pla lleugerament inferior.Aquestes arracades ens recorden, perla seva forma i posició, les dues ba-nyes d’un toro. Nas, celles i banyesenquadren uns ulls circulars igualmenten relleu. Per sobre de la línia de lescelles hi havia un altre motiu en re-

Josep Bosch i Argilagós

Figura 3. Calc dels relleus del menhir de Mollet(E. Sarrià, 2010).

Figura 2. El menhir de Mollet en la seva ubicacióactual, al parc de Can Mulà (Ajuntament deMollet del Vallès, 2010).

169

NOTES, 26

lleu, conservat molt incomplet perquèes va veure afectat de ple en el mo-ment de la descoberta del menhir i delqual poca cosa en podem dir. Aquestsmotius es degueren obtenir martelle-jant repetidament la superfície delmenhir, deixant en reserva els ele-ments que els constitueixen: nas, ce-lles, banyes, ulls i element indeterminatper sobre de les celles.

Pel que fa als motius gravats, quees troben en el costat oposat al delsrelleus, podem dir que es diferenciend’ells, a més de per la tècnica d’ela-boració, pel seu caràcter més esque-màtic o abstracte. Les incisions delsgravats tenen la secció en U, que cor-

respon als gravats efectuats amb unobjecte de pedra, no de metall, cas enel qual resultaria en forma de V. Elsgravats es devien obtenir per repicatlinear sobre la superfície del menhir,que prèviament havia estat preparadatambé per repicat. El repicat es podiahaver efectuat per percussió directa,amb un objecte de punta roma i ma-jor duresa que la roca del menhir (unrierenc o una eina de pedra polida), oper percussió indirecta, amb l’ajut d’unobjecte intermedi. D’aquesta forma esvan obtenir una sèrie de traços que,aparentment, van veure posteriormentregularitzada la seva part interna perabrasió, encara que també és possibleque aquesta regularització fos resul-tat d’un repicat molt atapeït i de l’efec-te abrasiu de les partícules despresesde la mateixa arcosa, sobretot de lesde quars. Amb els gravats acabats defer i la roca fresca, la seva traça deviaser ben visible; l’erosió i l’alteracióposteriors, però, han fet que avui, lalectura d’algunes parts resulti dificul-tosa i hagi requerit una observaciódetinguda, amb diferents condicionsd’il·luminació i a diferents hores, tantde dia com de nit. L’observaciód’aquests gravats ha permès reconèi-xer diferents motius, que descrivimd’acord amb la posició vertical delmenhir, amb l’extrem més apuntat ala seva part superior. D’aquest extremsurt una línia sinuosa i longitudinal almateix menhir. Forma cinc corbes, tresmés àmplies obertes a l’esquerra i duesno tan àmplies obertes a la dreta.D’acord amb el costum generalmentseguit davant de motius semblants,nosaltres ens hi referirem com a “ser-pentiforme”. Per sota del “serpentifor-me” i transversal al menhir, hi ha unsegon motiu, que indistintament enspot recordar la forma d’una “M”, lad’un “jou” o la d’una “cornamenta”de toro. A una alçada inferior al motiu

El menhir de Mollet: aspectes arqueològics

Figura 4. Calc dels gravats del menhir de Mollet(E. Sarrià, 2010).

170

NOTES, 26

en “jou” o “corniforme”, hi ha dosnous motius amb forma de “D caigu-da” o “escut”, disposats un sota l’al-tre, oposats i de forma no del totsimètrica. El superior té la línia recta ala part de dalt i la inferior a la de baix.A la dreta dels “escuts” oposats reco-neixem tres cercles incomplets, aline-ats longitudinalment al menhir. Final-ment, a la part de baix de l’escut infe-rior podem veure units a la seva líniarecta inferior dos semicercles, que enstornen a recordar la forma d’un “jou”o d’una “cornamenta”.

El menhir de Mollet pot ser consi-derat, a més d’un menhir, un exempled’estatuària megalítica, concretamentd’allò que s’anomena una estàtua-menhir. Aquesta associació de dos ter-mes (estàtua i menhir) va ser utilitzadaper primer cop a finals del segle XIX,per referir-se a les primeres represen-tacions humanes prehistòriques enpedra i de gran tamany descobertes ala regió de Rouergue, al migdia fran-cès (PHILIPPON, 2002: 24). La consi-deració del menhir de Mollet com unaestàtua-menhir es basa en el reconei-xement dins del mateix menhir, enca-ra que sigui de forma molt incom-pleta, de la representació d’una figurahumana sencera i en tres dimensions.Podem reconèixer aquesta figura enel rostre humà representat amb cla-redat, en la posició d’aquest rostresobre el menhir, que no sembla resul-tat de l’atzar i que ens suggereix queel menhir representava el cos sencerd’una persona, i, per últim, en la mor-fologia del menhir, que si bé no es potafirmar que evoqui un cos humà deforma directa, si es pot dir que en potrecordar almenys la seva ombra. Tot il’absència d’atributs del vestuari od’objectes d’equipament, tot i no pre-sentar ni els dorsos ni l’esquena es-culpits, ni tampoc marcades lesconcavitats corresponents al coll i a la

cintura, pensem que els tres fets asse-nyalats són suficients per afirmar queel menhir de Mollet pot ser conside-rat una estàtua megalítica. Ens resultadifícil, en canvi, trobar cap relació en-tre els motius gravats i la representa-ció escultòrica d’una persona. La“serp”, el “jou”, els “escuts”, els se-micercles i els cercles incomplets, noens semblen ni trets humans ni, tam-poc, elements de vestuari o objectesd’equipament.

2. Una cronologia àmplia

Un cop efectuada la neteja acuradadel menhir de Mollet, un cop petro-grafiat, mesurat i pesat, observat de-tingudament sota diferents condicionsde llum, palpat, descrit i dibuixat, coma arqueòlegs i historiadors ens inte-ressarà datar-lo. Per fer-ho comptemamb les dades corresponents al contexton va ser trobat el menhir i amb la sevacomparació amb d’altres peces conegu-des del mateix tipus o similars.

La datació dels menhirs en generali de l’estatuària megalítica en parti-cular resulta habitualment difícil, jaque no és possible datar directamentel moment en què les pedres van sertallades. En el millor dels casos esta-blirem una cronologia relativa, a par-tir del context d’implantació delmonument i d’altres vestigis associ-ats a ell. Però, si el context d’implan-tació original és desconegut o noaporta dades precises, com sovint suc-ceeix, llavors l’únic recurs que ensquedarà serà trobar algun referentcronològic en els seus motius decora-tius, si els té; o, si es tracta d’una està-tua-menhir, en la forma de re-presentar parts anatòmiques com lacara, els braços o les cames, en la derepresentar el vestuari o en la de re-presentar determinats objectesd’equipament.


171

NOTES, 26

Segons les dades disponibles en re-lació amb la cronologia de l’estatuà-ria megalítica prehistòrica en general,sabem que es tracta d’un fenomen di-latat en el temps, que va aparèixer deforma simultània a diferents regionsd’Europa a la fi del neolític, en algunsllocs potser abans, en el neolític mitjàrecent, es multiplicà en el moment enel que s’inicià la metal·lúrgia del cou-re i es va fer rar o va desaparèixer alfinal d’aquest període i en el següent(edat del bronze – inicis de l’edat delferro). Pel que fa als menhirs, semblaque els seus començaments podienhaver estat més antics, ja que es re-munten fins a moments avançats delneolític antic o inicials del mitjà. En elcas del menhir de Mollet, podem pre-cisar més la seva cronologia basant-nos en els seus possibles paral·lels, nodel monument en conjunt, que és d’unagran singularitat i originalitat, però sidels seus elements “ornamentals”.

Concretament a Catalunya, hi hadiferents exemples de gravats sobresuports megalítics de diversos tipus(sepulcres, menhirs, esteles o roquesaïllades), alguns geogràficament pro-pers al menhir de Mollet, com és elcas de:• La pedra de les Creus (la Roca delVallès)• La llosa de la Roca Roja o de la Sitjadel Llop (Montseny) (VILARDELL iCASTELLS, 1976)• L’estela trobada a prop del poblat ibè-ric del Puig Castellar (Santa Colomade Gramanet)• El menhir de Castellruf (Santa Mariade Martorelles) (CARRERAS, TARRÚSi GAY, 2005: 159; BERTRAN, BOSCH iTENAS en aquest mateix volum)• El menhir de la Pedra de Llinàs(Montmeló) (Cura 2002 - 2003;CARRERAS, TARRÚS i GAY, 2005: 160;BERTRAN, BOSCH i TENAS en aquestmateix volum)

• L’estàtua-menhir de Ca l’Estrada(Canovelles) (FORTÓ, MUÑOZ iMARTÍNEZ, 2005: 17-22)

Cal dir, però, que no en tots els ca-sos s’ha pogut demostrar que datind’algun període de la prehistòria i queles semblances amb el menhir deMollet són pràcticament inexistents omolt parcials. En canvi, en esteles, es-tàtues-menhir i sepulcres megalítics defora de Catalunya, sí que hem trobatsemblances que ens proporcionen unreferent cronològic per a les diferentsparts que integren la “decoració” delmenhir de Mollet.

Com hem vist, en una de les caresdel menhir hi ha la representació d’unrostre en relleu, en la qual, per evocarel nas i les celles s’utilitzà el conegutcom a “bloc en T”. Aquest, també ano-menat “T facial”, es troba a l’estatuà-ria megalítica prehistòrica, tant entreles estàtues-menhir, a les que ja enshem referit, com entre les esteles an-tropomorfes, més petites, decoradesnomés per una cara i que no formenuna representació tridimensional. A lapenínsula Ibèrica coneixem tres pecesamb el citat “bloc en T”. Dues d’ellesal nord de Portugal, l’estela de Mon-corvo (concelho de Moncorvo, Tras osMontes) i l’estela de Santa Luzia(concelho de Freixo de Espada, Cinta,districte de Bragança). Encara que capd’aquestes dues peces tenen una pro-cedència precisa coneguda, s’han atri-buït al calcolític (OLIVEIRA, 1993:36-37 i 41). La tercera peça conegudaa la península Ibèrica amb la “T faci-al” és la del lloc d’Asquerosa (provín-cia de Granada) (BOSCH, 2003: 109 ifig. 56). A les peces d’Asquerosa i Mon-corvo es referí també Martín AlmagroGorbea, en un treball dedicat a les es-teles antropomorfes de la penínsulaIbèrica; hi estableix, tot i la mancad’una cronologia coneguda amb pre-cisió, un paral·lelisme amb peces


172

NOTES, 26

prehistòriques del sud de França(ALMAGRO-GORBEA, 1993: 125 i130 i fig. 5.1 i 2).

Al migdia francès són conegudesdiferents esteles antropomorfes pre-històriques, amb la representació delrostre basada en el “bloc en T”. A di-ferència de les tres peces de la pe-nínsula Ibèrica, algunes d’elles tenenun context de procedència ben co-negut i han pogut ser datades de for-ma fiable. Corresponen a la regió dela Provença i, probablement, un delsseus millors exemples sigui l’estelanúmero 1 de Lauris-Puyvert (LaLombarde, Vauclus), a la part orien-tal d’aquesta regió (D’ANNA et al,2004: 60-61). Les esteles provençalses vinculen, per la seva aparició, ennecròpolis chaséennes, almenys enpart, a una fase final del neolític mit-jà (chasséen recent), i la seva cro-nologia s’ha situat entre el 3500 i el3000 aC. Al migdia francès tambés’utilitzà el característic “bloc en T”,a més de sobre les esteles proven-çals, en esteles i estàtues-menhir dela regió del Llenguadoc, amb lesquals les similituds amb el menhirde Mollet poden semblar més estre-tes. Són monofacials i sovint la caraés l’únic element anatòmic que hiapareix, només de vegades acompa-nyat dels braços i són rars la restade detalls anatòmics. L’estatuàriamegalítica llenguadociana cobrí,probablement, un llarg període detemps, entre el 3200 i el 2400 aC(D’ANNA et al, 2004: 82-84; D’ANNA,2008: 409-411). Així, doncs, la pre-sència de la “T facial” dins de l’esta-tuària megalítica prehistòrica delsud de França, ens remet a un ampliperíode cronològic que abraça unafase recent del neolític mitjà i el ne-olític final. Basant-nos en això, po-dem situar la cronologia dels relleusdel menhir de Mollet (rostre amb “T

facial” i astes de toro), entre la mei-tat del IV mil·lenari aC o, més pro-bablement, entre un moment deldarrer quart d’aquest IV mil·lenari iun del tercer quart del III (3500/3200-2400 aC).

En segon lloc, ens fixarem en elsparal·lels i possibles referents crono-lògics dels motius gravats sobre elmenhir de Mollet, en el costat oposatal del rostre; uns motius que, com éshabitual en els estudis d’art megalític,hem anomenat “serpentiforme”, mo-tiu amb forma de “jou” i motius en“escut”, aquests últims amb cerclesincomplets i semicercles que d’algu-na forma semblen associats a ells.

El “serpentiforme” és un motiu queen podem dir “universal”, amb unallarga llista d’exemples i difícil de re-lacionar amb un estil artístic determi-nat o de situar en una etapa deter-minada. Pel que fa al motiu amb for-ma de “jou” representat sobre el men-hir de Mollet, té dos paral·lels moltpròxims en els menhirs de la Pedra deLlinàs (Montmeló) i de Castellruf (San-ta Maria de Martorelles), als quals jaens hem referit. Un tercer paral·lel,menys proper però també a Catalunya,és el del menhir dels Palaus (L’Estrada,Agullana, Alt Empordà) (CARRERAS,TARRÚS i GAY, 2005: 158-159).D’aquests tres monuments, només elde Santa Maria de Martorelles propor-ciona un referent cronològic, que esbasa en la seva relació amb el sepul-cre megalític conegut també com deCastellruf (Bertran, Bosch i Tenas enaquest mateix volum), un sepulcre queés del tipus conegut com a galeria ca-talana, un tipus que es data al neolíticfinal (TARRÚS 2002: 828). Pel que faals dos “escutiformes”, als cercles in-complets i als semicercles que s’hi as-socien, desconeixem ara mateixparal·lels pròxims clars. Tampoc elsconeixem a la resta de la Mediterrà-


173

NOTES, 26

nia nord-occidental. Potser es podriatrobar una certa semblança entre elsgravats del menhir de Mollet i els deles anomenades inscultures de Pas-sa-nant, a la comarca de la Conca deBarberà. Aquestes inscultures no tenenuna cronologia precisa reconeguda(CURA,1992: 119), però segons al-guns autors connecten amb el reper-tori de l’art megalític atlàntic (Buenoi Balbín 2000: 58). Independentmentde la seguretat d’aquesta connexió,hem de dir que és en l’art megalíticatlàntic, concretament en el coneguta la regió de l’Armòrica, on hem tro-bat les semblances més estretes ambel conjunt dels motius gravats sobreel menhir de Mollet. Els motius ambforma de “serp”, de “jou”, de vega-des també vist com a “corniforme”, i“d’escut” són, juntament amb la “fu-lla de destral”, el “bàcul”, “l’arc” i les“fletxes”, els temes clàssics de l’artmegalític bretó, els seus signes ele-mentals que, de vegades tractats ambun gran barroquisme, apareixen regu-larment i componen la decoració demolts dels monuments megalíticsarmoricans. Segurament, un delsexemples més destacats d’aquest artés el del sepulcre de corredor de lapetita illa de Gavrinis, al golf deMorbihan. A més de l’exemple deGavrinis, a la Bretanya n’hi ha d’altreson es poden trobar motius semblantsals gravats sobre el menhir de Mollet,com el de Mané-er-Hroek, a Loc-mariaquer, també a la zona deMorbihan, on va ser trobada una este-la gravada amb el que sembla un re-sum de l’art megalític armoricà:“escut”, “destral”, “bàcul” i “jou” (LEROUX, 2008: 382). El sepulcre de cor-redor de Gavrinis i els seus gravats esdaten al segon quart del IV mil·lenniaC, però són considerats una rèplicamultiplicada de motius ja utilitzats an-teriorment dins de l’art megalític

armoricà antic. Les manifestacionsd’aquest art es remunten a la meitatdel V mil·lenni aC i perduren fins a unmoment del darrer quart del IV mil-lenni, principalment a la zona deMorbihan, encara que també són co-negudes al nord de Finisterre, al cairnde Barnenez, on es distingeixen mo-tius que, tot i estar limitats a senzillstraços lineals, són comparables als delsmonuments morbihanesos citats (LEROUX, 2008: 379, 383-386; GIOT,1987 vol 1: 42-47 i vol 2: planxa B8H).Així, doncs, els paral·lels dels motiusgravats sobre una de les cares del men-hir de Mollet els trobem, fins al mo-ment, dins del repertori de l’artmegalític armoricà antic. No es mos-tren amb el barroquisme dels gra-vats d’alguns dòlmens morbihanesosde Bretanya, sinó que es limiten asenzilles traces lineals, com hem vista Barnenez, però en essència són elsmateixos motius. Basant-nos enaquests paral·lels, podem situar lacronologia dels gravats del menhirde Mollet (“serp”, “jou”, “escut” icercles incomplets i semicercles as-sociats a aquests últims), entre lameitat del V mil·lenari aC i un mo-ment del darrer quart del IV mil-lenni aC (4500-3250/3150 aC)

Si comparem els referents crono-lògics dels gravats del menhir deMollet, amb els obtinguts pel rostreen relleu amb la “T facial” del mateixmenhir, veurem que no coincideixen.Mentre els primers van poder ser exe-cutats entre la meitat del V mil·lenniaC (aproximadament 4500 aC) i, a totestirar, un moment del darrer quartdel IV mil·lenni (3250/3150 aC), elssegons ho van poder ser, com a moltaviat, entre la meitat d’aquest IV mil-lenni, encara que més probablementa partir d’un moment del darrer quartdel IV mil·lenni (3500/3200 aC) i finsa un moment del tercer quart del III


174

NOTES, 26

(2400 aC). El més probable, doncs, ésque els gravats i els relleus del menhirde Mollet no haguessin estat executatsalhora. Primerament, durant el neolí-tic mitjà, sobre una de les cares d’unmenhir, que no sabem si ja havia estataixecat anteriorment o ho va ser lla-vors, es van representar gravats unasèrie de motius seguint un estilarmoricà. Posteriorment, durant elneolític mitjà recent o més probable-ment durant el neolític final, sobre lacara oposada va ser esculpit un ros-tre, aquest d’un estil més ben coneguta la Mediterrània occidental, transfor-mant l’antic menhir en una de les es-tàtues-menhir més interessants de lesregions properes a aquest mar. En unmoment que desconeixem de la sego-na meitat del III mil·lenni aC, o pot-ser ja en el II, el menhir degué caurede forma accidental o intencionada ija no tornà a ser aixecat; llavors, per-dut el seu significat mantingut durantsegles, degué ser traslladat a propòsitdes del seu emplaçament original finsal lloc on va ser descobert l’any 2009,en aquella època una zona d’aigua-molls inundable no gaire llunyana, onposteriorment va ser cobert per sedi-ments fluvials (vegeu l’article de Mar-tínez i Palazón en aquest mateixvolum). Les condicions ambientals dellloc on va ser trobat el menhir deMollet, ens fan pensar que aquest nodegué ser el seu emplaçament origi-nal, però, donada la dificultat del seutrasllat per les seves grans dimensionsi atès que el menhir no presenta eldesgast que es considera que hauriaprovocat un desplaçament llarg, nodevia estar gaire lluny. Proposem, evi-dentment sense poder afirmar-ho ambabsoluta certesa, que originàriamentel menhir es trobava pels voltants dellloc on segles després va ser cons-truida l’església parroquial de SantVicenç, documentada des de l’any 993.

3. Una divinitat fluvial

Si establir la cronologia dels men-hirs i les estàtues-menhir no resultafàcil, menys ho resulta conèixer el seusignificat i interpretar-los. En un mo-ment donat de la prehistòria recent, afinals del neolític o potser abans, du-rant el neolític mitjà, en els paisatgesde moltes regions de la Mediterràniaes multiplicaren primer els menhirs i,seguidament, l’estatuària megalítica.Per què succeí això? Quin era el signi-ficat d’aquests monuments, que enalguns casos van ser aixecats al costatde sepultures però que en d’altres sem-blen lligats exclusivament al món delsvius? S’han proposat explicacions di-ferents i diverses: evocació d’ancestreso divinitats, marques o delimitacionsde territori, senyalització de punts es-tratègics al costat de camins o gualson poder creuar rius, indicació de fontso llocs amb aigua, elements inti-midatoris dirigits a fer complir unesnormes de conducta i respectar unordre establert o, en un sentit més sim-bòlic, llocs de transició entre la natu-ra i la cultura o entre el salvatge i eldomèstic. En el cas del menhir deMollet, la interpretació que proposa-rem serà bàsicament religiosa, vincu-lada a la representació d’una divinitati al seu culte. Segons aquesta interpre-tació, el menhir de Mollet va ser, al-menys a partir del moment en què esrepresentà sobre ell el rostre en relleu,la representació d’una divinitat vincu-lada a l’aigua fluvial i a la pluja quen’és l’origen. La nostra interpretacióes basa, per un costat, en el contextgeogràfic on va ser trobat el menhir i,per l’altra, en com entenem un delsseus motius “decoratius”, concreta-ment el del rostre en relleu.

El lloc on va ser descobert el men-hir de Mollet i també el seu emplaça-ment original, que no degué estar gaire


175

NOTES, 26

lluny, es troben molt a la vora del cursdel riu Besòs i dels seus afluents, la ri-era Seca i el torrent Caganell, dins dela seva zona d’inundació. Es tractad’un context geogràfic amb una mar-cada relació amb l’aigua. Un altre mo-nument megalític de la zona, el menhirde la Pedra de Llinàs (Montmeló), alqual ens hem referit al tractar del gra-vat “jouiforme”, també està estreta-ment lligat a l’aigua, ja que el seuemplaçament coincidia justament ambla confluència dels rius Mogent i Con-gost i la formació del riu Besòs (vegeuBertran, Bosch i Tenas en aquest ma-teix volum). Al llarg de tota la histò-ria, també a la prehistòria, l’aigua delsrius i de la pluja ha tingut una granimportància per als habitants de ladepressió vallesana. L’aigua ha estatuna font de riquesa que ha fertilitzatles terres, però també ha comportatgrans perills. El Besòs és un riu del sis-tema mediterrani català que recull lesaigües de bona part de les comarquesdel Vallès, a través d’un nombrós ven-tall d’afluents. Tradicionalment, el riuBesòs i els seus afluents han portatpoca aigua, els seus cabals han estaten general baixos; però, en contrapo-sició, episòdicament han produït inun-dacions que han destruït conreus,cases i, de vegades, també vides. Aquestha estat un perill crònic que ha ame-naçat històricament, també a la pre-història, als habitants de les ribes delriu Besòs i dels seus afluents, un perillque podien haver sentit la necessitatde conjurar d’una o altra forma.

La interpretació proposada es re-colza, per altra banda, en la lectura delrostre representat en relleu sobre unade les cares del menhir com a figura-ció del que, des del nostre punt de vis-ta, podia ser un rostre humà amb unesastes de toro baixes i en posició d’en-vestida. El motiu en relleu del menhirde Mollet ens recorda representacions

pictòriques de bucranis a ceràmiquesdel neolític recent d’Hacilar (Anatò-lia), que daten del VI mil·lenni aC(DELGADO, 1996: 271, fig. 165), i tam-bé ens recorda els corniformes ambapèndixs que són típics dels gravatsrupestres prehistòrics del sector de lavall de Fontanalba, al mont Bego, al’extrem sud-oest de l’arc alpí (SAULIEU,2004: 110).

En el fons simbòlic i mitològic deles cultures de les ribes de la Mediter-rània i del Proper Orient, durant l’an-tiguitat i també abans a la prehistòria,el toro (Bos taurus) i el seu antecessorsalvatge –l’ur holocè- (Bos primigenius),actualment extingit, van ser seleccio-nats com a figura religiosa vinculadaa les aigües fluvials i a la pluja que lesalimenta. Segons l’antiga mitologiagrega, el déu fluvial per excel·lènciaera Aquelous (Akhelôos en grec), el déuriu, una divinitat antiga dins de la mi-tologia grega, un déu primigeni de na-turalesa preolímpica, que apareixia entres formes: com a serp motejada, coma toro i com a home amb cap de toro,amb una barba hirsuta de la qual cons-tantment flueixen corrents d’aigua.Prengué el seu nom del riu Akhelôos,l’actual Aspropótamos, riu d’Etòlia queneix al mont Pindos. Des de l’inici del’holocè, el toro ha estat l’animal mésfort i més brau de les terres mediter-rànies. Concretament l’ur, amb unesbanyes llargues i robustes, en els mas-cles podia arribar a mesurar uns dosmetres d’alçada i pesar mes de milquilograms. La vinculació del toro alsrius i a la pluja és doble. La vitalitat, lavigorositat, la potència sexual i la vi-rilitat del toro són llegendàries; peraquest fet, convertit en principi mas-culí, s’associà a ell el poder fecundadorde les aigües fluvials i de la pluja, fer-tilitzant de la terra i estimulant de lanaturalesa. En el toro, però, també sónllegendàries la imprevisibilitat dels


176

NOTES, 26Josep Bosch i Argilagós

seus atacs sobtats, l’escomesa inespe-rada i la violència latent; fet pel ques’hi associà la ferocitat devastadora deles aigües superficials descontroladesen el transcurs de riuades i inundaci-ons. Amb el culte a una divinitat decondició taurina identificada amb lesaigües fluvials, els pobles de la prehis-tòria i l’antiguitat, devien esperaraconseguir que aquestes aigües apai-vaguessin la seva fúria imprevisible,temible i devastadora, i manifestessin,en canvi, el seu caràcter benefactorfertilitzant, que sempre ha estat unabenedicció per a les assedegades ter-res mediterrànies (GRAVES, 2007 vol.2: 257-262; ATHANASSOPOULOU,2002: 165; DELGADO, 2002: 168).

Pel que fa al possible significat delsmotius gravats sobre el menhir deMollet, la “serp”, el “jou” i “l’escut”,recollim aquí les propostes efectuadesen relació a ells en el marc de l’estudide l’art megalític armoricà. “L’escut”,motiu constant, s’interpreta com arepresentació d’un ídol, evocació es-quematitzada d’una divinitat principal,versemblantment femenina, deessamare, senyora de la fecunditat, la vidai la mort. El “jou” no s’interpreta enun sentit literal, ja que l’arada de tirper bous amb jou sembla que no esdocumenta abans de l’edat del bron-ze, sinó que s’hi veu la reducció o sim-plificació d’un bucrani, evocació d’unadivinitat taurina, probable parella mas-culina d’una “deessa de l’escut”. Fi-nalment, pel que fa a la “serp”, segonsla seva interpretació es relaciona ambel canvi i la regeneració. Quant a larepetició dels signes amb forma “d’es-cut”, documentada a l’art armoricà,es veu com una possible referència agenealogies divines (L’HELGOUAC’H,1993: 12, 19; LE ROUX, 2003: 451-452; LE ROUX, 2008: 382-383).

4. Cloenda

No volem acabar aquesta comuni-cació sense fer unes breus considera-cions finals. En primer lloc, remarcarque al davant de la troballa d’una peçacom el menhir de Mollet, és evidentque al Vallès cal mantenir una estretavigilància del desenvolupament econò-mic, urbanístic i industrial sobre elterritori. Cal no abaixar la guàrdia enaquest sentit. En segon lloc, volem dirque si bé en aquest treball hem pre-sentat una interpretació religiosa delmenhir de Mollet, no descartem quehagués tingut també una relació ambl’exercici del poder. Un monumentcom aquest, fet sobre un bloc de pe-dra d’unes mides sobrehumanes, d’unmaterial inexistent a la plana vallesa-na i capaç de desafiar el temps, per-fectament podia haver estat utilitzatamb aquest fi. Per finalitzar, assenya-larem que el menhir de Mollet és,com hem vist, una peça amb ele-ments tant mediterranis com atlàn-tics. Per un costat, s’emmarca en latradició dels menhirs i en la eclosióde l’estatuària megalítica a finals delneolític a les terres de la Mediterrà-nia. Per un altre costat, apareix vin-culat amb l’Atlàntic a través dels seusgravats, amb motius que es troben al’art megalític armoricà. És evidentque cal ser prudents a l’hora d’ex-traure segons quines conclusions apartir de les semblances entre ma-nifestacions artístiques de regionsdiferents, però cal també guardar-se de la postura extrema contràriade negar tota possibilitat de relaci-ons. Res ens permet pensar que du-rant la prehistòria hi hagués hagutbarreres tancades entre la Bretanyai Catalunya, com tampoc n’hi va ha-ver a la Mediterrània.

177

NOTES, 26El menhir de Mollet: aspectes arqueològics

Bibliografia

ALMAGRO GROBEA, M. (1993). Les stelesanthropomorphes de la Penínsule Ibérique. Lesreprésentations humaines du Néolithique àl’Âge du Fer, Actes du 115e congrès nationaldes sociétés savantes (Avignon, 1990) sota ladirecció de Jacques Briard i Alain Duval,Editions du Comité des Travaux historiques etscientifiques: 123-139. París.ARNAL, J. (1976). L’art protohistorique: lesstatues-menhirs de France In: La PréhistoireFrançaise, tome II, Les civilisations Néolithiqueset protohistoriques de la France. Éditions duCNRS: 211-221. París.ATHANASSOPOULOU, S. (2002). El toro a lamitologia grega In: Toros, imatge i culte a laMediterrània antiga. Museu d’Història dela Ciutat, Institut de Cultura: 142-159.Barcelona.BOSCH-GIMPERA, P. (2003). Etnologia de lapenínsula Ibèrica. Edició de Jordi Cortadella,segons edició original del 1932. Urgoitieditores. Pamplona.BUENO, P. i BALBÍN, R. (2000). Tècniques,extensió geogràfica i cronologia de l’artmegalític ibèric. El cas de Catalunya, Cota Zero,16: 47-64. Vic.CARRERAS, E., TARRÚS, J. i GAY, P. (2005). Tresmenhirs amb gravats entre l’Alt Empordà i elVallès Oriental, Roches ornées, roches dressées.Actes du Colloque en Hommage à Jean Abélanet.Association Archéologique des Pyrénees-Orientales i Presses Universitaires de Perpignan:157-163. Perpinyà.COSTA, L.J. (2008). Mégalithismes insulaires enMéditerranée. Éditions Errance, Collection desHesperides. París.CURA, M. (1992). Són neolítiques les ins-cultures de Passanant, Estat de la investigaciósobre el Neolític a Catalunya, 9è Col·loquiInternacional d’Arqueologia de Puigcerdà(Puigcerdà i Andorra la Vella, 1991): 119-120.CURA, M. (2002-2003). La “Pedra de Llinàs”:un menhir, una estela o una fita de terme(Montmeló, Vallès Oriental, Catalunya), Quadernsde Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 23: 133-139.Castelló de la Plana.D’ANNA, A., RENAULT, S., GUENDON, J.L.,MASSE, J.P., PINET, L. i WALTER, P. (2004). Stèlesanthropomorphes néolithiques de Provence.Catalogue du Musée Calvet d’Avignon, Éta-blissement public Calvet. Avinyó.D’ANNA, A. (2008). Les manifestationsartistiques dans le Sud de la France In: Ar-chéologie de la France, Le Néolithique.Éditions Picard: 404-415. París.

DELGADO, C. (1996). El Toro en el Medi-terráneo, Análisi de su presencia y significadoen las grandes culturas del mundo antiguo,Laboratorio de Arqueozoología, Facultad deCiencias, Universidad Autónoma de Madrid.Madrid.DELGADO, C. (2002). El toro a l’antiga IbèriaIn: Toros, imatge i culte a la Mediterrània antiga.Museu d’Història de la Ciutat, Institut deCultura: 160-175. Barcelona.FORTÓ, A., MUÑOZ, V.i MARTÍNEZ, P. (2005).L'estàtua menhir antropomorfa de ca l'Estrada,Cota Zero, 20: 17-22. Vic.GIOT, P.R. (1987). Barnenez, Carn, Guennoc,Travaux du Laboratoire "Anthropologie-Préhistoire - Protohistoire - QuaternaireArmoricans" - Rennes, Equip de Recherchenúm. 27 du CNRS, Université de Rennes I, 2volums. Rennes.GRAVES, R. (2007). Los mitos griegos, 2 volums,Religión y mitología. Alianza Editorial, Madrid.L'HELGOUAC'H, J. (1993). Du schématisme auréalisme dans la figuration anthropomorphedu mégalithisme armoricain, Les repré-sentations humaines du Néolithique à l'Âgedu Fer, Actes du 115e congrès national dessociétés savantes (Avignon, 1990), sota ladirecció de Jacques Briard i Alain Duval,Editions du Comité des Travaux historiques etscientifiques: 9-19. París.LE ROUX, C.T. (2003). L'art mégalithiquearmoricain face aux préhistoriens... et auxautres! El Arte prehistórico desde los iniciosdel siglo XXI. Primer Symposium Internacionalde Arte Prehistórico de Ribadesella, AsociaciónCultural Amigos de Ribadesella: 441-455.Ribadesella.LE ROUX, C.T. (2008). L'art mégalithiquedans le Nord-Ouest (façade atlantique etBassin parisien) In: Archéologie de la France.Le Néolithique. Éditions Picard: 378-392.París.JORGE, V. i OLIVEIRA, S. (1993). Statues-menhirs et steles du nord du Portugal, Lesreprésentations humaines du Néolithique àl'Âge du Fer, Actes du 115e congrès nationaldes sociétés savantes (Avignon, 1990), sota ladirecció de Jacques Briard i Alain Duval,Editions du Comité des Travaux historiques etscientifiques: 29-43. París.PHILIPPON, A. (2002). La découverte desstatues-menhirs. Une affaire aveyronnaise In:Statues-Menhirs, des énigmes de pierre venuesdu fond des âges. Éditions du Rouergue: 24-59. Rodez.

178

NOTES, 26

SAULIEU, G. (2004). Art rupestre et statues-menhirs dans les Alpes. Des pierres et despouvoirs 3000-2000 av. J.-C. Errance, Hes-perides. París.TARRÚS, J. (2002). Poblats, dòlmens imenhirs. Els grups megalítics de l'Albera, serra

de Rodes i cap de Creus (Alt Empordà,Rosselló i Vallespir Oriental). Ed. Diputacióde Girona. Girona.VILARDELL, R. i CASTELLS, J. (1976). Hallazgode una estela decorada en el Pla de la Calma,Pyrenae, 12: 181-182. Barcelona.


179

NOTES, 26MOLIST, M. (2011). Taula Rodona. L’impacte cultural dels menhirs: prehistòria, història i actualitat . Pàg. 179-189.

* Moderador de la taula rodona. Catedràtic de Prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona. [email protected]

Taula RodonaL’impacte cultural dels menhirs:prehistòria, història i actualitat

Miquel Molist i Montaña*

L’exemple del menhir de Mollet,com un tractament acurat enpatrimoni arqueològic

Un dels aspectes de l’arqueologiaque ha evolucionat més en els darrersanys és en la imbricació social, és adir, en termes genèrics, en bastir pontsentre ciència i pràctica arqueològica ila pròpia societat. No parlem de laimprescindible publicació de les tro-balles arqueològiques o de donar aconèixer els estudis que es van fent.No, en això, a casa nostra, tradicio-nalment hi ha hagut sectors socials(erudits locals, lletraferits, associaci-ons excursionistes, ambients eclesiàs-tics...) que hi han dedicat molt d’es-forç i d’atenció i, ara amb una novaestructura social i política més adientals temps actuals, s’hi continua dedi-cant força atenció.

No, considerem que la situació enels darrers decennis s’ha redreçat ambl’obertura i desenvolupament d’unconjunt heterogeni de línies, d’actua-cions que al nostre entendre estan cre-ant una esperançadora i nova relacióentre la societat i l’arqueologia. Senseànim de ser exhaustiu, recordarem,per exemple, els mitjans que des de laDirecció General de Patrimoni i el Ser-vei d’Arqueologia de la Generalitat esfan per posar a l’abast de la societatles actuacions que realitzen. A les clàs-siques publicacions en paper que sur-

ten amb més o menys periodicitat, s’hihan afegit aquets darrers anys els mit-jans en xarxa per consultar, des decartografies, les memòries i els docu-ments d’intervencions arqueològi-ques... Aquests mateixos organismes,conjuntament amb les xarxes de Mu-seus, entre els que destaca el Museud’Arqueologia de Catalunya, han fetrevifar, dinamitzar els “objectes arque-ològics” en un sentit ampli (jaciments,restes...). De la clàssica contemplaciópassiva s’ha passat a noves formesmes dinàmiques de veure els testimo-nis del passat. Aquesta reorientació dela relació públic visitant i museus ojaciments visitables, ha fet donar unrol més ampli als testimonis del pas-sat (monuments que fan de receptor

Figura 1. Inauguració de les XIII Jornades delCEM a càrrec de Josep Monràs, alcalde i presidentdel CEM, i Jordi Roca, director general dePatrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya(Ajuntament de Mollet del Vallès, 2010).

180

NOTES, 26

d’espectacles, per exemple); també hafet créixer el nombre de visitants, n’haajudat a una millor conservació...

Però, personalment, sempre hepensat i ja ho he expressat en diversesocasions1 que és en el món local ons’està vivint una “revolució” més dràs-tica. En les institucions locals, sobre-tot els organismes de gestió local(ajuntaments, però també, consellscomarcals...), és on s’ha vist una trans-formació major. L’arqueologia (i lesrestes arqueològiques) han passat deser un afer d’estudiosos, d’associaci-ons culturals, és a dir, de ser un ele-ment essencialment cultural o cien-tífic, sempre minoritari i, molt sovint,percebut pels altres sectors de la po-blació i els propis dirigents com unanosa per al desenvolupament de la ciu-tat o poble, sobretot de tipus urbanís-tic; a ser-ne un bé, tingut en compteen la preparació del desenvolupa-ment econòmic social i cultural, ifins i tot en alguns casos, apreciat idonant-li un paper dinamitzador deprimer ordre.

La reorientació de l‘arqueologia anivell local ha estat afavorida per mol-

tes inèrcies, algunes culturals, com lesque, en una societat desenvolupadaamb nivells alts d’educació per part dela població, la cerca dels orígens és untema apreciat. Hi contribueixen, amés, els estaments dedicats a la for-mació com instituts, escoles i altres,amb un ensenyament respectuós ambel tema patrimonial; a més, el fet detreballar amb temes de proximitat ésun recurs didàctic apreciat. L’actualit-zació de la forma i del contingut i dis-curs en els museus locals ha estattambé cabdal. El pas del calaix de sas-tre que sovint constituent els museusde cada poble a desenvolupar un temalocal, específic, aquell que permet serforts, ha permès capitalitzar uns re-cursos abans dissolts en un magmaheterogeni i focalitzar energies desd’on cal buscar i potenciar.

Però el desenvolupament de l’ar-queologia també té una variant eco-nòmica, com es posa en evidència enmolts pobles de Catalunya. La mésevident, la relacionada amb el des-envolupament turístic i comercial del’entitat local. No cal pensar en elscasos més recurrents, com el deTarragona; aquesta realitat és pre-sent en petits pobles que intenten apartir dels testimonis del passat do-tar-se d’una personalitat que de ma-nera indirecta atregui el turismecultural.

Per fer aquesta transformació,se’ns dirà que han calgut i se seguirannecessitant esforços econòmics i arales caixes estan molt buides. És veri-tat, i potser caldrà desenvolupar araels aspectes menys costosos i esperarel rellançament econòmic per avançaren la realització, però les inèrcies ober-tes fins ara no es poden perdre i cre-iem que en el futur la presència d’un

Miquel Molist i Montaña

Figura 2. Moderador i ponents. D’esquerra adreta: Molist, Tenas, Martínez, Martín, Ventura iBosch (Ajuntament de Mollet del Vallès, 2010)

1 Vegeu M. Molist, article del PIACAThttp://www.piacat.cat/pdf/conclusion.pdf

181

NOTES, 26

arqueòleg local serà imprescindible enels municipis grans o amb gran rique-sa patrimonial. Lògicament, aquestpaper tan significatiu que es proposaper als municipis no vol restar prota-gonisme a les institucions nacionalsamb relació al patrimoni arqueòlogic,al contrari, la seva imbricació i coor-dinació potenciarà les capacitats mú-tues i, probablement, obrirà viesconjuntes d’actuació.

Però, per què tota aquesta explica-ció, avui i aquí? Perquè dins d’aquestanoves tendències, Mollet probable-ment és un bon exemple en el cas queara ens ocupa. Avui estem presentantels treballs escrits fruit d’una taula ro-dona realitzada amb un nombrós grupde persones que a partir d’un elementconcret d’un “objecte arqueològic”precís, el Menhir de Mollet, fan unaanàlisi de la troballa, de l’elementmaterial, del seu significat... és a dir,amb altres termes, una exposició d’ar-queologia, però també d’història, depatrimoni, de geografia, de geologia...A més, indirectament hi estan repre-sentades administracions, museus,universitats, associacions d’estudio-sos... Diversitat de fons, diversitatd’estudis, diversitat d’institucions,però lligades per un “objecte arqueo-lògic” precís, el Menhir de Mollet, elqual, a partir de la seva descoberta,s’ha fet un procés de salvaguarda, d’es-tudi, de restauració, i de difusió pro-bablement modèlic de tractamentcomplert, ben organitzat. Salvaguardaen el moment de la seva localització,en el seu estudi, en la seva conserva-ció i exhibició, fent-ne un bé públiccol·lectiu, de tot el poble. Aquest ca-ràcter col·lectiu de bé del poble vaquedar ben palès en el debat de la tau-la rodona, amb la participació directadels ciutadans que seguiren el procésen el moment de la seva descoberta.Valgui el millor exemple, el de la per-

sona que des del balcó veu la desco-berta i baixa a preocupar-se perquè esposi a redós...

Creiem que el tractament atorgatal Menhir de Mollet serà un bonexemple per al futur de l’atenció adonar al patrimoni arqueològic.

Josep BoschInterpretacions i significats delsmenhirs a la prehistòria

Si establir la cronologia dels men-hirs és complicat i difícil, establir-neel significat, és a dir, la interpretacióque haurien pogut tenir a la prehistò-ria, encara ho és més. El que jo puguifer ara, serà poc més que una relacióde possibles hipòtesis.

No hi ha dubte que a finals del ne-olític, el paisatge de determinadescontrades del mediterrani es va anar“omplint de menhirs” i en alguns ca-sos, també d’escultures megalítiques.Si en algunes ocasions, aquests men-hirs i aquestes escultures megalítiques,semblen estar relacionades amb sepul-cres o tombes, en molts altres casosno és així, ja que sembla que tenen mésrelació amb el món dels vius que ambel dels morts. Per què passa? Què po-dem trobar al darrera? A Còrsega hiha una creença popular que potserno és certa però m’agrada molt i queens serveix per donar pas al que des-prés explicaré, i és que els menhirs iles estàtues-menhir d’allà, anome-nades “estantare” en llengua corsa,que pot traduir-se com a “petrifi-cats”, eren persones que havientransgredit alguna norma o prohi-bició; això havia despertat la còleradel cel i s’havien convertit en està-tues de pedra. Sabem que això no ésaixí, però potser trobem en aquestacreença algun element comú amb laveritable interpretació o significatdel menhir.

Taula Rodona. L’impacte cultural dels menhirs: prehistòria, història i actualitat

182

NOTES, 26

És possible que algun dels menhirso de les escultures megalítiques s’ha-guessin aixecat amb anterioritat perpredisposar el compliment d’unes nor-mes o d’unes lleis i fer respectar unestatus social establert. Estar davant depersones poderoses, importants dinsla seva comunitat, amb un rang oestatus superior.

Aquest, però, no és segurament,l’únic significat que van poder tenirels menhirs. S’ha dit que represen-ten herois, éssers mítics, fundadorsde llinatges... És possible, també, queestiguem davant dels primers exem-ples d’estàtues religioses d’Occi-dent, com va dir Joan Abelanet, undels especialistes més brillants en artprehistòric del Rosselló i al qual s’hareferit Josep Tarrús. També és possi-ble, seguint la línia marcada per unaltre autor francès, André Gagna, queés dels que més ha estudiat l’escul-tura megalítica, que deia que en al-guns casos estaríem davant de pedres“qui nous font signer” (que ens fanfer el senyal de la creu); interpreta-ció que també incidiria en el temad’estatuària religiosa.

Però els possibles significats noacaben aquí. Ja hem vist la represen-tació de persones poderoses, de di-vinitats o de déus, d’ancestres, defundadors de llinatges... i n’hi had’altres. S’ha dit que poden ser mar-ques de territori, senyalitzacions dellocs estratègics que marcarien viesde comunicació. S’ha parlat tambéde la relació entre menhirs i fonts ozones humides, com podria ser el casde Mollet, o també de la senyalitza-ció de guals, és a dir, de llocs per ontravessar rius o corrents d’aigua. Perúltim, també s’ha dit que els men-hirs se situarien en el lloc de pas en-tre el món civilitzat cultural i lanatura o entre el món salvatge i elmón domèstic.

Per tant, la relació de possibles in-terpretacions i significats és llarga i amés, variada. En qualsevol cas, crec queels menhirs en general i les estàtuesmenhirs en particular, d’alguna formamarquen l’aparició dels humans enescena. Ja han aparegut abans, en l’artprehistòric anterior a l’estàtua mega-lítica també hi apareixen, però ara hofan amb materials resistents, de for-ma monumental i desafiant el temps,amb voluntat de perdurar... que no estrobaven en les representacions de l’artrupestre. Les novetats són que estanfets de materials resistents, tenen for-ma monumental i desafien el temps.Menhirs i estàtues-menhir apareixenacompanyats, per un costat, d’unaenorme relació entre els humans i elmedi, el seu entorn. A nivell demo-gràfic, en aquells moments hi ha unanova ocupació de zones més extensa,de cercar nous territoris (n’ha parlatl’Araceli Martín) i també hi ha un ma-jor moviment i circulació per aquestterritori. D’altra banda, menhirs iestàtues-menhir apareixen acompa-nyant l’emergència d’un nou tipus desocietat amb una estructura socialdiferent, més piramidal, més jeràr-quica, en la qual podem començar aveure una fractura social, un tren-cament.

Montserrat TenasComportament de les societatsdavant el monument megalític anivell històric

Els menhirs han estat pedres vene-rades des de la prehistòria, que al llargdels segles han estat objecte de cele-bracions de cultes —l’església catòli-ca els anomenava “cultes pagans”— ija des del segle VIII va celebrar conci-lis que anaven en contra de la celebra-ció d’aquests cultes. Això va provocar,d’una banda, la destrucció de monu-


183

NOTES, 26

ments megalítics i d’altra banda, lacristianització d’aquests monuments,a vegades inscrivint creus al damunt ocol·locant directament creus de ferroa sobre. Tenim exemples molt propers,com el de la ruta prehistòrica deCéllers, la Pedra de les Creus, que,possiblement en relació amb el con-text megalític, és una pedra que en unmoment donat va ser “cristianitzada”.A partir de l’època medieval trobempedres venerades, cultes pagans que escristianitzen (alguns, com el de la Pe-dra Salvadora de Mollet, quan es feiala celebració de les vinyes), són cele-bracions cristianes d’arrels paganesque es van mantenir fins a principisdel segle XX i que a l’actualitat s’hanperpetuat en forma de rituals festius,com en el cas de Palau-Solità i Plega-mans amb el Ball de Diables (el ge-gant d’aquesta població és preci-sament el diable amb un menhir carre-gat a l’esquena mentre que la gegantaés la mestressa de can Cortès, que és lamasia on va aparèixer aquest menhir).

Al llarg de la història hi ha una re-lació d’amor i odi pel que fa a aques-tes pedres. El que de fet és importantsón les actuacions que es van donaren un passat proper, cas de la PedraSalvadora, no fa gaire anys. La recu-peració del valor històric i arqueolò-gic d’aquests monuments els con-verteix en elements d’interès culturalbàsic per a la nostra societat. Els llocson hi ha monuments megalítics valu-osos, com en el cas de Mollet a partird’ara, poden esdevenir focus d’aten-ció important de turisme cultural a larecerca arqueològica. És la reflexió deperpetuar aquestes pedres venera-des, aquest sentiment, la destruccióque hi ha hagut al llarg dels segles iel moment en què ens trobem ara,quan es poden recuperar aquests ele-ments com a símbols de la nostraidentitat cultural.

Pablo MartínezHistoriografia de lesestàtues-menhir

Em centraré en el que són estàtu-es-menhir i esteles antropomorfes aCatalunya, que és un tema molt mésrecent, ja que sobre l’estudi dels men-hirs, el company Josep Tarrús ja vatractar bastant el tema.

D’estàtues-menhir i esteles antro-pomorfes neolítiques reconegudescom a tals no en teníem fins al 2004.Fins aleshores coneixíem una sèrie depeces decorades, però no les teníemben identificades. Per exemple, el1894, Lluís Maria Rigal publica un es-tudi sobre un menhir del Pirineu ambuna fotografia, que es dirà menhir delCantó, que és una estela amb un capantropomorf. Malauradament, durantels anys vint o trenta del segle XX esva destruir i com que no es va poderestudiar més, no sabem segur si erauna estela prehistòrica, tot i que con-siderem que té molts punts per ser-ho. Aquesta seria la primera dada.Aquesta estela va restar en l’oblit peròfa poc, un treball de recerca d’un es-tudiant de la Universitat Autònoma deBarcelona l’ha recuperada i l’ha posa-da al dia.

Mossèn Joan Serra Vilaró, en elsseus treballs a finals dels anys vint so-bre el Solsonès, va trobar una sèrie depedres també gravades, com la del Rocde la Mare de Déu al Santuari del Mi-racle, l’estela de Gangonells i la de laBassa del Boix, encara que aquestesdues últimes s’han perdut. Serà l’any2007, quan es troben les esteles de laCista de Seró, que les reconeixem comuna estela antropomorfa o una està-tua-menhir. Aquest mateix autor intro-dueix l’estela de Llanera i comença aparlar dels hemidòlmens, unes estelesretallades amb forma de semicercleque potser hem de considerar com les


184

NOTES, 26

primeres manifestacions d’aquest ti-pus de figures. El 1950 publica un al-tre treball i torna a parlar dels hemi-dòlmens, a més d’introduir l’estela deTravés de la Plata, que també téaquests detalls semicirculars amb elrepicat, sense més decoració i potsercorrespon a aquestes primeres esteles.

A finals dels anys seixanta es tro-ben les Pedres de Passanant amb unsmotius decoratius molt interessants ide les quals no sabem ben bé encaraatribuir-li unes cronologies o unes in-terpretacions. Fa poc que hem fet eldibuix dels gravats dels lateralsd’aquestes pedres, que són molt inte-ressants per poder valorar-les o nocom a figures antropomorfes o simi-lars. Si mirem aquets gravats laterals,pensem que no es corresponen ambla resta de figures antropomorfes; nosabem ben bé què poden ser i hauremd’esperar a d’altres troballes que ensdonin llum.

Els anys setanta es troba l’estela dela Sitja del Llop publicada per RoserVilardell i Josep Castells. És una esteladecorada amb uns gravats de tipus at-làntic que tampoc enteníem del tot. Nos’ha fet cap estudi en profunditat i res-ta encara per estudiar, però el que nos-altres veiem és una possible figuraantropomorfa femenina que té unscercles concèntrics com a cap, els dospits a sota i tot envoltat per una orla,amb paral·lelismes amb altres gravatsi esteles d’Europa.

A finals dels vuitanta, Josep Castany,en la seva recerca de megalitisme alSolsonès, troba el menhir de Costa delsGarrics del Caballol, al costat d’undolmen. Aquest menhir antropomorfés el que podria correspondre a lesprimeres manifestacions d’aquestesesteles a la zona del Solsonès.

En una valoració general que fanPrimitiva Bueno i Rodrigo de Balbinl’any 2000 a Cota Zero (potser són

aquests dos companys els màxims ex-ponents en l’estudi d’aquestes figures,sobretot Primitiva Bueno, la màximaespecialista en esteles a la península),en aquest treball sobre Catalunya, ex-plica que veient tota la riquesa que hiha aquí en megalitisme, caldria apro-fundir en aquest art, perquè creu quepodrien sortir més esteles.

Amb això arribem al 2004, quancomencem a treballar aquest tema iaquí sí que la situació canvia, perquèla descoberta de la figura de Ca l’Es-trada és la primera estàtua-menhirreconeguda com a tal. Després d’aques-ta vénen el 2007 les esteles de Reguersde Seró, potser el jaciment més impor-tant que ha sortit en l’arqueologia ca-talana els darrers anys. El 2008 hemreconegut a prop de Reus, en una col-lecció privada, tres fragments d’este-les similars a les darreres de Seró.Juntament amb aquestes darreres,hem reconegut també altres fragmentsa la zona de Solsona, que coneixíem,però no teníem identificades com aesteles antropomorfes. Ha estat uncanvi molt important, ja que ambaquestes descobertes vàrem començara veure que en diferents llocs comen-çaven a aparèixer figures. El 2008 estroba l’Estela de Saus a l’Empordà,amb el que sembla que també hi haaltres possibles figures antropomorfesa la mateixa comarca. Per tant, ja te-nim tres zones de Catalunya on hi haaquestes figures: el Vallès, el Solsonèsi l’Empordà. Finalment, la troballadel pla les Pruneres confirma elVallès com una zona molt potent enaquests tipus d’art.

La zona del Solsonès es valora coma important, ja que té un caràcter pro-pi i ha dut als companys de Reguersde Seró a identificar Seró com a grupescultòric, cosa que no podem fer alVallès, perquè tenim una sèrie de fi-gures però amb un conjunt de caràc-


185

NOTES, 26

ters que no es poden identificar com agrup escultòric. Ells sí que ho podenfer, ja que les figures de la cista de Seróse sumen a les de Solsona i la d’Arbolí.En aquesta zona del Solsonès tenimtambé altres esteles, que són una micaanteriors, com la de Llanera, Costa delsGarrics del Caballol o Través-Font dela Plata, que serien datades del neolí-tic mitjà a mitjà/finals del quart mil-lenni abans de Crist.

Finalment, a Catalunya, en contex-tos de dolmens i megàlits hi ha tambéuna sèrie de peces molt petites deco-rades que anomenem ídols-plaquetes,que serien petites representacions an-tropomorfes, segurament molt vincu-lades al món de les interpretacions i elsimbolisme, com tindrien aquestesesteles de gran format. Tot això restaper estudiar i ara mateix tenim unsmaterials i un context molt ric aCatalunya per poder fer-ho.

Araceli MartínActualitat i futur dels menhirs,protecció i conservació

Cap el 3500 aC hi ha una dispersióde la població, una alça demogràficaimportant, una expansió i una circu-lació molt gran per tot el territori. Apartir dels testimonis, veiem que hi haconflictes. Una de les peces més clausdel mobiliari típic d’aquest període sónla gran varietat de fletxes. És a dir, sa-bem que hi ha una alça demogràfica,una ampliació de l’ocupació de l’es-pai a tots els nivells: en alçada, en pla,etc, però, malgrat perquè les troba-lles arqueològiques no parlen de gransconcentracions de població, sinó decomunitats petites, una de les cosesmés importants d’aquell moment ésque aprenen més a viure en grup. És adir, si en el neolític mitjà, a l’hora demorir, d’alguna manera identificavenla seva individualitat davant la mort, a

partir del neolític final és viure en com-panyia: dipositen els seus ancestres enel mateix lloc, uns llocs que tenen unreferent comú, és a dir, nosaltres notrobem els materials espectaculars quevenien de molt lluny i que a canvi ha-vien de portar uns excedents, unesquantitats suficients, aleshores les ne-cessitats van per una altra banda. Lesjerarquies que ja es van marcar en elperíode anterior s’aguditzen però enun altre sentit. Són comunitats petitesi disperses, amb uns líders capaçosd’organitzar la població en un mo-ment determinat per poder construiraquestes grans obres públiques, perreordenar o solucionar un conflicte ouna crisi concreta. Mobilitzar la soli-daritat de les comunitats és una partmolt important d’aquest període.

Demostracions de poder, que segu-rament hi havia en aquestes personesamb una capacitat de comandamentimportant, malgrat tot, no tenim en-cara aquests elements tan clars comho tindrien en un altre període anteri-or, però tenim uns altres indicadors.Per exemple, sigui quina sigui la fun-ció que tinguin, és una forma d’orga-


Figura 3. Desenvolupament de la taula rodona(Ajuntament de Mollet del Vallès, 2010)

186

NOTES, 26

nitzar l’espai, es necessita organitzarl’espai. Quan necessites col·locar unpilar o una fita pel que sigui, és per-què s’està demanant, perquè si no, hiha conflicte. Aleshores vull remarcarprecisament això, el que és importantvalorar en aquests moments. Sigui elmenhir o l’estàtua-menhir, amb la fun-ció que sigui, està marcant el territo-ri, organitzant l’espai geogràfic d’unamanera diferent de com s’havia mar-cat fins aleshores.

Les concentracions tan evidentscom havíem vist abans, les continuemveient en el territori, però no amb tantaclaredat. Veiem, per exemple, en elmapa, que hi ha dues comunitats mésben representades d’aquest període, hiha algunes aglomeracions d’unes ma-teixes poblacions en uns mateixos ter-ritoris. Aquesta relació encara noconeixem què passa, però en qualse-vol cas, tots aquests menhirs i monu-ments megalítics que tenim sónanteriors al període campaniforme iels marcadors que tenim en aquestsmoments són proves d’aquesta novaordenació social que passa per la je-rarquia i per una organització més pi-ramidal. Quant a la protecció d’aquestsmenhirs, estem força malament, per-què en aquests moments només enspodem recolzar en la Ley de patri-monio histórico español, la 16/85, on,a l’article 41 diu: “Quedan declaradosbien de interés cultural por el Minis-terio de esta Ley, las cuevas, abrigos ylugares que contengan manifes-taciones de arte rupestre”. És a dir,nosaltres ens hem d’agafar aquí, peraleshores declarar aquestes manifes-tacions BCIL (Bé Cultural d’InterèsLocal), igual que es fa amb les pintu-res d’art rupestre. Basada en això, lanostra Llei, la 9/93, també la disposi-ció addicional primera punt 3, diu “Esdeclaren d’interès nacional les coves,els abrics i els indrets que continguin

manifestacions d’art rupestre”, és adir, a banda de les catalogacions quepuguin haver-hi normalment per mu-nicipis, que ja sabeu que la protecciód’un bé pot ser des d’un element ca-talogat a un bé cultural d’interès localque formi part d’un espai arqueològico, evidentment, la màxima categoriaque és un BCIL, a banda del patrimonide la humanitat. Nosaltres només enspodem agafar, en el cas dels menhirsgravats, a aquesta disposició addicio-nal per declarar-lo automàticament,BCIL que és el que s’ha fet en aquestsmoments, tant en l’estàtua menhir,com en l’estela del pla de la Calma.Però hi ha problemes, perquè hemhagut de treure l’estela del seu lloc,integrada en una barraca de pastor, aprop del cim del pla de la Calma. Ésmolt possible que estigués molt a propd’on es va trobar; es va fer excavaci-ons per si es trobava alguna altra peça,però no es va trobar cap vestigi. Dequalsevol manera, ens hem vist obli-gats a traslladar-la al poble delMontseny, que és on pertoca, on s’haadequat molt bé, perquè les bretola-des d’alguns l’estaven malmetent(pintades amb esprais, destrosses...) iera una peça magnífica. Per aixòaquests materials s’han de protegir,però només en el cas d’aquests gra-vats més rellevants, quan podem de-clarar-los BCIL, com hem fet ara. Laresta queda en mans dels municipis.

Finalment —si no està dins de laurbs, com a Mollet— és millor dei-xar-los en el lloc on devien estar, per-què vol dir que allà hi havia unmarcador. Penseu que hem pogut te-nir, a part d’aquests menhirs (ja no dicl’estàtua-menhir, que té unes conno-tacions diferents), les creus de termede fa quatre dies. La gent hem tingutnecessitat de marcar territori d’unamanera o d’una altra i a partir del neo-lític final comença d’aquesta manera.


187

NOTES, 26

Pepa VenturaMuseïtzació i homogeneïtzaciócultural

Parlo del futur i la projecció quehem de donar al menhir. Abans de res,vull agrair a la Montse Tenas i al JosepBosch el suport que han donat al Mu-seu Abelló perquè poguéssim fer unaimmersió en la prehistòria. El MuseuAbelló, com sabeu, és un museu d’artque no té restes arqueològiques i pertant, hem hagut de fer una immersióen el passat.

La Llei de Patrimoni estableix unesnormes de protecció i foment de bénsque només tenen sentit si, al final, enscondueixen a què un nombre més grande persones puguin contemplar i gau-dir de les obres, herència de la capaci-tat i cultura d’un poble. Nosaltres, lespersones que treballem amb la gestiódel patrimoni tenim la feina de posaraquests béns al servei de la col-lectivitat, convençuts que amb el ren-diment, facilitem també l’accés a lacultura i a la identitat.

Un poble deu la seva identitat a lacultura, que comparteixen les perso-nes que la integren i al passat que hanheretat. És per aquest motiu que tam-bé hem de treballar per ser molt res-pectuosos amb tot el que ens envolta,sigui una pertinença recent o hereta-da. La funció més bàsica del patrimo-ni és el seu treball com a elementd’identitat, és el testimoni d’una his-tòria en comú, d’unes tradicions co-munes que ens diferencien d’un altrecol·lectiu. D’altra banda, aquesta iden-titat també ha d’esdevenir un elementde dinamització social.

El patrimoni cultural ha de ser ges-tionat no sols des de la perspectiva ci-entífica i conservadora. Els programesconservadors estan vinculats també ala capacitat de formar part de la soci-etat amb la creació d’arguments que

puguin atreure altres sectors. Hem defer programes per crear riquesa, mi-llorar la qualitat de vida i un desenvo-lupament sostenible. Ara, en el cas delmenhir, indubtablement, aquest men-hir esdevindrà un element de referèn-cia i d’identitat per a tots.

Aquest bé es connecta amb gentque, com nosaltres, va viure en aques-tes terres ara fa cinc mil anys. Es dónauna nova dimensió de la ciutat com aespai socialitzat, ens parla d’un grupsocial, ens vincula amb el passat i ambel futur. Nosaltres, que l’hem trobat,som els responsables davant d’ells deconservar-lo i socialitzar-lo. És un vin-cle amb el passat, però també amb elfutur. Cal buscar sinèrgies, contex-tualitzar-lo en la cultura megalítica delmoment, hem de treballar per orga-nitzar conjuntament un itinerari pelsmenhirs del Baix Vallès. Aquesta rutano ha de ser només una ruta per a gentmolt interessada en menhirs o estudi-osos, sinó que hem de ser capaços degenerar un circuit prou interessant peratreure visitants de fora. A la nostracomarca, al Vallès Oriental, ja tenimaltres rutes de patrimoni: les rutes delModernisme (la ruta Raspall), i ambells també hem de treballar. Tota la in-formació que ens dóna aquesta troba-lla a nivell de megalitisme ha de sertambé un generador econòmic per ala comarca, per això cal treballar enxarxa. El menhir ens ajudarà a difon-dre el nom de Mollet. Avui podem dis-senyar itineraris per la nostra ciutat,Gallecs com a espai natural i artístic,el Museu Abelló, el menhir, el parc delsColors, la Farinera (que va ser inclosacom a edifici d’interès de patrimoniindustrial). En aquests itineraris tam-bé hem d’incloure els agents econò-mics de la ciutat i amb ells hem dedissenyar aquests circuits. D’altra ban-da, hem d’incloure —i així ho estempreparant— un seguiment de visites


188

NOTES, 26

dinamitzades per als grups escolars,principalment en el col·lectiu de la ciu-tat, ja no sols per tota la informacióper al seu disseny curricular, sinó per-què s’han de sentir seu el menhir,perquè sols entenent i respectant elseu patrimoni podran desenvoluparaquest vincle d’identitat amb la sevaciutat, amb el seu passat, però tam-bé amb el seu futur.

Hem de fer extensible aquesta tas-ca de difusió a tots els col·lectius. Hemd’aprofitar elements patrimonials comaquests per acostar els nous ciutadansa la nostra cultura, per utilitzar-hocom un element integrador. Cal tre-ballar amb els diferents col·lectius,entitats i institucions de la ciutat perdesenvolupar programes conjunts,com aquestes jornades, que ens hanintroduït una mica en el món delmegalitisme. Avui, després de conèi-xer més el patrimoni de Catalunya idel Baix Vallès, segur que ens sentimmés orgullosos de pertànyer a un ter-ritori, perquè entenem més aquestnostre passat. Hem de treballar ambla Biblioteca; hi hem parlat per fer-hiun punt d’informació de menhirs, per

acostar els seus usuaris i perquè de bensegur es generaran moltes consultes itreballs al voltant dels menhirs. I aixíhem de dissenyar i desenvolupar dife-rents programes d’activitats, perquèdes dels museus no hem de conservarsols el nostre patrimoni. Cal activar-lo, perquè valorar més el nostre pas-sat i el nostre patrimoni és també unalluita contra la globalització.

- - - - -El moderador obre un torn de preguntes

entre el públic, del qual publiquem un breuresum.

- - - - -A la pregunta sobre la localització

del menhir, es donen les següents res-postes:

José Antonio Palazon. Dubto queningú ho plantés allà, perquè a la se-güent avinguda hauria caigut, suposoque devia venir d’un lloc fora de la in-fluència de la riera. Mirant la morfo-logia del relleu de Mollet de fa cincmil anys, segurament es trobava en unazona elevada i va caure cap a la riera.

Jordi Bertran. El límit de la zonaque s’inunda fàcilment estaria al car-rer Gaietà Ventalló. En l’època medie-val es va triar el davant de l’esglésiaper crear la sagrera, a recer d’inunda-cions. El menhir no es va trobar gairelluny d’aquí. És possible que estiguésaquí i que després anés a parar al llocon s’ha trobat; si s’hagués plantat a lle-ra del mateix riu, l’aigua el podia tom-bar. Això, si no ho van fer expressament,per marcar, potser, un punt estratègic.

Araceli Martín. El menhir no teniaperquè estar on l’hem trobat. És pos-sible que estigués a prop i que els se-güents habitants l’abandonessin per unconflicte de religió o el que fos, llen-çant-lo a un lloc difícil de recuperar.Hi ha molts exemples de peces reu-tilitzades en jaciments posteriors, unaacció de comunitats que imposen unaltre ordre.


Figura 4. Visita guiada al menhir de Mollet(Ajuntament de Mollet del Vallès, 2010)

189

NOTES, 26

Josep Bosch. Segur que el menhirpot haver estat traslladat, però una deles ubicacions possibles són els llocsd’aigua. A la comarca en tenim exem-ples, com la Pedra de Llinars, a la con-fluència del Congost i el Mogent on esforma el Besòs. (Bertran afegeix quehi ha un altre exemple, que és el de laPedra Llarga de Palau i Martínez n’afe-geix un altre, el de Ca l’Estrada, a laconfluència d’una riera amb el Con-gost, a Canovelles).

Des del públic es demana la dife-rència entre el gravat i el relleu i si sónd’èpoques diferents. S’estableix undebat l’entorn de si corresponen aèpoques diferents, al tipus de materi-als, a si la imatge correspon a una donao no. Finalment, es demana l’estat deles investigacions pendents.

Josep Bosch. El Servei de Restau-ració de la Generalitat va encarregar

l’estudi arqueològic i ha fet el geolò-gic. El menhir és una peça complexa ies poden fer molts estudis. Alhora, s’hafet un registre amb làser de la pedra(la forma i els gravats) i es treballa tam-bé en vies experimentals, de noves tec-nologies, perquè ens ajudin a conèixermés i fins i tot arribar a suplir els sis-temes tradicionals de dibuix i de cal-cat, però nosaltres hem fet ambduescoses: la via tradicional, amb una di-buixant experta en art rupestre i elregistre amb escàner.

Crec que el menhir es pot conver-tir en un patrimoni de la ciutat, no s’hade veure com una cosa tancada i re-closa, sinó com quelcom viu que aca-bi de donar a Mollet un dinamismecultural que té i que s’ha d’acabar deplasmar a Catalunya.

Felicitats a tots!


190

NOTES, 26

191

NOTES, 26

Fitxes d’art

192

NOTES, 26

193

NOTES, 26BENTZ, J.F. (2011). Pepa Poch. Pàg. 193-195.

* Historiador de l’art. [email protected]

Pepa PochJosep Fèlix Bentz*

Autora: Pepa Poch(Barcelona, 1960)Títol: La QuintaesenciaData: 2009Tècnica: Oli sobretela de lliMides: 162 x 145 cmCol·lecció particularSignat angle inferioresquerre

“Abans d’aprendre a llegir ja sabiapintar i ha sabut traslladar a l’art laseva gran força interior”, escrivia lanostra bona amiga i crítica d’art MariaLluïsa Borràs.

Pepa Poch, una artista on el colorés la base del seu esperit. De benjoveneta va començar a pintar. L’any1980 va fer un màster a l’escolaRamon Folch i va ser becada per laFundació Pierre Cardin de París. Aquell

any també va obtenir el Premi hono-rífic per part de la Fundació Roviralta.Una altra passió inunda la seva ànima:viatjar i conèixer món, indrets nous,espais i cultures diferents, olors i llums,músiques, moviments. Així, el 1989inicia les estades a París, Lago di Como(Milà), Londres, Roma, Portugal,Venècia. Més tard, el 1991 es traslla-darà i viu a Guinea Conakry (Àfrica),on aprèn la tècnica sobre paper i llenç

amb pigments naturals.És el moment on co-mença a fer els primersesbossos per realitzarmurals. Ja en plena eu-fòria olímpica de la ciu-tat de Barcelona, esmuda a la ciutat deNova York. Allà treballaobra sobre paper per aD. World. Però és el1999 l’any que suc-ceiran fets molt relle-vants en la seva trajec-tòria professional. Enprimer lloc, instal·la laseva residència i talleren un vaixell al port de

194

NOTES, 26

Barcelona, on investiga i recerca la te-màtica de la mar, i comença a desen-volupar els primers llenços i esbossosper a la seva pròxima exposició a Pa-rís. Però el fet que més marca la sevatrajectòria pictòrica i professional ésel seu nomenament com a un delsquinze membres de l’ICA “Inter-national Colour Authority” de Lon-dres, associació que tria les tendènciesde color en els segments del disseny ila moda a tot el món. A partir d’aquestmoment, els singulars i personals co-lors dels seus quadres han estat selec-cionats i han servit per marcar lestendències de color internacional finsa la data actual, en què Pepa Poch hapresentat les tendències de 2011-12.Les seves obres il·lustren els catàlegsde tendències, així com les portadesde múltiples revistes, com per exem-ple, Interiores.

És per aquest motiu pel qual trac-tem i parlem de Pepa Poch com a cre-adora de colors. No és estrany que elreferit domini de la paleta des de lainfància li hagi permès convertir-seamb els anys en una innovadora i au-tèntica creadora de colors que rep anydarrera any, el reconeixement d’aques-ta prestigiosa associació Internacional del’ICA -International Color Authority deLondres, que escull les seves obres peril·lustrar les noves tendències: “ElsUlls del Món”, “ICA Pannel 2008”;“Damasco”, “ICA Pannel 2009-2010”;“Historia” “ICA- Front cover-InteriorLivestyle Winter 2010” ; “La Quinta-esencia”, “ICA Pannel Summer 2011”;«Face Moon», “ICA Pannel 2012”.

A partir d’aquí, la seva trajectòriaprofessional ha esdevingut imparablei plena d’exposicions i d’èxits, ambmostres a Aix en Provence (França), aL’Havana (Cuba), a la Maison de laCatalogne (COPEC), Saint Germain dePres, París (França), a “Los Aljibes deTahiche” (Lanzarote, sala d’art creada

per César Manrique); al Museo Casade Colón de Las Palmas de GranCanaria i a “Los Lavaderos” de SantaCruz de Tenerife. També va presentar aSeattle i a Nova York (Jacob K. JavitsConvention Center), obres gràfiquesseriades, així com a la Casa PalacioSalazar, de La Palma (Monument de-clarat Patrimoni de la Humanitat).

Un altre fet interessant a destacarés que l’any 2003 trasllada la seva re-sidència a l’Empordà, on el màgic imeravellós entorn mediterrani inspi-ra el caràcter creatiu de Pepa, que re-percutirà en la gestualitat de les sevespinzellades, colors i expressions. Almeu entendre, no cal buscar una arrelonírica o esotèrica per desxifrar el fonsde la poètica de Pepa Poch, ja que elseu llenguatge no es basa en aquestprecepte. L’elecció de colors i mit-jans expressius, constitueix una deles exclusives més singulars de l’artde Pepa Poch.

Ens trobem, doncs, en el momentàlgid de la trajectòria professional dePepa on es succeiran gran quantitatd’exposicions i premis com “La MarSalada” a la Galería Herraiz de Madridi a la Fundació Antonio Gala deCòrdova; exposicions a la RarityGallery, Mikonos, Grècia; a Cyprus Art,Sant Feliu de Boada, Girona o la pre-sentació del projecte «Survivors» alMuseu de la Pia Almoina de Barcelona,itinerant després a l’Europa MuseumSchengen de Luxemburg, al CSV «TheIncubator of Art in New York», alInstituto Cervantes de Xicago, i alMuseo de Bellas Artes de Tenerife.

Els darrers projectes han estat “Dela Supervivència al Renaixement” ex-posat al Mercat Vell, espai d’Art del’Ajuntament de Sitges, l’exposicióDomaine de Capelongue” a la MaisonEdouard Loubet, Bonieux, Provence-Luberon, França, l’exposició “ColorsEvolutius 2009-2011” a la Fundació

Josep Fèlix Bentz

195

NOTES, 26

Àngel Planells, de Blanes, «Renais-sance» presentat a l’Església-Museu deSant Joan d’Arties, Vall d’Aran, i la par-ticipació en el projecte creat pel Re-ial Cercle Artístic de Barcelona «PostHuman», celebrat al Wynwood ArtsDistrict de Miami dins del marcd’Art Basel.

Recentment ha presentat també aIdeas&Pasión, Hábitat Valencia, “ArtPepa Poch Textile Collection, perGancedo” i ha rebut el premi Funde2009 en la disciplina de l’activitat ar-tística i cultural més representativa.

També és important anomenar lacol·laboració amb diferents ONG i tre-balls en projectes solidaris com“Chamamote”, amb Joan Raventós,que han creat la imatge per a “SomosUno”, i la recent col·laboració amb la

Fundació ACE (Institut Català deneurociències aplicades), on es fa pa-lesa la gran humanitat i sensibilitatde l’artista entorn als problemes so-cials actuals.

Per acabar: Pepa Poch, creadorad’olis, d’esbossos, de dibuixos, de gra-vats, de ceràmiques, de catifes, de per-fums… propostes que sedueixen icaptiven de forma contundent a l’es-pectador, en les quals descobrim unainesgotable i constant recerca ambl’objectiu d’envair la profunditat delnostre «ego» i implantar la llavor del’esperança i de l’entelèquia. Aquestaexaltació d’entusiasme i apoteosi és elque sincerament em transmet de for-ma dogmàtica i pura l’obra de PepaPoch, una gran artista que “abansd’aprendre a llegir, ja sabia pintar.”

Bibliografia

Realidad Mágica. Ediciones del Umbral, 2002.Editat en castellà, anglès i alemanyLa Mar Salada. Editorial SYL, Creaciones Gráficas,2004. Editat en castellà i en anglèsOil on Canvas. Editorial Tallers Gràfics Hos-

Pepa Poch

tench, Generalitat de Catalunya, departa-ment de Cultura, 2005. Editat en català i encastellàSurvivors. Editorial Bertuch, 2007. Editat encatalà, castellà, anglès, francès i alemany

196

NOTES, 26

197

NOTES, 26GARRETA, J. (2011). Frederic Lloveras Herrera i Mollet. Pàg. 197-199.

* Fundador de la Col·lecció Garreta-Rovira. [email protected]

Frederic Lloveras Herrera i MolletJoan Garreta Montoliu*

Autora: Frederic Lloveras HerreraTítol: Des de Pla de PalauData: 1948Tècnica: aquarel·la sobre paperFormat: apaisatMides: 50 x 30 cmPropietat: Col·lecció Garreta - Rovira

En Lloveras és, al meu entendre, undels millors aquarel·listes del postim-pressionisme català, tot i que, com abon artista pluridisciplinari, demostràmolt de talent amb la il·lustració i laretolació.

Nascut a Sant Andreu de Palomar(Barcelona) el 1912, aviat desperta uninterès pel dibuix, de manera que acon-segueix ingressar a l’Escola de Belles Artsde Sant Jordi, amb 14 anys, i posterior-ment al Cercle Artístic de Sant Lluc. Noera tasca fàcil entrar en aquests centres,ja que eren reconeguts arreu pel seuprestigi (el sancta sanctorum de l’ensenya-ment artístic de la ciutat) i perquè exi-gien superar uns exàmens previs ex-haustius per tal de veure l’autèntica ca-pacitat o talent de l’alumne.

Els seu primer tast a la pintura el faamb l’oli, seguit del dibuix a llapis, lasanguina i el carbonet, d’altra banda,assignatures obligatòries. De natura-lesa constant i treballadora, als 18 anyspresenta la seva primera exposició ala Galeria Tardor de Barcelona, queconsisteix en nombrosos olis i dibuixos.

L’any 1930 ell i la mare es traslla-den a Granollers (on l’any 1952 expo-

198

NOTES, 26

sa les seves aquarel·les al Museu de laCiutat), i és en aquest punt on la rela-ció d’en Lloveras amb Mollet comen-ça: el seu oncle, el també pintorFrederic Herrera, vivia a la nostra ciu-tat (llavors vil·la), precisament davantde l’Ateneu, cantonada amb el torrentCaganell (avui, carrer Balmes) i al cos-tat del sabater Joan Cot. El fill del’Herrera, n’Ignasi, era conegut ambel malnom de Nasi pintor, i reconegutper les seves decoracions de façanes.En nombroses ocasions, es podia veu-re en Lloveras treballant colze a colzeamb el seu cosí germà.

Tenim uns quants exemples d’aquestbinomi: la casa dels Creus (on haviaviscut temporades el pintor Mir), alcostat de la caserna de la Guàrdia Ci-vil, l’edifici modernista de cal DoctorPedro (ocupada llavors per en NicolàsGodina, secretari de l’Ajuntament),casa que malauradament va desapa-rèixer i ara l’ocupa un bloc de pisos alcarrer Jaume I, número 97, la casa delsIndians del núm. 119 del mateix car-rer i la façana de la farmàcia Canal (araAmadó), a la plaça del Mercadal.

No era estrany veure Lloveras al’Ateneu, dibuixant sobre la taula demarbre i conversant amb en Mauri,amic seu i cafeter de l’establiment.Encara recordo el retrat a l’oli que liva fer a la seva filla gran: un quadrepreciós, de tonalitats blavoses, en con-junt amb els ulls clars i bonics que ellatenia. I també recordo amb nitidesa lafigura del pintor, voluminosa i corpu-lenta, alt i arrogant, sempre acompa-nyat de la seva barba blanca, de lesseves ulleres de cul de got i del seuposat elegant.

A Mollet va cultivar amistat ambl’artista Josep Alfonso Cuní. D’ells dossón els cartells que servien per anun-ciar la programació del cinema Ate-neu i el gran mural que confeccionavenamb els actors i temes relacionats amb

la pel·lícula de torn. Ara bé, aquestarelació va esllanguir-se que va marxaren Cuní a Madrid: se li va presentarl’oportunitat de treballar amb el grupde Balagueró, César Manrique i NadeaWerba i s’hi traslladà, per tal d’apro-fundir en l’abstracte, aprenent d’aquestsmestres. (De fet, en Cuní mereixeriaque se’n parlés més detingudament,ja que com a pintor centrat en l’abs-tracte va assolir un gran ressò amb unscartrons del Palau Reial i un paisatgedel Vallès. Entre els anys 1994 i 96, defet, la seva cotització va pujar coml’escuma a la ciutat).

Durant el període de guerra, del1936 al 1939, va retolar i il·lustrarnombrosos cartells, dels quals desta-quem la llum que aporta la gran pale-ta de colors emprada; en certa ma-nera, és la gènesi del seu admirat estilen aquarel·la. Però no és fins als anysquaranta que el pintor abandona al-tres disciplines per centrar-se enl’aquarel·la de forma exclusiva, unadecisió que aviat la crítica aplaudeix,amb el reconeixement a la seva obra ales edicions del 1942, 1944 i 1948 del’Exposició Nacional de Belles Arts. El1957 aconsegueix la segona medalla,amb l’obra Calle de Londres.

Res atura la seva condició de viat-ger incansable i curiós, i es dedica arecórrer i pintar les ciutats d’Ams-terdam, París —on exposa a la salaBarheim l’any 1963, les seves últimescreacions fetes a Londres, París i NovaYork— i Hamburg. A partir de la seva“època alemanya”, encetada la dèca-da dels setanta, Lloveras treballa ambun altre artista, el seu alumne i amicJosep Cruañas. Aquest binomi de ge-nials artistes, cofundadors de la Covadel Drac (amb Vives Fierro, Barnadas,Morató Aragonés, Sanjuan, Griera,Siches, Rollán, Sarsanedas, R. Llovet iAgustín Río, entre d’altres) i es com-penetren de tal manera que junts pin-

Joan Garreta Montoliu

199

NOTES, 26

ten, treballen i exposen arreu d’Europa(Liberty Gallery, Londres…), dels Es-tats Units d’Amèrica i fins i tot deRússia. D’aquesta època es recordenels seus paisatges de cases amb teula-des negres i façanes grogues.

Lloveras també es relaciona amb elmón editorial: l’any 1970 il·lustra elRomancero Gitano i col·labora ambCamilo José Cela, amb la il·lustraciódel volum dedicat a Barcelona delCalidoscopio callejero, marítimo y campeste del’autor gallec. També edita un llibreamb el títol Viaje artístico por España.

L’any 1971 fa la seva primera ex-posició individual a la Sala Gaspar iobté un clamorós èxit en assistència,lloances dels crítics i vendes. De fet,no és ben bé la primera, perquè com amembre de l’Agrupació d’Aquarel-listes de Catalunya ja havia exposatobra seva a la seva seu, al Palau de laVirreina.

Malauradament, sembla que l’any1980 té una forta depressió i —tot ique mai s’ha confirmat— va posar fia la seva vida tres anys després, a Tos-sa de Mar, a l’edat de 72 anys. Fouuna commoció en els cercles artís-tics, fins al punt que l’Agrupaciód’Aquarel-listes promogué una expo-sició antològica de la seva obra en laII Biennal d’Aquarel·la de Barcelona,que es celebrà al Palau Reial dePedralbes l’any 1985.

Anàlisi de la obra

L’obra que es reprodueix a la imat-ge i que es troba a la Col·lecció Garre-ta-Rovira, és una mostra de l’any 1948,

una manifestació costumista del seumillor moment pictòric (tot just haviaguanyat la tercera Medalla de l’Expo-sició Nacional d’Aquarel·la), amb es-cenari a la ciutat de Barcelona.

La seva pinzellada és sòbria, encer-tada, ferma i altament expressiva.L’aquarel·la és una disciplina més di-fícil del que sembla, i s’ha de saberentendre’n la naturalesa: cada toc otaca de color, cada pinzellada, és defi-nitiva, impregnada al paper de cotó olli i sense opció de modificar-la sotapena de perdre nitidesa i frescor. L’olipermet rectificacions, però no aixíl’aquarel·la, i en Lloveras executavacada pinzellada amb la destresa d’unfunambulista a la corda, amb segure-tat i equilibri. D’aquí ve la meva cer-tesa de la seva gran vàlua.

L’aquarel·la ens mostra uns ele-ments arquitectònics que encara arapoden reconèixer-se, tenint com aescenari principal el passeig de Co-lom: es pot veure el Govern Civil i alcostat, l’estació de França (abansMZA) i el Zoo.

A banda de la seva bellesa cromàti-ca, destacaria la resolució dels detalls,magistrals en finestrals, portes, els fa-nals típics i sobretot la font de pla dePalau. No falten els vehicles: tartanesde lona, carretons del Born i autobusosde dos pisos, que donen vida, movimenti bullici, juntament amb els personat-ges que traginen amunt i avall i dotenl’escena de vida i de moviment.

En definitiva, una mostra magis-tral d’execució de pinzellada, excel-lentment resolta i impregnada decaràcter.

Frederic Lloveras Herrera i Mollet

200

NOTES, 26

201

NOTES, 26Publicacions del Centre d’Estudis Molletans

Publicacions del Centre d’Estudis MolletansRevista Notes

La revista Notes és una miscel·lània que aplega articles de recerca i divulgació relatius a Molletdel Vallès i els pobles veïns (Baix Vallès). Des del volum 12 inclou un monogràfic. 1 1987 exhaurit 2 1988 exhaurit 3 1989 4 1990 exhaurit 5 1991 6 1992 exhaurit 7 1993 exhaurit 8 1994 9 1995 exhaurit10 1996 exhaurit11 1997 exhaurit12 1998 exhaurit Reflexions sobre el planejament urbanístic de Mollet del Vallès13 1999 Ciutat i riu14 2000 exhaurit Les ciutats emergents15 2000 Retalls del segle XX de Mollet del Vallès16 2001 exhaurit La gestió del territori del passadís prelitoral de Catalunya17 2002 exhaurit El preu de conviure amb la natura: els riscos naturals. Exemples aplicats al municipi de Mollet del Vallès18 2003 Projectes arquitectònics singulars que han marcat la transformació urbanística de Mollet del Vallès19 2004 Empreses emblemàtiques de la industrialització de Mollet del Vallès20 2005 El Baix Vallès: realitat o ficció?21 2006 El patrimoni arqueològic del Baix Vallès22 2007 El món del vi i del cava al Baix Vallès23 2008 Una nova agricultura a Gallecs24 2009 Llibertat i seguretat a Mollet i Catalunya: els reptes del nou mil·lenni25 2010 Les religions dins de la comunitat molletana: integració i convivència26 2011 Els menhirs del Baix Vallès

Col·lecció Vicenç Plantada

La Col·lecció Vicenç Plantada té com a objectiu publicar, de manera rigorosa i divulgadora alhora,estudis i materials monogràfics relatius a Mollet del Vallès i els pobles veïns (Baix Vallès).

La col·lecció pren el nom de Vicenç Plantada i Fonolleda (1839-1913), l’estudiós molletàque va contribuir de manera decisiva al coneixement de la seva ciutat.

Obres completes de Vicenç Plantada 2. Monografies i altres escritsFerran Pérez i GómezVolum 2 (1998). 238 pàg.

Segon volum de les obres completes de Vicenç Plantada, que aplega monogra-fies sobre meteorologia, zoologia i geografia, diverses narracions breus de temàti-ca diversa aparegudes a La Renaixença, articles publicats al Butlletí del Centre Excursionista deCatalunya, material folklòric, articles i cròniques publicats a les revistes L’art del pagès,Agricultura, La Veu del Vallès, La Veu de Catalunya, Juny i Butlletí de la Institució Catalana d’HistòriaNatural. A més, podem trobar un curiós i divertit treball sobre homònims del Vallès.

Obres completes de Vicenç Plantada 1. Cròniques i articles en La RenaixençaFerran Pérez i GómezVolum 1 (1997). 263 pàg.

Juntament amb el segon volum, aquest va ser el treball guanyador de la I Becade Recerca Vicenç Plantada. Es tracta d’una aproximació a la figura d’en VicençPlantada i Fonolleda, molletà il·lustre i estudiós de les més variades disciplines. Elllibre comença amb una aproximació a l’època en la qual va viure el protagonista.Hi trobem una completa biografia en els vessants de mestre i pedagog, veterinarii científic, naturalista, periodista i escriptor, polític catalanista, excursionista i fol-klorista. La base d’aquest llibre la constitueix el recull de les principals cròniquesque va escriure a La Renaixença entre el 1881 i el 1905.

202


Gallecs, espai obertDiversos autorsVolum 3 (1996). 137 pàg. Exhaurit

Es tracta d’un recull de les actes de les Jornades Gallecs. Els valors del patrimoninatural i cultural i l’articulació de la seva protecció amb el planejament urbanístic, que vantenir lloc a Mollet del Vallès, els dies 16 i 17 de juny de 1995. Els títols delstemes que tracta són: Els valors geològics, vegetals, faunístics i paisatgístics de Gallecs, L’ac-tivitat agrícola a Gallecs i la seva relació amb el patrimoni històric i ambiental, La gestió dels espaisnaturals a la regió metropolitana de Barcelona: Gallecs i Collserola, dos casos extrems, Gallecs:temàtica, actors i dimensions d’un conflicte i Gallecs en el sistema d’espais oberts de la regiómetropolitana de Barcelona: dinàmiques territorials i planejament urbanístic. El llibre clouamb índexs d’antropònims, topònims i institucions.

La Segona República i la Guerra Civil a Mollet del VallèsM. Àngels Suárez i GonzálezVolum 4 (2000). 369 pàg.

Aquest va ser el treball guanyador de la II Beca de Recerca Vicenç Plantada.Es tracta d’una publicació que abasta el període que va de la instauració de laSegona República fins al començament de la repressió, un cop acabada laGuerra Civil. És un exhaustiu treball que consta de cinc parts: la població il’economia dels anys trrenta del segle XX, la República, la Guerra Civil i lapostguerra. La part més important és la que correspon a la Guerra Civil, onl’autora ens parla de temes com la revolució social, els Fets de Maig, l’econo-mia de guerra, els soldats molletans, les víctimes de la repressió a la reraguarda,els refugiats, els bombardeigs i l’ensenyament. El llibre acaba amb una comple-ta bibliografia, a més d’un annex documental i tres índexs: onomàstic, topo-nímic i de fotografies.

Josep Fortuny i Torrents. Una biografia políticaJoan Corbalan i Gil i Antoni Lardín i OliverVolum 5 (2000). 187 pàg. Exhaurit

Es tracta de la biografia d’una de les personalitats polítiques més rellevants delMollet contemporani. Fortuny va ser regidor i alcalde de la vila durant la SegonaRepública i la Guerra Civil i va morir afusellat per les tropes franquistes l’any 1939.

El llibre consta d’una part biogràfica, que narra la vida d’en Josep Fortuny,totalment lligada a la història del Mollet dels anys trenta del segle XX. L’apèn-dix documental és la part més àmplia i consta de fotografies, articles publicatsa diverses revistes, una Memòria sobre l’època de la Dictadura, els informespolíticosocials del processament, el judici sumaríssim, l’estada a la Model i lacorrespondència que en Josep Fortuny va mantenir amb la seva família. Com aannexos, destaquen diverses actes d’incautació durant la Guerra, un Informeper a la Causa General i un llistat d’organitzacions polítiques molletanes ambalguns membres locals (1936-1939).

Els noms de lloc i de persona de Mollet del VallèsEnric Garcia-PeyVolum 6 (2001). 413 pàg.

Aquest va ser el treball guanyador de la III Beca de Recerca Vicenç Plan-tada. L’obra és un recull onomàstic d’antropònims, classificats per noms defonts, cognoms, personatges i sobrenoms -motius- noms de casa; i un altrede topònims, classificats segons nom de la població, i temes com l’aigua,arbres singularitzats, construccions, culte, indrets arbrats, indrets singula-ritzats, masos, partides de terra, zones de pas, poblacions i parròquies,comarques i països i relleu.

203


Joan Ambrós i Lloreda. Per Catalunya i la LlibertatJoan Corbalan i Gil i Consol Garcia-Moreno i MarchanVolum 7 (2002). 526 pàg.

En Joan Ambrós va ser regidor de l’Ajuntament de Mollet del Vallès, soldati escriptor i va morir a l’exili a França.

El llibre conté una aproximació a la vida d’en Joan Ambrós, amb Molletcom a centre i amb l’exili com a punt de referència. La part més extensa és unexhaustiu recull dels seus escrits de joventut i, sobretot, dels seus escrits del’exili, que inclouen poemes i sardanes, articles i un epistolari. Com a apèndixfigura un recull de fotografies, un altre de documents, la bibliografia i les fontsdocumentals emprades i un complet inventari general d’escrits d’en JoanAmbrós i Lloreda.

Santa Maria de Gallecs. Estudi de materials, tècniques constructives i estatde conservacióJoan Carles Ortiz i ChacónVolum 8 (2003). 118 pàg.

L’església de Santa Maria de Gallecs és un edifici d’estil romànic, situat enel paratge del mateix nom dins del terme municipal de Mollet del Vallès.

El llibre consisteix en un estudi acurat dels materials originaris que es vanutilitzar en la construcció de l’església i en les posteriors restauracions. Desprésd’un breu repàs històric i de les tècniques constructives, el cos del llibre secentra en els resultats analítics i de caracterització dels materials lítics, els mor-ters i els elements ceràmics que formen part dels paraments de l’edifici. Final-ment, s’avalua l’estat de conservació, amb l’objectiu d’obtenir pautes per afutures obres de restauració.

Guia dels arbres d’interès local de Mollet del Vallès. Exemples d’aplicació dela Norma GranadaOlga Alcaide i ArdanazVolum 9 (2005). 197 pàg.

El llibre consisteix en un catàleg dels arbres de Mollet del Vallès quedestaquen per les seves característiques intrínseques o per factors locals,fet que els converteix en arbres d’interès local. A cada un d’aquests ele-ments arboris se’ls ha aplicat la Norma Granada, mètode per taxar els arbresornamentals, de la qual se n’obté un valor econòmic en euros. Com aresultat d’aquest treball, s’han elaborat unes eines didàctiques (plànols dela ciutat, itineraris, clau d’identificació i glossari botànic) que tenen coma objectiu acostar les persones interessades al coneixement de l’arbrat or-namental.

La sardana a Mollet. Un segle d’històriaConsol García-Moreno i MarchanVolum 10 (2007). 301 pàg. més CD

Mollet era considerada una vila sardanista el primer terç del segle XX. Hihavia una entitat constituïda per gestionar el conreu d’aquesta dansa i impul-sar la seva expansió des de 1926; la sardana, però, ja s’havia fet present en actessocials, polítics i festius molletans des de la primera dècada del segle.

El llibre és una crònica de la presència d’aquest fet cultural entre els molle-tans fins als nostres dies. S’exposa com s’ha manifestat la simbiosi sardanisme-catalanisme en aquesta comunitat vallesana al llarg de tantes dècades. Assenyalatres etapes força definides en la trajectòria del sardanisme a Mollet i analitza lescircumstàncies que han determinat els trets que les diferencia.

204


Etnobotànica de Gallecs. Plantes i cultura popular al Baix VallèsM. Àngels Bonet, Mònica Roldan, Jordi Camprubí i Joan VallèsVolum 11 (2008). 308 pàg.

L’objectiu fonamental d’aquest treball és establir els catàlegs de les plantesconegudes, apreciades i utilitzades per la gent que viu a Gallecs, amb l’especi-ficació dels seus noms i usos. Gallecs, una mena de petit oasi de natura envoltatd’urbanització, preserva biodiversitat silvestre (pel que fa a les plantes, clapesde vegetació natural), agrobiodiversitat (camps, horts, vinyes, vergers) ietnobiodiversitat (sabers populars sobre les plantes).

Altres publicacions

Moledo-Mollet 993-1993Joan Corbalan, Josep Gordi, Pere Gordi, Antoni Lardín, Jaume Noró, XavierPérez, Carme Pi, Lluís Vilà i Jaume Vilaginés1993. 204 pàg. Exhaurit

Síntesi històrica de Mollet publicada arran de la commemoració del seuMil·lenari. Consta de set articles: «El marc físic», «Prehistòria i època antiga»,«L’època medieval (segles X-XIV)», «L’edat moderna (segles XVI-XVII)», «Elsegle XIX», «De principis del segle XX fins als anys cinquanta» i «La població,l’economia i l’urbanisme (1950-1992)». El llibre acaba amb una cronologiafins l’any 1993, uns itineraris pel Mollet medieval i modern, i pel Molletdels segles XIX i XX i el Mollet més recent, i una completa bibliografia decada article.

Venda, consultes i descàrregues

Per adquirir els llibres del CEM podeu adreçar-vos a l'Oficina d'Atenció Ciutadana de l’Ajun-tament de Mollet del Vallès (plaça Major, 1 - telèfon 93 571 95 00) o bé comprar-los per internet,mitjançant el web de Bestiari: http://www.bestiari.net

Per consultar o descarregar-vos, en format pdf, tots els articles de Notes, visiteu el web deRevistes catalanes amb accés obert: http://raco.cat

205

NOTES, 26

Criteris de publicació de la revista NotesLa revista Notes aplega articles de recerca i divulgació de Mollet del Vallès i els pobles veïns

(Baix Vallès). S’edita un volum anual que es presenta cada 22 de gener (Diada de Sant Vicenç,patró de la ciutat de Mollet del Vallès).

La revista consta de les seccions següents: miscel·lània, monogràfic i fitxa artística.La llengua de la revista és el català i el Consell de Redacció es reserva el dret de publicar o

traduir escrits en altres llengües.

Tramesa i acceptació dels articles

Els articles cal presentar-los en suport informàtic:Probabilitat A) mitjançant correu electrònic: [email protected] B) mitjançant correu postal o lliurament personal a una d’aquestes adreces:

Centre d’Estudis Molletans Centre d’Estudis MolletansCan Lledó Ajuntament de Mollet del VallèsC. Comte d’Urgell, 26 Plaça Major, 108100 Mollet del Vallès 08100 Mollet del Vallès

Sigui quina sigui la modalitat de presentació triada, la data màxima de lliurament dels articlesfinalitza el 15 de setembre.

El Consell de Redacció és responsable de l’avaluació dels articles rebuts i es reserva el dret de:1) sotmetre els articles al judici d’experts en la matèria; 2) fer les esmenes menors que creguioportunes per tal d’adaptar el text a l’estil de la publicació o per millorar-ne la comprensió; 3)retornar els articles als autors, quan s’hagin de realitzar esmenes importants (en aquest supòsits’establirà una nova data de lliurament); i 4) publicar o no els articles. La no acceptació delsarticles es comunicarà als autors en el termini més breu possible. Els originals no publicats esretornaran .

Per cada article publicat, els autors rebran un total de cinc exemplars del número correspo-nent de la revista.

Presentació dels textos

El text de l’article es presentarà en suport informàtic, en un únic arxiu, preferiblement deMicrosoft Word o OpenOffice Writer. L’arxiu tindrà entre 10.000 i 60.000 caràcters amb espaisinclosos (articles de la miscel·lània i el monogràfic) i entre 3.000 i 7.000 caràcters amb espaisinclosos (fitxa artística).

El contingut de la primera pàgina de l’arxiu de text serà exclusivament el següent: 1) títol del’article –que serà breu i descriptiu–; 2) dades completes de tots i cadascun dels autors (nom icognoms complets, titulació acadèmica i/o lloc de treball, adreça postal completa, telèfons decontacte i adreça electrònica); 3) resum d’entre 50 i 150 paraules, on s’indicarà l’abast, elcontingut, la metodologia, els resultats i les conclusions principals; i 4) llista d’entre 3 i 6paraules clau que permetin caracteritzar el contingut de l’article.

A continuació es desenvoluparà el text de l’article, estructurat, si escau, en capítols i subcapítols,fins a un màxim de tres nivells d’estructuració (capítol, subcapítol de primer nivell i subcapítolde segon nivell). Els títols dels capítols i els subcapítols estaran sempre numerats de maneracorrelativa (1. Capítol; 1.1. Subcapítol de primer nivell; 1.1.1. Subcapítol de segon nivell).

El text de l’article clourà amb una llista de referències bibliogràfiques, escrita i ordenadad’acord amb els criteris que s’indiquen més endavant.

Les referències a altres documents s’indicaran de les maneres següents:Citacions bibliogràfiques. Les crides a les citacions bibliogràfiques se situaran a dins del text i

faran referència, de manera obligatòria, a un element que aparegui a la bibliografia. Constarandel primer cognom de l’autor, seguit de l’any de la publicació. En el cas de dos autors, hifiguraran els dos primers cognoms i l’any; i quan es tracti de més de dos autors, aleshores nomésfigurarà el primer cognom del primer autor seguit de l’expressió et al i l’any de publicació.Exemples: PLANA (2006) o (PLANA, 2006); PLANA i COLL (2006) o (PLANA i COLL, 2006);PLANA et al (2006) o (PLANA et al, 2006). Quan hi hagi dues o més obres d’un mateix autor

Criteris de publicació de la revista Notes

206

NOTES, 26

i any, aleshores es diferenciaran amb una lletra minúscula adjunta al número de l’any (2006a,2006b, etc.). Exemples: PLANA (2006a), PLANA (2006b) o bé (PLANA, 2006a), (PLANA,2006b), etc.

Notes a peu de pàgina. Les crides a les notes a peu de pàgina s’han d’identificar amb superíndexsnumerats correlativament (1, 2, 3...). L’autor és responsable que les citacions siguin completes iexactes. Es pot citar qualsevol tipus de material: manuscrits, impresos, fitxers informàtics, docu-ments accessibles en línia, etc.

Quan s’utilitzin sigles o altres abreviacions, caldrà posar, la primera vegada que apareguin enel text, l’expressió desenvolupada i, a continuació, la sigla o abreviació entre parèntesis.

Les abreviacions d’unitats físiques s’ajustaran al què estableix el Sistema Internacionald’Unitats.

La formulació i la nomenclatura química s’ajustarà a les normes de l’International Union ofPure and Applied Chemistry (IUPAC).

Els noms científics d’espècies biològiques o paleontològiques s’escriuran, en cursiva, de lesmaneres següents: Sciurus vulgaris Linnaeus,1758; Crategus monogyna; Quercus sp.

Totes les figures, indistintament de la seva naturalesa (gràfics, esquemes, fotografies, taulesetc.), es numeraran, de manera correlativa, d’acord amb l’ordre d’aparició en l’article (Figura 1,Figura 2, etc.). Les figures es presentaran en arxius informàtics separats i a part de l’arxiu de text,de manera que en aquest només s’indicarà (amb la fórmula Figura 1, Figura 2, etc.) el llocaproximat d’inserció de les figures. Malgrat això, l’emplaçament definitiu estarà condicionat ales exigències de la composició tipogràfica.

A la darrera pàgina de l’arxiu de text hi haurà una llista numerada (Figura 1, Figura 2, etc.)amb els texts dels peus de figura i l’autoria de la figura i l’any de realització. Exemple: text del peude figura (J. Borràs, 2007).

Figures

Cada figura, indistintament de la seva naturalesa (fotografies, dibuixos, mapes, esquemes,taules etc.), es presentaran en arxius informàtics separats. Els noms dels arxius seran Figura 01,Figura 02..., de manera que coincidiran amb la numeració que s’ha indicat en l’arxiu de text. Elsarxius estaran en formats que siguin intercanviables (Microsoft Excel, Macromedia Freehand,Corel Draw, Adobe Photoshop, tiff, jpg, etc.).

La mida màxima de les figures serà la de la caixa de la revista (13 x 20 cm).Les fotografies, els dibuixos, els mapes i els esquemes digitalitzats tindran una mida i una

resolució que permeti la seva correcta reproducció. Els gràfics digitalitzats que incorporin caràc-ters alfanumèrics, un cop reduïts a la caixa de la revista, mai tindran una alçada inferior a 1 mm.

Tots els símbols utilitzats es referenciaran en una llegenda, el text de la qual es desenvoluparàen la mateixa llegenda o bé a peu de pàgina (en el darrer cas, els símbols de la llegenda i el texta peu de pàgina es relacionaran mitjançant números o lletres correlatius 1, 2, 3... o a, b, c...).

Els mapes i altres elements gràfics que requereixin una reproducció a escala incorporaran, demanera obligatòria, una escala gràfica (no s’admetran escales numèriques).

Quan es reprodueixin figures de tercers, l’autor o autors seran responsables de demanarl’autorització o autoritzacions pertinents i/o fer-se càrrec de les possibles despeses en conceptede drets de reproducció.

Referències bibliogràfiques

La llista de referències bibliogràfiques estarà ordenada alfabèticament per autors i cronolò-gicament dins el mateix autor (les obres d’un mateix autor i any es diferenciaran amb una lletraminúscula adjunta al número de l’any: 2006a, 2006b, etc.).

Atès el caràcter miscel·lani de la revista Notes, no s’abreviaran els noms de les publicacionsperiòdiques.

Les referències bibliogràfiques s’ajustaran a una de les dues possibilitats que s’indiquen acontinuació:


207

NOTES, 26

1. Llibres i monografiesARIMON, G. (2006). El teatre al Centre Parro-quial de Mollet del Vallès (1945-1961). Ajun-tament de Mollet del Vallès. 226 p. Mollet delVallès.GORDI, J. (2003). Gallecs. Més de trenta anys depropostes i accions. Editorial Mediterrània. 191p. Barcelona.SUÁREZ, M.A. (2000). La Segona República i laGuerra Civil a Mollet del Vallès. Centre d’Estu-dis Molletans, Col·lecció Vicenç Plantada, 4. 369p. Mollet del Vallès.2. Llibres i monografies col·lectiusa) Per al llibre en conjuntNEL·LO, O. (Coord.) (1996). Gallecs espai obert.Centre d’Estudis Molletans, Col·lecció VicençPlantada, 3. 137 p. Mollet del Vallès.b) Per a un dels treballsGALLEGO, R. i GRAU, M. (1996). Gallecs: temà-tica, actors i dimensions d’un conflicte In: Ga-llecs espai obert. Centre d’Estudis Molletans,Col·lecció Vicenç Plantada, 3: 81-104. Molletdel Vallès.3. Articles en publicacions periòdiquesBERTRAN, J. i TARRAGÓ, M. (2002). Les inesta-bilitats de vessants. Exemples del municipi deMollet del Vallès. Notes, 17: 165-175. Mollet delVallès.4. Comunicacions a congressosMARTÍNEZ, S., CEBOLLADA, A., SISCART, D. iMARTÍN, J. (1988). Els espais naturals de la pla-na del Vallès. Les bases d’una reivindicació. Con-ferència dels Espais Naturals de la Plana del Vallès(Terrassa, 1997), Recull de Ponències i TaulesRodones: 33-45. Associació per la Defensa il’Estudi de la Natura (ADENC). Sabadell.5. TesisPLANAS, J. (2003). Cooperativisme i associaci-onisme agrari a Catalunya: Els propietaris ruralsi l’organització dels interessos agraris al primerterç del segle XX. Tesi Doctoral Universitat Au-tònoma de Barcelona 330 p. Bellaterra.

6. Publicacions electròniquesAJUNTAMENT DE MOLLET DEL VALLÈS. His-tòria de la ciutat. http://www.molletvalles.cat/index.php?id=387

ARIMON, G. El teatre al Centre Parroquial de Molletdel Vallès (1945-1961). Mollet del Vallès: Ajunta-ment de Mollet del Vallès, 2006. 226 p.

GORDI, J. Gallecs. Més de trenta anys de propostes iaccions. Barcelona: Mediterrània, 2003. 191 p.

SUÁREZ, M.A. La Segona República i la la Guerra Civila Mollet del Vallès. Mollet del Vallès: Centre d’Es-tudis Molletans, 2000. 369 p. (Vicenç Planta-da; 4).

NEL·LO, O. (Coord.). Gallecs espai obert. Mollet delVallès: Centre d’Estudis Molletans, 1996. 137p. (Vicenç Plantada; 3).

GALLEGO, R. i GRAU, M. “Gallecs: temàtica, ac-tors i dimensions d’un conflicte”. A: Gallecs es-pai obert. Mollet del Vallès: Centre d’EstudisMolletans, 1996. p. 81-104. (Vicenç Plantada; 3).

BERTRAN, J. i TARRAGÓ, M. “Les inestabilitatsde vessants. Exemples del municipi de Molletdel Vallès”. Notes, 2002, vol. 17, p. 165-175.

MARTÍNEZ, S., CEBOLLADA, A., SISCART, D. iMARTÍN, J. “Els espais naturals de la plana delVallès. Les bases d’una reivindicació”. Conferèn-cia dels Espais Naturals de la Plana del Vallès (Ter-rassa, 1997). Sabadell: Associació per la Defensa il’Estudi de la Natura (ADENC), 1988. p. 33-45.

PLANAS, J. Cooperativisme i associacionisme agrari aCatalunya: Els propietaris rurals i l’organitzaciódels interessos agraris al primer terç del segle XX.Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona,2003. 330 p.

AJUNTAMENT DE MOLLET DEL VALLÈS. Histò-ria de la ciutat [en línia]. Mollet del Vallès: Ajun-tament de Mollet del Vallès, 2010 [Consulta: 9desembre 2010]. Disponible a: <http://www.molletvalles.cat/index.php?id=387>.


208

NOTES, 26

2010-11-18 nou notes 26 - mollet del vallès · de presentació del llibre sobre l’elenc...

Documents