14. Creixement econòmic i immobilisme polític (1959-75)

14.1. El canvi d’orientació de l’economia

L’economia espanyola

mostra

la necessitat d’un canvi de la política econòmica

dut a terme amb

el Pla d’Estabilització (1959)

pretén

-reduir l’intervencionisme estatal-afavorir liberalització comercial i financera

exigit pels

organismes internacionals

per tal de

concedir els crèdits que evitessin la suspensió de pagaments i la

continuació de les importacions

donat

mala conjuntura final ‘50: esgotament reserves, augment

inflació, desequilibri pressupostari

-estabilitzar l’economia: reduir la inflació i limitar el dèficit públic

-liberalitzar l’economia interior: eliminant organismes y reglamentació de preus

-liberalitzar l’economia exterior: afavorir l’entrada de capitals estrangers i de mercaderies i fixar un

tipus de canvi amb el dòlar

plans de desenvolupament econòmic i social (1964-75)

pretenen

impulsar el creixement mitjançant la programació del

sector públic i incentivant l’activitat privada

actuen

-accions estructurals: solucionar deficiències de la indústria

-pols de desenvolupament: reduir desequilibris regionals

a través de

acompanyat

14. Creixement econòmic i immobilisme polític (1951-75)

14.2. Els anys del creixement econòmic

La dècada dels 60

es caracteritza per

desenvolupament econòmic

es veu en

la taxa de creixement va ser la segona, després del Japó, entre els països de l’OCDE

gràcies a

-bona marxa de l’economia europea-esforç de la societat espanyola

marcat per

-creixement sostingut-balança de pagaments relativament equilibrada

industrialització accelerada

-capital estranger-remeses dels immigrants

-ingressos per turisme

permet

degut

millora productivitat (baixos salaris, aplicació

de tecnologia i capital estranger)

permetbaixar preus, millorar les exp. i augmentar la demanda interior

sectors

-metal·lúrgic (automòbils, electrodomèstics, maquinària)-químic, energètic, siderúrgic, construcció naval i construcció

-tradicionals (vestuari, calçat, moble)

repartit

-enclavaments tradicionals (Biscaia, Astúries, Madrid, Barcelona i rodalia:

cinc comarques reunien el 70% català)

-nous (València, Alacant, Ferrol, Vigo, Sevilla, Huelva, Tarragona)

modernització agrària

-èxode rural-mecanització i adobs

-diversificació productiva

progrés sector terciari

-necessitats de la urbanització (transport i distribució, comunicacions)

-augment turisme-banca

-comerç internacional (augmenten imp [béns d’equip, productes energètics i matèries

primeres] i exp [productes acabats i agrícoles])

finançament exterior

limitacions

-dependència de la tecnologia i la inversió estrangeres

-distribució de riquesa força injusta (més imp. indirectes que directes)

-mancança d’infraestructures

a través

com són

degut

14. Creixement econòmic i immobilisme polític (1951-75)

14.3. Creixement demogràfic i canvi social

La dècada dels 60

es caracteritza per

desenvolupament econòmic

es veu en

la taxa de creixement va ser la segona, després del Japó, entre els països de

l’OCDE

gràcies a

-bona marxa de l’economia europea-esforç de la societat

espanyola

marcat per

-creixement sostingut-balança de pagaments relativament equilibrada

- modernització del sector primari, amb mecanització i forta disminució de la població

activa (emigració)-importants inversions estrangeres, que permeten

el creixement de l’oferta de treball-emigració cap a Europa, que absorbeix el treball

emigrant

suposa

-plena ocupació-alça relativa dels ingressos

-augment del consum

-increment de les importacions-remeses dels immigrants

-ingressos per turismeporta a

modernització i institucionalització política del règim

marcada per

-consolidació de Carrero com a home fort i presència de polítics renovadors

-creixents discrepances entre “famílies” polítiques (falangistes i tecnòcrates)

-Llei Orgànica de l’Estat (referèndum, 1966: precisava les funcions dels òrgans estatals)-nomenament de Joan Carles com a Príncep

d’Espanya-enduriment de la repressió (TOP: 1963; sentències

de mort: 1963; estats d’excepció: 1969, 1970; consell de guerra: 1970; detencions, tortures, ...)

oposició social intensa i multiforme

transformacions socials profundes

provoquen

-moviment obrer, liderat per CCOO: hi ha onades de mobilitzacions que demanen llibertat sindical, dret

de vaga i reivindicacions laborals-professors i estudiants: millora de les condicions

de l’ensenyament, drets estudiantils i laborals i democratització de l’ensenyament

-moviment veïnal (fruit del procés d’urbanització i les condicions dels habitatges i els barris), que

erosiona els ajuntaments

-actuació important del PCE-PSUC a tots els sectors-aparició de grups marxistes alternatius (després del Maig-68

francès)-participació de grups catòlics (renovació del Concili Vaticà II)

-inici de l’actuació unitària de l’oposició a Catalunya (Assemblea de Catalunya, 1971)

destaca

marcada per

14. Creixement econòmic i immobilisme polític (1959-75)

14.4. Reformisme franquista i immobilisme i 14.5. Conflictivitat social i oposició política

L’evolució políticamostra

-ascensió Carrero Blanco com a home fort del règim

-reforçament dels tecnòcrates-marginació ‘famílies’ tradicionals

a fi de

promoure desenv.

econòmic

travessa

-Tribunal d’Ordre Públic (1963): delictes polítics a la jurisdicció civil

-Llei de Premsa (1966): supressió censura prèvia-Llei de llibertat religiosa (1967): igualtat de totes les religions i

llibertat de pràctica-Llei de representació familiar (1967): permet l’elecció dels

procuradors del terç familiar-Llei de convenis col·lectius (1958): permet negociar salaris i

condicions laborals i estableix jurats d’empresa i enllaços sindicals

-Llei de la Seguretat Social (1967): amplia cobertura social-Llei orgànica de l’Estat (1967): precisa funcions òrgans estatals

relacions internacionals:-rebuig de la CEE a l’ingrés espanyol (1962) i

acord preferencial (1970)-descolonització: Marroc (1956), Guinea (1968),

Ifni al Marroc (1969)

1969: nomenament de Joan Carles com a successor (segons la Llei de Successió)

enduriment de la política interna:-expulsió dels sectors tecnòcrates (cas Matesa i

contestació social)-aplicació de l’Estat d’excepció (1969, 1970); consell de

guerra (1970)-augmenten detencions, violència policial i condemnes

-enduriment sancions a premsa

fer renovació política sense tocar la manca

de llibertats

a través oposició social intensa i multiforme -moviment obrer, liderat per CCOO (nascut entre

1957-62): hi ha onades de mobilitzacions que demanen llibertat sindical, dret de vaga i

reivindicacions laborals-professors i estudiants: millora de les condicions

de l’ensenyament, drets estudiantils i laborals i democratització de l’ensenyament

-moviment veïnal (fruit del procés d’urbanització i les condicions dels habitatges i els barris), que

erosiona els ajuntaments

-actuació important del PCE-PSUC a tots els sectors-aparició de grups marxistes alternatius (després del Maig-68 francès) i renovació organitzativa del PSOE (1974: Suresnes)-participació de grups catòlics (renovació del Concili Vaticà II)

-inici de l’actuació unitària de l’oposició a Catalunya (Assemblea de Catalunya, 1971)

destaca

marcada per

troba

14. Creixement econòmic i immobilisme polític (1959-75)

14.6. La crisi de la dictadura

Els últims anys de Franco

auge de l’antifranquisme:-intensa conflictivitat social i política

-1971: Ass. de Catalunya-1974: Junta Democrática de España (iniciativa PCE)

-1975: Plataforma de Convergencia Democrática (PSOE i sectors demoratacristians i socialdemòcrates)

-1976: unió d’ambdues: Coordinación Democrática-intensificació de la violència política terrorista (ETA, FRAP,

GRAPO) i execucions (1974: Puig Antich)

ofereixen

crisi política:-l’assassinat de Carrero per un comando terrorista d’ETA

(20-XII-1973)-fractura entre immobilistes (continuïtat del règim i

repressió: búnquer) i oberturistes (creació d’associacions polítiques dintre del Movimiento)

-I-1974: nomenament d’Arias Navarro com a cap de govern (amb un marcat perfil d’ordre públic) i promeses de canvis

polítics (espíritu del 12 de febrero) que no s’arriben a concretar

mort del dictador:-malaltia de Franco (1974 i 1975)

-conflicte del Sàhara: Marxa Verda (1975: invasió pacífica del territori per Marroc);

14-XI: Acord de Madrid: abandonament a Marroc i Mauritània

-mort de Franco: 20-XI-1975