1 s10 portada · 2019-11-28 · aquell lloc era molt gran. no sabia ni on estava la recepció, fins...

SUPLEMENT GRATUÏT

5 de juny de 2015 CONTES PREMIATS Primer Cicle ESO: Fatima El Aadmi .............1

Segon Cicle ESO: Nil Marcé Arroyo ............3 Batxillerat: Jairo Ruiz ............................... 5 Pares d’Alumnes: Joan Jané Figueres ............ 6 Professors: Carmen Cabañeros ....................... 8 Esther Ginés Rivas ......................13 Salvador Cardona ........................ ;)

Suplement OBRES PREMIADES Sant Jordi’15

COMITÈ AMBIENTAL DE L’INS BAIX PENEDÈS 5 de juny de 2015

HISTÒRIES PROPOSADES PEL XIIè CONCURS SANT JORDI SOSTENIBLE Història 1: La Núria fa temps que no en menja, però tampoc li ve de gust. Mai li ha agradat massa menjar carn, sobretot des que li van parlar a l’institut de com els criaven, però a casa diuen que s’ha de menjar de tot. Amb molta força de voluntat fa un petit mos i comença a mastegar. Però alguna cosa no va bé. Sent que se li van els ulls. Les parpelles li pesen. Sap que està a punt de...

Història 2: No em puc creure que hagin acceptat la meva sol·licitud. Me’n vaig a Mart! Serè una fundadora de la primera colònia humana a l’espai. I marxaré de la tòrrida Terra. És tota una oportunitat! Aquest vestit és una mica incòmode. Espero no haver-lo de portat tot el viatge. El que no entenc és per què he de viatjar sola? Oh! El panell de ventilació vibra... com si li donessin cops per l’altra banda. Se separa de la mampara, cau! Oh... Qui ets? Història 3: “Un altre cop aquest soroll! Estic dels mosquits fins on no es pot dir! I cada vegada se senten durant més estona. S’ha acabat. Vaig a ajudar-me de la indústria química! Tens els segons comptats, bestiola de l’infern!”. “Marina, què fas?” Història 4: Són les sis d’una fosca tarda d’hivern. En un vaixell de l’Institut Oceanogràfic de les Balears, l’Oriol i l’Olivia passegen neguitosos amunt i avall. Fa mig hora que l’Ulisses hauria d’haver enviat una resposta. Només havia d’agafar les mostres amb la zodíac. El mar s’està encrespant i la nit s’apodera de la llum solar. Si l’Ulisses no arriba aviat... Però de cop i volta se sent un intens i sobtat soroll. L’Olívia mira per la claraboia i, horroritzada contempla... Història 5: És estrany! Estem a 1 de juny i encara anem amb els folres polars posats. És molt estrany. A més, tot just ara comencem a collir les faves! I les orenetes! Com cada any han vingut al niu de casa, però no dormen dins! Què està passant?... Història 6: M’han posat un treball a l’insti. És en grup. El faré amb el Lluís i el Ricard. Ens hem d’inventar un ús per a les ampolles d’aigua de plàstic, les d’1 litre. Així que, mare, ja pots començar a... I, sense més preàmbuls, us transcrivim els contes que van ser premiats el 23 d’abril de 2015 amb un xec de 20€ per a comprar llibres a la Llibreria Mitjans.

Suplement OBRES PREMIADES Sant Jordi’15 1


UN VIATGE A MART Categoria: Primer Cicle d’ESO

Fatima El Aadmi Hola, sóc la Dèlia. Tinc 25 anys. Sóc de la Terra, un planeta que s’està exhaurint. El meu somni és ser astronauta i viatjar a Mart. Vull ser la primera persona que viatgi a Mart. Des de que era petita sempre somiava que jo era una astronauta, fins que un dia vaig trobar un anunci que deia que en buscaven algú per anar i tornar. Vaig córrer cames ajudeu-me a la direcció que posava l’anunci: el carrer de les Rosalies, 27.

Aquell lloc era molt gran. No sabia ni on estava la recepció, fins que va arribar un home de 30 a 40 anys i em va preguntar si venia per a la sol·licitud de Mart. Evidentment vaig dir que sí amb el cap. Vaig omplir la sol·licitud amb les meves dades i em vaig anar cap a casa. Al cap d’una setmana em van trucar. - No em puc creure que hagin acceptat la meva sol·licitud. Me’n vaig a Mart! Seré una fundadora de la primeria colònia humana a l’espai. Marxaré de la tòrrida Terra. És tota una oportunitat! La setmana que ve em faran una prova per a veure si puc resistir els viatges d’anada i tornada. Quins nervis tinc! Demà aniré al centre d’Astronomia per a què em facin: LA PROVA! Dos dies, 48 hores, tancada en un petit espai com el de la nau que em portarà a Mart. La mateixa roba, el mateix menjar, tota sola...

* * * Oh! Ja estic dins. Quins nervis! Hauré d’estar aquí 48 hores i després d’això comprovaran si puc resistir tot el viatge. Això és molt acollidor. Tinc un panell de control fals i al costat hi ha unes bosses que posen... Coco en pols?! Plàtans en pols?!!! Què és això? Només menjar en pols! Hauré de menjar només això... Ah! ...Però està bo... De fet està molt bo!

* * * Falten 37 hores i 23 minuts. Tinc paciència però estic cansada sense fer res. Me n’aniré a dormir que serà molt millor. No sé ni quin botó és el dels llits. Ah! Ja l’he trobat. És vermell i, es clar, posa LLITS! Oh! Què bonic. El llit és molt còmode.

* * * Encara queda molt de temps. Em falten 23 hores i 57 minuts. Estaré esperant fins que passin aquestes 23 hores. Això és com una expedició per a sobreviure, només amb menjar en pols, llit i 40 o 60 botons. Puff! Quin avorriment!

* * * En falten 20 hores i 12 minuts, és menys de la meitat, però estic molt avorrida. He intentat dormir, però no tinc son. També volia menjar, però tampoc no tinc gana. Puf! Estaré 20 hores sense fer res!

* * * 15 hores. Encara me’n falten 15! Això s’està fent etern, però he d’aguantar. Intentaré dormir tot aquest temps.

* * * Ah! Quin soroll! Oh! És l’alarma. Ja han passat les 48 hores! Visca! He pogut aguantar! Podré anar a Mart!



La porta es va obrir i quan vaig sortir em vaig trobar una dona que em va dir: - Enhorabona, podràs fer el viatge a Mart. - Oh! Això és fantàstic. Després em va dir que me n’anés a casa i que hauria de tornar en dues setmanes. Sí, definitivament ara el que vull es anar a casa; una dutxa, beure aigua, menjar una poma (que no sigui en pols) i veure una mica la televisió.

* * *

- Quins nervis! Avui me’n vaig a Mart! Crec que estic somiant! Seré la primera dona que trepitgi Mart. Oh! Ha vingut la televisió! Sortiré a la tele. Tot el món em veurà: la Dèlia Jiménez a la televisió! Seré una astronauta! Per fi, el meu somni es farà realitat! Ara hauré de pujar al coet. Oh! Déu meu! Quins nervis!

- Això és molt bonic.

- Ja m’he enlairat. La Terra, què petita és ara!

- Uy! Aquest vestit és una mica incòmode. Espero no haver-ho de portar tot el viatge. Ara que me n’adono. El que no entenc és per què he de viatjar sola? Oh! El panell de ventilació vibra... com si li donessin cops per l’altra bada. Se separa de la mampara. Cau! Oh... Qui ets?

Era un... EXTRATERRESTRE! Tenia ulls grans i la pell blava. Em va respondre amb una veu molt estranya i amb un llenguatge diferent. No sabia què fer per entendre’l.

- Potser em vol fer un senyal d’alguna cosa que està anant malament. - No! Ara ho entenc tot! Ell està ferit!

Tenia una ferida al peu, per això estava cridant. Vaig regirar la nau buscant alguna cosa per a guarir-li la ferida. Ah! Sí! Aquí hi ha una capsa. Li vaig curar la ferida i el vaig deixar descansar en el meu llit.

- Ara es recuperarà. Només haurà de descansar.

* * * - Ja he arribat a Mart.

Un planeta vermellós. Quan hi vaig aterrar vaig clavar la bandera i vaig escriure el meu nom: Dèlia Jimenez, la primera dóna astronauta que trepitja Mart. - Oh! Aquell extraterrestre s’ha despertat.

- M’ha vingut i m’ha donat una abraçada! M’ha dit gràcies! Vaig girar els meus ulls i vaig veure molts més extraterrestres com ell. Potser

l’únic que ell volia era tornar, però com havia anat a parar a la Terra? Vaig informar a la Terra de que ja havia arribat a Mart, però no vaig gosar dir res de l’extraterrestre. Encara no sé per què ho vaig amagar. Em van dir que tornés.

En arribar em van felicitar i em van donar la meva recompensa. Jo vaig mirar al cel i me’n vaig anar cap a casa. Vaig tenir una experiència especial. Però ara em pregunto que passarà si continuem visitant Mart!

FI ______________________________________________________________________



UN NOU PLANETA ON ANAR A VIURE Categoria: Segon Cicle d’ESO

Nil Marcé Arroyo 22/3/2034. Avui tot just llevar-me he rebut un correu electrònic informant-me de que havia estat escollida en el procés de selecció per a anar a Mart. Portava 7 anys de preparació i entrenament, fent proves cada dia i hi havent un centenar de competidors per a les vint planes. Buscaven a gent amb característiques molt concretes i eren estrictes: bon estat físic, fèrtils, respectuosos amb el medi ambient, i amb la gent que els envolta. Estic emocionada perquè per fi podré acomplir el meu somni que és sortir d’aquest planeta. 5/4/2034. Farà dues setmanes que em van enviar l’acceptació i aquesta última setmana ha estat mortal... Porto un cansament a sobre que no m’he l’aguanto però no se’m pot notar perquè si no encara em faran fora. Demà tenim el dia de descans previ, perquè en 2 dies marxo a Mart. Demà vindrà la família a les instal·lacions per acomiadar-se de mi, i segurament m’intentaran convèncer de que em quedi, que renunciï a marxar. Però rotundament, no. 7/4/2034. Avui és el dia. Avui deixo enrere tots els meus records per anar a començar una vida nova a un altre planeta. Sona molt estrany però és així. M’he llevat a les 5 del matí per agafar la sortida del sol. El dia era clar, ni un sol núvol a la vista, les condicions climatològiques eren favorables i tot ha anat perfecte. Estava preocupada de que qualsevol cosa sortís malament però no ha estat així, per sort ha anat tot genial. Ara estic a la nau escrivint el meu diari, on deixaré per escrit tot el que em succeirà. 9/4/2034. Porto 2 dies a la nau, estic sola! No m’esperava fer aquest viatge tota sola, per sort està tot programat i controlat per ordinador des de la Terra. Està previst aterrar a Mart sobre les 17:35 tot just són les 10. Em queda una bona estona, per descobrir el planeta que m’acollirà. Què em trobaré? No tinc ni idea! 10/4/2034. Ahir va ser tot un èxit, la nau va estar en tot moment sota control, va ser fascinant l’exterior de Mart, el paisatge que oferia el nou planeta. Em van venir al cap tots els records que tenia de la família, els amics, i de la mateixa Terra. Totes les estones que des de petita jugava amb el meu germà, és curiós perquè el meu germà volia ser astronauta. Ja des de ben petit ho tenia en ment. Però... l’estiu que va fer 13 anys mentre anàvem amb bicicleta, hi havia un camí pedregós i un penya-segat a la vora. No va poder frenar a temps i va caure. Fa molts anys ja d’això i encara em cauen les llàgrimes. Estic aquí per ell, per complir el seu somni de sortir de la Terra i anar a descobrir què hi ha a l’exterior. Continuant amb l’aterratge al baixar de la nau a uns 20 km estava situat el campament base. Em van venir a recollir a la nau. Al entrar al campament em vaig trobar amb la resta de participants del projecte, demà m’ensenyaran les instal·lacions. 11/4/2034. És tot impressionant, és com havia somiat que seria alguna vegada la Terra. Les instal·lacions ocupen uns 1500 metres quadrats i tot té una segona vida aquí, absolutament tot es reutilitza. Som vint persones en aquest projecte, tots pensem igual, per això ens entenem. 13/4/2034. Estic coneixent a en Sergi i connectem. Tenim el mateix punt de vista sobre la majoria de coses. Només en arribar aquí ja va ser mirar-nos i sentir alguna cosa per



ell, i està be trobar algú aquí perquè realment hem vingut per a fer créixer un nou planeta. Parlant del tema vegetal, al 2017 es va fer una operació a Mart dirigida per el reconegudíssim biòleg Steven Stanley que consistia en crear FAUNA VEGETAL! És a dir, es van portar llavors d’espècies d’arbres més duradors, més forts i amb menys manteniment i amb els que s’havien establert simbiosis amb animals. El vegetal oferia oxigen als animals simbionts i aquests animals oferien el diòxid de carboni als vegetals, necessari perquè fessin la fotosíntesi i desprenguessin grans quantitats d’oxigen. Tant que n’hi havia pel seu simbiont i encara molt més, que abocava el vegetal a la incipient atmosfera marciana. Va ser tot un gran descobriment el que va fer Stanley, que posteriorment va guanyar el premi Nobel. Mart va començar a crear una atmosfera i un microclima semblant al clima mediterrani. Gràcies a l’expedició aquesta actualment es pot respirar sense ús de bombones ni respiració assistida. Aquest planeta es convertirà en una segona oportunitat per a la gent que realment es preocupi per el medi ambient. 17/4/2034. Al llarg d’aquesta setmana està programada l’arribada de fauna animal, van fer un procés de selecció d’animals que fossin fèrtils i totalment vacunats contra qualsevol malaltia. Arribaran amb la nau N.O.E. dues parelles d’animals de granja, arribaran aquests primer perquè són de dimensions més reduïdes i menys pes. El projecte és molt ambiciós perquè es vol recrear les parts bones de la Terra i els seus costums a Mart. Però només les parts bones. Una gran part de Mart és molt semblant a la Terra tal i com era abans del 2000. Mart tenia un glacial molt gran que es va anar desfent i va crear un mar com el mediterrani, més o menys de dimensions però es un mar mort, només hi ha microorganismes. Ja fa uns dies que no he parlat de mi al meu diari, però volia que la gent tingués constància d’això. 23/4/2034. Estic enamoradíssima del Sergi i crec que ell de mi també perquè té una forma de mirar-me que li brillen els ulls quan em mira. Avui he quedat amb ell, allunyats de tothom per parlar de nosaltres, per conèixer-nos millor. 30/4/2034. Porto una setmana sense escriure perquè estava tot potes enlaire. Van arribar els animals i va ser un mal de cap tancar-los tots als seus corrals. Pel que fa al Sergi... em va fer el primer petó, va ser molt romàntic, em va portar a una muntanya amb el cotxe solar i després vam anar a caminar. Vam tenir un contratemps, perquè vam anar a veure la posta de sol a un llac on l’aigua era molt cristal·lina, però amb el cotxe solar i, a la tornada, no generava suficient energia per avançar ni en tenia prou a les bateries i ens vam quedar a 3 km que els vam haver de fer de nit. Com que em feien mal els peus, en Sergi em va portar en braços més de 2 km. 6/5/2034. Estic emocionada, comencen a donar fruits les plantes que vam plantar a l’hort ecològic, i està tot boníssim, han sortit unes tomàquets vermelles com mai n’havia vist cap, i el més sorprenent era el gust, era molt intens, es desfeien a la boca. Avui ens han donat la notícia de que en un termini de dos mesos faran arribar el N.O.E. II que portarà vaques, cavalls i una dotzena de cabres. Per això estem ampliant les instal·lacions, a la vora d’un camp gegant que és perfecte per pasturar. 4/7/2034. Portava dos mesos sense escriure, i el motiu és que teníem molta feina. Per sort encara no ha arribat el N.O.E. II i aquest retard ens dóna una mica de marge. Perquè escric avui? Just avui? No em faré esperar més. Estic embarassada!, i sí, és clar, és del



Sergi. Tinc moltes ganes de portar un fill en aquest nou món, amb bones condicions de vida i un bon lloc on poder viure i respirar, ja que aquí no existeix la contaminació. 7/4/2035. Porto un any aquí, a Mart, i em sento com a casa, amb la mateixa il·lusió que el primer dia. Està a punt de néixer el nostre fill i serà un nen, es dirà Carles, com el meu germà. Aquí està tot molt canviat, ja hi ha animals pasturant pel prat, oques i ànecs als llacs, i tot està florit perquè estem a la primavera. M’agradaria que poguéssiu veure i viure el que estem fent el grup, que s’ha anat ampliant amb l’arribada de 30 persones més. Com acabarà tot? Suposo que bé, ja que així és com està anant tot fins ara. Amb això m’acomiado del meu diari, ara el que faré serà enviar-lo a la Terra, als meus pares, perquè així tinguin constància de que estic bé.

FI _____________________________________________________________________

AIGUA MINERAL, LLAMINADURES I XICLETS!

Categoria: Batxillerat Jairo Ruiz

La Núria fa molt que no en menja de carn, però tampoc no li ve de gust. Mai li ha agradat massa menjar carn, sobretot des que li van parlar a l’institut de com els criaven, però a casa li diuen que s’ha de menjar de tot. Amb molta força de voluntat fa un petit mos i comença a mastegar. Però alguna cosa no va bé. Sent que se li van els ulls, les parpelles li pesen, sap que està a punt de menjar-se la carn de tota la pota de porc de la cuina. Es terrible, tenia una necessitat de proteïnes irresistible, corria per tot el pis, es mossegava les ungles, tenia mono de proteïnes. Però tenia por perquè a l’escola va veure un vídeo de com tracten als porcs i al recordar això sempre vomitava, és més, va deixar la classe perduda més d’un cop. Per sort, la seva amiga va venir: -Però que et passa? -No puc controlar-me –va dir, mentre ballava breakdance- es massa, l’impuls es massa fort, vull menjar carn! Què puc fer? -Menja una mica d’ous, té moltes proteïnes. -Nooo!!! Vaig tenir un pollet de petita, no puc matar un ou innocent –va dir plorant. -Val! Llavors menja una mica de castanyes, tenen els nutrients que necessites. -D’acord! Però necessito més menjar. Així que menjaré una mica de verdures. Llavors, sense previ avís, va aparèixer Hulk per la finestra provocant un gran rebombori. -No! No ho facis! És molt dolent! Les verdures també són éssers vius que pateixen molt si te’ls menges! Què importa si és un animal o una planta? Els dos estan fets de cèl·lules vives, oi? -No sabia que fossis un defensor de les plantes. -No siguis bleda! Jo sóc un ecologista. No veus que aquest color verd de la meva pell no és natural? -Però les verdures donen molta força! Fixa’t en el meu tiet, en Popeye! Quan menja espinacs es torna molt fort.



De sobte va aparèixer el Popeye i el Popeye i el Hulk es van començar a barallar per tota la casa. Llavors la Núria va dir: -Bé, doncs. Llavors ni carn, ni verdures. Ja sé. Prendré una mica de fruita. També de sobte va aparèixer la Blancaneu. -No, no mengis fruita! És dolenta per a la salut! Les fruites són àcides. A mi em van donar una en mal estat i no vaig poder sortir del llit furant un mes i només sortia cada cinc minuts per anar al lavabo. Per sort, un príncep ham va donar una mica de microlax de boca a boca per al restrenyiment ocasional. Així que no en mengis! -Llavors, què faig? -Pots menjar pasta, està a la base de la piràmide d’aliments. -És bona idea, em faré una lasanya! Llavors, del sostre va caure en Garfield, el gat de la casa, escridassant: -No, no, noooooo!!!!! La pasta és dolenta! Fixa’t en mi. He menjat tantes lasanyes que m’he tornat molt gras. Estic tan gras que per anar en cotxe m’han de posar a la baca perquè no hi ha espai per a mi ni al maleter! A més, ara sóc un gat celíac! -Ostres! Llavors no puc menjar ni carn, ni verdures, ni fruita, ni pasta. Només em queden per menjar: l’aire, l’aigua, els fruits secs i les llaminadures. -Tècnicament els fruits secs també són fruita –va dir la seva amiga. Des d’aquell dia la Núria va fer-se una dieta a base d’aigua, aigua mineral, llaminadures i xiclets, perquè era l’única dieta que no feia mal a ningú. Així que nens d’aquesta història aprenem que les llaminadures són ones per a tot el món. O no?

FI ______________________________________________________________________

QUÈ PODEM FER AMB LES AMPOLLES DE PLÀSTIC? Categoria: Pares

Joan Jané Figueres -M’han posat un treball a l’insti. És en grup. El faré amb el Lluís i el Ricard. Ens hem d’inventar un ús per a les ampolles d’aigua de plàstic, les de 1 litre. Així que, pare, ja pots començar a guardar-les... -Bé... les guardarem al garatge, però segur que han de ser d’un litre? Les normals són d’un litre i mig.... Pregunta-ho a la profe, eh? –va fer el pare. -D’acord, segurament deu ser el mateix... El que es tracta és de reciclar-les i que tinguin una altra utilitat i que no vagin a parar al contenidor groc. -Molt bé, ja pots anar buscant per internet què es pot fer amb aquestes ampolles. He sentit que al Ventall guarden els taps... -És veritat... Ens ho van dir fa dies a l’insti... A més de les ampolles d’aigua, guardem els altres taps de garrafes, sucs, cervesa... i d’altres recipients de plàstic que fem servir per la rentadora el rentaplats, a la dutxa, dels productes de neteja, xarops colònies... Déu n’hi do dels que tenim a casa... –va fer la Pepa. -Renoi... vols dir que n’hi ha per tant? -M’ajudes o no? No dius sempre que ets ecologista i que per això fa anys que tens un compostador al pati? Doncs... endavant? -Endavant! Els dos es posen davant de l’ordinador... -Vaja... no sabia que les ampolles de plàstic es van començar a fer servir a la dècada dels 50! –diu el pare-. Quan tenia la teva edat, aquí, la majoria dels envasos eren



de vidre (la llet, l’aigua, els sucs, els sifons, les cerveses...) i l’envàs s’havia de tornar, sinó el volies pagar a més a més del líquid. -I què hi posàveu als contenidors? -Res... perquè n existien. La gent no feia tants residus com ara... ni tampoc existien les bosses de plàstic. Tothom anava amb el cistell a comprar a les botigues properes a casa seva i s’utilitzaven les paperines de paper per les coses que es venien a granel dipositades en sacs: cigrons, mongetes, pastes.... o la fruita. -I què no anaves als supermercats? -Gairebé no existien... com tampoc existien els cotxes a cada casa. La gent es desplaçava a peu, amb bicicleta, amb moto... i amb carro cap a la vinya. Poc a poc, a finals dels anys 60, al poble, va començar a aparèixer algun cotxe... -I quan vas estudiar... amb què anaves a l’estació? -A peu... Dos, quatre, sis... quilometres, abans no eren res... No m’imagina a tu o al teu germà fent aquesta distància... i a l’hivern per anar a buscar el tren. -I de les restes del menjar... què en fèieu? –preguntà la noia. -Cap al femer... Saps on hi ha ara el llimoner? Allò era l’eixida, on abans a les cases hi havien les gàbies de gallines, els conills... i de tant en tant un Tocino de cara a les festes de Nadal. Moltes de les restes diàries del menjar se les menjaven aquests animals i... el que sobrava es posava en un racó (el femer) per a fer adob per les plantes... -Així no llençàveu res? I els camions de la brossa? -A mesura que el poble va anar creixent i es van començar a fer pisos... van aparèixer te’n recordes d’aquell camp que hi ha al costat de la caseta de Barbarroja? Allà hi havia l’abocador on el brossaire anava a cremar tot el que recollia de cada casa: vidres, plàstics, pintures, olis, paper, llaunes, menjar... -Ara sé d’on venia la mala olor que feia quan anàvem a fer caure les olives... -Doncs sí... cada poble en tenia un... Sort que ja fa temps que els van tancar tots i ara n’hi ha pocs... però controlats. -Bé, comencem o no? –diu la noia. -Som-hi!... A buscar a veure què trobem. -Mira... què et sembla això? -“14 maneres de reciclar ampolles de plàstic”. Ni m’ho hagués imaginat mai que es podrien fer tantes coses amb una ampolla de plàstic... Ves per on: guardioles, portaespelmes, moneders, cortines, portallapis, portaulleres, caixes, carteres, polseres, rellotges de sorra, tamborets, pales per l’hort... i a més t’ho expliquen pas a pas com fer-ho. -Pare... no te’n recordes de la Festa Major de Gràcia? -Sí, un munt de carrers engalanats... -I... les cortines que vam veure? Carrer Verdi... Si? -És clar, ara hi caic... Eren com aquestes, amb el cul de plàstic, en tires de diferents colors... I van ser els que van guanyar el primer premi... -Quant de temps per anar recollint el munt d’ampolles que necessitaven per omplir tot el carrer amb aquelles cortines. -I ven barat que els devia sortir... Veus és com si aquestes ampolles haguessin tingut una segona vida!!! -Busquem més va! –comentà la Pepa, mentre la cosa s’anava engrescant cada vegada més. -“10 manualitats d’estiu reutilitzant ampolles de plàstic” això anirà bé de cara al bon temps... a veure què diuen...



-Doncs mira: tiradors, per fer bombolles, dutxes per les plantes mòbils, cistells, polseres, garlandes, hivernacles i un joc de bitlles!!! -Noia, ho hem de provar això... T’imagines a l’estiu a la plaça, amb els veïns... jugant a bitlles? -Pot ser divertit... sobretot els menuts que no hi han jugat mai. -Saps què? Aquest vespre li dic a la Flora, al Jordi i al Manel... que també vagin guardant ampolles de plàstic... En necessitarem moltes!!! -D’acord... però continuem buscant, en? -Vols dir que trobarem mes coses? –el pare veia que “allò” no s’acabaria abans de sopar. -I tant!!! En tenim més de 100 enllaços... per no dir les campanyes que es fan per conscienciar a la gent... -Què vols dir? -Mira a Andorra... Si portes 5 envasos et regalen una barra de pa al forn o... a Finlàndia que han instal·lat màquines per reciclar les ampolles de plàstic, les de vidre i les llaunes. Cada vegada que algú retorna algun envàs en aquestes màquines, se li abona una quantitat de diners que podrà bescanviar a qualsevol supermercat a l’hora de fer la compra. Un estímul que ajuda la població, encara més , a participar en el llarg procés del reciclatge. -Bé... d’acord... Ves fent, vaig a veure què tinc a la bossa del plàstic i... comencem!!!! Llàstima que no hi haguessin unes màquines que, cada vegada que algú no reciclés... se’ls fes pagar un recàrrec al rebut de la brossa... -Au ves... i gràcies per ajudar-me! -De res... m’ha agradat veure el munt de gent que pensa com fer aquest món millor... a partir de les coses més senzilles. -Per si de cas... guarda també les garrafes pare. -Ja hi som...!!!

FI ______________________________________________________________________

LECCIONES DE ANTROPOLOGÍA ANTIGUA Categoría: Profesores Carmen Cabañeros

-¡Corre Martzia! ¡La profe está a 20 metros del museo y nosotras a 50! ¡No me quiero quedar sin chocolate hoy! Antzia aceleró su poltrona móvil con su coleta al viento, sin importarle el fresco de la mañana ni dejar atrás a su amiga con la palabra en la boca. Entre sorprendida y molesta por haberse visto interrumpida en el relato de su disputa matinal, Martzia aceleró tras ella a la vez que adelantaba una hilera ordenada de ipoltries Tenían que llegar antes que la profesora Gratzia al aula del museo donde tocaba Antropología Antigua. Entrar al aula más tarde que los profesores significaba perderse la barrita de chocolate del mes que eles correspondía en el almuerzo, y eso era una pérdida intolerable para Martzia y Antzia, devotas de ese dulce tan preciado y escaso. Les habría gustado vivir 500 años antes, cuando el chocolate se podía consumir a discreción. El día que supieron que hasta bien entrado el segundo milenio el chocolate se comía a placer



en cualquier situación decidieron hacerse forofas de los humanos que habitaban la Tierra en aquellos tiempos Hoy la clase tenía especial interés ya que tocaba profundizar en esos humanos pre-sapiens en la asignatura de Antropología Antigua. Esas personas tenían que ser muy especiales si producían y consumían tanto chocolate. Aparcaron sus poltronas monoplaza lo más cerca posible de la entrada. Su nueva Ipoltry Z6 era la poltrona móvil más espectacular del área de movilidad ecológica: diseño extra-esbelto de cápsula, descapotable, consumo regulado de dióxido de carbono reciclable, alta producción de oxígeno, vuelo a 1,50 metros de elevación máxima sobre la superficie, reformable cada tres años; era lo más ante los ojos de los demás adolescentes. Pero, además, venía de serie con el equidistanciador, que calculaba distancias con otras poltronas y evitaba colisiones. Antzia recibió la suya como regalo en la fiesta de Paz y Amor de enero, porque a ella los Reyes de Paz y Amor le traína todos los años lo que pedía sin otro mérito que ser hija única ultramimada. En cambio Martzia, en permanente liza con su hermano mayor, tuvo que marear a sus madres para que se la regalaran por su 15 cumpleaños, y eso implicó camelar a su mami para que convenciera a su mama, más reacia a este tipo de regalos, y prometer ser una bendita hasta final de curso. No hizo falta comprometerse a sacar notas altas porque eso lo conseguía sin necesidad de ningún otro acicate que su infatigable curiosidad múltiple, pero resignarse a hacer dentro de una semana las vacaciones forestales de Semana Primaveral en un campamento a sólo 100 kilómetros de casa sin conocer lugares ni gente nueva era una perspectiva de un aburrimiento letal. A pesar de eso, tener la ipoltry le resultaba práctico y, sobre todo, molaba. Podía esperar a la campaña de vacaciones forestales de otoño para que sus madres le dejaran ir a sitios de más interés para ella. En la entrada del museo, junto a su maltrecha, se diría ya vintage, Ipoltry H2, las esperaba puntual y guasón su buen amigo Anton. -Ya apestáis a aromaterapia bien temprano. Se os huele a la legua, sofisticadas. Rara vez no era él el primero de los tres en llegar a clase, ejercitado ya en una relajante sesión de Saludo al Sol sólo apta para pájaros madrugadores. Ellas preferían sus aromas orientales cada noche antes de acostar. Las prisas de la entrada no impidieron que, a modo de respuesta, las chicas celebraran con un silbido y muchas risas el flamante bifoco naranja navelate de solapa cruzada que Anton había comprado por consejo de ellas en las rebajas de la tienda de moda más preciada, 100% Tejido Orgánico. Apremiadas a acomodarse por la voz ronca del profesor Planton, callaron con los demás compañeros tras la entrada briosa de la profesora Gratzia, quien saludó, dejó su bolso y se puso las gafas multifunción. A su vez se colocaron todos las suyas y se dispusieron a grabar toda la lección. Al momento se bajaron todas las persianas, se apagaron las luces de la sala y se encendió el foco central de la tarima. Bajo su haz de luz quedó iluminada una caja cuadrada de gran tamaño a la que no habían prestado atención a su llegada. Entre los dos profesores retiraron las tapas de los costados y la frontal, dejando a la vista de los alumnos un adolescente vidriado sentado en una silla verde con patas metálicas de las que se usaban en los institutos de principios del segundo milenio. Se oyó al unísono que los adolescentes se habían quedado boquiabiertos, maravillados por lo que tenían ante sus ojos. Era el primer ser vidriado de la época del Rayo Telúrico Circundante Súbito (o RTCS) que veían fuera de imágenes documentales o creaciones visuales estrambóticos, llenos de neuras y que ellas tanto envidiaban porque se hartaban a chocolate. Había millones de ejemplares de personas vidriadas por el Rayo Telúrico de hacía casi 500 años pero, por respeto a su condición humana, jamás era exhibidos si no era para las clases de estudio del Homo Pre-sapiens, y sólo a partir del curso Décimo. Y allí estaban todos los de ese curso, ante un apersona con los mismos rasgos físicos que ellos, que no



sobrevivió al rayo telúrico circundante por tener comportamiento necio contra su propio entorno. Era esa necedad invasiva la que impedía a Anton sentir simpatía por esos humanos, a pesar de que aceptara acompañar a veces a sus amigas en la visión de una de ssas creaciones visuales. Como Anton era en el fondo una persona muy compasiva, se refería a ellos con cierto aire de conmiseración. Recordaba que en sus charlas de tono filosófico con su abuela, antigua profesora de Humanismo, y ahora miembro de la sociedad de amigos de la sabiduría, le contaba que aquellos eran seres que se regodeaban incluso en lo que sabían que era un comportamiento contraproducente. Y acababa sentenciando: “Eran unos pobres egoístas, unos narcisistas y no sabían el valor del bien común; eran muy de su ego, muy de su clan y de los suyos, pero no trabajaban la universalidad de sus rasgos de humanidad ni el respeto hacia ello. Y eso que ya se pensaba que los individuos no se salvarían si no se salvaguardaba su entorno. A pesar de todo, ellos erre que erre, se olvidaban de su humanidad, de su vulnerabilidad, de su ecosistema, llevaron al desequilibrio a al Tierra y lo pagaron caro. Con el RTCS se vidriaron y desaparecieron os que más daños le hacían al planeta. Espero que algo gayamos aprendido”. Él no sabía cómo pasó todo eso, pero aquello que le contaba su abuela se le quedó grabado y así lo repetía a sus amigas. No, no envidiaba a esos zoquetes por más chocolate que pudieran comer. Gracias a su abuela Anton iba ya con media lección aprendida y sabía que, por fortuna para la especie humana, no todos habían tenido el mismo comportamiento. Sin embargo, lejos de esas apreciaciones, en lo primero que se fijaron todos fue en el aspecto del vidriado. -¡Ualaaa! Ese chico en bifoco estaría buenísimo –comentó Anton. -¡Eh! Yo lo he visto primero –terció Martzia. -¡Anda que vaya gusto tenéis! Con un grano en la barbilla y cejijunto. Bien está así, vidriado –cortó Antzia. -¡Tú que sabrás! Eso lo arregla pronto. Yo lo depilo y le dejo dos cejas en un plis plas –dijo con entusiasmo Martzia Las risas generalizadas los alertaron de que sus comentarios sobre la discutible belleza de ese ejemplar no habían pasado inadvertidos y no pudieron evitar sentir cierto sonrojo. El señor Planton los miró fijamente. La clase no podía continuar por esos derroteros. -Martzia, ¿ante qué estamos que tanta gracia tiene? ¿Hay algo que querrías saber? Por la mirada de impaciencia Martzia supo que tenía que improvisar su pregunta-curiosidad, si no iba a perder méritos en la asignatura, y estas preguntas contaban mucho en la nota. El guapo vidriado y las risitas la habían despistado. Retomó la compostura y pensó como un lince. -Disculpen. Es una persona vidriada, señor Planton. ¿Por qué se extinguieron unos homo pre-sapiens y otros no? Ya; por el Rayo Telúrico y eso, pero… o sea, ¿cómo afectó el rayo a los que más dañaban la Tierra? ¿Cómo se libraron los que no eran dañinos para nuestro planeta? -El sistema de equilibrio natural que posee la Tierra corrige los excesos tóxicos y detecta todo aquello que lo produce directa o indirectamente –explicó la profesora Gratzia –Los seres humanos llegaron a producir tanta toxicidad que el sistema de equilibrio natural se activó cuando llegó a un punto de inflexión en el que el daño era tan grave que el planeta se sanaba o se destruía. Digamos que un sistema de alarma inmunitario propio urgió a la Tierra para actuar, autoprotegerse y sobrevivir. EL RTCS



vidrió a quienes, por así decirlo, la estaban matando. De no haber sido así, ahora no estaríamos aquí. -¿Qué toxicidad sería esa, Yestzia? –preguntó Planton. -Umm… usar bolsas de plástico, contaminar, eeeh… no reciclar.. –respondió una alumna desde el fondo. -¿Sólo eso? ¿Algo más? Antzia levantó la mano. -Usaban para todo envases muy contaminantes. Usaban fuentes de energía que no eran ecológicas en cantidad tremenda. Contaminaban la atmósfera con fábricas y medios de transporte muy contaminantes. ¿Qué más? ¡Ah! La agricultura. Que tampoco era ecológica, que usaban herbicidas, fungicidas, insecticidas. Todo muy “icida”, señor Planton –rió ella su propia gracia, contagió a profesores y compañeros con lo cual, visto su impacto, Antzia no pudo remediar venirse arriba -… Para mí que eran unos zotes, pobres. Y encima no sabían lo de la ley esa del equilibrio natural de las cosas, que si lo llevaban todo eso al extremo les iba a costar quedarse vidriados, y claro, palmaron muchos. -¿Palmaron? ¿Hablamos con propiedad? –dijo la profesora enarcando una ceja como sólo ella podía. -Quería decir se vidriaron, señora Gratzia. -Bien, ahora entendéis por qué en las clases insisto en los cálculos de contaminación global y per cápita. Y el porqué el señor Planton os habla de conciencia contra desertización, deforestación, calentamiento global y todo eso por lo que nos llamáis pesados a los profesores. -Pesados no; cansiiinos –dijo Anton por lo bajini. -¿Decías algo, Anton? –dijo la profesora Gratzia quitándose las gafas multifunción. -Nada,, señora. Que por eso se hacen las vacaciones de campaña forestal en primavera y otoño. -¿Os gustan esas vacaciones? -¡Y tanto, señora! ¡Y más ahora que vamos sin progenitores! –dijo Dortzia desde delante, a lo que sucedió un jaleo de celebración por parte de todos los alumnos. El alboroto cedió y la profesora se volvió a colocar sus gafas multifunción ultramodernas que habían sido tan comentadas por su reciente reforma en línea y colorido. Se dispuso a detallar observaciones sobre el sujeto vidriado -¿Qué estaba haciendo cuando lo vidrió el rayo? ¿Qué creéis que sujeta con su mano izquierda? -E… es una cosa con una pantalla, que… que era…era multifunción, como nuestras gafas… o nuestra pantalla de pulsera –respondió venciendo su timidez un muchacho de la bancada primera que podía verlo mejor. -¡Eso es, Sancton! Lo llamaban al principio teléfono, luego móvil y finalmente i-screen, porque la función de hablar y escuchar a través de él llegó a ser sólo una de tantas. -¿Y qué tenía que ver al final con helados?- quiso saber Dortzia. -He dicho i-screen, no ice-cream –la risotada fue clamorosa y la profesora hubo de esperar a que cesara para continuar –Etimológicamente viene de lo mismo que hoy ipoltry, o sea, es un prefijo que empezó con iPhone de una empresa que tuvo la idea de… Antzia se escapó a su propio mundo y comentó susurrando: -¡Hala! La profe ya ha cogido carrerilla con la etimología. ¡Tenemos para un cuarto de hora, chicos!



-Sí, tía, y luego a empollar toda esa retahíla grabada con las multifunción,… y sin excusas de que no lo pillamos, ¡eh! –se quejó Anton bisbiseando mientras disimulaba y cubría sus labios con la mano para no ser visto. -…y sabemos mucho de él –proseguía ahora el señor Planton –por los mensajes que enviaba y que pudimos leer por haber conservado la señal. Este chico, además de ser contaminador per cápita en exceso, no era precisamente buena persona. Él es uno de los miles de ejemplos a los que recurren los que teorizan sobre la vidriación de todo ser tóxico carente de empatía con sus semejantes, y o solo contra el planeta. Entonces intervino la profesora: -Bueno, esta teoría está aún muy lejos de ser demostrada. Hay quien sostiene que el uso de robots-soldado lo demuestra también porque todas las personas que intervinieron en la cadena para su implantación se vidriaron. Pero, vaya, no se sabe a ciencia cierta. Y es que. Sobre todo es rebatida porque luego del rayo telúrico que rodeó la Tierra hubo grandes conflictos humanos. Eso antes de que la científica Margarita Peña formulara la Ley de la Balanza Universal que explicaba el rayo como autodefensa del planeta contra el daño de sus habitantes. Fueron conflictos en gran parte enconados por ciertas religiones que atribuían la vidriación a un castigo de su dios –hizo una breve pausa, como si estuviera en alguna duda y continuó –Con lo que esos humanos que habían sobrevivido no eran muy empáticos que digamos con aquellos que no compartían sus creencias. -¿Religiones? ¿Qué religiones? –se repitió como un eco de estupefacción entre los alumnos. -Sí. No entraremos hoy en eso –dijo Planton –Pero seguro que estos días habéis oído hablar de ese loco que anda quemando ipoltries y lorries en aparcamientos. Es de una de esas creencias. Va dejando pintadas y carteles pidiendo el retorno de la veneración en público, y no solo en privado, por parte de aquellos que aún creen en esos dioses. Luego cualquiera puede ver sus reivindicaciones o sus fechorías en la Eneube-e. Sí, no son muchos pero todos pueden hacer su culto en privado –aclaró ante la cara de incredulidad de sus alumnos y continuó –A lo que iba de que no era buena persona. Este adolescente era un acosador de otro chico de su propia escuela. Un acosador –aclaró –era alguien que para olvidar su frustración o su complejo de insignificancia se crecía haciéndole daño a un semejante. Para hacerse entender tuvo que poner ejemplos. Los adolescentes se miraban unos a otros con cara de perplejidad, sobrecogidos por que hubiera habido personas que a su misma edad se dedicaran a atemorizar a otros. -¡Qué fuerte! –se oía decir a unos y a toros. Resultaba que a pesar de tener el mismo aspecto físico sí que eran seres primitivos, que estaban por evolucionar pensaron. Ese tipo de trato no era concebible más que en los peores sueños. La profesora Gratzia vio la ansiedad escrita en la expresión del rostro de sus alumnos e intervino inmediatamente para serenarlos. Sabía que eran demasiado jóvenes para afrontar ese tema en toda su crudeza, que tenían que suavizar la información para no disturbar su ánimo y que no acabaran teniendo pesadillas. Como si le hubieran leído el pensamiento Martzia se lamentó a sus amigos: -Cagüentó ¡A que tengo una pesadilla con este bicho de una ceja! Hoy os venís a dormir conmigo. Como me llamo Martzia que hoy no me quedo en mi cuarto sola. Ya te digo. Y nada de decirle a mis madres que me ha entrado canguelis. Y menos aún a mi hermano. Ellos aceptaron de buen grado su propuesta, aliviados por no haber tenido que manifestar en voz alta sus mismos temores.



Había costado siglos de avances y retrocesos en los esfuerzos por alejar a las personas de la agresividad y de la banalización de la violencia y los profesores habían sido uno de tantos pilares fundamentales de esa educación. Tenían que cuidar la sensibilidad de esos chicos. La profesora vio el momento de cambiar el rumbo introduciendo una de sus anécdotas más absurdas con un vidriado con cresta en un laboratorio. De inmediato pasó al cálculo de toxicidad per cápita que producía ese sujeto que hoy tenían en la tarima Estaban a punto de despejar la X cuando se oyeron fuera unos gritos como de arenga y acto seguido el estruendo de una explosión, NO hubo en la sala chillidos de pánico, sino el silencio cortante de la paralización. Rompiendo ese silencio se oyeron los pasos de la profesora saliendo presurosa, las palabras tranquilizadoras del profesor, de nuevo unas pisadas volviendo sobres sus pasos y, al traspasar el umbral, la señora Gratzia anunció: -No ha sido nada que no se pueda reparar. Espero que todos tengáis el seguro al día, porque alguien se ha quedado sin su querida ipoltry. Martzia se estrujó la cabeza con las manos y cerró sus ojos con toda su fuerza rogando para sus adentros en desesperación: -¡Por el Árbol del Amor Hermoso! ¡La mía no! ¡La mía no! ¡La mía no! ¡La mía no!

FI ______________________________________________________________________

EL SUC DE TARONJA Categoría: Profesores

Esther Ginés

Sap que està a punt de desmaiar-se i així va ser. Va caure en una son profunda, molt profunda. Va dormir durant 100 anys, quan es va despertar ja no estava a la seua habitació repleta de pòsters de Justin Bieber i amb les estanteries plenes dels seus llibres i apunts de l’institut. Els seus peluches1 ja no estaven, ni la seua roba, ni les cartes del seu nuvi, res. Estava en una habitació blanca completament buida, només havia una finestra i una tauleta de nit que tenia al damunt una pedra de quars tan gran com un puny, un quars perfecte, completament transparent. Era tan perfecte, tan preciós que només donaven ganes d’agafar-lo i admirar-lo. En quant Maria va agafar aquest mineral va poder veure dintre del quars moltes imatges, al principi no les identificava, va seguir mirant i va adonar-se que eren imatges de la seua vida. Això volia dir que podia saber el que li havia passat! -Perfecte! –va pensar la Maria. –Ara esbrinaré que va fer aquest tros de carn en el meu cos i perquè he dormit durant 50 anys! Va agafar el quars i va començar a donar-li voltes escodrinyant el que volia trobar, les imatges d’aquell fatídic dia. Per un moment va vore a la seua mare a la cuina. -Ma mare??? Què estava fent la meua mare? Ah! Sí! Recordo que aquell dia em va fer un suc de taronja per acompanyar la carn.

1 Peluches: peluixos



Va continuar mirant i va vore que la seua mare havia obert un sobret i l’havia ficat al suc de taronja. -Clar! La meua mare m’havia comprat un complex vitamínic fet amb substàncies ecològiques per tal d’aconseguir que jo poguera estudiar més i millor i el meu cos es mantinguera bé! Ara ho recordo!!! El quars va canviar d’aspecte, es va tornar fosc. Estaven apareixent les imatges de dintre del cos de Maria! El complex vitamínic havia estat tan respectuós amb el medi intern de Maria que havia deixat els seus òrgans latents per un munt de temps. Va poder vore com el seu cor bategava més a poc a poc, els seus ronyons funcionaven més lentament, el seu fetge ja no treballava tant ràpid, els seus pulmons deixaven de respirar fort fins que va caure en un profund son que la va mantenir en un perfecte estat durant més de 100 anys. I ara què tenia? Un cos meravellós, un aspecte juvenil d’una xica de 18 anys però i els seus amics? I els seus pares? Ja no quedava ningú, tots havien mort. Maria havia estat obsessionada amb conservar el seu cos i ser respectuosa amb tot el que menjava per tal de viure molts i olts anys i sempre mantenint un aspecte juvenil, sense arrugues, sense panxa, sense greix, amb un cabell perfecte. Així la seua mare li va comprar un complex vitamínic que prometia una eterna joventut. El que no va pensar Maria eren els efectes col·laterals, pèrdua d’amics i de familiars. Ja no podia riure amb ells. De què li servia continua tan guapa sinó tenia ningú per compartir la seua felicitat? El cos s’ha de mantenir i respectar, però sempre lligat a la ment i aquest aspecte no l’havia contemplat. Què vol dir estar sa? Dons un equilibri entre el benestar del cos i la ment i ara Maria estava malalta de la ment perquè es trobava sola, molt sola i no podia para de plorar. Volia compartir el cel amb els seus pares, haver tingut fills i vore-los créixer. Ara només tenia un cos ben conservat. Maria, de la ràbia que tenia va llençar el quars al terra amb tanta força que el va trencar. De sobte el seu cos va començar a encongir-se, la seua pell a arrugar-se, els seus cabells es tornaven blancs... tot el que Maria odiava però en aquest moment era molt feliç, mentre el seu cos es deteriorava ràpidament ella no podia deixar de somriure, sabia que anava a trobar-se amb la gent que estimava, que aquell no era ja el seu lloc i que a la vida hi ha coses més importants que l’obsessió per mantenir un cos perfecte. Havia estat una víctima de la Indústria Farmacéutica, per sort, algú d’un món futur li va deixar un quars a la tauleta de nit i va poder tornar al lloc que li tocava.

FI ______________________________________________________________________

MADRIGAL SOSTENIBLE EN TRES ACTES Categoría: Profesores

Anònim (Salvador Cardona)

EN PREMSA

;)



Bé! Aquests són els relats premiats en commemoració al 23 d’abril de 2015. Un

concurs subvencionat pel NOSTRE INSTITUT i organitzat dins el PROGRAMA ESCOLES VERDES del qual en formem part des de fa MOLTS anys.

Però no volem deixar-vos sense recomanar-vos, com sempre fem des del CLUB DE LECTURA DE CIÈNCIA FICCIÓ, algunes lectures interessants:

El nombre del viento De PATRICK ROTHFUSS Un mundo fantástico. Una gran historia, la de Kvothe: arcanista, asesino, enamorado, músico, estudiante y aventurero. Que se convirtió en una leyenda

El temor de un hombre sabio También de PATRICK ROTHFUSS Junto con el anterior, pertenece a la serie CRÓNICA DEL ASESINO DE REYES. Es la segunda novela del escritor y su éxito ha permitido a este profesor estadounidense de lengua y literatura inglesa dedicarse exclusivamente a la escritura.

Alas de fuego Alas negras y

De LAURA GALLEGO GARCÍA La reina Marla, de sólo 17 años, es la soberana de una nación resplandeciente. Ahriel, un ángel femenino, está a su lado desde que nació, con la misión de guiarla y protegerla, y

de guardar el equilibrio en los reinos humanos. Una labor difícil y llena de peligros que llenan de emocionantes aventuras las páginas de esta corta saga que en principio iba a ser un solo libro. Sin embargo, a la escritora se le ocurrió una trama para una

segunda parte que no iba a ser una continuación de la anterior, sino que conformaría una nueva historia. Así nació: Alas negras. Y con este segundo libro finaliza la historia de sus personajes.



LLIBRES EN FORMAT DIGITAL (per a llegir amb eReaders o eBooks)

És possible que molts de vosaltres ja tingueu a casa ebooks (lectors de llibres en

format digital) o fins i tot, és possible que tingueu llibres digitals que llegiu a l’ordinador. Moltes editorials s’han llançat a aquest nou mercat amb títols clàssics i novetats de tots els gèneres.

En podeu trobar de gratuïts a la xarxa, per exemple: El llibre de LAURA GALLEGO GARCÍA que us em recomanat a la pàgina

anterior, Alas de fuego, el podeu llegir gratuïtament online:

http://es.scribd.com/doc/258085802/Alas-de-Fuego-PDF#scribd A vegades només cal que poseu el títol al buscador Google seguit del tipus de

format, aquest sistema funciona, sobretot, per a llibres descatalogats o antics, alliberats de drets d’autor, per exemple: si estiguéssiu buscant el llibre de Rescate en el tiempo de Michael Chrichton hauríeu de posar a la barra de Google:

“Rescate en el tiempo pdf”

i us sortirà aquesta URL a la primera entrada.



Però també els podeu trobar en format digital a la:

Biblioteca Virtual del nostre institut

http://agora.xtec.cat/insbaixpenedes/moodle/course/index.php?categoryid=122

On trobareu l’enllaç que us portarà al Món Virtual del Club de Lectura de Ciència Ficció del nostre institut (CLCF). Us haureu d’identificar amb el vostre USUARI i la vostra CONTRASSENYA.

Els llibres els trobareu classificats per autors.

• Per Ales de foc:

• Per Rescate en el tiempo:

D’altra banda, moltes editorials ja tenen a la seva web venda de llibres digitals que acostumen a ser pràcticament a meitat de preu respecte del llibre en paper. Per exemple:

- La Casa del Libro: http://www.casadellibro.com/ebooks

- El Corte Inglés http://ebooks.elcorteingles.es/

Pensem que es tracta d’una altra opció i no d’una alternativa d’exclusió al llibre en paper. Són temps de crisi, però s’ha de continuar llegint!

https://drive.google.com/folderview?id=0B-

E9B1mo80fPRXB0RmNHdFRPSjg&usp=sharing

https://drive.google.com/folderview?id=0BE9B1mo80fPcDVYNjMxWU5yaXc&usp=sharing



Som Escola Verda des de fa molts anys i un dels nostres objectius dins aquest projecte és donar una nova vida a recursos que ja no fem servir. És per això que aquest curs 2014-2015, hem engegat la TAULA D’INTERCANVI DE LLIBRES DE LECTURA. Es troba a la biblioteca de l’institut i si tens novel·les que ja t’has llegit i et fan nosa a la prestatgeria, els pots portar i canviar un dels teus per un dels de la taula. Compres un llibre (de segona ma) que vols, amb un altre teu que ja no vols!!! I continuem treballant i col·laborant amb entitats que treballen pel medi ambient. Actualment l’institut, i en la seva representació, el Comitè Ambiental del centre, és soci de:

GREENPEACE, des de fa molts i molts anys. Rebem la seva revista i la guardem al Seminari de Biologia i Geologia del centre.

ADENA, des del mes de novembre de 2007. Rebem una revista cada 3 mesos anomenada Pandilla, la tenim al CLCF (Club de Lectura de Ciència Ficció) ubicat al primer pis de l’edifici vell, davant l’aula d’informàtica III. Hi ha servei de préstec! Només cal que us feu SOCIS DEL CLCF. Ja són una bona colla!

!!!

I res més, que passeu:

Un bon DIA MUNDIAL DEL MEDI AMBIENT! I...

Un bon ESTIU!

Qualsevol petita acció que facis en pro del medi ambient

serà... un petit pas per a tu

però un gran pas pel medi ambient

1 s10 portada · 2019-11-28 · aquell lloc era molt gran. no sabia ni on estava la recepció, fins...

Documents