Quaderns d’Olesa Q3

El nostre patrimoni social i ecològic: la pedra seca a Olesa de Montserrat i entornsJaume Morera Joan SolerNatàlia Valldeperas

32

Q3“El paisatge és natura i cultura a la vegada, i la seva inèrcia ens deixa vestigis d’altres temps en un palimpsest ple de secrets que cal interpretar. Els marges i cabanes de pedra seca són un d’aquests vestigis ignorats. Una arquitectura del paisatge feta de moltes hores de feina per crear sòls i vinyes en marges inversemblants. No en tenim un sol mapa, dels marges del nostre país. Ara els mapes es fan amb imatges via satèl·lit, i els arbres no ens deixen veure on creix el bosc”

Enric Tello Aragay Catedràtic i director del Departament d’Història i Institucions Econòmiques de la Universitat de Barcelona

54

El nostre patrimoni social i ecològic: la pedra seca a Olesa de Montserrat i entorns

Què és la pedra seca?

La pedra seca és un sistema constructiu sense conglomerant, és a dir, sense ciment o cap altre material que lligui les diferents pedres entre si. Això vol dir que els ele-ments que componen aquestes construc-cions, que són les mateixes pedres, s’aguan-ten únicament per gravetat. És un sistema constructiu sòlid, perdurable en el temps, que es crea en funció de les necessitats i la naturalesa de la pedra que trobem en cada cas particular.

La tècnica de la pedra seca és mil·lenària i va ser introduïda pels pobles ibers fa més de 5.000 anys, i es va anar desenvolupant en moltes altres regions de la Mediterrània. És, doncs, un tret cultural que ens caracte-ritza i ens uneix com a pobles. Nosaltres, però, no volem abastar un marc temporal tan ampli ni recular tan endarrere sinó observar el patrimoni de la pedra seca al

municipi d’Olesa de Montserrat i els seus entorns, que va ser construït durant els segles XVIII i XIX i principis del segle XX.

La major part de marges i barraques de pedra seca és el resultat d’un període de màxima expansió del cultiu de la vinya, un fenomen comú a tot Catalunya. Durant aquest període la vinya va arribar a subs-tituir un dels cultius més preuats d’Olesa, l’olivera, i no va ser fins més endavant, amb el declivi de la vinya, que l’olivera no va tornar a recuperar la importància que ha-via tingut en el passat. A part de l’aparició de la vinya hi ha altres activitats associades a l’agricultura, a la ramaderia o a l’activitat forestal que afavoreixen l’aparició d’altres construccions de pedra seca com són les basses, les cisternes, els tancats per al bestiar, els forns de calç o les guixeres, entre d’altres.

Q3 Quaderns d’OlesaEl nostre patrimoni social i ecològic: la pedra seca a Olesa de Montserrat i entorns

El present quadern ha estat elaborat a partir d’una selecció del material gràfic i documental del Centre Muntanyenc i de Recerques d’Olesa, fruit de nombroses sortides pel terme durant les darreres dècades. Aquesta informació ens ha estat útil per explicar, i relacionar, la riquesa geològica que tenim a la vila, i la gran diversitat tipològica de marges i barraques que en resulten. Tot això amb la voluntat de remarcar el valor del nostre insòlit paisatge de la pedra seca: un patrimoni de tothom i per a tothom.

Crèdits

Coordinació: Xavier Rota i BoadaRealització de l’estudi i redacció: Jaume Morera, Joan Soler i Natàlia ValldeperasPlantes i seccions de les barraques: Jaume MoreraFotografies: Jaume MoreraDirecció d’art: Quim Moreno i FranceschDisseny gràfic: DIC. DISSENY I COMUNICACIÓDrets reservats d’aquesta edició: Ajuntament d’Olesa de MontserratDipòsit legal: B-41.609-2011Primera edició: Desembre 2011

Reservats tots els drets. No és permesa la reproducció total o parcial d’aquesta obra per cap mitjà, ni mecànic ni electrònic, inclosa la seva fotocòpia, gravació o emmagatzematge electrònic sense el permís previ i per escrit dels posseïdors dels drets.

76

en dia moltes funcions ecològiques, beneficioses tant per al medi com per a les persones, encara que hagin deixat de tenir la seva funció originària.

Quins elements tenim i quines funcions exerceixen?

Les construccions de pedra seca que tro-bem a Olesa es poden classificar segons la seva disposició, forma i funció en l’espai. D’una banda, hi trobem els murs de pedra seca, que són elements lineals en el territori, i, de l’altra, uns elements puntuals com són les barraques de vinya,

els forns de calç, les basses o les guixeres, entre d’altres.

Els marges són l’element més abundant i tipològicament més divers de la nostra vila, i la seva funció principal és la de cobrir el desnivell del mateix bancal per tal d’evitar que l’aigua erosioni la terra de la feixa. Si observem aquests murs ens adonarem que la seva alçària està lligada a les proporcions humanes, ja que no su-pera mai l’estatura d’un home, i permet així que el pagès pugui treballar-lo amb comoditat.

Aquesta tècnica es basa en un manteni-ment constant d’aquelles parts dels murs que es van ensorrant, a causa dels agents climàtics o bé pel pas del temps, i per tant s’estableix un vincle molt proper entre el pagès i la terra. A part d’ampliar el sòl cultivable, la utilització d’aquests murs resulta una bona solució per a la conservació del sòl i l’aigua, ja que con-trolen l’erosió i retenen l’aigua de pluja. Durant el període del cultiu de la vinya, la presència de petits insectes que s’alber-gaven en els intersticis del mateix marge

Per què s’han anat perdent aquestes construccions?

A finals del segle XIX, la fil·loxera, una plaga provinent d’Amèrica del Nord que va acabar penetrant en el territori català, va ser el motiu de la desaparició de gran part de les vinyes existents. L’any 1904, 25 anys més tard de la seva entrada a Catalunya, tenim constància que la fil·loxera arriba a Olesa. El retard, però, no va evitar que molts pagesos haguessin de substituir els antics ceps autòctons per uns de varietat americana que sí que eren resistents a aquest paràsit. A Olesa es va optar per no regenerar de nou en extensió la vinya tradicional en benefici de cultius productius més clarament de secà, i es va potenciar i estendre l’olivera, l’ametller, els cereals i molt puntualment la soca americana. Això va provocar que el pagès no hagués d’estar tantes hores diàries a la “vinya” i, encara menys, pernoctar-hi. Si bé va continuar fent el manteniment just de marges i bancals, va utilitzar menys la barraca i només la feia servir en determinats moments, obligat bàsicament per les inclemències del temps. Aquest fet va ocasionar que aquestes petites construccions rurals passessin a un segon pla de necessitats, i no se’n construïssin de noves, sinó al contrari, cada vegada es van anar deteriorant les existents i en molts casos perdent. L’agricultura va tenir un pes im-portant en l’economia de la vila fins a la meitat del segle XX, especialment la que fa referència a la producció d’oli d’oliva, juntament amb la indústria tèxtil.La industrialització tèxtil a Olesa va anar predominant per sobre l’agricultu-ra, i a partir dels anys 60 molts pagesos van decidir anar a treballar a la fàbrica atrets per les millores en les condicions laborals: uns sous més alts i una feina més estable. Aquest fet explica, en bona part, l’abandonament de moltes barra-

ques i murs de pedra seca que es va anar fent més evident a mesura que el procés d’industrialització s’intensificava. A Ole-sa, com va passar a la resta de Catalunya, es va produir un procés progressiu de mecanització en les zones agrícoles més favorables, especialment a les planes fèr-tils com la de les Illes d’Olesa, i en canvi les zones de més pendent i més allunya-des, que no podien ser mecanitzades, es van abandonar i progressivament van ser ocupades pel bosc. Un altre factor que explicaria la desaparició d’aquestes cons-truccions de pedra seca és el fenomen de la urbanització, especialment el que es va dur a terme durant les dècades dels anys 70 i 80, en què molts terrenys agrícoles van passar a ser industrials o residencials.

Actualment, una part d’aquests marges i barraques de pedra seca es troben en terrenys abandonats, molts coberts pel bosc, un fet que n’afavoreix la degra-dació. Hi ha una petita part d’aquest patrimoni, però, que encara es con-serva en bon estat, a conseqüència del manteniment que en fan alguns pagesos que actualment treballen la terra. El mal estat de conservació de gran part d’aquests elements constructius de pedra seca denota una manca d’interès en les tasques de conservació, segurament a causa del desconeixement del seu valor cultural i ecològic. Els murs i barraques de pedra seca continuen mantenint avui

98

regulaven de forma natural la propagació de les plagues, com podia ser el pugó.

Les barraques que trobem al nostre terme estan gairebé sempre relacionades amb l’activitat agrícola, i en moltes hi trobem la inscripció de la data damunt la pedra, l’any en què devien ser construïdes o bé restau-rades. Les jornades agrícoles acostumaven a ser molt llargues, especialment en els períodes de la verema, quan el pagès sortia a trenc d’alba cap a la vinya i no tornava a casa fins que es feia fosc. En l’època de la verema, quan més feina hi ha a la vinya, la barraca també servia perquè el pagès no s’hagués de desplaçar i hi pogués sojornar. Aquesta també li servia d’aixo-pluc davant la pluja, el vent, el fred de l’hivern, la calor de l’estiu i també l’uti-litzava per deixar-hi les eines del camp. El pagès podia guardar-hi una petita olla de terrissa per fer-s’hi el menjar o inclús fer-hi una becaina.

Malgrat l’abandonament de bona part d’aquest patrimoni, aquests elements conti-nuen exercint algunes funcions en el medi: és una tècnica per si sola sostenible ja que no es generen residus, la matèria primera no perjudica l’entorn i es reutilitzen els ma-terials, que queden perfectament integrats en el paisatge.

La funció de dipòsit fa que la humitat de la terra augmenti i afavoreix la presència d’or-ganismes animals i vegetals com sargan-tanes, dragons, ratolins, petites falgueres i líquens, i per tant augmenta la diversitat ecològica de l’entorn. A més, el grau d’hu-mitat més alt que permeten les feixes de pedra seca pot fer que el bosc es recuperi més ràpidament després d’un incendi.

Qui va construir aquest patrimoni?

Els pagesos i les comunitats rurals van ser els encarregats d’aterrassar moltes

de les zones amb més pendent per tal de controlar l’erosió del sòl i fer la terra apta per al cultiu, ja que depenien d’això per guanyar-se la vida. Els marges de pe-dra seca acostumaven a ser construïts pel mateix pagès que, amb el nivell i l’aixa-dor, mantenia amb constància i destresa al llarg de molts anys de la seva vida. En el cas de les barraques o altres elements constructius tècnicament més elaborats, era el mestre barracaire junta-ment amb la seva colla d’homes els que les construïen. Aquest grup de persones estaven especialitzats en l’art de la pedra seca i anaven de poble en poble, habitual-ment a l’hivern, arreglant i fent aquestes construccions.

És interessant observar com el diferent grau de coneixement en la tècnica de la pedra seca incideix en el paisatge que apreciem. Aquest fet es pot constatar en dos exemples concrets, d’una banda el cas de les Torrades d’Olesa, on trobem murs i barraques de vinya, més aviat modestes i tècnicament menys sofistica-des, que són construïdes pels mateixos pagesos minifundistes, i el cas de Can Tobella, a Esparreguera, una gran hisen-da on se situen construccions de grans dimensions, tècnicament més complexes, com la barraca dels Bous (vegeu barra-ques A i B) o alguns murs de contenció (marge de calcita, pàg. 13)

Quin reconeixement té aquest patrimoni?

El 1992, el significat tradicional de pa-trimoni canvia i apareix el concepte dels paisatges culturals que s’estableixen per comitès de patrimoni que no constituei-xen elements singulars sinó de conjunt. L’any 2000, amb el Conveni Europeu del Paisatge, es ratifiquen els diversos ele-ments de protecció del paisatge seguint les recomanacions de la Unió Europea

1110

que fan referència a criteris de conser-vació i cooperació internacional. Des del 2002 s’han anat fent trobades anuals als Països Catalans i, el mes d’octubre de 2011 es va celebrar la IV Trobada d’Es-tudi de la Preservació de la Pedra en Sec a Vilafranca (Alt Maestrat). Més enllà d’aquests avanços en el reconeixement d’aquest patrimoni, han sorgit moltes altres iniciatives que ajuden a la valorit-zació de les construccions en pedra seca. Una d’elles és la Wikipedra, un projecte d’inventari col·laboratiu de barraques i cabanes de la pedra seca en què qualsevol usuari pot actualitzar la informació des de la xarxa d’Internet. Aquest projecte ha estat presentat recentment per l’Ob-servatori del Paisatge de Catalunya i ha estat possible pel treball de col·laboració de diverses entitats, associacions i col-lectius de la pedra seca. Actualment hi trobem inventariades unes 4.700 bar-raques i cabanes, fet que demostra que l’interès per la preservació, conservació i dinamització d’aquest patrimoni social i ecològic és present i cada vegada més va-lorat per molta part de la nostra societat.

Emplaçament geològic d’Olesa

La història geològica que ha originat el municipi, tal com el coneixem actualment, és tan rica com difícil d’entendre. No obstant això, creiem que fer-hi referència ens pot ajudar a comprendre millor el perquè de la disposició de les diferents roques que formen el sòl del nostre terme i constitueixen l’element essencial per a la construcció en pedra seca.

Els diferents fenòmens geològics suc-ceïts en aquesta zona durant el transcurs de milions d’anys, és a dir en la seva història geològica, han anat modelant el relleu que hi trobem actualment. És una àrea on s’han produït grans moviments, xocs i forces impensables que donen com

a resultat un territori geològicament molt divers, que deixen desconcertat fins i tot l’observador més experimentat.

Actualment, el municipi d’Olesa se situa a cavall de dues grans masses geològi-ques: la serralada prelitoral catalana i la fossa tectònica del Vallès-Penedès, que es troben separades per una falla que travessa la vila (vegeu mapa, pàg. 12). Al terme s’hi han pogut trobar indicis de les tres eres geològiques més importants del planeta: el Paleozoic (570–250 Ma), el Mesozoic (250–65 Ma) i el Cenozoic (65,5 Ma–actualitat), un fet força inusual si tenim en compte que l’anàlisi és a escala local.

Quina és l’evolució geològica en aquesta zona?

Durant el Paleozoic, un conjunt de materials originàriament argilosos van dipositar-se sobre un terreny de compo-sició que avui en dia desconeixem i més endavant van esdevenir sòls pissarrosos amb una forma laminar i amb vetes de quars. Milions d’anys després una mescla de gresos, sorres vermelloses i roques cal-càries dolomítiques del Triàsic (250–205 Ma) i del Mesozoic van dipositar-se

sobre un fons marí. Posteriorment, sobre aquest terreny de relleu desconegut s’hi va abocar material recent del Cenozoic, com el conglomerat montserratí, el qual va enterrar els materials anteriors tot dipositant-se en capes dins d’una àrea hidrològica que es va anar assecant pro-gressivament. Una fractura en el Ceno-zoic va produir que el terreny s’aixequés en forma de falla, originant les actuals Ribes Blaves d’Olesa. Aquesta falla va ocasionar altes pressions i temperatures, les quals van fer emergir tots els materials sepultats sota el Cenozoic, deixant-los al descobert a tall de pastís, és a dir, estratigràficament amb l’ordre original: pissarra, gresos, calcàries i conglomerats.

La muntanya del Puigventós és un dels resultats d’aquest moviment tectònic en què afloren els terrenys vermellosos i calcaris. El contacte del Triàsic amb la pissarra també es produeix per mitjà de falla i apareixen els conglomerats quarso-sos que ressegueixen linealment el terme i que podem veure a Sant Pere Sacama i a les Agulles del Petintó. Després del tren-cadís el material provinent del Cenozoic continua dipositant-se al sòl, un procés que encara avui en dia continua. L’erosió fluvial i eòlica també ha modelat el relleu olesà en milions d’anys, en el qual, si no s’hagués produït la gran falla, possi-blement només hi trobaríem materials conglomerats i al·luvials del Cenozoic.

Com es distribueix la geologia al terme?

Cronològicament, el Paleozoic s’expan-deix de sud a nord entre la part superior de la plana de can Llimona fins al peu del vessant sud del Puigventós, i d’est a oest, de la riera de Sant Jaume a l’alçada del trencall de la carretera B-120, cap a Vacarisses fins al riu Llobregat, a l’alçada del mas de les Aigües.

El Triàsic (Mesozoic) es pot trobar en abundància a Puigventós dividit en els dos materials, gresos i lutites vermello-ses de fàcies Buntsandstein, i calcàries i dolomites grises i blanques de fàcies Muschelkalk. El Buntsandstein, caracte-rístic pels tons vermells granats, travessa el territori municipal de forma lineal pel Pont Gran de can Marcetó i avança cap a l’oest pel mas de Puigventós, segueix pel Coll de les Espases i torna a aflorar a la Puda de Montserrat. El material calcari s’intercala entre el Buntsandstein seguint un recorregut paral·lel, on es pot veure a l’espadat de la Creu de Saba i la franja blanca que ressegueix la mateixa fins la cara sud del Puigcendrós. Aquests materials mesozoics són d’origen sedimentari, creats en contacte amb la hidrosfera, atmosfera i biosfera, i que en estar formats a la superfície terrestre és probable trobar-hi fòssils.

El material del Cenozoic és una gran massa molt abundant que correspondria amb la plana del terme i l’entorn de Sant Jaume corresponent al Neogen. A l’extrem nord-oest del terme, és a dir, cap a Sant Salvador de les Espases, trobaríem més material del Cenozoic, del Paleo-gen. Com es veu al mapa, el Paleogen es divideix en dos estatges: l’Eocè inferior i l’Eocè superior. L’Eocè inferior el podem trobar en tota la Vall del Mimó, a la cara nord del Puigcendrós i als peus del turó de Sant Salvador de les Espases, al vessant sud. L’Eocè superior traça una carena rocosa des de la carena de Torre-lla, Roques de l’Afrau i Sant Salvador.

Podríem considerar tota la part sud a partir de la falla de Ribes Blaves com a material del Neogen. Podem definir la zona entre el Poble Sec i la part sud de la riera de Sant Jaume, amb materials del Miocè (Neogen), i tota la zona urbanit-zada, el Mas de les Illes, l’empresa KAO

Marge de còdols del Neogen

Marge de llicorella (pissarra) del Paleozoic

Marge de pedra foguera (quars) del Paleozoic i del Buntsandstein

Marge de calcita (pedra calcària) del Muschelkalk 12

i la plana de can Llimona com a Pliocè, Plistocè i Holocè. El material més recent és, però, també del Neogen.

Característiques tècniques i formals de cada material

La llicorella o pissarra és un material metamorfitzat per altes pressions i temperatures, d’origen sedimentari i argilós, molt fràgil i difícil de modelar. El seu procés constructiu és lent i costós, motiu pel qual la llicorella es fa servir més per aixecar marges que per construir barraques. No obstant això, trobem casos excepcionals de barraques íntegres de llicorella com la barraca del Torrent del Reganer (vegeu barraca D). És un tipus d’element molt útil com a trava per estabilitzar la construcció. Les pedres de nicorella acostumen a tenir una disposi-ció vertical que facilita el drenatge de la pluja i n’afavoreix la conservació.

El quars és un material molt pesant que generalment es troba en contacte amb la pissarra, com succeeix a l’entorn de Sant Pere i a les Agulles, on trobem conglome-rats amb quarsos, més fàcils de treballar que quan trobem blocs de quars sense patir el procés de cimentació (diagènesi).

El quars o pedra foguera és un material molt dur popularment conegut per les seves propietats elèctriques i que genera espurnes per fricció; pot adquirir diferents tonalitats segons les impureses incrustades. En les barraques de terreny pissarrós també s’hi poden trobar petites vetes o pedres de quars sense cimentar.

En les construccions de pedra seca, els gresos i lutites vermelloses sempre van acompanyades de materials calcaris. Així, per exemple, en les edificacions construïdes amb pedra vermellosa que se situen allà on trobem pissarra, també

acostumem a trobar-hi pedres de conglo-merat de quars (marge de pedra foguera, pàg. 13).

Les roques calcàries del Muschelkalk són molt pesants i abundoses, les trobem en blocs que poden treballar-se en cares regulars i ofereixen una construcció estable i relativament ràpida. Aquestes característiques permeten construir estructures altes com els murs de conten-ció de Can Tobella i barraques grans i espaioses com la barraca dels Bous (barraca A), unes construccions amb una presència molt singular.

Els materials del Cenozoic que s’usen per a la construcció són principalment còdols al·luvials del Neogen. Aquests elements, altrament coneguts per pedres de “canto rodat”, són poc estables en con-junt a causa dels pocs punts de contacte que ofereix la seva forma arrodonida.

És per això, doncs, que és pràcticament impossible construir cap tipus de barraca amb aquesta classe de pedra. S’utilitza en terrenys de poc desnivell, per folrar i recobrir bancals i alhora protegir-los de l’erosió, i és un tipus de construcció que requereix un manteniment constant. Les poques construccions del Paleogen que trobem són barraques mixtes i marges que se situen a les rodalies de la font de Sant Salvador, al torrent de l’Afrau, i la majoria d’elles es van fer visibles després de l’incendi del juliol de 1994.

1514

La barraca dels Bous a Can Tobella (Esparreguera)

La barraca amagada a Can Tobella (Esparreguera)

La barraca del forn al coll del Cassot (Esparreguera)

C

A

B

La barraca del Reganer (Olesa)

La barraca de la font de la Pastora (Olesa)

La barraca del coll de les Espases (Olesa)

F

D

E

1716

La barraca de la Guixera (Esparreguera)

La barraca de sobre la Puda (Esparreguera)

La barraca de la Tosca a les Valls (Olesa)

H

G

I

La barraca a Gatillepes (Olesa)

La barraca mixta a les Roviroles

Escena quotidiana davant d’una barraca mixta (1916)

J

K

1918

BibliografiaQUERALT, Ramon (2008): Les cabanes de volta de les Borges Blanques: paisatges, fets i gent. Cossetània Edicions. Valls.

COBOS, Josep M. (2006): Pagesos, paraires i teixidors al Llobregat montserratí. Col·lecció Vila d’Olesa. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona.

REGUANT, Joan [et al] (2005): II Trobada d’estudi per a la preservació del patrimoni en pedra seca als Països Catalans. Papers del Montgrí. Núm. 25. Torroella de Montgrí: Can Quintana Centre Cultural dela Mediterrània.

MORET, Lourdes; MORERA, Jordi; VILA, J. M.; OLIVARES, David (2002): “Arquitectura popular en pedra seca: arqueologia d’algunes barraques de vinya del Bages. El món rural”, a II Congrés d’Arqueologia medieval i moderna a Catalunya. Actes. Vol. 2. Pàg. 495-499.

BERNAT, August (2002): “2001, l’any de l’excursionisme científic”, a Muntanya. Núm. 839. Pàg. 31-32.

HERNÀNDEZ, Àngel M. (1997): “La fil-loxera a Olesa de Montserrat”, a Terme. Vol. 12. Pàg. 66-67.

“Barraques de Pedra Seca al nostre terme i rodalies” (1996): a El Butlletí. Centre Mun-tanyenc i de Recerques Olesà. Núm. 60. Pàg. 179-186.

SOLER I BONET, Josep (1994): Les barraques de vinya. Les construccions de pedra seca a la comarca del Bages. Centre d’Estudis del Bages. Quadern núm. 9. Manresa.

BERGADÀ, Eloi (1983): “Antigues cabanyes de pedra”, a Associació d’Amics del Museu de Molins de Rei. Butlletí d’Informació. Núm. 8. Pàg. 12-16.

BERGADÀ, Eloi (1983): “Antigues cabanyes de pedra” a Associació d’Amics del Museu de Molins de Rei. Butlletí d’Informació. Núm. 7. Pàg. 3.

BERGADÀ, Eloi (1983): “Antigues cabanyes de pedra” a Associació d’Amics del Museu de Molins de Rei. Butlletí d’Informació. Núm. 6. Pàg. 8-9.

Altres documents

SOLER I GIRONÈS, Joan (2010): Guia excur-sionista: Olesa de Montserrat i entorns. Treball de recerca. Escola Daina-Isard Cooperativa d’Ensenyament. Olesa de Montserrat.

VALLDEPERAS, Natàlia (2010): Estudi de l’evolució del paisatge de l’antic balneari de la Puda de Montserrat i el seu entorn (1874-2009). Tesina del Màster en Intervenció i Gestió del Paisatge. Universitat Autònoma de Barcelona.

VALLDEPERAS, Natàlia; OTERO Iago (2009): Recerca i compilació d’informació per al Centre d’Interpretació Els 3 Monts del Vallès Occidental. Àmbits 2 i 3: L’aprofitament de l’ai-gua i dels recursos forestals, Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA). Universitat Autònoma de Barcelona.

OLARIETA, José R.; RODRíGUEZ-VALLE, Fernando L., TELLO Enric (2008): “Pre-serving and destroying soils, transforming landscapes: Soils and land-use changes in the Vallès Country (Catalunya, Spain) 1853–2004” a Land Use Policy. Núm. 25. Pàg. 474-484.

Font: Elaboració pròpia a partir del Mapa Geològic de Catalunya de l’Institut Cartogràfic de Catalunya

Cenozoic Pliocè-Plistocè-Holocè, Neogen-Quaternari Miocè, Neogen Bartonià, Eocè superior, Paleogen Cuisià-Lutecià, Eocè inferior, Paleogen

Mesozoic Buntsandstein, Triàsic Muschelkalk superior, Triàsic Muschelkalk mitjà, Triàsic Muschelkalk inferior, Triàsic

Paleozoic Pissarra

Falla del Vallès-Penedès Terme municipal d’Olesa de Montserrat

Q3El nostre patrimoni social i ecològic: la pedra seca a Olesa de Montserrat i entorns

L’arquitectura de la pedra seca és un tret que ens defineix i ens uneix, ara i al llarg del temps, a molts pobles de la Mediterrània. Els marges i cabanes que destaquem en aquest treball, construïts al llarg del segle XVIII i fins a mitjan segle XX, són una part del resultat de l’expansió del cultiu de la vinya, un fenomen comú i decisiu en la història del nostre país. Aquestes construccions responen a una interacció entre el lloc i les persones que l’habiten, essent una transformació recíproca que s’estableix a base de moltes hores de feina i esforç. Aquest breu estudi pretén remarcar el valor, tant des del punt de vista ecològic com social, d’una gran part del nostre patrimoni per tal de prendre consciència de la seva existència i la importància de vetllar pel seu manteniment.

Quaderns d’Olesa

Col·lecció creada per l’Ajuntament d’Olesa de Montserrat i l’Arxiu Parroquial d’Olesa de Montserrat, que té per finalitat la publicació de monografies de temàtica històrica i cultural, realitzades a partir de la recerca directa a les fonts documentals relacionades amb Olesa de Montserrat i el seu entorn. Els títols publicats fins ara són: Memorial 158. Olesa als defensors de la llibertat (1705-1714), de Xavier Rota i Boada, i L’origen del nucli antic: la sagrera d’Olesa de Montserrat, d’Alfred Mauri i Martí.

El patrimoni documental olesà enllaça el present amb les arrels del nostre passat. Podem dir que la història local completa, humanitza i ens fa més propera la gran història que compartim com a país. Creiem que la recerca local és la peça clau de la història nacional.

Amb el suport de:Edita: