01 03 04 11 16 22 29 -...

01PORTADA 03EDITORIAL 04REPORTATGE 11OPINIÓ CONVERSA 16 22INVESTIGADORS 29BON FUTUR


L’escola és una de les pedres angulars de la societat. De com

s’eduquin els nens i de tot el que aprenguin depèn tenir

un món més civilitzat i fins i tot més just. La importància

d’aquesta institució, juntament amb els canvis experimentats

els darrers anys a nivell global, per les noves tecnologies, pels

canvis demogràfics, pels nous models de família, etc., obliguen

a replantejar la manera en què l’escola ha de transmetre els

coneixements. Algunes institucions ja han començat a fer-ho i

estem probablement davant d’una de les transformacions més

profundes que viu l’escola des de la seva creació. Un dels exem-

ples és el projecte de la Fundació Jesuïtes Educació, Horitzó

2020, un procés participatiu que es va iniciar fa uns anys i amb

el qual aquesta institució ja ha començat a implantar els can-

vis aquest curs amb proves pilot a cinquè de primària i primer

d’ESO. L’objectiu és posar l’estudiant en el centre del sistema

educatiu. El professor adquireix un nou rol com a guia per a

l’adquisició del coneixement i com a estimulador de la curio-

sitat de l’alumne. Aquest canvi radical implica els estudiants,

les famílies i tot el colectiu docent. Altres centres pioners a Ca-

talunya ja han iniciat també aquest camí i ho expliquen en el

reportatge que oferim en aquest número de La Revista de Blan-

querna. En aquest sentit, el director general de l’escola Sadako,

Jordi Mussons, afirma: “L’escola no pot ser una bombolla, sinó

que ha d’obrir-se a les famílies i altres institucions que tenen

impacte en l’educació dels nens.”

Aquesta transformació seria inviable sense el treball i la com-

plicitat dels pedagogs, dels experts en educació que realitzen la

seva activitat de recerca a la universitat, i sense els professors

que formen els futurs mestres que hauran de consolidar aquest

canvi. La Facultat de Ciències de l’Educació Blanquerna-URL

ja fa anys que hi treballa i assessora alguna d’aquestes escoles

–com ara Jesuïtes Educació– a través del Servei d’Assessorament

i Intervenció Psicopedagògica (SAIP). També reflexiona sobre

com s’ensenya a la universitat, perquè és impensable fer un

procés d’aquesta envergadura sense tenir present, també, com

s’han de formar els mestres del segle XXI.

04

Aquesta publicació està impresa sobre paper ecològic:Òfset centaure blanc de 110 gTiratge: 18.000 exemplarsISSN: 1575-4642Dip. Legal: 25.555/1999

EDUCAR ALSEGLE XXI

“AQUESTA TRANSFORMACIÓ SERIA INVIABLE SENSE EL TREBALL I LA COMPLICITAT DELS PEDAGOGS, DELS EXPERTS EN EDUCA-CIÓ QUE REALITZEN LA SEVA ACTIVITAT DE RECERCA A LA UNIVERSITAT”

10

22

INVE

STIG

ADO

RS

29

EDITORIAL

16CONVERSA

REPORTATGE

OPINIÓ

Revista semestral de Blanquerna-URLPasseig de Sant Gervasi, 4708022 BarcelonaTel. 93 253 31 22Fax 93 253 30 [email protected]: Blanquerna-URL

Directora: Marta ClosRedacció: Jessica BoxConsell de redacció: Josep Rom, Anna de Monserrat, Sergi Corbella, Eulàlia Vidal, Josep Lluís Micó i Andrea DazaDisseny i compaginació:Servei de Dissenyi Publicacions BlanquernaFotografia de portada: Pere VirgiliCorrecció: Txema Martínez Impressió: Nova Era

BON FUTUR


E

CANVI TOTAL A L’ESCOLA

l sistema educatiu es troba immers en un ric procés de reflexió. La globalització i les noves tecnologies, però també el canvi demogràfic i els nous models de famí-lia, estan transformant radicalment la manera d’entendre l’escola i de distribuir el coneixement. D’una banda, els pedagogs assenyalen que al nou model edu-catiu l’estudiant s’ha de situar al centre de forma que la principal (pre)ocupació dels mestres ja no és com ensenyar, sinó com els nens aprenen. De l’altra, i tenint en compte que la majoria d’estudiants d’avui canviaran de feina més de quinze vegades al llarg de la seva vida, l’ensenyament per competències ha desplaçat l’ensenyament per matèries. Aquest reportatge dóna veu a alguns dels centres i institucions pedagògiques pioners de Catalunya per conèixer com responen als reptes del segle XXI. I analitza el paper de la universitat com a promotora i assessora dels processos de transformació pedagògica.

El diagnòstic està clar i és compartit: l’escola del segle XXI no pot funcionar de la mateixa manera que ho feia al XVIII. Les primeres escoles, tal com les coneixem avui dia, van sorgir durant la Revolució Industrial amb l’objectiu d’ensenyar càlculs bàsics i una mica d’escriptura als treballadors de les fàbri-ques. Des d’aleshores han passat més de 200 anys i el món ha canviat radical-ment –globalització, noves tecnologies, migracions, nous entorns de llibertat, nous models de família–, però les classes s’imparteixen de la mateixa manera: el mestre dicta una lliçó mentre els alumnes prenen apunts. El model educatiu actual encara reposa, principalment, en el coneixement enciclopèdic (en el saber), però hi ha un conjunt de mestres i pedagogs capficats a posar el focus en els procediments i les actituds (en el saber fer i el saber ser).

“El model d’escola actual, sorgit de les necessitats de la societat industrial, ha aconseguit objectius molt importants que no cal menystenir: escolarització i alfabetització per a tothom”, explica la directora general de la Fundació Edu-cativa la Mercè, Magda Pujol. “Tot i que el model que tenim ens deixa insatis-fets, estem davant de la societat més formada de la història. Dit això, la societat cada cop viu els canvis de manera més accelerada: ara els canvis significatius ja no es produeixen d’una generació a una altra, sinó que es donen en els trans-curs de la vida d’un individu. L’escola ha de preparar les persones per a la vida, perquè es puguin desenvolupar plenament en tots els seus àmbits tant a nivell personal com professional.” Un repte gens fàcil per a l’escola del segle XX

Text: Susana Pérez SolerFotografies: Pere Virgili

MAGDA PUJOL: “L’ESCOLA HA DE PREPARAR LES PER-SONES PER A LA VIDA, PERQUÈ ES PUGUIN DESENVOLUPAR PLE-NAMENT EN TOTS ELS SEUS ÀMBITS TANT A NIVELL PERSONAL COM PROFESSIONAL”


I, emmarcada en el que el sociòleg Zygmunt Bauman ha anomenat “societat líquida” i on els nens i nenes que ara estan en els primers anys d’escolarització duran a terme més d’una quinzena de feines diferents al llarg de la seva vida, segons un estudi de la consultora americana Future Workplace. I, emmarcada en el que el sociòleg Zygmunt Bauman ha anomenat “societat líquida” i on els nens i

nenes que ara estan en els primers anys d’escolarització duran a terme més d’una quinzena de feines diferents al llarg de la seva vida, segons un estudi de la consultora americana Future Workplace.

“L’escola ha d’obrir el ventall d’allò que ensenya”, apunta Joan Vila, secretari general de les institucions

educatives de l’Escola Pia de Catalunya. “A l’escola s’han d’ensenyar coneixements instrumentals, però també hi ha d’haver espai per aprendre competències: saber treba-llar en equip, escoltar els altres, tenir capacitat de síntesi i d’anàlisi, etc. A la vida no ens movem per matèries, sinó per competències”, afegeix. Hi ha un consens dins la co-munitat educativa que l’escola actual ha de fer una revisió metodològica. L’estudiant ha de ser el protagonista del seu aprenentatge i el mestre ha de jugar un nou rol de guia per a l’adquisició del coneixement que es troba escampat arreu i és assequible a través de les diferents pantalles. El mestre ha de guiar, però també ha de despertar la curio-sitat de l’estudiant. Les classes magistrals han d’anar ce-dint protagonisme al treball interdisciplinari, que integra continguts de diferents àrees; i al treball cooperatiu, que requereix la participació equitativa de tot l’alumnat per assolir els objectius. Tot i que l’escola activa no és un mo-viment nou –va aparèixer a finals del segle XIX i es va desenvolupar durant el segle següent amb mètodes com el de Maria Montessori, entre d’altres–, en els darrers anys a Catalunya alguns centres i institucions pedagògiques re-flexionen sobre noves pràctiques i les duen a terme.

L’educació emocional entra a les aulesEl director general de l’escola Sadako, Jordi Mussons, fa un pas més enllà a l’hora d’imaginar l’escola del segle XXI i

JOAN VILA: "A L’ESCOLA S’HAN D’ENSENYAR CONEIXEMENTS INSTRUMENTALS, PERÒ TAMBÉ HI HA D’HAVER ESPAI PER APRENDRE COMPETÈNCIES: SABER TREBALLAR EN EQUIP, ESCOLTAR ELS ALTRES I TENIR CAPACITAT DE SÍNTESI I D’ANÀLISI"

assenyala que aquesta ha de tenir més presència en l’edu-cació emocional i social tant d’alumnes com de famílies. “Som una societat amb grans problemes psicològics, ja que viure avui és més complicat que abans i l’escola ha de donar resposta a aquestes inquietuds”, afirma. “L’escola no pot ser una bombolla aïllada, sinó que ha d’obrir-se més a les famílies i altres institucions que tenen impacte en l’educació dels nens. La revisió d’aquest ecosistema és fonamental i és del lloc on estem més allunyats.” En la ma-teixa línea es pronuncia el psicòleg i doctor en Pedagogia per la URL Xavier Melgarejo: “El sistema educatiu no és un sistema aïllat, sinó que està integrat per tres subsistemes que s’interrelacionen i es retroalimenten: l’escola, la fa-mília i les estructures socioculturals (biblioteques, mitjans de comunicació, etc.). Cal repensar els tres subsistemes a la vegada si volem aconseguir canvis significatius. De què serveix que a l’escola promoguem valors com la pau o la justícia, si a casa veiem o ens tracten amb violència?” Mel-garejo ha estudiat amb profunditat el sistema educatiu fin-landès, un dels països líders en els informes PISA, i apunta que una de les claus de l’èxit és “entendre l’escola com el cor de la comunitat. Obrir-la a altres activitats un cop han acabat les classes i implicar famílies i altres institucions”.

El diagnòstic està clar i és compartit, però com traslla-den els centres aquestes idees al seu dia a dia? Què vol dir a la pràctica posar l’alumne en el centre del sistema educatiu? I com fan els mestres per assumir el rol de guia que ara la so-cietat els demana? La Fundació Jesuïtes Educació lidera un projecte ambiciós que ha arrencat aquest curs 2014-2015 a cinquè de primària i primer d’ESO a tres centres, i a P3 a quatre centres, després d’un període de reflexió de cinc anys que ha implicat tota la comunitat educativa (estudi-ants, professors i famílies). A les aules de primària i secun-dària, el treball per projectes esdevé l’eina bàsica de l’apre-nentatge (en lloc de les matèries); els grups s’organitzen amb 50-60 alumnes treballant sempre amb 2-3 professors simultàniament a l’aula; l’espai físic és més ampli i compta amb mobiliari adaptable a les diverses formes de treball; i els horaris no s’organitzen al voltant de les matèries, no hi ha exàmens, ni deures. “Hem apostat per un canvi sistèmic perquè no creiem en les petites rectificacions, que només estressen l’organització”, explica el director general de Jesu-ïtes Educació, Xavier Aragay, que assenyala que els estudi-ants s’han adaptat ràpidament a les noves maneres de fer i que, encara que és molt d’hora per avaluar els resultats, sí que hi ha una major connexió entre els alumnes i l’escola.

De la teoria a la pràctica El projecte pedagògic de Sadako, guardonat recentment amb el premi Ensenyament Fundació Cercle d’Economia, es basa en els principis de l’escola activa i busca fomentar

la curiositat i l’esperit crític dels nens a partir de diferents activitats. Per exemple, cada dia un grup d’alumnes de pri-mer o segon d’ESO comparteix i dinamitza l’hora d’esbar-jo dels alumnes de primer i segon de primària, “cosa que estimula l’autonomia dels alumnes i permet la interrelació entre alumnes de diferents cursos”, explica Mussons. En aquesta escola, a més, fa temps que es dóna la codocència

XAVIER MELGAREJO: “EL SISTEMA EDUCATIU NO ÉS UN SISTEMA AÏLLAT, SINÓ QUE ESTÀ INTEGRAT PER TRES SUBSISTEMES QUE S’INTERRELACIONEN I ES RETROALIMENTEN: L’ESCOLA, LA FAMÍLIA I LES ESTRUCTURES SOCIOCULTURALS”

Nens de l’Escola Sadako

Aula de l’Escola Sadako


Assessorar des de la UniversitatEls centres s’estan adaptant a aquestes noves maneres de fer de forma gradual i desigual. El que està clar és que això demana temps i recursos. En aquests moments el SAIP as-sessora Jesuïtes Educació per tal d’avaluar l’experiència pi-lot que duen a terme a cinquè de primària i primer d’ESO amb l’objectiu de calibrar-la perquè es pugui extrapolar a la resta d’escoles de la xarxa, i col·labora amb la Fundació Educativa la Mercè per tal d’implantar les noves tecnolo-gies a les aules de manera que resultin útils per a l’apre-nentatge.

L’avaluació per competències es presenta com un repte per a totes aquestes escoles que ja han decidit canviar el seu projecte pedagògic i tot just ara comencen a aplicar-ho. “El disseny d’un nou projecte educatiu comporta canvis en profunditat i a diferents nivells: canvia el currículum i la manera d’avaluar-lo; els horaris i els espais s’organitzen i es distribueixen de manera diferent, cosa que comporta també una nova distribució dels equips i del seu treball”, afirma la vicedegana d’Educació i de programes internacio-nals de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL, Anna de Monserrat. Tocar el pro-jecte educatiu ho remou tot. “Comencem a saber treballar per projectes i de manera interdisciplinària, però hem de saber ponderar-ho. L’avaluació per competències és un dels principals reptes que afrontem”, explica la directora gene-ral de la Fundació Educativa la Mercè i alumni de Blan-querna, Magda Pujol. Un projecte educatiu per competèn-

cies s’ha d’avaluar de manera competencial. “L’avaluació no és un fet que s’esdevé un cop fet l’aprenentatge, sinó que forma part del procés d’aprenentatge. Per tant, el ni-vell de complexitat augmenta i les maneres, les situacions i els moments d’avaluació estan diversificats perquè no es tracta d’una avaluació final i única”, apunta De Monserrat.

Un altre dels desafiaments és implicar el professorat en les maneres de fer que reclama aquesta nova era. En el cas de Jesuïtes Educació, els mestres que han dut a ter-me les primeres experiències pilot s’han ofert de manera voluntària i han passat per un programa llarg i intens de preparació. Tots els centres i institucions pedagògiques que apareixen en aquest reportatge coincideixen que la implantació d’un nou projecte pedagògic s’ha de fer escol-tant totes les veus que conformen la comunitat educativa, no només mestres, sinó també estudiants i famílies, tot i que també apunten que la formació permanent i el suport al professorat és clau. L’administració ha d’acompanyar els centres en aquest procés. Aquesta és una altra fita a assolir pels centres que lideren el canvi. “Si això no passa, aquestes escoles es poden quedar a la meitat del procés”, assenyala Melgarejo. “I la darrera llei orgànica d’Educació –la LOMCSE– dibuixa unes estratègies que en lloc d’ocu-par-se de l’aprenentatge per competències torna a posar el focus en els continguts i obre una bretxa a la desigualtat”, afegeix. “És una llei que no busca l’equilibri, i la igualtat d’oportunitats no hauria de ser d’accés, sinó de sortida”, conclou el coordinador del SAIP, Jordi Longàs.

talunya començarà a implementar a partir del curs que ve el treball interdisciplinari i competencial a totes les etapes. En aquest cas, el treball d’assignatures es combina amb treball interdisciplinari, pel qual es reserva un espai horari setmanal fix o bé un dies seguits fixats de forma periòdica i regular durant el curs. I s’introdueixen també noves meto-dologies a l’aula, de les quals destaca l’aprenentatge servei, pensat per als cicles mitjà o superior, i que consisteix a treballar sobre necessitats reals de l’entorn amb l’objectiu de millorar-lo, de manera que a la vegada que s’aprèn es millora el servei a la comunitat, seguint el model d’escola integrada proposat per Melgarejo.

La Fundació Educativa la Mercè també treballa el seu projecte pedagògic per tal de respondre a les necessitats que l’escola planteja en l’actual “societat xarxa”, parafra-sejant el sociòleg Manuel Castells. Fan una aposta decidi-da pel multilingüisme, les noves tecnologies i l’atenció a la diversitat. Com la resta d’escoles, han afrontat els canvis de baix a dalt, implicant la resta de la comunitat educa-tiva alhora que compten amb experts en la matèria per

assessorar-los en la presa de decisions o l’avaluació dels canvis duts a terme. El Servei d’Assessorament i Interven-ció Psicopedagògica (SAIP) de la Facultat d’Educació Blan-querna-URL fa més de 12 anys que ofereix aquest tipus de serveis. “Hi ha dues maneres d’enfocar la innovació a l’escola”, assenyala el coordinador del SAIP i professor del màster universitari en Innovació Pedagògica i Liderat-ge Educatiu en el segle XXI, Jordi Longàs. “D’una banda, hi ha l’opció que la universitat vagi a l’escola, analitzi el que veu, elabori un informe i marxi. Aquesta és una dinà-mica de dalt a baix, hereva dels models positivistes cau-sa-efecte, on els treballadors han de complir amb el que se’ls mana. L’altra és una dinàmica de baix a dalt, on tota l’escola s’implica en els processos d’innovació, i els experts acompanyen, tot respectant l’essència de cada centre. In-discutiblement, s’ha de treballar d’aquesta manera si es vol construir quelcom nou i perdurable en el temps.” L’es-tudiant del màster en Innovació Pedagògica Laura Flores hi coincideix: “Les escoles han de liderar aquests processos de canvi de manera win-win. És a dir, tota la comunitat educativa, alumnes, mestres i famílies, han de sentir que hi guanyen. Les imposicions no hi tenen cabuda perquè està més que demostrat que no donen bons resultats.” Quant a la pregunta clau de què vol dir a la pràctica posar l’alumne en el centre del sistema educatiu, Flores afirma que “es tracta que els mestres hem de ser capaços de dis-senyar una sèrie d’activitats per treballar la interioritat de cada persona perquè pugui oferir el millor de si mateixa”.

XAVIER ARAGAY: “HEM APOSTAT PER UN CANVI SISTÈMIC PERQUÈ NO CREIEM EN LES PETITES RECTIFICACIONS, QUE NOMÉS ESTRESSEN L’ORGANITZACIÓ”

Aula de l’Escola Claver de Lleida (foto de Jordi V. Pou, cedida per Jesuïtes Educació) Aula de l’Escola Sadako


Una universitat més competitiva L’ensenyament superior no s’escapa dels desafiaments que afronta el sistema educatiu en general, però a més planteja reptes propis. Un dels fenòmens que més de-bat han generat en els darrers anys ha estat els MOOC (massive open online courses), cursos totalment gratuïts que algunes de les millors universitats del món, com ara Harvard, el MIT, Stanford o Bristol, ofereixen a través d’Internet. No hi ha cap tipus de requeriment previ per poder-los realitzar, ni tampoc cap límit d’inscripcions. I tot i que no s’obtenen crèdits atorguen un certificat de realització. La competència en el sector universitari avui dia és, doncs, global i despietada.

Amb l’arribada dels MOOC, les classes presencials amb grups reduïts i activitats pràctiques resulten claus per posicionar-se en el mercat de l’ensenyament supe-rior. “És molt probable que les classes magistrals no si-guin les predominants en la universitat en un futur”, assenyala la doctora Anna de Monserrat. Cada cop hi ha un major consens que la informació que es pugui adquirir per la via digital arribarà als estudiants per mitjà d’aquest canal, i a les aules s’ensenyaran compe-tències. Les tres facultats de Blanquerna-URL compten amb aules amb mobiliari mòbil per tal de treballar de

manera interdisciplinària, trencant el tradicional model de transmissió de coneixement professor-alumnes i fo-mentant el diàleg entre diferents branques del coneixe-ment. “Les pràctiques a les empreses i els contactes que es fan en l’entorn universitari són també determinants per al futur dels estudiants”, apunta el coordinador del SAIP, Jordi Longàs.

A Espanya, el primer MOOC el va oferir la Universi-tat Politècnica de Madrid durant la primavera de 2012, quatre anys després que aparegués el primer a la Uni-versitat de Utah. La Comissió Europea calcula que Es-panya ofereix un total de 253 programes MOOC, tants com el Regne Unit i Alemanya junts. A nivell internaci-onal, la plataforma referent és Coursera, amb més de 7 milions d’usuaris i una oferta de cursos de més de 800 universitats, mentre que a Espanya la plataforma líder es diu MiríadaX i supera el milió d’usuaris. “Els MOOC no substitueixen els graus, però tampoc no ho prete-nen. Són un complement, uns cursos que ofereixen les universitats per a la formació continuada al llarg de la vida”, conclou la responsable del Servei de Qualitat, Aprenentatge i Innovació del Tecnocampus-UPF de Ma-taró i alumni de Blanquerna, Carme Rovira.

Aula de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL

arlem de l’educació d’infants i adolescents

com un tresor al servei d’un desenvolupa-

ment humà més autèntic i harmoniós, utilitzant

paraules de Jacques Delors. Però tenim clar que no

és un tema clarament situat o delimitat. L’educació

no es fa a l’aula asèptica, sinó a l’aula “contamina-

da” per tota la informació caòtica i indiscriminada

que arriba de tot arreu i per les vivències personals,

positives i no tan positives, de famílies, mestres,

infants, joves. Un desconcertant tsunami, una en-

tropia informativa i vivencial enmig de la qual in-

tentem navegar agafats a un tronc que sura, amb la

sensació de ser arrossegats per les forces desferma-

des de la natura.

Però aquest tronc que sura, l’educació, provoca

crisi i canvi. Qui educa, qüestiona. La persona edu-

cada (la que sempre s’està

educant) és la que sap can-

viar per fer front al tsunami

posant-hi el cap, el cor i les

mans. I les preocupacions

més clarament manifestes?

On és el pinyol dels nostres

maldecaps? Quan parlem

de la “crisi actual” sembla

que l’epicentre més potent

és l’econòmic: és a dir, la por a la fallida del creixe-

ment material continuat i exponencial... del nord.

Tot i així, amb aquest diagnòstic de conveniència

no recuperem la pau interior.

Una preocupació difusa i dubtosa s’evidencia

en comprovar que els analistes utilitzen conceptes

que s’han fet pesadament repetitius en la darrera

dècada, fins a desposseir-los de sentit: incertesa,

perplexitat, desconcert, banalització... Aquestes

“paraules modernes” amb substrat apocalíptic fan

més forat en el consum informatiu que les pro-

postes possibilistes de sortida i la constatació de

vivències d’èxit. El “barret negre” esdevé molt més

incisiu que el “barret groc”, en termes d’Edward de

Bono.

D’altra banda, aquests mots d’actualitat

s’oposen a “paraules antigues”, molt idealitzades,

com ara “estabilitat”, “seguretat”, “certesa”, “opti-

misme” o “futur”. La trampa és creure que el pas-

sat es definia amb aquests conceptes. Només cal

fer un repàs als conflictes del segle XX per adonar-

se que el passat també el podem descriure amb les

mateixes paraules del present.

I ara cal que parlem dels receptors: infants,

adolescents i joves. Ells són el mirall de la societat.

Les seves pors, dubtes i preocupacions ens mostren

descaradament el que els adults intentem amagar

amb jocs de raonaments erudits. La pell parla sense

filtres mentre el cervell amaga la realitat amb argu-

ments sofisticats, tot formulant excuses rigorosa-

ment justificades. Infants i adolescents capten, en

primer lloc i per sobre de tot, el missatge de la pell,

la inseguretat, la por, la desconfiança de l’adult,

però també la tendresa, l’optimisme, la resiliència,

l’esforç amb sentit i l’esperança, el to i la textura de

les nostres paraules. Quins missatges predominen

en el nostre discurs? I en la nostra pell?

Som els adults que inventem programes com

Factor X i Tú sí que vales, on es prima i es premia

l’individualisme per sobre d’altres valors. Twenge

i Campbell ens ho explicaven sense embuts a Ge-

neration Me (2007 i revisió 2014). En el seu estudi

ens parlen dels reality shows, del narcisisme dels

adolescents, del culte exagerat a la singularitat,

de l’autoestima portada als límits, de la fascinació

per la fama. Aquests són alguns dels missatges més

potents que els transmetem. Però els adults també

inventem Oh happy day i promovem el treball en

equip i els espais de cooperació i entesa en el món

del voluntariat, per exemple.

Sens dubte, l’impacte de tots aquests elements

contradictoris, dispersos i concurrents afecta el fu-

tur dels nostres fills i filles. Com poden discriminar

allò que val i allò que no val? Com poden elaborar

criteris? Els donem raons i pistes de desenvolupa-

ment per un futur més autèntic i harmoniós? Què

perceben en la nostra forma adulta d’actuar?

Si és veritat que aprenem més per la pell que

amb el cervell i que no és important el que jo en-

senyo, sinó el que tu aprens, llavors la innovació

i el canvi en educació passen, en primer lloc, per

invertir temps i espais de contrast i convivèn-

cia (de tutoria?) que donin pes real al gest, al to i

l’actitud... al tronc que sura.

I potser un altre dia parlarem de continguts,

TIC, competències i avaluació.

L’EDUCACIÓ: EL TRONC QUE SURA EN LA CRISI?

OPINIÓ

“LA INNOVACIÓ I EL CANVI EN EDUCACIÓ PASSEN, EN PRIMER LLOC, PER INVERTIR TEMPS I ESPAIS DE CONTRAST I CONVIVÈNCIA QUE DONIN PES REAL AL GEST, AL TO I L’ACTITUD...”

Dr. Pau LópezDoctor en Psicologia i professor de la Facultat de Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL

P


s’entreteixeixen per

generar processos

productius, repro-

ductius i creatius.

Ens permeten ali-

mentar-nos, comu-

nicar-nos, educar-

nos i moure’ns,

d’un lloc a l’altre. I

a sobre absorbeixen

els nostres residus!

Tal com sen-

tencia la sociòloga

Silke Helfrich, el

discurs del proco-

mú és un discurs

al voltant d’una

millor qualitat de

vida. Una vida en-

castada, diu, en

relacions socials,

on pugui existir la

pobresa material però no la misèria, on hi pot

haver conflictes, però no mecanismes de solució

imposats des de dalt, on hi pugui haver exclusió

d’accés a determinats béns i recursos (precisa-

ment per tal de protegir aquests o de respectar

els drets d’aquells que, històricament, se n’han

fet càrrec), però sempre garantint l’accés als re-

cursos indispensables per a la supervivència. Un

món, rebla Helfrich, en què l’energia i la inspi-

ració obtingudes dels béns comuns és suficient,

és abundant per a totes i tots, ja que els principis

que regeixen la gestió de tots els recursos són,

entre d’altres, l’equitat en l’accés i en el gaudi

dels beneficis, la transparència i la democràcia

en les decisions, la coresponsabilitat i la recipro-

citat en la gestió d’aquest.

En altres paraules, no només es tracta de ga-

rantir drets, sinó també d’exigir responsabilitats,

i d’establir les relacions socials que garanteixin

una cosa i l’altra. Fer això no és fàcil. I és que no

es tracta d’escollir entre dos pols oposats, entre

estat i mercat, entre competència i cooperació,

entre interès particular i interès de tothom, o en-

cara pitjor, entre el bé i el mal. Allò que propo-

sem és transcendir aquestes dicotomies, aquests

binomis maniqueus i empobridors que tant em-

boiren la nostra capacitat de veure més enllà de

la nostra immediatesa.

Tal com posen de manifest Bollier i Helfrich

en el capítol introductori de The wealth of the

commons. A world beyond market and State, el pro-

comú ha estat massa temps marginat, o fins i tot

ignorat, en la política pública. La conseqüència

ha estat que sovint els anomenats commoners han

desenvolupat la seva pròpia “llei privada”, solu-

cions temporals o règims legals sui generis amb

l’objectiu de dotar-se de drets legals col·lectius.

Alguns exemples esmentats per aquests autors

són Llicència Pública General pel software lliure,

el qual garanteix l’accés i l’ús per a qualsevol,

o bé els fideïcomisos de terra, els quals perme-

ten tractar la terra com un procomú per part de

tothom que, de cara enfora, n’és propietari (allò

que Carol Rose en diu «propietat de cara enfora,

procomú de cara endins»).

Aquests autors estan convençuts que el fu-

tur del procomú seria molt millor (brillaria més,

de fet) si l’estat comencés a proporcionar cartes

formals i doctrina legal que reconegués els inte-

ressos col·lectius i els drets dels commoners. De

la mateixa manera, urgeix reinventar les estruc-

tures de mercat de dalt a baix, de forma que les

estructures antigues i centralitzades del capita-

lisme no siguin dominants i s’aprimin a favor

de respostes més locals i d’alternatives de negoci

socialment responsables.

En síntesi: la governança del procomú se’ns

apareix com una d’aquestes revolucions que

marcaran el canvi d’era. Tanmateix, tot canvi

d’actitud i de conducta ha d’anar precedit d’un

canvi en la consciència. Canviar de paradigma

és, només, el punt de partida.

“URGEIX REINVENTAR LES ESTRUCTURES DE MERCAT DE DALT A BAIX, DE FORMA QUE LES ESTRUCTURES ANTIGUES I CENTRALITZADES DEL CAPITALISME NO

ivim un canvi d’era. L’actual model de con-

sum i producció és un xec en blanc cap a

l’autodestrucció de la humanitat i, tanmateix,

mai com ara no hi ha hagut tanta consciència

col·lectiva, i compartida, d’aquesta realitat.

És un fet preocupant, per exemple, que la in-

dústria petrolera sigui, avui per avui, la més con-

centrada del món, seguida per la indústria de les

telecomunicacions i la dedicada a generar i distri-

buir electricitat. Royal Dutch Shell, ExxonMobil i

British Petroleum són tres de les quatre societats

anònimes del món més grans. Per sota hi trobem

deu bancs –JP Morgan Chase, Goldman Sachs,

BOA Merrill Lynch,

Morgan Stanley, City-

Group, Deutsche Bank,

Credit Suisse, Barclays

Capital, UBS i Wells Far-

go Securities–, els quals

controlen el seixan-

ta per cent del mercat

mundial d’inversions. I

per sota d’aquests bancs

trobem cinc-centes em-

preses que cotitzen a tot

el món, amb uns ingressos combinats de 22.500

bilions de dòlars, la qual cosa equival a la tercera

part del PIB mundial.

La seva supervivència depèn dels combusti-

bles fòssils, de les telecomunicacions globals i de

la xarxa elèctrica mundial. En cap altre moment

de la història, tants pocs havien tingut tant de

poder, i havien influït tant sobre les nostres vides.

Però res del que tenim avui és casual. Tot

plegat és el resultat d’unes combinacions de fac-

tors perfectament detectables i, per tant, modi-

ficables. I és que, contràriament al pensament

preponderant, el poder econòmic no respon a

la casualitat. És cert que en certa mesura es pot

atribuir a un notable grau de cobdícia per part

de l’ésser humà, o a un seguit de principis des-

reguladors (laissez faire) o a la ineptitud (inclo-

sa la corrupció) dels poders polítics. Tanmateix,

per entendre el que està passant, i el punt en el

qual hem arribat, també resulta fonamental te-

nir present allò que Rifkin anomena les matrius

de comunicació/

energia, i que

trobem en la

base tant de la

Primera com de

la Segona Revo-

lucions Indus-

trials.

Tot just en-

carem ara la Ter-

cera Revolució,

la Revolució Di-

gital, Internet,

la connectivitat

global, i més ens

convé saber lle-

gir correctament

la situació, si vo-

lem (i alguns ho

volem) canviar

el curs de la his-

tòria per corregir

la traçada que, si no varia, ens pot abocar irre-

meiablement cap a l’abisme.

Durant dècades ha primat una lògica basada

més en el “jo, meu, per a mi”, que no pas en el

“nosaltres”. Cert, a nivell comunitari es prodiga

també un corporativisme, sovint excloent, fona-

mentat a prioritzar els “meus, els que són com

jo, la meva gent”, i tanmateix mai com ara ha-

víem vist tantes ganes i necessitat de parlar d’un

“nosaltres” global, universal, transgeneracional.

Tot canvi de paradigma comporta reserves i

resistències, sobretot de part dels actors que es

veien més beneficiats per l’antic paradigma en

declivi. És esperable, per tant, una forta con-

vulsió intel·lectual i conceptual, però sobretot

social, i per tant una oposició frontal a canviar

de lògiques. I tanmateix guanyen protagonis-

me i espai conceptes com l’empatia, els drets

col·lectius, l’ètica, la responsabilitat intergenera-

cional i, en definitiva, el procomú.

I és que, de fet, el procomú (en anglès commons)

és una xarxa, una xarxa de xarxes, xarxes de vida.

Inclou l’aigua, l’aire, les llavors, l’espai sideral, la di-

versitat cultural o el genoma humà. Són trames que

GOVERNANÇA I PROCOMÚ: LA CONSTRUCCIÓ D’UN NOU PARADIGMA

OPINIÓ

“L'ACTUAL MODEL DE CONSUM I PRODUCCIÓ ÉS UN XEC EN BLANC CAP A L’AUTODESTRUCCIÓ DE LA HUMANITAT I, TANMATEIX, MAI COM ARA NO HI HA HAGUT TANTA CONSCIÈNCIA COL·LECTIVA, I

Raül Romeva i RuedaDoctor en Rela-cions Internacionals, escriptor i professor de la Facultat de Comunicació i Rela-cions Internacionals Blanquerna-URL

V

OBSERVATORI INTERNACIONAL


defineix com a tal. Els seus partits enarboren la

bandera de la “identitat nacional” i la protesta

contra l’establishment: s’oposen a fluxos migra-

toris o deslocalitzacions, denuncien la pèrdua de

sobirania en benefici d’organismes supraestatals

o elits llunyanes i afirmen que la identitat perilla

davant d’ètnies o cultures foranes. Aquest cúmul

de factors fa que aquest sector polític guanyi una

centralitat inquietant: enguany la revista Time ha

inclòs per segon cop Marine Le Pen entre els cent

líders polítics més influents.

l mes de març el Front Nacional [FN], liderat

per Marine Le Pen, assolí un suport elevat

als comicis departamentals: el 25% dels vots a la

primera volta i el 22% a la segona. Aquest ascens

planteja una qüestió important: per què creix

l’extrema dreta?

La resposta a la pregunta ha generat una allau

informativa, sobretot d’ençà de les eleccions eu-

ropees del 2014, que ha codificat un missatge

erroni en apuntar a la crisi i l’atur com a vectors

del seu impuls.

En aquest sentit, aquells comicis mostraren

el contrari perquè l’extrema dreta fou marginal

als països “rescatats” (Espanya, Portugal, Irlanda

i Xipre), tret de Grècia. Aquí Alba Daurada [AD]

(9,3%) i Grecs Independents [ANEL] (3,4%) suma-

ren el 12,7% de vots, xifra important però modes-

ta atesa la situació hel·lènica. Paradoxalment, les

seves formacions obtingueren els millors resultats

en països “rics”, com acreditaren el Partit de la

Independència del Regne Unit (26,7%), el Partit

Popular de Dinamarca (26,6%), l’FN (24,8%) o el

Partit de la Llibertat d’Àustria (19,7%). És erro-

ni, doncs, associar mecànicament crisi i ascens

ultradretà. A quins factors, doncs, obeeix aquest

darrer?

En realitat respon a dinàmiques interrelacio-

nades. El politòleg Pascal Perrineau, a l’assaig La

France au Front (2014), explica el creixement de

l’FN en funció de cinc “fractures” que apuntem

a continuació perquè considerem que es poden

extrapolar en bona mesura al conjunt d’aquest

espectre ideològic.

La fractura econòmica. L’Europa en crisi i afec-

tada per la globalització oposa “perdedors de la

mundialització” i els que se’n beneficien.

La fractura entorn a una societat oberta o tan-

cada. Oposa qui vol ampliar el moviment

d’obertura internacional de la societat i qui vol

tornar a orientacions nacionals i proteccionistes.

No sols en el pla econòmic (obertura als mercats),

sinó també en el polític (integració a la UE) o so-

cial (limitació a la immigració).

La fractura cultural. Oposa partidaris d’avançar

en el “liberalisme cultural” (les normes i els va-

lors hedonistes i antiautoritaris sorgits d’ençà del

maig de 1968) i els que volen retornar a valors

tradicionals d’ordre i seguretat. Això, però, no

impedeix que els partits ultradretans siguin to-

lerants amb valors del “liberalisme cultural” en

l’esfera privada, com la llibertat sexual, el laïcis-

me o l’avortament.

La fractura geogràfica. Contraposa urbs dinà-

miques inserides en circuits internacionals amb

perifèries de viles mitjanes o petites excloses

d’aquesta economia. La dreta populista arrela en

zones que han patit una desindustrialització i es-

devingut perifèriques.

La fractura política. Crea dos grans pols: el

d’aquells que defensen “cultures de govern” i el

d’aquells que aposten per “cultures antisistema” i

nodreixen les files populistes.

L’aproximació als factors que faciliten el crei-

xement de la ultradreta seria incompleta sense

tenir en compte que el rebuig a l’Islam (denun-

ciat com una religió de conquesta) és actualment

un component cada cop més rellevant del seu

discurs. L’origen d’aquest fet rau en l’impacte de

l’atemptat comès per Al-Qaeda a Nova York el

2001, que despertà grans recels vers els musul-

mans. A més, aquest rebuig a l’Islam, assenyala

el politòleg José Pedro Zúquete, està associat a la

creença que Europa coneix una “decadència” que

l’extrema dreta vol impedir.

Per què és rellevant aquesta islamofòbia?

Perquè permet captar un electorat ideològica-

ment transversal, en atraure sectors ultradretans

i col·lectius com feministes i homosexuals que

associen l’Islam a un retrocés del laïcisme i dels

drets civils. Així, la ultradreta ha fet un “gir li-

beral” i ara s’adreça a una audiència tradicional-

ment adscrita a un univers d’esquerres.

En definitiva, entendrem l’ascens de l’extrema

dreta si la considerem un moviment antigloba-

lització, tot i que aquest àmbit ideològic no es

LA ULTRADRETA CONTRA LA GLOBALITZACIÓ

OPINIÓ

“LA ULTRADRETA HA FET UN ‘GIR LIBE-RAL’ I ARA S’ADREÇA A UNA AUDIÈNCIATRADICIONALMENT ADSCRITA A UN UNIVERS D’ESQUERRES”

“ENGUANY LA REVISTA TIME HA INCLÒS PER SEGON COP MARINE LE PEN ENTRE ELS CENT LÍDERS POLÍTICS MÉS INFLUENTS”

Xavier CasalsDoctor en Història i professor de la Facultat de Comu-nicació i Relacions Internacionals Blanquerna-URL

E

OBSERVATORI INTERNACIONAL

La ultradreta a l’europarlament

Mesos abans de les eleccions europees del 2014,

l’anunci de Marine Le Pen (líder de l’FN) i

Geert Wilders (dirigent del Partit de la Llibertat

d’Holanda) de crear un grup parlamentari ultradre-

tà a Estrasburg generà un gran rebombori mediàtic.

Però la realitat ha mostrat un altre cop la dificultat

de bastir una “internacional d’ultranacionalistes”.

Vegem-ho.

El 1984 l’extrema dreta aconseguí formar un

primer grup a l’eurocambra, el Grup Tècnic de Dre-

tes Europees. El liderà Jean-Marie Le Pen, capitost

de l’FN i pare de Marine. Aplegà gals, italians, grecs

i de l’Ulster. Però els comicis europeus de 1989 el

dinamitaren quan els eurodiputats alemanys xoca-

ren amb els italians pel contenciós històric sobre

Tirol del Sud.

El 2007 s’articulà un nou grup, Identitat, Tra-

dició i Sobirania, en ingressar a l’hemicicle ultra-

dretans búlgars i romanesos que s’uniren a d’altres

eurodiputats, com la italiana Alessandra Mussolini

(neta del Duce). L’agrupació durà de gener a no-

vembre, quan Mussolini criticà els romanesos arran

d’un crim i afirmà que per a ells “trencar la llei”

era “un mode de vida”. Aleshores, els romanesos

deixaren el grup, que s’ensorrà en perdre escons.

Després dels darrers comicis, la ultradreta ha es-

tat novament incapaç d’unir-se en un mateix grup

a l’eurocambra. Marine Le Pen i Nigel Farage im-

pulsaren dues iniciatives rivals i s’imposà la del da-

rrer: el grup Europa de la Llibertat i la Democràcia

Directa, que sumà el Moviment 5 estels de Beppe

Grillo.

Aquesta fragmentació ultradretana s’explica per

nombroses diferències entre els seus partits: pugnes

de lideratge; conflictes territorials; defensa d’Estats

nació (com la del lepenisme) i concepcions terri-

torials ètniques (Interès Flamenc vol acabar amb

Bèlgica); diferències en temes d’agenda pública

(matrimoni homosexual) o ideològiques (missatges

antisemites conviuen amb islamòfobs i proisrae-

lians). I és que l’extrema dreta no és un tot indife-

renciat, sinó que hi ha diferents ultradretes. Si no

es té en compte aquest fet, difícilment s’entendran

les dinàmiques internes d’aquest espectre ideològic.


El progressiu increment de persones grans a la nostra societat genera canvis de tot tipus que caldrà preveure. Alguns ja afecten directament les famílies i tots tenen una dimensió prou important per dedicar-hi recursos, estructures i noves idees que ajudin a crear models sostenibles i que garanteixin la qualitat de vida de tots. La importància del creixement del nombre de persones grans, amb dependència o no, té repercussions en la salut i també a nivell psicològic, social, econòmic i urba-nístic... La Revista de Blanquerna ha reunit tres experts per analitzar aquest tema. Són el Dr. Antoni Salvà (a l’esquerra de la fotografia), director de la Fundació Salut i Envelliment-UAB, el Sr. Marc Simón (a la dreta), director corporatiu de l’Àrea Social Fundació Bancària La Caixa, i la Dra. Olga Bruna, directora de grau en Psicologia, especialista en neuropsicologia i membre del grup de recerca en Comunicació i Salut de Blanquerna- URL.

Tres experts en envelliment conversen sobre com caldrà fer front als canvis que implica l’increment progressiu de la població de gent gran.

Olga Bruna: És evident que l’increment progressiu de persones grans a la nostra societat genera qüestions que afecten diferents àmbits de la vida pública i priva-da, la salut, l’economia, la societat i les famílies. També les ciutats pel que fa a l’accessibilitat i els serveis. I afe-giria la importància de considerar l’envelliment com un procés al llarg de la nostra vida, un procés natural que comença des del moment en què naixem. Si us sembla, parlem primer de quina és la predicció pel que fa a les estadístiques.

Marc Simón: Les estadístiques són prou conegudes però no sé si la societat és prou conscient d’això. Les pre-diccions del 2050 ens porten a duplicar el percentatge de gent de més de 65 anys, o a triplicar els de més de 80 o, fins i tot, una de les últimes estadístiques parla que la gent centenària es multiplicarà gairebé per 20. I això és una realitat: la piràmide poblacional ens dóna una diferència de la societat a la qual anem molt, molt rellevant. Afecta tots aquests aspectes que dius i ho fa de manera substancial. Cal que tots co-mencem a prendre consciència pel que s’hagi d’anar fent. Una part important que hem de començar ara.

Antoni Salvà: Es produeix un fet curiós, sempre parlem com si les generacions fossin compartiments estancs.

Creiem que hi ha una generació, i després una altra. Però de fet no és així, sempre va naixent i morint gent. I això tranquil·litza en el sentit que tot el que avui po-dem considerar reptes per a la nostra societat són rep-tes que podem assolir progressivament en un termini de 10 o 20 anys. En canvi, els països que estan en vies de desenvolupament, aquest procés el fan d’una mane-ra molt ràpida. Nosaltres tenim la sort que hi treballem i encara ens queda temps per anar-nos-hi adaptant.

O.B.: Un tema important és la salut. Quines considereu que serien les estratègies a nivell de prevenció, com cuidar-se, com conscienciar la societat de la necessitat que les persones es cuidin al llarg de tota la vida, tant des del punt de vista físic com psicològic, emocional, cognitiu, de relació social, per arribar a tenir una bona qualitat de vida a la vellesa.

M.S.: Aquest és un dels aspectes que formen part del nostre Programa de gent gran. És el més antic que tenim per-què obeïm a una entitat que va començar l’any 1904, com a Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, en un moment en què no hi havia prestacions socials. L’Obra Social s’ha focalitzat en els darrers anys en l’en-velliment actiu i l’envelliment saludable, tot des de la perspectiva de la prevenció, que és des d’on podem ac-tuar. Hem treballat en centres de gent gran, on podíem fer una sèrie d’activitats grupals i aconseguir que hi par-ticipés molta gent, i que allò fos un punt des del qual poguéssim anar treballant diversos aspectes. És cabdal que ho tinguem present perquè una bona salut és vital per envellir amb autonomia i qualitat de vida.

A.S.: Voldria destacar un fet que de vegades sembla con-tradictori. Quan parlem de la salut de la gent gran i del futur es produeix el següent: en els últims anys la dependència s’està retardant i, per tant, la bona salut s’està allargant. Ens sembla molt lògic que aquesta pro-gressió cap a una persona gran amb una millor salut ens generi un gran grup de persones grans sanes sobre les quals podem actuar amb mesures preventives. Aquest és un fet important. Però hi ha un altre fenomen: a causa del creixement de la població gran i de més de 80 anys, la cúpula de la piràmide, que són els malalts crònics amb dependència, també augmentaran. I cap a on hauran d’anar les polítiques o models per aten-dre les persones grans? Doncs, per un costat, a garantir que aquestes persones amb un cert grau de discapacitat tinguin una bona atenció. I això requereix canvis en el model organitzatiu de tota l’estructura sanitària des de la primària fins a l’atenció més especialitzada. I, d’altra

Con

vers

a

EL FUTUR ÉS LA GENT GRAN


tiu que es va aprovar en la Llei del 2006 esdevingui una realitat. I per esdevenir una realitat hauran de fer front a com finançar les prestacions que es vulguin donar i amb quines condicions. Hauran de revisar el model de copagament, la col·laboració publicoprivada, etc.

M.S.: Estic d’acord que hi va haver una manca de previsió. Ara veiem que efectivament aquesta realitat existeix i que serà rellevant. Hem vist com la gent ha començat a prejubilar-se molt abans de les edats que tocaven. Es-tem vivint una dualitat, perquè la gent serà gran però en tenim que ha deixat de treballar amb poc més de 50. Algú està veient de debò això? El ciutadà requereix dels polítics que es posin a treballar conjuntament i es faci una previsió de totes aquestes situacions. Si volem tenir una societat més madura, cal pensar més en el futur, la gent serà més responsable si la informem millor. Caldrà més coordinació entre les diferents institucions.

O.B.: I en aquesta línia de la coordinació entre els dife-rents serveis i sobretot a nivell assistencial, també és interessant afegir el tema de la importància de la re-cerca, la formació dels professionals... Fer una actuació conjunta, per una banda a nivell assistencial i per una altra intentant integrar tots els avenços a nivell de re-cerca, biomèdics, formació dels professionals...

A.S.: La recerca biomèdica catalana és potent, reconeguda, important. Ara bé, quan parlem de la recerca i l’avalu-ació dels serveis, hi ha molta feina per fer. No som pi-oners, estem aprenent i desenvolupant coses que hem avaluat relativament poc. S’ha de trobar la manera en què es pugui invertir diners per garantir que cap allà on van evolucionant aquests models d’atenció sigui real-ment cap a on es demostra que hi ha eficàcia, eficiència i generació de benestar. I jo crec que aquest és un tema en què encara no som capdavanters.

M.S.: L’àmbit sanitari sí que té més cultura de la recerca i l’avaluació, molt més que l’àmbit social. Però si mirem el que costa aplicar aquests programes té tot el sentit fer aquesta inversió de validació per estar segur que allò que has fet ha servit. Un dels temes en què tre-ballem amb la Fundació Pasqual Maragall és sobre els grups terapèutics per a cuidadors d’Alzheimer. El que fem és, dels cent models que hi havia diferents, aga-far-ne un i validar-lo.

O.B.: Ara que parlem de l’atenció als cuidadors i les famí-lies, com es plantejaria aquesta qüestió de la depen-dència? Com considereu que influeix a nivell de la fa-

mília i les persones grans? Què suposa aquest canvi de generació actualment? La generació del baby boom s’ha fet gran i ara comença a haver-hi aquest canvi genera-cional. Ens trobarem també amb una generació molt diferent perquè ha viscut tota una sèrie de canvis so-cials, hi haurà més persones separades, gent que viurà sola, la incorporació de la dona al món laboral... Com aquest canvi generacional comportarà una nova mira-da cap al procés de fer-se gran?

M.S.: Les estadístiques actuals parlen que més o menys la meitat dels casos en què es necessiten cuidadors, són cuidadors familiars. A més, gairebé sempre són dones, i aquesta és la realitat que tenim ara. I és cert que el canvi és real. Només cal veure com estan evolucionant les llars unipersonals i també les que només hi conviuen dues persones, que són la meitat de les llars. La previsió és que la gent visqui més sola, i això pot comportar un risc d’aïllament, de sentiment de soledat, especialment en les poblacions d’edat més avançada..El model d’atenció a les persones en situació de dependència que s’ha sos-tingut sobre la base de l’atenció i la cura dins de l’entorn familiar, s’ha de posar a debat i reflexió, per la mateixa

banda, requereix enfocar com podem actuar sobre la po-blació de qualsevol edat, però també sobre aquella que és ja gran i que té un bon estat de salut, per tal d’acon-seguir augmentar l’esperança de vida amb bona salut i retardar la discapacitat. Són dues polítiques paral·leles que no són contradictòries i que requereixen uns certs canvis evolutius en els plantejaments: promoure més totes les polítiques i activitats preventives, coordinar aquelles que s’estan fent, etc.

O.B.: I cal una nova manera d’enfocar aquestes polítiques. I més en un moment amb pocs recursos públics.

A.S.: Caldrà veure com es poden posar en comú totes les iniciatives, aquelles més comunitàries –iniciativa públi-ca, privada, municipal, o de qualsevol entitat– amb les iniciatives i estratègies de salut, i veure com aquestes encaixen. I per altra banda, programes de gent gran. És necessari pensar que les intervencions tant en un grup de prevenció com en un de necessitat seran cada vega-da més imprescindibles perquè són grups de gent molt importants. El perill quin és? Afluixar justament en els més sans, perquè això és el més fàcil. Quan l’adminis-

tració té pressió econòmica la té sobretot pels que estan en pitjors condicions, i hem d’entendre que el primer que s’ha de cobrir és això, però en canvi des d’un punt de vista a llarg termini les intervencions sobre poblaci-ons més sanes són fins i tot econòmicament rendibles.

O.B.: El progressiu envelliment i la situació de la depen-dència afecta de ple l’economia. Com podem afrontar una despesa important vinculada a tot el tema de la dependència? I com afronten les famílies aquestes des-peses que suposen els cuidadors, residències, atenció a una persona gran, afectació de l’entorn familiar...

M.S.: Estem abocats que hi hagi una reorganització del sistema sanitari. I això també implica una atenció a tots aquells que potser encara no arriben a una situació de dependència però que ja comencen a tenir neces-sitat que algú els doni un cop de mà. Els volums que tindrem en el proper temps ens fan repensar el model de col·laboració tant públic com privat. Cal un punt mitjà entre subvencionar tothom o que no subvencio-nem ningú. Anem cap a una societat del benestar que fa que calguin molts cooperants per aconseguir que, a un preu raonable, molta més gent pugui viure millor.

A.S.: Tenim una experiència recent i fracassada, la Llei de la Dependència, que jo defenso en els seus principis, perquè crec que va fer una cosa molt important, tren-car amb la dinàmica històrica de pensar que les necessi-tats derivades de la dependència era una cosa de la qual només es podien beneficiar uns quants. Des d’aquest punt de vista, el salt que va fer la Llei del 2006 és de-terminant, perquè configura un estat del benestar dife-rent. Ara, dit això com a principi, què passa? Aquesta Llei va sortir mal finançada, els qui la van votar sabien que aquesta Llei requeria un finançament però per al-gun motiu van decidir no fer un finançament específic i pagar-ho a través dels impostos generals.

O.B.: És cert que el mal finançament va ser determinant. Creu que hi havia alternatives?

A.S.: Hi ha models del nostre entorn, com l’alemany, en què els governants van prendre la decisió de posar una taxa específica amb relació al treball, una taxa que han hagut d’incrementar perquè no era suficient. Aquí, com que ens crèiem més rics i savis que tothom, vam decidir que no calia. Jo crec que aquesta és la pedra angular que aquesta Llei hagués fracassat. Després la Llei tenia altres problemes, per descomptat. Un dia o un altre s’hauran de plantejar de quina manera fer que aquest dret objec-

ANTONI SALVÀ: “ESTEM ABOCATS QUE HI HAGI UNA REORGANITZACIÓ DEL SISTEMA SANITARI”

OLGA BRUNA: “LA GENERACIÓ BABY BOOM S’HA FET GRAN I ÉS MOLT DIFERENT. ENS TROBAREM AMB MOLTS CANVIS”


ra adequada. Les persones que ara es fan grans tindran més capacitat tecnològica que els que ara ja són grans. També la tecnologia d’ara és molt intuïtiva. Ara bé, què ens pot passar? Que d’aquí a uns anys parlarem de les persones vulnerables, i quan les definim direm: els que viuen sols sense voler-ho, les persones amb discapacitat sense bona atenció, els que tenen problemes de salut no resolts i els analfabets tecnològics, que no seran capaços de participar en la societat com tots els altres. I serà un factor de risc. I, si pot ser, hem de fer un esforç més per-què aquest factor de risc sigui el mínim possible.

O.B.: Sobretot hem d’humanitzar la tecnologia abans que ella ens deshumanitzi. Hem d’integrar-la dins de la so-cietat per fer-ne un bon ús.

A.S.: I tenir en compte també que qualitat de vida no és no estar sol, sinó saber que en el moment que ho necessi-tem podrem contactar amb algú, tindrem la capacitat de demanar ajuda i algú ens ajudarà. I en això les noves tecnologies ajuden molt, en tot el sistema sanitari i so-cial. Per tant, és un antiaïllant de primera, però hem de saber integrar-les en tota l’evolució del sistema.

estrès del model. El canvi en les estructures familiars, la in-corporació de la dona al mercat laboral, han fet que la transferència en la cura no estigui garantida, però també el canvi dels rols i les expectatives de les generacions ac-tuals i futures. També tenim el problema econòmic de què parlàvem abans. Evidentment, aquesta situació es pot cobrir cada vegada menys des de la família perquè aquestes són cada cop més petites. I aquí torna a sorgir la necessitat de trobar noves fórmules.

A.S.: Totalment d’acord. Jo veig un triangle aquí. D’una banda, la necessitat, de l’altra la voluntat de la perso-na i les famílies, i la tercera, les seves possibilitats. Tots tres elements van evolucionant amb el temps. Hi ha les persones que, a totes les edats, diuen que volen viure a casa si poden; moltes famílies volen tenir les persones grans a casa però n’hi ha d’altres que no. Si una persona té un familiar amb una gran necessitat i que vol estar a casa, i la persona el vol cuidar, el sistema sociosanitari serà capaç d’establir una manera de funcionar i de donar suport que li permeti continuar a casa? Segurament això serà més barat que d’altres coses. Però el sistema ajudarà? O finalment l’ajudarà tan poc que els ciutadans acabaran prenent una decisió que no serà la que volen? I també al contrari... Si aquella persona que vol estar a casa però fi-nalment no pot perquè no té un entorn familiar, o si pre-fereix en una situació de dependència ser atès en un en-torn més institucional, el model que el sistema li ofereix serà un entorn confortable que li permeti estar ben atès? I és en aquí on jo crec que tenim els camins a recórrer.

O.B.: Hi ha models que funcionen a altres països que ser-veixin per al nostre país?

A.S.: N’hi ha, però hem de saber que els models són sem-pre per adaptar i mai per copiar. Per exemple, la re-forma de Suècia va permetre la transformació pràcti-cament de tots els entorns institucionals en el que ara en diuen habitatges especials, confortables, que estan pensats més com a domicili. Però no és una reforma que es pugui copiar d’avui per demà, ells parteixen d’una estructura econòmica i de personal diferent a la nostra. Però és un model que, almenys a priori, sem-bla que genera més benestar com a mínim subjectiu. I, d’altra banda, les polítiques d’atenció domiciliària de molts llocs d’Europa són clarament superiors. A Es-panya i Catalunya l’atenció domiciliària és més baixa que la mitjana europea, l’atenció residencial s’hi acosta més. Què vol dir això? Més hores d’atenció. No vol dir només millor organització, vol dir més hores d’aten-ció. I això funciona en molts països d’Europa.

O.B.: Aquí hi ha també dos aspectes importants a tenir en compte com són l’educació en el cas dels nens, com veuen els nens la gent gran, com fomentar les relaci-ons intergeneracionals, etc., i també la formació dels professionals. Considereu que també hauríem de po-sar el focus en l’educació dels nens, la visió de la gent gran per trencar una mica els estereotips? I també en la formació dels professionals, l’educació en aspectes vinculats a l’envelliment propi de la població per fer una atenció molt més vinculada a les seves necessitats, posant en valor les capacitats de la persona gran.

M.S.: És clau el paper dels nens si volem provocar un canvi en la societat ells són el futur. I segurament és el més fàcil, perquè l’empatia d’un nen amb una persona gran és superior. Hem tingut models durant anys que consi-deraven que si la gent gran es barrejava amb gent més jove els feia perdre protagonisme. És moment de trencar aquests estereotips. Els primers que han de tenir un pa-per comunitari són els mateixos centres on es reuneix la gent gran i que poden tenir un paper molt més obert en l’entorn. Però també el paper dels professionals en general és molt important. Si volem canviar i tenir una societat que treballi amb millors valors, els professionals que són els que estan en contacte amb la gent són els que han de veure això. Hem de formar els professionals perquè siguin capaços de detectar i alertar quan el tracte no és correcte, per exemple.

A.S.: Jo crec que els països mediterranis encara tenim una diferència amb la resta d’Europa i els Estat Units, te-nim una història familiar que hauríem de preservar. A vegades, parlar dels valors de la família sembla que és un tòpic massa conservador, però és un element fona-mental. Aquell nen que aprèn en la família a respectar i conviure amb les persones grans, a valorar tot el que li aporta a ell i a l’entorn familiar, fa que creixi donant valors a la societat. I aquest és un element molt impor-tant. El primer lloc on els nens aprendran a respectar i valorar les persones grans és a casa.

O.B.: Pel que fa a l’entorn, com creieu que afecta l’envelli-ment el desenvolupament de la ciutat, l’accessibilitat dels serveis, el nou escenari en què es trobarem?

A.S.: Aquí ja veiem una certa evolució. Des d’equipa-ments molt específics per a persones grans i a més a més per a un determinat perfil de persones grans, fins a equipaments en què ja també hi ha molts altres perfils, molt més ampli i probablement més oberts a la comunitat en què participen persones de qualsevol

edat. De fet, les societats s’acaben organitzant en co-munitats i les comunitats s’acaben organitzant a par-tir de desitjos i voluntats comunes. I finalment resulta que vas a un lloc on hi ha gent gran i gent jove, i els dos grups estan molt separats. Aleshores, sense obli-dar que aquest fet es pot donar, cal encaminar-se cap a aquest contacte.

M.S.: Això ja passa aquí a Catalunya. Els darrers centres que jo he vist que s’inauguraven ja van en aquesta lí-nia. És una decisió encertada.

A.S.: A mi una de les coses que em preocupen és el tema

de la solitud. El concepte d’una ciutat per a totes les edats és un concepte molt maco, molt fàcil, molt ex-plicable, però transformar això a la realitat quan la realitat és dura, és difícil. Hi ha aspectes molt mecà-nics, és cert, l’accessibilitat per exemple. Barcelona està fent una aposta en aquest sentit. Hi ha elements que són molt visibles físicament i que poden millorar en relativament poc temps. Però com lluites contra fenòmens que es produeixen espontàniament per l’evolució de la societat? El nombre de persones grans que viuen soles està augmentant i augmentarà com a conseqüència de l’evolució demogràfica i els canvis culturals i costums de les families. Com podem tren-car les barreres d’aquestes persones? Ja sabem que hi ha un grup d’aquestes persones que han volgut viure sols. N’hi ha un altre que és capaç de sortir d’aquesta solitud perquè té capacitat de participació, de mobi-litzar-se, etc. Però hi ha un altre grup al qual la solitud genera malestar, pitjors condicions de salut i pitjor qualitat de vida.

O.B.: Potser ens hi ajudaran les noves tecnologies digitals. Com considereu que incidirà en aquest nou canvi wel procés d’envelliment? Què ens poden aportar?

M.S.: Per a nosaltres ha estat un dels eixos amb què més ens hem identificat en els darrers anys. Vehicular l’accés a les TIC. Quan parlem d’aquestes situacions de soledat al darrere hi ha una situació física evident, hi ha problemes de mobilitat. Però també aquestes solu-cions ens porten capacitat de connectar amb d’altres d’una manera diferent del que fèiem fins ara. I hem d’anar a favor d’aquesta situació. I si no fem que la gent gran ho sàpiga aprofitar, quedaran aïllats.

A.S.: Les noves tecnologies són el que va més a favor de tot el que hem dit, però hem de saber-les utilitzar. Re-querirà un període de temps i utilitzar-les d’una mane-

MARC SIMÓN: “ÉS CLAU EL PAPER DEL NENS SI VOLEM PROVOCAR UN CANVI EN LA SOCIETAT, ELLS SÓN EL FUTUR”


La crisi i les xarxes socials han revolucionat el sistema de consum. Consumim de manera molt més racional i amb l’objectiu que aquest consum contri-bueixi a canviar el món tot fent-lo més habitable. La consciència mediam-biental i conceptes associats com ara el de les ciutats intel·ligents o Smart Cities han esdevingut hegemònics en el món desenvolupat. Aquest és l’àmbit d’investigació del Doctor en Publicitat i Relacions Públiques Josep Rom (Bar-celona, 1963), on va arribar després d’estudiar amb el grup de recerca que dirigeix les estratègies publicitàries de venda en el sector dels vehicles elèc-trics.

Josep Rom és vicedegà de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacio-nals Blanquerna-URL, director del Màster en Direcció d’Art i en Publicitat de la Universitat Ramon Llull i director del Grup de Recerca en Estratègia i Creativitat en Publicitat i Relacions Públiques. Dissenyador gràfic des de 1998, ha escrit sobre publicitat, disseny, il·lustració i còmics. Recentment ha treballat amb investigadors de l’Open University amb seu a Milton Keynes (Anglaterra) aspectes relacionats amb la participació social en la construcció de les ciutats intel·ligents. En aquest moment, el grup de recerca que dirigeix investiga de quina manera millorar el coneixement i la participació dels ciutadans en el disseny de les Smart Cities, la gran assignatura pendent en el que sembla la inevitable consolidació d’un model de futur.

Segons la majoria dels investigadors, la publicitat convencional ja no comunica de manera adequada als públics. La publicitat és molt moderna, a penes té 150 anys d’existència, i la seva activitat ha estat lligada exclusivament al desplegament de la societat de consum. Sense societat de consum no hi ha publicitat. La competència és la clau per entendre d’on vénen la publicitat i el màrqueting. En una demo-cràcia els partits competeixen i, per tant, existeix el màrqueting polític. En una societat de consum, els productes i els serveis competeixen i, per tant,

Text: Francesc Viadel Imatges: Esperanza Maestro

Entrevista al Dr. Josep Rom, investigador de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna-URL

Inve

stig

ador

s

“LA PRIMERA GRAN ACCIÓ PERSUASIVA DE LA HISTÒRIA

D’OCCIDENT ES DIU LA ILÍADA”


hi ha un màrqueting d’aquests serveis. En una societat de llibertats religioses les religions com-peteixen i existeix, doncs, un proselitisme de les diferents creences. Des d’un vista tàctic la publi-citat va resultar ser un invent molt senzill. Tot va començar la darrera part del segle XIX, quan les empreses s’adonen que estan competint per vendre els seus productes i utilitzen els mitjans com a plataformes. I no tan sols això, sinó que als EUA molts mitjans neixen ja vinculats al medi publicitari. Grans magnats de la premsa munten els seus diaris amb centenars de milers de lectors pensant en el benefici. D’altra banda, existeixen

aquestes plataformes dels media perquè hi ha una competència entre les marques. La publicitat te-nia unes plataformes estables i tothom sabia qui-nes eren les regles del joc.

Com han canviat aquestes regles del joc?Els hàbits de consum de mitjans han canviat radicalment i aquell model tradicional s’ha vist esberlat per dues grans tendències. Una és la de l’aparició de plataformes noves de tota mena, Internet, que no és un canal sinó una suma de canals on la gent es va inventant noves plata-formes, xarxes socials de tota mena, portals de notícies, vídeos... Cada vegada que apareix un canal nou apareixen noves oportunitats de pu-blicitar-s’hi i es resten oportunitats als canals tra-dicionals. Això fragmenta el model de negoci, i així les coses tothom busca solucions noves. Per altra banda, per primera vegada en la història les empreses són productores. Això significa que l’aparició d’aquests nous canals, i de noves ma-neres de comunicar-se, ha permès a moltes grans marques substituir el rol que ha tingut la televisió o la ràdio com a únic emissor de continguts. La marca pot produir els seus propis continguts, fer el seu propi canal de notícies, fer de productor musical... És un canvi radical.

La intermediació de les agències ha desapare-gut i també bona part dels costos...Sí, en efecte. Ara, això significa que s’ha reduït el volum d’activitat de la publicitat i el màrqueting? No, tot el contrari. Significa que s’ha multiplicat encara més el volum d’accions que es fan perquè s’han convertit en microaccions. El panorama, a més, és multiplataforma i multitàctic. Puc ser una empresa molt petita que estigui dissenyant una acció a les xarxes socials i, alhora, muntant un es-deveniment al davant de l’ajuntament o conver-tint en ambaixador de marca un famós local per pocs diners que vindrà a l’estrena del nou redis-seny de la meva botiga. S’estan sumant tàctiques d’àmbits diferents com són les relacions públi-ques, el màrqueting directe, la publicitat digital...

A partir del que ha investigat, com creu que ha de ser la nova publicitat?La nova publicitat ha de convertir en protago-nista l’usuari de la marca. La marca és d’un con-sumidor amb nom i cognom, ja no s’adreça a una massa anònima. La publicitat ha d’informar també molt més que abans ja que la gent és molt poc fidel als productes i cal fer grans esforços per insistir sobre els aspectes concrets dels produc-tes. La conseqüència és que s’han reduït els as-pectes relacionats amb la seducció. La publicitat s’ha tornat més concreta, més interactiva. També més transparent. Les marques, com mai, es veuen obligades a fer un esforç per mostrar els seus ob-jectius i la seva naturalesa. D’altra banda, una de les conseqüències de la crisi ha estat canviar els relats, que han passat de ser aspiracionals a molt més realistes. Les marques s’han adaptat a una so-cietat molt més pràctica.

Fa poc vaig veure a França l’eslògan d’una im-portant cadena de supermercats en què, pa-radoxalment, es comminava els seus clients a lluitar contra els productes cars. S’ha acabat la societat de l’hiperconsum enunciada pel so-ciòleg i filòsof francès Gilles Lipovetsky?La crisi no ha tret la raó a Lipovetsky quan ell parla de l’individualisme i del consum com a me-canisme de creació d’identitat. Les persones ens construïm intentant definir-nos per uns valors, per uns atributs, i a l’igual que les marques te-nim necessitat que aquesta identitat es projecti als altres. Estimem les marques perquè nosaltres som marques i actuem com a tals en la vida so-

“LA PUBLICITAT S’HA TORNAT MÉS CONCRETA, MÉS INTERACTIVA. TAMBÉ MÉS TRANSPARENT. LES MARQUES, COM MAI, ES VEUEN OBLIGADES A FER UN ESFORÇ PER MOSTRAR ELS SEUS OBJECTIUS I LA SEVA NATURALESA”

cial. La crisi no ens ha fet rebutjar el valor de les marques, el que ha fet és racionalitzar part de les nostres decisions de consum. Es manté, doncs, el respecte pels valors diferencials que tenen deter-minades marques, la gent és conscient d’aquests valors diferencials però la crisi ens ha modificat les decisions de consum.

D’altra banda, les marques s’han convertit també en relats que contenen universos narra-tius transnacionals. S’ha imposat la moda de l’storytelling, l’art d’explicar històries. Quins avantatges reporta enfront de la publicitat convencional? Molt sovint les novetats són només el canvi de denominació d’una cosa. L’storytelling ha existit sempre. Totes les marques en el moment que co-mencen a comunicar estant construint un relat. Ara bé, quan parlem de storytelling estem emfatit-zant el relat d’aquella marca, un relat que sofisti-quem. L’objectiu és persuadir. La primera gran ac-ció persuasiva de la història d’occident és diu La Ilíada, un poema èpic que s’utilitzava per educar els nens grecs i romans en els valors abstractes de la pàtria, el sacrifici, la religió... L’emperador Au-gust va ser el primer polític que va encarregar ex-pressament un storytelling a un escriptor, Virgili, per legitimar la marca política de Roma. L’Eneida era un poema que lligava els orígens de Roma a Troia i així volien els romans, amb uns orígens de pescadors i contrabandistes, legitimar la seva dominació sobre la resta dels pobles.

La capacitat de persuasió de l’storytelling tam-bé pot resultar perillosa, no? Estic pensant, per exemple, en les estratègies publicitàries del nou terrorisme internacional. Que el terrorisme construeixi a partir de l’storytelling vol dir que saben el valor que van te-nir algunes històries mítiques com les que hem comentat.

La novetat, doncs, rauria només en les plata-formes utilitzades.Exactament. Les noves plataformes, a més, per-meten que els relats es difonguin de manera es-pectacular. El primer gran màrqueting de la di-vulgació es va donar al segle XIX, quan apareix la indústria editorial de fulletons, quan els relats poden ser compartits per milers i milers de lec-tors. Els fulletons no deixen de ser llarguíssims

storytellings, dividits per entregues. Ara tenim uns fulletons que es poden estructurar en milers de capítols a través d’uns mitjans tan gratuïts i au-tomàtics com són les xarxes socials. Un storyte-lling infinit... És una època fascinant en què ha saltat pels aires el model de negoci de la publici-tat, molt pautat fins avui, molt reduït. Tothom s’ha convertit en gestor professional de la pròpia marca.

En alguns dels seus treballs apunta també que el repte de la publicitat actualment consisteix a trencar els efectes negatius de la saturació, a saber combinar entreteniment i publicitat.Quan les persones se saturen de publicitat te-nen la necessitat de desconnectar-se. Alesho-res, l’única manera que paren atenció al teu re-lat és que aquest sigui bo, que tingui elements no tan sols seductors sinó també formatius o d’entreteniment, i això ens porta a un nou plan-tejament tàctic que anomenen branded content. Els publicistes es plantegen que es pot parlar a la gent de les marques parlant de les seves experièn-cies relacionades amb l’ús d’aquestes.

Segons un informe del grup de comunicació Havas Media que cita en un dels seus articles d’investigació, si el 70% de les marques des-aparegués als consumidors els donaria igual. Fins a aquest punt ens hem aïllat de la influèn-cia de la publicitat?L’informe assenyala una qüestió molt real com és que de marques n’hi ha milions però la immensa majoria no tenen cap presència a la nostra vida, no l’afecten emocionalment. Tampoc totes les marques necessiten dialogar amb els seus consu-midors.

El mateix estudi assegura que són molt més va-lorades aquelles companyies que han adoptat voluntàriament polítiques mediambientals i que són proclius al concepte de sostenibilitat. Existeix una situació extraordinària i és que, al-menys en el món occidental, compartim un nucli de valors al voltant de les qüestions mediambien-tals i de sostenibilitat. Un tema diferent és què estem disposats a fer individualment per donar suport a aquests valors. Cada vegada estem dis-posats a invertir una mica més en aquests valors. No vull dir de forma radical. Les marques ho sa-ben i saben també que pel que fa als aspectes me


diambientals és molt important que no només formen part dels seus discursos sinó que formen part també dels seus productes. És un canvi cul-tural. Si ens fixéssim per exemple en l’evolució de les etiquetes durant els darrers anys veuríem com a nivell de productes químics molts produc-tes de neteja van fent petites variacions en les fórmules i incorporant elements que redueixen la degradació mediambiental. Sabem que el canvi ha de ser real, encara que sigui en un percentatge mínim. D’altra banda, cal tenir en compte que socialment les marques són molt conservadores i sempre actuen en funció del valor consensuat. És molt interessant. Les marques mai no s’avancen. La publicitat diríem que pot articular relats que s’acosten a la provocació però mai a la transgres-sió perquè les marques i les empreses són conser-vadores, volen vendre, no volen problemes.

L’estudi cita un article d’Alex Steffen publicat al Harvard Business Review en què s’assegura que la nova economia serà essencialment ur-bana, tecnològica, verda i sostenible. Compar-teix aquesta afirmació?Totalment, sense matisos. Totes les vegades que he fet investigació vinculada a una cosa tan pràctica com són les tendències de consum he arribat a la conclusió que els ciutadans són intel·ligents com a usuaris. Podem percebre a partir de les pautes de consum com està veient la gent el món. Sabem que les persones no estan disposades a fer uns sacrificis personals que els porten a desprendre’s de coses que creuen que volen o desitgen però sí que poden estar disposades a fer petits canvis que possibilitin un món millor per als seus fills. Tot plegat, la gent es mou entre allò que creu que necessita o desitja per tenir un benestar i allò que està disposat a sacrificar.

Durant els darrers anys s’ha dedicat a investi-gar l’àmbit del que es coneix com a Smart City. Sembla un concepte realment difícil de definir. És un dels conceptes màgics dels darrers deu anys en el món desenvolupat. Smart City vol dir ciutat intel·ligent i una ciutat intel·ligent pot fer-se a partir de moltes iniciatives que inclús no tinguin a veure amb la tecnologia. El terme va nàixer associat a la idea de com la tecnologia po-dia possibilitar una millor eficiència energètica i econòmica. Allò important és com podem ser intel·ligents en la manera d’organitzar qualsevol

forma de vida vinculada a la ciutat. M’he con-centrat en aspectes de recerca lligats no a les tecnologies sinó a quin paper han de tenir els ciutadans perquè siguem tots smarts o llestos. He entrevistat molts ciutadans a Barcelona o Londres i m’he trobat que molts no saben res d’aquestes polítiques ni tampoc cap on ens por-ten. I per què? Doncs perquè com acostuma a passar el fenomen Smart neix des dels interessos dels tècnics. És una oportunitat de desenvolupa-ment econòmic, aquest és el seu origen: milers d’empreses dedicades a tecnologia que volen oferir uns serveis més enllà dels convencionals. Les empreses són les que estan al darrere del desplegament de les polítiques de l’Smart City. Estem en un d’aquells moments de la història en què han coincidit el discurs dels teòrics, la voluntat de les empreses d’obrir un nou cicle de negocis i la dels polítics d’enfrontar-se al repte més important en el món d’aquí al 2050 que és com convertir les ciutats en llocs civilitzats i amigables en un planeta on més del 66% de la població mundial viurà en ciutats.

En aquest cas ha fet més la feina d’un sociòleg que la d’un publicista...Sí. Bé, la investigació és un procés i aquí, en aquest procés, m’he anat transformant en la me-sura en què un també és usuari i ciutadà a més d’investigador. Estàvem investigant les noves es-tratègies publicitàries desenvolupades en la venda de vehicles elèctrics i ens vam trobar que això ens generava preguntes sobre les conseqüències dels canvis en el sector de l’automòbil amb relació al nou model que representava el cotxe elèctric. Ens

vam començar a interessar no només pels vehi-cles elèctrics sinó també per totes les polítiques de mobilitat sostenible i en interessar-nos per això em vaig adonar que afectava la construcció de la marca ciutat. La qüestió següent va ser veure com la marca de la ciutat era conseqüència dels ciutadans. Així com les marques són dels con-sumidors podem dir que les marques ciutat són dels ciutadans. Pensant en Barcelona com a Smart City, com una de les emblemàtiques en el món, em va assaltar una pregunta: ho eren els seus ciu-tadans? Ja ho saben que són Smart?

El mateix deu passar en altres ciutats d’Europa considerades Smart. Vull dir que es deu donar aquest mateix desconeixement per part dels seus ciutadans.Sí. Això mateix m’ho he trobat en molts llocs. Hi ha ciutats molt avançades a Espanya, de les més avançades del món en polítiques de Smart City, com ara Santander, una faceta del tot des-coneguda pels seus propis ciutadans. El meu tre-ball en aquest moment se centra a saber quina és la percepció dels ciutadans sobre les polítiques de Smart City a les ciutats, arribar a establir una comparativa a nivell europeu per saber si hi ha alguna ciutat que ho ha fet millor, que ha comu-nicat millor. La qüestió de la participació és fona-mental. Hi ha moltes ciutats que necessiten molt poca intervenció tecnològica, mínima. Per exem-ple, a Barcelona, que és una ciutat emblemàtica en aquest sentit, hi ha una acció que sempre he trobat profundament brillant i que és molt poc costosa tecnològicament: la dels sistemes de te-leassistència per a la gent gran.

No té la sensació que moltes vegades les admi-nistracions s’agafen amb moltes ganes aques-tes iniciatives però després les abandonen?Hi ha dues qüestions que a mi m’interessen molt de cara a la meva investigació. Una és la del des-coneixement de la gent i l’altra, la de la no-par-ticipació en el disseny de les accions Smart. És la combinació d’aquests dos factors el que fa que acabin desapareixent aquestes iniciatives. No es pot deixar tot en mans dels tècnics. A Barcelona comptem amb iniciatives molt interessants com la del pàrquing per sensors o pàrquing intel·ligent que està fent-se a les Corts. L’ajuntament té una comissió dedicada a això formada per tècnics, empreses, entitats, experts, empresaris... I els

veïns? Un dels reptes que tenim a dos anys vista en el Grup de Recerca en Estratègia i Creativitat en Publicitat i Relacions Públiques és com nosal-tres podem proposar coses, maneres d’intentar millorar aquest coneixement i participació dels ciutadans en el disseny de les Smart City.

I van ser les estratègies de venda dels cotxes elèctrics les que van engegar tota aquesta tasca investigadora... El cotxe elèctric és un dels paradigmes del canvi de mentalitat. En un futur tots els cotxes elèctrics no seran elèctrics perquè els volums de consum d’electricitat que necessitaríem és en aquests moments un tema que no està resolt. Tot i això, s’ha avançat tecnològicament en aspectes com ara l’optimització de les bateries, és increïble. La gent no sap fins a quin punt el cotxe elèctric és una realitat molt pràctica. A Barcelona ja hi ha 260 punts de recàrrega elèctrica. La gent que té un cotxe elèctric té una experiència de consum molt satisfactòria. Tindran molt èxit. És, cal in-sistir, el paradigma d’un canvi cultural importan-

tíssim que canviarà també una de les indústries més representatives que farà que s’evolucioni cap a models d’hibridació, cap a la fabricació de co-txes menys contaminants. És el producte potser que representa millor el canvi de mentalitat i de model de consum.

Què més canviarà a curt termini en el consum, en la publicitat? Tornarà a augmentar el consum de les marques malgrat que la crisi ens ha dut a unes pràctiques de consum més racionals. Unes marques val a dir que seran més transparents, més sostenibles, més dialogants amb els consumidors. Això ja no té volta enrere. Les decisions dels consumidors s’orientaran també cap a una idea de millora de la nostra vida col·lectiva. De la sostenibilitat del planeta. El desig i la compra compulsiva com els ha definit Lipovetsky hi seran sempre, però de manera més controlada.

“LES DECISIONS DELS CONSUMIDORS S’ORIENTARAN TAMBÉ CAP A UNA IDEA DE MILLORA DE LA NOSTRA VIDA COL·LECTIVA. DE LA SOSTENIBILITAT DEL PLANETA”


Bon Futur | 15

Nous graus en Comunicació per a un dels sectors que han canviat més en els darrers anysEl sector de la comunicació, al llarg de la història, ha evolucionat a una gran velocitat. Aquesta transformació s’ha accelerat en els últims anys com en cap altra època, en especial per l’impacte i els efectes de la tecnologia digital sobre processos i perfils professionals. Conscients de la necessitat d’incorporar als estu-dis totes aquestes novetats, des de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna-URL s’ha impulsat una modernització sense precedents en el panorama universitari europeu.

En aquest sentit, s’ha revisat i posat al dia en profunditat els continguts tenint en compte aquests canvis, introduint tot el que té a veure amb els processos de digitalització a l’àmbit mediàtic o la influència de les TIC. Així, apareixen assignatures de nous mitjans o de gestió de continguts digitals, per exemple, que fan tots els alumnes. En el cas del Grau en Comunicació Audiovisual, explica Francesc Vilallonga, director del Departament, “reforcem

les matèries més tecnològiques i pràctiques, amb assignatures específiques de postproducció o edició de so, per exemple, i introduïm de forma més clara en els temaris tot el que té a veure amb els productes transmèdia, interactius o amb nous formats com les websèries, els espots, els videoclips o els videojocs”.

El nou pla d’estudis del Grau en Publicitat, Relacions Públi-ques i Màrqueting destaca per incorporar el perfil d’especialista en màrqueting. “Avui, el mercat demana professionals de la co-municació comercial amb millors coneixements de màrqueting. La gestió de les marques es fa des de l’estratègia de màrqueting per millorar l’eficàcia de les accions de comunicació, des de les decisions de disseny del producte fins a les campanyes de publicitat tradicional o digital, i els professionals de la publicitat, les relaciones públiques i el màrqueting treballen des de les em-preses o amb les empreses per construir les marques”, explica el director d’aquest grau, Antoni Solanilla.

L’ACTUALITAT DE LES FACULTATS BLANQUERNA - UNIVERSITAT RAMON LLULL

BON FUTUR


Pel que fa al Grau en Periodisme i Comunicació Corporativa, el nou pla d’estudis “facilita l’especialització i garanteix una millor adaptació a un entorn professional enormement dinàmic i que re-quereix professionals molt preparats i alhora molt versàtils”, expli-ca el Dr. Marçal Sintes, director d’aquest departament. “Busquem l’excel·lència, que passa perquè els professionals de la informa-ció disposin d’una sòlida base humanística i de cultura general, però també que siguin capaços de moure’s amb comoditat en el món digital, dominant sense problemes els seus diferents llen-guatges, codis i tècniques a la perfecció. Els nostres graduats estaran en condicions no solament de treballar en els mitjans de comunicació, siguin tradicionals o digitals, sinó també de dirigir o formar part dels departaments de comunicació d’empreses, institucions, administracions i tota mena d’altres organitzacions. La comunicació corporativa ha adquirit molta impotància en els darrers anys i és un dels sectors amb més inserció laboral.”

Per als tres graus es defineix una especialització a 3r/4t curs amb aquells continguts que poden ser compartits o fronterers amb els altres Graus. D’aquesta manera, cada estudiant té més flexibilitat per configurar el seu currículum i ha de triar una espe-cialització: o bé el pur de la seva especialitat o bé un recorregut configurat amb assignatures de les altres dues titulacions.

A la Facultat de Comunicació el primer any i mig segueix sent comú per als estudiants dels tres graus, amb una formació d’humanitats a la qual Blanquerna no ha renunciat mai. Amb el nou pla d’estudis es manté l’opció que l’estudiant pugui canviar de Grau a meitat de 2n curs, però l’inici de l’especialitat s’avança al 4t semestre, en què els alumnes ja s’agrupen per graus.

Les pràctiques seguiran sent un dels eixos fonamentals dels

estudis. La Facultat té més de 350 convenis amb empreses i a més de les pràctiques obligatòries i tutoritzades els estudiants en poden fer de complementàries a 4t curs.

Els nous estudis de Comunicació reforcen molt més l’aprenentatge de l’anglès, que passa de 4 a 6 nivells, s’estén també a 3r i 4t curs i se’n reforça el vessant de l’idioma es-pecialitzat a cadascun dels àmbits temàtics. I finalment s’han augmentat els crèdits dedicats a Treball de Final de Grau, que continua sent una pedra angular del 4t curs i al qual es dóna encara més pes.

Grau en Relacions InternacionalsD’altra banda, la Facultat ofereix des de fa tres anys el grau en Relacions Internacionals. Aquesta titulació, que a Catalunya només s’ofereix a Blanquerna, “s’aproxima a l’estudi d’aquesta matèria des de la pluralitat –de teories i mètodes– i la trans-disciplinarietat –tot cercant la retroalimentació entre les dimen-sions històrica, política, econòmica, jurídica, sociològica i de co-municació”, explica el seu director, el professor Onno Seroo. A la vegada, atorga una importància cabdal a l’estudi de les llengües, no només a l’anglès, com a llengua vehicular del grau, sinó també al francès i l’àrab, com a llengües d’aprenentatge. Dóna eines analítiques i metodològiques per a una millor comprensió de la complexitat de les relacions que configuren el món actual, d’un nou multilateralisme caracteritzat per la interacció d’una multipli-citat d’actors. El grau pretén formar, al seu torn, professionals i investigadors en tres àmbits concrets de les relacions internacio-nals: la política exterior, l’economia internacional i la comunicació internacional.

La Facultat de Ciències de la Salut Blanquerna-URL oferirà el curs vinent la possibilitat de cursar de forma simultània el Grau en Nutrició Humana i Dietètica i el de Farmàcia. Aquesta simulta-neïtat d’estudis es podrà iniciar a partir del segon curs de Farmà-cia. S’ha fet una adaptació de les assignatures del pla d’estudis de Nutrició Humana i Dietètica de tal forma que els estudiants, en paral·lel a la titulació de Farmàcia, van avançant gradualment en assignatures de Nutrició Humana i Dietètica. D’aquesta ma-nera, quan es finalitzen els estudis de Farmàcia, als estudiants que hagin optat per la Menció de Nutrició Humana i Dietètica els quedaran pendents de realitzar 79 crèdits ECTS per obtenir el títol de graduat en Nutrició Humana i Dietètica. Els estudiants que hagin optat per les altres mencions que s’ofereixen a Farmà-cia també poden acollir-se a la simultaneïtat. En aquest cas els faltarien 96 crèdits per obtenir el títol de graduat en Nutrició Hu-mana i Dietètica. Es tracta de graus que habiliten per a l’exercici de professions sanitàries regulades (Llei 44/2003).

“La possibilitat d’estudiar en paral·lel els dos títols, que per-tanyen a l’àmbit de les ciències de la salut, permet complementar els coneixements adquirits amb relació als medicaments amb els propis de la nutrició humana i dietètica”, explica el degà de la Facultat, Dr. Màrius Duran. “Els aliments, els seus nutrients i com són processats en el nostre organisme permeten enriquir de for-ma sinèrgica el saber sobre els fàrmacs i els seus mecanismes

d’actuació en l’organisme. El resultat és l’ampliació de l’espectre competencial dels farmacèutics del futur en un aspecte clau en la vida de les persones com poden ser la gestió de l’alimentació saludable, el cobriment de necessitats nutricionals davant de de-terminades patologies i també la presència professional en les indústries alimentàries i l’àrea de la salut pública.”

El Grau en Farmàcia des d’aquest curs 2014-15 s’imparteix conjuntament per IQS i Blanquerna, dues de les institucions funda-dores de la Universitat Ramon Llull (URL), una titulació de 300 ECTS

(cinc cursos) que fins al moment només es podia estudiar en una universitat catalana. L’especificitat d’aquests estudis a Blanquerna-IQS és que compta amb 4 mencions o especialitats: Alimentació i Nutrició; Farmàcia Assistencial; Disseny i Producció de Fàrmacs; i Gestió i Màrqueting Farmacèutic. En aquest nou grau, una part de les assignatures del pla d’estudis s’imparteixen en anglès, els estu-diants fan un nombre elevat de pràctiques de laboratori i pràctiques externes tutoritzades en oficines de farmàcia d’hospitals o d’altres institucions i en la indústria farmacèutica i/o alimentària.

Blanquerna Salut ofereix el curs vinent la simultaneïtat d’estudis dels Graus en Farmàcia i Nutrició

“Els aliments, els seus nutrients i com són processats en el nostre organisme permeten enri-quir de forma sinèrgica el saber sobre els fàrmacs i els seus mecanismes d’actuació en l’organisme”


Blanquerna Educació incorpora noves metodologies d’aprenentatge amb una nova Aula Apple

El Grau en CAFE ofereix el curs vinent dues mencions en ‘Entrenament i Salut’ i en ‘Gestió Esportiva’

Des del passat 16 d’abril, els estudiants de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL ja poden utilitzar l’aula Apple, que compta amb la garantia d’Authorized Training Center. Per contribuir a la participació i a la formació de comunitats d’aprenentage, l’aula té una disposició estratègica que afavoreix el nivell col·laboratiu dels estudiants i, al mateix temps, permet practicar altres activitats corresponents als estudis de cada grau. D’aquesta manera, tant els professors com els alum-nes tenen accés simultani a la projecció de l’activitat formativa en pantalla, estalviant temps i dinamitzant la participació. Es tracta d’una aula multidispositiu amb

una trentena d’ordinadors iMac, tres televisions amb receptor Apple TV i que, a més, permet la integració de diferents dispositius (mòbils, iPads, iMacs i ordenadors portàtils) en la mateixa xarxa, afavorint les interaccions i fomentant la descentralització de l’aprenentatge.

Blanquerna-URL, conscient de la utilització de les tecnologies en els centres docents, no busca tenir au-les d’informàtica, sinó portar la informàtica a l’aula i proporcionar als alumnes un feedback tecnològic. A través de les aplicacions educatives que ofereix el sis-tema iOs, els professors poden impartir uns coneixe-ments acurats que ajuden a millorar el rendiment dels estudiants i orientar-los el futur professional.

El Grau en Psicologia, impartit per la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL, se situa en la 2a posició a Espanya i en la 7a a Europa en el rànquing U-Multirank, que analitza la qualitat de 583 universi-tats europees.L’U-Multirank és un rànquing promogut per la Comissió Europea i liderat a l’Estat espanyol per la Fundación CYD. Analitza els resultats de 583 universitats europees, de les quals 61 són espanyoles, a través de cinc dimensions: l’orientació interna-cional de les universitats, l’ensenyament i l’aprenentatge, la recerca, la transferència de coneixement i el compromís regional.D’altra banda, la Universitat Ramon Llull (URL) destaca en l’àmbit internacional ja que ocupa el primer lloc, juntament amb unes altres deu universitats europees. La URL se situa doncs en el top ten europeu pel que fa a la seva internacionalitat però a més es posiciona com a primera univer-sitat de les 61 espanyoles analitzades en aquesta dimensió.Cal destacar que pel que fa al compro-mís regional –un indicador que mesura la inserció laboral dels graus i màsters així com les pràctiques dels estudiants en empreses en aquest àmbit–, la URL es posiciona com una de les cinc millors d’Europa.

El Grau en Psicologia se situa en la segona posició a Espanya i en la setena a Europa en el rànquing U-Multirank

Els estudis del grau en Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport incorporen per al curs acadèmic 2015-16 dues mencions al títol. D’una banda, “Entrenament i Salut” i, d’altra banda, “Gestió Esportiva”. L’estudiant que vulgui optar per aquesta opció haurà de cursar 30 ECTS de matèries optatives relacionades amb la men-ció triada. Les mencions han de permetre incidir en

una major especialització per àmbits de l’esport i afa-vorir d’aquesta manera la inserció laboral en un mer-cat cada cop més exigent. Ambdues mencions guar-den, a més, una estreta relació amb l’oferta d’estudis de postgrau, els Màsters Universitaris en “Gestió d’organitzacions i projectes esportius (Sport Manage-ment)” i “Entrenament esportiu, Activitat Física i Salut”.

Per tercer any consecutiu, la Universitat Ramon Llull i el Grau en Publicitat i Relacions Públiques, que impar-teix Blanquerna-URL, mantenen posicions en el ràn-quing anual del diari El Mundo, titulat Las 50 carreras.

Publicitat i Relacions Públiques es manté com la segona millor opció d’Espanya. D’altra banda, la Uni-versitat Ramon Llull és la tercera millor universitat

privada d’Espanya i la primera a Catalunya. A més, es manté dins de les quinze millors universitats públiques i privades. Sobre el Grau en Publicitat, El Mundo destaca els con-venis de pràctiques i la internacionalització, dos dels diferents aspectes que caracteritzen tots els graus que s’imparteixen a Blanquerna-URL.

En el marc de la celebració del vintè aniversari de la Fa-cultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna-URL, el passat dia 20 d’abril va tenir lloc un sopar amb les principals empreses i institucions del sector de la comunicació i les relacions internacionals. Cent vint-i-cinc empreses i institu-cions col·laboradores van ser-hi presents, en una cita que volia destacar els ponts que durant aquests vint anys s’han construït en benefici dels més de 6.000 professionals que s’han titulat a la Facultat. “Només enguany hem signat 450 convenis de col·laboració”, va dir durant el seu parlament el degà de la Fa-cultat, el Dr. Josep Maria Carbonell. “És un objectiu nostre que la Facultat sigui un node del món empresarial.”

L’acte va comptar amb la participació del Sr. Juan José Bru-gera, president del Patronat de la Fundació de la Universitat Ramon Llull; el rector Dr. Josep Maria Garrell i el Dr. Salvador Pié Ninot, president de Blanquerna.

Des de 1998, la Facultat ha signat més de 1.800 convenis amb els líders dels sectors de la Comunicació i, ara, de les Re-lacions Internacionals.

Blanquerna Comunicació celebra el vintè aniversari amb empreses i institucions col·laboradores

El Grau en Publicitat i Relacions Públiques, reconegut com el segon millor d’Espanya


PREPARA’T Envolta’t de professionals de prestigi, posa en pràctica el que aprens i amplia el teu networking

Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals

Facultat de Ciències de la Salut

MÀSTERS UNIVERSITARIS• Psicologia general sanitària• Psicologia del treball, organitzacions i recursos humans (2a edició)• Psicopedagogia• Psicologia de l’educació• Educació especial (5a edició)• Professorat d’educació secundària obligatòria i batxillerat,

formació professional i ensenyament d’idiomes (6a edició)• Lideratge de la innovació pedagògica i direcció de centres

(2a edició)• Ensenyament i aprenentatge de l’anglès a l’educació infantil i a l’educació primària• Pedagogia musical 0-12• Educació física i psicomotricitat• Entrenament esportiu, activitat física i salut (5a edició)• Gestió d’organitzacions i projectes esportius (sports

management) (5a edició)• Ciències socials del desenvolupament: cultures i

desenvolupament a l’Àfrica

DOCTORATS• Psicologia• Ciències de l’educació i l’esport

MÀSTERS URL (TÍTOLS PROPIS)• Intel·ligència emocional en l’àmbit social i de la salut (en conveni amb el Col·legi Oficial de Psicòlegs)• Adopció i acolliment. Intervenció multidisciplinària (en conveni

amb la Universitat Pontifícia Comillas, Madrid)• Interpretació musical• Llenguatges i contextos en educació infantil• Ensenyament en competències

DIPLOMA D’ESPECIALITZACIÓ UNIVERSITÀRIA• Psicomotricitat• Intervenció en teràpia psicomotriu• Psicologia i neurociències en l’àmbit hospitalari i sociosanitari • Activitat física i salut mental (en col·laboració amb el Parc

Sanitari Sant Joan de Déu)• Pedagogia hospitalària (en conveni amb la Universitat de

Barcelona i la col·laboració de REDELACEH)*

• Mindfullness aplicat a psicologia, salut i educació*• Competències en educació: ensenyament, programació i avaluació• La pràctica i l’ensenyament de les competències disciplinàries

i transversals• Contextos per a una nova dimensió socioeducativa i cultural

de l’escola infantil• Llenguatges expressius i comunicatius en educació infantil• Programació, ensenyament i avaluació de competències

instrumentals, comunicatives i transversals• Programació, ensenyament i avaluació de competències

socials, naturals i transversals• Gestió professional immobiliària

TÍTOL D’EXPERT UNIVERSITARI• Ensenyament i aprenentatge de la llengua oral i escrita en l’educació infantil i primària• Psicologia coaching• Atenció a les persones amb discapacitat intel·lectual i del

desenvolupament• Salut mental i discapacitat intel·lectual: activitat física amb

persones vulnerables (en conveni amb el Parc Sanitari Sant Joan de Déu)

• Programació d’activitat física dirigida a persones grans (en conveni amb l’Associació Esport3)• Intel·ligència emocional (en conveni amb el Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya)• Direcció de centres escolars, escola de directius (en conveni amb Fundació Escola Cristiana)• Tutoria escolar, escola de tutors (en conveni amb Fundació Escola Cristiana)• Escola de pastoral educativa (en conveni amb Fundació Escola Cristiana)• Administració i gestió de centres educatius (en conveni amb Fundació Escola Cristiana)

* Pendent d’aprovació per la Junta de Govern de la URL

c. Císter, 34 08022 BarcelonaTel. 93 253 30 [email protected]

MÀSTERS UNIVERSITARIS• Ficció en cinema i televisió. Producció, guió i realització• Periodisme avançat. Reporterisme. Blanquerna-Grup Godó• Estratègia i creativitat publicitàries• Comunicació política i social• Direcció d’art en publicitat• Producció i comunicació cultural

DOCTORATS• Comunicació

MÀSTERS URL (TÍTOLS PROPIS)• Direcció d’art en publicitat• Strategic Management in Global Communication• Comunicació corporativa integral - ATREVIA• Protocol, relacions institucionals i gestió estratègica dels esdeveniments• Comunicació de moda. Blaquerna - 080 Fashion• Comunicació esportiva. Periodisme esportiu i gestió de la comunicació• Internacional de direcció i producció executiva de

documentals. Blanquerna-DOCSBARCELONA

DIPLOMA D’ESPECIALITZACIÓ UNIVERSITÀRIA• Guió i realització de programes d’humor per a Ràdio i Televisió. Minoria Absoluta• Documental interactiu i transmèdia. Blanquerna-

DOCSBARCELONA• Comunicació i màrqueting d’acció social• Comunicació digital• Creació i gestió de Marca Ciutat (City Branding)• Personal Branding. Estratègies de comunicació per a la gestió de la marca personal• Comunicació i religió a l’era digital• Postproducció audiovisual• Comunicació en salut (Healthcare & Wellness

Communication)

Pl. Joan Coromines, s/n08001 BarcelonaTel. 93 253 31 [email protected]

MÀSTERS UNIVERSITARIS• Recerca i innovació en cures infermeres (UAB, UPF i URL, coordinat per la UAB)

MÀSTERS URL (TÍTOLS PROPIS)• Atenció al malalt en situació de risc vital• Infermeria pediàtrica• Fisioteràpia pediàtrica i neurològica• Desenvolupament, cooperació i acció comunitària (en col·laboració amb la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés)

DOCTORATS• Ciències de l’educació i l’esport (amb la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna i la Facultat d’Educació Social

i Treball Social Pere Tarrés)

TÍTOL D’EXPERT UNIVERSITARI• Cures d’infermeria extracorpòries i hemodinàmiques• Infermeria pediàtrica en l’atenció primària• Infermeria pediàtrica en el medi hospitalari• Infermeria penitenciària• Infermeria d’urgències i emergències• Infermeria de cures intensives• Teràpies miofascials• Nutrició i esport

c. Padilla, 326-332 08025 BarcelonaTel. 93 253 31 [email protected]

MÀSTERS UNIVERSITARIS · MÀSTERS URL (TÍTOLS PROPIS) · DIPLOMES D’ESPECIALITZACIÓ UNIVERSITÀRIA · TÍTOLS D’EXPERT UNIVERSITARI

www.blanquerna.edu


Bon Futur | 19

La Rosa no volia ser logopeda. Però s’hi va quedar; diu que la professió la va seduir. Ara, onze anys després de llicenciar-se a Blan-querna-URL, treballa en un CDIAP (Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç), tractant amb infants que presenten algun ti-pus de dificultat per comunicar-se. Però ella considera que la seva feina com a professio-nal no acaba aquí. El seu rol com a logopeda també consisteix a acompanyar-los, conèi-xer-los i ser un recolzament per a les seves famílies. O, com ella mateixa ho resumeix, “el logopeda no només ensenya a parlar”.

Què és un CDIAP? Els CDIAP són Centres de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç. Els formen equips multidisciplinaris que inclouen professionals de diversos àmbits: psi-còlegs, fisioterapeutes, neuropediatres, treballadors socials i logopedes. La població que atenen és petita infància i les seves famílies (infants de 0 a 6 anys). Els CDIAP formen part de la xarxa pública d’atenció i de-penen del Departament de Benestar Social i Família de la Generalitat.

A què es dedica un logopeda, què fa exac-tament? Actualment encara és una professió poc coneguda...El logopeda és el professional que s’encarrega de l’estudi, la prevenció, l’avaluació i el tractament dels trastorns de la comunicació humana. No només en-senyem a parlar; treballem amb persones de dife-rents edats que presenten dificultats o trastorns en la parla, el llenguatge, la veu, l’audició i també en les funcions orofacials. Podem treballar tant en l’àmbit sanitari com en l’àmbit educatiu, i les sortides profes-sionals que tenim són ben diverses: Centres Escolars i Escoles d’Educació Especial, centres hospitalaris i clíniques, Centres d’Atenció Precoç, Centres de Re-habilitació, CREDA, centres d’atenció a la tercera edat, centres logopèdics privats i també la investiga-ció i la docència.

Se sent realitzada professionalment? Què li reporta a nivell personal la seva feina?Em sento molt realitzada fent el que faig, tant a ni-vell professional com personal. Això és el més im-portant: una feina que t’omple en tots els sentits, i la logopèdia compleix tots els requisits per fer-ho. Els

logopedes treballem amb persones, ja siguin infants i famílies (com és el meu cas), o adolescents, adults i gent gran. La logopèdia és una disciplina que no té edat. Em sento molt realitzada, tot i la gravetat que de vegades poden tenir els meus pacients i el difí-cil moment en què sovint es troben les famílies. La qüestió és que és una feina molt agraïda, ja sigui per les millores que podem anar observant gràcies a la nostra feina o bé per la importància que agafa el fet d’anar al logopeda per a moltes famílies, que acaba establint un vincle fort. No només tractem l’infant o el pacient, també els acompanyem en moments durs i compartim amb ells moments més positius. I aquest vincle que s’estableix entre pacient / fa-mília i logopeda em sembla una de les coses més importants.

Què la va motivar a estudiar logopèdia? Va dubtar en algun moment? Què es veia fent quan acabés la carrera?El meu cas és ben curiós. Podríem dir que vaig ar-ribar a la carrera de la manera més casual. La meva intenció era dedicar-me al teatre, però finalment vaig decidir estudiar una carrera universitària. Recordo que a casa em van dir: “I si fas logopèdia? Sembla estar relacionat amb el tema de la veu, els actors, la interpretació...” Vaig decidir provar i vaig presen-tar-me el primer dia de seminari a Blanquerna dient que no ho veia gaire clar i que si en uns mesos no em convencien aquests estudis marxaria. I, sorpre-nentment, la logopèdia em va seduir fins a dia d’avui. És curiós, però no m’imagino sent una altra cosa que no sigui logopeda. Vaig encaminar la formació de la diplomatura cap a temes de veu i adults i en acabar vaig fer el Postgrau de Veu a Blanquerna-URL. He treballat amb adults que han patit danys neurològics i també amb pacients amb trastorns de la veu, però la logopèdia ofereix molts àmbits d’actuació i, finalment, vaig veure que el món dels infants i especialment el de l’atenció precoç m’agradava moltíssim. La qües-tió és no deixar de formar-se, evolucionar. Tenim una professió en la qual anar renovant-se i aprenent és molt important.

Com recorda la carrera a la universitat?Per a mi va ser una sorpresa constant. Com he co-mentat, tenia poca idea del que era un logopeda i vaig descobrir que la nostra professió és de gran im-portància. Què faríem si no ens poguéssim comuni-

car? En l’era de les comunicacions, la logopèdia és una professió crucial. I, com a carrera, és molt útil. A mi em va captivar i tot el que estudiàvem, que no era poc, era de gran interès.

Ara que ja és al món professional, què és el que més destaca de la carrera a Blanquer-na-URL?Destaco el tracte personalitzat, la proximitat dels professors, així com la seva professionalitat. Recor-do que molts dels docents eren professionals, que també treballaven a hospitals, escoles, CREDA o en

altres àmbits. I crec que van saber compartir amb els estudiants la seva experiència del dia a dia i enco-manar-nos la passió per la professió. També recordo molt els seminaris. Allà treballàvem en petits grups, amb un tracte molt de tu a tu amb el mestre, de ma-nera que et permetia aprendre aspectes molt impor-tants per a la futura professió com la reflexió, dominar l’expressió oral i escrita, etc.

Quins són els reptes de la logopèdia actual-ment? Què queda per fer?Crec que s’ha avançat molt, que se’ns coneix més i estem més valorats. Vull pensar que ja no és habitual trobar-te algú que et digui “estudies logopèdia?, allò dels peus?”. Estem més reconeguts professionalment i val a dir en aquest aspecte que el Col·legi Oficial de Logopedes fa una gran feina. Tot i així, ens hauríem d’implicar tots més a defensar qui som i què fem i a seguir avançant.

Què diria a un estudiant de batxillerat que es planteja estudiar logopèdia?Que no ho dubti. Que segur que val la pena. Que al llarg dels anys que duri la carrera i els posteriors anys de professió no deixarà d’aprendre noves coses, ja sigui per la formació com pel tracte amb les per-sones que atengui i els professionals amb qui pugui compartir la seva feina. Que s’enganxi a la professió i l’espremi, perquè ofereix infinites possibilitats.

Text i foto: Jessica Boix

“En l’era de les comunicacions, la logopèdia és una professió crucial”

“He treballat amb adults que han patit danys neurològics i també amb pacients amb trastorns de la veu, però la logopèdia ofereix molts àmbits d’actuació i, finalment, vaig veure que el món dels infants i especialment el de l’atenció precoç m’agradava moltíssim”

ser LogopedaRosa Hollenstein


Bon Futur | 2020 | Bon Futur

Des que tenia 14 anys que em vaig plantar i vaig dir als meus pares que volia ser mestra! Però no qualsevol mestra, volia ser mestra d’infants de 0 a 3 anys! El disgust va ser important, ja que tothom havia dipositat en mi unes altres expec-tatives. El meu tutor d’EGB volia que fes el BUP i el COU de l’època, que estudiés Dret, deia; en canvi, la meva família volia que estudiés admi-nistració, com les meves germanes, que això que deia jo no tenia sortida. Però jo ho tenia molt clar, volia ser mestra d’infants petits i vaig voler fer una formació professional, atès que necessitava entrar en contacte amb la realitat educativa. Em van apassionar els meus estudis, cada dia aprenia coses noves sobre els infants, el món dels petits em tenia, i em té, hipnotitza-da, sempre volia saber-ne més, volia treballar com a mestra, aquella era la meva vocació, ho tenia més que clar!

En acabar la formació professional vaig trobar feina en una escola bressol privada que compaginava amb la meva carrera uni-versitària, en una universitat pública de Bar-celona. L’experiència no va ser gens agrada-ble, en un trimestre vaig perdre tota aquella passió que m’havien despertat els meus es-tudis i vaig pensar que continuaria els meus estudis de forma autodidacta.

“Sempre comences la casa per la teu-lada!” Recordo aquesta frase que sovint em deia la meva mare, i amb molta raó!

Després de molts anys treballant en aque-lla escola bressol vaig obrir la meva pròpia llar d’infants privada al barri de Sants, la llar d’infants El Tricicle. Vaig escriure dues guies didàctiques adreçades a educadores de 0-2 anys i també vaig viatjar molt, per països d’arreu del món, buscant materials, espais,

metodologies, realitats diferents que ajudessin a fer créixer els infants. I en aquesta recerca d’allò essencial vaig conèixer un grup de professors de Blanquerna, justament a Reggio Emilia, el Centre Internacional per a la defensa i promoció dels drets i el potencial dels nens i les nenes i referent per a molts professors, in-vestigadors i acadèmics de tot el món. Allà l’Àngels Geis i la Maria Antònia Miret em van dir: “Vine a Blan-querna, et sentiràs com a casa. És una facultat petita, hi ha pocs estudiants per aula, l’ambient és molt bo, fem seminaris on et podem fer un seguiment molt personalitzat, et sentiràs realitzada.”

I al mes de maig vaig fer les proves d’aptitud amb l’esperança de no tenir “una bona aptitud” i poder con-tinuar vivint en la meva zona de confort. Però no va ser així i al setembre em vaig veure de nou a la universitat, però aquesta vegada començava primer de Magisteri d’Educació Infantil al mateix temps que la meva filla Laura començava el seu P3 i a més a més tenia a casa el meu fill Pol, de 2 anys.

No us puc dir que va ser fàcil, us mentiria: tenir dos fills petits, dirigir una llar d’infants i estudiar, no són tasques del tot compatibles, però eren tantes les ganes de poder fer allò que més desitjava que vaig hipotecar la meva vida durant 3 anys.

La importància dels professorsL’experiència va ser molt positiva, encara recordo al-guns dels professors que més em van impactar, com el Francesc Rovira, un excel·lent professor i millor per-sona. També recordo el Francesc Garreta, que va fer que m’apassionés per la lectura, i què dir del Carlos Gallego, que va obrir un fòrum amb la primera queixa que li vaig transmetre: “Què vols dir... que les mate-màtiques comencen a partir dels 3 anys? I el joc heu-rístic, i la panera dels tresors, i les construccions, i el material de la cuineta, que no classifiquen els infants...” Jo esperava una mala cara al meu correu electrònic i ell, en canvi, el va utilitzar per provocar un debat super-interessant al fòrum de didàctica de les matemàtiques.

Un cop finalitzada la meva diplomatura he seguit en contacte amb els meus professors. Sempre que he necessitat qualsevol cosa, els he tingut al meu costat. Amb la Maite Pro vaig fer el meu primer projecte edu-catiu, la Reina Capdevila em va ensenyar una manera diferent de veure i viure la música amb els més petits.

Quan feia anys que gestionava la llar d’infants El Tricicle vaig pensar que estaria molt bé poder acom-panyar els infants i les famílies d’altres barris i munici-pis que es trobessin en situacions més desfavorables a nivell social, però pensava que la iniciativa privada

no podia arribar a aquesta tipologia de població i vaig decidir muntar una empresa per gestionar escoles bressol municipals, i així va ser com vaig iniciar un al-tre camí diferent. Amb la nostra empresa, Serveis per a la Infància Créixer Junts, dissenyem projectes globals personalitzats per a la gestió integral de les escoles bressol municipals que molts ajuntaments volen exter-nalitzar. De moment gestionem deu escoles bressol de la província de Barcelona, escoles molt diverses amb realitats diferents, algunes de complexes, però totes enriquidores.

Hi ha oficis importants, molts oficis sense els quals seria molt difícil viure en societat, però l’ofici de ser mestra és un dels més rellevants i potser, actualment, poc valorat! Si els polítics es paressin a pensar com d’important és, per al futur de la societat, l’educació dels infants més petits, farien grans inversions i grans esforços per tenir en compte aquest sector i dotarien els mestres de més recursos per poder estar al dia de tot el que passa en el món educatiu, dels avanços, de les investigacions, de les metodologies... Sabeu que el cervell del bebè construirà al voltant de 1.000 milions de connexions neuronals fins als tres anys de vida? I que el pes del cervell al naixement fa un 25% el seu pes d’adult i als 3 anys un 90%? Imagineu el que tenim a les nostres mans, la gran responsabilitat que tenim envers aquestes persones, que necessiten un adult en tot moment. Quan arriben a l’escola bressol amb 16 setmanes, ens necessiten per realitzar activi-tats tan senzilles com per exemple menjar i quan mar-xen de l’escola bressol ja saben utilitzar els coberts correctament, salten i ballen, corren, es posen la ja-queta i fins i tot les sabates... I tot això ho aprenen al costat d’un mestre que els acompanya en aquest camí, amb coneixement d’allò que necessiten i que posa al seu abast els materials i els equipament necessaris perquè, a partir del joc i del moviment lliure, aprenguin a conèixer el cos i les seves possibilitats.

Em sento feliç, sóc feliç, m’agrada la meva profes-sió i dono les gràcies a Blanquerna com a institució i als professors en particular per tot allò que m’han aportat per poder seguir el meu camí, per poder acon-seguir el meu somni i per haver-me donat les eines per ajudar els infants i les famílies a créixer junts.

el relat d’Alumni. Azucena Linares Gómez

“Hi ha molts oficis sense els quals seria molt difícil viure en societat, però el de ser mestra és un dels més rellevants”

“Vaig viatjar molt, per països d’arreu del món, buscant materials, espais, metodologies, realitats diferents que ajudessin a fer créixer els infants”

Directora pedagògica de Serveis per a la Infància Créixer Junts.Promoció 2004 d’Educació Infantil

“Em sento feliç, sóc feliç, m’agrada la meva professió i dono les gràcies a Blanquerna com a institució i als professors en particular per tot allò que m’han aportat”

01 03 04 11 16 22 29 -...

Documents