1

2

3

CONTINGUTS

1. Principis teòrics. P.52. La proposta política de la JCC. P.183. Com s’organitza la JCC. P.35

4

METODOLOGIA

Aquest quadern està pensat per a la formació de la nova militància i per alscol·lectius de base de la JCC, convinant la lectura individual amb la lectura col·lectiva.

5

1. Principis teòrics

La Joventut Comunista de Catalunya basa elsseus principis polítics sobre la base teòrica ipràctica del marxisme-leninisme. Per entendre lesposicions polítiques de la JCC primer cal conèixerels seus principis teòrics. Per això, aquest quaderncomença explicant els principis teòrics bàsics.

Principis del marxisme

Què és la dialèctica?El terme “dialèctica” prové de la Grècia Clàssica iestà relacionat amb el diàleg, Plató va anomenardialèctica a la forma de coneixement més elevat iés per això que tampoc és estrany que gran part deles seves obres estiguin escrites en forma dediàleg.

Però per Hegel, un dels filòsof contemporanis deMarx que més el van influenciar (entre altresaportacions perquè Hegel va revolucionar ladialèctica), la dialèctica és un sistema lògic, unmètode del pensament pel què les idees essucceeixen a unes altres i van desenvolupant-se.Aquest esquema, aplicat a la realitat, da comresultat una concepció del món que va progressantal llarg del temps gràcies a les seves successivescontradiccions (per tant la realitat no és estàtica)

La dialèctica de Hegel és un procés que té tresmoments:- Tesis (posició o afirmació)- Antítesis (negació o contradicció)

6

- Sintesi (negació de la negació o la superació dela contradicció)

Pensar dialècticament per Hegel consisteix enbuscar les relacions d’oposició dels conceptes,superar-les, i integrar l’obtingut en una totalitatsuperior a la que a la vegada se li troba unaoposició que serà contínuament superada.(Explicar amb exemple als tallers de formació)

Per Hegel, el motor d’aquest moviment dialècticque podem trobar en el desenvolupament de lahistòria és l’esperit o la Idea, ja que aquest eraidealista. Mentre que diferenciant-se d’ell, perMarx, que és materialista, el motor del movimentdialèctic que trobem en el desenvolupament de lahistòria es la lluita de classes.

Què és l’alienació?L’origen del concepte d’alienació prové de la teoriade la alienació religiosa del filòsof Ludwig AndreasFeuerbach. Segons Feuerbach, l’origen de la religióés psicològic i la raó de l’existència d’ideesreligioses s’hauria de buscar en el mecanismeutilitzat per la ment humana que inventa mons iéssers supranaturals per compensar el patimentdel món real. És per això que es planteja a l’homereligiós com un ésser «alienat» (alienació ve delterme llatí, «alienus», que significa aliè) ja que és unésser aliè a si mateix. Un home alienat, per aFeuerbach, és un home que ha perdut la sevaessència d’home ja que aquesta li és aliena.

7

Marx critica a Feuerbach per no ser materialista, jaque quan el segon parla de l’home ho fa com unaidea abstracta, sense tenir en compte la sevarelació amb la natura i amb la resta d’homes (quanper Marx, aquestes relacions són una part integranti indispensable del que és una persona).

Segons la teoria marxista, la relació de l’home ambla natura és indispensable per viure (els homesnecessiten menjar per viure i per menjar aquesttransforma la natura per treure profit d’ella:recol·lecta fruits, caça, pesca, etc. Per viure, lespersones necessiten produir, començant pelmenjar però també necessiten roba, instrumentsde caça, habitatge...) i aquesta producció ésl’activitat fonamental que han de portar a terme elshomes (Abans de poder fer qualsevol aferfilosòfic o científic per exemple han de tenircobertes les seves necessitats bàsiques).

També es fonamental la relació que té l’home ambels seus semblants, als que no només està unitpels seus vincles afectius, sinó també per lanecessitat que tenen per produir. Segons Marx a laseva obra «Treball assalariat i capital» els homeshan de treballar en comú i establir un intercanvid’activitats. Sense aquests vincles i relacionssocials els homes no es podrien relacionar amb lanatura per produir correctament.

Dins aquest anàlisi, es manifesta part delmaterialisme dialèctic i històric de la teoria deMarx, ja que aquestes relacions de producció nohan sigut sempre les mateixes, sinó al llarg de la

8

Història han pres diferents formes. Un exemple ésel recorregut històric que podem veure en lesrelacions de producció a la Antiguitat (Esclavitud),Edad Mitjana (Feudalisme i Vassallatge),Capitalisme (Treball Assalariat)...

Segons Marx, sota societats basades enl’explotació, el subjecte no viu «l’activitat personal»(treball) com una cosa que li pertanyi a si mateix,sinó que un percep aliè. En les societatsd’explotació el treball no representa les facultatshumanes ja esmentades anteriorment; sinó que eltreball així com els productes es veuen comobjectes aliens al subjecte productiu i a la sevavoluntat. Mentre l’home s’aliena de si mateix, elproducte del treball es converteix en «un objectealiè que li domina» (fetitxisme de la mercaderia).L’alienació econòmica es manifesta en tresalienacions particulars:

- Alienació de l’activitat: en el procés del treball,l’home s’aliena de les seves pròpies capacitatscreadores, no viu aquestes facultats com si lipertanyessin realment, sinó que el treball es veucom una acció exterior i forçada (ex: l’home notreballa pel bé de la societat sinó per unsalari)

- Alienació de l’objecte: els objectes resultants del’activitat del treballador no li pertanyen a ell,sinó que els viu com objectes aliens a ell mateix(ex: encara que sigui l’assalariat qui treballa elcamp el producte no li pertany a ell, sinó alburgés). A més, el productor es sotmet alproducte (en el sentit en què el productor és

9

només un mitjà per aconseguir l’objecte oproducte), es per això que en aquesta situaciól’important no és el bé del productor (salut,perfeccionament de les seves facultats, etc) sinóla mercaderia produïda.

- Alienació social: l’alienació econòmica fa quel’objecte produït no li pertanyi al treballador, sinóa un altre, creant així una divisió en la societat,donant lloc a classes socials antagòniques: laclasse oprimida (productora) i la dominant (laque s’apropia de la producció de la oprimida).

Marx va suposar que l’alienació del treball, encara que existent durant tota la història de la societat declasses, va arribar al seu punt més àlgid en la societat capitalista i que la classe treballadora era la més alienada.

Què és la infraestructura i la superestructura?La història de la humanitat pot ver-se llavors,segons la concepció materialista de la història deMarx, com una successió de modes de producció.A cada mode de producció li correspon un modelideològic diferent, com un dret, una política, unareligió i un art. Aquest model ideològic és el que vaanomenar Marx com «superestructura». Lasuperestructura va lligada a la estructuraeconòmica (infraestructura) de la societat, ja quedepèn d’ella.La ideologia també forma part de lasuperestructura i està determinada per lescondicions materials de les relacions de produccióo la infraestructura. El paper de la ideologia,segons el marxisme, és actuar de lubricant per

10

mantenir fluides les relacions socials,proporcionant un mínim de consens socialnecessari mitjançant la justificació del predomini deles classes dominants sobre les oprimides.

Per conèixer profundament una societat hem defixar-nos en la seva estructura material oeconòmica, o sigui, en la infraestructura; no en elsllibres filosòfics o en els diferents monarques quevan regnar (superestructura). Les institucionspolítiques, les concepcions jurídiques i les ideesartístiques i religioses han d’explicar-se perl’estructura econòmica de la seva societat, i noal revés.

[Durant els tallers de formació s’explicarà ambexemples d’actualitat]

La cita perfecta de Marx sobre aquest punt ésaquesta (on manifesta que cadascú té les sevesidees depenent com sigui la societat en la que viu idependent també el lloc que ocupi dins d’aquestasocietat):

«El modo de producción de la vida materialcondiciona el proceso de la vida social, política y

espiritual en general. No es la conciencia delhombre la que determina su ser, sino, por el

contrario, el ser social es lo que determina suconciencia.”

11

Crítica al liberalismeLes reformes polítiques que van proposarpensadors liberals com Adam Smith, ThomasRobert Malthus i John Stuart Mill es centraven enles idees de democràcia i llibertat. Aquestes dosestaven íntimament lligades, però encara que esdemanaven llibertats polítiques, es demanavasobretot llibertat econòmica.

La principal doctrina econòmica del liberalismes’anomena «laissez faire» (deixar fer), i estavadirigida a combatre la intervenció del govern en elnegoci del susdits (en la època dels ja esmenatspensadors liberals els governs estatals erenproteccionistes i era el govern qui decidia els preusde les mercaderies i solia posar aranzels perprotegir els productes nacionals).

Segons els economistes liberals aquestaintervenció de l’Estat en l’economia era la causantde tots els mals de la societat (fam, pobresa, etc) icreien que si l’Estat deixava d’intervenir l’economiaes regularia mitjançant una sèrie de mecanismes illeis internes que produirien una millora en lasituació de la majoria.

La principal d’aquestes lleis reguladores era la «lleide la competència», per la qual els preus de lesmercaderies tendeixen a situar-se en un mínimacceptable ja que els productors han de competirper vendre. Una altra llei és «la llei de la oferta i lademanda», quan hi ha demanda d’un producte elspreus pugen fins que, amb l’oportunitatd’aconseguir més beneficis, els fabricants

12

fabriquen més productes, i la oferta supera lademanda. Llavors els preus baixen fins a un mínimmés baix que l’anterior.

Sobre aquestes dos lleis econòmiques, AdamSmith va establir la seva teoria de la «mà invisible».Segons Smith existeix una mena de mà invisibleque regula el mercat cap un ordre harmoniós.

La crítica de Marx a la democràcia liberal és simple:el parlar de democràcia era, per la classe burgesa,parlar de la forma en la què podien accedir al poderpolític, ocupat llavors per la aristocràcia. Un altreexemple per mostrar que els ideals democràtics dela burgesia eren una farsa encaminada peraconseguir el seu poder polític eren les limitacionsque es feien respecte al sufragi (homes amb unmínim de propietats, amb uns certs anysd’antiguitat habitant al mateix domicili...). En unprincipi la burgesia va mobilitzar a la classe obreracontra els terratinents, però una vegada que vanaconseguir el poder polític van haver de reprimir alproletariat revolucionari, els seus reals enemics declasse. A «El 18 de Brumario de Luis Bonaparte»Marx revela l’engany ja anunciat: encara que laburgesia digués lo contrari, els interessos delproletariat i de la burgesia són completamentcontraris.

La crítica de Marx a la idea de llibertat recau en quèprincipalment la llibertat que reclamaven elseconomistes burgesos era l’econòmica, la llibertatper fer i desfer els seus negocis i la llibertat pertenir propietats (la llibertat per explotar). Des de la

13

perspectiva de la lluita de classes, aquesta situacióharmoniosa i ideal que seria resultat de la nointervenció de l’Estat a l’economia només existiriaper la classe burgesa, no per la classe obrera (quemai van tenir en compte aquests pensadorsliberals).

A més, la teoria de «la mà invisible» de Smith queregula el mercat cap l’estabilitat i uns preus justos(o naturals) també era una il·lusió: Marx va remarcarles freqüents crisis per les que passava el sistemacapitalista, crisi de la superproducció en las quel’oferta superava molt la demanda i es destruïen elsproductes per mantenir els preus del mercat.

Un dels defectes més greus del liberalisme, va serque a una organització elevadísima a les fàbriques(aconseguida gràcies al desenvolupamenttecnològic i la divisió del treball), li seguia unaabsoluta desorganització en la producció a tota lasocietat. Es a dir, s’havia aconseguit fabricar unagran quantitat de productes però no havia cap plaper què la producció s’ajustés a les necessitats dela societat. Aquesta desorganització estava tambéestretament lligada a un defecte del sistemaproductiu capitalista ja esmenat anteriorment:aquest defecte consistia en que a una producciósocial li seguia una apropiació individual del quehavia sigut produït. O sigui, en una fàbrica, encaraque treballessin centenes o milers de persones, elproducte i els seus beneficis se’ls apropiava un solindividu, el burgés.

14

La principal critica al liberalisme, i concretament alsistema socioeconòmic capitalista, es veuplasmada a l’obra de Marx «Das Kapital». AlCapital, Marx va desenvolupar un model alternatiuper calcular el concepte de «valor» de l’economiacapitalista, valor basat en el temps de treballsocialment necessari per la producció demercaderies i no només pel seu valor d’ús (bé quesatisfà les necessitats humanes) i de canvi (bé quees pot intercanviar per altres bens en una proporciódeterminada). A partir d’aquest estudi esdesenvolupa la hipòtesi defensada per Marx sobreque en realitat, la societat capitalista es fonamentaal voltant del furt del treball humà mitjançant elconcepte de la «plusvàlua», legitimat dins l’Estat dedret per la propietat privada dels medis deproducció.

(Exemple) ¿Però com funciona aquest furtmitjançant el robatori de la plusvàlua?

Al burgés li surt a 40€ al dia mantenir a un obrer, iper tant li paga 40€ al dia, aquest seria el salari del’obrer. Ara bé, tot i així, durant les hores en les quetreballa l’obrer no produeix no només 40€, sinó 75€.Per tant, hi ha una plusvàlua, ja que el burgésprodueix el valor necessari per pagar-li per la sevaforça de treball a l’obrer, però a més, rep 35€ quees quedarà ell. Per tant, la plusvàlua es el beneficique treu el burgés del treball de l’obrer és ladiferència de valor entre el valor de força de treballi el valor produït per la seva ocupació (i a més, labase de guanys del capitalista). I el salari deltreballador ha de cobrir tot el que es necessiti per

15

mantenir la seva vida perquè aquest torni a lafàbrica al dia següent, per tant el salari no estàcondicionat pel valor real del seu treball.

Marxisme-leninismeEl marxisme defensa que la propietat privadaburgesa ha de ser socialitzada, o sigui, ha depassar a ser propietat de la societat en general, pelseu benefici i amb col·laboració de tota la societat.S’ha d'aclarir que com marxistes defenseml’abolició de la propietat privada dels mitjans deproducció, no de la propietat privada fruit deltreball o de l’esforç personal. El que critiquem és elpoder d’apropiar-se del treball aliè mitjançantl’apropiació dels productes socials. A més, a unasocietat comunista la competència es abolida i essubstituïda per l’associació.

Segons el marxisme-leninisme, per arribar a unasocietat comunista (societat sense classes, Estat,ni explotació), primer s’ha de passar per una sèriede fases prèvies indefinides que són: la dictaduradel proletariat (en contraposició a la dictadura delcapital), el socialisme i per últim, el comunisme.

La dictadura del proletariat és bàsicament ladominació del poder polític per part del proletariat.En poques paraules, es tracta del proletariatorganitzat com a classe dominant. Si abans de ladictadura del proletariat, era una minoria (laburgesia) la que oprimia a la majoria, després de larevolució i amb el proletariat organitzat com aclasse dominant, és a la inversa. A part, durantaquesta fase l’antic poder de l’Estat (de l’Estat

16

burgés, que respon als interessos de la burgesia)es derrocat, i l’Estat passa a ser un de proletari enpoder dels treballadors.És per això perquè els marxistes preferim utilitzarl’expressió sobre que «l’Estat s'extingeix» encomptes de parlar de l’abolició de l’Estat adiferencia dels anarquistes. És l’Estat burgés el queés abolit just en el moment que esclata la revolucióproletària i es consolida el proletariat com a classedominant; és aquest Estat l’enderrocat i és l’Estatobrer el que seguidament es instaurat. SegonsLenin, es preferible utilitzar aquesta expressió jaque senyala la gradualitat del procés. Quan laideologia burgesa hagi desaparegut de lamentalitat de la població, quan ja no existeixi lacompetència, quan els homes ja s’hagin acostumati habituat a les normes de convivència senseexplotació, quan no hagi res que pugi crearsublevacions, serà quan el poder de l’Estat siguiinnecessari i acabi extingint-se per si mateix.

La diferència que hi ha entre el període socialistaprevi a la societat comunista (també conegut comla fase inferior de la societat comunista) és queencara segueix sent necessari el poder de l’Estat, amés, durant el període socialista la ideologia i eldret burgés no és encara inexistent i encarasegueixen existint injustícies, com per exemple ladistribució dels articles segons el treball, i nonecessitat; i existeix el perill de caure en posicionsreaccionaries que acabin amb la reinstauració del’antic ordre socioeconòmic.El dret burgés durant el període socialista no essuprimeix del tot, sinó que només es suprimeix en

17

el que està relacionat amb els mitjans deproducció. El socialisme converteix en propietatcomú la propietat privada sobre els mitjans deproducció, però el dret burgés segueix existint en ladistribució dels productes i del treball entre elsmembres de la societat.

En la fase superior de la societat comunista, la jaanomenada com societat comunista, desapareix ladistinció entre treball intel·lectual i manual, enaquesta l’Estat ja és inexistent i el treball no ésnomés un mitjà de vida, sinó la primera necessitatde la vida (aquí es veu plasmada la idea de Marxsobre el potencial transformador de l’home sobre lanatura). Finalment, la injustícia existent durant lafase inferior de la societat comunista, el dretburgés en la distribució dels productes i del treball,també desapareix, ja que els articles no sondistribuïts segons el treball, sinó segons lanecessitat (De cadascú, segons les sevescapacitats, a cadascú, segons les sevesnecessitats)

• Bibliografia✔ F. Engels. Principis del Comunisme.✔ F. Engels. L’origen de la família, la

propietat privada i l’Estat.✔ K. Marx i F. Engels. Manifest Comunista.✔ K. Marx. 18 de brumari de Luis

Bonaparte.✔ K. Marx. Treball assalariat i capital.✔ V. Lenin. L’Estat i la Revolució.✔ V. Lenin. Què fer

18

2. La proposta política de la JCC

La JCC, com a organització juvenil nacional i declasse, té com a objectiu la destrucció delcapitalisme i la seva substitució pel socialisme.En la fase actual de la lluita contra elcapitalisme, la Joventut Comunista té unaproposta política concreta per a la joventut declasse treballadora. En aquest quadern fem unresum dels aspectes més importants. Laproposta completa la podeu llegir en elManifest-Programa aprovat en el II Congrés.

Per la República Catalana

La Joventut Comunista de Catalunya aposta perla construcció de la República catalana, estantal costat de las llibertats civils i polítiques delpoble català. Apostem per la construccióconjunta de la República Catalana sota unmodel social i democràtic, posant lesestructures del govern i el seu estatus polític alservei de les condicions de vida i els dretssocials, democràtics, i culturals de la majoriasocial que conforma el nostre poble.

Defensem el dret a l’autodeterminació deCatalunya, i el seu exercici a través unreferèndum amb conseqüències polítiques coma única solució per al fet nacional català,esdevenint així, un subjecte polític reconegutplenament, al marge de la decisió final de la

19

ciutadania catalana sobre quina relació vol ambaltres pobles.

Apostem per construir una República Catalana,democràtica i social, que es confederi amb laresta de nacions i pobles d’Espanya si es donenles condicions, i així ho decideix el poble català.

Dret al treball. Treball amb drets.

Les propostes en aquesta matèria són:

1. Cap jove sense feina.La JCC considera que cal implementarmesures urgents per acabar amb lainactivitat i l'atur juvenil. La joventut ha depoder accedir al treball amb drets. Ésinadmissible que el nostre país tingui taxesd'inactivitat i d'atur tan baixes, i que la gentque pot treballar ho faci en condicions tanprecàries. L'accés al treball ha de ser ambdrets, i no es pot fer servir l'atur com excusaper precaritzar-nos i empobrir-nos. Des de laJCC apostem per la plena ocupació, ambtreball digne i de qualitat. Apostemfermament en l’accés al treball digne i dequalitat com a mitjà per a que tota personapugui dur a terme un projecte de vida dignalliurement escollit.

2. Acabar amb la temporalitat i eliminar lesETT.Els contractes temporals són els mésutilitzats per esclavitzar a la joventut. Per

20

aquest motiu, la Joventut Comunista esmostra totalment en contra d'aquestapràctica, exigint l'eliminació d'aquest tipusde contractes que només creen misèria iincertesa laboral entre la joventut. Tambéexigim la prohibició de les Empreses deTreball Temporal, que especulen i treuenrèdit de la col·locació del personal enempreses que podrien contractardirectament.

3. Volem un país amb treball digne, senseprecarietat ni salaris de misèria.Ja n'hi ha prou de precaritzar sectors iabaratits mà d'obra. Volem un país amb unsistema laboral digne, que no esclavitzi a lajoventut. Volem plans per incorporar a lagent jove en aquells sectors pels ques'hagin format, que estiguin benremunerats, i no fent-ho com ara ambcontractes de pràctiques en els que estreballa com una més sense cobrar capsalari. També defensem que cap jove cobrimenys del SMI, a la vegada que defensemuna pujada del salari mínim fins als 1.000€.

4. Millorar de les condicions de treball,millorar els convenis col·lectius.Cal acabar amb les pràctiques abusives de lapatronal, tant en el dia a dia com en lanegociació dels convenis col·lectius. Lapatronal busca en tot moment precaritzarmés a la classe treballadora, i tenint presentque la joventut és dels sectors més precaris,

21

apostem per la millora dels conveniscol·lectius, incorporant a aquests mesurescontra la precarietat juvenil com limitar l'úsdels contractes temporals, o la possibilitatque la joventut tingui horaris especials ambels que pugui compaginar estudis i treball.

5. Dret a la participació sindical a tots elssectors, especialment en l’hostaleria i larestauració. Lluitem per la llibertat sindical als centres detreball. Per a la joventut, poder afiliar-se aun sindicat és important, ja que per la sevamanca d'experiència laboral pot necessitarl'acció i la representació sindical per donarresposta als abusos patronals. En elssectors en els que els horaris sónesclavitzats, en els que es treballa sempreper sobre del que estipula el contacte,podem veure com la joventut té mésdificultats per sindicar-se. Això no només faque les empreses tinguin via lliure per fer elque vulguin, sinó que evita que la joventutpugui empoderar-se i organitzar-se. Des dela JCC considerem que l'acció sindical i laparticipació de la gent jove és fonamentalals sectors com l’hostaleria i la restauracióper lluitar contra el treball precari i elstorns abusius.

6. Per un món del treball més inclusiu, sensemasclisme ni LGTBifòbia.Hem de lluitar per uns centres de treballlliures de masclisme i patriarcat, sobretot

22

pel que fa a les conductes i les agressionssexistes. En les empreses del nostre país ésmolt habitual veure actituds masclistes cap ales dones, judicis sobre la roba, elmaquillatge, l'aspecte físic etc. Es intolerableque en el món del treball el masclismecontinuï tenint via lliure, i es continuïnsilenciant els abusos i les agressionsmasclistes. La JCC aposta per un treballlliure de sexisme, acabant amb l'escletxasalarial de gènere, així com considera quecal que es reconegui el paper de les donesal treball i es fomenti la promoció dequadres femenins al sindicalisme, així compotenciar el feminisme en els sindicats.Tampoc podem oblidar que es continuendonant actituds i agressions LGTBifòbes alscentres de treball, i que cal acabar ambelles.

Pel dret a l’educació

Les propostes en aquesta matèria són:

- A Secundària1. Des de la JCC apostem per un model

d’educació 100% públic, laic, encatalà, que transmeti valors feministes,respectuós amb el medi ambient i alservei de la classe treballadora. Unaeducació que sigui inclusiva i promogui lainclusió de totes les persones a lasocietat.

23

2. No podem entendre l’educació sense laperspectiva dels propis alumnes. Calpromoure la implicació de l’estudiantaten la seva pròpia educació, fomentarl’associacionisme i la dinamització dela vida estudiantil secundària interna alscentres juntament amb l’aprofundimentdemocràtic i la participació d’aquests enles decisions sobre els seus centres.

3. Volem un sistema educatiu que siguicapaç de transformar les opressions dela societat. Que promogui el respecte itingui una perspectiva global sobre lesdesigualtats del sistema. Que actuïsobre els problemes reals, desigualtatsde gènere, desigualtats d’ètnia,assetjament escolar...

4. També apostem per la revisió dels plansd’estudi i les tècniques de docència. Calformació docent al professorat pública igratuïta. Acompanyada d’una reformadels actuals sistemes d’avaluació queacabi amb la sobrecàrrega de treball iestigui més enfocat en eldesenvolupament personal de lesestudiats. Per això cal una despesa majoren educació, la disminució d’alumnes peraula i la millora de condicions per a lestreballadores (reducció d'hores lectives,disposició de més recursos...).

24

- A la Formació Professional1. Cal un sistema educatiu que permeti la

formació de la classe treballadora perparticipar en la construcció d’un modeleconòmic alternatiu, fonamentant en lasostenibilitat, la industrialització respectuosa amb el medi, la generacióde serveis a les persones i la economiaproductiva de bens per satisfer el bécomú i no el consumisme compulsiu.

2. És necessari un correcte finançamentde la formació professional queaugmenti les partides destinades,l’eliminació de la concertada i laampliació de l’oferta pública, juntamenta amb una política per prestigiar laformació professional. Cal unaplanificació pública de l’oferta enformació professional, segons lesnecessitats estratègiques dels sectorsque es considerin prioritaris adesenvolupar. Un model independent dela patronal empresarial.

3. Que aquest sistema contingui l’ofertade tots els cursos i famílies deformació a tot el territori amb diversitathorària. Alhora, és necessari una políticad’ampliació de beques, perdesplaçament, beques salari, quegaranteixi la gratuïtat dels materials illibres.

25

4. No podem obviar l’element de majorprecarització per a les estudiants d’FP,les pràctiques. Apostem per l’eliminacióde les pràctiques laborals gratuïtes, i queaquestes siguin substituïdes per unmodel de contractes dignes, és a dir, ambun salari que en cap cas pot ser inferior alSalari Mínim Interprofessional d'unajornada completa.

5. Durant els últims anys el model deFormació Professional Dual ha començata guanyar pes, aquest sistema sobre elpaper brinda a l’estudiant la meitat de laseva formació dins d’un entorn laboral il’altre meitat al centre d’estudis (la sumade les hores que l’estudiant inverteix al’empresa i al institut ha de ser de 40hsetmanals). Però en molts casos, per partde les empreses no es formaadequadament a l’estudiant, ni tampoces realitza un seguiment estricte per partdel centre. Aquesta situació no nomésprovoca que l’estudiant acabi realitzant lafeina d’un treballador normal amb unsalari irrisori, sinó que sovint es veuobligat a realitzar el mateix itinerariescolar que la resta de companys. Enrelació a la FP Dual, hem d’exigir unmajor control sobre la formació que repl’alumne a les empreses i un itinerarique permeti realment al alumnecompaginar la activitat laboral i laformativa.

26

- A les Universitats1. La proposta va dirigida a la consecució

d'una universitat pública i de qualitat,que sigui gratuïta, inclusiva i feminista,on les pràctiques siguin remunerades iadequades al pla d'estudis, un plad'estudis fet després d'una bonaplanificació i participat per la comunitateducativa, des de les facultats encol·laboració amb professores iestudiants.

2. Una universitat amb un teixit associatiufort, amb molta participació, i on lesassociacions de caràcter polític isindical tinguin un paper rellevant,comptant també amb la importància deles associacions de caire cultural iacadèmic, amb un diàleg constant entretots els col·lectius que formen part de launiversitat, des del PAS i PDI als òrgansdirectius, passant, òbviament, per lesestudiants, per tal d'afavorir unagovernança democràtica de la institució,on totes les parts formin part de lesdecisions.

3. A més, s'haurien de finançar els estudisextracurriculars (com l'estudi de una 2llengua) i crear escoles oficials públiques,econòmiques i de qualitat.

27

La qüestió de les drogues

La qüestió que gira entorn les drogues no s’haanalitzar des d’una perspectiva individualista,sinó des d’una materialista i de classe, tenintcom objectiu l’alliberació del proletariat, o siguides d’una perspectiva marxista-leninista.El canvi constant del jovent cap a la maduresatant mental com a física exerceix una pressióque de vegades no es pot canalitzar. El joventestà exposat a una avaluació constant de lesseves vàlues, ja siguin laborals o formatives. Lapressió d’escollir que vols ser com individu,sumat amb els designis del sistema permercantilitzar a aquest jovent en forma de màd’obra barata i accessible, sense oblidar elsproblemes que té la joventut per trobar-se ambel seu jo soci-polític, agreugen aquesta situacióportant-les fins a l’extrem . Cada vegada hi hamés joves addictes a les drogues, cada vegadal’edat mitjana de consum d’alcohol es redueixmés. Tot això fa que el jovent vulgui alienar-sede la pressió exercida al seu voltant, evadint-sede la millor forma que hi sap. Encara les drogues han existit durant gran partde la història de la humanitat, actualmentaquestes emanen d’una producció capitalista iconsumista, diferenciant-se a la sevaconsumició original, que era local, religiosa i deculte. Actualment, s’han transformat en una einade les classes dominants per subjugar a lesoprimides, aquestes alienen a les darreres. Fet

28

que dificulta que les classes oprimides prenguinuna actitud revolucionaria sota l’efecte de lesdrogues, ja que evadeixen al subjecte de larealitat i dificulta la seva comprensió de l’arreldel problema. Tenim l’exemple històric de laintroducció de les drogues sota un marccapitalista a la Xina Imperial durant el segle XIX,auspiciat pels interessos imperialistes del RegneUnit sobre el comerç amb la Xina. El Regne Unitva produir massivament drogues a la Índiabritànica per espoliar a la Xina dels seusrecursos, fins que Xina va ser obligada durantles conegudes Guerres del Opi a entregarterritori a les potencies imperialistes d’Europa.Creiem que la seva prohibició ha donat ales alnarcotràfic i a les grans famílies que controlengrans mercats de drogues. Tots coneixem elscassos del Cartel de Medellín, el Cartel de Cali iels grups narcoterroristes de Mèxic que hanassassinat a polítics i periodistes des de elsseus inicis. Nosaltres no mantenim una posturaprohibicionista respecte les drogues, no lestolerem als nostres espais per una qüestió desalut pública, però hem d’actuar encara que enssigui desagrable sota un marc capitalista. Nosaltres no creiem en culpabilitzar a lespersones que han consumit drogues, nosaltresles defensem perquè elles no són culpables d’unsistema que incita a la consumició de droguescom l’alcohol, el tabac i fins i tot, drogues com lamarihuana. Creiem que no hem d’incitar mai aqualsevol d’aquest tipus de consumismerespecte a les drogues, hem de mantenir unapostura activament desafiant contra els narcos

29

que no són mes que una burgesia amagada ique actua d’una forma més bruta i despreciable. Per aquest motiu és important plantejar unaestratègia a llarg termini per abolir el consum dedrogues nocives per a la salut a la nostrasocietat. Resulta evident que la prohibicióimmediata de les drogues nocives, incloentl’alcohol i el tabac, seria una estratègia pocmaterialista i evocada al desastre. A l’hora ésimportant diferenciar l’alcohol, el tabac i lamarihuana de la resta de drogues, per la sevanormalitat d’us dins de la nostra societat,especialment entre la joventut, i per la sevacondició de drogues toves. La legalització deles drogues toves, mantenint la seva producció idistribució sempre sota control de l’Estat, had’anar enfocada cap a l’objectiu que aquestessiguin progressivament deixades de banda.Valorem positivament alguns dels efectes de laseva legalització (controls sanitaris, impostos,etc.), però creiem que s’han d’observar quinssón els motius pels quals el jovent necessitaevadir-se. Cal conscienciar i ensenyar a fer-neun ús responsable i les conseqüències de laseva consumició. Cal fer una educació amb elspeus a terra, assumint que gran part del joventconsumeix drogues (siguin legals o no).

Un exemple de la posició política que hem demantenir com a comunistes, és la que vaprendre la Unió Soviètica. Aquesta va posar enmarxa campanyes de conscienciació respecte elconsum d’alcohol i tabac que tenien comobjectiu que els consumidors poguessin unavida més sana on ells poguessin tenir més

30

control sobre si mateixos. Entre 1982 i 1985 vadisminuir un 50% les malalties primàries del’alcoholisme i les seves complicades formes. Lanorma general del consum d’alcohol no erad’hàbit quotidià, sinó que es basava eningestions abusives però esporàdiques.Finalment, la campanya antialcohòlica vaincloure diverses mesures, que estavenplantejades sota un marc socialista on lo mésimportant no era afegir taxes abusives, sinóconscienciar. Encara que es va reforçar elcontrol estatal sobre la producció i la venta debegudes fortes, també la premsa, la ràdio i latelevisió recordaven les conseqüències i perillsdel consum d’alcohol.Amb la caiguda de la URSS el consum es vadisparar, i amb ella el nombre d’addictes,juntament amb l’aparició d’un gran tràfic dedrogues controlat per màfies.

Qüestió de la dona

- Prostitució

El procés de crisi econòmica actual ha impactatamb força sobre les condicions laborals de lapoblació femenina, que generalment mai haarribat a posar-se al nivell de les de la poblaciómasculina. Així, les dones es veuen cada vegadamés empeses a ocupacions no remunerades isocialment poc reconegudes, com la neteja; ofins i tot es poden veure obligades a exercir laprostitució com a únic mitjà de subsidència.

31

L’aplicació de les polítiques liberals ineoconservadores que aposten por la nointervenció de l’Estat i per la moral tradicionalfarà que recaigui sobre les dones de la famíliaaquells serveis socials que anteriorment oferial’Estat. La seva dependència econòmicarespecte els homes de la família augmentarà aixícom ho farà també el risc de patir pobresa iexclusió.

La prostitució s’inclou dins el sistema patriarcalcom una de les majors expressions de violènciade gènere i desigualtat entre homes i dones. Unfenomen on el 90% el constitueixen dones, el7% persones trans i el 3% homes, obliga a ferun anàlisi emmarcat en el context delcapitalisme, el sistema patriarcal i la divisiósexual del treball, allunyant-nos de lesconcepcions neoliberals que intentenindividualitzar els comportaments evitant fer unanàlisi de la desigualtat estructural que existeixen la cosificació de les dones. El fet que el petitpercentatge d’homes que exerceixen laprostitució ho facin per altres homes és una altrareafirmació de la visió androcèntrica del’organització social del mercat i de la sexualitat.

Es calcula que només un 5% del total segonsdades oficials, podrien incloure’s dins lacategoria de lliure elecció (entenent que aquestaelecció no és tampoc lliure del tot), unpercentatge molt poc representatiu com per feruna generalització dins la prostitució. A més,defensar com una elecció personal no forçadaaquesta activitat implica fer còmplices a les

32

dones amb el sistema de dominació, coacció iviolència masculina, trivialitzant el fenomenmassiu de la tracta de dones i sistemàtiquesviolacions de drets humans que pateixen (delqual només un 1% s’atreveix a denunciar).

Tot i que és una tasca molt difícil fer un recull dedades fidedignes, es calcula que hi ha una franjade 300 a 500 mil persones que exerceixen laprostitució a Espanya, a Catalunya de 30 a 40mil persones. A nivell global, hi ha al voltant de 4milions de dones i nenes que són víctimes de latracta i el trànsit amb fins d’explotació sexual,quasi el 80% de les prostitutes han sigutvíctimes de violacions, abusos sexuals, diversesvexacions i humiliacions, són sotmeses a tractesdegradants, i corren un risc 40 cops major de serassassinades que la resta de població femenina.

Per tant, és necessari analitzar la simbologiapatriarcal que sustenta la prostitució, on es creaun tipus de societat explotadora amb personesque es lucren amb el cos d’altres. Molts anàlisisnomés es fixen en la figura de la prostituta,sense analitzar que és la víctima dintred’aquesta estructura i invisbilitzant laresponsabilitat dels clients i proxenetes queperpetuen i reprodueixen el seu poder social ieconòmic, desposseint a la dona de la sevapròpia sexualitat al servir únicament als plaerssexuals masculins.

Entenem la prostitució com una formad’esclavitud i explotació humana dins el sistemapatriarcal de subordinació sistemàtica de ladona. Per tal, doncs, s’han d’implementar

33

polítiques públiques actives de cara a eradicar laprostitució, cal discernir els desequilibrisestructurals socials, econòmics, polítics i lesrelacions sexuals de poder entre dones i homesque formen el context d’aquestes decisions. Toti que la prostitució es anterior al sistemacapitalista (però no a la societat de classes),aquesta és una part fonamental d’aquest, i no espot deslligar el seu anàlisi d’aquest sistemaeconòmic que es basa en l’explotació, laprecarietat laboral, la pobresa i la gana, origende la major part de la prostitució actualment.

- Ventres de lloguer

Els ventres de lloguer són, juntament amb laprostitució, exemples d’explotació del cos de lesdones al ser ambdues indústries la interseccióde patriarcat i capitalisme, amb la principaldiferència que mentre la prostitució busca elsexe sense reproducció, la gestació subrogadabusca la reproducció sense sexe. A més, hem detenir en compte que el treball d’una mare delloguer no funciona per hores a diferència de laprostitució, sinó que és un treball initerromput.Però, de la mateixa manera que les prostitutes,aquestes es veuen obligades a dissociar-se delsseus cossos com mecanisme d’autodefensamental; aquestes mares són forçades per lafamília a sotmetre’s a tractaments psicològicsperquè siguin conscients que el nadó quegesten no és el seu i impedir-li desenvoluparafecte cap ell. Fins i tot s’ha plantejat que, en unintent per reduir aquest dolor psicològic a l’hora

34

de renunciar a la criatura, les mares han devisualitzar-se a si mateixes com objectes. Moltesdones que han tingut una mancança de teràpia isuport emocional desenvolupen angoixaemocional durant el procés de subrogació, sóntambé més propenses a patir trastorns com perexemple depressió a l’hora de donar el nadó; amés de sentir dolor i fins i tot negar-se aentregar-lo.

Per tant, seguint una sèrie de sil·logismes, lagestació subrogada és reprovable ja que:

La subrogació és destructiva per laíntima relació natural i intuïtiva entremare i fill.

Per evitar aquest problema, lasubrogació emprà una sèried’estratègies de reducció dedissonàncies cognitives.

Aquestes estratègies implícitamentrequereixen l’objectivització de lagestant.

Si el primer punt és correcte, lasubrogació és problemàtica, si elsegon i el tercer punt són correctes,llavors la subrogació és moralmentproblemàtica.

Existeix evidència empírica querecolza els tres primers punts.

Gran part del recolzament que té la gestaciósubrogada ver per part d’homes i dones ambuna bona posició econòmica. Aquestes últimes

35

són dones que no estan a favor d’aquestaperquè elles necessitin els diners que els ventresde lloguer produeixen o perquè siguin elles lesque pariran, sinó dones que ho recolzen perquèaltres pareixin per elles o per les sevessemblants de forma “altruista”.

La principal defensa que té la gestaciósubrogada és que estar en contra d’ella significano permetre la reivindicació de les dones sobreels seus propis cossos, impedint-les ser maresde lloguer si així ho volen. La qüestió és el fetque les principals víctimes dels ventres delloguer són dones obreres en necessitateconòmica, cossos dels qual la unió del sistemacapitalista i el patriarcal mercantilitza convertint-los en recipients de famílies adinerades quevolen, però no poden, tenir fills.

En el moment que s’està sota una situació denecessitat que et porta a actuar de determinadamanera perquè necessites, en aquest cas elsdiners, per sobreviure, aquesta acció no és lliure(de la mateixa manera que amb la prostitució).La situació socio-econòmica de l’individu elcondiciona a realitzar o no determinada acció.

36

3. Com s’organitza la JCC?

La Joventut Comunista de Catalunya planteja elseu model organitzatiu en funció de les lluites dela joventut i de la classe obrera en el seu dia dia.A diferència de les organitzacions polítiques quecentren la seva activitat en la disputa electoral ila representació institucional, la JCC situa en elcentre de la seva activitat en la lluita al carrer iper això s’organitza de forma diferent. Per tal defer-ho de forma més eficient, es regeix pelCentralisme Democràtic, mètode organitzatiubasat en els següents principis:

Els debats es donen de dalt a abaix, id’abaix a dalt. Això vol dir que la direccióproposa, la militància debat, i del resultatd’aquest debat es prenen les decisions.El debat es fa de forma col·lectiva. És alscol·lectius de base on s’expressen lesopinions personals. Als òrgans dedirecció s’expressen opinionscol·lectives. Un cop s’ha tancat el debat,l’opinió és la de tota la organització.L’acció individual ha d’anar en funció dedecisions col·lectives. Mai pot ser al’inrevés. Mai l’acció col·lectiva pot anaren funció de decisions individuals.

Un cop s’ha pres una decisió hi ha unitatd’acció total. Això vol dir que tothom had’aplicar els acords que s’hagin presdesprés del debat. Un cop s’ha

37

desenvolupat, es valora i es fal’autocrítica necessària per millorarl’acció de la JCC. La unitat d’acció, desde la disciplina conscient, ésimprescindible per aconseguir els nostresobjectius estratègics. L’autocrítica ésimprescindible per millorar i no generartensions.

Totes les responsabilitats són revocablesen qualsevol moment i, a més, esfiscalitza la seva activitat. Totes lesresponsabilitats presenten en l’inici decurs un pla de treball, i al final un informede gestió valorant la seva activitat. Elscol·lectius i els òrgans de direcciódebaten, fiscalitzant així la seva actuació.

Els col·lectius

Els nuclis de base de la JCC són els col·lectius,pensats per a l’activitat quotidiana i l’actuacióràpida i àgil. Estan composats per un mínim de 3persones i un màxim de 10. Un cop ha superatles 10 persones, es treballa per generar un altrecol·lectiu, imitant la forma en la que esreprodueixen les cèl·lules en els organismes.Això no és immediat, ja que pel tipus de vida dela gent jove, els cicles són breus i els col·lectiusvolàtils. Un col·lectiu que un curs té una granactivitat és possible que al curs següent noexisteixi, per canvis de residència,incompatibilitats d’horaris per estudis o treballde la gent, etc. El col·lectiu és l’espai en el quetota la militància participa dels debats polítics,

38

estratègics i organitzatius de la JCC. Elscol·lectiu és, també, l’espai en el que es posen ala pràctica les iniciatives i campanyes d’àmbitnacional.

Existeixen 3 tipus de col·lectius: Col·lectius territorials. Són col·lectius

que tenen com a àmbit d’actuació unbarri, un municipi o una comarca, enfunció de la distribució de la militància.La seva activitat està centrada en laparticipació en el moviment juvenil veïnali associatiu, l’activitat cultural, i lageneració d’activitats polítiques iculturals pròpies. Així mateix, tambédesenvolupen les línies d’acció nacional, ihan de fer activitats d’agitació ipropaganda a insitituts, etc.

Col·lectius d’estudiants. Són col·lectiusque tenen com a àmbit d’actuació unafacultat, un campus, o una zona concreta.De moment només existeixen col·lectiusd’estudiants universitaris, però es treballaper tenir col·lectius de FP i deSecundària, ja siguin de centre o de zona.Aquests col·lectius tenen com a activitatcentral la coordinació de la militànciacomunista en la lluita estudiantil, a travésde l’Associació d’EstudiantsProgressistes (AEP), sindicat estudiantilde referència de la JCC. La JCC nomésparticipa en un sindicat, entenent que aixíes centren tots els nostres esforços en

39

arriba a les masses estudiantils. Aixímateix, empeny per a que l’AEP tingui unpaper actiu i protagonista en lesassemblees d’estudiants. Així mateix,també desenvolupen les línies d’acciónacional.

Col·lectius d’obrers i obreres. Sóncol·lectius que tenen com a àmbitd’actuació un centre de treball o unsector en una zona concreta. De momentnomés existeix la Comissió de MovimentObrer, encarregada de treballar per crearcol·lectius. Així doncs, durant aquest curses crearan col·lectius com el dedoctorands becaris de Barcelona, detelemàrqueting de Barcelona, etc.Aquests col·lectius tenen com a activitatcentral la participació en el movimentsindical, concretament a CCOO, i enaquelles plataformes que existeixin sobreles seves problemàtiques (per exemple,D-Recerca Precària de doctorands ensituació de precarietat laboral).

El sentit dels diferents tipus de col·lectius ésestar presents en totes les lluites de la joventut,en tots els espais de la seva vida quotidiana: lafeina, la uni o l’insti, i el barri. Tal comexplicàvem, la nostra organització no estàpensada només per fer campanyes electorals oparticipar a les institucions, sinó que ho està perla lluita diària contra el capitalisme.

40

Cada col·lectiu té un o una responsable, ques’encarrega de convocar les reunions, ferseguiment de la seva activitat i coordinar lestasques d’aquest, així com representar-lo alComitè Central i fer el traspàs d’informació. Si elcol·lectiu es gran pot tenir responsabled’organització.

Els comitèsPer tal de coordinar els col·lectius existeixen elscomitès, que formen l’estructura intermèdia dela JCC. Els comitès poden ser sectorials oterritorials. Els comitès sectorials coordinen ielaboren la tàctica dels col·lectius d’un mateixsector. Un exemple de comitè sectorial és eld’estudiants, que desenvolupar les líniestraçades per les conferències o plenarisd’estudiants. Un cop existeixin col·lectius deMoviment Obrer, la seva Comissió esdevindrà unComitè. Pel que fa als territorials, coordinen totsels col·lectius d’una mateixa zona. Per exemple,el Comitè de Barcelona coordina tots elscol·lectius de la ciutat de Barcelona, ja siguincol·lectius territorials, d’estudiants o d’obrers,per a les activitats que ocupen tota la ciutat(participació al Consell de la Joventut deBarcelona, campanyes conjuntes,desenvolupament de línies nacionals, etc.)

Les comissionsLes comissions són espais de treball oberts a lamilitància per a qüestions d’àmbit nacional Aixídoncs, existeix la Comissió de Moviment Obrer,així com la Comissió de Feminisme, la Comissió

41

de Formació, la Comissió de Redacció de larevista Maig, etc. Les comissions són dirigidespel o la responsable nacional, triades pel ComitèCentral en base a la llista votada al Congrés.

El Comitè CentralEl Comitè Central és el màxim òrgan de direccióentre congressos. Està composat per 10nominals, triades en la llista votada en elCongrés i que desenvolupen responsabilitatsnacionals, i les responsables dels col·lectius.Aquest òrgan marca les línies d’acció i la tàcticade la organització, així com fiscalitza lesfinances.

Es reuneix, com a mínim, una vegada altrimestre. Els col·lectius s’han de reunir abansper debatre les propostes que es presenten, iaixí poder prendre decisions amb el màxim deconsens possible. En les reunions d’aquestòrgan es busca sempre una síntesi, una posiciófinal que pugui generar consens i construir aixíuna cultura política basada en el debatconstructiu, la camaraderia i la unitat d’acció.

El Comitè Central mai pot reproduir lesdinàmiques de la representació política burgesa.No pot existir una dinàmica de govern-oposició,sinó que els debats tenen com a objectiuconstruir posicionaments i línies d’actuació deconsens, i per tant, les intervencions i lespropostes, tot i que òbviament poden expressaropinions contraposades amb tota llibertat, hande basar-se en el respecte i l’esperit constructiu.

42

Així mateix, quan es presenta una proposta detreball, la persona que l’hagi presentat s’had’implicar en el seu desenvolupament.

Aquest òrgans tria el Comitè Executiu i elSecretariat, que gestionen l’aplicació dels seusacords i les seves decisions.

El Comitè ExecutiuAquest òrgans s’encarrega de la preparació delComitè Central i de l’aplicació dels seus acordsacords i les decisions polítiques. Està format perles següents persones:

Juanma R. Secretari General | sgeneral@jcc.catAnna U. Secretària d’Organització | organitzacio@jcc.catIsmael B. Responsable de Comunicació | comunicacio@jcc.catAriadna G. Responsable d’Estudiants | estudiants@jcc.catJesús V. Responsable de Moviment Obrer | movimentobrer@jcc.catVíctor H. Responsable de Finances | finances@jcc.catLucía A. Responsable de Formació | formacio@jcc.catNora O. Responsable de Feminisme | feminisme@jcc.catPaul C. Responsable d’Internacional i Solidaritat | internacional@jcc.cat

43

Raquel T. Directora de la Revista Maig | maig@jcc.cat | info@maig.cat

El Secretariat Aquest és l’òrgans que gestiona les decisions iacords organitzatius, logístics i financers delComitè Central. A la vegada, gestiona el día adía de la organització, les noves afiliacions, i elbon funcionament dels col·lectius. El formen lessegüents persones:

Anna U. Secretària d’Organització | organitzacio@jcc.catVíctor H. Responsable de Finances | finances@jcc.catLucía A. Responsable de Formació | formacio@jcc.catNora O. Responsable de Feminisme | feminisme@jcc.catEsteban V. Responsable d’Extensió | extensio@jcc.cat

El CongrésAquest és el màxim espai de debat i decisió. Esreuneix com a mínim cada dos anys i com amàxim cada tres. Debat i acorda les líniespolítiques de llarg abast, l’estratègia de la JCC iels òrgans de dirección. En el Congrés participatota la militància, i serveix per encarar els debatscentrals sobre la situación de la joventut, de laclase obrera i del país.

44

A banda de com s’organitza la JCC tambérecomanem llegir Un Partido Con Paredes deVidrio, d’Álvaro Cunhal, en el que s’explica quèés un Partit Comunista i com hauria defuncionar, tot seguint l’exemple del PartitComunista Portugués.

45

46

47

48