• A

Y.

0

t..

SUMARI:

POEMES de B. Rosselló-Pòrcel, Joan Triadú, Josep Romeu, JosepPalau, Miquel Tarradell i Carles Riba. — Notes sobre ' «Imitaciódel foc», per Marià Manent. - DIBUIx INÉDIT, de Joaquim Sunyer.— Sunyer 1911, per Joan Maragall. —Sunyer 1945, per Josep M.de Sagarra. —Manolo i Manuel Hugué, per Frederic-Pau Verrie.— DIBUIX INÉDIT, de Manolo Hugue. — Frederic Mompou o lapuresa expressiva, per Manuel Valls. — Els poemes de Max Jacob

tan clars..., per J. V. Foix.

ARIEILREVISTA DE LES ARTS

VOLUM 1

BARCELONA ,

1946

P off .

[^ ó

u y

^. tY418 L 40^

ARI E L *REVISTA DE LES ARTS

ANY I

Barcelona, maig de 1946

NUM. I

SONET MARÍ

A SALVADOR Es Riu

SADOLL de blancs en llum, espatlla en força blava,el mar nua les boires dubtoses de confinsllunyans amb un incògnit suau que mai acaba,imprecís, inexacte d'un altre més endins.

El vent ha deslligat la blanor d'una travasobre el frèvol gegant i un llampeig de dofinstremola esclat d'espases i argents sobre l'esclavateulada, i fa horitzó dels infinits camins.

Qui dirà d'amargor davant els sols vibrantsi plor segur davant les joies en nuesai de negre davant blanes i blaus esclatants?

Qui afirmarà la brega i la lluita constantsen el convit de calma i de dolça peresa,de batre d'ales d'àngel i d'encís en els cants?

B. ROSSELLÓ-PÒRCEL

Malta-Alexandria, juny de 1933.

1

EL PACTEEn la mort de Ramon V. V.

SEMPRE més el teu nom com un vers que s'aturasorprès del seu neguit, del seu miracle vell,tindré amb mi cavalcant per la ruta insegura.Sempre més dins la casa vetllaràs el cancell.

No et trobaran aquí les noves primaveres.A les aus, verge sang el teu record els du.La pàtria escoltarà les tempestes darreres.En el prat tota l'herba serà tèbia de tu.Els arbres del teu pit florits d'arrels alçades,feixucs per tots els vents i a tots els vents fidels,un per un s'han vinclat en llunyes cantonades,amb l'esguard com un crit i els silencis rebels.Pit de lluites i flors! Cruïlles, avingudesque ha corregut la mort, nits enllà, de festeig!Tu sabies un son de ferides caigudesen la gorja anhelant del respir i l'oreig.Tu portaves als dits veles blanques creadesen un silenci blau d'infant agosarat.Tu tenies dels ulls les òrbites cremadesdel llarg mirar-te endins vers l'alta veritat.

Sempre més el teu nom, el teu crit, el teu aire,prendran al meu costat pa i vi i acolliment.Ens partirem el vers però el dolor no gaire.Ens partirem el foc que crema sense vent.

JOAN TRIAD Ú

2

rDRIADA

D'ALZINA, D'HEURA CORONADA,

UNGIDA DE MOLLA ROSADA,

ES DESVETLLA LA NIMFA. CRIT

EN LES ALTURES I EN EL LLIT

DE LES AIGÜES, TOT JUST L'ALBADA

DRETA I DOLÇA IRROMP EN ELS CIMS,

ES TRENCA I DESFÀ UN LLARG SILENCI

QUAN SEMBLA QUE EN L'AIRE COMENCIEL RITME DELS ÀLBERS MÉS PRIMS.

ENCARNADA I NUA, PENTINA

LA FLONJA DOLCESA, LA FINA

CASCADA DE LLUM. ARA UN MOT

SE LI ESCAMPA PEL LLA VI, I TOTEL BOSCATGE EL RECULL: - VEÏNA

D'AVENCS, DE SELVES SÓC, OH SOL!

A L'ARBRE LLIGADA, MA VIDA

ÉS ARA UNA BRANCA FLORIDA,

MÉS TARD, UNA DANSA I UN VOL.

JOSEP ROMEU

3

DON JOAN

L A seva mèdula és obscurai el seu arrop fosforescent.Dins la tenebra, fosc de vent,palpa la llum a la ventura.

I tota carn és claror dura.on es clivella el seu turment.Escriu estrofes de sementen murs de sang que transfigura.

La vida viu extasiada,i amb el seu glavi impietosd'arcàngel foll, cerca redós,

amb aleteig de carn alçada–per un blau-verd esgarrifós –,al Paradís sense arribada.

JOSEP PALAU FABRE

4

iADÉU

O H H mans, escarcelleres d'horitzons,dels safirs matinals senyores. Pàllidsllacs on les ombres no han dormit. Pregonssepulcres d'ambre dels silencis càlids.

Perdudes per coixí de les mirades,plegades en un èxtasi de nit,ales mig somniades, mig besades,d'un món on cap paraula no s'ha dit.

Sóc presoner del vostre assenyalar,del vostre gest—antic creador d'iris—que ha deixat tan nu l'aire. Però enllàd'aquella blanca escola de deliris

us inscrivíreu en l'eternitat,mans, supremes al temps del comiat.

MIQUEL TARRADELL

5

Notes sobre IMITACIO DEL FOCMB motiu de l'aparició d'IMITACIó DEL FOC algú observava que els poetes mésdestacats de la generació de Rosselló-Pòrcel han escrit, certament, admirablespoemes, però cap d'ells no ha publicat fins ara un llibre que tingui la unitat

dels FRUITS SABOROSOS o dels SOMNIS. Aquesta absència d'unitat ha estat atribuïda auna incertesa en el pensament: la poesia de Josep Carner i de Guerau de Liost noera una poesia de problemes; llur esquema del món era sòlid, segur. En canvi, elspoetes d'ara es troben en una cruïlla ideològica.

Però, més que a una vaguetat o una vacillació en el que podríem anomenar filo-sofia o Weltanschtaung, atribuiríem aquesta falta d'unitat a un excés de suggestionspurament literàries, a la pressió simultània de les més diverses escoles i tendències.En l'obra de Carner les diverses influències eren més aviat successives: en un períodeen què acollia l'impuls líric dels trobadors no solia cedir simultàniament a la suggestiódels romàntics anglesos o del simbolisme. IMITACIÓ DEL FOC, en canvi, acusa el tras-bals simultani d'unes correnties oposades; però aquesta mateixa absència d'unitatindica la riquesa i la fermentació vehement del seu món poètic. L'acollidora sensibi-litat ja s'hi revela en el caràcter divers dels lemes que acompanyen algunes poesiesd'aquest volum: Gil Vicente hi veïneja amb el vers d'una cançó anglesa, amb mots dela Divina Comèdia, amb fragments d'Apollinaire o de Paul Eluard. Hi trobarem sub-tileses o sumptuositats mallarmeanes al costat d'una frescor folklòrica ; vora el «caosmàgic» de la imatgeria sobrerrealista ens pervindrà la treballada música del vers culterà.El dens aiguafort que ens recordaria certs sectors de la lírica castellana d'avui no hiés gaire llunyà de la pinzellada etèria a la manera de IIólderlin.

Però amb quin art aquesta poesia agilíssima adopta maneres i formes! Només unapoesia així proteica sabria somriure amb l'exquisida gràcia que trobem en la «Oracióper a quan les donzelles tenen mal de cap». Com en el villancet anònim del «Desem-bre congelat », en aquest poema les paraules refan amb joiós mimetisme el procés dellur germinació: el poeta en repeteix les primeres síllabes indecises, paladeja els motsabans de donar a l'aire llur forma completa:

Que la mellera enamoradaaturi la vola volada,

i que el bou amb la mira miradafaci llaurar tota sola l'arada.

En aquest poema tot s'apaga i s'atura: la cuca de llum, l'argent viu, el ball deldimoni i el picar del fusteret; els versos escampen una frescor de cambra closa al solo a la nit ardent, com una penombra amb olor d'alfàbrega o de menta:

Els Apòstols estan amb mi,coloma blanca,

Que fugi el mal de cap d'aquíi tots els mals esperits,

coloma blava.

n

Però, enllà d'aquests ecos meravellosos de la poesia popular o de la poesia barrocao simbolista, IMITACIÓ DEL Foc aplega realitzacions admirables de to estrictament personal.Podríem, potser, destriar-les en dos grups ben diferenciats: una zona d'emoció alada,graciosa, que té certes afinitats amb la gràcia de la cançó popular, però se n'allunyaper l'afinament més estricte dels recursos tècnics; i un altre hemisferi de tendresa greui, a moments, de passió ombrívola.

Un dels poemes més representatius de la sèrie alada i lliure és, potser, el quecomença «Indecisa, rara, nova...» En aquest poema Rosselló-Pòrcel conjuga les duesmaneres dels poetes que volen expressar la intimitat de les coses: l'intent d'imaginar

-les en elles mateixes, sense posar en joc cap imatge relativa a la figura o a l'ànimahumana, i el procediment de la faula i el mite, el camí de la poesia de Blake, on flors,verlas i núvols parlen i es mouen a l'estil dels homes. Rilke imaginava la rosaallunyant-se de nosaltres amb tots els seus pètals; expressió feliç, que eleva aquellaflor a la categoria de símbol de la vida autònoma i secreta de les coses, com hostil iclosa al nostre esguard. Rosselló-Pòrcel evoca també la rosa en el seu món, cenyidadel propi misteri. Quin poeta ha expressat millor la seva vida fràgil, el desplegamentindecís de la tènue pompa?

No troba l'aire, no gosa,la rosa.

Però el poema perfila, a més, amb una suggestió tota humana aquest misteri dela rosa; li dóna com una estilització de dansa antiga, un to d'escena de Watteau,quan compara la flor a una dama lleugera, a una dama tímida que és ofrenada al rei,entre les llums trioinfants i fortes.

Aquest lliscar cap a un món que ens suscita una emoció semblant a la que solendesvetllar la música pura o alguns sectors de les arts plàstiques, certs Divertimenti deMozart o certes pintures apagades i dolces de Marie Laurencin, és característic delsmillors poemes de l'enyorat Rosselló-Pòrcel. El trobarem en «Pluja brodada »:

Balla damunt la terrai s'afina, la finaesgarrifada...

o bé en el deliciós «Compliment a Mercedes»:

I, per felicitar-te,les pluges ploren, fan,damunt els vidres, vidre,damunt el vidre, cant.

Si passem d'aquest món feliç i lliure a la zona d'IMITACIó DEL FOC caracteritzadaper la tendresa greu i profunda, triaríem com un dels seus millors moments aquellpoema admirable, «A Mallorca durant la guerra civil», els primers versos del qual sónuna de les expressions més nobles que ha trobat en català l'amor a la terra materna:

7

Verdegen encara aquells campsi duren aquelles arbredes,i damunt del mateix atzures retallen les nieves muntanyes.Allí les pedres invoquen semprela pluja difícil, la pluja blavaque ve de tu, cadena clara,serra, plaer, claror meva!

En altres moments del seu llibre el poeta no sembla sinó afinar un instrument,assajar melodies truncades, amb una preocupació potser excessiva en la forma, perla pura relació verbal. Però ací l'emoció viva comanda l'ímpetu dels mots; els motsno tenen una vida independent, ni formen arabescos, àgils volutes, com deslligats deles coses. En aquest poema es confonen les coses i les paraules, la música i l'emoció,l'art subtil i la vida.

MARIÀ MANENT

Gener de 1939.

ALCINOUS A ULISSES:

D IGUES també per qué plores i dins el teu cor et lamentes

quan sents parlar de la sort dels dànaus argius i de Troia:

l'han obrada els eterns, i són ells que a tants la ruïna

han filat; perquè hi hagi cançons per als homes a néixer.

ODISSEA. Cant VIII

Trad. CARLES RIBA

i

7

U).11

l 1

r\ 1

Su^+y tf

SUNYER 1911A

QUESTA obra d'en Sunyer m'interessà de seguida: vaig sentir-neel batec, coneguí que vivia. Per cert que hi trobava quelcomd'estrany; quelcom com un esforç en part frustrat; semblava que

l'artista volia dir alguna cosa que no podia acabar de dir...Era indubtable que l'artista sentia més del que el pintor deia i patia

en l'esforç i feia patir; però parlava, barbotejava almenys, i el seu bar-boteig m'interessava vivament.

Tenia l'artista una visió d'home primitiu, uns ulls fascinats per lacorporeïtat (deixeu-m'ho dir així) de les coses i per les línies amb què lamassa d'elles retallava l'aire i per les convexitats i concavitats interiorsdel seu volum i fascinat per això, endevinant que en el joc d'aquelleslínies hi havia el diví secret de les coses, hi havia manifest el ritme de lacreació, essència d'elles, s'esforçava en donar-nos l'èssencial desdenyanttota la resta.

Ell no veia cada cosa per si, sinó el ritme de la creació en toteselles: per a ell, un cos humà, un arbre, una muntanya, el mar, eren, enel fons, una mateixa cosa, la matèria en bull de creació: feia sentir-nela unitat; i així, el cos nu de la dona marinera era tota una marina fetaexpressió humana; i aquella petita cala acollint amorosament en el seusi les ones que suaument venien cap a ella, tenia una expressió semblanta la de la mare jove abraçant el seu infant vers el qual tenia inclinat elrostre de celles tan tendrament arquejades; i aquell finíssim dibuix delsxais no era sinó dibuix de la dolçor universal en els xais. Per a l'artistatot venia a ésser igual perquè en la varietat dels objectes no veia sinógraus o maneres de l'única força creadora de tots ells, manifestada perles línies que el seu ritme produïa en cada una.

Aquest era, doncs, un gran artista incipient: un artista que cons-cient o per subconsciència artística sabia el que es feia, encara que notingués tot el poder del seu art per a realitzar-lo harmònicament.

JOAN MARA GALL

De l'article publicat a Museoni, en la primera exposició celebrada per Joaquim Sunyer a Barcelona, el 1911.

10

SUNYER 1945A

L costat d'aquell Sunyer fi de segle, en l'exposició del «.Faianç»s'hi afirmava gairebé madur tot el Sunyer nou; el de les oliveresi els garrofers cenyits, limitats i compactes, podríem dir-ne

escultòrics; el de la carn i la pell caçades amb malícia però definides ambuna primària ingenuïtat; el de les muntanyes que semblen anatomies enrepòs; el de les mirades, les boques i les galtes femenines, que tenen lapura inconsciència d'un camp de pèsols florits.

Sunyer, ja en aquella exposició, convertia tot el pintoresc rural enuna fira de Santa Llúcia en to major, en una noble i serena mitologia,dintre la qual, cada vegada més responsable, aniria definint la gràciabucòlica del nostre país.

Sunyer enriquí de seguida les seves primeres descobertes. Les sín-dries, els càntirs i la terrissa de tota mena, les cebes amb cua i les forquesd'alls, servien púdicament en aquells dejeuneurs sur l'herbe en els qualsunes noies despullades, de vegades amb cara de peix, de vegades ambcara de tórtora, reproduïen una existència idílica sota aquests pins de lacosta inventats per Sunyer...

Sunyer, com Perugino i com Rubens, porta sempre un arquetipusfemení plantat davant els ulls, i d'aquest arquetipus en fa participants enuna dosi gran o petita, tots els models particulars quan tracta de definir-los sobre la tela. I potser no seria exagerat dir que Sunyer intentahomogenitzar allò que ell veu de comú en els arbres, en els fruits i enla pell viva, dins una passiva felicitat expectant.

Afinant-se i rectificant-se ha tingut els seus rnoments celestials comels bons artistes, però no s'ha desmentit mai en la gràcia inicial dedisposar els colors. A Sunyer li han fet por els colors crus. lluents idirectes, que solen prendre possessió de la paleta i des del primer momentes decidí a usar-los amb sordina. Sunyer sempre ha barrejat els tons bri-llants amb una mica de cendra. Hi ha dues menes de gran pintura:l'enlluernant, l'oliosa, la que deixa el color penjat de viu en viu sobre latela, i la púdica, la que fa que la tela xucli el color, la que el dissimulaamb vels i pallideses. Sunyer gairebé sempre és d'aquests del pudor,de l'opacitat, de la tela que xucla.

JOSEP MARIA DE SAGARRA

D'un article inèdit escrit amb motiu de la darrera exposició celebrada per Sunyer a Barcelona, el 1945.

11

`--

Manolo i Manuel HuguéEN la figura de Manolo es confonien dues personalitats que avançarenparallelament:

Com dos que enraonant van de costattot caminant per un camí partit,l'un pel caire del marge assoleiati l'altre a baix pel bac tot ensombrit.

Són mots de Maragall i vénen a punt, també, per a definir el freuperillós on restaria encallat des de la seva mateixa naixença, l'art senseengany de Manuel 1-Jugué; de la seva naixença, a la fi, perquè el perillde caure definitivament en el bac ensombrit o l'esperança de quedarper a sempre dalt del marge assolellat no s'han clos, certament, fins a laseva mort que ha estat a la vegada la victòria de l'home i de l'artista.Manolo sabia que és doble la falsetat del fals maudit i la seva lucidesafou de revelar-se a si mateix no el que tenia de maudit: el que hi haviaen ell d'angèlic; d'on, el seu heroic desarrelament, la seva constant fugidad'un cap a un altre ell més pròxim al pur equilibri, cap a una pauescèptica i renunciant — panteista o franciscana, segons les versions —quetenia quelcom de vol definitiu, humà i eternitzat. I tot plegat, perquède bon principi Manolo descobria—refarem versos de Josep Carner— Quedins la terra amiga —jeu enterrada una deessa antiga — que vetlla per lagràcia del seu gest. Íber d'arrel, fou per aquesta descoberta que Manolohavia, fatalment, d'encantar -se davant la fira del nou grec, a Banyuls.Tocat d'aquella gràcia i rotundament —a vegades, fins i tot, cúbicament —mediterrani, el seu impuls racial el duia, però, més aviat a escarnir que acopiar la nova i divina proporció de Maillol. Feien, en realitat, el camí ala inversa: l'un arribava per la bonesa a un món ideal i verge, de formesharmòniques; l'altre, per l'enamorament d'unes formes molt menysideals i molt menys verges, potser, però tan essencialment harmòniques,assolia la saviesa de la bondat. Cridat a la vegada per forces antitèti-ques, per 1'illuminat tremolor angèlic i per la fosca ardència maleïda, elseu art era mesura sempre fidel del seu esperit. I és, ara, l'epitafi quediu amb reveladora justesa l'esforç d'una vida per a convertir l'empíricalliçó d'estètica en dogmàtic principi vital.

FREDERIC-PAU VERRIÉ

12

Dibuix inèdit de Manolo Hugué

FREDERIC MOMPOU

LA PURESA EXPRESSIVA

EN el profús laberint de la música actual, hi ha artistes que emmar-quen la seva producció amb elements expressius tan íntimamentpersonals, que en manifestar-se, hom diria trobar-hi una absència

total de predecessors: així el cas de Frederic Mompou.En pretendre situar l'obra d'aquest compositor, observem que ni les

orientacions estètiques més destacades en el panorama musical de l'actualmoment ni la tònica que orienta la música catalana des del 1920(Blancafort, Pahissa) — pronunciada darrerament per una concepció mésformalista en la música—representen una influència decisiva en la sevaobra.

Tota ella té una forta empremta d'independència, remarcada per unstrets característics d'ordre temperamental. La seva producció, però, noés impermeable a tota vibració externa — com algú ha dit — ni restaindiferent als variadíssims reflexos que la complexa activitat musicalcontemporània presenta. No, la personalitat de Mompou i, per tant,la seva obra, és susceptible d'acceptar els continguts d'ordre espiritualmés diversos, si bé transformant aquestes influències en un nou aspected'ella mateixa en la qual, en darrer terme, vénen a diluïr-se.

Ara: aquestes influències no són etiquetades per un color concretd'escola o front, ni menys encara per un sector estètic filial d'ells. I així,la sensibilitat francesa que és la que Inés ascendent té damunt la sevaobra, apareix fosa en un conjunt completament unitari, desmaterialitzatd'anècdota o detall.

La suma de la gràcia, l'agilitat i la ironia que convergeixen en el seutalent musical, encamina la seva producció cap a un sol objectiu: el bongust. Debades cercaríem en Mompou el gest retòric, el contingut emo-cional dubtós o la manca d'escrúpol formal; el caràcter concís del seupensament i la seva manifestació en formes reduïdes, en les quals tot elcontingut és essència, descobreixen en la seva obra un esperit d'autènticavibració artística.

Hom ha parlat ja—Guinard—de l'expressivitat de caire confidencialcom a manifestació d'aquest esperit; però la confidència sol involucraruna emoció, i aquesta pot presentar-se sota formes diverses. Hem esinen-tat ja la gràcia, l'agilitat i la ironia. Aquesta, de contorn imprecís: a

14

,t_

voltes com a fita cabdal de l'obra (Comptines,; altres vegades, com amarge d'evasió per tal de no concretar massa el contingut sentimental.La gràcia i l'agilitat, cenyides al conjunt general de la seva obra,envoltant-la i presidint-la.

En un pla parallel a la confidència i en certa manera en confusióamb ella, cal parlar d'un altre aspecte de la personalitat de Mompou:l'atracció, diríem de força atàvica, per a tota expressió de regust popular.Simplement anecdòtica i concretada a un determinat episodi (Gitanes,L'Home de l'aristó), o específicament musical, lligada únicament a unaexpressió popular. No és difícil explicar-nos aquesta atracció seva per ales tintes populars, manifestacions netes de tot accessori, que s'acompa-nyen d'una simplicitat expressiva del tot escaient amb el criteri estètic deFrederic Mompou.

Es interessant de remarcar la manera com Mompou orienta el seutracte amb la música popular: els tòpics de llum i color que a través delvuitcents assenyalen el camí a seguir en aquest sentit, rarament elstrobem en la seva música: massa viu en el segle xix, el color és semprevelat en Mompou i l'obra resta caracteritzada per una atmosfera de boira,de tintes imprecises, com si un pudor privés de dir massa clarament lamelodia.

En les Cançons i danses, l'element popular es desmaterialitza pera donar-nos l'essència més pura del seu esperit; l'oració musical és pres-sentida en el conjunt harmònic, de la massa sonora suspesa en l'espai,més que en la melodia definida. Aquesta nota que en certs sectors (BélaBàrtok) té una immediata traducció musical, necessita en Mompou, per aprecisar-se, d'una certa complicitat literària; trobem, així, algunes indi-cacions purament interpretatives com: Dins la boira, Dins l'ombrad'una preocupació, que podrien semblar una minva a la qualitat de l'obra,però que, en realitat, no representen més que un acurat intent de mati-sacié expressiva que no transcendeix a la seva integritat musical.

L'obra de Mompou, reduïda, concisa en la seva expressió, i ambuna absència de períodes que defineixin maneres o inquietuds diverses,constitueix una sola etapa que reflexa un sol neguit: despullar de totaccessori l'expressió del seu pur pensament musical.

MANUEL VALLS

Febrer 1946.

15

Els poemes de Max Jacob, tan clars...Si per tristor, per dol ne per consirNe per dolor nuylls hom de dol moria.

CERVERÍ DE GIRONA

QUI gosa esbrinar-ne els detalls! ¿Va morir de dolor, de consir o de tristesa

en un campament, o acoltellat, confós amb els seus vells correligionaris, ode fam–ell que n'havia passada tanta...? Els poetes de la seva terra hanpreferit fer-nos saber que havia mort misteriosament. Va ésser empresonat a

mitjan febrer del 44 i moria el 5 de març; una creu rústega posada per mans no cris-tianes assenyala–Déu meu, entre tantes!–l'indret on va ésser enterrat, arran mateixdel fossar dels afusellats. Diuen si sota el seu nom, allà on els seus haurien afegit:«Poeta» el fosser va escriure: «Calb ». Algú creuria en la revenja d'un mal lector deLe Cornet à dés. (Qui diu que Max Jacob no s'hi hauria complagut ?). Potser hihaurien escaigut aquells mots seus:

El misteri és en aquesta vida, la realitat en l'altra.

Max Jacob, apòstol anònim de la redempció per la poesia, amagava sota les gasesrosa i blaucel de la seva fantasia allò que hi ha de colpidor en la vida d'alguns homes,sempre poetes, escriguin o no versos, pintin o esculpeixin, –o callin, coberts de par-racs–, que tant fan riure als corbs del fet menut i als brillants articulistes amics de laplatxèria. 0 als recollectors d'anècdotes que no s'adonen que les dites i fetes de llursgenerosos trufaires són l'almoina que acostumen a fer al freturós.

Els poemes de Max Jacob, tan clars, irriten el fariseu i confonen el parencer,però els filisteus simulen la rialla i voldrien que tots riguéssim amb ells. Ignoren quela humilitat és, per als poetes més purs, l'expressió de la més alta saviesa. Què sapperò el saberut del savi? 0 el pagà del cristià? Max Jacob va dedicar un deis seusllibres –Saint Martorel–a Picasso, amb aquest dístic:

Pel quejo sé que ell sapPel que ell sap quejo sé.

Empresa riscosa! Però tots dos hi han reeixit, l'un en l'opulència, l'altre en lasevera indigència: aquell, febrós d'un Més Enllà terrenal, impossible; aquest, abraçat,penitent, als genolls del Bon Lladre. Extremosos tots dos, l'un de cara als miratgesde l'erm, l'altre de cara al Cel. Tots dos han trucat a la mateixa porta, l'un i l'altrehan fet el znateix joc i han llançat la mateixa moneda enlaire; per a un, però, la caraper l'altre, la Creu.

Recordem deis seus llibres –una quarantena –, Le Cornet à dés, Le LaboratoireCentral, Penitents en maillots rose, Fond de l'eau, Rivage; la seva versió, tan grataa nosaltres, del Llibre d'Antic i d'Amat i, apologètic, El veritable sentit de la ReligióCatòlica, aparegut, originàriament, en versió castellana l'any 1934.

Del sobrerreal al sobrenatural per als esperits d'excepció hi ha només un copd'ala. Els àngels amb carota de dimoni per a espantar els intrusos senyoregen enaquestes volades.

Çoh.,y J. V. FOIX

16 zt

EÍet lu