AUTOR: Josep Maria Piguillem i CalderónREGISTRE DE LA PROPIETAT INTEL.LECTUAL DE GIRONA: G-562

Creació d’un mètode virtual per aprendre a tocar el piano o teclat elèctric de forma col.lectiva tot utilitzant el karaoke

com a eina didàctica

MÈTODE D’INICIACIÓ AL PIANOMÈTODE D’INICIACIÓ AL PIANO

Introducció

La voluntat de fer aquest mètode per fer classes col·lectives de teclat va venir motivada per la inquietud que mostraven els meus alumnes de secundària per aprendre a tocar el piano. Sempre he cregut que la millor arma que tenim els professors a l’hora de desenvolupar la nostra feina és la motivació de l’alumnat i, com a professionals, estem obligats, sempre que sigui possible, a potenciar l’interès dels nostres alumnes.  Quan els meus alumnes d’ESO em van demanar que volien aprendre a tocar el piano, vaig haver d’enfrontar-me amb un problema: la meva aula té capacitat per a uns 25 alumnes i solament hi ha un piano elèctric i un ordinador connectat a un equip de música i a un projector. A banda, els alumnes que em demanaven tocar el piano eren alumnes que, tot i que tenien molta il·lusió, gairebé no tenien coneixement de llenguatge musical i, per tant, difícilment podrien llegir una partitura, sobretot si la partitura és per a piano.

Durant vint anys he donat classes de piano en escoles de música i, fins i tot, he desenvolupat un mètode d’iniciació al piano pels meus alumnes debutants, cosa que m’ha servit com a base per fer aquest en CD rom. Però sempre han estat classes individuals.

Així doncs, la meva proposta intenta donar una possible solució a aquells companys que s’hagin trobat amb la mateixa situació que jo.

La motivació dels meus alumnes i els resultats positius obtinguts durant el curs 2007-2008 m’han portat a plantejar-me fer una continuació del mètode en què es tractin els acords, les melodies amb acompanyament, etc. A més, des del departament d’expressió del meu centre s’ha apostat per aquest projecte i hi ha la intenció de comprar 10 teclats pels alumnes. Aquesta inversió en instruments fa que s’obri un munt de possibilitats, com per exemple, fer una petita orquestra a base de teclats multitímbrics.

Per poder desenvolupar aquest projecte he utilitzat diferents programes informàtics: de tractament del so digital, de tractament de la imatge fixa i mòbil, d’edició de partitures i seqüenciadors. El resultat final està dissenyat amb el programa Flash de la casa Macromedia. Per aquest motiu, caldrà instal·lar prèviament el programa gratuït i de lliure distribució Flash player per poder visualitzar el contingut del CD. Podreu abaixar-vos-el des de la següent adreça d’internet: http://www.flash-player.info/es/. Totes les fotografies, les pel·lícules, el conte, les melodies, les lletres, l’harmonització i l’orquestració de les cançons són creació meva.

DESCRIPCIÓ DEL CD ROM

El CD rom comença amb una pel·lícula que ens transporta a una sala de concert. La càmera fa una aproximació lenta a l’escenari mentre s’obren les cortines i apareix a l’escenari un piano de cua.

Tot seguit, s’activa una altra pel·lícula on se’ns mostra un pla general del teclat d’un piano de cua amb una partitura que porta de títol “Mètode d’iniciació al teclat.” Si amb el cursor ens posicionem sobre el nom de l’autor apareix el seu currículum.

Si amb el cursor ens posicionem sobre el nom de l’autor apareix el seu currículum.

ELS APARTATS

Després de la presentació, accedim a la pantalla principal, tot prement el botó .

Des d’aquesta pantalla podem accedir a tots els continguts del CD rom. Cada botó ens mostra un apartat. Quan ens posicionem a sobre les lletres amb el cursor, canvien de color i s’activa el botó.

Petita introducció al mètode

El teclat

Aquest apartat està adreçat bàsicament als professors.

En ell s’hi explica quina ha estat la motivació que m’ha dut a fer aquest mètode així com la metodologia, els recursos que són necessaris per posar-lo a la pràctica i algunes orientacions i consells per tal de treure el màxim rendiment al CD rom.

En aquest apartat s’ensenya a l’alumne/a, mitjançant textos explicatius i una sèrie d’animacions amb les quals pot interactuar (ja que les tecles s’activen i sonen en polsar-les amb el cursor), com està estructurat el teclat.

Les tecles s’activen i sonen en polsar-les amb el botó esquerre del ratolí.

La posició del cos davant del piano i de les mans sobre el teclat

La morfologia de la mà fa que la posició més ergonòmica sobre el teclat sigui la que ens dóna l’escala de si major, tot col·locant els dits com s’indica:

I potser us preguntareu: -“Així doncs, perquè tots els mètodes de piano proposen els seus exercicis introductoris en la tonalitat de Do major?”-L’explicació és molt senzilla. Els estudis de llenguatge musical condicionen els d’instrument. En el llenguatge musical es comença a tractar la lectura musical amb la tonalitat de Do major ja que és un to sense salteracions i facilita molt la primera aproximació a la lectura. Però aquest fet planteja un dilema: o bé fem les cançons pensant en la lectura de la partitura o bé les fem pensant en facilitar a l’alumne/a la posició de les mans sobre el piano.

Després de donar moltes voltes a aquest tema, he arribat a la conclusió que, als inicis, s’ha d’intentar, sobretot per evitar vicis i crispació postural, que l’alumne/a centri la seva atenció en la posició, la musicalitat i la sonoritat per, posteriorment, quan ja és una mica hàbil i ha interioritzat algunes posicions, compartir aquesta tasca amb la de la lectura, força complexa en el cas del piano (lectura de dos pentagrames alhora i en claus diferents). Aquest CD presenta una sèrie de vídeos i fotografies que il·lustren com s’ha de seure’s davant el piano i quina és la posició correcta del cos, els braços i les mans.

D’aquesta manera, aconseguim que els dits més llargs quedin sobre les tecles negres i els curts sobre les blanques, essent aquesta la postura més ergonòmica i no pas el treball sobre l’escala de DO major (totes les tecles blanques), que obliga els dits (2, 3 i 4) a estar en una posició més incòmode (dits flexionats) per tal de no topar amb les tecles negres.

Tal i com relata Neuhaus en el seu llibre El arte del piano, F. Chopin feia començar els estudis pianístics als seus alumnes debutants sobre aquesta posició, deixant per més endavant l’escala de Do major, que considerava molt més complicada. 

Cadascuna de les fotografies que es veu en la pantalla, en realitat són pel·lícules que s’activen mitjançant el botó de color verd (PLAY). Aquestes pel·lícules complementen el text.

En situar el cursor sobre les paraules marcades en vermell s’obre un requadre blanc amb una cita que ens complementa o aclara el comentari que s’ha fet en el text anterior.En pressionar amb el botó esquerre del ratolí sobre el requadre de color blanc, apareixen les dades del llibre del qual s’ha extret la cita.

Exercicis introductoris També he afegit una sèrie d’exercicis gimnàstics que poden ajudar a l’alumne/a a tenir control de les diferents articulacions (canell i artells) que intervenen a l’hora de col·locar de forma correcta les mans sobre el teclat.

Cadascuna de les fotografies que es veu a la pantalla, en realitat és una pel·lícula que s’activa mitjançant el botó de color verd (PLAY). Aquestes pel·lícules mostren els exercicis.

El conte dels cinc dits

A la banda esquerra de la pantalla hi ha uns botons de color blau que ens adrecen a cadascuna de les escenes que componen el conte dels cinc dits.

Cadascuna de les escenes està introduïda per un text. Tot seguit comença la cançó. Tant la lletra com els dibuixos apareixen de forma sincronitzada amb la música: els dibuixos a la part superior i la lletra a la part inferior de la pantalla.

Un fil conductor, que no és més que un conte infantil, intenta posar en evidència les diferències morfològiques que hi ha entre els dits i va itroduint les diferents cançons.

En aquest punt, l’alumne haurà de resoldre un dels problemes més importants: buscar un equilibri entre els dits tot tenint en compte les diferències morfològiques que hi ha entre ells i adaptar la mà al relleu del teclat que no és uniforme (format per tecles blanques i negres a dos nivells).

D’altra banda, el fet que el fil conductor sigui un conte dóna la possibilitat de, posteriorment, quan l’alumne/a hagi fet totes les cançons, fer-ne una petita representació musicoteatral, tot donant lloc a un treball interdisciplinar:

  - Àrea de música: interpretació al piano (versió a quatre mans, alumnes o alumne i professor).

- Àrea de música: un grup de nens/nes canten les cançons.

- Àrea de llengua catalana: narrador (un alumne/a explica el conte)

  - Àrea de visual i plàstica: escenificació, mitjançant titelles de dit, del conte (les titelles poden ser els mateixos dits de la mà tot dibuixant-los diferents cares i vestits).

Les cançons

Aquesta metodologia consisteix a fer que l’alumne interioritzi la música sense la partitura sinó mitjançant un karaoke.

Aquest mètode no té res d’excepcional ja que tots nosaltres hem après la nostra llengua d’aquesta manera: “primer és el concepte i després el signe”, primer vam aprendre a parlar i posteriorment vam aprendre a escriure i llegir.

Primer cantem i toquem la cançó i, posteriorment, quan tenim una certa destresa en la lectura, llegim la partitura.

(Fent una mica d’història, aquest sistema ja s’utilitzava en els instruments de teclat i de corda polsada durant el Renaixement. Eren les denominades tablatures.)

 Per mimetisme i d’una manera totalment lúdica, l’alumne aprèn la melodia, les dinàmiques i la digitació de les cançons que posteriorment interpretarà al piano.

* En els karaokes on apareix el teclat s’hi han afegit una sèrie de botons que subdivideixen la melodia en frases o períodes a una velocitat més lenta per tal de facilitar l’estudi de la cançó. Solament cal prémer tantes vegades com sigui necessari el botó del fragment musical que no surt per tal d’activar-lo de forma aïllada i no haver de tocar tota la peça sencera. Així, l’alumne pot anar construint mica en mica la cançó, tot respectant el seu ritme d’aprenentatge.

Cadascun dels botons que apareixen a la banda esquerra o dreta del nom de les cançons ens obre l’accés als diferents tipus de karaokes que hi ha al CD rom.

He dissenyat tres tipus de karaokes: • amb el teclat *• amb la partitura musical• amb la lletra de les cançons.

1- Karaokes amb la lletra de la cançó: he dotat cadascuna de les cançons d’una lletra per tal que a l’alumne/a li sigui més fàcil i divertit memoritzar la melodia. Aquests karaokes estan destinats a un públic infantil, ja que les lletres de les cançons s’inspiren en la línia argumental del conte dels cinc dits.

2- Karaokes amb notació musical: aquest és un altre tipus de karaoke, més apropiat per alumnes de secundària, en què es pot interioritzar la melodia i el ritme de la cançó tot treballant la lectura musical.

3- Karaokes amb la digitació i les tecles que s’han de pressionar: a l’últim tipus de karaoke s’ha sincronitzat el número del dit i la tecla que s’ha de tocar en cada moment de la cançó.   En aquests karaokes s’ha introduït, de forma totalment arbitrària, un codi de colors: les tecles de color vermell (banda dreta del teclat) simbolitzen les que s’han d’accionar amb la mà dreta, mentre que les de color verd (banda esquerra del teclat) són les que s’han d’accionar amb la mà esquerra.

Quan ha de tocar la mà dreta, els números estan marcats amb color vermell mentre que si ha de tocar la mà esquerra, s’indica amb el color verd.

També s’ha afegit un botó, a la banda superior dreta de la pantalla, on s’hi indica quina és la posició de les mans sobre el teclat.

Els botons de color blau divideixen la cançó en frases musicals amb una velocitat més lenta. D’aquesta manera l’alumne/a va construint la cançó de mica en mica.

Aquest mètode està format per nou cançons dividides en dos grups segons el nombre de dits que hi intervenen:

1- Cançons on solament hi intervé un dit: Les lletres d’aquestes cançons posen en evidència alguna de les característiques morfològiques del dit que es presenta (dit 1, el gras; dit 2, el llest, el que té més mobilitat; dit 3, el llarg; dit 4, el ximple, el que menys mobilitat té; dit 5, el petit).

2- Cançons on hi intervé més d’un dit: A mesura que els dits es van presentant, apareixen una sèrie de cançons que treballen les diferents combinacions que podem fer amb aquests dits. Així doncs, en El tren es treballen els dits 1, 2 i 3; a La pilota, els dits 2, 3 i 4; a El picaparet, els dits 1, 2, 3, 4 i 5; i, per últim, a la cançó Ja som una mà, es treballen combinacions amb els dits 1, 2, 3, 4 i 5.

L’ordre d’aparició d’aquestes cançons en el conte és el següent:

Cançó 1: Presentació del dit 1.Cançó 2: Presentació del dit 2.Cançó 3: Presentació del dit 3.Cançó 4: El tren.Cançó 5: Presentació del dit 4.Cançó 6: La pilota.Cançó 7: Presentació del dit 5.Cançó 8: El picaparet.Cançó 9: Ja som una mà.

Material complementari S’ha fet un apartat amb les partitures de totes les cançons per tal que el professor o l’alumne/a les pugui imprimir.   Hi ha dues versions:  Particel·la per a l’alumne/a: apareixen les notes amb el dit a sobre. Partitures per al professor/a: versió pianística a quatre mans. En aquest apartat també hi podeu trobar una versió minus one per si es volen tocar les cançons amb acompanyament

orquestral sense que soni la part de piano.

Orientacions per fer les classes col.lectives d’instrument

A continuació, visualitzem una sèrie de vídeos en els quals es mostra quina és la posició correcta davant el teclat per, en últim lloc, parlar sobre la digitació i donar les bases argumentals de la raó que m’han portat a situar la mà en la posició (mi, fa#, sol#, la#, si#). Per accedir a aquest apartat cliquem sobre l’opció La Posició del cos i de les mans sobre el teclat de la pantalla principal.

El format en que es presenta el següent mètode per a teclat fa que sigui una eina molt vàlida per poder utilitzar-se en les classes de caire col·lectiu. Només cal una aula amb un ordinador connectat a un projector i a un equip de so, així com un teclat, com a mínim, per poder tocar les cançons amb els alumnes, bé en la versió de quatre mans o en la versió minus one que té el CD rom en l’apartat de “Material complementari”.     

El que ara relataré és la meva experiència en la utilització que faig d’aquest CD rom a les meves aules de primer i tercer d’ESO.       

El primer pas és fer una primera aproximació al rellleu del teclat, tot mostrant la localització de les diferents notes naturals, sostinguts i bemolls en el teclat. Per fer aquest exercici entrem en l’apartat El teclat de la pantalla principal.

El tercer pas el dedico a fer una sèrie d’exercicis gimnàstics que crec que poden ajudar a l’alumne/a a prendre consciència i a tenir control de les diferents articulacions a nivell de canell i de la mà que intervenen a l’hora d’accionar les tecles. Per accedir a aquest apartat cliquem sobre l’opció Exercicis introductoris de la pantalla principal.

L’apartat El conte dels cinc dits l’he creat principalment pensant en els nens de nivell de primària. Tot i així, tal i com he comentat abans, hi ha la possibilitat de fer una petita representació músico-teatral amb alumnes de secundària de les nou cançons tot seguint l’argument d’aquest conte i adreçar-la a un públic format per nens i nenes d’infantil o primària.Quan faig aquest exercici amb els meus alumnes de secundària, el primer pas és posar-me en contacte amb les escoles de primària de la zona que tinguin algun teclat o piano per tal d’oferir-los la possibilitat de desplaçar-nos al seu centre a fer la representació. Quan comentem als mestres dels CEIPs la tipologia d’espectacle que portem, acaben per decidir-se a destinar-lo a un públic molt diversificat, des de nens d’infantil de P3, P4 i P5 fins a nens o nenes de primer i segon cicle de primària.Normalment, les cançons les canten alguns alumnes del grup, uns altres formen part de la coral que cantarà les cançons i, per últim, la resta manipulen les titelles, si s’ha optat per fer titelles i no projectar directament les imatges del CD rom. Acaba essent un exercici força interessant i engrescador pels alumnes ja que el treball realitzat planteja la necessitat d’organitzar-se a l’hora de fer un treball en equip. És una experiència que recomano als meus companys de feina ja que té una molt bona acceptació entre els nens i nenes iels meus alumnes de secundària solen sortir molt motivats i entusiasmats.

Les cançons: aquest és l’apartat més important del CD rom. Aquí apareixen les innovacions metodològiques més importants, és a dir, la utilització del karaoke com a eina didàctica. Igual que als altres apartats, s’hi accedeix des de la pantalla principal. Podem trobar-hi tres tipus de karaokes:

1- Karaokes amb la lletra de la cançó (destinat bàsicament a nens o nenes de primària)2- Karaoke per a treballar la lectura rítmico-melòdica (més apropiada per l’alumnat de l’ESO)3- Karaokes en què se sincronitza la música, el número del dit i la tecla que s’ha de polsar .

Per tal d’interioritzar la línea melòdico-rítmica de la cançó que volem tractar, projectem a la pantalla de l’aula el karaoke amb la lletra de la cançó o bé amb la notació musical, tot depenent de l’edat de l’alumnat. Posteriorment, quan ja hem interioritzat la melodia de forma auditiva, passem a interpretar-la sobre el teclat. En aquest punt, la nostra forma d’actuar dependrà del nombre de teclats que disposem. Si tenim un teclat per a cada nen, el procediment consistirà en projectar el karaoke (3) tot sentint l’audio, mentre els alumnes interpreten de forma sincronitzada i amb el teclat mutat el que apareix en la pantalla. Si la classe la fem a l’aula de música de l’IES, l'existència d’un sol piano per a tots els alumnes farà que la interpretació sincronitzada dels alumnes amb el teclat gegant que apareix en la pantalla de l’aula s’hagi de fer sobre la taula. Posteriorment, quan ja ho hagin practicat uns quants cops i els alumnes se sentin una mica segurs, passarem a interpretar la cançó en el teclat, bé acompanyats per mi en la versió per a quatre mans que el CD rom adjunta en l’apartat de material, o bé acompanyats de la versió minus one que també apareix en aquest mateix últim apartat.