Viabilitat dels projectes culturals en un context econòmic advers: models de finançament i gestió de públics. Jaume Colomer

Palma, Club Diari de Mallorca, 20 octubre del 2011.

Resum

L’endeutament estructural de les administracions públiques ha comportat una reducció

radical dels recursos públics destinats a finançar projectes culturals. Els governants

argumenten que ara cal centrar els recursos disponibles en l’atenció de necessitats bàsiques i

la cultura no està en la llista de prioritats. El marc jurídic reconeix l’obligació de les

administracions públiques de protegir i fomentar la cultura però no estableix quins són els

serveis bàsics que han de prestar o garantir. D’altra banda la majoria de ciutadans valoren

positivament les pràctiques culturals però no les consideren imprescindibles.

La reducció de recursos públics posa en crisi el model de finançament de projectes culturals

que s’ha aplicat en les tres dècades precedents en el qual els recursos públics eren la principal

font de finançament. Molts agents culturals es plantegen si el seu projecte cultural és viable en

el nou context. Uns consideren que cal exigir als governants que garanteixin el finançament de

la cultura d’acord amb el mandat constitucional, altres estan cercant fonts de finançament

alternatives.

Hi ha una certa unanimitat en considerar que la reducció de recursos públics en el finançament

de les pràctiques culturals no és un fet cojuntural sinó la conseqüència d’un canvi de cicle

econòmic i social. Per això cal que ens preguntem quin és el model òptim de finançament de

la cultura en el nou context a partir de la reflexió de quins són els beneficiaris de les

pràctiques i infraestructures culturals, i quines són les potencials fonts de finançament. I

també, com a conseqüència, quin és el paper dels públics en el finançament de les pràctiques

culturals.

1. El nou context econòmic

El nou context econòmic dels països amb economies avançades es caracteritza per

l’endeutament estructural de les administracions públiques.

Segons va publicar IB3, el deute de la comunitat autònoma es va situar en el segon trimestre

de l’any en 4.561 euros, cosa que suposa un nou rècord històric per a les illes i un augment del

19,3% respecte als nivells d’endeutament aconseguits en el mateix període del 2010 (quan la

xifra era de 3.822 milions d’euros). Així ho reflecteixen les dades elaborades pel Banc

Viabiltat projectes culturals v.2 16/10/2011 2

d’Espanya que, en el cas balear, detecta també un increment del 2,7% amb relació al deute

quantificat en el primer trimestre de l’any (4.440 milions d’euros). El deute de la comunitat

autònoma ja suposa el 16,9% del PIB regional, cosa que constitueix una altra xifra rècord i

col·loca les illes com la quarta comunitat amb més pes de l’endeutament en la seva economia,

només superada en aquest punt per País Valencià, Catalunya i Castella -la Manxa.

La capacitat de generar riquesa marca els límits d’un model social basat en el paradigma de

l’Estat del Benestar. El nou context obliga a redefinir quins són els serveis culturals bàsics que

cal sostenir amb recursos públics.

2. La cultura no és una prioritat social

La cultura no és una prioritat social perquè el marc jurídic reconeix l’obligació de les

administracions públiques de protegir i fomentar la cultura però no estableix quins són els

serveis bàsics que han de prestar o garantir.

Jesús Prieto1 diu que la cultura comença a formar part d’algunes Constitucions i això genera un

corpus cultural anomenat Dret de la Cultura que vol garantir els drets subjectius dels individus

i dels grups en els que viuen, com també els principis i valors superiors que fan possible un

desenvolupament democràtic. La Constitució espanyola obliga les administracions públiques a

protegir i fomentar la cultura, però el desenvolupament legislatiu no estableix quins són els

serveis mínims que han de prestar o garantir les administracions d’acord amb les seves

atribucions2.

Les indústries culturales també presten serveis i béns culturals subjectes als intercanvis de

mercat. Des d’un punt de vista jurídic, els béns culturals que formen part del patrimoni cultural

d’una comunitat, físic o intangible (com els drets d’autor) poden ser, amb limitacions, de

propietat privada i ser objecte de transaccions en un mercat regulat. És el que s’anomena

l’excepció cultural3. Des d’un punt de vista jurídic, tant els béns i serveis culturals que

produeixen o presten les administracions públiques com els de les indústries culturals poden

ser categoritzat com a béns de mercat d’interés públic4. Això obliga les administracions

públiques a protegir-los i fomentar-los.

1 Jesús Prieto de Pedro, especialista en Dret de la Cultura, en l’article “Cultura, economía y derecho”

publicat a “Pensar Iberoamérica” núm 1. 2 (excepte en alguns àmbits i CCAA com el pla de biblioteques públiques a Catalunya).

3 Segons Jesús Prieto “la respuesta más activa se sitúa en la llamada “excepción cultural”, que tiene

origen en el grito lanzado por el en otro momento ministro de Cultura francés, Jack Lang, y reiterado por

el ex presidente de la Unión Europea, Jacques Delors, de que la cultura no es un bien mercantil como los

demás. Esta propuesta, abanderada por Canadá y por la Unión Europea en las rondas de la Organización

Mundial del Comercio, pretende obtener un tratamiento de excepción para los productos culturales en

las negociaciones para la liberalización del comercio mundial de bienes y servicios”. 4 Félix Martínez de Obregon, advocat, en l’informe elaborat per a l’avantprojecte de llei d’arts

escèniques de la CA de Castilla y León que té per títol “La aplicación de la categoría de bien de interés

público a las artes escénicas”, diu que “supone en esencia, reconocer que las artes escénicas, en

cualquiera de sus modalidades, tienen en mayor o menor medida un contenido cultural de interés para

Viabiltat projectes culturals v.2 16/10/2011 3

La majoria de ciutadans valoren positivament les pràctiques culturals però no les consideren

imprescindibles. Per això, en cas d’ajustos pressupostaris com els que s’estan produint en

l’actualitat, molts ciutadans consideren que primer cal atendre altres prioritats socials. La

ciutadania, en general, no pressiona els governants pel manteniment de certes pràctiques

culturals finançades amb recursos públics i, en alguns casos, fins i tot veuen bé que anul.lin

certes activitats o tanquin equipaments5.

3. Naturalesa i valor dels projectes culturals d’iniciativa privada

D’acord amb els arguments anteriors podem considerar, de forma genèrica, que els projectes

culturals d’iniciativa privada promoguts per empreses i ONL són béns d’interès públic. Operen

en el mercat subjectes a l’oferta i la demanda però han d’estar protegits per les

administracions públiques a través de les seves polítiques limitatives i de foment.

L’aplicació de polítiques culturals proteccionistes i de foment es basa en el reconeixement del

valor social de la cultura. El valor instrínsec de la cultura en el desenvolupament personal i

comunitari es fonamenta en el seu caràcter simbòlic i en la seva capacitat de generar i

transferir valors compartits que són la base de la convivència, la identitat i la cohesió social.

Més enllà del valor instrínsec de la cultura en el desenvolupament personal i comunitari, la

majoria de governants desconeixen o menysvaloren el seu gran valor instrumental en un

context com l’actual. Els indicadors econòmics mostren que la cultura és un dels principals

motors de la nova economia en la majoria de països desenvolupats i, en una situació com

l’actual, pot esdevenir un dels principals actius per al desenvolupament local. En lògica

econòmica, invertir en cultura és un encert perquè el benefici econòmic que retorna a la

comunitat pot arribar a ser molt superior a la inversió realitzada6. Però, a més del seu valor

econòmic, les pràctiques culturals són el principal instrument de política social per evitar la

fragmentació comunitària en moment d’impacte migratori i de desconcert social.

La ministra de Cultura, Ángeles González-Sinde, va dir, en la inauguració de la 29ª edició de

LIBER7, que “España saldrá de la crisis gracias a la cultura, por lo que reducir presupuestos y

ayudas al sector no sólo empobrece la vida de un país, sino también su economía”. Si la

responsable de la política cultural del govern central ho té tan clar, perquè a la cultura se li

atorga un paper tan marginal en les mesures per sortir de la crisi?

la colectividad, como manifestación de la cultura propia, y por ello es calificable como de interés

público, en el sentido que las administraciones, han de velar por su promoción, libre acceso y desarrollo

creativo”. 5 La regidora de Ceutí va suprimir la programació de l’auditori municipal amb l’argument que “ahora no

es momento de ostentaciones y sí de gobernar con responsabilidad” i “La cultura vive en una servilleta

donde alguien escribe un poema”, tal com es comenta en l’article que vaig escriure per la revista Artez

amb el títol “Ceutí, Chillida y Barenboim: la cultura en una servilleta”. 6 En el cas dels festivals d’arts escèniques alguns estudis apunten que la magnitud del retorn pot ser fins

a set vegades la inversió. 7 Madrid, 5 d’octubre 2011.

Viabiltat projectes culturals v.2 16/10/2011 4

A més del valor genèric de les pràctiques culturals poden discriminar, en cada circumstància,

quins projectes culturals tenen més valor públic i, per tant, han de ser objecte prioritari de les

polítiques de foment. En alguns països són els propis governants qui discriminen, en altres

s’han creat consells de les arts i la cultura per tal que discriminació de l’interès públic es faci de

forma independent de l’acció de govern i a través del consens.

4. Actituds dels agents culturals davant la reducció de recursos públics

Els agents culturals es plantegen si el seu projecte cultural és viable en el nou context. Uns

consideren que cal exigir als governants que garanteixin el finançament de la cultura d’acord

amb el mandat constitucional i altres estan cercant fonts alternatives.

Els qui consideren que cal exigir als governants que garanteixin el finançament de la

cultura d’acord amb el mandat constitucional i els estàndards de la majoria de països

europeus argumenten que la cerca i obtenció de finançament privat alternatiu legitima

les justificacions dels governants que redueixen serveis culturals i, per tant, és

contraproduent. Consideren, a més, que en el context actual trobar fonts de

finançament alternatives és utòpic.

Els que consideren que ara és el moment de cercar, amb actitud pragmàtica, un

model de desenvolupament sostenible dels projectes culturals que passa per la

diversificació de fonts de finançament i una major captació de capital privat.

Són viables les dues opcions en el nou context? Són compatibles i complementàries?

5. Els beneficiaris de la cultura

La cerca d’un nou model de finançament dels projectes culturals d’iniciativa privada ha de

partir de la consideració de qui són els beneficiaris de les pràctiques i infraestructures

culturals. Proposem considerar tres grups de beneficiaris:

a. Els beneficiaris directes: les persones que obtenen un benefici personal directa pel fet

de participar en les pràctiques culturals. És el que s’anomena el valor d’ús de la

cultura.

b. Els beneficiaris particulars indirectes: les persones i organitzacions socials (empreses i

ONL) que es beneficien de l’impacte dels béns i serveis culturals sense participar-hi

directament.

c. La comunitat com a beneficiari genèric: Els estudis d’impacte parlen tant dels

beneficis socials (identitat i cohesió social) com econòmics (retorn de les inversiones

culturals). És el que s’anomena valor d’existència de la cultura.

El sentit comú ens diu que és lògic que el finançament dels béns i serveis culturals vagi a càrrec

dels beneficiaris directes o indirectes apuntats en proporció al grau de benefici que n’obtenen.

D’acord amb les variables exposades podem configurar, a títol d’exemple, dos models bàsics

de projectes culturals en relació als seus beneficiaris.

Viabiltat projectes culturals v.2 16/10/2011 5

6. Quin és el model òptim de finançament de projectes culturals?

El model òptim de finançament de projectes culturals produïts o proveïts per institucions

públiques o per organitzacions culturals privades que cerquen l’interès públic és el que aporta

més independència i estabilitat al desenvolupament dels projectes. La independència i

l’estabilitat s’obtenen amb dues condicions:

MODEL A: El benefici

recau principalment en

els participants com a

beneficiaris directes, i té

poc impacte en els

beneficiaris indirectes i en

la comunitat.

Beneficiaris directes

Beneficiaris indirectes

Benefici comunitari

Beneficiaris directes

Beneficiaris indirectes

Benefici comunitari

MODEL B: El benefici

recau principalment en

les persones i

organitzacions de

l’entorn, i té un impacte

públic important.

Viabiltat projectes culturals v.2 16/10/2011 6

Que l’aportació de recursos concordi amb el grau de benefici percebut per cada

partícep.

Que hi hagi un equilibri òptim entre les fonts de finançament per evitar la

dependència financera. D’aquesta manera les vicissituds cojunturals d’una font de

finançament no posen en crisi el desenvolupament del projecte.

Tot i que els projectes tindran models de finançament específics segons s’acostin més o menys

als models A o B exposats, de manera genèric podem argumentar que l’equilibri òptim és el

que s’aconsegueix entre les tres parts beneficiàries:

Una part del finançament l’han d’assegurar els beneficiaris directes. Aquesta part no

ha d’estar limitada perquè no genera dependència.

Una altra part l’han d’aportar els beneficiaris indirectes. Poden ser empreses i ONL de

l’entorn en forma de patrocini i mecenatge, com també particulars a través del

crowdfunding i altres modalitats. Com més diversificats siguin els patrocinadors i

mecenes menys dependència es crea i més estabilitat s’aconsegueix.

L’altra part pot sortir del pressupost de les administracions públiques competents en

cada tipus de projecte en funció del seu valor comunitari. L’aportació de recursos

públics a un projecte d’iniciativa privada no pot excedir el 50%.

7. Quines són les fonts alternatives de finançament ?

En l’actual etapa democràtica les dues fonts habituals de finançament dels serveis culturals a

l’Estat espanyol han estat, en diferents proporcions, els recursos de les administracions

públiques i les aportacions dels participants. El règim econòmic dels serveis públics, en

general, ha estat el co-pagament o la gratuïtat. Les polítiques d’accessibilitat aplicades sota el

paradigma de l’Estat del Benestar, han fet que els ingressos d’explotació dels serveis culturals

hagin cobert una part petita de les despeses i que, per tant, els serveis culturals tinguin una

forta dependència dels pressupostos públics i estiguin sotmesos a les seves fluctuacions.

Hi ha una certa unanimitat en considerar que en el nou cicle econòmic cal captar més capital

privat, tant de les organitzacions productives com dels particulars.

L’aportació de capital privat per part d’organitzacions productives com a beneficiàries

indirectes del patrimoni cultural d’una comunitat que exploten els seus recursos

intangibles i materials i que, per responsabilitat social, han de retornar en forma de

patrocini o mecenatge.

L’aportació de capital de particulars en forma de micropatrocini social o

micromecentatge (crowdfunding).

També hi ha consens en considerar els públics assistents, que fins ara havien tingut un

caràcter marginal, com l’epicentre del sosteniment dels projectes culturals. Això obliga a

aplicar les metodologies que proposa el màrqueting relacional amb l’ajut d’aplicacions CRM

per optimitzar la rendabilitat social i econòmica dels projectes.

El mapa de les fonts potencials de finançament dels projectes culturals és el següent:

Viabiltat projectes culturals v.2 16/10/2011 7

Fonts finançament

Beneficiaris directes

Venda entrades

Venda serveis complementaris

Cessió d'ús d'instal.lacions

Recursos públics

Ajuts finalistes

Nominatives

Concurrència competitiva

Ajuts reintegrables

Coproduccions

Cessions d'usos

Altres

Beneficiaris indirectes

Particulars

Empreses

ONL

Capital privat Inversors

Entitats crèdit

Viabiltat projectes culturals v.2 16/10/2011 8

8. Podem implicar més els públics en el finançament dels projectes?

Si els públics assistents són l’epicentre del sosteniment dels projectes culturals, cal fer dues

coses:

Aplicar les metodologies que proposa el màrqueting relacional, amb l’ajut

d’aplicacions CRM, per optimitzar la rendabilitat social i econòmica dels projectes.

Promoure la major implicació dels públics regulars en el desenvolupament i

finançament dels projectes.

Podem establir una categorització de públics segons el seu gran d’implicació en els projectes

culturals:

Les fletxes indiquen les línies de progressió. Cal que la piràmide de públics actius creixi en

vertical i que, alhora, augmenti la seva base captant públics latents i indiferents.

La implicació dels públics en un projecte cultural és l’estadi final del procés de gestió de

públics. Hi arribarà una part petita del conjunt8. La implicació significa activar la responsabilitat

dels públics en el desenvolupament i sostenibilitats dels projectes en paral.lel al seu

empoderament.

Hi ha experiències culturals que mostren la viabilitat d’una major implicació dels públics a

diferents nivells: la difusió i prescripció de les práctiques culturals proposades,

l’acompanyament de públics latents amb barreres a la participació, la col.laboració en la

8 Segons R. Tomlinson i T. Roberts, les estadístiques donen un patró de comportament dels públics

actius que respon a la regla 15-35-50. El 15% dels actius registren un 50% d’assistències i, per tant, asseguren la seva sostenibilitat.

Implicats

Regulars

Ocasionals

Latents

Indiferents i adversos

Públics actius

Públics inactius

Públics

potencials

No públics

Viabiltat projectes culturals v.2 16/10/2011 9

gestió de les activitats, l’aportació de recursos personals per a la viabilitat econòmica del

projecte, etc.

El crowdfunding és, per exemple, una gran eina per fomentar la implicació dels públics en els

projectes culturals: ofereix la possibilitat de participar en “la cuina” dels projectes a canvi

d’aportacions econòmiques. És una mostra del que s’anomena l’actitud 2.0 nascuda a partir de

les possibilitats de comunicació i intercanvi que ofereix internet.

Cal evitar, però, la temptació d’alguns responsables de projectes d’incrementar els preus

d’accés als serveis culturals sense que hi hagi, en paral.lel, un increment de valor. En el context

actual això allunyaria els públics ocasionals i una part dels regulars.

En canvi, les estratègies de captació de nous públics són fonamentals en el moment actual per

aconseguir la sostenibilitat de molts projectes culturals. Especialment la captació de nous

públics digitals, acostumats a ritmes ràpids i a la multiexperiència simultània, que no acaben

de connectar amb els formats tradicionals de les generacions analògiques, de ritme lent i

centrats en un sol focus d’atenció.

El foment de la demanda i la captació de públics latents haurien de ser la gran prioritat de les

polítiques culturals en el moment actual, de la manera manera que durant les tres dècades

anteriors la prioritat ha estat el foment de l’oferta.

Sant Celoni, octubre del 2011