vi seminari de patrimoni natural de la comarca de la garrotxa

VI Seminari sobre patrimoni natural

de la comarca de la Garrotxa

RESUMS DE LES PONÈNCIES

18 de febrer de 2012

RESUMS DE LES PONÈNCIES

VI Seminari sobre patrimoni natural de la comarca de la Garrotxa

Organització

VI SEMINARI SOBRE PATRIMONI NATURAL DE LA COMARCA DE LA GARROTXA

- 5 -

Algunes característiques i conseqüències de la precipitació estival a la Garrotxa Jordi Zapata1 i Jordi Mazón1 1 Museu del Volcans d'Olot

La comarca de la Garrotxa, és un referent climàtic, quan es parla de la Catalunya

humida; el règim de precipitacions que es dona aquí, és responsable en gran part,

d’un paisatge vegetal poc habitual a les terres mediterrànies. Les diferències

pluviomètriques respecte a les zones més estrictament mediterrànies o continentals

ve donat per la presència de les precipitacions estivals en forma de tempestes que

afecten sobretot a les àrees muntanyoses situades a les capçaleres de la xarxa

hidrogràfica local. L’augment de les temperatures associades a l’escalfament solar i a

l’efecte que genera l’aproximació del cinturó d’altres pressions subtropicals faciliten el

forçament de l’aire d’origen marítim i processos de convecció que encara que no

sempre siguin productius disminueixen l’efectivitat de la radiació a les hores de

màxima insolació.

La ponència que es presenta, gira al voltant de l’anàlisi estadística que presenten a la

nostra comarca les precipitacions al llarg dels mesos de major evapotranspiració;

entre juny i setembre, i l’efecte positiu que té aquesta característica sobre el territori.

S’ha utilitzat la sèrie pluviomètrica 1980-2009 de la vall de Bianya com exemple d’un

comportament que es pot extrapolar, sempre amb matisos, a una bona part de la

comarca. Per millorar la informació, hem tractat de forma comparativa, les dades

recollides de la mateixa sèrie, amb l’estació de l’Estartit al Baix Empordà; el contrast

de resultats permet constatar les característiques submediterrànies de la vall de

Bianya amb les d’una estació típicament mediterrània. Al mateix temps s’han extret

conclusions, que de forma global ens permeten creure que, al menys en els darrers

trenta anys, les característiques de la precipitació estival de la Garrotxa no presenten

cap canvi remarcable, si ho fa en canvi a la zona litoral, amb una disminució notable

de l’activitat tempestuosa i per tant, de l’augment de l’índex de sequera i dels riscos

ambientals que això pot suposar.

Tal com preveuen alguns models associats al canvi global, és possible que l’augment

de les temperatures i de la humitat de l’aire per un augment també de l'evaporació al

mar siguin favorables per la convecció sobre els relleus més occidentals de la

comarca.


- 6 -

Projecte de recuperació dels espais oberts a l'Alta Garrotxa Sara Sánchez1 i Inès Carrillo1 1 Consorci de l'Alta Garrotxa

Actualment a Catalunya un 60% del territori està ocupat per superfície forestal.

Després de segles d'aprofitament antròpic, l'abandonament de l’activitat ramadera

i forestal en molts terrenys ha comportat el creixement del sotabosc i del bosc i la

pèrdua d’espais oberts (prats, pastures i conreus). Aquest procés també s'ha donat

a l’Alta Garrotxa en les darreres dècades. L’abandonament de les activitats

tradicionals, especialment la ramaderia, ha donat lloc a una homogeneïtzació del

paisatge per l’avenç de les masses forestals arbrades i la pèrdua dels espais oberts

que existien a principis de segle XX.

Des del punt de vista ecològic, aquesta transformació del paisatge ha suposat una

pèrdua de biodiversitat, com apunten els estudis d’hàbitats i de fauna que es vénen

realitzant en l’àmbit d’aquest espai des de 2003 (VILA et al., 2003). Les pastures,

l'àguila daurada i l'escorxador són exemples d'hàbitats i espècies –algunes incloses en

les directives europees de protecció de la biodiversitat – que pateixen la regressió dels

espais oberts.

D’altra banda, la pèrdua d’espais oberts també condiciona la permanència de la

ramaderia, que sens dubte contribueix al manteniment del mosaic agroforestal i a

la prevenció dels incendis forestals. Malauradament, els ramats extensius

continuen desapareixent de les nostres comarques i els ramaders abandonen

l’activitat sense joves al darrere que continuïn l'ofici.

És en aquest marc que s’ha elaborat i s’està executant el projecte de recuperació

d’espais oberts, el principal objectiu del qual és incrementar i millorar la superfície

d'espais oberts en l’àmbit de l'Espai d'Interès Natural de l’Alta Garrotxa.

Tot el projecte s’ha desenvolupat, -tant en la seva fase de planificació com en

l’execució i avaluació- seguint les pautes establertes a l’Estàndard de qualitat en la

gestió per la conservació elaborat per Europarc-España. Seguint aquest model, s’ha

donat pes a la definició i aplicació d’un projecte de seguiment que té com a

objectiu avaluar si realment les intervencions incrementen la biodiversitat a l’espai.

En aquest sentit s’han seleccionat una sèrie d’objectes de conservació vinculats als

espais oberts i que inclouen hàbitats i espècies presents a les Directives europees

Hàbitats i Aus.


- 7 -

Aportacions al catàleg florístic de la Garrotxa I: Gèneres Asplenium, Alchemilla, Hieracium i Rubus) Neus Villegas

El nostre treball sobre aquests quatre gèneres s'ha dut a terme en 3 vessants

principals: el treball de camp i estudi de les mostres recollides, l'observació

d'exemplars d'herbari i l'exploració de les dades bibliogràfiques.

Presentem les dades noves del treball de camp d'aquest any i revisem també les

dades que es troben al catàleg per tal de fer propostes d'esmena, sobretot pel que fa

a la freqüència.

Tots quatre gèneres tenen en comú, a més de les dificultats taxonòmiques, el fet que

contenen molts tàxons rars al costat d'uns pocs tàxons molt comuns, de manera que

sovint la presència dels rars es veu emmascarada per la gran abundància de plantes

molt comunes que macroscòpicament arriben a ser molt semblants.

Per al gènere Asplenium donem noves citacions per a tres tàxons i ens centrem en la

confirmació d'A. trichomanes ssp. trichomanes mitjançant l'observació al microscopi

de preparacions d'espores.

Les plantes del gènere Alchemilla es presenten a la comarca amb un parell d'espècies

comunes i una dotzena d'espècies rares o molt rares. Aportem dades per aclarir-ne la

distribució i la freqüència.

Per al gènere Hieracium, tan complex i amb tractaments diferents segons els autors,

hem seguit els criteris i nomenclatura de Bolòs i Vigo, de manera que la majoria dels

tàxons estan determinats a nivell de grup. Tanmateix, cal tenir present la sinonímia i

els tàxons que s'inclouen dins de cadascun dels grans grups específics i, sempre que

és possible, precisem la subspècie, ja que pot ser una dada corològica interessant.

Aportem citacions noves per a la major part dels tàxons, però som conscients que

l'estudi del gènere a la comarca és lluny de ser acabat.

Finalment, donem noves dades també per a Rubus, gènere que des de fa anys hem

tingut com a objecte d'estudi a la comarca.


- 8 -

Aportacions al catàleg florístic de la Garrotxa II: Altres gèneres Xavier Oliver1,2,3, Neus Villegas3, Xavier Béjar1,2,3 i Montse Corominas2 1 Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural 2 Grup Orchis d’estudi de les orquídies de la Garrotxa 3 Grup de flora vascular de la Garrotxa

Es recullen les citacions més interessants de tàxons de flora vascular realitzades

durant l’any 2011 a la comarca de la Garrotxa. La delegació de la Garrotxa de la

Institució Catalana d’Història Natural desenvolupa els projectes de l’atles d’orquídies -

a càrrec del Grup d’Orquídies de la Garrotxa-, de l’atles de flora vascular -a càrrec del

Grup de Flora vascular- i el Programa de seguiment i conservació de flora amenaçada

de la Garrotxa. Les dades recollides completen el catàleg de la flora vascular de la

Garrotxa (OLIVER & FONT 2009), l’atles d’orquídies de la Garrotxa (BÉJAR et al. 2009) i

la Llista vermella de Flora vascular de la Garrotxa (OLIVER 2012).

L’any 2011, entre els tres projectes esmentats anteriorment es van recollir unes 6.000

citacions que van ser entrades a la base de dades de flora vascular de la Garrotxa,

que ja disposava anteriorment de 6.700 citacions recollides fonamentalment entre els

anys 2008 i 2010. Aquestes citacions que ja consten a la base de dades representen

només un 10% de les aproximadament 130.000 citacions que cal entrar encara amb

l’objectiu de poder elaborar l’atles 5x5 km de la flora vascular de la Garrotxa.

D’aquestes, una part són citacions inèdites ben referenciades geogràficament, i una

altra, aproximadament unes 30.000 citacions, la majoria publicades i recollides en el

BIOCAT, són cites on només hi consta el UTM 10x10 km i que s’haurien d’ajustar si és

possible com a mínim a quadrats UTM de 5x5 km.

De totes les citacions recollides el 2011 s’esmenten algunes espècies noves per a la

comarca i d’altres ja citades anteriorment, però de les quals existeixen poques cites

perquè es tracta de tàxons rars o bé perquè no havien estat prou estudiats.


- 9 -

Aproximació a les crassulàcies de la Garrotxa Miquel Nebot1, Teresa Hernàndez-Ruiz1, Josep M. Panareda1, Maravillas Boccio1, Albert Badia1, Enric Orús1 1 GECRAMED, Grup d'Estudi de les Crassulàcies Mediterrànies. Contacte: [email protected]

Les crassulàcies constitueixen una petita família de plantes vasculars caracteritzades

per les seves fulles carnoses que poden acumular aigua, per petites flors agrupades

en inflorescències i pel fruit constituït per diversos fol�licles.

L'objectiu de la comunicació és presentar l'estat dels coneixements de la presència

dels diferents tàxons de la família de les crassulàcies a la comarca de la Garrotxa. Els

resultats exposats s'emmarquen en un ampli estudi sobre la distribució, ecologia i

dinàmica de les crassulàcies en general, i de Catalunya en particular.

A partir d'una visió general de les crassulàcies catalanes, els membres del Gecramed

estan duent a terme estudis en territoris concrets i de superfície més reduïda, com

alguns espais protegits. Amb aquesta mateixa perspectiva s'ofereix ara l'estat actual

del coneixements de les crassulàcies de la comarca de la Garrotxa i com es continuarà

l'estudi en un futur proper.

La diversitat d'hàbitats i de paisatges a la Garrotxa fa que hi creixin espontàniament

un nombre prou significatiu de crassulàcies, com semblantment succeeix en d'altres

famílies de plantes. A la Garrotxa hi ha bioclimes mediterranis, atlàntics i bòreoalpins.

A Catalunya hi ha un predomini de crassulàcies a l'alta muntanya pirinenca.

D'aquestes la majoria assoleixen terres garrotxines. Ben diferent succeeix amb els

tàxons més típicament mediterranis o de tendència tropical, alguns dels quals no

assoleixen el territori de la Garrotxa, allunyat dels ambients litorals amb temperatures

en general menys fredes. Altres plantes de més ampli espectre ecològic són ben

presents arreu, com també a la Garrotxa.

La metodologia s'ha basat en dues tasques inicials, la consulta bibliogràfica i

d'herbaris i el treball de camp. A partir de les dades disponibles s'han elaborat uns

mapes i unes idees inicials sobre la seva distribució, ecologia, dinàmica i estat actual.

Aquests primers resultats, que són els que s'exposen en aquesta comunicació, han de

permetre avançar cap a un coneixement més profund de les poblacions de les

crassulàcies de la Garrotxa.

La cartografia corològica, fins ara en base de quadrats de 10x10 km, podrà establir-se

en base de quadrats de 5x5 km, de 2x2 km i 1x1 km a mesura que es disposi de més


- 10 -

dades. Les dades de camp són anotades sistemàticament dins el quadrat 1x1 km on

han estat observades. Per a localitzacions d'especial interès es registren a escala

mètrica amb el suport del GPS.

En els indrets significatius per l'hàbitat o la raresa d'un tàxon de crassulàcies

s'estableix un inventari fitosociològic, tot anotant en una fitxa estandaritzada altres

paràmetres que poden ser útils per a una posterior interpretació més acurada de la

distribució, ecologia i estat de les crassulàcies presents.

S'aprofita l'avinentesa per a unificar criteris nomenclaturals, ja que estudis recents

han donat lloc a canvis en la designació de diversos tàxons.


- 11 -

La diversitat liquènica de les fagedes de la Garrotxa, apunts a llur qualitat ambiental Esteve Llop Departament de Biologia Vegetal, Facultat de Biologia, Universitat de Barcelona

L’estudi de la flora liquènica de les fagedes de la Garrotxa vol aportar nous

coneixements a la diversitat d’aquests boscos i a la vegada aplicar-ho a l’anàlisi de la

qualitat ambiental de les fagedes. Els objectius plantejats són realitzar un catàleg dels

líquens i llurs fongs liquenícoles presents a les fagedes de la Garrotxa, i, a partir

d’aquest catàleg, establir la qualitat ambiental de les fagedes.

S’han estudiat 19 fagedes, distribuïdes per tota la Garrotxa. La metodologia utilitzada

s’ha basat en l’anàlisi de la diversitat total de les fagedes. L’avaluació de la qualitat

ambiental de les fagedes s’ha fet aplicant l’índex de diversitat liquènica, tant global

com per a diferents grups funcionals.

La diversitat liquènica de les fagedes estudiades inclou 152 líquens i tres fongs

liquenícoles. La flora liquènica comprèn un 69,1% d’espècies amb tal·lus crustaci,

19,7% amb tal·lus foliaci, 3,9% amb tal·lus fruticulós, 3,3% amb tal·lus esquamulós i

un 3,9% amb tal·lus leprarioide. Pel que fa al tipus de fotobiont, el 74,3% dels tàxons

presenten una alga trebouxioide, el 17,1% porten associada una alga trentepolioide i

el 8,6% un cianobacteri. La majoria de les espècies es reprodueixen sexualment

(73%), i la resta (23%) ho fa per mètodes asexuals. La presència d’espècies

epifítiques és majoritària, degut a la poca disponibilitat d’altres substrats en les

fagedes estudiades.

Les fagedes estudiades presenten una qualitat ambiental entre baixa i moderada. Les

fagedes amb cert grau d’alteració mostren senyals d’haver patit una activitat humana

entre moderada i elevada. L’aprofitament forestal sembla la causa de la baixa qualitat

ambiental de les fagedes, tot i que l’activitat directa sobre les fagedes hagi succeït fa

com a mínim uns 60 a 65 anys. Al procés de recuperació, s’hi ha afegit l’alteració

deguda a la pol·lució originada per l’activitat agrícola. Les fagedes situades dins dels

límits del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa (PNZVG) presenten una

diversitat liquènica més alta, així com valors de LDV superiors al de les fagedes

localitzades fora del PNZVG. Però, per altra banda, aquestes fagedes també presenten

una proporció més alta d’espècies indicadores d’alteració deguda a l’activitat agrícola,

com són les espècies nitrofítiques i basòfiles.


- 12 -

Una nova invasió biològica a la Garrotxa Eduardo Mateos1, Àngels Tudó2, Marta Álvarez-Presas2 i Marta Riutort2 1 Departament de Biologia Animal, Facultat de Biologia, Universitat de Barcelona Contacte: emateos@ub. edu 2 Departament de Genètica, Facultat de Biologia , Universitat de Barcelona

Les planàries terrestres són Platihelmints Triclàdides de la família Geoplanidae. A la

Garrotxa hi ha detectades quatre espècies autòctones del gènere Microplana

(subfamília Microplaninae), que habiten als sòls humits de fagedes, alzinars i

rouredes.

L’11 de novembre de 2011 es va detectar la presència de planàries terrestres als

terrenys situats a sota del viaducte de Rubió de Bracons (a la Plana de Rubió, Vall

d’en Bas, Girona), en un ambient desproveït de vegetació arbòria i amb l’única

presència d’unes poques plantes herbàcies. Durant les tres setmanes següents es

varen fer tres visites a l’àrea i es varen recol�lectar un total de 34 espècimens. Es va

realitzar un estudi de la morfologia externa de tots ells, i un anàlisis molecular del gen

mitocondrial citocrom oxidasa I (COI) d’una mostra de 14 espècimens. Deu

espècimens es van mantenir estabulats per tal de determinar les seves preferències

alimentàries i obtenir postes.

Les anàlisis morfològiques i moleculars varen indicar que els individus capturats

corresponen a dues espècies de planàries terrestres mai detectades amb anterioritat a

la Garrotxa ni a la Península Ibérica. La més abundant (representada per 30

espècimens) correspon a l’espècie Caenoplana coerulea Moseley, 1877 (tribu

Caenoplanini, subfamília Rhynchodeminae), i la més escassa (amb 4 espècimens)

correspon a una espècie no identificada de la tribu Rhynchodemini (subfamilia

Rhynchodeminae). Caenoplana coerulea és de mida relativament gran (fins a 10 cm),

i l’estudi de la seva dieta va indicar que es una espècie depredadora que s’alimenta

bàsicament d’isòpodes, diplòpodes i coleòpters del sòl. Es va obtenir una posta

d’aquesta espècie en forma de “cocoon” esfèric, d’un diàmetre de 3 mm i de coloració

marró fosc, del qual varen emergir 4 individus al cap de 34 dies.

Ambdues espècies estudiades són elements al�lòctons de la fauna Ibèrica (i Europea) i

per tant, poden ser considerades com a una nova invasió biològica a la Garrotxa. La

via d’entrada d’aquestes espècies, molt probablement, està relacionada amb les obres

de restauració realitzades a l’àrea una vegada construït el viaducte de Rubió, durant

les quals es va realitzar adició de terres i plantació de diverses espècies vegetals

provinents de diferents llocs.


- 13 -

De moment es desconeix l’impacte que aquestes introduccions poden tenir sobre les

espècies de fauna autòctona, la qual cosa mereix ser estudiada, sobretot si les

poblacions d’aquestes planàries s’arriben a detectar a les zones forestals protegides

de la Garrotxa.


- 14 -

Gryllotalpa vineae (Insecta: Orthoptera), nova per a la Garrotxa i altres aportacions interessants a la fauna d'ortòpters de la Garrotxa Rafael Carbonell Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural

Fins ara no s’han obtingut cites fiables del cadell Gryllotalpa gryllotalpa, però en canvi

al 2011 es va poder detectar, a diferents indrets comarcals, Gryllotalpa vineae,

gràcies a l’enregistrament de les manifestacions sonores que emeten els mascles

encauats.

També s’incorpora a la fauna d’ortòpters de la comarca el saltamartí Omocestus

raymondi.


- 15 -

Harmonia axyridis (Insecta: Coleoptera), nova espècie invasora i actualització de les espècies d’artròpodes exòtiques de la Garrotxa Rafael Carbonell Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural

Des de temps molt antics hem conviscut amb espècies exòtiques, com ara l’escarabat

de la patata Leptinotarsa decemlineata, però com més va, més són les espècies

invasores que ens arriben a la comarca, com ara el cranc americà Procamburus clarki,

la formiga argentina Linepithema humile, la papallona dels geranis Cacyreus

marshalli, la vespa Sceliphron curvatum, l’eruga de les palmeres Paysandisia archon,

la xinxa dels pinxons Leptoglossus occidentalis, el mosquit tigre Aedes albopictus, el

becut vermell Rhynchophorus ferrugineus, i, finalment, la marieta Harmonia axyridis.

Tot i que el nombre d’espècies invasores és molt extens, la gran majoria són de mida

petita i relativament poc perjudicials. Es pretén fer-ne una llista actualitzant-la

periòdicament.


- 16 -

Diagnosi de les poblacions de peixos i dels seus hàbitats a l'espai natural de l'Alta Garrotxa Quim Pou-Rovira1, Dolors Ferrer1, Eloi Cruset1, Sara Sánchez2, Roger Arquimbau2 1 Sorelló, estudis al medi aquàtic. Contacte: [email protected] 2 Consorci de l'Alta Garrotxa

Durant el 2009 es va dur a terme una avaluació de les poblacions de peixos de l’Alta

Garrotxa mitjançant un mostreig amb trampes (63 estacions), i simultàniament una

avaluació dels hàbitats aquàtics. La xarxa fluvial presenta una notable diversitat i

complexitat hidromorfològica, associada a una marcada variabilitat de la seva litologia

i geomorfologia. La natura càrstica d’amplis sectors de la zona explica la tendència

dels cursos fluvials a infiltrar-se completament en molts trams, alhora que aguditza el

caràcter mediterrani dels règims hidrològics del conjunt de l’àrea. Així, la potencialitat

natural dels hàbitats fluvials per sostenir poblacions íctiques estables també és molt

variable, a la vegada que s’observa una alta fragmentació natural d’aquestes

poblacions.

La qualitat ecològica dels rius és en general de bona a molt bona, gràcies a la baixa

pressió antròpica que actualment reben. El conjunt de l’àrea manté poblacions de 5

espècies autòctones de peixos, que -en major o menor mesura- es troben en

regressió tant a escala de conca com nacional. Es tracta, per ordre d’importància de

llurs poblacions, del barb de muntanya (Barbus meridionalis), la bagra (Squalius

laietanus), la truita (Salmo trutta), el baró (Phoxinus septimaniae) i l’anguila (Anguilla

anguilla).

No s’ha registrat cap extinció local, mentre que la presencia d'espècies introduïdes és

encara mínima, tot i que actualment els principals eixos fluvials de l’entorn d’aquesta

zona acullen poblacions d’almenys 15 peixos exòtics. La densitat relativa i longitud

mitjana de l’espècie més abundant, el barb de muntanya, es correlaciona

positivament amb l’estructuració de l’hàbitat. S’ha elaborat una cartografia de trams

d’interès per als peixos en base a l’estat actual de la comunitat íctica i de les

poblacions de barb de muntanya.


- 17 -

El Pla de Gestió de l’anguila a Catalunya Lluís Zamora1, Anna Vila1 i Joan Naspleda1 1 Institut d'Ecologia Aquàtica, Departament de Ciències Ambientlas, Facultat de Ciències, Universitat de Girona. Contacte: [email protected]

L’anguila europea (Anguilla anguilla, L.) ocupa pràcticament totes les conques litorals i

internes de la major part d’Europa i Nord d’Àfrica. D’ençà l’any 1980, l’estoc de

l’anguila europea està disminuint a tota la seva àrea de distribució. Tot i que no es

coneixen amb precisió les causes d’aquest declivi, s’han proposat un seguit de factors

que poden modificar la dinàmica poblacional d’aquesta espècie com són la

sobreexplotació per pesca, els canvis als corrents oceànics que transporten les larves

des del mar dels Sargassos a les costes europees, la reducció en l’accessibilitat de les

aigües continentals amb la presència de nombrosos obstacles (rescloses, preses,

contaminació, etc.), la pèrdua d’hàbitat, la pol�lució o el parasitisme i malalties.

En un intent de revertir aquesta situació recentment va entrar en vigor el Reglament

(CE) nº 1100/2007 del Consell de 18 de setembre de 2007 pel qual s’estableixen

mesures per a la recuperació de la població d’anguila europea. L’esmentat Reglament

obliga a la redacció i desenvolupament d’un pla de gestió de l’anguila (PGA) per cada

conca amb l’objectiu d’aconseguir, a mig i llarg termini, un escapament del 40% dels

exemplars que entren durant la fase d’angula.

En el cas de Catalunya, els PGA contemplen diferents accions dirigides a incrementar

les poblacions d’anguiles a les aigües continentals. Aquestes mesures han consistit

bàsicament en la regulació de les pesqueries de les diferents formes continentals de

l’anguila i la posada en marxa d’un programa de repoblacions, a fi i efecte

d’augmentar la presència de l’espècie en zones que per diferents causes (presència de

preses, contaminació, etc.) no hi pot accedir de forma natural.

Durant la presentació, s’exposarà l’estat actual de la població d’anguila a Catalunya,

es farà un repàs a les principals accions recollides als plans de gestió de l’anguila amb

especial atenció als repoblaments realitzats a la Garrotxa.

Durant l’any 2006 i 2011 s’han pogut realitzat dues proves pilot de seguiment de l’èxit

de l’alliberament d’exemplars adults engreixats en captivitat. Els primers resultats

apunten a que els repoblaments no aconsegueixen recuperar les densitats d’anguila

als trams on són alliberades, com a mínim a curt termini. Tot i així, aquestes proves

representen una de les poques experiències de seguiment de repoblaments a nivell

europeu i poden aportar molta informació sobre com dissenyar aquest tipus d’accions.


- 18 -

Es presentaran també els primers resultats sobre el potencial reproductor de l’espècie

a la conca del Fluvià, així com el percentatge de parasitació per part del nematode

Anguillicoloides crassus, una espècie exòtica que pot arribar a ser una de les principals

causes de disminució de les poblacions d’anguila europea.


- 19 -

La dieta dels ocells frugívors i dispersors de llavors al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa durant la tardor Josep Rost

La dispersió de llavors de plantes que produeixen fruits carnosos, per part d’ocells i

altres vertebrats frugívors, és un procés de gran importància per al bon funcionament

dels ecosistemes. No obstant això, aquests mateixos frugívors també poden actuar

com a dispersors de plantes al�lòctones invasores, la qual cosa és negativa per a la

conservació de la biodiversitat. En qualsevol cas, el coneixement que es té del procés

de dispersió de plantes amb fruits carnosos per part de fauna frugívora és limitat en

molts aspectes.

Aquest estudi té com a objectiu determinar la composició de la dieta frugívora dels

ocells que dispersen aquest tipus de plantes, durant la migració de tardor, en una

zona del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa (PNZVG). També es pretén

determinar si els ocells frugívors actuen com a dispersors d'invasores en aquesta

mateixa àrea.

La metodologia va consistir en la captura d’ocells amb xarxes japoneses a l’entorn

dels Estanys d’en Jordà, una zona amb una gran heterogeneïtat d’ambients (bosc de

ribera, pastures, bardisses, bosc) i en l’anàlisi de les mostres fecals que els ocells

deixaven a les bosses on eren transportats entre la seva extracció de la xarxa fins que

el seu processament i alliberament (transcorreguts uns vint minuts). Posteriorment,

les llavors presents a les mostres fecals eren identificades i quantificades.

Com a resultat, es van trobar fins a 14 espècies diferents de plantes que eren

consumides i dispersades per ocells frugívors, destacant l’espina cervina (Rhamnus

cathartica) com la més abundant. Els ocells que van deixar més llavors a les seves

mostres fecals van ser el tallarol de casquet (Sylvia atricapilla), i la merla (Turdus

merula). Aquests dos ocells van presentar diferències importants en la composició de

la seva dieta, dominada per l’espina cervina en el cas del tallarol, i repartida entre

l’aranyoner, el lledoner i la romeguera en el cas de la merla. No es van obtenir llavors

de cap espècie de planta exòtica o invasora.

Els resultats obtinguts posen de manifest la importància de les plantes que produeixen

fruits carnosos per als ocells durant la migració de tardor, i viceversa: que els ocells

frugívors són responsables de la dispersió d’una gran quantitat d’espècies de plantes

en aquesta època, al PNZVG. Les diferències en la composició de la dieta entre els

principals ocells dispersors probablement es deguin a les diferències en la mida de


- 20 -

cada espècie, perquè ocells amb un bec més ample (cas de la merla) poden

alimentar-se de fruits més voluminosos.

La manca d’espècies invasores en la dieta dels ocells en aquest estudi és una bona

notícia, però no descarta completament la possibilitat que en puguin consumir i

dispersar, i més tenint en compte la gran varietat de plantes de les quals s’alimenten.

Per això, cal exercir un control sobre les poblacions de plantes invasores per evitar

que puguin ser dispersades per ocells frugívors o altres vectors.


- 21 -

Seguiment i estudi de les aus aquàtiques a la comarca de la Garrotxa Joan Naspleda Agrupació Naturalista i Ecologista de la Garrotxa

Des de l’any 2006 s’ha estudiat la comunitat d’ocells aquàtics residents a la comarca

de la Garrotxa. Els objectius principals d’aquest estudi han estat crear una xarxa de

vigilància contra possibles brots de grip aviar (només els primers anys), crear una

sèrie temporal de cada espècie, tant hivernant com estival, estudiar patrons de

distribució espacial i contribuir a l’educació ambiental de la societat garrotxina. Per

fer-ho s’han utilitzat censos puntuals a localitats d’interès, i itineraris de cens

simultanis, respectivament. S’han inclòs a l’estudi totes aquelles espècies que tenen

una relació estreta amb el medi aquàtic.

Durant el període 2006-2012 s’han detectat 31 espècies d’ocells aquàtics: 27

hivernants i 18 estivals (incloent reproductors i estivals no reproductors).

L’abundància hivernal màxima i mitjana ha estat de 2397 exemplars (any 2010) i

1156 exemplars (període 2009-2012), respectivament. L’ànec coll-verd sempre ha

estat l’espècie més abundant, seguida del corb marí gros a l’hivern i la polla d’aigua a

la primavera. La zona de Sant Ferriol (riu Fluvià i plans adjacents) és on hi ha la

major riquesa i abundància d’ocells aquàtics dins la comarca. També és on es

detecten més espècies escasses, com per exemple la fotja, i on es detecta el major

dormidor de corbs marins (al voltant de 70 exemplars) a l’hivern. Altres localitats,

com per exemple la Vall de Bianya o la Vall d’Hostoles, no són tant importants per

l’abundància d’ocells aquàtics, però sí per la presència de bons nuclis poblacionals de

merla d’aigua.

Tot i que la Garrotxa és una comarca d’interior, cal donar importància a les seves

zones humides (riu Fluvià, aiguamolls de la Moixina, canals de rec i basses, entre

d’altres) i preservar-les pel paper ecològic que tenen, pels ocells aquàtics i el medi

ambient en general. Cal seguir monitoritzant la comunitat d’ocells aquàtics de la

Garrotxa per continuar aquesta sèrie temporal que s’ha començat, i per contribuir

millor al coneixement de les espècies presents, tant les hivernants com les estivals.

vi seminari de patrimoni natural de la comarca de la garrotxa

Documents