Versos de RusskaAntologia de poesia russa

Fotografies provinents del Museu de l’Estat Rus (Sant Petersburg)Maquetació i idea original: Adliteram — www.adliteram.com1ª edició: desembre de 2008

La poesia russa, i per extensió la totalitat de la seva literatura, té un quelcom d’atractiu per als ulls dels occidentals que traspassa fronteres i èpoques històriques. L’atracció (i molt sovint, també la temença) d’allò que prové de l’Est es canalitza d’una manera inexplicable en els versos i les obres d’uns autors amb vides i destins tràgics: romanticisme, duels, suïcidis, bogeria... Tot conflueix en una visió “immensa” de la vida: immensa tristesa, immensa desesperació, immensa tragèdia, immensa malenconia. Sembla com si l’expressió vital d’uns autors provinents d’un immens país hagués d’estar en concordança amb la magnitud de la seva geografia. No hi ha lloc per a petiteses. Les penes han de ser gegants, les tristeses infinites, les desgràcies inabastables. I és potser això, el que ens atreu dels russos: la seva facilitat per descriure les immenses penes universals sense pèls a la llengua, sense ornaments artificiosos, amb l’exageració pròpia de qui ja ho ha perdut tot o gairebé.

De Piotr Andréievitx Viàzemski a Serguei Iessenin, des de finals del segle XVIII a principis del segle XX, la poesia russa ha viscut diferents expressions que s’han enquadrat en diferents moviments artístics (romanticisme, realisme, simbolisme, surrealisme, realisme soviètic...) Això no obstant, el fil conductor que recorre el substrat d’aquests autors és sempre el mateix: descriure la inabastable ànima russa.

En aquest breu catàleg donem una mostra molt minsa i fragmentària de poetes russos de diferents èpoques i estils. Hem volgut donar importància, també, a la part gràfica que acompanya els poemes. Es tracta de reproduccions originals conservades al Museu de l’Estat Rus a Sant Petersburg, bàsicament de l’importantíssim folk art que sembla ser tant desconegut per les nostres terres. És un art senzill i poc opac que, gràcies a això, guarda una gran força expresiva que lliga perfectament amb el caràcter peculiar de la lírica de les terres russes.

Piotr Andréievitx Viàzemski (1792-1878)

EL DÉU RUS

No us cal pas una claríciade què cosa és el déu rus?Aquí en dono una semblançapel que jo he pogut saber.

Déu dels torbs, de les clotades,dels camins que fan sofrir,dels hostals farcits de xinxes,així és, així, el déu rus.

Déu dels freds i els qui ganegen,dels captaires de pertot,déu de terres no rendibles,així és, així, el déu rus.

Déu dels peus inflats i els lapti,déu dels pits i els culs caiguts,de la llet i els rostres agres,així és, així, el déu rus.

Déu del vodka i la salmorra,dels servents empenyorats,dels dos sexes de sergentes,així és, així, el déu rus.

Déu dels pits guarnits de bandes,dels criats sense calçat,dels senyors amb quatre patges,així és, així, el déu rus.

Ple d’amor al pobre llonze,severíssim amb el llest,déu del que és extemporani,així és, així, el déu rus.

Del que passa de la ratlla,déu d’allò que no ens escau,de les postres a mig àpat,així és, així, el déu rus.

Déu dels estrangers rodairesque es presenten a l’atzar,sobretot, déu dels tudescos, així és, així, el déu rus.

1828

(Trad. Elena Vidal / Miquel Desclot)

Mikhaïl Júrievitx Lérmontov (1814-1841)

LA VELA

Sols una vela se destriadins la calitja de la mar.Què cerca per la llunyania?Què de la pàtria l’engegà?

El vent s’aixeca. La mar dansai l’arbre, que se vincla, cruix.Ai Déu! No cerca benaurançani de la benaurança fuig.

Passa damunt les aigües blavesi sota els raigs del sol tot d’or...Mes ella vol tempestes braves,car sols allí hi ha pau pel cor!

(Trad. Guillem Nadal)

“HI HA MOTS...”

Hi ha mots... el que diuenés fosc o mínúscul,mes sense commoure’sno es pot escoltar-los.

Que plens, els seus timbres,de folla delera!Hi ha plors de partença,tremors de trobada.

No troba respostaa la terra vanael mot que naixiade llum i de flama.

En temple o batalla,em trobi on em trobi,al punt de sentir-loel sé reconèixer.

En plena pregàriaal so respondria,a mitja batallairia a cercar-lo.

(Trad. Elena Vidal / Miquel Desclot)

Aleksei Koinstantínovitx Tolstoi (1817-1875)

*

Del temps novell era l’esclat,la molsa encar brostava,l’aigua corria, el despullatbosquet ja verdejava.

Faltava encar del flabiolla veu dematinerai encara feien caragolles fulles de falguera.

El temps novell era arribat.A l’ombra dels polls era,quan somrient m’has esguardatamb mirada encisera.

I com resposta al meu anheltot ulls ‘naven baixant-se...Oh vida! Oh bosc! Oh llum del cel!Joventut! Esperança!

I jo plorava al teu costatpres de dolça plorera...El temps novell era arribat,a l’ombra dels polls era!

Dels nostres anys era a l’envol...Oh plors! Oh benaurança!Oh bosc! Oh vida! Oh llum del sol!Oh dels polls la fragància!

(Trad. Guillem Nadal)

Ivan Sàvvitx Nikitin (1824-1861)

“CAURÀ LA TIRANIA INDIGNA...”

Caurà la tirania indigna,cauran els ferros del pagès,i tu, noblesa aviciadahauràs de treballar a desgrat.Als qui vindran, i no a nosaltresdaràs el teu fuet antic,els semblaràs una ombra oiosa,un esborrall en els ennals...Els teus maneigs i roïnesesel temps descobrià per fi,

i la il·lustrada descendènciabo i maleint-te et colpirà.El bon mugic –la teva crossa.la teva bèstia, i no res més–eixirà amb glòria de la infàmia,i no el podràs comprar de nou,que el sol del llaurador ja s’alça!...No es venja encara, estamordit,mes sàpigues que contra l’amotemps ha que esmola la destral.

1857-1861

(Trad. Elena Vidal / Miquel Desclot)

Nikolai Gumiliov (1886-1921)

ELLA

Conec una dona: el silenci,l’amarga gatiga dels motsfa niu en l’espurna enigmàticade les seves amples pupil·les.

La seva ànima s’obre, àvida,només cap al metall sonordel vers i es mostra altiva i sordadavant la vida llarga i plàcida.

Silenciós i sense pressaté el pas estranyament suau,no es pot pas dir que sigui bellaperò ella em dóna tot el goig.

Quan jo desitjo anar a la mevaaudaç i orgullós, vaig a ellaa aprendre el dolor savi i dolçen el seu desmai i deliri.

És nítida en hores d’angoixa,i té a les mans el llamp,i té clars els somnis, com ombresen les sorres ardents del cel.

1912

(Trad. Júlia Ferrer / Ricard San Vicente)

JO I VOSALTRES

Sí, ho sé, no sóc pas com vosaltres,és d’un altre país que jo vinc,i m’agrada no pas la guitarra,sinó el so de les flautes salvatges.

És als dracs que llegeixo poemes,a núvols i cascades. No vaigper salons, per estances, llegintals vestits i a les jaquetes fosques.

Jo estimo com l’àrab al desertque s’atansa a la font i en beu l’aigua,no pas com el cavaller d’un quadreque mira les estrelles i espera.

I no penso morir-me en un llitentremig d’un metge i un notari,prefereixo una escletxa salvatgeben al fons d’un clot d’heures espesses.

Perquè no vull entrar al paradísdels protestants, pulcre i sense enigmes,sinó on el bandoler, el turmentat,la pecadora cridaran: “Alça’t!”

1918

(Trad. Júlia Ferrer / Ricard San Vicente)

Serguei Iessenin (1895-1925)

“NO VULL PAS ENGANYAR-ME...”

No vull pas enganyar-me,l’angoixa boirosa s’empara del cor.Per què tinc fama de xerraire?Per què tinc fama d’escandalós?

No sóc malvat, ni bandit del bosc,no afusello desgraciats a les presons.Sóc només un dardaire esbojarrat,que somriu a cada cara que veu.

Moscovita vagarós i entremaliat,arreu, pels voltants del Tverskoi,cada gos dels carreronsconeix el meu pas lleuger.

Cada desferra de cavallmou el cap en veure’m.Sóc bon amic de les bèsties.Cada vers meu guareix l’ànima d’un animal.

No porto barret de copa per les dones—dèbil tinc el cor per a estúpides passions—amb ell, tot minvant la tristesa, és més còmode donar l’or de la civada a una euga.

No tinc amics entre els homes,reto tribut a un altre regne.Per al coll de cada gosno hi planyo la millor corbata.

Però ara s’ha acabat el patir.S’ha aclarit el remolí boirós del cor.Per això passo per xerraire.Per això passo per escandalós.

1922

(Trad. Josep M. Güell)

Aleksandr Blok (1880-1921)

LA DESCONEGUDA

Als vespres, en els restaurantsl’aire és ardent, esquerp, somort,i la flaire de primaveradomina els crits dels embriacs.

Alluny, pels carrerons polsososi el fàstic dels xalets forans,el creixent brilla amb llum dauradai ressona el plor dels infants.

I cada vespre, a fora porta,entorcillant llurs barrets alts,per les rondes van, amb les dames,xistosos experimentats.

Als llacs, xiscla dels rems l’escàlemi retruny el crit de les donesi al cel, avesada a tot, indiferent, la lluna es vincla.

I cada vespre, l’amic únicdins el meu vas és empaitati en aspre suc misteriós,com jo, està pres i entabanat.

En fila, a les taules veïnes,hom hi veu ensonyats serventsi, beguts, amb ulls de conill,criden “In vino veritas”.

I cada vespre, a l’hora justa(o sols a mi me sembla així);

un cos de dona, embolicat en sedes,entre la boira es mou a la finestra.

I a poc a poc, entre els borratxos,sola i sempre sense company,respirant boires i perfumsella s’asseu a la finestra.

I exhalen antigues llegendesles seves sedes ajustadesi el capell amb plomes de doli l’anellada i fina mà.

Copsat per l’estrany veïnatgemir a través d’un vel obscuri veig riberes encisadesi fetilleres llunyanies.

Un defallir misteriósi el sol d’un altre em són donatsi tot el que el meu cor omplenaés penetrat per l’aspre vi.

I un ram de plomes esvanideses gronxa dins el meu cervelli uns ulls blaus i sense fonsfloreixen en la lllunyania.

Dins el meu cor hi ha un tresori sols a mi la clau és dada.Tu tens raó, pobre borratxo.Ho sé. En el vi és la veritat.

(Trad. Guillem Nadal)