URTXDOSSIER:

LES FOSSES COMUNES DE LA NECRÒPOLISMEDIEVAL JUEVA DE LES ROQUETESI EL POGROM DE 1348 A TÀRREGA

LES FOSSES COMUNES DE LA NECRÒPOLISMEDIEVAL JUEVA DE LES ROQUETES, TÀRREGAAnna Colet Marcé, Jordi Ruiz Ventura, Oriol Saula Briansó i Eulàlia Subirà de Galdàcano

URTX

104 URTX

Abstract

La excavación de un amplio sector de la necrópolis medieval judía de Tàrrega, realizada en 2007, puso al descubiertociento ochenta y dos fosas individuales con restos humanos y seis fosas comunes con un número mínimo de se-senta y nueve individuos. El estudio antropológico ha permitido determinar una muerte violenta para un buen nú-mero de los individuos de las fosas comunes. Este hecho, sumado a los hallazgos numismáticos y a ladocumentación que hace referencia al asalto a la judería de Tàrrega, permite adscribir dichas fosas al año 1348,fecha del único pogrom que se documenta en Tàrrega. Durante la excavación, se recogieron numerosos indiciosde que los muertos fueron enterrados con ropa y con algunos objetos personales, que aparte de evidenciar un en-terramiento precipitado, que incumple aspectos del ritual funerario judío, nos permiten tener un conocimiento másextenso sobre costumbres, creencias y otros aspectos sobre la comunidad judía de Tàrrega de mediados del sigloXIV. El estudio antropológico del conjunto y, en especial, de las trazas de violencia en los restos óseos nos permiteconfirmar el alcance y la gravedad del pogrom de 1348 en Tàrrega, que hasta la fecha sólo se conocía por la do-cumentación escrita.

The excavation of a wide sector of the medieval Jewish necropolis of Tàrrega, carried out in 2007, showed one hundredand eighty-two individual graves with human remains and six common graves with at least sixty-nine individuals. Theanthropological study has shown a violent death for a good number of the bodies in the common grave. This fact, to-gether with the numismatic findings and the documentation that refers to the attacks on the Jewish quarter in Tàrrega,means that these graves can be dated to the 1348, the year of the only pogrom known in Tàrrega. During the excavation,numerous indications were gathered that the dead were buried dressed and with some personal objects, which, apartfrom showing a hurried burial, that failed to comply with aspects of Jewish funeral ritual, supplies more extensive kno-wledge about the customs and beliefs and other aspects of the Jewish community in Tàrrega in the mid-14th century.The anthropological study of the whole, and especially of the signs of violence in the bones found, allows us to confirmthe degree and seriousness of the 1348 pogrom in Tàrrega, which had only been known through written documentsuntil now.

Paraules clau

Necròpolis medieval, jueus, Tàrrega, fosses comunes, pogrom 1348.

LES FOSSES COMUNES DE LA NECRÒPOLIS MEDIEVAL JUEVA DE LES ROQUETES, TÀRREGA

105URTX

sària; per tant, en aquelles parcel·les on noes comprometia la conservació de les res-tes, no s’hi va actuar. En aquest sentit, s’ex-cavà en aquelles parcel·les urbanes on laconservació i la construcció eren incompa-tibles. L’actuació al jaciment es va dividir endos sectors: un sector de prop de 8.000 m2

promogut per l’Ajuntament de Tàrrega, ambel suport del Departament de Cultura de laGeneralitat de Catalunya, i un sector de2.693 m2 promogut per l’empresa promo-tora de la parcel·la que tenia intenció deconstruir-hi de manera immediata. Així,doncs, inicialment es va actuar sobre unaàrea de vora 10.693 m2, que corresponia asetze parcel·les, per tal de verificar o des-cartar la presència de restes arqueològi-ques en els diferents solars i delimitar eljaciment per les bandes sud i est. D’aquestaàrea inicial s’excavaren en extensió prop de5.500 m2 que presentaven restes. Com a re-sultat de l’excavació del 2007, sortiren a lallum un total de cent cinquanta-cinc inhu-macions individuals i sis fosses comunes,amb un total de dos-cents vint-i-quatreNMI d’individus, pel que fa a l’excavaciópromoguda pel Museu Comarcal de l’Ur-gell-Tàrrega i l’Ajuntament de Tàrrega, ivint-i-set individus més, pel que fa a l’exca-vació feta per Arqueociència2 i promogudaper Promocions Inver 65, SL.

L’excavació de Promocions Inver 65, SL. laféu l’empresa d’arqueologia Arqueociència,sota la direcció de l’arqueòleg Marc PieraTeixidó, mentre que l’excavació de l’Ajun-tament, coordinada pel Museu Comarcal

Breus apunts sobre el jaciment

El jaciment se situa a la part sud-est del nucliurbà de Tàrrega, a la vessant nord del turóconegut com el Masset, a la part est d’aquestmateix turó. Com la immensa majoria de lesnecròpolis jueves de la península, se situafora muralles, tal com dicta la Misnà, i pro-pera a cursos d’aigua (en el cas de les Ro-quetes, a l’altra banda del riu Ondara). Delcall dista aproximadament 900 m. Hi ha in-tervisibilitat entre el call i el fossar; d’aquestamanera, es podia tenir cura que no s’hi pas-turés o s’hi cometés algun acte vandàlic1 i,d’altra banda, s’evitava també que la comitivafúnebre passés per les zones cristianes. Undels trets que també comparteix amb altrescementiris jueus peninsulars és la proximitata una via de comunicació: el cementiri tar-garí, per la seva banda nord, limita amb elcamí que duu a Granyena (fig. 1).

L’excavació arqueològica es va dur a termeentre els mesos de febrer i setembre del 2007,amb intervencions puntuals fins al desembredel mateix any. L’excavació, de caire preventiu,fou motivada per la imminent construcciód’habitatges en aquesta zona, ja que es tractade terrenys de propietat privada urbanitzables.El cost de l’excavació fou sufragat per l’Ajun-tament de Tàrrega i el Servei d’Arqueologia iPaleontologia de la Generalitat de Catalunya,que també finançà l'estudi antropològic de lesrestes realitzat per Minoa SL.

L’excavació arqueològica es va limitar aaquelles zones on era absolutament neces-

1 En aquest sentit, hi ha una denúncia al respecte de l’any 1338 d’Anoc Saporta contra Ramon Mut, car-nisser de la vila, perquè havia dut a pasturar el seu ramat al fossar dels jueus (Muntané, 2007, p. 106).2 Agraïm a Arqueociència Serveis Culturals, SL, especialment a Marc Piera, la informació proporcionadade l’excavació del sector excavat promogut per Promocions Inver 65, SL.

106 URTX

de l’Urgell-Tàrrega, fou dirigida per AnnaColet Marcé.

El ritual funerari

El fet d’enterrar en cementiris diferents alscristians és una tradició jueva que es re-munta a l’època d’Abraham (Gn 23); la covaon enterra la seva dona, Sara, que més tardesdevé panteó dels patriarques, esdevindràun lloc especial dins la memòria col·lectivadel poble jueu, convertint-se en la tradició apartir de la qual cada comunitat jueva ha detenir el seu propi cementiri (Casanovas,2003, p. 493). A la península Ibèrica, a partirdels documents, es coneix l’existència decent quatre necròpolis hebrees, encara queel nombre real d’aquestes segur que ésforça superior. Les fonts arqueològiquesaporten informació sobre vint-i-dues necrò-polis jueves a la península on s’han dut aterme excavacions o s’han evidenciat restesper algun tipus de treball. D’aquestes vint-i-dues necròpolis, només deu havien propor-cionat restes materials que evidencien lafiliació cultural i religiosa (onze a partir del’excavació de les Roquetes de Tàrrega) (Ca-sanovas, 2003, p. 498).

Un dels requisits per destinar uns terrenysa cementiri jueu, segons el ritual jueu, ésque la comunitat jueva de la població siguila propietària del terreny. Per això era ne-

cessari disposar d’una autorització reial,nobiliària o bé eclesiàstica (Casanovas,2003, p. 500); l’autorització eclesiàstica pera la comunitat jueva de Tàrrega arriba el 19de març de 1307, i la reial, el 22 de juny de1319, encara que el cementiri pot ser ante-rior a la primera data d’autorització, sent eldocument el que legalitza el cementiri(Muntané, 2007, p. 105). De fet, el primerdocument que cita la presència de jueus aTàrrega és del 1278.

Un aspecte fonamental del ritual és que elcadàver ha d’estar orientat cap a orient, comla majoria de les tombes medievals, amb elcap a l’oest i els peus a l’est, mirant cap aJerusalem. Per orientar les tombes, l’elementprimordial és el sol, fet que podria explicar ladiferència de graus en tombes de la mateixanecròpolis.

Les inhumacions es poden realitzar ambtaüts, com els documentats als ENT. 154,172, 80, etc. (fig. 2), o sense. A les Roquetestambé s’ha documentat l’ús de «parihuelas»o lliteres on es transportava el mort des decasa fins al cementiri; després, aquesta lli-tera s’usava com a tapa, es col·locava sobreel mort i, seguidament, es cobria amb terra.A les parets de la fossa es fa un encaix persuportar aquesta tapa; a les Roquetes, unexemple molt clar és l’ENT. 84 (fig. 3). Exis-teix el costum, instaurat pel patriarca Gama-

Figura 1.Plànol de situació dela necròpolis i el call.En groc, el camí queseguia la comitivafúnebre del call finsal fossar.

liél de Yabne (últim quart de segle I-primerquart de segle II d.C.), a partir del qual es re-nuncia a l’ostentació a l’hora d’enterrar; apartir d’aleshores, el taüt és una caixablanca sense polir, de fustes senzilles, lamortalla és de lli de baixa qualitat, al mortno se li col·loca cap mena de joia, com tam-poc es posa cap objecte valuós dins la fossa:només es té en compte la deposició d’a-quells objectes que formen part del mort (deVries, 2007).

L’excavació de les Roquetes ha permès ladocumentació de certs elements que for-men part del ritual gràcies a l’excel·lent graude conservació de la majoria de les fosses.Tal com hem comentat abans, s’han recupe-

rat restes de taüts i de «parihuelas», que l’a-nàlisi de les fustes3 revela que són de pi.També s’han recuperat agulles de cap quepertanyen a la mortalla, als ENT. 75 i 103 (fig.4), i restes de sudari amb fils d’or, a l’ENT. 37(fig. 5), un sudari que té paral·lels en les ex-cavacions de la necròpolis jueva de Mont-juïc, a Barcelona, dels anys 1945-1946, i deGirona, dels anys 1999-2000.

Un aspecte del ritual que s’ha documentaten diferents tombes de les Roquetes a partirde la posició dels cranis és la presència decoixins sota dels caps. El coixí consistiria enuna bossa de lli, que pertanyeria al conjuntde la mortalla, plena de terra procedent del’excavació de la mateixa fossa (fig. 6).

107URTX

3 L’anàlisi de les fustes de taüts, «pariuelas», tapes i altres elements de fusta ha estat feta per l’arqueòlogai especialista en antracologia Raquel Piqué, de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Figura 2.Enterrament 172

amb les restes de lafusta del taüt.

Figura 3.Enterrament 84 ambl’encaix per a la tapa.

108 URTX

A les Roquetes també es documenten as-pectes no previstos pel ritual jueu, com araquatre enterraments secundaris. Aquestsenterraments ens indiquen que aquestsmorts havien estat enterrats inicialment enun altre indret i que, posteriorment, van tras-lladar els ossos de cada individu al fossar deTàrrega (fig. 7). En principi, desenterrar unmort va contra els sentiments jueus, ja quees molesta el descans del difunt, però es co-neixen altres casos en contextos arqueolò-gics on això es documenta, com a Lucena.En l’actualitat, també es té en compte si ésper portar les despulles a Israel o si un ce-mentiri es veu afectat per una obra o algunacausa major.

Aquests costums poden canviar lleugera-ment depenent de la comunitat o el lloc il’època.

Cap al cementiri

Antigament, es portava el mort a coll des dela casa del difunt fins al cementiri, a no serque el cementiri fos molt lluny (aleshoress’usava carruatge). Quan era possible, esprocurava parar davant de la sinagoga ambel taüt. En consonància amb la tradició deno ostentar,4 el millor compliment que espodia fer vers el difunt era la desfilada degent que acompanyava el mort fins a la sevaúltima destinació (vegeu la fig. 1).

L’enterrament

Només es fa una fossa, la que ha d’acollir eldifunt, i es fa el mateix dia de l’enterrament.Una fossa oberta gaire temps és conside-rada pels jueus un escàndol: s’ha de taparràpidament; es consideraria intolerable dei-

Figura 4.Enterrament 75,on es localitzà unaagulla de la mortalla.

Figura 5.Enterrament 37 ambles restes d’un sudari.

Figura 6.Enterrament 92 ambevidències d’un coixíno conservat.La posició de lamandíbula i del captestimonien l’úsd’aquest coixí.

4 No hi ha ofrenes florals ni manifestacions en aquesta línia.

xar la fossa oberta durant una nit (de Vries,2007, p. 260): si per alguna causa s’haguésde deixar oberta, durant la nit es cobririaamb taulons. Quan el taüt arriba al seu destí,els de la comitiva s’esquincen les vestidurescom a expressió de dolor i de dol, seguintels fets descrits a la Bíblia quan Rubèn trobaJosep (Gn 37, 29) o bé quan Jacob troba latúnica ensangonada del seu fill (Gn 37, 34),entre moltes altres citacions que fan refe-rència a aquest acte. Un cop s’ha estripat laroba, comença l’acomiadament pròpiamentdit. Poc després, torna a la terra allò que enva sortir.

Un cop el taüt es col·loca dins la fossa, ques’ha fet tot recitant oracions, aquesta es co-mença a reomplir. Ho fan els parents seguintun ritual i els amics del difunt també hicol·laboren.

Les fosses es dipositen en fileres, a distàn-cies més o menys constants; en el cas de lanecròpolis de Tàrrega, el més comú és queoscil·lin entre els 70 i els 80 cm. A Tàrrega,per la disposició de les tombes, podem infe-rir que no existeix una organització espacialbasada en llaços familiars. Les fosses tambés’adapten perfectament a la seva mida, en-cara que hi ha un parell de casos en què esdobleguen lleugerament les cames per en-cabir-los-hi.

Una de les característiques que s’ha consta-tat en l’excavació dels diversos cementirisjueus del territori peninsular és l’absència dedipòsits funeraris o aixovars. La major partdels objectes trobats a les tombes correspona elements d’abillament personal, que, tot iser escassos, són molt uniformes. A les Ro-quetes, a banda dels elements que corres-ponen purament al ritual, s’han recuperatdiverses arracades, siguin llises o amb boles,

amb paral·lels a Girona i Barcelona; collaretsamb denes i penjolls d’atzabeja, així comd’atzabeja amb altres materials; braçalets devidre; restes de filaments metàl·lics; sivelles,i altres elements. Molts d'aquests elementsd'abillament són de caràcter profilàctic, ser-veixen de protecció a qui els porta i es rela-cionen sempre amb individus femenins o béinfantils. La totalitat del conjunt de materialsd’abillament personal i amulets recuperat ales Roquetes és un dels trets més singularsdel jaciment, juntament amb les sis fossescomunes documentades i excavades, de lesque només trobem un paral·lel a la necrò-polis de València, encara que amb diferèn-cies morfològiques importants.

Les fosses comunes de les Roquetes

Les sis fosses comunes localitzades a la ne-cròpolis jueva de Tàrrega se situen a la zonasud-oest de la part excavada del fossar (fig.8). Aquesta zona es troba compresa entreels carrers de Balmes, al nord; del PintorMarsà, al sud; de Joan Miró, a l’oest, i delPedraforca, a l’est.

Aquesta zona on se situen les fosses comu-nes té unes característiques orogràfiquesque han condicionat la conservació de lesrestes i, d’altra banda, han dificultat l’exca-vació arqueològica. En aquest indret, el tos-sal forma una entrada o petita fondalada,marcant una torrentera desdibuixada pelscanvis soferts en els darrers anys. Es tractad’una zona amb un fort pendent, que en al-guns indrets arriba fins al 16 % de desnivell(vegeu la secció), un fet que provoca unamajor erosió natural (fig. 9). A més a més, enaquestes parcel·les hi ha hagut un aboca-ment no controlat de terra i de materialsconstructius de rebuig, durant els darrerstrenta anys, fruit de les construccions dels

109URTX

Figura 7.Enterrament secundari.

Enterrament 56(UE 1081).

110 URTX

Figura 8. Situació de les fosses comunes de la necròpolis de les Roquetes.

xalets del sector oest del turó. Aquests dosfactors s’han vist, a la vegada, agreujats perfiltracions d’aigua, que han xopat el terrenyi han desencadenat que hi hagi hagut di-versos intents per localitzar i reconduir lesaigües, unes tasques que s’han dut a termeamb màquines excavadores que han mal-mès amb rases i rebaixaments una partd’aquest sector del jaciment on es troben lesfosses comunes. En aquest sentit, tenim evi-dències de la destrucció de la part nord dela FS 164 i la destrucció parcial de tombesindividuals. Les tasques agrícoles que s’handesenvolupat també han afectat la conser-vació d’aquest punt del jaciment.

Pel que fa a les característiques de les fos-ses, cal dir que són de planta rectangular ique les seves mesures varien depenent delnombre d’inhumacions que continguin. Enaquestes fosses es van enterrar seixanta-nou individus, com a mínim.5 Els individussegueixen la disposició que marca el ritualjueu, amb el cap a l’oest i els peus a l’est, i esdisposen els cossos l’un al costat de l’altreevitant sobreposicions, que només es donenper a alguns ossos aïllats.

A continuació, fem una descripció de cadauna de les sis fosses comunes, tant físicacom dels individus que hi foren enterrats.Seguirem l’ordre de les fosses tal com estandisposades en el terreny: d’oest a est i desud a nord.

FS 161. Aquesta fossa és la que se situamés a l’oest i al sud del conjunt de les fosses,a una distància de la tomba individual méspropera, situada a l’oest, de 8,12 m (fig. 10).És una fossa de planta rectangular que té lesparets nord i sud perdudes. La paret sudsembla afectada per l’erosió del terreny. Laparet nord podria no conservar-se per l’ero-

sió o bé perquè, juntament amb la FS 163,formés part d’una fossa més gran on es dei-xés un espai buit entre ambdues. Així, al sud,o FS 161, localitzem els individus que tenenuna millor connexió anatòmica, mentre queal nord, ja a la FS 163, localitzem individus enpitjor estat de conservació en el moment delseu enterrament. En l’excavació del reompli-ment de les dues fosses no es va poder de-tectar cap diferència entre el reomplimentd’ambdues fosses; per tant, la hipòtesi queformessin una sola fossa és la més plausible.

Pel que fa a les mides, l’eix oest-est de lafossa és de gairebé 1,5 m, un fet que pro-voca que els cadàvers s’hagin d’adaptar al’espai, doblegant-los les cames o bé forçantla posició del cap. Per mesurar l’eix sud-nordde la fossa, hem pres la mida de la superfí-cie que ocupen les restes, que fa 3,971 m dellargada. Desconeixem la fondària originalde la fossa: en la zona més ben conservada,la profunditat oscil·la entre els 16 i els 21 cmrespecte del nivell del terreny conservat apartir del qual s’identifica el retall de lafossa, un nivell que no és l’original.

La fossa FS 161 consta d’un mínim de deuindividus. En aquesta ja s’hi pot observar unpatró estructural que es repetirà a les FS162, FS 164 i FS 166. En aquests quatrecasos, s’observa una zona central de la fossaamb els individus relativament ben disposatsi en bon estat de preservació i de connexió,mentre que els laterals, en canvi, allotgenrestes menys completes, extremitats aïlladeso peces sense connexió.

El fet de tractar-se d’una estructura d’en-terrament múltiple, encara que amb els in-dividus parcialment separats, ha suposatl’aplicació de la metodologia apropiada perpoder determinar el nombre mínim d’indivi-

111URTX

5 Pel que fa a l’estudi antropològic de les restes, teniu més informació a J. RUIZ i E. SUBIRÀ, «Reconstruccióantropològica del pogrom de 1348 a Tàrrega», en aquest mateix número d’URTX. Revista Cultural de l’Urgell.

Figura 9.Secció de la zona

de les fossescomunes, amb lesfosses 161 i 163.

112 URTX

dus inhumats. Per fer-ho, s’han de prendreen consideració aspectes com la repetició departs òssies, incompatibilitats osteològiquesdegudes a diferències en el grau de desen-volupament de l’os, diferències de talla o derobustesa o diferències patològiques, talcom suggereixen Duday i Masset (1987) i Vi-llena (1997).

La posició dels braços d’algun dels cossospermet fer-se una idea aproximada de comva ser portat fins al lloc on es va trobar. L’in-dividu central (UE 1180), per exemple, ambels braços flexionats als laterals del cos i al’alçada del cap, fa pensar que o bé fouarrossegat per sota de les aixelles o bé foucarregat a pes per sota de les aixelles i perles cames.

A tall de curiositat, cal destacar l’absènciadels peus en aquells individus que es varendisposar amb les cames estirades, sensemostrar evidències de violència a les partsdistals de les cames que facin pensar queaquests pogueren haver estat amputats.Crida l’atenció, però, que els individus queadopten posicions forçades flexionant lescames conserven els peus, mentre queaquells amb les cames completament esti-rades els han perdut. Sembla, doncs, que esconfirmi la relació directa amb la mida de lafossa i la posició del cos.

Pel que fa a la composició demogràfica, a laFS 161 es va trobar un nen d’entre set i dotzeanys; una noia i un individu de sexe indeter-minat, d’entre disset i vint-i-cinc anys; tres

Figura 10.Planta i fotografiade FS 161.

homes i una dona d’entre vint-i-cinc i trenta-cinc anys; dos homes d’entre quaranta i cin-quanta anys, i un individu adult de sexeindeterminat.

Tan sols es van poder descriure marques deviolència en un dels individus.

Durant l’excavació d’aquesta fossa, es vadocumentar un seguit de cinc botons debronze, associats a la UE 1173 (fig. 11). Per-tanyen a una noia d’entre vint i vint-i-cincanys que els té situats sota la clavícula dreta.El fet que l’enterressin vestida entra en con-tradicció amb el costum al qual hem fet re-ferència allà on s’indica que els morts s’hand’enterrar amb una mortalla de lli, cosa queposa de manifest la urgència amb la qualfou inhumada.

FS 163. Fossa situada al nord de la FS 161 i alsud de la FS 54; aquesta fossa, a més del tretcaracterístic de ser una fossa comuna, estavacoberta per fusta. Tal com marca el costumjueu,6 la tapa és de fusta senzilla, concreta-ment, en aquest cas, de pi. Les mesures de lafossa s’han pres a partir de la superfície queocupen les restes per l’eix sud-nord; les paretsoest i est sí que es conserven; per tant, l’eixoest-est mesura 1,35 m i l’eix sud-nord, 1,80m. La profunditat conservada va dels 12 als 25cm respecte del nivell de terreny actual a partirdel qual s’identifica el retall, un nivell que no ésl’original del segle XIV (fig. 12).

La FS 163 està constituïda per un mínim deset individus. És la més peculiar d’entre les

fosses excavades: la de dimensions més re-duïdes, l’única que conservava una tapa defusta i l’única en la qual predominen les pecesinconnexes (només s’hi va identificar un solindividu mantenint una mínima connexió).

De la mateixa manera que succeïa en el casanterior, les característiques de l’enterramenthan fet necessària l’aplicació de la metodo-logia apropiada per determinar el nombremínim d’inhumats. En aquest cas, la repeti-ció de cranis ha permès establir-hi un mínimde set individus: una nena d’entre tres i qua-tre anys; dues noies d’entre vint i trenta

113URTX

6 Anteriorment al costum instaurat per Gamaliél (patriarca i membre del centre jueu de Yabne), abans del'últim quart del segle I dC., l'enterrament esdevenia en les famílies riques un acte d'ostentació.

Figura 11.Detalls dels botons

de l’individu UE 1173de FS 161.

Figura 12.Planta i fotografia

de FS 163.

114 URTX

anys; un home i una dona d’entre trenta iquaranta anys; una dona d’entre quaranta iquaranta-quatre anys; una dona d’entre cin-quanta i seixanta anys, i una dona adultad’edat indeterminada.

No s’hi van detectar evidències de violèn-cia. Tanmateix, cal considerar que faltavenmoltes peces esquelètiques i que, per tant,l’índex de preservació dels individus eramolt baix.

Com a element especialment singular asso-ciat a una de les inhumacions (UE 1185), esva trobar un conjunt de deu elements queformaven un collaret (fig. 13). Aquests deuelements, sigui pel material amb el qualestan fets, sigui per la forma, els consideremamulets. S’han recuperat tres amulets fetsamb atzabeja (un d’ells, amb plata repujada),una dena de cristall de roca, una hamsa o màde Fàtima de plata, una hamsa d’os, duesbranques de corall, una dena de matèria or-gànica i una dena esfèrica encara per deter-minar. Les deu peces es van trobar damuntdel crani; això ens indica que en el momenten què fou enterrada els portava penjants alcoll. La nena (d’entre tres i quatre anys) a laqual pertany aquest collaret d’amulets pre-senta una lleu malformació a les extremitatsinferiors com a resultat d’alguna patologiad’origen metabòlic, un fet que podria explicar

la quantitat d’elements profilàctics. El ritualjueu condemna l’ús dels amulets si aquestssón utilitzats per a benefici propi; en canvi,quan s’utilitzen com a elements apotropaicso protectors, són permesos.

FS 54. Fossa situada a l’est dels enterra-ments 48 i 49, gairebé a 2 m a l’est d’aquests;al nord no hi ha cap enterrament i al sud hiha la FS 163. Els límits entre aquesta darrerafossa i la FS 54 no és clar, ja que els límits dela FS 54 no es conserven: només conserva laparet oest i la paret nord de la FS 163 tambéestà perduda. Tenint en compte les altresfosses excavades a la necròpolis, suposemque l’amplada de les fosses s’adaptava méso menys a l’alçada dels individus enterrats,encara que si la fossa era més estreta, do-blegaven lleugerament les cames, adaptant-los així a les dimensions de la fossa. Lasuperfície que ocupen les restes és d’1,61 mper l’eix oest-est i d’1,51 m pel que fa a l’eixsud-nord. La profunditat oscil·la entre els 19i els 24 cm a partir del nivell del terreny ons’evidencia la fossa, que en aquest cas tam-poc és el nivell original. L’excavació del re-ompliment de la fossa, del sediment quecobria els cossos, no va donar cap mena dematerial. Fou la primera fossa a localitzar-sei, en un primer moment, s’interpretà com unenterrament múltiple excepcional dins delconjunt de la necròpolis (fig. 14).

Figura 13.Conjunt d’amuletsque formaven partdel collar de la nena(UE 1185)de la fossa 163.

115URTX

Consta d’un mínim de cinc individus inhu-mats, relativament ben disposats, a excepciódel situat més al nord, l’individu 1 (UE 1051)i de l’individu 3 (UE 1053). El primer nomésconserva mig cos en posició primària; granpart del seu costat esquerre es troba enforma de paquet secundari sobre la cama del’individu 2 (UE 1052). Aquest paquet tambéconté elements de l’individu 3 (UE 1053), elqual només es conserva parcialment en po-sició primària. Un altre aspecte a destacar

de la fossa és que cap dels individus no con-serva els peus en posició, i aquests tampocapareixen en posició secundària a la fossa.D’altra banda, la part distal de les cames nomostra evidències que permetin explicar-ho.Addicionalment, es van detectar desplaça-ments puntuals a l’individu 5 (UE 1055) pelque fa a la mandíbula, la mà dreta i l’avant-braç esquerre. Tot plegat fa pensar en lapossibilitat d’un enterrament successiu. Talvegada, en un primer moment, la fossa no

Figura 14.Planta i fotografia

de la FS 5.

116 URTX

es va omplir de terra i va ser reoberta untemps després per encabir-hi nous indivi-dus. Amb aquesta reobertura es va poderamuntegar el paquet secundari sobre lescames del individu 2 (UE 1052) i, acciden-talment, van saltar la mandíbula i l’avantbraçesquerre de l’individu 5 (UE 1055).

Pel que fa a la composició de la fossa, s’hi vantrobar les restes de dos individus de sexe inde-terminat, l’un d’entre deu i dotze anys (individu3) i l’altre al voltant dels disset (individu 1); unanoia d’entre disset i vint-i-cinc anys (individu5); un home d’entre vint-i-cinc i trenta-cincanys (individu 4), i una dona d’entre trenta-tresi quaranta-cinc anys (individu 2).

Cap d’ells, però, no mostra evidències detraumatisme per violència. A tall de curiosi-

tat, és l’única fossa en la qual tots els in-humats es disposen amb les cames com-pletament estirades i cap d’ells no conservaels peus.

FS 162. És l’única fossa de la qual conser-vem les parets; se situa a l’est de la FS 161,a un mínim d’1,71 m. La tomba més pròximala té situada al nord i és una tomba indivi-dual, l’enterrament 165, que dista 1,43 m dela fossa comuna. L’eix oest-est de la fossaoscil·la entre 1,30 m i 1,51 m; l’orientació delsindividus segueix el ritual jueu: el cap a l’oesti els peus a l’est, ja que l’eix sud-nord me-sura 1,50 m com a màxim. Quan dipositenals cadàvers a la fossa, per encabir-los, do-bleguen les cames o bé les desplacen versel sud. L’eix sud-nord mesura 5,40 m. Laseva fondària conservada va dels 12 als 30

Figura 15.Planta i fotografiade FS 162.

cm (decreixent la fondària conservada desud a nord, seguint el pendent del terreny).La fossa, al costat nord té un espai lliureaproximadament d’1,5 m d’amplada, sensecadàvers, apareixent cossos remenats tantal nord com al sud (fig. 15). L’excavació delreompliment de la fossa va permetre la recu-peració d’un fragment de ceràmica vidradablanca que enganxa amb un altre fragmentrecuperat a l’excavació del reompliment dela FS 166 (fig. 16).

La FS 162 conté les restes d’un mínim de vintindividus en un estat de preservació forçapobre, ja que només en vuit casos es trobenrepresentats en més d’un 50 %.

En aquesta fossa es torna a repetir parcial-ment el patró esmentat anteriorment pel quefa la distribució dels individus a l’interior dela fossa (individus més sencers en posiciócentral i peces aïllades o inconnexes als la-terals). Si bé és cert que, en aquest cas, tro-bem ossos aïllats repartits per tota l’extensióde la fossa.

Com a fet destacat, cal esmentar la posicióde l’individu UE 1162, que es troba en de-cúbit prono (de boca terrosa) i amb lescames flexionades d’una manera molt for-çada. Sembla talment com si hagués estatagenollat i deixat anar endavant a l’hora deser col·locat a la fossa (fig. 17).

La composició demogràfica de la fossa,doncs, és la següent: un individu perinatal; unnen al voltant dels sis mesos de vida; dos nensd’entre dos i tres anys; un nen d’entre cinc isis anys; dos nens d’entre sis i set anys (totsells de sexe indeterminat); un noi i una noiad’entre tretze i quinze anys; dos nois i duesnoies d’entre divuit i vint-i-cinc anys; dos noisi una noia d’entre vint-i-cinc i trenta anys, iquatre individus adults de sexe indeterminat.

En aquest cas, deu dels individus, el 50 %del total de la fossa, mostren marques detraumatisme per violència.

A excepció de l’inhumat en decúbit prono, capdels inhumats no conserva els peus en con-nexió, malgrat conservar l’espai per ser-hi.

FS 164. Fossa comuna situada a l’est de laFS 162, entre 1,76 m i 1,82 m de distància ia l’est de l’enterrament 165, a 1,69 m. D’a-questa fossa només conservem la paretoest; la paret sud no l’hem pogut documen-tar, ja que es posa per sota del tall de la in-tervenció, quedant part a sota de la parcel·laque resta per excavar. La superfície queocupen les restes és d’1,56 m (eix oest-est)

i de 7,74 m (eix sud-nord). La seva fondàriaconservada va dels 15 als 40 cm respectedel nivell actual del terreny a partir del quals’identifica la fossa. És la fossa que presentamés inhumacions i, com la resta, hi té repre-sentada tota la població. Com en les altresfosses, l’orientació de les inhumacions ésamb el cap a l’oest i els peus a l’est. Tot i noconservar-se la paret est a causa de les hu-mitats d’aquesta zona (aquesta fossa estavaplena d’aigua durant el procés d’excavació),

117URTX

Figura 17.Individu disposat de

boca terrosa (UE 1162de la FS 162).

Figura 16.Dibuix i fotografia dela tapa de ceràmicaamb vidrat blanc

trobada en elfarciment de les

fosses 162 (UE 1148) i166 (UE 1158) i

gerreta de la fossa162 (UE 1148),

datades a mitjan elsegle xiv.

118 URTX

Figura18. Fotografia i planta de la fossa 164.

119URTX

la postura de les cames, molt menys forçadaque en les altres fosses, ens indicaria quealmenys aquesta la van excavar tenint encompte l’alçada dels individus, ja que enquatre casos les cames les tenen rectes, i laresta les tenen poc forçades (fig. 18). És enaquesta fossa on també trobem un delsconjunts de monedes i una clau de ferro,elements associats a un individu adult mas-culí (UE 1211);7 durant l’excavació del reom-pliment de la fossa també es van recuperarbotons de bronze associats al mateix indi-vidu, una noia d’entre vint i vint-i-cinc anys,la UE 1201 (fig. 19), tres a l’alçada del tur-mell dret i un parell a les costelles. Les mo-nedes, la clau i els botons ens indiquen queforen enterrats amb roba i amb el que por-taven a les butxaques (fig. 20).

La UE 1141, on també s’ha trobat materialnumismàtic, es pot associar a la destruccióde la paret nord de la FS 164; a causa de ladestrucció mateixa, les monedes no espoden associar a cap individu en concret.Aquestes darreres monedes apareixen ambun didal que, per la seva morfologia, es potrelacionar al treball de la pell. En aquest es-trat, es van excavar les restes de set indivi-dus: quatre adults i tres infants.

La FS 164 és la més gran d’entre les excava-des i la que contenia un major nombre d’in-dividus inhumats: un mínim de vint-i-cinc.La distribució dels individus dins de la fossasegueix, parcialment, el patró ja observat ales FS 161 i 162, amb alguna particularitat.En aquest cas, només trobem un gran pa-quet d’ossos a l’extrem sud de la fossa (UE1220), que es troba lleugerament separat delcos central de la fossa, en el qual es troba laresta dels individus ben disposats. També,tal com succeïa en les anteriors fosses, vanhaver de flexionar les cames dels individusmés sencers per tal d’encabir-los-hi, si béen aquest cas la majoria d’ells conserva elspeus en connexió.

El nombre mínim d’individus s’ha pogut de-terminar a partir de la repetició de cranis,definint un mínim de set individus al paquetde la UE 1220 i divuit cossos individualitzatsa la resta de la fossa.

La composició demogràfica consta d’un in-dividu de sis anys de sexe indeterminat;quatre nenes, un nen i un indeterminat d’en-tre set i dotze anys; una noia d’entre tretze iquinze anys; tres noies i dos nois d’entre vint

i trenta anys; una dona i dos homes d’entretrenta i quaranta anys; dues dones i treshomes d’entre quaranta i seixanta anys; unhome de més de seixanta anys, i tres indivi-dus d’edat indeterminada (dos homes i unindividu de sexe indeterminat).

De la mateixa manera que succeïa amb lesFS 161 i 162, els extrems de la fossa (enaquest cas, només l’extrem sud) allotgen lesrestes, en major o menor grau de connexió,d’un mínim de nou individus.

Pel que fa als traumatismes per violència,s’han detectat en vint-i-tres del mínim devint-i-cinc individus exhumats.

FS 166. Aquesta és l’última fossa que es vadocumentar i excavar al cementiri hebreu.És la fossa situada més a l’est del conjunt de

Figura 19.Botons associats al’individu femení UE

1201 de la fossa 164.

Figura 20.Monedes i clau

associats a l’individuUE 1201 de la

fossa 164.

7 Vegeu M. CLUA, «Les fosses comunes del fossar dels jueus de Tàrrega, testimoni de la realitat monetàriade mitjan segle XIV», en aquest mateix número d’URTX. Revista Cultural de l’Urgell.

120 URTX

Figura 21.Foto i planta de FS 166.

les sis fosses i, com l’anterior, la seva paretsud es posa per sota del tall de la interven-ció, per la qual cosa només se’n va excavaruna part. La paret nord està perduda; noméses conserven l’oest i l’est, amb unes mesuresque oscil·len entre 1,42 m i 1,57 m; l’eix sud-nord es mesura a partir de la superfície queocupen, de 2,76 m. La seva fondària conser-vada és aproximadament de 15 cm (fig. 21).En aquesta fossa, dins del seu reompliment,es va recuperar l’altre conjunt de monedes,que en aquest cas no es van associar a capinhumació de la fossa.8

La FS 166 conté restes d’un mínim de dotzeindividus en un estat de preservació força

pobre. L’estructura de la fossa comparteixcertes característiques amb la FS 163 i ambel conjunt de les FS 161, 162 i 164. D’unabanda, està constituïda per una zona centralque conté les cames i part del cos de quatreindividus fàcilment individualitzables; de l’al-tra, el perímetre restant de la fossa (extremsnord, sud i sud-oest) allotja el gruix de lesrestes inconnexes, a priori no atribuïbles.

L’estudi posterior és el que ha permès laidentificació del conjunt de dotze individusdistribuïts en un individu d’entre cinc i sisanys; dos d’entre set i dotze; dos d’entredotze i vint; tres d’entre vint i trenta, i quatred’entre trenta i quaranta.

8 Vegeu M. CLUA, «Les fosses comunes del fossar dels jueus de Tàrrega, testimoni de la realitat monetàriade mitjan segle XIV», en aquest mateix número d’URTX. Revista Cultural de l’Urgell.

121URTX

Pel que fa a les marques de violència, noméss’han pogut identificar en un dels individusestudiats.

Conclusions

Les fosses comunes de la necròpolis medie-val jueva de les Roquetes de Tàrrega se si-tuen a la zona sud-oest del cementiri, on esconcentren les tombes amb coberta dellosa, siguin de banyera o bé antropomorfes.Basant-nos en l’excavació que es féu al ce-mentiri de Montjuïc (Palahí et al., 2002) a Gi-rona, on a través de la superposició detombes es pot establir una cronologia rela-tiva dels tipus de tomba, aquestes fossesamb coberta pertanyerien als moments ini-cials de la necròpolis targarina; a més, caltenir en compte que és aquesta zona la queés més propera al call, on la lògica ens diuque començarien a enterrar.

Les troballes numismàtiques ens permetendatar les fosses comunes i la UE 1141, a tretsgenerals,9 a mitjan segle XIV, ja que la majorpart de les monedes es troba en circulaciódurant la primera meitat del segle XIV i lesmonedes de Pere III trobades a les fossespodrien correspondre perfectament a l’inicidel seu regnat i, per tant, estarien emeses enuna data anterior a l’estiu de 1348.

Les monedes ens delimiten un espai crono-lògic que, juntament amb les dades arqueo-lògiques, l’estudi de les fonts documentals10i el treball antropològic, ens permet con-cloure que les fosses comunes de Tàrregasón el testimoni del pogrom de 1348.Aquesta afirmació se sustenta en les evi-dències de violència en un gran nombred’individus enterrats en les fosses comunes:en la precipitació en les inhumacions, evi-denciades pel fet que els enterren vestits i,tot i seguir l’orientació ritual de les deposi-cions, no respecten el fet d’inhumar-los in-dividualment. Un altre element que ensindica la precipitació i les presses a l’horad’enterrar-los és la llargada de les fosses; enmolts casos, les inhumacions tenen lescames doblegades per adapta-les a la midade la fossa excavada per fer-hi l’enterra-ment. En aquest sentit, tal com hem apuntatabans, en l’apartat que fa referència al ri-tual, les fosses s’obrien a mesura que esnecessitaven; d’aquesta manera, la sevamida s’adapta a la de la inhumació. Tal com

es desprèn de l’estudi de Josep X. Muntanéi tal com reflecteixen els documents, l’assaltal call fou un esclat de violència indiscrimi-nat, un fet que es tradueix en la representa-ció de tota la població a les fosses, ja que hitrobem enterrats tant infants com dones,adults i gent d’edat avançada presentantsignes de violència. Un altre element queens permet atribuir les fosses al pogrom de1348 és que, pel de 1391, molt generalitzaten aquelles ciutats peninsulars on hi haviacomunitats jueves, no existeix cap referènciadocumental pel que fa a Tàrrega.

L’únic paral·lel de fossa comuna en un ce-mentiri jueu el trobem a València, on es vadocumentar una fossa comuna de plantairregular, tirant a circular, on es van amunte-gar quaranta individus. A diferència de lesfosses de Tàrrega, on es manté l’orientacióritual dels cadàvers, a València aquestsforen llençats dins un forat, sense cap menade cura pel que fa als costums funeraris delsjueus. En aquesta fossa també es van ob-servar evidències de violència en deu indivi-dus, causant-los la mort. Aquests deuassassinats s’atribueixen al pogrom de 1391(Calvo Gávez, 2003).

L’excavació de les fosses comunes de les Ro-quetes ha permès corroborar el que afirmenles fonts escrites de la Cancelleria Reial demitjan i de la segona meitat del segle XIV i lacrònica literària del segle XVI de Joseph Ha-Coen sobre la intencionalitat i la cruesa del’atac al call de Tàrrega, el nombre de vícti-mes, les armes dels assaltants i altres aspec-tes. L’excavació i l’estudi antropològic hanevidenciat que és un atac que afecta indiscri-minadament a homes i a dones de totes lesedats, fins i tot a ancians i a nens petits. Enaquest sentit, podem dir que és un atacorientat deliberadament a eliminar la majorpart possible de la població jueva de Tàrrega.Pel que fa al nombre de víctimes, la xifra deseixanta-nou individus com a mínim és moltelevada i, tot i que encara dista força de laxifra de tres-cents que ens citen les fonts,cal tenir present que el nombre de mortsenterrats era i pot ser superior. D’una banda,cal tenir present que una part de les fossescomunes es troba erosionada i afectada pelstreballs agrícoles i, més recentment, pels mo-viments de terres per resoldre els problemesderivats de les filtracions d’aigua anterior-ment descrits. De fet, la UE 1141, amb un

9 Per a més detalls, vegeu M. CLUA, «Les fosses comunes del fossar dels jueus de Tàrrega, testimoni de larealitat monetària de mitjan segle XIV», en aquest mateix número d’URTX. Revista Cultural de l’Urgell.10 Pel que fa a les referències a la documentació sobre el pogrom de 1348 a Tàrrega, vegeu J. X. MUNTANÉ,«Itinerari pels documents relatius a l’assalt del call de Tàrrega de l’any 1348», en aquest mateix númerod’URTX. Revista Cultural de l’Urgell.

122 URTX

11 ACA, reg. 890, fol. 177r-177v. Recollit per Muntaner (2006b, p. 75).12 Document citat per Llobet (1984, p. 11). En el seu treball, Llobet posa la data del document notarial enel 1375 i, consegüentment, el llistat de jueus que enumera interpreta que és d’aquest moment. JosepMuntané precisa, però, que la data real a la qual fa referència el document notarial (que es troba dins deldocument del 1375) és la de 1354 i, per tant, la data del llistat de jueus també és d’aquest moment.13 Vegeu J. X. MUNTANÉ, «Itinerari pels documents relatius a l’assalt del call de Tàrrega de l’any 1348», enaquest mateix número d’URTX. Revista Cultural de l’Urgell.14 Pel que fa a les evidències físiques de lesions i signes de violència en les restes òssies, vegeu J. RUIZ iE. SUBIRÀ, «Reconstrucció antropològica del pogrom de 1348 a Tàrrega», en aquest mateix número d’URTX.Revista Cultural de l’Urgell.15 Vegeu J. X. MUNTANÉ, «Itinerari pels documents relatius a l’assalt del call de Tàrrega de l’any 1348», enaquest mateix número d’URTX. Revista Cultural de l’Urgell.

nombres considerable de restes disperses, ésfruit d’aquestes destruccions. Per tant, es po-drien haver perdut restes d’un bon nombred’individus. A aquesta xifra indeterminada derestes humanes desaparegudes de les fos-ses comunes hi hem de sumar els morts queencara queden per excavar de les fosses quecontinuen fora del límit de l’excavació del2007. Tot plegat, tenint en compte que la po-blació jueva de Tàrrega l’any 1348 bé podiaatansar-se a la xifra de tres-centes personesi que, tal com ens diuen les fonts, «van mataratroçment els jueus i jueves en quasi la sevatotalitat» (López de Meneses, 1959), la xifratotal d’individus enterrats a les fosses comu-nes del fossar dels jueus de Tàrrega corres-ponents al pogrom de 1348 és força probableque s’atansés a les xifres que citen les fontsque, tal com apunta Josep Muntané, coinci-deixen entre elles en molts aspectes.

Un aspecte que avala la xifra elevada dejueus de l’aljama de Tàrrega és la documen-tació posterior a l’assalt al call, entre la qualdestaca el document del 17 d’abril de 1350,en el qual Pere III imposa a les autoritats deTàrrega que facin el que sigui necessari pertal que en un termini de quatre anys, el 1354,ja hi hagués al call de Tàrrega un mínim dequaranta caps de família, la meitat delsquals bons tributadors.11 En un altre docu-ment del 1375, en el qual es fa referència aun document notarial del 135412 entre Ra-monet Serra de Cervera i l’aljama jueva deTàrrega, apareixen ja en aquesta darreradata de 1354, en un llistat amb noms i cog-noms, cinquanta-quatre famílies. Aquestescinquanta-quatre famílies podien represen-tar una xifra d’uns dos-cents cinquantajueus per a Tàrrega només set anys desprésdel pogrom i superant el nombre de jueus

imposats per Pere III. Aquesta ràpida recu-peració de la població jueva de Tàrrega ensreforça la hipòtesi que abans del pogrom de1348 l’aljama jueva de Tàrrega, que per ladocumentació sabem que era força impor-tant, pogués estar al voltant dels tres-centsjueus o fins i tot més.

Pel que fa a les armes que porten els assal-tants al call de Tàrrega descrites en la docu-mentació citada per Muntané,13 trobemindicis d’armes tallants en les restes òssiesdels morts de les fosses que bé poden serfetes per espases, destrals i altres tipus d’ar-mes i eines amb tall. D’altra banda, trobemcontusions que poden ser fetes per pedres ialtres elements que portarien els assaltants.14

Les fonts15 ens parlen d’acarnissament ambles víctimes de l’assalt al call: apallissamentsdespietats i atrocitats greus i desmesurades,entre altres accions. L’estudi antropològiccorrobora en determinats individus múltiplestraces i signes de violència, en algun cas,per tot el cos, que reflecteixen la brutalitatde l’assalt, un aspecte que s’evidencia d’unamanera especial en alguns individus.

Les fosses comunes del fossar dels jueus deTàrrega són excepcionals en l’àmbit europeuper les seves dimensions, pel nombre d’indi-vidus localitzats, els clars indicis de violènciaen un alt percentatge dels cossos i per laclara adscripció de la necròpolis de les Ro-quetes a la comunitat jueva i a un momentmolt concret, l’any 1348. Per tot això, el jaci-ment de les Roquetes té un màxim interèshistòric i científic, alhora que és un dels pocsexemples ben documentats d’episodis d’a-tacs a la comunitat jueva a la península Ibè-rica i a Europa en l’edat mitjana.

123URTX

Bibliografia

BOLÓS, J.; PAGÈS, M. (1982). «Les sepultures exca-vades a la roca». A: Necròpolis i sepultures medie-vals de Catalunya, Acta Mediaevalia, annex 1.Barcelona: Universitat de Barcelona, Facultat deGeografia i Història.CALVO GÁLVEZ, M. (2003). «Necrópolis judía de Va-lencia. Nuevos datos». A: Juderías y sinagogas dela Sefarad medieval. Conca: Universidad de Casti-lla-La Mancha. (Humanidades)CASANOVAS, J. (2003). «Las necrópolis judías his-panas. Las fuentes y la documentación frente a larealidad arqueológica». A: Juderías y sinagogas dela Sefarad medieval. Conca. Universidad de Casti-lla-La Mancha (Humanidades).DUDAY, H.; MASSET, C. [ed.] (1987). Anthropologiephysique et archaeologie. París: CNRS.KOLATCH, A. J. (1984). El libro judío del porqué.Nova York: Jonathan David Publishers.LÓPEZ DEMENESES, A. (1956).Documentos acerca dela peste negra en los dominios de la Corona de Ara-gón. Saragossa: Imprenta del Heraldo de Aragón.— (1959). «Una consecuencia de la peste negraen Cataluña: el pogrom de 1348». Sefarad, vol. 19,núm. 1, p. 92-131.LLOBET I PORTELLA, J. M. (1984): Algunes notíciessobre els jueus de Tàrrega, 1303-1486. Lleida: Ins-titut d’Estudis Ilerdencs.

MAESE, X.; CASANOVAS, J (2002-2003). «Nova apro-ximació a la cronologia del cementiri jueu deMontjuïc (Barcelona)». Tamid, núm. 4, p. 7-25.MOTIS DOLADER, A. (2006). Hebraica aragonalia. Ellegado judío en Aragón. Saragossa: Diputación deZaragoza.MUNTANÉ I SANTIVERI, J. X. (2006a). «Les cases quesolien ésser dels jueus. Una aproximació al call deTàrrega a través dels llibres d’estimes». A: URTX.Revista Cultural de l’Urgell, núm. 19, p. 106-123.— (2006b). Fonts per a l’estudi de l’aljama jueva deTàrrega. Documents i regesta. Barcelona: PPU.— (2007). «Proposta d’ubicació del fossar delsjueus de la vila de Tàrrega a partir dels testimonisdocumentals continguts en els llibres d’estimes(1501-1510)». URTX. Revista Cultural de l’Urgell,núm. 20, p. 103-118.PALAHÍ, L. [et al.] (2000). «Excavacions al cementirijueu de Girona». A: Cinquenes Jornades d’Arqueo-logia de les Comarques de Girona. Olot: s. n., p.243-246.VILLENA, N. (1997). Hiérarchie et fiabilité des liaisonsostéologiques (par symetrie et par contiguïté arti-culaire) dans l’étude des sépultures anciennes. Tesidoctoral inèdita. Bordeus: Université Bordeaux I.VRIES, S. P. de (2007). Ritos y símbolos judíos. Ma-drid: Caparrós.

RECONSTRUCCIÓ ANTROPOLÒGICADEL POGROM DE 1348 A TÀRREGA

Jordi Ruiz Ventura i M. Eulàlia Subirà de Galdàcano

URTX

126 URTX

Abstract

La excavación de seis fosas comunes en la necrópolis medieval judía de Roquetes puso al descubierto los restosde un mínimo de 69 individuos. Los estudios antropológicos, tanto de campo como de laboratorio, evidenciaron lapresencia de traumatismos peri mortem como consecuencia de un episodio violento en 37 de los esqueletos recu-perados. El compendio de datos historiográficos, arqueológicos, numismáticos y antropológicos permiten atribuirlos restos a las víctimas del pogromo targarino de 1348.El objetivo de este estudio se fundamenta en la reconstrucción antropológica del episodio incluyendo tanto elasalto a la judería, como el posterior entierro de los restos.

The excavation of 6 mass graves at the Jewish medieval necropolis of les Roquetes uncovered a minimum of 69 indi-viduals. Anthropological analyses evidenced the presence of peri mortem trauma, as a consequence of a violentepisode in 37 skeletons. The sum of historical, archaeological, numismatic and anthropological data allowed to assignthe skeletal remains to the victims of the pogrom occurred in Tàrrega on 1348.The main purpose of this paper is to reconstruct anthropologically the episode, including both the assault to the Jewryand the burial of the victims.

Paraules clau

Traumatismes peri mortem, violència, antropologia forense, necròpolis medieval, Catalunya.

RECONSTRUCCIÓ ANTROPOLÒGICA DEL POGROM DE 1348 A TÀRREGA

127URTX

II. Materials i metodologia

En l’article anterior ja s’ha fet una descripcióindividual de les fosses, de manera que enaquest es prendran consideracions globals,bo i tenint en compte la parcialitat de l’es-tudi, ja que aquestes no han estat excava-des en la seva totalitat.

Per tant, l’estudi es troba fonamentat en latotalitat de les restes esquelètiques trobadesen les sis fosses comunes de les Roquetes.

La possibilitat d’iniciar l’estudi antropològical camp va permetre que la reconstruccióde l’esdeveniment pogués començar ja du-rant el procés d’excavació de les restes, laqual cosa ajudaria més tard a l’atribució deles restes a les víctimes del pogrom.

El treball de camp va permetre, en primerlloc, la documentació de la successió de di-pòsits de cadàvers, imprescindible per a lainterpretació final del funcionament de lesfosses. Així mateix va ajudar d’una banda ala correcta individualització dels primers in-humats -els dipositats en el centre de lesfosses i que es trobaren en connexió anatò-mica– i, d’una altra, a la documentació deles connexions anatòmiques conservadesen els paquets corresponents al segon mo-ment d’enterrament.

De forma paral·lela es va portar a terme unestudi tafonòmic detallat per tal d’esbrinar lescircumstàncies de la deposició del material.

I. Introducció1

L’excavació de les fosses comunes de lesRoquetes va posar al descobert les restesd’esquelets que mostraven signes de vio-lència. Aquestes marques ja van ser ob-servades durant el procés d’excavació, demanera que des d’un primer moment ja esva poder parar atenció a tota evidència quepermetés, més tard, ajudar a la reconstruc-ció dels fets.

Els objectius de l’article se centren en feruna breu síntesi dels resultats de l’anàlisiosteològica, detallar la demografia de lesfosses i descriure les empremtes de vio-lència evidenciades sobre els esquelets.En aquest sentit, l’estudi de les ferides ésuna eina clau per a la reconstrucció del’episodi.

El fet de no haver trobat evidències físiquesde les eines i les armes emprades durantl’atac fa que ens hàgim de remetre als tex-tos i a les ferides com a empremta directad’aquestes.

L’anàlisi dels traumatismes peri mortem, al-guns dels quals varen poder ser recollitsgràcies a l’estudi de camp, ajuda a la re-construcció de l’episodi.

Finalment, l’assemblatge dels diferentsapartats és el que permetrà efectuar la re-construcció més fidel de l’atac al call jueude Tàrrega l’any 1348.

1 L’estudi antropològic ha estat finançat pel Servei d’Arqueologia i Paleontologia del Departament de Cul-tura de la Generalitat de Catalunya i l’ha dut a terme MINOA S.L. Arqueologia i Serveis.

128 URTX

La prompta detecció dels traumatismes de-rivats d’un possible episodi violent ja en l’ex-cavació va permetre parar especial atenció ala recollida i aixecament de les parts afecta-des. La disposició de les estelles i fragmentsd’os en la fossa, produïts com a conseqüèn-cia d’un cop permet, inicialment, l’atribuciód’aquestes a l’os i a l’individu corresponents;a més, d’altra banda ajuda a valorar, entred’altres aspectes, la força de l’impacte, siaquest va poder causar l’amputació de l’ex-tremitat, etc. En última instància, pot ajudara interpretar la seqüència d’esdevenimentsde l’episodi violent.

El posterior estudi de laboratori fou el queva permetre’n una descripció més acurada.

En arribar al laboratori, el material fou ne-tejat i reconstituït, a excepció d’aquellespeces fracturades com a conseqüència delcop rebut i que s’han mantingut sense re-constituir per tal d’evidenciar l’esdeveni-ment. Seguidament es procedí al procésd’individualització i càlcul del nombre mínimd’individus. S’ha de recordar que les restesrecuperades de les fosses es poden agruparen tres categories:

- Esquelets més o menys complets- Elements articulats: extremitats articula-des, però aïllades de la resta del cos.

- Ossos aïllats, constituint paquets d’ossossense connexió entre ells.

La neteja es va fer amb aigua per tal depoder extreure el màxim d’informació delselements sospitosos d’aportar informació re-llevant. Això ha permès descriure i recons-truir amb més precisió els traumatismes perarma i les possibles evidències de violència.L’anàlisi osteològica inclou també la recons-trucció del perfil demogràfic de la població,incloent el nombre d’individus, la distribuciód’edat i sexe, així com l’estudi paleopatolò-gic, incloent un apartat destinat a les lesionsderivades de l’episodi violent.

Per tal de fer una reconstrucció demogràficade l’episodi el més acurada possible ha estatnecessari el recompte del nombre mínimd’individus (NMI) en el conjunt de les fosses.

En el cas de les fosses comunes de les Ro-quetes s’han recomptat independentmentels individus perfectament aïllats i individua-litzats d’aquells conjunts de restes aïllades isovint en desconnexió. En aquest darrer cass’ha emprat el mètode clàssic per al càlculdel NMI, segons el qual es prenen en con-sideració aspectes com la repetició de partsòssies, incompatibilitats osteològiques de-

gudes a diferències en el grau de desenvo-lupament de l’os, diferències de talla o ro-bustesa, o diferències patològiques, tal icom suggereixen Duday i Masset (1987) i Vi-llena (1997).

Per a la diagnosi d’edat es varen tenir enconsideració els criteris més adients per algrup d’edat corresponent.

La determinació d’edat per als nens de fins a12 anys es va fer tenint en compte el grau dedesenvolupament dental (Crétot, 1978; Ube-laker, 1989), així com les consideracions deScheuer i Black (2000). Per als juvenils (de 12a 20 anys) es va prioritzar el desenvolupamentesquelètic, seguint els criteris de Brothwell(1987), Ferembach et al. (1980) i Krogman iIscan (1986). En cas de no disposar d’aquestainformació es va utilitzar la longitud màximadels ossos llargs i la seva comparació amb lad’altres poblacions antigues d’edat coneguda(Alduc-Le Bagousse, 1988).

Per a determinar l’edat dels individus adultses va tenir en compte l’anàlisi del desgast deles peces dentals a partir de les taules deBrothwell (1987) i de Pot i Perizonius (Bou-ville et al., 1973). També es va considerar elgrau de sinostosi de les sutures cranials(Masset, 1982; Meindl i Lovejoy, 1985) i quanva ser possible, també es tingueren encompte els canvis morfològics de la super-fície auricular de l’ili (Lovejoy et al., 1985) ide la símfisi púbica segons la metodologiade Todd, McKern i Stewart i de Gilbert iMcKern (Krogman i Iscan, 1986).

Per a l’estimació del sexe es van considerarels elements diagnòstics presents en elcrani, la mandíbula i el coxal; tot prioritzantels darrers sempre que fos possible (Ferem-bach et al, 1980). De manera complementà-ria es tingueren en compte les directrius deMartin i Saller (1957) i d’Olivier (1960), ba-sats en la robustesa, grandària i relleu mus-cular de l’esquelet postcranial; així com lesfuncions discriminants per als ossos llargs(Alemán et al, 1997; Safont et al., 2000). Enrestes infantils, es van seguir criteris sem-blants als de l’adult, a partir de la mandíbulai de l’ílium (Ferembach et al, 1980; Shut-kowski, 1993).

La valoració de l’estat de salut de la pobla-ció, en aquest cas particular, s’ha centratúnicament en la descripció dels traumatis-mes derivats de l’episodi violent. El seu es-tudi es va basar, fonamentalment, en laobservació macroscòpica de les restes, i esprocedí a la identificació i l’inventari de lespeces afectades. A continuació es va fer una

129URTX

acurada descripció de cada ferida, incloent-hi el tipus de lesió (incisiva, contusió, pene-trant), la presa de mesures, l’orientació deltall (vertical, horitzontal o oblic) i el grau d’a-fectació o penetració en l’os (cortical, canalmedul·lar o seccionament de la diàfisi en elcas d’ossos llargs; taula externa/interna openetració en crani i dany cerebral).

III. Resultats

Aspectes funeraris i tafonòmics

Els individus excavats a les fosses es troba-ven en diferents estats de preservació i deconnexió anatòmica; fins al punt que la dis-posició dels esquelets a les fosses semblariarespondre a dos moments d’enterrament,separats per un breu període de temps.

Això mateix és el que permet definir tres ti-pologies de fosses:

1. El primer tipus es caracteritza per allotjar,predominantment, individus en dipòsit pri-mari (FS-54), disposats l’un al costat de l’al-tre i perfectament individualitzables, si bé espot observar alguna remoció. Es tracta,doncs, d’un tipus d’enterrament simultani.

2. Un segon tipus (FS-161, FS-162 i FS-164)es caracteritza per tenir un grup d’individuscentrals amb dipòsit primari i una relativa-ment bona connexió anatòmica i, bé en un,bé en els dos laterals de la fossa, dipòsitssecundaris en forma de conjunts d’ossos so-vint inconnexos.

3. En tercer lloc, es poden definir aquellesfosses que només contenen dipòsits secun-daris (FS-163 i FS-166).

En un primer moment, doncs, podrien haverestat inhumats els individus de la FS54 i elsindividus centrals de les fosses FS161, 162 i164, que són els que mostren millors estatsde preservació i de connexió anatòmica, demanera que són fàcilment individualitzables.En un segon moment, en canvi, s’hi hauriendisposat les restes trobades als laterals deles fosses FS 161, 162 i 164, així com les quees troben a les fosses FS 163 i 166.

Per explicar la seqüència d’inhumacions potser d’utilitat remetre’ns a les fonts escrites.Un cop perpetrat l’assalt al call, sembla quepart de les víctimes van poder ser diposita-des inicialment en una cisterna (prenent elsentit ampli de l’expressió), d’on podrienhaver estat traslladats temps més tard cap ales fosses, però havent iniciat ja el procés dedescomposició.

Galloway (1997) descriu el procés de des-composició dels cadàvers, desglossant-lo endiferents etapes, en funció de la localitzaciódel cos en espai obert, o en estructures tan-cades. El cos es manté fresc i pràcticamentintacte durant la primera setmana desprésdel moment de la mort; entre el primer i elcinquè dia es pot iniciar el procés de des-composició primerenc que es pot allargarfins al primer o segon mes en climes freds;entre el quart i el desè dia s’iniciarà la des-composició avançada, etapa en la qual espot començar a donar l’esqueletització deles restes; el procés d’esqueletització com atal, generalment, s’inicia a partir del segonmes. Aquest procés es pot veure esquema-titzat a la figura 1, on es representen els in-tervals aproximats de les diferents etapes,en funció de la localització dels cadàver enespai obert o en estructura tancada.

Cal tenir en compte, però, que la durada decadascuna de les etapes es pot veure alte-rada per múltiples factors, com la tempera-tura, humitat, pH del sòl, activitat d’insectes,rosegadors o carnívors, fondària de l’ente-rrament, etc.

Figura 1.Estadis de

descomposiciósegons el tempstranscorregut:

(A) restes recuperadesen espais oberts;

(B) restes recuperadesen estructures

tancades (modificatde Galloway, 1997).

130 URTX

El pogrom de Tàrrega podria haver tingutlloc en ple estiu, moment àlgid de calor quehauria pogut accelerar el procés de deterio-rament dels cossos.

Per tal de reconstruir els moments d’inhu-mació a les fosses es poden conjugar lesfonts escrites i les dades relacionadesamb el procés de descomposició de lesvíctimes, de manera que es reforçaria lahipòtesi dels moments d’enterrament suc-cessius en les fosses.

Es pot pensar, doncs, que en un primer mo-ment i pocs dies després de l’atac es varendipositar els cossos millor preservats. Entre15 dies i un mes més tard, s’hi haurienpogut traslladar els cossos que foren ini-cialment inhumats a la cisterna. A jutjar pelmal estat de preservació i de connexió deles restes trobades en els laterals de lesfosses FS161, 162 i 164, o en les FS163 i166, es pot pensar que aquestes es troba-rien en una fase avançada de descomposi-ció i que, per tant, no hauria pogut passarmés d’un mes del moment de la mort. Tan-mateix, no hi ha cap evidència arqueolò-gica que demostri que s’obriren les fossesen diferents moments.

Sigui com sigui, sempre que fou possible esvaren respectar certs aspectes del rituald’enterrament jueu, com la individualitzaciódels inhumats (que no es troben amunte-gats, sinó disposats l’un al costat de l’altre)o la orientació oest-est, ja que fins i tot en elcas dels dipòsits secundaris, els cranis esdisposen a l’extrem oest de la fossa. Tot ple-gat denota certa cura en el procés d’ente-rrament, fet que fa pensar que tal vegadapodrien haver estat membres de la comuni-tat jueva qui practiquessin les inhumacions,malgrat el malestar general viscut en la so-cietat targarina en aquelles dates.

Un fet a destacar és l’absència de peus enmolts dels individus de les diferents fosses.Aquests falten en la totalitat d’individus de laFS54 i en molts de la resta de fosses. Si béno hi ha evidències arqueològiques de la re-obertura de la tomba per al dipòsit de lesrestes d’individus en estat de descomposicióavançat, tampoc n’hi ha per a una reober-tura de la fossa per a extreure’n els peus.Tanmateix, l’evidència mostra la manca d’a-questa part esquelètica en alguns individusde les fosses. En tots els casos, els individusque no presenten els peus corresponen alsindividus que es dipositaren estirats. Con-tràriament, els individus que es dipositarenamb les extremitats inferiors doblegadesconserven els peus. En cap dels individus

que no conserven els peus s’han trobat evi-dències que aquests fossin amputats. Encanvi, en algun individu (com l’individu cen-tral de la FS161) s’observen indicis que elspeus fossin extrets en els primers inhumats,com a conseqüència d’haver estat estiratsper l’extrem est de la fossa. Probablementhauria passat un cert temps després de lamort, ja que es pogueren arrencar mitjan-çant la desarticulació, sense necessitat detallar, com ho demostra l’absència de mar-ques de tall a nivell dels turmells.

Tant la presència de peus en individus ambles cames encongides, com el movimentd’alguns ossos, fan pensar que la fossa espodria haver obert des de l’est de l’estruc-tura. Tal vegada, les fosses podrien estar co-bertes amb alguna coberta de materialperible, com una tapa de fusta, com la quees va conservar en la FS163. En aquest cas,la reobertura de l’estructura per a extreure’nels peus no hauria deixat evidències arqueo-lògiques observables durant l’excavació. Amés, el fet que els individus amb les camesencongides i, per tant, amb els peus menysa la vista, els conservin fa pensar que la re-obertura va haver de ser un moviment ràpidi que passés desapercebut.

L’explicació a aquesta profanació de tombess’ha d’anar a buscar a un fenomen simbòlicjueu, relacionat amb el traspàs al més enllài que els cristians coneixien.

El nombre d’individus

Al conjunt de les sis fosses comunes exca-vades a les Roquetes s’hi ha pogut identifi-car, fins al moment, les restes d’un mínim de69 individus inhumats.

La distribució d’edats

El perfil demogràfic de l’episodi, reflectit enels individus exhumats a les fosses, és moltsemblant al del conjunt de la població (Coletet al., 2008).

Així doncs, s’hi troben representats tots elssectors de la població, de manera que s’hiva poder identificar un 32% d’individus sub-adults (de fins a 20 anys), un 67% d’adults iun romanent d’un 1% d’individus d’edat in-determinada.

Quan s’analitzen els diferents subgrups d’e-dat (figura 2), el perfil de mortalitat semblacentrar-se al voltant dels adults joves (d’en-tre 20 i 30 anys), representant vora el 30 %de la població inhumada. En el sector infantilhi ha un increment progressiu des dels pe-

rinatals (1.5%), passant pel grup de 6 mesosa 6 anys (5.8%) i el de 7 a 12 anys (14.5%);si bé hi ha una lleugera caiguda en el grupde juvenils de 13 a 20 anys (10.1%). En elsector dels adults, predominen els adultsjoves (28.9%), seguit dels adults de 30 a 40(17.4%) i dels madurs de 40 a 60 (13%).

Crida l’atenció que el màxim de mortalitatcorrespongui a un grup jove, si bé proba-blement era el grup d’edat més gran de lapoblació. L’episodi havia de ser molt violent,on els agressors havien de ser una multitudenfurismada, ja que el grup amb major po-tencial de força amb prou feines es defensài sucumbí.

La distribució de sexes

Quan es té en consideració la distribució persexes (figura 3), aquesta crida l’atenció per

131URTX

Figura 2.Distribució per

edats dels individusinhumats a les

fosses comunes.

Figura 3.Distribució per

sexes a les fossesde Roquetes.

l’aparent desequilibri entre la proporció d’in-dividus de sexe masculí (31%) i els de sexefemení (50%). En aquest sentit, però, proba-blement hi jugui un paper important el 19 %d’indeterminats, provinents bé d’aquellesrestes aïllades, bé d’individus pobrament re-presentats que no s’han pogut sexar i quecorresponen als dipòsits secundaris, o bé dela dificultat de fer la diagnosi de sexe en in-dividus subadults (que representen un 32%del grup).

El fet de trobar uns valors semblants en elconjunt de la població permet excloure lapossibilitat que hi hagués un biaix cap al sexefemení que fes pensar que morissin mésdones durant l’episodi i que, per tant aques-tes fossin triades abans que els homes.

En conjunt, el fet de trobar valors semblantstant per a la distribució d’edats com de

132 URTX

sexes fa pensar que no hi va haver seleccióde cap sector de població i que, per tant,l’atac va anar dirigit contra el conjunt delcall, reforçant la intenció d’extermini de lapoblació jueva del call targarí. El grup,pràcticament, no va tenir la possibilitat dedefensar-se d’una agressió tan violenta.

Les evidències de violència

Descripció de les lesions

Un traumatisme es pot definir de molt diver-ses maneres, però generalment s’entén coma tal aquell dany causat a un teixit viu i queés provocat per una força o un mecanismeextrínsec al cos (Lovell, 1997).

Els traumatismes peri mortem són aquellsque esdevenen al voltant del moment de lamort de l’individu, podent ser la causa, o no,de la mort. D’una banda es poden diferen-ciar dels traumatismes ante mortem perquèno mostren evidències de cicatrització i,d’una altra, a diferència dels traumatismespost mortem, no es veuen diferències de co-loració amb les àrees perifèriques i a més,la fractura no té l’aspecte d’una fractura enos sec.

En aquest bloc s’inclouen les lesions oca-sionades durant l’assalt al call targarí i ques’evidencien a les fosses de les Roquetes.D’altra banda, el coneixement de les armesi eines emprades durant l’atac permet omplirun altre buit en la reconstrucció dels fets. Elfet de no haver-ne trobat evidència física di-recta sobre el terreny, fa que ens hàgim deremetre a l’empremta que aquestes van dei-xar sobre l’os per tal d’extrapolar els tipusd’objectes utilitzats durant l’assalt. Així,doncs, es van localitzar tres tipus de trau-matismes peri mortem que es poden corre-lacionar directament amb l’arma causant:

1. El cas més freqüent (153 casos, represen-tant el 98.7% de les lesions) correspon aaquelles derivades d’objectes tallants (espa-ses, falçs, etc.), de fil continu i de granmassa (imatge 1). En aquest cas, l’os s’ob-serva tallat tot, o en part, amb una línia méso menys neta, que dependrà de l’energiaamb què es transmeti el cop. Es tracta,doncs, de l’empremta deixada per un copamb un instrument esmolat i amb moltaenergia. Aquestes lesions afecten tant l’es-quelet cranial com el postcranial i poden, ono, ser penetrants, tot arribant a seccionarla diàfisi per complet.

2. Un segon tipus, el defineixen les fracturesper aixafament i són causades per l’impacted’un objecte contundent a baixa velocitat,sense arribar a ser penetrants. Només sen’ha descrit un cas en volta craniana i mos-tra les típiques línies de fractura radiades(Imatge 2).

3. Finalment, s’ha descrit un únic cas de lesiópenetrant (imatge 3). Aquestes resulten de

Imatge 1.Exemple de lesionsper arma tallanten crani.

Imatge 2.Exemple de fracturaper aixafamenten crani.

133URTX

l’aplicació d’una gran força sobre una petitaàrea i només s’han trobat en crani, probable-ment com a resultat de clavar un objecte desecció rectangular, com podria ser el mànecd’una destral, o l’empunyadura d’una espasa,a la volta craniana. En aquest cas es va poderrecuperar a l’interior del crani el fragmentd’os que se’n va desprendre.

El recompte del nombre de marques de vio-lència al conjunt dels individus inhumats ales fosses ascendeix a la xifra de 155, i afec-ten a 37 del mínim de 69 individus que s’hivaren identificar. Ara bé, el fet d’estar ente-rrats en un mateix espai fa pensar que varenmorir en un mateix moment, o en un breuperíode de temps. Per tant, el fet de no tro-bar marques de violència en la totalitat delsesquelets pot ser degut bé a l’escassetat derestes dels individus dipositats als extremsnord o sud de les fosses, o bé al fet d’haverpatit lesions en abdomen o en tòrax, sensenecessitat d’haver deixat marca sobre l’os.

Dels 37 individus als quals es van detectaraquests traumatismes, 10 eren individus in-fantils i els 27 restants pertanyen a la cate-goria d’adults.

Pel que fa a la distribució per sexes, els tallss’han pogut identificar en 12 individus feme-nins i 15 masculins.

Si ens fixem en l’edat de mort dels individusafectats i la comparem amb la del global deles fosses, hi trobarem diferències molt pe-tites entre sexes i entre la del conjunt d’a-fectats i no afectats (taula 1).

Si desglossem els individus afectats pergrups d’edat i sexe (figura 4), en masculinsobservem una major incidència de violència

en individus joves (73%) que en madurs(67%); en els femenins, en canvi, trobem unafreqüència més elevada de traumatismes enel grup de madurs (50%) que en el de joves(37.5%). Aquestes lleugeres diferències,però, es poden correlacionar amb la compo-sició d’edat i sexe del conjunt de la població,de manera que no serien significatives i, pertant, durant l’atac no hi hauria hagut selec-ció específica d’un grup d’edat concret.

Pel que fa a la localització de les ferides,aquestes es reparteixen en 105 a nivell delcrani; i de 50 a nivell postcranial, que esreparteixen en 1 en columna, 11 en braçosi 38 en cames. Aquestes es relacionen ales taules 2 i 3, on s’hi detalla el nombre ilocalització de ferides per individu, sepa-rades per grup d’edat en infantils i enadults respectivament.

Imatge 3.

Exemple de lesió

penetrant en crani.

Figura 4.Afectació per grup

d’edat i per sexe (en %)

134 URTX

Taula 2. Relació, nombre i localització de traumatismes per violència en els individus infantils afectats.

Taula 3. Relació, nombre i localització de traumatismes per violència en els individus adults afectats.

Taula 1. Edat de mort (en anys) dels individus inhumats a les fosses, per sexe i per presència de traumatismes.

135URTX

En ambdós grups d’edat hi ha una predilec-ció clara pel crani (67,7%) i de les cames(24,5%) per sobre dels braços (9.5%). Abanda del crani i les extremitats, només s’hatrobat una marca de tall a nivell de columna,concretament en una segona vèrtebra cervi-cal, que seria perfectament compatible ambuna decapitació (Imatge 4).

Pel que fa a les diferències entre sexes,s’ha comparat la possible localització dife-renciada dels atacs. Així, si bé en tots doscasos hi ha una clara predilecció pel crani,aquesta és molt més evident en el sexemasculí, amb un 67,5% dels casos; mentreque en el sexe femení, és del 57, 1%. Enaquest darrer cas, les lesions es distribuei-xen més equitativament entre crani i extre-mitats, mentre que en els individus de sexemasculí les lesions estarien més centradesen el crani.

Una altra diferència a nivell de sexes estroba en la mitjana de lesions per individu,sent de 5,1 en masculins i de 4,1 en feme-nins, fet que mostra, doncs, una certa evi-dència d’acarnissament en el sector masculíde la població.

D’altra banda, també crida l’atenció el nom-bre de lesions per individu; només 9 dels in-dividus afectats (un 24.3%) mostra unaúnica lesió. En aquests casos, la lesió es lo-calitza predominantment en crani, que es-devé la causa de la mort (5 individus), i perun igual en braços i cames (2 individus encada cas). En d’altres individus hi ha evidèn-cies clares d’acarnissament; el cas més clarés el de la UE 1215, a la FS 164, que mostrafins a 22 lesions (12 en crani i 10 en cames).Aquest, a més, mostrava evidències d’untraumatisme mal curat en tíbia i peronédrets, que cursà amb osteomielitis i que liprovocarien certa dificultat per córrer i perescapar esdevenint, així, una víctima mésfàcil; fet que hauria potenciat l’acarnissa-ment sobre el desvalgut.

Reforçant la brutalitat de l’assalt, manca re-marcar la identificació de dues decapita-cions, una de les quals (FS164, UE 1221)correspon a una noia de 20 a 25 anys.Aquesta es va poder identificar pel sec-cionament en dues meitats de la segonavèrtebra cervical (imatge 4), com a conse-qüència d’un tall contundent, provinent dela part posterior del cos.

L’examen de les diferents lesions evidenciaque no mostren senyals de cicatrització, laqual cosa confirma que són traumatismesperi mortem, als quals els individus no varen

sobreviure; es demostra així la intencionali-tat de l’atac i en reforça la brutalitat.

Les característiques de les lesions, la no ci-catrització d’aquestes, la ubicació preferenten crani, juntament amb el nombre de le-sions per individu, així com el fet de trobarrepresentats tots els sectors de la poblacióinhumats a les fosses, fa pensar en la inten-ció inequívoca de l’atac, l’objectiu del qualqueda clar que no era una simple tortura ointimidació, sinó que tindria com a finalitatl’extermini de la comunitat jueva targarina.

D’altra banda, tot reforça la idea que no hi vahaver una selecció intencional d’un grup d’e-dat o sexe concrets, sinó que l’atac va anardirigit clarament al conjunt de la població.

IV. Conclusions i discussió

L’excavació de les fosses comunes de lesRoquetes va permetre la recuperació d’unmínim de 69 individus, dels quals un 32%s’engloben en la categoria de subadults (finsa 20 anys) un 67% d’adults i un 1% d’indeter-minats. Pel que fa a la distribució de sexes,s’ha diagnosticat un 31% d’individus de sexemasculí, un 50% de femenins i un 19% res-tant en què no s’ha pogut estimar el sexe.

Del mínim de 69 individus identificats, a 37se’ls va poder descriure traumatismes i sig-nes de violència, derivats d’un episodi vio-lent, com ho va ser el pogrom targarí de

Imatge 4.Vèrtebra C2 de la UE

1221 seccionada.

136 URTX

1348. D’aquests, 10 eren individus infantils iel 27 restants, adults. Pel que fa a la distribu-ció de sexes, 12 dels 37 individus afectatseren de sexe femení, 15 masculins i als 10restants no se’ls va poder determinar elsexe, bé pel mal estat de preservació de lesrestes, bé per tractar-se de restes inconne-xes, bé per tractar-se d’individus infantils alsquals se’ls feia difícil la diagnosi de sexe.

Al conjunt d’individus afectats s’hi van reco-nèixer un total de 155 traumatismes d’origenviolent, localitzats preferentment en crani(105), per sobre de la resta d’esquelet pos-tcranial (50). Les lesions cranials podrienprovenir bé de l’atac amb montures, resul-tant un assalt potser massa evident; o bépodria ser més plausible pensar que en unprimer moment es reduiria a l’individu alterra atacant-lo a les cames i un cop inde-fens es procediria a l’atac indiscriminat a laresta del cos, inclòs el crani.

Es van poder descriure 3 tipus de lesions, re-lacionades amb el tipus d’arma emprada. Elmajoritari, amb 153 casos, correspon a feridesprovinents d’arma tallant amb diferent forçad’impacte (espases, falçs, ganivets). Segonsel cas, va permetre seccionar una extremitat openetrar en el crani, mentre que en d’altresnomés han deixat lesions superficials a la cor-tical de l’os. Els dos tipus restants provenen,d’una banda, de l’impacte d’objectes contun-dents a poca velocitat, com pedres, sobre unasuperfície com el crani, o d’una altra de l’im-pacte d’un objecte amb una elevada forçad’impacte sobre un punt del crani, de maneraque aquest penetraria a la cavitat cranial.

Cap de les lesions descrites mostra signesde regeneració, per la qual cosa s’ha de su-posar que bé la lesió va esdevenir mortal(com les que afecten a la massa encefàlica)o bé estarien directament relacionades ambel moment de la mort.

El nombre i el tipus de lesions trobades perindividu permeten descriure l’atac com abrutal i indiscriminat amb la voluntat clarad’extermini de la població jueva del call tar-garí. En aquest sentit, només 9 individusmostren una sola marca de violència, mentreque en d’altres s’evidencia l’acarnissamento la voluntat executora de la lesió, com enel cas de les decapitacions. Aquest acarnis-sament és més evident en els individus desexe masculí, en els quals, d’una banda s’hiha descrit una mitjana de lesions per indi-vidu més alta que en el sexe femení i d’unaaltra, la localització preferent de les lesionsés el crani.

Més enllà del moment puntual de l’atac, lapoblació cristiana podria haver profanat lesfosses, tal vegada com a resposta a les re-presàlies reials en contra els assaltants alcall. La manca de peus en molts dels indivi-dus inhumats a les fosses i les evidènciestafonòmiques al respecte podrien fer pensarque aquesta part anatòmica hauria estatarrencada com a mesura pertorbadora delrepòs en el més enllà.

Les evidències antropològiques unides a lahistoriografia i a les dades arqueològiquespermeten adscriure els individus inhumats ales fosses a les víctimes del pogrom de 1348.

137URTX

Bibliografia

Alduc-Le Bagouse A. 1988. Estimation de l’âge desnon-adultes: maturation dentaire et croissance os-seuse. En: Donées comparatives pour deux nécro-poles médiévales Bas-Normandes. Actes des 3èmes

Journees Anthropologiques. Notes et MonographiesTechniques, 24, editions du CNRS, 81-10.Aleman I, Botella MC, Ruiz L. 1997. Determinacióndel sexo en el esqueleto postcraneal. Estudio deuna población mediterránea actual. Archivo espa-ñol de Morfología, 2, 7-17.Bouville C, Constandse-Westermann TS, NewellRR. 1983. Les restes humains mesolithiques del’Abri Cornille, Istres (Bouches-du-Rhone). Bulle-tins et Memoires de la Société d’AnthropologieParis, 10, s. XIII, 89-110.Brothwell DR. 1987. Desenterrando huesos. Ed.Fondo de Cultura Económica. México.Colet A, Muntané J, Ruiz J, Saula O, Subirà ME.2008. La necrópolis medieval jueva de les Roque-tes. Tribuna d’Arqueologia. Generalitat de Cata-lunya (en premsa).Crétot, M. 1978. L’arcade dentaire humaine. Mor-phologie. Julien Prélat, Paris.Duday, H., i Masset, C. (Ed.). 1987. AnthropologiePhysique et Archaeologie. Paris: C.N.R.S.Ferembach D, Schwidetzky I, Stloukal M. 1980.Recommendations for Age and Sex Diagnoses ofSkeletons. Journal of Human Evolution, 9, 517-549.Galloway A. 1997. The process of decomposition:a model from the Arizona Sonoran Desert. A Fo-rensic Taphonomy: The Postmortem Fate of HumanRemains, Haglund WD, Sorg MH (eds). CRCPress: Boca Raton, FL: 139-150.KrogmanWM, IscanMY. 1986. The Human Skeletonin Forensic Medicine. C.C. Thomas, Publ., Springfield.

Lovell NC. 1997. Trauma analysis in paleopatho-logy. Yearbook of Physical Anthropology, 40:139-170.Lovejoy CO, Meindl RS, Pryzbeck TR, MensforthRP. 1985. Chronological metamorphosis of the au-ricular surface of the ilium: A new method for thedetermination of age at death. American Journal ofPhysical Anthropology, 68, 15-28.Martin R, Saller K. 1957. Lehrbuch der Anthropolo-gie. Ed. Gustav Fischer. Sttutgart.Masset, C. 1982. Estimation de l’age au décés parles sutures craniennes. thèse. Université París VII.Meindl RS; Lovejoy CO. 1985. Ectocraneal sutureclosure: A revised method for the determinationof skeletal age at death and blind tests of its ac-curacy. American Journal of Physical Anthropology,68, 57-66.Olivier G. 1960. Pratique Anthropologique. VigotFrères, Paris.Safont, S.; Malgosa, A.; Subirà, M.E. 2000. Sex As-sessment on the Basis of Long Bone Circumfe-rence. American Journal of Physical Anthropology,113: 317-328.Scheuer L, Black S. 2000. Developmental JuvenileOsteology. Academic Press, London.Schutkowski H. 1993. Sex determination of infantand juvenile skeletons: 1. morphognostic features.American Journal of physical Anthropology, 90,199-205.Ubelaker DH. 1989. Human Skeletal Remains.Washington, Smithsonian Institution.Villena N. 1997. Hiérarchie et fiabilité des liaisonsostéologiques (par symetrie et par contiguïté arti-culaire) dans l’étude des sépultures anciennes. TesiDoctoral. Université Bordeaux I. (Inèdit)

LES FOSSES COMUNES DEL FOSSAR DELS JUEUS DE TÀRREGA,TESTIMONI DE LA REALITAT MONETÀRIA DE MITJAN SEGLE XIV

Maria Clua i Mercadal

URTX

140 URTX

Abstract

Durante las excavaciones arqueológicas realizadas en el Fossar dels Jueus de Tàrrega se encontraron algunas mo-nedas en las fosas. Se trataba, concretamente, de 22 dineros y óbolos acuñados en las cecas de Barcelona, Va-lencia, Aragón y Montpelier, entre el siglo XIII y mediados del siglo XIV. Este hallazgo monetario es un testimoniodirecto de la circulación de la moneda de bajo en Catalunya a mediados del siglo XIV, y más concretamente enla villa de Tàrrega.

During the archaeologicals excavations made in the Fossar dels Jueus de Tàrrega, it was found some graves containingsome coins. Specifically 22 diners and òbols from the mints of Barcelona, Valencia, Aragon and Montpelier, betweencentury XIII and middle of century XIV. This coins find is a direct testimony of the circulation of the low value coins inthe middle of XIV century in Catalonia, and concretely in the city of Tàrrega.

Paraules clau

Catalunya, circulació monetària, mitjan segle XIV, Tàrrega, jueus.

LES FOSSES COMUNES DEL FOSSAR DELS JUEUS DE TÀRREGA, TESTIMONI DE LA REALITAT MONETÀRIADE MITJAN SEGLE XIV

Mentre es feien els treballs de recerca his-toricoarqueològics a la necròpolis jueva deRoquetes a Tàrrega van ser trobades, en di-ferents estrats del jaciment, vint-i-duesmonedes, de les quals vint-i-una van ser lo-calitzades en les fosses comunes. Es trac-tava de diners i la seva meitat, els òbols, totsencunyats a la Corona d’Aragó entre els pri-mers anys del segle XIII i mitjan segle XIV.La troballa d’aquests exemplars s’ha deconsiderar un testimoni de primera mà dela circulació monetària de mitjan segle XIV,moment en què s’han datat les fosses co-munes excavades1. Cal assenyalar que si béel material numismàtic identificat és unanova font d’informació pel que fa al coneixe-ment del moviment de la moneda en les te-rres de Lleida, també és el testimoni directed’uns fets violents: el pogrom viscut a la vilade Tàrrega el 13482.

Per a centrar els fets històrics ens hauríemde remuntar als orígens medievals de Tà-rrega. El creixement econòmic de la vila i laseva influència en el territori s’inicia en elsegle XI, quan al voltant del castell de Tà-rrega es va anar constituint un importantnucli de població, que en arribar el segleXIII, concretament el 1242 amb els privilegisconcedits pel rei Jaume I, es transformà enun important punt de trobada de camins i

centre de fires i mercats, convertint-se encap de vegueria. A Tàrrega també hi haviaun call jueu creat a finals del segle XIII, tot ique va ser durant el regnat de Jaume II queadquirí major rellevància. L’aljama targarinaera una petita “ciutat”, amb tots els equipa-ments, dins d’una altra3. Entre els habitantsdel call es podien trobar comerciants i gransartesans, entre els que en destacaven elspelleters4, a més d’importants metges, ban-quers i advocats. Per exemple, un dels per-sonatges més rellevants de l’època va serMossé Natan (1290-1360), autor literari ihome de fortuna de l’aljama5. També diver-ses fonts i documents escrits semblen re-flectir la riquesa d’alguns dels habitants delcall targarí, els quals es dedicaven al préstecde diners a cristians6. Sembla que la convi-vència entre les comunitats cristiana i juevaes va trencar a partir del brot de pesta i elsfets del 1348.

Circumstàncies al voltant del 1348

La troballa del Fossar dels Jueus de Tàrregatambé es pot considerar com un testimonidirecte de l’anomenada “crisi del segle XIV”.Són molts els historiadors que han tractat eltema sobre la davallada econòmica i socialiniciada el 1333, lo mal any primer. A granstrets, els factors principals d’aquest sotrac

141URTX

1 Per a una informació més àmplia dels treballs arqueològics, l’estudi antropològic i del jaciment consultar,l’article d’Anna Colet, Jordi Ruiz, Oriol Saula i Eulàlia Subirà en aquest mateix volum.2 La descripció completa del fets del 1348, a partir de les fonts escrites de l’època, es troba detallada enl’article de Josep Muntané en aquest mateix volum.3 Consulteu l’estudi sobre els jueus de Tàrrega de LLOBET I PORTELLA, 1984, p. 5-6 i 17; i també les dadesaportades per MUNTANÉ SANTIVERI, 2008 en l’estudi sobre l’alimentació i els llocs de producció a l’aljamade Tàrrega.4 Veure GONZALO MAESO, 1979, p. 80.5 Per a més informació sobre Mossé Natan, consulteu l’article de LLOBET I PORTELLA, 2001, p. 148.6 LLOBET I PORTELLA (1984), en el seu article comenta, a partir de documentació inèdita, els problemes quepateix Astruc Sullan en el 1318 i 1319, per tal de cobrar un deute.

142 URTX

s’atribueixen a una greu sequera que vaafectar les terres de cultiu, cosa que va pro-vocar males collites i l’abandonament demoltes zones agrícoles. Aquest fet, va reper-cutir en l’encariment dels preus dels produc-tes bàsics alimentaris. Tot plegat, va tenircom a conseqüència fam. Si això fos poc, seli ha de sumar els diferents brots de pestabubònica o Pesta Negra que van arrasar Eu-ropa entre els anys 1348-1397, que van re-duir de forma dràstica la població.

Molts d’aquests factors es donen en el casdel Fossar dels Jueus de Tàrrega. L’assalt, el1348 del call targarí7, motivat, entre d’altres,per l’exaltació popular que acusava elsjueus d’haver portat la pesta a la ciutat, vaprovocar la mort d’una part significativa dela comunitat jueva i el posterior enterramentd’urgència en fosses comunes. La situaciód’emergència va provocar una ràpida inhu-mació dels cadàvers dies després del seuassassinat, sense seguir massa els ritualsreligiosos establerts8. Aquest fet es pot de-duir ja que alguns individus van ser sepul-tats amb “riqueses”: abillament personal,objectes d’ús quotidià de butxaca, robes imonedes9. El cas de Tàrrega no va ser únic.L’assalt i destrucció dels calls jueus i els seushabitants, el 1348, va ser una acció, malau-radament, comuna a tota Europa. La ideaque els jueus havien emmetzinat10 els pousd’aigua potable es va estendre des de centreEuropa, arribant a viles com Barcelona, Cer-vera o Tàrrega.

La moneda menuda als segles XIII i XIV

Emmarcats els fets històrics de forma ràpidai molt general, ens centrarem en l’aspecteessencialment numismàtic. Les monedes re-cuperades a les fosses excavades a Tàrregasón un dels pocs testimonis que mostren laquotidianitat del numerari circulant a Cata-lunya el 1348. És de les poques vegades enquè la datació d’un nivell arqueològic és tan

exacta, i a més, validada per les fonts escri-tes documentals.

Al llarg dels treballs de recerca van ser iden-tificades vint-i-dues monedes11, sent totesconegudes i habituals en les troballes mone-tàries de caire arqueològic. Els exemplars for-maven part dels estrats 0002, 1411, fossa 164i fossa 166 de la seqüència estratigràfica. Talcom podem veure en la figura 1, el numerariabraça una àmplia cronologia, des del regnatde Pere I (1196-1213) fins al de Pere III (1336-1387). El percentatge de moneda a nom deJaume I és, però, el més elevat.

Les monedes classificades són un exempledel numerari de baix valor encunyat en lesseques reials de Catalunya, València iAragó durant la Baixa Edat Mitja. En parlard’aquestes peces ens referirem per la sevadenominació –diner i òbol– o bé com a mo-neda menuda, manera en què se sol esmen-tar les peces de baix valor del sistemamonetari. Per entendre què fan les monedesdel temps de Jaume I junt a les de Pere III,en un mateix estrat o en una fossa, enshaurem de basar en el que sabem fins al’actualitat sobre l’encunyació i la circulaciód’aquests diners i òbols12.

Per això i fent una mica d’història, s’ha de re-cordar que el sistema monetari que es va se-guir en la majoria dels territoris de la Coronad’Aragó estava basat en el sistema carolingide la lliura, el sou i el diner, sent d’aquestesdenominacions només el diner una monedaefectiva. El diner i la seva meitat, l’òbol, vanser instaurats en terres catalanes pels reisfrancs i la seva evolució va ser constant finsal regnat de Jaume I. Si bé en un inici estractava d’una moneda de plata fina o de llei,en arribar al regnat de Pere I va ser una de-nominació que havia perdut part de la sevapuresa, i havia passat a tenir una llei de qua-tre diners de plata13. Les peces de la seca deBarcelona a nom d’aquest sobirà no són

7 Recordem que la informació detallada dels fets de 1348 es poden trobar en l’article de Josep Muntanéen aquest mateix volum. Així mateix, la consulta de l’estudi arqueològic és important per situar les fossesen context.8 Una visió molt general sobre el ritual funerari de la comunitat jueva, la podem trobar a ROMANO, 1993-1994, p. 295, o a BLASCO, 2002, p. 119-141.9 La descripció acurada del diferents enterraments i els elements que acompanyaven els morts es pot tro-bar a l’article d’Anna Colet, Jordi Ruiz, Oriol Saula i Eulàlia Subirà en aquest mateix volum.10 Consulteu ROMANO, 1991, p. 458.11 La descripció i fotografia del material numismàtic està detallada al final de l’article, en l’apartat Catàlegde les monedes.12 Si bé sobre la moneda medieval fabricada en els territoris de la Corona d’Aragó hi ha força treballs i es-tudis, pel que fa al seu comportament o circulació, la informació és més limitada. Un primer intent d’establirun model de circulació pel numerari del segle XIV el podem trobar a CLUA I MERCADAL (2002). Tot i quel’estudi se circumscriu al territori de Barcelona, pot servir de referent.13 Consultar BOTET I SISÓ, 1909, p. 33-36

massa abundants, ja que els testimonis es-crits fan referència a una emissió de diners iòbols el 1213, any en què Pere I va morir. Sibé, es van batre diners i òbols, l’arqueologiaes fa escàs ressò d’aquestes produccions14.La troballa d’un òbol15 en el Fossar de Tà-rrega és un testimoni de gran importànciapel que fa a la circulació de la moneda anom d’aquesta autoritat.

Del rei Jaume I, el Conqueridor, (1213-1276),s’han identificat tretze monedes 16, vuit deltaller reial de Barcelona, quatre del de Va-lència i un diner de Montpeller. Aquestgovernant va encunyar i imposar la sevamoneda en els territoris sota el seu dominiseguint la tradició dels seus avantpassats.Es van fabricar diners i òbols de billó en elstallers monetaris instal×lats a Barcelona,Aragó, València i Provença.

Durant els primers anys del regnat de JaumeI corria encara la moneda batuda pel seupare Pere I. El 1221 Jaume I va autoritzar lafabricació a Barcelona de nous diners i òbolsper a circular per Catalunya, aquests es ca-

racteritzarien per tenir un contingut en platamés baix que els exemplars de regnats ante-riors. El decret d’emissió d’aquest numerarino es coneix, però segons relata Botet i Sisó17,els cronistes afirmen que aquestes peces vancomençar a circular el dia 20 de febrer de1221. L’equivalència seria de 18 diners de do-blenc per 12 de quatern. Com es pot veure,amb aquesta ordenació el rei Jaume donavapreferència al doblenc i el sobrevalorava, jaque li adjudicava un valor superior al seuvalor real. Aquesta moneda no va ser massaben acceptada i el rei va haver de pensar enalternatives per a la seca de Barcelona.

Temps més tard, el regne d’Aragó va neces-sitar numerari18. Durant els primers anys delregnat de Jaume I havia circulat la monedade quatern establerta pel seu pare, Pere I.Però a les Corts celebrades a Monçó l’any1236, es va establir que les monedes encun-yades sota el nom del rei Jaume tinguessinuna llei de tres diners de plata i nou de lliga,és a dir que fossin de tern. També es va de-cretar que aquesta moneda fos perpètua,que no s’alterés en la llei, el pes o el tipus,

143URTX

14 En el conjunt de monedes medievals estudiat pel territori de Barcelona no es va identificar cap exemplara nom de Pere I, CLUA I MERCADAL, 2002, p. 538.15 Vegeu moneda número 22 del catàleg.16 Vegeu números 1-2, 4-8 i 14-19 del catàleg17 Vegeu la informació i la transcripció dels documents feta per BOTET I SISÓ, 1909, p. 38; i 1911, Documentsjustificatius, III, p. 240-243.18 Vegeu BELTRÁN VILLAGRASA, 1972, p. 440-444.

Figura 1.Distribució de lesmonedes segons

autoritats emissores.

144 URTX

cosa que el rei va jurar en nom propi i delsseus successors, sota pena d’excomunió. Lamoneda aragonesa o també coneguda coma jaquesa circulava per Aragó, Lleida i Tor-tosa, i així ho va fer fins que el rei Alfons IIIva prescriure que a Tortosa hi circulés la mo-neda barcelonesa en lloc de la jaquesa.

L’any 124719, força temps després de la con-questa de València –1238–,es va fer la pri-mera emissió monetària a nom de Jaume I.Es van fabricar diners i òbols amb la mateixallei que la moneda d’Aragó, és a dir de tern.La moneda encunyada a València estavadestinada a circular per València i Mallorca.Havia de ser la mateixa moneda per a cris-tians, jueus i sarraïns. La moneda creada eraanomenada reals de València. Aquesta va serdeclarada de curs obligatori per a tot el te-rritori i el rei va prometre que no seria modi-ficada en llei, talla, tipus, llegenda i mòdulmentre ell visqués. L’any 1271, es va fer unanova encunyació de rals de València, la qualcosa ha permès que tradicionalment es dife-renciessin dues emissions. Els rals de Valèn-cia van circular des de Jaume I fins a Pere III,segons diu Mateu y Llopis20, va ser batudaen quantitats tan grans que omplí totes lesnecessitats del seu temps i altres posteriors,fins a l’encunyació del florí de Pere III. Elsrals de València van ser estables i ben ac-ceptats, tant dins com a fora del regne, arri-bant també a la vila de Tàrrega, com hotestimonien els exemplars del Fossar.

A Aragó i València, Jaume I havia pogut ins-taurar una moneda amb una llei similar,cosa que permetia una relació equitativaentre la moneda de les dues seques, però aCatalunya encara hi havia una peça de lleimés baixa, el doblenc. Segons Salat 21, l’any1253 es va acabar el temps d’encunyació dela moneda de doblenc. El rei va prorrogar eltemps d’encunyació i la va confirmar fins adeu anys després de la seva mort. Però el1256, el rei va demanar permís al sant Pareperquè l’absolgués del que havia jurat anysenrere: la confirmació de la moneda de do-blenc. El motiu que adduïa era que s’haviadesvalorat a causa de les falsificacions fetes

pels nobles i els potentats22. El 1257 van ab-soldre Jaume I del seu jurament i el primerd’agost de 1258 el rei va disposar que s’en-cunyés una nova moneda, que tindria tresdiners de plata i la resta de lliga, de tern a l’i-gual que a Aragó i València. Aquests nousdiners i òbols van mudar també la tipologia:a l’anvers s’hi trobava gravada la imatge delbust que representava el rei Jaume i al re-vers es mantenia la creu equilateral i en elsespais buits alternaven els cercles i els trespunts. També va declarar que tant els dinerscom els òbols havien d’ésser iguals en llei itipus. A més, va decretar que aquesta mo-neda fos perpètua i va prometre que ni ell niels seus successors no n’alterarien ni la llei,ni el pes, ni el tipus. Igualment, va ordenarque havia de circular per on acostumava acircular la moneda de Barcelona: Catalunya,el Rosselló, la Cerdanya, el Conflent i el Va-llespir, a més de prohibir la circulació de lamoneda melgoresa i de qualsevol altra.

Sembla que el rei Jaume I va intentar pertots els mitjans d’acomplir el que havia pro-mès i jurat. L’any 1268, va haver de fer desdirl’infant Pere de l’encunyació d’una monedagrossa de plata23. La plata destinada peraquesta encunyació, vint-i-cinc mil marcsde plata, va servir per fer una nova emissióde moneda de tern, l’any 1270. D’aquestatipologia s’han classificat cinc exemplars alFossar24.

Tot i que sembla que, a partir del decret dela moneda de tern, el rei va ser molt estricteamb el seu jurament, va haver de fer algunaexcepció pel que fa a la circulació de mo-neda melgoresa en el comtat del Rosselló,per tal de no perjudicar el comerç. Aquestsfets estan documentat en els anys 1261 i1273. Recordem que en el Fossar de Tà-rrega també s’ha identificat un exemplar deMontpeller25.

Durant els regnats de Pere II el Gran (1276-1285) i d’Alfons II el Liberal (1285-1291) noes va encunyar moneda menuda. Fins aJaume II el Just (1291-1327) no es tornen afabricar diners i òbols. Al Fossar dels Jueus

19 Per a les emissions valencianes veure: MATEU Y LLOPIS, 1929; SALAT, 1818, p. 140-141; CRUSAFONT, 1980,p. 303-313; i RIPOLLÈS I LLORENS, 1990, p. 125-139.20 Vegeu MATEU Y LLOPIS, 1931, p. 3.21 Consultar SALAT,1818: Instrumentos justificativos IV, p. 3-4.22 El document transcrit es troba a SALAT, 1818: Instrumentos justificativos V, p. 4-5.23 Sobre aquesta emissió consulteu SALAT, 1818: Instrumentos justificativos XIII, p. 12-13 i 227; BOTET I SISÓ,1909, p. 42 i CRUSAFONT, 1982, p. 204-205.24 Consulteu sobre aquesta emissió CLUA I MERCADAL, 2002, p. 32-33. En aquest treball s’han classificat lesmonedes seguint el testimoni que l’arqueologia ens proporciona i mantenim les emissions en el regnatde Jaume I, vegeu números 7-8 i 17-19 del catàleg.25 Vegeu la moneda número 1 del catàleg.

de Tàrrega s’ha identificat numerari fabricata Catalunya i Aragó 26. La moneda fabricadaa la seca reial de Barcelona és més abun-dant que l’aragonesa. Es coneixen les emis-sions decretades els anys 1309 i 1311, enquè es va ordenar producció de croats ipeces de tern, tant diners com òbols, peròsense precisar-ne quantitat27. Més tard,entre els anys 1318 i 1319, es van encunyarcroats i monedes de tern. Aquesta vegadala quantitat de plata batuda va ser de cent-mil marcs28. L’any següent, el 1320 hi vahaver-hi una altre emissió29; i finalment el1324, es van fabricar més de cinquanta-milmarcs en monedes de plata i de billó 30.Totes aquestes dades indiquen que els di-ners van ser molt més batuts que els òbols.Ja Crusafont 31 apuntava l’escassetat delsòbols de Jaume II i com se’ls podia confon-dre amb els d’Alfons III.

També a Catalunya, durant el regnat del reiJaume II es va autoritzar, possiblement perprimera vegada, l’encunyació de monedeslocals, a causa de l’escassetat de numerarifraccionari. Concretament, es van fer les pu-geses de coure amb un valor d’un quart dediner, a Lleida i al comtat d’Urgell. Els testi-monis d’aquesta encunyació són als docu-ments escrits32 a finals de segle XIII. És a dirque en terres lleidatanes es van batre i vancircular monedes de valor més petit que l’ò-bol, a partir de l’any 1300.

En el regne d’Aragó, el rei Jaume II va realit-zar diverses encunyacions de moneda. Laprimera coneguda data de l’any 130733 acausa de l’escassetat de numerari circulant.D’aquesta manera, s’observa com durant elseu regnat es renova la moneda de billó aBarcelona i Aragó, i a més, es documenta

per primer cop la introducció de la monedalocal en terres de Lleida. Així la situació mo-netària de l’època seria: la moneda de laseca de Barcelona circulant legalment perterres catalanes i pel regne de València, talcom ho testimonien els múltiples documentsconservats i les troballes monetàries; i lamoneda jaquesa subministrant el circuit mo-netari del regne d’Aragó i de Lleida, territorion ara també s’encunyaria la moneda local.

Alfons III el Benigne (1327-1336) va conti-nuar la fabricació de moneda menuda en el1330 i 133234. Les fonts documentals no es-pecifiquen el nombre exacte de diners iòbols fabricats, si bé el nombre de dinerscatalogats en aquest període és escàs, talcom ho testimonien els pocs exemplars co-neguts35. L’arqueologia36 ha proporcionatmolt pocs exemplars d’Alfons III, la troballade Tàrrega se suma a aquesta manca de nu-merari a nom d’Alfons.

Del regant següent, el de Pere III el Ceri-moniós (1336-1387), sí que es compta ambmoneda al Fossar del Jueus de Tàrrega, con-cretament tres òbols37. El llarg regnat dePere III va estar marcat de ple per la “crisidel segle XIV”, però numismàticament par-lant, va ser un període ple de novetats. Es vaintroduir la moneda d’or, el florí, que en uninici es va batre al taller de Perpinyà, permés tard fer-ho en la resta dels regnes. Coms’ha dit, en les excavacions al Fossar s’hanidentificat tres òbols, per la qual cosa nomésdonarem referència a les diferents emissionsque coneixen d’aquest metall.

Les encunyacions de diners i òbols a la secade Barcelona es van iniciar l’any 1336 i es vaseguir, la fabricació amb certa freqüència els

145URTX

26 Vegeu els números 3 i 9-12 del catàleg.27 Consulteu BOTET I SISÓ, 1909, p. 88.28 Vegeu els comentaris de SALAT, 1818, p. 28, i també Instrumentos justificativos XXIII; a més de BOTET I SISÓ,1909, p. 89-90.29 Vegeu BOTET I SISÓ, 1909, p. 90.30 Consulteu les obres de BOTET I SISÓ, 1909, p. 97-91, i GIL FARRÉS, 1954, p. 46-47.31 Veure CRUSAFONT, 1977, p. 16.32 Per a aquesta documentació consulteu BOTET I SISÓ, 1911, p. 289, Document justificatiu XX, i CRUSAFONT,1990, p. 51-54.33 Sobre les encunyacions a Aragó durant el regnat de Jaume II vegeu De secunda confirmatione moneteque està recollida en el llibre IX dels Fueros i Observancias del reino de Aragó a LASTANOSA, 1681, p. 10. Se-gons la documentació, aquell any es van celebrar Corts a Alagón, en les quals el rei Jaume II va confirmarla moneda jaquesa, i a causa de l’escassetat de numerari circulant, va manar l’encunyació de quatre“cuentos” i mig de diners i mig “cuento” d’òbols.34 Sobre aquestes emissions consulteu BOTET I SISÓ, 1909, p. 105-106 i 290-310, a més de Documents jus-tificatius XXII.35 Vegeu les referències sobre aquestes produccions a BOTET I SISÓ, 1909, p 108-109 i a CRUSAFONT, 1982,p. 218-219.36 La manca de numerari d’Alfons III en les troballes de la província de Barcelona és significativa, consulteuCLUA I MERCADAL, 2002, p. 36.37 Vegeu els exemplars números 13 i 21-22 del catàleg.

146 URTX

anys 1345, 1353 i 138138. La moneda de billód’aquest regnat va mantenir la llei de tern i vacontinuar encunyant-se segons la iconogra-fia tradicional del bust del rei coronat i lacreu amb cercles i punts en espais alterns;però es va modificar la talla, el pes de la mo-neda era més baix39. Dels diners i òbols se’nconeix una gran varietat d’encunys, cosa quefa pensar en una producció considerable40.Durant aquest regnat la moneda de Barce-lona incorporarà al seu curs a les terres deLleida, on fins aquell moment hi circulava ofi-cialment la moneda jaquesa. L’ordre de peti-ció del consell de la ciutat de Lleida és del 3de desembre de 1341 i la concessió del rei ésdel 18 de setembre de 134641.

En temps de Pere III va continuar la circulacióde moneda local, sobretot a les ciutats deLleida i d’Agramunt42. El valor de la pugesaera d’un quart de diner, per la qual cosa qua-tre pugeses equivalien a un diner de Barce-lona, canvi similar al de les pugeses amb lamoneda jaquesa. Després de les emissionsde billó de Pere III, no es tornarà a fabricarmoneda menuda de característiques molt si-milars fins al regnat de Ferran II, el 1494.

Circulació monetària a Tàrrega el 1348

Un cop vista quina va ser l’evolució de lamoneda menuda dels territoris de Cata-lunya, València i Aragó, intentarem explicarel moviment o circulació de la moneda enterres targarines a partir de les peces troba-des al Fossar. Hem de recordar que de lesvint-i-dues monedes identificades, una nopertany al sector de les fosses comunes del1348, es tracta de l’òbol de Pere I identificata la unitat 0002, localitzada en un altre sec-tor de la necròpolis. Per això estudiarem perseparat el numerari.

u.e. 0002

En l’estrat 0002,43 que cobria l’enllosat delsenterraments infantils 18 i 19, va ser trobat un

òbol encunyat durant el regnat del rei PereI44. L’exemplar correspon a l’emissió feta se-gons el decret del 1213, a la seca reial de Bar-celona. Les fonts escrites es fan ressò de lacirculació d’aquest numerari durant els pri-mers anys de regnat de Jaume I; també, queper norma general, els òbols són sempre mésescassos que els diners. Per això pensemque molt més enllà del 1258, moment de la“unificació monetària amb la moneda detern” per part de Jaume I, aquesta peça nodeuria circular, ja que com s’ha explicat, la lleid’aquests valors era més alta que la del nu-merari dels regnats posteriors. Amb totesaquestes dades podem determinar, junt ambel grau de desgast que presenta l’òbol iden-tificat, una data de pèrdua de l’exemplar apartir de mitjan segle XIII. Però se’ns escapala relació d’aquesta moneda amb el cementirijueu, que data de finals del segle XIII. Pot serun fet casual. En qualsevol cas cal recordarque la moneda no fou trobada dins de captomba en concret i es trobava en un nivellpossiblement de circulació o proper a ell de lapart que podria ser més antiga del fossar.

Monedes de les fosses comunes: la u.e. 1141i les fosses 164 i 166

A la unitat 1141, que és un nivell de destruc-ció d’una fossa comuna que es troba a lazona nord de la fossa 164, s’hi va identificarun diner melgorès, un altre de València anom de Jaume I i un altre d’Aragó de JaumeII45. La troballa conjunta d’aquests exem-plars ens proporciona dades prou interes-sants i noves.

En primer lloc, trobar monedes del Senyoriude Montpeller en el territori català no ésgens estrany, ja que segons les fons escritesés una moneda que circula força, tot i que hiha normatives restrictives pel que fa al seuús fins i tot durant el regnat de Jaume II46.Les diferents troballes monetàries en jaci-ments del territori català són un testimonievident del seu ús i circulació47.

38 La descripció de les diferents emissions es poden trobar a BOTET I SISÓ, 1909, p. 117-122.39 Sobre aquesta alteració vegeu CRUSAFONT, 1982, p. 84.40 Sobre aquest punt consulteu BOTET I SISÓ, 1909, p. 151-153; CRUSAFONT, 1982, p. 228-229; i Id., 1985, p.IV.91-IV.92.41 Consulteu les obres de BOTET I SISÓ, 1909, p. 118-119, Documents justificatius XXVIII; i BELTRÁN VILLAGRASA,1972, p. 444.42 Les dades sobre la moneda local es poden ampliar a CRUSAFONT, 1982, p. 229-230 i id. 1990.43 La descripció de les unitats estratigràfiques que es relacionen en aquest apartat de l’estudi es pottrobar detallada a l’article d’Anna Colet, Jordi Ruiz, Oriol Saula i Eulàlia Subirà.44 Ens referim a l’exemplar número 22 del catàleg.45 Vegeu les monedes números 1 a 3 del catàleg.46 BOTET I SISÓ, 1909, p. 93, quan comenta les monedes estrangeres que circulen per territori català es-menta encara la moneda melgoresa.47 Una visió general, a partir de les troballes més actuals, sobre la circulació del numerari de Montpelleres pot trobar a CLUA I MERCADAL, 2002, p. 74.

Trobar un diner de València del temps deJaume I també és un fet freqüent en lestroballes estratificades48. Són abundantsles fons documentals que es fan ressò deles relacions comercials entre Catalunya iValència. Un exemple pel que fa al vincleentre les comunitats jueves de València iCatalunya el podem trobar l’any 1333 enquè Pere Pissà, ciutadà i mercader de Va-lència era proveïdor habitual de gra a To-rroella de Montgrí49. El més probable ésque aquest mercader en les seves transac-cions emprés tant moneda menuda valen-ciana com catalana. Fins ara, el numerarivalencià del segle XIII, s’havia testimoniaten jaciments de la zona del litoral i centrede Catalunya, però tant el Fossar de Tà-rrega com altres intervencions fetes en elmateix municipi mostren la penetració capa l’interior dels diners de tern valencians anom del rei Conqueridor50.

En les troballes individuals, de la provínciade Barcelona, és freqüent trobar plegats nu-merari de València amb les produccions de

tern de la seca de Barcelona. En canvi, enaquesta ocasió, s’ha identificat junt a undiner d’Aragó de Jaume II, fet que fins araestava testimoniat en algunes troballes deconjunt, com ara el tresoret de la Torre delBaró de Viladecans51. S’ha de recordar quedurant el regnat de Jaume I i de Jaume II lamoneda jaquesa havia de circular per Lleida,entenent Lleida com a ciutat i comarquesveïnes52. No va ser fins al regnat de Pere III,concretament fins al 1346, que la monedabarcelonesa va substituir la jaquesa en el te-rritori53. Totes aquestes dades ens confirmenla circulació dels diners i òbols d’Aragó aLleida, junt a la gran mobilitat de la monedavalenciana per tot el Principat. Quant a lacronologia de l’estrat , es podria situar cap amitjan segle XIV.

La resta de material numismàtic identificaten el Fossar dels Jueus de Tàrrega es repar-teix entre dues de les fosses excavades, enconcret les 164 i 165. S’ha comentat ante-riorment que es tracta de fosses comunesexcavades a causa de la necessitat impe-

147URTX

48 Els testimonis sobre la moneda valenciana en terres catalanes són abundants, consulteu una visió ge-neral a CLUA I MERCADAL, 2002, p. 540 i 541.49 Consulteu SOLDEVILA I TEMPORAL, 2000, p. 96.50 Un exemple a tenir present és el diner de València trobat durant la segona fase de l’ excavació realitzadal’any 2008 al carrer de la Font, 7-9, de Tàrrega, fase dirigida per l’arqueòleg Carles Navarro de l’empresaÀtics. Des d’aquí volem agrair als tècnics del Museu de Tàrrega, en especial al Sr. Oriol Saura, que vanfacilitar-me el material numismàtic per al seu estudi, una nota preliminar es pot consultar a la Memòriad’Excavació.51 Consulteu CLUA I MERCADAL, 1993.52 Sobre aquesta apreciació consulteu BOTET I SISÓ, 1909, p. 92.53 Consulteu BOTET I SISÓ, 1909, p. 118-119.

Figura 2.Troballa de lesmonedes de la

unitat 1141(fotografia de l’equip

d’excavació)

148 URTX

riosa de donar sepultura a les víctimes delpogrom del 134854. El numerari es trobavaacompanyant els morts o entre les sevesvestidures, però insistim que aquest fet no técap relació amb un ritus funerari preesta-blert, si no que, com ja s’ha comentat, respona la urgència de donar sepultura als morts.

Només en un dels casos, la fossa 164, s’hapogut relacionar les monedes amb un indi-vidu adult masculí55, u.e. 211. Aquets ciutadàde Tàrrega portava en les seves butxaques,o en una petita bossa, vuit diners i òbols56.Les monedes identificades a la fossa 16657són deu exemplars de moneda menuda, quea l’igual que en la fossa 164, estaven encun-yats en els diferents tallers reials de la Co-rona d’Aragó.

Tot i tractar-se de fosses diferents, en tenirles dues una composició similar i una ma-teixa data de tancament en farem un comen-tari conjunt. A la figura 4 es pot veure, però,la composició de les fosses per separat.

A partir de les divuit monedes trobades, caldestacar diversos aspectes. Primer, que estracta de conjunts tancats dels quals no hiha massa paral·lels idèntics trobats en nivells

arqueològics. Conèixer la data d’ocultació deforma tan exacta –cap al 1348– no és un fetmassa corrent, ja que per norma general estroben les monedes i, de mica en mica, s’hand’anar buscant les dades i els motius de lapèrdua o ocultació. Segon, cal destacar queaquesta troballa és un testimoni de primeramà de la circulació de la moneda menudad’ús quotidià. Estudiar el contingut de lesfosses ens permetrà saber quines monedeseren les més usades diàriament pels habi-tants de la vila de Tàrrega. Tercer, valorar lacomposició de la troballa permetrà saber quèportava a la butxaca un ciutadà targarí perassolir les despeses diàries.

La composició del numerari de les fossesabraça des del regnat de Jaume I fins al dePere III. De Jaume I s’han identificat onze di-ners, tres fabricats a València i vuit a Barce-lona. Dels diners barcelonins hi són presentsles dues emissions decretades durant el llargregant del rei Jaume. També s’hi ha trobattres diners de Barcelona a nom de Jaume II,que van ser fabricats a partir dels decrets del1309, 1311, 1318, 1319 i 1324. Pel que fa alstres òbols de Pere III, també fabricats a laseca reial de Barcelona, es van encunyar se-gons els decrets o permisos del 1336 i la

54 La descripció completa del fets de l’any 1348, a partir de les fonts escrites de l’època, es troba detalladaen l’article de Josep Muntané en aquest mateix volum.55 La informació sobre les fosses ens l’ha facilitada la directora dels treballs arqueològics, Sra. Anna Colet.Una informació més detallada sobre les fosses es pot trobar en aquest mateix volum en l’article d’AnnaColet, Jordi Ruiz, Oriol Saula i Eulàlia Subirà.56 Vegeu números 14 a 21 del catàleg.57 Vegeu números 4 a 13 del catàleg.

Figura 3.Descoberta de lesmonedes de l’individu1211 a la fossa 164(fotografia de l’equipd’excavació).

seva producció va continuar amb certa fre-qüència entre els anys 1345 i 1353, i més tardel 1381. Hi ha un nombre important d’en-cunys d’anvers, identificables fàcilment perla forma i decoració del vestit del rei.

La data tancada i segura de les fosses per-met delimitar les peces a les emissions fetesentre el 1336 i el 1345, quedant del tot des-cartades les posteriors a l’any 1348.

En general la troballa d’òbols és sempremenor que la de diners. Una explicacióaquest fet és una menor fabricació, però enel cas de les troballes arqueològiques delnumerari de Pere III, aquesta “norma” no escompleix, hi ha testimoniat un percentatgeconsiderable d’òbols. Així, les peces catalo-gades del Fossar dels Jueus és un indici mésde la circulació de la moneda de billó mésmenuda fabricada a nom del rei Pere, aratambé a les terres de Lleida.

Ja s’ha comentat en l’estrat 1141 que la tro-balla de diners de la seca de Barcelona junta les emissions valencianes és freqüent. Enaquest cas, la proporció més elevada de nu-merari de Barcelona, amb peces tant a nomde Jaume I, Jaume II i Pere III ha de respon-dre a una ràpida circulació a partir del 1346.Recordem que durant el regnat de Pere IIIla moneda de Barcelona incorporarà al seucircuit oficial les terres de Lleida, on finsaquell moment hi circulava oficialment lamoneda jaquesa, l‘ordre de petició del con-sell de la ciutat de Lleida és del 3 de desem-bre de 1341 i la concessió del rei és del 18de setembre de 1346. Tot i que és possibleque la mateixa proporció de plata dels di-ners de tern, els fes intercanviables, malgratels cursos oficials de circulació de les dife-rents divises.

El numerari recuperat no és massa quantiós,a la fossa 164 s’han recuperat vuit monedes

149URTX

Figura 4.Comparació deles monedes

identificades en lesfosses 164 i 166.

Figura 5.Ampliació de l’anvers

dels òbols a nomde Pere III.

150 URTX

pertanyents a un mateix individu i a la 166,deu monedes. Cap dels dos grups arriba a laquantitat de dotze diners, que seria el valord’un sou –moneda de compte– o, més omenys, el d’un croat de plata –moneda efec-tiva–. Fora interessant saber quina quantitatdiària de moneda era necessària a Tàrregadurant els primers anys de la “crisi del segleXIV”. Basant-nos en estudis sobre la despesaquotidiana de diners a la ciutat de Barcelonaes pot fer un cert paral·lelisme. La famíliad’un mercader de Barcelona58, composta perset persones, necessitava per viure qua-ranta-vuit diners diaris, o el que és el mateixuns quatre sous, cosa que fa uns set dinersper persona al dia. Atenent-nos a aquest re-sultat, potser sí que les monedes de la fossa164 cobririen les necessitats bàsiques diàriesdel seu propietari. Un referent més proper al’aljama de Tàrrega, tot i que s’allunya de laquotidianitat, el trobem amb les multes im-posades als petits delictes comesos sobre elsaliments, per exemple els dos sous de multaper robar dos ous, o els cinc sous per tocarel cove del peix o de la fruita59.

Model de circulació de la moneda me-nuda a mitjan segle XIV a Tàrrega

Com s’ha pogut anar veient, el numerari re-cuperat en el Fossar dels Jueus és un testi-moni de la circulació monetària en una deles viles més importants de les terres deLleida. Pel que fa les fosses comunes, elconjunt numismàtic testimonia un momentmolt concret del segle XIV, l’any 1348. A lavegada, aquest conjunt, és una mostra dequines monedes van ser d’ús quotidià enplena crisi del segle XIV.

Així les monedes trobades durant les exca-vacions en el Fossar dels Jueus, i tenint pre-sent que fins a l’actualitat no comptem ambmassa dades sobre la circulació de la mo-neda medieval en terres de Lleida, podemdeduir, per paral·lelisme amb altres zonesmillor estudiades, com Barcelona o Girona, ia partir del que diuen algunes fonts escritesde l’època que:

Pel que fa al conjunt de la necròpolis, desta-car la troballa de l’òbol del regnat de Pere Ifabricat a Barcelona, en l’àrea que podria ser

més antiga i més propera a la vil·la. El fetd’haver identificat aquest exemplar, ja ésuna dada prou significativa, ja que com s’hacomentat hi ha escasses evidències arqueo-lògiques d’aquestes peces.

Pel que fa a les fosses comunes del 1348 mésen concret cal assenyalar que el numerari ori-ginari d’Aragó està present en el regant deJaume II, fet que les fonts escrites corrobo-ren. No havent-se trobat cap exemplar delregnat de Jaume I, cosa que hauria estat elmés normal si es té present la normativasobre la circulació del numeri i el volum con-siderable de moneda jaquesa fabricada.

Sobta la troballa de moneda valenciana enl’estrat 1141, però en el conjunt 166 i 164 esrepeteix aquesta circumstància, cosa quepossiblement pot arribar a constatar la cir-culació dels diners valencians per tot el te-rritori català, fet que fins a l’actualitat estavaplenament constatat en els jaciments deBarcelona i de Girona.

Trobar moneda de Montpeller respon a lapenetració de moneda per les vies comer-cials procedents des del territori francès. Toti que durant el regnat de Jaume I és unamoneda que està prohibida, però deu seguircirculant , ja que les fonts escrites encaracomenten el seu ús o prohibició en el regnatde Jaume II.

Destacar la presència dels òbols de Pere III(fosses 164 i 166). Primer per donar una indi-cació de quines emissions van ser fetes ambanterioritat a l’any 1348. En segon lloc, per serel reflex de la necessitat d’una moneda mésmenuda que el diner en temps de crisi.

L’únic element que trobem a faltar, a partirdel que ens diuen les fonts escrites, és lapresència de moneda local. Aquestes emis-sions tenen el seu inici a les comarques deLleida durant el regnat de Jaume II i méstard, en temps Pere III també es va encunyaren diferents poblacions properes a Tàrrega,com és el cas de Lleida, o de Bellpuig60.Sabem que les emissions pròpies del muni-cipi no van ser efectives fins al segle XV61,cosa que explicaria l’absència de materiald’aquestes característiques en les fosses,

58 Sobre el cost de la vida i les necessitats diàries de diner es pot consultar l’estudi de VINYOLES I VIDAL,1983, tot i que tenim present que la documentació que presenta T. Vinyoles se centra en una ciutat grancom Barcelona i uns anys més tard, però pensem que com a referència és prou indicatiu.59 MUNTANÉ SANTIVERI, 2008, p. 117-118, a partir de documentació escrita pot esbrinar que el 1343, la multaper robar dos ous era de dos sous, i que tocar el cove de peix o fruita era de cinc sous.60 Consultar TORRES I GROS, 2001, p. 35-42 i 68.61 Sobre la moneda local consultar l’obra de CRUSAFONT, 1990; un estudi sobre la moneda targarina el tro-barem a LLOBET I PORTELLA, 1975.

però sí que fóra possible la presència demoneda local d’altres viles, com ho testimo-nia la troballa d’una pugesa de Lleida alConvent de Sant Agustí de Tàrrega62.

Molts dels habitants del call de Tàrrega erenpersones dedicades al comerç, l’argenteriao el préstec. Es pot pensar que era un call“ric”, cal recordar només els noms de MosséNatan o d’Astruc Sullam, personatges ambriquesa suficient per poder dedicar-se alpréstec de diners, i les quantitats que surtena la llum amb els documents descrits perLlobet i Portella són molt elevades, 1000 i3000 sous. El numerari trobat en les duesfosses, ja s’ha vist que era una quantitat moltpetita, que no reflecteix el poder adquisitiudels habitants de aljama, però sí que potserpodria indicar la quantitat que es portava asobre en un moment molt quotidià.

En darrer lloc, cal apuntar que les monedestrobades al Fossar del Jueus són un testi-moni molt significatiu pel que fa a la circula-ció monetària de Tàrrega. La troballa d’altresmonedes en estratigrafies ben datades aju-darà a matisar encara més tot el que aquestjaciment ens ha mostrat per a mitjan segleXIV. Amb el temps, la troballa i identificaciód’altres materials numismàtics permetrà es-tablir un model de circulació monetària pera tot el territori lleidatà.

Catàleg de les monedes

De les monedes es proporcionaran les dadessegüents: autoritat emissora, valor nominal,cronologia d’emissió o any de regnat; lle-genda i descripció d’anvers i del revers;metall, pes, diàmetre i direcció d’encunys;referència bibliogràfica.

151URTX

62 Durant les excavacions realitzades l’any 1996 al Convent de Sant Agustí de Tàrrega (anteriorment delsFramenors), s’hi va identificar en un mateix estrat una pugesa de Lleida i un diner de Pere III. Altre copvolem agrair als tècnics del Museu de Tàrrega, en especial al Sr. Oriol Saula, que van facilitar-me el ma-terial numismàtic per al seu estudi. Una nota preliminar es pot consultar a la Memòria d’Excavació.

Abreviatures en el catàleg

BI = billóg = gramsmm = mil·límetresh = hores, relació dels encunys d’anvers i de re-versBotet i Sisó, 1908-1911 = Botet i Sisó, J. (1908-1911): Les monedes catalanes, 3 vol., Barcelona.Crusafont, 1982 = Crusafont, M. (1982): Numis-màtica de la Corona Catalano-Aragonesa medieval(785-1516), Madrid.Mateu Llopis, 1929 =Mateu i Llopis, F. (1929): Laceca de Valencia y las acuñaciones valencianas delos siglos XIII al XVIII, València.Poey d’Avant, 1853 = Poey D’Avant, F. (1853). Des-cription des monnaies seigneuriales françaises.Fontenay-Vendée.

Catàleg

01 - u.e. 1141Senyoriu de Montpeller, diner de Montpeller,1204-1349Anvers: RAIMVNO . Pal central entre penons.Revers: NARBONA . Quatre anellesBI; 0’57 g; 18 mm ; 11 hPoey d’Avant, núm. 3839; Crusafont, 1982: núm.116Núm. referència: 31

02 - u.e. 1141Jaume I, diner de València, 1246/1271Anvers: : IACOBVS REX . Bust del rei coronat al’esquerra.Revers: + VALE-NCIE . Arbre de València

BI; 0’63 g; 17 mm ; 8 hMateu Llopis, 1929: núm. 2/4; Crusafont, 1982:núm. 163Núm. referència: 30

03 - u.e. 1141Jaume II, diner d’Aragó, 1291-1327Anvers: ARA-GON. Bust del rei coronat a l’esquerra.Revers: : IACOBVS REX . Creu de doble travesser.BI; 0’63 g; 17 mm ; 9 hCrusafont, 1982: núm. 189Núm. referència: 32

04 - u.e. 166 fossaJaume I, diner de València, 1246/1271Anvers: : IACOBVS REX . Bust del rei coronat al’esquerra.Revers: + VALE-NCIE . Arbre de ValènciaBI; 0’84 g; 17 mm ; 6 hMateu Llopis, 1929: núm. 2/4; Crusafont, 1982:núm. 163Núm. referència: 33

05 - u.e. 166 fossaJaume I, diner de València, 1246/1271Anvers: : IACOBVS [re]X . Bust del rei coronat al’esquerra.Revers: + VALE-NCIE . Arbre de ValènciaBI; 0’81 g; 17 mm ; 7 hMateu Llopis, 1929: núm. 2/4; Crusafont, 1982:núm. 163Núm. referència: 37

06 - u.e. 166 fossaJaume I, diner de Barcelona, 1258Anvers: + [barcino:] . Bust del rei coronat a l’esquerra.

152 URTX

Figures 6 i 7. Imatges a escal·la 1:1 dels diners i òbols trobats en les excavacions del Fossar ordenades seguint l’ordre dels catàleg.

153URTX

154 URTX

Revers: IA-CO-B’R-EX- . Creu que talla la lle-genda amb anelles als espais 1-4 i punts als 2-3.BI; 0’93 g; 18 mm ; 5 hBotet i Sisó, 1908-1911: núm. 165; Crusafont,1982: núm. 153Núm. referència: 34

07 - u.e. 166 fossaJaume I, diner de Barcelona, 1270Anvers: +BARQVINONA . Bust del rei coronat al’esquerra.Revers: IA-CO-B’R-EX- . Creu que talla la lle-genda amb anelles als espais 1-4 i punts als 2-3.BI; 0’89 g; 18 mm ; 9 hBotet i Sisó, 1908-1911: núm. 171; Crusafont,1982: núm. 155.Núm. referència: 42

08 - u.e. 166 fossaJaume I, diner de Barcelona, 1270Anvers: [+ ba]RQVINO[na] . Bust del rei coronata l’esquerra.Revers: IA-CO-B’R-EX- . Creu que talla la lle-genda amb anelles als espais 2-3 i punts als 1-4.BI; 0’95 g; 18 mm ; 12 hBotet i Sisó, 1908-1911: núm. 172; Crusafont,1982: núm. 155 var.41

09 - u.e. 166 fossaJaume II, diner de Barcelona, 1291-1327Anvers: + IACOBVS REX . Bust del rei coronat al’esquerra.Revers: BA-QI-NO-NA . Creu que talla la llegendaamb anelles als espais 1-4 i punts als 2-3.BI; 1’16 g; 17 mm ; 12 hBotet i Sisó, 1908-1911: núm. 195; Crusafont,1982: núm. 180.Núm. referència: 35

10 - u.e. 166 fossaJaume II, diner de Barcelona, 1291-1327Anvers: + IAC[ob]VS REX . Bust del rei coronat al’esquerra.Revers: BA-QI-NO-NA- . Creu que talla la lle-genda amb anelles als espais 1-4 i punts als 2-3.BI; 0’96 g; 16 mm ; 6 hBotet i Sisó, 1908-1911: núm. 195; Crusafont,1982: núm. 180.Núm. referència: 36

11 - u.e. 166 fossaJaume II, diner de Barcelona, 1291-1327Anvers: + IAC[ob]VS REX . Bust del rei coronat al’esquerra.Revers: BA-QI-NO-NA- . Creu que talla la lle-genda amb anelles als espais 2-3 i punts als 1-4.BI; 0’96 g; 16 mm ; 6 hBotet i Sisó, 1908-1911: núm. 198; Crusafont,1982: núm. 180 var-4.Núm. referència: 38

12 - u.e. 166 fossaJaume II, diner de Barcelona, 1291-1327Anvers: +: IACOBUS REX: . Bust del rei coronat al’esquerra.Revers: BA-QI-NO-NA . Creu que talla la llegendaamb anelles als espais 1-4 i punts als 2-3.

BI; 0’82 g; 17 mm ; 8 hCrusafont, 1982: núm. 180 var-1.Núm. referència: 40

13 - u.e. 166 fossaPere III, òbol de Barcelona, 1336-1387Anvers: + PE[t]RVS [re]X . Bust del rei coronat al’esquerra.Revers: BA-QI-NO-NA- . Creu que talla la lle-genda amb anelles als espais 2-3 i punts als 1-4.BI; 0’53 g; 13 mm ; 2 hBotet i Sisó, 1908-1911: núm. 225; Crusafont,1982: núm. 233 var.-1.Núm. referència: 39

14 - u.e. 164 fossaJaume I, diner de València, 1246/1271Anvers: : IACOBVS [re]X . Bust del rei coronat al’esquerra.Revers: + VALE-NCIE . Arbre de ValènciaBI; 1’26 g; 18 mm ; 5 hMateu Llopis, 1929: núm. 2/4; Crusafont, 1982:núm. 163Núm. referència: 44

15 - u.e. 164 fossaJaume I, diner (foradat) de Barcelona, 1258Anvers: [+ bar]CIN[o:] . Bust del rei coronat a l’es-querra.Revers: [ia-co-]B’R-EX:- . Creu que talla la lle-genda amb anelles als espais 2-3 i punts als 1-4.BI; 0’85 g; 17 mm ; 7 hBotet i Sisó, 1908-1911: núm. 167; Crusafont,1982: núm. 153 var.Núm. referència: 43

16 - u.e. 164 fossaJaume I, diner de Barcelona, 1258Anvers: + BARCINO . Bust del rei coronat a l’es-querra.Revers: IA-CO-B’R-EX:- . Creu que talla la lle-genda amb anelles als espais 2-3 i punts als 1-4.BI; 0’80 g; 18 mm ; 3 hBotet i Sisó, 1908-1911: núm. 167; Crusafont,1982: núm. 153 var.Núm. referència: 46

17 - u.e. 164 fossaJaume I, diner de Barcelona, 1270Anvers: +BARQVINONA . Bust del rei coronat al’esquerra.Revers: IA-CO-B’R-EX- . Creu que talla la lle-genda amb anelles als espais 1-4 i punts als 2-3.BI; 0’97 g; 17 mm ; 2 hBotet i Sisó, 1908-1911: núm. 171; Crusafont,1982: núm. 155.Núm. referència: 45

18 - u.e. 164 fossaJaume I, diner de Barcelona, 1270Anvers: [+ ba]RQVINON[a] . Bust del rei coronata l’esquerra.Revers: IA-CO-B’R-EX- . Creu que talla la lle-genda amb anelles als espais 2-3 i punts als 1-4.BI; 1’20 g; 17 mm ; 6 hBotet i Sisó, 1908-1911: núm. 172; Crusafont,1982: núm. 155 var.Núm. referència: 48

155URTX

Bibliografia

BELTRÁN VILAGRASA, P., 1972, Obra Completa, Sara-gossa.BLASCO, A., 2002, «La vida cotidiana en la judería»,La Catalunya judia, Barcelona, p. 119-141.BOTET I SISÓ, J., 1908-1911, Les monedes catalanes,3 vol., Barcelona.CLUA I MERCADAL, M., 1993, «Diners de la Torre delBaró, Viladecans (Barcelona). Un ejemplo de laeconomia fiduciaria en la Cataluña de la BajaEdad Media», Actes du XIe Congrès Internationalde Numismatique, 8-13 de septembre, 1991, Bru-xelles, vol. III. 123- 131.CLUA I MERCADAL, M. 2002, Circulació monetàriades de l’època medieval a les comarques de Bar-celona, Barcelona.CRUSAFONT, M., 1977, «L’òbol de Barcelona d’AlfonsIII» Gaceta Numismática, 46, p. 15-22.CRUSAFONT, M., 1980, «Diners de València i dinersd’Alacant. Les primeres emissions (1247-1296)»,Nvmisma,165-167, p. 303-313.CRUSAFONT, M., 1982, Numismàtica de la CoronaCatalano-Aragonesa medieval (785-1516), Madrid.CRUSAFONT, M.,1990, La moneda catalana local (s.XIII-XVIII), Barcelona.CRUSAFONT, M.,1992, «Acuñaciones de la CoronaCatalano-Aragonesa y de los Reinos de Aragón yNavarra. Medievo y tránsito a la Edad Moderna»,Catálogo general de las monedas españolas, vol.IV, Madrid.GIL FARRÉS, O.,1954, «Sobre los dineros barcelonesde Jaime I y de Jaume II. Una rectificaciín mone-taria», Numario Hispánico, III-5, p. 41-54.GIL FARRÉS, O.,1959, Historia de la moneda espan-yola, Madrid.GONZALO MAESO, D., 1979, La piel en el judaismo,Vic.GÜNZBERG I MOLL, J., 2002, Vida quotidiana a la

ciutat de Barcelona durant la pesta negra (1348),Barcelona (Episodis de la història, 329).LASTANOSA, V.J., 1681, Tratado de la moneda ja-quesa y de otras de oro y plata del Reino de Ara-gón, Saragossa.LLOBET I PORTELLA, J.M., 1975, «Les monedes i pe-llofes de Tàrrega», Acta Numismàtica, 5, p. 73-89.LLOBET I PORTELLA, J.M., 1984, Algunes notíciessobre els jueus de Tàrrega, 1303-1486, Lleida.LLOBET I PORTELLA, J.M., 2001, «Mossé Natan, vale-dor dels jueus de Tàrrega (segle XIV)», Urtx: Re-vista cultural de l’Urgell, 14, p. 147-150.MATEU I LLOPIS, F., 1929, La ceca de Valencia y lasacuñaciones valencianas de los siglos XIII al XVIII,València.MUNTANÉ SANTIVERI, J.X., 2008, “L’alimentació a al-jama medieval de Tàrrega”, Urtx: Revista culturalde l’Urgell, 22, p. 105-127.POEY D’AVANT, F., 1853, Description des monnaiesseigneuriales françaises, Fontenay-Vendée.RIPOLLÈS P.P.; LLORENS, M.M., 1990, «El tresor de LaReina Mora: monedes de Jaume I», Acta Numis-màtica, 20, p. 125-139.ROMANO, D., 1991, «Els jueus en temps de Pere elCerimoniós», De historia judía hispánica, Barce-lona, p. 455-473ROMANO, D., 1993-1994, «Fossars jueus catalans»,Acta Medievalia, 14-15, Barcelona, p. 291-315.SALAT, J., Tratado de las monedas labradas en Ca-taluña, Barcelona, 1818.TORRES I GROS, J., 2001, Les monedes de la baroniade Bellpuig, Bellpuig.VINYOLES I VIDAL, T-M., 1983, «El pressupost familiard’una mestressa de casa barcelonina per l’any1401», La societat barcelonina a la edat mitjana,Barcelona, p. 101-112 (Acta Mediaevalia, Anne-xos d’Història Medieval, annex I).

19 - u.e. 164 fossaJaume I, diner de Barcelona, 1270Anvers: [+]BARQVINO[na] . Bust del rei coronata l’esquerra.Revers: IA-CO-B’R-[ex]- . Creu que talla la lle-genda amb anelles als espais 2-3 i punts als 1-4.BI; 1’01 g; 17 mm ; 9 hBotet i Sisó, 1908-1911: núm. 172; Crusafont,1982: núm. 155 var.Núm. referència: 50

20 - u.e. 164 fossaPere III, òbol de Barcelona, 1336-1387Anvers: + PETRVS REX . Bust del rei coronat al’esquerra.Revers: BA-QI-NO-NA- . Creu que talla la lle-genda amb anelles als espais 1-4 i punts als 2-3.BI; 0’608 g; 13 mm ; 12 hCrusafont, 1982: núm. 235.Núm. referència: 49

21 - u.e. 164 fossaPere III, òbol de Barcelona, 1336-1387Anvers: + PETRVS REX . Bust del rei coronat al’esquerra.Revers: BA-QI-NO-NA- . Creu que talla la lle-genda amb anelles als espais 1-4 i punts als 2-3.BI; 0’60 g; 13 mm ; 9 hCrusafont, 1982: núm. 235.Núm. referència: 47

22 - u.e. 0002Pere I, òbol de Barcelona, 1196-1213 (emissió1213)Anvers: PE-TR’-RE-[:x:] . Creu que talla la llegendaamb anelles als espais alterns.Revers: BARCINO[n]A. . Creu amb botó central.BI; 0’26 g; 15 mm ; 3hBotet i Sisó, 1908-1911: núm. 161; Crusafont,1982: núm. 145.Núm. referència: 51

ITINERARI PELS DOCUMENTS RELATIUS A L'ASSALTDEL CALL DE TÀRREGA DE L'ANY 1348

Josep Xavier Muntané Santiveri

URTX

158 URTX

Abstract

El artículo recupera diversos documentos ya publicados sobre el asalto que a mediados de 1348 sufrió la juderíade Tàrrega como consecuencia de las acusaciones que se formularon contra los judíos de haber propagado lapeste negra por Europa. Aunque la de Tàrrega no fue la única judería de la Corona catalano-aragonesa en ser ata-cada, los diversos testimonios documentales (tanto los que proceden de la Cancillería Real como el del rabino os-cense Hayyim Galipapa, preservado en la crónica medieval judía de Yosef ha-Kohen) coinciden en asignarle eltriste honor de haber sido la que sufrió el episodio más cruento. El artículo relee atentamente la documentaciónestante con el fin de encontrar y contrastar posibles respuestas a algunos de los interrogantes que un suceso detal magnitud nos suscita, tales como: la fecha y el lugar del ataque, el objeto del mismo, los atacantes y sus motivosy las consecuencias que tuvo para ambas partes.

This article reviews several previously-published documents detailing an attack in the middle of 1348 which occurredin the Call in Tàrrega. This happened as a consequence of the accusations made against the Jews, of spreading thePlague throughout Europe. Although the Jewish area in Tàrrega was not the only one in the Catalan kingdom to beattacked, the different documented testimonies (from the Royal Chancellery and the Huescan Rabbi Hayyim Galipapa,whose words were preserved in the medieval Jewish chronicle of Yoseh ha-Kohen) bestow the sad honour of it havingbeen the bloodiest. The article revisits the existing documents to compare and contrast the possible answers to someof the questions an event of such magnitude provokes, specifically: the date and the place of the attack; its objective;the attackers and their motives; and the resulting consequences for both sides.

Paraules clau

Jueus, call, pesta negra, avalot, 1348, Tàrrega, Galipapa.

ITINERARI PELS DOCUMENTS RELATIUS A L'ASSALT DEL CALL DE TÀRREGA DE L'ANY 1348

1L’any 1348, una epidèmia de pesta va del-mar la població europea. Els territoris de laCorona no en van ser l’excepció, i una mor-taldat de proporcions apocalíptiques (lesfonts de l’època s’hi refereixen com a JudiciDiví) es va abatre per les viles i ciutats, da-llant homes, dones i infants de tots els esta-ments socials. Pocs es plantejaren de ferfront a l’epidèmia amb mentalitat científicaen una època en què la natura i la història escreia que estaven en mans de Déu. Per què,doncs, Déu havia desfermat la seva còlera?La resposta en l’imaginari col·lectiu noméspodia ser una i la mateixa independentmentde la religió que professés qui es fes la pre-gunta: pels pecats comesos, tant els propiscom els aliens. Déu volia posar fi a la incli-nació pecaminosa de la humanitat bo i fent-li notar de manera ben palesa que resd’aquest món dura per sempre i que totdepèn de la seva voluntat. Una lliçó dura,però clara, que pocs havien d’oblidar i quehavia de provocar un increment de santedati d’obres virtuoses pertot arreu.

Varen morir cristians i varen morir jueus. Peròper als jueus que la pesta va estalviar-los lavida, al Judici Diví li va seguir el judici delshomes: enquistats dins d’una societat cadacop més uniformement cristiana, la seva solapresència provocava el rebuig dels qui nonomés no eren com ells, sinó que, a més amés, constituïen la majoria dominant. La tos-suderia dels jueus i les jueves a no convertir-se podia ser vista com un desafiament nonomés contra les autoritats religioses, sinó

també contra l’ideal de societat que, amb elvistiplau de Déu, s’anava configurant. Tantera, llavors, dir que la presència jueva era undels motius pels quals Déu havia enviat almón aquella pesta, que dir que havien estatels mateixos jueus els culpables d’estendre-la emmetzinant els pous d’aigua dolça. Jafeia temps que la seva vida i la seva religióemmetzinaven la pau i l’economia de la so-cietat cristiana... especialment l’economia.

Efectivament, a la davallada demogràfica liva seguir també una davallada econòmicad’igual magnitud: la pèrdua irreparable demà d’obra va deixar mig erms els camps imig buits els tallers dels menestrals; en mol-tes famílies s’havia perdut el qui era la fontd’ingressos... Ràpidament van pujar elspreus d’uns aliments escassos i els salarisdels pocs artesans que encara podien tre-ballar. I sense anar tan ràpid, sinó al ritmeprefixat abans que no s’abatés la pestasobre el Principat, s’anaven apropant o jas’havien acomplert els terminis de retorndels préstecs que molts cristians haviensol·licitat als jueus. Si en condicions normalsel retorn del diner prestat, juntament amb elpagament de l’escreix estipulat, ja és proufeixuc, imaginem-nos en una situació decrisi tan excepcional com l’ocasionada perla pesta. En la mentalitat de l’època, obse-dida a cercar culpables, si aquells jueus erenl’obstacle principal pel qual no es podiaacomplir del tot l’ideal de societat cristiana,en aquell moment concret de crisi, els deu-tes contrets amb ells esdevenien una ame-

159URTX

1 Agraeixo a fra Lluís Solà, monjo de Poblet, l’amable i acurada lectura i correcció que ha fet de les tra-duccions al català dels textos llatins que apareixen al cos de l’article i que, per no destorbar la lectura deltext, he incorporat en forma de nota a peu de pàgina; també agraeixo a Lindsey Tilling la traducció a l’an-glès del resum que encapçala aquesta col·laboració, i a l’Oriol Saula, del Museu Comarcal de Tàrrega, latria gens fàcil de les fotografies que veureu al llarg del text.

160 URTX

naça real per a l’existència d’aquella societat.És per això que quan els calls van ser ata-cats, es va prendre com a punt de mira tantles persones físiques que hi vivien com elsinstruments debitoris i els manuals decomptes que s’hi custodiaven.

La comunitat jueva de Tàrrega n’és un bonexemple. Tot i tractar-se d’una aljama de flo-rida tardana, ja que els primers textos quedocumenten una presència jueva a Tàrregaprovenen de les darreres dècades del segleXIII, i també d’una aljama menor, quan se lacompara amb les aljames de les grans ciu-tats del Principat, els documents que hem re-llegit atentament i que són la base d’aquestarticle apunten a què va ser víctima d’un epi-

sodi de gran violència com a conseqüènciade la pesta negra. De quins documents estracta? La major part van ser publicats elsanys 1956 i 1959 per Amada López de Me-neses. Són documents que provenen de l’Ar-xiu de la Corona d’Aragó i que reflecteixen laconstatació del problema, és a dir, l’amenaçareal d’atacs contra la població jueva, i els in-tents, per part del rei, de fer-hi front primer i,un cop perpretats els assalts als calls, de ferjustícia i restablir la situació. Amb ells es potresseguir, encara que sigui mínimament iamb molts buits, l’evolució del conflicte. Amés a més, el gran nombre de documentsexpedits amb motiu de l’atac al call de Tà-rrega facilita aquest seguiment en el nostrecas. I n’apunta la rellevància.2

2 A més d’aquests reculls de documents, la major part dels quals era inèdita, Amada López va escriureun article sobre els atacs als calls catalans que es van produir com a conseqüència de la pesta i que ésde consulta obligada (López, 1959, p. 1). Hi tracta de manera detallada alguns d’aquests assalts servint-se de la informació continguda en els documents que havia recol·lectat. L’assalt al call de Tàrrega es trobaa les p. 115-126 i és, d’entre tots els que ella estudia, el que té una extensió més gran (el precedeixen elscapítols dedicats als assalts al call de Barcelona, p. 97-106, i al de Cervera, p. 106-115, i el segueix l’estudi,més general, dels assalts als calls de Lleida, Girona i València, p. 126-131). López estructura la seva pre-sentació a manera de relat històric, observant escrupolosament la cronologia dels fets, i aporta informaciódocumental, potser de caire més marginal, no continguda en els reculls que ella havia elaborat prèviament.Com que tant ella com jo partim, doncs, d’una base documental gairebé idèntica, és normal que el meuarticle, més posterior, mostri algunes coincidències amb el seu, encara que també és cert que el plante-jament del meu article, això és, les preguntes que m’he fet i que aquest mira de respondre, no és el mateix.Cap estudiós exhaureix les diverses i variades interpretacions d’un document, ja que aquestes no nomésdepenen de la potencialitat del text, sinó també, i en gran mesura, de l’ull que l’escruta, mai igual.

Part alta del carrer del’Estudi de Tàrrega,carrer que vertebravael call de Tàrrega.Aquest tram comunicaamb el carrer Major.Tot i la proximitat delcall al centre neuràlgicde la vila no es vapoder impedir per partde les autoritats que elcall fos assaltat l’any1348. Fotografia: OriolSaula, MCUT.

L’altre document que he rellegit és el relatd’aquest episodi que l’historiador renaixen-tista jueu Josef ha-Kohen va incloure enuna de les seves obres. L’he consultat enla seva llengua original, l’hebreu, que ésamb la qual el presento també aquí, per talde poder copsar i mostrar millor la inten-cionalitat del text. Malauradament no pucaportar cap document local, perquè d’a-quells anys no n’ha sobreviscut cap: els lli-bres d’actes del Consell de Tàrrega, ques’inicien l’any 1300, s’interrompen (desprésd’un breu parèntesi que va del 1334 al1341) l’any 1344 i no es reprenen fins al’any 1361. Sabem que a Tàrrega l’epidèmiade pesta va afectar el nomenament delsmembres del govern local,3 però el fet in-negable és que de reunions se’n van con-tinuar fent, amb menys membres, però noes van deixar de celebrar. I d’alguna ma-nera s’havia de deixar constància delsacords a què s’arribava. Però aquells llibresd’actes s’han perdut. I sospito el perquè:davant del trist episodi que va tenir lloccontra el segment jueu de la població tar-garina, en què es van veure involucradesdiverses personalitats cristianes de la vilai del qual forçosament se’n devia parlardurant les reunions del Consell amb lamanifestació de noms i cognoms de gentimplicada, algú prou influent va fer des-aparèixer el testimoni incriminant d’aquellsanys contra si mateix, la seva família oamics. Tinc la sospita que darrere d’aquestbuit en la sèrie de llibres d’actes del Con-sell hi ha la voluntat deliberada d’exonerarculpables. Però, com que les sospites sónaixò i prou, anem a veure què ens aporta lalectura dels documents que sí tenim a lesnostres mans.

A. Documents de la Cancelleria reial

A.1. La data de l’atac

Sabem que el call de Barcelona, el primera ser atacat, va ser assaltat el 17 de maigde 1348, dissabte, diada setmanal consa-grada al repòs en el judaisme: «Die sabbati

proxime preterita, nonnulli maligno spirituconcitati, Dei timore postposito at in nostredominationis conceptum per modum aua-loti intrarunt in Callem Judaycum Barchi-none et inibi, plura hospitia fregerunt etdisraubarunt ac multos judeos inibi occi-derunt».4 En aquest document, escrit pocsdies després, el rei ordenava a les autori-tats de Barcelona la recerca i captura delsculpables i augmentar la vigilància del callbarceloní.

El 29 de maig, amb el temor que es repro-duïssin en altres localitats els incidents vis-cuts a Barcelona, amb el convenciment«cum sit utilius ante tempus occurrere quampost uulneratam causam remedium adhi-bere»,5 el rei va manar als oficials de diver-ses viles catalanes que «omnes et singulosJudeos aljame Judeorum ville eiusdem etcollectorie sue ac res et bona eorum que-cumque, manuteneatis, protegatis et deffen-datis viriliter et potenter, ab infestationibus,molestiis, injuriis, grauaminibus et offensisindebitis quorumcumque nec ipsos ueleorum aliquos in personis et bonis ipsorum,per modos supra specifficatos uel aliter, per-mittatis a quo quam contra jus et justitiamagrauari seu etiam molestari».6 Entre els ofi-cials reials destinataris d’aquestes ordres, aldocument figuren els que hi havia a la vilade Tàrrega: «Vicario et bajulo Tarrage cete-risque officialibus domini Regis uel eorumlocatenentibus pro aljame eiusdem ville etcollecte eius».7

Gairebé dos mesos després d’haver-se presaquestes precaucions, en un document cur-sat el 24 de juliol, es comprova que de benpoca cosa han servit, ja que «hiis diebus pro-xime lapsis, propter rumores nobis subitovenientes, qualiter per nonnullos civitatisBarchinone et villarum Cervarie, Tarrage,contra aljamas et singulares dictarum civi-tatum et villarum, casu fortuito et inopinato,concitato populo, extitit suscitata occasionecuius strages seu neces, percussiones etvulnera varia et diversa rapinie ad destruc-tiones domorum, adversas aliamas predictas

161URTX

3 Vegeu López (1956, doc. 26, 22 setembre 1348).4 López (1956, doc. 8, 22 maig 1348): «El dissabte proppassat, alguns, empesos per un esperit maligne,sense temor de Déu [...] s’avalotaren i entraren al call jueu de Barcelona, on van esbotzar i robar moltescases matant molts jueus».5 López (1956, doc. 9, 29 maig 1348): «Val més prevenir que curar».6 López (1956, doc. 9, 29 maig 1348): «A tots i cadascun dels jueus de l’aljama de jueus d’aquesta vila [esrefereix a Montblanc] i de la seva col·lecta i a qualsevol cosa i béns seus, mantingueu, protegiu i defenseuenèrgicament i forta de pertorbacions, molèsties, injúries, greuges i ofenses indegudes de qualsevol i nopermeteu que aquests ni altres d’ells, en les seves persones i béns, en les maneres a dalt especificadeso altres, siguin agreujats o també molestats contra dret i justícia per ningú».7 López (1956, doc. 9, 29 maig 1348): «Al vicari i al batlle de Tàrrega i a altres oficials del senyor rei o elsseus lloctinents a favor de l’aljama de la seva vila i de la seva col·lecta».

162 URTX

et quampluribus singularibus ex ea fueruntdiversimode subsecuta».8

Ens manca la data precisa de l’atac al calltargarí. Sabem que va tenir lloc entre lapresa de precaucions (29 de maig, data postquem) i la constatació del mal ja fet (24 dejuliol, data ante quem), un període de tempsque comprèn gairebé un parell de mesos.De tota manera, em sembla que es pot con-cretar una mica més: si tenim en compteque en els diversos documents en què es fal’elenc dels calls assaltats se segueix unordre cronològic i que el de Tàrrega és eltercer, després dels de Barcelona i Cervera;si considerem, llavors, que en el documentdel 24 de juliol el call targarí és el darrer dela llista i, per tant, l’últim d’haver estat atacat,i si, finalment, pensem que en aquest casl’autoritat reial va actuar amb una diligènciasemblant a l’atac del call barceloní, respecteal qual no havia passat ni una setmana queja se’n deixava constància documental, lla-vors probablement es pugui datar l’atac alcall de Tàrrega en una data no gaire llun-yana al 24 de juliol de 1348.

A.2. El nom de la cosa

Com anomenen els documents el que vapassar a la vila de Tàrrega l’estiu del 1348?En un primer moment, s’empra un enfilall determes per abastar la magnitud del quehavia ocorregut, d’entre els quals els més re-currents són concitació, robatoris i assassi-nats.9 Després, de mica en mica, es tendeix

a simplificar i acaba dominant la idea d’inva-sió violenta i il·lícita perpetrada per una mul-titud contra un espai, unes persones i elsseus béns.10 Finalment, els termes empratsseran simplement avalot11 o barreig.12

A.3. Diversos aspectes relacionats ambl’atac contra l’aljama

A.3.1. L’indret on té lloc

En un document de l’11 d’agost de 1348 esparla de manera general del lloc físic on aBarcelona, Cervera i Tàrrega s’han produïtels assalts: els «calles et hospitia ipsorumJudeorum».13 En relació amb Tàrrega, es potconcretar una mica més gràcies a un docu-ment del final del 1349 que té el seu origenen una petició que l’aljama de la vila va fer alrei, ja que hi llegim una narració detalladadels fets ocorreguts el 1348. Els secretarisde l’aljama sabien de què parlaven i l’escrivàde la Cancelleria va anotar el que aquellshavien referit amb gran precisió davant delConsell Reial, tot escrivint que: els atacants«ad Callum ipsius aljame hostiliter accesse-runt et ausibus indebitis violenter ostias ip-sius callis tamen securibus et allis armorumgeneribus fregerunt et etiam destruxeruntipsumque Callum intrarunt unanimiter et po-tenter clamosis vocibus emittentes “muyrenlos traydors” et, hiis non contenti, sed malapeyoribus comulantes, hospitia ipsorum Ju-deorum nequiter dimitarunt lanceis, lapidi-bus et sagitis et demum in eis intrantes, reset bona omnia eorumdem tamquam rapto-

8 López (1959b, doc. V, 24 juliol 1348): «En aquests dies proppassats, segons uns rumors que ens acabend’arribar [el rei es trobava llavors a Terol] sobre com per a alguns de la ciutat de Barcelona i de les vilesde Cervera i Tàrrega contra les aljames i singulars de les dites ciutat i viles, de manera fortuïta i inesperada,concitat el poble, s’ha suscitat l’ocasió per causa de la qual mortaldats o assassinats, cops i atacs varis idiversos robatoris de cara a la destrucció de les cases, contra les aljames esmentades i moltíssims sin-gulars d’aquelles han estat duts a terme de diverses maneres». El document posava en alerta les autoritatslleidatanes per tal d’evitar un atac similar al call de la seva ciutat. Per un document de l’11 d’agost de 1348(inclòs a López, 1959b, doc. XII, 18 juliol 1349), sabem que l’onada d’assalts, després d’haver passat perBarcelona, Cervera i Tàrrega, va arribar també a Lleida: «Et specialiter nuper primo in civitate Barchinoneet nunc noviter in villis Cervarie et Tarrege et in civitate Ilerde et in aliis etiam locis» («I de manera especial,no fa gaire, primer a la ciutat de Barcelona i ara novament a les viles de Cervera i Tàrrega i a la ciutat deLleida i també en altres llocs»).9 Vegeu el testimoni dels documents següents: «In concitatione, raubariarum et necibus», a López(1959b, doc. VIII, 23 març 1349); «In facto concitationum, necium et raubarium», a López (1959b, doc. X,13 juny 1349); «De dictis concitationibus, avalotamentis, expugnationibus, invasionibus, necibus, vulne-ribus, percussionibus, furtis et depredationibus et aliis excessibus et malificiis», a López (1959b, doc. XII,18 juliol 1349).10 Vegeu els testimonis següents: «Occasione invasionis, vulnerum, necium et incursus», a López (1959b,doc. XV, 4 març 1350); «Occasione invasionis», a López (1959b, doc. XX, 17 abril 1350); «Tempore invasioniset depredationis hospitiorum suorum», a López (1959b, doc. XXIII, 12 agost 1350); «Post invasionem», aLópez (1959b, doc. XXIV, 13 agost 1350); «A tempore invasionis illicite contra eos et eorum hospitia», aLópez (1959b, doc. XXVII, 18 gener 1352); «Occasione insultus et invasionis», a López (1959b, doc. XXXIII, 1febrer 1354).11 Vegeu «In avaloto», a López (1959b, doc. XXX, 15 juny 1352); «Cum occassione cuiusdam concitationespopuli sive avoloti», a López (1959b, doc. XXXI, 1 juliol 1352).12 Vegeu «Tempore barragii», a López (1959b, doc. XXXIII, 1 febrer 1354).13 Inclòs en un document de 1349, a LÓPEZ (1959b, doc. XII, 18 juliol 1349): «Els calls i cases dels jueus».

res secum perperam asportarunt et plurainstrumenta ac scripturas ipsorum Judeo-rum diversorum contractuum laniarunt etetiam conburserunt».14

Així, doncs, l’any 1348, l’aljama de Tàrregacomptava amb un carrer propi dins l’entramaturbà de la vila medieval, altrament conegutcom a call,15 al llarg del qual s’arrengleravenles cases dels membres de la comunitatjueva. La protecció i intimitat que hi gaudienels seus habitants o, pel contrari, la sensacióasfixiant de saber-s’hi reclosos i segregats, esveia reforçada amb les portes que s’aixeca-ven a l’entrada del carrer i que anunciaven la

peculiaritat d’aquest espai en separar-lo dela resta dels carrers i places de la vila. Mal-grat això, però, els calls catalans no van sermai fortaleses encloses a les viles i ciutats delnostre territori: podien tenir portalades i lescases del seu perímetre podien comptar ambun aspecte emmurallat, però, quan anavenmaldades, els seus habitants sabien per ex-periència que res d’això seria prou eficaç percontenir l’ímpetu dels atacants.16

És ben probable també que a Tàrrega hi ha-gués alguna família jueva que residís foradel perímetre del call. No seria gens estrany,ja que tenim constància documental que al

163URTX

14 López (1959b, doc. XIV, 23 desembre 1349): «Vingueren amb hostilitat al call d’aquesta aljama i amb atre-viment indegut en van esbotzar i destruir violentament les portes amb destrals i altres menes d’armes, ivan entrar-hi tots a l’una i cridant amb un gran clam: “muyren los traydors”. I no satisfets d’això sinó riva-litzant a cometre calamitats pitjors, van assaltar de manera infame les cases dels jueus amb llances,pedres i sagetes, i per últim, entrant a les dites cases, es van endur totes les coses i els béns dels jueus,talment lladres, i van estripar i cremar molts instruments i escriptures de diversos contractes dels jueus».15 El terme català call, amb què es designava la jueria («Callum sive judarium», a López, 1956, doc. 123, 2juny 1351), prové del llatí callis (‘carrer’); vegeu Riera (1986, p. 5-6) i Magdalena (1987, p. 7-16).16 En cas de conflicte violent, les opcions que els quedaven eren ben poques: podien refugiar-se al castellde debò, si és que n’hi havia algun a la vila o ciutat (l’any 1348, els jueus de Cervera van preferir aquestaopció; vegeu López, 1959b, doc. IX, 3 maig 1349), o havien d’esperar i confiar en l’ajuda armada que elsenviava la Corona. En el cas de Tàrrega, després de l’avalot del 1348, el rei va manar que es reforcés elcall «cum muribus et turribus» i sabem també que es va aconseguir una major separació entre les casesdels cristians i les dels jueus (vegeu López, 1959a, p. 122-124, i 1959b, doc. XXV, 28 maig 1351), però, mal-grat aquestes mesures, l’any 1362 l’aljama targarina sol·licita protecció al rei davant d’un nou rebrot depesta i de possibles nous atacs contra els seus membres (vegeu López, 1956, doc. 150, 12 gener 1362).

Pas amb arcs gòticsdel carrer de Vilanova.Aquest pas comunicael carrer de les Piquesi el carrer de l’Estudi iera un dels possiblesaccessos al call. En

aquesta zona de pas ial carrer de les Piques

hi vivien jueus icristians barrejats.

Fotografia:Oriol Saula, MCUT.

164 URTX

llarg de tot el temps que entre els veïns de lavila n’hi va haver de jueus (des del final delsegle XIII fins a l’any 1492), fins i tot en elsmoments de màxim rigor per part de les au-toritats religioses cristianes, alguns d’ells ha-bitaven fora del call: en zones properes(com ara el carrer d’Arnau Farrer, paral·lel aldels Jueus, o el carrer Major i la plaça delBlat, situats al seu capdamunt), però al de-fora del call, barrejats amb la resta dels vila-tans.17 El relat dels secretaris de l’aljamapassa per alt aquestes residències de famí-lies jueves externes al call: potser van passardesapercebudes als ulls de la turba embo-gida, que va preferir anar sobre segur, nodispersar forces ni tampoc perdre un tempsque sabien que era molt valuós.

On estava situat el call de Tàrrega l’any1348? Les fonts no en diuen res. Sí quesabem on estava ubicat el call l’any 1492, ifins i tot n’hem pogut reconstruir l’entramata partir de documents immediatament pos-teriors a l’expulsió d’aquell any.18 Personal-ment, sóc del parer que la ubicació del calltant abans com després de l’assalt del 1348va ser, amb pocs canvis, sempre la mateixa:«versus locum vocatum La Font».19

Ensems a les raons de caire econòmic20 iideològic21 amb què defensem aquesta hi-pòtesi, volem afegir ara una explicació decaire demogràfic: tot sembla indicar que elnombre de jueus que vivia al call era elevat,la qual cosa devia implicar una estructuraurbanística important. Encara que moltsd’ells van ser assassinats, les cases no vanser ni destruïdes ni cremades. Aquest espaidesolat, que podia semblar abandonat, noho estava gens ni mica, ja que, des d’unpunt de vista legal, no es podia prescindirdels hereus i els procuradors dels anticspropietaris difunts. Així, doncs, tant la per-manència de la propietat d’aquest espai en

mans jueves com el fet que devia de tractar-se d’un espai d’unes dimensions considera-bles van impedir que després de l’assalt s’hipogués actuar de manera lliure i impune. Estractava d’un espai singular, especialmentafaiçonat almodus vivendi dels seus propie-taris i, per tant, difícil de canviar.

Per això considero que les provisions quel’any 1350 el rei va dictar «circa melioramen-tum aljame Judeorum ville de Tarrega»,22 ique sempre s’han vist com l’inici del callpròpiament dit, no indiquen l’inici de la pre-sència d’aquesta estructura dins l’entramaturbà de la vila medieval, perquè hem vistque abans d’aquesta data ja existia a Tà-rrega un espai ben consolidat amb la funciód’albergar-hi la població jueva, ni tampoc in-dicarien un canvi de lloc entre el call previ iel call posterior als fets del 1348, per lesraons que tot just acabem de comentar.

A.3.2. L’objecte de l’atac: les persones i elsbéns de l’aljama

Si continuem llegint el relat encetat unamica més amunt, ens trobem que, desprésd’haver forçat violentament les portes delcall i d’haver assaltat les cases que hi haviadins seu, els atacants «plures Judeos ipsiusaljame inaniter occiderunt et quosdam aliosatrociter percusserunt et etiam vulneraruntet plura alia dampna gravia et inmensa,injurias, ofensas, raubarias molestias etviolentias ipsis Judeis fecerunt».23 Moltsmembres de l’aljama varen ser assassinats imolts d’altres, malferits, d’entre els quals noseria gens improbable que alguns acabessinmorint les hores o els dies posteriors a l’ataca causa de l’empitjorament de les ferides so-fertes. Podem determinar, però, a quant as-cendia el nombre total de les víctimesmortals al call de Tàrrega? Només ens hipodem aproximar.

17 Vegeu Muntané (2006a, p. 109-112 i 122-123).18 Vegeu Muntané (2006a, p. 113) i Muntané (2007, p. 114).19 Vegeu López (1959b, doc. XIX, 17 abril 1350): «Cap al lloc anomenat la Font».20 Difícilment es podia pressionar encara més la població jueva, tan minvada i empobrida per la pesta il’assalt, obligant-la a abandonar les seves cases per anar a un call nou dins de la vila. D’altra banda, elgovern local, empobrit també per la pesta, la inflació i les elevades multes que va haver de pagar a la Co-rona per redimir-se de l’assalt al call, tan mancat de recursos que no tenia diners ni per pagar les casesde dos jueus que havia fet enderrocar per separar millor l’espai entre cristians i jueus (vegeu López, 1959,p. 122-124 i doc. XXV, 28 maig 1351; Muntané, 2006a, p. 109, nota 19)… Un govern així no es podia per-metre una política d’expropiació de tot un carrer sencer.21 Potser de menys valor als nostres ulls, però no així per a la mentalitat crèdula de l’època: com es podiaescollir un indret vora una font com a lloc de residència per a un col·lectiu acusat precisament d’emmet-zinar fonts i pous i transmetre així la pesta, si no és que ja hi vivia amb anterioritat? (vegeu també Muntané,2006a, p. 109, nota 19).22 Vegeu López (1959b, doc. XIX, 17 abril 1350): «Per al millorament de l’aljama de jueus de la vila de Tàrrega».23 López (1959b, doc. XIV, 23 desembre 1349): «Van matar impunement molts jueus d’aquesta aljama, i ad’altres els van apallissar despietadament i els van nafrar, i els infligiren molts altres mals, injúries, ofenses,pillatges, afliccions i atrocitats greus i desmesurades».

En alguns documents es fa referència alsassassinats de manera molt genèrica.24 End’altres s’emfasitza la quantitat25 i en un s’a-rriba a afirmar que una gran part dels habi-tants del call va ser exterminada.26 Però notenim cap dada concreta: si l’aljama de Tà-rrega era poc nombrosa, encara que bonapart dels seus membres haguessin estat as-sassinats, el nombre de víctimes no podriaser gaire elevat. Hi ha un ulterior document,però, que ens pot ser d’una gran ajuda; diu:«In facto concitationum, necium et raubaria-rum factarum et perpetratarum contra Ju-deos Barchinone et Cervarie et specialiterville Tarrage, ex quibus ultra trecentos fuerintnequiter interempti».27 Com que l’antecedentdel pronom de relatiu ex quibus és Judeos,que, al seu torn, ve complementat pels geni-tius Barchinone, Cervarie i ville Tarrage, ambtota probabilitat la quantitat de més de tres-cents jueus i jueves occits correspongui a lasuma total dels crims haguts en aquests tresllocs. Ara bé, l’adverb specialiter i el substan-tiu ville, que precedeixen la menció de Tà-rrega i que la distingeixen de les altres dueslocalitats, ens fa hipotitzar si el gruix de víc-times mortals no provenia precisament delcall targarí.

És veritat que l’aljama de Tàrrega era a totesllums una aljama menor comparada amb lesque des de feia segles hi havia en altres in-drets de Catalunya. Però no és menys cert

que en unes poques dècades aquesta al-jama havia experimentat un creixementespectacular: es va independitzar de l’al-jama de Lleida, de la col·lecta de la qualformava part, per passar a tenir la seva prò-pia col·lecta28 i tributar pel seu compte en elconjunt de les aljames catalanes;29 comp-tava amb un espai físic propi: el call, i ambles institucions necessàries per poder obser-var fidelment els preceptes de la seva religió:sinagoga, cementiri, consell, rabí, notari,etc.;30 en els documents originats durant laprimera meitat del segle XIV hi ha un degotallincessant de noms de famílies jueves que esvan anar incorporant a la vila de Tàrrega, al-gunes de les quals van destacar de maneraespecial en el camp creditici (crèdits conce-dits a municipis i a privats, tant de Tàrregacom de la seva zona d’influència) i per serde les famílies més adinerades de les diver-ses aljames catalanes;31 el nombre de jueusi jueves va créixer tant que fins i tot la pro-ducció local de vi juïc els va resultar insufi-cient i se’n va haver d’importar d’altresllocs,32 etc. Potser s’hagi d’associar al crei-xement vigorós d’aquesta aljama en un en-torn no habituat encara a la presència d’uncol·lectiu que li era diferent (i que no voliarenunciar als trets bàsics de la seva diferen-ciació i que, gràcies al seu fort potencialeconòmic, feia valer els seus drets i anavaadquirint un influx cada cop més considera-ble) la desmesura de la reacció violenta del

165URTX

24 Vegeu els testimonis següents: «Strages seu neces, percussiones et vulnera varia et diversa rapinie addestructiones domorum [...] fuerunt diversimode subsecuta», a López (1959b, doc. V, 24 juliol 1348): «Mor-taldats o assassinats, cops i ferides vàries i diversos robatoris de cara a la destrucció de les cases [...] vanser realitzats de diverses maneres»; «In concitatione, raubaria et necibus factis in personis et bonis Jude-orum ville Tarrage», a López (1959b, doc. VIII, 23 març 1349): «En concitació, robatoris i assassinats comesosa les persones i als béns dels jueus de la vila de Tàrrega»; «Occasione invasionis, vulnerum, necium et in-cursus nuper facte et perpetratorum contra Judeos aljame dicte ville et bona sua», a López (1959b, doc.XV, 4 març 1350): «En ocasió de la invasió, atacs, assassinats i incursió fets no fa gaire i perpetrats contraels jueus de l’aljama de l’esmentada vila i els seus béns».25 Vegeu sinó «ratione seu occasione necium in personis plurium Judeorum ipsius ville nequiter perpetra-tarum et aliorum criminum et excessum», a López (1959b, doc. XI, 26 juny 1349): «Amb raó o ocasió delsassassinats en les persones de molts jueus d’aquesta vila perpetrats amb iniquitat i altres crims i exces-sos»; «Et plures ex ipsis [de l’aljama targarina] glaudio trucidati», a López (1956, doc. 150, 12 gener 1362):«I molts d’aquests morts a espasa». Val la pena de comparar els «non pauci Judei [de Tàrrega] crudeliterinterfecti et disraubati fuerunt» («no pocs jueus [de Tàrrega] van ser cruelment morts i robats») amb els«aliqui Judei ville Cervarie interfecti et disrobati fuerunt» («alguns jueus de la vila de Cervera van ser mortsi robats») que llegim a López (1959b, doc. XXIX, 31 maig 1352).26 «Judeos et Iudeas aljame ville pretacte in maxima ipsorum parte atrociter trucidarunt in quorum Jude-orum invasione», a López (1959b, doc. XVIII, 15 abril 1350): «En aquells atacs contra l’aljama de l’esmentadavila, van matar atroçment els jueus i jueves en la seva quasi totalitat».27 López (1959b, document del 23 de març de 1349 inclòs al doc. X, 13 juny 1349): «En el fet dels avalots,assassinats i robatoris fets i perpetrats contra els jueus de Barcelona i Cervera i, de manera especial, dela vila de Tàrrega, dels quals més de tres-cents van ser iniquament occits».28 Se sol posar la data del 16 d’abril de 1325 com la de l’inici del seu camí en solitari (vegeu Muntané,2006a, núm. 75). Recordem que, a López (1956, doc. 9, 29 maig 1348), el rei demana de les autoritats deTàrrega que es mobilitzin «pro aljame eiusdem ville et collecte eius» («a favor de l’aljama de la seva vila ide la seva col·lecta»).29 Vegeu Muntané (2006a, núm. 86, 90, 91, 93, 96, 97, 100, 101, 121, 122 i 124).30 Vegeu Muntané (2006b, núm. 27, 34, 40, 54, 108, 119, 126, 128, 157, 158, 159, 163, 165 i 170).31 Com els germans Salamó Naçan i Mossé Naçan, especialment aquest darrer.32 Vegeu Muntané (2008, p. 110, nota 15).

166 URTX

1348 que tantes vides, pel que diuen lesfonts, es va cobrar.

A la vora dels assassinats i dels atacs a lespersones, els documents de la CancelleriaReial afegeixen els robatoris de béns i pro-pietats d’aquelles.33 L’objectiu principald’aquest afany saquejador van ser els instru-menta debitoria: les escriptures o documentsamb què es justificaven els préstecs conce-dits i on, amb tota cura i precisió, figurava elnom del prestador (en aquest cas, es trac-tava sempre d’un prestador jueu), el nom del

prestatari (en la major part dels casos coin-cidia amb un nom cristià), la suma a què as-cendia el deute a retornar (resultant de laquantitat prestada i de l’escreix acordat), elsterminis de devolució, les fermances i lespenyores, etc.34 Aquest va ser l’objectiu prin-cipal, dèiem, encara que la finalitat que esperseguia no era tant la de fer-se ambaquests documents com la de destruir-losper tal de cancel·lar el deute: sense docu-ment no hi havia comprovant ni tampocobligació de retornar els diners.35 Però no vaser l’únic objectiu, ja que els furts varen in-

33 Vegeu les mencions genèriques a robatoris i furts de la nota 9, als qual afegim ara: «Diversa rapinie»,a López (1959b, doc. V, 24 juliol 1348): «Diversos saqueigs»; «Furta plurima ac rapinie bonorum ipsorumfuerunt multipliciter insequte», a López (1959b, doc. XVIII, 15 abril 1350): «Van patir molts robatoris i sa-queigs dels seus béns».34 Llegim: «Quia plura et diversa instrumenta debitoria et obligationes dictorum Judeorum per predictos male-factores fuerint, sicut predicitur, rapta et depredata, destructa et penitus laniata», a López (1959b, doc. de l’11d’agost de 1348 inclòs al doc. XII, 18 juliol 1349): «Ja que molts i diversos instruments debitoris i obligacionsdels dits jueus van ser, tal com s’ha dit abans, sostrets i depredats, destruïts i del tot estripats pels esmentatsmalfactors»; «In eis intrantes, res et bona omnia eorumdem tamquam raptores secum perperam asportaruntet plura instrumenta ac scripturas ipsorum Judeorum diversorum contractuum laniarunt et etiam conburse-runt», a López (1959b, doc. XIV, 23 desembre 1349): «Entrant a les dites cases, es van endur totes les cosesi els béns dels jueus, talment lladres, i van estripar i cremar molts instruments i escriptures de diversos con-tractes dels jueus»; «De quibus quantitatibus aliaque memoralia amissit in avaloto facto contra Judeos in villaTarrage», a López (1959b, doc. XXX, 15 juny 1352): «De les quals quantitats i altres memorials va perdre enl’avalot fet contra els jueus a la vila de Tàrrega»; «Tempore barragii facti in villa eadem de bonis Judeorum etsignanter de bonis dicti Mosse [Naçan], amisit instrumenta publica suorum debitorum libros et alias scrip-turas tangentes sua debita antedicta», a López (1959b, doc. XXXV, 19 agost 1356): «Al temps del barreig feten aquesta vila quant als béns dels jueus i concretament quant als béns del dit Mossé, va perdre els instru-ments públics dels seus deutes, llibres i altres escriptures tocant als seus deutes ja esmentats».

Carrer de l’Estudi,cruïlla amb el carrerde Lluís Folquet.El carrer de LluísFolquet era el que duiaa les carnisseries deTàrrega, tant la juevacom les cristianes.Fotografia: Oriol Saula,MCUT.

cloure també la resta dels béns que les fa-mílies jueves tenien a les seves cases: di-ners, vestits, roba de llit, etc.36

A.3.3. Els atacants

Quan, després de l’avalot, el rei va enviar Gi-labert de Corbera, procurador de Catalunya,a fi d’esbrinar què havia passat a Tàrrega,d’identificar-hi els culpables, d’interrogar-los, de jutjar-los i, finalment, de castigar-los,aquest es va trobar amb una missió difícil decomplir (de la qual al cap només d’un any

acabaria essent rellevat per Atarn de Ta-llarn), ja que entre els molts sospitosos i fi-nalment acusats s’hi trobaria gent tant de lavila de Tàrrega, alguns d’ells amb càrrecsimportants de govern, com d’altres indrets.37En efecte, a les fonts es parla d’assaltantsque no eren de Tàrrega. Ara bé, com queaquestes referències a atacants de fora sónescasses i genèriques,38 creiem que el gruixdels assaltants es va congriar entre els ha-bitants de la vila. El cas contrari de Cervera,on el nombre més alt de documents relatiusa atacants provinents de localitats veïnes

167URTX

35 Davant d’això i tenint en compte també que els instruments de dèbit d’alguns dels jueus més rics delcall van estar al punt de mira dels atacants (és el cas de l’acabalat Mossé Naçan, que vuit anys desprésde l’assalt al call encara no s’havia refet i «quasi ad inopiam est deductum», a López, 1959b, doc. XXXV, 19agost 1356: «S’ha vist reduït quasi a la inòpia»), ens hem de plantejar si l’ànim pervers i interessat d’algundeutor important no va barrejar els seus sicaris enmig de la massa enfellonida i els va dirigir contra unescases concretes del call.36 «De pecunias, instrumenta debitoria, vestes, superlectilia et alia bona universa qui in domibus dictorumJudeorum ceperunt», a López (1959b, doc. de l’11 d’agost de 1348 inclòs al doc. XII, 18 juliol 1349): «Quantals diners, instruments debitoris, robes, llençols i altres béns de tot tipus que van agafar a les cases delsdits jueus».37 Quant al gran nombre de processos, llegiu el testimoni següent: «Cuius scandali pretextu nostri mandatoplures in dicta villa fuerun facti processus et enantamenta diversa», a López (1959b, doc. XXI, 17 abril 1350):«A causa d’aquest escàndol, es van fer molts processos i provisions a l’esmentada vila per ordre nostra».38 En només dos documents, i sense indicació de lloc d’origen d’aquests assaltants forasters: «Factoque ma-ximo tumultu in ipsa per nonnullos ville eiusdem pacis emulos et quosdam alios extraneos dicte ville», aLópez (1959b, doc. XVIII, 15 abril 1350): «I fet un gran tumult en aquesta [vila de Tàrrega] per alguns d’aquellavila, envejosos de la pau, i uns altres de forasters a la dita vila»; «Per aliquas personas uille eiusdem [Tàrrega]et aliunde, fuerint disraubati et plures ex ipsis, glaudio trucidati», a López (1956, doc. 150, 12 gener 1362):«Per algunes persones d’aquella vila i d’altres llocs van ser robats i molts d’ells morts a espasa».

Cases del carrer del’Estudi, des l’actual

plaça delsComediants,

plaça situada on hihavia hagut el molí

d’oli de cal Jover i vorael forn dels Jueus,

situat al mateix carrerde l’Estudi. Fotografia:

Oriol Saula, MCUT.

168 URTX

pot ser interpretat com un indici d’una majorparticipació de gent estranya a l’assalt delseu call.39

D’altra banda, crec que si llegim atentamentaquestes fonts, podrem arribar a distingirfins a tres nivells diferents d’implicació iparticipació dels habitants cristians de lavila en l’atac: primer que res, els docu-ments ens parlen d’un genèric i anònimpopulus de Tàrrega que, de manera bendúctil, s’adapta al voler i a les consignespronunciades per unes persones concre-tes.40 Amb aquests líders, que haurien ac-tuat de manera premeditada i amb unpropòsit destructor ben perfilat i assumit,entrem en un nivell de participació méselevat: deu ser el cas, entre d’altres, deFrancesc Aguiló. En efecte, poc després dela seva arribada a la vila, Gilabert de Cor-bera va tancar a la presó el batlle reial deTàrrega, Francesc Aguiló, perquè l’acu-sava« fuisse causam et occasionem rauba-rie et necium».41 En aquest cas concret,tant la magnitud de l’acusació com el nivellsocial de l’encausat fan que no pugui serconsiderat simplement populus.42 Més en-davant, es va acusar de nou l’esmentatbatlle, juntament amb els paers i els pro-

homs de la vila, perquè «debebant nostriintuitu tueri, protegi et deffendi» els jueustargarins i, en canvi, «nulla per vos prohibi-tione seu resistentia facta eisdem»:43 enstrobem en el tercer nivell de participació,caracteritzat més aviat per la manca d’im-plicació efectiva de les autoritats de la vilaen la defensa dels habitants del call. El fetde no implicar-se en la defensa de l’aljamabo i desobeint les ordres reials també eramotiu de culpa i acusació.

Tota la vila de Tàrrega va estar implicada,doncs, d’una manera o altra en l’assalt alcall, per això en la remissió que el rei vaconcedir-li l’any 1350 a la vora de les auto-ritats hi llegim un «toti universitati ville pre-dicte et eius singularibus presentibus etfuturis».44

Al mateix document en què el rei concedeixel seu perdó a Tàrrega esmentat al paràgrafprecedent, s’hi especifica que entre l’ober-tura del procés contra els culpables de l’as-salt i la seva remissió «nonnulli ipsius villesingulares fuerunt ad ultimum suppliciumetquidem alii in pecunia condempnati»,45 id’altres encara eren a la presó.46 Dels targa-rins acusats d’haver estat implicats en l’as-

39 Com un tal Pere Blanch, veí de Granyena, a López (1959b, doc. IX, 3 maig 1349; 1959b, doc. XXVI, 3 agost1351); uns homes de Çavit de Bordell, a López (1959b, doc. XXII, 13 maig 1350), i, pel que sembla, algunstargarins, a López (1959b, doc. XXIX, 31 maig 1352).40 Sempre que els documents es refereixen a aquest populus, el determinen fent-lo el destinatari del verbconcitare, bo i indicant que aquest grup de gent ha rebut l’acció d’un altre grup de persones; això es veuclarament a «concitato populo» (a López, 1959b, doc. V, 24 juliol 1348) i al «concitando et avalotando po-pulos [de Barcelona, Cervera i Tàrrega]» (a López, 1959b, doc. de l’11 d’agost de 1348 inclòs al doc. XII,18 juliol 1349). Els qui inciten i avaloten la massa informe del poble apareixen diferenciats a la vora d’a-quest en un altre document: «Nonnulli ipsius ville, populum eiusdem fortiter concitando, Dei timore etnostre correctionis postposito, nostram magestatem offendere non verentes, diabolico spiritu incitati,manu armata et mente deliberata, obstinata malitia et motibus inconsultis», a López (1959b, doc. XIV, 23desembre 1349): «Alguns d’aquesta vila, concitant fortament el seu poble, deixat de banda el temor deDéu i la nostra crida a l’ordre, no vacil·lant en ofendre la nostra majestat, incitats per un esperit diabòlic,amb mà armada i intenció deliberada, amb obstinada malícia i motius forassenyats».41 Vegeu López (1959b, doc. VIII, 23 març 1349): «D’haver estat causa i ocasió de robatoris i assassinats».42 Ni ell ni potser tampoc els altres culpables amb què va ser encausat, encara que en aquests altrescasos és impossible saber si havien actuat com a líders o simplement havien integrat la turbamulta queva provocar l’avalot. Els documents no indiquen res ni en un sentit ni en l’altre: «Contra dictum FranciscumAguilo, quam quoscumque alios culpabiles fuerint», a López (1959b, doc. X, 13 juny 1349): «Contra l’es-mentat Francesc Aguiló i els que sigui que van ser culpables»; «Inquisitionis adversus eum [FrancescAguiló] et nonnullos alios dicte ville facte», a López (1959b, doc. XI, 26 juny 1349): «Inquisició feta contraell i alguns altres de la dita vila».43 Vegeu López (1959b, doc. XVIII, 15 abril 1350): «Havien per consideració nostra vetllar, protegir i defen-sar». «Cap prohibició ni resistència va ser feta per vosaltres», una actitud que contrasta fortament amb lade les autoritats d’altres indrets on es van produir tumults, com ara Cervera, on les autoritats van obrir elcastell perquè els vilatans jueus s’hi poguessin refugiar (vegeu López, 1959b, doc. IX, 3 maig 1349). Potserles friccions i les desavinences que els anys anteriors a la pesta s’havien produït entre el govern local ialguns jueus (especialment els Naçan) quant a la devolució d’alguns deutes podrien explicar la inhibicióculpable que les autoritats del municipi van mantenir durant l’assalt (vegeu Muntané, 2006a, núm. 134,136, 137, 141, 142, 143, 146, 147, 148 i 153).44 Vegeu López (1959b, doc. XVIII, 15 abril 1350): «A tota la universitat de la vila esmentada i als seus sin-gulars presents i futurs».45 «Alguns d’aquesta vila han estat condemnats a l’últim suplici [morir penjat a la forca] i d’altres amb [mul-tes de] diners».46 Vegeu López (1959b, doc. XVIII, 15 abril 1350).

salt que no van passar pel patíbul però quevan haver de fer front a la presó i a penespecuniàries, en tenim un parell de noms: elde Ramon Folquet, fill de Ramon Folquet,que va ser declarat culpable per Gilabert deCorbera i condemnat a un exili de dos anysi a satisfer una multa de cinc mil sous bar-celonesos,47 i el de Berenguer de Cortielles,«qui in dicta villa Tarrage consueverit habi-tare quique delatus sive accusatus fueritquod in quadam depredatione dudum factain judaria prefate ville se inmiscuerat», peròque va ser posat en llibertat provisional peruna manlleuta de mil sous que va fermar elfísic Antoni de Campells.48

Amb quines armes van atacar els targarinsels habitants del call? Els textos que hemanat citant en aquest apartat ens han parlatde destrals, de llances, d’espases, de sage-tes i de pedres. També, en alguna ocasió,s’ha fet referència al foc.

A.3.4. Els motius dels atacants

Finalment, abans de passar a l’apartat se-güent, m’agradaria considerar si en algund’aquests documents s’especifica el motiude tota aquesta violència. La relació decausa i efecte entre la pesta i l’assalt apareixexplicitada, com a fet d’experiència, en undocument del 1362: al davant d’un nou re-brot de pesta, l’aljama de Tàrrega demanaprotecció al rei, temorosa que «occasionemortalitatum que jam viguerunt vigentquenunc in aliquibus partibus regni nostri, ite-rato dampnificari, depredari et interfici etimmaniter prout prius».49

En el document en què de manera tan elo-qüent figura la narració que els represen-tants de l’aljama van fer de la depredació delcall, llegim que, quan els assaltants vanaconseguir abatre les portes del call, «intra-

runt unanimiter et potenter clamosis vocibusemittentes “muyren los traydors”».50 Per quètraïdors? Si cometre traïció és violar la fide-litat que hom deu a algú o a alguna cosa, dequè podien ser acusats d’infidelitat els jueusi les jueves targarins? Infidelitat envers laterra i els qui la poblaven per haver-ne em-metzinat els pous d’aigua?51 Infidelitat en-vers els targarins i les seves institucionsperquè no cessaven de recordar-los els seusincompliments a l’hora de satisfer els deu-tes que havien contret amb ells? Infidelitatenvers els cristians en general per haverentregat Jesús als romans perquè el crucifi-quessin? Potser la resposta sigui un com-pendi d’aquestes presumptes «traïcions»,encara que mai no sabrem del cert què pas-sava pel cap dels qui entraren enfurismatsal call mentre s’esgargamellaven cridant«muyren los traydors»...

A.4. Les conseqüències de l’atac

Cap document parla del que va succeir im-mediatament després de l’assalt al call. Nosé si seria gaire difícil d’imaginar-ne la de-vastació: les despulles dels morts pel carreri dins les cases, els planys dels ferits, elsplors ofegats per la por dels qui havien so-breviscut, les portes esbotzades, el desor-dre de les estances, les fogueres fetes ambels instruments debitoris i els llibres decomptes, les restes dels robatoris i dels as-salts perpetrats a cases i botigues dissemi-nades pel carrer: vestits, mobles, atuells,aliments...

A.4.1. Despoblament del call i crisi econò-mica

Cap document no diu res de quin va ser eldestí dels morts. Quant als vius, deduïm queno es deurien refer tan fàcilment d’un atacdel qual s’ha dit que va matar bona part dels

169URTX

47 Vegeu López (1959b, doc. XV, 4 març 1350).48 Vegeu López (1959b, doc. XXVIII, 3 febrer 1352): «Que solia habitar en la dita vila de Tàrrega, el qual vaser delatat i acusat d’haver-se immiscit en la depredació feta fa poc en la jueria de la vila abans esmen-tada».49 Vegeu López (1956, doc. 150, 12 gener 1362): «Amb ocasió de les mortaldats que ja van ocórrer i aratornen a ser vigents en algunes parts del nostre regne, de nou es torni a fer mal, depredar i assassinar itan feroçment com abans». En un altre text, l’única relació explícita que s’estableix entre els dos fets ésnomés de seqüenciació temporal: «Considerantes villam nostram Tarrege et universitatem eiusdem tampreterite mortalitatis pestilentis occasione quam ratione scandali subsequti in ea dicto tempore contra Ju-deos ville», a López (1959b, doc. XXI, 17 abril 1350): «Considerant la nostra vila de Tàrrega i la seva univer-sitat tant l’ocasió passada de la mortaldat de la pesta com la raó de l’escàndol que li va seguir en dittemps contra els jueus de la vila».50 Vegeu López (1959b, doc. XIV, 23 desembre 1349): «Van entrar tots a una i cridant amb un gran clam:“muyren los traydors”».51 Efectivament, tal com hem esmentat a la nota 20, durant la propagació de l’epidèmia de pesta per Eu-ropa es va estendre el fals rumor segons el qual el nombre de morts entre els jueus era molt inferior alque hi havia entre els cristians, per la qual cosa se’ls va començar a culpar de ser els causants de la pro-pagació de l’epidèmia en haver emmetzinat els pous i les basses d’aigua dolça de les viles i ciutats.

170 URTX

habitants jueus de Tàrrega i que, per tant,va deixar gairebé despoblat el seu call i vasuposar una aturada brutal i una conse-güent inflexió a la baixa del creixement ex-perimentat per l’aljama targarina durant laprimera meitat del segle XIV. El trauma psí-quic provocat per l’experiència tan pertor-badora de què estem parlant, la por que noes reproduïssin nous atacs com el viscut iles perspectives d’un futur més aviat magredevien ser motius prou poderosos entre al-guns dels jueus i les jueves superviventscom per decidir-se a marxar de Tàrrega ianar-se a establir a un altre call. Quins vanser els calls escollits? Sabem que PerfetAdret i altres jueus van anar al de Bala-guer;52 Abram Atzay es va traslladar a laCuirassa de Lleida,53 i dels diversos indretspels quals va passar Mossé Naçan, sabemque un va ser el call de Barcelona.54 Algunsvan retornar a Tàrrega, d’altres no ho van fermai més.

Així, doncs, entre els morts i els qui vanoptar per instal·lar-se en un altre indret, l’al-jama targarina va perdre en un espai detemps brevíssim una bona part dels seusmembres. L’economia, ja prou malmesa perla pesta, difícilment podia remuntar una si-tuació semblant en la qual a l’escassetat demà d’obra provocada per les morts de l’epi-dèmia se li afegien ara els morts per l’assaltal call. Els camps, les botigues i els obradors

dels targarins jueus devien trobar-se encaramés buits que els dels targarins cristians.

A més a més, un dels pilars de l’economiade l’aljama, el préstec, va quedar tambétocat de mort. La destrucció dels instru-ments debitoris, dels capbreus i dels llibresde comptes dels prestadors jueus tornavagairebé una missió impossible el cobramentdels deutes. Malgrat que la recuperació d’a-questa documentació es troba entre les or-dres primeres amb què la Corona volia quees resolgués el caos provocat per l’assalt alscalls catalans,55 gairebé dos anys després elrei va haver d’intervenir de nou a favor delsjueus de Tàrrega quant a la recuperació delsdocuments d’uns deutes que encara resta-ven impagats i sobre els quals l’amenaça deprescriure, si no eren reclamats legalment,esdevenia més pesant:56 «Sane cum pre-dicta juxta occasione predicta amiserintquam omnia bona sua et non habeant instru-menta cum quibus eorum debitores valeantconvenire, cum aliqua ipsorum instrumen-torum sint conbusta et alia laniata aliaqueammisa, occasione predicta, at indigeantJudeis testibus cum quibus eorum debitaclare et legitime absque instrumentis etscripturis potant comprovare. Quiquidemtestes, tempore mortalitatum que subse-quent extitiunt vite terminum consumarunt,propter quod nobis extitit humiliter suplica-tum ut eorum instrumenta qui, causa pre-

52 «Dudum Perfet Adret, judeus ville Tarrage, post invasionem ipsi et aliis Judeis per homines dicte villefacte, recessit ab ipsa villa absque nostri conscientia et permissu et transtulit suum domicilium in loco deBalaguerio», a López (1959b, doc. XXIV, 13 agost 1350): «Ara Perfet Adret, jueu de la vila de Tàrrega, desprésde la invasió feta per homes de la dita vila, ell mateix i altres jueus es va retirar d’aquesta vila i amb el nos-tre permís i coneixement va traslladar el seu domicili al lloc de Balaguer».53 «Abram Atzay judeus quod licet ipse teneret tempore mortalitatis preterite suum domicilium in villa Ta-rrege et propter invasionem eo tunc factam adversus Judeos dicte ville dictus Abram, dictum suum trans-ferre domicilium ad civitatem Ilerde», a López (1959b, doc. XXXIV, 13 maig 1354): «Abram Atzay, jueu, queen temps de la mortaldat passada tenia permès de tenir el seu domicili a la vila de Tàrrega, i que a causade la invasió ara feta allí contra els jueus de la dita vila, l’esmentat Abram [va acordar] transferir el seuesmentat domicili a la ciutat de Lleida».54 «Cum occassione cuiusdam concitationes populi sive avoloti dudum facte seu facti per aliquos frivolosfame et conditionis, contra aliamam Judeorum ville predicte, opportuerit Mosse Naçan, judeum dicte ville,lares proprios per aliquid tempus dimittere et moram habere et cohabitare licet in vicum in villis et locisaliis nostre dominationi submissis», a López (1959b, doc. XXXI, 1 juliol 1352): «Amb ocasió de certa conci-tació del poble o avalot ara feta o fet per alguns de baixa fama i condició, contra l’aljama de jueus de lavila esmentada, va convenir a Mossé Naçan, jueu de dita vila, la seva pròpia llar per un cert temps deixari tenir morada i cohabitar en pobles i viles i altres llocs sotmesos al nostre domini.»55 «Et ulterius quia plura et diversa instrumenta debitoria et obligationes dictorum Judeorum per predictosmalefactores fuerint, sicut predicitur, rapta et depredata, destructa et penitus laniata, volumus ac vobis ex-presse committimus quod eadem, ad requisitionem dictorum Judeorum vel ipsorum heredum seu procu-ratorum quorum erant dicta debitoria instrumenta et obligationes reparari faciatis jure sollennitate servataet prout fuerint faciendum», a López (1959b, doc. de l’11 d’agost de 1348 inclòs al doc. XII, 18 juliol 1349):«I, a més a més, com que molts i diversos instruments debitoris i obligacions dels jueus van ser, tal coms’ha dit més amunt, sostrets i depredats, destruïts i estripats del tot pels malfactors esmentats, volem i demanera expressa us encomanem que aquells instruments debitoris i obligacions, a petició dels dits jueuso dels seus hereus o procuradors, feu reparar amb dret servat solemnement tal com eren».56 La manca de documentació era un escull per al cobrament dels deutes, ja que passat un cert lapse detemps (que se solia fixar en cinc o sis anys), el prestador ja no podia reclamar del prestatari el retorn delsdiners: és el que li va passar a Mossé Naçan (vegeu López, 1959b, doc. XXXI, 1 juliol 1352).

171URTX

misa eis ablata fuerant, reparare et instru-mentis ruptis et laniatis fidem adhibere fierifacere dignaretur. Idcirco Nos, eorum su-plicationi favorabiliter annuentes, compa-tientesque ipsorum Judeorum miserie etdampno et attentis inmensis laboribus atquedampnis per eos vehementer sustentis etpassis et ut vitam ipse uxores et familie sueducere valeant in futurum, vobis et cuilibetvestrum dicimus et mandamus expresse:quatenus cum constent de manera notoriaviolentia supradicta, quecumque instrumentaque ipsi Judei que extunc exnunc disraubativel eorum heredes in perpetratione et violen-tia omnium predictorum, juraverint superdecem precepta legis amisise et eis fuisseablata per patratores excesuum predictorumconfecta intra quinquenium ante quam pro-missa nequiter, ut premititur, extitunt comissaseu etiam perpetrata, per notarium seu nota-rios qui ipsa instrumenta receperunt aut aliosqui in eorum documenta, protocolla seu ca-pibreviam detinent [...] reparetis seu repararicontinue faciatis».57

Quatre anys després de l’assalt al call, l’any1352, l’aljama de Tàrrega encara va haver desol·licitar una nova intervenció del rei a fique s’executessin els deutes que encararestaven impagats per la por que els jueustenien de reclamar-los: «Quod Judei singu-laris dicte aljame, a tempore invasionis illicitedudum facte contra eos et eorum hospitiaper homines ville jamdicte citra ut anteaconsueverant mettuunt vel non sunt ausi adeorum credita recuperandum, per loca dicteville et aliter ire vel reddere, ut reffertur».58

Tot plegat, com dèiem, va implicar un canvibrusc de panorama dins de l’aljama: si durantles darreres dècades el call targarí s’haviaconvertit en el destí d’un nombre cada ve-gada més alt de famílies jueves que hi veien

57 López (1959b, doc. XIV, 23 desembre 1349): «Com que en l’ocasió referida van perdre completament elsseus béns i no tenen els instruments amb què anar a veure els seus deutors, ja que alguns d’aquests ins-truments van ser cremats, d’altres estripats i d’altres perduts en l’ocasió esmentada, i els manquen els tes-timonis amb què comprovar els seus deutes, els instruments i les escriptures de manera clara i legítima,ja que aquests testimonis van morir durant les mortaldats que van seguir [a la pesta], per això ens ha siguthumilment suplicat que es reparin els instruments que, per la causa anterior, els van ser sostrets, i quesigui feta fe dels instruments trossejats i estripats. Per això, Nós, acollint favorablement la seva súplica icompadint-nos de la misèria i l’aflicció dels jueus i atents a les fatigues immenses, als danys fortamentsuportats i passats per ells, i a la seva voluntat de dur endavant la vida de les seves esposes i de les sevesfamílies, us diem i manem expressament: sempre que hi hagi constància manifesta de les violències es-mentades, qualssevol instruments robats durant la perpetració i violència dites, els jueus o els seus hereusjurin sobre els deu manaments de la Llei haver perdut i haver-los estat sostrets pels causants dels exces-sos esmentats, que estiguin redactats dins del quinquenni abans del qual les promeses, malvadament,tal com consta, s’han mostrat fetes o també acabades, per mitjà del notari o notaris que aquests instru-ments van rebre o d’altres que en els seus documents, protocols o capbreus mantenen [...] repareu o feuque es repari prestament».58 López (1959b, doc. XXVII, 18 gener 1452): «Que els jueus de dita aljama, des del temps de la invasió fetade manera impune contra ells i les seves cases per homes de la vila esmentada [a diferència de comabans es comportaven], temen anar i tornar als llocs de la vila i de fora per tal de recuperar els seuscrèdits, com ha estat dit».

Carrer de l’Estudi,indret on es trobariael forn dels jueus.

Fotografia:Oriol Saula, MCUT.

172 URTX

el lloc idoni on establir-se i prosperar econò-micament, arran de la pesta i de l’assalt, laCorona es veurà obligada a pressionar el go-vern de la vila a pagar una multa de dos milsous anuals si en un terme de quatre anysno vivia a Tàrrega una quantitat determinadade jueus: «Et ultra omnia supradicta tenea-mini procurare et facere cum effectu quodinfra IIIIor annos a data presentis inantea nu-merandos, comorentur in dicta villa, singuladomicilia foventes, quadraginta Judei in qui-bus debent includi jam habitantes in villapremissa quorum viginti sint peytarii compe-tentes ad cognitionem vicarii et bajali villepretacte. Et nisi hoc feceritis, teneamini nobisdare annis singulis duos mille solidos Barchi-none in redditibus donec dicti Judei quadra-ginta sint et essent in dicta villa».59

Tàrrega s’havia convertit en un destí inseguri, en un marge de només quatre anys, s’ha-via d’afanyar a rentar la imatge negativa quel’assalt al call li havia conferit. Ignorem si laquantitat de quaranta caps de família equi-valia exactament a la que hi havia al callabans de l’estiu de 1348 o si, conscients dela dificultat d’igualar el nombre d’habitantsprevi en un moment en què la davallada de-mogràfica era dramàtica, la quantitat gai-rebé simbòlica de quaranta era més aviat unnombre que aconseguia, en un futur imme-diat, unes rendes anuals favorables a la Co-rona, alhora que esdevenia un fonamentferm per al creixement de l’aljama, en unfutur més llunyà.60

A.4.2. La labor de la justícia

La situació que la població cristiana de Tà-rrega va haver d’afrontar després de l’atac al

call també va estar marcada per les fortes di-ficultats econòmiques i per una repressióque, a la llarga, va donar uns fruits excel·lents.

Poc després de l’assalt al call va començarla recerca i captura dels seus responsa-bles. Durant el temps que van durar les in-dagacions i a la vista de les condemnesque s’anaven executant implacablement,contemporàniament a la sensació que unapart de la vila podia tenir que s’anava fentjustícia, es va anar obrint pas, entre els mésafectats per les decisions dels oficials reials,la zitzània de la discòrdia, tal com testimo-nien els «plura hodia et rancores ac bando-sitates et male voluntates que [cum rationecuiusdam inquisitionis per Gilabertum deCorbaria, regentem officium procurationisCathalonie generalis, in dicta villa facta oc-casione invasionis et necium perpetrate inpersonis nonnullorum et diversorum Judeo-rum aljame dicte ville] sunt exorte» entredelators i acusats i els valedors de cadapart, recollits en un document de la Cance-lleria.61 Per als uns, la pena de presó va aca-bar amb una multa; d’altres van ser exiliats,i no pocs dels qui van ser trobats més cul-pables (o tenien menys influència al tribunalo a la cort) van haver de fer front a alguntipus de càstig públic i exemplar: des del’amputació de membres fins a morir penjaten alguna de les forques que havien estataixecades a la vila. El desmantellament d’a-questes, dut a terme el febrer de 1354, supo-sarà precisament la fi de tot aquest procésd’investigació criminal.62

Un procés, però, que l’abril de 1350 ja haviaentrat en una fase decisiva de solució amb laremissió que el rei va concedir a les autoritats

59 Vegeu López (1959b, doc. XXI, 17 abril 1350): «I ultra les coses dites més amunt, resteu obligats a pro-curar amb reeiximent que, dins dels quatre anys computables des de la data present en endavant, habitinen la dita vila, emparats en domicilis individuals, quaranta jueus, entre els quals s’han d’incloure els quija habiten a la vila, amb la condició que, d’aquests, vint siguin tributadors competents, amb coneixementdel vicari i batlle de la vila en qüestió. Si no ho feu així, si els esmentats quaranta jueus no habitaran a lavila, resteu obligats a entregar-nos cada any dos mil sous de Barcelona en rendes».60 Quant a la Corona, tinguem present que encara que en algun moment, com s’ha indicat en aquest ar-ticle, sembla que actuava moguda per la compassió i la pietat envers el col·lectiu jueu, el cert és que con-siderava els jueus i les jueves com a possessió personal, el seu tresor particular. Vegeu «Judeos nostrosvel eorum calles, domus vel hospitia ipsorum, que sub nostra regali custodia, protectione et guidaticospeciali constituti existunt cum eorum bonis» («Els nostres jueus o els seus calls, cases o habitatges d’a-quests, que existeixen, amb els seus béns, sota la nostra custòdia reial, protecció i guia especialmentconstituïda») i el «Dicti Judei, qui sunt thesaurus et regalie nostre», a López (1959b, doc. XII, 18 juliol 1349),del qual treia tot el profit econòmic que podia amb els impostos ordinaris i extraordinaris amb què els tri-butava. De fet, tal com s’afirma més d’una vegada, l’assalt als calls i l’assassinat de jueus va ser consideratper la Corona com «in nostrarum regaliarum diminutionem et vituperium nostri dominii», a López (1959b,doc. XVIII, 15 abril 1350): «Una disminució dels nostres drets reials i un insult al nostre domini».61 Vegeu López (1959a, p. 117, nota 99: ACA, Cancelleria, reg. 658, fol. 181r-181v, 19 abril 1350): «Els moltsodis, rancúnies, bandositats i males voluntats que [per raó de la inquisició feta pel difunt Gilabert de Cor-bera, regent de l’ofici de procurador general de Catalunya, en dita vila amb ocasió de la invasió i assas-sinats perpetrats en les persones d’alguns i diversos jueus de l’aljama de dita vila] han sorgit». El documentordenava al batlle que escollís quatre persones bones i imparcials que l’ajudessin a reconciliar entre si elshabitants de Tàrrega implicats en aquestes qüestions.

173URTX

de Tàrrega i al conjunt sencer de la vila dequalsevol implicació en l’assalt al call: «Pre-sentis carte nostre perpetuo valiture serieabsolvimus, diffinimus, remittimus et relaxa-mus vobis, dictis Francisco Aquilonis et pa-ciariis, probis hominibus ac toti universitativille predicte et eius singularibus presenti-bus et futuris, omnem actionem, questionem,petitionem et demandam et omnem etiampenam civilem et criminalem et aliam quam-libet quam contra vos, dictum Franciscum,paciarios et dictam universitatem seu eiussingulares aut ipsorum bona, Nos seu officia-les nostri possemus facere, proponere seumovere aut vobis seu illis seu cuilibet ipsoruminfligere, rationibus predictis, seu quibusvisdecausis quoquo modo dependentibus seuemergentibus ex eisdem».63

A canvi d’aquesta absolució perpètua, la vilade Tàrrega havia de consignar al tresorer reialuna suma desorbitant de diners (vint milsous), a la qual se li afegiria una altra quan-titat no gaire inferior (setze mil sous), paga-dora en quatre entregues: «Pro huiusmodivero absolutione habuimus a vobis vingintimille solidos Barchinone quos dilecto consi-liario nostro Bernardo de Ulzinellis, legumdoctori, nostro nomine tradidistis. Teneaminietiam huius remissionis pretextu, dare nobisseu nostro thesaurario antedicto sexdecimmille solidos dicte monete, videlicet: quatuormille solidos, die prima mensi marcii instantiset deinde de anno in annum alios IIIIor millesolidos donec de dictis sexdecim mille solidisnobis aut nostro thesaurario aut cui loco nos-tri voluerimus fuerit integrum satisfectum».64No és gens estrany que només dos dies des-prés d’aquesta remissió, el 17 d’abril, la Co-rona concedís al govern local la manera de

poder retornar les quantitats que prestadors,tant jueus com cristians, els havien facilitat, itambé de poder-ne anar afegint de noves,amb la concessió de la facultat de poder or-denar talles sobre la població de la vila id’establir sises sobre el comerç d’alguns pro-ductes alimentaris de primera necessitat,com la carn, el blat i el vi. Les fonts d’ingres-sos habituals no podien ser gaire bones (amés de la crisi econòmica que va seguir a lapesta, una de les fonts de riquesa de la vila,l’aljama, havia estat gairebé anihilada) i caliarecórrer a fonts d’ingressos extraordinàries.65

No deixa de ser interessant que el mateix diaque van ser aprovades aquestes fonts d’in-gressos addicionals va ser expedit també unaltre document «circa melioramentum al-jame Judeorum villa de Tarrega».66 És com sila Corona volgués recordar a les autoritatsde la vila que el pagament de la remissió noels eximia de la tasca urgent de reparar elcall ni de dur a terme les iniciatives oportu-nes a fi de millorar la situació dels qui hi vi-vien o hi havien de viure.

L’absolució, la vila de Tàrrega la va anar pa-gant com va poder.67 I no va ser aquest l’únicfront que va haver d’atendre el municipi tar-garí: pocs mesos després, es va expedir unaltre document sobre la composició i l’avi-nença a què s’havia arribat entre els repre-sentants de la vila i l’aljama «super questionerestitutionis petite per ipsos Judeos universiset singulis hominibus ipsius ville et singula-ribus eiusdem, ratione bonorum et rerumipsis Judeis ablatis per homines supradictos,tempore invasionis et depredationis hospi-tiorum suorum».68 Ignorem els termes de lacomposició, però suposem que encara que

62 Ignorem si l’oposició que va presentar l’aljama a la retirada de les forques obeïa al fet que veien en ellesun element dissuasori molt vàlid per a futurs assaltants o si és que consideraven que encara no hi havienpassat tots els que, al seu parer, havien de fer-ho (vegeu López, 1959a, p. 125-126, notes 142-143).63 Vegeu López (1959b, doc. XVIII, 15 abril 1350): «Per la carta present amb valor perpetu, en veritat us ab-solem, deslliurem, remetem i mitiguem a vosaltres, dits Francesc Aguiló i paers, prohoms i a tota la uni-versitat de la vila esmentada i als seus singulars presents i futurs, de tota acció, qüestió, petició i demandai també de tota pena civil i criminal i qualsevulla altra cosa que contra vosaltres, dit Francesc, paers i ditauniversitat o els seus singulars o els béns d’aquests, Nós o els nostres oficials puguem fer, proposar,moure o infligir per les raons esmentades o qualsevol altra causa que d’alguna manera estigui relacionadao sorgeixi d’aquelles».64 Vegeu López (1959b, doc. XVIII, 15 abril 1350): «A favor d’aquesta absolució autèntica, hem hagut de vo-saltres els vint mil sous de Barcelona que heu entregat en nommeu al nostre estimat conseller, Bernat d’Ol-zinelles, doctor en lleis. Resteu obligats també, sota el pretext d’aquesta remissió, a donar-nos a nosaltreso al tresorer nostre esmentat setze mil sous de dita moneda de la següent manera: quatre mil sous elprimer dia del mes de març imminent i després, d’any en any, els altres quatre mil sous fins que els setzemil sous a nosaltres, al nostre tresorer o a aquell que vulguem al nostre lloc siguin satisfets íntegrament».65 Vegeu López (1959b, doc. XX i XXI, 17 abril 1350).66 Vegeu López (1959b, doc. XIX, 17 abril 1350).67 Un any després, encara havia de satisfer vuit mil sous dels primers vint mil que ja s’havien d’haverpagat! (vegeu López, 1959b, p. 120, nota 115).68 Vegeu López (1959b, doc. XXIII, 12 agost 1350): «Sobre la qüestió de la restitució demanada pels jueusa diversos homes d’aquesta vila per raó dels béns i coses dels jueus que van ser sostrets pels homes es-mentats quan van entrar i robar a les seves cases».

174 URTX

no hagués estat prou satisfactòria als ulls del’aljama (què els podia rescabalar de la tra-gèdia viscuda?), segur que va augmentar lesja prou elevades despeses a què el Consellmunicipal s’estava enfrontant.

Sembla que el conjunt d’aquestes mesurespunitives adoptades per la justícia va acabardonant fruit, ja que, malgrat el temor que,amb els episodis de pesta que es van anarsucceint de manera intermitent durant laresta del segle XIV i part del segle XV, es re-produïssin uns fets similars als del 1348, lavila de Tàrrega no va tornar a ser mai mésl’escenari d’una violència d’aquest gènerecontra els seus habitants jueus. Ni tan solsquan l’onada d’assalts als calls de l’any 1391va arribar i es va estendre per bona part delnostre territori, abatent-se mortalment sobrealguna de les comunitats jueves més anti-gues i deixant-ne d’altres molt malparades.No tenim cap testimoni documental que unfet similar hagués ocorregut aquell any a Tà-rrega, perquè, amb tota probabilitat, no hi vapassar res.69 Potser la societat que va renéi-xer a la vila després d’aquell 1348, un partllarg, com hem tingut ocasió de veure, va sermés tolerant que la que hi vivia abans; pot-ser és cert que els homes i les dones apre-nen dels seus errors i poden arribar a sermillors del que eren abans de cometre’ls...

B. הכבה עמק (La vall de llàgrimes), deJosef ha-Kohen

Durant l’edat mitjana la producció historio-gràfica dins de la literatura hebrea va ser mésaviat escassa. Les raons amb què els estu-diosos expliquen aquesta falta d’interès girenal voltant de la precarietat en què el col·lectiujueu es trobava tant dins del món àrab comdins del món cristià.70 La mancança d’un te-rritori propi i la consegüent absència de pro-tagonisme històric que pertocava als quivivien sota un poder i unes lleis que no erenles seves no feia necessària l’elaboració decap crònica. De tant en tant, es reelaboravaalgun episodi bíblic, de quan Israel posseïauna terra pròpia i hi escrivia la seva històriaamb el seva pròpia mà, però es feia de ma-

nera marginal i anecdòtica.71 No serà fins al’inici del segle XIX, amb el desvetllament del’esperit nacional entre els jueus i les jueveseuropeus, que es produirà un interès per lahistòria dins de la literatura hebrea.

Ara bé, el paper discret que al llarg d’a-quests segles va haver d’interpretar el gè-nere historiogràfic va tenir també els seusmoments d’excepció, l’origen dels quals hemde cercar en alguns dels episodis més trà-gics viscuts per les comunitats jueves euro-pees, com ara les croades, les persecucionsque seguiren a la pesta negra o l’expulsiódels jueus dels regnes peninsulars ibèrics.Aquests fets sotragaren fortament l’ànimdels qui en sentien parlar, que no només envolien una descripció acurada, sinó tambéuna explicació que en fes aflorar el sentitamagat i que podia aplacar el neguit i eldesconcert que aquells fets els provocaven.De fet, una de les característiques principalsde l’escassa producció historiogràfica he-brea medieval és la forta empremta religiosaque conté i que s’expressa amb un encunyde caire interpretatiu molt difós, segons elqual les tragèdies narrades formen part del’execució d’un pla diví gràcies al qual, i demanera paradoxal, en comptes de denunciarl’abandó del poble escollit per part de Déu,revelen la cura extrema amb què Déu vetllaper la seva correcció i salvaguarda. Els per-seguidors, siguin croats, supervivents de lapesta o reis cristians, són la vara en mansde Déu, l’instrument de la seva correccióamatent.72

El ressò literari de les croades i de l’expulsióva ser més intens que el provocat per lapesta negra. I d’aquests fets, el darrer detots en el temps, l’expulsió dels regnes pe-ninsulars ibèrics, va ser el quin va suscitar elmajor nombre d’historiadors. En efecte, du-rant el breu període de temps que comprènles darreres dècades del segle XV i la pri-mera meitat del segle XVI, va aparèixer unestol excepcional de cronistes. El que ensinteressen aquí, Josef ha-Kohen (Avinyó,1496-Gènova, c. 1577,) va ser un d’ells. La vallde llàgrimes, una de les seves cròniques,

69 Quant a les aljames atacades l’any 1391, entre les quals no figura Tàrrega, vegeu Feliu (2007, p. 197-213).70 Vegeu Cantera (2002, p. 11-17).71 A fi de justificar els privilegis d’alguna nissaga poderosa (els ancestres hipotètics de la qual, havent vis-cut en aquell període històric, avalarien una possible aspiració de preeminència dels seus successorsdins de la comunitat jueva medieval) o d’exculpar els jueus i les jueves que vivien a la península (als qualsno es podria blasmar d’haver participat en la mort de Jesús perquè els seus avantpassats hi havien arribatabans que aquest fet religiós hagués ocorregut) o de donar esperança a un poble atribolat i perseguit re-cordant-los, tot guaitant cap al passat esplendorós descrit a la Bíblia i que ara es glossava de nou, peron aniria la restauració futura promesa per Déu, etc.72 La qual cosa no treu que quan aquests acaben malament, el cronista s’ompli d’alegria i vegi també enaixò un altre exemple d’intervenció divina: el càstig dels qui obraren malament contra el poble jueu.

175URTX

està formada pel llarg enfilall de persecu-cions que el poble jueu va anar patint durantla diàspora, fora de la terra d’Israel, amb unclar predomini dels fets que li eren més co-neguts, els que varen tenir lloc durant i des-prés de l’expulsió.73

A diferència dels episodis que coneixia deprimera mà, quan Josef ha-Kohen va haverd’afrontar l’explicació de fets que li queda-ven llunyans en el temps o en l’espai, vaoptar per cercar si ja se n’havia escrit ambanterioritat i, si era així, per integrar de ma-nera gairebé literal els fragments d’aquestes

obres que suplien la seva manca de conei-xement. Precisament quan va haver de rela-tar les persecucions que van tenir lloc a laCorona catalana com a conseqüència de lapesta negra, Josef ha-Kohen va recórrer auna part del polèmic tractat escrit per unrabí d’Osca: Hayyim Galipapa (Montsó, c.1310-Pamplona, c. 1380,), titulat רפאים עמק(Vall d’ombres). Així, doncs, la informacióque llegim sobre aquesta persecució a Lavall de llàgrimes no prové de Josef ha-Kohen,sinó d’un que en va ser contemporani,7 talcom el cronista renaixentista deixa ben clara l’inici d’aquest episodi:

73 La vall de llàgrimes va ser compilada l’any 1557 o el 1558 i revisada l’any 1605, però no va ser editadafins a l’any 1852 (vegeu Almbladh, 1981, p. 11-42; León, 1989, p. 9-35).74 De fet, l’únic testimoni que ha perviscut de la part de l’obra de Hayyim Galipapa en què es referien lespersecucions provocades per la pesta negra a la Corona d’Aragó és precisament la citació que en va ferJosef ha-Kohen (vegeu Almbladh 1981, p. 27).75 «L’any 5108, que és l’any 1348, hi va haver una epidèmia greu des d’Orient a Ponent i no hi va haver capciutat que se li pogués resistir, tal com està escrit a Vall d’ombres, que va escriure rabí Hayyim Galipapaen aquells dies».76 «Fins a aquí les paraules de rabí Hayyim Galipapa».77 «Van passar encara uns dies [de l’assalt al call de Barcelona] i es van aixecar contra els jueus que hihavia a la ciutat de Cervera, van matar unes divuit persones i van fer presa del botí. Els qui van sobreviure,van fugir per salvar-se, van mortificar amb el dejuni les seves vides, i sac i cendra van col·locar a molts.I van passar encara tres dies i el dia desè del mes d’Ab, dia de mortificació, es van aixecar també els ha-bitants de Tàrrega, van carregar contra els jueus i van morir més de tres-centes persones; les van arros-segar cap a una cisterna buida i van fer presa del botí. I els qui van sobreviure, van fugir per salvar-se ala casa dels seus coneguts amb un present [fet] amb discreció, fins que va passar la fúria. I van restar des-pullats dels seus béns i no se n’avergonyien, en aquell dia impetuós».78 Del qual diu que va tenir lloc ערב לעת השבת ביום («el dia de sàbat a l’hora de tarda», és a dir, la tarda dedissabte) i coincideix, per tant, amb el «die sabbati» del document de la Cancelleria esmentat prèviament.

A l’hora de llegir i comentar aquest frag-ment, hem de tenir present que a la litera-tura medieval hebrea s’havia desenvolupatun cert gust estètic que s’alimentava de laintertextualitat que l’escriptor establia entreel seu text i altres textos coneguts pels seuslectors: en la major part dels casos, textosde llibres bíblics. De vegades, amb l’ús d’a-questes referències bíbliques, l’autor nomésvolia posar a prova l’erudició del seu lector;d’altres, el podia divertir amb les relacionsque a partir d’unes mateixes paraules esta-blia per a situacions diferents o fins i tot an-tagòniques; finalment, també podia utilitzarel plus de sentit que el text bíblic afegia al

text normal per tal de vehicular un missatgeconcret. Tal com veurem a continuació, enaquest fragment tan breu ressona una granvarietat de referències bíbliques.

B.1. La data de l’atac

Galipapa segueix la mateixa cronologia delsatacs que figura als documents de la Cance-lleria Reial: primer, Barcelona;78 després,Cervera, i tres dies després, Tàrrega. Perònomés del darrer acaba especificant el diadins del calendari jueu: «el dia desè del mesd’Ab». No es tractava d’un dia qualsevol, jaque, segons la tradició religiosa i historio-

75

I també al seu final: 76

Reproduïm, doncs, d’aquesta part de la crònica, les paraules amb què Galipapa es va referirals assalts dels calls de Cervera i de Tàrrega, ocorreguts després del que havia estat per-petrat contra el de Barcelona:

77

176 URTX

gràfica jueva, al voltant d’aquesta data s’ha-vien produït algunes de les pitjors tragèdiesque havia sofert el poble jueu,79 entre lesquals destacaven les dues destruccions deltemple de Jerusalem: la primera, l’any 587aC, a mans dels babilonis, i la segona l’any70 dC, per obra dels romans.80

Si realment l’atac va tenir lloc aquell dia, laturbamulta que va irrompre al call es va tro-bar amb una població que, atemorida per lesnotícies que havien arribat de Cervera, teniamés motius que mai per dejunar de carn i vi,vestir de dol, anar descalça, dur cendrasobre el cap i pregar a l’Altíssim clamantperdó i compassió... De tota manera, tambéens podem trobar davant d’un simple arran-jament literari que pretendria ressaltar lamagnitud del que va succeir a Tàrrega, totsituant aquells fets a la mateixa altura de lesgrans desgràcies nacionals. Ara bé, si tenimen compte que «el dia desè del mes d’Ab»de l’any 5108, segons el calendari jueu, esva escaure en diumenge dia 14 de juliol de1348, segons el calendari cristià, i recordemla data ante quem de l’atac deduïda dels do-cuments de la Cancelleria Reial, el 24 de ju-liol, veurem o bé que ens trobem davantd’una sorprenent coincidència, si és que re-alment l’atac va tenir lloc en aquella diadade mortificació, o bé que la gran proximitata aquella data va estimular la imaginació deGalipapa fent que assimilés el dia anònim del’atac al call de Tàrrega amb el gran dia dedol religiós.

B.2. El nombre de víctimes mortals

Coincidència o no, la narració de l’atac alcall targarí tenia tots els elements per erigir-se en una tragèdia d’una excepcional inten-

sitat, mereixedora de ser recordada i lamen-tada. Així com Galipapa xifra en unes vintpersones נפש) (כעשרים les víctimes mortalsde l’assalt al call de Barcelona i en unes di-vuit les de Cervera, el nombre de morts a Tà-rrega superava els tres-cents: «I van morirmés de tres-centes persones». I encara queel nombre de difunts que Galipapa assignade manera conjunta als calls de Solsona iCardona,81 atacats a continuació del de Tà-rrega, s’apropa també a la xifra de tres-centsאדם) נפש מאות ,(כשלש el cert és que elcall targarí sobresurt d’entre tots ells pel seunombre elevat de morts.

Veritat o ficció? S’ha dit que la xifra era exa-gerada, perquè, si no, implicaria, entre mortsi supervivents, una població jueva que homtroba desmesurada per a la vila de Tàrregade mitjan segle XIV.82 Ara bé, entre la font he-brea i els documents de la Cancelleria, hi hacertes coincidències que hauríem de tenir encompte: la primera d’elles és que, quan esparla del nombre d’assassinats, el call de Tà-rrega sempre destaca per tenir-ne un de su-perior. D’altra banda, la xifra de més detres-cents morts també es troba en els docu-ments de la Cancelleria, encara que allí és elresultat de sumar el nombre de les víctimesmortals hagudes als calls de Barcelona, Cer-vera i Tàrrega plegats. Podria ser que, enaquest cas, Galipapa hagués associat laquantitat total de tres-cents morts, que deu-ria circular per les aljames de la Corona des-prés dels atacs, al sol call de Tàrrega, perquèés on es va produir el major nombre de vícti-mes? És una possibilitat. Quina podria haverestat llavors la quantitat de víctimes a Tà-rrega? I si es restessin els morts que segonsGalipapa hi va haver a Barcelona i Cervera,una quarantena en total, dels tres-cents que

79 La data en què es recordaven aquests fets luctuosos es va convertir en un dia de dejuni i de dol majors,anomenat באב ,תשעה literalment «[dia] novè d’Ab»; el precedien tres setmanes preparatòries de dejunii tristesa (des del dia 17 del mes de Tammuz) i l’escortaven dos sàbats: el sàbat anterior al 9 d’Ab, conegutcom a sàbat de visió, i el posterior, anomenat de consolació. Pròpiament parlant, el dia 10 d’Ab ja es trobafora d’aquest llarg període anual de dol, encara que la seva immediatesa a la gran jornada d’afliccióencara li dóna una forta empremta, tant més quan, segons algunes fonts, l’incendi i la destrucció deltemple de Jerusalem es van perllongar fins a l’endemà del dia 9, per tant, el dia 10. D’altra banda, quanla commemoració de באב תשעה s’escau en sàbat, aquest preval i aquella es trasllada al dia següent, diu-menge, i això és el que precisament va passar l’any 1348: el dia 9 d’Ab va coincidir amb sàbat i es vapassar al dia següent, que, segons el calendari jueu, era el dia 10 d’Ab, la data referida per Galipapa.80 A la vora d’aquestes tragèdies se n’hi van anar ajuntant d’altres, ocorregudes totes aquest mateix dia,com ara la nit en què el poble d’Israel, sortit d’Egipte, va murmurar contra Déu i per la qual cosa va sercondemnat a vagar quaranta anys pel desert (Nm. 14, 1 s.); la caiguda de Betar, centre operatiu de la re-volta contra Roma liderada per Bar Kohba, l’any 135 dC; la transformació de Jerusalem en una colònia ro-mana i la prohibició feta als jueus de viure-hi, l’any 136 dC. I, des de l’edat mitjana, fets com la proclamacióde la primera croada pel papa Urbà II, l’any 1095; l’expulsió dels jueus decretada pels reis catòlics l’any1492, etc. I, entremig, hi hauríem d’incloure l’assalt al call de Tàrrega, l’any 1348.81 Hi ha qui tradueix el topònim original hebreu d’aquesta segona població (צאלקונה) per Tarragona(vegeu León, 1989, p. 101) i qui, en canvi, defensa Cardona, per raons de proximitat geogràfica i perquè,de fet, consta documentalment que el call d’aquesta població també va ser atacat el 1348 (vegeu Baer,1929, p. 325).82 Vegeu Segarra (1984, p. 167).

177URTX

la Cancelleria Reial assigna als tres calls perdeduir-ne els que hi va haver a Tàrrega? Elresultat pujaria dos-cents seixanta difunts.Una xifra encara esfereïdora.

De totes maneres, a la llum del que diuenaquests documents i fent-ne una lectura demínims, em sembla que es pot afirmar quedels calls de Barcelona, Cervera i Tàrrega, eldarrer va ser el que en va sortir més perjudicat,especialment pel que fa al nombre de morts.No sembla forassenyat, per tant, que d’entreels tres-cents morts que es van comptabilitzarentre els tres calls, bona part d’aquesta quan-titat pugui ser assignada al de Tàrrega.

B.3. El destí dels morts, dels supervi-vents i dels seus béns

B.3.1. Els morts

A diferència dels documents de la Cancelle-ria, el relat de Galipapa preserva un fet inte-ressant relacionat amb el destí dels morts;diu que «els van arrossegar cap a una cis-terna buida». Les paraules cisterna buidarecorden al lector jueu el destí que va expe-rimentar un dels fills de Jacob, el jove iatractiu Josep: els seus germans, gelosos del’afecte i les atencions que el seu pare li pro-fessava per ser el més petit, el van llençar auna cisterna buida (Gn 37, 24) abans de ven-dre’l com a esclau a uns mercaders que el

van dur a Egipte; la dona de l’amo egipci queel va comprar, atreta per la seva bellesa peròles insinuacions de la qual van ser refusadesper la lleialtat que Josep sentia envers el seuamo, el va acusar falsament i va ser tancaten una presó, en una cisterna (Gn 41, 14).En el relat bíblic, les diferents cisternes a lesquals Josep és llençat desenvolupen unpaper narratiu clar: fan d’entrebanc, deprova, que l’heroi ha de superar i, per con-trast, acaben ressaltant encara més el destíde glòria a què estava cridat i que finalments’acomplirà amb la seva ascensió al poderd’Egipte i, des d’aquesta plataforma política,sobre els seus germans.83

Volia Galipapa encendre l’esperança delsseus lectors quan en associar la cisternabuida de Tàrrega a les de Josep insinuavaque també es podia assimilar la restauracióde l’heroi bíblic a la que li esperava a l’al-jama targarina? O simplement el rabí es faressò d’un fet que va tenir lloc a la vila deTàrrega: que, davant de l’allau de morts i dela forta calor que els mesos d’estiu es dónaen aquestes contrades, la qual cosa acce-lera la descomposició dels cadàvers, es vaoptar per una solució d’emergència i se’nvan encabir tants com es va poder en unmateix indret, en una cisterna buida?

D’altra banda, el terme que hem traduït percisterna també pot ser traduït per fossa,

83 Podeu trobar la història sencera de Josep a Gn 37-50.

Vista aèria de duesde les fosses

comunes del pogromde 1348 localitzadesal fossar dels jueus

de Tàrregadurant l’excavació

arqueològicade l’any 2007.

Fotografia:Oriol Saula, MCUT.

178 URTX

tomba. I, de fet, amb aquest altre significatapareix manta vegades als textos bíblics, enexpressions estereotipades tals com «els quibaixen a la fossa», és a dir, els morts. I si encomptes de cisterna buida, Galipapa es voliareferir a una fossa buida? A una tomba queforçosament havia de ser de grans dimen-sions si els havia d’encabir a tots, una fossacomuna, i que per això mateix no havia estatencara utilitzada i estava buida? Ara per ara,al fossar dels jueus de Tàrrega, de fossescomunes se n’han trobat quatre, i totes del’any 1348, per la qual cosa aquesta segonalectura també sembla plausible.

El verb emprat per traslladar els cossos, siguia una cisterna buida, sigui a una «fossa [co-muna] buida», arrossegar, intensifica la ur-gència del moment i la més que probablemanca de ritual (o l’ús tan sols d’unes nor-mes de mínims) a l’hora de sebollir les vícti-mes: ni la neteja ritual del cadàver, ni lavetlla, ni el seguici funerari fins al fossar, nigaires cerimònies fúnebres ni complantes...

B.3.2. Els supervivents

També en relació amb els supervivents, Ga-lipapa aporta una informació nova quan diuque «els qui van sobreviure van fugir per sal-var-se a la casa dels seus coneguts amb unpresent [fet] amb discreció, fins que va pas-sar la fúria». Així, doncs, algunes famíliesjueves, veient que el call havia esdevingutun lloc insegur, van optar per protegir-se, boi demanant a alguns cristians coneguts el fetde poder-se refugiar a les seves cases, «ambun present [fet] amb discreció». Aquests da-rrers mots evoquen en el lector hebreu unproverbi molt conegut: «Un present fet ambdiscreció apaga l’ira, un regal de sotamàcalma el furor» (Pr 21,14).84 I a nosaltres ensfan pensar que, en comptes d’indicar sim-plement que es van estar en aquestes casesd’amagat,85 el que s’insinua és que s’hi vanpoder ocultar gràcies al que havien entregatals seus propietaris cristians que, a la vistadel present, haurien optat per deixar debanda l’ira i el furor (Pr 21,14) i els haurienacollit a casa seva. Si anem endavant ambaquesta línea d’interpretació, també es po-dria conjecturar que entre els qui varen de-manar refugi s’hi deurien trobar algunes deles famílies més riques de l’aljama, ja que, amés de comptar amb coneguts cristians po-

derosos, també tenien prou capacitat perconvertir en atractiu, econòmicament par-lant, el risc d’acollir-los.

Els mots finals, «fins que va passar el furor»,ens remeten a un verset d’Isaïes: «Poblemeu, corre, entra a casa teva, tanca-t’hi ambpany i clau, amaga-t’hi un moment, fins quepassi de llarg la indignació del Senyor» (Is26, 20). El context d’ira i de furor del proverbique els mots previs («amb un present [fet]amb discreció») havien dut a la memòria dellector jueu i que en aquell fragment s’atri-buïen a l’ira i el furor dels cristians, ara el texthebreu, a través d’aquest verset del profeta,l’atribueix al Senyor. Aquesta identificaciórespon a la clau interpretativa de la històriaque ja hem comentat prèviament: el Senyorse serveix dels qui persegueixen el seu pobleper tal de corregir-lo.

B.3.3. Els béns

Rabí Galipapa es refereix en dos momentsal destí que va tocar als béns dels jueus iles jueves del call de Tàrrega. Primer diuque els assaltants, després de matar mésde tres-cents jueus, «van fer presa del botí».Les paraules utilitzades ens menen cap alfinal de la història d’Ester, quan, durant elsatacs que els jueus van protagonitzar tot alllarg i l’ample de l’Imperi persa contra elsqui els volien exterminar, el text bíblic repe-teix, com si es tractés d’una tornada, quemalgrat que els jueus els van poder matar,«no van saquejar res» (Est 9, 10.15.16). Percontrast, els cristians que van matar elsjueus de Tàrrega sí que «van fer presa delbotí». Es vol ressaltar amb això la seva do-lenteria o és que amb aquesta dada Gali-papa vol cridar l’atenció del seu lector sobreels béns saquejats?

Potser es pugui suggerir una possible res-posta quan, més endavant, Galipapa diu delssupervivents que «van restar despullats delsseus béns i no se n’avergonyien». Ambaquesta descripció, l’autor recorda al seulector el final del segon relat de la Creació,quan, després que Déu ha format la dona,llegim que: «Tots dos, l’home i la seva dona,anaven nus i no se n’avergonyien» (Gn 2, 25).Potser el rabí està insinuant que el que hapassat a l’aljama de Tàrrega pot ser entèscom una nova Creació: els supervivents, pu-

84 En tots els casos en què cito passatges bíblics, he optat per seguir la traducció catalana de la BíbliaCatalana Interconfessional (BCI).85 Pilar León tradueix aquests mots amb un sol adverbi: secretamente (vegeu León, 1989, p. 101).86 La qual cosa no eximeix que, a l’hora de llegir-los, s’hagi de mantenir una certa cautela: la pròpia dequi s’adreça a un text literari (amb un gènere específic) i antic (escrit des d’unes coordenades diferentsa les nostres).

179URTX

rificats per la prova terrible que han passat,es troben en una situació que els és total-ment nova i en la qual, com els primers paresabans del pecat, no experimenten cap senti-ment de vergonya. I què caracteritza aquestasituació nova si no és el fet d’estar «despu-llats dels seus béns» perquè els havien estatsostrets? Si llavors tenim en compte que enalgunes de les cròniques medievals juevess’atribueix a la riquesa i a l’opulència de lescomunitats de la diàspora l’origen de la sevainfidelitat i del seu relaxament religiós, queDéu anava corregint amb les persecucionsque de tant en tant permetia que els cristiansels infligissin, entendrem aquesta visió pecu-liar d’una de les conseqüències de l’assalt alcall: el vessant positiu de la pèrdua de béns.

Rabí Hayyim Galipapa, com ja havien testi-moniat els documents de la Cancelleria, in-sisteix en la depredació feta dels béns delsjueus i les jueves de Tàrrega durant l’assalt alcall, només que, en explicar-la, l’acoloreixamb una interpretació de la història pròpia dela mentalitat religiosa del judaisme medieval.

Cloenda

No crec que sigui aquest el moment d’expo-sar conclusions, perquè aquestes ja hananat trobant el seu lloc en els diferents apar-tats en què he estructurat aquest article: allí,

amb el suport dels textos aportats i analit-zats, es poden entendre i valorar millor.

De totes maneres, m’agradaria acabaraquest itinerari que hem fet al llarg de lesfonts documentals que ens parlen del tristepisodi durant el qual, a mitjan juliol de1348, una part de la població de la vila deTàrrega, la cristiana, gairebé va exterminarl’altra part de la població, la jueva, iniciantuna reflexió sobre la validesa de certes fontsa l’hora d’estudiar la història de les comuni-tats jueves medievals.

En efecte, davant de les cròniques medievalshebrees, hom tendeix a interposar una pre-visió i una reserva que, si s’adopten de ma-nera genèrica i indiscriminada, poden serinjustes. De fet, en aquest article hem empratinformació provinent tant dels documentsoficials de la Cancelleria Reial com d’una d’a-questes cròniques medievals jueves, i hempogut constatar que entre ambdues fonts hiha algunes coincidències ben clares i forçasuggerents, la qual cosa ens anima a recon-siderar la mirada escèptica amb què se solllegir els cronistes medievals, ja que no s’adiuamb la realitat l’afirmació que titlla el seu lle-gat d’invencions i fantasies.86 El cas de Tà-rrega hauria d’animar els estudiosos aintegrar, més que a discriminar, les diversesfonts que tenen al seu abast.

Bibliografia

ALMBLADH, Karin (1981). Joseph ha-Kohen. Sefer‘Emeq ha-Bakha (The Vale of Tears) with the chro-nicle of the anonymous Corrector. Introductions.Critical Edition. Comments. Uppsala: Almqvist &Wiksell. (Studia Semitica Upsaliensia; 5)BAER, Fritz (1929). Die Juden im christlichen Spa-nien. Urkunden und Regesten. Vol. I: Aragonien undNavarra. Berlín: Akademie Verlag.CANTERA MONTENEGRO, Enrique (2002). «La histo-riografía hispano-hebrea» Espacio, Tiempo yForma, sèrie III, p. 11-75.FELIU I MABRES, Eduard (2007). «Sobre la lletra queHasday Cresques adreçà a la comunitat jueva d’A-vinyó parlant dels avalots de 1391». Tamid, vol. 5,p. 171-219.LEÓN TELLO, Pilar (1989). Yosef ha-Kohen. El valledel llanto (‘Emeq ha-Bakha). Crónica hebrea delsiglo XVI. Barcelona: Riopiedras. (Biblioteca NuevaSefarad; 13)LEVINGER, Jacob S. (1978). «Galipapa, Hayyim benAbraham». A: Encyclopaedia Judaica. Vol. 7. Jeru-salem: Keter, col. 271-272.LÓPEZ DE MENESES, Amada (1956). Documentosacerca de la peste negra en los dominios de la Co-rona de Aragón. Saragossa: Imprenta Heraldo deAragón.— (1959a). «Una consecuencia de la peste negraen Cataluña: el pogrom de 1348». Sefarad, vol. 19,núm. 1, p. 92-131.

— (1959b), «Una consecuencia de la peste negraen Cataluña: el pogrom de 1348. Apéndices. (Do-cumentos inéditos.)». Sefarad, vol. 19, núm. 2, p.321-364.MAGDALENA NOM DE DÉU, Josep Ramon (1987).«Etimologia no semítica de “call”». Calls, núm. 2,p. 7-16.MUNTANÉ I SANTIVERI, Josep Xavier (2006a). «Lescases que solien ésser dels jueus. Una aproximacióal call de Tàrrega a través dels llibres d’estimes».URTX. Revista Cultural de l’Urgell, núm. 19, p. 106-123.— (2006b). Fonts per a l’estudi de l’aljama jueva deTàrrega. Documents i regesta. Barcelona: PPU.— (2007). «Proposta d’ubicació del fossar delsjueus de la vila de Tàrrega a partir dels testimonisdocumentals continguts en els llibres d’estimes(1501-1510)». URTX. Revista Cultural de l’Urgell,núm. 20, p. 103-118.— (2008). «L’alimentació a l’aljama medieval de Tà-rrega». URTX. Revista Cultural de l’Urgell, núm. 22,p. 105-127.RIERA I SANS, Jaume (1986). «Pròleg». Calls, núm. 1,p. 5-6.SEGARRA I MALLA, Josep (1984). Història de Tàrregaamb els seus costums i tradicions. Vol. I. Tàrrega:Museu Comarcal de l’Urgell.YDIT, Meir (1978). «Av, the Ninth of». A: Encyclopae-dia Judaica. Vol. 3. Jerusalem: Keter, col. 936-940.