L’ÀLIGA D’OR

Al palau reial d'un llunyà país, hi havia un estany amb uns peixets d'or que eren l'orgull del rei.

Però, vet aquí que de cop i volta van començar a faltar peixos.

- Jo he vist com l'àliga reial se n'emportava un cada dia - va dir el jardiner al seu rei.

- Envia els teus fills a buscar l'àliga i quan la tinguis me la portes - va manar el monarca.

El fill gran del jardiner se'n va anar a complir l'encàrrec. Pel camí es va trobar un esquirol que li

va dir :

- Al llarg del camí hi veuràs dues casetes, l'una blanca i l'altra negra. Ves-te' a dormir a la negra.

Però el noi va entrar a la blanca on hi havia gent que ballava i es divertia. I així es va oblidar de

l'encàrrec.

En veure que no tornava, el pare va enviar el segon dels seus fills, al qual li va succeir el mateix

que al seu germà.

Quan tot just el tercer fill havia començat a buscar l'àliga es va trobar l'esquirol que li va dir:

-Segueix-me, et duré on és l'àliga.

El noi va obeir i van arribar a un palau, on dins un globus de cristall es trobava tancada l'àliga

d'or.

-No facis soroll o es despertarà - va dir l'esquirol.

Però com que el noi estava molt nerviós. l'àliga els va sentir i va començar a xisclar. L'amo del

palau va anar-los a trobar i va dir al noi:

- Si no em portes el brau d'or que corre com el vent, perdràs la vida.

L'esquirol va anar darrera el noi i li va dir que quan trobés el brau l'havia d'alliberar de les seves

amarres. Així ho va fer i d'aquesta manera va aconseguir portar la fera al palau.

A canvi del brau li van donar l'àliga d'or i amb ella se'n va anar al palau reial.

Quan el sobirà anava a quedar-se amb l'àliga el noi va dir-li per indicació de l'esquirol:

- Només te la donaré si em deixes casar amb la teva filla petita.

El rei va accedir. El noi es va casar amb la pricesa i van ser molt feliços.

APRENENT DE LLADRE

Vet aquí una vegada hi havia un minyó que volia fer de lladre i es va anar a oferir com a

aprenent a un bandoler molt famós. La colla de lladres tenia el cau en una cova al cim d'una

muntanya molt aspra i alta, des d'on es dominava una extensa plana.

Feia poca estona que el minyó s'havia presentat a la cova per fer d'aprenent, que el capità el va

cridar:

-Avui tenim poca teca per dinar. Veus aquell home que passa per allà baix amb aquell moltó?

Doncs, vés i roba-l'hi.

- Entesos - va dir el noi.

- Compte que és molt valent i forçut i que no es deixarà prendre el moltó sense més ni més.

- No tingueu por, capità, que li prendré el moltó i ni tan sols em veurà.

El minyó va agafar un ganivet vell i rovellat que no servia per a res i una beina dolenta i vella

que feia joc amb el ganivet. Amb aquelles dues rampoines el minyó va baixar de la muntanya

fins a arribar al camí per on havia de passar l'home del moltó.

Enmig del camí va deixar la beina a terra de manera que semblés que li havia caigut a algú. unes

dues-centes passes més enllà, després d'un revol des del qual no es veia el lloc on havia deixat

la beina, va deixar caure el ganivet. Aleshores, es va posar a esperar, amagat darrere un

bardissar.

Al cap d'una estona va passar l'home que duia el moltó a coll. En veure la beina va pensar que li

devia haver caigut a algun caminant, però com que era tan vella i atrotinada, la va deixar. Va

continuar caminant i, més enllà, es va trobar el ganivet. Va pensar que la beina que havia vist

abans devia ser d'aquell ganivet i el va collir. Encara que era vell, li serviria per alguna cosa ..., i la

beina li aniria bé per protegir-lo. I va fer mitja volta per tornar enrere. Però, per no recular

carregat amb el moltó, se'l va treure del coll i el va deixar a la vora del camí. Així que l'home va

haver tombat el revolt, el minyó va sortir del seu amagatall, es va carregar el moltó a coll i va

pujar cap a la cova.

En tornar l'home i no trobar el moltó, es va estranyar i va pensar que potser havia tirat

muntanya amunt, menjant herba. El va cridar, el va cercar, però va ser inútil. El moltó no va

sortir. Va pensar que l'animal potser potser havia tornat cap el ramat on l'havia comprat feia una

estona i va decidir tornar cap allí per veure si el trobava.

El bon home va desfer el camí. Quan va arribar, el pastor li va dir que no havia vist el moltó, però

li'n va donar un altre amb el tracte que, si trobava el primer, li tornaria el segon, i si no el

trobava, l'hi pagaria.

El capità i tota la colla de bandolers, que havien seguit les maniobres del minyó des de la cova,

van celebrar molt la seva astúcia. El noi va arribar esbufegant com un bou, perquè el moltó

pesava molt. Encara no havia tingut temps de recuperar l'alè, quan el capità, que havia vist

passar l'home carregat amb un altre moltó, li va dir:

-No crec pas que amb un moltó tinguem prou menjar per a tothom. Veig que el mateix home

d'abans ve pel camí amb un altre moltó. A veure si li saps prendre una altra vegada.

- No hi patiu, capità. Ara li tornaré a prendre el moltó sense que ni em vegi.

El minuó va tornar a baixar cap al pla. Es va amagar en el mateix indret que la primera vegada i

quan li va semblar que l'home del moltó ja era a l avora, va començar a belar:

- Beee! Beee! Beee!

L'home va creure que qui belava era el moltó perdut i ràpidament va anar a cercar-lo.Però com

que no podia pas endinsar-se en el bosc carregat amb el moltó que duia a les espatlles, el va

diexar a la vora del camí. I, així que va estar prou lluny perquè no el pogués veure, el minyó va

sortir del seu amagatall i va agafar el segon moltó.

Naturalment, el pobre home no va trobar el moltó que havia perdut i, molt estranyat, va decidir

tornar on havia deixat l'altre. Quina no va ser la seva sorpresa quan va veure que tampoc no hi

era. Sense poder-se explicar què passava, l'home va resoldre tornar al ramat per veure si potser

hi havien fet cap els dos moltons o, si més no, comprar-ne un altre. L'endemà era festa major al

seu poble i tenia convidats a casa.

El minyó va arribar a la voca traient un pam de llengua de cansat que estava. Però abans de

descarregar-se el segon moltó, el capità, que havia vist que aquell pobre home tornava amb un

tercer moltó al coll, li va dir:

- Mira, ja es torna a veure aquell infeliç amb un moltó al coll.

- Que voleu que l'hi vaig a prendre una altra vegada? - va dir el noi, defallit, però amb ganes de

demostrar que era prou fort i agosarat per entrar a la colla.

- Home, no cal, ja tenim prou teca - va dir el capità, que el veia molt cansat.

- Doncs aquesta vegada hi aniré jo pel meu gust i no tan sols li robaré el moltó, sinó que fins i

tot li prendré la roba que porta.

I el minyó es va llançar corriol avall cap al pla. Més enllà del lloc on li havia pres els dos moltons

hi havia un estanyol, i el noi es va asseure a la vora esperant que arribés l'home, carregat amb el

tercer moltó. Així que el va sentir es va posar a riure com un beneit. En veure'l riure d'aquella

manera, l'home va remugar, malhumorat:

- El món és així, mentre els uns riuen els altres s'enrabien.

- Que us ha passat alguna cosa?- va preguntar el noi, innocent.

- Que he perdut dos moltons i per poder menjar-ne per la festa major n'he hagut de pagar tres.

- Doncs, mireu quina casualitat, jo precisament reia perquè acabo de veure dos moltons que,

jugant jugant, han travessat l'estanya com si fossin dues barques i han sortit per l'altre costat.

Potser eren els dos moltons que heu perdut vós.

- Segurament - va dir l'home amb un fil d'esperança - Si em volguéssiu guardar aquest altre

moltó i la roba, travessaria l'estany per anar-los a cercar.

- Amb molt de gust, bon home. Podeu anar-hi ben tranquil.

L'home es va despullar i es va tirar a l'aigua. I així que va ser prou enllà per no veure'l, el minyó

es va carregar el moltó a l'esquena i va recollir tota la roba i va tornar a la cova.

Aquesta vegada va arribar-hi més mort que viu. El capità i tota la colla el van felicitar per la feta i

li van dir que era el més fi de tots ells, perquè cap no hauria sabut robar els tres moltons amb

l'astúcia que ell ho havia fet.

A l'hora de dinar, el minyó no podia aguantar-se de cansament i de gana. Van posar a taula dos

dels moltons, un rostit i l'altre amb suc, i el noi es va treure el ganivet de la butxaca per tallar-

se'n un tros. Aleshores va saltar el capità imperatiu :

- Ei, aprenent! Això no és per a tu. Des de sempre els aprenents es mengen les sobres. Cuiner,

porta les patates que van quedar d'ahir.

- Com s'entén? - va dir el minyó- Jo no he de menjar dels meus moltons? Perquè qui li ha pres

els moltons a l'home he estat jo.

- Aquí no hi ha res de ningú i tot es de tots i meu més que dels altres perquè sóc el que mano.

On s'és vist voler fer prevaler el dret del que has robat? Si tu ho has robat al camí ral, nosaltres

t'ho robem a tu, i s'ha acabat.

- Doncs si un altre m'ha de robar sense perill ni cansament allò que jo he pres amb tot l'esforç i

tot el risc, que robi un altre; que per robar i no guanyar val més treballar. Deixo l'ofici de lladre i

adéu-siau.

I, sense tastar ni una mica dels moltons, l'aprenent se'n va anar cap a casa seva i va abandonar

l'ofici de lladre, per al qual tenia tan bones condicions.

BARBA BLAVA

Hi havia una vegada un home que tenia tres boniques cases a la ciutat i al camp, vaixella d'or i

plata, mobles folrats de finíssim brocat i carruatges tot daurats. Però desafortunadament, aquest

home tenia la barba blava; això li donava un aspecte tan lleig i terrible que totes les dones i les

joves el defugien.

Una veïna seva, que era una dama distingida, tenia dues filles precioses. Ell li va demanar la mà

d'una d'elles, deixant a la seva elecció quina volia donar-li. Cap de les dues volia i s'ho passaven

de l'una a l'altre, doncs no volien resignar-se a tenir un marit amb la barba blava. Però el que

menys els agradava era que en Barba Blava ja s'havia casat més d'un cop i ningú sabia què se

n'havia fet d'aquelles altres dones.

Barba Blava, per a convèncer-les, les va portar amb sa mare i tres o quatre de les seves millors

amigues, i alguns joves de la comarca, a una de les seves cases de camp, on van romandre vuit

dies complets. El temps passava en passejades, caceres, pesca, balls, banquets, berenars i sopars;

ningú dormia, i es passaven la nit entre bromes i divertiments. En definitiva, tot va anar tant bé

que la més petita de les dues germanes va començar a trobar que l'amo de la casa ja no tenia la

barba tan blava i que era un home molt correcte.

Tan aviat van arribar a la ciutat, va quedar arranjada la boda. Al cap d'un mes, Barba Blava li va

dir a la seva dóna que havia de viatjar a províncies durant com a mínim sis setmanes degut a un

negoci important; li va demanar que es divertís en la seva absència, que fes vindré a les seves

bones amigues, que les dugués al camp si així ho desitjaven, que s'ho passés bé.

- Aquí tens, li va dir, les claus dels dos guardamobles. Aquestes són les de la vaixella d'or i plata

que no es fa servir tots els dies, aquí estan les dels estoigs on guardo les meves pedreries, i

aquesta és la clau mestra de totes les estances. En el que respecte a aquesta claueta, és la del

gabinet al fons de la galeria del meu despatx: Obre-ho tot, ves a tot arreu, però us prohibeixo

entrar en aquest petit gabinet, i os ho prohibeixo de tal forma que si arribeu a obrir-lo, tot ho

podeu esperar de la meva còlera.

Ella va prometre complir exactament amb el que se li acabava d'ordenar; i ell, després d'abraçar-

la, va pujar al seu carruatge i va començar el seu viatge.

Les veïnes i les bones amigues no es van fer de pregar per anar a casa de la noia, tan impacients

com estaven per veure totes les riqueses de casa seva, i no havien gosat a anar-hi mentre el

marit hi era present a causa de la seva barba blava que els feia por.

D'immediat, es van posar a recórrer les habitacions, els gabinets, els armaris de vestits, que

guardaven gelosament cadascun vestits cada vegada més bonics i més rics. Van pujar

ràpidament als guardamobles, on no es cansaven d'admirar la quantitat i magnificència de les

tapisseries, dels llits, dels sofàs, dels canelobres, de les taules i dels miralls on un s'hi podia veure

de cap a peus, els marcs dels quals, uns de vidre, altres de plata o de plata acabada en or, eren

les més bells i magnífics que mai haguessin vist. No paraven d'alabar i envejar la felicitat de la

seva amiga que, d'altra banda, no es divertia gens al veure tantes riqueses degut a l'impaciència

que tenia per anar a obrir el gabinet del despatx del seu marit.

Tan punxant era la seva curiositat que, sense considerar que deixar-les soles era una falta de

cortesia, va baixar per una estreta escala secreta i tan precipitadament ho va fer que va estar a

punt de trencar-se els ossos dues o tres vegades. Al arribar a la porta del gabinet, s'hi va aturar

una estona, pensant en la prohibició que li havia imposat el seu marit, i tement que aquesta

desobediència pugues portar-li alguna desgràcia. Però la temptació era tan gran que no va

poder superar-la: va agafar doncs la clau i, tremolant va obrir la porta del gabinet

Al principi no va veure res per que les finestres estaven tancades; però al cap d'un moment va

començar a entreveure que el terra es trobava tot cobert per sang coagulada i, que e aquesta

sang s'hi reflexaven el cos de varies dones mortes i lligades a les muralles ( eren totes les dones

que havien estat dones de Barba Blava i que ell havia degollat una rere l'altre ).

Creia que anava a morir de por, i la clau del gabinet que havia tret del forrellat se li va caure de

la mà. Després de refer-se una mica , va agafar la clau, va tornar a sortir i va tancar la porta; va

pujar a la seva habitació per recuperar una mica la calma; però no ho aconseguia de tan

commoguda que estava.

Havent observat que la clau del gabinet estava tacada de sang, la va netejar dues o tres

vegades, però la sang no se n'anava; per molt que la netegés i la refregués amb sorra, la sang

sempre estava allà, doncs la clau era màgica, i no tenia forma de netejar-la del tot : si se li treia

la taca d'un costat, n'apareixia una altra en l'altre.

Barba Blava va tornar del seu viatge aquella mateixa tarda dient que en el camí havia rebut

cartes informant-lo que l'assumpte motiu del viatge tot just s'acabava al seu favor. La seva dona

va fer tot el que va poder per demostrar-li que estava encantada amb la seva tornada

inesperada.

L'endemà, ell li va demanar que li tornés les claus i ella els hi va tornar, però amb una mà tan

tremolosa que ell va endevinar sense esforç tot el que havia passat.

- I per què, li va dir, la clau del gabinet no està amb la resta?

- Me la dec haver deixat, va contestar ella, allà a dalt, sobre la meva taula.

- No deixis de tornar-me-la aviat, va dir Barba Blava.

Després d'endarrerir l'entrega varies vegades, no va tenir més remei que donar-li la clau.

Havent-la examinat, Barba Blava va dir a la seva dona:

- Per què hi ha sang a la clau?

- No ho sé, va respondre la pobre dóna, pàlida com una morta.

- No ho sabeu, va respondre Barba Blava, doncs jo ho sé molt bé. Heu tractat d'entrar al

gabinet! Doncs bé, senyora, entrareu i ocupareu el vostre lloc juntament amb les dames que allà

heu vist.

Ella es va llançar als peus del seu marit, plorant i demanant-li perdó, amb totes les

demostracions d'un veritable penediment per no haver estat obedient. Hauria entendrit fins a

una roca, bonica i afligida com estava; però Barba Blava tenia el cor més dur que una roca.

- S'ha de morir, senyora, li va dir, i D'immediat.

- Doncs ja que vaig a morir, va respondre ella amb els ulls banyats en llàgrimes, doneu-me una

mica de temps per resar.

- Us dono mig quart d'hora, va replicar Barba Blava, i ni un moment més.

Quan va estar sola, va cridar a la seva germana i li va dir:

- Anna, ( doncs es deia així ), germana meva, t'ho suplico, pujar a la part més alta de la torre, per

veure si vénen els meus germans, van prometre venir a veure'm avui, i si els veus, fes-los senyals

per a que s'afanyin.

Anna va pujar a la part més alta de la torre, i la pobre afligida cridava de tant en tant:

- Anna! Germana meva, no veus venir ningú?

I la germana contestava:

- No veig més que el sol que brilla i l'herba que creix.

Mentrestant Barba Blava, amb un enorme ganivet a la mà, cridava amb totes les seves forces a la

seva dona:

- Baixa aviat o pujaré cap allà!.

- Espereu un moment més, siusplau, responia la dóna; i a continuació exclamava en veu baixa:

Anna, germana meva, no veus venir a ningú?

I la germana Anna responia:

- No veig més que els sol que brilla i l'herba que creix.

- Baixa ja! cridava Barba Blava, o pujaré jo!.

- Vinc en un moment, responia la seva dóna; i després suplicava: Anna, germana meva, no veus

venir a ningú?

- Veig, va respondre Anna, una gran polseguera que ve d'aquest costat.

- Són els meus germans?

- Ai no germaneta! és un ramat d'ovelles.

- No penses baixar? cridava Barba Blava.

- En un moment més, va respondre la seva dóna; i ràpidament preguntava: Anna, germana

meva, no veus venir a ningú?

Veig, va respondre ella, a dos genets que vénen cap aquí, però estan lluny encara ... Alabat sia

déu! va exclamar un instant després, són els meus germans; els estic fent senyals tant com pugui

per que s'afanyin.

Barba Blava es va posar a cridar tan fort que tota la casa tremolava. La pobre dona va baixar i es

va llançar als seus peus, plorant embogida.

- És inútil, va dir Barba Blava, s'ha de morir.

Després la va agafar del cabell amb una mà, i aixecant l'altre amb el ganivet es va disposar a

tallar-li el cap. La dóna infeliç, girant-se cap a ell i mirant-lo amb ulls caiguts, li va demanar que

li concedís un moment.

- No, no, va dir ell ... i alçant el seu braç ...

En aquell mateix moment van colpejar tan fort la porta que Barba Blava va aturar-se

bruscament; al obrir-se la porta van entrar els dos genets que, espasa en mà, van córrer directes

cap a Barba Blava.

Aquest va reconèixer ràpidament als germans de la seva dóna; un era drac de l'exèrcit i l'altre

mosqueter, de tal forma que va córrer a amagar-se; però els dos germans el van perseguir de

tant ala vora que el van atrapar abans que pugues fugir. El van travessar amb les seves espases i

el deixarem mort. La pobre dona estava gairebé tan morta com el seu marit, i ni tenia forces per

aixecar-se i abraçar als seus germans.

Va succeir que Barba Blava no tenia heures, de tal forma que la seva dona va passar a ser

propietària de tots els seus bens. Va fer servir part de la seva fortuna per casar la seva germana

Anna amb un jove gentil que l'estimava des de feia molt de temps; una altra part per comprar

els càrrecs de Capità als seus dos germans; i la resta a casar-se ella mateixa amb un home molt

correcte i que li va fer oblidar els mals moments passats amb Barba Blava.

LA CAMPANETA

Haveu de saber, estimats nens, que la Campaneta, aquesta graciosa planta que, en venir el bon

temps s'enrama arreu, arreu per jardins, murs i balconades, escampant la ufana de ses fulles

verdes i de ses flors d'alegres colorits, era en altre temps una planteta humil que, arran de terra,

estenia ses fulletes primes i punxegudes entre les que de tant en tant treia el caparró una

campaneta pàl·lida.

Tot i la seva simplicitat, la campaneta aquella, era amiga d'ocellets, abelles i borinots, amb els

quals tot sovint tenia llargues converses i als qui contava rondalles i contes.

Especialment tenia gran afecte a una bonica cadernera que havia fet el niu entre les branques

d'un arbre no gaire llunyà al lloc on havia nascut la campaneta.

Aquesta se sentia tota amoïnada perquè de dies no havia vist la seva amiga, ni sentit el seu cant,

quan de sobte, l'ocellet vingué a posar-se prop d'ella, amb un aire tot afligit.

- Què et passa, amiga Cadernera? - li preguntà la planteta.

- Ai! Si ho sabessis, Campaneta amiga! - respongué l'ocell – Un dels meus fillets, aquell tan

eixerit que començava a refilar tan alegrement, s'ha trencat un ala, i no pot moure's del niu fins

que estigui guarit. Cada dia em demana que li parli de tu, que li contaves tantes coses boniques.

Prou treu el capar´´o per la vora del niu, per si pot veure't, però, pobrissó! No ho pot aconseguir

... Està trist i enyorat, d'ençà que no veu si no el revés de les fulles ...

- Alabat sia Déu! - exclamà la bona Campaneta- Sí que em sap greu, ço que passa al teu fillet, i

ja miraré si puc remeiar la seva pena.

I heus ací que la petita planta començà a estirar-se, estirar-se, arrapant-se a la terra, de cara al

cel, amb tanta bona voluntat i aital desig de complaure el petit solitari, que el Nen Jesús,

beneint-la des del firmament, li donà força i alè per arribar fins a la soca de l'arbre on niava la

Cadernera. Un cop allí, començà a voltar el tronc, per tal d'arribar al niu.

I heus ací que quan fou dalt de tot, i veié sortir del niu el gentil caparró de l'ocellic malalt, qui es

posà a cantar d'alegria, la Campaneta s'adonà que les seves fulles havien pres la forma d'un cor,

i que ses floretes pàl·lides eren devingudes unes bellíssimes campànules de fines sedes blaves i

roses, lil·les i morades...

I així fou premiada la bondat, la paciència i la insistència de la Campaneta humil.

EL CAMPEROL I EL DIABLE

Hi havia una vegada un camperol astut i murri, les argúcies del qual donarien molt a explicar;

però sens dubte, la història més bonica és aquella d'una vegada que va aconseguir prendre el

pèl al mateix diable!

Una vegada, al vespre, i quan ja havia acabat de llaurar un camp, es disposava a tornar cap a

casa, el camperol va observar en mig del seu terreny una pila de carbó cremant i, tot boca-

badat, va veure que sobre les brases estava assegut un petit dimoniet negre.

- Sembla que estiguis sobre un tresor - li va dir el pagès.

- I així és - va respondre el diable; sobre un tresor que conté més or i plata del que has vist mai

en tota la teva vida!

- Doncs el tresor es troba en el meu camp, i per tant, em pertany- va dir el camperol.

- Serà teu - va respondre el diable - si durant dos anys em dones la meitat del que produeixi el

terreny. Diners tinc de sobres, però anhelo els fruits de la terra.

El camperol estava d'acord amb la proposta - Però, per que no hi hagi discussions sobre el

repartiment - va declarar - estipulem que a tu et pertanyerà tot el que creixi per sobre de la

terra i a mi tot el que creixi per sota.

Aquest tracte va agradar al diable, Però el camperol murri va sembrar remolatxes. Quan va venir

el moment de la collita, va aparèixer el diable amb la intenció de recollir la seva part, però no va

trobar altra cosa que flors grogues marcides, metre el camperol, tot content, desenterrava les

remolatxes.

- Per una vegada has tingut avantatge! - li va dir el diable - però a la següent el que hem

convingut no valdrà: A tu et correspondrà el que creixi per sobre el terra, i a mi el que creixi per

sota.

- Igualment em va bé, va respondre el camperol.

I quan va arribar l'època de la sembra, ja no va plantar remolatxes, si no blat. Al madurar els

grans, va anar al camp i els va segar les tiges carregades molt arran de terra. Quan va arribar el

diable, no va trobar més que els rostolls i, ple de fúria, es va llançar per un precipici.

- Així és com un s'ha de burlar de les guineus - va dir el camperol, i va començar a recollir el seu

tresor.

LA CIUTAT DE LES MIL TORRES

Hi havia una vegada un vell pescador que tenia una cabana al costat de la platja, tenia una barca

que s'anomenava "Tempesta" i una filla que s'anomenava Celiana.

Celiana anava sempre amb el seu pare per a ajudar-lo en els treballs de la pesca. Una tarda,

Celiana i el seu pare estaven pescant. De sobte, les aigües van començar a agitar-se i, del fons

del mar en va sorgir un porc senglar, blanc com la bromera de les onades. El Porc senglar blanc

els va dir:

- "Fa moltíssims anys, la meva ciutat va ser encantada... I, des de llavors, està submergida en el

fons del mar. Celiana, hem sabut que tu pots trencar aquest encanteri."

- "Què he de fer?"- va preguntar la nena. El Porc senglar Blanc li va contestar:

- "Has de passar tres proves: la primera consisteix en acompanyar-me al fons del mar; la segona,

no dir ni una sola paraula durant tres dies; i la tercera, no acariciar a cap dels animals que vegis

en la ciutat."

- "D'acord" -va exclamar Celiana.

La nena va dir adéu al seu pare, va muntar sobre el Porc senglar Blanc i, poc després, es van

enfonsar en el mar. Al cap d'una estona, el Porc senglar li va dir:

- "Pren aquest gerro d'or i omple'l d'aigua. Si aconsegueixes passar les proves, hauràs de tirar

unes gotes d'aquesta aigua sobre cada animal que vegis."

Celiana va dir que sí amb el cap, va omplir el gerro i el va penjar al coll del Porc senglar. El viatge

pel fons del mar va ser llarg i bell: rodejats per bandades de peixos serra, els peixos martell i els

peixos destral. Celiana volia preguntar moltes coses; però recordava que no podia parlar i, amb

gestos, mostrava la seva admiració.

A la llunyania es distingia ja la Ciutat Submergida. Mil torres de diferents formes i grandàries es

retallaven en aquell cel d'aigües verdes. Celiana li va posar per nom "La Ciutat de les Mil Torres".

Com era de nit, els carrers de la ciutat estaven deserts. En les voreres hi havia lluernes per a

il·luminar el camí. El Porc senglar blanc va deixar a Celiana en una de les cases i es va acomiadar

d'ella. La noieta va entrar en una habitació tota moblada amb caragols de mar marins. Al cap de

poca estona, dues gossetes blanques li van portar el sopar i tot el que necessitava per a passar

la nit. La noieta va recordar la seva promesa i els va donar les gràcies amb un gest.

L'endemà, Celiana va sortir a passejar. Pels carrers només es veien animals silenciosos i capcots.

Alguns anaven plorant mentre grosses llagrimotes queien dels seus ulls. Celiana volia córrer a

consolar-los; però va pensar que els ajudaria més si complia la seva promesa.

Li va costar molta feina; però durant tres dies no va parlar ni va acariciar a ningú. Celiana va

esperar impacient a què claregés el quart dia. Llavors, es va alçar i va prendre la gerra d'or. Quan

les dues gossetes van portar el seu esmorzar, els va tirar unes gotes d'aigua; immediatament es

van convertir en els belles joves.

Sense dir ni una paraula, la noieta va sortir al carrer i va anar tirant aigua sobre tots els animals

que trobava. I tots s'anaven convertint en homes i dones, en nois i noies, segons el que eren

abans de l'encantament.

A la fi, la Ciutat de les Mil Torres es va elevar sobre les aigües. Celiana cridava, reia, donava

voltaretes per terra... Tenia tantes ganes de parlar! La ciutat era tan bella, la gent era allà tan feliç

que ... Celiana i el seu pare es van quedar a viure a la Ciutat de les mil Torres.

EN PATUFET

Ve’t aquí que una vegada era un pare i una mare,que tenien un fillet tan petit, tan petitet,que li

deien en Patufet. Un dia la seva mare,mentre feia coure l’olla,va dir:

”Ai,filla,quina guitza em fa sortir a comprar;el dinar ja bull al foc i no trobo el safrà enlloc.

En Patufet que tot ho remenava i que pertot arreu es ficava,de seguida va contestar:

“Mare,si no hi ha safrà,jo us en puc anar a buscar.”

“On vols anar, on vols anar! No veus que ets massa petitò i la gent et pot trepitjar pel carrer com

un cigró?”

“Ja hi aniré cantant, i així,si no hem veuen,bé prou que em sentiran”

“No i no. Els menuts creuen. Hi aniràs quan siguis gran.”

“Eh! Eh! Eh! Jo vull anar a buscar safrà!”

I com que es va posar a plorar i picar de peus, per fer-lo callar, la seva mare li va dir:

“Bé ja n’hi ha prou, Patufet; aquí tens un dineret i vés de seguida a la botiga d’en Josepet.”

I carrer amunt s’encamina aquell marrec tan tossut, amb esclops i barretina i unes calces de

vellut.

“Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum, no trepitgeu en

Patufet.

Content i cantant, en Patufet va arribar a la botiga d’en Josepet, la més bonica d’aquell indret.

“!Ep, ep!” “Qui hi ha ?” “Un dineret de safrà.

I el botiguer tot era mirar per ací i per allà.

“!Ep, ep!” “Qui hi ha? Què voleu?”

“Que no em veieu? Ja estic tip de cridar. Vejam si em despatxeu un dineret de safrà”

I el botiguer torna a mirar i busca que busca a terra dintre de la botiga, fins que tot d’un cop veu

un dineret que es belluga. Aleshores s’ajup i l’arreplega,posant en el mateix lloc una paperineta

de safrà. Tan aviat com en Patufet té el safrà damunt seu,l’agafa ben fort, se’n surt al carrer i

deixa badoc el pobre adroguer.

“Patim,patam,patum,homes i dones del cap dret,patim,patam,patum,no trepitgeu en Patufet”

I de por la gent s’amagava en no veure qui cantava,mentre carrer avall passava una paperina

sola,sola,sola,com si anés sobre una bola.

I quan en Patufet va arribar amb una paperina de safrà,la seva mare no se’n sabia avenir.

Aleshores tot cofoi va demanar:

“Mare,em voleu deixar anar ara a portar el dinar al pare?”

“Això si que no, fill meu: el cistell pesa massa i pels camins encara hi ha neu.”

“Eh! Eh! Eh! Jo vull anar a portar el dinar!”

Tant i tant ho va demanar, que, perquè callés,la seva mare li digué:

“Per no sentir-te brama, te el cistell i ja hi pots anar”

I en Patufet,que tenia molta força,va agafar el cistell del dinar i, com si res, se’l va carregar a coll.

Pel camí, cantava així: “Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum,

no trepitgeu en Patufet.”

En sortir del poble, la gent, esglaiada, tancava portes i finestres,i, pels camins,els pagesos fugien

esverats en veure un cistell tot sol caminant com un cargol.

A mig camí, en Patufet es va aturar i es va seure a la vora d’un hort per reposar una estona, però

heus aquí que tot d’un cop , comença a ploure molt fort. Per no mullar-se va anar tot sol a

amagar-se sota una col. Aleshores va venir un bou mig perdut i d’un mos es menjà la col, molt

golut, i en Patufet, de propina, amb esclops i barretina i les calces de vellut.

Cap el tard, el pare i la mare buscaven el fill per tot arreu,fins que trobaren el cistell tot sol a la

vora d’un hort. Aleshores van començar a cridar:

“Patufet, on ets? Patufet, on ets?”

I en Patufet, de lluny, els contestava:

“Sóc a la panxa del bou, que no hi neva ni plou”

Com que no el sentien, els seus pares anaven cridant:

“Patufet, on ets? Patufet, on ets?

I en Patufet contestava:

“Soc a la panxa del bou, que ni hi neva ni plou.”

Ai, menuts, que va passar quan van saber on era el Patufet!

Sabeu què van fer els seus pares? Doncs van començar a donar força menjar,força menjar al

bou, i el bou es va anar inflant, inflant, inflant... Tant i tant es va atipar,que, al capdavall, el bou

va i fa: Pam!

I com un llampec va sortir en Patufet, molt content i espavilat, com si res no hagués passat.

I aquest conte s’ha acabat.

L’ESPERIT DE L’ARBRE

Hi havia una vegada, una noia la mare de la qual havia mort i tenia una madrastra que era molt

cruel amb ella.

Un dia en que la noia estava plorant al costat de la tomba de la seva mare, va veure que de terra

sortia un brot que havia crescut fins a fer-se un arbret i aviat un gran arbre. El vent, que movia

les seves fulles, li va xiuxiuejar a la noia i li va dir que la seva mare era aprop i que ella havia de

menjar els fruits de l'arbre. La noia així ho va fer i va comprovar que els fruits eren gustosos i la

feien sentir molt millor. A partir d'aleshores, tots els dies anava a la tomba de sa mare i menjava

dels fruits de l'arbre que havia crescut sobre ella.

Però un dia, la seva madrastra la va veure i li va demanar al seu marit que talés l'arbre. El marit el

va talar i la noia va plorar durant molt de temps al costat del seu tronc mutilat, fins que un dia,

va sentir un sorollet i va veure alguna cosa que creixia de la tomba. Va créixer i créixer fins a

convertir-se en una bonica carabassa. Tenia un gran forat del que queien gotes de suc. La noia

va beure'n unes gotes i les va trobar molt bones, però de nou la seva madrastra se'n va

assabentar aviat i, una nit fosca, va tallar la carbassa i la va llençar ben lluny. L'endemà, la noia va

veure que la carbassa no hi era i va plorar i plorar fins que de sobte, va sentir el rumor d'un

rierol que li deia "beu-me, beu-me". Ella va beure i va comprovar que era molt refrescant. Però

un dia, la madrastra ho va veure i va demanar al marit que cobrís el rierol amb terra. Quan la

noia va tornar a la tomba, va veure que no estava el rierol i ella va plorar i plorar.

Portava molt de temps plorant, quan un home jove va sortir del bosc. Va veure l'arbre mort i va

pensar que era justament el que necessitava per a fabricar un nou arc i fletxes, ja que era

caçador. Va parlar amb la noia, que li va dir que l'arbre havia crescut sobre la tomba de la seva

mare. La noia li va agradar molt al caçador i després de parlar amb ella , va anar on era el seu

pare per demanar-li permís per casar-se amb ella.

El pare va consentir però amb la condició que el caçador matés una dotzena de búfals per a la

festa de la boda. El caçador mai havia matat més d'un búfal d'un sol cop, però aquesta vegada,

agafant el seu nou arc i les seves noves fletxes, es va dirigir al bosc, i aviat va veure un grup de

búfals que descansaven a l'ombra. Va posar una de les seves noves fletxes a l'arc, va disparar i

un búfal va caure mort. I després un segon, un tercer i així fins a dotze. El caçador va tornar a

dir-li al pare que enviés homes a dur la carn al poblat.

Es va fer una gran festa quan el caçador es va casar amb la noia que havia perdut la seva mare.

EL GALL DE LES BOTES GROGUES

Hi havia una vegada un vell que tenia un gall. El vell era tan pobre que no guanyava prou per a

menjar ell i el galll. Per això, el gall se'n va anar a córrer món. El gall anava cantant: "He de

buscar fortuna per a treure al meu amo de la misèria...". De sobte, va veure una bossa tirada al

mig del camí. El gall es va posar molt content quan va veure que en la bossa hi havia dues

monedes d'or.

Va agafar la bossa al bec i va decidir tornar a casa del seu amo.

Pel camí, es va creuar amb el carruatge de l'home més ric de la regió. Llavors, el ricàs va cridar:

"Cotxer, porta'm la bossa que porta aquell gall en el bec ." El ricàs va guardar en la seva butxaca

les dues monedes d'or va seguir el seu camí. El gall, darrere del carruatge, cridava una vegada i

una altra: "Quiquiriqui, quiquiriqui, torna'm els meus diners...".

Llavors, el ricàs, molt enfadat, va cridar: "Cotxer, atura't al costat d'aquell pou i llença a dins a

aquest gall cabut. ".

Quan el gall va caure al pou va començar a engolir aigua. Engolint i engolint, es va beure tota

l'aigua del pou; va sortir a fora i va córrer darrere del carruatge cridant:

- "Quiquiriqui, quiquiriqui! , torna'm els meus diners...".

- "Maleït gall, ja et donaré el teu merescut", va protestar el ricàs.

Quan van arribar a casa seva, va dir a la cuinera: "Fica aquest gall dins del forn."

Quan el gall es va trobar entre les flames , va tirar tota l'aigua del pou. El forn es va apagar, la

cuina es va inundar i l'aigua va desbordar tota la casa. El gall va sortir del forn i va començar a

picotejar en la finestra del ricàs: "Quiquiriqui, quiquiriquio, torna'm els meus diners...".

"Tireu a aquest gall a l'estable", va cridar el ricàs. Llavors, els criats van tirar el gall al mig del

ramat de bous i vaques, perquè l' aixafessen .Però el gall va començar a engolir un per un tots

els bous i totes les vaques. Quan va acabar amb tots els ramats, el gall era gran com una

muntanya. Se'n va anar a la finestra del ricàs i va cridar: "Quiquiriqui, quiquiriqui, torna'm els

meus diners...".

El ricàs va empènyer el gall al soterrani on guardava totes les seves riqueses.

"A veure si t'entravesses amb una moneda", pensava el ricàs. Però el gall va engolir totes

aquelles riqueses. I no es va entravessar; perquè va tornar a cridar: "Quiquiriqui, quiquiriqueri ,

torna'm els meus diners...".

El ricàs, desesperat, li va tirar les dues monedes i va dir: "No vull tornar a veure't per aquí." Quan

va aconseguir recuperar els seus diners, el gall cabut es va encaminar a casa del seu amo. En

veure aquell gall tan enorme i tan fort, totes les aus del corral del ricàs van començar a caminar i

a volar darrere d'ell. I quan va arribar a casa del seu amo li va dir: "Estén un llençol gran en el

terra." El gall va sacsejar amb força les ales i van començar a caure monedes i joies i pedres

precioses; després vaques, vedelles i bous. .. El vell estava molt content i no sabia que fer amb

tantes riqueses. Abraçava al seu gall i li donava les gràcies per tot el que havia portat. Des

d'aquell dia, el gall i el vell van tindre una vida folgada.

Van construir una casa gran amb un jardí molt bell i enormes corrals. El vell li va comprar al seu

gall unes botes grogues i un collar d'or i tots els dies sortia de passeig amb ell. El gall anava pels

carrers del poble molt estirat amb el seu collar d'or i les seves botes grogues

EL GAT AMB BOTES

Un moliner va deixar com única herència als seus tres fills el seu molí, un ase i el seu gat. El

repartiment va ser ben senzill: no es va necessitar cridar ni a l'advocat ni al notari, ja que haurien

consumit tot el pobre patrimoni.

El més gran va rebre el molí, el segon es va quedar amb l'ase i el menor li va tocar només el gat.

Aquest es lamentava de la seva mísera herència:

- Germans - deia -, podreu guanyar-vos la bé vida treballant junts, però respecte a mí, després

de menjar-me el meu gat i de fer-me un maniguet amb la seva pell, moriré de gana.

El gat, que escoltava aquestes paraules, però es feia el desentés, li va dir en to seriós i pausat:

- No heu d'entristir-vos, senyor meu, no heu més de proporcionar-me una bossa i un parell de

botes per caminar entre els matolls, i veureu que la vostra herència no és tant pobre com

penseu.

Tot i que l'amo del gat no tenia gaire il·lusions sobre això, l'havia vist donant tantes mostres

d'agilitat per a caçar rates i ratolins, com ara penjar-se dels peus o amagar-se a la farina per fer-

se el mort, que no va desesperar al veure's auxiliat per ell en la seva misèria.

Quan el gat va tenir el que va demanar, es va calçar les botes i ficant-se la bossa al coll, va

subjectar els cordills d'aquesta amb les dues potes davanteres, i es va dirigir a un camp on hi

havia molts conills. Va posar segó i herbes en el seu sac i tombant-se a terra com si fos mort, va

esperar a que algun conillet, poc coneixedor encara de les astúcies d'aquest món, vingués a ficar

el seu morro a la bossa per menjar el que hi havia dins. Encara no s'havia tombat del tot, quan

es va veure satisfet. Un conillet babau es va ficar al sac i el mestre gat, tirant dels cordills, el va

tancar i el va matar sense misericordia.

Molt content amb la seva presa, va anar a veure el Rei i va demanar parlar amb ell. El van fer

pujar a l'habitació de Sa Majestat on, a l'entrar, va fer-li una gran reverència i li va dir:

- Vet aquí, majestat, un conill de camp que el senyor marquès de Carabàs (era el nom que havia

inventat pel seu amo) m'ha encarregat obsequiar-vos de part seva.

- Digue-li al teu amo, va respondre el Rei, que li donc les gràcies i que m'agrada molt.

En una altra ocasió, es va amagar en un camp de blat, deixant sempre el seu sac obert, i quan hi

entraren dues perdius, va estirar dels cordills i va caçar les dues. Va anar al moment a oferir-les

al Rei, tal com havia fet amb el conill de camp. El Rei va rebre també complagut les dues

perdius, i va ordenar que li donguessin de beure.

El gat va continuar així durant dos o tres mesos, portant-li de tant en quant al Rei productes de

caça del seu amo. Un dia va saber que el rei aniria a passejar per les vores del riu amb la seva

filla, la més bonica princesa del món, i li va dir al seu amo:

- Si voleu el meu consell, la vostra fortuna està feta: No teniu més que banyar-vos al riu, en el

lloc que us mostraré, i seguidament jo faré la resta.

El marquès de Carabàs va fer el que el seu gat li va aconsellar, sense saber ben bé de què

serviria.

Mentre s'estava banyant, el Rei va passar per allà, i el gat es va posar a cridar amb totes les

seves forces:

- Socors! Socors! El senyor marquès de Carabàs s'està ofegant!

Al sentir el crit, el Rei va treure el cap per la porta del carruatge i reconeixent el gat que tantes

vegades li havia portat caça, va ordenar als seus guardies que ràpidament acudissin a socòrrer al

marquès de Carabàs. En tant que treien del riu al pobre marquès, el seu gat s'apropà al seu

carruatge i li va dir al Rei que mentre el seu amo s'estava banyant, uns lladres s'havien endut les

seves robes tot i haver cridat "al lladre!" amb totes les seves forçes. En veritat, el gat les havia

amagat sota una enorme pedra.

El Rei va ordenar d'immediat als encarregats del seu guardarroba que anessin en busca de les

seves més belles vestidures per al senyor marquès de Carabàs.El Rei li va prestar mils

d'atencions, i com que el bonic vestit que li acabaven de donar realçava la seva figura, ja que era

fornit i ben format, la filla del Rei el va trovar molt al seu gust; va se rsuficient que el marquès de

Carabàs li dirigís dues o tres mirades sumament respectuoses i una mica tendres, i ella en va

quedar bojament enamorada.

El Rei va demanar que pujés al seu carruatge i l'acomanyès durant el passeig. El gat, encantat al

veure que el seu projecte començava a resultar, es va avançar i trobant uns granjers que

segaven un prat, els va dir:

- Bons segadors, si no dieu al Rei que el prat que esteu segant és del marqués de Carabàs, us

faré xixina.

Per descomptat que el Rei va preguntar als segadors de qui era aquell prat que estaven segant.

- És del senyor marquès de Carabàs, van dir a una sola veu, ja que les amenaçes del gat els havia

espantat.

-Teniu aquí una magnifica possessió, va dir el Rei al marquès de Carabàs.

- Mireu, Majestat, és una terra que no deixa de produïr amb abundància cada any.

El mestre gat, que anava sempre davant, va trobar uns camperols que recol·lectaven i els va dir:

- Bona gent que esteu recol·lectant, si no dieu que tots aquests camps pertanyen al marquès de

Carabàs, us faré xixina.

El Rei, que va passar moments després, va saber a qui pertanyíen els camps que veia.

-Són del senyor marquès de Carabàs, van contestar els camperols, i el Rei novament es va

alegrar amb el marquès.

El gat, que anava davant del carruatge, deia sempre el mateix a tots quants trobava, i el Rei

estava molt admirat amb les riqueses del senyor marquès de Carabàs.

El mestre gat va arribar finalment a un bonic castell, l'amo del qual era un ogre, el més Ric que

mai s'hagués vist, doncs totes les terres per on havien passat depenien d'aquest castell.

El gat va tenir la precaució d'informar-se sobre de qui era aquest ogre i del que sabia fer, va

demanar parlar amb ell, dient que no havia volgut passar tant alavora del seu castell sense tenir

l'honor de fer-li la reverència. L'ogre el va rebre de la forma més cortès que pot fer un ogre i el

va invitar a descansar.

- M'han assegurat, va dir el gat, que vos teniu el do de convertir-vos en qualsevol classe

d'animal, que podrieu, per exemple, tranformar-vos en lleó o en elefant.

- És cert, va respondre l'ogre bruscament, i per demostrar-vos-ho, veureu com em converteixo

en lleó.

El gat es va espantar tant al veure un lleó davant seu que en un suspir va pujar a les canaletes,

no sense risc a causa de les botes que de res servien per caminar per les teules.

Una estona després, veient que l'ogre havia recuperat la seva forma primitiva, el gat va baixar i

va confessar que havia tingut molt por.

-A mès m'han assegurat, va dir el gat, però no puc creure-ho, que vos també teniu el poder

d'adquirir la forma del més petit animalet, per exemple, que podeu convertir-vos en un ratolí, en

una rata; us confesso que aixó em sembla impossible.

- impossible? - va respondre l'ogre - i al mateix moment que va dir aixó es va transformar en

una rata que es va posar a còrrer pel pis.

Amb prou feines la va veure,el gat es va llançar sobre ella i se la va menjar.

Mentrestant, el Rei que al passar va veure el bonic castell de l'ogre, va voler entrar. El gat, al

sentir el soroll del carruatge que atravessava el pont llevadís va córrer davant i li va dir al rei:

- Vostra Majestat sigui benvinguda al castell del senyor marquès de Carabàs.

- Com , senyor marquès, va exclamar el Rei, aquest castell també us pertany! No hi ha res més

bonic que aquest pati, i tots aquests edificis que el rodejen, vejem l'interior, per favor.

El marquès va oferir la mà a la jove princesa i, seguint el Rei que anava primer, van entrar en una

gran sala on van trobar un magnífic dinar que l'ogre havia fet reparar pels seus amics que

vindrien a veure'l aquell mateix dia, els quals no havíen gosat entrar , sabent que el Rei estava

allà.

El Rei, encantat amb les bones qualitats del senyor marquès de Carabàs, al igual que la seva filla,

que ja estava bojament enamorada, veient els valiosos bens que posseia, li va dir, després

d'haver begut cinc o sis copes:

- Només dependrà de vos, senyor marquès, que sigueu el meu gendre.

El marquès, fent grans reverències, va acceptar l'honor que li feu el Rei; i aquell mateix dia es va

casar amb la princesa. El gat es va convertir en gran senyor i ja no va còrrer més darrera les rates

si no per divertir-se.

LA LLEBRE I LA TORTUGA

Un dia una llebre es burlava de la lentitud al caminar d'una tortuga.

La tortuga, rient-se'n, li va replicar

- Pot ser que siguis més ràpida, però jo et guanyaria en una competició.

I la llebre, totalment convençuda de que alló era impossible, va acceptar el repte, i van proposar

a la guineu que proposès el camí i la meta.

A l'arribar el dia de la cursa, van començar les dues alhora. La tortuga no va deixar mai de

caminar a pas lent però constant, avançava tranquila cap a la meta.

En canvi, la llebre, que va sortir molt ràpida, al veure com n'era d'enrere la tortuga, va aturar-se a

descansar pel camí,i es va quedar adormida.

Quan va despertar, no va saber veure on era la tortuga per darrera seu i, espantada, va veure

com la tortuga estava apunt d'arribar a la meta. Va còrrer i còrrer tant com va poder, però no va

poder fer res per avançar la tortuga, i així fou com la tortuga es proclamà vencedora.

LA MORT ENGANYADA

Vet aquí que una vegada hi havia un pobre que després d'estar demanant caritat tot el dia

només havia recollit un xavo. Al vespre se li va presentar Nostre Senyor vestit de captaire i li va

dir que si li volia fer caritat. El pobre se'n va compadir i li va donar l'únic xavo que tenia. Nostre

Senyor, agraït, li va dir:

-Jo et faig metge. Tu curaràs la gent sense entendre de remeis. Quan vagis a visitar un malalt, si

no veus la Mort, és que no s'ha de morir, i ja li pots receptar el que vulguis, que es posarà bé. En

canvi, si s'ha de morir veuràs la Mort al capçal del llit amb la mà estesa, ensenyant-te tants dits

com dies trigarà el malalt a morir.

El pobre es va posar a fer de metge i va agafar una gran fama. Sempre endevinava si els malalts

es curarien o no, sense equivocar-se mai, i, quan no s'havien de curar, endevinava els dies que

encara viurien. La seva fama va fer que fins i tot el rei el cridés alguna vegada i tenia tants diners

que no podia ni comptar-los.

Al cap de molts anys va arribar la seva hora i la mort el va anar a buscar. Llavors, ell li va dir:

-Escolta, et voldria demanar un favor.

-Quin? va preguntar la Mort.

De fet, s'havien trobat tantes i tantes vegades al capçal del llit dels malalts que anaven a morir,

que s'havien fet bons amics.

-Que t'esperis vuit dies més a emportar-te'm. He tingut tanta feina, he hagut de veure tants

malalts, que no he pogut gastar-me els diners que he fet després de viure en la misèria molts

anys. Només et demano vuit dies, una setmana més, per tastar tota mena de plaers i fer

disbauxes.

La Mort va trobar raonable la seva demanda i hi va accedir.

Però el pobre, en lloc de donar-se a la bona vida com li havia dit a la Mort, es va fer fer pels

millors fusters que va trobar una habitació tota de fusta, completament hermètica, i s'hi va

tancar amb l'esperança que la Mort no hi pogués entrar i d'aquesta manera burlar-la. Però un

dels fusters, en un descuit, va deixar una petita escletxa sense tapar i per allí va passar la Mort.

- Et volies escapar de mi, oi, trapella? - li va dir la Mort una mica ofesa.

- Sí, la veirtat - va confessar ell, pesarós - Però ja he vist que és impossible; per això et suplico

que em donis tres dies, només tres dies, per poder gaudir de la bona vida. T'asseguro que

aquesta vegada no els esmerçaré en tasques inútils. Fes-ho per la nostra vella amistat.

I la Mort, que malgrat la seva mala cara, en el fons és una bonifàcia, va accedir a donar-li tres

dies més de vida.

Durant aquests tres dies el pobre va estar pensant com se'n podia sortir del tràngol i, finalment,

li va semblar que havia trobat una manera. Quan passat el termini, la Mort se li va presentar, li

va dir:

- He sentit a dir i, fins i tot jo mateix ho vaig poder comprovar l'altre dia, que tens la facultat

d'aprimar-te i eixamplar-te per poder passar per les esquerdes, els forats dels panys i per sota

de les portes, i m'agradair veure com ho fas. Et veuries capaç de posar-te dins d'aquesta

carbassa de vi que hi ha damunt la taula?

- No hi ha cap problema - va dir la Mort, que a més de bonifàcia és una mica curta i no va

adonar-se de que allò era un parany.

I en un instant es va aprimar, aprimar, fins a fer-se gairebé com un fil de cotó, i va entrar a dins

de la carbasseta. Aleshores el pobre es vatreure un tap de suro de la butxaca i la va tapar ben

tapada.

- Ho sento, amiga Mort, però no tenia gens de ganes d'acompanyar-te cap als teus dominis.

El pobre va amagar la carbasseta en un racó perdut de les golfes i es va dediar a viure com no

ho havia fet fins llavors.

I van passar molt i molts anys que ningú no es moria. Hi havia pestes, guerres, fams i

terratrèmols i totes les desgràcies que us vulgueu imaginar, però la gent no es moria.

S'aprimaven, s'esllanguien, es convertien en veritables calaberes o s'omplien de nafres, però no

es morien. Ningú se sabia avenir del que passava i tots els savis envellien intentat trobar-hi una

explicació. Envellien, però no es morien.

Un dia uns quants nois van pujar a les folges de casa del pobre i van trobar aquella carbasseta

on hi havia tancada la Mort. Pensant que era una pilota del temps antic, van començar a passar-

se-la de l'un a l'altre, fent gresca. La Mort anava d'un cantó a l'altra i va acabar marejant-se com

una sopa. "Si alguna vegada arribo a sortir d'aquí dins ja me les pagareu totes plegades". La

pilota de les mans va passar als peus i puntada per aquí, puntada per allà, va anar a estavellar-se

contra la paret. La carbasseta, resseca pels anys, es va esberlar i la Mort va sortir d'allí dins feta

una veritable fúria. D'un cop de dalla va segar el cap a totes les criatures i es va llençar escales

avall per anar a trobar el que tan astutament l'havia enganyada. Quan el pobre la va veure, va

saber que ja no tenia res a fer i es va resignar a morir. I des d'aleshores que tothom es torna a

morir quan li arriba l'hora.

ELS MÚSICS DE BREMEN

Vet aquí que una vegada hi havia un pobre que després d'estar demanant caritat tot el dia

només havia recollit un xavo. Al vespre se li va presentar Nostre Senyor vestit de captaire i li va

dir que si li volia fer caritat. El pobre se'n va compadir i li va donar l'únic xavo que tenia. Nostre

Senyor, agraït, li va dir:

-Jo et faig metge. Tu curaràs la gent sense entendre de remeis. Quan vagis a visitar un malalt, si

no veus la Mort, és que no s'ha de morir, i ja li pots receptar el que vulguis, que es posarà bé. En

canvi, si s'ha de morir veuràs la Mort al capçal del llit amb la mà estesa, ensenyant-te tants dits

com dies trigarà el malalt a morir.

El pobre es va posar a fer de metge i va agafar una gran fama. Sempre endevinava si els malalts

es curarien o no, sense equivocar-se mai, i, quan no s'havien de curar, endevinava els dies que

encara viurien. La seva fama va fer que fins i tot el rei el cridés alguna vegada i tenia tants diners

que no podia ni comptar-los.

Al cap de molts anys va arribar la seva hora i la mort el va anar a buscar. Llavors, ell li va dir:

-Escolta, et voldria demanar un favor.

-Quin? va preguntar la Mort.

De fet, s'havien trobat tantes i tantes vegades al capçal del llit dels malalts que anaven a morir,

que s'havien fet bons amics.

-Que t'esperis vuit dies més a emportar-te'm. He tingut tanta feina, he hagut de veure tants

malalts, que no he pogut gastar-me els diners que he fet després de viure en la misèria molts

anys. Només et demano vuit dies, una setmana més, per tastar tota mena de plaers i fer

disbauxes.

La Mort va trobar raonable la seva demanda i hi va accedir.

Però el pobre, en lloc de donar-se a la bona vida com li havia dit a la Mort, es va fer fer pels

millors fusters que va trobar una habitació tota de fusta, completament hermètica, i s'hi va

tancar amb l'esperança que la Mort no hi pogués entrar i d'aquesta manera burlar-la. Però un

dels fusters, en un descuit, va deixar una petita escletxa sense tapar i per allí va passar la Mort.

- Et volies escapar de mi, oi, trapella? - li va dir la Mort una mica ofesa.

- Sí, la veirtat - va confessar ell, pesarós - Però ja he vist que és impossible; per això et suplico

que em donis tres dies, només tres dies, per poder gaudir de la bona vida. T'asseguro que

aquesta vegada no els esmerçaré en tasques inútils. Fes-ho per la nostra vella amistat.

I la Mort, que malgrat la seva mala cara, en el fons és una bonifàcia, va accedir a donar-li tres

dies més de vida.

Durant aquests tres dies el pobre va estar pensant com se'n podia sortir del tràngol i, finalment,

li va semblar que havia trobat una manera. Quan passat el termini, la Mort se li va presentar, li

va dir:

- He sentit a dir i, fins i tot jo mateix ho vaig poder comprovar l'altre dia, que tens la facultat

d'aprimar-te i eixamplar-te per poder passar per les esquerdes, els forats dels panys i per sota

de les portes, i m'agradair veure com ho fas. Et veuries capaç de posar-te dins d'aquesta

carbassa de vi que hi ha damunt la taula?

- No hi ha cap problema - va dir la Mort, que a més de bonifàcia és una mica curta i no va

adonar-se de que allò era un parany.

I en un instant es va aprimar, aprimar, fins a fer-se gairebé com un fil de cotó, i va entrar a dins

de la carbasseta. Aleshores el pobre es vatreure un tap de suro de la butxaca i la va tapar ben

tapada.

- Ho sento, amiga Mort, però no tenia gens de ganes d'acompanyar-te cap als teus dominis.

El pobre va amagar la carbasseta en un racó perdut de les golfes i es va dediar a viure com no

ho havia fet fins llavors.

I van passar molt i molts anys que ningú no es moria. Hi havia pestes, guerres, fams i

terratrèmols i totes les desgràcies que us vulgueu imaginar, però la gent no es moria.

S'aprimaven, s'esllanguien, es convertien en veritables calaberes o s'omplien de nafres, però no

es morien. Ningú se sabia avenir del que passava i tots els savis envellien intentat trobar-hi una

explicació. Envellien, però no es morien.

Un dia uns quants nois van pujar a les folges de casa del pobre i van trobar aquella carbasseta

on hi havia tancada la Mort. Pensant que era una pilota del temps antic, van començar a passar-

se-la de l'un a l'altre, fent gresca. La Mort anava d'un cantó a l'altra i va acabar marejant-se com

una sopa. "Si alguna vegada arribo a sortir d'aquí dins ja me les pagareu totes plegades". La

pilota de les mans va passar als peus i puntada per aquí, puntada per allà, va anar a estavellar-se

contra la paret. La carbasseta, resseca pels anys, es va esberlar i la Mort va sortir d'allí dins feta

una veritable fúria. D'un cop de dalla va segar el cap a totes les criatures i es va llençar escales

avall per anar a trobar el que tan astutament l'havia enganyada. Quan el pobre la va veure, va

saber que ja no tenia res a fer i es va resignar a morir. I des d'aleshores que tothom es torna a

morir quan li arriba l'hora.

EL NÚVOL

Un un calorós matí d'estiu, damunt la mar s'alçà un petit núvol blanc, que va posar-se a flotar,

lleuger i alegre, en el cel blau.

A baix, lluny, sota d'ell, s'estenia la terra bruna, endurida i clivellada per la sequera.

El núvol contemplava els treballadors inclinats penosament damunt dels camps recremats, en

tant ell, sense capteniments, es gronxava venturós al grat de l'oreig. I, compadit, el núvol

exclamava:

- Oh! Com voldria ajudar a aquella pobra gent! .. Si jo pogués fer-los la tasca menys dura ... fer

reviure les fonts i córrer l'aigua en les rieres! Pobrets, tenen set i tenen fam, i ja no els resten

forces per a treballar!

El dia creixia, i el núvol s'anava fent més gros. A la vegada, sentia cada cop més intens el desig

d'ajudar els dissortats habitants d'aquelles contrades, on la calor es feia més feixuga i l'aire més

dens. Els ol llençava foc amb sos raigs, i molta gent queia estesa a terra, sense valor ni coratge.

Passats uns moments, es tornaven a aixecar per reprendre la tasca, car tots eren molt pobres i

necessitaven el guany de cada dia per poder viure.

Sovint, alçaven la testa, enviant llurs esguards desesperats al gran núvol blanc, espès i flonjo, tot

pompós entre ses glasses mareperlades; i semblaven implorar-lo, demanant-li ajut.

I tan trists eren els esguards d'aquella pobra gent, tanta eloqüència muda hi havia en posar-se

en el núvol, que aquest, apiadat, començar a davallar lentament ver la terra.

De sobte s'aturà. Acabava de recordar que, un dia, tot just nat damunt les ones, havia sentit

explicar que els núvols quan baixaven massa aprop de terra, es desfeien en pluja i morien.

Tingué por; i en lloc de seguir la davallada tan ansiosament esperada pels pobres camperols, el

núvol va deixar-se anar per aquí i allà, reflexionant... i esguardant la terra, ple de dubtes.

Moments després, ses entranyes vibraren com d'una alenada de triomf:

- Homes de la terra assedegada, jo us ajudaré, a costa de la meva vida.

Aquesta resolució el féu meravellosament gran, fort i poderós. I talment com missatger de

benedicció, planava majestuós damunt dels camps esberlats i de les boscúries sense

fullatges,ressecades. Anava tornant-se immens, espès, obscur, i en l'ardent xafogor que d'ell

eixia, homes i animals se sentien posseïts de terror. Els arbres es doblegaven sota d'ell i les flors

cloïen llurs corol·les. No obstant, totes les criatures de la terra comprenien que en son sí es

tancava llur salvació.

- Ja vinc! Ja vinc! - exclamava el núvol-. Rebeu-me, car vaig a donar-vos la meva vida per salvar

les vostres.

Un llamp esfereïdor eixí del sí del núvol.

El tro commogué cels i terres, a la vegada que un amor immens omplia el cor del núvol.

Lentament, pausadament, baixà vers la terra damunt la qual es desfeu en torrentades

benefactores. Aquella pluja generosa, era la mort del núvol, mes fou també la seva glòria.

Damunt del país que agonitzava, corregué com una alenada de vida i, un cop amansida la

tempesta, al cel brillà regi, amb puríssims colors, l'Arc de Sant Martí, darrer adéu d'un amor prou

gran i prou profund per sacrificar-se ell mateix.

Desaparegué finalment, l'Arc beneït, en tant sota la celístia, la terra i els seus fills renaixien,

guardant en llur cor la memòria santa del núvol generós.

I esdevingué que, segons les lleis admirables de la Naturalesa, el bon núvol tingué la seva

renaixença, car les gotes de pluja, penetrant terra endins, anaren a inflar les fonts i per mitjà dels

rierols, dels petits i dels grans rius, tornaren a la mar, d'on havia nascut el núvol.

L’ÒS, EL CORB, L’HOME I LA SERP

Una vegada es va esdevenir que un ós i un corb i un home i una serp van caure en una sitja. Per

aquell lloc on era la sitja passava un sant home que era ermità, i va mirar en aquella sitja i els va

veure tots quatre, que no en podia sortir cap. Tots ensems van pregar aquell sant home que els

tragués de la sitja, i cadascun li va prometre bona recompensa. Aquell home va treure de la sitja

l'ós i el corb i la serp, i quan en va voler treure l'home, la serp li va dir que no ho fes; perquè si

ho feia, mala recompensa en cobraria.

L'ermità no va voler creure la serp del consell que li donava, i va treure aquell home de la sitja.

A poc de temps l'ós va aportar al sant home un buc d'abelles que era ple de bresques, i quan

l'ermità va haver menjat les bresques a tota la seva voluntat, se'n va anar en una ciutat on volia

predicar.

A l'entrant de la ciutat, el corb li va aportar una molt preciosa garlanda, que era de la filla del rei,

a la qual havia llevat la garlanda del cap.

L'ermità va prendre la garlanda i va tenir gran goig, perquè molt valia.

Per aquella ciutat anava un home cridant, i deia que tothom que tingués aquella garlanda, que

la tornés a la filla del rei, que ella li'n donaria gran recompensa. I que si la garlanda tenia

guardada, que en portaria pena molt gran.

El bon home ermità va venir per una carrera on estava aquell home que ell havia gitat fora de la

sitja, el qual home era argenter. El sant home encomanà la garlanda a l'argenter secretament i

l'argenter la va portar a la cort i va acusar al sant home.

Aquell sant home va ser fet pres i batut i encarcerat. La serp que el sant home havia gitat de la

sitja va venir a la filla del rei que dormia, i li va mossegar la mà. La filla del rei va cridar i plorar, i

va tenir la mà inflada fortament.

El rei va ser molt irat de la malaltia de la seva filla, i va fer cridar per tota la ciutat que a tothom

daria grans dons que li pogués guarir la seva filla.

La serp va venir al rei mentre dormia, i a l'orella li va dir que a la presó de la seva cort estava

pres un home que tenia una herba que guariria la seva filla.

Aquella herba l'havia donada la serp al bon home, i l'havia adoctrinat com la posés a la mà de la

filla del rei, i com demanés al rei que fes justícia de l'argenter que tan mala recompensa li havia

donat.

Així va ser fet com la serp havia ordenat; i el sant home va ser deslliurat de la presó, i el rei va fer

justícia a l'argenter.

EL PEIX PARLADOR

Vet aquí hi havia un honrat pescador que vivia en una casa molt vella; tan vella que l'aigua i el

vent s'hi filtraven per les escletxes de les parets. A més de ser pobre havia de suportar una dona

rondinarire, egoista i ambiciosa.

I un dia, al treure la xarxa del mar va trobar-se amb un peix platejat i d'aletes daurades que li

deia:

- Si us plau, retorna'm al mar; sóc un príncep encantat i només retornaré al meu estat normal

quan algú em demani un desig que jo no pugui complir.

El bon pescador va fer el que li demanava i un cop va arribar a casa seva li va explicar a la seva

muller el que li havia succeït.

- Mira que n'ets de ruc! Torna-te'n ara mateix al penya-segat i demana-li a aquest peix encantat

una caseta blanca amb un bell jardí.

Així ho va fer el pescador. I després que el peix va escoltar el que el pescador li demanava li va

dir:

- Torna cap a casa teva que veuràs acomplert el teu desig.

I, efectivament, en el lloc de la miserable cabana en la que vivia es va trobar una preciosa caseta

blanca amb jardí.

- Ara la meva muller estarà satisfeta, em deixarà en pau i podré ser feliç - es va dir satisfet.

La muller del pescador, que era molt ambiciosa, va començar a malviure pensant que en lloc

d'aquella caseta hauria pogut demanar un palau. Així, doncs, un bon dia va dir al seu marit:

- Apa! Vés-te'n al penya-segat, crida el peix i digues-li que vull una casa de dos pisos gran i ben

moblada.

A contracor i per no barallar-se amb la seva muller el pescador se'n va anar a la vora del mar i va

cridar el peix platejat. Molt avergonyit li va dir els desigs de la seva esposa.

- Ves-te'n a casa teva i trobaràs el que desitges.

Naturalment la casa s'havia convertit en un magnífic edifici de dos pisos.

- Si en sóc de beneita - va pensar la seva dona un cop recuperada de la sorpresa - Fes el favor

d'anar una altra vegada al mar, crida el peix i li demanes un palau sumptuós i ple de criats.

El bon pescador va intentar convèncer-la del contrari, però va haver de cedir i finalment se'n va

anar a veure al peix.

- No saps el greu que em sap tornar-te a molestar, però la meva muller desitja un palau amb

criats.

- Torna a casa i el trobaràs.

I l'edifici de dos pisos s'havia convertit en un palau luxós. Criats de tota mena la mar de ben

guarnits saludaven el pescador i la seva esposa que per fi era feliç.

La felicitat d'aquella dona tan poc assenyada no va durar gaire. Així és que al cap de poc temps

va comenár novament a rondinar i a dir al seu marit:

- Ben pensat, no és pas això el que jo desitjava. És ben cert que jo mano al meu palau i que els

criats em saluden i em tracten bé, però jo vull que m'honori tota la ciutat. Vés a la vora de la mar

i diguesli a aquest peix encantat que vull que em faci reina i que a tu et faci rei.

El pescador va intentar fer-li entendre que allò era un disbarat, però amb aquella mena de

bruixa no hi havia qui pogués discutir. Així, doncs, una vegada més va haver d'anar al penya-

segat.

-Príncep-peix, vine si us plau! La meva esposa m'ha manat que et demani encara més coses.

I es varen fer unes onades molt altes i al capdamunt de la més alta va sortir el cap del peix

platejat.

- Ja tornes a ser aquí? Encara no t'he donat prou coses?

L'home, avergonyit, li va explicar les exigències de la seva esposa. Aleshores es va sentir un tro

fortíssim i el peix fent un gran salt va anar a parar a dins de la barca amb la que el pescador

havia anat al seu encontre. En aquell moment una llum molt intensa va il·luminar un jove molt

ben plantat que li va dir:

- Acabes de demanar-me l'impossible capaç de desencantar-me. No podré complaure la teva

esposa, però et ben asseguro que rebrà una bona lliçó.

I tot seguir es va perdre enmig de la boira.

Quan el pescador va tornar a casa seva va trobar-se amb la seva vella cabana de sempre.

LA PELL DEL COCODRIL (tradicional Africà)

En alguns llogarets de Namíbia expliquen que fa molt, molt de temps, el cocodril tenia la pell

llisa i daurada com si fos d'or. Diuen que es passava tot el dia sota l'aigua, en les aigües

enfangades i que només sortia d'elles a la nit, i que la lluna es reflectia en la seva pell brillant i

llisa. Tots els altres animals anaven a aquelles hores a beure aigua i es quedaven admirats

contemplant la meravellosa pell daurada del cocodril.

El cocodril, orgullós de l'admiració que causava la seva pell, va començar a sortir de l'aigua de

dia per presumir-ne. Llavors, la resta d'animals, no només anaven a la nit a beure aigua, si no

que també s'apropaven quan brillava el sol per a contemplar la pell daurada del cocodril.

Però va succeir que el sol brillant, poc a poc va anar dessecant la pell del cocodril, coberta d'una

capa lluent de fang, i cada dia s'anava enlletgint. Al veure aquest canvi a la seva pell, els altres

animals anaven perdent la seva admiració. Cada dia, el cocodril tenia la pell més arrugada fins

que li va quedar com ara la té, coberta d'escames grans i dures de color marró. Finalment,

davant d'aquesta transformació, els altres animals no van tornar a beure durant el dia i

contemplar l'antiga i bonica pell daurada del cocodril.

El cocodril, abans tant orgullós de la seva pell daurada, mai es va recuperar de la vergonya i de

l'humiliació i, des d'aleshores, quan s'apropen altres es submergeix ràpidament a l'aigua, amb

només els seus ulls i les seves narius sobre la superfície de l'aigua.

PER QUE ELS GOSSOS PERSEGUEIXEN ELS COTXES

Tothom a l'Oest d'Àfrica sap per que els gossos persegueixen els cotxes.

Fa algun temps quan els cotxes van arribar per primera vegada als camins, un burro, una cabra i

un gos van agafar un taxi.

Estaven molt, molt lluny del poblet on vivien.

Quan van arribar al primer poble, el burro va tocar al xòfer a l'espatlla. "Aquí baixo jo" va dir.

"Quant li dec?"

"Són tres mil francs," va replicar el taxista.

El burro va pagar, i van romandre en el carro la cabra i el gos.

La cabra no va estar-hi molt de temps més. Va sortir del taxi, i es va perdre en la malesa.

Per fi el gos va arribar al seu destí. "Quant és?" va preguntar. "Són tres mil francs," va contestar

el taxista.

El gos va treure un bitllet de cinc mil francs. El xòfer el va prendre i va arrencar el seu carro

veloçment, rient amb grans riallades.

És per això que un burro, una cabra i un gos reaccionen tan diferent en veure a un cotxe

acostant-se pel camí.

El burro roman just on es troba. Deixant al xòfer maniobrar al seu voltant. Sap que ja va pagar, i

que no ha fet res roí, per la qual cosa no ha d'avergonyir-se.

Al moment que un carro s'acosta per un camí on es troba una cabra, aquesta escaparà a tota

velocitat, perquè sap que no va pagar la tarifa, i que el taxista l'està buscant per a cobrar els

seus diners.

Però els gossos passen els dies sencers perseguint cotxes, buscant a aquell xòfer que en aquella

ocasió els va estafar.

PETER PAN

En un tranquil barri de Londres hi vivia una família amb tres fills: Wendy, Joan i Miquel. Una nit

que els seus pares havien sortit, Wendy explicava el conte de la Ventafocs als seus germans

petits.Nana, la gossa dels nens, tampoc es perdia ni una sola paraula.

Quan Wendy els estava explicant com tractava de malament la madrastra a la Ventafocs, els

nens van sentir una veu que exclamava:

-Quina dona més cruel!

Sorpresa, Wendy es va donar la volta i es va trobar un estrany nen a la finestra.

-Qui ets? - va preguntar la Wendy.

-Em dic Peter Pan. Vinc del País de Mai més.

Quan va entrar a l' habitació, Nana es va llançar sobre ell i el va mossegar ben mossegat, però

quina seria la seva sorpresa al comprovar que només havia agafat una ombra!.

- Quieta Nana! - Wendy va arrencar l' ombra de la boca de Nana i en Peter va demanar-li si se la

podia tornar, ja que la seva ombra sempre s' escapava. I Wendy se la va cosir als peus.

- Gràcies Wendy! Té, t' he portat un collar amb una gla de penjoll, espero que t' agradi! - va dir

en Peter, i a la Wendy li va agradar tant que se 'l va posar a l' instant.

- Ara, Wendy, Vols volar amb mi al país de Mai Més i explicar els teus contes als Nens perduts

que viuen amb mi? - Li va oferir en Peter Pan.

- I es clar que si! - va respondre Wendy - Però en Joan i en Miquel hauran de vindré també amb

mi!.

- D' acord! - va accedir-hi en Peter Pan. Al moment va aparèixer una petita fada, Campaneta,

que va escampar una pols màgica sobre els nens i els va dir - Ara, per volar, només cal que

penseu en coses alegres! - I pensant en les coses més alegres que van poder, van observar amb

sorpresa i alegria que començaven a elevar-se i flotar.

Van ascendir volant cap a les estrelles, fins que va sortir el sol.

-Estem sobrevolant el país de Mai Més - va anunciar en Peter Pan, senyalant cap a una illa verda

que s' estenia als seus peus. Estaven els nens tan absorts contemplant l' illa que es van espantar

molt quan van veure passar fregant-los una bala de canó que va explotar a uns metres d'ells.

Qui havia disparat tant temible bala era ni més ni menys el capità Garfi, un vell pirata que odiava

a Peter Pan per haver-li tallat la mà en una baralla.

vaixell

- Anem-nos-en a amagar! ràpid! - va cridar en Peter Pan. I es va enfadar, i de valent, amb

Campaneta. Li donava la culpa que els pirates els haguessin vist.

- Campaneta! els pirates ens han vist per que han vist com brillaves! Ves-te 'n!

La fada llavors es va allunyar molt enfadada i gelosa de Wendy. Va anar a veure els nens perduts

i els va mentir:

- La bruixa Wendy ha matat en Peter Pan! i ara ve cap aquí!

Wendy, que havia sortit rere Campaneta per consolar-la, va arribar al cap de no res a la caseta

subterrània dels Nen Perduts.

Al veure-la, Campaneta va assenyalar-la i Simplón, el millor arquer, li va llançar una fletxa que va

anar a parar al pit de Wendy. Wendy va caure immediatament desmaiada a terra.

Quan Peter va arribar i va veure el que havia passat, se 'n va adonar de seguida el que havia

tramat Campaneta, i li va dir molt enfadat:

- Campaneta, ets una mentidera. Ves-te 'n i no tornis mai més!.

Campaneta se 'n va anar plorant. Peter va extreure la fletxa del pit de Wendy i va despertar-se.

La fletxa havia impactat en realitat a la gla del penjoll. Els Nens Perduts es van disculpar per

haver-la atacat , i al moment Wendy ja els estava deixant a tots bocabadats explicant-los les

seves impressionants històries.

El capità Garfi, mentrestant, els havia seguit i ràpidament va descobrir la caseta subterrània dels

Nens Perduts.

- En quan surti aquest maleït Peter Pan, morirà - va dir.

I en aquell moment, es va començar a escoltar un tic-tac. Quan el capità Garfi va perdre la mà,

aquesta va caure al mar i se la va menjar un cocodril juntament amb el seu rellotge de polsera.

Tan bon gust tenia aquella mà amb el rellotge, que des d' aleshores aquell cocodril persegueix

el capità esperant menjar-se la resta del capità. I al sentir el tic-tac, tic-tac, el capità va cridar

espaordit:

-Ah! Socors! Auxili!!!!!!!!!!!!

cocodril

I els nens perduts, que no se n'havien adonat que el capità Garfi havia descobert la seva caseta

de tant distrets que estaven amb els contes de la Wendy, van anar a demanar ajuda a les

sirenes.

Van córrer cap on eren les sirenes, però el capità Garfi allà els havia preparat un perany. Havia

segrestat una princesa índia, Tigridia, amiga de 'n Peter Pan, i l' havia deixada lligada a una roca

d'un penya-segat per a que el cocodril se la mengés. Quan els nens van arribar al penya segat,

el cocodril s' estava acostant cap a la princesa ... Però en Peter Pan es va llançar contra el

cocodril, va deslligar Tigrida i els dos es van elevar pels aires fugint d' aquell parany, deixant el

cocodril encara amb més gana de la que tenia.

El cap de la tribu índia estava tant agraït que va invitar als nens al poblat Indi. Els vàrem preparar

una gran festa i es van passar tota la nit ballant i cantant. Wendy no s' ho va passar tant bé com

volia ja que en Peter Pan va estar ballant tota la nit amb Tigrida, així que va decidir endur-se 'n

els nens a casa a dormir.

Després de que tots s' adormissin, va fer un pastís per a en Peter Pan, i va escriure una nota:

"Estimat Peter: Tornem cap a Londres. He fet aquest pastís per a tu. Adéu. Wendy".

En aquells moments Wendy no podia imaginar-se que el capità Garfi l' estava espiant per la

finestra, i just en aquell moment, va entrar amb tots els seus pirates a segrestar els nens!.

-Agafeu tots els nens! que no en quedi cap en aquesta casa! ... oh! i per en Peter Pan un regal

molt especial. Una mica de verí farà aquest pastís un regal més dolç ... per a mi!

- És una acció covarda i repugnant! - va replicar Wendy.

- He he he he he! De debò creus que m' importa! em deslliuraré per fi de 'n Peter Pan! Ves-te 'n

acomiadant que no durarà pas gaire! però vosaltres nens tampoc! serviríeu de sopar pel

cocodril! He he he he he! - I dit això, els pirates se 'n van endur els nens al vaixell.

Campaneta, que estava amagada darrera la llàntia, ho havia vist tot, i es va quedar allà amagada

fins que va arribar en Peter Pan. Només veure el pastís, afamat com estava, va acostar-s' hi i va

tallar-ne un tros, mentre llegia la nota que li havia deixat Wendy. I quan se l' anava a posar a la

boca, Campaneta va sortir disparada i el va empunxar, amb tanta força que el tros va caure a

terra.

Enfadat, Peter pan va apartar a Campaneta i va tallar un altre tros. I just quan se l' estava apunt

de menjar, Campaneta es va posar al bell mig i se 'n va menjar un tros. D'immediat va caure a

terra.

En Peter Pan ho va comprendre tot de seguida. Va recollir a campaneta del terra i es va posar a

plorar - Oh! Campaneta! Perdona'm! - I dels plors de 'n Peter Pan, una llàgrima va caure sobre

els llavis de Campaneta, netejant-li el verí. I Campaneta va reviure.

- Escolta Peter, el Capità Garfi ha segrestat els nens i a Wendy, i se' ls ha endut al vaixell, els has

de rescatar!

- Campaneta, anem al vaixell! acompanya'm!

I van anar volant fins al vaixell on van poder veure com el malvat capità Garfi feia avançar a

Wendy per un tauló per llançar-la al mar, on el cocodril l' estava esperant. Wendy va caure, i en

Peter Pan es va precipitar per rescatar-la! I quan Wendy ja es veia dintre de les mandíbules del

cocodril, en Peter Pan va arribar i la va salvar en plena caiguda!.

Bocabadats, els pirates no sabien reaccionar. El Capità Garfi va començar a cridar i a donar

ordres, mentre la Campaneta i en Peter Pan van alliberar la resta de nens! I va començar una

lluita ferotge on els nens van aconseguir un per un, llançar tots els pirates per la borda ... on els

esperava el cocodril!

I finalment en Peter Pan va aconseguir fer caure per la borda el malvat Capità Garfi! Els nens van

començar a saltar d' alegria. Ho havien aconseguit! Eren lliures! I ara en Peter Pan era el capità

de la nau.

Campaneta va escampar tot de pols màgica sobre el vaixell i van sortir volant per portar la

Wendy i els seus germans cap a casa. Quan per fi els van deixar, Wendy li va oferir quedar-se a

viure amb ells, però en Peter va respondre:

- Si em quedés aquí creixeria i mai més podria tornar al país de Mai Més, Wendy - I dit això, se

'n van tornar ell i vaixell cap al país de Mai Més.

EL PRÍNCEP FELIÇ

L'estàtua del Príncep Feliç s'alçava sobre una columna molt alta, des d'on es dominava tota la

ciutat. Era daurada i estava recoberta per fines làmines d'or; els seus ulls eren dos brillants safirs

i al puny de l'espasa lluïa un enorme robí porpra.

La lluïsor de l'or i les pedres precioses feien que els habitants de la ciutat admiressin el Príncep

Feliç més que a qualsevol altra cosa.

-És tan bonic com una penell -comentava un dels regidors de la ciutat, a qui li interessava

guanyar reputació d'home de gustos artístics-; es clar que en realitat no és tan pràctic -afegia,

perquè al mateix temps temia que el consideressin massa idealista, el que per descomptat no

era.

-Per què no ets com el Príncep Feliç -li deia una mare afligida al seu fillet, que plorava perquè

volia tenir la lluna-. El Príncep Feliç no plora per res.

-Em consola molt veure que algú en el món és completament feliç -murmurava un home

infortunat en contemplar la bella estàtua.

-De veritat sembla que fós un àngel -comentaven entre ells els nens de l'orfenat en sortir de la

catedral, vestits amb brillants capes roges i blancs davantalets.

-I com saben quin aspecte té un àngel? -els refutava el professor de matemàtiques- Quan han

vist un àngel?

-Els hem vist, senyor.Es clar que els hem vist, en somnis! -li responien els vailets, i el professor de

matemàtiques arrufaba el front i adoptava el seu aire més sever.

Li semblava molt reprovable que els nois somiessen. Una nit va arribar volant a la ciutat una

petita oroneta. Les seves companyes havien anat cap a Egipte sis setmanes abans, però ella

s'havia quedat enrrere, perquè estava enamorada d'un jonc, el més bell de tots els joncs de la

vora del riu.

El va trobar al començament de la primavera, quan voletejava sobre el riu darrere d'una gran

colometa groga, i la cintura esvelta del jonc la va captivar de tal manera, que es va deturar per a

donar-li conversa.

-Em deixes estimar-te? -li va preguntar l'oroneta, a qui no li agradava donar voltes. El jonc li va

fer una àmplia reverència. L'oroneta llavors va voletejar al voltant, fregant l'aigua amb les ales i

traçant solcs de plata sobre la superfície. Era la seva manera de demostrar el seu amor. I així va

passar tot l'estiu.

-És un enamorament ridícul-comentaven les altres oronetes-; aquell jonc és desoladorament

buit, no té un centé i la seva família és terriblement nombrosa-.

Efectivament tota la ribera del riu estava coberta de joncs. A l'arribada de la tardor, les altres

oronetes van emprendre el vol, i llavors l'enamorada del jonc es va sentir molt sola i va

començar a cansar-se del seu amant.

-No diu mai res -es va dir-, i ha de ser prou infidel, perquè sempre coqueteja amb la brisa. I

realment, cada vegada que corria una mica de vent, el jonc realitzava les seves reverències més

gracioses.

-A més és massa sedentari -va pensar també l'oroneta-; i a mi m'agrada viatjar. Per això el que

m'estimi hauria d'estimar també els viatges.

-Vols venir amb mi? -li va preguntar a la fi un dia. Però el jonc va negar amb el cap, li tenia

molta estima a la seva llar.-Això vol dir que només has estat jugant amb els meus sentiments! -

es va queixar l'oroneta-. Jo me'n vaig a les piràmides d'Egipte. Adéu!

I dient açò, es va posa a volar. Va volar durant tot el dia i, quan ja queia la nit, va arribar fins a la

ciutat.

-On podré dormir? -es va preguntar-. Espero que en aquesta ciutat hi ha algun alberg on pugui

passar la nit.

En aquell mateix instant va descobrir l'estàtua del Príncep Feliç sobre la seva columna.

-Em refugiaré aquí -es va dir-. El lloc és bonic i ben ventilat. I dit aixó, es va posar entre els peus

del Príncep Feliç.

-Tinc una alcova d'or -es va dir suaument l'oroneta mirant al voltant. De seguida es va preparar

per a dormir. Però quan encara no posava el caparró sota la seva ala, li va caure damunt una

gran gota.

-Quina cosa més curiosa! -va exclamar-. No hi ha ni un núvol al cel, les estreles llueixen clares i

brillants, i no obstant plou. En realitat aquest clima del nord d'Europa és espantós. Al jonc li

encantava la pluja, però era de pur egoista.

En aquell mateix moment va caure una altra gota.

-Però per a què serveix aquest monument si ni tan sols pot protegir-me de la pluja? -va dir-.

Millor vaig a buscar una bona xameneia.

I es va preparar novament per alçar el vol.

No obstant, abans que aconseguís obrir les ales, una tercera gota li va caure damunt, i en mirar

cap amunt l'oroneta va veure... Ah, el que va veure!

Els ulls del Príncep Feliç estaven plens de llàgrimes, i les llàgrimes li corrien per les galtes

daurades. I tan bell es veia el rostre del Príncep a la llum de la lluna, que l'oroneta es va omplir

de compassió.

-Qui ets? -va preguntar.

-Sóc el Príncep Feliç.

-Però si ets el Príncep Feliç, per què plores?

M'has deixat tota xopa!.

-Quan vivia, tenia un cor humà -va contestar l'estàtua-, però no sabia el que eren les llàgrimes,

perquè vivia ala Mansió de la Despreocupació, on no està permesa l'entrada del dolor.

Així, tots els dies jugava al jardí amb els meus companys, i per les nits ballàvem en el gran saló.

Al voltant del jardí del Palau s'elevava un mur molt alt, però mai em vaig tenir curiositat alguna

per conéixer el que hi havia més enllà.Era tan bell tot el que em rodejava! Els meus cortesans em

deien el Príncep Feliç, i de veritat que era feliç, si és que el plaer és el mateix que la sort. Vaig

viure així, i així vaig morir. I ara que estic mort, m'han posat aquí dalt, tan alt que puc veure tota

la lletjor i tota la misèria de la meva ciutat, i, encara que ara el meu cor és de plom, l'única cosa

que faig és plorar.

-Com? -es va preguntar per a si l'oroneta-, no és or de llei?

Era una au molt ben educada i mai feia cap comentari en veu alta sobre la gent.

-Allà baix -va seguir parlant l'estàtua amb veu baixa i musical-... allà baix, en un carreró, hi ha

una casa miserable, però una de les seves finestres està oberta i dins de l'habitació hi ha una

dona asseguda darrere la taula. Té el rostre demacrat i ple d'arrugues, i les seves mans, aspres i

roges, estan crivellades de punxades, perquè és costurera.

En aquest moment està brodant flors de la passió en un vestit de seda que vestirà la més bella

de les dames de la reina en el pròxim ball del Palau. En un racó de l'habitació, estirat al llit, està

el seu fill malalt.

El nen té febre i demana taronges. Però la dona només pot donar-li aigua del riu, i el nen plora.

Oroneta, oroneta, petita oroneta... fes-me un favor! Porta-li a la dona el robí del puny de la

meva espasa, vols?

Jo no puc moure'm, el veus?... tinc els peus clavats en aquest pedestal.

-Els meus estan esperant-me a Egipte -va contestar l'oroneta-. Les meues amigues ja han d'estar

voletejant sobre el Nil, i estaran xarrant amb els grans lotus nubians.I aviat aniran a adormir la

tomba del gran Rei, on es troba el propi faraó, en el seu taüt pintat, embolicat en benes

grogues, i embalsamat amb espècies oloroses. Al voltant del coll porta una cadena de jade verd,

i les seves mans són com fulls secs.

-Oroneta, oroneta, petita oroneta -va dir el Príncep-, per què no et quedes una nit amb mi i ets

la meva missatgera? El nen té tanta set, i sa mare, la costurera, està tan trista!

-És que no m'agraden molt els nens-va contestar- l'oroneta-. L'estiu passat, quan estàvem vivint

a la vora del riu, hi havia dos xicots, fills del moliner, i eren tan mal educats que no es cansaven

de tirar-me pedres. Clar que no encertaven mai! Les oronetes vam volar massa bé, i a més jo

pertanyo a una família cèlebre per la seva rapidesa; però, de totes les maneres, era una

impertinència i una grosseria.

Però la mirada del Príncep Feliç era tan trista, que finalment l'oroneta es va entendrir.

-Ja fa molt de fred -va dir-, però em quedaré una nit amb tu i seré la teva missatgera.

-Gràcies, oroneteta -va dir el Príncep.

L'oroneta va arrancar llavors el gran robí de l'espasa del Príncep i, agafant-lo pel bec, va volar

per sobre les teulades. Va passar al costat de la torre de la catedral, que tenia àngels de marbre

blanc.

Va passar al costat del Palau, on se sentia música de ball i una bella noia va eixir al balcó amb el

seu pretendent. -Que boniques són les estrelles -va dir el nuvi- i què meravellós és el poder de

l'amor!

-Tant de bo que el meu vestit estigui preparat per al ball de gala -va contestar ella-. Vaig manar

a brodar en la tela unes flors de la passió. Però les costureres són tan fluixes!

L'oroneta va volar sobre el riu i va veure les llums penjades en els pals dels vaixells. Va passar

sobre el barri dels jueus, on va veure als vells mercaders fer els seus negocis i pesar monedes

d'or en balances de coure. Al final va arribar a la pobra casa, i va mirar per la finestra. El nen, al

seu llit, s'agitava de febre, i la mare s'havia dormit de cansament.

Llavors, l'oroneta va entrar a l'habitació i va deixar l'enorme robí damunt de la taula, al costat del

didal de la costurera. Després va voletejar dolçament al voltant del nen malalt, ventant-li el front

amb les ales.

-Quina brisa tan deliciosa! -va murmurar el xiquet-. He d'estar millor. I es va quedar dormit

caient en un son meravellós. Llavors l'oroneta va tornar fins on el Príncep Feliç i li va explicar el

que havia fet.

-Que extrany! -va afegir-, però ara quasi tinc calor; i no obstant la veritat és que fa moltíssim

fred.

-És perquè has fet una obra d'amor -li va explicar el Príncep.

L'oroneta es va posar a pensar en aqueixes paraules i prompte es va quedar dormida. Sempre

que pensava molt es quedava dormida.

A l'alba va volar cap al riu per a banyar-se.

-Quin fenomen extraordinari! -va exclamar un professor d'ornitologia que passava pel pont-.

Una oroneta en ple hivern!

I va escriure sobre l'assumpte una llarga carta al periòdic de la ciutat. Tothom va parlar del

comentari, tal vegada perquè contenia moltes paraules que no s'entenien.

-Aquesta nit partiré cap a Egipte -es deia l'oroneta i la idea la feia sentir-se molt contenta.

Després va visitar tots els monuments públics de la ciutat va descansar llarga estona al

campanar de l'església. Els teuladíns que la veien passar comentaven entre ells: “Quina

estrangera tan distingida!“. Cosa que feia feliç a l'oreneta.

Quan va sortir la lluna va tornar on estava a l'estàtua del Príncep.

-Tens alguns encàrrecs que donar-me a Egipte? -li va cridar-. Me n'aniré ara.

-Oroneta, oroneta, petita oroneta -va dir el Príncep-, no et quedaries amb mi una nit més?

-Els meus m'estan esperant a Egipte -va contestar l'oroneta-. Demà, les meves amigues volaran

segurament fins a la segona cascada del Nil.

Allí, entre les canyes, dorm l'hipopòtam, i sobre una gran roca de granit s'alça el Déu Memnón.

Durant totes les nits, ell mira les estrelles tota la nit, i quan brilla l'estel del matí, llança un crit

d'alegria.Després es queda en silenci. Al migdia, els lleons baixen a beure a la vora del riu. Tenen

els ulls verds, i els seus rugits són més forts que el soroll de la cascada.

-Oroneta, oroneta, petita oroneta -va dir el Príncep-, allà baix just a l'altre costat de la ciutat, hi

ha un xicot en un porxo. Està inclinat sobre una taula plena de papers, i a la seva dreta, en un

got, unes violetes estan marcint-se. Té el pèl llarg, castany i arrissat, i els seus llavis són rojos

com a grans de granada, i té els ulls amples i somiadors. Està encabotat a acabar d'escriure una

obra per al director del teatre, però té massa fred. No hi ha foc ala xameneia i el fam el té

extenuat.

-Bé, em quedaré una altra nit aquí amb tu -va dir l'oroneta que de veritat tenia bon cor-. Cal

portar-li un altre robí?

-Ai, no tinc més robins! -es va lamentar el Príncep-. No obstant encara em queden els meus ulls.

Són dos raríssims safirs, portats de l'Índia fa mil anys. Treu-me'n un i porta-li. El vendrà a un

joier, comprarà pa i llenya i podrà acabar d'escriure la seva obra.

-Però estimat Príncep meu -va dir l'oroneta-, això jo no ho puc fer. I es va posar a plorar.

-Oroneta, oroneta, petita oroneta -li va pregar el Príncep-, per favor, fes el que et demano.

Llavors l'oroneta va arrancar un dels ulls del Príncep i va volar fins al porxe de l'escriptor. No era

difícil entrar allí, perquè hi havia un forat al sostre i per aquí va entrar l'oroneta com una fletxa.

El jove tenia el cap amagat entre les mans, així que no va sentir el rumor de les ales, i quan per fi

va alçar els ulls, va veure el bell safir damunt de les violetes marcides.

-Serà que el públic em comença a reconéixer? -es va dir- Perquè aquesta pedra preciosa ha

d'haver enviat algun ric admirador. Ara podré acabar la meva obra! I se'l notava molt content.

L'endemà l'oroneta va volar cap al port, es va posar sobre el pal d'una gran nau i es va distreure

mirant els mariners que hissaven amb maromes unes enormes caixes de la bodega del vaixell.

-Me'n vaig a Egipte! -els va cridar l'oroneta. Però ningú li va fer cas.

Va sortir la lluna, l'oroneta va tornar cap al Príncep Feliç.

-Vinc a dir-te adéu-li va dir.

-Oroneta, oroneta, petita roneta -li va dir el Príncep-. No et quedaràs amb mi una altra nit?

-Ja és ple hivern -va respondre l'oroneta-, i molt aviat caurà la neu gelada. A Egipte, en canvi, el

sol escalfa les palmeres verdes i els cocodrils, mig amagats al fang, miren indolents al voltant.

Per aquests dies les meves companyes estan construint els seus nius en el temple de Baalbeck, i

els coloms rosats i blancs les miren mentre s'acaronen entre ells. Volgut Príncep, he de deixar-te,

però mai t'oblidaré. La pròxima primavera et portaré d'Egipte dues pedres bellíssimes per a

reemplaçar el que vas regalar. El robí serà més roig que una rosa roja, i el safir serà blau com el

mar profund.

-Allà baix a la plaça -va dir el Príncep Feliç-, hi ha una nena que ven fòsfors i mistos. Se li han

caigut els fòsfors en el fang i s'han fet malbé. Son pare la pegarà si no porta diners a casa seva i

per això ara està plorant. No té sabates ni mitges, i el seu caparró va sense barret.

Arranca el meu altre ull i porta-se'l, així son pare no la pegarà.

-Passaré una altra nit amb tu -va dir l'oroneta-, però no puc arrancar-te l'altre ull. Et quedaràs

cec!.

-Oroneta, oroneta, petita oroneta -li va pregar el Príncep-, fes el que et demano, t'ho suplico.

L'oroneta llavors va extreure l'altre ull del Príncep i es va posar a volar. Es va posar sobre el

muscle de la nena i va deixar caurela joia a les seves mans.

-Quin tros de vidre més bonic! -va exclamar la nena, i va córrer rient cap a casa seva.

Després l'oroneta va tornar fins on estava el Príncep.

-Ara que estàs cec -li va dir-, em quedaré al teu costat per sempre.

-No, oroneteta -va dir el pobre Príncep-. Ara has d'anar-te'n a Egipte.

-Em quedaré al teu costat per a sempre -va repetir l'oroneta, adormint-se entre els peus de

l'estàtua.

L'endemà es va posar en l'espatlla del Príncep per a explicar-li les coses que havia vist en els

estranys països que visitava durant les seves migracions.

L'hi va descriure els ibis rojos, que es situen en llargues files a vores del Nil i pesquen peixos

daurats amb els seus becs; li va parlar de l'esfinx, que és tan vella com el món, i viu en el desert, i

ho sap tot; li va parlar dels mercaders que caminen lentament al costat dels seus camells i

porten a les seves mans rosaris d'ambre; li va explicar del Rei de les Muntanyes de la Lluna, que

és negre com el banús i adora un gran vidre; li va parlar sobre la gran serp verda que dorm en

una palmera i vint sacerdots l'alimenten amb pastissos de mel; i li va contar també dels pigmeus

que naveguen sobre un gran llac en amples fulls llisos i que sempre estan en guerra amb els

ocells.

-Estimada oroneta -va dir el Príncep-, m'expliques coses meravelloses, però és més meravellós

encara el que poden sofrir els homes. No hi ha misteri més gran que la misèria. Vola sobre la

meva ciutat, i torna a explicar-me tot el que vegis.

Llavors l'oroneta va volar sobre la gran ciutat, i va veure als rics que s'alegraven en els seus

superbs palaus, mentre els captaires s'asseien a les seves portes. Va volar pels carrerons

ombrius, i va veure els rostres pàl·lids dels nens que moren de fam, mentre miren amb

indiferència els carrers foscos.

Sota els arcs d'un pont hi havia dos xicots arrupits, un en els braços de l'altre per a fer-se calor.

-Quina gana tenim! -deien.

-Fora d'aquí! els va cridar un guàrdia, i els xicots van haver d'alçar-se, i allunyar-se caminant sota

la pluja.

Llavors l'oroneta va tornar on era el Príncep, i li va explicar el que havia vist.

-La meva estàtua està recoberta d'or fi -li va indicar el Príncep; treu-lo làmina per làmina, i

porta-se'l als pobres.Els homes sempre creuen que l'or podrà donar-los la felicitat. Així, làmina a

làmina, l'oroneta va anar traient l'or, fins que el Príncep va quedar fosc. I làmina a làmina va anar

distribuint l'or fi entre els pobres, i els rostres d'alguns xiquets van agafar color, i rient van jugar

pels carrers de la ciutat.

-Ara tenim pa! -cridaven. Va arribar la neu, i després de la neu va arribar el gel. Els carrers

brillaven de rosada blanca i semblaven rius de plata. Els caramells, com a punyals, penjaven de

les cases.Tothom es cobria amb pells i els xiquets portaven gorres roges i patinaven sobre el riu.

La petita oroneta tenia cada vegada més fred però no volia abandonar el Príncep, l'estimava

massa.

Vivia de les molles del forner, i tractava d'abrigar-se batent les sevs aletes sense parar.

Una tarda va comprendre que anava a morir, però encara va trobar forces per a volar fins a

l'espatlla del Príncep.

-Adéu, el meu volgut Príncep! -li va murmurar a l'orella-. Em deixes que et besi la mà?

-M'alegre que per fi te'n vages a Egipte, oroneteta -li va dir el Príncep-. Has passat aquí massa

temps. Però no em besis a la mà, besa'm als llavis perquè t'estimo molt.

-No és a Egipte on vaig -va respondre l'oroneta-. Vaig a la casa de la mort. La mort és germana

del son, veritat?

L'aueta va besar el Príncep Feliç als llavis i va caure morta als seus peus. En aquell mateix instant

es va escoltar un cruixit ronc a l'interior de l'estàtua, va ser un soroll singular com si quelcom

s'hagués fet esmicolat. El cas és que el cor de plom s'havia partit en dos. Certament feia un fred

terrible.

Al matí següent, l'alcalde es passejava per la plaça amb alguns dels regidors de la ciutat. En

passar al costat de la columna va alçar els ulls per a admirar l'estàtua.

-Però què és això! -va dir- El Príncep Feliç sembla ara un esparracat!

-Completament esparracat! -van reiterar els regidors; i van pujar tots a examinar-lo.

-El robí de l'espasa se li ha caigut, els ulls van desaparéixer i ja no és daurat -va dir l'alcalde-. En

una paraula s'ha transformat en un verdader captaire.

-Un verdader captaire! -van repetir els regidors. -I hi ha un pardal mort entre els seus peus -va

seguir l'alcalde-. Serà necessari promulgar un decret municipal que prohibeixi als pardals venir-

se a morir aquí.

El secretari municipal va prendre nota deixant constància de la idea. Llavors van manar a

derrocar l'estàtua del Príncep Feliç. -Com ja no és bell, no serveix per a res -va explicar el

professor d'Estètica de la Universitat.

Llavors van fondre l'estàtua, i l'Alcalde va reunir al Municipi per a decidir que farien amb el

metall.

-Podem -va proposar- fer una altra estàtua. La meva, per exemple.

-Clar, la meva -van dir els regidors cadascun al seu torn.

I es van posar a discutir. L'última vegada que vaig saber d'ells seguien discutint.

-Quina cosa més rara! -va dir l'encarregat de la fosa-. Aquest cor de plom no vol fondre's; caldrà

tirar-lo al femer.

I el van tirar al femer on també jeia el cos de l'oroneta morta. -Porta'm les dues coses més belles

que trobes en aqueixa ciutat -va dir Déu a un dels seus àngels. I l'àngel li va portar el cor de

plom i el pardal mort.

-Has elegit bé -va somriure Déu-. Perquè al meu jardí del Paradís aquesta au cantarà

eternament, i el Príncep Feliç em lloarà per a sempre en la meva Àuria Ciutat.

LA PRINCESA I EL PÈSOL

Un jove príncep desitjava casar-se, però amb una princesa de veritat. Havia recorregut els set

mars, escalat totes les muntanyes del món i lluitat amb els més ferotges dracs, per a poder

trobar una princesa de debò, però no havia tingut èxit.

A més a més que no eren princeses vertaderes, totes tenien un defecte: unes eren molt grasses,

les altres, massa primes, altres molt altes, altres molt baixes, algunes tenien el nas molt gran, i

d'altres molt petit. En fi ...

Després de cinc anys de buscar, el príncep va tornar al seu reialme molt trist i va dir que al món

no hi havia princeses. I després d'això va decidir tancar-se a la torre més alta del castell i es va

tancar.

Dies més tard, en un dia amb una forta tempesta, algú va trucar la porta del palau. Com que els

criats estaven molt espantats pels llamps que queien per la tempesta, el mateix Rei va haver

d'anar a obrir la porta.

Quan ho va fer, va veure a una bonica jove amb un bonic vestit de seda blau teixit amb fils d'or i

sabatilles de vidre.

La noia estava tota mullada i les seves sabates deixaven anar aigua cada vegada que feia una

passa.

A més, les trenes fetes amb el seu preciós cabell negre s'havien convertit en dues cataractes per

les que queien raigs d'aigua.

"Sa majestat, sóc una princesa i estic perduda. Podria passar la nit al seu palau?", va dir la jove

fent una reverència. "Una princesa? va pensar el rei, doncs anem a veure si és cert". El Rei se'n va

endur la princesa a una de les estances per que es canviés la seva roba humida.

Mentrestant, va ordenar als seus servents que preparessin una de les habitacions del palau i

posessin sobre el llit deu matalassos i deu cobrellits.

Una vegada va estar fet, va posar al fons del primer matalàs un pèsol. L'endemà, el Rei va entrar

a l'habitació de la princesa i li va preguntar : "Com has passat la nit?" I la princesa va contestar:

"Molt malament, hi havia alguna cosa dura al llit que no em va deixar dormir".

El Rei va deixar anar una gran carcallada i va sortir de l'habitació cridant per tot el palau: "És una

princesa de veritat, És una princesa de veritat! Només una princesa de veritat pot ser tan

sensible com per a sentir un pèsol en el fons de 10 matalassos".

Va pujar fins a la torre més alta del castell on era el seu fill i li va explicar el que havia passat.

Els dos van riure i ballar. El príncep es va canviar les robes i va baixar a la torre per a conèixer la

princesa.

Després el príncep va entrar a l'habitació i va veure la princesa. Ella el va mirar i en aquest

instant els dos varen saber que eren l'un per l'altre.

Dues després a boda es va celebrar a palau. Hi va haver una gran festa que va durar tota una

setmana.

El príncep i la princesa visqueren feliços per a sempre i el pèsol va ser enviat a un museu del

regne.

RAPUNZEL

Hi havia una vegada un home i una dona que vivien sols i desconsolats per no tenir fills, fins

que, per fi, la dona va quedar embarassada. La casa en que vivien tenia a la paret del darrera

una finestreta que donava a un magnífic jardí, en el que creixien magnífiques flors i plantes,

pero estava rodejat d'un mur alt i ningú gosava entrar en ell, ja que pertenyia a una bruixa

poderosa i temuda en tot el món.

Un dia la dona va abocar-se a aquella finestra a contemplar el jardí, i va veure un hortet plantat

de magnífics enciams, tant frescos i verds , que van despertar en ella un violent capritx de

menjar-los.

El desig va anar augmentat cada dia que pasava, i com que la dona el creia irrealitzable, anava

perdent el color i la gana, de forma visible. Veient-la tant desmillorada, el seu marit li preguntà

tot espantat:

- Que tens?

- Ai! - va exclamar ella- moriré si no puc menjar els enciams del jardí que hi ha darrera la nostra

casa.

L'home, que estimava molt a la seva muller, va pensar : <<Abans de deixar-la morir, aconseguiré

els enciams, costi el que costi>>. I, a la nit, va saltar el mur del jardí de la bruixa, va arrancar

precipitadament un munt de enciams i els va portar a la seva dona. Ella es va preparar de

seguida una amanida i se la va menjar molt a gust, tant li agradaren que, al dia següent les

seves ganes eres tres vegades mès intenses.

Separador

Si volia disfrutar de pau, el marit hauria de saltar novament al jardí.I així ho va fer, al vespre. Però

amb prou feines havia posat els peus al terra, va tenir un terrible sobresalt, doncs va veure

aparèixer davant seu la bruixa.

- Com t'atreveixes - va dir-li ella amb la mirada plena d'ira- a entrar com un lladre en el meu

jardí i robarme els enciams? Ho pagaràs molt car!.

- Ai! -va respondre l'home-, tingueu comassió de mi. Si ho he fet, ha estat per una gran

necessitat: la meva esposa va veure desde la finestra els vostres enciams i va sentir un desig tant

gran de menjar-se-les que si no les tingues es moriria.

La maga es va estovar i li va dir:

- Si es com dius, et deixaré agafar tants enciams com vulguis, amb una sola condició: tens que

donar-me el fill que us neixi. Estarà bé i el cuidaré com una mare.

Tant apurat estava l'home que va aceptar a tot i , quan el fill nasqué, que era un nena, es va

presentar a la bruixa i, desprès de posarli el nom de Rapunzel, se l'endugué.

Separador

Rapunzel era la nena mès bonica que haguès vist mai el sol. Quan va cumplir els dotze anys, la

maga la va tancar en una torre que s'alçava en mig d'un bosc i que no tenia ni portes ni escales,

únicament en el punt mès alt hi havia una diminuta finestra. Quan la bruixa volia entrar, es

posava de peu i cridava:

<< Rapunzel, Rapunzel, deixa'm anar la teva cabellera!>>.

Rapunzel tenia un cabell magnífic i llarguíssim, fi com fills d'or. Quan escoltava la veu de la

bruixa es deixava anar les trenes, les enrotllava al voltant un ganxo de la finestra i les deixava

penjant: i com que tenien vint vares de longitud, la bruixa trepava per elles.

Al cap d'uns quants anys, succeí que el fill del Rei, trovant-se pel bosc, va passar pel costat de la

torra i va sentir un cant tant melodiós, que va haver de parar-se a escoltar-lo. Era Rapunzel, que

distreia la seva soledad llançant a l'aire la seva dolça veu. El príncep va voler pujar fins a ella i

buscà la porta de la torre, però, no trovant-ne cap, se'n va tornar ca a palau. No obstant, aquell

cant l'havia captivat de tal forma, que tots els dies anava al bosc a escoltar-lo. Estant una vegada

ocult darrera d'un arbre, va veure que s'apropava la bruixa, i va sentir que cridava, dirigint-se a

la part de dalt :

<< Rapunzel, Rapunzel, deixa'm anar la teva cabellera!>>.

Rapunzel va deixar anar les seves trenes i la burixa es va enfilar a l'alt de la torre.

- Si aquesta és l'escala per a pujar fins allà -es va dir el príncep- ,jo també provaré fortuna. I a

l'endemà, quan ja començava a enfosquir, es va dirigir al peu de la torre i va dir:

<< Rapunzel, Rapunzel, deixa'm anar la teva cabellera!>>.

Al moment va caure la trena i el príncep va pujar.

Separador

En el primer moment, Rapunzel es va espantar molt al veure un home, ja que mai els seus ulls

n'havien vist cap. Però el príncep li dirigí la paraula amb gran afabilitat i li va explicar que el seu

cant havia impresionat de tal manera al seu cor, que ja no havia disfrutat d'un moment de pau

fins que va trovar la manera de pujar a veure-la. Al sentir-lo, Rapunzel va perdre la por, i quan ell

li va preguntar si el volia per espòs. Veient la noia que era jove i ben plantat, va pensar,

<<M'estimarà mès que la vella>>, i li responguè, posant una mà en la seva:

- Sí; molt desitjo anar-me'n amb tú; però no sé com baixar d'aquí. Cada vegada que vinguis,

porta una troca de seda; amb elles trenaré una escala i, quan estigui acabada, baixaré i tu em

portaràs en el teu caball.

Convingueren que fins aleshores el príncep acudiria totes les nits, ja que de dia anava la vella. La

bruixa no sospitava res, fins que un dia Rapunzel li va preguntar:

- Dieu-me, tieta Gother, Com es que em costa molt mès pujar-vos a vos que al príncep, que està

adalt en un moment?

- Ah malvada! - va exclamar la bruixa - Què és el que sento? Vaig pensar que t'havia aïllat de tot

el món, però m'has enganyat!.

Separador

I furiosa, va agafar les boniques trenes de Rapunzel, els va donar unes voltes al voltant de la

seva mà esquerra i, empuntxant amb unes tisores amb la dreta, zis zas, en un obrir i tancar d'ulls

les va tallar, i va tirar per terra l'esplèndida cabellera. I va ser tan despiadada, que va conduir a la

pobre Rapunzel cap a un lloc desert, condemnant-la a una vida de desolació i misèria. El mateix

dia que s'havia endut a la noia, la bruixa va lligar les trenes tallades al ganxo de la finestra i,

quan es va presentar el príncep i va dir:

<< Rapunzel, Rapunzel, deixa'm anar la teva cabellera!>>.

la bruixa la va deixar anar , i per ella va pujar el fill del Rei.Però en comptes de trovar a la seva

adorada Rapunzel, va trovar-se cara a cara amb la bruixa, que el mirava amb ulls malignes i

perversos:

- Ajà! - va exclamar en to de burla-, volies endur-te a la nena bonica; pero l'ocellet ja no està al

niu ni tornarà a cantar.El gat l'ha caçat, i a tú també et treurà els ulls. Rapunzel està perduda per

a tu, mai mès la tornaràs a veure-la.

El príncep, fora de sí de dolor i desesperació, es va tirar des del capdamunt de la torre, va salvar

la vida, però les espines sobre les que va anar a caure se li van clavar als ulls i l'infeliç va haver

de vagar errant pel bosc, cec, alimentant-se d'arrels i baies i plorant sense parar la pèrdua de la

seva estimada dona. I així caminà sense rumb per espai de bastants anys, míserable i trist, fins

que, al final, va arribar al desert en que vivia Rapunzel amb els seus dos fills bessona, un nen i

una nena, al que havia donat a llum. Sentí el príncep una veu que li semblà coneguda i, al

apropar-se,Repunzel el va reconèixer i se li va llançar al coll plorant. Dues de les seves llàgrimes

li humitejaren els ulls, i en el mateix moment que se li aclararen, va tornar a veure com abans. La

va portar al seu regne, on fou rebut amb gran alegria, i visqueren molta anys contents i feliços.

EL RATOLÍ I EL LLEÓ

Un dia, dos ratolins esatven jugant alegrement en un descampat. En aquell mateix descampat, a

l'ombra d'un arbre, hi havia un lleó intentant fer la migdiada, però els ratolins eren tant

escandalosos que no s'aconseguia dormir.

Però en un dels seus jocs, els ratolins van passar per sobre del lleó. El lleó, enfadat ja per no

poder dormir, es va enutjar encara més per aquella manca de respecte que li mostraven els

ratolins.

I aixecant-se de cop! va aconseguir acorralar-ne un mentre l'altre fugia espaordit. El lleó va

agafar al ratolí que havia acorralat i, per sorpresa seva, el ratolí li va parlar:

- Lleó, si em perdones la vida, et serviré sempe que necessitis la meva ajuda.

El lleó primer es va quedar perplex, però ràpidament va esclatar a riure!

- Tu! un petit i minúscul ratolí oferint-me ajuda a mi! el rei de la selva! ... Au! ves ves!

I de tanta gràcia que el va fer, el va deixar anar.

Al cap d'un temps, el mateix lleó anava despistat per la selva quan va caure en un parat posat

per un caçador. Va quedar penjat en un arbre en una xarxa i, per molt que ho intentava no

podia escapar i cada vegada rugia més fort de ràbia, tant, que tota la selva tremolava.

El ratolí va sentir els rugits i ràpidament va acudir on era el lleó per a cumplir la seva promesa.

Però el rei de la selva seguia desconfiant d'un petit ratolí. Però el ratolí, sense dil·lació, es va

enfilar fins on era el lleó i va començar a rosegar la xarxa. I va rosegar i rosegar fins que la xarxa

es va trencar i va alliberar al lleó.

I el lleó va donar les gràcies al ratolí, que a més estava molt satisfet per haver-li estat útil.

RÍNXOLS D’OR

Una tarda Rínxols d'or va anar al bosc i va començar a recollir flors. A prop d'allà hi havia una

cabana molt bonica, i com que Rínxols d'or era una nena molt curiosa, s'hi va apropar poc a poc

fins que va arribar a la porta de la casa. I va empènyer-la.

La porta era oberta. I hi va veure una taula.

Sobre la taula hi havia tres tasses de llet i mel. Una, gran; una altra, mitjana; i una altre, petitona.

Rínxols d'or estava afamada i va tastar la llet de la tassa més gran. Uf! Era molt calenta!

Després va provar la tassa mitjana. Uf! Aquesta també era molt calenta! Finalment va tastar la

tassa petita i estava al punt. Tant li va agradar que se la va menjar tota.

Hi havia també a la casa tres cadires blaves: Una cadira era gran, una altra mitjana i una altra de

ben petita. Rínxols d'or va anar a asseure's a la cadira gran, però era molt alta per a ella. Després

se'n va anar a seure a la cadira mitjana, però era massa ample. Finalment es va asseure a la

cadira petita, però es va asseure amb tant males maneres que es va trencar.

Mirant la casa va entrar a una habitació que tenia tres llits. Com tot el que havia vist de la casa,

hi havia un llit que era ben gran, un altre mitjà i un de ben petit.

Rínxols d'or es va ajeure al llit més gran, però el va trobar massa dur. Després se'n va anar a

dormir al llit mitjà, però també li va semblar que era massa dur. Finalment es va estirar al llit més

petit, i el va trobar tant flonjo que es va quedar completament adormida.

Mentre dormia, van arribar els propietaris de la casa, que eren ni més ni menys que una família

d'óssos, que venien de passejar tranquil·lament pel bosc mentre es refredava el menjar.

Un dels óssos era molt gran, feia servir barret, perquè era el pare, un altre era mitjà i feia servir

cotilla, perquè era la mare. I l'altre era un osset petit petit que feia servir una gorreta: una

gorreta ben petita. L'ós gran, només entrar, va cridar ben fort:

- Algú ha tastat la meva llet!

L'ós mitjà va grunyir una mica menys fort:

- Algú també ha tastat la meva llet!

I finalment l'osset petita va dir plorant amb un fil de veu:

- Doncs algú s'ha acabat tota la meva llet!

Els tres óssos es varen mirar els uns als altres i no sabien que pensar. Però l'osset petit plorava

tant que el seu pare va voler distreure'l. I per a aconseguir-ho el va anar a seure a la seva

cadireta blava.

Es van aixecar de la taula i van anar a la sala on tenien les cadires.

I què va succeir aleshores?

L'ós gran va cridar enfurismat:

- Algú s'ha assegut a la meva cadira!

Al que va seguir l'ós mitjà, cridant una miqueta menys fort:

- Algú també s'ha assegut a la meva cadira!

I finalment l'osset més petit va tornar a dir, plorant desconsolat:

- Algú s'ha assegut a la meva cadira i l'ha trencat!

Així preocupats van començar a mirar per tota la casa, fins que al final van entrar a l'habitació on

dormien. L'ós més gran va dir:

- Algú s'ha ajagut al meu llit!

Al que l'ós mitjà va respondre:

- Algú també s'ha ajagut al meu llit!

I al mirar al llit més petit, van veure-hi a Rínxols d'or, i l'osset petit va cridar:

- Algú està dormint al meu llit!

I del crit Rínxols d'or es va despertar, i al veure els tres óssos ben enfadats, es va espantar tant

que va saltar del llit corrents. Com que la finestra de l'habitació era oberta, va saltar-hi i va córrer

sense parar per tot el bosc fins a trobar el camí a casa.

RUMPELSTILSTKIN

Hi havia una vegada un moliner pobre que tenia una filla molt bonica. Un dia succeí que havia

d'anar a parlar amb el rei, i per a semblar mès important, li va dir:

- Tinc una filla que pot filar palla i convertir-la en or.

- És una habilitat que em complau - li va dir el rei al moliner - si la teva filla és tant llesta com

dius, porta-la demà a palau i ho comprovarem.

I quan van portar a la noia, el rei la va portar a una habitació plena de palla, li va donar una

filosa i una bobina i li va dir:

- Posa't a treballar, i si demà al matí no has convertit tota aquesta palla en or durant la nit,

moriràs.

Llavors ell mateix va tancar la porta amb clau, i la va deixar sola. La filla del moliner es va seure

sense poder fer res per a salvar la seva vida. No tenia ni idea de com filar la palla i convertir-la

en or, i s'asustava cada vegada mès, fins que a la fi va començar a plorar.

Però de sobte es va obrir la porta i va entrar un homenet:

- Bona tarda senyoreta molinera, per que plores tant?

- Pobre de mi! - va contestar la noia - haig de filar aquesta palla i convertir-la en or però no sé

com fer-ho.

- I que em donaràs - va dir l'homenet - si ho faig jo per tu?

- El meu collaret - va dir ella, i li va acostar el seu collar amb la mà.

L'home va agafar el collar, es va seure a la filosa i rrrrriiiirrr , rrrrrrriiirrr , riiiirr tres voltes i la

bobina era plena.

Va posar una altra i riiiir , rrrriiiirr , riiirrr tres voltes i la segona era plena també. I va seguir així

fins a trenc d'alba, quan tota la palla ja estava filada i totes les bobines eren plenes d'or.

Al despertar el dia, el rei ja estava allà. I quan va veure l'or, va quedar atónit i maravellat, però el

seu cor es va tornar mès avariciós. Va portar a la filla del moliner a una altra habitació molt mès

gran i plena de palla, i li var ordenar que la filés en una nit si apreciava la seva vida.

La noia no sabia que fer, i estava plorant quan la porta es va tornar a obrir. L'homenet va

apareixer i li va dir :

- Què em donaries si filo aquesta palla i la conaverteixo en or? - va preguntar

- L'anell que porto al meu di - va contestar ella, allargant-li la seva mà.

L'homenet va agafar l'anell i va començar a fer girar la filosa, i pel matí havia filat tota la palla i

l'havia convertit en brillant or. El rei va quedar encantat quan va veure tot aquell or , però com

que no en tenia suficient, va portar a la filla del moliner a una altra sala plena de palla encara

mès gran que l'anterior i va dir:

- Has de filar tot aixó al llarg d'aquesta nit, si ho aconsegueixes, seràs la meva esposa.

" Tot i ser filla d'un moliner" - va pensar -" no podré trovar una dóna mès rica en el mòn"

Quan la noia es va quedar sola, l'homenet va apareixer per tercer cop i li va dir:

- Què em donaràs si filo la palla aquesta vegada?

I la noia va contestar - No em queda res que donar-te - tota abatauda.

- Llavors - va dir l'homenet - promet-me que si et converteixes en reina, em donaràs el teu

primer fill! -

"Qui sap si aixó passarà algún cop" - va pensar la filla del moliner. I no sabent com sortir-se'n

d'aquesta situació li va prometre a l'homenet el que volia. I una vegada mès va filar la palla i la

va convertir en or.

Quan el rei va arribar pel matí , i es va trovar amb tot l'or que havia desitjat , es va casar amb ella

i la preciosa filla del moliner es va convertir en reina.

Un any desprès, va portar al món un nadó preciós i en cap moment se'n va recordar de

l'homenet. Però una nit, va entrar a la seva habitació i li va dir:

- Dona'm el que em va prometre!

I la reina, horroritzada li va oferir totes les riqueses del reialme si li deixava el seu fill. Però

l'homenet va dir:

- No, una cosa viva val per a mi mès que tots els tresors del món -

La reina va començar a lamentar-se i a plorar, tant, que l'homenet es va compadir d'ella:

- D'acord, et donaré tres dies - va dir - si per llavors has descobert el meu nom, conservaràs el

teu fill -

Des d'aquell mateix moment la reina va començar a pensar tots els noms que havia sentit, a mès

d'enviar un missatger a cada racó del regne per preguntar per tots els noms que hi haguessin.

Quan l'homenet va arribar a l'endemà, va començar a preguntar ...Melcior, Gaspar, Baltasar ...

anava dient tots els noms un darrera l'altre, tots els noms que sabia, tots els que va poder trova,

per a cadascun l'homenet deia:

- Aquest no és el meu nom -

Al segon dia, havia preguntat als mès sabis, els noms mès extranys, curiosos i poc comuns:

- Potser el teu nom fos Pota de Cabra o Llaç llarg?

Però l'homenet contestava cada vegada mpes content

- No no, aquest no es el meu nom!

Al tercer dia, un missatger va tornar i ajenollat davant la reina, va dir:

- No he pogut trovar cap nom nou. Però mentre pujava una gran muntanya al final d'un bosc,

on la guineu i la llebre es desitjen bona nit, Allà hi havia un homenet bastant ridícul que anava

saltant. Va donar un salt sobre la seva cama i va començar a cantar:

" Avui faig el pà, demà faré cervesa,

i a l'altre tindrñe al fill de la jove reina.

Ja estic content que ningú sàpiga

que Rumplestilskin em dic!."

Podeu imaginar com de contenta es va posar la reina quan va escoltar el nom! I quan a la poca

estona va arribar l'homenet i va preguntar :

- Bé, jove reina , doncs ... Quin és el meu nom? -

La reina primer va dir:

- Et dius Conrad? -

- No - mig rient anava dient l'homenet

- Doncs ... et dius Harry?

- Tampoc - cada vegada amb un somriure mès gros

- Doncs potser el teu nom és Rumpelstiltskin? -

- No!!!!!!! T'ho ha dit el dimoni!!! T'ho ha dit el dimoni!!! No és just! Va començar a cridar

l'homenet. I de tant enfadat que estava fa enfonsar el peu dret a terra tan fort, que va clavar tota

la cama. I quan va tirar amb rabia de la cama amb les dues mans, es va partir en dos.

EL SABATER I ELS FOLLETS

Fa molt de temps, hi havia un pobre sabater que quasi no tenia feina.

Un dia, trist i cansat, va tallar l'últim tros de cuir que li quedava, perquè no tenia diners per a

comprar més, i se'n va anar a dormir molt aviat.

Quan, al matí següent, el sabater es va alçar i va entrar en el seu modest taller, es va trobar amb

la sorpresa més gran de la seva vida: sobre la seva taula de treballar hi havia un bell parell de

sabates, fets amb el cuir que havia tallat el dia abans.

El sabater va cridar a la seva esposa i li va preguntar si els havia fet ella, però la dona tampoc no

en sabia res.

Van examinar les sabates amb atenció, i van comprovar que era el millor treball que havien vist

mai: qui hagués fet aquelles sabates era un autèntic artista.

Al cap de poc va passar per allí un senyor molt ric i distingit i va veure les sabates des de la

porta. Va entrar i li va dir al sabater:

- Bon home, em permet veure aquestes sabates, si és que estan en venda?

- Per descomptat, senyor -va contestar el sabater, donant-li les sabates.

El client els va examinar amb atenció i va dir:

- El felicito, són les millors sabates que he vist en molt de temps. D'ara en avant, sempre li

encarregaré a vosté el meu calçat, i a més penso recomanar-li als meus amics.

El cavaller va pagar molt generosament les sabates, i el sabater va córrer a ensenyar-li les

monedes a la seva dona. Després va anar a comprar cuir, fil i tot el que necessitava per a seguir

treballant, ple d'alegria per la seva bona sort.

Gràcies a les monedes que el seu distingit client li havia donat, el sabater va poder comprar

material per a fer altres dos parells de sabates. Aquellaa nit va tallar el cuir, va preparar els fils i

se'n va anar a dormir aviat , perquè estava esgotat a causa de l'emoció.

En el llit, la seva dona i ell van estar xarrant llarga estona, fent tot tipus de suposicions sobre qui

podria haver cosit tan meravellosament les sabates la nit anterior. Però, per més voltes

que li donaven, no podien aclarir el misteri, i a la fi es van adormir.

Separador

Quina seria la sorpresa i l'alegria del sabater quan, al matí següent, va trobar sobre la seva taula

dos parells de sabates tan boniques com els del dia anterior. Va cridar a la seva dona i junts van

ballar d'alegria, segurs que algun misteriós protector vetllava per ells.

Els nous parells de sabates es van vendre tan ràpidament com lesanteriors, i el sabater va poder

comprar més material... I l'endemà va trobar quatre parells de sabates perfectament acabades!

A les poques hores els havia venut tots i va comprar més cuir.

La història se va repetir una vegada i una altra, i el sabater cada vegada tenia més clients,

perquè tots els que compraven les seves sabates els recomanaven als seus amics i coneguts. Al

cap d'uns dies, hi havia una llarga cua davant de la sabateria.

Un dia, el sabater li va dir a la seva esposa:

- Fa més d'una setmana que el nostre misteriós benefactor ve a treballar per a nosaltres per la

nit, i m'agradaria saber qui és.

- A mi també - va dir la dona -, però potser no vol que el vegem, perquè en cas contrari ja

s'hauria presentat, en comptes de venir quan estem dormint.

- Per això - va dir el sabater -, el que hem defer és amagar-nos aquesta nit en el taller i anar

rellevant-nos per a dormir, i d'aquesta forma el veurem quan vinga a fer els sabates.

Així ho van fer, i en donar la mitja nit el sabater i la seva esposa van veure el més increïble dels

espectacles: uns homenets diminuts, de menys d'un pam d'alçada, van entrar en el taller i van

començar a cosir les sabates.

Anaven completament nus, i treballaven amb tal rapidesa i habilitat que les sabates sortien de

les seves manetes l'una darrere de l'altre com per art de màgia. Al cap d'unes hores, totes les

sabates estaven acabades, i els minúsculs homenets se'n van anar tan silenciosament com

havien arribat.

Separador

- Pobrets , van despullats i han de passar fred - va dir la dona.

- I a més van descalços - va dir el sabater -, Podríem fer-los roba i sabates en agraïment pel que

ells han fet.

Immediatament, el sabater i la seva esposa es van posar a treballar.

L'endemà tenien llestos un munt de sabatetes i robetes per als homenets. A la nit, ho van posar

tot sobre la taula i van tornar a amagar-se per a veure que passava.

En tocar les dotze, van aparéixer de nou els homenets, i en veure els diminuts vestits i sabates

que havien preparat per a ells, es van posar a fer salts d'alegria. Van començar a posar-se les

robetes, com si fos un joc molt divertit, i quan tots van estar vestits i calçats, se'n anar

alegrement per on havien vingut.

Els homenets no van tornar mai més, però com el sabater ja s'havia fet famós i li sobrava el

treball, ell i la seva dona van viure feliços la resta dels seus dies

LA SERP BLANCA

Fa ja d'això molt de temps. Heus ací que vivia un rei, famós en tot el país per la seva saviesa.

Res li era ocult; s'arribava a dir que per l'aire li arribaven notícies de les coses més recòndites i

secretes. Tenia, però, un singular costum. Cada migdia, una vegada retirada la taula i quan ningú

es trobava present, un criat de confiança li servia un plat més. Estava tapat, i ningú sabia el que

contenia, ni el mateix servidor, perquè el Rei no el descobria ni menjava d'ell fins a trobar-se

completament sol.Les coses van seguir així durant molt de temps, quan un dia va picar-li al criat

una curiositat irresistible i se'n va endur la font a la seva habitació.Quan va haver tancat la porta

amb tota atenció, va alçar la tapadora i va veure que a la safata hi havia una serp blanca. No va

poder reprimir el capritx de provar-la; va tallar un trosset i se se'l va portar a la boca.

Amb prou feines el va haver tocat amb la llengua, va sentir un extrany murmuri de melòdiques

veus que venia de la finestra; en acostar-se,va observar que eren pardals que parlaven entre si,

contant-se mil coses que havien vist en camps i boscos. Al menjar aquell trosset de serp havia

rebut el do d'entendre el llenguatge delsanimals.

Va succeir que aquell mateix dia es va extraviar l'anell més bell de la Reina, i la sospita va recaure

sobre el fidel servidor que tenia accés a totes les habitacions. El Rei li va manar comparéixer

davant la seva presència, i, amb les paraules més dures, el va amenaçar que, si per al dia següent

no aconseguia descobrir el lladre, se'l tindria per tal i seria ajusticiat. De res va servir al lleial criat

protestar per la seva innocència; el Rei el va fer sortir sense retirar la seva amenaça.

Ple de temor i angoixa, va baixar al pati, sempre cavil·lant la manera de sortir-se'n, quan va

observar tres ànecs que s'esbargien tranquil·lament en el rierol, allisant-se les plomes amb el pic

i mantenint una animada conversació. El criat es va aturar a escoltar-los. S'explicaven on havien

passat el matí i el que havien trobat per a menjar. Un d'ells va dir malhumorat:

- Sento un pes a l'estómac; amb les presses m'he engolit un anell que estava al peu de la

finestra de la Reina.

Sense pensar-ho més, el criat el va agafar pel coll, el el va portar a la cuina i va dir al cuiner:

- Mata aquest, que ja està prou encebat.

- Certament -va assentir el cuiner sospesant-lo amb la mà-; s'ha donat prou pressa a engreixar i

està demanant ja que el posin en el rostidor.

Va tallar-li el coll i, en buidar-lo, va aparéixer en el seu estómac l'anell de la Reina. Fàcil li va ser

al criat provar el Rei la seva innocència, i, volent aquest reparar la seva injustícia, va oferir al seu

servidor el present que ell elegís, prometent donar-li el càrrec que més desitgés a la seva Cort.

El criat va declinar aquest honor i es va limitar a demanar un cavall i diners per al viatge, perquè

desitjava veure món i passar-se un temps recorrent-lo. Otorgada la seva petició, va posar-se en

camí. i un bon dia va arribar al costat d'un estany, on va observar tres peixos que havien quedat

agafats entre les canyes i pugnaven, esbufegant, per tornar a l'aigua. Diguin el que diguin que

els peixos són muts, el cert és que l'home va entendre molt bé les queixes d'aquells animals, que

es lamentaven de veure's condemnats a una mort tan miserable. Sent, com era, de cor

compassiu, va baixar i va tornar els tres peixos a l'aigua. Cuetejant d'alegria i aixecant els caps, li

van dir:

- Ens recordarem que ens vas salvar la vida, i ocasió tindrem de pagar-t'ho.

Va seguir el mosso cavalcant, i al cap d'una estona va semblar com si percebés una veu

procedent de la sorra, als seus peus. Agusant el oïda, va adonar-se que era un rei de les

formigues que es queixava:

- Si almenys aquests homes, amb els seus negats animals, ens deixessin tranquil·les! Aquest

cavall estúpid, amb les seves pesades ferradures, està xafant sense compassió la meva gent. El

genet va girar cap a un camí que seguia al costat, i el rei de les formigues li va cridar:

- Ens ne'n recordarem i te'l pagarem!

La ruta el va conduir a un bosc, i allí va veure una parella de corbs que, a la vora del seu niu,

tiraven d'ell als seus fills:

- Fora d'aquí, truans! -els cridaven-. No podem seguir alimentant-vos; ja teniu edat per a

buscar-vos menjar.

Els pobres ocellets estaven a terra, agitant les seves dèbils aletes i ploricant:

- Infeliç de nosaltres, desvalguts, que hem de buscar-nos la vianda i encara no sabem volar! Què

farem, sinó morir-nos de fam?

Va baixar el mosso, va matar al cavall d'una estocada i va deixar el seu cos per a past dels petits

corbs, els quals van llançar-se a salts sobre la presa i, una vegada farts, van dir al seu benefactor:

- Ens recordarem i te'l pagarem!

El criat va haver de prosseguir la seva ruta a peu, i, al cap de moltes hores, va arribar a una gran

ciutat. Els carrers bellugaven de gent, i s'observava una gran excitació; en això va aparéixer un

pregoner muntat a cavall, fent saber que la filla del rei buscava espòs. Qui s'atrevís a pretendre-

la devia, però, realitzar una difícil gesta: si la complia rebria la mà de la princesa; però si

fracassava, perdria la vida. Eren molts els que ho havien intentat ja; mes van fracassar en

l'empresa. El jove va veure a la princesa i va quedar enlluernat de tal manerat per la seua bellesa,

que, desafiant tot perill, va presentar-se davant del Rei a demanar la mà de la seva filla.

El van conduir mar endins, i en la seva presència van llançar al fons un anell. El Rei li va manar

que recuperés la joia, i va afegir:

- Si tornes sense ella, seràs precipitat al mar fins que moris ofegat.

Tots els presents es compadien del templat mosso, a qui van deixar sol a la platja. El jove es va

quedar allí, pensant en la manera de sortir del seu compromís. De sobte va veure tres peixos

que se li acostaven junts, i que no eren sinó aquells que ell havia salvat. El que venia al mig

portava a la boca una petxina, que va depositar en la platja, als peus del jove. Aquest la va

arreplegar per a obrir-la, i en el seu interior va aparéixer l'anell d'or.

Saltant de content, va córrer a portar-lo al rei, amb l'esperança de que se li concedís la promesa

recompensa. Però la superba princesa, en saber que el seu pretendent era de llinatge inferior, el

va rebutjar, exigint-li la realització d'un nou treball. Va sortir al jardí, i va escampar entre l'herba

deu sacs plens de mill:

- Demà, abans que surti el sol, has d'haver-lo arreplegat tot, sense que falti un gra.

Va asseure's el noi en el jardí i es va posar a pensar sobre el mode de complir aquell mandat.

Però no se li ocorria res, i es va posar molt trist en pensar que al matí següent seria conduït al

patíbul. Però quan els primers rajos del sol van il·luminar el jardí... Què era allò que veia! Els deu

sacs estaven completament plens i ben alineats, sense que faltés un gra de mill! Per la nit havia

acudit el rei de les formigues amb els seus milers i milers de súbdits, i els agraïts animalons

havien arreplegat el mill amb gran diligència, i l'havien depositat en els sacs.

Va baixar la princesa en persona al jardí i va poder veure amb sorpresa que el jove havia sortit

exitós de la prova. Però el seu cor orgullós no estava aplacat encara, i va dir:

- Encara que hagi realitzat els dos treballs, no serà el meu espòs fins que em porti una poma de

l'Arbre de la Vida.

El pretendent ignorava on creixia aquell arbre. Va posar-se en camí, disposat a no aturar-se

mentre el sostinguessin les cames, encara que no abrigava cap esperança de trobar el que

buscava. Quan va haver recorregut ja tres regnes, un capvespre va arribar a un bosc i es va

estendre a dormir sota d'un arbre; de sobte, va sentir un rumor entre les branques, al mateix

temps que una poma d'or li queia en la mà. Un instant després van baixar volant tres corbs, que,

posant-se sobre els seus genolls, li van dir:

- Som aquells corbs petits que vas salvar de morir de fam. Quan, ja crescuts, vam saber que

caminaves a la recerca de la poma d'or, vam creuar el mar volant i vam arribar fins al confí del

món, on creix l'Arbre de la Vida, per a portar-te la fruita.

Boig de content, va reprendre el mosso el camí de tornada per a portar la poma d'or a la

princesa, la qual no va posar ja més dilacions. Van partir-se la poma de la vida i se la van menjar

junts. Llavors va encendre's en el cor de la donzella un gran amor pel seu promés, i van viure

feliços fins una edat molt avançada.

EL SOLDADET DE PLOM

Hi havia una vegada un joguinaire que va fabricar un exèrcit de soldats de plom, molt drets i

elegants. Cadascun portava un fusell a l'espatlla, una jaqueta vermella, pantalons blaus i un

barret negre alt amb una insígnia daurada al front. Al joguinaire no tenia prou plom per a fer

l'últim soldadet i el va haver de deixar sense una cama.

Ben aviat, els soldadets es trobaven a la vitrina d'una botiga de joguines. Un senyor els va

comprar per regalar-los al seu fill com a regal d'aniversari. Quan el nen va obrir la caixa, en

presència els seus germans, el soldadet sense cama li va cridar molt l'atenció.

El soldadet es va trobar de sobte davant d'un castell de cartró amb cignes flotant al seu voltant,

en un llac fet de miralls.

Davant de l'entrada hi havia una bonica ballarina de paper. Portava una faldilla rosada de tul i

una banda blava sobre la que brillava un lluentó. La ballarina tenia els braços alçats i una cama

aixecada cap enrere, de tal forma que no se l'arribava a veure. Era molt bonica!

"És la noia ideal per a mi", va pensar el soldadet de plom, convençut de que a la ballarina li

faltava una cama com a ell.Aquella nit, quan ja tots a casa se n'havien anat a dormir, els joguets

van començar a divertir-se. El trencanous feia cabrioles mentre la resta de joguets ballaven i

corrien per tot arreu.

Els únics joguets que no es movien eren el soldadet de plom i la bonica ballarina de paper.

Immòbils, es miraven l'un a l'altre. De sobte, varen tocar les dotze de la nit. La tapa de la caixa

de sorpreses es va obrir i d'ella en va sortir un follet d'expressió malvada.

- Tu què mires, soldat? - va cridar.El soldadet va seguir amb la mirada fixa endavant.

- D'acord. Doncs ja veuràs el que et passarà demà - va anunciar el follet.

Separador

A l'endemà, el nen va jugar una estona amb el seu soldadet de plom i després el va posar a la

vora de la finestra, que estava oberta. Potser fou el vent, o potser fou el follet dolent, el cert és

que el soldadet de plom va caure al carrer.

El nen va córrer cap a la finestra, però des de'l tercer pis no s'arribava a veure res.

- Puc baixar a buscar el meu soldadet? - va preguntar el nen a la criada. Però ella s'hi va negar,

ja que estava plovent a bots i barrals. La criada va tancar la finestra i el nen va haver de resignar-

se a perdre la seva joguina.

A fora, uns nens del carrer jugaven sota la pluja. Van ser ells els que van trobar el soldadet de

plom boca terrosa, amb el fusell clavat entre les llombades.

- Fem-li un vaixell de paper! - va cridar un dels nens. Plovia tant fort que s'havia format un petit

riu per les vores dels carrers. El nois van fer un vaixell amb un diari vell, hi van posar el soldadet i

el van fer navegar.

Separador

El soldadet es mantenia rígid mentre el vaixell de paper es deixava endur pel corrent. Aviat es va

ficar en una claveguera i per allà va seguir navegant.

"On aniré a parar?" va pensar el soldadet. "El culpable de tot això es el follet dolent. Es clar que

no m'importaria si estigués amb mi la bonica ballarina."

En aquest moment, va aparèixer una rata enorme.

- Atura't! - va cridar amb veu estrident - Paga'm el peatge.

Però el soldadet de plom no podia fer res per aturar-se. El vaixell de paper va seguir navegant

per la claveguera fins que va arribar al canal. Però ja estava tant mullat que no podia seguir

surant i va començar a naufragar. Al final, el paper es va desfer completament i el rígid soldadet

de plom es va enfonsar a l'aigua. Just abans d'arribar al fons, un peix gran se'l va empassar.

- Que fosc que està aquí a dins! - va dir el soldadet de plom - Molt més fosc que a la caixa de

joguines.

El peix, amb el soldadet a L'estómac, va nadar per tot el canal fins arribar al mar.El soldadet de

plom trobava a faltar l'habitació dels nens, les joguines, el castell de cartró i sobretot a la seva

bonica ballarina.

"Crec que no els tornaré a veure mai més", va sospirar amb tristesa. El soldadet de plom no

tenia ni la menor idea d'on era. D'altra banda, la sort va voler que uns pescadors passessin per

allà i atrapessin el peix amb la seva xarxa.

Separador

El vaixell de pesca va tornar a la ciutat amb el seu carregament. Al cap de poc, el peix fresc ja era

al mercat; just on feia les compres la criada de la casa del nen. Després de mirar la selecció de

peixos, es va decidir pel més gros: el que tenia el soldadet de plom a dins.

La criada va tornar a casa i li va entregar el peix a la cuinera.

- Quin peix més bo! - va exclamar la cuinera quan el va veure.

Al moment, va agafar el ganivet i va començar a preparar el peix per a fer-lo al forn.

- Aquí hi ha alguna cosa dura - va murmurar. Després, plena de sorpresa, va treure el soldadet

de plom.

La criada el va reconèixer immediatament.

- És el soldadet que se li va caure al nen per la finestra! - va exclamar.

El nen es va alegrar moltíssim quan va saber que el seu soldadet de plom havia aparegut. El

soldadet, per la seva banda, estava una mica atordit. Havia passat tant de temps a la foscor!.

Finalment, va adonar-se'n que estava de nou a casa.A la taula va veure els mateixos joguets de

sempre, i també el castell amb el llac de miralls. Enfront estava la ballarina, recolzada en una

cama. Hagués plorat d'emoció si hagués tingut llàgrimes, però es va limitar a mirar-la. Ella el

mirava també.

De sobte, el germà del nen va agafar el soldadet de plom dient:

- Aquest soldat no serveix per res. Només té una cama. A més, fa pudor a peix.

Tots van veure aterrits com el noi llençava el soldadet de plom al foc de la xemeneia. El soldadet

va caure de peu al bell mig de les flames. Els colors del seu uniforme desapareixien a mesura

que es desfeia. De sobte, una ràfega de vent va arrencar la ballarina de l'entrada del castell i la

va portar com un ocell de paper fins al foc, al costat del soldadet de plom. Una flamarada la va

consumir en un segon.

L'endemà, la criada va anar a netejar la xemeneia. En mig de les cendres va trobar un tros de

plom en forma de cor. Al costat, negre com el carbó, estava el lluentó de la ballarina.

LES SET CABRETES I EL LLOP

Hi havia una vegada una mare cabreta que tenia set cabretes, i sempre que se n'anava a

pasturar els deia:

"La mare se'n va a pasturar, mireu que hi ha un llop que és molt llest i si no espavileu us agafarà,

tanqueu la porta amb pany i clau, i quan vingui la mare us cantarà:

Obriu! Obriu cabretes,

que vinc de pasturar

amb les mamelletes plenes

per donar-vos de mamar!

i així sabreu que sóc jo"

Però, un dia, el llop va sentir el que deia la mare i va pensar fer-se passar per ella per a menjar-

se les cabretes. El llop es va dirigir a la casa de les cabretes, va picar la porta i quan elles varen

preguntar qui era va començar a cantar la cançó.

I de seguida les cabretes van començar a cridar:

"Ja ve la mare! ja ve la mare!" - Però la més petita va protestar:

"Espereu-vos! no correu tant! anem a veure ... Ensenya'ns la poteta per sota la porta" - El llop la

va ensenyar i la més petita es va adonar que no era la de la seva mare!, i va dir -"Tu no ets la

meva mare! Ets el llop! que la meva mare té les potetes blanquetes!" - i el llop, tot enfadat, se'n

va anar al molí i, amb farina es va blanquejar les potes.

I va tornar a casa de les cabretes, tot cantant -"Obriu, Obriu ... " - I les cabretes en sentir la cançó

digueren:

"Ja ve la mare! però ara que ens ensenyi la poteta per sota de la porta!" - el llop la va ensenyar,

però com que la duia enfarinada, les cabretes van començar a cridar:

"Sí que és la mare! sí que és la mare!" - Però la més petita va dir:

"No, no! espereu-vos! a veure si ens diu alguna cosa" - i com que el llop té la veu ronca, la més

petita el va descobrir!

"Tu no ets la meva mare! que ets el llop! que la meva mare té la veu fina!" - i el llop, tot enfadat,

va dir - "No patiu! Ja us agafaré ja!"

El llop se'n va anar a una posada i es va afinar la veu menjant molt ous, i quan ja la tenia prou

fina, va tornar cap a casa de les cabretes tot cantant

"Obriu, obriu cabretes, ..."

I en sentir la cançó les cabretes van dir:

"Ja ve la mare! ja ve la mare! però que ensenyi la poteta per sota la porta i que digui alguna

cosa". I el llop va ensenyar la poteta que encara duia enfarinada i va parlar amb la veu molt fina i

les cabretes van pensar que era la seva mare, obrint la porta, i el llop va entrar i es va menjar les

cabretes una darrera l'altre, però la més petita es va amagar darrera el rellotge. I com que el llop

no la va trobar, se'n va anar.

Quan va tornar la mare cabreta va cantar:

"Obriu, obriu cabretes ... " - I va entrar la mare a casa, que en veure tot potes enlaire va exclamar

- "Ai! que els haurà passat a les meves cabretes!"

- I la més petita va sortir del seu amagatall, tot cridant - "Mare! Mare! jo estic aquí! jo estic

aquí!"

- I la mare, en veure-la, li va preguntar - "Què ha passat?" - i la cabreta més petita li va

respondre

- "Que el llop ens ha enganyat i s'ha menjat a les meves germanetes!"

- Però la seva mare li va dir - "No t'amoïnis, agafa la cistella i el cosidor, que el llop sempre es

posa allà a la vora del riu, a l'ombra d'un pi a fer la migdiada"

I anant cap el riu la cabreta petita va arreplegar pedres, i pedres, i més pedres, i va omplir la

cistella. En arribar, la mare cabreta va agafar les tisores i li va tallar la panxa de dalt a baix. Va fer

sortir totes les cabretes i li van omplir la panxa de pedres. El van tornar a cosir i el van deixar

dormint.

Quan el llop es va despertar, va dir:

- "Quina set que tinc, sembla com si hagués menjat pedres!" - i es va abocar per beure aigua del

riu , i va caure-hi a dins i es va ofegar!

I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte, s'ha acabat!

ELS TRES OSSETS I LA NOIA

Hi havia una vegada tres ossos que vivien en una caseta del bosc. Un dels ossos era molt gran i

l'anomenaven "Gegant", l'altre era de mida mitjana, i l'anomenaven "Mitjà" i el més petit dels

tres l'anomenaven "Petit".

Cadascun d'ells tenia el seu propi plat per a menjar sopa: Un plat gran per en Gegant, un plat de

mida normal per en Mitjà i un plat diminut per en Petit.

Cada ós tenia la seva pròpia cadira per seure's. Una cadira força gra per en Gegant, una cadira

de la mida habitual per en Mitjà i una cadireta per en Petit.

I dintre la caseta hi havia un llit molt gran per en Gegant, un llit de mida corrent per en Mitjà i

un llitet menut per en Petit.

Un dia els tres ossets van fer una sopa magnífica. La van posar en els tres plats i mentre es

refredava una mica, se'n van anar a passejar pel bosc.

I mentre els tres ossos eren fora de casa, va arribar una noia fins la porta. Era bastant mal

educada: Primer va xafardejar a través de totes les finestres, després va espiar per el forat del

pany i com que va veure que dintre de la casa no hi havia ningú, va obrir la porta i va entrar.

Es va quedar encantada al veure els tres plats de sopa sobre la taula. Si hagués tingut bons

modals, segurament hagués esperat a que arribessin els amos de la casa i després els hauria

demanat siusplau que la convidessin a menjar; però com que era molt descarada, es va apropar

a la taula i va tastar la sopa del plat més gran. Estava encara molt calenta i es va cremar. Així que

va deixar anar un renec, va deixar anar la cullera i va anar a tastar la sopa del plat mitjà.També

estava bastant calenta, així que va deixar anar la cullera, va dir un altre renec encara pitjor i es va

apropar al plat petit. Va agafar la cullera i va tastar la sopa. No estava ni massa calenta ni massa

freda, així que se la va menjar tota. I quan va acabar va deixar la cullera i va dir un renec encara

més lleig que els dos anteriors, perquè el plat era tant petit que no li havia fet passar la gana.

Després de menjar, la noia se'n va anar a asseure a la cadira gran i la va trobar massa alta. Va dir

una renec i se'n va anar a buscar la de la següent mida, i la va trobar massa tova. Va deixar anar

un altre renec i es va anar a seure a la cadira més petita. La va trobar al seu gust, ni molt alta ni

molt tova, així que s'hi va acomodar i es va disposar a fer una migdiada; però la cadira no estava

preparada pel seu pes i, de sobte, es va trencar, deixant caure la noia a terra. Ni us podeu

imaginar la quantitat de renecs que va deixar anar!

Va deixar les restes de la cadira i se'n va anar a recórrer la casa mirant i xafardejant. Va arribar al

dormitori dels tres ossos. Es va ficar al llit més gran, i va trobar que el coixí era massa dur. Es va

ficar al llit mitjà i va trobar el coixí massa alt; i quan se'n va anar a ficar al llit petit la va trobar

tant del seu gust que es va quedar adormida a l'instant.

Van tornar els tres ossos del seu passeig i es van apropar a la taula a menjar la seva sopa.

Gegant va dir amb la seva veu greu:

- Algú ha tastat la meva sopa!

Mitjà va respondre

- Algú també ha tastat la meva sopa!

I Petit va dir amb la seva veueta:

- Doncs algú s'ha menjat tota la meva sopa!

I encara no havia acabat de dir això en Petit, que Gegant va tornar a parlar

- Algú s'ha assegut a la meva cadira!

I en Mitjà va dir

- I també a la meva!

I en Petit es va queixar, amb veu plorosa:

- Doncs algú s'ha assegut a la meva cadira i l'ha trencat

I els tres ossos se'n van anar a recórrer la casa per a descobrir a l'intrús que havia fet tantes

barbaritats

Quan van arribar al dormitori, Gegant va exclamar amb la seva veu:

- Algú s'ha ficat al meu llit!

En Mitjà va cridar encara més

- Algú s'ha ficat també al meu llit

I en Petit va clamar amb la seva veueta:

- Doncs algú s'ha ficat al meu llit .... i encara hi és!!!!

La noia havia sentit en somnis la veuassa de Gegant i va pensar que era un cop de vent d'una

tempesta. Havia sentit també la veu de'n Mitjà i va pensar que era la brisa entre les fulles, però

al sentir la veu finíssima i aguda de'n Petit es va despertar espantada.

I molt més que es va espantar quan va veure als tres ossos mirant-la des de l'altre costat del llit,

així que va donar un salt cap a terra i després un altre cap a la finestra. I amb un salt més va

travessar la finestra i va caure al jardí.

Va córrer tant com va poder i va desaparèixer. Els ossos encara s'estan preguntant encara si es

trencaria el cap contra un arbre per córrer d'aquella forma, si es perdria en el més profund del

bosc o si aconseguiria arribar al poble i la detindria la policia per xafardera i descarada.

VENTAFOCS

Hi havia una vegada una jove molt bella que no tenia pares, sinó madrastra, una viuda

impertinent amb dues filles cada qual més lletja. Era ella la que feia els treballs més durs de la

casa, i com els seus vestits estaven sempre tant tacats de cendra, tots l'anomenaven la

Ventafocs.

Un dia el Rei d'aquell país va anunciar que anava a fer una gran festa a la que invitava a totes les

joves solteres del reialme.

-Tu ventafocs, no hi aniràs - va dir la madrastra - Et quedaràs en casa fregant el terra i preparant

el sopar per a quan tornem.

Va arribar el dia del ball i Ventafocs, trista, va veure partir a les seves germanes cap al Palau

Reial. Quan es va trobar sola a la cuina no va poder reprimir els seus plors.

- Per que seré tant desgraciada? - va exclamar- De sobte, va aparèixer la seva Fada Madrina.

- No et preocupis - va exclamar la Fada- Tu també podràs anar al ball, però amb una condició,

que quan el rellotge de Palau toqui les dotze campanades, hauràs de tornar sens falta.

I tocant-la amb la seva vareta màgica, va transformar el vestit ple de cendra en un meravellós

vestit de festa. Un altre toc i va convertir una carbassa en la carrossa més magnifica de tot el

reialme, i amb un últim toc, 3 ratolins van quedar convertits en els dos cavalls més bonics del

regne i el xofer.

L'arribada de Ventafocs al Palau va causar admiració. A l'entrar a la sala de ball, el Rei va quedar

tant pres de la seva bellesa que ballà amb ella tota la nit. Les seves germanastres no la van

reconèixer i es preguntaven qui seria aquella jove.

Enmig de tanta felicitat, Ventafocs va sentir al rellotge de palau tocar les dotze.

- Oh Déu meu! Haig d'anar-me'n! - va exclamar -

- Com una exhalació va travessar els saló i va baixar l'escalinata perdent en la seva fugida una

sabata, que el Rei recollí enamorat.

Per trobar la bella jove, el Rei va idear un pla. Es casaria amb aquella que pogués calçar-se la

sabata. Va enviar els seus heralds a recórrer tot el Regne. Les donzelles de la provaven en va,

doncs no n'hi havia una a qui li anés bé la sabata.

Al final van arribar a casa de la Ventafocs, i clar està que les seves germanes no varen poder

posar-se la sabata, però quan se'l va posar la Ventafocs, van veure amb gran sorpresa que li

anava perfecte.

I així fou com el Príncep es casà amb la jove i visqueren molt feliços.