Un món virtual

Fara VareaSilvia Quinzaños

Era un diumenge i m’acabava de llevar, no tenia cap raó per pensar que seria un dia diferent.Em dic Mireia i en Pau és el meu germà. Vivim amb els nostres pares a una petita casa de muntanya. A mi m’agrada molt llegir però el meu germà és dels que es passa hores i hores davant la pantalla de l’ordinador. Fa un any aproximadament, el meu germà es va demanar per Nadal un joc d’ordinador de l’edat mitjana. Desde aquell dia no ha parat de jugar en el seu temps lliure.En Pau un dia em va dir que havia descobert un cosa.  - Sé com entrar dins del joc!- em va dir tot entusiasmat -.

 

Primer no m’ho vaig creure, però m’ho va demostrar. Vam anar a parar al mig d’una de les guerres d’aquella època. Una guerra plena de tristesa i dolor.Estàvem darrere de les muralles d’un castell. Des d’allà  podíem veure dones refugiades a les bodegues i homes lluitant per defensar el seu territori.El cel estava tapat i l’ambient era sec i calorós. Ens vam amagar en un lloc més segur, havíem trobat una porta. El pany estava ple de pols, semblava una porta de les que ningú en molts anys havia trobat. Molt lentament vaig posar la mà sobre el pany, el vaig girar i, la porta estava tancada.En aquell moment em va venir una por horrible. - Què algú ens ajudi! – vaig cridar -.  

 

Vam sentir unes passes darrere nostre, unes passes

que venien cada vegada més ràpid. En Pau i jo no sabíem que fer, si marxar corrents o plantar cara a l'individu que

s’estava apropant cada vegada més. Ens vam girar. Eren dos

cavalls, dos cavalls blancs i molt esvelts, portaven una sella

vermellosa amb una sanefa molt treballada.

 - Darrere la meva orella – va dir

xiuxiuejant un dels cavalls -.- Que?! – vam exclamar els

dos ben sorpresos – Un cavall ens havia parlat?

- Ha dit que té la clau d’aquesta porta darrere l’orella, no

s’explica gairebé- va dir l’altre cavall -.

M’havia quedat molt sorpresa. Mai havia parlat amb un cavall.En Pau, que és més decidit que jo, va agafar-li la clau de darrere l’orella i amb una mica de por va obrir la porta. Era una sala fosca, estava il·luminada per tres espelmes, cada una indicava un camí diferent. El primer camí hi havia unes escales que baixaven, el segon, unes escales que pujaven i el tercer, hi havia una vagoneta sobre uns rails que estaven rovellats.

Els cavalls ens van dir que pugéssim sobre la seva sella.Jo no m’acabava de fiar d’aquells cavalls i, a més, mai havia muntat a cap. En Pau em va ajudar a pujar. El primer cop em vaig caure d’esquena contra la paret. La paret estava plena d’oli o algun líquid lliscós. En Pau em va tornar a ajudar a pujar sobre el cavall. Aquest cop no em vaig caure.No sabíem quin camí agafar perquè no ens podíem imaginar el que hi havia darrere d’aquelles escales. Els cavalls ens van aconsellar que comencéssim per el primer, les escales que baixaven. Eren unes escales de cargol molt llargues. A baix de tot hi havia una porta. Els cavalls tenien una altra clau darrere l’orella però no era la que obria la porta.

Vam tornar a pujar les escales i vam passar per el segon camí, pujant les escales vam veure una sala molt petita, semblava un dormitori. El terra era de fusta i les parets de pedra. Hi havia una taula d’estudi amb uns quants papers per sobre, una cadira plena de pols, el llit estava fet de fusta amb un matalàs de palla i el llençol era un tros de roba bruta.Al veure aquells papers, vaig sentir curiositat, em vaig baixar del cavall i em vaig apropar a veure’ls. Eren uns papers que explicaven el camí per trobar la clau de la porta que nosaltres havíem trobat tancada.

En una de les cartes vaig llegir:          Em dic Nicholas Bryan i així com vosaltres, busco la manera de tornar a casa meva. Em vaig comprar aquest joc perquè a mi m’agrada molt l’edat mitjana, no tenia ni idea que es podia entrar dins del joc.Després de molts dies pensant, vaig descobrir com sortir. Si segueixes el rail on està la vagoneta trobaràs moltes claus penjades, has d’anar a mirar la forma del pany de la porta on voleu entrar, i agafar la clau correcte. Quan obris la porta, trobaràs uns botons, prem el que tu creguis adequat. PD: Aneu en compte poden haver trampes.

Després de llegir la carta vaig anar corrents a avisar el meu germà i als cavalls. Els hi va semblar bé la idea i ens vam posar de camí cap a la porta d’abans. El forat de posar la clau tenia una forma estranya, la part de dalt tenia forma de pentàgon i a sota era un pal recte amb dos punxes a la dreta i tres a l’esquerra.

 Després de pujar les escales ens vam apropar a mirar a on anava a parar aquell tercer camí. No es veia res. Com que les cavalls no es podien pujar a la vagoneta, ells ens van empènyer.La vagoneta no rodava, estava tant rovellada que no es movia.Vaig tenir una idea.  - Podem agafar l’oli de la paret i posar-lo a les rodes! – vaig exclamar -.

Jo estava una mica nerviosa perquè no sabia el que ens esperava i en Pau

estava molt content perquè a ell li agraden molt els parcs d’atraccions i

això s’assemblava molt a una atracció. Els cavalls ens van empènyer.

El rail passava per un lloc amb molta alçada. De sobte vam veure una

enorme pedra que bloquejava el camí i vam xocar contra ella. Per treure la

pedra del camí vam fer servir algun tros de fusta que havíem arrencat de la

vagoneta. Vam fer caure la pedra i vam continuar el nostre camí. Quan vam

arribar al lloc on estaven totes les claus vam veure que la que necessitàvem no

estava. 

- Ara que hi penso... – va exclamar en Pau – a la carta no deia res de què la

clau estès al seu lloc, potser està sota de tots aquells papers.

Quan vam tornar, els cavalls estaven una mica cansats d’esperar i es van queixar. Els hi vam dir que teníem d’anar a l’habitació un altre cop. Però aquest cop hi vam pujar en Pau i jo. Vam trobar la clau dins d'un sobre sota d'aquells papers, vam baixar les escales ràpidament i vam obrir la porta, hi havien molts botons, tots els d’un teclat d’ordinador.  - Pau, has de prémer el botó que et va portar dins d’aquest joc! – vaig dir tota nerviosa.- Va ser... – va dir no gaire convençut – Va ser el número cinc!    

 Continuarà...