tripa la noia - edebe · —però hi havia trons en la llunyania. amb més atenció i menys conﬁ...

ARMANDO BOIX

LA NOIA A QUI ESTIMAVEN LES FADES

edebé

tripa LA NOIA.indd 1tripa LA NOIA.indd 1 26/7/12 12:01:1726/7/12 12:01:17

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, llevat d’excepció prevista per la llei. Adreceu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográfi cos) si necessiteu fotocopiar o escanejar fragments d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 45).

Títol original: La joven a la que amaban las hadas

© Armando Boix, 2012www.armandoboix.netii.net

© Ed. Cat.: edebé, 2012Passeig de Sant Joan Bosco, 6208017 Barcelonawww.edebe.com

Directora de la col·lecció: Reina DuarteDirectora de Literatura Juvenil: Elena ValenciaDisseny de cobertes: César FarrésFotografi a de coberta: iStockphoto / thinkstock© Traducció: Equip Edebé

1a edició, setembre 2012

ISBN 978-84-683-0709-1Dipòsit Legal: B. 15736-2012Imprès a EspanyaPrinted in SpainEGS - Rosari, 2 - Barcelona


Al meu pare, que ja no llegirà aquest llibre. Armando Boix

Hi ha dos tipus de carn. L’una, que ve d’Adam, i l’altra, que no ve d’Adam. La primera és material i grollera, visible i tangible per a nosaltres; l’altra no és tangible i no està feta de terra. Si un home, que descen-deix d’Adam, vol passar per una paret, primerament ha de fer-hi un forat; però un ésser que no descendeixi d’Adam no necessita cap forat o porta sinó que pot pas-sar per la matèria que ens sembla sòlida sense que li faci cap mal. Els éssers que no han descendit d’Adam, igual que els que n’han descendit, estan organitzats i tenen cos substancial; però hi ha tanta diferència entre la substància que compon els seus cossos com la que hi ha entre la Matèria i l’Esperit. No obstant això, els Elements no són esperits perquè tenen carn, sang i ossos; viuen i propaguen la seva espècie, mengen i parlen, actuen i dormen.

Paracels


Índex

1. Al cor del bosc ................................................ 7 2. Caminant per un món invisible ..................... 26 3. El passat fa justícia ........................................ 48 4. Trobades pel camí ......................................... 64 5. Cap al castell de Montfranc .......................... 87 6. Una nit d’esdeveniments ............................. 115 7. Déu ens dóna la seva opinió ........................ 143 8. Abans de l’alba ............................................ 157 9. Jugant amb foc ............................................ 17010. L’últim pols ................................................. 190


7

1. Al cor del bosc

Quan el seu cavall va ensopegar amb el sot del camí que li va trencar la pota, en Guifré va saber que tot

estava perdut. Havia estat una bogeria cavalcar en la foscor per aquella sendera abandonada de tota atenció, i encara més, castigar el pobre cavall amb la triple càrrega de la seva dona, la nena i ell. Però la jove i elegant euga que la Fàtima havia muntat al comença-ment de la nit era una cavalcadura més apta per a passejos de plaer que per a una fugida forçada entre boscos i talussos. No havien tingut altre remei que abandonar-la, completament abatuda, unes quantes milles enrere. Ara de res servia trobar-la a faltar; si haguessin actuat d’una altra manera tan sols haurien aconseguit esgotar-la fi ns a la mort, sense millorar gens la situació.

En Guifré coneixia la seva obligació de sacrifi car el cavall per evitar-li patiments; però també per impedir que servís de reclam als seus perseguidors amb els seus renills de dolor. Va demanar a la seva esposa que girés l’esquena. En Guifré va desembeinar l’espasa i va acabar aquella tasca tan desagradable de la manera


8

més ràpida i pietosa que va saber. Quan es va tombar, va descobrir la Fàtima mirant-lo. Unes llàgrimes li corrien per les galtes.

—I pensar que fa poc tots dos estàvem dormint en pau! —va exclamar el cavaller, fent un esforç enorme per contenir la ràbia.

—No ens podíem imaginar que una tempesta d’aquestes proporcions s’aplegava sobre els nostres caps —va consolar-lo la Fàtima.

—Però hi havia trons en la llunyania. Amb més atenció i menys confi ança, hauria d’haver advertit els senyals.

Ara en Guifré comprenia que tot aquell drama havia començat a gestar-se no feia hores o dies, sinó molt de temps enrere, quan es va unir a l’expedició militar contra Còrdova, com un més dels cavallers de Ramon Borrell, comte de Barcelona, Girona i Osona. Per al jove guerrer signifi cava una ocasió única de viure aven-tures i enriquir-se, i havia partit de bon grat. Després de dècades patint les agressions dels califes, que assolaven els camps, saquejaven les ciutats i els robaven les dones i els fi lls per convertir-los en esclaus, les hosts cristianes es delien per recobrar la iniciativa i prendre’s la revenja en territori enemic.

En Guifré va estar-se fora de casa un any, i durant aquest temps les regnes del domini de Montfranc van ser a mans del seu germà Bernat, que, al seu retorn, va tornar al legítim titular els seus poders sense exhibir el més mínim enuig ni per la paraula ni en el gest. No obs-tant això, l’ús del poder havia deixat bon gust de boca en el més petit dels germans, mentre que la rancúnia i la


9

cobdícia el torturaven per dins. Continuar sent el segon, a càrrec de la generositat d’altres, quedava molt lluny de les seves aspiracions vertaderes. L’arribada d’una nova peça a la partida va donar a en Bernat l’ocasió per plantar les primeres llavors de la discòrdia.

En Guifré havia tornat de la campanya amb or sarraí del bo, i acompanyat de la seva esposa. La Fàtima posseïa aquella bellesa bruna de les dones meridionals i les maneres elegants dels fi lls de l’islam. Entre els rudes cavallers del nord semblava una rosa creixent en una bardissa. Quan cantava, acompanyada d’una viola, la seva veu evocava el so de les fonts, la vermellor del sol a l’ocàs. El seu discurs era ple d’una saviesa exempta d’orgull, i a les nits, a la vora de la llar de foc, ningú no la igualava a l’hora d’explicar contes plens de colors de l’Orient. Mai no tenia una paraula dura per a ningú, ni tan sols per a un patge o per a la més humil serventa.

Considerant les seves noves ambicions, en Bernat no podia permetre que la Fàtima es guanyés el favor dels seus serfs, i més encara quan el seu ventre va anunciar que aviat donaria un hereu al seu espòs. Tot i que la jove s’havia convertit en cristiana per contraure matrimoni, el seu cunyat va començar a estendre el rumor que continuava abraçant en secret els costums dels seus pares. Quan es llevava a l’alba per rentar-se en un rierol, en Bernat assegurava que allà realitzava les seves ablucions abans de resar mirant cap a la Meca. Quan en comptes de restar a les seves estances bro-dant o teixint tapissos amb les altres dames, passejava pels boscos amb la seva euga per tal de mantenir-se


10

en forma, en Bernat murmurava, als qui volguessin escoltar-lo, que en realitat s’ocultava per practicar ritus infi dels en honor dels seus dimonis protectors.

Encara que exagerés o mentís en benefi ci seu, en Bernat realment desconfi ava de la Fàtima. Més d’un cop l’havia sorprès comportant-se de manera estranya, com si mussités a soles amb presències invisibles, o dispensant un respecte extravagant als arbres i les fonts, acte més propi d’algun d’aquells camperols pagans que encara habitaven a les muntanyes. Si havia d’infl ar les seves sospites per tal de ser escoltat, no es mos-traria gaire escrupolós. I, certament, va tenir èxit, ja que les seves malediccions aviat trobarien eco. Sense necessitat d’intervenir-hi, la creença que la Fàtima era una bruixa va anar corrent de veu en veu, augmentada amb anècdotes inversemblants cada vegada que un nou narrador volia amanir una mica més la història.

Però no n’hi havia prou amb tots aquells rumors. El bon govern i el manteniment dels privilegis adquirits depenien del respecte a les lleis de l’herència i del pacte d’obediència i protecció entre nobles i vassalls. El seu senyor, el comte de Barcelona, no acceptaria de bon grat que s’arrabassessin a en Guifré les seves prerrogatives si no s’afi rmava amb proves sufi cients el seu deshonor com a cavaller i cristià. Per això necessi-tava testimonis sòlids. En Bernat va seduir, prometre o amenaçar a qui va caldre per tal d’aconseguir-los. D’aquesta manera, un home lliure del llogaret es va oferir a afi rmar que la Fàtima, després de rebre la comunió, pensant-se que ningú l’observava, s’havia tret el pa de la boca per llençar-lo a terra i trepitjar-lo.


11

I dos cavallers van prometre que jurarien haver sorprès l’embruixat Guifré, en companyia de la seva dona, mantenint relacions carnals en diumenge i besant els quarts del darrere d’un cabrit.

Finalment en Bernat va creure que ningú no li dis-cutiria el dret a desposseir del títol el seu germà i a administrar justícia. No li molestava gens la consciència fer servir acusacions basades en una mentida. Ignorava aleshores que, en els passejos de la Fàtima pel bosc, hi havia alguna cosa més que exercici físic...

Per descomptat, la Fàtima no en tenia res, de bruixa. Tot allò eren ximpleries. La noia mai no havia invocat cap d’aquells dimonis d’ullals i testa banyuda dels quals es parlava en els sermons, ni tan sols mai havia arribat a veure’n cap. La veritat resultava molt més meravellosa. La Fàtima no practicava la bruixe-ria, però tenia un do.

Com la seva mare, com abans la mare de la seva mare, la Fàtima podia veure i parlar amb el món in-visible. Totes les dones de la seva família dominaven aquella facultat, que no podia ensenyar-se ni defi nir amb facilitat, com tampoc no pot explicar-se de manera cabal a un cec com és un color, o a un sord l’emoció que pot provocar-nos la música. No sabia qui, en la seva estirp, havia estat la primera. Tal vegada alguna d’aquelles fi lles del desert que en el so del vent entenien la veu dels djinns.

La Fàtima, fi lla d’un visir, no coneixia aquells es-perits capritxosos del desert, ja que s’havia criat als preciosos jardins de la Còrdova omeia. Sí que era capaç de descobrir, entre les aigües de bassals i rierols, el joc


12

de les ondines i fi ns i tot asseure’s a xerrar-hi, ja que aquests éssers elementals són essencialment curiosos i els agrada el tracte amb les poques persones capaces de veure’ls, tot i que la seva extraordinària bellesa pot fer embogir les ments immadures.

Més esquius i gelosos dels seus secrets es mos-tren els gnoms, que habiten sota terra i coneixen on s’amaguen tots els tresors, siguin forjats per la natura o per la mà dels orfebres. Tampoc no fan gaire cas dels assumptes humans les sílfi des, sempre ballant en els corrents d’aire, congregant-se entre els núvols i teixint fl ocs de neu, cadascun amb una forma diferent i enginyosa. Per a elles tot el que passa a la terra plana els resulta maldestre, lleig i mancat d’interès, i només als cims més alts, on terra i cel es reuneixen, arriben a mostrar-se als homes, trapelles, per indicar el camí a un viatger perdut o per fer-lo perdre a d’altres entre el torb, segons el seu caprici momentani.

Per qui sí que sentia la Fàtima una gran simpatia era per les dríades, esperits amables i una mica mandrosos, que habiten a l’interior dels arbres i rarament s’irriten amb els humans. Fins i tot quan aquests talen la seva llar, elles es limiten a traslladar-se a una altra mentre es guardin els ritus i les deferències adequades, coses que tot llenyataire coneix a la perfecció. També li agraden molt les salamandres, aquelles criatures que dansen sobre el foc i indueixen càlids somnis a qui dorm a la seva vora. Però les salamandres, al contrari que les dríades, sí que tenen un geni fort i els seus regals de llum i calor poden transformar-se en una destrucció imparable quan la fúria les arrabassa.


13

Fins aquell dia, la Fàtima havia gaudit del tracte amb aquells éssers, ni benignes ni malvats, només ocupats en els seus assumptes. Li van permetre aprendre moltes coses, però la més important va ser el gaudi de la belle-sa empresonada en totes les coses naturals i senzilles, comprendre’n els mecanismes plens de lògica, de perfecció. No entenia que algú considerés pervers el seu do. No l’havia perdut, ni hi podia renunciar. I sabia que, si hagués estat possible desprendre-se’n, s’hauria sentit desemparada, mutilada. Sorda, cega i muda.

Però, era de debò un do? Mentre el seu espòs ne-tejava la sang de l’espasa amb un plec de la capa, la Fàtima va estrènyer amb més força el bony cap al seu pit i va apartar un tros de la manta que abrigava la seva preciosa nena, Lionor. Va mirar la carona d’ulls tancats, aquella boca menuda que s’arrufava com si xuclés alguna cosa en els seus somnis. Es va preguntar si arribaria a viure prou per gaudir de les meravelloses possibilitats de la seva gràcia innata. La Fàtima sempre l’havia pres com un regal del cel, però ja no n’estava tan segura. No, quan podia costar la vida de les dues persones que més estimava en el món.

Els esquivadors no encertaven a distingir cap pet-jada en aquella foscor, per més que s’enllumenessin amb torxes; però els seus gossos conillers no depenien de la vista per seguir el rastre i estiraven impacients les corretges, bordant la seva excitació. Sense aquell avantatge, soldats i esquivadors recorrien a continuades veus per no perdre’s i mantenir el grup unit.

A llom d’un alt semental, entrenat per no immutar-


14

se davant l’estrèpit de la batalla, en Bernat va girar-se cap a la dotzena d’homes d’armes que el seguien a peu, panteixant. Els va cridar una advertència:

—Moveu-vos de pressa, colla de dropos! Us ar-rencaré la pell a tires si no trobem els fugitius abans no abandonin Montfranc! I amb aquesta pell teixiré la corda d’on penjaran els vostres fi lls i esposes!

Els soldats van accelerar el pas per posar-se a la seva altura. Cap es va atrevir a expressar una protesta, tot i que se sentien exhausts. Amb prou feines en sis hores havien cobert la distància que un caminant nor-mal recorreria en una jornada completa. Podia més el terror cap al seu colèric amo que la queixa de les seves cames maltractades.

Sobre les capçades dels arbres començava a en-cendre’s la llum freda de l’albada i els ocells més matiners van emprendre el vol per escapar d’aquell estrèpit intempestiu.

En Bernat es va maleir per la seva timidesa, per tanta prudència. Havia pretès actuar a l’empara de la nit, amb un petit grup de fi dels, i fer presoners el seu germà i la seva dona a les seves estances mentre encara dormien. Així hauria presentat la destitució del senyor de Montfranc com un fet consumat, evitant qualsevol discòrdia entre una soldadesca dividida en les seves fi delitats. Però la lentitud dels preparatius, a favor del sigil, havia servit perquè un criat lleial despertés el seu amo i li facilités la fugida.

Ara les coses se li havien posat difícils a en Bernat. No pensava tornar-se a equivocar. L’acció seria expe-ditiva, sense melindros. Li hauria agradat dur el seu


15

germà encadenat davant la justícia de la cort i veure’l demanar clemència de genolls. En les presents circums-tàncies tot hauria de resoldre’s entre ells dos.

En Bernat sabia que el seu germà, com fera que defensa la camada, no es rendiria sense lluitar i en previsió d’això s’hauria equipat per al combat.

Vestia cota de malla de mànigues amples que li cuirassava el cos fi ns als genolls, mentre protegia amb cuir les extremitats i la gola. El cap, el cobria un casc amb nasal. Lligats a la sella del cavall duia la seva llarga llança i l’escut en forma d’ametlla, llestos per a ser usats en una càrrega a cavall. Però, per si la lluita es decidia peu a terra, al costat li penjava l’espasa. Molt pocs en els comtats podien presumir d’haver-lo derrotat en un combat amb aquella arma.

En Bernat era un home que desbordava energia. La seva mare, abans de morir per les febres que havia patit durant l’últim part, havia donat a llum set fi lls. Dos van morir en néixer, dos més abans de fer els deu anys, i un cinquè havia desaparegut en un accident de caça el mateix dia del seu catorzè aniversari. Només en Guifré i ell havien sobreviscut fi ns a arribar a l’edat adulta. Sabia que la vida era un do que la providència retirava fàcilment; només els més forts es feien mereixedors de conservar-la. No n’hi havia prou amb la fortalesa i la sa-lut que la naturalesa regalava de forma cega. Calia també tenacitat d’esperit i voluntat de conquesta, com la que va animar els seus avantpassats quan, revestits de ferro i a llom dels seus cavalls de guerra, van creuar per primera vegada les muntanyes per refusar els musulmans.

«Ara veurem qui dels dos demostra estar més capa-


16

citat per sostenir el comandament, germà», va dir-se en Bernat per a si mateix.

Aquella part dels dominis de Montfranc, apartada pel llit d’un riu de la vall on s’assentava el castell i els camps de conreu, estava despoblada en bona part. En Bernat només la visitava durant les partides de caça o quan perseguia algun serf fugitiu. Les espesses arbra-des, plenes de congostos i matolls, oferien un amagatall perfecte.

Van seguir una sendera que creuava el bosc en di-recció nord, cap als passos pirinencs. Aquella zona era l’única transitable en carro i els comerciants es veien obligats a fer-la servir, tot i que romania desprotegida i solitària. No havien vist en molta estona el mínim rastre humà que hauria estat testimoni de la fugida d’en Guifré i els seus, només un campament de llenyataires, i allà, després de despertar i interrogar un carboner i la seva esposa, tampoc no n’havien tret res en clar. A en Bernat el consumia la impaciència. Ja es preguntava si estaven errats, però els gossos no semblaven haver perdut el rastre. De fet, es mostraven més frenètics que mai i els esquivadors havien de recórrer a totes les seves forces per contenir-los. En un revolt del camí es van submergir bordant en l’espessor. Un dels esquiva-dors va tornar sol, a corre-cuita. Una expressió jovial creuava el seu rostre.

—Senyor! Hem trobat el seu cavall mort!

En el seu afany per despistar els seus perseguidors, en Guifré i la Fàtima s’havien submergit en la part més densa del bosc. Els bardissars els esgarrapaven la pell i


17

els esquinçaven la roba, amarada de suor tot i la frescor de la nit. El cansament es disposava a esprémer l’última gota de les seves forces. Conscient que la seva esposa no podria aguantar gaire més temps aquell ritme, en Guifré va reduir la velocitat de les seves passes i va agafar la nena adormida per alleugerir-la del pes. La Fàtima es va repenjar en ell. Amb un gran esforç va intentar tranquil·litzar la seva respiració desbocada.

—Quina alternativa ens queda? —va demanar la dona entre esbufecs.

—Allunyar-nos tant com puguem de Montfranc, fi ns on les maniobres del meu germà no tinguin poder. I demanar dret d’asil en un temple o un monestir. Mentre ens estiguem en sagrat no podran tocar-nos.

—Creus que això aturarà en Bernat?—L’Església és l’única barrera que un cavaller no

s’atreviria a trencar.—El teu germà no ha demostrat tenir cap mena

d’escrúpol.Tot i que la Fàtima no pretenia ferir-lo, en Guifré

amb prou feines va poder contenir el seu desànim. No li importava perdre la vida, però la seva responsabilitat com a pare i espòs li exigia no cedir a la derrota.

—Lamento no haver-me adonat de com d’il·limitada és la seva ambició. I lamento haver-vos posat a tu i a la Lionor en aquesta situació extrema.

—Tu no ets el culpable dels pecats del teu germà. Quan el pare em va lliurar a tu com a companya, vaig fer un vot i em vaig comprometre a seguir-te tant en els moments feliços com en la desgràcia. Així és la roda de la vida. No ho vaig pronunciar com a part del


18

ritual obligat; ho sentia amb tota la sinceritat de la meva ànima.

En Guifré es va aturar i va tombar-se cap a la Fàtima. Va besar la seva dona al front en un gest ple de ten-dresa.

—Vols que seiem una estona? Necessites descan-sar.

—Desitjaria estirar-me a terra, tancar els ulls i dor-mir durant un any sencer —va respondre la Fàtima amb un somriure—. Però ara no estem en trànsit de complaure els nostres capricis. Continuem caminant.

En Guifré va assentir. Va tornar la nena a la seva esposa i amb un cop d’espasa va obrir camí entre la brossa. Sense cap altra referència visual que l’espessor del bosc tancant-se al seu voltant, no resultava fàcil valorar la mesura dels seus progressos. Jutjant el temps emprat, no devien haver avançat menys de dues milles quan matolls i bardisses van començar a mostrar-se menys frondosos. Un últim vaivé de la seva arma va obrir una escletxa en la barrera vegetal, i els va deixar el pas lliure fi ns a una clariana del bosc.

No corria ni un bri de vent, com si la natura mateixa contingués l’alè, espantada davant del drama dels fugi-tius; però, sense capçades que els frenessin, els primers raigs de sol donaven un vernís càlid als colors rescatats a la nit. En un extrem de la clariana, s’obria un gorg ple d’aigua cristal·lina procedent d’una petita cascada que es despenyava entre les roques d’un talús. La suau catifa d’una pradera arribava fi ns a la vora de l’estany. Aquell era un lloc d’estranya bellesa i la Fàtima va lamentar no haver-lo descobert en unes altres circumstàncies.


19

Sentia que desbordava màgia, que una força viva, aliena a l’ordre natural, ho impregnava tot. Va con-templar l’escuma blanca, les ones que es formaven suaument sobre la superfície de l’aigua, l’estreta gruta oberta rere la cortina de la cascada. Aleshores va tenir una idea.

—Confi es en mi?—T’encomanaria la salvació de la meva ànima. —Tot i que has intentat infondre’m esperances, i

t’ho agraeixo, saps que cap de nosaltres sortirem vius d’aquest bosc —en Guifré va intentar protestar. La Fàtima li ho va impedir posant-li un dit sobre els lla-vis—. M’entristeix, no obstant això hi estic d’acord. En Bernat ens atraparà en un tres i no res. Només ens queda provar de salvar la nostra fi lla.

—Digue’m com, i si cal que travessi un mur de fl ames, ho faré.

—No serà tan difícil. Mira aquella cova rere la cascada. Porta-hi la Lionor i deixa-la en un lloc cò-mode.

—Però no és un indret segur. Si nosaltres l’hem vist, també la trobaran la gent del meu germà.

—No has decidit confi ar en mi? Fes el que et de-mano, si us plau.

En Guifré va assentir. Va agafar la nena dels braços de la seva esposa i va dedicar uns segons a contemplar els seus dolços trets. Aleshores, amb un sospir, va em-prendre camí, seguint la vora de l’estany. En arribar al talús, va buscar un pas sobre les roques que li permetés avançar sense mullar-se ni relliscar. Va acotxar la seva fi lla amb cura i va desaparèixer rere la cascada.


20

La Fàtima es va agenollar al costat de l’estany. Va restar immòbil un moment, com si escoltés al-guna cosa. Sí, n’estava segura: allà hi habitava alguna cosa molt antiga, alguna cosa viva i intel·ligent. Va atansar la mà cap a les aigües i va traçar amb un dit l’antic signe de salutació i respecte. Va parlar en veu baixa, amb una cadència musical plena de tristor.

—Tu que habites a les profunditats, que coneixes totes les criatures que neden, que ordenes el curs dels corrents, compadeix-te d’aquesta pobra dona, la teva amiga. Escolta el meu prec. Escolta... Si he comès cap mal, ara l’he de pagar; però la meva nena és innocent. Protegeix-la.

En Guifré va tornar sol, amb la desolació dibuixa-da al rostre. Anava a dir una cosa a la seva dona, que encara es trobava ajupida a la riba de l’estany, quan va sentir darrere seu un soroll creixent en volum, com un tro llunyà. Es va girar. Va descobrir aleshores el rierol que creixia en cabal. No entenia la procedència sobtada de tota aquella aigua, ja que feia dies que no plovia a les muntanyes. El petit fi l de la cascada es va transformar, en pocs minuts, en un mur líquid que cobria visualment tota l’entrada de la cova.

—Un miracle! La Mare de Déu és amb nosaltres!—Alguna cosa ens protegeix, en efecte —es va

limitar a dir la Fàtima, mentre s’incorporava—. I no ha estat massa tard.

Va assenyalar un punt en els confi ns de la clariana i en Guifré va girar-se per observar-lo, sense advertir res encara. Confi ava en els sentits de la seva esposa,


21

sempre més aguts que els seus. No va trigar a sentir uns lladrucs.

—Ja vénen! Escapem-nos!—No —la Fàtima es va aferrar al braç del seu marit,

sense poder dissimular la seva tremolor—. Són molt a prop i estem cansats. Creus que podríem fugir durant gaire més temps?

En Guifré va tancar els ulls i va moure els llavis resant una oració muda. Després va tornar a obrir-los i va mirar el cel primerament, i la seva esposa després.

—Tens raó. Serà aquest un calze amarg, però el beurem junts. I espero que Déu, en la seva justícia, perdoni totes les meves faltes i em permeti acompa-nyar-te en l’eternitat.

—Si Déu és amor, Déu és amb nosaltres.Els seus llavis es van unir per darrera vegada. Els

prohoms del castell de Montfranc van superar la brossa i van posar els peus a la clariana.

Des de la sella del seu cavall, en Bernat va contem-plar la parella immòbil i una ganyota de satisfacció li va encorbar els llavis. Havia estat una cacera carrego-sa, però els seus esforços obtenien recompensa. Amb un gest va ordenar als seus soldats que avancessin. Aquests van formar un semicercle a unes deu passes dels fugitius, tot deixant l’estany com a única i dèbil via d’escapament. No es van pronunciar paraules i tan sols el grunyit dels gossos conillers trencaven el silenci.

Perseguidors i perseguits es van contemplar als ulls, esperant un moviment, una provocació. En Guifré va respirar fondo i va desembeinar l’espasa lentament.


22

Molt més de pressa ho van fer els seus contrincants, que van recular uns pams de manera instintiva. En Guifré va recolzar la punta de la seva arma a terra i les dues mans sobre el pom. Va deixar escapar un riure estremidor, contradit per la seva mirada ombrívola.

—Quina bona colla de valents que has dut amb tu, Bernat!

Mancat de seny o per voler impressionar el seu senyor, un dels soldats es va llançar cap endavant, proferint un crit i voltejant l’espasa sobre el seu cap. La Fàtima es va fer a un costat. En Guifré va fer una passa enrere per refermar-se en la seva posició i va esperar l’atacant. Va esquivar la primera espasada amb un gir del tors. El soldat es va inclinar cap endavant a causa del seu propi impuls i va aixecar el braç desarmat per recuperar l’equilibri. En Guifré va alçar l’espasa amb un cop ràpid i precís. El soldat va caure a terra, udolant, mentre s’agafava el monyó ensangonat.

En Guifré podria haver rematat el soldat ferit, pe-rò es va limitar a restar en guàrdia mentre estudiava els homes que el rodejaven. Ningú no es va atrevir a prendre la iniciativa i exposar-se a l’abast del seu acer. A la rereguarda, uns quants soldats van tensar els seus arcs, i van apuntar-lo aprofi tant els forats entre els seus companys. Amb les presses de la fugida, en Guifré no havia vestit la malla ni s’havia endut l’escut; el seu cos no tenia la més mínima protecció contra les fl etxes. Va encongir el cap entre les espatlles i va serrar les dents. Els arquers, amb els músculs tensos, esperaven l’ordre de disparar.

—Em mataràs d’aquesta manera, Bernat? —va pre-


23

guntar quan l’espera havia esdevingut insostenible—. Des de la distància? Com si fos un gos rabiüt? On és el teu honor?

En Bernat arrufava les celles, el front amarat d’una suor freda. Va descobrir que tremolava d’ira. Es debatia entre la seva voluntat d’acabar amb allò com més aviat millor i la conveniència de no mostrar signes de covardia davant dels seus homes. Amb l’ajut d’un palafrener va desmuntar del cavall i va agafar l’espasa. Va constrènyer l’empunyadura amb força, avaluant-ne el pes. En Guifré era més impetuós que hàbil, segons recordava de les seves pràctiques juvenils; però d’aleshores ençà n’havia participat en una guerra contra els infi dels i n’havia tornat victoriós. Sens dubte havia après uns quants estratagemes en el vertader combat, com acabava de demostrar.

—Som-hi, Bernat! —el va animar en Guifré tot cridant—. El meu acer t’espera. Que Déu decideixi on és la raó.

En Bernat va mirar els rostres indecisos, les cordes tenses sobre les plomes de les sagetes. Va aixecar la seva espasa. Remugant una maledicció, la va clavar a terra i es va girar, amb els braços encreuats.

—Dispareu.

La Mirraín, l’ondina, havia respost al prec d’aquella estranya dona que coneixia la seva llengua i després havia tornat al fons del toll per intentar de nou conciliar el son. L’estrèpit de crits i cops que va envair la clariana li ho va posar difícil. Al fi nal, quan es va recuperar el silenci i l’ondina va creure que podia romandre tranquil·la, un nou so va anar a molestar-la. Es tractava d’un plor.


24

Va recordar que la dona havia parlat d’una nena. Va nedar mandrosament entre les algues fi ns al lloc on la cascada feia bullir les aigües. Va sortir a la superfície i va mirar cap amunt. Els plors provenien de la cova. Poc acostumada a trepitjar la terra ferma, va sentir una profunda desgana i va estar a punt de tornar a submergir-se. S’ho va repensar. Potser valia la pena fer-hi un cop d’ull.

Sense gaire esforç va pujar per la cascada com qual-sevol altre hauria pujat els esglaons d’una escala. Va abocar-se a l’interior de la gruta. Embolicat amb una manta hi havia un petit ésser que movia els bracets sense deixar de bramar.

Aquelles cosetes de carn rosada i cridanera sempre li havien semblat maldestrament construïdes, però no deixaven de tenir el seu punt graciós. Entre els humans corria la llegenda, ho sabia, que al poble invisible els agradava raptar petits cadells humans per tal de criar-los com a fi lls propis. Era absurd. La Mirraín no s’imaginava cap de les seves germanes cometent una insensatesa com aquella. Potser els gnoms tenien aquell costum, tot i que ho dubtava. Acostumaven a mostrar-se massa sorruts i estaven sempre tan atabalats que els feia incapaços de perdre el seu temps tenint cura de fràgils criatures.

Mentre la contemplava, la nena va deixar de plorar i va obrir els ulls. Un somriure va arquejar els seus menuts llavis. La Mirraín es va adonar que l’estava mirant. La veia!

Per primera vegada en segles, la Mirraín es va sentir preocupada. Aquella nena era especial. Havia de deixar-la allà sola, perquè el fred i la gana la matessin? Les


25

ondines no tenen res semblant a la nostra consciència però els jocs els apassionen i de tant en tant mouen una peça aquí, una altra allà, per comprovar fi ns on arriben les conseqüències dels seus actes. I, per descomptat, la nena seria una peça molt valuosa en qualsevol partida propera. Poques vegades tindria l’ocasió de manegar-ne una de tan valuosa.

Va decidir que valia la pena l’esforç d’intentar salvar-la. Però com actuaria? Un nadó necessitava ali-ments que ella no podria proporcionar-li. I un cos càlid capaç de donar-li estima i protecció. La freda Mirraín no comptava amb res de tot allò a les profunditats del seu estany. No obstant això, coneixia algú més adequat. Algú maldestrament humà i una mica envellit, i que sens dubte en sabria molt més, de canviar bolquers. Amb la seva dolça veu, la Mirraín va entonar una cançó de bressol perquè la nena tornés a adormir-se, mentre planejava el pas següent.


tripa la noia - edebe · —però hi havia trons en la llunyania. amb més atenció i menys conﬁ...

Documents