treballs guanyadors 2019€¦ · aleshores suportaves pacient la meva ridícula intemperància i...

14
TREBALLS GUANYADORS CONCURS SANT JORDI 2019 Sara Arellano Primer premi d’il·lustració 2019 CFA CAN BATLLÓ

Upload: others

Post on 09-Aug-2020

2 views

Category:

Documents


0 download

TRANSCRIPT

Page 1: TREBALLS GUANYADORS 2019€¦ · Aleshores suportaves pacient la meva ridícula intemperància i gràcies a la bona memòria visual que sempre has tingut, capaç de recompondre la

TREBALLS GUANYADORS CONCURS SANT JORDI 2019

Sara Arellano Primer premi d’il·lustració 2019

CFA CAN BATLLÓ

Page 2: TREBALLS GUANYADORS 2019€¦ · Aleshores suportaves pacient la meva ridícula intemperància i gràcies a la bona memòria visual que sempre has tingut, capaç de recompondre la
Page 3: TREBALLS GUANYADORS 2019€¦ · Aleshores suportaves pacient la meva ridícula intemperància i gràcies a la bona memòria visual que sempre has tingut, capaç de recompondre la

PRESENTACIÓ

Els jurats dels Concursos d’il·lustració i literari de Sant Jordi 2019 del CFA Can Batlló ha decidit atorgar els premis

següents:

Concurs literari 16a edició

- Premi de poesia en català a: Mediterrània, de Joan Constans.

- Premi de prosa en castellà a: Marramiau, de Víctor Álvarez.

- Premi a la prosa en català: - Tu, jo i el parxís, de Josep Maria Conill

Concurs d’il·lustració 5a edició

- Primer premi al treball: Escriu-me de Sara Arellano Viéitez, amb el pseudònim de Mulan.

- Segon premi al treball Santadelhmabre, d’Helga Alarcón presentat amb el mateix pseudònim.

- Tercer premi al treball Soledades de Liset Ureta Alegría

Page 4: TREBALLS GUANYADORS 2019€¦ · Aleshores suportaves pacient la meva ridícula intemperància i gràcies a la bona memòria visual que sempre has tingut, capaç de recompondre la
Page 5: TREBALLS GUANYADORS 2019€¦ · Aleshores suportaves pacient la meva ridícula intemperància i gràcies a la bona memòria visual que sempre has tingut, capaç de recompondre la

Concurs literari de Sant Jordi 2019

de la Biblioteca CFA Can Batlló

MEDITERRÀNIA

per

Joan Constans

Page 6: TREBALLS GUANYADORS 2019€¦ · Aleshores suportaves pacient la meva ridícula intemperància i gràcies a la bona memòria visual que sempre has tingut, capaç de recompondre la

MEDITERRÀNIA.

Presentes el cos ple de mar i onades,

amb tota la llisor d’una columna.

Als ulls, els colors vius de la vesprada.

La innocent saviesa

de la infantil nuesa.

D’amor, al mateix temps, mestra i alumna.

El tors massís i breu d’una sirena,

el ventre arrodonit d’una matrona,

les cuixes amoroses, massa plenes.

Abunda,

fecunda,

la carn sota la pell suau de dona.

El mous amb l’eterna placidesa

del mar amanyagant la sorra grega.

Bellugues uns malucs d’esplendidesa

al ritme savi

del temps dels avis,

al “tempo” amb que la gent resa i renega

__

Igual que esclata el mar sobre les roques

i deixa escuma que circumda

illots i esculls,

així reculls

el vi que et regalima per la boca,

i el naixement dels pits, calent, t’inunda.

Rius, coqueta i conscient de la força,

dona potent, bellíssima Afrodita,

el teu panteix

és com l’oneig,

tranquil i reposat, que res no el força,

ni amor, ni desig. Ni mort ni vida.

Page 7: TREBALLS GUANYADORS 2019€¦ · Aleshores suportaves pacient la meva ridícula intemperància i gràcies a la bona memòria visual que sempre has tingut, capaç de recompondre la

__

Amb totes les promeses del jovent,

dona ideal,

poder fatal

de la carn, de la innata saviesa,

que tens per aliats la sal, el vent

i el Sol, que des del cel, la pell et besa.

Sense l’encís de la reina de Saba

ni la resplendor

que porten del nord

les dones de neu, en canvi, tens

la pell pintada amb or, i la sang brava,

i un raïm madur entre les dents!

Nascuda al costat del Mediterrani,

Amb peu descalç

Sobre el sorral,

Ets tota carn i sang de casa nostra.

A contrallum, sobre el blau escenari,

el teu perfil rotund, frugal se’ns mostra!

Joan Constans

Page 8: TREBALLS GUANYADORS 2019€¦ · Aleshores suportaves pacient la meva ridícula intemperància i gràcies a la bona memòria visual que sempre has tingut, capaç de recompondre la

MARRAMIAU

Hoy ha sido un día especialmente agotador para Pedro. Acaba de volver de la pastelería y, tras año y medio

trabajando en el mismo lugar, nunca jamás había sentido una sensación de cansancio tan fuerte. Ha venido un chico

nuevo y era insoportable. Le ha tocado cuidar de él y enseñarle los primeros pasos a dar en la pastelería: cómo hacer

las masas, cómo decorar los pasteles, cómo funciona todas y cada una de las máquinas, dónde está todo y qué

recursos puede utilizar, dónde está el baño, dónde está todo, absolutamente todo, a lo que él le ha puesto el

nombre de " Pasteleria World Tour'.

Abre la puerta del ascensor, sale y, tal como puede, saca de su bolsillo las llaves de su apartamento. Primer

intento..., segundo intento...

- ¡A la tercera va la vencida! - dice mientras suelta aire profundamente.

- Mierda... cuarto, quinto, ¡ahora! - consigue abrir por quinto intento la puerta.

Los primeros pasos dentro de casa le sientan como caminar sobre nubes. Suaves, lentos, esponjosos, parece que

está caminando sobre panes de leche. Sus ojos rojos por el cansancio lo llevan hasta el comedor y, con una visión de

túnel, se acerca poco a poco al sofá, donde se dispone a dejar caer su cuerpo como si un francotirador le hubiese

disparado en la espalda desde 253m con silenciador.

Se acerca cada vez más al sofá, ya puede sentir los cojines adaptándose a su cuerpo, puede sentir el cortocircuito

cerebral que va a terminar en un coma de 3 horas hasta la hora de cenar que va a tener en breves momentos

cuando, de repente...

Las nubes que pisaba descienden a gran velocidad y los panes de leche se convierten en los pinchos del castillo de

Bowser. Sus ojos vuelven al color de la normalidad, el disparo del francotirador da directamente en la casa del vecino

y el cortocircuito no se produce. Su visión de túnel poco a poco se desvanece y todo para observar que justamente

encima del sofá está su adorable gatito Marramiau.

- ¡Muévete, bola de sebo repugnante! - le dice al gato.

El gato abre un ojo y, poco a poco, abre el otro. Parecía la película del Hobbit, cuando los aventureros entraban al

castillo de Smaug y pasaban por su lado. La mirada del gato es ascendiente; su cabeza, va revisando parte por parte

el cuerpo de su amo, fijándose sobre todo en sus manos. Sube poco a poco cada vez más, hasta que casi están

manteniendo un contacto visual. El amo ya no puede más, estira sus brazos para agarrar al gato pero, unos

milímetros antes de conseguir tocarle, la mirada del gato es instantánea, tres veces más rápida que la velocidad de la

luz. Su mirada se clava en los ojos de su ramo, haciéndole pegar un bote que ni en las camas elásticas del mejor

Happy Park. El gato saca las patitas de debajo de su tripa, las posiciona en modo combate y.. .

- ¿Me vas a llamar repugnante tú, con esas manos que parece que hayas estado viviendo con Mowgli en la selva? -

dice el gato imponiendo sus garras.

Joder tío, cómo te pasas Marramiau, he tenido un día de mierda. Vuelvo a mi casa por fin y el gato al que alimento

cada día me suelta estas cosas tan feas... ya te vale. -responde Pedro entristecido pero pasando por alto que su gato

acababa de hablarle.

- ¿Alimento? ¿Pero tú te crees que la basura enlatada con trozos de arroz y olor a túneles antiguos que me pones en:

la taza de Mickey Mouse de cuando tenías 7 años se puede considerar alimento?-le responde el gato con los ojos

más abiertos que un niño desenvolviendo sus regalos en navidad.

- i Tío! Pues pensaba que te encantaba, si cada vez que te lo sirvo vas corriendo a comértelo... Que pareces Hamilton

adelantando en la última vuelta – responde Pedro con cara de sorprendido y deprimido a la vez.

Page 9: TREBALLS GUANYADORS 2019€¦ · Aleshores suportaves pacient la meva ridícula intemperància i gràcies a la bona memòria visual que sempre has tingut, capaç de recompondre la

- Hombre claro, en comparación con el pienso ese asqueroso, que está más seco que el cuenco del gato de un ciego,

pues sí, sabe mejor. Pero en comparación con lo que tú te comes... ¡Gentuzo! - dice Marramiau bajando la cabeza.

- Jolín Marramiau, me sabe fatal... Tantos años viviendo juntos y me entero ahora de que la comida que te doy no te

gusta. Menudo desastre, ¿hay algo más que deba saber? - le responde Pedro a Marramiau.

- Hombre, pues ya que nos ponemos... El jersey, tío, el jersey amarillo ese horrible que te regaló tu abuela..; ¿Pero

cómo tienes los cojones de ponerte eso cuando vienen invitados? ¿Nunca te has fijado en las caras de risa que

ponen tus amigos? Parecen una clase de alumnos tratando de esconder la risa cuando el profesor dice paja o polla,

me haces pasar una vergüenza... - le dice Marramiau con resentimiento.

- ¿En serio? Pues nunca me había fijado…- responde Pedro con cara de lástima.

- ¡Pues claro que no te enteras! Si siempre vas más colocado que un paciente con problemas cardiovasculares antes

De coger un avión- le espeta Marramiau al instante.

- Ostras tienes razón, ¿debería dejarlo? - le pregunta Pedro a Marramiau un tanto preocupado.

- No, lo que tendrías que hacer es darme jamón de ese del que tu comes - responde Marramiau seguro de sí mismo.

-Tienes razón -le dice Pedro aún más seguro que Márrarniau.

- ¿Sabes qué mejoraría todo mucho también dice Marramiau con una sonrisa pícara, mientras Pedro abre los ojos

prestando muchísima atención - Delight Nature Happy Pets, ¿Sabes esas chuches para gatos que anuncian en todas

las cadenas a las 6 después del anuncio de Cocacola? - Le comenta Marramiau mientras se le cae la baba y sus ojos

brillan como la luz del sol.

- Uy, sí... ¿Son esas que vimos cuando fuimos a que te pusieran la inyección en el veterinario, verdad? - pregunta

Pedro recordando con los ojos más cerrados que un chino, mirando al sol de cara.

- Las mismas. - responde Marramiau inundando el sofá, de babas y con una sonrisa de oreja a oreja.

- Jolín Marramiau, son las más caras de toda la tienda ¡me van a costar un ojo de la cara! –dice Pedro preocupado,

por su cartera pero a la vez pensando en la felicidad de Marramiau.

- Uy, ¿te me vas a poner con esas? Encima que te dejo acariciarme de vez en cuando y, y… te dejo acariciarme de vez

en cuando. – le responde Marramiau quedándose sin recursos pero disimulando a la perfección.

Tienes toda la razón. Marramiau. ¿Cómo puedo pensar tan poco en los demás? Soy un impresentable, ¡mañana

mismo tienes un paquete de Delight Nature Happy Friends! - le dice Pedro súper convencido a Marramiau.

- ¡Happy Pets! ¡Delight Nature Happy Pets! Por Dios no te equivoques, ¡que me compras sin querer los de sabor a

tofu y me da un ataque! - le dice Marramiau súper preocupado.

- Happy Pets, Happy Pets, sí, ¡me lo apunto! - dice Pedro mientras teclea Delight Nature Happy Pets en el bIoc de

notas de su teléfono móvil.

A ver... - dice Marramiau encargándose de que está tecleando el nombre de la marca correctamente-estupendo.

Pedro teclea a la primera: Delight Nature Happy Pets. Eso pone a Marramiau muy contento y se acerca a Pedro para

que le acaricie. Pedro, también muy feliz, se coloca en el sofá mientras acaricia la suave piel de Marramiau.

Pasan los minutos y Pedro empieza a fruncir el ceño. Confundido, empieza a analizar la situación y algo empieza a

extrañarle, algo le resulta incómodo. Algo no cuadra. Su mente analiza de arriba a abajo todos y cada uno de los

pasos que ha seguido hasta acabar bajo esa situación. De repente, mira fijamente a Marramiau y grita:

- ¿Marramiau, puedes hablar!?

Víctor Álvarez

Page 10: TREBALLS GUANYADORS 2019€¦ · Aleshores suportaves pacient la meva ridícula intemperància i gràcies a la bona memòria visual que sempre has tingut, capaç de recompondre la
Page 11: TREBALLS GUANYADORS 2019€¦ · Aleshores suportaves pacient la meva ridícula intemperància i gràcies a la bona memòria visual que sempre has tingut, capaç de recompondre la

3r. Premi il·lustració Lisset Ureta

Page 12: TREBALLS GUANYADORS 2019€¦ · Aleshores suportaves pacient la meva ridícula intemperància i gràcies a la bona memòria visual que sempre has tingut, capaç de recompondre la

Tu, jo i el parxís

Recordes les partides de parxís que havíem jugat tu i jo abans que els pares m'internessin? T'encantava jugar al

dominó i a les cartes, per bé que el parxís s'havia convertit en la teva passió. Concentrats en el joc, el pare o la mare

sovint ens havien de rescatar de l'enfilall de partides, a l'hora mes impensada i en qualsevol racó de la masia.

M'havies ensenyat moltes coses, una d'elles era jugar a parxís. Encara que, si ens centrem en aquest joc, sospito que

la teva predisposició pedagògica no hauria estat del tot desinteressada. Que apuntava a tenir a mà un adversari

disposat i amb prou temps lliure. Sigui com sigui, el cas es que ens hi entreteníem d'allò mes, tret de quan perdia.

Perquè jo volia guanyar sempre.

Durant l'aprenentatge, m'ajudaves en les diverses opcions de joc. M'indicaves quines eren les jugades mes

avantatjoses i em deixaves esmenar les que s'evidenciaven equivocades... Però d'aquest procedir no se n'extreia cap

mèrit.

De manera que, quan em vaig considerar prou instruït, vaig refusar la teva ajuda. Es ciar, però, que l'experiència es

feia valer i en certes partides desafortunades m'agafaves massa avantatge. O, si més no, suficient per provocar

aquells rampells rabiosos que m'impulsaven a esgarriar les fitxes per tal d'evitar que es consumés la imminent

derrota. Aleshores suportaves pacient la meva ridícula intemperància i gràcies a la bona memòria visual que sempre

has tingut, capaç de recompondre la situació exacta de cadascuna de les fitxes, em suggeries refer el que acabava de

desbaratar. Jo mai m'hi avenia i em costava reprimir un «fes-te fotre» en veu alta, que hauria estat lamentable!

Tot d'una es va produir un tomb en el joc a partir de voler canviar les fitxes blaves per les vermelles al·legant que les

veuries amb mes facilitat. Què m'havies dit! Era dubtós que veiessis millor les vermelles. Però segur que veuries

pitjor les grogues que em tocarien a mi, de color similar al groguenc descolorit del fons del tauler.

Aprofitant aquesta circumstància, vergonya em fa confessar-ho, vaig començar a fer-te tota mena de trampes. Per

dir que les meves fitxes sovint anaven a parar on volia i no on devien i que matava les teves quan em convenia. A

l'ensems em beneficiava d'un dau "avantatjós" que treia més cincs i sisos ell solet, que els altres tres daus junts. Els

cincs em facilitaven les sortides i els sisos avançaments ràpids.

Del tot refiada, semblava que no t'adonessis de res. Repeties tòpics, com «1, soldat segur!», caiguessis o no en una

casella segura. Quan una fitxa meva s'havia d'exposar a que la matessis, em deies «pasa pa lante». I si me la

mataves, cantussejaves amb somriure de hiena: «a casita a descansar», fent servir la melodia de "vamos a la cama"

dels peques de la tele... I aquesta facècia, com pots imaginar, em treia de polleguera.

Altres vegades et referies a qüestions que no tenien res a veure amb el joc. Com ara quan explicaves (i repeties de

tant en tant, perquè et començava a fallar la memòria) que de jove t'havia rondat un pretendent, més pesat que el

plom, que cada vegada que us trobàveu et recitava: «Dolores de mis amores/ no et casis amb cap pagès/ que et farà

menjar carbassa/ i et farà llevar a les tres». I a continuació afegies: «Amb la ràbia que em feia... i encara vaig acabar

casant-m'hi, amb un pagès». Pagès, per cert, que fou el meu avi i que va esdevenir una víctima més de la guerra.

Ja viuda, també vas perdre un fill de trenta anys. En conseqüència, no m'estranya que necessitessis distreure't amb

els jocs de taula i explicant acudits. Uns acudits que no sé d'on els treies, la veritat. En un d'ells recordo que

m'aconsellaves: «Josep Maria, a l'hora de pagar no vagis mai rabent/ que pots tenir un mal de ventre / o morir-te

d'un accident/ i estalviar-te de pagar».

Fins i tot un dia em vas preguntar si coneixia una cançó de l'any de la picor que es deia La vella xaruga. Quan et vaig

dir que no havia sentit mai semblant raresa, me la vas cantar i jo en vaig anotar la lletra: «La vella xaruga volia fer

testament. Tenia una neboda que l'estimava entranyablement. Ja li'n diu noia ves-te'n al barri a veure si trobes algun

notari, digues-li que vingui ben promptament que jo desitjo fer testament. Déu vos guard senyor notari. Déu vos

guard vella xaruga. Senyor notari, escolti bé les paraules que li diré: deixo a la noia sitrell sense oli, un llum de ganxo i

sense ble, un drap de llana per fregar el pis que ja em servia des de l'any sis».

Al comentar-te, amb certa ironia, que m'havia semblat una història collonuda, vas dir-me que malgrat el mal

exemple del bocamoll d'en Pep el carnisser, no s'havien de dir paraulotes. El retret em va fer adonar que tu mai no

Page 13: TREBALLS GUANYADORS 2019€¦ · Aleshores suportaves pacient la meva ridícula intemperància i gràcies a la bona memòria visual que sempre has tingut, capaç de recompondre la

deies expressions grolleres, per bé que un dia se te n'escapés una de tan espontània que m'hi vaig fer un tip de riure.

No t'afiguraves que era un dia festiu (aquestes inadvertències ja les teniu la gent gran) i quan, ja tard, vas veure que

encara romancejava damunt el llit, vas dir-me: «Apa, Josep Maria!, t'has adormit, eh?... avui, la classe a can pixa!».

Tornant al parxís, amb el pas del temps la salut t'anava desmillorant, fins al punt que la sobrevinguda fragilitat em

feia molta pena. I a cada trampa que t'encolomava em sentia més mesquí. Però creia que, per no delatar el meu joc

abjecte, calia que no m'hi desacostumés de manera sobtada, sinó progressiva.

Unes setmanes abans que els pares m'internessin als Escolapis d'Olot, tu vas caure en la profunda depressió... I en

plena malaltia va arribar aquell dia tan especial. No en sé el motiu, suposo que cercaves tenir una millor fortuna en

el joc, perquè feia dies que no guanyaves. Però el cas és que em vas demanar per canviar el color de les fitxes. Volies

tenir les grogues en lloc de les vermelles. Hi vaig consentir de bona gana. Fins i tot vaig ajudar-te a moure les fitxes

grogues com si fossin les meves: amb la mateixa diligencia i astúcia. Vas guanyar la partida com mai ho havies fet...

de manera fulgurant! I em va semblar que dels teus llavis en sortia un somriure somort i tanmateix agraït. Aquella

havia estat l'última partida de parxís que vam jugar plegats tu i jo, estimada àvia Dolores.

Josep Maria Conill

Page 14: TREBALLS GUANYADORS 2019€¦ · Aleshores suportaves pacient la meva ridícula intemperància i gràcies a la bona memòria visual que sempre has tingut, capaç de recompondre la

Segon premi d’il·lustració a Helga Alarcón