|   | 

Curs 2014-2015

La desaparició dels càtars

Els Càtars són un amor increible, una gran revelació de la derramació de l’amor,

una nova vista a l’home – net, purificat,així com es manifiesta en els models més perfectes

davant la mirada perfecta de les forces més celestes.

De fet, avui dia, res ha quedat dels Càtars.Sembla que tampoc hi ha algun Càtar. Pero jo ho diría així: no ha quedat res

a part del catarisme en aquest món.

El Beat Iohann

ÍNDEX

PART TEÒRICA

Introducció.......................................................................................................1

Etimologia.........................................................................................................2

Marc geogràfic..................................................................................................3

Inicis del catarisme........................................................................................4-5

Creació d’una església càtara.........................................................................6-7

La dona càtara...............................................................................................8-9

Dogma.......................................................................................................10-14

Els ritus......................................................................................................14-17

L’actitud de l’Església de Roma...................................................................17-18

La Inquisició....................................................................................................18

PART PRÀCTICA

Hipòtesi.....................................................................................................20-23

Conclusió........................................................................................................23

ANNEXE: Entrevistes..................................................................................24-33

Bibliografia......................................................................................................34

1

Introducció

Vaig dubtar molt en l’elecció del tema.

Des de primer de batxillerat ens han insistit en elegir un tema que ens agradés, i que el treball de recerca servís per fer una recerca a fons d’allò que t’agrada.

Sempre he tingut al cap la idea de fer un treball sobre algun tema religiós, i el tema dels càtars va ser la meva primera el.lecció. Però el que em va fer dubtar va ser la escassa informació que hi ha respecte aquest tema, i els problemes que comportaria idear una part pràctica sobre una heretgia pràcticament desconeguda per a tothom.

Un altre risc que comportava l’el.lecció d’aquest tema era que pràcticament el 90% de les fonts de treball emprades estan en francès o en anglès. Però alhora m’ho vaig plantejar com un repte, i una molt bona manera de millorar en la traducció, cosa que em resulta increïblement útil ja que en un futur molt pròxim estaré fent la carrera de Traducció i Interpretació.

Però sense desviar-me, a l’hora d’iniciar el treball, em vaig trobar amb un buit mental; les ganes i els plantejaments que tenia en ment semblaven haver-se esvaït amb el calor de l’estiu.

Crec que la por i la falta de pràctica per a realitzar treballs d’aquestes dimensions fan dubtar a qualsevol de nosaltres.

He hagut de superar molts d’aquests “buits mentals” al llarg d’aquest trajecte, a vegades inclús apartant el treball.

Però ara que estic en la recta final, decideixo donar per acabat el meu treball, redactant la introducció, aquest apartat què des d’un inici l’he deixat en blanc per omplir-lo a la fi.

La por i els dubtes que vaig tenir ara els trobo estranys; Veia el treball de recerca com un obstacle, com un personatge que no et deixa avançar ni veure més enllà.

Però ara que el treball és acabat, un se sent orgullós, i l’esforç que has dedicat t’omple.

He après moltíssimes coses sobre l’origen del catolicisme, com aquest ha influït el transcurs de la història, i m’ha fet veure des d’un punt de vista menys radical i més objectiu vers la religió.

Resulta molt interessant veure com un simple esdeveniment ho pot canviar tot, i el poder que tenen les idees que són contràries a aquells principis establerts, gairebé divins.

2

M’agradaria mostrar com una idea simple i petita pot arribar a convertir-se en un perill.

Així defineixo el moviment càtar.

Part teòrica

Etimologia

Crec necessari abans d’entrar en matèria, posar atenció a les diferents denominacions que s’han utilitzat al llarg de la història per anomenar als seguidors del catarisme.

Evidentment, les denominacions aplicades a aquest moviment religiós contrari a l'Església Catòlica eren evidentment molt llunyanes a la innocència o la neutralitat.

És del tot lògic que els principals perseguidors de l'heretgia, escollissin noms amb una clara càrrega negativa, com per exemple el mot actualment establert gairebé a nivell mundial, el qual ens serveix per denominar els membres d’aquest moviment religiós: càtar. Aquest mot, segons el seu origen etimològic, prové de la paraula grega καθαρός (katharós), que significa “purs”, proposat pel canonge alemany Eckbert von Schönau el qual intentava buscar una paraula més culta i menys pejorativa.

Però l’arrel més probable de la paraula, la trobem en l’època del romanticisme alemany, on els grups herètics eren coneguts amb la paraula Ketter (en llatí cati), que volia dir “adoradors del diable "o "adoradors dels gats”.

Però, com es feien anomenar a ells mateixos la comunitat “herètica” del Llenguadoc?

Sembla ser que mai es van fer dir orgullosament “purs”, ni tampoc “perfectes”, ja que eren aquells que havien rebut el Consolament1 i que per tant eren considerats per la Inquisició (que era la que emprava aquesta denominació), com a heretges consumats.

Convençuts de pertànyer a la autèntica Església de Déu, es denominaven simplement “cristians” o segons s’ha pogut comprovar en alguns documents de recent descobriment, també es feien dir “els apòstols”, i a la comunitat creient se’ls anomenava “Bons Cristians” o “els Bons Homes i les Bones Dones”.

1 Ritual que convertia al creient en Perfecte, categoria de màxim rang dins del catarisme

3

Una altra manera força comuna d’anomenar als Bons Homes és amb la paraula “albigesos”, és a dir, de la ciutat d’Albí, que va ser un dels nuclis principals del moviment càtar. Aquest nom s'origina a finals dels S.XII i el va fer servir per primera vegada el cronista Geoffroy du Breuil en el 1181.

S'ha cregut sempre que aquest nom es refereix a la ciutat d'Albí ( l'antiga Àlbiga ), però aquesta denominació no sembla gaire exacta, ja que el centre de la cultura càtara estava a Tolosa i els indrets veïns. És probable que, per considerar-se purs, s'auto-denominéssin albins, que tindria el seu origen a l'arrel "alb", que significa blanc.

Marc geogràfic

És convenient establir el marc geogràfic on s'ha de situar aquest treball; fixar els límits on es desenvoluparan tots els esdeveniments que exposaré per tal de tenir una situació geogràfica en ment.

No es pas difícil retrobar aquest marc; el fenomen càtar es va manifestar en els verds territoris del Llenguadoc, al sud de França. La paraula "Llenguadoc" designava d'una manera més o menys clara el territoris limitats entre els rius Garona i el Roine.

Però el Llenguadoc d'abans del S.XIV mai no havia estat un territori polític propi, i mai va figurar en cap mapa polític com a tal.

Aquest nom prové de la llengua d'Oc, que era la llengua romànica pròpia d'Occitània. El domini de l'occità s'estenia pel sud de França, la Vall d'Aran i Catalunya. Fou la llengua d'oc una de les llengües més importants d'Europa a l'Edat Mitjana que es va veure plasmada en la poesia dels trobadors.

L'església càtara es situava instal·lada a les ciutats de Tolosa, Albí, Beziers, Pàmies i Carcassona. (Toulouse, Albi, Béziers, Pamiers, Carcassonne)

4

Inicis del catarisme

És al Llenguadoc durant els segles XII i XIII, el moment en que una nova religió s’estendria i s'impregnaria en una societat plenament feudal. Resulta sorprenent com aquesta religió de procedència oriental2, troba el lloc adequat per a establir-se i desenvolupar-se, deixant entreveure com en alguns territoris l’Església catòlica estava clarament debilitada. El catarisme va ser doncs un clar indicador de debilitament catòlic i evidentment va ser vist des de Roma com a una clara heretgia.

El catarisme doncs, va ser una religió que va tenir el seu moment d’esplendor a partir de la segona meitat del S.XII i durant els inicis del S.XIII i que com he dit anteriorment, es va desenvolupar principalment a la regió del Llenguadoc.

Els primers indicis que tenim sobre el catarisme són a través d'un tractat redactat a l'any 970 per un sacerdot búlgar anomenat Cosmas, un tractat argumentat contra els bogomils, considerats com els "càtars orientals". Aquests nous creients orientals eren els adeptes al papa Bogomil, que va predicar a Bulgària una nova forma de religió cristiana, entre el 927 i el 972.

No obstant, les teories que diuen que el catarisme té els seus orígens en el bogomilisme s'han vist qüestionades en els darrers 20 anys. La hipòtesi més acceptada és la que relaciona el sorgiment d'aquesta religió amb la primera onada d'heretges que hi va haver al Llenguadoc cap a l'any 1000.

Tenim constància d'aquesta onada d'heretges gràcies a les cartes enviades pel bisbe Roger de Chalons al bisbe Wazo de Lieja, coneixedor d’assumptes herètics, al 1045. A la carta, el bisbe Roger li feia saber al bisbe Wazo que a la seva zona de control havia sorgit un niu herètic de “maniqueus” i que creia convenient lliurar aquests heretges al dret civil. Però per la seva part, el bisbe Wazo li va respondre que “les seves vides no han de ser sacrificades per l’espasa temporal, ja que Déu, el seu Creador i el seu Salvador, mostra

2 El catarisme prové del maniqueisme, moviment religiós fundat per Mani (c. 215-276) originari de Pèrsia. Alhora va influir en el bogomilisme, moviment búlgar molt similar al catarisme.

5

envers ells paciència i pietat”. Tot i així, aquest niu herètic només va moure tinta i no va provocar cap acció ni per part del Papat ni dels Comtes.

Més tard, després d’un llarg buit documental sobre el tema dels maniqueus a la zona del Llenguadoc, una segona tongada d’heretges sorgirien a causa de la resposta crítica que generaria el gir que els teòlegs cristians de Roma farien dels ideals que havien inspirat en un primer moment la Reforma gregoriana entorn els anys 1130 i 1140.

Aquests nous maniqueus negaven l’autoritat del Papa de Roma i dels seus bisbes. Però tal i com he comentat abans, el buit informatiu existent durant més de mig segle fa que aquesta hipòtesi perdi fiabilitat ja que no hi ha cap explicació entre la última foguera de maniqueus (1034).

Històricament, aquesta ràpida expansió del catarisme al Llenguadoc es deu a que els senyors occitans van deixar “abandonades” les seves propietats per anar a lluitar a les Santes Croades. El principal Comte del territori d’aleshores era el Comte de Tolosa, però durant els segles XI-XII els Comtes no van exercir la seva autoritat: Ramon IV, capità insigne de la Primera Croada, va marxar al 1096 a Terra Santa, resignant el seu comtat al seu fill Bertran.

A la mort de Raimon IV (1050) i entenent que Terra Santa era més important que Tolosa, el seu fill Bertran va deixar el comtat al seu germanastre Alfons-Jordà, un noi de nou anys, i va marxar a Terra Santa. Alfons-Jordà va rebre el comtat de Tolosa quan tan sols era un nen.

Aquest fet va provocar certa inestabilitat política que va desembocar en la falta d’autoritat als territoris de Carcassona, Albí i Beziers. Per tant, va ser durant aquest període (segle XII) i en aquests territoris on s’establiren els primers assentaments de la nova doctrina.

6

Creació d’una església càtara

Aquest esdeveniment es coneix gràcies a un document que es va trobar en el S. XVII per Guillaume Bossa, però la seva autenticitat és dubtosa. Aquest document narra com el Papa oriental Nicetas va donar el Consolament a una gran multitud de gent a Occitània. Es van ordenar sis bisbes i es van constituir comissions que delimitaven aquesta zona.

L'Església és, tant per als càtars com també ho era per als primers cristians, l’assamblea dels fidels. Però malgrat que el sistema de funcionament de la Gleisa de Dio3 era molt més simple que el de l'Església Catòlica, això no vol dir pas que es tractés d'un simple moviment de revolta. Tenia la seva estructura territorial, la seva organització i la seva jerarquia.

Els càtars no creien en la figura del mossèn.. Els perfectes assolien les responsabilitats sacramentals però no realitzaven l'activitat dels mossens. La paraula del Nou Testament que se sol traduir com a "sacerdot" no significa sacerdot; significa "vell", que és com està traduït en moltes Bíblies d'avui dia. De manera que el Nou Testament mai empra la paraula sacerdot ni tampoc parla de sacerdoci. Per aquest motiu, els historiadors diuen que els càtars semblen representar una supervivència de l'Església Cristiana més primerenca.

JERARQUIA

I. Bisbes

Encara que els càtars no reconeixien el sacerdoci, elegien bisbes. Aquests bisbes en el sentit de la paraula "episcopos" és usada en el Nou Testament -podria traduir-se al català "supervisor".

Els bisbes càtars eren els representants de les diferents àrees. Diversos bisbats van ser establerts a Tolosa, Carcassona, Albí, Agen, Lombers, Saint-Paul, Cabaret, Servian i Montsegur.3 Església càtara

7

Quan un bisbe moria aquest era substituït per una altra persona de rang oficial, en aquest cas, el Fill Major (filius major), s'emportaria el seu càrrec i un nou Fill Menor (filius minor) substituiria al Fill Major. Els fills grans i més joves podien ser considerats com a primers i segons diaques respectivament.

Els diaques càtars tenien la tasca de fer l'Aparelhament. Algunes autoritats, incloent-hi Jean Duvernoy, deien que cada diaque controlava una regió.

Els càtars no reconeixien la jerarquia de l'Església de Roma, la qual no té cap sanció bíblica. No hi ha, per exemple, cap arquebisbe, cardenal, patriarca, o Papa esmentat en el Nou Testament.

Durant molt temps els catòlics van acusar als Càtars de tenir el seu propi Papa, aparentment malentès degut a la famosa visita del Papa d'Orient al Concili Càtar del Llenguadoc.

II. Creients ("Credentes" o "Auditores")

Com els membres de quasi bé totes les religions, els creients ordinaris del catarisme tenien creences diferents. Es comportaven com qualsevol altra persona: es casaven, tenien fills, menjaven carn, lluitaven en les guerres... La cosa que els distingia era haver realitzat el ritual del Consolament abans de la seva mort. .

Encara que rebre el Consolament abans de morir era una obligació per a ells, els adeptes del catarisme van dur un estil de vida més ascètica que la dels seus veïns catòlics. Feien un gran esforç no només per a seguir els 10 manaments, sinó també altres coses prohibides per la Bíblia (com per exemple dir insults). Solien fer un dejú els dilluns, els dimecres i els divendres de cada setmana.

Alguns creients elegien rebre el Consolament abans de que la mort se’ls acostés. Això feia que el creient passés a ser un Perfecte, i això suposava una gran implicació per la resta de les seves vides. Aquesta via no es podia prendre a la lleugera. Un càtar tenia que estar sota un període de prova, en el qual feien constants dejunis, abans de ser considerats per a rebre el Consolament.

III. Els Perfectes

Després de rebre el Consolament ja eren Perfectes del catarisme.

8

Això suposava que havien elegit la vida ascètica, i que per tant mantindrien la seva castedat, no se’ls permetia ni tant sols tocar a algú del sexe oposat. No podien dir insults, ni dir cap tipus de mentida, ni matar cap criatura viva.

Als Perfectes els estava prohibit menjar carn o altres productes d'animals com ara el formatge, la llet o els ous. Tots aquests productes eren produïts en el coit, i tot sexualment engendrat era impur. Una altra raó per què el Perfecte no menjava animals era que una ànima humana podria estar empresonada en el seu cos. Curiosament, al Perfecte li estava permès menjar peix, ja que es creia que el peix havia nascut de l'aigua sense connexió sexual.

La dona càtara

Parlem de xifres: igual que amb els càtars en el seu conjunt, és molt difícil dir quantes dones eren practicants, creients o Perfectes. El que se sap, però, és que van jugar un paper important en el desenvolupament del catarisme.

Un nombre molt gran de Perfectes, si no la majoria, eren de la petita noblesa del Llenguadoc (tot i que també hi havien dones agricultores i de l'aristocràcia, com Esclarmonde de Foix) on elles posseïen (posseir, o pel que un marit, pare o germà posa a la seva disposició) una casa en la qual estaven al capdavant d'una comunitat que vivia d'acord amb les regles de la seva església, és a dir, l'oració, la benedicció del pa i la feina feta a mà.

És essencial desenvolupar el terme familia, perquè és aquest el protagonista de la transmissió del catarisme. En efecte, la era càtara era abans de tot una qüestió d'educació. Les dones s’encarregaven d’educar als nens, assolint la feina de profesores.

Era molt rar si l'estat de Perfecte era imposat; alhora si era encoratjat, i de vegades no pas per les causes religioses sinó per raons econòmiques. Per dir un exemple, una vídua amb molts fills no pot satisfer totes les seves necessitats.

Podem notar que les famílies creients que enviaven als seus fills a les cases càtares ho feien sovint dins de les comunitats femenines, perquè les dones s’encarregaven de la propagació o institució de la fe en aquestes cases. Per tant la dona tenia un paper primordial en l’ensenyança de la doctrina.

És un fet cert: l'estat de Perfecte atreia a moltes dones. Una primera explicació lògica a aquest fet era la escassa construcció de monestirs i esglésies catòliques al migdia francès. Com a conseqüència, un gran nombre de dones que desitjaven seguir alguna via religiosa es van decantar vers al catarisme. El catarisme no els oferia solament l'existència ascètica i comunitària que buscaven, sinó que també els reconeixia la igualtat als homes.

9

En efecte, els càtars reconeixien als homes i a les dones com completament iguals. Més precisament, les ànimes masculines i femenines no es diferenciaven en res.

“És Satanàs qui crea els cossos humans, però l'ànima, creada per Déu, no té sexe”

Trobem aquesta idea de la igualtat de gènere en la pràctica dels creients cap a la via de la Perfecció: Els homes els hi practicaven el Melhorament (vg. Ritus) de vegades fins i tot transcendent l'ordre social encara molt jerarquitzat, perquè de vegades els nobles s'agenollaven davant de Perfectes d'origen camperol.

El concepte de la dona seductora, molt present en la visió catòlica, no tenia cap significat per als càtars:

“El mal no prové pas per culpa d'Eva sinó que és una creació de Satanàs”

Dins dels fets però, aquesta igualtat no era del tot pura.

Així com les bones cristianes tenien teòricament el mateix poder de concedir a novells el Consolament, observem que aquestes atribucions són en general cosa dels homes. Les Perfectes, en efecte, portaven una vida més sedentària que els seus homòlegs masculins, encara que eren bastant lliures per a desplaçar-se.

10

Dogma

1. Dualisme

Una definició ideal del catarisme és la d'Anne Brenon: "és una forma arcaïtzant del cristianisme, que interpreta els preceptes evangèlics amb una visió dualista".

En contrast amb el principi únic del catolicisme ("Un sol Déu, pare totpoderós, creador del cel i de la terra", segons la definició del Concili de Nicea de l'any 325) el catarisme és un dualisme, és a dir, que afirma l'existència de dos principis oposats, el qual un representa el bé i l'altre el mal. El dualisme oposa Déu, creador dels esperits, del bé i del nou testament, a Satanàs, creador de la matèria, del mal i de l'Antic Testament. (Els càtars refusaven l'Antic Testament perquè no creien que Déu fos tan cruel i malvat)

Per tant, els càtars distingien dues creacions, una de bona i una de dolenta:

La primera, obra del Déu veritable, és incorruptible i eterna; i la segona, és obra del diable (anomenat el déu "estrany") el qual regna en terres estrangeres que contenen totes les coses vanes i corruptibles.

El Déu bo havia creat l'univers, i el Déu malvat, era el creador de la Terra. Jesús havia vingut per salvar als homes, però aquests havien d'arribar a la perfecció, ja que només d'aquesta manera podien incorporar-se al Déu bo. Si no, haurien de reencarnar-se en altres cossos fins a aconseguir la perfecció.

El Déu bo rebia molts noms diversos en boca dels càtars: Déu vivent i veritable, el Deus bonesa (Déu de bondat) o el Deus dreyturier (legítim). El príncep dolent, ni tan sols Déu, era anomenat Satanàs, diable major, Dieu estranh, la serp antiga i l'enemic eternal.

11

2. La creació de l'home

Entre els càtars (seguint una tradició cristiana basada en el Gènesi) circulaven dos mites respecte la creació de l'home. Per exposar el primer mite, introdueixo un fragment de Pèire Autier predicant a Arcas, l'any 1300:

"Aquests esperits, després d'haver caigut del cel sobre la Terra, es van recordar del bé que havien perdut i es van entristir del mal que havien trobat. Com que els veia tan tristos, el diable els va dir que cantessin el càntic del senyor. Ells van respondre:

"Com podem cantar cants del Senyor en una terra estrangera?

Fins i tot, n'hi va haver un que va dir al Diable:

"Per què ens has fet abandonar el cel per seguir-te?

El diable li va respondre que no tornarien pas al cel, ja que ell mateix faria per a aquells esperits unes túniques de les quals no mai no se les podrien treure, els quals els faria

oblidar tots els béns i les alegries que havien tingut al cel"

Aquestes túniques són els cossos, que convertien a aquells esperits en gent estrangera en una terra estrangera, és a dir, ànimes empresonades.

Els càtars, en la seva predicació, utilitzaven o bé aquest mite o bé l'acció creadora de Déu a partir del fang de la Terra. Alguns, per a evitar aquesta contradicció, encadenaven els dos mites com el mateix Pèire Autier va realitzar posteriorment:

"I el Diable va fer aleshores els cossos. Aquests cossos, no es podien moure. Després li va dir al Pare celestial que els fes bellugar. Aquest va respondre que no faria res, tret que allò que col·loqués en aquells cossos per a animar-los no fos cosa del Diable. El príncep malvat ho va consentir, i d'ençà que les ànimes són de Déu, i els cossos del

Diable.”

12

Els càtars afirmaven que aquestes ànimes no es trobaven únicament dins dels ésser humans, sinó que el cossos dels animals són també la presó dels esperits caiguts del cel. Això ajudava a explicar millor la transmigració de les ànimes (vg. 5)

3. L’Abstinència

Per als càtars la sexualitat pertanyia al cos material i com tota aquella cosa material era relacionada amb Satanàs era rebutjada. Ara bé, com també passa en molts casos, de la teoria a la realitat hi ha un gran camí (i en aquest cas molta temptació). A la pràctica, únicament els Perfectes efectuaven un vot de castedat absoluta. La resta de creients no estaven obligats a mantenir aquesta castedat i inclús molts estaven casats i tenien fills.

El rebuig a la sexualitat era un dels motius per els quals tampoc menjaven animals, ja que havien nascut de l'acte sexual (exceptuant els peixos, als que consideraven que neixen esporàdicament de l'aigua.)

4. L’infern

L'infern per als càtars, no era un lloc remot situat sota la Terra. Per a ells, l'infern era allà mateix. La mateixa paraula, la creació del Déu dolent, era l'únic infern que ells coneixien. La tortura, el dolor i la misèria de la vida era tot l'infern que necessitaven contemplar.

L'objectiu de tots els càtars era escapar del cicle de la reencarnació, per a guanyar-se el dret de poder retornar al cel i evitar un altre "empresonament" en l'infern que era la Terra.

Només hi havia una manera de fer-ho, i aquesta manera era tornant-se a reunir amb el Déu Bo mitjançant l'Esperit Sant. En certes circumstàncies,

L’Esperit Sant descendia per a alliberar l'ànima. Però fins que això no passés, la persona estava obligada a seguir vivint una bona vida en un món malvat.

Per als creuats i els inquisidors la idea càtara de l'infern va ser completament malentesa. Mentre condemnaven centenars de Perfectes a cremar-se a les fogueres, van deixar per escrit un evident plaer al veure a aquests cremant-se en les flames d'aquest món directament a les flames del següent.

El mateix William Shakespeare va escriure en la seva obra La tempesta (Acte I, escena II):

“L'infern és buit. Tots els dimonis són aquí.”

13

5. El cel

El cel era el reialme del bon Déu, el Déu que havia fet totes les coses immaterials incloent-hi la llum i les ànimes. Aquestes ànimes poden ser vistes com àngels immaterials. Pertanyien al cel, el reialme de la llum, però alguns d'ells d'alguna manera havien estat capturats pel Déu dolent i empresonat en túniques de carn. Els humans i altres mamífers eren doncs, criatures híbrides que pertanyien als dos regnes: un bon esperit potencialment immortal atrapat dins un cos dolent i corruptible.

Aquells que finalment van aconseguir portar una vida prou bona serien alliberats des del cicle de la reencarnació. A la seva mort el Déu dolent perdria el seu poder sobre l'Àngel que hi havia atrapat dins. Alliberats del seu empresonament, aquests àngels tornarien al cel, el reialme de la llum per unir-se allà amb els altres àngels.

6. La fi del temps

Els càtars creien que quan arribés la fi de la història, no hi hauria Judici final, ja que Déu no va crear els éssers per poder-los condemnar. El dia de la resurrecció, tots els esperits sense distinció, abandonaran la seva estada provisional del Paradís i no hi haurà infern: L’únic infern no serà altre que el mateix món, que serà destruït i tornarà a ser el no-res.

7. Ni temples ni creus

Els càtars no tenien temples i no s'estaven de criticar les despeses que la construcció de grans esglésies significaven per als catòlics. Guilhem de Belibaste, l'últim càtar conegut, deia que "la veritable església de Déu és el cor de l'home"

No podien tampoc venerar ni respectar la creu, ja que hi veien un contrasentit enorme. Així ho testifica Jacme Fornier:

"Si penjaven el pare d'un home en un arbre, l'home no tindria cap mena de de respecte per aquell arbre; el mateix passa amb la creu, damunt de la qual el fill de Déu va ser crucificat i va morir en aparença: no se la pot estimar, ni reverenciar, ni honorar"

8. El matrimoni

La creu de la bandera de la regió del Lleguadoc és erroneament

relacionada amb el

14

Una de les reivindicacions de l’Església Catòlica era que els càtars rebutjaven el matrimoni. Ja que Déu havia demanat el matrimoni, havien de ser pecadors i herètics per rebutjar-lo.

Hi havia alguna cosa de veritat a aquests acusació. L'ensenyament dels càtars era que la procreació esclavitzaria més àngels en cossos humans. Llavors la procreació era dolenta. En el pensament catòlic una de les tres finalitats explícites del matrimoni era la procreació. Si la procreació era indesitjable per els càtars llavors el matrimoni també ho havia de de ser.

El primer és el concepte càtar del matrimoni, que era molt diferent de la nostra concepció moderna de matrimoni. Per als càtars la paraula matrimoni denotava no un acte d'unió d'un home i una dona, però una cerimònia d'unió del cos atrapat a la Terra amb el seu cos espiritual en el cel.

El segon títol és que en el catarisme l'horror del sexe i la reproducció era aplicada principalment als Perfectes. Dels creients no s'esperava que es mantinguessin castos, encara que era desitjable si ho feien.

Doncs sembla no haver-hi hagut cap estigma associat amb el matrimoni entre creients i se sap que molts creients es casaven i tenien famílies.

9. La transmigració de les ànimes

Els càtars -i en això s'apropaven a l'hinduisme- creien en les reencarnacions successives de les ànimes o esperits, de purificació progressiva i d'apropament cap al Bé, i per tant, d'allunyament del Mal. És per aquest motiu per al que no mataven cap tipus d’animal i eren vegetarians.

Els ritus

Aparelhament (preparació)

Paraula en llengua d'Oc que significa “preparació”. Quan un creient es confessava per el seu comportament inadequat, “s'aparelhaba” (es preparava) per començar de nou a observar rigorosament les regles que el conduirien a una conducta “perfecta”.

15

“L’aparelhement” era una espècie de confessió pública; un acte sacramental que es feia, en general, una vegada cada mes. Hi han historiadors que indiquen que estava destinat tant a creients com als Perfectes.

La cerimònia estava composta per tres parts:

La confessió individual davant una assemblea composta de Perfectes i creients, seguint una fórmula ritual determinada.

Una absolució general per tots a la vegada. El compliment de les penitencies imposades per aquest tribunal. Aquestes solien

consistir en una sèrie d'oracions acompanyades de reverències, dejunis i la obligació de realitzar predicacions.

Melhorier (millorament)

Quan un creient càtar es trobava amb algun Perfecte, el saludava d'una manera molt particular: S'inclinaven profundament tres vegades davant d'aquest, i les dues primeres vegades demanava:

"Bon cristià ( o Bona Dona ),

la benedicció de Déu i la vostra"

La tercera i ultima vegada que s’inclinava afegia:

"Senyor (o Bon Cristià o Bona Dona),

pregueu a Déu per a que aquest pecador que jo sóc,

sigui guiat cap un bon final".

Consolament

"Sacrament d’alliberació del mal", és el baptisme espiritual de Jesucrist, i desenvolupa un triple paper: evidentment el baptisme, però també la ordenació i la extremunció4.

4 Ritu de les esglésies cristianes, que consisteix a ungir els diversos òrgans dels sentits dels malalts, acompanyant l'acció amb unes pregàries que imploren l'alleujament de la malaltia i la remissió dels pecats.

16

Suposava la consagració i el compromís. El futur cristià rebia en primer lloc la pregària dominical, és a dir, la facultat de dirigir-se a Déu en primera persona, reconegut com a un dels seus fills i solicitant ser salvat del mal.

A continuació renunciava al món maligne, era sacralitzat per la imposició del Bons Homes, que cridaven invocant sobre ell a l'Esperit Sant. Una vegada baptitzat, ja era cristià o bon cristià.

En el moment de realitzar aquesta cerimònia, professaven una sèrie de vots: en primer lloc, el de viure a partir d'aquell moment en comunitat; també el de recitar plegàries rituals durant les hores indicades, tant de dia com de nit; i en ocasions concretes, i finalment pronunciaven els vots d'abstinència.

El Perfecte o la Perfecte, es comprometien a no cometre cap dels pecats que l'Evangeli oposava a la llei de vida de Crist, ja que la més mínima falta era considerada com irreparable.

Convenenza (Acord)

Era la promesa que feien els creients de respectar la regla càtara, una mena de pacte amb l'Església.

17

Però vers la meitat del segle XIII- i especialment a l'època en què es lliuraven violents combats a Montsegur- la convenenza va prendre un sentit una mica diferent: el cavaller, davant de tots els perills que ocasionaven els conflictes, demanava a l'Església que li administrés el Consolament, fins i tot si no estava en condicions a causa de les ferides. Així, la convenenza donava al creient la garantia que seria consolat a l'hora de la mort.

Endura (Privació, dejuni)

Alguns creients càtars, davant l'angoixa de veure a la seva Església sota la amenaça de la persecució, i obsessionats per accelerar la alliberació de l'ànima, tendien a assimilar la mort en mans d'un Perfecte, amb un baptisme en l'Església de Crist.

Aquesta va ser la causa que va fer que es multipliquessin, a finals del segle XIII i principis del XIV, les pràctiques que haurien motivat l'origen de la llegenda d'aquest suïcidi ritual mitjançant una vaga de fam.

L’actitud de l’Església de Roma

San Bernat ja va fixar l'atenció sobre els heretges del Llenguadoc quan es va dirigir cap allà a lluitar contra les predicacions d'Enric de Lausana, un heretge que predicava a favor de l’Evangeli. A San Bernat l'acompanyava un llegat pontifici que sofria el rebuig de la població: la gent no s'identificava amb Roma. En aquell moment, no s'havia parlat de mètodes violents per combatre els heretges, només el diàleg.

En el Concili de Tours del 1163 es va amenaçar als castellans que donaven suport als heretges. Raimon V, Comte de Tolosa, va enviar una carta expressant la seva impotència respecte els heretges que s'implantaven en el poble. Els Reis d'Anglaterra i França van reaccionar-hi enviant dues missions: la primera en el 1178, s'excomulga al vescomte Roger de Trencavel i es condemna al bisbe càtar Bernard Raymon. Ambdós amb resultats escassos.

Després del Concili de Laterà de 1179, un concili impulsat pel Papa Inocenci III, es va anar formant la idea de la intervenció armada.

De totes maneres ningú tenia interès en ocupar les difícils seus episcopals occitanes i es va anar incubant la idea d'una entrada armada que acabés amb l'heretgia. En el nord, l'actuació violenta del poble va impedir que l'heretgia prosperés, però en el sud la població càtara era del 5 al 10% o inclús més en les ciutats on més va proliferar. En el 1184 s'imposa la condemna a la foguera per als heretges més impenitents i reincidents

18

Inocenci III, des de 1198, va donar més dinamisme en la lluita de l'Església contra els heretges. Tenia formació jurídica i posava en pràctica la ideologia de la teocràcia5. En el 1199, va decretar a Itàlia que tot aquell que no seguís la doctrina pontifícia se li confiscarien les terres i seria perseguit, acció que s’estén també a Occitània. Això va ésser un clar indici per a la formació de la Inquisició. Però l'aplicació d'aquest decret requeria l'ajuda de figures nobles, com és el cas del Rei de la Corona d'Aragó, Pere II, i del vescomte de Montpeller, Guillem VIII.

Es va recorrer als cistercencs per a combatre l'heretgia en l'any 1203. Els llegats no eren elegits per la seva capacitat oratòria, sinó més aviat per la seva rigidesa i severitat. Aquests van realitzar una labor de depuració del clergat occità, i van fer que la noblesa es comprometés a eliminar l'heretgia. Pere II d'Aragó era vassall del Papa, però tenia un gran nombre de vassalls a Occitània, pel que no podia aixecar-se en armes en contra seva.

Els cistercencs6 però no van gaudir d'un gran èxit. Van canviar el seu mètode per la predicació al més pur estil càtar. Es va intentar arribar a un acord de pau amb els prínceps occitans, però Raimon VI de Tolosa no va acceptar actuar de cap manera en contra dels heretges i va ser excomulgat per Pere de Castelnau, el qual va ser assassinat en el 1208 (suposadament a mans de sicaris de Raimon VI. El seu assassinat va comportar conseqüències nefastes, ja que això representava les ànsies d'iniciar una guerra.

La Inquisició

Ja s'havien donat disposicions que marcaven el procediment inquisitorial: en el 1184 la pena de foc; en el 1199 la confiscació de béns; l’autorització de l'ús de la tortura; manteniment del secret sobre els testimonis o acusadors, de tot el qual s'encarregava al braç secular.

Faltava la creació d'un tribunal especialitzat i que tinguessin una àmplia jurisdicció, per sobre de fronteres polítiques i bisbats. En el 1231 apareix un delegat inquisidor a Alemanya, i arrel d'això, el sistema s'estableix a França.

El tribunal es va recolzar en les ordres dominiques i franciscanes. Així varen ser capturats els heretges clandestins i els seus protectors, que entregats completament al seu poder, es van convertir en els representants de la execució. Les fogueres col•lectives van desaparèixer per donar lloc a execucions individuals.

El Papa Inocenci III, es va adonar de l'increment d'adeptes càtars, doncs la seva doctrina era vista amb bon ulls tant pel poble com per la burgesia i els grans senyors feudals,

5 La teocràcia és una forma de govern que estableix que l'autoritat per governar, dirigir i decidir, no pertany al poble com en el cas de la democràcia sinó que pertany a Déu, i per tant, al clergat.6 Pertanyen a l’Orde del Císter, orde religiós creat en el S.XII que promovia la pobresa i l’ascetisme.

19

veient en el catarisme la possibilat d'una certa independència de Roma, que naturalment el Papa no va tolerar.

Malgrat que les amenaces d'Inocenci III contra Pere el Catòlic varen ser omeses (inclús havent-li donat el Papa al Rei el títol de “catòlic” per la seva fervent religiositat) li va retirar el favor al veure la seva inclinació vers la causa càtara.

La Inquisició establerta al Llenguadoc no va ser la primera Inquisició que va establir l'Església de Roma. Els bisbes inquisidors havien existit segles enrere, però essent locals, mai van tenir l'impacte que va tenir la Inquisició Papal. La Inquisició es va establir informalment per el Papa, a principis del Segle XIII.

El propòsit de la Inquisició era descobrir i eliminar els vestigis de la creença càtara després de les Croades. Durant les Croades, havien passat ordenances que imposaven noves sancions per l’heretgia.

Després de la mort d'Inocent III en el 1216, va aparèixer un nou orde religiós fundat per Dominico Guzmán, popularment conegut com dominics després d'ell.

En el 1233 el següent Papa, Gregori IX, va donar el vist bo a la Inquisició amb la solució final: l'extirpació absoluta dels càtars. Aviat els Franciscans s’uniren a la causa, però és Dominico Guzmán i els seus seguidors qui van deixar el llegat d'amargor que va perdurar a la regió de Llenguadoc.

Cap a la fi del S.XIV el catarisme s'havia extirpat.

Inicialment benvinguda per la comunitat catòlica, la Inquisició va ser al Llenguadoc objecte de l'odi al pels jueus, els càtars i inclús els mateixos catòlics.

Una de les raons per la qual la Inquisició va ser tan efectiva era que gaudia del suport del Papa, i per tant podien ignorar l'estructura de poder que hi havia establerta. El costum que tenia la Inquisició de desenterrar els cossos de suposats heretges en els cementiris incendiava la ira de la població, i no era pas desconeguda la celebració que es duia a terme quan moria algun inquisidor.

Les tècniques que utilitzaven per a obtenir les confessions dels heretges eren tals com amenaçar membres de les seves famílies, preguntes enganyoses, depravació de la son, empresonament indefinit...

La tortura va esdevenir el mètode preferit de la Inquisició. El seu ús va ésser explícitament prohibit per el Papa Inocenci IV en el 1252, però als inquisidors i als seus assistents els va estar permès usar aquests mètodes fins gairebé mitjans del segle XIX.

20

Part pràctica

Hipòtesi

“La desaparició dels càtars: motiu polític o religiós”

Durant molts segles l’extinció del catarisme ha estat lligada a la religió; Però la forta càrrega política que hi ha dins d’aquest esdeveniment històric em van portar a formular la hipòtesi del meu treball.

La Croada contra els càtars va ser molt més que un motiu religiós; aquesta estrategia amagava una gran trama política:

En el segle XII, en el moment en que el catarisme ja estava més que establert al sud de França, el Papa Inocenci III va haver de descentrar la seva atenció d’aquests heretges per posar-la sobre el Sacre Imperi Romano-Germànic i els seus constants intents de sotmetre el Papat al seu poder.

Dins del mateix Llenguadoc, se sap que l'esposa del Comte de Tolosa Raimon VI, Matilde, era una notable càtara, el qual va contribuir a suavitzar l'actitud d’aquest respecte a l'heretgia. Algú amb tanta posició social com el comte de Tolosa podia resultar massa inquietant per a Roma. Alhora, Matilde, era la germana de l'esposa d'Enric VI d'Alemanya, de manera que Raimon VI estava vinculat als enemics del Papa:

La actitud dels Llevats Pontificis com Pere de Castelnau i Arnaud Amaury, ens mostren que a aquests no els interessava la conciliació, sinó posar Raimon VI al límit amb exigències cada vegada més ofensives i dures que portarien a una claríssima guerra.

21

En el 1207, Pere de Castelnau va aconseguir que Raimon VI s'unís a la Creuada contra els càtars, però el llegat pontifici mor poc després -suposadament al servei del comte de Tolosa-, va ésser el detonant que el Rei de França esperava des de feia molt temps per a poder sotmetre aquest territori al seu regne. El març de 1208, Inocenci III va proclamar la Creuada contra Ramón VI, i el que és més important, contra el seus territoris.

Els nobles del sud de França es van adonar de que la Croada tenia com a objectiu la completa eliminació de l'heretgia i hi van reaccionar negativament i molt ràpidament, ja que molts dels seus familiars (inclús ells mateixos) seguien les doctrines càtares.

No obstant, la intensa activitat conqueridora de Simó de Montfort, un dels màxims representants de la Croada, podia conduir a la constitució d'un principat encara més poderós i extens que el de Tolosa, cosa que el Papa no volia de cap manera. Arrel d'això, el Papa va denunciar els excessos que va cometre Montfort en les seves matances per a extenuar el seu poder.

Ara bé, si el Papa va procurar atenuar els excessos de Montfort, aquest no va atendre les demandes dels nobles occitans que varen ser injustament desposats per la fidelitat i la defensa de l’heretgia. En revenja, molts d'aquests nobles occitans van decidir demanar-li ajuda a Pere II el Catòlic, Rei de la Corona d’Aragó, a qui el rendien vassallatge, conscients del prestigi que va aconseguir per la seva actuació a la Batalla de les Naves de Tolosa contra els almohades. La presència de Pere II va mostrar al Papa que la Creuada de Montfort no era una Creuada contra la heretgia, sinó una operació política.

Pere II, per la seva part, tenia motius per a intervenir: Els genovesos (comerciants italians) estaven trastornant els seus plans d’apropiar-se a València i Mallorca, i França era el principal aliat d'aquests comerciants. D'altra banda, el Rei estava al corrent de la política que s’impartia en les seves terres de més enllà dels Pirineus, de manera que l'actuació de Montfort va ser vista com una interferència del Rei de França en un àmbit d'influència que li pertanyia. El setembre de 1213, aragonesos i creuats es van de trobar a la Batalla de Muret, però la derrota i mort de Pere II a la batalla, va constituir un cop molt dur per a la posició dels catalano-aragonesos en el Pirineu.

Posteriorment a la Batalla de Muret, Montfort va tornar a remetre contra Tolosa en la Segona Croada contra els càtars. Però com després de la Batalla de Bouvines (1214), el Rei de França, Felip II August, va aconseguir neutralitzar als seus enemics anglesos, va

22

decidir que ja havia arribat el moment d'ocupar-se del front sud, i molt especialment, del actiu i poderós Simó de Montfort.

Per a no crear complexitat entre els creuats, el Rei de França no podia pactar amb Raimon VI per a apropiar-se del territorio de Tolosa. Si feia un pacte amb ell, podria causar la confusió entre els creuats, i el que era més important, Simó de Montfort podria sospitar i tornar-se en contra seva.

Va ser llavors quan va sorgir la necessitat d’assassinar a Raimon VI i eliminar la resistència que hi havia en el seu territori. Això si, sense arribar a destruir els seus senyorius.

La solució era simple: Raimon VI seria succeït pel seu fill Raimon VII.

Acceptant els tolosans les solucions proposades en el IV Concili de Laterà en el 1215, Raimon VI i el seu fill, serien rebuts a Marsella amb honors.

Amb la mort de Montfort, els senyorius del sud es van veure allunyats del perill de conquesta i despossessió dels seus feus, pel que també s'atenuaria poc a poc el recolzament als càtars.

El successor del Rei francès Felip August, Lluís VIII, seguiria empresonant heretges i acabaria imposant la seva autoritat. Però va arribar a un acord amb Raimon VII en el Tractat de París del 1229, en el que a se li permetia conservar els seus dominis a canvi de que el Rei de França consolidés el seu territori.

Raimon VII doncs, devia combatre als càtars fins la seva completa eradicació.

23

Conclusió

La Croada albigesa, tot i mantenir el predomini religiós, no aconsegueix amagar la gran trama política que va moure els fils d’un fet molt influent en la historia de l’Europa medieval.

L’eliminació del catarisme no era un simple atac contra una heretgia; va ser un atac directe a la Corona d’Aragó l’amenaça que aquestacomportava amb les dimensions i la importància del seu regne.

Es va sacrificar no només una de les religions més fidels als principis de Crist, sinó una societat civilitzada, regida per la igualtat i el coneixement.

Essent el Llenguadoc un poble i una societat tant contràris a la corrupta Església de Roma del moment, no resulta estrany que l’eliminació total de tot indici de catarisme fos primordial per al Papa, anteposant-ho fins i tot al resurgent auge de l’Islamisme a les terres creuades d’Orient.

Tinguent el Rei Pere, súbdit directe del Papa i anomenat per ell mateix “el catòlic”, aquest territori en el seu poder, el va convertir en un perill inminent vers la frágil Església de Roma d’aquell moment, moment en que heretgies i creences alternatives començaven a tenir més importància que el catolicisme.

L’Església ha acabat per reformar-se ella mateixa, així doncs l’Església d’aquest fet històric ja no és la mateixa que la d’avui dia.

24

A la fi de les croades, una forma de vida sencera va ser destruida. Juntament amb la prosperitat d’una de les regions més riques de França. Però no es pot destruir per complet una idea, i la historia dels càtars ha aconseguit sobreviure malgrat tots els intents d’eliminar-los de la memòria humana.

ANNEXE: Entrevistes

Entrevista a Eduard Berga, director del Centre d'Estudis Càtars

de Barcelona.

I. Primer de tot, quina funció realitza aquest centre?

E: Això és un centre d'estudis que vam crear un grup d'amics i d'estudiosos del catarisme interessats en aquest tema que la seva funció fonamentalment és recollir una mica tot el treball que vam fer i la biblioteca que vam crear. Tenim prop de 1.000 llibres i més de 2.000 articles en torn al catarisme i que en un moment donat eren llibres que teníem a casa nostra i que vam pensar que podria ser interessant reunir-los i poder fer un treball diguem més col·lectiu.

La idea del centre d'estudis és poder ser un lloc de trobada i de recerca del catarisme des de les diferents visions que hi han hagut.

També estudiem la història, l'ensenyança que hi havia dins del catarisme i tots els temes connexes també, és a dir, la inquisició, els trobadors, el tema del grial, els templers que van coexistir en la mateixa època i que d'alguna manera hi han elements comuns.

Alhora és un centre de divulgació; fem conferències, hem fet alguna exposició en diferents llocs... Jo he escrit un llibre molt bàsic per explicar quin era el pensament del catarisme. Ara estem escrivint un altre més relacionat amb la investigació per explicar quines han estat les fonts originals del catarisme a la Corona d'Aragó (hi ha un conjunt d'uns 300 documents escrits entre el segle XII i el XIV). Originals en llatí. Permeten a l'investigador tenir-los reunits i poder treballar i veure quina era la història del catarisme aquí a Catalunya.

II. Existeix avui dia algun moviment que mantingui fonaments càtars?

E: Bueno hi han diferents moviments que es denominen neocàtars en diferents llocs, inclús uns russos que ara diuen que són càtars...

En el fons és el de sempre, hem de distingir entre el que és el moviment històric: el moviment històric es va acabar al segle XIV a tota la zona occitana i italiana fonamentalment i al segle XV va acabar a la zona de Sèrbia i Bòsnia que és on va durar més temps. Quan els turcs van envair aquella regió, hi havien encara grups de càtars visquin-hi.

El moviment històric en si es va acabar. El que no es va acabar d'alguna manera van ser les ensenyances, el pensament; i d'alguna manera aquest pensament ha anat sorgint en diferents moviments i en diferents històries.

Els protestants per exemple, ells deien que el catarisme havia estat un moviment protestant primogènit, perquè els càtars una de les primeres coses que van fer va ser traduir el llenguatge comú d'aquella època (vulgar) als textos sagrats. En aquella època només l'església, monjos, capellans, bisbes, coneixien el llatí i podien llegir-lo. Llavors la població no podia llegir el Llibre Sagrat del cristianisme, i ells van ser els primers que van començar a traduir. I això és una de les coses que els protestants van fer; Luter va traduir la Bíblia en un llenguatge comú per a tothom.

Llavors el pensament càtar d'alguna manera si que ha continuat present.

III. Fins a quin punt va arraigar catarisme a la Catalunya de l'Edat Mitjana?

És el que he explicat abans, en aquest llibre que estem fent presentem documents des de els començaments del catarisme, un dels primers documents que hi ha; No és exactament original, ja què és una còpia del S.XVII i durant molt de temps s'ha dubtat si el document era original o no. I resulta ser una còpia d'un manuscrit.

És el Concili de Sant Fèlix de Cagamant, un concili el qual va venir un Papa Bogomil a Tolosa i allà va reunir i va fer un concili que reunia als perfectes càtars d'Occitània, d'Albi, de Tolosa i d'Itàlia i de la Vall d'Aran.

Aquest document és del 1164, i d'alguna manera, tot i que hi han molts autors francesos que diuen que no hi havia bisbat a la Vall d'Aran, hi han hagut autors catalans com en Jordi Ventura, que és un gran estudiós del catarisme que manifesta que ha trobat documents que diuen que, efectivament, en Raimon de Casals era una persona que havia viscut a la Vall d'Aran i hi han hagut documents que esmenen aquest personatge.

Per tant des de mitjans del segle XII hi han càtars, a començaments amb Pere el Catòlic, els dos primers decrets reials contra el catarisme estan fets per dos Reis catalans: Alfons el Cast i el seu fill Pere el Catòlic.

Des de mitjans del segle XII fins a començaments del Segle XIII hi han referències de que hi han hagut càtars. Referències molt importants, però també escasses avui dia, ja que s'han perdut els registres, no hi ha documentació.

Nosaltres tenim molta documentació de la Inquisició francesa de tota la regió d'Occitània, però no dels documents originals que es van fer a l'època, sinó d'una còpia que va manar fer un Rei francès amb un notari. El va enviar a la zona de Carcassona al segle XVII per a que fes una còpia de tots els documents que hi havien a Carcassona, a Albi, Tolosa, a Foix i llavors va copiar més de 200 llibres i d'aquests 200, prop de 15 llibres són còpies de registres de la Inquisició que es van perdre posteriorment, és a dir, van ser cremats.

Els llibres de la Inquisició donaven molts noms, i proporcionaven testimonis de Perfectes càtars. No expliquen molta cosa sobre el moviments però si que ens mostra quins noms estaven implicats. I clar, com hi havien molts noms de família la gent no volia que això es conservés, i a Carcassona i Albi van haver-hi varies revoltes que cremaven aquests llibres. Per a fer “desaparèixer” alguns dels seus avantpassats varen ser heretges.

I aquí a Espanya també hi han hagut varies cremes de llibres, per exemple, a les Guerres Napoleòniques van destruir bastants arxius i molts arxius van ser transportats a França.

Nosaltres tenim coneixement a partir de documents del segle XVII que hi havien hagut un nombre de llibres de la Inquisició a l'arxiu de l'Arquebisbat de Tarragona. Tot això ha desaparegut.

Hagués sigut molt interessant per a la nostra història.

IV. Quines conseqüències hauria comportat la hipotètica victòria de la Corona d'Aragó a la Batalla de Muret?

E: El catarisme hagués perviscut una mica més, però de totes maneres el problema religiós estava en els dos llocs, és a dir, els càtars van ser perseguits també en la Corona d'Aragó.

La inquisició es va crear per lluitar contra els càtars. La primera es va crear a Tolosa el 1228, a càrrec dels dominics. I el 1231 el papa va enviar una carta que va redactar (que va redacta probablement Raimon de Penyafort, patró dels advocats) per a que es creés una Inquisició a Catalunya. I van fer un concili a Tarragona, on va participar

Jaume I i tots els bisbes i els abats de la Corona d'Aragó i en aquells moments es va crear una Inquisició aquí.

I la Inquisició tenim escrits que explica realment que aquí els càtars varen ser perseguits i cremats. Les fogueres més famoses són les franceses però aquí també es va cremar gent i es va perseguir.

Per exemple tota la zona de Berga hi han escrit que diuen "totes les cases són càtares" i en un moment donat en van atrapar a 60.

La inquisició, independentment de que hagués guanyat Pere el Catòlic, el catarisme hagués acabat. Ja que l'Església tenia molt clar que aquella gent posés en dubte el seu poder.

V. Durant l'edat mitjana hi van haver nombroses heretgies; per què l'Església de Roma va reaccionar tant fortament vers el catarisme?

Va reaccionar també amb altres heretgies, però el catarisme tenia una força molt gran i era que aquella gent s'ho creia de debò, és a dir, es creien el que predicaven; i no només s'ho creien sinó que a més no es tancaven en un monestir per viure una vida més espiritual sinó que estaven convençuts que era necessari explicar el que ells creien a tothom. I aquesta predicació va fer, que molta gent (tot i no ser càtars) comparés la vida de la gent de l'Església, sobretot de les figures més importants com els bisbes i la gent dels monestirs, però que havien rebut aquest títol com a càrrec de noblesa, i per tant no tenien cap interès en la fe; No eren un exemple per a la gent.

És una mica com els polítics d'ara, que haurien de dur una vida honesta, treballar de cara al poble, però si rasques una mica t'adonés que està ple de corrupció.

Llavors això va fer que molta gent de les ciutats i els pobles, comparaven les vides que duien els càtars amb els bisbes i es preguntaven: Qui són els vertaders cristians? Qui porta veritablement l'exemple del cristianisme? I clarament eren els càtars.

Llavors, es clar, l'Església, que d'alguna manera també tenia molts problemes, tenia molt més poder que avui dia: Ells nombraven els reis, podien excomulgar als nobles, i per tant tenien un poder molt gran d'actuació a la vida de la gent.

L'Església tenia molts problemes amb els nobles d'aquí, ja que aquests nobles es negaven a pagar els impostos que havien de pagar a l'Església, la qual era un gran poder feudal. I com a poder feudal, tenien interès en que no existís cap altre potència que pogués treure'l-s'hi part del poder que mantenien sobre la gent.

En aquell moment van aparèixer els dominics i els franciscans que tenien elements molt semblants amb el catarisme. (Una renuncia a les riqueses, la predicació del missatge cristià...)

Però ells van acceptar estar dins de l'Església, pels càtars lo primordial era "atacar" la vida de la gent de l'Església, perquè deien que tot el que feien ho feien simplement per enriquir-se.

I això va fer que l’Església demanés la intervenció de la noblesa. Inocenci III va manar fer la Creuada, que ara es diu que és política, però això no es així:

En passar ho veiem així, però quan el Papa va manar fer la creuada el 1207 va cridar a dues entitats que tenien un gran poder: li va demanar al Rei de França que participés en la Creuada, però ell s'hi va oposar perquè el Comte de Tolosa era una familiar seu. Després ho va intentar amb el Comanador dels Templers, que eren els que participaven en les croades.

Va ser una croada, no contra els musulmans, sinó una croada contra uns altres cristians, i els temples s'hi van oposar totalment.

Llavors va obrir la Croada a tots els nobles que volguessin participar-hi, sobretot el nord de França i la regió d'Alemanya, inclús de la mateixa regió Occitana.

Participar en una Croada et donava indulgències, és a dir que si hi participaves tenies assegurat un lloc al cel, i tenies el botí que es podia repartir.

Hi havia el representant del Papa, Simón de Montfort que va prendre el poder, però n'hi havien més, no era només ell. Però ell era un noble que ja havia participat en creuades a Constantinoble i que d'alguna manera es va formar un gran prestigi en aquesta creuada i ell va ser qui va aconseguir governar casi la totalitat de la regió occitana.

El Rei de França en aquell moment tenia molts problemes amb Anglaterra i Alemanya que s'havien aliat en contra seva, i les terres del nord de França eren molt poques, el que es diu ara l'Île de París. I la regió occitana formava part de la Corona d'Aragó, per tant la regió que governava era molt petita. Ell tenia doncs molta feina en defensar el seu territori.

El que passa es que la jugada li va sortir bé. Quan els nobles van començar a guanyar territori (sobretot Simó de Montfort) ell d'alguna manera es va poder anar apropiant de tota aquella regió i evidentment en un moment donat li va interessar poder expandir-se per aquell cantó.

VI. Per finalitzar aquesta entrevista, la pregunta clau per a la hipòtesi que presento en el treball. La creuada contra els albigesos es va dur a terme per un motiu purament religiós o polític?

E: Va ser primer un motiu religiós. Jo estic convençut de que va ser un motiu religiós que es va convertir en un motiu polític després a posteriori. En la primera creuada va ser el Papa el qui va dir que era una creuada contra els heretges i contra es nobles que defenien els heretges.

En aquella època, en el mateix any que hi va haver la derrota de Muret el 1213, va ser la davallada total de totes les possibilitats que tenien de defendre les terres occitanes. Des del gener fins al maig d'aquell any tots els nobles van rendir-li homenatge al Rei Pere per a que els defengués. I per això, el Rei Pere el Catòlic, que estava recolzat pel Papa, va defendre als nobles que defenien als heretges. Totes les terres occitanes estaven sota el seu govern, llavors evidentment això va ser un problema polític.

En el moment que el Rei Pere va perdre la batalla i va morir, ell va intentar per tots els medis evitar la batalla, i va reunir-se amb Simó de Montfort varies vegades. El seu fill que era molt jove, Jaume I, el va donar com a "empremta" a Simó de Montfort per a anular la Batalla. I va ser el Papa qui li va dir que entregués el seu fill als catalans quan ja havia guanyat.

D'alguna manera va haver-hi un pacte.

Simó de Montfort va acceptar entregar als nobles catalans que van anar a demanar ajuda al Papa, però Simó va exigir que de cap manera defenguessin les terres que eren seves.

I per això Jaume I mai va intentar estendre la Corona cap a amunt. Totes les conquestes de Jaume I van ser a Mallorca, València... i en canvi mai va intentar estendre’s cap a dalt. El seu fill però, si va intentar defensar als occitans que es van revoltar degut a l'apoderació estrangera de la seva regió.

Entrevista a Éric, administrador del lloc web "Catharisme d'aujourd'hui" (El catarisme d'avui) http://www.catharisme.eu de Carcassona. Directament traduïda del francès al català.

I. Podem dir que l'herència càtara està integrada a la societat occitana d'avui dia?

No sé pas realment quina podria ser l'herència càtara. La identitat occitana és més propera a la cultura que ens ha perviscut d'aquesta època, com una certa voluntat independent dels poders. El catarisme es va desenvolupar aquí perquè la gent que tenia el poder la va acceptar i tolerar degut a la seva cultura oberta i de caràcter inofensiu. No hi veig res més. Jo penso doncs que el catarisme podria haver-se desenvolupat avui per tots els llocs on la tolerància és present.

II. Per què l'església veia en el catarisme una heretgia?

Per començar penso que la gent malversa la coneixença de les paraules. En un inici, l'Església de Roma va fer de tot per a emmascarar els moviments cristians que, en els tres primers segles, van constituir una veritable alternativa al judeo-cristianisme. Amb el poder judicial rebut a la fi del S.IV, l'Església va esdevenir la religió perseguidora alhora que imposaven la seva visió. Els altres cristians varen ser tractats de no cristians (gnòstics), i posteriorment de cristians dissidents (heretges). Això era millor que anomenar-los cristians i que, potser, van seguir el missatge cristià millor que altres.

III. Que podria oferir el catarisme als homes del S.XXI?

El catarisme és independent al temps. No ofereix res de més ni res de menys als homes d'avui dia que els de l'Edat Mitjana. Proposava als homes interrogar-se plenament sobre la seva espiritualitat i aplicar la seva comprensió del missatge de Crist per a la seva salvació. No imposava res i no podia fer prosèlits.

IV. La desaparició del catarisme es deu a un motiu purament religiós o polític?

La voluntat inicial va ser clarament religiosa, però la política ha acabat per ajuntar-se a la religió, ja que el catarisme és encara incomprensible tant per un com per l'altre. I, tot allò que no s'entén es considera com a perillós i ha de ser destruït.

Bibliografia

Llibres

I. Mestre i Godes, Jesús. Els càtars: Problema religiós, pretext polític. Barcelona. Edicions 26. 1994.

II. Bereslavskiy Yohann. Catarismo XXI. Barcelona. Editorial World Affairs, 2007.III. Escura Xavier, Crònica dels càtars. Barcelona. La magrana, 2003.IV. Nelli René, Diccionari del catarisme i les heretgies meridionals. Editorial José J.

Oñaleta. 2000.V. Mestre i Campí, Jesús. ATLES DELS CÀTARS. 2003.

VI. Mestre i Godes, Jesús. Els càtars explicat als meus néts. Editorial Empúries. 2004VII. Brenon, Anne. EL VERITABLE ROSTRE DELS CATARS CREENCES I ESTIL

DE VIDA, Edicions Proa S.A, 1998

Webs

I. http://www.cathar.info II. http://www.catarismo.com

III. http://www.catarismo.org IV. http://www.wikipedia.org V. http://www.catharisme.eu