TREBALL DE LITERAURA CATALANA

LES ROSES

RECORDADES

FET PER:

• Júlia Figueras

• Maria Párraga

• Laura Torras

• Helena Rosiñol

• Jana Garcia

ÍNDEX

Poemes individuals 1

Poema escollit: Les roses recordades 3

Sobre l’autor 4

El caminant i el mur 5

Anàlisis del poema 6

Bibliografia 7

POEMES INDIVIDUALS

Maria:

PLOU

Totes les bruixes d’aquest món perdut

són en el cel bretó, que en desvaria;

l’aigua bruny, delerosa, el punxegut

capell dels cloquerets de Normandia.

París regala deplorablement;

es nega Niça d’aiguarells en doina.

Milers d’esgarrifances d’un moment

punyen Sena, Garona, Rin i Roine.

L’aigua podreix els carrerons malalts;

gorgolen per cent becs les catedrals.

La pluja a tot arreu, esbiaixant-se,

veu solament alguna mà que es mou

fregant un vidre de finestra. Plou

a totes les estacions de França.

Jordi Carner

Laura:

CROQUETES

Se’ns esmolen les dentetes quan la

mare fa croquetes.

Ben rosses i cruixidores, no te’n menges,

en devores.

En qualsevol ocasió, si hi ha croquetes,

millor.

Poema extret del llibre Bon profit de

Miquel Martí i Pol

Júlia:

UN DIA QUALSEVOL

Un dia qualsevol foradaré la terra

i em faré un clot profund,

perquè la mort m'arreplegui dempeus,

reptador, temerari.

Suportaré tossudament la pluja

i arrelaré en el fang de mi mateix.

Quiti de mots, em bastarà l'alè

per afirmar una presència

d'estricte vegetal.

L'ossada que em sustenta

s'endurirà fins a esdevenir roca

i clamaré, amb els ulls esbatanats,

contra els temps venidors

i llur insaciable corruptela.

Alliberat de tota turpitud,

sense seguici d'ombra,

Jana:

ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR

És quan plou que ballo sol

Vestit d’algues, or i escata,

Hi ha un pany de mar al revolt

I un tros de cel escarlata,

Un ocell fa un giravolt

I treu branques una mata,

El casalot del pirata

És un ample girasol.

És quan plou que ballo sol

Vestit d’algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic

Al bassal de sota l’era,

Em vesteixo d’home antic

I empaito la masovera,

I entre pineda i garric

Planto la meva bandera;

Amb una agulla saquera

Mato el monstre que no dic.

És quan ric que em veig gepic

Al bassal de sota l’era.

És quan dormo que hi veig clar

Foll d’una dolça metzina,

Amb perles a cada mà

Visc al cor d’una petxina,

Só la font del comellar

I el jaç de la salvatgina,

–O la lluna que s’afina

En morir carena enllà.

És quan dormo que hi veig clar

Foll d’una dolça metzina.

POEMA ESCOLLIT: Les roses recordades

Recordes com ens duien

aquelles mans les roses

de sant Jordi, la vella

claror d’abril? Plovia

a poc a poc. Nosaltres,

amb gran tedi, darrera

la finestra, miràvem,

potser malalts, la vida

del carrer. Aleshores

ella venia, sempre

olorosa, benigna,

amb les flors, i tancava

fora, lluny, la sofrença

del pobre drac, i deia

molt suaument els nostres

petits noms, i ens somreia.

El caminant i el mur (1954)

“Les ombres, el riu, el somni perdut”

SOBRE L’AUTOR

Salvador Espriu (1913-1985) va néixer a Santa Coloma de Farners (La Selva). Fill de

Francesc de Paula Espriu i Torres, era un home de caràcter obert, sociable i

lliurepensador. Es va llicenciar en dret a la Universitat de Barcelona. Les seves obres

més importants són el Caminant i el mur, La pell de brau i El cementiri de Sinera.

Aquest poema pertany al llibre el Caminant i el mur, és el quart de la primera part de

llibre anomenada Les obres, el riu, el somni perdut.

La producció l’iteraria d’Espriu és molt extensa. Al llarg de la seva obra poètica d’estil

modernista, Espriu desenvolupa un món propi identificat a Sinera, el nom d’Arenys al

revés. És considerat un dels renovadors de la prosa catalana de les fórmules

noucentistes, juntament amb Josep Pla i Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau.

EL CAMINANT I EL MUR

L’obra de Salvador Espriu s’ha de definir a partir de dos eixos: la reserva de la

diversitat i l’aspiració. Aquest assaig recull poemes de reflexió tot en els aspectes de la

vida des d’una perspectiva filosòfica. El Caminant i el mur defineix de manera

representativa el viatge de l’ésser humà, referint-se al caminant i el mur, la mort i el

més enllà.

Salvador Espriu va escriure aquest llibre l’any 195, després de la mort de la seva mare,

juntament amb Les Hores, Mrs. Death i Final de Laberint. En les quatre obres, tot i

tractar temàtiques diferents, sempre acaba arribant a la mateixa conclusió: que ell i tot

el que ell estima acabarà desapareixent i caient en l'oblit. Aquí la seva poètica es

converteix en una meditació sobre la mort.

ANÀLISI DEL POEMA

El poema està format per versos heptasíl·labs d’art menor amb rima assonant.

BIBLIOGRAFIA

https://darabuccatala.wordpress.com/2010/04/10/les-roses-recordades-de-

salvador-espriu/

http://ca.wikipedia.org/wiki/Salvador_Espriu_i_Castell%C3%B3

http://www.escriptors.cat/autors/esprius/pagina.php?id_sec=732

http://www.dicdidac.cat/