tr la realitat de la comunitat sorda

74
0. Introducció Molts són els cops que segurament us heu topat amb dues persones fent-se signes, intentant expressar quelcom, i heu analitzat tot tipus de gestos fets amb les mans, però potser no heu aconseguit treure res de clar. La primera cosa que els hi passa a certa gent per la ment en veure persones comunicant-se d’aquesta manera és: Mira, deuen ser sords. Altres, en aquests casos, es comencen a qüestionar tot el que aquelles dues persones són capaces o no de fer tenint aquest problema: la sordesa. Entorn d’aquesta girarà el treball a desenvolupar, on s’intentarà resoldre curiositats i qüestions que s’han presentat degut a diverses situacions, citades més endavant, durant l’evolució d’aquesta investigació: Poden ballar les persones sordes? En no sentir la música, poden saber si els hi agrada? Se’ls pot transmetre d’alguna manera la música, perquè en puguin gaudir? Pot un nen sord integrar-se en una escola ordinària? Com es comunica amb els companys que no saben la Llengua de Signes? Queda incomunicat en aquest cas? Antigament com es tractaven i educaven els nens sords? Quins recursos tenien, si no disposaven de la tecnologia actual? Què es pensava d’ells i com els valoraven? Què pensa actualment la societat de la comunitat sorda? 1

Upload: patricia-rodriguez

Post on 02-Nov-2014

43 views

Category:

Education


7 download

DESCRIPTION

 

TRANSCRIPT

Page 1: TR La realitat de la comunitat sorda

0. Introducció

Molts són els cops que segurament us heu topat amb dues persones fent-se

signes, intentant expressar quelcom, i heu analitzat tot tipus de gestos fets amb

les mans, però potser no heu aconseguit treure res de clar. La primera cosa

que els hi passa a certa gent per la ment en veure persones comunicant-se

d’aquesta manera és: Mira, deuen ser sords. Altres, en aquests casos, es

comencen a qüestionar tot el que aquelles dues persones són capaces o no de

fer tenint aquest problema: la sordesa.

Entorn d’aquesta girarà el treball a desenvolupar, on s’intentarà resoldre

curiositats i qüestions que s’han presentat degut a diverses situacions, citades

més endavant, durant l’evolució d’aquesta investigació:

Poden ballar les persones sordes?

En no sentir la música, poden saber si els hi agrada?

Se’ls pot transmetre d’alguna manera la música, perquè en puguin

gaudir?

Pot un nen sord integrar-se en una escola ordinària?

Com es comunica amb els companys que no saben la Llengua de

Signes? Queda incomunicat en aquest cas?

Antigament com es tractaven i educaven els nens sords?

Quins recursos tenien, si no disposaven de la tecnologia actual?

Què es pensava d’ells i com els valoraven?

Què pensa actualment la societat de la comunitat sorda?

Pensa encertadament?

Quin tracte mostren els oients cap a les persones sordes?

Té la comunitat sorda accessibilitat a tot allò que qualsevol persona té?

L’estructura del treball, on s’aniran resolent els dubtes anteriors, es presenta

en dos grans blocs:

El primer, que engloba la part teòrica, ens porta per un recorregut en la història

de la comunitat sorda des de l’antiguitat fins els nostres dies, en primer lloc; i a

continuació ens ofereix una visió objectiva de la sordesa i les seves

repercussions.

1

Page 2: TR La realitat de la comunitat sorda

La segona part del treball es basa en quatre tipus de fonts analitzades: una

primera és l’anàlisi dels coneixements de la societat actual sobre la comunitat

sorda; la segona font és una visió personal sobre una persona adulta sorda i

mare d’un nen sord; una tercera font és la redacció de l’experiència viscuda per

un nen sord de 1r d’ESO relacionada amb la seva sordesa; i la darrera font és

l’anàlisi del comportament d’un nen sord integrat a l’aula ordinària.

D’aquesta manera, es comparen les quatre fonts per tal d’esbrinar la hipòtesi

principal que es proposa per realitzar aquest treball:

Té la societat un concepte encertat sobre la comunitat sorda?

Després d’exposar les conclusions generals del treball, s’inclou una sèrie

d’annexos amb documents que han estat considerats rellevants o curiosos.

Les primeres idees que em van portar a fer aquest Treball de Recerca sobre

les persones sordes vaig tenir-les anant en el cotxe amb la meva família,

escoltant la ràdio. De sobte la meva germana va interrompre la cançó dient a la

meva mare si podia apujar la música, ja que li agradava molt aquella cantant.

Aleshores em vaig preguntar si a una persona sorda li podia arribar a agradar

la música, si no la sentia... Realment, degut a la meva passió pel ball, porto la

música molt lligada a mi, i no em podria imaginar una vida sense poder

escoltar-la i acompanyar-me mentre ballo. El primer que vaig fer en aquell

moment va ser demanar a la meva germana que es tapés els ulls (simplement

per centrar-se més en el que estava a punt de fer-li) i intentés fer cas omís de

la música que estava sonant. Vaig agafar-li les mans mentre que vaig

començar a marcar els temps forts de la cançó amb els dits i en els temps

suaus els hi desplaçava suaument per les mans.

Ella somreia perquè li agradaven aquells moviments, i no s’adonà que el meu

pare havia canviat d’emissora, i per tant de cançó, ja que va abaixar el volum.

Recordo molt bé que estava sonant: Fiesta Pagana de Mago de Oz. És una

cançó d’aquelles que la meva germana no pot suportar i vaig començar a

marcar el ritme intens als seus palmells.

2

Page 3: TR La realitat de la comunitat sorda

Era un ritme sec i fort, podríem dir que una mica agressiu, i com que això no li

va agradar i va enretirar les mans, dient que aquells moviments no li

agradaven. De seguida s’adonà de la cançó que sonava i ho comprengué tot.

Allò em va fer riure i em va satisfer l’haver pogut transmetre la música d’una

manera diferent. Se’m va ocórrer de posar la meva mà sobre l’altaveu per

veure si també podia sentir la música a través de les vibracions d’aquest, però

crec que es perd bastant de la melodia si només et guies per aquestes

vibracions. No li vaig donar importància i vaig continuar gaudint de la música

fins arribar a casa, rumiant en com s’ho farien, per això i altres coses, les

persones que no podien escoltar el que els envoltava.

Primerament pensava que les persones sordes no podien sentir res i es veien

obligades a utilitzar la llengua de signes, i em lamentava per ells. En veure,

doncs, la meva curiositat i l’interès per les persones sordes i associar-ho a

l’estima que tinc als infants, vaig considerar el tema com una possible opció pel

conegut Treball de recerca.

Després d’un temps, com si les preguntes que m’envaïen m’empenyessin a

prendre una decisió, em vaig reunir amb el meu tutor, Lito Caramés, per

comunicar-li que ja havia fet una tria, i el tema seria: Els nens sords. Realment

no sabia per on agafar el tema ni en què centrar-lo, cosa que em va costar molt

temps de definir. Vaig necessitar seguir investigant i deixar-me portar per tot el

que anava descobrint, parant més atenció en aquelles coses que em resultaven

més interessants, en les què finalment centraria el treball.

Ràpidament em vaig posar en contacte amb molta gent: professors

d’Universitats, escoles on estudiaven alumnes sords, associacions de pares i

mares d’alumnes sords, centres d’ajut a persones sordes, etc...

Vaig visitar el Centre de Recursos Educatius per a Deficients Auditius a

Barcelona i vaig poder entrevistar a la professora i cooperant del CREDAC,

Marisa Vila, la qual em va donar molta informació sobre l’educació dels nens

sords i el procés que se seguia des que una família s’adonava que el seu fill

era sord. Em va aclarir molts dels meus dubtes principals i va obrir-me’n

d’altres. Vaig sortir d’aquella entrevista molt satisfeta de la informació que havia

aconseguit i de tota la paperassa que m’havia donat.

3

Page 4: TR La realitat de la comunitat sorda

Però encara tenia necessitat d’investigar molt més. Volia poder entrar a una

escola on hi haguessin sords i poder descobrir una mica més i de prop sobre

l’educació d’aquests nens i la seva situació a l’escola. Una de les idees pel

Treball de Recerca era fer un diari d’un nen sord, però em va portar més d’un

maldecap, ja que sent advertida per la Marisa Vila que em costaria bastant,

necessitava el permís de la família del nen i de l’escola per poder fer-li un

seguiment.

Llegint tots els correus que m’havien contestat les persones a qui havia

demanat ajuda, vaig veure que tots deien que estaven ocupats, o que eren

especialistes en altres temes, i la meva il·lusió s’anava perdent. A més n’hi

havia molts que ni m’havien contestat i això encara em frustrava i preocupava

més. Però em vaig sorprendre, i un somriure ben gran se’m va dibuixar, en

veure que l’Escola Tàber m’havia convidat a visitar el centre i que podia assistir

a l’aula de P4, on es trobava un nen sord, en Joan.

Em van convidar també a conèixer la logopeda que el portava i em van

proposar dia i hora per anar-hi. A les dues setmanes allà estava. Em van

atendre molt amablement i contentes que algú s’interessés per aquelles

persones. Primer vaig parlar amb la subdirectora, que després d’ensenyar-me

l’escola va portar-me a l’aula de P4.

La tutora em va presentar la classe, els nens es van girar per mirar-me, em

van somriure i van dir tots a la vegada: Hola, Patrícia!. No vaig poder evitar

somriure i tornar-los la salutació. Em van deixar seure en una cadira com la

seva i vaig treure la meva llibreta mentre descrivia tot el que passava en

aquella aula, sempre en relació amb el Joan, el nen sord. En acabar la classe

tots els nens van marxar al menjador per dinar, però la tutora es va apropar a

en Joan i ens vam quedar tots tres parlant. El nen em va explicar un viatge que

havia fet a l’Índia, contestant a les preguntes de la tutora, fent servir la seva

boca i els seus llavis: la seva veu. És un noi una mica tímid, però de seguida

em va agafar confiança i m’explicava amb més emoció les seves vacances. Jo

li parlava directament, cara a cara, i ell em responia sense cap problema, em

sentia!

4

Page 5: TR La realitat de la comunitat sorda

Després d’una estona parlant, la tutora va enviar el nen a dinar i es va quedar

amb mi parlant sobre l’actitud d’en Joan durant el curs. Em va explicar que va

néixer sord i portava un implant coclear i que des d’un principi els seus

companys li havien donat suport en tot, jugaven amb ell, enraonaven i es

divertien junts. Aquella seria la primera sorpresa que m’emportaria: que un nen

sord de naixement pogués parlar perfectament i escoltar-me sense problemes.

Em va venir a buscar la subdirectora, que em preguntà com havia anat i em va

portar a una sala on hi havia la logopeda del centre. Vaig estar parlant amb ella

una bona estona i em va donar més informació sobre la infància i la sordesa, i

em va dir el que faríem a continuació. Em va presentar cinc nens, tots sords.

Dos d’ells eren de P4, en Marcel i en Joan (que ja havia conegut abans); la

logopeda em va demostrar com podien parlar perfectament estant d’esquena a

la persona que els parla, sense guiar-se pels llavis o les expressions. Després

em va presentar una nena de P5 i va fer el mateix, aquesta vegada, donant-li

més conversa. Finalment em presentà una noia de 1r de primària.

Era sorda de naixement però havia après a parlar i a entrenar l’oïda molt

ràpidament, així que la logopeda només li digué que mirant-me contestés el

que ella li preguntava, i la veritat és que la noia s’explicava fluidament, mai

ningú no hagués dit que era sorda, si no hagués vist l’aparell de l’implant

coclear aparèixer per darrera l’orella en moure’s els cabells. Sincerament

aquella noia quan havia entrat per la porta, pensava que només volia demanar

algun favor a la logopeda, però no sabia que era una de les noies que m’anava

a presentar.

Quan tots els nens van marxar, em vaig tornar a quedar sola amb la logopeda, i

aquesta em va preguntar què m’havia semblat. No sabia què respondre,

realment m’havia quedat sense paraules, estava molt sorpresa pel que

acabava de veure. Li vaig dir això mateix, que no sabia que poguessin parlar

tan bé persones que naixien sense poder sentir, i que en tan poc temps

haguessin pogut entrenar tant l’oïda com per escoltar-me i entendre’m sense

mirar-me als llavis o sense parlar la llengua de signes. Resultava impossible

imaginar que dues persones sordes es poguessin comunicar sense necessitat

d’emprar aquella llengua.

5

Page 6: TR La realitat de la comunitat sorda

La logopeda va riure i em va dir que actualment la societat no sap del cert tot el

que de veritat passa en el món de les persones sordes. De la mateixa manera

que em va dir que hi havia fortes tensions entre aquells que optaven per educar

els seus fills amb la llengua de signes i aquells que optaven per la llengua oral.

Vaig sortir d’aquella escola molt contenta per tot el que en un sol dia m’havien

ensenyat, havien estat molt amables amb mi i obertes a resoldre’m qualsevol

dubte que tingués.

De fet, més tard vaig tornar a parlar amb la subdirectora i em va dir que la mare

d’en Marcel, un dels nens que la logopeda m’havia presentat, era la

il·lustradora de Les Tres Bessones. Es diu Marta Capdevila i em va dir que ella

també era sorda, em va explicar tota la seva història i em recomanà que em

llegís un llibre escrit per ella: Sords profunds. Però hi sentim i parlem!. Tan aviat

com vaig poder el vaig aconseguir i em vaig sentir molt afortunada de tenir-lo a

les mans i poder-lo llegir i veure el punt de vista d’una persona sorda adulta i el

procés en primera persona que se segueix en descobrir que un nen és sord.

Una altra cosa que em va proposar la subdirectora va ser una entrevista amb

aquesta dona. De seguida em vaig emocionar i em va dir que si hi estava

interessada que li digués i ella trobaria la manera de posar-s’hi en contacte i

decidir una data per entrevistar-la. Aquest punt se’m va fer molt complicat.

Passaven els dies i fins al desembre encara no havia pogut dir un sí o un no a

la subdirectora... Em van contestar el correu però em van dir que estaven molt

enfeinats, així que vaig decidir reenviar el missatge al gener.

A l’estiu vaig aconseguir entrevistar-me amb un professor de logopèdia de la

Universitat Ramon Llull, Jesús Valero. Aquest professor em va ser de molta

ajuda per matissar més el meu treball. Em va regalar un llibre escrit per ell i

altres professores, un CD especial amb arxius sobre la sordesa i un llistat

d’adreces web d’interès.

Jo ja havia començat a seleccionar les informacions que més m’interessaven i

vaig començar a redactar gran part del treball a l’estiu, ja que disposava de

molt temps lliure i volia aprofitar-lo, per no haver de córrer al Nadal.

6

Page 7: TR La realitat de la comunitat sorda

Aleshores em vaig aturar, ja tenia la part teòrica redactada, però calia que el

meu tutor la revisés.

El segon dia d’haver tornat de vacances d’estiu a l’institut vaig veure per la

televisió un noi que es presentava al càsting del programa Fama ¡a bailar! del

canal cuatro1. Aquest noi es diu Sergio i és sord. Va fer una coreografia

espectacular i, de fet, va aconseguir entrar a l’acadèmia i romandre allà durant

un bon temps. Això em va fer sentir més animada i segura d’haver escollit bé el

tema del meu Treball de Recerca, i a més havia resolt una de les preguntes

que m’havia fet feia temps: podia ballar una persona sorda?

Respecte a la part pràctica, em vaig trobar que encara no sabia exactament

què volia fer i en més d’una reunió amb en Lito vaig sortir dient coses

lleugerament diferents: que resultaria interessant una entrevista amb la Marta

Capdevila, la possibilitat de fer el seguiment a un nen sord, de guiar-me pel

pensament de la societat i fer enquestes... No ho tenia gens clar.

Un dia a l’hora del pati, la professora d’Educació Física d’aquest mateix centre,

la Rosa Pérez, em va informar que hi havia un nen sord a primer d’ESO, en

Toni, i em va proposar parlar amb la seva tutora i la coordinadora del curs per

veure si seria possible contactar amb la logopeda del nen.

Ràpidament ho vaig aconseguir i vaig aconseguir una cita amb la logopeda i

amb el nen sord, però, justament el dia que havíem quedat, em van informar

que la logopeda s’havia donat de baixa. Vaig tornar a enfonsar-me pensant que

no acabaria mai la part pràctica i m’estava estressant. Per intentar aclarir les

meves idees vaig demanar al meu tutor una reunió abans de les vacances de

Nadal. Vaig ensenyar-li els canvis que volia fer a la part teòrica, ja corregida per

ell, i li vaig mostrar les enquestes que havia fet.

Després d’això li vaig exposar la meva idea per la part pràctica, que sabia que

em costaria molt: volia dividir-la en quatre parts; una que mostrés l’opinió i

coneixement de la societat sobre les persones sordes; una segona que fos

l’entrevista a la Marta Capdevila que demostrés com és la societat sorda i com

s’integra; seguidament una part en què s’expliqués els sentiments d’un nen

sord, explicant la seva convivència amb la sordesa i s’evidenciés l’equivocació

1 Trobareu aquest vídeo a l’annex multimèdia 1 (CD).

7

Page 8: TR La realitat de la comunitat sorda

del pensament actual; i una darrera part en què s’analitzés el comportament

d’un nen sord integrat a la seva aula d’escola.

Al meu tutor li va semblar molt interessant, o això em va semblar, i sabia que

seria un repte molt complicat, vist tot el que portava investigat anteriorment i les

experiències amb l’absència de resposta de la gent a qui enviava correus.

D’aquesta manera em vaig posar a la feina: vaig passar a l’ordinador tot allò

que havia retocat en llapis a la part teòrica impresa i, vaig començar la part

pràctica, redactant tots els resultats de les enquestes fetes, però en acabar em

vaig trobar estancada, ja que havia d’esperar rebre alguna resposta de l’Escola

Tàber o d’en Toni.

Una part dels meus amics ja tenia el treball acabat, i jo em seguia preocupant

pel fet de no poder continuar ja que no veuria al nen sord ni a la Marta

Capdevila fins que no comencés l’institut.

El mateix divendres dia 8, el primer dia d’institut, vaig anar a la classe d’en Toni

i li vaig demanar si em podia fer un escrit de la seva experiència personal

respecte la sordesa i el que això li havia suposat en la vida. Aquell mateix dia

havia d’haver entregat el treball, però com aquí explico, per motius aliens em

vaig veure frenada.

Fins el dia 13 de gener l’Escola Tàber no em va contestar el correu, però al fer-

ho em van informar que l’entrevista no seria possible. Així que vaig haver de

buscar per Internet alguna entrevista d’ella, i sortosament en vaig trobar una, la

qual em serviria per conèixer la seva experiència i opinió personal i ho

complementaria amb el seu llibre que anteriorment havia aconseguit. Ja tenia

dues parts redactades, només em mancava que en Toni m’enviés la redacció i

ja ho tindria tot solucionat. Però no va ser fins el dia 17 de gener que vaig

rebre el correu. Em vaig posar de seguida a comparar les quatre fonts que

tenia per treure’n les conclusions i acabar, aquesta vegada sí, el meu Treball

de Recerca.

8

Page 9: TR La realitat de la comunitat sorda

1. La sordesa al llarg de la història

La sordesa no és un concepte nou, sinó que existeix des de sempre. Tenint en

compte les diferents maneres de pensar de la societat de cada època, podem

comprovar que les persones amb sordesa han estat considerades de diverses

maneres durant tots aquests segles. Basant-nos en paraules esmentades per

diferents personatges històrics podem treure una conclusió del pensament de

l’antiguitat fins el segle I aC:

Aristòtil (filòsof grec s.IV a.C): Nihil est in intellectu quin prius fuerit in sensu.

Sant Agustí (Pare de l’església llatina s.IV): Aquell que no té oïda no pot

escoltar; qui no pot escoltar no pot entendre; la falta d’oïda impedeix l’entrada a

la fe.

Heròdot (historiador grec s.V a.C): Els sords són considerats éssers castigats

pels déus.

Lucreci (filòsof romà. sI a.C): No hi ha art possible que es pugui ensenyar als

sords.

Considerant les frases d’aquests coneguts personatges de diferents segles

podem extreure la conclusió que els sords eren considerats uns éssers

irracionals, sense drets, ni deures religiosos ni socials. Tot i que no hi ha

referències del pensament de segles posteriors, podem dir que des de

l’antiguitat fins al s. XVI dC es va continuar pensant de la mateixa manera.

Al segle XVI el sacerdot Pedro Ponce de León, va concebre la idea d’educar

als sords i avui en dia és considerat com el precursor del mètode oral.

Al segle XVII el francès Abbé de l’Épée va crear el mètode manual o de signes i

fundà la primera escola pública de sords al 1760.

Al segle XIX, concretament l’any 1800 es funda a Barcelona el primer centre

públic d’educació Especial (sords i cecs) a càrrec de l’Ajuntament. Però aquest

centre no obté el reconeixement com escola fins el 1843.

9

Page 10: TR La realitat de la comunitat sorda

A partir de finals dels anys 60 es comença a escolaritzar els infants sords en

centres escolars amb infants oients. D’aquesta manera a partir dels anys 80

van anar desapareixent els centres educatius especialitzats per a sords i/o es

reconverteixen en centres de recursos. Avui en dia l’educació dels infants sords

es dóna majoritàriament en centres ordinaris.

Aquest procés presenta detractors i defensors, situacions educatives reeixides i

fracassos estrepitosos, que cal analitzar amb rigor.

Els anys noranta han aportat canvis fonamentals per a les persones sordes:

Mètodes de detecció precoç més ràpids i precisos

Atenció familiar millor organitzada

Millors prestacions tecnològiques

Així, actualment amb una adaptació adequada de l’audiòfon abans dels 6

mesos d’edat, un sord pot desenvolupar el llenguatge de forma similar a com

ho fa un infant oient.

La pèrdua d’audició és un dels problemes que afecten amb més freqüència la

nostra població. Concretament a Espanya, es calcula que són unes nou-centes

mil el nombre de persones afectades per pèrdues auditives prou importants per

requerir algun tipus d’ajut educatiu. El seu caràcter temporal o definitiu, la seva

intensitat, la causa i el moment de la seva aparició, són factors determinants a

l’hora d’establir les repercussions que la pèrdua d’audició genera en una

persona.

Un gran nombre de sordeses degudes a lesions que afecten l’orella mitjana

són tractables amb èxit mitjançant procediments conservadors o quirúrgics. Pel

que fa a altres sordeses relacionades amb alteracions de l’orella interna, es

pal·lien amb la utilització d’audiòfons cada vegada més eficaços.

Les repercussions d’una sordesa profunda són importants per a la vida de la

persona.

10

Page 11: TR La realitat de la comunitat sorda

En termes molt generals, les persones que neixen així i les que perden

l’audició abans de poder desenvolupar i consolidar el llenguatge, si no reben

l’atenció necessària, poden tenir:

limitacions en l’adquisició i el domini del llenguatge

dificultats per aconseguir un aprofitament adequat de les seves qualitats

intel·lectuals, i

unes relacions humanes amb importants limitacions.

11

Page 12: TR La realitat de la comunitat sorda

2. El sentit de l’oïda

L’òrgan encarregat de rebre les informacions sonores de l’entorn i transformar-

les en impulsos nerviosos que seran interpretats pel cervell és l’orella; es

divideix en tres parts:

- Orella externa: recull el so servint-se del pavelló auditiu; el senyal sonor

arribarà a l’orella mitjana a través del conducte auditiu extern. Aquest conducte

té uns 3 cm de longitud i proporciona una temperatura constant al timpà.

- Orella mitjana: està formada per una cadena d’ossets que amplifiquen

lleugerament el so (entre 2KHz i 5KHz) per facilitar-ne la transmissió. També hi

ha la trompa d’Eustaqui, que connecta l’orella amb la gola.

- Orella interna: és l’encarregada de transformar el so en impulsos nerviosos

que seran enviats al cervell a través del nervi auditiu. Hi ha la còclea, a l’interior

de la qual hi ha un líquid i unes cèl·lules ciliades (amb pèls) que faran vibrar el

so.

12

Page 13: TR La realitat de la comunitat sorda

2.1 La sordesa

La sordesa o hipoacúsia és la privació o afebliment considerable del sentit de

l’oïda. Es pot deure a cinc causes diferents:

- Hereditàries: familiars pròxims amb deficiència auditiva.

- Genètiques: material genètic defectuós.

- Prenatals: degut a algun problema durant l’embaràs.

- Perinatals: succeeixen durant el part o en els primers dies de vida fora de

l’úter matern.

- Postnatals: malalties que l’han provocat.

Aquesta deficiència es pot classificar partint de tres criteris: el lloc, el moment i

el grau de pèrdua auditiva2.

Tal com diversos estudis s’han encarregat d’evidenciar, entre les variables que

normalment més influeixen sobre el futur desenvolupament d’una persona

sorda cal destacar:

A. Les variables relacionades amb el mateix subjecte

1. El grau d’afectació

2. L’edat d’inici de la sordesa i l’edat de detecció

3. L’etiologia de la sordesa

De tipus hereditari

De tipus adquirit: prenatal, perinatal i postnatal

B. Les variables relacionades amb la institució escolar

Escolaritat especial/ordinària

Moment d’inici de l’atenció específica

Existència o no d’altres alumnes sords integrats al centre

Disponibilitat integradora de la institució

La coincidència o no de la parla escolar amb la parla familiar del nen.

2 Trobareu la taula d’aquesta classificació a l’annex 1.

13

Page 14: TR La realitat de la comunitat sorda

C. Les variables relacionades amb l’àmbit familiar

Pares oients/sords

Nivell socioeconòmic dels pares

Grau d’implicació dels pares

Sistema comunicatiu familiar

La intensitat de la pèrdua auditiva és probablement l’aspecte que té una

influència més alta sobre el pronòstic pel que fa a l’evolució lingüística,

cognitiva i social del nen sord.

2.2 El diagnòstic

És clau per a un correcte desenvolupament de les competències lingüístiques

del nen sord que la seva deficiència sigui detectada el més aviat possible. Hi ha

una sèrie de proves senzilles que es poden fer a casa per assegurar-nos que

l’infant no pateix cap mena de disfunció auditiva3.

La interpretació de les respostes del bebè als sons de la prova audiològica

(pestanyeig, acceleració del ritme cardíac, etc) ha d’ésser molt prudent, ja que

pot deure’s a un coincidència o fins i tot als gustos de l’infant. Per exemple, els

bebès oients no s’interessen pels tons purs i per tant no se’ls observa cap

resposta quan els escolten; per contra, sí que paren atenció a sèries rítmiques.

S’ha de vigilar que l’objecte que produeix el so o soroll no estigui al camp visual

del pacient. També cal tenir en compte que l’atenció que dedica un nen oient a

un estímul que es va repetint tendeix a disminuir fins a ésser nul·la. Cal

consultar el pediatre o l’otorinolaringòleg si el nen, durant els primers mesos de

vida, només respon a sorolls ambientals molt forts, s’espanta si algú se li

acosta per darrere i també si no balboteja o deixa de fer-ho. En cas de detectar

una deficiència auditiva, el metge enviarà el cas al CREDA (Centre de

Recursos Educatius per a Deficients Auditius) més proper; aquesta entitat

especialitzada proporcionarà l’atenció educativa necessària per a les seves

necessitats específiques. Es recomana que el nen sord i el seu entorn familiar

es posin en contacte amb associacions d’afectats per tal d’establir relacions

amb persones que passen per una situació similar.

3 Trobareu un guió d’aquestes proves a l’annex 2.

14

Page 15: TR La realitat de la comunitat sorda

El protocol a seguir en la realització de proves per a diagnosticar la sordesa

neonatal és diferent a cada comunitat autònoma. Algunes, entre les que no s’hi

troba Catalunya, les fan a tots els nadons. Aquestes proves són importants, ja

que estudien ambdues orelles i detecten els dèficits auditius bilaterals a partir

dels 40 dB, de manera que es pot fer un diagnòstic definitiu i, abans que el nen

tingui 6 mesos, es pot començar la intervenció. Tot i això, les proves són més

exhaustives amb nadons amb factors de risc4, que vénen a ser un 4% dels

nounats.

2.3 Suports tècnics

Hi ha dues fites importantíssimes en el coneixement del so: la primera, el

descobriment de Pitàgores que el so és una vibració de l’aire; l’altra, que

aquest so es transmet al cervell a través del sistema nerviós, com va

assenyalar Galè l’any 175. Al segle XVI, mentre Ponce de León començava a

impartir classes als germans Velasco, que eren sords, Andreas Vesalius

descobrí dos dels tres ossos que transmeten el so del timpà a la còclea: el

martell i l’enclusa. L’estrep –el tercer os –es descobrí pocs anys després. El

1561 Gabriello Fallopio localitzà la còclea; tres segles més tard se sabria que

aquesta està constituïda per milers de cèl·lules piloses. Això demostra que,

simultàniament, anaren avançant tant els mètodes d’ensenyament de la parla a

les persones sordes com el coneixement de l’òrgan de l’oïda. La còclea, un

element molt petit, opac i en forma d’espiral, es troba encastada a l’os

temporal, el més dur de tot el cos humà, i per això no ha estat fàcil estudiar-la.

Els mètodes que anaven millorant contínuament eren tant els basats en

tècniques oralistes com els manualistes; així, el segle XX es feren les primeres

implantacions d’elèctrodes a l’oïda, i també es construïren les primeres

gramàtiques dels llenguatges de signes. Espanya fou un dels països on més

avenços en el terreny didàctic es feren.

4 Trobareu una taula amb els factors risc dels nadons a l’annex 3.

15

Page 16: TR La realitat de la comunitat sorda

S’estava esfondrant la hipòtesi atribuïda a Aristòtil –que un nen que es quedés

sord abans d’aprendre a parlar no ho podria fer mai, perquè no coneixeria el

fenomen de l’articulació. De fet, el que realment afirmà el savi fou que els sords

de naixement emeten sons però cap paraula.

A més a més de l’estimulació logopèdica, la ciència i la tècnica també han jugat

un paper determinant en l’ensenyament de les persones sordes. Els avenços

en aquests camps han permès que els nens aprenguessin a servir-se de les

seves restes auditives per discriminar l’absència i la presència de so, i fins i tot

a distingir entre un tipus de sonoritat i una altra. Alguns exemples d’aquests

suports tècnics són:

Audiòfon: És un aparell electrònic que amplifica els sons de l’entorn,

potenciant els sons de la parla per damunt dels ambientals. És eficaç per a

pèrdues auditives de fins a 90 dB, però no sempre es garanteix una bona

adequació. Un dels punts determinants perquè siguin profitosos és que siguin

aplicats el més aviat possible. També és imprescindible l’entrenament auditiu.

Necessiten un manteniment acurat i s’han de canviar cada 5 o 6 anys.

El micròfon de l’aparell recull el so de l’ambient i el transforma en impulsos

elèctrics, que seran enviats al processador. Aquest els amplifica tot adequant-

se a les característiques per a les quals està programat. En forma d’energia

acústica de nou, el senyal estimularà el timpà i continuarà fins arribar al cervell.

Alguns tenen una funció especial per parlar per telèfon, mirar una pel·lícula...

Poden ser retroauriculars, intraauriculars, intracanals (inserits en el conducte

auditiu),etc.

Els primers van col·locats darrere el pavelló auditiu, i són els més freqüents en

nens petits; poden millorar qualsevol grau de pèrdua auditiva. Els

intraauriculars van col·locats a la part interna del pavelló auditiu i, per tant,

s’han de fer a mida. Per aquest motiu no s’utilitzen amb els nens petits, ja que,

amb el creixement de l’orella, s’haurien de canviar amb massa freqüència. Són

útils sobretot en sordeses moderades i lleugeres.

16

Page 17: TR La realitat de la comunitat sorda

Els intracanals es col·loquen dins el conducte auditiu extern i, per tant, no es

veuen des de fora. També s’ha de fer la carcassa a mida, per la qual cosa no

es recomanen en nens petits; se solen escollir en casos de deficiències lleus.

També n’hi ha que funcionen per conducció òssia, utilitzats pel tractament de

sordeses de transmissió que no poden ésser corregides amb cirurgia. El seu

mecanisme és bàsicament un vibrador que està en contacte amb l’os temporal,

de manera que s’estimula la còclea.

Audiòfon Audiòfon Audiòfon de conducció òssia

retroauricular intraauricular

Audiòfon vist de prop5

Cal puntualitzar que els audiòfons amplifiquen els sons percebuts pel subjecte,

però no li permeten de discriminar-los amb claredat: si el nen sentia un so

distorsionat a intensitat baixa, amb l’audiòfon el percebrà més fort però

igualment distorsionat. Així doncs, serà l’infant qui haurà d’aprendre a

interpretar el que li arriba a través de l’audició residual.6

Emissors de freqüència modulada: Són uns aparells que capten la veu de

qui parla, aïllant-la de la resta de sorolls ambientals, i l’envien per ones de

5 Fotografies obtingudes de: http://www.xtec.cat/~cllombar/ajudes/ajudes.htm6 S’inclou a l’annex 4 una taula d’un estudi sobre les implicacions d’una correcta adaptació a l’audiòfon.

17

Page 18: TR La realitat de la comunitat sorda

ràdio. Són útils per escoltar la televisió, un mp3... connectant-los a la sortida

d’àudio d’aquests aparells. També poden ésser de gran ajuda a la classe: el

mestre durà l’emissor, format per un micròfon i un transmissor, i l’alumne

col·locarà un receptor al seu audiòfon.

Implant coclear: És un dispositiu que es col·loca mitjançant cirurgia a l’os

mastoides. El seu mecanisme es basa en l’estimulació de les cèl·lules piloses a

través d’uns elèctrodes. És, per tant, indispensable que al pacient li restin

cèl·lules piloses en bon estat perquè pugui ésser candidat a un implant coclear.

Aquest sistema transforma els senyals acústics en senyals elèctrics: la part

externa, amb forma retroauricular o de petaca, transmet els sons a la part

interna, col·locada mitjançant cirurgia. És necessari en pèrdues auditives

pregones, ja que constitueix una gran ajuda per a l’aprenentatge de la llengua.

No obstant, no tothom pot ésser implantat; depèn del tipus i grau de sordesa,

l’edat... Abans es considerava que s’havien d’implantar abans dels 6 anys, ja

que, a partir d’aquesta edat, hi ha menys plasticitat cerebral. Però actualment

també s’apliquen a persones adultes en algunes ocasions. Els criteris bàsics

per ésser candidat a un implant coclear són:

- Tenir una sordesa neurosensorial no retrococlear pregona o severa bilateral

- No tenir una bona adaptació als audiòfons

- Garantir el compromís de seguir una rehabilitació auditivo-oral

Un cop fet l’implant, cal un temps, que varia en cada cas, perquè el nen

aprengui a interpretar els sons que abans no sentia. En alguns casos,

18

Page 19: TR La realitat de la comunitat sorda

s’implanta a ambdues orelles o es combina amb un audiòfon. Per poder optar a

uns resultats satisfactoris, és important la implantació primerenca. En general,

s’observen millores més significatives en pacients postlocutius.7

Subtítols: Permeten a les persones sordes poder seguir un programa televisiu

sense haver de basar-se en la lectura labiofacial. Els subtítols han d’assegurar

la comprensió del programa i intentar mantenir al màxim les característiques

del text parlat. S’han de tenir en compte aspectes com la sincronització text-

imatge, el temps de permanència a la pantalla, l’extensió que ocupa el

subtítol... Tot això fa que no sigui fàcil incorporar l’opció de subtítol als

programes televisius, i no tots els canals ho fan. Sí que ha assumit el repte

Televisió de Catalunya (des de 1990 per a pel·lícules i 1991 en directe per a

notícies), que amb aquesta iniciativa col·labora a trencar les barreres

imposades entre el col·lectiu sord i els medis de comunicació. De moment, la

llei no ha estipulat cap marc normatiu concret pel que fa a la subtitulació

televisiva per a sords, de manera que les hores subtitulades constitueixen un

tant per cent realment baix dins el total de la programació.

Speechwiewer: és un programa informàtic presentat en un CD-ROM que conté

exercicis per a ensenyar a parlar o rehabilitar la parla del pacient. Es pot aplicar

a persones amb trastorns de la parla, del llenguatge, de la veu o de l’oïda. De

fet, és un reforç prou eficaç dels procediments logopèdics tradicionals, basat en

estímuls visuals i auditius. Inclou exercicis relacionats amb:

- La sonoritat: el programa ensenya el pacient a ésser conscient quan es

produeix un so i quan s’inicia exactament l’emissió, així com a controlar el to

utilitzat per parlar. També reforça la dicció.

- La fonologia: treballa la precisió en la producció fònica. També ofereix

tècniques per distingir fonemes (es comença per dos i finalment el pacient

distingirà els sords dels sonors).

7 Trobareu a l’annex 5 l’explicació del funcionament d’un implant coclear. Fotografia extreta de:

http://www.susmedicos.com-articulos_otologia_coclear1.htm

19

Page 20: TR La realitat de la comunitat sorda

A més, el programa guarda els resultats de cada pacient, de manera que el

logopeda pot tenir una fitxa del progrés dels alumnes.

Pot resultar molt útil als deficients auditius, ja que els ajuda a prendre

consciència del so. A través de suports visuals, els pacients veuran millores en

el control de la parla, el reconeixement d’algunes emissions no verbals (com el

riure), la consideració de la inflexió habitual de la parla (per exemple, distinció

de frases enunciatives i interrogatives) i un major aprofitament de l’audició

residual.

Visualitzador de la parla (VISHA): és una targeta connectable a l’ordinador

que permet estudiar el senyal de veu, avaluar pèrdues auditives... Per a les

persones sordes ofereix un programa de rehabilitació del llenguatge,

reconeixement de la parla i aprofitament de les restes auditives. Pel que fa a

l’estudi del llenguatge oral, se centra en la intensitat, la freqüència, l’entonació i

la discriminació de fonemes diferents.

Un dels exercicis proposats és el control de videojocs mitjançant la veu. Inclou

unes taules amb dibuixos que representen la postura dels elements articulatoris

segons el so emès pel pacient. També permet fer audiometries tonals (distingir

dos sons separats per un to –és a dir, 0’167 Hz).

D’altra banda, els darrers anys s’han anat creant diversos estris per a facilitar la

vida diària de les persones sordes: despertadors que vibren, sistemes de bucle

inductiu (es connecten a l’aparell d’àudio, al telèfon mòbil... i envien el so

directament a l’audiòfon o implant coclear)... La tasca dels intèrprets de llengua

de signes i dels centres d’intermediació, apareguts fa relativament poc, també

ha estat molt important.

SUVAG (Systeme Universel Verbo-Auditif de Guberina): aparell amplificador

del so perquè els nens sords puguin arribar a percebre’l aprofitant al màxim les

restes auditives. Desenvolupat per Petar Guberina, natural de Zagreb, és una

eina capaç de determinar la intensitat que l’alumne requereix per a percebre

l’estímul en cada octava; allò que el diferencia d’altres mètodes com

l’audiometria tonal, que se serveix de tons, o la logoaudiometria, que utilitza

paraules, el SUVAG usa segments lingüístics que contenen tota la riquesa del

20

Page 21: TR La realitat de la comunitat sorda

llenguatge parlat. Aquest aparell pretén facilitar la percepció auditiva de la parla

per tal que el nen sord pugui arribar a produir-la amb la màxima correcció. De

vegades es complementa amb un vibrador. 8

Programes informàtics o VISHA: Programes del “Projecte Fressa 2000”:

Aquest projecte engloba un conjunt de programes informàtics desenvolupats

per Jordi Lagares, que pretenen constituir una ajuda en l’aprenentatge per a

nens amb deficiències motrius o auditives. Destaquen els diferents

visualitzadors de veu, que permeten, per exemple, obtenir la representació

gràfica de la presència/absència i de la intensitat de la veu del nen. Aquests

recursos estan a la disposició de tot aquell qui els necessiti.9

2.4 Implicacions de la sordesa

La hipoacúsia és molt més que una pèrdua auditiva. Aquesta deficiència afecta

el desenvolupament lingüístic del nen, així com el cognitiu en general, cosa que

pot causar un retard considerable en l’aprenentatge de nous coneixements.

També pot repercutir en l’evolució de l’infant a nivell afectiu i social. És per això

8 Fotografia extreta de: http://www.pnte.cfnavarra.es/creena/001auditivos/imagenes/nuevo%20Suvag

%20II%20bis.jpg

9 Es poden descarregar gratuïtament de la pàgina: http://lagares.org.

21

Page 22: TR La realitat de la comunitat sorda

que les persones sordes necessiten no només estimulació auditiva, sinó també

lingüística. Les persones amb deficiències auditives no aprenen la llengua oral

de manera espontània –com ho fan les oients, seguint un procés d’imitació –,

sinó que necessiten unes reforços logopèdics; aquests es definiran segons el

grau i el tipus de sordesa del pacient, i el moment en què es troba a nivell

evolutiu.

Ésser sord també implica no poder accedir a un munt d’informació que la

societat ofereix per via auditiva. La inversió necessària per a eliminar les

barreres comunicatives que presenten algunes vies de comunicació no resulta

massa alta; tan sols s’ha de vetllar per oferir una alternativa visual a qualsevol

missatge transmès per via auditiva. Aquestes barreres solen no presentar-se

en llocs amb molt trànsit de gent, com els aeroports, ja que la diversitat

lingüística obliga a utilitzar missatges visuals. Sí que en trobem, en canvi, a

estacions de tren petites. De vegades, el canal auditiu no és l’únic, però sí el

predominant, i això dóna desavantatge a les persones sordes respecte a les

oients.

Per últim, les deficiències auditives poden obstaculitzar la comunicació diària.

Fins i tot quan una persona sorda domina molt bé el llenguatge oral, pot trobar-

se amb persones oients que no l’entenguin quan parla ja que no hi estan

acostumades. De la mateixa manera, la lectura labio-facial que utilitza la

persona sorda per entendre el llenguatge oral pot donar peu a confusions,

malgrat guiar-se pel context comunicatiu i la coherència semàntica; així que

per solucionar aquest entrebanc es va crear la Paraula Complementada10.

D’altra banda, la persona sorda pot estar intentant desxifrar els fonemes que

componen una paraula que de fet no coneix, i això resulta encara més

complicat.

2.5 Connotacions de la paraula sordmut. La sordesa entesa

com un tret lingüístic

10 Podeu trobar la definició i característiques del sistema de la Paraula Complementada a l’annex 6.

22

Page 23: TR La realitat de la comunitat sorda

Fins el 1965, el DNI de les persones sordes les etiquetava de subnormal. El

nom mut és gairebé sinònim, en moltes llengües, d’imbècil (kofós en grec, o

dumb en anglès, en són alguns exemples). A Equador es fa referència als muts

com upa, que també significa babau; aquesta paraula prové de opa, que vol dir

neci. Cal remarcar que totes aquestes paraules tan sols són aplicades als sords

a natura (de naixement), que són els que no poden adquirir el llenguatge oral

espontàniament. Hervás proposà, però, el terme sordmut per a sords

prelocutius, que apareix per primera vegada en un diccionari més d’un segle

després, el 1919. A partir dels anys 70, es comencen a buscar termes

alternatius al mot sordmut per ésser aquest poc precís –fou rebutjat pels

mateixos sords perquè, de fet, sí que podien arribar a parlar; així, són

denominats deficients auditius, hipoacúsics o, en el cas de sordeses totals,

anacúsics: així consta als actuals DNI. També es pot recórrer a la paraula

signant per a tots aquells que saben comunicar-se en llenguatge de signes, per

bé que no tenen per què ésser sords.

Aquest llenguatge és un sistema comunicatiu molt antic i ric. I és que, de fet, ja

en el llibre de Beda, de principis del segle VIII, apareixen posicions

dactilològiques que representen els números de l’1 fins al milió, i fins i tot

frases.

Amb l’aparició del sistema signat van formar una comunitat a part, comunicant-

se amb un llenguatge sense llengua.

Molt sovint no som conscients del que representa per a molts sords comunicar-

se signant: és allò que els engloba en una comunitat amb uns trets lingüístics i

de relació amb l’entorn diferenciats; fins i tot es pot dir que comparteixen una

història comuna. Segons Núria Silvestre Benach11, per a l’oient és molt

saludable trobar-se amb un grup de persones sordes que es comuniquen

gestualment, ja que l’obliga a posar-se al lloc de la persona sorda.

Paradoxalment, el concepte de sordmut se segueix representant en llenguatge

de signes col·locant l’índex successivament a l’orella i a la boca.

11 Catedràtica de Psicologia Evolutiva i de l’Educació a la Universitat Autònoma de Barcelona.

23

Page 24: TR La realitat de la comunitat sorda

3. Modalitats educatives actuals

Actualment hi ha un sèrie d’opcions educatives diferents per als nens sords. Els

pares seran els encarregats de jutjar quina de les modalitats és la més

escaient, tenint en compte l’entorn en què es desenvolupa el seu fill (família

oient o sorda, per exemple) i les capacitats del nen.

Totes aquestes modalitats tenen l’objectiu que el infant domini tant la llengua

oral com l’escrita, a més, en alguns casos, de la dels signes. L’únic que canvia

és el moment i procés de l’aprenentatge. És important que, sigui quina sigui la

modalitat escollida, s’iniciï quan abans millor.12

Pel que fa al centre educatiu, hi ha diverses opcions que combinen escoles

ordinàries amb centres especialitzats en deficiències auditives.13 A continuació

especifico les característiques de cada modalitat:

12 Trobareu a l’annex 7 un esquema explicatiu del moment i el procés d’aprenentatge.13 Trobareu a l’annex 8 un esquema sobre els diferents centres educatius.

24

Page 25: TR La realitat de la comunitat sorda

M. de comunicació oral: Es treballa en centres ordinaris i desenvolupa la

capacitat lingüística de l’alumnat sord utilitzant exclusivament la llengua oral

tant com a instrument com d’accés al currículum. Els alumnes assisteixen a

l’aula ordinària amb els altres alumnes, seguint les explicacions orals del

professor. Només surten a estones de classe per a rebre atenció logopèdica

individual o en un petit grup. Un mestre d’audició i llenguatge donarà a estones

suport curricular, però el professorat és el responsable dels aprenentatges.

M. bimodal i bilingüe: Utilitzada en centres ordinaris, desenvolupa la capacitat

lingüística de l’alumnat sord utilitzant la llengua de signes catalana (LSC) tant

com a instrument de comunicació com per accedir al currículum, conjuntament

amb la llengua oral. Es treballa també en centres específics per a infants i joves

sords. Els alumnes assisteixen a l’aula ordinària com els altres, però un

professor logopeda, que fa de cotutor, adapta i tradueix a la llengua de signes

les explicacions del professor. Reben ensenyament específic de la llengua de

signes, atenció logopèdica i/o suport curricular.

M. gestual: Es recomana que en casos de sordesa profunda afegida a

trastorns cognitius o comunicatius s’opti per una modalitat exclusivament

gestual. També s’opta per aquesta via quan el nen, sense raó aparent, té unes

dificultats desmesurades per adquirir el llenguatge oral.

Evolució dels mètodes educatius a curt termini

Fa 25 anys hi havia molts menys recursos per a ensenyar les persones sordes;

s’havien de treballar les restes auditives amb materials com tambors, caixes...

que contrasten molt amb els avançats aparells que s’utilitzen actualment.

També se solia fer estirar els nens en terres de fusta i els professors marcaven,

picant els peus a terra, els ritmes de les paraules. El primer que havien –i han –

d’aprendre és a discriminar quan hi ha so i quan es fa el silenci.

Abans, per treballar ressonàncies, l’alumne es posava a un costat d’un globus

inflat i el professor a l’altre, i parlaven, de manera que es percebien les

vibracions. També es buscaven les vibracions a la cara, al cap i al coll en parlar

25

Page 26: TR La realitat de la comunitat sorda

amb les mans. Avui dia els globus s’han substituït per vibradors. No s’utilitzava

mai el llenguatge gestual.

D’altra banda, els CREDA han resultat una eina molt eficaç per a les famílies

de nens sords. Són serveis educatius formats per logopedes itinerants,

psicopedagogs i audioprotesistes. S’encarreguen de fer proves audiològiques,

ofereixen orientació psicolingüística, psicopedagògica i logopèdica i assessoren

els professors del deficient auditiu.

A Catalunya n’hi ha deu; a Barcelona, la seu del CREDA es troba al mateix

edifici que l’escola Tres Pins. En el nostre país hi ha tres escoles específiques

per a sords: el CRAS, a Sabadell, i la Josep Pla i la Joan Pelegrí, a Barcelona.

És important que tant les persones sordes com els seus familiars es relacionin

amb altres persones que també pateixen deficiències auditives; així poden

compartir experiències, incerteses, dubtes... ningú millor que ells mateixos

comprèn els handicaps que se’ls presenten a diari.

Amb aquesta intenció s’han anat constituint diverses associacions al llarg dels

anys com: ACAPPS, AICE, APANSCE ,FESOCA, LENCOVIS... 14

3.1 El llenguatge de signes vs llenguatge oral

Ambdues modalitats educatives són quelcom més que una metodologia per

adquirir uns coneixements o un instrument de comunicació. Tots sabem que les

llengües tenen uns components culturals i uns referents identitaris,

comunitaris, importants. Això també passa amb la llengua de signes i la llengua

oral per a la comunitat sorda.

Per a unes famílies, la llengua natural per al seu fill amb sordesa ha de ser la

llengua familiar, mentre que per a d’altres la llengua natural de les persones

sordes és la llengua de signes.

De fet, el procés d’aprenentatge de la llengua de signes és semblant al del

llenguatge oral en els nens oients. Tot i això, hi ha, a grosso modo, dues

opcions a l’hora d’ensenyar un nen sord. La primera és la proposada per

l’escola manualista, que basa l’educació del deficient auditiu en el llenguatge de

signes al·legant que és per naturalitat la seva llengua mare; per rebatre

l’argument dels opositors als manualistes –que creuen que el sord no arribarà a 14 Trobareu els objectius i serveis d’aquestes associacions explicats a l’annex 9.

26

Page 27: TR La realitat de la comunitat sorda

tenir èxit a partir d’aquest mètode per les barreres que es trobarà en la

societat–, aquests posen l’exemple de Helen Keller.15

A l’altra banda s’hi troben els oralistes, que creuen en la completa integració del

sord a la comunitat parlant. Tot i admetre que el deficient auditiu tindrà un

aprenentatge més lent del llenguatge oral, els seguidors d’aquesta escola

creuen que, a llarg termini, li suposarà poder-se comunicar amb un cercle més

ampli de gent, ja que poques persones dominen el llenguatge de signes.

Aquesta discussió sobre la bondat d’una o altra modalitat té marcats

components culturals, de forma d’entendre la vida, que depassen el fet científic

i educatiu.

3.2 El llenguatge de signes

Hi ha tants llenguatges de signes com n’hi ha d’orals, i el seu ús s’està

generalitzant novament, després d’un segle de prohibició; han començat a

aparèixer diccionaris i manuals d’aprenentatge d’aquest sistema de

comunicació. Tot i que el llenguatge de signes català (LSC) existeix com a

llengua estructurada des del 1800, va restar prohibit durant molt de temps

degut a les conclusions obtingudes al congrés de Milà del 1880, quan es va

considerar que l’aprenentatge de la llengua de signes obstaculitzava el de la

parla. Actualment, però, es manté que una cosa no té res a veure amb l’altra.

No podem oblidar que l’aprenentatge del llenguatge de signes és per l’infant

sord tan natural com el del llenguatge oral per als oients.16

Actualment hi ha dos manuals d’aprenentatge del LSC, un diccionari dels

signes que designen animals i un altre de termes de salut, materials d’educació

15 Breu biografia a l’annex 10.16 Paraules textuals de Maria del Pilar Fernández Viader, professora de la UB.

27

Page 28: TR La realitat de la comunitat sorda

bilingüe (llenguatge de signes i escrit) i el prototip del primer diccionari

multimèdia de l’LSC.

Molts oients tendeixen a considerar primari el llenguatge de signes, però això

és totalment fals. En el llenguatge de signes, cada gest és una paraula

completa i l’ordre en què es combinen difereix del que utilitzen la llengua oral i

l’escrita.

No obstant, hi ha una diferència cabdal entre la parla i el signe: mentre que la

primera és lineal (les frases hauran d’ésser més llargues com més informació

continguin), això no té perquè passar en el llenguatge signat, ja que, per

exemple, una mà pot signar el verb i l’altra afegir informació al mateix temps.

En el cas que l’ordre en què es despleguen els signes sigui el mateix que el del

llenguatge dels oients, aleshores es tracta d’un sistema bimodal.

La llengua de signes és una llengua completa que té gramàtica, vocabulari i

normes lingüístiques pròpies que requereixen un aprenentatge específic.

De fet, l’única relació que té amb l’oral és a l’hora de signar noms propis o

paraules que no es coneixen en el llenguatge de signes, les quals es lletrejaran

per l’alfabet dactilològic; els signes creats a partir de la dactilologia s’anomenen

signes lexicalitzats, i n’hi ha de dos tipus:

- Dactilologia simbòlica: requereix un aprenentatge específic per a la seva

comprensió, ja que és de base simbòlica: el signe no té cap similitud amb la

realitat a la que fa referència.

- Dactilologia icònica: cada signes guarda una mínima relació de semblança

amb la idea que representa. Per exemple, en l’alfabet dactilològic de Bonet, la

posició de la mà en signar la lletra “a” pretén imitar el signe gràfic de la lletra

utilitzat a la impremta; o el signe de victòria, que és en realitat un “v” feta amb

els dits.

28

Page 29: TR La realitat de la comunitat sorda

A Catalunya, l’alfabet dactilològic es realitza amb la mà dominant a l’alçada de

la barbeta, i es pot complementar amb l’articulació oral.

L’estructura gramatical de la llengua de signes ve donada pels següents

paràmetres: configuració de les mans, moviments que realitzen, sentit en el que

es mouen les mans, lloc on s’executa el signe, i d’altres informacions visuals

(expressió de la cara, moviment dels llavis...).

Núria Silvestre ha concretat més exhaustivament els paràmetres de la llengua

de signes espanyola:

- 29 Configuracions de la mà (queiremas): oberta, tancada, amb alguns dits

aixecats...

- 25 llocs on es realitza el signe (toponemes): davant dels llavis, al front...

- 18 moviments de la mà (kinemes)

- 6 direccions dels moviments de la mà (kineprosemas)

- 9 orientacions de la mà (queirotropemes)

- Expressions de la cara (prosoponemes)

Els signes gestuals es poden classificar en:17

- Signes motivats: són aquells que expressen una relació molt estreta amb la

realitat; poden ésser iconicocinètics (reprodueixen la forma o el moviment de

l’element del qual es parla) o deíctics (l’assenyalen directament).

- Signes intermedis: es basen en la dactilologia (abecedari manual)

- Signes arbitraris: no tenen cap relació amb el referent.

Els nens sords aprenen el llenguatge de signes espontàniament si estan en

contacte amb persones que l’usin, de la mateixa manera que els oients

aprenem el llenguatge oral espontàniament dins d’una comunitat parlant. Hi ha

en tràmit un projecte de llei que reconeix i regula la llengua de signes catalana i

l’espanyola, i que estableix els mitjans de suport a la comunicació oral de les

persones sordes, amb discapacitat auditiva i sordcegues. El 28 del 2009 s’ha

aprovat en el ple del Congrés de Diputats. De fet, el llenguatge de signes ha

17 Classificació feta per Núria Silvestre, explicada al seu esmentat llibre: Sordera. Comunicación y aprendizaje.

29

Page 30: TR La realitat de la comunitat sorda

estat introduït progressivament als mitjans de comunicació, l’educació i a

edificis de l’administració pública, on abans no s’utilitzava.

Hi ha unes cinquanta llengües signades pràcticament inintel·ligibles entre sí, i

nombrosos dialectes de cadascuna. També n’hi ha una d’internacional (SSI),

que ve a ser l’equivalent a l’esperanto, però que poca gent coneix. A Espanya

hi ha més de 10 llengües de signes.

La LSC (llenguatge de signes catalana) obtingué reconeixement oficial el 30 de

juny de 1994 per part de la Generalitat de Catalunya, cosa que no han rebut ni

la llengua de signes valenciana ni la de les illes Balears –bastant diferents de la

LSC –als seus respectius països. Els poders públics han de garantir l’ús de la

llengua de signes catalana i les condicions que permetin d’assolir la igualtat de

les persones amb sordesa que optin per aquesta llengua, que ha d’ésser

objecte d’ensenyament, protecció i respecte.18

De moment, no hi ha un sistema d’escriptura de la llengua de signes, ja que les

persones sordes aprenen a llegir i escriure en la llengua oficial del seu país. No

obstant, sí que hi ha hagut alguns projectes de desenvolupar un sistema gràfic

de representar el llenguatge signat; el problema és que resulta molt difícil

reproduir tots els trets físics que intervenen en el signat. Alguns d’aquests

projectes són:

- El de la Universitat d’Alacant, que usa les lletres de l’alfabet llatí com a

símbols de la transcripció gràfica del llenguatge de signes.19

- El de la Universitat d’Hamburg, creat fa més de 50 anys; utilitza símbols

específics per a transcriure el llenguatge de signes a un suport escrit. El

projecte, anomenat HamNoSys (Sistema de Notació d’Hamburg de la Llengua

de Signes), és el més difós i prestigiós de tot Europa.20

L’ILLESCAT és el Centre d’Estudis que analitza l’evolució de la LSC i en fa un

estudi lingüístic, afegint signes nous pels neologismes, entre d’altres coses. A

18 Article 50.6 de l’estatut de Catalunya de l’any 2005.19 Es pot consultar a la pàgina web: http://www.cervantesvirtual.com/seccion/signos/index.jsp20 Es pot consultar en anglès o en alemany a la pàgina web: http://www.sign-lang.uni-hamburg.de/Projects/HamNoSys.html, des d’on es pot descarregar.

30

Page 31: TR La realitat de la comunitat sorda

més, a Catalunya hi ha una associació que lluita perquè la LSC sigui

reconeguda com una llengua qualsevol (Plataforma pels Drets Lingüísics i

Culturals dels Usuaris de la Llengua de Signes Catalana). Un dels principals

objectius d’aquesta entitat és garantir que els programes audiovisuals no siguin

signats en LSE en detriment de la LSC. La seva fita és que, tant a nivell social

com polític, el llenguatge de signes sigui reconegut com un dret lingüístic i

cultural propi de la comunitat sorda.

De fet, fou la Plataforma LSC, Ara! , com també s’anomena, que demanà per

escrit al Parlament de Catalunya que l’estatut del 2005 mencionés aquest dret.

La llei resultant és la de l’article 50.6, mencionat més amunt.

Tot i les nombroses crítiques que va rebre el llenguatge de signes, que fins i tot

fou prohibit arran del Congrés de Milà, també tenia algunes persones a favor,

com Lorenzo Hervás, que el considerava la vertadera llengua adànica, o el

mateix L’Epée. Alguns arribaren a considerar que els signes tenien àdhuc més

avantatges que la llengua dels sons.

De fet, moltes comunitats capaces de servir-se de la parla, decideixen

comunicar-se mitjançant gestos per motius diversos (vots de silenci, raons

culturals com algunes tribus aborígens australianes...). No obstant, cal

remarcar la diferència entre aquests exemples de llenguatge gestual i el

llenguatge dels signes emprat per la comunitat sorda, que ha esdevingut un

idioma tan complet com qualsevol d’oral.

3.3 Llenguatge oral

La modalitat educativa oral posa l’èmfasi en l’exigència a l’alumne, en l’esforç

que aquest ha de fer per a integrar-se en un món que majoritàriament empra la

llengua oral, mentre que la modalitat bilingüe accentua l’exigència a la resta de

la societat perquè adapti la manera de dirigir-se a uns alumnes que tenen unes

peculiaritats comunicatives. No volem dir que a la modalitat educativa oral no

és treballi la qüestió social i que la modalitat bilingüe no sigui exigent amb els

alumnes. És una qüestió de prioritats.

31

Page 32: TR La realitat de la comunitat sorda

Una modalitat accentua la intervenció en la transformació de l’individu per a la

seva integració, l’altra accentua la intervenció en la transformació social o de

l’entorn.

La modalitat oral està més pendent de tots els avenços tecnològics o vinculats

amb la sanitat. A la modalitat bilingüe, la preocupació per la psicopedagogia,

per les adaptacions del mitjà, del currículum, de l’entorn, en general, és

superior.

4. Recerca de la realitat del món de les persones sordes

En aquest apartat exposaré quatre punts de vista sobre la sordesa.

Primerament, parlaré de la visió de la societat sobre els nens sords, deixant-

me portar per les coincidències de la gran majoria de les respostes dels

enquestats; en segon lloc mostraré la visió més interna i adulta sobre aquest

món; seguidament exposaré l’experiència viscuda d’un nen sord i la seva

opinió; i finalment comentaré el comportament d’un nen sord integrat a l’aula

ordinària.

4.1 Coneixements de la societat. Les enquestes

Després d’haver fet enquestes per les poblacions del Masnou, Alella i Teià

s’han pogut elaborar unes gràfiques21, en què podem veure el que generalment

es creu o es pensa sobre la situació de les persones sordes a la societat actual.

21 La fitxa tècnica de les enquestes està inclosa a l’annex 11.

32

Page 33: TR La realitat de la comunitat sorda

S’han realitzat dos tipus d’enquestes: una enquesta A, que és la destinada a

saber els coneixements de la societat que no coneix cap persona sorda; i una

enquesta B, que ens mostra els coneixements de la societat que coneix alguna

persona sorda. A continuació mostro els qüestionaris seguits amb les seves

gràfiques resultants i els comentaris sobre els resultats. Més endavant, a les

conclusions, veurem si la societat té un concepte encertat del món de les

persones sordes.

A més de les enquestes realitzades, s’han formulat dues preguntes als

enquestats per tal de saber més àmpliament el pensament de la societat:

Què és el primer que penses quan et diuen: aquest nen és sord? 

Què entens per una persona sorda?

Els comentaris sobre els resultats d’aquestes s’introdueixen tot seguit dels

comentaris del qüestionari B.

33

Page 34: TR La realitat de la comunitat sorda

34

Page 35: TR La realitat de la comunitat sorda

35

Page 36: TR La realitat de la comunitat sorda

36

Page 37: TR La realitat de la comunitat sorda

37

Page 38: TR La realitat de la comunitat sorda

Generalment, es creu que una persona sorda balbuceja a l’hora de parlar, però

una minoria opina que poden parlar correctament o senzillament que no poden.

Pel que fa a la llengua que utilitzen aquestes persones, alguns pensen que

utilitzen tant la llengua oral com la de signes, i d’altres creuen que únicament

poden utilitzar la llengua de signes.

Als enquestats se’ls va fer preguntar si un nen sord tenia capacitat per escriure.

Una majoria va contestar un “sí” rotund justificant-ho dient que l’escriure se’ls

ensenya a l’escola des de ben petits i que per poder fer-ho no tenen cap

discapacitat.

La minoria, que va respondre que no podien escriure, es va recolzar en

l’argument que com no podien escoltar els sons que se’ls deien, no podien

relacionar paraules i plasmar-les en paper.

Parlant sobre els estudis i els centres d’educació dels infants sords,

generalment es creu que aquests assisteixen a escoles especials per a ells.

Sobre aparells que facilitin l’audició dels sords se’n reconeix l’audiòfon molt per

sobre de tots els altres, com per exemple, l’implant coclear.

Respecte als sentiments de la població cap als nens sords, hi ha una gran

majoria que pensa que no se senten integrats socialment i que ho tenen difícil

per conviure, tot i que també hi ha una part nombrosa que opina que no ho

tenen tan difícil.

Per últim, els enquestats s’han hagut de posar en el paper de pares i fer una

decisió: si tinguessin un fill sord, en quina modalitat voldria que fos educat (oral

o gestual). Les respostes han estat molt igualades, però amb una majoria a la

llengua oral, i totes tenen un argument que justifica les seves respostes.

Els que van optar per la llengua de signes van argumentar que si els sords són

de naixement, no tenen més remei que aprendre aquesta llengua, i tant els

sords de naixement com els que no,diuen, ho tenen molt complicat per

aprendre la llengua oral o senzillament els hi és impossible, ja que per utilitzar

la llengua oral s’ha de poder sentir el que et diuen, i ells no poden.

38

Page 39: TR La realitat de la comunitat sorda

D’aquesta manera, conclouen que la llengua de signes és la més fàcil

d’aprendre i encertada per a ells.

Els que van optar per la llengua oral, van argumentar que d’aquesta manera el

nen estaria més integrat en la societat i se l’ensenyaria a parlar, escriure i

escoltar, tenint així més facilitat per comunicar-se amb el món que l’envolta.

Acabem de veure els comentaris sobre les respostes d’enquestats que no

coneixien a cap persona sorda, en canvi les respostes que comentaré a

continuació són d’enquestats que sí en coneixen, per tant van contestar un

altre qüestionari lleugerament diferent.

39

Page 40: TR La realitat de la comunitat sorda

40

Page 41: TR La realitat de la comunitat sorda

41

Page 42: TR La realitat de la comunitat sorda

42

Page 43: TR La realitat de la comunitat sorda

Les persones sordes que coneixien els enquestats mostren una àmplia

diversitat d’edats i el tipus de sordesa que més presenten és la pregona o

profunda, és a dir la de naixement. Queda evidenciat en les respostes que la

majoria utilitza la modalitat gestual (llengua de signes), però també hi ha un

nombre important que utilitza la modalitat oral.

L’aparell que usen majoritàriament és l’audiòfon i, amb aquest connectat, les

persones sordes parlen correctament, encara que tot i així una petita part

balbuceja.

Finalment, els enquestats van donar la seva opinió sobre si aquesta persona

coneguda se sent integrada socialment o no. Altre cop les respostes van ser

igualades entre el “sí” i el “no”, amb un “sí” de més, que desfà la igualtat entre

les dues opinions.

Fent referència a les preguntes formulades a l’inici d’aquest apartat, a

continuació se’ns mostra un resum de les reaccions i el pensament de la

societat sobre les persones sordes, basat en les respostes donades pels

enquestats:

En saber que un nen que acaben de veure o conèixer és sord, la primera

reacció que tenen és de sorpresa, ja sigui perquè veuen que pot parlar sense

necessitat de signes o perquè aparentment no ho dirien mai. Senten llàstima i

el compadeixen, pensen que té una vida molt dura i complicada i els envaeixen

les preguntes, bàsicament una: com es poden comunicar si no hi senten?

A l’hora de descriure una persona sorda, la definició que donen els enquestats

és: una persona amb un problema auditiu nul o gairebé nul, amb dificultats

d’integració i que necessita utilitzar aparells. A més, algunes persones creuen

que el fet de ser sord implica que sigui mut, ja que no poden copiar els sons

que hauria d’imitar.

43

Page 44: TR La realitat de la comunitat sorda

4.2 Visió d’una persona adulta sorda

La visió i els raonaments explicats en aquest apartat corresponen a la Sra.

Marta Capdevila22.

Com a persona sorda, per comunicar-se li cal esforç, l’ajut de logopedes,

mestres, familiars i amics. D’aquesta manera pot arribar a parlar força bé,

sense balbucejar.

Pel que fa a la vida, segueix un model de vida normal, sentint-se contenta

d’això, que ha aconseguit llegint els llavis dels altres i parlant amb la seva

pròpia veu, sense que la seva discapacitat li impedeixi viure amb normalitat.

També cal dir que opina que el mot “sordmut” no té sentit, ja que alguns sords

no hi senten, però tots tenen veu.

Per a ella la lectura facial és molt important ja que es perd si no té present el

rostre de la persona amb qui parla, per poder-se guiar mitjançant les

expressions i els moviments de boca. D’aquesta manera els seus ulls juguen

un paper molt important, ja que prenen el rol de les seves orelles.

Laboralment no ha tingut cap tipus de problema amb els seus companys, ja

que es pot comunicar perfectament.

Parlant sobre el seu fill, un infant de 3 anys amb sordesa profunda, cal dir que

porta audiòfons digitals, parla i l’estan ensenyant a escoltar amb bons resultats.

Així no cal que miri els llavis a la seva mare per entendre-la, perquè la sent.

Així, Marta Capdevila confirma que amb l’avenç de la tecnologia, els nens

sords profunds amb audiòfons hi senten, sense mirar la boca, d’esquena,

aprenen a escoltar i a entendre.

També afirma que el 90% de les persones sordes i amb disminució auditiva, a

Catalunya i a la resta de l’Estat, es comuniquen en llengua oral.

22 Extret del seu propi llibre: Sords profunds. Però hi sentim i parlem! i una entrevista que podeu trobar a l’annex 12.

44

Page 45: TR La realitat de la comunitat sorda

A l’hora d’escollir una escola pel seu fill, va disposar de l’ajuda dels CREDA, els

quals conviden diferents especialistes a les xerrades i ofereixen la possibilitat

de visitar escoles de diferents modalitats per triar amb millor coneixement el

que els pares volen pels seus fills.

La Marta Capdevila va escollir la modalitat oral, a l’escola Tàber, on tenen 18

nens sords. Aquesta modalitat permet que els nens sords profunds puguin

parlar i entendre i integrar-se amb la resta de companys oïdors.

La Marta, en la seva infància, portava audiòfons grossos que anaven

connectats amb uns cables i un micròfon a la panxa, però actualment, amb

l’avenç tecnològic, porta uns audiòfons digitals amb els que ho sent tot, però

molt fluix i “borrós”. Pot sentir els sorolls greus, els que vénen de terra, però en

no conèixer-los no sap què són ni d’on vénen: li és el mateix sentir un petard

que un gos que borda.

Actualment, el seu fill Marcel porta els dos audiòfons digitals com la seva mare.

La diferència és que ell ho pot sentir tot amb claredat i parlar normalment amb

una persona que estigui d’esquena a ell, i la seva mare necessita veure els

llavis de la persona amb qui parla. Quan en Marcel vol descansar i evadir-se de

l’entorn, l’únic que fa és desconnectar-se els aparells i quedar-se en silenci

total.

45

Page 46: TR La realitat de la comunitat sorda

4.3 Visió personal d’un nen sord

Aquesta part del treball explica la visió d’un nen de 1r d’ESO, en Toni Martínez,

sobre la sordesa amb què conviu i el pensament de la societat23:

En Toni és un noi sord profund, és a dir que va néixer sord. Amb l’ajuda de

logopedes i altres entitats i recursos ha après a entrenar l’oïda, escoltar

ajudant-se de la lectura labial i, gràcies a això, també ha après a llegir com

qualsevol persona oient. Quan una persona li parla sense vocalitzar, en Toni es

queda confós, i per no fer-se pesat, procedeix a preguntar-li a algú que en

aquell moment estigui al seu costat.

Una de les coses favorables d’ajudar-se en la lectura labial és que les persones

que ho fan, tenen una molt bona memòria visual.

Respecte a la música, en Toni pot escoltar-la sense els audiòfons, però és

necessari que posi el volum molt alt. Quan no pot sentir la música perquè es

reprodueix a un volum normal o baix, percep la música mitjançant les ones

vibratòries pel cos. Una altra manera de percebre la música mitjançant l’oïda és

emprant aparells com l’ FM24.

Gràcies al treball logopèdic que es duu a terme diàriament, i les experiències

personals, les persones sordes milloren amb el temps la seva capacitat

d’escolta i de lectura labial.

23 Tot el que en aquest apartat ha estat escrit està basat en l’escrit d’en Toni Martínez, el qual podeu trobar inclós a l’annex 13.24 Fa referència a Emissors de Freqüència Modulada, explicats a l’apartat 2.3, pàgina 18 d’aquest treball.

46

Page 47: TR La realitat de la comunitat sorda

4.4 Comportament d’un nen sord a l’aula amb oients

Finalment, en aquest darrer apartat, comentaré el comportament d’en Joan, un

nen sord de l’aula de P-4 del CEIP Tàber25:

Tot i ser una persona sorda, la família d’en Joan va poder decidir a quina

escola aniria el seu fill. L’Escola Tàber és una escola ordinària, on la gran

majoria d’alumnes són oients. A l’aula l’únic sord que hi ha és en Joan, i tot i

així mai ningú ho diria a simple vista.

A l’hora de parlar, en Joan ho fa com qualsevol altre nen a la seva edat i mostra

atenció a classe. Això sí, en el moment que alguna cosa no l’escolta del tot bé

ho pregunta a la professora. Quan no pronuncia bé una paraula, la professora

el rectifica i en Joan repeteix la paraula per comprovar que, una vegada

corregida, l’està dient bé.

Quan en Joan té a algun company d’esquena i allunyat a més d’haver-hi xivarri

a la classe, no pot escoltar amb precisió el que aquest altre està dient, i això fa

que deixi de prestar atenció.

Per tal que l’alumne sord no es perdi l’explicació del company, la professora

torna explicar el mateix dirigint-se al Joan i elevant la intensitat de la veu, per

facilitar-li la lectura dels llavis.

A l’aula no hi ha cap tipus de discriminació o burla cap al Joan, just al contrari,

es veu recolzat i ben tractat per tots els seus companys, els quals l’ajuden en el

que poden quan ho necessita. Per exemple si la professora diu quelcom que ell

no ha escoltat amb claredat, el company més proper li diu el que ha dit.

La professora, per la seva part, es dirigeix al Joan de manera amable, sense

donar-li mai l’esquena i s’assegura sempre que tot el que ella està explicant ho

entengui. També utilitza mètodes26 com, per exemple, treure a la pissarra a

diversos companys a fer un exercici, per tal que en Joan capti amb més

facilitat el que s’està dient i pugui interactuar com la resta.

25 Podeu trobar el meu anàlisi de comportament d’en Joan a l’aula de P-4 a l’annex 14. Lla grabació de la conversació entre la tutora, en Joan i jo la trobareu a l’annex multimèdia 2 (CD).26 Trobareu a l’annex 15 suggeriments als mestres per facilitar la integració dels nens sords a l’escola ordinària.

47

Page 48: TR La realitat de la comunitat sorda

5. Conclusions

Bé doncs, arribats a aquesta part del treball, exposaré las conclusions que

he pogut extreure de la meva part pràctica.

Començaré resolent la hipòtesi que he formulat a la introducció del treball:

Té la societat un concepte encertat sobre la comunitat sorda?

Gràcies a tota la investigació que he dut a terme m’és possible contestar a

aquesta pregunta amb seguretat.

Actualment, la nostra societat no sap certament com és la realitat del món

de la comunitat sorda. Hi ha molts pensaments i creences errònies sobre el

tema de les persones sordes. Per mostrar més clarament això, cal fixar-se

en les respostes donades pels enquestats i comparar-ho amb la realitat

mostrada en els tres altres punts de vista.

La societat creu que les persones sordes balbucegen i els costa parlar,

quan en realitat una majoria d’aquestes persones són capaces de parlar

correctament i sense dificultat, és el cas de la Marta Capdevila, en Toni i el

petit Joan.

Pel contrari, la societat encerta que els sords poden utilitzar ambdues

llengües, tant l’oral com la de signes, però en els resultats he pogut

comprovar que els enquestats que no han respòs “Ambdues” han marcat

“De signes”. Això ens mostra que tot i així una part de la societat pensa que

només poden emprar la llengua de signes. Ara tornem a comparar això amb

els tres altres punts de vista: tant la Marta com en Toni i el Joan utilitzen la

llengua oral, i únicament la Marta utilitza la llengua de signes per comunicar-

se amb altres amics i coneguts sords profunds que prefereixen aquesta

llengua.

48

Page 49: TR La realitat de la comunitat sorda

Com ens demostra el cas d’en Toni i d’en Joan, les persones sordes

actualment poden estudiar tant en escoles ordinàries com especials, tot

dependrà de l’elecció dels pares del nen. La societat, però, no n’està

assabentada, ja que els resultats de les enquestes mostren que un 75% de

la població pensa que els nens sords estudien únicament en escoles

especials. Però això era a l’antiguitat, després d’haver estat aïllant les

persones amb deficiència auditiva i haver creat un centre d’educació

Especial al 180027.

Generalment es creu que aquestes persones amb deficiència auditiva no se

senten integrades i passen una vida molt difícil. El fet és que, veient els tres

casos explicats, aquestes persones sí que se senten integrades i en cap

moment han estat discriminades, sinó al contrari, reben ajut de les seves

amistats i són ben tractats. Això mostra la diferència de l’antiguitat, que es

depreciaven i s’ignoraven28.

Tal com la Marta Capdevila explica, antigament es portaven uns aparells

massa grossos, però gràcies a la tecnologia actual els audiòfons són més

petits, còmodes i pràctics per portar, i gairebé no es veuen.

Avui, com he pogut comprovar, les persones sordes parlen i escolten. El fet

que una persona neixi sense poder escoltar no impedeix que amb un

implant coclear i treball logopèdic diari des del moment que se sap que és

sorda, arribi a poder escoltar i parlar correctament.

Gràcies a les explicacions que m’ha donat en Toni, podem veure que les

persones sordes sí que poden escoltar la música, tot i haver d’apujar-la a un

volum altíssim, depenent del grau de sordesa, òbviament. També he pogut

saber que en el cas que no la pogués sentir, la podria percebre a través de

les ones vibratòries, com em qüestionava a la introducció.

27 Explicat a l’apartat 1, pàgina 928 Explicat a l’apartat 1, pàgina 9

49

Page 50: TR La realitat de la comunitat sorda

Havent comparat els resultats puc arribar a la conclusió que tenim una visió

encara bastant endarrerida sobre la comunitat sorda. Creiem que les persones

sordes, en néixer així, no tenen més remei que viure sense poder escoltar res,

que només poden recórrer a aprendre la llengua de signes i que viuran infeliços

i no podent-se integrar.

Però tot això és fals. Ara sabem que qualsevol nen sord pot matricular-se a una

escola ordinària o especial, i els seus pares rebran ajuts d’orientació per tal de

fer la millor tria de la modalitat en què vulguin que el seu fill sigui educat. La

societat que es trobés en una situació com aquesta, en les enquestes han

contestat que voldrien que el seu fill fos educat en modalitat oral, i de fet

actualment la majoria de nens sords estan sent educats en aquesta modalitat.

La raó és lògica: els pares d’aquests nens volen que estiguin completament

integrats, i d’aquesta manera se’ls facilita molt la seva convivència en la

societat, on s’empra la veu i l’escolta majoritàriament per comunicar-se.

De l’altra manera, educant-lo amb la modalitat gestual, el nen únicament podria

comunicar-se amb persones que empressin la llengua de signes, i tornaríem a

l’antiguitat, on es feien grups de persones amb incapacitat d’utilitzar la parla per

comunicar-se, reduint a un gran nombre la quantitat de persones amb les que

es podria comunicar.

Una altra bona opció, a banda de l’oral, crec que és la bilingüe, ja que combina

tant l’oral com la de signes i és molt enriquidora. S’ha d’aprofitar que es

comença a educar un nen de ben petit per ensenyar-li les dues llengües, així es

podrà comunicar amb tota la societat: oient i no oient. L’únic desavantatge que

té és que retarda l’aprenentatge d’ambdues llengües, ja que s’ha de dividir el

temps d’ensenyament, però el resultat final acaba sent el mateix, tot i que

s’emprin més anys d’estudi.

Una última conclusió que n’extrec de tot el meu treball és que aquestes

persones amb deficiència són igual que nosaltres, tenen sentiments, pensen,

parlen, escolten, expressen, fins i tot ballen al ritme de la música i mostren la

seva felicitat.

50

Page 51: TR La realitat de la comunitat sorda

El fet de tenir aquesta sordesa no els impedeix viure i ser una persona més en

aquest món, i de fet l’única cosa que les pot diferenciar dels oients és una de

ben petita, que només la podem veure si ens hi fixem de prop: l’audiòfon.

Abans de donar per finalitzat aquest treball, espero haver satisfet les

expectatives que el lector s’havia creat en començar a fullejar-lo, i que haver-lo

llegit li hagi aportat ni que sigui una mínima part del que jo he obtingut fent-lo,

que és molt.

I ara sí, m’acomiado amb un ferm propòsit per l’any que ve: el d’agafar jo

mateixa un d’aquells martells de paleta i començar a fer la meva pròpia

escletxa en la paret que encara s’aixeca entre sords i oients i n’obstaculitza una

relació comunicativa vertaderament satisfactòria.

51

Page 52: TR La realitat de la comunitat sorda

Bibliografia

5.1 Llibres

CAPDEVILA, Marta. Sords profunds. Però hi sentim i parlem!. Barcelona:

Ajuntament de Barcelona - Districte de l’Eixample, 2008.

FOLCH, José Mª. Guia per a famílies d’infants amb sordesa o

sordceguesa. Barcelona: Servei de Difusió i Publicacions, 2006.

SILVESTRE, Núria. L’alumnat sord a les etapes infantil i primària.

Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Servei de publicacions,

2002.

SILVESTRE, Núria. Sordera. Comunicación y aprendizaje. Bellaterra:

Masson, cap.1-2, 1998.

5.2 Revistes

MORALES, Esperanza. “Educación bilingüe en lengua de signos y

lengua(s) oral(es) en Barcelona y Madrid” dins Papers d’apansce,

núm. 8, 2004.

VELASCO, Ferran. “Modalitats educatives en l’alumnat amb sordesa: el

model Barcelona” dins Fete-UGT, 2005, p. 8-10.

APANSCE. “L’educació millora quan podem escollir la llengua de signes”

dins L’Espai. 2006, p. 9.

AICE. Diversos articles. “Integración: Revista de la asociación de

Implantados Cocleares.” núm. 35, 2005, diverses pàgines.

ACAPPS. Diversos articles. “Comunicar-nos”. núm 35, 2007, diverses

pàgines.

5.3 Fonts audiovisuals

A miracle worker (El milagro de Ana Sullivan) [DVD] Estats Units: Arthur

Penn, 1962. 106 min.

52

Page 53: TR La realitat de la comunitat sorda

5.4 Fonts informàtiques

GN Resound; Oticon; Widex; Danish Imformationcenter for Hearing

Impairment and Deafness. A Better Understanding of Hearing. [CD-

ROM]. Win 95 o Win 98. Copenhage. MtM A/S.

BIBLIOTECA DE SIGNOS. El modelo educativo bilingüe. [en línia]

<http://www.cervantesvirtual.com/portal/signos/educacion_bilingue/

experiencias_bilingues/articulo05/definiciones_56/articulo.shtml>

[consulta: 24.7.2009]

PLAZA, Carolina. Bilingüismo y sordera: contactos lingüísticos en la

adquisición bilingüe de la lengua de signos y lengua oral/escrita. [en

línia] <http://www.cervantesvirtual.com/portal/signos/linguistica/ICNLSE/

index.formato?

dir=cinta04&video=parte06&linea=250&menu=menu6&flash=theFlash6&

portal=0&ref=22733> [consulta: 24.7.2009]

LLOMBAR, CARLES. Tinc un almune/a sord a l’aula. [en línia]

<http://www.xtec.cat/~cllombar/plantilla.htm> [consulta: 25.7.2009]

SKLIAR, Carlos. Un analisis preliminar de las variables que intervienen

en el proyecto de educación bilingüe para sordos. [en línia]

<http://www.cultura-sorda.eu/resources/VSkliar_variables.pdf> [consulta:

27.7.2009]

ALMIRALL, Ferran. L’educació familiar dels nens i nenes sords. [en línia]

<http://www.xtec.es/sgfp/llicencies/200506/memories/1015m.pdf>

[consulta: 27.7.2009]

GROSJEAN, François. El derecho del niño sordo a crecer bilingüe. [en

línia] <http://www.cultura-sorda.eu/resources/grosjean_derechos.pdf>

[consulta: 27.7.2009]

L’ESPAI. L’implant coclear: la llengua de signes suma. [en línia]

<http://www.apansce.org/revista/pdf_revista/espai_17.pdf> [consulta:

28.7.2009]

SERVICIO DE PROGRAMAS EDUCATIVOS Y ATENCIÓN A LA

DIVERSIDAD. Transtornos en el lenguaje oral y escrito. [en línia]

<http://www.ttmib.org/Nuevo/documentos/guia%20de%20atencion

%20educativa.pdf > [consulta: 28.7.2009]

53