tr cristina planas martín

ALUMNE: CRISTINA PLANAS MARTÍN

TUTOR: ÁNGEL MORAN

CURS: 2 BATXILLERAT – BAT 3 ESCOLA: STUCOM CENTRE D’ESTUDIS DATA: 18 DE GENER 2010

El manicomi de Santa Creu com a refugi

2

« El loco no puede reincorporarse a la realidad, está permanentemente viviendo su fantasía».

CARLOS CASTILLA DEL PINO, Psiquiatra i escriptor espanyol.


3

AGRAÏMENTS:

Vull agrair a totes aquelles persones que han col·laborat i contribuït a lèlaboració d‟

aquest treball:

Blanca Arias, estudiant d‟interpretació i traducció de filologia anglesa .

Juan Massons, neuròleg amb consulta pròpia al carrer Bruc.

Francesc Codorniu, professor de lèscola Maristes Inmaculada.

A totes aquelles persones entrevistades per lèlaboració del treball; Rosa

Delhomme,Isidora Cabañas, Nuria Solà, Rosa Rey,Santiago Tascón, Cayetano

González, Juana Briseño, Roser Pujol, Sebastian Justícia, Pedro Rey, Pepita Leandro,

Enric Planas, María Lopez, Anna Pérez.

En especial, a Josep Maria Comelles, Cirurgia i metge del manicomi de Santa Creu,

professor dàntropologia a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i escriptor pels

suggeriments rebuts i la seva dedicació constant .

Per últim, al centre Stucom per l‟orientació i ajuda aportada pel tutor del treball Ángel

Moran.


4

ÍNDEX:

INTRODUCCIÓ 5

PREFACI: INICIS DEL MANICOMI

- EL MANICOMI EN CONTEXT: FUNDADOR, TEMPS I SITUACIÓ 6

- EL MANICOMI: PARTS, EQUIPAMENT I ACTIVITATS 10

- ELS ALIENATS 21

- MORT DE PI I MOLIST I CANVIS AL MANICOMI 29

COS DEL TREBALL: EL MANICOMI COM A REFUGI POLÍTIC

- LA VISIÓ DE PI I MOLIST SOBRE EL MANICOMI 33

- EL MANICOMI ,REFUGI POLÍTIC DES DE LA GUERRA CIVIL 33

CONCLUSIÓ 41

BIBLIOGRAFIA

- BIBLIOGRAFIA TEXTUAL 43

- BIBLIOGRAFIA DIGITAL 46

ANNEX

- FIGURES 48

- ENTREVISTES A PEU DE CARRER 49

- CITES PEL TREBALL 54

- PUBLICACIONS D‟INTERÈS 55


5

INTRODUCCIÓ

El manicomi de Santa Creu com a Refugi .

Aquesta recerca forma part de la història de la vida de moltes persones. Aquell terreny

que per a la resta no passava d‟un parc on jugar a pilota, a mi m‟havia suscitat interès

des de ben petita. A mesura que vaig anar creixent, sovint anava amb els avis a seure

als bancs de davant del majestuós edifici. Contemplàvem cada forma, cada pedra,

cada racó, i ells em parlaven sobre una clínica mental i una gran extensió de terra que

arribava fins a Collserola. Vaig anar fent collita d‟aquelles vivències d‟infantesa fins

que el passat any 2008, mentre llegia La Bogeria de Narcís Oller, en què cita el

Manicomi de Santa Creu, vaig retrobar aquells records. Hi vaig tornar. Igual que la

darrera vegada que hi havia estat, hi havia la Biblioteca i el Districte de Nou Barris.

Se m‟acabava de proposar la realització del Treball de Recerca de Batxillerat, i

una ullada a les obres que parlaven de la història tan complexa d‟aquell manicomi va

ser suficient per fer-me veure que era el tema sobre el qual volia investigar.

En les següents pàgines veurem des de els començaments del manicomi, el

seu fundador i arquitecte fins les seves etapes més dures, la guerra, la post guerra i el

Franquisme i el tancament del manicomi.

Figura 1: Dibuix del manicomi


6

PREFACI: INICIS DEL MANICOMI

1.1. EL MANICOMI EN CONTEXT: FUNDADOR, TEMPS I SITUACIÓ

Emilio Pi i Molist va néixer a Barcelona el 28 d‟octubre de 1824 i morí a Palma

el 29 de juny de 1892. Fill de d‟historiador Andre Avel·lí Pi i Arimón, des de la seva

infantesa manifesta un gran interès per la literatura i per la botànica. Els estudis de

botànica el portaran fins a Palma de Mallorca, on fugí de les lleus de Barcelona el

1843 y on publicà el seu primer fulletó Noticia histórica de los progresos y estado

actual de la botánica en las islas Baleares i la seva traducció al francès de l‟obra

Manual de botànica de l‟escriptor Pierre Boitard.

De tornada a Barcelona es llicencià en Medicina l‟any 1846, any en què va

escriure la seva Memoria sobre el modo más asequible de erigir un asilo, hospital o

casa de locos para uno y otro sexo. Va guanyar el certamen convocat per la Sociedad

de Amigos del País de Barcelona per la construcció d‟un manicomi.

Com a metge s‟especialitzà en psiquiatria, i la seva activitat era la millora de

l‟assistència a malalts mentals. Des de 1855 fou Metge Major de la Santa Creu i

president de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia. En el segle XIX es consagra

com un dels renovadors de la psiquiatria barcelonesa junt amb Antoni Pujadas, Artur

Galceran i Granés i Joan Giné.

Pi i Molist era una persona viatgera. Va ser metge-psicològic de París i de les

acadèmies de Medicina i Cirurgia de València, Granada i Palma. Com ja he apuntat,

Emilio Pi i Molist no es dedicà només a la medicina, sinó també a escriure. Dos dels

seus treballs Colonia de orates de Gheel (Bèlgica) (1856), relat sobre una de les seves

visites a una aldea belga que acollia malalts mentals, y Proyecto médico razonado

para la construcción del nuevo manicomio del Hospital de Santa Cruz de Barcelona

(1860). En aquest segon projecte posà de manifest els seus coneixements teòrics i la

seva experiència acumulada arran de les seves visites a Europa. El projecte va servir

de base per a l‟edificació del nou manicomi de l‟Hospital de la Santa Creu que ocupa el

present treball, del qual ell en va ser fundador i anomenat primer director en 1889.

El doctor va morir a Palma l‟any 1892 de càncer de mediastí. Va poder veure

part de la seva obra del manicomi de la Santa Creu realitzada, però no arribà a veure

l‟ala dels homes, només se la imaginava al seu cap, com tota la resta del manicomi.

Abans de morir escriví la seva oració fúnebre:

http://es.wikipedia.org/wiki/1856

http://es.wikipedia.org/wiki/1860


7

«Pronto lucirá el día en que el forastero que entre en la llanura de la ciudad

Condal por sus vías férreas, o cruce ese campo de plata que en lontananza se

extiende formando el bellísimo fondo del paisaje encantador que a nuestra vista

desarrolla la naturaleza, divisará un edificio de longitud inusitada, que, cautivándole al

instante la atención, le llenará de asombro por la severidad de las líneas, la euritmia de

las alas, la esbeltez del cuerpo céntrico, la gracia del remate y la magnificencia del

conjunto. Quizás acontezca que el forastero, con la franqueza que cálidas de tal

concede para preguntar y pedir noticias a quienquiera que sea, dirija a un compatriota

nuestro estas candorosas palabras:

- Hágame su merced la de decirme: ese edificio que allá, al pie del monte,

está asentado, delante de un bosquecillo de pinos, sobre viñedos y campos de

verdura, es el sitio de algún magnate o el palacio de algún príncipe?

Y el compatriota responda:

- No es palacio, aunque parece: es el Manicomio de Santa Cruz.

Señores, no veré ese dichoso día; más, presupuesto que el Proyecto médico

del edificio ha sido también para mí un poema, que escrito queda, si en el supremo

trance la fervosa ocupación del espíritu, que plegue al señor otorgarme, permite un

breve espacio para traer a la memoria algo de la pasada, que no acongoje, antes

explaye y alegre al alma, contemplaré con la imaginación el Manicomio, y,

representándome la parte principal que en su construcción tuve, aunque no designado

por mis merecimientos, sino por mi fortuna, partiré de este mundo con el consuelo de

poder exclamar, como el poeta venusino, non omnis moriat!» (Pi i Molist, 1886).

Va ser entre 1855 i 1860 que es va començar a treballar sobre el projecte per

construir un manicomi que, anys més tard amb la seva inauguració de 1889,

esdevindria el segon edifici més gran de Barcelona, amb unes instal·lacions de més de

600 metres de llargada i 200 cinquanta d‟amplada i envoltat d‟una propietat de més de

100 hectàrees. Els autors del projecte foren el doctor Emili Pi i Molist, fundador de qui

acabem de parlar, i l‟arquitecte Josep Oriol i Bernadet. El doctor Pi i Molist pretenia

crear un manicomi amb les tècniques psiquiàtriques més avançades, per això va iniciar

el seu projecte amb Oriol i Bernadet després d‟un viatge de treball en què visitaren

plegats diversos hospitals psiquiàtrics d‟Europa Occidental. El dia 20 de desembre de

1885, data en què es posà la primera pedra del manicomi, Pi i Molist va emetre un

discurs que seria publicat a la Revista Frenopática Española. Aquí en trobem una part:


8

«Aunque había yo visitado muchos manicomios en referido viaje, e igualmente

el Sr. Oriol había visto algunos, deseosos ambos de desempeñar nuestro importante

encargo con el mayor lucimiento posible, a completa satisfacción de V.S;

emprendimos, a nuestras expensas, en agosto del citado año un nuevo viaje a

Francia, Italia, Suiza, Alemania, Holanda y Bélgica, no ya para volver a ver los

hospitales de locos que habíamos examinado, sino para estudiar los erigidos desde el

año 1854, y que, por ser muy recientes, debían de presentar el resultado o aplicación

de los principios más modernos de la ciencia frenopática a la parte de la arquitectura

relativa a la construcción de aquellos establecimientos».

El manicomi de la Santa Creu pertanyia al conjunt de l‟Hospital de la Santa

Creu (anomenat Hospital de Sant Pau des de 1930). La primera necessitat que va

sorgir del plantejament del projecte va ser la d‟una vasta extensió de terreny al mig de

la natura, aïllada del medi urbà, per tal que els malalts recuperessin la raó en un

entorn propici. Al Proyecto razonado, Pi i Molist explicava les preferències sobre la

situació de les instal·lacions:

«El Manicomio estará situado en la zona alta del llano de Barcelona, en el

trecho que se extiende de Collblanch a San Gervasio, si es posible. Debe construirse y

orientarse el edificio de modo que reciba y dé ingreso en su interior principalmente al

viento Sudeste y esté resguardado del Norte y Nordeste». Finalment, el doctor Pi i

Molist va triar una finca situada entre el barri d‟Horta i el de Sant Andreu on actualment

es troba l‟Avinguda del doctor Pi i Molist i Collserola.

Es tractava de dos barris molt coneguts en l‟època: Horta, d‟una banda, pels

seus característics horts; de l‟altra, Sant Andreu, per ser un barri allunyat de la ciutat

amb bona comunicació de trens i un cementiri, el qual, de fet, més tard s‟usaria com a

espai perquè els malalts hi passegessin, tal com ho explica Maria Rosa Delhomme,

una de les persones entrevistades per a aquest treball (cf. Annex: “Entrevistes a peu

de carrer”).


9

La posada en marxa del projecte va haver d‟esperar fins als anys vuitanta per

motius econòmics: calia un inversor que es fes càrrec de les despeses que suposaria.

Finalment s‟inicià gràcies a la fortuna personal del doctor Pi i Molist, probablement

afavorida per l‟herència que li deixà la seva dona Antònia Bacigalpi. Les obres

s‟allargarien per un període de trenta anys, des del 1885 fins al 1915.

El Manicomi de la Santa Creu va viure diferents etapes de la història de la

ciutat, des de la Guerra Civil, passant pels atacs de revolucionaris i l‟època franquista,

fins l‟any 1986, en què Barcelona va presentar la candidatura per celebrar els Jocs

Olímpics a la ciutat, i l‟institut mental va tancar les seves portes com a conseqüència

d‟això.

La guerra passà en aquelles parets i la postguerra fou realment dura. Durant

aquest temps molts malalts van ser assassinats, un altres van morir i alguns van ser

traslladats. Nous malalts van anar ocupant els espais lliures que deixaven els morts.

Els nouvinguts a aquell “paradís dels bojos” ―com l‟anomenaven alguns escriptors de

l‟època en to sarcàstic― van ser alcohòlics, epilèptics, psicòtics i retardats.

Durant el franquisme grups de joves van trobar la llibertat en aquelles parets

grises, on anys enrere l‟havien trobada els bojos, i van produir la seva pròpia revolució

protegint-se dels grisos.

Figura 2: Plànol del Nou Barris Central de 1998. A la dreta es poden observar els terrenys i edificis de l‟antic institut mental, actualment seu del Districte de Nou Barris.


10

A la dècada dels anys seixanta l‟hospital ―ja anomenat de Sant Pau― volia

créixer, i va vendre alguns territoris rústics que anteriorment havien format part del

manicomi. Aquest fet va comportar que la ciutat s‟apropés de forma successiva al

manicomi, cosa que anava en contra de la voluntat inicial de Pi i Molist d‟aconseguir un

entorn idoni per a la guarició dels malalts mentals apartat de l‟ambient urbà. Arran de

la venda, es van iniciar obres tot al voltant del manicomi. La situació no afavoria

l‟arribada de nous pacients, i els que ja hi eren començaven a empitjorar i fer-se grans.

La venda d‟aquells terrenys va ser clarament una de les causes determinants en la

decisió de tancar el manicomi de forma definitiva.

En l‟entrevista realitzada a Isidora Cabañas, es va parlar sobre els problemes

veïnals que van succeir amb la clausura del manicomi, en els quals ella mateixa va

participar. La gent del barri volia que es fessin equipaments en l‟espai que deixava el

manicomi. En senyal de protesta, les dones del barri sortien de nit al carrer a protestar

pel futur del veïnat amb cassoles, arreplegades al voltant de fogueres. (cf. Annex:

“Entrevistes a peu de carrer”). Els anys van passar fins arribar a la darreria del

franquisme. Com s‟ha apuntat, la ciutat havia rodejat el manicomi, però alguna de les

seves parets encara continuaven en peu.

1.2. EL MANICOMI: PARTS, EQUIPAMENT I ACTIVITATS

L‟hospital de Sant Pau era el propietari del recinte i permetia que frares i monjos fessin

treballar els malalts en feines agrícoles, en les arts gràfiques, o bé en tasques

industrials com el tractament de teixits. A fi de dur a terme tots aquests treballs, el

manicomi comptava amb un corral, una granja, una vaqueria, un celler, una tahona,

(espai dedicat als telers), una porcatera i dues masies, anomenades “Can Masdeu” i

“Can Ensenya“.


11

Figura 3: Piara del manicomi de Santa Creu

Figura 4: Manicomi de Santa Creu. Granja de Santa Creu (1910-

1936)


12

La primera masia amb què va comptar la Santa Creu va ser Can Masdeu.

L‟hospital va adquirir-la pel preu de 250 duros i arran d‟aquesta compra el terreny

obtingué dues vegades més el rendiment que havia tingut amb l‟anterior propietari.

Figura 5: Celler del manicomi de Santa Creu.

Figura 6: Telers del manicomi de Santa Creu (Circa 1912-1960).


13

Així es construí una finca d„unes 50 ha., de les quals unes 37 foren dedicades

únicament al cultiu i unes 13 ha de muntanya a l‟alimentació de ramat. Era una terra

en què a l‟estiu feia calor i a l‟hivern suau s‟hi donaven pluges poc abundants.

Anys més tard, l‟hospital adquirí l‟altra masia, Can Ensenya, situada molt a prop

de l‟església del manicomi. En aquesta masia s‟hi establí la vaqueria, on es trobaven

moltes vaques que proporcionaven llet per al manicomi i que foren cuidades pels

propis interns.

«Podem observa la vaqueria amb tres dels malalts un mirant cap a nosaltres i uns

altres dos mirant el que els envolta les vaques al llarg de la granja menjant».

El sem de la piara i la vaqueria i les latrines feien fertilitzar ràpidament els horts,

que es podien observar des del que avui és l‟Avinguda d‟Horta, nom extret dels

principis del funcionament d‟aquells terrenys.

A la piara hi havia els porcs, que anaven engreixant dia a dia gràcies a les

sobres de menges del manicomi. Tot allò que sobrava o que els malalts del manicomi

no consumien, es venia o bé s‟enviava a l‟hospital de Santa Creu.

En aquestes masies també es trobaven uns corrals per a gallines, oques,

ànecs, conills i altres tipus d‟animals. També es podrien trobar camps de regadiu amb

olivers i arbres de fruits de taronges, raïm, pomers, etc. El consum del raïm era un dels

cultius més important al manicomi.

Els abusos amb el menjar eren molt habituals, per això l‟administració va

imposar unes normes de compliment obligat per a tots el treballadors, que eren les

següents (Josep M. Comelles, 2006):

a) Quedava prohibit a tot el personal menjar o emportar-se‟n el raïm sense permís de

l‟administrador.

b) S‟entregarà a la Germana del Manicomi, el raïm que necessiti per donar-les com a

postres als aïllats fent amb antelació l‟encàrrec el Germà encarregat.

c) Del incompliment seran responsables davant la MIA el sub-prior i el germà

responsable de l‟explotació.

d) Que les anteriors disposicions siguin conegudes.

e) Els que faltin a la norma aïllats, mossos, criats o criades, seran despedits a l‟acte.


14

El latifundio del instituto mental Hectáreas total

INSTITUTO MENTAL DE LA SANTA CRUZ

Front del manicomi (Can Ensenya)

Terra campa de secà 3,5

Terra campa de regadiu 3

horta 2

vinya 1,5

total 10

Part posterior del manicomi ( Can

Claramunt)


vinya 10

total 16,5

Granja sant Genís


horta 0,25

vinya 10

Bosc 18,75

total 31,5

horta 2,5

bosc 38,75

total 39

Total institut mental 97

Construït institut

mental

16


15

Després de trenta cinc anys d‟explotació i en un moment d‟enfonsament agrari,

l‟administració va trobar l‟ocasió per l‟assessorament agronòmic. L‟encarregat fou

Isidre Aguiló,1 qui informà sobre la qualitat del sòl i les solucions que calia prendre, i

criticà el fet que s‟utilitzessin les latrines com a adobs per als horts.2 En un informe de

1915, Isidre Aguiló declarava el següent:

«por hectárea de trigo la producción alcanza 14 a 15 quintales, cuando podría llegar a

20-22, la de vino es de 50hl. pudiéndose llegar a 75-100hl. La de carne puede

reforzarse con el aumento del pasto, y la de la leche lo mismo, modificando la

alternativa errónea del cereal sobre cereal la ración ganadera, introduciendo una

leguminosa, sea como forraje precisa alimentarlo en condiciones que no se aparten

tanto del medio ambiente de esa raza. Un laboreo profundo y un abonado adecuado

eran mejoras que convendría emprender si se quiere que la producción sea intensiva;

tanto más cuando el beneficio que se puede esperar seria máximo, ya que los

productos tiene un mercado consumidor seguro que es el manicomio y el hospital, con

la ventaja de colocar productos a precio de coste, lo cual comparado con el mercado

da una diferencia considerable. Aumentar la producción es ensanchar la acción de

caridad de la Junta, es tener mejor y más buena leche para los enfermos, mejor carne,

1 Isidre Aguiló era el director de la Granja Experimental de la Mancomunitat de

Catalunya. 2 Utilitzar les latrines per adobs dels horts causava que els aliments que plantessin en

els horts continguessin les malalties que ja tenien els alienats causant l‟empitjorament d‟alguns d‟ells i el contagi de molts altres.

TOTAL 113

Terra campa

de secà

12,5

vinyes 21,5

regadiu 6

Bosc 55,5

Edificacions 16

Total 111,5 100


16

vino mejores condiciones de potabilidad y en mayor cantidad para subvenir a tantas

necesidades.3» (Josep. M. Comelles, Stultifera navis).

Va ser tan explícit en el seu informe que el nombraren director tècnic i

canviaren el nom de totes les masies a granges de la Santa Creu per començar una

altra etapa en la que no s‟iniciaria fins quatre anys després, quan demanaren un segon

informe a Fages de Climent. Aquest, realitzà el 1919 l‟informe o inventari que podem

veure a continuació:

Els canvis en el regadiu, el rendiment de les grans hectàrees que posseïen i la

millora de la producció de vinya van ajudar al creixement de beneficis, però cal

destacar que en aquesta època va haver-hi una pujada de preus durant la Gran

Guerra4.

Malgrat que tot estava al seu favor, els beneficis no eren del tot alts; més ben

dit, eren baixos per les pràctiques del Germà i que Fages no podia entendre. El Germà

posava preus més baixos que el mercat i no costaven factures ni comptabilitat ja que

el germà de Pla era incapaç de mantenir una comptabilitat, i això es va poder observa

als darrers anys.

Any producció costos pèrdues beneficis

1917 111.594 57.730 395,79 57.864

1918 105.825 55.547 2.080 50.277

1919 146.174 50.113 94.764

Aquestes xifres (Pi i Molist, 1860; citat a Comelles, 2006) posaven en perill

molts dels recursos que no funcionaven, com la baixada de preus agrícoles, la falta de

reciclatge, la manca d‟alienats per poder treballar els terrenys, i sobretot el gran

problema de les terres d‟escassa disponibilitat d‟aigua.5

3 MING.(1915)carp.4exp.54.Aguiló. 4 Durant la Gran Guerra la càrrega de vi va pujar de 35 a 50 ptes. El rendiment del

regadiu va passar de 10 a 14 mil ptes./ha any. Les hortalisses i fruites van fer una diferència favorable de 20.000 ptes. 5 Per augmentar el reg i poder solucionar l‟escassetat d‟aigua van fer dos pous.


17

Encara que tots els problemes d‟abans estiguessin presents, va haver-hi una

recuperació en la producció.

Producción 1922 1924 1925

Arvejas 7c 22 cuarteras 16 cuarteras

Cebada 342 cuarteras 250 cuarteras 3840 kgrs

Habas 8 cuarteras 500 kgrs

Maíz 30 cuarteras

Paja 20000 kgrs 20000 kgrs 20000 kgrs

Algarrobas 12500 kgrs 12000 kgrs 6000 kgrs

Judías 500 kgrs

Patatas 35000 kgrs

Avena 5610 kgrs

Almendras 200 kgrs

Vino 500 cargas 300 cargas 550 cargas

Resaguas 100 cargas 100 cargas 100 cargas

Durant els anys següents l‟economia s‟anava tambalejant cap a dalt i cap a

baix, fins que una nova revolució que ja feia anys s‟anava obrin portes esclatà: la

Revolució Industrial. Al manicomi hi va haver durant aquest temps telers i filatures, els

batans.

A més dels espais esmentats i mostrats en imatges, el manicomi constava

d„altres espais, com ara una església, anomenada Sant Rafael situada al costat del

manicomi, i un cementiri.

La capella constituïa un lloc de reunió per a la gent que vivia als voltants. Els

pocs que recorden el manicomi, fan sempre menció de l‟església de Sant Rafael com

una església preciosa i es dolen del seu estat actual: la capella es troba on era abans,


18

però ha esdevingut un niu de coloms. Actualment, molts veïns es plantegen la

restauració de l‟església de Sant Rafael. En parlen Roser Pujol i Rosa Rey a

l‟entrevista on exposen que es lamenten de l‟estat actual de l‟església i declarant que

com tenien una església tan preciosa, la parròquia de Sant Rafael que en la actualitat

existeix a uns metres de distancia de l‟església de Sant Rafael pugi tenir unes

pèssimes instal·lacions i no es porti a cap una reconstrucció de l‟antiga església(cf.

Annex: “Entrevistes a peu de carrer”).

Mentre explotava la revolució, ja a la darrera etapa del manicomi, aquest va ser

notícia perquè a la capella es començaren a celebrar bodes i batejos. Es va convertir

en una església pública a la que tothom anava per celebrar la missa. Això començar a

succeir quan arribar Mossèn Codonyet al manicomi qui feia misses per la gent de

l‟exterior del manicomi per guanyar-se uns ingressos extres al que ja cobrava per part

de l‟entitat.

Pau dotà l‟institut mental d‟equipament modern: una màquina de vapor, una

dinamo i un telèfon interior. Part de l‟equipament que donaren també es destinà al

lleure dels malalts, com els pianos.

Figura 7: Interior de l‟església de Sant Rafael (1908).La seu de

l‟Hospital de Sant


19

Figura 8: Alienat tocant el piano a la Santa Creu.

El manicomi va ser una revelació en les tècniques de la psiquiatria catalanes, ja

que malgrat que no era excel·lent com a institut mental, estava, gràcies als instruments

esmentats entre d‟altres, millor dotat que els altres instituts mentals catalans en

funcionament en aquella època. A més, grups de mossens i monges van prestar molta

atenció a les activitats d‟oci dels malalts durant els darrers anys del franquisme: es van

organitzar grups de teatre gràcies a l‟Organització de les sessions de amics del malalts

(associació de voluntaris aficionats al teatre) altres factors,van ser la donació d‟un teló i

seients que va fer un teatre de Reus. El pianista de la fotografia de dalt, per exemple,

havia participat en aquestes funcions teatrals. Aquestes es caracteritzaven pel seu

final, perquè els malalts que hi participaven com actors podien realitzar una rifa o

veure el dibuixos animats. (cf. Annex: “Publicacions d‟interès”, La Vanguardia, 22

d‟octubre de 1965).

A l‟entrevista realitzada a Núria Solà ens parla sobre les obres teatrals

interpretades per els propis bojos cada diumenge:

«Cristina.―Quin records té del manicomi?


20

Núria.―Doncs molts records perquè allà hi havia la entrada principal. Teníem una

amiga molt íntima de la infància que va agafar tuberculosi i tenia atacs epilèptics. La

van ingressar aquí i la veníem a veure molts diumenges i d‟altres dies, també. Veníem

perquè feien funció de teatre.

Cristina.―Els propis malalts o gent que venia de fora?

Núria.―Els propis malalts».

Després de la mort del doctor Pi i Molist va arribar un dels moments de canvi

en el manicomi, els nous metges i nous cuidadors adapten el manicomi les noves

tècniques i el converteixen en una institució pública de psiquiatria i modernitzaren

algunes sales de l‟hospital.

Així, la distribució dels malalts segons la classe social a què pertanyien, que

havia caracteritzat la institució en la seva obertura com a centre privat, va anar

desapareixent amb el temps.

Inclús una senyora molt adinerada creà per a la seva filla alienada una torreta

en mig del manicomi en una de les parts situades al mig. En aquella torreta els metges

atenien la seva filla de forma particular i ella podia tenir les seves minyones les quals

la cuidaven particularment.

Es van començar a crear els primers habitatges que foren a la Guineueta, al

passeig Verdum i Valldaura.

Figura 9: Sales noves de l‟any 1960.


21

La vida al manicomi cada vegada era més solitària. Hi quedaven uns trenta o

quaranta malalts. I la situació cada cop s‟agreujà més, fins que a l‟ institut mental va

tancar les seves portes.

1.3. ELS ALIENATS

El Manicomi de Santa Creu va ser una institució privada en la seva obertura

que constituïa un refugi per a aquells malalts que havien embogit en la societat. En

aquet refugi els malalts es trobaven amb tota la tranquil·litat del món i cobertes totes

les seves necessitats.

Per tal que el manicomi funcionés correctament, era necessària la divisió

d‟alienats en diferents grups o seccions. Com s‟apunta al Proyecto médico razonado,

(Article 1, cf. Annex), així s‟arribaria «a una bona direcció facultativa i econòmica de

l‟establiment».

Foto 10: El Manicomi, Verdum i la Guineueta (circa 1960-65).


22

La divisió del manicomi es realitzava segons tres grans criteris: segons el sexe

del pacient, segons la posició social i segons el grau de criminalitat. Per poder establir

aquestes divisions, l‟edifici havia de constar de quatre seccions fonamentals: la

primera part havia d‟estar dividida en dues meitats exactament iguals, una per als

homes ―el costat dret― i l‟altra per a les dones ―el costat esquerre―; la segona era

dedicada als pensionistes; la tercera era per als processats; i, finalment, la quarta es

destinava al servei del manicomi. Totes les seccions es comunicaven a través d‟un

passadís de forma circular que rodejava totes les sales.

El manicomi, per tant, tindria quatre sectors. Com més a la “punta”e l‟edifici es

trobaven els malalts, en situacions de més alienació passaven la seva estància al

manicomi. Els que es trobaven al cos central de l‟edifici eren els de millor posició social

i comportament menys perillós.

Figura11:Dibuix vist des de a d‟alt tot el conjunts del manicomi

de l‟any 1965.


23

.

Com hem pogut observar en la Figura 10 trobem a l‟extrem de l‟edifici una

mena de cel·les de les quals els alienats no en podien sortir. Els malalts anaven a

parar a aquestes habitacions en el moment que al manicomi no es trobava cap altra

solució per a ells. Si observem la imatge veiem que a la part inferior dreta hi ha una

petita reixeta a través de la qual les monges o l‟equip sanitari passaven el menjar als

alienats. A les parts de sobre de cada porta s‟observa una petita finestreta que serveix

per a la ventilació de la cambra. Aquesta part del manicomi preveia tan sols una forma

per accedir-hi: una porta que s‟obria des de fora, però no des de dins.

Figura 12: Sala d‟estar de les classes altes. Part del cos central de

l‟edifici.

Figura 13: Cel·les on estaven els malalts incurables. A la “punta” de

l‟edifici


24

A continuació mostrem un seguit d‟imatges que fan palesa la diferència notable

que es donava a la Santa Creu entre les instal·lacions destinades a una o altra classe

social:

Figura 15:Instal·lacions classe alta

Figura 14: Instal·lacions per a classe mitjana.


25

Els alienats gaudien de parsimònia, distracció anant a missa i fent obres

teatrals i tranquil·litat per retrobar la seva serenitat. Realitzaven els treballs explicats

anteriorment, però, a més, les dones feien treballs domèstics, com cuinar o cosir.

L‟educació també era un punt fonamental: els alienats rebien classes, com veiem a la

fotografia que segueix:

Figura 17:menjador classe alta.

Figura 16: menjador classe baixa


26

Figura19: Cuina manicomi de Santa Creu de l`any1930

Figura18: Escola de el manicomi de Santa creu de l`any1962


27

Un dels aspectes que caracteritzaven el manicomi de Santa Creu era el fet que

els alienats s‟hi recuperaven quan es complia un any de la seva entrada al manicomi.

Aquestes dades corresponen a la recerca que va dur a terme el doctor Josep M.

Comelles, en la qual plasmà mitjançant estadístiques de l‟època com en finalitzar la

Guerra Civil i passar el manicomi de ser una institució privada a ser una institució

pública, les estades dels alienats es prolongaven fins i tot en alguns casos fins la mort

el manicomi també es convertia en un refugi polític.

El manicomi va estar sempre al seu màxim d‟ocupació i abast, excepte en

l‟època de guerra, ja que durant aquesta uns cent cinquanta malalts van desaparèixer.

Després de la guerra, però, el manicomi es tornà a omplir. Des dels anys cinquanta als

setanta es començà a utilitzar el manicomi no com a tal sinó com a residència, ja que

els que indigents també en començaren a ocupar places.

L‟any 1954 el manicomi no es produeix cap canvi, únicament custodia fins l‟any

1960, en què s‟iniciaren una sèrie de reformes en les instal·lacions per la millora de

l‟hospital, unes reformes que sis anys després quedarien reduïdes a enderrocs.

Figura20:Taller de costura de l`any1930


28

L‟any 1970 el nombre de malalts que es trobaven a l‟hospital ascendia a la xifra de

450. L‟any 1976, únicament en quedaven 350, ja que en 10 o 12 anys va augmentar la

mortalitat. L‟any 1986 quedaven 220 malalts amb una mitjana d‟edat de setanta anys.

És interessant veure que en molts casos els alienats no estaven documentats, no hi

constava cap document més que la data d‟entrada i el dia de la mort.

Figura 22: Habitacions noves de l‟any 1960.



29

Pel que fa a l‟aspecte econòmic, durant l‟etapa anterior a la Guerra, en què la

institució era privada, els malalts pagaven la seva renda. Quan acabà la guerra, els

dinars republicans no valien i en instal·lar-se uns altres equips mèdics va haver de fer-

se públic a fi d‟obtenir beneficència de la Diputació. Així, en el cas que el malalt no

pogués assumir els costos de l‟allotjament al manicomi, aquests eren sufragats per la

Diputació o bé, en alguns casos, per la beneficència del propi manicomi.

Cal destacar també que els malalts anaven vestits amb bates llargues fins als

peus i de ratlles. Això ens ho explica Maria Rosa Delhomme a la seva entrevista («los

que estaban encerrados allí llevaban unas batas de rayas hasta los pies»).

En la darrera etapa del manicomi, en què els malalts van anar morint (alguns

de vells, d‟altres de tristesa), es van anar tancant diverses sales fins que arribà el final

del manicomi. Es va distribuir els malalts que continuaven amb vida en el moment de

la clausura entre d‟altres instituts mentals com Manresa i Sant Boi.

1.4. MORT DE PI I MOLIST I CANVIS AL MANICOMI

L‟any 1892 el Dr. Pi i Molist morí a Palma de Mallorca. L‟hospital va fer un canvi

important i passà de ser una institució privada a una pública.

El de la Santa Creu era un manicomi que es caracteritzava per ser una

institució d‟avantguarda en la terapèutica dels alienats, i també una institució per a

l‟aprenentatge dels psiquiatres en què estudiants es concentraven per fer les seves

pràctiques, com en el cas del Dr. Juan Massons (cf. Annex: “Entrevistes a peu de

carrer”).

Aquests metges adaptaren a la institució les noves idees psiquiàtriques i

obriren les masies del voltant dels seus terrenys per atendre-hi la classe alta. L‟institut

mental va estar a càrrec de milicians de la CNTFAI durant un any i mig en temps de

guerra. Va passar la guerra amb dificultat i més de 150 malalts van morir o

desaparèixer, i l‟hospital va passar a formar part de la Diputació de Barcelona i del

règim franquista.

L‟administració de l‟institut, però, va veure que el fet de dur a terme aquest

canvi comportà que el manicomi passés de ser un centre mèdic perquè els malalts

s‟hi guarissin en un període de temps relativament curt a ser un refugi. Aquest canvi de

concepte comportà que les persones que hi entraven no ho feien per guarir-se, sinó

per refugiar-se del que passa a la ciutat.


30

La postguerra va ser dura, ja que com hem esmentat abans hi moriren molts

malalts i uns altres van ser traslladats o desapareguts. A continuació, la mortalitat

elevada dels malalts fou terrible per a l‟institut. Comportà que hi hagués molt espai

lliure per nous interns: alcohòlics, psicòtics, epilèptics, retardats. Després arribà un

període en què el manicomi es va recuperar i va tornar a estar en tota la seva plenitud.

Sant Pau volia modernitzar-se durant els anys seixanta volia i per això va

vendre terrenys rústics del manicomi. Això provocà que es comencessin a construir

els primer pisos a la Guineueta. I amb aquests diners es va aprofitar per fer nous

pavellons per als malalts, pavellons, que, com hem explicat anteriorment, que es

tornaren a tancar sis anys després.

Els anys setanta van ser una etapa grisa per els manicomi, ja que la mitjana

d‟edat dels malalts era de 70 anys, envellien amb la institució, i no hi ingressaven nous

pacients. Un altre factor que anava en detriment del manicomi era que la ciutat

s‟acostava als murs del manicomi.

Es començaren a construir el primers habitatges als carrers Valldaura i

Verdum. Sant Pau volia realitzar un nou servei d‟urgències amb novetats que els seus

metges aprenien dels Estats Units. Així, es van vendre més terrenys i el manicomi va

veure els seus murs rodejats de cases.

L‟institut mental va anar desapareixent fins el moment definitiu: l‟any 1982 en

què els Jocs Olímpics van ser atorgats a la ciutat de Barcelona.

«En la nueva ciudad, han cambiado de sentido las alianzas tradicionales de la

clase dirigente. Ahora ya no hay Ventosas i Calvells o Jaumes Carners o Joan Peirós

o Cambós en los gobiernos de Madrid. En un mercado internacionalizado y sin

fronteras, «influir» en Madrid refleja aún la persistencia en el Estado de una cultura

política caciquil y centralista que ya no se corresponde con las líneas maestras de la

mundialización, basadas en el hibridaje y en la multifactorialidad, ya no dependientes

de modelos de relación piramidales sino reticulares. Estos cambios revelan procesos

telúricos - una palabra que suele usarse para expresar un género de transformaciones

estructurales -, sociales, culturales, intelectuales. Hoy los representantes de las

grandes familias, como Pujol o Maragall, o Serra son aún referentes de la vieja gentry

catalana. Mi generación, los que hemos pasado la cincuentena, fuimos una generación

de transición, alimentada por su ideario, pero confrontados a las transformaciones de

un mundo que ya no era el de Destino, el del cine de arte y ensayo y el de la


31

hegemonía de lo escrito, sinó el de las franquicias de moda y el del audiovisual, el de

la representación». ( Josep.M.Comelles. Stulfari Navis.2006)

Això comportà problemes tant per a la psiquiatria que es mostrava en contra

del seu tancament com per als malalts i metges que estaven en el hospital. (Annex:

“Publicacions d‟interès”; La Vanguardia, 9 de desembre de 1973).

Van quedar unes 4 hectàrees de terreny, una extensió insignificant si es tenia

en compte el que havia estat el conjunt del manicomi. Alguns dels terrenys es van

utilitzar per fer un poliesportiu, però més tard, havent observat l‟estructura d‟arcs de

l‟espai i la seva monumentalitat van decidir no destruir l‟edifici i fer-hi un districte, el

districte Nou Barris”.

La preservació de l‟edifici es va aconseguir gràcies a les revoltes veïnals, en les

quals la gent protestava per aconseguir equipaments o parcs. La gent protestava de nit

al voltant de fogueres amb la intenció que no es construïssin més habitatges.

«De albergar locos a albergar al poder. Extraño destino el del sueño del alienista que

contemplaba su obra como la apoteosis de la modernidad, ahora convertido en

apoteosis de la post-modernidad. Claro está que no fue fácil. Durante una década

mostró su cara amarga, el color del enlucido desconchado de un edificio pensado para

presidir un latifundio mirando al Sol. Acentuó su condición de non-lieu, pero Antonio

Santiburcio, el todopoderoso teniente de alcalde que afirmaba que los Nou Barris

debían tener la misma calidad en los equipamientos que Sarriá, soñó que el palacio de

Pí y Molist podía ser su Versalles. Comprendió que Nou Barris, un patchwork de

barrios y polígonos sin sentido, debía tener un centro y encargó a Cristian Cirici, uno

de los adalides del urbanismo de la ciudad, resolver su encaje con la ciudad. Derribó

tapias, conservó el claustro y un pabellón, picó los estucos para dejar la piedra a la

vista. Construyó una plaza durísima, sin vegetación, que limita como en un dibujo

abstracto con los bajos de los bloques de Barcinova pintados de grafitti. Santiburcio

puso unos horrendos faroles de diseño, gigantescos, extraños, mala copia del

inteligente trabajo de Piñón y Viaplana en el otro extremo de la Ciudad. Ahora, desde

la plaza durísima el edificio muestra una fachada que quiere ser noble, pero es triste,

algo mazacote. Tiene el aire de un vieja estación remozada. Cierran la fachada

principal ventanales destinados ahora a una imposible arenga de las masas y juega el

papel de esos republicanos hotels de ville franceses, aislados en el centro de un

espacio urbano que busca afirmar el poder municipal frente a la Iglesia. Al Claustro se

llega libremente, es una plaza pública de la que han desaparecido el jardín


32

modernista, el Corazón de Jesús y la rocalla con la yedras». (.Josep.M.Comelles.

Stulfari Navis.2006)

Tot plegat va comportar un canvi espectacular per al barri. En un barri que no

és molt amic d‟aquesta mena de canvis, el poder comença a edificar tot al seu voltant,

rodejant-lo de pedres, sense vegetació, i comença també la construcció de més pes.

El paisatge va anar canviant. Van desaparèixer les edificacions del voltant i es

convertí, com hem dit, en l‟oficina del Districte de Nou Barris i en una biblioteca.

L‟església de Sant Rafael, al seu torn, va ser tapiada, i a escassos metres se‟n creà

una de nova, també anomenada de Sant Rafael. L‟ indret on havia estat el Manicomi

de la Santa Creu va ser envoltat per grans avingudes, amb parcs sense gota de

vegetació: es va convertir en un barri ja consumit per la gran ciutat. (cf. Annex:

“Publicacions d‟interès”, La Vanguardia, 14 de maig de 1985).

Figura 23: Districte de nou barris de l „ any 2009.


33

COS DEL TREBALL: EL MANICOMI COM A REFUGI POLÍTIC

2.1. La visió de Pi i Molist sobre el manicomi.

El disseny del manicomi va ser projectat originalment per Pi i Molist com una

construcció que permetés els malalts tenir una visió sobre la ciutat per tal d‟evitar-los la

sensació de clausura. Així, als jardins per on els malalts passejaven es podia observar

una gran panoràmica de la ciutat i no els murs que els rodejaven. Això s‟aconseguí

gràcies a la tècnica arquitectònica anomenada “Salt del llop”, que l‟arquitecte de

l‟edifici Josep Oriol Bernadet portà a terme. Aquesta tècnica consisteix a que l‟edifici

queda aixecat per sobre del mur, però el mur té un fossar que és inaccessible per als

malalts i impossible de travessar.

A la figura de dalt podem observar el mur que havia rodejat totes les

instal·lacions que albergava el manicomi.

2.2. El manicomi, refugi polític des de la Guerra Civil

El 18 de juliol de 1936 es produí l‟aixecament franquista i Barcelona va ser

presa per les milícies populars i partidaris de la Generalitat. La CNTFAI va assolir el

poder del manicomi i van crear la seva pròpia revolució dins dels murs de la institució

per període d‟un any i mig. Els primers dies, tant els partidaris de la CNTFAI com els

malalts del manicomi es dedicaren a cremar signes religiosos, des de llibres o

estampes fins a capelles. De tot aquest moviment n‟existeixen documents, fotografies i

la reconstrucció de la pel·lícula on els milicians custodien el manicomi i els malalts que

es troben dins.

Figura 24: Manicomi de Santa Creu de l‟any1952.


34

Figura 26:Partidaris de la CNTFAI de l‟any 1936.

Figura 25: Partidaris de la CNTFAI de l‟‟any 1936.


35

Quan va transcórrer aquest any i mig, la Generalitat va recuperar les

instal·lacions del manicomi fins al final de la guerra, quan va passar a mans del règim

franquista.

Figura 28: Alienades dins del manicomi.

Figura 27: Partidaris de la CNTFAI i malalts del manicomi

cremen signes religiosos.


36

El final de la guerra va portar la desaparició de 150 malalts, bé per la seva mort

o per motius polítics, ja que diversos “refugiats” del manicomi, per motius tant

personals com familiars, van haver d‟abandonar el territori espanyol.

Va arribar el franquisme tant a dins del murs del manicomi com el seu exterior,

el manicomi es va omplir de fotografies, retrats, normes del General Francisco Franco,

dictador que assolí el poder a Espanya.

Figura 30: Saló d‟actes del manicomi.

Figura 29: Lavabo del manicomi de Santa Creu.


37

Durant aquesta etapa va haver-hi diferents mites sobre el manicomi, com els

que s‟explicaran a continuació. En l‟etapa posterior a la Guerra Civil espanyola, un

famós anarquista ―maquis― de Barcelona, es refugià a les instal·lacions del

manicomi: als pavellons buits, a les sales, als patis, als terrenys...

Va ser buscat per la policia durant molts dies, però mai va ser trobat ja que a la

policia franquista no li agradava en absolut d‟estar en contacte amb els malalts, per les

seves reaccions inesperades i incontrolades.

Una altra de les anècdotes de l‟època va ser la desaparició d‟una malalta que

fou buscada durant mesos i no va ser trobada. Van passar tres anys fins que un dia un

gat va quedar atrapat en una claveguera i en intentar recuperar-lo es van trobar els

ossos d‟un esquelet humà, que eren els de l‟alienada desapareguda tres anys abans

aproximadament, ja que les instal·lacions eren tan grans i es trobaven tan

abandonades que el seu estat era realment lamentable.

Durant aquesta etapa la institució estava regida per la diputació. Entre d‟altres,

hi destacava el pare Codonyet i un director mèdic, el senyor Pascual, que es feia

càrrec de l‟administració del recinte i de les seves activitats lúdiques.

Figura 31:Símbol anarquista


38

El pare Codonyet, al seu torn, va obrir l‟església de la institució als veïns de la

zona on es van començar a efectuar batejos i bodes. Això ho explica Isidora Cabañas

en una de les entrevistes per a aquest treball. Per primera vegada els veïns podien

accedir al manicomi i podien passar pels patis del seu interior.

«Cristina.― ¿Recuerda usted si alguien si se casó o se bautizaban en esta Iglesia de

San Rafael?

Isidora.― Casarse no lo sé, pero bautizarse sí.

Cristina.― ¿Se bautizaban niños?

Isidora.― Sí, por lo menos dos niños.»

Molts altres veïns van adoptar una posició més curosa amb el manicomi, molts

d‟ells comentant que no es fiaven d‟entrar en el seu interior ja que la porta d‟entrada

únicament s‟obria per la part exterior, però no des de l‟interior.

En els anys setanta el manicomi es va convertir en un refugi per persones

involucrades en temes de la política. Es van incorporar a la institució, per millorar-la,

un equip de metges, infermeres, cuidadors. En total unes 180 persones, per primera

vegada en molts anys s‟incorporava un personal nou a la institució.

Aquest personal pertanyia en gran part a les activitats politiques PCE, PSUC,

PSOE i sindicats com CCOO I UGT.

Figura 32: Església de Sant Rafael de l „ any 1966.


39

En aquest període, dins del recinte del manicomi s‟efectuaven activitats

polítiques clandestines molt poc vigilades per la policia, a la vegada que aquests

nouvinguts milloraven el tracte cap als malalts, però lamentablement la seva guarició ja

era irreversible donada l‟avançada edat dels malalts i els anys que van passar dins de

la institució.

Aquesta activitat continuà fins l‟arribada de la democràcia, en què es tornà a

constituir un altre cop com un centre per recuperar la raó, però la seva davallada era

molt a prop, ja que la mitjana d‟edat dels malalts era de 70 anys. En el període de la

democràcia, l‟institut va tenir un augment tan elevat de la mortalitat que va arribar a

albergar únicament entre 30 i 40 malalts.

L‟any 1982 en plena democràcia, Barcelona va ser elegida pels Jocs Olímpics, i

les administracions de l‟època van decidir que era el moment de tancar les seves

portes per sempre.


40

Figura 33: Malalts llegint la Vanguardia de l‟any 1964.


41

CONCLUSIÓ

Havent acabat el Treball de Recerca em veig en condicions d‟extreure conclusions

sobre el contingut exposat i la informació aportada, de manera que es constitueixi una

síntesi del que he volgut transmetre.

El present treball pretenia aclarir com havia funcionat el manicomi de la Santa

Creu com a refugi polític a les darreries del franquisme. Representava la oportunitat de

conèixer com va afectar la guerra al manicomi, com s‟hi refugiaren els revolucionaris,

què hi succeí, en definitiva, en l‟etapa del franquisme. Ja s‟havia escrit sobre el

manicomi anteriorment, però mai centrant-se en aquesta etapa del manicomi en què

tingué un pes polític tan destacat i constituí un “refugi”. De fet, val a dir arribats a

aquest punt que, tot i que el meu objectiu principal era orientar el treball cap a aquest

vessant polític de la institució, en la realització d‟aquest treball m‟he adonat de l‟estreta

relació que es dóna en aquest tema entre política, arquitectura i medicina.

En aquestes pàgines hem vist una introducció que feia un flashback al passat i

ens informava sobre l‟objectiu del treball i el que em motivava a dur-lo a terme; a

continuació trobem un prefaci que ens presenta el conjunt del manicomi: els espais

interiors, exteriors, els treballs que hi realitzaven els malalts; i finalment, el cos del

treball dóna resposta a en quin sentit era el manicomi un refugi polític. En la nostra

anàlisi hem vist que aquest edifici no va ser només la casa per a molt alienats, sinó

que també va ser durant la Guerra Civil un edifici important per als ciutadans.

A l‟hora de fer un Treball de Recerca, cal saber prendre una elecció que

compleixi diverses característiques, sovint difícils d‟assolir en un sol tema. Entre elles

estarien les de possibilitats d‟investigació més enllà de la simple explicació teòrica, i la

voluntat d‟experimentar en primera persona amb el tema que es tracta. Aquest treball

em permetia fer això per diversos motius. Pel que fa a la recerca més enllà de la

teoria, he tingut la opció de parlar directament amb familiars de malalts que van estar

al centre, veïns propers, i, al mateix temps, amb metges que havien treballat al

manicomi. Ha estat un treball força complex, en el qual des del primer moment he

hagut de superar dificultats. Pel que fa a la voluntat d‟estudiar de prop el tema, cal

veure que es tracta d‟un manicomi que ha estat una icona per al barri on visc i que és,

de fet, molt desconegut. En el moment que vaig elegir el tema del Treball de Recerca

vaig saber que seria difícil, però que també m‟ajudaria a entendre millor les persones

que habitaven dins d‟aquelles muralles.


42

La primera dificultat era trobar documentació sobre el Manicomi de la Santa

Creu. Em vaig dirigir a la Biblioteca de Nou Barris (l‟antic edifici del manicomi). Allà

vaig trobar llibres sobre la psiquiatria catalana que en algun moment citaven

comentaris sobre aquest manicomi. Quan em vaig haver fet una idea, vaig començar a

cercar llibres que parlessin sobre el barri d‟Horta i de Sant Andreu. A través d‟aquelles

pàgines vaig començar a entendre la importància de l‟edifici on em trobava, vaig

començar a passejar pels passadissos de la biblioteca que antigament havia estat el

manicomi, parant a cada finestra per contemplar tots els patis. Una bibliotecària va

començar a parlar amb mi i li vaig explicar la meva proposta de treball. Ella, molt

amable, em va dir que tenia un llibre que podria resoldre tots els meus dubtes sobre el

Manicomi de la Santa Creu: es tractava d‟un llibre vermell amb una fotografia d‟un

edifici enorme a la portada que es titulava Stultifera Navis. L‟autor n‟era Josep Maria

Comelles. Des del primer moment que vaig començar a llegir-ne les pàgines inicials

vaig adonar-me que havia de contactar amb aquell autor. Fent una mica de recerca

sobre ell, vaig esbrinar que Comelles havia estat metge del manicomi i que actualment

treballa com a professor d‟Antropologia a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona.

Vaig trobar el seu correu electrònic i vaig poder posar-m‟hi en contacte. Tan bon punt

el vaig conèixer, em va endinsar en un món fins aleshores desconegut per a mi, però

que em suscitava un gran interès. El doctor Comelles em va proporcionar ajut per al

treball i també documents i fotografies importants que m‟han servit de suport en la

meva recerca.

La màxima dificultat en aquest treball ha estat trobar gent que conegués o

compartís experiència amb l‟edifici i que estigués disposada a explicar-la per a aquest

projecte. Igualment, no se‟m va permetre l‟accés als arxius de l‟Hospital de Sant Pau,

que haguessin estat fonamentals en la recerca d‟informació.

El que personalment més m‟ha ajudat a l‟hora d‟afrontar-me a la feina ha estat

la creació d‟un diari en el qual he anat apuntant totes les sensacions, problemes i

pensaments que dia a dia anava trobant en aquest treball. També he anat articulant

les idees arran d‟un dibuix que completava després de cada entrevista, per tal de fer

encaixar totes les peces del trencaclosques immens que constituïa el manicomi.

Iniciava el treball dient que el tema d‟aquesta recerca forma part de la història

de la vida de moltes persones. Finalitzant el treball, puc dir que ara és també part de la

meva.


43

BIBLIOGRAFIA TEXTUAL

Font literària

Guimerà, Angel (1974) Antología Poètica. Edició conmemorativa del cinquantenari de

la mort d'Angel Guimerà. Barcelona: Editorial Selecta.

Oller, Narcís (1898, 1980) La bogeria. Barcelona: Laia.

Oller, Narcís (1948, 1985) Obres completes. Volum Segon. Barcelona: Selecta.

Oller, Narcís (1948, 1985) “Memòries literàries”. En: Oller, Narcís, Obres completes.

Volum Segon.

Font bibliogràfica

Bernardo Arroyo, Miquel; Casas Esteve, Rafael. (1983). Historia de la Psiquiatría a

Catalunya. Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona.

Busquet Teixidor, Tomás (1924) “Análisis del proyecto de organización de los servicios

para psicópatas de la Mancomunidad de Cataluña. La clínica de Psiquiatría.”

Psiquiatría. Revista de Medicina mental.

Colomer, Josep M. (1985) La ideologia de l'antifranquisme. Barcelona.

Comelles, Josep M. (1979) Groupes Informels, coalitions et factions dans un Hôpital

Psychiatrique. 4 vols.

Comelles, Josep M. (1980) “Ideología asistencial y práctica económica”. En: Actas del I

Congreso Español de Antropologia. Barcelona: Universidad de Barcelona, 335-400.


44

Comelles, Josep M. (1981) “El tratamiento moral en Catalunya I: El «Proyecto médico

razonado» de Emilio Pi i Molist 1860”. En: XXVII Congreso Internacional de Historia de

Medicina. Actas I. Barcelona: Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears.

Comelles, Josep M. (1981) El proceso de institucionalización en las sociedades

complejas: el caso de la asistencia psiquiátrica en la Catalunya Contemporánea. Tesis

de Doctorado. Barcelona: Universitat de Barcelona.

Comelles, Josep M. (1982) “Els manicomis i el fracàs de la Psiquiatría Catalana del

XIX”, Ciència.

Comelles, Josep M. (1986) “La crisis de la psiquiatría española durante el

Tardofranquismo y la Transición.

Comelles, Josep M. (1988) La razón y la sinrazón. Asistencia psiquiátrica y desarrollo

del Estado en la España Contemporánea. Barcelona: PPU.

Comelles, Josep M. (1989) “Ve no se dónde, trae no se qué: Reflexiones sobre el

trabajo de campo en Antropología de la Salud”, Arxiu d'Etnografia de Catalunya.

Comelles, Josep M. (1991) “La Psiquiatría y la Antropología Social en el desarrollo del

estado providencia en España”. En: Malestar cultural y conflicto en la Sociedad

madrileña. Madrid: Comunidad de Madrid.

Comelles, Josep M. (1997) “El Mental”. En: Alberch i Figueras, Ramón (eds.), Els

barris de Barcelona. Volum III Gràcia, Horta Guinardo, Nou barris. Barcelona:

Enciclopedia Catalana- Ajuntament de Barcelona.

Comelles, Josep M. (2006) Stultifera navis. La locura el poder y la ciudad. Barcelona.

Fuster, Joaquín (1960) “Orígenes y evolución de la asistencia psiquiátria en el Instituto

Mental de la Santa Cruz”, Anales de la Santa Cruz y San Pablo.


45

Fuster, Joaquín. 1971. “L'Institut Mental de la Santa Creu”. En: L'Hospital de la Santa

Creu i Sant Pau. L'Hospital de Barcelona. Barcelona: Editorial Gustau Gili,

Fuster, Joaquín (1989) L'Assistència psiquiátrica a Catalunya. Barcelona: Expaxs.

Pi y Molist, Emilio (1856) Colonia de Orates de Gheel Bélgica. Descripción histórico-

médica de este antiguo y singular establecimiento manicómico. Barcelona: Imprenta y

Librería Politécnica de Tomás Gorchs.

Pi y Molist, Emilio (1856) Estadística del manicomio del Hospital de Santa Cruz de

Barcelona correspondiente al segundo semestre de 1855. Memoria que presenta a la

M.I. Administración de dicho Hospital. Barcelona: Imprenta y Librería Politécnica de

Tomás Gorchs.

Pi y Molist, Emilio (1857) Bases del programa médico para la construción del

Manicomio de la Santa Cruz. Barcelona.

Pi y Molist, Emilio (1857) Estadística del manicomio del Hospital de Santa Cruz de

Barcelona correspondiente al año 1856. Memoria que presenta a la M.I.

Administración de dicho Hospital. Barcelona: Imprenta y Librería Politécnica de Tomás

Gorchs.

Pi y Molist, Emilio (1858) “Relación histórica de los trabajos en que se ocupó la

Academia de medicina y Cirugía de Barcelona durante el año 1857”. En: Acta de la

sesión pública inaugural que en 2 de enero de 1858 celebró la Academia de Medicina

y Cirugía de Barcelona. Barcelona: Imprenta y Librería Politécnica de Tomás Gorchs.

Pi y Molist, Emilio (1860) Proyecto médico razonado para la construcción del

Manicomio de la Santa Cruz de Barcelona conforme al cual ha levantado sus planos el

arquitecto José Oriol i Bernadet. Barcelona: Imprenta y Librería Politécnica de Tomás

Gorchs.


46

Pi y Molist, Emilio (1888) “Discurso que en la solemne ceremonia de ponerse la

primera piedra del manicomio de la Santa Cruz de Barcelona, en el término municipal

de San Andres de Palomar, el dia 20 de Diciembre de 1885”, Revista Frenopática

Española.

Riu, Manuel et al. (2001) L'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, 1401-2001.

Barcelona: Hospital de la Santa Creu i Sant Pau- Universitat Autònoma de Barcelona.

BIBLIOGRAFIA DIGITAL

Burton, Lester (2009) “Capilla del Manicomio de la Santa Cruz”, accessible a Youtube.

Enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=KuyGXcH5sn4

Comelles, Josep M. (2008) “Stultifera Navis. The visual heritage of the Manicomi de la

Santa Creu in Barcelona”, accessible a Youtube.

Enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=PEQ_V-gElT4

Comelles, Josep M. (2009) Stultifera Navis, (en format DVD).

Revista obras publicas. “Proyecto medico razonado”.

Enllaç:http://books.google.es/books?id=qzSt91wvNmIC&dq=manicomio+santa+

cruz&printsec=frontcover&source=bl&ots=jiDy7BIxIf&sig=DYJfDxjihPX42dNNbmc2Vl0

UfU&hl=es&ei=0oxMSrCDI9KMjAfPtZXCBQ&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum

=3

http://www.youtube.com/watch?v=KuyGXcH5sn4

http://www.youtube.com/watch?v=PEQ_V-gElT4

http://books.google.es/books?id=qzSt91wvNmIC&dq=manicomio+santa+cruz&printsec=frontcover&source=bl&ots=jiDy7BIxIf&sig=DYJfDxjihPX42dNNbmc2Vl0UfU&hl=es&ei=0oxMSrCDI9KMjAfPtZXCBQ&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=3





47

ANNEX

1. Figures

2. Entrevistes a peu de carrer

3. Cites pel treball

4. Publicacions d‟ interès

5.


48

Figures

Figura 1: Dibuix del manicomi.

Figura 2: Plànol del Nou Barris Central de 1998. A la dreta es poden observar els terrenys i edificis de l‟antic institut mental, actualment seu del Districte de Nou Barris.

Figura 3: Piara del manicomi de Santa Creu.

Figura 4: Manicomi de Santa Creu. Granja de Santa Creu (1910-1936)

Figura 5: Manicomi de Santa Creu. La celleria

Figura 6: Manicomi de Santa Creu. Els telers.(Circa 1912-1960)

Figura 7: Manicomi de Santa Creu. Interiores de l‟esglèsia de Sant Rafael (circa1908).

Figura 8: Alienat tocant el piano a la Santa Creu.


Figura 10: El Manicomi, Verdum i la Guineueta (circa 1960-65).

Figura11: Dibuix vist des de a d‟alt tot el conjunts del manicomi l‟any 1965.

Figura12: Sala d‟estar de les classes altes. Part del cos central de l‟edifici.

Figura 13: Celes on estaven els malalts incurables. La punta de l‟edifici

Figura 14: Instal·lacions per a classe mitjana.

Figura 15: Instal·lacions classe alta.

Figura 16: Menjador classe baixa.

Figura 17: Menjador classe alta.

Figura18: Escola del manicomi de Santa Creu de l‟any 1962.

Figura19: Cuina Manicomi de Santa Creu de l‟ any 1930.

Figura20: Taller de costura de l‟any 1930.


Figura 22: Habitacions noves de l‟any 1960.

Figura 23: Districte de Nou Barris de l‟any 2009.


49

Figura 24: Manicomi de Santa Creu de l‟any 1952.

Figura 25: Partidaris de la CNTFAI de l‟any 1936.

Figura 26: Partidaris de la CNTFAI de l‟any 1936.

Figura 27: Partidaris de la CNTFAI i malalts del manicomi cremen signes religiosos.

Figura 28: Alienades dins del manicomi.

Figura 29: Lavabo del manicomi de Santa Creu.

Figura 30: Saló d‟actes del manicomi.

Figura 31: Símbol anarquista.

Figura 32: Església de Sant Rafael de l`any 1966.

Figura 33: Malalts llegint la Vanguardia de l‟any 1964.

Entrevistes a peu de carrer

Cristina.― ¿Cuándo llegó usted al barrio?

Isidora.― 9 de febrero 1964.

Cristina.― ¿Dónde vivía?

Isidora.― Vivía en el Paralelo

Cristina.― ¿Qué recuerdos tiene del manicomio?

Isidora.― Bastantes, desde las personas que no estaban muy bien que tenían todo

esto de campos (assenyala la zona amb un gest), una casa nueva donde estaban los

masoveros6 que trabajaban el campo y los que se encontraban bien. Por ahí había

6 Així anomena l‟entrevistada els malalts mentals que treballaven el camp perquè es

trobaven en millors condicions.

Dia: 6/11/09

Nom: Isidora

Cognom: Cabañas


50

una verja por la que salían y ayudaban al dueño de la granja, que tenía un caballo

para trabajar. Tenían patatas, tenían cosecha de la tierra de todas las clases.

Cristina.― ¿Recuerda usted si alguien si se casó o se bautizaban en esta Iglesia de

San Rafael?

Isidora.― Casarse no lo sé, pero bautizarse sí.

Cristina.― ¿Se bautizaban niños?

Isidora.― Sí, por lo menos dos niños.

Cristina.― Y cuando se comenzaron a construir los pisos de aquí al lado (Nou Barris),

¿cómo afectó en el manicomio?

Isidora.― No afectaron en nada. Le fueron quitando los sitios donde estaba el

personal, lo último que quitaron fue donde ahora se encuentra el Caprabo, un nuevo

supermercado, es donde jugaban a pelota y estaban en un tercer piso. Yo lo veía

desde mi casa desde el balcón: salían por ahí, por el patio, salían a jugar pero lo

tenían a arriba, en la parte de abajo donde está ayuntamiento. Hacían pan y lo subían

para arriba a una masía y cuando se moría uno también tenían ahí la puerta. En una

puerta estaba la panadería y por la otra iban sacando los que se morían para llevarlos

al cementerio. Así que de todo eso me acuerdo. Había una fila de pinos que salían a

donde están ahora unas fuentes. Ese era el camino, con dos filas de pinos uno a cada

lado. Después conforme fueron haciendo los pisos se lo fueron llevando. Lo cerraron

todo.

Cristina.― ¿Me podría decir usted su nombre?

Isidora.― Isidora

Cristina.― ¿Me podría decir su apellido?

Isidora.― Cabañas

Cristina.― Muchas gracias

Isidora.― No hay de qué darlas

Isidora.― Yo llevo aquí 45 años y he visto hacer todos los bloques y estuve aquí.

Cristina.― ¿Había movimientos vecinales y hacían reuniones en contra del

manicomio?


51

Isidora.― Sí, bueno. Es porque se tenía que defender alguna cosa porque si no se

hubiera defendido alguna cosa ese parque que lleva desde aquí abajo hasta la

gasolinera de arriba, lo querían hacer eran bloques en los vecinos que estábamos por

aquí y no queríamos porque habían hechos esos bloques y todos esos por el paseo de

Verdum y todo esto, ¿y por qué ahora no han dejado un poco de terreno para un

ambulatorio o colegios o alguna cosa? Pensaba el alcalde de Barcelona que había

entonces hacer muchos pisos y muchas cosas. Y para los niños que vais a hacer las

señoras yo también estuve alguna noche porque no queríamos que venían los

tractores que venían a hacerlo si se nos llega a llevar a nosotras habíamos como unas

15 señoras alrededor del fuego que era por estas fechas, no queríamos que trabajaran

ahí en una casa que está ahora por aquí, cogíamos palos y hacíamos fuego por aquí.

Y conseguimos que hicieran un parque.

Cristina.― Muchas gracias.

Isidora.― De nada, gracias a ti.

Cristina.― Quan va arribar vostè al barri?

Núria. ― Vaig mudar-m‟hi des de Sant Andreu quan tenia dos anys.

Cristina.― On vivia?

Núria. ― Al carrer de Santa Antònia que ara és Rubén Darío.

Cristina.― Quin records té del manicomi?

Núria. ― En tinc molts records, perquè allà (assenyala amb el dit) hi havia la entrada

principal i hi teníem una amiga molt íntima de la infància que va agafar tuberculosi i

tenia atacs epilèptics, així que la van ingressar aquí i la veníem a veure molts

diumenges; i a més a més, també veníem perquè feien funció de teatre.

Cristina.― Els propis malalts o gent que venia?

Núria. ― Els propis malalts, i també, jo això no ho recordo molt bé perquè era molt

joveneta, tindria tenir uns 10 o 11 anys quan veníem aquí els diumenges i mira

estaven molt bojos.

Cristina.― Vostè se‟n recorda de si se celebraven bodes, aquí a l‟església?

Dia: 6/11/09

Nom: Núria

Cognoms: Solà Rubio


52

Núria. ― Doncs d‟això no me‟n recordo, no ho sé.

Cristina.― Bé, moltes gràcies.

Núria. ― De res nena, ha estat un plaer.

Cristina.― ¿Cuándo llegó usted al barrio?

Mª Rosa. ― Yo vivía en el Clot y llegué cuando tenía 6 años.

Cristina.― Y cuando llegó usted al barrio,¿dónde se situaba su vivienda?

Mª Rosa. ― En Sagrera, un poco más para arriba, casi en San Andrés.

Cristina.― ¿Qué recuerdos tiene usted sobre el manicomio?

Mª Rosa. ― Del manicomio recuerdo que tenía un muro muy alto que rodeaba todo el

edificio, luego tenía una puerta de hierro muy grande que siempre estaba cerrada y

tenía para entrar dos fileras de árboles que se situaban una a cada lado y hacían casi

sombra en todo el paseo para entrar al manicomio. También me acuerdo, aunque eso

no lo vi yo, sino que me lo contó mi abuela, que los que estaban encerrados allí

llevaban unas batas de rayas hasta los pies. Yo pasaba por allí alguna vez de

pequeña con mi abuela y pasábamos corriendo porque nos daba miedo. Me acuerdo

también por lo que me explicaba mi abuela de que los días de fiesta los enfermos

salían a tomar el sol: iban en grupo y se acercaban al cementerio de San Andrés, por

la puerta exterior de arriba que hoy en día precisamente está tapiada.

Cristina.― Muchas Gracias.

Dia: 13/11/09

Nom: Mª Rosa

Cognoms: Delhomme Galindo


53

Descripción (no hay grabación porque fue un encuentro fortuito):

Casualmente entablamos conversación sobre el instituto mental. Massons me habla

de que durante su carrera, en una de sus prácticas, tuvo que realizar una salida al

Manicomio de Santa Cruz. Según el doctor, no podrá olvidar nunca esa imagen porque

dice no haber vivido nada semejante en su vida, me explica que a su llegada

realmente le impactó aquel “palacete”, como lo denomina él.

El doctor me habla de un sitio triste y a la vez diferente, un sitio realmente

chocante. A su entrada en aquel “palacete” recuerda a unos cuantos enfermos

corriendo hacía ellos en busca de obtener cigarrillos y hablar con ellos.

Comenta los chillidos y gritos que se oían por toda la institución y esas paredes

grises que rodeaban cada parte del edificio. Para él fue una experiencia en su carrera

aún recuerda tantos años después.

Cristina.― Quan va arribar vostè al barri?

Rosa. ― Als 5 anys.

Cristina.― I on vivia?

Rosa. ― Al Carrer Nou.

Cristina.― Quins records té sobre aquest manicomi?

Rosa. ― Jo més que res l‟església, que era una església molt maca. Em sap greu que

està emparedada i que diuen que l‟arreglaran, però de moment veig que no ho fan i es

farà mal bé. Pel que fa a la resta, bé, jo recordo veure els bojos que voltaven per allà.

Dia: 6/11/09

Nom: Rosa

Cognom: Rey

Dia: 12/11/09

Nom: Juan

Cognoms: Massons Cirera (neuròleg amb consulta al carrer Bruc)


54

Cristina.― I a vostè quina impressió li donava veure tot allò?

Rosa. ― Home, no sé, jo com soc una persona amb una mica de sentiments em feien

molta pena pobrets, però era on havien de ser.

Nota: També s‟ha entrevistat les següents persones:Santiago Tascón, Cayetano

González, Juana Briseño, Roser Pujol, Sebastian Justícia, Pedro Rey, Pepita Leandro,

Enric Planas, María Lopez, Anna Pérez. No adjuntem les transcripcions d‟aquestes

entrevistes perquè es tracta d‟intervencions que finalment no han aparegut de forma

directa al treball.

Cites pel treball

Todos los hombres están locos y, pese a sus cuidados, sólo se diferencian en que

unos están más locos que otros.

Nicolas Boileau-Despréaux (1636-1711) Poeta y crítico literario francés.

Loco no es el que ha perdido la razón, sino el que lo ha perdido todo, todo, menos la

razón.

Gilbert Keith Chesterton (1874-1936) Escritor británico.

La demencia en el individuo es algo raro; en los grupos, en los partidos, en los

pueblos, en las épocas, es la regla.

Friedrich Nietzsche (1844-1900) Filosofo alemán.

http://www.proverbia.net/citasautor.asp?autor=102




55

Publicacions d’interès

Revista frenopatica

>Publicació 22 de Febrer de 1965.


56

>Publicació 9 de Desembre de 1973.


57

>Proyecto razonado.


58


59

>Estadística


60

>Publicació 14 de Maig de 1985.

tr cristina planas martín

Documents