PROSA HISTORIOGRÀFICA

Els precedents de la historiografia llatina s'han de buscar en la grega. Al s. V a.C. és

quan neix aquest gènere amb Heròdot i Tucídides.

A Roma la historiografia neix en el període tardà de la República romana (s. III-I a.C.)

sota la idea que els costums dels avantpassats (mores maiorum) eren un sistema ideal

de valors del qual es podien extreure models per a la pròpia conducta i que aquests

valors s'estaven perdent. La historiografia llatina, a més d'expressar l'admiració i la

nostàlgia per la grandesa dels temps passats, vol cercar les raons de tal decadència.

Per altra part, alhora que ret un homenatge respectuós als avantpassats (pietas),

pretén trobar exemples del que s'ha de fer o no s'ha de fer. Així la historiografia, amb

la seva anàlisi política dels esdeveniments, aporta un saber útil per a l'home públic.

No és estrany, doncs, que la majoria dels historiadors romans siguin polítics retirats

que sovint han pres part en allò que narren i que donen, per tant, una visió

personalista dels esdeveniments.

Tit Livi Titus Livi o Tit Livi (Titus Livius) va néixer a Pàdua el 59 aC i va morir allà el 17 dC (potser morí a Roma). Va ser un home de lletres però s’especialitzà amb la historiografia. Titus Livi posseïa fortes conviccions republicanes, però va ser amic personal i persona de consideració a la cort de l'Emperador August, el qual el va protegir i li va donar el seu suport perquè va apreciar el seu talent. Va induir a Claudi, després emperador, a dedicar-se a la composició històrica. Era casat i tenia almenys dos fills (probablement quatre), un d'ells una filla casada amb Luci Magi, un retòric, segons esmenta Sèneca. La seva quarta filla sembla que portava el nom de Lívia. El títol de la seva obra més famosa és Ab Urbe Condita ("Des de la fundació de la ciutat"), descriu la història de Roma des del 753 aC fins a la mort de Drus Major l'any 9 dC i expressa la colossal magnitud del seu treball. Va escriure amb un llenguatge on barrejava els fets ordenats cronològicament i la narració, on sovint interrompia una història per anunciar l'elecció d'un nou cònsol, tal com era, així que els romans podien comptar els anys. Livi afirmava que la manca de dades històriques abans del saqueig de Roma pels gals el 387 aC, va fer la seva tasca més difícil.

L'estil de Livi era poètic i arcaic, a l'inrevés que el de Cèsar i Ciceró. A més, sovint escrivia des del punt de vista dels vencedors, per tal d'accentuar les virtuts dels romans en la conquesta d’Itàlia i el Mediterrani. En consonància amb les seves tendències poètiques, va fer pocs esforços per distingir entre realitat i ficció. Plagià nombrosos autors anteriors, esperava que les lliçons morals del passat servirien per l'avanç de la societat romana del seu temps. Ab Urbe Condita estava format originalment per 142 llibres, dels quals sols n'han sobreviscut 35: de l’1 al 10 i del 21 al 45, amb algunes llacunes en els llibres del 40 al 45. Altres autors abreujaren el llibre de Livi en l’antiguitat en un Epítome, que no és més que una mena de resum dels 142 llibres de Ab Urbe Condita. De l'Epítome només sobrevisqueren alguns llibres (1, 37-40 i 48-55), però al seu torn en l'Antiguitat havien estat abreujats en Periochae, (que és una simple llista de continguts, però que sobreviuen íntegrament, llevat de dos). Gràcies als periochae tenim idea dels temes que Livi tractava en 140 dels seus 142 llibres. En el Periochae 55 apareix una cita que permet identificar amb molta exactitud la data de naixença de la ciutat romana de València o Valentia: D. IUNIUS BRUTUS CONSUL IN HISPANIA IS QUI SUB VIRIATHO MILITAVERANT AGROS ET OPPIDUM DEDIT QUOD VOCATUM EST VALENTIA Que vol dir: Sent cònsol a Hispània Dècim Juni Brut, als (soldats) que havien lluitat en temps de Viriat els donà camps i una ciutat fortificada anomenada Valentia. Com que Dècim Juni Brut va ser cònsol a Hispània cap al 616 Ab Urbe condita (des de la fundació de Roma, que hom creu que fou el 753 aC), es pot calcular amb molt poc marge d'error que la ciutat fou fundada el 138 aC, que a més coincideix amb el període immediatament posterior a la mort de Viriat.