El medi és el missatge The Front Page, 1974. Dir. Billy Wilder. Guió: B. Wilder i I. A. L. Diamond. Intèrprets: Jack Lemmon (Hildy Johnson), Walter Burnett (Mollie Malloy), Austin Pendleton (Earl Williams), Vicent Gardenia (Sheriff), etc.

El guió de Primera plana, que signen Billy Wilder i el seu col·laborador habitual I. A. L. Diamond, és uadaptació de l'obra de teatre homònima, que es va estrenar al Times Square Theater, el 14 d'agost de 1929. La pel·lícula és una comèdia clàssica que ocorre, pràcticament en temps real. Les primeres imatges, amb la composició i impressió de l'edició especentral. Som al dijous 6 de juny de 1929, la vespra de l'execució de Earl Williams, un “infeliç que ha matat un policia de color en un any d'eleccions”. L'acció se situa fonamentalmentChicago, on es prepara el cadafal per a l'execució. Transcorre bàsicament en la sala de premsa, des d'on diversos periodistes informen de manera sensacionalista dels preparatius per a l'execució, del darrer dia del condemnat, de la seua fuita (aprofitant el reconeixement psiquiatric a què és sotmés per un estrafolari doctor austríac, obsessionat per la masturbació) i de l'intent de suicidi de la seua parella, la prostituta Mollie Malloy, que malgrat el seu ofici és l'única que acusa clarament els periodistes de no tindre compasió.

Cal recordar que el mateix Billy Wilder comença a treballar de periodista a Viena, en el periòdic de marxar a Berlín en 1934 i integrarConverses amb Billy Wilder, es narra una anècdota sobre aquest període, que potser es reflexe en el menyspreu que Primera plana mostra envers el personatge del Dr. Eggelhofer. Wilder anà a casa de Freud a ferentrevista, però aquest el despatxà: «molts metges a Europa, rebia en el seu propi apartament. Era l'hora de dinar; vaig oferir la meua targeta de visita a la criada i li vaig demanar que m'anunciés.la porta l'habitació on rebia, amb el divan, el famós divan, un divan molt petit recobert d'un tapís turc. Després Freud vingué del menjador, amb la seua tovallola encara al voltant del coll, mivisita. Em va dir: “És vostè Herr Wilder?”. Jo li vaig respondre: “Jawoll, Herr Professor”. Em va dir: “Treballa per a aquest diari?”. Jo li vaig respondre: “Jawoll Herr Professor”. I em va dir: “La porta està allà”. Em va tirar fora perquè detestava els periodistesLa pel·lícula deixa en evidència la relació interessada de la política amb la premsa. Polítics de dubtosa moralitat, com l'alcalde, un habitual dels prostíbuls, ordenen disparar a matar o programen les execucioseu interés electoral. Al temps, persecucions o execucions multipliquen les vendes. Però la pel· lícula també estableix dues relacions més, no menys significatives, de la premsa amb els mitjans audiovisuals i amb la publicitat. No només la premsa, també el cinema s'ha convertit en un fenòmen de masses. Wilder mostra una atapeïda sala de cinema on hi ha noticiaris (que parlen de l'arribada al Polo Sud del comandant Byrd o les tropes que

, 1974. Dir. Billy Wilder. Guió: B. Wilder i I. A. L. Diamond. Intèrprets: Jack Lemmon (Hildy Johnson), Walter Matthau (Walter Burns), Susan Sarandon (Peggy Grant), Carol Burnett (Mollie Malloy), Austin Pendleton (Earl Williams), Vicent Gardenia (Sheriff), etc.

, que signen Billy Wilder i el seu col·laborador habitual I. A. L. Diamond, és ue teatre homònima, que es va estrenar al Times Square Theater, el 14 d'agost de 1929. La

pel·lícula és una comèdia clàssica que ocorre, pràcticament en temps real. Les primeres imatges, amb la composició i impressió de l'edició especial d'un diari, ens informen de la ubicació de l'acció i de l'assumpte central. Som al dijous 6 de juny de 1929, la vespra de l'execució de Earl Williams, un “infeliç que ha matat un policia de color en un any d'eleccions”. L'acció se situa fonamentalment a la presó del comtat de Cook, a Chicago, on es prepara el cadafal per a l'execució. Transcorre bàsicament en la sala de premsa, des d'on diversos periodistes informen de manera sensacionalista dels preparatius per a l'execució, del darrer dia del

at, de la seua fuita (aprofitant el reconeixement psiquiatric a què és sotmés per un estrafolari doctor austríac, obsessionat per la masturbació) i de l'intent de suicidi de la seua parella, la prostituta Mollie Malloy,

que acusa clarament els periodistes de no tindre compasió.

El fil argumental principal està creuat per un altre: el periodista Hildy Johnson, que fa cròniques per al Examiner, decideix abandonar la seua professió perquè vol contraure matrimoni amb Peggy Grant treballa tocant el piano a una sala de cinematreballar a una empresa publicitària de la família d'ella. Cantussejant “Congratulate Me” va a acomiadardirector del Chicago Examiner, Walter Burns, un personatgsense escrúpols que farà tot el possible perquè Hildy Johnson redacte el reportatge de l'execució de Williams i no dubtarà en intentar desfer el seu matrimoni o portar Williams al diari quan el troba amagat a un escriptori a la sala de premsa. És l'acció de Hildy Johnson i Walter Burns la que, en darrera instància, descobreix que l'alcalde, amb l'ajut del sheriff, ha decidit ignorar l'indult a Williams, a fi d'afavorir les seues expectatives electorals. La pel·lícula es tanca amb una nova estratagema de Walter Burns per ferels serveis de Hildy Johnson.

Cal recordar que el mateix Billy Wilder comença a treballar de periodista a Viena, en el periòdic de marxar a Berlín en 1934 i integrar-se en la indústria cinematogràfica. En el llibre de Cameron Crowe,

, es narra una anècdota sobre aquest període, que potser es reflexe en el menyspreu mostra envers el personatge del Dr. Eggelhofer. Wilder anà a casa de Freud a fer

«Recorde que [Freud] vivia en Berggasse, un bonic barri de Viena i, com molts metges a Europa, rebia en el seu propi apartament. Era l'hora de dinar; vaig oferir la meua targeta de visita a la criada i li vaig demanar que m'anunciés. Jo estava esperant al saló, i vaig veure per una escletxa de la porta l'habitació on rebia, amb el divan, el famós divan, un divan molt petit recobert d'un tapís turc. Després Freud vingué del menjador, amb la seua tovallola encara al voltant del coll, mirant fixament la meua targeta de visita. Em va dir: “És vostè Herr Wilder?”. Jo li vaig respondre: “Jawoll, Herr Professor”. Em va dir: “Treballa per a aquest diari?”. Jo li vaig respondre: “Jawoll Herr Professor”. I em va dir: “La porta està

tirar fora perquè detestava els periodistes.» La pel·lícula deixa en evidència la relació interessada de la política amb la premsa. Polítics de dubtosa moralitat, com l'alcalde, un habitual dels prostíbuls, ordenen disparar a matar o programen les execucioseu interés electoral. Al temps, persecucions o execucions multipliquen les vendes. Però la pel· lícula també estableix dues relacions més, no menys significatives, de la premsa amb els mitjans audiovisuals i amb la

mbé el cinema s'ha convertit en un fenòmen de masses. Wilder mostra una atapeïda sala de cinema on hi ha noticiaris (que parlen de l'arribada al Polo Sud del comandant Byrd o les tropes que

, 1974. Dir. Billy Wilder. Guió: B. Wilder i I. A. L. Diamond. Intèrprets: Jack Matthau (Walter Burns), Susan Sarandon (Peggy Grant), Carol

Burnett (Mollie Malloy), Austin Pendleton (Earl Williams), Vicent Gardenia (Sheriff), etc.

, que signen Billy Wilder i el seu col·laborador habitual I. A. L. Diamond, és una e teatre homònima, que es va estrenar al Times Square Theater, el 14 d'agost de 1929. La

pel·lícula és una comèdia clàssica que ocorre, pràcticament en temps real. Les primeres imatges, amb la cial d'un diari, ens informen de la ubicació de l'acció i de l'assumpte

central. Som al dijous 6 de juny de 1929, la vespra de l'execució de Earl Williams, un “infeliç que ha matat a la presó del comtat de Cook, a

Chicago, on es prepara el cadafal per a l'execució. Transcorre bàsicament en la sala de premsa, des d'on diversos periodistes informen de manera sensacionalista dels preparatius per a l'execució, del darrer dia del

at, de la seua fuita (aprofitant el reconeixement psiquiatric a què és sotmés per un estrafolari doctor austríac, obsessionat per la masturbació) i de l'intent de suicidi de la seua parella, la prostituta Mollie Malloy,

que acusa clarament els periodistes de no tindre compasió.

El fil argumental principal està creuat per un altre: el periodista Hildy Johnson, que fa cròniques per al Chicago

, decideix abandonar la seua professió perquè vol b Peggy Grant -una vídua que

treballa tocant el piano a una sala de cinema- i marxar a treballar a una empresa publicitària de la família d'ella.

” va a acomiadar-se del , Walter Burns, un personatge

sense escrúpols que farà tot el possible perquè Hildy Johnson redacte el reportatge de l'execució de Williams i no dubtarà en intentar desfer el seu matrimoni o portar Williams al diari quan el troba amagat a un escriptori a la sala de

de Hildy Johnson i Walter Burns la que, en darrera instància, descobreix que l'alcalde, amb l'ajut del sheriff, ha decidit ignorar l'indult a Williams, a fi d'afavorir les seues expectatives electorals. La pel·lícula es tanca amb

alter Burns per fer-se de nou amb

Cal recordar que el mateix Billy Wilder comença a treballar de periodista a Viena, en el periòdic Juranek, abans llibre de Cameron Crowe,

, es narra una anècdota sobre aquest període, que potser es reflexe en el menyspreu mostra envers el personatge del Dr. Eggelhofer. Wilder anà a casa de Freud a fer-li una

Recorde que [Freud] vivia en Berggasse, un bonic barri de Viena i, com molts metges a Europa, rebia en el seu propi apartament. Era l'hora de dinar; vaig oferir la meua targeta de

Jo estava esperant al saló, i vaig veure per una escletxa de la porta l'habitació on rebia, amb el divan, el famós divan, un divan molt petit recobert d'un tapís turc. Després

rant fixament la meua targeta de visita. Em va dir: “És vostè Herr Wilder?”. Jo li vaig respondre: “Jawoll, Herr Professor”. Em va dir: “Treballa per a aquest diari?”. Jo li vaig respondre: “Jawoll Herr Professor”. I em va dir: “La porta està

La pel·lícula deixa en evidència la relació interessada de la política amb la premsa. Polítics de dubtosa moralitat, com l'alcalde, un habitual dels prostíbuls, ordenen disparar a matar o programen les execucions pel seu interés electoral. Al temps, persecucions o execucions multipliquen les vendes. Però la pel· lícula també estableix dues relacions més, no menys significatives, de la premsa amb els mitjans audiovisuals i amb la

mbé el cinema s'ha convertit en un fenòmen de masses. Wilder mostra una atapeïda sala de cinema on hi ha noticiaris (que parlen de l'arribada al Polo Sud del comandant Byrd o les tropes que

desfilen per la Plaça Roja de Moscou) i Peggy acompanya amb el piade les imatges, la premsa necessita cada vegada més incorporar la fotografia, encara que aconseguirsupose passar els límits de la moral o la justícia. Així ho diu Hildy Johnson en el monòleg en el qual s'acomiada dels seus companys: «[Els periodistes sou] els pantalons plens de forats, que miren pel pany i que desperten a la gent a mitjanit per preguntarpensa de aquell o de l'altre, que furten a les marper a què? Doncs per fer les delícies d'un milió de dependentes i mestresses de casa. I al dia següent el seu reportatge serveix per embolicar un periquito mort.Fins i tot, l'anecdota de la càmera de fotografia que porta el substitut de Hildy Johnson, Ruddy Kepler, amagada sota el camal, resulta vertadera. El 12 de gener de 1928, Tom Howard, un reporter del Chicago Tribune, va aconseguir fotografiar l'electrocució de Ruth Brown Snyder amb camal del seu pantaló. Ruth Brown Snyder i la seua parella, Henry Judd Gray, havien estat acusats de assassinar el marit d'ella, Albert Snyder (una història que, per altra banda, inspirà la novel·la de James M. Cain en la qual es basa la pel·lícula de Billy Wilder cadira elèctrica plenà la portada del diari i esdevingué una fotografia notable de la història del fotoperiodisme. La positivització es conserva al San Francisco Mal Smithsonian's National Museum of American History.

L'assagista alemany Hans Magnus Enzensberger explica la gènesi dels mitjans de comunicació de masses amb la teoria del “Nullmedium” -mitjà zeroaudiovisual és tot just l'audiència: produeixen audiències que venen als anunciats. L'èxit del mitjà rau en la seua capacitat d'homogeneitzar grups el més grans possibles, i això es fa fonamentalment p“zero”, és una abstracció sense sentit per als individus, el que garanteix l'evasió; els mitjans esdevenen “màquines zen”. I naturalment les cròniques morboses, que ultrapassen els criteris de l'ètica (últimes paraules; si vols te les inventes”fidelitzar les audiències, tot just perquè no afecten les persones (embolicar un periquito mort”). Per això la peprimer lloc, ridiculitzar una psiquiatria obsessionada per trobar explicacions remotes en el sexe dels infants (“Vosté volia matar al seu pare i gitarmasturbació?”), quan els processos de desencadenament i control de les pulsions estan a la vista i tenen caràcter massiu i massificant; i, en segon lloc, mostrar la connexió simbiòtica entre premsa i publicitat: la primera dóna suport material a la premsa, i aquesta li homogeneitza audiències i, per això, li dóna les claus per comunicar-se amb elles. El periodista pot esdevenir publicista o novel·lista: “Hollywood, és París. O a emular a Scott Fitgerald.A més de la relació amb Perdició, personatge de Walter Burns, donant ordres frenèticament pel telèfon, recorda el del director de la planta de Coca-Cola, C. R. MacNamara, en regalat i denunciat com furtat. Com en el cas dels que acaben als peus de Botins Colombo en el banquet dels gànsters, també Williperillos: la sala de premsa.

desfilen per la Plaça Roja de Moscou) i Peggy acompanya amb el piano una cançó col·lectiva. Per l'impacte de les imatges, la premsa necessita cada vegada més incorporar la fotografia, encara que aconseguirsupose passar els límits de la moral o la justícia. Així ho diu Hildy Johnson en el monòleg en el qual

[Els periodistes sou] una colla de pobres diables, amb els colzes gastats i els pantalons plens de forats, que miren pel pany i que desperten a la gent a mitjanit per preguntarpensa de aquell o de l'altre, que furten a les mares les fotos de les filles que han estat violades en els parcs. I per a què? Doncs per fer les delícies d'un milió de dependentes i mestresses de casa. I al dia següent el seu reportatge serveix per embolicar un periquito mort.»

la càmera de fotografia que porta el substitut de Hildy Johnson, Ruddy Kepler, amagada sota el camal, resulta vertadera. El 12 de gener de 1928, Tom Howard, un reporter del Chicago Tribune, va aconseguir fotografiar l'electrocució de Ruth Brown Snyder amb una càmera amagada baix del camal del seu pantaló. Ruth Brown Snyder i la seua parella, Henry Judd Gray, havien estat acusats de assassinar el marit d'ella, Albert Snyder (una història que, per altra banda, inspirà la novel·la de James M.

s basa la pel·lícula de Billy Wilder Double Indemnity -Perdició). La imatge de la dona en la cadira elèctrica plenà la portada del diari i esdevingué una fotografia notable de la història del fotoperiodisme. La positivització es conserva al San Francisco Museum of Modern Art (és art!?) i la càmera al Smithsonian's National Museum of American History.

L'assagista alemany Hans Magnus Enzensberger explica la gènesi dels mitjans de comunicació de masses amb mitjà zero-. Segons ell, la mercaderia que produeix la premsa o un mitjà

audiovisual és tot just l'audiència: produeixen audiències que venen als anunciats. L'èxit del mitjà rau en la seua capacitat d'homogeneitzar grups el més grans possibles, i això es fa fonamentalment p“zero”, és una abstracció sense sentit per als individus, el que garanteix l'evasió; els mitjans esdevenen “màquines zen”. I naturalment les cròniques morboses, que ultrapassen els criteris de l'ètica (

; si vols te les inventes”) i estimulen pulsions in o subconscients, tenen major capacitat per fidelitzar les audiències, tot just perquè no afecten les persones (“I al dia següent el seu reportatge serveix per

Per això la pel·lícula de Billy Wilder encerta plenament en dues coses: en primer lloc, ridiculitzar una psiquiatria obsessionada per trobar explicacions remotes en el sexe dels infants

Vosté volia matar al seu pare i gitar-se amb la seua mare?”, “Quan estava a l'inst), quan els processos de desencadenament i control de les pulsions estan a la vista i tenen

caràcter massiu i massificant; i, en segon lloc, mostrar la connexió simbiòtica entre premsa i publicitat: la aterial a la premsa, i aquesta li homogeneitza audiències i, per això, li dóna les claus per

se amb elles. El periodista pot esdevenir publicista o novel·lista: “Què us passa? Si no és Hollywood, és París. O a emular a Scott Fitgerald.” brama Walter Burns.

, Primera plana té connexions amb altres pel·lícules de B. Wilder. El de Walter Burns, donant ordres frenèticament pel telèfon, recorda el del director de la planta de

Cola, C. R. MacNamara, en U, dos, tres (1961), el qual també fa servir l'estratagema del rellotge regalat i denunciat com furtat. Com en el cas dels músics fugitius, Jerry i Joe, de Some Like It Hot

Colombo en el banquet dels gànsters, també Willi

Curs “Shaken, not stirred. Còctels, cinema i agitació

no una cançó col·lectiva. Per l'impacte de les imatges, la premsa necessita cada vegada més incorporar la fotografia, encara que aconseguir-la supose passar els límits de la moral o la justícia. Així ho diu Hildy Johnson en el monòleg en el qual

una colla de pobres diables, amb els colzes gastats i els pantalons plens de forats, que miren pel pany i que desperten a la gent a mitjanit per preguntar-li què

es les fotos de les filles que han estat violades en els parcs. I per a què? Doncs per fer les delícies d'un milió de dependentes i mestresses de casa. I al dia següent el seu

la càmera de fotografia que porta el substitut de Hildy Johnson, Ruddy Kepler, amagada sota el camal, resulta vertadera. El 12 de gener de 1928, Tom Howard, un reporter del Chicago

una càmera amagada baix del camal del seu pantaló. Ruth Brown Snyder i la seua parella, Henry Judd Gray, havien estat acusats de assassinar el marit d'ella, Albert Snyder (una història que, per altra banda, inspirà la novel·la de James M.

. La imatge de la dona en la cadira elèctrica plenà la portada del diari i esdevingué una fotografia notable de la història del

useum of Modern Art (és art!?) i la càmera

L'assagista alemany Hans Magnus Enzensberger explica la gènesi dels mitjans de comunicació de masses amb s ell, la mercaderia que produeix la premsa o un mitjà

audiovisual és tot just l'audiència: produeixen audiències que venen als anunciats. L'èxit del mitjà rau en la seua capacitat d'homogeneitzar grups el més grans possibles, i això es fa fonamentalment perquè el contingut és “zero”, és una abstracció sense sentit per als individus, el que garanteix l'evasió; els mitjans esdevenen “màquines zen”. I naturalment les cròniques morboses, que ultrapassen els criteris de l'ètica (“Necessitem les

) i estimulen pulsions in o subconscients, tenen major capacitat per I al dia següent el seu reportatge serveix per

l·lícula de Billy Wilder encerta plenament en dues coses: en primer lloc, ridiculitzar una psiquiatria obsessionada per trobar explicacions remotes en el sexe dels infants

se amb la seua mare?”, “Quan estava a l'institut, practicava la ), quan els processos de desencadenament i control de les pulsions estan a la vista i tenen

caràcter massiu i massificant; i, en segon lloc, mostrar la connexió simbiòtica entre premsa i publicitat: la aterial a la premsa, i aquesta li homogeneitza audiències i, per això, li dóna les claus per

Què us passa? Si no és

té connexions amb altres pel·lícules de B. Wilder. El de Walter Burns, donant ordres frenèticament pel telèfon, recorda el del director de la planta de

(1961), el qual també fa servir l'estratagema del rellotge Some Like It Hot (1953),

Colombo en el banquet dels gànsters, també Williams acaba al lloc més

agitació social”. Universitat de València