TD

F139

2.30

€. A

ny 1

9. L

a Fr

anja

, nov

embr

e de

201

8

Retolació bilingüe L’Ajuntament d’Aiguaviva deBergantes ha començat a posar losnoms de les seues carrerescompletament en bilingüe. [p.5]

Cinga Fòrum 2018La jornada d’enguany, organitzada perl’IEBC, va tractar el tema “La comarcadel Baix Cinca dabant l’epidèmia degrip de 1918”. [p.8]

Museu Etnològic deNonaspEntrevista als fundadors d’aquestprojecte, un exemple d’iniciativacultural que continua creixent. [p.10]

Temps d’Escola

5

Sentiments i llenguaInvestigadors de diverses universitats(UdG, UdL i URiV) analitzen laincidència que els sentiments tenensobre la llengua. [p.16]

En venda a: Albelda: Estanc Conchita. Calaceit: Papereria Abàs. El Torricó: Llibreria Pilarín. Fraga: Llibreria Badia i Kiosko Casanova. Girona:Llibreria Les Voltes. Lleida: Llibreria de la Generalitat. Mequinensa: Papereria González. Reus: Llibreria Gaudí. Saidí: Llibreria Panadési Llibreria Sorolla. Saragossa: Papelería Germinal. C. Sepulcro, 21. Tamarit: Estanc Patrito. Tortosa: Llibreria El Temple. Vall-de-roures: Llibreria Serret.

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

39 /

nov

emb

re 2

018

LA V

INY

ETA

2

TEMPS DE FRANJA 139

Sumari2 Lo primer camí

3 EditorialVinyetes al vent

4 Matarranya

7 Baix Cinca

10 Entrevista

12 Llitera

13 Ribagorça

14 Aragó

16 Catalanofonia

18 Lo primer camí

Edita:

C. Major 4, 44610 Calaceit. T. 978 85 15 21· Associació Cultural del Matarranya· Institut d’Estudis del Baix Cinca-IEA· Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Coordinació: Carles Terès i Isabel Calafinfo@teresantolin.com

Gestió i administració: Cèlia Badet

Cap de redacció i maquetació gràfica:Isabel Calaf · tempsdefranja@gmail.com

Consell de redacció:Matarranya: M. D. Gimeno, Carles Sancho. Baix Cinca: Rosa Arqué, Hugo Sorolla. Llitera: Josep EsplugaRibagorça: Glòria Francino.

Seccions:Matarranya, Isa Calaf. Baix Cinca, Rosa Arqué;Llitera, Josep Espluga; Ribagorça, GlòriaFrancino; Cultura, Hèctor Moret; Entrevistes,Ramón Mur; PPCC, Hugo Sorolla; Aragó,Carles Terès.

En aquest número: Marina d’Algars, MariàÀlvarez, Patrici Barquín, Antoni Bengochea,Esteve Betrià, Josep Carbonell, Aitor Clemente,Jordi Ginebra, Merxe Llop, Josefina Motis,Artur Quintana, Francesc Ricart, Ramona Rios,Ana Soriano, Ramon Sistac.

Subscripcions i publicitat: 978 85 15 21

Producció: Terès & Antolín info@teresantolin.com

Disseny: Carles Terès Bellès

Dipòsit legal: TE-88/2000

ISSN: 1695-7709

A Temps de Franja volem saber lateua opinió. Envia’ns les teues cartes,tot indicant el teu nom i població, a:tempsdefranja@gmail.com

SUBSCRIU-T’HIT. 978 85 15 21tempsdefranja@gmail.com

Imatge coberta: Pompeu Fabra (Arxiu del’Institut d’Estudis Catalans. Fons PompeuFabra de Jordi Mir).

Recordem a tots els subscriptors

de Temps de Franja que ens

comuniquin la seva adreça de

correu electrònic a

redaccio@tempsdefranja.org

per a rebre els butlletins

electrònics

A Lo primer camí, diverses persones de la Franja expliquen en primera persona quinva ser el moment en què es van adonar que l’idioma que parlaven era molt més queun “parlar mal”, “parlar bast”, “xapurriat” o una llengua adscrita només al seu po-ble. Envia’ns la teua experiència! redaccio@tempsdefranja.org

Vaig nàixer a Vall-de-roures el 1955 i vaiganar al col·legi de les monges fins els 12anys, que vaig anar interna a Alcanyís. Enaquella època, estave mal vist parlar la nos-tra llengua; sovint, si mos sentien, aquellessantes dones saltaven: “¡Hablad cristiano!”.Jo, innocent, pensava que els que parlavencastellà eren més cultes, més educats, mésdistingits, més rics...

Una vegada, a mitjans dels 60, no recordocom ni per què, vaig copsar que una de lesmonges mos entenie quan les xiquetes par-làvem entre natres en el que anomenàvem“chapurriau”, i a més no mos rene-gave. La sorpresa va poder més quela timidesa: “vostè mos entén!”, livaig dir un dia, i ella, rient: “És clar!,sóc catalana”. Així que allò que par-làvem no ere ‘chapurriau’, ni ‘balbu-ciau’, ni ‘susurrau’... ere català!

Aquella monja, que es deie Ger-trudis Castells i ere de Vilassar deMar, mai més va voler parlar catalàen mi; ni Déu la lliurave de tindrepor. Però n’hi va haver prou, perquè

vaig comprendre que aquell parlar nostreno ere el que mos volien fer creure, un cos-tum estrany de gent inculta, i mai més emvaig avergonyir de la meua llengua materna.Més tard, a Barcelona, la vaig estudiar i vaigsaber que és extensa i variada. I ara, si viatjoa qualsevol lloc on es parle català, no pucevitar escoltar les converses de la gent gran,només fixant-me en les paraules; en trobode noves, de conegudes que deien los meusiaios i feie temps que no sentia, algunes queno volen dir lo que pareix i em fan buscar aldiccionari... I és que estimar és conèixer, no?

LO PRIMER CAMÍ

Jo no parlo chapurriau// ANA SORIANO BARBERÁN

CC

3

Al nostre territori ja fa uns me-sos que es comencen a percebremoviments sospitosos pels carrers,connexions curioses a les xarxes,WhatsApp, comportaments hu-mans que han variat les darreressetmanes i, sobretot, una gran exal-tació de l’amistat. Podem afirmarque hi ha bon rotllo social afavoritper un grapat de gent que ha deci-dit somriure contínuament, multi-plicar amics a l’Instagram i prendreun cafè amb d’altres oblidats elsdarrers anys.

La veritat és que es un ambientagradable, on els propòsits brollencada dia i on apareix l’esperit em-prenedor i constructiu per engen-drar projectes que busquen sempreel bé comú, la millora dels nostresbarris, dels nostres pobles i del nos-tre territori en general: carreteresnoves, iniciatives socials, programa-cions culturals, línies d’ajuda pertots els sectors de la població, res-pecte a la nostra llengua, defensadel medi ambient, etc. Com dèiemabans, un bon rotllo autèntic farcitamb moltes ganes de fer coses imolta energia per aconseguir-les.És com si haguessin obert les com-portes d’un pantà i l’entusiasmebaixés pels carrers dels nostres po-bles fins al mar, regant-ho tot.

Fins al mar? Sabeu queno... La majoria dels som-riures, el diàleg, les pro-postes, les idees innova-dores i apassionants arri-baran al mar, mai millordit, i es dissoldran a l’aiguasalada amb els peixets.Poc a poc començarem apercebre moviments sos-pitosos una altra vegada,es perdran les connexionscurioses a les xarxes, des-apareixeran centenars deWhatsApp i tornarem aestar sols. Aleshores, hihaurà homes i dones quese sentiran frustrats, can-viaran el caràcter perquèja no els somriuran tant, nivoldran prendre cafè ambells, ni les seues propostesseran qualificades de fas-

cinants. La realitat entrarà per la por-ta i el bon rotllo saltarà per la fi-nestra. I molta gent es quedarà bo-cabadada, provant de recuperar l’e-go i buscant el reconeixement quetenen ara.

I sabeu quan arribarà la fi delbon rotllo? Nosaltres, sí: En co-mençarem a veure els primerssímptomes a partir de maig del’any 2019. És clar que no serà unprocés automàtic, però actualment

EDITORIAL

Entusiasme

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

39 /

nov

emb

re 2

018

EDIT

OR

IAL

tampoc ho és perquè es va solsintpoc a poc, a reunions que es multi-pliquen, de nit, per tots els nostrespobles. A partir de maig, succeirà elmateix però a la inversa. Semprepassa igual, estem vivint un cicleque es repeteix cada quatre anys ique està molt estudiat: Li diuen“les eleccions”.

Però no penseu que tot ha de serdolent, no és bo generalitzar. Elprimer que pot ocórrer és que a les

vores dels carrers, quanja ha passat l’entusiasme,es quedi alguna idea en-ganxada que es pugui sal-var. També és possibleque la situació no siguitan dura i continuïn elssomriures uns mesosmés. I finalment, un altrepunt d’alegria el trobemsi mirem la gent que nose sent frustrada quan elbon rotllo salta per la fi-nestra. Són aquells grupsde persones que treba-llen contínuament dinsdel sector que hagin triat,lluiten, proposen, projec-ten i exigeixen un com-promís constant de lapart dels representats po-lítics. Són els i les entu-siastes de veritat.

EmbassamentdeMequinensaAJUNTAMENT DE

MEQUINENSA

VINYETES AL VENT. Per Tarroc

4

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

39 /

nov

emb

re 2

018

MA

TAR

RA

NY

A Toponímia de Vall-de-roures i Massalió// CARLES SANCHO

Repavalde seguirà el seu ambiciósprograma de recuperar els noms delloc del terme municipal de Vall-de-roures.

La web www.meteomassalió.comha inclòs recentment en la portadaprincipal l’entrada ‘Lo nostre terme’on apareix el vi-sor cartogràficde Massalió querecull i localitzala toponímia dela població. Enl’apartat ‘lomonte’ tenim si-tuades les masa-des o masos delseu terme muni-cipal, una cin-quantena. Tam-bé les ‘valls i bar-rancs’, en les ‘in-fraestructuresviàries’ els ca-mins i les carre-teres, en la ‘infraestructura hidràu-lica’ les sèquies i basses, en el ‘ca-dastre’ les partides, en ‘rutes’ els pi-lons i en ‘punts d’interès’ les pintu-res rupestres, poblats ibèrics i vèrtexsgeodèsics. Un excel·lent treball querecupera i situa en els mapes a totcolor més de dos-cents topònims delterme municipal de Massalió. Algunsnoms de lloc són comuns a moltes vi-

les: Assut, Prats, Planes, Pedrafita,Clot, Sorteta, Coro, Gessera, Hor-teta, Censal, Planet o Sòl de l’Hor-ta. En la recopilació suggerim la cor-recció d’alguns topònims que estanescrits de dos maneres diferents: Fo-noll i Fonoy, Arxot i Archot, Povets

La recuperació dels noms de lloca la comarca del Matarranya va apoc a poc donant els seus fruïts i ésun tema que interessa cada vegadamés la gent de les nostres viles queno volen perdre una part del seu pa-trimoni immaterial.

L’Associació Cultural Repavaldede Vall-de-roures continua amb lasenyalització de la toponímia del seuterme per mantindre i donar a co-nèixer als veïns i visitants els refe-rents geogràfics i històrics del terri-tori. L’escàs interès per l’economiaagrícola, l’explotació dels boscos i dela ramaderia extensiva i l’abandódels masos han portat a l’oblit demolts noms de lloc transmesos pelsnostres avantpassats. Si fa dos anysja es va dur a terme la senyalitzacióde la toponímia dels principals ca-mins de la vila, amb una quinzena derètols, enguanxy s’ha continuat ambla relativa al relleu –collet del Gan-go o Clota del Mas de Valentí–, par-tides –Biscaí o Panxofrets–, ponts –de Figa– barrancs –del Fleixar od’Insa–, valls –de Segarra–, edifica-cions –ermita dels Sants–... S’ha co-mençat localitzant la toponímiaprop del nucli de població seguintdos camins principals del terme: eldels Sants i el de Queretes. Fins aras’han localitzat un total d’una tren-tena de topònims. No obstant això

Senyalitzacionsgeogràfiques aVall-de-rouresCARLES SANCHO

ENTRE DOS AIGÜES

Feudalisme // Marina d’Algars

El feudalisme fou el sistema polític, jurídic, econòmic i so-cial dut a terme durant l’Edat Mitjana a Europa. La societatestava estructurada en diferents estaments. Gràficament es potrepresentar amb una piràmide dividida en tres parts. A la pun-ta o vèrtex estaria el rei, continuant cap a la base els nobles, elclero, i a la base, el poble, les classes populars, urbanes i page-sos. Com més a dalt es mira més privilegiats hi ha. Cada no-ble assolia el domini gairebé de totes les terres de la seva ju-risdicció, els nobles acceptaven la primacia del rei mitjançantun pacte anomenat vassallatge. El règim social es basava en laconfiscació dels beneficis, de l’excedent, del treball dels cam-perols mitjançant el vassallatge, relació de dependència ambel senyor feudal, i obtenien gratificacions: els feus.

Comença setembre. La realitat. Els somriures de les vacan-ces cauen com les fulles dels arbres. Impera la consciència ple-na que ja no podem excedir-nos en les nostres despeses diàries:començament del curs escolar, el rebut de l’electricitat, de l’ai-

gua, impostos municipals, assegurances diverses, pagament delsrebuts fraccionats durant el primer trimestre, etcètera.

La tardor m’enterra la fantasia de l’estiu. I més que mai, entrobar-me a la bústia de casa o a la llibreta bancària tants re-buts de pagaments diversos d’obligat compliment (no de lescervesetes extra a la terrassa d’un bar al poble), m’entra unafúria que en fa comparar els nostres tributs actuals ineludiblesals propis d’un sistema feudal.

Qui són els nostres amos? Qui és al cap de la piràmide? Podem dibuixar els esglaons més alts amb fantasmes ferrats

de bitllets (a alguns se’ls hi veu la cara). La túnica blanca queels cobreix porta escrites paraules indesxifrables per als serfs:El Mercat, la crisi, les sancions, la cotització, l’aval, el banc, laborsa, les comissions, els impostos, els deutes... Els diaris alar-men: “L’FMI alerta que la guerra comercial llastra el creixe-ment”. Senyor feudal, ens ofega i no ens protegeix: Mostri’nsla cara!

i Pobets... i d’altres topònims queapareixen castellanitzats: Mojonadaper Mollonada, Ribazos per Ribas-sos, barranco de la Moza per barrancde la Mossa... Un altre municipi ques’ha afegit al programa de recupe-ració i localització de la toponímiaque vam engegar fa uns tres anys laComarca del Matarranya i l’Asso-ciació Cultural del Matarranya.

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

39 /

nov

emb

re 2

018

MA

TAR

RA

NY

A-B

AIX

AR

AG

Ó

5

Aiguaïva pose los noms de les seues carreres en la toponímia bilingüe// AITOR CLEMENTE GUILLÉN*

tuació per posar senyalització a doscarreres que no ne tenien hasta ara,com són la carrera del Molí d’Oli ila carrera del Forn.

S’espere que l’any que ve se pu-gue completar esta intervenció fentuna altra fase en totes les carreresque no s’han pogut fer enguanyper motius pressupostaris.

La llista completa de les carreresi la seua toponímia bilingüe és la se-güent:

L’Ajuntament d’Aiguaïva ha co-mençat a posar los noms de lesseues carreres completament en bi-lingüe, col·locant hasta 23 plaquesnoves en los topònims en castellà ien la llengua d’Aiguaïva, en una pri-mera fase que ha incluït un total de14 carreres del lloc. Esta actuació hatingut un cost total de 2.710,40 €,que han sét íntegrament financiatsgràcies a una ajuda de la DirecciónGeneral de Política Lingüística delGobierno de Aragón.

Cal destacar que no s’ha fet unatraducció literal dels noms en cas-tellà, sinó que s’ha intentat recupe-rar los noms històrics de les carre-res, basant-se en la tradició oral i enla publicació Toponímia d’Aiguavi-va, escrita per Desideri Lombarte alsanys 80. D’esta manera s’han fet loscartells de les carreres Nueva (car-reró de Dalt), Herrerías (carreró deBaix) i Los Arcos (carrera dels Ar-quets). També s’ha aprofitat l’ac-

In principio erat Verbum (Έη αρχή ήν ο Λογός, ‘al co-mençament existia la Paraula’). “Paraula”, tanmateix, no vepas del llatí VERBUM, sinó de PARABOLA. Paraula deDéu. Paraula d’honor. Paraula d’escolta (de ‘boy scout’). Pa-raula d’amic. T’agafo per la paraula. És un home/dona de pa-raula. Ni una paraula de més! Dir la darrera paraula. Això sónparaules majors. Donar paraula. Donar la paraula. Tenir pa-raula. Paraula que sí! Faltar a la paraula. Paraules buides. Pa-raules enverinades. T’has de fiar de la meua paraula! Es vantindre unes paraules. D’una paraula. En una paraula. Ser depoques paraules. En poques paraules t’ho dic. No entendre niparaula. Deixar algú amb la paraula a la boca. No tinc parau-les. Prendre’t per la paraula. Quedar-se sense paraula. De-manar la paraula. Retirar la paraula. Paraula dada, barranc(a)fondo: si no m’agrada me’n torno. La millor paraula és laque està per dir. Les paraules són bones de dir i males de com-plir. “Paraules d’amor, senzilles i tendres”. Paraula és sinò-nim de mot. “Però hem viscut per salvar-vos els mots”. “Quanels mots només són la impotència dels mots”. Mot a mot. Motsencreuats. Joc de paraules. Paraulotes. “Supercalifragilisti-coespialidosus és una paraula de poders meravellosos” (ver-sió de Salvador Escamilla).

Verbum volant, scripta manent. Acta, non verba. La Parole et

la Langue (amb permís de Ferdinand de Saussure). A parau-las lordas, aurelhas sordas. Palavras que contem segredos. Pa-role, parole, parole... It’s too hot for words. Words of love. Wör-ter und Sachen. Palabras para Julia. Divinas palabras. Madredel Verbo divino (¡Jodó, vaya palabrica!).

Parlar ve de PARABOLARE (i hablar de FABULARE).La nostra vida ve dominada per les paraules i gràcies a ellessom humans. Quan vam aprendre a combinar-les fent frasescomplexes, vam passar a tenir pensaments igualment com-plexos: missatges enrevessats si cal que podem dissenyar i co-municar per a ser entesos pels nostres interlocutors. Per aixòdiem que la gent enraonant s’entén. Però realment ens ente-nem? L’experiència humana està farcida de malentesos. I nosempre en tenen la culpa les ambigüitats, els falsos amics, elserrors de traducció; que les paraules serveixen també per amanipular o per a enganyar. O per a dissimular unes coses totremarcant-ne unes altres, en perjudici de l’objectivitat. De ve-gades, fins i tot, de manera institucionalitzada a través de l’eu-femisme: “danys col·laterals” per assassinat indiscriminat depoblació civil, “subsaharià” per negre, “tercera edat” per ve-llesa... Com que tenim paraules podem mentir. Com inter-pretaríem, sinó, que diguen “cranc” d’una espantosa pasta depeix pintada per fora de roig?

Paraula // Ramon Sistac

DICCIONARI PER A POCA-SOLTES

Calle del Molino de Aceite – Carrera del Molí d’OliPlaza de los Llanos – Plaza dels PlansCalle Mayor – Carrera MajorCalle Arrabal – Carrera de la RavalCalle la Fuente – Carrera de la FontCalle Cuatro Esquinas – Les Quatre EsquinesCalle Horno – Carrera del FornCalle los Arcos – Carrera dels ArquetsCalle Nueva – Carreró de DaltCalle Herrerías – Carreró de BaixCalle Alta – Carrera AltaCalle la Plaza – Carrera de la PlazaCalle San Miguel – Carrera de Sant MiguelCalle de Buenos Aires – Carrera De Buenos Aires*Alcalde d’Aiguaviva de Bergantes

Plaques de car-reres d’Aiguavi-va de Bergantes

PIETRO CUCALÓN

TEM

PS D

E FR

AN

JA/n

. 139

/ n

ovem

bre

201

8M

ATA

RR

AN

YA

6

Tot recordant Gema Noguera// JOSEP CARBONELL

Al viatger que visita Beseit perprimer cop potser el sorprendràtrobar-se una galeria d’art a l’en-trada d’un poble de menys de 600habitants. L’Antigua Fábrica No-guera és la concreció d’un somnique Gema Noguera va poder ferreal el 2001, rehabilitant els baixosdel que fou la fàbrica de paper pro-pietat dels seus pares, una de lesnou que van convertir Beseit en unreferent de la indústria papereradurant dos segles.

Vaig tenir la darrera conversaamb Gema Noguera en els primersdies d’octubre de 2008. A peu dret,sobre el màgic pont d’accés a la ga-leria, vam parlar de com estàvem,dels fills, dels projectes, dels fets del’estiu i dels colors de la tardor.Com solíem fer. Va ser una con-versa llarga que va transcendir aqüestions menys tòpiques i ensvam emplaçar a continuar-la, a casaseva, en la pròxima visita al poble.Mai no ho vam poder fer. Poquessetmanes després vam conèixer laseva mort, als 43 anys, esdevingudaal seu espai de treball, entre pin-zells i tubs de pintura rics en aque-lla gamma preuada de vermells,ocres i terres, tan presents a la sevaobra.

Gema havia nascut a Barcelonal’any 1965, on va viure i estudiarfins que als 17 anys va decidir re-córrer un camí invers a l’habitualen les persones de la seva edat:construir el seu futur a Beseit, tanten el pla personal com artístic. Erauna dona de pensament obert, to-lerant, cosmopolita, però amb unessentides arrels al Matarranya. De-fensava la cooficialitat del català iemprava indistintament el castellà,el català barceloní del qual s’haviaamerat en els seus anys de forma-ció i el català local, amb els seusmodismes i expressions més genu-ïnes. Sentia una gran atracció pelque durant molts anys havia estatla indústria paperera. La fàbricadels pares havia estat l’última encessar l’activitat el 1978 i estic con-vençut que, més o menys cons-cientment, se’n va anar a Beseitamb l’embrió d’un somni: donar

una nova vida a aquell espai. Des de 1987 Gema Noguera, pa-

ral·lelament a la seva producció, vaanar teixint una xarxa de complici-tats amb el món de la creació plàs-tica. El seu anhel no es reduïa a laseva trajectòria professional sinóque contemplava una contribucióimportant al llançament cultural dela comarca del Matarranya, quecomptava ja amb un nucli reeixit ala població de Calaceit. Beseit,molt afortunat pel seu entorn natu-ral, podria esdevenir tanmateix uncentre d’atenció i d’inspiració per aartistes i creadors.

En l’evolució de la seva obra hitrobem elements obsessivamentpresents que ens interpel·len sovintmitjançant la contradicció o la di-cotomia. Les espines de peix, allòque llencem però que és alhora nu-clear. Espines suggeridores de sen-tit, orientació, concordança o di-vergència, omnipresents en lesobres de la primera època i con-vertides en segell personal de l’ar-tista. Recipients que se’ns presen-ten corporis, aparentment accessi-bles, però alhora misteriosos. Lessubtils referències al tempsdestil·lades en el concepte de “Me-mòria”. Una mirada un punt nos-tàlgica que trobem també en elsseus collages, on s’amalgamen ob-jectes minúsculs (imperdibles, bo-

GemaNogueraJOSEP CARBONELL

tons, cartrons, bitllets, bocins detela...) per compondre delicades isuggeridores vies d’expressió plàs-tica.

La presència de les sèries numè-riques la trobem de forma recur-rent a partir del 2000 i, paral·lela-ment, la presència de l’escripturaassèmica: elements que esdevin-dran característics en la seva obra.Aquests grafismes, reiteradamentpresentats, han renunciat al signifi-cat per convertir-se en significatper ells mateixos. Perquè la bellesad’un text pot emocionar, despullatde llenguatge o idioma, i comuni-car simplement per la seva presèn-cia o orientació en el diàleg entreelements, colors i textures.

Tenim constància que actual-ment la producció artística deGema Noguera està escampadaper quatre continents i al Matarra-nya trobem mostres de la seva obraen destacats espais públics, algunsdels quals també va imaginar i ves-tir des de la seva vessant d’interio-rista.

1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10...Pel que he pogut saber, aquesta

seriació habitual a l’obra de Gema,amb un grafisme inequívocamentpersonal, contindria un sentit ho-menatge al seu pare. La necessitatde comptar fins a deu abans de diro fer determinades coses, o deprendre algunes decisions, semblaque era un consell que li havia es-coltat sovint.

Han passat deu anys des que Be-seit i tots aquells que l’admiràvemi estimàvem, ens vam quedar senseGema. Una perspectiva suficientper reflexionar sobre allò que varepresentar la seva figura per a Be-seit i el Matarranya; sobre el seullegat, la seva empremta i de quinamanera les institucions i les perso-nes som capaços de mantenir-laviva.

M’agradaria poder visitar permolts anys l’Antigua Fábrica No-guera i poder transitar algun diaper un carrer de Beseit que duguésel seu nom. I voldria pensar que,quan ja no hi siguem cap de nosal-tres, se la continuarà recordant.

7

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

39 /

nov

emb

re 2

018

BAIX

CIN

CAMemòria llibertària a Fraga

// RAMONA RIOS

Continuen los actes commemo-ratius del Centenari de la CNT deFraga. Lo dissabte 29 de setembre,se va organitzar un passeig guiatper la Fraga anarquista dels anystrenta. En lo títol de “Cartografiade la Memòria Llibertària”, els as-sistents van visitar los puestos his-tòrics més rellevants, acompanyatsper membres de la CNT de Fragaque van fer de guies i van atendre atotes les preguntes. La visita va co-mençar al Cegonyer, agon van suc-ceir los fets més importants de larevolució, la col·lectivització o larepressió stalinista. Després es vavisitar també l’espai que ocupavalo local del sindicat abans de laguerra i agon se podia aprendre“de lletra” de la mà del mestre ra-cionalista José Alberola, peròtambé se podia fer teatre, assem-blees o el que convingués. Lesanècdotes, los testimonis i diversosdocuments gràfics van fer moltamena la visita.

Aquell mateix dia, de tarda i alPalau Montcada, es va fer la pre-sentació del llibre: Libertarios deAragón. Cronología en torno a Joa-

quín Ascaso, el Consejo de Aragóny los anarquistas de nuestra tierra,d’Agustín Martín Soriano. Eix lli-bre és una exhaustiva i pràcticacronologia sobre lo fenomen anar-quista a la terra aragonesa des decomençaments del segle XX. L’au-tor parteix de la trobada de la ban-dera del mític Consell d’Aragó idesenvolupa una història tan apas-sionant i sorprenent com tràgica: lad’homes i dones que, la majoria,

van perdre la vida pels seus ideals,per defensar conceptes tan univer-sals com la llibertat, lo benestar so-cial i un seguit de drets conqueritsa base d’esforç i sang. A més de re-latar de manera cronològica lo mo-viment llibertari a l’Aragó, lo llibreinclou més de dos mil ressenyesbiogràfiques i es converteix en unbon llibre de consulta per entendrelo nostre passat amb tota la seuacrua realitat.

Espai de l’an-tic local de laCNT, on esta-va l’escola ra-cionalistaMARINA BARRAFON

Fa una pila d’anys vaig llegir (potser al desaparegut setma-nari El Món (1981-1988)) una col·laboració de caràcter lin-güisticoideològic de l’escriptora Marta Pessarrodona en la ques’apuntava que la gran majoria –per no dir la totalitat– de lesllengües del nostre context cultural occidental, si més no, em-praven –empren– mots inspirats directament i formal en l’es-panyol macho, i en el seu derivat machismo, per a descriure l’ac-titud que mantenen certs sectors de la societat d’atribuir als hò-mens una superioritat de valors, en tots els camps, sobre les do-nes; i això deu ésser així perquè al nord dels Pirineus i del riuGrande es deu tenir la impressió que és en el món hispanòfon(en el peninsular i en el de l’altra banda de l’Atlàntic) on aques-ta actitud es manifesta amb una remarcable intensitat.

Dic la major part de les llengües europees perquè els ibèricscatalanoparlants (a causa dels mateixos escrúpols lingüístics quemostren els occitanoparlants respecte al mot francès chauffeur–emprat, més en el passat que en l’actualitat, en la major partde llengües europees de fora de l’Estat francès per referir-sea la persona que té per ofici conduir automòbils– li fan cor-respondre l’occità calfaire; o quan els catalanoparlants de la Ca-talunya del Nord tradueixen el mot francès comité com a co-

mitat per referir-se a un grup de persones elegides o nomena-des per un partit o un col·lectiu per constituir una junta ambunes atribucions determinades) emprem, sobretot en àmbitsformals, el mot ‘masclisme’, fent, al nostre entendre (meu i dela Marta Pessarrodona, si més no) d’aquesta manera una, di-guem-ne, ultratraducció del mot castellà machismo.

Potser és l’hora –si volem una llengua sense excessives ser-vituds– de seguir l’exemple de la resta de llengües europees isimplement adaptar formalment els macho i machismo espa-nyols al català i, per tant, recollir en els nostres diccionaris lesformes ‘matxo’ i ‘matxisme’ amb el mateix significat que tro-bem en els diccionaris de la resta de llengües europees.

O potser no, perquè havia oblidat apuntar que l’única –pelque sé– llengua europea, a més del català, que en lloc de fer unaadaptació formal fa una ‘ultratraducció’ conceptual dels motsespanyols macho i machismo és l’èuscar –si més no el penin-sular. Tot plegat fa pensar que el masclisme/matxisme, més queuna actitud especialment intensa en el món hispanòfon, és unaactitud especialment intensa en les diferents societats de la pe-nínsula Ibèrica, i illes adjacents, incloses la basca i la catalana.Ja sabeu, som ibèrics, mascles i en ocasions cristians.

Matxisme versus masclisme // Esteve Betrià

U12

8

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

39 /

nov

emb

re 2

018

BAIX

CIN

CA Cinga Fòrum 2018

// ROSA ARQUÉ

La Jornada Cinga Fòrum 2018, en-guany amb el títol “La Comarca delBaix Cinca davant l’epidèmia degrip de 1918”, va tindre lloc el dia 22de setembre al Palau Montcada deFraga.

Un any més, l’Institut d’Estudisdel Baix Cinca va organitzar elCinga Fòrum 2018, una jornadaque cada any presenta diverses po-nències sobre temes relacionatsamb la nostra comarca. Enguanyestava estructurat entorn a l’epidè-mia de grip de 1918, és a dir, aque-lla epidèmia que fa cent anys vamatar més de tres-centes personesal Baix Cinca en molt poc temps i a40 milions a tot el món.

Paco Tejero i Quim Guiral vancomençar explicant l’origen d’a-questa investigació. Com la tradiciópopular havia fet arribar fins al se-gle XXI expressions i records de“l’any del grip”, i ben normal quela gent tingués la por al cos perquènomés a Fraga en 13 dies van morir37 persones, entre octubre i no-vembre de 1918. A partir dels testi-monis orals, es van posar a buscardades objectives als arxius munici-pals, als censos, a les hemerotequesi als registres civils.

Poc a poc, els ponents van analit-zar el context demogràfic i sanitaride l’època: possible origen de l’epi-dèmia, mesures higièniques dolen-tes, alimentació precària, clavegue-ram inexistent, carència d’aigua po-table als municipis de la zona, etc.Tots aquests factors, com molt béva explicar Lorena Tejero, van ferque l’epidèmia avancés ràpida-ment, sense control i amb un índexde mortalitat molt elevat, sobretotentre població sana de mitjanaedat (més dones que homes).

La formació dels ponents (histo-riadors, infermera i metge) vanpermetre enfocar el subjecte des dediferents perspectives i el públic vaquedar molt content del resultatperquè, mitjançant les dades delsarxius, les gràfiques i les opinionsdels experts, es va oferir una visiócompleta d’allò que va suposaraquesta epidèmia al Baix Cinca i ala resta del país. La darrera part del

Cinga Fòrum va estar centrada enla grip com a epidèmia actual i elsconsells del Dr. Adolfo Cajal vanser clars i molt apreciats pels assis-tents.

Per completar les jornades, RamonMesalles va preparar una exposiciófotogràfica d’herbes medicinals i ve-rinoses i Mònica Alegra va organit-zar un taller de Tarantella.

De dalt a baix:Ponència Dr.Cajal, ponènciade Paco Tejero iponència deLorena TejeroMARINA BARRAFON

9

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

39 /

nov

emb

re 2

018

BAIX

CIN

CA

Mai, insisteixo, mai é una bona idea començar un discurs,presentació, escrit o columna demanant disculpes per nosaber estar al nivell de lo que de tu s’espera.

Primer de tot, vull demanar disculpes, ja que acabo de pas-sar “la passa” (la passa é allò que los metges anomenen gas-troenteritis i que te té distret un parell de dies) i no em troboen les meues millors condicions físiques i psicològiques, si ésque mai les he tingudes, com pa desenvolupar un discursmínimament coherent, carregat de dades degudament con-trastades. D’altra banda això d’aportar dades i de ser cohe-rent no ho faig mai i feina tinc pa aguantar-me recte a la cadi-ra. Així que, sense més dilació, passo a redactar lo que sesuposa que é la columna:

Eix estiu vaig sentir a una política, entesa no com l’animalpolític d’Aristòtil, si no com a una professional que en viu, dela política, felicitar-se per la feina feta. Quina sorpresa, oi?Va, no em feu córrer. Dic que es felicitava de la feina fetaperquè amb unes colònies d’estiu d’ampli horari i llargadurada, havien aconseguit que les famílies poguessin conci-liar la vida familiar i laboral. Jo vaig entrar en xoc mental,emocional i fins i tot en cotxet de xoc i vaig recordar una fra-se que havia llegit no sé ben bé agon (eix é lo moment debuit mental que, qui encara estigui llegint, estava esperant encandeletes) que deia: “quan algú vol ser enganyat, a la llarga

sempre apareix algú que l’enganya”. Dic això, perquè eix dis-curs de què pa conciliar la vida familiar i laboral cal aparcarlos fills i filles a guarderies, colònies, activitats extraescolars oa la mateixa escola, me pareix una falòria (acabo d’evitar laparaula mentida perquè falòria queda més fi, però crec ques’entén igual). Realment lo que cal é que les jornades labo-rals no siguen interminables i que los salaris i prestacionssocials permeten poder cuidar dels fills sense caure en l’obli-gació de delegar.

Un moment! M’acaba de venir una altra frase al cap que tam-poc recordo agon vaig llegir mentre a casa estàvem criant (tor-nem a viure un moment de buit mental, per si lo d’abans ha-via quedat curt) que deia: “resulta molt fàcil morir pels fills”.Qualsevol é capaç de donar la vida per les filles. Ara bé, qui écapaç de quan arriba a casa, cansat de la jornada laboral i loseu fill o filla li demana de jugar ho fa? O quan a l’hora d’a-nar a dormir ja no pots ni en l’ànima i te demana que li con-tes un conte, ets capaç de fer-ho? Això si que é realment unaheroïcitat”. I com que resulta que les heroïcitats se’ns fan tancomplicades d’executar optem per esperar que vingui algú aenganyar-nos dient-mos que la conciliació familiar consisteixen aparcar la progènie a guarderies, col·legis, activitats, colò-nies i demés. Ara que en lo cap com lo tinc i l’estómac encaramés, crec que tot això encara no ho he acabat de solsir.

Ha arribat l’hora de la conciliació // Patrici Barquín

SE VA SOLSINT

La Mequinensa dels anys 50// AJUNTAMENT DE MEQUINENSA

El “Poble Vell”, l’antic nucli urbàde Mequinensa desaparegut per laconstrucció del pantà de Riba-Roja,tornarà a la vida gràcies a la cessiói projecció de la filmografia inèdita

de Pedro Clemente Gotor. Clemente va exercir de mestre a

Mequinensa durant 25 anys, des de1934 a 1959. En els anys 50 es va des-pertar el seu interès pel cinema i va

El poble vellAJUNTAMENT DE

MEQUINENSA

crear i editar nom-broses pel·lícules i re-portatges de la vidaquotidiana del “Po-bleVell” relacionadesamb el seu entorn fa-miliar, escolar i so-cial. Per exempleexisteixen seqüènciesde les Festes de SantBlas i Santa Àgueda,les de “La Santa”,una visita de Franco oun passeig pels car-rers de la localitat,l’escola i el Castell.

Les imatges enblanc i negre es vanpoder veure per pri-mera vegada el dis-sabte 13 d’octubre ala Sala Goya. Ara, di-gitalitzades, queda-

ran dipositades al Centre d’EstudisJesús Montcada (CEJM) gràcies alconveni que signaran els descen-dents del mestre i l’Ajuntament deMequinensa.

10

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

39 /

nov

emb

re 2

018

ENT

REV

ISTA

Vosaltres sou “l’alma Mater de l’as-sociació Amics de Nonasp” que favint-i-dos anys es constituí en asso-ciació i va emprendre la tasca decrear un Museu Etnològic. Qui for-mava el grup de persones que va em-prendre un projecte tant apassio-nant?L’associació va ser creada el 1996,tant al principi com ara estem al cap-davant els mateixos. Tot va sorgir ar-ran de les obres que van començara fer a l’antic molí de la Plana, quecomportava la destrucció de lesgrans pedres que el formaven. Vamescriure una carta a l’ajuntament iles pedres van poder ser salvades. Alparc de la Mare de Déu se pot con-templar el molí reconstruït. Actual-ment som gairebé 200 socis.

Com us va sorgir la idea i què pen-sàveu en aquell moment? Vàreu re-bre suport de l’Ajuntament o d’al-guna altra institució pública o pri-vada?Com díem abans l’ajuntament va

respondre bé a la carta enviada i lesgrans pedres —algunes pesaven6.000 kg— van ser recuperades peral poble. També vam pensar que siteníem una associació a l’hora devetllar per la defensa i l’ús de la nos-tra llengua, treballar per la conser-vació del patrimoni històric i cultu-ral del municipi, a més de tindré mésressò que si ho fèiem de manera in-dividual.

Podíeu imaginar les dimensions quearribaria a tenir lo vostre projecte?Como ho veieu ara, desprès de vintanys?No podíem imaginar mai on hem ar-ribat, però s’ha de dir que la força,la il·lusió i la passió que tenim pertot el referent a Nonasp i la seua his-tòria, fa que tiréssim endavant. Arafa 22 anys que vam emprendreaquesta aventura i seguim, de fet jaestem cavil·lant el que hem de ferper l’any que bé, quan tan sol aca-bem de presentar el d’aquest any

Enguany heu inaugurat al Museul’Oficina de correus, cada any pre-senteu una nova proposta. Quin camíus queda per a recórrer? Què us ron-da pel cap que no para de pensar?El problema que tenim és que mosestem quedant sense espais per po-

FUNDADORS DEL MUSEU ETNOLÒGIC DE NONASP

«El Museu Etnològic de Nonasp, un projecte que creix cada any»// MERXE LLOP

Hipòlit Solé, Mario Rius, JoséMaría Ràfales i Daniel Maza són elsfundadors de l’associació Amicsde Nonasp que fa vint-i-dos anysvan emprendre la tasca de crear unMuseu Etnològic.

«No podíem imaginar mai onhem arribat, però s’ha de dir que laforça, la il·lusió i la passió que te-nim per tot el referent a Nonasp ila seua història, fa que tiréssim en-davant i ja estem cavil·lant allò quehem de fer per l’any vinent.

»Al final ser conscient o no ser,és mes o menys important, la cosaés que mentre fem lo que fem mosho passem d’allò més bé, recupe-rem un munt d’històries abocadesa desaparèixer, i la cosa s’ha allar-gat; com díem abans, ja fa 22anys i estem en forma. Estem mésmotivats que mai i aquest mes d’a-gost hem carregat les bateries almàxim per continuar.»

der mostrar tot elque tenim, per l’o-ficina de correushem tingut quellogar l’espai a onestava ubicada lavella oficina, perque al museu nohi cap res més, i almuseu hi ha gaire-bé 500 m2 d’expo-sició. Tenim unprojecte pel mu-seu de varies fases,tan sol estem a laprimera, però araper ara no podemfer-nos càrrec defer la segona, hemd’esperar, el fi-

nançament per tot això és privat inecessitem més temps.

Les donacions per al museu són bà-sicament dels veïns.Com us orga-nitzeu per a buscar, recollir, selec-cionar... el material que us fan arri-

bar? I com preneu lesdecisions per ampliarcada any amb una novaproposta que tothomespera conèixer per lesfestes de san Porto-meu?El recollir donacionstambé és un problema,no per anar a replegar,si no per tenir-ho guar-dat, si abans díem quetenim 500 m2 d’exposi-ció, de magatzems enmaterial són molts més,

ja que tenim peces grans com sóncarros, o una màquina de batre gra,que mos van donar los amics de LaPortellada.

Les decisions per a fer noves pro-postes, com tot el que fem, se sotmeta consens, però de tants anys que fa,gairebé sense parlar mos entenem.

Tot i que el Museu és una de les ac-tivitats que us han donat a conèixeri és la més permanent, també feu pu-

D’esquerra adreta: JoséMaría Ráfa-les, DanielMaza, MarioRius i HipòlitSolé.ESTELA RIUS

«El MuseuEtnològic deNonasp és unprojecteinacabat: lanostra històriades dels objectes,les persones i laparaula.»

11

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

39 /

nov

emb

re 2

018

ENT

REV

ISTA

el contrabaix de l’Alberto i EnzoMartín. Va ser tot preciós.

Puc constatar que mica en micaaquelles persones que en un princi-pi us veien com uns “bitxos es-tranys”, sospitosos de no sé què, araus manifesten gran respecte i admi-ració. Totes les activitats que em-preneu i mostreu tenen una assis-tència considerable. He vist plorar aalgunes persones grans en veureprojeccions que heu preparat, espe-cialment en el projecte “Lo museuparla”. Comenteu aquest projecte.Aquí hem d’anomenar com a cap delprojecte a la Pepa Nogués. Durantquatre anys va estar replegant, acom-panyada de l’Anna Solé i l’EstelaRius, les experiències i la vida de genthumil, que treballaven a la terra, o alsmolts oficis que per la nostra vila hiha hagut. Hem recuperat un material,unes converses, unes anècdotes, queno tenen preu. Com a final de tot eltreball, la passada setmana santavam fer un acte de reconeixement ales 32 persones que estaven amb vida.4 van faltar per haver passat al móndels que descansen en pau. Tot va seremotiu i molt bonic tant pels entre-vistats com per les famílies que al salóvan acudir, que estava ple com un ou,a tots els vam donar un petit recordamb la foto de l’entrevista a més detota l’entrevista feta amb paper queels havíem donat amb anterioritatper a poder-la conservar.

Som conscients que la vostra feina derecuperació de la nostra cultura ésuna dedicació impagable, que sola-ment és pot emprendre per l’amorque teniu a Nonasp i la valoració i res-pecte a les persones que ens han pre-cedit per a ser nosaltres com som. Maino heu sentit ganes d’aturar-vos, d’a-

bandonar? Quines altres mo-tivacions dirigeixen les vostresactivitats?Al final ser conscient o noser-ne, és mes o menys im-portant, la cosa és que men-tre fem allò que fem mos hopassem d’allò més bé, recu-perem un munt d’històriesabocades a desaparèixer, i lacosa s’ha allargat, com díemabans, ja fa 22 anys i estem enforma. D’abandonar res deres, més al contrari estem

més motivats que mai i aquest mesd’agost hem carregat les bateries almàxim per continuar.

Quin suport de les administracionsrebreu per als vostres projectes?De la Diputació Provincial de Sa-ragossa, el llibre 1893 i el tren va ar-ribar a Nonasp va ser gràcies a lasubvenció que mos van concedir.Del Institut Ramon Muntaner, de laDirecció de Política Lingüística dela DGA i de la Comarca Baix Ara-gó-Casp que també mos fan un copde mà.

Voleu afegir alguna altra cosa?Que tenim mols projectes, d’ampliarel museu –no sabem com, però ho

farem– com poden ser:El món de les tavernes,cafès i bars, amb los licors,mobiliari, etc.La història de la ràdio i alTV, electrodomèstics, desde neveres de gel als pri-mers frigorífics, de les cui-nes del carbó a les de “butano”, la farmàcia, laferreria, l’albarderia, elcine, els obrers i paletes,etc. Tots aquests mate-rials els tenim, sol neces-

sitem l’espai per poder tindre-ho ex-posat, però com tenim paciència perdonar i vendre, tot arribarà.

Vull acabar manifestant, una altravolta, la meua admiració i agra-ïment, com a filla de Nonasp, perquèsense la vostra dedicació i voluntatpermanent, lo nostre poble no tin-dria ni el millor Museu Etnològicque mai no he vist enlloc, ni la cul-tura escrita que deixa constància dequi som i d’on venim. Un envejo!Moltes felicitats. Gràcies.

blicacions, la revista L’Eixam i al-guns llibres, com l’últim sobre l’ar-ribada del tren a Nonasp. Perquè elnom d’eixam? Quin criteri teniu pera publicar?El nom de l’Eixam, va sorgir per a si-mular allò que les abelles fan, a par-tir del treball de moltes, la colònia vaendavant. Als temps que vivim la pu-blicació en paper és cara, i des de faun parell d’anys estem publicant a Fa-cebook i YouTube articles i vídeos,sempre com a protagonistes la gentde la nostra vila, que és la nostra fi-nalitat, la gent humil a la que ningúquasi mai li va preguntar res.

Però, si més no, aquest estiu ha es-tat el més productiu en activitats i enèxit per les iniciatives que heu em-près. Una d’aquestes ha restat el re-corregut pels carrers del poble antic,la nit del 14 d’agost. Un èxit de par-ticipació. Com ho vau preparar?Com us sentiu desprès d’aquesta ex-periència? Penseu repetir cada estiu?Lo de la ruta nocturna pel Nonaspantic, va ser tot un munt de sorpreses(vam estar més prop de les 250 per-sones que de les 200) la nit va ser fan-tàstica i el recorregut un èxit. Des demesos endarrere ho vam preparar, isi bé portàvem un guió, tot allò quevam dir ho teníem memoritzat al cap.Parlar dels portals que hi havia a lavila, de les anècdotes de gent, de can-çons, de Sant Sebastià, del Castell, deca la Vila, del casal dels Turlán, etc, vaeixir tot redó. En un futur farem al-tres activitats paregudes a la ruta, l’è-xit obtingut mos motiva a fer-ho.

Una altra activitat espectacular vaser la presentació al carrer del Mu-seu del poemari Esclat, de la no-naspina Merxe Llop, a càrrec d’Es-tela Rius i la poeta Cinta Mulet, queens va despertar el gust d’entrar-nosa la seua lectura i el recital posterioramb la veu de Marta Castelló, la gui-tarra d’Alberto Martín i el contra-baix d’Enzo Martín. Com us vausentir aquella nit? Què en penseu?Un altra nit fantàstica, també va sor-tir tot redó un altre camí, va acudirmolta gent. Primer la presentació delllibre a càrrec de la Estela Rius i laCinta Mulet, les paraules de l’auto-ra, Merxe Llop, la veu de la Martarecitant els poemes acompanyadesde les notes musicals a la guitarra i

«La motivacióconstant pertot allò referental seu poblealimenta lail·lusiód’aquests Amicsde Nonasp»

Fundadorsdel Museu Etnològic deNonaspESTELA RIUS

12

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

39 /

nov

emb

re 2

018

LLIT

ERA La Rambla 2018 i l’assecador de pernils d’Albelda

// JOSEFINA MOTIS

van començar les con-verses per instal·lar-lo a Albelda. Ambmesos de treball es vaaconseguir que el grupPini adquirís terrenysa diversos propietarisdel poble i que es con-solidessin les condi-cions i processos legalsper poder dur a termeel projecte. Segons lesinformacions que moshan arribat, el 27 abrilde 2018 es va sol·lici-tar la Declaració d’in-terès Autonòmic alGovern d’Aragó, quefacilitaria aquesta ac-tivitat econòmica; i el passat 13 de ju-liol l’empresa va presentar a l’al-caldia d’Albelda l’esborrany delprojecte per a obtenir-ne el vist iplau. Properament es presentarà elprojecte definitiu a tot el poble.

Les dades de l’activitat que l’as-secador de pernils comportarà sónmolt eloqüents: tindrà una capacitatde 60.000 pernils i 10.000 espatllesa la setmana, cosa que suposa unstres milions de pernils i mig miliód’espatlles a l’any. Les instal·lacionsocuparan 45.900 metres quadrats, iper la construcció i posada en fun-cionament es preveu una inversiód’uns cinquanta milions d’euros. Lafinalitat del projecte es produir per-nil de qualitat per a satisfer la grandemanda que aquest producte té anivell nacional i internacional, ja que

l’empresa té distribu-ció als mercats mun-dials

Es comenta que esva escollir el pobled’Albelda per a situaraquest projecte em-presarial a causa delseu clima sec, i tambéper a descentralitzarles instal·lacions delmacro-escorxador queestan fent a Binèfar.D’aquesta manera espodrà reactivar el sec-tor rural i es genera-ran llocs de treball.Aquest projecte em-presarial pot ser molt

positiu per a Albelda i per a tota lacomarca de la Llitera, ja que potcomportar un canvi profund en lesdinàmiques socials, de desenvolu-pament, laborals, de benestar i de fu-tur.

En paral·lel, el Grup Pini estàconstruint també un escorxador deverres a Sant Esteve de Llitera,amb una inversió de dotze milionsd’euros. En total, entre l’assecadorde magrers d’Albelda, l’escorxadorde verres de Sant Esteve de Lliterai l’escorxador Litera Meat de Binè-far, el grup Pini farà una inversiód’uns 150 milions d’euros que com-portarà uns 1.700 llocs de treball. Totplegat en una comarca on l’atur es-tructural no existeix, cosa que generamoltes qüestions que veurem res-postes en els pròxims mesos.

Una vegada més ha sortit la revistaLa Rambla amb tota la informacióreferent al poble. Què hi trobem? Tottipus d’esdeveniments organitzatsper les associacions locals, per la bi-blioteca, per les penyes, llumeneresque s’estableixen molt lluny, altresque reben premis d’estudis, esportsi esdeveniments socials, com el pasd’una peregrinació a Lourdes, unaexcursió a les Gesses pel GR23.Una persona que ha fet cent anys,una altra persona molt popular queja no hi és. Ha tingut també molt res-sò al poble una medalla de plata gua-nyada en una carrera d’obstacles perPol Oriach a Europa.

Com no podia ser d’altra manera,s’explica la festa de Sant Roc ambtota mena de detalls i la seua pro-gramació. També la informació deles millores i projectes impulsats desde Casa de la Vila, com la milloradels camins, la recuperació de la sa-vina, un pont al canal, la millora dela plaça de l’Ajuntament i d’algunscarrers i edificis del poble com elcampanar.

Però el tema estrella esta vegada,a part de la gesta heroica del PolOriach, és de tipus empresarial. Desde fa uns mesos tota la comarca estàpendent del macro-escorxador ques’està construint a Binèfar, i resultasorprenent la noticia que la matei-xa gran empresa que l’està fent, elGrup Pini, tingui aparaulat a Al-belda un espai com a assecador demagrers o pernils.

Es veu que a principis del 2018

L’altre dia vam haver d’anar a Tarragona per solucionar unsassumptes. A la vesprada, amb la feina feta, ens vam regalarun passeig per la part vella, dins la muralla. Estàvem relaxatsi amarats d’aquella predisposició a concedir-nos algun capri-ci. Els barris històrics ja ho tenen, això: botiguetes atractiveson tot lluu d’una manera especial. Vam entrar en algunes a ta-fanejar. Com és normal, ens adreçàvem a les botigueres en lallengua que compartim matarranyencs i tarragonins. A la ma-joria d’establiments ens contestaven en castellà. Jo vaig resis-tir l’impuls atàvic que tenim tots els catalanoparlants de can-viar de llengua a la mínima i, després d’assegurar-me que m’en-tenien, vaig mantenir les meues torredarquines paraules. Cap

problema, ans al contrari: en algun cas alguna noia d’accent sud-americà es va unir al meu idioma amb un somriure còmplice.

Vet aquí que ens va venir set. Vaig entrar en una botiga dequeviures regentada per uns paquistanesos. El primer impulsva ser de dir «¿Tenéis agua fresca?», però amb un somriure am-ple vaig preguntar «teniu aigua fresca?». El dependent em varespondre en un català impecable. En el moment de passar percaixa vam mantenir una petita conversa sobre temes banals, no-més pel gust de sentir-lo parlar. Aigua fresca també per a lesmeues orelles.

En eixir al carrer la vida seguia igual. Gent amunt i avall iel sol que ja no arribava al paviment d’aquells carrers estrets.

Aigua fresca // Carles Terès

L’ESMOLET

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

39 /

nov

emb

re 2

018

RIB

AG

OR

ÇA

13

Arbres amb ànima// GLÒRIA FRANCINO PINASA

La natura és esplendorosa arreui, sovint presenta mostres que sor-prenen els ulls de la gent. Vet acíque entre les seves manifestacionshi són els arbres especials, singu-lars, arbres amb història pròpia. LaRibagorça és terra de roures forts,d’olzines, de rebolls, d’olivers cen-tenaris, de freixos, de faigs, de pins,molts replantats sobretot, a la zonabaixa de la comarca, de tants i tantsarbres i arbustos.

Arbres amb ànima com el ciprercentenari que acompanya elMonestir de Santa Maria d’Alaóde Sopeira. Situat a una cantonadadel cementeri del poble, el seutronc mesura 2,73 metres de perí-metre, i més de dos metresd’alçada fins que creixen les prime-res branques, no sé quants metresd’alçada, però bastants, tampocconeixem amb exactitud la sevaantiguitat, tot i que ja es veu el cos-tat esquerre a una fotografia del1886 del monestir feta per Joaristi ialtres, també es troba a imatges del’Arxiu Mas del 1907 i dels excur-sionistes al 1904, Antas abans del1949 ja el fotografia i es veu comavui en dia, així com a l’ArxiuGavín al 1964, i a tantes d’altresfotografies. S’alça robust, propor-cionat, gairebé simètric en tot elseu perfil, arrodonit als extrems dela base cònica i a la punta que elperfila al firmament. No té laforma del “Enhiesto surtidor desombra y sueño / que acongojas alcielo con tu lanza” com el veneratCiprés de Silos, al claustre delmonestir de Silos, lloat en el famóssonet de Gerardo Diego, poeta dela Generació del 27, però és unmodel singular com n’hi ha pocs.Les seves rels amagades sota terra,acompanyades de les fosses, elsossos i les creus dels avantpassats,l’acompanyen recte, sereny i humil.Arrecerats sota la seva copa s’hienterraven els cossos dels nens onouvinguts al món, alguns ambcreu, altres sense, només el recordpopular i el del ciprer saben delsplors que han sentit les seves fullesperennes, verdes, primes i fortesalhora, els seus fruits en forma de

nous servien per a guardar la robaals armaris...

Les civilitzacions antigues vandonar als ciprers, cupressus sem-pervivens, diverses simbologies,entre elles la de l’espiritualitat, lli-gant les ànimes dels morts de laterra en direcció al cel com el propiarbre, però també la de l’hospitali-tat, per això davant de cases quefeien d’hostal n’hi havia de plan-tats. La tradició els ha escampatentre bells jardins i la solitud delscementiris. El ciprer de Sopeira ésun tresor natural que aporta pau irepòs a l’esperit.

Altres arbres amb història sónl’Olzina del Consell, també cente-nària, situada a l’Obac dels Masosde Tamúrcia que és visible des de laN- 230 i des de tota l’Horta deSopeira i de Miralles. Conta la lle-genda que sota la seva immensacopa s’hi reunien els frares deTorogó, i dels monestirs de Mira-

lles i d’Alaó per a fer els seus trac-tes i acords. L’estiu del 1999l’Associació Amics d’Alaó va feruna excursió per veure-la d’a propi es van necessitar molts minyons imossetes per abraçar el contorndel seu tronc. A tocar d’aquestaalzina s’hi troben les restes de l’es-glésia de Sant Salvador, i una micamés avall l’Olzina de la Cort, mésxica que l’anterior, però que de bensegur amb aquest nom tambéamaga el seu passat.

De vegades els arbres desaparei-xen però queden els topònims queens els recorden, per exemple, Frei-xanet, lloc de freixos, tot i que arano n’hi ha cap, és una finca decereals al terme de Sopeira. ABonansa recorden l’Urmo, om des-aparegut, i que ara anomenal’associació del poble, i també aBonasa els faigs s’anomenen faus, ila toponímia també ha conservataquest apel·latiu.

Santa Mariad’Alaó ambel ciprerGLÒRIA FRANCINO

14

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

39 /

nov

emb

re 2

018

AR

AG

Ó Marta Momblant guanya el premi Guillem Nicolau 2018// MARIÀ ÀLVAREZ

L’escriptorabarcelonina ambarrels a Beseit,Marta Mom-blant Ribas, haestat la guanya-dora del premiliterari en catalàconvocat pelGovern d’Ara-gó, que porta elnom de l’huma-nista i traductormaellà del segleXIV Guillem Ni-colau. El jurat, format per TomàsBosque, Dolors Gimeno i el gua-nyador de l’any anterior, Màrio Sa-sot, va decidir per unanimitat ator-gar el guardó a l’obra titulada Ar-bàgel. Un revolt de l’amor. El juratha atorgat el reconeixement a aques-ta obra pels seus alts valors literaris.La novel·la premiada transcorre ín-tegrament a l’alt Matarranya i elsports de Beseit. Es dona la coinci-dència que aquesta autora ja va gua-nyar aquest mateix premi l’any 2009,amb la novel·la La venta de l’Here-va, en la solapa de la qual ja es par-la de l’escriptura de la novel·la Ar-bàgel com un vell projecte de l’au-tora, fet que demostra el seu grau depreparació i perfeccionament pro-gressiu i la importància que ha tingutaquest text en el procés creatiu i vi-tal de Marta Momblant.

El jurat ha triat aquesta obra perser “una història trencadora prota-gonitzada per un home gran, íntegrei sensible, i una dona que lluita perla seva llibertat i independència”.També ha valorat la consistència d’u-na trama ben filada en què l’autorafa servir una llengua normativa vivai correcta amb interessants matisosde les parles locals del Matarranya,que enriqueixen el patrimoni lin-güístic de la zona i del català en ge-neral. “Arbàgel –continua valorantel jurat– constitueix, a més a més, unmagnífic retrat sociològic de la vidaquotidiana on es fa una crítica delscostums masclistes en societats tra-dicionals, dins d’una una proposta

positiva i vitalis-ta del poble, elpaisatge i elsseus habitants”.

Nascuda aBarcelona el1969, una bonapart de la vidade Marta Mom-blant ha estatvinculada a Be-seit i a la comar-ca del Matarra-nya, on estiueja-va des de petita i

on ha arribat aviure diversos

anys. La seva trajectòria artística iprofessional s’ha desenvolupat en elmón de la direcció escènica i la dra-matúrgia teatral. Ha dirigit muntat-ges dramàtics al Liceu de Barcelona,la Maestranza de Sevilla o la RoyalOpera House al Covent Garden deLondres, entre d’altres. Ha escritcontes per a nens, i obres narrativescom l’esmentada novel·la guanya-dora d’aquest premi fa deu anys Laventa de l’Hereva, situada al Beseitdel passat segle XX. Té publicadauna obra teatral, Fora de temps, Forade lloc, en la col·lecció el Trinquet del’Institut d’Estudis Terolencs, i LaPèrdua, “un divertiment claustro-fòbic teatral”, com ella el defineix, so-bre la crisi existencial personal ieconòmica (Ed. Arola. 2015).

El passat 9 d’octubre, la seuapeça teatral Resposta a cartes im-pertinents, “un divertiment auto-crític de realitats fragmentades”,basada en textos de Maria AurèliaCampany, va pujar de nou als esce-naris, en aquest cas al Teatre del Ra-val, dins de la 23a Mostra de Teatrede Barcelona.

D’altra banda, el premi “PedroArnal Cavero” de literatura en llen-gua aragonesa que també atorga elGovern d’Aragó ha recaigut enl’escriptor Chesús Aranda Guerre-ro, la infància del qual transcorreguéa les valls d’Ansó i Hecho, amb lanovel·la titulada Simién d’Umanis-tas.

Onomàstica iliteratura popular// ARTUR QUINTANA I FONT

Les recopilacions d’onomàstica i de li-teratura popular es complementen, tan-mateix no sempre d’igual manera. Als re-culls de literatura popular es trobenmolts materials onomàstics, que a mésdels noms ofereixen també útils infor-macions addicionals per als investigadorsde l’onomàstica, els quals no solen pren-dre-les en consideració, i massa sovint lestitllen olímpicament de vulgars o popu-lars. A l’inrevés els investigadors de la li-teratura popular només troben comptatsmaterials, o cap, de la seua temàtica alsestudis onomàstics, malgrat que als ono-masiòlegs els hauria estat ben fàcil d’ob-tenir materials de literatura popular enel moment de demanar noms als seus in-formants; l’arreplega, especialment de lle-gendes i tradicions, enteses aquestes se-gons la definició de na Ramona Violant,n’hi ha sortit perdent. Els reculls i estu-dis onomàstics comencen realment a laFranja amb els treballs d’en Joan Coro-mines iniciats després de la Guerra —iprescindeixo d’unes comptades i ma-gres mostres anteriors—, treballs que hananat prenent una immensa volada, peròno han trobat seguidors fins fa escassa-ment vint anys amb el magne recull deToponímia de la Ribagorça que dirigeixen Xavier Terrado, ara a punt de con-cloure’s. Cal afegir-hi el projecte tot justcomençat de recollir la toponímia del Ma-tarranya. Pel que n’he vist ambdós pro-jectes donen poques dades de literaturapopular, contràriament al que solia fer enCoromines, que no menyspreava pas lainformació literària que li oferien els in-formants. Solament els reculls d’en Xa-vier Terrado i na Glòria Francino tenenalgunes referències a la literatura popu-lar, els altres autors citen només el quehan trobat a la bibliografia o ni això. Aca-bo presentant una facècia que vaig re-collir a la primavera al Pont de Suert quemostra la forta relació entre onomàsticai literatura, i també amb socio-, psico- ipolitico-lingüística: Els noms de Senet iAneto vinen de quan es dones baixavena rentar al riu que passe entre es dos po-bles. Es dones d’un costat preguntaven asatres : “Sé net, Sé net?”. I es de l’atre can-tó contestaven: “É neto!, É neto!.” Raonsd’espai m’obliguen a prescindir del ne-cessari comentari.

Marta MomblantFERNANDO DE LA ROSA

15

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

39 /

nov

emb

re 2

018

AR

AG

Ó

Trenta anys de Camí de sirga! L’he tornat a llegir i m’hi hetornat a emocionar. Quina sort de comptar amb Jesús Mon-cada a la Franja. Aleshores, ja ho deia en un article a la revistaBatecs, una de les tres mares, amb Desperta Ferro! I Sorolla’t,de Temps de Franja. Aleshores, transfigurat per la lectura dela imponent novel·la, escrivia sobre la importància del feno-men Jesús Moncada, de l’impacte d’una història de miners,llaüters i, sobretot, de la desaparició del poble vell de Mequi-nensa, signe i símbol d’un canvi d’època, a les portes de lamort física del dictador Franco. Aleshores –i avui hi torno–exalçava, com molts altres, el llenguatge acurat de Moncada,amb l’ús exemplar de mots i expressions propis del parlar deMequinensa i del Baix Cinca que no només no feien grinyo-lar el text, sinó que l’amanien i n’elevaven la categoria literà-ria. De la mateixa manera que els entesos –posem-hi QuimMonzó– valoraven el gran nivell literari de Camí de sirga i re-butjaven la consideració de «simple» novel·la rural que algunsespavilats havien apuntat, pretenent rebaixar el monument li-terari que tenien davant.

La lectura estival de Camí de sirga, justament, ha coinciditamb una nova passa de grip crònica i endogàmica, la del xa-purriau, concentrada aquest camí al Matarranya. Acabantl’estiu a la Franja, hi hem tingut més xapurriau: l’ajuntamentde Vall-de-roures «renega» de la catalanitat del nom. A Vall-

de-roures, que no té res a veure amb Sant Esteve de les Rou-res, diuen que no volen el topònim en català, que no hi parlencatalà, que no volen caure en la trampa de canviar allò que«nos han enseñado nuestros padres». I s’han quedat tan am-ples. Et quedes de pasta de moniato: a les mans i al cap, ambCamí de sirga, tot reconfortat, mentre un Ple d’un ajuntamentesborra, o vol esborrar, allò que dignifica aquestes terres quen’estan tan mancades, vull dir de dignificació lingüística. No hiafegeixo res més al respecte, si cal ja hi tornarem un altre dia.

Aquest estiu, també en contrast amb la lectura moncadianai des de la meua òptica de mussol, m’ha quedat a la retina lavisió de moltes banderes espanyoles al sol batent del meu po-ble, moltes banderes «rojigualdas» als balcons, sense que fos-sen les festes del Pilar. No m’hi fico, perquè cadascú veu el gruixi l’amplària de les franges roges i grogues com vol. A ningú seli escapa, però, que la irrupció sobtada de les espanyoles és unaresposta més o menys calenta, alimentada directament i en-tusiàstica per l’«ambient» anticatalà. També ho deixo ací. No-més afegir que, a les històries que omplen Camí de sirga, no hité gaire eixida allò que volen representar amb aquesta bandera.

Ara ja som a la tardor, o primavera d’hivern, a punt per a uncurs ben calent si mirem cap a Catalunya, ple d’incerteses, peròtambé d’esperances. Llegiu i rellegiu Moncada, un encert to-tal i una esperança infinita.

Sempre Jesús Moncada // Francesc Ricart

NO SOM D’EIXE MÓN

Exposició retrospectiva de Santiago Gimeno Llop// M. LLOP

obres decoren places i edificis de Sa-ragossa, Osca, Casp, Sòria, Mones-tir de Rueda, col·leccions privades imolts més llocs.

Viatger incansable, reflexiona enles seues obres sobre les experièn-cies de vida i viatges, fascinat per latransformació d’espais. Utilitza me-tall i pedra especialment. L’eix cen-

tral de les seues obres és el temps, elrecorregut vers els espais, l’em-premta humana, la deshumanitzacióde la vida en les ciutats, entre altres.

Enhorabona per aquesta exposi-ció que és recomanable totalment.

El 24 d’octubre, al Museu Pro-vincial de Saragossa es va inauguraruna Exposició retrospectiva al llargde trenta anys de l’obra de l’escul-tor Santiago Gimeno Llop. A l’ac-te de presentació hi eren el directorGeneral de Cultura i Patrimoni,Nacho Escuín, el director del MuseuProvincial, Isidro Aguilera i LolaDurán, comissària de l’exposició.

Santiago Gimeno Llop va nàixera Nonasp l’any 1952. Passà la seuainfància al taller de fusteria del seupare, allí es pot dir que comença laseua vocació artística amb forma dejoc i creació de construccions i devolums amb fusta.

Estudià a l’Escola d’Arts i Oficisde Saragossa on des del primer mo-ment es va encaminar en l’escul-tura.

És professor numerari de l’Esco-la d’Arts de Saragossa. Des de 1992ha realitzat múltiples exposicions in-dividuals i col·lectives. Les seues

L’escultor i laseua obra

M. LLOP

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

39 /

nov

emb

re 2

018

CA

TALA

NO

FON

IA

16

Llengua i sentiments, sentiments i llengua// RAMON SISTAC

xos elements. Després, un treball decaràcter teòric permetrà determinarde quina manera la llengua s’insereixen la configuració identitària dels in-dividus i dels grups, i ponderar aixíel paper fonamental del fet lingüís-tic en la cohesió i estabilitat socials.

Tal com hem assenyalat ja en al-guna altra ocasió, per a nosaltres, elsinvestigadors, tot plegat constitueixun repte científic, però també ho ésa un nivell més personal, com a in-dividus que ens trobem inserits enuna societat que pateix per la llen-gua. Algú podria arribar a pensarque a la nostra terra catalanoparlantd’Aragó, precisament, la llenguano preocupa ningú i és consideradasupèrflua; un element discordant. Elsprimers resultats del nostre treballja demostren que, en profunditat, hiha molt d’estrès lingüístic, de pati-ment, fins i tot de dolor somort: hemtrobat des de gent que ha insultat elsinvestigadors (afortunadamentpoca) a gent que ha acabat ploranttot fent introspecció, tot recordantla seua biografia lingüística. Tant debo el nostre treball servisca per aorientar l’administració, i la pobla-ció en general, sobre les mesures quecaldria implementar per a arribar aaconseguir el benestar lingüístic delsciutadans!

Calaceit (Terol), Forcall (Castelló)i Pena-roja (Terol), Alcanar (Tar-ragona) i Vinaròs (Castelló) –estdarrer cas, lluny de la frontera lin-güística però amb una frontera ad-ministrativa pel mig, permet decontrastar resultats amb els altres.Possiblement alguns dels lectors deTemps de Franja ja han estat vícti-mes dels nostres investigadors. Mol-tes gràcies per l’esforç i paciènciaamb què ens heu obsequiat.

Es pretén fer un estudi conjunt atots els territoris de llengua catala-na per a tractar principalment lesconnexions emocionals dels par-lants amb el català i amb les altresllengües que històricament hi con-corren, i per a delimitar quin és elpaper de la llengua en la configu-ració de les identitats locals, a prio-ri més complexes que en els terri-toris considerats centrals. Els ob-jectius més estrictament acadèmicsdel projecte són, d’una banda, iden-tificar quins elements culturals decaràcter simbòlic associen els par-lants de frontera a la seua llengua dereferència, a la varietat que els ésmés familiar, a les altres varietats co-negudes i a les altres llengües ambquè conviuen; de l’altra, consignarquins sentiments, de rebuig, de do-lor, de confort, etc. els provoquen ei-

La nostra llengua, apartir dels nostres par-lars, continua sent cen-tre d’interès de la co-munitat científica. Unconsorci d’investiga-dors de les universitatsde Girona (UdG), Llei-da (UdL) i Rovira iVirgili de Tarragona(URiV) s’ha proposatd’analitzar la incidènciaque els sentiments te-nen sobre la llengua, ila llengua sobre els sen-timents. A més de serd’universitats diferents,l’equip (format per do-nes i homes, investiga-dors consagrats i no-vells) és altament plu-ridisciplinari (sociolin-güistes, dialectòlegs, so-ciòlegs i pedagogs) i els seus mem-bres també són de procedència geo-gràfica i dialectal variada: a més degironins i lleidatans, hi ha tortosinsi valencians, i de la Llitera, la Riba-gorça i el Matarranya. Sota la di-recció col·legiada dels professorsFrancesc Feliu i Josep M. Nadal dela UdG, i amb la participació de l’O-ficina de Llengua i Literatura de Po-nent i el Pirineu de la UdL que di-rigeix qui signa estes ratlles, els pro-jectes Lengua, identidad y cohesiónsocial: el paradigma de los territoriosde frontera lingüística (Ministerio deCiencia y Competitividad) i Cultu-ra, memòria, llengua: la construccióde la identitat en els territoris fron-terers de la llengua catalana (IEC),analitzen com “es viu” i com “sesent” la llengua en els territoris defrontera politicoadministrativa si-tuats en la perifèria del català. Així,s’hi ha acarat pobles pròxims on lavida i la manera de parlar és més omenys similar, però que pertanyena comunitats autònomes diferents(Aragó, Catalunya i el País Valencià,amb la previsió d’incorporar-hi enuna segona fase Andorra i la Cata-lunya del Nord): Vilaller (Lleida) iMontanui (Osca), Alfarràs (Llei-da) i Albelda (Osca), Seròs (Lleida)i Fraga (Osca), Batea (Tarragona) i

Equip derecerca aruïnes dePompeiaANNABEL GRÀCIA

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

39 /

nov

emb

re 2

018

CA

TALA

NO

FON

IA

17

ment. Sabem que, es-pecialment durant elperíode republicà, Fa-bra va recórrer unagran part del territorifent conferències i ob-rint cursets de català ofent-ne l’acte decloenda. També sa-bem que la seva aficióper l’excursionisme elva portar a recórreruna gran part del do-mini lingüístic.

¿Va visitar mai lescomarques que, pos-teriorment, han rebutel nom de Franja dePonent? Sortosament,tenim com a mínimuna referència que hotestifica. En la biogra-fia de Fabra que va escriure Domè-nec Guansé l’any 1934 —la primerabiografia publicada de l’il·lustre gra-màtic—, l’autor de l’obra dona la in-formació següent: «No fa molts anys,va fer una excursió, amb Nicolaud’Olwer i Casacuberta, des de Me-quinensa a les boques de l’Ebre, és adir seguint tot el recorre-gut d’aquest riu per terrescatalanes» (DomènecGuansé, Pompeu Fabra,Barcelona, Llibreria Ca-talònia, 1934, p. 48). Aixòvol dir que, com a mínim,va passar per Mequinen-sa i Faió, i que degué tre-pitjar el nucli avui des-aparegut d’aquesta dar-rera població.

¿I va referir-se mai a laFranja en els seus tex-tos? Quan Fabra al·lu-deix als límits del dominilingüístic, no s’oblida maide dir que aquests límitssuperen l’estricta unitat administra-tiva anomenada Catalunya. Així, lesparaules inicials d’una conferència del’any 1925 en homenatge a MariàAguiló van ser aquestes: «Des de lesCorberes franceses fins als palmerarsd’Elx i des de les regions orientalsd’Aragó fins a les illes daurades,existeix un grup de parlars romànics

Durant el 2018 hem celebrat l’AnyPompeu Fabra, amb motiu d’escau-re’s el 150è aniversari del seu naixe-ment (1868) i el 100è aniversari de lapublicació (1918) de la gramàticaque contenia la normativa de la llen-gua catalana fins al 2016.

Fabra ha estat sens dubte una de lespersonalitats més importants de lacultura catalana del segle XX. En opi-nió de Josep Pla, simplement, la mésimportant. Va aconseguir, de mane-ra explícita i indiscutible, realitzar unaobra d’abast col·lectiu que va obteniruna adhesió total. Per això, la codifi-cació lingüística de Fabra és el signeextern més clar de la unitat i cohesiódels catalanoparlants de tots els ter-ritoris que comparteixen la llengua.L’objectiu de l’Any Fabra ha estatcommemorar el seu naixement i re-conèixer la seva obra, de manera quetot plegat esdevingués un estímulper reforçar la vitalitat de la llenguacatalana, la seva capacitat de cohesiósocial i la seva projecció de futur.

A l’inici del segle XX, la creixentvoluntat col·lectiva de recuperacióde la llengua catalana va trobar enPompeu Fabra la persona ideal.Amb una preparació tècnica com alingüista que ningú més posseïa lla-vors a Catalunya i a Espanya, iamb la visió justa del que significafixar un model lingüístic de refe-rència, Fabra va saber materialitzar,emparat primer per Prat de la Ribai la Mancomunitat de Catalunya (imés endavant, durant la República,pels presidents Macià i Companys),un projecte de normalització: que lacomunitat lingüística posseís uncodi formal funcional, modern i au-tònom. Les tres fites principals d’a-quest projecte van ser les Normesortogràfiques (1913), la gramàtica(1918) i el diccionari (1932).

És lògic que durant l’Any Fabra elshabitants de cada territori, cada co-marca i cada població s’hagin sentitconvidats a inquirir quina va ser la re-lació concreta de Fabra amb ells: sidurant la seva vida Fabra va visitarel lloc o si en va parlar en algun mo-

Pompeu Fabra i la Franja // JORDI GINEBRA*

que formen un con-junt prou homogeniper ésser consideratscom una sola llenguanovillatina enfront del’espanyol, del fran-cès i de l’italià» (Obrescompletes, vol. 9, p.289). Igualment, lespoques vegades queva incloure en algunade les seves gramàti-ques un mapa de l’à-rea lingüística, no vadeixar de senyalar ex-plícitament damuntdel mapa les pobla-cions de Vall-de-roures, Mequinensa,Fraga i Benavarri; perexemple, a l’Abrégéde grammaire catala-

nes de 1928 (p. 8) i al Compendio degramática catalana de 1929 (p. 8).

Finalment, cal afegir que Fabra, co-neixedor de les particularitats geo-lingüístiques dels diversos parlars ca-talans, també va fer esment en algunmoment de trets propis d’algunapoblació de la Franja. Així, l’any

1933, en els apunts d’uncurset de fonètica publi-cats per Adolf Florensa,hi llegim aquestes pa-raules: «Però el més cu-riós és que a la ratlla deCatalunya i Aragó (Fra-ga, Ribagorça), es con-serva l’estat intermedipll, cll, fll, i diuen pllat,pllou» (Obres comple-tes, vol. 2, p. 811).

Fabra és important pera tots: pel que va fer peral conjunt de la comuni-tat lingüística. Però tam-bé és entranyable —i ensagrada comprovar-ho—

que fos una persona atenta als de-talls, a la diversitat i a les particula-ritats. I, per als catalanoparlants del’Aragó, és entranyable —i impor-tant— saber que la seva miradaglobal va tenir en compte un territorique llavors (el primer terç del segleXX) era poc visible i hauria estatmolt fàcil de no tenir en compte.

*Comissari de l’Any Fabra. professor de la URV i

soci d’ASCUMA

Mapapublicat alCompendiode gramàticacatalana,1929IEC-UPF, LLICÈNCIACC BY-NC-SA

PompeuFabra vist perIsidreMiserachsARXIU COMARCAL DEL’ANOIA

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

39 /

nov

emb

re 2

018

LO P

RIM

ER C

AM

Í

18

LO PRIMER CAMÍ

Del no res al principi de la normalitat(Apunts per una autobiografia lingüística)*// ANTONI BENGOCHEA

bre? Tocava fer teatre; com jo no par-lava català, doncs en públic no par-laria mai la meva llengua ni res quees pogués semblar al tabú. En privato en ambients molt discrets feiaveure que entenia el català i que, finsi tot, era capaç de parlar-lo (això sí,en una mica de dificultat que fàcil-ment podia fingir) Quan parlavaamb la meva família o en algun co-negut de la terra, me les arreglava perfer-ho de manera molt privada, queno em veiés ningú. Moltes vegadesem trobava immergit en un delspassatemps més practicats a Sara-gossa: una conversa anticatalana;era una situació incòmoda, però josempre prenia una posició bastantneutra, segons com anava bufant elcerç. Tenia un amic d’Àgreda (Sòria)que ara és metge, que deia molt so-vint i amb contundència: “los cata-lanes no hablan, ladran”; jo li con-testava coses com “hombre, tampo-co hay que exagerar”. Evidentmentell res sabia del meu deplorable vicide nyaular com ells en moltes oca-sions. Mon pare, en canvi, la presèn-cia del qual a Saragossa va ser nomésa la “mili” a principis dels cinquan-ta, va poder nyaular de quan enquan amb alguns amics franjolins.Aquell grup de nyauladors “quasi-modo-parlants” era anomenat pelsaragonesos “normals” los “tur-

havia que deien “xampurriau”, “cha-purreat”, o fins i tot “pichurri”, oqualsevol altra ocurrència. Algunavegada, quan ens desplaçàvem a ju-gar a fora amb el nostre equip de fut-bol, i les coses s’embolicaven (quanperdíem clarament no hi havia pro-blema), sovint ens estampaven a lacara la nostra anormalitat lingüística.

Als 14 anys, quan vaig anar a l’in-ternat a Saragossa, ja tenia moltclar que jo m’havia d’integrar ple-nament a l’Aragó (Saragossa eraAragó de Primera) i que el tema lin-güístic convenia evitar-lo per oblidaraquesta mena de “complex de Ri-goletto” (d’anormalitat i marginali-tat) que dúiem al damunt, a la nos-tra gepa. Gràcies al meu avi (moltaficionat a l’òpera) ja coneixia aquestmalaurat personatge, i molt aviat vaigconèixer també a Quasimodo (el ma-teix avi em va insistir en la lectura dela novel·la de Víctor Hugo, que,com el meu avi, tenia una especialsensibilitat pels geperuts). En total,que s’havia d’amagar, o, si més no,dissimular, aquella deforme promi-nència: érem “rigoletto-parlants”,o, el que era pitjor: “quasimodo-par-lants”. Aquest període saragossàdel batxillerat i el COU no va sermassa problemàtic, ja que érem moltpocs els “quasimodo-parlants” i, amés a més, cada vegada jo domina-va més el castellà baturro propi de lesbarriades rurals i dels pobles del’entorn saragossà. El defecte, doncs,es dissimulava bé.

Quan vaig entrar a la universitatper estudiar filologia espanyola,l’ambient es va fer molt més cos-mopolita, i vaig contactar amb moltsbascos i catalans (que en aquellaèpoca estudiaven a la Facultat de Ve-terinària). Amb els bascos no hi ha-via gaire problema, però els cata-lans... parlaven el tabú. Jo era mili-tant de l’aragonesisme labordetià,doncs com dissimular que no for-mava part d’aquella gent qu’ano-menavem “polacos” i que s’entos-sudien en robar-nos l’aigua de l’E-

Xapurriau. Aquella paraulota sem-pre em resultava sospitosa. De me-nut reconec qu’alguna vegada l’es-mentava, però sempre era per evitarsoltar allò que tothom deia (i enca-ra diu) i que em resultava tan llarg,confús i fastigós: “la nostra llengua ésuna mescla (ara m’agrada dir mésbarreja) de català, valencià, tortosí,aragonès, castellà, etc.”. La clau erasobretot que no aparegués sol elmot tabú: “català” (que, quan parlà-vem amb catalans. tot s’ha de dir,moltes vegades l’empràvem).

En la plenitud de la meva infantesa(11 anys) va començar el meu viat-ge iniciàtic que em va dur uns quantsanys a l’internat dels escolapis, primera Alcanyís i després a Saragossa. Jo,que anava molt d’aragonès al meupoble (Calaceit), allego em vaig aca-tar de que la majoria dels aragone-sos eren una mica diferents de mi idels que parlaven com jo. Bé, tampocvaig tardar massa en adonar-me queen realitat els diferents érem nosal-tres (natres). La majoria dels nousaragonesos qu’anava coneixent uti-litzaven la paraulota molt sovint iamb naturalitat, i de vegades (éscert que no sempre) de manera des-pectiva. Així em vaig anar fent la ideade que els altres aragonesos eren els“normals”, i nosaltres, no podia serd’altra manera, els “anormals”, aixòsí, molt aragonesos. Allavons vaigcomprendre clarament perquè lanostra gent (i jo mateix) deia allò dela «mescla de...», perquè, clar, era im-possible ser aragonesos i parlar ca-talà. Els meus companys aragonesos“normals”, d’Alcanyís, Calanda, An-dorra, Samper, La Puebla, Híjar, Al-balate, Puigmoreno, Castellseràs,etc., tenien tots molt clar que nosal-tres no parlàvem català i que xam-purrejavem, però en realitat tampocsabien molt bé el nom real de la nos-tra llengua: un l’anomenava “cha-purreau”, un altre “chapurriau”; n’hi

AntoniBengochea,

en unaactuació del

Duo Recaptea la TrobadaCUlrual del

Matarranya,Pena-roja

2009CARLES TERÈS

*Publicat originalment a Compormiso y Cultura,

n.29, maig 2017

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

39 /

nov

emb

re 2

018

LO P

RIM

ER C

AM

Í

19

ella “tenia carrera”; o l’evolució queva del Chapurriau al Baix Aragonés,l’Aragonés Oriental i finalment alLAPAO (Lengua Aragonesa Propiadel Aragón Oriental) qu’anava acom-panyat pel LAPAPYP (Lengua Ara-gonesa Propia de las Áreas Pirenai-ca Y Prepirenaica), i que m’incitavaa jugar a fer acrònims curiosos, comaquest: LAPUTA (Lengua Arago-nesa Propia de la Unidad TerritorialDe Aragón).

Entre tants fets, històries, cabòriesi ocurrències, hem anat madurant ihem arribat al present, on un im-portant esdeveniment acapara elprotagonisme: la institució ComarcaDel Matarranya, acaba de demanaral Govern d’Aragó (després d’unavotació i amb una important majoria)que el català sigui declarat llenguahistòrica, per tant, patrimoni de la co-marca. Aquest acte, que em fa sen-tir orgullós de pertànyer a aquestacomarca baixaragonesa, és tota unadeclaració d’intencions per part deles nostres autoritats comarcals deque ja n’hi ha prou de ser “quasi-modo-parlants” i que volem ser sim-plement parlants “normals”. De totsnosaltres depèn qu’aquesta acció si-gui la pedra cantonera d’un nouedifici que entre tots hem de cons-truir (abans que s’enfonsi l’actual) oun codolet que, una vegada més,haurà caigut en un gran sac foradat.

conscient de no voler ser exhaustiu:la Declaració de Mequinensa, el IICongrés Internacional de la LlenguaCatalana on vaig conèixer a moltsqu’ara són amics meus (i a Deside-ri Lombarte); l’ensenyament del ca-talà a l’Aragó i la col·lecció “Pa deCasa”; el Duo Recapte i les nostresactuacions per tot Aragó, especial-ment a les tres capitals: Saragossa,Osca i Terol; l’Associació del Ma-tarranya; el programa Jesús Mon-cada, o la Llei de Llengües d’un Mar-cel·lí de tardor. Però també les eter-nes discussions de les modalitats, onmolts aragonesos “normals” es mos-traven i es mostren preocupats perla possible desaparició de les nostresmodalitats a causa de la normativit-zació, i no els importa gens ni micala desaparició de les seves, com po-den ser el bilbilità, el binefarenc o elmateix alcanyissà; o el rebuig d’o-fertar l’ensenyament de la llengua ca-talana a la Escuela de Idiomas 1 deSaragossa, argumentant que era unallengua polèmica, el mateix diaqu’acceptaren ofertar l’àrab; o elsvergonyosos “Fets de la Codonyera”;o la incomprensió encara de moltsaragonesos del fet de que es puguiser aragonès i parlar català (com espot ser aragonès i parlar castellà): auna important llibreria de Saragos-sa m’ho discutia una dependentaamb el principal argument de que

ments”.Amb el títol de llicenciat en Filo-

logia Espanyola, i estant en la ex-pectativa de trobar un treball, vaigtornar cap al poble. Tots els llibres qu-’havia estudiat sobre el tema afir-maven que sí, que el que nosaltresparlàvem era català. El 1980 la RealAcademia de la Lengua Española,llençava un document signat per unmunt d’acadèmics i personalitats dela cultura espanyola, reafirmant (hohavien fet en 1975) que els parlantsde la franja oriental aragonesa par-laven català. Jo en aquella època pre-feria utilitzar el localisme “calaceità”,però entendreu que si totes aquellseminències de la RAE (Manuel Al-var, Dámaso Alonso, Lázaro Carre-ter, Madariaga, Zamora Vicente, La-pesa, Buero Vallejo, Cela o José MªPemán, etc.) o el cardenal Tarancóndeien el que deien, qui era jo per por-tar-los la contrària?

L’estància d’aquells anys a Cala-ceit va ser molt fructífera i em va re-carregar les piles de la meva relacióamb la meva llengua: allò que parlavam’agradava cada volta més, i ho vo-lia demostrar. M’havia d’integrarlingüísticament al meu poble i a lameva comarca, com abans havia fetamb la llengua castellana (que comveieu, com el català, també té un nomforani, d’una altra comunitat, peròl’ús del qual està totalment norma-litzat). D’alguna manera vaig com-prendre i vaig resoldre qu’havia decompensar tants anys de fer el pa-perot intentant amagar la meva gepa,intentant ser un aragonès “normal”.Vet aquí que vaig començar a estimaraquesta gepa i a no amagar-la, primeral poble, després a la comarca i méstard a tot arreu. D’aquí en avant mos-traria la meva deformitat lingüística;faria palesa la meva llengua, perquèera meva i perquè formava una partimportant de mi. N’hi ha un fart detindre qu’anar sempre d’amagot comsi fórem talps, o el que és pitjor, detindre de vegades que fer d’estoresper a poder estar ben integrats a lanostra comunitat. Era l’hora d’actu-ar: d’ara en avant la nostra llengua se-ria normal i tindria nom, com totes,i seria una llengua activa i viva, ques’havia de conrear i millorar, perquètampoc era ni és una peça de museu.

Després hi ha hagut molts esde-veniments. N’esmentaré uns quants

Convocatòria de candidatures al Premi Galan//IEBC-IEA

Un any més,l’Institut d’Estu-dis del Baix Cincaobre un períodede proposta decandidatures alPremi Galan a lanormalització lin-güística. Aquestpremi s’atorgaanualment a per-sones o entitats de la Comarca del BaixCinca que treballen per la promoció dela llengua catalana o que fan un ús habi-tual del català en les seues activitats. ElPremi Galan es lliura en la gala anual quel’entitat celebra a final d’any rotativamenten un poble catalanoparlant de la co-marca.

Les propostes es poden fer arribar a l’a-

dreça iebc@iebc.cat fins al 31 d’octubre,acompanyades d’una breu explicació delmotiu pel qual es consideren mereixe-dores d’aquest reconeixement.

En l’edició 2017 el Premi Galan a lanormalització lingüística va recaure en elsMuseus de Mequinensa, per l’ús ques’hi fa del català en la retolació i en les vi-sites guiades.