TEMA 6. LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA (1936-1939)

I. Causes de la guerra civil. El context europeu.II. Fases de la guerra.III. Reacció i revolució a les reraguardes. Feixisme, anarquisme, socialisme i comunisme davant la guerra. La repressió.IV. La guerra civil a Catalunya.V. Conseqüències de la guerra.

Introducció.

La guerra civil espanyola va començar el 18-19 de juliol de 1936 i va acabar l'1 d'abril de 1939. Les tensions acumulades durant anys, bipolaritzades en les forces de dreta i d'esquerra, van esclatar violentament pel juliol de 1936. Un cop d'estat orquestrat des de la dreta contra el govern del Front Popular esquerrà, elegit democràticament pel febrer d'aquell mateix any, va donar lloc a una guerra sagnant d'àmplies conseqüències. La guerra s'explica perquè el cop d'Estat no va triomfar arreu. Mentres en algunes zones triomfava de seguida, en d'altres la resistència de les forces lleials a la República va impedir-ho.D'aquesta manera, l'Estat espanyol quedava dividit en dues zones completament antagòniques: d'una banda, l'Espanya nacional, aviat liderada pel general Franco, que va imposar un règim feixista i va reprimir durament tots els sectors esquerrans; d'altra banda, l'Espanya republicana, que es mantenia fidel a les institucions de la República, dirigides per les forces esquerranes, democràtiques i nacionalistes del Front Popular, que reprimiren els sectors dretans.

pàg. 1 de 170

La guerra civil espanyola, però, no fou només una guerra local. Va tenir una àmplia transcendència internacional. En el context en què es vivia, l'epoca d'entreguerres, a Europa hi havia tres grans tipus d'estats: les democràcies liberals, les democràcies populars (comunisme) i els feixismes. El que es disputava a Espanya entrava dins d'aquesta lluita ideològica. Mentres els nacionals pretenien imposar un règim feixista (llavors en plena expansió a Europa), els republicans pretenien mantenir el sistema democràtic liberal, i els més radicals fins i tot pensaven en imposar el comunisme. Així, els tres grans models polítics de l'època tingueren protagonisme en la guerra espanyola. És per això que no va deixar a ningú indiferent. Uns no dubtaren a venir a lluitar a Espanya, defensant la democràcia o el feixisme; altres, enviaren suport moral o ajuts materials o militars; i d'altres s'ho van mirar de lluny, adoptant postures neutrals. Per a entendre el desenllaç final de la contesa, cal tenir en compte l'actuació política i l'organització militar d'ambdos bàndols. El bàndol nacional tenia un objectiu clar: acabar amb el govern d'esquerres, el govern legítim, i imposar un nou règim de dretes, conservador, de caire feixista. El seu èxit s'explica tant per la unitat de direcció política i militar que va demostrar (ben aviat el poder va ser acaparat pel general Franco), com per l'ajut decisiu de les potències feixistes, especialment de l'Alemanya de Hitler i de la Itàlia de Mussolini.El bàndol republicà va demostrar més desunió. A nivell polític, les lluites internes entre les forces d'esquerra, partits i sindicats, van fer inviable trobar un poder unificat. A nivell militar, i durant massa temps, la resistència es trobava dividida: d'un cantó, l'Exèrcit, d'altre, les milícies populars. Els republicans, a més, estaven dividits pel que fa a l'objectiu a assolir. Uns pretenien concentrar els esforços per guanyar la guerra i posposar qualsevol tipus de transformació socioeconòmicaAltres, en canvi, els més radicals, van intentar aprofitar la guerra i l'escomesa de les dretes, per a llançar-se a la revolució social socialista. Aquesta dispersió explica en bona part el seu fracàs. Però també ho explica l'escàs ajut

pàg. 2 de 170

internacional rebut, només recursos de l'URSS d'Stalin i la col.laboració de les Brigades Internacionals, com també, per desgràcia per als republicans, pel fet que les potències democràtiques europees (França i la Gran Bretanya, al capdavant) van declarar-se neutrals, temeroses de que la guerra espanyola pogués esdevenir guerra europea i mundial. Per als països democràtics, en fi, els feia tanta por l'èxit dels feixistes, com un eventual triomf dels comunistes espanyols. A la fi de la guerra, els nacionals de Franco van aconseguir una pau sense condicions. Va ser la seva "victòria" i la van aplicar sense contemplacions. A partir d'abril de 1939 començava a tot el territori espanyol una nova etapa de la seva història, sota la dictadura franquista. Els vençuts no caberen en la nova Espanya: la presó, els treballs forçats o la mort per als detinguts; amb sort, només la depuració, i per a molts l'exili, foren les úniques sortides que els esperava.Les dues Espanyes quedaren reduïdes a una de sola, la dels vencedors. La guerra, en realitat, no va arreglar pas les diferències. Però només uns van poder seguir vivint amb normalitat. Els altres se'ls va fer callar. I aquesta gent va haver d'esperar molts anys per a tornar a conèixer un règim democràtic, com el que els sublevats havien destrossat amb la força de les armes.

Dando por sentada la complejidad de los orígenes de la guerra civil hay que buscar en su contexto histórico los orígenes de esta. En esta guerra se concentraron muchos de los problemas que la sociedad española contemporánea venía arrastrando como dificultades de modernización desde el siglo XIX y que se ponen de manifiesto a raíz de la crisis del 98. Así, las crisis de 1909. 1917 y 1921 derrumbarían el sistema canovista y traerían la alternativa militar con Primo de Rivera, como la dictadura de Primo también  fracasó fue el turno de la alternativa o del regeneracionismo democrático, representado por la segunda república; el fracaso de este nos conduciría a la guerra civil.

Pero en esta perspectiva general no puede acabar el origen de la guerra civil o sus causas, es necesario acudir a una perspectiva más cercana. Así, la guerra sería el resultado de la propia dinámica social y política de España y de Europa en la difícil coyuntura de los años treinta.  "La coalición de republicanos de izquierda y socialistas intentaron llevar a cabo una serie de reformas para la modernización del país, pero estas reformas se realizaron sin ningún tipo de tacto político y en un contexto inestable y radicalizado Las clases privilegiadas creyeron entonces que se avecinaba una revolución y optaron por el abandono de la vía legal y parlamentaria decantándose por el golpe de Estado" según Julio Aróstegui.

Cronologia

Any Catalunya Espanya Món1936 Triomf del Front

d'EsquerresFormació del Frente Popular (gener)

Hitler ocupa Renània.Victòria electoral del

pàg. 3 de 170

(16 febrer)Retorn de Companys i del govern de la Generalitat (febrer)Assassinat dels germans Badia per la FAI (abril)Fracàs de l'aixecament militar.Els republicans triomfen a Barcelona i a Catalunya (juliol)Comença la guerra i la revolució (juliol)Divisió comarcal (agost)Creació del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya (juliol-setembre)La CNT-FAI dirigeix el moviment revolucionari i s'apodera del control de Catalunya.Decret de Col.lectivitzacions de la Generalitat (octubre)Assassinats indiscriminats.

El govern Portela dissol les Corts i convoca eleccions (gener)Triomf del Frente Popular en les eleccions (16 febrer)Azaña, president de la República; Casares Quiroga, cap de govern.Preparatius colpistes.Assassinat de Calvo Sotelo.Alçament militar (17-18 juliol):comença la Guerra Civil espanyola.Govern de Largo Caballero (setembre)Les Corts del Front Popular aproven l'Estatut del País Basc: formació del Govern d'Euskadi (setembre)Els nacionalistes ocupen Sant Sebastià (13 setembre)Hitler i Mussolini reconeixen el govern de Franco (novembre)Aldarulls. Els militants obrers decreten la vaga general i obtenen armes.

Front Populaire a França.Formació de l'Eix Roma-Berlín.Dictadura militar a Grècia.Publicació de les noves teories econòmiques de Keynes.

pàg. 4 de 170

1937

Fets de Maig.Persecució del POUM.La Generalitat perd algunes competències.Barcelona, capital de la República (octubre)

Caiguda de Màlaga (7 febrer)Derrota italiana a Guadalajara (març)Bombardeig alemany (Legió Còndor) de Guernica (26 abril)Govern de Negrín.Caiguda de Bilbao (19 juny)Ocupació de Santander

(26 agost)Caiguda de Gijón (21 octubre)Fi del front del nord.Picasso pinta el Guernica.

Depuracions polítiques a l'URSS (fins al 1938)El Japó envaeix la Xina.

1938

Ocupació de Lleida (4 abril)El govern de Franco decreta l'abolició de l'Estatut (5 abril)Batalla de l'Ebre.Ofensiva final sobre Catalunya.

Conquesta de Terol pels nacionalistes.Ofensiva al front d'Aragó.

Annexió alemanya d'Àustria (Anschluss) i els Sudets.Conferència de Munic (setembre)

1939

Ocupació de Tarragona (14 gener)Caiguda de Barcelona (26gener) Caiguda de Girona (5 febrer)Final de la guerra civil a Catalunya (febrer)Fundació del Consell Nacional de Catalunya.Fundació del Front Nacional de Catalunya.Exili de milers de catalans.

Ocupació de Madrid (28 març) Fi de la guerra civil (1 abril)Franco promulga el Decret de neutralitat espanyola (en la guerra mundial)S'estableix la cartilla familiar de racionament (maig)

Alemanya ocupa Txecoslovàquia (març)Lituània cedeix Memel a Alemanya.Itàlia envaeix Albània (abril)Pacte germanosoviètic (agost)Invasió alemanya de Polònia(1 abril)Inici de la Segona Guerra Mundial (3 setembre)J.P.Sartre escriu La nàusea.Aplicació de la penicil·lina.Mort de Pius XI i elecció de Pius XII (març)

pàg. 5 de 170

pàg. 6 de 170

pàg. 7 de 170

Un bon resum seria:

LA GUERRA CIVIL 1936-1939

1. El pronunciament del 18 de juliol de 1936- La preparació- Fracàs del “Cop d’Estat”- Cap a una guerra civil- Internacionalització de la guerra

2. Evolució del conflicte- Moviments inicials- Defensa de Madrid- Front del nord (abril-novembre 1937)- Avanç cap a la Mediterrània (desembre 1937-novembre 1938)- Final de la guerra (desembre 1938-abril1939)

3. Una guerra, dues Espanyes- Zona republicana- Zona nacional

4. La guerra a Catalunya

1. El pronunciament del 18 de juliol de 1936

Preparació i causes Temor a una radicalització de les esquerresGovern que posava en perill els interessos de oligarquia terratinent i industrial i l’Església.

Enfrontament de dos sectors diferents de la societat espanyola.Algú ha dit que és la versió moderna, del segle XX, de les Guerres Carlines.Des del 1931 al 1936 els sectors es van enfrontar políticament.A partir del 1936 es va dirimir militarment.

Causes estructurals [eterna disputa de dos sectors]Causes conjunturals [el clima polític entre febrer i juliol del 1936]

UME (Unió Militar Espanyola) com a embrió del Cop d’EstatSanjurjo des de l’exterior (Lisboa) planificava el copGoded, Mola, Fanjul, Villegas, Yagüe, Queipo de Llano involucrats.

pàg. 8 de 170

Franco no s’havia pronunciat clarament. Restava a l’espera.El cop havia de començar a Àfrica i s’anirien sumant els generals de les diferents regions militars.A principis de juliol tot estava preparat.

Fracàs del “Cop d’Estat” Aixecament comença el dia 17 de juliol a Melilla amb gral. Yagüe

Franco al dia següent es trasllada de Canàries a Àfrica i es posa

al capdavant de la insurrecció.El dia 19 Mola decreta l’estat de guerra a

Navarra.Sanjurjo mort en accident d’avió el 20 de juliol.Províncies de Castella la Vella es sumen a

l’aixecament.El gral. Cabanellas es revolta a Saragossa.Entre els dies 19 i 20 Galícia es suma als

colpistes.Queipo de Llano va sumar part d’Andalusia a la

revolta.El gral. Goded va revoltar les Balears.

A la major part del país la insurrecció va fracassar sobretot per

l’oposició de la classe obrera. Barcelona, Madrid, la flota i una bona part de l’aviació van ser els punts bàsics que impediren una ràpida victòria dels militars insurrectes.La zona de Llevant i el Nord (P. Basc) van

continuar fidels a laRepública. També la zona de la Manxa, i les

províncies orientalsd’Andalusia.

Mola des de Navarra, i Franco des del sud havien de convergir

sobre Madrid. Però com que les tropes del primer van tenir

dificultats per avançar, Franco es va convertir en el líder dels rebels.Mort el general Sanjurjo en accident d’aviació i

afusellat el gral.Goded a Barcelona, Franco va ser nomenat per

una junta militarCap de govern i generalíssim dels exèrcits. Es va

convertir enEl líder indiscutible de l’anomenada Espanya

nacional.

pàg. 9 de 170

CATALUNYA. L´acció de les organitzacions sindicalistes (CNT i FAI) i el suport de la Guàrdia d’Assalt, els Mossos d’Esquadra, la Guàrdia Civil, i les forces militars del Prat van parar el cop d’Estat i van obligar Goded a rendir-se.Per coordinar esforços es va crear el COMITÉ CENTRAL DE MILICIES ANTIFEIXISTES, al capdavant del qual estava el president de la Generalitat Lluís Companys.

Cap a una guerra civil

Zona nacional Zona republicana

Marroc CatalunyaPart d’Andalusia ValènciaNavarra MadridCastella i Lleó Castella La ManxaGalícia ExtremaduraAragó (meitat) País BascLa Rioja AstúriesBalears (tret de Menorca) Cantàbria

Part d’Andalusia

El fracàs de la insurrecció a gran part d’Espanya va fer que es convertís en una guerra que va durar fins l’abril de 1939.

La República mantenia els principals centres industrials de la perifèria

dominava les zones d’agricultura d’exportaciódisposava de bona part de la flota i de l’aviaciócontrolava l’or i els valors monetaris del Banc d’Espanya

Bona part de l’exèrcit s’havia aixecat, però les classes obreres s’havien armat i salvaren la RepúblicaPels insurrectes era vital passar l’estret cosa que va ser possible gràcies a la intervenció de l’aviació alemanya (20 Junkers-52) i italiana (11 Savoia-81). En una setmana 14000 homes amb el seu equip van ser transportats a la Península. A més el 6 d’agost el vaixell alemany Ushamo va arribar a cadis amb un carregament de municions, canons i avions de caça Heinkel; tot això sota la vigilància del cuirassat Deutschland.

Internacionalització de la guerra Els Estats europeus van seguir el desenvolupament de la

guerra i hi van participar.

pàg. 10 de 170

Estats feixistes com Alemanya i Itàlia van ajudar els militars

revoltats. Aviat van reconèixer el govern de Franco.

L´URSS es va inclinar per la República fent augmentar la

influència del PCE en el seu govern.

Estats democràtics, com França i Gran Bretanya dubtaven

perquè no volien un enfrontament amb els estats feixistes.França estava predisposada a ajudar la

República, GranBretanya, no. Tenien por a més d’un triomf

revolucionaria Espanya.

Setembre de 1936 es constitueix a Londres el Comitè de

No-intervenció, format per uns quans països que es

Comprometen a no ajudar cap dels dos bàndols en lluita.

2. L’evolució del conflicte

Defensa de Madrid Operacions entre novembre de 1936 i març de 1937

Dirigida pel general MiajaMoral alta amb el No pasarán de Dolores IbàrruriRepublicans comptaven amb l´ajut de les Brigades Internacionals i material de la URSS. Franco va dirigir dues ofensives: per la vall del Jarama

(febrer 1937) per Guadalajara (març

1937)Les dues van ser un fracàs sobretot la segona que

havien dut a termes elsItalians del CTV Comando di truppe volontarie.el fracàs sobre Madrid va fer que comencés una llarga

guerra.

La campanya del Nord

pàg. 11 de 170

Objectiu: la franja del Cantàbric, una zona que estava isolada.

Franco disposava d’una immensa concentració d’artilleria i aviació.

A partir d’abril del 37 s’inicià una terrible campanya de bombardeigs.

[GERNIKA, 26 d’abril de 1937]19 de juny cau BilbaoAgost, cau SantanderOctubre, cau Gijón i la resta d’Astúries

República: contraofensives per obligar Franco a Dividir les seves forces;

aquestes van ser a Brunete, juliol del 37; i Belchite agost i

Setembre del 37. Van fracassar.

L’ocupació d’aquesta zona: domini indústria pesada i mineria.

Batalla de Terol i trencament del front d’Aragó Formació del front de Terol gener-març del 38.

Al mes d’abril les forces nacionals van ocupar Lleida, Balaguer, Tremp, i

més al sud Vinaròs.La franja mediterrània havia quedat dividida en dues

parts aïllades.El govern de la República comença per primera vegada

a veure la guerraperduda.

Batalla de l’Ebre i caiguda de CatalunyaEl juliol de 1938 va començar la campanya més durade tota la guerra. El govern de la República s’ho va

jugar tot i hi vaenviar tot el que tenia en quant a homes i armament.Va ser una campanya de desgast.Finalment el novembre l’exèrcit nacional va iniciar

l’ocupació de laresta de Catalunya; una ofensiva que va ser molt

ràpida.15 de gener del 1939 cau Tarragona26 de gener, cau Barcelona4 de febrer cau Girona.

Companys i el govern de la Generalitat; Azaña, Negrín i el govern de la

República van iniciar el camí cap a l’exili a França.

pàg. 12 de 170

El final de la guerraEl 28 de març les tropes nacionals van entrar a MadridEl dia 30 es va ocupar Alacant on s’havien concentrat els últims republicans.

En el dia de hoy, cautivo y desarmado el ejército rojo, las tropas nacionales han alcanzado sus últimos objetivos militares.La guerra ha terminado.

Burgos 1 de abril de 1939

3. Una guerra, “dues Espanyes”

1. Política zona republicanaSetembre de 1936 Largo Caballero, primer

ministreRepresenta l’ala més radical del socialisme

espanyolVa integrar ministres anarquistes al seu governIntent de reconstrucció de l’Estat: recuperació

del controlOrganització d’un exèrcit fort

Governs de concentració No hi havia unitat d’acció.

Republicans, socialistes moderats i comunistes donaven prioritat a guanyar la guerra primer i a deixar el procés revolucionari per després; anarquistes i socialistes radicals pensaven que s’havia de dur a terme alhora revolució (ocupació de terres i fàbriques per part de pagesos i obrers; eliminació propietat privada, nacionalitzacions ...).Aquestes discrepàncies van ser molt fortes entre

els diferentspartits comunistes PCE i PSUC per una banda i

POUM per unaaltra.

pàg. 13 de 170

Fets de 1937 Guàrdia d’Assalt seguint ordres de la Generalitat

intenten ocupar l’edifici de la Telefònica per assegurar-se que els

anarcosindicalistes no poguessin escoltar les trucades entre els

presidents de la Generalitat i de la República. Va esdevenir una batalla pels carrers de Barcelona. PCE i PSUC demanen dissolució del POUM a Largo Caballero; es nega, l’obliguen a dimitir.Juan Negrín forma nou govern format per socialistes i comunistes sense la presència d’anarquistes.La primera mesura, fou la dissolució del POUM. El seu líder Andreu Nin és detingut, portat a Madrid i assassinat per agents d´Stalin amb la complicitat dels comunistes espanyols i catalans.

Durant el govern Negrín els comunistes van ser els més influents en l’àmbit polític i militar; s’imposaren les seves tesis i el govern tingué un control absolut; s’aturaren les col·lectivitzacions. El govern es traslladà a Barcelona l’octubre de 1937 i va assumir les competències de la Generalitat, que quedà pràcticament marginada.Es canalitzen tots els esforços per guanyar la guerra.Redacció del Programa dels 13 punts, conté les bases per a finalitzar la guerra i els principis polítics que havien de regir la República. Les seves repercussions internacionals foren escasses.

Governs durant la guerra: JOSE GIRAL 19-VII-1936 fins 3-IX-1936F. LARGO CABALLERO fins 8-V-1937J. NEGRIN fins el final de la guerra

Política zona nacionalOctubre del 1936 els generals de la Junta de Defensa Nacional van escollir el general Franco com a Generalísimo de los ejércitos y Jefe de gobierno del estado español.Entre 1936 i 1937 va anar estructurant el seu poder.Ideologicament recolzat en un nou partit FET y de las JONS.(abril de 1937); així quedaven integrades en un únic projecte polític les diverses tendències que donaven suport a la insurrecció.

pàg. 14 de 170

Gener de 1938 forma el seu primer govern; aprova una primera llei, Fuero del trabajo inspirada en la ideologia feixista i la doctrina social de l’Església; estableix la censura de premsa i impremta; adopta el títol de el Caudillo; promulgació de la Llei d’administració central de l’Estat, que conferia poders totals a FrancoObtenció de la benedicció de l’Església. Va establir una dictadura militar.

Governs: 24-VII-1936 Gral. CABANELLAS Junta de Defensa Nacional3-X-1936 F. DAVILA ARRONDO Junta Técnica del Estado3-VI-1937 F. GOMEZ JORDANA Junta Técnica del

Estado30-I-1938 F. FRANCO BAHAMONDE 1r govern

2. Economia zona RepúblicaRepública controla zones industrials i agricultura d’exportació. Tenia problemes amb matèries primeres; problemes d’abastiment a les grans ciutats. Les empreses estrangeres tement les col·lectivitzacions van retirar capitals. Baixada de la producció agrària i industrial.Es van dur a terme col·lectivitzacions de manera molt desigual. Es va col·lectivitzar indústria a Catalunya, però no al P. Basc; es van col·lectivitzar terres a Aragó i a Castella La Manxa, però no a la zona llevantina.Despesa important de les reserves d’or i divises per finançar material per fer front a la guerra.

Economia zona nacionalFranco disposà de crèdits atorgats per Alemanya, Itàlia, empreses petrolieres americanes com la TEXACO, i contribucions privades de la burgesia catalana exiliada com Cambó, o del financer Joan March, ...A mesura que anaren ocupant zones importants industrials es van anar enfortint i encarar la guerra d’acord als seus interessos.

3. La guerra a la reraguardaDeteriorament de les condicions de vida de la població. A causa de l’escassetat, la fam, els bombardeigs, etc.

pàg. 15 de 170

La repressió exercida tant pels militars revoltats com en les zones republicanes. Aquesta repressió va portar un clima de terror i va produir en els primers mesos de la guerra en les dues zones més de 150.000 morts.

Els refugiats i desplaçats. Especialment a la zona republicana i afectant en especial a vells, dones i nens. Hi va haver tres grans moments de desplaçament de població: Front de Madrid; campanya del Nord; ocupació de Catalunya.

Paper de la dona. A la zona republicana moltes es van allistar a les milícies; altres van substituir els homes en les fàbriques.A la zona nacional, i fidels a la seva ideologia, es van dedicar més a feines hospitalàries i de distribució d’avituallament.

4. La guerra civil a Catalunya

A Catalunya la guerra va tenir 3 etapes:

a) Etapa plenament revolucionària. Juliol-setembre de 1936. Les organitzacions sindicals es van fer amb

el poder real.Dualitat de poders: Generalitat i organitzacions sindicals en especial CNT-FAI.Companys es veu obligat a crear el CCMA. Aquest comitè va organitzar operacions militars d’ajut a altres indrets i va organitzar l’ocupació de fàbriques; i va dirigir les persecucions contra polítics i militants de dreta. Cambó dirigent de la Lliga es va exiliar.

b) Recuperació lenta del poder per part de la Generalitat amb l’ajut dels comunistes del PSUC. A partir de finals de 1936 i sobretot a partir dels fets de maig de 1937.Es van dissoldre el CCMA.

c) Tercera etapa en la que el govern central de la República es trasllada a Barcelona el final d’octubre de 1937 (Azaña-Negrín) i eclipsa la Generalitat.

pàg. 16 de 170

Organització de l’economiaAgost del 1936 creació del Consell d’economia de Catalunya, per reorganitzar l’economia.El 24 d’octubre es veu obligada, pels fets consumats, a aprovar el Decret de les col·lectivitzacions.

Es va mantenir en línies generals una economia de mercat. Les col·lectivitzacions no van afectar molt el sector agrari ni l’industrial; no va afectar gens la banca ni caixes d’estalvi, ni empreses de capital estranger.

Creació d’una Comissió d’indústries de guerra, per a la fabricació de material de guerra.

El 5 d’abril de 1938, a Burgos, Franco deroga l’Estatut de Catalunya. A partir de l’abril de 1938 s’inicià l’ocupació del territori català que s’allargarà fins el gener del 1939. El govern de la Generalitat es traslladà finalment a França.

pàg. 17 de 170

. LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA

Es va iniciar per Va dividir Espanya en Va passar per tres fases

. Juliol-desembre de 1936: Unificació d’Andalusia Occidental amb Castella. Front d’Aragó. Defensa de Madrid (No pasarán).

. Gener 1937-novembre 1938. Liquidació del front del nord, ofensiva d’Aragó i batalla de l’Ebre.

. Desembre de 1938-març de 1939. Ocupació de Catalunya i final de la guerra.

Insurrecció militar Dos bàndols

Fracàs parcial

Insurrectes Republicans

En el territori dels quals es En el territori dels quals es va imposar va imposar

ESTAT TOTALITARI REVOLUCIÓ SOCIAL Va provocat tensions sobretota Catalunya

entre

basat en basada en

. La dictadura personal de Franco . Els comitès espontanis POUM ERC

. La ideologia falangista . La ideologia anarquista

. La ideologia tradicionalista dels requetès . La ideologia comunista

. El suport de l’Església i l’exèrcit revoltat . El suport d’un sector de la petita burgesia

. El suport dels monàrquics i de la CEDA partidaris de

Fer la revolució Paralitzar-la

pàg. 18 de 170

I. Causes de la guerra civil. Plantejament del conflicte. El context europeu.

Les causes remotes o de llarga durada.

Entre les causes remotes de la guerra civil, hi ha la manera com es va fer la revolució liberal a Espanya, l'actitud i la mentalitat de l'exèrcit, el retard en la modernització ideològica i econòmica del país, les conseqüències d'aquests fets, i la mentalitat o les ideologies internacionals dominants. Analitzem totes aquestes causes detalladament

- La manera com es va fer la revolució liberal a Espanya. L’oposició radical de dos blocs, típica de les revolucions liberals del segle XIX, a Espanya adoptà la forma d'enfrontament bèl·lic civil (les tres guerres carlines). Cal afegir-hi que -tal com hem vist en el primer crèdit- l'exèrcit va intervenir sovint en la designació dels governs mitjançant pronunciaments, i que la revolució liberal va quedar estroncada amb la Restauració, en què el sufragi era desvirtuat pel caciquisme i els moviments emergents (els nacionalismes, el republicanisme i el moviment obrer) eren marginats o perseguits sovint violentament. En aquests elements trobaríem els orígens de la permanent radicalització social i política i de la intervenció de l'exèrcit com a causes de la guerra civil.

pàg. 19 de 170

- L'actitud i la mentalitat de l'exèrcit. A partir de la crisi de 1898, una part de l'exèrcit espanyol canvià de mentalitat. Aquest sector evolucionà des del liberalisme fins a posicions conservadores i, fins i tot, reaccionàries, especialment pel que fa als nacionalismes emergents català i basc. En aquest sentit, es pot afirmar que la personalitat nacional de Catalunya i les manifestacions del catalanisme polític van constituir una de les causes importants de l'aixecament militar de 1936. Així, els sectors conservadors (i, de vegades, no tan conservadors) espanyols veien amb recel qualsevol aspecte de la diferència nacional catalana, com per exemple la llengua o els partits nacionals catalans com ara la Lliga i Esquerra Republicana de Catalunya. De fet, un dels objectius de la insurrecció militar era suprimir l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, perseguir l'ús oficial de llengua catalana i anorrear qualsevol símbol de la identitat catalana.

- El retard en la modernització ideològica i econòmica del país. A Espanya, la Revolució Industrial es produí tard i només afectà Catalunya i el País Basc. A més, en els mercats exteriors els productes espanyols tenien poca força. La burgesia urbana i la petita burgesia il·lustrada, la gran defensora del reformisme, constituïen un sector feble que tenia enfront un moviment obrer potent, encara que dividit entre l'anarquisme i el socialisme. A més, el predomini al país d'una economia agrària, amb un repartiment injust de la terra, demanava amb urgència una solució equitativa: la reforma agrària. També cal tenir presents els petits i mitjans propietaris, perjudicats per la reforma agrària, que es van afegir a la reacció contra la República. Una de les raons de l'esclat de la guerra civil va ser, precisament, la tensió social al camp i la radicalització que se'n va desprendre.

- Les conseqüències d'aquests fets.

pàg. 20 de 170

El retard de la modernització també es notava en l’alt grau d'analfabetisme de la societat espanyola, la feblesa de l'Estat, la manca d’infraestructures educatives i el predomini ideològic de l'Església en l'ensenyament, a causa de la manca d'inversions en escoles públiques i laiques. La pervivència de l'anticlericalisme s'explica, en part, per l'alineament de l'Església amb el bloc agrari dominant i la seva insensibilitat davant de les injustícies socials, juntament amb el seu grau d'influència ideològica a través de l'ensenyament.

- La mentalitat i les ideologies internacionals dominants. Finalment, cal afegir les esperances que va generar entre les classes obrera i camperola més desfavorides, i fins i tot entre els intel·lectuals, la Revolució Soviètica de 1917. El mite de la revolució possible i del govern proletari i camperol, que ignorava els excessos a l'URSS, i el fet que era una dictadura sagnant, va arrossegar moltes mentalitats durant el període 1917-1936. Això explica la radicalitat del moviment obrer i la seva negativa a participar en governs democràtics, que titllava de burgesos.

Les causes pròximes o de curta durada

Entre les causes pròximes de la guerra civil espanyola, cal destacar l'equilibri d'incapacitats i els motius intencionals.

En la crisi internacional de la dècada de 1930, que va coincidir amb el període republicà a Espanya, totes les societats europees es van veure obligades a adoptar decisions radicals per resoldre els conflictes socials. Les alternatives polítiques possibles durant la dècada de 1930 eren tres:

- El reformisme democràtic, que preveia el sufragi universal, els partits de masses, la millora de les relacions laborals (com ara la setmana de 40 hores i les vacances pagades), l'escola pública, etc. França i el Regne Unit eren els models d'aquesta alternativa.

pàg. 21 de 170

- La reacció feixista, caracteritzada pel nacionalisme agressiu, el capitalisme a ultrança, la negació de la llibertat i el culte al cabdill i al partit únic. Els models eren Alemanya i Itàlia.

- La revolució comunista, segons el model de l'URSS.

Cap dels països que representaven aquestes alternatives a la dècada de 1930, no va patir una guerra civil. A Espanya, la República es va trobar amb la necessitat de canalitzar els canvis socials per la via del reformisme. Però la societat espanyola fou incapaç de resoldre els conflictes (la reforma agrària, l'educació, la laïcitat de l'Estat, la millora de la condició de la classe obrera i també de la dona, les autonomies polítiques ...). Cap grup polític o social no va saber conduir la transformació global de la societat: mentre que alguns van reaccionar a la manera feixista, altres van aplicar les reformes democràtiques (que van tenir l'oposició del moviment obrer radical -anarquisme- i de la dreta conservadora), o van induir a la revolució. Per això s'ha parlat d'un equilibri d'incapacitats per resoldre els conflictes. Se sol afirmar que quan es dóna un equilibri d'incapacitats per aconseguir solucions polítiques en una situació tensa, tard o d'hora els conflictes entren en una fase de resolució violenta. Però, perquè esclati la violència directa en un conflicte complex, cal un motiu intencional, és a dir, la voluntat d'iniciar-la per part de qui la pot desencadenar:"Ha de advertirse a los tímidos y vacilantes, que el que no esté con nosotros, está contra

nosotros, y que como enemigo será tratado. Para los compañeros que no son compañeros el

movimiento triunfante será inexorable".

En aquest sentit, la voluntat dels generals i els militars que la van propiciar -sobretot Mola i Franco-, que després la van continuar sense atendre altres possibilitats de pacte, identificats amb la solució autoritària feixista, fou el detonant del desastre que se'n va seguir.

pàg. 22 de 170

El fracàs del Cop d’Estat

La insurrecció militar va començar a les possessions espanyoles del Nord d’Àfrica la tarda del 17 de juliol de 1936 de la mà del general Franco, amb l’excusa de l’assassinat del dirigent

monàrquic José Calvo Sotelo a mans de la Guàrdia d’Assalt com a represàlia per la mort del tinent Castillo.

El teniente de la Guardia de Asalto José Castillo salía de su casa para empezar su servicio. Castillo, que el día anterior había reprimido con dureza una manifestación monárquica, ya había recibido amenazas de muerte de la ultraderecha. Fue muerto a tiros por cuatro hombres armados que escaparon. Los camaradas del teniente muerto, indignados, exigieron de las autoridades una lista de sospechosos a los que detener. También pidieron medidas contra la Falange, aunque nunca quedó claro que los asesinos fueran falangistes. Entre los que clamaban venganza estaba un capitán de la Guardia Civil, Fernando Condés, íntimo amigo de Castillo. Alguien sugirió que fueran a la casa del líder de la CEDA José María Gil Robles, pero éste se encontraba ausente de vacaciones por lo que finalmente se decidió ir al domicilio del diputado conservador José Calvo Sotelo. Hacía las tres de la mañana del 13 de julio Calvo Sotelo fue convencido por Condés y otros para que les acompañara a la comisaría, a pesar de que su inmunidad parlamentaria le eximía de ser detenido. El coche arrancó y a unos 200 metros de su casa, Luis Cuenca, un joven socialista que iba sentado a su lado le disparó dos tiros en la nuca. Calvo Sotelo fue asesinado a pesar de que las autoridades republicanas no habían ordenado su detención. Pero inevitablemente se culpó al gobierno de su muerte, al fin y al cabo, Calvo Sotelo había sido asesinado bajo la custodia de la policía republicana. La clase media española quedó paralizada por este cruel asesinato y ello proporcionó a los golpistas gran apoyo popular en un momento decisivo. El 14 de julio Bebb despegó de Casablanca rumbo a las Canarias. Poco a poco se estaban concretando todos los aspectos del golpe.

Para poner a Franco a la cabeza de la sublevación en el Marruecos español sin despertar sospechas del gobierno, Luís Bolín (corresponsal del diario ABC en Londres), contrata a un avión comercial con piloto en el aeropuerto de Croydon, volando desde allí hasta la Islas Canarias, tras una escala en Casablanca. Allí, recogen a Franco en 18 de julio, para trasladarlo a Tetuán, a donde llegaron a las siete de la mañana del día 19. En Tetuán Franco podría servir a la sublevación poniéndose al frente de las tropas allí estacionadas, que le eran incondicionalmente fieles debido a sus años de mando en aquella región.

Estos hechos se narran en la película de 1986 Dragon Rapide

L’endemà s’havia d’estendre a la Península, i havia de comptar amb el suport d’alguns grups polítics feixistes i d’extrema dreta. Els seus impulsors justificaven l’acció per la necessitat d’acabar amb un govern que consideraven il·legítim i culpable del desgavell social existent, d’una pretesa “bolxevització” d’Espanya i de la desmembració de la unitat nacional provocada per l’Estatut de Catalunya. D’aquesta manera amagaven una acció ideada des de feia temps contra el sistema

pàg. 23 de 170

democràtic. El fracàs electoral de la dreta a les eleccions del febrer del 1936 va accelerar l’organització del cop, en el qual havien de participar

falangistes, carlins, requetès, militants de Renovación Española, monàrquics i la CEDA. El general Mola n’era el director, des de Pamplona, i els generals Goded, Queipo de Llano i Cabanellas els principals col·laboradors.

Mola va pensar en un moviment militar que havia de triomfar ràpidament, amb la sortida de les tropes al carrer i la proclamació de l’estat de guerra. l’objectiu era l’ocupació immediata dels centres de poder. Altrament, el govern de la República tenia un cert coneixement dels plans dels colpistes però en menysvalorà la transcendència i es refià que els podria controlar sense dificultats .

Totes les previsions foren errònies. El moviment insurreccional disposà d’un abast més ampli del previst pel govern; però la resistència popular, la d’alguns cossos policials i la d’una petita part de l’exèrcit impedí el triomf dels sollevats. Allò que Mola pensava dirimir en poques setmanes, amb una violència extrema, es convertí una llarga guerra civil. Territorialment, la insurrecció va triomfar a bona part de l’Espanya agrària de l’interior septentrional, des de Galícia fins a l’Aragó, i en determinats indrets d’Andalusia, és a dir, en una zona bàsicament conservadora. I va fracassar a les principals ciutats (llevat de Sevilla i Saragossa), i a les àrees industrials i d’agricultura més desenvolupada com Catalunya, el Llevant mediterrani, el País Basc, Astúries o Madrid.Informació ampliada a:http://www.galeon.com/ateneosant/Ateneo/Historia/SigloXX_1/sxx-levant.html

pàg. 24 de 170

Catalunya La matinada del diumenge 19 de juliol una part de la guarnició de Barcelona va sortir sollevada de les seves casernes, d’acord amb les instruccions que des de Pamplona havia donat el general Emilio Mola. L’opinió pública ja coneixia l’aixecament de les

guarnicions del Protectorat de Marroc, iniciat el 17. Militants d’acció de la CNT-FAI i d’altres organitzacions d’esquerra vigilaven dia i nit els moviments de les casernes. A l’igual que el comissari general d’Ordre Públic de la Generalitat, Frederic Escofet, que tenia notícies molt precises de l’actuació dels conspiradors gràcies als oficials de la Unión Militar Republicana Antifascista. L’ajudava el comandant Vicenç Guarner, menorquí. La direcció de la revolta militar va recaure en el general M. Goded (destacat aleshores a Mallorca); el pla d’acció era obra d’un grup de joves oficials de la Unión Militar Española (UME), el més actiu dels quals era el capità L. López Varela, que comptaven amb l’ajut de civils d’extrema dreta, falangistes, carlins, de Renovación Española. La gran majoria d’aquests militars, a l’hora d’iniciar l’aixecament, no es van presentar a les casernes. Confiats, després del ràpid contraatac militar del 6 d’octubre de 1934 i del seu fàcil èxit, el pla de la sublevació estava mal concebut i ignorava, o menyspreava, la possible reacció contraria.

Tampoc la guarnició no era unànime, i ni el mateix general de la IV Divisió (Llano de la Encomienda) no n’era partidari. Els facciosos hagueren de detenir molts oficials abans de sortir al carrer. La Guardia Civil i el cos de Seguretat i Assalt depenien de la Generalitat, després del traspàs de serveis. La lleialtat de la primera a les autoritats era

pàg. 25 de 170

dubtosa, no pas així la dels segons, manats pel comandant A. Arrondo. Els guàrdies civils instal·lats a Catalunya estaven dirigits pel general J. Aranguren, i dividits en dos tercios, a les ordres dels coronels Brotons i Escobar. Una companyia de militars aixecats a la qual se li suma un petit grup de falangistes va sortir de la caserna de Pedralbes, cap a un quart de cinc del 19 de juliol, avançaren per la Diagonal i el carrer d’Urgell fins a la Gran Via; aquí es dividiren i mentre uns anaven per la Ronda de Sant Pau en direcció al Paral·lel per ajudar els revoltats de Capitania, al passeig de Colom, els altres serien detinguts a la plaça de Catalunya. Cap a les cinc del matí va sortir, a peu, un regiment de cavalleria de la caserna del carrer de Tarragona, un grup del qual va arribar a la plaça d’Espanya, un altre a la bretxa de Sant Pau, pel Paral·lel, i un tercer a la plaça de la Universitat. Des de la caserna de la Travessera van sortir tres esquadrons que anaren fins al passeig de Gracia-Diagonal, el Cinc d’Oros, i allí foren aturats. Mig centenar d’artillers amb els seus oficials, procedents de la caserna de Sant Andreu (i que havien donat la volta per la Vall d’Hebron), baixaven pel carrer de Balmes per anar a la plaça de Catalunya, altres per Indústria - Pare Claret - Bruc arribaren al carrer de la Diputació; però foren detinguts entre els carrers de Llúria i Claris. Altres forces sollevades d’artilleria partiren de la caserna dels Docks: unes arribaren fins a la plaça d’Espanya, les altres fustigades des de la vella plaça de toros de la Barceloneta no aconseguiren arribar al Passeig Nacional, tancat per una enorme barricada feta pels obrers del port, amb carretons i bales de paper. Els artillers hagueren de retirar-se a la caserna, uns, i altres foren delmats, i detingut el seu cap López Varela, anima de la conspiració, que fou traslladat a Governació. Les casernes de Sant Andreu i de la Mestrança foren encerclades molt de pressa per una massa hostil, formada majoritàriament per cenetistes. Els sollevats no van aconseguir cap dels objectius previstos – el domini dels centres oficials i des del moment que sortiren de les casernes foren seguits, vigilats i fustigats per forces d’ordre públic (sobretot guàrdies d’assalt) i obrers armats. En els combats de carrer, l’exèrcit i els pocs centenars de voluntaris que el seguien foren vençuts amb relativa facilitat: el

pàg. 26 de 170

Govern Militar i la Capitania estaven assetjats; els de la plaça de Catalunya s’hagueren de refugiar a la Telefònica i a l’Hotel Colón, amb nombroses víctimes (cavalls i muls restaven ferits i morts a la mateixa plaça); altres quedaren detinguts a la bretxa de Sant Pau; els que es refugiaren a la Universitat foren fets presos aviat; els que anaren al Cinc d’Oros, atacats per tot arreu, s’hagueren de refugiar; la caserna de les Drassanes fou atacada pels anarco-sindicalistes que entraren per la porta de Santa Madrona i se n’apoderaren, excepte de la part de darrere, que resistí. Al migdia del 19 era ja evident que els aixecats, resistissin molt o poc, no havien aconseguit els seus propòsits. Escofet va fer traslladar el president Companys a la Comissaria de la Via Laietana, la mateixa matinada del 19, perquè la considerava lloc més segur i protegit. Al Govern Civil, el conseller Josep M. Espanya fou auxiliat pel general Aranguren i pel coronel Brotons, de la Guardia Civil. Avançat el matí arribaren al passeig de la Duana diverses companyies de la Guardia Civil fins aleshores indecises i inactives. Abans del migdia, Goded va arribar en un hidroavió, i es va tancar a Capitania – on Llano de la Encomienda havia estat arrestat –, i comprovà que totes les unitats revoltades estaven aïllades i paralitzades. La reacció popular contra l’aixecament fou molt àmplia. La nit del 18 de juliol les organitzacions obreres estaven alerta i vigilant les casernes. Quan la tropa sortia, la matinada del 19, les sirenes de les fàbriques i dels vaixells del port no pararen de sonar. Milers de militants i d’espontanis s’anaren concentrant als llocs de lluita, per recollir les armes dels morts, dels ferits i dels presoners i poder-les utilitzar contra els facciosos. És difícil esbrinar qui fou la peça clau de la victòria, si les forces d’ordre o els voluntaris civils. En tot cas, és evident que la moral dels uns donava suport a la dels altres i la potenciava. S’havia creat un Comitè de Defensa Confederal, dirigit pel grup d’acció anarquista «Los Solidarios», amb Durruti, Garcia Oliver, Francisco Ascaso, Ricardo Sanz, Aurelio Fernández, que no havia aconseguit que la Generalitat li donés armes llargues. En tenia des del 6 d’octubre, les que els hi proporcionaren alguns oficials de l’Exèrcit, les que van treure d’alguns vaixells del port, i, especialment, les que anaven

pàg. 27 de 170

recollint en la mateixa acció de guerra. Des del primer moment del 19 de juliol aquest grup va saber impulsar consignes adients, com la d’utilitzar camions i cotxes requisats per moure’s ràpidament per Barcelona. Quan va començar la lluita el Comitè de Defensa s’instal·là a la Plaça del Teatre, des d’on dirigia l’acció. Tancat a Capitania, el general Goded va fer tot el possible per mobilitzar més recursos militars, perquè de seguida va veure perduda l’operació de prendre Barcelona. Va parlar telefònicament amb el general Aranguren, però no el va convèncer que sumés la Guàrdia Civil a l’aixecament. Al contrari, cap a les dues de la tarda, una columna de guàrdies civils – entre cinc-cents i nou-cents homes – que s’havia concentrat davant de la Conselleria de Governació, pujava per la Via Laietana – manada pel coronel Antonio Escobar – i en passar davant de Comissaria (des del balcó de la qual Companys, Escofet, Guarner, Tarradellas i algú més els veien arribar) es posà a les ordres de les autoritats legals. Quan aquests arribaren a la plaça de la Universitat dominaren fàcilment els sollevats refugiats a la Universitat. Els edificis de la plaça de Catalunya en poder dels rebels caigueren poc després en mans dels guàrdies civils i dels d’assalt i de la multitud en armes. A mitja tarda del 19 el centre de Barcelona era lliure de facciosos. Després fou assaltada Capitania General. Alguns es rendiren i altres no s’adonaren d’això i continuaren fent foc. L’ocupació de l’edifici fou tumultuosa i molts dels defensors foren executats allí mateix. Goded fou conduït davant de Companys, que el va convèncer que parlés per radio anunciant la seva derrota – tal com havia fet Companys el 7 d’octubre – per evitar un major, i inútil, vessament de sang. El destino me ha sido adverso, y yo he caído prisionero; por esta razón libero de sus obligaciones hacia mí a

todos los que me han seguido

El parlament de Goded va tenir gran ressonància a tot Espanya i a Catalunya fou decisiu. A Lleida, a Girona i a Figueres les tropes van tornar a les seves casernes; els compromesos de la Seu d’Urgell van fugir a Andorra; l’estat de guerra declarat a Mataró va quedar sense efecte. Ni la guarnició de Tarragona ni el batalló de metralladores de

pàg. 28 de 170

Manresa no s’havien unit a l’aixecament. L’aviació es mantingué fidel a la legalitat, a l’igual que el cos de Carrabiners i la Intendència. De l’aeròdrom del Prat de Llobregat sortiren nombrosos avions que bombardejaren els locals en poder dels rebels. Fora de Barcelona, on la sublevació militar avançà més fou a Lleida. Aquí els militars, ajudats per la guàrdia civil, ocuparen la Paeria, telègrafs, telèfons, l’estació de ferrocarril i l’emissora de radio, el matí del 19 de juliol. Les notícies que arribaven de Barcelona els desanimaren i cediren el dia 20. La victòria de la Generalitat i dels voluntaris armats a Barcelona va produir instantàniament la fi de l’alçament a Catalunya. Les casernes en poder dels rebels s’anaren rendint. La nit del 19 al 20 de juliol els sollevats de la Mestrança de Sant Andreu fugiren i els obrers que la rodejaven s’empararen de les armes. És el que la CNT-FAI estava esperant. Uns trenta mil fusells, metralladores i abundant cartutxeria van anar a parar a mans de la gent, sense control de ningú. Amb això va canviar el signe de la guerra i es va determinar el camí de la revolució, que començava. Quedaven en mans dels revoltats les Dependències Militars (el Govern Militar), una part de les Drassanes i el convent dels Carmelites, de la Diagonal, on s’havia refugiat part dels tres esquadrons sortits de la caserna de la Travessera i que en arribar al Cinc d’Oros varen ser delmats pels guàrdies d’assalt i els civils que els esperaven amagats als terrats, als balcons, darrere els arbres i als portals de les cases. Aquell matí del dilluns 20 de juliol cremaven totes les esglésies, els convents i els edificis religiosos de Barcelona, amb poques excepcions (la Catedral, el monestir de Pedralbes, etc., defensats pels mossos d’esquadra). Poc abans del migdia els refugiats als Carmelites es rendiren a la guàrdia civil. En va, ja que igualment va haver-hi execucions sumàries, entre les quals les d’alguns religiosos del convent – una dotzena (aquest cas fou un dels que va servir per crear la brama de les esglésies com a nius de facciosos, des d’on es disparava contra el poble). A la mateixa hora, aproximadament, varen rendir-se les Dependències Militars. Després queien les Drassanes, on morí en l’atac Francisco Ascaso. Els rebels havien perdut a Barcelona i a Catalunya, però no a tot Espanya. Acabava un cop d’Estat i s’iniciava una guerra civil. Aquest 19 i 20 de juliol fou

pàg. 29 de 170

més espectacular que veritablement sagnant (de manera relativa, és clar, i sobretot comparant-ho amb els quasi tres anys de mortal- dats que seguiren): els revoltats tingueren pocs morts, perquè actuaren sempre a la defensiva i parapetats; de les forces d’ordre públic al servei de la legalitat, els guàrdies d’assalt, que són els que portaren el pes de la lluita, sofriren dues-centes cinquanta-set baixes (trenta-quatre de mortals) i poques la guàrdia civil (que actua molt més tard, de manera limitada, i quan la revolta estava ja dominada). Més baixes van tenir els sindicats i els partits d’esquerra, sense que fos més de tres-cents el nombre de morts. En total, uns quatre-cents cinquanta morts a Catalunya els dies 19 i 20 de juliol de 1936. Els civils revoltats a Barcelona van ser 396, entre els quals 92 eren de Falange i 205 carlins; la resta militava a Renovación Española, diversos grups de dreta radical, o monàrquics, o eren simplement civils armats, sense classificació política. N’hi havia molts més de compromesos, perd a l’hora de la veritat no es presentaren a les casernes el 19 de juliol. La plana major del carlisme a Barcelona estava distanciada dels conspiradors. Les relacions dels civils amb la UME les portaren Juan Aguasca per Tradicionalistas y Renovación Española (Josep M. Cunill Postius era el cap dels requetòs compromesos), i José M. Poblador, per la Falange. Altres conspiradors foren José M. Balius, de la CEDA i les JAP, García Ramal, de Renovación Española, i Ramon Sales, dels Sindicats Lliures. Tota una sèrie de grups d’ultradreta poc aportaren a la sublevació: els Cruces de Sangre, les Juventudes Anti Marxistas, el Partido Nacionalista Español, la Peña Ibérica, l’España Club, etc., són noms i poca cosa més. La realitat de l’aixecament a Barcelona és que hi van participar poc menys de quatre-centes persones, i que carlins i falangistes n’eren la base. La Lliga Catalana, o Regionalista, no sabia res de tots aquests negocis, ni es comptava amb ella. No tan sols així, sinó que els arxius testifiquen que els conspiradors no trobaven diners a Catalunya per a preparar l’alçament. El fracàs de la recaptació fou total. Un dels que els buscà fou el baró de Viver, de Renovación Española, i qui demanà que en donessin fou la CEDA i la JAP, des de Madrid. Antonio Llopis, del Foment, i López Varela s’encarregaren de buscar diners entre

pàg. 30 de 170

industrials i comerciants, sense èxit. Es demanaren quaranta milions a la Lliga, i aquesta els denegà.

Correlació de forces en fracassar el cop militar.

Nacionals RepublicansTerritoris Galícia, Castella la

Vella, Rioja, meitat Oest Aragó, Marroc, Canàries, Balears llevat Menorca, Navarra, Meitat nord d’Extremadura, Sud País Basc, Sevilla, Còrdova, Granada i Cadis

Franja cantàbrica, meitat Est d’Aragó, Catalunya, Castella la Nova, meitat Sud d’Extremadura, Menorca, gran part d’Andalusiai el Llevant. Conservava les grans poblacions industrials.

Economia Territoris fonamentalment agraris. No van tenir problemes d’aliments

Industrials. Greus problemes d’abastament. Racionament i estraperlo

Forces armades Exèrcit d’Àfrica, el més ben preparat. 100 avions, alguns vaixells (Baleares) i gran part de la Guàrdia Civil

3 divisions de les 8 existents abans de la guerra. 200 avions. La majoria de la flota, la Guàrdia d’Assalt, carrabiners i algunes comandàncies de la Guàrdia Civil. S’ha de tenir en compte que el govern va dissoldre totes les unitats sollevades

Actuació inicial Disciplina i jerarquia militars. Extrema

Descontrol inicial, sense exèrcit,

pàg. 31 de 170

violència per reduir l’enemic. Unitat d’acció

revolució i guerra alhora. Manca d’unitat d’acció.

Ajuda internacional Itàlia CTV: Corpo di Truppe VolontarieAlemanya: Legió CòndorVoluntaris mercenaris marroquins: “moros”: 100.000 homesVoluntaris portuguesos: 20.000 homes

Brigades Internacionals: uns 50.000 homesL’URSS: material de guerra i instructorsMèxic: de manera testimonial

La dimensió internacional del conflicte ,

L’esclat de la Guerra Civil espanyola va contribuir a aguditzar la tensió i la inestabilitat existents en el context europeu, dominat per la confrontació ideològica i política entre l’eix Berlín-Roma, que agrupava l’ Alemanya nazi i la Itàlia feixista, les democràcies parlamentaries, representades pel Regne Unit i França, i el comunisme soviètic, que

pretenia una aliança amb les democràcies per tal de contenir l’avenç feixista. En aquestes circumstàncies, la guerra d’Espanya va tenir un gran ressò internacional. L’opinió pública es va dividir entre els qui consideraven els revoltats com a lluitadors contra el comunisme i els qui eren partidaris de la República i de la seva defensa contra el feixisme.

El Comitè de No-intervenció

pàg. 32 de 170

Encara que es podia esperar que les democràcies europees, i especialment França, que tenia un govern de Front Popular presidit pel socialista Léon Blum, col·laboressin amb el govern legítim de la República, la pressió de la dreta francesa i dels conservadors britànics les va conduir a l’adopció d’una política de neutralitat. Van propugnar la no-intervenció en la guerra d’Espanya per tal de no trencar el dèbil equilibri existent entre els règims democràtics i els feixistes, i allunyar d’aquesta manera el perill d’una guerra a Europa davant el creixent militarisme expansionista de Hitler. Tanmateix, França va permetre, amb intermitències, el pas d’armes a través de les seves fronteres. L’agost de 1936 es va crear a Londres el Comitè de No-intervenció, (veure http://usuarios.lycos.es/henrisb/nointer/N_inter.htm i també http://www.fortunecity.es/imaginapoder/humanidades/587/civil.htm) al qual van adherir-se, de manera unilateral, fins a 27 països, que es van comprometre a no vendre ni permetre el pas d’armes i subministraments bèl·lics a Espanya. Però la realitat fou que Itàlia, Alemanya i Portugal, malgrat la seva adhesió, van continuar ajudant els rebels, mentre que la República es va veure sotmesa al tancament de fronteres i a l’embargament d’armes. A més, el Comitè de No-intervenció va impedir que la Societat de Nacions fes de mitjancera en el conflicte. Els Estats Units, que no van subscriure el pacte, van aprovar una i llei d’embargament que va impedir l’exportació de material bèl·lic a l’Espanya republicana, però van permetre els subministraments de les empreses nord-americanes a l’Espanya revoltada, com el petroli que els va proporcionar la Texaco Oil Company o els vehicles de Ford i General Motors.A França, la III República francesa s'identificava lògicament amb la seva homòloga espanyola. El seu cap de

govern era Lleó Blum, que havia accedit al poder amb una coalició de partits d'esquerres representants també

del cridat Front Popular. Blum es va traslladar a Londres per a tractar la qüestió espanyola però abans

d'emprendre la marxa va iniciar l'enviament d'armes a l'Espanya republicana. A Londres el govern britànic li

va mostrar la seva preocupació. El seu primer ministre, el conservador Stanley Baldwin, es va mostrar recelós

a recolzar a algun dels dos bàndols de la guerra civil. Volia davant tot evitar que la guerra espanyola es

convertís en un conflicte mundial. Blum, va marxar de Londres amb les mans buides i a l'arribar a França es va

trobar amb la forta oposició a la política del seu govern. Fins i tot el seu propi partit es va dividir entre

pàg. 33 de 170

partidaris d'una ajuda clara i decidida cap a la República i aquells que li cridaven bel·licista. Així que Blum va

anul·lar les vendes d'armes a Espanya i va formular una nova política, el Comitè de No Intervenció. Aviat

Gran Bretanya, Itàlia i Alemanya van respondre favorablement a la crida.

El Comitè de No Intervenció va ser un dur cop per a la República. Legalment, qualsevol govern legítim

europeu podia comprar tot tipus d'armes en l'estranger però les compres de la República quedaven anul·lades

sota la No Intervenció. El comitè es va convertir en una argúcia diplomàtica que servia per a aïllar

individualment la creixent actuació dels països europeus en el conflicte espanyol. L'actuació dels Estats Units

també va anar bastant ambigua amb el conflicte espanyol. En 1936, els Estats Units encara no ocupaven el

paper decisiu que la història posterior els havia de guardar. Encara es trobaven en el seu llunyà aïllament però

això no va ser un impediment perquè una de les seves principals companyies petrolíferes, la TEXACO, abastís

al bàndol nacional.

II. Les fases militars del conflicte

2.1. Moviments inicials. La guerra de columnes Cap al 22 de juliol ja es podia dir que a Espanya hi havia guerra, i no una simple rebel·lió i la resistència contra ella. Les milícies dels sindicats i els partits van començar a considerar-se soldats al mateix nivell que la policia, la Guàrdia d'Assalt o l'exèrcit regular. Els generals del bàndol rebel van organitzar columnes segons el model que havien utilitzat durant les guerres del Marroc per a rematar la revolució. Des del bàndol revoltat el general Mola, enfrontant-se a una situació sense precedents, tractava d'organitzar l'esforç bèl·lic amb tot el disponible. En la zona revoltada del nord controlada pel seu comandament havia de convertir a l'amalgama de forces regulars, policia, grups de voluntaris falangistes i requetès carlins en una unitat de combat organitzada. Aviat va estar en disposició d'això donant a les seves forces el nom de “nacionals”, que els donava l'aparença de ser l'únic exèrcit legal d'Espanya lluitant enfront d'un exèrcit estranger. Les primeres operacions d'aquest exèrcit van ser l'intent de socórrer la

pàg. 34 de 170

plaça de Guadalajara, situada al sud de les seves posicions, però aquesta ja havia estat dominada per forces afectes a la República. Altres columnes que es van dirigir des de Valladolid a Madrid, comptaven amb un il·limitat entusiasme, però l'entusiasme no suplia la manca de municions i el seu avanç va quedar detingut en la serra de Guadarrama. Finalment es van desenvolupar operacions en direcció a les províncies basques i el front d'Aragó de les quals parlarem més endavant.

Per part republicana la desintegració de l'Estat havia creat els mateixos problemes logístics que en la zona nacional. Era necessari la creació d'un exèrcit disciplinat i efectiu però aquí els problemes eren molt més complicats. Cada

partit polític, cada sindicat, organitzava la seva pròpia milícia. Des de Barcelona, columnes de fervents revolucionaris partien en cotxes, camions, fins i tot autobusos, cap a la conquesta de les ciutats d'Aragó. Entre elles es trobaven representants de l’anarquisme, socialistes, milícies del POUM, comunistes i algunes forces de l'extint exèrcit regular i la policia. No obstant això, l'estructura i el comandament militar d'aquestes milícies tan heterogènies no existia pràcticament. Cada milícia lluitava pels seus propis objectius, no va ser d'estranyar que davant a un front pràcticament indefens les milícies republicanes quedessin detingudes a pocs quilòmetres de les tres capitals d'Aragó. La direcció tàctica era nul·la, els nacionals que defensaven el front, inferiors en nombre i pitjor armats comptaven no obstant això amb la disciplina i eficàcia d'un comandament únic pel que obtenien una superioritat que no semblaven tenir sobre el paper. En el centre com ja s'ha comentat, l'avanç de Mola havia estat detingut a Guadarrama. Les batalles de l'Alt Lleó i Somosierra es

pàg. 35 de 170

lliuraven amb una acusada escassesa de mitjans però amb una ferocitat extraordinària. Els republicans jugaven amb avantatge en aquestes trobades perquè la proximitat de Madrid els donava una superioritat logística clau per al manteniment de la defensa. Els combats aeris van ser poc importants perquè encara que la República tenia superioritat aèria total, els seus aparells, la majoria antiquats o inservibles no inclinaven la balança de manera decisiva a la seva causa. Les columnes que defensaven Madrid havien estat organitzades com les de Barcelona, cada milícia obeïa les ordres del partit o sindicat que les havia creat. Però ja van començar a donar-se les primeres mostres del que posteriorment seria l'Exèrcit Popular de la República representades en la més famosa de les milícies republicanes que van acudir a la serra. Era l’anomenat Quinto Regimiento format pel PCE. Els seus inspiradors havien estat els comunistes David Ortega i Vittorio Vidali “Carlos Contreras”. Sota aquesta organització apareixerien alguns dels caps militars més famosos de la guerra civil, Enrique Líster i Juan Modesto. Al sud, la línia que dividia les dues Espanyes va començar aviat a alterar-se. Des de la seva segura base de Sevilla els membres de l'Exèrcit d'Àfrica, legionaris i regulars que havien estat transportats des del Marroc espanyol es van preparar per a la lluita. En pocs dies Huelva i la zona entre Sevilla i Còrdova van passar a mans dels nacionals. El ràpid traspàs de l'Exèrcit d'Àfrica a la Península s'havia realitzat en

avions alemanys el que demostrava que la guerra civil espanyola començava a mostrar signes evidents d'una internacionalització. Efectivament el 19 de juliol el general Franco va realitzar el seu primer intent d'obtenir ajuda de

la Itàlia de Mussolini. Li demanava armes i cert nombre d'avions. El

pàg. 36 de 170

govern italià va respondre favorablement a la crida i va enviar 12 bombarders, la primera ajuda estrangera a la guerra civil. Els motius que van dur a Mussolini a intervenir eren bàsicament els seus desitjos de dominar el mar Mediterrani, per això volia que l'entrada a aquest mar des de l’Atlàntic estigués dominada per un govern amic. El 25 de juliol van arribar també a Berlín els emissaris enviats per Franco a Hitler. Després d'una primera vacil·lació Hitler va accedir el 26 de juliol a enviar no només bateries antiaèries i avions de combat sinó un esquadró complet d'avions de transport Junker 52. Les raons esgrimides per Hitler per a recolzar al bàndol nacional eren bàsicament els seus temors que un govern hostil dominés l'estret de Gibraltar davant el conflicte mundial que s'aveïnava. Aquests avions van ser doncs els principals responsables de ràpid desplaçament de les tropes de l'Exèrcit d'Àfrica a la Península. Mentrestant la guerra continuava. Entre el 29 de juliol i el 5 d'agost Franco va poder traslladar com ja s'ha dit, a les seves principals forces africanes a la Península. Ara estaven llestes per a iniciar l'avanç que els duria fins a Madrid. La principal columna, composta per uns 8.000 homes, comandada pel tinent coronel Juan Yagüe va partir de Sevilla aquest dia. Aviat aquesta força de combat es guanyaria una trista reputació. L'avanç cap al nord en territori hostil republicà va ser duta a terme amb inesperada brutalitat. Les columnes de milicians republicans que se'ls oposaven podien lluitar valerosament però sense coordinació logística i suport quedaven exposades a una dolorosa retirada. Per aquesta raó el 10 d'agost Yagüe va aconseguir conquistar Mèrida després d'haver recorregut un total de 300 kms. en menys d'una setmana. El contacte amb la zona nord del general Mola va quedar establert. Però abans de reprendre la marxa cap a Madrid, Yagüe havia de conquistar la ciutat de Badajoz, on la guarnició havia romàs republicana des dels primers dies.

pàg. 37 de 170

La lluita per Badajoz va ser la més dura sostinguda per ambdós bàndols des de l'inici de la guerra civil. Els regulars van aconseguir finalment penetrar en la ciutat i la lluita va continuar cos a cos per tots els seus carrers. Quan la ciutat finalment es va rendir va arribar l'hora de la venjança per a la columna de Yagüe. Tots aquells que haguessin participat en els combats van ser conduïts a la plaça de toros de la ciutat, també tots aquells dels quals se sospitava el seu passat esquerrà o contrari a la rebel·lió. La justícia va ser administrada a trets. Es creu que més de 2.000 persones van ser executades sense previ judici en la plaça de toros de Badajoz. Un periodista estranger, conscient de la massacre va anar a visitar a Juan Yagüe i li va preguntar per la brutalitat dels afusellaments. El tinent coronel es va limitar a respondre: -“¿creu vostè que anava a prendre 4.000 presoners “rojos” mentre la meva columna seguia avançant contrarellotge?, ¡clar que els afusellem! ¿per ventura els havia d'haver deixat darrere meu per a permetre que Badajoz fos “roja” una altra vegada?”. No se sap exactament quantes persones van morir en la matança de Badajoz. L'avanç de la columna de Yagüe es va reprendre el 20 d'agost amb el seu rastre de mort i destrucció. A la fi d'agost ja havia aconseguit arribar a la vall del Tajo; el govern republicà, que començava a adonar-se de la ineficàcia del sistema de milícies no podia permetre's llançar a tots els seus homes a una batalla en camp obert on les tropes nacionals

pàg. 38 de 170

lluitaven en complet avantatge, per tant no feia més que retirar-se. El 3 de setembre ja havien perdut Talavera, a la província de Toledo. Mentrestant en el nord, les columnes del general Mola van aïllar encara més al País Basc al prendre Irún el 2 de setembre tancant així la frontera francesa al territori republicà del nord. A l’Aragó es va assistir a una total paralització dels fronts, ni republicans ni nacionals estaven en condicions de poder armar una ofensiva important, la guerra es definia allí per lleus cops de mà i petites i insignificants conquestes de territori. El 9 d'agost es va dur a terme la major ofensiva republicana des de l'inici de la guerra, però aquesta no tenia per objectiu la Península sinó un desembarcament amfibi a Mallorca al comandament dels capitans Alberto Bayo i Manuel Uribarri. L'ofensiva a ser plantejada per la Generalitat catalana sense consultar amb Madrid. Però després d'un desembarcament sense incidents, els nacionals van disposar d'un temps preciós per a reorganitzar-se i amb suport de l'aviació italiana realitzar un contraatac el 3 de setembre que va tornar les posicions republicanes en indefensables. Es va decidir l'evacuació del contingent enviat que va deixar en la illa grans quantitats d'equip i armament. Mentre la República fracassava militarment els nacionals van reprendre l'avanç sobre Madrid. Després d'un descans molt necessari imposat a les forces d'Àfrica, el 21 de setembre els nacionals van prendre Maqueda però llavors el comandament nacional va haver d'enfrontar-se a un dilema. ¿alliberarien Toledo, que estava a només 40 kms. o prosseguirien la seva marxa a Madrid? Franco ho va tenir sempre clar, marxaria cap a Toledo per a alliberar l'Alcàsser.

Aquest episodi obriria pas a un dels símbols de l'Espanya nacional. A Toledo l’alçament havia fracassat però en la seva principal fortalesa, l'Alcàsser, resistia des del principi de la guerra el coronel José Moscardó,

pàg. 39 de 170

partidari dels revoltats. Els republicans estaven decidits a acabar amb aquest focus de resistència però encara que van intentar diversos assalts sempre van ser rebutjats per la resistència tenaç dels seus defensors. El 26 de setembre les columnes de l'Exèrcit d'Àfrica van arribar a Toledo i els milicians republicans es van batre en desbandada. L'alliberament de l'Alcàsser va suposar un brillant triomf per al general Franco però aquest triomf es va convertir en un arma de doble fil doncs el retard de gairebé un mes imposat per la necessitat d'alliberar l'Alcàsser va donar als republicans el temps suficient de preparar la batalla de Madrid.

2.2. La Batalla de Madrid. Ofensives per aïllar Madrid.

Des de primers de novembre de 1936 fins al final del conflicte Madrid va ser front de guerra. Fins a llavors, l'efectivitat en combat de les milícies republicanes s'havia revelat nul·la, gens feia pensar que la capital, defensada per aquestes mateixes milícies oposaria una forta resistència. Però des d'agost el bàndol republicà va començar a contar amb l'ajuda creixent de la Unió Soviètica, ajuda que va arribar just a temps per a defensar Madrid.

Amb l'episodi de l'Alcàsser resolt favorablement a favor de l'exèrcit nacional, Franco va iniciar l'ofensiva final sobre Madrid. Les seves forces d'elit, l'Exèrcit d'Àfrica amb 10.000 homes, recolzats per uns altres 15.000 compostos en la seva majoria per falangistes, requetès i regulars pretenien conquistar una ciutat de més de 1.000.000 d'habitants generalment hostils. El nou cap de govern Francisco Largo Caballero, en el poder feia ja dos mesos, confiava que l'ajuda soviètica seria de gran ajuda per a detenir l'ofensiva nacional. Des de setembre no va deixar d'anunciar que la República aviat estaria en condicions de combatre amb les mateixes armes als rebels.

pàg. 40 de 170

Per això, i amb la finalitat d'aconseguir l'eficàcia promesa, va decretar la fi de la independència orgànica de les milícies i les va subordinar a un Estat Major Central com embrió del futur Exèrcit Popular de la República compost per les anomenades “brigades mixtes”, unitat bàsica composta per tres batallons. També va confiar en el sistema de

comissaris polítics ja instaurat en la més famosa i efectiva milícia republicana nascuda després de l'esclat de la guerra, el 5 Regimiento, d'inspiració comunista, que va servir en gran mesura per a augmentar el seu prestigi i influència entre els republicans.

Amb els ecos de la batalla que s'aveïnava el govern republicà va decidir traslladar-se a una ciutat que oferís major seguretat. Es va decidir que aquesta ciutat fos València; Madrid va quedar sotmesa a una Junta de Defensa i amb un comandant en cap nomenat per la República, el general José Miaja. Miaja es va preparar per a una defensa acarnissada i desesperada en els carrers de la capital. Afortunadament per a ell i per a tota l'Espanya republicana l'ajuda soviètica enviada en grans quantitats a partir d'octubre estava començant a inclinar la balança a favor de la República. Des de la llunyana Odessa, en el Mar Negre, bucs de transport russos van començar a fondejar en els principals ports de l'Espanya republicana, principalment Barcelona i València. Anaven carregats de tancs, avions i material bèl·lic de totes classes, també instructors i comissaris polítics. Amb l'ajuda material arribava també la influència política. L'aviació va ser reforçada amb els Polikarpov I-15 “Chato” i I-16 “Mosca” que eren superiors als seus equivalents alemanys i italians, principalment Heinkel He-51 i Fiat CR-32. Els tancs rebien el nom de T-26, pesaven 10 tones i també eren superiors al Fiat- Ansaldo italià i Mark I alemany subministrat a l'exèrcit

pàg. 41 de 170

nacional. Però l'arribada de material de guerra rus no era gratis, el 25 d'octubre de 1936 el ministre d'Hisenda Juan Negrín, cridat en un futur a ocupar les més altes esferes de la política republicana, va haver d'autoritzar l'enviament de gran part de la reserva d'or espanyola allotjada en el Banc d'Espanya cap a Moscou com primer pagament del material rebut. Stalin va comentar socarronament a un dels seus col·laboradors quan l'or va arribar a Rússia: -“Així com un home mai pot veure's les seves pròpies orelles el mateix els ocorrerà als espanyols amb l'or enviat a Rússia”.

Mentrestant Madrid es preparava per a la defensa sota un vel propagandístic capaç de despertar en el poble els més acusats instints de defensa a ultrança. El govern va anunciar que tenien els mitjans necessaris per al triomf, l'arribada de les armes soviètiques era ja una realitat. Entre el bàndol nacional la moral seguia alta. El general Mola va anunciar que prendria el cafè a Madrid i al preguntar-li un periodista estranger quina de les seves quatre columnes seria la primera a prendre Madrid, el general li va respondre que seria la cinquena columna, és a dir, la dels partidaris dels nacionals que havien quedat amagats en la capital. Aquestes imprudents paraules només van servir per a augmentar els assassinats polítics en la zona republicana com ja veurem.

L'ofensiva nacional va començar finalment. En principi la resistència republicana en els afores de Madrid va ser vençuda. El 4 de novembre va caure Getafe. A partir del 8 es va reprendre l'avanç. Però el dia anterior la República es va veure afavorida per un increïble cop de sort. En l'interior d'un tanc italià que prenia part en l'ofensiva sobre Madrid els milicians republicans van trobar una còpia exacta del

pàg. 42 de 170

pla general de batalla de l'exèrcit nacional per a la conquesta de Madrid. El pla va ser immediatament enviat al general Miaja que amb ajuda del seu cap d'Estat Major, el tinent coronel Vicente Rojo, va disposar l'efectiva coordinació de la defensa en funció de la detallada informació del pla capturat.

En el propi Madrid s'estaven desenvolupant escenes d'autèntic fervor revolucionari. Tot el món participava en la defensa. El crit de "¡No passaran!" es va convertir en el lema de tots els madrilenys i per supòsit de tota l'Espanya republicana. A més la defensa de Madrid va coincidir amb un dels fets més romàntics produïts durant la guerra i probablement únic entre tots els conflictes que assolaren el món durant el segle XX: la formació de les Brigades Internacionals. La seva inspiració va ser també obra dels comunistes del Komintern, òrgan creat en 1921 després de la III Internacional. Durant tota la guerra arribarien a sumar un total de 40.000 homes, tots voluntaris vinguts de totes parts. La majoria eren joves i tenien un sentiment comú, derrotar al feixisme ajudant a la República espanyola enfront dels rebels. No és d'estranyar per tant que entre aquests hi haguessin també italians i alemanys d'esquerres, exiliats dels seus respectius països. L'oficina central de reclutament de les Brigades Internacionals es trobava a París. Aviat es va crear en l'Espanya republicana la base de tots aquests voluntaris que va quedar fixada a Albacete. El comandament de la base es va confiar als comunistes André Marty, comandant en cap, Luigi Longo “Gall”, inspector general i Giuseppe di Vittorio “Nicoletti”, cap dels comissaris polítics. Tres batallons van formar la primera brigada mixta enquadrada en l'Exèrcit Popular, la 11º Brigada. El 6 de novembre de 1936 aquesta unitat ja estava en marxa per a ocupar el seu lloc en el front. El 13 de novembre ja hi havia una altra brigada, la 12º Internacional, disposada en el front de defensa. L'exemple de les Brigades Internacionals, únic en el seu gènere, va augmentar encara més els desitjos de defensa d'una població madrilenya ja de per si bastant conscienciada.

Al mateix temps en l'interior de la capital començaven els assassinats polítics. Sota un clima generalitzat de temor davant la més que possible

pàg. 43 de 170

presa de la capital i davant la falta d'una autoritat política (recordem la fugida del govern republicà a València) la Junta de Defensa va accedir a treure de les seves presons a més de 5.000 presos polítics simpatitzants de la causa nacional en previsió d'un pròxim trasllat a València. Però entre el 7 i 8 de novembre gairebé 2.000 d'ells van ser traslladats fins a Paracuellos del Jarama i Torrejón d'Ardoz sent afusellats i enterrats en fosses comuns. Durant tot el mes i fins al 4 de desembre van seguir produint-se afusellaments. Fins llavors la xifra havia augmentat al voltant de 2.700 (els nacionals adduirien després de la guerra que havien estat gairebé 9.000 els ajusticiats). Entre els principals responsables de la matança no sembla allunyat de la realitat atribuir les seves morts als aparells policials sota control comunista i als dirigents Manuel Muñoz, director general de Seguretat, Santiago Carrillo, conseller d'Ordre Públic i Segundo Serrano, delegat de la Direcció general de Seguretat. Són moltes les ombres que encara envolten aquest trist episodi.

Però la batalla de Madrid no havia fet més que començar. El 6 de novembre l'avanç nacional va quedar detingut en el turó Garabitas, una petita elevació pròxima al riu Manzanares i que dominava la Casa de

Campo. En dit sector es va produir el baptisme de foc de la 11º Brigada Internacional. El 12 de novembre també va entrar en combat la 12º Brigada Internacional des de la carretera Madrid-València. També es va sumar a la defensa la columna del líder anarquista Buenaventura Durruti, recent arribada d'Aragó. Miaja va accedir al fet que realitzessin un contraatac en la Casa de Campo però aquest va fracassar. Durruti, furiós, va prometre un nou atac per al dia següent però llavors els nacionals van decidir avançar i algunes de les seves unitats van aconseguir travessar el

riu. La seva sorpresa va ser majúscula a l'adonar-se que el sector es trobava indefens per un error en el relleu de les columnes anarquistes

pàg. 44 de 170

en el front. L'error va ser parcialment esmenat el 15 de novembre amb l'enviament de la 11º Brigada Internacional que va travar violent combat en la Ciutat Universitària que els nacionals havien ocupat gairebé en la seva totalitat. El 19 de novembre Durruti va ser mortalment ferit en dit sector i va morir al dia següent. S'ha especulat molt sobre la seva mort però encara avui és un misteri establir com va morir Durruti. La seva mort va assenyalar el final de l'època clàssica de l'anarquisme espanyol, a partir de llavors va venir la decadència.

La batalla de la Ciutat Universitària es va perllongar fins al 23 de novembre, ara els dos exèrcits, exhausts i sense reserves es van dedicar a fortificar-se en les seves posicions. Aquest mateix dia els governs d'Itàlia i Alemanya van reconèixer al govern de Franco com el govern legítim d'Espanya. Franco a l'adonar-se de com hi havia subestimat la defensa de la capital va decidir bombardejar-la per a minar la seva resistència. Els oficials alemanys de la Legió Còndor es van mostrar encantats amb la nova mesura. Madrid va començar a sofrir bombardejos constants i diàriament. Pocs anys més tard hauria de repetir-se en les principals ciutats europees l'exemple de Madrid, però fins a la data cap ciutat va sofrir el que sofriria el Madrid bombardejat de la guerra.

Ofensives per aïllar Madrid.

Després d'una aturada en les operacions, el 13 de desembre de 1936 els nacionals van abandonar la idea d'un atac frontal sobre Madrid i van tractar d'envoltar la ciutat pel nord. La batalla tenia per objectiu la conquesta de la carretera Madrid-La Corunya, artèria important en el trasllat i mobilitat de les forces republicanes. Un primer intent va finalitzar després d'un avanç de vuit quilòmetres i la conquesta de Boadilla i Villanueva de la Cañada. Després de Nadal els nacionals van tornar a intentar-ho. El 3 de gener van atacar i van conquistar Fregues, el 5 de gener després d'un bombardeig i l'actuació dels tancs i l’artilleria lleugera, seguits de més tancs i la infanteria, va caure Pozuelo. El front republicà es va trencar en alguns punts i els

pàg. 45 de 170

observadors alemanys van treure algunes interessants conclusions d'aquesta “Blitzkrieg” (guerra llampec) a petita escala. La República va enviar a la 14º Brigada Internacional, de recent constitució, per a taponar la bretxa. El 9 de gener a costa de grans pèrdues els nacionals van aconseguir l'anhelada carretera però a partir del 15 de gener els va ser impossible seguir avançant. La República havia impedit l'aïllament de la Serra de Guadarrama pel que el resultat de la batalla es pot considerar nul.

L'any de 1937 naixia doncs amb un més que previsible allargament de la guerra. Durant la primavera la situació internacional va romandre estable. Les converses en el Comitè de No Intervenció es van mostrar totalment inútils perquè tots els països implicats en ella seguien enviant ajuda material constant a Espanya. El ministre alemany d'Assumptes Exteriors, Joachim Von Ribbentropp, va comentar irònicament que tal vegada el veritable nom d'aquest organisme havia de ser el de “Comitè d'Intervenció”. Els fets semblaven donar-li la raó perquè a partir de febrer de 1936 Franco va decidir prendre la important plaça de Màlaga en el sector d'Andalusia amb ajuda italiana. Republicana des de l'inici de la guerra, Màlaga havia quedat no obstant això parcialment aïllada pel domini nacional de Granada. Franco va accedir al fet que el cos de tropes enviat per Mussolini, el CTV (Corpo di Troppe Voluntari), prengués part activa en l'ofensiva. Va ser una victòria fàcil, enfront de 12.000 republicans insuficientment armats i amb una moral molt baixa les forces italianes, proveïdes de tancs, van iniciar un veritable passeig militar davant una escassa o nul·la resistència. El 7 de febrer ja havien pres la capital, la victòria de Màlaga va retallar la longitud del front andalús i va permetre als nacionals apoderar-se d'una base des de la qual exercir un més ferri bloqueig de la costa republicana. Els italians van treure conclusions errònies d'aquest passeig militar com ja veurem.

Al mateix temps es va desenvolupar una nova ofensiva en el front de Madrid. Franco va atacar cap a l'est, en la vall del Jarama, amb l'objectiu de tallar la carretera Madrid-València. L'ofensiva es va iniciar el 6 de febrer i l’11 ja havia aconseguit travessar el riu Jarama. El 12 es

pàg. 46 de 170

van conquistar les altures del Pingarrón, elevació situada a l'altre costat del riu. Durant els dos dies següents, no obstant això, els nacionals no van guanyar més terreny. El dies 14, 15 i 16 van ser d'una dura lluita sense resultats. En aquesta batalla les Brigades Internacionals van sofrir nombroses pèrdues. Però havien impedit l'avanç dels legionaris i les tropes marroquines que es van veure obligats a adoptar una postura defensiva. El 17 de febrer la República contraatacà i en aquest atac van tenir el seu baptisme de foc els 450 homes del “Batalló Abraham Lincoln” format per voluntaris nord-americans reclutats a Nova York. Però la batalla del Jarama havia arribat ja a una situació d'equilibri i la República va haver de cedir en la seva obstinació a costa de la pèrdua de 15 quilòmetres de terreny.

A partir de març de 1937 es va produir l'últim intent nacional d'envoltar la capital. Aquesta vegada l'atac va ser desencadenat pel nord-oest, amb Guadalajara com principal objectiu. Els italians, tan presumptuosos després de la seva fàcil victòria a Màlaga, van convèncer a Franco que els deixés actuar de manera autònoma. Les seves forces, que contaven al voltant de 35.000 homes al comandament del general Roatta, estaven recolzades per 81 tancs i 200 peces d’artilleria lleugera. Uns 50 caces proporcionarien el suport aeri. El primer assalt dels italians els va confiar en excés, el front republicà es va trencar però llavors el temps va canviar i es va posar a ploure. El suport aeri va quedar per tant suspès però els italians van seguir avançant.

La situació semblava crítica per a la República i els comunistes van exigir el cessament del general Martínez Cabrera, cap d'Estat Major i que se’l substituís per Vicente Rojo que havia aconseguit merescuda

fama durant la defensa de Madrid al novembre de 1936. Rojo, encara que no era comunista, era un home competent i capaç d'apreciar els avantatges militars que suposava l'estreta

pàg. 47 de 170

col·laboració amb el PCE. Per tant va decidir enviar al capdavant les millors divisions de l'Exèrcit Popular, la 11º Divisió al comandament d'Enrique Líster i la 14º al comandament de l'anarquista Cipriano Mera. El 10 de març les divisions italianes van prendre Brihuega i van xocar amb la 11º Brigada Internacional que en la seva composició contenia als italians antifeixistes del batalló “Garibaldi”. Els italians van lluitar aquest dia la seva particular guerra civil. Més a l'oest els italians feixistes van prendre Trijueque, la seva conquesta més allunyada de tota la batalla. Però el 12 Líster amb forces cuirassades contraatacà i els italians, amb la posició massa exposada, van haver d'iniciar la retirada. Molts es van rendir i el general Roatta es va veure obligat a llançar a la lluita a les seves divisions de reserva, amb aquesta maniobra donava a entendre que la batalla de Guadalajara ja no compliria els objectius previstos. Les seves reserves van ser novament rebutjades i el 18 de març la República es va llançar a l'ofensiva, reconquistà Brihuega i el front italià es va convertir en una retirada desordenada.

La batalla havia finalitzat. Els italians van tenir uns 3.000 morts i la República uns 2.000. Va ser un exemple clar de com no ha de fer-se un atac mecanitzat, els italians mancaven de reserves sòlides de combustible i el suport aeri i antiaeri va deixar molt a desitjar. Va ser irònic veure com Franco i el seu Estat Major no van acollir malament la notícia de la derrota italiana a Guadalajara doncs fins llavors els italians, tan presumptuosos des del de Màlaga, semblaven donar-se-les de ser els únics entesos en matèria militar. La batalla de Guadalajara va ser l'última als voltants de Madrid. A partir de llavors i fins al final de la guerra el front només es mouria lleument davant els contraatacs republicans. Franco, conscient de la fins al moment impossibilitat de cercar la capital va decidir canviar d'objectius i concentrar-se en el front nord. La República havia guanyat momentàniament la partida.

2.3. El front del Nord

Entre abril i setembre de 1937 els rebels van canviar l'estratègia. Fins llavors Madrid havia constituït l'objectiu prioritari però després del

pàg. 48 de 170

fracàs de les ofensives per a conquistar-la, l'Alt Comandament Nacional va decidir iniciar la campanya del Nord que preveia la conquesta de les províncies de Bilbao, Santander i Astúries.

El 22 de març de 1937 el general Franco va desistir definitivament en la seva obstinació de conquistar Madrid. La prioritat passaria ara a l'exèrcit del nord comandat pel general Mola. Aquest exèrcit aspirava a

la conquesta de la zona nord republicana. Per a aconseguir-ho es recolzava en la seva divisió d'elit, la divisió Navarra, formada per 4 brigades amb un total de 18.000 homes. Al mateix temps rebia l'ajuda de la brigada de “Fletxes Negres” composta per 8.000 espanyols al comandament d'oficials italians. El domini aeri va ser garantit per avions italians i alemanys i el bloqueig per mar per l'esquadra nacional amb el creuer “Canàries” al capdavant.

El 31 de març es va iniciar l'ofensiva. L'exèrcit republicà del nord estava al comandament del general Llano de la Encomienda. En el primer front a defensar, el del País Basc, els republicans comptaven al voltant de 30.000 “gudaris” (nacionalistes bascos) i una barreja de socialistes, comunistes, anarquistes i republicans. Aquestes forces estaven mancades de tancs, de peces d’artilleria i d'un suport aeri efectiu. Aquest dia bombarders alemanys Junker 52 van iniciar el bombardeig del poble de Durango. Durango va ser la primera població indefensa bombardejada d'Europa, avui dia aquest fet roman pràcticament en l'oblit perquè només uns dies després Gernika acapararia tota l'atenció internacional. Però mentre, el 4 d'abril els nacionals ja havien pres Ochandiano i les seves principals altures. Mola va imposar una primera aturada en la seva ofensiva però el 20 d'abril va reprendre l'avanç.

El 26 d'abril de 1937 la població de Gernika, amb el seu famós roure símbol de les llibertats basques, va ser bombardejada fins a la sacietat

pàg. 49 de 170

per un grup d'uns 40 avions de la Legió Còndor alemanya i alguns italians. Un total d'unes 50 tones de bombes incendiaries van ser llançades sobre el centre de la ciutat. La població va quedar completament destruïda. Amb els seus 7.000 habitants, Gernika no tenia pràcticament cap valor estratègic, era simplement una cruïlla de carreteres en la retirada de l'exèrcit republicà cap a Bilbao. Quan es va conèixer la notícia l'opinió pública exterior es va horroritzar. Franco, conscient que això podia anar en detriment de la seva causa va llançar una campanya internacional tractant de demostrar que havien estat “incendiaris bascos” els que en la seva retirada havien destruït la població. Però la gran majoria de l'opinió internacional va saber que havia estat un bombardeig i que els alemanys tenien molt a veure en tot això. Unes 72 hores després del bombardeig els nacionals van conquistar Gernika. És evident que l'opinió exterior havia posat al comandament nacional en una perillosa situació, la millor prova d'això va ser que no es van produir en tota la guerra més bombardejos com el de Gernika.

Ara els bascos havien retrocedit fins a les defenses exteriors de Bilbao. Davant ella s'estenia el famós “cinturó de ferro”, una cadena de fortificacions de formigó armat que teòricament, i així ho anunciava constantment la propaganda, havien de frenar l'ofensiva nacional del general Mola. Però el “cinturó” no podia defensar-se per si sol dels

pàg. 50 de 170

massius atacs aeris d'una aviació enemiga sense oposició. A més un dels principals oficials que havien participat en la construcció del “cinturó”, el comandant Alejandro Goicoechea, s'havia passat al març al bàndol nacional enduent-se els plànols de la fortificació. Aquests reflectien que l'obra distava molt d'estar completada i així els nacionals van poder iniciar l'atac pels punts més febles i pitjor defensats.

Però abans els nacionals van sofrir la pèrdua del general Mola ocorreguda el 3 de juny. L'avió que el transportava es va estavellar en un turó prop de Burgos i encara que s'ha arribat a parlar d'un possible sabotatge el cert és que l'avió es va estavellar presumiblement per la boira i l'escassa visibilitat. El general Fidel Dávila el va succeir en el comandament de l'exèrcit del nord, Franco no va semblar emocionar-se en excés per la mort de Mola, probablement sabia que havia estat eliminat un possible rival que podia frenar el seu poder absolut. Al mateix temps els republicans van substituir a Llano de la Encomienda pel general Gamir Ulibarri al comandament de les forces basques.

L’11 de juny es van reprendre els combats. Al fosquejar d'aquest dia les brigades navarreses van aconseguir travessar el “cinturó”. El 12, després d'un fort bombardeig aeri i artiller els nacionals van atacar pel seu punt més feble. Les línies basques es van trencar i es va iniciar la desbandada, el 13 de juny es trobaven a Bilbao amb la moral al mínim després de la caiguda del “cinturó”. El govern basc va decidir l'evacuació de la població civil, els nens serien enviats com refugiats a Anglaterra. El 17 de juny els nacionals van arribar a Bilbao i es va iniciar un fort bombardeig artiller sobre la capital. El 18 els bascos van decidir que era impossible la defensa i van començar la seva evacuació. A migdia del dia 19 els tancs nacionals convergiren sobre el centre de Bilbao i el van trobar buit. La República d'Euskadi havia caigut.

La caiguda de Bilbao va suposar una gran polèmica religiosa. Efectivament Euskadi havia estat l'únic territori en poder de la República on s'havia respectat a l'Església. La República hi havia a més reconegut el dret a l'autonomia de la regió, per això els sacerdots

pàg. 51 de 170

bascos van preferir recolzar durant la guerra a una república anticlerical abans que a un bàndol nacional obsessionat amb la fèrria unitat de la pàtria. Però després de la caiguda d'Euskadi els bisbes espanyols encapçalats pel cardenal Isidro Gomà van escriure una carta conjunta “als bisbes de tot el món” en el qual comentaven que la causa del bàndol nacional era una causa teològicament justa. Els bisbes bascos es van negar a signar l'escrit i van demanar ajuda al Papa però aquest va preferir recolzar als bisbes partidaris de Franco i el Vaticà va reconèixer al seu govern després de la caiguda de Bilbao.

Ara els nacionals s'ocupaven de completar la conquesta del nord. El següent objectiu va ser Santander però abans es va sofrir una aturada en les operacions a causa de les contraofensives republicanes iniciades a Madrid i Aragó. Després d'aquests episodis es va iniciar l'avanç el 14 d'agost de 1937. Els nacionals posseïen uns 90.000 homes dividits en sis brigades navarreses, dues divisions italianes i la dels “fletxes negres”. La defensa de Santander es va confiar als Cossos d'Exèrcit 14º i 15º republicans amb un total de 80.000 homes però amb una alarmant inferioritat aèria. El 16 d'agost, dos dies després de l'inici de l'ofensiva es va prendre Reinosa, important nus estratègic i el 18 els italians van avançar per la costa i el front va deixar pràcticament d'existir. El 23 d'agost es va decidir l'evacuació de la capital santanderina. Milers de santanderins van fugir des del port en direcció a França. Entre ells estaven el president d'Euskadi, José Antonio Aguirre i el general Gamir Ulibarri. Però uns 60.000 homes van ser fets presoners quan el general Dávila va entrar a Santander. Mussolini va enviar un telegrama de felicitació per la victòria italiana i el 27 d'agost el seu contingut va aparèixer en els principals diaris d'Itàlia, cosa que per als republicans demostrava que un exèrcit estranger, amb unitats regulars, intervenia a Espanya.

Per a rematar la caiguda del nord els nacionals van prosseguir l'ofensiva el 1 de setembre en direcció a Astúries. La missió es va encomanar de nou a les sis brigades navarreses, els italians van ser retirats del front. Per part republicana s'esperava una defensa més

pàg. 52 de 170

encarnizada en les serres i muntanyes d'Astúries. Esperaven que la pròxima arribada del mal temps detingués l'ofensiva fins a la primavera de 1938. Però les forces que disposaven per a això eren les restes de l'Exèrcit 14 republicà amb uns 8.000 homes desmoralizados i l'Exèrcit 17 amb uns 35.000 homes. Però de nou la falta de tancs, artillería i aviació feia impossible la defensa. Encara així, l'avanç nacional va ser lent. El terreny abrupto afavoria l'aplicació de tàctiques defensives. Després de sis setmanes de combat el 14 d'octubre el dispositiu republicà encara no s'havia trencat però a partir del 15 la resistència es debilitó. Tots els quals van poder van emprendre la fugida, entre ells el socialista Belarmino Tomás, cap del Consell d'Astúries i Lleó, òrgan de govern que havia regit la zona durant la guerra. El 21 d'octubre va caure Gijón, i amb Oviedo també en mans dels nacionals des de la traïció del coronel Aranda a l'inici de la guerra, el front nord republicà havia desaparegut.

La guerra en el nord va ser relativament fàcil per als nacionals perquè les tres províncies en mans de la República havien fet la guerra pel seu compte, havien estat pràcticament tres estats independents i davant això la coordinació d'una defensa comuna era impossible. No podia encara presumir-se l'abast que tindria la caiguda del nord en la guerra civil però el cert és que a partir de dita caiguda la zona nacional havia

pàg. 53 de 170

desnivellat la balança al seu favor enfront de la seva homònima republicana.

2.4. Contraofensives republicanes. La batalla de Terol

Les contraofensivas republicanes de meitat i finals de 1937 es van plantejar i es van executar d'acord a dues necessitats bàsiques i ineludibles. Per una part la necessitat de comprovar l'eficàcia de les recentment formades brigades mixtes de l'Exèrcit Popular i l'operativitat i eficàcia dels comandaments i material rus enviat des de Moscou. Per un altra a la necessitat de detenir les ofensives que l'Alt Comandament Nacional havia planejat i estava executant en la zona nord republicana.

Després del final de les operacions en el front de Madrid, l'exèrcit nacional es va llençar a la conquesta del nord republicà. L'Alt Comandament de l'Exèrcit Popular va advertir el perill que això suposaria per al seu esforç bèl·lic. Per això va decidir que l'estiu de 1937 havia de ser el del veritable baptisme de foc del seu exèrcit en condicions diferents. A partir d'ara l'Exèrcit Popular de la República atacaria i no es limitaria només a defensar. Els comunistes, que havien escalat el cim del poder després dels successos de maig, van exposar un pla per atacar Brunete i trencar el cèrcle de Madrid. El cap de govern Largo Caballero va proposar un atac per Extremadura però Largo estava ja molt desacreditat després dels successos de maig i el criteri comunista va prevaler. El cap de govern va presentar la dimissió.

Al mateix temps que es preparava l'ofensiva de Brunete la República va llançar algunes ofensives secundàries a Osca i Segòvia per a tractar de frenar la caiguda de Bilbao però en línies generals van fracassar i el destí de Bilbao va quedar segellat. Amb Bilbao en poder de Franco el 15 de juny de 1937 es preparava la pròxima conquesta de Santander però llavors, apressadament, la República va llançar el seu esperat atac diversivu. Per a l'ofensiva el primer objectiu de la qual era la conquesta de Brunete, la República va reunir dos Cossos d'Exèrcit, el 5 i el 18. En el primer s'incloïa la divisió 11 de Líster i la 46 d'un altre comunista que

pàg. 54 de 170

havia guanyat els seus llorers en les batalles de Madrid, Valentín González “el Campesino”. El segon incloïa les brigades 11 i 12 internacionals. Aquest exèrcit sumava al voltant de 85.000 homes ben recolzats en mitjans blindats i aèris. Pretenia amb la seva ofensiva aïllar per l'oest als exèrcits nacionals que encerclaven la capital.

Els nacionals van quedar sorpresos per l'ofensiva republicana. En els primers moments només podien oposar al seu avanç la divisió 71 composta bàsicament de falangistes i uns quants tabors de marroquins. El 6 de juliol la divisió 11 republicana es va llançar a l'atac i va avançar 16 quilòmetres envoltant Brunete. Els nacionals van haver de detenir la seva ofensiva en el nord i enviar com reforç al nou front amenaçat elements de la Legió Cóndor alemanya i grans quantitats d'artilleria pesant. Mentrestant Brunete havia caigut però l'avanç havia trobat una creixent resistència. La batalla, lliurada en el calorós mes de juliol, estava convertint-se poc a poc en una batalla de desgast. El 8 de juliol va caure Quijorna, l’11 els pobles de Villanueva del Pardillo i Villafranca del Castillo, però a Boadilla els nacionals resistien feroçment. El domini aeri era momentàniament republicà però això canviaria molt aviat. Durant aquesta batalla van aparèixer per primera vegada en els cels els nous caces alemanys Messerschmit Em-109 que encara que inferiors en nombre als “mosques” russos eren molt més eficaços que aquests. El 13 de juliol per tant, els republicans, en creixent inferioritat aèria van detenir l'ofensiva i es van començar a atrinxerar en les posicions conquistades. S'havia conquistat un terreny equivalent a uns 12 quilòmetres al sud de Brunete.

L'atac no havia obtingut èxit en part a causa d'un problema que l'Exèrcit Popular va tenir durant tota la guerra. Era el fet que aquesta força de combat estava inspirada en els manuals de guerra russos i francesos que tan antiquats es revelarien durant els primers anys de la II Guerra Mundial. Pel contrari l'Exèrcit nacional es va basar en els ensenyaments revolucionaris del que després passaria a dir-se “Blitzkrieg” (guerra llampec) i a més era un exèrcit més fèrriament dirigit a nivell polític. El 18 de juliol es va produir la contraofensiva

pàg. 55 de 170

nacional tractant de reconquistar el terreny perdut. La batalla es va perllongar sota unes condicions climàtiques extremes de calor fins al 22 de juliol. Brunete va ser reconquerit i els republicans van conservar les localitats de Quijorna, Villanueva de la Cañada i Villanueva del Pardillo, una superfície d'uns 6 quilòmetres de profunditat, pagant per això un preu de 20.000 morts i 100 avions. Els nacionals van tenir 17.000 morts i 23 avions.

L'ofensiva havia fracassat i Franco va poder per fi continuar la seva ofensiva en el nord, que només va sofrir un retard de quatre setmanes. Per a tractar de detenir-la es va plantejar una nova ofensiva, aquesta vegada en el front d'Aragó. L'ofensiva la va dur a terme el nou Exèrcit de l'Est amb el general Pozas al capdavant i que reunia uns 80.000 homes. L'acció, coneguda posteriorment com batalla de Belchite, tenia per objectiu final la conquesta de Saragossa amb un atac simultani des de tres punts. Va començar el 24 d'agost quan ja Santander havia caigut en mans de Franco. Les localitats de Quinto i Codo, al nord de Belchite, van ser les primeres a caure. Mediana va caure el 26 d'agost. Però la tenacitat dels defensors nacionals, sobretot en la localitat de Belchite, va sorprendre als republicans. A més Franco no va decidir com a Brunete enviar reforços del nord a aquest nou sector amenaçat perquè l'ofensiva no complia una de les seves condicions bàsiques, retardar l'avanç nacional sobre Santander i Astúries. Belchite va acabar per rendir-se el 6 de setembre però l'ofensiva contra Saragossa havia de suspendre's davant la gran quantitat de baixes republicanes produïdes per la forta defensa. A més els cels tornaven a estar sota el domini dels caces nacionals pel que la República va haver de posar-se a la defensiva.

La tardor de 1937 va confirmar la conquesta del nord pels exèrcits victoriosos del general Franco. Les ofensives de Brunete i Belchite no

havien canviat la situació ni la marxa de les operacions. L'alt comandament nacional, davant la ja escassa

pàg. 56 de 170

resposta dels republicans en els fronts, es va dedicar a planejar nous atacs sobre Madrid per a la primavera de 1938. Però llavors quan ja havia arribat l'hivern la República va tornar de nou a l'atac. L'alt comandament republicà va planejar per a desembre una ofensiva en els voltants de Terol. L'Exèrcit de Llevant seria l'encarregat de dur a terme l'atac amb 100.000 homes dividits en tres Cossos d'Exèrcit, el 18, el 20 i el 22. El 15 de desembre de 1937, sense preparació artillera ni aèria, es va iniciar l'ofensiva. A la nit la ciutat de Terol ja es trobava assetjada. El comandant en cap de la guarnició Rey d´Harcourt va decidir defensar la ciutat i es va retirar cap a l'interior amb uns 4.000 homes, la meitat d'ells paisans que lluitaven a favor de Franco. L'ofensiva aviat va recordar a la de Belchite, amb els republicans sofrint gran quantitat de baixes en els combats als afores de Terol. Malgrat tot els combatents nacionals van sofrir encara més a causa dels efectes del fred ja que estaven pitjor abrigats que els republicans. Fins al 8 de gener de 1938 Terol va resistir però finalment Rey d´Harcourt es va rendir. Els republicans dominaven ara la ciutat però això no permetia amagar que ara els republicans s'havien convertit en assetjats i els nacionals en assetjadors. Malgrat tot la conquesta de Terol, la primera i única capital presa per la República en la guerra, era un reflex de la cada vegada més eficaç màquina bèl·lica republicana ¿aconseguiria la seva majoria d'edat l'Exèrcit Popular a temps d'impedir la derrota? el desenllaç final de la guerra va demostrar que no.

El 17 de gener el general Varela, al comandament de les tropes nacionals del front de Terol, va llançar el primer dels seus atacs per a reconquerir les altures de Terol, principalment la denominada “Muela de Terol” posició clau per a la defensa de la ciutat. Progressivament totes les altures van ser sent desallotjades d'elements republicans. La República va tractar de resistir i contraatacà els dies 25, 26 i 27 de gener, però entre els seus combatents començava ja a estendres el cansament sota un fred intens. Els nacionals van decidir el 7 de febrer llançar un atac en direcció al riu Alfambra, al nord de Terol que va

pàg. 57 de 170

constituir el trencament total del front republicà. Aquest punt era un dels més febles del dispositiu republicà de defensa. Tot el front del nord de la ciutat es va ensorrar, ara era pràcticament impossible defensar la capital. L'última batalla per Terol va començar el 17 de febrer amb un moviment envolvent que pretenia aïllar la ciutat del front republicà. El 20 el cercle va quedar gairebé completat mentre algunes unitats nacionals entraven ja en la ciutat. Llavors es va ordenar la retirada, però 14.500 combatents republicans van caure presoners i Terol va caure. Novament, com ja hem vist a Brunete i Belchite, un èxit inicial de la República va acabar en derrota estrepitosa. La República s'havia esgotat pràcticament després de tres ofensives que li havien comportat el domini d'un grapat de quilòmetres quadrats de terreny i cap avantatge ni conquesta important. Aquest esgotament va ser cabdal per a Franco i el seu exèrcit doncs en la primavera de 1938, quan va llançar la seva ofensiva general sobre Aragó, el seu oponent es trobava desorganitzat, desarmat i el que és més important, desmoralitzat.

2.5. Front d’Aragó i Llevant.

A principis de 1938 l’exèrcit republicà s’havia esgotat en una sèrie de cruents combats per la ciutat de Terol. L’ofensiva d’Aragó llançada per Franco al març d’aquest any i que va tenir la seva continuació en la de Llevant va ser una de les operacions decisives de la guerra. Va dividir a la República en dues zones, desmoralitzà als seus dirigents i va mostrar la infinita superioritat de l’Exèrcit nacional en un front que els republicans sempre havien estat considerat més aviat secundari.

El 22 de febrer de 1938 els nacionals reconquistaren Terol. Finalitzava així una batalla que havia durat una mica més de dos mesos. El resultat per als republicans va ser el mateix que Brunete o Belchite, èxit inicial, contenció de l’avanç i retirada final amb gran quantitat de pèrdues en homes i armament. Davant la feble posició sostinguda ara per la República a Aragó Franco va decidir iniciar una ofensiva general en tot el front. Sabia que davant ell es trobava un exèrcit republicà desmoralitzat i insuficientment armat. Els nacionals pel contrari,

pàg. 58 de 170

reposaven ràpidament tot el material amb la inestimable ajuda d’Itàlia i Alemanya.

L’atac començaria el 7 de març i ja en els seus primers moments es va advertir el feble que era la resistència republicana. L’ofensiva partiria de dues posicions, una al nord de l’Ebre i l’altra al sud. En el sud el front es va trencar per diversos punts. El 10 de març es reconquistava Belchite. La superioritat aèria era esclafadora a favor dels nacionals el que possibilitava un avanç ràpid. El 17 de març va caure Casp davant l’empenta de tres divisions nacionals que van atropellar a les Brigades Internacionals enviades per a resistir. En 10 dies l’exèrcit nacional es trobava a 110 kms de la seva posició inicial de partida. En el nord l’ofensiva es va iniciar el 22 de març en les línies de Saragossa i Osca davant les posicions ocupades per forces catalanes des de 1936. En només dia Osca va ser alliberada del seu cercle i al nord de Saragossa es va conquistar Alcubierre i Tardienta. Des del sud el Cos d’Exèrcit Marroquí amb el general Yagüe al capdavant va creuar l’Ebre i va conquistar Pina. Una gran massa de refugiats aragonesos va iniciar l’èxode cap a Catalunya.

El 25 de març Yagüe va ocupar Fraga i va entrar per primera vegada en sòl català. Davant sí es trobava la ciutat de Lleida que va trigar una setmana a ocupar-se després de durs combats amb la forta resistència republicana comandada pel comunista Valentín González "El Campesino".

pàg. 59 de 170

Pel nord es va ocupar Barbastre però els Pirineus constituïen una zona ideal per a la defensa i l’avanç era més lent. Però al sud els fronts s’havien desplomat i la desbandada republicana era general. En aquest avanç nacional cap a la Mediterrània participaven també unitats italianes del CTV. Des de l’aire, els avions de la Legió Còndor alemanya, metrallaven a qualsevol columna de republicans en retirada, fossin soldats o civils. A principis d’abril l’avanç pel nord de Catalunya ja obtenia els seus fruits. El 8 d’aquest mes van caure Balaguer, Camarasa i Tremp el que deixava les plantes hidroelèctriques que abastien a Barcelona en mans nacionals.

En el mes d’abril semblava que la guerra arribaria a la seva fi. Els nacionals van arribar el 15 d’abril al mar per Vinaròs. Havien dividit en dos la zona republicana i aïllat completament a Catalunya. Davant ells es trobava un front pràcticament inexistent.

Yagüe va demanar autorització per a continuar l’avanç cap a l’interior de Catalunya i prendre sense dificultats una indefensa Barcelona. Però contra tot pronòstic Franco va decidir detenir l’ofensiva durant uns dies.

S’escudava en el cansament que mostraven les tropes que havien avançat sense parar des de març i en la fèrria defensa de la borsa republicana de Bielsa

pàg. 60 de 170

en el nord que havia distret forces necessàries en la continuació de l’ofensiva. A més quan ja va estar preparat per a seguir avançant va decidir que la direcció de l’ofensiva havia de ser conquistar València i no Barcelona. El cap del Cos d’Exèrcit Marroquí Juan Yagüe va criticar la mesura el que li va valer la seva destitució temporal del comandament.

A finals d’abril va donar començament per tant l’ofensiva de Llevant que havia de culminar en la caiguda de València, la nova capital republicana de guerra. Però els republicans resistien amb fermesa i valor en les altures del Maestrat pel que l’avanç era molt lent. Castelló va resistir fins al 14 de juny. El 16 de juny va caure en la frontera francesa la borsa de Bielsa que havia resistit dos mesos a l’avanç nacional. Però ja per aquestes dates l’optimisme que havien mostrat els nacionals després dels avanços a Aragó s’havien convertit en amarg pessimisme. Ningú entenia com era possible que Franco hagués decidit torçar cap a València quan Barcelona, cor de la resistència republicana, estava al seu abast. Però la guerra seguia el seu curs i per a trencar definitivament el front es va realitzar una àmplia concentració d’unitats nacionals que va iniciar el seu avanç en direcció a València el 5 de juliol.

El front va començar a esfondrar-se com ja ocorregués a Aragó durant la primavera i les divisions nacionals van avançar cap al sud 95 quilòmetres en cinc dies. València semblava estar a l’abast però abans havien de prendre el poble de Viver uns pocs quilòmetres al nord de la capital. El 18 de juliol van arribar als seus voltants però davant ells s’estenia la línia de fortificacions millor construïda de la guerra (la línia XYZ) que, ocupada per dos cossos d’exèrcit republicans, va resistir tots i cadascun dels atacs duts a terme pels nacionals entre els dies 18 i 23 de juliol i que els van costar al voltant de 20.000 baixes sense guany de terreny. València s’havia salvat. Els atacs es van interrompre a causa de l’esgotament i a partir del dia 25 un altre front va concentrar tota l’atenció de la guerra, els republicans atacaven per l’Ebre

2.6. Batalla de l’Ebre.

pàg. 61 de 170

El 25 de juliol de 1938 l’anomenat Exèrcit de l'Ebre, de recent constitució, va creuar el riu per diversos llocs situats entre Mequinensa i Amposta. Així va començar una llarga i duríssima batalla (la més mortífera de la guerra) en la qual van ser destruïdes les principals forces republicanes de Catalunya.

Sempre quedarà la polèmica de si la República va fer bé en plantejar aquesta dura batalla de desgast en un moment en el qual la seva inferioritat militar respecte al seu enemic era tan acusada. Alguns dels que van participar en l'Exèrcit Popular van sostenir sempre que la batalla va ser d'una necessitat ineludible i fins i tot van afirmar que l'acció de l'Ebre va ser una victòria republicana. Efectivament, després de la ruptura en dues de la zona republicana pel Mediterrani, l'Exèrcit nacional pressionava en la zona llevantina i encara que l'avanç havia quedat detingut a les portes de València els caps militars de la zona centre republicana no van parar de sol·licitar del govern català una acció diversiva que els permetés un respir. Un altre aspecte a tenir en compte eren les contínues derrotes sofertes per l'Exèrcit Popular que havien dut la moral dels seus combatents als seus nivells més baixos. Es deia que si es deixava la inicitiva als nacionals i es prenia una estratègia defensiva, Catalunya cauria encara més ràpid.

Per tant el dia 12 de juliol de 1938 el cap de govern Juan Negrín va declarar que València cauria llevat que es llancés un atac diversiu en un altre punt. El general Vicente Rojo, Cap d'Estat Major, va proposar que es llancés un atac massiu per l'Ebre amb l'ambiciós (i irreal) objectiu de tractar d'unir de nou les dues zones republicanes. Per a això es va formar l'Exèrcit de l'Ebre compost per 80.000 homes recuperats d'unitats desorganitzades durant l’ofensiva franquista d'Aragó. Semblava increïble que la República, dividida i amb un evident cansament després de dos anys de dura guerra pogués estar encara en disposició de prendre l’ofensiva. Francament era una gran temeritat doncs la frontera francesa es trobava tancada aquells dies i la República es veia privada de les reserves en armament que haguessin ampliat el suposat èxit de la batalla de l'Ebre.

pàg. 62 de 170

De totes maneres la decisió estava presa i la nit del 24 al 25 de juliol de 1938 els republicans van començar a creuar l'Ebre entre les localitats de Mequinensa i Faió i entre Faió i Xerta. El pas es va fer amb qualsevol embarcació que surés i amb la disposició de pontons. La primera unitat a prendre posicions en l'altra riba del riu va ser la 11ª Brigada Internacional. Davant ells es trobava una de les divisions d'elit nacional, el Cos d'Exèrcit Marroquí del general Juan Yagüe.

Una altra acció es va realitzar més al sud, a Amposta, però aquest avanç era d'importància secundària i els republicans, privats del suport artiller i aeri van haver de tornar a creuar l'Ebre cap a les seves posicions deixant en l'altra riba gran quantitat de morts i molt material.

Riu amunt, els republicans seguien avançant, entre Faió i Xerta elº 5 Cos d'Exèrcit d'Enrique Líster va avançar 40 kms. Aturant-se als voltants del poble de Gandesa. Entre Mequinensa i Faió la República va avançar 5 kms. La sorpresa era total i al voltant de 4.000 soldats nacionals van ser fets presoners, fins i tot caps d'Estat Major. Aviat Gandesa es va convertir en la clau de la batalla. Des del 27 de juliol al 2 d'agost Líster va atacar la ciutat però sense aconseguir prendre-la. L'avanç republicà va quedar contingut i l'estratègia es va tornar defensiva. En només dos dies la República havia conquistat tot el

terreny que ara es proponia defensar.. A més el domini aeri es va esfumar amb la mateixa rapidesa amb la qual Franco i el seu Estat Major van enviar a la batalla la Legió Còndor alemanya.

Malgrat tot les forces republicanes es van aferrar al terreny que havien conquistat. Les consignes "vigilància, fortificació, resistència" van ser repetides constantment durant les següents setmanes. S'afusellava als

pàg. 63 de 170

homes o oficials que es retiraven tal com el comunista Enrique Líster recordava: -"Qui perdi un sol pam de terreny - va arribar a dir Líster - ha de reconquistar-lo al capdavant dels seus homes o es veurà davant el pilot d’afusellament".

En el bàndol nacional, una vegada passada la sorpresa, Franco va fer cas omís de les recomanacions d'alguns dels seus generals. Volien que deixés que els republicans penetressin profundament en les seves línies en vista a un atac més al nord per Lleida que aïllés completament les seves forces. En comptes d'això va resoldre atacar el front de l'Ebre de manera frontal, reconquistant el terreny perdut. Probablement es tractava d'un error perquè la zona de Lleida es trobava débilment defensada per la República que ja havia destinat totes les seves reserves al sector de l'Ebre. Sigui com sigui, la veritat és que malgrat no ser la millor solució era també efectiva perquè la superioritat aèria i material de l'Exèrcit nacional els permetia atacar frontalment i així destruir de manera completa les unitats republicanes, encara que el preu pagat fos major.

Per tant el 6 d'agost es va realitzar el primer contraatac nacional que va tenir com resultat la reconquesta de la borsa republicana entre Mequinensa i Faió. L’11 d'agost es van atacar les elevacions de la Serra de Pàndols, al sud de la borsa entre Faió i Xerta. El 19, Yagüe va llançar a les seves forces en direcció nord a la Serra de Fatarella i el Cos d'Exèrcit del Maestrazgo (general García Valiño) va atacar en direcció a la Serra de Cavalls. D'aquesta forma i progressivament en les següents sis setmanes la República es veié obligada a cedir 200 kms quadrats de terreny. La batalla que es va lliurar durant aquests dies va ser duríssima. Cada dia els caces i bombarders nacionals despegaven per a bombardejar impunement. Els caces republicans russos estaven en completa inferioritat numèrica i material davant els moderníssims "Messerchmit Bf 109" de l'aviació nacional. Tots els ponts tendits pels republicans sobre l'Ebre per al pas de les seves forces eren bombardejats diàriament però els enginyers els reposaven amb la

pàg. 64 de 170

mateixa tenacitat. La República havia perdut el domini de l'aire amb el que quedava desvirtuat l'avantatge de posseir les elevacions del terreny.

El 30 d'octubre va començar la contraofensiva final. El Cos d'Exèrcit del Maestrazgo va conquistar la serra de Cavalls. Més al sud el 2 de novembre es va atacar la Serra de Pàndols i el dia 4 ja havia estat ocupada. El dia 7 queia Móra d'Ebre, el que significava que el flanc dret nacional ja havia arribat a l'Ebre. El responsable de les operacions republicanes en la batalla, el tinent coronel Juan Modesto, va decidir que la batalla estava perduda i va ordenar a les seves unitats que creuessin de nou el riu en sentit contrari. Pel centre el poble de la Fatarella va caure el 14 de novembre. El dia 16 el pont de ferro de Flix va ser volat i al nord el dia 18 Yagüe entrava a Riba-roja d'Ebre, últim cap de pont dels republicans. La batalla de l'Ebre havia acabat.

Els historiadors no es posen d'acord sobre el nombre de baixes sofertes durant la batalla però es creu que van ser al voltant d'unes 50.000 o 60.000 en cada bàndol però amb 4.500 morts en el bàndol nacional i entre 10.000 i 15.000 en el republicà. Ambdós exèrcits van perdre gran quantitat d'avions però mentre Franco podia reposar ràpidament les seves pèrdues gràcies a l'ajuda italiana i alemanya, la República perdé entre 130 i 150 aparells que ja no podia reposar.

A l'acabar la batalla la moral de l'Exèrcit nacional s'havia elevat novament. Contribuïen a sostenir-la la premsa, la ràdio i les campanyes propagandístiques. A més les seves forces estaven aconseguint un nivell d'eficàcia que la República no arribava ni tan sols a imaginar. Pel costat republicà l'afortunada evacuació de l'Ebre va permetre dissimular les pèrdues. Els quedava el consol que durant la batalla havien perdut en quatre mesos el terreny que havien conquistat per sorpresa en només dos dies. Malgrat tot, el cert era que l'Exèrcit de l'Ebre havia quedat totalment destruït com a força de combat operativa. Els nacionals, per contra, van reposar completament les seves pèrdues molt abans del que haguessin pogut imaginar-se els republicans. La batalla de l'Ebre havia decidit d'avantmà la sort de Catalunya.

pàg. 65 de 170

Podeu veure la pàg. http://www.batallaebre.org/espais.html

2.7. La caiguda de Catalunya

L’ocupació de Catalunya va ser el cop decisiu per a la República Espanyola que, molt limitada en recursos des del desgast produït a l'Ebre, no estava ja en condicions ni de plantejar una nova ofensiva que allargués la guerra ni de resistir a l'avanç que els nacionals van iniciar sobre ella a la fi de 1938.

L'hivern de 1938 es presentava amb molts mals presagis per a la República. L'ofensiva de l'Ebre havia acabat en desastre, la seva moral havia caigut per terra i per a desgràcia de molts Franco es preparava per a llançar-se a la conquesta de Catalunya donant així un cop mortal a la resistència republicana. Les millors divisions nacionals van ser desplegades en la línia del front que envoltava completament la regió. Aquest vast exèrcit comptava al voltant de 300.000 homes amb gran experiència en combat i amb mitjans

terrestes i aeris en grans quantitats. Enfront d'ells quedaven uns 240.000 republicans pràcticament desarmats i desitjant que la guerra acabés per a poder salvar almenys les seves vides.

Franco va instal·lar la seva caserna general a uns 30 kms al nord-oest de Saragossa i va fixar l'ofensiva per al 23 de desembre de 1938, desoint la demanda d etreva nadalenca demanada pel Papa. Aquest dia el front va quedar trencat en el riu Segre durant el primer enfrontament. A Barcelona es van prendre mesures extremes enviant-se alº 5 Cos d'Exèrcit de Líster reconstituit per a taponar les bretxes. Líster va aconseguir detenir l'avanç nacional durant quinze dies però el 3 de

pàg. 66 de 170

gener davant un atac blindat de forces italianes es veié obligat a retrocedir i el 4 va caure Borges Blanques amb el que el front en el sud de Catalunya quedava obert i la retirada es va convertir en una desbandada. El general Vicente Rojo va tractar d'enviar per mar unitats de refresc des de València però ja era massa tard. Les línies de defensa que es creaven estaven semidesguarnides i eren fàcilment rebasables. Avançant per la costa el Cos d'Exèrcit Marroquí de Juan Yagüe va conquistar Tarragona el 14 de gener.

El govern francès davant la nova situació va decidir obrir oficialment la frontera per a permetre l'entrada a Catalunya de part del nou material de guerra rus amuntegat allí des de l'estiu passat. Barcelona era una ciutat en pànic. Estava plena de refugiats i regnava la desesperació. Soldats, burgesos i anarquistes només pensaven en el mitjà més adequat per a fugir a França. Les incursions aèries eren constants. El president de la República Manuel Azaña va escriure en el seu diari: "Enorme desastre. Ha desaparegut l'exèrcit. Els de l'Ebre, gairebé sense combatre. Pitjor que el d'abril".

El dia 24 les forces nacionals van arribar al riu Llobregat. El govern republicà va haver de fugir a Girona. En la capital catalana alguns pensaven que es podria reviure "un altre Madrid" però la situació el

1939 era molt distinta de la de 1936 quan la guerra no havia fet més que començar. Ara Barcelona havien sofert gairebé tres anys de privacions, fam, repressió, bombardejos i estava plena de refugiats desmoralizats que havien fugit de la guerra anteriorment. Malgrat tot alguns comunistes van tractar de resistir aixecant algunes barricades però

aviat es veié que tota resistència era inútil i van haver d'abandonar precipitadament les seves posicions. El dia 26 de gener a migdia es va

pàg. 67 de 170

procedir a l'ocupació de Barcelona. Els tancs nacionals van desfilar per la Diagonal davant la nul·la resistència republicana. Tot el qual podia sortia de Barcelona en direcció a la frontera francesa. Per contra, uns altres ciutadans van sortir al carrer amb motius ben distints celebrant l'ocupació, eren aquells que havien simpatitzat des del principi amb la causa nacional però havien quedat atrapats en la Barcelona republicana.

L'ocupació va significar la derogació de l'autonomia catalana. Va quedar prohibit qualsevol símbol que recordés a catalanidat com, la sardana i la llengua catalana. A partir d'ara Catalunya parlaria la "llengua de l'Imperi".

L'èxode de població des de la capital catalana va ser el més terrible de la guerra. Donava la impressió de que tota la població de Catalunya s'havia posat en marxa cap a la frontera francesa. Totes les carreteres que duien a la frontera estaven completament atapeïdes de gent en cotxes, camions però fonamentalment de gent que caminava a peu. Tota aquesta situació no va passar desapercebuda per al govern francès, encara que inicialment va voler habilitar una zona neutral en territori espanyol on els refugiats es mantinguessin sota control estranger, cosa que Franco rebutjà completament. Llavors no van tenir més remei que obrir la frontera en la nit del 27 de gener. El dia 28 van passar a França 15.000 persones i la xifra va anar en augment durant els següents dies. A partir de febrer van arribar a les fronteres multitud de soldats de l’Exèrcit Popular, uns 120.000 homes als quals els francesos els van ordenar que abandonessin les seves armes si volien ser acollits a França.

pàg. 68 de 170

Els refugiats, soldats o civils, tenien un aspecte patètic. Estaven cansats, famolencs i molts patien casos de congelació després d'haver recorregut els Pirineus en un mes tan gèlid com era gener de 1939. Els francesos, completament desbordats, van obrir una sèrie de camps de concentració per a refugiats en les localitats d'Argelés-sud-Mer, Saint Cyprien, Barcarès i uns altres. Alguns d'aquests camps eren en realitat una zona arenosa de la costa cercada per filferrades i amb el mar de barrera natural a la seva esquena. En aquestes precàries condicions els refugiats es van veure obligats a escavar forats en la sorra per a protegir-se del fred intens. No hi havia condicions elementals de subministrament d'aigua, aliments ni molt menys material sanitari. Es va criticar al govern francès per això però en el seu descàrrec cal dir que les dificultats d'atendre a més de 400.000 persones vingudes des d'Espanya en tan curt espai de temps eren insuperables. El govern francès va sol·licitar ajuda a altres països per a coordinar els esforços. Encara que van rebre ajuda de Bèlgica, Gran Bretanya i la URSS, aquesta es va mostrar completament insuficient per a mitigar els sofriments dels refugiats espanyols.

pàg. 69 de 170

Mentrestant l'ofensiva nacional continuava a bon ritme. Després de la caiguda de Barcelona l'avanç es va fer molt més ràpid. Només 10 dies després els nacionals van prendre Girona (el govern republicà ja s'havia traslladat novament a una altra localitat, Figueres, abans de creuar la frontera francesa) que va caure el 5 de febrer. Més a l'oest s'arribava fins a Seu d'Urgell. El 8 de febrer queia Figueres i un dia després els nacionals arribaven a la frontera francesa per le Perthus i Núria. El dia 10 les últimes unitats de l'Exèrcit Popular a Catalunya creuaven la frontera.

L'ocupació de Catalunya havia estat completada. Després de la caiguda de Catalunya l'opinió mundial va treure la conclusió que la guerra civil espanyola havia acabat. El mateix dia de la caiguda els nacionals van obtenir un altre triomf al guanyar la illa de Menorca (en poder dels republicans des de l'inici de la guerra) després de rebel·lar-se contra el govern Negrín. En l'Espanya central, l'última zona republicana, alguns van comprendre que aquell podia ser el model de la seva pròpia capitulació

2.8. Fi de la guerra.

La zona republicana Centre-Llevant-Sud era molt més extensa que Catalunya i comptava amb unes importants forces militars que sumaven més de 500.000 homes. Però estratégicament resultava molt vulnerable

pàg. 70 de 170

a un atac combinat i realitzat des de tres adreces distintes. Moralment, al febrer de 1939 la República havia perdut ja la guerra. Físicament, es va perdre un mes després.

La pèrdua de Catalunya va suposar per a la República l'aïllament total del seu territori de la frontera francesa i la pèrdua de les indústries, matèries primeres i aliments que aportava a l'esforç bèl·lic republicà. En la zona encara controlada faltava de tot i la inferioritat bèl·lica era cada vegada més clara. A Madrid el general Miaja, el brillant defensor de la ciutat durant 1936, havia caigut ja en el derrotisme i la desesperació. Entre els components de la Junta que presidia Miaja es trobava el

coronel Segismundo Casado, comandant en cap de l'Exèrcit del Centre. Després de la caiguda de Catalunya Casado va començar a veure clar que la guerra ja estava perduda i creia que l'únic impediment per a un tractat de pau honroso amb els nacionals eren Negrín i els seus principals valedores, els comunistes. Negrín ja havia intentat a amagades dels comunistes arribar a un acord de pau amb Franco però aquest sempre s'havia negat a una pau amb condicions. Casado no podia saber que Negrín buscava la pau, pensava que era

una titella de les disposicions dels comunistes i es va disposar a fer alguna cosa per a acabar amb el seu poder.

Aviat va trobar aliats a la seva recerca d'una pau negociada. Per una part Julián Besteiro, el socialista amb la línia més moderada del partit, hostil als comunistes i al terror revolucionari. Per una altra va arribar a contactar amb representants de l'exèrcit com l'anarquista Cipriano Mera, cap delº 4 Cos d'Exèrcit. A principis de febrer Casado ja havia establert contactes amb agents secrets nacionals en vistes a una possible negociació que només existia en la seva ment, encara no sabia

pàg. 71 de 170

que Franco només acceptaria la rendició incondicional. En el Madrid de febrer de 1939 la situació era propera a la confusió. Els caps militars semblaven voler rendir-se i només el PCE proseguia amb les seves consignes de resistència. El dia 12 Negrín va arribar a Madrid procedent de França. Es va entrevistar amb Casado que li va formular tot un seguit de peticions que havien de dur a la negociació de la fi de la guerra. Negrín li va respondre que hi hauria contactes i que no dubtaria a eliminar al PCE si fos necessari, al mateix temps li va anunciar que seria ascendit a general.

Els comunistes de Madrid van començar a prepar-se davant les remors d'una possible traïció dels comandants de l'Exèrcit Popular. Negrín va tractar de calmar-los i els encoratjà a que resistissin quant poguessin argumentant que l'esclat de la guerra mundial estava prop i que una vegada iniciada aquesta, les democràcies acudirien en ajuda de la República. Però les seves paraules resultaven ambigües sobretot després que decidís traslladar la seu del seu govern a l'alacantina ciutat d'Elda que oferia la possibilitat d'un ràpid abandó del país. També el PCE va instal·lar la seva caserna general a Elx, població propera a la costa d'Alacant. La situació a Madrid era realment terrible el que augmentava els desitjos de Casado de posar fi a una resistència inútil. Però seguia cec a les posicions de Franco que el 13 de febrer promulgà un decret que condemnava a presó a qualsevol que hagués resistit a l'Exèrcit des del 1 d'octubre de 1934 fins al 18 de juliol de 1936, i des de llavors al gloriós Moviment nacional. Això suposava atorgar penes fins i tot a aquells que haguessin participat simplement en l'aixecament asturià de 1934. Els republicans temien les represàlies dels seus enemics, tal vegada per això es va allargar la guerra davant la falta de garanties de seguretat personal. El 18 de febrer Franco va declarar davant els seus partidaris que no acceptaria una pau condicionada, ni tan sols si aquesta venia a proposta de França o Gran Bretanya.

Finalment el 26 de febrer es va produir el triomf de Franco en l'esfera internacional. Francesos i britànics s'avingueren a reconèixer al govern nacional. Va ser l'últim cop que va poder suportar la República perquè

pàg. 72 de 170

això significava que el govern de Juan Negrín havia perdut tot el seu poder, almenys internacionalment parlant. El reconeixement oficial de França i Gran Bretanya es va produir al dia següent i donà peu a fortes protestes a França i a acusacions molt greus en el Parlament britànic a la tasca del govern conservador del seu primer ministre Neville Chamberlain. El diputat laborista Clement Atlee el va condemnar: -"Veiem en aquesta acció una greu traïció a la democràcia, la consumació de dos anys i mig d'hipòcrites ostentacions de no intervenció acompanyades d'una connivència constant amb l'agressió. I aquest és només un pas més en el camí descendent del govern de Sa Majestad que en cada nova ocasió ja no ven, sinó que regala els interessos permanents del seu país. No fa gens per aconseguir la pau o per detenir la guerra, sinó que es limita a declarar al món sencer que tot aquell que es decideixi a emprar la força tindrà un amic en el primer ministre britànic".

Però la major part dels països restants, excepte la URSS i Mèxic, van seguir els passos d'Anglaterra i França.

El 28 de febrer el president de la República Manuel Azaña va dimitir. Diego Martínez Barrio a França el va succeir però ja no tenia previst tornar a Espanya. El 2 de març a Elda Negrín va tractar de sobreposar-se a tota aquesta successió de fets però a Madrid Casado seguia conspirant. El 5 de març van culminar els últims preparatius per a la conspiració. Però els primers esdeveniments no van succeir a la capital sinó a la base naval de Cartagena. El recent nomenament del comunista Francisco Galán com cap de la base va ser el detonant de la revolta anticomunista. Molts s'oposaven a aquest nomenament i van sortir al carrer a protestar. Llavors una cinquena columna de falangistes amagats en la ciutat van sortir al carrer i van tractar de dominar la base. Per a evitar la captura de la flota republicana en el port tots els bucs van sortir a alta mar. La falta de reforços va posar als partidaris de la rendició davant els nacionals en una complicada posició, sobretot quan algunes unitats comunistes enviades pel govern van començar a sufocar l'aixecament. Però la flota republicana ja no va tornar a la seva

pàg. 73 de 170

base i es va internar en el port francès de Bizerta on va quedar confinada. La República va perdre així els seus tres creuers, vuit destructors i altres unitats menors.

A Madrid mentrestant, Casado va crear un nou Consell Nacional amb Julián Besteiro i una barreja de socialistes, anarquistes i republicans contraris al predomini comunista. Aquest Consell radià un missatge la nit del 5 de març que va posar l’èmfasi en la necessitat de negociar la pau. Negrín, que es trobava a Elda, va tenir notícia dels fets i va demanar comunicació directa amb Casado. L'escena que es va desenvolupar per telèfon va segellar definitivament la sort de Negrín i de la República: -¿Que passa a Madrid, general?- va preguntar Negrín. -"M'he revoltat"- li va respondre Casado. -Que s'ha revoltat?, contra qui?, contra mi?- "Sí, contra vostè i no sóc cap general, només un coronel que pretén complir amb el seu deure "-. -"Llavors, consideri's vostè rellevat del comandament"- va concloure Negrín.

La revolta del coronel Casado va deixar a Negrín desconcertat, ja no es veia amb forces per a tractar de perllongar la resistència d'una República totalment dividida. L'única alternativa era emprar la força ordenant a les divisions comunistes que defensaven el front de Madrid que realitzessin un moviment cap a l'interior i s'enfrontessin als partidaris de Casado. De nou les divisions polítiques en el si de

pàg. 74 de 170

l'Espanya republicana, com ja ocorregués al maig de 1937 a Barcelona, eren motiu d'una guerra civil en la reraguarda. Negrín tractava d'evitar el conflicte però els comunistes només tenien la solució de la lluita armada encara que ara s'havien quedat sols en les seves accions. Negrín i els més importants dirigents del PCE van donar a Espanya per perduda i van decidir no resistir al cop de Casado malgrat que els comunistes de Madrid van començar una violenta lluita amb els "casadistes". El dia 8 de març des de l'aeroport de Monóvar, proper a Elda, Negrín i els dirigents del PCE van abandonar el país en avió.

A Madrid, les divisions comunistes van seguir combatent, no volien creure que els seus dirigents els haguessin abandonat. La major part del centre de Madrid ja l’havien controlat. A la fi d'aquest dia els comunistes tenien tan dominada la situació que podrien haver dictat les seves condicions. Però abandonats a la seva sort pels seus dirigents es van quedar sense saber que fer. Per tant a partir del 11 de març els comunistes van començar a quedar aïllats i molts dels seus components es van passar a les files de Casado. Així va concloure aquesta guerra civil sorgida dintre de la guerra civil que va tenir un balanç d'uns 250 morts i 560 ferits. Els comunistes van tornar a les seves posicions del front que ocupaven el 2 de març a canvi que no hi hagués represàlies.

Una vegada el poder en les seves mans, el Consell de Defensa de Casado va reprendre les seves negociacions amb Burgos. Franco va seguir oferint les mateixes perspectives. Rendició incondicional dels cinc exèrcits republicans de Llevant, Extremadura, Andalusia i Madrid. A partir del 19 de març va aceptar començar negociacions. El 23 març representants de Casado van arribar a Burgos i allí se'ls va comunicar les condicions de l'acord de rendició. En dos dies l'aviació republicana hauria de lliurar-se, el 27 hi hauria un alt el foc en tots els fronts, els caps militars alçarien la bandera blanca i deposarien les armes. Els representants de Casado van tractar d'obtenir una mica més de temps, al voltant de 25 dies per a complir aquestes exigències, però van obtenir una negativa rotunda per resposta. Així va acabar l’intent de Casado d'aconseguir una pau més honrosa de la qual hagués obtingut mai

pàg. 75 de 170

Negrín. Hi havia subestimat els odis que la guerra civil havia generat i que li havien dut a pensar que la pau podria signar-se en un to reconciliador. Però la venjança era l'únic que Franco havia tingut des del principi en ment.

Va ser irònic a més comprovar que si la República hagués resistit dues setmanes més al cop de Casado la seva situació internacional podria haver-se modificat. Efectivament, el 15 de març de 1939 Hitler va envair de manera definitiva Txecoslovàquia ignorant els acords de Munic signats amb Gran Bretanya i França al setembre de 1938. El primer ministre britànic Neville Chamberlain va obrir per fi els ulls i va oferir a Polònia garanties que una acció alemanya en el seu país duria a un "casus belli". L'opció podria haver-se fet aplicable a la República espanyola però aquest govern ja només existia nominalment i a partir d'ara les democràcies europees havien de tractar amb l'Espanya de Franco.

El 27 de març de 1939 Franco va donar ordre als seus exèrcits que iniciessin l'ofensiva per la victòria. Davant el fet consumat Casado

només va poder ordenar que les seves forces hissessin la bandera blanca al pas de les tropes nacionals. Al llarg d'aquest dia van ser capturats 2.000 kms. quadrats de terreny i 30.000 presoners. L'autodesmobilització de l'exèrcit republicà va ser automàtica, els soldats van abandonar les seves posicions i equip i van tornar a les seves cases. Des de Serra Bruna va caure Pozoblanco, des de Toledo es va avançar cap al

Mediterrani i des d'Extremadura cap a Ciudad Real. L'Exèrcit del Centre s'hi havia desintegrat. El 28 de març es va avançar sobre Guadalajara pel nord i el sud i després els fronts que defensaven Madrid van quedar oberts. A migdia elº 1er Exèrcit nacional va entrar a Madrid i va ocupar els edificis governamentals sense resistència. Allí van trobar a Julián Besteiro, el socialista més visible de la Junta de Defensa, que s'havia negat a abandonar Madrid i que va ser immediatament empresonat.

pàg. 76 de 170

Moriria només un any més tard a la presó de Carmona. El coronel Casado per contra va abandonar la capital i es va dirigir a València. Ja sabia que Franco no guardava cap clemència amb els vençuts. Allí va tractar d'obtenir l'ajuda de bucs britànics davant la tragèdia que s'aveïnava.

Les ciutats costaneres de la zona mediterrània republicana es van convertir en les línies de sortida de tots els refugiats que fugien de les represàlies. Es necessitaven vaixells per a evacuar al voltant de 50.000 republicans que volien abandonar el país per localitats com València, Alacant, Gandía, Cartagena i Almería. Però no van trobar la col·laboració necessària dels britànics, la pèrdua de la flota republicana en els fets de Cartagena, que podia haver ajudat amb els seus bucs a l'evacuació, era ara una cruel ironia del destí.

El 29 de març van caure Conca, Ciudad Real, Albacete, Jaén i Almería en mans nacionals. A València Casado va rebre la visita dels quintacolumnistes que li van exigir que els lliurés el control de la ciutat al que no es va oposar permetent-se-li abandonar la capital valenciana i traslladar-se a Gandía on va embarcar en un buc britànic rumb a l'exili. València va caure definitivament al dia següent. Aquest dia, 30 de març, es va produir l'última tragèdia per als refugiats republicans que s'amuntegaven en els ports mediterranis. En el port d'Alacant l'últim vaixell a sortir d'allí amb 2.638 refugiats va ser el britànic "Stanbrook". Darrere quedaven al port uns 20.000 republicans que van esperar en va altres vaixells. A mitja tard els italians van arribar a Alacant i van

prendre totes les altures que envoltaven la ciutat.

Tots els republicans que no van poder embarcar van ser detinguts al dia següent i duts a camps de concentració creats a

pàg. 77 de 170

l'efecte com els que es van fer tristament famosos a Albatera i Formentera del Segura. El 31 de març a mitjana tard van caure les últimes localitats republicanes, Múrcia i Cartagena. El 1 d'abril de 1939 es va produir l'últim parte militar, la guerra civil espanyola havia acabat. Però començava la repressió i l'exili per a molts. Els seus efectes perdurarien durant anys.

Cronología: http://es.wikipedia.org/wiki/Cronolog%C3%ADa_de_la_Guerra_Civil_Espa%C3%B1ola

pàg. 78 de 170

III. Reacció i revolució a les reraguardes. Feixisme, anarquisme, socialisme i comunisme davant la guerra. La repressió.

3.1. La zona republicana.

La nova República nascuda del cop militar de 1936 ja no era l’Estat que el 1931 hagués volgut ser. La resistència al cop del poble armat lleial a la República va deslligar unes passions que no podia contenir. Inicialment s’havia tractat d’evitar el cop mitjançant la negociació però quan aquesta va fracassar els dirigents republicans van quedar a la mercè dels elements. En aquesta secció descriurem l’actuació política duta a terme per la República durant el període 1936-37.El 18 de juliol de 1936, quan ja s’havia produït el cop a Melilla, el govern republicà es trobava sense cap. Casares Quiroga va dimitir al ser incapaç de dominar la situació. Va ser substituït per un govern efímer presidit pel diputat d’Unió Republicana Diego Martínez Barrio, que va demanar comunicació amb els rebels en vistes a una última negociació que aturés la guerra. El general Mola es va negar en rotund afirmant que ja res podia detenir a les masses de partidaris de la seva causa. El 19 de juliol per tant, davant la caiguda d’aquest gabinet va pujar al poder un altre republicà, aquesta vegada d'Esquerra Republicana, José Giral.

El gabinet de José Giral, que es va estendre fins a setembre de 1936, va seguir sense contar en moments tan crítics amb el suport de les altres forces socials d’esquerra com els socialistes o els comunistes perquè davant tot es pretenia que les democràcies occidentals no identifiquessin a la República de la guerra amb un govern revolucionari. Però mentrestant, els revessos militars van estar a punt d’acabar amb la seva resistència. A més la imatge exterior de la

República va sofrir un dur cop amb les notícies de la matança de Badajoz, a mitjan agost que va ser la causa principal dels tràgics

pàg. 79 de 170

successos de la Presó Model, presó que des del principi de la guerra havia albergat a al voltant de 3.000 presoners polítics. Efectivament el 23 d’agost, després d’un conat d’incendi en la presó provocat no se sap per qui, els milicians de la CNT-FAI clamaren venjança pel de Badajoz i després de treure a uns 40 presos van procedir a afusellar-los sense judici. Al dia següent van treure a 30 presos més i van continuar els afusellaments. Entre els caiguts es trobaven Melquíades Álvarez, republicà conservador, José María Albiñana, cap del Partit Nacionalista Espanyol i els falangistes Fernando Primo de Rivera i Julio Ruiz de Alda. Aquests tràgics successos van ser els que van obligar a la creació dels Tribunals Populars destinats a ocupar el buit de justícia provocat per l’esclat de la guerra. Mitjançant aquests tribunals els acusats podien almenys defensar-se de les acusacions que se’ls imputaven encara que normalment eren trobats culpables en la majoria dels casos. A principis de setembre de 1936 els exèrcits rebels es trobaven a les portes de Madrid. Per això i atenent al fet que la imatge “moderada” de la República no havia despertat el clar suport d’Anglaterra i França, va

pujar al poder el socialista Francisco Largo Caballero en un nou govern de concentració en el qual estaven representats també els comunistes. Aquest govern va ser anomenat el “Govern de la Victòria”. Els anarquistes, en plena febre revolucionària, van ser també convidats a participar en el govern però fidels als seus principis es van negar a formar part de qualsevol estructura de poder polític. No obstant això abans de fi de mes els seus representants a Catalunya van accedir a formar part del govern de la

Generalitat el que representava la primera contradicció del moviment anarquista en la guerra. Des de l’inici de la guerra els anarquistes havien estat els

pàg. 80 de 170

amos de la Catalunya revolucionària però com no van prendre el poder i van accedir a compartir-lo en el Comitè de Milícies Antifeixistes la Generalitat va poder finalment ocupar el seu lloc i el Comitè va ser dissolt l’1 d’octubre. El nou govern autònom presidit per Lluís Companys es va caracteritzar per la falta de relacions amb Madrid. El mateix passava a l’Aragó revolucionari, és a dir, aquella zona que havia estat presa per les milícies anarquistes sortides de Barcelona en el seu avanç cap a Saragossa, Osca i Terol. Aquest territori constitueix de fet un altre “estat independent” regit pel Consell d’Aragó anarquista, òrgan que tractava d’estendre la revolució agrària i industrial per la zona. Una altra regió que es prestava a gran quantitat d’interpretacions sobre la seva adhesió al bàndol republicà eren els territoris bascos de Biscaia i Guipúscoa. La República es va assegurar aquesta zona a l’inici de la guerra prometent als seus habitants que els seria concedit l’estatut d’autonomia en breu. A l’octubre de 1936 l’estatut va quedar aprovat malgrat les reticències de Madrid i va ser nomenat president José Antonio Aguirre. De totes maneres la nova República d’Euskadi tot just abastava la província de Biscaia després de la caiguda d’Irun i Sant Sebastià en mans dels rebels. A la fi d’octubre els exèrcits del general Franco s’apropaven a Madrid. El cap de govern Largo Caballero no semblava haver modificat substancialment la situació des de que substituís a Giral al capdavant de la República. Al novembre els nacionals van iniciar l’ofensiva que havia d’acabar amb la caiguda de Madrid i amb la guerra però llavors el material bèl·lic enviat per la Unió Soviètica va igualar la lluita. Al mateix temps a nivell polític el govern va ser reformat per a fer front a la crisi. Els anarquistes que ja havien accedit a entrar en el govern català van accedir ara a entrar també en el govern central. Quatre anarquistes van ser nomenats ministres en aquest gabinet. Eren Juan García Oliver (Justícia), Juan Peiró (Indústria), Federica Montseny (Sanitat), primera ministra de la història de la política espanyola, i Juan López Sánchez (Comerç). La inclusió dels anarquistes en les tasques de govern va desconcertar als seus militants que fins llavors havien après fins a la sacietat de les teories anarquistes que qualsevol forma de govern era

pàg. 81 de 170

dolenta per naturalesa. No obstant això la guerra els havia posat en una situació que se’ls escapava de les mans i davant el seu més que probable aïllament van decidir donar aquest important pas contrari a les seves teories. Probablement va ser una decisió encertada a curt termini perquè Madrid es va convertir en un exemple d’unitat enfront de la crisi. La ciutat va resistir i el setge es va convertir en llegenda. Però Madrid havia quedat encerclada i els comunistes estaven començant a adquirir un prestigi que escapava al control que exercien els anarquistes. La seva actitud de fèrria disciplina davant la guerra i el suport de les armes russes feien del PCE (Partit Comunista Espanyol) el partit ideal per a la nova societat republicana. Molts dels oficials que s’havien declarat lleials però que sempre havien estat neutrals políticament parlant es van adherir al partit i van quedar sotmesos a la seva influència. La debilitat dels altres partits, socialistes, republicans i a partir de setembre dels anarquistes també va ajudar a l’ascens dels comunistes a les altes esferes de decisió dins del bàndol republicà. Aviat va començar a ocupar els principals llocs en l’administració republicana i la seva temible policia secreta, la NKVD, exportada des de Moscou, tindria molt a veure en la posterior eliminació dels dissidents. El seu primer pas en aquesta direcció es va donar a Catalunya (on el PCE rebia el nom de PSUC, Partit Socialista Unificat de Catalunya) i va ser que els membres del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista), un partit comunista independent de les decisions de Moscou, fossin expulsats del govern de la Generalitat. El secretari general del POUM, Andreu Nin va dimitir del seu càrrec en el govern el 16 de desembre de 1936. Però les purgues comunistes no havien fet més que començar.

pàg. 82 de 170

Les seves següents víctimes a Catalunya van ser els anarquistes i en els seus atacs van trobar un suport ferm no només de les classes mitges, terroritzades pels experiments revolucionari anarquistes, sinó també de la Generalitat que tractava de recobrar el control de les estructures de poder caigudes en mans anarquistes des de l’inici de la guerra. En la tardor de 1936 el sistema anarquista de col·lectivitzacions agràries i industrials perdia impuls, la Generalitat estava tractant de parar el

procés revolucionari. La indústria col·lectivitzada no havia pogut impedir la caiguda de la producció des de juliol. En les col·lectivitats agràries rurals els comunistes recolzaven als petits propietaris agrícoles, reticents a entrar a formar part d’una col·lectivitat. A més, l’èxit econòmic de les col·lectivitats era dubtós. La disputa entre comunistes i anarquistes aviat va versar en la polèmica de si era necessari detenir la revolució i guanyar primer la guerra com demanaven els comunistes o si realitzar la revolució i la guerra

eren inseparables dintre de l’esforç bèl·lic republicà com volien els anarquistes. Referent a les relacions entre els bascos i el govern central la situació també era tibant. L’autonomia concedida per Madrid al territori basc havia creat la República d’Euskadi, un Estat semiindependent amb un exèrcit propi. El govern central insistia que aquest exèrcit formava part de l’estructura militar de l’Exèrcit Republicà del Nord, però de fet actuava lliurement.

Totes aquestes tibants relacions entre comunistes, anarquistes, socialistes, nacionalistes bascos i republicans moderats feien impossible una direcció política comuna per a guanyar la guerra. En la primavera de 1937 aquests grups polítics es mantenien fràgilment units perquè Madrid seguia encara amenaçat però quan els nacionals van desistir de prendre la capital i es van llançar a la conquesta del nord la situació

pàg. 83 de 170

política republicana s’havia tibat fins al límit i aviat va esclatar al maig de 1937. Els esdeveniments es van desenvolupar bàsicament a Barcelona. L’1 de maig de 1937 se celebraven els actes del dia del treballador, que al ser els primers celebrats en guerra, havien de convertir-se en una grandiosa manifestació de suport a l’Espanya republicana que tingués repercussions en l’opinió pública mundial, però aquest dia els carrers de Barcelona van aparèixer deserts. La tensió política era tal, que la Generalitat preveient disturbis havia prohibit qualsevol tipus de manifestació política o sindical. No obstant això res podia detenir ja la cruenta lluita pel poder polític en l’Espanya republicana. Aviat els comunistes amb el seu secretari general José Díaz al capdavant recolzaren a la Generalitat en les seves protestes que la CNT, que controlava l’edifici de la Telefònica, estaven registrant i intervenint totes les trucades dels telèfons del govern. La Telefònica havia estat col·lectivitzada pels anarquistes al juliol de 1936 i ara la Generalitat pretenia tornar a prendre el control. El 3 de maig per tant van enviar un destacament de Guàrdies d’Assalt per a apoderar-se de l’edifici però els anarquistes es van resistir i va haver-hi un tiroteig.

Va ser la gota que va vessar el got de la paciència anarquista, els seus seguidors a Barcelona van aixecar barricades en tots els seus carrers i amb el suport de les milícies del POUM, es van preparar a resistir a les forces de la Generalitat que rebien l’ajuda dels comunistes. El

4 de maig Barcelona era una ciutat de reraguarda en guerra. Els tirotejos es van succeir durant tot el dia i els ministres anarquistes Juan García Oliver i Frederica Montseny van efectuar una crida per ràdio als seus seguidors per a dir-los que deposessin les armes o la lluita armada

pàg. 84 de 170

de la República enfront del feixisme estaria perduda. Molts dels anarquistes en les barricades es van sentir decebuts per aquesta actitud dels seus dirigents, sabien que si deposaven les armes tot el seu ideal revolucionari, pel qual havien lluitat al juliol de 1936 s’ensorraria El 5 de maig algunes unitats militars anarquistes que lluitaven a Aragó van partir cap a Barcelona el que posava en seriós perill el front republicà de la zona. Afortunadament els nacionals no disposaven llavors dels elements necessaris per a iniciar una ofensiva en aquest front perquè estaven ocupats en la lluita per la zona nord republicana. El 8 de maig davant l’arribada de reforços enviats per Madrid per a restablir la situació, els anarquistes i el POUM van cessar la lluita, el que significava la seva rendició final davant els comunistes i el govern central. Els anarquistes havien quedat anul·lats, ara els comunistes tenien mà lliure per a prendre les mesures que creguessin necessàries davant el POUM, partit que obstaculitzava la tasca del PCE en la lluita pel poder. Però abans es va produir la caiguda del “Govern de la Victòria” de Largo Caballero. El 13 de maig els comunistes van demanar “mesures” contra els anarquistes i el POUM, Largo Caballero es va oposar i els comunistes es van negar a seguir formant part d'aquest govern. L'aïllament de Largo Caballero era total i el 15 de maig va dimitir. Va passar a debatre's qui seria el seu successor, els comunistes sabien que havia de ser un altre socialista per a no alarmar a les democràcies europees però van desestimar que Indalecio Prieto fos el triat i recolzaren la candidatura de Juan Negrín, el ministre d'Hisenda que havia embarcat l'or espanyol cap a Rússia. El nou gabinet de Negrín incloïa dos ministres socialistes, dos comunistes, dos republicans, un nacionalista basc i un altre català. Els anarquistes van quedar fora, així com els membres del POUM que

a la fi de maig van sofrir la purga dels comunistes. Primer va ser clausurada la seva publicació, el diari “La Batalla”. El 16 de juny va ser clausurada la seu del POUM a Barcelona i la seva estructura militar en l'Exèrcit Popular republicà va ser

pàg. 85 de 170

dissolta. Al mateix temps es va detenir als seus principals dirigents, entre ells Andreu Nin. Aviat es va convertir en víctima de les purgues estalinianes de la NKVD. Es creu que va ser dut a la presó d'Alcalá d'Henares on agents soviètics van tractar que signés una confessió que demostrés que era un “agent del feixisme”. Davant la seva negativa a signar va ser assassinat. La desaparició de Nin es va convertir en un assumpte escabrós per al nou govern de Juan Negrín. Els anticomunistes van fer popular una pregunta formulada al govern que deia: -“Negrín, ¿on està Nin?"-. Els comunistes, hàbils com pocs, “van trobar” aviat la resposta: - "A Salamanca o a Berlín"-, deien. Però els actes contra dirigents del POUM van continuar durant tota la resta de 1937. El PCE estava realitzant una purga que a ulls de milers de republicans era necessària per a sostenir una direcció ferma de la guerra, encara que això no significava que tots li donessin suport. El terror revolucionari va ser reemplaçat per una repressió policial sistemàtica i controlada en gran mesura pels comunistes. Les anomenades “checas” comunistes van ser creades i utilitzades no només contra espies nacionals sinó contra dissidents d'esquerres que no acceptaven el predomini del PCE en la política republicana. Però mentrestant els comunistes eren amos absoluts del poder i una vegada controlada Catalunya, el PCE va estar d'acord a englobar tot el territori lleial al seu ferri control. Aviat es va proposar per tant eliminar aquelles organitzacions autònomes nascudes sota el ja eliminat control anarquista. El Consell d'Aragó radicat a Casp va ser una de les seves primeres víctimes. Sota la direcció de l'anarquista Joaquín Ascaso el Consell havia resultat ser socialment un èxit però la seva contribució a la guerra era més aviat ineficaç i constituïa un seriós impediment per a la reorganització del front. L’11 d'agost de 1937 el comandant Enrique Líster va ser enviat a Aragó amb la seva unitat per a restablir el poder del govern central. El Consell d'Aragó va ser dissolt i van començar les detencions d'anarcosindicalistes.

pàg. 86 de 170

El govern de Juan Negrín era responsable en gran mesura d'aquesta despiatada repressió. El propi Negrín no la veia amb bons ulls però sabia que si entrava en conflicte amb els comunistes la República perdria la guerra. En la tardor de 1937, quan la República va perdre la zona nord molts polítics republicans ja només pensaven en la derrota. Solament Negrín i els comunistes creien que la República pogués guanyar la guerra. Però per a que això es produís, tot l'esforç bèl·lic, tota l'ajuda material possible i tot home i dona capaç d'empunyar un fusell i de treballar en una fàbrica o en el camp havia de concentrar-se sota l'autoritat del govern central. Això significava que Catalunya, que fins llavors havia format un Estat dintre de l’Estat republicà, hauria de ser eliminada com autonomia política i sotmetre's al govern Negrín. L’1 d'octubre de 1937 es van celebrar a València les Corts republicanes (una manera de mantenir l'aparença de democràcia de la República). Negrín i el seu govern van tornar a obtenir el suport dels comunistes en la continuació de la lluita. Les dissidències havien cessat, almenys pel moment. L'hivern de 1937 i el nou any de 1938 es presentava com una veritable prova per als republicans.

L’any 1938 es va obrir en la zona republicana amb una nova crisi política. La victoriosa ofensiva nacional del front d’Aragó i l’avanç cap al mar pel Maestrat va provocar la caiguda d'Indalecio Prieto de la cartera de Defensa acusat de derrotista pels comunistes. Cada vegada estava més clar que no era possible prescindir del Partit Comunista perquè l’Espanya republicana només contava amb l’ajuda de la Unió Soviètica i tal mesura hagués significat un col·lapse militar.

A principis de 1938, la República, que durant la segona meitat de 1937 havia conegut la derrota en totes les ofensives plantejades per a evitar

la pèrdua del nord en va obtenir una més en el front de Terol. L’ofensiva franquista sobre la capital reconquistà la ciutat per als nacionals i va dur a la República a una incerta situació militar que es demostraria pèssima a partir de març. A més havia vist com a la fi de gener la frontera

pàg. 87 de 170

francesa es tancava al pas del material que sostenia a la República en guerra. Per això, davant la nova ofensiva general plantejada per l’Exèrcit nacional al març sobretot el front d’Aragó el cap de govern Juan Negrín va tractar d’obtenir de França el suport necessari per a reobrir la frontera.

La situació en la reraguarda republicana tampoc era tot el bona que cabia esperar. Monopolitzada pel PCE aviat es va convertir en una zona d’odis i pors sota l’ombra del SIM (Servei d’Investigació Militar) creat a l’agost de 1937 i que en pocs mesos va comptar al voltant de 6.000 agents secrets.

El 16 de març Negrín va tornar de França i va convocar una reunió ministerial que devia posar les bases en la recerca d’una mediació per a posar fi a la guerra. Un dels seus més fervents partidaris era Indalecio Prieto, el socialista que ostentava la cartera de Defensa. Prieto era

pessimista davant el resultat final de la guerra i això li havia dut a xocs freqüents amb els comunistes, partidaris de la resistència fins al límit. Aquest dia es va produir una manifestació afavorida pel PCE que demanava la destitució de Prieto i va haver de ser Negrín el qual, davant Dolors Ubárruri, els assegurés que la guerra continuaria. Prieto diria després que Negrín

havia muntat la manifestació perquè abandonés més fàcilment el càrrec però Negrín es trobava lligat entre els seus desitjos d’una pau negociada i el de no tractar de perdre el suport del llavors principal partit polític d’Espanya, garant de l’ajuda de la Unió Soviètica. Davant això va decidir que calia oferir una política de resistència a ultrança. El 29 de març Prieto va dimitir com a ministre de Defensa. El gabinet de Juan Negrín, ja sense Prieto, va ser reformat. Els anarquistes van decidir recolzar-lo malgrat que ja lluitaven sense cap entusiasme, conscients que els seus ideals revolucionaris havien estat enterrats pels comunistes. Però la situació militar s’estava tornant perillosa i era necessari un govern de

pàg. 88 de 170

concentració. La República havia quedat dividida en dues zones i amb les restes de les forces derrotades a Aragó, Negrín va aconseguir formar un nou exèrcit, l’Exèrcit de l’Est que defensaria Catalunya i fins i tot estaria preparat per a l’ofensiva a l’Ebre.

Però no s’arribava a la necessària col·laboració entre el govern català i el central per a coordinar aquests esforços. Malgrat que els nacionals ja tenien el peu posat en territori català, la Generalitat catalana no rebia informació relativa al curs de la guerra des de Madrid. Enmig d’aquest clima de divisió Negrín va tractar, almenys internacionalment parlant, de demostrar que buscava la pau sense rancúnies. L’1 de maig de 1938, dia del treballador, va llegir una declaració de 13 punts en els quals exposava els objectius bèl·lics del seu govern. Cap d’aquests punts tenien la menor possibilitat de ser tingut en compte per Franco, el Generalísimo exigia la rendició incondicional i no s’aturaria en la seva obstinació fins a aconseguir-la. Negrín sabia que Franco no transigiria, per

això va posar totes les esperances en que una política de resistència a ultrança tot esperant

l’esclat d’una guerra europea, l’únic que podia salvar a una República cada dia més feble i

aïllada.

ELS 13 PUNTS DE NEGRÍN

1. La independència d’Espanya 2.  Alliberar-la de militars estrangers invasors 3.  República democràtica amb un govern de plena autoritat 4.  Plebiscit per a determinar l’estructura jurídica i social de la República Espanyola  5.  Llibertats regionals sense menystenir de la unitat espanyola 6.  Consciencia ciutadana garantida per l’Estat 7.  Garantia de la propietat legítima i protecció a l’element productor 8.  Democràcia camperola i liquidació de la propietat semifeudal 9.  Legislació social que garanteixi els drets del treballador10. Millora cultural, física i moral de la raça

pàg. 89 de 170

11. Exèrcit al servei de la Nació, estant lliure de tendències i partits12. Renúncia a la guerra com instrument de política nacional13. Àmplia amnistia per als espanyols que vulguin reconstruir i engrandir Espanya 

Per a això va posar les seves esperances novament en el terreny militar. L’'estiu de 1938 davant la constant pressió de l’Exèrcit nacional en direcció a València l’Exèrcit Popular va llançar el seu major ofensiva

en el riu Ebre. La batalla pretenia obtenir el preciós temps que Negrín desesperadament necessitava en vistes al fet que esclatés definitivament la lluita a nivell europeu entre democràcia i feixisme. L’ofensiva partiria des de Catalunya amb l’Exèrcit de l’Est recentment constituït malgrat que les relacions amb la Generalitat catalana eren pràcticament nul·les. Per a coordinar els esforços en la nova ofensiva Negrín s’avingué a visitar al president Lluís Companys

manifestant-li que estava cansat de la falta de cooperació de Catalunya en la guerra i que pretenia dimitir. Companys, espantat, li va indicar que no ho fes i li va dir que procuraria establir una relació més estable entre Generalitat i el govern central. Amb això l’autonomia catalana quedava pràcticament anul·lada per Negrín i els comunistes.

S’ha demonitzat freqüentment a Negrín pel "seu pacte de sang" amb els comunistes. Però el cert era que a Negrín no li quedava una altra alternativa si volia perllongar el sistema republicà a Espanya. Els seus esforços per aconseguir una pau negociada (a esquena dels comunistes) havien resultat infructuosos. No quedava més remei que recolzar-se en el PCE i resistir tant temps com fos possible.

La mediació internacional en el conflicte espanyol s’estava demostrant poc eficaç per no dir inútil. Els britànics van proposar una retirada

pàg. 90 de 170

general de voluntaris en els dos bàndols. En l’assemblea general de la Societat de Nacions de Ginebra el cas espanyol va quedar novament sense resoldre. Però les constants reivindicacions territorials d’Hitler estaven duent a una perillosa situació internacional que semblava obrir la porta de l’esperança per a la República. El conflicte diplomàtic es va iniciar per la qüestió dels Sudetes (zona fronterera de parla alemanya en poder de Txecoslovàquia) que Hitler reclamava. Els txecoslovacs es van resistir a aquesta imposició i es va haver de convocar una Conferència internacional a Munic al setembre de 1938 que decidís la qüestió. Durant la mateixa Gran Bretanya i França van creure salvada la guerra pactant amb Hitler la cessió de la zona com última reivindicació territorial alemanya. La guerra doncs, va quedar temporalment ajornada. Però per a la República espanyola, embarcada en aquest moment en la duríssima batalla de l’Ebre, allò va significar una completa derrota a nivell internacional. Ara ja era segur que les democràcies no recolzarien la intervenció en el conflicte espanyol durant almenys un any, temps que una República a la vora del desastre no podia esperar.

A més el resultat de Munic va aïllar encara més a la Unió Soviètica de Gran Bretanya i França. Stalin va canviar llavors d’objectiu, no va posar objeccions a la retirada dels voluntaris estrangers d’Espanya i va començar a prendre’s seriosament la possibilitat de pactar amb les potències feixistes europees. A l’octubre es van formalitzar els aspectes de la retirada de voluntaris. Quan aquesta es va produir, la batalla de

pàg. 91 de 170

l’Ebre encara seguia el seu curs implacablement. El 22 de setembre la 15ª Brigada Internacional va ser l’última unitat de voluntaris estrangers en abandonar el front a Espanya. Un més després a Barcelona, el 28 d’octubre de 1938, es va celebrar una desfilada de comiat de les brigades. Durant el mateix, Negrín i Dolores Ubárruri "La Pasionaria" van pronunciar paraules de gratitud.: - "Aquests homes van venir al nostre país a lluitar per la llibertat, ho van deixar tot, els seus països, les

seves famílies, els seus treballs, pares, germans, dones, fills, i ens van dir ¡aquí estem! ¡la vostra causa és la nostra! és la causa de tota la humanitat progressista" Però per sobre de les manifestacions de fervent adhesió a la causa republicana calia atenir-se a la crua realitat. La República havia quedat aïllada internacionalment, el seu Exèrcit

havia estat sotmès a una tensió extrema i la moral en la reraguarda era baixíssima fonamentalment per la fam, els bombardejos indiscriminats i l’odiós control comunista. En la zona republicana escassejaven els aliments, el bloqueig marítim, la desorganització econòmica i la crisi militar feien possible l’aparició de l’espectre de la fam. La producció industrial havia baixat a nivells mínims, gairebé un terç des de l’esclat de la guerra i els preus havien augmentat al voltant d’un 300 % respecte al nivell de 1936. Els bombardejos aeris duts a terme pels nacionals impedien el correcte funcionament de la indústria bèl·lica republicana. Cada dia, cada setmana, cada mes, centenars d’aparells nacionals bombardejaven les principals ciutats republicanes, Madrid, Barcelona, València, Alacant etc. A més la divisió política era motiu de constant fricció entre comunistes, anarquistes i membres del POUM, molts dels quals havien estat jutjats i condemnats com espies nacionals malgrat que havia quedat provat la falsedat de les acusacions i que donaven suport al bàndol republicà.

pàg. 92 de 170

L’ofensiva nacional iniciada el 23 de desembre de 1938 per a la conquesta de Catalunya va significar l’última fase de descomposició del govern republicà. La majoria de la seva població volia finalitzar la guerra i amb ella el seu sofriment encara que això signifiqués la postració davant els vencedors. No és doncs d’estranyar que l’ofensiva fos més un passeig que una acció militar. Una enorme massa de refugiats republicans va partir cap a la frontera francesa que representava la salvació. Tarragona va caure en mans nacionals el 14 de gener, el 26 va ser presa Barcelona sense cap esforç. El govern republicà s’havia traslladat a Figueres, població propera a la frontera francesa. Allí el govern va celebrar la seva última sessió de Corts republicanes en sòl espanyol el 1 de febrer. En ella Negrín va pronunciar un discurs en el qual demanava només tres condicions per a la pau: garantia de la independència espanyola, garantia del poble espanyol a decidir el seu propi govern i renúncia a les represàlies encara que sabia que Franco no les acceptaria. El 10 de febrer els nacionals van arribar a la frontera francesa, Catalunya havia caigut. Aquest mateix dia Negrín va arribar a Alacant procedent de França per a tractar de perllongar la resistència de l’última zona en poder de la República. Però gran nombre de dirigents republicans no van voler tornar a Espanya, entre ells Manuel Azaña, president de la República.

El 26 de febrer Gran Bretanya i França van reconèixer al govern del general Franco. Al dia següent tots els paises excepte Mèxic i la URSS

pàg. 93 de 170

ho van reconèixer. Manuel Azaña va dimitir com a president republicà. Tots els dirigents republicans sabien que la guerra estava perduda però Negrín seguien mostrant-se favorable a continuar la resistència. El cap de l’Exèrcit del Centre, coronel Segismundo Casado, estava ja en relació amb Julián Besteiro, rellevant personalitat socialista, que s’havia

mantingut al marge de la guerra i no dissimulava la seva convicció que havia de posar-se-li fi i arribar a un acord amb l’enemic. Conseqüència de la reorganització dels comandaments, que es va interpretar com un cop d’estat comunista va ser el nomenament del comunista Francisco Galán per a la prefectura de la base de Cartagena. La seva arribada va desencadenar la revolta. Al migdia del 5 de març la situació es va fer insostenible per als governamentals, que creient-se acorralats fan fer salpar a la flota. Però una brigada comunista,

traslladada des de València restablí la situació. Vint-i-quatre hores després es reuneixen a Madrid el coronel Casado, Besteiro i representants dels altres partits i organitzacions sindicals. En la matinada del dia 6 s’anuncia la constitució del Consell Nacional de Defensa que assumeix el poder en la zona republicana. S'ataca als comunistes i a Negrín i es declara la inconstitucionalitat del seu govern. Excepte alguns comandaments militars que es mantenen de moment a l’expectativa i alguns governadors i caps que són deposats o arrestats, l’autoritat del Consell és acatada. Entretant els dirigents del PCE no prenen cap decisió eficaç. Durant el matí del 6 de març abandonaven el sòl espanyol, des de l’aeròdrom de Monóvar, Negrín i els seus ministres. Però els comunistes estan resolts a resistir i és al clarejar del dia 12 de març quan la batalla entre comunistes i "casadistas" a Madrid pot donar-se per acabada amb l’eliminació de l’escena política del Partit Comunista.

pàg. 94 de 170

El Consell Nacional de Defensa tracta de reorganitzar la zona però davant les cruels condicions formulades per Franco, els exèrcits republicans només pots atenir-se a la rendició. Burgos accepta rebre a dos emissaris del Consell només per a acordar la manera en què aquesta es portarà a terme. A partir del 27 de març les tropes nacionals inicien l’ofensiva per la victòria. Els membres del Consell de Defensa parteixen cap a l’exili des de Gandía en un vaixell anglès. Besteiro no va voler abandonar Madrid i allí va ser empresonat. Pocs bucs van aconseguir salpar amb refugiats des de València, Alacant i Cartagena. El dia 1 d’abril de 1939 es va donar per finalitzada la guerra amb la total derrota republicana.

3.2. La zona nacional

En la zona controlada pels nacionals, a més d’atendre les necessitats de la guerra, va ser necessari estructurar un Estat, doncs no s’havia previst que l’alçament es convertís en una guerra civil de gairebé tres anys de durada. Així va sorgir l’Estat franquista els pilars del qual van ser l’Exèrcit i el partit únic (Falange Española Tradicionalista y de las JONS) que va tenir en el comandament del general Francisco Franco l’impuls decisiu.

El cop contra la República, planejat per una sèrie de militars horroritzats davant la radicalització social que havia adquirit el país després de les eleccions de febrer de 1936 havia fracassat en gran part d’Espanya. Però en aquesta altra Espanya en la qual havia triomfat va sorgir aviat la necessitat d’estructurar un Estat partint pràcticament de zero. El primer pas va ser la substitució el 15 d’agost de la bandera republicana per la monàrquica en un acte celebrat a Sevilla.

pàg. 95 de 170

En un primer moment no va haver-hi un cap visible del nou moviment, recordem que el general Sanjurjo que havia de posar-se al capdavant del mateix va morir en un accident d’aviació el 19 de juliol per tant la direcció va quedar en mans d’un comandament col·legiat de generals que va rebre el nom de Junta de

Defensa Nacional creada a Burgos el 24 de juliol. El general Miguel Cabanellas en va ostentar la presidència. No obstant això a partir de setembre es va fer estrictament necessari nomenar a un cap suprem que coordinés en el seu nom al “gloriós moviment”. És llavors quan apareix la figura del general Francisco Franco. Francisco Franco, general llaurat en les guerres del Marroc, va iniciar la seva participació en el cop amb molta cautela però en els mesos que van seguir es va convertir en un dels principals aspirants a ocupar el poder suprem del bàndol nacional. Els seus contactes amb l’exterior per a proveir-se d’armament, el trasllat de les seves tropes de l’Exèrcit d'Àfrica a la Península i una mica més tard l’alliberament de l’Alcàsser de Toledo l’havien posat en una situació de clar avantatge enfront de candidats com Emilio Mola o Gonzalo Queipo de Llano. Per tant el 21 de setembre de 1936, en una reunió celebrada a Salamanca es va proposar

que Franco assumís el poder absolut. Miguel Cabanellas es va abstenir probablement perquè sabia que si se li donava el poder a Franco aquest ja no el deixaria fins la seva mort. La decisió va quedar postergada al dia 28

pàg. 96 de 170

del mateix mes i finalment Franco va ser triat Cap d’Estat "mentre durés la guerra”. L’1 d’octubre a Burgos va pronunciar un discurs en el qual es referia a si mateix com Cap d’Estat i Generalísimo dels Exèrcits de Terra, Mar i Aire. Naixia la figura del “Caudillo”.Els règims feixistes europeus, Itàlia i Alemanya bàsicament, van tenir molt a veure en l’ascens de Franco al poder absolut. Els seus enviaments d’armes al bàndol nacional per mediació del Generalísimo li havien atorgat un prestigi difícil d’igualar. A més del suport logístic, va rebre també el polític quan Mussolini i Hitler, en nom dels seus països, van reconèixer al règim de Franco durant la batalla de Madrid (18 de novembre de 1936), aviat ambdós enviarien els seus representants diplomàtics a l’Espanya nacional. Les relacions amb el feixisme europeu van quedar així establertes encara que Franco es va guardar molt d’atorgar a la seva dictadura de tots els aspectes doctrinaris del feixisme italià o alemany.

Els primers decrets de Franco van calmar qualsevol ansietat que poguessin haver tingut els seus seguidors:

Es decretava la devolució de les terres expropiades Es prohibien les activitats sindicals Es declaraven il·legals tots els partits polítics fins i tot els de

dretes A més s’establia un nou Estat els pilars bàsics del qual eren

l’Exèrcit, la Falange, els carlins, els monàrquics ortodoxos i l’Església.

pàg. 97 de 170

El suport d’aquests grups era essencial per al sosteniment de la lluita en el bàndol nacional i això plantejava no pocs problemes en el camí de Franco cap al poder absolut. La Falange, versió espanyola del feixisme europeu, era un dels principals suports civils en els quals se sostenia l'esforç rebel. Els falangistes volien restituir la idea de l'Espanya imperial. La majoria dels seus originaris dirigents (falangistes de

primera hora) eren joves de classe alta o aristocràtica. El seu programa es basava en una reforma revolucionària de la societat, pretenia ser un partit de masses però a Espanya no es van donar les condicions que van possibilitar l'ascens d'aquest tipus de partits en altres països europeus (Itàlia i Alemanya principalment). Només l'espiral de radicalització de la societat espanyola des de les eleccions de febrer de 1936 havia possibilitat l'augment considerable en el nombre de seguidors de la Falange. Després

de l'esclat de la guerra, de 75.000 membres que eren al juliol, a la fi d'any eren gairebé un milió. Però els seus principals dirigents estaven presos en presons republicanes o havien mort assassinats en els terribles primers dies de la guerra civil. En la presó republicana d'Alacant es trobava el seu màxim líder José Antonio Primo de Rivera (pres des de març de 1936 a Madrid i traslladat a Alacant al juny) i allí seria afusellat el 20 de novembre de 1936. A partir de noviembre de 1936 es va iniciar la batalla per Madrid. Els nacionals pensaven que seria un passeig i Franco es veia ja en el cim del poder polític en tota Espanya. Però els republicans van resistir i la guerra es va allargar indefinidament. Davant l'imprevist allargament de la guerra la capital de l'Espanya nacional es va traslladar de Burgos a Salamanca. La centralització del comandament militar i la concentració del poder en mans de Franco eren cada vegada més evidents. Ara no tenia cap rival entre els generals, i ni els falangistes ni els carlins podien desafiar-lo i menys encara els antics partits polítics. Els falangistes

pàg. 98 de 170

estaven intentant situar-se políticament. Manuel Hedilla, el nou, encara que provisional cap nacional de Falange, intentava per tots els mitjans convertir aquell moviment en un autèntic partit però les exigències de la guerra impedien que tingués èxit en la seva empresa. També els grups de requetès carlins, un altre dels importants suports civils al Moviment, eren un seriós obstacle per a Franco. En l'hivern de 1936-37 el seu principal líder Manuel Fal Conde va crear una Acadèmia Militar Carlina sense consultar amb el Caudillo. Franco va identificar a Fal Conde amb un colpista i el va obligar a abandonar el país si no volia enfrontar-se a un tribunal militar. S'estaven donant els primers passos per a reduir a tots els moviments político-socials que componien el bàndol nacional a una única direcció. L'Himne nacional va ser instaurat com el “legítim” d'Espanya, també es cantaven l'Oriamendi, el Cara al Sol i l'Himne de la Legió. Les files del moviment juvenil de l'Espanya nacional, a imatge i semblança dels “balilla” de Mussolini, rebien el nom de "pelayos", "cadetes" o "fletxes".

Pel que fa a l'Església, no va dubtar en recolzar al bàndol nacional enfront del republicà, convertint-se en una de les principals aliades del règim. El suport entusiasta de l'Església es va veure àmpliament recompensat i els ordes religiosos van recobrar el control de l'ensenyament que habian perdut sota la República, i el divorci i els matrimonis civils van quedar abolits. L'Església volvia a ser guardiana de la moral, l'Espanya de Franco era autènticament nacional-catolica. Però no tota la seva jerarquia era partidària de donar suport a uns espanyols sobre uns altres. Se sabia que alguns sacerdots bascos contraris a la “croada” havien estat afusellats en el bàndol nacional. L’afusellament de sacerdots i religiosos era moneda corrent entre el bàndol republicà però que els “defensors de la fe” com s'autoproclamaven els nacionals afusellessin a sacerdots va provocar una forta protesta del Papa Pío XI. Malgrat tots aquests problemes el Vaticà no va tenir cap objecció a reconèixer al règim de Franco al juny de 1937 quan Euskadi i amb ell l'Església basca ja havien estat conquistades per a la causa nacional.

pàg. 99 de 170

Franco va aconseguir també el suport d'una àmplia majoria de camperols conservadors desitjosos de mantenir la seva forma de vida tradicional i religiosa. Les col·lectivitzacions agràries de la zona republicana els inspiraven més temor que esperança. Milers de camperols castellans van preferir la seva forma de vida antiga a les commocions revolucionàries. El manteniment d’una reraguarda ferma i segura era una de les principals preocupacions del bàndol nacional. Per a seguir mantenint-la en aquest estat era necessari afusellar a molts enemics del règim. Franco, impassible, sostenia que la seva política no consistia a derrotar exèrcits sinó a conquistar territori, duent a terme les purgues necessàries. Poden distingir-se dues etapes en les execucions nacionals:

En els primers dies de la guerra s’afusellava sense procediment judicial.

Més tard es van implantar els consells de guerra que no van deixar de representar una farsa de judici en el qual l’acusat estava condemnat d’antuvi a la pena cabdal.

Innombrables republicans, revolucionaris i presoners de guerra, sacerdots bascos i separatistes de totes les classes es trobaven en les atapeïdes presons de la reraguarda nacional, a la mercè dels directors de les presons i dels guardians. Algunes veus es van aixecar contra aquests terribles fets però en l’Espanya de Franco aixecar la veu significava moltes vegades l'empresonament i fins i tot la mort. En la primavera de 1937 el panorama polític de l'Espanya nacional va arribar al seu climax. Ja vam veure que durant l'hivern s'havien donat alguns casos de divisió en el si dels seus suports civils, principalment falangistes i carlins. Franco estava disposat a acabar d'una vegada per sempre amb l'autonomia que gaudien dits grups en el seu règim. Per a poder sotmetre'ls es va valer d'un personatge que arribaria als llocs de més alta responsabilitat en l'Espanya nacional, Ramón Serrano Súñer. Ramón Serrano Súñer, cunyat del Generalísimo, va deure el seu triomf polític a la seva intel·ligència, poder de decisió i temeritat i també al seu encant personal. Així va començar a imposar-se a Espanya l'imperi del

pàg. 100 de 170

que es va conèixer com el "Cuñadísimo". Al principi el "Cuñadísimo" mancava de posició oficial. Des de la seva arribada a Salamanca després de la seva fugida de territori republicà (l'alçament el va sorprendre a Madrid), Franco el va utilitzar de guia polític. Serrano s'ocupava de buscar al nou Estat nacional una base teòrica i a ser possible jurídica. Per això es va declarar partidari de la unificació de tots els moviments sota la mà ferma del general Franco.Amb els carlins virtualment fora de joc després de l’exili del seu

líder Manuel Fal Conde, el Generalísimo va decidir que

havia arribat el moment d'acabar amb l'autonomia de la Falange. La Falange, que com ja s'ha

dit, havia perdut als seus principals líders estava ara dirigida provisionalment des de l'inici

de la guerra per Manuel Hedilla, un ex mecànic gallec. Hedilla tractava per tots els

mitjans de fer de la Falange un moviment totalment independent de l'Exèrcit. Això

significava l'enfrontament directe amb Franco. El 17 d'abril de 1937 Hedilla va assumir

la prefectura oficial de la Falange. Però es trobava completament aïllat i no tenia la

preparació ni la capacitat necessària per a ocupar aquest càrrec. Només dos dies després

Franco va anunciar el decret la unificació de la Falange i el carlins en un moviment

nacional sota la seva pròpia direcció: FET i de les JONS (Falange Espanyola Tradicionalista

i de les Juntes d’Ofensiva Nacional Sindicalista).

Llegada la guerra a un punto muy avanzado y próxima la hora victoriosa, urge ya acometer la gran tarea de la paz, cristalizando en el estado nuevo el pensamiento y el estilo de nuestra Revolución Nacional. Unidos por un pensamiento y una disciplina común, los españoles todos han de ocupar su puesto en la gran tarea. Esta unificación (...) precisa tener en cuenta que (...) Falange Española y Requetés han sido los dos exponentes auténticos del espíritu del alzamiento nacional iniciado por nuestro glorioso Ejército el diecisiete de julio. Como en otros países de régimen totalitario, la fuerza tradicional viene ahora en España a integrarse en la fuerza nueva. Falange Española aportó con su programa masas juveniles, (...) los Requetés [aportaron], junto a su ímpetu guerrero, el sagrado depósito de la tradición española (...). Por todo lo expuesto, DISPONGO:

Artículo 1º. Falange Española y Requetés, con sus actuales servicios y elementos, se integran, bajo Mi Jefatura, en una sola entidad política de carácter nacional, que de momento se denominará Falange Española Tradicionalista y de las J.O.N.S. Esta organización, intermedia entre la sociedad y el Estado, tiene la misión principal de comunicar al Estado el aliento del pueblo y de llevar a éste el pensamiento de aquél a través de las virtudes político-morales, de servicio, jerarquía y hermandad (...). Quedan disueltas las demás organizaciones y partidos políticos.

Artículo 2º. Serán órganos rectores de la nueva entidad política el Jefe del Estado, un Secretariado o Junta Política y el Consejo Nacional (...)

pàg. 101 de 170

Artículo 3º Quedan fundidas en una sola Milicia Nacional las de Falange Española y de Requetés, conservando sus emblemas y signos exteriores (...). La Milicia Nacional es auxiliar del Ejército. El Jefe del Estado es el Jefe Supremo de la Milicia (...).

Dado en Salamanca a diecinueve de abril de mil novecientos treinta y siete.-

FRANCISCO FRANCO, Boletín Oficial del Estado (Burgos), 20 de Abril de 1937.

Hedilla es va resistir i va gosar desafiar l'autoritat de Franco. Va ser detingut, jutjat i condemnat a mort encara que posteriorment se li commutà la pena per la de cadena perpètua que compliria a les illes Canàries. La boina vermella dels carlins i la camisa blava de la falange ja eren un sol uniforme. Franco habia assegurat així el triomf del seu conservadorisme autoritari i la unitat dels seus seguidors, s'habia erigit en dictador absolut.

Ramón Serrano Suñer es va convertir en l'home clau del nou moviment, teòricament era falangista encara que mai havia estat membre de Falange i realment es trobava supeditat al general Franco que d'aquesta manera mostrava davant els falangistes la idea que la

Falange encara posseïa un poder de decisió que ja no tenia. Serrano Súñer era simplement una peça més en l'astut dispositiu d'Estat creat pel general Franco. No obstant això també hi havia monàrquics entre els suports donats al Cap d'Estat. Aquests havien accedit a lluitar a favor del bàndol nacional per unes preteses promeses de restauració monàrquica quan finalitzés la guerra.

Però Franco estava disposat a ser l'únic monarca d'Espanya i no va trigar, com havia fet amb falangistes i carlins, a anul·lar-los políticament.

Bàsicament deixava córrer el temps i ajornava constantment la decisió davant els requeriments que nomenés a un successor (a ser possible monàrquic) quan la guerra finalitzés doncs ja tenia previst mantenir-se indefinidamente en el poder.

pàg. 102 de 170

La nova Espanya nacional amb el seu flamant nou moviment al capdavant (Falange Espanyola Tradicionalista) no va aconseguir gran desenvolupament el 1937. Mancava d'ideologia pròpia. La Falange era ara un apèndix de l’exèrcit, el periòdic del partit, “Arriba España" un simple mitjà de comunicació al servei de Franco. La FET no servia més que per a efectuar propaganda. Els responsables del carlins en el consell nacional eren tots de l’ala moderada i havien acceptat el decret d’unificació. De fet, la Falange i els carlins van romandre marginats en tots els sentits excepte en el formal. Als monàrquics alfonsins, per contrast se’ls veia pul·lulant al voltant dels generals tractant d’obtenir alguns pretesos suports a favor de la seva anhelada restauració monàrquica.

En l’aspecte militar 1937 va ser un nou any de triomfs per a la causa. Si bé en els primers mesos tots els seus atacs a Madrid havien fracassat, a partir d’abril amb l’inici de les operacions en el nord republicà i la seva total conquesta a la fi d'octubre i el rebuig ferm de les contraofensives republicanes de l'estiu feien possible albirar que la guerra podria guanyar-se el nou any. Encara que al desembre una nova contraofensiva republicana havia pres posicions enfront de Terol, Franco es trobava cada vegada més en una posició de clar avantatge enfront dels seus enemics. Aquesta era, doncs, la situació de l'Espanya nacional a la fi de 1937.

1938-1939

El franquisme a principis de 1938 es fonamentava bàsicament en la figura del Caudillo, persona que "encarna els valors i tots els honors com autor de l'era històrica on Espanya adquireix la possibilitat de realitzar el seu destí i amb ell, els anhels del Moviment. El Caudillo assumeix la més absoluta autoritat i respon davant Déu i davant la

pàg. 103 de 170

Història". L'enunciat d'aquests principis formalitzava el nou Estat nacional-sindicalista basat en els supòsits d'unitat, totalitat i jerarquia. A principis de 1938 el bàndol nacional va veure possible de manera definitiva la formació d'un govern que donés a la seva causa una aparença cívic-militar. L’1 de febrer de 1938 el general Franco va formar el seu govern. Fins al moment s'havia comptat únicament amb una direcció militar amb el general com únic detentador del poder decisori. Ara seria igual però recolzant-se en un consell de ministres de totes les forces polítiques que componien el règim i que teòricament raonava com era la línia política a seguir però que realment es plegava a les decisions absolutes de Franco.

Aquest govern estava compost per una barreja de ministres de cort militar amanit amb alguns civils de tall monàrquic, falangista i carlí. Cap dels representants civils havien estat personatges d'elevat rang en els seus partits abans d'accedir a les carteres ministerials d'aquest primer govern de Franco. El Caudillo ja havia eliminat com vam veure a tots aquells dirigents incòmodes provinents dels grups civils que li podien haver apartat del seu poder absolut. En aquest gabinet el personatge amb més influència era Ramón Serrano Súñer, nomenat ministre de la Gobernación. La cerimònia d'institucionalització d'aquest govern va consistir a prestar jurament al poder absolut de Franco i a Espanya en el monestir romànic de las Huelgas a Burgos: "en el nom de Déu i els seus sants Evangelis, juro complir amb el meu deure de ministre d'Espanya

pàg. 104 de 170

amb la més estricta fidelitat al cap de l'Estat, generalísimo dels nostres gloriosos exèrcits, i als principis constitutius del règim nacional per a servir al destí de la Pàtria" era la frase que es pronunciava per a jurar el càrrec. Un dels que van faltar a la cita va ser el general Queipo de Llano, que odiava als falangistes i que al negar-se a entrar a formar part del govern va anar perdent paulatinament el domini que havia gaudit en el sud d'Espanya des del seu increïble cop de Sevilla en els primers dies de la guerra civil. Una de les primeres disposicions d'aquest govern va ser que els afusellaments ja no es produïssin "per lliure" sinó que s'establissin una sèrie de tribunals militars que jutgessin a l'acusat abans d'executar la sentència encara que per l'efecte era pràcticament el mateix. Mentrestant la població sota zona nacional es trobava envoltada d’una aura de misticisme i de fe en la lluita per la guerra d’alliberament que la propaganda s’encarregava d’emfatitzar dia a dia. A més els aspectes socioeconòmics ajudaven. La moneda franquista no estava sofrint la

depreciació que acusava la republicana, els preus encara que havien pujat no eren encara massa elevats i tant les ciutats com el camp es trobaven perfectament abastits en el que a aliments es refereix (recordem que les principals zones bladeres i ramaderes d’Espanya estaven en mans nacionals). Els òrgans que regulaven la producció i distribució d’aliments van ser creats a l’agost de 1937 (SNT) i abril de 1938 (SNRET). El primer vetllava pel control i distribució dels principals productes com el blat. El segon establia la compravenda estatal de

dits productes per a permetre el control dels preus. L'Església havia recuperat el seu control d'abans sobre la societat i fins i tot l’havia ampliat. En la zona nacional les esglésies estaven atestades de gent que

pàg. 105 de 170

volia escoltar missa i en les col·lectes realitzades per a sostenir la lluita del front, als orfes i desvalguts o simplement com ajuda al sosteniment de l'Estat era d'indubtable l’èxit recaptador. L'ensenyament va quedar totalment establert sota cànons religiosos. Les dones entre 17 i 35 anys que no estiguessin al càrrec de les tasques de la llar familiar estaven obligades a afiliar-se al servei social. El certificat que s'expedia a totes aquelles que ja haguessin realitzat el servei era imprescindible per a totes aquelles dones que busquessin i volguessin trobar ocupació. A nivell industrial es burocratitzà tot. Per a obrir una nova fàbrica era necessari el permís de les autoritats competents. Totes aquelles fàbriques que produïssin béns d'ús exclusivament bèl·lic van quedar sotmeses a control militar. Les indústries d'alimentació i tèxtils van quedar en mans del Sindicat Vertical franquista dirigit per l'Estat. Amb l'adopció d'aquest sistema sindicalista la producció va quedar organitzada en rams de distintes categories. Ni que dir que el dret a la vaga o els convenis col·lectius entre empresaris i treballadors van quedar totalment prohibits i penats amb la presó. L'hivern de 1937-38 l'Exèrcit nacional comptava amb uns 500.000 homes reorganitzats en divisions. Aquestes forces seguien organitzades en tres grups. L'Exèrcit del Nord sota el comandament de Fidel Dávila, el del centre amb Andrés Saliquet i el del sud amb Queipo de Llano. En aquestes formacions calia comptar als 40.000 marroquins, a un nombre similar de tropes regulars italianes i als 5.000 homes de la Legió Còndor. L'espionatge polític i el control de la reraguarda quedava assegurat amb el SIPM (Servei d'Informació i Policia Militar) creat al novembre de 1937 i que a mitjans de 1938 comptava al voltant de 30.000 homes al seu servei.

pàg. 106 de 170

A nivell literari es va assistir a una renovació dels panegírics de l'Espanya imperial. El seu principals caps van ser l'escriptor falangista Ernesto Giménez Caballero o el poeta José María Pemán. Els lemes "Espanya, una, grande y libre", "Por Dios y por el César", "Por la Patria, el pan y la justicia" es van convertir en sentències que havien de ser apreses per tot aquell que se sentís veritablement "espanyol". A nivell legislatiu el 7 de març de 1938 es promulgà el "Fuero del

Trabajo". Es regulava amb aquest Fuero les condicions laborals de la zona nacional. Es garantia el salari mínim, assegurança social, subsidi familiar i vacances pagades. Es decretava un augment de sou als jornalers i la parcel·lació de la terra conforme a les necessitats de les famílies camperoles. Però les noves disposicions no van passar de l'intent d'aplicar-les. El Fuero del Trabajo havia estat copiat bàsicament del ja existent en la Itàlia de Mussolini Carta dei lavoro) i tal com va ocórrer en dit país, a Espanya la vella oligarquía terratinent va seguir gaudint del poder econòmic ara garantit per un Estat

pàg. 107 de 170

omnipotent. Els únics articles del Fuero que sí van tenir aplicació van ser precisament els que garantien la propietat privada dels béns i aquells que penaven els actes que alteressin la normal producció. Més ressonància va tenir la promulgación de la Llei de Premsa el 9 d'abril de 1938. Es decretava el control estatal de tota la premsa escrita. L'article 18 prohibia qualsevol mitjà o suport de comunicació que atemptés contra el règim o obstaculitzés l'acció del seu govern. La reorganització del sistema educatiu que com ja s'ha dit quedava en mans de l'Església significava a més la depuració de mestres i professors no afins al règim i la reordenació en quatre branques de l'educació: religió, patriotisme, educació cívica i educació física. Tots els nous mestres i professors havien de posseir un certificat de bona conducta religiosa, moral, política i social abans del Moviment i durant el mateix expedit pel rector de la localitat. Pel que fa a les relacions del règim amb l'exterior no van deixar de ser bones malgrat algunes tensions. Respecte als italians de Mussolini s'havien establert algunes contrapartides a l'enviament de material bèl·lic i homes des d'Itàlia, com és l’enviament d’acer. Respecte als aliats alemanys s'acabava d'atorgar un nou crèdit d'uns 10 milions de marcs mensuals en concepte de material bèl·lic, exportacions i diners en efectiu. A canvi els alemanys van exigir el total control del mineral de ferro espanyol o en el seu cas el de 73 mines espanyoles. Franco no va accedir a aquestes disposicions però es veié obligat a permetre que els alemanys es convertissin en accionistes majoritaris d'unes 5 empreses mineres espanyoles. Tambien es rebien ajudes des del pais veí, Portugal, en forma de voluntaris per a la lluita i en forma de diners en metàl·lic a compte de l'estat portuguès. Altres ajudes més modestes eren les rebudes des d'Hispanoamérica o la proporcionada pel soldà del Marroc. Totes aquestes ajudes, la reorganització de la reraguarda i la direcció efectiva d’un exèrcit poderós feien impensable que la victòria pogués escapar-se’ls als nacionals. A partir de març de 1938 els exèrcits franquistes van llançar una ofensiva per Aragó que duta a terme amb mestratge, eficàcia i professionalitat, va deixar atònits i debilitats als republicans. Encara que després, l’optimisme d’una victòria abans del

pàg. 108 de 170

final de 1938 es va esfumar, l’Espanya nacional seguia marcant el pas ferm que els indicava el seu Caudillo. Franco mai va voler oir d’una mediació que possibilités les taules en la guerra civil, abans hagués preferit fins i tot la derrota. La propaganda llançava frases com "En nom del destí d’Espanya, dels seus herois i els seus màrtirs, la Pàtria exigeix la victòria incondicional de Franco". L’ofensiva republicana de l’Ebre va provocar un passatger pessimisme en l’Espanya nacional quan es creia que la victòria estava prop. La batalla va coincidir amb la major crisi internacional que Europa va suportar des de l’aparició i auge del feixisme. Efectivament, l’estiu de 1938 Hitler va adduir davant la Societat de Nacions que el territori dels Sudetes (una franja fronterera txecoslovaca poblada d’alemanys) li pertanyia. En la Conferència internacional de Munic de setembre de 1938 Anglaterra i França van pactar amb Alemanya i Itàlia la cessió de la zona a canvi de la fi de les reivindicacions de més territori per part alemanya. Munic va representar el triomf més complet per a l’Espanya de Franco doncs va possibilitar la negociació, i per tant la cancel·lació del perill de guerra europea, entre democràcia i feixisme quan la guerra civil espanyola encara no estava decidida. Franco ja no havia de preocupar-se de la frontera francesa i tenia les mans lliures per a acabar definitivament amb "el problema" espanyol. Acabada la Conferència els alemanys redoblaren els enviaments de material bèl·lic a l’Espanya nacional doncs ja sabien que Anglaterra i França no farien res per la República espanyola. La batalla de l’Ebre es trobava en aquell moment en el seu clímax. Però la balança ja s’inclinava a favor dels nacionals.

pàg. 109 de 170

La moral s’hi havia elevat de nou. Més encara quan després del final de la batalla de l’Ebre al novembre de 1938 els nacionals només van necessitar un mes per a muntar una ofensiva sobre territori català davant una República totalment esgotada. L’ofensiva, llançada a la fi de desembre va ser més que una ofensiva un passeig militar. La superioritat material, en homes i equip de l'Exèrcit nacional era

incontestable davant un extens front català desguarnit i desmoralitzat. Al febrer de 1939 els exèrcits nacionals van arribar a la frontera francesa després del seu avanç pel sud. Catalunya havia caigut, cada vegada quedava més clar que la guerra seria guanyada pels nacionals. El 13 de febrer de 1939, Franco promulgà el decret que aplicava penes a tots els culpables d’activitats " subversives" des de l’1 d’octubre de 1934 fins al 18 de juliol de 1936 i a tots els quals, des de llavors, s’haguessin oposat al Moviment Nacional. La revolta del

coronel Casado en la zona republicana estava pròxima a esclatar ja que des de Burgos no es parlava d’una altra cosa que de la República deposés les armes i acceptés la rendició incondicional de Franco. El 27 de febrer es va produir el reconeixement oficial del govern nacional per part de Gran Bretanya i França, un dia després tots els països, excepte Rússia i Mèxic van efectuar aquest mateix reconeixement. Amb la revolta de Casado es va preparar l’acte final de la guerra. Les condicions que va posar Franco per a la rendició estipulaven el lliurament de l’aviació republicana i l’alt el foc de l’exèrcit de terra. A més els caps militars travessarien les línies mostrant banderes blanques. El 27 de març es va iniciar l’avanç sense resistència sobre l’última zona en poder dels republicans. Sis dies després, l’1 d’abril de 1939, dia que es va anomenar de la Victòria havien aconseguit les tropes nacionals els seus últims objectius militars. La guerra havia acabat amb la victòria total de l’Espanya nacional.

pàg. 110 de 170

Els problemes socials. La vida a rereguarda. Repressió, refugiats i el paper de la dona.

Viure en guerra. La guerra va alterar la vida quotidiana tant per les dificultats de supervivència que va comportar, agreujades per l’arribada de milers de refugiats, com pels efectes criminals de les bombes. Era la primera vegada en la historia europea que la població civil era atacada. D’altra banda, els trenta mesos que precediren l’ocupació franquista de Catalunya van implicar canvis d’actituds i de percepcions, des de l’eufòria inicial de juliol del 1936 fins a la desmoralització, la fam i la por dels anys 1938-39.

Les dificultats materials L’escassetat de queviures afecta tot el territori republicà i es va derivar, inicialment, del fet que les principals regions agràries espanyoles havien quedat sota control dels sublevats. Després, l’escanyament alimentari va provocar l’acaparament de productes i el desgavell dels intercanvis, al qual hi va col·laborar la progressiva depreciació de la moneda. La fam va ser cada cap més present i les cues a les botigues i als mercats es multiplicaren mentre els preus pujaven per damunt dels sous. El govern va fer campanyes contra l'’escassetat de productes (llet, ous, etc.) i va adoptar mesures, més benintencionades que eficaces. El mercat negre es va estendre i la cada cap més deficient alimentació genera problemes de salut (tifus, tuberculosi...). L’avanç feixista i el setge de Madrid van comportar que al final del 1936 unes 300.000 persones es desplacessin a Catalunya. I la xifra es va incrementar fins al final del 1938, quan hi va haver un milió de refugiats a la Catalunya republicana: un 34% eren d’Extremadura i Madrid, un 15% andalusos, un 12% asturians i càntabres, un 5% bascos i un 4% aragonesos.

pàg. 111 de 170

Una gran tesi doctoral. http://www.tdx.cesca.es/TDX-0416104-095119/index_cs.html#documents

Els problemes d’alimentació, allotjament, escolarització, sanitat, higiene, etc., van representar una important tasca organitzativa per tal de distribuir una població refugiada formada majoritàriament per dones, nens i ancians. L’esforç de solidaritat va ser enorme i es convertí enl’únic mitjà per superar les dificultats i les tensions que sorgiren als municipis. Els bombardeigs Els brutals atacs aeris sobre Madrid van anunciar el que passaria a la reraguarda, que va desaparèixer com a tal per convertir-se, també, en espai bèl·lic assotat pels vaixells i avions alemanys i italians. A Catalunya el bombardeig naval de Roses el 30 d’octubre de 1936 encetava una practica que els feixistes van dur a terme amb intensitat progressiva a fi d’aterrir i desmoralitzar la població civil, minvar la seva resistència i afeblir la seva fidelitat a la República. També van utilitzar-los com a autopropaganda de la pròpia eficàcia devastadora, i, com en el cas de la destrucció de la localitat basca de Gernika, per desprestigiar la República davant de l’opinió pública internacional, en divulgar la falsedat que els mateixos republicans n’havien estat els autors. Barcelona va ser bombardejada per primera vegada el 1 3 de febrer de 1937 i fins al final de la guerra va ser atacada 384 vegades. Això va obligar a la construcció de més de 1000 refugis subterranis Los bombardeos aéreos de los nacionales masacran Barcelona

Sin que pueda justificarse como respuesta a actos nuestros de la misma naturaleza, la aviación facciosa, que,

formada por aparatos italianos y alemanes, tiene sus bases en la isla de Mallorca, realizó ayer sobre Barcelona

furiosos bombardeos que ocasionaron un millar de víctimas y destruyeron gran número de edificios. En todos

estos bombardeos se buscó la parte más densamente poblada de la capital y sobre ella fueron arrojadas bombas

de enorme potencia. Las defensas antiaéreas abatieron un aparato.

Esta Jornada es en la que la aviación facciosa ha causado mayor mortandad desde que, a poco de iniciarse la

guerra, comenzó sus criminales agresiones contra ciudades abiertas.

Una de las bombas, que estalló en medio de la calle, mató a casi todas las personas que formaban cola en una

parada del tranvía; otro de los artefactos alcanzó, incendiándolo, a un autobús lleno de viajeros, pereciendo

despedazados o carbonizados todos ellos. Las agresiones que comenzaron por la noche a las diez, duraron en

pàg. 112 de 170

su primer periodo más de tres horas, en las cuales el bombardeo fue casi ininterrumpido, y se repitieron unas

horas más tarde por la mañana. La Vanguardia (13 març 1938)

Les bombes van caure de manera més persistent a la costa, però també en algunes localitats de l’interior i, sovint, van precedir l’ocupació d’una població com en el cas de Tortosa, Tarragona, Reus, Lleida, Granollers, Badalona, Figueres, etc. Els ports de Barcelona i de Tarragona van ser

arrasats; però altres vegades els bombardeigs no tenien cap mena d’objectiu logístic ni bèl·lic sinó que sembraven el terror i permetien l’experimentació de la capacitat mortífera de noves bombes, com al mercat de Granollers, el maig del 1938, on les principals víctimes van ser dones i nens. Al final de la guerra el nombre de morts va arribar als 5.000, la meitat deis quals a Barcelona. Uns 6.000 edificis van quedar afectats, un terç dels quals completament destruïts. Les darreres i cruels escomeses es van dirigir contra les llargues fileres de la població que fugia cap a l’exili.

L’impacte de la militarització Els problemes a la reraguarda també derivaren deis quintacolumnistes, és a dir, d’aquelles persones que van desenvolupar activitats contraries al regim republicà de manera organitzada: l’espionatge, el sabotatge, l’organització de l’ajut econòmic a sacerdots, desertors i pròfugs, etc. En contra, hi va actuar eficaçment el Servicio de Inteligencia Militar (SIM), si bé amb una impunitat que sovint sobrepassava els límits de la repressió legal i s’endinsava en els camins del terrorisme d’Estat. El nou Tribunal de Alta Traición y Espionaje i els tribunals especials de guàrdia es van encarregar dels delictes de traïció, espionatge i derrotisme.

pàg. 113 de 170

Entre el desembre del 1937 i el del 1938, van ser afusellades 173 persones a Montjuïc per activitats quintacolumnistes, atracaments i deserció. L’exèrcit popular, a mitjan 1937, havia substituït les milícies i columnes i això va comportar l’increment dels efectius a files. L’any 1938, arran de les batalles de Terol i de l’Ebre, foren cridades les lleves del 1929 i del 1940 (la “quinta del sac i del biberó”), és a dir, la població masculina de 35 i 17 anys. Aquesta mobilització va incorporar més de 300.000 homes al front, amb l’impacte que això tingué sobre les famílies. Les lleves van provocar l’aparició dels emboscats, és a dir, dels qui van eludir la crida i van amagar-se a les cases de pagès, als boscos i a les muntanyes, sobretot en comarques on la geografia facilitava els amagatalls. La seva persecució per part de les forces policials es va traduir en batudes i enfrontaments, ja que, en alguns casos, els emboscats van adoptar actituds de resistència armada.

La repressió.La repressió en la zona republicana

Després de la revolta militar, la zona republicana, a excepció d’Euskadi, es va submergir en un caos revolucionari i per totes parts van sorgir nous organismes que detentaren el poder real durant els primers mesos

pàg. 114 de 170

de la guerra. Els primers assassinats en aquesta zona es van produir a Barcelona i Madrid, on la massa incontrolable s'apoderà dels carrers. En ambdues ciutats les forces de seguretat lleials a la República van intentar evitar les matances, però van ser desbordades per la multitud armada. Especialment brutal va ser la repressió en la Ciutat Comtal on la CNT i la FAI van prendre part molt activa. La pròpia Generalitat es va diluir en el caos i el president Companys va haver de pactar amb els dirigents anarcosindicalistes per a poder conservar, almenys sobre el paper, el poder.   El passeig va afectar a polítics de dreta, cacics, terratinents, empresaris, burgesos i, especialment, als sacerdots. Però tal vegada, les pràctiques més aterradores van ser les “sacas” de les presons que van culminar amb el succeït a Madrid durant el mes de novembre de 1936. Davant el temor de la caiguda de Madrid, es decideix traslladar a València als milers de detinguts que romanien tancats en les presons madrilenyes. Però aquest trasllat es converteix en una ordre d'execució. La primera saca es produeix el 7 de novembre: el comboi es desvia a Paracuellos de Jarama on es consumen les matances; tal com indiquen les actes, la Junta de Defensa de Madrid té coneixement oficial d'aquests fets el dia 11 i determina delegar en el conseller d'Ordre Públic (Santiago Carrillo) la missió de garantir la seguretat dels detinguts. No obstant això, els afusellaments van seguir produint-se fins al nomenament de l'anarquista Melchor Rodríguez (4 de desembre) com delegat especial de presons. Encara que aquest esdeveniment resulta encara avui històricament confús, no hi ha cap dubte de la responsabilitat en ell dels aparells policials, els dirigents dels quals, majoritàriament comunistes, estaven molt influenciats per assessors soviètics.    Nombrosos republicans i dirigents obrers i sindicals van condemnar aquest terror indiscriminat des del primer moment i només la desintegració del propi Estat va impedir a les autoritats prendre mesures més efectives. Però a mesura que el govern reprenia el control, la repressió indiscriminada va ser desapareixent i es va fer tot el possible per a protegir a les víctimes.

pàg. 115 de 170

Podeu veure http://www.geocities.com/capitolhill/congress/3731/represio.html

    Encara que aquests esforços per recomposar l'Estat de Dret van ser primerencs, no va ser sinó fins a la primavera de 1937 quan realment cristalitzaren. Ja a l'agost de 1936 s'intenten detenir les matances amb la creació del primer “Tribunal Especial” (els coneguts com tribunals populars); a l'octubre del mateix any neixen els “Jurats d'Urgència”, els de “Guàrdia” i els de “Seguretat”. A València no va ser possible dissoldre el “Comitè de Salut Pública” i detenir els abusos que cometien els integrants de la Columna de Ferro fins a finals de 1936. I ja s'ha esmentat la decidida actuació de Melchor Rodríguez per a evitar les sacas.    Amb l'arribada de Negrín al govern (maig de 1937), l'estat s'afiança definitivament i amb això s'assegura un relatiu ordre i pau en la reraguarda i s'aconsegueix garantir els drets de defensa. Però l'avanç dels feixistes propicia una creixent militarització de la justícia i de l'aparell policial. Quan el govern central es trasllada a Catalunya (novembre de 1937), l'auge de sabotatges per part dels quintacolumnistes és de tal magnitud que la policia “política” (SIM) controlada pels comunistes, obté noves competències per a lluitar contra dites accions i la repressió es va estendre no només contra els feixistes sinó també contra la disidencia interna. Serveixi de mostra el procés contra el POUM i la “desaparició” del seu president, Andreu Nin.    Malgrat aquests excessos, la reconstrucció de l'Estat va permetre que, des de 1937, la majoria dels detinguts passessin a disposició judicial amb totes les garanties procesals i que el compliment de les sentències de mort requerís el vist bo del Consell de Ministres. Només cap al final de la guerra, en una situació de desbandada i descontrol total, es van tornar a produir alguns assassinats.

LA REPRESSIÓ FEIXISTA

pàg. 116 de 170

A diferència del succeït en la zona republicana, la repressió va formar part, des del primer moment, de l'estratègia dissenyada pels revoltats per a aconseguir el poder i se centraria fonamentalment en càrrecs polítics republicans, militars lleials a la República, intel·lectuals, dirigents polítics, sindicals i líders obrers i de les cases del poble de les localitats que ocupaven o que dominaven des d'un primer moment.    En les zones proclius a la revolta i ràpidament dominades pels revoltats, es va instaurar un règim de terror indiscriminat per a evitar que l'enemic pogués organitzar la resistència. Bona prova d'això va ser el succeït a Navarra, Mallorca, Soria, La Rioja … només en aquesta última es van produir més de 2000 assassinats. En aquestes zones, la Falange assumeix, amb el beneplàcit militar, la responsabilitat de dur a la pràctica les consignes feixistes. Mentre, Queipo de Llano i Franco organitzen la neteja de la reraguarda segons avancen les seves forces. Es produeixen sacas amb el consentiment del comandament militar, i va haver-hi afusellaments als vorals de les carreteres, en les tàpies dels cementiris i en l'extraradi dels centres urbans. Es va arribar fins i tot a la crema de cadàvers per a evitar el perill d'epidèmies.Conforme la revolta derivava en una guerra i les zones ocupades es constituïen en un nou Estat, la repressió va anar institucionalitzant-se. La depuració política i la censura van arribar a tots els nivells i es van estendre a totes les activitats, tant públiques com privades. Es va pretendre emmascarar aquesta situació amb l'emissió de diversos

decrets i disposicions legals, que van culminar amb la publicació el 9 de febrer de 1939 de la llei de “Responsabilitats Polítiques”. Llei, que ja en el seu article primer violava un dels principi irrenunciables del Dret

pàg. 117 de 170

al sancionar “retroactivament”:«Es declara la responsabilitat política de les persones, tant jurídiques com físiques, que des del 1 d'octubre de 1934 i abans de juliol de 1936 van contribuir a crear o agreujar la subversió …»    Emparats en aquestes disposicions, els consells de guerra van dictar, en absència de qualsevol garantia procesal, nombroses sentències de mort prenent el relleu als falangistes i els afusellaments per rebelió militar se succeirien al llarg de tota la guerra. Això no va impedir que continuessin els passejos fins a molt després d'acabar la guerra, si bé a una escala menor que durant els primers mesos del conflicte. El màxim auge es va aconseguir amb el nomenament a l'octubre de 1937 de Severiano Martinez Anido com a cap de Seguretat Interior per a la retaguardia. Per a completar el quadre, els revoltats van estendre la repressió al front, principalment amb el bombardeig de l'aviació sobre objectius civils, com Guernica o Granollers.    Una vegada finalitzada la guerra, el procés de “normalització” va continuar desenvolupant-se. A partir de les denúncies efectuades per qualsevol veí o de les perquisicions realitzades pels serveis d'investigació de la Falange, la Guàrdia Civil o la pròpia Falange procedien a la detenció del sospitós. El detingut, si sobrevivia a l'interrogatori, començava un rosari d'instruccions sumarials per a finalitzar davant d'un consell de guerra, normalment massiu, on el defensor – militar – poc o res podia fer excepte demanar clemència. Si el declaraven culpable i era condemnat a mort, el reu era traslladat a la presó on, de matinada, s'efectuaven les saques. Igual sort van córrer molts dels quals, confiats per la propaganda feixista, van tornar de França després de la finalització de la guerra. Militars lleials a la República i dirigents dels partits polítics i sindicals van ser els principals objectius durant la postguerra.    En definitiva, la repressió es consolida, sota cobertura legal, com instrument polític per a assegurar i defensar el nou Estat, sent les pròpies autoritats les quals inicien i estenen el terror per tota Espanya com a mitjà per a aconseguir els seus objectius polítics.

pàg. 118 de 170

pàg. 119 de 170

És molt interessant l’article http://www.sbhac.net/Republica/Victimas/Matanza.htm

I més informació http://www.sbhac.net/Republica/Victimas/Victimas.htm

pàg. 120 de 170

La dona durant la guerra.

La dona sol ser la gran oblidada de la guerra civil que esquinçà Espanya i la va dividir progressivament i irremeiablement. En aquesta secció descriurem l'experiència i el paper que aquestes tingueren durant el conflicte i l'extraordinari contrast que va existir entre l'actuació de les dones en la zona nacional i en la zona republicana.

El paper de les dones durant la guerra civil no pot ser entès si abans no realitzem una mirada retrospectiva al procés que des de finals del segle XIX i principis del XX demandava un nou status social per a un col·lectiu, el femení, que sempre solia ser deixat de costat. Les dones no participaven en la cultura, l'economia o la societat, tasca sempre reservada als homes, pel contrari havien de quedar recloses en l'esfera privada de la llar i, si treballaven, a una divisió sexual i classista del treball. Gran part de la culpa cal atribuir-la a la falta d'oportunitats per a que les dones rebessin una educació escolar i una cultura pròpia. L'ensenyament públic era cosa rara a principis del segle XX doncs l'educació estava monopolitzada per l'Església, i aquesta no feia molt per educar a les dones en un sentit més pràctic que el de “ser la perfecta mestressa de casa i mare dels seus fills”. Al començament del segle XX un 71% de la població femenina d'Espanya era analfabeta per un 55,57 % d'homes que no sabien llegir ni escriure. La situació va millorar cap a 1930 (47,5% d’analfabetisme femení i 36,9 % de masculí) però seguia reflectint el desavantatge femení. Els obstacles que ja trobava la dona en l'educació primària i secundària es feien molt més grans quan es tractava de l'educació superior. Molt poques dones arribaven a la universitat i encara que a la fi dels anys 20 trobem més dones en la universitat pràcticament cap exercia la seva carrera després de llicenciar-se. Al costat de les dificultats de la dona per a rebre una educació adequada ens trobem amb la discriminació que aquestes sofrien en el

pàg. 121 de 170

treball. Les desiguals relacions li imposaven la segregació laboral i la seva discriminació salarial. Les dones tenien menys sortides professionals, rebien salaris comparativament més baixos que els homes i treballaven en tasques no especialitzades i per tant menys retribuïdes. A la fi del segle XIX les dones només guanyaven la meitat del que guanyava un home ocupant el mateix treball. L'Església rebutjava al mateix temps que la dona treballés doncs el seu paper únic i prioritari era la llar i el benestar de la família. Finalment tenim les dificultats de la dona en l'àmbit social, víctimes d'un sistema patriarcal que les discriminava. Rebutjaven obertament les normes de gènere que les confinaven a la llar. Poc a poc en un procés lent i gradual des del segle XIX van començar a fer-se escoltar. Això era degut principalment al nou rol ocupat per la incipient industrialització del país que els atorgava un nou paper que traspassava la fins a llavors situació en l'esfera domèstica i les catapultava a l'àmbit públic de la producció, la política i el canvi social. El desenvolupament inicial del moviment obrer va possibilitar una cada vegada major integració femenina en les associacions de classe i la seva creixent incorporació al treball els va fer sentir-se partícips de les reivindicacions laborals. Per tant, les dones van començar a identificar-se com un col·lectiu social que demandava igualtat i drets polítics.

A partir de la dècada de 1920 va començar a crear-se a Espanya un moviment feminista organitzat. Els seus objectius incloïen una reforma de l'educació escolar femenina, facilitats laborals i equiparació de salaris, derogació de lleis considerades discriminatòries i, cosa important per llavors, demandava el dret a vot femení. Amb la fi de la monarquia d'Alfons XIII i l’adveniment de la

pàg. 122 de 170

República el 1931 es va concedir el vot a les dones. La modernització de l'Estat, el desenvolupament de la democràcia política, l'aparició de l'ensenyament públic i la creixent consciència social i política de les dones des de principis de segle havien possibilitat molts avenços que la República va estar disposada a reconèixer. Per primera vegada una dona va tenir accés a llocs polítics i administratius d'importància però després de l'esclat de la guerra civil i la divisió d'Espanya en dues zones les convulsions que hauria de sofrir el col·lectiu femení van determinar dues maneres d'entendre la seva situació social. La victòria d'una manera de pensar sobre una altra va determinar un radical canvi als avenços experimentats durant els segles XIX i XX.

LA DONA EN L'ESPANYA REPUBLICANA

El fracassat alzamiento de juliol de 1936 catapultà a les dones de l'Espanya republicana cap a noves activitats en el món polític i social. Si bé les reformes empreses després de la proclamació de la República van eliminar part de les traves que el col·lectiu femení havia de superar per

a obtenir igualtat de drets, va ser la guerra civil la qual li va atorgar un nou rol dintre de la societat, actuant de catalitzador de la mobilització femenina.L'estiu de 1936 la figura heroica de la miliciana es va convertir ràpidament en el símbol de la mobilització del poble contra el feixisme. En els cartells de guerra

pàg. 123 de 170

predominaven les imatges d'heroïnes combatents enfundades en els seus “monos” blaus com representació del sentir obrer d'un poble implicat en una lluita per la llibertat.  Evidentment aquestes imatges trencaven amb la tradicional subordinació de la dona i les reivindicava portadores del dret a la igualtat de drets. Durant les primeres setmanes de guerra, encara que la majoria de dones van coincidir a canalitzar la seva energia a l'esforç bèl·lic en la reraguarda, unes poques es van unir als seus companys homes i s’enrolaren en la milícia. Algunes es van dirigir als fronts d'Aragó, de Guadalajara, del País Basc, de la serra madrilenya etc. La seva decisió de participar en el combat armat venia motivada pel desig de defensar els drets polítics i socials que havien adquirit durant la Segona República i a demostrar la seva repulsa al feixisme. Va ser el moment de famoses milicianes com Lina Odena, Rosario Sánchez "La Dinamitera", la basca Casilda Méndez i moltes més. No obstant, fins i tot en els fronts, existia un marcat grau de divisió sexual del treball ja que normalment les dones realitzaven les tasques de cuina, de bugaderia, sanitàries, correu, d'enllaç etc. si bé és cert que moltes van lluitar com soldats emprenent sovint accions de combat. Passats, no obstant això, aquests primers mesos d'eufòria revolucionària, el paper de la dona va ser reorientat d'una altra manera. La imatge militarista de la miliciana va desaparèixer dels cartells i van començar a aparèixer dones en imatges més tradicionals, dedicades a les tasques típiques d'assistència social. A partir d'ara, les dones van ser les heroïnes de la reraguarda, model a imitar per totes elles. Aquesta imatge va arribar a ser un factor important en les estratègies per a mobilitzar a les dones cap a les causes antifeixista i revolucionària. En aquest àmbit no bel·ligerant, milers de dones es van llançar a esforços bèl·lics que anaven des de treballar en fàbriques de municiones al voluntariat en serveis socials, campanyes educatives, projectes culturals i activitats de suport als combatents. Les dones doncs, van ocupar un paper decisiu en la resistència civil al feixisme. Enfront de les institucions oficials que, excepte honroses excepcions, sempre havien ignorat a la dones sorgeix durant la guerra un interès oficial perquè ocupin càrrecs de responsabilitat, sobretot en

pàg. 124 de 170

l'assistència social. La dirigent anarquista Federica Montseny va ser la primera dona ministra a Espanya. Entre novembre de 1936 i maig de 1937 va tenir al seu càrrec el Ministeri de Sanitat i Assistència Social en el govern de Largo Caballero i a ella es deuen nombroses iniciatives en l'àmbit de l'assistència social, l'ajuda als refugiats i la sanitat pública. També es deu gran part a ella el procés definitiu de legalització de l'avortament que la Generalitat de Catalunya promulgà al desembre de 1936. La nova situació de la dona dintre de l'Espanya republicana va aconseguir tractar fins i tot el mil·lenari problema de la prostitució i de les malalties venèries iniciant propostes innovadores que conduïssin a canviar la mentalitat, la conducta de gènere i els patrons sexuals dels homes.

No podem tampoc oblidar el paper mobilitzador que tingué la dirigent comunista Dolores Ibárruri "La Pasionaria". La figura maternal que exhibia simbolitzava a les mares de la classe obrera en la tragèdia de la guerra civil. El seu carisma va captar l'atenció internacional mentre a Espanya era una figura recorrent no solament del paper de la dona republicana en el conflicte sinó de la lluita contra el feixisme. Va arribar a ser comandant honorari del 5º Regimiento i, com diputada i vicepresidenta del Parlament, va ser una de les polítiques més

conegudes i cèlebres simbolitzant la lluita popular contra el feixisme i l’opressió. Federica Montseny i Dolores Ibárruri constitueixen doncs, símbols notables de l'extraordinari paper de les dones republicanes en la resistència al feixisme. Altres dones menys famoses ocuparien papers notoris i importants en la guerra. Entre elles figuren Margarita Nelken, socialista que es va convertir al comunisme durant la guerra,la socialista

pàg. 125 de 170

Matilde Huici, la republicana Victòria Kent, la republicana d'Esquerra Catalana Dolors Bargalló i l'anarquista Luisa Sánchez Saornil. La mobilització popular femenina englobava a milers de dones espanyoles fins llavors marginades de la societat i cultura espanyola, que es van comprometre en l'obstinació col·lectiva de combatre el feixisme. Evidentment tot aquest desig de renovar els rols de gènere necessitava d'una sèrie d'organitzacions femenines que canalitzessin l'esforç del col·lectiu de dones. Entre les distintes organitzacions sorgides existia una sèrie d'interessos comuns tals com l'accés a l'educació, el treball remunerat i el compromís amb l'esforç bèl·lic. Després es veuria que les distintes tendències polítiques existents en el bàndol republicà van bloquejar en gran mesura aquest esforç. En un principi es va formar un front unit entre l'Agrupación de Mujeres Antifascistas (AMA), la seva homònima catalana, la Unió de Dones de Catalunya (UDC), i les organitzacions juvenils Unión de Muchachas (UM) i la catalana Aliança Nacional de la Dona Jove (ANDJ). La AMA, d'orientació comunista, existia abans de l’alçament militar, però va ser durant la guerra quan va adquirir el seu definitiu impuls. A l'estiu del 36 tenia més de 50.000 afiliats. El seu objectiu era integrar a les dones en la causa antifeixista i al mateix temps promocionar al Partit Comunista d'Espanya. La seva secretària general, Encarnación Fuyola, promovia la unió de totes les dones com a garantia d'igualtat de drets i encara que ho negava categòricament, en realitat buscava formar un Front Popular femení sota control comunista. La AMA estava integrada per dones comunistes, socialistes i republicanes així com per republicanes catòliques basques. Al costat de la Unió de Dones de Catalunya (UDC) i els organismes juvenils, la AMA es va convertir en l'organització més important del moment. La Unió de Dones de Catalunya (UDC) creada al novembre de 1937 era un moviment similar al de la AMA, però a diferència d'aquest, no va ser creat seguint la línia comunista del PSUC català sinó que es va desenvolupar d'una manera autònoma amb el suport d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). La presidenta va ser Maria Dolors Bargalló, d'ERC. No obstant, a mesura que va anar en augment

pàg. 126 de 170

l'hegemonia política del PSUC també va ser creixent l'hegemonia comunista sobre la UDC. Realment encara que la presidència estigués en mans d'una republicana, les comunistes eren majoria en el Comitè Presidencial. Tant el programa de la UDC com de la AMA era molt semblat en línies generals, se centrava en la incorporació de les dones a la lluita antifeixista, la igualtat laboral, la defensa de la reraguarda, la protecció de la salut de les mares i dels nens, la millora de l'educació, la cultura, la formació professional i l'assistència social i l'eliminació de la prostitució. La influència dels partits comunistes en els moviments juvenils també era palès. La Unión de Muchachas (UM) i l'Aliança Nacional de la Dona Jove (ANDJ) van impulsar les demandes d'accés al treball, formació, educació, llocs de treball i igualtat de tracte amb els homes. Un altre moviment d'importància femení durant la guerra civil va ser l'organització d'ideologia anarquista Mujeres Libres. Fundada a l'abril de 1936, l'esclat del conflicte va estendre el nombre d'afiliades per tota l'Espanya republicana (unes 20.000). El seu nucli inicial estava format per Luisa Sánchez Saornil, Empara Poch i Gascón i Mercedes Comaposada. El seu programa era essencialment cultural i educatiu ajudant a proporcionar a les dones una educació bàsica i certa formació política que els permetés prendre part en les activitats anarquistes. Al contrari que AMA, que rebutjava tot programa de canvi revolucionari, Mujeres Libres considerava la guerra com una oportunitat per a realitzar la revolució de les dones. Igual que en el cas de la AMA, les exigències de la guerra van acabar difuminant les seves demandes feministes i, en la pràctica, es va obligar a totes les organitzacions femenines a ajustar les seves activitats a la supervivència i a la lluita contra el feixisme.

El Secretariat Femení del POUM (SFPOUM) va ser una altra de les organitzacions en l'ampli espectre polític de l'Espanya Republicana. Creat al setembre de 1936 tenia

pàg. 127 de 170

com a secretària general a Maria Teresa Andrade. El SFPOUM donava una prioritat evident a la preparació política de les dones perquè ocupessin el seu paper en la lluita revolucionària. Es basava en programes d'educació política i incorporació de les dones al treball el que afavoriria l'augment de la producció i l’emancipació femenina.

Les relacions entre les distintes organitzacions polítiques van acabar generant una intensa rivalitat política. Precisament era la seva marcada politització la qual impedia un moviment femení unit. Evidentment, successos com els de maig de 1937 revertien també en dites organitzacions. Mujeres Libres, anarquista, defensava públicament al SFPOUM enfront de la AMA, comunista, el que era motiu de fricció entre elles. No existia, doncs una cohesió i una unitat del feminisme pel que fa a les qüestions social i de gènere. La polarització política va obstaculitzar la realització d'un projecte comú social entre les dones republicanes. Posteriorment, va ser la total derrota republicana en la guerra la que va acabar definitivament amb l'ideal emancipador de les dones.

LA DONA EN L'ESPANYA NACIONAL

La situació de la dona en l'Espanya nacional és la història d'un retorn a la societat patriarcal i a un paper de submissió que semblava oblidat durant el règim republicà. La nova Espanya de Franco tindrà com objectiu la difusió de valors i pautes de comportament que per a les dones tenen un significat ideològic i

pàg. 128 de 170

social molt marcat. La família i la llar seran els seus principals àmbits d'actuació sense oblidar les labors assistencials.Amb l'arribada de la guerra civil i el triomf de la rebel·lió en determinades zones d'Espanya la situació de la dona va experimentar un profund canvi dintre del nou context polític i militar en el qual es van veure barrejades. L'associació de Falange Espanyola de les JONS amb el naixent règim nacional va possibilitar que la dona, com col·lectiu social, fora inclosa en el nacionalsindicalisme a través de la seva Sección Femenina. L’organització, fundada al juny de 1934 per José Antonio Primo de Rivera, que tenia com missió l'assistència als presos del Partit o de les famílies dels caiguts en les lluites pels carrers, trobarà ara després de l'esclat de la guerra, una veritable raó de ser. Al capdavant es va nomenar cap nacional a Pilar Primo de Rivera. Estava dotada d'una organització jeràrquica, piramidal. Fins al 18 de juliol de 1936, la xifra més creïble era la de menys de 2.500 afiliades. A partir d'aquí el seu nombre va augmentar considerablement dintre de la voràgine de la guerra. Les dones de la Falange a causa de les necessitats de la guerra van ser destinades a ocupar funcions tals com la d'organitzar seccions d'infermeres, a establir associacions de beneficència, atenció als orfes, etc. El 6 de gener de 1937 es reuneix el I Congrés Nacional de Sección Femenina en el qual es donen les primeres regles per a l'extensió organitzativa d'infermeres, bugaderies, tallers i auxili d'hivern. La seva organització constava de cinc departaments, presidits per una delegada nacional nomenada per Pilar Primo de Rivera. Aquests departaments o delegacions eren: Premsa i Propaganda, Administració, Infermeres i Aguinaldo de Soldat, Auxili d'Hivern i Fletxes.

A l'abril de 1937 té lloc la unificació decretada pel general Franco el que porta a una reorganització de les tasques femenines. Pilar Primo de Rivera, cap nacional de Sección Femenina, no va rebre amb gust la unificació encara que va saber veure que el principal objectiu era guanyar la guerra pel que va cedir davant Franco. La Secció Femenina va ser doncs un dels sectors que més clarament pren opció per Franco,

pàg. 129 de 170

tot esperant recuperar una millor posició en els centres de poder per a imposar el “nacionalsindicalismo joseantoniano”.

Després de la unificació, la Sección Femenina va declarar tenir unes 250.000 afiliades encara que la xifra possiblement sigui exagerada. La crida a les dones responia a les tasques "purament femenines". El 30 d'abril de 1937 es confirmava en el seu càrrec a Pilar Primo de Rivera amb atribucions precises. La circular número 1 de la Sección Femenina dóna normes generals i recomana als departaments femenins que s'ocupin de resoldre la situació angoixant de moltes famílies i orfes. Altres serveis organitzats van ser els de tallers i magatzem, així com els rentadors del front. Van funcionar durant la guerra 76 rentadors en els quals van treballar unes 1.140 dones. També van ser mobilitzades unes 20.000 dones per al treball en els tallers que abastien de roba als combatents de l'exèrcit nacional. Finalment, les seccions d'infermeres es van multiplicar, la Secció femenina va organitzar cursos d'urgència per a instruir a les noves infermeres arribant a mobilitzar a unes 8.000.

No obstant això no només existia la Secció Femenina com organització d’enquadrament de les dones. En l'ampli espectre social femení trobem dues delegacions que també van intentar, encara que sense èxit, atribuir-se el paper predominant com reguladores de l'esforç femení en la guerra. Després del decret d'unificació es distribueixen les funcions femenines entre la Sección Femenina (encarregada com hem vist de la mobilització i formació de totes les dones), la Delegació de Frentes i Hospitales (encarregada de les atencions al capdavant) i l'Auxilio Social (que s'ocupa de la funció benèfica). La delegada nacional de Frentes i Hospitales era María Rosa Urraca Pastor. Des de la unificació, aquesta organització s'havia fet amb el

control de tots els serveis del front, inclosos aquells organitzats per Sección Femenina. Això va ser font

pàg. 130 de 170

d'innombrables xocs que es veien agreujats pel fet que Frentes i Hospitales era una organització de militants carlins (les "margaritas"). La cap nacional de Sección Femenina va protestar repetidament pel presumpte "boicot" que Frentes i Hospitales realitzaven a la "veritable tasca de la dona". Va presentar queixes sobre la indisciplina de margaritas i requetès que, en la seva opinió, no s'incorporaven degudament a les tasques comunes. Durant la guerra, la unitat de requetès resultava necessària però després del final de la guerra els carlins, paulatinament, van anar perdent tota la seva influència en el si del partit unificat de Falange Espanyola i Tradicionalista de les JONS. La delegació de Frentes i Hospitales es va apressar a desenvolupar un altre tipus d'activitats assistencials després de la guerra però el 24 de maig de 1939 va aparèixer un decret extingint la delegació.

L'altra organització, Auxilio Social, va tenir més sort i no va ser ràpidament absorbida per la Sección Femenina de Pilar Primo de Rivera. Els orígens d'aquesta organització es troben el la tasca de la qual seria la seva delegada nacional, Mercedes Sanz Bachiller, vídua d'un prohom del falangisme, Onésimo Redondo. A l'octubre de 1936, a Valladolid, va fundar el Auxilio de Invierno, segons el model del Wintherhilfe alemany. Això es devia al fet que havia rebut íntegrament la seva formació a Alemanya. En l'estiu de 1937, fruit del seu aprenentatge va crear l'Auxilio Social el funcionament del qual va començar a l'octubre del mateix any. Sense dubte, la influència germànica era molt ostensible en l'Auxilio Social, la seva delegada nacional identificava una gran organització capaç d'encarregar-se de l'assistència social en el nou Estat. A la fi de 1938, el xoc entre Auxilio Social i Sección Femenina era inevitable. Mercedes Sanz Bachiller va acusar a Sección Femenina d'intentar controlar l'Auxilio Social, que aquest estigués integrat en la branca femenina del Moviment.

El cert és que Auxilio Social va créixer enormement durant i després de la guerra. Després del repartiment ambulant de menjar, l'Auxilio Social es va ocupar d'obrir centres per a nens i Cases de la Mare,

pàg. 131 de 170

menjadors per a embarassades i centres de maternologia. Més tard van crear les llars bressol infantils i escolars per a atendre a nens i nenes abandonats o orfes. Després van seguir les llars professionals i d'estudis superiors i les residències rigorosament separades per sexes per a rebre l'educació adequada. Un decret del 17 de maig de 1940 reorganitzava l'Auxilio Social per a la seva actuació després de finalitzar la guerra, integrada en FET de les JONS i protegida per l'Estat per a complir, per delegació d'aquest, funcions benèfiques i socials. Finalment trobem dues associacions que també entraven dintre de les competències de la dona en el nou estat franquista. Parlem del Servicio Social de la Mujer, que prestava servei fonamentalment en institucions militars, en Auxilio Social, Frentes i Hospitales i de l'Organització Juvenil de Falange que depenia exclusivament de la Sección Femenina. El Servicio Social de la Mujer va ser establert el 7 d'octubre de 1937, "com exigència de la Pàtria, a recaptar, a quants formin part d'ella, actes de servei per al manteniment ferm de l'existència nacional i la realització de la seva vocació d'Imperi". Donades les circumstàncies de la guerra s'imposava el compliment obligatori de dit servei per a aplicar les "aptitudes femeninas" a l'alleugeriment dels dolors de la guerra i de les angoixes socials de postguerra. Totes les dones compreses entre els 17 i els 35 anys haurien de prestar servei durant un temps mínim de sis mesos. La polèmica sostinguda per Pilar Primo de Rivera i Mercedes Sanz Bachiller al llarg de 1939 va dur a Sección Femenina a exigir un nou decret que li lliurés el Servei Social. Finalment, dit servei va quedar adscrit a la Sección Femenina pel decret del 28 de desembre de 1939 encara que, com ja hem vist, aquesta va ser l'única victòria, almenys

durant la guerra i principis de postguerra, que Pilar Primo de Rivera va obtenir sobre la delegada nacional d'Auxilio Social.

Una altra de les importants lluites que va sostenir la

pàg. 132 de 170

Sección Femenina va ser la destinada a consolidar i ampliar el seu poder amb la creació de l'Organización Juvenil. Aquest grup integrava als afiliats masculins i femenins pel que calia tenir en compte les diferents necessitats en el tractament. A partir dels deu anys, les nenes s'apartarien de les normes generals per a nens (els "fletxes"). En educació física, les seves pràctiques serien limitades a gimnàstica elemental, al bàsquet i esports de baixa intensitat. L'educació intel·lectual i religiosa completaria la que rebien en l'escola. L'Organización Juvenil (OJE) agrupava a nois i noies fins als 18 anys. Pilar Primo de Rivera es va oposar al fet que existís un règim mixt d'organització juvenil obtenint el 1945 el control real de la ja separada organització juvenil femenina. Per a la Sección Femenina, el fet biològic de néixer dona determinava de manera absoluta el compliment de la "missió de la dona". Així doncs, la Sección Femenina no va cessar de reclamar per a si la formació i el control directe de la nenes i joves a qui calia inculcar pautes estrictament femenines.

IV. La guerra civil a Catalunya

Al principi del tema ja hem fet esment al fracàs del cop d’Estat a Catalunya, ara aprofundirem en l’evolució política, econòmica i social del conflicte.

4.1. Evolució política

Per començar, un treball impressionant, d’universitathttp://www.tesisenxarxa.net/index_tdx.html

pàg. 133 de 170

4.1.1. La desintegració del poder

La derrota dels militars revoltats i la distribució d’armes entre el poble van provocar el col·lapse total de l’administració pública. Des del 20 de juliol el poder era al carrer. Apareixen comitès de barri, locals, comarcals, cada un d’aquests sobirà en el territori que controla. La gent armada actua al seu lliure arbitri: cremen

esglésies, escorcollen, detenen, maten, deposen autoritats. Són ells, en definitiva, la nova autoritat. Aquests comitès són de composició molt variada, en general frontpopulistes, però hi dominen els grups, o les persones, més radicals. Els guàrdies d’assalt, els carrabiners, els mateixos guàrdies civils que han participat en l’aixafament de la revolta estan cansats i s’han contagiat de la febre revolucionària. L’Exèrcit ha desaparegut pràcticament de Catalunya. Els seus oficials han estat detinguts o executats, els que han pres part en l’aixecament, o abandonen o s’amaguen, excepte un petit nucli conegut de militars d’esquerra, que, tot i tenir garanties del seu passat i de la seva actuació contra els revoltats, són mirats amb desconfiança i poc poden fer per canviar la situació.

A més, el govern de la República dóna, el mateix 18 de juliol, uns decrets – que firma Santiago Casares Quiroga – dissolent totes les unitats de l’Exèrcit que havien participat en la revolta i llicenciant les tropes els caps de les quals s’haguessin posat contra la legalitat republicana. Això significa que el 20 de juliol han desaparegut tots els soldats de les casernes de Barcelona i de bona part de les guarnicions

pàg. 134 de 170

catalanes. La mesura era absurda i contraproduent. Al costat rebel no fou, òbviament, seguida, i els soldats restaren manats pels seus oficials colpistes. Sense Exèrcit ni forces d’ordre públic, les autoritats catalanes perden totalment el control de la situació. Escofet dimiteix del seu càrrec de Comissari general d’ordre públic, perquè no vol presidir el «desordre», i ha d’anar a l’estranger, a l’agost, per evitar represàlies dels feixistes. Quan torni mesos després, al maig de 1937, serà només per anar a lluitar al front d’Aragó. El 20 de juliol a la tarda, ja vençuda la revolta, el president Companys es reuneix amb els consellers del govern de la Generalitat i amb diversos dirigents polítics. La valoració és comuna: no es pot aturar ni la revolució ni el desordre. Companys, aleshores, convoca els dirigents confederals, que són els que més seguidors tenen, i més armes, els més radicals i els qui, d’alguna manera, poden ajudar a encarrilar el desgavell. Amb habilitat política, Companys vol guanyar temps: els admet el mèrit de la victorià i es disculpa per les repressions que han sofert en el passat (en la part que ell, l’Esquerra i la Generalitat en podien ser responsables). Els ofereix també el poder, quan sap que no poden acceptar-lo, i els dóna una fórmula que creu que pot fer possible la seva col·laboració: la creació d’un Comitè Central de Milícies Antifeixistes – invent, sembla, de Jaume Miravitlles –, encarregat de governar, de manar. Contra el que el seu nom pugui fer creure, no era un comitè encarregat de reclutar milícies, sinó que s’entenia que era una coordinació de forces formades per milícies revolucionaries. La CNT-FAI va acceptar immediatament la proposta, no sense alguna tensió interna, ja que Garcia Oliver era partidari «d’anar a per totes», és a dir, d’imposar d’immediat una revolució i un règim anarcosindicalista, o anarquista. Segons Joan Garcia Oliver, pocs dies després del 19 de juliol va haver-hi un Ple de federacions locals i comarcals de la CNT-FAI on va discutir-se la conveniència, o no, d’acceptar el Comitè de Milícies:

«... yo había llegado a la conclusión de que, a partir del llamarniento del presidente Companys y de la

aceptación de acudir a oirle, asi como de haber aceptado, aunque fuese provisionalmente, la creación del

Comité de Milicias, lo que en realidad habíamos hecho todos era taponar la marcha de la revolución social, por

la que habíamos luchado siempre. »... Opinaba que habia llegado el momento de que, con toda

responsabilidad, terminásemos lo empezado el 18 de julio, desechando el Comité de Milicias y forzando los

pàg. 135 de 170

acontecimientos de manera que, por primera vez en la historia, los sindicatos anarcosindicalistas fueran a por

el todo, esto es, a organizar la vida comunista libertaria en toda España... »No salía de mi asombro. Acababa de

celebrarse el Pleno de locales y comarcales más insólito. Unos delegados, convocados urgentemente y

desconocedores de lo que iba a tratarse en aquel Pleno acababan de adoptar acuerdos que tiraban por la borda

todos los acuerdos fundamentales de la CNT, ignorando de paso lo más elemental de su historia de

organización fuertemente influida por los radicalismos del anarquisrno. Y habían sido elementos de la FAI los

que la impulsaban a posiciones tan reformistas que ni siquiera los ”treintistas” se hubieran atrevido a enunciar,

quienes, por cierto, no habían intervenido en la discusión ni adoptado posición. Muchos de ellos, despejada la

incógnita de vencer al ejército, hubieran suscrito la propuesta de ir a por el todo, siempre que significase, como

yo había defendido, que sería la CNT, con sus órganos sindicales, la que lo afrontase. »Entre la revolución

social y el Comité de Milicias, optaba la Organización por el Comité de Milicias. Habría que dejar que fuera el

tiempo el que decidiera sobre quien tenía razón, si ellos, la mayoría del Pleno, con Santillán, Marianet y

Federica y su grupo de anarquistas antisindicalistas como Eusebio Carbó, Felipe Alaiz, Garcia Birldn, Fidel

Miró, José Peirats y otros, o la Comarcal del Bajo Llobregat que conmigo sostenia la necesidad de ir adelante

con la revolución social, en una coyuntura que nunca se había presentado antes tan prometedora.»

La immensa majoria dels confederals cregueren, al contrari que Garcia Oliver, que prendre el poder era impossible, donats tots els problemes amb vista a l’articulació de l’economia i de la nova societat, amb una opinió internacional contraria i amb uns militars sublevats els quals calia, encara, vèncer. Aquesta opinió més moderada la compartien tant els sindicalistes com els faistes, Abad de Santillán i Frederica Montseny (i el mateix Durruti, també). I quan setmanes després la CNT-FAI va decidir-se a entrar al govern de la Generalitat de Catalunya – el 27 de setembre de 1936 – immediatament es va dissoldre aquest Comitè de Milícies, sense problemes.

Estigué format per 3 representants de la CNT, 2 de la FAI, 3 d’Esquerra Republicana de Catalunya, 3 de la UGT, i 1 per cada una de les forces polítiques següents: Acció Catalana Republicana, Unió de Rabassaires, POUM i PSUC. A més hi havia 3 assessors del govern de la Generalitat

pàg. 136 de 170

COMPOSICIÓ DEL COMITÈ CENTRAL DE MILÍCIES ANTIFEIXISTES DE CATALUNYA Barcelona, 21 de juliol de 1936  Abad de Santillán, Diego. Representant de la FAI Aiguader, Artemi. Representant d’ERC Alcón, Marcos. Representant la CNT (Substituí a Bonaventura Durruti). Assens, Josep. Representant de la CNT Barrio, José del. Representant de la UGT Durán i Rossell, F.. Substituí Josep del Barrio, representant la UGT. Durrutí, Bonaventura. Representant de la CNT Fàbregues,Tomàs. Representant d’Acció Catalana Fernández, Aureli. Representant de la FAI García i Oliver, Joan. Representant de la CNT González, Salvador. Representant de la UGT

Les seves atribucions eren molt àmplies:

Guarner, Josep. Militar. Assessor del govern de la Generalitat. Guarner, Vicenç. Militar. Assessor del govern de la Generalitat. López, Antonio. Representant de la UGT Miravitlles, Jaume. Representant d’ERC Miret i Musté, Josep. Representant del PSUC Pons, Joan. Representant d’ERC Prunés, Lluís. Assessor del govern de la Generalitat Rovira i Canals, Josep. Representant del POUM Torrents, Josep. Representant de la Unió de Rabassaires

«Establecimiento del orden revolucionario en retaguardia, organización de fuerzas más o menos encuadradas

para la guerra, formación de oficiales, escuela de transmisiones y señales, avituallamiento y vestuario,

organización económica, acción legislativa y judicial; el Comité de Milicias lo era todo, lo atendía todo, la

transformación de las industrias de paz en industrias de guerra, la propaganda, las relaciones con el gobierno

pàg. 137 de 170

de Madrid, la ayuda a todos los centros de lucha, las vinculaciones con Marruecos, el cultivo de las tierras

disponibles, la sanidad, la vigilancia de las costas y fronteras, mil asuntos de los más dispares. Pagábamos a los

milicianos, a sus familiares, a las viudas de los combatientes, en una palabra, atendíamos unas cuantas decenas

de individuos las tareas que a un gobierno le exigía una costosísima burocracia. El Comité de Milicias era un

Ministerio de Guerra en tiempos de guerra, un Ministerio del Interior y un Ministerio de Relaciones Exteriores,

al mismo tiempo, inspirando organismos similares en el aspecto económico y en el aspecto cultural.

El 31 de juliol la Generalitat creà una Conselleria de Defensa (de la qual s’encarregà el comandant d’aviació Felipe Díaz Sandino), envaint competències de l’Estat que l’Estatut d’Autonomia no li reconeixia (i que Azaña en els seus papers sempre tirarà en cara a la Generalitat, com una usurpació separatista de funcions). La realitat, però, era la que imposava solucions: a partir del 20 de juliol de 1936 no hi ha Exercit a Catalunya i sí que hi ha militars rebels, i la Generalitat per fer-hi cara ha de crear, necessàriament, organismes i assumir competències, fos o no fos legal i estatutari. La resta no és altra cosa que la passió anticatalana de Manuel Azaña. Per altra part, a Catalunya, des del 19 de juliol de 1936, la legalitat ho és damunt el paper, i les autoritats ho són de nom. Amb el pas del temps es reconstituirà el poder públic, especialment després dels fets de maig del 1937. Però, ara, el poder real és a mans de qui té més gent, més armes i més iniciativa. Apareixen unes Patrulles de control que en teoria han de vetllar pel nou ordre revolucionari, però que en realitat fan la guerra pel seu compte i la major part dels membres de les quals són de dubtosa moralitat social. Sembla que tingueren un miler d’homes enquadrats, la meitat dels quals anarquistes. Però tots els partits i els sindicats hi tingueren gent (a vegades, és cert, per defensar-se més que per actuar). Amb la revolució apareix l’idealisme, la mobilització desconeguda i brutal de totes les energies positives, però també el descontrol, la venjança personal, el sadisme, l’acte arbitrari. I un fenomen típic de totes les revolucions: l’ingrés massiu de nous militants que, en general, van a parar als grups més radicals. Aquest neòfit és el pitjor espècimen de la revolució: la seva covardia anterior (o un passat no gaire net ni gloriós) l’empenya cap a les pitjors accions, les més salvatges i les més injustes. Ben sovint he sentit explicar, en privat, és clar, als mateixos dirigents anarquistes i

pàg. 138 de 170

d’altres grups com la seva vida va córrer perill en produir-se la revolució i en intentar frenar els incontrolats: anarquistes de tota la vida, aculats, per moderats, per una massa assassina que mai no havia lluitat per la revolució, i que si abans no volia res ara ho vol tot, i a la vegada.

4.1.2. La violència al carrer

El 19 i el 20 de juliol les presons de Catalunya varen ser obertes i els presos quedaren en llibertat. Alguns, pocs, eren detinguts polítics i socials, però la immensa majoria eren delinqüents comuns. Les presons tornaren a omplir-se, però ara de persones de dreta, de religiosos, de militars, de gent de missa, conspiradors els uns, i els altres, quasi la totalitat, per les seves idees o creences. Els delinqüents alliberats aconseguiren armes, amb tota facilitat. Es diu que alguns es regeneraren i varen sortir voluntaris cap al front. I els altres?

Els nous presos eren tan nombrosos que aviat ompliren la Presó Model, el castell de Montjuïc, els calabossos de la Comissaria d’Ordre Públic i del Palau de Justícia, el vaixell Uruguay, etc. Les Patrulles de Control s’atorgaren una presó particular, a l’ex-convent de Sant Elies, que aviat va tenir una fama sinistra. Més endavant, s’utilitzaren també com a presons els vaixells Argentina i Villa de Madrid, i l’ex-convent de Clarisses de les Corts. El SIM (Servei d’Investigació Militar), veritable policia política, va utilitzar presons privades, com els Palaus de Missions i d’Art Modern, a Montjuïc; el Seminari, al carrer de la Diputació; convents dels carrers de Vallmajor, de Saragossa, una torre de la Bonanova, i d’altres. Algunes d’aquestes reberen el nom de txeques – en record de la primera policia política creada pels bolxevics – i s’hi utilitzaren tècniques psicològiques de tortura, també. A Catalunya va haver-hi una repressió oficial, legal, utilitzant els mecanismes judicials regulars o extraordinaris, que no va poder, lògicament, sostreure’s a la passió del moment, però que almenys fou pública. Foren els Tribunals Populars i el d’Espionatge i Alta Traïció. No obstant això, el major nombre de morts ho foren pels anomenats «incontrolats», que actuaven

pàg. 139 de 170

pel seu compte, sense el més mínim requisit legal, a la fosca – o a plena llum del dia – i sense perdre-hi gaires minuts. En el fons, gairebé tots els incontrolats eren perfectament coneguts, i, a vegades, estaven ben controlats. No sempre, però. Per altra part, no hi havia cap poder amb ganes i força per imposar ordre als primers mesos de guerra i de revolució. Unes vuit mil cinc- centes persones foren assassinades a Catalunya, especialment religiosos i gent de missa, segons J. Villarroya i J. M. Solé. La matança va començar el mateix 19 de juliol. Mentre uns lluitaven contra el feixisme, altres iniciaven la crema d’esglésies i de convents i la caça del missaire. Aquí va començar a perdre’s la revolució i la guerra (i en tot cas no és segur que sense aquests excessos s’hagués guanyat, però el clima que s’hagués deixat a Catalunya hauria estat un altre, sense aquest brutal i injust rastre de sang). Segons les darreres investigacions, a Catalunya foren assassinats 1.541 sacerdots, dels 5.060 que hi havia a les 8 diòcesis catalanes, i 896 membres d’ordes religiosos. En total, doncs, 2.437 homes i dones de l’Església catalana varen ser assassinats. Els percentatges més alts corresponen a la diòcesi de Lleida, amb un 65,8 per cent de víctimes entre els sacerdots; a la de Tortosa, amb un 61,2 per cent; a la de Tarragona, un 32,4 per cent; a la de Vic, un 27,1 per cent; a la de Barcelona, un 22,3 per cent, fins a la més baixa, la de Solsona, amb un 15,7 per cent (la muntanya i les masies facilitaren la fugida als religiosos). Dels altres sis mil morts violentament a Catalunya, també una bona part eren gent de missa, laics, persones de militància catòlica o «beates», en una proporció més alta que la de «burgesos» assassinats. Tres bisbes – els de Barcelona, Lleida i l’auxiliar de Tarragona – van caure immolats, com també el gran historiador jesuita Ignasi Casanovas. La Generalitat de Catalunya va intentar evitar la matança, la destrucció d’edificis, d’arxius, de biblioteques i de tresors artístics de l’Església (tot cremava junt). Especialment el conseller de Cultura, Ventura Gassol, i el de Governació, Josep M. España, feren els impossibles per evitar els estralls. Salvaren els bisbes de Girona, Tortosa, Urgell i Solsona, i el cardenal Vidal i Barraquer, bisbe de Tarragona. Es facilità la fugida de

pàg. 140 de 170

Catalunya, lliurant passaports i protegint la sortida, a milers de persones (moltes d’elles de passat liberal, catalanista i republicà). El 21 de juliol, el govern de la Generalitat s’empara de tots els edificis religiosos, per evitar la destrucció dels que quedaven. Se salvaren la catedral de Barcelona, el monestir de Pedralbes, el de Montserrat (però no els seus monjos i els novicis, 21 dels quals, dels 180 que vivien a la comunitat, foren assassinats). Autoritats i comitès locals van evitar la crema de les catedrals de Girona, la Seu d’Urgell i Tarragona (però no la de Vic, una part de la qual fou destruïda). La Generalitat crea un equip encarregat del salvament del tresor artístic i monumental de Catalunya, en que destacaren A. Duran i Sanpere, Josep Gudiol, Jordi Rubió, Folch i Torres, M. Joseph i Mayol, etc.

Sobre els incontrolats i la violència llegiu http://www.xtec.net/%7Eaguiu1/socials/index.htm

4.1.3.. Les milícies.

Tots els grups antifeixistes enviaren voluntaris cap a l’Aragó, amb el propòsit de fer recular els rebels i de prendre Saragossa, important per la seva població i pel fet de ser un centre obrer on predominava la CNT. La pèrdua d’aquesta ciutat els anarquistes no l’havien paït. Encara que sota control militar, la Confederació hi comptava amb partidaris i amb gent fidel que esperava l’ocasió per recuperar la capital aragonesa. Les principals columnes que sortiren de Catalunya foren la Durruti, la Ortiz, la Aguiluchos de la FAI i la Roja y Negra, totes amb predomini anarquista; la Carles Marx (o José del Barrio), del PSUC; la del POUM; la Macià-Companys, d’Esquerra Republicana de Catalunya i d’Estat Català; la Pirinenca, formada per jovent catalanista radical, i la Villalba, on anaren a parar soldats de les guarnicions de Lleida, la Seu d’Urgell i Girona i anarquistes de Barcelona (portats per G. Jover i Domingo Ascaso). Contra el que es diu sovint, els que vingueren a participar a l’Olimpíada Popular, que havia de celebrar-se a Barcelona, a partir del 20 de juliol, com a contrapunt als Jocs Olímpics del 1936 – que es feien

pàg. 141 de 170

en el Berlín nazi –, poc participaren en les lluites de carrer a Barcelona. Uns dos-cents d’ells s’incorporaren a les columnes de voluntaris (i són per tant els primers internacionals, abans de l’aparició de les Brigades Internacionals). Cap a l’agost de 1936, uns trenta mil voluntaris sortits de Catalunya cobrien el front d’Aragó. Anaven acompanyats d’alguns militars professionals, que feien d’assessors. Al començament eren molt pocs, dos o tres oficials per columna. Les columnes portaven armament lleuger – amb poca munició – i tingueren el suport de la base d’aviació del Prat, la més mal dotada militarment d’Espanya: nou avions Breguet (dels quals només cinc estaven en vol) i vuit caces Newport (dels quals només tres en servei). Es construïren camps d’aviació avançats a Lleida i Sariñena (Osca). Les columnes s’emportaren el bo i el pitjor de la revolució, l’idealista que no volia la «pau» de la reraguarda i preferia jugar-se la vida al front, i l’aventurer o el desvagat que tenia ganes de fer servir les armes. Els anarquistes n’impulsaren la creació, per conquerir Saragossa i estendre la seva influència fora de Catalunya; Companys ho veié de bon ull pensant que així buidaria Catalunya d’elements, en el millor dels casos, perillosos. El 24 de juliol la CNT-FAI va convocar els combatents al passeig de Gracia - Diagonal per formar columnes i anar a reconquerir Saragossa. Ningú no sabia el resultat d’aquesta demanda: se’n presentaren tants – portant ja les seves pròpies armes – que es van poder formar dues columnes. Les primeres. Una, la Columna Durruti, la formaven uns tres mil combatents, amb tres bateries d’Artilleria; portava el comandant Enric Pérez Farràs com a assessor militar. La segona, d’uns dos mil homes, era manada pel fuster anarquista Antonio Ortiz. Les dues columnes van sortir immediatament el mateix 24 de juliol. Després de fer mal per Cervera, van parar a Lleida. Seguint la carretera Lleida-Saragossa, el 2 d’agost Durruti pren Bujaraloz, i dies després Pina i Osera, on l’aturen les forces franquistes. Al novembre de 1936, Durruti amb part de la seva columna anirà a defensar Madrid, i allí morirà. La columna dirigida per Ortíz (dita Segona Columna), de Bujaraloz passa al sud de l’Ebre, va cap a Casp, la qual ocupa després d’un

pàg. 142 de 170

aferrissat combat contra guàrdies civils i falangistes (en el qual tingué unes dues-centes baixes), pren Alcanyís, Azaila, la Zaida i Sástago, on és aturada per l’exèrcit entre Quinto i Belchite. Al llarg del seu camí se li incorporen petites columnes de voluntaris aragonesos, una de lleidatana formada per un miler de milicians i alguns soldats, i una formada per uns sis-cents soldats, i alguns milicians, sortida de Tarragona (i que havia expugnat Calaceit i pres Muniesa). Les columnes anaren engreixant-se: la Durruti va arribar als set mil homes i la Ortiz als cinc mil. Més endavant foren les bases de la 26 i la 25 Divisions. El PSUC – tot just constituït el 23 de juliol, per fusió dels quatre partits obrers que ja estaven en procés d’integració durant el període del Front Popular – va crear la seva milícia, la Carles Marx (o 19 de Juliol, o PSUC), i va sortir cap al front el dia següent que els anarquistes. La dirigien Josep del Barrio, A. Trueba i Angel Estivill, i era formada per uns tres mil milicians. Incorporà voluntaris estrangers: italians, com Nino Nanetti; polonesos i, especialment, alemanys, que crearen la Centúria Thaelmann. Es dirigí al nord d’on operava Durruti, intentà envoltar Osca i finalment fixà el front des de Tardienta (on tenia el quarter general) fins a la serra d’Alcubierre. Fou una de les primeres columnes que es militaritzaren, i la base de la 27 Divisió. El mateix dia 24 de juliol des de Barcelona i Lleida marxà al front d’Aragó una columna del POUM (la Lenin, o Joaquín Maurín), d’uns dos mil combatents, dirigida per Josep Rovira, i amb Jordi Arquer com a comissari polític. Cobrí el front d’Osca, davant de Bellestar. Hi anaven força estrangers. Una segona columna del POUM (la Oltra Picó) arribà amb un miler d’homes al mateix front, el 7 d’agost, i establí el centre d’operacions a Alcubierre. En aquesta columna hi estaven incorporats el poeta britànic John Cornford i George Orwell. Foren la 29 Divisió (dissolta arran dels fets de maig de 1937). La Macià-Companys va sortir de Barcelona els primers dies d’agost, amb mil cinc-cents milicians, manats pel tinent coronel Jesús Pérez Salas i amb Enric Canturri (ex-alcalde de la Seu d’Urgell i diputat al Parlament de Catalunya) com a delegat polític. La columna enllaçà pel nord amb la columna Ortiz i pel sud amb les milícies valencianes. Establí

pàg. 143 de 170

el quarter general a Montalbán i cobrí el front des d’Allueva a l’Alfambra.

El 28 d’agost van sortir de Barcelona dues columnes confederals més – la Aguiluchos de la FAI i la Roja y Negra –, reforçades per guàrdies d’assalt voluntaris, formades per uns dos mil homes i organitzades per Joan Garcia Oliver. L’assessor militar era Josep Guarner, germà de Vicenç, i la dirigien Luis Escobar i M. García Vivancos. S’incorporaren al front d’Osca, on connectaren amb una columna dirigida pel coronel José Villalba (formada amb les restes de dos batallons de muntanya i forces de les guarnicions de Lleida, la Seu d’Urgell i Girona), i amb la columna anarquista manada per Domingo Ascaso, Gregorio Jover i Cristóbal Aldabaldetrecu, d’uns quatre mil homes, entre els quals un nombrós grup d’italians (de la columna Giusticia e Liberta, amb Carlo Roselli i Camilo Berneri). Aquestes columnes ocuparen Tardienta, Siétamo (definitivament, el 12 de setembre), Estrecho Quinto i Montearagón, el

pàg. 144 de 170

30 d’aquest mes, a l’est d’Osca, que, a primers d’octubre, estava quasi totalment encerclada. Amb aquestes forces es forma la 28 Divisió. De Tarragona varen sortir diverses columnes, a més de la que va incorporar-se a la d’Ortiz. Un grup de milicians de Tarragona va anar, per Móra i Gandesa, fins a Calaceit i Cretes; el 24 de juliol va sortir de Tarragona una columna dirigida pel coronel Àngel Martínez Penalver, amb soldats, forces d’ordre públic, milicians de Tarragona i de Reus (amb dos mil combatents), que per Falset i Gandesa van arribar a Alcanyís i dies després a Muniesa, on establí el quarter general. La columna Pirinenca actua a l’Alt Aragó, i era formada per aragonesos i pel Batalló Pirinenc (amb muntanyencs catalans, on hi havia molts universitaris nacionalistes), amb un total d’uns dos mil combatents. Es va convertir en Brigada Pirinenca i, després, amb l’afegit de dues brigades més, d’altres procedències, en la 43 Divisió.

Las columnas de Aragón fueron fruto de la más disparatada de las improvisaciones. La distribución de las

armas fue igualmente caótica y hasta la artillertía no se utilizó según las necesidades de cada sector sino en

función de en qué manos hubieran caído las piezas o de las posibilidades de su transporte; inicialmente sólo

combatieron los cañones de 75 mm y los obuses de montaña de 105, simplemente porque cabían con más

facilidad en los camiones, despreciándose las piezas Vickers de 105 mm y sobre todo los pesados obuses

Schneider de 155 mm, que tardaron varias semanas en llegar a los frentes por falta de tractores. En cuanto a la

aviación, la gran penuria obligó a veces a utilizar hidroaviones sobre los frentes de tierra, con la infantil

recomendación a los pilotos de seguir el curso del Ebro, por si tenían que realizar algún amerizaje de

emergencia. »A pesar de todas estas deficiencias, de la absoluta indisciplina, de la falta de instrucción, de la

penuria de mandos militares y del desprecio que los milicianos sentían por la militarización, las columnas

supieron batirse con eficacia contra las fuerzas militares que tenían enfrente, venciendo resistencias y

oponiéndose a los contraataques, hasta apoderarse de gran parte del territorio aragonés, siendo capaces de

mantenerse junto a las tres capitales hasta bien entrado 1938, sin recibir ayuda de nuevos armamentos.

A finals de 1936 els milicians catalans cobrien un front a l’Aragó d’uns quatre- cents a cinc-cents quilometres, des de la serra de la Tendeñera tocant a la frontera francesa fins al riu Alfambra, on connectaven amb les milícies valencianes. Una part estava formada per trinxeres, parapets i per posicions fortificades (especialment a Osca), però a la resta del front les posicions eren discontínues.

pàg. 145 de 170

Forces expedicionàries catalanes intentaren, també, reconquerir l’illa de Mallorca, en poder dels revoltats des de l’inici de l’aixecament, a l’igual que totes les Balears, excepte Menorca, on les forces d’esquerra i els soldats lleials havien recuperat el poder. De Barcelona sortí una expedició, dirigida pel capità d’aviació Albert Bayo, a principis d’agost de 1936, que aconseguí desembarcar a Portocristo, el 16 d’agost, i establir un cap de pont, però fou derrotada i hagué de reembarcar cap a Barcelona la nit del 3 al 4 de setembre. L’operació fou ben vista per la Generalitat de Catalunya i el Comitè de Milícies, però no pel govern de la República, que no va fer res per ajudar-la, perquè considerà que era una maniobra de prestigi de la Generalitat i dels anarquistes, i que només afavoriria aquests en detriment de la defensa de Madrid i de la lluita en altres fronts. A qui sí que interessava el domini de les Balears, clau del Mediterrani occidental, era a Mussolini i al govern feixista italià, que pensaven tenir aquí una base per a futures expansions territorials i de domini estratègic. L’expedició Bayo era composta de milicians d’Estat Català, del PSUC i d’anarquistes, i de forces d’aeronàutica amb base a Barcelona. Més endavant s’hi afegiren grups de la guarnició de Menorca i una centúria de mallorquins. Sortiren de Barcelona el 3 d’agost, cap a Maó primer, en un destructor i en el vaixell mercant Marqués de Comillas, amb vuit-cents milicians. El dia 4 el vapor Ciutat de Tarragona, protegit pel mateix destructor (l’Almirante Miranda), porta més milicians a Maó; i el dia 5 aquest destructor amb mil milicians més surt de Barcelona i en recull tres-cents a València. Des d’aquí anaren a Formentera, que es rendí al matí del 7 d’agost, i a Eivissa, que fou ocupada el 9 del mateix mes. Des d’aquí retornaren a València una part de les forces militars el 12 d’agost (amb el cap de la Guardia Civil Manuel Uribarry), acusant Bayo d’excessiu protagonisme i de voler ocupar les illes per a la Generalitat de Catalunya. En la comunicació al govern central, Uribarry deia: «Observo tendencia a supremacía catalana sospechosa de querer incorporar estas islas al Estatuto de Cataluña... Prevengo ese Gobierno conflicto que puede cortarse ahora. »

pàg. 146 de 170

A Menorca, Bayo es reforçà més, i, finalment, inicià el desembarcament a Mallorca la nit del 15 al 16 d’agost, prop de Manacor. Els vuit mil homes tenien el suport de catorze avions, de dos destructors, de dues canoneres, d’un torpediner i de tres submarins. L’expedició fou mal portada i mal realitzada (entre altres coses, amb excés de publicitat, que va facilitar a les autoritats de Mallorca l’organització de la defensa i del contraatac). Bayo aconseguí establir un front de catorze quilometres, per set d’amplada, però lluny dels nuclis vitals de Mallorca. No es produí, a més, la suposada insurrecció dels mallorquins, sinó que al contrari hi hagué gran irritació contra els «catalans» que havien bombardejat Palma i volien quedar-se amb l’illa.

L’arribada d’avions italians per ajudar els franquistes acabà de decidir la lluita. Amb ells hi anava l’autodenominat Conde Rossi. Bayo, desautoritzat, reembarcà precipitadament, deixant-se a Mallorca material de guerra i dos-cents quaranta milicians. L’expedició sofrí tres-centes baixes, setanta de les quals mortals. Mallorca recuperà fàcilment les illes de Cabrera, de Formentera i d’Eivissa. Va haver-hi també, al començament de la guerra, voluntaris catalans en la defensa de Madrid: la centúria Gastone Stozzi, formada per italians i per catalans, va arribar a Madrid el 10 de setembre per col laborar amb el 5.’ Regimiento; la columna Llibertat, amb gent del PSUC, al setembre-octubre combatia al front del Tajo; una segona columna Llibertat arribà el mes de novembre a Madrid, i el dia 14 fou destinada a un sector de la Ciudad Universitària; el 20 de setembre va entrar a Madrid la columna Tierra y Libertad, formada per sis-cents seixanta milicians anarquistes i més de dos-cents soldats; el 12 d’octubre, més de sis-cents milicians del POUM són a Madrid; el 12-13 de novembre, Durruti, amb mil vuit-cents homes de la seva columna, arribà a Madrid a combatre. El 20 d’aquest mes morí a Madrid en circumstàncies encara avui discutides (accident, bala enemiga, assassinat?), Buenaventura Durruti, un dels mites més grans de l’anarquisme hispànic. Fou enterrat a Barcelona dos dies després en un acte massiu impressionant.

pàg. 147 de 170

Organización de la Columna Durruti:

Comité de Guerra. Durruti, Ricardo Rionda, Miguel Yoldi, Antonio Carreño y Luis Ruano. Unidad mayor, la Agrupación, compuesta de 5 Centurias de a cien hombres, repartidos en cuatro grupos de veinticinco. Cada una de estas unidades tenía a su frente un delegado nombrado por la base, y revocable a cada momento. La responsabilidad representativa no confería privilegio ni jerarquía de mando.

Consejo Técnico-militar. Estaba constituido por los militares (oficiales) que había en la Columna. Su representante era el comandante Pérez Farras. y la misión de este consejo era asesorar al Comité de Guerra. No disponía de privilegio alguno ni jerarquía de mando.

Grupos Autónomos. El Grupo Internacional (franceses, alemanes, italianos, marroquíes, ingleses y americanos) , que llegó a contar con unos 400 hombres. Su delegado general, enlazando con el Comité de Guerra, era el capitán de artillería francés llamado Berthomieu, que morirá en septiembre en una acción de guerra.

Grupos Guerrilleros. Misión línea enemiga. Los formaban: 'Los Hijos de la Noche', 'La Banda Negra', 'Los Dinamiteros', 'Los Metalúrgicos' y otros. —Abel Paz

I per a les milícies http://es.wikipedia.org/wiki/Milicias_de_la_CNT

I ja de tesi doctoral http://www.alasbarricadas.org/ateneo/modules/wikimod/index.php?page=Milicias%20y%20unidades%20militares%20confederales

4.1.4. La Generalitat recupera el poder

La unitat antifeixista entre les forces republicanes va formalitzar-se el setembre del 1936 en termes de pacte de govern: era una perspectiva que s’imposava tant en el territori de la República com en el de la Generalitat, malgrat les diferents situacions entre ambdós. A Madrid, el socialista Largo Caballero va formar un govern amb republicans, socialistes i, per primer cop, comunistes, el 5 de setembre; poc mesos després, s’hi van incorporar quatre ministres anarquistes (entre ells Joan Garcia Oliver, Joan Peiró i Frederica Montseny). Això va coincidir amb la decisió de traslladar el govern a València davant l’escomesa franquista sobre Madrid. Largo Caballero pretenia crear una gran aliança entre les forces republicanes, burgeses i obreres, per guanyar la guerra en base a la reorganització de l’Estat, la militarització de les milícies i la formació de I’Exercit Popular .

pàg. 148 de 170

A Catalunya, es va formar un govern d’unitat presidit per Josep Tarradellas el 26 de setembre, que incorporà des d’Acció Catalana Republicana fins al POUM, passant pel PSUC, amb ERC i la CNT com a forces amb més presència. Es va dissoldre el Comitè de Milícies Antifeixistes i els comitès locals van ser substituïts per ajuntaments; es van centralitzar els serveis policials en una Junta de Seguridad Interior, es reconstruí l’aparell judicial per posar fi a la violència i es va procedir a la militarització de les milícies, que es trobaven estancades al front d’Aragó. La Generalitat inicià la seva intervenció en l’economia a fi de legalitzar i supeditar les accions empreses fins aleshores a les directrius generals. I això tenia el seu correlat polític en l’ascens de la UGT i del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), que s’havia format pocs dies després del cop d’Estat. La situació, doncs, era molt complexa, ja que les perspectives unitàries no només havien de solucionar els problemes de la població sinó que havien de superar els obstacles que derivaven de les diverses concepcions sobre com s’havia d’encarar la guerra i el procés revolucionari. En definitiva, la voluntat de guanyar la guerra va suscitar dues estratègies diferents: d’una banda, la dels partidaris de posar ordre a la reraguarda i reforçar els vincles amb les classes mitjanes, vehiculant a través d’un Estat fort la direcció política, econòmica i bèl·lica (ERC, PSUC, UGT, PSOE, PCE); de l’altra, la dels qui posaven l’accent en l’aprofundiment de les transformacions revolucionàries impulsades pels treballadors com a mitjà per aconseguir una veritable mobilització popular contra el feixisme i preconitzaven l’autoorganització popular (CNT -FAI, POUM).

4.1.4. Els fets de maig de 1937

Antecedents Els greus problemes derivats de la guerra van accelerar la crisi entre els diferents partits i sindicats d’esquerres, molt especialment a Catalunya, on els desacords es van manifestar obertament. La revolució

pàg. 149 de 170

econòmica i social havia enfrontat els diferents partits d’esquerres des del mateix inici del conflicte:

ERC, Estat català, la UGT, el PSUC (fundat el 22 de juliol de 1936) i el Govern de la Generalitat defensaven la prioritat de la victòria militar, per la qual cosa era necessari un govern fort i ajornar la reforma social.

La CNT i el POUM eren partidaris de dur a terme la revolució i guanyar la guerra al mateix temps.

La mort d’alguns carismàtics com Durruti, en uns casos, i la implicació en tasques del govern central o autonòmic, com Frederica Montseny, dificultaven el control i fomentaven la confrontació. El desembre de 1936 el POUM fou exclòs del govern de la Generalitat per exigència del PSUC. Al gener del 37 hi va haver un greu enfrontament armat a la Fatarella entre pagesos i membres de la CNT que causà més de 50 morts. Al març el comissari d’Ordre Públic Rodríguez Salas va intentar desarmar tothom que anés pel carrer armat. També es van firmar decrets de dissolució dels consells d’obrers i soldats, de les patrulles de control i del Consell de Seguretat Interior. La tensió augmentava cada vegada més. El dia 5 de març van ser robats 10 vehicles blindats de l’arsenal de Barcelona. Després d’una curta investigació foren trobats a la caserna Voroschilov, pertanyent al PSUC. Com a reacció, Josep Tarradellas, conseller en cap, va emetre una ordre prohibit als membres de la policia pertànyer a qualsevol partit o sindicat. El dia 27 el govern de la Generalitat estava en crisi, solucionada amb la presència cada vegada més clara i forta del PSUC al davant de les conselleries. El dia 25, un militant del PSUC, Roldán Cortada, fou assassinat a Molins de Rei. Uns dies més tard, l’alcalde anarquista de Puigcerdà i 3 companys més van ser tirotejats. La situació era tan insostenible que ni tan sols es va celebrar l’1 de maig. El 2 de maig Solidaridad Obrera publicava aquesta consigna:La garantía de la revolución es el proletariado en armas. Intentar desarmar al pueblo es colocarse al otro lado

de la barricada. Por muy consejero o comisario que se sea no se puede dictar orden de desarme contra los

pàg. 150 de 170

trabajadores que luchan contra el fascismo con más generosidad y heroísmo que todos los políticos de la

retaguardia, cuya especialidad e impotencia nadie ignora. ¡Trabajadores: que nadie se deje desarmar por

ningún concepto! ¡Esta es nuestra consigna!

Els fets La gota que va fer vessar el got es produí el 3 de maig a Barcelona quan 200 guàrdies d’assalt, complint ordres del comissari Rodríguez Salas (portava una ordre escrita d’Artemi Aiguader, d’ERC i conseller d’Interior, obeint a una decisió presa sense el consentiment de la resta dels consellers), van intentar ocupar l’edifici de la Telefònica de la plaça de Catalunya, controlat per la CNT, amb l’excusa que els cenetistes escoltaven les converses entre els presidents de la Generalitat i del Govern Central. Els cenetistes es resistiren i la policia ocupà solament el primer pis, no podent passar de la segona planta per la presència d’una metralladora. El rumor de lluita s’estengué ràpidament per la ciutat, la CNT declarà la vaga general i els primers enfrontaments i barricades aparegueren el dia següent. Els intents d’apaivagar el conflicte no tingueren èxit:¡Hombres y mujeres del pueblo! ¡Trabajadores! Hablamos francamente al público, que, como siempre en el

pasado, es la prueba de nuestra honestidad. No somos responsables de lo que ahora ocurre. No atacamos. Sólo

nos defendemos. No comenzamos esto; no lo provocamos. Simplemente contestamos al abuso, la calumnia, y

la fuerza que ha sido dirigida contra la CNT y la FAI, los más implacables anti fascistas de todos.

" Nunca hemos ocultado nuestros objetivos; hemos dado amplia prueba de nuestro valor. ¿Por qué quieren

eliminarnos? ¿No os parece sospechoso que ataquen a la CNT y la FAI, mientras en Madrid, en Andalucía, en

Vizcaya, y en Aragón nuestras fuerzas han dado, y todavía dan hoy, pruebas de coraje extremo y de fuerza?

¡Trabajadores de la CNT y la UGT! Recordad el camino que hemos recorrido juntos. ¡Cuántos han caído,

cubiertos en sangre, en las calles y en las barricadas! ¡Dejad vuestras armas! ¡Abrazáos como hermanos!

Venceremos si estamos unidos. Si luchamos entre nosotros, vamos a ser derrotados. ¡Consideradlo!

Extendemos nuestra mano desarmada. Haced lo mismo y todo será olvidado.

" ¡Unidad entre nosotros! ¡Muerte al fascismo! "

Malgrat les crides a la pau i la formació d’un nou govern provisional de la Generalitat, els enfrontaments continuaren durant 3 dies més, fins que arribaren des de València 5000 guàrdies d’assalt curosament escollits i de filiació política neutral que es limitaren a desfilar pels carrers, ja que s’havia acabat la lluita sense un triomf clar per a ningú.

pàg. 151 de 170

Los trágicos sucesos desarrollados en nuestra ciudad durante las últimas 48 horas han impedido que la

totalidad de los obreros de Barcelona concurriesen al trabajo. El conflicto que motivó esta situación anormal y

perjudicial para la causa del proletariado, ha sido satisfactoriamente resuelto por los representantes de los

partidos y organizaciones antifascistas reunidos en el Palacio de la Generalidad. Por tanto, las Federaciones

Locales de la C. N. T. y la U. G. T. han tomado el acuerdo de dirigirse a todos sus afiliados ordenándoles que

se incorporen inmediatamente a sus labores habituales...».

Conseqüències. Més de 300 morts i 1500 ferits (les xifres parlen fins i tot de 500

morts). El PCE i el PSUC van acusar al POUM de provocar els fets, de

complicitat amb el feixisme i d’espionatge. Els ministres comunistes van exigir a Largo Caballero la dissolució del partit, però com aquest s’hi va negar va haver de dimitir el 15 de maig.

“Entonces propusieron la disolución de la C. N. T. y el P. O. U. M... Manifesté que eso no se podía

hacer legalmente; que mientras yo fuese presidente del gobierno no se haría...; que si los tribunales

comprobaban que se había cometido algún delito ( ... ) lo harían, pero no el gobierno.”

Juan Negrín, un altre socialista, fou nomenat nou primer ministre el dia 17, amb el suport del PCE i el PSOE i sense anarquistes. La C. N. T., fiel a la política de Largo Caballero, declaraba el 18 de mayo: «Constituido el

gobierno de Negrín sin nuestra participación, consecuentes con nuestra posición, no prestaremos

ninguna colaboración al mismo».

Una de les primeres accions del nou govern fou la dissolució del POUM i la detenció, trasllat a Madrid i empresonament del seu líder Andreu Nin, que fou assassinat per agents estalinistes en una txeca d’Alcalà d’Henares.

Acaban de decirnos que han sido hallados en Madrid los cadáveres de Nin y de dos compañeros

más. Esta noticia no ha sido confirmada, pero hasta tanto el gobierno no la desmienta, diciéndonos

dónde está Nin, hemos de creer que es cierta. No se puede impunemente, pasando por encima de la

voluntad, de la dignidad de un pueblo, coger a un puñado de hombres, acusarles de algo que no se ha

demostrado, meterles en una casa particular ( ... ), sacarles por la noche y asesinarles... La C. N. T. y

pàg. 152 de 170

la F. A. I. tienen derecho a plantear al pueblo español este dilema: España es un pueblo que ha

demostrado saber morir por la libertad. ¡Ni Roma, ni Berlín, ni Moscú!»

S’inicia el declivi polític i social de la CNT-FAI a la vegada que el PCE i el PSUC inicien el seu ascens i influència, posat de manifest en una ferma centralització política i militar per assolir com a objectiu prioritari guanyar la guerra.

La Generalitat quedà molt afeblida. El Govern central es va fer càrrec de les competències d’ordre públic i les relacions amb el govern Negrín van ser molt tenses fins que a l’octubre de 1937 aquest traslladà el seu govern des de València Barcelona, assumint moltes de les competències que fins llavors tenia la Generalitat de facto: organització militar, serveis de justícia, tribunals polítics i

econòmics, comerç exterior, alhora que confiscava les indústries de guerra. Tot obeïa

a un pla d’enfortiment sense fissures polítiques ni territorials que convertís Espanya

en el centre d’atenció mundial i demostrés la seva lluita contra el feixisme.

Dissolució definitiva d eles milícies de la CNT i del POUM, enquadrades dins de

l’Exèrcit Popular.

Fi de les col·lectivitzacions a Aragó i València

A tot això cal afegir el desengany, la desmoralització i el desconcert d’amplis sectors

de la població que veien les forces antifeixistes enfrontar-se en una mini guerra civil

particular dins la Guerra Civil, mentre al front les batalles es perdien una rera l’altra.

4.1.5. Després dels fets de maig.

Retornada la normalitat relativa als carrers de Barcelona i de tot Catalunya una vegada dominat el conflicte de maig de 1937, es formà un nou Consell de la Generalitat el 29 de juny, que va durar fins a la fi de la Guerra Civil. Companys retornava a la presidència del govern, format per una coalició d’Esquerra Republicana i del PSUC, amb l’afegitó simbòlic del rabassaire Josep Calvet (Agricultura) i de Bosch Gimpera (Justícia), del PCR. La CNT-FAI deixava així definitivament de formar part del govern de la Generalitat.

pàg. 153 de 170

Durant la guerra el Parlament de Catalunya només va reunir-se sis vegades: el 21 de juliol de 1936, en sessió informal; el 18 d’agost, l’1 d’octubre i el 8 de març de 1937; i l’1 de març i l’1 d’octubre de 1938. Òbviament, no va haver-hi eleccions municipals ni al Parlament de Catalunya: a la sessió del 18 d’agost de 1937 el president de la Generalitat fou rellevat de la seva obligació estatutària de convocar eleccions a diputats mentre durés la guerra. El govern basc s’instal·là a Barcelona cap al juliol de 1937. (Això va permetre obrir una capella al culte públic a Barcelona.) A l’octubre va traslladar-se també a la capital de Catalunya el govern de la República, des de València, on era després de la sortida de Madrid. Així, doncs, a la tardor de 1937 hi havia a Barcelona tres governs legals: el català, el de la República i el basc. Poc a poc, el govern central assumiria les competències que li reservava l’Estatut i relegaria al govern de la Generalitat a un segon pla. Òbviament, a mesura que la guerra avançava, l’escassesa d’aliments s’accentua a Catalunya, i és tradicional, en la literatura i en el record de les persones, parlar de la fam i de les cues, del racionament, del mercat negre. També de la nombrosíssima presència de refugiats no catalans, procedents de les terres ocupades per les tropes franquistes: andalusos i asturians primer, després bascos, castellans, etc. I particularment de l’arribada dels funcionaris i de les seves famílies amb el desplaçament del govern de la República de Valencia a Barcelona. És molt difícil quantificar aquesta presència (potser cap al mig milió de persones), que contribuí notablement a dificultar la vida quotidiana. Així com també és difícil d’avaluar les tensions entre funcionaris nouvinguts i població civil. També va haver-hi catalans a la zona franquista: els uns fugits en els moments de desordre, la majoria; els altres, simpatitzants amb l’aixecament. Sant Sebastià fou el lloc preferit pels fugitius catalans. La Generalitat va facilitar l’evacuació de persones en perill, generalment gent d’Església: més de 6.630 sortiren en vaixells francesos, amb l’ajut de la Generalitat. Altres passaren clandestinament pels Pirineus, d’amagat o subornant els anarquistes, que controlaven la frontera. No tots els que fugiren se n’anaren, però, a l’Espanya de Franco. Alguns es

pàg. 154 de 170

quedaren a França o, fins i tot, a Itàlia. Hi hagué, també, colònia catalana a Sevilla, a Burgos i a Salamanca. Va haver-hi voluntaris catalans a les milícies falangistes, pocs, i sobretot a les tradicionalistes, fins al punt de constituir el Tercio de Nuestra Seííora de Mont- serrat, format bàsicament per catalans.

4.2. Política econòmica.

Després dels dos dies de combat, el 19 i el 20 de juliol, els obrers tornaren a la feina com de costum, i es trobaren amb el fet que bon nombre d’amos havien desaparegut, assassinats els uns, discretament retirats els altres. I amb ells, els gerents, els directius i alguns encarregats de les fàbriques. Comitès d’empresa ompliren el buit i s’encarregaren d’organitzar el treball (la major part amb la idea que aquella era una situació transitòria). Més que una apropiació de l’empresa el que es produí fou una substitució, un control obrer. En moltes empreses mitjanes i petites en les quals el burgès no havia fugit o no havia estat «liquidat», aquest decidí convertir-se en tècnic, cedint l’empresa als obrers d’acord amb ells i sabent que les coses tornarien més endavant al seu lloc. Ni el mateix anarquisme no va planificar cap ocupació de fàbriques i de tallers. El resultat va ser multiforme, variat. Esquematitzant podem agrupar els casos en:

empreses de propietat privada en les quals hi havia un comitè obrer de control

empreses col·lectivitzades dirigides pels mateixos obrers (aquestes eren, en molts casos, on el propietari va passar a ser tècnic)

grups d’empreses socialitzades, dirigides pel seu sindicat obrer grups d’empreses municipalitzades (en general, els serveis) cooperatives. Les cooperatives de producció sempre havien estat

escasses a Catalunya, no pas així les de consum. De la seixantena que n’hi havia, algunes eren força conegudes, com la fàbrica de vidre de Mataró, creada per Joan Peiró.

pàg. 155 de 170

Al juliol de 1937 va tenir lloc un congrés de cooperatives de Catalunya. Com va escriure Albert Pérez-Baró, a 30 mesos de col·lectivisme a Catalunya: en començar la guerra civil i després de les primeres incautacions, però sobretot després d’ésser promulgat el

decret de col·lectivitzacions, alguns vius prengueren la iniciativa de cedir a llurs obrers llurs respectius

negocis, constituint amb ells cooperatives de producció o industrials, amb la qual cosa pretenien, i generalment

aconseguien, seguir usufructuant en forma de gerents la direcció de l’empresa.»

Al camp català, en canvi, va haver-hi un cert procés de col·lectivització, voluntària o forçosa, molt conflictiva. En conjunt, doncs, un procés espontani, gens planificat, que pot ser definit com de revolució social, però també com d’adaptació realista a les circumstàncies

ambientals, per part dels treballadors i de la major part dels propietaris. El POUM i sectors anarquistes intentaren teoritzar la realitat, i radicalitzar el procés de transformació social. Bona part de l’anarquisme, els partits republicans i el PSUC, al contrari, imposaren una política restrictiva i de retorn a la legalitat constitucional. Especialment, el comunisme ortodox fou molt crític amb la igualació social que a vegades es produïa, i defensa el ventall de sous, la direcció personalitzada i no assembleària de les empreses i el respecte als tècnics. Política d’ordre, que va atreure petits empresaris, botiguers, professionals liberals, tècnics, etc., que encara que no combregaven amb el comunisme veien en aquesta actitud política – i en la seva organització jerarquitzada i disciplinada – una garantia de supervivència. El resultat va ser un creixement espectacular del PSUC, i

pàg. 156 de 170

de la UGT – que a Catalunya estava a les seves mans –, que va passar d’uns 5.000 militants, al juliol de 1936, a uns 65.000 a finals del 1937. La UGT, que en tenia entre 15.000 i 20.000 en començar la guerra, passà a 425.000 a finals de l’any i a 600.000 el 1937. També la CNT va créixer desorbitadament, de 175.000 afiliats el 1936 a un milió, al febrer de 1937. Per mesurar aquestes xifres cal tenir en compte que sense un carnet sindical no es podia treballar i que si no es tenia un aval d’un partit o d’un sindicat la vida, ben sovint, corria perill. Tornant a les col·lectivitzacions, cal remarcar, a més, que bancs i caixes d’estalvi se n’escaparen. Aquestes entitats financeres van funcionar durant la guerra intervingudes per la Generalitat (i amb els comitès obrers de control en mans de la UGT). I que un bon nombre d’empreses – metal·lúrgiques i químiques – que tenien el capital, totalment o parcialment, en mans estrangeres, restaren també al marge del procés revolucionari. Al final de la guerra hi havia a Catalunya 4.500 empreses industrials o comercials amb comitès obrers de control, gairebé 2.000 de col·lectivitzades, i cinc o sis mil que formaven part dels agrupaments socialitzats (uns sis-cents), segons Rafael Pujol. Entre els més importants d’aquest darrer sector hi ha els Serveis Elèctrics Unificats de Catalunya, amb 18 empreses i 6.500 treballadors; i el Sindicat de la Fusta Socialitzada de Barcelona, amb 5.000. A la ciutat de Barcelona va haver-hi 65 agrupaments; a l’Hospitalet de Llobregat, 30; a Granollers, 25; a Sabadell i Terrassa, 16 a cadascuna; a Tarragona i Badalona, 14. La guerra va provocar serioses dificultats econòmiques, perjudicant el proveïment de matèries primeres i la venda, per la pèrdua de mercats. Fou especialment greu la manca de productes energètics. En conjunt, l’experiment col·lectivitzador i socialitzador va anar sempre marcat negativament pels avatars del conflicte bèl·lic. Va haver-hi una col·lectivització agrària, que fou molt intensa a l’Aragó en mans dels anarquistes (Fraga, Casp, Alcanyís, etc.), i molt menys a Catalunya. Varen crear-se unes quatre-centes col·lectivitats agràries, amb les finques expropiades i amb aportacions – no sempre voluntàries – dels pagesos que treballaven les seves pròpies terres. En

pàg. 157 de 170

general, representaven només una part de les terres de cada municipi. El comunisme llibertari (amb terres explotades en comú, producció repartida entre totes les famílies, abolició – teòrica – de la moneda, etc.) es va donar molt poc a Catalunya (Ascó, Tivissa, etc.) i va provocar, quan va ser intentat, greus enfrontaments, com els de la Fatarella, al gener de 1937, on els pagesos es van defensar a trets d’escopeta de caça contra els col·lectivistes que venien de fora de la localitat. També aquí, al camp, la varietat i el matís són grans; en localitats on les esquerres eren dominants, els comitès locals foren prudents, perquè comptaven amb dirigents preparats; molts pobles de tradició catòlica i conservadora, en canvi, sofriren uns abusos i una tirania exercida, sovint, per gent de fora de la vila. Per a posar ordre, i per a reconduir el procés revolucionari cap a la legalitat, o almenys fent-lo d’acord amb preceptes i normes oficials, la Generalitat de Catalunya va crear:

el Consell d’Economia de Catalunya, l’11 d’agost de 1936, que a finals de setembre d’aquest any va passar a dependre del Consell Executiu d’aquella.

I sobretot, amb l’aprovació del Decret de Col·lectivitzacions, el 24 d’octubre de 1936, que les estructurava i les regulava, establint les condicions que havien de reunir els seus òrgans de direcció, les seves atribucions; creant interventors de la Generalitat, que havien d’actuar a cada centre de producció col·lectivitzat.

Va ser creada una Caixa de Crèdit Industrial i Comercial – el 10 de novembre de 1937 – per finançar aquestes empreses.

El 28 de novembre de 1936 va ser regulada la creació d’agrupaments, que eren el resultat de la concentració per a activitats de determinades empreses col·lectivitzades.

El 7 d’agost de 1936 un decret de la Generalitat creava la Comissió d’Indústries de Guerra, amb l’objecte de coordinar la producció d’empreses, especialment metal·lúrgiques i químiques, que fabricarien el material de guerra. Catalunya no tenia experiència en aquest camp i va caldre improvisar, amb resultats prou satisfactoris. S’havien de fabricar equips militars, fusells, metralladores, explosius, espoletes, detonadors, bales, bombes,

pàg. 158 de 170

productes químics. Empreses que abans de la guerra produïen colorants feien ara explosius; obrers surotapers de Palafrugell produïen espoletes, detonadors i encebs; fabriques de motors d’automòbil construïen ara avions; tallers mecànics carrossaven vehicles blindats, etc. L’acord, en aquest cas, entre la Generalitat, Esquerra Republicana i la CNT fou total. La Comissió va utilitzar la capacitat tècnica i productiva d’empreses com la Cros, La Maquinista Terrestre i Marítima, la Hispano Suïssa, Pirelli, Riviere, Elizalde, etc. A l’octubre de 1936 controlava cinc-centes fabriques, en les quals treballaven 50.000 obrers, a més de 30.000 empleats en empreses auxiliars. Les tensions entre la Generalitat de Catalunya i el govern de la República van perjudicar aquest ram, i finalment les indústries de guerra de Catalunya van ser expropiades, l’11 d’agost de 1938, i transferides al govern central.

Dins d’un procés general de caiguda de la producció industrial, destaca el creixement del sector metal·lúrgic, que a l’abril de 1937 arriba a un índex cent trenta, en relació al cent de 1936. Amb el pas de la guerra, i una vegada consumits els excedents acumulats abans, Catalunya va sofrir la manca de productes agrícoles i ramaders (i la població va començar a patir gana), des de finals de 1936 i començament de l’any següent. Va faltar l’hulla ja a l’octubre de 1936, i el petroli també. L'instrument bàsic de la política econòmica de guerra es deriva de l’aplicació dels Decrets de S’Agaró, aprovats entre els dies 8 i 12 de gener de 1937. Prenen el nom de la vila del Baix Empordà, on foren gestats per un equip de tècnics en finances i en economia, dirigits per Josep Tarradellas, aleshores conseller en cap del govern de la Generalitat de Catalunya. Els decrets substituïen els articles de l’Estatut relatius a les relacions entre l’Estat central i la Generalitat, en el pla financer, ja que aquesta havia d’afrontar despeses molt superiors i no previstes en l’Estatut, derivades de la guerra. Des del juliol de 1936 fins al novembre del mateix any, la Generalitat de Catalunya es va veure obligada a gastar més de 1.500 milions de pessetes per conceptes extrapressupostaris, a més dels 500 milions pressupostats, segons Josep M. Bricall. La Generalitat només va poder disposar de 250 milions de

pàg. 159 de 170

pessetes, la meitat dels quals procedien dels nous impostos creats pels Decrets de S’Agaró, per la qual cosa va haver de recórrer al ministre d’Hisenda de la República. El regateig va ser constant, i no es va poder evitar «una dura política de negociació» entre els dos governs, resolta, en part, per l’acord marc pres a València el 15 de febrer de 1937. Excepte en el sector metal·lúrgic, la producció industrial va anar disminuint al llarg de la guerra. El tèxtil, per exemple, va baixar d’un índex 100, al gener de 1936, a 49 al desembre d’aquest any, a 39 al gener següent i a 20 a finals del 1937. El conjunt de la producció industrial va passar de l’índex 100, al gener de 1936, a 70 al febrer de 1937 i a 55 a l’abril de 1938.

4.3. Altres actuacions

La guerra no va representar una ruptura amb la democratització que s’havia iniciat l’any 1931, al contrari, va aprofundir-la. D’una banda, la socialització de la vida quotidiana provocada per la necessitat d’afrontar les dificultats de la guerra es va traduir en una amplia participació de la població en tasques molt diverses: des de la construcció de refugis antiaeris fins a l’organització de menjadors populars. El teixit associatiu català es va estendre de la mà de les forces sindicals i polítiques que impulsaren aquestes actuacions, però, també, de les iniciatives veïnals i sectorials,

La dimensió de l’acció col·lectiva va assolir unes àmplies proporcions. De l’altra, la intervenció de la Generalitat en l’àmbit social i cultural es va veure facilitada per l’existència d’una estructura institucional consolidada anteriorment. L’acció governativa va abocar-se a la salvació i protecció de tota obra arquitectònica, artística o documental susceptible de ser destruïda o perduda, La creació del Servei del Patrimoni Històric, Artístic i Científic de Cata-lunya va gestionar i preservar edificis, obres d’art i col·leccions i va endegar una eficaç política preventiva amb l’adopció de mesures de seguretat. També va impulsar la celebració d’exposicions a l’estranger que servien de

pàg. 160 de 170

propaganda de la causa democràtica, com l’Exposició Internacional de París del 1937. Des de la Conselleria de Cultura, es van remodelar i consolidar les infraestructures existents, i va intensificar-se l’impuls de nous projectes com la Institució de les Lletres Catalanes, o els Serveis de Cultura al Front. El Comissariat de Propaganda es va convertir en una eficaç plataforma d’irradiació cultural a través de campanyes i activitats diverses, que van arribar també al front. Els cartells i la fotografia van esdevenir uns importants instruments per a la divulgació de consignes i valors com la solidaritat, el civisme, la higiene i la prevenció de malalties. Pel que fa a la democratització social cal esmentar l’actuació en els camps de l’educació, l’habitatge i la sanitat. El Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU) va desenvolupar una tasca important amb l’impuls de l’escola pública, laica, gratuïta i en català, l’extensió de la coeducació i el desenvolupament d’una pedagogia integral, racionalista i experimental.

La municipalització del sòl urbà va possibilitar que les finques de lloguer passessin a ser propietat del municipi, la qual cosa va representar que, per exemple a Barcelona, es produís la gestió col·lectiva del sòl urbà i els habitatges. La sanitat pública va organitzar l’atenció als ferits de guerra i va adoptar decisions tan importants com l’aprovació de la llei d’interrupció artificial de l’embaràs i les campanyes per eradicar la prostitució.

Finalment cal assenyalar el nou paper social de la dona i la redefinició de les relacions de gènere. La projecció de la dona no es va limitar al simbolisme de les milicianes que van anar a lluitar al front d’Aragó, sinó en la seva emergència com a col·lectiu plural en la vida pública, tant a través d’associacions diverses que atenien a reivindicacions emancipatòries de gènere (educació, formació professional...) com de la massiva incorporació al treball (indústries de guerra, sanitat, menjadors col·lectius, atenció a la infància...) i de la seva nova presència política i cultural.

V. Conseqüències de la guerra civil.

pàg. 161 de 170

5.1. Demogràfiques.

Unes taules ens ajudaran a entendre la repercussió demogràfica.

pàg. 162 de 170

pàg. 163 de 170

pàg. 164 de 170

Dades extretes dehttp://web.usal.es/~jaortega/invest/OrtegaSilvestre-GC.pdf#search=%22consecuencias%20demograficas%20de%20la%20guerra%20civil%22

pàg. 165 de 170

És difícil quantificar el nombre de morts com a conseqüència directa de la guerra. Durant un temps en ambdós bàndols es va arrodonir la xifra parlant d'un milió de morts; fins i tot es va escriure una gran novel·la amb aquest títol (José Mª Gironella). Avui, la quantitat més comunament acceptada és la que aporta Salas Larrazábal, que xifra el nombre de morts com a conseqüència de la guerra en 243.000.

A efectes purament demogràfics també van ser importants els morts per malaltia o malnutrició, els emigrats i fins i tot els no nascuts com a conseqüència de la guerra. Com no podia ser menys, la disparitat de criteris és molt gran entre els estudiosos del tema. S'estima que les pèrdues demogràfiques per les raons abans dites oscil·len entre les 750.000 i el milió de persones, que per a un cens d'una mica més de 24 milions i mig al començar la guerra va ser una pèrdua quantitativament molt significativa. Els milers d'exiliats com a conseqüència de la Guerra Civil van suposar una important pèrdua demogràfica; però tant o més que ella, l'exili va suposar que milers d'espanyols, molts d'ells joves i molts altres altament qualificats, deixaven de prestar els seus serveis al país; per aquest altre aspecte l'exili va ser una importantísima pèrdua econòmica per a España. Els principals països d'acollida van ser França, Mèxic i Rússia. Al març de 1939 hi havia a França 450.000 refugiats, maltractats i acollits en camps de concentració en pèssimes condicions. El govern francès va demanar a Franco que els acollís; quan se'ls va assegurar una certa impunitat (que no sempre es va complir) van tornar uns 300.000; d'entre qui van optar per no tornar uns 20.000 van marxar a l'Oranesat, a Algèria, on es trobaven refugiats ja un altres 15.000; els que es trobaven en edat militar van ser pressionats per a allistar-se a la Legió Estrangera, encara que no ho van fer massa. Al començar la II Guerra Mundial van tornar uns altres 20.000. Després de la capitulació francesa davant les tropes del III Reich bastants van ser lliurats a Franco i alguns van ser executats, com Companys, el president de la Generalitat de Catalunya, uns altres van ser empresonats i uns 13.000 van anar a parar al terrible camp de

pàg. 166 de 170

concentració de Mathausen, del qual únicament van sobreviure 2.000. Uns 10.000 van col·laborar amb el maquis francès enfront dels alemanys, col·laborant temps després en la prssa de París pels aliats. Els acollits a Rússia van ser uns 8.000; uns 5.000 eren els nens evacuats durant la Guerra Civil, acompanyats de 300 mestres; la resta estava format per dirigents del Partit Comunista Espanyol; tots van acabar integrant-se amb relativa facilitat en la Rússia soviètica, amb la qual van compartir la duresa de la II Guerra Mundial. El Mèxic del president Lázaro Cárdenas va acollir, a més de les institucions republicanes, uns 22.000 exiliats. D'ells, la meitat tenien una bona qualificació professional: més de 150 catedràtics d'universitat (el 28% dels que hi havia a Espanya), més de 200 professors d'ensenyament mitjà, uns 2.000 mestres, més de 1.700 metges, aproximadament uns 1.200 advocats, gairebé 450 enginyers i tècnics, 250 escriptors i periodistes, gairebé 4.000 militars professionals... Aquest brillant plantel d'experts va contribuir de forma decisiva a la modernització de Mèxic tant en l'ensenyament com en la investigació. Els més significatius van fundar la Casa d'Espanya, transformada per Lázaro Cárdenas en Col·legi de Mèxic, principal centre cultural del país. A Mèxic va romandre l'autoanomenat Govern de la Republica Espanyola fins a la seva dissolució en 1977.

5.2. Econòmiques Sense comptar la pèrdua de productivitat que va suposar la població reclosa, difícil de quantificar, la producció de l'economia espanyola va descendir en tots els sectors en forma gairebé dramàtica. L'agricultura, que de per si ja era insuficient per a abastir la demanda interior, es va reduir en un 20%, i la cabanya en quantitats que oscil·len entre un terç (vacum i llanera) i la meitat (porcina). Aquesta reducció va sotmetre a la població espanyola de la postguerra a la fam i el racionament dels aliments. La producció industrial es va reduir en un 30%; la seva recuperació va ser lenta i difícil, tant per impedir-ho la II Guerra Mundial com per l'aïllament al que va ser sotmès el règim al finalitzar aquesta.

pàg. 167 de 170

Les comunicacions, que si sempre són necessàries en una guerra encara ho són més, i que per això mateix van ser greument danyades pels adversaris d'un i un altre signe, van quedar molt danyades; la marina mercant va perdre un terç del tonatge; els ferrocarrils, un 40% de locomotores i vagons; els transports per carretera, un 70%. Conseqüència de les pèrdues en el sector productiu va ser el descens de la renda nacional un 30%; fins a l'any 1959 no es va recuperar el nivell de renda anterior al de la guerra. En un altre aspecte, el del benestar social, s'ha de destacar la destrucció d'habitatges; s'estima que unes 500.000 cases van ser destruïdes totalment o parcialment (meitat i meitat); dues-centes localitats van sofrir destruccions superiors al 60% dels seus edificis; de les grans ciutats la que va sofrir més danys va ser Oviedo. Les despeses de guerra d'ambdós exèrcits s'estimen en un equivalent de 6 bilions de pessetes de 1995; d'aquesta gran quantitat de diners una part considerable va ser el deute contret amb els països que van ajudar a ambdós bàndols. La manca d'or en el Banc d'Espanya, o el que és el mateix, la falta de divises va dificultar (unit als altres factors: guerra mundial, autarquía del règim, deute exterior, etc.) la reconstrucció del país. 5.3. Socials

Ja s'ha dit abans que la producció agrícola va descendir sensiblement; la conseqüència més directa va ser la manca d'aliments, el que va obligar al racionamient d'aquests; la dieta es va reduir a un terç; és a dir, el poble, sense distinció de vencedors i vençuts, va sofrir fam; es produïren fenòmens d'acaparament i venda fraudulenta en el mercat negre de productes essencials, el que va enriquir a uns quants: els nous rics. Un aspecte important del nou règim establert després de la Guerra Civil van ser les depuracions: expulsió de la feina d'aquells funcionaris públics que haguessin romàs fidels a la República o dels que no s'haguessin mostrat ardents defensors del nou règim. Centenars de milers d'empleats públics van ser separats del servei. En cossos

pàg. 168 de 170

administratius tan poc revolucionaris com el diplomàtic més de la quarta part dels seus components va ser sancionada; sancions que van ser molt més àmplies en cossos tradicionalment més d'esquerres com els de correus o l'ensenyament, per exemple. En les oposicions convocades tant per a reemplaçar als funcionaris expulsats com per a cobrir les vacants que de manera natural es produïen en l'administració es van reservar places per als qui havien combatut en l'exèrcit franquista i a tots se'ls va exigir una declaració expressa de lleialtat al nou règim. Per una altra part, l'exili va privar al país d'un grup molt important de professionals ben qualificats: metges, enginyers, advocats, professors... que van ser difícils de substituir.

5.4. Culturals i educatius

La major i millor manifestació cultural de la Guerra Civil va tenir lloc en el pavelló de la República en l'Exposició Internacional d'Arts i Tècniques que es va dur a terme a París el 1937. L'edifici, obra de Lacasa i Sert, albergava en el seu interior el gran quadre “Guernica” de Picasso, la sèrie escultòrica “Montserrat” de Julio González i un gran mural, avui desaparegut, “El Pagès català i la revolució” de Joan Miró. Efectes sobre l'ensenyament. Al marge de les sancions que va sofrir gran part del professorat de tots els nivells en l'Espanya franquista, en l'aspecte educatiu aquesta es va distingir pel fort adoctrinament al que es va veure sotmé l'ensenyament. Es va fer obligatori en tots els àmbits educatius l'estudi de la Religió Catòlica i el de la Formació de l'Esperit Nacional, una assignatura novell que perseguia la uniformidat política del nou règim. Per una altra part, el primer govern civil de Franco va suprimir en l'ensenyament el laïcisme i la coeducació, així com l'ensenyament i ús de les llengües vernácules en els centres escolars (també en el carrer); per això, centenars de cartells a tota Espanya ordenaven “Hablad la lengua del Imperio”; tal idioma, com és de suposar, era el castellà.

pàg. 169 de 170

Aquest mateix govern va realitzar en 1938 una reforma del Batxillerat al que se li va donar una orientació essencialment humanística, que tendia a exaltar el passat identificant el catolicisme com la medul·la del ser espanyol; aquesta identificació entre la Història espanyola i el catolicisme es va reflectir en el lema “Por el Imperio hacia Dios”. El resultat d'això va ser la creació d'un agobiant nacional-catolicisme que ho volia abastar tot; tant va ser així que un dels propagandistes de Franco va arribar a parlar, amb ironia, d'un nacional-seminarisme.

pàg. 170 de 170