TEMA 5 l’EIX MEDITERRANI DE DESENVOLUPAMENT : CATALUNYA, PAÍS VALÈNCIA I MÚRCIA.

INTRODUCCIÓ

EIX I ARC .CONCEPTES.

Hui pareix que s'han produït canvis i actuacions que propicien una visió alternativa del que havia sigut fins ara l’arc mediterrani.Hui hi ha una descomposició i recomposició de l’espai mediterrani, encara que açò encara és una hipòtesi.Analitzem l’expressió Arc/ eix: Els eixos són una interpretació o moda dels estudis regionals dels anys 80,tenen una base geogràfica anisotrópica desigual, lloa eixos poden ser naturals, espais, conques…, o artificials (vies de comunicació, sistemes productius, etc…Els eixos són com a regions anisotrópiques i guarden relació de complementarietat unes amb altres; amb els veïns des del punt de vista productiu. Eixos de comunicació.És una nova concepció en els estudis regionals, la diferència entre arc i eix:Un eix té caràcter lineal, a vegades es refereix als territoris pròxims als eixos de comunicació, no té per que incloure a una C.A.Un arc en el sentit en què s'incorporen o integren les CCAA completes.El professor es refereix a la comunicació de CA senceres, en este cas Catalunya, País Valencià i Múrcia, l’arc sempre té un concepte econòmic.Esta idea e conjunts de territoris que comparteixen característiques comunes i que sobre ells es planifiquen polítiques concretes s'apliquen a tot Europa. Una de les condicions és que siguen veïns o que s'assemblen des del punt de vista productiu.Les infrastructures són un element fonamental per a entendre la configuració dels eixos.

LímitsParlarem de Catalunya, València I Múrcia, Balears es quedaria fora per ser una altra especialització productiva. Andalusia mostra un considerable nivell de ruptura amb l’arc mediterrani per que físicament no es produïx eixa connectivitat ja que Andalusia està més bolcada a l’altiplà cap a l’interior o cap a l’altiplà i als mercats de més enllà del mediterrani com El Marroc sobretot i en relacions transfrontereres amb Portugal.

Múrcia si per que està molt vinculada al sud d'Alacant la diferència del pas d'una CA a un altra no es nota coincidint amb la mateixa província antiga.Per un altre costat les relacions entre Catalunya i el país Valencià són molt antigues.La superfície de l’arc representa el 13'18% del total d'Espanya mentre que la seua població està entorn al 30% (dades possiblement majors a hores d'ara)Econòmicament aporta 1/3 del PIB de tot Espanya i té una productivitat major de la mitjana gràcies sobretot a Catalunya.Acapara el 42% de les exportacions nacionals (pot ser que hui alguna cosa menys pel desenvolupament d'altres economies espanyoles) Les seues economies estan molt acostumades a les exportacions especials, productes de consum amb una mecanització escassa que s'han anat incrementant. També és important l’exportació de fruites i hortalisses i la indústria agroalimentària.

Caracterització de l’arc mediterrani i la seua evolució durant el segle XIX.-Arc perifèric, que s'ha desenvolupat aprofitant en els mercats la seua orientació a l’est amb un gran litoral. També s'ha exportat i es continua exportant molt a orient mitjà i el Magrib.Una altra característica és la forta atracció demogràfica, sent una àrea de gran demanda de mà d'obra per ser una zona de gran industrialització.Hi ha gran quantitat d'assentaments poblacionals tradicionals amb economies agràries, artesanals i comercials que per mitjà de la industrialització es poden desenvolupar i consolidar.El nucli pioner des del punt de vista de l’economia productiva o tangible és Catalunya la que ha tirat inicialment del carro encara que hui valència oferix una millor imatge des del punt de vista turístic i urbanístic.

Poliactivitat o diversitat productiva o multiactividad.-

Hui que estem en un moment de crisi industrial este arc no roman en crisi, també el comportament d'estos territoris va ser molt bo durant la crisi dels anys 80 per la diversitat de la seua producció industrial, l’agricultura per la seua banda està molt adequada als mercats i als canvis de la demanda; tenim un sector secundari de qualsevol tipus, tèxtil, sectors nous que vénen de fora, automòbil, petroquímiques.El sector terciari segueix el model entre Califòrnia i Florida ,està molt desenvolupat tant pel comerç com pel turisme que presenta una abundant oferta de sol i platja...Esta possibilitat de fer moltes coses és la que permet que els efectes negatius de la crisi siga menor que en altres zones. Per exemple durant la reconversió industrial es va veure que l’impacte del tancament d'alts forns del mediterrani era molt de menor que el d'Astúries a pesar que este alt forn era més viable.

Hui se segueix en el model, el territori s'articula a través de l’ordenació urbanística i turística; pareix que caminem cap a una recomposició de comarques que eren industrials, l’Alcoia, la Costanera que tenien sectors productius tradicionals canvien del panorama a una progressiva monoespecialización a sectors que van bé però possibiliten menys l’adaptació als canvis conjunturals.Este eix és el tradicional enllaç entre Espanya i Marroc i corredor natural des d'Algesires a Copenhaguen i l’autopista A7 és l’espai de relació entre el nord d'Europa i Àfrica.

La vertebració territorial de l’eixUn medi físic singular. Recursos i riscs naturalsHo farem de dos modes:

1r Com a geografia descriptiva, això és , la base física.2n Reconèixer l’explotació dels recursos i l’exposició als riscos naturals que

també tenen importància per que poden provocar pèrdua de competitivitat, danys i perjuís.

Un medi físic singular. Descripció del medi físic.-Hi ha elements físics que ens aporten recursos i riscos. Els elements bàsics de la geografia física a considerar:a) El relleu i la composició del substrat (litologia), que té importància des del

punt de vista de com s'assenta la població, cultius aigua, rius etc. En definitiva cal estudiar el sòl i el relleu.

b) Les condicions climàtiques. Escassetat de precipitacions enfront del risc d'inundacions. La falta d'aigua s'ha convertit en causa de polèmica o discussió política el que fa difícil l’anàlisi. Tenim unes conques hidrogràfiques amb unes característiques molt particulars des del segle XV que ens alimentàvem amb canals.

Si hem de caracteritzar l’EME en virtut dels traços del seu medi físic, només en trobem un element unificador: el seu caràcter d'espai riberenc del mar Mediterrani. És a dir, la presencia d'una franja litoral que històricament ha estar via d'accés de pobles i cultures, de civilització, encara que també de violència i de destrucció. Al marge d’això, l’ Arc Mediterrani espanyol és un espai de contrasts des del punt de vista físic, paisatgístic. Aquest és, precisament, el tret geogràfic significatiu d' aquest espai. D'igual manera, si fem servir el criteri socioeconomic, també hi trobem importants contrasts entre el litoral i l’interior, que qüestionen l’existència d'una regió econòmica més o menys homogènia. L’essencial del seu caràcter és el dinamisme de la franja litoral, que es difon, en major o menor grau, per les valls fluvials terra endins.

Aquesta regió econòmica presenta uns elements físics que li donen personalitat com a espai mediterrani ibèric:- Unes unitats de relleu pròximes al mar que limiten a una franja de roques desenes de quilometres la influencia marina, motiu de les varietats climàtiques que, sota el tret comú de la sequera estival, es donen en aquests territoris. Uns relleus, amés, predominantment calcaris que afavoreixen la formació d'aqüífers, els quals constitueixen, d'una banda, una importantíssima reserva hídrica de que s'abasteixen els nuclis de població que s'hi assenten i, de l’altra, una reserva de materials de construcció que té en alguna de les seues comarques l’àrea d'explotació de pedra natural més important d'Espanya (Vinalopó).- Una xarxa hidrogràfica dominada per l’abundància de cursos autòctons de dimensions mitjanes o petites i de comportament torrencial, en la qual els grans col·lectors tenen I'origen en territoris fora dels seus límits administratius (Ebre Túria, Xúquer, Segura). En relació amb aquests últims, s'han format, en les planes al·luvials i els espais de desembocadura, rics paisatges agraris on s'ha consolidat ja des d’època històrica, l’activitat agrària més dinàmica de les terres ibèriques:- Formacions litorals on alternen sectors rocosos i penya-segats (Costa Brava, Garraf, litoral alacantí entre Altea i Dénia, litoral Múrcia entre Mazarrón iÁguilas), zones de platges el comportament natural de les quals (camps de dones)ha estat profundament alterat per la promoció turística, i sectors d'aiguamolls litorals que subsisteixen gràcies a la seu a dec1aració com a espais natural s protegits atès el seu alt valor ecològic (Aiguamolls de L’Empordà, del Prat del Llobregat i del Prat de Cabanes, Albufera de València i Albufera d'Elx i, amb una formació distinta, les Llacunes de La Mata i de Torrevella i el Mar Menor).La depressió de l’Ebre forma una conca endarrèica (no te sortida al mar) que replega sediments d’un Km. d’espessor a finals de l’era terciària, el que fa es alçar els Pirineus trenca les serralades centrals i per ací trenca l’eixida del riu que va encaixant-se cada vegada més baix i conformant el delta de l’Ebre. Quan les aportacions de terra son majors el delta creix i quan son menors el delta es redueix.La conca de l’Ebre va formant unes terrasses terciàries i al final acaba amb una platja de sorra fina que està al final de la seua evolució mentre que les crestes de Penya-segats son les més joves.Les serralades en alguns casos han produït corredors paral·lels a la costa la qual cosa ha afavorit la comunicació nord sud i dificultat la comunicació est oest.La composició litogràfica explica la distribució dels recursos com ara l’aigua. El carbonat càlcic que és molt resistent físicament es molt feble químicament i acaba carstificant-se i formant coves baix de les muntanyes calcàries algunes d’elles inundades d’aigua (Vall d’Uixó) De tal manera que encara que no en tenim molta aigua per dalt disposem de bons magatzems en el subsòl. A la plana de València hi ha tres capes freàtiques ( les dos primeres contaminades per nitrats) I la Canal de Navarrès te molta aigua submergida, aquests magatzems d’aigua no es donen igual en la conca de l’Ebre per que te una altra composició litològica.

La serra del turmell i les muntanyes de Benifassà repleguen els aires de mestral i de gregal el que provoca precipitacions anuals de al voltant 800mm. Estes precipitacions van a parar a barrancs amples i poc fondos, la major de les vegades obstruïts per la malesa que afavoreix l’eixida de llit i les inundacions.La serra d’Irta i les Talaies es una seqüència de serres paral·leles a la costa que dificulta la connexió amb l’interior que avui en dia s’intenta unir per obres noves d’infrastructura.A la comarca de l’Alcalatén el terreny esta format per fangs (argiles i calç) que és una excel·lent matèria prima per a la ceràmica, la qual facilita l’aflorament de l’indústria ceràmica a Castelló L’altiplà Requena Utiel, és un punt de transició cap a la meseta Castellana que presenta unes condicions litològiques superiors per a la producció vitivinicola.La Canal de Navarrés, és una zona peculiar per al treball agrícola gràcies sobretot a l’existència de molta aigua. La transició entre la costera i la Vall d’Albaida està formada per relleus molt fracturats i espais amb molta caiguda.Al litoral en la línia de costa es dóna un salt molt brusc des de la serra d’Aitana al mar.A partir d’eixe punt es perden les unitats de relleu la qual cosa afecta al règim de pluges, la qual cosa explica que al nord es donen més precipitacions, mentre que al sud hi ha temperatures més elevades amb poca precipitació i més aridesa.Les temperatures també es veuen afectades per l’efecte del relleu així al sud les temperatures son més altes i extremes mentre que al nord son més homogènies.Les àrees amb més temperatura tenen menys precipitació la qual cosa fa que augmente la seua aridesa, encara que no son terres desèrtiques, la manca d’aigua va fent que poc a poc avance la desertització. En les terres del sud es dona la circumstància que l’aigua que cau menys l’aigua que s’evapora dona saldos negatius, a aquest efecte se li anomena evapotranspiració = pluges – evaporació. Este efecte provoca que la conca del segura i la del sud del Xúquer siguen deficitàries hídricament. La conclusió és que som un país àrid des de sempre.

Recursos i riscs naturalsLa geografia física influeix en els aspectes estratègics:

Recursos, que suposen un potencial d’evolucióRiscs naturals, que afecten a l’economia en forma de perdudes ,

competitivitat, cost (assegurances, infrastructures...)

Recursos:Aquesta regió econòmica presenta uns elements físics que li donen personalitat com a espai mediterrani ibèric:

Unes unitats de relleu pròximes al mar que limiten a una franja de roques desenes de quilometres la influencia marina, motiu de les varietats

climàtiques que, sota el tret comú de la sequera estival, es donen en aquests territoris. Uns relleus, amés, predominantment calcaris que afavoreixen la formació d'aqüífers, els quals constitueixen, d'una banda, una molt important reserva hídrica de que s'abasteixen els nuclis de població que s'hi assenten i, de l’altra, una reserva de materials de construcció que té en alguna de les selles comarques l’àrea d'explotació de pedra natural més important d'Espanya (Vinalopó).

Les serralades en alguns casos esteses paral·lelament a la costa han produït corredors que han afavorit la comunicació nord sud, encara que han dificultat la comunicació est oest.

Una xarxa hidrogràfica dominada per l’abundància de cursos autòctons de dimensions mitjanes o petites i de comportament torrencial, en la qual els grans col·lectors tenen l’origen en territoris fora dels seus límits administratius (Ebre Túria, Xúquer, Segura). En relació amb aquests últims, s'han formant, en les planes al·luvials i els espais de desembocadura, rics paisatges agraris on s'ha consolidat ja des d’època històrica, L’activitat agrària més dinàmica de les terres ibèriques.

La composició litogràfica explica la distribució de recursos com ara l’aigua. El carbonat càlcic, molt resistent físicament, resulta molt feble químicament, el que provoca substrats molt carstificats (buits que es formen en les roques calcàries per dissolució en aigua de les sals càlciques) que permet la filtració i formació de coves i cursos soterranis d’aigua (Coves de sant Josep en Vallduixó). Nosaltres encara que no veiem l’aigua per dalt la podem trobar en el subsòl. A València hi ha tres nivells d’aigua en sengles capes freàtiques per baix de l’albufera o la canal de Navarrés que és un altre dels llocs paradigmàtics de aigua subterrània. No obstant en la conca de l’Ebre això no es dona i tota l’aigua discorre per superfície. Altre recurs de la composició calcària del subsòl.

Els sediments des del secundari donen lloc a grans dipòsits de cants rodats, llims i argiles, algunes de les quals son molt apreciades com a matèria prima per la fabricació ceràmica. La depressió de l’Ebre forma una conca endorrèica (sense eixida al mar) que replega sediments de més d’un Km d’espessor des del final de l’era terciària

Formacions litorals on alternen sectors rocosos i penya-segats (Costa Brava, Garraf, litoral alacantí entre Altea i Dénia, litoral Múrcia entre Mazarrón i Águilas), zones de platges el comportament natural de les quals ha estat profundament alterat per la promoció turística, i sectors d'aiguamolls litorals que subsisteixen gràcies a la seu a declaració com a espais naturals protegits atès el seu alt valor ecològic (Aiguamolls de L’Empordà, del Prat del Llobregat i del Prat de Cabanes, Albufera de València i Albufera d'Elx i, amb una formació distinta, les Llacunes de La Mata i de Torrevella i el Mar Menor).

Formacions vegetals molt riques que integren des de boscos de coníferes i caducifòlies, passant per espècies adaptades a les dures condicions

pluviometries mediterrànies com ara les alzines i els pins, fins als matolls més degradats a favor de l’aridesa i de l’explotació antròpica.

El clima i, en concret, la seu a insolació i valors tèrmics. Ha permès tant el desenvolupament d'una agricultura d'alt valor comercial (cítrics valencians i murcians, fruiters de l'interior de Catalunya i de Múrcia, vinyes de vi i de taula, agricultura de cicle manipulat del Maresme, del delta de l’Ebre, de l’horta de València, del camp d' Alacant i del litoral sud alacantí i Múrcia), Experimenten un auge turístic que descansa majoritàriament en el binomi sol i platja. Aquesta última activitat, o millor, conjunt d'activitats, és la que justifica especialment l’existència d'un arc mediterrani espanyol com a eix d'expansió econòmica.

Riscs:Els territoris de I'EME participen d'una sèrie d'aspectes que els caracteritzen com a espai de risc Així, les terres del sud d' Alacant i de la regió de Múrcia se situen en una de las zones ibèriques més destacades pel que fa a l' activitat sísmica, ja que es troben a la zona de contacte de plaques tectòniques enfrontades (l'africana i l'europea), amb exemples de terratrèmols importants, com ara el que va sacsejar el sud d' Alacant el 1829 i el més recent esdevingut a la comarca murciana de la conca de Mula pel febrer de 1999 i és, a més, una macroregió afectada per riscs de causa atmosfèrica diversa (pluges torrencials amb efectes d'inundació, sequeres, temporals de vent, gelades i tempestes de granís), que amenacen espais urbanitzats i àrees agrícoles fins convertir aquests territoris en els de major vulnerabilitat climàtica del conjunt espanyol. Fruit d’això són les nombroses actuacions iniciades per minvar-ne els efectes, que s'han plasmat, fins i tot, en les revisions recents de la legislació del sol i l' ordenació territorial.El concepte de risc allò que ens pot afectar negativament a nosaltres te una vessant molt important en la natura. La natura és un sistema canviant que construeix i destrueix a l’hora. En el nostre cas, a l’arc mediterrani ens afecta fonamentalment de dos maneres:

Risc tectònicRisc per la climatologia

Analitzem els principals riscos:Sísmic.- Terratrèmols al sud d’Alacant i Múrcia per que és la zona de confluència de les dos plaques tectòniques , l’africana i l’europea. Apareixen fractures, zones volcàniques(Olot), suposa un risc per a la societat, a l’hora que encareix la construcció d’infrastructures i habitatges.

Riscos atmosfèrics Capítol especial requereixen els riscos que es deuen directa o indirectament a les condicions climàtiques i atmosfèriques: Pluges torrencials i inundacions que provoquen gran quantitat de desastres. Hi

ha una legislació autonòmica pla PATRICOVA per a la situació de zones

edificatòries noves; a partir d’una llei de bases que ha de ser presa en compte pels ajuntaments

Sequeres. Sequera és un concepte antròpic, és una cosa que afecta a les activitats humanes, si parlarem físicament caldria parlar d’aridesa, quan la quantitat d’aigua que rebem es menys que la que es consumeix per causes naturals. Dir que hi ha sequera vol dir que no tens bast aigua per fer el que vols. Hi ha una elevada densitat de població concentrada en nuclis grans, que ens obliga a fer previsions i provisions de consum. El consum d’aigua és superior al que podem subministrar , tant en quantitat com en qualitat. A la província de València, la unitat d’explotació Xúquer Túria és l’únic sistema excedentari, encara que l’actual extracció d’aigua dels pous de Castella la Mancha no sabem com ens van a afectar. No obstant hi ha distintes zones on l’aigua escasseja: La zona central i sud del País València (les marines) i el sud d’Alacant i Múrcia i també en la costa sud de Barcelona. (En la marina Baixa hi havia una bona gestió de l’aigua amb els acords dels regants de l’embassament d’Amadorio fins la construcció de Terra mítica) Mala qualitat d’aigua: Hi ha contaminació d’aqüífers per nitrats produïda

principalment per la utilització d’adobs nitrogenats que des del segle XIX serveixen per millorar el rendiment agrícola de la terra. L’ús o abús d’aquests adobs es filtra als aqüífers per efecte del sistema de regadiu (a Manta) fins contaminar les capes freàtiques. A València de les tres capes freàtiques les dos primeres estan contaminades. Altres contaminacions procedeixen d’abocaments tòxics en llocs inadequats .

Les depuradores son un procés recent que per a ser efectiu ha de retornar les aigües depurades cap a munt la qual cosa necessita d’un consum d’energia i instal·lacions adequades.

El transvasament de l’Ebre és interconques i necessita de l’aprovació de l’estat. Mentre que el transvasament Xúquer Vinalopó al ser d’àmbit comunitari es pot fer per aprovació de la Generalitat valenciana.

(final de la pàgina 4 del 2-5)

Gelades. Es produeixen periòdicament invasions d’aire fred polar o àrtic que produeix gelades, afecta a les àrees agrícoles. Aquestes gelades comencen a produir-se al final de la tardor per la situació d’un anticicló a les Illes Britàniques i una borrasca a centre Europa.

Els vents de ponent que en determinats sectors productius amb instal·lacions provisionals, com ara els hivernacles de plàstic, produeix la destrucció d’eixes instal·lacions.

Les onades de calor, en les que la sensació tèrmica pot augmentar en 25 o 30 graus en poques hores i que afecten a persones i també als animals, en especial als de producció alimentària i als conreus.

Les tempestes de pedra (granizo) que es produeixen normalment de Juny a Setembre i fins i tot al Maig, afecten a les collites de fruita que es troben encara en procés de quallat.

Però les condicions atmosfèriques també comporten algunes avantatges, les quals son aprofitades pels sectors productius com ara:

La insolació i les temperatures mitges ens permeten el conreu de fruites subtropicals, en un lloc més pròxim dels mercats que en altres zones. Estem en un lloc el suficientment lluny perquè eixes fruites siguen exòtiques i el suficientment prop per a que el transport siga més econòmic.

Aquesta mateixa insolació ens permet explotar el turisme de sol i platja i les activitats que les acompanyen, construcció, urbanisme, oci, hosteleria... gràcies en part a una bona comunicació, la proximitat, la moneda...

I això torna a afegir-se la renda de situació, altres zones tenen les mateixes avantatges però estan més lluny.

Riscs físics

Encara que les condicions físiques del subsòl, amb una component calcària

principalment, ens aporta un recurs en l’obtenció de marbre ( som els principals

exportadors junt a Almeria) que suposa un material de qualitat per a la indústria de

la construcció. Y malgrat que eixes condicions físiques afavoreixen una

agricultura de qualitat ( producció de fins a tres collites anuals en l’horta de

València) a més de ser un suport bastant important de la indústria turística

(platges diverses per a la pràctica d’esport i oci aquàtic). La realitat és que tenim

un territori altament vulnerable, possiblement el de major vulnerabilitat de la

península.

El principal risc és la pèrdua de sòl fèrtil a causa de l’erosió, no tant per la

desertització que també hi es dona però amb menys intensitat. Els incendis

forestals i les posteriors pluges torrencials, van arrossegant el sòl productiu cap a

zones de poca utilització, deixant les muntanyes amb una capa edàfica quasi

inexistent, en moltes zones queda a la vista la roca mare. La capa edàfica que és

el sòl on hi ha el substrat d’alimentació de les plantes, composat per la barreja de

terra amb compost format per la descomposició d’elements orgànics (plantes,

cucs...) en els nostres territoris la seua desaparició es produeix a marxes forçades.

El procés d’erosió del sòl te una component natural però n’hi ha altres coses com

els efectes antròpics; hi ha una relació entre massa arbòria i desertització, si

desapareixen les plantes augmenta l’erosió.

El problema de l’aiguaEs dóna també una sobreexplotació dels recursos, en especial de l’aigua dolça, tenim un bon substrat i bona insolació però no tenim aigua per regar i hem

de recórrer a totes les estratègies possibles per aprofitar al màxim les aigües,

donant-se distints aprofitaments: aigües de barrancada i aigües de platja per regar,

Aprofitament de les preses (Tibi, Almansa), extracció d’aigües soterrànies.

Degut a la litologia, disposem de distintes capes freàtiques, algunes de les quals

brollen en el litoral a manera de pous artesians i en altres ocasions es trauen amb

ajut d’una Sénia o d’una bomba. L’explotació subterrània a partir del segle XIX

substitueix en moltes comarques a l’explotació de les aigües superficials.

Avui l’explotació es fa d’una manera indiferenciada per a usos agrícoles,

urbanístics i turístics. Es dona per tant una sobreexplotació que provoca

l’esgotament de l’aigua i la salinització dels pous. Al baixar el nivell d’aigua potable

dels pous, aquestos es contaminen per aigua de mar i es salinitzen El rec amb

estes aigües inutilitza les explotacions.

Per tant els riscos físics principals son l’aridesa i l’ús inadequat de les aigües.

Què posicionaments hem plantejat en els últims anys? Es poden obtenir

alternatives? :

De 2001 fins 2004 no es fa res i és a partir del2004 quan comença la preocupació

per l’aigua

Múrcia el dèficit de l’aigua és estructural, s’evapora més aigua que reben

naturalment

Amb esta mancança d’aigua resulta absurd ser ciutats de 60000 habitants

En estos moments hi ha l’obligació que qualsevol pla d’actuació urbanística ha de

disposar d’aigua suficient i això ho informen les confederacions

hidrogràfiques que depenen del ministeri de medi ambient.

Al problema de la sobreexplotació, s'hi afegeix el de la qualitat de l'aigua que

s'extrau del subsòl, amb nivells de salinitat molt elevats en alguns sistemes

aqüífers, La salinització de l'aigua presenta dues causes. En aqüífers

d'interior sobre relleus calcaris, la presencia de materials triasics resulta

perjudicial per a l'aigua si les extraccions abasten les sals del keuper. Si els

aqüífers estan a les planes litorals, el problema és la intrusió marina que

avança terra endins en relació directa amb el volum d'aigua dolça que

s'extrau de l'aqüífer. En tots dos casos el resultat és la contaminació de

l'aigua.

La salinització d'aqüífers litorals és notable, de nord a sud, als aqüífers del

Maresme, del Baix Llobregat, del camp de Tarragona, de les planes de

Vinaròs, Benicarló i Torreblanca, de les rodalies d'Orpesa i Benicàssim, de

Moncofa, de Sagunt, de Xàbia i Dénia, de Pego i Xeraco, de la Vila Joiosa,

del camp del Baix Segura (Pilar de la Foradada), del camp de Cartagena,

de Mazarrón i d' Águilas.

A aquesta contaminació de causa natural, s'hi uneix la contaminació química

procedent de l'adobament de parcel·les de cultius, que pel rentat dels sòls

es diposita finalment a l'aigua subterrània. La més important és la

contaminació per nitrats, i és el Maresme el sector més afectat d'Espanya,

amb una presencia de 500 mg/l (recordem que la reglamentació

tecnicosanitària obliga que l'aigua potable no supere els 50 mg/l). A les

planes costaneres de Castelló i València s'ultrapassen els 100 mg/l i els 50

mg/l se superen a nombrosos punts del sud d' Alacant i del camp de

Cartagena. Siga com siga, la utilització conjunta d'aigua subterrània i

superficial resulta habitual al litoral mediterrani espanyol.

Els problemes d'abastament d'aigua a l'agricultura, i fins i tot a àrees urbanes, que

s'han manifestat en alguns sectors de l'EME amb ocasió de les dues últimes

sequeres que han castigat el territori ibèric (1980-1984 i 1992-1996) han

evidenciat la necessitat de comptar amb altres recursos d'aigua,

convencionals i no convencionals, a fi de poder garantir-ne el

subministrament en èpoques d’indigència pluviomètrica. Ens referim als

transvasaments d'aigua, la reutilització d'aigües depurades i la

dessalinització d'aigües marines o salabroses continentals.

Els transvasaments d'aigua cobren gran importància per a alguns territoris de

l'EME. En aquesta regió econòmica es reuneixen les experiències més

importants de transferències superficials, intra i intercomunitàries de tot

Espanya per volum transvasat, magnitud de les obres i importància

socioeconòmica de l'aigua transferida genera en l’àmbit receptor. En el

conjunt del territori de l'eix s'han realitzat els transvasaments següents:

- Dues transferències des de l’Ebre a les conques internes de Catalunya. El

minitransvasament Ebre- Tarragonès, que té per objecte l' abastament urbà i

industrial d' aquest sector. Entre 1993-1996 ha significat la transferència de 46

hm3/any de mitjana, per a una concessió total de 70 hm3/any. I el

transvasament Ciurana - Riudecanyes, que es fa servir per al regadiu i

abastament urbà de la comarca de l' Alt Camp (Reus) i es xifra en uns 7

hm3/any (fig. 8.6).4 Transvasament intern, a terres catalanes, és l'existent

entre el Ter i el Llobregat per abastir l'àrea metropolitana barcelonina.

- Major transcendència té, a terres valencianes, el transvasament Xúquer - Túria,

obra hidràulica vital per a València i la seua àrea metropolitana (Rico Amorós

1998). Suposa, en l' actualitat, la transferència de 32 m3/s per a l' abastiment

de més de 40 municipis d'aquesta àrea metropolitana, inclosa la capital, que

sumen una població superior al milió d'habitants.

- - Però, sense dubte, l'obra de transferència de recursos hídrics interregional

més important que beneficia un ample territori de I'EME és el transvasament

- Tajo - Segura, aprovat el 1968, després de l' any hidrològic 1967-1968 que

resultà extremadament sec a les terres del sud-est peninsular. El canal del

transvasament (fig. 8.7) permet derivar aigües de la conca alta del Tajo a les

conques del Guadiana, Sud, Segura i Xúquer. En allò que pertoca als territoris

de l' eix,

- L'arribada de les aigües del transvasament des del 1979 ha resultat vital per al

desenvolupament agrícola de terres murcianes i del sud d' Alacant i per a

l'abastiment a les poblacions que integren la Mancomunitat de Canals del

Taibilla (74 municipis connectats de les províncies de Múrcia i Alacant)

Fig. 8.7 Esquema del transvasament Tajo-Segura i infraestructura del posttransvasament

- El govern central va aprovar, el 7 de maig de 1999, la modificació de la Llei del

transvasament Tajo - Segura a fi d’aprofitar la infrastructura d'aquest

aqüeducte per enviar excedents del Xúquer a la Marina Baixa. Per enllestir-ho,

s'ha construït un canal entre la ciutat d'Alacant i l'embassament d'Amadorio a

través del qual s'enviaran, anualment, 5 hm3 al Consorci d' Aigües de la Marina

Baixa per a l'abastament de Benidorm. Les aigües del Xúquer, procedents de l'

embassament d' Alarcón, empren la infrastructura del transvasament Tajo -

Segura, del post transvasament i de la Mancomunitat dels Canals del Taibilla.

- fins a la ciutat d' Alacant. Des d'allí, a través de l'esmentat canal, es dirigeixen I

- a l'embassament d' Amadorio, on s'incorporen al circuit del Consorci de la

- Marina Baixa. La quantitat anual transvasada permetrà atendre unes

demandes turístiques en expansió amb el desenvolupament de nous

equipaments que duen vinculades noves promocions immobiliàries (parc

temàtic de Terra Mítica) (fig. 8.8).

-

Fig. 8.8 Transvasament del Xúquer a la Marina Baixa que aprofita, en bofia part, la infraestructura del transvasament Tajo-Segura. (Font: Conselleria d'Obres Públiques)

- Juntament amb aquests transvasaments operatius, en l'actualitat hi ha altres

projectes que, amb majors o menors possibilitats de realització immediata, es

pensen per a l'abastament de poblacions i regadius des territoris de l’EME. És

el cas del transvasament interconca Xúquer- Vinalopó, previst en el conveni

signar el gener de 1997 entre el Govern valencià i el Ministeri de Medi Ambient,

que preveu la derivació d'uns 80 hm3/any per als regadius de les comarques

del Vinalopó Alt i Mitja. A més llarg termini hi ha les propostes d'«importar»

aigua del Roine, que s 'han plantejat a Catalunya per a l' abastament de l'àrea

metropolitana de Barcelona a través del canal Llenguadoc - Rosselló, amb una

possible prolongació cap aterres valencianes per solucionar problemes de

dèficit a Castelló i Alacant. No s'han d'oblidar les demandes seculars d'aigua de

l’Ebre des de les terres valencianes (Castelló i Alacant), rebutjades des

d'Aragó, la finalitat de les quals havia d'estudiar I'anhelat i novament polemic

Pla Hidrologic Nacional.5

- Davant les protestes que, a les regions i comarques cedents, susciten els

transvasaments d'aigua, una solució adoptada en alguns llocs de I'EME és la

utilització d' aigües residuals depurades per a diferents usos (agrícoles, rec de

camps de golf , jardins). Cal recordar que la Directiva europea 91/271 de

depuració d'aigües residuals obliga al compliment d'uns terminis i tipus de

tractament en relació amb la naturalesa del medi receptor i la població atesa. Al

territori de \' eix, les comunitats de Catalunya i de València es troben, juntament

amb les Balears i Madrid, al capdavant de la depuració i reutilització d' aigües a

Espanya. Per dur a terme la depuració d'aigües residuals s'han aprovat lleis

regionals de sanejament i plans que, a Catalunya i València, cobren el rang de

plans territorials sectorials a l'empar de les corresponents lleis d' ordenació

territorial. Per volum d' aigua tractada, la situació de la depuració d' aigües

residuals al territori de l' eix mediterrani queda com mostra el quadre 8.9:

Quadre 8.9 Depuració i reutilització d'aigües residuals a l'Eix Mediterrani espanyol (1998)

Volum d'aigua tractada Volum reutilitzat

(hm3/any) (hm3/any)

CATALUNYA 500 15

C. VALENCIANA 300 120

MÚRCIA 67 50

Si per volum tractat Catalunya és la regió líder a Espanya, bona part dels seus aparats fluvials estan declarats zones sensibles, València i Múrcia es troben, per raons obvies, al capdavant pel que fa a la reutilització de les aigües residuals depurades. En concret, les terres d' Alacant són pioneres en el conjunt de l'Estat quant a l'aprofitament d'aigües residuals (66 hm3/any). Cal assenyalar que prop d'un 50 % del volum total reutilitzat a Espanya procedeix de 10 instal·lacions, i 6 d'aquestes estan en territori de I'EME (València - Pinedo, València - Quart Benaixeve, Múrcia, Benidorm, Cartagena i Elx).

La destinació principal de les aigües residuals depurades és el regadiu, encara que no falten exemples del seu ús per al rec de jardins, de camps de golf de Torrevella) i per a la regeneració de zones humides (Albufera de València i Mar Menor a Múrcia). En alguns llocs la utilització d'aquestes aigües depurades es dirigeix a la recarrega artificial d'aqüífers, com ara a la unitat hidrogeològica costanera del Baix Llobregat, on les extraccions mitjanes anuals (140 hm3/any) són lleugerament superiors a la recarrega natural de l'aqüífer.

Una última forma d'intentar aconseguir els recursos hídrics que garantisquen les

demandes actuals i futures en alguns territoris de l'EME és la utilització d'aigües

amb elevats continguts en sals, després d'haver-les tractades per a la seua

regeneració. En aquesta macroregió es troben interessants exemples d'utilització

d'aigües de polisalabroses i d'aigües marines. Les experiències en aquest cas es

concentren a terres del sud del País València i murcianes. Destaquen les

experiències privades d'instal.lació de petites plantes de dessalinització d'aigües

salabroses al camp de Cartagena, Águilas i Mazarrón, a terres murcianes, i

l'activació del pla PAYDES a la comarca del Baix Segura, a Alacant.

Els territoris de l'EME, particularment Múrcia i el País Valencià, s'han de plantejar

la utilització de recursos «no convencionals» procedents de depuració i

dessalinització com a font «estratègica» destinada a cobrar un major protagonisme

en el futur Així es dedueix de la situació d'escassesa de recursos superficials

aprofitables i de sobreexplotació i contaminació de les aigües subterrànies, i també

del previsible increment de les demandes en el futur immediat com correspon a un

territori econòmicament emergent; un territori situat, com assenyalava Alcaide

(1988), en l'anomenada «Espanya que creix».

[ fins ací els apunts ampliats de l’eix mediterrani fins el 2-5 que corresponen a la

part de geografia física. Falten els apunts del 9 al 23 que corresponen a la

geografia humana y econòmica, els acabaré després del 15 de juny ]