1

TEMA 12. LA INFLACIÓ: ÍNDEXS DE PREUS

12.1. El nivell de preus i el seu mesurament

Un objectiu fonamental de la macroeconomia és l'estudi del nivell general de preus i del seu creixement, denominat inflació.

El nivell general de preus és una mesura global dels preus dels diversos béns i serveis en un moment determinat. Per a aproximar-se al seu càlcul s'empren diferents mesures o índexs. Calculant la taxa de creixement d'aquests índexs obtindrem el percentatge d'inflació, és a dir el percentatge en què ha augmentat el nivell de preus entre dos períodes. Per a mesurar el nivell de preus s'empren diferents índexs. El deflactor implícit del PIB,

l'índex de preus al consum IPC, l'índex de preus agrícoles, l'índex de preus industrials, etc. Ens detindrem en els dos primers i en les taxa d'inflació.

12.1.1. El deflactor implícit del PIB (DIPIB)

Aquest indicador arreplega les variacions en els preus de tots els béns i serveis inclosos en el PIB per la qual cosa és l'aproximació més completa per a mesurar el nivell general de preus. El calcula anualment el Banc d'Espanya i és el resultat de dividir el PIB nominal d'un any entre el PIB real d'aqueix mateix any.

DIPIB = PIB nominal/ PIB real (del mateix any els dos)

Aquest deflactor s'empra per a convertir les magnituds nominals (a preus corrents) en reals (a preus constants o de l'any base) i eliminar així l'efecte de la inflació en el càlcul.

Magnitud real = Magnitud nominal/ DIPIB

12.1.2. L'Índex de Preus al Consum (IPC)

L'IPC és un indicador de l'evolució dels preus dels béns i serveis. Reflecteix de forma apropiada com s'ha

encarit la vida, doncs indica els diners que fan falta per a mantenir el mateix nivell de vida. Consisteix en un nombre índex amb valor cent en un any considerat base. Els càlculs de l'índex en altres períodes s'allunyaran més o menys del valor 100 indicant quant més costa adquirir els béns que abans s'adquirien amb 100 euros.

Aquest índex és una mesura estadística de l'evolució del conjunt de preus dels béns i serveis que consumeix la població resident en habitatges familiars a Espanya. D'aquesta manera es té en compte únicament els béns i serveis adquirits pels consumidors i no els adquirits per les empreses o altres institucions.

Com seria impossible, o possiblement irrellevant, tenir en compte el preu de tots els articles que estan a la disposició del consumidor, es pren únicament la informació dels preus dels béns més representatius del consum de les famílies i en els establiments de venda també més representatius.

Amb la finalitat d'esbrinar els hàbits de consum de les famílies espanyoles i així obtenir dades sobre els béns que consumeixen, el pes que representen en la seua despesa, els llocs en què compren habitualment, etc. es realitza cada cert nombre d'anys l'Enquesta de Pressupostos Familiars. Una vegada realitzada aquesta enquesta s'elabora l'anomenada Cistella de la Compra que és el conjunt d'articles objecte d'observació per al càlcul de l'IPC.

Per a elaborar aquesta cistella s'han de seleccionar els articles i calcular la ponderació de cadascun (pes o importància percentual).

A continuació s'arreplega informació de forma mensual sobre els preus d'aquests articles i es comparen aquests preus amb els preus que tenien en el període considerat de referència (l'IPC del qual serà 100). Aquesta comparació es realitza dividint el preu actual entre el preu l'any base. Finalment es multiplica la ponderació de cada article pel resultat obtingut en la divisió anterior. Així s'obté la part que cada article va a sumar en l'IPC. Sumant tots els resultats dels articles s'obté finalment l'IPC d'aqueix període.

IPC = w1.P1t/P10 + w2.P2t/P20 + … + wn.Pnt/Pn0

w és la ponderació de cada article (percentatge que representa en la despesa familiar) Pt és el preu de cada article (serà una mitjana calculada de tots els establiments, clar) en el període t i P0 és el preu l'any base.

L'índex s'elabora amb 180.000 preus d'uns 500 articles, dels quals informen 30.000 establiments

distribuïts en 140 municipis de tot el territori nacional. La recollida de dades es realitza mitjançant visita personal

als establiments en les dates que corresponga. A més, s'arrepleguen dades per telèfon, fax i correu electrònic. En

determinats articles tarifats s'obté informació de les publicacions oficials corresponents.

2

Des de gener de 2002 està vigent a Espanya el Sistema d'Índexs de Preus de Consum, base 2001. Els

canvis metodològics introduïts en aquest Sistema han fet de l'IPC un indicador més dinàmic, que s'adapta millor a

l'evolució del mercat, ja que es podran actualitzar les ponderacions més freqüentment. A més, es podran incloure

nous productes en la cistella de la compra en el moment en què el seu consum comence a ser significatiu. Els 12

grups de l'IPC base 2001 se subdivideixen en 37 subgrups, 80 classes i 117 subclasses; 57 rúbriques i 28 grups

especials. Els 12 grups que conformen l'IPC base 2001 i les seues ponderacions per a 2007 i 2011 són:

IPC Ponderaciones

Ponderaciones IPC Nacional general y de grupos COICOP

Unidades:Tanto por mil

2007 2012

Alimentos y bebidas no alcohólicas 220,556 182,642

Bebidas alcohólicas y tabaco 28,229 28,872

Vestido y calzado 90,28 83,437

Vivienda 103,607 120,006

Menaje 61,52 66,75

Medicina 28,259 31,398

Transporte 148,879 151,63

Comunicaciones 35,845 38,498

Ocio y cultura 71,089 75,42

Enseñanza 16,027 14,175

Hoteles, cafés y restaurantes 115,477 114,608

Otros bienes y servicios 80,23 92,563

General 1000 1000

En la taula següent podem observar el comportament de l'IPC amb base 2001 i dels seus components des

de 2002 a 2006. Podem observar que si multipliquem els índexs de cada grup per la seua ponderació i anem

sumant els resultats, obtenim l'índex general.

Indice de Precios de Consumo

Unidades:Base 2006=100

Índice

2007M03 2008M03 2009M03 2010M03 2011M03

Índice general 101,282 105,841 105,776 107,273 111,131

Alimentos y bebidas no alcohólicas 101,792 108,807 109,456 107,196 109,141

Bebidas alcohólicas y tabaco 106,797 111,038 115,628 129,667 148,776

Vestido y calzado 96,598 97,401 95,631 94,669 94,998

Vivienda 102,753 108,321 112,689 114,018 123,2

3

Menaje 101,659 104,242 106,368 106,816 107,882

Medicina 97,223 98,124 99,044 97,661 96,458

Transporte 100,051 107,558 98,759 106,785 117,237

Comunicaciones 100,729 100,258 99,748 99,227 98,497

Ocio y cultura 99,325 99,484 98,669 97,64 96,661

Enseñanza 103,478 107,419 111,678 114,535 117,107

Hoteles, cafés y restaurantes 103,288 108,628 111,19 112,265 114,317

Otros bienes y servicios 102,901 106,068 109,221 111,288 114,76

12.1.3. Taxes d'inflació

Les taxes d'inflació mesuren la variació percentual del nivell general de preus entre dos moments del temps i s'obtenen calculant la taxa de creixement de l'índex de preus l'evolució dels quals es desitja analitzar. Si el

que volem és estudiar la variació dels preus de consum farem

Taxa d'inflació entre el període t-1 i el t = [(IPCt – IPCt-1)/IPCt-1] . 100

12.1.4. La inflació subjacent

En el càlcul de l'IPC s'inclouen béns com els productes energètics i els aliments frescos sense elaborar, els preus dels quals tenen un comportament molt irregular que no respon a la mateixa tendència que la resta de béns i serveis i que es veuen afectats per circumstàncies molt canviants com el clima i la demanda, l'oferta o fins i tot la

política i les crisis internacionals. Aquests béns no produeixen efectes reals a llarg termini sobre el producte i l'ocupació d'una economia pel que sembla útil calcular el nivell de preus sense tenir-los en compte. El que s'obté en aquest càlcul és l'anomenada inflació subjacent que representa el nucli de les variacions de preus sense components estacionals ni xocs transitoris. Un mètode per al seu càlcul consisteix a eliminar de l'IPC els productes energètics i els aliments frescos no elaborats donant-los una ponderació nul·la en el càlcul de l'IPC.

12.2. El nivell de preus i la quantitat de diners en circulació

Hi ha una teoria econòmica, apuntada ja en el segle XVI pel navarrès Martín de Azpilicueta (que es va

ocupar d'estudiar els efectes econòmics de l'arribada de metalls preciosos d'Amèrica), que estableix una relació positiva entre els diners i els preus. Açò significa que:

4

1. Un augment de la quantitat de diners té com a conseqüència un augment del nivell de preus de l'economia.

2. Una disminució de la quantitat de diners té com a conseqüència una reducció del nivell de preus de l'economia.

Per a il·lustrar aquest fet, vegem un exemple amb diners mercaderia, que narra l'experiència de R. A. Radford, economista i oficial de l'exèrcit anglès, en un camp de concentració alemany durant la Segona Guerra Mundial en el qual s'utilitzaven els cigarrets com a diners mercaderia.

Quan arribaven carregaments de cigarrets, apareixia un procés d'augment dels preus de la resta dels

béns, expressats en cigarrets. El que passava és que en haver-hi més cigarrets, el valor d'aquests disminuïa en termes de la resta de béns i per açò eren necessaris un major nombre de cigars per a comprar un mateix bé. Quan hi havia escassetat de cigarrets, apareixia un procés de disminució dels preus de la resta dels béns, expressats en cigarrets. En haver-hi menys cigarrets, el valor d'aquests augmentava en termes de la resta de béns i per açò eren necessaris un menor nombre de cigars per a comprar un mateix bé.

Aquesta teoria és acceptada avui per la pràctica totalitat dels economistes com una teoria que es compleix en el mitjà i llarg termini. En general l'augment dels diners porta associat augments de preus en el mig termini. Ocorre el que en el camp de concentració de l'exemple, els diners perden valor relatiu i, per tant, els preus pugen. Si no es produeix immediatament és perquè la percepció del que està passant en l'economia no és tan clara com

en l'exemple, el nombre de béns i d'agents és infinitament major i a més, el públic, no solament desitja mantenir

diners per a realitzar despesa (demanda de diners per “motiu transaccions”) sinó que també demanda diners com a dipòsit de valor (“motiu precaució i especulació”) el que determina que no hi haja una relació automàtica entre diners i preus en el curt termini.

Es diu "velocitat de circulació" dels diners al nombre de vegades que, com a mitjana, són utilitzat els diners en un país en un període de temps determinat. Cal considerar que un bitllet pot ser usat diverses vegades a l'any per a adquirir diferents coses.

Imagina que en un país, en un any, s'han venut béns i serveis per valor de 100 bilions i que la quantitat de diners en circulació ha sigut de 25 bilions. Òbviament, els diners han hagut de ser usats quatre vegades per a comprar aquests béns, és a dir, la velocitat de circulació ha sigut quatre.

El concepte de velocitat dels diners va permetre establir l'anomenada "Teoria Quantitativa dels diners" que es resumeix en l'expressió: el valor de tots els béns i serveis produïts en un país en un període de temps determinat, és a dir, el producte nacional, serà igual a la quantitat produïda de béns, Y, multiplicada pel seu preu, P; i per a adquirir-la haurà sigut necessari utilitzar una quantitat de diners, M, un nombre de vegades, V. Per tant:

M • V = P • I

Si la velocitat de circulació dels diners es considera constant, llavors un augment de M es traduirà en augments de PY, és a dir, de producció de béns i de preus. En realitat la quantitat de diners influeix sobre ambdues variables, encara que, segons indica l'experiència, mentre que en curt termini la influència és sobre el PIB i els preus, a mitjà i llarg termini és únicament sobre els preus.

12.3. La inflació

12.3.1. Concepte

La inflació és l'augment general i sostingut dels preus en l'economia d'un país. Açò vol dir que perquè

puguem parlar d'inflació l'augment en els preus ha d'afectar, en major o menor grau, a un bon nombre de béns o

serveis i que aquest augment ha de ser en un procés dinàmic i continuat i no estacional i aïllat.

12.3.2. Conseqüències

Pèrdua de poder adquisitiu dels individus, en augmentar els ingressos a un ritme menor al dels preus

Pèrdua de valor dels fons estalviats, raó per la qual es recorre a la compra d'habitatges i terrenys en èpoques

d'inflació.

Beneficia als deutors i perjudica als creditors de quantitats fixes, ja que aquestes tindran menor valor real en el

moment del pagament del deute.

Disminueix la competitivitat exterior dels productes del país en encarir-se respecte dels productes estrangers.

Dificulta l'elaboració de previsions i plans d'inversió creant incertesa

Altera l'assignació de recursos en l'economia

12.3.3. Causes

5

Per a explicar l'origen de la inflació es disposa de dos blocs de teories; les de la inflació de demanda i les

de la inflació de costos.

Inflació de demanda

Per a alguns autors el factor clau per a explicar el creixement dels preus resideix en l'evolució de la

demanda agregada. Si els diferents sectors de l'Economia planegen, en el seu conjunt, unes despeses que superen

la capacitat de producció de l'Economia, aqueixos plans no podran complir-se de la manera que van ser projectats.

Explicació monetarista de la inflació

En el context monetarista, com hem vist més

amunt, la causa que explica el comportament de

la demanda agregada i, per tant, dels preus, és

l'augment de la quantitat de diners per sobre del

creixement de la producció. Els monetaristes

defensen doncs, que per exemple, si la quantitat

de diners augmenta en un 10 per 100 i el producte

real de l'Economia (PIB) roman inalterat, la

inflació serà d'un 10 per 100. Una conseqüència

d'aquesta hipòtesi és que la clau per a controlar el

creixement dels preus radica en la posada en

pràctica d'una política monetària adequada que

acompasse el creixement de la quantitat de diners

amb les necessitats de l'activitat econòmica.

Explicació keynesiana de la inflació

Per a aquest grup de pensadors la inflació dependrà de la rapidesa de resposta de l'oferta als augments de

la demanda agregada. Si en augmentar aquesta existeixen recursos aturats i pot augmentar-se l'oferta amb

rapidesa, no hi haurà inflació, però si l'Economia està pròxima a la plena ocupació i no pot atendre l'augment de la

demanda, hi haurà inflació. S’ha de tindre en compte que la funció d'oferta, encara que la representem com una

recta per conveniència explicativa, no és recta. El seu pendent s'accentua conforme ens acostem a la plena

ocupació. Una política expansiva o una elevació de la demanda per diferents motius, serà més inflacionista com

més a prop ens trobem de la plena ocupació, ja que per a obtenir el mateix augment de la producció, els costos

s'eleven molt més que en situacions de recursos ociosos.

Inflació de costos

És aquella en la qual l'alça general del nivell de preus

està motivada per l'increment dels costos de la producció que

estan constituïts, recordem, pels salaris, les matèries

primeres, l'energia, la mecanització, els béns i serveis adquirits

a altres empreses, els costos financers, els impostos...

Recordem que una elevació d'aquests costos provoca un

desplaçament a l'esquerra de la corba d'oferta agregada i, per

tant, una reducció de la quantitat oferida i una elevació del

nivell de preus.

La inflació de costos pot, a més, convertir-se en una espiral

inflacionista en desplaçar l'augment dels costos als preus i

successivament als salaris.

12.3.4. La lluita contra la inflació: la política monetària i els tipus d'interès

La política monetària és l'acció de les autoritats monetàries (en el nostre cas el Banc Central Europeu i

bancs centrals nacionals) encaminada a controlar les variacions de la quantitat de diners (denominada “oferta

monetària”), amb la finalitat d'aconseguir certs objectius de preus.

6

En el curt termini la política monetària intenta influir amb la quantitat de diners sobre la demanda total de

béns i serveis i sobre els preus, mentre que en el mig termini influeix més sobre els preus. L'instrument pel qual

influeix sobre les decisions finals dels agents és el tipus d'interès.

El mercat monetari ve determinat d'una banda, pel desig del públic de tenir diners – demanda de diners – i

d'altra banda per la política monetària del Banc Central del país que facilita o dificulta l'obtenció d'aqueixos diners

– oferta monetària -.

Una política monetària expansiva afavoreix la concessió de crèdits als bancs baixant el tipus d'interès, fent

que així augmente la quantitat de diners. Açò farà que augmente la inversió que forma part de la demanda

agregada i així, augmentarà la producció i l'ocupació. És el tipus d'interès el que traspassa l'impacte del mercat de

diners al mercat de béns per mitjà de la inversió. La inversió mou la renda i aquesta altera el consum, l'estalvi,

l'ocupació, els impostos recaptats, les importacions i els preus.

Una política monetària restrictiva dificulta la concessió de préstecs als bancs augmentant el tipus d'interès,

fent que es reduïsca la quantitat de diners. Açò tindrà un efecte negatiu en la inversió i, per tant, en la producció,

la renda i els preus…

La política monetària opera a través de l'impacte dels moviments en els tipus d'interès oficials –als quals

els presten els bancs centrals als bancs comercials– sobre els tipus d'interès que els bancs ofereixen a les famílies

i empreses. Per exemple, un individu que estalvia, davant una reducció dels tipus d'interès, rebrà menys

interessos pels seus estalvis el que provocarà un menor incentiu a estalviar i major a consumir. A més,

l'abaratiment dels préstecs afavorirà les decisions d'inversió per part de les empreses i per part de les famílies

(habitatges, vehicles…). Açò provocarà un augment de la demanda i finalment l'efecte es traslladarà als preus.