1

TEMA 11. EL MERCAT LABORAL: LA DESOCUPACIÓ

11.1. EL MERCAT LABORAL

El treball és el factor productiu fonamental de l'activitat econòmica, i és propietat de les persones,

que l’ofereixen a les empreses per un salari. Al contrari del que ocorre en els mercats de béns i serveis,

l'oferta de treball la realitzen els treballadors, i no les empreses. Les empreses, per la seua banda, hem vist

que necessiten els factors productius per a desenvolupar la seua activitat de producció. La demanda de

treball, per tant, la fan les empreses, juntament amb la resta de factors. A causa de la dependència directa

entre la quantitat de vendes i producció de les empreses i la demanda de treball, es diu que aquesta és una

demanda derivada (de les vendes de les empreses, clar).

Tenim així els elements bàsics de qualsevol mercat, l'oferta i la demanda. La interacció d'ambdues

dóna lloc al preu i a la quantitat intercanviada, en aquest cas, el salari i el nombre de treballadors

contractats.

11.2. EL SALARI I LA PRODUCTIVITAT

La demanda de treball representa la quantitat de treballadors que les empreses estan disposades a

contractar en funció de les expectatives de vendes, el salari, que constitueix una part important del cost

laboral de les empreses: a major salari, menor demanda, i viceversa, el preu d'altres factors substitutius i la

productivitat del treball: com més gran siga la productivitat del treball, major serà la seua demanda, i al

contrari, menor productivitat porta a una menor demanda de treball.

El mercat de treball real no és un mercat perfecte, entre altres qüestions perquè el producte que

s'intercanvia, el treball, no és homogeni. No es pot, per tant, parlar d'un mercat de treball únic, sinó de molts

mercats de treball, un per cada professió o especialització. I les disparitats salarials entre els uns i els altres

poden ser enormes: des del mercat de futbolistes, on els salaris són altíssims, fins al dels obrers, amb salaris

molt més baixos, passant per les diferents professions i àmbits (metges en la sanitat pública o privada,

enginyers, lampistes, etc.).

En les següents figures tenim la distribució salarial bruta mensual a Espanya, en 2008. A l'esquerra es

presenten els percentatges sobre el total els intervals salarials mensuals (només treballadors a temps

complet) i a la dreta el mateix de forma lineal.

Quasi la meitat de la població que treballa a temps complet (47,4%) té un salari comprès entre 600 i 1.800€

bruts mensuals, i un terç (33%) entre 1.800 i 3.000€. El 20 per cent restant supera els 3.000€ al mes. El salari mitjà brut

mensual és 1.897€.

2

En aquest altre gràfic figuren els salaris

mitjans bruts anuals de 14 països de la Unió

Europea l'any 2008. En ell es pot observar que

Espanya se situa per sota de la mitjana europea.

Una altra diferència salarial important és la

que es dóna en funció del sexe, a la qual se sol

denominar bretxa salarial entre homes i dones.

Segons les dades de l'Institut de la Dona, l'any 2008

aquesta bretxa era del 21,9% de mitjana a Espanya,

és a dir, que els homes tenen, en mitjana, un salari

superior en un 21,9% al de les dones.

Però darrere de les diferències salarials sol

estar la productivitat del treball, que incideix en la

demanda. La productivitat del treball depèn fonamentalment del nivell de qualificació dels treballadors

(formació i experiència) i de la tecnologia utilitzada (béns de capital i organització productiva).

En les últimes dècades, en les economies més desenvolupades, el gran avanç tecnològic ha fet que la

productivitat del treball millore considerablement. Espanya, amb un baix nivell d'educació i de tecnologia,

també l'ha incrementat, però encara no aconsegueix als països més desenvolupats d'Europa.

Una de les raons que explica la baixa productivitat laboral d'Espanya és el baix nivell de formació de la

població, com s'aprecia en les següents taules

referides a l'educació secundària superior (batxillerat i

F.P. de grau mitjà): Quant a la tecnologia, també

Espanya es troba per darrere dels països més

desenvolupats d'Europa. Si bé en les últimes dècades

la situació ha millorat, encara queda un llarg camí per

recórrer en aquest aspecte: la majoria dels sectors

espanyols estan dominats per empreses

multinacionals de capital estranger que utilitzen la

seua pròpia tecnologia. Mira en el següent enllaç el

percentatge de despesa a Espanya i en els països més

desenvolupats.http://epp.eurostat.ec.europa.eu/statistics_explained/index.php/R_%26_D_expenditure

No obstant açò, la productivitat del treball és més complexa que l'explicació que proporciona la

teoria econòmica. Així, encara que el salari depèn de la productivitat, també existeix una relació inversa: la

productivitat del treball depèn del salari.

Per açò, si el salari és molt baix, l'empresa estalvia en costos, però pot ser que es ressent en la seua

productivitat a causa que els treballadors estan desmotivats, al no trobar un incentiu econòmic que

recompense el seu esforç. El mateix fenomen pot ocórrer si les condicions de treball no arriben al mínim

acceptable, o si els treballadors no se senten valorats per l'empresa.

11.3. LA POBLACIÓ I L'ACTIVITAT ECONÒMICA: CONCEPTES I DEFINICIONS

L'economia domèstica és l'agent econòmic que ofereix el seu treball. L'oferta de treball ve

determinada pel nombre de persones que estan disposades a treballar als nivells de salaris existents.

3

L'oferta de treball d'un país depèn de la població, de l'edat de la població, dels requisits legals per a

treballar i de la disposició de la població per a treballar per motius culturals, sociològics i de salut. Així

podem comprovar que l'oferta de treball varia o pot variar amb la natalitat, la mortalitat, els moviments

migratoris, els avanços culturals i sociològics que permeten la incorporació de la dona al món laboral, la

preparació física i intel·lectual de la població, la seua necessitat de prosperar i la llei que permeta o no

treballar a diferents col·lectius per motius d'edat, religió, sexe, origen, residència, etc. La legislació de cada

país estableix un marge d'edats fora del com les persones no poden legalment treballar. A Espanya, l'edat

mínima és de 16 anys.

Segons la disponibilitat per a treballar i l'èxit en la cerca d'ocupació, el conjunt de la població pot

classificar-se en diferents grups. A Espanya, les dades sobre aquesta classificació els arreplega principalment

l'Institut Nacional d'Estadística amb la trucada Enquesta de Població Activa que, de forma contínua i amb

periodicitat trimestral, està dirigida a les famílies des de 1964. La seua finalitat principal és obtenir dades de

la força de treball i de les seues diverses categories (ocupats, aturats), així com de la població aliena al

mercat laboral (inactius). La mostra inicial és de 65.000 famílies al trimestre, quedant reduïda en la pràctica a

aproximadament 60.000 famílies entrevistades de manera efectiva que equivalen a unes 180.000 persones.

Les definicions que s'empren per a classificar a la població segons els resultats d'aquesta enquesta són les

següents:

Població activa o econòmicament activa (Actius): conjunt de persones de 16 o més anys, que en un

període de referència donat, subministren mà d'obra per a la producció de béns i serveis econòmics o que

estan disponibles i fan gestions per a incorporar-se a aquesta producció. Està formada pels ocupats i els

aturats.

Ocupats: Són totes aquelles persones, de 16 o més anys, amb ocupació en el període de referència.

El treball pot ser per compte propi o aliena.

Aturats o desocupats: totes les persones de 16 i més anys que durant el període de referència hagen

estat "sense treball", "a la recerca de treball", és a dir que hagen pres mesures concretes per a cercar un

treball per compte d'altri o hagen iniciat gestions per a establir-se pel seu compte durant el mes precedent, i

"disponibles per a treballar", és a dir, en condicions de començar a fer-ho en un termini de dues setmanes a

partir de la data d'entrevista.

Població inactiva o econòmicament inactiva (Inactius): totes les persones de 16 i més anys, d'un i un

altre sexe, no classificades com ocupades o parades durant el període de referència. Ací s'inclouen els qui es

dediquen a cura de la llar, els estudiants, els jubilats o retirats, els qui reben una altra pensió diferent de la

jubilació, els incapacitats i els qui realitzen alguna activitat de tipus benèfic sense remuneració.

POBLACIÓ TOTAL

MAJORS DE 16 ANYS

ACTIUS

OCUPATS Per compte d’altri

Per compte propi

DESOCUPATS O ATURATS

Que busquen el seu primer treball

Que han treballat abans

INACTIUS Estudiants, Incapacitats, Treball a la llar, Jubilats, Treballadors benèfics, etc.

MENORS DE 16 ANYS

Podem, per tant, establir les següents

igualtats: Població total = Pob. >16 + Pob. <16

Pob>16 =Actius + Inactius

Actius = Ocupats + Aturats

4

11.4. CONCEPTE I TIPUS DE DESOCUPACIÓ

Es diu desocupació a l'absència d'ocupació o treball: estan desocupades o aturades aquelles

persones que, desitjant treballar, no troben qui les contracte com a treballadors. Sol distingir-se quatre tipus

de desocupació segons les causes que ho provoquen i que són:

1. desocupació estacional: la que apareix en finalitzar treballs que es duen a terme en determinades

èpoques de l'any (verema, turisme, joguets, torró...)

2. desocupació estructural o tecnològic: apareix com a conseqüència de la reducció de les plantilles de les

empreses per un canvi tecnològic.

3. desocupació friccional: l'associada al període de temps que transcorre des que una persona abandona una

ocupació i troba un altra. També inclou als que cerquen la seua primera ocupació.

4. desocupació cíclica: la que apareix quan la demanda de treball per part de les empreses és inferior a

l'oferta. Sol associar-se a èpoques de crisi econòmica.

11.5. MESURAMENTS EN EL MERCAT LABORAL

Relacionant els grups citats més amunt entre sí l'Institut Nacional d'Estadística obté les següents

taxes:

Taxa d'activitat: és el quocient entre els actius de 16 i més anys i la població d'aqueixes edats. Indica de

cada 100 persones en edat de treballar quantes estan disponibles per a fer-ho.

Taxa d'activitat = (actius ≥ 16 anys/població ≥ 16 anys) . 100

Taxa d'ocupació: és el quocient entre els ocupats de 16 i més anys i la població d'aqueixes edats. Indica de

cada 100 persones en edat de treballar quantes ho fan.

Taxa d'ocupació = (ocupats ≥ 16 anys/població ≥ 16 anys) . 100

Taxa d'atur: Relació entre el total d'aturats i el total d'actius. Indica de cada 100 persones disposades a

treballar i en edat de fer-ho, quantes no troben treball.

(Taxa d'atur = Parats/Actius) . 100

Per a mesurar la desocupació s'empren la taxa d'atur que relaciona el nombre d'aturats amb la

població activa i ens indica què part dels actius no troba ocupació. Pot calcular-se per al conjunt d'actius o

per als d'un grup determinat d'actius (dones, majors de 55 anys, etc) i així estudiar la incidència de la

desocupació en diferents col·lectius.

1.6. CONSEQÜÈNCIES DE LA DESOCUPACIÓ

Aquest mercat té un interès especial perquè el que s'intercanvia és el treball, una part essencial de la

vida de les persones. D'ell depenen els ingressos i les condicions professionals i laborals, que al seu torn

determinen, en gran part, el consum, la qualitat de vida i la satisfacció dels ciutadans.

En el lloc de treball la majoria de les persones passem la meitat de la nostra vida, una vegada

descomptades les hores de descans. D'ací l'enorme importància que té sentir-nos realitzats en el món

laboral: en ell establim relacions socials amb els companys, acatem i exercim l'autoritat, desenvolupem la

carrera professional... en suma, és la font d'una part molt important de les nostres aspiracions personals i

socials, de la nostra felicitat. Com a conseqüència, podem distingir dos tipus de conseqüències, les

econòmiques i les socials

• Econòmiques són:

Caiguda de la producció real que se situa per sota de la frontera de possibilitats de producció

5

Disminució de la demanda deguda a l'augment del nivell de pobresa.

Augment del dèficit públic pels subsidis de desocupació que el sector públic haurà d'afrontar

• Socials són:

efectes psicològics negatius derivats del fet que el treball siga un factor d'autoestima i una carta de

presentació social

efectes sociològics en afectar aquests problemes psicològics a la convivència i aparèixer problemes de

depressió, suïcidi, alcoholisme, violència domèstica, etc.

efectes discriminatoris al no afectar a tots els individus per igual ja que és més o menys greu en funció del

sexe, la raça, l'edat, etc.

11.7. LES CAUSES DE LA DESOCUPACIÓ

La desocupació no pot explicar-se per un sol factor, en ser molts els elements que incideixen en la

seua determinació. D'una banda, està el component demogràfic, ja que aquells països que tinguen una

elevada taxa de natalitat, com va ocórrer a Espanya fins a mitjan dècada dels setanta, veuran incrementar la

població activa, contribuint a augmentar la desocupació. Altres factors, com són els canvis tecnològics i la

major obertura al comerç internacional, també poden incidir sobre el nivell de desocupació d'un país en

qüestió. Lògicament, el cicle econòmic també incidirà i en les fases de recessió és d'esperar que la taxa de

desocupació siga més elevada que en les d'expansió. En qualsevol cas, i al marge d'aquests factors

condicionants de caràcter general, l'aparició de la desocupació té bàsicament dos tipus d'explicacions: a) el

funcionament del mercat de treball, i b) el nivell de la demanda agregada.

11.7.1. El funcionament del mercat de treball

Per a alguns economistes (i especialment per als anomenats clàssics o monetaristes), l'explicació de

la desocupació per sobre del friccional (açò és, el derivat del normal funcionament del mercat) cal basar-la

en les característiques del mercat laboral i, en particular, en el desig dels treballadors de rebre uns salaris

excessivament elevats. Aquesta actitud dels

treballadors es veu motivada, segons aquests

economistes, per la pròpia legislació que

introdueix normatives tals com a salaris mínims i

per la pressió dels sindicats per unes retribucions

més altes; i es concreta en la no acceptació de

reduccions en els salaris encara que existisca un

important nombre de persones aturades.

En un mercat competitiu, no forçat i sense

intervenció, el preu de qualsevol producte obliga a

demandants i oferents a ajustar les seues

decisions. Un desplaçament de la demanda d'un

bé cap a l'esquerra provoca una disminució de la

quantitat intercanviada i del preu com la qual es veu en la figura 2. El preu del bé passaria de ser P1 a ser P2 i

la quantitat de Q1 a Q2. Doncs bé, en el mercat de treball, si no es consent que el salari disminuïsca la

quantitat de mà d'obra contractada passarà de Q1 a Q3, en impedir-se que el mecanisme de preus ajuste el

comportament de treballadors i empresaris de manera competitiva.

Quan els salaris són elevats, les empreses demanaran una quantitat menor de mà d'obra que en el

cas que aquests salaris anaren més baixos. Si el salari és excessivament alt, açò és, si el salari és superior al

salari d'equilibri, apareixerà un cert nombre de treballadors que no trobaran ocupació. Així doncs, la

desocupació pot deure’s al propi comportament dels treballadors quan aquests, baix determinades

6

circumstàncies, no accepten reduccions de salari, en part a causa que el segur de desocupació és elevat i els

compensa més que l'estar activament cercant ocupació.

11.7.2. El nivell de demanda agregada

Per als economistes keynesians, la desocupació es deu més que al comportament dels salaris al nivell

insuficient de la demanda agregada de béns i serveis. Sota aquesta hipòtesi, l'ocupació augmentarà si

s'incrementa la despesa total de l'Economia (o demanda agregada). Per a açò s'haurà d'estimular algun dels

seus components, açò és, el consum de les economies domèstiques, la inversió de les empreses, la despesa

pública o les exportacions. La mesura en què un augment de la demanda agregada es trasllade a la producció

o als preus és un element clau, doncs d'ell dependrà en bona part la conveniència o no d'acudir a polítiques

de demanda.

11.8. SOLUCIONS a la DESOCUPACIÓ

11.8.1. Polítiques macroeconòmiques

Més endavant estudiarem la política fiscal que és la que utilitza els impostos i les despeses públiques

per a intervenir en l'economia. Veurem la política fiscal expansiva, la que consisteix a augmentar les

despeses públiques i disminuir els impostos, com a opció per a augmentar l'activitat econòmica i amb ella

l'ocupació. Entre les seues mesures destaquen algunes polítiques com les obres públiques, els programes

d'ocupació pública i les ajudes i subsidis que eviten que la renda disponible de les famílies caiga a l'excés en

èpoques de crisis i ajuden al fet que el consum, la producció i, per tant, l'ocupació es mantinguen.

També la política monetària expansiva afavorint el creixement de la quantitat de diners en circulació

i la baixada dels tipus d'interès ajuda al fet que la inversió i el consum es reanimen i, com a conseqüència,

l'ocupació.

11.8.2. Polítiques microeconòmiques

Tot i tenint en compte aquestes limitacions a les polítiques expansives, sempre es podran prendre

mesures de foment de l'ocupació que, segons els models que hem estudiat, eliminen o suavitzen les

dificultats per a trobar ocupació i faciliten l'ajust entre l'oferta i la demanda de treball.

Per a reduir l'atur friccional i eliminar els problemes de la cerca d'ocupació una mesura elemental ha

de consistir en l'organització d'un sistema d'oficines d'ocupació que funcione de forma eficient, amb fitxers

organitzats de manera que faciliten la cerca ràpida de l'ocupació més adequada a cada treballador i del

treballador més adequat per a cada ocupació.

Per a solucionar l'atur estructural, són necessàries mesures que faciliten la mobilitat espacial i

funcional dels treballadors. La mobilitat espacial està obstaculitzada principalment pels alts preus dels

habitatges i els lloguers que desanimen la migració interior. La mobilitat funcional requereix l'organització

d'un sistema educatiu amb una formació professional adaptada a les necessitats de les empreses i que tinga

la flexibilitat suficient per a adaptar-se a la ràpida evolució de les tecnologies.

L'augment de la demanda de treballadors pot aconseguir-se amb mesures fiscals que reduïsquen els

costos salarials per a les empreses, bé reduint les contribucions obligatòries a la Seguretat Social (que

haurien de ser substituïdes per altres ingressos de l'Estat), bé subvencionant la contractació de treballadors

que per alguna circumstància siguen menys eficients (discapacitats, joves en la seua primera ocupació, etc).

La flexibilització de les ocupacions, autoritzant contractes temporals i facilitant els acomiadaments, suposa

de fet abaratir els costos laborals de les empreses encara que a costa de la precarització de l'ocupació.