7

1

FINALS DE JUNY. LES NOTES I EL FINAL DE CURS

Arribà el mes de juny, s’acostava el final de les classes. Els resultats estaven ja pràcticament decidits, tan sols restava una oportunitat per recuperar els exàmens que no havien eixit bé.

Joan i Carles eren amics, companys de la classe de 4t d’ESO i, per sort, tots dos ho havien anat aprovant tot fins ara i amb bones notes. Eren bons alumnes, però com cor-respon a la seua edat, també molt inquiets i tenien moltes ganes d’aprendre, no sols de les matèries que treballaven a l’institut, també de tot allò que els anava mostrant la vida. No eren com la majoria, no pensaven en el futbol del cap de setmana o la Champions League. Tampoc no els inqui-etaven els mundials de motociclisme ni la Fórmula 1.

Joan jugava a futbol en l’equip del seu poble; era un gran esportista i ho donava tot quan es trobava sobre el camp, però poc li interessaven els resultats dels partits de la televisió.

Carles era músic. Tenia una gran afició a la música; tocava la dolçaina i eixia amb la colla La Clandestina a

8

les festes dels pobles i ja havia començat a actuar en al-gun petit concert que s’havia ofert al poble.

Tant Carles com Joan eren apassionats de la música rock. Els agradaven especialment els grups que tocaven cançons alternatives, música poc comercial que difí-cilment trobaven fora de l’ambient en què es movien. Els agradava molt escoltar aquelles lletres que parlaven de la terra, de la gent, de les injustícies socials i de les desigualtats, dels pobles oprimits i de la destrucció del planeta.

Des que es varen assabentar del concert de rock que feien a Dénia en juliol, ja estaven nerviosos fent els pre-paratius. Però sabien que la condició per poder anar-hi era traure bones notes.

–Mare, en juliol hi ha un concert a Dénia. Dura dos dies i hi haurà zona d’acampada. Carles i jo havíem pensat d’anar-hi. Em deixaràs? –va demanar Joan a sa mare.

–D’ací al juliol ja veurem, primer vull veure les notes i després ja en parlarem, perquè el mes de juliol ja saps que tens moltes tasques a fer: m’has d’ajudar a arranjar el jardí i, no hi ha poca feina, no.

Carles també ho va demanar a casa. Els seus pa-res també li demanaven, com a condició per anar al concert, que traguera bones notes i que ajudara en la reforma que estaven fent de la caseta de la platja, amb la finalitat de poder-s’hi instal·lar a molt tardar a mitjan juliol i poder, així, gaudir-ne la resta de l’estiu. Estar

9

a la platja era garantia de passar-ho bé, Joan i la resta d’amics passaven així l’estiu. Restar al poble podia ser avorrir-se com una ostra.

S’acabà el curs i els resultats foren els esperats. L’un i l’altre tenien totes les assignatures aprovades. El dia de la recollida de les notes estaven nerviosos. La tutora, professora de matemàtiques, els va felicitar:

–Molt bé Carles, amb tres notables i l’excel·lent de música i la resta aprovat, ja pots respirar tranquil. Au! A passar bon estiu. Gaudeix tot el que pugues, però no perdes de vista els llibres, que el primer de batxillerat per a l’any que ve no és qualsevol cosa. I –afegí– de Joan no cal dir res, tot l’any estic pensant que acabaries aconseguint-ho. L’aprovat en matemàtiques és molt ajustat, però te l’has guanyat. Cal que repasses una mica durant l’estiu. Torna a fer els problemes del final de cada unitat i compara’ls amb els que tens resolts a classe. Seria convenient que repassares amb les activitats proposades en la web del centre, t’ajudaran a afrontar millor el proper curs. La resta ho tens molt bé, molts notables i excel·lents. El profe de biologia m’ha dit que et felicite de la seua part perquè ho has fet molt bé. Que passes un bon estiu, tu també.

Després d’arreplegar les notes havien quedat per anar a la caseta de Rosa amb la resta de la classe, a dinar junts i celebrar el final de curs. La casa era una antiga masia que el pare de Rosa havia heretat dels avis. Es tro-bava situada a la partida de la Font de l’Om, a la falda

10

de la muntanya de les Fontanelles, molt prop del bro-llador que donava nom a la partida. La font era el que restava d’una antiga surgència natural de la qual antany dollejava en abundància una aigua de bon tast i frescal, com la rosada del matí. Ara ja feia uns anys que, després de mesos sense ploure, tan sols rajava un filet de botijó, però continuava sent tan fresca com abans.

Cadascú es portava l’entrepà i entre tots compraven una mica de beguda i alguna cosa per picar. Tot plegat era l’espurna per fer la festa més divertida de la tempo-rada. Els jocs alternaven amb les bromes i l’àpat. Com que el dia era fort i el sol picava de valent, la meitat de la classe va acabar dins de la piscina amb la roba posada, la resta tindrien temps per posar-se el banyador. I, des-prés del bany, a muntar les taules per dinar!

Mentre dinaren xerraren de tot allò que es parla a eixes edats. I tot seguit a muntar l’escenari per al joc preferit: imitar els professors que havien tingut aqueix any. Cadascú havia d’imitar a algun d’ells. Va començar Gemma, que imità Ximo, el profe de biologia.

–Està bé, ja vaig, no patiu, estic pensant.–No cal que penses tant, a veure si t’ix fum de la

testa!Es va alçar i va desviar la mirada cap a la muntanya;

des de la naia del costat de la piscina hi havia una ex-cel·lent panoràmica que retallava el cel amb la carena de les muntanyes. Tancà els ulls i tot seguit començà l’actuació:

11

–A veure tu, Joan –va arronsar el pit i, tot posant els peus de punta, va canviar la veu fent-la més grossa–, per a tu què és la biodiversitat? Com ens explicaries el que podem entendre per biodiversitat?

–Eh, jo mmm, no sé...! –Joan s’havia posat de tots els colors, semblava que s’havia engolit la llengua.

–La biodiversitat és la diversitat de vida que hi ha en un lloc –va ajudar-lo Carles–. El concepte de biodi-versitat inclou, no sols les espècies diferents que hi ha, també fa referència a la diversitat dels individus, ja que excepte en el cas dels clons i la multiplicació vegetativa, tots els éssers vius som diferents els uns respecte dels al-tres. La diversitat genètica també és biodiversitat.

–Molt bé Carles, però ho havia preguntat a Joan, què passa Joan, que ja no te’n recordes?

–Ha, ha, ha...Joan estava perplex. Gemma estava fixant-se en ell i

ell estava patint una vergonya insuperable. I és que Joan estava enamorat de Gemma, era evident. Però com que el seu coratge i la seua autoestima estaven ben entre-nats, de sobte es va alçar i va contestar:

–També la biodiversitat inclou la diversitat d’eco-sistemes. Els diferents ambients en què vivim els éssers vius són fonamentals per tal de determinar molts dels aspectes de la biodiversitat.

–Aprovat, Joan –continuava Gemma fent la veu grossa i inflant el pit–. Però clar, què fem els humans, que ens agrada anar amb la moto o amb el cotxe? La

12

caguem, veritat? Ens carreguem la biodiversitat. Sí, sí, Maria no rigues –i assenyalà Maria que estava ma-tant-se a bacs–. Tu també hi contribueixes. Vas a tot ar-reu amb la moto! No m’estranyaria que fins i tot anares amb ella per anar a pixar...

La rialla va ser exorbitant. Tots començaren a par-tir-se de riure, no tant pel que Gemma havia dit com per la interpretació que estava fent del personatge. Però ella ja havia calfat motors, ara ningú no la podia parar. Alçà els braços i demanà silenci.

–Tots vosaltres –i assenyalà amb un moviment ho-ritzontal del braç dret tot estirant i continuant amb el puny estret i el dit índex estès–, i jo també m’hi incloc, tots som responsables de la desaparició de les espècies, de l’alarmant disminució de la biodiversitat dels eco-sistemes, de les poblacions, dels individus. La contami-nació de l’aire, de l’aigua i del sòl provoquen cada dia la mort de la flora i la fauna silvestres, i ni tan sols ens n’adonem. Pixeu, pixeu amb la moto i vos eixiran grans al cul! I la vostra salut? També compta per a la biodi-versitat. Si no feu una vida saludable, els mals hàbits es carreguen la biodiversitat.

Ara era la seua oportunitat, l’havia estada esperant, amb el primer toc d’atenció, Joan no havia reaccionat com ella esperava, volia posar-lo a prova, Rosa ja li ha-via dit que Joan estava per ella, havia de cridar la seua atenció i veure si era capaç de deduir algun indici que li fera pensar que realment estava per ella. Va continuar:

13

–Veritat, Joan, que si potenciem la salut estem fent un pas important per al manteniment de la biodiver-sitat? Conta’ns com podem tenir hàbits saludables i, a més de trobar-nos millor, ajudar a preservar la biodiver-sitat.

Aquesta vegada Joan es va ensorrar. No va saber què dir, ara no sols se li havia menjat la llengua un gat, s’ha-via fet més roig que un titot i no va poder respondre. Carles va eixir al seu rescat:

–No veus quin cos té? És el més cotitzat de la classe!–Ha, ha, ha...La rialla va ser generalitzada i el desgavell tan desco-

munal, que es va donar per acabat el teatret i tot el món va començar a alçar-se i a llançar-se els uns als altres de nou a la piscina. Calia refrescar-se, la calor refermava. Una estona de diversió a la piscina va donar pas al relax i la calma. Arribada l’hora de berenar, les xicones i els xicons anaren fent rotgle per traure la berena. Joan es va alçar i va demanar atenció:

–Bé, xicotes i xicots, volia dir-vos una cosa per si vos interessa. Els dies 27 i 28 de juliol hi haurà diversos concerts de rock a Dénia. Hi haurà una zona d’acam-pada a la platja del Raset per assistir al concert. A més, durant el dia hi ha prevists diversos actes en defensa del territori, xerrades, taules redones, tallers... Un munt d’activitats per passar-ho bé i aprendre, també, a defen-sar la nostra comarca. Carles i jo hi anirem, si no hi ha cap contratemps d’última hora. Sembla que a casa estan

14

contents amb les notes i no ens hi han posat impedi-ments.

–Quins grups hi actuen? –s’interessà Aina.–Una composició de luxe –s’avançà Carles–. El

primer dia, divendres, actuen Enderrocks, Obrint Pas, Desgavell i altres dos grups que no conec però que m’han dit que ja sonen bé. Per a dissabte estan previs-tos la Companyia Elèctrica Dharma, La Gossa Sorda, Lax’n’Busto i altres que tampoc no controle.

–Jo també m’hi apunte –va dir Rosa–. A mi m’agrada molt Lax’n’Busto, i els de La Gossa Sorda em tornen boja. Quan escolte Camals Mullats o Tres de Pego m’ixen les llàgrimes. Mai no els he sentit en directe i no voldria perdre-me’ls per res. Si no em deixen quedar-me m’hauran d’acompanyar i arreplegar-me.

–Si a tu t'hi deixen anar, Rosa, a mi també m'hi dei-xaran –va dir Aina–. Jo podria dir als meus pares que a tu sí que et deixen i que anirem juntes, i ja veuràs com no hi haurà cap problema. Nosaltres també hem tret bones notes!

Aina també volia anar-hi, sobretot perquè estava encaramel·lada amb Carles. El veia atractiu. Sempre li seguia els passos a l’hora del pati. L’observava amb discreció sense que ell se n’adonara. Li encantava el seu cabell ros, amb els tirabuixons esfilagarsats i desorde-nats que li queien sobre els muscles. Tampoc mai no es perdia els concerts en què actuava, encara que, a ella, la música no li deia res.

15

Sempre li demanava a Rosa que l’acompanyara, i ella encantada, perquè estava enamorada del so de la dol-çaina. Quan hi havia un concert hi anaven juntes, l’una a gaudir de la música, l’altra a veure el seu ídol. Rosa sempre li deia el mateix a Aina: «Pareixes una ovella de-gollada, no sé què li veus a Carles. No seran els cabells, ni els ulls blaus, és un xicot del muntó, res més. Bé, d’acord, ja sé que és simpàtic, ja sé que trau bones no-tes, però no el veus, està enamorat de la música, no fa cas a res més.» L’Aina sempre li contestava: «L’altre dia vaig parlar amb ell i em va fer un somriure tan bonic...» I Rosa li tornava a dir: «Bovades, mai no s’ha fixat amb tu; a mi també em somriu. Ja t’he dit que reconec que és graciós, però ho fa igualment amb tot el món». Però Aina insistia: «Jo crec que a mi em mira diferent, no sé, em fa més cas, potser li agrade». I Rosa continuava: «No somies amb rotllos, jo no he notat res d’estrany».

I així continuava sempre la mateixa conversa, més llarga o més curta, però ni una cedia ni l’altra tampoc. Aina era incapaç de reconéixer que Carles no tenia cap atenció especial amb ella¸ qualsevol acostament per part d’ell, ella el considerava un tracte especial. Però Carles era així.

Tampoc Rosa no deixava de desanimar-la, perquè no veia cap futur en la possible relació. Ho feia sobretot per ajudar-la a veure la realitat i posara els peus a terra, però també ho feia una mica burleta, perquè era molt graciosa i li agradava divertir-se amb les possibles rela-

16

cions que sorgien a la seua amiga, i no sols ho feia amb Aina, també ho feia amb Maria i Gemma, les altres dos amigues de la colla.

Així, doncs, quedaren de veure’s per intentar acon-seguir el seu objectiu: anar al concert. També Maria i Gemma s’hi apuntarien.

–Sí que em deixen! –va exclamar Aina tota eufòrica a la pregunta de Rosa en una telefonada al mòbil.

–Molt bé, quedem demà al passeig per parlar del que necessitarem. Jo m’encarregue d’avisar Maria i Gemma, que elles ja tenen el sí.

–Ens veiem, doncs, a les sis i mitja a la gelateria. No puc abans, he d’ajudar ma mare en la compra. Tot té un preu.

–T’entenc! Jo també he hagut d’arribar a un acord amb mon pare. Ens hem repartit les tasques de la casa. Com ma mare treballa i ell té també vacances com nosaltres, ja saps... També jo estic una mica controlada. Ens veiem demà. Adéu.

–Adéu. Besets.–Besets.Ja era clar i ben evident que a Joan li agradava

Gemma. El teatret l’havia posat en evidència, i ella estava ben pagada perquè també ella el corresponia. Gemma s’havia adonat durant tot el dia que ell estava molt pendent d’ella. Joan també s’adonava que ella el mirava amb bons ulls. Li encantaven els seus cabells ne-

17

gres, lluents, amb aqueixa cabellera curta; els ulls clars, blaus com el cel d’un dia de ponent, nítids, aqueixa mirada graciosa i innocent. Li agradava la seua pell, blanca com la neu, que contrastava amb la d’ell, bruna, tan torrada pel sol. També Rosa se n’havia adonat i no parava de dir coses a Gemma i a les altres amigues, amb gràcia i ironia. Gemma, però, ho negava, encara que també s’ho imaginava. A ella, li encantava el seu cos, tan esvelt, tan treballat, tan estilitzat.

«Clar, Joan és un bon esportista –pensava sovint–. No para ni un minut, ara a córrer, que si entrenament de futbol, un altre dia partida de raspall amb els amics. Quina enveja! Deu ser una passió l’esport per a ell! Jo, en canvi, com Maria i Rosa, tothora estic amb la moto, fins i tot per anar a pixar, com diu el profe de biologia, i és que realment té raó. A tots els llocs anem amb la moto. Però què he de fer, si tinc gossera! Hi estic tan acostumada...».