Xavier MínguezIl∙lustracions: Dani Cruz

ÀLEX I LES PORTES ESTEĿLARS

7

1. Crisi al centre comercial

El primer dia que la vaig veure, la meua sorpresa va ser descomunal. Va ser allò que es diu un amor a pri-mera vista, encara que es parle poc de l’amor entre els xiquets i els joguets. Però així va ser, un encontre que em marcaria per sempre.

Tot començà un dissabte qualsevol, quan ma mare i jo caminàvem per un centre comercial a la recerca de les ofertes del mes. Jo ja estava desficiós de tant de mirar preus i marques i fer càlculs amb el pes dels productes, el preu per quilo, el descompte per comprar molta quantitat i un fum més d’instruccions que em donava ma mare per fer la compra perfecta. De sobte, en girar el cantó dels mobles de jardí, la vaig veure, i la seua pre-sència em va colpir com mai abans m’havia colpit res.

–Ostres, mira! –vaig dir a ma mare assenyalant amb el dit.

Allò que tant em va sorprendre i que em va deixar amb la boca oberta era La Pistola Obriportes Esteŀlars.

8

Ho tenia tot: llum intergalàctica dirigible, roda sintonit-zadora de portes esteŀlars, protector de rajos ultrarojos i gallet de seguretat amb recanvi. Fins i tot portava les piles incloses, i eren recarregables, ecològiques i bio-saludables. Només amb aquells arguments jo trobava que ma mare hauria d’haver-se rendit a l’evidència i comprar-me-la sense reganyar. Era el joguet pel qual qualsevol xiquet de la meua edat, i molts majors que no ho reconeixerien, arribarien a l’assassinat. Aconseguir-lo era molt més que una meta. Era un deure.

–Mamà, compra’m la pistola obriportes esteŀlars!–Tens dos-cents joguets iguals a casa.–Mamà, compra’m la pistola obriportes esteŀlars!–Hui ja hem fet suficient despesa per a arruïnar dos

famílies. Anem!–Mamà, compra’m la pistola obriportes esteŀlars!–He dit que no!–Mamà, compra’m la pistola obriportes esteŀlars!He de reconéixer que, amb la quantitat de raons

que li vaig exposar, no sé com la mare no va sucumbir de seguida a les meues peticions. Però ella era molt i molt dura i va aconseguir que ens n’anàrem del centre comercial amb un resultat desigual: ella duia el carro ple de coses inútils (carn, peix, verdures, aigua, etc.) i jo, les butxaques buides. És per això que vaig decidir fer-li la guerra psicològica. Deixaria de parlar-li.

–D’acord, si no vols parlar, no em parles. Però la compra l’has de pujar. Si no, no soparem.

9

En això tenia raó. Una cosa era la guerra i una altra de molt diferent la supervivència, de manera que vaig ajudar-la com era habitual. Però jo no deixava de pen-sar en la meua pistola i en les diferents estratègies que podia fer servir per tal d’obtindre-la.

–Si no me la compres tu, li la demanaré al pare.Els meus pares estan separats i aquests truquets de

vegades funcionaven.–Prova...

10

No havia funcionat. Era de veres que era difícil enganyar el pare. Així és que vaig tornar a l’estratègia del silenci. Havia d’aconseguir aquella pistola abans que algun alienígena d’una galàxia llunyana tractara d’apoderar-se del domini del planeta Terra. Jo era l’únic que podia aturar aquell tipus d’amenaces. Que ma mare no se n’adonava? No, era evident que no se n’adonava ja que el sopar va transcórrer en un complet silenci, només trencat pel programa d’humor preferit de ma mare i per les seues rialles. Jo pressentia que estava profundament dolguda per la meua actitud, encara que ho dissimulava amb aquelles riallades tan sonores. Sí, ma mare havia d’acabar rendint-se i cedint al meu xantatge emocional.

–Bé, si no em parles supose que no t’importarà quedar-te sense natilles aquesta nit…

Sempre he sospitat que ma mare havia treballat per a una agència de detectius abans de traure’s les oposicions de l’Ajuntament. Dominava estratègies psi-cològiques més pròpies d’espies americans que d’una administrativa. Aquella frase anava adreçada contra la meua part més vulnerable. Vaig cedir.

–Això és jugar brut! –vaig dir amb la millor cara d’enfadat que sabia fer.

–Tu tampoc jugues molt net. Si tant vols eixa pistola obrillandes espectaculars… –contraatacà.

–És la pistola obriportes esteŀlars! –vaig puntualit-zar.

11

–Si tant vols eixa pistola, per què no te la guanyes treballant?

–Clar, treballant! Ni que fóra... què sé jo? Un tre-ballador! Mare, el treball infantil va ser abolit fa molts anys. Què vols? Que et fiquen a la presó?

–Pobret esclau meu! Només et demane que neteges a fons la teua habitació. I això inclou passar l’aspirado-ra per davall del llit, moure l’armari i rentar per darrere, i ordenar la prestatgeria dels joguets.

Es va fer un silenci molt més fort que el del sopar. Aquella era una oferta seriosa, encara que un poc humiliant per a mi. Podia acceptar. Només havia de fer com si jo decidira que rentava l’habitació. Podia acceptar.

–Si rente la meua habitació passant l’aspiradora per davall del llit, movent l’armari i rentant per darrere i ordenant la prestatgeria dels joguets, em compres la pistola?

–Això és el que acabe de dir-te.–No, t’ho he dit jo.–D’acord, d’acord. M’ho has dit tu. Accepte la teua

proposta. Si rentes la teua habitació passant l’aspiradora per davall del llit, movent l’armari i rentant per darrere, i ordenant la prestatgeria dels joguets, et compre la pistola dilluns mateix en eixir de treballar. La tindràs a casa quan tornes de l’escola.

Havia guanyat! Mmmmmm, havia guanyat?