Desembre de 2004Núm. 2

DebatErrors humans

En viuCèl·lules mare embrionàries

Què femHospital de dia

SolidaritatUna acampada pel poble sahrauí i una estada aPuerto Cabezas

Llocs i viatgesD’Osca a Kamtxatka, passant per Sardenya i perJerusalem

EscrivimPensaments, experiències, sensacions...

Us recomanoHeavy metal, The Clash, Mar adentro,gastronomia... i el plaer de deixar de fumar

L’entrevistaFrancisco Cubero, cap de Manteniment

BreusApunts dels esdeveniments més destacats...

R EVISTA DE COMUNICACIÓ

Torna Nadal

L’arbre desvetlla sons i el vent escriu

ratlles de llum damunt la pell de l’aigua.

Tot és misteri i claredat extrema.

Torna Nadal i torna la pregunta.

¿Proclamarem la pau amb les paraules

mentre amb el gest afavorim la guerra?

Miquel Martí i Pol

La revista Taní va néixer amb lavoluntat de consolidar-se com

a eina de comunicació i d’expressiódels professionals de l’Hospital Co-marcal de l’Alt Penedès i per con-tribuir a la fluïdesa de relacions.En una feina en què la pressió as-sistencial és alta i on no sempre ésfàcil fer els canvis necessaris, ésmolt important mantenir i fomen-tar les relacions personals; ferpinya, per emprar un terme caste-ller. Sens dubte, hem de ser crítics,dir el que pensem i lluitar per mi-llorar el que no ens convenç, peròno hem de deixar que els missatgesnegatius enterboleixin les nostresrelacions quotidianes. Però tambécal que des de la direcció de l’Hos-pital es reforci la informació i es fo-menti la implicació de tots enqüestions transcendents com, perexemple, les obres de remodelació,la implantació del sistema capita-tiu, el futur del laboratori...

Els qui han treballat a l’Hospitalrecorden la bona relació i la com-panyonia que sempre s’ha respirat,un valor que hem de mantenir,perquè el “bon rotllo” costa moltde construir i és fàcil de destruir.Tot i que la solució als problemessovint no és a les nostres mans, valla pena esmerçar tots els esforçosper superar les dificultats i mirard’entendre’ns.

Un bon ambient de treball con-tribueix a oferir una atenció alsciutadans de qualitat i basada en ladignitat i humanitat, una atencióde la qual tots ens en sentim orgu-llosos. Tots hi hem de contribuir.

Editorial

Debat2 Errors humans

En viu4 Per què i per a què les cèl·lules mare embrionàries?

Què fem5 L’hospital de dia

Solidaritat7 “No els volem refugiats”9 Puerto Cabezas

Llocs i viatges10 Cerdeña: un menhir en la sala de estar13 Dinar a una catedral i jugar a bitlles14 Kotel Hama’aravi16 La península de Kamtxatka... més a prop18 Vacances?

Escrivim20 Tarda de circ22 Un pensament d’esperança23 Sabates i peus24 La indumentària d’infermeria a través del temps26 Encuentro en Navidad27 Per arribar al panellet

Us recomano28 Parlem de música30 The Clash31 El plaer de deixar de fumar32 Restaurants33 Escudella i carn d’olla34 Mar adentro

L’entrevista35 Francisco Cubero

37 Breus

39 Com podeu col·laborar

Núm. 2 • Desembre de 2004

DE

BA

T

2

JORDI ALTÉS

“El problema de l’error humà es pot enfocarde dues maneres: l’enfocament personal il’enfocament sistèmic... L’enfocament per-sonal se centra en els errors dels individus,que són atribuïts a oblits, manca d’atencióo debilitat moral, [mentre que] l’enfoca-ment sistèmic es concentra en les condi-cions sota les quals treballen els individus,intentant construir defenses per tal d’evitarels errors o mitigar-ne els efectes.”

James Reason. Human error: models and ma-nagement. BMJ 2000; 320: 768-770.

L’ATENCIÓ HOSPITALÀRIA és cada vega-da més complexa, fins al punt quees fan servir models basats en lateoria del caos per intentar apro-fundir en aquesta complexitat1.Els fonaments de la teoria dels sis-temes complexos i caòtics els vaestablir a les acaballes del segleXIX el matemàtic i filòsof francèsHenri Poincaré, el qual escriví que“una causa molt petita que escapaals nostres sentits pot determinarefectes tan grans que no es podenpredir”. Això és el que es coneixcom l’efecte “papallona” (una pa-pallona batent les seves ales alBrasil podria donar lloc a un tor-nado a Texas dues setmanes des-prés). La teoria del caos ha portata intentar descobrir lleis per des-criure el comportament dels siste-mes complexos. El primer a apli-car la teoria de la complexitat alssistemes sanitaris fou Revans,l’any 1938, quan va descriurel’hospital modern com un sistemahumà2. Aquest model s’ha aplicata l’epidemiologia de la resistènciaals antibiòtics i de les infeccions

nosocomials per bacteris multire-sistents3.

A la creixent demanda assisten-cial, que comporta cada vegadamés actuacions mèdiques i d’altresprofessionals, s’hi afegeix la incor-poració de noves tecnologies i pro-ductes diagnòstics i terapèuticsque, si bé tendeixen a reduir la in-certesa inherent a moltes de lesnostres actuacions, generen tambépotencials efectes adversos per alspacients4. Això ha retornat a l’ac-tualitat el vell principi ètic del pri-mum non nocere.

D’altra banda, la tendència de lasocietat del segle XXI, que en moltsaspectes accepta riscos individualsamb una certa irresponsabilitat(com es podria explicar, si no, l’èxitdels esports “de risc”, el consum decigarretes o d’altres substàncies, ola proliferació dels automòbils cadacop més ràpids?), tolera cada copmenys els errors dels professionals.Però, com deien els clàssics: Errarehumanum est. I si cometre errors ésuna característica intrínseca de lesaccions humanes: què podem ferper intentar evitar el que semblaque és inevitable?

El primer que podem fer és reco-nèixer que cometem errors i, pertant, establir mecanismes per de-tectar-los. L’autocrítica professionalno és gaire habitual en la nostra so-cietat occidental, encara que elsprofessionals de la salut som pro-bablement més crítics amb les nos-tres actuacions que altres profes-sionals amb responsabilitat tambéelevada (potser el cas més paradig-

Errors humans

L’Institute of Medicineremarcava al seu informe que

la majoria dels errors esrelacionen amb el sistema i no

poden ser atribuïts només anegligències o mala praxi

individual.

La nostra empresa en aquesta vida no és la de triomfar, sinó la de continuar fracassant amb entusiasme. R.L. Stevenson.

DEBAT 3

màtic d’alarmant manca d’autocrí-tica és el dels polítics: sembla quereconèixer els seus errors sigui unamostra de feblesa imperdonable).De tota manera, aquesta autocríticaes porta a terme i s’ha considerat jacom un deure ètic5. L’any 1999, alsEstats Units, sota la presidència deBill Clinton, l’Institute of Medicineva fer públic l’informe To Err isHuman: Building a Safer HealthSystem (“Errar és humà: la cons-trucció d’un sistema de salut méssegur”), que va significar un tocd’alarma sobre el problema delserrors mèdics i de la seguretat delpacient. Aquest informe exposaque cada any moren entre 44.000 i98.000 persones als Estats Unitscom a conseqüència d’errors mè-dics. Segons aquestes estimacions,els errors mèdics serien en aquellpaís la vuitena causa de mort, perdavant dels accidents de trànsit, delcàncer de mama o de la sida.Només per errors de medicació escalcula que moren cada any unes7.000 persones6.

Els errors es produeixen no tansols als hospitals, sinó també a al-tres recursos assistencials (aten-ció primària, centres sociosanita-ris, farmàcies...), tot i que els mésestudiats han estat els errors no-socomials. L’Institute of Medicineremarcava al seu informe que lamajoria dels errors es relacionenamb el sistema i no poden seratribuïbles només a negligències omala praxi individual. Per tant,les millores en el funcionamentdels sistemes complexos, com ésl’hospital, poden reduir la taxad’errors i millorar la qualitat del’atenció sanitària. En l’actualitat,la prevenció, la detecció i el con-trol dels errors mèdics es conside-

ra una part essencial de les políti-ques de qualitat dels centres hos-pitalaris. S’han creat comitès demortalitat, de bioètica, equipsmultidisciplinaris i altres recursosa fi de promoure la seguretat i mi-nimitzar el risc d’errors. Com aexemple, s’ha demostrat la utilitatde la notificació voluntària d’errorsde medicació, i sobretot la superio-ritat dels sistemes informatitzatsd’ordres mèdiques electròniquesen relació amb els sistemes d’or-dres convencionals, que són unagreu font potencial d’errors de me-dicació7.

S’han proposat diversos modelsper a la gestió dels errors, tant desde l’àmbit mèdic com des de la in-fermeria8, 9. En general, es prenencom a models de seguretat les orga-nitzacions que s’anomenen d’altafiabilitat (els portaavions, les plan-tes nuclears o el control del tràficaeri). A través d’aquests models ésevident que és possible la prevenciódels errors, mitjançant diversos ins-truments. Un d’ells serien les guiesde pràctica clínica, tot i que tenenaspectes controvertits10. Un altre,ho hem dit abans, és l’aplicació deles noves tecnologies. Finalment,però, cal que l’organització es plan-tegi aquest tema com un objectiude qualitat i que hi aboqui els esfor-ços necessaris. Crec que aquesttambé hauria de ser un dels objec-tius del nostre hospital per als pro-pers anys.

Els dies 19 i 20 de novembre de2004 va tenir lloc a Sitges el PrimerCongrés de la Professió Mèdica deCatalunya. Una de les subponèn-cies va tractar, precisament, de laprevenció dels errors mèdics i lapromoció de la qualitat11. Al resumde la subponència es recomana

substituir la terminologia preven-ció dels errors per promoció de laseguretat, i acaba amb el següentparàgraf: “Convé superar la fase devoluntarisme en què ens trobem enaquesta matèria –ja que el poc quees fa es deu a la voluntat dels actorso agents interessats– a través d’uncanvi cultural dels metges, promo-gut en la fase inicial de la seva for-mació, que els impulsi a assumir laseva responsabilitat individual d’a-valuar periòdicament la qualitat dela mateixa pràctica mèdica”. ■

Referències

(1) Goodwin JS. Chaos and the limits ofmodern medicine. JAMA 1997; 278: 1399-1400.

(2) Revans RW. The hospital as a humansystem. Behavioural Science 1990; 35: 108-114.

(3) Burke JP, Pestonick SL. Antibiotic resis-tance-systems thinking, chaos and comple-xity theory. Curr Opin Infect Dis 1999; 12:317-319.

(4) Sonnenberg A. The end of diagnosis.Am J Gastroenterol 2002; 97: 2494.

(5) Bernstein M, Brown B. Doctors’ duty todisclose error: a deontological Kantian ethi-cal analysis. Can J Neurol Sci 2004; 31:169-174.

(6) Medical errors: the scope of the pro-blem. An epidemic of errors.Http://www.ahrq.gov/qual/errback.htm

(7) Otero López MJ. Nuevas iniciativas paramejorar la seguridad de la utilización de losmedicamentos en los hospitales. Rev EspSalud Pública 2004; 78: 323-339.

(8) Reason J. Human error: models and ma-nagement. BMJ 2000; 320: 768-770.

(9) Winslow W. First, do no harm: the im-pact of the practice environment on patientsafety. Nurs BC 2004; 36: 26-28.

(10) Mottur-Pilson CH. Clinical PracticeGuidelines: Friend or Foe. Http://www.ac-ponline.org/sci-policy/guidelines/friendor-foe.htm

(11) www.congresprofessio.org/p3_sp3_text.htm

Todo se soporta en la vida, con excepción de muchos días de felicidad. Goethe.

JORDI ALTÉS

LES CÈL·LULES MARE EMBRIONÀRIES (enanglès, embryonic stem cells) tenenla propietat de poder-se diferen-ciar, sota determinades condi-cions, cap a llinatges o estirps par-ticulars. Aquesta capacitat de pro-duir, en teoria, qualsevol dels mésde 200 tipus de cèl·lules especialit-zades que existeixen a l’ésser humàles converteix en una font poten-cial única per a la regeneració deteixits i òrgans lesionats per dife-rents causes. És per aquest motiuque l’experimentació amb aquestescèl·lules s’ha convertit en un delsobjectius principals en la recercade nous tractaments per a malal-ties molt diverses, algunes alta-ment prevalents com la diabetis, lamalaltia coronària o la malaltia deParkinson.

Després de la fecundació, elzigot resultant és “totipotent”, és adir, té la capacitat d’originar qual-sevol cèl·lula de l’organisme. Apro-ximadament 4 dies després de lafecundació, després de diversos ci-cles de divisió, aquestes cèl·lules“totipotents” comencen a especia-litzar-se formant el blastocist(vegeu la imatge). El blastocist ésuna massa d’unes 150 cèl·lulesamb una capa externa, una cavitati un grup de cèl·lules al seu inte-

rior que constitueix la massa inter-na. La capa externa desenvoluparàla placenta i altres teixits necessa-ris per al desenvolupament fetal al’úter. A partir de les cèl·lules de lamassa interna s’obtenen lescèl·lules mare embrionàries (vegeula imatge).

Fa més de 20 anys que s’estu-dien aquestes cèl·lules, però haestat en els darrers 5 anys quans’han pogut cultivar a partir de lamassa interna d’embrions humansresultants de processos de fecun-dació in vitro. Aquesta recerca hapermès establir, als països en quètenen suport legal, diferents líniesla potencialitat clínica de les qualsno ha estat encara avaluada.

Un investigador del nostre país,Bernat Sòria, amb el seu grup de

EN

VIU

4

Per què i per a quèles cèl·lules mareembrionàries?

He arrojado esa cosa minúscula que llaman “yo” y me he convertido en el mundo inmenso. Soseki.

Fa més de 20 anys ques’estudien aquestes cèl·lules,

però ha estat en els darrers 5 anys quan s’han pogut

cultivar a partir de la massainterna d’embrions humansresultants de processos de

fecundació in vitro.

Embrió humà en fase de blastocist.

EN VIU 5

l’Institut de Bioenginyeria de laUniversitat Miguel Hernándezd’Elx, ha estat pioner a aconseguirimplantar cèl·lules productoresd’insulina, obtingudes a partir decèl·lules mare embrionàries, a ra-tolins diabètics, amb bons resul-tats1. Aquests resultats obren lapossibilitat d’aplicar-los a cèl·lulesembrionàries humanes.

No obstant això, la possibilitatd’un mal ús de les cèl·lules em-brionàries ha aixecat recels ètics,que han tendit a paralitzar la recer-ca basada en cèl·lules embrionàrieshumanes2. S’han d’aclarir, però, al-guns malentesos. Un malentès fre-qüent és el de pensar que lescèl·lules mare embrionàries proce-deixen de fetus avortats, quan l’a-vortament no té cap relació directani indirecta amb aquestes cèl·lules.Totes les línies cel·lulars derivend’embrions de 5 dies (blastocists)que van ser donats voluntàriamentper parelles que havien seguit unprograma de fertilització in vitro, i

que d’una altra manera haurienestat descartats, ja que calen moltsovòcits fertilitzats per aconseguirun nombre suficient d’embrionsviables per ser implantats a l’úter.

Un altre malentès és el de creureque les cèl·lules mare embrionàriessón “totipotents”, és a dir, que teò-ricament podrien formar un ésserhumà complet. Com hem dit, lescèl·lules mare s’extreuen a partirde la massa interna del blastocist ino disposen de la potencialitat decrear una placenta. Per tant, es diuque són “multipotencials”, però nopas “totipotencials”. Així, doncs,de cap manera no és possible declonar un ésser humà a partir d’a-questes cèl·lules. El clonatgehumà, teòricament possible ambaltres tècniques cel·lulars, és mo-ralment i científicament del tot di-ferent de la producció de cèl·lules

mare a partir d’embrions proce-dents de fertilització in vitro.

Aquest any es preveu que co-menci a treballar el Banc de LíniesCel·lulars del Centre de MedicinaRegenerativa de Barcelona, quehauria d’estar en ple rendiment a lafi de l’any 2005. Mentrestant, alnostre país també ha rebut un su-port governamental important el

Banc de Línies Cel·lulars de Gra-nada, que rebrà preembrions pro-cedents de l’Institut Karolinska deSuècia sobre els quals començarà atreballar l’equip de Bernat Sòria. ■

Referències

(1) Reig JA, Enseñat-Waser R, Roche E,Soria B. Terapia celular en la diabetes melli-tus. Encocrinol Nutr 2002; 49: 260-8.

(2) Gilbert DM. The future of human embr-yonic stem cell research: addressing ethicalconflict with responsible scientific research.Med Sci Monit 2004; 10: RA99-103.

Per a més informació:http://stemcells.nih.gov/index.asphttp://www.stemcellresearchfoundation.orghttp://www.embrios.org/celulas.htmhttp://www.ugr.es/~eianez/Biotecnologia/clonembrion.htm

El clonatge humà, teòricamentpossible amb altres tècniquescel·lulars, és moralment icientíficament del tot diferentde la producció de cèl·lulesmare a partir d’embrionsprocedents de fertilització invitro.

Bernat Sòria

Un hombre sin conocimiento es un mundo a oscuras. B. Gracián.

6

ISABEL GALLARDO I MERCÈ MARTÍNEZ

L’HOSPITAL DE DIA (HD) és un serveisanitari que realitza tècniquesdiagnòstiques, intervencionistes oterapèutiques que no requereixeningrés hospitalari.

L’espai físic està ubicat entre lesunitats UH4 i UH5, i té com a salaprincipal de tractaments la sala devisites d’aquestes unitats adaptadaal nou ús. Disposa d’una superfí-cie de 30 m2, amb grans finestresque ens permeten veure i gaudirde la natura que ens envolta. Ésespaiós, verd (plantes), molt llu-minós i càlid. La sala principalconsta de 6 cadires de braços o bu-taques i està dotada físicament iestructuralment amb el màximconfort. Com a entretenimentstenim TV, diaris i revistes, però elsusuaris prefereixen la tertúlia.

A l’HD també tenim l’habitació115 per a tractaments llargs i la116 per a situacions imprevistes oincidències. A més, com a espaisde suport, disposem d’un despatxmèdic i un magatzem.

L’horari del servei és de 8 a 16 h,de dilluns a divendres, amb unainfermera a jornada completa i elsmetges de cada especialitat quedemani el servei.

Què fem a l’HD?• Proves diagnòstiques: biòpsies,

puncions lumbars.• Activitats intervencionistes: to-

racocentesis, paracentesis eva-cuadores, col·locació de subclà-vies, analítiques per a tractaments

quimioteràpics.• Cures de durada superior a 15

minuts.• Administració de tractaments de

durada inferior a 10 hores.• QTP, transfusions, immunosu-

pressors, antibiòtics, Fe IV, etc.

Com sol·licitar un HD?Per sol·licitar un HD cal posar-seen contacte amb la infermera delservei, trucant a l’extensió 1153 oal busca núm. 4653; ella és quiprograma i dóna dia i hora. Si ésurgent, es fa el mateix dia. Lescites s’estableixen mitjançant elFull de sol·licitud per a l’HD.

Aquest imprès té dues parts se-parades per una pestanya i s’hi hade fer constar el següent:

• Les dades del pacient• El metge o la metgessa sol·lici-

tant• El diagnòstic i el motiu de la

petició• La data i l’hora de la cita• Si necessita butaca, llit o lliteraLa part superior de l’imprès és

per al Servei d’Admissions deCCEE i la inferior és per a l’usuari.

És molt important no oblidar-sed’emplenar el Full d’ordres mèdi-ques i d’enviar-ne una còpia al Ser-vei de Farmàcia; la Cristina (far-macèutica adjunta) serveix direc-tament la medicació a l’HD.

La majoria dels pacients atesosfins ara són de tipus oncològic,però cada vegada hi ha més usuarisamb malalties diverses que tambées beneficien d’aquest servei.

Veniu a conèixer-lo! ■

QU

È F

EM L’hospital de dia

Necessito poc i aquest poc el necessito molt poc. Francesc d’Assís.

TRESA CUSCÓ

EL PASSAT MES D’OCTUBRE em vanconvidar a participar en l’organit-zació d’una acampada solidàriaamb el poble sahrauí a la platja deRiba-Roges. L’acampada duia ellema “No els volem refugiats” i es-tava organitzada pel moviment so-lidari amb el poble sahrauí de l’AltPenedès, el Baix Penedès i Vilano-va de l’Associació Catalana d’A-mics del Poble Sahrauí (ACAPS).Era la primera vegada que s’orga-nitzava una acampada d’aquesttipus i va ser tot un repte pled’il·lusió. L’acampada tenia l’objec-tiu de sensibilitzar i mostrar el re-buig a l’ocupació marroquina del

Sàhara Occidental, de la qual araja fa 30 anys, i exigir la celebraciód’un referèndum d’autodetermina-ció just, net i transparent sota latutela de l’ONU.

Durant un cap de setmana, esvan plantar 25 tendes de campa-nya i 5 haimes. Es van fer tallersde pancartes, de henna (decoracióde mans i peus tradicional sah-rauí), de xapes, de música, caste-llers, de maquillatge, de malabars ide trenes de colors, entre altrescoses. També vam gaudir d’unsopar solidari, un xocolatada i di-verses actuacions musicals. Però,a més, en voldria destacar la con-vivència amb gent de moltes ciu-tats catalanes i de sahrauís que

SOL

IDA

RIT

AT

7

“No els volemrefugiats”

Sense el dolor no hi hauria consciència. Cioran.

L’acampada tenia l’objectiu desensibilitzar i mostrar el rebuig

a l’ocupació marroquina delSàhara Occidental, de la qual

ara ja fa 30 anys.

8 SOLIDARITAT

viuen aquí, entre nosaltres, o quehi estan de pas. Recordo la nit i lamatinada del dissabte: unes brasesde carbó entre la sorra de la platja,a l’entrada d’una haima, on unsamics sahrauís feien els tres tessahrauís: el primer amarg com lavida, el segon dolç com l’amor i eltercer suau com la mort. Durant elcap de setmana hi van participarunes 500 persones.

L’Hospital també col·labora ambles revisions mèdiques que cadaestiu, des del 1996, fem als infantsrefugiats sahrauís que estan aco-llits en famílies de la comarca.

L’any 1991 es va signar el primerPla de pau, que preveia l’alto el foc ila celebració del referèndum d’auto-determinació per al gener de 1992.Aquest referèndum no es va cele-brar per les obstaculitzacions contí-nues del Marroc. Finalment, es vansignar els Acords de Houston el1997 i es va posar data per a la cele-bració del referèndum: el 8 de des-

embre de 1998. Novament, el go-vern del Marroc hi va posar dificul-tats i el referèndum no es va poderportar a terme, una altra vegada. ■

L’art és sobretot un estat de l’ànima. Chagall.

El conflicte que fa 30 anysMilers de famílies sahrauíspateixen des de fa uns 30anys un exili forçat com aconseqüència de l’ocupaciómilitar i civil marroquina.Prop de 184.000 sahrauísviuen en campaments en undesert inhòspit situat a laregió algeriana de Tindouf.Les condicions de vida sónextremes i en moltes ocasionsno tenen cobertes les necessi-tats més bàsiques: temperatu-res superiors als 50 graus al’estiu i baixíssimes durantles nits de l’hivern; mancad’aigua i llum elèctrica. A totaixò, s’hi ha de sumar la ca-restia d’alimentació, roba i,en definitiva, dels productesmés bàsics.

SOLIDARITAT 9

MONTSE ROMAGOSA

Representant de la Secció Sanitària a laJunta de l’Associació d’Amics de PuertoCabezas

L’OCTUBRE DE 2004, quatre inte-grants de la Secció Sanitària del’Associació d’Amics de PuertoCabezas vam fer una estada enaquest municipi, per tal de desen-volupar el projecte de cooperaciósanitària. La resta d’integrants dela Secció Sanitària, des de l’Hospi-tal, ens va donar suport professio-nal i moral.

Encara no hem “aterrat” del toti ens queda per fer la part més di-fícil de tot projecte: l’assolimentd’objectius, l’avaluació, la memò-ria. Amb tot això enllestit, faremuna xerrada a l’Hospital i hi passa-rem fotos, per tal d’explicar-vosamb tot detall el que hi vam fer.

Ara, però, voldria fer una refle-xió personal. Nosaltres no somtècnics en projectes, som profes-sionals sanitaris amb voluntat d’a-judar i d’aportar el nostre granetde sorra a un agermanament en elqual tots –ells i nosaltres– donem

i tots rebem, no tan sols tècnica-ment, sinó també, i sobretot, hu-manament.

Aquest projecte és el fruit demés d’un any de treball de tota laSecció Sanitària. Voldria remarcar,però, que ha estat possible gràciesa tots els companys i companyesde l’Hospital. En molts momentsus hem demanat assessorament icol·laboració i vosaltres, pacient-ment, ens ho heu ofert.

Des d’aquestes línies vull donarles gràcies a tothom –en nom detota la Secció Sanitària– per ferpossible aquest projecte, que espe-rem que sigui el primer d’una llar-ga llista. ■

Los hombres nos creemos libres porque ignoramos las fuerzas que nos empujan. Spinoza.

Puerto Cabezas

10

BALBANI

Ha llegado el tiempo de las va-caciones y nos despedimos

de nuestros pacientes. Algunos sesorprenden; como en otras ocasio-nes: cuando enfermamos; quizáconsideran que su doctor no es deeste mundo prosaico, en fin... re-miniscencias y cierta supersti-ción... pero necesitamos la pausa,el alejamiento, iniciar otro capítu-lo y disfrutar nuevas experiencias;adquirir y conservar amistades, or-denar lo doméstico y, si tenemossuerte, tropezar con lo imprevistomaravilloso o con la maravilla an-helada. Un paréntesis, una solu-ción de continuidad en términosbiográficos con su documentaciónadjunta: fotografías, diario deviaje, postales y el objeto curioso;pero también regresar con el mejortesoro porque... ¡volvemos enri-quecidos! Nuestro talante pruden-te y tranquilo nos hace receptivos alas emociones ajenas y desde en-tonces el país visitado formaráparte de nuestros afectos. Este no-madismo estacional a gran escalaes una característica de nuestrotiempo, pero no debemos creerque sea una novedad irreductible.

Se hace turismo de muchas ma-neras, pero todas dejan un tutoren la memoria al que recurrimos aveces con alegría y a veces connostalgia; será una pieza fósil por-que tiene fecha de caducidad, pero

sigue viva la emoción del encuen-tro, el hallazgo casual, una sonri-sa, un olor, un sabor y una manoque nos saluda en la distancia;también aquellas anécdotas que,con los años, alcanzan la condi-ción de categoría.

Este año visitamos Cerdeña y es-tamos preparados para la aventuramoderna; disponemos de tarjetabancaria y teléfono móvil. Viaja-mos sin prisa y, como no nos espe-ran en sitio alguno, practicamos elcarpe diem y desobedeciendo a Uli-ses caemos en todas las tentacionesque salen a nuestro paso. Lo peorque nos podrá pasar será comer auna hora imprevista y dormir bajolas estrellas. Los primeros díaspasan con tanta lentitud que reme-moramos las vacaciones estivalesde nuestra infancia, pero tememosllegar al ecuador del viaje porquesabemos que la segunda parteavanza muy rápidamente. Prontotenemos que desalojar de nuestramemoria las preocupaciones sinfundamento, porque lo nuevo re-clama un lugar de privilegio y lacuriosidad nos impulsa a leer todaslas guías al alcance del viajero.Queremos conocer el pasado de laisla y descubrir el presente comoexploradores de un nuevo mundo.

MuseoVisitamos el Museo ArqueológicoNacional de Cagliari y quedamostan exhaustos por la contempla-

LL

OC

S I

VIA

TG

ES Cerdeña: un menhir

en la sala de estar

Confórmate con lo que tienes, pero no con lo que eres. Sivananda.

LLOCS I VIATGES 11

ción de los restos de la civilizaciónnurágica (1.500 a.C.), sobre todolas pequeñas figuras votivas debronce, que corremos a reconfor-tarnos con unas copas de vermenti-no a la sombra de las jacarandas,mientras tomamos nota de los múl-tiples parques arqueológicos abier-tos al público. Día tras día descu-brimos los tesoros del pasado:Domus de janas (4.000 a.C.), poé-tico nombre (“casa de las hadas”)para las tumbas prenurágicas talla-das en la roca; Tomba di giganti(2.000 a.C.), dólmenes de corredorcuya fachada en semicírculo osten-ta una gran piedra central labrada yuna pequeña falsa puerta a sus piespor donde el alma del muerto pasaal otro mundo; las Nuragas, hori-zonte habitual de nuestras rutas,grandes torres megalíticas tronco-cónicas cuyo interior contienehasta tres pisos de falsa cúpula a losque se accede por una escalera he-licoidal que recorre el interior de lagruesa pared; desde luego sólo po-dremos visitar algunas de las sietemil inventariadas.

PaisajeEl solsticio de verano nos alcanzaen una carretera solitaria en mediode un maquis, en el que predomi-na el mirto y el lentisco; el terrenoes calcáreo y el halcón peregrinoplanea sobre el madroñal. Atrásdejamos un bosque de alcornoquesdenudados. Durante la mañanahemos navegado en un barco cora-lero hasta los grandes acantiladosdel golfo de Orosei para bañarnosen el agua esmeralda del Mar Ti-rreno. Ascendemos al monte Gen-nargentu, en Barbagie, que es elcorazón geográfico y mágico de laisla. Visitamos varios pueblos

cuyas casas exhiben grandes fres-cos en sus fachadas, algunos conescenas costumbristas y otros entrompe l’oeil que provocan nuestrasonrisa; como el sol ya está muybajo, los abuelos en el banco depiedra disfrutan de la brisa vesper-tina y sus miradas, nada inquisiti-vas, dan la bienvenida al visitante.

El paisaje se torna amable consus viñedos y olivos, y en una lomanos recibe el pequeño pueblo deMamoiada. Queremos parar, pero...¿encontraremos albergue? Pregun-tamos y nos indican el lugar dondenos acogerán. Su nombre es SaPerda Pintà, y está a un tiro de pie-dra.

SorpresaEn las afueras del pueblo, un cami-no a nuestra izquierda de suavependiente y flanqueado de tilosnos conduce a un jardín con roblesy adelfas. A la puerta de la casa en-contramos a su propietaria, peronuestras primeras palabras fueron:“¿Es de verdad?” Nos referíamos auna gran piedra de forma triangu-lar de tres metros de altura conmúltiples petroglifos en forma decírculos concéntricos. “Sí, es deverdad, tiene cinco mil años”, nosdijo Maria Giovanna, y con emo-ción nos explicó que la piedra gra-nítica se encontró en 1996 cuandose realizaban los trabajos de ci-mentación. Se pararon las obraspara que los arqueólogos estudia-ran la zona del hallazgo y, final-mente, el pueblo de Mamoiadaquiso que la piedra quedara insta-lada en el jardín y Giovanna fuerasu conservadora.

La pequeña casa parece construi-da para contemplar desde todas lashabitaciones tan fantástica presen-

cia a cuyos pies y a la luz de la lunase ejecutan conciertos de cámara.Tiene el nombre de Estela de Boeliy los estudiosos la consideran unsantuario megalítico de culto a lafertilidad, propio de una sociedadde agricultores. El grabado repre-senta el movimiento de las aguas,que fertilizan la tierra.

Una vez más el enigma sale anuestro encuentro porque estas re-presentaciones abstractas, de cír-culos, espirales y meandros queconforman grandes lienzos dondelas figuras geométricas se imbricanunas con otras, las hemos visto entodo el litoral atlántico, desde lasIslas Orcadas hasta Canarias y elSáhara. En Bretaña e Irlanda deco-ran los túmulos funerarios comouna iconografía ritual de paso almás allá. Nos sorprenden estosgrabados abstractos, de imposibleinterpretación, cronológicamenteposteriores a una milenaria tradi-ción de soberbias representacionesfigurativas en el paleolítico y en elprimer neolítico; parece como si elmisterio metalúrgico hubiera veni-

Els camins fàcils no porten enlloc. Proverbi xinès.

12 LLOCS I VIATGES

do acompañado de esta forma deaprehender el mundo y, por su-puesto, no debía de faltar el cha-mán, quizás explicando el calenda-rio agrícola.

A la mañana siguiente y con elprimer rayo de sol, Giovanna nosmostró unos “bastones de mando”que atraviesan oblicuamente loscírculos y que han sido interpreta-dos como el elemento masculino,sembrador, sobre la feminidad re-ceptora. En fin...

Nos despedimos y nuestra anfi-triona prepara un hatillo para elviajero: pan carta da musica (enCerdeña cada pueblo elabora supropio pan), queso pecorino yagua de un manantial próximo.“Tienen que volver por carnava-les”, nos dice.

TradiciónOtro rito agrario vive en Mamoia-da: unos personajes –los mamutho-nes– con abrigos de piel de ovejanegra hacen sonar, con su paso ca-dencioso, los cencerros que llevana la espalda. Cubren su rostro conuna máscara negra que tiene ex-presión trágica y triste. Le acompa-ñan otros personajes –los issohado-res– alegres y parlanchines, conmáscara blanca y blusa roja quellevan un pañuelo femenino a lacintura y hacen sonar cascabeles;representan el elemento positivo,solar, y portan un lazo para atrapara las jóvenes casaderas. Nos re-cuerdan a la diosa Deméter y elcambio estacional con el cícliconacer y morir del grano, la hierba ylas flores. Aparecen en enero porSan Antonio Abad entre fogataspurificadoras, pero su presencia esimprescindible en carnavales.

Otros pueblos de Le Barbagie prac-tican ritos parecidos con máscarasde animales: cabra, buey, ciervo...irónica alegoría de la inversiónbestia-hombre, o máscaras denariz y mentón muy pronuncia-dos, símbolos de fertilidad.

HistoriaLlega la luna llena de junio y yahemos visitado varias ruinas feni-cias y romanas; también algunasiglesias románicas de gusto pisanocuyo ajedrezado exterior de piedrablanca y negra destaca en la lejaníapara que nos acojamos a la protec-ción de su pantocrátor. Nos emo-ciona el gótico catalán, cuyas igle-sias tienen el ábside más estrechoque la nave, y nos acercamos a lastorres vigías castellanas en los can-tiles graníticos. Cuando el sol estámuy alto buscamos refugio en al-guna iglesia barroca, de húmedoenlosado, para contemplar los alta-res del rococó saboyano, sublimemarquetería en mármol que pare-cen diseños de Piet Mondrian.

ModernidadTomamos el tren hasta la tranquilavilla marítima de Bosa, que, ade-más, tiene el encanto propio de lasciudades con río y paseamos porsu ponte vecchio. El paisaje es vol-cánico, pero sus playas son dearena color marfil. En aquellasaguas el bacteriólogo GiuseppeBrotzu descubrió el hongo Cepha-losporium acremonium, aislando elantibiótico cefalosporina, cuya ac-tividad explicaba la purificación delas aguas residuales vertidas al mary, tras su manipulación química, sehan obtenido los antibióticos deamplio espectro que usamos coti-

dianamente. El pueblo medieval searracima a los pies del castillo y seensancha en la plana con edificiosdel siglo XIX. En el Corso VittorioEmanuele visitamos la casa-museodel pintor Melkiore Mellis (1889-1982), un artista de vida larga cuyapintura interpreta el alma de la islabajo la forma de las diferentes van-guardias del siglo.

También el viaje parecía largopero... llega a su fin; aunque, unavez más, volvemos a casa un pocosabios.

–Bienvenido, doctor, le veo muycontento.

–Pues, no crea, vuelvo... del másallá. �

La tierra es un teatro, pero la obra tiene un reparto deplorable. O. Wilde.

LLOCS I VIATGES 13

Tothom es queixa de no tenir memòria i ningú no es queixa de no tenir criteri. Rochefoucauld.

HELENA MESTRE

Aquesta sortida penso que valmolt la pena i que és molt ac-

cessible. Aneu fins a Lleida, agafeula N-230 cap a Benabarre, a la pro-víncia d’Osca, allà agafeu la carre-tera A-1606 i després la 1605, finsa arribar a Roda de Isábena.

Es tracta d’un petit poble ambuna catedral que va acollir el bis-bat de Lleida mentre aquesta eraocupada pels sarraïns i que el go-vern d’Aragó ha restaurat amb

gran encert. Val la pena de fer unpasseig per tot el poble, que téunes vistes magnífiques. Podeudinar a la mateixa sala capitulardel convent adossat a la catedral.El menú del dia és de bona quali-tat i l’acompanya un magnífic vide “Viñas del Vero”.

Per completar el dia, abans o des-prés d’aquesta visita aneu a Campo(32 quilòmetres per la HU-V-9401 ila HU-V-9601), un poble que desta-ca per l’encant del seu conjunt urbài, sobretot, pel seu museu del joc

tradicional, assessor per a l’àrea dejocs del Fòrum de les Cultures. Almuseu hi ha una recopilació de jocstradicionals molt ben plantejada,amb una explicació de l’origen ifunció social que tenien i que moltsde nosaltres recordem pel fet d’ha-ver-hi jugat de petits o per haver-hosentit explicar als nostres avis: tira-dors, baldufes, jocs de punteria detota mena, jocs de resistència, bit-lles diverses, xiulets... El més inte-ressant és que hi ha una personaque t’explica personalment totes lescaracterístiques dels jocs. Tambépots practicar-ne algun. Per acabar,si fas un tomb pel poble pots veurecom juguen a les “bitlles de Cam-po” les dones del poble. �

Dinar a una catedral i jugar a bitlles

14 LLOCS I VIATGES

ANTÒNIA ROVIRA

Ja feia més d’un any que haviaanul·lat el meu viatge a Jerusa-

lem a causa d’un atemptat que s’hiva produir, cosa que em va frenar.Però ara hi estava decidida, voliaveure i viure la vella ciutat emmu-rallada, sobretot volia respirar l’airedel famós Kotel Hama’aravi o Murde les Lamentacions.

L’avió va arribar al principal aero-port del país quan ja era fosc. Emcalia arribar a la Ciutat Santa i tro-bar-hi algun lloc per dormir aquellmateix vespre. Tot plegat va sersenzill; el servei de sherut o taxicompartit era el mitjà més correntper fer-ho, i l’oficina de turisme emva facilitar l’allotjament d’aquellaprimera nit.

Endavant, doncs, i en una horaescassa havia arribat a la meva so-miada destinació, on em vaig tro-bar amb una sorpresa molt agrada-ble: aquella residència d’estudiantsque m’oferia llit era dalt d’un turósituat just davant la muralla. L’es-pectacle era fabulós; tota il·lumina-da, aquella paret em regalava unaimatge inoblidable. En aquells mo-ments, una barreja de pau i de sa-tisfacció em va envair.

L’endemà al matí, d’hora, vaigvoler continuar amb el meu somnii arribar a la meva destinació final.La Ciutat Vella està dividida enquatre “barris”, l’armeni, el cristià,el musulmà i el jueu, a més de l’Es-planada de les Mesquites, senzillsd’identificar fent-hi només un copd’ull. Des d’on era, i amb un plànol

a la mà, em va semblar que el camímés directe el trobava travessantuna de les set portes obertes que hidonen accés, la Porta de Sió, albarri jueu. De fet, només calia se-guir algun d’aquells homes vestitsde negre, amb barret i tirabuixons,que caminava de pressa amb un lli-bre a la mà; eren dels jueus més or-todoxos, aquells que cada dia ana-ven al Kotel o Mur de les Lamenta-cions, o Mur de l’Oest, per resar, ique eren pertot.

Per accedir-hi calia superar dosobstacles ben diferents: les estrictesmesures de seguretat i les regles deconducta i de com cal anar vestitque s’hi estableixen com a lloc deculte religiós que és. Era l’exèrcitqui s’encarregava de tot, soldats isoldades que també eren pertot.Ells i elles, però, no eren pas lesúniques persones que anaven ar-mades pels carrers; era habitualque la població civil exhibís armespenjades de la cintura pels carrers,ja sigui en anar a comprar, a treba-llar o bé al cinema.

L’escena no admetia ni admet l’o-blit. En aquella vella paret, les pri-meres pedres de la qual daten del’any 20 a.C., corresponent a l’èpo-ca d’Herodes el Gran, construïdacom a base de la gran esplanada deltemple, s’hi podien distingir ambfacilitat els diferents períodes deconstrucció i reconstrucció a quèha estat sotmesa. Avui dia, consti-tueix el suport d’una de les zonesde culte religiós més important delmón islàmic, que inclou les mes-quites d’El-Aqsa i d’Omar, també

Kotel Hama’aravi

El viatge més llarg és el que es fa cap a l’interior d’un mateix. D.H. Hammarskjöld.

LLOCS I VIATGES 15

No podem fer grans coses, però sí coses petites amb un gran amor. Teresa de Calcuta.

anomenada Cúpula de la Roca o del’Ascensió del Profeta. És curiósveure com dues religions a lesquals s’atribueix la causa d’un en-frontament puguin conviure aquítan properes.

Hi vaig estar una bona estona,observant com homes i dones s’a-costaven a la part de la paret queels pertocava, l’esquerra per a ells,sempre amb el cap cobert, i ladreta, més reduïda, per a elles. Hihavia qui, a través de la tanca queles separa, guaitava l’altra bandacom qui espia el veí. Això si, gaire-bé tothom amb un llibre a lesmans, que podies trobar allà ma-teix. Era un anar i venir constantde gent de tota mena i de totes lesedats, pares amb els seus fills,mares amb les seves filles, soldatsamb l’arma penjant... Tant si s’hiestaven un moment com si s’hi as-seien i hi passaven una estona, tots

es mostraven seriosos i distesos al-hora. No cal el silenci si es respec-ta qui és a prop; la visita a la parettant pot ser un moment per al re-colliment com un espai per com-partir.

Aquest era el meu primer dia, undia de cada dia, i me’n quedavenuns quants al davant. Vaig volersortir per una altra de les quatrevies que hi donen accés, i sense ser-ne del tot conscient em vaig trobaral bell mig del barri musulmà, plede gent que anava amunt i avall, depressa i gairebé sempre carregada,caminant per uns carrerons estretstenyits de colors vius i impregnatsd’aquella olor que desprèn la vidadel món àrab, i que tothom que hatrepitjat alguna d’aquestes contra-des sap distingir, una barreja d’es-pècies, te calent... fins a arribar a laporta de les portes de la muralla, laPorta de Damasc, imponent!

L’endemà era divendres. Amb lacaiguda del sol la vida a Jerusalemes va paralitzar. Em va semblar elmoment idoni per tornar a entrar ala Ciutat Vella i viure el Shabbat, lafesta setmanal jueva que dura fins ala posta de sol del dissabte, i hovaig fer per una altra porta, la deJaffa, que dóna accés directe albarri cristià i a les restes de la Ciu-tadella i la Torre de David, prop del’església del Sant Sepulcre. A migcamí, un cop travessat el barri ar-meni, el més petit i auster, i ja dinsel jueu, el més arreglat, vaig sentiruna música que em va cridar l’aten-ció, dolça, suau i viva alhora; veniad’una casa on se celebrava una festafamiliar. A fora, assegut en un tam-boret baix, hi havia un home queduia una d’aquelles barbes llargues iblanques que inspiren serenor. Enveure’m encuriosida, suposo, em vadonar conversa. Després de xerraruna bona estona em va convidar aentrar amb aquestes paraules:

–Entra, seu i diverteix-te!Amb aquell gest d’hospitalitat em

va seduir. Ho faríem nosaltres?�

16 LLOCS I VIATGES

MARTA SAGARRA

–Una fotografia molt bonica. –Ningú oblida un viatge a Kamt-

xatka. La seva naturalesa és massasalvatge, el seu paisatge tant evoca-dor..., com si mai hagués estattocat per la mà de l’home. La belle-sa desolada del desert, la regió delsvolcans, muntanyes que s’alcenimponents cobertes de gel resplen-dent, fonts termals, ossos marrons,guèisers... deixen empremtes per-manents a la ment i al cor de totaquell que ho experimenta, em-premtes que mai més s’esborraran.Aquest viatge no va ser “un més”,aquesta experiència, sens dubte,em va marcar.

Un somni d’una nit d’estiu... peròels somnis, somnis són si no elspots fer realitat. A la vida les opor-tunitats s’han d’agafar al vol, i laidea de Kamtxatka va anar prenentcos a poc a poc, potser a partir d’unencreuament de casualitats, perògradualment aquell pensament frà-gil de trepitjar Sibèria sortiria del’atles per quedar al meu record,plasmat en aquesta fotografia.

Una de les meves motivacionsera poder aconseguir un exemplardel “Pi nan siberià”, per a la mevacol·lecció de bonsais, una espècieque només es pot trobar a Kamt-xatka, aquesta península siberiana,entre el mar d’Okhotsk i el mar deBering, disputada per russos i ja-ponesos, anomenada “terra de

somni”. Davant d’Amèrica, els vol-cans de Kamtxatka vigilen un oceàhistòricament estratègic.

Vaig desestimar emprendre elviatge a través del Tren Transsibe-rià, havia llegit massa articles des-crivint-lo com una fabulosa expe-riència enmig de boscos verges illacs immensos. El Pere i jo teníemun objectiu que anava més enllà,volíem traspassar límits descrits idedicar les nostres vacances a des-cobrir el millor d’aquella terra quecaptivava per la seva singularitat.

Vam volar en direcció a Moscoua bord dels avions de companyiesaèries russes. Després d’un clàssicretard de sis hores sense cap expli-cació, vam iniciar el vol que enshavia de conduir a la nostra desti-nació: Petropavlovsk, la capital deKamtxatka. Com a benvinguda al’hotel ens van servir un aperitiuque estava compost per uns petitsinsectes escaldats amb oli i unspeixets tan petits que es podienmenjar sense treure’n l’espina. Totun sacrilegi si fos traslladat al mónoccidental! Tot seguit ens esperavaun recorregut per la capital, onvam conèixer les principals curio-sitats de la ciutat i la seva històriaal museu etnogràfic.

L’endemà vam iniciar la nostraruta, carregats amb una motxilla al’esquena, prevista per a cinc dies.A les rodalies de la ciutat vam pujara un helicòpter, que ens va dur a laserralada d’Ostanets, a la reserva de

Kronotsky. Vam conèixer el Ri-chard i el Björn, dos amics suecs, ila parella de lituans Vitmantas iGabja, que també havien contractatla mateixa ruta d’aventura que no-saltres. En Turyck, el nostre guianadiu, i el pilot ens acompanyarienaquells cinc dies de ruta pel nordde la gèlida península russa. Benaviat es va establir un clima agrada-ble entre els vuit ocupants, i entretots plegats vam gaudir d’especta-culars vistes del paisatge volcànicdes de l’altitud de l’helicòpter. Vampassar molt a prop del volcà Burl-yaschy. Ens van explicar que el fonsdel cràter s’anomena “la vall delvapor” pels seus nombrosos bassalsde vapor on emergeixen petitesbombolles de poca durada, sorti-dors i volcans a vessar de fang ineu. Tots els punts que enfocàvemamb la nostra mirada ens sorpre-nien a cada segon. Era impressio-nant! El silenci es feia present enpresenciar tots els espectacles quela naturalesa ens anava oferint. In-esperadament l’helicòpter va per-

La península de Kamtxatka...més a prop

Lo importante no es dónde se está, sino la dirección en que se camina. Goethe.

LLOCS I VIATGES 17

Res en aquest planeta és més suau que l’aigua, però l’aigua es incomparable conquerint la duresa. Zen.

dre alçada. El pilot intentava redre-çar la maniobra sense èxit, mentreel Turyck mirava de mantenir lacalma de l’expedició. Al cap depocs segons ens trobàvem fent unaterratge d’emergència enmig delsprats de la Vall dels Guèisers. Afor-tunadament ningú s’havia fet mal,però vam quedar ben espantats perl’ensurt. El pilot va contactar ambel punt de control de l’agència i ensvan comunicar que es responsabi-litzaven de l’incident i que imme-diatament ens enviaven un altreequip de rescat. Ens trobàvem molta prop de la ciutat d’Esso, i elTuryck va improvisar una petita ex-cursió alternativa a les hores d’es-pera. Caminàvem en “fila índia” endirecció als boscos. Tots anàvemben equipats, amb barrets d’explo-rador i equipatge de trekking. ElTuryck ens va avisar que en qualse-vol moment ens podíem encreuaramb un nadiu del poblat delsevens, una de les últimes tribus in-dígenes de Kamtxatka. Finalment,vam descobrir unes aigües termalsque ens conduïren al poblat abori-gen. Els evens ens miraven amb ex-pectació. Parlaven una llengua prò-pia, el koriako. Se’ns va acostar unhome de mitjana edat, ornamentatamb pells de cérvol i collarets di-versos. Per sort, parlava l’itelmen,llengua del sud, i el Turyck vapoder establir-hi comunicació coma traductor.

Estaven contents de rebre’ns.Eren gent molt acollidora i oberta.Aquest poblat va crear campamentsautèntics i sense relació amb la ma-nera de vida que els van imposardurant l’època soviètica. Tenienuna cultura que feia de la supervi-vència en condicions extremes unfantàstic art de viure. Els joves por-

taven vestits cuits amb pell de peix,i a la part anterior tenien una il·lus-tració distintiva amb colors moltalegres. Ens vam interessar per ca-dascun dels símbols que duien es-tampats. Va venir el xaman del po-blat i ens va explicar que cada per-sona té un do representat en unaimatge, i que si aquest do el va pre-servant durant tota la seva joventutaquest valor podria perdurar en laseva personalitat tota la vida perpoder-lo regalar als qui l’envolten.Vam veure joves que portaven sím-bols de força, valentia, honradesa,paciència, amistat... El xaman ensva explicar la relació espiritualentre la gent indígena, la naturale-sa salvatge i la màgia del desert queels envoltava. Jo portava un collaretque tenia un petit mirall rodó pen-jant. Aquest collaret va cridar l’a-tenció del xaman i en observar-lode prop hi va veure reflectida laseva cara, de la mateixa maneraque la veia reflectida cada dia al riu.Va veure que cada persona s’hi veiatal com era, i ho va considerar unvalor! I així cada persona es mos-trava sempre tal com era, sense ne-cessitat de mostrar una imatge des-llustrada, conservant la seva pauinterior. Aquest fet que a mi sem-pre havia passat desapercebut, emva fer reflexionar.

Van celebrar la nostra visita ambdansa i música. Les seves dansescelebraven la vida: l’atac de l’os, lacaça de la balena, el naixementd’un infant, la bellesa de l’amor il’ocell sagrat que es va submergir almar. En acomiadar-nos vaig rega-lar el meu collaret al xaman de latribu indígena, i ell em va obse-quiar amb una pedra calenta, queem donaria escalfor en els mo-ments de fred.

Quins records! Va ser una expe-riència inoblidable! Després de re-prendre el viatge, vam passar la nital refugi de muntanya de Milkovo.Allà vam tenir ocasió d’explorar lazona i banyar-nos al riu mentre delluny observàvem una família d’os-sos marrons. El Björn havia estu-diat botànica i em va ajudar a loca-litzar un exemplar del “pi nan si-berià”! Era una espècie sense capcaracterística de bellesa exuberant,però la seva condició d’espècie sin-gular el convertia en un “petit tre-sor”. Un altre dia vam fer una sor-tida amb trineus arrossegats pergossos i vam menjar peix acabat depescar del riu. Conduir un trineuera més difícil del que semblava!Van sortir tantes fotografies ex-traordinàries...

–Amb la seva explicació m’ha fetvenir ganes de conèixer aquestaterra tan fantàstica! Encara té elbonsai?

–Vam perdre les maletes a l’aero-port...

–Bé... senyora Maria... que recor-da quines malalties importants hatingut vostè?

L’adjunt de Medicina Interna jas’estava impacientant en veure queel resident passava tanta estona al’habitació 217. Finalment, el resi-dent va sortir de l’habitació amb la“planxeta” a les mans i un somriu-re als llavis.

–Ja tens la historia clínica reco-llida? –va preguntar l’adjunt al re-sident.

–Sí, però... doctor, fins a quinpunt pot marcar a una persona queel seu pare li hagi ensenyat geogra-fia durant la convalescència d’una“Pleura” en la infància?

–Mmmm... Anem a fer un cafè?�

18 LLOCS I VIATGES

La soledad no es el punto de partida, sino de llegada. Zambrano.

GEORGINA GIMÉNEZ

Que n’és, de bonic, anar de va-cances! Encara recordo quan

el meu pare va comprar el “dos ca-valls”. Vam anar tota la famíliad’excursió perquè abans, de viat-ges, no se’n feien gaires. Bé, cap.Això de viatjar era per als senyuri-tus –com deia la meva iaia– o perals aventurers. Les sortides quefèiem eren sonades. Els meus ger-mans i jo passàvem tot el camí can-tant estúpides cançonetes per fora-gitar el mareig del seient del darre-re, fins que esclatava el conflicte.Un cop, en plena Rabassada, lameva germana va vomitar damuntdel meu germà, que bramava comun ase contemplant tots aquells fi-deus que hores abans tenien un as-pecte fantàstic i que ara duia percorbata. No era estrany que algunde nosaltres descanviés la pela, ohauria de dir l’euro?

Des d’aleshores ha plogut força iles coses, gràcies a Déu, han anatcanviant. Amb això no vull dir queels nens no vomitin, sinó que la ca-nalla que érem nosaltres té méspossibilitats de viatjar. Així, teniml’oportunitat de voltar arreu delmón i sobretot de conèixer les ter-res més properes. D’aquesta mane-ra, el primer que se sol visitar ésEuropa, que també té els seusatractius. L’únic problema és elscops de canya que et claven, peròcalcula, calcula, que com deiaaquell “Quien calcula compra enSEPU”. Oh! Al SEPU potser sí,

però a Alemanya o a Holanda hodubto, nen. Si no fas comptes, potsacabar recollint-hi les escombra-ries amb una colla de turcs il·legalso lluint la cansalada en un apara-dor d’Amsterdam. El primer paíseuropeu que la majoria de nosal-tres ha visitat és França. Potser perproximitat i per fer valer aquelladagi que “Val més un veí a laporta que un parent a Mallorca”, laGàl·lia és la terra estrangera quetots hem trepitjat de jovenets. Quino s’ha trobat mai fent autènticsesforços per parlar un francès orto-pèdic d’EGB amb un cambrer? Ésuna d’aquelles situacions violentesque posen a prova la laringe ambtota una sèrie de sons guturals in-comprensibles per a qualsevolHomo sapiens, sigui quin sigui el

seu origen. El cambrer, impàviddavant nostre, amb uns ulls comtaronges i amb una cara seriosacom un infart de miocardi, no gosani bellugar-se. Tu llavors penses:“Perquè diguin que els francesossón antipàtics. Guaita com s’esfor-ça, aquest, per entendre’m”. I quanla cosa és a punt d’esclatar, el cam-brer decideix matar-ho ràpid i aca-bar amb el nostre patiment: “Yapuede hablá en epañó que zoy deCodnejà”. És el moment en què nosaps què et fa més mal, si el coll ol’amor propi. Mira, per al coll, gàr-gares amb llimona, però la qüestióde l’amor propi no t’ho arregla ni laSeguretat Social.

Anem més lluny. I Egipte? Quème’n dieu, d’Egipte? Segur quemolts de vosaltres heu fet el creuer

Vacances?

LLOCS I VIATGES 19

Si te caes 7 veces, levántate 8. Proverbi oriental.

pel Nil en aquells vaixells carregatsde turistes que cauen com mos-ques, l’un darrere l’altre, víctimesd’unes diarrees faraòniques. Surtsa veure les piràmides amb aquellapor als escapaments incontrolatsque amenacen de carregar-se elsteus pantalons del Coronel Tapioc-ca nous de trinca, sí home, aquellsde les cremalleres que sempre s’en-callen en els moments menysoportuns, aquells pantalons quequan hi busques alguna cosa noencertes mai a quina maleïda but-xaca l’has ficat.

Llavors van passant els anys icada vegada ens atrevim amb desti-nacions més llunyanes. Gosemcreuar “el charco” i fer les Amèri-ques, o volar tot un dia i una nit pervisitar els cada cop menys misterio-sos “misteris d’Orient”. El que sem-bla mentida és que tan gran que ésel món i sempre hi trobes algun ca-talà, vagis on vagis. La veritat ésque essent 6 milions, perdó: “Jasom 7 milions”, costa una micad’entendre com és possible, això,però ho és. Recordo que una vega-da, mentre estava tirada –que no es-tirada– i KO per la calor a una ha-maca de la selva amazònica perua-na, vaig sentir una sèrie de male-diccions en la meva llengua mater-na. “Estic al·lucinant”, vaig pensar,però no, era una família catalanaque s’havia lligat la manta al cap i estrobava enmig d’aquella voràgineverda. Per més inri, eren de Valldo-reix, al costat de Sant Cugat del Va-llès, que és com dir que érem veïns.

Viatjar, però, no té desperdici.Heu fet mai una ruta programada?Sí, un d’aquells viatges amb auto-car que farien les delícies de qual-sevol antropòleg. I això de l’antro-pòleg no ho dic pels indígenes del

país que es visita, sinó per la faunaque transporta el vehicle. Fa escas-sament un parell de mesos vaigtenir l’oportunitat de fer-ne undesprés de molts anys de no pro-var-ho, i us puc assegurar que lagent està ben malalta. Durant elstrajectes que separaven les ciutats,a més de dormir com uns lirons,els passatgers estaven obsessionatsamb els telèfons mòbils. Et passa-

ves l’estona sentint tota una sèriede sorollets ridículs i exasperants,sintonies mozartianes digitalitza-des i ritmes salseros que omplien icarregaven l’ambient. La cosa vaarribar a un punt que fins i tot elguia es va queixar de la poca edu-cació que demostrava tothomquan ell parlava. Això m’ha con-vençut que hi ha dues classes detontos, els tontos de mena i elstontos d’Amena. Però la cosa nos’acaba aquí, ja que quan arribes a

casa i reveles les fotos, t’adonesque hi ha algú del grup que sempresurt. Es tracta d’un d’aquells indi-vidus carregosos i graciosets que sesolen situar al centre del cotarroexplicant acudits dolents i a quitothom riu les gràcies. Jo no sécom s’ho fan, però aquest tipus degent sempre em desgracia les ins-tantànies. Amb un “compañero defatigas” de Madrid vam arribar a laconclusió que es tracta de “jodedo-res de fotos profesionales”, i quefins i tot potser treballen i cobrenper a això.

El més divertit de tot és poderexplicar totes aquestes coses i gau-dir de les experiències. I si unacosa m’ha ensenyat el fet de conèi-xer altres terres és que no enspodem queixar del que tenim, queés molt. La meva recomanació ésque viatgeu, viatgeu molt si enteniu l’ocasió, ja que no hi ha unamanera millor d’apreciar el que esté a casa. �

ESC

RIV

IM

20

ANTONI LLOVET

Circ-u. Trèmolo

L’emoció del moment és repri-mida en el silenci global de

sota la carpa.L’actuació dels dos pallassos ha

estat reconeguda amb força riallesi molts aplaudiments, però un copfora de la pista han restat muts, se-riosos i amb un rictus greu persota del maquillatge, s’han tret elbarret i miren cap amunt els pen-jolls de cordes, escales i trapezis.

El cilindre transparent de llumblanca recull l’alè de tot el públic i

va seguint l’ascensió d’aquelladona famosa i reconegudaarreu on ha tingut ocasió

d’exhibir les seves habilitats. Lagrimpada és tan tensa com l’am-

bient, on cada contracció dels seusbíceps provoca sincrònicament unespetec de dents contra dents i elcor del públic batega més de pres-sa, car segueix la seva heroïna fins

a límits on mai cap d’ells noha pogut arribar.

Amb un refilar agut depiano guanya els darrersgraons fins a quedar dem-

peus dalt de tot de la volta dela lona. Alça el braç amb gest aco-llidor i saluda amb magnificènciaamb un acord del ple de l’orques-tra, que per un moment ha trencatel silenci, i hom no ha pogut con-tenir un aplaudiment nerviós o al-guna exhalació admirativa.

De dalt del trapezi estant, ladona –més aviat magra, però decarn nerviosa i esguard altiu–

desafia l’espai i totes les lleis de lafísica que coneix per pròpia expe-riència i pels llibres que ha llegit.Però una fórmula escrita en unpaper, un metrònom, un tic-tac depèndol... no es corresponen fidel-ment amb el tarannà dels trapezisni amb l’impuls de tot aquell far-cell de nervis que ha de disparar laseva pròpia massa fins a un puntprecís en un moment precís.

De sobte recorda una caiguda ité por, sua i la seva pell es refredai no es deixa amarar de tot el

vapor del recinte, sap que de pellendintre és només ella, i la resta,públic i escenari. És ella qui salta,és ella qui ha de mesurar el seupropi impuls. És ella qui, amb elseu propi esforç, ha arribat allídalt. Ben pensat, també l’hauriapogut fer un altre, aquesta feinatan difícil.

Si ara no saltés enganyaria el pú-blic que ha pagat per veure’s supe-rat, però encara més s’enganyariaella mateixa, i malgrat romandreviva seria morta en vida, car el seufat, la seva aurèola d’artista virtuo-

Tarda de circ

De sobte recorda una caiguda i tépor, sua i la seva pell es refreda i noes deixa amarar de tot el vapor delrecinte, sap que de pell endintre ésnomés ella, i la resta, públic iescenari.

Amo las limitaciones porque son la causa de la inspiración. Susan Sontag.

sa, restarien per sempre més a lesfosques en apagar-se els focus.D’altra banda, l’orquestra ja hatocat aquell acord solemne que se-lecciona tan sols per a ella el mo-ment de silenci i d’empenta, fins areprendre les notes encara més for-tes en el moment de caure dreta al’altra banda i sense xarxa. Laxarxa. “La xarxa –pensa ella– és unartifici que resta mèrit a tot saltben realitzat.”

La suor de les mans la neutralit-za habitualment amb pólvores detalc, però l’abundosa mullena liprodueix una pasta llefiscosa quenomés es pot treure fent picar lesmans contra el maluc, per damuntdel mallot blau cel empurpurinat, iespolsant-les a l’aire, gest que ésinterpretat pel públic com l’inicide la preparació del salt i el silencis’imposa a poc a poc, ofegant lamica de murmuri que resta.

Tot d’un plegat i amb el seu con-sentiment s’inicia un trèmolo detimbal no massa fort i la dona, enla qual convergeixen tots els es-guards, respira profundament, fle-xiona les cames i espera dues vega-des l’anar i venir del trapezi. A latercera agafa embranzida i es llan-ça elàsticament. Vola, i tot és foscexcepte la seva silueta lluent i laseva ombra engrandida projectadapel doll de llum a la volta de lacarpa. És una àliga solitària, unadeessa de l’espai, un meteorit dinsd’un univers sense fi. És el mo-ment precís en què ella concentrano solament els esguards de la gen-tada, sinó també els teleobjectiusdels fotògrafs. La instantània és al’aire, entre dos trapezis.

L’endemà potser les notícies esfaran ressò d’aquell salt irrepeti-ble.

Circ-dos. L’home bala

Han enretirat els aparells delmig de la pista i entre dues ac-

tuacions sempre resten uns minutsde descans. Des de fora,la lluna em saluda a tra-vés d’un estrip de lalona, just onpenja un parracdesfilat i de coloresmorteït... I ara,què treuen? Valga’mDéu! Un canó? Sí...és un canó grandiós. Ésque l’exèrcit també entraal circ? Doncs sí, és així iels ho haurem de tolerar.Tot sia per la llibertat d’ex-pressió!

Així vola el meu pensa-ment fins que una veu en-rogallada anuncia pels alta-veus el proper número: “Esti-mat públic, grans i petits, tot se-guit tindreu l’ocasió de contemplarun home únic al món: el fabulóssenyor Riudoms, que amb un solimpuls i sense pensar-s’ho massaes deixarà empènyer des de dinsd’un canó, volarà en paràbola i

caurà dempeus damunt d’una telad’escuma sintètica i miraguà. Ambvosaltres, ara i per primera i únicavegada en aquesta ciutat, el senyorRiudoms, l’home bala, el projectil

humà, capaç d’enlairar-se a les mésaltes empreses...”

Mentre l’orquestra fa sonar unamarxa endiumenjada entra a la

pista un home, ni alt ni baix, niprim ni gras, ni ros ni bru, ni

bell ni lleig i potser –penso–ni bo ni dolent. Vesteix una ja-

queta de xeviot que des delluny sembla de pota degall, amb un dibuix no

massa gruixut... o pot-ser és un bleizer de tei-xit de Liverpool, dels

elegants d’abans? Elspantalons d’un gris nomassa fosc i amb la rat-

lla ben planxada.Les sabates ne-gres, sense cor-

dons, seguramentmocassins de grancomoditat. Perl’obertura quedeixen les dues

solapes sembla en-devinar-s’hi una camisa blau celamb una corbata granat.

L’home marca el pas seguint lamúsica fins a fer la volta sencera ala pista i en passar davant meu emquedo corprès de la blancor de lesseves dents... O potser és una placaprotectora –com els púgils deboxa– per si de cas cau de morros?Quan acaba la volta saluda la con-currència des del bell mig de lapista, i aleshores se li acosten dosmossos. L’un li ofereix un casc deseguretat i l’altre una carpeta enforma de maletí molt estret peròelegant, negre, de pell bona o per-fectament imitada, amb una capade pintura d’esmalt sintètic, mat.Sembla talment un enginyer visi-tant l’obra després d’haver-se co-bert el cap amb el casc de color

L’home marca el pas seguint lamúsica fins a fer la volta sencera ala pista i en passar davant meu emquedo corprès de la blancor de lesseves dents...

ESCRIVIM 21

He sigut un home afortunat. Res en la vida m’ha estat fàcil. Freud.

22 ESCRIVIM

groc, mentre amb la mà prem lanansa del maletí.

L’orquestra vibra fent un acordesclatant amb final de pandereta,aquell que només s’escolta al circ.“Tatxant...!”

L’home bala, en Riudoms, sensedeixar en cap moment la cartereta,puja per una escala fins a l’alturade la gola del canó. En arribar aaquest punt torna a saludar el pú-blic, garratibat, en posició deferms. Es fa un instant de silenci.De cop i volta, un toc llarg detrompeta i trèmolo de timbal increscendo acompanyen els gestosd’en Riudoms quan s’introdueix albroc del canó després d’haver-secordat l’americana i d’haver-seajustat el nus de la corbata.

Un altre cop se sent la veumetal·litzada del presentador:

–Senyor Riudoms, està preparat?I una veu llunyana, com si pro-

vingués del fons d’un avenc, res-pon:

–Síííí......–Doncs, a la una... a les dues...

i... a les tres!S’escolta un pet molt fort i a

l’instant en Riudoms s’enlaira da-vant d’un públic bocabadat enmigd’una fumera blavosa. Però l’im-puls no és l’adequat i la paràbolade l’home projectat es dibuixamassa oberta i jo... Jo ja no pucjurar si allò que surt del recinte ésen Riudoms o un manyoc de carnde canó desapareixent pel mateixforat de la lona, aquell a través del

qual la lluna m’ha saludat pocs mi-nuts abans.

El públic aplaudeix estúpida-ment damunt d’un segon trèmolomenys brillant que el primer, i lafunció es dóna per acabada.

Jo no ho veig clar i goso pregun-tar-li a un mosso que escombra lapista:

–On ha anat, aquest home?–Doncs miri, avui potser a la

lluna, però el de la funció de la tardaha anat a raure a la via del tren.Cada dia en gastem un parell, peròn’hi ha molts i tots s’assemblen.

–Doncs, quan caigui es farà mal–dic– mentre recullo el casc deterra just en el moment en quèarriba el Dr. Ortega Monasterioacompanyat del Dr. Balbani. �

Governa la ment en comptes de ser governat per ella. Zen.

ANNA BÀRCENA

Mentre un festeja no pensa enla brega. Mentre és de dia no

penses a encendre els llums. Peròla nit arriba i, amb ella, la confron-tació de la realitat que creies viureamb la veritat que volies evitar.

–No ho puc entendre –deia lanena–, no arribo a comprendre l’e-ternitat.

És més fàcil pensar que tot s’aca-ba, tot i que encara no sapiguemexactament com va començar. Mi-llor un forat que un túnel? Potserens fa por la llum, potser tememl’enfrontament...

–No ho sé –deia la noia–, no t’hosabria dir.

Qui pot ser el savi que ens parlid’allà d’on ningú torna? Per quètens tan clar que no hi ha res siningú t’ho ha confirmat, si ningút’ho ha demostrat? Les coses queno són de raó no es poden enten-dre amb paraules.

–Tinc una gran esperança –diu ladona–, després de veure que tot ique m’esforci tota una vida no és su-ficient per comprendre i saber cosesque ningú no em podrà demostrar;més val invertir la vida en allò quejo crec. Al final de tot, de dubtes, entindrem tots, però la meva espe-rança dia a dia es fa més forta.

Hi ha coses que no entenc, hi hacoses que no et puc explicar, peròtu estàs igual que jo, fixa-t’hi, jo ho

reconec, però no em fa por... per-què tinc una esperança.

Una espurna de fe des que erapetita que, reforçada pels dubtesdel món, per les incògnites de laciència i pels buits del coneixe-ment, s’ha transformat en un foccalent per proclamar que res és tanclar! I al final dels meus dies, espe-ro sentir el caliu de les brasesd’una fidel i encoratjadora espe-rança.

Ja es pot fer de nit, ja estic dispo-sada a afrontar-ho, cara a cara. �

“Partimos de la base de que, si Dios verda-deramente existe, no puede haber nada eneste mundo de mayor importancia paranosotros que el conocimiento de él.”D. Burt.

Un pensament d’esperança

ESCRIVIM 23

Si el que diràs no és més bell que el silenci, no ho diguis. Proverbi hindú.

SARA FONT

Pugen sinuosament, ben lligades.Poden ser blaves, vermelles, negres o blanques, però les vetes de les espardenyes aguanten, dia sí dia també, els balls de Festa Major.Les espardenyes dansen contentes, incansables, plenes d’una vida que desperta i crida, que espera les darreries de l’estiu, a vegades amb impaciència, amb por en altres moments, però desitjant fervorosament calçar els peus que les duran a passejar.Ni el temor més profund a les hores de sol, de cercaviles i processons, trepitjades i entrebancs, pedres i carrers, no hi ha any que no surtin a festejar, plenes de color i alegria, tanta festa.Se’n podrien comptar a cabassos, de sabates, sabatots, sandàlies, avarques, sabates, sabatilles, esclops, espardenyes, vambes, botes, mocassins, xiruques, sabates amb talons, sense, amb sivella, amb botons o bé cremallera. Se’n veuen de tots colors, recorrent els carrers, portats per persones que persegueixen el moment, la tensió, la música, el gest, el ball.Perquè, de fet, sabates i peus aguanten el pes i ens porten a nosaltres, les persones, sobre el terra. Ens acompanyen arreu, i si de tant en tant es queixen, deu ser perquè potser no els hem cuidat prou.El peu, mentrestant, queda guardat dins la sabata. Potser ell també voldria veure la festa... si surt, és en els moments importants, per veure-ho de ben amunt, en pujar al castell, la torre i el pilar. És aleshores quan més aplaudiments recull, més somriures observa, més cares alegres contempla.

Tots els peus porten a Festa Major. Dels que volten ensenyant folklore ja n’hem parlat, prou cansats que queden després de tant ballar, però també hi ha els que aguanten el formiguer humà, que mira i observa, delectant la vista i el sentiment, i aguantant-se pels peus.Els espectadors es mantenen, i sense ells i les seves sabates, tampoc hi hauria festa, ni sense els que porten la bandera, ni sense els que porten el ciri, ni el sant... Qualsevol peu és necessari, portarà un altre que participarà i gaudirà, i segur que l’any proper, repetirà, on la festa sempre espera.

Sabates i peus

24 ESCRIVIM

He construido mi casa sobre la nada, por eso el mundo entero me pertenece. Goethe.

RAQUEL FERNÁNDEZ I MERCÈ PERAL

Hem pensat que seria interes-sant i divertit veure com a

través de la història la manera d’u-niformar-se del personal d’infer-meria ha anat canviat de formaprogressiva en aquesta, la nostra,professió. Des de l’edat mitjanafins a la infermeria moderna, l’evo-lució és abismal. Ja sigui permodes, higiene o simplement pelprogrés social, el cas és que tot ple-gat ha contribuït a fer que tota laindumentària sigui molt diferent.

Esperem que us agradi i que usdivertiu molt!

Edat mitjana

Infermera medievalL’any 1168, el PapaInnocenci III esta-bleix a Roma el quees proposava ser unainstitució model per al’atenció dels malalts,l’anomenat Hospital

del Sant Esperit. Eren tot dones deserveis religiosos.

Cavaller hospitalariEn el segle III, les monges de l’Hospital San Joan de Jerusalemvan haver de servir els interessosdels croats. Muntant a cavall sor-tien del monestir per ajudar en labatalla contra els musulmans i,

una vegada compler-ta la missió, torna-ven a l’Hospital percontinuar les sevestasques d’infermeria.

L’uniforme és negrei a la part del pit por-taven una creu grava-

da, amb vuit puntes, cadascuna d’e-lles amb el següent significat:

• Gaudi espiritual• Viure sense malícia• Penedir-se dels pecats• Humiliar-se davant els que in-

jurien• Estimar la justícia• Ser misericordiós• Ser sincer i pur de cor• Patir la persecució amb abne-

gació

Ordes mendicantsDominics i francis-cans eren ordes men-dicants. Els primerseren anomenats els“frares negres” pelsseus vestits, que erend’aquest color, ambcaputxa; els segons,

“frares grisos”, pels tons grisencsde les seves túniques. Aquest és elvestuari que utilitzava sant Fran-cesc d’Assís.

Renaixement i Reforma

Germanes de laCaritat de santVicenç de PaülS’estableix el serveisocial i sant Vicençde Paül, sacerdotfrancès que combinala labor parroquial i

missionera, funda l’orde de lesGermanes de la Caritat.

La indumentària d’aquella època,com podeu comprovar, era méssenzilla i el barret molt curiós, deforma cilíndrica.

Edat Moderna

Diaconesses de KaiserswertAl començament delsegle XIX, el pastorluterà Theodor Flied-ner i la seva esposa,Friederike Fliedner,crearen a Kaiserswert

un concepte de la infermeria queviatjarà més enllà de les fronteresalemanyes. Eren les diaconesses deKaiserswert.

La indumentària d’infermeriaa través del temps

ESCRIVIM 25

Qui pot anar per la vida sense dolor, potser no ha nascut encara. Neil Simon.

Naixement de laCreu Roja. ClaraBartonA la segona meitatdel segle XIX esclatàla Guerra Franco-prussiana i ClaraBarton hi va anar a

treballar amb la societat de CreuRoja Alemanya. Va mirar de seguirels passos de Henri Dunant perfundar la Creu Roja Americana.Veiem que el vestit és molt repre-sentatiu i identifica molt la infer-mera.

Infermera de laprimera escolaamericanaEl 1861 es va fundarla primera escolasubvencionada delsEstats Units per duesmetgesses. El curs

durava sis mesos i s’hi descrivia lainfermera ideal com la dotada de la“paciència, l’esperança i la fe del’amor”.

Creu RojahispanoamericanaA les acaballes delsegle XIX, les infer-meres de la CreuRoja eren personalimprescindible en lalogística de qualsevol

guerra. Fou una època en què sor-giren romàntics relats entre soldatsi infermeres, que posteriorment esportaran al cinema i a la literatura.A la fotografia es mostra un vestitde la Guerra Hispanoamericana.

Lillian Wald.Infermera visitadoraLillian Wald, funda-dora del que és avuiSalut Pública o Infer-meria Comunitària,treu el Servei d’Infer-meria al carrer. La in-

fermeria es veu involucrada en laproblemàtica social. Com es potveure, el vestit és més cosmopolita,estil xarleston.

Isabel AdamsHamptonSorgeix la infermeraorganitzada. Mrs.Hampton és la pri-mera superintendentd’infermeres de laJohns Hopkins Hos-

pital Training School for Nurses.Lluita a favor dels drets dels alum-nes. El vestuari torna a prendreuna línia més clàssica i a la vegadas’adopta el color fosc.

Infermera cadetdels Estats UnitsLa infermeria es tor-na a relacionar ambels uniformes mili-tars. Aquests unifor-mes inspiren novestendències, tant pel

que fa a la moda com pel que fa ala imatge, la imatge d’una dona in-dependent.

FlorenceNightingaleMare de les inferme-res, va introduir ununiforme més ade-quat per a la profes-sió d’infermeria. Co-lors foscos i un sim-

ple davantal. Els vestits eren dellana espessa i quan havien de sor-tir de l’hospital es cobrien amb unacapa blava amb el nom de l’hospi-tal gravat en vermell. Aquí us mos-trem un dels millors vestits d’aque-lla època.

A més, hem volgut exposar altresfotografies, les quals també sónuna mostra de com anava unifor-mat antigament el personal d’infer-meria. Les presentem a continua-ció.

26 ESCRIVIM

JOSEP ÁVALOS

Eran las 9 de la noche. Josep yMaria observaban los números

que habían aparecido en el teléfo-no que acababa de sonar. Se mira-ron mutuamente con expectación.Al fin Josep descolgó. Era la llama-da que habían estado esperandotanto.

–Sr. Josep, soy Iliana, la procura-dora, y tengo el honor de comuni-carle que hemos acordado, en con-sejo, darles a Francisco en adop-ción. Les esperamos para la entre-ga, que será en diciembre; en losdías previos podrán estar con elmenor unas horas cada día.

Debían prepararlo todo a todaprisa. Su hijo les esperaba; ellos lodeseaban.

En los meses anteriores, el silen-cio era pensar en el niño. La ideade que volverían con su hijo a sutierra les conmocionaba, los teníapresos. Pocos días más tarde, tem-prano, Maria y Josep se introducí-an en un taxi camino del aeropuer-to, con cuatro maletas y un coche-cito de niño pequeño. En el aire,hacia Amsterdam, luego haciaAmérica, hacia la ciudad de Juárez,¿he dicho algo?

El camino de ida fue un sosteni-do acelerado que estremecía lo físi-co y lo psíquico sin miramientos.¿Cómo será Panchito? A finalesdel enero próximo cumpliría 2años. ¿Estarían en casa para enton-ces? Estaban aproximándose atoda prisa.

Al día siguiente, tensos y senta-dos en unas sillas de una pequeñasala del albergue infantil de la ciu-dad, Josep y Maria veían como seaproximaba una señora de aspectofuerte y de facciones locales. De lamano derecha traía a un niño; lapared hasta media altura impedíaverlo aún. El corazón hizo unlapso, una mirada de ojos grandesse puso en ellos, después hubo unvuelco. Era Panchito, y qué guapo.Tenía una chapeta encarnada en

cada mejilla. Era “su niño”. Mariale dijo “Fill!”, con la voz quebrada,y lo tomó en sus brazos; Josep noparaba de acariciarlo. Lo que esta-ban viviendo en aquella habitaciónera emoción intensa; apagaba todaamargura, ponía el tiempo a cero.

En aquellos instantes las manos,los ojos y las bocas transmitíantodo el cariño atrasado. Habían ol-vidado incluso la mirada amablede la psicóloga que observaba laescena con atención.

Las Navidades de ese año, com-partidas con otros padres y otroniño, compañero de fatigas deFrancisco, fueron pues con su

niño y a la mexicana; con calor,con chile, piñata, alguna copita demezcal por la tarde cuando oscure-cía en la plaza del zócalo, y conmúsica de banda o marimba. Fue-ron las primeras de los tres juntos,se derramaba el cariño. ¡Qué dul-ces! El sol, la tez morena, la mira-da brillante de los locales y lugarescomo Monte Albán, el Rincón delRosario, el mercado y el hotel, fue-ron el ambiente y el paisaje de subelén mexicano.

Entretanto se aproximaba lapartida, iban estableciendo rela-ción con la bonita ciudad de plan-ta baja y un piso donde había na-cido Panchito; destacaban cuandopaseaban con el niño alegre en elcarrito. Los dos meses que trans-currieron dieron para muchos pa-seos.

La llegada a casa fue a finales deenero del año siguiente, todavía lacabeza no había perdido velocidad.Se acercaba el otro momento. Elencuentro con la familia. Habíanpasado unas Navidades que nuncaolvidarían en México, en la tierrade los oaxaqueños. La recordaránsiempre. �

Que lletjos ens estem tornant tots a causa de ser incapaços de pensar bé de nosaltres mateixos. Coetzee.

En los meses anteriores, el silencioera pensar en el niño. La idea deque volverían con su hijo a su tierrales conmocionaba, los tenía presos.

Encuentro en Navidad

ESCRIVIM 27

Envejar és d’estúpids, perquè ningú és realment digne d’enveja. Schopenhauer.

JORDI ALTÉS

Sitges, 1977

Descriure internament l’absisdel tubèrcul seria tasca pròpia

del geni malagueny; arribar a en-treveure’l és l’intent aproximatiudel paisà simpàtic: la justificaciód’aquest esborrany.

Elaborar la pasta luteínicarequereix una subordinació iun luxe. A mesura queanem reunint unitats quàn-tiques, el conjunt s’enfari-na amb una capa tènue d’o-bligada participació. I es tornadificultosa l’espremuda. Heus aquíel luxe: la memòria d’altres èpo-ques de producció autòctona iclan, destí funest del creixementfictici de les granges avícoles. En-cara les besàvies. Defugint classi-cismes, el panellet ha passat delprimitiu fogar a l’electricitat asse-cadora del futur. Progrés. Deixem,però, l’estat cístic per seguir els ca-mins subterranis del llambric, viaúnica per introduir-nos en unaaltra cosa.

Caldrà deturar un instant la pro-gressió terrenal, cercar un descansentre l’arrel de la margarida i laceba del lliri bord, per recordar elscaluixos, les formes radiculars i laqualitat plutònica del terrer explo-rat. D’aquí és d’on treu la substàn-cia nutritiva el vegetal cúbic, laforma ideal del tubèrcul. Sotaterra, la matèria impedeix una

visió imparcial dels materials perpart del cuc. Visió que es torna re-visió, còpia gairebé fotogràficad’expressions ja conegudes. És aixícom, al biaix, l’homuncle arriba afregar la concèntrica acumulaciód’esferes. En aquesta subtilitatimagina la conformació de la bata-

ta, entra dins del bescanvi nu-tritiu i transpira humitats

de goig.Enfilar internament la

soca, arribar-hi pel camídels líquids, pressentirla branca com un halo,

mirar i mirar-se pels ullsdel pantocràtor. Esperar que la sonels clogui i caure allí on havíem co-mençat a olorar lumbricoides, a laconcavitat inicial. Ballar dins la glai esperar la vella besàvia, la mà demorter que ens farà néixer. Comuna imitació de l’ametlla ens incor-porarà la porció subterrània del pi.

Imaginant-nos –pinyoner– unfutur, sabrem com sentirà les dife-rències entre una pell metàl·lica iles arrugues orgàniques, una parti-

ció predeterminada per la geogra-fia i la recol·lecció.

La newtoniana caiguda de pinyó iametlla coincidirà en les quatre di-mensions d’una altra física, amb elcamí del tubèrcul de blanca polpa, i–desafiant les planetàries atrac-cions– escollirà la via impossible del’ovoalbúmina desnaturalitzada. Iaixí s’acomplirà el cicle triel·lipsoï-dal entorn d’una estructura bonye-guda i estrafeta, dins el forn de laGotolàndia rica i plena. �

Per arribar al panellet Il·lustració per a un poema invisible

Ballar dins la gla i esperar la vellabesàvia, la mà de morter que ensfarà néixer. Com una imitació del’ametlla ens incorporarà la porciósubterrània del pi.

28

US

RE

CO

MA

NO

DAHILA

US RECOMANO... que dins l’ampli ven-tall de músiques que avui dia hi haa l’abast, doneu una “ullada auditi-va” a una música que es consideraminoritària, potser per desconegu-da, potser per clixés estètics o per-què quan l’escoltes per primera ve-gada la trobes massa intensa.

Us parlaré del hard rock i delheavy metal, i de la varietat de sonsque s’agrupen sota aquestes deno-minacions.

Tot i que als anys 60 el que esportava era el rotllo hippy, cap alsanys 1964-1965 grups com ara elsKinks amb You really got me i TheWho amb My generation ja anavenadobant el terreny a les bandes quea la fi de la dècada revolucionarienla música i que són els fonamentsdel heavy; em refereixo a Led Zep-pelin, Deep Purple i Black Sab-bath. Aquestes bandes oferien unahabilitat tècnica, una inventivacompositora i una passió descone-gudes fins aleshores; els seus es-pectacles duraven gairebé dueshores i hi apareixien efectes espe-cials que feien vibrar el públic.

Els anys 70 van ser els anys deBlack Sabbath, un dels grups quemés ha influït en altres bandes mu-sicals; la seva música era fosca,ombrívola i poderosa. En aquellsanys van néixer a Espanya els mí-tics Coz i Lone Star.

A mitjan dècada dels 70, vanaparèixer Kiss i Judas Priest, i es

van començar a notar algunes ten-dències dins la música metàl·lica.No oblidem que a la fi dels 70 elque sonava era el punk i que cos-tava molt de fer-s’hi un lloc, perògrups com Judas Priest i Accept esvan fer els amos del movimentanomenat New Wave of BritishHeavy Metal. Descendents desta-cats d’aquest moviment foren IronMaiden, Def Leppard, Saxon,Raven i Venom. En aquell temps aEspanya sonaven Leño, Ñu,Topo..., grups que ara ja són lle-genda per als amants del heavy es-panyol.

Durant els anys 80 predominavael glam metal, amb Kiss al capda-vant. Molts grups es van basar enla seva música i estètica: Poison,Mötley Crüe, Ratt, Alice Cooper,Bon Jovi, Guns’n’Roses, Whitesna-ke... És l’època del maquillatge, lesmalles arrapades i el cabell volu-minós. Destacant-se de la resta degrups, Judas Priest va posar demoda l’estètica del cuir, les punxesi les tatxes, i Iron Maiden trencavala imatge tradicional del metallamb els seus riffs de guitarra i lapotència del seu bateria.

A Espanya apareixen Barón Rojo,Obús, Leño, Banzai, Ángeles delInfierno, Barricada, Los Suaves...,alguns dels quals han aconseguitd’estar encara en el panorama ac-tual, a pesar de les dificultats quehan tingut per sobreviure.

A mitjan dècada dels 80, el heavypassava per un bon moment i van

MÚSICA

Parlem de música

Quítenle a este mundo el arte de escribir y le quitarán toda su gloria. Chateaubrian.

Les bandes de hard rock iheavy metal oferien una

habilitat tècnica, una inventivacompositora i una passió

desconegudes fins aleshores;els seus espectacles duraven

gairebé dues hores i hiapareixien efectes especials

que feien vibrar el públic.

US RECOMANO 29

No sé com serà la III Guerra Mundial, però la IV seria amb pedres. A. Einstein.

aparèixer grups que farien escola:Manowar, Helloween, Stratovarius,Metallica, Slayer i Megadeth.

A la dècada dels 90 es comença adiferenciar el metall americà delmetall europeu; aquest últim s’haconvertit en power metal barrejatamb speed. També apareix el trashmetal, amb Metallica com un delsseus màxims representants. A Es-panya sorgiran Platero y tú, Extre-moduro, Reincidentes, Soziedad Al-coholika, Hamlet, Negu Gorriak,Su Ta Gar, Def con Dos... Pocsgrups catalans s’han atrevit ambaquesta música, però he de fer men-ció especial de Sangtraït, per la sevamolt bona aportació al rock dur.

També en aquells anys es va pro-duir una revolució en la músicaque intentava canviar el heavy perquelcom més atraient, de maneraque va sorgir el hardcore. Passat untemps el hardcore també va evolu-cionar i es va anar ramificant en al-tres estils: power, dark, gothic, in-dustrial, trash, death, brutal,doom... no acabaria mai si haguésde dir totes les variants que n’han

anat sorgint. Aquestes denomina-cions tan “fosques” dins del metallno ens han d’espantar, ja que habi-tualment defineixen els instru-ments que el grup fa servir percompondre la seva música, elstipus de veu, els acords...

Com a curiositat us diré quemoltes de les pel·lícules de terror ode cinema fantàstic incorporengrups de rock dur i de heavy metalen les seves bandes sonores.

Avui dia, dins el panorama es-panyol destaquen Tierra Santa, Sa-ratoga i Mago de Oz (que tot i quesón molt coneguts actualment, pera mi no és música heavy pròpia-ment –disculpeu-me l’opinió).

Finalment, no puc deixar de feralgunes recomanacions molt per-sonals, que considero que cal es-coltar unes quantes vegades perevitar de fer-ne un judici precipi-tat. Si us decidiu a escoltar algund’aquests grups, per conèixer elsdiferents estils, us recomano els se-güents àlbums:

Accept, Restless & wild; Aeros-mith, Get a grip; Alice Cooper, Hey

stoopid (se l’ha de veure en directe,ningú diria que és un vellet delheavy!); Angel Dust, Bleed (perso-nalment, penso que és dels milloràlbums que he sentit mai); Apo-calyptica, Reflections (mai hauríeupensat del que és capaç un grupd’estudiants de violoncel!); BarónRojo, Volumen Brutal; Barricada,Blanco y Negro (fa més de 20 anysque toquen i encara “donen guer-ra”!); Blind Guardian, Nightfall inthe Middle Earth (les seves cançonss’inspiren en l’obra de J.R.R. Tol-kien); Dark Tranquillity, Damagedone; Def Leppard, Hysteria; Doro,Calling the wild (la seva solista,Doro, és una de les poques donesque s’atreveixen amb el heavy i se’nsurt molt bé!); Gamma Ray, Power-plant (conté una versió de la cançóIt’s a sin dels Pet Shop Boys); He-lloween, The keeper of the sevenkeys 1 i 2; Hypocrisy, Catch 22; InFlames, Clayman; Iron Maiden,Piece of mind (d’ells diuen que elprimer disc que escoltes és el quemés t’agrada); Joe Satriani, Crystalplanet (un dels virtuosos de la gui-tarra); Judas Priest, Painkiller; Me-tallica, Kill’em all; Nightwish,Ocean born (la seva solista és unacantant d’òpera!); Obús, Desde elfondo del abismo; Pain, Nothingremains the same (conté una versiód’Eleanor Rigby dels Beatles);Sangtraït, Contes i llegendes; Sara-toga, Vientos de guerra; Scorpions,Crazy world (coneguts per lesseves balades); Stratovarius, Des-tiny; Tierra Santa , Tierras de leyen-da.

Per acabar, voldria donar les grà-cies a Dave i JJ pel seu assessora-ment i recomanar-vos que aneu aalgun concert i que gaudiu d’unavetllada diferent. ■

30 US RECOMANO

SERGI FARRERAS

ESTIC LLEGINT EL TANÍ ANTERIOR i m’atu-ro en els dos escrits musicals queparlen d’en Bruce, i penso en grupsque pugui recomanar. No em casoamb cap i n’hi ha molts que escol-to. En Llach, l’Ovidi, l’Ibáñez, enPla, Decibelios, Ramones o la PollaRecords, entre altres estils i/o grups.

Mentre m’ho penso, escolto TheClash i crec que és un bon grupper recomanar. A més, aquest anyse celebren 25 anys del disc Londoncalling, un dels millors de la histò-ria del rock. The Clash és unabanda anglesa formada el 1977(llavors a mi em fabricaven) queaviat esdevingué un referent per amolts joves anglesos. En aquellaèpoca, a Anglaterra triomfaven elsSex Pistols, mítica banda punk.

The Clash feien acords punks,però més melòdics i ballables, itambé trencaren els seus ideals decriticar el sistema i no fer res percanviar-lo, la filosofia del no-future,

que consistia a “passar” del sistema,vivint-ne al marge, estant a l’atur, es-nifant coca, vestint de manera inno-vadora i provocativa, amb cadenes,imperdibles i crestes. La seva actitudera una àcida crítica vers les classessocials dominants, enfrontant-se alpoder i apropant-se al llenguatge dela realitat social del moment.

El primer senzill que van gravar,anomenat White riot (“Rebel·liablanca”), esdevingué una perlamusical del punk-rock. Després vaarribar London calling (“Londrestrucant”), que combinava diversosestils com el punk, el rock, el reg-gae i el blues. La cançó Should Istay or should I go d’aquest disc vaser un gran èxit 6 anys després dela dissolució del grup, quan es vautilitzar en la campanya de Levi’s.Després vingueren discos comSandinista, que inclou estils com elcountry o l’àcid rock psicodèlic.Més tard trobem Combat rock(“Rock de combat”), This is En-gland (“Això és Anglaterra”) i Cutthe Crap (“Treu la brossa”), últimdisc del grup.

No tot en la seva història va serun camí de roses. El grup va acon-seguir la fama mundial i això, tot iels seus ideals, els va portar a lasalvatge vida rocanrolera. Head-son, el bateria, va caure en la dro-goaddicció i el van fer abandonarel grup. Més tard va estar empreso-nat i va passar per clíniques de re-habilitació. Jones, guitarra i veu, esva convertir en el que ara seria una

estrella mediàtica, cosa contrapo-sada a la idea del grup, nascut i fetper a les classes populars; també vahaver d’abandonar el grup.

També se’ls va afegir la prohibi-ció de tocar en terra anglesa, paísdel grup, per les seves crítiques algovern i al sistema. Ja ho diuenque ningú no és profeta a casaseva, i també deien llavors i diuenara que hi ha llibertat d’expressió,però tant abans com ara es vetengrups per criticar el sistema.

El 1985 es van dissoldre, i elcantant Joe Strummer s’integrà algrup escocès The Pogues. Els anyshan passat i crec que The Clash ésun grup que ha deixat el seu segellen el món de la música i ha servita molts grups com a referència tantmusical com ideològica.

Ara, amb el 25è aniversari deLondon calling, penso que sensdubte és conegut com un dels bonsgrups de música rock del món:

“.../... London calling va canviarla història del rock, trencant barre-res estilístiques que semblaven in-salvables i creant un pont monu-mental entre la tradició i la moder-nitat.” (El Punt, 20 de setembre de2004.)

“.../... Es tracta d’una obra mestra,una obra perenne i una obra de cap-çalera, perquè a més de ser musical-ment rica i inspirada, aixeca actanotarial de la conflictivitat social ilaboral a l’Anglaterra de l’època.”(Avui, 29 de setembre de 2004.)

Espero no haver-vos avorrit, i sino els coneixeu, escolteu-los i opi-neu (ah! que quedi clar que no tinccomissió ni són parents meus). Lamúsica fa relaxar, pensar, ballar oextasiar, depenent del moment enquè l’escoltis, i amb The Clash pas-sen totes aquestes sensacions. ■

MÚSICA

The Clash

És dolent que parlin d’un mateix, però hi ha una cosa pitjor... que no en parlin. Oscar Wilde.

US RECOMANO 31

Tot el que som és el resultat del que hem pensat. Buda.

JORDI ALTÉS

EL DR. MIQUEL MASGRAU és força cone-gut a casa nostra per la seva col·la-boració des de fa més de 10 anys alprograma La solució de CatalunyaRàdio. Pel que sabem d’ell, és unmetge generalista que s’ha interes-sat per les anomenades medicines“alternatives”, especialment per lesmodalitats terapèutiques que hanassolit un cert suport “científic”.

Però, a part d’això, també ésautor de diversos llibres. Un d’ells,El plaer de deixar de fumar, ha as-solit un cert èxit, malgrat que l’o-ferta de llibres per deixar de fumarés actualment molt extensa i nosempre de massa qualitat. Unamostra del seu èxit és el fet que jas’ha traduït al castellà i que s’haaplicat a un nou mètode per deixar

de fumar… amb el telèfon mòbil!(SMS 5870: EPDF: La primera guíapara dejar de fumar con el móvil).

El llibre va dirigit als qui volendeixar de fumar i creuen que no hopodran fer. L’autor explica que elllibre està escrit “des de l’experièn-cia d’haver ajudat durant els da-rrers 25 anys centenars de perso-nes que han deixat el tabac; no desdel puritanisme de la croada anti-tabac, sinó de la comprensió quedóna la condició d’exfumador…”

El plantejament és molt original:segons el Dr. Masgrau, deixar defumar pot ser un procés agradable,o almenys no tan terrible commolts fumadors pensen. També vaen contra del mite de la dificultatextrema de deixar de fumar. Laprova d’això és que molts fuma-dors empedreïts han deixat el tabacsense massa dificultat aparent des-

prés d’un consell mèdic ben fona-mentat, o de patir una malaltia méso menys greu. Finalment, deixarde fumar seria una etapa vital mésen el procés de fumar, i comporta-

ria molts més plaers que el fet decontinuar fumant.

El llibre té 140 pàgines il·lustra-des amb gravats i un preu de 15euros. Està editat pel mateix autoren la col·lecció “Quaderns Vius”.Jo el vaig trobar al FNAC, però emsembla que me’n vaig endur el dar-rer que els quedava. Si no el tro-beu, el podeu demanar a l’autor através del telèfon 93 415 75 00.

Si voleu seguir el mètode EPDF(El plaer de deixar de fumar) pelvostre mòbil, només cal que en-vieu un SMS en blanc al 5870 (cost0,15 euros). Més informació alweb www.epdf.org.

Fumadors/es: animeu-vos-hi! ■

El plantejament és moltoriginal: segons el Dr. Masgrau,deixar de fumar pot ser unprocés agradable, o almenysno tan terrible com moltsfumadors pensen.

LLIBRE

El plaer de deixar de fumar

32 US RECOMANO

El mundo nada puede frente a un hombre que canta en la miseria. Ernesto Sábato.

ENRIC DUQUE

Restaurant ChicoaAvui parlarem d’un restaurant quea hores d’ara ja és tot un clàssic aBarcelona. No us deixeu enganyarpel nom. No té res d’exòtic. De fet,el podríem definir com un templede la cuina catalana actualitzada,feta amb rigor, utilitzant sempreproductes de primeríssima quali-tat, sense fanfàrries, actualitzantsempre coccions i presentacions iaconseguint, a la fi, una cuinaexcel·lent amb productes nostrats.Tot és bo, però mereixen un co-mentari a part els bacallans! Nose’n fan, de més bons, a Barcelona.A la llauna, amb tomàquet, ambmongetes del ganxet... i sobretot elmeu preferit: simplement a la plan-xa. Sublim.

Consells: aneu-hi, reserveu-hitaula i gaudiu-ne.

Fitxa tècnicaRestaurant ChicoaC/ Aribau, 73Tel. 93 453 11 23Preu mitjà p/p: 30-40 euros

Bar TomàsA l’Aragó són típics els bars mono-temàtics, és a dir, especialitzats enun sol producte tractat d’una certamanera. A Barcelona no n’hi hagaires, però sí un que és un clarexemple d’això: “El bar Tomàs i lesseves BRAVES”. Si voleu menjarles millors patates braves de Barce-lona, no ho dubteu, aneu al Tomàs.La mida, la cocció, la salsa... sensa-cionals! Més que per fer el vermut,és per dinar-hi, perquè repetireutantes vegades que no us quedaràgana per res més.

Fitxa tècnicaBar TomàsC/ Major de Sarrià, 49No fan reservesPreu mitjà p/p: depèn de les ra-cions de braves que sigueu capaçosde deglutir abans de defallir.

BacabA la Travessera de Gràcia de Barce-lona, entre els carrers Aribau iMuntaner, hi havia un bar que esdeia La Cabanya on se servien es-morzars, dinars i sopars amb cuinacasolana “de cada dia”. Això hacanviat. Ara es diu Bacab, i de 18 a1 h de la matinada fan una cuinasensacional “de tapes i mitges ra-cions” ideal per a qualsevol hora.La fórmula té un gran avantatge: etpermet menjar en la mesura justaque et dicta la gana. El més impor-tant, però, és la gran qualitat de lacuina i la increïble relació qualitat-preu, que et permet fer un àpatmemorable per un màxim de 30euros per cap (dues tapes, duesmitges racions, dues postres i un vide qualitat). L’invent funciona grà-cies a l’audàcia d’en Francesc(l’empresari), la sapiència culinà-ria d’en Santi (el cuiner) i el savoirfaire d’en Robert (el cap de sala),les tres ànimes del Bacab. Aneu-hi,trieu i no us en penedireu (rodolí).No deixeu de tastar el foie amb fi-gues, les mandonguilles de cua debou i la magdalena de xocolata...Sublim.

Fitxa tècnicaBacabC/ Travessera de Gràcia, 45Tel. 93 201 78 09 (fan reserves)Obert de 18 a 1 hPreu mitjà p/p: 20-30 euros

GASTRONOMIA

Restaurants

US RECOMANO 33

Saber més que els altres és fàcil. El que és difícil és saber alguna cosa millor que els altres. Sèneca.

Ingredients per a 4 persones1/2 col blanca1/2 kg de cigrons1 kg de patates2 pastanaguesHerbes per al caldo1 tira de cansalada viada1 trosset d’orella i morro de porc1 botifarra negre1 botifarra blanca1 botifarra crua400 g de carn de vedella400 g de carn de porc1/4 de pollastre1 paquet de 250 g de galets

Per fer la pilota:150 g de carn picada de porc150 g de carn picada de vedella1 ouMolla de pa seca esmicolada

PreparacióPer fer la pilota posarem en un platla carn picada de porc i la de vede-lla, l’ou i la sal, farem una massa ihi anirem tirant la molla de pa es-micolada fins que la massa quedicompacta. Aleshores farem les pi-lotes i les passarem per farina. Perfer el caldo hi posarem les carns,l’orella i el morro de porc i el po-llastre, les herbes i les pastanagues,i quan gairebé estiguin fetes lescarns, hi tirarem les botifarres i lespilotes. Un cop el caldo estigui fet,separarem les carns i reservarem elcaldo. Per un altre costat, posarema coure la col i les patates. A part,també courem els cigrons. Un coptot està cuit, tallarem la carn adaus i la posarem en una safata;d’altra banda, també omplirem unasafata amb les verdures i el llegum.El caldo el farem amb els galets. ■

LA CUINA DE L’HOSPITAL

Escudella i carn d’olla

JORDI ALTÉS

Gastronomiapenedesenca: Casa depagès Cal Tres Pams

Us vull recomanar un lloc que m’haenamorat per la seva autenticitat,impossible de trobar a ciutat: lacasa de pagès Cal Tres Pams, de Vi-lobí del Penedès. És una casa delsegle XVII que ha estat restaurada,però que conserva l’esperit tradi-cional de les masies del Penedès. Elmunicipi de Vilobí és a pocs quilò-metres del nostre hospital, per lacarretera de Les Cabanyes. Cal TresPams està situat al barri de les Gui-xeres de Dalt, on fins fa uns 30 anyss’extreia encara el guix que dónanom a la població (“vila albí” o vilablanca). A les antigues pedreres s’hiha acumulat aigua, i s’hi han for-mat “pèlags”, una zona humidaprotegida i interessant de conèixer.

A més de la seva situació privile-giada, Cal Tres Pams ofereix unaexcel·lent cuina tradicional, basa-da en l’ús intel·ligent del forn dellenya. En Joan i la Carme, quejuntament amb altres membres dela família s’encarreguen del restau-rant, són d’una hospitalitat a laqual ja no estem acostumats, quereflecteix el seu tarannà optimistai ens fa pensar que realment s’hopassen bé fent aquesta feina. No éscasualitat que un mosaic a la portade la masia ens digui: “Siguis quisiguis, vinguis d’on vinguis, pensiscom pensis, benvingut siguis”.

El restaurant és obert els dissab-tes i diumenges al migdia, i tan-quen durant l’estiu. Cal reservar altelèfon 93 897 80 89. Per a més in-formació: http://vilobi.diba.es/tu-risme/trespams/trespams.htm

34 US RECOMANO

L’important no és el que et passa, sinó com vius el que et passa. J.M. Serrat.

CARLES ORTA

AQUESTA PEL·LÍCULA, actualment a lespantalles, ha estat dirigida perAlejandro Amenábar, el qualtambé ha fet la música i és coautordel guió. Estrenada el 2004, harebut ja diversos premis i n’opta amés, encara.

Protagonitzada per Javier Bar-dem en el paper de Ramón, BelénRueda en el paper de Julia, LolaDueñas (Rosa) i Mabel Rivera(Manuela), entre altres, Mar aden-tro és la pel·lícula de la història deRamón Sampedro, nascut en unllogaret de Galícia l’any 1943. Ma-riner de professió, l’any 68 va que-dar tetraplègic de manera acciden-tal. Lluitador persistent pel dret auna mort digna, va morir l’any 98sense haver aconseguit que les di-

verses instàncies judicials perme-tessin posar fi a la seva vida d’unamanera legal i sense patiment físic.

És absolutament remarcable la in-terpretació de Bardem, que, tot itenir 20 anys menys que Sampedro,està perfectament caracteritzat i fauna actuació memorable. Tambésón impressionants les figures de laseva veïna i amiga (Rosa) i de laseva cunyada i cuidadora (Manue-la). La cinta defineix molt bé la vi-talitat sorneguera del protagonista,així com el seu entorn familiar i re-lacional, i aconsegueix barrejard’una manera creïble les llàgrimesprovocades pel dramatisme de l’ar-gument amb els somriures derivatsde l’agudesa del guió, que reflecteixde manera fidel la manera de ser ide pensar de Ramón Sampedro.

Aquesta pel·lícula constitueixuna defensa aferrissada del dret decada persona a decidir sobre la sevapròpia existència i, per tant, aposar-hi fi, si considera que lescondicions en les quals es troba noli permeten viure dignament.Aquesta visió xoca amb les lleis ac-tuals, amb la moral tradicional,amb la dificultat de les personespròximes a assumir la decisió dra-màtica i irreversible d’una personaestimada. En aquest sentit, una deles advocades que ajuda el protago-nista emfatitza que no és l’advoca-da de l’eutanàsia, sinó la de la lli-bertat. Els límits que cada personaposa per considerar la seva existèn-cia inacceptable és variable i, per

descomptat, no necessàriamenthan de coincidir amb els que s’im-posin altres persones. En aquestsentit, el protagonista del film in-sisteix que és ell, personalment,qui no vol seguir vivint en unescondicions que considera inhuma-nes per a ell, però subratlla que al-tres tetraplègics poden viure aques-ta situació d’una altra manera.

La pel·lícula explica la història deRamón Sampedro i, per això, nosurt el punt de vista mèdic sobre elproblema, tot i que el personal sa-nitari sovint es veu tècnicamentimplicat en l’administració de fàr-macs a pacients terminals. La figu-ra d’un capellà tetraplègic que volcanviar la manera de pensar delprotagonista resulta grotesca, peròles paraules de Ramón Sampedroen el seu llibre Cartas desde el in-fierno no són precisament amablesamb ell. Els jutges es limiten a apli-car la llei existent, amb indepen-dència d’altres consideracions. Defet, legalment, en l’actualitat, alnostre país no és permesa l’eutanà-sia, i fins fa poc no s’ha despenalit-zat el suïcidi. Personalment, pensoque cada persona ha de poder deci-dir sobre la seva pròpia vida, peròtambé em sembla clar que aquestdret ha de tenir limitacions que evi-tin, atès que el resultat de l’acció ésirreversible, la possibilitat de deci-sions impulsives o influïdes per unestat d’ànim transitori. A més, caltenir en compte la possibilitat d’a-busos per part de terceres persones,potencialment amb altres interes-sos que els de l’interessat.

En tot cas, considero que Maradentro conté valors més que sufi-cients, tant cinematogràfics comhumans, perquè sigui del tot reco-manable veure-la. ■

CINEMA

Mar adentro

L’ENTREVISTA 35

L’E

NT

RE

VIS

TA

RAQUEL FERNÁNDEZ I MERCÈ PERAL

COMENCEM PEL CURRÍCULUM. Va néixera un poble de l’interior de Còrdo-va. Amb tan sols 12 anys va mar-xar intern a estudiar, a uns 150quilòmetres de casa seva, i a causade la distància només anava aveure la família durant les vacan-ces. Amb 19 anys acabà els estudisde Maestría Industrial Eléctrica,tenia moltes ganes de viatjar, deconèixer món, i creia que la millormanera de satisfer aquesta inquie-tud era fer de mariner mercant, jaque prové d’una família humil i no

disposava de grans possibilitatseconòmiques.

Ingressà a l’Escola de Nàutica deBarcelona i hi va cursar estudisd’oficial de marina mercant, va de-cidir acabar el cicle complet i ob-tingué la graduació de Cap de mà-quines de la marina mercant. Vaestar navegant durant 13 anys perAmèrica, Àfrica, Europa... i va co-nèixer 33 països. La seva feina eracap de màquines i el vaixell trans-portava mercaderies. Fou un delsfundadors del Sindicato Libre de laMarina Mercante, després delrègim franquista.

Ens parla de la seva joventut i esdefineix com una persona lluita-dora, liberal, amb idees de canviarel món, i duia el cabell llarg, moltpoc comú en aquella època, cosaque va fer que tingués uns quantsproblemes. Ens comenta que elsou d’un mariner era tres vegadesmés alt que el sou del personal deterra, i això li permetia portar unavida molt còmoda i gaudir del mo-ment. A Barcelona, mentre estu-diava a l’Escola de Nàutica, va co-nèixer la seva esposa; tenen duesfilles.

Va arribar una crisi al sector i,com que ja tenia família, a més deraons personals, decidí deixar lamar. Començà a treballar en unaempresa de telecomunicacions

Un mariner ambesperit de lluitadorFrancisco Cubero, cap del Servei de Manteniment de l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès

Qui no és feliç amb poc, no ho serà amb molt. Lao Tse.

El problema no és la bomba atòmica, sinó el cor de l’ésser humà. A. Einstein.

36 L’ENTREVISTA

americana; després treballà, durant10 anys, a una impremta; més tardpassà a l’ensenyament i, com a pro-fessor, va impartir classes de la ma-tèria Fred, climatització i tècni-ques industrials. També va treba-llar a la branca de l’hostaleria finsque va entrar a l’empresa de serveisde manteniment, Agefred, subcon-tractada per l’Hospital.

Agefred li oferí la possibilitat devenir a treballar a l’HCAP i va de-cidir de fer una visita a l’Hospital itambé a la població de Vilafranca.Va quedar encantat de l’amabilitatde la gent i, sobretot, de l’ambientnatural del Penedès. La vinya liaportava records d’infantesa, i esconfessà un gran amant de la na-tura.

Va tenir la sensació que l’am-bient professional seria agradablei, tot i que hauria de treballar in-tensament, va pensar que era unabona decisió acceptar la feina; amés, potser podria, amb la seva fa-mília, instal·lar-se i viure a Vila-franca, a prop de la pau de la natu-ra. Davant la negativa per part dela seva família de venir a viure aVilafranca, continua vivint a Barce-lona.

Què canviaries de l’Hospital?Ens diu que equipararia els sousamb els de l’ICS; troba injusta ladiferència existent, però a la vega-da pensa que hi ha més facilitatd’accés a un lloc de treball, perquèno s’han de fer oposicions.

Una experiència desagradableUna vegada que fallava la xarxa ino connectaven els equips electrò-gens per una fallada a l’interruptor.“¡Fue cuestión de minutos! ¡Lopasé fatal!”

Una experiència agradableDefineix com a experiència agra-dable el dia a dia; ens comenta quecada nou dia aporta una mica mésde felicitat a la seva vida.

Què et fa por?“Quedar-me invàlid. El fet dedonar feina als altres i no saber quèes pot fer per tal d’evitar la situa-ció.”

En quina situació et sents incòmo-de?“Quan he de parlar en públic, ferentrevistes, fer conferències. Emposo molt vermell. Per això vaigdecidir deixar l’ensenyament.”

Què no tornaries a fer?“No tornaria a impartir classes, ferde professor, no perquè sigui malafeina, sinó pel fet que ja era massagran i aquesta feina crec que s’hade començar a fer de jove. Recordoque tenia un grup d’estudiantsjoves i problemàtics, i era moltcomplicat poder fer la meva feina;ells tenien altres inquietuds. Elcentre d’estudis on treballava sem-blava una presó; així no es pot ferun bon treball, i també cal tenir unbon entorn on l’equip docent i eldiscent s’hi trobin bé; de totes ma-neres, alguns estudiants, realment,eren molt problemàtics.”

Si poguessis, què t’agradaria fer?“Anar a viure a Costa Rica. Du-rant els viatges vaig descobrir queera un dels millors països quehavia conegut. Dins d’Espanyaaniria a viure a qualsevol lloc,però fora només marxaria a CostaRica. Un dels llocs on no aniria aviure mai és als Estats Units, és unpaís amb massa contrastos, vio-

lent, i no s’adiu amb la meva ma-nera de viure.”

Què fas en el teu temps d’oci?És un dels creadors, des de fa 8anys, juntament amb altres anticsmariners, del premi literari Nos-tromo sobre temes marítims, i delpremi que porta el mateix nom depintura i escultura, aquest de crea-ció més recent.

A més, col·labora amb diversesONG. Estudia temes relacionatsamb el medi ambient, creu que ésmolt important la sensibilitzacióde tothom en aquestes qüestions,el preocupa. També fa estudissobre temes marítims. Quan almatí agafa el tren per venir a treba-llar, veu com surt el sol. Comentaque és magnífic veure com s’aixecael nou dia. Això també li evoca re-cords de quan navegava. Mai, capdia, no deixava de veure la sortidadel sol, mirava el rellotge i, quans’acostava l’hora de la sortida, pu-java a coberta i admirava com s’ai-xecava. “Es para mí la cosa másplacentera que existe, ¡lo másbello!”

Actualment es defineix com unapersona ja més gran amb interes-sos bastant diferents de quan erajove. Més calmat, dedicat a la vidafamiliar, més conformista, conci-liador. Creu que el debat i la nego-ciació és la millor manera d’arribara un acord. A la vida, a més de tre-ballar i guanyar diners, s’han de fercoses que t’omplin i t’enriqueixincom a persona. És molt importantestar bé amb un mateix i no fa faltatenir grans coses materials, senzi-llament saber gaudir del dia i delque es té, gaudir de la família, de lanatura, del món que ens envolta;s’ha de procurar ser realista. ■

37

BR

EU

S L’Hospital, present a la Festa Major

Amb un pregó ple de referències al’Hospital, a la salut, a la medici-na... Toni Llovet, el primer metgea fer de pregoner a Vilafranca, vadonar inici a la Festa Major 2004el dissabte 28 d’agost. La premsacomarcal va descriure el discursde Llovet com treballat –en el

sentit de ben documentat–, es-tructurat –literàriament polit iben construït– i fluid, que vatransmetre al nombrós auditoritot un seguit de temes –com cor-respon a una persona de formaciócientífica i esperit humanista ambmúltiples inquietuds– sobre elsquals cal reflexionar, sobretot araque la festa, com aquell qui diu,ja és historia i que, per això ma-teix, es pot llegir amb calma. Eldiscurs de Llovet traspuava unecumenisme laic i una preocupa-ció social que, entre altres aspec-tes, va subratllar la fertilitat deri-vada de la convivència entre per-sones i cultures diverses.

S’aprèn poc en la victòria, en canvi, molt en la derrota. Proverbi japonès.

La residència “LaGirada” obrirà el 2005

Es preveu que l’estiu de l’any 2005obri les portes la nova residènciasociosanitària “La Girada”, ques’està construint al barri del Molíd’en Rovira. El Consorci Sociosa-nitari de Vilafranca és l’entitat res-ponsable de la construcció d’a-quest nou edifici que substituiràl’actual Clínica del Carme, queserà enderrocada, i una part del’activitat de la Residència SantFrancesc. En total, tindrà 250 pla-ces, 45 més que les que hi ha ac-tualment. A la Residència SantFrancesc (antic hospital), hi que-daran 33 llits per a estades socials.

Comencen les obres de l’arxiu

Han començat les obres per al’ampliació de l’arxiu d’històriesclíniques. Al jardí situat darrerede la zona de serveis i davant de laUH5, s’està preparant el terrenyper aixecar els mòduls prefabri-cats de 150 m2 de superfície quehan de servir per a l’arxiu passiu.S’ha calculat que amb aquest nouespai es podrà unificar tota la do-cumentació clínica que no està enactiu i que actualment està emma-gatzemada en diferents espais del’Hospital.

38 BREUS

Publicats dos articlesde companys icompanyes de l’Hospital

El treball “Després de la cirurgia decàncer de mama quines cures haigde tenir”, fet per Anna Cabestany iMontserrat Magriñà, surt publicat ala revista d’infermeria Rol del se-tembre de 2004, i el treball “Proce-diment de radioprotecció i vigilàn-cia de la salut de treballadors expo-sats a radiacions ionitzants”, deGenís Cervantes, Carmen Àlvarez,Àlvar Francés, Mariano Martín, Pa-tricia Millas, Eulàlia Mestres iMaria Díez, surt publicat a la revis-ta tècnica de seguretat i salut labo-rals Prevención, del trimestre juliol-setembre de 2004. Aquestes revis-tes les podeu consultar a la biblio-teca, a revistes de l’any en curs.

La saviesa és l’art d’utilitzar bé la ignorància. F. Savater.

Exposicions

L’exposició de Farma Mundi “Lavolta al món de la salut” va mos-trar la manca d’accés a la salut alspaïsos del Sud, les principals difi-cultats d’accés als medicaments es-sencials, les donacions de medica-ments, l’ús racional del medica-ment i els projectes de cooperaciói l’ajut humanitari. Es va comple-tar amb la xerrada “Medicamentsque no curen”, a càrrec de SusannaBlanch Huguet.

Projecte fotogràfic

Nosokomials (hospitalaris) és elnom del projecte fotogràfic propo-sat per alguns companys, el qualvol recollir l’activitat quotidiana al’Hospital des de les diferents uni-tats i serveis mitjançant imatgesfotogràfiques en forma de reportat-ge visual.

Aquest projecte està pensat per-què qui vulgui aporti la imatge oimatges que cregui que podencompletar la visió de l’Hospital, re-flectir-ne alguns valors, senti-ments, relacions, espais... priorit-zant sempre les persones.

Tot plegat vol ser un recull vi-sual i molt particular del nostrehospital des de tots els punts devista i amb la finalitat de crear unfons iconogràfic per a l’Hospital

amb la possibilitat, si s’escau, depoder-ne gaudir tots en una futuraexposició.

Cal saber que abans de fer qual-sevol fotografia a un malalt caldràdemanar-li per escrit el seu con-sentiment. L’Hospital té un imprèsd’aquestes característiques que po-deu trobar en forma d’arxiu a la in-tranet o que us podrà proporcionarla Teresa Cuscó.

Les fotografies poden ser enblanc i negre o en color, segons elque consideri cada autor/a; es po-dran fer amb la càmera digital del’Hospital, que estarà a la vostradisposició al Departament d’In-formàtica. Cal que utilitzeu la re-solució de qualitat més alta i si éspossible sense flaix. Aquestes fo-tografies seran tractades digital-ment per l’equip del projecte foto-gràfic per tal d’unificar criterisd’impressió.

Fins ara s’han recollit moltes fo-tografies, però la idea és recollir-nemoltes més i, sobretot, que hi par-ticipi el major nombre de personespossible.

Per a qualsevol pregunta o sug-geriment, us podeu adreçar a Hele-na Mestre, Teresa Cuscó, Rosa Ro-vira o Jordi Torres.

Tercera posició a lacursa de BTT

El dissabte 30 d’octubre es va dis-putar a l’Hospital de Mataró la cin-quena edició de la BTT interhospi-talària de Catalunya. Hi van partici-par sis membres del nostre hospital(Àlex Pairó, José Luis Ortega, AdolfDescalzi, Jordi Resa, Jordi Massanai Paco López), que van completarun dur recorregut de 24 quilòme-tres que passava pels voltants de l’Hospital i que, finalment, es vanendur una meritòria tercera posicióen la classificació per equips.

Companys “famosos”

• Rafael Vera, escollit vocal primerde la Junta Directiva de la Socie-tat Catalana d’Otorinolaringolo-gia i Patologia Cervicofacial(SCORL).

• Santi Marimon, nomenat mem-bre del Grup de Treball per a laRacionalització i el Finançamentde la Despesa Sanitària.

• Antoni Llovet, pregoner de laFesta Major 2004.

39

Davant les injustícies el primer pas és deixar de ser indiferents. Petra Kelly.

Taní és una revista que es vafent. Fins ara hem rebut tota

mena de col·laboracions: llargues icurtes, científiques i periodísti-ques, íntimes i expansives... Ambaquesta curta experiència de tresnúmeros ja ens atrevim a posaruna mica d’ordre, a no improvisartant i per això us volem suggerirquina és la millor manera de ferTaní. Haureu vist que hem agrupatels articles en blocs, que correspo-nen a set grans seccions on podenencaixar els vostres articles.

Com podeu col·laborar

Debat. Reflexions per avançar enla discussió de qüestions d’interèsassistencial i professional.

En viu, és l’apartat per a articles decaràcter científic i assistencial.

Què fem, és la manera de presentarl’activitat que desenvolupen deter-minades unitats, comissions, ser-veis, grups de treball, etc. que potserno són prou coneguts per tothom.

Els Breus, són el recull de les no-tícies dels mesos anteriors. Mésque novetats, són un recordatori:“allò escrit és el que perdura”.

Hi ha algú de la casa que creieuque es mereix L’entrevista? Pro-poseu-nos-el o feu-li vosaltres ma-teixos l’interviu.

A Solidaritat us expliquem lesactuacions de cooperació en quèhem participat.

Llocs i viatges, ja ho diu el seunom. Però no cal pensar només aviatjar a les antípodes per trobarun destí suggerent.

Escrivim és l’espai reservat a lacreació literària i filosòfica méspersonal, però amb una voluntatde projecció pública.

Us recomano, us el recomanem.Per què no aconsellar els altresdels petits plaers que ens atorguema nosaltres mateixos?

També esperem que ens feu arribarnoves cites cèlebres que puguemincloure als peus de pàgina.

Extensió recomanadadels articles

Per facilitar la confecció de la re-vista hem pensat que l’extensiómés idònia dels articles està entreuna i dues pàgines. Per als articlesd’una pàgina heu d’escriure al vol-tant de 2.700 caràcters (comptatsincloent-hi els espais) i molt millorsi els acomanyeu d’una foto o unail·lustració. Per als articles de duespàgines no passeu dels 6.000 i dedues imatges. Si feu un article decreació esteu eximits d’il·lustrar-lo.I recordeu de signar-lo i de posar-hi el servei on treballeu.

Imatges

Pel que fa a les fotos o il·lustra-cions, millor si ens les passeu enpaper, i si són imatges digitals re-cordeu que cal que tinguin prouresolució (perfecte si són a 300ppp a mida real i en format JPEG oTIFF). Les imatges que es podenbaixar d’internet –encara que esveuen prou bé per pantalla– habi-tualment són d’una qualitat insufi-cient perquè quedin ben impreses.

taní m. Component del vi d’acció astringentque procedeix de les parts sòlides del raïm. Lidóna atributs sensorials, especialment pel quefa al gust i a la coloració fosca dels vins negres,i és un dels causants de la sedimentació. Lasensació astringent disminueix a mesura que elvi envelleix. cas tanino fr tanin ang tannin

Diccionari del vi. Xavier Rull. UniversitatRovira i Virgili/ Enciclopèdia Catalana, 1999

© Consorci Sanitari de l’Alt PenedèsEspirall, s/n. 08720 Vilafranca del PenedèsTel.: 93 818 04 40revista@csap.scs.es

Equip de redaccióJordi AltésAnna BàrcenaCristina CanalsTeresa CuscóRaquel FernándezAntoni LlovetHelena MestreMercè PeralAntònia RoviraRosa Rovira

RealitzacióHores extraordinàries

ImpressióImprès Ràpid