SUP_LEMEN T N.o 1

NOTICIARI D'ACTUALITATS CULTURALS - AGOST 1948

EDITORIALH i ha en l'actualitat de les coses a través de la continuitat d'una

cultura, uns elements de possible valor perenne. En ells la forçadel passat ascendeix pel camí del temps a projectar-se en l'esde-

venidor. D'aquest fluir incessant n'aturarem a les mans d'anhel de lanostra joventut, i per uns moments, el fruit expectant que éssent ja reali poderós, encara sense ben bé adonar-se'n s'anuncia. Cada Suplementcercarà de contenir elements que siguin el reflex càlid i la vivor verita-ble de les activitats intel.lectuals 1 artístiques del nostre país. Voldriaésser en realitat, un full de ruta per als seguidors o directes participantsen aquesta gran prova de fons i regularitat de marxa en què, s'ha con-vertit progressivament la vida cultural catalana.

Hi ha en el nostre esforç una absoluta necessitat de parlar. Silencio-sament, però, sense un sol manifest ni una sola idolatria, sense campanesni destrucció, arran mateix de l'adolescència, ens ïncorporàrem a la marxaper a cobrir aleshores la darrera fila.

Ara un retard, un punt de desviació de nord ens convertiría ja enabsents. No ens podem sentir espectadors en aquesta llarga lluita de lacultura que demana vides per tal de nodrir les seves imposants realitats.Hereus sorpresos d'un patrimoni fràgil però fins ara extraordinàriamentperdurable, ens hem trobat amb les mans ardides servint el mateix ob-jectiu de protecció primer i d'acreixement després del vell tresor enperill. Sense postulats d'unió ens hem trobat units a la ruta comuna.No ha arribat l'hora de les exclusions. No creiem que res ni ningú puguisortir-nos al pas amb altra expressió al rostre que el respecte i l'atenció.La nostra inquietud no s'arrela en terreny fals ni en el partit pres d'unafértil o eixorca terra abandonada. Mentre anyorem sempre arribar a lapròxima jornada ens -sentim lliures al servei indeclinable de l'art i de leslletres.

Aquest Suplement s'ajustarà a les condicions del moment i circu-iarà entre els amics com una mà estesa, segur de trobar més i milloracolliment en una reduïda coneixença que en l'espai il.limitat del carrer.

La nostra joventut ja no és del tot una incògnita., A través d'ellano ho -és tampoc el futur immediat de la cultura catalana. Cada represaés però una partida des d'un nou punt avançat, perquè no hi ha des-truccions en la tradició anterior. En aquesta tasca no ens erigim ensacerdots d'una missió única, sinó que ens situem en el nostre lloc, relle-vant la guàrdia als que ens precedeixen, obrint el pas als que ens se-guiran el dia de demà.

UN ESFORÇ: ÁRIEL REVISTA DE LES ARTS

CAL SALVAREL PALAU

En començar l'anterior temporada musical,els barcelonins han estat sorpresos per al-gunes modificacions introduïdes en la de-coració del Palau de la Música Catalana.Han observat la desaparició dels serrellsde vidre que ornaven els llums circularsque volten les columnes del pis superior.Aquesta poda ve després de la desapari-ció de la cúpula de mosaic que centravala façana del carrer Més Alt de Sant Pere,dels fanals sostinguts per columnes en fals,davant de la :part alta de la façana, deles cintes florides que decoraven les bara-oes dels pisos, a l'interior, i del camuflatgede les fades de l'absis, empastifades de co-lor de rajola a fi de dissimular el seurelleu respecte al fons musiu.

Donem el crit d'alerta. Les generacionsjoves tindran dret a demanar comptes aaquells que s'atreveixen a mutilar bàrbara

-ment un monument significatiu i respectable.Ens plau no creure en cap intenció malè-vola, i suposar que les mutilacions• hauranestat conseqüència de •disposicions depenentsde petites necessitats :pràctiques, de lesquals no hauran tingut esment les dignespersonalitats directives de la casa. Ara bé,una vegada observat el mal, creiem unaobligació moral indefugible el denunciar-lo,com esperem trobar un ressó adequat enaquells que tinguin la responsabilitat ar-quitectònica de l'edifici, que no dubtem quetindran prou gust i prou respecte a l'obrade Domènech i Muntaner, per a restituirles coses a llur forma original.

Quan els somnis socials utòpics varenimposar el concepte d'una arquitectura ma-quinista, quan l'Exposició d'Arts Decora-tives de París, l'any 1925, recollia el gustdel decorativisme •primitiu de les planiciescurassiàtiques , portat a la capital francesaper l'Exposició d'art rus de Diàghilev i,

Una aventura de MaragallSobre la HAIDÉ, per Maurici Serrahima

més tard, :pels Ballets Russos promogutspel mateix personatge, amb els famosos de-corats de Bakst; i en feia una síntesi ambles dades superficials del cubisma, va créi-xer un moviment del gust oposat a allòque representava el Palau, i va fer-se untopic l'opinió de què constituïa un inexpli-cable monstre de lletgesa.

Aquesta manera de veure, dotada de l'a-passionament que confereix la moda, vafer-se general i violent, i va arribar aembenar fels ulls dels contempladors del'edifici, fins a fer possible creure i accep-tar un judici que portava implícit el re_conèixer de què el gran Domènech i Mun-taner, home cultíssim, profund estudiós dela història de l'arquitectura; Lluís Millet,ànima vivent de quelcom tan arrelat a lamentalitat racial com I "Orfeó Català; Joa-quim Cabot, verdader promotor de l'obra,tots els escriptors que varen corejar-la desde la premsa, tots els patriotes que varenpoder anar dia darrera dia a veure lesobres, amb l'entussiasme que els produïapoder considerar l'edifici com a un sím-bol, eren uns imbècils que no sabien dis-tingir la 'bellesa.

Avui, passada la passió del moment "ArtsDeco ", quan els esperits refinats poden de-lectar-se en una i altra etapa de la vidade l'art, i senair el gust de cadascuna deles seves menges, ja no pot haver-hi ningúque intenti renegar d'un moment tan viude la nostra cultura com el que representael Palau.

Tot el París que compta, Apollinaire encap, va aixecar-se, a París, centra l'intentde destruir les velles entrades del Metro,del més rabiós mode rnisme, quan les obreshavien començat; i ara les que quedensón conservades com monuments nacionals.Si una indignació així fou promoguda, enun ambient sensible, a favor d'una cosasense altre interès que el seu interés plàs_tic, com no hem d'indignar -nos nosaltresquan hom fereix quelcom tan entrenyablei representatiu com el Palau, materialitza

-cih de tota una època?ALEXANDRE CIRICI

– No, nena, no. L'última vegada vaig ennuegar-me amb una espina.

Estic content d'haver donat motiu a ques'hagi parlat una mica dels poemes queMaragall escriví sobre la figura d'Haidé.

La figura d'Haidé ha donat lloc a su-posicions més o menys precises, però através de la intensitat lírica dels poemestothom s'ha adonat que la sinceritat queés en la raó d'ésser mateixa de la poesiade Maragall fa molt difícil que la figuradHaidé pugui ésser purament imaginària.1 això encara més si es té present el queel mateix Maragall digué a ]"'Elogi de ladansa": I és que zorn recordó d'una ve-gada que vaig veure una dona'dansar ambuna gràcia ta% que semblava que ella fosla dansa mateixa... .. i que la coincidènciad'aquestes paraules amb un dels primersversos del poema:

ellas és la dansa si li plau dansar,

sembla totalment indiscutible. No és doncspossible negar que Haidé hagués tinguten la vida de Maragall una existència per-sonal.

En la comunicació que vaig adreçar fapoc a la Societat Catalana d Estudis His-tòrics vaig estudiar aquest tema amb al-guna profunditat. Ara, però, çaldria afe-gir-hi quatre paraules.

L'examen detallat que vaig fer dels poe-mes em portà a remarcar , aquest lligamamb la vida personal del poeta, però al-hora a assenyalar com en els diversos poe-mes de la sèrie s'hi marquen dues liniesben visibles. La una és la que conté lacontemplació de la dona que dansa, lli

-gada amb la frase que he esmentat de]"`Elogi de la dansa ", y amb l'Agnès de la"Glossa ", i amb altres moments del poeta.L'altra és la història d'un amor incipient,però normal, que tampoc no va endavant,i que es conserva només en el record,—en el record del poeta, o tal vegada enel de "l'ansic" innominat que apareix enla "Represa d'Haidé"—, .però que no fareferència a la dansa, ni a una mateixamena de contemplació, •i fa pensar aixíque els poemes podrien haver tingut undoble origen.

La tesi, podriem dir, de la meva comu-nicació és la coincidència total entre aquestsegon aspecte dels poemes d'Haidé i elconte " Una calaverada", que el mateix Ma-ragali posà més tard, en una traducció cas

-tellana ampliada i completada amb comen-taris, com a pròleg dels "Elogios". Lesraons que allí vaig donar no són tretes dededuccions o de judicis meus, sinó de coin-cidències en l'argument de la història i so-bretot en la forma d'expressar-la: lesidentitats verbals arriben a ésser completes.No en poso exemples ací perquè més quede cada una de les coincidències, tal ve-gada en ella mateixa insuficient, és del'abundància i de la continuitat que neix laidentitat , al meu entendre decisiva. I lla-vors la gràcia que això té és que el pro-tagonista de "Una calaverada", segons re-sulta d'una sòlida tradició verbal i d'unesal.lusions claríssimes que hi ha a la ver-sió castellana, era Antoni Gaudí. Així el

gran arquitecte, amic com era de Maragall,seria "l'amic" del qual es parla a la "Re-presa d'Haidé", i l'argument extern delspoemes, almenys, seria fet a base d'unahistòria d'amor de Gaudí.

Això és el que jo volia demostrar enla meva comunicació. Ara, també és certque el mite d'Haidé, —l'amor incipient,interromput , no realitzat ni possible, i con-servat només en el record—, apareix poeo molt en altres poemes de Maragall,que no sempre hi pot ésser lligat amb l'a-nècdota de Gaudí. Vaig esmentar-ne al-guns, com ara el que es titula "Amors ",i "Per tú ploro ", i potser el que comença"Nodreix l'g.nrsor de pensaments absèn-cia"..., i també "La cascada de Lotour",i "Par la Loba de la Figuera ". Es evi-dent que n'hi ha d'alt res que directa oindirectament s'hi podrien relacionar, cotoara "Diades d'amor ", i la mateixa "Nausi-ca", i encara ]"`Elogi de l'am.or". ,Penoaixò ens porta a un altre aspecte de laqüestió , i és el que ara voldria precisar.

En els poemes d'Haidé hi ha una partque deriva indubtablement de la històriade Gaudí que Maragall contava en el conte"Una calaverada". Però no em vaig pro-posar ni poc ni molt deixar definitivamentaclarit el valor que en la vida de Mara-gall hagués pogut tenir l existència d'unaHaidé més o menys real. I vull afegirara que no crec que sigui encara l'horad'aclarir-ho. Tinc la impressió que entreels manuscrits de Maragall hi pot haverencara moltes coses a estudiar en aquestsentit, però tant si és així com si no,mentre l'estudi de la biografia del poetano sigui •emprès a fons no seria legítimvoler deduïir, a base només dels seus poe-mes, conseqüències biogràfiques massa pre-cises, sobretot quan tenim la seguretat queel cas real no predomina en l'anècdota ex-terna dels poemes d'Haidé —que es cen-trà en el record de Gaudí—, s si en totcas en -una impressió íntima, per ara im-possible de valorar.

De moment em sembla que ja és .prouinteressant haver arribat a la conclusió quela història d'Haidé, tal com és contadaen els poemes, no és exclusiva del poeta,i que Gaudí hi tenia una bona part, quequeda ben explícita. No sé quin pot ésser]'abast de l'altre aspecte, el que correspona un record personal del poeta, que deguédonar origen, segurament, a l'impuls crea-dor i a la intensitat lírica, però que, peraltra banda, no fou mai perceptible ex-ternament en la vida de Maragall. El quecm sembla evident és que, ara com ara,les suposicions que es facin sobre unaHaidé real i viva que no sigui la de Gaudíhan de quedar per força una mica gra

-tuites. I en tot cas l'única cosa que caldeixar ben establerta és que I'Haidé queconeixem pels poemes nasqué de la com

-binació literària de dues figures reals, ique .per tant , encara que pogués repre-sentar per al poeta emocions i recordsmolt íntims, és essencialment tina creaciópoética.

2

Allà dalt de

Marius Gifreda, director de la "Gasetades les Arts ", crític d'art de Mirador iguanyador català del concurs de novel.lesde l'Editorial Janés, viu en una casa derostre un xic sever, de pedra i de maó,al carrer de Marmellà. El carrer de Mar-mellé és el -carrer més alt de Barcelona.0 almenys és el carrer més alt del Putxeti tan ventejat que, quan ni una fulla esmou a la Diagonal, allí dalt heu d'arrapar

-vos el barret. La casa, té un rebedor quasinu, d'un blanc de claustre de vila mari_rera i , a més, una pineda. Una pinedasobre la ciutat i dins de la baga del 23és una cosa de la qual val la pena deparlar. Com escau al nostre país on l'hortté tanta tradició, mongeteres i faverescreixen sota els pins, a la cura d'un pagèsfaixat que parla català occidental; .peròtambé hi creixen ginesteres, que estan flo-rides quan Corpus s'apropa, i les herbotesnecessàries perquè el bosc sigui bosc en-cara que amagui un bassal d'aigua ambtestos immersos i una cuina sorprenent,pintada en un tó sanguina. Allí, en unrecó d'on es veu tota la ciutat fins a Mont

-juic i fins a les boires del port, he fet al'autor de "Sis o set sirewes" sis o setpreguntes que ell molt amablement ha con-testades per als lectors d"Ariel".

—" Sis o set sirenes" és la seva prime-ra novel.la?

—Sí, mal m'està el dir-ho.—Quan l'escrigué?—El fet material d'escriure-la fou du-

rant l'any passat, però ja feia uns quantsanys que m'estava furgant pel cap.

I és curiós : una vegada creats els meuspersonatges ja no em perderen de vista finsaconseguir que els fes caminar per damuntdel paper. Algunes nits, abans de dormir,se m'apareixia el fantasma de David —undels personatges— i em demanava comptesper tot el que li feia dir. D'ençà de Pi-randello, els "personatges" han agafat mol-tes pretensions.

—Com la classificaria? Humor anglès?italià? català?

—No tinc pretensions d'humorista, per-què l'humorisme sistemàtic —gosaria dirtotalitari_ no s'adiu amb el nieu tempe-rament. A la llarga el trobo una mica trist.Si en la meva obra hi ha alguna puntad'humorisme és, més aviat, com un sub-producte; i en dir això penso en Huxley,un dels meus autors preferits. En "Sis oset sirenes" he intentat comentar un climaque després de la guerra s'ha produït encertes classes socials —tant altes com bai-xes— on l'afany de riqueses ha subjugatels valors espirituals. He procurat escriu-re una novel.la moral encara que no hosembli.

--'Hi reconeix 1'influèencia de cap tra-dició catalana o estrangera?

—No sabria què dir-li. Si he rebut al-guna influència, Déu faci que sigui bona.

—Sentírem per ràdio un fragment on esparlava de Jerusalem; l'obra, doncs, no ésd'ambient català?

—El fragment que vaig llegir a la ràdio

la muntanya

correspon a unes notes de viatge del meupersonatge David, el qual sempre em su-plicava que el fes viatjar. Satisfet aquestanhel, seguix vivint a Barcelona i al seumas de l'Empordà. Els altres personatgessón completament barcelonins i d'avui dia.

—Creu que la novel.la , al món estiguien crisi, com s'afirma:

—Jo diria que no. Però degut a la"guerra freda" actual, han aparegut unasèrie de personatges sensacionals d*espio-natge i llibres d'un gran interés políticque possiblement han mitigat l'atenció perles narracions imaginatives. Les novel.lesanomenades "policíaques" .potser han estatles més perjudicades; cosa que lamento,perquè sembla que llegir aques gènere lite-rari és de persona il.lustrada.

—I a Catalunya?—Sí, la nostra novel.la, evidentment, ha

sofert una crisi; això degut a les cir-cumstàncies era inevitable. Però ja comen-cem a refer-nos-en i tinc l'esperança dequè en sortirem.

—Ha escrit, escriu o pensa escriure al-guna altra novel.la?

—De bona gana reincidiria, però depènde tantes coses !... de la gentilesa de lesmuses, de la benevolència dels editors, detenir alguna cosa per dir , de la mandra...A cau d'orella li diré que ja tornen apa-rèixer nous fantasmes sense forma definidaperò amb males intencions.

—Ha escrit alguna obra de teatre?---IFa uns quants anys vaig estrenar

L'anònim blau en el teatre Novetats.Possiblement en una capital europea emtraduiran i representaran L'assassinat d'unbarret fort; i com tot autor que s'estimitinc una altra obra, Central Parc, que se-gueix dormint dolçament en un calaix...aquell calaix inefable dels autors teatrals.

—Quin és el seu intent en Rellotge desol, la comèdit llegida a la Cúpula delColisseum?

—El sentit d'aquesta fantasia astral ésel de no forçar el curs natural de l'evo-lució humana o sigui, de no avançar niretardar l'hora natural dels esdeveniments;seguir la indicació d'un rellotge de sol.Es un programa modestet, tal vegada an-tiquat enmig de les truculències que esdiuen avui dia, però si més no, de bonesintencions.

—Quines novel.les catalanes prefereix,en tota "injustícia" de subjectivitat?

—Deixant de banda la difícil qüestió desi és més injusta la subjectivitat que laobjectivitat li diré que dels prosistes ac-tuals situaria en primer terme Víctor Ca-talà, Sagarra, Josep Pla i Carles Riba , i.també Arbó, Soldevila, Llor, Francesc Pu-jols, Feliu Elies, Millàs-Raurell, Pous iPagès, Joan 011er (i naturalment, d'altresque, en aquest moment, sentim no recordar).

—I quines obres de teatre?—Pobre teatre català:t qui l'ha vist i qui

: el veu! En un téatre del Paral.lel, la com-panyia Vila-Daví segueix representant un

teatre que segons diuen té un caràcter po-pular. Molt bé. De tot ha d'haver-hi en

Màiius Gifreda.

la vinya del Senyor. Però, i l'altre tea-tre? el de primera classe, on és? En Sa-garra, amb la seva "Fortuna de Sílvia"ens va oferir el que hauria de ser el nos-tre teatre actual; una obra exemplar, mag

-nífica... però molts dels refinats que cri-tiquen la nostra escena no es dignaren veu-re-la.

"Sí, sembla que en Sagarra ha escrituna comèdia molt interessant" —deienaquests aimants del teatre català— bo i ad-quirint unes localitats per un espectablefolklórico-flamenco, qualsevol. Que no cri-tiquin

-- .Quin li sembla el més greu defecte dela nostra literatura?

—Aquesta pregunta l'han de contestarels crítics. Jo ja tinc prou feina en corre-gir els meus de defectes.

—Creu en l'eficàcia dels premis litera-ris ?

—Naturalment 1 Si no hi cregués seriaun desagraït.

Per baixar del P.utxet, d'aquest carrerde Marmellà, únic pel vent , he passat pelcarrer de Roca i Batlle que és, cap alfinal, el més herbós de Barcelona, ambuna herba ufanosa que rarament pateixde les rodes d'un cotxe, i després, pel delpare Fidel Fita que és , ho garanteixo, elque té les escales més relliscoses.

HIERONIMUS.N.1..1..M.t..1..t..t..1.•t..t..t........I. ......."...................... ....

LLEGIUen el pròximo número

una inierviu amb

CÈLIA SUNYOLPremi Joanof Martorell - 1947

Una interviu amb Màrius Gifreda

3

LLIBRE S

Víctor Català autorretral a l'època de ¿Solituds

Drames rurals,de Víctor Caialà.

La lectura d'aquest llibre, d'un dels clàs-sics del nostre ruralisme, ens planteja elproblema de la valoració i la interpreta-ció d'aquest moviment que fou tan im-portant en un moment de l'evolució de lesnostres lletres i les restes del qual encarainflueixen llur present.

Admetem que l'home sigui el gran temaliterari. Es difícil trobar-lo pur, senzill,enmig de la nostra civilització massa com

-plicada per influències econòmiques i so-cials que sols d'una manera ja massa indi

-recta deriven de la seva naturalesa. Eslícit recórrer al mite del selvatge, rous-seaunià si voleu, per heure'l més directa-ment. Així és com no tot el ruralisme ésnascut d'un afany de treure una vida rosad'una Arcàdia nostrada ni del delit depresentar un món on foren més palesesles característiques de la nostra gent. Al-guns escriptors busquen en el pagès, sovinten tipus patològicament endarrerits de pa-gesia, un heme més lliure que el ciutadà,menys distret, més ocupat de la consecu-ció del seu destí. Aquest és el cas de Víc-tor Català. Vegeu com així s'explica eldesviament que fa del naturalisme, l'acti-tud del qual parcialment adopta, en el sen-tit de l'abandó de les ambicions sociològi-ques i de; retrobament d'una visió clàssicade la finalitat literària. Es un cas ben anà-leg al que es produeix actualment en l'a-nomenada novel.lísticce negra dels nord

-americans. L'imbècil de poble, el pastorsorrut estan tan nus, tan lliurats a ellsmateixos com els prínceps convencionals,

els quals , els neo-clàssics acceptaven d'em-prar, sentint, sinó sabent, que en llur ab-surd caràcter utòpic i ucrònic eren la cosamés semblant a un home que es poguésimaginar.

El salvatge de Víctor Català no és,prou ho sabem, el bon salvatge. Bé cal dirque està concebut per un esperit que noconfia pas massa en la bonesa natural delshomes. Els millors dels seus personatgessón imbècils. De la lectura, però, d'aques-tes narracions ben construides i vigoroses,no massa fetes malbé per l'envelliment delllenguatge, no es guarda 1'impressió deses-perançadora que l'autora potser anmbiciona-va. Aquí, els actes , els esdeveniments sónterribles però atenyen aquella mena d'ale-gria de la tey>'ribilità pel fet mateix de llurrealització. Mai cap acte acomplert és fra-cassat del tot i tot destí assolit té algunacosa de victòria. Aquestes històries negres,respiren tanmateix confiança en la vida.

J. SARSANEDAS

MÓN CATALÀ

En què treballen els nostresescriptors

Heus ací algunes notícies sobre l'activi-tat dels nostres escriptors en les diversesbranques de la nostra cultura científica iliterària : 1

ALEXANDRE GALL l'excel.lent i prouconegut pedàgog, treballa incessa.n.tment enuna Història dei les Institucions i obriesculturals de Catalunya en el període com-près entre 1900 i 1936.

FERRAN SOLDEVILA está enllestintuna "Història d'Espaaya", tema que enmans de l'autor de l'admirable i vibrantHistòria d1Q Catalunya que' edità Alphano pot esdevenir més suggestiva.

JOSEP GUDIOL RICART, tat justacabat de publicad, junt amb Joan Ainaud,el seu interessant "Jaume Huguet" ha co-mençat a preparar un estudi semblant so-bre un altre pintor català medieval, el gi-roní Lluis Borrassà, que serà •editat, coml'anterior., per l'Institut Amalller d'ArtHispànic.

MIQUEL LLOR, prossegueix el segoni llarg capítol d'una novel.la de considera-ble extenssió que, durà probablement el títolevocador de "Jocs d'infants ".

J. F. RAFOLS i ALEXANDRE CIRI-CI enllesteixen simultanviasne'nt però cada

un pel seu costat, sengles estudis sobre elmodernisme. El primer Prenent-lo en el seuconjurat cqm a época; el segon assajant-nela definició com a estil.

F.-P. TVERRIE, inèdit encara el seu es-tudi sobre Marià Pidelaserra ordena elsmaterials per a emprendre la redacció d'is no"Vida de l'artista medieval" p•er a. la sèrie"Guió d'Or" de l'editor Aymà.

D'un llibre de contesLa lectura del llibre de contes, "Petit

món enfebrat ", de Maurici Serrahima, ensha portat a reflexionar, sense proposar

-nos-ho, sobre un dels problemes literarismés importants del nostre moment : la no-ve'.la i els intents actuals de feria renéixer,10 és la nostra idea fer una crítica d'a-

quest llibre de contes, que per altre costates mereix sobradament, sinó més aviatd'assenyalar-ne una direcció o una carac-terística. I és que la majoria de les nar-racions de Serrahima més que contes sónassaigs de novel.les, proves •d'estat, les mésreixides potser, d'intents de novel.les norealitzades encara à qui sap si en incuba-ció perquè vegin un altre dia. Són l'ob-servació fina d'un moment o duna situa-ció fugaç, la descripció subtil de personatges en xoc quotidià, el comentari planerdel qui es situa davant la vida i els homesi contempla •i descriu sense afirmar ni ne-gar res, sense pretendre assentar una tesimassa rotunda ni categòrica, només ambuna gran dosi de simpatia humana , d'hu-mor i bonhomia; són el corrent humà sotaaquest fluid en marxa constant que endiem la vida.

Creiem que aquest llibre de Serrahimava més enllà del simple recull de contes,diu molt més del que un volum d'aquestgènere menor diria. L'autor situa les se-ves narracions gairebé sempre en un ;terrenymás aviat superior de l'esfera social, encopsa l'ambient, en descriu els caràcters,les reaccions imponderables que gradual-ment van desenrotllant-se fins a desplegar-se del tot, i n'assenyala llavors el possibledrama sense acusar-lo massa. Es, dones,un intent de novel.la o, si voleu, frag-ments separats de novel.les en gestació ,en esbós. Precisament en aquest camí queindica l'autor és on rau l'interès del llibre,perquè ens demostra corn és possible acasa nostra realitzar el tipus de novel.lamés europeu i universal: el tipus de no-vel.la anglesa orientada a una societatcultivada partint precisament d'ella matei-xa. Aquests assaigs de Serrahima demos-tren una preparació llarguíssima i pacient,i un esforç per aclimatar a les nostreslletres el gènere novel.lístic europeu a lamanera anglesa, descansant, .però, damuntel que la novel.la catalanatradicional potoferir-nos de més apropiat i afí en eltipus que Serrahima intenta. Així, l'autorté en compte d'una manera molt especiall'obra de Narcís 011er, i deixa que el mè-tode i l'instint d'aq,uest gran novel.lista esvagin infiltrant en la seva obra, que novol encara transcendir del simple assaig imodestament es tituta recull de contes.

Pensem, doncs, que ara que hi ha uninterés molt especial en fer ressorgir lanostra novel.la i que van apareixent nousvalors en ella, no fóra per demés que elsnovel.listes catalans prenguessin en consi-deració aquestes orientacions que Serrahi-ma des de molts temps ençà ve donant enconferències i articles i ara en les pàgi-nes d'un recull que encara no gosa des

-plegar-se en gran novel.la.

JOSEP ROMEU

L'EXPOSICIÓ AL MUSEUPIDELASERRA LA PINTURÁ D 'ART MODERN

No és tant sols un conjunt de quadres,és l'esforç de tota la vida d'un pintor elque hem pogut admirar a l'exhibició de lesobres de Marià Pidelaserra i Brias al Mu-seu d'Art Modern de Barcelona. Exposi-ció realment impressionant més que pelnombre d'obres reunides (prop de dues

-centes), pel sentit de continuïtat que esdesprèn d'aquelles, ja que la diversitat es-tilística que es pot observar entre diversesrealitzacioss, és quelcom accessori que no-més palesa la vigorosa i irrenunciable vo-cació pictòrica d'un dels més notables ar-tistes catalans de la generació del noucents.

El fet mateix de l'extensió de l'expo-sició, desmenteix la gairebé llegendàriaanomenada de , Pidelaserra com a pintorque sofrí el seu eclipsi per a retrobarel gust per l'art, després d'uns anys degrisor dedicats totalment a ocupacions in-dustrials; l'acurat estudi que F.-P. Verriénha fet —i que, malauradament, resta,per ara, inèdit— ve a demostrar, amb aju-da de dades concretes, allò que pel visitantde l'exposició és gairebé un fet evident:Pintava perquè es sentia posseït com pocs,d'un veritable temperament artístic.

El que en realitat succeí fou que Pide-laserra es veié obligat a renunciar a laprofessionalitat de l'art precisament perl'alta estima que tenia de la pintura. Asse-gurant-se una posició econòmica poguépintar sense concessions al gust del públicque paga, i encara que durant uns anysprengué els pinzells en les escasses esto-nes de lleure que la seva fàbrica li dei-xava, la solidíssima posici,h que adquiríamb l'esforç del seu treball li permeté, méstard, dedicar-s'hi plenament.

"Perdurabilitat d'una vocació" podia ha-ver estat el títol de l'exposició del Museude la Ciutadella.

En ella hem admirat els primers qua-dres de la seva època parisenca, anomena

-da per alguns "impressionista" (i9oo-1901)amb els colors virolats de les barraquesdel Sena i les agrisades visions dels seuscarrers, el puntillisme que adoptà al seuretorn a Barcelona, estil amb el qual ini-cià la grandiloqüent sèrie del Montseny(1903), la col.lecció primerenca de retraitscomençada a París amb els dels seus amics(l'escultor Fontbona, el pintor Isern), con-tinuada ja a casa nostra amb el vigorósquadre ele la seva mare (19o4) però culmi-nada , sobre tot, amb el quadre de sabormés museístic de la pintura catalana mo-derna: el del grup de la família Deu(1902), impressionant per la tremenda for-ça naturalista amb què fou pintat i a pro-pòsit del qual només s'ens acut a la me-mòria el que digué sagaçment un crític del'època: —que és una pintura "pastada ambvida".

Pidelaserra no abandonà mai el retrat iContinué pintant els seus familiars i íu-tims amb un estil més fugaç i desinvolt.

Aquesta fuga és potser la característi-ca dominant en la pintura represa desprésdels seus anys d'industrial, una vegada su-perat el període que Verrié qualificad"` expressionista" (Paisatges de l'Alt Llo-

bregat i Mallorca 1914, "Retaule de la Ver-ge", 1922) ; és llavors quan la seva pinze-llada esdevés més llisquent i delicada co-mençant pels paisatges del Vallès (1928-34)seguint pels Bodegons ( 1934) i acabant perles Visions del Pirineu (1941-43) i de Ma-llorca ('945) en les que adquireix fin.íssi-ines qualitat, gairebé d'agüarel.la,

a ^

'y -óan a óc 1s

Pidelaserra, Isern i Fontbona, cap a París.(Segons l'auca humorística delsopar de comiat que els dedi-caren els companys).

Entre 1940 i 1943 l'artista inicia i com-pleta dues sèries, "Els Vençuts" i la "Vi-da de Jesús" que poden desconcertar elsqui s hagin format una falsa idea del Pi-delaserra pintor naturalista.

El sentit de la composició que ha estatsempre un dels més notoris valors de l'artpidelasserrià com ho demostren el Retaulede la Verge i sobretot, el retrat de la fa-mília Deu, es palesa en aquests qua-dres de la vida de Jesús que constitueixen,una de les més importants sèries d'icono-grafia religiosa de la pintura d'avui.

L'engoixosa serenitat de l'Home-Deu téun ressó en aquest aspecte de l'art dePidelaserra; el colorit estrident i delicatalhora que té , de vegades, qualitats d'es-malt, les voluntàries imperfeccions de di-buix i l'equilibri compositiu, són elements

del terrible expressiosisme de l'obra reli-giosa del nostre pintor.

'La sèrie d" Els véinquts" està amaradade tòpics literaris com ho està la totalitatde l'obra d'uu altre ibèric, el nom delqual ens és suggerit, gairebé automàtica

-ment, a la primera impressió dels quadresque composen aquèlla : Gutiérrez Solana. ,

El paralel.lisme entre la pintura del cas-tellà i aquest moment de l'art del nostrepintor és evident, si bé els quadres dePidelaserra tenen menys aspror en les co-loracions, una major amabilitat. També lacol.lecció dels vençuts presenta unes cer-tes afinitats amb les obres de l'època blavade Picasso; no en va aquesta corresponal moment en que la seva estètica tinguéel seu major contacte amb la nostra pin-tura.

En la figura de Marià Pidelaserra iBrias veiem, una formidable personalitatpictòrica, que es revela no sois en la con-tinuïtat de la seva obra sinó en la posicióque adopta davast la natura. Actitud fran-ca perquè en presència de la realitat noha procurat eludirla amb una còmoda fòr-tnula estilística o sofisticarla sota la ban-dera d'una ideologia més o menys cons

-truída, com més d'un pintor impotent.Pidelaserra s'enfronta amb l'espectacle

del món amb una extraordinària sinceri-tat, el "pessebrisine" d'alguns dels seuspaisatges és resultat de l'anhel del pistorper a captar tots i cada un deis elementsque són presents en els camps; quan Fran-cesc Pujols digué que Pidelaserra haviafet el retrat d'un arbre crec que tambées referia a la honradesa del seu tempe-rament de pintor.

El secret del seu art està en una in-discutible sinceritat que portà fins a l'a-passionament, que el decantà de vegadesver la brutalitat de la que no hem defer cabal perquè és exponent d'una vigoria,qualitat preciosa en aquests temps de fe-blesa i decadentisme) i altres vers el malgust, concepte d'una certa relativitat quehem d'acostumar_nos a menystenir quan esdóna en profit de la grandesa.

ENRIC JARDI

Adéu a Mr. TraversiDEREK TRAVERSI, el nostre amic i col.laborador, Director fins ara de l'Insititut

Britànic de Barcelona, ha estat nomenat representant del Bitrish Council a Montevideo.El jove professor assumeix des d'ara per tant, la direcció general de tots els InstitutsBritànics de l'Uruguai. ARIEL, en felici :tar-lo per aquesta distinció reconeixedoradels seus mèrits, fa present també la seva recança a l'hora del comiat d'un amic tancordial. Autoritzadament però, podem anunciar als nostres lectors que la seva presèn-c :a en aquestes .pàgines no desapareixerà. .F711 ha promés la seva permanència. DerekTraversi havia de donar una conferència als amics d'ARIEL sobre l'important poemade T. S. Eliot, Terra erms. La seva partença ens n'ha privat. Però ens ha deixat eltext que Rosa Leveroni ha traduit ja al català. Com a homenatge d'amistat i penyora,d'afecte, uns quants amics seus han pres la iniciativa de publicar aquest important es-tudi com a introducció al text anglès del poema i a la seva versió catalana, que està,preparant la nostra col.laboradora. Creiem que la iniciativa serà ben acollida entre totsois amics que s'ha sabut guardar qui tan eficaçment ha exercit la direcció de l'InstitutBritànic de la nostra ciutat durant aquests darrers anys.

5

CINEMAXI CONCURS

DE CINEMA AMATEURHem de reconèixer que el conjunt de

les obres presentades al Concurs ha estatniés aviat fluix. Ultra la baixa qualitatd'un considerable nombre de films que iiiconcorregueren és lamentable la desorien-tació d alguns participants que ignorant leslimitacions i possibilitats del cinema ama-teur han contribuit a donar al concurs unaire de festa casolana com aquelles en qués'exhibeixen despreocupadament els assaigscinematogràfics més o menys reexits.

La tònica general del Certamen ha estatl'absència de veritables fils d'argument dela talla d'aquell que l'any passat guanyàun premi que fou confirmat, després, enl'àmbit internacional.

MASSA TARD, de S. Arizón es unapel.lícula de bona fotcgrafia, sobretot enels primers moments, però al servei d'unargument pueril- narrat per un prccedimentde rètols (amb una ortografia deplorable),que minva les qualitats purament cinema-togràfiques del film. Molt més sabor decinema autèntic té LA ESCALERA, delvalencià Poveda que és la història de di-versos personatges lligats per un elementobjectivat: l'es• ala de la casa on viuen:llàstima que el que podria ésser el leit-motiv del film es dilueixi cap al final.

LA CJTA, de Monçunill i Castelltort noté la gràcia i l'agilitat que feren conque-r ir per a llur "Cupido" el primer Premidel Concurs de .1945; és una pel.lícula man-cada , puix que ni els actors ni el directorshan sabut donar una adeqüada realitzaciópoética al seu tema, c

Entre la pel.licula .d'argument i la merafantasía cinematogràfica podriem situarDESENGAÑO, de Pere Font i Joan Es-pañol que guanyà una Primera Medalla,el Premi Extraordinari i altres de menorimportància. Creiem endevinar el secret del'èxit d'aquest film: la seva extraordinà-ria simpatia. Igual que una anterior rea-lització de Font "La quimera del celu-loide" —aquesta no fa més que explicar-nos, d'una manera caricatural les vicissi-tuds de l'amateur. L'autocaricatura té sem-pre un bon acolliment; per això la deci-sió del Jurat era previsible, sobre tot enun film com el de què parlem, en el qualla sátira també anava finament dirigida alsqui havien de jutjar-la.

La història de l'amateur novell és, amés, el pretext per a poder intercalar enel film uns documentals de primer ordresense que la seva línia argumental es res-senti el més mínim

En el gèn.,re documental es presenta-ren obres força estimables com la d'EmiliGodés LA RATA AL SERVICIO DE LAHUMANIDAD , notable per la seva cla-retat expressiva; el film de tema arqueo-lògic de Salvador Baldé VIEJA EGARA,i dues notes de paisatge: LLETRA D'ES-TIUEI^G, d'Amadeu Garcia que té majoragilitat que COSTA BRAVA, d'una fo-tcgrafia acuradíssima. Emili Poveda con-corregué també amb un documental sobre

Un plà de «Tares Eiernesa, film d'Enric Fijé.

els peregrins a CUEVAS DE VINROMA,que hi anaren atrets per la notícia d unssuposats miracles; aquesta obra té tota lavivacitat d'un reportatge près sobre elterreny, particularment en les escenes demoviment de les multituds.

Del mateix amateur valencià: ELHOMBRE, una fantasia no del tot reexi-da sobre uns versos de Walt Whitmann,però que té fragments, els noctur is perexemple, d'una qualitat cinematogràfica in-discutible.

Llobet Gràcia obtingué una Medallad`Honor per la PREGARIA A LA VER-GE DELS COLLS , film en el que com-bina audaçment la fotografia en color ambel blanc i el negre. La sequetat té cre-mats els camps fins que les oracions ala Verge dels Colls obren el miracle; lla-vors el film esdevé acolorit i l'espectadorsent talment la meravella de la natura re-jovenida. Encara que només fos peraquest hábil joc de contrasts creiem dignede lloança aquest film si bé en el seu co-mençament es noti afeixugat per la reite-reció d'imatges.

El paral.lelisme entre els fidels preganti els sants i àngels esculpits en l'altar dela Verge és suficient per acreditar a Llo-bet Gracia com un home que veritable

-ment sap el què és el cinemaEl color és, en realitat, l'únic pretext

de la fantasia de Pere Font AIGUAFRESCA, el pagès que va a la font senseabandonar la bota de vi, realitzada en unestil de "scherzo" que dóna al film un tod'amabilitat.

ambé pot ésser qualificada de fantasiala pel.licula d'Enric •Fité TARES ETER-NES que fou mereixedora d'una altra Me-dalia d'Honor i que representa un pasmés endavant en l'art de l'amateur mata-roní. En aquest film intenta una narraciócinematográfica a base de diversos "sket-ches" , els pecats capitals, i reïx en el

DANSAL'ESBART VERDAGUER

i8 d'abril de mil noucents quaranta vuit,una fita significativa en la Ig istòria de laDansa a Catalunya: la presentació al pú-büc de la nova formació de l'Esbart Ver-daguer. No som nosaltres els únics ensenyalar la trascendència de l'aconteixe-u:ent, tant el públic que omplenava el Pa-lau de la Música Catalana com la crítica,han coincidit en apreciar en l'Esbart Ver-daguer l'esforç que ha portat a cap pera superar, sense menyspreuar l'etapa dereconstrucció més o menys arqueològica deles nostres danses populars, de la que nos'han mogut (fem justícia: de la que nohan pretès moure s) els altres esbarts, pera començar el difícil i meritori procésd'elaboració d'un autèntic Ballet Català.

L'extraordinari talent de Manuel Cube-les, en la personalitat del qual predominaei creador •per sobre el folklorista, la finasagacitat del mestre Moreno , el seu im-prescindible col.laborador musical, que haintuït l'acomodació dels instruments de co-bla en l'orquesta simfònica, l'aguda visióp:astica d'Alexandre Cirici que ha dibuixatel vestuari amb ajuda de Montserrat Mai

-nar i la difícil tasca dels dansaires, capd'ells professional, mantiguda sempre enl'anònim han estat els factors de l'èxitobtingut al Palau.

L'innegable vigoria del Ball de Casca-vells del Bergadà, la nota senyorívola dela Dansa de Castelltersol (realitzada ambun toc d'ironia en el vestuari), la festagairebé feudal de la Gala de Campdevà-nel , l àgil i sempre sorprenent Morisca,el luxós abillament dels dansaires del BaliCerdà, la disbauxa multicolor de la Dis-fressada de Sant Vicenç dels Horts i so-bi etot, la severa, magestuosa i dramàticarepresentació de la Passió del Senyor enla Moixiganga de Sitges, foren, al nostreentendre , les danses que millor palesarenl'intenció que anima als components •del'Esbart Verdaguer: la constitució del ve-ritabie Ballet Català, finalitat que si bé ésprematur jutjar que fou assolida el i8«abril, tenim el convenciment que ho seráaviat, perquè el primer pas ja ha estatdonat, i és un pas d'una importància in-calculable.

Aquesta nota mancaria d'actualitat si noesmentessin l'èxit obtingut per 1'•Esbart ala seva recent anada a València on vacoronar en forma triomfal i apoteósica 1'es-forç, d'un any de preparació. El públicvalencià el comprengué i l'aplaudí amb elmés sincer entusiasme.

difícil problema de la unitat entre els ma-teíxos i les escenes diguem-ne argumen-tals, les del pertorbat mental que en con-siderar les tares de la humanitat torna alsanatori, d'on havia sortit. Al nostre en-tendre l'absolut domini de la cámara, japroverbial en Fité i la fluidesa en la suc

-ce&sió d'imatges, donen a aquest film unvalor cinematogràfic més complert que elde la resta d,obres presentades.

ENRIC JARDI6

EL TEATRE, PROBLEMA' URGENTLa tristesa d'un art sense teatre —do-

nant a la paraula art el seu sentit mésample— fa pensar en la d'un temple aban-donat, un temple riquíssim, valuós i buidesperant la destrucció. El silenci alesho-res és una acusació mortal.

LA GRAVETAT DEL MAL

El mal és molt greu. No és solamentla falta de teatre sinó la presència cons

-tant i amb cert èxit d'un mal teatre. Comevitar que aquesta situació aparentmentendèmica ho. esdevingui del tot? Corn sor-tir a l'encontre d'aquest fet tan perillóssobretot si es perllonga?

EL TEATRE CATALA

La història del- +teatre català convida ala reflexió. Des d'Emili Vilanova a JoanOliver, la seva influència damunt del paístingué veritables crisis i el que en podriemdir alts i baixos de la seva agonia.

Durante la vida d'Angel Guimerà esproduïa un sincronisme gairebé absolutentre l'obra d'aquest dramaturg i l'exis-tència del teatre. Si Guimerà estrenava hihavia teatre català. Si Guimerà callava, elteatre català desapareixia, es convertiasimplement en passat i es personalitzavaperillosament. A rnornents, ni Rusiñol niiagarra aconseguien de fer-se amb el pú-!.)lic i donar fe de la presència d'una es-cena nostra. Apareixien, molt de tant entant, Pous i Pagès, Ramon Vinyes, AvelíArtís i fins i tot la curiosa vocació d'AdriàGual. En l'entremig inesgotablement, Sa-garra es feia amb la més directa herènciade Rusiñol, salvant els importants matisosque naufragarien en una comparança llisa.En realitat es tractà d'un fet de públic,al qual la facilitat , la frescor, l innegablegeni de l'idioma popular, li venien a l'en

-contre amb les seduccions del vers i de laimatgeria. Ja fóra ben satisfactori que elpúblic d'avui es deixés atreure per un tea-tre com aquell, que no deixaria d'ésserteatre i llum de teatre. La importància delteatre català cona a factor de masses noes pot negligir. A més de Guimerà i dePitarra, —el teatre del qual consistia enla decepció constant de veure's arrossegatal xaronisme esclavitzador— Rusiñol, elInés universal dels nostres autors, i IgnasiIglesias veritable Folch i Torres del pro-letariat, es feren amb una popularitat, queavui sembla gegantina. Així, fins el 1936,uns autor o altres mantenien arriscadamenta l'altura humana, si no a l'artística elnostre escenari. Però arribà un momentque semblà que el ,pairalisme i fins i totel "trempadisme" típic s'havien esgotat.Per una línea marginal venia un teatrejove, intel.lectual, i potser un punt tocatd'europeïsme adquirit. El truc a voltes es-devenia graciós, i es salvava amb agilitat,intel.ligència i llibertat, corn en el post-wildeanisme de Joan Oliver. Per al públicperò el salt era massa gran, i començàla desfilada. En 1936 el vell públic s'aco-miadava del nou teatre català.

En realitat el problema de l'èxit consis-teix en evitar que hi hagi només un pú-

per J. Triadúblic i només un teatre. AI contrari —par-lant des d'un punt de vista del teatre coma espectacle social— el que cal és trobarun gènere teatral per a cada públic. Enaquest sentit es pot anar a ]'encontre delperill que constituiria pel país la minorit-zació del nostre teatre.

J'

Eulàlia Soldevila, una de les més prometedoresesperances del teatre català d'avui.

ASPECTES DEL FUTUR

El problema és ingent perquè cal partirdes de les primeres bases. Per una ban

-da, fonamentalment, la revalorització delsautors antics i la presència dels nous ésindispensable. Per l'altra cal airejar afons l'ambient amb la presència assídua inormal als nostres escenaris d'un NoelCoward, d'un Sherwood, d'un Guitry, queamb totes les reserves per a les qualitatsrespectives de llur art , s'aboquen a públicsmal definits, però d'una certa agudesa in-te l. lectual, a uns passos ja de 1'assabori-n:ent del gran teatre present i passat, deShakespeare com d'O'Neil, d'Eurípidescom d'Anouilh.

ELEMENTS INDISPENSABLES

Però la mancança d'actors i de direc-tors no és un problema menys difícil deresoldre que els anteriors. Ací també, imés que enlloc és on cal començar per labase. Els actors a Catalunya, primer detot han d'aprendre de llegir, de llegir encatalà. Es angoixòs sentir pronunciar de-terminades lletres en les paraules, que noes pronuncien. Ja no es tracta doncs dela dicció i de l'entonació, sinó d'una ele-mental qüestió de cultura. El director ésper altra banda un ésser que gairebé ésdesconegut avui ací. Ací el director ésgeneralment un comerciant hàbil, un pro-pagandista sense escrúpols i sovint un autor

mediocre d'obres que els seus actors hande representar.

Trobat el nucli essencial d'actor i di-rector estrenar una obra de certa exigèn-cia no resultarà ja tant una aventura im-previsible. Tampoc serà segurament tan di-fícil aconseguir un teatre d'acord amb elgènere que es vulgui representar. El pú-blic es reeducarà paulatinament, renovadala confiança que fa deu anys es perdé.El públic és per ara recuperable.

LES DARRERES TEMPORADES

De 1939 cap ací el públic ha donat fre-güentment el seu suport a obres d'extrema

humilitat, que s'han representat al Paral-lel o al Romea. Però en canvi si una obraha tendit cap a una ambició d'autèntic tea-tic aquest mateix públic s'ha inhibit..Par-lem ara no sols del teatre català, sinó apesar de l'idioma, del teatre en general.L'amenaça és doncs molt significativa. Per_què no ens pot interessar el teatre si nocom a art, i vingui pel camí que ens vin-gui, ja sigui el de l'humor o el del drama,el musical més grandiloqüent o la senzi-.Ilesa de la comèdia de costums.

AQUEST MOMENT

A part dels inèdits, alguns escriptorsnostres tenen també fe en el pervindre delteatre. Tlenim * la traducció completa deShakespeare per Sagarra, i d'ell mateixuna evolució interesantíssima del seu inne-gable do del teatre, que a més de "Lafortuna de Sílvia " , acaba de llegir en laintimitat una farsa punyent amb la tragè-dia fent sarcasme de les seves monstruo-sitats. "Galatea" situa el teatre català enun punt d'universalitat poques vegadesassolit fins ara. Salvador Espriu escrivíuna "Antígona" vibrant i severa, escollintdel mite el sentit de reconciliació entre lasang de germans, i ara acaba tot just dedonar vida a una extraordinària aventurade la seva vida d'escriptor d'artista, fentreviure per a teatre de titelles la bíblicaEsther, i sometent .l'idioma i les situacionsal domini despòtic de la seva personalitatagudíssima. Vocacions teatrals joves s'abo-quen ací i allà a l'esperit universal delteatre, àvides del millor i més exigent as-pecte de l'art de l'escena. Per aquest cos-tat, donats els altres elements, el teatrecatalà té un futur assegurat.

SOLUCIONS

Quins són aquests altres elements? Perací •pertoca que escoltin els qui hagin d'es-coitar, perquè de tots és el problema. Nos-altres suggerim la creació d'un nucli d'es-tudis de teatre que sigui capaç d'aprofitartotes les possibilitats, fins a arribar a lesdel públic, i començant per les de lesvocacions joves d'autors i d'actors.

Cal que la tristesa d'aquest panoramad'avui sigui la forja d'una generaci.h querevaloritzi el teatre , i enrobusteixi així ambuna vigoria d'aire lliure i d'actualitat laliteratura i la cultura del nostre país, quebé s'ho mereixen.

Ha mort Feliu Elies Una notaEl gran caricaturista que popularitzà el

seudònim d"`Apa ", el crític i excel.lentpolemista conegut per la signatura de JoanSacs, el tractadista d'art i excel.lent pin-tor que es diu Feliu Elies, han desapareguten el silenci del retir i en la pau d'unamalaltia itènue i lenta. No feia molt que,ja en el seu llit, haviem pogut parlar-hi;esperançat, ens prometia un article per aARIEL, bon punt hagués millorat; tantLluny estava d'ell la idea d'un desenllaçproper. Era un més de la generació queseguí a la dels Quatre Gats; de la queabocà a les Arts i els Artistes. Nonell,Nogués, Pidelaserra, Gargallo, Casanovas,1 incomparable humorista Moni Reventós,ve.ací els noms d'alguns de la colla, totsdesapareguts , els quals cal afegir ara elde Feliu Elies.

Home entusiasta, geniut singularíssim, iaferrissat treballador intel.lectual, la sevapresència polèmica en el món de les nos-tres arts contemporànies fou constant i efi-caç; destriar el blat de la cogulla en laseva obra no és ara el- moment de fer-ho:altres consideracions són més perentòriesdavant la seva mort; es pensa més aviaten el que ha representat per a la Cata-lunya de la primera part del segle xx,sobretot del primer terç, el conjunt de fi-gures on destacava, ploma en mà, FeliuElies; la que, gairebé extinta, sobreviuen l'oblit amb els noms d'Inglada i deFrancesc Pujols. Es pensa en el mèrit detantes iniciatives, en l'enrenou de tantescampanyes , en el valor positiu de hartescoses aconseguides. A qui ens parli delserrors de moltes de les seves obres, araque no és l'hora d'un estudi minuciós

d'erudit, sinó la d'un sincer homenatge perl'obra d'una vida d'entussiasme, direm elque representà l'actualitat i la presènciade la nostra premsa —n'hi havia hagut,temps ha, a Catalunya, diària i periòdicai ben nombrosa per cert— d'una perso-nalitat com la seva, combativa a ulhrançai sempre a punt d'ajudar a ventejar elpanorama massa sovint en perill d'ensopir

-se de la nostra benamada ciutat comtal iburgesa... la virtut encoratjadora i estimu-lant de la seva crítica, la precisió de tantsdels seus dogmatismes sobre l'art modern,foren orientació segura per a molts. Para-doxalment , l'home irascible en la polèmicaera afable i suau en tot el seu aire ex-tern; profundament francòfil, la seva plo-ma i el seu pinzell estaven tocats del vi-gorisme de la seguretat massissa i precisad'un germànic. Era un gran dibuixant iun pintor personalíssim a qui si mancà al-guna cosa no fou pas el valor d'unes con-viccions i el mèrit de saber-les dur enda-vant, cap a les seves conseqüències. Peròera a més un gran patriota; en llegir a lesplanes del "Ciero", l'esquela amb la sevamort, hem recordat abans que rés aquellaadmirable quinzena de dibuixos amb quedía darrera dia des del seu recó de pri-mera plana de la "Publicitat" seguí lacampanya pel plebiscit estatutari. Aquellaquotidiana invocació a la catalanitat de-passava amb admirable generositat les fron-teres d'un partit per a baixar a la cons

-ciència viva d'un esperit nacional.En llegir a l'esquela que havia mort

Feliu Elies, hem pensat, ha mort 1" Apa ",i hem sentit que havia mort un gran ca-talà.

sobre VercorsLa traducció al català de la més cone-

guda de les obres d'aquest literat francèsel col.loca avui en primer pié d'actualitatdins el nostre panorama literari.

L'autor era fins ara una figura poc co-neguda pel gran públic fora de França.Les especials circumstàncies en qué apare-gueren les seves primeres obres impedirenllur fàcil- difusió per l'estranger.

Aquest seudònim de Vercors —la comar-ca francesa arrasada pels alemanys— en-cobreix la interessant figura del gravadorJean Bruller. Junt amb l'escriptor Pierrede Lescure fundà les famoses "Edi,tions deMinuit", les més conegudes de la resis

-tència francesa durant el temps de l'ocu-pació. I també, amb els noms de RolandDolée i de San.tern col.laborà a les "Chro-,niques interdites" i a "L'honneur des poè-tes ", el recull antològic dirigit per PaulEluard.

Les seves obres literàries més conegu-des són, però, "La marche a 1'étoile" , `Lesable du temps ", i, d'una manera especial,la breu obra mestre "Le silence de lamer ", publicada l'any 1942 i que ha estattraduïda a diversos idiomes.

De la traducció al català, recentment apa-reguda a Barcelona amb el títol de `El

silenci del mar", ens en ocuparem benaviat amb l'atenció que mereixen l'obra il'autor.

El lector, tacuirassant-se, suspicaç, sota l'es-cafandra:

I aral El mateix dibuix?

La: Redacció, amb ve-u insinuant de sirena:Ja ho veu! La revista no dona per anés.

Si vostè fos tan amable...

El lector, esverat,, veient que l'escafan.drano li servirà de gran cosa:Veurà, un servidor...

La, Redacció, apeofitant-se del desconcertdel lector (que ens sembla que és casat)Vostès els suscriptora es queixen per

sistema. Duros a quatre pessetes...

El lecdor, interroin,pent, asserenat en veureque no és el que pensava:

Es clar, és clar; naturalment que no,Però , publicar dues vegades el mateix di-buix !...

La Redacció, f e;zt l'orn,i (i l'ullet) :Però, senyor Tal, repari quin encant de

model ! Un no es cansaria de mirar-la.No em digui que no li agrada...(.El lector deixa escapar un somriure mo-

dest que no comprometi a gaire) :N'hi prometo un parell cada número.

El lector', que veo sap dir que no, compoden suposar:

Tant com un parell...

La. Redacció :Qui diu un parell diu dos, diu quatre,

8

diu els que vostè vulgui; a condició, na-turalment...

(La Redacció intercala un Gioconda-Hay-word i amb cuejar ondulant s'acosta una.mica —potser una inca massa— al senyorTal) :a condició...

El lectoir, altre cop atrapat, pensant-se queli cantarà l"Amado nwo" .A condició... ?

La Redacció, descobrint per fi el seu ar-dent desig:Que es faci suscriptor!

Noticiari d'actualitats i fulla que circulade mà en mà en un cercle —massa re-duit— d'antics, fora difícil aconseguir defer arrivar aquest Suplenieat amb la degu-da uuntual'i^tat a tots els seus nous lectors.—Els que emperem—. Cada suscriptord'ARIEL, té, no cal dubtar-ne, amics ques'interessaran pel Suplement. Aquests sus-criptors poden fer-nos d'enllaç amb totsaquells nous amics que ens arribin, i de-manar-nos, a més de l'exemplar que vainclòs en cada número d'ARIEL, tantsexemplars més com desitgin. Aquestsexemplars els seran servits immediatamental preu de 2 pessetes que —com que perara en fem tant pocs— és el que ens cos-ten.

w ^T' u