SOCIOLINGÜÍSTICA i MULTICULTURALITAT

LES LLENGÜES DEL MÓN

La geolingüística és la ciència que estudia les llengües del món des del punt de vista de la situació espacial. El coneixement que tenim de les llengües del món és encara parcial i incomplet; així i tot, podem afirmar que

al món hi ha entre 4500 i 6000 llengües.

Gràcies a la geolingüística podem saber que poques vegades les fronteres lingüístiques coincideixen amb les fronteres polítiques. Hi ha estats de l’Àfrica en què es parlen més de cent llengües, a l’Índia se’n

parlen més de 500 i, si ens situem a Europa, hi ha pocs estats (entre aquests Portugal, Islàndia, Dinamarca i Albània) en què es parla únicament

una llengua. I ni tan sols en aquests estats la frontera lingüística coincideix amb la frontera política.

VARIETATS i REGISTRES

La llengua és un codi, un sistema abstracte i convencional de signes que s’utilitza per a comunicar-se en una societat determinada.

La llengua és un concepte teòric. Qualsevol acte de comunicació es concreta en una varietat d’aquesta llengua, en un dialecte. Etimològicament

dialecte significa “manera de parlar”, “ varietat de la llengua”; així, qualsevol parlant utilitza un dialecte i, alhora, una llengua. És per aquesta raó que s’afirma que una llengua és el conjunt de les seues manifestacions,

de les seues variants.

Tots els parlants d’una llengua no usen la llengua de la mateixa manera. La diversitat lingüística depèn bàsicament de dos factors: l’origen dels usuaris i la situació de comunicació.

Les varietats que depenen de la procedència dels usuaris es coneixen

amb el nom de dialectes o varietats dialectals. Aquestes es poden classificar en tres grans tipus:

1. Geogràfiques (trets motivats per la procedència geogràfica). 2. Històriques i generacionals (trets que depenen de l’època o de

l’edat del parlant). 3. Socials (segons el grup social al qual pertany el parlant).

Un usuari de la llengua, doncs, usa una determinada varietat social,

geogràfica i generacional.

D’altra banda, un mateix parlant té també un repertori lingüístic que

s’actualitza de manera diversa segons la situació comunicativa, perquè les seues activitats es desenvolupen en situacions ben diferents. Les varietats que no depenen de l’origen del parlant sinó de la situació comunicativa (el

que el parlant està fent) en què es troba reben el nom de varietats funcionals o registres. És difícil classificar els textos segons el seu

registre i adjudicar-hi un nom concret, però podem constatar afinitats i

diferències segons quatre factors principals:

1. Tema (general o especialitzat). 2. Canal (oral, escrit, el telèfon, la ràdio, etc.). 3. Intenció (divertir, convèncer, informar, etc.)

4. Nivell de formalitat (el grau de relació entre l’emissor i el receptor)

Per afavorir la relació i la comunicació entre parlants diversos, una comunicat genera allò que anomenem varietat estàndard. L’estàndard té una funció neutralitzadora dels trets diferencials dialectals. D’una banda

l’estàndard recull i es forma amb els trets lingüístics més útils en general a tota la comunitat lingüística i, de l’altra, és la varietat que empren els

usuaris d’una llengua quan es troben en situacions comunicatives d’un nivell mitjà o alt. És a dir, una parlant recorre a la varietat estàndard quan l’interlocutor, la finalitat, el tema o el canal li exigeix un ús de la llengua

més elaborat, més precís i més correcte. És per això que els mitjans de comunicació són una mostra de la varietat estàndard, perquè s’adrecen

generalment a un gran públic i es mouen en un nivell d’especialització mitjà o alt.

LA VARIETAT ESTÀNDARD

La varietat estàndard és la varietat de comunicació interdialectal, té la funció de facilitar la comunicació entre els diversos parlants d’una llengua

i ser el model lingüístic de referència per a la resta de varietats. Les comunicacions intradialectals poden realitzar-se en la varietat dialectal pròpia dels usuaris implicats. En canvi, les comunicacions entre parlants de

dialectes diversos necessiten un cert grau d’aproximació que facilite al màxim la comprensió. Es pot definir com un registre neutre, allunyat tant

dels usos més formals i especialitzats, com dels col·loquials. Altres funcions que realitza l’estàndard són: prestigiadora,

participativa, i serveix de marc de referència per a la correcció.

FUNCIONS DE L’ESTÀNDARD i ACTITUDS

FUNCIONS ACTITUDS

Unificadora (respecte a les

diferències internes) Lleialtat lingüística (preservació de la forma i les funcions de la llengua) Separadora (respecte a altres

comunitats lingüístiques)

Prestigiadora (per a la comunitat i

per als individus) Orgull lingüístic

Participativa (intervenció en el desenvolupament de la cultura)

Desig de participar

Marc de referència (model de correcció lingüística)

Consciència de la norma lingüística

La llengua estàndard es configura paulatinament a mesura que hi

comunicacions de tipus general entre tota la comunitat lingüística. És, per

tant, una varietat supradialectal i la varietat menys marcada per trets

socials, geogràfics o històrics.

L’elaboració de l’estàndard hauria d’escollir les solucions lingüístiques més genuïnes i més comunes a tot el domini geogràfic i a tot el domini geogràfic i a tot el ventall de grups socials que hi conviuen. No obstant això,

sovint l’estàndard se sol identificar amb la varietat dominant geogràficament, socialment i generacionalment.

LA VARIETAT ESTÀNDARD A L’ENSENYAMENT

L’ensenyament ha d’enriquir de manera quantitativa i qualitativa el model de llengua estàndard, d’una banda incorporant-hi solucions i, de

l’altra, presentant com a models vàlids totes aquelles modalitats i tots aquells trets que pertanyin a grup ampli de parlants.

En català/valencià (com en la majoria de llengües) l’estàndard presenta modalitats, és a dir, certs trets opcionals segons el territori.

Tradicionalment la llengua estàndard s’identificava amb la llengua

literària, els textos escrits eren un model i el principal mitjà de comunicació. Actualment, la gran importància dels mitjans de comunicació orals fa que aquesta identificació haja quedat desfasada.

La llengua estàndard és per excel·lència la llengua dels mitjans de

comunicació de masses, i també la llengua de l’administració i de l’ensenyament.

Des del punt de vista d’un parlant, és el model de llengua que fa servir quan deixa de banda els trets més locals de la seua varietat, tot i

mantenir una certa identitat que pot servir als receptors per identificar el seu origen. És evident que aquests trets són gairebé imperceptibles en la llengua escrita i més evidents en la llengua oral.

L’ensenyament de la llengua, a banda de ser un dels canals de

transmissió de la llengua estàndard, ha de tendir a facilitar als aprenents criteris de selecció de la varietat –pròpia o estàndard- segons la situació comunicativa. És molt important també que transmeta actituds de lleialtat

lingüística i de respecte i interés cap a la pròpia varietat i la d’altres parlants, cap a les diverses maneres de parlar una llengua. Un dels

objectius terminals d’un coneixement suficient de la llengua és el domini passiu del màxim de varietats i el domini actiu de les varietats pròpia i estàndard. D’altra banda, l’estàndard és també la forma internacional d’una

llengua, la varietat que aprén un estudiant de segona llengua o un parlant no nadiu, i a partir de la qual anirà configurant més una varietat més

propera al grup de persones amb qui convisca més. DIDÀCTICA DE LA DIVERSITAT LINGÜÍSTICA

L’enfocament didàctic de la diversitat sociolingüística és bàsicament

actitudinal i comença des dels primers anys de vida. Els nens han de deduir que la seua llengua no és “la llengua” i que altres persones parlen de

manera estranya. Hem de transmetre i promoure una actitud que siga

capaç de comprendre la diversitat lingüística com a natural i fomentar el respecte cap a totes les llengües i cap a totes les varietats. Diferent no vol

dir estrany. L’ensenyament de la llengua ha d’ajudar a configurar en els

aprenents un repertori lingüístic ric, variat i creatiu que els ha de servir per augmentar i diversificar les seues possibilitats d’interacció social.

Els textos que l’alumne ha de comprendre i produir han de ser

diversos i tan reals com siga possible. L’ensenyament de la llengua no pot

transmetre només un model de llengua, ni pot tenir l’excusa de preservar la llengua dels aprenents d’influències “externes” o falsament empobridores.

Algunes propostes:

Seleccionar textos representatius del màxim de varietats i de registres lingüístics.

Activitats on l’alumne haja d’escollir entre la varietat dialectal pròpia o estàndard i haja de produir diversos registres.

Promoure el contacte amb persones de varietats diverses (intercanvis, correspondència, e-mail, etc.)

Parlar explícitament de certs prejudicis lingüístics a l’aula.

Promoure el contacte amb persones de llengües diverses.

Aprendre una llengua va més enllà del simple fet d’aprendre un codi. L’aprenentatge d’una llengua ha d’entendre’s també com l’adquisició dels conceptes i qüestions culturals que aquella transmet. És una forma diferent

de coneixement de la realitat i com a tal l’hem d’enfocar. La gradual desaparició del prejudicis lingüístics que són resultat d’una situació de

conflicte també són part de la tasca educativa a les escoles. És a dir, l’ampliació dels usos de la llengua minoritzada fins arribar a una situació de normalització.

CONCEPTES DE SOCIOLINGÜÍSTICA

Per comunicar-se en un nou idioma cal aprendre molt més que uns

sons, unes lletres o unes formes gramaticals. S’ha de saber com viu la gent

que parla aquesta llengua, com es relaciona i, sobretot, quins usos fa de l’instrument verbal de comunicació.

La disciplina que estudia la realitat multilingüe i el contacte de

llengües i de parlants de diverses cultures és la sociolingüística. Aquesta

ciència estudia les relacions mútues entre llengua i societat. A més, ens facilita eines i conceptes per analitzar i comprendre la realitat lingüística i

social tan complexa que vivim al nostre país. A continuació trobareu un grapat de definicions que us poden ser útils per a la vostra tasca docent:

ÀMBIT D’ÚS: Conjunt de situacions socials en què és usada una determinada llengua (administratiu, periodístic, publicitari, literari,

col·loquial, científic, etc.).

COMUNITAT LINGÜÍSTICA: És un grup de persones que comparteixen

una llengua, és a dir, que se relacionen mitjançant un mateix conjunt de signes lingüístics. La comunitat lingüística sol compartir un territori i una

història, a més de certs referents culturals i de la consciència de pertànyer a un mateix grup.

BILINGÜISME: El bilingüisme s’ha considerat durant molt temps com el domini equivalent de dues llengües. Bilingüisme i multilingüisme, però, són

sinònim de llengües en contacte i es caracteritzen per la pràctica de fer servir alternadament dues llengües. Podem parlar de diversos tipus de bilingüisme:

Individual.

Territorial. Social.

Quan l’ús d’una o altra llengua està mediatitzat per fenòmens socials, i quan conviuen dues comunitats i només una coneix les dues llengües, el terme

bilingüisme amaga realitats de conflicte social, d’hegemonia d’un grup sobre un altre i de substitució lingüística.

DIGLÒSSIA: Aquest concepte ha estat útil per explicar fenòmens de canvi de llengua i de processos de substitució. Si en una comunitat o territori hi

ha una llengua útil per a totes les funcions i una altra reduïda a certs usos –generalment més privats–, si el procés continua, duu d’una manera

irreversible a la substitució d’una llengua per una altra. Si una esdevé indispensable i l’altra dispensable, la primera desplaçarà a la segona.

LLENGÜES EN CONTACTE: Les diferents comunitats lingüístiques no viuen mai completament aïllades, sinó que els sistemes lingüístics d’unes

comunitats entren en contacte amb els d’altres. És clar que aquest contacte provocarà interferències a tots els nivells.

LLENGÜES MINORITÀRIES: Llengües amb un ús quantitatiu molt reduït. És el paper de les autoritats tant autonòmiques com estatals i europees el

promoure el respecte d’aquestes i el dret a utilitzar-les tant en la vida privada com en la pública.

LLENGÜES MINORITZADES: Llengua minoritzada és un terme de la sociolingüística que fa referència a qualsevol llengua que parlada

històricament en un territori es troba en una situació d'anormalitat lingüística, resultat d'un procés de substitució lingüística. Una llengua minoritzada és la que experimenta un procés de retracció, quants als usos

públics i també privats, en la mateixa comunitat lingüística. Però no tota llengua minoritària és minoritzada: el danés, amb cinc milions de parlants,

te un estatus ben normal. I al revés: algunes llengües majoritàries quantitativament experimenten, en alguns llocs, un procés de minorització, com és el cas del castellà a Puerto Rico.

CONFLICTE LINGÜÍSTIC: És un cas específic de conflicte social, en el qual

les diferències idiomàtiques poden convertir-se en símbol fonamental

d’oposició política. Per bé que no sempre, el fenomen sol coincidir amb

diferències de classe i d’estatus.

Aquest fenomen sol estar subjacent en els processos de bilingüisme substitutiu o diglòssic. I els seus termes últims són l’assimilació jeràrquica al grup lingüístic en posició avantatjosa o la normalització lingüística.

SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA: És el procés, o els processos correlatius, en

què una llengua dominant va guanyant terreny en detriment d’un altra, que per desús pot ser portada a la seua extinció. El desplaçament pot ser quantitatiu (en termes de nombre de parlants i freqüències d’ús) i/o

qualitatiu (en termes d’àmbits diferencials i normes d’ús). Aquest canvi provoca també una recessió de l’estructura i del corpus de la llengua en

retrocés, mentre que l’altra amplia el seu corpus i s’enriqueix. NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA: És el procés de resposta al conflicte

lingüístic, un procés de cohesió de la comunitat lingüística. Aquest procediment és l’únic que, a la llarga, pot evitar la substitució d’una llengua

per una altra. El concepte sociolingüístic de normalització cal entendre’l com un procés sociocultural que inclou una regulació ortogràfica, lexical i

gramatical (normativització) prèvia i una generalització posterior de l’idioma a tots els àmbits d’ús, reservats fins aleshores a una altra llengua (normalització).

ACTITUDS i PREJUDICIS LINGÜÍSTICS: Les actituds lingüístiques són

els sentiments positius i negatius d’un parlant envers la seua pròpia llengua o modalitat lingüística, o envers una altra. Aquestes presenten dos extrems clars:

Lleialtat lingüística: És la fidelitat d’un parlant o d’un grup de parlants a

l’ús de la llengua o la varietat pròpia en una situació en què està amenaçada de ser substituïda per una altra llengua o varietat.

Rebuig lingüístic: És un sentiment negatiu envers la llengua pròpia, cosa

que en facilita l’abandonament progressiu. El sociolingüista Ninyoles va precisar aquesta actitud amb la introducció del concepte autoodi, que es

pot definir com el sentiment de vergonya que pot tenir algú per posseir les qualitats que menysprea en el seu propi grup, ja siguen aquestes qualitats reals o imaginàries. L’autoodi, per tant, indica:

La identificació amb el grup dominant. El repudi de les característiques culturals i socials del grup al qual

pertany. L’acceptació com a real de la inferioritat inherent del seu propi grup. La negació de pertinença al seu propi grup.

Els prejudicis lingüístics són judicis de valor sobre les llengües i els parlants

que algú pot considerar estranys a diferents nivells, siga perquè els parlants empren una llengua que li és poc o gens coneguda, o perquè parlen una varietat de la llengua que no és la de la persona que prejudica. Tusón els

considera una desviació de la racionalitat, generada directament per la ignorància, per la malvolença i dictada per la inquietud que produeixen les

diferències.