serveis ciutadania - ccoo.cat³ especial2013.pdf · de l’antipolítica), el poder torna a...

FEDERACIÓ DE SERVEIS A LA CIUTADANIA Edició EspecialVia Laietana 16 l 08003 Barcelona www.ccoo.cat/fsc

federació de serveis a la ciutadania 1

digital

serveis a la CIUTADANIA

SUMARI Opinió pàgines 2-6 Entrevista pàgina 7 Sindical pàgines 12-17 Contra pàgina 18

federació de serveis a la ciutadania

digital

Edició Especial

2

EDITORIAL

Fer una editorial no sempre és fàcil i en aquest cas teniem notes i idees per fer-la, notes rea-litzades després d’una curosa relectura d’Hobsbawm al voltant del concepte d’hegemonia que planteja Antonio Gramsci,, notes totes elles que plantejaven com lligar els conceptes gramscians a l’estat actual on ens calen propostes aglutinadores, respostes de suma per a ser alternativa com planteja Pepe Galvez al seu article. Tot això hagués estat prou bé, hagués lligat l’editorial amb el reguitzell d’articles que a continuació es desenvolupen i que us recomanem. Tanmateix però vàrem poder llegir fa uns dies un article interessant publicat al web de la FSC estatal, article que per el seu con-tingut ajuda a entendre la nostra realitat i el transfons ideològic de les actuacions polítiques dels nostres governs i per aquest motiu el reproduïm a modus d’editorial.

Salut.

Les elits extractives

Que la teoria de l’austeritat o de la retallada no té justi-ficació en època de crisi, ho sabia ja en la segona meitat del segle XX John Maynard Keynes i és un fet reconegut i demostrat per economistes actuals com Paul Krugman o Joseph Stiglitz.

Paul krugman

Polvorillas. - Fins a un home com el president del govern, Mariano Rajoy, que no destaca per la seva decisió i bon saber econòmic, porta mesos plorant a Europa perquè rebaixi els criteris de dèficit que presumiblement la Unió Europa suavitzarà avui.(1)

La teoria de l’austeritat i de la retallada ens està portant a una situació tan delirant com que la desviació pressupostària registrada per l’Estat fins l’abril passat ascendís a 25.007.000, el major desfasament de tota la història recent. Aquesta dada representa un dèficit del 2,38% del PIB, el que suposa que el dèficit a l’abril és dues centèsimes més gran que el del mateix període de 2012. Si segueix la tendència, l’Estat incompliria el seu objectiu de dèficit per a aquest any i tot això malgrat haver augmentat els impostos i haver retallat més prestacions i drets que cap altre govern.

De què serveix llavors tanta austeritat? Per què si dos premis Nobel d’Economia i el pare del creixement del segle XX han demostrat que l’austeritat no condueix al creixement, seguim venerant a Olih Renh i a Angela Merkel amb les seves absurdes teories d’ajust pressupostari?

Tot aquest plantejament ens condueix a un únic lloc, a les anomenades “elits extractives”, aquesta població que, segons l’últim informe de l’Organització per a la Cooperació i Des-envolupament Econòmics (OCDE), basat en l’Índex per a una Vida Millor, que mesura el benestar econòmic i social, “la població que ocupa el 20% superior de l’escala d’ingressos guanya més de sis vegades el que percep la població que ocupa el 20% inferior”. L’informe conclou que només estem per davant de Turquia i Mèxic .

Aquesta informació ens resulta molt rellevant sabent que l’índex per a una Vida Millor es va construir a partir de les recomanacions d’una comissió dirigida per dos premis Nobel d’Economia, Joseph Stiglitz i Amartya Sen, i l’economista francès Jean-Paul Fitoussi per desenvolupar noves formes d’avaluar el benestar material i la qualitat de vida. L’índex integra diverses estadístiques relacionades amb onze àrees: habitatge, ingressos, ocupació, comunitat, educació, medi ambient, compromís cívic, salut, satisfacció davant la vida, se-guretat i balanç entre vida i treball.

(1) Article publicat en el moment que la C. Europea suavitzava els criteris de dèficit

Però a més, i per a la nostra desgràcia, no només creix la desigualtat, sinó també ho fa el fracàs escolar. Aquesta mateixa font situa Espanya un 20% per sota de la mit-jana de l’OCDE. Aquesta posició és fruit, en bona mesura, de les dràstiques decisions adoptades pel ministre Wert i que en lloc d’esmenar, ara plasma en la Llei Orgànica per a la Mi-llora de la Qualitat Educati-va (LOMCE). El deteriora-ment també s’observa amb altres drets fonamentals com l’habitatge, l’ocupació o el medi ambient.

En gairebé cap indicador, Espanya està a la part alta o positiva de la taula, per tant, la ciutadania espanyo-la estem patint un patiment gratuït sota l’imperi del dè-ficit que no ens condueix més que a un camí sense sortida de malestar social. Les polítiques d’austeritat i retallada únicament són fruit d’un artifici comptable que pretén que aquells que tenen el control sobre els béns i recursos segueixin enriquint-se, mentre la ma-jor part de la ciutadania veu com la seva qualitat de vida es deteriora a passes de gegant.


digital

Edició Especial

3

OPINIÓ

Aritz Cirbián treballa en el món del cinema des de 2007. Actualment és productor i soci fundador de la cooperativa de treball associat Primitive Films S.C.C.L. +info:http://www.aritzcirbian.net

------------------------------------------------EL PAPER DEL CINEMA A LA TRANSFORMACIÓ SOCIALEstats Units: la terra de l’abundància, de les oportunitats, dels somnis. Un país on hi ha una societat civil, on al fi-nal per molt adversa o injusta que sigui una situació sempre hi ha un jutge o un policia que no es deixarà intimidar pels poderosos i farà que la veritat surti a la llum. Un país on la gent tira endavant pel seu propi esforç, on allà on mirem hi ha alguna cosa admirable. On fins i tot els negres de barris pobres poden sortir del gueto gràcies al seu talent amb la música i acabar sent rics i, últimament, si estudien molt, fins a ser presidents. Un país que premia, “no com aquí”, el talent, l’emprenedoria i el risc ... Això últim ja ens sona més darrerament, oi?Se li atribueix a Goebbels, l’infame ministre de propaganda nazi, que “una mentida repetida mil vegades es con-verteix en veritat”, i és que, malgrat algunes reticències (provoquen guerres al món, tenen tirotejos a les escoles, etc.) , si se li pregunta a una persona no excessivament polititzada, aquesta molt probablement tingui plenament interioritzades totes aquestes virtuts atribuïdes als EUA. Quan aquesta per-sona surt del cine de veure una pel · lí-cula “de crispetes”, pensa que aquesta pel · lícula simplement representa dues hores d’entreteniment, i que no ha in-fluït en res més en la seva vida. Si se li pregunta obertament a aquesta persona si creu que ha vist un film polític o si la pel · lícula ha influït en alguna cosa en la seva ideologia, la resposta probable

ment sigui negativa. I no obstant això, si li preguntem a aquesta persona què pensa dels EUA, probablement tingui pensaments molt similars als que

he descrit en el primer paràgraf.

Cantava Ovidi Montllor que “tot co-mença en un mateix”, i pel que fa a aquesta reflexió, no sé com abordar-la sense partir de l’experiència personal: El c o m p o s i t o r Pepe Nieto, a qui li va tocar donar el dis-curs oficial a la meva gra-duació, ens va recordar molt s à v i a m e n t que “No hi ha cinema apo-lític”. Rebobinaré encara més enrere: Quan estudiava a l’escola de cinema solia tenir acalorades discussions en els viatges en tren cap a la facultat i de tornada d’aquesta. El setè art ocupava bona part d’aquests debats, però la res-ta del temps el solíem passar discutint de política. Moltes vegades, a causa de la meva passió amb l’assumpte, al-gun company o companya m’engegava “Per què no et dediques a la política?”. No sempre era un interrogant honest o un afalac, però jo sempre tractava de donar una resposta. Al meu interlocu-tor, però també a mi mateix. Una part d’aquesta resposta era clara: “Ja fem política, cada pel · lícula que realitzem i aconseguim que es vegi és una acció que pot canviar el món”.

Aquesta afirmació, és clar, era una ver-sió molt innocent d’allò al que es re-feria Pepe Nieto, però segueixo creient que no anava mal encaminat. La ma-joria dels que escoltàvem el discurs de Pepe Nieto sabíem que principalment es referia a aquest cinema de crispetes, que obertament es proclama apolític, com si no fos “ni d’esquerres ni de dre-tes”, i que són grans espectacles, grans representacions, grans farses que sus-citen tremend interès en l’audiència, cridant l’atenció per sobre de qualsevol altra proposta cultural del cap de set-mana, en definitiva grans mentides de dues hores de durada.Mentides dolces als sentits dels espectadors, comptades per milions. Mentides que, repetides mil vegades per voluntat pròpia dels espectadors, es converteixen en grans veritats.

Canvien les vides dels espectadors en assimilar aquestes mentides converti-des en veritat? Molt il · lusos seríem si contestéssim negativament a aquesta pregunta. En canviar la nostra percep-ció de la realitat canvia o no canvia la forma com l’encarem? Jo dic que sí: durant les primeres dècades d’aquesta mal anomenada democràcia hem assis-tit a l’apagada de la flama de la cultura revolucionària que es va albirar en els últims 60. I ara, que l’hegemonia del discurs neoliberal sembla que s’ha co-

mençat a trencar-ah, les crisis-, el poder augmenta de nou la violència i la repres-sió per a s e s t a r -nos les úl-times esto-cades que ens

facin retrocedir a abans de la 2a Gue-rra Mundial. Fins ara, el sistema de comunicació imperant ha caricaturit-zat el saber popular per convertir-lo en un continu missatge on es normalitzen les relacions classistes, on no hi ha cap responsable de les desgràcies que pas-sen al món, on l’únic conflicte retrata-ble és entre homes i dones i entre cata-lans i madrilenys, on el que importa és l’espectacle per l’espectacle, que total aquestes coses no són ni d’esquerres ni de dretes, no?. Darrerament, esgo-tat el discurs de la apolítica (que no el de l’antipolítica), el poder torna a en-tendre aquest saber popular i fins es fa espectacle de la crisi i de la política: documentals sobre l’escalfament glo-bal o la crisi financera guanyen Oscars, la gent surt al carrer sota el lema “No som mercaderia en mans de polítics i banquers” i els debats polítics han pas-sat al prime time de cada cap de set-mana. Fa almenys un parell d’anys que “enguany hi haurà una revolució” i de moment aquí estem, xuclant majoria absoluta.

Gramsci ens recorda sovint que hem d’instruir-nos, emocionar-nos i orga-nitzar-nos. El cinema (i l’audiovisual en multitud d’ocasions), a l’unir dis-ciplines artístiques com les arts plàs-tiques, la literatura, la música, l’art dramàtic, la fotografia ... té la capacitat d’emocionar al públic gairebé com cap altra disciplina. Aprofitant que la gent té ganes, més aviat fam, d’històries, de debats, d’entreteniments ... de cultura i d’art en totes les seves formes,

el poder s’ha servit dels mitjans de co-municació per emocionar molt intel · ligentment a les masses i instruir-les en l’individualisme en lloc de la coo-peració, en la caritat en lloc de la so-lidaritat, en el consum irresponsable, en la pilotada en lloc del treball, amb l’excepció que si ens aixequem molt, molt, molt aviat aixecarem el país i sortirem d’aquesta , perquè el “no hi ha alternativa” i el derrotisme quedin gairebé gravats en el nostre ADN. Però podem revertir-ho.

Des del meu punt de vista hi ha dos tre-balls que no sempre es fan convergir i que han d’anar de la mà: no es pot pre-tendre un canvi polític només des de la política orgànica, també s’ha de notar en la vida quotidiana i interioritzar a través de la cultura. Ni tampoc, és clar, es pot pretendre el canvi només des de la cultura, sense un treball organitza-tiu. La caiguda del capitalisme no és donarà per causes naturals. Haurem de empènyer, i per accelerar aquest procés necessitem de la cultura, que tota la creació cultural estimuli la lluita per un nou ésser humà, lliure. El que necessitem és aconseguir l’hegemonia del discurs revolucionari a través de la coordinació dels crea-dors amb les organitzacions, el partit, el sindicat i les assemblees populars, i que cada petita “mentida” cinemato-gràfica faci possible que la derrota del capitalisme esdevingui una veritat uni-versal. Organitzats políticament hem d’analitzar aquesta fam de cultura i in-formació i reforçar els aspectes progre-ssistes del saber popular per desplaçar el discurs hegemònic del poder. Podem fer un cinema que els espectadors vul-guin veure amb totes les seves forces, per emocionar com ningú. I transmetre a través d’aquest cinema una intel · li-gència col · lectiva alternativa, que ens activi, que esborri el derrotisme, que ens permeti pensar en mons millors i en la necessitat d’organitzar-nos per fer-los possibles.

He trigat anys a donar-li un sentit sa-tisfactori a la pregunta que els meus companys de l’escola de cinema em plantejaven, però un dels meus últims projectes m’ho ha permès: hi ha moltes formes de canviar la vida de la gent. Al-gunes, com la política orgànica, aspiren a canviar significativament la vida de moltíssimes persones. Altres aspiren a millorar totalment la vida d’un nom-bre limitat de persones. El cinema em permet ajudar a totes aquestes formes a canviar, una mica cada vegada, la vida de moltíssimes persones. Podem fer que aquest canvi sigui per a combatre el consens a favor del capitalisme.


digital

Edició Especial

4

OPINIÓ

Gabriel Jaraba.Professor de Periodisme i Comunicació a la Universitat Autònoma de Barcelona i militant de CCOO.

-------------------------------------------Comunicació i hegemonia: arra-bassar-la a la ultradreta gover-nant

Els ossos d’Antonio Gramsci es van deu-re regirar a la seva tomba el dia que les forces del govern d’esquerres de Cata-lunya es van repartir el control d’algunes institucions públiques, en la millor (és un dir) tradició de la lottizacione italiana. Tot i que el PSC era el soci majoritari i qui os-tentava la presidència de la Generalitat, no va assumir la gestió de TV3 sinó que la va cedir a ERC, que es va fer amb ella tan gustosament com alleujats es van sentir els dirigents socialistes al despreocupar-se de l’orientació i la destinació de la primera eina d’influència ideològica i cultural de Catalunya. Les forces polítiques i socials a l’esquerra del PSC es van fer el suec.

El problema de les esquerres- al nostre país, però també en el panorama interna-cional- és que tenen una visió merament instrumental de la comunicació. Es miren a Berlusconi i opinen que el tipus ha go-vernat a Itàlia perquè controla la televisió privada. Pensen que si governessin ells, un hipotètic control dels mitjans els perme-tria durar en el poder. Obliden un fet tan evident que passa desapercebut a simple vista: les eleccions mai es guanyen sinó que es perden. Algú accedeix al poder perquè hi ha la condició prèvia de que qui l’ostentava ha perdut el favor dels votants. I el corol · lari és que les forces polítiques que governen perden el poder tot i comptar amb la gestió dels mitjans de comunicació públics i la influència en els privats (via legislació, subvencions, publicitat o altres pràctiques menys confessables).

L’actual societat, que s’ha anomenat so-cietat de la comunicació, és també una societat complexa, com l’anomena Edgar Morin. El gran sociòleg francès declarava al diari Le Monde, quan Sarkozy va arra-bassar la presidència al partit socialista, que “vaig tractar d’explicar a la direcció del PS la complexitat de la comunicació actual i la seva articulació amb els secrets del poder, i fins i tot em vaig oferir per do-nar un curs estructurat als quadres. Se’m van en fotre a la cara“.

Aquestes tres pinzellades escèptiques ser-veixen per situar la qüestió: en l’actual so-cietat complexa articulada al voltant de la comunicació com a paradigma de produc-ció i distribució de coneixement, les tesis d’Antonio Gramsci sobre cultura i hege-monia política adquireixen més relleu que mai. No es pot aconseguir l’hegemonia política si no es conquista l’hegemonia cultural.

És tan aparentment sim-ple de comprendre com complicat de fer. Perquè l’hegemonia cultural no s’adquireix (només) gestionant els mitjans públics o xulejant (per-

meteu-me l’expressió, tan crua com preci-sa) als grups mediàtics perquè pleguin la seva línia a les teves conveniències sinó mitjançant una acció sociopolítica d’ampli abast que no es re-sol en tres dies sinó que ha de respon-dre a un corrent estratègic de fons mantingut contra “vent i marea”.

Ara mateix, l’hegemonia polí-tica està en mans de la dreta extre-ma a Espanya grà-cies a un treball de fons dut a terme de manera gram-scianament impecable pels que han sabut restar en els corrents subterranis d’un fran-quisme sociològic que és més que això (hi ha un conservadorisme vital espanyol que s’expressa amb llenguatge radical aparen-tment esquerrà però que respon al populis-me irredempte i l’hidalguisme pauperitzat que es van donar en el declivi de l’imperi espanyol amb les guerres de Flandes). A Catalunya, l’hegemonia de la dreta és fruit d’una altra estratègia de primera hora també clarament gramsciana: arrabassar la bandera del catalanisme popular a les esquerres plurals realment existents. I en aquest cas sí que podem afirmar, i que em perdonin les gents de bona fe, que l’episodi amb el qual obríem aquest article no va ser sinó l’etapa final d’una successió d’actituds que van començar amb l’obertura de flancs a l’operació Tarradellas , concebuda per desplaçar a les esquerres hegemòniques-política i culturalment-de l’espai central on aquests processos de hegemonització es decideixen. Després d’això, el de Pujol va ser un passeig militar, liderat per qui havia après atentament del PSUC la manera com es construeix l’estratègia d’hegemonia gramsciana.S’oblida, però, un fet previ, d’enorme im-portància i abast històric: el franquisme va jugar les seves últimes cartes a la transició però per llavors, ja havia estat derrotat gràcies a l’hegemonia cultural de l’esquerra a Espanya, llargament treballada i dura-ment aconseguida. La història del movi-ment antifranquista paral · lela a la trans-formació cultural ocorreguda en gran part d’Espanya que suposa la incorporació pro-gressiva de nous corrents internacionals en cultura progressista, els canvis de cos-tums, actituds i fins i tot modes que assen-yalen canvis en els valors i prioritats i en el desplaçament dels paradigmes culturals i ideològics cap al camp de l’esquerra. Per què va poder succeir tot això? No només per les ànsies de llibertat en què van coincidir velles i no-ves generacions, sinó perquè les noves for

mes, idees i costums eren molt més atractives i desitjables per a la vida real de la gent real que les altres.

El desplaçament de l’hegemonia cultural es va produir a través de l’aparició del que es va anomenar “illes de llibertat”, espais en els quals, malgrat la dictadura gover-nant, la ideologia de la dictadura ja no era operativa sinó que havia estat desplaçada pel nou paradigma progressista. Va ser la

“aliança de les forces del treball i de la cultura”, en què Comissions Obreres va tenir un paper determinant, l’estratègia de fons que va contribuir de manera fona-mental (encara que no úni-ca) a aquest desplaçament. Cal preguntar doncs si, en l’actualitat, quan la crisi ens acosta a zones limítrofes a l’espai de la democràcia re-presentativa (perquè no és una crisi sinó una contrare-volució reaccionària) seria possible pugnar de nou per

un desplaçament de l’hegemonia cultural, amb vistes a l’hegemonia política, però so-bretot per la conservació i potenciació de

la democràcia mateixa.

Crec que els que en altre temps vàrem participar d’aquesta aliança entre les for-ces del treball i de la cultura i els qui po-guessin inspirar no en ella sinó en la seva eventual actualització tenim responsabili-tats en tractar d’empènyer en aquesta di-recció. Mai com avui els grans mitjans de comunicació havien estat tan concentrats en tan poques mans, però mai com avui les possibilitats d’obrir espais de “policen-trisme comunicacional” (com va teoritzar Manuel Vázquez Montalbán) havien estat tan àmplies. No solament per l’existència d’internet, sinó per la contundent combi-nació de la xarxa virtual, les xarxes socials reals, i els diferents formats i dinàmiques culturals i comunicacionals que la seva combinació permet.

La lluita per l’hegemonia cultural passa per una ofensiva en tota regla. I dic ofen-siva en lloc de resistència. El canvi de dinàmica sota el franquisme va ser quan la resistència es va transformar en ofensiva: “Jo no vaig ser perseguit pel franquisme, jo vaig ser el seu perseguidor”, va dir una vegada, de manera inoblidable, el nostre

plorat company Àngel Rozas.Una ofensiva per l’hegemonia pot adoptar diverses formes, necessàriament, sobretot perquè ha de realitzar-se en un període ex-tens de temps. Però el resistencialisme en la matèria ja ho hem començat a conèixer, i potser alguns hagin advertit el seu curt abast. Personalment, ho identifico com un risc. El resistencialisme pot sobrevenir per certes temptacions molt humanes però que donen saldos estèrils: l’identitarisme d’esquerres, per exemple, fins i tot en les seves noves versions propiciades per generacions joves. O el replegament en espais subculturals d’internet, també, creient que el petit món que les identitats construeixen en ella equival a la totalitat del món social. Certament que les identitats fortes i les subcultures potents ideològicament (i es-tèticament) són molt importants en termes de lluita. Però en aquest cas l’estratègia seria alguna cosa més que lluita: la pro-jecció d’una pluja fina sobre la societat, procedent dels sectors més conscients dels treballadors, assalariats, autònoms, pro-fessionals dotats de diferents habilitats i estudiants en capacitació, per desplaçar el paradigma del lloc on l’ha situat la ultra-dreta governant. Amb l’inapreciable ajuda de la gent desesperada que es refugia en

l’individualisme (“tots són iguals, no hi ha res a fer; amb un minisou em conformo”).

El problema, en tot cas, és com s’aconsegueix la dinàmica de des-plaçament, com es va aconseguir fa 50 o 40 anys, és a dir, fent que les noves formes siguin més atractives que les velles. I l’expressió de frustració, angoixa, desesperació i, sobre-

tot, ràbia i odi, no és atractiva per a nin-gú (sinó per a uns pocs que millor que no resultessin atrets per això). Cal dibuixar, parafrasejant el títol de la pel · lícula, ho-ritzons de grandesa i no reductes de ràbia. Aquí és on es requereix cal · ligrafia fina, puntes de coixí i un esperit alegre i ani-mós. No només malgrat la que està caient, sinó precisament per això. I tot això va es-càs. Però aquesta ja és una altra història.


digital

Edició Especial

5

OPINIÓ

Pepe GalvezPortaveu FSC

La importància del temps

El temps, i no el meteorològic sinó el que mesura les nostres vides, hauria de ser un element molt a tenir en comp-te sempre pel conjunt de l’esquerra, la política i la social. I és que es tracta no només de què fer?, sinó sobretot de quan fer-ho. Aquesta importància és encara més gran ara i aquí, a l’estat es-panyol al 2013.

En aquests moments, la crisi econò-mica unida a la fi d’un cicle polític, fa que conflueixin demandes de mesures urgents amb necessitats de canvi a mi-tjà i llarg termini. És lògic que per a molts dels individus i col · lectius que van participar al 15M la seva aposta sigui a llarg termini, perquè els can-vis que creuen necessaris no poden produir-se en l’immediat. També ho és, d’altra banda, que moltes de les direc-cions de la fraccionada esquerra, tant l’organitzada en partits, com la dels moviments socials verticals o horitzon-tals, considerin que aquest pot ser un moment de clarificació ideològica i per tant primin l’ esforç de la seva pròpia alternativa.

No obstant això els temps socials, els que vénen determinats per les necessi-tats de la majoria, tenen la seva pròpia autonomia, no esperen que les revolu-cions madurin.

La manca d’una feina, l’absència de perspectives de tenir-ne, l’amenaça dels desnonaments, la disminució - moltes vegades radical- d’ingressos marquen la realitat de cada vegada més gent. Quant de temps pot aguantar una per-sona en condicions d’inseguretat labo-ral i social cada vegada més grans? Quant de temps pot suportar una socie-tat la seva pròpia fractura per la des-igualtat i la insolidaritat? No gaire, les persones, les societats busquen instin-tivament solucionar els seus problemes el més aviat possible. I aquesta és una realitat que no pot ser ni ignorada ni ser desatesa per l’esquerra social i po-lítica. No pot ser-ho perquè la identitat de les esquerres ve definida per la seva capacitat de ser part, d’estar integrada en aquesta majoria social que vol re-presentar, i això comporta el ser la pri-mera a detectar els problemes socials, analitzar-los, explicar-los pedagògica-ment i oferir alternatives, algunes, a

mig i llarg termini, però altres ja. Aquestes no poden ser la solució defini-tiva, però han d’actuar contra l’angoixa social alhora que afavoreixin la cohe-sió i la solidaritat popular. Si no és així, la història, i el mateix present en altres latituds, ens ensenya que com més ur-gents siguin les necessitats, més perill hi ha que siguin derivades cap falses sortides. L’ascens de la ultradreta o de cabdillismes a l’europea són un clar senyal d’avís.

Allò de que com pitjor estiguin les co-ses millor, que mantenen les opcions més “radicals” sempre ha estat un au-toengany infantil que ha acabat en tra-gèdia.

Realista i eficaç

La nostra societat necessita un canvi ra-dical i progressista de model productiu, un canvi de paradigma de valors socials i econòmics que ha d’estar acompanyat forçosament per la regeneració tant de la pràctica política com dels mecanis-mes i institucions de la democràcia.Són canvis de calat, però possibles i que seran més probables a mesura que les elits especulatives, les tecnocrà-cies i els seus governs siguin aïllats, a mesura que la majoria social es reco-negui i actuï com a tal. És un procés de resposta però també d’afirmació, la protesta ha d’anar acompanyada de victòries que permetin variar l’actual correlació de forces. Perquè el que s’ha d’aconseguir a no gaire trigar és neu-tralitzar la capacitat d’imposar que avui exerceix despòticament l’aliança entre la majoria absoluta del PP i el poder no democràtic de la Comissió Europea. Per avançar en aquesta direcció s’ha d’aconseguir objectius clars, amb cà-rrega social i repercussió pedagògica, accessibles a curt i mig termini i amb els quals la majoria social s’identifiqui:

l’habitatge, les preferents, la subsis-tència, la salut, l’educació, els ajunta-ments, més i millor ocupació. Tot això ha de ser englobat en una proposta que construeixi la unitat des de la diversitat existent. La dreta governant sap que res és irre-versible i que la involució radical a què es sotmet a la nostra societat tampoc ho és, però també és conscient que no només qui pega primer pega dues ve-gades, sinó la que si l’adversari no se li dóna respir seva capacitat de resposta es redueix dràsticament. A més compta amb el matalàs que li proporciona una democràcia feble i l’absència d’una al-

ternativa electoral que amenaci la seva hegemonia. L’esquerra ha de lluitar contra el temps, i ho ha de fer partint d’una situació de debilitat testifica-da per la seva pròpia dispersió. Però pot fer-ho si és realista i eficaç, si es centra en la consecució dels objectius prioritaris per a la majoria social i ho fa unitàriament. Només d’aquesta ma-nera guanyarà la credibilitat i força suficient per aturar l’actual ofensiva reaccionària i començar a construir una nova hegemonia social.


digital

Edició Especial

6

OPINIÓ

Santi DemajoArticle publicat al seu bloc el febrerde 2013santidemajo.blogspot.com/‎

L’augment de les desigualtats a Barcelona

Fa unes setmanes, El País va publicar un article titulat “Crece la Barcelona pobre”, que posava de manifest que les desigualtats entre els barris més rics i els més pobres de la ciutat no fan més que augmentar. A partir d’aquest arti-cle, m’he decidit a estudiar com han evolucionat aquestes diferències entre barris al llarg dels últims anys, concre-tament des de 2008 fins a 2011, període que coincideix amb l’inici de la crisi. Per fer-ho, he utilitzat les dades de Renda Familiar Disponible (RFD) dels diferents barris que es poden trobar a la web de l’Ajuntament pels anys 2008, 2009 i 2010 i al gràfic que il·lustra l’article d’El País per l’any 2011.

Quins barris s’han fet més rics i quins s’han fet més po-bres des del 2008?

El següent gràfic mostra com ha evolucionat la RFD des de 2008 fins a 2011 (en percentatge) a cada barri en funció del nivell de RFD d’aquest:

S’observa una correlació clara: els barris més rics (a la dreta) són els que més han augmentat la RFD, mentre que els barris amb rendes més baixes (a l’esquerra) són els que més l’han disminuït. Per exemple, a Pedralbes, el barri més ric el 2011 amb una RFD propera a 250 (cosa que vol dir que és 2,5 vegades superior a la mitjana de la ciutat), aquesta ha augmentat gairebé un 25% del 2008 al 2011, passant de 195 a 242. A l’altre extrem, als barris de Can Peguera i Baró de Viver, que tenen RFD menors a 40, aquesta ha disminuït un 36% i un 24%, respectivament. De fet, els únics tres barris amb RDF per sota de la mitja-na (per sota de 100) on la renda ha augmentat de manera important els darrers anys són el Gòtic, el Born i la Barce-loneta, més que probablement per efecte de l’arribada de gent de fora (tant de fora de la ciutat com de l’Estat) amb rendes altes i no perquè la gent que hi viu de tota la vida tingui unes millors condicions.

Com ha evolucionat la diferència entre els barris més rics i els més pobres?

Els següents gràfics mostren com ha evolucionat la RFD dels barris més rics i dels més pobres des de 2008 a 2011. El primer mostra el barri amb RFD més alt (Les Tres To-rres o Pedralbes, segons l’any, en blau) en relació al barri amb RFD més baix (Can Peguera o Baró de Viver, segons l’any, en vermell). El segon (Top2) mostra la mitjana dels 2 barris amb RFD més alt en relació als 2 amb RFD més baix, que corresponen als 4 barris esmentats; i el tercer (Top 5) el mateix però considerant la mitja-na dels 5 barris de cada un dels extrems en cada cas. La línia correspon al ràtio entre el(s) barri(s) amb RDF alt i RFD baix:

En aquest cas, també s’observa una tendèn-cia molt clara: mentre al 2008 la diferència entre el barri més ric i el més pobre era de 4,3 vegades, al 2011 aquesta diferència va augmentar fins a 7,1. La mateixa tendència s’aprecia agafant els 2 i els 5 barris dels extrems, amb diferències que van de 4 a 6,3 i de 3,5 a 4,6, respectivament.

Els rics cada cop són més rics i els pobres cada cop més pobres

Les dades mostren clarament que hi ha un creixement de la desigualtat entre els diferents barris de la ciutat. I és que no parem de conèixer dades que demostren que (no només a Barcelona, sino a Catalunya i la resta de l’Estat) els rics cada cop són més rics i els pobres cada cop més pobres. De fet els índexs de pobresa no paren de créixer (per exemple, en el cas de Catalunya les últi-mes dades indiquen que el 21,9% de la gent està en risc de pobresa) i alhora els rics augmenten les seves fortu-

nes. Per tant, estem immersos en una greu crisi, si, però també en una indignant estafa del sistema que no podem seguir acceptant.

Tornant a Barcelona, què està fent el govern de Trias da-vant aquesta situació? Doncs unes polítiques totalment oposades a les que necessitaríem en una situació de tal magnitud: des de la insensibilitat social i la criminalit-zació en temes com la prostitució, els sense sostre o els assentaments, fins al canvi de model en escoles bressol (privatització, disminució personal, augment de ràtios, etc.), passant per l’aposta del cotxe (àrea verda gratuïta i disminució de l’impost de vehicles) en detriment del transport públic, el que utilitza la majoria (augment d’un 19% de la T10 en només un any i mig). Tot això alho-ra que es realitzen un seguit d’inversions i s’aposta per uns projectes que gens tenen a veure en millorar les con-dicions de vida dels més desafavorits: 5 milions d’euros per tenir un Passeig de Gràcia “de primera”, 4 milions d’euros per la Fórmula 1 (a Montmeló!) o la pista de gel a la Plaça

Catalunya, entre d’altres. I com a exemple paradigmàtic (i més preocupant), la Marina de Luxe del Port Vell aprova-da per CiU i PP aquesta setmana. Cal un canvi radical en les prioritats, també a nivell municipal, situant la pobresa i l’exclusió social com a nucli central de l’acció política.


digital

Edició Especial

7

ENTREVISTA

Entrevista a Lalo PlataSecretari General Unió IntercomarcalVallès Oriental- Maresme

Xavier Navarro_______________

Xavier Navarro: Lalo, vas ser Regi-dor de Joventut a Rubí, treballador de l’Ajuntament de Matadepera i delegat sindical, més tard treballador de Marto-relles i sempre actiu sindicalment.

Lalo Plata: La meva vinculació al sindicat prové de la reflexió personal i ideològica, però haig de reconèixer que durant temps vaig estar reticent a participar-hi ja que als 16 anys a l’incorporar-me al món laboral vaig patir un accident laboral i diguem-ne que el comportament d’un delegat que llavors teníem no va ser del tot exemplar. Més tard, les bones influències de bona gent de CCOO em van fer canviar de pa-rer i ja amb la meva primera feina estable com a Tècnic de Joventut a Matadepera no només em fa decidir-me a afiliar-me, sinó a impulsar un procés d’eleccions sindicals on vaig ser escollit delegat. I des de llavors la meva vinculació ha passat per diferents llocs i estructures del sindicat, Acció Jove, l’antiga FSAP al Vallès Occidental, la Unió Intercomarcal Vallès Oriental - Maresme i la FSC del Vallès Oriental - Maresme. A més de participar en plataformes, consells i d’altres en nom del nostre sindicat. No només com a sindicalista, sinó com perso-na, no es pot entendre la meva vida sense la influència decisiva de les Comissions Obreres.

XN : Lligat a la música, dinamitzador cultural, que de tot això pot influir i in-flueix en la manera d’entendre i viure el sindicalisme?

LPL:Aquells que ens dediquem a la Cul-tura, bé sigui com a programador, com és el meu cas, o bé sigui artísticament, com faig al poc temps lliure que ara tinc, estem obligats a tenir un fort component creatiu i d’adaptació als nous canvis i realitats. La cultura, com el sindicalisme, es un ens viu i en constant procés de canvi. Gràcies a la meva professió i a les meves aficcions tinc facilitat per no quedar-me inmòbil, per poder adaptar-me a les noves situacions o realitats socials i sindicals. Tinc una pro-fessió amb un alt nivell creatiu, estem obli-gats a inventar-nos activitats en funció del públic, la realitat social del nostre territori, les preferències de la gent... i també com-poso i soc lletrista, i si has passat una nit amb un músic hauràs constatat el nivell d’autoexigència, mai estan contents amb el seu nivell. Tanmateix els professionals de la cultura també som gestors del patri-moni, pel que també estem obligats a mirar enrere i extreure conclussions del passat. I és que qui perd els orígens perd la seva identitat.

I això el queintento d’aplicar-me, adap-tació als canvis però amb la mirada posa-da en el que som i hem estat per la nostra història, el nostre sindicat. Tot això amb l’afegitó del que comporta ser personal d’una administració pública, som gent que tenim clara la vocació de servei públic i la responsabilitat de la nostra actuació envers els altres.

XN: Recentment has estat elegit secre-tari general de la Unió Intercomarcal del Vallès Oriental-Maresme. Un repte il.lusionant o una bufetada de crua rea-litat que cal afrontar.

LPL: Una de fred i una de calenta. Penso que no hi ha res més bonic que la teva gent decideixi que ets la persona que els ha de representar i coordinar. I només puc tenir paraules d’agraïment per la gent del Vallès Oriental - Maresme que han decidit fer-me confiança. Però les persones passem i les institucions perduren, i això es i ha de ser la màxima del nostre pas pel sindicat, si això ho tens clar, actues com si cada día fos el teu darrer dia al davant del càrrec que en aquell moment desenvolupes. Ara, en aquest context de crisi, d’atac frontal al sindicalisme de clase i en especial a CCOO, ser Secretari General d’un territori com el nostre es un caramel amarg. Els més anti-cs de la casa no recorden una situació com aquesta des que existim com sindicat. Hem estat a la clandestinitat i hem lluitat contra el poder polític feixista, hem construït una democràcia amb els partits polítics, hem negociat amb la patronal i quan ha calgut ens hem mobilitzat, hem patit vàries cri-sis econòmiques, però crec, que mai com ara, havíem tingut oberts tots els fronts alhora. Tenim els poders polítics que vo-len desmuntar el curt estat del benestar del que gaudíem i malvendre’l, desmuntar la democràcia baixant la qualitat de la ma-teixa, objectius palpables davant mesures com la reforma de l’administració local o la llei d’educació. Però no ens oblidem que darrere de tots aquests fets està el po-der econòmic i financer que ha decidit que ja no ens necessiten i que, per tant, s’han acabat totes aquelles mesures que servien

per reequilibrar la societat. Però tinc ganes i gaudeixo d’un bon equip, pel que em veig amb capacitats de portar endavant les nos-tres lluites, i si el que volen els poders es guerra, en tindran.

XN: Sectors antagònics ataquen diària-ment des de diferents mitjans i àmbits el sindicalisme de classe però també deter-minats segments socials miren i veuen als sindicats amb recel.LPL: No és que ataquin al sindicat de classe, és que hi ha especial dedicació a criticar-nos a les CCOO. Però son els de sempre, és a dir, els que representen els interessos contraris als treballadors i treballadores, o els sindicats minorita-ris que el que volen és ocupar el nostre lloc. Aquests mai diran coses maques de nosaltres, i el que hem de fer es respondre amb contundència, amb co-herència i amb el nostre treball diari. A banda, hi ha altres crítiques que sí ens han de preocupar, hi ha un segment de la població que ens veu com a part del problema i no com a part de la solució, i és lògic. Al llarg d’aquests 30 anys de democràcia hem estat actors principals del nostre ordenament laboral i social, i si ara la cosa no funciona la pobla-ció no recorda quan sí funcionava, sinó que no funciona i que nosaltres hem estat partícips del sistema. A la vegada no som perfectes i la nostra actuació no sempre ha estat la més encertada. A tot això hem d’afegir una distensió de la nostra part més socio política, manca de presència al carrer, manca d’un discurs clar de classe... Però res es definitiu, cal que recuperem els nostres espais natu-rals i que fem un cop d’accelerador. Sabem i podem fer-ho. Només amb el contacte directe a l’empresa, a les as-sociacions, als moviments socials, amb les plataformes unitàries... garantirem que la nostra veu i posició se sent clara i nítida. En definitiva, treballar, treba-llar i treballar.

XN:Cal fer can-vis organitzatius, d’imatge... quins canvis? Si és que en calen.

LPL:En calen. Ens hem de repensar el nostre model afiliatiu, per a que respongui a la realitat del mercat laboral. Hem de fer una feina específica per als aturats i atura-des, i en “ello” estem. Hem de garantir la presència dels joves

al sindicat, i la seva visualització cap a l’intern i cap a l’extern. Amb un 57% d’atur juvenil difícilment ens veuran com aliats en les seves demandes. Hem d’estrenyer els nostres llaços amb els moviments socials. Hem de donar un nou sentit a la participació sindical dels nostres pensionistes i jubilats. Hem de continuar avançant en la feminitza-ció de la nostra organització. Hem de garantir una correcta formació sindi-cal... I això t’ho dic amb un mes i mig d’experiència a la secretaria general, suposo que el temps i l’experiència hem donarà noves perspectives. Una organització com la nostra ha d’estar en canvi perpetu.

XN: Que poden esperar de tu els afi-liats i afiliades del Vallès Oriental Maresme.LPL: Compromís i fidelitat. Molta i molta proximitat. El que soc profes-sionalment: un servidor públic, i ara el meu públic es l’afiliació del nostre territori.

XN Els Pelaez tornaran ara que tens noves i importants responsabilitats?

LPL: Ja, ja! Difícil, de fet m’he buscat una nova banda de més fàcil gestió. Un grup de música amb temes i espectacle propi requereix una dedicació que no em puc permetre. Així que hem muntat “Ràdio Vaticano” un grup de versions que manté aquell caràcter “gamberro” que tenien “Los Señores de Peláez”, ja et pots imaginar amb el nom del grup per on van els “tiros”.

Ara que ja acabem aquesta entrevis-ta, permet-me enviar una abraçada ben forta a la gent de la nostra fe-deració, vull desitjar-vos molta sort i encerts. La clase treballadora us ne-cessita. Força i Lluita!


digital

Edició Especial

8

La lluita per l’hegemonia necessita també de la mobilització social, i CCOO ha estati és un important agent organitzat que mobilitza.La FSC com a part de lesCCOO ha estat en primera línia de lamobilització

MOBILITZACIONS


digital

Edició Especial

9

MOBILITZACIONS


digital

Edició Especial

10

MOBILITZACIONS


digital

Edició Especial

11

MOBILITZACIONS


digital

Edició Especial

12

SINDICAL

Salva Lara Responsable d’AccióSindical del Sectorde l’Administració Local_____________________

AVANTPROJECTE DE LLEI DE RACIONALITZACIÓ I SOSTE-NIBILITAT DE LA ADMINIS-TRACIÓ LOCAL???????????

El Govern de l’Estat ha elaborat un Avan-tprojecte de Llei de racionalització i soste-nibilitat de l’ Administració Local.L’actual llei de bases del règim local data de l’any 1985, i per tant entra dins de la lògica que es fes un nou redactat, per tal d’actualitzar el seu contingut, i s’aprofités la ocasió per a reestructurar l’Administració Local. A l’Estat Espanyol hi ha més de 9.000 municipis, i a Catalunya hi ha 946 , dels quals només 63, quasi tots al voltant de l’Àrea Metropolitana, tenen més de 20.000 habitants.

BARCELONA 312 (32,87%)GIRONA 222 (23,46%)LLEIDA 230 (24,31%)TARRAGONA 183 (19,34%)TOTAL 947

La seva distribució per nombre d’habitants és la següent:

Fins a 500 habitants

327 (34,56%) 82.608 habi-tants (1,10%)

De 501 a 2.000 habi-tants

273 (28,59%) 278.789 habi-tants (3,71%)

2.001 a 5.000 habi-tants

138 (14,59%) 425.120 habi-tants (5,66%)

De 5.001 a 10.000 habi-tants

87 (9,20%) 603.899 habi-tants (8,03%

De 10.001 a 50.000 habi-tants

23 (2,43%) 4.068.367 habi-tants (54,16%)

+ de 50.000 habitants

23 (2,43%) 4.068.367 habi-tants (54,16%)

Total 947 7.512.381 ha-bitants

Si haguéssim de fer un resum molt breu de l’Avantprojecte de la Ley de Racionaliza-ción y Sostenibilidad de la Administracion Local (ARSAL) podríem dir-ho amb una sola frase: Viva Franco, arriba España, ja que es traspassa la gestió de molts serveis a les Diputacions, buidant de contingut les competències municipals i s’assegura el control estatal sobre els Ajuntaments

Això significa de fet que en tot cas i com a molt la majoria d’alcaldes po-dran gestionar alguns serveis, però sota el control més rigorós per part de l’Estat, però en realitat seran meres fi-gures decoratives. En aquest sentit es

Aquest article va ser cedit per l’autor, el seu contingut, a efectes que el company Manuel Fages el poguès utilitzar parcial-ment per la seva columna quinzenal en un diari digital

potencia sobremanera la figura dels secretaris/es municipals i sobre tot els interventors/es municipals,. els quals exerciran un control pràcticament ab-solut dels ajuntaments. A més a més molts serveis municipals no obligatoris simplement es deixaran de prestar, i desapareixeran, afectant per tant a les plantilles municipals i als serveis a la ciutadania, instaurant mu-nicipis i ciutadans/nes de 1ª i de 2ª o 3ª

Veiem com ho fan:• Ajuntaments acollits al pla d’ajust: després que es faci una valora-ció per part de l’interventor/a dels ser-veis voluntaris, i si no es garanteix que es compleixen els principis d’estabilitat pressupostària i financera, simplement no es podran prestar.També, si les entitats constituïdes con-tinuen sent deficitàries al 31/12/2014, s’hauran de dissoldre. En tot cas a par-tir de l’1 d’agost del 2015 automàti-cament desapareixeran, i a la vegada

els ajuntaments no podran participar, constituir, ni adquirir nous ens de qual-sevol tipologia.• Ajuntaments de -20.000 habi-tants: quan després d’haver avaluat els serveis municipals en el seu conjunt , no poden mantenir-se determinats ser-veis aquest seran traspassats a les Di-putacions (mínim durant 5 anys), que assumiran la seva titularitat i gestió. El personal laboral serà subrogat i el personal funcionari mantindrà el ser-vei actiu en el seu Ajuntament. Prèvia-ment al traspàs els ajuntaments podran ajustar les plantilles, i per tant es podrà acomiadar al personal laboral i passar a expectativa de destí al personal funcio-nari de carrera.Els Ajuntaments hauran de traspassar les consignacions econòmiques i els mitjans necessaris i les Diputacions, establiran els preus i taxes públiques i faran la seva recaptació, i també podran externalitzar els serveis, amb la subro

gació del personal laboral.• Els Ajuntaments de -5.000 ha-bitants que es trobin en la mateix situa-ció del punt anterior seran intervinguts per les Diputacions. L’Alcalde/essa i el regidors no podran cobrar.• En els municipis de -.1.000 ha-bitants els Alcaldes/ses no podran co-brar res.• Desapareixen competències obligatòries dels ajuntaments: Con-trol sobre begudes i aliments; obli-gació d’escorxador en poblacions de -20.000 habitants; dispensar serveis de lectura descentralitzada a partir de 30.000 habitants; no hi ha cap referèn-cia a l’obligació de transport adaptat a partir de 50.000 habitants; desapareix l’atenció social primària;les compe-tències en salut i educació correspon-dran a les CCAA que podran delegar en els Ajuntaments; s’eliminen moltes llicències municipals; eliminen la pro-moció de les polítiques per promoure la igualtat de gènere, s’elimina la pro-

moció econòmica municipal, etc, etc.• El Govern es-tatal establirà uns preus estandars dels serveis mu-nicipals, obligant als ajuntaments a ajustar-se als ma-teixos

Cal tenir en compte que a Ca-talunya hi tenim

63 Entitats Municipals Descentralitza-des, 69 Mancomunitats de Municipis, 304 Consorcis Locals, 346 Organismes Autònoms, 36 Entitats Públiques Em-presarials locals i 301 societats mer-cantils amb el 100% de capital públic i 75 de capital mixtCom podem veure això pot tenir un abast incalculable, tant pel que fa re-ferència al personal de les AA.LL (es podrien perdre més de 30.000 llocs de treball a Catalunya i 300.000 a l’Estat Espanyol) , així com als serveis públics municipals, desapareixent molts dels que actualment es presten, molts d’ells adreçats a aquells que més ho necessi-ten.Cal tenir en compte també que es vulne-ra el respecte constitucional de l’Estat pel que fa referència l’ autonomia local i la subsidiarietat, i es vulneren compe-tències de l’Estatut d’Autonomia. Ens canvien la constitució sense tocar-la.

Per tant ens trobem amb una modifica-ció que no es fonamenta en cap motiu de caire tècnic, ni tant sols pressu-postari ( del total del deute públic, el que correspon als municipis és del 4,5%, del qual la meitat correspon a l’Ajuntament de Madrid), si no que té uns fonaments clarament ideològics basats en el control estatal de les admi-nistracions locals, vulnerant el respec-te constitucional de l’Estat pel que fa referència l’ autonomia local i la sub-sidiarietat i la Carta Europea sobre la autonomia municipal.En realitat tot això forma part de la voluntat recentralitzadora del PP, el qual es manifesta també amb l’atac sistemàtic en contra del nostre Estatut d’Autonomia. Ens canvien la consti-tució sense tocar-la, i es carreguen el nostre, ja minso, estat del benestar..

“En realitat tot això forma part de la voluntat recentralitzadora del PP, el qual es manifesta també amb l’atac sistemàtic en contra del nostre Estatut d’Autonomia. Ens canvien la constitució sense tocar-la, i es ca-rreguen el nostra, ja minsa, estat del benestar.. “


digital

Edició Especial

13

SINDICAL


digital

Edició Especial

14

SINDICAL En el marc de la campanya informativa, de debat i aportacions de propostes, el Sector de l’Administració Local de la FSC i la FSC vàrem realitzar unes jornades el passat dia 29 de maig amb un màgnific resultat i resposta de delegats i delegades de l’Administració Local

Aquesta jornada forma part de les accions, que aquest sector de la Federació de Serveis a la Ciuta-dania (FSC) de CCOO de Catalunya està duent a terme per donar a conèixer i valorar les possibles conseqüències d’aquestes reformes. Accions que han consistit en assemblees pels diferents muni-cipis catalans, i en la de presentació de mocions en els ajuntaments en contra de l’Avantprojecte de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local (ARSAL), en el marc de la campanya estatal com la recollida de signatures en contra d’aquesta reforma.

La jornada, que va evidenciar un general rebuig a aquestes reformes, va ser oberta pel Coordinador del Sector de l’Administració Local de FSC-CCOO de Catalunya, Gabriel Tinoco, que va explicar el treball realitzat pel Sector i la importància del debat que anaven a iniciar .

A continuació el Catedràtic Rafael Jiménez Asensio va destacar el caràcter regressiu de l’ARSAL pel que suposa de pèrdua de competències municipals, així com per la desaparició de llocs de treball i de serveis públics.

La segona ponent, Ana Soledad Ruiz Seguín, Directora de l’Institut Andalús de la Dona, va inter-venir sobre l’impacte de gènere que té també aquesta reforma, remarcant la possible desaparició de 169 centres municipals d’informació a les dones que hi ha a Andalusia, amb la conseqüent despro-tecció de les més de 101.000 dones que cada any són ateses en ells, en molts casos per violència de gènere (amb més de 25.000 consultes en la matèria), i que suposaria, així mateix, la pèrdua de 448 llocs de treball directes.

Taula rodona

En una taula rodona que es va celebrar després, Jordi Souto Andrés, Director General de l’Administració Local de la Generalitat de Catalunya, va manifestar la seva oposició al ARSAL, entre altres coses, per envair competències recollides en l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, i ha remarcat que l’avantprojecte de la reforma local catalana s’ha realitzat amb molta més participació del món local de Catalunya i la voluntat del Govern de la Generalitat d’acabar acordant, amb un ampli consens, l’aprovació de la Llei de reforma local a Catalunya.

David Rodríguez i González, Vicepresident de la Federació de Municipis de Catalunya, va ma-nifestar a la taula rodona la seva oposició, tant a l’ARSAL com a l’Avantprojecte de Llei de Go-verns Locals de Catalunya, per la desaparició de competències dels ens locals i per l’atemptat que signifiquen sobre el principi d’organització municipal. Mentre que Mercè Dalmau Mallafré de la l’Associació Catalana de Municipis i Presidenta de la Comissió de Funció Pública de l’Associació, va expressar també el seu rebuig al ARSAL però va destacar la seva conformitat en alguns aspectes de l’Avantprojecte català i els seus matisos sobre altres.

Per part de CCOO, José Gálvez Miquel, portaveu de FSC-CCOO de Catalunya, va manifestar el rebuig del sindicat a l’ARSAL per suposar un buidament de les competències dels ajuntaments, la pèrdua de qualitat dels serveis públics i la desaparició de molts d’ells , com ara serveis socials, pro-moció econòmica, polítiques d’igualtat, mediambientals, educatius etc ...

Les jornades van ser clausurades pel Secretari General de FSC-CCOO de Catalunya, Manuel Fajes, que va vaticinar la pèrdua de 30.000 llocs de treball a Catalunya i aproximadament uns 300.000 llocs de treball a tot l’Estat, i va anunciar la prolongació i intensificació de la campanya de CCOO en contra de l’aprovació i l’aplicació de la reforma.


digital

Edició Especial

15

SINDICAL

CONSEQÜÈNCIES DIRECTES QUE TINDRÀ LA REFORMA:Elimina els serveis socials.Elimina els serveis educatius municipals:Escoles d’adults i infantils.Llars d’infants.Escoles bressol.Escoles de música i dansa.Elimina els serveis de salut municipal.Elimina les polítiques d’igualtat i l’assistència a dones víctimes de violència de gènere.Elimina les oficines d’informació als consumidors.Estableix un cost estàndard dels serveis.Perillen les mancomunitats i petits municipis.Elimina els serveis d’orientació laboral i formació per a l’ocupació.Eliminació de milers de llocs de treball d’empleades i empleats públics.Traspassa competències a les Diputacions.Potencia que els serveis públics municipals es prestin per em-preses privades.

CCOO impulsa una campanya contra aquesta reforma:

1 Informant al personal de les administracions locals, amb assemblees en ajuntaments i mancomunitats.2 Promovent mocions contra aquesta reforma en els plens de tots els ajuntaments de l’Estat.3 Presentant propostes als grups parlamentaris , Federació i Associació de municipis per paralitzar aquesta reforma, i conformar una alternativa en defensa dels serveis públics i de l’ocupació.4 Celebrant assemblees veïnals informatives amb participa-ció de les plataformes de defensa dels serveis públics de cada localitat.5 Impulsant de manera conjunta mobilitzacions en defensa de la sanitat, l’educació i els serveis socials, les escoles bres-sol i llars d’infants, d’adults i de música i dansa municipals, les politiques municipals en matèria de gènere, entre d’altres serveis municipals.6 Recollint signatures en defensa de l’ocupació i els serveis públics municipals. Es pot signar a traves del web del Sector de l’Administració Local www.ccoo.cat/fsc/sal i de la FSC www.ccoo.cat/fsc o en www.change.org/es/peticiones/anula-ción-del-alrsal

CCOO proposa:

-Un sistema de finançament estable i transparent per a les administracions locals, evitant la fórmula de convenis i sub-vencions com a fórmula de finançament principal juntament amb la política urbanística.-Mantenir les competències pròpies i complementàries per millorar els serveis públics a la ciutadania.-Controlar i limitar les despeses en els òrgans de direcció po-lítica dels ens locals.-Garantir els serveis bàsics a la ciutadania, independentment dels costos.


digital

Edició Especial

16

SINDICAL

Xesús GonzalesCoordinador de l’Àrea Pública de CCOO

___________________________

DE DRETS DE CIUTADANIA A NEGOCI PER ESPECULADORS

En els darrers anys i coincidint amb el desenvolupament del procés democràtic a Catalunya i al conjunt d’Espanya, han anat creixent els serveis públics i socials per a satisfer les necessitats de la ciutadania.Sense arribar als nivells que configuren l’anomenat Estat del Benestar propi dels països desenvolupats, vàrem aconseguir importants millores en els drets de la ciu-tadania en sanitat, educació, atenció a les persones, i en general en prestacions so-cials.La descentralització de l’Estat amb la transferència de competències als governs autonòmics i les administracions locals van fer més propera la relació entre els or-ganismes responsables de prestar els ser-veis públics i socials i la ciutadania subjec-te dels drets..Com dèiem, el desenvolupament de l’Estat del Benestar a Catalunya està molt per sota del que han assolit els països desenvolu-pats del nostre entorn, tant pel que fa en el percentual del PIB que es destina al con-junt del serveis públics i socials com en el nombre de treballadors i treballadores ocu-pades en la prestació d’aquest serveis. Amb dades contrastades de 2011, any en que es va registrar el màxim d’ocupació dedicada als serveis públics, Catalunya és de les comunitats autònomes que tenia menys empleats i empleades públics, tant en ràtio per cada mil habitants com en per-centatge del conjunt de la població ocupa-da. En un cas és la tercera per la cua i en l’altre és la darrera.En concret mentre la ràtio del conjunt de l’Estat Espanyol és d’uns 67 empleats i empleades públics per cada mil habitants, a Catalunya només és d’uns 53. Si ho mi-rem per població ocupada, el percentatge de treballadors i treballadores ocupats als serveis públics és a Catalunya el 13% i al conjunt de l’Estat és el 17%, sobre el total de la població ocupada. Cal dir que Espanya és de les darreres dins la Unió Europea, amb només tres països pel darrera.Només a l’àmbit de l’Administració de la Generalitat, entre 2011 i 2013, ha caigut el nombre de persones ocupades en més de 12000.Des de la irrupció de les polítiques que venim denominant com a “neoliberals“ o “neocon” els governs de diferents països han iniciat una cursa, més lenta o més rà-pida, però sempre continuada per “deses-tabilitzar“ els Estats reduint al màxim les prestacions de serveis públics cap a la ciu-tadania.

En el cas espanyol i català un dels instru-ments per reduir les capacitats d’actuació de les administracions públiques s’ha por-tat a terme a partir de la relaxació de les politiques fiscals per la via de disminuir la progressivitat impositiva, que ha compor-tat menor recaptació global i una càrrega superior sobre les rendes del treball en-front de les rendes del capital.Una de les vies que han utilitzat, utilitzen i volen seguir utilitzant per reduir el dret d’accés de la ciutadania als serveis públics i socials és el de les privatitzacions, el co-pagament o la política de taxes.. En tots els casos es tracta de limitar l’accés universal als drets de ciutadania i restringir molts d’ells a qui els pugui pagar..Les privatitzacions dels serveis públics comporten a curt i llarg termini una de-gradació de les prestacions cap als usuaris i la precarització de les condicions labo-rals dels treballadors i treballadores. Amb tota probabilitat, a més, acabarà costant més diners públics per uns pitjors serveis i els que es queixen ara de la despesa en serveis públics deixaran de fer-ho perquè estaran fent negoci amb els nostres drets. L’excusa de la falta d’eficiència de la presta-ció dels serveis públics des de les administra-cions és una absoluta fal•làcia. L’eficiència no és altre cosa, que tenir més i millors serveis al mínim cost; i per tant sembla que això seria lò-gic que s’aconsegueixi quan el responsable de fer la prestació no obtin-gui un benefici econò-mic empresarial, i no tot el contrari havent-ho d’aconseguir. .És evident que tota em-presa que opti a con-cursar per a la presta-ció d’un servei públic voldrà tenir un marge de benefici empresarial i l’haurà de treure de l’empitjorament del ser-vei, de la precarització de les condicions de treball o de les dues coses alhora que és el més probable La lògica de les externalitzacions i les pri-vatitzacions per guanyar en eficiència i per que l’administració es dediqui al que , teòricament ,es fonamental en els serveis públics i delegui el que es accessori es trenca amb accions con la concessió d’un ambulatori a una empresa de serveis.

A veure si ho entenem, una empresa serà capaç d’organitzar l’atenció mèdica i sani-tària, fer la neteja i fer el manteniment en un CAP; mantenint la qualitat del servei, les condicions laborals i tenir benefici? No

ens ho creiem, i si es cert han de dimitir els responsables polítics que no han estat capaços de garantir l’eficiència del servei. Pot ser la solució a la eficiència de la pres-tació dels serveis públics no és la privatit-zació, ni l’externalització; sinó la dimissió dels gestors i polítics que són els responsa-bles de garantir-la, i no han estat capaços.

La pretensió del Govern Central de refor-mar les administracions locals, més enllà de la intenció de la racionalització de re-cursos que declara, té objectius molt ben definits en la línia de que els ajuntaments deixin de prestar molts dels serveis públics i socials de proximitat que ara ofereixen i reduir de forma dràstica les plantilles ac-tuals..

Així mateix el Govern de la Generalitat ha encarregat un informe a un grup d’experts per a reformar l’Administració Pública de Catalunya. No sabem quin ús pensa donar

a aquest informe, però en tot cas volem ad-vertir que el seu contingut va adreçat a re-duir l’Administració Pública Catalana a la seva mínima expressió i en conseqüència, incapacitar-la per respondre a les necessi-tats de serveis públics i socials que neces-sitem i als que tenim dret com a ciutadans i ciutadanes CCOO venim advertint, des de fa temps, que les actuals polítiques d’austeritat ens estan portant a l’escanyament econòmic i social, i que cal invertir en el desenvolupa-ment dels serveis públics i socials com un element fonamental per generar riquesa i desenvolupament de l’economia.

Cal, al nostre entendre, que Estats i Països virin ,de forma radical ,l’orientació de les politiques econòmiques de l’austeritat i la contracció cap a la inversió i la expansió

Si no ho fan ja ,pot ser que qualsevol dia hagin de dir, com ara diu el Fons Mone-tari Internacional que en el cas de Grècia se’ls hi anat la mà i han escanyat la seva economia . Suposem que és molt demanar que a més pensessin en el patiment que ha suposat per la ciutadania grega. .


digital

Edició Especial

17

SINDICAL

Juan Lopez LafuenteHa estat fins aquest mandatsecretari d’acció sindicalde la FSC

__________________________________

Contractació, o la cerimònia de la precarietat

Persona o nombre -

El primer article que vaig publicar, allà per finals dels 60 del segle passat (quina barbaritat!, com corre el temps) es titulava Home o Nombre. Ja per aquests anys em preocupava la gran tendència a catalogar-nos com a xifra, ja sigui en forma indivi-dual o col • lectiva, oblidant, o hauríem de dir,-pretenent que oblidem que darrere de les xifres hi ha persones, sentiments i ne-cessitats i no mera estadística. Malaurada-ment en aquests temps de crisi que vivim, aquesta obsessió de catalogar-nos exclusi-vament com a xifres està més vigent que mai.És com si amagar-se en les estadístiques, tingués el poder balsàmic, que suposa no entrar en els sofriments dels que per estar a l’atur i haver esgotat la prestació, suporten aquests en la seva expressió més roí , con-vertint-se en víctimes de la contrareforma del PP i les seves retallades, que amb la complicitat de CiU, els impedeixen qual-sevol tipus d’ingressos, ni tan sols a tra-vés de la percepció del subsidi o atencions assistencials equivalents, abocant-los a la indigència i a la solidaritat familiar o assis-tencial de les ONG per únic suport. Només hi ha dades i les dades són més fotogèni-ques que el sofriment i la fam.

La Crisi, on som?

A hores d’ara està fora de tot dubte que de la crisi només se surt estimulant la reacti-vació del consum que permeti la creació d’ocupació. Ja en l’època de bonança, CCOO defensàvem,-i aquí estan les heme-roteques per demostrar-ho, que en aquest país no podíem viure exclusivament “del totxo” i calia la creació d’un bon teixit in-dustrial que permetés la competitivitat i el desenvolupament. Malauradament la po-lítica de retallades del PP i CiU, tal com demostra la realitat ha anat i va en el sentit absolutament contrari.Els dos partits sense fer cas del clam popu-lar, estan realitzant una política basada en l’abaratiment de l’acomiadament, baixos salaris, pujades d’impostos, privatitza-cions i desmantellament del sector públic, amb això pretenen acabar amb l’estat del benestar que durant dècades i entre tots els ciutadans i ciutadanes hem anat construint. I si a això unim les propostes de la CEOE de contracte únic, contractes per sota del salari mínim, minijobs, etc., La precarie-tat i el manteniment de l’abisme d’aquesta crisi, en què ells mateixos ens han ficat, estan assegurats.

Això sí, cada dia ens desdejunem amb algun ministre, o el mateix pre-sident del govern, dient-nos que estan fent les co-ses bé, que estem sortint de la crisi i que el 2015 es començarà a crear ocupa-ció. Com ho expliquem els milers de persones que han estat desnonats dels seus habitatges, o els mi-lers que pateixen la políti-ca de retallades en la sani-tat o l’ensenyament, o en les percepcions de subsidi i desocupació,, abocats aquests últims a la més absoluta de les misèries.

I a l’empresa, amb què ens trobem?

Utilitzarem l’estadística, aquesta vegada, per valorar les seves suposades mesures de foment de l’ocupació, la font d’informació són les dades del mes d’abril de 2013 de l’Estadística de CONTRACTACIÓ labo-ral, de l’Observatori d’Empresa i Ocupa-ció de la Generalitat de Catalunya, que es pot veure a: www.gencat.cat / observato-riempresaiocupacio

Mes abril 2013, 165.473 contractes.Contractes Indefinits 19.960 (12,06%) Contractes Temporals 145.513 (87,94%)Total acumulat anual a abril 2013, 634.492 contractesContractes indefinits 80.366 (12,67%) Contractes Temporals 554.126 (87,33%)

La pregunta és, algú pot creure, que dins de les necessitats que s’han creat, pot existir tanta desproporció entre contractes inde-finits i temporals.? És tan difícil entendre que mentre se segueixi destruint ocupació, i el que es creu sigui majoritàriament pre-cari, no podrà estimular el consum?.

Les polítiques actuals han convertit en re-sidual el contracte lligat a la jubilació par-cial, només s’han realitzat en l’acumulat interanual 1.295. Mentre segueixen en-grossint el de circumstàncies de la produc-ció que puja en el seu interanual a 247.168, gairebé un 45% del total de contractes temporals.És a dir, malgrat totes les facilitats per aco-miadar que els han proporcionat, els ma-teixos empresaris que pretenen donar-nos lliçons de modernitat segueixen utilitzant majoritàriament tècniques de contractació abusives, fomentant al màxim la precarie-tat com a forma de contractació.

Si en el costat empresarial ens trobem amb aquest panorama, al costat oposat hi ha el fantàstic treball que des de les seccions sindicals i el conjunt dels nostres represen-tants sindicals es fa per lluitar contra la pre-carietat en el centre de treball i preservar el servei públic. En totes les seves vessants, defensant els llocs de treball quan aquests són amenaçats i lluitant contra qualsevol indici d’il. legalitat i precarització quan aquesta es produeix.

Sense cap dubte, hi ha alternatives

Si hem repassat el treball desenvolupat en el centre de treball, no menys important és la tasca duta a terme com organització, en les mobilitzacions, defensant la unitat d’acció amb la resta de forces sindicals i socials, en propostes i alternatives encami-nades a preservar i crear llocs de treball. Propostes totes elles encaminades a acabar amb aquesta política de retallades, que fins al Fons Monetari Internacional considera que s’han excedit en les seves propostes de retallades (això sí, alhora que diuen això, segueixen fomentant les mateixes políti-ques ultraconservadores que ens aboquen a enfonsar-nos més en aquesta crisi)

Impulsar com ha fet CCOO, polítiques de concertació que acabin amb aquest despro-pòsit és fonamental, però elles continuaran indissolublement unides a propostes mobi-litzadores en què no cal, perquè no té cap sentit, el menor indici de resignació. Som persones i no números i com a tal hem de defensar-nos.

Com cantava aquest fantàstic cantant que és Raimon, “en som molt més dels que ells volen i diuen”, DEMOSTREM-HO.


digital

Edició Especial

18

CONTRA

Xavier Navarro

L’amic Ricard Fernández Ontiveros, tot comentant aquest llibre fa una in-teressant reflexió sobre classes socials, la utilització del llenguatge i la quali-ficació peiorativa vers els ciutadans i les ciutadanes de determinades zones del nostre entorn urbà en el marc de les polítiques neoliberals i determinats models comunicatius.Reflexionar sobre les classes socials, el concepte de lluita de classes, recuperar l’orgull de pertànyer a la classe treballadora, lluitar per l’hegemonia social i cultural és i ha de ser part indestriable de la nostra actuació a tots els nivells, també el cultural, per això la importància d’aquestes lectures i reflexions com la del bon amic Ricard.

Us deixo amb la seva reflexió

“Chavs. la demonización de la clase obrera”. Al 2011, el jove escriptor i activista anglès Owen Jones sacsejà el pensament polític de l’esquerra britànica amb aquest llibre, editat en castellà per Capitán Swing. La seva intenció era ‘urgir a pensar sobre la clase a un público masivo. la otra intención era promover ideas de izquierdas en un momento en que la izquierda está muy debilitada’. Per a Jones, la desindustrialització i els atacs als sindicats del thatxerisme i la continuïtat neoliberal del neo-laborisme blairista van generar una nova subclasse condemnada no sols a la precarietat laboral, sinó també a una major dependència d’uns ajuts socials en regressió. A sobre, la ideologia conservadora dominant s’ha dedicat a la caricaturització agressiva de les pautes culturals d’aquesta subclasse. La millor demostració són els realitys i les sèries de televisió. El mateix passa a casa nostra, on creix el menyspreu als ‘txaves’, les ‘txonis’ i les ‘poligoneres’, gent a la que es culpabilitza de la seva po-bresa. Ha coincidit el final de la lectura d’aquest llibre, que combina el rigor en les dades amb un estil periodístic divulgatiu, amb les eleccions locals a Gran Bretanya, que han confirmat l’eclosió d’una extrema dre-ta amb forta presència als barris humils. Owen Jones ens proposa noves formes de recuperació política de l’orgull dels treballadors lligades a la claretat en els programes polítics en els seus aspectes socials i econò-mics, entre ells els fiscals. Sols se m’acut ara dues propostes:d’una ban-da, promoure la lectura i el debat sobre el llibre; de l’altra, buscar un Owen Jones espanyol. En aquest sentit, un bon primer pas ha estat el llibre de Marina Subirats ‘Barcelona, de la necessitat a la llibertat’, un excel.lent estudi sobre les classes socials ara i aquí.

Direcció: Xavier Navarro Muntatge i Edició: Secretaria Comunicació FSC-CCOO Il.lustracions: Ernest Priego

serveis ciutadania - ccoo.cat³ especial2013.pdf · de l’antipolítica), el poder torna a...

Documents