1

Selecció de poemes representatius de la literatura catalana

Selecció de Pere Ignasi Poy

Cant de Ramon

Són creat e ésser m'és data servir Déu que fos honrat,e són caüt en mant pecate en ira de Déu fui pausat.Jesús me venc crucificat,volc que Déus fos per mi amat.

Matí ané querre perdóa Déu, e pris confessióab dolor e contricció.De caritat, oració,esperança, devoció,Déus me fé conservació.

Lo monestir de Miramarfiu a frares menors donarper sarraïns a preïcar.Enfre la vinya e el fenollaramor me pres, fé'm Déus amar,enfre sospirs e plors estar.

Déus Paire, Fill, Déus Espiratde qui és Santa Trinitattracté com fossen demonstrat.Déus Fill, del cel és davallat,de una Verge està nat,Déu e home, Crist apeŀlat.

Lo món era en damnació;morí per dar salvacióJesús, per qui el món creat fo.Jesús pujà al cel sobre el tro,venrà a jutjar li mal e el bo:no valran plors querre perdó.

Novell saber hai atrobat,pot-n'hom conèixer veritate destruir la falsetat:

ppoy

@xt

ec.c

at@

Pere

Igna

siPo

y

2

sarraïns seran batejat,tartres, jueus e mant orat,per lo saber que Déus m'ha dat.

Pres hai la crots, tramet amorsa la Dona de pecadorsque d'ella m'aport gran socors.Mon cor està casa d'amorse mos ulls fontanes de plors.Entre gauig estaig e dolors.

Sóm hom vell, paubre, menyspreat,no hai ajuda d'home nate hai trop gran fait emperat.Gran res hai del món cercat,mant bon eximpli hai donat:poc són conegut e amat.

Vull morir en pèlag d'amor.Per ésser gran no n'hai paordel mal príncep ne mal pastor.Tots jorns consir la deshonorque fan a Déu li gran senyorqui meten lo món en error.

Prec Déus trameta missatgersdevots, scients e verdadersa conèixer que Déus home és.La Verge on Déu hom se fese tots los sants d'ella sotsmèsprec que en infern no sia mès.

Llaus, honor al major Senyoral qual tramet la mia amorque d'ell reeba resplendor.No són digne de far honora Déu, tan fort són pecador,e són de llibres trobador.

On que vage cuit gran bé far,e a la fi res no hi puc far,per què n'hai ira e pesar.Ab contrició e plorarvull tant a Déu mercè clamarque mos llibres vulla exalçar.

Santedat, vida, sanitat,gauig, me do Déus, e llibertat,e guard-me de mal e pecat.A Déu me són tot comanat:mal esperit ne hom iratno hagen en mi potestat.

3

Man Déus als cels e als elementsplantes e totes res viventsque no em facen mal ni turments.Dó'm Déus companyons coneixents,devots, lleials, humils, tements,a procurar sos honraments.

Ramon Llull (1232–1316)

4

Axi con cel c'anan erra la via

Axi con cel c'anan erra la via Com caminant que va marrant la viaque deu tener, can va ab nit escura, que ha de seguir, quan marxa en nit obscura,e te cami mal e brau, qui l'atura, i un mal indret trepitja, que el detura,e no sap loc ne cami on se sia, i ja no sap on és que es foravia,sufren mal temps ab regart de morir, sofrint mal temps, amb perill de morir,soy eu, c'anar no pusc, per que desir talment vaig jo, que vull veure finirque vis fenir—la nit, començan l'alba. la nit que així—m'allunya el goig de l'alba.

Que·l cami ay errat que far devia, És perdedís, el meu tirany d'ombria,tan m'es la nuytz fer'e salvatg'e dura, la nit, feral, despietada i dura,e·l temps tan braus, c'on mays va mays piyura; el temps, creixent en crua desmesura,per que no say on m'an ne on m'estia; per què no sé ni on sóc ni on aniria;qu'enan non pusc anar ne remanir, que ja no puc restar ni fer camí,ne pusc lo temps laxar ne·l pusc sofrir, ni puc el temps sofrir ni defugir,per que m'albir—que m'an trop tardan l'alba. i és mal sens fi,—car massa tarda l'alba.

Est segles fals es la nuit qui·m laguia, La nit és aquest món ple de falsia,cami d'infern, temps braus, ple de rancura, camí d'infern, temps cruel de torturae vals de plors, ço ditz Sant'Escriptura. i vall de plors com ja diu l'Escriptura.E l'enfans paucs can nays o signifia, En entrar al món, l'infant ja ho anuncia,c'ab dolors hy uc e·y esta ez exir que amb plors hi ve i hi roman, i en eixir,no·n pot ses plor. Ver Deu, faitz m'esclarzir torna a plorar. Oh Déu, feu-me seguirper dreyt seguir—lo cami donan l'alba. amb bon juí—la via devers l'alba!

Eu no soy ges cel qui va a s'amia Ja no sóc pas qui de nit es confiade nuyt, car cil cuy m'autrey m'asegura a cap amant, puix coratge em procurapessan a leys, e d'altre no n'ay cura, la qui em sosté, si d'honrar-la tinc cura,e lays la nuyt, e voil pendre·l clar dia; deixant la nit, anhelós del bell dia.car il no tem laucenjar ne mal dir, Que ella no temps llausangers de mal dir,enans li pusc ab jorn denan venir, ans jo bé hi puc en ple jorn acudir.per qu'eu asir—la nit desiran l'alba. Doncs vull fugir—de la nit cercant l'alba.

Altr'amador say c'a ir'e feunia D'altre amador jo sé que m'enfuria,can ab sidons es, e descre e jura quan amb sidond la nit tan poc li duracan le jorns ve e la nuytz tan pauc dura, i li ve el jorn com gran malaventurae jamays jor ne alba no volria; per què jamai cap alba no voldria.ez eu, car tan dura la nuytz, cossir, Mes jo de nit no arribo a distingirc'ab nuit no pusc de leys cuy soy jausir, la llum d'aquella que em farà gaudirne·l lum chausir—que·ns fa clar'e gran l'alba. car fa fulgir—encesa i alta, l'alba.

Gaugs es e lutz, stella que·l mon guia, És goig i llum, estrella que el món guia.e anc no fo domna d'aytal natura Mai no hi ha hagut dona d'aital natura,c'on mays sofre de preyadors melura; més complaent com més ens fa fretura.e sos Espos fa ço que no faria I el seu Espòs fa ço que no farianuylls altr'espos, car platz li can servir cap altre espòs, que es plau de concedir,ve s'espoça, amar e obezir, car pura és, que la vulguem servir,qu'es ses falir,—que·ns va·l jorn mostran l'alba. amar, obeir,—per tal que ens mostri l'alba.

5

D'est'alba deu totz hom aver desir, Tots aquesta alba havem reverir,c'om ses l'alba no pot al jorn venir car sols per l'alba el jorn pot resplendir,ne·l sol chausir,—ne deu azirar l'alba. el sol, eixir.—Com hem d'estimar l'alba!

Le nobles reys de Mayllorca sap dir El noble rei de Mallorca sap dire far tot be, e·l segle deu servir tot son bell fer. El segle ha de servire obezir—serven e honran l'alba. i d'obeir—honrant i servint l'alba.

Cerverí de Girona (documentat entre 1259–1285)

6

Colguen les gents ab alegria festes

Colguen les gents ab alegria festes,lloant a Déu, entremesclant deports;places, carrers e delitables hortssien cercats ab recont de grans gestes;e vaja io los sepulcres cercant,interrogant ànimes infernades,e respondran, car no són companyadesd'altre que mi en son continu plant.

Cascú requer e vol a son semblant;per ço no em plau la pràctica dels vius.D'imaginar mon estat són esquius;sí com d'hom mort, de mi prenen espant.Lo rei xipré, presoner d'un heretge,en mon esguard no és malauirat,car ço que vull no serà mai finat,de món desig no em porà guarir metge.

Cell Teixion qui el buitre el menja el fetgee per tots temps brota la carn de nou,e en son menjar aquell ocell mai clou;pus fort dolor d'aquesta em té lo setge,car és un verm qui romp la mia pensa,altre lo cor, qui mai cessen de rompre,e llur treball no es porà enterrompresinó ab ço que d'haver se defensa.

E si la mort no em dugués tal ofensa—fer mi absent d'una tal plasent vista—,no li graesc que de terra no vistalo meu cos nu, qui de plaer no pensade perdre pus que lo imaginarlos meus desigs no poder-se complir;e si em cové mon darrer jorn finir,seran donats térmens a ben amar.

E si en lo cel Déu me vol allojar,part veure a Ell, per complir mon delitserà mester que em sia dellai ditque d'esta mort vos ha plagut plorar,penedint vós com per poca mercémor l'ignocent e per amar-vos martre:cell qui lo cos de l'arma vol departre,si ferm cregués que us doldríeu de se.

7

Llir entre cards, vós sabeu e io séque es pot bé fer hom morir per amor;creure de mi que só en tal dolor,no fareu molt que hi doneu plena fe.

Ausiàs March (1397–1459)

8

A una hermosa dama de cabell negreque es pentinava en un terrat ab una pinta de marfil

Ab una pinta de marfil poliaSos cabells de finíssima atzabejaA qui los de or més fi tenen enveja,En un terrat, la bella Flora, un dia;

Entre ells la pura neu se descobriaDel coll que, ab son contrari, més campejaI, com la mà com lo marfil blanqueja,Pinta i mà de una peça pareixia.

Jo, de lluny, tan atònit contemplavaLo dolç combat, que ab estremada gràciaAquestos dos contraris mantenien,

Que el cor, enamorat, se m'alteravaI, temerós de alguna gran desgràcia,De pendre'ls tregües ganes me venien.

Francesc Vicent García (1579–1623)

9

Los dos campanars

Doncs ¿què us heu fet, superbes abadies,Marcèvol, Serrabona i Sant Miquel,i tu, decrèpit Sant Martí, que ompliesaqueixes valls de salms i melodiesla terra d'àngels i de sants lo cel?

Doncs ¿què us n'heu fet, oh valls!, de l'asceteri,escola de l'amor de Jesucrist?On és, oh soledat!, lo teu salteri?On tos rengles de monjos, presbiteri,que, com un cos sens ànima, estàs trist?

D'Ursèol a on és lo Dormitori?La celda abacial del gran Garí?On és de Romualdo l'oratori,los paŀlis i retaules, l'or i evorique entretallà ha mil anys cisell diví?

Los càntics i les llums s'esmortuïren;los himnes sants en l'arpa s'adormiren,la rosa s'esfullà com lo roser;com verderoles que en llur niu morirenquan lo bosc les oïa més a pler.

Dels romànics altars no en queda rastre,del claustre bizantí no en queda res:caigueren les imatges d'alabastrei s'apagà sa llàntia, com un astreque en Canigó no s'encendrà mai més.

Com dos gegants d'una llegió sagradasols encara hi ha drets dos campanars:són los monjos darrers de l'encontrada,que ans de partir, per última vegada,contemplen l'enderroc de sos altars.

Són dues formidables sentinellesque en lo Conflent posà l'eternitat;semblen garrics los roures al peu d'elles;les masies del pla semblen ovellesal peu de llur pastor agegantat.

Una nit fosca al seu germà parlavalo de Cuixà: —Doncs, què has perdut la veu?Alguna hora a ton cant me desvetllavai ma veu a la teva entrelligavacada matí per beneir a Déu.

10

—Campanes ja no tinc —li responialo ferreny campanar de Sant Martí—.Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia!Per tocar a morts pels monjos les voldria;per tocar a morts pels monjos i per mi.

Que tristos, ai, que tristos me deixaren!Tota una tarda los vegí plorar;set vegades per veure'm se giraren;jo aguaito fa cent anys per on baixaren;tu que vius més avall, no els veus tornar?

—No! Pel camí de Codalet i Pradasols minaires obiro i llauradors:diu que torna a son arbre la niuada,mes, ai!, la que deixà nostra brancadano hi cantarà mai més dolces amors.

Mai més! Mai més! Ells jauen sota terra;nosaltres damunt seu anam caient;lo segle que ens deu tant ara ens aterra,en son oblit nostra grador enterrai ossos i glòries i records se'ns ven.

—Ai!, ell ventà les cendres venerablesdel comte de Rià, mon fundador;convertí mes capelles en estables,i desniuats los àngels pels diablesen eixos cims ploraren de tristor.

I jo plorava amb ells i encara ploro,mes, ai!, sens esperança de conhort,puix tot se'n va, i no torna lo que enyoro,i de pressa, de pressa, jo m'esfloro,rusc on l'abell murmuriós s'és mort.

—Caurem plegats —lo de Cuixà contesta—.Jo altre cloquer tenia al meu costat;rival dels puigs, alçava l'ampla testa,i amb sa sonora veu, dolça o feresta,estrafeia el clarí o la tempestat.

Com jo, tenia nou-cents anys de vida,mes, nou Matusalem, també morí;com Goliat al rebre la ferida,caigué tot llarg, i ara a son llit me cridason insepult cadavre gegantí.

Abans de gaire ma deforme ossadablanquejarà en la vall de Codalet;lo front me pesa més i a la vesprada,quan visita la lluna l'encontrada,tota s'estranya de trobar-m'hi dret.

11

Vaig a ajaur'em també; d'eixes alturestu baixaràs a reposar amb mi,i ai!, qui llaure les nostres sepulturesno sabrà dir a les edats futureson foren Sant Miquel i Sant Martí.—

Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;mes, l'endemà al matí, al sortir lo sol,recomençant los càntics que ells acaben,los tudons amb l'heurera conversaven,amb l'estrella del dia el rossinyol.

Somrigué la muntanya engallardidacom si estrenàs son verdejant mantell;mostrà's com núvia de joiells guarnida;i de ses mil congestes la floridablanca esbandí com taronger novell.

Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra,mes resta sempre el monument de Déu;i la tempesta, el torn, l'odi i la guerraal Canigó no el tiraran a terra,no esbrancaran l'altívol Pirineu.

Jacint Verdaguer (1845–1902)

12

A Horaci

Príncep afable de la docta lira,mestre i custodi de la forma bella:tu qui cenyires de llorer i murtra

doble corona,

ara tolera que una mà atrevidapassi a mon poble la que amb tal fortunatu transportares al solar de Roma

cítara grega.

Aspra i ferrenya sonarà en ses cordesfines la llengua de ma pàtria dura;mes, també noble hi sonarà: ma pàtria

filla és de Roma.

Filla de Roma per la sang, pel geni,clara i robusta com sa mare antiga,guarda en ses terres per llavor de glòria

cendra romana.

Sí: dins sa terra el cavador atònitossos i marbres i joiells hi troba,armes, monedes i penons que ostenten

l'àguila augusta.

Bella ma pàtria és ademés. Viuriasens enyorança tan divina Musadins eixa terra que cenyeix la blava

mar de Sirenes.

Illa és galana, a on el sol de Grèciabrilla puríssim, i d'ardenta sabapròdig, li dóna amb lo raïm alegre

l'àtica oliva.

Deixa, doncs, ara, que dins ells evoquiclàssiques formes, i l'antiga Musa,just amb sos propis ornaments, ma pàtria

veja somriure.

Ara que folla, l'invocada Fúria,febre als poetes inspirant, unglejal'arpa plorosa, i entre fang destiŀla

fonts d'amargura,

oh! com enyora mon afany les clares,dolces fontanes del Parnàs heŀlènic!...Mestre, amb ta bella, cisellada copa,

deixa-m'hi beure.

13

Deixa que tasti la sabor antigaque omple tes odes i dins elles duracom un vi ranci de Falern que guarden

àmfores belles.

Nèctar poètic amb què el cor s'anima,febre i deliris d'embriac no dóna;sóna la calma de l'Olimp, la sana

força tranquiŀla.

Qui de tal nèctar troba el gust, no cercal'or, ni les armes, ni el domini frèvil:l'art és sa vida, que entre goigs o penes

guarda segura.

Ah! Pugin altres a palaus que habitengrogues les ànsies amb afany hidròpic,negres ensomnis que en un llit de plomes

posen espines.

Vagen al fòrum, on febrosa turbacrida i s'empaita disputant la presaque la Fortuna dins la pols humana

llança per riure.

Puga jo, a l'ombra del natiu boscatge,seny i bellesa agermanar, oh artista!,seny i bellesa que amb ta lira formen

digna aliança.

Sí: que a tes obres el bon seny, Horaci,guia la dansa de gentils estrofes,tal com Silenus, el vell gris, guiava

dansa de nimfes.

Elles ben àgils i formant coronadonen al ritme la lleugera planta:riuen les Gràcies, i se sent l'efluvi

d'alta ambrosia.

Miquel Costa Llobera (1854–1922)

14

Cant espiritual

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es miraamb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,què més ens podeu dâ en una altra vida?

Per 'xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,i el cos que m'heu donat, Senyor, i el corque s'hi mou sempre... i temo tant la mort!

Amb quins altres sentits me'l fareu veureaquest cel blau damunt de les muntanyesi el mar immens, i el sol que pertot brilla?Deu-me en aquests sentits l'eterna paui no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué «Atura't»sinó al mateix que li dugué la mort,jo no l'entenc, Senyor; jo, que voldriaaturar tants moments de cada diaper fê'ls eterns a dintre del meu cor!...O és que aquest fê etern és ja la mort?

Mes llavores, la vida, què seria?Fóra l'ombra només del temps que passa,la iŀlusió del lluny i de l'a prop,i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,enganyador, perquè ja tot ho és tot!

Tant se val! Aquest món, sia com sia,tan divers, tan extens, tan temporal;aquesta terra amb tot lo que s'hi cria,és ma pàtria, Senyor; i no podriaésser també una pàtria celestial?Home só i és humana ma mesuraper tot quan puga creure i esperar:si ma fe i ma esperança aquí s'aturame'n fareu una culpa més enllà?Més enllà veig el cel i les estrelles,i encara allí voldria ésser-hi hom:si heu fet les coses a mos ulls tan belles,si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,per què aclucâ'ls cercant un altre com?Si per mi com aquest no n'hi haurà cap!Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?Tot lo que veig se vos assembla en mi...Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.

15

I quan vinga aquella hora de temençaen què s'acluquin aquests ulls humans,obriu-me'n, Senyô, uns altres de més gransper contemplar la vostra faç immensa.Sia'm la mort una major naixença!

Joan Maragall (1860–1911)

16

Les figues matinals

Neera, aquella vídua benigna i assenyada,baixa de mica en mica l'escala del jardí;canten ocells, la font gorgola enamorada,les fuges parlotegen i alegren el camí.

—En vida de Caropos, quin córrer nit i dia!Venia, al meu darrera, d'amagatalls al fons;amb roges llambregades d'amor m'escometiai em sacsejava com el vent als branquillons.

Però ja visc tranquiŀla, no m'he de turmentar;s'emplena ma cintura, de no cap braç esclava;la sotabarba fina que ell sempre masegava,ara sacsó ja cria del pler de reposar.

Cada dia al jardí me'n vinc de matinetvora la font, amb figues de les de coll de dama.I em besa l'aire, sense cap fressa ni cap flama,i ara prenc una figa, ara prenc un glopet.

Josep Carner (1884–1970)

17

II

Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria,tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:

pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.

Temple mutilat, desdenyós de les altres columnesque en el fons del teu salt, sota l'onada rient,

dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura,pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;

per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garrigave a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;

per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albirasúbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix

per ta força la força que el salva als cops de fortuna,ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

Carles Riba (1893–1959)

18

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,em veig sovint per fosques solituds,en prats ignots i munts de llicorellai gorgs pregons que m'aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella,per quin cel mort, o pasturatges muts,deleges foll? Vers quina meravellad'astre ignorat m'adreç passos perduts?

Sol, sóc etern. M'és present el paisatgede fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:jo m'hi sent nat; i en desert sense estany

o en tuc de neu, jo retrob el paratgeon ja vaguí, i, de Déu, el paranyper heure'm tot. O el diable engany.

J.V. Foix (1894–1987)

19

Final

Va ser una nit que va florir l'estrella,i va néixer l'Infant!Imaginem que fou la nit més bella,més musical, més flamejant!...I fa molt temps, molt temps, i algú ensibornael nostre pit, per atiar l'oblit,per fer-nos infidels, però retornacada any, aquesta nit.

La nostra vanitat prou s'afiguraque està damunt del bé i del mal,mes no hi val ganivet, ni ànima dura,és més forta la nit de Nadal!Ai, si no fos aquesta nit, tan clara!Seríem tros de carn i pensamentque no coneix d'on ve, ni on va, ni on para;pell d'home arrossegada pel corrent!Però Nadal ens ha pintat el rostreamb un vermell precís i decidit,i ens dóna un sentiment de llar, de sostre,de terra, de nissaga i d'esperit.I ens dóna un punt d'humilitat de cendraper estimar un racó dintre l'espai,i desperta en el cor aquell blau tendreque hem volgut escanyar i que no mor mai.Procurem ser una mica criaturesamorosint el baladreig raspós,i diguem: «Glòria a Déu en les altures»amb aquell to que ho deien els pastors.I si tot l'any la mesquinesa ens fibla,i l'orgull de la nostra soledat,almenys aquesta nit, fem el possibleper ser uns homes de bona voluntat.

Josep M. de Sagarra (1894–1961)

20

Nadal sense tu

Nadal sense tu.Respirava la falsa tristesa dels cants i la dansa,i en la càlida nit invertidacercava l'estel de ningú,car aqueix fóra el meu. L'enyorançanomés, tota sola, com una mentidad'amor, era meva!Quin estiu més cru!Quina gèlida neu que no neva!

Soledat hostil!Soledat, dolça amiga d'antigues estones,ara em puny el teu aire senili aquesta mirada secreta que em dónes,tot dient-me: «Seré ton asilcom llavors que amb la mòbil peresai l'angèlic orgull i el misteri viril,pel jardí calorós de la greu jovenesa,componies en mi ton estil.»

Adéu, soledat!Sigues l'ombra marcida dels sants i dels savis!Car al míser Adam, l'endemà del pecat,ja li calen, contigus, uns llavisper al cant amorós, per al reny assuaujat,per al crit que l'empeny a l'esquiva fortuna.Per al bes, per al bes de foc humitejat,per a nits de Nadal, a l'hivern o a l'estiu — com la meva, i amb lluna!

Joan Oliver (1899–1986)

21

Llibre dels morts

Mira que passes sense saviesapel vell camí fressat, tan sols un cop,i que la veu de sobte cridaràel secret nom que porta en tu la mort.No tornaràs. Recorda, no t'apartis,mentre fas via, del que tan senzillés d'estimar: aquest blat i la casa,el blanc senyal de barca dins el mar,el lent or de l'hivern ajaçat a les vinyes,l'ombra d'un arbre damunt l'ample camp.Oh, sobretot estima la sagradavida de l'arbre i la remor del venta les branques que s'alcen vers la llum!

Salvador Espriu (1913–1985)

22

L'Elionor

L'Elionor teniacatorze anys i tres horesquan va posar-se a treballar.Aquestes coses quedenenregistrades a la sang per sempre.Duia trenes encarai deia: «sí, senyor» i «bones tardes».La gent se l'estimava,l'Elionor, tan tendra,i ella cantava mentrefeia córrer l'escombra.Els anys, però, a dins la fàbricaes dilueixen en l'opacagrisor de les finestres,i al cap de poc l'Elionor no hauriapas sabut dir d'on li venienles ganes de plorarni aquella irreprimiblesensació de solitud.Les dones deien que el que li passavaera que es feia gran i que aquells malses curaven casant-se i tenint criatures.L'Elionor, d'acord amb la molt sàviapredicció de les dones,va créixer, es va casar u va tenir fills.El gran, que era una noia,feia tot just tres horesque havia complert els catorze anysquan va posar-se a treballar.Encara duia trenesi deia: «sí, senyor» i «bones tardes».

Miquel Martí Pol (1929–2003)