www.setsetset.cat

e s p a r r e g u e r a

LA REVISTA D’ESPARREGUERANÚMERO 153

3,5€

ABRIL-MAIG 2017

SANT JORDI

SANT JORDILLIBRES I AUTORSMalet, Montoriol, Cifuentes i Paulo

setsetset2

2 SUMARI

3 EDITORIAL Oriol Esteve

4 EL TEMPS Enric Gili

5 LITERATURA MADE IN ESPARREGUERA

SANT JORDI 2017

Redacció

14 LA CASA ESTRETA De Roser Climent

Premi a la Narrativa Adults Jocs

Florals d’Esparreguera 2016

16 LA DEPURACIÓ POLÍTICA

A L’AJUNTAMENT DE LA VILA

RACÓ D’HISTÒRIA Josep Ràfols

18 NOTICIER Redacció

19 OPINIÓ Gerard Bidegain:

Contra l’horari d’Esparreguera

2O NO SENSE LES DONES Esther Segura

21 NOTÍCIES Can Comelles

Temporada de Passió

www.setsetset.cat

Número 153abril-maig 2017Any xxvii600 exemplarsCol·laboració: 3,5€

Edita: Setsetset ACsetsetset1@gmail.com08292 Esparreguera618 313 899

Director: Oriol Esteve

Consell de redacció: Gerard Bidegain, Pep Llopart, Carlos Ortí, Albert Pedrol.

Consell d’opinió: Josep Maria Brunet, Enric Gili, Carme Paltor, Josep Paulo, Antoni Puig, Josep Ràfols, Carles Reynés, Alex Gonzàlez.

Opinió: Gerard Bidegain, Josep Maria Brunet, Carles Reynés, Teresa Prats.

Col·laboracions: Albert Acín, Alex Casanovas, Club Excursionista d’Esparreguera, Carmina Bosch i Xarxa d’Acollida a Sirians, Jaume Porta, Eloi Mestre, Maria Prats.

Portada: Redacció

Publicitat: 618 313 899

Disseny i distribució: ardit.cat

Impressió: A3copiseny slDL: B-18.828-13

La revista 777 Comunica no fa seves ni es fa responsable de les opinions exposades pels seus col·laboradors.

El lector pot enviar textos, cartes, fotos, col·laboracions… a setsetset1@gmail.com

El contingut de la revista pot ser copiat i reproduït i, fins i tot, podeu animar a qui pugui estar interessat a fer-se subscriptor.

22 OPINIÓ Paquita Vives:

Balls Particulars

23 PARADA CULTURAL

24 OPINIÓ Teresa Prats:

Que es faci la llum

24 CINEMA A ESPARREGUERA

Redacció

4/5 autors estrenen llibreQuatre autors esparreguerins, quatre o cinc si comptem a la petita Mariona, presenten per Sant Jordi els seus llibres. Hem pensat que havien de ser la portada perquè ens fa goig i molta il·lusió poder dir que el Setsetset és l’editor de dos dels quatre. Quatre llibres / autors que estaran per Sant Jordi al carrer dels Arbres signant llibres, amb tot el respecte per la seva seriositat i professionalitat.

SUMARI

10

Porta

da: L

lopa

rt / P

altor

3

25 TO (BI) OR NOT TO (BI) Amb sentit creatiu, Carme Paltor

26 OPINIÓ Carles Reynés:

Molt de Què

27 UNA JORNADA PARTICULAR

Carme Paltor

28 VERSIÓ 2017 Gerard Bidegain

SubscripcionsPreu subscripció 20€ anuals (6 revistes). Rebreu la revista a l’adreça que indiqueu. Envieu les vostres dades a setsetset1@gmail.com

Punts de vendaForn de pa BorràsForn Sant AntoniQuiosc El DiariQuiosc Llibres i PapersL’EspinguetForn El Llonguet

El 777 comunica és membre de l’Associació Catalana de Premsa Comarcal que enguany celebra el seu 36è aniversari.

EDITORIAL8

22

236

12

29 ÉS MOLT BELLA… Jaume Porta:

Comí de les Parts

30 L’ENTREVISTA A MARIA MONTORIOL Carles Reynés

Quan començo a escriure aquest Editorial em pregunto com serà

això de celebrar Sant Jordi, data en què surt la revista, en un festiu.

N’he celebrat varis en dissabte, però des del 2006, quan jo en tenia

16, que la festa del llibre i la rosa no queia en diumenge. En la plenitud

de la meva adolescència no li feia cas a aquesta diada, i ara dubto

si hi haurà tantes parades com sempre o si la gent no aprofitarà per

marxar de cap de setmana. Vés a saber.

Sóc optimista perquè molts ja hauran aprofitat aquesta Setmana

Santa tan tardana (els pobres mestres ho saben bé) per fer escapades

o descansar. Ja s’ho han ben guanyat, especialment els veïns que han

hagut d’aguantar les sorolloses caixes vermelles durant tants, i tants

i tants dies. Quina penitència! De ben segur que aquell llamp que va

fer tremolar el centre d’Esparreguera va fer mal, però a tots ens ha

sorprès que es trigués tant a restablir el subministrament.

Les primeres hores sense llum van servir per a reflexionar (què fas

si no?) sobre la dependència que tenim de l’electricitat, i més ara que

moltes cases ja no tenen gas natural. Al principi molts no li vam donar

importància, “ja tornarà” pensàvem, però quan vèiem que el sol es

ponia i ens quedàvem a les fosques ja vam veure que allò era seriós.

Ni tele, ni wi-fi, ni aigua calenta, ni microones, ni llum per llegir,

etc. A molts pares els hi va tocar trencar-se les banyes i trobar idees

per entretenir la canalla. Als que els hi quedava bateria al telèfon o a

la tablet eren uns afortunats, malgrat que vivien amb el neguit de si

aguantaria prou fins que tornés la llum. En fi, ara ja està arreglat, però

potser convindria demanar responsabilitats a la companyia per les

molèsties i sobretot per la desinformació cap als abonats.

Que ens serveixi de lliçó. Aprofitem Sant Jordi per a renovar un xic

la biblioteca. No us oblideu de tenir espelmes i llumins, no fos cas que

ens tornessin a deixar a les fosques!

_Oriol Esteve /

setsetset4

centre de teràpies naturals i sistèmiques

francesc macià 135 - 08292 esparreguera - T. 93 770 94 12 / 619 73 66 60info@espiral108.net - www.espiral108.net

GUDAYOL OLEARTASSESSORIA

JURÍDICA . LABORAL . FISCAL I D’ASSEGURANCES

Gran, 86, 1r ESPARREGUERA T. 93 777 23 25

rosalafargue@gmail.com | T. 93 777 53 22 | 619 546 301 | pl. ajuntament, 6 | galeries 7 | esparreguera

_EL TEMPS /Enric Gili / Estació automàtica AEVSA

©cps

El temps del mes de febrer a EsparregueraEl mes de febrer s’ha comportat molt suau respecte a la tem-peratura i dins la mitjana corresponent, amb relació a la plu-viometria. La temperatura mitjana ha estat de 11,8ºC la més alta d’un mes de febrer del període 1960 a 2017. No hem tingut cap dia amb temperatures negatives i, per contra, s’han enregistrat 19 dies amb màximes per sobre dels 15ºC. La màxima del mes es va donar el dia 22 amb 22ºC. S’han reco-llit 30,8 mm de pluja en 7 dies, que correspon al 98% de la mitjana habitual pel febrer. La pluja màxima en una jornada va ser el dia 13 amb 14,8 mm.Conjunt de dades mensuals a destacar:Temperatura mitjana. 11,8ºC (+2,9º)Temp. Mitjana de les màximes: 16,7ºCTemp. Mitjana de les mínimes: 6,8ºCMàxima absoluta: 22,0ºC el dia 22Mínima absoluta: 3,0ºC el dia 9Precipitació: 30,8 mm (7 dies)Precipitació acumulada aquest any: 62,9 mmRelació dels mesos de febrer més suaus dels darrers 38 anys (mitjana 8,9ºC)2017.....11,8ºC 1995.....11,0ºC 2007.....11,7ºC 2000.....10,8ºC1990.....11,6ºC 2002.....10,8ºC2016.....11,4ºC 2014.....10,4ºC

El temps del mes de març a EsparregueraAquest mes ha estat el segon març més suau de la sèrie cli-màtica 1980/2017. La temperatura mitjana mensual s’ha si-tuat en els 14,2ºC (+2,1ºC) i es converteix en el segon mes de març més càlid. La màxima del mes es va enregistrar el dia 18 amb 26ºC. També cal destacar la pluja de la tarda nit del divendres dia 24 acompanyada d’aparell elèctric durant la qual es varen recollir 96,1 mm de precipitació que passa a ser el 5è dia més plujós des de 1970.Conjunt de dades mensuals a destacar:Temperatura mitjana: 14,2ºCMitjana de les màximes: 20,6ºCMitjana de les mínimes: 7,9ºCTemp. màxima absoluta: 26,0ªC el dia 18Temp. mínima absoluta: 4,0ºC el dia 5Precipitació total: 119,4 mm en tres diesRelació de dies més plujosos 21/09/1971.....308,0 lit/m2

26/09/1962.....212,5 lit/m2

10/06/2000.....170,0 lit/m2

18/09/1974.....130,0 lit/m2

24/03/2017.......96,1 lit/m2

Mesos de març amb temperatures més suaus 2001......15,2ºC (mitjana mensual)2017......14,2ºC1997......13,8ºC2012......13,6ºC1994......13,5ºC

5

LITERATURA, MADE IN ESPARREGUERA

¿FICCIÓ, NO-NOVEL·LES, HISTÒRIA, IL·LUSTRACIÓ? SÓN ELS GÈNERES QUE ENS PRESENTEN ELS AUTORS LOCALS PER AQUEST SANT JORDI 2017

La vena més literària torna a despertar-se amb força en aquesta diada de Sant Jordi. Per quart any consecutiu, recopilem els llibres que publiquen els autors esparreguerins amb l’objectiu de difondre les lletres de la nostra vila. En aqueta ocasió presentem quatre obres que van des de la pura ficció, la il·lustració fins a l’assaig històric: “La Mariona i els seus Monstres”, “Sense títol no hi ha llibre,” “Montroch i la Llàgrima del Sol Negre” i “L’Escola Esparreguera (II)”.

setsetset6

La presentació d’aquest llibre va tenir lloc el Sant Jordi passat, en una autoedició que li va permetre donar a conèixer la seva obra i que una editorial s’interessés per ella. Aquesta edició que presenta ara, la segona, amb la “Nova Casa Editori-al”, li ha permès fer una revisió del text, corregir errades i a la vegada fer una presentació més acurada i una distribució que no tenia en l’anterior autoedició.

El fet que el Joan sigui mosso d’Es-quadra de la Unitat de Patrimoni Ar-tístic fa que l’apassioni la història actual i antiga i que, gràcies a això, s’hagi pogut documentar ben bé per tal de fonamentar la ficció i fer que aquesta sigui creïble.

Una història que transcorre a Es-parreguera i que ens apropa a ra-cons, alguns coneguts, d’altres ima-ginats, del nostre poble i de l’entorn. Un relat on la ficció és barreja amb la realitat, misteris possibles o in-ventats, personatges coneguts que conviuen amb éssers fantasmals…

Al Joan li agrada quasi tant la seva feina com escriure. La primera li per-met investigar sobre temes culturals i artístics que li faciliten la feina d’in-vestigació que ha fet per al seu lli-bre. Ha dedicat moltes hores a docu-mentar-se: visites als arxius locals, al municipal i alguns de privats com el de Josep Puig o a les fotografies de Ricard Fons; buscar i remenar entre llibres antics, fotografies i fitxes. Ho-res d’infatigable labor.

Li és difícil saber on comença la feina i on la passió. La passió pre-cisament és la que l’ha portat a es-criure i, com no podia ser d’una altra manera, ja està pensant en la segona obra. Està molt content i il·lusionat. S’emmarcarà en el misteri i la ficció?, un gènere que li agrada molt i en el qual es troba molt còmode.

Joan CifuentesAutor del llibre “Montorch i la Llàgrima del Sol Negre”

El Joan és esparreguerí i membre de la Unitat Central de Patrimoni Històric dels Mossos d’Esquadra. Si la vida pro-fessional l’ha portat a la protecció del patrimoni cultural del país, no podia deixar escapar l’ocasió de fer el mateix amb la seva vila a través d’aquesta novel·la; un passeig per la història, la ficció i el misteri que transita per racons emblemàtics que reviuran entre la pols.

diumenge23.4.201711:00-14:00C. ArbresPresentació i signatura del llibre

7

1. Viatjar a una Esparreguera inquietantL’Enric és un jove que acaba de mudar-se a l’antiga casa dels seus avis, a Esparreguera. Al soterrani troba una poesia intrigant, escrita per la seva àvia quan només era una nena. En aquell instant inicia una recerca que el porta als racons més oblidats del poble.

2. Fantasmes d’un passat aterridorUna antiga relíquia, el dietari d’un pagès, una biblioteca oculta i un munt de secrets que porten a un passat ombrívol. Les petjades dels passejants fantasmals es desfan al cap-vespre i els carruatges encotxen abans que la llum tènue dels fanals vetlli la nit.

3. Intenteu salvar la vostra ànimaNo són romàntics. La vida eterna no és enci-sadora si només la foscor i el mal emmirallen l’existència. Els vilatans ho sabem. Per això fem front als nostres malsons. Per salvar la nostra vida, però sobretot volen salvar la nostra ànima.

Montorch i la Llàgrima del Sol NegreJoan Cifuentes MesaNova Casa Editorial, 235 pàgines, 16 €

…—Pare, alguna vegada ha sentit històries de vampirs? —De vampirs? És clar, tothom les ha sentides aquestes ximpleries. Però com-

prendràs que no m’interessin massa.—Però és que jo em refereixo a històries de vampirs reals.—Però que t’has begut l’enteniment o què? –va dir alçant la veu–. Vampirs reals?

Noi, tu estàs molt pitjor que no em pensava. Au, va! Fes el favor de sortir de la casa de Déu amb aquestes històries del dimoni i torna només quan tinguis la ferma in-tenció de confessar-te i salvar la teva ànima, Enric.

L’Enric es va ruboritzar. No volia que la resta dels presents sabessin què hi feia allà. La gent que encara era a l’església el va començar a mirar amb menyspreu, per haver fet enfadar el capella. Mai li havia agradat ser el centre d’atenció. Però entre ells hi havia un home d’uns seixanta anys, baixet i molt prim, molt poca cosa, que alhora transmetia una expressió sagaç. Anava molt ben vestit i afaitat, i no sembla-va jutjar-lo corn la resta. És més si la seva intuïció no li fallava, i no solia fer-ho, la seva mirada el va delatar. Només era una sensació, però semblava que aquell home sabia de què estava parlant.

L’Enric no sabia qui era i no el tenia vist pel poble. En tot cas li va semblar que es tractava d’un home culte. No una d’aquelles persones que se solen definir corn a cultes perquè són capaços de tenir converses interessants. Era més que això. L’Enric era un noi molt observador. Solia fixar-se en detalls concrets en què altres no paren atenció. No va necessitar gaire per advertir en aquell home una elegància singular. No només en la seva forma de vestir (el seu posat denotava certa distinció), sinó també amb la seva gesticulació en treure un mocador de la jaqueta va deixar palès que es tractava persona refinada.

Durant la tarda d’aquell dia hi va estar donant voltes. Com més ho rumiava més segur estava que aquell home el podia ajudar. Havia de trobar-lo allà on fos. Si era necessari, l’esperaria el diumenge vinent en sortir de missa.

Fragment del llibre “Montroch, la Llàgrima del Sol Negre”, de Joan Cifuentes

setsetset8

“Sense títol no hi ha llibre” és el nom de l’òpera prima de la Maria Montoriol. Aquesta esparreguerina i amant de la lectura s’ha llençat a publicar la seva primera novel·la, o com ella prefereix, no-novel·la. La Maria, que ha estudiat Filologia Hispànica, ha llegit molt, ja que per ella “la lectura és una mena de refugi personal”.

Aquesta obra comença amb un intens pròleg de la protagonista, l’Ariadna, on exposa els seus pensaments, dubtes i fins i tot pors al fet d’escriure, mentre va donant petites gotes del que és i ha estat la seva vida. Més endavant i en format de dietari, l’Ariadna es con-fessa a si mateixa mentre relata el seu dia a dia.

L’origen del nom del llibre també és ben curiós. Va presentar al-guns fragments de l’obra a un concurs i li van dir que no semblava una novel·la, això la va inspirar a escollir el títol “Sense títol no hi ha llibre” i a seguir escrivint. A dins d’aquesta no-novel·la el lector hi trobarà diferents nivells de lectura i la Maria l’ha farcit de “picades d’ullet a moltes de les coses que han anat emplenant la meva vida”. L’autora no s’amaga de dir que el llibre té molts trets autobiogràfics. Val a dir que vol seguir escrivint i que treballarà en una altra novel-la, ja que segons la Maria “Tinc moltes coses a dir i dir-les a la meva manera i les vull dir escrivint”.

Maria Montoriol LlopartAutora del llibre “Sense títol no hi ha llibre”

La Maria és esparreguerina i llicenciada en Filologia Hispànica, ara està cursant Informació i Documentació. Ha treballat de bibliotecària a la Biblioteca d’Olesa, on actualment modera el Club de Lectura General.

En la seva obra, l’Ariadna està cansada de cercar una solució als seus problemes i topar-se una vegada i una altra amb murs infranquejables que barren el pas del seu destí. Podrà trobar finalment el fil que la guiï cap a la sortida del laberint de la seva ment?

diumenge23.4.201711:00-14:00C. ArbresPresentació i signatura del llibre

9

1. Autodidacta experimentadaUna agosarada filòloga, activista literària i anarquista poètica, que ha perdut l’enteni-ment i degut a les dificultats per trobar feina i a la gran disposició de temps lliure, ha de-cidit arriscar-se a escriure una no-novel·la

2. De la incomprensió a la realitzacióEn el món laboral, ha gaudit gaurebé sempre de feines relacionades amb la seva formació: recepcionista en un veterinari, hostessa in-formativa, peona en cadenes de muntatge, professional de la neteja, etc. Va atrevir-se a fer una breu “intrusió” en el món de la cor-recció i la traducció. Però era més de litera-tura que de llengua i no s’hi va llençar de ple.

3. Devoradora de llibresEl que deleix més a aquesta filòloga frustra-da, és, com ja haureu endevinat, la literatura. Des de petita, fou una feroç devoradora de llibres i una escriptora autodidacta. Va patir l’atac furibund del síndrome de la pàgina en blanc i fa pocs anys va tornar a mossegar aquesta gran passió, tant lligada a la lectura. _Maria Montoriol

Sense títol no hi ha llibreMaria Montoriol LlopartSetsetset, 74 pàgines, 6 €

10/12/15

Aquests dies no he escrit perquè he estat atrafegada anant amunt i avall: de l’hospital a casa i de casa a l’hospital. I el Narcís, vinga a remugar. Santa paciència! Però tinc una bona notícia: avui han donat l’alta al meu pare. El coàgul estava localitzat a la cama i han aconseguit “desfer-lo”. Ara haurà de seguir un tractament i una sè-rie de controls, però sembla que el pitjor ja està superat. No vull ni pensar en què hagués passat si el trombe s’hagués format en una altra zona…

I pel que fa a la Jessi, ni en parlem… Cada dia m’envia un missatge explicant-me com ha passat el dia (tot nimietats, és clar). I em pre-gunta com està el pare. Com si això li importés! Li hauré de regalar un diari, a veure si així em deixa en pau. I és que m’ho he buscat. Aquestes coses només em passen a mi. Ningú deixa que una persona s’aprofiti d’ella fins aquests nivells. Però la bonassa de l’Ariadna, sí. Ella té molta paciència, tot ho entén i sempre té un consell llest per alleujar-te. Succiona-la tant com puguis, ella mai es queixarà. Fins que no pugui més i… Rebenti.

Uf! Respira fondo! Ho sé, no val la pena pensar-hi ni un segon més. És tirar el teu temps inútilment. Però és que m’ha de passar tot a mi? Ja ho sé, no n’hi ha per tant, el teu pare s’està recuperant. Quan tot això s’hagi allunyat, te’n riuràs de com abans et deixaves prendre el pèl per les teves amistats. Però, ara, no puc parar de donar voltes a tot. Ja de per si, tinc tendència a obsessionar-me amb tonteries. I quan estàs tantes hores a casa, sense treballar, sola amb els teus pensaments, tot s’intensifica encara més. No pots escapar-te de tu mateixa. Ni dels problemes, que giren i giren, ferotges per les parets de l’estudi, reclamant, voraços, la teva atenció. No sé com s’ho fan els que estan parats durant anys. Això és insuportable.

Em pesa l’hivern. I el desembre no és un mes que m’entusiasmi. Mai he sigut gaire de nadales, neules i pessebres. Però aquest any encara es presenta més tèrbol. Hem fet números amb el Narcís i no podrem comprar els tradicionals regals de Reis. Ja ens costa prou arribar a final de mes per a plantejar-se fer un extra… L’altre dia, un amic em va dir que perquè no agafàvem una mica de diners estalvi-ats i fèiem algun viatge, per desconnectar. Quan vaig sentir aquesta gran idea, no vaig poder evitar riure! De debò es pensa que hem pogut estalviar mai nosaltres? Si el Narcís té un sou de mileurista i jo, quan treballava, no passava de guanyar 800 euros al mes! Estal-vis, diu! Això què és?

Tot sovint, tinc la sensació que els meus amics i jo, vivim en dos mons totalment distints. I que cada vegada, els nostres camins s’allunyen més. Suposo que l’embarcació i l’equipatge que posseeixis deter-mina la ruta de la teva vida. O almenys, com vius el viatge. Sort que encara puc compartir temors i experiències amb l’Ícar i amb la Diana. Quan, junts, portem el timó, la tempesta es fa menys feixuga.

Fragment del llibre “Sense títol no hi ha llibre”, de Maria Montoriol Llopart

setsetset10

Un any més, l’il·lustrador Oriol Malet presenta un nou llibre, però aquesta vegada ho fa com a autor, juntament amb la seva filla Mariona.

El llibre La Mariona i els seus Monstres, és una seqüència auto-biogràfica on la petita comença di-buixant monstres a la paret de ca-sa després d’inspirar-se amb els llibres de pintors com Miró, Pollock o Rothko. A la història, la Mariona va acumulant cada cop més mons-tres que l’acompanyen fins que el seu pare, qui només veu taques a la paret, li esborra. Finalment, la Ga-la, la germana petita de la Mariona i tots els monstres l’animen a seguir dibuixant.

Aquest llibre de format gran està fet a quatre mans entre pare i filla i no té text. Els monstres que hi apa-reixen són fets per la mateixa Ma-riona Malet i en cada un el seu pa-re hi ha afegit el seu toc personal. Que ningú es pensi que és un llibre només per a nens. Va adreçat a un públic heterogeni: des d’infants a adults, ja que “estèticament té parts molt punkis i amb reminiscències de Tim Burton” –diu l’Oriol. Cadascú en farà la seva lectura personal, però segur que no decebrà als amants de la il·lustració. N’és una prova que arribarà a Sant Jordi en la seva ter-cera edició, i això només durant les tres setmanes que porta a la venda.

Malgrat haver il·lustrat més de 40 llibres, aquesta és la primera vega-da que l’Oriol és autor (bé, coautor). Per ell, l’il·lustrador interpreta el que li ve donat, en canvi l’autor ha de crear. “Fa molts anys que estic en aquest món com a il·lustrador, però en treballar com a autor ho he vis-cut tot com si fos la primera vega-da i sovint acompanyat per la meva filla” –explica Malet. Per ell resulta sorprenent veure com la seva idea queda plasmada i pren forma en aquest llibre.

La iniciativa de fer-lo conjunta-ment va sorgir “de la necessitat que apareix quan ets pare d’explicar, transcendir i compartir amb la te-va filla. Ella és la inspiració i m’ha fet veure coses al·lucinants”.

Oriol Malet i Mariona MaletAutors del llibre “La Mariona i els seus Monstres”

11

Il·lustrador d’origen martorellenc però esparreguerí des de fa uns pocs anys. Va estudiar Belles Arts a la Universitat de Barcelona i en finalitzar ha col·labo-rat amb editorials com Teide, Barcanova i la Galera, entre altres, així com amb diversos mitjans de comunicació destacant el diari La Vanguardia i les revistes Jot Down i Time Out. Les seves il·lustracions han estat guardonades amb els premis Llança d’Òmnium Cultural en el 2012 i el 2014.

La Mariona va néixer el 2012. És una artista multidisciplinària: pintura, dibuix, poesia, dansa, art dramàtic… no pot parar de crear. No dorm.

1. No és un altre llibre de monstresÉs un llibre amb monstres. És un llibre sense por. És un llibre per als pares. És un llibre per a nens que no tenen por dels llibres. És un llibre malcriat. És un llibre per mirar. És un llibre per fer veure que llegeixes. És un llibre per poder parlar. És un llibre sense pressa.

2. No és un llibre pensat per als nensÉs confús, caòtic, desitjat, estimat, que no val res. És un llibre per dir-li mentides al teu fill, És un llibre que el teu fill et pot llegir. Mut, sense lletres, no hi passa res. És un llibre on tot passa al mateix lloc.

3. No és un llibre tancatÉs un llibre que és un cant. Un cant a l’art in-nat. Un cant als llibres d’art. Un cant a la contradicció. Un cant a la provocació. Un cant a per què no? Un cant a la intimitat. Un cant a la intimitat compartida. “Aquest és un llibre fet a les nits, amb sobredosi d’amor absurd cap als fills i la cosa més honesta que el seu autor ha sabut parir”. Oriol Malet

La Mariona i els seus monstresOriol Malet i Mariona MaletLaGalera, 17’95 €

setsetset12

L’historiador i durant molts anys cronis-ta de la vila, Josep Paulo, publica “L’escola a Esparreguera (II)”. El segon volum on s’endin-sa en l’inexplorat passat educatiu del nostre poble. Un llibre que repassa totes les escoles que han existit a Esparreguera després de la Guerra Civil.

En aquesta investigació, Paulo pretén deixar un testimoni de les escoles ja desaparegudes de la vila com l’Escola del Senyor Tomàs Ca-beza, l’Escola de les Monges o la de Santa Eu-làlia, entre altres. De la mateixa manera que vol explicar l’evolució i la història dels centres educatius que han arribat fins als nostres dies. En aquest sentit, el llibre explica l’evolució de

l’ensenyament a Esparreguera i com es passa d’un sistema exclusivament privat i freqüent-ment religiós a l’escola pública moderna actu-al. Sense deixar de referenciar les iniciatives de pares i mares per modernitzar l’educació i per introduir el català als centres.

“L’escola a Esparreguera (II)” vol convertir-se en un tribut per tots els mestres i professors que han contribuït què l’ensenyament esde-vingui un dret per a tothom al llarg dels anys. Tot i així, l’autor preveu un tercer volum sobre l’educació a la vila per aprofundir també en les escoles d’idiomes, en la formació professional, en les escoles artístiques i en el paper educatiu d’entitats com l’Esplai o el Casal Intercultural.

Josep Paulo i Sàbatautor del llibre “L’Escola a Esparreguera (II)” Historiador local i apassi-

onat del passat de la nostra vila. Nascut el 1926, aquest esparreguerí de tota la vida ha publicat diverses investi-gacions sobre la història del poble. Autor d’obres com “La Barca i altres mitjans de co-municació entre Esparregue-ra i Olesa” o “Terrissers i Ter-rissaires d’Esparreguera”. Va ser un dels membres funda-dors del Col·lectiu de Recer-ques i també el president du-rant molts anys de la revista 777 Comunica. Des del 1995 fins recentment ha estat el cronista de la vila.

divendres28.4.201719:00Can PasqualPresentació del llibre a càrrec de l’autor

13

Josep Paulo i Sàbat neix el 1926, al número 22 del carrer Gran, a l’edat de sis anys va a l’escola Tomàs Cabeza, quatre anys des-prés esclata la guerra. Finalitzada la Guerra Civil, es veu forçat a viure vuit mesos d’exili a França. De retorn a Catalunya, ben aviat es posa a treballar de terrisser. Pels anys 50, amb Rafel Subirana –amb el qual treballa a

“les tovalloles”–, els diumenges fan excursions pel terme i així aprenen a estimar la vila i el territori. El 1960 es crea, per iniciativa del Dr. Orenci Valls, la fundació Jaume Pascual, que edita el Butlletí –del qual el Josep és el redactor–, la revista es publica fins a l’any 1965 quan és clausurada per ordre superior. El 1989 va ser un dels fundadors del Col·lectiu Es-parreguerí de Recerques. El 1990 neix l’Associació Cultural Setsetset, de la qual n’ha estat president i ha col·laborat amb articles durant més de 20 anys a la revista 777 comunica. El 1986 fa la maqueta del terme a escala 1x5000, i com a complement escriu la “Guia Topo-gràfica i Toponímica d’Esparreguera”. El 1995 publica el llibre “La Barca i altres mitjans de comunicació entre Esparreguera i Olesa” (Setsetset). El mateix any és nomenat Cronista oficial de la vila, des d’aleshores s’ha dedicat a la recerca de documents relacionats amb la història d’Esparreguera. El 1998 –una vegada jubilat– junt amb Joaquim Creus Mach, publiquen el llibre “Terrissers i terrissaires d’Esparreguera” (Setsetset). També ha impulsat 8 anuaris d’Esparreguera, des del 2000 fins al 2007. _SetSetSet

“Quan vaig anar a l’escola tenia 6 anys. No vaig poder anar-hi abans perquè els meus pares em volien portar a una escola de “pago” i com que els meus germans ja hi anaven, 5PTA més cada mes era massa carregós. Sort que al costat dels meus germans mentre feien els deures vaig començar aprendre. Vaig anar a l’Escola del Sr. Tomàs Cabeza, una nau en la qual cabien 80 alumnes de 3 fins a 14 anys, repartits en pupitres de 10 places. Cada taula era un grup diferent. El xivarri era descomunal. Per sort el mestre era una mica sort, si no, potser no ho hauria aguantat. La climatització no existia i a l’hivern per fer-nos passar el fred havíem de picar-nos dels uns als altres. Per contra a l’estiu havíem d’obrir els finestrals i les mosques, abelles i escarabats estaven com a casa. El vestuari era molt informal i la neteja molt defici-ent. No hi ha cap possibilitat de comparar aquella única classe amb les classes que tenen els alumnes d’avui dia.” _JoSep paulo i Sàbat

L’Es

cola

a Esp

arreg

uera

(II)

JOSE

P PA

ULO

I SÀ

BAT

FULL

S H

ISTÒ

RICS

L’Escola a Esparreguera (II)

Josep Paulo i Sàbat

1. Després de la primera partAquest llibre arriba com a II part de la saga “L’Escola a Esparreguera”, que es va publicar el 2010. Josep Paulo i Sàbat ha emprat fins al 2017 per acabar de recollir tota la informació que complementa aquesta edició. En ell hi ha col·laborat també la Joana Llordella i la seva filla, Lluïsa Paulo.

2. La nostra històriaUn llibre que parla de la història de l’educació a casa nostra. Recull dades, noms, orígens, reformes… l’evolució de centres públics, aca-dèmies i escoles privades, instituts, parvula-ris i guarderies. Aquesta segona part conté l’època més moderna, o sigui des del final de la Guerra Civil fins als nostres dies.

3. L’escola on ens vam formarEntre tota aquesta informació de ben segur trobarem l’escola on ens vam formar. Troba-rem fotografies i comentaris d’alumnes i mes-tres. Serà fàcil trobar-nos-hi nosaltres matei-xos o qualsevol familiar nostre. Una bona manera de guardar un record i, segurament moltes més dades que possiblement ignorà-vem, de les escoles per les quals hem passat.

L’Escola a Esparreguera (II)Josep Paulo i SàbatSetsetset, 202 pàgines, 15 €

… un escrit on es confirmava un nou conveni durant el primer trimestre de l’any 1996, i que si no fos així, el Departament iniciaria les obres de la nova escola Montserrat.

El cert és que els desacords, malentesos, la davallada de població infantil del poble, el sentiment d’injustícia i impotència, a més de la manca de vo-luntat i diligència de l’administració pública, va portar a dividir l’opinió del poble. Semblava que si estaves a favor de la immediata construcció de l’es-cola Montserrat, estaves en contra de la construcció de l’INS El Castell, que aleshores era molt necessari perquè no hi havia prou places a l’INS El Cairat. En tot cas, com afirmaven Martí Roig i Mercè García, de l’escola Montserrat:

Ni les al·legacions presentades, ni el Contenciós Administratiu van en contra de la cessió del solar pel nou institut. El que es demana és el compliment de l’acord del Ple: Que abans de la cessió definitiva del solar “El Castell” hi ha d’haver la signatura d’un conveni que ens asseguri la construcció de la nova Escola Montserrat.

El darrer canvi més important de l’escola va ser el trasllat a l’actual edifici que es va fer l’any 1999. L’escola s’ubica en un edifici de nova construcció inaugu-rat l’any 2000. Els gegants d’Esparreguera, el Guillem i l’Emma, apadrinaren els nous gegants del centre, Urà i Gea. Aquell dia, es col·locà una ceràmica al gimnàs en record de l’estimat mestre d’Educació Física, Jordi Rius.

Un apartat important d’aquest breu recull de la història de l’escola Montser-rat seria el dels mestres i les mestres, però és evident que en un llibre com aquest és impossible de posar-hi tots els noms. Recordarem, però, la primera alta del centre, que fou el curs 68-69, la de Montserrat Viña Miralles.

Al llarg d’aquests anys el centre ha anat evolucionant d’acord amb les neces-sitats culturals i educatives del moment, i ha anat consolidant una línia peda-gògica. El claustre sempre ha procurat incorporar a l’escola les innovacions pedagògiques que ha cregut que poden contribuir a millorar el projecte edu-catiu. Últimament s’han posat en marxa projectes com el de llengua anglesa, les sortides familiars, la dinamització de la biblioteca amb la representació periòdica d’obres de teatre per part de les famílies, etc. La sensibilització viscuda durant anys ha portat que l’Escola formi part actualment de la Xarxa d’Escoles Verdes de Catalunya.

Fragment del llibre “L’Escola a Esparreguer (II)”, de Josep Paulo i Sàbat

setsetset14

Sempre que passo per aquell carrer, em crida l’atenció. Les seves parets grogues. La forma d’enorme triangle que té el seu esquelet. La finestra que corona la façana. Els tres balcons del primer pis. Les tres portes ben arrenglerades que serveixen d’entrada al que s’intueixen tres habi-tatges independents. És una casa ben curiosa.

Des del carrer estant, a mesura que vas guanyant la pujada, veus el mur que la separa de la gent. No és gaire alt, però ho és prou per no deixar veure què hi ha a l’altre costat. Males herbes el cobreixen i arbres despentinats ocupen l’ampli jardí que hi ha davant la seva façana.

És curiosa, ja ho he dit.Primer, per com està situada.A mi, sempre que m’han demanat que dibuixi una casa, ho he fet a la manera

“tradicional”. Façana mirant cap endavant. Proporcionada. Una porta, dues fines-tres, una tercera, opcional, amb forma rodona just a la zona de les golfes, una xemeneia fumejant i, per descomptat, un preciós arbre ben pentinat al costat. Independentment dels detalls, la casa sempre ha mirat endavant. Aquesta no. El seu davant està pensat perquè el vegis mentre puges el carrer. Però un cop et pares al seu costat i vols mirar-la, si t’hi gires, la casa et queda palplantada en un cantó, encarada cap al jardí. El jardí d’arbres despentinats.

Després, hi ha una altra distinció pròpia que em resulta singular. La seva primesa és de tot menys habitual. És alta, força alta, però molt estreta. Des de fora estant penses que les habitacions han de ser petites. Li deu correspondre un balcó a cada estança? Hi deu haver espai per posar una porta i un passadís? O deuen tenir un forat a terra al qual arriba una escala de caragol situada en cada un dels 3 menjadors bessons? Les tres portes d’entrada, ben simètricament arren-glerades, les vaig veure un dia que el portal metàl·lic del jardí era entreobert. S’hi arribava després de pujar tres graons. De nou, curiós. El número 3 sembla ser present tota l’estona a la construcció.

A vegades he pensat que potser fa ja molts anys havia estat una casa pairal. En arribar èpoques més magres, van haver d’enderrocar tot l’edifici, mantenir-hi la façana i deixar-hi tres metres de cortesia als habitants del lloc. Potser la van haver de repartir entre 3 fills ben avinguts i ara viuen les 3 famílies dins de les parets grogues i esquerdades de l’edifici. Potser els germans no estan ben avin-guts i, malgrat tot, allà hi són. Potser no són germans i són germanes. Tres ger-manes, ja grans, solteres i cada una amb un gat. Tres germans, ja grans, solters i cada un amb un gos. Vés a saber.

Cada cop que hi camino a prop m’imagino ocupant aquell lloc. Quantes coses que faria en aquell jardí! Pentinaria els arbres i hi plantaria flors. Tindria fills només per gaudir de l’alegria de veure’ls jugar fora. Recuperaria amistats a còpia de fer calçotades els diumenges d’hivern i mojitos els vespres d’estiu. Se m’acuden mil i una possibilitats.

* * *Un dimecres, de fa algunes setmanes, pujava de nou els carrers que m’hi

acostaven. El cel s’havia tapat de cop i va decidir, com a excepció, fer justícia a les previsions meteorològiques d’aquella temporada d’hivern.

Per sort aquell dia havia agafat bufanda i abric. El cabell, a causa del vent, s’arrapava al meu front com fent força per no caure. El nas ben vermell feia el fet de termòmetre corporal indicant que la cosa anava de baixada. De sobte van co-mençar a caure unes gotes enormes. Primer les vaig veure com s’esclafaven contra la vorera i feien enfosquir el seu gris clar. Després les vaig notar quan to-paven contra el meu cap. Primer no eren molestes. A mesura que passava l’esto-na, les gotes anaven caient en major nombre i, a més, augmentaven de grandària. L’aigua em regalimava per la cara. Bon dia per oblidar-me el paraigua! Cada cop tenia els peus més molls i els pantalons més enganxats a les cames.

L’abric ja estava xopat quan vaig adonar-me que portava el mòbil a la butxaca. El vaig tapar amb la mà per intentar evitar que també acabés mullat. Vaig comen-çar a córrer carrer amunt. Els ulls anaven atabalats mirant cap endavant i cap a terra per no ensopegar o relliscar. Les vambes nadaven en bassals mentre m’es-quitxaven els genolls. De sobte les gotes es varen tornar pedres. El que al princi-pi eren corriols d’aigua que regaven el meu cap, van convertir-se en camins de rocs que hi xocaven sense pietat. Tenia la sensació que algú des dels balcons m’estava tirant ous de pedra intentant fer punteria. Era ben fosc malgrat que en-cara no era hora. Els fanals es van apagar de cop i els carrers només van romandre il·luminats pels llums dels cotxes que fugien esparverats buscant recer per prote-gir la seva xapa.

Se sentien remors de passes llunyanes que corrien com jo, però no arribava a veure ningú més pel carrer. Vaig mal tapar-me el cap amb les mans per intentar frenar els impactes mentre no trobava cap portal on estar-me. Un dels dits em coïa i s’estava escalfant. Crec que alguna pedregada m’havia fet sang. Vaig parar-me contra una paret mentre intentava agafar alè per continuar amb la pujada. Com si fos una sargantana, provava de protegir-me de les bales blanques que volaven pertot arreu. Cada cop eren més i més violentes. No podia continuar pujant i no hi havia cap maleït lloc on aturar-me i quedar a cobert.

De sobte vaig sentir un grinyol. Va ser com per casualitat, ja que aquell tem-poral era de tot menys silenciós.

—Ei! Mossa! Vine!

Jo no veia res més enllà d’un pam del meu nas.

—Nana! Ep! Em sents?

Per aquest Sant Jordi, hem recuperat una de les obres guanyadores dels Jocs Florals d’Esparreguera de l’any passat. Per reivindicar les ganes d’escriure i com a amants de les lletres que són de casa, hem escollit aquesta peça de Roser Climent i Tablado, guardonada en la categoria de Narrativa d’Adults.

La casa estretade Roser Climent i Tablado

15

—Sí! És a mi? No veig res!

Un llum esmorteït intentava trencar la fosca de l’ambient. Un tros de gel em va donar a la galta i em va fer cobrir millor el meu cap i mirar cap als peus. Una mà va agafar-me fermament pel braç i em va dur amb etzibades cap a dins d’una casa. Les pedres em rebotaven a cames i braços. Un terrabastall de sons ho om-plia tot. Jo em deixava guiar cap al que suposava que seria un lloc de protecció. Tres graons. Una porta. Cap a dins i, de sobte, res. Només la remor de l’infern exterior volent entrar donant cops a les persianes.

—Mare meva. No havia vist mai una pedregada com aquesta.

—No... Sí... És cert...–vaig aconseguir dir mentre intentava acostumar-me a la nova situació.

—Estàs bé?

—Sí, gràcies.

En aquell moment vaig pujar la mirada i em vaig trobar amb un rostre prim, arru-gat, de cabell blanc i uns ulls grisos o blaus, tendres i tebis alhora. Durant uns segons ens vàrem quedar mirant. Ell com esperant preguntes, jo com esperant respostes.

—Vaig a preparar-te alguna cosa calenta per beure. Un got de te va bé?

—Sí, sí, va bé. Gràcies.

Encara em sentia una mica desorientada. Vaig mirar al meu voltant. Estava en un menjador molt acollidor, il·luminat amb un llum força baix i molt càlid. Em troba-va asseguda en una cadira de fusta clara, sobre un coixinet folrat amb roba de quadres verdosos i blancs. La funda estava lligada a l’espatllera amb unes llaçades fermes i senzilles. Hi havia només dues cadires. Totes dues al voltant d’una taula rodona no gaire gran. La cobrien unes estovalles de color verd fosc que arribaven gairebé fins a terra. A sobre unes de més curtes feien joc amb els coixins de les cadires. A la cantonada dreta rere la meva esquena, dues butaques. També verdes. Enfront meu una llar de foc encesa. A la cantonada esquerra del meu darrere, la porta per on havíem entrat i al seu costat, una vitrina amb dos prestatges i un moble amb dos calaixos. No arribava a veure què hi havia dins l’expositor, però feia l’efec-te d’estar tot molt ben endreçat. Seguint la paret del moble trobaves la finestra que donava al jardí.

La persiana espetegava pels cops de la pedra i el vent. Unes cortines blanques brodades delicadament amorosien la imatge sense voler.

Just enfront de la porta per on havíem entrat n’hi havia una altra. Allà és on devia ser la cuina, ja que sentia sorolls familiars que m’ho indicaven. Un bull d’aigua, un calaix obrint-se i tancant-se, el so metàl·lic de triar coberteria... Es van sentir passes i l’olor del te. De sobte es va sentir un tro i tot seguit un altre. La llum va apagar-se i només les flames, esparverades pel vent que es colava dins la xemeneia, proveïen de claror l’estança. Vaig fer un petit esglai.

—No pateixis, aniré a buscar espelmes –deia mentre deixava curosament la tassa sobre la taula.

Tot estava enterbolit per les ombres del tènue foc.

—Dóna’m el teu abric. El posaré en algun lloc perquè es vagi assecant.

—Gràcies.

No el vaig arribar a veure. Va marxar per darrere meu i després de tancar-se la porta se sentiren unes passes pujant unes escales cap al primer pis. El te era força calent, però es podia beure. De mica en mica anava entrant en calor.

—Doncs només he trobat una espelma –va dir la veu, ara una mica rovellada.

—No sé si amb això farem gran cosa –va riure tímidament com buscant la meva complicitat.

Li vaig tornar el somriure. Malgrat totes les atencions jo no acabava de sen-tir-me a gust. Era estrany, però em sentia molesta per la meva pròpia sensació d’incomoditat. Va seure a l’altra cadira. D’esquena a la llar de foc i mirant cap a mi. Les ombres li tapaven la cara i només podia arribar a intuir les seves faccions i expressions. Va recolzar a la taula braços i mans per davant seu. Les mans li quedaven il·luminades parcialment. Es veien arrugades. Vaig aixecar la mirada i vaig trobar-me amb la seva. Brillava d’una manera estranya malgrat la foscor.

—Sempre m’havia cridat l’atenció aquesta casa –vaig dir intentant trobar una normalitat en la situació del moment.

—Ja, ja ho sé.

—Ja ho sap?

No hi va haver resposta i un calfred em va recórrer l’esquena de manera ful-minant. Havia de marxar d’allà. Va aixecar-se de la taula i es va dirigir de nou cap a la cuina. Els dits se’m van congelar arrapats a la tassa i vaig sentir un ofec.

—No pateixis maca –va dir amb una veu massa calmada.– Estigues tranquil-la que tindràs prou temps per conèixer la casa.

Just en el moment de sortir de l’habitació i, un segon abans de tancar la porta rere seu, ho va aclarir:

—No sortiràs mai d’aquí.

Un cop sec. Un tro. El vent va bufar de nou ben fort i va apagar les flames. A fora un llamp va il·luminar el menjador. Les ombres esdevingueren llum i de nou, foscor. La pell se’m va eriçar i un xiuxiueig glaçat em va cantar a cau d’orella:

—Fuig... Ara!

Un crit, una empaitada a la taula i una carrera desesperada cap a la porta.Tancada.

Tan a prop de casa i alhora tan lluny d’allí...

Il·lustració Pep Llopart

setsetset16

El procés contra els 26 funcionaris que hi havia a l’Ajuntament, segons l’expedient que hi ha als arxius municipals, es va obrir el 27 de març de 1939, dos mesos després de l’entrada de les tro-pes dels nacionals, i va concloure l’agost del ma-teix any, en el “III año triunfal”.

El primer que hi trobem és l’informe del “jefe de la Falange”, on hi ha un petit paràgraf de quatre o cinc línies de la conducta de cadascun dels funci-onaris, on es valora si era religiós, si havia estat militant d’algun partit o sindicat, la tendència política del partit i del sindicat i l’actitud activa o

En acabar la Guerra Civil, la totalitat de les persones de la zona republicana que volen treba-llar han de passar pels tribunals de Depuració, on es considera el seu grau de participació política al bàndol republicà; sense el document pertinent conforme no “habías incurrido en responsabilida-des políticas” ningú et pot donar feina.

S’investiga el passat polític de tothom, a Cata-lunya, des dels fets d’octubre de 1934, i a la resta d’Espanya des de les vagues revolucionàries també l’octubre del mateix any. Per als qui han treballat en llocs públics, professors, mestres, policies, funcionaris de l’Estat, dels ajuntaments, etc. la investigació encara és més minuciosa. A partir de l’expedient que s’obre per a les perso-nes que treballen a l’Ajuntament, comprovem que són investigades a fons, fins i tot les dones que fan la neteja a les escoles. Cal remarcar que el procés que es realitza a la vila envers els fun-cionaris, es repeteix de manera semblant als ajuntaments de tot l’Estat Espanyol.

El procés el dirigeix “el alcalde-gestor”1, que es constitueix en “juez instructor”, i els regidors de la comissió gestora municipal. El primer que fan és enviar un model de declaració jurada a tots els funcionaris, que han de contestar obligatòria-ment, i demanar un informe al Jefe local de la F.E.T. y de la J.O.N.S “informes de los antecedentes, conducta y participación, en su caso, en el movi-miento marxista, de los empleados a cargo de este ayuntamiento”2. A més a més s’afegeix una dili-gència, per mitjà de la qual es comunica als funci-onaris a depurar, que tenen quinze dies per reme-tre la declaració jurada i, a part, s’informa la població que qui vulgui pot aportar el seu testi-moni a favor o en contra d’aquests funcionaris.

1 L’havia nomenat l’oficial de l’exèrcit que va ocupar la Vila el 24 de gener de 1939, i era, en aquest cas, la persona que havia estat batlle a la dictadura de Primo de Rivera, Lisandro Vidal

2 Literalment tret del decret que comença l’expedient de depuració. Les sigles F.E.T fan referencia a la “Falange Española y Tradicionalista”, y de las J.O.N.S, són les sigles de “las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista”. Ambdos partits feixistes.

_RACÓ D’HISTÒRIA /Josep Ràfols Esteve

S’investiga el passat polític de tothom a Catalunya. Per

als qui han treballat en llocs públics la investigació és

més minuciosa.

La Depuraciópolítica a l’Ajuntament de la Vila

passiva d’aquesta persona, sobretot si havia tin-gut algun càrrec en aquestes organitzacions, també si havia comès algun fet delictiu.

En aquest informe la majoria dels empleats se’ls considera neutrals, la majoria havien estat en sin-dicats, sobretot a la CNT, però si no havien tingut càrrec, es considerava que estaven afiliats perquè era obligatori estar-ho durant la guerra. D’altres queden considerats addictes al nou règim perquè són “de ideas derechistas”, és el cas del metge titu-

17

lar Orenci Valls que havia estat militant a la “Unión Patriòtica”, el partit del dictador Primo de Rivera. L’informe més favorable és el del pregoner, l’Este-ban Vidal, que diu:

“…conducta pública y privada buena. Antes del 18 de Julio estuvo siempre al lado de elementos derechistas actitud que le costó ser destituido y perseguido por los rojos, al iniciar-se el G.M.N3, siendo encarcelado por denuncia del frente popu-lar acusado de desafección al régimen”El més desfavorable és el del sereno de la Vila, el

Rosendo Almirall, de qui diuen: “…militó en el partido izquierdista antes del 18

de Julio, siendo además presidente de la U de R.4 Durante el G.M.N. continuó en el mismo, un consi-derable aliado del frente popular. A pesar de no conocerse actos delictivos”.Interessants són també les declaracions jura-

des de cada un dels funcionaris municipals, on addueixen la seva demanda de treball a l’Ajunta-ment d’esquerres en temps de guerra, a la neces-sitat de guanyar-se la vida, “sin eludir para nada mi adhesión al Gobierno Rojo”, o demanen que no se’ls faci fora del nou Ajuntament, ja que tota la vida hi han treballat i ara no sabrien on trobar feina, alguna declaració s’acaba amb un “Viva Franco, Arriba España”. El pregoner, sabedor que han guanyat els seus, s’esplaia i explica que:

“el 24 de junio de 1936, a las 23 y media me despidieron diciéndome que antes de amanecer tenia de estar fuera de la casa que ocupaba en el ayuntamiento y me dejaron al ‘pacto del ham-

3 G.M.N. sigles de “Glorioso Movimiento Nacional”.4 U de R, deuen ser les sigles de la Unió de Rabassaires, sindicat molt

important dels pagesos de Catalunya.

bre’. Como ya me habían desempleado y me per-seguían no me dieron ninguna hoja (per dema-nar ser admès a l’Ajuntament republicà) al contrario, tuve que estar escondido, resultando enfermo gravemente y el 19 de agosto de 1938 me cogieron preso y me metieron en la cárcel”.Cada un dels que passen per aquest tribunal

han de posar a la declaració jurada el nom de dos avaladors que testimoniïn que:

“conoce de muchos años el funcionario sujeto a depuración y les consta de ciencia propia que sus actividades, conducta y actuación de toda su vida han sido de acuerdo con el ideario de la Es-paña Nacional, y consiguientemente es afecto a la causa triunfante gracias al invicto Caudillo; no ha tenido participación ni ostentado cargos durante el dominio marxista”. Evidentment els testimonis són persones de

dretes, alguns dels quals ja s’han destacat per col·laborar en detenir participants en els fets d’octubre de 1934, així ho afirmen algunes decla-

racions jurades quan els sol·liciten. En aquestes declaracions –les requereixen els que eren depu-rats– veiem com les coneixences i les relacions de veïnatge devien ser importants en poblacions re-lativament petites com era Esparreguera.

A finals d’agost de 1939, el tribunal sentencia: “tengo el honor de consignar relación del

personal de este ayuntamiento que, con arreglo a las disposiciones de la ley de 10 de febrero ha sido depurado” I fa tres relacions

“Los que son rehabilitados sin imposición de sanción” –la majoria.

“Los rehabilitados como imposición de pena” –tres funcionaris als qui suspenen temporal-ment, quatre mesos i mig de feina i sou.

“Los destituidos por desafección a la Causa Nacional o abandono de funciones: Rosendo Al-mirall” –a qui no se li perdona que hagi tingut un càrrec al sindicat pagès Unió de Rabassai-res–, Enrique Paz Llupia –que segons l’informe de la Falange era– empleado del matadero, de ideas izquierdistas antes del 18 de julio. Durante el GMN militó en el mismo partido siendo entu-siasta animador de los ideales marchistas. I Ma-nuel Vinaroz Maté, pregonero en tiempo rojo, militó en ERC antes del 18 de julio. Durante el GMN figuró en el mismos partido ingresando voluntariamente en el cuerpo de guardias de Asalto, no habiendo sabido nada más de él”.

Els funcionaris destituïts no presenten la de-claració jurada, ja es deuen pensar que no els rehabilitaran.

Les declaracions jurades dels funcionaris addueixen la seva demanda de treball a l’Ajuntament d’esquerres

en temps de guerra, a la necessitat de guanyar-se

la vida

Batlle & BatlleAdvocatAssessor fiscalAdministrador de finquesT. 676 89 33 17

Humbert Batlle i GarciaLlicenciat en Ciències EmpresarialsMaster Direcció d’Empreses (ESADE)Consultor-Assessor d’Empreses

Daniel Batlle i Garciac/ Mestre Feliu Monné, 9 ESPARREGUERA

T. 93 777 21 32

setsetset18

23 d’abril de 2017 Fundat el 1902

Un esparreguerí plasma en un llibre la seva lluita contra la fibra òptica

Xavier Pinyol, 54 anys, transportista. Aquest esparreguerí publica “Perquè no em dóna la gana”. La primera obra d’aquest autor local que vol esdevenir un llibre de referència per tots aquells veïns emprenyats amb la instal·lació de la fibra òptica. Pinyol relata en aques-ta novel·la autobiogràfica la seva heroica lluita per impedir que els operaris de Telefònica passessin els cables per la seva casa a Can Rial. Una història emocionant d’un individu enfrontat als poders d’una gran empresa que et permet enfonsar-te dins la ment del pro-tagonista. Gràcies a la seva estoica defensa de la propietat privada, la fibra no ha arribat a la resta de veïns del barri. “No aspiro a cap premi, em conformo si remoc unes quantes consciències”, ens explica orgullós, Xavier Pinyol. L’autor signarà el seu llibre aquest 23 d’abril a la Biblioteca rodejat de fortes mesures de seguretat. [CULTURA, pàg 32]

El Jesús de La Passió s’aprofita de la solidaritat

Duel entre Podem i Iniciativa

Les tensions nacionals de l’esquerra alter-nativa s’han traslladat a Esparreguera. A l’espera de com s’integra Podem en el nou partit d’Ada Colau, Iniciativa s’ha avançat registrant tots els noms que tinguin les pa-raules “Comú” i “Esparreguera” perquè no els puguin utilitzar en futures eleccions els seus rivals de confluència. Els de Podem han contraatacat fent un “escarni” a la seu dels verds i ho han compartit en el grup de Facebook d’Esparreguera per demostrar que són més nombrosos. L’escalada d’agres-sivitat per assumir l’hegemonia de l’espai polític ha fet que els dos partits hagin esco-llit com a secretària general de les seves respectives formacions a una dona emba-rassada, exmilitant de la Plataforma d’Afec-tats per la Hipoteca, a semblança d’Ada Co-lau. [POLÍTICA, pàg 3]

Detingut un dels actors que fa de Jesús a La Passió d’Esparreguera per haver estafat a milers de persones. La policia ha desemmascarat una trama en què el comediant, Manel Puente, demanava diners a través de vídeos publicats a les xarxes socials per tractar-se una malaltia falsa. Segons l’acusat, el mal li provocava estigmes a les mans i rajava vi del costat del ventre, i només podia rebre tractament en una fictícia clínica de Jerusalem. A canvi dels donatius, l’actor els garantia la vida eterna i que tindrien un lloc reservat en el cel. Tot i que predicava el vot de pobresa i en ajudar al pròxim en els seus vídeos, fonts properes ens confirmen que vivia rodejat de luxes gràcies als donatius dels seus fans. En aquesta estafa haurien caigut milers de seguidors del Jesús, molts d’ells companys de l’espectacle i veïns de la vila. Fins i tot famosos, com Fèlix Millet i Paco Sanz, han estat víctimes d’aquest engany. [SOCIETAT, pàg 10] Freelight, la

moda de viure sense llum[TENDÈNCIES, pàg 25]

19

SI NO VA, ÉS D'ELLS

Després d’aquest títol tan sumptuós pot semblar que ara jo, en ple mes d’abril, els estigui instant a llegir un manifest curiós. Res més lluny de la realitat. Només vull fer crítica –constructiva!– d’una manera de fer, d’un tarannà, d’un estil que sembla que fa temps que caracteritza el nostre poble.Resignar-nos a acceptar que els actes d’Es-parreguera sempre han de començar, força-dament i com a mínim, deu minuts més tard, és resignar-nos a acceptar que, a Esparre-guera, no només som impuntuals, sinó que tampoc sabem fer les coses ben fetes.Em sap greu sentir, sempre que es va tard, aquell comentari que ja sembla que hagi substituït les cèlebres “quan entreu a Espar-reguera, ja sentiu l’olor de pa” o, “d’Esparre-guera, Judes n’era” o, “si es fa bé també agrada” o “¡Qué inseguro está Soler...!” (del film El Judes, d’Iquino): “això és l’horari d’Es-parreguera”.Tenim dret a poder formular una sentència clara, oportuna i evident respecte als lamen-

tables, execrables i tristos horaris incom-plerts de la companyia de busos que no cita-ré avui, sí, però sobre les activitats que orga-nitzem els mateixos esparreguerins crec, sincerament, que no.Encara hi som a temps. Està a les nostres mans revertir la situació, ser puntuals, ser seriosos, tenir respecte pel públic i per nosal-tres mateixos i no donar la raó a tots aquells que critiquen la gent de poble. Perquè als pobles, per molt pobles que siguin, les coses també es poden fer bé i quan toca.Els esparreguerins hem de ser una mica més crítics amb nosaltres mateixos i més angle-sos. Així que tothom cap al peu del campanar –el nostre Big Ben particular–, sincronitzem els nostres aparells amb el rellotge que ens escruta des de l’alçada, mirem-nos còmpli-ces i deixem que siguin els altres, els que vagin tard. Perquè, permetent-me modificar lleument una de les cites anteriorment cita-des, “si és va a l’hora, també agrada”.

PER GERARD BIDEGAIN FIGUEROLA

Contra l’horari d’Esparreguera

Sobre l’article “Els regidorsdel NO al català”

Voldria fer referència a aquest article publicat al darrer 777 on es fa esment al català a les escoles d’Esparreguera. Voldria explicar la meva experiència com a primera professora de català titulada a Espar-reguera a finals de la dictadura. Em vaig moure (i molt) per a poder donar classes de català a les escoles d’Esparreguera (en concret a les Monges i a l’Estrella). Per tal de dur a terme les classes em vaig haver de preparar per a obtenir el títol de professora de català a través de la Diputació de Barcelona i que posterior-ment em va convalidar la Universitat.

Una vegada obtingut el títol vaig contactar amb les monges per oferir-me a donar-hi classes, fet que van haver de consultar a la Junta de pares i mares (que en general hi van estar d’acord). Es va acordar que em pagarien 5 pessetes (3 cèntims d’euro) per alumne que s’apuntés a les meves classes. Cal dir, que tots els alumnes van tenir classes de català, tant si pagaven com si no. Vaig anar a exposar aquest fet a Òmnium Cultural que em van rebre amb els braços oberts (Necessitem mestres de català! –Em van dir). Es va acordar doncs que em pagarien per les hores de clas-se. Així doncs havia de baixar un dia al mes a Barcelo-na a justificar per escrit el total d’hores de classe per tal que me les paguessin.

Un cop va estar tot en ordre, vaig distribuir per cursos els dies de la setmana (de 1r a 8è d’EGB). La problemàtica era que no hi havia llibres de gramàtica (tret del “Signe”) per estudiar les regles bàsiques d’ortografia, així doncs, vaig complementar l’absència de material portant el tocadiscs de casa a algunes classes i cantàvem cançons d’en Lluis Llach, la Trinca, Joan M. Serrat... Primer dictava la lletra, la corregíem i finalment en fèiem àlbums (encara em trobo amb exalumnes que em diuen que els guarden). També llegíem llibres com ara el “Mecanoscrit del segon origen”, pels grans i el “Rovelló” pels petits.

Per altra banda em vaig dedicar a corregir barbaris-mes (“el techu”, “la basura”...) i em va sorprendre que em paressin pares i mares pel carrer i em diguessin que els seus fills/es els corregien. A l’estiu també ens reuníem amb altres mestres a Rosa Sensat per com-partir les experiències. Hi havia molta companyonia.

Em va saber greu que no se m’esmentés a l’article comentat a l’inici. En tot cas, felicitats per recordar que ara no fa tant la llengua catalana estava encara prohibida i discriminada al nostre país. Satisfeta per haver pogut aportar el meu granet de sorra en aquells moments de sortida de la dictadura.

MONTSERRAT BALAGUÉ SABANÉS

ELS LECTORS OPINEN

setsetset20

Si us dic: “—Els empresaris tenen una reunió a les vuit del matí”. Què heu visualitzat? I ara, si us dic “—Els empresaris i les empresàries tenen una reunió a les vuit del matí”, heu tornat a visualitzar el mateix? Estic bastant convençuda que no, possiblement llegint la primera afirmació heu imaginat un grup d’homes al voltant d’una taula, llegint la segona, algunes dones han aparegut en aquesta taula imaginaria. Aquí ho tenim, per com hem construït el nostre imaginari col·lectiu (terriblement masculinitzat) i pel funcionament del propi llenguatge, veiem clara-ment com el masculí genèric és en si mateix, fals. I per què afirmo això? Doncs perquè les lògiques que imperen en la nostra societat patriarcal són sexis-tes i androcèntriques. Això suposa que es menys-prea i invisibilitza a les dones, o a què fan les dones; alhora que s’estableix a l’home com a mesura de totes les coses, i en conseqüència, com a punt de referència. El mateix exemple ho mostra, com construïm els nostres pensaments i per tant, a qui estem amagant quan utilitzem el llenguatge. O potser llegint la primera afirmació heu imaginat alguna dona a la reunió?Per entendre bé la importància d’emprar un llen-guatge no sexista, cal començar per plantejar què és

el llenguatge. Es tracta del mitjà de comunicació que permet expressar què pensem i sentim a les perso-nes que ens envolten, així que fonamentalment classifica i distribueix la nostra realitat. Així doncs, podem afirmar que el llenguatge té dos trets carac-terístics principals; en primer lloc, és l’instrument bàsic per categoritzar els trets ambientals i les situ-acions socials, ajudant, per tant, a comprendre i in-terpretar la realitat. En conseqüència, participa en l’elaboració d’un model cultural. En segon lloc, és el vehicle principal per comunicar-se, transmetre sig-nes i símbols relatius a costums, valors i actituds. És per això que es constata que el llenguatge és performatiu. Això vol dir que el llenguatge no es limi-ta merament a descriure el que envolta a emissor i receptor, sinó que de fet crea realitat, alhora que parlem estem generant realitat, donada la càrrega cultural i social que té la llengua. És per això que paraules com gorda o maricon prenen un significat negatiu, paraules que merament descriuen, però a les que nosaltres com a societat hem donat un sig-nificat pejoratiu. Així doncs, podem afirmar que el llenguatge crea realitat alhora que l’emprem. Per tant, si el llenguatge és performatiu i en conse-qüència crea realitat, què passa si utilitzem el

masculí genèric? Que les dones no hi apareixem i per tant, no existim en la realitat, perquè aquesta llengua performativa, o més aviat el seu ús, ens ha exclòs de l’imaginari col·lectiu. En aquest sentit doncs, la paraula fa la cosa, és a dir, el que no exis-teix en el llenguatge, no existeix en el pla social, polític i cultural. Això implica que si volem que les dones tinguem un lloc a la nostra societat, un dels fronts oberts de lluita és i ha de ser l’ús del llenguatge i per tant, que cal començar a plantejar com utilitzem la llengua, començant per abandonar la idea que el masculí és el genèric i buscant, en conseqüència, altres formu-lacions lingüístiques realment inclusives, com l’ús dels noms col·lectius (el professorat), els desdobla-ments (els professors i les professores) o l’ús direc-te del femení genèric (les professores) com a forma de reivindicació política que implica començar a posar en el centre del mapa a les que mai hi hem pogut estar, les dones. En qualsevol cas, és clar que la societat va canviant i la llengua també ho fa, però la relació bidireccional entre ambdues implica que no podem oblidar que tot i que alhora que la societat canvia, la llengua també ho fa, aquest procés també es dóna a la inversa.

ESTHER SEGURA MORENO

NO SENSE LES DONESREPLANTEJANT L’ÚS DEL LLENGUATGE

LYONA

21

El personal de l’Ajuntament s’oposa al pla del govern d’encomanar la gestió de la residència d’avis de Can Comelles a una empresa pública especialitzada en el servei a les persones. Els 46 treballadors que actualment formen part de la plantilla estan en contra d’aquesta subrogació perquè implicaria deixar de ser personal munici-pal. Per evitar l’encomana, els treballadors s’han mobilitzat i han convocat diverses protestes per visibilitzar el seu malestar. La primera manifesta-ció va ser el passat 18 de març i l’última el 19 d’abril, totes dues coincidint amb l’inici del ple

municipal. Des del comitè d’empresa del consisto-ri critiquen que el govern no hagi negociat amb els treballadors i demanen que s’aturi l’encomana i es formi un grup paritari per avaluar quines mi-llores es poden fer en el servei sense necessitat de cedir la gestió municipal de la residència.

Per l’equip municipal, l’encomana, sembla ser l’única solució als problemes burocràtics que im-pedeixen oferir un millor servei a la residència i el seu propòsit és portar-ho al ple municipal quan obtinguin el suport d’algun dels partits de l’oposi-ció. Amb l’encomana de gestió, el govern pretén

TENSIÓ ENTRE TREBALLADORS I GOVERN PER LA

RESIDÈNCIA DE CAN COMELLES

_REDACCIÓ

_FOTO: ARXIU I AE

agilitzar les contractacions per cobrir les baixes per malaltia, així com augmentar el personal labo-ral de la residència. De la mateixa manera, es vol garantir el subministrament d’aliments i les visi-tes mèdiques que actualment depenen de les lici-tacions del consistori. L’empresa escollida per encomanar la gestió de la residència ha estat Su-mar Acció Social SL. Una companyia de capital públic on participen la Diputació de Girona i ajuntaments amb serveis encomanats a aquesta societat. Actualment gestiona tres residències d’avis: a Barcelona, a Sant Pere de Torelló (Oso-na), i a Sant Hilari Sacalm (La Selva). Aquesta últi-ma s’ha donat a conèixer en diferents mitjans de comunicació pel seu caràcter pioner en atenció personalitzada als usuaris.

Els treballadors veuen amb recels la subroga-ció perquè temen que pugui haver-hi pèrdues en les condicions laborals actuals o les dels nous contractats. A més, al·leguen que l’encomana de gestió de la residència pot obrir la porta a cedir altres serveis municipals a empreses públiques. Per la seva banda, des del govern asseguren que es mantindran els llocs de treball i les condicions actuals de la plantilla, inclosos els nous contrac-tats. En la mateixa línia, l’equip municipal ha promès que el contracte que signarà amb l’em-presa Sumar Acció Social SL serà renovable anual-ment amb l’opció de poder ser revocat.

En tot aquest conflicte, els 123 usuaris de la residència de Can Comelles han quedat en un se-gon pla. Al gener es va espatllar l’ascensor de l’edifici antic i es preveu que al maig s’acabin les obres de reparació, després que el consistori ha-gués de fer un concurs públic al respecte. Prop de quatre mesos de trasbals per una desena de resi-dents que s’han vist obligats a dependre d’algú per pujar i baixar escales per anar a la seva habi-tació. Una situació que tant els usuaris com els seus familiars veuen indignant i demanen al con-sistori més rapidesa en arribar a solucions.

“Flectem devotament nostres genolls i, com un gra d’encens cremat en l’ara, que pugi dalt del cel la casta ofrena del nostre cor fiblat per l’emoció!”

Enguany, amb un nou equip de direcció artísti-ca, l’espectacle de La Passió d’Esparreguera aposta per recuperar l’èpica, centrada en l’heroi clàssic que és Jesús, i treballar sobre la versió original del text dramàtic en vers del poeta local Ramon Torruella i Satorra (1913-1968). La re-novació passa per bona part del vestuari (fariseus, apòstols, poble...), noves escenografies (com Jesús davant d’Annàs) o l’aposta per la l’estructura de quadres clàssica, amb el retorn de peces musicals del mestre Josep Borràs (com la Flagel·lació). En-guany, una nova Resurrecció de Jesús i un final apoteòsic amb un epíleg que fa de mirall a un pròleg de Torruella llencen la gran pregunta a l’aire: com ha de ser La Passió del futur?

EN PLENA TEMPORADA DE PASSIÓ _REDACCIÓ

_FOTO: ARXIU PASSIÓ

setsetset22

Balls particulars!

Vull parlar sobre els balls que fèiem quan érem molt joves, per allà als anys 60, a part dels balls que es feien a l’Ateneu amb molt bones orquestres, els joves, fèiem allò que nosaltres en dèiem “balls particulars” amb discos (ara en diuen vinils) i tocadiscos. Els de la meva colla, els diumenges, acostumàvem a fer els balls a diferents cases, algunes vegades anàvem a Cal Nin, al carrer Montserrat, tenien una entrada molt gran i un pati. Altres vegades anàvem al passatge Molins, a casa d’un noi que es deia Jordi Junyent. També anàvem al Restaurant Montserrat, a casa del Joan Reynés, que era de la colla. Alguna vegada el fèiem a l’entrada de casa la Srta. Maria de Cal Gerrer, o a casa de la Núria Perís i, per Cap d’Any, acostumà-vem a anar a Cal Pitango, al carrer Cavallers.

El grup de joves que venien al darrere en comptes de dir-ne balls particulars com nosaltres, n’hi deien “guateques” i els seus llocs per aquestes festes eren a Casa de l’Ozcos, al carrer Sant Miquel, a casa del Ramon Ramon, “el Mom” com li dèiem. També anaven a casa la Francisca Casoliva, al Barri Font i altres.

Però el més curiós d’aquests balls, és que les mares de les noies solien venir, fos per acompanyar-les o per vigilar-les, els nois els hi procuraven una cadira i, mentre nosaltres ballàvem, elles feien petar la xerra-da. La meva mare no va venir mai, deia que altra feina tenia, i la veritat és que jo estava molt contenta que no vingués. Són records de més de 50 anys enrere.

D’UN TEMPS NO TANT LLUNYÀ PAQUITA VIVES

av. mil·lenari, 4 local c esparreguera t. 93 777 80 82 www.fisioterapiarevers.com

Setmana Santa caramelles, aplec, concert

23

Cant al fòsfor

Aquest any coincideix amb el centenari del naixement de Josep Palau i Fabre (1917 – 2008). El Teatret presenta una lectura dramatitzada del seu emblemàtic llibre, Poemes de l’alquimista, que amb paraules de l’au-tor ve a ser: “… un mitjà d’exploració en el qual jo sóc el meu propi experi-ment” Aquesta col·lecció de poemes ens aboca als anys de trencament del poeta amb la burgesia catalana, l’exili provocat per la Guerra Civil, als anys de París i la coneixença de Picasso. L’espectacle l’hem titulat Cant al fòsfor, el fòsfor sexual i mental que obsessivament impregna la poesia de Palau i Fabre. L’eterna batalla entre el cos i l’intel·lecte. Una bona ocasió per apropar-nos a aquest complet escriptor, a voltes maleït, digne de ser considerat un dels més sòlids i contundents de la literatura catalana del segle xx. Intèrprets: Jordi Aurin, Leandre Calsina, Edmon Reynés i Laura Seró. Tècnic de llum i so: Jordi Albert. Sots direcció: Carme Sánchez. Dramatització i posada en escena: Carles Reynés

CANT AL FÒSFORTEATRET12.13.14 MAIG 2017EsparregueraDissabte 21:00Diumenge 19:00

DRAMA POÈTIC partir de poemes de l’Alquimista, de Josep Palau i Fabre en el centenari del seu naixement.

Quin calvari de balneari! QUIN BALNEARI!PATRONAT PARROQUIAL27.28 MAIG i 3.4 JUNY 2017 EsparregueraDissabte 22:00Diumenge 19:00

Venda anticipada i numerada els dijous i divendres de 5 a 7 de la tarda al mateix Patronat

Un text escrit per Maribel Masip i interpretat pel Coverol. Una producció del Patronat Parroquial.

Diables

Maribel Masip torna a la càrrega amb un text seu que amenaça de ser divertit i embolicat. Co-neixem prou bé l’estil de la Maribel: “Vés-te’n An-ton que el que es queda...” , “Embolica que fa fort!”, “El club de la gata salvatge”, “Som la seva ombra!”, comèdies fetes a mida –diu ella–, segons els actors que té i segons el que poden donar de si.

Acostuma a pensar l’argument que va confecci-onant o canviant a mesura que avancen els assa-

jos. Diu que es troba més còmode escrivint comè-dies, vodevils, i de fet veiem que és així, la prova és que algunes de les seves comèdies són interpreta-des per diverses companyies de teatre amateur i concretament “Vés-t’en Anton…” ha tingut un munt de representacions i fins i tot, ha guanyat en al-guns concursos.

Maribel escriu per al Coverol, de fet una compa-nyia que neix al redós d’ella i una colla d’amics i

amigues que són l’anima mater d’aquest grup que van estrenar i que continuen sent la companyia del Patronat. En aquest cas el cos d’actors és de 26 persones, i es proposen fer-nos riure de bo i va-lent. A veure quina en faran!

L’obra transcorre en un balneari tranquil, què es veu alterat per l’arribada d’unes dames france-ses… o eren madames?, no n’hem pogut treure’n l’entrellat. Haurem de veure-la per aclarir-ho!

setsetset24

CINEMA

QUE ES FACI LA LLUM!Un no s’adona de les comoditats de què disposa fins que aquestes li falten. Ens hem acostumat tant a fer servir l’energia elèctrica, que no parem esment en la quantitat de coses quotidianes que no funcionen si no en disposem. Avui mateix hem estat sense llum quasi tot el dia i aquestes anades i vingudes de corrent les anem suportant des del dia 3 d’abril i estem a 11. No-més per fer-me l’esmorzar necessito: el microones per escalfar la llet, la cafetera per al cafè i la torradora pel pa. Es pot dir que sense llum es para el món. Vull dir que a hores d’ara, disposar de corrent elèctric és del tot imprescindible. I ara ve l’altra. Com es pot entendre que una avaria pugui trigar tants dies a solucionar-se? No s’entén i el que és pitjor, els de la companyia Endesa tampoc s’entenen. Potser el problema és aquest. M’ex-plico: diumenge passat, quan feia més de tres hores que estàvem sense llum, vaig trucar a avaries per in-tentar saber si en teníem per gaire. Un noi molt amable, després de preguntar-me totes les dades, semblava que posava en dubte que fes més de tres hores que estàvem a les fosques, perquè em va informar que jo era la primera persona que trucava i que dubtava que fos veritat, ja que ningú abans els havia avisat de res. Em va aclarir que si mobilitzava el servei d’avaries i la culpa era de la meva instal·lació, hi haurien unes des-peses que em serien carregades. En dir-li que feia més d’una setmana que funcionàvem amb generadors, va dir que probablement el problema seria del generador i que ells poca cosa hi podien fer. Llavors me’n vaig anar a la pl. St. Magí per a veure si en podia treure l’entrellat i allà vaig topar amb un treballador d’Endesa que es mirava com els treballadors de l’empresa dels genera-dors es trencaven les banyes mirant d’arreglar un problema que, en aquells moments encara no sabien d’on venia. Em vaig estranyar de veure aquell noi d’En-desa allà i en fer-li saber que m’acabaven de dir a avaries que a la central no tenien notícia de cap inci-dència em va dir: —senyora, ja ho sap per una altra vegada. No cal que hi truqui més a avaries, que són una colla d’inútils que no serveixen per a res. Molt bé. Ente-sos doncs. Queda clar que som al país on ningú sap res de res, ni ningú és responsable de res. I així anem. En aquest fet concret i en altres prou rellevants. Com les dones de personatges jutjats per tota mena de delictes monetaris que tampoc tenen coneixement d’on surten les misses. No cal que preguntem res, no cal que fem cap pas. No en traurem l’entrellat. L’única cosa que poden fer és prendre paciència i pagar el rebut religi-osament, perquè si no ho fem així, la companyia ho té ben clar. Ens tallen el subministrament i es queden tan amples. La llei del més fort. Ve-t’ho aquí.

ELS RICS I ELS RUCSTERESA PRATS I MARGALEF

Drama històric Dirigida per Agustí Vi-llaronga amb guió de Coral Cruz i Agustí Villaronga i interpretada per Marcel Bor-ràs, Núria Prims, Oriol Pla, Bruna Cusí, Luisa Gavasa, Terele Pávez, Fernando Esteso, Juan Diego

Sinopsi El front d’Aragó, 1937. Lluís, un jove republicà destinat a un lloc inactiu, coneix una enigmàtica vídua de la qual s’enamora, que aconsegueix entaba-nar-lo perquè falsifiqui un document que la converteix en la senyora de la comar-ca. El Soleràs, un oficial degradat, des-cobreix el frau i, a canvi de no delatar-lo, li exigeix que allunyi dels bombardejos de Barcelona el seu fill i la seva dona.

Agustí Villaronga dirigeix esplèndida-ment el seu repartiment tan llunyà i tan pròxim al mateix temps, una dona ara-nya que teixeix amb paciència el seu fil estratègic i atrapa tot aquell que li pot servir per progressar”.

Quim Casas – El Periódico

dijous 15 de JUNY /_20:30 /_Patronat Parroquial /_Preus: Entrada general: 4,5€ /_Jubilats, aturats i socis del Patronat: 3,5€ /_Carnet Jove: 3€ /_Club Vanguardia: 2x1. Més informació a www.ciclegaudi.cat

juny

Anar al cinema ens transporta a mons inimaginables, ens permet tornar al pas-sat, plantar-nos al futur més remot i accedir a vides extraordinàries. Anar al cinema prop de casa nostra ens permet compartir històries amb familiars i amics, fer ter-túlia per comentar el film, permetre’ns el luxe de carregar piles durant una estona, ben còmodes a la butaca, per tornar amb més força a la nostra vida quotidiana. Anar al cinema ens permet comparar una pel·lícula amb el nostre dia a dia i veure que, a banda de les crispetes, pot ser igual d’emocionant.

Drama fantàstic dirigida per J.A. Bayona amb guió de Patrick Ness i mú-sica de Fernando Velázquez i interpreta-da per Lewis MacDougall, Sigourney We-aver, Felicity Jones, Liam Neeson, Toby Kebbell, Geraldin Chaplin

Sinopsi Conor O’Malley (Lewis Mac-Dougall) és un noi de 13 anys que, a cau-sa de l’assetjament escolar que pateix a l’escola, a més de la greu malaltia que pateix la seva mare, ha desenvolupat un món de fantasia al voltant de fades, fo-llets i altres criatures meravelloses, que li permet escapar de la seva rutina i su-perar les seves pors. Un dia desperta i es troba un monstre a la finestra.

“Des de la impressionant banda so-nora de Fernando Velázquez als espec-taculars efectes visuals i el preciosista disseny gòtic de producció, tot juga a fa-vor d’una pel·lícula que abraça l’emoció sense avergonyir-se.”

Daniel Martínez Mantilla - Fotogramas

dijous 18 de MAIG /_20:30 /_Patronat Parroquial /_Preus: Entrada general: 4,5€ /_Jubilats, aturats i socis del Patronat: 3,5€ /_Carnet Jove: 3€ /_Club Vanguardia: 2x1. Més informació a www.ciclegaudi.cat

maig

25

Anna Martí és filla de viticultors, nascuda al si de la família de Ca n’Es-truc, ha estudiat per advocat, des-prés per sommelier i ara inicia una experiència amb vins elaborats de manera natural per ella mateixa.

Vins ancestrals i naturals, elabo-rats a mà, criats en àmfores de ter-rissa, esperant del (bi) tot el que pot donar de si mateix, escoltant-lo amb cura i tractant-lo amb naturalitat…

Aromes de raïms antics com el “su-moll”, entre d’altres, una varietat au-tòctona del Penedès, de la qual amb

(Bi): ser o estar

TO (BI) OR NOT TO (BI)

No, no farem un monòleg sobre dubtes existencialistes, tot i que l’origen del (bi) rau en la fonètica de l’anglès “To be” (ser o estar). També sona així la paraula catalana “Vi”.

Les varietats de raïms escollits i la recuperació d’antics raïms donen personalitat al (bi).Les àmfores de terrissa permeten que el (bi) s’oxigeni i envelleixi de manera natural sense afegir altres aromes.

Amb sentit creatiu _Carme Paltor

molta habilitat se’n poden extreure vins originals, de sabors tan purs que evoquen el passat i menen cap al futur.

Un futur on joves viticultors i vini-cultors com l’Anna, aposten per una manera natural de cultivar el raïm i crear el vi. Recuperar ceps, varie-tats, vinyes… cultivar amb processos naturals i no invasius, recol·lectar a mà i elaborar sense additius ni colo-rants per aconseguir resultats amb originalitat i personalitat.

El (bi) que elabora l’Anna, del qual en fa una producció limitada, reu-neix la tradició familiar i la grandesa de la terra. Besnéta d’Andreu Badia, terrisser, néta d’Andreu Martí i filla de Sisco Martí, de Ca n’Estruc; és evident que ho porta a la sang.

La terrissa, tradicionalment tan vinculada a Esparreguera i a la fa-mília també, acull els sucs dels ra-ïms venerats des de l’antiguitat, dei-xant-lo respirar i evolucionar amb el

seu propi esperit. Les seves àmfo-res són fetes per un jove terrisser que veu en aquesta manera de fer un futur per al seu ofici i una ma-nera d’enriquir una nova generació de vins de la nostra terra.

Tot en el (bi) respira aquest aire tradicional i, fins i tot per a l’eti-queta, l’Anna ha recuperat la imat-ge antiga dels vins de Ca n’Estruc.

Ser o no ser, aquesta és la qües-tió, i per a l’Anna, és una manera de fer: elaborar aquest deliciós (bi) natural, deixant-lo ser com és, per fer-nos gaudir d’una plàci-da experiència paladejant aquests sucs amb el sabor de la terra que l’ha criat: el vessant de Montserrat.

setsetset26

MOLT, DE QUÈ…?—Jo sóc molt del Barça! —Jo sóc molt català! —Jo sóc molt de Passió!… —Molt, de què…?, quant? Actualment, es tracta de ser molt de tot, però en quina mesura? Es poden quantificar: la visceralitat, el sentiment, la passió? Es pot ser molt del Barça i no haver trepitjat mai el Camp Nou? Es pot ser bon cata-là i no haver anat mai a cap manifestació per la inde-pendència? Es pot ser molt de Passió i només fer de poble la meitat de les festes? Hi ha qui és molt del Barça i ho demostra anant a l’estadi cada cop que l’equip juga a casa. Hi ha qui és molt català i ho visu-alitza penjant l’estelada al balcó. Hi ha qui és molt de Passió i ho escenifica no movent-se del teatre durant totes les representacions. Què vol dir a Esparreguera, ser de Passió? És ben se-gur que tothom que participa d’una manera o altra a l’espectacle, en donaria una contesta ben diferent. Unes respostes serien artístiques, relacionades amb allò que s’ofereix als espectadors; unes altres serien socials, relacionades amb les persones que hi col·la-boren; d’altres tradicionals, relacionades amb les generacions que ens han precedit; d’altres personals, relacionades amb l’orgull que significa participar en un espectacle com aquest; d’altres més…Cada cop més, hi ha, i hi haurà, noves i variades ma-neres de ser de Passió i ens hi hem d’acostumar. La Passió ha d’aprendre a acostumar-se a la vida de les persones. La nova manera de relacionar-se afecta la Passió i és un motiu prou seriós perquè hi pensem i siguem capaços d’aprofitar-nos-en. També s’ha de tenir en compte que la mobilitat de les persones que fan la Passió cada vegada és més gran; tampoc podem menystenir els canvis relacionats amb els conceptes: responsabilitat, fidelitat i d’altres. En tota la història de la Passió, no s’ha viscut un can-vi social tan radical com l’actual. Ja no serà possible la perpetuïtat d’actors, músics, tècnics, acomoda-dors..., per tant, la multifunció i la permuta de rols esdevindrà del tot necessària. L’entitat s’ha de posar al dia, ha de ser àgil, imaginativa i fer creure, aquí i a fora, que això de la Passió val la pena. Ser de Passió, cada cop més, voldrà dir col·laborar en l’espectacle on se sigui necessari i durant el temps que cadascú estigui disposat a compartir. Ser d’una cosa o una altra i ser-ne més o menys, és quelcom que ho decidirà la persona que hi col·labori. Per ser Barça, per ser Catalunya i per ser Passió, tothom és neces-sari però ningú imprescindible.

PER AMOR A L’ART CARLES REYNÉS MONTORIOL

Un ampli elenc acompanya a Antonietta i Gabriele (Maria Martín, Ernest León): Carmina Bosch, Serafí Casanovas, Queralt Sàez, Marc Casanovas, Nàdia Torres, Víctor Hidalgo, Jacob Lozano, Júlia Munné i David Parras. A l’equip tècnic: Àngels Vidal, Francesc Ripoll, Montserrat Martorell, Magdalena Pons, Anna Prats i Carme Paltor. Els responsables de direcció: Joan Castells i Dolors Canals. Escenografia: Rafa Haro. Imatges, llums i so: Xavier Mas i David Oriol Rebollo.

27

Una Jornada Particular

Al Patronat Parroquial van tenir lloc les representacions d’Una Jorna-da Particular, text d’Ettore Escola, sota la direcció de Joan Castells, qui fa manifest l’aspecte polític i va una mica més enllà d’explicar només la relació afectiva i molt especial d’uns personatges condicionats per la si-tuació personal. En tot moment són evidents el rerefons i l’entorn polític en el qual se situa el drama per deixar ben clar que és la ideologia impo-sada la que frustra la vida tant d’Antonietta com de Gabriele. Ella, casada, amb sis fills i un marit que la menysté en una societat masclista, i ell, un locutor de ràdio, intel·lectual i homosexual, en una Itàlia feixista que discrimina fins a l’extinció tot allò que és diferent.

Una posada en escena que va de l’expressionisme al neorealisme, sostinguda per una escenografia lleugera i molt ben resolta, realitzada per Rafa Haro, que facilita la distribució de l’espai escènic, fortament marcat per unes finestres que si bé miren cap al cel obert, també tanquen rere els seus barrots. Les interpretacions, com no podia ser d’una altra manera, tant de la Maria Martín com de l’Ernest León, deixen al desco-bert la pell dels seus personatges, la necessitat d’escapar de la realitat, el món reprimit en què viuen, i fa que empatitzem amb ells de seguida.

Més dura és la mirada es-crutadora de la portera, Car-mina Bosch, la qual també es veurà sacsejada per la relació dels dos veïns.

L’arrancada i final de l’obra, amb l’entrada en escena de la família ens situa en aquest realisme quotidià, lluny de la sensibilitat i les emocions dels dos protagonistes. És la nota fresca, i a la vegada il·lus-tradora, l’actuació grupal de grans i petits que formen aquesta família estereotipada.

Una producció de l’Associa-ció Beques Lola Lizaran que ha assolit un èxit notable de públic del qual se’n beneficia-ran els becats per a estudis en les arts escèniques.

Joan Castells posa de manifest l’aspecte polític i va una mica més enllà d’explicar la relació intima i efectiva dels personatges

_Carme Paltor

setsetset28

_VERSIÓ 2017 / Números 107 i 108 (juny-setembre 2009)

Una visió d’Esparreguera a través de la història del 777 per Gerard Bidegain i Figuerola

COSES QUE ES DEIEN…

Entrevista: Toni Espinosa, productor de cinemaPer Redacció“777: Espereu fer tanta història com ho va fer, en el seu dia, El Judes? T.E.: El provador de coses vol convertir-se en un homenatge a aquella primera cinta rodada i encara con-servada amb banda sonora en català, aquell “Judes” que Ignacio Farrés Iquino va rodar l’any 1952 a La Passió d’Esparreguera. Una pel·lícula que ha entrat a la història del cine-ma amb l’honor de ser la cinta en català més antiga que es conserva, interpretada majori-tàriament pels nostres actors amateurs. Ara, gairebé 60 anys després, volem repetir aque-lla experiència cinematogràfica que encara molta gent recorda. L’escenari és el mateix, Esparreguera i la seva Passió. I els actors, també majoritàriament, la gent del poble.”

APARTAT 24: L’horari comercial a EsparregueraPer Teresa Prats Margalef“Valgui aquesta carta per fer arribar el meu agraïment a les botigues de la vila que tenen obert a partir de les 9 del matí. Per desgrà-cia, les que tenen la gentilesa de tenir obert “tan aviat” són ben poques, però les que ho fan tenen prou sensibilitat per tenir en compte que a aquestes hores de la “matina-da” som moltes les persones que voltem pel carrer amb l’obligació de portar els nens a l’escola i ens trobem que no podem fer les compres que voldríem, ja que la majoria de botigues estan tancades.”

Portada número 108

COSES QUE PASSAVEN…

40 anys de casatsPer Redacció“El dissabte 4 de juliol, a Esparreguera, les parelles que es varen casar l’any 1969 van celebrar els 40 anys de casats. Ja ho celebra-ren el 1994 amb motiu dels 25 anys, quan s’aplegaren 37 parelles. Dissortadament, amb el pas dels anys, 5 companys d’aquella festa han desaparegut, però cal esmentar que no hi ha hagut cap separació ni divorci en tot el grup: “la llavor del 69 va ser bona”, diuen els mateixos casats.”

A MÉS, TAMBÉ

ARTS. La mostra d’Arts Gestuals i del Moviment, el Gest, tanca la seva 5a edició amb dos espectacles amb participació esparreguerina “Troupe”, d’Ens de Nos, i “Després del silenci...”, de Laia Minguillón.

BORRÀS. Josep Borràs dirigeix “L’alcova vermella”, d’en Sagarra, al Patronat.

CAMPANES. Se celebra el 60è aniversari de la col-locació de les campanes del campanar de Santa Eulàlia.

EXILI. La Sala d’Exposicions Municipal acull l’expo-sició Camí de l’Exili, amb 100 fotografies, 20 objec-tes i textos de primera mà per persones de la vila que van viure l’exili republicà.

FESTIVAL. El Festival Lola opta per la intermunici-palitat i s’amplia a Abrera, Olesa de Montserrat, Martorell i Molins de Rei. També es crea l’IN_LOLA, una plataforma paral·lela pels joves creatius en qualsevol disciplina.

GAT. Carme Paltor dirigeix “El gat negre”, de Lluïsa Cunillé, al Teatret.

HAMLET. Robert Gobern dirigeix “Hamlet... o no”, una adaptació seva del clàssic de Shakespeare, a la Sala Petita de La Passió.

INSTITUT. L’IES El Cairat celebra el seu 25è aniver-sari, organitzant una sèrie d’actes commemoratius.

LLUNA. L’Esplai La Lluna celebra el seu 20è aniver-sari reunint molts dels seus antics integrants.

MILLÁN. Xavier Millán (Entesa pel Progrés) deixa el càrrec de regidor de l’Ajuntament, després de 6 anys al capdavant de joventut i, en la seva darrera etapa, també de Serveis Socials Bàsics.

OLIVERES. Jaume Rosanas es proposa recuperar el cultiu de les oliveres centenàries de la Serra de Rubió.

PRESIDENT. Manel Roca és reelegit president del Patronat de La Passió d’Esparreguera amb onze vots dels catorze de la junta.

RECONEIXEMENT. L’esparreguerina Marta Puig (Lyona) guanya un premi al prestigiós festival inter-nacional de videoclips FIVECC d’Alacant amb “Te odio”, de LosSeisDías.

SARSUELA. Tramateatre i l’Escola Municipal de Música dirigeixen la sarsuela “Cançó d’Amor i de Guerra” per Festa Major, a La Passió, amb més de 150 participants.

EXPLICÀVEM…

Pàgina 33 Número 107 (Lluc López, Magí Raventós, J.M. Brunet, Ernest León i Eloi Mestre a l’enregistrament dels vídeos de la sarsuela “Cançó d’Amor i de Guerra”)

Pàgina 18 número 108 (Jaume Rosanas amb les seves oliveres a la Serra d’en Rubió)

29

Blaus fins a l’encreuament on hi ha amb un banc per a seure. Pugem cap a l’esquerra en forta pujada fins a trobar el camí de les Coves del Patra-

_ÉS MOLT BELLA LA COMARCA /

Jaume Porta del Club Excursionista d’Esparreguera organitza aquesta secció dedicada a les activitats de muntanya i, edició rere edició, planteja recorreguts propers i assumibles per als nostres lectors.

DIFICULTAT

Descripció: Esparreguera (pl. Serrala-da) - Can Roca - Ca n’Astruc Vell - Camí de les Parts - Forn de Calç (Collbató) - Coll de Can Rubió - Can Rubió - Can Roca - Esparreguera.Recorregut: Hem cregut que valia la pena donar suport a la recuperació d’un camí antic perdut, el Camí de les Parts, de Ca n’Astruc Vell a Collbató.

La sortida la comencem a la plaça de la Serralada –d’on surt la Marxa del Montserratí–, prenem el camí veïnal fins a Can Roca, baixem direcció els

CAMÍ DE LES PARTS có. Farem 150 m d’aquest camí per a trobar el torrent que puja fins a la pista del Mas Manader. Un cop arri-bem, agafem a mà esquerra direcció a Capbrot de Rubió; passarem per l’en-creuament que a la Marxa del Mont-serratí diferencia el recorregut curt del llarg, nosaltres anirem a la dreta, pel recorregut llarg. Arribem al punt més alt de la sortida, Capbrot de Rubió 427 m. A partir d’aquest punt baixem per la pista fins a arribar a Ca N’Astruc

Dades: 12,35 km de recorregut, 450 m de desnivell positiu, el punt més alt és el Capbrot de Rubió (427 m).Durada: aproximadament de 2 hores i mitja a 3 hores i mitja amb aturades.Per descarregar el track: https://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=17244198

Vell, masia impressionant que el com-te Guillem va donar al comte d’Espar-reguera al 985. Un cop arribem a la tanca de la Masia girem direcció a Collbató per una pista ben marcada. Trobarem alguna marca blava, més endavant aquesta pista es converteix en camí, deixem el trencall de la clàs-sica del Montserratí a la nostra dreta.

Aquest ja és el camí recuperat de les Parts, primer és força pla fins a arribar a l’antiga nau de les Parts, edifici en ruïnes on es feien les particions de les

collites dels pagesos, d’aquí li ve el nom de les Parts. A partir d’aquest punt i fins a arribar al Pou de Calç de Collbató, el camí puja força.Des del Pou de Calç, tornem per la pista direcció a Esparreguera, passant pel Coll de Can Rubió, Els Italians, Can Rubió, Can Roca i Esparreguera.

setsetset30

Maria MontoriolLlopart

_ENTREVISTA / PER CARLES REYNÉS

Ha estat una experiència curiosa pas-sejar amb la Maria, pel bell mig del car-rer dels Arbres. Mai no havia vist mirades estranyades tan a prop de la meva perso-na. Ella era el centre: per la radicalitat del seu vestuari, quasi sempre va de negre i complementat de cadenes i tatuatges. Jo era una noia tímida i de cop i volta em vaig passar a l’extraversió. Volia trencar esque-mes, sentir-me diferent i no per la neces-sitat de ser diferent. Sap que quan va pel carrer tothom la mira i parla d’ella, però li és igual, li agrada. La música rock, un dia em va atrapar i ara fins i tot la necessito per llegir i escriure. El rock dur, el vestu-ari, la lectora i l’escriptora, formen un tot compacte en un dels moments més dolços de la seva vida.

Quasi ha llegit tots els llibres, des dels clàssics més clàssics fins als clàssics del segle xx. M’és molt difícil dir títols o autors, n’hi ha tants i tan bons: m’agrada molt la ciència ficció i la literatura de terror. Amb

tanta lectura acumulada, la Maria, va més enllà del tema, i com un músic que escolta un concert, demana al llibre: ritme, bona tècnica i una bona veu –el sentit narra-tiu lligat a una bona construcció dels per-sonatges. Al principi, la lectura va ser una mena de refugi personal, una connexió amb altres mons i una recerca del jo propi que amb el temps ha esdevingut una necessitat. Creu que el respecte que mereix un llibre, de mica en mica es va diluint; la concen-tració necessària per llegir una pàgina es-crita cada cop és més escassa.

Durant els darrers tres anys, he escrit una novel·la: “Sense títol no hi ha llibre”. Va presentar uns fragments d’aquest lli-bre a un concurs i li van dir que no sem-blava una novel·la i aquesta anècdota li va facilitar el títol i l’energia per continuar. És una no-novel·la, amb picades d’ullet a mol-tes de les coses que han anat emplenant la meva vida i ara no em fa res dir que té molt d’autobiogràfica. També comenta que és

un llibre amb diferents nivells de lectura, però que sobretot vol ser senzill. La meva germana ha dissenyat la portada. Escriu-re, vol molta organització i com que ja ha trencat el gel amb la seva òpera prima, es-tà il·lusionada amb una altra novel·la més llarga. Tinc moltes coses a dir i dir-les a la meva manera i les vull dir escrivint. Molta lluita amb la mala salut, molts crits silen-ciosos, moltes hores en blanc... sort del negre sobre blanc.

Els meus gustos cinematogràfics, com en la literatura també són clàssics; doneu-me gènere psicològic, terror o ciència ficció... però que sigui bo. La Maria quan diu “que sigui bo”, riu una mica avergonyida, tot vo-lent afirmar: no sóc ningú especial, però sí algú que aprofita el coneixement i el cri-teri que m’han donat l’estudi, la lectura, la família, els amics i la vida. Puc escriure el que vull, quan vull, construir, destruir... però, tinc un fort sentit de la consciència: no sé mentir.

La Maria és de llegir. Ara és la moderadora general del club de lectura de la biblioteca d’Olesa. Després de ser recepcionista, persona de neteja, dependenta… potser aquesta és la feina, de totes les que he fet, que s’acosta més a allò que he estudiat. És de filologia hispànica i això és sinònim de dificultat per a trobar feina relacionada. La Maria és de literatura: gran lectora i gran escriptora; per cert, això darrer ho descobrirem aquest Sant Jordi: “Sense títol no hi ha llibre”. Sempre he viscut a Esparreguera, és el meu poble. Però el trobo apagat, amb poques respostes.

Dr. Miquel MasanaG I N E C Ò L E G

Pl. Ajuntament 5 (1r 2a)08292 ESPARREGUERA

PER CONCERTAR VISITES

608 979 245

Revisió ginecològica amb CIT i ECO

Visita ginecològica amb ECO

DR. MIQUEL MASANA : : 23–05–’ : : F 11 : 04 :

F 11 : 04 : GA : 27w2d DVA : 70 :

Ecografies 3D i 4D

Sant Miquel, s/n . ESPARREGUERA

samysCONFECCIONS

Sara GómezTravesset

PSICÒLOGA I LOGOPEDARehabilitació dels trastorns de la parla i el llenguatge

en nens i adults

CREU BLAVA ESPARREGUERAAv. Mil·lenari, 6 baixos

T. 93 777 63 53 / 93 777 60 77

FORN DE PA

JORBA

c/ Gran, 6 · T. 93 777 19 40Camí Ral, 26 · T. 93 777 46 04

ESPARREGUERAAv. Generalitat, 32 T. 93 770 34 07

ABRERAc/ Ferran Puig, 109

T. 93 777 14 66 ESPARREGUERA

Mecànica General de l’Automòbil

TALLERS GERMAN

CONSTRUCCIÓ I ESTAMPACIÓ

Ctra. NII, km 581T. 93 777 18 96 - F 93 777 53 61 ESPARREGUERA

c/ Hospital, 50 ESPARREGUERAT. 93 777 15 88

SUPER NATURAProductes Naturals

DietèticaHerboristeria

Angelina GarciaDiplomada en Botànica Medicinal

41 anys al seu servei!

T. 93 777 45 37 678 456 045Torrent Mal, 23 -3r -2aESPARREGUERAwww.pinturesmata.com

CLÍNICA DENTALDR. LLOR FARRÉ

odontoestomatologia generalortodòncia - implantaments

restauracions computeritzades

C/ Arbres, 1 (2n) ESPARREGUERAT. 93 777 21 00

Pol. Ind. Can Sedó C/ Tallers, 10 ESPARREGUERAT. 93 777 35 00 F. 93 777 38 12 www.fayme.com fayme@fayme.com

• Fabricació d’accessoris i mobles metàl·lics

• Especialitat per a electrònica “disseny modular especial”