Llengua Castellana

GUANYADORS

Nuria Pradhan, 1º ESO B

Lola Carranza, 2º ESO A

Mishell Hidalgo, 3º ESO A

Juan Córdoba Gámez, 4º ESO B

Mireia García González, 1º

Bachillerato A

Luis Alvarado, 2º Bachillerato A

''El árbol del bosque'

De un día de lluvia,y un excremento de ratón,

un día cualquiera, un precioso árbol apareció.

Aún era pequeñito,sin fruto madurito,

pero tenía muy claroque quería ser manzano.

A su lado había un arbusto

que era presumido y con muy buen gusto,porque era de muchos colores

y tenía muchas flores.

El árbol tenía un presentimientode que algo iba a pasar,tenía ese sentimiento,que le hacía esperar.

De un día de lluvia

y un excremento de ratón,un día cualquiera,

el precioso árbol, en manzano se transformó.

Nuria Pradhan, 1 ESO B

¿Es realmente así como queremos vivir?

¿Es tanto pedir ver un poco de paz a nuestro alrededor?

Este mundo necesita más amor.¿Sería tanto pedir una sonrisa en tu cara sin que nadie

te la quitara?Sólo puedo decir que tu risa me enamora,

quiero verla cada hora¿Por qué existe tanta gente dañina?

Sólo sé que esta gente borra la alegría.Estas personas que sufren cada díaporque no tienen ni para comida.

Estas personas que mueren ¡Qué pena!¿Por qué no hacer la paz en vez de la guerra?

Pido un minuto de silencioes tan solo poco tiempo.

Pido este minuto para que nos demos cuentaque esto no mejora, sino que empeora:gente en paro, sin trabajo y con familia;

sinceramente esto no es vida.

LOLA CARRANZA, 2ºESO A

UNA CARTA

Una carta a la persona que ha estado conmigo toda mi vida: mi madre. La mujer que me ha aguantado siempre y aquella que durante este tiempo ha ejercido de padre a la vez que de madre. La hija única y por ello la más mimada, desde que nací para ella siempre he sido yo su fuerza para seguir adelante, por eso escribo sobre ella, para mí la persona más fuerte que conozco.Gracias a ella que ahora soy como soy, le doy las gracias por ayudarme a levantarme siempre que me he caído, gracias por demostrarme que aunque todo vaya mal siempre queda algo o alguien por lo que luchar y sonreír, gracias por todos los consejos que me da, por todas las broncas que hacen que me dé cuenta de lo que he hecho mal, por las charlas que a veces hacen que me sienta incómoda pero que como siempre ella hace posible sobre llevarlas y sobre todo aquellas en las que no hacemos más que reírnos.Le doy las gracias por todos los domingos que nos pasamos la tarde riendo y viendo películas, le doy las gracias a ella, que es la única persona en el mundo que me soporta, pero que a veces se cansa, la única persona que pase lo que pase sé que siempre estará ella a mi lado para darme todo el cariño que una madre puede dar a una hija.Una carta en la que también le pido perdón, perdón por los gritos y peleas que hemos tenido pero, sobretodo perdón por tantas decepciones que le he dado y no merecía, porque al final del día es la persona que más malas caras se lleva y la que más son risas se merece, pero yo sé que en un futuro ella estará orgullosa de mí, lo conseguiré solo por ver la cara de satisfacción de ella, para que vea que todo lo que hizo por mí, no lo hizo en vano. MISHELL HIDALGO, 3ºESO A

Nunca me había pasado…

Nunca me había pasado algo tan malvado. Estoy traumatizado, un fantasma se me ha

presentado.

Estaba tan tranquilo en casa y de repente esto me pasa.

No estoy tranquilo,

esto no es nada divertido.

Esto no me puede estar pasando, una broma me deben estar gastando. ¿Y si es verdad lo que está

sucediendo? ¡Hay madre, que miedo tengo!

Tengo que pensar bien lo que debo hacer, ¿salir corriendo o enfrentarme a él? Voy a ser valiente y a por él voy a ir, ¿ser asustado?

no lo puedo permitir.

Me acerco al fantasma lentamente, procuro ir silenciosamente.

Cuando estoy a su lado lo toco suavemente, y cuando

veo que es una sábana se la quito bruscamente.

Es mi hermana haciendo la tonta, y yo le lio una buena bronca. Le digo que se vaya a la cama

y que mañana se lo diré a la mama.

Juan Córdoba Gámez, 4º ESO B

Gotas invernales El cementerio de Montjuïc lucía su característica tristeza y el estacional misterio que transmitían sus árboles en mitad de invierno. Llovía intensamente, como lo hacía en los ojos de Lorena. Llovía como el día que la enterraron. El cementerio estaba en un absoluto silencio. Se oían las gotas golpeando las hojas, o las antiguas losas del camino. Las mismas gotas que resbalaban a través de las letras de la lápida. Lorena permanecía quieta delante de ella, leyendo una y otra vez la fecha que estaba grabada en la parte superior. Iba vestida con un pantalón tejano azul marino y una blusa blanca, cubierta por el abrigo que le había regalado su abuela, largo, negro y de piel que le llegaba hasta las rodillas. Sólo se lo ponía por navidades. El abrigo se abrochaba solo desde el pecho hasta la parte baja del abdomen, dejando libre la parte del muslo. La parte derecha ondeaba a causa del viento que venía del nordeste. Lorena llevaba una boina negra como gorro y una gorda bufanda color vino enrollada en el cuello. Con la mano izquierda sujetaba el paraguas negro y con la derecha un ramo de jazmines. El jazmín era la flor favorita de su madre y, desde su muerte, también la suya. Tenía aquel perfume característico que siempre le hacía cerrar los ojos y transportarse a otro mundo. Un perfume que le venía a la memoria muchas veces, de forma repentina. Haciendo un esfuerzo para que no se le escapara el paraguas con el viento, se agachó, enganchándose al mismo tiempo la parte de detrás del abrigo detrás de las rodillas para que no se manchara con el barro. Colocó el ramo delante de la lápida. “Otro diciembre sin ti, mamá. Otras Navidades sola. Te quiero”, pensó para sí. Se levantó y se encaminó hacía la salida. Isaac la esperaba en el coche. Era una suerte que tuviera el carnet de conducir y se hubiese ofrecido a llevarla, el trayecto en autobús hasta allí siempre había sido lo que le echaba hacia atrás a la hora de ir a ver a su madre. Al arrancar, Lorena se había quedado absorta mirando las gotas que caían por la ventana del asiento del acompañante. Gotas que parecían luchar por el primer puesto de una carrera.

Mireia García González, 1º Bachillerato A

Lucy, o como un alma buena puede marcar tu vida

Aún recuerdo cuando la vi por última vez. Aquel día prometí que iría al cumpleaños de mi primo, a pesar de que no suelo estar muy presente en las reuniones familiares. Recuerdo que estaba a la víspera de los exámenes trimestrales, y por ello había decidido irme pronto de aquella reunión. Estuve con mis primos jugando un poco a la consola, comí, y a las dos horas de llegar, me tuve que despedir de todos mis familiares. Casualmente, Lucy fue la última persona de quien me despedí, y ojalá, y lo digo con todo mi ser, le hubiera podido dar un profundo y sincero abrazo, pero debido a las prisas irremediables que tenía, solo me limité a darle dos besos, e irme.- ¿Ya te vas Luis, tan rápido? Bueno, ya nos veremos.Nunca sabemos lo que nos puede deparar el futuro, a veces puede estar de nuestra parte, o por otro lado, puede ser ingrato y traicionero. Puede que nuestros seres más queridos, algún día tengan que partir a otros confines, pero a pesar de ello, el canto del gallo seguirá sonando cada mañana, el tic-tac del paso del tiempo seguirá transcurriendo sin cesar, las gotas que caen del cielo seguirán bañando nuestros calles, y el sol, va a ser el mismo de modo relativo, iluminando nuestros días, dándonos esperanzas y haciéndonos saber que estamos vivos. La vida continúa, hay que ser fuertes y seguir adelante. Está bien decir que tenemos que vivir cada día como si fuera el último, pero también creo que es importante estar dispuesto a llevarse bien con todos, ser capaz de perdonar, y abandonar las rencillas con aquellas personas con las que no merece estar enfadado, porque eso solo supone un obstáculo para nuestro día a día. Nunca vas a saber cuándo esas personas van a partir y por ello, hay que intentar quererlas pese a las circunstancias. Como dice el dicho: nunca sabes lo que tienes, hasta que lo pierdes.Lucy pudo haberse llamado, Blanca, Miriam, Iris, Emily, Carolina o cualquier otro nombre, pero el apellido es el mismo, Inmigrante. Trabajó desde la diversidad y escribió nuevos horizontes, muy lejos de familias, de amistades, y de sus orígenes. A ella le tocó emigrar a otros firmamentos, y lo hizo tal cual fue su excelsa vida, llena de valentía, amor y lucha.Y se fue y nos dejó de la manera más silenciosa y apresurada. Mientras asimilaba su pérdida irreparable, triste y definitiva, su recuerdo sembró en mí una gratitud eterna a una mujer que me tendió la mano siempre, que nunca escatimó en ser solidaria conmigo, con mi madre y con mi padre. Era una mujer que no se hacía notar, pero que era de vital importancia para todos nosotros, era un gran eje que nos sostenía y nos motivaba.Hoy quiero darle las gracias por las invalorables ayudas que le ofreció a mi madre, jamás le negó nada y lo hizo sin pedir nada a cambio. Gracias por aquellas pequeñas discusiones futbolísticas que siempre mantuvimos. Ahora sé dar la mano cuando pierdo. Gracias por darme la oportunidad de vivir grandes experiencias contigo y con toda tu familia, todo aquello quedará insertado y anclado eternamente en mis recuerdos.Me sentiré siempre bendecido por tu amistad y cariño. Me queda y me quedará tu sonrisa y tu comprensión. Gracias Lucy, que Jehová te reciba con los brazos abiertos, allá donde quiera que estés.

Luis Alvarado, 2º bachillerato A

Llengua Catalana

GUANYADORS

Nayara Jau, 1r ESO A

Karen Manso Tijeras, 2n ESO B

Nashila, Sabah, 3r ESO C

Esther Serna Sebastià, 4t ESO

C

Ana Lucia Conde Gómez, 1r

Batxillerat A

Guillermo Clemente, 2n

Batxillerat A

Helena Pascual, CAS

Els amics

Els amics són especialsfins i tot et fan regals

són molt sincerspoden ser tafaners.

Quan estàs plorantells vénen volant

quan estàs de mal humorells sempre et fan un favor.

A vegades fan brometesperò sempre petitetes

mai t’abandoneni sovint et perdonen.

Es fan els forçutsi són uns tossuts

però els amics sónels millors del món

Nayara Jau, 1r ESO A

La vida vista des dels ulls d’una vaca Com tots els dies, el granger ve per assegurar-se que totes les vaques estiguin. Després comença a munyir-les una a una. Jo sempre sóc l’última perquè sempre m’ha fet por. No sé perquè, però n’ m’agrada gens. Després, ens dóna el menjar i, a vegades, ens deixa lliures pel camp; sobretot a la primavera i a l’estiu. A mi m’agrada anar més enllà del camp, als boscos. Allunyada dels altres; però mai aconsegueixo travessar-lo del tot perquè quan el sol està a punt de pondre’s he de tornar a la granja. Així diàriament, sense cap altre remei.A vegades, em quedo al camp mirant les persones com juguen lliurement. M’agradaria ser humana... La vida d’una vaca és molt avorrida. No hi ha emocions. No hi ha res d’interessant. Només saps que d’un dia a l’altre et menjaran com un bistec.Així que un dia em vaig disposar d’anar-me’n de la granja per sempre. Van passar hores i hores i vaig començar a caminar pel bosc. El sol ja estava amagant-se però vaig continuar caminant de nit fins que no vaig poder més i em vaig quedar a descansar sota d’un arbre. I fins que el sol no va tornar a sortir no vaig continuar caminant. Vaig aconseguir travessar el bosc sencer i vaig arribar a un poble, però quan em va veure un nen, va agafar-me i va portar-me una altra vegada a la granja.Vaig continuar la meva vida avorrida de sempre. Ara sóc conscient que a vegades els somnis que vols no es poden fer realitat, però pots canviar una mica la teva rutina diària. Així és la vida d’una vaca...

Karen Manso Tijeras, 2n ESO B

EL MEU MÓN

Avui estic feliç.Ahir estava trista.

Demà estaré vivint.Tinc problemes, Però continuaré

Amb amor i esperança.La paciència em deixa,

I la intentaré agafar.Seguiré vivint.

La gent em diu coses dolentesPerò jo confio en mi.

Seguiré pujantPer buscar un món feliç.

Avui estic valentaAhir estava covarda.Demà estaré vivint.

Cada dia m’aixeco i em pregunto Oi, que avui passarà feliç?

Mai tornaré a plorar de mi.Mai tornaré a riure de tu.

Riure de mi mateixa.Ploraré dels teus problemes.

A veure si així puc viure.

Nashila Sabah, 3r ESO C

Història d’un arbre Fa deu anys quan només en tenia set, la meva mare em va dir que una de les coses que havia de fer a la vida era plantar un arbre. En aquell moment no entenia quina importància podia tenir el fet de plantar un arbre, però igualment ho vaig fer.Vaig anar amb la meva mare al parc on anàvem sovint a jugar i vaig plantar unes llavors. Tot i haver-ho fet seguia sense entendre la necessitat de fer-ho.Creia que a la vida hi havia coses més importats com l’amor, la família, els amics... Però la meva mare em va explicar que els arbres eren molt i molt importants, ja que ells ens faciliten oxigen per poder respirar i gràcies a això podem tenir tot allò que estimem amb el cor.En aquell moment vaig entendre la importància que tenien els arbres, així que el vaig anar cuidant de la millor manera possible, el regava, el podava... Deu anys després, quan el meu arbre era ben alt , tenia un greu problema. Volien treure el parc i amb ell tota la vegetació. Jo no volia que passés això, ja que era l’últim record que tenia de la meva mare.Vaig anar a l’Ajuntament, però no va servir de res, l’alcalde no es podia responsabilitzar d’aquell fet, l’única possibilitat era que tot el poble es posés d’acord. I així ho vaig fer, vaig anar casa per casa demanant ajuda per tal que no tallessin els arbres del parc. Finalment, tot va acabar bé i ara, després de més de deu anys, puc conservar l’últim record que tinc de la meva mare i cada vegada que passo al costat d’aquell arbre puc recordar-la.

Esther Serna Sebastià, 4t ESO C

Colom negre

Colom que véns vestit de brom portes gravat al cor

les paraules de la mort, amb fil de seda brodat

el signe de la pietat.

Colom que véns vestit de plomtreu-te del cor el plor

vés-te’n cap al teu hort,demostra l’honestedatdigues que has lluitat.

Colom que de negre vas vestit

sempre duus el dolor al pitdeixa’l del teu cor sortir,

treu-te el desconsolacaba amb aquest dol.

Colom que de l’alba vas vestit

amb el sol has ressorgiti per fi et veig lluir,

ja has trobat el teu consolvola amb el rossinyol.

Ana Lucia Conde Gómez, 1r Batxillerat A

Una comunitat no gaire normal

La xerrada que vaig fer va ser massa llarga però de gran importància, i tot i que no es van presentar ni la meitat dels veïns, el secretari no va incloure les dades personals dels assistents a la reunió, perquè no es va recordar de demanar-los-les. Per a què després diguin que no em comprometo amb els assumptes de la comunitat, perquè si convoco una junta i no apunten qui ve i qui no, ja em direu...Sóc en Manel, president d’una comunitat situada al carrer Peris, gairebé al centre de Girona. La nostra comunitat compta amb tot tipus d’instal·lacions: un gimnàs no molt gran al costat de la piscina comunitària i un petit supermercat propietat d’una dona de la nostra comunitat. La Rosa (propietària de la botiga) regala mirades de simpatia, però quan vénen clients nous no els en regala cap, ja ha tingut problemes amb lladregots i gent poca solta. Tornant al tema de la reunió, la vaig convocar perquè l’altre dia es va espatllar el motor de la màquina netejadora d’aigua de la piscina, i és per això que tenim uns homes encarregats d’aquests tipus d’afers en la comunitat. És un conveni amb una empresa externa que té un petit local als baixos de l’edifici. Llavors, quan els operaris marxen del taller deixen la roba bruta al vestidor, però avui no la hi han deixada, han començat una vaga amb la seva pròpia empresa i no volen treballar, i a més, la piscina segueix espatllada, i clar, si fos a l’hivern no passaria res, però a mig juliol es nota, i bastant.A tot això, suma-li que ara tothom sap que en Jaume, fill del propietari del cinquè segona, tenia accés al fons comunitari i havia estat robant diners comuns durant molt de temps. És clar, el van enxampar perquè l’Eusebi em va informar, ja que el mateix Jaume li va contar a ell en secret quan el va veure sortint del banc amb un feix de bitllets. Avui l’han detingut i l’han portat a la presó... Ai en Jaumet, que sempre explica secrets als amics però d’ençà avui que no els n’explicarà més, almenys en 10 anys...

Guillermo Clemente, 2n Batxillerat A

Què fa realment felices les persones?

No totes les persones són iguals, per tant no totes les persones, les fan felices les mateixes coses. Però hi ha una cosa que sí que fa felices totes les persones del món, l’amor.L’amor dóna felicitat, però la felicitat sempre va acompanyada de la tristor, encara que siguin totalment el contrari l’una de l’altra, és una d'aquestes paradoxes que fan pensar en la complexitat de la vida humana . La felicitat és un dels sentiments més bonics del món i la tristor un dels més lletjos però totalment necessari. Per això, no cal fer esforços amb un mateix i lluitar contra la tristesa. Per obrir les portes a la felicitat hi ha altres camins com per exemple, donar la importància que es mereix la relació amb les persones del voltant. La felicitat és com la recompensa de l’amor. L’amor té diferents formes d’expressar-se. Hi ha: l’amor de la família, l’amor dels amics, l’amor d’un home o dona, l’amor de les paraules, l’amor de l’amabilitat, l’amor de la caritat, etc. El que és l’amor, no es pot explicar amb paraules, simplement el sents i no el pots parar, és incontrolable.

Helena Pascual, CAS

Llengua Anglesa

GUANYADORS

Sandra Carmona , 1r ESO A

Alexandra Lozano González,

2n ESO A

Elvira Arias Quesada, 3r ESO

B

Virginia Luengo, 4t ESO B

Pepi Córdoba, 1r Batxillerat A

Ana León Padillo, 2n

Batxillerat B

The fishermen

Monday 12th February 2004 was Michael´s birthday. He was

eighteen years old and that day he started in a new job. He

was a fisherman as his father was.

The days went on and on, and Michael wasn´t happy, because

he saw how fishes died and he didn´t like it. One day, he talked

to his father and he commented his problem. His father told

him: It´s normal the firsts days, but you will get used.

Michael thought that his father´s answer wasn´t the correct or

at least, not enough for him. He knew that he couldn´t see

nevermore how the fishes died; it was terrible for him and he

wanted to do something to help. Michael investigated some

associations and he decided to join one of them.

The next day, he talked to his father about his decision, and

Michael offered him to join, too. The father refused and the

son went alone. Michael fought for the salvation of animals.

Every time that the father fished, he thought about his son, so

he decided to join him and fight, too.

Finally, father and son fought together as a team.

Sandra Carmona, 1r ESO A

THE WAY YOU MAKE ME FEEL

You make me feel special,you make me feel new,

you make me feel loved,with everything you do.

You keep me close when I’ m sad,

you dry my tears of my face,every time we are together,it seems like a perfect place.

I smile when we are together,no matter how bad things are,you always make them better.

But even I think I love you,

I can’ t expressthe depth of my feelings for you.

I hope you know what’ s in my heart,

because loving youmeans more to me

than anything in the world and it always will.

Alexandra Lozano González, 2n ESO A

LOVE

Hi, it’s me. Perhaps you don’t know who I am and why are you reading

this now. Yeah, it’s you. You are the person that I’ve chosen to express my

feelings today because you have this letter in your hands.

First of all I want to introduce myself. My name is Elvira and I’m 14 years

old, I love music and travelling around the world. I’m tired that in my life

anything is good enough and if you are reading this is because you are a

beautiful person, come on don’t lie yourself. One day, all the bad things

will disappear and only you and I will stay here in our own world where

there aren’t bad people or false words, just us.

Now, I want you to close your eyes, if this sky blue or maybe chocolate

brown instead, are you ready? Okey. Think about the things that make

you happy and smile because you are so pretty when you do that. Do you

know? I have to say that you have the most beautiful smile in the world

even if I’ve never seen it, I know. I know why you haven’t stop reading

this, come on don’t think about why you’re wrong. Only think about us,

about our love, love because you didn’t think this could happen five

minutes ago, but we are here, we love ourselves and we don’t want that

the wrong things make us down. Now, stand up and go out, have fun and

if you are sad just get this letter and read it, read it as many times as you

need because this is real, this love is real and because I’m real, too.

So hurry up and smile, go and eat the world because you are the most

imperfect, perfect person I’ve ever met and I love you for that.

ELVIRA ARIAS QUESADA, 3r ESO B

Life

Have you ever felt happiness? Love, friendship, sadness… If you

have felt any of these feelings is because you are alive. Every day

when I wake up, I have another opportunity to make my life

perfect, it’s sometimes very difficult because we make lots of

mistakes, we are wrong, and we get angry with our friends, with

our family… Life is not easy, one day you wake up very happy and

you turn to your house sad. You try to put a smile on your face

but it isn’t always possible.

Once I was at home, like another and simple day, it was a boring

day, and I started to think and I came to the conclusion that if I

don’t live my life, perhaps one day it will be late.

Since that day, every day I wake up and I smile, I cry, I sing, I

dance, I live, because life is sometimes hard. Life sometimes

takes away all what you love. When you are happy, it makes your

day wrong, but you have to try to go ahead, for all the people

that you love but now are in another place, in the sky, and all

that people are your stars and your guide, your force to survive

every day.

For all the people that every day is angry or sad, I want to say

that we have got only a life so smile, laugh and live. For all the

people that are watching us in the sky.

VIRGINIA LUENGO, 4t ESO B

THE SAILOR

A young sailor was sailing,ignoring what the people were saying.

Something strange people saw in the beach,and everyone thought it was a witch.

The sailor did not care,until he saw things everywhere.

He wanted to be the bravest,because he had been the dumbest.

He saw far away,a cave he could stay.

He thought there he would be safe,but it was a very dark cave.

Then a noise he heard,

and he got scared.A sweet voice he was listening,

which was whispering.

By the voice he felt attracted,he didn't know he was being enchanted.

With a pretty mermaid he felt in love,and with her disappeared inside the cove.

Pepi Córdoba, 1r Batxillerat A

All I need is...

Someone told me once that happiness is having all you want.This person didn't tell me about people or even feelings... This person didn't know that happiness is much more than having everything you want, much more than money. He should know that happiness is… loving everything you have; happiness is… doing your best every day, without giving up, reaching everything you had always wanted in your life. Happiness is …smiling enormously and laughing until you cannot continue breathing; happiness is… loving those people who love you too; happiness is… loving yourself, accepting your defects and trying to improve them. There is nothing better in life to be happy, to be sure of everything you do and not to stop smiling just because you fall. You can get up, continue walking, and continue living. These are the important things in life and he didn't know them. But the only thing that I can do is showing him everything I wrote, because he can still improve his life, his lifestyle... What would happen if I do not try to teach him? He would still be thinking that life is nothing more than money or just materialism.Life has a lot of values to consider because those values help you to be happy.All I need is people who want to overcome themselves.All I need is being surrounded by people who consider all of those values and carry out with them.All I need is mental peace.All I need is loving and being love.All I need is having forces to reach everything I want.All I need is leaving my footprints all along the time.All I need is leaving this world without regrets, so I will know that I did all my best. I want to leave something to remember, I want to bring someone to happiness, so people won't forget that I loved, I lived each day until I died and the hearts I had touched, will be the proof that I live.All I need is showing the real values in life...

Ana León Padillo 2n Batxillerat B

Llengua Francesa

GUANYADORS

Miquel Jorquera,  1r ESO A

Alejandra Pio, 2n ESO A

Hugo Cobo López, 3r ESO B

Laura Romero, 4t ESO A

Susana Meza Huaman, 1r

Batxillerat A

Ana León Padillo, 2n

Batxillerat B

LES NOMBRES

Le numéro un est en train de lire,et le numéro deux est la musique,

le numéro trois est le richeet le numéro quatre est le sympathique.

Le cinq est le prétentieux

et le numéro six est le meilleur buteur.Le numéro sept est le bibliothécaireet le numéro huit est l'organisateur.

Le numéro neuf est le maître,

et le numéro dix est l'informaticien.Vous avez vu ma merveilleuse famille,

et j'ai déjà expliqué mon histoire.

Miquel Jorquera, 1r ESO A

L'AMOUR

Je n'ai pas besoin de respirer,parce que je respire ton air.

Je n'ai pas besoin de rêver,

car tu es mon rêve,pas besoin de parler,

parce que ton amour est ma vie.

J'ai pensé à toi,sur tes lèvres et le désir,

dans tes yeux et ton silenceet les sentiments dans ta peau,

et j'ai décidé que je t'aime,mais je n'ai ni besoin d'y penser.

Alejandra Pio, 2n ESO A

L’ AMOUR POUR LA MUSIQUE

Comme je suis un enfant,

je trouve la musique fascinant.

La musique est mon amour,

je ne sens pas de meilleur.

Je ne peux pas la quitter

parce que, sans elle,

je ne peux pas respirer.

Classique ou moderne pour choisir,

Toutes me font sentir.

Hugo Cobo López, 3r ESO B

 JE SUIS DIFFÉRENT

Je ne suis pas comme les autres,je suis différent

je ne peux pas danser,je ne peux pas marcher.

Mais tout cela m'est égal,

je ne lui donne pas d'importanceparce que je peux aussi aimer,je peux aussi parler et chanter.

Peut-être les gens pensent

que je ne peux pas être heureux sans des jambes;mais ils se trompent

parce que le bonheur est beaucoup plus que pouvoir marcher

Je suis heureux parce que j'ai quelque chose que plusieurs n'ont pasJ'ai les personnes qui m'aiment

Une famille et les amis qui me soignentet qu'ils ne me font pas sentir inférieur

Laura Romero, 4t ESO A

Avant d’embarquer Nous sommes déjà en Septembre, l'été a passé très vite, j'avais jamais imagine que je partirais si tôt, mais la possibilité d'étudier à l'étranger ne se donne pas tous les jours, je dois me sentir orgueilleuse. Les valises sont faites, mais je ne me sens pas prête pour le voyage. Je sors par la porte et vais dans la voiture, mon père ouvre le coffre pour garder les valises et nous partons pour l'aéroport. De la fenêtre, je vois passer Barcelone et avec un soupir je dis au revoir à la ville que m’a vu grandir. Nous arrivons à El Prat, je vois des personnes qui ne se sont pas vues depuis longtemps, je peux sentir son amour, elles s'embrasent très fort, elles doivent se sentir comme si le temps s'est arrêté, c’est un moment très spécial et heureux. Mais je ne suis pas ainsi, je dois partir et laisser ma famille et mes amis. Tous les moments que j’ai partagé avec eux arrivent à ma tête, penser que je ne serais plus avec eux me rend triste. L'heure d'embarquer est arrivée, l'heure de dire adieu au passé et saluer le futur. J’embrasse ma famille et des larmes tombent sur nos figures. Une fois que je suis à l'avion, je vois tout très petit et je me sens encore très petite, une nouvelle vie m'attend avec des nouveaux moments. Mais, ce n’est pas un adieu, je dis seulement au revoir...

Susana Meza Huaman, 1r Batxillerat A

Les jours nuageux

Aujourd'hui le soleil n'est pas sorti. Aujourd'hui le soleil ne veut pas être vu, peut-être il est fatigué de briller, peut-être il est fatigué parce que personne n’apprécie son travail. C'est vrai qu'il y a des personnes qui préfèrent les jours nuageux, mais il y a d'autres qui veulent toujours le soleil dans un beau ciel bleu.Nous avons l'habitude de nous plaindre pour tout, est-ce que tu penses qu'il y a un seul jour où nous ne nous plaignons pas pour n’importe quoi? Est-ce que tu penses que nous savons apprécier les petites choses de la vie? Peut-être, le soleil n'est pas sorti aujourd'hui, mais peut-être il sortira demain ou après-demain. Mais ce n'est pas une raison pour arrêter de sourire, pour arrêter de profiter de la vie.Nous avons une opportunité chaque jour, le problème c’est que nous ne savons pas la profiter.Si aujourd'hui il y a uniquement des nuages dans le ciel c’est parce que les personnes doivent apprendre que la vie ne donne pas toujours tout ce qu’ ils veulent, que nos devons respecter les goûts des autres personnes pour vivre tranquillement et heureux.Oui, la vie est belle, mais avant que tu commences à évaluer tes pas pour la vie, tu ne pourras pas dire cette phrase. Le soleil sortira bientôt parce qu'il n'est pas rancunier, il veut partager sa vitalité avec nous. Nous devons participer de sa vitalité, sourire et pleurer, mais pendant peu de temps parce que la vie est brève, éphémère. Enfin, les jours nuageux nous aident à apprécier les petits moments et les petits détails qui comptent vraiment dans la vie.

Ana León Padillo, 2n Batxillerat B

Contes de Ciències

GUANYADORS

Sandra Carmona Zea, 1r ESO

A

Maryam Viñas Pérez, 2n ESO

C

Hasnaa Laaraj, 3r ESO A

Nerea Santiago Ferrándiz, 4t

ESO C

EL DIARI DE PLUTÓ

10 d’Abril 2013Estimat diari, jo sóc en Plutó, sóc un planeta i tinc 12 anys, però no aparento aquesta edat i la gent es riu de mi. Avui és el primer dia que escric en un diari, mai ho he fet, així que no se molt bé com va això. Penso escriure aquí tots els meus sentiments, ja que no ho puc explicar a ningú. Ningú m’escolta. Aquest matí he anat a jugar amb Mercuri i Júpiter però no se perquè he anat, perquè quan he arribat s’han començat a riure de mi. Sóc més petit que ells i m’han començat a insultar i a pegar, però el que ha estat pitjor, el que més mal m’ha fet al cor, és que m’han dit que no em consideren un planeta, que no tinc la mida per ser un d’ells i que si jo desapareixia, a tothom li donaria igual. 20 d’Abril 2013Estimat diari, els altres planetes encara pensen que no sóc un d’ells, que no serveixo per a res, que només molesto, i el que em diuen em fa estar molt trist perquè sento que ningú m’estima, així que he pensat canviar la meva forma de ser, a veure si així li agrado més als altres. 2 de Maig 2013Estimat diari, aquest dia ha estat el millor, han vingut els meus pares i he estat tot el matí amb ells, són els millors, em fan sentir molt bé. Quina pena que no es puguin quedar per sempre. Però em dóna igual jo sóc molt feliç i aquest dia res ho canviarà.

18 de Maig 2013Estimat diari, avui he anat a jugar amb Mart i Venus, he de reconèixer que ells són molt més bons que Mercuri i Júpiter, però Mart sempre em diu que sóc massa petit pels anys que tinc i Venus sempre em diu que sóc molt lleig, almenys tinc dos “amics”, perquè quan els necessito a vegades venen amb mi i m’ajuden, però igualment intento canviar la meva forma de ser. 15 de Juny 2013Estimat diari, avui he conegut a Terra, és el planeta més bonic, més simpàtic i més agradable que he conegut mai. Jo estava passejant a prop del Sol i m’he l’he trobat. Hem començat a jugar i ho hem passat molt bé. 15 d’Agost 2013Estimat diari, Terra i jo, ja fa dos mesos que ens coneixem i des de llavors sempre quedem per jugar i ens ho passem molt bé. Ahir van venir els meus pares i la van conèixer, em van dir que és molt bona i molt bonica. 2 de Setembre 2013Estimat diari, ha arribat el dia, avui Terra m’ha preguntat perquè només jugava amb ella i no amb els altres planetes, ha estat un infern explicar-ho, però ha valgut la pena. A mitja conversa m’he posat a plorar i ella em consolava, quan vaig acabar de narrar la història em va explicar que a ella quan tenia cinc anys, li passava el mateix, i que va haver d’anar al psicòleg i tot, em va explicar que ell, li va dir, que ella era com era i que cadascú és com és, que no importa el seu aspecte físic sinó el seu interior, que no importa si ets blau, marró o vermell el que importa és la teva manera de ser, no importa si ets gran o petit, el que importa és la mida del teu cor, els amics que es burlen del teu físic no són bons, perquè els vertaders amics són aquells que els agrades tal com ets, per dins i per fora. Avui he après a ser com sóc i que tinc una millor amiga: Terra, ella sí que ho és perquè li agrado tal com sóc, amb els meus defectes i les meves virtuts.

Sandra Carmona Zea, 1r ESO A

Cabell Artificial

La Dra. Espectra era una biòloga de renom , corria l'any 2025 i ja havia aconseguit molts èxits en la seva carrera , asseguda al seu laboratori recordava l'any 2015 quan va aconseguir el premi Intel·ligència Artificial juvenil i que va ser l'inici de la seva brillant carrera com a investigadora en el camp de la intel·ligència artificial. Espectra ara comptava amb 45 anys , era una dona maca amb un bon cos però amb un gran problema al seu cap. A causa de l'estrès i la manca de son, el seu cabell s'havia fet trencadís i sense vida . Ja no podia tenir la llarga cabellera que havia lluït en anys anteriors. Espectra es preguntava : Els meus invents han ajudat a milers, potser a milions de persones al planeta , i no hi ha res que jo pugui fer per millorar el meu cabell? Així que es va aixecar de la seva cadira , es va dirigir al seu laboratori i va dir per a si mateixa : " Vaig a inventar el cabell artificial ".Així que Espectra dia rere dia es passava llargues hores dins del seu laboratori , provant tot tipus de fórmules , construint petits xips, utilitzant la nanotecnologia i tot el que la ciència l'any 2025 tenia disponible .Després d'un any per fi va acabar el seu projecte i va pensar : " Vaig a presentar-ho a la Conferència Mundial d’Inventors " , que se celebrava aquells dies al seu país. Hi havia investigadors i inventors vinguts de tota la Terra , que presentaven els últims avenços tecnològics . Hi havia des de metges robots fins menjar intel·ligent, però el que va inventar Espectra va ser el més espectacular . Quan li va tocar presentar el seu projecte davant de tot el món , Espectra va sortir vestida amb un abric verd , al cap portava una mena de gorra que tapava el seu cabell , va explicar que havia inventat un xip intel·ligent que s'havia inserit en el seu cervell . El qual podia detectar quin tipus de cabell desitjava portar per mitjà d'ordres mentals que ella transmetia . Quan Espectra es va treure la gorra , una llarga cabellera verda va aparèixer davant del públic . Espectra llavors es va treure l'abric verd , portava un preciós vestit vermell, i va donar ordres mentals al seu cervell per tenir el cabell curt i del mateix color que el vestit que lluïa . Davant l'atònita mirada dels espectadors el cabell va anar canviant de mida i color fins a esdevenir un vermell brillant . El públic no donava crèdit al que estava veient, i van començar a aplaudir sense parar . El seu invent va ser un èxit total i Espectra aconseguir fer feliços molts homes i dones del futur .

Maryam Viñas Pérez, 2n ESO C

LA HISTORIETA D’EN CHIMPI

Vet aquí una vegada, en una selva situada a les Amazones, vivia un goril·la de vuit anys

anomenat Chimpi. Aquest vivia en una manada de goril·les salvatges, violents, i molt

agressius. A en Chimpi no li agradava gens aquell ambient tan groller. Ell era un goril·la

intel·ligent i molt astut, però no tenia la força i la capacitat de ser tan violent com els

seus amics. Ells sempre es ficaven amb ell, no paraven de molestar-lo fins fer-lo

empipar. Un dia, quan tota la manada anava cap als plataners per menjar una mica, en

Chimpi va observar que sis tigres s’estaven apropant cap a ells. Ell no va voler dir res i

va actuar pel seu compte, tot sol. En Chimpi va fer uns quants forats al terra. Va ser

llavors, quan els tigres van començar a atacar. Totes les mares goril·les corrien per

salvar les seves vides i les vides del seus fills. Tothom corria, inclosos els goril·les més

valents. Mentrestant en Chimpi va començar la seva maniobra. Començà a vacil·lar als

tigres.

Tigrets, tigrets. Apropeu-vos a mi- deia en Chimpi amb un to segur.

Els tigres es van enfadar molt i van començar a córrer cap al Chimpi. Aquest, va saltar

cap a dalt d’un arbre que estava a dalt seu. Llavors, es va escoltar un soroll d’un parell

de cops. Els tigres havien caigut als forats. Tota la manada va contemplar la

meravellosa estratègia d’en Chimpi. Aquest petit goril·la els va ensenyar que la força i

la violència no ho eren tot. Ser intel·ligent i comportar-se de manera correcta era

millor que alterar-se i utilitzar la violència. Tots el goril·les van aprendre una lliçó i en

Chimpi va quedar com un heroi.

Hasnaa Laaraj, 3r ESO A

L’EXPERIMENT

Em dic Elisabeth Watson i sóc científica, tot era meravellós fins que vaig cometre un

terrible error, un error que va canviar el món però no a millor sinó a pitjor. Tot va

començar un dia, exactament el dia 9 de març de 2134.

FLASHBACK

Avui era el dia en que jo Elisabeth Watson faria la millor invenció que el món pogués

veure, portava temps investigant i per fi havia donat la clau que canviaria totalment

l’espècie humana. La idea d’aquest projecte va sorgir quan el doctor em va informar que

no podia tenir fills, va ser una mala notícia per a mi, des d’aquell moment vaig prendre la

decisió de crear un nou individu a partir dels gens de diferents animals, sonaria a bogeria

però podria funcionar.

Després de varies investigacions vaig aconseguir l’èxit, vaig crear un embrió que poc a

poc anava evolucionant, segons els meus càlculs podria sortir de la cambra prematura en

dues setmanes, durant aquest temps observava com es reproduïa la meva creació, era

increïble com una mescla de gens podia crear una nova vida completament diferent a la

humana.

Ja passades les dues setmanes vaig alliberar a “Ecafc” que era el seu nom científic, eren

les inicials d’ Experiment Creat Amb Fins Científics, però jo preferia anomenar-la Katy ja

que era el nom que li hagués posat a la meva filla. La seva reacció al sortir a fora i respirar

l’oxigen va donar efectes positius ja que no presentava símptomes d’intoxicació o de

malalties provocades pels gasos, ja havia desenvolupat unes petites cames amb las que

poc a poc podia moure’s i explorar una mica el meu laboratori sense trencar cap cosa.

Com era d’esperar la Katy es feia gran i necessitava un lloc més gran per reproduir-se i ,

com havia heretat la granja del meu avi , allà li faria una perfecta i bonica habitació.

L’experiment anomenat Katy evolucionava cada vegada mes ràpid, havien passat dos mesos des

que la vaig treure de la cambra prematura, la seva estructura era d’una adolescent normal, es

semblava bastant a una noia humana però a diferència de nosaltres els humans ella tenia una cua

i prescindia de cabell al cap, la cara era completament igual a nosaltres menys per un petit

defecte, els ulls, estaven més separats de lo normal, les seves cames eren igual que les humanes

però la seva forma era com la dels ocells, per aquest motiu caminava diferent.

Durant un llarg e intensiu període de temps vaig ensenyar a la Katy a llegir i entendre com

funcionaven algunes coses i també coses sobre el nostre planeta. La cosa funcionava bé fins que

un dia la Katy va trobar un petit gatet, jo per la seva seguretat li vaig treure, en aquell moment

vaig notar un canvi en el seu caràcter que no em va agradar gens.

Cada vegada es veia més diferent, més distant amb mi així que vaig decidir tornar-li el gatet per

veure quina era la seva reacció, quan vaig deixar el petit animal al costat de la Katy aquesta amb

un ràpid moviment va agafar l’animal i el va pujar a la seva cama, un somriure se’m va escapar

però ràpidament va ser substituït per una cara plena de fúria al veure que la Katy estrangulava al

pobre animalet fins matar-lo. Emprenyada la vaig renyar i castigar pel que acabava de fer. Com és

possible que hagi fet això? Què havia fet malament? Em preguntava a mi mateixa. I vaig decidir

tancar-la durant unes hores per veure si es calmava.

A la nit vaig tornar per veure com es trobava, quan vaig obrir la porta que donava a la granja en

un tres i no res la Katy va sortir volant empentant-me i jo caient al terra amb molta força. Com és

possible que hagis produït ales? Era alguna mutació? O ja les havia heretat dels gens? No entenia

res, tot allò era molt confús, però em vaig donar compte que havia comès un gran i terrible error.

FINAL FLASHBACK

Des d’ aquell dia tot ha canviat, la Katy va posar ous i es va reproduir, d’aquesta manera va

convertir el planeta Terra en un enorme desastre, ara no hi ha quasi humans habitant a la Terra i

si n’hi ha, estan com jo, amagats, ara em trobo amagada al meu laboratori castigant-me per haver

jugat a ser Déu.

  Nerea Santiago Ferrándiz,  4t ESOC