rials. de fet, catalunya ha estat sempre un gran …en defensa del museu cap obra dels fons d’un...

Novembre 2008 EL PPOU DDE LLA GGALLINA 3

l vi ha estat present en la nostra quotidianitat des de temps immemo-rials. De fet, Catalunya ha estat sempre un gran celler; consumidor iexportador vinícola, tant a la resta de la península com a ultramar. Pertant, no podem negar que el consum de vi ha estat sempre alt, tantaquí com a la resta de països amb balcons al Mediterrani. Amb el pas

dels anys, però, la sofisticació de processos ha anat distingint entre vins comunso de taula (els de la patuleia) i els vins amb més solera (els d’alt llinatge) fins aestablir fronteres de consum marcades per la classe social difícilment franqueja-bles. No obstant això, en els darrers anys, la mateixa necessitat dels productorsper assolir més vendes i l’augment del mercat vitivinícola ha contribuït a fercréixer i consolidar una nova cultura del vi que distingeix i aprecia els bons pro-ductes. I, el que és més important, comença a haver-hi un bon segment de lapoblació disposada a pagar la notable diferència entre els vins de batalla i lesampolles de vi de criança, de mescla mesurada de varietats de raïm o les sotme-ses a processos productius que representen una garantia d’èxit quan es destapen.

El gust pel bon vi ha propiciat, d’una banda, que el vi de la casa de la majoriadels restaurants tingui un mínim de qualitat i, de l’altra, que la majoria de cartescomptin amb una varietat prou destacada de vins (blancs, rosats i negres) dediferents procedències, cultius i tipus. Tot plegat passa a establiments de tipusestàndard, alhora que cada dia apareixen més restaurants especialitzats en vinso, millor dit, que estructuren els àpats al voltant del tast de vins de primera cate-goria. De la mateixa manera, els venedors especialitzats en vi de tota la vida,també han trobat una escletxa per ser espais de referència davant d’una novamunió de tastadors amateurs o nous amants d’un bon buquet. Perquè regalar oregar un àpat amb un bon vi també dóna llustre en els temps que corren. I és queel producte ha agafat tal volada que, al marge de les licoreries i els cellers de totala vida, també han nascut comerços basats en la venda de vins de primera divi-sió, curosament seleccionats i capitanejats per enòlegs que assessoren i instruei-xen els clients tan detalladament com si es trobessin en un concessionaris d’au-tomòbils de luxe o en una botiga d’electrodomèstics Bang & Olufsen.

Des de fa més d’una dècada, no cal anar gaire lluny per trobar bons vins elabo-rats amb tanta cura com els reconeguts Ribera del Duero o Rioja (a la penínsu-la) o Penedès o Priorat (a casa nostra). Sota la Denominació d’Origen Pla deBages, fa temps que es produeixen vins amb prou solera i prestigi per competiramb els cellers productors de les primeres espases del mercat espanyol i euro-peu. Un mercat que sap reconèixer els bons productes que fa dos segles ja s’ha-vien embotellat a la comarca abans que la plaga de la fil·loxera destruís tant lafecunditat de les vinyes com el prestigi dels nostres vins. L’embranzida engega-da amb l’obtenció de la denominació d’origen l’any 1995 va propiciar, tres anysdesprés, el naixement de la Confraria de Vins del Bages, que associa els amantsdel bon vi i difon la seva cultura a tot aquell qui ho desitgi. Paral·lelament, altresiniciatives personals i particulars també han anat contribuint, en els darrers anys,a fer de la degustació i el reconeixement del bon vi cada cop més popular fins aconvertir-lo en un plaer cada cop més mundà.

E

EDITORIAL

Un plaer mundà

iRedacció, aadministració, publicitat ii ssubscripcions:Associació cculturalEl PPou dde lla ggallinaPresident: Jaume PuigVicepresident: Jordi SardansSecretària: Lourdes MuñozTresorer: Francesc GarcíaVocals: Joan Badia, Joan Cals, CarlesClaret, Ramon Fontdevila, Josep R.Mora, Joaquim Noguero, Joan Segon iTeresa Torra

Carrer Sobrerroca 26, 1r 1aApartat de Correus 1 - ManresaTelèfon i fax: 93 872 50 18www.elpou.cat – [email protected]

Membre dde ll’AssociacióCatalana dde lla PPremsa CComarcalPremi TTasis TTorrent 11991

CoordinadorJordi Sardans

Cap dde rredaccióCarles Claret

RedaccióSílvia Berengueras, Meritxell Casas,Jordi Estrada, Laura Fíguls, XaviLópez, Josep M. Oliva, Joan Orriols,Joan Piqué.

DissenyDomènec ÒrritMaquetacióJoan PiquéPortadaFrancesc Rubí (a la fotografia, cellerdel Mas de Sant Iscle) FotografiaJordi Alavedra, Francesc RubíWebmasterJoan Orriols

Col·laboradors: Jordi Badia, Isaac Bosch, Lluís Calderer, Llorenç Capdevila, Anna Crespo, Laura Estrada, Manel Fontdevila,Xavier Giol, Dani Hernández, DanielMartínez, Olga Molina, Anna Navarro, Enric Oller, Conxita Parcerisas, MarcelPérez, Maria Picassó, Ignasi Torras,Joan Vilamala.

Expansió ppublicitària:Publicitat Clarena. C/ Urgell, 38. Tel. 93 872 43 86Impressió: INOM, SA. Era de l’Huguet,7. Tel. 93 878 41 20Distribució: Llibreria Sobrerroca, SA.Tel. 93 873 44 58Dipòsit LLegal: B-13.528-1987

Les col·laboracions que apareixen signades a la revista no representen,necessàriament, l’opinió d’El PPou dde lla ggallina

Novembre 2008 - 237.qxd 03/11/2008 10:45 PÆgina 1

4 EL PPOU DDE LLA GGALLINA Novembre 2008

el SSumari

De mes a mes 6Biografies anònimesConxita Parcerisas 9Observatori de naturaJordi Badia 10TEMA DEL MES:El bbon vvi ss’imposaal mmercat ii aa lla ttaulaFerran Sardans 12A propòsitJosep M. Oliva 20Cròniques de LlunyDani Tomàs-Gaimundiz, PequínMònica Revull, Carcassona 21Moure el mónEstefania RamalloMeritxell Casas 22

Pou JooveeMasies del TermeEls BalcellsJaume Puig/Francesc Rubí 23Entrevista a Jordi Bordas GarciaJordi Sardans 24Imatges de la dictaduraIgnasi Torras 29Tastets de motorBMW X6: ADN superiorEnric Oller i Carbó 31Fila CulturalLa pintora Lourdes Fisa exposaal Centre Cultural del CasinoJordi Sardans 32Arts Llorenç CapdevilaNúria Matamala 34Quadern obertJoan Segon i Comellas 35L’ull de la càmeraLluís Calderer 36

el CCul ddel PPou 37

notícies del pouNúmero 237 - Novembre 2008

El mileurisme a debat, al CasinoEl passat 1 d’octubre, es va fer una nova taula rodona, dins del cicle Temes del

Pou, al Centre Cultural del Casino, sobre el tema: Viure amb mil euros al mes, queprotagonitzava el reportatge central de la revista d’octubre i va comptar amb lapresència de Carles Manzanares, secretari d’organització de Comissions Obreresdel Bages, i Rosa Serentill, professora d’economia de l’IES Pius Font i Quer.

Lluís Calderer reedita els seus contesEl passat dia 9 d’octubre es va presentar al Casino la segona edició del llibre de

contes de Lluís Calderer, col·laborador de la revista i autor de la secció L’ull dela càmera. Vint-i-quatre anys més tard de la primera edició, Edicions L’Albí, deBerga, de la mà d’en Jaume Huch, ens ha donat l’agradable sorpresa d’una novaedició amb les mateixes il·lustracions que Josep Barés ja va fer a la primera. Estracta d’un recull de sis contes el primer dels quals dóna títol al llibre. La restasón: Aventura sota terra, Un altre conte de «Les mil i una nits», Els nyocris delLlobregat, El laberint de la torre i L’home de Collbaix.

Rosa Serentill i Carles Manzanares, durant la taula rodona al Casino

Vols ssaber qquè ppassa a MManresa?

SUBSCRIU-TTEAL POU

Tel. 93 872 50 [email protected]


En defensa delMuseu

Cap obra dels fons d’un museu no hanascut, d’entrada, per estar en aquestsllocs. Gairebé totes, doncs, han estatcreades per a altres funcions. Funcionsprofanes i la gran majoria motiu demediació religiosa. Val a dir, però, queno totes les obres assoleixen la categoriad’obra d’art, pel sol fet de la seva reli-giositat o profanitat. Només a una mino-ria la humanitat les considera portadoresd’aquell plus que supera la mediocritatgeneral. Una ullada global a la proce-dència de les obres en qüestió ens portaa constatar el fet que moltes han arribatals museus pel seu estat d’abandó i d’in-fravaloració, o sol·licitant seguretatdavant possibles avalots iconoclastes.Altres provenen de robatoris a gran o apetita escala, diguem-ne possessions perl’anomena’t dret de conquesta. I hanestat tan immenses les conseqüènciesd’aquest dret, que si s’anul·lés, de copmolts museus quedarien gairebé despu-llats. Tampoc no podem oblidar lesgeneroses donacions de pobles i ciutats,d’entitats, de particulars i dels mateixosartistes; com tampoc les adquisicionsd’obres, directament des del museu, oper subscripció popular: dues actitudsque estan a la base de la formació delsnostres museus catalans.

Al meu entendre, la importància delsmuseus ha estat, i és que han substituïtla propietat i l’accessibilitat a les obresd’art d’uns pocs per esdevenir patrimo-ni de tota la societat. Tant se val si elsmuseus són cosa de majories o de mino-ries. La qüestió important és que hanesdevingut un tresor de tots i per a tots.L’altre servei és aturar el movimentd’espoli i de robatoris; un moviment queencara circula, d’alguna manera, en eltenebrós món del col·leccionisme, delcomerç d’art i d’antiguitats; un món onobres sagrades, també, esdevenenmoneda de canvi, de compravenda i,sovint, motiu d’engany i de falsificació.Quan una obra entra en un museupúblic, s’ha acabat amb l’especulació.Per a la responsabilitat dels museus, hiha uns equips de persones preparades iprofessionalment especialitzades pervetllar, restaurar i tenir cura d’aquestsdipòsits, creats amb els esforços de mol-tes generacions i amb la convergènciade mil casualitats i circumstàncies; itambé per guiar els visitants per lesseves col·leccions, a fi que en puguingaudir i treure’n millor partit.

Avui dia, la majoria d’obres originals,fàcils de transportar, són els museus;altrament, les còpies i facsímils, enmolts casos, es troben en els llocs origi-naris; sense que la bona gent s’hagiqueixat mai que aquesta substitució elsresti ni pietat ni devoció. Pensem en lespintures de Sant Climent i de SantaMaria de Taüll o en el Grup delDavallament de la Creu d’Erill la Vall,per exemple. Un museu, amb el temps,va esdevenint una obra unitària. Això si,sempre oberta a l’ampliació de les sevescol·leccions i a la millora dels edificisque les contenen; però, que hauria d’es-tar tancat al seu desmembrament, abso-lutament. I en aquesta qüestió, les enti-tats públiques, que tenen poder per fer-ho, haurien de pronunciar-se d’unavegada per totes. Ja que totes aquestesreclamacions avui no tenen cap sentit,judicialment parlant, perquè ja han pres-crit. Sovint, la por de perdre vots portales nostres autoritats a un silenci còm-plice i desorientador. La demanda delbisbat de Barbastre, respecte del Museude Lleida, ha obert la veda a demanar elretorn de les obres dels museus als seusllocs d’origen. En definitiva a desmem-brar la unitat per retornar a la dispersió.Com si de cop ens dolguéssim, tots ple-gats, d’haver estat massa generosos enun moment donat i volguéssim retornara aquella vella i egoista possessió tribal.

Crec que hauríem de saber discernirentre la gent que ha estat i és una bene-dicció per als llocs on viuen o on aterreni, aquells que tan sols es dediquen, debona o de mala fe, a buscar motius debrega, de discòrdia i de divisió. És tristveure reduir la riquesa global del’Evangeli, només a aquesta dura cita:«No us penseu pas que hagi vingut aportar pau sobre la terra; no he vinguta dur pau, sinó espasa. Perquè he vin-gut a desunir l’home del seu pare, i lafilla, de la seva mare, i la nora, de laseva sogra; i els enemics de l’homeseran els de casa seva» (Mt 10, 34-36).I em dol, encara més, que la causa dediscussió, entre dos pobles veïns, siguinels fragments d’una obra del nostrepetit, però estimat, Museu Comarcal delBages (mal anomenat només deManresa).

Josep M. Massegú i Bruguera

cartes al pou i EL DIT A L’ULL

JORDI [email protected]

Genescà, premi a la constància

o he cregut mai en els premis,ja que la feina ben feta hauria

de ser l’objectiu de qualsevol pro-fessional, que actua així de maneranatural i no només mogut pelscalés, confusió molt arrelada enl’actual societat capitalista, en crisi,per cert. A més a més, tots sabemque molts dels premis que s’ator-guen obeeixen als capricis delsamics, o en els casos amb interessospecuniaris, a pactes i concessionsentre alguns pseudointel·lectuals iel poder. Però per sort, gairebé sem-pre hi ha algunes excepcions.Aquest seria el cas de la concessiódel Premi de Comunicació deProximitat que ha atorgat laGeneralitat de Catalunya al bergue-dà, nascut a Casserres, JosepGenescà, fundador i director deRàdio Puig-reig. En aquest cas, haestat sobretot el reconeixement ofi-cial a una feina ben feta dins delcamp de la comunicació local.Genescà també és corresponsal ales ones de Ràdio Manresa des del’any 1978, quan el va fitxar VicençComas. Ha fet de Ràdio Puig-reiguna de les escoles de ràdio que haservit de plataforma de projeccióprofessional a diversos estudiantsdel mitjà. I també el seu cas és prouinteressant perquè des d’una emis-sora municipal ha pogut assolir laindependència suficient per fer delmitjà radiofònic, com ell mateixexpressa, «una eina de participa-ció, d’integració, de promoció eco-nòmica, cultural i social». Per tant,m’agrada molt aquest reconeixe-ment a la constància d’un periodis-me local a través de Ràdio Puig-reig que ha traspassat abastamentles fronteres de la localitat, per con-vertir-se en un referent català, grà-cies a la celebració de les jornadesde Comunicació Fòrum 10, que hapermès interessants col·loquis ambpolítics, científics, periodistes i aca-dèmics de primera fila del nostrepaís.

Alhora també voldria felicitar laperiodista que es va iniciar al Pou,Anna Vilajosana, pel llibre que és apunt de publicar-se i que ens va pre-sentar aquest mes, Sentir Manresa.Una visió d’Anna Vilajosana, enquè ofereix una curiosa i interessantvisió personal de la ciutat.

N


Feu-nos arribar les vostres cartes, d’unallargada màxima de 30 ratlles, amb el

vostre nom, adreça i DNI, a l’apartat decorreus 1 de Manresa o a l’adreça

electrònica [email protected]


La Fira d’ONG torna a SantDomènec

4 d’octubre. Una trentena d’entitatsparticipen en la Fira d’ONG a la plaça deSant Domènec, dins dels actes de lacatorzena edició de Manresa solidària, ihi mostren la seva tasca contra la pobre-sa i la fam, i la seva lluita pel desenvolu-pament sostenible, l’educació, la pau il’antimilitarisme.

La Seu estrena elsvitralls del baptisteri

5 d’octubre. En el marc de la celebra-ció del dia de la Seu, es presenta la res-tauració del baptisteri i dels seus nousfinestrals, després d’una missa presididapel bisbe de Vic, Romà Casanova. Elsactes es clouen amb la col·locació d’unalàpida commemorativa del mil·lenari del’Abat Oliba.

La crisi econòmicaarriba a l’Ajuntament

13 d’octubre. L’alcalde Camprubí,acompanyat per l’equip de govern,convoca els treballadors municipals alteatre Conservatori per explicar-los quela crisi econòmica impedirà compliralguns dels compromisos adquirits.Quinze dies més tard, s’aproven en elple els impostos i taxes per al 2009,amb un augment del 4,9% i el paga-ment de l’IBI en dos terminis.

Un pare agredeix unalumne del Lacetània

14 d’octubre. El pare d’un alumne del’institut Lacetània entra violentament al’aula i dóna un cop de martell al cap a unalumne de 17 anys que s’havia barallatamb el seu fill. El pare passa a disposiciójudicial i després d’un judici ràpid éscondemnat a 16 mesos de presó –que nohaurà de complir– i 565 euros de multa.

Mor Jordi Ferrer14 d’octubre. L’actor Jordi Ferrer

Martinez, conegut artísticament com aMag Ferr-Man, mor als 58 anys. Tot i quehavia destacat en el món de la màgia,també era conegut per la seva participa-ció en les Innocentades de Manresa.

Ecoviure promou la construcció sostenible

17 d’octubre. Manresa s’adhereix alPacte d’Alcaldes per l’Energia, en elmarc de la desena edició de la firaEcoviure, que aquest any promou eldebat sobre la construcció sostenible i lesenergies renovables, a més de la cuinaecològica, amb Isma Prados.

La FUB fa la festa de graduació

17 d’octubre. Un acte multitudinari alteatre Kursaal serveix per lliurar elsdiplomes de graduació a 235 estudiants

de les especialitats d’Infermeria,Fisioteràpia, Podologia, Logopèdia iEmpresarials, després de la lliçó magis-tral pronunciada per Manel Jovells,director general d’Althaia.

Els metges celebrenla Vigília de Sant Lluc

23 d’octubre. L’auditori de CaixaManresa acull el lliurament dels premisde la Vigília de Sant Lluc, que s’atorguena Josep Badal (Metge Jove), JosepCorrons (Vivències Mèdiques) i l’equipde la Unitat de Patologia Mamàriad’Althaia (Bages de Ciències Mèdiques),mentre que el d’Història de la MedicinaCatalana es declara desert.

Montilla inaugura lapresó dels Lledoners

24 d’octubre. El president de laGeneralitat, José Montilla, i la conselleraMontserrat Tura inauguren la presó deLledoners, a Sant Joan de Vilatorrada,amb capacitat per a un màxim de 750reclusos. Milers de persones entren alcentre penitenciari durant les dues jorna-des de portes obertes.

Primer Obert deScrabble dels PaïsosCatalans

26 d’octubre. Miquel Sesé, autor delsencreuats de l’Avui, guanya el primerObert de Scrabble dels Països Catalans,que rep la participació de 45 persones, al’hotel Pere III.

de mes a mes

El Kursaal acull elspremis de Cultura

25 d’octubre. El president de laGeneralitat, José Montilla, i el conse-ller de Cultura i Mitjans de Comuni-cació, Joan Manuel Tresserras, lliurenels Premis Nacionals de Cultura 2008al teatre Kursaal. D’entre els guardo-nats, destaquen el cardiòleg MoisèsBroggi i la poeta i traductora Montser-rat Abelló. Els treballadors de Pirelliesperen l’arribada del president al tea-tre després de protagonitzar una marxareivindicativa, que ha aplega unes 300persones, pel passeig Pere III. Foto:Jordi Alavedra


i



UUnnaa ddee ffrreeddaa......

L’administració catalana acostumaa anar tard en la majoria de les obresurbanístiques, però el cas del’Ajuntament de Manresa passa detaca d’oli. No farem una llista detots els incompliments dels últimsmandats, però n’esmentarem doscasos significatius. L’un és el de lapassarel·la que diuen que unirà elBarri Vell amb les Escodines.Aquesta idea original de l’Ajun-tament convergent de Sanclimens,aleshores desestimada i criticada perl’oposició del moment, va ser recu-perada per un suposat govern pro-gressista. L’aleshores regidord’Habitatge i Rehabilitació, IgnasiPerramon, va afirmar el juny del2006 que l’obra estaria acabada afinals del 2007. Sense comentaris!Ara la regidora Àngels Mas s’atre-veix a pronosticar el final de l’obraper al 2010. Alguns encara recor-dem la maqueta de la plaça de laBonavista del 1982 publicada en lli-bres, que mai no ha estat realitat. Laplaça està pitjor que mai, ambexpropiacions pendents des de fadècades, un pretès espai lúdic enforma de parc infantil que més aviatsembla una presó per a nens.

......ii uunnaa ddee ccaalleennttaaAra fa 25 anys del naixement de

l’Associació de Geganters i Grallersde Manresa, popularment Gegan-ters. Just al final de la Transició,l’Ajuntament va avisar de l’estat dedescomposició en què es trobavenles carcasses dels gegants vells, quevan passar al Museu Comarcal de laCiutat, i de la necessitat de fer-neuns de nous. Durant aquests anyshan sortit de manera ininterrompudaper la Festa de la Llum i la FestaMajor, però també participen en sor-tides a l’estranger, en trobades i fes-tes diverses, com per exemple la del18 d’octubre al pati del Casino, onvan celebrar la festa dels 25 anys.Però, l’acte més significatiu d’a-questes festes es va celebrar una set-mana després, el dia 26, en quèManresa va acollir l’onzenaTrobada Intercomarcal de Gegants iCapgrossos de les comarques deBages i Berguedà, amb l’estrenadels nous vestits del gegant i de lageganta. L’entitat que actualmentpresideix Antoni Selvas gaudeixd’una bona salut i és un instrumentde cohesió social entre les diversesfamílies. Per molts anys!

Els gegants estrenen nous vestits

26 d’octubre. Amb una escenifica-ció espectacular i la presència de 26colles geganteres, el Gegant i laGeganta de Manresa estrenen a laplaça Major de la ciutat els nous ves-tits, en el marc de la celebració dels25 anys de la colla manresana.

Valérie Tasso clou el cicle Sensuals

31 d’octubre. Una conferència del’escriptora i sexòloga Valérie Tassoclou el cicle de promoció de la lecturaSensuals, que al llarg del mes inclourecitals de Manel Barceló, Joan Massot-kleiner, Miquel Desclot, Mercè Sam-pietro i Georgina Cardona, a més de lapublicació de la Guia de lectura del ci-cle i el tercer sopar literari al Kursaal.

La Mediterrània lluita contra la pluja30 d’octubre. L’espectacle Les rates mortes, de Xarxa Teatre, inaugura l’on-

zena Mediterrània, malgrat la pluja, que desllueix els espectacles de carrerdurant bona part dels quatre dies de la fira, que el primer dia acull les estrenesd’espectacles com Lo Riu, de Miquel Gil, Eliseo Parra i Lídia Pujol ambl’Orquestra de Cambra Tradicional de Catalunya o Vellut, de Manel Camp iMiquel Gil amb Factoria Mascaró. Foto: Jordi Alavedra

Els prínceps presideixen la Jornadad’Economia de Caixa Manresa

29 de novembre. La Jornada d’Economia de Caixa Manresa tracta el tema deL’empresa catalana i el món i reflexiona sobre quines accions han d’impulsarles empreses catalanes. Els prínceps d’Astúries i de Girona, Felip i Letízia,assisteixen a una part de la Jornada, que es celebra per primera vegada a MónSant Benet. Els prínceps també assisteixen al dinar de celebració del trentè ani-versari de la UBIC, al Museu de la Tècnica. Foto: Caixa Manresa


CENTRE DENORMALITZACIÓLINGÜÍSTICAMONTSERRAT

Carrer de Jaume I, 8, 2nTel. 93 872 17 [email protected]

Parla.cat

Aprèn CCatalà aa IInternet www.parla.cat

Espai vvirtual d'aprenentatge qque posa aa ll'abast dde ttothom materials ddidàctics pperaprendre lla lllengua ccatalana

Parla.cat és un nou espai webper a la difusió de recursos,eines i materials didàctics rela-cionats amb l'ensenyament il'aprenentatge de la llenguacatalana. Parla.cat ofereix unaproposta formativa que s'organ-itza en quatre nivells d'aprenen-tatge: bàsic, elemental, interme-di i suficiència. De moment,estan disponibles els cursos denivell bàsic i elemental.

Els cursos s'ofereixen en duesmodalitats d'aprenentatge, lamodalitat lliure i la modalitatamb tutoria. La modalitat lliurepermet l'aprenentatge total-ment autònom ja que els mate-rials són de lliure accés. Lamodalitat amb tutoria comptaamb el suport d'un tutor o tuto-ra i és de pagament. La modali-tat de tutoria és gestionada pelConsorci per a la NormalitzacióLingüística i l'Institut RamonLlull.

Treballem per donar solucions

- BOTIGA D’ORTOPÈDIA

- ORTOPÈDIA TÈCNICA

- ORTOPÈDIA ESPORTIVA

- SERVEI DE PODOLOGIA

ORTOPÈDIA MAZA

Sant Josep/Tortonyes, 1-3 - MANRESA - TTEELL.. 9933 887733 6688 0000


l meu somni és ser un cantant de rap. El rap és lapoesia del carrer, que parla amb expressions delcarrer. El rap és com un diari personal, pots expli-car històries desconegudes, pots denunciar injustí-cies, pots expressar el que passa dintre el teu cap...

sentiments, idees. Hem format un grup que es diu Anti-ràbia,som quatre amics del barri de la Font, Mateo que és domini-cà, Cheick the black, senegalès, Luis, de pare dominicà imare d’aquí, i jo, que sóc de Moçambic.

Tinc 16 anys, vaig néixer el 24 de juny de 1992, el diaabans que es signés la pau al meu país, després d’una guerrainterna que va durar vint anys. Sóc de Beira, la segona ciu-tat de Moçambic. Hi he viscut fins l’any passat amb la mevamare. Es diu Ivonne i fa de secretària. Ens estimem molt, latrobo a faltar. El 2005, vaig venir de vacances a Manresa, acasa del meu pare. Vaig descobrir que també volia viure ambell. L’admiro, ha estat sempre un aventurer. Es diu Hernani.Va ser boxejador, campió nacional del meu país més d’unavegada, i també toca la guitarra elèctrica i ha format part degrups a Moçambic. Visc, també, amb la Rosa, la mevamadrastra, que és manresana i fa de professora i els meus 3germans: Selene de 18 anys, que també és de Moçambic, iFarai de 4 i Guifre de 2 que són manresans. M’agrada viureamb ells.

No m’importa ser negre, vaig arribar a l’institut i vaigcomençar a parlar amb tothom, amb professors, amb com-panys grans i petits, de fora i d’aquí. No he tingut mai capproblema, i si he vist que algú venia amb males intencionshe posat una ratlla i no m’he deixat. No m’agraden els con-flictes. El primer que em vaig proposar va ser aprendre bé elcatalà per sentir-me lliure, entendre-ho tot i no malfiar delque puguin parlar els altres. Penso que a vegades és l’arreld’alguns conflictes. La Mercè, la professora de l’aula d’aco-llida del Guillem Catà em va ajudar molt, només amb dos

mesos vaig aprovar el 3r d’ESO i vaig poder començar elnou curs a les classes normals. L’idioma oficial del meu paísés el portuguès, que té molts sons iguals al català. Desprésamb els amics he après el castellà, millor dit, el sud-ameri-cà. Amb els amics dominicans parlem dels nostres països im’ha sorprès les similituds que hi pot haver entre un paíssud-americà i un país africà com el meu. Com que també sónnegres, tothom es pensa que sóc dominicà.

Vull intentar estudiar medicina aquí o al meu país, des depetit que ho penso. Tinc tiets que són advocats i professors aMoçambic i penso que si ells van fer una carrera jo també lapuc fer. La primera sensació que vaig tenir a Manresa va serde fred, de clima fred, de ciutat freda, de persones fredes...És una ciutat bonica, m’agrada, hi ha persones molt simpà-tiques, però comparat amb el meu país la gent allà és moltmés amiga. Un fill d’una persona del barri és fill de tots elsdel barri, qualsevol l’ajudarà o l’esbroncarà. Aquí he vistmolta indiferència al carrer envers els altres, em costa d’en-tendre. De l’institut el que m’ha sorprès molt és la falta derespecte dels alumnes cap als professors. Va ser brutal, noentenia com era possible que passés una cosa així. Allà hipot haver algú que es passi, però es respecten molt els pro-fessors, també he de dir que imposen molt més. La Rosa, lameva madrastra, ja m’explica que això ha canviat molt elsdarrers anys.

Els Anti-ràbia tenim projectes, ens han fet un vídeo i volemgravar un CD. Volem anar més enllà de la diversió, volemfer carrera. L’Anna del Casal de Joves de la Font és el nos-tre àngel, en ajuda molt. Ens va conèixer al carrer ballanthip-hop. Així també és com vaig conèixer els meus amics. Elrap sovint parla de violència, d’immigració, de drogues... i síque de vegades qui el canta és gent violenta que ho ha vis-cut, però nosaltres en parlem perquè és una realitat, sobretoten els nostres països.

BIOGRAFIES ANÒNIMES

CONXITA [email protected]

Giovanni Timote Viana: «El rap és la poesia del carrer»

Una foto meva i una altra amb el meu grup, els Anti-ràbia. Totes dues dón fetes a la plaça de la Font dels Capellans de Manresa

E



22

33 44

55 66

8877

11



istoriadors i estudiosos del patrimoni arquitectò-nic parlen amb devoció de les pedres mil·lenà-ries, quan es refereixen a les construccions mésantigues que han perdurat. Un passeig atent pelscarrers de Manresa, més que pedres mil·lenà-

ries, ens permetrà reconèixer i datar pedres milionàries;pedres constituïdes per fòssils, les restes d’éssers vius demilions d’anys enrere esdevingudes roca. Tot un salt d’es-cala del temps!

A la Catalunya central, en una franja paral·lela a la costaque va des del sud de la comarca d’Anoia fins al nord-estde la d’Osona i que comprèn bona part del sud i l’est de lade Bages, afloren les roques sedimentades fa uns 40milions d’anys en un antic mar. Són roques de colors clars,gris o beix, ben diferenciats del to granatós predominant ales roques d’origen continental del nord de Manresa. Lesroques sedimentàries marines contenen fòssils, ja siguinpocs o molts, microscòpics o de mida gran. L’extrem és eld’aquelles roques fetes pràcticament només per fòssils.Aquest és el cas de la calcària nummulítica, una roca durai especialment compacta, constituïda per nummulitscimentats entre ells.

Els nummulits són fòssils en forma de llentia, d’uns 5 mmde diàmetre tot i que de tant en tant n’hi ha algun d’1 cm omés, que corresponen a l’esquelet calcari d’un grup de pro-tozous foraminífers, uns éssers unicel·lulars que poblavenabundosament el mar durant el període eocè. Dels porus del’esquelet sortien com tentacles filaments de plasma percapturar l’aliment o per desplaçar-se. N’hi ha moltes espè-cies i, per complicar-ho més, tenien alternança de genera-cions. En morir i dipositar-se els esquelets al fons del marsense que el seu carbonat de calci es dissolgués van for-mar-se les roques calcàries nummulítiques que avui trobemenlairades per moviments tectònics. Actualment els num-mulits estan extingits; els coneixem només com a fòssils,tot i que d’altres foraminífers continuen ben vius. El nomcientífic Nummulites, igual que el popular de dinerets, esrefereix a la seva forma de moneda o nummus en llatí clàs-sic. En alguns llocs apareixen solts, com grava, però el méshabitual és trobar-los englobats a les calcàries nummulíti-ques.

D’aquestes calcàries nummulítiques se’n troben al sud i al’est de Manresa. El pont natural de roca de les Arnaules,al vessant del terme de Manresa que mira cap al Pont deVilomara, és fet de calcària nummulítica. També ho és laroca grisa que forma la part superior i més vertical del cin-gle de Tavertet, damunt del pantà de Sau.

Les calcàries nummulítiques s’usen en les construccionsmés fermes, ja sigui escantellades a cops de pic o talladesi polides; d’aquí que s’explotin en pedreres –a Castellgalí,Sant Vicenç i Talamanca, per exemple– i que sovint les tro-bem als edificis de la ciutat. Es continuen utilitzant enobres noves, sobretot tallades en lloses polides per ferterres o sòcols o recobrir parets. Sovint són de color grisfosc, on cadascun dels fòssils disseccionats destaca en toclar. La roca polida descobreix l’arquitectura interior delsnummulits, un delicadíssim treball d’orfebreria de la natu-ra que cal mirar de molt a prop. No és pas als jaciments alcamp on observarem més fòssils diversos, sinó a la ciutat,exposats al Museu de Geologia i repartits a les pedres deconstrucció.

Per un afortunat atzar, dos centres d’ensenyament deManresa, el col·legi Oms i de Prat i l’institut Lluís dePeguera, llueixen magnífiques calcàries nummulítiquesfarcides de fòssils a les parets d’entrada al recinte. Algunprofessor ha tret mai els alumnes de l’aula i els ha explicatla paleontologia davant de les peces autèntiques a l’entra-da? Qui repenjat d’esquena a la paret espera avorrit l’auto-bús, s’ha plantejat mai de donar-li la cara i entretenir-se acomptar quants tipus d’organismes que van viure al marmilions d’anys enrere hi sap identificar? Examineu aques-tes parets de prop. Hi veureu una multitud de nummulits detotes mides, uns sencers, els altres tallats per un o altre plamostrant l’estructura interna en cambres. De tant en tant hidespunten d’altres restes fòssils, ja siguin closques de pet-xina, de cargol o d’ostra, pues d’eriçó i moltes més a l’a-bast dels paleontòlegs primmirats. Aquests murs de carrermenystinguts, tapats per cartells que anuncien banalitats iembrutits per guixades, fums de cotxes i xiclets enganxats,són murals dignes del millor dels museus de la ciència,esplèndids testimonis de la vida de fa 40 milions d’anys, laque ens ha llegat la roca que trepitgem i amb la qual cons-truïm escoles per, paradoxalment, ensenyar ciències.

Qui sap si fou la contemplació diària de les pedres del’entrada sumptuosa de l’institut Lluís de Peguera el quemotivà el geòleg Valentí Masachs a estudiar en detall elsdiversos nummulits que afloren al Mal Balç fins a establir-ne la correlació estratigràfica precisa. Un carrer de la ciu-tat i el Museu de Geologia porten merescudament el seunom. Però si el que volem és honorar-ne l’obra, cal valorarles pedres milionàries que mostren els fòssils, començantper les de l’entrada de l’institut.

OBSERVATORI DE NATURA

Text i fotos: JORDI BADIA

Pedres milionàries

H

Fotos pàgina esquerra:

1 – Detall dels nummulits, molts d’ells seccionats, a lapedra de la paret exterior del col·legi Oms i de Prat.

2 – Detall d’una petxina del gènere Chlamys a la pedra dela paret exterior del col·legi Oms i de Prat.

3 – Una calcària nummulítica tallada i polida, a la Via deSant Ignasi, mostra en forma d’anella l’esquelet seccionatd’un eriçó enmig d’una matriu de nummulits.

4 – Detall de la mateixa roca polida, amb nummulits demides diferents i una pua d’eriçó a dalt.

5 – Detall dels nummulits al portal d’entrada de l’institutLluís de Peguera.

6 – Nummulits solts, procedents de Maians (Castellfollitdel Boix)

7 – Mur exterior d’entrada al col·legi Oms i de Prat. A ladreta, les escales més noves són fetes de calcària numulíti-ca tallada, mentre que a l’esquerra, el llarg mur que envol-ta el recinte és fet de pedres també de calcària nummulíticasense tallar que exposen les formes de nummulits, petxinesi d’altres fòssils marins.

8 – Entrada a l’institut Lluís de Peguera, construïda enroca calcària nummulítica.


e fet, hi ha qui assegura que hanascut una nova cultura al voltant

del vi. Així, cada vegada més botigues irestaurants focalitzen el seu negoci en lavenda de vi de qualitat i, a més, als res-taurants s’imposa cada vegada mésl’ampolla de mida reduïda, una altramostra més del fet que el consum mas-siu de vi està desapareixent en favor delde qualitat. Pilar Garcia, una de les caresmés visibles del restaurant Las Vegas i laprimera dona que va obtenir el títol desommelier de tot Espanya (l’any 1992),pensa que «l’augment de l’interès pel viés molt considerable. La gent l’apreciamés. Ara, es busca més la qualitat queno pas la quantitat. Hi ha hagut un crei-

xement de la demanda del producte dequalitat i un descens del vi de taula nor-mal i corrent».

Joan Francesc Baltiérrez, secretari dela Denominació d’Origen Pla de Bagesconfirma que augmenta l’interès persaber apreciar i per tant consumir el vide qualitat: «Tot plegat es nota, perexemple, en el fet que cada vegadaimpartim més cursets de tasts, i darre-rament, són els joves els que hi tenenmés presència. Ara mateix, hemcomençat un nou curs, i tenim 40 per-sones en llista d’espera. Baltiérrez, amés, també referma que els costumsvinícoles estan canviant. «El vi detaula està en decadència, a causa, enpart, dels controls d’alcoholèmia a lacarretera. Per contra, els vins de qua-

litat estan creixent cada vegada més.Els que tenen el bagatge d’una deno-minació d’origen al darrere són els quemés reclam tenen». El secretari de l’or-ganisme que regula els vins bagencstambé destaca que la gent que abansconsumia d’altres tipus d’alcohol (cer-vesa, whisky, etc.) ara està entrant ambmés insistència en el món del vi. «Lagent s’hi està passant no pas amb lafinalitat d’emborratxar-se, sinó amb lad’obtenir plaer a partir de les sensa-cions que provoca. El que realmentinteressa és conèixer-ne els diferen-cials: els colors, els gustos, les olors,la procedència…». Tanmateix, a causad’això, també és cert que «cada vega-da hi ha més gent que diu que en sap ien realitat no en té ni idea», afegeix.

el tema del mes

El bon vi s’imposa al mercat i a la taulaDes de fa aproximadament uns quinze anys, i coincidint amb la creació de denomi-nacions d’origen com la del Pla de Bages, hi ha hagut un increment palpable del’interès social per conèixer més a fons el vi i tot el seu entorn. Ara, la majoria delsconsumidors renuncien a beure’n grans quantitats com abans i aposten per desco-brir les noves sensacions i emocions que els aporten els vins de qualitat.

FERRAN SARDANS


D

El celler del Mas de Sant Iscle (fotos: Francesc Rubí / Jordi Alavedra / Ferran Sardans)



VenedorsJoan Tomasa, un dels comerciants de

vi amb més solera a la capital del Bagesa la seva botiga ubicada al primer tramdel carrer dels Esquilets (Sant JoanBaptista de la Salle), també abona l’opi-nió que «el vi, cada dia va a més. Lagent ara vigila més a l’hora d’escollir».Sobre els motius explica que rauen «enel tarannà de la gent. L’interès pel videpèn de l’època en la que s’està. Abansel que bevia vi era un borratxo; ara, éssenyal de saviesa. El canvi no ha vingutd’un dia per l’altre, sinó que és fruitd’anys d’evolució». Ignasi Pou, que vaobrir fa un mes la botiga especialitzadaen vins i caves anomenada El Bouquet,ubicada al carrer d’Urgell, es suma a l’o-pinió general explicant que «hi ha uncreixement de l’interès social pel vi i totel seu entorn. La gent ja no compra el vibarat del supermercat, sinó que, cadavegada més, hi busca noves sensa-cions».

Pou afegeix però que «malaurada-ment, a Catalunya el creixement va apoc a poc. Desconec el motiu, però aquíestem evolucionant més lentament enaquest aspecte que a d’altres llocs. Perexemple, al País Basc, la tradició i elconsum d’aquesta beguda estan total-ment arrelats, com també al sud deFrança i a Andalusia, i no és pas perquèels vins d’allà siguin millors que els d’a-quí». Per a Ignasi Pou, les principalscauses d’aquesta efervescència són que«la gent vol ampliar coneixements sobreaquest camp. Els tasts, els cursos i algunprograma de televisió han contrubuït al’augment de l’interès». Al seu torn,Jaume Pont, de la botiga Setè Cel, de lacarretera de Vic, explica que en elsdarrers anys hi ha hagut un augment del’interès per conèixer el món dels vinsper part d’un sector cada vegada mésampli de la societat. «En els últims qua-tre o cinc anys hi ha hagut un creixementbastant notable de la voluntat de desco-brir els secrets del vi i el seu entorn.Cada vegada hi ha més gent, últimamentsobretot col·lectius i grups d’empreses,que assisteix als cursets que fem».

ProductorsJosep Solergibert, del celler familiar

amb el mateix nom ubicat al municipid’Artés, certifica que «dels darrers vuito deu anys cap aquí hi ha hagut mésinterès per conèixer nous vins, novesDO i nous cellers, i això crec que és acausa de la gran varietat de vins quepots trobar al mercat, a l’augment de laqualitat d’aquests vins i últimament, a ladiferenciació que podem donar unscellers concrets, amb llarga tradició,molta innovació, i les idees clares». Laprincipal clau de la innovació creu queés que «ara es treballa amb varietats

concretes, empelts concrets d’un clonespecial per aquella terra amb aquellaanalítica de sòl, per aconseguir maigrans quantitats de quilos, i sí unes pro-duccions determinades pel terreny, lamassa foliar i el que volem vinificar».

També ho afirma Quim Fargas, delconegut celler de Salelles: «Ja fa unsquants anys que va sorgir l’interès capal món del vi i segurament encara conti-nua. Cada vegada hi ha un públic mésampli que s’ha aficionat a provar vinsdiferents, ha fet algun curset o ha assis-tit a tasts, coneix les varietats principalsde raïm que es fan servir en la elabora-ció dels vins, i el vocabulari i els termesque s’usen en aquest àmbit ja no se’lsfan estranys. Aquest interès ha crescutperquè la vinya i els cellers també hanevolucionat i han elaborat bons vins».Tot i això, Fargas creu que s’ha de serprudent davant d’aquest boom, i matisaque no sap si «això és bo o dolent. Ésuna situació diferent. Penso que la cul-

tura sempre és bona i adquirir coneixe-ments és fantàstic però que tampoc calcaure en una situació elitista i tancada».

Núria Junyent, de Masies d’Avinyó,empresa vinculada a la família Roqueta,defensa també la idea del creixement dela presència del vi a la nostra societat, iho atribueix a la capacitat per apreciarels productes de la terra. Junyant creuque «estem en un moment social i cultu-ral en què les coses que tenen una arrelautèntica en general desperten un graninterès. Lluny del balanceig de les ten-dències en disseny, que recullen més unaemocionalitat i una estètica comunicati-va a la qual se li associen certs valorsque al cap d’un temps caduquen, elsaber apreciar les distincions dels pro-ductes de la terra és un valor sòlid, queconnecta amb el coneixement ancestralde la terra i les seves singularitats». Peraltra banda, afirma que la professionalit-zació del sector ha portat molt bonscomunicadors que han començat a donar

El celler Fargas Fargas, a Salelles



el tema del mes

aquesta informació real, «lluny de lesgeneralitzacions que pretenien simplifi-car-ne el coneixement d’altres èpoques,però que eren una via morta per a l’evo-lució i formació del consumidor».

Per a Jaume Vilanova, del celler Masde Sant Iscle, situat al peu de la Sèquia itocant al parc de l’Agulla, l’incrementde l’interès pels bons vins també és evi-dent, tot i que fa notar que «inevitable-ment també estem notant la crisi d’a-quests darrers mesos».

Una nova culturaAl capdavall, la majoria d’experts,

botiguers i viticultors coincideixen adiagnosticar el naixement d’una novacultura del vi a casa nostra. Quim Fargasafirma que el vi «ja no és només un com-plement a la taula, és alguna cosa més.

És un producte que ens dóna un plaerquan el consumim, se’ns obre un noumón i el volem conèixer». NúriaJunyent, de Masies d’Avinyó, tambéassegura que ha sorgit una nova cultura,que, segons explica, encara «s’estàconstruint. La connexió de coneixemententre la gent del sector i el consumidors’estreny. En l’era de la comunicació,els llaços augmenten per tots dos cos-tats. No només el consumidor rep con-trapartides dels cellers i viticultors, sinóque aquests també reben les percepcionsde més zones de tot el món i tenen mésreferents que mai. El resultat, com conti-nua dient Junyent, és «una sinergia posi-tiva que, al contrari del que sovint escomenta, no porta cap a la globalitzacióde sabors, sinó més aviat cap a la neces-sitat per part dels productors d’aprofun-

dir en la diferenciació i singularitat quela seva zona i les seves varetats de raïmli poden aportar».

Per la seva banda, Pilar Garcia tambédóna suport a la idea d’una nova cultura.Garcia compara el vi «a l’art o la músi-ca. Hi ha una cultura entorn del vi, i sor-tosament, cada vegada hi ha més gentque la vol conèixer», explica. JoanTomasa conclou que, definitivament, «elvi està de moda, sobretot entre els mésjoves». L’opinió de Tomasa es basa en elcontacte diari amb els clients. Des delscellers, la interpretació és més profunda.Com explica Núria Junyent, «el coneixe-ment transversal de clima, agricultura,ciència i capacitat de ser sensibles enl’apreciació del seu resultat és un actede cultura. És per això que no nomésara sinó de fa molt de temps, el coneixe-ment de tot allò que l’envolta és motiud’un reconeixement social, ni més nimenys que com tanta d’altra gent quesap transmetre i donar llum a l’arquitec-tura que hi ha darrere de les arts i lesciències per tal que tots les puguemapreciar millor».

Distinció o popularitatPer contra, Josep Solergibert assenyala

que «més que això, penso que moltagent té ganes de provar vins i hi ha méscultura, coneixem més zones i cellers ipodem parlar més clarament devins».Quim Fargas matisa, però, l’afir-mació que el vi és una forma de distin-ció social: «Pensem que més que unmotiu de distinció social és un objectede cultura, com molts altres productesgastronòmics imprescindibles en un bonàpat». També s’allunya d’aquesta ideaJoan Francesc Baltiérrez: «més que dis-tinció o reconeixement social, crec queel vi és una forma de reagrupamentsocial. No només ens el bevem menjant,

A dalt, celler de la Coopetiva de Salelles. A sota, pàgina web de Masies d’Avinyó, empre-sa elaboradora dels vins Abadal i vinculada a la família Roqueta



el tema del mes

sinó que en aperitius o sobretaules és unmitjà de converses».

Marc Ávalos, que treballa de comer-cial a Vins Alsina a la carretera deSantpedor, David Holgado, Joan Juncàsi Francesc González són un grup d’a-mics que s’han afeccionat a fer petitstasts amateurs «en principi cada tres set-manes» explica el Francesc. «Si a algúno li va bé avancem o endarrerim la tro-bada per poder coincidir tots».Normalment, el tast es fa a casa d’undels companys, «tot i que alguna vega-da fem alguna sortida a locals especia-litzats o fins i tot visites a vinyes icellers». Per aquest motiu, i aprofitantels contactes del Marc, aquest estiu vanser a Peralada i van visitar indrets comles vinyes de la finca Garbet, arran demar i prop de Colera, una extensió nogaire gran «però realment preciosa,d’on surt un del millors vins del’Empordà», relata el Francesc.

Les trobades entre aquests tastadorsafeccionats van començar ara farà unany quan «un dels companys, al qualsempre li agradava xerrar dels vins, emva proposar fer un tast de vins. Tots dosens vam engrescar i vam decidir fixar-ho un cop al mes, però de forma infor-mal i reduïda. De seguida s’hi van afe-gir els altres dos amics que també hiestaven interessats». La inversió en la

compra de vins per als tasts no és gairegran. Com comenta el Francesc, «tenimun pot comú però no hi posem gairesdiners. Solen ser uns set euros per cap iaixò no implica gastar-ho tot i, de vega-des ho acumulem per un altre tast.Acostumem a gastar entre quinze i divuiteuros. Algun cop també ens firem,posem més diners, i provem algun super-vi. Amb el romanent que va quedanttambé fem un pot que fem servir perpagar el vi d’un soparet que fem cadacinc o sis mesos. És el que anomenemsopar de final de curs».

El funcionament de les trobades éssenzill. «Cada vegada decidim quinamena de vi tastarem a la següent: blanc,negre o rosat; la denominació d’origen;el tipus de raïm etc. I a partir d’aquí elMarc fa la compra a través de VinsAlsina», diu en Francesc. «Normalmentho acompanyem amb una miqueta deformatge i llonganissa de pagès o tiremla casa per la finestra comprant salmófumat o algun foie». El Francesc reco-neix que el tema dels vins és una aficióque enganxa. «No sabria dir d’on em vel’interès. Sempre m’ha agradat. Suposoque tinc present que a casa sempre enveia, d’ampolles. Vaig començar aengrescar-me de veritat fa prop de tresanys quan vaig conèixer el Marc que jatenia molta passió pel tema». Tot i que

no ha fet cap curs de tast, el Francescexplica que ha mirat «cursos dels ques’acostumen a organitzar entre setmana,però m’és impossible de compaginaramb la feina. En el futur, però, no des-carto fins i tot fer-ne algun a distància».Mentrestant, s’informa del tema «inda-gant per internet i mirant d’aconseguirinformació sobre com fer tasts, maridat-ges per acompanyar els vins i fins i tot,informació sobre alguns cellers quem’interessen». Ara també té un bon refe-rent a la televisió. «El programa de TV3En clau de vi, que fan el divendres alvespre i que també és pot veure a lapagina web de TV3».

Rioja o Pla de Bages?Arran del treball dels productors vitivi-

nícoles de la comarca, i de la qualitatdels seus vins, l’any 1995 va néixer laDenominació d’Origen Pla de Bages.L’organisme agrupa onze cellersbagencs. El seu secretari, Joan FrancescBaltiérrez, explica que la tasca de l’orga-nisme és difondre el vins del Bagesarreu. A més, segons Baltiérrez, «la DO,de vegades, ha de fer el paper de dolent,ja que hem de passar inspeccions perassegurar que tots els cellers adheritsrespecten la normativa imposada peldepartament d’Agricultura». Però,segons Baltiérrez, la DO Pla de Bages té

Joan FFrancesc BBaltiérrez: «Interessa moltconèixer el món del vi, però també cada vega-da hi ha més gent que diu que hi entén i enrealitat no en té ni idea»

Ignasi PPou: «La gent vol ampliar coneixe-ments i ja no compra el vi barat del supermer-cat, sinó que, cada vegada més, hi busca novessensacions»



encara importants esculls, com perexemple el fet que «els bars i restau-rants de la nostra zona tinguin mésRiojas que no pas vins del Bages. Estempatint una mena de riojitis. Si vas a laRioja, trobaràs que a les cartes dels res-taurants només hi ha vins de la sevapròpia zona. Contràriament, aquí enca-ra no hi ha aquesta confiança en el nos-tre producte. I no és pas perquè els vinsd’allà siguin millors, si bé els vins Rioja

i els del Bages tenen la mateixa quali-tat».

Pilar Garcia, del restaurant Las Vegas,també corrobora aquest fet: «Els vins delBages són tant o més bons que els Riojao Ribera del Duero, però aquests ensporten uns quants anys d’avantatge. LaDO de la Rioja data de l’any 60, i lanostra del 95. 35 anys en aquest aspectees noten moltíssim. En el món del vi totes computa a llarg termini i evoluciona

lentament. Des del sector de la hostale-ria, s’hauria de fer un replantejamentimportant i donar més confiança als vinsd’aquí, que són excel·lents i no tenen resa envejar als de la resta de l’estat. Lescomparacions, però, sempre són odios-es».

Sobre les controvertides compara-cions, Josep Solergibert assenyala, però,que «hi ha qui diu que cal fugir de lescomparacions, però en el tema dels vins,són molt divertides». Solergibert exposales condicions de cultiu. «Al Penedès,són a poca alçada sobre el nivell delmar, la composició del sòl és molt difer-ent, la climatologia molt més suau, etc.A la Rioja estan a més alçada i, per tant,també juguen amb unes varietats difer-ents, i pots trobar-hi des de vins moltclàssics, fins a grans novetats. Al Bagesno fem vins semblants als del Penedès nials de la Rioja; al Bages fem vins del Plade Bages». El productor artesenc desta-ca el paper de la Denominació d’Origeni el qualifica de «molt útil ja que, d’en-trada, és un reconeixement per als vitic-ultors i elaboradors i ens ajuda a anarunits amb projectes i objectius clars.Paral·lelament, també és una garantiaper al consumidor que sap que allò quebeu ha passat uns controls de qualitat».Núria Junyent està d’acord ambSolergibert i afegeix que «la DO dónaentitat a tota una zona que té caracterís-

el tema del mes

Tintoreria Tintoreria RÀPID SEC

Sant Cristòfol, 48 - Tel. 93 873 73 67 - C/ de la Pau, 44 - Tel. 93 873 16 17

Els establiments especialitzats en el món del vi Bouquet (a dalt) i Vins Tomasa (a sota)



tiques similars, ajuda al consumidorfinal a reconèixer aquests productes ifacilita molt la comunicació».

Jaume Vilanova explica que a SantIscle produeixen entre 80 i100.000 quilos anuals, sobretotde Picapoll, però també deSauvingon blanc i Merlot i Ull dellebre, i la distribució la fan bàsi-cament en el món de la restaura-ció de la Catalunya central i mit-jançant les botigues especialitza-des. Vilanova ens comenta, depassada, que «la collita d’aquestany serà més curta però de bonaqualitat».

PrestigiJosep Solergibert remarca el fet

que «sens dubte, el raïm més nos-tre és el Picapoll, una varietatautòctona del Pla de Bages,gairebé oblidada, i amb la qualavui dia estem elaborant unsgrans vins. Per altra banda, elterreny i la climatologia de lacomarca són excel·lents per culti-var varietats negres, sobretotCabernet Franc, CabernetSauvignon, Merlot, i en algunindret, no tots, Syrah i Ull de lle-

bre». Núria Junyent, comenta que «elsmillors raïms de cada zona són els queper climatologia i tipus de sòl arriben auna maduració completa sense arribar

a la sobremaduració (és a dir el camícap a fer-se panses). En aquest aspecte,el Bages com a zona freda per a la viti-cultura, té un gran avantatge ja que fins

i tot les varietats primerenquesarriben amb les primeresfresques de la tardor. Per tant, amés de les autòctones com elPicapoll, Sumoll o Mandó, calincloure les foranes de ciclellarg com el CabernetSauvignon, que dóna bonsresultats gairebé a tot arreu, icom a distintives les varietatsde cicle més curt com el MerlotChardonnay o Sauvignon Blancque en zones més meridionalstenen més dificultats perexpressar la seva elegància icaracterístiques varietals».

Aquest interès creixent pelsvins i els seus valors no ésnomés un patrimoni local, sinóque també ho és a nivell inter-nacional. Els vins del Bagessón apreciats en mercats queaprecien la contribució d’apor-tar un producte amb unes car-acterístiques singulars.Junyent diu que «els princi-pals països que s’interessen

el tema del mes

30

Establiment el Setè Cel

Francesc GGonzález: «No descarto fer alguncurs a distància. Actualment també indagantper Internet es pot aconseguir informaciósobre com fer tasts i maridatges»

Pilar Garcia: «Els vins del Bages són tant omés bons que els Rioja o Ribera del Duero,però aquests ens porten uns quants anysd’avantatge»



el tema del mes

pels nostres vins són Estats Units,Canadà, el Regne Unit i els PaïsosBaixos, que tenen una llarga tradiciócom a importadors de productes dequalitat. Però cada cop agafen mésvalor els cercles més entesos d’Àsia ialtres països emergents com Brasil, onel desenvolupament econòmic empenytambé la cultura gastronòmica». QuimFargas, per la seva banda, explica que«en el cas del nostre celler noméspodem parlar d’exportacions a Bèlgicai Dinamarca. Som un celler petit ivenem gran part de la producció almercat més proper. Tot i això, aquestsdos països valoren de maneraexcel·lent el nostre producte».

Futur«La previsió de futur pels vins

Solergibert és molt esperançadora, jaque tenim molt bona vinya, la millor tec-nologia al celler, una llarga experiènciatant a la vinya com al celler, i sobretot,la il·lusió de la família Solergibert perfer les coses ben fetes», explica JosepSolergibert. A més, de cara al futur, creu

que no es pot deixar de millorar aspec-tes, «començant pels cellers que jaintentem millorar dia a dia, la implanta-ció en el sector de l’hostaleria, que cadavegada millora més, i l’arribada al con-sumidor en general. No ens podem rela-xar ni deixar de millorar». Quim Fargasassenyala que el seu celler intentarà«seguir elaborant bons vins, estudiar lesmillors tècniques i estar al dia en aquestmón tan intens». L’única cosa que creuque entre tots haurien de millorar és «lapromoció, que els nostres vins estigues-sin presents a tots els restaurants i boti-gues de Manresa i comarca. Tothomhauria de saber el que es fa al seu terri-tori i si es consumissin millor quemillor».

La intenció de Núria Junyent i el seuceller és «continuar contribuint a mil-lorar encara més la imatge de la nos-tra zona. Per això, és molt importantseguir fent la funció comunicativa i deformació de l’aficionat que tinguiaquesta motivació. Només aquestconeixement permet que puguem pren-dre una copa de vi i gaudir-la més

enllà del seu preu, origen o etiqueta,valorant únicament la qualitat del pro-ducte. En aquest marc les grans condi-cions que té la zona per a la obtencióde vi, s’ha de traduir per força en uncreixement d’aquesta activitat».Junyent afegeix que aquesta efer-vescència pels vins seguirà creixent.«És alguna cosa més que una modapassatgera, connecta amb la terra iaixò ressona a cada cèl·lula del nostrecos. Si a més tenim en compte la local-ització de gran part de la població enciutats i amb un dia a dia apartat de lanatura, crec que la viticultura posada ala copa és una finestreta cap a aquestscicles naturals. Aquesta bona èpocatambé pot ser una bona porta d’entradaal mercat, continua dient Junyent,«d’altres companys que treballen laterra per explicar i fer arribar elconeixement del seu producte d’unaforma rigorosa. Això farà que puguemgaudir d’una millor alimentació, nonomés en el terreny de satisfacció sen-sorial, sinó també des d’una visió de lasalut i fins a la dimensió de valors

Cursos i monogràfics 2008-2009Curs dde MMonitors ii MMonitores dd’Activitats dde LLleure IInfantil ii JJuvenilCurs dde DDirectors ii DDirectores dd’Activitats dde LLleure IInfantil ii JJuvenil

Curs dde MMonitors ii MMonitores dde mmenjador eescolarMonogràfics dd’educació een eel llleure: aanimació, jjocs, rrecursos, eetc.

GuitarraGestió dd’associacions

Aula dde tteatreAnimació aa lla ttercera eedat

EL CAE Plaça ddel MMilcentenari, ss/n

Manresa 93 8872 557 889

www.elcae.org

Programació ccompleta aa wwww.elcae.org IInscripcions oobertes

Jaume PPont: «Els últims anys hi ha hagut uncreixement de la voluntat de descobrir elssecrets del vi. Cada cop hi ha més gent, col·lec-tius i grups d’empreses, que ve als cursets»

Joan TTomasa: «Abans el que bevia vi era unborratxo. Ara és senyal de saviesa. Definitiva-ment, el món de vi està de moda, sobretotentre els més joves»


socials de la proximitat i consciènciade territori i paisatge».

CrisiDavant de l’actual panorama econò-

mic, la indústria vinícola de l’estattambé comença a veure’s afectada per lacrisi financera mundial ja que moltes deles causes de la crisi són comunes a totsels sectors. A les zones agrícoles, el preudels carburants es perfila com un delsmotius més importants de l’incrementde preus. Paral·lelament, la distribuciódel producte s’encarirà igual que eltransport amb vaixell o avió de cara ales possibles exportacions. També laproducció d’ampolles puja de preu, jaque els forns per fondre el vidre funcio-nen amb petroli o els seus derivats.Cada vegada resulta més difícil arribar afinal de mes i aquest clima d’incertesa iinseguretat fa que les persones teminper la seva economia i per les sevesocupacions. Per això, la tendència dedespesa és més conservadora a l’hora degastar diners en l’oci concretat en dinarsi sopars a restaurants, vacances i en elsque es consideren productes de luxe.Molts restaurants, bars i hotels ja hancomençat a notar aquest efecte.

Pilar Garcia, sommelier del restaurantLas Vegas, assegura que «els restau-rants sí que estem notant la crisi, i el vin’és un dels principals afectats. Suposoque a les botigues no s’ha notat tant,però ara el que se sol descartar delsàpats és el vi». Jaume Pont, regent delSetè Cel, ho corrobora assegurant que«el nostre subministrament a restau-rants ha baixat» i Joan Tomasa, per laseva part, explica que sí que han notat lacrisi. «Amb xifres encara és difícil deprecisar, però sí que és cert que ara lagent té el fre de mà posat». Ignasi Pou,de la nova botiga El Bouquet, explicaque ha obert en plena crisi, «per tant nopuc avaluar si he notat o no la crisi. Elque sí que es nota és la por de gastarque té ara la gent, no només en el temadel vi».


AARRMMAARRIISSAA MMIIDDAA

sseennsseeoobbrreess

MARCS D’ENCÀRREC - MIRALLSPINTURES - OBRA GRÀFICA

Mel, 13 - Telèfon 93 872 65 58 - 08241 MANRESAa/e: [email protected]



A PROPÒSIT

’Associació de Veïns de la Plaça de Catalunyaha pres una decisió que hauria d’haver sortit alstelenotícies i que –almenys que jo sàpiga– noha transcendit més enllà de la informació local.Els dirigents veïnals d’aquell barri han acordat

no convidar més polítics a les inauguracions que faci laseva associació. El seu president, Víctor Feliu, ha dit queho han decidit així perquè estan tips de veure com elspolítics incompleixen les seves promeses i estan tipstambé de les seves paraules buides. La resolució delsveïns de la plaça de Catalunyam’ha causat una agradable sorpre-sa, però, sense desmerèixer-la, hiha una cosa que encara em sorprènmés i és que no hi hagi hagut abanscap altra entitat que hagi caigut enun fet tan obvi i hagi pres la matei-xa decisió que ells. El que no emconsta que hagi dit el Víctor Feliués que aquesta iniciativa, que alsmeus ulls els honora, deu ser tambébenvinguda per a aquells mateixospolítics que s’estalviaran d’anar acomplir amb un discurs de rigorpronunciat com una obligació delseu càrrec. Fa ben pocs dies el lap-sus que va tenir Mariano Rajoy enreferir-se a la desfilada de les forcesarmades com un «conyàs» que litocava aguantar l’endemà ensdonava la mesura de com es viuaquesta qüestió des de l’altrabanda. En el cas del Rajoy hem desuposar que per a molts dels que els tocava desfilar enaquell acte també els devia suposar un «conyàs» consi-derable, però algunes regles no escrites obliguen els unsi els altres a mantenir un engany recíproc, un engany gai-rebé acordat, que és en la base de la majoria d’actes ofi-cials, des d’una recepció d’ambaixadors fins a la inaugu-ració d’una exposició de pessebres: Jo faig un discurs percomplir i vosaltres l’escolteu fingint interès; jo us vantod’alguna manera i vosaltres m’aplaudiu. Després prenemun pica-pica mirant el rellotge i tots ens retirem amb lasensació d’haver quedat bé.

Els discursos oficials són tan intercanviables com elsqui els pronuncien i, de fet, a un cert nivell, ni tan sols

són paraules que hagin estat escrites pel qui les diu. Perposar un exemple al vol, en tenim prou de fixar-nos enuna noieta que va saber situar-se, de nom Carme Cha-cón, i que un bon dia va ser nomenada ministrad’Habitatge. Suposo que des del primer moment en quèva accedir al càrrec va parlar dels problemes de l’habi-tatge com si hagués estat preocupada per aquell temades que tenia ús de raó. Pocs anys després, en ser inves-tida ministra de Defensa s’ha posat tan de ple en aque-lla obra que si no fos perquè l’hem coneguda fent altres

papers creuríem que porta l’esperitmilitar a la sang i es dutxa xiulantuna marxa. I un, sense que vulguiser crític –n’hi ha prou amb no serestúpid–, no es pot creure de capmanera que els seus discursos sor-geixin d’un sentiment propi nimenys encara d’una reflexiómadura i elaborada a través demolts anys de vocació castrense.Per dir-ho ras i curt: tot és una grancagarel·la. Tan se val que se siguiministra de Defensa com directorageneral d’Adopcions (càrrec quetrobaríem tan natural que existíscom que no), els discursos quepugui pronunciar els podrem tro-bar millor o pitjor argumentatsperò mai ens podran semblar sin-cers. Situats en un terreny mésproper estem una mica saturats deparlaments on es fan servir expres-sions que mai no podrien sortir

d’una persona del carrer. O és que algú es pot imaginaruna conversa real en la qual algú, per molt il·lustrat quesigui, faci servir expressions com «voluntat política»,«reptes de futur» o «projecte integrador»? És més: sisentiu algú que us parla d’un projecte integrador, des-confieu d’ell. Segur que és algú que no viu de les sevesmans o bé aspira a no fer-ho. És impossible que els seusproblemes tinguin res a veure amb els vostres. Crec quela gent de la plaça de Catalunya ho han entès molt bé iper això han decidit no donar-los més peixet. No crecque els enfarfeguin els protocols –que de vegades fins itot poden ser macos– sinó que estan cansats de veurecom se’ls mofen.

JOSEP M. [email protected]

i

L’Associació de Veïnsde la Plaça de

Catalunya ha pres una decisió que

hauria d’haver sortitals telenotícies

LProu discursos


a ja uns dies, en un dels meus freqüents rampellsnostàlgics, revisava els correus que vaig enviar afamiliars i amics el mes de juliol de l’any 2007,tan sols uns dies després d’arribar per primer copal país i la ciutat que tan generosament m’han

acollit durant gairebé un any i mig. Aterres per primer copi encara sense residència, et mous nòmadament de casadels amics a l’hostal. Amb cert complex de gasteròpode,sents l’estranya sensació de considerar la teva vella male-ta com a poc menys que una llar. Beijing sorprèn sempreal nouvingut, en positiu o en negatiu, com un retrat picas-sià t’agrada o et desagrada però mai no et deixa indiferent.Enmig d’una atmosfera grisa i carregada, perceps una ciu-tat estèticament pobre però humanament rica. Just des-prés, encara amb la consciència impregnada d’imatges,sons i olors decideixes compartir amb els amics i residentsveterans les teves primeresimpressions del país. Entrela comprensió i la condes-cendència et responen: «Bé,acabes d’arribar a Xina,encara és d’hora i duus poctemps. No pots jutjar-la».

Després passen els dies, lessetmanes, els mesos...Viatges per àrees on el tempsva molt ràpid, massa ràpid.En d’altres, senzillament lacíclica roda del temps sem-bla que ha deixat de girar. Etmous amb trens d’alta velo-citat i amb estris atrotinats.Parles amb la gent, optimis-tes crònics o pessimistes desinflats. Crítics i acrítics.Idealistes i pragmàtics. Espavilats i conformistes. Riallersi antipàtics. Sopes en bons restaurants i dines en abjectescantines. Veus els seus canals de televisió i et solidaritzesamb els seus mals moments. Et desesperes quan sents perenèsima vegada la paraula «Ao-yun-hui» (Jocs Olímpics).Visites moderníssims, espaiosos i vastos museus i en tor-nar a casa, gairebé sense adonar-te’n, observes que a lahabitació on tens un armari, una taula i un ordinador, en elpis contigu hi ha cinc lliteres on s’allotgen deu dels teusveïns. Vas al banc i un senzill tràmit et costa un matí sen-cer. Malhumorat, a la tarda quedes amb un amic al qualarrencar-te un senzill somriure li costa tan sols un segon.La vida continua i un bon dia en passejar pels mateixoscarrers t’adones que ja no mires la gent, el paisatge urbà.Camines i prou. Mires enrere i penses que òbviament des-prés d’un temps és lògic que et sorprenguin ja menyscoses que el dia en què vas arribar. La vida continua i undia reps una visita d’un vell amic que just al arribar et pre-gunta: «I doncs, ara que portes ja bastant temps aquí, quèen penses de Xina?». Mires enrere i després d’uns segonsrespons: «Precisament per això, crec que ja no puc jutjar-la».

na ciutat del sud-oest de França, al Llenguadococcità, amb molta anomenada pel seu majestuóscastell medieval La Cité, que cal remarcar que ésun barri on viuen unes cent persones. A l’anomena-da Cité hi podem trobar: hotels, bars, restaurants i

moltes botigues amb tota mena de souvenirs. Al juliol, des defa uns anys s’hi celebra el Festival d’Été de la Cité, durant elqual s’hi poden escoltar concerts ja sigui de grups del país od’arreu del món, veure-hi representacions teatrals, escoltaròpera i no podem oblidar els concerts de música occitana.

Passa per Carcassonne el famós Canal du Midi, que ésnavegable de la mar Mediterrània fins a l’oceà Atlàntic, i pelscostats del qual es pot anar amb bicicleta, caminant, corrento simplement passejant. És important de precisar que tant laCité com el Canal du Midi estan classificats al patrimonimundial de la Unesco. Després trobem el centre de la vila,

anomenat La Bastide, amb laconeguda place Carnot, oncada dimarts, dijous i dissab-tes al matí s’hi instal·la el mer-cat de fruites, verdures, olives,flors, etc. A la vora també hiha un mercat de roba. El cen-tre de la ciutat és molt comer-cial. Hi ha tota mena de boti-gues, és una de les ciutats deFrança que per tenir al voltantde 45.000 persones té méscomerços per habitant. Hitenim un aeroport en el qualcada dia hi ha vols directescap al Regne Unit, Brussel·lesi Irlanda, a causa dels nouvin-

guts que s’han instal·lat o que s’instal·len a la regió. Hi hamolt moviment entre Carcassona i el Regne Unit. Aqueststrajectes són duts a terme per la companyia low cost Ryanair.

Aquí la vida és agradable a causa del bon clima, amb méssol que al nord de França i això fa que la gent en general siguimés oberta, simpàtica i disposada a escoltar l’altre. La gentviu al carrer aprofitant el bon temps i ho podem veure per lesdiferents terrasses de bars i restaurants de la vila. Durant totl’any hi ha diverses celebracions. A finals d’agost se celebraLa semana española; pels volts de Nadal la ja esmentadaplace Carnot, esdevé una pista de patinatge sobre gel i hi haparadetes artesanals amb motius nadalencs i d’altres temes.Carcassona està ben situada, a la vora de la muntanya, elsPirineus i a 60 km hi tenim la platja. Cal dir que de tant entant el vent bufa i aquí l’anomenen «el vent que fa tornarboig». Nosaltres fa dos anys que hi vivim, el meu maritJohann, la nostra filla Aïna de set anys, el nostre fill Noé dedisset mesos (nascut a Carcassona) i jo mateixa i ens hemadaptat amb molta facilitat. Des de fa un mes he tornat almón del treball per fer classes de llengües vives, alemany ianglès, en dues escoles públiques de primària de la ciutat, laqual cosa em permetrà de fer noves amistats en el món labo-ral carcassoní.

DANI TOMÀS-GAIMUNDIZ


CRÒNIQUES DE LLUNY

MÒNICA REVULL

Des de Carcassona

Dani Tomàs-Gaimundiz estudiaxinès a la Universitat de Llen-gües Estrangeres de Pequín

(http://galldeferro.wordpress.com)

Mònica Revull viu aCarcassona, on fa classes d’idiomes en escoles de

primària

F UDe Pequín estant



SOMRIURES D’HOSPITAL

mant del teatre des petita, l’EstefaniaRamallo començà a formar-se com a

artista a Santiago de Compostel·la. Allà cursàun postgrau en Art Dramàtic i més tard vavenir a Barcelona per estudiar a l’Institut delTeatre. Quan encara vivia a Galícia solia assis-tir al Festiclown, el Festival Internacional deClown, que li brindava l’oportunitat deconèixer mestres de la talla de Jöns Papilla,Pablo Muñoz o Sergio Claramunt(PayaSOSspital). El 2006, després de veure LeRire Médecin es va dir a si mateixa que voliaser pallassa d’hospital. Una bona amiga,també clown doctor a Escòcia i que treballa-va a Hearts & Minds li explicà que l’ONGPallapup@s, Pallassos d’Hospital volia enge-gar el projecte a Manresa. No s’ho rumiàdues vegades. Fa ben poc va fer 1.300 quilò-metres deixant enrere tot el que tenia aGalícia per venir expressament a complir elseu somni: ser una pallassa d’hospital. A lafotografia, la Carolina (dreta) amb la LaiaPineda (Amina Biodramina).

A

—En què consisteix la teva feina? —Tenim dos projectes paral·lels, un a planta i un a quiròfan.

A planta visitem els infants a l’habitació i fem una actuacióadaptada a les seves necessitats mitjançant la improvisació. Ia quiròfan els acompanyem des que entren a la sala d’esperafins que en marxen. Mentre els preparen per a l’anestèsia elsajudem a relaxar-se i així facilitem la feina de l’equip sanita-ri. Treballem sempre en parella. La meva companya es diuLaia Pineda, és l’Amina Biodramina.

—Què és un pallasso?—El pallasso és el nen que tots portem a dins, que no té

tabús, que vol ser com els adults però que mai no ho aconse-gueix. El pallasso és un provocador d’emocions, sentiments isensacions. Fa riure amb la seva visió del món i els seusintents de plantar cara als fracassos. No interpreta el que lipassa, ho viu i reacciona als impulsos.

—Quina és la formació que rebeu? —Tenim formació artística genèrica de l’art del Clown i les

seves branques; mèdica, que imparteixen especialistes delspropis centres hospitalaris (cirurgians, anestesistes, infer-mers…); i psicològiques, que són fetes per una psicòlogaespecialista amb l’objectiu de treballar les tensions i lesangoixes acumulades.

—M’imagino que no deu ser fàcil actuar davant de determi-nades situacions…

—Les persones que visitem no hi són per voluntat pròpia.No és el mateix que treballar per a un públic que et ve a veureper passar-s’ho bé. Però no és difícil si tens la formació i pre-paració necessàries, per això l’entitat dóna suport psicològic.

—Adapteu la vostra actuació a cada nen?—Les actuacions estan fetes a la mida, segons l’edat de l’in-

fant, la patologia que pateix, l’estat de la malaltia, situaciófamiliar, cultural, social… Tota aquesta informació la rebem através de l’equip sanitari i permet valorar quina serà la mane-ra més efectiva de reduir la tensió de l’infant i la seva família.

—Què és el més dur d’aquesta feina?—Que no es faci en tots els hospitals i centres de tot el món.—I el més dolç?—Rebre cada dimarts i dijous al matí una mirada, una parau-

la, un gest, un somriure.. Està ple de moments dolços! —Com va el servei des que va començar a funcionar a

Manresa?—Nosaltres sentim que hi ha molt bona resposta per part de

tot el personal sanitari en relació a la nostra feina. Ha estatmolt lent perquè el camí cap a l’acceptació dels pallassos tera-pèutics per part d’altres professionals de la salut és a vegadesdubtós. Però sembla que s’hi han acostumat i moltes vegadesens ajuden fins i tot en les improvisacions.

—Creus que n’hi ha prou amb el que feu o s’hauria depotenciar més aquest projecte?

—Mai no és suficient. Hi ha molts estudis que afirmen queel riure té moltes efectes beneficiosos per a la salut delsmalalts i la presència dels pallassos pot millorar certs aspec-tes de l’experiència tan pediàtrica com de gent gran.

MOURE EL MÓN

MERITXELL [email protected]

iEstefania Ramallo

««MMoollttss eessttuuddiiss aaffiirrmmeenn qquuee eell rriiuurree ttéé eeffeecctteess bbeenneeffiicciioossooss ppeerr aa llaa ssaalluutt ddeellss mmaallaallttss»» LLAAFFRR

AASSEE



a majoria dels caminantsque pugen al Collbaix pas-sen pel camí que arrencad’aquest mas i que travessael bosc del mateix nom. Desde l’obertura de l’eix trans-

versal té una presència dominant en elpaisatge de l’entorn, que presideix sotala falda de la muntanya. Documentat ja

l’any 1719, havia pertangut als descen-dents de la família Torrents Burés, elsantics fabricants tèxtils propietaris de cala Buresa, fins que fou adquirit fa vintanys pels antics masovers, que també enmenen la terra. De l’entorn cal remarcarl’aqüeducte, encara força ben conservat,que duia l’aigua del torrent, mitjançantuna sínia, fins a la bassa del peu de la

casa. Destaca també un espaiós celleramb dos grans bocois, testimoni de laimportància que hi havia tingut la vinya,i a la planta superior una gran i llumino-sa eixida encarada a Montserrat.Malauradament, el desdoblament del’eix i el consegüent desplaçament delcamí vell de Rajadell envairan ben aviatencara més els voltants del mas.

L

MASIES DEL TERME

JAUME PUIG / Fotos: FRANCESC RUBÍ

El Grau



uina és la teva feina com a metge?—D’entrada, m’hi poso a les nou i tinc visites,

noves o de seguiment. També tinc pacients quevénen al Programa de Manteniment Metadonaper superar la seva dependència de l’heroïna.Puc atendre alguns casos urgents i de tant entant vivim alguna situació de perill, ja que hi ha

algun malalt que ha agredit algun membre de l’equip. Pertant, és una feina on no saps mai el que et trobaràs. Hipoden haver incidències per la complexitat del malalt. Ésuna feina molt intensa.

—Com definiries un boig?—Un malalt psiquiàtric és aquell que té una malaltia en el

cervell. Com que es tracta d’unamalaltia psiquiàtrica, tot i que amb elsanys n’ha canviat molt la percepció,encara té un cert estigma, que lligaamb la teva pregunta. Em trobo ambmolts malalts que el primer que emdiuen és que no són bojos. Sempre elsresponc que, per exemple, davantd’un diabètic no l’anomenarem per lamalaltia, sinó pel seu nom: Pepet,Jordi, etc. Cal fer fora les etiquetes.És cert que a la nostra societat encarahi ha capes a les quals costa d’accep-tar els problemes d’un òrgan com elcervell, mentre que sí que accepten elsdel pàncrees. Insisteixo que s’haguanyat molt, però encara hi ha preju-dicis. Curiosament, a Sant Boi, correla dita popular de ser la ciutat delsbojos que ja s’ha convertit en una tra-dició; els malalts mentals s’hi sentenprotegits perquè se senten còmodesdins del context ciutadà, semblantd’alguna manera a la relació entreManresa i Ampans, que amb els anysha format part del nostre paisatgequotidià i s’ha assumit amb naturali-tat. Observa que encara avui alguns membres de la societataccepten que s’estigui de baixa perquè t’han operat ungenoll, però no per tenir una depressió. I, encara més, sientrem en el terreny de les toxicomanies, que és on lesmalalties mentals arrosseguen més prejudicis, començantpel concepte de vici, que no suporto. A veure si aquestsignorants entenen d’una vegada que ningú no decideix sermalalt de diabetis ni de cocaïna. Això no vol dir que si etsmalalt de diabetis i et prens quinze pastissos de xocolata,aleshores siguis un malalt irresponsable. Agradi o no, el

tema de les malalties mentals, dissortadament, cada vega-da va a més.

—Diuen que de la genialitat a la bogeria només hi ha unpas?

—Aquest és un tema estudiat i molt interessant. Algunsescriptors del segle XX van patir trastorns bipolars. En unaltre extrem, més aviat romàntic, s’idealitza la figura delboig com a il·luminat. Penso que és important tenir encompte que al darrere hi ha una persona que té uns senti-ments, unes idees i unes inquietuds que poden ser creati-ves. També crec que s’ha d’evitar sempre dir que com queets un malalt mental ets menys que un altre. Aquest seria elconcepte bàsic: no ets més ni menys que un altre.

—N’hi ha més a fora que a dins?—De vegades a la feina fem la conya

de dir allò de «no están todos los queson, ni lo son todos los que están». Hiha malalties mentals que incapacitenuna persona en el seu dia a dia i altresno. Hi ha persones que tenen depres-sions i després ja no en tornen a tenir.En canvi, hi ha malalties en què s’haavançat força, com l’esquizofrènia,però que condiciona molt més la per-sona i afecta l’1 % de la població.

Malalties psiquiàtriques—Com han evolucionat les malalties

psiquiàtriques?—Cada vegada se’n coneixen més

les causes i els tractaments i tambés’ha avançat en l’enfocament social.Quan vaig començar a fer pràctiquesl’any 1979 tan sols tenia un despatxeta l’hospital de Sant Andreu. Per tant,en trenta anys s’ha millorat molt eninfraestructures, amb la creació delscentres de salut mental i amb recursos.

—Però també han sorgit més casos,oi?

—Si, bé, hi ha dos factors fonamentals. La vida va can-viant i la societat és cada vegada més estressant i competi-tiva, el que afecta d’entrada a les persones amb una certavulnerabilitat que tenen més possibilitats de patir unes cer-tes malalties psiquiàtriques. L’altre factor és el diagnòstic.Sabem que hi ha moltes persones que no van al metge, finsi tot en situacions terminals, d’aquestes malalties que sem-pre val la pena tractar. Ara es diagnostiquen més casosd’Alzheimer, però és perquè la gent viu més anys i algunesd’aquestes malalties tenen temps d’aflorar.

Q

«Les malalties mentals arrosse-guen prejudicis, començant pel

concepte de vici,que no suporto.

A veure si els ignorants entenend’una vegada queningú no decideix

ser malalt de diabe-tis ni de cocaïna»

L’ENTREVISTA

JORDI SARDANS / Fotos: FRANCESC RUBÍ[email protected]

Jordi Bordas GarciaMetge, especialista en toxicomanies, treballa a l’hospital Benito Menni de Sant Boi deLlobregat. Abans havia treballat durant setze anys al Centre d’Atenció i Seguiment, deSolsona. Expert en cinema, és president de Cine Club Manresa i fa de crític al diariRegió7 des de fa 25 anys i també a la revista Faig. Darrerament forma part delsGeganters de Manresa.



—Només alguns malalts psiquiàtrics són recuperablesper a la societat?

—Això és metafísica pura. Hi ha malalties més difícilsque altres, com l’esquizofrènia, que pot condicionar més lavida d’una persona, però tot i així s’ha millorat molt i elnostre objectiu sempre és que la persona pugui arribar anormalitzar la seva vida. Com a metges sempre hem delluitar per poder donar al malalt la millor qualitat de vidapossible. En el cas de les malalties més greus, com el tras-torn de personalitat antisocial, és molt difícil de ser recupe-rat per la societat, perquè un individu psicòpata no té cons-ciència moral, de manera que pot matar les persones quesigui, estar ingressat uns anys a la presó i quan torni a sor-tir pot tornar a matar.

—Has tingut alguna experiència que t’hagi impactatespecialment?

—Moltes. És una feina molt intensa on vius situacionsdifícils, en les quals el tòpic que diu que la realitat superala ficció és real. Situacions, comentaris, incidències etposen en situació de risc físic i psicològic. Mantenim uncert distanciament, ja que tenim clar que un pacient no potser el teu amic i per tant no ha d’asseure’s al teu costat sinóa l’altra banda del despatx, de manera que vegi que davantseu hi ha un terapeuta. Ara bé, distanciament tampoc no voldir que hi hagi d’haver una fredor. Es tracta de trobar unequilibri amb el malalt donant-li un tracte afectuós i ade-quat, evitant la fredor i la deshumanització. És un repte.

—Coneixes algun internament d’un presumpte malalt perpart de la seva família, per treure’n un benefici econòmic?

—Recordo l’etapa de formació, on alguns dels psiquiatresque em van formar parlaven sovint del manicomi, en quèm’havien confirmat que per interessos econòmics havienpassat casos com els que tu dius. Puc afirmar, doncs, quem’havien explicat que aquestes pràctiques succeïen.Actualment és molt més difícil que es doni, bàsicament perqüestions de diagnòstic, que comporta decisions de granresponsabilitat que pren conjuntament un equip de metges.Per a qualsevol incapacitació hi ha tot un complicat procésmèdic i legal en què hi ha diversos estaments implicats.

—Quines diferències estructurals hi ha entre els centresde Martorell i Sant Boi?

—Són de la mateixa institució religiosa, les GermanesHospitalàries del Sagrat Cor de Jesús. Continuen manant,tot i que els dos hospitals pertanyen a la xarxa pública.

—Amb els recursos actuals n’hi ha prou per atendre lesnecessitats del país?

—No, ja que no donem abast, en uns moments en què lapressió assistencial és brutal i no podem treballar encaraamb les condicions més adequades a cada situació.Personalment estic ubicat dins l’hospital Benito Menni deSant Boi i el nostre equip ha de cobrir una àrea de 300.000habitants, ja que som el centre de referència i ens hem defer càrrec dels malalts de Castelldefels, Viladecans, Gavà,etc . Sap greu, però no podem fer la nostra feina de lamanera més adequada, tenim també més estrès i més pos-sibilitats de cremar-nos com a professionals. Hi ha llistesd’espera de dos mesos i això sol ja és un problema d’entra-da.

CAS de Solsona—Com valores els setze anys que vas fer de metge a

Solsona?—Va ser un repte perquè quan vaig arribar-hi feia poc que

s’havia creat el CAS de Solsona. El vaig veure créixer. Ésuna població petita, on més enllà dels malalts em permetiatenir un contacte gairebé directe amb tothom. Es van poderengegar programes de prevenció i en tinc bons records.Allà vaig adquirir experiència, ja que hi vaig començar a

practicar la meva primera feina pel que fa a les toxicoma-nies. Tot el que feia tenia un ressò fort al poble.

—Com ha evolucionat el tractament de les toxicomanies?—L’any 1985 es va crear el Pla Nacional de Drogues a

tota la xarxa pública, per tal de fer front a l’epidèmia del’heroïna, tot i que la droga més freqüent és i era l’alcohol,que, de vegades, no s’entén com a tal perquè és legal.Qualsevol colla que participa en una festa sap que l’alco-hol primer fa gràcia, després molesta i finalment l’apartem.Pel que fa a les drogues il·legals ara s’imposa la cocaïna.També penso que l’evolució de les drogues és un reflex dela societat que ha evolucionat i canviat molt als darrers vintanys, com reflecteixen els patrons de consum. La nostralluita és un repte per intentar atrapar el que va per davantnostre.

—La política condiciona els tractaments en toxicoma-nies?

—Des de sempre i molt. Mentre a un hipertens li potsdonar un medicament sense problemes, un toxicòman enheroïna depèn de si li podem subministrar la metadona.Poc abans dels Jocs Olímpics del 92 va interessar que elscarrers estiguessin controlats i es van generalitzar la meta-dona. La nostra filosofia és sempre la d’intentar normalit-zar les situacions reals, però encara avui la societat estig-matitza el fet d’anar al psiquiatre i no cal dir el fet d’anar-hi per una addicció.

Cinema—Pel que fa al cinema, com valores el darrer festival de

Sant Sebastià?—És un festival ben organitzat, amb una bona programa-

ció, però sempre sembla que la pel·lícula que guanyanomés agrada al jurat, això s’ha convertit en un clàssic. Pera mi, el palmarès no té cap importància, sinó que el que calés anar a gaudir bàsicament de moltes pel·lícules que difí-cilment les podràs veure d’una altra manera i el caliu dinsd’un ambient cinèfil, de fòrum i amb la passió que elsegueixen molta de la gent de Sant Sebastià que demanenfesta aquells dies per poder anar al festival, de manera quede bon matí ja fan cua per assistir-hi. La gent s’hi aboca ihi dóna suport massivament. La ciutat és meravellosa i per-sonalment hi tinc un vincle sentimental, ja que hi tinc famí-lia i des de ben petit que hi he anat. Per a mi, té un plus.

—Sitges s’ha consolidat com a festival del fantàstic enl’àmbit mundial?

—És un referent. Esperem que l’any que ve es recuperioficialment el terme de fantàstic. Durant un temps va serun calaix de sastre, però aquest any, en la secció competi-tiva, totes les sessions eren fantàstiques. És la clau del seuèxit, cal intentar tenir una identitat, perquè els festivalsestan molt saturats i atapeïts.

—Què et sembla el de Manresa. S’ha de professionalitzarperquè pugui tenir un futur?

—S’hi ha de reflexionar. Un dels problemes dels festivalsés la saturació. Només a Barcelona n’hi ha una vintena. Elcircuit està massa farcit. Penso que tot festival ha de tenirun nivell professional, ja que cal voltar, buscar el materialcinematogràfic més adient. Organitzar un festival és difícili cada vegada més complex. També és lamentable que alFestival de Manresa no hi vingui la gent de Barcelona, peruna qüestió purament d’egocentrisme i s’ha de nodrir bàsi-cament dels cinèfils de la comarca de Bages. És complicat!

—Com valores la teva faceta de crític de cinema?—Vaig començar l’any 1983, és a dir, fa 25 anys, al diari

Regió7. Es tracta d’una col·laboració setmanal de diversescrítiques: tres estrenes, la versió original de Cine Club al’Atlàntida o el documental del mes. És una manera quetinc d’expressar la meva passió pel cinema des d’un punt

L’ENTREVISTA


de vista analític, essent conscient que faig crítica per a undiari i no per a un mitjà especialitzat. Interessa orientar ellector sobre la cartellera, amb una funció comunicativa, totexpressant la meva opinió, amb tota la humilitat possible.Entenc que ser crític vol dir ser un especialista amb el rigoradequat i un punt de vista propi, i per tant, subjectiu. Perexemple a Faig hi he publicat reportatges una mica méselitistes, però aportant també informació. Cal cercar l’equi-libri.

Cine Club—Com va el llibre sobre la història de l’entitat?—Hi ha molta cosa feta, però des de fa quatre anys en què

m’he de desplaçar primer a Barcelona i després a Sant Boi,tinc menys disponibilitat i el tema està aturat. Penso que elmés important de tot és que Cine Club continuï funcionant

i sigui història viva. Recordo que vaig fer una petitacol·laboració al Diccionari del Cinema a Catalunya, acàrrec de Joaquim Romaguera, que ja va morir, on se’ns varetallar molt la feina feta, però el fet d’anar a l’ArxiuComarcal em va anar molt bé i vaig gaudir del treball. Ara,però, no tinc temps per seguir amb la història de l’entitat.

—Què destacaries de la teva presidència a l’entitat?—Com bé saps, Cine Club és una entitat assembleària on

els càrrecs hi són només per satisfer els estatuts. No m’a-grada lluir de president i considero que tots som iguals ime’n considero un militant. Recordo que als anys 80 es vanrefer els estatuts i es van establir aquests càrrecs de junta.Oficialment ara sóc president i no me n’amago pas, peròinsisteixo en la meva militància de base. Sóc soci des del’any 1979 i vaig entrar a la junta el 1980. M’hi vaig estarfins el 1989, en què em retiro de la junta però continuo coma soci. Quan l’any 2006 es produeix una situació molt crí-tica a l’entitat se’m va suggerir de retornar a la junta. Somtot un equip en què col·laboro, però no tiro del carro, comho havia fet en anys anteriors, des de la segona meitat delsanys 80. Cine Club vist en perspectiva és com un petitmiracle. És una entitat que porta cinc dècades i s’ha anatmantenint.

—Té sentit encara?—Penso que és un tema que te l’has de qüestionar sem-

pre, perquè el cinema cultural ha variat molt. Ara, lespel·lícules més inquietes es passen als museus, que s’hanconvertit en uns espais per a un tipus de cinema que fa tren-ta anys es veia als cineclubs. Tot ha canviat molt, amb laintroducció del DVD i altres ofertes d’oci. De manera queels cineclubs actuals han d’intentar respondre a unesinquietuds culturals que atenguin les noves demandes. S’had’estar atent i ser molt humil.

—Quines són les principals activitats del Cine ClubManresa, actualment?

—S’intenta que no sigui només passar una projecció, sinófer cinefòrums i activitats complementàries com els cursetsque es fan conjuntament amb l’Ajuntament, que impartei-xo des de fa uns anys; donar una visió cultural més àmplia.Darrerament, estem promocionant persones que han fetcurtmetratges i els donem l’oportunitat de poder-los exhi-bir, dins l’espai ric i interactiu de què disposa l’entitat.

—Quina seria la seva funció actual per al soci?—Estem orgullosos que vinguin tot i algunes apostes

atrevides que hem fet, com per exemple l’any passat, ambla presència del director Rosales, en què van respondremolt bé, com també el Marc Recha, l’Albert Serra.Continuar amb els cursets em sembla positiu i també l’op-ció d’oferir la projecció dels curtmetratges que es moltdifícil que es passin fora dels àmbits dels festivals, però


L’ENTREVISTA

«Els principals problemes de Cine Club són la lluita per aconse-guir més públic, respondre a lesnoves necessitats culturals i ferfront a les despeses del dia a dia»



L’ENTREVISTA

ordi Bordas Garcia neix a Manresa el 21 de maigde 1960. És el més petit de tres germans. La sevamare, Consuelo, és originària d’Irún i havia fetde modista i després mestressa de casa. El seupare, Josep, era manresà, fou jugador de bàsquetdel Centre d’Esports Manresa i cap de personal

d’una fàbrica de mobles, i va morir d’accident de cotxeals 57 anys. Comença els estudis a l’Acadèmia Balmesubicada a la casa Lluvià. «Era un ensenyament d’allòmés fatxa que et pots tirar a la cara», el súmmum delfranquisme, que dirigia el senyor Morera. «Una anècdo-ta surrealista que em va passar en aquella època, queafortunadament molta gent no va viure, és que un dia emvan castigar per arribar massa d’hora a l’escola». Alsdeu anys passa a La Salle, fins al 1976, i fa el COU al’institut Lluís de Peguera. Comença els estudis deMedicina a l’Hospital Clínic de Barcelona, el novembrede 1977, en un any sense númerus clausus, «però ja ensho vam trobar després en acabar la carrera quan es vanfer la veritable selecció. Recordo que al Paranimf delClínic érem 500 per assistir a classe i havíem de fer cuaper entrar. A segon, la gent es portava la cadira de casa.Hi havia una massificació brutal». El sisè any fou depràctiques, que va fer als diferents hospitals de Manresa(Sant Andreu, Centre Hospitalari, la Clínica i Sant Joande Déu). Acaba el 1983. Fa un curs de Doctorat, fa demetge de capçalera a l’Ambulatori (actual CAP Bages) ide seguida s’especialitza en el tema de les toxicomaniesi comença a treballar-hi en el CAS (Centre d’Atenció iSeguiment) de Solsona, on s’estarà setze anys. Despréss’està un parell d’anys a Barcelona, concretament aSants, fins que fa un any i mig passa a Sant Boi, a l’hos-pital psiquiàtric Benito Menni, on continua dins l’espe-cialitat de toxicomanies. És casat des del 1988 ambMontse Grané, professora del Lacetània, amb qui tenendos fills: la Sílvia i el Pol.

Autodidacte, format als cinefòrums de Cine Club, haviafet alguns cursets, és crític de cinema a Regió7 des del’any 1983. Ha format part de les diverses juntes de CineClub Manresa des que hi va entrar i actualment n’és pre-sident, tot i que com ell remarca l’entitat sempre ha tin-gut històricament una gestió assembleària. És soci delMuseu del Cinema de Girona. També fa reportatges decinema i és crític de la revista Faig des de l’any 2000. Li

agrada llegir i escoltar música, i havia assistit a diversosconcerts de rock. També li interessa el teatre i en generaltot el món cultural i artístic. Intervé en la colla delsGeganters de Manresa, perquè el seu fill Pol n’és unapassionat. «M’interessa sobretot pel seu vessant de cul-tura popular que visc d’una manera molt directa i parti-cipativa». Mai no ha militat políticament, però «tinc lesmeves idees i m’agrada poder-les aplicar en el dia a dia,quotidianament. No hi ha ningú més polític que els ques’autoanomenen apolítics».

el Perfil

J

que donen oportunitats a les persones que comencen.Aquest any, per exemple, n’hem passat del David Victori,de Manresa.

—Quins són els principals problemes amb què s’enfrontala junta actual?

—La lluita per aconseguir més públic i respondre a lesnoves necessitats culturals, tot i el fet que les despesesfacin que sigui difícil viure el dia a dia. Després també ésdifícil trobar l’equilibri de la programació, que ha de serinquieta i clàssica alhora. És a dir, radical però alhora com-pensada. És important rebre l’opinió de tothom, per aixòtenim pensat fer una enquesta entre els socis, perquè tenimclar que sense una bona autocrítica no hi ha creixement. Amés a més, hem de pensar que estem en una època de can-vis brutals en el camp de l’audiovisual. Sembla que araestem fidelitzant un cert públic al Conservatori, alhora que

mantenim una programació complementària a la sala peti-ta del Kursaal, malgrat algunes deficiències que cal resol-dre, com el fet que no es tapin els subtítols. Hi ha un pro-blema de visibilitat.

—Què ha significat per a tu, el món dels geganters?—Hi vaig entrar perquè era la passió del meu fill i ara ens

n’hem fet tota la família. Ens ho passem bé i no ens supo-sa cap sacrifici. Es tracta de conèixer un altre dels aspectesde la cultura, en aquest cas la popular. Implica una dinàmi-ca familiar i de cohesió social. Una de les meves funcionsés portar els nans. És una activitat molt maca, que et faestar en contacte amb els nens. Fem trobades i coneixemdiferents indrets fins i tot de l’estranger. Aquest darrer diu-menge d’octubre s’ha fet una gran festa, ja que hem com-memorat el 25è aniversari de la creació de la colla gegan-tera.


finals de l’any 1975 l’alcal-de de Manresa, RamonRoqueta i Roqueta, tot justestrenat en el càrrec, vaobrir el diàleg amb les ins-

titucions de la ciutat representativesdel sectors econòmics, polítics, sindi-cals i culturals. Entre les que emergien, el Cercle Artísticcol·laborà en el concurs d’idees per a la construcció delMonument a la Sèquia, on s’havia de situar l’escultura La BenPlantada, de Josep Clarà. Per això va designar l’arquitecteAntoni de Moragas i l’escultor Josep M. Subirachs, per formarpart del jurat. També va promoure el monument a Pau Casals,obra de l’artista Josep Barés i Soler i «l’homenatge d’artistescatalans d’avui a Pau Casals».

Josep M. Subirachs dedicà la primera litografia Cor deCatalunya, en agraïment a la ciutat «pel cordial acolliment quedóna a la seva obra» i va facilitar peces de la seva obra artísti-ca per a la inauguració de la sala d’exposicions del carrerGuimerà 54. Entre les personalitats que la visitaren cal destacarel president de la Diputació, Joan Antoni Samaranch, que vaoferir al Museu de Manresa, a través de l’alcalde i dels directiusdel Cercle Artístic, amb càrrec a la Diputació, l’esculturaGalatea, una de les millors obres de la mostra. Uns mesos des-

prés la junta del Cercle Artístic vavisitar a Barcelona l’artista Joan Miróper concretar l’exposició de la sevaobra a Manresa i alhora agrair el seugest. L’il·lustre artista va dedicar unalitografia que és exposada al Museude Manresa.

L’obra de l’escultor Subirachs marca la transició cap a unexpressionisme de formes anguloses i textures pròpies en evo-lució vers l’abstracció, amb figures en negatiu i amb un altdomini de la tècnica i escrupolositat en el detall, i que destaquenpel seu volum. En una de les estades a Manresa l’any 1977 vavisitar la Sala d’Art Xipell, acompanyat dels membres delCercle, en especial del seu amic personal, Josep Guardiola iNoguera, relacions públiques de l’entitat, i entre altres, AntolíBausili, president, Josep Vila-Closes, Pere Puig Vila, i l’inefa-ble Joan Vilanova Roset, que amb la seva bondat li preguntà«Escolteu Subirachs, com és que sent tan petit d’estatura, feules escultures tan grosses?». I l’escultor respongué: «És quemolt en el fons potser tinc esperit de grandesa». És el que m’ha-vien recordat els esposos M. Queralt Perramon i FrancescOliveras Camps, de la Sala Xipell i que aquest mes de novem-bre transcric, amb motiu del centenari del dibuixant Vilanova,nat a Manresa el dia 2 de novembre de 1908.


Text: Ignasi Torras Garcia - Fotografia: Ignasi Rubinart, cedida per Pere Puig i Vila

IMATGES DE LA DICTADURA

A

Arranjaments de roba

Reparació de calçatCòpies de claus

Botiga 21 i 25 - Galeries Manresa Centre - Passeig Pere III, 49-51

1975



C/ Urgell, 35 - Tel. 93 872 99 97MANRESA

Aromateràpia - Espelmes aromàtiques

Objectes de regal i decoració...

Objectes de decoració - Florsartificials - Moble auxiliar

FINANCEM LA SEVA COMPRA

FINS A 12 MESOS SENSE INTERÈS

· Cadires

· Armaris robers

· Complements

· Prestatgeries

· Arxivadors

· Caixes fortes

· Armaris

· Taules

Muralla de Sant Domènec, 1308241 MANRESATel. 93 872 53 09Fax 93 875 15 78E-mail: [email protected]



TASTETS DE MOTOR

ENRIC OLLER I CARBÓ

BMW X6: ADN superior

osta 4.500 euros més que l’X5, ésigual d’exagerat en dimensions i

comparteix amb aquell bona part delselements mecànics i estructurals. La dife-rència, doncs, l’hem de buscar en lanoblesa de reaccions i en una estèticadescomunal. Poderosament provocadora,que té en el sostre corbat un dels seusprincipals atractius.

L’X6 és un prodigi d’efectivitat. Reac-ciona com un turisme de gamma alta i,malgrat les dimensions, és molt fàcil dedur un cop li hem agafat la mida al canvii al tacte dels pedals. El volant de l’X6 vafolrat en pell i és de tipus esportiu però laseva principal característica és que portalleves per poder canviar de velocitatsense haver d’apartar les mans. Com enel cas dels F-1, pitjant la part inferior pas-sarem a la marxa següent mentre que,polsant per dalt, reduirem. Ni es cala ni espara. La resposta és immediata i l’elec-trònica s’ocupa de controlar la gestió.D’aquest element i del sistema DPCDynamic Performance Control: un dis-positiu revolucionari que reparteix laforça, no només entre els eixos, sinótambé entre las dos rodes posteriors. Aixíaconsegueix influir sobre la trajectoriadel cotxe i, per tant, sobre l’estabilitat. Elmecanisme actua semblantment al delLancer Evo de Mitsubishi o l’HondaLegend. En condicions normals envia el60% de l’empenta motriu a l’eix poste-rior a través d’un diferencial central mul-tidisc. La particularitat afegida aquí ésque, el conductor, pot observar gràfica-

ment com varia la força de les rodes enple revolt en funció de si accelerem ofrenem. Un indicador a la pantalla pro-porciona aquestes dades. La direcció i lesestabilitzadores actives (Dynamic Drive)juntament amb una suspensió de duresavariable i la tracció integral que muntaaquest cotxe fan de l’X6 un referent enadherència i capacitat dinàmica.

La versió estrella porta el nou V8 degasolina 4.4 d’injecció directa i dobleturbo. Un giny 407 CV capaç de posar-se a 100 km/h en només 5,4 segons.Però a El Pou de la gallina hem conduïtla versió dièsel. Igual de musculosa peròamb un sofisticat bloc de sis cilindresd’alumini de 286 CV, injectors piezoe-lèctrics i també doble turbo. Ens haagradat especialment la caixa automàticSteptronic de 6 relacions equipada ambun programa Sport que encara fa mésinstantanis els passos d’una marxa a unaaltra. I ens ha impressionat la frenadadel cotxe. Per potència i perquè nopodem oblidar que pesa més de duestones. Com a curiositat val la penaremarcar les comportes actives de refri-geració que s’obren només a partird’una determinada temperatura delmotor per no espatllar el magnífic coefi-cient de penetració que genera la perfec-ta silueta del cotxe. I a tall d’advertènciaconvé recordar que és pràcticamentimpossible mantenir-se en consums mit-jans per sota dels 10 litres. Tot i quetambé és veritat que algú disposat apagar entre 60 i 74.000 euros per una

joguina així, aquesta no serà probable-ment un dels seus maldecaps.

En qualsevol cas, quedi clar que tant elconductor com l’acompanyant podenmanipular el navegador, la climatitzacióo els elements d’entreteniment. L’X6porta el tradicional comandament i-Drivepatentat per BMW entre seients. A laconsola i al volant, a més, hi ha botonsprogramables per escurçar el camí decertes funcions. La freqüència d’ús o elshàbits de cada propietari permeten múlti-ples configuracions... Un repàs a la llistad’equipament ens farà l’efecte que somdavant de la carta als Reis Mags.D’opcions n’hi ha per a tots els gustosperò el cert és que el cotxe porta tot l’in-dispensable. Els alemanys declaren 570l de capacitat fins a la safata que cobreixel maleter (50 l menys que un X5) peròels savis de BMW han previst un amaga-tall per guardar aquest element i unmecanisme per plegar indistintamentcadascun dels respatllers si mai hemd’ampliar el compartiment per portarobjectes voluminosos.

FFIITTXXAA TTÈÈCCNNIICCAA Motor: Davanter transver. 6 cil.

2993 cc 286 CV gasoil Tracció:Integral permanent Canvi: Auto-màtic seqüencial 6 vel. Frens: Discvent/disc vent. Vel.màx: 236 km/hAccel. 0 a 100 km/h: 6,9s Consummitjà: 10,3l Preu: 68.300 euros.

C

Ni barat ni discret. L’X6 és ostentós pels quatre costats. Gros, ample i potent. Una barre-ja sorprenent de cupè i 4x4 homologat només per a quatre passatgers. L’eina impossi-ble que els alemanys s’han entestat a comercialitzar pensant en uns pocs escollits.



la fila cultural

questa aventura va començar aexposar-se amb èxit el 2007 a

l’Institut Camões de Luxemburg, dins elsactes de capital de cultura europea.Segons Mateu Turró, director del CentreCatalà de Luxemburg, Lourdes Fisa, ins-pirada en la poesia camoesiana, travessa

un oceà de pensaments, imatges i matè-ries per explorar noves rutes de creaciójugant amb els espais, els colors, les tex-tures i les transparències. Crea xarxes derelacions, noves cartografies emocionalsque, «com una teranyina, van creixentamb l’encreuament d’idees, amb diàlegsque permeten la descoberta d’allò quecompartim amb altres cultures». Després

es va exposar al Reservatorio Patriarcalde Lisboa del Museu de l’Aigua, que sónels antics dipòsits d’aigua de la ciutat:«És un espai molt suggerent, subterrani,on encara hi ha aigua, i amb tres nivellsconnectats entres si, ple de columnesd’una gran alçada. Hi vaig fer tot un jocplàstic on la obra s’integrava en el con-junt», afirma l’artista. Glòria Bosch, que

ha fet la presentació del catàleg, assenya-la que «tots dos, Camões i Fisa, expres-sen amb la idea de navegació el fet crea-tiu com a travessia, com a viatge queavança en múltiples direccions i desco-breix un estat de consciència que elsuneix». L’exposició viatja i arriba ara alseu punt d’origen que és Manresa, on viui treballa l’artista Lourdes Fisa.

ProjecteEn síntesi, es tracta de partir de la base

de Camins de descoberta. Camões desdel Mediterrani. Aquest recorregut alllarg de diferents espais, països i culturesa través del temps ha durat dos anys.Però, segons l’artista, «no és ben bé unaexposició itinerant, ja que ha estat moltpensada segons el lloc on s’havia d’ubi-car». La idea és que els quadres s’haginanat enriquint pel camí, de manera que«retorno a casa amb la maleta plenad’experiències».

Camões és el gran poeta aventurer por-tuguès del segle XVI, de l’època delsgrans navegants que anaven a descobrirterres noves a través de l’Atlàntic, ambaquest esperit aventurer que és el quemés l’ha interessat de Camões: «i l’heaplicat en el món de l’art, en la recercad’una aventura plàstica, de recerca en elmeu propi camí». Ha utilitzat moltsmaterials diferents, des de la pintura,dibuixos, fibra de vidre, gravats, robessemitranslúcides i projeccions audiovi-suals al Centre Cultural del Casino, ambla idea de buscar una unitat dins delcreuament d’idees i experiències diver-ses. Camões és portuguès de l’Atlàntic «ila meva mirada mediterrània. M’hainteressat molt i apassionat aquest pro-jecte pel que fa a la seva envergadura, jaque ha estat un treball conceptual moltenriquidor, que significa un projecteobert que es va ampliant amb el temps ipel camí, alhora que puc tenir la sort depoder gaudir de públics diferents, aixícom de cultures i llengües diferents».Fisa pensa que no hi ha límits en les dis-ciplines i treballa amb la idea de l’ampli-

La pintora Lourdes Fisa exposaal Centre Cultural del Casino

A

Del 21 de novembre a l’11 de gener Lourdes Fisa presenta l’exposició Camins de des-coberta. Camões des del Mediterrani al Centre Cultural del Casino. El projecte ha estatorganitzat pels responsables del Casino, el Centre Català de Luxemburg i el Museu del’Aigua de Lisboa, amb la col·laboració de les institucions culturals de Portugal (InstitutCamões) i de Catalunya (Ramon Llull). El treball s’ha presentat en els seus punts de refe-rència: Luxemburg, el juny de 2007; Lisboa, el maig del 2008; i ara arriba a Manresa,on viu i treballa l’artista. El comissariat al Casino ha estat realitzat per Fina Sitjes.

JORDI SARDANS

Instal·lació Volar, de Lourdes Fisa



tud de les arts. Per tant, és lògic el seuinterès per acostar-se a la poesia, i a unllenguatge diferent al seu que és l’escrip-tura, que li serveix per enriquir l’obra.«Per a mi, l’escriptura és la cultura i elpensament. Aquesta diversitat m’enri-queix». A través, doncs, de Camões hapogut navegar –idea clau en el seu noutreball– a mida que ell anava descobrintterres noves, «m’ha transmès aquestesperit de descoberta i d’aventura quecomporta també el de valentia». Es trac-ta de la valentia del segle XVI que ella haaplicat al segle XXI.

CasinoAl Casino hi presenta la idea de recull

de tot el seu viatge i simbolitza la mane-ra com s’ha anat representant, amb el seuinici a Luxemburg, amb la idea de trepit-jar la terra, amb el bagatge que li suposafer-hi una exposició; a Lisboa treballamés el component de l’aigua i ara aManresa, l’aire, «amb la idea de volar,de tornar a reprendre el vol i se capaçde tornar a començar. És com una sínte-si, de tal manera que les obres es tornenmés volàtils, etèries, penjades per donaridea de mobilitat, robes semitranspa-rents, materials menys pesants».Proposa al visitant un recorregut obertpel Casino, ja que no només li ha interes-sat la sala d’exposicions, sinó que ha tro-bat molt interessant el conjunt, tot pen-sant en el propi edifici modernista, queés un dels més importants de Manresa ique alberga la biblioteca de la ciutat,«com a lloc de lectura de reflexió i depensament. Per tant, també hi participa-ré». A més de l’interior de la biblioteca,intervindrà en els vidres de la façana dela biblioteca, on la gent podrà llegir desde l’exterior, per tal d’interpel·lar al via-nant. A més a més, hi haurà robes semi-transparents des de la façana fins baix alPasseig, amb la idea de crear aquestscamins de descoberta que es reflecteixenen l’exposició.

Entre els diferents elements a tenir encompte hi ha els escrits de Camões oconceptes i idees que interessen a l’ar-tista plàstica, per a la sala d’exposi-cions: «Es tracta de donar la idea de ferun recorregut obert per l’edifici». Al’antesala es projectaran uns vídeos cre-atius relacionats amb la poesia visual,amb imatges de terra, aigua i aire. Jadins la sala d’exposicions, «penso jugaramb l’espai i crear un recorregut on tro-

barem obres de terra simbolitzantLuxemburg, obres d’aigua en record deLisboa i les d’aire per Manresa, jugantamb xarxes i transparències». En unaaltra sala annexa, s’ha creat un vídeoexpressament per a l’exposició, realitzatper Carles Muñoz, que és com un conteon es relata la navegació d’un vaixell ala descoberta de terres noves. «Serà unvídeo maco, ja que el barquet navegaper sobre l’obra, al final es converteixen un globus i se’n va volant. És unamanera de relacionar la poesia amb lapintura». L’exposició és, doncs, unabarreja de les pintures amb les imatgesaudiovisuals que creen un moviment.Tres maletes repartides per la sala d’ex-posicions fan molt explícita aquesta ideade viatge, amb el repte d’aconseguir unaharmonia total.

TècnicaPel que fa a les tècniques, Fisa continua

amb el collage, on incorpora treballs d’o-bres en fibra de vidre, sobre paper, textu-res, transparències, obra sobre tela,dibuixos... Ha treballat molt les màculesi els rastres, com a materials més elabo-rats a la zona de terra, en canvi a la zonade l’aire busca una obra més etèria, deretorn al paper, de manera que el quadreamplia límits i surt a fora buscant esten-dre’s, per tal de captar la realitat que ésmolt complexa i fragmentada. És unamanera d’explicar-se diversificada, enquè els quadres dialoguen amb objectes,amb les aportacions audiovisuals en afe-gir-hi el vídeo i la instal·lació. També hipresenta diversos llibres d’artistes com aquaderns de viatge. En el fons hi ha la

idea de suggerir i de poder gaudir d’unmón de colors, textures i imatges visuals:la plàstica, en definitiva. A més de la tèc-nica, l’experiència suposa també un des-envolupament conceptual en el sentit quesignifiquen aquests camins de descober-ta, l’aportació de Camões i el seu esperitaventurer, que li ha donat la curiositat i larecerca dins del món plàstic que és el seupropi camí.

Lourdes Fisa és llicenciada en BellesArts per la Universitat de Barcelona iamplià estudis a Anglaterra, Alemanya ials Estats Units. Ha realitzat nombrosesexposicions en diferents ciutats i països,i la seva obra es troba en diferentscol·leccions públiques. Segons els crí-tics que millor coneixen la seva obra, elseu treball és poètic i apassionat, ple desubtileses i suggeriments que transme-ten una sensibilitat al voltant de la con-dició humana. El proper mes de marçexposarà en una galeria barcelonina i elmes de maig de l’any vinent té contrac-tada una exposició a París, organitzadapel Centre d’Estudis Catalans de la capi-tal francesa.

Lourdes Fisa. A la dreta, Rastre d'aigua,del 2006 (tècnica mixta sobre tela)



LLORENÇ CAPDEVILA

Sol i a les fosques

ugust Brill, crític literari que té més de setantaanys, està immobilitzat al llit a causa d’un acci-dent i pateix insomni, intenta evitar de pensaren les misèries de la vida explicant-se històriesdurant la nit. S’està amb la filla i amb la néta,

que han tingut també males experiències vitals. «És unacasa de persones ferides i afligides, i cada nit en Brill jeudespert a les fosques, intentant no pensar en el seu passat,inventant-se històries sobre altres móns». Com totes lesnovel·les de Paul Auster, Un home a les fosques (Edicions62) té un plantejament captivador. Lahistòria amb què el protagonista mirade passar les hores i esquivar els fan-tasmes durant la nit en què se situa lanovel·la és la d’Owen Brick, un magprofessional que, sense saber com hi haarribat, es desperta en uns EUA en gue-rra civil, una mena de món paral·lelque, de tant en tant, es confon amb elmón real.

La barreja entre realitat i ficció, onels personatges (com els de Pirandello)es rebel·len contra l’autor que els hacreat, condueix a l’existència de mónsparal·lels («Cada món és la creaciód’una ment») on imaginació i veritat esconfonen. Així, el protagonista faaquesta reflexió: «Posant-me a mi enla història, la història es fa real. O joem faig irreal, em converteixo en unnou producte de la meva imaginació».A partir de temes recurrents (l’atzar, lasolitud), les novel·les de Paul Austersempre parlen, en el fons, de la condi-ció del creador. Sigui quina sigui, lahistòria sempre és, en ella mateixa, unexercici en forma de metàfora sobre lacreació artística. «Si el malparit tin-gués el coratge de volar-se el cervell,ara no tindríem aquesta conversa», diuun personatge a un altre, parlant d’algúque tot el que escriu (o pensa) es fa rea-litat en algun món, i que, per tant, és qui ha provocat laguerra on són els personatges.

Paul Auster és capaç d’explicar les històries de sempreamb una prosa magnètica que ens atrapa per enèsimavegada. Amb històries dins les històries, com si en tinguéstantes al cap que les hagués de concentrar totes en lamateixa. Un home a les fosques és una història de perde-dors solitaris que, malgrat tot, acaben mirant-se el món ila vida amb una certa esperança; i és també una al·legoriaapocalíptica del món desarticulat en què vivim; i unareflexió sobre les causes i les conseqüències, sobre el graude responsabilitat dels nostres actes en allò que determi-nen, sobre (naturalment) la intervenció de l’atzar en tot elque passa al món, en els diferents móns paral·lels.

ANÚRIA PERARNAU

Donar per amor

o mejor de mi és una pel·lícula sobre la pèrduade la innocència. Tracta del pas que hi ha entrela fantasia i la realitat. De l’amor, dels silencisi del dolor. Del dubte. De tenir il·lusió per tro-bar alguna cosa durant molt de temps i alesho-

res descobrir que no és allò que tu esperaves. I que sem-pre hi ha molt més». Així descriu Roser Aguilar, directoraque s’estrena en el terreny del llargmetratge, el seu primerfilm, una més que satisfactòria primera obra que plantejaamb honestedat el terratrèmol emocional que sacseja

Raquel, la protagonista de la història,quan coneix la infidelitat i la mentida is’ha d’encarar a la decisió seguramentmés primordial de la seva vida, queenfronta els valors de la fidelitat i de lalleialtat de manera definitiva. Lapel·lícula és un dels fruits del projecteOpera prima, de suport en el debut en laproducció d’un llargmetratge per partd’Escándalo Films, productora associa-da a l’Escola Superior de Cinema iAudiovisuals de Catalunya (ESCAC),que també cedeix, a part de l’equip tèc-nic, tots els professionals vinculats al’escola. Presentada al festival suís decinema de Locarno 2007, va ser-himereixedora de diferents premis.

Lo mejor de mi ens exposa una parti-cular història d’amor entre dos perso-natges que exploren, dubten, topen,busquen, troben i perden però que, tot iequivocar-se repetidament, s’arrisquen.Ni se’ls condemna ni se’ls redimeix;l’honestedat amb la qual actuen ellsmateixos és la mateixa amb la queRoser Aguilar s’adreça a l’espectador.Així, en resulta un film arriscat en certamanera i auster, però poderós i fins i totbrillant en certs moments, tot i mancar-li un punt d’atreviment. Potser un delsmoments més bells de la pel·lícula ésl’escena final, en la qual els dos amants,

gairebé sense paraules i amarats de dolor, es confessen elseu desamor mutu entre mirades de complicitat, en unsplans foscos on les imatges d’ambdós acaben sent pràcti-cament irreconeixibles. L’escena té la durada justa, lacruesa justa, la dosi exacta de dramatisme que li cal per aque funcioni. El paper de la Raquel (Marian Álvarez)abraça un munt de matisos i en permet la modulació: éscàndida i ingènua, però alberga profundes reflexions iemocions canviants; vol estimar de la millor manera pos-sible, però a la vegada es distancia de tot allò que estima.

Lo mejor de mi es projecta al teatre Conservatori el diu-menge 23 de novembre, a dos quarts de set del vespre,amb la presència a la projecció de la seva directora.

L

Il·lustració: Anna Crespo

ARTS



QUADERN OBERT

JOAN SEGON I COMELLAS



L’ULL DE LA CÀMERA

l passat mes de setembre, no diré amb so de plate-rets i bombo sinó d’una manera discreta, però moltmeritòria i eficaç, tal com s’escau a allò que valrealment la pena, es va commemorar, a Manresa, elbicentenari de la mort del músic Carles Baguer

(1768-1808).Si bé és normal que una ciutat catalana es manifestí com a

tal organitzant actes d’aquestes categoria, en el d’ara hi con-corria un altre fet digne de remarcar.

I és que, precisament, amb motiu de la descoberta per JosepM. Vilar d’uns manuscrits a l’arxiu de la nostra Seu, vacomençar el lent però ferm i segur camí gràcies al qual, encosa de trenta anys, Baguer ha passat a ser d’un gairebé per-fecte desconegut a esdevenir un personatge amb biografia iperfil propis i el creador d’una considerable obra, que figuraavui en programes de concert i es troba enregistrada, en part,en deu CD.

Qui millor, doncs, que Josep M. Vilar per exercir de comis-sari de l’exposició dedicada aBaguer a la sala de CaixaManresa? No tant pel mèritestricte de la descoberta, sinóper haver-lo estudiat en exten-sió i profunditat fins a fer-neel tema de la seva tesi docto-ral. Com a prova, la magníficaconferència que impartí al’Auditori: un model de clare-dat expositiva i de fer asse-quible i amè, i del tot entene-dor, el sòlid contingut de lamatèria.

De totes maneres, tot i consi-derar l’aspecte comentat coma imprescindible, és evidentque el millor homenatge quees pot retre a un músic és ofe-rir la possibilitat d’escoltar laseva obra.

I també en això vam estarben servits ja que en la com-memoració s’hi van inclouredos concerts. És clar que notant si els considerem en pro-porció de la quantitat d’obresque Baguer va escriure (cent

cinquanta de conegudes fins ara) però sí suficient per adonar-se de la seva vàlua i esperonar el desig de voler-ne sentir més.Per una banda, hi hagué, a l’Auditori de la Caixa, el concertdedicat a la música per a tecla a càrrec de quatre professorsdel Conservatori més una intervenció de Manel Camp ate-nent al factor de la improvisació inherent a la condició d’or-ganista de Baguer, i que va demostrar que hi ha fils de l’artque estan molt per damunt, que transcendeixen àmpliamentles contingències del temps i de les modes.

Finalment, el concert del Kursaal, en què l’Orquestra deCambra de Granollers interpretà dues de les vint simfoniesque va compondre Carles Baguer, acarades amb dues mostresdel gènere de dos dels seus contemporània, Haydn i Mozart.

Com s’ha pogut veure en aquesta recensió sumària, en elconjunt d’actes han participat persones i entitats diverses quehan unit i sumat esforços i talent per donar vida a aquestesjornades memorables.

Un fet remarcable de la nostra cultura és l’enorme salt qua-litatiu que hem experimentaten el coneixement d’allò queva ser el segle XVIII a casanostra en tots els aspectes. Pelque fa a la música, en la mevajoventut es limitava al P. Soler. Més endavant vam poderconèixer els grans deMontserrat: Narcís Casanoves,Anselm Viola; seguirienDomènec Tarradelles i VicençMartí Soler; s’hi han afegitCarles Baguer, FrancescJuncà…. Un panorama prouric i ampli. Remarquem-ne quetant els que van emigrar i elseu prestigi va consolidar-seen altres llocs (Nàpols, Viena,Sant Petersburg, Madrid…)com aquells que es quedarenaquí, tenien les antenes benobertes a allò que de més vius’esdevenia en els centresmusicals més potentsd’Europa. Un tret, tanmateix,que forma part des de sempredel bo i millor de la nostra sen-sibilitat col·lectiva.

LLUÍS CALDERER

iBicentenari de Carles Baguer

Il·lustració: Dani Hernández Massegú

E



Novembre 2008 NÚMERO 143

Ja portem posat l’abric,ja hem penjat els panellets

i aquest Cul troba delita tocar els pebrotets...

a situació econòmica a lesarques municipals és tan deses-

perada que l’alcalde i l’equip degovern es van veure obligats a citartot el personal per admetre que elcalaix és ben sec i que tots plegats(menys ells i els càrrecs de confiançaés clar!) s’hauran d’estrènyer el cin-turó. Sense poder recaptar l’IBI, ambtots els calés que es queda laDiputació i que mai no arriben direc-

tament al municipi, i amb l’ensorra-ment del mercat immobiliari que per-metia recaptar per sobre de les expec-tatives han arribat les vaques magres.I, és clar, ni l’augment cadastral ni elde la taxa de les escombraries nil’ampliació de la zona blava servei-xen per mantenir un engranatgemunicipal que cada cop compta ambmés cos funcionarial i, per tant, méssalaris per pagar cada mes.Afortunadament, el tant per cent defuncionaris a la ciutat és lluny delpercentatge extremeny. Si no, les reu-nions de l’alcalde amb els treballa-dors omplirien un parell de sessions ala platea del Kursaal.

La qüestió és que amb l’acte decontrició de Camprubí, Perramon i

Sensat, l’equip de govern incompleixcerts acords que mantenia amb elsrepresentants sindicals dels treballa-dors de la casa gran. Una postura unamica lletja per molta crisi que hi hagi.Un altra qüestió és la fisiologiaintrínseca del funcionariat d’aquí finsa Singapur. I és que a Manresa, comarreu, el treballador públic sovint s’a-costuma tant a l’horari més o menysflexible, el treball moderat, la respon-sabilitat limitada i al conjunt de privi-legis que el condueixen ràpidament al’empoltroniment que, per moltbarruts que siguin els membres del’equip de govern, es fa difícil d’ima-ginar una revolta de personal munici-pal. Continuarem atents als movi-ments d’uns i altres.

editorial

No n’hi ha ni cinc

L



va com va llum degàs dura és la vidamaria picassó

uan el lector llegirà aquestesratlles estarà a punt d’entrar en

funcionament la nova presó delsLledoners, i amb ella una àmpliagamma de serveis al client, entre elsquals una biblioteca d’alta seguretat.La selecció del centenar llarg devolums de què inicialment constaràla biblioteca ha comptat amb l’asses-sorament d’especialistes en psicote-ràpia i folratge de llibres, ja que de lagruixària de les tapes i el folre endepèn la pervivència del llibre. Quantal comitè d’experts, han adequat latria a cada un dels supòsits delictius afi de fomentar l’empatia entre elspersonatges reals i els de ficció, coma primer pas perquè tots acabin esde-venint personatges de ficció. I és quela lectura és un bon entretenimentd’evasió.

Els maltractadors de gènere nomésseran autoritzats a maltractar el gène-re novel·lesc, però no pas més que elsmateixos autors de L’última concubi-na i La dona sense cap. Quant alspederastes, no podran acostar-se acap llibre publicat fa menys de setze

anys. Per a ells, la Vida d’Herodes iHistòria de Manresa explicada alsinfants. Els homicides lectors podranllegir, sempre que prèviament s’ha-gin ben rentat les mans, Un cadàverexquisit i L’informe Bofill sobrel’Educació. En el cas dels traficantsde drogues, podran alternar el conreude l’hort de la directora del centrepenitenciari amb la lectura del poe-mari de Celdoni Fonoll, Bones her-bes. Mai que es detingui algun pirò-man, hom procurarà que no es cremiles celles amb la lectura de Vés on etporti el foc i l’últim llibre de LouReed, Travessa el foc. Si el piròmanés de fotos reials, tindrà la biografiade Bárbara Rey, per a qui s’havia ditque el borbó anava cremat. Si ésd’estelades, primer caldrà alfabetit-zar-lo.

Fora d’aquestes lectures més perso-nalitzades, n’hi ha d’altres de méstransversals com Cien años de sole-dad, Crim i càstig, Fa mil anys quesóc aquí, La piscina dels ofegats,Motí al Bounty, La bona vida i eldarrer llibre de Care Santos, El millor

lloc és aquí mateix.Evidentment tot això és

tan fals, com veritat ésque un dels primers lli-bres adquirits per labiblioteca lledonosa ésAsesinos sin rostro, unanovel·la de HanningMankell, en què el prota-gonista investiga l’esbo-rronador assassinat d’unaparella de vellets en unagranja de Lenarp: el gran-ger mor torturat fins almoll de l’os i la seva donaés estrangulada amb laparsimònia de qui assa-boreix un bon vi. O unabona lectura, còmoda-

ment ajaçat enuna gandu-

la, al caired’una pis-cina, ambtot eltemps delmón.

Una biblioteca mediàtica

Q



les set xacres d’un buda feliç isaac bosch

l’homenot de la pipades de la butaca d’en Voltaire

Els gestors dela misèria!

n aquests temps de por i d’incerte-sa econòmica és bo que els líders

d’opinió, gestors i responsables de lesempreses intentin donar missatges deconfiança i generin frases d’un extre-mat contingut eufemístic per tal de nofer mal. Això genera un discurs que,moltes vegades, voreja el ridícul.

Aquesta reflexió ve a tomb perquèl’altre dia escoltava en una emissoranacional de ràdio un gerent que, alleu-jant-se, va deixar anar un reguitzell defrases indicant què farà per la sevaempresa en temps de misèria econòmi-ca: «Davant de la situació de crisi eco-nòmica, és molt probable que haguemde fer un exercici d’optimització delsrecursos humans, amb una voluntat decontinuar donant un servei de qualitat,des de la proximitat, i en relació a l’a-dequació de la nostra estructura a unentorn advers, les necessitats dels nos-tres clients continuen sent les mateixesi els recursos actuals de la nostraestructura d’empresa estan segurament

sobredimensionats per respondre a lanostra raó de ser». Fins aquí aquestallarga explicació per tal de justificar quevénen èpoques magres i algú haurà deser acomiadat. No sé si la frase, però elcontingut, ja ho sé llarg i feixuc (asse-guro que en directe era més llarg i com-plicat) el podria subscriure qualsevoldirectiu de una multinacional venuda alcapitalisme salvtage, doncs no, no eraun director venut al gran capital!, era ungerent d’una important ONG! Javeuen, les mateixes frases queuna empresa qualsevol, iencara no he sentit capsindicat protestar perles declaracions fetes.

M’he quedat boca-badat, què esperenla Nissan o laPirelli per llogar-lo? Quina maneramés elegant de dirque fotrà fora genta causa de la crisi ila reducció de sub-vencions i ni tan solsesmentar aquestesparaules. Com enZapatero enfront de

la crisi, «la bicha ni mentarla». Aaquest xicot li espera una bona carrerapolítica. De ben segur que, de manerainconscient, tenim una doble mesuraper tal de valorar situacions semblants.L’ONG pot acomiadar per tal de conti-nuar fent caritat (i tinc una certa aversióa les empreses de caritat reglamentada ia les maratons solidàries) i és que ges-tionar la misèria costa més que gestio-nar la merda, que és tangible, olorosa, i

es pot pesar imesurar.

E


Pirelli i la cultura

Comencem la primera rentada d’a-quest mes parlant de l’acte de lliura-ment dels Premis Nacionals de Culturaque es va fer al Kursaal el 25 d’octubrei que va ser ambientat (a les immedia-cions de la instal·lació i en els parla-ments posteriors de les autoritatsdurant l’acte) per la manifestació delstreballadors de Pirelli amb els nervis aflor de pell davant de la reordenaciólaboral que planteja la multinacional depneumàtics. Aquests, òbviament, apro-fiten qualsevol espai amb certa projec-ció pública per fer sentir la seva veu.L’objectiu era fer arribar les sevesinquietuds al president Montilla queentre Pirelli, Nissan i totes les que vin-dran, en dies així, segurament que vol-dria tornar a l’alcaldia de Cornellà. Elspresumptes incidents de la gent dePirelli que, dit sigui de passada, vantenir un comportament pacífic mésenllà de les xiulades i els crits contrales patums de la ciutat i del país, vanprovocar que el nostre Kursaal lluísmenys del previst, ja que es va suprimirla col·locació de càmeres al pati delteatre on s’havia instal·lat una llargacatifa vermella farcida, això sí, deMossos d’Esquadra i potents mesuresde seguretat. A causa de la crisi, a més,el pressupost de l’acte es va limitar a50.000 euros. Una cerimònia forçagrisa, per cert, que els organitzadors novan saber guionar amb cert ritme i ones veiem massa cadires buides amb elpaperet enganxat de l’absent inclòs.Amb els de Pirelli a la porta, potsern’hi va haver molts que, atemorits, vanpreferir quedar-se a casa.

Retard d’autoritatsSi la inauguració de l’onzena Fira

Mediterrània (molt deslluïda per lapluja, lamentablement) va patir unendarreriment considerable (de més detrenta minuts) per culpa del retard del

conseller de Cultura, Joan ManuelTresserras, el lliurament dels premis deCultura, retransmesos íntegrament pel33 de Televisió de Catalunya, tambéva patir la considerable lentitud de lesautoritats a l’hora d’ocupar el seu espaireservat al pati de butaques del Kursaali la manca de rigor dels organitzadors al’hora de vetllar perquè l’acte comen-cés a les set en punt. El cas és que latelevisió tenia previst connectar amb elsenyal generat des de Manresa a les18:59:53, pocs segons abans de comen-çar l’acte, que s’iniciava amb l’actua-ció d’un grup de bastoners de la comar-ca dirigits per Santi Arisa. Pocs segonsabans d’arribar a aquesta hora, lesautoritats encara eren al vestíbul delteatre i molts dels premiats encara noestaven a punt per ser presentats i ubi-car-se al seu lloc a la platea. Com quela televisió no tenia cap comentaristapreparat i es limitava a seguir la pre-sentació que n’havia de fer la periodis-ta Lídia Heredia, va haver de demanaruna moratòria de dos minuts a la seucentral de Sant Joan Despí.

‘Usos lingüísticos’Perquè vegin el bon tracte que rep la

nostra llengua a casa nostra mateix,m’explica una lectora de la revista quefa poc va rebre una trucada que podrí-em reproduir més o menys així: «Estála señora X? Es que estamos haciendouna encuesta sobre usos lingüísticos».En tractar-se d’una trucada a Manresa isobre usos lingüístics coordinada desde la Generalitat, l’esmentada lectorava continuar la conversa en català i lainterlocutora, miraculosament, vaseguir en la mateixa llengua sense capproblema. Aquest relat de fets, precisa-ment, coincideix amb el que recollia nofa pas gaires dies una carta publicada aldiari Avui. Si les empreses o els respon-sables als quals la Generalitat encarre-ga enquestes sobre ús social del catalàja les plantegen fent ús del castellà,independentment dels resultats quen’obtinguin (i no tinc cap dubte quecada cop seran pitjors amb aquestagran predisposició), no sé pas on ani-rem a parar.

Edith Piaf?L’arxiu de fotografies d’un mitjà de

comunicació gràfic és vital per il·lus-trar-ne els continguts escrits i tenir benidentificades les persones que aparei-xen a les instantànies és una tasca que,

en el moment d’arxivar-les no es té engaire consideració i al cap d’un tempsesdevé crucial. És clar que al diariRegió7 no deuen tenir un identificadorde personatges com el nostre col·labo-rador Ignasi Torras, autor de la seccióImatges de la Dictadura, capaç de clis-sar els noms de totes les persones queapareixen en fotografies de fins a mésde cinquanta anys d’antiguitat.L’exemple d’aquesta mancança el tro-bem en l’anunci que va fer el rotatiudel concert d’homenatge a Edith Piafque es va portar a terme a la Sala Petitadel Kursaal a principis d’octubre. Elcas és que per il·lustrar la notícia vandecidir publicar una foto d’arxiu delpardal de París. Però, en realitat, lapersona de la imatge és MarionCotillard, l’actriu francesa que va ferel paper de la Piaf a la pel·lícula La vieen Rose, dirigida per Olivier Dahan ique va guanyar un Oscar pel seu paperprotagonista en la passada edició delspremis que atorga l’acadèmia de cine-ma nord-americana. Per tant, potser lail·lustració del recital podria arribar aser vàlida. Això sí, una mica en calça-dor i citant que l’autèntica identitat dela fotografiada.


bugada al pou


L’absència dePresència

I continuant amb les curiositats rela-cionades amb els nostres col·legues deldiari Regió7 m’he fixat que, des de jafa uns quants cap de setmana, el rotatiumanresà ha deixat d’encartar sense dirres la revista Presència que edita elgrup periodístic del diari gironí ElPunt. Ja era sorprenent que Regió7continués lliurant el suplement als seuslectors després que l’empresa editorapassés a mans de Premsa Ibérica irebutgés una oferta precisament delgrup propietari d’El Punt que a Gironacompeteix amb una altra capçalera delsmateixos propietaris: el Diari deGirona. El cas és que la desaparició del’encartat de Presència s’ha produïtjustament quan Imprintsa (la rotativadel mateix grup de Regió7) ha deixatd’imprimir la revista. No sé si es tractad’una casualitat o, simplement, de lagota que ha fet vessar el got. En tot cas,els lectors ens quedem sense un suple-

ment que sovint oferia articles ambapreciacions interessants i que recullles impressions de plomes i veus forçadestacades. Una llàstima!

Publicitat contundent

Acabo la Bugada d’aquest novembreamb un curiós anunci que recull la con-traportada del butlletí Bell Estel queediten els Amics de Joncadella. Compodeu veure, l’esmentat reclam cita elpatrocini de la publicació per part del

Frankfurt Albert: «El Frankfurt que nonecessita propaganda». La veritat ésque per tradició i ubicació l’establi-ment sempre ha funcionat pràcticamentsense voler. Ara, d’aquí a fer un eslò-gan que es vanta del fet que el lloc nonecessita promoció de cap tipus potsern’hi ha un bon tros.


quintí torra cordons

Aquest és un espai obert a la col·labo-ració dels lectors. Feu-nos arribar les

vostres notes a l’Apartat de Correus 1, de Manresa, o bé a l’adreça electrònica

[email protected].

ab absurdo marcel pérez


ermans i germanes, cada cop sóc més republicà. I aixòque la institució de la qual formo part sempre ha estat

la mà dreta de la monarquia i ha beneït moltes de les sevesdecisions, actituds i tradicions més rònegues. Però ja n’hi haprou. A fe de Déu, que des que s’ha demostrat que, malgratanys de democràcia, la institució a l’Estat espanyol és into-cable, encara creix més el meu clam contra la seva immuni-tat i la defensa acèrrima i cega d’un llarga llista de privilegisi drets històrics absolutament anacrònics en els temps quecorren. Primer, va ser el nostrecompany Manel Fontdeviladeclarant a l’AudiènciaNacional per aquella portadad’El Jueves que va implicar elsegrest, (ho vull subratllar bé:segrest) de la revista en plesegle XXI. I darrerament haestat l’alcalde de Puerto Real,José Antonio Barroso, qui hahagut de trepitjar la judicaturaper qualificar Joan Carles I de“corrupte” i «cràpula». Déusap que es podrà discutir lacorrecció i el bon gust de lesdeclaracions, però mai no espot censurar la llibertat d’ex-pressió davant d’una CasaReial que continua tenintmassa màniga ampla en unestat teòricament democràtic.

I davant d’aquest panorama, els sempre controvertitsmembres de la Unió de Botiguers i Comerciants deManresa (UBIC), capitanejats pel senyor dels terres i lesparets i ajudats de tota l’artilleria directiva de les Jornadesd’Economia de Caixa Manresa, van tenir la brillant idea deconvidar els prínceps d’Astúries amb motiu de la celebra-ció dels 30 anys de l’entitat. Tot plegat, i que Déu em per-doni, per fer-se l’important i el merda. L’acte té més delic-te si tenim en compte que, entre el seguici reial, s’hi va

comptar el consellerd´Innovació, Universitats iEmpresa, Josep Huguet. Unpes específic del tripartit man-resà i d’Esquerra Republicana(sí, Déu meu, republicana!).Es veu que l’amic Huguetcada cop se’n recorda menysdels seus anys independentis-tes al PSAN i a Nacionalistesd’Esquerra. Això sí, Déu novulgui que la nova visita de lamonarquia a la nostra comar-ca sigui tan premonitòria comla del patriarca borbó fa alguntemps amb motiu dels 50 anysde la planta de Pirelli. Anysmés tard, ja veieu què ha pas-sat. I és que potser el rei, apart de campechano i intoca-ble, també és malastruc.


epitafi mossèn gudiol

Prínceps i princeses

G

la ciutat de Manresa, hi ha una nova presó,

moderna i molt austera,petita bonica.Que no m’hi busquin, no.lireta, liró.

La gent que l’ha anat a veureens diuen amb tot el cor,tot fent la rialleta:petita bonica,«És una gàbia d’or»lireta, liró.

Els Lledoners s’anomena,de lledoners no n’hi ha, no;hi ha cel·les de 9 metres,petita bonica,piscina i pavelló,lireta liró.

’Ezequiel i la Turai en Montilla fins i tot

han entrat a l’immoble, petita bonica,però n’han tocat el dos. lireta, liró.

«El negoci no té cor, el negoci no té entranya»La UBIC d’aquí, tampoc:fa venir el Príncep d’Espanya.Això si que es ser badoco, si voleu, ser pilota.Per mi que han ficat la potai que es mereixen un toc.

A Salelles van fent grescai fins recorren al celperquè els tornin el que quedad’un retaule, a contrapèl. ¿I la generositatque predica Jesucrist?Deu ser cosa del passatValga’m Déu, que n’és de trist!

ls treballadors de Pirelli,de gran nivell cultural,

van venir tots l’altre diaa les portes del Kursaal.No sé pas quina obra feien;potser un gran sacramental.Em sembla que un tal Montillan’és l’artista principal.

Al Lacetània, m’han ditque el pare d’un bordegàs,amb un martell va agredirun pobre alumne. Quin cas!Toquem fusta perquè siguiaquest fet una excepció, no fos cas que al cementirivagi més d’un professor.

lo gaiter del calders

A L E


rials. de fet, catalunya ha estat sempre un gran …en defensa del museu cap obra dels fons d’un...

Documents