En lloc del famós cogito ergo sum (pen-so, per tant existeixo) de Descartes, pot-ser hauríem de dir loquor ergo cogito

(parlo, per tant penso). Les paraules són eines que serveixen alhora per comuni-car i per estructurar el pensament. La capacitat de raonar està estretament lli-gada a l’aparició del llenguatge. Les pri-PHUHV�SDUDXOHV�YDQ�VRUJLU�DPE�VLJQL¿FDWV�concrets i només més endavant es van començar a utilitzar de manera metafò-rica per designar conceptes abstractes.

Un parell d’exemples propers, els tro-bem en el món clàssic grec. Quan estudi-em o llegim els diàlegs de Plató, topem sovint amb el terme matèria. Plató no disposava d’un terme abstracte adequat per referir-se a la substància de què són fetes les coses i l’anomenava xýlon, lite-ralment ’fusta’ de les coses.1 Els llatins van traduir xýlon per matera, i posteri-RUPHQW�HO�WHUPH�YD�GHULYDU�HQ�GRV�VLJQL¿-cats diferents que en algunes llengües lla-tines, com el castellà, encara conserven l’arrel comuna: madera SHU� DO� VLJQL¿FDW�concret i materia� SHU� DO� VLJQL¿FDW� DEV-tracte. També en el grec trobem ánemos, WHUPH�TXH�RULJLQDOPHQW�VLJQL¿FDYD�¶YHQW¶�o ’aire’, i que hem recuperat en neologis-mes com anemòmetre. El terme anàleg llatí, animus, indicava la respiració, pel fet d’introduir aire als pulmons, i d’aquí el terme animal, entès com a ’animat’, és a dir, ’ésser que respira’. Però aviat animus� YD� SUHQGUH� HO� VLJQL¿FDW� PHWD-fòric i metafísic que té avui: l’’ànima’, el principi vital separat del cos. Tant l’àni-

ma com la matèria són metàfores de la fusta i del vent. Són conceptes abstractes que ens hem inventat a partir de la me-

tàfora i posteriorment els hem atribuït una existència real, els hem convertit en cosa en un procés anomenat UHw¿FDFLy.

4Xq�Wp�OD�PHWjIRUD�TXH�pV�WDQ�SRWHQW"�6HJRQV� OD�GH¿QLFLy� FDQzQLFD��XQD�metà-

fora�pV�XQD�PRGL¿FDFLy�GH�O¶HQWLWDW�G¶XQD�paraula que hom fa quan la utilitza per H[SUHVVDU� XQ� VLJQL¿FDW� TXH� V¶DSDUWD� GHO�VHX� VLJQL¿FDW� OLWHUDO�� /¶HWLPRORJLD� HQV�dóna un cop de mà. Etimològicament, el SUH¿[�JUHF�metá- indica canvi de lloc, de forma, de condició o situació més enllà, per exemple, metafísica� VLJQL¿FD� ¶PpV�enllà de la física’; PHWD¿WHV, ’més enllà de les plantes’, és a dir, ’plantes superi-RUV¶��'¶DOWUD�EDQGD��HO� VX¿[�� WDPEp�JUHF��-SKyURV�� VLJQL¿FD� ¶SRUWDGRU¶�� SHU� H[HP-ple, mamífer és l’animal ’que porta ma-mes’, i conífera, l’arbre ’que porta conus o pinyes’. Etimològicament, doncs, una metàfora�VHULD�¶SRUWDU�>HO�VLJQL¿FDW@�PpV�HQOOj¶�� /¶HVVqQFLD� GH� OD� ¿ORVR¿D� VHPSUH�KD� HVWDW� SRUWDU� HO� VLJQL¿FDW� PpV� HQOOj��I, a partir del segle xvii quan, amb la Il-lustració i pensadors com Descartes, la ¿ORVR¿D�L�OD�FLqQFLD�HV�YDQ�VHJUHJDU��DPE-dues disciplines van continuar portant VLVWHPjWLFDPHQW� HO� VLJQL¿FDW� PpV� HQOOj���Vegem-ne alguns exemples en ciència.

4XDQ� &DUO� /LQQDHXV� YD� SXEOLFDU� OD�desena edició del Sistema Naturae, va tenir l’encert d’incloure la nostra espè-cie i ens va batejar com a Homo sapiens, l’home savi’. Homo és el terme amb què els romans anomenaven els humans, i comparteix arrel amb humus, la part PpV� VXSHU¿FLDO� L� IqUWLO� GHO� VzO�� /¶RULJHQ�d’aquesta associació es remunta als po-bles indoeuropeus i a la distinció religi-

osa que feien entre els déus immortals, d’origen celeste, i els éssers humans, mortals i d’origen terrenal. Linnaeus, se-gurament sense saber-ho, va batejar-nos amb un terme metafòric. No solament ve-nim de la terra sinó que, a més, som terra.

L’ecologia, com que és sintètica, és una de les ciències més metafòriques. El mateix terme ecologia ja és una metà-fora. Eco, és un derivat del terme oikos, que en grec vol dir ’casa’, i logos en grec VLJQL¿FD� ¶OOHQJXDWJH¶�� ¶HVWXGL¶� R� ¶FLqQFLD¶��L’ecologia és, per tant, l’estudi de la casa. 4XLQD�FDVD"�'RQFV��zEYLDPHQW��OD�QRVWUD�casa metafòrica que són els sistemes na-turals. I per entendre aquests sistemes naturals des de diferents perspectives vam idear un conjunt de metàfores: Gaia, que concep la biosfera com una mare, un superorganisme autoregulat; el vol de la papallona i l’huracà per explicar el caos determinista de molts sistemes ecològics; la lluita per la supervivència, per explicar alguns mecanismes de l’evolució darwi-niana, o la teoria de la informació de Mar-galef, que aplica a l’ecologia conceptes de periodisme. Més enllà encara tenim l’eco-

logisme, un conjunt heterogeni de cor-rents ideològics, que pretenen assolir un nou ordre social basat en una visió no an-tropocèntrica del cosmos. Aquesta visió ha impulsat una PHWDPHWDIRULW]DFLy. Ara el terme eco no solament designa la casa i els sistemes naturals, també designa tot allò que és ambientalment respectuós.

La metàfora ens porta més i més lluny i no ho fa de qualsevol manera. Una part important del seu poder prové del fet que la trobem irresistiblement estètica. És com una navalla suïssa ben peculiar: d’una banda, aporta tota mena d’estris per polir, esmolar i aguditzar el nostre enginy creatiu; de l’altra, ofereix una àm-plia gamma d’espàtules, paletines i pin-zells per embellir-lo. La condició humana es deleix pel coneixement i la bellesa. I

La metàfora no és només una !gura retòrica; sensu lato, és l’eina més potent per construir el pensament simbòlic. Es basa en l’analogia: un mot que expres-sa literalment una cosa s’utilitza per manifestar-ne una altra que té una cer-ta semblança amb aquella; per tant, serveix per crear nous signi!cats. Totes les ciències, en crear nous coneixements, usen la metàfora per sistema, però l’ecologia, basada sobretot en la síntesi, és especialment metafòrica.

Fig

ura

1. E

l ja

rdí de les d

elície

s d

el pin

tor hola

ndès H

iero

nym

us B

osch (14

53

-1516) és u

na m

età

fora

sui generis d

el para

dís

terr

enal. L

a m

ossegada a

la p

om

a e

ns v

a c

apacitar per a la m

età

fora

i v

a p

erm

etr

e e

l pas d

el P

ale

olític a

l N

eolític.

Metàfora i ecologia

1. P

er a

ixò a

ctua

lmen

t en

mol

ts p

rodu

ctes

quí

mics

des

tinat

s a tr

acta

r la

fust

a hi

apa

reix

el te

rme

xilo-

.Pere Renom Televisió de Catalunya

Simone Mariani Departament d’Ecologia, UB

Omnis Cellula 28 7 Juny 2012