D I R E C TOR: Antoni FurióCAP DE REDACCIÓ: Gustau MuñozC O N S E L L D E R E D A C C I Ó:

Xavier Antich, Juli Capilla, OlgaDénia, Martí Domínguez, FerranGarcia-Oliver, Vicent Olmos,Faust Ripoll, Pau Viciano

C O N S E L L A S S E S S O R:Cèlia Amorós, Joan Becat,Manuel Borja-Villel, EudaldCarbonell, Narcís Comadira,Manuel Costa, Alfons Cucó,François Dosse, Antoni Espasa,Ramon Folch, Mario GarciaBonafé, Salvador Giner, JosepFontana, David Jou, JohnKeane, Giovanni Levi, IsabelMartínez Benlloch, JoanFrancesc Mira, Javier Muguerza,Francesc Pérez Moragón,Damià Pons, Josep Ramoneda,Ferran Requejo, Vicenç Rosselló,Xavier Rubert de Ventós, PedroRuiz Torres, Vicent Salvador,Josep Maria Terricabras,Vicent Todolí, Enzo Traverso,Josep Antoni Ybarra

REVISTA FUNDADA PER JOAN FUSTERSEGONA ÈPOCA / NÚM. 7 / PRIMAVERA 2001

Edita: Universitat de València

i Edicions Tres i Quatre

Redacció, administració i subscripcions:

Publicacions de la

Universitat de València

c/ del Batxiller, 1-1a 46010 València.

Tel.: 96 386 41 15 Fax: 96 386 40 67

a/e: lespill@uv.es

Disseny gràfic: Enric Solbes

Fotocomposició i maquetació:

Publicacions de la

Universitat de València

Impressió: Tipografia Artística Puertes

Distribució: Enlace S.A.

Tels.: 96 186 10 34 / 93 338 14 00 /

971 71 30 78

ISSN: 0210-587 X

Dipòsit legal: V-2686-1979

Preu d’aquest número: 1.500 ptes./ 9 euros

E D I T O R I A LNo seria gaire agosarat d’afirmar que sense comprendre el nacio-nalisme difícilment podrà interpretar-se la història del segle XX ni,segurament, el futur immediat del que ara comença. Cancel·lar lareflexió sobre un fenomen social i polític tan complex, reduint-lo a unasorprenent –i desagradable– regressió al tribalisme excloent, de natura-lesa antidemocràtica i més que potencialment violenta, no sembla lamillor predisposició intel·lectual per a copsar la diversitat dels naciona-lismes i les seues implicacions com a experiència de la modernitat.Perquè més enllà de les apel·lacions ideològiques a la tradició i al pas-sat, el nacionalisme mira també cap al futur, es mou entre la voluntatde modernització de la societat i la por a la desintegració i a la pèrduade la identitat. Els resultats d’aquesta combinació de passat i futur hanestat radicalment diferents segons la cultura política i les circumstàn-cies històriques de les societats implicades en els processos de construc-ció i de mobilització nacional. Certament, de nacionalismes i naciona-listes n’hi ha de moltes menes. Els nacionalismes acompleixen papersdiferents segons les situacions, històricament determinades. Què té aveure Masaryk amb Hitler? Renan amb Petain? Gandhi amb Milose-vic? En aquest sentit resulta poc convincent sortir del pas adduint ladiferència entre patriotisme (bo) i nacionalisme (dolent). La realitat,més aviat, és que en nom de la nació i de la pàtria s’han bastit els tota-litarismes i s’han perpetrat genocidis, però també en el seu nom s’haorganitzat la resistència cívica i la defensa de la democràcia liberal. Laconfusió interessada entre nacionalisme i exclusió ètnica o racial, a lallum de les investigacions històriques i sociològiques actuals, no resis-teix la mirada crítica. El prejudici polític, per dir-ho així, té molt aveure amb l’estigmatització indiscriminada de qualsevol tipus de na-cionalisme reivindicatiu diferent al que encara continuen segregant elsEstats nació. Perquè tret de les seues formes totalitàries i genocides, elnacionalisme d’Estat, sovint poc o no gens respectuós amb la plura-litat, ha rebut pocs atacs i tendeix a transvestir-se en un patriotismed’alta valoració moral. O a ser considerat, com a molt, una cendra in-nocua d’una època ja superada. Sense ocultar el seu vessant més fosc,fins i tot les derives genocides, convé repensar el nacionalisme d’una ma-nera més oberta i matisada, i crítica amb les certeses d’un pensamentpretesament antinacionalista de voluntat hegemònica, que nega cre-dencials democràtiques a qualsevol proposta de demos nacional dife-rent a la dels guanyadors. En aquest sentit cal «historitzar» la nació i elnacionalisme, situar-los en la seua època i context. Però l’experiènciade la modernitat indica que les cultures nacionals i la consciència nacio-nal s’afirmen més enllà dels seus orígens històrics i responen, en el fons,a una necessitat humana de pertinença que pot prendre moltes formes.Una d’elles, sens dubte, és la nació. A la clarificació d’una part almenysd’aquestes qüestions dediquem el dossier del present número, que pu-blica també, amb intenció documental, una peça clàssica, més citadaque llegida, la famosa conferència «¿Què és una nació?» d’Ernest Renan.

1 Editorial

5 El totalitarisme. Història i aporiesd’un concepteEnzo Traverso

20 El genocidi dels armenisMark Mazower

29 Dir i innovarAntoni Prats

NACIONALISME

37 Ernest Gellner i el nacionalismeDaniele Conversi

64 Teories del nacionalismeJosep Solves

82 El nacionalisme des de la geografiaJoan Nogué

87 Nacionalisme, autonomia i sobiraniaen la perspectiva del segle XXI

Gurutz Jáuregui

96 Què és això del nacionalisme espanyol avui?Xosé-Manoel Núñez Seixas

S U M A R I

D O C U M E N T S

119 Què és una nació?Ernest Renan

131 La Divina Comèdia en catalàCostanzo Di Girolamo

141 Exploradors vuitcentistes per Àfrica.La construcció d’un miteJ. Daniel Simeón Riera

157 Els museus d’avui dia. El Museu de la Ciènciade ValènciaAntoni Ten i Ros

165 El turisme valencià davant un nou segleVicent Monfort

L L I B R E S

178 Daniele Conversi. La desintegració de IugoslàviaXavier Filella

181 DD.AA. The Morality of NationalismVicent Raga

187 Enric Fossas i Ferran Requejo (eds.). Asimetríafederal y estado plurinacionalJosep Sort

191 Sergio Sevilla. Crítica, historia y políticaNeus Campillo

Artur Heras, Café Pamplona II (2001)

5

L’estrany destí del concepte de totali-tarisme és el de ser alhora indefugible iinutilitzable. Indefugible per a la teoriapolítica (preocupada per la definició d’unatipologia de les formes del poder) i pràcti-cament inutilitzable per a la historiografiai les ciències socials (enfrontades a unesexperiències històriques concretes), el seuús es mostra extremament problemàtic enuna perspectiva epistemològica interdisci-plinària. En això, recorda la idea d’Homeelaborada per la filosofia de les Llums, queva rebre una crítica ben coneguda deJoseph de Maistre: ell coneixia els france-sos i els italians, i també sabia, gràcies aMontesquieu, que existien els perses, peròl’«Home» de què tracta la cèlebre Decla-ració del 1789, mai no l’havia vist enlloc.En Els orígens del totalitarisme, HannahArendt subratlla la pertinença dels argu-ments avançats per un altre contrarevo-lucionari, Edmund Burke, en la seua críti-ca de la Declaració dels Drets de l’Home,als quals reconeix una «força pragmàtica...irrefutable» sense compartir, evidentment,

les seues conclusions.1 Per a qui, com elsjueus a mitjan segle XX, es trobaran foradel sistema dels Estats-nació i de qualsevolreconeixement jurídic i polític, els méspròxims, doncs, a tal definició abstracta iuniversal de l’«Home», aquesta Declaracióes revelarà perfectament inútil, un símbol,un tros de paper o, com a molt, una pe-tició de bones intencions. En l’ànim de H.Arendt, aquesta comprovació no conduïa,és clar, a rebutjar la tradició racionalista deles Llums sinó a copsar-ne els límits. Aixòmateix val per al totalitarisme definit perFranz Neumann com un tipus ideal, en elsentit weberià, que no correspon quasimai a les realitats històriques concretes,2 icaracteritzat per Pierre Bouretz com una«categoria a priori», en el sentit kantià, ques’aplica als fets històrics molt més sovintque no es dedueix de l’anàlisi d’aquests.3

Dit altrament, el «totalitarisme» és unaabstracció. Les seues víctimes l’han cone-gut amb un altre nom, els seus records sónconcrets. Rere les seues formes ideal-típiques, s’acosta més al món de malsonimaginat per George Orwell en 1984,amb el seu Ministeri de la Veritat, el seuBig Brother i la seua Neollengua, que no ala realitat dels feixismes o de l’estalinisme.

Ara: en l’origen del concepte de tota-litarisme hi ha precisament tres experièn-cies històriques: la del feixisme italià

El totalitarisme. Història i aporiesd’un concepte

Enzo Traverso

Enzo Traverso és professor de Ciència Política a la Uni-versitat Jules Verne de Picardia. El seu camp detreball és la història intel·lectual i política del segleXX a Europa. És autor de Le Totalitarisme. Le XXe siècleen débat (Seuil, 2001), L’histoire déchirée (Cerf,1997) i Siegfried Krakauer (La Découverte, 1994),entre altres obres.

6(1922-1945), la del nacionalsocialismealemany (1933-1945) i la de l’estalinismerus (entre la fi dels anys vint i mitjan anyscinquanta). Aquests tres règims han ex-pressat unes noves formes de poder, des-conegudes fins aleshores, les afinitats deles quals demanen una aproximació de ti-pus comparatista, i els resultats criminalsde les quals plantegen noves interroga-cions a propòsit de la relació que s’esta-bleix, al segle XX, entre la violència i l’Es-tat. El concepte de totalitarisme intentaaportar una resposta a aquests qüestiona-ments. Tots els seus teòrics es troben d’a-cord si més no en un punt: el totalitarismeés l’antítesi, la negació radical de l’Estat dedret tal com s’havia desenvolupat i entès aEuropa durant tot el segle precedent.Totes les característiques fonamentals del’Estat liberal clàssic –la separació delspoders, el pluralisme polític, unes institu-cions representatives (tot i que, en la ma-joria dels casos, sobre la base d’un sufragilimitat), com també la garantia constitu-cional de certs drets polítics essencials–són radicalment destruïdes pels règims to-talitaris: gradualment desmantellats a Ità-lia, immediatament suprimits a Alemanyaper un poder «carismàtic» que ignora la llei(i que ni tan sols es molesta a abolir laconstitució de Weimar), anihilats a Rússiaper una revolució que es proposava instau-rar una democràcia socialista i que desem-bocarà ben ràpidament en un règim departit únic (el paper del qual és consagratper la constitució de 1936). La novetat deltotalitarisme rau en el fet que aquest re-plantejament de les estructures de l’Estatliberal no implica un retorn a les dicta-dures tradicionals i a les antigues formesde poder absolut. Els règims totalitariss’inscriuen en la modernitat, suposen la

societat industrial. No rebutgen la demo-cràcia política i les institucions representa-tives per tal de restaurar un Estat d’AnticRègim sinó per a instaurar un poder fun-dat en l’enquadrament de les masses i enun consens plebiscitari. Unes masses cons-tantment mobilitzades però privades detota subjectivitat, no autoorganitzades sinóreduïdes, com en les coreografies de lesdesfilades feixistes filmades per l’IstitutoLuce o per Leni Riefenstahl, a fer un pa-per purament ornamental.4 El totalitaris-me, escriu Franz Neumann, significa «ladestrucció de tota separació entre l’Estat ila societat i la politització total de la so-cietat».5 Dit altrament, l’absorció de lasocietat civil, fins al seu anorreament, perl’Estat, ja no un Leviatan fundat en el con-tracte, sinó un Behemot, regne del caos ide l’arbitrarietat, destructor del principimateix de la ciutat.

Tots els teòrics del totalitarisme estantambé d’acord a veure un dels seus ele-ments essencials en el terror, un terrord’Estat les víctimes del qual es comptenper milions. El terror totalitari suposa lamonopolització estatal de la violència,exercida no en nom i en defensa del dretsinó desplegada segons mètodes i proce-diments perfectament racionals, és a dir,implicant la racionalitat econòmica, ad-ministrativa i militar típica dels Estats mo-derns. Des d’aquest punt de vista, el con-cepte de totalitarisme apareix com l’intentde superar una aporia de la filosofia i de lasociologia política que, des de ThomasHobbes fins a Norbert Elias, passant perMax Weber, ha interpretat el procés demonopolització estatal de la violència comun factor de civilització, quasi inevitable-ment lligat a un reforçament i a unaextensió del dret. El totalitarisme repro-

7dueix totes les característiques essencialsdel racionalisme occidental descrit perWeber, però desemboca en la negació ra-dical d’allò que el sociòleg de Heidelbergdefinia com la moderna dominació legal iracional, marca l’arribada a l’escenari de lahistòria de l’Estat criminal.6

HISTÒRIA

Després de la dissolució de l’URSS i la fi delbloc soviètic, la noció de totalitarisme haeixit de l’àmbit de l’actualitat i ha entraten el de la història del pensament polític ide les ciències socials del segle XX. No ésque tota realitat política designada peraquest apel·latiu haja desaparegut definiti-vament del planeta, però la fi de les duesexperiències històriques que l’han engen-drat –estalinisme i feixisme a Europa– enspermet procedir a un primer intent d’his-torització del concepte de totalitarisme,des de la seua aparició, cap a mitjan anysvint, fins a la seua resurgència recent. Hiha quelcom de paradoxal en aquest retornespectacular d’un debat just en el momenten què el seu objecte (o, si més no, els seusvestigis) desapareix de l’escenari de la his-tòria, sobretot si pensem que una tal desa-parició –la implosió de l’URSS a causa deles seues contradiccions internes– no haviaestat prevista, i de vegades fins i tot haviaestat obertament descartada, per la majoriadels definidors del totalitarisme. No seriaarbitrari, a la llum de les seues metamor-fosis teòriques, de la seua recepció i del seuús públic, distingir vuit etapes fonamentalsen l’evolució d’aquest debat intel·lectual:

a) L’aparició, el 1923, de l’adjectiu«totalitari» (totalitario) als escrits d’algunsintel·lectuals liberals italians (principal-

ment Giovanni Amendola), per tal decaracteritzar la política del feixisme italiàrecentment instal·lat en el poder i ja trans-formant-se en règim.7 La noció de «siste-ma totalitari» no designava encara un noutipus de dominació recolzada en el terrorsinó més aviat una versió moderna de l’ab-solutisme, com indica implícitament lareferència d’Amendola a Thomas Hobbes,quan atribuïa al feixisme italià el projectede bastir un «Estat Leviatan». El termemés utilitzat pels opositors per a definir elfeixisme era, en aquella època, el de «tira-nia». És interessant assenyalar, a propòsitd’això, que no es parla encara de totalita-risme entre els primers intel·lectuals que,com ara Francesco Saverio Nitti i Walde-mar Gurian, intenten, en aquest període,elaborar una anàlisi comparada del bolxe-visme rus i el feixisme italià.8

b) L’adopció del concepte pel feixisme.És en primer lloc Benito Mussolini qui,arran d’un míting, al maig de 1925, rei-vindica la «feroce volontà totalitaria» delseu règim. Després, el concepte és empratpel filòsof oficial del feixisme, GiovanniGentile, en un article aparegut a ForeingAffairs el 1928, abans de ser canonitzat el1932 en el capítol «feixisme» de l’Enciclo-pedia Italiana, redactat conjuntament perGentile i Mussolini.9 Els feixistes italiansreivindiquen aquest concepte que resu-meix perfectament llur filosofia de l’Estatno sols com una entitat moral i espiritualcapaç d’encarnar la consciència de la na-ció, sinó sobretot com una institució sus-ceptible d’englobar completament la so-cietat civil. Gentile hi veu una novametamorfosi del liberalisme i l’acompli-ment ètic de l’Estat hegelià.

Uns anys després, cap al crepuscle de larepública de Weimar, els ideòlegs de la Re-

8volució conservadora forgen una altra ideade dominació totalitària. En els escrits delfilòsof del dret Carl Schmitt fa la seua apa-rició, a partir del 1931, el concepte d’«Estattotal» (totaler Staat) per a definir una dicta-dura que encarna una nova forma de sobi-rania (essent el sobirà qui proclama l’estatd’excepció i deté els plens poders). Entreel 1930 i el 1932, l’escriptor Ernst Jüngerpopularitza en alguns dels seus escrits sobrela guerra, principalment el recull Krieg undKrieger i l’assaig Der Arbeiter, la idea d’una«mobilització total» (totale Mobilmachung)que desemboca en una dictadura fundadaen el domini de la tècnica moderna.10

c) Amb la puja al poder de Hitler a Ale-manya, el 1933, la noció de totalitarismes’instal·la en la literatura dels exiliats anti-feixistes. El filòsof Herbert Marcuse i elsociòleg Paul Tillich li dediquen escrits enles dues principals revistes científiques del’emigració alemanya: Zeitschrift für So-zialforschung, la revista de l’Escola deFrankfurt, i Social Research, publicada aNova York per la New School for SocialResearch.11 A França, el mot apareix en elsescrits de dos intel·lectuals catòlics comEmmanuel Mounier i Jacques Maritain. Apartir del 1936, l’any que marca, amb elprimer procés de Moscou, un nou girrepressiu a l’URSS, la idea de totalitarismecomença a circular, amb un estatut bas-tant vague i imprecís, entre els opositorsd’esquerra a l’estalinisme: primer VictorSerge, recentment alliberat d’un campsiberià, i després Trotski, principalment enLa Revolució traïda.12

d) És ben evident que fou el pacte ger-mano-soviètic del 1939 el que, fentaparèixer de sobte Hitler i Stalin com dos«estrelles bessones» (Trotski), confereix ala idea del totalitarisme una actualitat can-

dent. A partir d’aquest esdeveniment ca-pital, el seu ús es generalitza per a indicar,amb una denominació comuna, les duesprincipals dictadures europees de l’època.Aquell mateix any, el politòleg americàCarlton H. J. Hayes organitza a Filadèlfiael primer col·loqui sobre el totalitarisme(Symposion on the Totalitarian State),13

seguit per diverses obres, la més conegudade les quals continua sent la de l’ex comu-nista austríac Franz Borkenau (The Totali-tarian Enemy, 1940), on aquest conceptees converteix en la clau d’interpretació del’auge paral·lel del nacionalsocialisme ale-many i l’estalinisme rus.14

Després d’haver estat teoritzat pel fei-xisme italià i emprat de manera essencial-ment descriptiva per diferents grups d’in-tel·lectuals exiliats (antifeixistes italians ialemanys d’una banda, opositors russos del’altra), la noció de totalitarisme accedeix,arran de l’esclat de la Segona Guerra Mun-dial, a l’estatut de mot clau del vocabularipolític d’ús compartit tant per la intelli-gentsia liberal-conservadora, oposada alcomunisme des del començament de laRevolució russa, com pels intel·lectualsantifeixistes decebuts per l’estalinisme.L’arribada de Hitler al poder els haviaapropat a l’URSS; els processos de Moscou,la repressió de l’esquerra revolucionàriaarran de la Guerra Civil espanyola, i des-prés el pacte Ribbentrop-Molotov, van ferdel totalitarisme el mot d’ordre de llur vi-ratge a la dreta, de llur désengagement i dellur desradicalització política. Engegat el1939, aquest fenomen adquirirà una gran-díssima amplitud una desena d’anys des-prés, al començament de la Guerra Freda.

e) A partir de l’estiu del 1941, amb l’a-gressió nazi contra l’URSS i el canvi d’alian-ces militars que aquesta determina en el

9transcurs de la guerra, la idea de totalitaris-me coneix un eclipsi significatiu, desprésd’haver estat bandejat de les publicacionsde propaganda de les potències aliades (simés no, en la seua nova accepció compara-tista). Aquest eclipsi continua fins l’inicide la Guerra Freda, el 1947, amb l’únicapossible excepció d’algunes rares obres queen proposen una nova sistematització teò-rica. Aquest és el cas del liberal FriedrichHayek, que publica el 1944 El camí de la ser-vitud (The Road to Serfdom),15 o fins i tot,a partir d’una aproximació radicalmentdiferent, dels marxistes de l’Escola deFrankfurt en l’exili Franz Neumann i MaxHorkheimer, que publiquen respectiva-ment, el 1942, una obra capital com Behe-moth i un assaig com L’Estat autoritari.16

Podem assenyalar que el mot «totalitarisme»no figura mai en el títol d’aquestes obres.

f) L’esclat de la Guerra Freda marca unretorn amb força del concepte de totalita-risme, al qual es dediquen nous col·loquisuniversitaris (sota la direcció de Carl Frie-drich, el 1953)17 i sobretot un conjuntconsiderable de contribucions que apunten,ara a interpretar, des d’aquesta categoria,la barbàrie del segle XX (The Origins of To-talitarianism, publicat per Hannah Arendtel 1950), adés a formalitzar en un modelteòric coherent una anàlisi fenomenolò-gica i estructural dels règims estalinià i na-cionalsocialista (Totalitarian Dictatorshipand Autocracy, publicat per Carl J. Frie-drich i Zbigniew Brzezinski el 1956).18 Éstambé en aquesta època quan el temaconeix la seua més cèlebre transfiguracióliterària gràcies a 1984 de George Orwell.

El període que va del 1947 fins al 1960constitueix així l’edat d’or de la idea detotalitarisme. Molt més que l’èxit d’aquestconjunt d’obres, tot plegat molt hetero-

geni, és la transformació d’aquesta nocióen vertadera arma de propaganda –algunshan parlat, a propòsit d’això, d’un «con-cepte de combat» (Kampfbegriff)–19 que,tot al llarg d’aquest període, li assegurauna àmplia difusió. Com ha subratllatWolfgang Kraushaar, una vegada tornat aproposar en una perspectiva essencialmentanticomunista, aquesta noció exerceix arauna doble funció política: d’una part,contribueix a «immunitzar el sistema occi-dental» situant-lo per damunt de tota crí-tica (els oponents dels Estats Units i delsseus aliats esdevenen automàticament sim-patitzants potencials o reals de l’enemictotalitari); d’altra part, implica una «neu-tralització i una relativització del passatnazi», a causa del paper d’avantguarda fetper la República Federal Alemanya, l’Estatsorgit de les cendres del nacionalsocia-lisme, en la lluita contra el comunisme.20

El totalitarisme esdevé així la banderad’un exèrcit d’intel·lectuals ex comunistesa partir d’aleshores passats amb armes i ba-gatges a l’anticomunisme militant (SidneyHook i James Burnham) o replegats en unhumanisme pacifista de coloració lliber-tària (Arthur Koestler, Manes Sperber,Dwight MacDonald i Ignazio Silone).21

Llur encontre amb l’anticomunisme libe-ral dóna lloc a l’experiència del Congrésper la Llibertat de la Cultura, que fa unpaper important per la difusió de les teo-ries «totalitaristes» gràcies a una vasta xar-xa de revistes en les principals llengües oc-cidentals (Encounter, Preuves, Der Monat,Tempo Presente).22 Dominant als EstatsUnits i a Alemanya, aquest corrent romanrelativament minoritari en països com araFrança o Itàlia, on els partits comunisteshan estat les principals forces polítiques dela Resistència i continuen a exercir-hi una

10influència determinant al si de la culturaantifeixista. L’obra de C. Friedrich i Z.Brzezinski no serà mai traduïda al francèso a l’italià; la de H. Arendt, consideradaerròniament com una espècie de «bíblia dela Guerra Freda»,23 només ho serà amb al-guns decennis de retard.

g) Els daltabaixos socials, polítics iculturals del 1968 engendren un noueclipsi de la idea de totalitarisme a Occi-dent, on figura ser un ròssec ideològic dela Guerra Freda. La revolució cubana, laguerra del Vietnam i la flamada dels mo-viments anticolonials rehabiliten la nociód’imperialisme, que les teories «totalita-ristes» havien esborrat o posat entre parèn-tesis. El retorn del marxisme, acompanyatper l’auge d’una nova generació d’historia-dors i de sociòlegs alliberats dels tallsideològics dels anys cinquanta, contri-bueix a un replantejament radical d’aquestconcepte, que els politòlegs americansHerbert Spiro i Benjamin Barber propo-sen francament bandejar del vocabularipolític.24 Durant aquest període, els histo-riadors del món soviètic i de l’Alemanyanazi s’orienten envers un aprofundimentde les especificitats d’aquests règims, en nopoder acontentar-se ja amb les aproxima-cions ideològiques, generalitzadores peròsovint superficials, que han dominat lainvestigació tot al llarg dels anys cinquan-ta. Els «totalitaristes» Leonard Shapiro iKarl Dietrich Bracher són reemplaçats perhistoriadors socials com ara Moshe Lewin,Martin Broszat i Hans Mommsen.

h) Paral·lelament al seu rebuig en l’àreacultural on havia conegut la més àmpliainfluència durant una vintena d’anys, elconcepte de totalitarisme comença, a par-tir del 1968 –any del maig francès peròtambé de la intervenció soviètica a Praga–

a arrelar al si d’una intelligentsia del’Europa central i oriental que trenca ambels partits comunistes i s’orienta enversuna crítica radical del socialisme real, araabandonant el marxisme (Leszek Kola-kowski) ara reelaborant-lo en un sentit«occidental» (l’Escola de Budapest desd’Agnes Heller i Ferenc Féher fins a la fidels anys setanta).25 Són rars els intel·lec-tuals europeus de l’est que, a la manera deCzeslaw Milosz, l’autor d’El pensamentcaptiu (1953), havien fet ús d’aquest ter-me abans del 1968. Uns anys més tard, latraducció de L’arxipèlag Gulag d’Alek-sandr Solzenicyn farà l’efecte d’una bom-ba en un país com França, reintroduint-hiun debat que fins aleshores a penes sil’havia afectat. El 1974, França «desco-breix» el totalitarisme, que esdevé el motd’ordre rere el qual s’arrengleren els ideò-legs decebuts del maoisme (els autoanome-nats nouveaux philosophes). Poderosamentescampat pels mitjans de comunicació,aquest debat proporciona un nou ressòtant als representants més coherents de lacrítica liberal del totalitarisme (RaymondAron) com als marxistes herètics de la re-vista Socialisme ou barbarie, animadors,des de la fi dels anys quaranta, d’una críti-ca d’esquerra de l’estalinisme (CorneliusCastoriadis, Claude Lefort).26

i) La reaparició tardana del debat sobreel totalitarisme, cap a la fi dels anys vui-tanta, evidentment no deixa de tenirrelació amb la crisi del marxisme a Europai la restauració d’un ordre mundial neoli-beral. Es tracta precisament d’immunitzaraquest darrer, decretant-lo com el millordels mons possibles per oposició a lesdictadures del segle. Sens dubte no és peratzar que aquesta rebrot d’interés peltotalitarisme va coincidir amb la fabrica-

11ció del mite d’una «fi de la Història». Dosllibres com Der europäische Bürgerkriegd’Ernst Nolte i Le passé d’una illusion deFrançois Furet representen els productesintel·lectuals més significatius d’aquestanova onada «totalitarista». La més típicade les seues característiques consisteix areduir la història de l’antifeixisme a unagegantina empresa de propaganda al serveidels interessos soviètics (cosa que ha in-duït Eric Hobsbawm a presentar el llibrede Furet com «un producte tardà de l’èpo-ca de la Guerra Freda»).27

A partir del 1989, l’epicentre d’aquestgir intel·lectual ha passat a ser Alemanya.No és d’estranyar que el país que ha tingutel trist privilegi de conèixer, durant aquestsegle, la doble experiència històrica delnacionalsocialisme i de l’estalinisme, estigaara en el centre del debat sobre el tota-litarisme, l’única categoria política suscep-tible d’elaborar, amb una definició comu-na, aquesta doble herència. Però això nodeixa de plantejar problemes. En primerlloc perquè posar en paral·lel aquests dosrègims implica, d’entrada, unes equacions–Hitler=Honecker, Stasi=Gestapo, Baut-zen=Buchenwald o Auschwitz– comple-tament mistificadores. La RDA era, parlantamb propietat, una dictadura autoritària iburocràtica, no un règim que enviava elsseus dissidents per milers als camps deconcentració. Si s’ha apropiat, instru-mentalitzant-lo i deformant-lo, el llegat del’Alemanya que s’havia oposat a Hitler,mai no ha practicat una política d’ex-terminació. Però hi ha també una altra raóque fa sospitós aquest retorn del conceptede totalitarisme. Exhumat a la fi d’un ciclede la història de l’Alemanya contem-porània, contribueix a desplaçar l’anàlisid’una ruptura de civilització –la represen-

tada pel nacionalsocialisme i els seuscrims, en primer lloc el genocidi dels jueusd’Europa– cap a una ruptura geopolítica, larepresentada per la divisió de la nació ala fi de la Segona Guerra Mundial. Lateoria del totalitarisme permet així relligarel passat nazi amb un esquinçament na-cional; la reunificació del país reinstal·la lahistòria alemanya en els seus raïls, tornantal país l’estatut de nació «normal».

POLISÈMIA

L’itinerari intel·lectual esbossat mésamunt és prou per a mostrar el caràcterpolimorf, mal·leable, elàstic i, per dir-hotot, ambigu, del concepte de totalitarisme.Integrat al si de la doctrina oficial delfeixisme italià, que n’ha donat una elabo-ració teòrica coherent, és rebutjat per lesideologies dels dos règims als quals s’aplicamés sovint: l’URSS i l’Alemanya nazi. En lamajor part dels casos, els teòrics del tota-litarisme es neguen a incloure en aquestacategoria l’únic règim que l’ha adoptat ique se l’atribueix obertament: el feixismeitalià, caracteritzat solament com untotalitarisme «imperfecte» o «inacabat».28

És, per altra banda, per desmarcar-sed’aquest darrer que els ideòlegs naziscriticaven la filosofia feixista, al centre dela qual galleja l’Estat total com a finalitatúltima i exclusiva, mentre que en la Welt-anschauung nazi l’Estat no és més que uninstrument al servei de la dominació delVolk, la raça. Juristes nazis com ara OttoKoellkreuter i Wilhelm Stuckart, un delsautors de les lleis de Nuremberg, s’encar-regaran de formular de manera molt explí-cita aquesta diferència doctrinal entre fei-xisme italià i nacionalsocialisme alemany.29

12Reivindicat pel feixisme i rebutjat tant

pel comunisme rus com pel nacionalso-cialisme alemany, la noció de totalitarismeha estat àmpliament utilitzada per llurscrítics de tota corda –exiliats antifeixistesitalians i alemanys, opositors d’esquerra al’estalinisme, pensadors polítics liberals,ex comunistes esdevinguts anticomunis-tes, intel·lectuals europeus de l’est exiliats,marxistes i antimarxistes, llibertaris i con-servadors, ideòlegs de la Guerra Freda ipacifistes–, atribuint-li cadascú significa-cions diferents, segons les conjuntures, elscontextos i les sensibilitats.

El camp cultural al si del qual hancercat les arrels, els orígens o els precursorsdel totalitarisme és extraordinàriamentvast. Karl Popper es remuntava fins aPlató, culpable de predicar el mite d’un«Estat perfecte, el de l’Edat d’Or, l’Estatdefinitivament immòbil»;30 l’historiadorisraelià Jacob L. Talmon assenyalava la fal-ta en la filosofia de Jean-Jacques Rousseaui el precedent històric en la Repúblicajacobina del 1793;31 F. Hayek creia haverdescobert el bressol dels monstres totalita-ris del segle XX en el col·lectivisme i en elplanisme dels teòrics socialistes, els ene-mics més coherents del mercat capitalis-ta;32 durant els anys trenta, RaymondAron va interpretar el totalitarisme, enl’estela d’Élie Halévy, com la culminaciótràgica d’una tècnica del poder i d’unaconcepció de la política començada perMaquiavel a primeries de l’edat moder-na;33 Herbert Marcuse descobrí els inspi-radors de Hitler en els saint-simonistes ien la sociologia positivista d’AugusteComte, teòric d’una societat industrialjeràrquica i autoritària;34 Hannah Arendtha estudiat l’antisemitisme i l’imperia-lisme del segle XIX com el laboratori indis-

pensable per a l’auge del totalitarisme mo-dern i n’ha designat com a orígens uncrític de la filosofia dels drets humans comEdmund Burke, els primers ideòlegs racis-tes Arthur Gobineau i Huston StewartChamberlain i fins i tot un partidari acar-nissat del colonialisme com el britànicBenjamin Disraeli;35 més recentment,Isaiah Berlin ha copsat els signes anuncia-dors del terror totalitari en l’apologia delbotxí, veritable pilar de l’ordre polític, a laqual s’havia lliurat el contrarevolucionariJoseph de Maistre.36 Si un arbre genea-lògic com aquest sorprén per la seuariquesa i la seua varietat, passa el mateixamb els intents de projectar la categoriadel totalitarisme sobre experiències histò-riques distintes de les dels feixismes ol’estalinisme, unes més antigues, altresmés recents. Així, Karl August Wittfogelha utilitzat aquest concepte a propòsit deldespotisme oriental, Pitrim Sorokin per adefinir l’Egipte antic i el politòlegGuglielmo Ferrero per tal de caracteritzarla naturalesa de l’imperi romà.37 El filòsoffrankfurtià H. Marcuse, en canvi, ha posatl’accent en els elements totalitaris presentsen les societats democràtiques del capi-talisme tardà, font d’una nova formad’opressió no fundada ja en el terror sinóen la reificació del conjunt de les relacionssocials, en el respecte formal de llibertats idrets buidats a partir d’aleshores de totcontingut (L’home unidimensional).38

APORIES

Els exemples citats més amunt fan deltotalitarisme un mot-camaleó, utilitzat enels contextos més diferents per a un fisovint més descriptiu que no analític. La

13seua difusió ha estat afavorida, certament,pel seu caràcter polisèmic, però revelatambé, d’una manera indiscutible, l’exi-gència que hi ha al seu origen: aprehendrei donar un nom a les noves formes de do-minació i d’opressió aparegudes al móncontemporani. Com ha afirmat HannahArendt d’una manera un poc apodíctica,el segle XX ha vist sorgir uns règims per alsquals el vocabulari polític no tenia defi-nicions escaients, i als quals el pensamentpolític no s’hi havia enfrontat mai abans.Montesquieu havia definit el despotismecom un poder arbitrari fundat en el te-mor; el totalitarisme, en canvi, designa pera ella un tipus de dominació totalmentnou, fundat en la ideologia i abocat al te-rror.39 Intentaré indicar més avall lafecunditat i els límits d’aquesta hipòtesiarendtiana. Bastarà ací precisar que, si béaquesta apel·lació té l’avantatge de resumiren un mot les violències patides per mi-lions d’homes i de dones als camps nazis iestalinians (un mot que reconeix, doncs,implícitament, el valor heurístic de llurcomparació), no per això suprimeix lesprofundes diferències que caracteritzenaquestes mateixes violències.

Per tal de posar un poc d’ordre enaquesta plèiade de definicions, no seria in-útil distingir les diferents interpretacionsdel totalitarisme en dos grups principals:d’una part, les teories funcionalistes, quesubratllen l’homologia estructural entreels règims de Hitler i de Stalin; de l’altra,les teories històrico-genètiques, que inten-ten vincular certes característiques consti-tutives dels règims totalitaris a llurs orí-gens i a llurs processos de formació.40 Noes tracta, evidentment, de dues «escoles»,sinó simplement de dues tendències meto-dològiques, en sentit molt ampli, suscep-

tibles d’encloure unes aproximacions moltallunyades l’una de l’altra.

Si es deixen a banda les interpretacionsmés unilaterals del totalitarisme, que endonen una definició extremament reduc-tora –per exemple Eric Voegelin i W.Gurian, per a qui els règims totalitaris nosón, en el fons, sinó religions secularit-zades, és a dir «ideocràcies»,41 o F. Hayek,que en veu l’essència en el «planisme»oposat al mercat, la font última, als seusulls, de les llibertats modernes–, el modelfuncionalista ha estat formulat de la ma-nera més acabada i coherent per Brzezins-ki i Friedrich. Aquests no defineixen eltotalitarisme com una formació històricasinó com un «sistema» que ells descriuenen aquests termes: «La “síndrome” o mo-del (pattern) de trets correlatius de la dic-tadura totalitària consisteix en una ideo-logia, en un partit únic dirigit per un solindividu, en una policia terrorista, amb elmonopoli dels mitjans de comunicació,amb el monopoli de la violència, i en unaeconomia dirigida a nivell central.»42

Aquesta definició s’adapta bé tant al’Alemanya nazi com a l’URSS estaliniana,però es limita a una descripció superficial iestàtica de les formes exteriors del poderque no diu res sobre llur naturalesa,evolució i finalitats.43 Dit altrament, igno-ra les diferències genètiques, econòmi-ques, socials i ideològiques que separenaquests dos règims: l’un eixit d’una revo-lució, l’altre arribat al poder mitjançant elvot electoral; l’un radicalitzat fins al seuesclat, en el transcurs d’una guerra, al capde dotze anys d’existència, l’altre autoes-fondrat al cap de més de setanta anys, en-tre una breu fase revolucionària i un llargdeclivi posttotalitari; l’un basat en unaeconomia col·lectivista instaurada mitjan-

14çant l’expropiació de les antigues classesdominants, l’altre erigit sobre la based’una economia capitalista, sostingut perles elits tradicionals i pels grans monopolisindustrials; l’un adjudicant-se –poc im-porta ací amb quina legitimitat– unafilosofia de l’emancipació, universalista ihumanista, l’altre proclamant una Welt-anschauung biològica i racial. Per altrapart, el paper monopolista del partit apa-reix molt més accentuat en la Unió Soviè-tica que en l’Alemanya nazi, sovint carac-teritzada, des de Franz Neumann, comuna policràcia amb el seu eix en diversoscentres de poder: el partit, l’exèrcit, l’eco-nomia i la policia (una policràcia encaramés accentuada a Itàlia, on Mussolini i elpartit feixista estaran sempre confrontats ala permanència de la monarquia i al poderde l’Església catòlica). El carisma de Stalinno poa de les mateixes fonts que el deHitler o Mussolini. Es basa en el controlmés estricte de l’aparell del partit-Estat, enel marc d’un règim que ha nascut d’unarevolució en què Stalin ha fet un papermarginal i que sobreviu a la seua mort. Elpoder de Mussolini i Hitler depèn moltmés del carisma en el sentit weberià delterme, el del cap a qui li cal el contacteamb la massa davant la qual apareix comun home de qualitats excepcionals, «cri-dat» pel destí (els règims feixista i nazinaixen i moren amb els seus dictadors).44

El terror, en fi, presenta característiquesprofundament diferents en els dos siste-mes. La violència de l’estalinisme s’exer-ceix contra ciutadans soviètics, queconstitueixen la quasi totalitat de les seuesvíctimes. Té una doble naturalesa, alhorasocial i política, que pretén transformard’una manera autoritària les estructuressocioeconòmiques del país i emmarcar la

societat civil mitjançant la repressió. Enl’apogeu de l’estalinisme, tot ciutadà so-viètic constitueix una presa protencial delNKVD i són ciutadans soviètics, una massad’uns quants milions de persones, els quiformen la població dels camps, sotmesa aunes condicions de treball de tipus escla-vista. Les víctimes del nacionalsocialisme,en canvi, són, a excepció d’una petitaminoria d’opositors sobre el conjunt delsdeportats, no-alemanys. Per als alemanysque no menen una activitat clandestinade resistència i que no pertanyen a unacategoria dels Gemeinschaftsfremde (elsjueus en primer lloc, però també els ho-mosexuals, i després els gitanos, els disca-pacitats i altres grups d’«anormals»), lavida sota el Tercer Reich no està constant-ment amenaçada. A l’URSS, el terror esdesprèn d’una veritable guerra desfermadapel poder contra la societat tradicional a fide transformar el país, sobre bases autori-tàries, en una gran potència industrial. Ésuna violència que trenca i desarticula elcos social, sobretot a l’època de la col·lec-tivització forçada del camp. A Alemanya,el terror nazi implica la pacificació il’estabilitat nacionals, obtingudes a partirdel 1933-1934 gràcies a un procés gegantíde repressió política i de «passada perl’aplanador» (Gleichschaltung) de les clas-ses subalternes. Després, a partir del 1939,és la violència d’una guerra de conquista id’anihilació (conquista de l’«espai vital»,anihilació de l’URSS, del judeobolxevisme,dels enemics exteriors, dels presoners deguerra, etc.). El terror estalinià l’emprènamb la tradició; el terror nazi és el d’unrègim que no posarà mai en qüestió lesèlits tradicionals. Qualitativament dife-rent es mostra també la naturalesa del sis-tema concentracionari que caracteritza

15ambdós règims, car, tot i que indiscu-tiblement en constitueix un tret essencial,no sempre hi fa la mateixa funció. Elscamps d’extermini, reservats a les «races»considerades inferiors, com ara els jueus iels gitanos, romanen com una especificitatdel nacionalsocialisme. Si bé la mort mar-ca d’una manera profunda i visible el pai-satge concentracionari rus, aquí no és mésque un subproducte del sistema i no, comen els camps d’extermini nazis, la finalitatimmediata. Els sistema del Gulag té unacerta racionalitat econòmica que es trobatambé, sota el Tercer Reich, en la vastaxarxa dels camps de concentració, els Kon-zentrationslager, reservats en principi alspresoners de guerra i als presoners polítics,però que es troba totalment absent alscamps d’extermini, els Vernichtungslager.45

Aquesta diferència era notada, per altrabanda, pels representants més subtils de lacrítica liberal del totalitarisme, comRaymond Aron, que, tot reprenent pel seucompte el model de Friedrich i Brzezinski,no deixava de recordar que la meta del te-rror era en un cas el treball forçat i enl’altre la cambra de gas.46

Les interpretacions històrico-genèti-ques del totalitarisme escapen, en la majorpart dels casos, a les derives estèrils del’aproximació funcionalista per a recaure,ara en una reconstrucció aporètica delprocés de formació dels règims totalitaris,ara en la recerca obsessiva dels «vinclescausals» que n’explicarien la dinàmica,amb el resultat de relativitzar-ne, si nod’esborrar-ne, l’autonomia i l’originalitat.

Una aporia insuperable caracteritzal’anàlisi arendtiana del totalitarisme, quegira al voltant de tres temes centrals–l’antisemitisme, l’imperialisme i el siste-ma totalitari– les connexions dels quals

ella no s’ocupa mai d’aclarir.47 Si la nai-xença de l’antisemitisme modern i l’augede les ideologies racistes al segle XIX bé po-den constituir les etapes necessàries per ala formació del nacionalsocialisme, no esveu bé la relació que poden tenir amb larevolució russa, el règim soviètic i el terrorestalinià. La hipòtesi que ella esbossa,segons la qual el paneslavisme podria feren el cas de l’estalinisme el mateix paperprecursor que el racisme per a l’Alemanyahitleriana, no pareix ni argumentada niconvincent.48 No és inútil recordar, a pro-pòsit d’això, que en el projecte inicial deThe Origins of Totalitarianism no es plan-tejava la qüestió ni del «totalitarisme» nide l’URSS. Segons el pla elaborat per H.Arendt el 1946,49 aquesta obra s’haviaconcebut com un estudi del procés de for-mació del nacionalsocialisme i com unaanàlisi de les premisses ideològiques iculturals dels camps d’extermini nazis.

Una interpretació històrico-genèticadel totalitarisme és obertament reivindica-da per l’historiador conservador ErnstNolte, que ha analitzat la història de la pri-mera meitat del segle XX sota el signed’una «guerra civil europea» iniciada per larevolució russa del 1917. El nacionalso-cialisme hauria pres forma, així, com unareacció –desgraciadament extrema i ul-trancera però en el fons legítima– d’Occi-dent contra la barbàrie «asiàtica» de la dic-tadura bolxevic.50 Són ben conegudes lespolèmiques suscitades per semblant inter-pretació, que redueix Auschwitz a unacòpia del Gulag, «prius lògic i factual» delscrims totalitaris de la Segona GuerraMundial.51 Nolte oblida així que el nazis-me tenía profundes arrels en una tradiciónacionalista i en una ideologia völkischmolt més antiga que la revolució russa. El

16caràcter apologètic d’aquesta interpretaciódel totalitarisme no cal subratllar-lo. Elque la fa problemàtica és la seua tendènciaa veure l’URSS i l’Alemanya nazi com unsrègims no paral·lels i interactius sinó genè-ticament interdependents, amb el resultatd’assimilar-los (no sense haver fixat prèvia-ment una jerarquia axiològica) en lloc decomparar-los. La Unió Soviètica i el nacio-nalsocialisme van sorgir al si d’un mateixcontext històric, marcat per l’esfondramentde l’antic ordre europeu durant la PrimeraGuerra Mundial, però van prendre formacom fenòmens independents, tenint cadaun uns orígens i una dinàmica pròpia.Nolte, en canvi, els transforma en dosfenòmens encaixats l’un dins l’altre, total-ment incomprensibles, en l’evolució dellurs relacions recíproques, fora de llur fi-liació. Si bé la revolució russa va contri-buir de manera certa a forjar el context enquè es desenvolupà el nazisme, seria falsveure entre els dos una relació de causa aefecte que no prendria en consideració nila influència del feixisme italià, ni la histò-ria del nacionalisme alemany ni, en fi, lasituació social de la república de Weimar.52

Auschwitz i la Kolyma ocupen desd’aleshores un lloc central, en la nostraconsciència històrica, com els símbols dela barbàrie del segle XX. Una aproximaciócomparatista fecunda en el pla de lasociologia històrica consisteix a copsar afi-nitats i diferències de les realitats subja-cents a aquests dos símbols per tal decomprendre’n millor la naturalesa.53 Perforça cal acceptar que, en la immensamajoria dels casos, la noció de totalita-risme no ha servit aquesta mena de com-paratisme sinó solament amalgames dub-toses entre nazisme i comunisme, assimi-lades com variants d’una mateixa essènciacriminal, en la qual el «genocidi de classe»

correspon al genocidi racial i el Gulagapareix inscrit en la revolució de 1917exactament com la Solució Final troba lesseues arrels en la Weltanschauung hitleria-na. La «passió» anticomunista ofega aixítot esforç de comprensió.54

A la manera d’un gran nombre decategories de la filosofia política, la detotalitarisme no afecta més que a una tipo-logia del poder. A diferència de moltesaltres, en canvi, li costa moltíssim trobaraplicacions fecundes al si d’altres camps deles ciències humanes. Pot orientar unestudi de les estructures del poder, però nodiu res de llur gènesi ni de llur història. Elshistoriadors i els sociòlegs no poden igno-rar aquesta noció, però tampoc no podensotmetre-s’hi. Ara que es podria començara repensar el concepte de totalitarisme, fi-nalment desempallegat de tots els condi-cionaments ideològics i polítics que tanthan pesat en el seu transcurs, és molt pro-bable que es revele ben insuficient per adesxifrar els enigmes d’un segle tan sovintcol·locat sota el seu nom.

La noció de «totalitarisme» continuaessent, tanmateix, indispensable com aparapet de l’esperit, com a referència me-morial d’un segle que ha conegut el nau-fragi d’allò polític, l’anorreament de laciutat com a espai públic obert al plu-ralisme, a la diversitat, al conflicte, a ladivisió del cos social. Ens cal aquest con-cepte per a integrar dins la nostra cons-ciència històrica i dins el nostre vocabularipolític la memòria d’un segle que ha cone-gut la guerra total, Auschwitz i el Gulag.Cap idea de llibertat, de democràcia id’emancipació social que fes uix d’aquestaexperiència històrica no podria parèixermai més acceptable. ❐

Traducció d’Eduard J. Verger

17 1. H. Arendt, The Origins of Totalitarianism, Harcourt,

Brace & Company, Nova York, 1976, pp. 299-301(trad. fr. L’impérialisme, Points-Seuil, pp. 286-289).

2. F. Neumann, The Democratic and the AuthoritarianState. Essays in Political and Legal Theory, The FreePress, Glencoe, 1957, p. 235.

3. P. Bouretz, «Le totalitarisme: un concept philoso-phique pour la réflexion historique», Communis-me, 47-48, 1996, p. 40.

4. Aquest aspecte ha estat estudiat, sobre la base de lesintuicions de Siegfried Kracauer, per Peter Reichel,La fascination du nazisme, Odile Jacob, París,1993.

5. F. NEUMANN, The Democratic and the AuthoritarianState, op. cit., p. 245.

6. Manlleve aquesta definició a Yves Ternon, segons elqual el totalitarisme representa «la forma més com-pleta» dels Estats criminals (L’État criminel. Lesgénocides au XXe siècle, Éditions du Seuil, París,1995, p. 72).

7. Sobre els orígens del concepte, cf. Michelle-IrèneBrudny, «Le totalitarisme: histoire du terme etsatut du concept», Communisme, op. cit., pp. 13-32, i sobretot Jens Petersen, «Die Entstehung desTotalitarismusbegriffs in Italien», en Eckhard Jesse(ed.), Totalitarismus im 20. Jahrhundert. Ein Bilanzder internationalen Forschung, Nomos Verlag,Baden-Baden, 1996, pp. 95-117. Per a una his-tòria de la idea de totalitarisme, cf. Abbott Glea-son, Totalitarianism. The Inner History of the ColdWar, Oxford University Press, Nova York, 1995.

8. W. Gurian, «Faschismus und Bolschewismus»,Heiliges Feuer, 15, 1927-1928, pp. 197-203; F. S.Nitti, «Bolscevismo, fascismo e democrazia» (1927),Scritti politici, Laterza, Bari, 1961, pp. 263-280.

9. Sobre el discurs de Mussolini cf. M. I. Brudny, op.cit., p. 16; J. Petersen, op. cit., p. 98. G. Gentile,«The Philosophic Basis of Fascism», ForeignAffairs, 6, 1928, p. 299. Sobre la referència altotalitarisme en l’Enciclopedia Italiana, cf. MarioStoppino, «Totalitarismo», en N. Bobbio, N.Matteucci, G. Pasquino (eds.), Dizionario dipolitica, TEA-UTET, Torí, 1990, p. 1169.

10. C. Schmitt, «Die Wendung zum totalen Staat», in-clòs després en el recull Positionen und Begriffe imKampf mit Weimar-Genf-Versailles, HanseatischeVerlagsanstalt, Hamburg, 1940 (reed. Duncker &Humblot, Berlín, 1988). E. Jünger, «Totale Mobil-machung», Krieg und Krieger, Berlín, 1930, i Letravailleur, Christian Bourgois, París, 1989. Sobrel’estatut de la noció de totalitarisme en l’obra de

C. Schmitt i E. Jünger, cf. A. Gleason, Totalita-rianism, op. cit., pp. 20-28. Més en general, sobrel’ús d’aquest concepte pels teòrics de la Revolucióconservadora, cf. Jean-Pierre Faye, Langages tota-litaires, Hermann, París, 1972, pp. 377-395.

11. H. Marcuse, «La lutte contre le libéralisme dans laconception totalitaire de l’État» (1934), Culture etsociété, Éditions de Minuit, París, 1970. P. Tillich,«The Totalitarian State and the Claims of theChurch», Social Research, 1934, núml 1, pp. 405-433.

12. Sobre Serge, vegeu Nicole Racine, «Victor Serge.Correspondances d’URSS (1920-1936)», Mil neufcent. Revue d’histoire intellectuelle, 8, 1990. Elsescrits de Trostski en què el concepte de totali-tarisme és més àmpliament utilitzat estan reunitsen el seu recull Défense du marxisme, EDI, París,1976. Sobre la difusió del concepte de totalitaris-me entre els antiestalinistes d’esquerra, cf. BrunoBongiovanni, La caduta dei comunismi, Garzanti,Milà, 1995, pp. 124-130.

13. Carlton Hayes (ed.), Symposion on the TotalitarianState, Proceedings of the American PhilosophicalSociety, Filadèlfia, 1940, vol. 82.

14. F. Borkenau, The Totalitarian Enemy, Faber andFaber, Londres, 1940.

15. F. Hayek, La route de la servitude, Presses Univer-sitaires de France, París, 1985.

16. F. Neumann, Behemoth. Structure et pratique dunational-socialisme, Payot, París, 1987; M. Hork-heimer, «L’état autoritaire», Théorie critique, Payot,París, 1978.

17. C. J. Friedrich (ed.), Totalitarianism (Proceedings ofa Conference of the American Academy of Arts andScience), Harvard University Press, Cambridge,Mass., 1953.

18. C. J. Friedrich, Z. Brzezinski, Totalitarian Dicta-torship and Authocracy, Praeger, Nova York, 1966.

19. Cf. Karl Graf Ballestrem, «Aporien der Totali-tarismus-Theorie», en E. Jesse (ed.), Totalitarismusim 20. Jahrhundert, op. cit., p. 240.

20. W. Kraushaar, «Sich aufs Eis wagen. Plädoyer füreine Auseinandersetzung mit der Totalitarismus-theorie», en E. Jesse (ed.), Totalitarismus, op. cit.,p. 457.

21. Vegeu a propòsit d’això el remarcable assaig d’IsaacDeutscher, «The Ex-Communist’s Conscience»,Marxism, Wars & Revolutions. Essays from FourDecades, Verso, Londres, 1984, pp. 49-59. Pel quefa als intel·lectuals americans, cf. principalmentAlan Wald, The New York Intellectuals. The Rise and

18Decline of the Anti-Stalinist Left from the 1930s tothe 1980s, The University of North Carolina Press,Chapell Hill i Londres, 1987.

22. Cf. Pierre Gremion, Intelligence de l’lanticommu-nisme, Fayard, París, 1994. Cf. també MichaaelRohrwasser, Der Stalinismus und die Renegaten.Die Literatur der Exkommunisten, Klett-Cotta,Stuttgart, 1991.

23. Alexander Bloom, Prodigal Sons. The New YorkIntellectuals and their World, Oxford UniversityPress, Nova York, 1986, p. 219.

24. H. J. Shapiro, B. Barber, «Counter-Ideological Usesof “Totalitarianism”», Politics and Society, 1, 1970,p. 21.

25. L. Kolakowski, «Hope and Hopelessness», Survey,estiu del 1971, pp. 37-52. Cf. també JacquesRupnick, «Le totalitarisme vu de l’Est», en G. Her-met, P. Hassner, J. Rupnick (eds.), Totalitarismes,Économica, París, 1984, pp. 43-71. Sobre l’Escolade Budapest dels anys setanta, cf. A. Heller, F.Féher, Marxisme et démocratie. Au-delà du socia-lisme réel, Maspero, París, 1981, a confrontar ambles elaboracions dels anys següents en A. Heller, F.Feher, Eastern Left, Western Left: Totalitarianism,Freedom and Democracy, Humanities Press,Atlantic Highlands, 1987.

26. C. Lefort, Éléments d’une critique de la bureaucratie,Droz, Ginebra, 1971. Sobre aquest corrent, cf.David Brosshart, «Die französische Totalitarismus-diskussion», en E. Jesse (ed.), Totalitarismus im 20.Jahrhundert, op. cit., pp. 252-260. Després de llurruptura amb el marxisme, a primeries dels anyssetanta, donaran una coloració clarament més li-beral a llur crítica antitotalitària, el prototip de laqual continua essent l’assaig de Lefort Un hommeen trop. Réflexions sur l’«Archipel du Goulag», Seuil,París, 1976.

27. E. Hobsbawm, «Histoire et illusion», Le Débat, 89,1996, p. 138.

28. Cf. Nicola Tranfaglia, La prima guerra mondiale e ilfascismo, TEA-UTET, Torí, 1995, pp. 629-635, queparteix a aquest propòsit de l’anàlisi d’AlbertoAcquarone, L’organizzazione dello Stato totalitario,Einaudi, Torí, 1965.

29. Vegeu principalment els textos de l’annex en J. P.Faye, Théories du récit. Introduction aux langagestotalitaires, Hermann, París, 1972, pp. 91-99.

30. K. Popper, La société ouverte et ses ennemis, Éditionsdu Seuil, París, 1979, t. I, p. 26.

31. J. L. Talmon, Les origines de la démocratie totalitaire,Calmann-Lévy, París, 1966.

32. «Els feixistes i els nazis –escriu– no han hagut d’in-ventar gran cosa. La tradició d’un moviment polí-tic nou, invasor de tots els àmbits de la vida, estavaja establerta a Alemanya i a Itàlia, pels socialistes»(F. Hayek, La route de la servitude, op. cit., p. 85).

33. Cf. R. Aron, Machiavel et les tyrannies modernes,Éditions du Fallois, París, 1993.

34. H. Marcuse, Raison et révolution. Hegel et la nais-sance de la théorie sociale, Éditions de Minuit, Pa-rís, 1968.

35. H. Arendt, L’impérialisme, op. cit.36. I. Berlin, «Joseph de Maistre et les origines du

totalitarisme», Le bois tordu de l’humanité. Roman-tisme, nationalisme et totalitarisme, Albin Michel,París, 1992, pp. 100-174.

37. Cf. Uwe Backes, «Totalitarisme: un phénomènespécifique du XXe siècle ?», en Y. Thanassekos, H.Wismann (eds.), Révision de l’Histoire. Totalita-rismses, crimes et génocides nazis, Éditions du Cerf,París, 1990, pp. 19-36.

38. H. Marcuse, L’Homme unidimensionnel. Essai surl’ideologie de la société industrielle avancée, Éditionsde Minuit, París, 1968. Vegeu sobre això SimonTormey, Making Sense of Tyranny. Interpretations ofTotalitarianism, Manchester University Press,Manchester i Nova York, 1995, cap. 4, pp. 100-132.

39. H. Arendt, «La nature du totalitarisme» (1953), Lanature du totalitarisme, Payot, París, 1990, p. 117.

40. La noció de «funcionalisme» ha estat introduïda, enl’estudi del sistema de poder nazi, per Tim Mason(vegeu principalment el seu assaig «Banalisation dunazisme? La controverse actuelle sur les interpréta-tions du national-socialisme», Le Débat, 21,1982). És Ernst Nolte qui ha qualificat d’«històri-co-genètica» la seua pròpia teoria del totalitarisme(«Sur la théorie du totalitarisme», Le Débat, 89,1996, p. 143). Cf. també la seua correspondènciaamb François Furet publicada en italià, XX secolo.Per leggere il Novecento fuori dai luoghi comuni, Li-beral, Roma, 1997, p. 24. Aquesta definició, lareprén F. Furet, «Les différents aspects du conceptde totalitarisme», Communisme, op. cit., p. 10.

41. W. Gurian, «Totalitarianism as Political Religion»,en C. J. Friedrich (ed.), Totalitarianism, op. cit., pp.119-129; E. Voegelin, Les religions politiques(1938), Éditions du Cerf, París, 1990.

42. C. J. Friedrich, Z. Brzezinski, Totalitarian Dicta-torship and Autocracy, op. cit., cap. 3, pp. 69-99.

43. Aquesta és la conclusió a què arriben tant I.Kershaw, Qu’est-ce que le nazisme? Problèmes et

19perspectives d’interpretation, Folio-Gallimard, París,1992, pp. 79-84, com Hans Mommsen, «Natio-nalsozialismus und Stalinismus. Diktaturen imVergleich» (1994), en E. Jesse (ed.), Totalitarismus,op. cit., pp. 471-481.

44. Cf. Ian Kershaw, Hitler. Essai sur le charisme enpolitique, Gallimard, París, 1995.

45. Aquest aspecte és subratllat per diversos autors. Ci-taré ací els estudis que em pareixen més signifi-catius: Dan Diner, «Nationalsozialismus und Stali-nismus. Über Gedächtnis, Willkür und Tod»,Kreisläufe. Nationalsozialismus und Gedächtnis,Berliin Verlag, Berlín, 1995, pp. 49-75; AlanBullock, Hitler et Staline. Vies parallèles, AlbinMichel, Fayard, París, 1994, vol. II, p. 445; I.Kershaw, «Retour sur le totalitarisme. Le nazismeet le stalinisme dans une perspective comparative»,Esprit, gener-febrer 1996, pp. 101-121.

46. R. Aron, Démocratie et totalitarisme (1965), Folio-Gallimard, París, 1987, pp. 298-299.

47. Cf. Margaret Canovan, Hannah Arendt. A Inter-pretation of her Political Thought, Cambridge Uni-versity Press, Nova York, 1992, p. 19.

48. H. Arendt, Les origines du totalitarisme. Impéria-lisme, op. cit., cap. IV, cf. també les crítiquesadreçades a Arendt per Stephen Whitefield, Intothe Dark. Hannah Arendt and Totalitarianism,Temple University Press, Filadèlfia, 1980, p. 80.

49. Vegeu els textos annexos a H. Arendt, La nature dutotalitarisme, op. cit., pp. 171-182.

50. E. Nolte, Der europäische Bürgerkrieg. 1917-1945.

Nationalsozialismus und Bolschewismus, Ullstein-Propyläen, Frankfurt/M, Berlín, 1987.

51. Cf. el recull Devant l’Historire. Les documents de lacontroverse sur la singularité des l’extermination desJuifs par le nazisme, Éditions du Cerf, París, 1988.

52. François Furet, l’anàlisi del comunisme del qual pre-senta moltes afinitats amb la de Nolte, evitaaquesta deriva: «Si el comunisme –escriu– és indis-pensable per a la comprensió del feixisme (però larecíproca també és veritat), és per raons més vastesque no suggereix la cronologia que va de Lenin aMussolini, 1917-1922, o de Lenin al primer Hit-ler, 1917-1923, segons una lògica d’acció-reacció.Bolxevisme i feixisme se segueixen, s’engendren,s’imiten i es combaten, però abans naixen d’unmateix sòl, la guerra; són els fills de la mateixahistòria» (F. Furet, Le passé d’une illusion. Essai surl’idée communiste au XXe siècle, Laffont/Calmann-Lévy, París, 1995, p. 197).

53. Aquest és el camí seguit en la major part de lescontribucions reunides per Ian Kershaw i MosheLewin en Stalinism and Nazism. Dictatorships inComparison, Cambridge University Press, Cam-bridge, 1997.

54. Un exemple significatiu d’una tal deriva és represen-tat per l’hipermediatitzat Livre noir du communis-me. Crimes, terreur et répression dirigit per StéphaneCourtois (Laffont, 1997), on la comptabilitat deles víctimes reemplaça tota anàlisi contextual de lesrevolucions del segle XX i de la història dels règimsque aquestes han engendrat.

20

L’octubre de l’any 2000 James Rogan,congressista republicà de Califòrnia, i im-pulsor de la campanya que pretenial’impeachment de Clinton, s’enfrontava auna dura batalla per la reelecció. La seuacircumscripció havia passat a ser un ob-jectiu prioritari pels demòcrates. Un ele-ment crucial del resultat hi era el fet queallà es troba la major concentració d’ar-menis de tot Estats Units. Per tal d’assegu-rar-se els seus 23.000 vots, Rogan –l’únicaeixida del qual fora del país havia estat unviatge a Armènia– proposà una resolucióno vinculant del Congrés dels Estats Unitsde condemna del genocidi de 1915. L’e-fecte en va ser una petita crisi internacio-nal. El govern turc es va mostrar enfuris-mat i amenaçà amb coses terribles si lamoció s’aprovava, coses com ara el tanca-ment de les bases de l’OTAN a Turquia, laprohibició dels vols aliats de vigilància so-bre Iraq, el bloqueig de transaccions bilio-nàries de petroli i armes, l’acostament deTurquia a Iran i a Iraq. Clinton va fermans i mànigues per aturar l’aprovació de

la moció al Congrés. Però aleshores elParlament Europeu aprovà una resoluciósemblant, i també s’ho plantejaren unesaltres instàncies. A Gran Bretanya, es pro-duí recentment un debat molt viu al si delNou Laborisme sobre les noves comme-moracions del Dia de l’Holocaust i sobresi calia incloure-hi els armenis. Després deles «consultes» habituals i sota els auspicisd’una «comissió governamental», el Mi-nisteri de l’Interior decidí, d’entrada, que–per alguna misteriosa raó– només caliafer esment dels genocidis que s’haguessenproduit després de 1940. Però els armenisresidents al Regne Unit protestaren i hihagué un canvi sobtat d’intencions. Eldesig d’afirmar el caràcter «multiètnic» deGran Bretanya –propòsit declarat de lanova cerimònia– havia conduit Londres, al’igual que li havia passat a Washington, aenfrontar-se amb tota la complexitat del’etapa final de l’Imperi Otomà.

Cap a l’estiu de 1915 l’Imperi Otomàes trobava a les acaballes. Havia estat l’im-peri amb més èxit de l’època moderna;s’havia mantingut des del segle XIV al segleXX. En el seu moment zenital havia estat lapotència dominant d’Europa. Però des delsegle XVIII unes altres potències haviencomençat a intervenir en els seus afers in-teriors, tot ajudant els seus súbdits cristians–grecs, serbis, valacs– a guanyar la lliber-

El genocidi dels armenis

Mark Mazower

Mark Mazower és professor d’Història al Birbeck Col-lege, Universitat de Londres. És autor de Dark Con-tinent: Europe’s Twentieth Century (1998) i d’InsideHitler’s Greece. The Experience of Occupation (1993).Aquest article aparegué a London Review of Books, 3,2001.

21tat. Gràcies al patrocini actiu de Rússia,Gran Bretanya, Àustria i França, aquestsgrups aconseguiren l’autonomia i desprésla independència. Cap a la fi del segle XIX,la cristiandat havia recuperat una granpart de l’Europa otomana, així com de lesvores del mar Negre i del Caucas. Elsmusulmans –circasians, tàrtars, bosnians iturcs– fugien cap al sud, buscant l’aixo-pluc de l’imperi que s’encongia. Però dinsdel seu territori, els activistes cristians es-peraven que podrien aconseguir, tambéells, allò que havien aconseguit els grecs.La difusió d’informacions sobre atrocitatsotomanes contra camperols eslaus conduí,l’any 1878, a la creació de Bulgària. Elsterroristes macedonis miraren de provocarla violència de les autoritats turques comuna via per assolir la independència per aMacedònia.

Al si de l’imperi, les constants humilia-cions internacionals motivaren tota menade demandes de reforma política i derevitalització militar. La revolta dels JovesTurcs de l’any 1908 portà al poder ungrup d’oficials decidits a posar fi al declivide l’imperi. Com en el cas de grups sem-blants en uns altres llocs –aquells anys hihagué també colps a Grècia, Sèrbia i Por-tugal– la ideologia dels Joves Turcs era unabarreja confusa de constitucionalisme li-beral i purificació nacional. Els cristiansd’orientació reformista de l’Imperi Otomàs’adonaren ben aviat que en l’esperit delsJoves Turcs els somnis de dominació pan-islàmica i panturca pesaven molt mésque l’exigència d’igualtat de drets i desobirania parlamentària. El tombant na-cionalista es féu encara més palès desprésque les terribles pèrdues de les dues guer-res balcàniques acabaren pràcticamentamb el poder otomà a Europa. És cert que

Enver Pasha, probablement el represen-tant més conegut de la nova èlit, gunyà ungran prestigi en mantenir per a l’imperi laciutat d’Edirne (Enver Hoxha i AnwarSadat foren dos dels milers d’infants quereberen el nom de l’heroi del moment),però això era un consol ben petit davant lapèrdua de Líbia, Macedònia, l’Epir iAlbània. Devers l’any 1913 l’imperi,governat des del cim per un sultà-titella,s’havia reduit a Istambul, Anatòlia i elsterritoris àrabs fins a Suez.

Per a Enver Pasha, l’ascens meteòric alpoder del qual es va veure facilitat per unenllaç matrimonial que el vinculava a ladinastia otomana, l’esclat de la PrimeraGuerra Mundial es presentà com una oca-sió per a revertir les pèrdues, amb ajudaalemanya. Malgrat l’entrada de GranBretanya en la guerra –un ensurt ben pocagradable, que no s’esperava– hi va veurel’oportunitat per a una acció audaç cap al’est, cap al Caucas, per a recuperar territo-ris perduts a mans dels russos el 1878.Encoratjat per les notícies que arribavende victòries alemanyes contra els russos aTannenberg, prengué personalment el co-mandament del Tercer Exèrcit Otomà i,sense fer-ne cas de les objeccions dels ofi-cials de camp, dirigí l’atac contra les forcestsaristes, que culminà a la ciutat de Sari-kamis el gener de 1915. Els russos hi per-deren 15.000 homes, però Enver en vaperdre 75.000. Malgrat els esforços perpresentar el resultat com un contratempsmenor, Sarikamis fou una catàstrofe. Elssoldats normals i corrents –incloent-hi elsarmenis que lluitaven en les files otoma-nes– havien combatut amb una resistènciaastoradora, però els caps els havien dirigitmalament, els havien conduit a la desfeta.El febrer, Djesmal Pasha menà un atac

22contra el canal de Suez, que també acabàen una derrota. El fet que els russos, pres-sionats a Sarikamis, demanassen als brità-nics que els ajudassen amb un atac quedistragués forces, empitjorà les coses, per-què posà Constantinoble a l’abast delsbritànics. El març, quan el comandant del’esquadra de l’Egeu, l’almirall De Robeck,es preparava per forçar el pas a través delsestrets, que era tot el que hi havia entre elli la ciutat, la majoria dels observadorsanticipaven l’esfondrament de l’imperi.

Si els britànics no haguessen fet marxaenrere el març, si no haguessen optat pelmalaguanyat desembarcament de Gal·lí-poli, segurament la capital hauria caigut.De fet, els líders dels Joves Turcs havien fetplans per a una evacuació d’emergència,amb vista a continuar la guerra des d’Ana-tòlia, d’una manera molt semblant al ques’esdevingué realment el 1919. Però això,al seu torn, plantejà la qüestió de la segu-retat del rerepaís anatoli, poblat no solsper turcs, sinó també per grecs, armenis,kurds i altres. Els dirigents otomans esmalfiaven profundament de la lleialtatd’aquests grups, especialment davant laperspectiva d’una ofensiva russa. Ja haviendeportat civils grecs de la zona costanerad’Anatòlia cap a l’interior (els russos ha-vien fet el mateix amb els jueus russos a laPolònia tsarista, i els Habsburg amb elsserbis de les seues fronteres). De tota ma-nera, aquestes deportacions eren a petitaescala i no semblaven destinades a acabaren la mort de les seues víctimes. Allò quepassaria amb els armenis fou d’una menatotalment diferent.

A l’imperi hi havia un milió i migd’armenis, que vivien sobretot a Anatòliaoriental i a Cilícia, tot i que també n’hi ha-via una comunitat nombrosa a Constan-

tinoble. Els armenis eren part integral delsistema otomà i havien estat consideratstradicionalment com els cristians méslleials. En una data tan tardana com 1913el ministre d’Afers Exteriors de l’imperiera un armeni. Però l’avanç rus cap al sud,l’augment del nacionalisme i les barallesper la terra havien fet crèixer el sentimentantiarmeni. Les Grans Potències hi oferienun suport escassament desinteressat.

Entre 1894 i 1896 moriren com a mí-nim 100.000 armenis en massacres al’Anatòlia oriental. Els nacionalistes revo-lucionaris armenis havien provocat elrègim del sultà Abdul Hamit II ambl’esperança de forçar una intervenció russasemblant a la què havia alliberat els Bal-cans en 1878, però els russos no es vanmoure. La conseqüència en va ser el seguitde massacres. Desacreditada la seua estra-tègia de terror, els revolucionaris fugiren al’exili, on establiren forts lligams amb elsprincipals opositors al sultà, els JovesTurcs. El 1909, poc després de la revoluciód’aquests darrers, els partidaris del sultàdugueren a terme una altra massacre,aquesta vegada a la ciutat d’Adana, al’Anatòlia occidental, on hi van morir, sifa no fa, 20.000 armenis. Els Joves Turcsho van denunciar, però l’escletxa que elsseparava dels nacionalistes armenis es vafer més i més ampla. La guerra, finalment,la va fer insuperable.

En la primavera de 1914, les pressionsrusses davant la Porta obligaren a posar elsdistrictes armenis d’Anatòlia oriental sotasupervisió internacional. Aquesta haviaestat exactament la via que pocs anysabans havia menat al procés que obrí lesportes a l’eventual autonomia i indepen-dència de Macedònia. Si no hagués pre-valgut a Istambul el partit de la guerra,

23aquesta mena de solució hauria conduit,probablement, a un futur molt diferentper a les relacions turco-armènies. Però undels primers actes del govern otomà, unavegada declarada la guerra, fou la seuarevocació. El 16 de setembre, el tsarNicolau anuncià als armenis que «l’horade la llibertat» havia «arribat finalment»per a ells. Molts milers d’armenis de lesprovíncies otomanes s’allistaren a l’exèrcitrus. Després de la desfeta de Sarikamis elsoferiments d’ajuda es multiplicaren.

Davant una situació tan perillosa, elscaps dels armenis a l’Imperi Otomà acon-sellaren la lleialtat més absoluta a la Porta.Però Enver i el seu entorn necessitavenvíctimes propiciatòries pels seus recentsfracassos militars i, d’altra banda, estavendecidits a afirmar el poder de l’estat da-munt de tots els grups potencialment sub-versius. Tot i que Enver havia felicitat elpatriarca armeni pel valor demostrat pelssoldats armenis, finalment aquests forendestinats a batallons de càstig. I el cunyatd’Enver, que havia estat nomenat gover-nador de Van en febrer, poc després deSarikamis, s’abocà a la matança de la po-blació armènia d’aquesta regió fronterera.Segons l’inspector-general de les forcesotomanes a Anatòlia, el governador deVan ordenà l’extermini de tots els homesarmenis de més de 12 anys. El 20 d’abrilels armenis de Van s’alçaren com a mesurad’autodefensa i es mantingueren fins quel’ofensiva russa hi establí contacte enmaig. Quatre dies després, quan les forcesbritàniques tractaven de desembarcar enGal·lípoli, els diputats i ex ministres arme-nis fores detinguts. A Anatòlia prenguerenembranzida les matances i deportacions,amb el pretext de netejar zones de guerrasensibles de possibles quintacolumnistes.

Les informacions sobre la massacre tingue-ren tant de ressò que els governs britànic,rus i francès signaren una declaració con-junta en què es deplorava «aquests nouscrims de Turquia contra la humanitat i lacivilització». (La paraula «humanitat» hisubstituïa «cristiandat», que era la que fi-gurava en un esborrany anterior). Els sig-nataris manifestaven que considerarienpersonalment responsables els membresdel govern otomà. Però les massacres con-tinuaren. Allò que en va seguir es descriu aThe Treatment of Armenians in the Otto-man Empire, 1915-16: Documents Presen-ted to Viscount Grey of Falloden by ViscountBryce, edició íntegra de James Bryce iArnold Toynbee, a cura d’Ara Sarafian;Gomidas Institute, 2000. (L’edició origi-nal, censurada, ometia noms propis ifonts.) Cap a la fi d’agost, en una missacelebrada a l’Esglèsia armènia de Salònica,el bisbe armeni digué:

els armenis de Turquia estan sent exter-minats: al llarg de quatre mesos, la matan-ça, les violacions, les deportacions, la forca,l’exili, l’empresonament, la dispersió defamílies i molts altres procediments bàr-bars s’han fet servir per a l’extermini siste-màtic d’un poble.

Per bé que les autoritats otomanes esreferien a tots aquests actes com a «depor-tacions» i els justificaven adduint motiusde seguretat nacional, el nombre delsassassinats aviat deixaren en no-res lesmassacres de final del segle XIX. El patriar-ca armeni de Constantinoble comunicà enjuny a l’ambaixador alemany, el baró vonWagenheim, que les mesures aplicades jano eren de «neutralització temporal» dela població armènia, sinó d’extermini.

24Wagenheim, a qui difícilment se’l podriatitllar d’antiotomà, arribà a la mateixaconclusió a començament de juliol, iassenyalà que les deportacions havienarribat a províncies molt allunyades delfront. El caràcter sistemàtic, i l’escala, ésallò que distingeix aquestes morts massivesde precedents com els pogroms tsaristescontra els jueus, les massacres anteriorsd’armenis i també dels nombrosos assas-sinats de turcs i altres pobles en el que fou,efectivament, una guerra civil ètnica al’Anatòlia oriental i el Caucas meridional.La deportació –un instrument tradicionaldel govern imperial– hi tenia poc a veure:era una versió passada de moda, que valo-rava les poblacions sotmeses per raonseconòmiques, i el que es proposava eramés reassentar-les que no destruir-les.Quan acabaren els assassinats, havienmort possiblement un milió d’armenis, ila majoria dels supervivents hi havia fugit.

¿Qui havia donat les ordres? El sultàera una figura decorativa, el Parlament erairrellevant, i fins i tot els alts comanda-ments de l’exèrcit eren impotents davanthomes que nominalment n’eren subordi-nats. El tenebrós Comité d’Unió i Pro-grés no tenia oposició: el seu triumvirat–Enver Pasha (ministre de la Guerra i co-mandant en cap en la pràctica), TalaatPasha (Gran Visir i ministre d’Interior) iDjemal Pasha– exercia el poder suprem.Aquest mateix comité era una amalgamainestable de faccions diverses que es bara-llaven constantment; els seus membreseren activistes, i molts eren militars i tipusdurs que havien recorregut a l’assassinatmés d’una vegada. Mustafà Kemal, elfutur arquitecte de la República Turca,n’era membre, tot i que no dirigent. Comen la resta dels estats bel·ligerants, la gue-

rra havia menat a la militarització de totsels aspectes del govern, i el poder es tro-bava principalment en mans de naciona-listes de la línia dura.

Els nous dirigents, que actuaven permitjà de l’exèrcit, dels buròcrates regionalsi del servei secret a les ordres d’Enver, elTeskilat-i-Mahsusa, que feia la seua feinabruta a tot l’imperi, havien començat,probablement, els preparatius per als assas-sinats en una data tan primerenca comfebrer de 1915. Altres membres de l’elitotomana romanien a les fosques. Algunstractaren de denunciar o d’obstaculitzarles atrocitats i foren destituïts. A travésd’intermediaris armenis Djemal, el tercertriumvir, féu una oferta secreta molt sor-prenent a l’Entente: aturaria les morts si lidonaven suport en la seua ambició de con-vertir-se en el nou sultà. Pel que fa als sen-timents públics, les proves indiquen tantla participació popular –la massacre éssempre un mitjà ràpid per enriquir-se–com l’oposició. D’Erzerum, per exemple, hihagué un informe de juliol de 1915 en quèes deia: «el poble turc mateix està en totaldesacord amb aquesta solució i ja percepel declivi econòmic que afecta aquesta pro-víncia d’ençà que hom hi ha bandejat elsarmenis». Però l’oposició fou ineficaç.

Als ulls d’Occident, la suposada pro-pensió turca a les atrocitats havia estat, desde feia molt de temps, un argument moltfort per acabar amb el domini dels oto-mans sobre poblacions cristianes. Sensdubte per aquesta raó l’Entente no es donàper satisfeta, el 1916, de llançar una adver-tència als perpetradors dels crims contraels armenis, sinó que procedí a recollir ipublicar proves i testimoniatges de lesatrocitats. James Bryce, qui junt amb el jo-ve historiador Arnold Toynbee era respon-

25sable del dossier, era un liberal gladstonià iel seu interès pels armenis –aíxi com el seumenyspreu pel govern dels turcs– es re-muntava a quaranta anys enrere. La recer-ca de Bryce i Toynbee marca una etapa cru-cial en l’evolució de les actituds occiden-tals davant els crims contra la humanitat,un punt intermig, per dir-ho així, entre lesintervencions paternalistes del Concert deNacions europees del segle XIX i la creació,després de la Segona Guerra Mundial, deles Nacions Unides i d’instruments com laConvenció contra el Genocidi.

El terme «genocidi» no fou encunyatfins després de la Segona Guerra Mundial.El va idear Raphael Lemkin, un cronistaassidu de les politiques d’ocupació delsnazis, que compartia la convicció de Bryceque la recerca erudita podia servir la causade la justícia. Però els paral·lelismes entreel què els passà als jueus i als armenis sóncolpidors. En tots dos casos, fou elaboradauna política assassina en època de guerraper alts funcionaris de l’estat que tenienobjectius molt més clars i precisos que lapoblació del seu país en general. Van pre-valer gràcies al control de la maquinària deviolència, tant formal com informal, i alsrecursos de què pogueren disposar a partird’una despossessió sobtada i a gran escala.Les morts de 1915 no foren industria-litzades, com passaria en les etapes avan-çades de l’Holocaust. Els assassins de lesacaballes de l’Imperi Otomà tingueren elconcurs de la duresa de les condicions cli-màtiques i d’un terreny àrid, així com denòmades ben disposats i de les unitats mi-litars. A més, hi hagué dues escapatòriesque no existiren per als jueus: la conversióa l’islam o la fugida a províncies veïnes.L’objectiu no n’era l’anihilació racial total;els armenis sobrevisqueren a Istambul, a

Esmirna i uns altres llocs. Més aviat estractava d’eliminar els armenis com a fac-tor influent en la vida del país. Per bé quetots dos règims se sentien assetjats, hihavia una diferència abismal entre els na-zis, que dominaven el continent europeua començament dels anys quaranta, i elsotomans, que el 1915 s’enfrontaven a laperspectiva molt versemblant de la derro-ta i la repartició. Però hi ha suficientssimilituds entre els crims de 1915-1916 ila Solució Final per a qualificar els primerscom un genocidi.

Per descomptat que hi ha marge per aldesacord, i caldrà clarificar els termes. Ales universitats s’ha desenvolupat els dar-rers anys un nou subcamp d’estudis sobreel genocidi i hi ha revistes acadèmiquesdedicades a l’estudi de massacres i atro-citats. El que sorprèn és fins a quint puntuna disputa acadèmica sobre terminologias’ha projectat a l’àmbit públic. La qüestióde si foren víctimes d’un genocidi inte-ressa avui intensament els armenis, quehan pressionat els darrers anys una i altravegada perquè aquesta qüestió siga deba-tuda a la llum pública. I també interessales autoritats turques, que no semblen im-pressionar-se davant la paraula «massacre»però que se n’ixen literalment de polle-guera quan s’esmenta el terme que co-mença amb una «g».

L’any 1918, després de l’armistici, elnou govern imperial de Constantinobleencetà la seua pròpia investigació sobre lesmassacres i portà Enver, Talaat i altres 20acusats davant un tribunal militar. Laqüestió armènia havia entrat en la políticaotomana i hi hagué denúncies turques del«mal immens fet al poble armeni». Per unaltre costat, l’oposició nacionalista, quepensava que, si combatia, Turquia podia

26salvar-se, considerava aquestes disculpesuna abjecció, un simple expedient perguanyar-se el favor d’Occident. Els france-sos, els italians, els grecs i els britànics,tots, reclamaven ja territoris otomans. Elsarmenis mateixos proclamaren una Repú-blica, que fou reconeguda el 1920 pelsaliats i acceptada al Tractat de Sèvres. Si elsnacionalistes –entre els quals MustafàKemal hi era ara l’astre ascendent– repu-diaven Enver i el seu llegat no era a causadels seus crims, sinó perquè havia fra-cassat. Enver, Talaat i Djemal fugiren al’estranger; tots tres moriren als pocs anys,els dos darrers a mans de pistolers armenis.

Contra el que es podia esperar, guanya-ren els nacionalistes. De les ruïnes quehavia deixat la guerra, emergí la nova Re-pública de Turquia. Els armenis forenabandonats pels seus suposats amics. Lesrepúbliques i els mandats quedaren en no-res; Turquia conservà les províncies orien-tals. La invasió grega fou repel·lida i la po-blació grega d’Anatòlia hagué de sumar-sea la retirada. L’intercanvi greco-turc de po-blacions el 1923 implicà la transferènciaforçada de dos milions de persones. ElTractat de Sèvres fou substituït pel de Lau-sana, que no fei cap esment d’ «Armènia».Dos grans alçaments dels kurds forensufocats al cost d’entre 40.000 i 100.000vides. De fet i de dret, la república d’Ata-türk s’acostava cada vegada més al seuideal d’una pàtria predominantment turcai anatòlica. Els armenis es dispersaren, al-guns cap a la URSS, la resta anaren a raurea campaments i barracons a Europa i Es-tats Units. Hi hagué de passar quasi migsegle fins que Erevan es convertí en unaciutat moderna i que la diàspora armèniaa Amèrica esdevingué una comunitat rica,integrada sobretot per professionals, amb

més de mig milió de persones. Entre lesdues guerres els seus problemes foreneclipsats pels d’uns altres. Quan FranzWerfel publicà el 1933 la seua novel·la Elsquaranta dies de Musa Dagh incomodàtant les autoritats turques com les ale-manyes per l’ús que hi feia de la tragèdiadels armenis per alertar al món sobre elnazisme. Però en general hi hagué moltpoca discussió sobre allò que s’havia esde-vingut, i escassa controvèrsia en les dèca-des anteriors i immediatament posteriorsa la Segona Guerra Mundial.

Per bé que les organitzacions armèniesamericanes donaren suport a la ratificacióde la Convenció contra el Genocidi des de1950, no fou fins 1965 que la qüestió ar-mènia retornà a les primeres planes del’actualitat. I des de començament delsanys 80 ha estat així amb una regularitatcreixent. El 50 aniversari de les matancesfou commemorat pels armenis arreu delmón, i no gaire temps després una onadade terrorisme, diferent de la dels primersanys 20, conduí a l’assassinat de més devint diplomàtics turcs. Els grups armenises desplaçaven a Estats Units, França ialtres països des de les seues bases a Líban.En la dècada de 1980 l’activisme deixà pasa l’acció dels grups de pressió, especial-ment a Estats Units, on s’han vist encora-tjats per l’obsessió nacional amb l’Holo-caust i per un interès creixent pel genocidicom a fenomen històric. L’Assemblea Ar-mènia d’Amèrica, fundada el 1972, comp-ta a hores d’ara amb 7.000 membres in-dividuals i orgànics i té un pressupostmilionari. Classifica els membres delCongrés segons la seua actitud i el seu votdavant les qüestions armènies i darrera-ment s’ha centrat a aconseguir que lesmassacres de 1915 siguen reconegudes

27oficialment com a genocidi. El governturc hi ha respost pagant milions de dòlarsa diplomàtics, acadèmics i lobbystes percontrarestar l’esforç dels armenis.

¿Quina importància pot tenir que lesmassacres siguen o no siguen «oficial-ment» un genocidi? ¿Té alguna relacióamb reclamacions de terres, diners, pro-pietats? No està clar. Per a molts activistesarmenis la restitució o la compensaciócontinuen sent objectius desitjables–sobretot a la vista de l’exemple donat pelsalemanys–, mentre que alguns naciona-listes encara consideren les fronteres comuna qüestió oberta. Uns altres, seguint elsdictats culturals del dia, només volen al-guna forma de petició pública de perdóper l’estat turc, una indicació de bonavoluntat, una manifestació de recança o,millor encara, de penediment. En un mónen què la condició de víctima ha passat aser un estatus desitjable, els armenis insis-teixen en allò que els pertoca en justícia.Mentrestant, la preservació de la memòriade la catàstrofe s’ha convertit en un mitjàper a mantenir viva una identitat diaspò-rica, igual que la memòria de l’Holocausten el cas dels jueus americans.

Però tal vegada, més incomprensibleque la demanda de reconeixement del quevan sofrir els armenis, siga la permanentnegativa de Turquia a fer-ho. Entre el reg-nat d’Enver i la república d’Atatürk hihagué tota mena de continuïtats, ideolò-giques i personals. Individus que tot seguitgaudiren, en la Turquia d’entreguerres, degran prestigi i riquesa, estaven profunda-ment implicats en els crims de 1915.Atatürk no instaurà una ruptura absoluta–excepte en el mite– i fins i tot l’orga-nització Teskilat creada per Enver fou benaprofitada després de la fugida d’aquest.

En aquesta mesura es pot dir que el llegatkemalista manté una actitud equívoca pelque fa a les massacres. Però si la repúblicad’Atatürk fou rotunda en el rebuig delpassat otomà en tants aspectes, ¿per què haestat incapaç de fer-ho en aquest? ¿Temenels polítics turcs les conseqüències que unpas aparentment simbòlic podria compor-tar? ¿Pot creure Ankara que una gran po-tència tractaria avui de forçar la redefi-nició de les fronteres orientals del país oque donaria suport a les reivindicacions decompensació econòmica dels armenis? L’e-norme importància de Turquia a Euràsiaho fa tot plegat improbable, i la pròpiaRepública d’Armènia té massa problemesinterns i externs com per a presentaraquesta mena d’amenaça.

Em sembla que el que hi ha en joc ésuna altra cosa, menys materialista i mésíntimament lligada a les autopercepcionsturques oficials. Si les autoritats turquesactuals no veuen la manera o no creuenpossible de fer cap manifestació de recançao de penediment, no és tant perquè vul-guen protegir la reputació dels seus avant-passats, sinó més en general perquè sónaltament sensibles pel que fa a la imatgedel seu país al món i s’adonen, a diferènciade la majoria dels europeus, de la forçaque el sentiment antiturc ha tingut a Oc-cident durant segles. Edith Durham re-marcà una vegada que Europa s’apressavaa condemnar la violència musulmana con-tra els cristians però que es mostrava in-diferent quan era al contrari. Fins i totavui no s’estableix cap relació entre el ge-nocidi dels armenis i les pèrdues civilsmusulmanes: els milions de musulmansforagitats dels Balcans i de l’imperi rus total llarg del segle XIX formen part del passatoblidat d’Europa. De fet, la resposta turca

28oficial hi és, invariablement, de mostrar-se crítics davant aquest fet: una justificaciópoc convincent del genocidi, certament,però que palesa un ressentiment subja-cent. El reconeixement de l’assassinatmassiu d’armenis pot comportar el risc deconfirmar l’unilateral estereotip europeude la «bàrbara Turquia». Des d’aquestpunt de vista la negació, i prou, serveixmillor el prestigi de Turquia, malgrat quela conseqüència en siga de passar per altque el genocidi tingué uns efectes en laconfiguració de la República moderna quel’acceptació podria ajudar a esborrar.

I tanmateix hi ha, per descomptat,bastants turcs –alguns ho diuen en públic,molts més en privat: homes de negocis,intel·lectuals, partidaris de la liberalitzaciópolítica– que accepten que s’imposa uncanvi de posició. Malauradament per aells, el llegat del colp dels generals de 1980ha estat de renovar la militarització de lapolítica turca i una obsessió amb la segu-retat nacional i la integritat territorial.Turgut Ozal i els seus successors han optatper erosionar poc a poc el poder de l’exèr-cit, però el domini que aquest exerceix so-bre la política civil està inscrit en la Cons-titució. Potser un dia la globalització, la fide la Guerra Freda i, no en darrer terme,la perspectiva d’ingrès en la Unió Europeatindran l’efecte de postergar els valorsneokemalistes dels militars, però ara comara ocupen una posició central. Aquestsvalors no estan sotmesos, com en uns al-

tres llocs, a les forces de la religió institu-cionalitzada o de l’autoritat dinàstica, per-què la revolució que creà la República leshi bandejà. A més, la Turquia moderna noha sofert la profunda humiliació de la de-rrota, com li ha passat a Grècia. La ines-tabilitat crònica del Caucas postsoviètic engaranteix la influència internacional.¿Quina significació tindria, davant aquestequilibri de forces, que el govern turcmanifestàs públicament el seu pesar pelque l’estat otomà els féu als armenis?Implicaria enfrontar-se a les conse-qüències mortíferes de la dominació mili-tar a Turquia d’ençà de 1913. Implicariaacceptar que la Turquia moderna va nàixerno sols de l’heroica resistència als Aliats ide la gloriosa guerra contra els grecs, sinótambé de la guerra, molt més vergonyosa,contra uns armenis en gran mesura de-sarmats. Significaria un tombant cabdalen la lluita pel poder entre militars i civilsa Turquia, i assenyalaria l’inici d’un noumite fundacional de la República mateixa,o en tot cas el modificaria. Seria també unsigne de vitalitat i de solidesa de la societatturca, una indicació que l’obra d’Atatürks’hauria acomplit i que el país ja se’n po-dria desfer. Però abans que això passe, allòmés probable és que armenis i turcs esti-guen encara bastant de temps immersosen la lluita per la memòria. ❐

Traducció de Jaume Soler

29

Tot literat o artista pertany a un con-cret i determinant moment històric, en quèconflueixen unes tradicions més o menysinveterades i unes modes més o menys pas-satgeres. Inevitablement començarà imi-tant models tradicionals o moderns, peròde seguida haurà d’inclinar-se per unad’aquestes actituds: o bé seguir la tradicióo una moda del seu temps o bé enfrontar-se a tot allò amb un afany de radical ori-ginalitat. Si es mira de prop, però, el crea-dor no pot adoptar una només d’aquestesalternatives, perquè són del tot indestria-bles. Segons opinava cap als anys trentaKarl Jaspers, un filòsof a hores d’ara obli-dat però en el seu moment força conegut,l’home contemporani ha perdut la «inge-nuïtat» i desespera de sobrepassar el joc deles aparences. Com a única sortida possi-ble, proposava l’intent de retrobar el fild’Ariadna que ens menarà als divins se-crets. Dit amb altres paraules: quan sospi-tem que el camí triat per la història –laimmediata si més no– no du enlloc i quedesprés ve un mur o un precipici, convé

mirar enrere i tornar-hi per triar-ne unaltre. Sospite que és aquest mateix impulsde supervivència allò que ha mogut elsinstigadors d’aquest paper, aquest grupd’artistes i crítics finisecular, a l’aguait denovetats certament, però conscients depertànyer a una tradició els orígens de laqual es perden en la història. Més enllà itot, en els arcans de l’espècie humana,com sembla suggerir Jaspers, enyoradís iescèptic –i potser una mica burleta.

A fi de comptes, la coincidència entreel filòsof alemany i el grup «De reüll» enla formulació del tema, El fil d’Ariadna,una formulació mítica, és a dir, prelògica,ens prepara per intentar esbrinar la qüestiósense gaires pretensions d’assolir uns resul-tats convincents. Si almenys aconseguimd’explicar-nos de forma clara la proble-màtica plantejada, ja ens podríem donarper satisfets.

ENVERS ELS ORÍGENS DE LA TRADICIÓ

En primer lloc, s’imposa ponderar si traucap ara i ací demanar-se pels orígens i cer-car com Teseu els favors d’Ariadna. Pelsorígens de la tradició, se suposa, especial-ment de la tradició literària en aquestaocasió. Ho ve a dir el subtítol del cicle que

Dir i innovar

Antoni Prats

Antoni Prats és professor de Literatura, poeta i escriptor,a més de president de l’Institut d’Estudis Comarcalsde la Marina Alta. Aquest text es basa en la confe-rència que pronuncià (el 28 d’octubre de 2000) dinsdel cicle «El fil d’Ariadna (De la tradició a la Mo-dernitat)», organitzat pel grup «De reüll», al Saló dePlens de l’Ajuntament d’Ondara.

30ens convoca: De la Tradició a la Moder-nitat. I que la modernitat provinga d’al-guna tradició, pense jo també, no és objec-table. Certament no ho és, però convé ob-servar que el concepte de tradició es formàper oposició al de modernitat. Si més no,d’aquesta manera es consolidaria.

D’altra banda, no podem oblidar queen la història de la cultura hi ha un conti-nuum al llarg del temps i cada momenthistòric, òbviament, es deutor dels ante-riors –de tots, però sobretot dels immedia-tament precedents. Així i tot no teniminconvenient a fixar l’inici de la Moder-nitat en les darreres dècades del segle XVIII,com és comunament acceptat. Ara bé,¿quan és que comença això que anome-nem «tradició»? Òbviament, per donaruna resposta radical, hem de referir-nos alsorígens més remots i desconeguts i arris-car-nos en especulacions.

No cal dir que la literatura i l’art acom-panyen la humanitat des de sempre. Que enla prehistòria hi havia artistes ho testimo-nien a bastament pintures rupestres meres-cudament famoses. Passe per alt referir-mea la problemàtica sobre la intenció últimaamb què aquestes foren realitzades; foscom fos, però, pense que darrere de l’artmés autèntic i de l’autèntica literatura hiha sempre certa percepció màgica o reli-giosa, que en el kitsch falta i és suplantadaper alguna mena de sentimentalisme. L’ex-periència de l’art i de la poesia és per a misimilar a la de la veritat, que no entenc coma concepte sinó com a vivència. Ja Heideg-ger interpretava l’obra d’art i la poesia comun encontre originari amb la veritat.

I sí, m’he referit fa un moment a la per-cepció màgica o religiosa de l’art i la lite-ratura; perquè el llatí religione, convé re-cordar-ho, prové de religare, o siga, tornar

a juntar: reunir allò que s’havia separat.És, si voleu, una variant del sentimentamorós. ¿I què és allò escindit i per què?L’home, en constituir-se com a tal en l’es-cala zoològica, se separà de l’ordre naturali esdevingué lliure i problemàtic: forçat atriar la seua vida. El mite bíblic, per exem-ple, ho explica per un pecat d’hybris, és adir, contra l’ordre natural, i la subsegüentexpulsió del Paradís. Retrobar el Paradísfóra reunir-se viu amb la Natura. I l’homede totes les èpoques i de totes les culturesha maldat sense gaire èxit per aconseguir-ho del tot mitjançant les més diverses for-mes culturals, entre les quals l’art i la lite-ratura. Però la literatura en la mesura ques’aproxima al que avui s’entén nor-malment per poesia.

I quan la literatura escrita no ha existit–en la mesura que una societat no s’haalfabetitzat, és clar–, hi ha hagut litera-tura oral. Als nostres dies, perduren–com a residuals potser– dos gèneres deliteratura oral de totes les èpoques: elxafardeig, que té l’atractiu de la catarsi, il’acudit, que provoca la hilaritat si ésoportú o l’avorriment quan és només unritual per omplir el buit en situacions so-cials forçades. Perquè encara es xafardeja,malgrat que s’ha volgut fer d’aquestavariant narrativa un gènere periodístic: lapremsa sensacionalista i del cor. Per unaaltra part, hem de celebrar que la ràdio ola televisió, en referir tantes històries ver-semblants de la vida quotidiana d’avui,han substituït en bona mesura les conver-ses més o menys enverinades –xafardeigtambé al capdavall– sobre veïns i cone-guts. I l’acudit –vull dir exactament: elchiste–, saber contar-lo, forma part deldiscurs de tota persona que sap manejar-se en la vida social.

31Pel que fa als orígens de la literatura

escrita –o transcrita–, sembla que cal re-muntar-se a les epopeies homèriques. Peròés Hesíode el primer escriptor del qualtenim notícies històriques. Conta aquestque un bon dia les Muses li confessaren:«Sabem com dir coses falses que semblenveritats, però també sabem expressar laveritat que volem». Per tant, a Grècia, adiferència del que ocorria en la cultura he-brea, la sacralització de la paraula no haviad’implicar en avant la condició de verta-dera, i per això mateix els filòsofs grecs,des de bon començament, menystindrienla poesia i els poetes. Heràclit arribà a dir:«Homer hauria de ser expulsat dels certà-mens i també fuetejat». Així mateix, ésclar, l’incipient empirisme científic d’unHeròdot es desmarcaria de la literaturaquan afirmava que els poetes diuen cosesincreïbles i ridícules. Cal esperar als sofis-tes, que posaren de manifest molt clara-ment com es pot convéncer amb la men-tida, perquè la paraula del filòsof restéstambé sota sospita.

TRADICIÓ I ACADEMICISME

He apuntat de bon començament que lapregunta pels orígens sorgeix d’un neguitque s’explicava per la manca de perspec-tives que pot experimentar als nostres diesl’artista i l’home creatiu en general. Tan-mateix, el dubte i el desassossec de l’es-criptor davant la seua obra no és exclusiude la modernitat. L’assimilació de la cultu-ra grega pels romans, els seus hereus im-mediats, plantejava uns problemes ales-hores nous, com el de la traducció a lallengua pròpia d’uns textos venerats i el dela creació d’uns altres per a gaudi de tots,

fins i tot dels qui no havien tingut elprivilegi d’aprendre grec. La Literaturahavia perdut així la innocència i comen-çava a interferir-se la tradició en la creacióde noves obres. Des d’aleshores ençà, po-dem dir que la cultura occidental prenconsciència d’allò tan obvi per a nosaltresque el món que cada dia percebem no ésel món del primer dia, sinó el resultatd’una herència cultural. Fet i fet, un excésd’admiració a la cultura grega frenà permolt de temps la creativitat de la literaturallatina o, millor dit, la canalitzà en elseguiment dels autors grecs, erigint-los enmodels inqüestionables. S’imposaren lespreceptives literàries i Quintilià, sota elsauspicis de l’emperador, proposava la imi-tació d’aquells escriptors com a únic re-curs per assolir l’excel·lència literària. I nosols es tractava de reproduir unes formes iunes tècniques, sinó fins i tot de continuaruns temes. En conseqüència, certament,es produiria molta literatura artesanal iacadèmica, tot i que també entre els segui-dors i propagandistes d’aquesta pedagogiahi hagué escriptors encomiables, comHoraci i Ciceró. I malgrat tot, es crearienen aquest període la novel·la i el conte, i al-guns escriptors, possiblement els millors,cercaren de bell nou l’ajut de les Muses.

Pense sobretot en Virgili. El cas de Vir-gili és corprenedor. L’escriptura de l’Enei-da, una obra d’encàrrec del propi empera-dor per celebrar la seua nissaga, suposavad’alguna manera una síntesi de la Ilíada ide l’Odissea, ni més ni menys que el mo-dels per excel·lència per a un escriptorromà. El repte no podia ser major. Lacomparació amb Homer implicava unaemulació més que no una imitació. Virgilis’hi va dedicar de valent, alternant laredacció amb l’estudi de l’antiguitat roma-

32na. Després d’onze anys de treball i ambl’obra acabada no se sentia satisfet: trobavadesencertats molts versos, calia suprimiralgunes contradiccions internes de lahistòria i sentia la necessitat de visitar elsescenaris reals de Grècia i Àsia Menor ontranscorre l’acció de la primera part del’epopeia. Així que, malgrat l’edat –cin-quanta anys aleshores eren massa anys,sobretot per suportar les incomoditats del’època en un llarg viatge–, hi va anar.Adonem-nos de la modernitat de Virgilien voler retornar a la vivència de les cosesper reflectir-la en l’escriptura sense el filtreexclusiu de la tradició. Però el viatge li vacostar una malaltia irreversible, i al cap depocs dies, s’esdevenia el traspàs. I com sies tractés d’un artista dels nostres dies,tampoc l’experiència directa de la realitatque relatava li havia calmat les ànsiesd’autenticitat, perquè, segons conten, ensentir-se morir va intentar destruir elmanuscrit.

Resta clar, doncs, que la insatisfacció ila inseguretat en el creador són tan vellescom la distanciació d’uns cànons deter-minats; sols quan els preceptes són viscutscom a insubstituïbles, un hom, siga o noescriptor o artista, se sent segur i satisfet.

EL TÒPIC ROMÀNTICDE LA PURESA DELS ORÍGENS

Però tornem a la pregunta inicial: quin ésel sentit últim de la pregunta pels orígensde la tradició? La coincidència que hemobservat entre un grup d’artistes i críticsde finals de segle amb aquell filòsof envespres de la Guerra Mundial no ens ha desorprendre, perquè, tot i mantenir unaactualitat molt viva, la qüestió venia de

lluny. Al meu parer, neix amb el Roman-ticisme –aquest moviment cultural quesota diverses formes sospite que encaraperdura– i el creixement demogràfic delXVIII i la subsegüent Revolució Industrial.Mireu, per exemple, què deia una intel·li-gència tan assenyada com la de Goethe el1828:

En nosaltres, vella gent d’Europa, sempre,endemés, hi ha massa coses que ensafeixuguen el cor; la nostra situació ésmassa artificial i complicada, els nostresaliments i la nostra manera de viure notenen la naturalitat que cal, i en el nostretracte social no hi ha veritable amor, niveritable bona intenció. Tothom hi és refi-nat i cortès, però ningú no té prou coratgeper a ésser cordial i ver, fins a tal punt queun home honrat amb una inclinació i unsentit de les coses naturals es troba en unaposició difícil. Sovint hauríem desitjat ha-ver nascut en una de les illes del Pacífic, en-tre els anomenats salvatges, per tal d’haverpogut gaudir de l’existència humana sensecap fals regust, en tota la seua puresa.

Aquest salt envers la ingenuïtat del«bon salvatge» ja l’havia proposat unesdècades abans el prerromàntic Rousseau.Des d’aleshores ha esdevingut un tòpic,del qual, com hem pogut comprovar, niha escapat Jaspers ni nosaltres ara mateixsabem ben bé com desfer-nos-en. Quètractem de trobar al final del laberint, sino? I tanmateix, a diferència del mited’Ariadna, aquest tòpic és netament ro-màntic i modern, inexplicable sense elcreixement de les ciutats i l’oblit de lestradicions de la vida rural, que afavorienindubtablement el contacte dels humansamb la natura. Era l’enyor que atenallava

33els romàntics i Goethe, i el dubte davantles propostes de la Il·lustració. I aproxima-dament el mateix enyor que exaltaria elshippies fa només unes dècades i que ara,envoltats d’una natura malmesa per l’acti-vitat irrespectuosa i superbiosa de nosal-tres mateixos, ens aclapara.

ESCULLS I BASARDESAL SEGLE XX

I aquest desassossec del creador dels nos-tres dies, ¿no serà una manifestació més dela inseguretat inherent a l’home contem-porani? Ara mateix, ¿de què sentim males-tar la gent del món occidental? Hi ha criside valors, es comenta. Potser sí és aquest elviu de l’assumpte. El segle XIX acabà tambéamb una crisi pregona: la devaluació defi-nitiva de la veritat dogmàtica. Fou l’èpocad’esplendor dels historicismes en el pensa-ment i en totes les arts. La crisi que ens hatocat de viure l’ha representada al meuparer la soi-disant postmodernitat, i hempassat un temps en què davant l’afirmacióque «tot val» o que «ja va bé com va», se-gons diuen encara alguns dels que manen,no se sabia molt bé com sobreposar-se. Pe-rò, com en la vida de cadascú, els momentshistòrics immobilistes i decadents passen,i els joves filòsofs d’ara mateix comencen areplantejar-se la visió del món heretada apartir de les grans qüestions de l’hora perresituar-nos en coherència amb l’entorn,el nou entorn que ens ha tocat de viure.Perquè si bé el fantasma d’una guerramundial i atòmica sembla per ara exor-citzat amb el final de la Guerra Freda, eltemor a la destrucció lenta del planeta éscada vegada més estés i no pas sense mo-tius. No cal insistir-hi; però no podem

passar avant sense subratllar la crisi de laidea de progrés que això ha comportat, pertal com s’ha associat a la d’industrialització.¿Vol dir això que hem d’oblidar-nos delprogrés? Si, com sembla necessari, hem dereformular-ne la idea, la tasca és àrdua... ¿Iquè direm de la necessitat de superar elmatrimoni jacobí estat-nació sense caureen el reduccionisme de l’estat-nació uni-versal? ¿De quina manera es podria fercompatible el mercantilisme liberal ambun món sense greus desigualtats econòmi-ques entre els països? ¿Com superararemmai la xenofòbia i la intolerància en totesles variants, que són tantes i tantes...? És sig-nificatiu que el suplement d’un diari con-servador com El Mundo aportés no fa gaireun ampli reportatge sobre la qüestió enaquesta línia. Així doncs, també per a lagent creativa i amb espenta hi ha moltavida per davant. I evidentment no enstrobem al final de la història.

Després del Modernisme en el tom-bant de segle, procliu a les efervescències«espontànies» –recordeu, per exemple, lateoria maragalliana de la «paraula viva»– ia l’exaltació de la natura, tòpics plenamentromàntics, apareix un altre moviment artís-tic i literari que porta aquests postulats al’extrem: calia fer tabula rasa amb la tra-dició, amb qualsevol tradició, fins i totamb les pròpies paraules del llenguatgenatural, carregades d’història i de mil res-sonàncies semàntiques. I s’anomenarenDadà, perquè els semblava que així s’iden-tificaven amb el balbuceig dels nadons,impol·luts encara de qualsevol adherènciacultural. El menyspreu romàntic de la tra-dició no podia dur-se més lluny. Era fins itot una qüestió de militància; per això eldadaisme i els innombrables ismes derivatsseus són coneguts com l’Avantguardisme.

34ALTERNATIVES

En avant, les aportacions de l’Avantguar-disme s’han acceptat en general com unllegat més de la tradició. En realitat nopodia ser d’una altra manera, perquè des-prés del Dadà qualsevol intent de trenca-ment radical ja forma part de la tradició.Reproduiré ací unes línies d’un poeta iassagista català d’ara mateix, Carles HacMor, que són un bon diagnòstic de la dia-lèctica tradició i modernitat en el momentartístic i literari en què ens trobem:

L’actitud veritablement avantguardista ésno fer cas de cap tradició ni de cap actitudi no fer cas ni tan sols d’això que acabemde dir. [...] Anem coixos i no tenim crosses.Si anem coixos, però, és perquè ens pen-sem que necessitem crosses. Si no pensemen cap crossa, resulta que ja no anem coi-xos. [...] Amb l’actitud i prou ningú no vaenlloc. I a on volem anar? Enlloc. I ara sí: apartir d’aquesta darrera resposta ja comen-cem a caminar, no gens coixos, cap enlloc.I tot gràcies al llegat de les avantguardes,que ens és imprescindible per no anar pelmón com a fotocòpies de fotocòpies.

Crec que, malgrat l’entrellat metafòric,el text d’Hac Mor és clar. Tanmateix, vullcridar l’atenció sobre l’alternativa al’Avantguardisme que ens ha presentat:«Anar pel món com a fotocòpies de foto-còpies.» En efecte, una vegada més mit-jançant la metàfora, l’autor de formasintètica posa el dit allà on cou: la repre-sentació del món com a simulacre, segu-rament la característica més general del’art i la literatura en les darreres dècades.¿I no és tot just allò que els grans autorshan defugit des de sempre, com hem

comentat en el cas de Virgili? De fet, lamanca de contacte directe amb la realitatha convertit la literatura en metaliteraturai l’art igualment en tema de si mateix.

Al fons del fons, aquest tipus de pro-ductes, qualificats per la crítica de post-moderns, responen també com el dadais-me a la desconfiança en les possibilitats delllenguatge. Gran part de filosofia del segleXX gira al voltant d’aquesta qüestió. Hans-Georg Gadamer, un dels filòsofs de mésemprempta, s’ha referit a «la virtualitatconceptual i intuitiva del llenguatge dinsdel qual vivim». I ho explica així:

L’aprenentatge d’idiomes estrangers i fins itot l’aprenentatge de la parla per l’infantno signifiquen la simple assimilació de re-cursos de l’enteniment. Aquest aprenentat-ge representa, més aviat, una espècie depre-esquematització de l’experiència possi-ble i la seua primera adquisició. El coneixe-ment d’una llengua és un camí per alconeixement del món.

I amb un determinat llenguatge parti-cipem d’unes tradicions fins al punt que,segons el mateix autor,

aquestes no són una esfera parcial de lanostra experiència del món ni una tradiciócultural que consta només de textos i mo-numents i que transmet un sentit expressatlingüísticament i documentat històrica-ment. És el món mateix el que percebemen comú.

Un món i una percepció, afegiria jo, encanvi ininterromput.

El 1960, Paul Celan deia: «¿És tal ve-gada la novetat dels poemes que s’escriuenavui precisament això: que s’hi intente

35amb tota claredat que aqueixes dates res-ten en el record?» I quan Celan deia«aqueixes dates» pensava en «totes les nos-tres dates». I jo em demane: ¿És que no haestat així des de sempre?, ¿no ha estataquest des de sempre el sentit últim de laliteratura? El 1907, Unamuno havia dit:«¿No es la poesia, en cierto respecto, laeternización de la momentaneidad?» Estracta, tanmateix, d’un temps viscut; peraixò Celan es referia a «la configuració delllenguatge singular d’un individu, i, se-gons el seu ésser més íntim, present, pre-sència.» Més explícit, vegeu el que Goetherecomanava a Eckermann el 1823:

Mentre no transcendim del que és general,tothom pot imitar-nos; però en el camí delque és particular ningú no ens pot seguir.Per què? Perquè els altres no ho han viscut.[...] I, a més, posi sempre sota cada poesiala data en què va ser escrita. [...] Les com-posicions poètiques són una mena de diaride la nostra vida. I això no és pas un valornegligible.

En definitiva, el retorn a la puresa delsorígens fóra retrobar les Muses i redes-cobrir el verb essencial. Altrament, la tra-dició és un llast que ens impedeix el vol.Convé assumir-la, doncs, com un bé ocom un trauma, però en qualsevol cas noignorar-la si no volem que ens traesca.Sobretot cal adoptar una actitud d’ober-tura i confiança a partir de la realitat queens ha tocat de viure, perquè la veritat del’art i de la poesia roman tothora esperant-nos. Ni les paraules necessàries ni el con-fús laberint són nous. Ni és possible dirsense innovar. ❐

36

PRESENTACIÓ

Recollim ací un conjunt de treballs relacionats amb el tema genèric del «nacionalisme» ambl’objectiu d’aportar materials ben diferenciats per a mostrar la complexitat d’un fenomensociopolític de múltiples dimensions. D’entrada cal fer la precisió que molt sovint es barregen,en les consideracions d’aquest tipus, disquisicions d’un ordre molt distint, tot i que òbviamentinterrelacionades, en la mesura que les indagacions sobre l’origen i naturalesa de les nacions,del fet nacional, solen comportar, explícitament o implícita, així mateix anàlisis i reflexionssobre el nacionalisme com a força política i com a ideologia. Però són qüestions diferents i caltenir-ho present. En els textos ací publicats s’hi trobarà una diversitat de plantejaments i deperspectives, començant per una anàlisi in extenso d’un dels enfocaments teòrics més influentssobre la nació i el nacionalisme, com és el d’Ernest Gellner, així com una panoràmica de lesteories sobre el nacionalisme. Però també s’aborden alguns perfils molt actuals i de caire méslligat a la praxi, marcada pels processos de globalització i de qüestionament de les sobiraniesterritorials tradicionals. S’inclou així mateix un tractament ampli i crític, informatiu iclarificador, sobre les tendències recents d’un nacionalisme sovint autonegat, però de visibilitatcreixent, com és el nacionalisme espanyol, moltes vegades absent en aquesta mena d’estudissobre qüestions nacionals. L’aproximació acurada a una problemàtica envitricollada, farcidad’equívocs, i que combina aspectes històrics i actuals, teòrics i pràctics, i on conflueixen l’acciósocial i les idees, és l’objectiu d’aquest dossier.

Nacionalisme

37

La teoria del nacionalisme d’ErnestGellner (1925-1995) és considerada gene-ralment entre els estudiosos com un enfo-cament complet, integral, crític i de granabast sobre el sorgiment de les nacions i elnacionalisme. En aquest article ens centra-rem en la seua concepció de l’homone-geïtat cultural com a desenllaç inevitablede la modernitat, particularment de laindustrialització.

Gellner afirmava que el nacionalismeera el producte del matrimoni entre l’estati la cultura, celebrat davant l’altar de lamodernitat. Amb el pas de la societat agrà-ria a la societat industrial, la cultura es feiaomnipresent.

Tanmateix, només l’estat tenia capaci-tat per dur a terme aquest programa. Peròl’homogeneïtzació promoguda per l’estat,identificada metafòricament com l’Imperide la «Megalomania», provocava la reacciódels que hi havien estat exclosos o havienfet una opció diferent a l’efecte de protegirla seua cultura pròpia. Aquests darrersestaven destinats a formar els seus propis

moviments nacionals, en els quals unabaixa cultura és promoguda i transforma-da en Alta Cultura. El seu projecte polítices redefinia com a «Ruritània», el prototipde pàtria nacionalista (potser una al·lusióa la seua Txecoslovàquia natal). En el mónhomogeneitzador dels estats-nació, lessocietats humanes es trobaven davant unacruïlla radical: organitzar-se sobre la basedel model de l’estat-nació o perir. Una na-ció es defineix, així doncs, per la perti-nença comuna a una Alta Cultura com-partida. Al seu torn, el nacionalisme esdefineix «primàriament com un principisegons el qual la unitat política i la nacio-nal han de ser congruents».1 Ara bé, ¿ finson ha d’arribar aquesta congruència?

Em propose de debatre ací l’argumen-tació de Gellner, afirmant en canvi quel’homogeneïtzació nacional no era un es-deveniment predestinat i inherent a l’evo-lució sociotecnològica. Ben al contrari,sovint ha estat sobrera i inútil. Més aviatfou inevitable per causa dels qui volienque ho fos. Fou conseqüència d’un joc depoder, al centre del qual hi havia elits po-lítiques i l’estat. Per tal de defensar-se delprojecte estatal hegemònic, les nacionssense estat hagueren d’organitzar-se sobrela base del mateix principi que l’estat-na-ció victoriós, raó per la qual hagueren defer-se nacionalistes.

Daniele Conversi

Daniele Conversi és professor de Ciència Política a laLincoln University (Regne Unit). Ha publicat ungran nombre de treballs sobre etnicitat i nacionalismei, entre altres, els llibres The Basques, the Catalans, andSpain: Alternative Routes to Nationalist Mobilization(University of Nevada Press, 1997) i La desintegracióde Iugoslàvia (Afers-Universitat de València, 2000).

Ernest Gellner i el nacionalisme

38IGUALITARISME

El principi subjacent a aquesta mutació ésl’igualitarisme, que fa de la divisió culturaldel treball una impossibilitat pràctica.Més aviat, la mobilitat de masses i el des-arrelament dels camperols –l’expulsió delspagesos de les àrees rurals– produí un noumonstre cultural, l’«home modular»,perfectament substituïble i disposat a es-devenir part dels emergents exèrcits for-çats de l’industrialisme. Aquesta formad’allistament forçat és més que una metà-fora, per tal com els homes es veien obli-gats a inserir-se en el nou «ordre del món»sense possibilitat d’oposar-s’hi. Ara: lacoerció necessita sempre un mínim deconsens per a reeixir en l’assoliment delsseus fins. Aquest consens el forneix la in-venció de la nació. El nacionalisme no solsacompanya la modernitat i el desarrela-ment, també en forneix la màxima raciona-lització, el més alt principi de legitimació.

Una societat moderna es basa en prin-cipis igualitaris. No és simplement que lesdesigualtats formals o paleses no puguenja ser «oficialment» tolerades en una socie-tat moderna (com a mínim, no en l’àmbitpolític), sinó que que, a més, les diferèn-cies ètniques o d’un altre tipus s’hi trobenrevestides amb una significació d’un ca-ràcter negatiu sense precedents. Mentreque la societat agrària recolzava en unadivisió vertical absoluta entre una classealta minúscula i una majoria de despos-seïts, amb l’adveniment de l’industrialis-me la igualtat esdevé el principi dominanti tot el canvi social s’orienta en aquestadirecció. En conseqüència, el nacionalis-me és primàriament un tomb cap a unigualitarisme total (i eventualment totali-tari): el seu atractiu interclassista és molt

revelador d’aquesta tendència. Hom potsintetitzar aquesta lògica abassegadora enl’equació següent: modernitat = industria-lisme = dislocació massiva = homogeneïtza-ció = nacionalisme. L’ethos que fonamentaaquest conjunt d’equivalències causals ésl’igualitarisme. «La societat moderna téuna tendència inherent a implantar dosismolt equitatives d’igualtat quant a l’estilde vida».2

Podem preguntar-nos, de tota manera,per què l’igualitarisme i la homogeneït-zació van de la mà. ¿No hauria estat pos-sible d’assolir l’igualitarisme bo i respec-tant la diversitat cultural i ètnica? Gellnersembla creure que aquesta possibilitatesdevingué inviable per la pressió de la de-manda industrial de força de treball im-mediatament intercanviable i, doncs, uni-forme. Més endavant veurem que l’exèrcitfou l’exemple prototípic d’aquesta forçade treball estandarditzada. D’alguna ma-nera Gellner reifica les necessitats de la in-dústria i hi veu la força primària que alenarere l’ascens de la nació i el nacionalisme, itambé rere totes les formes de dislocaciómassiva que travessen la modernitat. Hiha ací un tret de fatalisme, i també unapropensió cap a enfocaments monocau-sals. Allò que Gellner no aconsegueix tam-poc d’explicar són els efectes perversos i elsexcessos promoguts per aquesta demandaen el sentit d’una destrucció exorbitant iautonegadora de la diversitat cultural i,doncs, la seua irracionalitat última. ¿Fins aquin punt fou racional tot plegat? Si lahomogeneïtzació és equivalent a racio-nalitat en aquest sentit, aleshores ¿no hihauria motius per a veure-hi, en la netejaètnica o en l’Holoacust, per dir-ho així,la quintaessència de la racionalitat i lamodernitat?

39Gran part de les respostes a aquests

interrogants es troben a un assaig altamentpolèmic de Gellner en forma d’un comen-tari bibliogràfic a propòsit de HannahArendt (1906-1975).3 Ací Gellner reco-neix, a partir de l’experiència apocalípticade la ciutat bàltica de Königsberg, que lamodernitat fou una força radicalmentdestructiva. La ciutat on van nàixer l’uni-versalista alemany Immanuel Kant (1724-1804) i el jueu assimilacionista MosesMendelssohn (1729-1796) és la ciutat quecontemplà la destrucció radical i l’eli-minació tant dels alemanys com dels jueusen dues onades successives de «modernit-zació». Königsberg fou anihilada i el seulloc fou ocupat per una plaça militaravançada russa anomenada Kaliningrad.Res no en va restar dels habitants ori-ginaris, del seu passat, de la seua cultura.Aquest destí de cataclisme no fou privatiude Königsberg. Més aviat, el compartíamb un gran nombre de ciutats d’Europacentral i oriental on toparen versionsoposades del relat il·lustrat. Aquest traumatotal i sense precedents havia de produirindefectiblement conseqüències de llargabast i a llarg termini, així com tota unasèrie d’efectes retardats i inevitables. PeròKönigsberg, ciutat mare d’aquests dospropagadors dels ideals de la Il·lustració, itambé de Hannah Arendt, pot ser consi-derada així mateix com el símbol terrible iel cementeri final d’aquells mateixos idealsil·lustrats. Gellner, tanmateix, tendeix afixar-se en la reacció a la Il·lustració, bàsi-cament en el romanticisme, com a causaprimera de la tragèdia alemanya.

El problema essencial de Gellner rauen la confusió entre igualtat i homogeneït-zació. Amb «igualitarisme» fa referència al’estructura, mentre que amb «homoge-

neïtat» fa referència a la cultura. Tanma-teix, no s’està d’assenyalar que, amb lamodernitat, «la cultura substitueix lesestructures».4 Dit d’una altra manera,l’homogeneïtzació massiva substitueixl’estratificació social. Amb això volia sig-nificar que una cultura homogènia unifor-me esdevé el ciment d’una nova societaten la qual ja no són acceptables les divi-sions de la jerarquia premoderna. És unamica com comparar taronges i pomes. Lesdivisions de jerarquia ja no són tolerablesperquè han deixat de ser funcionals al’ordre social. Acceptem per un momentque la modernitat necessita del naciona-lisme i a l’inrevés. La qüestió que es plan-teja tot seguit és: ¿en tenen necessitat,l’una o l’altre, de l’homogeneïtzació? I siaixí fos, fins a quin punt? La veritat és queel nacionalisme no té a veure unívocamentamb l’homogeneïtzació (ni amb cap temp-tativa d’homogeneïtzar). Hi ha tot unseguit d’estudiosos que no hi veuen caplligam necessari. Un munt de casos en quèla modernitat s’ha esdevingut en absènciad’una homogeneïtzació sobreposada sug-gereix la possibilitat d’un ordre modernque subsisteix i existeix sense el prim ad-herent que forneix la uniformitat cultural.De més a més, sovint aquesta mena deciment funciona com un estrat superficialque amaga realitats persistents inserides enels mites i la memòria de caire ètnic.5

L’assimilació no condueix a la integració. Ila «unitat dins la diferència» ha aportat,tot sovint, una solució molt més viable.Em sembla que, a l’igual que el nacio-nalisme, l’igualitarisme és la retòrica quesubjau al sistema. El fossat entre classesque s’obre com a conseqüència de l’indus-trialisme en la fase primerenca pot no sertolerable en una segona fase, però és un

40tret característic de tot el procés d’in-dustrialització.

LLENGUA

L’única forma d’estandardització queexigeix, racionalment, una societat mo-derna és lingüística. Això es deu al fet quela llengua és bàsicament una eina, abansque esdevingués, arribat el cas, objecte dedevoció política de masses. Per això homha refusat tradicionalment el bilingüismeadministratiu al·legant que és impractica-ble. Si puc fer servir una metàfora prag-maticomecanicista, diria que per ferrutllar un motor només cal combustibled’una sola classe. Si en fem servir de duesclasses, pot passar que la màquina s’es-patlle o fins i tot que explote. Aquesta era,si més no, la justificació que hom adduïaa favor del monolingüisme induït a travésde l’estat.

La politització i «sentimentalització»de la llengua és un fenomen específica-ment modern.6 Certament, Gian BattistaVico (1668-1744) ja va preveure el valorno-instrumental de la llengua, com altresho havien fet abans que ell.7 Tanmateix,quant a això, l’exemple únic de Suïssa (iuns quants casos més recents) demostraque l’homogeneïtat lingüística no és capprerequisit de la modernitat, ni del na-cionalisme. Però el cas de Suïssa (i unsquants més) és notori perquè es trobatotalment absent de les conjectures deGellner.8 L’enfocament gellnerià, en canvi,és decisivament «glotocèntric»: «La llen-gua és l’eina de treball pels intel·lectualshumanistes, però és molt més que això. Lallengua és, com va veure Vico, més queuna eina de cultura, és cultura. ¿Qui, que

no hagués sentit parlar de l’amor, amaria?,preguntava La Rochefoucauld».9 Així,Gellner segueix la tradició txeca, potsereslava i, en general, oriental (incloent-hil’alemanya), d’identificar llengua i nació.D’altra banda, probablement Gellner esti-gué influït, els seus anys d’estudiant aOxford, per la reconsideració de Vico iJohann Gottfried Herder (1744-1803)per Isaiah Berlin.10

Quan parla de cultura Gellner fareferència, gairebé exclusivament, a lallengua. Per a ser precisos, fa servir elconcepte de High Culture. Què és això? Ésuna cultura escrita, impersonal, no con-textual, susceptible de ser imposadahomogèniament al conjunt de la poblacióa través d’un sistema educatiu uniforme.S’hi tracta d’una «cultura de jardí», culti-vada, diferent del que en seria el termeoposat, «salvatge».11 Es basa en un codielaborat i en un personal especialitzat iinstituciones d’aprenentatge. Ha de serabstracta, compartida i normativa.12 Enaltres paraules, lligada a normes i vehiclede normes. Ha de considerar-se a simateixa ensems «el model del compor-tament humà»13 i ha de ser «medi i ins-trument d’un sistema industrial viable»conformat per destreses formals i «arti-culat en un llenguatge definit».14

L’elecció d’aquest terme, ¿indica algu-na mena de conformitat amb els supòsitselitistes dels constructors de nacions?¿Menysprea Gellner la pluralitat de cultu-res locals i rurals? ¿Assumeix el compromísmodernitzador nacionalista i voldria subs-tituir-les per una cultura de masses «puri-ficada», plana, uniforme? Finalment, ¿nose n’adona, Gellner, de l’ús potencialmentvaloratiu del concepte d’Alta Cultura? Noés aquest el cas: fóra una actitud paradoxal

41en un antropòleg òbviament ben assaben-tat de les moltes definicions de culturaexistents, de les quals aquesta, l’Alta Cul-tura, tan sols n’és la forma més visible,formalitzada i oficial. L’ús que fa Gellnerdel terme Alta Cultura no és valoratiu niprogramàtic, puix que el fa servir nomésper a descriure un fet i retratar un esdeve-niment que fa època. Gellner no sols éstotalment conscient de les possibilitatsmés àmplies de definició de la cultura,sinó que és autor d’estudis de gran vàluasobre la força i el significat de la tradiciópopular i ha analitzat les relacions entrel’escripturalisme o Alta Cultura i la cultu-ra dels pagesos analfabets, especialment enles seues obres sobre l’islam.15 Tot i queGellner no cau gairebé mai en un instru-mentalisme «vulgar», el cas és que la cul-tura constitueix, òbviament, un meca-nisme obligatori per a les elits polítiquesmodernes. Tot això condueix al sorgimentde l’home modular, «capaç de dur a termetasques molt diversificades en el mateixidioma cultural general».16

L’experiència hongaresa bé pot servird’exemple pel que fa a totes aquestes ten-dències. Tots els grans dirigents nacio-nalistes, els intel·lectuals i els artistes i,evidentment, els poetes, de Lajos Kossuth(1802-1894) a Sándor Petöfi (1823-1849), insistien en la centralitat de la llen-gua com a quintaessència de l’hongari-tat.17 En conseqüència, quan el credo na-cionalista s’estengué entre les masses, nin-gú no podia sostreure’s a la pressió cons-tant i quotidiana a favor de la magiarit-zació.18 Des d’aleshores, tots els no honga-resoparlants eren vistos amb recel, i erenmarginats o, si de cas, assimilats. Aixòmenà a una situació d’«entrada» versus«eixida». L’«entrada» volia dir assimilació,

en absència de la qual l’única altra alterna-tiva possible hi era l’ «eixida». La majoriadels habitants d’Hongria foren, doncs,magiaritzats, i esdevingueren estrictamentmonolingües. Els esforços nacionalistesforen certament agosarats a l’hora detransformar Hongria en una nació euro-pea «com cal». Els bulevards de Budapestimitaven sense recança els Camps Elisis deParís i el Palau Kossuth, seu del Parlament,fou concebut com una rèplica massaevident de Westminster. Tot això es va feren nom de l’essència vertadera de la nació,que era òbviament un projecte moder-nista, etnicista i exclusivista. El mateixdestí havien de tenir Berlín i moltes altrescapitals d’Europa oriental. Les avingudesde tipus francès i la planificació urbana«racional» evocaven bastant més la gran-deur jacobina que no qualsevol recialla decultura folk. A l’est, les capitals recentment«nacionalitzades», així com la resta degrans ciutats, foren reconstruïdes segons elmodel de París, de Londres i àdhuc deViena. Molt rarament, si és que n’hi haguécap cas, foren projectades sobre la base deles Ruritànies indígenes. D’Ankara a Mos-cou, d’Istambul a Madrid, hom tombàbarris sencers de les ciutats velles, sovintels més genuïns, autòctons, producted’una evolució endògena, i foren subs-tituïts per models importats, designats totseguit com a «nacionals» i que assumirenipso facto un caràcter «nacional». Moltsartistes i estudiosos, com Béla Bartók(1881-1945), consagraren la seua vida a lapreservació d’aspectes seleccionats de lacultura hongaresa. De fet, n’estaven fenttemes pròpiament europeus, l’impacte po-pular dels quals és força discutible.19 Bar-tók, realment, transformà la música popu-lar en música de cambra, adaptant czards i

42horas per a orquestra, quartets de corda,solos de piano, música escènica, sonates deviolí, cors a capel·la i una òpera. Fou totplegat un intent remarcable de traduir labaixa en Alta Cultura, fent-la agradosa, sino fàcil de pair, per als públics d’Europa.La sinceritat de les intencions de Bartók ésinqüestionable i ell mateix no va dubtar devegades a abillar-se amb el vestit «nacio-nal».20 Però el modernisme lingüístic su-perà amb escreix tots aquests somnis. Lallengua, el bastió de la nacionalitat, no solsresistia, sinó que fou virtualment imposa-da a tota la població a través de l’assimi-lació radical ordenada des del seu si.21 Almateix temps, la major part de la resta detrets propis de la cultura popular foren,simplement, foragitats del mapa de l’hon-garitat quintaessencial. Tot això dóna provade la superficialitat i la misèria del nacio-nalisme lingüístic quan empenta la gentcap a la província grisa de l’homogeneïtat.

HOMOGENEÏTAT,AUTODESTRUCCIÓ I GUERRA

Considerarem ara de quina manera eltotalitarisme, la guerra i el bel·licisme es-devingueren el corol·lari final, el producte,d’aquesta mena de propensió homoge-neïtzadora. Gellner al·ludeix a aquestapossibilitat amb la seua divisió de l’impulsnacionalista en quatre zones de temps,seguint quatre etapes.22 Tanmateix, no anàgaire enllà.

Hem esmentat adès el sorgiment del’home modular com a producte final de laindustrialització. Però, ¿per ventura no ensrecorda el soldat perfecte aquesta descrip-ció dels homunculi massivament produïts?No hi ha res de més estandarditzat i

homogeneïtzat que l’exèrcit modern basaten la conscripció. De fet, es podria al·ludiral pas de l’edat mitjana a la moderni-tat metafòricament com la transició dela xurma de l’Armata Brancaleone a lesWaffen SS i a les tropes d’assalt alemanyes.

A més, l’objectiu de l’homogeneïtzacióés el control social i individual: si es pothomogeneïtzar tota una població, és mésfàcil suprimir-la, contenir-la i dominar-la,perquè els elements revoltats o dissidentssón mantinguts a ratlla o simplement se’lsfa fora. Allò que fa quallar la més granmaquinària de mort de la història, o sia,l’estat modern, és, d’alguna manera, laimposició des de dalt d’una cultura comu-na i no tant el sorgiment espontani i ine-vitable d’aquesta com a resultat de lamodernitat.23 Tant el socialisme com elnacionalisme eren, de fet, ideologies cen-trades en l’estat. L’una i l’altra derivavensobretot del hegelianisme i de la idola-tria de Hegel envers l’estat. Mentre que lapluralitat cultural inclou i protegeix la in-dividualitat, l’estandardització massivadels comportaments l’anihila. Els indi-vidus homogeneïtzats, substituïbles i des-proveïts de la seua individualitat, estanllestos per a ser sacrificats per a qualsevolpropòsit.

De fet, si es considera la pulsió cap al’homogeneïtat cultural total, i doncs capa la depuració ètnica i racial, com un tretbàsic de la modernitat, aleshores l’oceàque separa 1789 (o 1848) de la Kristall-nacht pot ben bé no ser més que un rierol.Una vegada els éssers humans esdevenenaptes per a l’Alta Cultura estandarditzadai homogènia, com a massa uniforme iintercanviable, el pas que cal fer per atransformar-los en carn de canó barata perals nous exèrcits basats en el servei

43obligatori és absolutament petit. És el pasque es féu amb la levée en masse de laRevolució francesa l’agost de 1793. Lareintroducció del servei d’armes obligatoripels nazis el 1935 és inconcebible sense lainsistència prèvia en la unitat de sang,llengua i destí del Volk alemany en procésd’homogeneïtzació. L’ascens del «subjec-te» uniforme, assimilat i desarrelat preparàdirectament el camí cap a totes les granstragèdies generades pels homes en aquestsegle.24 Roman Szporluk remarca, ambraó, que «el sistema [de Gellner], la seuagran visió de la transformació científica iindustrial global, no deixa lloc a la possibi-litat d’Auschwitz, ni del Gulag, i no preténde tenir cap explicació ex post d’aquestamena de fets».25

No cal dir que el que s’acaba d’exposarés vàlid també per al nacionalisme i la glo-balització. Per descomptat, un món globa-litzat de mutants homogeneïtzats i repli-cants intercanviables seria un món llestper a establir-hi un control global.

La relació entre nacionalisme i feixismeha estat explorada per molts autors. El fei-xisme ha estat considerat sovint una for-ma totalitària del nacionalisme. Mentreque molts estudiosos coincideixen en quètots dos comparteixen força més coses quela mera simbologia,26 d’altres subratllen lanecessitat de distingir entre l’un i l’altre.27

Jo m’incline, més aviat, a veure el feixismei el nazisme com a manifestacions especí-fiques del nacionalisme modern. Alhora,tots dos poden ser considerats com a pro-ductes de la Il·lustració. Aquest és un lle-gat que comparteixen amb el socialisme iel comunisme. Ernst Cassirer (1874-1945) afirmava que els dos grans brots dela Il·lustració s’enfrontaren a Stalingrad.28

L’Escola de Frankfurt, per la seua banda,

ha destacat com el projecte il·lustrat potser considerat, en darrer terme, responsa-ble de les cambres de gas. Max Horkhei-mer (1895-1973) afirmava que calia bus-car les arrels del totalitarisme, particular-ment del nazisme, en l’«ordre generat en1789».29 Com Hannah Arendt, ZygmuntBauman ha assenyalat també l’associacióque hi ha entre la modernitat i la majortragèdia ètnica de la nostra època, l’Holo-caust.30 Tant si identifiquem enteramentla modernitat amb l’esfera filosòfica (laIl·lustració), la política (la Revolució fran-cesa), l’econòmica (l’ascens de la burge-sia), la científica (el darwinisme) o la tec-nològica (la revolució industrial), podemtrobar cadascuna d’aquestes ben represen-tada pel nazisme. Aquest, de fet, és impen-sable sense o al marge de la modernitat ipot ser considerat com l’etapa culminantde cadascuna d’aquestes esferes. El nazis-me tenia molt a veure amb l’embranzidadel centralisme i la idolatria de l’estatd’inspiració jacobina, amb la protecciódels interessos burgesos, amb la difusió dela lògica de la supervivència dels mésaptes, i amb la industrialització massiva.Quant a l’esfera politicofilosòfica, tots elspares fundadors del nacionalisme alemany(de Johann Gottlieb Fichte en avant) fo-ren de joves jacobins fanàtics i, doncs,importadors fervents dels ideals revolu-cionaris francesos.

Aquestes reflexions tan importants nofan gairebé acte de presència als escrits deGellner, tret de poques excepcions. Perexemple, al breu assaig sobre HannahArendt sembla mostrar-se d’acord ambCassirer en què l’eliminació dels jueus id’altres minories fou «producte de dosmoviments i sistemes polítics que eren,sense embuts, fruits directes o per reacció

44de la Il·lustració mateixa...».31 Però en unaltre paràgraf Gellner afirma que fou lareacció contra la Il·lustració, més que nopas aquesta, allò que menà a les cambresde gas. Això contradiu tota l’explicaciógellneriana del sorgiment de les nacions iel nacionalisme com a forces estructuralsinevitables i independents de l’impacte deles idees. Quan afirma que les idees ro-màntiques foren, d’alguna manera, res-ponsables del sorgiment del nazisme,s’aparta de la seua pròpia teoria funcio-nalista del nacionalisme, la nega. Unaeixida possible és de considerar el nazismecom un fenomen que no té res a veureamb el nacionalisme i que, per algunaforça misteriosa, estava lligat més a lesidees que al canvi estructural. Però sabemque aquest no era precisament el cas,perquè Gellner considerava el nazismecom el quart i culminant estadi de l’ex-pansió nacionalista. D’aquest en deia «l’è-poca de la neteja ètnica» i la «guerra total»,que seguia l’estadi del «nacionalisme triom-fant i autodestructiu» de l’època entre1918 i l’adveniment de Hitler i Stalin.32

D’altra banda, Gellner és un bon ex-ponent de l’enfocament homeostàtic en lesciències socials, és a dir, la visió que con-templa el canvi social com a reacció da-vant esdeveniments específics.33 Segonsaquest diagnòstic el nacionalisme és unareacció societal, gairebé orgànica, davantl’adveniment de la modernitat i l’estat. Enconseqüència, és del tot coherent i con-gruent de veure el nazisme com unareacció a la Il·lustració. El problema, nogens irrellevant, hi és que així Gellner ca-pitula davant enfocaments generats per lahistòria de les idees.

El segle XX pot ser descrit amb precisiócom el segle de les guerres massives i del

genocidi. Mai abans les matances en mas-sa s’havien produït en una escala tan vastai en periodes tan breus. La modernitat hacovat tota mena de canvis, incloent-hialteracions abruptes i catastròfiques de lasituació de la humanitat. Alguns hi hanvist el resultat de la disponibilitat de latecnologia de la destrucció massiva, mésque no dels mals de la modernitat per se.D’altres han destacat que hom pot detec-tar les arrels de la perversitat en la ideamateixa de la modernitat, o potser d’unaversió maldestra d’aquesta, com diriaGellner. Aquest ha estat, sens dubte, elsegle de l’homogeneïtzació cultural i de ladestrucció de cultures locals, i també del’entorn natural. Alhora, ha estat l’èpocadel nacionalisme. És doncs sorprenentque, fins ara, hom no haja indagat enl’existència de correlacions sistemàti-ques entre totes tres coses. El filòsof socialde la homogeneitat cultural i del nacio-nalisme per antonomàsia, Ernest Gellner,va fugir d’estudi davant aquesta comesaacadèmica.

¿Quin és el judici global de Gellnerquant a la modernitat per se? La moderni-tat no és vista ni com un mal ni com un béintrínsec, sinó com la condició humanapresent, en la qual tots hi estem emboli-cats, implicats i immersos. Qualsevol in-tent de fugir d’aquesta implicació és fútil.La modernitat és vista com un esdeveni-ment i prou, que depassa el control humà,tot i que és producte d’accions humanes.Així, doncs, Gellner no era un aficionadode la modernitat. Si Gellner no era unboig (mad) de la modernitat, en canviMAD era la seua caracterització i certesaquant a la Mutually Assured Destruction(Destrucció Mútuament Assegurada) quehavia deparat la tecnologia, la més moder-

45na de les condicions modernes.34 Laproliferació d’armes nuclears durant laGuerra Freda i, posteriorment, l’expansióals països del Tercer Món, feien de tot elplaneta un lloc perillós. Gellner veia tam-bé la modernitat com a generadora de totamena de contradiccions. Com Karl Popper,criticava els excessos del lliure mercat.Al·ludint al risc imminent de catàstrofeecològica, afirmava que les forces delmercat lliure i sense traves només podienaccelerar el desastre final de la humanitat.

MULTICULTURALISME

En aquest punt cal subratllar la relació quehi ha entre la pluralitat cultural, la frag-mentació sociopolítica i la guerra exterior.Sens dubte, la fragmentació sociopolíticaimplica inestabilitat i aquesta invita al’autocràcia. El problema amb el naciona-lisme del corrent principal és que identifi-ca fragmentació amb pluralisme sociopo-lític i, notablement, amb pluralisme cultu-ral. Les societats plurals són consideradesinvariablement fragmentades i, doncs,més difícils de governar. Com veurem,aquesta fou la major inexactitud i equi-vocació de Stuart Mill. Si no hi ha instru-ments o esforços per construir consens, elpluralisme cultural i la fragmentació so-ciopolítica poden, certament, encavalcar-se. Ara bé, el consens pot ser assolit amb osense pluralitat cultural (tot i que, general-ment no en situacions de fragmentaciósociopolítica).

Un altre problema rau en la confusióentre pluralisme sociopolític i pluralismecultural.35 Però s’hi tracta de fenòmensmolt diferents. Pot haver-hi unitat políti-ca al si d’una societat altament plural.

D’aquesta manera, l’economista colonialJohn S. Furnivall considerava una «socie-tat plural» aquella en què «la gent sols estroba al mercat».36 M. G. Smith, per laseua banda, seguia per aquest mateix camíquan parlava del Carib com una societaten què grups culturalment diversos «esbarregen però no es combinen».37 Enaquest tipus de societat, l’equilibri es man-té per un mercat de treball fraccionat enquè els individus són ubicats en nínxolseconòmics específics que poden ser utilit-zats per a preservar la seua cultura, mentreque un únic grup ètnic domina política-ment. Frederick Barth destacava també lesmúltiples maneres en què els grups podencoexistir i acomodar-se a estructures socio-polítiques sobreposades alhora que man-tenen la seua especificitat diferencial i elslímits que els separen dels altres.38

Els imperis són exemples clàssics de lasituació en què un grup, sovint una mi-noria, domina tot permetent l’expressiód’un ampli ventall de diversitat cultural.39

La coerció és sovint sobrera en aquestescircumstàncies, per bé que l’aplicació de lallei ha de servar coherència i ha de serpermanent. Una situació semblant apareixa les societats d’immigració, no pàtriesoriginàries, contemporànies, caracteritza-des pel moviment internacional de treba-lladors i comerciants. Antropòlegs socialscom Bronislaw Malinowski (1884-1942)han assenyalat precisament que el mètodede govern britànic, basat en l’autonomiarelativa (Indirect Rule), era una garantia depau i estabilitat justament perquè toleravala diversitat. Al seu darrer escrit, Freedomand Civilization (1944), Malinowski s’ad-heria al llegat centreuropeu d’«autonomiacultural» com un intent (mai no aplicatplenament) de reconèixer i protegir les

46diferències culturals al si de l’ordre políticexistent. Això no era simplement una for-ma elegant de refusar tant el nacionalismecom el cosmopolitisme. El mateix Gellner«redescobria» al seu llibre pòstum el darrerescrit de Malinowski i afirmava que con-tenia idees que podien ser de gran valorper als polítics d’àrees afligides pel con-flicte ètnic.40

És del tot possible postular l’existènciade societats on «la gent sols es troba almercat», com deia Furnivall. Aquesta és lamena de societat que, de fet, ha prevalgutal llarg de tota la història humana abansde l’adveniment del nacionalisme homo-geneïtzador. Cal que ens preguntem,doncs, perquè s’ha produït, de la Il·lus-tració i la Revolució francesa ençà, si mésno, aquesta urgència sobtada de crear enti-tats homogènies en les quals l’estat i la na-ció han de coincidir per tal que no col·li-sionen. Aquesta actitud fou assumida perdemòcrates liberals i passà a les teoriespolítiques i sociològiques. Més endavantveurem la posició de John Stuart Mill so-bre aquesta qüestió. En sociologia, cor-rents modernistes com l’Escola de Chicago(que estudiava les relacions racials), hanargumentat clàssicament que quan grupsdiferents es troben, automàticament hisorgeix la competició. Això mena a uncicle inevitable de competició, ajust iassimilació que anuncia l’erosió i elimina-ció de les diferències culturals. Tanmateix,la major part de les observacions de Ro-bert Park i els seus col·legues es referien asocietats d’immigració i, particularment,als Estats Units.

Cap imperi multicultural està predes-tinat ipso facto a caure. Els imperis cauen,però no perquè siguen multinacionals. Perexemple, el mite segons el qual l’imperi

dels Habsburg estava destinat a la de-sintegració per influx dels nacionalismesinsatisfets que contenia és deutor, en granpart, de la propaganda nacionalista, sovintrepresa pels estudiosos i acadèmics inter-nacionals. En contrast amb això, FrançoisFetjö ha sostingut que caldria considerarcom una causa molt més probable dela seua desintegració una conspiració in-ternacional antihabsburguiana en suportdels nacionalismes abocats a una depu-ració ètnica.41 No hi ha cap mecanismeinevitable i prefigurat de desintegracióde les entitats polítiques multiètniques,incloent-hi els imperis dels Romanov iotomà.

Contràriament, el multiculturalismeha estat la situació normal al llarg de lahistòria de la humanitat, sense que ni tansols fos necessari de formular o fer sevir unconcepte com aquest. Si més no, fou aixíabans de l’adveniment de les dues forcesmés poderoses de destrucció de nacions: elnacionalisme i la globalització. Com reco-neixia Gellner, totes les entitats polítiquesantigues eren culturalment i ètnicamentplurals. L’Antiguitat, i particularment laRoma antiga, ha estat designada abusi-vament per nacionalistes de tota menacom a «marc» de referència «cívic» per a lamoderna construcció de la nació. Però larealitat original no s’ajusta gaire a l’idealpost facto. Roma era una polis multiètnicaen la qual podien arrelar totes les formesculturals, i particularment religioses, perbé que sotmeses esporàdicament a episo-dis de repressió estatal. Els cultes mistè-rics, com ara els cultes de Bacus i Dionís,es desenvoluparen al costat dels apol·linisi d’altres tendències més castigades.42 Lescreences greco-orientals florien a la vorade tot un ventall de «denominacions» ro-

47mano-occidentals.43 El culte de Bacus esdifongué a Itàlia a l’entorn del segle II aCfins que fou esclafat per les autoritats el186 aC, tot i que no se n’aconseguí l’erra-dicació.44 Una gran quantitat de creences,sectes i ritus «importats» proliferaven a laciutat, com el culte d’Isis, procedent d’Egip-te, o el mitraisme, procedent d’Índia iPèrsia, via Àsia Menor.45 El pretès caràcter«cívic» de l’antiga polis romana reia, enrealitat, en el seu caràcter multiètnic i mul-tireligiós, fins que el darrer fou desman-tellat amb l’adveniment del cristianisme.

En els seus darrers escrits Gellner avan-çava algunes tímides prescripcions en lapossible direcció del multiculturalisme.46

No obstant, el seu consell tenia a veurenomés amb l’esfera cultural, no mai ambla política. En paraules de John Hall,«l’esperança [de Gellner] que es permetésla florida de les cultures diferenciades nominvava la seua insistència en què el po-der havia de romandre políticament cen-tralitzat».47 En aquest punt Gellner era unexponent del llegat habsburguià d’autono-mia cultural, que evocava, alhora que esmirava amb simpatia també el sistemaotomà dels millet. Però Gellner no esmen-ta les obres d’Otto Bauer i dels austromar-xistes, potser perquè pertanyien a un campantagonista (el socialista). A les seues no-tes, ràpides i superficials, sobre HannahArendt sembla no adonar-se del llegatmarxista d’aquesta, i tampoc del paralel-lisme existent amb l’enfocament de Bauer.El programa d’autonomia cultural delsaustromarxistes podia haver estat més fe-cund a l’hora de formular els seus precep-tes que els punts de vista de Malinowski,però aquest darrer s’ajustava més i millorque aquells a la visió general i a l’horitzódisciplinar de Gellner.

Els sentiments parells de Gellner perMalinowski i Masaryk tenen relació ambaquesta visió. Thomas Masaryk (1850-1937) fou el «filòsof-rei» txec que virà delsvalors cristians a l’universalisme racional ifinalment al nacionalisme.48 Tant Masarykcom Malinowski reflecteixen la fusió entrenacionalisme i cosmopolitisme.49 Ambdóspromovien una democràcia «amb contin-gut», més que no com a pur marc formal.Però Masaryk era, per damunt de tot, unpatriota txec que el 1918 conduí la seuanació a la victòria enfront dels Habsburg.Tanmateix, l’opinió de Gellner sobreMasaryk sembla sobretot positiva, favora-ble, i destacava que l’impuls moral deMasaryk, que el menava a redescobrir unpassat hussita protodemocràtic per a la na-ció txeca, «no era un nacionalisme unila-teral, que miràs exclusivament cap endins.Més aviat era el contrari».50 Bé podria serque aquesta fos una altra contradicció delpensament gellnerià, tot i que menor.

L’estat no apareix destacat en les ex-plicacions de Gellner. Tampoc en les pres-cripcions que proposa. L’estat, millor no eltoquem. En un altre cas, podria esclatarcom una capsa de Pandora. El nacio-nalisme perifèric és necessàriament peri-llós i dolent, particularment en el seu ves-sant orientat a l’estat. Per tant, el sistemad’autonomia cultural que propugna Gell-ner no toca el nivell polític. No contem-pla la possibilitat de coexistència de for-mes superposades de govern, més enllàde la simple autonomia cultural, al sid’una única entitat política. Ara bé, ¿nooblida aquest enfocament les tendènciesactuals de globalització? Unes tendènciesque inclouen, cada vegada més, la possi-bilitat de múltiples nivells de govern din-tre d’un únic estat, la qual cosa era anate-

48ma per als constructors d’estats al llarg dela major part del segle XX. Com diu Da-niel Elazar: «l’existència de més d’un go-vern en el mateix territori és un fenomencada cop més comú,... [i reflecteix] lescreixents limitacions de la sobirania esta-tal al segle XX».51

En això Gellner seguia un manamentkantià. La visió negativa que Kant tenia del’estat el menava a plantejar-se un sistemade cooperació universal. Tanmateix, l’ex-plicació del nacionalisme que proposaGellner no deixa de tenir en compte, icentralment, l’estat, per tal com el veucom l’única instància capaç de garantir laprotecció a una Alta Cultura. En conse-qüència, hi ha una contradicció substan-cial entre les prescripcions i les interpre-tacions de Gellner.

John Stuart Mill (1806-1873) afir-mava el 1861 que «és en general una con-dició necessària de les institucions lliuresque les fronteres del govern siguen coin-cidents amb les de la nacionalitat».52

Walker Connor observava amb encert queles consideracions de Stuart Mill «respo-nien a la seua por al govern despòtic, puixque pensava que una població multinacio-nal podia facilitar l’autoritarisme, en apla-nar el camí a la tècnica de dividir i vèncerusada pels governs».53 Dit d’una altra ma-nera, l’existència de poblacions diferencia-des al si d’un estat donaria peu a rivalitatsmútues i això permetria a l’estat de con-centrar el poder per mitjans no democrà-tics. Sabem ben bé a posteriori que històri-cament ha passat a l’inrevès: la fragmenta-ció interna ha estat, de fet, negativa per ala democràcia, però no perquè generàscom a tal constriccions autoimposades,sinó més aviat perquè l’estat central hautilitzat precisament l’amenaça de la

fragmentació com una excusa per a fer va-ler la seua autoritat sense miraments. Encomptes de recòrrer a «la tècnica de divi-dir i vèncer», els règims autoritaris i totali-taris simplement centralitzaven el poder ales seues mans. I ho feien normalmentinvocant l’amenaça per a la sagrada unitatde la pàtria que representaven justamentaquelles tendències divisives, separatistes oanàrquiques.

Lord Acton (1843-1902) posava demanifest l’errada de Mill tot argumentantjustament el contrari: «que l’autoritarismeel facilita, en realitat, l’homogeneïtat».54

Acton tenia raó. Hi ha molts casos en quèpoblacions homogènies no sofreixen el joude l’autoritarisme, però l’homogeneïtzacióimplica l’erosió de les diferències culturalsi, per tant, les poblacions no es familia-ritzen amb la diversitat. Més encara: s’hitroben incòmodes. Els individus acostu-mats al contacte exclusiu amb una únicavarietat d’humanitat al llarg de tota la vidatendeixen a ser exclusivistes. Tendeixen aser molt més intolerants envers qualsevolforma de diversitat (cultural, biològica, so-cial, ideològica, ambiental). En un entornhomogeneïtzat la sospita i la inseguretatsubstitueixen l’interès i l’atracció. El con-tacte constant entre cultures diferents, i noamb una única cultura dominant, és allòque fa les persones tolerants envers lesdiferències en general, incloent-hi les dife-rències d’opinió, i per tant els fa resistentsa la dictadura. Dit altrament: la demo-cràcia i la diferenciació són indestriables.De la mateixa manera, el totalitarisme il’homogeneïtzació són una i la mateixacosa. Si això és cert, se’n segueix que lapreservació de les cultures diferenciades ésun element fonamental tant per a la paumundial com per a la democràcia.

49Will Kymlicka ha afirmat que «la

suposada necessitat d’una identitat nacio-nal comuna... ha estat reiteradament for-mulada en la tradició liberal».55 Al segleXIX, «l’exigència d’una identitat nacionalcomuna estigué sovint lligada a la deni-gració etnocèntrica dels grups nacionalsmés petits».56

La idea de Mill segons la qual les enti-tats polítiques internament heterogèniessón també intrinsecament inestables potser vera fins a cert punt, i no en el sentitque Mill li donava. Si és vera, ho és en laforma d’una profecia que s’autocompleix:la inestabilitat i el conflicte prevalen per-què el principi de Mill pot ser invocat perl’estat central per a llançar-se a la repressiói la coerció. El tirans totalitaris i els autò-crates de tot arreu, de fet, han invocatsempre l’axioma de Mill –que l’heteroge-neïtat soscava la «salut de la nació». Haproveït d’una justificació per a esclafartotes les formes de resistència i oposició, ino sols les de caire ètnic.

La inestabilitat pot ser superada peraltres mitjans que no siguen d’aprofundiren la construcció de la nació. Més aviatpassa que la temptativa de l’estat central (ahores d’ara substituït pel «lliure mercat»)d’homogeneïtzar cultures ha provocat tra-dicionalmente la reacció dels líders locals,mobilitzant les poblacions contra l’estat.La construcció nacional des del centredóna lloc a iniciatives reactives de cons-trucció nacional a la perifèria i contraaquest mateix centre.

Es fa palès així que el problema clau ésl’efecte d’homogeneïtzació de l’estat na-ció, com assenyalen un nombre creixentde científics socials, almenys d’ençà del’aparició de l’obra de Walker Connor.57

Mill no se n’adonà que la recerca de l’ho-

mogeneïtat cultural pot dur, i de fetdugué, a una inestabilitat interna i inter-nacional molt més gran. No ha estat l’he-terogeneïtat com a tal el que ha provocatgrans tràngols a la humanitat, sinó el refúsd’acceptar-la. Ha estat, justament, la ideaque hom pot, més encara, que cal, subs-tituïr l’heterogeneïtat per l’homogeneïtatallò que ha provocat les més immensestragèdies al segle XX. Aquesta recerca del’homogeneïtat ha menat a un refús de larealitat, bescanviada per un somni fal·laç.Ha promogut la fugida del present comun deure sagrat, alhora que legitimava elfutur desitjat amb un passat que hom con-demnava. I adesiara esdevenia un fantasiegimpracticable.

Anthony D. Smith ha destacat que lesnacions no han de ser necessàriamentpures, centralitzades i homogènies. Hiha casos de nacions amb un fort sentitd’identitat nacional, i que tanmateix sóndecididament, ferotgement, pluralistes imultiètniques. El cas paradigmàtic n’ésSuïssa.58

Certament, les formes pures d’estat na-ció (Portugal, Islàndia) rarament, o nomai, s’han vist embolicades en guerres in-ternes o internacionals. Portugal s’hamantingut al marge de les grans confla-gracions europees d’aquest segle. Mantin-gué una breu guerra colonial cap al 1974per tal de mantenir a ratlla les seues colò-nies africanes rebels, però cal dir que ambben poca convicció.59 La història modernad’Islàndia s’ha caracteritzat, de manerasemblant, per una situació permanent depau i àdhuc el moviment d’independènciareeixí sense ni un sol tret.60 En tots dos ca-sos pot dir-se que la clau cal cercar-la enl’estabilitat de les fronteres, a la qual con-tribuïren la distància geogràfica i l’isola-

50ment. L’homogeneïtat pot, o no, haver-hitingut un paper. De tota manera, la «pu-resa» (o homogeneïtat) interna no hi va serproducte de cap temptativa de centralit-zació forçada. Més aviat els fou atorgada aaquests països com un llegat històric, perles circumstàncies de la seua evolució isense conflictes dignes d’esment. Hompot discutir si en el moment de la inde-pendència (1640) Portugal era tan homo-geni com se’ns presenta avui. En qualsevolcas, tingué molt de temps per a quallar laseua nacionalitat en absència dels mitjansde nacionalització desplegats normalmentpels estats nació moderns. La lusitanitatfou producte del flux històric dels esdeve-niments, no la culminació de cap objectiuprefixat i planificat d’homogeneïtzació, nide cap esforç conscient de construcció na-cional. Hom pot dir que es troba a lesantípodes del model francès, que maldàper imposar l’homogeneïtat a través de lacoerció interna i la guerra externa, amb elsuport en tots dos casos d’una dosi modes-ta de consens revolucionari. Islàndia, encanvi, solidificà la seua especificitat cultu-ral i relativa «homogeneïtat» en relació alcontinent al llarg de segles d’isolament.61

Finalment, no seria gens difícil refutarl’argument tot al·ludint a una veritatoposada: el país que segons els estàndardsinternacionals pot ser considerat el méshomogeni, en sentit ètnic, del món, Corea(tant la del Nord com la del Sud), ha estatel camp de batalla de nombroses i tràgi-ques guerres en aquest segle.62 A l’inrevès,el país que, segons els mateixos estàndards,pot ser considerat el més heterogeni delmón, Tanzània, ha conegut un governrelativament benigne des de la seua creació(1964) i s’ha mantingut lliure de tensionsètniques –i d’una altra mena– de certa

entitat, si més no en comparació amb lamajor part de la resta de països africans.63

És cert que, ben sovint, els estats mul-tiètnics i culturalment plurals sotmesos apressions nacionalitzadores implacables estroben en guerra perpètua. L’exemple ar-quetípic n’és Iraq d’ençà de l’advenimentdel règim militar baasista. Com a creacióartificial de les aventures colonials britàni-ques, Iraq és un estat dividit en tres parts(a grans trets: kurd al nord, xiïta a l’est,sunita al sud i a l’oest). Res no fa pensarque aquests tres components fossen in-trínsecament incapaços de conviure. Fou,més aviat, el procés forçat de construcciónacional en nom de l’arabització allò queféu estretir les relacions comunals i allunyàels uns dels altres. Fou l’obsessiva insis-tència de la ideologia baasista en la unitatallò que produí tant la desunió com elrègim totalitari de Sadam Hussein.64

Països com ara Iraq no podran, benprobablement, assolir ja el consens internsense establir formes molt àmplies d’auto-nomia dels seus components. D’altra banda,atès que els grups estan sovint barrejats,fins i tot una solució com l’autonomia te-rritorial pot, arribat el cas, exacerbar elsconflictes. Així doncs, es necessita deses-peradament una recepta per a la coexistèn-cia. I com que aquesta recepta no ha estattrobada encara per les elits polítiques, lanorma hi ha estat de preservar la unitat es-tatal mitjançant la coerció pura i simple.65

Sovint les dictadures, les autocràtiquesi les totalitàries, justifiquen el seu accès alpoder amb la necessitat de «restaurar»l’ordre i fan bandera de la unitat nacional.Però fins les més blindades són conscientsde la inestabilitat inherent i la força limi-tada d’aquesta mena de solucions. Laresposta hi és, moltes vegades, una escala-

51da de la repressió, desencadenant una es-piral de terror. La coerció es transforma enparanoia (com en el cas, una vegada mésparadigmàtic, de Sadam Hussein). Aques-ta inestabilitat permanent indueix moltesvegades els règims a enfortir la seua insos-tenible legitimació declarant guerres i em-barcant-se en conflictes internacionals(Iraq contra Iran, Kuwait i Israel; Sèrbiacontra Eslovènia, Croàcia, Bosnia i Ko-sovo; Somàlia contra Etiòpia; Índia contraPakistan). D’aquesta manera hom derivales tensions internes a conflictes interna-cionals. S’hi tracta d’un procés d’export-import conegut en la literatura políticacom a externalització o guerra diversionista.La guerra es declara a l’estranger, contraun enemic extern, però a tots els efectes eslliura a l’interior, dins del país. Externa-litzar vol dir «projectar», treure al món ex-terior un conflicte que és pròpiamentintern. Aquesta mena de recurs és habitualen molts grups autoritaris, dels més petitsals més grans, del gang urbà a la super-potència imperial. L’externalització es re-sol, moltes vegades, en la selecció de capsde turc interns i externs, que esdevenen elblanc per antonomàsia de les estratègies dediversió. Dit d’una altra manera, es tractade desviar l’atenció de les divisions i lluitesinternes.

Ara bé, ¿pot aconseguir la guerra inter-na i externa una «solució final» del «pro-blema» de les diferències profundamentarrelades i recurrents? En la seua compara-ció entre el genocidi armeni i l’Holocaust,Robert Melson ha il·lustrat clarament larelació que hi ha entre guerra i genocidi, ientre revolució i genocidi.66 Habitual-ment, els crims més brutals contra la hu-manitat es cometen durant les guerres iimmediatament després d’aquestes o tot

seguit i a conseqüència de revolucions. Lamajor part de les revolucions tenen unafase primerenca de purgues i massacres, elprototip de la qual fou el Terror delsjacobins, d’on deriva, de fet, el terme«terrorisme».

DE PAGESOS A TREBALLADORS-MASSA SUBSTITUÏBLES

La dualitat entre tradició i canvi inspirà aTom Nairn la caracterització del naciona-lisme com el «Janus modern»: una caramira al passat, l’altra al futur.67 La metà-fora de Janus es pot aplicar a un altreaspecte rellevant del nacionalisme: l’estat iles elits nacionalistes invocaven les masses,però en realitat els giraven l’esquena, espe-cialment en el cas del pagesos i la poblaciórural. Gellner veu la paradoxa del naciona-lisme en què és un discurs articulat ennom d’una Gemeinschaft però que serveixper a legitimar una Gesellschaft: «la retòricadel nacionalisme té una relació inversaamb la seua realitat social: parla de Ge-meinschaft però arrela semànticament isovint fonèticament en una Gesellschaftestandarditzada».68 Jo hi estic d’acord enel fet que, arribat el cas, la darrera des-trueix la primera. En unes altres paraules,la retòrica nacionalista parlava de lesglòries del món camperol alhora que acce-lerava la migració cap a la ciutat, exalçavala figura del pagès però el treia els seusdrets bàsics, incloent-hi la capacitat essen-cial de decidir per si mateix. Oficialmentels pagesos eren el cor de la nació, però totseguit deixaven de tenir una existènciaautònoma. Si eren la nació, part d’unatotalitat col·lectiva sacral, aleshores podienmorir per la nació simplement perquè això

52volia dir que morien per la seua pròpiapreservació. És a dir, la lluita per la «na-ció» era presentada com la lluita per lapròpia supervivència, però en realitat eraen defensa de l’estat i l’elit governant.

Però això exigia un esforç enorme depersuasió. Calia proposar arguments moltconvincents amb l’ajuda d’historiadors o,segons latituds, de filòlegs o altres erudits.Com ha assenyalat Anthony D. Smith,aquests arguments no podien ser totalmentfabricats: havien de basar-se en fonamentsètnics sòlids, és a dir, en mites anteriorspoderosos i resistents.69 Tanmateix, la idead’un lligam entre els pagesos indefensosi la nació fou magnificada pels intel·lec-tuals nacionalistes. A través del nacio-nalisme hom va establir de fet una relacióentre els primers i la segona, en beneficiexclusiu d’elits urbanes necessitades de màd’obra.

L’aspiració de «puresa» que hi anavaaparellada no es pot veure com la recercad’una suposada essència no adulterada, nodiluïda. Al contrari, era una recerca d’ho-mogeneïtat. El mite i l’objectiu d’aquestamena d’homogeneïtat aportaria, al seutorn, el grau necessari de consens perquèla màquina de guerra funcionàs «suau-ment», conduint arribat el cas a les duesguerres mundials. Això requeria, però, unprolongat esforç anterior de construcciónacional i la difusió dels mites naciona-listes a càrrec de persuasors educats, ur-bans, occidentalitzats. Allò que hom exal-çava i glorificava no era la comunitatpagesa isolada, com a tal, sinó més aviat laidea que aquesta comunitat representava i,en el fons, era la nació en estat pur. Aquestés el cas particular d’Europa oriental, peròs’ha seguit el mateix camí allà on s’hasobreposat un procés de construcció na-

cional damunt d’un mosaic de diversitatètnica i cultural.

Per tant, és difícil estar d’acord amb ladescripció gellneriana d’un procés qualita-tivament diferenciat en cinc estadis i qua-tre «zones de temps», com no siga en unsentit estrictament cronològic.70 Bàsica-ment s’hi tracta del mateix procés repetitvia imitació en àrees diferents i amb ritmesdistints: a l’Oest s’esdevingué de maneramés lenta i potser menys traumàtica; al’Est la modernitat i l’homogeneïtat forensobreimposades abruptament i simultàniadamunt d’un poti-poti de cultures, reli-gions i etnicitats coincidents en un espaicompartit. L’experiència havia de ser trau-màtica i, doncs, havia de generar reaccionsextremes d’algun tipus. El cataclisme esta-va prefigurat. Però la inevitabilitat queGellner assenyala devia més al sorgimentde l’estat modern i a l’ús sense escrúpolsque aquest féu de la ideologia nacionalistaque no al canvi tecnològic i a la indus-trialització.

¿S’hi tractà d’un procés bàsicament nointencional? ¿O fou més aviat el resultatbuscat d’activitats prèviament planifica-des? Un èmfasi excessiu en la darrera hi-pòtesi ens duria a una visió extremamentinstrumentalista, gairebé conspirativa. Simai es va planificar alguna cosa, costamolt d’identificar quina.

Segons Hannah Arendt, el resultatcombinat d’aquestes forces letals és ladifusió progressiva de l’actitud modernade desinterès:

Allò que distingeix avui les masses de lamultitud és el seu desinterès, el desinterèstotal quant al propi benestar... El desinte-rès no com a un tret positiu, sinó com amancança: el sentiment que un mateix no

53està afectat pels esdeveniments, que podeuser substituïts en qualsevol moment, no im-porta on, per algun altre... Aquest feno-men de pèrdua radical del jo, aquesta indi-ferència cínica o fastiguejada amb què lesmasses avancen cap a la seua pròpia des-trucció, és quelcom de completament ines-perat... La gent estava perdent el sentitcomú i la capacitat de discriminació i al-hora patia una pèrdua no menys radical delsentit més elemental de supervivència.71

Hom pot atribuir aquesta situació dedesinterès a la forma particular de moder-nitat que s’ha configurat com a efecte dela seua fusió amb el nacionalisme. De totamanera, és més característica del segonque no de la primera. De fet, la mo-dernitat, tal com l’hem viscuda, amb proufeines pot ser concebuda sense que hicompareguen certes formes d’anomia des-tructiva conduents a l’autoanihilament.De fet, amb la fi del nacionalisme i del’estat nació el desinterès, en aquest sentit,no sols no ha desaparegut, sinó que s’hageneralitzat més i més. La globalització hasubstituït el nacionalisme com a vehiclecabdal del desinterès contemporani, fins alpunt que la humanitat en conjunt semblaavui predisposada a experimentar unaonada sense precedents de destrucció.Evidentment, l’altra cara del desinterès ésl’egoisme, és a dir, l’egotisme massiu iètnic. El sacro egoismo de l’era feixista haestat substituït per l’adveniment de lasocietat globalitzada i postemocional, en laqual la sort del nostre veí no-ètnic no ensafecta per a res, com s’ha posat de manifestarran de l’impasse bosni.72

En realitat l’actitud de les elits tantorientals com occidentals envers la pagesiaha estat sovint d’un menyspreu descarat.

Els pagesos han estat la víctima sacrificialde la modernització. No cal idealitzar lavida camperola per a reconèixer que elspagesos han estat les grans víctimes deltrànsit de la societat agrària a la industrial.Això és veritat tant quantitativament –entermes purament demogràfics– com qua-litativa, pel refús total dels estils de vidaque els fou imposat per la urbanització i laproletarització.

Certament, l’aïllament típic dels page-sos, la desconfiança mútua, l’absència dexarxes de relació i la incapacitat per a or-ganitzar-se com a força definida i unitàriahan estat factors responsables de moltsd’aquests infortunis i desastres. Aquestaincapacitat per a mobilitzar-se en defensadels seus interessos és allò a què Marxal·ludia quan parlava de l’«idiotisme» de lavida rural, un apel·latiu que han reprèsamb desimboltura els crítics de la pagesia.Gran part d’aquesta mena d’argot racistafou manllevat per Marx i Engels de He-gel.73 Dit altrament, com a resultat de laseua incapacitat per a unir-se i organitzar-se, els camperols han estat objecte d’atacsistemàtic per l’estat modern, les màfieslocals i els senyors de la guerra. I, enconseqüència, pels intel·lectuals orgànicsd’aquests. Certament, han estat marginatspels grans processos nacionalitzadors, in’han estat les víctimes.

La peripècia dels camperols no ha es-tat, en bona part, objecte de l’atencióescaient, no sols des del punt de vista de lafilosofia moderna, sinó també des de lesciències socials. En aquest darrer cas aixòes deu, probablement, al fet que aquestesdisciplines s’han desenvolupat com aresposta davant la transició a la moder-nitat. La desfeta ha estat el signe disintitude gairebé totes les revoltes pageses, fins i

54tot abans de l’inici pròpiament dit de l’eramoderna: de les jacqueries franceses pos-teriors a 1358 a les guerres carlines a Espa-nya, del bandolerisme de la Itàlia del sud ales revoltes tribals al Magrib i l’Atlas i elmoviment dels boxers a Xenxi i Manxúriael 1900, totes les revoltes pageses acabarenen desfeta. I tot i que en algun momentun èxit casual culminàs l’exhibició inicialde forces, com s’esdevingué amb la para-digmàtica revolta pagesa de 1381 contra lacapitació a Kent, Essex i East Anglia,habitualment acabaven en fracàs, exem-plificat en la persistència d’institucionsantipageses com la servitud. Amb la mo-dernitat, fins i tot les ideologies d’orien-tació més favorable als camperols, com arael maoisme a Xina, Sendero Luminoso aPerú o l’infame Khmer Roig, han estatcredos d’origen urbà dirigits per jerarquesoccidentalitzats i assimilats i adreçats defet contra els camperols (o, si més no, con-tra el nombre important d’aquests que hidiscrepaven).

En opinió de Gellner, tota temptativade recuperar un sentit de Gemeinschaft ésnecessàriament un frau: els països que méshan reeixit a nacionalitzar-se són aquellsque han aconseguit imposar més efectiva-ment aquest dogma a les seues poblacions.¿Es pot considerar aquesta com una visiócínica del nacionalisme?

Els renaixements nacionals posteriors a1848 implicaven una recategorització delmón d’acord amb models nous. La mo-dernitat generava desvastació i caos. L’or-dre hi era una necessitat inapel·lable pertal d’establir, ordenar i imposar la moder-nització.74 El nacionalisme forní aquestnou mecanisme d’ordre a escala europeaprimer i mundial després. La nació n’esde-vingué el material de construcció bàsic.

Entre altres coses, la nació era una formade categorització i classificació i, per tant,d’ordenació. Per primera vegada la super-fície de la terra es dividia racionalment enparcel·les separades, cadascuna de les qualsestava legitimada per una mitologia i unacultura nacional. Les mitologies i cultureseren simplement l’adaptació local d’unanarració imperativa, internacionalment exi-gida, obligada. Aquest impuls, que homn’ha dit sovint en la literatura corresponentnation-building, es va revelar a la pràcticanation-destroying.75 Al mateix temps, cadacultura era normalment trivialitzada i re-duida a la llengua. La cultura popular eramassa fragmentària i plural per ajustar-sea aquesta mena de projectes. Per bé que al’est del Rin el romanticisme forní de ve-gades el pathos emocional inicial, hi haguében poc de romàntic en els processos quevingueren després de la independència.Fonamentalment, la construcció estatalburocràtica i els mites romàntics no ferenuna altra cosa que fornir un marc supre-mament embellit per a l’acció estatal. L’es-tat nació mostrava una orientació tecnolò-gica, encara que –com Gellner diria– caliauna Alta Cultura per tal de fer-hi d’adhe-rent. El seu nacionalisme servia precisa-ment per amagar l’essència tecnològica iles feixugues pressions i tensions inherentsals canvis encetats. Fins i tot podien fer-lopassar per un projecte d’autenticitat i deredescoberta de les arrels.

Però la destrucció nacionalista de factode les diferències locals decretà que solsuna Alta Cultura nacional en podia serl’hereu legítim, esdevenint l’eina operativadel nou Leviatà. Aleshores, tot tipus deminories (i no sols les minories ètniques,sinó tothom que fos considerablement di-ferent) esdevingueren víctimes potencials.

55Gran part de la riquesa cultural i de lapluralitat ètnica d’Europa central fouimmolada a l’altar de la unitat nacional.La cultura fou concebuda de forma pura-ment estandarditzada i normativa, mentreque la «baixa cultura» esdevingué l’odiatblanc de tota mena de persecucions. Para-doxalment, l’atac contra el «cosmopoli-tisme buit» fou part i component de l’ataccontra les cultures locals, així com tambécontra l’individualisme. La retòrica –Gell-ner dixit– no ens ha d’enganyar: en al-gunes regions i periodes, la baixa culturafou font ocasional d’inspiració per a lesnoves elits en formació. Però tan sols a fi iefecte que aquestes mateixes elits la trans-formaren en una «autèntica» Alta Cultura.

Durant els darrers dos segles les elitshan temut les masses, el proletariat urbàabandonat i desesperat, els desposseïts i elsque feia poc que s’havien traslladat a lesciutats. En conseqüència promogueren,per tal de «controlar-les», renaixementsculturals que normalment encobrien pro-grames d’anihilació cultural. La destruccióde les classes inferiors s’aconseguí a travésde l’assimilació, la nacionalització, laguetització, la proletarització i, més re-centment, el consum massiu. Això hacaracteritzat tot l’itinerari nacionalista dela modernitat. L’acceptació d’aquestadesolació humana sols podia aconseguir-se mitjançant l’instrument de mobilitzacióretòrica que és el nacionalisme, aquest ídolde doble cara, com Janus, que podia pro-metre el contrari d’allò que donava, entrealtres coses perquè en temps de tribulaciótota la culpa pel sofriment podia sercòmodament transferida a l’enemic. Elsconflictes nacionals tenen a veure, sobre-tot, amb la «transferència de culpa». Elslíders nacionals poden ser absolts de tota

mena de crims en la mesura que podenimputar qualsevol fracàs o incident als«enemics» de la nació (i de vegades al móntot sencer, com en el cas de l’Alemanya deHitler i la Sèrbia de Milosevic).

LA CRÍTICA A GELLNER

La gran teoria de Gellner és potser massaabstracta perquè puga ser aplicada a exem-ples concrets del nacionalisme contempo-rani, particularment pel que fa a grupssense estat. Molts autors han al·ludit alsperills d’encasellar idees, moviments iconceptes (Tambini, Magas, O’Leary,Smith).76 Anthony D. Smith ha remarcat,amb raó, que la industrialització no és unprerequisit del nacionalisme, car hi ha ca-sos de sorgiment de moviments naciona-listes molt abans de l’adveniment d’a-questa. Esmenta els exemples de Finlàn-dia, Sèrbia, Irlanda, Mèxic, Japó i moltsaltres, incloent-hi França i Alemanya.77

Aquesta és una crítica acceptada per lamajoria d’estudiosos, més que no l’excep-ció que confirma la regla. L’argument deSmith escomet la suposada modernitatde les nacions, idea que critica tot adduintque hi ha molts casos de nacions i na-cionalisme abans de la industrialització.78

Gellner mateix hi reconeix l’ «excepció»grega.79 I esmenta així mateix l’experiènciadels kurds, com un cas en què «un nacio-nalisme modern pot sorgir en una regióon hi sobreviu l’organització tribal», possi-blement una reacció davant la imposiciódestructiva del nacionalisme laic turc.80

Mols investigadors han discutit l’es-quema temporal d’adeviment del naciona-lisme que proposa Gellner. És sabut queBenedict Anderson remarca que les na-

56cions aparegueren després del segle XVI

amb la invenció de la imprenta, a través dela qual aquestes noves comunitats huma-nes pogueren ser imaginades per primeravegada.81 Liah Greenfeld situa abans l’inicide la nació moderna, en la revolució an-glesa del segle XVI.82 Adrian Hastings afir-ma que les nacions aparegueren amb latraducció de la Bíblia a les llengües verna-cles, una operació a través de la qual po-blacions senceres foren transformades en«pobles elegits».83 Finalment, John Arms-trong fixa l’inici de la nacionalitat entemps més ancestrals, tot vinculant elsseus elements fundacionals a la formacióde les grans civilitzacions.84

Més en general, Damian Tambini asse-nyala que l’enfocament de Gellner ésexcessivament genèric, materialista i fun-cionalista i vol explicar-ho tot en referèn-cia a la industrialització.85 Per a Tambinil’homogeneïtat no és un prerequisit de lamodernitat. No n’és la causa ni la conse-qüència. Així doncs, no hi ha una relaciócausal entre totes dues.

Liah Greenfeld ha formulat una altracrítica implícita a Gellner.86 Mentre queaquest argumenta que la modernitat con-dueix al nacionalisme, Greenfeld afirmajustament el contrari, que el nacionalismecondueix a la modernitat. De fet, segonsGreenfeld, la modernitat ni tan sols potser concebuda abans de l’adveniment delnacionalisme. Tots dos reconeixen que hiha un lligam causal entre l’una i l’altre,però l’ordre hi és capgirat. Gellner con-templa el nacionalisme com una conse-qüència necessària de la modernització.Per a Liah Greenfeld n’és la condicióprèvia. Per al primer el nacionalisme ésindefugible, per a la segona és necessari.Mentre que Gellner escrigué el seu llibre

amb voluntat de refutar els enfocamentscentrats en la història de les idees (parti-cularment el de Kedourie), Greenfeldelaborà el seu estudi, que és extremamentdetallat, recolzant-se quasi exclusivamenten la història de les idees.

El cas contrari és també cert: no forenpas pocs els països que es modernitzaren iindustrialitzaren sense necessitat de recór-rer al nacionalisme, com no siga que totaforma de simbolisme i d’identitat nacionalsiga considerada nacionalisme. Hem es-mentat el cas de Suïssa. Gran Bretanya haestat invocada per Greenfeld com la nacióprototípica, pero el seu nacionalisme éscertament sui generis i durant la industria-lització i l’expansió imperial el naciona-lisme, com l’entenem avui, hi tingué unpaper més aviat secundari.

Uns altres casos de construcció nacio-nal feble o d’absència de nacionalismeserien Espanya i Portugal fins finals delsanys trenta. No hi ha dubte que Espanyadesenvolupà una tendència nacionalistades del període liberal (1812), però mai esllançà a un procés de construcció nacionalple fins que s’hi establí la forma deGleichschaltung específica del règim fran-quista. La revolta antinapoleònica de1808, esbombada sovint per la historio-grafia oficial espanyola com el momentfundacional de la consciència nacionaldels espanyols, no pot ser considerada na-cionalista.87 Fou més aviat una reaccióhomeostàtica davant la la irrupció de for-ces estrangeres i destructores. Com a tal,rarament fou concebuda en termes «nacio-nals», sinó més bé com una sèrie de rebel-lions locals espontànies i no coordinades.

El nacionalisme legitima la modernit-zació. Crea un clima tolerable en el qual lagent pot justificar l’intolerable, de forma

57que els individus poden resistir la «lleu-geresa», altrament insuportable, de ser iviure amb la modernització. Però, com sa-bem, aquesta no n’és l’única conseqüèn-cia. L’èmfasi en la nació esdevé insistènciaen un nou ordre orgànic superior, jus-tificat sovint per la procedència ètnica co-muna. La nació, per tant, és concebuda entermes homogenis i orgànics. No és sim-plement que una llengua comuna estan-darditzada siga el prerequisit perquè lamàquina estatal moderna funcione efi-cientment. És també que, mitjançant laideologia del nacionalisme d’estat, l’ho-mogeneïtat esdevé un fi en ella mateixa i,arribat el cas, un instrument de poder.

La nació, com en l’inoblidable España,una, grande y libre,88 esdevé quelcom dereificat com una matèria orgànica, un cosviu, en el qual els individus esdevenen fillsi filles de la pàtria, o la mare-pàtria. Al-hora, l’estat esdevé l’executor de la moder-nitat, la màquina implacable que anorreasense pietat els obstacles «anti-entròpics»que troba en el seu camí; n’és la millor ex-pressió el programa nazi de Gleichschaltung.

Aquesta pulsió d’homogeneïtat impli-ca i condueix, com a ultima ratio, a una re-cerca global de puresa. El resultat d’aques-ta tendència epocal és l’erosió de les dife-rències socioculturals locals-específiques,substituïdes per una totalitat igualitàriahomogeneïtzada. A més, si les diferènciessón vistes com a enemigues de l’estat i lanació, aquests poden esdevenir fàcilmentmaquinàries genocides i etnocides, l’uncom a motor (l’estat) i l’altra com a ins-trument (la nació).

¿QUÈ ÉS CULTURA?

Gellner tendeix a confondre llengua, etni-citat i cultura. Com s’ha dit abans, l’estatmodern no pot ser lingüísticament neutral(probablement, cap institució formal potser-ho), des del moment que ha de triar unidioma per al funcionament de la seuamàquina burocràtica. Tanmateix, pot serètnicament neutral, i potser també cultu-ralment. Si tradicionalment no ha estataquest el cas, es deu a l’existència d’unlligam molt fort entre etnicitat i cultura.La debilitat més considerable de l’enfoca-ment de Gellner, que comparteix aquestasuperposició conceptual, és probablementl’ús indistint que fa dels dos termes, i latendència relacionada amb això a equipa-rar cultura i llengua. Òbviament, dir aixòsignifica que hem de postular una distin-ció entre cultura i etnicitat. L’etnicitat té aveure amb el llinatge o, millor, amb elllinatge elegit (el llinatge real no té tantaimportància com la creença subjetiva res-pecte d’això). La cultura, en canvi, té aveure amb la continuïtat real i objectiva,més que no amb un estatus/essència per-cebut. La continuïtat és comuna tant a lacultura com a l’etnicitat. Això, en granpart, origina la confusió entre ambdues.Una cultura ha de fornir continuïtat entreles generacions. Les seues manifestacions iefectes són més tangibles que la biologia oel llinatge. Tanmateix, la cultura evolucio-na constantment. En conseqüència, la cul-tura se situa en el punt d’intersecció o decontacte entre dues dimensions: continuï-tat i creativitat. En realitat, una no potexistir sense l’altra.

És clar que, dissortadament, les defini-cions de cultura són infinites. Els antro-pòlegs ja ho sabien molt bé, això, i el 1952

58Alfred Louis Kroeber (1876-1960) iClyde Kluckhohn (1905-1960) n’havienidentificat gairebé 300.89 La situació s’hafet encara més embolicada amb la granrellevància que han assolit les mistifica-cions postmodernes en les ciències socialsi humanes. Avui hom associa el terme«cultura» a qualsevol tema o qüestió ima-ginable. I així es parla de «cultura jove» ide «cultura de la desviació», de la «culturadels proxenetes» i de la «cultura hacker».90

Tot plegat són invencions estranyes, perbé que algunes més respectables que altres.Realment, no hi ha una cultura si no estransmet a través de les generacions. Elterme cultura, però, s’ha fet tan flexible,tan dúctil, s’ha relativitzat tant, que ten-deix a significar-ho tot i no res alhora, laqual cosa és un altre efecte secundari, bentípic, del predomini del discurs postmo-dern en les ciències socials. D’altra banda,constantment es confon, es barreja is’identifica amb l’etnicitat. Gellner no éscap excepció en aquest sentit. ¿Per quèpassa això? Probablement, la continuïtat através de les generacions dóna peu a laconfusió.

En l’estudi del nacionalisme hi haalmenys tres definicions de cultura quese superposen constantment: una és laidentificació entre llengua i cultura, en de-triment d’altres elements expressius igual-ment importants. La segona és la superpo-sició entre cultura i valors, una qüestió quecertament es pot considerar part integrantde la cultura, per bé que caldria distingir-les per imperatius de la claredat necessària.La tercera té a veure amb la cultura en elsentit més ampli i omniabraçador, in-cloent-hi totes les manifestacions creativesi cultivades (és a dir, transmeses inter-generacionalment) d’un grup particular.

M’atindré estrictament al darrer significat,amb independència de la seua dimensió ide si la cultura en qüestió s’ha traduït enuna tradició literària i s’ha formalitzat enun Alt idioma estandarditzat o no.

La cultura, certament, és una empresasocial i per tant no pot existir sense o forad’un context de grup. No hi ha, doncs,una «cultura» limitada a un sol individu,tret de l’activa aportació individual a unacultura o de la influència d’aquesta sobrel’individu. Això no vol dir que la culturasiga antiindividualista. Contràriament al’etnicitat, la cultura és un concepte obert.Els límits i matisos deriven del fet que finsi tot la més dúctil i oberta de les culturesha de ser practicada, raó per la qual els quihi han crescut i s’hi han educat tenenavantatges evidents en termes d’accès ihabilitats, domini i competència. Atès quela cultura és un afer intergeneracional, hade ser transmesa. Per tant, un individupertany a una cultura particular no tantperquè hi ha nascut sinó, sobretot, si éscapaç de transmetre-la a la seua progènie:bé directament, als fills, o bé indirecta-ment, com a artista o intel·lectual.

Per a resumir: la cultura està lligada algrup i deriva del grup. ¿Quin és, però,el grup més significatiu de l’era moderna?La nació, sens dubte. Atès que la nació ésla forma moderna suprema, la més relle-vant, de grup, se’n segueix que les culturesnacionals en són la variant més significati-va a l’era moderna. Amb la modernitat,una cultura es vincula primàriament ambla «seua» nació, i aquesta deriva de l’etnici-tat. Vet ací la raó per la qual tots dosconceptes tornen a confondre’s.

Per això les cultures més significativesde l’era moderna són les cultures nacio-nals. Aquesta tendència ha pres formes tan

59extremes que s’ha fet difícil de concebreuna cultura particular sense que es «nacio-nalitze», és a dir, sense que el grup que n’ésportador (l’ètnia o protonació) esdevingauna nació. L’era moderna, doncs, es carac-teritza per una rauxa de creació de culturesnacionals. Quan parle de «crear» no vulldir inventar, sinó adaptar.

L’altra confusió abusiva és entre cultu-ra i valors. Això és certament notori en lacrítica social de Gellner. Només per citarla darrera de les seues obres, Gellner afir-ma que «el romanticisme és l’afirmaciódels valors agraris... en contextos postagra-ris en què aquests valors han perdut la seuaantiga funció, tot i que poden haver-neassumit de noves».91 Heus ací un conceptede cultura que la distingeix clarament dela llengua, i fins i tot de l’etnicitat. Enaquest context «cultura» té a veure nomésamb valors (orientats al passat, en aquestcas) i ja no amb la llengua.

Tanmateix, la crítica més punyent al’enfocament de Gellner pot recolzar-se enl’existència mateixa de realitats actuals quedesmenteixen la seua visió. Crec que Cata-lunya i la història recent dels Països Ca-talans realment desautoritzen, impugnen icontradiuen gran part de la gran visiónomotètica de Gellner.92 Aquest és el casd’una nació sense estat que, certament, haviscut l’adveniment del nacionalisme jun-tament amb la industrialització, però noprecisament en la forma que Gellner de-fensava.93 Malauradament, no existeix en-cara una crítica coherent en aquest sentit.

CONCLUSIONS

Ernest Gellner és, probablement, el teòricdel nacionalisme més influent de l’Europa

de la postguerra. El seu enfocament, origi-nal i molt penetrant, ha exercit una graninfluència en bona part del que s’ha escritsobre el nacionalisme en aquesta època. Ahores d’ara difícilment es podria teoritzarsobre el nacionalisme sense un coneixe-ment aprofundit de l’obra gellneriana. Enconseqüència s’ha fet cada vegada mésimportant de sotmetre a crítica la seuateoria. Pense que la perspectiva multicul-tural representa una de les refutacionspotencialment més prometedores del seuenfocament. Al seu nucli hi ha la disputaentre dos principis incompatibles: homo-geneïtzació nacionalista i multicul-turalisme.

Si cal identificar el tema bàsic que sub-jau a la major part dels escrits de Gellner,haurem de referir-nos a la seua visió delcaràcter ineluctable de la modernitat. Unagran part de la seua filosofia social derivadel convenciment que manifesta pel que fa aaquest esdeveniment històric fundacional.

Gellner nega radicalment el paper de laideologia en la formació de les nacions.S’hi tractaria més aviat d’una dada, d’unesdeveniment indefugible relacionat ambla modernitat i la industrialització. Allòque defuig la recerca de Gellner és el pro-cés mateix de politització de la cultura, laconstrucció de l’ideal clàssic d’una llen-gua, una cultura, una nació, un estat. Peròles nacions han de ser imaginades i formu-lades abans que puguen ser posades enpràctica, abans que es realitzen política-ment, com ho han assenyalat per vies moltdiferents tant Greenfeld com Anderson.El nacionalisme és la ideologia de la naciói de les elits polítiques que promouen elprojecte nacional.

El segle passat ha estat considerat elmés tràgic, catastròfic i autodestructiu de

60

1. Ernest Gellner, Nations and Nationalism, Oxford,Basil Blackwell/Ithaca, Cornell University Press,1983, p. 1.

2. Ernest Gellner, «Nationalism», Theory and Society,vol. X, 6, novembre 1981, pp. 753-777 (p. 762).

3. Ernest Gellner, «From Königsberg to Manhattan»,dins Culture, Identity and Politics, Cambridge Uni-versity Press, 1987. En aquest assaig Gellner insis-teix, una mica perversament, en la liaison personald’Arendt amb Heidegger, a qui caracteritza sumà-riament com a filòsof «nazi».

4. Ernest Gellner, Nations and Nationalism, op. cit.5. Anthony D. Smith, Nations and Nationalism in a

Global Era, Cambridge, Polity Press, 1995.6. Per a una interpretació ben diferent de la relació en-

tre llengua i identitat, vegeu Joshua A. Fishman, InPraise of the Beloved Language: A Comparative Viewof Positive Ethnolinguistic Consciousness, Berlin/Nova York, Mouton-De Gruyter, 1997.

7. Sobre Vico com a precursor de Herder, vegeu IsaiahBerlin, Vico and Herder: Two Studies in the Historyof Ideas, Londres, Hogarth Press, esp. pp. 42-54(ap. V, sobre la teoria dels símbols i de la llenguade Vico) i pp. 165-194 (ap. IV sobre la doctrinaherderiana de l’expressió).

8. De tota manera, l’èxit relatiu de Suïssa pel que fa al’encaix pacífic de l’heterogeneïtat ètnica no hauria

tota la història de la humanitat. Mai abansno s’havia impulsat tan sistemàticament i auna escala tan gran la destrucció humana.Començant amb el genocidi dels armenisa la Turquia moderna i acabant amb lesmatances massives fin-de-siècle a TimorOriental, no hi pot haver cap dubte quanta l’augment exponencial de la capacitatmortífera i genocida que s’ha pogut com-provar al llarg dels darrers cent anys.Aquesta època ha estat definida tambécom l’època del nacionalisme. De fet,

ambdós processos estan indestriablementlligats. He argumentat que el vincle prin-cipal entre tots dos es pot trobar en el pro-cés d’homogeneïtzació cultural i, arribat elcas, ètnica. El seu producte final és l’homo-geneïtat cultural. Aquest és un procés àm-pliament negatiu, reductiu, que implica lanegació de l’existència de grups, cultures,creences, llengües, tradicions i idees dife-rents al si d’una mateixa entitat política. ❐

Traducció de Gustau Muñoz

d’induir-nos a creure que una identitat suïssa úni-ca ha substituït les identitats ètniques. Així, l’11,5per cent dels estudiants de secundària suïssos-francesos afirmaven que el fet de ser ciutadanssuïssos «no era gaire important» i un altre 8,8 percent afirmaven que «no era gens important». Entreels seus homòlegs suïssos-alemanys les respostes hieren, respectivament, del 9,8 i del 4,7 per cent.D’altra banda, una majoria (el 56 per cent) delssuïssos-francesos pensaven que eren molt diferentsdels suïssos-alemanys, alhora que se sentien moltsemblants als francesos de França (61 per cent).Vegeu Carol Schmidt, Conflict and Consensus inSwitzerland, Berkeley, University of CaliforniaPress, 1981, pp. 91-95. I «From a Theory of Rela-tive Economic Deprivation toward a Theory of Re-lative Political Deprivation», Walker Connor, 1997.

9. Ernest Gellner, Thought and Change, Londres,Weidenfeld & Nicholson/Chicago, Chicago Uni-versity Press, 1964, p. 195.

10. Isaiah Berlin, Vico and Herder, op. cit. Gellneresmenta el seu desacord amb l’enfocament filosòficmés ampli de Berlin a Thought and Change, op. cit.,pp. 47-49.

11. Ernest Gellner, Nations and Nationalism, pp. 50 i ss.12. Ernest Gellner, Encounters with Nationalism, p. 142.13. Ibid., p. 39

61conclusions», dins Death by Government, NewBrunswick, Transaction Publishers, 1994 (pròlegd’Irving Louis Horowitz), pp. 1-30 (cap. 1).

24. George L. Mosse, Nazism: A Historical and Compa-rative Analysis of National Socialism, New Bruns-wick, N. J., Transaction Books, 1978.

25. Roman Szporluk, «Thoughts about Change: ErnestGellner and the history of nationalism», dins JohnA. Hall (ed.), State of the Nation, Cambridge U. P.,1998, pp. 36-37.

26. George L. Mosse, Toward the Final Solution: AHistory of European Racism, Madison, Wis.,University of Wisconsin Press, 1985.

27. Anthony D. Smith, «The Fascist Challenge», dinsNationalism in the Twentieth Century, Londres,Martin Robertson, pp. 43-85 (cap. 3), 1979.Vegeu així mateix A. D. Smith, Nationalism andModernism: A Critical Survey of Recent Theories ofNations and Nationalism, Londres, Routledge,1998.

28. Ernst Cassirer, The Myth of the State, Westport,Conn., Greenwood Press. 1983.

29. Max Horkheimer, Eclipse of Reason, Nova York,Oxford U. P., 1947; id., Gli Ebrei e l’Europa i crisidella ragione e transformazione dello Stato, Roma,Savelli, 1978. Aquest enfocament era compartitper altres membres de l’Escola de Frankfurt, com araAdorno, Fromm, Marcuse i el primer Habermas.

30. Zygmunt Bauman, Modernity and the Holocaust,Ithaca, N. Y., Cornell U. P., Polity Press, 1989.

31. Ernest Gellner, «From Königsberg to Manhattan»,cit., p. 76.

32. Ernest Gellner, Conditions of Liberty, cit., pp. 119-122.

32. Daniele Conversi, «Reassessing theories of nationa-lism. Nationalism as boundary maintenance andcreation», Nationalism and Ethnic Politics, vol. 1,1, primavera 1995, pp. 73-85; inclòs a John Ag-new (ed.), Political Geography: A Reader, Londres/Nova York, Edward Arnold, 1997, pp. 325-336.

34. Ernest Gellner, Conditions of Liberty, cit., pp. 172 i ss.35. El terme «pluralisme» és, per la seua banda, extre-

mament genèric, car pot ser utilitzat per a designarformes ètniques, lingüístiques, culturals, socials,econòmiques i polítiques. Però sempre fa referèn-cia a la coexistència d’un o més subsistemes al sid’un sistema que els inclou.

36. J. S. Furnivall, Netherlands India. A Study of PluralEconomy, Cambridge U. P., 1933; id., ColonialPolicy and Practice. A Comparative Study of Burmaand Netherlands India, New York U. P., 1956.

14. Ibid., pp. 41-42.15. Ernest Gellner, Muslim Society, Cambridge Univer-

sity Press, 1981. Vegeu també Saints of the Atlas,Londres, Weidenfeld and Nicholson, 1969; ErnestGellner i John Waterbury (eds.), Patrons and Clientsin Mediterranian Societies, Londres, Duchworth,1977; Ernest Gellner i Charles Micaud (eds.),Arabs and Berebers: From Tribe to Nation in NorthAfrica, Londres, Duckworth, 1973.

16. Ernest Gellner, Conditions of Liberty. Civil Societyand its Rivals, Nova York: Allen Lane/PenguinPress, 1994, p. 102.

17. Sobre la revolució hongaresa de 1848-1849 encap-çalada per Lajos Kossuth contra els Habsburg,vegeu István Deák, The Lawful Revolution: LouisKossuth and the Hungarians, 1848-1849, NovaYork, Columbia U. P., 1979; István Deák, «LajosKossuth’s Nationalism and Internationalism», AHY,vol. XII-XIII, 1 (1976-67), Center for Austrian Stu-dies, University of Minessota.

18. István Deák, Assimilation and Nationalism in EastCentral Europe during the Last Century of HabsburgRule, Pittsburgh, PA, Russian and East EuropeanStudies Program, University of Pittsburgh, 1983.

19. Béla Bartók, Scritti sulla musica populare, Torí,Einaudi, 1955.

20 Ibid.21. István Deák, Assimilation and Nationalism, cit.22. Sobre les «quatre zones de temps», vegeu E. Gellner,

Nacionalisme, op. cit. a la n. 48.23. Sobre l’estat com a organització violenta per a la de-

fensa dels individus desarrelats, terroritzats i sot-mesos a xantatge, vegeu Charles Tilly, «War ma-king and state making as organized crime», dinsPeter B. Evans, Dietrich Rueschemeyer i TedaSkocpol (eds.), Bringing the State Back, CambridgeU. P., 1985; sobre els estats com a màfies institu-cionalitzades i màquines assassines par excellence,vegeu Pierre van der Berghe, «The modern state:nation builder or nation killer», InternationalJournal of Group Tensions, vol. 22, 3, 1992, pp.191-208. Una visió clàssica de la nation-buildingcom a nation-destroying a: Walker Connor,«Nation-building or nation-destroying?», WorldPolitics, XXIV, 1972, pp. 319-355 (cap. 2: «Ameri-can scholarship in the post-world war era»,d’Ethnonationalism: The Quest for Understanding,Princeton U. P., pp. 28-66). Una presentació dedades comparatives globals sobre l’abast de l’assas-sinat en massa a l’era moderna es troba a R. J.Rummel, «169, 198.000 murdered: Summary and

6237. M. G. Smith, Government in Zazzau, 1800-1950,

Londres/Nova York, Oxford U. P./InternationalAfrican Insitute, 1960: id., Kinship and Commu-nity in Carriacou, New Haven, Yale U. P., 1962, L.Kuper i M. G. Smith, eds., Pluralism in Africa,Berkeley, University of California Press, 1969.

38. Frederick Barth (ed.), Etnic Groups and Boundaries.The Social Organization of Culture Difference, Lon-dres, Allen&Unwin, 1969 (Introducció, pp. 9-38).

39. J. S. Furnivall, Netherlands India, cit.40. Bronislaw Malinowski, Freedom and Civilization,

Westport, Con., Greenwood Press, 1976 (publicatoriginalment a Nova York, Roy Publishers, 1944).Sobre la visió que dóna Gellner de les opinions deMalinowski sobre el nacionalisme, cal veure «Anon-nationalist Pole», dins Encounters with Na-tionalism, pp. 74-80 i el capítol de Gellner a RoyAllen (ed.), Malinowski Between Two Worlds: ThePolish Roots of an Anthropological Tradition,Cambridge/Nova York, Cambridge U. P., 1988.

41. François Fejtö, Requiem pour un empire defunt:Histoire de la destruction de l’Autriche-Hongrie, Pa-rís, Lieu commun, 1988.

42. Walter Burkert, Ancient Mystery Cults, Cambridge,Mass., Harvard U. P., 1987.

43. Arthur D. Nock, Conversion: The Old and the NewReligion from Alexander the Great to Augustine ofHippo, Baltimore, Johns Hopkins U. P., 1998.

44. Frederick C. Grant, Ancient Roman Religion, NovaYork, Liberal Arts Press, 1957, pp. 53 i ss.

45. Gherardo Gnoli, Zoroaster’s Time and Homeland: AStudy on the Origins of Mazdeism and Related Pro-blems, Nàpols, Istituto Universitario Orientale, 1980.

46. Ernest Gellner, Language and Solitude, cit.47. John A. Hall, Introducció a The State of the Nation,

cit., p. 14.48. Ernest Gellner, Nationalism, Londres: Phoenix/

Nova York, New York U. P., pp. 98-101 (traducciócatalana: Nacionalisme, Afers-Universitat de Valèn-cia, 1998, pp. 99-102)

49. Sobre els txecs, Masaryk i Gellner, vegeu RomanSzporluk; «Thoughts about Change...», cit., pp.28-29.

50. Ernest Gellner, Nationalism, cit., p. 99 (trad. cat.cit., p. 100).

51. Daniel J. Elazar, Exploring Federalism, University ofAlabama Press, 1987, p. 225

52. John Stuart Mill, Considerations on RepresentativeGovernment, 1873, p. 313, cit. a Connor, p. 6.

53. Walker Connor, «Nation-building or nation-destroying?», cit.

54. Lord Acton, «Nationality», dins Gopal Balakrish-nan (ed.), Mapping the Nation. Londres: Verso,1994; G. E. Fasnacht, Lord Acton on Nationalityand Socialism (Two Lectures Given in August1949... with an appendix on Burke based on theActon manuscripts), Londres, Oxford U. P., 1949.

55. Will Kymlicka, Multicultural Citizenship: A LiberalTheory of Minority Rights, Oxford, ClarendonPress/Nova York: Oxford U. P., 1995, p. 2(traducció catalana: Ciutadania multicultural. Unateoria liberal dels drets de les minories, Proa-Univesitat Oberta, Barcelona, 1999).

56. Will Kymlicka, cit., p. 53.57. Walker Connor, cit.58. Anthony D. Smith, National Identity, Hammonds-

worth: Penguin/Reno, University of Nevada Press,1991.

59. J. M. Magone, European Portugal: The DifficultRoad to Sustainable Democracy, Nova York, St.Martin’s Press, 1997.

60. Vegeu Gunner Halfdarnarsson, «Iceland peacefulpath to independance», ponència presentada alcongrés Peaceful versus Violent Models of Ethno-national Mobilizations, Cornell University, març1995.

61. Ibid.62. D’acord amb dades dels censos el 99% de la pobla-

ció d’ambdues Corees és ètnicament, lingüística-ment i culturalment coreana, tot i la importànciacreixent de les religions minoritàries i les novessectes al sud.

63. La població de Tanzània inclou més de 200 grupsètnics i lingüístics.

64. Vegeu Kanan Makiya, Cruelty and Silence: War,Tyranny, Uprising and the Arab World, Nova York,W. W. Norton, 1993 (cap. 3: «New nationalistmyths»).

65. Kanan Makiya, Republic of Fear: The Politics of Mo-dern Iraq, Berkeley, University of California Press,1998 (publicat originalment el 1989 sota el pseu-dònim de Samir al-Khalil).

66. Robert Melson, «Revolutionary Genocide: On theCauses of the Armenian Genocide of 1915 and theHolocaust», Holocaust and Genocide Studies, vol. 4,2, 1989, pp. 161-174; Revolution and Genocide:On the Origins of the Armenian Genocide and theHolocaust, Chicago, University of Chicago Press,1992. Vegeu així mateix «The Armenian Genocideas Precursor and Prototype of Twentieth CenturyGenocide?», dins Alan S. Rosenbaum (ed.), Is theHolocaust Unique?, Boulder Co., Westview Press,

631996, pp. 87-100; també: Robert Melson iHoward Wolpe, «Modernization and the Politicsof Communalism: A Theoretical Perspective»,American Political Science Review, LXIV, 4 (desem-bre 1970), pp. 1112-1130.

67. Tom Nairn, The Break-Up of Britain: Crisis andNeonationalism, Londres, NLB/Verso, 1981.

68. Ernest Gellner, Conditions of Liberty, cit., p. 107.69. Anthony D. Smith, Nationalism and Modernism...,

cit.70. Ernest Gellner, Conditions of Liberty, cit., pp. 113 i ss.71. Hannah Arendt, The Origins of Totalitarianism,

Nova York, 1958.72. Stjepan G. Mestrovic, «Post-emotional Politics in

the Balkans», Society, gen.-febr. 1995. Mestrovicafirma que Occident es troba en una situació«postemocional», en la mesura que «ja no sabemdel cert què sentim». Vegeu Introducció a S. G.Mestrovic (ed.), Genocide After Emotion: ThePostemotional Balkan War, Londres/Nova York,Routledge, 1996.

73. Vegeu Ephraim Nimi, «The perplexing legacy ofMarx and Engels», dins Marxism and Nationalism:Theoretical Origins of the Political Crisis, Londres,Pluto Press, 1993, pp. 17-43.

74. Aquest enfocament el comparteix en part LiahGreenfeld.

75. Walker Connor, «Nation-building or nation-destroying?», cit.; Pierre van der Berghe, «Themodern state: nation builder or nation killer?», cit.

76. Branka Magas, «Nationalism and politics in EasternEurope: A response to Ernest Gellner», New LeftReview, 189, setembre-octubre 1991, pp. 127-143;Brendan O’Leary, «On the nature of nationalism:An appraisal of Ernest Gellner’s writing in natio-nalism», British Journal of Political Science, 27,1997, pp. 191-222; Anthony D. Smith, «Memoryand modernity: Reflections on Ernest Gellner’stheory of nationalism», Nations and Nationalism,vol. 2, 2, novembre 1996, pp. 371-388. Cal veuretambé el recull d’assaigs sobre Gellner d’Ian Jarviei John A. Hall (eds.), The Social Philosophy of ErnestGellner, Amsterdam/Atlanta, GA, Rodopi, 1996(especialment: M. Mann, «The emergence of mo-dern nationalism»; A. D. Smith, «History andmodernity: reflections on the theory of nationa-lism» i N. Stargardt, «Gellner’s nationalism: Thespirit of modernisation?»).

77. Anthony D. Smith, Nationalism and Modernism,cit.

78. Ibid.79. «L’Atenes o la Nàuplia... del segle XIX s’assemblaven

ben poc al Manchester d’Engels, i la Morea no te-nia gaire a veure amb les valls del Lancashire» (Er-nest Gellner, Nacionalisme, trad. cat. citada, p. 48).

80. Thought and Change, cit., p. 173.81. Benedict Anderson, Imagined Communities. Reflec-

tions on the Origin and Spread of Nationalism, Lon-dres: Verso, 1983.

82. Liah Greenfeld, Nationalism: Five Roads to Mo-dernity, Cambridge, Mass.; Harvard U. P., 1992.

83. Adrian Hastings, The Construction of Nationhood:Ethnicity, Religion and Nationalism, Cambridge U.P., 1997.

84. John A. Armstrong, Nations before Nationalism,Chapel Hill: University of North Carolina Press,1983.

85. Damian Tambini, «Explaining monoculturalism:Beyond Gellner’s theory of nationalism», CriticalReview, 10, 2 (1996), pp. 251-270.

86. Liah Greenfeld, Nationalism: Five Roads to Mo-dernity, cit.

87. Sobre la invenció de la «guerra de la independència»espanyola (1808-1813), vegeu J. Álvarez Junco,Studia Historica/Historia Contemporánea, vol. XI,1994 (especial «Estudios sobre nacionalismo espa-ñol»)

88. Sobre nacionalisme espanyol, vegeu L’Espill, 3,(segona època), tardor 1999, pp. 39 i ss.

89. A. L. Kroeber i Clyde Kluckhohn, Culture: A Cri-tical Review of Concepts and Definitions, Westport,Conn., Greenwood Press, 1985 (ed. or. Cam-bridge, Mass., The Museum, 1952). És interessantel fet que el mateix Kroeber era en realitat seguidorde la tradició centrada en la llengua que represen-tava Franz Boas (1858-1942). Per aquesta raóKroeber treballà àmpliament sobre les llengüesindígenes de Califòrnia.

90. A la xarxa s’hi podia trobar fa poc una pàgina webdedicada a «promoure la cultura hacker».

91. Ernest Gellner, Language and Solitude: Wittgenstein,Malinowski, and the Habsburg Dilemma, Cam-bridge U. P., 1998, p. 185.

92. Vegeu la crítica de Guibernau a Nations WithoutStates: Political Communities in a Global Age, Ox-ford, Blackwell Publishers, 1999, p. 102 (Versiócatalana: Nacions sense Estat: les comunitats políti-ques en l’era global, Columna, Barcelona, 1999).

93. Daniele Conversi, The Basques, the Catalans andSpain, Londres, Hurts, 1997.

64

El nacionalisme ha estat, no hi ha dub-te, un dels «temes» del segle XX. Juntamentamb el feixisme, el socialisme o el liberalis-me –per posar només uns exemples–, elnacionalisme fou una de les referènciesmés recorrents de la centúria que acabemde cloure. I el País Valencià no ha repre-sentat una excepció: a banda de ser un as-sumpte tractat freqüentment des de finalsdel XIX pels lletraferits locals, les darreresquatre dècades foren testimoni d’una discus-sió autòctona més sistemàtica i aferrissada.

Però, una revisió de les aportacions a la«qüestió nacional» dels valencians delatade seguida que, en general, s’han obviat elstermes de la discussió que s’estava pro-duint en altres indrets del nostre context i,sobretot, les investigacions que venienaportant-se per a la comprensió del na-cionalisme des de, sobretot, finals de laSegona Guerra Mundial.

Ara que comença un nou segle, tenimuna bona excusa per repassar la tasca in-vestigadora i reflexiva que ha afrontat elnacionalisme en general per aprendred’ella i vessar-la sobre el context immediat

de la societat valenciana, una comunitatque, com tantes altres, es planteja ja fatemps la seua situació nacional.

CLASSIFICACIONSDE LA BIBLIOGRAFIA

A banda de les referències relacionadesamb la filosofia o la teoria política dels se-gles XVII i XVIII –com, per exemple, aque-lles que es poden trobar en les obres deHobbes, Locke, Rousseau, Sieyes, Kant,Herder o Fichte–, indefugibles en qualse-vol recorregut explicatiu del naixement idesenvolupament de la idea moderna denació, i de les anotacions ja més directes alfenomen del nacionalisme de l’època clàs-sica liberal –entre les quals s’haurien dedestacar les d’Acton, Mill i Renan–, elsprimers intents sistemàtics d’explicació delfenomen nacional es troben –com ha asse-nyalat Hobsbawm1– en els debats marxistesde la Segona Internacional, amb temptati-ves apreciables per part de Kautsky, Luxem-burg o Bauer; unes explicacions que forenmolt prompte matisades des del punt devista doctrinal per Lenin i per Stalin.

Ara bé: el nacionalisme no començà atractar-se d’una manera acadèmica finsdesprés de la Primera Guerra Mundial. Ievidentment, això no fou casual: preci-

Josep Solves

Josep Solves Almela és professor de Sociologia a laUniversitat Cardenal Herrera-CEU. Aquest article ésuna síntesi de la primera part de la tesi doctoral del’autor, El pensament nacionalista valencià, UAB,Bellaterra, Barcelona, 1999.

Teories del nacionalisme

65sament era l’època en la qual el mapad’Europa s’intentava reconstruir atenent el«principi de les nacionalitats», i en la qualles colònies de les potències europees co-mençaven a emancipar-se del seu domini;s’havien fet ja més explícits que mai elsproblemes derivats de la possessió o no, dela construcció o de la destrucció, de comu-nitats nacionals, i era irrenunciable tractarel tema amb imparcialitat i solvència.

Una part considerable de la biblio-grafia s’ha entestat precisament a intentarclassificar, analitzar i jutjar les teories exis-tents per millorar els arguments i les me-todologies. Al nostre parer, d’entre totsaquests esforços, els més importants sónels d’Anthony D. Smith, Edward A.Tiryakian i Christophe Jaffrelot.2

Per moltes que siguen les diferènciesd’enfocament de tots aquests autors, unavisió conjunta de les seues classificacionsens ajuda a entendre que tota classificacióde les teories del nacionalisme ha de con-templar, si més no, tres hipòtesis: a) quehi ha una palesa imbricació entre les doc-trines nacionalistes i la història; b) queaixò es tradueix en una àmplia variabilitattant dels moviments nacionalistes comdels seus plantejaments teòrics; i c) que, enconseqüència, no és plausible fer gene-ralitzacions abusives sobre el nacionalismeamb la intenció d’obtenir-hi una teoriageneral del fenomen. Amb altres parau-les: que el nacionalisme s’hauria d’estudiarcas per cas.

Això no nega, però, una quarta ideafonamental que arrodoneix el marc teòricque usarem per exposar les principals teo-ries que han tractat d’explicar el naciona-lisme: que malgrat la versatilitat del feno-men, cal contemplar-lo sempre dins d’uncontext global; coincidim, en aquest sen-

tit, amb Andrés de Blas quan afirma quel’estudi de casos hauria de ser compatibleamb les pretensions d’una teoria generalorientada a complementar, millor que noa substituir, aquest tipus d’estudis.3

LES TEORIES SOBREEL NACIONALISME

Les dues grans idees de la nació, la liberal ila romàntica, la política i la cultural, s’ha-vien desenvolupat i complicat de tal ma-nera durant el segle XIX que la seua combi-nació entre si i amb altres idees com lademocràcia, l’alliberament, el racisme o eldarwinisme, havien fet d’aquestes un ob-jecte difícil d’aprehendre i d’explicar entermes aplicables a tots els casos. Això mo-tivà que l’estudi de les qüestions queenvolten la nació i el nacionalisme es fesmolt més acurat i exigent al llarg del XX.

I és que fins ara s’havien desenvolupatels conceptes de nació a través de múlti-ples reflexions sobre els problemes nacio-nals i les seues possibles solucions, lesquals s’havien intentat dur a terme en elterreny de la política. Però no s’havia de-senvolupat encara una tasca sistemàticad’estudi del fenomen en tota la seua com-plexitat per a oferir explicacions plausi-bles, i susceptibles d’un control metodo-lògic, de la seua gènesi i evolució.

Com ja hem avançat aquest enfoca-ment del problema –que acostuma a dir-se acadèmic– sols començà a donar fruitsen la dècada dels anys vint de la mà d’his-toriadors com ara Hans Kohn o CarletonHayes. Més o menys fins els anys seixanta,aquests autors –i altres com ara Boyd Sha-fer o Hung Seton-Watson– intentaren de-mostrar els postulats principals d’allò que

66s’ha anomenat «difusionisme»: conjuntd’hipòtesis que es podria resumir amb laidea que el nacionalisme és una ideologiainventada a l’Europa occidental durant laIl·lustració i que s’expandeix al llarg del se-gle XIX i del XX a la resta del planeta, la qualcosa implica afirmar que és ell qui crea lesnacions, i no a la inversa.

LES TEORIES HISTÒRIQUES O DIFUSIONISTES

En general, els treballs d’aquests autors sesituaren dins de la històrica de les ideespolítiques, amb l’objectiu de determinarl’origen intel·lectual de la teoria de la sobi-rania popular, procedent de Locke oRousseau, i del concepte mateix de nació,hereu més aviat de les idees de Herder. Ésl’època en la qual es forjà això que Tirya-kian va anomenar la «llegenda negra» delnacionalisme.4

Durant els anys seixanta, aquesta ten-dència explicativa fou mantinguda peltambé historiador Elie Kedourie, el qual,a més, ha passat a convertir-se en el símbolmés conspicu de la postura crítica i desmi-tificadora front a la ideologia nacionalista,a la qual considera responsable de granpart dels conflictes de la contemporaneï-tat. Un plantejament que recentment, hanrecollit alguns dels hereus del marxismeclàssic, però sobretot el propi Hobsbawm.Al nostre parer, tots aquests autors repre-senten una perfecta continuïtat científicaen el present de les idees reticents amb elnacionalisme que tant el liberalisme comel marxisme mantingueren al segle XIX.

Els autors d’aquest corrent d’anàlisi so-bre el nacionalisme que més s’han destacatper tots els intents de sistematització de lesteories són precisament Kohn i Kedourie.Com que tractar tots els autors amb el de-

tall que mereixerien allargaria massa lanostra exposició, amb el risc d’avorrir ellector, utilitzarem aquests dos, a través deles seues obres més emblemàtiques, com arepresentants del punt de vista difusio-nista. Ells –i sobretot Kohn– són, a més,els que estableixen els termes fonamentalssobre els quals ha discutit i continuadiscutint tota la teoria.

a) Hans KohnL’obra de qualsevol autor, i Kohn no

n’és cap excepció, s’entén molt més correc-tament si es contempla en les seues prò-pies circumstàncies. Pel que fa a aquesthistoriador, Tiryakian ha assenyalat que«como emigrado de la Europa central to-mada por la Alemania de Hitler, Kohnformaba parte de una generación de aca-démicos marcados por la imagen del na-cionalismo chauvinista, belicoso, antiinte-lectual y totalitario de los años treinta per-sonificado por Alemania, Japón e Italia».5

La primera obra important de HansKohn es va publicar el 1929 a Londresamb el títol de A History of Nationalism inthe East. Després vindrien moltes altresaportacions entre les quals destaquen Natio-nalism, Its Meaning and History, de 1955,o The Age of Nationalism: The First Era ofGlobal History, de 1962. Però el seu textmés conegut s’edità a Nova York a finalsde la Segona Guerra Mundial –el 1944–sota l’encapçalament The Idea of Nationa-lism. A Study in its origins and Background.6

La idea fonamental que intenta trans-metre Kohn en aquest magnífic llibre ésque l’època del nacionalisme representa elprimer període de la història universal ique aquesta fou precedida per una llargaera de civilitzacions i continents més omenys aïllats: el nacionalisme és, doncs,

67per a ell, un fenomen modern. Però –iaquest és el motiu de la seua obra– aquestfenomen, com la industrialització i lademocràcia, té les seues arrels en el passat:es va covar en l’Antiguitat; les condicionsque el feren possible durant els últims anysdel segle XVIII havien madurat molt detemps abans de convergir.

I quines són aquestes condicions? Se-gons Kohn, hi ha tres blocs d’idees queconfluïren en la Il·lustració i produïren elnaixement del nacionalisme: les idees polí-tiques que incloem sota l’epígraf de la«sobirania popular»; les idees al voltant dela «pertinença» a un grup i la lleialtatdeguda a ell; i la percepció d’una sèrie de«llaços objectius» comuns al grup –descen-dència comuna, territori, llengua, entitatpolítica, costums, religió– unida a la vo-luntat de distingir aquest grup de qualse-vol altra comunitat.

Segons Kohn, els fonaments d’aquestesidees començaren a desenvolupar-se ambels hebreus i els grecs antics i ressuscitarendurant el Renaixement i la Reforma; laseua forma té origen en l’Estat sobirà cen-tralitzat que construïren els monarquesabsoluts de l’Europa occidental; i la seuamanifestació més excelsa es donà durantles revolucions anglesa, americana i fran-cesa dels segles XVII i XVIII. Aquest feno-men –diu– fou aleshores un esperó de lallibertat; però avui és més aviat un elementd’opressió.

Després d’un acuradissim repàs a l’evo-lució d’aquestes idees a través de l’Anti-guitat i el cristianisme, l’autor explica quefou a mitjans del segle XVIII quan, a Fran-ça, la paraula patrie canvià de significat: noes tractava ja de la terra natal, digna d’esti-ma i respecte, sinó que ara designava unconjunt de persones que vivien en llibertat

participant en l’elaboració de la legislació ipreocupant-se pel seu propi destí: una nació.

Sense dubte, hi hagué una influènciaanglesa, però va ser França qui va esdeve-nir el primer i més poderós centre luminósdes del qual la democràcia s’irradià sobretot el continent; tanmateix –diu Kohn–,aquesta llum no era francesa, era una llumhumana en la qual una Europa nova estrobà a sí mateixa. El racionalisme –que enúltim extrem va fer insostenible l’abso-lutisme– tenia un missatge universal;estava en joc la causa de la humanitat, peraixò exigia una nova visió de la ciutadaniai de les seues relacions amb l’Estat. De talmanera que quan caigué el monarca el vasubstituir la voluntat general de Rousseau,un moi commun que representava la com-patibilitat de la voluntat del poble amb lade l’individu; una visió gens orgànica ninatural de la comunitat, sinó política.

Les idees angleses i franceses de llibertattingueren una manifestació excelsa en lacreació dels Estats Units. Allí coincidirenla tradició ideològica de llibertat, un caràc-ter juvenil, la pretensió d’establir lleis ra-cionals –que potenciaren la participació enla vida comuna, la igualtat i la pluralitat–i, sobretot, el sentiment de formar partd’una nova Israel. El dels Estats Units nofou un nacionalisme polític ni econòmic,sinó intel·lectual i moral: la nova nació esva convertir en la realització dels ideals delsegle, en un exemple; i com havia ocorre-gut amb Anglaterra i amb França, s’auto-contemplava i era vista pels altres com larepresentant puntera de la humanitat: erauna nació universal en cultura i missió.

I és aquí on aprofita Kohn per a situarel moment del naixement del nacionalis-me i per a distingir clarament entre elnacionalisme polític i el nacionalisme cul-

68tural, una distinció que li devem i que hatingut una gran transcendència teòrica.En el món occidental –diu–, l’aparició delnacionalisme fou un fenomen essencial-ment polític; tanmateix, fora d’Occident–i ací inclou l’autor el centre i l’est d’Eu-ropa– aquest no sols va sortir després, sinótambé en una etapa anterior de l’evoluciósocial i política; és per efecte d’aquestretard que aquest tipus de nacionalismetrobà la seua expressió en el camp cultu-ral, buscà la seua justificació i diferen-ciació en el llegat del propi passat i exaltàel fons primitiu i les peculiaritats de lestradicions en contrast amb el racionalismeuniversal occidental.

El nacionalisme alemany, per exemple–continua Kohn– canvià el concepte deciutadania pel més eteri i perillós de Volk,«poble». Encara que en termes d’exhorta-ció cultural i no política, s’atorgà unaenorme importància a l’idioma alemany–fins el punt d’associar la seua perfeccióestètica amb una superioritat moral– i almón fantàstic d’un passat imaginari lagrandesa del qual es devia exclussivamentals alemanys; de manera que no els caliacap exemple estranger: no ser alemany era,de fet, una traïció.

Però el problema –segons Kohn– nofou aquest, sinó que quan, a principi delXIX, s’intentà canviar aquesta actitud lite-rària i cultural en política, la Il·lustracióracional i liberal ja donava pas al roman-ticisme, amb el seu intrínsec irracionalis-me: el nacionalisme alemany –i tots els delseu tipus–, incapaç de trobar el seu puntde reunió en una societat o en un ordrelliure i racional, el trobà en la natura o enel passat. Allí va esdevenir central el queen Occident no fou sinó un culte secun-dari i sense cap arrelament popular.

De tal manera que a finals del segleXVIII i principis del XIX es desenvoluparena Europa dues concepcions de la nació:una «occidental», o democràtica, repre-sentada en principi pels casos d’Irlanda,els Països Baixos, Espanya, Portugal, Itàlia,Dinamarca, Noruega i Suècia, tots ellsfortament influïts per la Revolució france-sa; i una altra «oriental», més aviat cultu-ral o ètnica, que es manifestaria a Polònia,Hongria, Grècia, i els països eslaus –comBulgària, Croàcia, Eslovènia, Sèrbia, Ro-mania, etc–, poderosament marcats perl’herència de Herder.7

Tota Europa passà, doncs, per una crisien busca d’una regeneració social basada enmillors fonaments, nous conceptes de mo-ralitat pública i privada. Una crisi que jahavia sigut resolta pels països d’origenanglès i de la qual fou la Revolució france-sa el punt d’inflexió: abans, havien existitEstats i governs, després sorgiren les na-cions i els pobles. Si la vella Europa,excepte Anglaterra, s’esfondrà definitiva-ment arran d’aquesta crisi –diu Kohn– fouprecisament perquè no va saber compren-dre la transformació en tots els ordres queaquesta revolució suposava.

b) Elie KedourieNascut a Bagdad el 1926 i emigrat a

Anglaterra a finals dels anys quaranta, ElieKedourie fou professor al London Shoolof Economics fins els noranta. Filòsof, his-toriador i politòleg, la seua especialitat,l’Orient Mitjà, no li va impedir fer apor-tacions molt importants a altres camps,com ara, i sobretot, al de l’enteniment delnacionalisme.8

Kedourie, que –com dèiem– és l’altregran representant liberal d’aquesta correntdifusionista en l’explicació del nacionalis-

69me, va exposar les seues hipòtesis princi-pals en un text titulat parcament Nationa-lism, publicat a Londres el 1960. Les seuespretensions –reconegudes a l’epíleg quel’autor hi va afegir el 1984– eren fona-mentalment dues. En primer lloc, donaruna explicació històrica del fenomen coma doctrina, ja que per a ell aquest no és unsentiment inarticulat i present sempre,sinó una ideologia. En segon lloc, brindar-nos una panoràmica de les circumstànciesi conseqüències de la difusió d’aquestaideologia arreu del món.

Concretament, segons Kedourie, el na-cionalisme és una doctrina inventada aEuropa a principis del segle XIX que preténsubministrar criteris a una determinacióvàlida de la unitat de població adequadaper a disposar d’un govern exclusivamentpropi, per a l’exercici legítim del poder enl’Estat i per a l’organització justa de laSocietat Internacional.

Ara bé: com ha sigut possible –es pre-gunta– que tals idees hagen esdevingutgairebé inqüestionables? Per a Kedourie,això és conseqüència de dues revolucions–una pràctica i una teòrica– esdevingudesa Europa durant els segles XVIII i XIX. Laprimera d’elles, concretada paradigmàtica-ment en la Revolució francesa, s’encarregàd’introduir noves possibilitats en l’ús delpoder polític i transformà els fins en favordels quals podien treballar legítimamentels governants. La segona, fou el resultatde les idees que Kant, Herder i Fichtevessaren sobre les classes cultes europeesde la seua època.

De fet –diu–, aquestes idees, aplicadesa la política, alteraren molt dràsticamentel concepte de nació, la qual deixà de serun conjunt d’individus que manifestavenla seua voluntat respecte de la forma de

govern per a convertir-se en una divisiónatural de la raça humana a la qual Déuhavia conferit un caràcter únic i que elsseus membres tenien el deure de preservarpura i invariable. En el plànol polític, aixòduia a la conclusió que la millor organitza-ció d’aquesta nació era un Estat propi:s’havia arribat, per fi, doncs, a la idea del’«autodeterminació nacional».

Arran de tot això, Kedourie formulales seues postures més incisives: afirma, enprimer lloc, que no hi ha cap distincióclarament definida entre el nacionalismelingüístic i el racial: al cap i a la fi, ambdósutilitzen un element contingent per con-vertir-lo en essencial i, sobretot, per a asso-ciar-lo amb aspectes morals que res tenena veure amb ells.

En segon lloc, l’autor distingeix entrepatriotisme, xenofòbia i nacionalisme pera fonamentar la seua idea que el naciona-lisme és un fenomen estrictament políticderivat del pensament europeu dels dar-rers dos-cents anys. Si entenem el patrio-tisme com l’amor per la pàtria i la lleialtata les seues institucions i la xenofòbia coml’antipatia per l’estranger o el foraster i larepugnància a admetre’l en el propi grup,ens adonem que aquests són sentimentsuniversals coneguts per tota classe d’ho-mes, sentiments que no depenen d’unaantropologia particular i que no afirmencap doctrina peculiar de l’Estat o de larelació de l’individu amb ell. Tanmateix, elnacionalisme fa les dues coses: és una doc-trina completa que comporta un estilpolític particular.

Per això Kedourie pensa que és incor-recte parlar de nacionalisme britànic oamericà quan es descriu el pensament d’a-quells que recomanen lleialtat a les pròpiesinstitucions. Per a ell, el nacionalisme és

70una teoria política que utilitza criterisètnics com ara la llengua, la raça, o lareligió per a definir i intentar construir unEstat unitari políticament i culturalment;una teoria que, per cert, no és ni d’es-querres ni de dretes.

Segons l’autor, una variant d’aquestesidees de la nació es va estendre als païsosasiàtics i africans que sorgiren del procésde descolonització, els quals mantenienque els poders europeus en busca de mer-cats i matèries primeres barates van im-posar la seua dominació directa o influèn-cia indirecta en aquests territoris i que elseu alliberament possibilitaria la creacióde societats lliures i pacífiques.

Ara bé: Kedourie argumenta que nohi ha cap prova que ninguna d’aquestesvisions de la nació –l’europea i la colonial–s’haja materialitzat. Si es pretengués reor-denar l’Europa central i oriental en Estatssobirans nacionals i territorials, es produï-rien molts més conflictes dels que s’inten-taven solucionar.9 I pel que fa a les antiguescolònies, Kedourie afirma rotundamentque precisament aquests països són la pro-va més palesa que la independència nacio-nal no va necessàriament associada a ungovern eficient, just i humà. O encaramés: mostren que liberalisme i naciona-lisme són antagònics.

En conclusió, el nacionalisme és per aKedourie un substitut de l’ordre i la segu-retat perduts a principis de la modernitat.Però un mal substitut. Perquè en generalno soluciona els problemes del nostretemps o, fins i tot, els agreuja: dificulta lesrelacions humanes entre grups diferentsen zones mixtes, precisament allà on méscal que s’afavoresquen; tendeix a desba-ratar els possibles equilibris replantejantqüestions resoltes i renovant la lluita; lluny

d’augmentar l’estabilitat i la llibertat polí-tiques, proporciona tensió i odi mutu... Totaixò –diu– no és conseqüència d’una ideo-logia, però aquesta pot afavorir certes ten-dències històriques i socials en aquestsentit.

LES TEORIES SOCIOLÒGIQUES

Al llarg dels anys seixanta es van incorpo-rar a la tasca d’entendre i explicar el nacio-nalisme les ciències socials en general, i lasociologia en particular, les quals havienmantingut un discret «silenci» fins alesho-res. Un silenci relatiu, com ha demostratMontserrat Guibernau amb la seua expo-sició de les idees que la sociologia clàssicaaportà al respecte.10

Les teories sociològiques del naciona-lisme se centraren en l’anàlisi dels movi-ments d’alliberament nacional anticolo-nials que venien desenvolupant-se des delfinal de la Segona Guerra Mundial, i quehavien quallat durant els cinquanta, al’Àfrica, l’Orient Mitjà i Àsia. En general,aplicaren el paradigma de la modernitat aallò que consideraven com a processos de«construcció de les nacions» en l’anome-nat tercer món.

Smith classificà aquestes teories quefan la connexió entre el nacionalisme i lamodernització en dos tipus: a) aquellesque veuen el nacionalisme com una subes-pècie de les ideologies que sorgeixen de lamodernització i l’expansionen –dins de lesquals en trobaríem d’integradores (els mo-dels funcionalistes d’Smelser i Eisenstadti les teories de Halpern, Berger, Binder iKornhauser) i de conflictivistes (la marxis-ta de Worsley i la del «grup d’interès» deJ. H. Kautsky)–; i b) les que el veuen coml’element central del procés, on trobariem

71les teories de les comunicacions de Lerneri Deutsch, i aquelles que relacionen el na-cionalisme amb la industrialització, sobre-tot la de Gellner.11

Però, a finals dels seixanta, els movi-ments d’alliberament del tercer món dei-xaren de ser el centre d’interès prioritaridels estudiosos del nacionalisme perquècomençaren a manifestar-se amb força de-mandes d’autodeterminació al si de lessocietats que en el propi Occident pos-seïen estructures estatals molt desenvolu-pades i bastant estables des de feia segles.Aquestes demandes acompanyaven, defet, l’onada més àmplia de movimentssocials que vénien desenvolupant-se en elspaïsos més industrialitzats del món duranttota la dècada.

S’obria així una nova etapa en l’estudidel fenomen caracteritzada, com també haassenyalat Tiryakian, per una substancialmillora en els models i instruments d’anà-lisi utilitzats. Segons ell, durant aquestsanys es defineixen tres noves tendències enla investigació: a) la de veure el naciona-lisme com un fenomen de la modernitat i,fins i tot, com una opció racional delsactors, defugint la idea que es tracta d’unelement antimodernitzador i irracionalproposada pels difusionistes; b) la dedesenvolupar la vessant comparativa de lesrecerques, de manera que es relacione, perexemple, el nacionalisme amb la llengua oamb l’etnicitat; i c) la d’utilitzar metodo-logies quantitatives.12

Durant aquesta etapa es desenvolupenels arguments apuntats en les dècades an-teriors, sobretot a través de dos grans cor-rents: un que continuaria el constructi-visme i conflictivisme esbossats durant elsseixanta –i que es correspondria amb les«teories sociològiques» de la classificació

d’Smith–, el qual es dedicaria a analitzarla nació com una construcció; i un altre,que derivaria del primordialisme clàssicdels anys seixanta, i que contemplaria lanació més aviat com una dada.

Aquesta clara polarització dels puntsde vista analítics sobre el nacionalisme ésconseqüència directa que l’etnicitat s’hajaconvertit en el suprem referent del nacio-nalisme. És a dir, en aquesta etapa, lesanàlisis se centren en els aspectes culturalsperquè s’han adonat que són el principi iel final del fenomen. I és la causa que elpropi Smith, el 1984, agrupàs tot el ven-tall de teories desenvolupades des de finalsdels seixanta en dos grans grups: les cons-tructivistes i les primordialistes, encara queadmetés que ambdós plantejaments notenen perquè ser excloents.13

Segons Smith, les segones veurien l’et-nicitat com un estat cultural donat, pràcti-cament immutable i quasi natural, deter-minat per l’ascendència de cadascú i ambreferents, fins i tot, sociobiològics en elscasos més radicals. Les constructivistes–també anomenades «instrumentalistes» o«modernistes»–, la concebrien, tanmateix,com un conjunt maleable d’elements que,en el terreny pràctic, s’usarien en l’exercicipel manteniment de les fronteres.

És complicat fer un esquema absoluta-ment consensuat de les tendències i elsautors més representatius de cadascunad’elles. Però no podem renunciar a lesvirtuds que ens oferiria. De manera que,amb l’única intenció de presentar un pa-norama suficient sobre la reflexió al vol-tant del nacionalisme des de finals delsseixanta, defensarem ací que els argumentsprincipals de l’instrumentalisme es podenobservar en les obres d’Ernest Gellner–continuador de les teories sociològiques

72dels anys seixanta–, i d’Eric Hobsbawm–hereu del marxisme–; i que el primordia-lisme es pot explicar a través de les pro-postes dels autors que Jaffrelot ressenyasota aquest rètol, als quals es podria afegirel punt de vista d’un pensador de l’alçadad’Isaiah Berlin, el qual, tot i no ser unestudiós del nacionalisme, ens ofereix unamirada respectuosa amb la identitat des dela història de les idees.

a) La teoria d’Anthony SmithJa el 1971, al seu llibre tantes vegades

citat, i després de fer una meticulosa anà-lisi de les teories sobre el nacionalisme,així com dels conceptes fonamentals queenvolten la qüestió, Smith plantejava unmodel teòric que, desenvolupat al llarg deles tres dècades següents, constitueix l’es-quelet de la seua concepció del fenomen.

L’autor tria el cas del nacionalisme «èt-nic» per il·lustrar aquesta teoria. La clau dela seua anàlisi és el concepte d’Estat cien-tífic: en les seues paraules «una politeya queintenta homogeneizar a la población si-tuada dentro de sus confines con finesadministrativos, utilizando las técnicas ylos métodos científicos en aras de la “efi-ciencia”».14 Segons Smith, aquesta classed’Estat es caracteritza per haver rebut delsimperis i els Estats possessius l’esperit deconquesta i el cosmopolitisme, però s’i-dentifica sobretot pels trets personalistesd’anivellament i d’homogeneïtzació, here-tats en aquest cas dels Estats patrimo-nialistes europeus.

Smith afirma que aquest llegat dediscriminació, assimilació i anivellament-homogeneïtzació de la població es va es-tendre gradualment cap a l’Est gràcies al’impacte, durant els segles XVIII i XIX, deles revolucions científica i tècnica, quan

l’eficiència es va convertir en el criteri fo-namental del poder i l’estatus. L’Estat cien-tífic s’ha encarregat des de llavors de dis-soldre l’ordre tradicional allí on perduravamitjançant l’extensió dels coneixements ila dislocació de les velles explicacions i va-lors derivats de la religió.

I ací situa l’autor el problema de la«legitimació dual» per a la intelligentsia.En la consciència d’aquest grup ascendentapareix el dilema que suposa escollir, entrel’Estat o la religió, l’autoritat legítima.L’Estat científic és l’agent, així com el pro-ducte, del coneixement racional, la fussiódel poder i el valor, la fórmula política quepot usar els recursos de l’educació per aalleujar la misèria i la injustícia. Però aixòté un preu molt alt: la privatització de lareligió.

I evidentment, no sempre reacciona laintelligentsia de la mateixa manera front ala disjuntiva: pot, en primer lloc, adoptaruna postura tradicionalista i veure l’Estatcientífic com a occidental i aliè, i a la cièn-cia i la modernització com a pecaminosesi impotents; pot, per contra, comportar-sede forma assimilacionista i renunciar alsseus déus per transferir la seua fidelitat a lanova autoritat «efectiva»; o pot, finalment,ser reformista i adoptar les dues fontsd’autoritat –la tradicional i la nova– per-què les considera complementàries.

La conclusió d’Smith és, així, que elnacionalisme ètnic és la solució que la in-telligentsia adopta quan han fracassat lessolucions reformista i assimilacionista alproblema de la «legitimitat dual» i que allòvital en el naixement del moviment nacio-nalista és la confluència entre els «refor-mistes defensius» i els «assimilacionistesmessiànics» en una tal situació. Aixòexplicaria –diu– que el nacionalisme siga

73a un mateix temps integrador i divisiu,tradicionalista i modernista.

b) Teories primordialistesEls arguments principals d’aquest cor-

rent explicatiu deriven del que Jaffrelot haanomenat el «primordialisme clàssic»: lesidees esbossades pel sociòleg Edward Shilsen la dècada dels cinquanta i formuladesdurant els seixanta per l’antropòleg Clif-ford Geertz, els quals van insistir en lespossibles tensions entre les aspiracions aconstituir una societat moderna i la pres-sió dels vincles primordials com els llaçosde sang, la raça, la religió o els costums.

Aquests arguments primordialistes hansigut la base d’alguns estudis durant elsanys setanta, com ara els de Robinson so-bre el cas indi.15 Recentment, però, el pri-mordialisme s’ha vist complementat percertes explicacions més específiques, queJaffrelot divideix en tres grups o perspec-tives: les sociobiològiques, les sociopsi-cològiques i les etnonacionalistes.

La perspectiva sociobiològica estariarepresentada principalment per Pierre vanden Berghe, el qual retrauria al primor-dialisme clàssic que es limite a constatar lanaturalesa fonamental del sentiment ètnicsense oferir cap explicació que siga així.Des d’una perspectiva evolucionista,aquest autor intenta demostrar que elssentiments ètnics i racials són l’extensiód’aquells que deriven del parentiu, delqual es pot deduir, al seu temps, un sen-timent comunitari atàvic; aquest senti-ment està amenaçat pel fet de la moder-nització i és per això que s’utilitzen lesmarques ètniques per a paliar el risc d’ex-tinció i perpetuar l’endogàmia grupal.

La perspectiva sociopsicològica hauriasigut apuntada per autors com Milton

Gordon o Harold. R. Isaacs. El primer,hauria incidit en el fet que la construcciódel jo ha esdevingut el tema dominant deldesenvolupament de la personalitat i deles interaccions humanes, així com en laidea que l’etnicitat es un fet incorporat aljo perquè, a diferència del que ocorre ambla classe social, és impossible desfer-se d’ella.Isaacs coincideix amb aquest plantejamentquan defineix l’etnicitat com

el conjunto preexistente de los legados eidentificaciones que todo individuo com-parte con otros desde el momento de sunacimiento por el azar de la familia en laque ha nacido en un momento dado en unlugar dado.16

El «fixisme» d’aquests primordialismesha estat criticat per una sèrie d’autors quesubratllen el caràcter canviant de l’identi-tat ètnica, però que utilitzen dades cultu-rals com l’enfrontament amb «els altres»per a entendre el problema del naciona-lisme, la qual cosa els distingeix dels autorsconflictivistes, d’inspiració més materialis-ta. Aquesta perspectiva, que s’ha anome-nat «etnonacionalista», es pot trobar en lesobres de Fredrik Barth, Walker Connor oJohn Armstrong, entre d’altres.

ISAIAH BERLIN

Isaiah Berlin va nàixer a Riga –Letò-nia– el 1909, però la seua família es vatraslladar a Anglaterra quan ell tenia dotzeanys. Estudià a la Universitat d’Oxford,d’on fou professor durant molts anys i vaser president de l’Acadèmia Britànica. És,abans que qualsevol altra cosa, un filòsofde les idees, així com un dels màxims ex-ponents del pensament liberal contempo-rani, des del qual s’ha adscrit a la concep-

74ció plural dels valors. Ha dit de si mateixque «tot i que m’he anglitzat força, sóc unjueu rus».17

Com hem advertit, Berlin no és prò-piament un especialista en el tema delnacionalisme, però sí un dels grans filòsofspolítics del segle XX i un autor significatiuen la història de les idees. Les seues clausinterpretatives coincideixen substancial-ment amb les de Kedourie en el sentit delimitar el camp d’estudi al nacionalismecultural, però li atorga una major atenció al’etnicitat en tant que pensa que els homeses formen en un determinat context social.

El seu punt de vista concret sobre laqüestió que ens interessa el podem extrau-re de la lectura del seu assaig «Nationa-lism. Past Neglected and Present Power»,publicat el 1979 i recollit posteriorment alllibre Against the Current.18

Allí ens explica Berlin que una de lescoses que ens ensenya la història de lesidees és que aquestes no són sempre lesmateixes ni signifiquen el mateix. Algunsvalors de la nostra cultura actual –com perexemple la integritat i la sinceritat, l’opi-nió segons la qual la diversitat és desit-jable, la idea de tolerància o la noció degeni– tenen el seu origen al segle XVIII.

La preocupació per la història, posemper cas, és un fenomen recent. Fou el fetque durant el segle XIX cresqués especta-cularment el nombre dels estudis històricsel que va atraure l’atenció, precisament,sobre el fenomen del canvi i la novetat.D’aquí l’interès per part del pensament del’època –de Condorcet a Marx– en desco-brir les lleis que governen el canvi social.El segle s’omplí d’utopies i prògnosisliberals, socialistes i tecnocràtiques, totesles quals exigien una Gemeinschaft pretè-rita «en bona part imaginària».

El segle va ser dominat a Europa perun moviment tan influent que només unesforç conscient de la imaginació pot con-cebre un món sense ell: el nacionalisme.Però per estrany que semble –diu l’autor–,cap pensador significatiu, excepte potserMoses Hess, no li va augurar un futur onrepresentàs un paper més dominant enca-ra. La causa de tal actitud és –segons ell–que els autors pensaven que el nacionalis-me desapareixeria quan ho fes l’opressióque l’havia provocat.

Com s’explica això? Abans de contes-tar la pregunta, Berlin apunta una sèried’idees sobre l’origen del nacionalismeeuropeu com a estat d’esperit; no del sen-timent nacional com a tal –relacionat ambla xenofòbia i el patriotisme– que segonsell hauria existit sempre, sinó de la doctri-na conscient reconeguda com a força i arma,sentit en el qual sembla que no va existirni en el món antic ni en l’Edat Mitjana.

Berlin entén el nacionalisme com unaideologia que reuniria les següents convic-cions: primera, que els homes pertanyen aun grup humà particular i que la forma devida del grup difereix de la d’altres grups;segona, que la forma de vida d’una socie-tat és semblant a la d’un organisme biolò-gic –en el sentit que no pot ser formatartificialment– i que allò que aquest orga-nisme necessita s’integra en unes metescomunes que són valors suprems; tercera,que aquests valors han de seguir-se noperquè siguen bons o perquè condues-quen a la virtut, la felicitat o la justícia,sinó perquè són els del meu grup; i quarta,que les exigències de la nació tenen unaprimacia absoluta davant pretensions ri-vals d’autoritat o lleialtat.

Potser el nacionalisme siga una respos-ta a l’actitud del menysteniment o menys-

75preu cap als valors tradicionals d’unasocietat, el resultat d’un orgull ferit i d’unsentiment d’humiliació –sobretot entre elsseus membres més conscients. Però l’autorno creu que les coses siguen tan senzilles:des de temps immemorials hi ha hagut co-munitats culturals i agressions contra ellesi tanmateix això no havia produït reac-cions específicament nacionalistes fins lamodernitat.

Cal, per tant, alguna cosa més quel’agressió:

la societat ha de tenir, almenys, potencial-ment un grup o classe de persones que esti-guen a la recerca d’uns focus per a la lleialtato l’autoidentificació o, tal vegada, d’unabase per al seu poder, que ja no poden pro-porcionar les forces anteriors de cohesió.

I encara més:

ha de tenir, almenys en el cap d’alguns delsseus membres més sensibles una imatge desí mateixa com a nació, si més no en em-brió, en virtut d’algun factor o factorsd’unificació general.19

Tot això –diu– era present en la con-cepció romàntica de la política, és a dir, enel nacionalisme, en el qual interpreten unpaper fonamental els intel·lectuals.

El nou focus aglutinant pot ser una clas-se social, un partit polític, una església o elpropi centre de poder. Però res no ha sigutmés poderós com a força unificadora quela nació: «i quan la nació s’uneix amb al-tres focus de devoció –raça, religió, classe–el seu atractiu té una força sense parió».20

Però cap dels profetes del segle XIX vaanticipar aquesta força. Per què? L’autorpensa que s’ignorà un fet que tal vegadanomés Durkheim va percebre clarament:

que la destrucció de l’ordre tradicional perla centralització i la «racionalització» buro-cràtica va privar un gran nombre d’indivi-dus de seguretat emocional i social, la qualcosa va fer necessària una política delibe-rada de compensacions psicològiques.Però aquest buit no es va omplir ni perassociacions professionals, ni per partitspolítics, ni pels mites revolucionaris, sinópels vincles antics i tradicionals i per insti-tucions o dirigents que funcionaven coma encarnacions de la Gemeinschaft.

Aquest sentiment fou explotat delibe-radament per partits i polítics, però estavaallí: no fou inventat. L’autor no diu quefóra inevitable, però es va produir. Perquèno es va percebre la seua importància? Enpart, a causa de la interpretació whig, tandifosa entre els historiadors il·lustrats, tanliberals com racionalistes, la qual pensavaque la modernitat tendia a acabar amb lesdiferències entre els homes, no a afavorirallò que els diferencia.

c) Teories constructivistesEn contra de les explicacions primor-

dialistes, les teories instrumentalistes afir-men que la nació és una construcció huma-na –material i/o ideològica– i que es tractad’un fenomen relacionat amb els processoscaracterístics de la modernitat. Jaffrelot hadividit les anàlisis que es recolzen sobreaquest paradigma en dos grups: les conflic-tivistes i les de l’escola del Nation-Building.

Les primeres serien aquelles que rela-cionarien el nacionalisme amb conflictesproduïts per la modernització. D’entretotes elles, pensem que les més destacablessón el model d’Ernest Gellner, per unabanda, i els intents per actualitzar els plan-tejaments marxistes, per l’altra. Com hemavançat, al nostre parer, aquest darrer cor-

76rent està perfectament representada per lesobres d’Eric Hobsbawm. Els constructi-vistes del Nation-Building, pel seu costat,continuarien els plantejaments de Deutschi, encara que reconeixem que Rokkan ésun bon exponent, creiem que les idees delpropi Hobsbawm ens ofereixen un exemplesuficient del que defensa aquest corrent.

ERNEST GELLNER

El filòsof i antropòleg social britànic,d’origen txec, Ernest André Gellner, vanàixer el 1925 i va morir el 1995. Fouprofessor de la càtedra William Wysed’Antropologia Social a la Universitat deCambridge i director del Centre per al’Estudi del Nacionalisme de la Univer-sitat Centreuropea de Praga. El seu primertext important és Thought and Change, deprincipis dels seixanta; però l’aportacióque Gellner ha fet a les darreres tendènciesd’estudi s’hauria d’extraure, òbviament, dellibres més recents. Pensem que una bonaopció és Nations and Nationalism, pu-blicat el 1983.21

Per a Gellner, el nacionalisme és, fona-mentalment, un principi polític que man-té que ha d’haver una coherència o unacongruència entre la unitat nacional i lapolítica, o dit d’altra manera, que els lí-mits culturals no s’han de contraposar alsestatals. Com a principi –diu– es pot fona-mentar en un esperit ètic «universalista» icom a ideari pot recolzar-se en diversosbons argument: la necessitat de salvaguar-dar la diversitat, la garantia d’un sistemapolític internacional pluralista, la lluitaper la disminució de les tensions internesd’un Estat...

Però –segons Gellner– en general elnacionalisme no atén aquestes preten-sions: «a menudo el nacionalismo no ha

sido en la realidad ni tan afablemente ra-zonable ni tan racionalmente simétrico».22

De fet, l’autor pensa que no hi ha espai enel món per a totes les nacions potencials i,per tant, és gairebé impossible l’existènciad’un nacionalisme amable i imparcial.

Ara bé: aquesta percepció del naciona-lisme no ens hauria de dur a errors de con-cepció. Per a Gellner, el nacionalisme noté les seues arrels en la natura humana, niés –com va dir Kedourie– el fruit d’unadoctrina aberrant derivada de les ideesd’un cert grup d’intel·lectuals de l’Europacentral dels segles XVIII i XIX. No és tampocel resultat d’un excés emocional. El nacio-nalisme és més aviat la manifestació externad’una profunda modificació en les rela-cions entre el govern i la cultura; una mo-dificació que és, a més, inevitable.

Segons Gellner, la pregunta fonamen-tal que ens hauríem de fer és la següent:com és possible que la idea de la nació hajaesdevingut tan òbvia quan no ho és enabsolut? Avui un home que no tinga nacióno cap en les nostres societats. Per a ell, elfet que les nacions es perceben com unanecessitat, i no com una contingència his-tòrica, és l’essència del problema del na-cionalisme.

La hipòtesi fonamental de l’autor és queen una societat industrialitzada s’imposa lanecessitat d’una formació homogènia detots els individus –a través fonamen-talment de l’educació nacional– per ga-rantir-ne la mobilitat laboral de tots, i queés precisament aquesta homogeneïtat en lacultura la que determina, al seu temps,que el nacionalisme es faça inevitable.

En aquest tipus de societats, predomi-nants des de la revolució industrial, s’im-posa per primera vegada en la història l’úsnormal i generalitzat d’una comunicació

77explícitament i mòdicament precisa. I elgrau d’alfabetització i de competència tèc-nica que això exigeix és tan elevat que nopot ser proporcionat per les unitats deparentiu o locals. Sols el pot donar un sis-tema d’educació «nacional» modern. Defet –dirà Gellner– és precisament la pirà-mide d’aquest sistema la que fixa les di-mensions d’una unitat política viable.«Actualmente, es más importante el mo-nopolio de la legítima educación que el dela legítima violencia».23

Donat que les possibilitats d’ocupació,dignitat, seguretat i autoestima depenende l’educació, l’home ja no és lleial a capmonarca, terra o fe, sinó a una cultura. I solsl’Estat, a través de l’educació nacional, potavui mantenir i controlar una funció tanimportant i primordial com és la de garan-tir aquestes possibilitats, dignitat, segure-tat i autoestima.

En conclusió, per a Gellner el naciona-lisme no és un invent d’intel·lectuals fe-brils, i la nació no és una bella dormentque espera que la desperte un príncep blaunacionalista. Les nacions no són una cosanatural i els Estats nacionals no han estattampoc l’evident destí final dels grups èt-nics o culturals. Irònicament, el naciona-lisme, en els seus propis termes, és assom-brosament dèbil en tant que la majoria deles nacions potencials –les comunitatsdiferenciables i latents que podrien reivin-dicar la seua condició de nació– ni tan solsfan sentir la seua veu. És en els termes enels quals el presenta Gellner que podemconcebre el nacionalisme com una forçamolt poderosa, encara que no única niirresistible.

En la mesura que la modernització re-corre el planeta, quasi tot el món, en unmoment donat, es pot sentir injustament

tractat. Doncs bé, si pot identificar els cul-pables d’aquesta situació com a membresd’una «nació» diferent a la seua i a un nú-mero suficient de víctimes com a conna-cionals, aleshores surt un nacionalisme. Siaquest triomfa, cobra vida una nació.

Front a la modernitat –conclou–, elsEstats i les elits trobaren en el naciona-lisme l’instrument que facilitava el creixe-ment econòmic, la integració social i lalegitimació de l’estructura de poder. Al re-vés del que pensava Marx, en el mónmodern la societat sencera ha passat a or-ganitzar-se al voltant de la cultura nacio-nal. El nacionalisme no és, per tant, unasimple invenció, com defensà Kedourie,sinó una invenció interessada i funcional.

ERIC HOBSBAWM

Eric Hobsmawm va nàixer a Alexan-dria el 1917, quan Egipte era colòniabritànica. Per part de pare, descendeix dejueus polonesos emigrats a Anglaterra itraslladats en part a les colònies. La seuamare era austríaca, procedent, per tant,d’una entitat politicoestatal, l’Imperi delsHabsburg, a punt de desaparèixer de lahistòria. Educat a Viena i Berlin, es va ads-criure al comunisme en l’época del feixis-me i abandonà Alemanya quan Hitlerocupà el poder. Les seues obres sobre elnacionalisme són d’una gran influència.Veurem quin és el seu plantejament deltema a través del text Nations and Natio-nalism since 1780, publicat per primeravegada el 1990.24

Al nostre parer, la pretensió fona-mental d’Eric Hobsbawm en afrontar elproblema del nacionalisme és sentar lesbases que puguen fonamentar una anàlisidel fenomen en qüestió basada en els fetsmateixos més que no en els desigs o els

78ideals de l’analista. I des d’aquest planteja-ment, les conclusions a què arriba –lesidees fonamentals que, de fet, ens intentaexposar– són principalment tres.

En primer lloc, que la nació és un fe-nomen modern i, sobretot, europeu: elssentiments o pensaments pretesament na-cionalistes previs a la modernitat –allò quel’autor anomenarà el «protonacionalismepopular»– no s’han de confondre amb elnacionalisme estrictament parlant; i, peraltra banda, els nacionalismes no europeuspresenten, en general, característiquespròpies que ens fan dubtar de la possibi-litat d’englobar-los dins del concepte de«nacionalisme».

En segon lloc, que el nacionalisme pa-teix una mutació a finals del segle XIX –amans, sobretot, de la petita burgesia–, demanera que, de ser una ideologia unitàriai alliberadora, esdevé un plantejamentexcloent i opressiu. I, en tercer lloc, que enl’actualitat, malgrat les aparences, el na-cionalisme no és cap força històrica entant que no aporta solucions viables alsproblemes reals de la humanitat o, fins itot, dificulta el seu abordament.

Ara bé: si tot això és veritat, per què icom un concepte com el «patriotisme na-cional», tan allunyat de l’experiència realde la majoria de les persones a finals delsegle XVIII, es va convertir tan ràpidamenten una força política tan poderosa? Laresposta que aporta Hobsbawm és que elsEstats i els moviments nacionalistes po-dien mobilitzar certs sentiments de per-tinença col·lectiva que ja existien i quel’autor anomena «protonacionals».

Però –com dèiem–, Hobsbawm inten-ta fonamentar una crítica del naciona-lisme actual basada en el fet que és unaideologia –produïda sobretot per la por–

que no aporta solucions als problemes delmón contemporani i que, per tant, haperdut força històrica. En l’actualitat–diu– es troben en formació més Estatsdels que s’han construït al llarg de tot elsegle XX, sobretot arran de la desintegracióde la URSS i de Iugoslàvia. Tanmateix, lesqüestions actuals no són noves, sinó mésaviat aquelles que no es van resoldre el1918, ni indiquen una extensió del feno-men nacionalista, ja que, en general, es de-senvolupen al si europeu. Donar-li, peraltra banda, al nacionalisme actual uncaràcter històric rellevant seria oblidar queés beneficiari de l’autorreforma de la URSS

–la qual es desintegrà per les seues dificul-tats econòmiques i no per les tensions na-cionals internes–, així com que Alemanyas’unificà per causes externes.

El nacionalisme, doncs, per moltindefugible que parega, ha deixat de ser laforça històrica que fou en el període queva de la Revolució francesa fins la desco-lonització; sobretot, perquè no té projectehistòric: intenta recrear un model polític–el mazzinià– inviable als nostres dies desd’un punt de vista realista; no té res aveure amb els problemes de finals del segleXX –per exemple, la creixent necessitat derelacions entre persones diferents produï-da pels processos migratoris de la nostracontemporaneïtat o els problemes ecolò-gics que afecten tota la humanitat...–, elsquals no soluciona o, fins i tot empitjora.

Per a l’autor, el nacionalisme d’avui noés sinó un crit de fúria o temor, un intentd’establir barricades per protegir-se delsforts i rapidíssims canvis de les societatsmodernes, una paranoia política produïdapels forts moviments de població i elscanvis econòmics traumàticament radi-cals. És la darrera opció d’una comunitat

79desesperada: perquè, com ha dit Hroch,«cuando la sociedad fracasa, la nación apa-rece como la garantía última».25

ÚLTIMES TENDÈNCIES

Andrés de Blas ha constatat recentmentque les darreres tendències en l’anàlisi delnacionalisme es poden dividir en tresgrups: a) les que estudien la relació entreles identitats nacionals contemporànies iles identitats col·lectives preexistents, pro-blema apassionant sobretot per als histo-riadors; b) les anàlisis dels processos denacionalització o «etnicització» de seg-ments socials que acaben convertint-se ennacions, prestant especial atenció a les elitsque dirigeixen eixos processos; i c) aque-lles que escorcollen les funcions o finali-tats a les quals serveix el nacionalisme, unaqüestió de gran dificultat atesa la ja tantesvegades esmentada versatilitat política delfenomen.26

Pel nostre costat, pensem que, en totcas, les últimes temptatives d’estudi deltema es caracteritzen, sobretot, per la seuapreocupació, molt més acusada que mai,per la relació entre nacionalisme i etni-citat. Sembla obvi que això té a veure ambles manifestacions del nacionalisme en elsi de les societats desenvolupades d’occi-dent des de finals dels anys seixanta, ambl’onada posterior de fenòmens nacionali-taris arran de la desintegració de la UnióSoviètica i, finalment, amb la proliferacióabsolutament generalitzada d’aquestaideologia i dels seus comportaments en elsdarrers anys; fets tots ells que l’han con-vertida, segurament, en el punt de vistahegemònic del món contemporani.

En contra de totes les previsions, comja va dir Isaiah Berlin, el nacionalisme és

avui un fenomen dominant. I ho és, so-bretot, per les seues relacions amb el pro-blema de la identitat individual i col·lec-tiva en el context de les societats modernesi del món globalitzat dels nostres dies.

Com hem vist, al llarg dels vuitantas’havia incrementa progressivament l’inte-rés per aquestes qüestions: l’evolució queha seguit l’obra d’Anthony Smith és para-digmàtica en aquest sentit. La identitat iels seus problemes s’han situat, de fet, enel centre de les preocupacions d’aquellsque intenten donar compte del fenomen ila bibliografia resultant és molt mésacurada en els termes i les hipòtesis preci-sament perquè és conscient de la com-plexitat que envolta tota la qüestió.

En els darrers anys, doncs, els estudis iles reflexions intenten delimitar millor elsconceptes i, sobretot, atendre els casos quevan produint-se per incorporar-los a lacomprensió general de l’assumpte senseperdre de vista la seua pluralitat. Al nostreparer, els elements característics d’aquestesdarreres explicacions són dos. Primer, l’ac-cent en la clàssica distinció entre nació iEstat, per a entendre millor les diferènciescorrelatives entre «nacionalisme d’Estat» i«nacionalisme de les nacions sense Estat».I segon, la contextualització dels processosconcrets en el marc de la globalització.

Aquestes hipòtesis no són noves, peròmai havien estat el centre de la qüestió.Com acabem de dir, creiem que la raó del’interès prioritari per aquestes qüestionsés precisament el fet que la identitat –o lesidentitats– haja esdevingut el problemateòric fonamental de la contemporaneïtat.

Avui és la tendència principal. Segura-ment la iniciaren les obres d’Anderson id’Smith. En Imagined Communities, del1983, el primer ja plantejava el problema

80de la globalització i la perdurabilitat de lesètnies. I Smith fixa l’etnicitat com la claudel problema també per aquells anys; peraixò des de llavors els seus llibres versenfonamentalment sobre la relació entre na-ció i ètnia: The Ethnic Revival in the Mo-dern World, del 1981; The Ethnic Originsof Nations, del 1986; o National Identity,del 1991.

Després s’ha anat imposant fins la seuahegemonia actual. Un bon exemple d’a-questa perspectiva sobre el nacionalismeens l’ha oferit recentment MontserratGuibernau amb el seu llibre ja citat Natio-nalisms; però és un punt de vista que do-mina també, encara que des de plante-jaments diferents, les propostes d’IgnasiÀlvarez Dorronsoro en Diversidad culturaly conflicto nacional, del 1993; de M. Kea-ting en Naciones contra el Estado i de W.Kymlicka en Ciudadanía multicultural,ambdós de 1996; o de Francisco Letamen-día en Juego de espejos, del 1997, per citarnomés uns quants autors representatius.27

Segurament, però, qui ha dut recent-ment més lluny aquesta vessant de l’anàlisiha estat Josep Ramon Llobera, el qual, enel seu llibre El dios de la modernidad, haintentat demostrar que l’etnicitat de ca-dascuna de les grans àrees culturals d’Eu-ropa occidental ja estava bastant desenvo-lupada a l’Edat Mitjana, i, sobretot, quefou aquesta etnicitat la base fonamentalsobre la qual es construïren les nacionsmodernes respectives.

A TALL DE CONCLUSIÓ

Aquest és, només, un breu repàs a lesteories que considerem «imprescindibles»per a un apropament al fenomen del

nacionalisme. Tot i acceptant, això sí, quesón discutibles tant la nòmina d’autorsescollits, com l’exposició de cadascuna deles seues argumentacions. Com hemapuntat al principi, es tracta, en tot cas,d’encetar una tasca de revisió i reflexióindefugible en un context com el nostre.

Per a fer-ho, i sense ànim d’exhaus-tivitat, voldríem concloure aquest articleapuntant una sèrie d’idees que, pensem, esderiven de la seua lectura, i que ens podenajudar a resoldre les grans preguntes que,des del principi, s’ha fet la teoria al voltantdel nacionalisme.

1) Una d’aquestes qüestions ha estat lanaturalesa unitària o plural de la ideologianacionalista. En aquest punt, la majoria deles teories han vist, sota la varietat dels ca-sos, un plantejament ideològic que podemanomenar «nacionalisme»; i moltes d’elless’han esforçat, fins i tot, per explicitar unaformulació d’aquest substrat comú.

2) Quant a la historicitat del fenomen,i sobretot a la seua gènesi, la tendènciapredominant és la que defensa que estracta d’una ideologia moderna. És més, lafrontal discrepància amb aquest correntque es podria trobar a l’obra de Llobera ésmerament aparent, ja que la seua hipòteside la longue durée –la idea que les nacionsd’Europa tenen el seu origen a l’EdatMitjana– afecta només al concepte de na-ció, no al de nacionalisme.

3) Finalment, i pel que fa a la conside-ració ètica d’aquesta ideologia, s’observaque la divisió entre constructivistes i pri-mordialistes continua associada, respec-tivament, amb les postures crítiques icomplaents sobre el nacionalisme. Aixòno és una «necessitat teòrica», però síun fet. ❐

81 1. E. Hobsbawm, Naciones y nacionalismo desde 1780,

Editorial Crítica, Barcelona, 1992, p. 10. 2. A. D. Smith, Las teorias del nacionalismo, Península,

Barcelona, 1976, i Nationalism and Modernism,Routledge, Londres, 1998; E. A. Tiryakian, «Na-cionalismo, modernidad y sociología», en A. Pé-rez-Agote (ed.), Sociología del nacionalismo, Uni-versidad del País Vasco-Gobierno Vasco, Bilbao,1989, pp. 143 i ss.; i C. Jaffrelot, «Los modelosexplicativos del origen de las naciones y del nacio-nalismo. Revisión crítica», en G. Delannoi, i A.Taguieff, (comp.), Teorías del nacionalismo, Paidós,Barcelona, 1993, pp. 203 i ss. Vegeu també J. R.Llobera, Recent Theories of Nationalism, Institut deCiències Polítiques i Socials, Working Papers, Bar-celona, 1999.

3. A. de Blas Guerrero, Enciclopedia del nacionalismo,Tecnos, Madrid, 1997, p. 342.

4. E. A. Tiryakian, «Nacionalismo, modernidad y so-ciología», op. cit., p. 153.

5. E. A. Tiryakian, op. cit., p. 155. 6. Les referències exactes són: H. Kohn, A History of

Nationalism in the East, Londres, 1929; Nationa-lism, Its Meaning and History, Princeton, 1955;traducció castellana: Nacionalismo. Su significado ysu historia, Paidós, Buenos Aires, 1962; i The Ageof Nationalism: The First Era of Global History,Nova York, 1962. L’edició que utilitzarem ací deThe Idea of Nationalism. A Study in its origins andBackground, és Historia del nacionalismo, Fondode Cultura Económica, Mèxic, Madrid, BuenosAires, 1984 (1949).

7. Kohn fa una anàlisi de cadascun d’aquests casos.Vegeu op. cit., pp. 379 i ss.

8. Vegeu S. Kedourie (ed.), Elie Kedourie CBE, FBA

1926-1992, Frank Caas, Londres, 1998. 9. S’ha de fer notar ací que Kedourie expressa aquestes

afirmacions el 1960. La desintegració de la URSS ila guerra a Iugoslàvia han demostrat que erenprofètiques.

10. M. Guibernau, Los nacionalismos, Ariel, Barcelona,1996, pp. 15 i ss.

11. Vegeu Smith, Las teorías..., op. cit., capítols, III a VI.

12. E. A. Iryakian, «Nacionalismo, modernidad y socio-logía», op. cit., pp. 156 i ss.

13. Per a una revisió d’aquests termes, vegeu W. Dou-glas, «Crítica de las últimas tendencias en el análi-sis del nacionalismo», en A. Pérez-Agote (ed.), So-ciología del nacionalismo, op. cit., pp. 95 i ss.

14. Smith, Las teorías..., op. cit. p. 320.15. F. Robinson, «Nation formations: the Brass Thesis

and Muslim Separatism», en Journal of Common-wealth and Comparative Politics, novembre de 1977.Vegeu també Separatism among Indian Muslims,Cambridge University Press, Cambridge, 1974.

16. H. Isaacs, «Basic group identity: the idols of thetribe», en N. Glazer i D. Moynihan (comp.),Ethnicity. Theory and Experiences, Harvard Uni-versity Press, Cambridge (Mass.), 1975, pp. 29 iss. Vegeu també M. Gordon «Toward GeneralTheory of Racial and Ethnic group Relations»,ibid., pp. 84 i ss.

17. I. Berlin, Nacionalisme, Tàndem, València, 1997, p.86.

18. I. Berlin, Against the Current. Essays in the History ofIdeas, Hogart Press, Londres, 1979.

19. Ibid., pp. 41 i 42.20. Ibid., p. 47.21. E. Gellner, Naciones y nacionalismo, Alianza Univer-

sidad, Madrid, 1988.22. Ibid., op. cit., p. 14.23. E. Gellner, op. cit., p. 52.24. E. Hobsbawm, Naciones y nacionalismo desde 1780,

op. cit. Vegeu també La obra de un historiador: E. J.Hobsbawm, monogràfic de la revista Historia So-cial, 25, Alzira, València, 1996.

25. Citat per E. Hobsbawm, op. cit., p. 183.26. A. de Blas, Enciclopedia..., op. cit., p. 141.27. I. Àlvarez Dorronsoro, Diversidad cultural y conflic-

to nacional, Talasa, Madrid, 1993; M. Keating,Naciones contra el Estado. El nacionalismo de Cata-luña, Quebec y Escocia, Ariel, Barcelona, 1996; W.Kymlicka, Ciudadanía multicultural, Paidós, Bar-celona, 1996; i F. Letamendía, Juego de espejos.Conflictos nacionales centro-periferia, Trota, Ma-drid, 1997.

82

El nacionalisme és un fenomen com-plex, que precisa, per això mateix, d’unaaproximació interdisciplinària a l’hora deser estudiat. En aquest sentit, les pàginessegüents pretenen aportar de forma moltcondensada una visió del tema des d’unade les disciplines que més ha reflexionatsobre la qüestió en els darrers anys: la geo-grafia humana. Abans, però, convé fer al-guns aclariments, així com dedicar unpetit apartat al concepte de nacionalismeque aquí s’adopta.

En primer lloc, sembla més convenientreferir-nos «als nacionalismes» que no pas«al nacionalisme». Se’m fa difícil parlar delnacionalisme en abstracte, com a categoriaideològica allunyada de tota referència so-cial, espacial i temporal. En parlem sovinten singular, perquè és més còmode imenys feixuc, però hem d’admetre que noexisteix un únic nacionalisme, sinó molts idiversos i que llurs respectius papers polí-tics han variat al llarg de la història d’acordamb els seus corresponents contextosgeogràfics.

EL CONCEPTEDE NACIONALISME

Entenc el nacionalisme com aquell con-junt d’expressions ideològiques que inten-ten que una comunitat sigui reconegudacom un tot i que s’identifiqui a si mateixai en relació a l’«altre» com a diferent, a tra-vés de l’adhesió a tot un conjunt de sím-bols, de valors, de tradicions. L’entenccom una ideologia política i cultural quepersegueix uns objectius determinats,bàsicament polítics, a través d’un ampliespectre d’enfocaments i estratègies.

Lligo, per tant, el nacionalisme al fetpolític i ideològic, la qual cosa em porta avincular-lo, inevitablement, a la moderni-tat, almenys pel que fa als seus orígenscronològics. En aquest punt discrepariadels qui en busquen orígens més llunyans(fins i tot medievals) i m’aproparia més ales posicions que entenen el nacionalismecom un producte de la modernitat i el vin-culen a l’emergència i consolidació del’Estat-nació.

Em plantegem també molts dubtesaquelles interpretacions que, a l’hora d’es-tudiar el fenomen nacionalista, nomésposen l’èmfasi en un dels seus vessants,com la cultura o la classe social. En relacióamb la cultura, el nacionalisme defensasovint la necessària congruència entre la

Joan Nogué

Joan Nogué és catedràtic de Geografia Humana de laUniversitat de Girona i autor, entre altres, del llibreEls nacionalismes i el territori (1991).

El nacionalisme des de la geografia

83unitat cultural i la política. Moltes con-cepcions del nacionalisme consideren quel’organització política s’ha de correspon-dre necessàriament amb l’existènciad’unitats culturals homogènies i que had’existir, sempre i en tot moment, unitatcultural entre governants i governats. Enun món globalitzat i interconnectat comel d’avui, això és cada cop més discutible,perquè cada cop és menys clar que el quedenominem nació –i encara menys el quedenominem Estat-nació– expressi sempreuna unitat cultural cohesionada. A quinaunitat cultural pertany l’alt executiud’Edinburgh? A la del businessman deNova York o a la del pagès escocès? Ambquin d’ells comparteix més afinitats?

Pel que fa a la classe social, crec que haestat un greu error interpretar el naciona-lisme només des de la perspectiva de lalluita de classes. El marxisme, en concret,ha considerat sempre el nacionalisme comuna expressió dels interessos de la burge-sia, la qual cosa li ha impedit adonar-se dela complexa dimensió social del problema.L’aportació marxista a la comprensió delnacionalisme té aspectes interessants, peròes va equivocar de ple en l’essencial, per-què pocs fenòmens han demostrat ser tansistemàticament interclassistes com el na-cionalisme. No es pot comprendre la com-plexitat del fenomen nacionalista si noméss’analitza a partir dels interessos d’unaúnica classe, tot i que és ben cert que entot moviment polític i cultural hi ha im-plicats interessos socials i econòmics.

El nacionalisme és, per tant, un feno-men enormement divers i depenent de lescircumstàncies històriques i geogràfiquesen les quals neix i creix. Pot ser democràtico antidemocràtic, progressista o reaccio-nari i ha estat indistintament recolzat i

atacat amb igual intensitat per ideòlegs deprocedències ben diverses, des dels conser-vadors als marxistes, passant pels liberals.Es precisament aquesta ambivalència, aques-ta barreja entre tradició i progrés, aquestamirada simultània al passat i al futur elque ajuda a explicar la força de la ideologianacionalista. L’ambigüitat inherent al na-cionalisme com a fenomen és el que posaen qüestió, precisament, les valoracionsmoralitzadores al respecte, tant s’hi simpa-titzen com si no.

En definitiva, els nacionalismes partei-xen de l’existència –real o suposada– d’unfet nacional, però, en última instància, sónunes ideologies polítiques i culturals quepersegueixen uns objectius determinatstot seguint unes pràctiques polítiques bendiverses segons els contextos històrics igeogràfics. Es presenten a si mateixos comuna forma peculiar de resposta política icultural davant d’un món canviant, ple detensions i de contradiccions. Les seves es-tratègies tenen molts matisos, però toteselles són, en essència, estratègies territo-rials, en el sentit que, a diferència d’altresfenòmens socials, els nacionalismes se ser-veixen ideològicament –i explícitament–del territori, com veurem a continuació.

ELS NACIONALISMES COM AIDEOLOGIES TERRITORIALS

En efecte, podríem definir els naciona-lismes com a una mena d’ideologies terri-torials, d’ideologies fortament basades enimatges i referències territorials. Si bé nosempre explícitament, però sí sovint im-plícitament, en el discurs nacionalista s’u-tilitzen constantment imatges, metàfores,expressions, al·lusions, referències a l’ele-

84ment «territori». Una anàlisi acurada delsdiscurs nacionalista, en totes les seves for-mulacions (polítiques, artístiques, literà-ries, erudites), ens permet d’entreveureclarament els seus components territorials,dels quals en destacaria els següents: l’irre-demptisme, és a dir la reivindicació de launificació o reunificació de territoris par-tits que es consideren part de la mateixanació; les divisions territorials de caràcterpoliticoadministratiu (comarca versus pro-víncia, per entendre’ns); el procés de creaciód’un paisatge simbòlic de caràcter nacio-nalista (en d’altres paraules, la «naciona-lització» del paisatge, el fet d’imbuir desimbologia nacionalista determinats pai-satges o elements del paisatge de la nació);la consideració del territori en tant quereceptacle de la consciència nacional; uncert determinisme ambiental, estretamentlligat a la idea del Volksgeist (esperit delpoble) del Romanticisme alemany; els re-cursos naturals, les riqueses naturals queofereix el territori, per pobres i poques quesiguin; i finalment, la degradació ecològi-ca d’aquests recursos i del territori en ge-neral, degradació entesa com a una agressiódirecta a la mateixa essència de la nació.

Set components territorials –n’hi hau-ria molts d’altres– que, curiosament, apa-reixen en menor o major mesura –encaraque potser no tots alhora– en diferents na-cionalismes, per més que es manifestin deforma diferent segons el context geogràfici històric. Aquesta regularitat, aquesta cer-ta constància, aquesta presència en nacio-nalismes tan diferents (del català al nord-americà, passant pel francès i el danès) ésel que em permet llançar la hipòtesi queels he anunciat abans. A més a més, és cu-riós d’observar com els mitjans de caràctergeogràfic que s’utilitzen per transmetre

aquests components territorials es donentambé en nacionalismes ben diferenciats.D’ells en ressaltaria, a tall d’exemple, lacartografia, les monografies geogràfiquesregionals i, en termes més generals, l’ense-nyament de la geografia als nivells primarii secundari, a través, sobretot, dels llibresde text.

Les nacions reivindicades pels naciona-listes no només estan «localitzades» en l’es-pai i, fins a cert punt, influenciades peraquesta localització geogràfica –trets co-muns, per altra banda, a tota organitzaciósocial–, sinó que, a diferència d’altresfenomens socials, els nacionalismes recla-men explícitament determinats territoris,que passen a formar part de la pròpiaidentitat i dels quals emfasitzen la supo-sada particularitat, excepcionalitat i histo-ricitat. Un dels trets més característics dela ideologia i del moviment nacionalistesés, al meu entendre, la seva habilitat perredefinir l’espai, per reinventar el territori,polititzant-lo i tractant-lo com a un ter-ritori històric i distintiu. La noció de«territori nacional» és a la base de tot na-cionalisme. Fins i tot la mateixa autodeno-minació de molts moviments nacionalistesporta implícita aquesta gran càrregad’ideologia territorial: «Moviment de De-fensa de la Terra» (MDT), «Terra Lliure»,«Euskadi Ta Askatasuna» (ETA), entremolts d’altres, en serien un exemple. Elsmoviments nacionalistes expressen lesseves reivindicacions en termes territorials,fins i tot en el cas dels nacionalismes anti-colonials, una de les principals formes denacionalisme, almenys pel que fa a l’enor-me impacte que han tingut en la confor-mació del mapa polític contemporani.

En tant que ideologies territorials, elsnacionalismes tenen un caràcter interna-

85ment unificador en el sentit que defineixen iclassifiquen la gent en funció, sobretot, dela seva pertinença o no a un país, a unacultura (a una «nació»), més que no pas entermes de classe o de status social. L’estra-tègia (habilitat, si es vol) dels movimentsnacionalistes per aplegar gent amb interes-sos de classe contraposats sota un mateixparaigua és, en bona part, una estratègiageogràfica, tan bàsica, simple i meridianacom calgui, però geogràfica en qualsevolcas. Hom parteix de la base que la gentque comparteix un mateix territori ha detenir, a la força, algun interès en comú,simplement en funció de la seva proxi-mitat espacial. Aquest grau de comuniópot ser, certament, molt feble i parcial, pe-rò és facilment inflat pels grups dominantsper enfosquir i dissimular d’altres conflic-tes d’interessos. El discurs identitari demolts partits nacionalistes en el poder és,massa sovint, una sortida endavant, unaexcel·lent excusa per dissimular la medio-critat i la inconsistència d’un programa polí-tic o d’una opció ideològica determinada.

Els nacionalismes, en tant que pràcti-ques polítiques, estan estructurats pel con-text, pel medi, pel lloc. D’aquí l’enormeinterès que presenta la perspectiva geogrà-fica a l’hora d’interpretar-los. És en el llocque les grans categories socials (sexe, clas-se, edat) es materialitzen, que s’hi donenles interaccions socials que provocaranuna resposta o una altra a aquest fenomensocial. El paper del lloc és essencial enl’estructuració de l’expressió nacionalista,perquè la força i la capacitat d’atracció delnacionalisme, en tant que una forma depràctica política, varia precisament enfunció de la seva capacitat de resposta a lesnecessitats del lloc. En aquest sentit, elsnacionalismes vindrien a ser unes respos-

tes polítiques condicionades per un en-torn local, que no pot obviar, per altrabanda, les influències de la globalització.

En efecte, la dialèctica local/globalse’ns manifesta avui com una dimensiógeogràfica més dels nacionalismes. Algúha definit la globalització com un dobleprocés de particulartizació de l’universal id’universalització del particular. Probable-ment tingui raó. El que ja és més discuti-ble és quin dels dos pols és l’hegemònic.Fins a quin punt estem davant d’un procésd’uniformització irreversible, de dominaciótransnacional impecable? Cal plantejar-seseriosament com les interconnexions entreles forces globals i les particularitats localsalteren les relacions entre identitat, sig-nificat i lloc; com el béns i serveis produïtsi comercialitzats globalment són perce-buts i utilitzats de manera diferent pelssers humans i en diferents punts del pla-neta alhora. Es un fet –i cal veure perquèés així– que, malgrat la creixent homoge-neïtat de la producció cultural internacio-nal, encara hi ha molts i diversos espais deresistència que expressen sentiments d’in-dividualitat i comunitat; sentiments d’i-dentitat, en definitiva.

Es sorprenent, però el cert és que, encomptes de minvar el paper del territori,la internacionalització i la integració mun-dial han augmentat el seu pes específic, entotes les seves dimensions (econòmiques,culturals, socials, polítiques); no nomésno han eclipsat el territori, sinó que n’hanaugmentat la importància. Sigui quin si-gui el punt de vista escollit, el cert és queel lloc reapareix amb força i vigor. La gentafirma, cada vegada amb més insistència ide forma més organitzada, les seves arrelshistòriques culturals, religioses, ètniques iterritorials. Amb d’altres paraules, es re-

86afirma en les seves identitats singulars. Elsmoviments socials que s’oposen a la glo-balització capitalista són, fonamental-ment, moviments basats en la identitat,que defensen els seus llocs davant la novalògica dels espais sense llocs, dels espais defluxos propis de l’era informacional en laqual ja estem plenament immersos. Recla-men la seva memòria històrica, la per-vivència dels seus valors i el dret a preser-var la seva pròpia concepció de l’espai deltemps. Vet aquí allò que ens ha provocatdesconcert: el ressorgiment de les iden-titats col·lectives en un món globalitzat,identitats que, per altra banda, no sónfixes ni immutables, sinó que estan sot-meses a un continuat procés de refor-

mulació. Vivim plenament immersos enaquesta paradoxa territorial i els nacio-nalismes ho han entès i n’han tret partit.

Així, doncs, i ja per concloure, la pers-pectiva pròpia de la geografia humana enspot ser ben útil a l’hora d’intentar els na-cionalismes, unes ideologies polítiquesque parteixen de l’existència –real o supo-sada– d’una nació, d’un fet nacional en elqual l’element territori és sempre present,en menor o major mesura i d’una o altramanera. Les seves estratègies són, en bonapart, estratègies territorials, en el sentitque, a diferència d’altres fenòmens socials,se serveixen ideològicament del territori, iho fan d’una manera intensiva i continua-da, per bé que, a vegades, prou subtil. ❐

Institut Interuniversitari de Filologia ValencianaAv. Blasco Ibáñez 32 - 46010 València Tel.: 96 386 40 90 Fax: 96 386 44 93 E-mail: Vicent.Alonso@uv.es

Núm. 15 Abril 2001Adolf Beltran, Vigència del país perplex

Ramon X. Rosselló, Compromís i investigació en l’obra de Rodolf Sirera

Abigail Monells, Mark Rothko a l'època de la reproductivitat mecànica

Guillem Calaforra, L’Espill de Janus, d'Enric Sòria

Oriol Comas, Verbàlia, de Màrius Serra

Vicent Alonso, Magris, la literatura i el món

Pàgines centrals dedicades a Rodolf Sirera

Núm. 16 Juny 2001

Enric Sòria, Balanç poètic de l’any 2000

Entrevista a Verònica Cantó, editora de Marfil

Julio Máñez, Una biennal benvinguda

Ada Garcia, Esclar, Monzó

Vicent Alonso, Cinc narradors: Monzó, Cercas, Borràs, Usó i Fonalleras

Marc Soler, Jordi Coca. Aproximació a una escriptura subtil

Vicent Raga, «Continuïtat» i «context» en un llibre recent de Toni Mollà

Pàgines centrals dedicades a Jordi Coca

CARÀCTERSREVISTA DE LLIBRES

Ressenyes/Opinió/Anàlisi/Informació/Novetats bibliogràfiques

87

EL FUTUR DEL NACIONALISME

L’últim terç del segle XX ha estat testimonide l’ensorrament de doctrines i ideologiestan poderoses com el liberalisme, el socia-lisme, el marxisme, el comunisme, la lluitade classes, etc. Enmig d’aquest cataclismegeneralitzat hi ha, però, una doctrina, o sies vol, un moviment, que no solament s’hasalvat de la crema, sinó que s’ha mantin-gut i fins i tot ha resultat reforçat. Es tractadel nacionalisme.

Com si el cataclisme provocat en elsdarrers anys no hi tingués res a veure, elnacionalisme es manté, o en alguns casosressorgeix, amb extraordinària força i vi-gor de cap a cap del món sense distincióde continents i al marge de cultures, aven-ços tecnològics, models de societat o ni-vells de desenvolupament econòmic.

Molts intel·lectuals i científics socialshan sentit cap al nacionalisme un menys-preu que ha portat a considerar-lo comuna excrescència molesta, una febre mo-mentània, quan no la conseqüència deldeliri d’alguns bojos perillosos, o l’obradel mateix Satan rediviu.

I no obstant això el nacionalisme exis-teix. I no solament existeix, sinó que esmanté, s’adapta, creix i es desenvolupa apesar de totes les circumstàncies. En lamesura en què hi haja grups d’éssers hu-mans que pensen, encertadament o equi-vocadament, que es troben sotmesos a lleisalienes i opressores, entre ells sorgiran de-sitjos o aspiracions d’independència basa-des en allò que ells consideren el dret acontrolar el seu destí. Així s’ha esdevinguten el passat. Així ocorre ara. I tot indicaque així continuarà esdevenint-se en el futur.

Per això difícilment es pot justificaraquesta actitud de desinterès que conside-ra el nacionalisme com un fet no digned’una atenció intel·lectual que vaja mésenllà del rebuig a priori. D’altra banda, re-sulta il·lògic, a més d’injust, considerar elnacionalisme com intrínsecament i genè-ricament pervers.

Totes les doctrines polítiques mante-nen una lògica històrica ambigua i pertant són susceptibles d’ocasionar conse-qüències positives o negatives. El liberalis-me va comportar grans beneficis com arael desenvolupament dels drets individuals,la limitació del poder polític, el racionalis-me crític, etc., però també va produir pro-fundes injustícies com ara el capitalismesalvatge, l’atomisme social, la destruccióde valors col·lectius, o una obsessió irres-

Gurutz Jáuregui

Gurutz Jáuregui és catedràtic de Dret Polític de la Uni-versitat del País Basc. És autor de Contra el Estado-nación. En torno al hecho y la cuestión nacional (1986)i de La democracia planetaria (2000).

Nacionalisme, autonomia i sobiraniaen la perspectiva del segle XXI

88ponsable per la competitivitat a qualsevolpreu. El mateix es pot predicar del socia-lisme o del comunisme i… per descomp-tat, del nacionalisme.

És evident que el nacionalisme cons-titueix, amb caràcter general, una doctri-na intel·lectualment incoherent amb unconsiderable potencial per a causar gransmals, però la realitat del nacionalisme noacaba aquí. Convé recordar també que lesnacions inspiren sentiments d’afecció, i devegades d’un amor que comporta unprofund sacrifici. Els productes culturalsdel nacionalisme –poesia, literatura, mú-sica, arts plàstiques–, expressen aquestamor molt clarament en milers d’estudis iformes diferents.

Igual com altres manifestacions intel-lectualment i moralment sospitoses, elnacionalisme ha arribat a representar unpaper històric important i positiu. Peraixò, no n’hi ha prou de condemnar elnacionalisme en termes abstractes i mo-rals. De la mateixa manera que per evitarinundacions no es pot pretendre eliminarla pluja, sinó que s’ha de tractar d’establirles oportunes canalitzacions, preses, etc.,la nostra obligació com a científics socialsconsisteix a situar el nacionalisme en el seucontext social, intentar desxifrar la seuanaturalesa tan complexa, tractar de sepa-rar i de delimitar-ne els aspectes positiusdels negatius, i, en última instància, pro-curar establir institucions i instrumentspolítics que permeten regular i arranjaraquelles aspiracions legítimes que, en nom-broses ocasions, es manifesten de manerapatològica a través dels nacionalismes.

Resulta perillós, a més d’inútil, preten-dre adaptar els fenòmens socials als esque-mes mentals preestablerts, en lloc d’acostar-s’hi amb esperit obert per molt estranys i

fins i tot odiosos que puguen resultar. Itant més inútil com que es tracta delnacionalisme, un fenomen que, ens agra-de o no, es troba molt lluny de mostrarsignes de debilitat.

Els qui ens dediquem a l’estudi delsfenòmens socials no podem caure enl’error de confondre els desitjos amb larealitat. El nacionalisme existeix, és aquí. Irebutjar-lo frontalment com fan tants itants científics socials no ha impedit quenombroses col·lectivitats hagen lluitat ocontinuen lluitant per obtenir un poderpropi lliure d’allò que ells consideren,encertadament o equivocadament, inge-rències alienes. La idea que el naciona-lisme ha de ser ignorat o rebutjat sensemés es converteix, així, en una pura fan-tasia que no té res a veure amb la realitatque ens envolta. La nostra responsabilitatconsisteix a treballar a fi d’afavorir la mi-nimització dels seus efectes perversos i deconsolidar-ne i enfortir-ne els elementspositius.

Per això tractaré d’explicar alguns delsreptes a què s’enfronten els nacionalismesa hores d’ara.

D’entrada cal assenyalar que el proble-ma de moltes reivindicacions nacionalis-tes no consisteix tant en el seu caràcterutòpic, tal com sol assenyalar sovint ladoctrina, sinó en el seu plantejamentucrònic. La utopia no ha de ser necessà-riament una cosa intrínsecament inútil oabsurda. Al contrari, hi ha utopies útils, ifins i tot necessàries, en la mesura que im-pliquen un projecte de modificació radi-cal d’un determinat ordre social. El pro-blema de moltes utopies està en el seucaràcter ucrònic, és a dir, en el fet que esplantegen d’una manera i amb uns finsque es troben fora o fins i tot contra el

89temps i l’espai en què es pretenen desen-volupar.

A través de la història, nacionalisme iestat han constituït realitats intrínseca-ment unides. El nacionalisme ha tingutcom a objecte fonamental la reivindicaciódel dret d’autodeterminació i aquest drets’ha manifestat en la pràctica en la conse-cució d’un Estat nacional propi. Les cosesestan canviant de manera radical en elsúltims anys, com a conseqüència del pro-cés de globalització en què ens trobemimmergits. L’actual crisi dels Estats nacio-nals provoca així mateix importants con-seqüències en els nacionalismes. El nacio-nalisme apunta en aquest moment a unblanc mòbil, atès que desconeixem quin ésel futur de l’Estat. Per això, els naciona-lismes necessiten adaptar-se a les noves cir-cumstàncies històriques, a les noves reali-tats, als profunds canvis socials, econò-mics, tecnològics, culturals, etc., actuals.Aquest és el problema dels nacionalismesen el moment actual, i aquest és, al capda-vall, l’assumpte al qual dedicaré aquestareflexió.

EL FUTUR DELS ESTATS:SOBIRANIA VERSUS

AUTODETERMINACIÓ

Com sap tothom, una bona part dels con-flictes existents actualment deriva de lacontraposició o antagonisme entre els dosgrans principis en què s’ha assentat l’ordrepolític clàssic. D’una banda, el principi dela sobirania dels Estats. De l’altra, el prin-cipi d’autodeterminació dels pobles.

És possible compatibilitzar la sobiraniaamb l’autodeterminació? Com es pot re-soldre la radical contraposició entre els dos

principis? Fins ara han resultat radical-ment incompatibles entre si, almenys ambcaràcter general.

Com és ben conegut, l’actual procés deglobalització està provocant que sorgesca,encara de manera inicial, un nou ordrepolític internacional que, al meu parer,modificarà de manera substancial, en unfutur pròxim, les bases en què recolzal’organització política del món.1

Doncs bé, és en el marc d’aquests can-vis on apareix com a necessària una adap-tació o adequació tant del concepte desobirania com del dret d’autodetermina-ció a fi de donar-los un nou enfocamenten el futur ordre jurídic i polític mundial.

Com sabem, l’actual ordre políticmundial es fonamenta en la divisió terri-torial del món en Estats sobirans, cadas-cun dels quals exerceix un poder, una sobi-rania exclusiva, sobre un àmbit territorialdeterminat, expressat en una o en diverseslínies frontereres de separació. En realitat,la noció d’una sobirania exclusiva i hermè-tica ha estat sempre més un mite que nopas una realitat. Molt pocs Estats hanexercit en la pràctica, fins i tot en els mo-ments àlgids de l’Estat nacional, una sobi-rania d’aquestes característiques.

Sempre ha existit en el món una diver-gència clara entre la seua divisió formal enEstats nacionals i la realitat social, econò-mica, cultural, etc., subjacents. Això noobstant, aquesta divergència està assolint ahores d’ara un grau i unes cotes difícil-ment imaginables fa tan sols uns anys. Percomprovar-ho n’hi ha prou d’assenyalaralgunes dades.

Enfront dels 194 Estats que componenel mapa polític mundial, l’ONU calcula en5.000 el nombre de grups ètnics estesospel món2 i alguns autors calculen que

90actualment hi ha en el món unes 10.000societats o col·lectivitats ètniques, lingüís-tiques, racials, religioses o amb identitatsd’algun altre tipus, l’assentament de lesquals poc o res té a veure amb el dissenyde fronteres existent.

Els Estats són incapaços d’abordar elsproblemes derivats de tot aquest món tancomplex, i de fet actuen tan sols sobre unapart mínima del conjunt del substrat delconeixement humà. Actualment es calculaque existeixen, en l’àmbit internacional, alvoltant de 18.000 organitzacions no go-vernamentals i 2.000 organitzacions inter-governamentals l’acció de les quals repre-senta una limitació notòria de les possi-bilitats d’actuació dels Estats.

Vivim un procés accelerat d’interde-pendència i transnacionalització en totsels ordres de la vida política, social, cul-tural i econòmica. Cada vegada resultamés difícil establir una diferència entreinstitucions públiques i privades, o en-tre l’Estat i la societat civil. Això mateixs’esdevé amb les institucions interna-cionals i internes.

El resultat de tot això és la fallida pro-funda del principi de sobirania. Resultadifícil trobar i identificar, actualment, al-guna sobirania única que ho siga real-ment. L’exemple més clar, tal com veuremdesprés, el tenim en la mateixa Europa, oncada dia resulta més difícil associar la ideade la independència dels homes i doneseuropeus amb la de la supervivència delsEstats actuals, i no diguem res en el supò-sit que es creassen nous miniestats. L’únicaindependència real i possible seria la queofereix el desenvolupament de la unifi-cació europea.

A la vista d’aquestes dades, resultadifícilment sostenible la defensa del prin-

cipi de la sobirania, almenys en el sentit enquè s’ha entès fins ara. En un món tanmultilateralitzat, és possible mantenir laidea que els únics dipositaris de l’autoritatsobirana són els Estats? Es pot continuarparlant encara de sobiranies indivisibles?A quines altres institucions cal atorgar-les,a més o en lloc de l’Estat, el dipòsit de lasobirania? Quin tipus de sobirania als unsi als altres? Són preguntes molt àrdues a lesquals no és possible donar resposta, ni tansols especulativa, en un treball d’aquestescaracterístiques.

L’Estat ha deixat de ser un actor unitariper convertir-se en un marc més, no l’ú-nic, en què es negocien i resolen les dife-rències polítiques. L’acció col·lectiva cadavegada s’escapa més de la jurisdicció del’Estat. Per això com més va resulta mésdifícil mantenir la idea de l’Estat com elgarant, o almenys com l’únic garant, del’«interès general».

En el món actual el protagonisme deles relacions internacionals no és ja exclu-siu dels Estats, sinó que correspon a moltsaltres ens, institucions o organitzacions(intergovernamentals, no governamentals,infraestatals o fins i tot a entitats privadesde caràcter mercantil, professional, cultu-ral, social, etc.). Estem passant d’una rígi-da i hermètica estatalització de les rela-cions internacionals a una enriquidorasegmentació tant territorial com funcio-nal. Juntament amb la diplomàcia, aparei-xen diverses formes (global, interregional,transfronterera, intermetropolitana, etc.)de paradiplomàcia que no tenen perobjecte l’Estat, i que són perfectamentcompatibles amb la diplomàcia estatal. Elsens regionals van adquirint un gran pro-tagonisme en aquesta nova paradiplomà-cia mitjançant una presència cada vegada

91més intensa en l’àmbit de les relacionsinternacionals.

Aquest conjunt de noves realitats estàoriginant un canvi profund de les concep-cions teòriques sobre les quals s’han assen-tat tradicionalment els Estats nacionals.Per això és possible plantejar-se fins quinpunt té sentit identificar, almenys ambcaràcter general, el dret d’autodetermi-nació amb la constitució d’un nou Estatnacional. Un fet similar s’ha de predicardels Estats nacionals ja constituïts, en quèes produeix una mitificació poc avinentamb la seua realitat. Aquesta mitificacióconverteix l’Estat nacional en una institu-ció inatacable i es considera com inevita-blement reaccionària –a més de subversi-va– qualsevol classe d’activitat dirigida asuperar-lo o fins i tot a modificar-lo. Comes pot observar, de vegades el discursideològic i les motivacions amagades delspolítics centralistes i dels polítics perifè-rics, encara que oposats en aparença, sónde la mateixa naturalesa.

Ens trobem en el llindar d’un nou mónen què la simbiosi Estat nacional-revo-lució industrial comença a ser substituïdaper noves formes d’organització i estruc-tura polítiques més adequades per a lanova societat tecnològica actual. Ni l’Estatètnic ni l’Estat-nació permeten, llevat desota les formes de guetos ètnics i socialsdiferenciats, l’existència de la pluralitat ola diversitat. El nacionalisme existeix entota classe de societats, però és en la socie-tat industrial on més se sustenta la idea del’Estat. L’Estat-nació, com a tal forma po-lítica, és menys important i més dèbil enels tipus de societat que precedeixen isucceeixen la societat industrial.

És en el marc d’aquestes noves formesd’organització política on es pot conciliar

l’autonomia de certes col·lectivitats huma-nes i l’interès general, on es pot establiruna compatibilitat entre els principis d’au-todeterminació i sobirania. És possibleque en determinades circumstàncies siganecessària la constitució de nous Estats enla seua conformació actual, però, al con-trari d’allò que ha succeït fins ara, aquestacircumstància hauria de ser excepcional.

En l’actual estructura política ja no re-sulta imprescindible mantenir el nexe en-tre autodeterminació i secessió. Ara bé, laruptura d’aquest nexe requereix l’expansióde noves formes d’organització política ca-paces de superar la rígida estructura enquè fins ara s’han assentat els vells Estatsnacionals. Per això, és necessari llançar-sesense por a imaginar quines formes d’orga-nització política estan substituint l’Estat, icom es poden legitimar i consolidar en elfutur. Sense ànim d’exhaustivitat, heus acíalgunes de les possibles fórmules o aspec-tes susceptibles de ser tinguts en compte.

No podem oblidar que la divisió delmón en Estats sobirans és una invenciórelativament recent, ja que tan sols va ad-quirir caràcter d’universalitat al llarg delsegle XX, per això, i en primer lloc, semblanecessari recuperar i adequar certes fór-mules perfectament conegudes i que gau-deixen d’una gran tradició històrica: lliureassociació, confederació, federalisme, au-tonomia, territori protegit, territori inter-nacionalitzat, condomini, protectorat, etc.El dret comparat ens ha demostrat que, enno pocs casos, la posada en pràctica dinsdel mateix estat d’algunes d’aquestes solu-cions creatives ha permès desactivar con-flictes molt greus.

En segon lloc, cal readequar el dret in-ternacional que ja no es pot entendre permés temps com el dret «entre Estats». La

92creixent aparició i expansió de nombrosesentitats estatals exigeix redefinir les basesen què s’ha sustentat, fins ara, el dret in-ternacional.

En tercer lloc, resulta imprescindibleatorgar una major capacitat de decisió i unmajor poder polític a les cada vegada mésnombroses i influents organitzacions in-ternacionals o intergovernamentals. L’or-dre internacional continua mantenint ca-racterístiques pròpies dels sistemes tribalsen què les unitats, molt més integradesinternament que en la seua relació ambaltres o que en la seua unió dins de lasupraunitat, resulten més fortes que el sis-tema. Més que d’ordre cal parlar en nopoques ocasions de desordre internacional.

No n’hi ha prou de crear un ordre in-ternacional. Aquest ordre ha de ser, a més,un ordre democràtic. Igual com ocorreamb les institucions de cada Estat, tambéels organismes i forces sobre les quals s’es-tructura l’ordre internacional han de serobjecte d’un control democràtic exercitpels ciutadans. Això evitaria la paradoxaactual que permet sustentar la vida políti-ca interna dels Estats democràtics en elsprincipis filosoficopolítics de Locke oKant, i alhora mantenir l’aplicació de lestesis de Hobbes en l’actuació d’aquestsmateixos Estats en l’àmbit internacional.

D’altra banda, resulta imprescindibleestablir procediments interns o interna-cionals per resoldre disputes derivades dela reclamació del dret d’autodeterminaciótant a escala mundial com a escala regio-nal, bé mitjançant la creació de comissionso grups de treball ad hoc, o bé mitjançantel nomenament de comissionats especials.

No podem oblidar que l’estratègia se-cessionista té normalment un cost altís-sim. A vegades l’adopció d’aquesta via no

és tant el resultat d’una decisió voluntàriacom la conseqüència d’una absència devies alternatives de solució. L’objectiuúltim, la raó de ser dels moviments seces-sionistes, és la supervivència i el manteni-ment del grup, de la comunitat, i el seudesenvolupament com a tal comunitat, enels ordres polític, econòmic, social, cultu-ral, etc. Si no es plantejara la coexistènciacom el resultat d’un acte imperatiu, moltspetits grups, ètnics, religiosos o lingüístics,començarien a examinar amb major sensi-bilitat fins quin punt els resulta viable lasecessió des del punt de vista polític, socialo econòmic.

Els canvis derivats del procés de globa-lització i interdependència esmentats po-den permetre, per primera vegada en dossegles, atorgar solucions integradores i nosecessionistes a les reivindicacions plante-jades per aquestes col·lectivitats. La diver-sificació de l’agenda internacional i ladesaparició de la divisió absoluta entre po-lítica exterior i interior permeten queaquestes col·lectivitats es vagen involu-crant en les polítiques exteriors estatals. Laglobalització situa aquestes col·lectivitatsen una realitat econòmica en què emergei-xen nous mercats globals de dimensiómundial.

AUTONOMIA, SOBIRANIAI UNIÓ EUROPEA

Europa, i més concretament Europa occi-dental, constitueix, sens dubte, una de leszones geogràfiques en què s’estan manifes-tant de manera més evident els canvis aquè acabe d’al·ludir. Els Estats nacionalseuropeus estan resultant afectats, en majoro menor mesura, per un doble fenomen.

93El primer, exterior, derivat del procés d’in-terdependència, cada vegada més desenvo-lupat, que s’està produint en tots els àm-bits socials, econòmics, polítics, militars,etc., i que s’expressa en l’aparició d’estruc-tures, institucions, organismes, suprana-cionals. El segon, intern, expressat per lesaspiracions de certes col·lectivitats terri-torials que tracten d’afirmar enfront del’Estat nacional una capacitat d’actuaciópolítica, econòmica i cultural pròpies.

Des del punt de vista extern, l’activitatdels Estats nacionals es veu condicionadade manera directa i important per les ten-dències transnacionalitzadores que ja hemmencionat. Així, en l’àmbit econòmic, laposada en marxa de l’euro i la creació delBanc Central Europeu, entre moltes dadesmés, ens mostren de manera dramàticafins quin punt han perdut els Estats podereconòmic.

En l’àmbit polític s’ha produït ja unaeliminació de les fronteres internes quepot conduir, en breu termini, a la implan-tació d’una ciutadania europea comuna.Ja s’han unificat o europeïtzat determinatsafers relatius a la justícia i l’ordre públiccom ara asil, immigració, terrorisme, nar-cotràfic, delinqüència internacional, etc.,i fins i tot s’ha creat una autoritat europeade policia. Tot això representa una impor-tant erosió de la sobirania pròpia de cadaEstat.

Potser on la disminució o limitació desobirania es manifesta de manera parti-cularment colpidora és en l’àmbit de lapolítica militar i de defensa. En el casd’Europa occidental, l’Aliança Atlànticaconstitueix, quant a organització suprana-cional sota la direcció d’un comandamentmilitar integrat en temps de pau, el casmés paradigmàtic d’autodissolució de la

raó de ser dels Estats nacionals. El triplefonament en què s’assenta l’estat nacional:territori, població i sobirania, deixa detenir sentit, car es desnacionalitzen elsexèrcits, a nivell exterior els Estats nacio-nals es converteixen en regions militars, i anivell interior, l’exèrcit deixa de complir elseu objectiu històric de defensar la inte-gritat territorial de l’Estat-nació.

La progressiva integració dels Estatsnacionals està originant ja importantsefectes en principis juridicopolítics tan bà-sics i fonamentals com el de la sobirania,tal com ja ha quedat indicat anteriorment.El mite integrador de l’Estat nacional s’hadefinit, tradicionalment, per tres dogmesclàssics de la sobirania com ara la supre-macia, la indivisibilitat i la unitat de l’Estat.

Amb el procés d’unificació europea co-mencen a clivellar-se, o si més no a debili-tar-se, aquests principis tradicionals. Així,enfront de la coincidència entre un enssobirà i un territori exclusiu on s’exerceixaquesta sobirania, sorgeix un sistema polí-tic multinacional, geogràficament obert ien creixement constant. Enfront d’unasobirania única i indivisible s’estableix unasobirania compartida: juntament amb leslleis de l’Estat han sorgit lleis i normescomunitàries,3 i també, en el seu cas, lleis inormes regionals o autonòmiques. Calafegir-hi la creació d’un dret transnacionalderivat dels pactes o acords jurídicamentvàlids subscrits entre els ens interregionals,transfronterers, etc.

La idea de l’Estat de dret, entès com aabstracció última del poder, continua es-sent perfectament vàlida i continua plena-ment vigent, però es tracta ara d’un Estatde dret no assentat exclusivament en l’Es-tat-nació. La mútua interrelació entre dretcomunitari, dret estatal, dret regional, i

94dret transnacional (per no parlar del dretinternacional) fa que el poder i la sobi-rania es compartesquen entre les diversesinstàncies i subjectes en funció dels àmbitsmaterials de competència assignats a ca-dascú. L’Estat nacional deixa de tenir l’ex-clusivitat quant a suport de la legitimaciói aplicació de l’Estat de dret, com mostrala presència del Tribunal de Justícia de laComunitat Europea o fins i tot el mateixTribunal Europeu de Drets Humans.

L’Europa unida no es pot construir nicontra els Estats ni contra les regions, nitan sols al marge seu, sinó que ha de cons-tituir el gresol resultant d’aquest variat,complex i ric patrimoni social i cultural deles diferents col·lectivitats que componenla societat europea.

Això explica la necessitat de tenir encompte, a l’hora de reorganitzar el macro-poder supranacional europeu, la complexarealitat europea que políticament veexpressada a través de tres nivells globals:1. Els Estats. 2. La Unió Europea i altresnous organismes supraestatals d’integra-ció, encara dèbils, però amb clara vocacióde convertir-se en una realitat inexorableen un termini curt. 3. L’existència de cer-tes col·lectivitats territorials subestatals–nacions, regions, ciutats, etc.– que pro-clamen una capacitat d’actuació pròpia.

Deixant de banda els nivells 1 i 2 icentrant-me de manera exclusiva en lesentitats subestatals, es pot observar que,de cap a cap d’Europa ha començat a tei-xir-se una important xarxa d’estructuresregionals que va adquirint una progressivainfluència i importància.

Aquesta presència de les regions es co-mença a manifestar a través de la seua par-ticipació en els afers europeus. Una parti-cipació que pot ser directa, mitjançant la

presència física de les autoritats regionalsen els òrgans comunitaris corresponents, obé indirecta, a través de –o juntamentamb– els òrgans de l’administració cen-tral. En tots dos casos, es comença a donarja una experiència molt rica i variada en eldret comparat i, en menor mesura, aEspanya. Aquesta participació implica, enno pocs casos, una autèntica capacitat decodecisió tant en els assumptes de caràcterordinari, com, fins i tot, en les grans de-cisions polítiques que comporten la modi-ficació dels mateixos tractats constitutiusde la UE. També es produeix una impor-tant participació de les regions en la dis-cussió i gestió de les polítiques comu-nitàries.

Europa es troba encara lluny d’adquirirla consciència necessària sobre la impor-tància del procés de regionalització que haquedat ressenyat. Sens dubte la Unió Eu-ropea s’enfronta aquí a un dels seus reptesmés importants. El reconeixement de ladiversitat regional i el consegüent atorga-ment dels instruments necessaris perquèles regions puguen disposar d’un àmbit depoder propi suficient farà més eficaç iautèntica la integració i unificació euro-pees. I alhora, pot constituir la millor va-cuna per alleujar i, en el millor dels casos,guarir els terribles efectes causats per tantsi tants nacionalismes excloents i sectarisvigents tant en el si de les nacions minori-tàries com en els mateixos Estats nacionals.

L’èxit de la integració europea depènno solament de la consciència d’aquestanecessitat de protagonisme que mostrenles entitats subestatals sinó també de l’ha-bilitat per estructurar mecanismes ade-quats per fer efectiva aquesta presència.Aquestes fórmules han de complir, pel capbaix, dues condicions.

95En primer lloc, han de ser fórmules

innovadores, d’acord amb les noves cir-cumstàncies en què es desenvoluparà Eu-ropa en el segle XXI. Per tant, encara queresulte còmode inicialment, cal fugird’idees, mecanismes i instruments quehistòricament potser han estat vàlids, peròque no són adaptables a les noves realitats.En aquest sentit, no n’hi ha prou de crearuna Europa de les regions com a alternati-va als Estats, o fins i tot com a estructuraparal·lela a l’Europa federal dels Estats.Resulta necessari fugir de mimetismes.La reestructuració ha d’anar més enllà. LaUnió Europea ha de crear estructures polí-tiques capaces de remoure i reordenarmoltes de les fronteres geogràfiques i men-tals heretades de l’Estat-nació i capaces derespondre a aquest món de la complexitati multilateralitat a què al·ludia adés.

En segon lloc, els processos de regiona-lització han de tenir en compte, en tot

moment, quin és el seu objectiu final. Unobjectiu dirigit a resoldre conflictes histò-rics, ètnics, socioeconòmics, culturals,etc., del passat. Europa no pot passard’una situació d’uniformitat estatal com laque vivim ara a un procés d’uniformitatregional. No totes les regions parteixen desituacions iguals, ni plantegen problemessimilars, ni, per descomptat, exigeixensolucions idèntiques. El desenvolupamentde la UE exigeix que es donen respostes iadaptacions específiques a problemes i si-tuacions així mateix específiques. Lesadaptacions i reformes institucionals s’hande basar en una meticulosa anàlisi delsproblemes i del context institucional exis-tent en cada país. La divisió del treballpolític entre les unitats estatals i les subes-tatals pot variar considerablement, enfunció de les circumstàncies concretes. ❐

Traducció de Josep Agustí Campos

1. Sobre els canvis polítics derivats del procés de globalització es pot consultar: Gurutz Jáuregui, La democraciaplanetaria, Oviedo, Edicions Nobel, 2000.

2. Informe del relator especial Asjborn Eide. Documents ONU E/CN.4/Sub.2/1992/SR.32. P. 1. 1992.3. Es preveu que en un futur proper, el 75% de la legislació nacional tindrà el seu origen directe o indirecte en la

legislació comunitària

96

Què és el nacionalisme espanyol al’inici del segle XXI? Existeix avui el nacio-nalisme espanyol, i específicament des dela fi del franquisme? A hores d’ara, una deles àrees menys investigades en la políticaespanyola és la presència ideològica, polí-tica i social del nacionalisme espanyol.Una raó en seria que la història del nacio-nalisme espanyol continua mereixent unaatenció menor que altres aspectes relacio-nats amb la qüestió nacional a l’Espanyamoderna. La pretesa no existència delnacionalisme espanyol també constitueixuna creença comuna repetida habitual-ment per destacats intel·lectuals i polítics ipels mitjans de comunicació. Fins i tot pera la majoria dels creadors d’opinió espa-nyols, així com també per a una gran partde la comunitat acadèmica espanyola, elnacionalisme espanyol és virtualment unfenomen inexistent, dissolt a la fi del fran-quisme i amb el naixement de la monar-quia democràtica establerta amb la Cons-titució del 1978. Segons alguns historia-

dors molt populars, com Fernando Garcíade Cortázar, el nacionalisme espanyol avuiha desaparegut com una realitat política,institucional i social, o fins i tot com a partde la política pública de l’Estat. Com queel nacionalisme espanyol tradicionalments’havia basat en la història i la religió, en eldarrer quart del segle XX suposadaments’hauria «diluït» (Casals, 1996). No obs-tant això, aquesta és només una cara de lamoneda. El mateix autor no tenia pro-blemes a l’hora d’afirmar en la seua BreveHistoria de España que Espanya era indub-tablement una «nació pluricultural» (Gar-cía de Cortázar i González Vesga 1993:57). En altres paraules, Espanya és reivin-dicada com una nació històrica, però perals seus defensors aquesta afirmació sem-bla que no té res de nacionalisme.

Això palesa l’ambigüitat que projectael nacionalisme espanyol quan hom inten-ta identificar-lo com a objecte d’estudi. Elnacionalisme estatal espanyol pot expres-sar-se de forma difusa, com un compo-nent de la política pública i la gestió ins-titucional de l’Estat, des de l’escola fins alssegells de correus. Com qualsevol altrenacionalisme estatal que es desenvolupadins de les fronteres d’una comunitat po-lítica que existeix de forma reconeguda desdel període premodern, el nacionalismeespanyol no sempre actua com a tal, sota

Xosé-Manoel Núñez Seixas

Xosé-Manoel Núñez Seixas és professor d’HistòriaContemporània a la Universitat de Santiago deCompostel·la. Aquest assaig és una versió escurçadade l’article «What is Spanish Nationalism Today?From Legitimacy Crisis to Unfulfilled Renovation(1975-2000)», que serà publicat a Ethnic and RacialStudies (setembre 2001).

Què és això del nacionalisme espanyol,avui?

97la forma d’una organització política od’un moviment social adscrit a un credonacionalista visible. Ben al contrari, se’lpot identificar com una ideologia políticaque impregna l’actuació dels diversos ac-tors sociopolítics, i també com un senti-ment social d’identitat que és compartitper la població, com una comunitat ima-ginada. La presència del nacionalisme es-tatal es pot diluir, però és persistent, men-tre que la intensitat de la seua expressióvaria d’acord amb la presència d’enemicsexterns i interns. I pot ser una idea que jaudarrere de fenòmens quotidians que po-den ser designats, segons l’expressió deBillig (1995), com a nacionalisme banal.

En aquest escrit intentarem aportaruna visió general de les tendències pre-sents i els discursos encontrats que coexis-teixen dins del nacionalisme espanyol. Pertant, farem un intent d’establir unatipologia bàsica. Tanmateix, les tendènciesque s’analitzen més avall s’han d’entendrecom a construccions ideal-típiques. Defet, l’objecte del nostre estudi –el discursnacionalista espanyol– constitueix un con-junt de vegades desconcertant d’elementsideològics molt diferents, que es trobenpresents fins a cert punt en les opinionsdels diversos actors.

Com és ben sabut, després de la mortdel general Franco el 1975, la irresoltaqüestió nacional va emergir a Espanyacom un dels factors que més havien d’in-fluir en el procès de la transició democrà-tica. El restabliment de la democràcia vacomportar un intent d’assolir un pactedurador que resolgués el problema del’articulació territorial de l’Estat. La Cons-titució del 1978 va establir una estructuracomplexa que combina la concepció d’Es-panya com a nació política única amb

l’existència d’estatuts d’autonomia conce-dits a totes les regions. L’extensió d’unaestructura estatal descentralitzada a tot elterritori espanyol era el resultat d’un pacteentre els diversos actors polítics que vanintervenir en la redacció de la Constitució.La majoria dels nacionalistes bascos i cata-lans pressionaven per assolir l’autogovernde les seues comunitats en el marc d’unestat plurinacional que podria adoptaruna estructura federalitzada o confederal.Aquesta reivindicació era inacceptable perals partits de dreta, integrats bàsicamentper «reformistes» procedents de l’aparellestatal franquista. No estaven disposats aacceptar que Espanya deixàs de ser consi-derada com una nació única i no tolerarienres més que una moderada descentralit-zació administrativa. En teoria, l’esquerradefensava una solució federal. Finalmentel dret a l’autonomia es va fer extensiu atotes les regions, alhora que s’establirendiferents vies d’accés i diferents nivellsd’autogovern, essent-ne els més alts elsconcedits a les «nacionalitats històriques».En aquest sentit, el nou Estat de les Auto-nomies fou un altre resultat típic delsacords entre elits que van fer possible latransició espanyola cap a la democràcia.

Un tret característic de la Constituciódel 1978 és la seua ambigüitat pel que fa ala definició d’alguns conceptes essencials.Per una banda, afirma que Espanya ésl’única Nació existent, i per tant l’únicaentitat col·lectiva que gaudeix de plena so-birania; però, per una altra banda, tambées reconeixien «nacionalitats» i regions. Enel text constitucional no s’establia clara-ment la diferència entre una nacionalitat iuna nació, tot i que durant els debats par-lamentaris el significat de «nacionalitat» esva reduir al d’una «comunitat cultural i

98lingüística», que no era subjecte de sobi-rania. A més a més, en la resta del text jano apareixen més referències a les «nacio-nalitats», mentre que l’èmfasi s’hi posa enla integritat de la nació [espanyola]. Enmencionar l’existència de «nacionalitatshistòriques», la Constitució pretenia satis-fer les demandes nacionalistes perifèriquesen el sentit que la nova estructura territo-rial de l’Estat havia de fer explícit el reco-neixement de les peculiaritats històriques,culturals i socials «qualitatives» de terri-toris específics.

L’Estat de les Autonomies va ser con-cebut inicialment com una solució nego-ciada, i va ser acceptat per la majoria delspartits nacionalistes perifèrics com un pri-mer pas cap a la consolidació de l’autogo-vern. No obstant això, la majoria dels nacio-nalistes bascos no van acceptar l’estructuradissenyada per la Constitució del 1978.Això va causar un «dèficit de legitimitat»que persisteix encara avui. Per contra, pera la majoria dels partits espanyols el modelestablert per la Constitució era l’etapa fi-nal del procés de descentralització. Tot iaixò, alguns no estaven totalment conven-çuts de l’efectitvitat a llarg termini del sis-tema autonòmic. Manuel Fraga va expres-sar dures crítiques al «Títol VIII» de laConstitució, i quatre representants d’AP

votaren contra la Constitució. AP es vaoposar subsegüentment al terme «nacio-nalitats històriques» i acceptà a contracorel bilingüisme ple en aquelles comunitatsautònomes amb una llengua pròpia. En-cara en 1982 s’oposaven a una major des-centralització, tot refermant-se en la ideade la «unitat d’Espanya». En l’altre ex-trem, el federalisme com a objectiu finalva perdurar en alguns corrents del PartitSocialista i en la resta de l’esquerra.

LA RECERCADE LA RENOVACIÓ

La nova estructura territorial dissenyadaper la Constitució del 1978 empenyia elnacionalisme espanyol a la necessitat dereinventar-se. El discurs patriòtic explíci-tament espanyol va desaparèixer de l’esferapública, de les declaracions i discursos dela majoria dels partits i líders polítics. Aixòtenia molt a veure amb la deslegitimaciódel nacionalisme espanyol, especialmenten ambients progressistes i d’esquerra, i esva fer palès, d’una forma sovint caòtica, enles dificultats que tenien els partits demo-cràtics durant la primera fase de la tran-sició amb l’ús públic del terme «Espanya»(De Santiago-Güervós 1992: 192-251).La majoria dels líders i partits de l’esquerrademocràtica i revolucionària espanyolanegaven la seua condició de partits «nacio-nals» espanyols.

L’escassa poclivitat a usar el terme «na-cional» o fins i tot «espanyol», i la negacióde l’etiqueta «nacionalista» i «nacionalis-me», permetria que els intel·lectuals d’o-rientació progressista exhibissen, a partirde mitjan anys vuitanta, un argument er-roni, tot i que tremendament estès, per aoposar-se a les revindicacions dels nacio-nalismes minoritaris. Aquesta estratègiaconsistia a repudiar i criticar totes les for-mes de nacionalisme com a potencialmenttotalitàries, etnocèntriques i excloents, enuna espècie d’acusació universal. Com quela defensa de la integritat territorial de lanació espanyola pels líders i intel·lectualsde l’esquerra no es definia mai com a na-cionalisme, sinó sovint com a «patriotis-me» o «lleialtat a la Constitució»,1 el quehavia estat una renúncia política en elsanys seixanta i setanta esdevingué un ins-

99trument políticament persuasiu durant elsvuitanta i noranta.

Aquest fenomen paradoxal no és úni-cament espanyol –tal com s’ha vist, perexemple, en els debats públics italians desde l’inici dels anys noranta pel que fa a ladefensa de l’Estat italià, basada en la pre-tesa doctrina nacionalista/patriòtica cívicai respectuosa, quan el repte secessionistaplantejat per la Lliga Nord va forçar a«reinventar» el consens bàsic antifeixistade la política italiana de la postguerra(Galli della Logia 1999). Però és a Espa-nya on el nacionalisme d’Estat sembla tro-bar-se en una fase més incoherent des delpunt de vista de la seua expressió social iorganitzativa, almenys fins la primerameitat dels anys noranta.

Tot i que escassament visible en termespolítics i orgànics, el nacionalisme espa-nyol existeix. Com qualsevol nacionalis-me, siga sense estat o no, mostra una àm-plia diversitat interna. Sota la bandera co-muna de defensar Espanya com l’únicaentitat sobirana que gaudeix de drets po-lítics col·lectius, s’hi troben actors políticsi socials molt diferents, així com tambédiverses concepcions i programes ideolò-gics. Hi ha etnonacionalistes, nacionalistescívics, nacionalistes culturals, etc., espa-nyols igual com hi ha nacionalistes ètnics,cívics i culturals catalans, bascos o gallecs,tots ells en una barreja complexa i intricada.

El discurs patriòtic espanyol es trobapresent en l’esfera pública particularmenta través dels mitjans de comunicació, lli-bres i pamflets, fins el punt que ha esde-vingut un dels tòpics més debatuts en lesprincipals emissores i diaris.2 La rearticu-lació de l’Öffentlichkeit nacionalista espa-nyola té una relació molt estreta ambl’oposició a les demandes plantejades pels

nacionalismes sense estat, i també ambla renovació i la relegitimació parcial del’ideari polític de la dreta espanyola. Elconstant debat sobre l’existència d’un«problema basc» o un «problema català»menà a la reaparició d’antigues disputesintel·lectuals dels anys cinquanta entre elsexiliats republicans espanyols, reformula-des d’una forma actualitzada: ¿existeix un«problema espanyol»? Això ha generat unamuntanya d’opuscles, llibres i articles deperiodistes, creadors d’opinió i polemis-tes, tots entestats a vindicar l’existènciad’Espanya com a nació i a estigmatitzar elsnacionalismes minoritaris acusant-los dedefensar interessos egoistes. Un efecte pa-ral·lel hi és la resposta simètrica d’aquellsque, en lloc d’això, defensen els drets deles nacionalitats oprimides.

El que realment hi ha succeït és un lentprocés d’adaptació dels principals correntsideològics dins del nacionaliseme espanyola les noves circumstàncies de l’Espanya de-mocràtica. D’ençà de 1975, i especialmentde 1978, el discurs nacionalista espanyol hahagut d’enfrontar-se a tres reptes paral·lels:

1. L’adaptació a la nova estructura polí-tica/institucional establerta per la Consti-tució del 1978 i l’Estat de les Autonomies.La renovació del discurs nacionalista espa-nyol hagué de tenir en compte la pluralitatinstitucional forçada per la pressió delsnacionalismes sense estat, així com tambéd’ajustar-se a la descentralització política ial respecte a la diversitat cultural regional,tot i que els límits d’aquesta tolerància noestan fixats clarament.

2. La reinvenció d’una nova legitimitatpolítica –i històrica– capaç de bandejarl’herència del franquisme i el llegat de lamemòria històrica recent, començant pelnivell simbòlic més immediat. Ara, aques-

100ta nova legitimitat no pot basar-se en unacondemna explícita del franquisme ni enl’establiment d’un nou «consens nacional»contra el feixisme i Franco –que fou el ca-mí seguit per d’altres nacionalismes d’Es-tat a l’Europa de la postguerra. La necessi-tat d’«oblidar» la Guerra Civil i el règimde Franco, a fi de permetre la coexistènciaamb els principals actors de la transició, fadifícil per a la majoria dels nacionalistesdemocràtics espanyols d’afirmar elementscomuns o compartir una memòria comu-na (d’oposició a la dictadura) amb elsnacionalistes perifèrics (Lacasta-Zabalza1998: 334-52). Aquesta «consciència cul-pable» ha afavorit l’aparició de duestendències paral·leles i sovint encavalcadesal si del discurs nacionalista espanyol. Unatendeix a emfasitzar valors universals (elsdrets individuals, etc.) com una nova baseper a legitimar el patriotisme espanyol.L’altra estratègia que han emprès algunscorrents polítics és de cercar en la històriapredecessors respectables del nacionalismeliberal progressista espanyol, preferible-ment en el període anterior a 1931.

Els fonaments teòrics de la memòriadel «nacionalisme constitucional» espa-nyol es troben en l’influent llegat d’Ortegay Gasset, afegit a la reacció permanentcontra els nacionalismes minoritaris. Lesreflexions d’Ortega sobre la qüestió nacio-nal són una barreja de determinisme his-tòric –la idea que Castella ha estat la forja-dora de la unitat espanyola sota la monar-quia– i la recerca d’un «projecte comú»per a tots els pobles espanyols, manifestatinicialment en el descobriment d’Amèri-ca, que els permetia fondre’s en una unitatsuperior. L’èmfasi en un «projecte comú»orientat cap al futur tenia, per al nacio-nalisme constitucional, l’avantatge de la

seua flexibilitat i possibilitats d’adaptacióa un nou objectiu comú. Ara aquest objec-tiu comú era la recuperació de la democrà-cia i la modernització d’Espanya a travésde la incorporació a la Unió Europea, elprimer pas cap a la qual hi havia estat laConstitució de 1978. De tota manera, eldeterminisme històric d’Ortega y Gasset–la idea que Espanya era quelcom llegatper la Història– romania com a fonament,tot i que sovint ocult i no explícit, recobertamb un vocabulari polític/voluntarista enel discurs del nacionalisme constitucional(Bastida 1997; 1998). Segons un dels seusdefensors més destacats, Juan José Solozá-bal, a l’ensems que és un exemple de «na-cionalisme voluntarista» [sic] basat en elllegat cultural d’Ortega i Ernest Renan, laConstitució havia de prendre en conside-ració la realitat preexistent d’Espanya coma «autèntica nació», creada per una «es-tructura de coexistència, el resultat d’unaexperiència històrica comuna d’integracióde pobles, que ha generat pràctiques cul-turals compartides i individus que desit-gen viure junts en el futur» (Solozábal1993; 1997: 341).

3. Els reptes permanents plantejats alnacionalisme espanyol pels nacionalismesminoritaris. Aquests no han posat límit allurs constants demandes de més autogo-vern i reafirmen la voluntat d’assolir ob-jectius polítics que clarament van mésenllà de la Constitució de 1978. A més amés, en els anys noranta, moviments na-cionalistes perifèrics que històricamenthavien sigut relativament febles, com elgallec, han experimentat un ràpid creixe-ment en vots i suport social. La persistèn-cia i radicalització de certs elements etno-cèntrics en el discurs i la praxi dels nacio-nalismes minoritaris, particularment en el

101cas basc, junt amb la persistent presènciade la violència terrorista basca, han enco-ratjat visiblement el rellançament del na-cionalisme espanyol, sota la forma d’unareacció constant contra els nacionalismessense Estat.

Les dues tendències principals del na-cionalisme espanyol des del 1975 es cor-responen amb l’esquerra i la dreta demo-cràtiques. I dins de cadascuna d’elles,també és possible diferenciar-hi d’altrescorrents de pensament.

EL NACIONALISMEDE LA DRETA ESPANYOLA:

DEL «NACIONALCATOLICISME»A LA RENOVACIÓ

En aquest camp ideològic, hom pot dife-renciar dues tendències principals: la per-sistència del nacionalcatolicisme en l’ex-trema dreta i l’adaptació lenta i polifacèticade la dreta democràtica.

1. La nostàlgia nacionalcatòlica: El na-cionalisme espanyol explícit ha persistit deforma molt visible, tant a nivell ideològiccom simbòlic, dins dels partits i les orga-nitzacions d’extrema dreta durant els pe-ríodes de transició i consolidació demo-cràtiques. La visibilitat d’aquest discurs,heretat bàsicament del discurs franquista,ha conduït els investigadors a identificar ianalitzar millor els seus principis naciona-listes. La major part dels partits de l’extre-ma dreta espanyola, de Fuerza Nueva alFrente Nacional, es van mantenir fidels alllegat del nacionalcatolicisme. En algunsdels seus líders més destacats, això esresolia en una identificació mística entreEspanya i la fe catòlica. La persistència delnacionalcatolicisme anava de la mà amb la

insistència en una nostàlgia idealitzada del’imperi espanyol –junt amb l’èmfasi enl’imperialisme cultural envers AmèricaLlatina–, l’oposició a «Europa» i particu-larment contra l’entrada d’Espanya en laCEE, i un «antiseparatisme» molt accen-tuat que identificava l’enemic històricd’Espanya amb el nacionalisme basc icatalà, i que durant el procés de transiciódenuncià tot sovint el «xantatge» dels na-cionalismes minoritaris, presentats com aximples, com a elits provincials ambiciosesal servei dels enemics exteriors d’Espanya,és a dir, «Europa» en el seu conjunt (Ro-dríguez Jiménez 1994: 44-7; Casals 1998).

Les noves organitzacions de l’extremadreta espanyola que van emergir durant laprimera meitat dels noranta van intentarendebades superar la feblesa electoral i so-cial dels seus vells camarades. Ara procla-maven un nacionalisme més estatista, ra-dical i explícitament no religiós. Les seuesarrels intel·lectuals es poden trobar en elspensadors feixistes espanyols dels anystrenta que no visqueren el franquisme(com Ramiro Ledesma Ramos). El discursnacionalista d’organitzacions com BasesAutónomas apuntava a l’existència d’unnou altre, que calia combatre en nom de lapuresa de la nació espanyola: els immi-grants no europeus, la presència dels qualss’ha incrementat a Espanya des de mitjananys vuitanta. Tanmateix, la migradesaquantitativa de la immigració fins fa moltpoc ha fet difícil que aquest discurs trobeun ampli ressò social. A més a més, elsvells dogmes nacionalcatòlics han sobre-viscut i tenen un nou predicament en eldiscurs ideològic del jove líder de l’extre-ma dreta espanyola, Ricardo Sáenz deYnestrillas. Les teories més sofisticades ielaborades dels neonazis espanyols, carac-

102teritzades per la seua obertura cap als altresnacionalismes ibèrics a fi de guanyar adhe-rents per al projecte racial i «paneuropeu»sota la bandera d’un «etnicisme europeu»,no han anat més enllà d’un programaavortat (Casals 1995: 139-55).

2. La lenta adaptació de la dreta demo-cràtica. Aquesta part del ventall políticpateix sens dubte problemes de legitimitatheretats del franquisme, que se sumen alsefectes de la interrupció del que havia estatuna tradició de nacionalisme espanyol li-beral-democràtic abans de 1936.

La concepció nacionalcatòlica, per béque reduïda a una expressió menys visiblei principalment al discurs acadèmic ihistoriogràfic, impregna tot el ventall delnacionalisme espanyol dretà, particular-ment entre els seus vells líders i correntsmés conservadors. Intel·lectuals propers alPartido Popular (PP) encara insisteixen enel fonament històric d’Espanya com aresultat de la lluita dels regnes cristianscontra els musulmans durant l’Edat Mit-jana, alhora que destaquen el paper delsReis Catòlics a la fi del segle XV, l’accióunificadora de la monarquia espanyola–que se suposa que és una essència de lanació– i la naturalesa intrínsecament catò-lica de la nació espanyola, el moment deglòria de la qual fou el descobriment iconquesta d’Amèrica.3 Des d’aquesta pers-pectiva els nacionalismes perifèrics sónprincipalment producte de conspiracionsforànies per afeblir el poder d’Espanya iesborrar la seua gloriosa contribució a lahistòria de la humanitat.4

Tanmateix, tot i que aquestes actitudsestan presents avui, no són exhibides ober-tament pels conservadors espanyols. Hi haquatre facetes principals d’aquest «neona-cionalisme» de dreta, que s’estima més

brandar la bandera del liberalisme i delpensament cívic.

1. La primera és la reacció persistentcontra el nacionalisme perifèric. El naciona-lisme de dretes, i particularment el PP alPaís Basc i Catalunya, han fet ús abundósde la confrontació amb els nacionalistesperifèrics i han explotat el conflicte lin-güístic. Durant els anys vuitanta i noranta,un bon nombre de llibres i pamflets, aixícom d’articles de premsa i de revistes, hancentrat els seus atacs en les polítiqueslingüístiques i culturals «discriminatòries»aplicades pels nacionalistes catalans i bas-cos, tot denunciant una pretesa «persecu-ció» del castellà, que es presentava com unprimer pas cap a la balcanització de la na-ció espanyola. Una altra línia de debatdefensava els drets individuals enfront delscol·lectius. Ara: el que hi havia realmenten joc en la majoria dels casos era lasupremacia suposadament «tradicional» i«natural» del castellà, en una espècie denostàlgia que revela que per a molts ele-ments de la dreta espanyola, el castellàcontinua sent un tret cultural definidor dela identitat nacional espanyola, una menade lligam comú que uneix tots elsespanyols de qualsevol origen regional iuna contribució distintiva a la cultura uni-versal (Lodares 1999).

Aquests autors presenten el nacionalismeperifèric com a tendent cap al totalitaris-me, ja que imposa una cultura monolíticaa tots els ciutadans sota la seua jurisdicció.Exemples primerencs d’aquesta visió, queinicialment va suscitar-se per la políticalingüística del govern català, en són el vi-triòlic periodista Federico Jiménez Losan-tos i Aleix Vidal-Quadras. Reaccions simi-lars han tingut lloc a Galícia durant elsprimers anys noranta, tot i que amb im-

103portància i freqüència menors. Des del1993 han proliferat aquesta mena de lli-bres, alguns de prestigiosos intel·lectuals–com el filòsof Gustavo Bueno (1996,2000)–, articles periodístics i creadorsd’opinió amb influència en els mitjans decomunicació, especialment a través de lesemissores de ràdio. El tema recurrent hi haestat la dependència dels principals partitsespanyols (primer el PSOE, després el PP)del suport parlamentari dels vots naciona-listes catalans i bascos per aconseguir unamajoria d’escons al parlament espanyolentre 1993 i 2000.

Però un factor addicional en la proli-feració d’aquesta «literatura reactiva» hi haestat, sense dubte, la persistència del terro-risme nacionalista basc, així com la radica-lització estratègica dels partits nacionalis-tes bascos a partir de 1998. Alguns assaigsben escrits d’acadèmics i escriptors dedi-cats a lluitar ideològicament contra el na-cionalisme basc han esdevingut veritablesèxits de vendes. Una part substancial d’a-questa nova onada de literatura «reactiva»no es dedica, ni de bon tros, a teoritzarsobre la nació espanyola i, encara menys, avindicar explícitament el nacionalisme es-panyol. En lloc d’això, critica durament elnacionalisme radical basc, tot destacant elsseus aspectes antidemocràtics i violents.

2. El neoregeneracionisme o la renovacióde la legitimitat històrica. La primera bata-lla és sobre la història, i les polèmiquesdels historiadors a Espanya han sigut tanaspres com a Bèlgica o la Gran Bretanyaen aquest assumpte de la vindicació dels«drets històrics». Des de mitjan anys vui-tanta, els intel·lectuals espanyols de dretahan emprés la tasca de reinterpretar lahistòria d’Espanya, presentant-la com unexemple d’«unitat dins de la diversitat»

que inevitablement conduiria a la fórmulaconstitucional del 1978. Segons aquestpunt de vista, des dels temps dels romansEspanya ha sigut un mosaic de diferentspobles i cultures, unificat bé pel destí his-tòric de compartir un espai comú i unprojecte comú o bé per la voluntat deconstituir una unitat política des dels ini-cis de l’Edat Mitjana, durant la lluita delsregnes cristians contra els musulmans–que són exclosos del llegat de l’«espanyo-litat», junt amb els jueus expulsats el1492. El concepte tradicional d’«unitat enla diversitat», defensat per pensadors espa-nyols tradicionalistes des de finals del segleXIX (Menéndez Pelayo, Vázquez de Mella,etc.), es renova i reapareix sota una fórmu-la nova: les «Espanyes diferents» (lasEspañas), tot i la diversitat de cultures i lespeculiaritats, sempre han format partd’una comunitat nacional més gran, lamillor encarnació de la qual és l’actualEstat de les Autonomies. Segons aquestaconcepció teleològica de la història, Es-panya és un resultat autèntic de l’experièn-cia històrica, i el seu «cos» objectiu haadoptat formes diferents al llarg del temps.En canvi, als nacionalismes sense Estatse’ls acusa de basar-se en la fantasia histò-rica, en la imaginació literària no científi-ca, deutora de les invencions d’intel·lec-tuals de segona fila. L’art, la literatura i lacultura de Castella, des dels inicis del’Edat Mitjana, són definides com l’ex-pressió millor del sentiment d’espanyoli-tat, que sovint es presenta de forma caòti-ca com una espècie de Volksgeist oposat auns altres cànons literaris europeus.

Cal remarcar, però, que el naciona-lisme democràtic de dreta està intentantuna reformulació ideològica simbolitzadaen la «recuperació» del llegat històric del

104reformisme republicà del primer terç delsegle XX. Així, la memòria i el llegat in-tel·lectual de Manuel Azaña han estatrecentment recuperats i apropiats –a tra-vés d’una convenient reinterpretació– perintel·lectuals conservadors com JiménezLosantos (1994) i pel president espanyol,José María Aznar. Segons aquest, Espanyaés una realitat històrica forjada en el segleXV i unificada per l’acció de la monarquia il’existència d’un projecte comú, la millorexpressió del qual seria la benigna i gene-rosa conquesta espanyola d’Amèrica.Aquesta tradició històrica sosté la legiti-mitat de la nació espanyola, que existeixabans de les constitucions liberals espa-nyoles: Espanya és «una de les nacions mésantigues d’Europa». A pesar del fet que hiva haver un llarg període de mancança de«normalitat» després de 1812, que va du-rar fins 1978, en aquell moment la Cons-titució consagrà la idea d’una nació espa-nyola basada en els principis de democrà-cia, pluralitat cultural i progrés (Aznar1994; 2000). Des d’aquest punt de vista,la plena participació d’Espanya en el pro-jecte europeu significa posar fi al tradicio-nal «aïllacionisme» de la història espanyola.

Els nous conservadors defineixen Es-panya com una nació única, tot i que plu-ricultural. Un major reconeixement sim-bòlic de la pluralitat cultural d’Espanyaseria considerat una concessió excessiva.Segons Aleix Vidal-Quadras, l’Estat espa-nyol no sobreviurà si deixa de ser una na-ció. Això il·lustra la principal contradicciód’aquesta posició. El nacionalisme com atal és qualificat d’obsolet, premodern, unaexpressió de tribalisme i dels somnis tota-litaris d’una identitat ètnica homogènia.D’altra banda, l’individualisme liberal i ladefensa dels drets individuals es pensa que

estan per damunt de qualsevol forma dedrets col·lectius. I tanmateix, el naciona-lisme d’Estat espanyol, així com els nacio-nalismes d’Estat que van emergir i desen-volupar-se en el segle XIX, es considera quehan produït resultats positius (modernit-zació econòmica, consolidació de la revo-lució liberal, etc.). Per Vidal-Quadras, lacomunitat nacional espanyola constitueixuna realitat donada forjada per una histò-ria comuna, l’existència de la qual és in-qüestionable. L’acceptació de la pluralitatcultural i lingüística pressuposa l’existèn-cia d’un sentiment socialment estès decohesió al voltant d’un objectiu comú.Certament, aquest concepte d’una «nacióespanyola plural», més tard redefinit pelmateix autor com «nació-projecte» que liconferiria una existència corporal a l’estat,se suposa que està legitimat per la seua ap-titud actual per a protegir la llibertat, ladignitat i el progrés material/cultural delsciutadans que l’integren, lliure de «quals-sevol essències místiques o primordials».Però Vidal-Quadras també proposa noabandonar l’enfortiment d’una «cohesióemocional sostinguda per fets històrics,religiosos, lingüístics o ètnics, tal com s’ex-pressa en el desplegament de símbols i lalitúrgia nacionalitzadora», tot i que aixòdarrer hauria de buidar-se de qualsevol«identitat tribal instintiva». El fet quel’existència territorial i històrica d’Espanyafos una precondició afirmada en la Cons-titució del 1978 no soscava, segons aques-ta visió, la seua legitimitat democràtica(Vidal-Quadras 1998a; 1998b). Per a al-tres autors conservadors, com Otero Novás(1998: 287), el sentiment nacional espa-nyol hauria de ser enfortit a través de lapromoció estatal de la litúrgia patriòtica,com un mijtà de regeneració d’Espanya,

105tot emfasitzant la commemoració del «Diade la Hispanitat» (12 d’octubre). I algunscreadors d’opinió com Jiménez Losantos(1999) recentment han emprés la tasca de«reescriure» una història nacionalista d’Es-panya des dels temps preromans.

3. La variant «regionalista». La praxipolítica del PP a Galícia i les Illes Balears,on aquest partit ha governat des de l’inicidels anys vuitanta, es caracteritza perl’aplicació d’una moderada política de de-fensa de les llengües i cultures perifèriquesi la promoció d’una identitat «autonòmi-ca» regional. De vegades això ha entrat encontradicció amb les posicions més cen-tralistes dels òrgans centrals del partit.

El procés de «regionalització» ha estatun instrument més aviat estratègic usatper a combatre la puixança de l’esquerra iels nacionalismes perifèrics a regions quecompten amb una cultura i una llenguapròpies. Però la ràpida integració de leselits locals regionalistes, i la necessitat demantenir el poder regional en un contextmarcat per la competència territorial, haobligat les dues seccions regionals areforçar els trets regionalistes durant elsvuitanta. El terme «nacionalitat històrica»va ser acceptat per primera vegada pel PP

de Galícia el 1991. Sota el lideratge deFraga, el PP gallec ha proposat gradual-ment una nova fórmula que pretén com-binar la lleialtat constitucional espanyolaamb el reforçament de la identitat regio-nal. Aquesta «autoidentificació» incloul’orgull conscient de ser gallec i estimar lallengua dignificada i les tradicions de laregió, tot combinat amb la promoció delflolkore, la cultura popular i el «reconeixe-ment de la personalitat pròpia», de la quales deriva el dret a «un autèntic autogoverni una administració pròpia». El suport a la

cultura regional sovint adopta un to banali populista, però també hi ha esforços teò-rics per a adoptar i «reconvertir» el llegathistòric del nacionalisme perifèric en unaforma de «regionalisme sa» que no danyela integritat d’Espanya com a nació (Fraga1993a; 1999). L’autoidentificació regionalestà legitimada amb crides a la història re-gional i especialment mitjançant unaconvenient reinterpretació i apropiaciód’una certa tradició històrica nacionalistaperifèrica, tot emfasitzant els seus aspectesno separatistes. Vidal-Quadras, i particu-larment Josep Piqué, sovint citen FrancescCambó per remarcar el fet que el nacio-nalisme català tradicionalment ha estat afavor de «regenerar» Espanya. I alguns finsi tot al·leguen que tota la tradició delnacionalisme gallec abans del 1950 potsubsumir-se en la doctrina regionalistaproclamada pels conservadors (RodríguezArana i Sampedro Millares 1998).

D’igual manera, alguns presidents con-servadors de governs regionals han esde-vingut fervents defensors del principi desubsidiarietat i d’una descentralització sa-ludable. Un bon exemple n’és la fórmulad’«administració única» proposada per Fra-ga, que defensa una plena devolució a lesadministracions regionals i l’eliminació dequalsevol encavalcament entre les esferesde govern central i regional. El govern deMadrid retindria el poder en aquelles àreesconsiderades d’interés essencial per a la co-hesió social, econòmica i política d’Espanya.Fraga argumenta que això serviria per apro-fundir l’Estat de les Autonomies, i refreda-ria les creixents demandes d’autogoverndels nacionalistes perifèrics. L’etapa finalhi seria la plena aplicació de l’autogoverntal com es perfila en la Constitució (Fraga1993b; 1994; Rodríguez Arana 1993).

106Tot això indica que la dreta demo-

cràtica ha acceptat el model autonòmicestablert per la Constitució del 1978, al-hora que fa seua la idea que Espanya ésuna nació sobirana unitària que incloucultures i institucions regionals diferents.El PP defensa la plena uniformitat de com-petències per a totes les comunitats autò-nomes, tot i reconèixer l’existència de pe-culiaritats «lingüístiques i geogràfiques»així com també jurídiques en algunesregions. I, per descomptat, el discurs delPP nega que les nacionalitats tinguen capa-citat per a ser sobiranes.

Un fenomen complementari i certa-ment complex ha estat l’aparició de partits«regionalistes», bàsicament conservadors,tot al llarg d’Espanya des de mitjan anysvuitanta. Aquests proclamen una identitatregional «autònoma» i aspiren a una majordevolució de poder, però no consideren lesseues regions com a subjectes de sobirania.Per això no hi ha cap contradicció, al seuparer, entre la defensa dels seus territoris ila Constitució de 1978, ni amb la lleialtatal projecte nacional espanyol. Fins a certpunt, aquests regionalismes autonomistessón una nova encarnació dels movimentsregionalistes anteriors a la guerra. Però elsregionalismes actuals també han aparegut,com una espècie de reacció en cadena, perl’efecte d’imitació produït pels naciona-lismes minoritaris a partir de 1978-1980.Al mateix temps, la majoria insisteixen enla seua espanyolitat i protesten contra la dis-criminació «injusta» de l’Estat a favor deCatalunya o el País Basc (Núñez 1999a).En el cas del principal partit de Navarra,la fortament conservadora Unión del Pue-blo Navarro (UPN), la seua tradició especí-ficament regionalista es pot resseguir finsel segle XIX, construïda sobre el llegat tra-

dicionalista (del carlisme) i la supervi-vència d’institucions forals sota Franco.Aquests principis han estat transformatsen una concepció de la nació espanyolabasada en les «llibertats regionals» tradi-cionals que suposadament es remunten ala baixa Edat Mitjana i que foren preser-vades sota la monarquia espanyola (Me-drano y Blasco 1984).

4. El nacionalisme espanyol neoforalista.Una variant molt reduïda, mantingudaper alguns representants aïllats de la dretaespanyola, és la dels qui reconeixen elcaràcter plurinacional de l’Estat espanyol.La seua fórmula preferida per acomodar lapluralitat nacional dins d’un estat únic se-ria la resurecció dels vells conceptes queinspiraren la «monarquia composta» delsÀustries els segles XVI i XVII, amb el con-venciment que les llibertats regionals i elsfurs es podrien transplantar avui en la for-ma d’un «estat compost», apel·lant així auna sobirania dividida basada en la tra-dició espanyola. El mecanisme per aplicaraquesta solució seria una reinterpretació ireforma de la Constitució de 1978 a tra-vés de les possibilitats que ofereix la «dis-posició addicional» que obri una via a larenovació i aprofundiment dels furs deles províncies basques i Navarra. L’únicrepresentant d’aquest corrent, tot i queintel·lectualment influent, és Miguel He-rrero de Miñón (1998). Tanmateix, lesseues propostes no tenen avui una inci-dència real en els polítics conservadors.Ben al contrari, han suscitat la reació iradade la majoria dels ideòlegs del «naciona-lisme constitucional» tant de la dreta comde l’esquerra, que consideren les propostesd’Herrero de Miñón com una concessió ales tesis dels nacionalistes bascos, o fins itot un retorn a l’Ancien Régime. Per a unsaltres, són una pura traïció (Parada 1996).

107EL PATRIOTISME ESPANYOL

EN EL DISCURS DE L’ESQUERRA

Des de mitjan anys vuitanta, l’esquerra, iparticularment el Partit Socialista (PSOE),sembla que ha recuperat de manera crei-xent un discurs nacionalista espanyol quees pot remuntar a les tradicions del rege-neracionisme espanyol i el republicanismeliberal del primer terç del segle XX. El can-vi cap a un major èmfasi en la recuperaciódel patriotisme espanyol va començardurant l’elaboració de la Constitució de1978. El fracassat colp d’estat de febrer de1981 accentuà aquesta tendència, quefinalment s’enfortí amb els resultats elec-torals d’octubre de 1982. Poc després d’as-sumir la presidència del govern, FelipeGonzález va afirmar que als mitjans de co-municació estrangers que havien presentatels socialistes com a «joves nacionalistesespanyols» no els mancava raó, per tal compensava «que cal recuperar el sentimentnacional d’Espanya», tot apel·lant a la tra-dició del nacionalisme liberal anterior a1931 (Cebrián 1982).

1. El nou discurs «patriòtic» posat enacció pels socialistes espanyols des del1982 incorporava postulats com ara lacrida a la «modernitat», la solidaritat inter-regional i un fort desig de plena integracióen el projecte comú europeu simbolitzatper la Unió Europea, com una forma deconsolidar no sols la democràcia sinó tam-bé de reforçar el paper de l’estat centralcom a mitjancer únic entre la Comissió deBrussel·les i els ciutadans. Aquest discursconté moltes variants, però bàsicamentpretén combinar la creença en l’existènciad’una nació política espanyola amb el re-coneixement de diverses nacions culturals,tot apel·lant a la distinció clàssica de Frie-

drich Meinecke, del 1907, entre nació«cultural» i nació «política». D’acord ambaquesta definició, el caràcter múltiple deles identitats espanyoles i la combinació denacions culturals en una única nació polí-tica representada per la Constitució de1978 permet que alguns intel·lectuals,polítics i creadors d’opinió es referesquena Espanya com una «nació de nacions»,l’existència de la qual estaria legitimada enla història.5 De fet, els intel·lectuals, perio-distes i historiadors espanyols propers al’esquerra moderada, així com també al-guns simpatitzants de dreta, han insistit enla definició d’Espanya com una «nació denacions», els orígens de la qual se suposaque es remunten a temps premoderns. Lahistòria d’una pluralitat d’identitats dinsd’un projecte espanyol comú legitimaria lasupervivència d’Espanya com una nació,bo i permetent el pluralisme cultural il’establiment d’una fórmula política per acompartir el poder amb les administra-cions regionals. No obstant això, Espanyaseria l’única entitat que tindria plena sobi-rania. L’acceptació de la pluralitat cultural,d’una descentralització més gran i d’unmajor reconeixement simbòlic del caràcterplurinacional d’Espanya es fa compatibleamb el manteniment d’una espècie de «pa-triotisme de la pluralitat» (De Blas 1998).

2. De forma paral·lela, el concepte deJürgen Habermas del «patriotisme consti-tucional», que fonamentaria la comunitatpolítica en els principis universalistes con-tinguts en una constitució per a un terri-tori definit, gaudeix d’una gran audiènciaen els cercles intel·lectuals propers a l’es-querra espanyola. Certament, la fórmulade Habermas no està exempta de contra-diccions pel que fa a les condicions per fercompatible l’universalisme amb la lleialtat

108a una comunitat política concreta. La seuaplausibilitat té molt més a veure amb laconsolidació del caràcter democràtic dela identitat nacional alemanya que amb lacreació d’una lleialtat supranacional entreciutadans amb identitats múltiples i en-contrades. Per aquesta raó, la definiciód’Espanya com una «nació de nacions»atrau poc d’entusiasme no sols entre elsnacionalistes perifèrics, sinó també entrealguns intel·lectuals i líders de l’esquerraespanyola. A més a més, els partits catalansd’esquerra –PSC, Iniciativa per Catalunya–defensaven, tot i que amb un entusiasmedecreixent, que Espanya és un estat plu-rinacional i que caldria definir-lo com atal. Tanmateix, per a Pasqual Maragall Es-panya també posseeix una «història comu-na» forjada per la coexistència d’identitatsplurals, cosa que justifica la seua voluntatde ser part de la mateixa comunitat políti-ca, una vegada s’haja acabat la tradicionalhegemonia «castellana» (Maragall 2000).

D’altra banda, el discurs del «patriotis-me constitucional», tret d’algunes excep-cions,6 no ha provat encara que està lliurede l’herència historicista. En lloc de cons-truir-se sobre el consentiment dels gover-nats, Espanya és concebuda com una vellanació construïda sobre l’existència d’unacultura i una història comunes que es re-munten als inicis del Renaixement, un fetque actua com una condició a priori per ala delimitació territorial del subjecte desobirania, fins i tot quan s’accepta que calpreservar la pluralitat cultural.7 Aquestaposició la van deixar clara alguns represen-tants del PSOE en els debats constitucio-nals de 1978: tal com afirmà Gregorio Pe-ces Barba, «nosaltres [els socialistes] do-nem per suposat que Espanya, com a Na-ció, existeix abans que la Constitució».8 I

com ha dit Francisco Rubio Llorente(1998: 289), la nació espanyola és vista enla Constitució de 1978 no com una unitatcultural sinó com una de pluricultural, oncoexisteixen les diferents «nacions cultu-rals». A pesar de reconèixer el fet queaquesta idea de la nació constitucionalprové de la «projecció d’una unitat prepo-lítica [...] que compta amb diversos seglesd’existència anterior», també argumentaque la nació espanyola avui és concebuda«com una societat definida únicament perla participació dels seus membres en lasobirania dins del mateix territori, no ba-sada en l’afirmació d’una homogeneïtatcultural». No és això una contradicció?

Certament, aquest determinisme his-tòric i –fins a cert punt– cultural «ocult»no és una característica exclusiva del na-cionalisme d’Estat espanyol. Aquesta mes-cla de dogmes amb base historicista iorgànica amb continguts cívics també ésuna característica d’altres nacionalismesd’estat europeus. De fet, encara no s’havist en cap país del món un patriotismecívic pur encarnat en una constituciósense apel·lacions a lligams emocionals,històrics o culturals. Com ha remarcatDahl (1989: 209), la teoria democràticahabitualment evita qualsevol discussiónormativa sobre el rerefons històric delsprocessos de nation-building que menarenals Estats-nació actuals, car dóna per supo-sat que hi existeix un mínim d’homoge-neïtat cultural. I fins i tot aquells que esmostren més proclius a una entesa perma-nent amb els nacionalistes perifèrics, comara l’historiador Javier Tusell, no confienplenament en les virtuts del patriotismecívic pur mancat d’invocacions emocio-nals que solidificarien la cohesió social. Laraó d’això és en principi molt simple:

109qualsevol Estat que vol mantenir la seuaexistència necessita, si més no, una míni-ma «identificació ciutadana amb l’Estat,no sols racional, sinó també afectiva»(Tusell 1999: 232-233).

En altres paraules, l’esquerra espanyolaencara tem que l’Estat constitucional seràincapaç de sobreviure si es veu privat de lesseues apel·lacions «emocionals», culturalsi històriques a una identitat civil comuna,i es basa únicament en la voluntat delsciutadans. Per això, es considera que unaforma de «patriotisme» espanyol és unelement necessari per mantenir la cohesiósocial d’Espanya com a comunitat políti-ca. Alguns líders i intel·lectuals de l’es-querra afirmen que cal subratllar la idead’Espanya com a nació cultural i políticaúnica a fi i efecte de mantenir l’equilibrisocial entre els seus territoris i d’apuntalarla capacitat de transformació de l’Estaten la societat, a través d’un Estat centralfort que serviria com a instrument de re-forma social. Els nacionalismes minorita-ris, aleshores, són acusats d’insolidaris, jaque intenten defugir la contribució finan-cera al desenvolupament de les regionsmés pobres d’Espanya. A més a més, se-gons el periodista César Alonso de los Ríos,des de 1978 Espanya ha entrat en un pro-cés de «desnacionalització» que suposa elrisc d’identificar-la amb una diminuta es-tructura estatal (Alonso de los Ríos 1994).L’existència històrica d’Espanya com a na-ció ha estat la base de la cohesió social i dela solidaritat interterritorial, però l’esquer-ra espanyola podria haver comès una «traï-ció políticament correcta» de la conscièn-cia nacional espanyola, un fet que pot dura la balcanització de la península Ibèrica.En reforçar la consciència espanyola, elsciutadans guanyarien un mecanisme per a

la defensa contra «els nacionalismes [mi-noritaris] excloents, discriminatoris, tota-litaris», perquè «només el retorn a la Pàtriali pot restaurar a l’esquerra la seua raisond’être. Només la consciència nacional per-metrà la formulació d’una política basadaen la solidaritat i la igualtat» (Alonso delos Ríos 1999:18). Entre els defensors d’a-quests postulats, hom podria mencionar elcorrent guerrista del PSOE. Aquests invo-quen la tradició municipalista, que reque-reix l’enfortiment de l’autonomia delsmunicipis com a base per a una descentra-lització eficient. I l’actual Estat de les Au-tonomies és presentat com una forma pe-culiar de federalisme potencialment simè-tric, al qual no li’n caldria cap reforma més.

3. Les actituds essencialistes sobre lanació espanyola sense dubte constitueixenuna posició minoritària en l’esquerra espa-nyola. Però encara en queden alguns quecombinen el radicalisme polític amb unfort historicisme i que arriben fins i tot aldeterminisme cultural. Alguns autors,com el republicà radical Antonio García-Trevijano, un professor universitari impli-cat en l’oposició política fins el 1976, hantrobat una ressó inesperat. García-Trevi-jano remarca que la història i la tradicióheretada, independentment de la voluntatdels espanyols, serveix de base per a la legi-timació de la comunitat política espanyolades de finals de l’Edat Mitjana. Espanyano era el fruit d’un «projecte comú», sinóuna realitat objectiva creada per genera-cions anteriors d’espanyols, l’esperit na-cional dels quals ja s’havia expressat tanten termes positius (el descobrimentd’Amèrica) com negatius (l’expulsió delsjueus). Com que l’Estat no ha de ser iden-tificat amb la nació, i la nació no la podencrear actors socials, l’únic remei per a «re-

110cuperar» la personalitat nacional d’Espa-nya (traïda pel franquisme i el «sistema departits» de la monarquia reformista) en se-ria una república presidencialista basadaen un ampli consens antifeixista (García-Trevijano 1994).

Aquestes divergències ideològiques pelque fa a la qüestió nacional dins de l’es-querra espanyola tenen un paral·lelisme enla coexistència de projectes divergents res-pecte del model de l’estructura de l’Estat.Les propostes esporàdiques de l’esquerraespanyola per a la federalització de l’actualmodel d’Estat desemboquen indefectible-ment en una de dues posicions. Els qui de-fensen un «federalisme asimètric» pren-drien en compte les diferències culturals i«nacionals» bo i combinant elements fede-rals i confederals, així com també creantàrees de sobirania dividida. Aquesta pers-pectiva és la que sostenen alguns socialis-tes bascos, gallecs i catalans com Maragallo –menys clarament– Emilio Pérez Tou-riño. Els (post)comunistes catalans hanadoptat una posició més radical a favor delfederalisme asimètric, ja que al seu parerEspanya és, de fet, no una nació sinó unestat plurinacional. Després, hi ha els quidefensen el federalisme «simètric»: laconversió de les disset comunitats autòno-mes en unitats federals iguals, amb unacohesió basada en l’aplicació del principide subsidiarietat (Almunia 2000: 134-40).Hi ha també molts líders que expressen laseua preferència per una reforma de laConstitució per incoporar-hi alguns ele-ments de federalisme asimètric, però senseconcedir sobirania a les nacionalitats: Es-panya continuaria sent l’únic subjecte delsdrets polítics col·lectius.

4. Finalment, hi ha un grup d’intel-lectuals i líders polítics de l’esquerra que

advoquen clarament per la idea d’Espanyacom una entitat política plurinacional. Laseua posició és d’incorporar la pluralitaten la definició d’Espanya tot reconeixenten la Constitució el dret de les nacionali-tats a la secessió. Espanya hauria de basar-se en el lliure consentiment de tots els seuspobles. Per tant, en aquelles regions onuna majoria qualificada de ciutadans pre-ferira d’establir una nova comunitat na-cional, s’hi haurien de garantir les condi-cions per a exercir de forma plenamentdemocràtica el dret a l’autodeterminació.Tant si es basa en un federalisme simètriccom asimètric, en una forma de confede-ració o en una nova república plurinacio-nal, la nació espanyola estaria compostasols pels ciutadans que ho desitjassen. Lahistòria i la cultura no serien factors deter-minants per a establir la demarcació terri-torial d’Espanya. Segons Ramón Cotarelo(1999: 76), fer que l’estatus d’«espanyol»siga voluntari a través del reconeixementdel dret a l’autodeterminació és «l’únicaforma possible de fer-lo atractiu». Tots elsnacionalismes, aleshores, es podrien con-siderar respectables sempre que mostrarenun alt grau de tolerància i posaren l’accenten la solidaritat (Taibo 1997). Aquesta haesdevingut la doctrina oficial de lesorganitzacions de l’extrema esquerra, aixícom també de la coalició postcomunistaIzquierda Unida.

LES IDENTITATS IBÈRIQUES ILES PERTINENCES MÚLTIPLES

¿Fins a quin punt aquests discursos polí-tics i intel·lectuals sobre la identitat nacio-nal són compartits per una majoria de ciu-tadans en l’Espanya contemporània? Sem-

111bla que hi ha un complex equilibri entre elnacionalisme d’Estat espanyol i els nacio-nalismes sense Estat, i fins i tot es podriadir que Espanya constitueix un exempleparadoxal del fracàs tant del nacionalismed’Estat com dels nacionalismes minori-taris. Ni el nacionalisme espanyol ni elsnacionalismes català, basc o gallec han si-gut capaços d’imposar-se com la doctrinahegemònica i la identitat exclusiva delsterritoris que volen representar. En elsanys vuitanta, la tendència electoral parei-xia que era cap a un increment del suportsocial envers els partits nacionalistes mi-noritaris, però en els noranta la tendènciaha tocat sostre i ha començat a retrocedir,excepte en el cas de Galícia. En l’actualitat,els seus electorats semblen estabilitzats.

En aquest sentit, Espanya ofereix unexemple d’un altre fenomen: els límits deles polítiques de construcció nacionalaplicades tant pel govern estatal com pelsgoverns mesoterritorials en contextosdemocràtics, on les identitats plurals sónlliures d’expressar-se. Els instruments«clàssics» de construcció nacional promo-guts per polítiques públiques des del segleXIX com l’educació, el simbolisme i lescerimònies públiques, constantment sónqüestionats per tendències més pragmà-tiques que afecten els ciutadans, que enuna societat global reben diverses influèn-cies que no es poden controlar plenamentper l’administració. Ací sorgeix una para-doxa espanyola. Per una banda, el fran-quisme fou incapaç d’acabar amb elsfonaments socials dels nacionalismes alter-natius. Tampoc va poder acabar amb l’úsde les llengües minoritàries. I l’Estat de-mocràtic no ha tingut un èxit complet al’hora de convèncer tots els ciutadans delPaís Basc, Catalunya o Galícia de la nova

legitimitat nacional de la nació espanyola,de les virtuts del patriotisme constitucionali de la compatibilitat de les cultures regio-nals amb una identitat nacional orientadacap al futur. Per una altra banda, els governsbasc i català, pràcticament monopolitzatspels nacionalistes d’ençà de 1980, tambés’ha demostrat que són menys eficients delque s’esperava a l’hora de promoure lesnoves lleialtats nacionals de caràcter exclu-siu, a pesar dels recursos i les competènciesde poder a la seua disposició.

Cal afegir dues consideracions més.Primerament, el repte del «separatisme» ésmenys evident del que suposen els nacio-nalistes espanyols. Les enquestes d’opiniósembla que indiquen més o menys elo-qüentment que l’opció d’una secessióoberta a curt termini no compta amb unsuport aclaparador, ni a Catalunya ni alPaís Basc. Entre el 25 i el 30% dels ciuta-dans bascos i catalans (i menys del 10% deGalícia) votarien a favor de la indepen-dència total en un hipotètic referèndum.9

A més a més, la consolidació de l’accep-tació social de l’Estat de les Autonomies,tant en la seua forma actual com en laversió més «federalitzada», obtè el suportd’una majoria de la població a totes lescomunitats autònomes, incloent el PaísBasc. Una expressió d’això és el fet que elsresultats electorals dels partits naciona-listes minoritaris varien significativamentsegons la naturalesa de les eleccions. Elspartits espanyols incrementen els seus re-sultats en les eleccions parlamentàriesnacionals, en les quals és més alta la parti-cipació. Importants segments de l’electo-rat de la perifèria canvien la tendència delseu vot depenent del tipus d’eleccions,donant preferència als partits subestatalsper a les eleccions mesoterritorials i locals,

112i als partits estatals per a les eleccionsparlamentàries. No hi ha correlació entreels resultats electorals dels nacionalistesperifèrics, la consciència nacional i el su-port a la independència. Els votants tenenmotivacions diferents que no es basen ex-clusivament en una lleialtat sentimental onacional a l’hora de donar el seu vot anacionalistes perifèrics, que sovint sóncontemplats com els millors defensors dellurs interessos econòmics i socials. Segonsuna enquesta sociològica publicada el1996, el 40% dels bascos es referien a Eus-kadi com una nació, mentre que el 34’1%dels catalans definien Catalunya d’igualmanera, i sols el 16’4% dels gallecs creienque Galícia era una nació. El percentatgede bascos que preferien el terme «regió»era el 50%, entre els catalans el 59% i en-tre els gallecs s’arribava al 74%. No obs-tant això, els resultats electorals dels partitsnacionalistes a totes tres comunitats autò-nomes era clarament superior a aquestspercentatges: fins el 44% de votants delPNB i el 40% dels qui votaven CiU optavenpel terme «regió» per al País Basc i Cata-lunya el 1996 (Moral 1998: 24-27).

D’altra banda, fins i tot al País Basc iCatalunya predomina una peculiar formade «patriotisme dual», és a dir, la coexis-tència canviant en una persona de la iden-tificació amb la nacionalitat perifèrica juntamb un sentiment de solidaritat o identi-ficació amb Espanya en el seu conjunt. Lesenquestes d’opinió (Moreno 1997: 123-35; García-Ferrando et al. 1994) demos-tren que els qui s’hi senten bascos/cata-lans/gallecs/etc. i espanyols constitueixenen major o menor mesura la majoria de lapoblació a la perifèria. Certament, la iden-titat nacional exclusiva és major al PaísBasc que a qualsevol altra regió: el 23’4%

dels entrevistats el 1999 es declaraven «so-lament bascos», una xifra que s’incremen-tava entre els bascos de naixement i, parti-cularment, entre els bascoparlants (Llera2000: 103). A Catalunya, la identitat ex-clusiva catalana és també major entre elscatalanoparlants nascuts a Catalunya(20’2% el 1979, 23’8% el 1991), mentreque la identitat espanyola exclusiva s’in-crementa entre els immigrants de parlaespanyola (16’9% el 1979, 32% el 1991).L’enquesta d’opinió del 1996 mostra unresultat similar (Moral 1998: 40). Lesdades sostenen la idea que, fins i tot enaquells territoris on els nacionalismes mi-noritaris tenen una presència sòlida, hipersisteix una espècie de «patriotismedual» entre la majoria de ciutadans.

En segon lloc, els sentiments de la iden-titat espanyola s’expressen de forma con-tradictòria però molt efectiva pel que fa ala seua extensió social. D’una banda,alguns vehicles tradicionals de la cohesiónacional espanyola, i especialment tot allòreferit al simbolisme nacional formal, sónmés febles que a altres països. El procés detransició va forçar l’oposició democràticaa acceptar els símbols nacionals que repre-sentaven exclusivament els monàrquics,els partits de dreta i el règim franquista,com la bandera bicolor i la música del’himne nacional. Els canvis introduïts enaquests símbols no foren suficients per afer-los acceptables per als partis d’esquerraespanyols més enllà del nivell institu-cional. Espanya és un dels pocs estats-na-ció l’himne nacional del qual no té lletra.Espanya era també un dels pocs estats-na-ció on la bandera nacional ha estat con-testada fins una data tan recent com el1978 per tota l’esquerra, i fins i tot desd’aleshores la bandera oficial espanyola a

113penes es desplega mai en manifestacionspúbliques o actes dels partits d’esquerra.

D’altra banda, algunes enquestes hansuggerit recentment que la majoria d’espa-nyols, incloent-hi molts de la perifèria,també comparteixen algun nivell d’identi-ficació emocional amb alguns símbols for-mals espanyols. Així, la majoria d’espa-nyols senten «emoció» quan escolten elseu himne nacional. Però el nivell d’iden-tificació arriba al màxim quan es tracta desímbols informals que no tenen reminis-cències franquistes, com quan els equipsesportius nacionals d’Espanya tenen èxitsa l’exterior. Tot i això, aquests nivells sónmés baixos a Catalunya i, especialment, alPaís Basc (Moral 1998: 52-3). El mateixes podria afirmar sobre els cantants o cele-britats espanyoles dels mitjans de comuni-cació: hom podria referir-se a una espèciede nacionalització infomal a través deltemps d’oci de les masses. No obstantaixò, a l’Espanya democràtica encara con-tinua sent difícil trobar símbols comunsamb una força emotiva capaç de superar elconflicte d’identitats nacionals.

CONCLUSIONS

El discurs nacionalista espanyol existeixavui com un conjunt d’idees polifacètic iplural. En aquest respecte, no hi ha unnacionalisme espanyol, sinó diversos dis-cursos nacionalistes espanyols. Més enllàde la divisió entre la dreta i l’esquerra, lamajoria de les variants del nacionalismeespanyol d’avui –tot i que etiquetat sem-pre pels seus defensors com «patriotis-me»– accepten l’acord constitucional del1978 com la base legítima per a mantenirla unitat política d’Espanya, i per defensar

l’existència nacional d’Espanya. Deixantde banda els seus continguts sense dubtedemocràtics, la Constitució del 1978 vaser el resultat d’un determinisme explícita-ment cultural i historicista, ja que el nouacord democràtic no va ser considerat elmoment fundador d’una nova comunitatpolítica. Ben al contrari, suposadament vadonar un nou contingut polític a una na-ció prèviament existent, l’existència de laqual com un demos es donava per garan-tida i no va ser qüestionada per la majoriadels actors polítics que donaren forma a laConstitució.

Tanmateix, els defensors del naciona-lisme constitucional espanyol, tant basaten la idea d’una «nació de nacions» comen el concepte de «pluralitat històrica icultural», insisteixen en la seua naturalesapurament cívica. Inversament, els nacio-nalismes sense Estat són acusats de serculturalistes, essencialistes, etnocentristes ipotencialment antidemocràtics pel que faals seus fonaments ideològics bàsics. Però,a pesar del fet que les crides a la llengua, ala història i al territori són més visibles enels nacionalismes minoritaris, seria injustgeneralitzar adjudicant-los a tots ells tretsnomés essencialistes. En primer lloc, per-què els discursos «patriòtics» espanyols–amb la possible excepció del discurs pre-dominant en l’extrema esquerra– tambéinclouen una crida a elements suposa-dament objectius com la història, la cultu-ra i fins i tot la llengua, que són conside-rats com els elements fundadors bàsics dela nació espanyola, però que són relegiti-mats a través de l’acceptació de la plurali-tat cultural interna. I en segon lloc, perquèels nacionalismes minoritaris (particular-ment el català i el gallec, però també al-guns corrents dins del nacionalisme de-

114mocràtic basc) no estan basats exclusiva-ment en la cultura i en l’ètnia. Més bé, sónuna barreja d’elements ideològics cívics ietnoculturals, com quasi tots els discursosnacionalistes. Hi ha importants segmentspolítics i intel·lectuals dels nacionalismescatalà, basc i gallec que insisteixen en lanecessitat de construir nacions cíviquesbasades en un caràcter inclusiu, la princi-pal característica de les quals hauria de serl’acceptació d’una coexistència de diferentslleialtats i cultures entre els seus ciutadans.

El nacionalisme espanyol generalmentha acceptat el pluralisme cultural, i apa-rentment ha abandonat la vindicaciód’una homogeneïtat etnocultural i lingüís-tica plena. Això no obstant, els límits delpluralisme i, per tant, de la tolerància pelque fa a la pràctica real del pluralismeetnoterritorial i el pluriculturalisme noestan clarament establerts. Per a molts«patriotes» espanyols el plurilingüisme ésuna realitat social difícil d’acceptar foradels rígids límits imposats per la Cons-titució i per l’estès convenciment que elcastellà és, i hauria de continuar sent-ho,la llengua dominant i comuna, la superio-ritat de la qual estaria fonamentada en lahistòria així com també en el seu futurcom a instrument de les noves tecnologiesdigitals, que estan forjant un mercat lin-güístic comú amb Amèrica Llatina i lacomunitat hispana d’Estats Units. Peraixò, la política de «discriminació lingüís-tica positiva» practicada fins a cert puntper la Generalitat catalana, així com tam-bé les polítiques escolars d’immersió lin-güística per a llengües minoritàries, difí-cilment són acceptables en l’esfera públicaespanyola. El mateix es pot dir de l’ús delssímbols, el reconeixement del pluralisme

lingüístic en àrees com els segells postals oles monedes, i fins i tot les recents dispu-tes sobre les demandes dels governs catalài basc de comptar amb seleccions espor-tives nacionals per participar a nivell inter-nacional. Com a darrer factor però no elmenys important, el patriotisme espanyolcontinua inflexible en un altre punt cru-cial: el monopoli de la sobirania.

Finalment, cal remarcar que tant el na-cionalisme espanyol com també els nacio-nalismes ibèrics sense Estat encara hand’enfrontar-se amb un nou repte: la inte-gració dels immigrants africans, musul-mans i de l’Est d’Europa. El nombrecomparativament baix d’immigrants noeuropeus a Espanya ha estat canviant moltràpidament, i no és del tot hipotètic pre-veure que la immigració en pocs anysesdevindrà un fenomen completamentnou per a la majoria d’espanyols. Per això,el pluriculturalisme, com una experiènciapluridimensional i com una praxi política,alterarà el perfil bàsic del nacionalismeespanyol en el segle XXI, de la mateixa ma-nera que afectarà les reivindicacions desobirania dels nacionalismes perifèrics. Laidentitat espanyola s’està remodelant en«laboratoris» com els enclavaments nord-africans de Ceuta i Melilla, on el naciona-lisme espanyol ha adoptat molts tretsètnicament exclusius que es remunten alsegle XVI –l’expressió de l’espanyolitat comun estereotip etnoculturalment positiu,que sorgeix quan es confronta amb elsmusulmans i els jueus (Stallaert 1998:127-164). Això constitueix un anunciseriós del que pot ocórrer a la penínsulaIbèrica dins de pocs anys. ❐

Traducció de Carles Subiela

115REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

ALMUNIA, J. (2000), «Un impulso federal al Estado auto-nómico», Revista de Occidente, 229, pp. 122-144.

ALONSO DE LOS RÍOS, C. (1994), Si España cae... Asaltonacionalista al Estado. Madrid, Espasa-Calpe.

— (1999) La izquierda y la nación. Una traición política-mente correcta. Barcelona, Planeta.

AZNAR, J. M. (1994), España, la segunda transición. Ma-drid, Espasa-Calpe.

— (2000), «Discurso», Revista de Occidente, 229, pp.109-121.

BASTIDA, X. (1997), «La búsqueda del Grial: la teoría de lanación en Ortega», Revista de Estudios Políticos, 96,pp. 43-76.

— (1998), La nación española y el nacionalismo constitu-cional. Barcelona, Ariel.

BECEIRO, J. L. (1994), La mentira histórica desvelada. ¿Ge-nocidio en América? Madrid, Ejearte.

BENEGAS, J. M. (1997), «El Partido Socialista y España»,Temas para el debate, 30, pp. 38-42.

BILLIG, Michael (1995), Banal nationalism. Londres, Sage.BLANCO ANDE, J. (1985), El Estado, la Nación, el Pueblo y

la Patria. Madrid, San Martín.— (1994), «El regionalismo entre el concepto de Esta-

do-nación y el nacionalismo radical», en El regionalis-mo en Europa. Soria, Fundación Alfonso X el Sabio,pp. 37-48.

BLAS GUERRERO, A. de (1998), «El nacionalismo y el siste-ma político español», en R. L. ACUÑA (ed.), La porfíade los nacionalismos. Madrid, Universidad Complu-tense, pp. 36-47.

BUENO, G. (1996), El mito de la cultura. Barcelona, PrensaIbérica.

— (2000), España frente a Europa. Barcelona, Alba.CASALS, X. (1995), Neonazis en España. Barcelona, Grijalbo.— (1996), «Fernando García de Cortázar: divulgar

història», L’Avenç, 209, pp. 64-67.— (1998), La tentación neofascista en España. Barcelona,

Plaza & Janés.CEBRIÁN, J. L. (1982), «El señor presidente», El País, 12 de

desembre de 1982.COTARELO, R. (1999), «Sobre la qüestió: “les noves formes

del nacionalisme espanyol”», L’Espill, 3, pp. 68-77.DAHL, R. (1989), Democracy and its Critics, New Haven,

Yale UP.FERNÁNDEZ MARUGÁN, F. (1997), «La izquierda ante el

manto de Penélope», Temas para el debate, 30, pp.43-47.

FRAGA IRIBARNE, M. (1993a), Da acción ó pensamento.Vigo, Ir Indo.

1. La substitució del terme «patriotisme» en lloc de «na-cionalisme» a fi de definir el nacionalisme d’un ma-teix és una distinció retòrica amb fonaments cien-tífics més aviat febles, tal com ho argumenta Billig(1995: 55-59).

2. Per a la recent polèmica, vegeu Lacasta-Zabalza (1998).3. Vegeu, per exemple, els diversos articles recollits en

RAH (2000). La reivindicació del descobriment iconquesta d’Amèrica per part d’Espanya constitueixun dels camps on els conservadors encara continuenmolt lligats als paradigmes nacionalcatòlics de lesinterpretacions històriques. Antics ministres comOtero Novás (1998: 32-39) i historiadors aficionatspropers a l’extrema dreta, com J. L. Beceiro (1994),reivindiquen que la visió de la conquesta espanyolad’Amèrica com un genocidi és merament un pro-ducte de la conspiració estrangera inspirada pelsenemics històrics d’Espanya. El darrer autor fa úsd’arguments manllevats directament dels historia-dors negacionistes que minimitzen l’Holocaust nazi.

4. Vegeu, per exemple, Blanco Ande (1985, 1994).5. El terme «nació de nacions», encara que usat esporà-

dicament per diversos actors al llarg de la històriamoderna espanyola, va ser reintroduït en el voca-bulari polític del període de la transició per algunsparlamentaris socialistes. Vegeu De Santiago Güer-vós (1992: 233-7).

6. Per exemple, José María Benegas sembla que ha escritla millor adaptació del model cívic de Habermas peral cas espanyol (1997). Vegeu també Almunia (2000).

7. Un exemple és el líder socialista basc Enrique Múgica(1997). Per a una brillant anàlisi, vegeu Bastida(1998).

8. Citat per Bastida (1998: 156).9. En altres estudis, hi ha diferències en els percentatges

atribuïts al pol «proindependència» i a la posturacontrària. Així, en una enquesta del 1996, es con-cloïa, tot afegint diverses categories, que fins el45’1% dels bascos i el 34’8% dels catalans estarien afavor de la independència, mentre que l’opció decontinuar dins d’Espanya era preferida pel 59’7%dels catalans i el 45’6% dels bascos (Moral 1998:64). La independència continua sent una opcióminoritària, encara que no irrellevant.

116— (1993b), Administración única. Una propuesta desde

Galicia. Barcelona, Planeta.— (1994), Impulso autonómico. Barcelona, Planeta.— (1999), A contribución de Brañas á identificación

dunha política galega. Santiago de Compostela, Fun-dación Alfredo Brañas.

GALLI DELLA LOGIA, E. (1999), «El debate sobre la identi-dad nacional en Italia», Ayer, 36, pp. 145-158.

GARCÍA DE CORTÁZAR, F. i J. M. GONZÁLEZ-VESGA (1993),Breve Historia de España. Madrid, Alianza.

GARCÍA-FERRANDO, M., E. LÓPEZ ARANGUREN i M. BEL-TRÁN (1994), La conciencia nacional y regional en laEspaña de las autonomías. Madrid, CIS.

GARCÍA TREVIJANO, A. (1994), Del hecho nacional a la con-ciencia de España, o el discurso de la República. Ma-drid, Temas de Hoy.

HERRERO DE MIÑÓN, M. (1998), Derechos históricos yConstitución. Madrid, Taurus.

JIMÉNEZ LOSANTOS, F. (1994), La última salida de ManuelAzaña. Barcelona, Planeta.

— (1995a), Lo que queda de España. Con un prólogo sen-timental y un epílogo balcánico. Madrid, Temas de Hoy.

— (1999), Los nuestros. Cien vidas en la historia de Espa-ña. Barcelona, Planeta.

LACASTA ZABALZA, J. I. (1998), España uniforme. El pluralis-mo enteco y desmemoriado de la sociedad española y de suconciencia nacional e intelectual. Pamplona, Pamiela.

LAÍN ENTRALGO, P. (1971), ¿A qué llamamos España? Ma-drid, Espasa-Calpe.

LLERA, F. J. (2000), «Basque Polarization: BetweenAutonomy and Independence», en W. SAFRAN i R.MÁIZ (eds.), Identity and Territorial Autonomy in Plu-ral Societies. Londres, Frank Cass, pp. 101-120.

LODARES, J. R. (1999), El paraíso políglota. Madrid, Taurus.LÓPEZ, A. (1985), El rumor de los desarraigados. Barcelona,

Anagrama.LÓPEZ GUERRA, L. (1997), «Asimetría autonómica y soli-

daridad», Temas para el debate, vol. 30, pp. 32-33.MARAGALL, P. (2000), «Volem una Espanya comuna, no

única», El Temps, 832, maig de 2000, pp. 30-33.MEDRANO Y BLASCO, L. F. (1984), El partido foral necesa-

rio. Madrid, Edi-6.MORAL, F. (1998), Identidad regional y nacionalismo en el

Estado de las Autonomías. Madrid, CIS.MORENO, L. (1997), La federalización de España. Poder

político y territorio. Madrid, Siglo XXI.MÚGICA, E. (1997) «¿Por qué Estado Español?», Temas

para el debate, 30, pp. 29-31.NÚÑEZ SEIXAS, X. M. (1999), «Autonomist Regionalism

within the Spanish State of the Autonomous Com-munities: An Interpretation», Nationalism & EthnicPolitics, vol. VI: 4, pp. 121-141.

OTERO NOVÁS, J. M. (1998), Defensa de la nación españo-la. Frente a la exacerbación de los nacionalismos y antela duda europea, n. p. [Toledo], Fénix.

PARADA, J. R. (1996), «España, ¿una o trina?», Revista dePolítica Exterior, vol. X: 53, pp. 119-138.

REAL ACADEMIA DE LA HISTORIA (RAH) (2000), Españacomo nación. Barcelona, Planeta.

RODRÍGUEZ ARANA, X. (1993), La administración única enel marco constitucional, Fundación Instituto Gallegode Estudios Autonómicos y Comunitarios.

RODRÍGUEZ ARANA, X. i A. SAMPEDRO MILLARES, A. (1998),O galeguismo. Santiago de Compostela, FOESGA.

RODRÍGUEZ JIMÉNEZ, J. L. (1994), Reaccionarios y golpistas.La extrema derecha en España: del tardofranquismo ala consolidación de la democracia (1967-1982). Ma-drid, CSIC.

RUBIO LLORENTE, F. (1998), «La patria de los españoles ysus naciones», en X. BRU DE SALA i J. TUSELL (eds.),España-Catalunya. Un diálogo con futuro. Barcelona,Planeta, pp. 273-289.

RUSCONI, G. E. (1993), Se cesssiamo di essere una nazione.Bolonya, Il Mulino.

SALVADOR, G. (1987), Lengua española y lenguas de España.Barcelona, Ariel.

SANTIAGO GÜERVÓS, J. de (1992), El léxico político de la tran-sición española. Salamanca, Universidad de Salamanca.

SECO SERRANO, C. (1997), «España: ¿Estado plurinacionalo nación de naciones?», en España. Reflexiones sobre elser de España. Madrid, Real Academia de la Historia,pp. 315-329.

SOLOZÁBAL, J. J. (1993), «El Estado autonómico como Es-tado nacional (adaptabilidad y rendimiento integradorde la fórmula autonómica)», Sistema, 116, pp. 67-84.

— (1997), «Nación y Estado en la Constitución españo-la», en A. de BLAS GUERRERO (ed.), Enciclopedia delnacionalismo. Madrid, Tecnos, pp. 339-341.

STALLAERT, Ch. (1998), Etnogénesis y etnicidad en España.Una aproximación histórico-antropológica al casticismo.Barcelona, Proyecto A [Lovaina, 1996].

TAIBO, C. (1997), «Nacionalismos y solidaridad», en CO-LECTIVO DE ESTUDIOS MARXISTAS (ed.), Nacionalismo,Internacionalismo: Una visión dialéctica. Sevilla iBogotà, Muñoz Moya Ed., pp. 7-15.

TUSELL, J. (1999), España, una angustia nacional. Madrid,Espasa-Calpe.

VIDAL-QUADRAS, A. (1993), Cuestión de fondo. Barcelona,Montesinos.

— (1998a), Amarás a tu tribu. Un libro inoportuno y ne-cesario en recuerdo de España. Barcelona, Planeta.

— (1998b), «Nación y pacto constitucional», en ACUÑA

(ed.), La porfía de los nacionalismos, pp. 73-92.

117

La Llibertat, 12 / Apartat de Correus 26746470 Catarroja (País Valencià)

tel.: 961 26 86 54 / fax: 961 27 25 82e-mail: afers@provicom.com

http://www.provicom.com/afers

els llibresdel contemporani

col·lecció dirigida per Agustí Colomines i Companys

1. Rosa MONTORIOL I SABATÉ: Ferran Soldevila(1894-1971). Una aproximació bio-bibliogràfica.Pròleg d’Emili Giralt i Raventós, 148 pp. [PVP

1.500 ptes.]2. Norberto BOBBIO: Dreta i esquerra. Raons i significats

d’una distinció política. (Nova edició revisada i am-pliada el gener de 1995 amb una resposta als crítics).Pròleg de Joan Subirats. Traducció d’Ángeles Rojo,150 pp. [PVP 1.500 ptes.]

3. Jaume COMELLAS I COLLDEFORNS: Aquí hi ha gana!Debat sobre la marginació social a Barcelona. Pròlegde Manuel Vázquez Montalbán. Epíleg de JaumeLorés, 148 pp. [PVP 1.500 ptes.]

4. Francesc ROCA: El miracle europeu i la via asiàtica.Viatges entorn de la modernitat, 204 pp. [PVP 1.500ptes.]

5. Ricard PÉREZ CASADO: Conflicte, tolerància imediació. Onze conferències de l’administradoreuropeu a Mostar. Pròleg de Javier Solana, 88 pp.[PVP 1.000 ptes.]

6. Isaiah BERLIN: Entre la filosofia i la història de lesidees. Una conversa amb Steven Lukes. Introduc-ció de Steven Lukes: «El singular i el plural». Tra-ducció de Gustau Muñoz, 104 pp. [PVP 1.500ptes.]

7. J. GARCÉS, F. RÓDENAS, S. SÁNCHEZ, I. VERDE-GUER: Política, exclusió i pobresa a Rússia, 134 pp.[PVP 1.500 ptes.]

8. Pere MAYOR: Un País amb futur. Converses ambVíctor G. Labrado. Pròleg de Ramon Lapiedra,2a ed., 126 pp. [PVP 1.500 ptes.]

9. Norbert BILBENY: Política noucentista. De Maragalla d’Ors, 158 pp. [PVP 1.500 ptes.]

10. Carles SANTACANA: El franquisme i els catalans. Elsinformes del Consejo Nacional del Movimiento (1962-1971), 2a ed., 148 pp. [PVP 1.800 ptes.]

TÍTOLS EN PREPARACIÓ

11. Testimoni públic. Política, cultura i nacionalisme.Pròleg de Francesc-Marc Àlvaro

editorial afers

118

119

Em propose analitzar amb vostès una idea, clara en aparença, però que es presta als mésperillosos malentesos. Les formes de la societat humana són d’allò més variades. Les gransaglomeracions d’homes a la manera de Xina, Egipte o l’antiga Babilònia; la tribu a la ma-nera dels hebreus o dels àrabs; la ciutat a la manera d’Atenes i Esparta; les unions de païsosdiversos a la manera de l’Imperi carolingi; les comunitats sense pàtria, mantingudes pellligam religiós, com les dels israelites o els parsis; les nacions com França, Anglaterra i lamajoria dels moderns Estats europeus; les confederacions a la manera de Suïssa i Amèrica;parentius com els que la raça, o més aviat la llengua, estableix entre les diferents branquesgermàniques o les diferents branques eslaves; heus ací modes d’agrupament que existeixeno han existit, i que caldria no confondre els uns amb els altres sense arriscar-se als mésseriosos inconvenients. En l’època de la Revolució francesa, hom creia que les institucionsde petites ciutats independents, com Esparta i Roma, podien aplicar-se a les nostres gransnacions de trenta a quaranta milions d’ànimes. Als nostres dies, es comet un error encaramés greu: es confon la raça amb la nació i s’atribueix a grups etnogràfics o més aviatlingüístics una sobirania anàloga a la dels pobles realment existents. Procurem arribar aalguna precisió en aquestes qüestions difícils, on la menor confusió sobre el sentit dels motsal principi del raonament pot produir al final els més funests errors. El que anem a fer ésdelicat; és quasi una vivisecció: anem a tractar els vius com normalment es tracta els morts.Hi posarem la fredor i la imparcialitat més absolutes.

I

Des de la fi de l’Imperi romà, o millor, des de la dislocació de l’Imperi de Carlemany, Europaoccidental ens apareix dividida en nacions, algunes de les quals, en certes èpoques, han tractatd’exercir una hegemonia sobre les altres, sense reeixir-hi mai de manera duradora. El que nohan pogut Carles V, Lluís XIV o Napoleó I, probablement no ho podrà ningú en el futur.L’establiment d’un nou Imperi romà o d’un nou Imperi carolingi avui resulta ja impossible.La divisió d’Europa és massa gran perquè una temptativa de dominació universal no pro-voque ràpidament una coalició que faça tornar la nació ambiciosa als seus límits naturals.

Què és una nació?

Ernest Renan

120S’ha establert una mena d’equilibri per a molt de temps. França, Anglaterra, Alemanya iRússia seran encara, durant centenars d’anys, i malgrat les aventures que hauran de còrrer,individualitats històriques, les peces essencials d’un tauler de dames amb les caselles decórrer contínuament d’importància i grandària, però sense confondre’s mai del tot.

Les nacions, enteses d’aquesta manera, són una cosa bastant nova en la història.L’Antiguitat no les conegué: Egipte, Xina, l’antiga Caldea, no van ser en cap grau nacions.Eren ramats conduïts per un fill del Sol o un fill del Cel. No hi hagué ciutadans egipcis,com tampoc no hi ha ciutadans xinesos. L’Antiguitat clàssica tingué repúbliques i reialmesmunicipals, confederacions de repúbliques locals i imperis, però no tingué a penes nacionsen el sentit en què nosaltres les entenem. Atenes, Esparta, Sidon i Tir són petits centresd’un admirable patriotisme, però són ciutats amb un territori relativament reduït. LaGàl·lia, Hispània, Itàlia, abans de la seua absorció dins l’Imperi romà, eren conjunts detribus, lligades sovint entre elles, però sense institucions centrals ni dinasties. L’Imperiassiri, l’Imperi persa o l’Imperi d’Alexandre tampoc no foren pàtries. No hi hagué mai pa-triotes assiris i l’Imperi persa va ser un vast conjunt feudal. Cap nació no remunta els seusorígens a la colossal aventura d’Alexandre, que va ser, tanmateix, tan rica en conseqüènciesper a la història general de la civilització.

L’Imperi romà va estar més a prop de ser una pàtria. A causa de l’immens benefici quesuposà el cessament de les guerres, la dominació romana, tan dura al principi, va ser acceptadaben aviat. Va ser una gran associació, sinònim d’ordre, de pau i de civilització. Als darrerstemps de l’Imperi, hi hagué, entre els esperits cultivats, els bisbes il·lustrats i els lletrats, unveritable sentiment de «la pau romana», enfront del caos amenaçador de la barbàrie. Peròun imperi dotze vegades més gran que la França actual no podia formar un Estat enl’accepció moderna del terme. L’escissió entre Orient i Occident era inevitable. Els intentsper bastir un imperi gal, al segle III, no reeixiren. Va ser la invasió germànica la que introduíen el món el principi que, més tard, ha servit de base per a l’existència de les nacionalitats.

En efecte, què van fer els pobles germànics des de les grans invasions del segle V fins ales darreres conquestes normandes del segle X? Canviaren poc el fons de les races, peròimposaren dinasties i una aristocràcia militar a parts més o menys considerables de l’anticImperi d’Occident, que van prendre el nom dels seus invasors. D’ací van nàixer França,Burgúndia, Llombardia o, més tard, Normandia. La ràpida preponderància que assolíl’Imperi franc va refer per un moment la unitat d’Occident, però aquest imperi es vatrencar irremeiablement cap a mitjan segle IX. El tractat de Verdun traça divisions en prin-cipi immutables i, des d’aleshores, França, Alemanya, Anglaterra, Itàlia i Espanya s’enca-minen, sovint fent marrades i a través de mil aventures, a la seua plena existència nacional,tal com la veiem expandir-se avui.

Què és, en efecte, allò que caracteritza aquests diferents Estats? És la fusió de les pobla-cions que els composen. En els països que acabem d’enumerar no hi ha res de semblant aallò que trobaran vostès a Turquia, on els turcs, els eslaus, els grecs, els armenis, els àrabs,els siris i els kurds són tan distints avui com el dia de la conquesta. Dues circumstàncies

121essencials han contribuït a aquest resultat. La primera, el fet que els pobles germànicsadoptaren el cristianisme des que tingueren contactes seguits amb els pobles grecs i llatins.Quan el vencedor i el vençut són de la mateixa religió o, millor encara, quan el vencedoradopta la religió del vençut, el sistema turc, és a dir, la distinció absoluta dels homes segonsla religió, no pot produir-se. La segona circumstància va ser l’oblit de la seua pròpia llenguaper part dels conqueridors. Els néts de Clodoveu, Alaric, Gondebald, Albuí i Rol·ló par-laven ja romanç. Aquest fet era ell mateix conseqüència d’una altra particularitat impor-tant: que els francs, els burgundis, els gots, els llombards i els normands portaven amb ellsmolt poques dones de la seua raça. Durant diverses generacions els caps no es casaven mésque amb dones germàniques, però les seues concubines eren llatines, i les dides dels seusfills són llatines. Tota la tribu es casa amb dones llatines, cosa que va fer que la lingua fran-cica o la lingua gothica no tinguessen, des de l’establiment dels francs i dels gots en terresromanes, sinó destins molt curts. No va ser així a Anglaterra, perquè la invasió anglosaxonaportava sens dubte dones amb ella; la població bretona fugí i, d’altra banda, el llatí ja noera, ni de fet ho fou mai, dominant en la Bretanya. Si s’hagués parlat de manera general elgal en la Gàl·lia al segle V, Clodoveu i els seus no haurien abandonat el germànic pel gal.

D’ací aquest resultat capital que és que, malgrat l’extrema violència dels costums delsinvasors germànics, el motlle que ells van imposar esdevingués, amb el pas dels segles, elmotlle mateix de la nació. França esdevingué amb tota legitimitat el nom d’un país on nohavia entrat més que una imperceptible minoria de francs. Al segle X, en les primerescançons de gesta, que són un mirall tan perfecte de l’esperit del temps, tots els habitants deFrança són francesos. La idea d’una diferència de races en la població de França, tan evidenten Gregori de Tours, no es presenta en cap grau entre els escriptors i poetes francesos pos-teriors a Hug Capet. La diferència entre el noble i el vilà està tan accentuada com ho potser, però la diferència entre l’un i l’altre no és de cap manera una diferència ètnica. És unadiferència de coratge, de costums i d’educació transmesa hereditàriament. A ningú no se liacut la idea que l’origen de tot això siga una conquesta. El fals principi segons el qual lanoblesa deu el seu origen a un privilegi concedit pel rei pels grans serveis prestats a la nació,de manera que tot noble és un ennoblit, està establert com a dogma des del segle XIII. Lamateixa cosa succeí després de quasi totes les conquestes normandes. Al cap d’una o duesgeneracions, els invasors normands no es distingien ja de la resta de la població. La seuainfluència no havia estat menys profunda: havien donat al país conquistat una noblesa,hàbits militars i un patriotisme que abans no tenia.

L’oblit, i jo fins i tot diria que l’error històric, són un factor essencial de la creació d’unanació, de manera que el progrés dels estudis històrics és sovint un perill per a lanacionalitat. La investigació històrica, en efecte, porta de nou a la llum els fets de violènciaque hi ha hagut en l’origen de totes les formacions polítiques, fins i tot en el d’aquelles quehan tingut unes conseqüències més beneficioses. La unitat es fa sempre brutalment. Launió de la França del Nord i la França del Midi ha estat el resultat d’un extermini i unterror continu durant quasi un segle. El rei de França, que és, m’atreviria a dir, el tipus ideal

122de cristal·litzador secular; el rei de França, que ha fet la més perfecta unitat nacional que hihaja; el rei de França, vist de massa prop, ha perdut el seu prestigi. La nació que haviaformat l’ha maleït i, avui, només els esperits cultivats saben el que valia i el que va fer.

Aquestes grans lleis de la història d’Europa occidental es fan perceptibles per contrast.En l’empresa que el rei de França, en part per la seua tirania, en part per la seua justícia, hadut a terme tan admirablement, molts països han fracassat. Sota la corona de sant Esteve,els magiars i els eslaus han continuat tan distints com ho eren fa vuit-cents anys. Lluny defondre els elements diversos dels seus dominis, la casa d’Habsburg els ha mantingutdiferenciats i sovint enfrontats els uns als altres. A Bohèmia, el component txec i el compo-nent alemany estan superposats com l’oli i l’aigua en un vas. La política turca de separacióde les nacionalitats segons la religió ha tingut ben greus conseqüències: ha provocat la ruïnad’Orient. Prenguen vostès una ciutat com Salònica o Esmirna: hi trobaran cinc o siscomunitats, cadascuna de les quals amb els seus propis records i sense quasi res en comú.Tanmateix, l’essència d’una nació és que tots els individus tinguen moltes coses en comú, itambé que tots hagen oblidat moltes coses. Cap ciutadà francès no sap si és burgundi, alà,taifal o visigot. Tot ciutadà francès deu haver oblidat la nit de Sant Bartomeu i les matancesdel Midi del segle XIII. No hi ha a França deu famílies que puguen aportar la prova d’unorigen franc, i encara una prova semblant resultaria essencialment defectuosa, a causa demil encreuaments desconeguts que podrien invalidar tots els sistemes dels genealogistes.

La nació moderna és, doncs, un resultat històric produït per una sèrie de fets converginten el mateix sentit. Tant si la unitat ha estat aconseguida per una dinastia, com és el cas deFrança; com si ho ha estat per la voluntat directa de les províncies, com és el cas d’Holanda,Suïssa o Bèlgica; o fins i tot per un esperit general, tardanament vencedor dels capricis delfeudalisme, com és el cas d’Itàlia o Alemanya. Sempre una profunda raó de ser ha presiditaquestes formacions. Els principis, en casos semblants, es manifesten per les sorpreses mésinesperades. Hem vist, als nostres dies, Itàlia unificada per les seues derrotes i Turquiaenderrocada per les seues victòries. Cada desfeta feia avançar la causa d’Itàlia, cada victòriaperdia Turquia, perquè Itàlia és una nació i Turquia, llevat d’Àsia Menor, no ho és. El mèritde França rau a haver proclamat, amb la Revolució francesa, que una nació existeix per ellamateixa. No hauríem de trobar malament que se’ns imite. El principi de les nacions és elnostre. Però, què és, doncs, una nació? Per què Holanda és una nació, mentre queHannover o el gran ducat de Parma no ho són? Com França continua sent una nació, quanha desaparegut el principi que l’ha creada? Com Suïssa, que té tres llengües, dues religions,tres o quatre races, és una nació, mentre que la Toscana, per exemple, que és tan homo-gènia, no ho és? Per què Àustria és un Estat i no una nació? En què difereix el principi deles nacionalitats del principi de les races? Heus ací una sèrie de punts sobre els quals unesperit reflexiu ha de saber a què atenir-se, per a posar-se d’acord amb ell mateix. Els afersdel món no es guien gaire per aquesta mena de raonaments, però els homes aplicats volenposar alguna lògica en aquestes matèries i desfer les confusions en què s’emboliquen elsesperits superficials.

123II

Si fem cas a alguns teòrics polítics, una nació és abans de tot una dinastia, que representauna antiga conquesta; una conquesta primer acceptada i després oblidada per la massa delpoble. Segons els polítics de què parle, l’agrupament de províncies efectuat per una dinastiaa través de guerres, matrimonis o tractats, acaba amb la dinastia que l’ha format. És benveritat que la majoria de les nacions modernes han estat constituïdes per una famíliad’origen feudal, que contragué un fort vincle amb el sòl i que ha estat d’alguna manera unnucli de centralització. Els límits de França el 1789 no tenien res de natural ni de necessari.La vasta zona que els Capets havien afegit a l’estreta franja delimitada pel tractat de Verdunva ser en bona mesura una adquisició personal d’aquesta casa reial. En l’època en què esvan produir les annexions, no es tenia la idea ni de límits naturals, ni del dret de les nacionsni de la voluntat de les províncies. La unió d’Anglaterra, Irlanda i Escòcia va ser igualmentun fet dinàstic. Itàlia ha tardat tant a ser una nació perquè, entre les seues nombroses casesregnants, cap, abans del nostre segle, no s’erigí en centre de la unitat. I, cosa rara, ha estat al’obscura illa de Sardenya, terra a penes italiana, on ha adquirit un títol reial. Holanda, ques’ha creat ella mateixa per un acte d’heroica resolució, ha contret, però, un matrimoni íntimamb la casa d’Orange, i correrà veritables perills el dia en què aquesta unió es veuràcompromesa.

Ara bé, és absoluta una llei així? No, sens dubte. Suïssa i els Estats Units, que s’hanformat com a conglomerats d’addicions successives, no tenen cap base dinàstica. No discu-tiré la qüestió pel que fa a França. Caldria tenir el secret del futur. Diguem solament queaquesta gran monarquia francesa havia estat tan altament nacional que, l’endemà de laseua caiguda, la nació ha pogut prescindir-ne. I, a més, el segle XVIII ho havia canviat tot.L’home havia tornat, després de segles d’enviliment, a l’esperit antic, al respecte d’ellmateix, a la idea dels seus drets. Paraules com pàtria i ciutadà havien recobrat el seu sentit.Així ha pogut acomplir-se l’operació més atrevida que s’haja practicat en la història,operació que es pot comparar al que seria, en fisiologia, l’intent de fer viure conforme a laseua identitat primigènia un cos al que s’hagués extret el cervell i el cor.

Cal admetre, doncs, que una nació pot existir sense principi dinàstic i fins i tot quenacions que han estat formades per dinasties poden separar-se d’aquestes dinasties senseper això deixar d’existir. Ja no es pot mantenir el vell principi que només té en compte eldret dels prínceps: més enllà del dret dinàstic hi ha el dret nacional. Aquest dret nacional,sobre quin criteri es basa? amb quin signe es coneix? de quin fet tangible es deriva?

I. De la raça, diuen molts amb seguretat. Les divisions artificials, resultants del feudalisme,dels matrimonis reials o dels congressos diplomàtics, han caducat. Allò que resta ferm i fixés la raça de les poblacions. Això és el que constitueix un dret, una legitimitat. La famíliagermànica, per exemple, segons la teoria que expose, té dret a recuperar els membresesparsos del germanisme, fins i tot quan aquests membres no demanen reincorporar-se. El

124dret del germanisme sobre una província és més fort que el dret dels habitants d’aquestaprovíncia sobre ells mateixos. Es crea així una mena de dret primordial anàleg al dels reis dedret diví. El principi de les nacions és substituït pel de l’etnografia. Hi ha ací un gran errorque, si esdevingués dominant, acabaria amb la civilització europea. Tan just i legítim és elprincipi de les nacions com estret i ple de perills per al veritable progrés és el del dret pri-mordial de les races.

En la tribu i la ciutat antigues, el fet de la raça tenia, ho reconeixem, una importànciade primer ordre. La tribu i la ciutat antigues no eren més que una extensió de la família. AEsparta o a Atenes, tots els ciutadans eren parents en grau més o menys pròxim. Succeïa elmateix entre els Beni-Israel, i encara és així entre les tribus àrabs. Passem d’Atenes, Espartai la tribu israelita a l’Imperi romà. La situació és tota una altra. Formada al principi per laviolència i després mantinguda per l’interès, aquesta gran aglomeració de ciutats i deprovíncies absolutament diferents suposa el colp més greu per a la idea de raça. Elcristianisme, amb el seu caràcter universal i absolut, treballa més eficaçment encara en elmateix sentit. Contrau amb l’Imperi romà una aliança íntima i, per efecte d’aquests dosincomparables agents d’unificació, la lògica etnogràfica és apartada per segles del govern deles coses humanes.

La invasió dels bàrbars va ser, malgrat les aparences, un pas més en aquesta direcció. Lesfronteres dels regnes bàrbars no tenen res d’etnogràfic: són regulades per la força o pelcaprici dels invasors. La raça de les poblacions que sotmetien els era del tot indiferent.Carlemany va refer a la seua manera el que Roma ja havia fet: un imperi únic integrat perles més diverses races. Els autors del tractat de Verdun, en traçar de manera impertorbableles seues dues grans línies de nord a sud, no tingueren mai la menor preocupació per la raçade les gents que es trobaven a dreta o esquerra. Els moviments de frontera que s’operarenen el transcurs de la resta de l’edat mitjana es van produir també al marge de qualsevoltendència etnogràfica. Si la política seguida pels Capets arribà a agrupar, sota el nom deFrança, els territoris de l’antiga Gàl·lia, no va ser per efecte de la tendència que haurientingut aquests països a unir-se als seus germans de raça. El Delfinat, la Bresse, la Provença,el Franc-Comtat no se’n recordaven ja d’un origen comú. Qualsevol consciència gal·las’havia ja extingit des del segle II de la nostra era i, només per l’erudició s’ha pogut retrobar,als nostres dies, de manera retrospectiva la individualitat del caràcter gal.

La consideració etnogràfica, doncs, no ha intervingut per a res en la constitució de lesnacions modernes. França és cèltica, ibèrica i germànica. Alemanya és germànica, cèltica ieslava. Itàlia és el país on l’etnografia està més embolicada. Gals, etruscs, pelasgs i grecs,sense parlar de molts altres elements, s’hi entrecreuen en una barreja indesxifrable. Les IllesBritàniques, en el seu conjunt, ofereixen una barreja de sang cèltica i germànica, lesproporcions de les quals són força difícils de definir.

La veritat és que no hi ha cap raça pura i que fer descansar la política sobre l’anàlisietnogràfica és fer-la recolzar-se sobre una quimera. Els països més nobles, com Anglaterra,França i Itàlia, són aquells on la sang està més barrejada. N’és Alemanya una excepció? És

125un país germànic pur? Quina il·lusió! Tot el sud ha estat gal. Tot l’est, a partir de l’Elba, éseslau. I les parts que es pretenen realment pures, ho són de veritat? Toquem ací un delsproblemes sobre els quals convé més tenir idees clares i prevenir els malentesos.

Les discussions sobre les races són interminables, perquè la paraula raça és usada pelshistoriadors-filòlegs i pels antropòlegs-fisiòlegs en dos sentits totalment diferents. Per alsantropòlegs, la raça té el mateix sentit que en zoologia: indica una descendència real, unparentiu de sang. Tanmateix, l’estudi de les llengües i de la història no condueix a lesmateixes divisions que la fisiologia. Els termes de braquicèfals o dolicocèfals no tenen cabu-da ni en història ni en filologia. En el grup humà que creà les llengües i la disciplina àries hihavia ja braquicèfals i dolicocèfals. El mateix s’ha de dir del grup primitiu que crea lesllengües i la institució dites semítiques. En altres paraules, els orígens zoològics de la hu-manitat són enormement anteriors als orígens de la cultura, de la civilització i del llenguat-ge. Els grups ari primitiu, semític primitiu i turani primitiu no tenien cap unitat fisiològica.Aquests agrupaments són fets històrics que han tingut lloc en una certa època, posem-hi faquinze o vint mil anys, mentre que l’origen zoològic de la humanitat es perd en tenebresincalculabes. El que s’anomena filològicament i històricament la raça germànica és segu-rament una família ben diferenciada dins l’espècie humana. Però es tracta d’una família ensentit antropològic? No, amb tota seguretat. L’aparició de la individualitat germànica en lahistòria no es produeix més que molt pocs segles abans de Crist. Aparentment els germà-nics no han brollat de la terra en aquesta època. Abans d’això, fosos amb els eslaus en lagran massa indiferenciada dels escites, no tenien una individualitat pròpia. Un anglès és untipus en el conjunt de la humanitat. Però el tipus del que s’anomena molt impròpiament laraça anglosaxona no és ni el bretó del temps de Cesàr, ni l’anglosaxó de Hengist, ni el danèsde Knut, ni el normand de Guillem el Conqueridor: és el resultat de tot això. El francès noés ni un gal, ni un franc, ni un burgundi. És el que ha sortit de la gran caldera on, sota lapresidència del rei de França, han fermentat junts els elements més diversos. Un habitantde Jersey o de Guernesey no difereix en res, quant als orígens, de la població normanda dela costa veïna. Al segle XI, l’ull més penetrant no hauria percebut la més lleugera diferènciaentre els dos costats del canal. Circumstàncies insignificants fan que Felip August nos’apodere d’aquestes illes amb la resta de Normandia. Separades les unes de les altres des defa quasi set-cents anys, les dues poblacions han esdevingut no sols estrangeres les unes a lesaltres, sinó totalment dissemblants. La raça, com nosaltres l’entenem, nosaltres els histo-riadors, és, doncs, una cosa que es fa i es desfà. L’estudi de la raça és capital per al savi ques’ocupa de la història de la humanitat. No té aplicació en política. La consciència instintivaque ha presidit la confecció del mapa d’Europa no ha tingut en compte per a res la raça, iles primeres nacions d’Europa són nacions de sang essencialment barrejada.

El fet de la raça, fonamental al principi, va perdent la seua importància amb el temps.La història humana difereix essencialment de la zoologia. La raça no ho és tot, com entreels rosegadors o els felins, i hom no té dret a anar pel món palpant el crani de la gent idesprés prendre’ls pel coll i dir-los «Tu ets de la nostra sang; tu ens pertanys!». A més dels

126caràcters antropològics, hi ha la raó, la justícia, el veritable, el bell, que són els mateixos pera tots. Miren, aquesta política etnogràfica no és segura. Vostès l’exploten avui contra elsaltres, després la veuran girar-se contra vostès mateixos. ¿No podria ser que els alemanys,que han aixecat tan alt la bandera de l’etnografia, vegen els eslaus venir a analitzar, al seutorn, els noms dels pobles de Saxònia i Lusàcia, a buscar les traces dels wiltzes o delsobodrites, i demanar comptes de les matances i les vendes massives que els Otons ferendels seus avantpassats? Per a tots és bo saber oblidar.

Estime molt l’etnografia. És una ciència d’un gran interès. Però com que jo la vull lliure,la vull sense aplicació política. En etnografia, com en tots els estudis, els sistemes canvien,és la condició del progrés. Els límits dels Estats seguirien les fluctuacions de la ciència. Elpatriotisme dependria d’una dissertació més o menys paradoxal. Es vindria a dir al patrio-ta: «Us enganyeu: vesseu la vostra sang per tal causa, creieu ser celta, i no, sou germànic».Després, deu anys més tard, vindran a dir-vos que sou eslau. Per no falsejar la ciència, dis-pensem-la de donar una opinió en aquests problemes, on hi ha compromesos tantsinteressos. Estiguen vostès segurs que, si se li encarrega de fornir elements a la diplomàcia,se la sorprendrà moltes vegades en flagrant delicte de complaença. Té coses millors a fer:demanem-li simplement la veritat.

II. El que acabem de dir de la raça, cal dir-ho de la llengua. La llengua invita a unir-se,però no obliga. Els Estats Units i Anglaterra, l’Amèrica espanyola i Espanya parlen lamateixa llengua i no formen una sola nació. Per contra, Suïssa, tan ben feta, perquè haestat feta per l’assentiment de les seues diferents parts, compta amb tres o quatre llengües.Hi ha en l’home alguna cosa de superior a la llengua: és la voluntat. La voluntat de Suïssade continuar unida, malgrat la diversitat dels seus idiomes, és un fet molt més importantque una similitud obtinguda sovint per mitjà de vexacions.

Un fet que honora França és que no ha pretès mai la unitat de llengua per mesures decoerció. ¿No es poden tenir els mateixos sentiments i els mateixos pensaments, estimar lesmateixes coses, en llengües diferents? Parlàvem fa poc de l’inconvenient que suposaria ferdependre la política internacional de l’etnografia. No en suposaria menys fer-la dependrede la filologia comparada. Deixem a aquests interessants estudis l’entera llibertat de lesseues discussions; no els barregem amb allò que n’alteraria la serenitat. La importància po-lítica que s’atribueix a les llengües ve del fet que se les veu com a signes de la raça. Res demés fals. Prússia, on no es parla més que l’alemany, parlava eslau fa uns segles. El País deGal·les parla anglès, Gàl·lia i Espanya parlen l’idioma primitiu d’Alba Longa; Egipte parlaàrab; els exemples són innombrables. Fins i tot en els orígens, la similitud de llengua nosuposava la similitud de raça. Prenguem la tribu protoària o protosemita. Hi havia esclausque parlaven la mateixa llengua que els seus amos. Tanmateix, l’esclau era ben sovint d’unaraça diferent a la del seu amo. Repetim-ho: aquestes divisions de llengües indoeuropees,semítiques i altres, creades amb una tan admirable sagacitat per la filologia comparada, nocoincideixen amb les divisions de l’antropologia. Les llengües són formacions històriques

127que indiquen poques coses sobre la sang d’aquells que les parlen i que, en tot cas, nopodrien encadenar la llibertat humana quan es tracta de determinar la família a la qualhom s’uneix per a la vida i per a la mort.

Aquesta consideració exclusiva de la llengua, igual que l’excessiva atenció que es prestaa la raça, té els seus perills i els seus inconvenients. Quan s’hi arriba a l’exageració, hom estanca en una cultura determinada, tinguda per nacional, es limita, s’empareda. S’abandonal’aire lliure que es respira en el vast camp de la humanitat per a tancar-se en conventicles decompatriotes. Res de més dolent per a l’esperit, res de més enutjós per a la civilització. Noabandonem aquest principi fonamental, que l’home és un ser racional i moral, abans d’es-tacionar-se en tal o tal llengua, abans de ser membre de tal o tal raça, adherent de tal o talcultura. Abans que la cultura francesa, la cultura alemanya o la cultura italiana, hi ha lacul-tura humana. Vegen els grans homes del Renaixement: no eren francesos, italians nialemanys. Havien retrobat, a través del seu contacte amb l’Antiguitat, el secret de laveritable educació de l’esperit humà, i s’hi dedicaven en cos i ànima. Que bé que feren!

III. La religió tampoc no podria oferir una base suficient per a l’establiment d’unanacionalitat moderna. En els seus orígens, la religió s’acoblava a l’existència mateixa delgrup social. El grup social era una extensió de la família. La religió i els ritus eren ritus defamília. La religió d’Atenes era el culte a la mateixa Atenes, als seus fundadors mítics, a lesseues lleis i als seus costums. No implicava cap teologia dogmàtica. Aquesta religió era, entota l’extensió del terme, una religió d’Estat. No s’era atenès si es refusava a practicar-la.Era en el fons el culte a l’Acròpoli personificada. Jurar sobre l’altar d’Aglaure era prestarjurament de morir per la pàtria. Aquesta religió era l’equivalent del que és entre nosaltresl’acte del sorteig militar o el culte a la bandera. Negar-se a participar en un tal culte eracom seria en les nostres societats modernes negar-se a fer el servei militar. Era declarar queno s’era atenès. Per altre costat, està clar que un tal culte no tenia sentit per a qui no erad’Atenes, i per això no s’exercia cap proselitisme per a forçar els estrangers a acceptar-lo; defet, els esclaus d’Atenes no el practicaven. El mateix succeí en algunes petites repúbliquesde l’Edat Mitjana. No s’era bon venecià si no es jurava per sant Marc, ni s’era un bon amal-fità si no es posava sant Andreu per damunt de tots els altres sants del paradís. En aquestespetites societats, allò que ha estat més tard persecució i tirania era legítim i tenia tan poquesconseqüències com en té entre nosaltres el fet de felicitar el pare de família i d’adreçar-li elsmillors desigs el primer dia de l’any.

Allò que era veritat a Esparta o Atenes no ho era ja en els regnes sortits de la conquestad’Alexandre, ni ho era ja sobretot en l’Imperi romà. Les persecucions d’Antíoc Epífan perportar Orient al culte de Júpiter Olímpic, les de l’Imperi romà per mantenir una pretesareligió d’Estat, foren una falta, un crim, una veritable absurditat. Als nostres dies, la situa-ció està perfectament clara. Ja no hi ha masses que creguen de manera uniforme. Cadascúcreu i practica a la seua manera, el que pot i com vol. Ja no hi ha religió d’Estat. Es pot serfrancès, anglès o alemany, sent catòlic, protestant, jueu o no practicant cap culte. La religió

128s’ha convertit en una cosa individual; pertany a la consciència de cadascú. La divisió de lesnacions en catòliques o protestants ja no existeix. La religió, que fa cinquanta-dos anys vaser un element tan considerable en la formació de Bèlgica, conserva tota la seuaimportància en el fur intern de cadascú, però ha deixat de figurar quasi del tot entre lesraons que tracen els límits dels pobles.

IV. La comunitat d’interessos és segurament un lligam poderós entre els homes. Peròsón suficients els interessos per a fer una nació? No ho crec. La comunitat d’interessos fa elstractats comercials. En la nacionalitat hi ha un costat sentimental. És ànima i cos alhora;una Zollverein no és una pàtria.

V. La geografia, allò que s’anomena les fronteres naturals, juga certament un paper con-siderable en la divisió de les nacions. La geografia és un dels factors essencials de lahistòria. Els rius han conduït les races; les muntanyes les han aturades. Els primers hanafavorit els moviments històrics, les segones els han limitat. Es pot dir, però, com ho creuenalguns partits, que els límits d’una nació estan escrits en el mapa i que aquesta nació té eldret d’adjudicar-se allò que siga necessari per a arrodonir certs contorns, per a assolir talmuntanya o tal riu, als quals es presta una mena de facultat delimitadora a priori? No conecdoctrina més arbitrària ni més funesta. Amb això, es justifiquen totes les violències. I, enprimer lloc, ¿són les muntanyes o són els rius el que formen aquestes preteses fronteresnaturals? És incontestable que les muntanyes separen, però els rius més aviat uneixen. I, amés, no totes les muntanyes podrien delimitar Estats. Quines són les que separen i quinesles que no? De Biarritz a Tornea, no hi ha una desembocadura de riu que tinga més caràcterlimítrof que una altra. Si la història ho hagués volgut, el Loira, el Sena, el Mosa, l’Elba ol’Oder tindrien, igual que el Rin, aquest caràcter de frontera natural que fa cometre tantesinfraccions al dret fonamental, que és la voluntat dels homes. Es parla de raonsestratègiques. Res no és absolut. Està clar que s’han de fer moltes concessions a la necessitat.Però cal que aquestes concessions no vagen massa lluny. Altrament, tot el món reclamaràles seues conveniències militars, i serà la guerra sens fi. No, no és la terra més que la raçaallò que fa una nació. La terra aporta el substrat, el camp de la lluita i del treball. L’homeaporta l’ànima. L’home ho és tot en la formació d’aquesta cosa sagrada que s’anomena unpoble. Res de material no hi basta. Una nació és un principi espiritual, resultat deprofundes complicacions de la història, una família espiritual, no un grup determinat perla configuració del sòl.

Acabem de veure allò que no basta per a crear un tal principi espiritual: la raça, lallengua, els interessos, l’afinitat religiosa, la geografia, les necessitats militars. Què més cal,doncs? De resultes d’allò que s’ha dit anteriorment, ja no hauré de retenir la seua atenciódurant molt més de temps.

129III

Una nació és una ànima, un principi espiritual. Dues coses que, a dir veritat, no en fan mésque una, constitueixen aquesta ànima, aquest principi espiritual. L’una està en el passat,l’altre en el present. L’una és la possessió en comú d’un ric llegat de records, l’altre és elconsentiment actual, el desig de viure junts, la voluntat de continuar fent valer l’herènciaque s’ha rebut indivisa. L’home, senyors, no s’improvisa. La nació, com l’individu, és elresultat d’un llarg passat d’esforços, de sacrificis i d’abnegacions. El culte als avantpassats ésel més legítim de tots; els avantpassats ens han fet el que som. Un passat heroic, granshomes, glòria (vull dir la veritable), heus ací el capital social sobre el qual s’asseu una ideanacional. Tenir glòries comunes en el passat, una voluntat comuna en el present, haver fetgrans coses junts, voler-ne fer encara, heus ací les condicions essencials per a ser un poble.S’estima en proporció als sacrificis que s’han suportat, als mals que s’han sofert. S’estima lacasa que s’ha construït i que es transmet. El cant espartà –«som el que vosaltres vau ser,serem el que vosaltres sou»– és en la seua simplicitat l’himne abreujat de tota pàtria.

En el passat, una herència de glòria i de recances a compartir; en el futur, un mateixprograma a realitzar. Haver sofert, gaudit i esperat junts: heus ací el que val més que duanescomunes i fronteres conformes a les idees estratègiques; heus ací el que es comprèn malgratla diversitat de raça i de llengua. Deia ara mateix: «haver sofert junts». Sí, el sofriment encomú uneix més que el goig. En matèria de records nacionals, els dols valen més que elstriomfs, perquè imposen deures, comanden l’esforç en comú.

Una nació és, doncs, una gran solidaritat, constituïda pel sentiment dels sacrificis ques’han fet i dels que s’està disposat a fer encara. Suposa un passat, però es resumeix en elpresent per un fet tangible: el consentiment, el desig clarament expressat de continuar lavida en comú. L’existència d’una nació és (perdonen-me aquesta metàfora) un plebiscit detots els dies, com l’existència de l’individu és una perpètua afirmació de vida. Oh!, ja ho sé,això és menys metafísic que el dret diví, menys brutal que el dret pretesament històric. Enl’orde d’idees que els expose, una nació no té més dret que un rei a dir-li a una província:«Em pertanys, i per tant et prenc». Una província, per a nosaltres, són els seus habitants; sien aquest tema algú té dret a ser consultat, és l’habitant. Una nació mai no té un veritableinterès a annexionar-se o retenir un país contra la seua voluntat. La voluntat de les nacionsés, al capdavall, l’únic criteri legítim, al qual cal sempre tornar.

Hem expulsat de la política les abstraccions metafísiques i teològiques. Què quedadesprès d’això? Queda l’home, els seus desigs, les seues necessitats. La secessió, em diranvostès, i, a la llarga, la desintegració de les nacions són la conseqüència d’un sistema queposa aquests vells organismes a la mercè de voluntats sovint poc esclarides. És evidentque en semblant matèria cap principi no deu portar-se a l’extrem. Les veritats d’aquestordre no són aplicables més que en el seu conjunt i d’una manera molt general. Lesvoluntats humanes canvien: però, què és el que no canvia ací baix? Les nacions no són resetern. Han tingut un principi i tindran un final. La confederació europea, probablement,

130les reemplaçarà. Però no és aquesta la llei del segle en què vivim. A hores d’ara, l’existènciade les nacions és bona, fins i tot necessària. La seua existència és la garantia de la llibertat,que estaria perduda si el món no tingués més que una llei i un amo.

Per les seues facultats diverses, sovint oposades, les nacions serveixen a l’obra comunade la civilització. Totes aporten una nota a aquest gran concert de la humanitat que, ensuma, és la més alta realitat ideal que podem assolir. Aïllades, tenen els seus punts dèbils.Sovint em dic que un individu que tingués els defectes tinguts per qualitats per a lesnacions, que s’alimentàs de la vanaglòria, que fos gelós, egoista, busca-raons, que no poguéssuportar res sense desembeinar l’espasa, seria el més insuportable dels homes. Però totesaquests dissonàncies de detall desapareixen en el conjunt. Pobra humanitat, quant hassofert! Quantes proves t’esperen encara! Que l’esperit de la saviesa puga guiar-te per a pre-servar-te dels innombrables perills amb què està sembrat el teu camí!

Resumesc, senyors. L’home no és esclau ni de la seua raça, ni de la seua llengua, ni de laseua religió, ni del curs dels rius, ni de la direcció de les cadenes de muntanyes. Una granagregació d’homes, sana d’esperit i càlida de cor, crea una consciència moral que s’anomenanació. Mentre aquesta consciència moral prove la seua força pels sacrificis que exigeixl’abdicació de l’individu en profit d’una comunitat, és legítima, té el dret d’existir. Sisorgeixen dubtes sobre les seues fronteres, consulten vostès les poblacions en disputa. Tenenel dret a tenir una opinió sobre el tema. Això farà somriure els transcendents de la política,aquests infal·libles que es passen la vida enganyant-se i que, des de l’alt dels seus principissuperiors, es compadeixen del nostre arran de terra. «Consultar les poblacions, uix! Quinaingenuïtat! Heus ací aquestes esquifides idees franceses que pretenen reemplaçar ladiplomàcia i la guerra per una simplicitat infantil».

—Esperem, senyors; deixem passar el regne dels transcendents; sàpiguem sofrir eldesdeny dels forts. Potser, després de molts tempteigs infructuosos, es retornarà a lesnostres modestes solucions empíriques. En certs moments, la manera de tenir raó en elfutur és saber-se resignar a estar passat de moda. ❐

Traducció d’Antoni Furió

El conegut assaig d’Ernest Renan (1823-1892) Qu’est-ce qu’une nation? té el seu origen en una conferènciapronunciada a la Universitat de la Sorbona l’11 de març de 1882. Fou publicat el mateix any per l’editorialCalmann-Lévy i de seguida exercí una gran influència a tot Europa, on triomfaven els nacionalismes delsEstats-nació. Renan hi repassa els ingredients que conformen la nació, subordinant els factors objectius (l’ètnia,la llengua, la cultura o la història) als subjectius (la voluntat política dels habitants), sintetitzant la seua posicióen la cèlebre definició que fa de la nació «un plebiscit de tots els dies». Amb tot, l’opuscle no havia estat traduïtal català (i al castellà només des de 1957). Per aquesta raó hem volgut des de les pàgines de L’Espill posar al’abast dels nostres lectors un text de referència en els debats i reflexions sobre el nacionalisme.

131

La de Joan F. Mira és l’última traducciócatalana, integral i en vers, de la Com-media del Dant; i, com les altres que l’hanprecedida, es tracta d’un traducció d’altaqualitat literària, que cal valorar com unaobra poètica per si mateixa, a més de seruna contribució a la interpretació d’unclàssic de la modernitat, com s’hauria dejutjar sempre qualsevol traducció de re-marcable esforç. Potser és aquesta l’ocasióoportuna de recordar també les altres, abansd’abordar el mèrit de la que ha fet Mira.

La primera traducció catalana de laDivina Comèdia, i absolutament primeratraducció en vers a qualsevol llengua, és lad’Andreu Febrer, en tercets rigorosamentrimats, finida a Barcelona el 1429. Enaquella època el poema es deia encara sim-plement Commedia o Comedia (llegit pro-bablement a la grega: Comedìa, com esdesprèn del mateix text del Dant: If XVI

128 i XXI 2); l’adjectiu Divina no es vaintroduir fins el 1555, en l’edició impresaa Venècia per Gabriele Giolito sota lasupervisió del gramàtic Ludovico Dolce.

Nascut a Vic al voltant del 1375-1380 i jamort el 1444, Febrer es trobà lligat tota laseua vida als sobirans d’Aragó com a homed’armes, alt funcionari i diplomàtic. Vaviatjar molt i va viure un llarg temps a Ità-lia, on per alguns anys va ser castellà deCatània; ací devia aprendre bé la llengua ientrar en contacte amb les obres d’escrip-tors encara poc coneguts a la penínsulaIbèrica, o en tot cas menys influents queels trobadors occitans, en qui continuaveninspirant-se, fins i tot lingüísticament, elspoetes catalans. De Febrer n’han sobrevis-cut, a més de la Comèdia, només quinzepoesies, totes anteriors de bon tros a la seuaestada a Itàlia: en aquestes poesies Martíde Riquer no hi troba quasi cap rastred’influència italiana, però en realitat, d’unexamen més atent, se’n deriven provestangibles que el poeta ja coneixia la líricaitaliana, particularment alguns correntsque, després de Petrarca, havien restatquasi a l’ombra a Itàlia. S’ha demostrat perexemple que en algunes de les seues can-çons Febrer utilitza paraules en rima queprovenen directament del cicle de les rimepetrose del Dant. A banda d’això, hi ha unaforta sospita que Febrer fos l’eminènciagrisa d’altres importants poetes més jovesque ell, començant per Jordi de Sant Jordi(1398?-1424), que en els seus estrampsreprèn altres paraules en rima del Dant,

Costanzo Di Girolamo

Costanzo Di Girolamo és catedràtic de Filologia Romà-nica a la Universitat de Nàpols Federico II. Especia-lista en poesia catalana medieval, actualment treba-lla en les aplicacions de la informàtica a la filologia.Entre les seues obres, algunes traduïdes al català, escompta Els trobadors (IVEI, València, 1995).

La Divina Comèdia en català

132sempre del cicle de les petrose. Febrer sem-bla, doncs, haver introduït, al costat delsclàssics occitants, nous auctores vulgars,sobretot italians, però també francesos:d’origen francès, per exemple, és la formamètrica de la seua balada Ai! cors avars,que després d’ell van fer servir Jordi deSant Jordi i Ausiàs March (1400-1459); ila del lai, també represa per Jordi i March.

La seua Comèdia (o Comedia: en el seucas la mètrica no ajuda a entendre on pre-feria l’accent) és important per diversesraons. Primer de tot, la quantitat d’occita-nismes sembla menor respecte de la pro-ducció lírica, també per raó de la pluralitatde registres lingüístics del poema del Dantrespecte del llenguatge estandarditzat de lacançó cortesana: en definitiva, la llenguaés més catalanitzant que occitanitzant.Aquesta llengua comprèn certament ita-lianismes, que de tota manera no cal en-tendre com a shortcuts sistemàtics d’un tra-ductor mandrós, sinó més aviat com l’o-bertura d’un poeta català occitanitzant aun nou possible paradigma lingüístic icultural. Una tal operació és evident tam-bé en la mètrica. Febrer fa servir princi-palment tres tipus de decasíl·labs: el catalàcanònic, amb cesura després de la quartasíl·laba tònica, coincident amb un delssubtipus italians:

(a) Dolça color / d’oriental safir (Pg I 13)

El decasíl·lab amb cesura lírica, és a dirdesprés de la quarta síl·laba àtona, rar enel Dant, de tipus occità, francès i sicilià(cal observar que l’editora de la Comèdia,Annamaria Gallina, assenyala errònia-ment com a «anomalia» tots els versos aixícesurats, que són, però, regularíssims):

(b) Marevella / fora de tu, si priu (Pd I 139)

I finalment diversos subtipus de deca-síl·labs definibles a la italiana: amb termi-nació femenina del primer membre ambsinalefa (c) o sense possibilitat de sinalefai, doncs, amb escurçament del segon (d):

(c) gira e contenta, / ésser virtut dispon(Pd VIII 98)

(d) Io són la vida / de Bonaventura (Pd XII

127)

O potser amb inversió dels membresrespecte del vers català, amb terminaciódel primer membre masculina (e), feme-nina amb sinalefa (f ) o femenina sensepossibilitat de sinalefa i, doncs, ambescurçament del segon (g):

(e) La boqua suslevà / d’aquell fer past (IfXXXIII 1)

(f ) Ja era el Caponsaço / en lo mercat (PdXVI 121)

(g) Que corren a Verona / lo drap vert (IfXV 122)

A tots aquests tipus se n’hi afegeixenocasionalment uns altres, de més com-plexa classificació, però en tot cas atestatsen el Dant o en altres poetes italians.

Com es pot veure, el traductor intro-dueix, sobre la base de l’ús italià, unavarietat rítmica desconeguda en el deca-síl·lab català medieval: l’antiga poesia ca-talana coneix només el tipus (a) i excep-cionalment, en els poetes més arcaïtzants,el tipus (b). Es tracta sens dubte d’unaoperació revolucionària, realitzada ambl’autoritat d’un model prestigiós, quecomportava la violació d’una norma con-solidada; però les normes mètriques són

133les més difícils de trencar, i la revolució nova tenir èxit. El decasíl·lab a la italianano va ser (re)descobert fins a la fi del segleXVI (és el que els manuals de mètrica cata-lana anomenen, impròpiament, decasíl·labsense cesura), encara que cal esperar fins alple del segle XX per retrobar quasi tota (notota) la varietat de tipus usada per Febrer.

També serveixen per a això, o podrienservir, les traduccions, per a canviar radi-calment alguns aspectes de la tradició lite-rària. És de tots conegut el capgiramentque van representar les traduccions medie-vals dels clàssics llatins en la formació dela prosa de les principals llengües moder-nes europees. Alguns narradors i poetesitalians del segle XX han parlat d’«estil detraducció»: un estil modelat sobre la tra-ducció que els mateixos escriptors feien(Pavese, Fortini, Calvino…) d’autors es-trangers, sobretot americans. Aquest estil,més neutre i essencial, més factual, in-flueix fortament sobre la llengua, en parti-cular sobre la sintaxi, de l’italià literari demitjan segle passat, encara lligat a modelsdannunzians. Una semblant comparacióamb l’època medieval és certament agosa-rada, però fins a un cert punt. Estil mésneutre i essencial, més factual: jo crec quela influència major l’eminència grisaAndreu Febrer l’havia tinguda precisa-ment sobre Ausiàs March, encara que, éssuperflu recordar-ho, en la història de laliteratura no existeixen determinismes nirelacions simples de causa-efecte. En rea-litat, l’obra del Dant autoritzava, conferiaautoritat, a una llengua poètica moderna,l’italià, tercera a Europa en prestigi, des dela perspectiva catalana, respecte de l’occitài el francès. Per consegüent, autoritzava elnaixement d’una nova llengua poètica, elcatalà precisament, amb March com a

padrí: una llengua poètica que podia ex-pressar-se infringint, amb la seua novetat,els paradigmes genèrics trobadorescos,que podia oscil·lar fortament entre els re-gistres estilístics (alts, mitjans i baixos),que no tenia necessitat de models foras-ters. Tot això és la «simpla paraula» deMarch, i la seua deconstrucció dels gène-res literaris (poesia en metres estròfics decentenars de versos, els llocs comuns quedesapareixen, la lírica que esdevé una cosamai no vista abans), és l’ús rude, àdhucviolent, que fa de la llengua materna. Finsi tot les dates coincideixen: sembla queMarch no va començar a compondre finsel 1425-1430; la Comèdia de Febrer es vaacabar el 1429, però la traducció deviadurar diversos anys, i és probable que al-gunes parts circulassen en l’ambient lite-rari de l’època. Recorde que Febrer haviasens dubte conegut March (i Jordi de SantJordi) en la campanya de Còrsega i Sar-denya del 1420-1421, si no abans, i po-dria haver-lo tornat a veure després a Va-lència, on va fer cap, amb total certesa, el1427 per ordre d’Alfons el Magnànim. Lapersonalitat literària d’Andreu Febrer en-cara s’ha d’enfocar bé i, sobretot, la seuaComèdia caldria estudiar-la més profunda-ment que no s’ha fet fins ara.

La més coneguda traducció catalanaintegral del poema apareix a mitjan segleXX i és obra del polígraf Josep Maria deSagarra (Barcelona, 1894-1961). La seuapublicació va començar el juny del 1935 aLa Veu de Catalunya i es va interrompretretze mesos després, a l’inici de la guerracivil. Sagarra va partir en un interminableviatge de noces a la Polinèsia, i fins que nova tornar, el 1940, no va reprendre l’obradel Dant. La primera edició, en tres vo-lums, és del 1947-1951 (Barcelona, Joan

134Sallent); seguida després per l’edició Alphadel 1950-1952, i de la que es pot conside-rar definitiva, apareguda el 1955 en la ma-teixa casa editorial. És precisament enaquesta darrera edició que es basa la nova,bellíssima edició de Quaderns Crema (mésbella, cal dir, que la que presenta la tra-ducció de Mira), amb petits retocs a lapuntuació i alguna correcció d’errors enla impressió. També la versió de Sagarra ésen tercets rimats: una opció que pot apa-rèixer poc moderna, vull dir poc modernano respecte d’avui, sinó fa cinquanta anys.Tem que la comparació amb la versió deFebrer siga en perjudici del traductormodern, tot i que fos un gran professionalde la traducció: potser els poetes medievalstenien una altra familiaritat amb la rima, iFebrer (que, paradoxalment, va inventarels versos sense rima, els estramps; peròningú no se’n va adonar a Europa fins queels italians no van imposar, en el segle XVI,els endecasillabi sciolti) n’era un mestre. ElDant de Sagarra apareix lleugerament en-dolcit, una mica massa musical respecte del’original italià, però fluid, veloç, llegiblesense topades: quasi un Dant «de consum»,n’hauria dit Fortini, almenys en el sentitque anava a la recerca d’un públic mitjà.Franco Fortini (Florència, 1917 – Milà,1994) ha estat un teòric, seguint el rastreBrecht, de les traduccions sense fidelitat:les denominades traduccions d’art ocul-ten, segons ell, la creixent homogeneïtatentre literatura de consum i literaturad’art, deguda a la comercialització delsproductes literaris. Millor doncs, en latraducció, la distància, la separació, fins itot la reconstrucció i la paròdia, més aviatque una falsa fidelitat: en el cas de Sagarra,precisament, la fidelitat consisteix en l’úsd’una forma mètrica inesperada en les

mans d’un traductor contemporani, i quesempre pot anar en perjudici de la fidelitatal sentit, perquè cada tercet s’ha de des-compondre i recompondre amb vista a lestres noves rimes. Certament, alguns poe-tes contemporanis han reprès el tercet delDant, Pasolini per exemple (Le ceneri diGramsci, 1957), però això és tota una altraqüestió.

Sagarra, hàbil traductor que en eltranscurs de pocs anys va reeixir a desgra-nar Shakespeare, sembla adonar-se de la«sacralitat» de la paraula poètica original i,doncs, de la impossibilitat de la traducció.Les expressions i els conceptes que fa ser-vir en dir-ho són també poc actuals, peròreveladors. Vegeu aquestes notes, que te-nen quasi el to d’una confessió al lector,del Comentari al Cant V de l’Infern.

En la traducció d’aquest cant, el traductorse sent una mica avergonyit, perquè ésmolt difícil donar a totes aquestes paraulesel to i l’aire de l’original. No es tracta detraduir d’una llengua forastera ni d’inter-pretar conceptes, ni d’aconseguir musicali-tats prosòdiques equivalents. Com en elsinstants solemnes de la gran poesia, estracta de seguir el ritme d’un cor i la per-cussió d’una intel·ligència excepcionals,que, valent-se de la paraula, creen elementsde bellesa pura. Tocar aquests elements debellesa, despullar-los, desfer-los i refer-los,és una profanació. Aquesta és la servituddel traductor: cometre tals profanacionsque, per molt a fi de bé que es facin, dela-taran sempre la gosadia i la impotència dequi les comet. (73)

Tanmateix, la sacralitat d’aquesta pa-raula sembla violada, «profanada», comdiu ell, des del primer vers de l’Infern: «Al

135bell mig del camí de nostra vida». Per què«al bell mig»? Cert que al bell mig significa«exactament a la meitat»: bell té una fun-ció intensiva i emfasitzant, però el Dantno ho diu, no hi posa cap èmfasi. Es tractade l’innocent afegitó d’un síl·laba per acompletar el decasíl·lab? Segur que sí: encatalà modern hauria sonat insòlita, allímit de la correcció, a causa de la primerapreposició, la crua traducció de Febrer,«En lo mig del camí de nostra vida», mal-grat la modernització de l’article, de lo ael: «En el mig del camí de nostra vida» (cfr.Mira: «A la meitat del camí de la vida»,que perd, però, el nostra, que tantes cosessignifica, i usa un terme, meitat, que pot-ser és massa concret i aritmètic respecte demig); ni tampoc Sagarra no hauria consi-derat acceptable un decasíl·lab que no foscanònic, com ara: «Al mig del camí de lanostra vida» (també Mira evita aquestasolució, per bé que després use versosaccentuats així). Encara, com la idènticalocució italiana nel bel mezzo, o locucionssimilars en altres llengües formades amb«bello», com ara el francès un beau jour,«un cert dia», que probablement tenien enorigen matisos lleugerament col·loquials,en català al bell mig sona com una frasefeta, desgastada per l’ús i una mica literà-ria. Potser m’enganye, però la trobaria mi-llor al començament d’una faula o d’unanovel·la policíaca, no del poema sacre.

Tanmateix, la versió de Sagarra, a mésde ser el testimoni d’un gust i d’una sensi-bilitat literària que en tot cas cal respectar,ha desenvolupat egrègiament al llarg dedècades i amb un discret èxit editorial lafunció de fer conèixer, en català, l’obra delDant a la comunitat lingüística catalana.En aquest sentit, la seua Divina Comèdiacompleta el projecte de divulgació a alt

nivell de les principals obres de la literatu-ra universal que caracteritza la cultura ca-talana moderna des de l’època de la Re-naixença i que ha inclòs, com és sabut, finsi tot el Quixot. Fa anys que vaig parlar dela importància de les «traduccions inútils»:no és exactament el cas de la Commedia,però sí del Quixot; i jo m’hi referia en par-ticular a les traduccions del toscà al siciliàdel segle XV, quan el toscà era perfectamentcomprès i escrit a Sicília. La traducció, enaquests casos, perd tot valor instrumental,pràctic, esdevé un acte d’homenatge a lallengua en què es tradueix, que cal mesu-rar, d’igual a igual, amb els clàssics antics.Amb aquest esperit, en un temps difícil,Sagarra tradueix el Dant: la seua traduccióno es pot dir inferior en qualitat i esforç ales existents en altres llengües europees, iaixò cal reconèixer-li-ho, mig segle després.

I vinguem finalment a la DivinaComèdia de Joan F. Mira (València, 1939).La presentació gràfica és bastant decebe-dora: manquen per exemple als encapçala-ments de pàgina les indicacions dels cants,i això fa complicada la recerca d’un pas-satge; els desagradables asteriscos, queenvien a les breus notes a peu de pàgina,deturpen el text català. A més (la tria nodeu ser casual, però no és del tot compren-sible), s’hi renuncia a la separació en ter-cets, normalment assenyalada amb unaentrada tipogràfica, i tots els versos s’ali-neen a l’esquerra; es remarca en canvi ambun espai el pas d’un episodi a l’altre i esdestaquen (direm tot seguit el perquè) elsdarrers quatre versos de cada cant. Tan-mateix, la divisió del poema en episodis ésuna operació bastant arbitrària, perquè ésel cas que alguns nuclis narratius es per-llonguen d’un cant a l’altre i creen unamena d’enjambement del relat. Però es

136tracta de detalls, que potser es podran mi-rar d’esmenar en una pròxima edició.

He d’afegir que copiant el fragmentque done al final hi he trobat un errord’impressió en el text italià, afrontat ambel català en aquesta com en les altres duesversions; naturalment no sé quants altresn’hi pot haver. És probable que el text delDant s’haja pres d’internet (trobe de fet elmateix error en una de les pàgines web quel’acullen), i bé que ha fet l’empresa edito-rial, per reduir despeses i per evitar unacomposició delicadíssima, que hauria po-gut causar qui sap els desastres; però inter-net no és infal·lible, i el text calia revisar-lo sobre l’edició crítica impresa.

La innovació principal de Mira respec-te de Sagarra és l’abandó de la rima, llevatque la rima no es presente espontàniamenten el pas d’una llengua a l’altra. Aquestatria cal remarcar-la perquè entre els tra-ductors de versos hi ha escoles de pensa-ment que bandegen en tot cas la rima,rebutjant-la fins i tot quan apareix senseesforç. L’únic luxe que Mira es permet ésla conservació de la rima, o d’una rimaimperfecta o d’una assonància, en el darrertercet i en el vers final, que rima amb unaltre vers, amb el resultat d’obtenir unquartet de rima encadenada (abab):

Al puig que més s’eleva sobre l’onaVaig ser, havent viscut pur i pecant,De la primera hora fins a la segona

Després que el sol canvia de quadrant. (PdXXVI 139-142)

El recurs podria ser entès com unamena de senyal de la fi del cant, però re-corda més aviat l’ús, en el teatre contem-porani, d’abandonar les vestidures i para-

ments d’època, no deixant-ne sinó unlleuger rastre. Si és justa la comparança, laseua Divina Comèdia no té indumentàriatípica, no es presenta transvestida, sinó queal·ludeix alguna cosa perduda i absent.

Si Mira renuncia a la rima, no renun-cia, però, al sil·labisme: els versos de Sa-garra entraven en la categoria (com he dit,discutible) dels decasíl·labs sense cesura,però amb accentuació regular, i això signi-fica, per exemplificar les classificacionsdels manuals de mètrica, que tenen unaccent mètric en la quarta i / o en la sisena,a banda òbviament del de la desena, i d’al-tres més o menys lliurement distribuïts.Molt més lliure i «irregular», si se’n pot diraixí, el decasíl·lab de Mira, que consideratot tipus d’accentuació i fa a més un úsmolt elàstic, si bé una mica fatigós per allector, de les figures mètriques. Tambéaquesta tria és sens dubte estimable: en re-sulta un desenvolupament ràpid, variable,que reprodueix bastant bé el vers delDant, encara molt allunyat de les cadèn-cies uniformes del vers petrarquista. Peròun es demana si no es podia anar mésenllà. En efecte, del decasíl·lab Mira enconserva en molts casos només la legalitat,la comptabilitat: si es compten bé i s’in-terpreten oportunament les seues figuresmètriques, són deu síl·labes. Un pas avantpodria consistir a fer del vers com s’ha fetde la rima: deixar-la on apareix i al·ludir-hi en els quartets finals. Pel que fa a la mè-trica, es podria seguir un model anisosil-làbic: a diferència del vers lliure, l’aniso-sil·labisme (el dels poetes medievals i eldels poetes contemporanis) al·ludeix a unesquema mètric i rítmic de base, en aquestcas del decasíl·lab, que pot ser, però, de-format dins d’uns certs límits. Probable-ment l’anisosil·labisme hauria estat una

137solució millor, més moderna i més con-corde amb les intencions del mateix tra-ductor, respecte de l’adoptada.

No cal dir que des del punt de vistafilològic i interpretatiu (perquè com he dital començament, la traducció d’un textantic és també sempre una contribuciófilològica a la seua interpretació) la versióde Mira és la millor, i no sols perquè és ladarrera en el temps. És cert que Mira hapogut servir-se de l’excel·lent edició críti-ca de Giorgio Petrocchi, apareguda des-prés de la mort de Sagarra, i que, respectea ell, ha tingut a disposició mig segle mésde bibliografia i d’altres traduccions aaltres llengües; però sobretot és cert queMira, a més de ser personalment escriptor,té, com a hel·lenista, una pràctica com aprofessional en la interpretació filològicadels textos. Més encara, la seua opció derenunciar a la rima i a un vers rítmicamentimpecable li permet seguir més de propl’original, i de fet allò que més es valora enla seua versió és la llengua, viva i directa,com segurament devia sonar la del Dantals seus contemporanis, i la dràstica rebai-xa, respecte de Sagarra, del grau de litera-rietat. En certs aspectes, la seua traducciósembla acostar-se més a l’enèrgica i rudede Febrer que no a la llimada i sense can-tells del seu immediat predecessor. És doncsaquesta una nova Commedia en la mateixallengua que la primera vegada a Europa,quasi fa sis segles, la traslladà en vers.

Per concloure, voldria reproduir sensecomentaris alguns versos de les tres versions,amb l’original italià: així serà el lector qui esfarà una idea de tres maneres diferents detraduir, del feliç «calc», com algú en va dir,de Febrer, a la refinada reelaboració deSagarra, fins a la versió més precisa i àgilde Mira. Es tracta de la part final del cant

XXVI de l’Infern (vv. 112-142), on Ulisses,després d’haver exhortat els seus com-panys, s’enfronta a l’inconegut i a la mort.

Dant

«O frati», dissi, «che per cento miliaperigli siete giunti a l’occidente,a questa tanto picciola vigilia

d’i nostri sensi ch’è del rimanentenon vogliate negar l’esperïenza,di retro al sol, del mondo sanza gente.

Considerate la vostra semenza:fatti non foste a viver come bruti,ma per seguir virtute e canoscenza».

Li miei compagni fec’io sì aguti,con questa orazion picciola, al cammino,che a pena poscia li avrei ritenuti;

e volta nostra poppa nel mattino,de’ remi facemmo ali al folle volo,sempre acquistando dal lato mancino.

Tutte le stelle già de l’altro polovedea la notte, e ’l nostro tanto basso,che non surgëa fuor del marin suolo.

Cinque volte racceso e tante cassolo lume era di sotto da la luna,poi che’ntrati eravam ne l’alto passo,

quando n’apparve una montagna, brunaper la distanza, e parvemi alta tantoquanto veduta non avëa alcuna.

Noi ci allegrammo, e tosto tornò in pianto,ché de la nova terra un turbo nacquee percosse del legno il primo canto.

Tre volte il fé girar con tutte l’acque;a la quarta levar la poppa in susoe la prora ire in giù, com’altrui piacque,

infin che’l mar fu sovra noi richiuso.

138Febrer

«O ffrares meus», diguí, «qui per cent míl·liaperills sots junts ab mi a l’occident,en aquesta ten petita vigíl·lia

dells nostres senys qui és del romanentno vullàs res negar l’esperiença,derrera·l sol, en lo món sensa gent.

Considerats1 bé la vostra semença;que no fos fets per viure com a bruts,mas per saguir virtut e conexença».

Mos companyons fiu jo axí aguts,ab cesta oració poqua, al camí,qu·a penes puys los hagre retenguts;

e la popa volta vers lo matí,dels rems fahem ales a aquell foll vol,tostems guanyant del costat de garbí.

Tots los estells ja d’aquell altro pollveia en la nit, e·l nostro atant bas,que no s’alsava fors del marí sol.

Cinch veus reencès e altres tantes caçera lo lum tot desots de la luna,puys que nós fom entrats en cell alt pas,

quant nós vehem una montanya, brunaper la distança, e parech alta tantcom n’agués may jo vista ja alguna.

Alagram-nós, mas tost tornà en plant;car de lla nova terra un torb2 nasquée ferí fort lo leny del primer qant.

En les ondes tres veus girar lo fé;a la quarta levà la popa ensúse la proa enjús, com a ·ltri plagué,

entrò que·ll mar fo sobre nós reclús.

1 Ms. i ed. Considerans. 2 Ms. i ed. trop.

Sagarra

«O germans», vaig cridar, «que, per cent milperills, de l’Occident heu vist la punta:si passar a l’altra banda em ve d’un fil

i si als sentits la senectut s’ajunta,per un ai, no em negueu l’experiment,i anem al món on cap vivent no apunta!

Considereu si us plau vostra sement:no sou pas bèsties, i heu d’omplir la vidaamb la virtut i amb el coneiximent».

Als meus companys donà tanta embranzida,el breu discurs, per començar el camí,que ja se m’escapaven de la brida.

I la popa girant vers el matí,fèiem ales de rems, braços i esquenes,pel foll volar a mà esquerra sens finir.

De l’altre pol les lluentors serenesveia la nit, i el nostre tant baixà,que per damunt la mar s’alçava a penes.

Cinc voltes es va encendre i s’apagàla llum a la part baixa de la lluna,després d’entrats en l’aspre navegar,

quan se’ns presenta una muntanya, brunaper la distància, i em semblà tan granque mai com ella no en vegí ni una.

I el nostre goig es va acabar plorant,car de la terra nova un torb veniaque sotragà la barca pel davant.

El remolí tres voltes ens cenyia;a la quarta, la popa va anar amunti avall la proa, com algú volia,

i la mar es clogué al nostre damunt.

139Mira

«O germans», els vaig dir, «que per cent milperills heu arribat a l’occident,a aquesta breu vigília dels sentitsque encara ens queda per aprofitarno li volgueu negar l’experiènciadel món sense habitants, seguint el sol.Recordeu-vos de la vostra llavor:no vau ser fets per viure com les bèsties,sinó adquirint virtut e coneixença».Vaig donar als companys tan gran desigde fer camí, amb aquest petit discurs,que a penes si els podia retenir;i, amb la popa girada a l’orient,dels rems vam fer ales per un vol boig,sempre guanyant camí cap a l’esquerra.A la nit veia totes les estrellesde l’altre pol, i el nostre era tan baixque no s’alçava ja del sòl del mar.Cinc vegades s’encengué i s’apagàla llum que es veu per sota de la llunadesprés de travessar el pas terrible,quan va sorgir una muntanya, brunaper la distància, i em semblà tan altacom no n’havia vista mai cap altra.La nostra joia aviat es tornà plor:de la nova terra nasqué un gran ventque va envestir el vaixell per davant.

El féu girar tres voltes amb les aigües;a la quarta, la popa es va aixecari la proa baixà, com volgué un altre,

fins que damunt nostre es tancà la mar.

NOTA BIBLIOGRÀFICA

Les tres versions de la Commedia de què hemparlat són: Dant Alighieri, Divina Comèdia,versió catalana d’Andreu Febrer, a cura d’An-namaria Gallina, 6 vol., Barcelona, Barcino(«ENC»), 1974-1988; Dante Alighieri, La Di-vina Comèdia, traducció i comentaris de JosepMaria de Sagarra, edició bilingüe, Barcelona,Quaderns Crema, 2000; Dante Alighieri, Di-vina Comèdia, traducció, introduccions i no-tes de Joan F. Mira, Barcelona, Proa, 2000. Eltext italià afrontat a la primera i a la darrera (idel fragment més amunt citat) és el de l’ediciócrítica a cura de Giorgio Petrocchi, La Com-media secondo l’antica vulgata, 4 vol., Milà,Mondadori, 1966-1967; el de la segona repro-dueix, correctament, l’edició utilitzada perSagarra, a cura de Giuseppe Vandelli, Milà,Hoepli, 1932. No m’ha estat possible de veurela traducció en vers, incompleta, de NarcísVerdaguer i Callís (1862-1918): Dant Ali-ghieri, La Divina Comèdia, posada en catalàper N. Verdaguer i Callís, 2 vol. (Infern, Pur-gatori), Barcelona, Altés, 1921; ni la traducció,en vers i prosa, de Llorenç Balanzó i Pons(1860-1927): Dante Alighieri, La Divina Co-mèdia, traduïda al català en rima i en prosa(pel) Marquès de Balanzó, 3 vol., Barcelona,Tip. Catòlica Casals, 1923-1924.

Sobre Febrer vegeu el capítol de Martí deRiquer en la seua Història de la literatura cata-lana, 4ª ed., Barcelona, Ariel, 1984, vol. II, pp.92-111; i també Jordi Rubió i Balaguer, Histò-ria de la literatura catalana, 3 vol., Barcelona1984, vol. I, pp. 293-296, 313-315. Les poe-sies líriques de Febrer han estat editades perRiquer: Poesies, Barcelona, Barcino («ENC»),1951.

La presència de traces del Dant en els poe-tes catalans l’ha estudiada Donatella Siviero iel qui escriu en «Da Orange a Beniarjó (pas-

140sando per Firenze). Un’interpretazione degliestramps catalani», Revue d’études catalanes, 2(1999), pp. 81-95. La hipòtesi de la Commediacom a possible model o ideal punt de refe-rència per a March és formulada en la Intro-ducció a Ausiàs March, Pagine del Canzoniere,a cura di Costanzo Di Girolamo, Milà-Trento,Luni, 1998, pp. 13-15.

Sobre traduccions modernes de Dant alcatalà, tret de la de Mira, cal veure RossendArqués, «El rastre de la pantera perfumada(Dante en les poètiques catalanes de la moder-nitat)», a Rossend Arqués i Alfons Garrigós,Sobre el Dant, Barcelona, Editorial Claret,2001, pp. 25-53 (esp. les pp. 28-32).

L’assaig de Franco Fortini sobre la traduc-ció, «Traduzione e rifacimento» (1972), és en elvolum Saggi italiani, Milà, Garzanti, 1987,pp. 359-379.

He parlat de les traduccions inútils en lameua edició del Libru di lu transitu et vita dimisser sanctu Iheronimu, Palerm, Centro distudi filologici e linguistici siciliani, 1982, pp.liv-xlv i en Introducción al estudio de la literatu-ra (en col·laboració amb Franco Brioschi),Barcelona, Ariel, 1988, pp. 54-55. ❐

Traducció de Víctor G. Labrado

141

INTRODUCCIÓ

«Àfrica» continua sent avui en dia un motple de suggeriments emocionals i de mitesque podríem resumir com l’arquetipus del’alteritat. Si J. Lubbock, antropòleg racis-ta anglès, assegurava el 1870 que entendreel pensament del salvatge i comunicar-seamb ell era una quimera, el 1950 un co-lon de Kenya encara n’insistia:

los blancos que viven en África constituyenuna comunidad aislada [...], y no tienen lamenor idea de cómo discurre la vida de lasmultitudes que les rodean. Comprender elpunto de vista de los africanos ante la vida,es cuestión de muchos años, y aun asísiempre resulta una adivinanza, porque na-die puede llegar a sospechar los procesosmentales de los negros.1

Alteritat total. J. Delumeau ha escritpàgines brillants on explica com aquestfenomen ha esdevingut al llarg de lahistòria un mecanisme importantíssim pera definir la pròpia identitat. Durant segles

Europa forjà amb precisió d’orfebre laimatge d’Àfrica i la dels seus pobladors,una imatge que enllestirà en el segle XIX

des de l’arrogància que li proporcionava elseu elitisme classista i la seua superioritattecnologicomilitar. Una imatge invertida,valleinclanescament esperpèntica, queafermava la personalitat de l’europeu perantítesi amb la de l’africà.

Centenars d’exploradors i de viatgers,els quals ja partiren cap al seu destí ambuna visió preconcebuda heretada de seglesanteriors i de les filosofies del seu temps,serien els que proporcionaren els materialsper rematar el sumptuós edifici. Com bédeia Rousseau, els llibres de viatges ens en-senyen més coses sobre els que els escriuenque sobre els que són descrits; més, hi afe-giria jo, sobre el món que mira que sobreel que és mirat. Si Amèrica constituí l’Al-tre on es reflectí l’Europa moderna, Àfricaserà el Mr. Hyde on es contemplà horro-ritzat i fascinat alhora l’Occident burgès.El «Continent obscur», com el va anome-nar H. M. Stanley, serví als europeus perconsolidar l’antropologia, l’evolucionisme,el racisme, el classisme, l’imperialisme i elpatriotisme, i la literatura d’aventures, enfi, per alimentar la Weltanschauung de lanova classe dominant. També serví, i nomenys, com a obscur objecte del desigd’aquella cultura reprimida i repressora

J. Daniel Simeón Riera

J. Daniel Simeón Riera és professor d’història i autor,entre altres publicacions, del llibre «Impasible el ade-mán». Xàbia durant el primer franquisme (1998) icoautor (amb I. Saz, R. Reig, A. Gómez Roda i J. J.Adrià) d’El franquismo vivido (1999).

Exploradors vuitcentistes per Àfrica:la construcció d’un mite

142que es volia i es creia radicalment racional,immaculadament «civilitzada». Podemdir, doncs, que la personalitat del nostremón, amb molts dels seus mites i neuro-sis, creixerà en mig d’una situació concre-ta de xoc cultural sobre el menyspreu versles cultures africanes «descobertes» i sot-meses en el segle XIX. A. Gide va saber re-sumir i valorar aquest monument ideo-lògic a la incomunicació i a la violènciaque és tot alteritat:

et quel art diabolique, quelle persévérancedans l’incompréhension, quelle politiquede haine et de mauvais vouloir il a fallupour obtenir de quoi justifier les brutalités,les exactions et les sévices. Conrad parleadmirablement, dans son Cour des Ténèbres,de «l’extraordinaire effort d’imaginationqu’il nous a fallu por voir dans ces gens-là[els negres] des ennemis».2

Un esforç certament admirable des delpunt de vista de la literatura fantàstica. Unesforç, tal vegada, necessari per a ser elque, per a bé o per a mal, som.

ELS EXPLORADORS

Durant segles Àfrica fou per als europeusun continent misteriós. Les factories co-mercials disperses per la costa constituïenl’únic contacte amb aquell món descone-gut. El clima, les malalties, les feres, lesselves i els deserts, les llegendes esgarri-foses i la paüra als indígenes havien createn la mentalitat col·lectiva el convenci-ment de la inabastabilitat d’Àfrica. Es te-nia la certesa que aquell indret era la «tombade l’home blanc». Tanmateix, les riquesesque hi brollaven amb comptagotes de ter-

ra endins, l’afany pel coneixement i la vo-luntat de cristianitzar/civilitzar unes gentsque se suposava que vivien en l’error mésabsolut, esperonaren l’ànim de moltseuropeus. La creació el 1788 de l’AfricanAssociation pot ser entesa com la cristal·lit-zació de tots aquests somnis i delers. D’al-guna manera, el desig que romania latenta l’Europa de l’Antic Règim per posseiraquell món començà a fer-se realitat a par-tir dels profunds canvis que la sacsejarenamb les revolucions burgeses. Els explora-dors, individus impel·lits per l’esperit del’època, es llançaren a desvetllar el misteriamb el qual Àfrica tenia encisat el seusegle. Com ha escrit M. Griaule, caliarescabalar-se de dos mil anys de curiositat.

La fe en la Ciència, en la fama i la glò-ria, en la pàtria, en els negocis, en fi, en lacivilització burgesa, esdevé, més que lacapacitat tecnològica o la fam de riqueses,3

la força que espentà uns homes a enfron-tar-se i reeixir en una empresa de debòtitànica. Quan aquests individus descri-vien la covardia dels negres, alhora quedestacaven el seu propi valor per a realitzaraquesta o aquella proesa, estaven demos-trant, sense adonar-se’n, l’element fona-mental que, crec jo, féu possible l’expansióeuropea –molt per damunt de la supe-rioritat dels seus canons i veles en els qualsC. M. Cipolla posà l’explicació del dominieuropeu des del Renaixement, o de la seuaavarícia per riqueses de fàbula. Em referesca la fe en una complexa ideologia filla dela tradició judeocristiana que podríem sim-plificar en una frase: la Veritat està ambnosaltres i la resta ha de combregar ambella. Aquesta fe concretada en el catoli-cisme havia estat el motor de la conquestaibèrica. La mateixa fe, materialitzada en elsegle XIX en la Ciència, la Pàtria, el Co-

143merç i la Civilització va ser la que féu pos-sible que en menys d’un segle aqueix im-mens continent hermètic per als europeusfos recorregut en totes les seues direccionsi sotmès.

Des que J. Bruce aplegà a les fonts delNil Blau el 1770, Hornemann s’internà alSàhara el 1798 o M. Park va veure el Nígerel 17994 i fins que els molts viatgers que aprincipis del mil nou-cents passejaren elsdarrers racons del continent, una riuadad’homes –i alguna dona– es transformarenen els ulls i les oïdes a través de les qualsEuropa acabà de conèixer i donar-li formaa Àfrica i als africans. A diferència del viat-ger de l’època moderna, el vuitcentista fouun individu de classe acomodada méspreparat intel·lectualment que publicà lesseues impressions en forma de llibres od’articles com els que editava la famosa re-vista Le Tour du Monde. La literatura deviatges per Àfrica inundà les llibreries delsegle. Una altra diferència. Si els conqueri-dors ibèrics havien estat moguts pel desigde guanyar ànimes per a la seua religió,l’explorador voldrà adquirir riqueses ihonors per a la seua Pàtria. Pràcticamenttots els protagonistes foren bons patriotesque, d’una o una altra forma, influïren enels seus països per llançar-los a una expan-sió colonial abans que la burgesia la veiésrendible o que els governs la creguessenpolíticament oportuna. És sabut com l’en-contre de Brazza i Stanley a l’altura deKinshasa, i el posterior debat públic entreambdós amb el consegüent enardiment del’opinió pública francesa, «obligà» el go-vern gal a començar la colonització a laconca del Congo. Els exploradors, de for-ma quasi unànime, foren els que «demos-traren» que els indígenes «necessitaven» sermenats amb saviesa i paternalisme –fins i

tot ho deia el tan «amic dels negres» Dr.Livingstone– per ser incapaços d’organit-zar-se ells mateixos, bastint, així, la darreracoartada per a la seua dominació.

Però aquests homes representaren moltmés per a l’Europa d’aleshores. Ensorratsels mites heroics del cavaller i del sant pro-pis del món feudal, aquella nova Europaburgesa que es volia ingènuament dessa-cralitzada n’estava freturosa d’uns altres denous. L’afany dels exploradors lluitantcontra selves, feres i «negres antropòfags»no és més que el desig de la burgesia perabastar el timbre de glòria que l’apropàs al’antiga aristocràcia tot allunyant-la delfastigós proletariat. L’explorador i el cien-tífic de Verne ompliren el buit. Els matei-xos protagonistes trobaren la seua vocacióen mirar-se en aquest arquetipus: Caillié,primer europeu que entrà a Tombuctú iho contà, ens diu que des que de menuthavia llegit Mungo Park el seu somni erad’imitar-lo. També el portuguès H. Cape-lo havia llegit els viatges de Livingstone enLe Tour du Monde i no desitjava altra cosaque seguir els seus passos. L’exploradorresumirà l’heroi clàssic i el sant medieval.En el seu periple s’enfrontarà a tota menade perills i els vencerà o morirà en la lluita,adquirint així la glòria imperible: noméscal recordar les exèquies de Livingstone ala catedral de Westminster, tan semblantsa les de Patrocle.

Si la fe en la superioritat moral és unactiu de primer ordre per a l’explorador,també ho serà la fe en la superioritattecnològica de la seua civilització. Buffon,Renan o Michelet deien que la superiori-tat moral dels blancs derivava de la seuasuperioritat tecnològica. Aquesta equacióhavia començat a germinar durant elsinicis de l’expansió europea. M. de An-

144guiano, redactor de les cròniques delscaputxins a l’Àfrica del segle XVII ens contacom els negres de les illes Bissagos «adora-ven» els vaixells europeus, els capitans delsquals els deixaven fer amb gust. També M.de Castanhoso, soldat de l’exèrcit portu-guès que a les ordres de Cristovaô de Gamaentrà a Etiòpia a finals del segle XVI perajudar el seu emperador contra els musul-mans, deia dels negres que «naô tenenengenho para nada». Però serà en el segledels invents mecànics quan els explora-dors, farcits d’orgull, se senten éssers supe-riors, imbatibles. Els rituals demostratiusque tots ells feien als negres de la capacitatde les seues armes o d’altres objectes in-dustrials comporta una palesa connotaciósagrada. Quan en la batalla d’Ondurmanel general Kirtchener eliminà onze milmahdaistes amb les seues metralladoresMaxim, Churchill, que hi va assistir com acorresponsal, descrigué el triomf de la su-perioritat de la ciència front a la barbàrie.Aquesta fe en els assoliments tecnològicsunfla l’autoestima de l’explorador donant-li un valor de gran efectivitat. Per contra,el porta a menysprear més el negre per laseua «covardia». S. Baker es burla de Kam-rasi, rei d’Unyoro, en veure’l atemoritdavant l’atac dels egipcis; i li diu amb unsomriure prepotent que amb els seus fu-sells i la bandera anglesa li basta i li sobraper protegir-lo.

Unit a l’adoració per la màquina es tro-ba la fe en la Ciència de la qual l’explora-dor és un autèntic pal·ladí. En nom d’a-questa entel·lèquia realitzà tota mena deproeses... i de crims. I dic entel·lèquiaperquè la seua imatge del concepte és tanvaga i confusa, tan emocional, com potser-ho una idea religiosa. Així, si el seuetnocentrisme radical el portava a pre-

jutjar de forma poc «científica» els afri-cans, malgrat les evidències empíriquescontràries, el cientificisme d’arrel didero-tiana que contempla les lleis de la naturacom l’única regla moral, menà Schwein-furth a col·leccionar en «benefici de laciència» els cranis d’una població assassi-nada davant dels seus ulls pels zande; o a J.Jameson, lloctinent de Stanley durant elseu tercer viatge, a dibuixar amb meticu-lositat com uns wacusu trossejaven i esmenjaven una xiqueta de sis anys, quesegons alguns indicis ell hauria compratperquè realitzassen el ritual.

El nou heroi, expressió de la moralburgesa és, també, un ésser circumspecte,un gentlemen que abomina expressar elsseus sentiments o la seua corporalitat.Front a ell el Negre es manifesta com l’ani-malitat en estat pur, igual que les classesplebees d’Europa la cultura de les quals laburgesia intentava «reeducar» llavors. No-més cal donar un cop d’ull als gravats delsllibres de l’època: els negres apareixendibuixats com a bèsties que ballen i cridensense cap tipus de contenció mentre elsblancs romanen impertorbables i «dignes»observant-los amb «curiositat científica».Quan a Ujiji Stanley va veure de llunyLivingstone escrigué:

No sé qué hubiera dado en aquel momen-to por estar en algún sitio solitario parahacer cualquier locura, para morderme lasmanos, dar volteretas y hacer cualquiercosa para desahogarme, pues la alegría mesofocaba [...] pero procuré que nada reve-lara mi semblante, para conservar la digni-dad de mi raza.

I M. Kingsley –potser l’exploradoraamb més sentit de l’humor, joia de viure i

145capacitat de comprensió de la humanitatdels negres–, tot i pensant el mateix queStanley, no pogué evitar perdre un dia la«gravetat»:

Malgré mon intention de rester entoute occasion calme et digne davantces sauvages [els fang del Gabon], je nepus résister plus longtemps à la hilaritéet éclatai de rire davant une escèneexcessivement comique.5

Aquesta por a allò físic, espantall neu-ròtic de la moral victoriana, arriba al seulímit en l’aspecte sexual. La concepció del’amor romàntic, idealista i reprimit mouel comportament dels exploradors, al-menys de cara als lectors dels seus relats.Castedat –«cavallerositat»– absoluta. Nosols no existeix cap descripció d’unapossible relació sexual amb africanes, sinóque l’explorador rebutjarà, de vegades in-dignat, les insinuacions d’aquestes o elsregals en forma de jovenetes que els brin-da en certes cultures l’hospitalitat delscaps. El portugès Serpa Pinto confessa queen xafar Àfrica havia decidit renunciar al’amor per tal de consagrar-se a la seuaempresa. No ens ha d’estranyar, doncs,que sublimen en el Negre «libidinós i insa-dollable» el que ells es neguen.

Existeix entre els exploradors, hereusde la tradició judeocristiana, una tendèn-cia recurrent a autorepresentar-se com amàrtirs: aquells que pateixen o moren ambgaudi per una Causa. Els llibres de viatgesestan atapeïts de descripcions de sofri-ments físics –fam, set, nafres, febres, deli-ris, cansament extrem– i psicològics –sole-dat, por, desesperació. Caillié descriu lamort del seu predecessor Laing al nord deTombuctú a mans d’un «fanàtic» musul-

mà i el qualifica textualment de «màrtir dela Ciència». En semblant delectació peldolor i l’anorreament en nom de la Cièn-cia i la Pàtria es troba el primer graó d’undescensus ad infernos, el primer pas d’unaregressió cap al salvatgisme que tant infa-maven i que moltes vegades acabaria perdissoldre el feble vernís de la seua «civilit-zada educació», tot arrossegant-los al corde les tenebres personificat pel Kurtz de J.Conrad. La negació de la part instintiva del’ésser humà és un fenomen d’autorepres-sió que, com explica M. Bakhtin, comen-çà a l’Europa de la Reforma i portà elseuropeus a obsessionar-se per la seua partanimal. Aquesta psicosi assoliria el seumajor grau d’exacerbació en l’època vic-toriana amb el triomf de la burgesia.Òbviament, si el «monstre» que jau dintrede cadascú pogué ser soterrat per unafèrria moral i unes lleis i institucionsigualment dures, açò no aconseguí de fer-lo desaparèixer. D’aquesta manera, sotaaquella façana «altruista, racional i de-cent», trobarem en els exploradors, reflexde la societat que representen, el revers dela seua personalitat, els claveguerams del«digne» món al qual pertanyen.

Àfrica fou el lloc on el Jo profund del’europeu es permeté mostrar-se sense en-trebancs, l’espai on es feren realitat elssomnis sense cap tipus de censura. AÀfrica l’europeu pogué treure allò mésobscur i terrible, allò sinistre teoritzat pelsromàntics, allò que, en paraules d’E. Trías,havent de romandre ocult s’ha manifestat.Àfrica fou l’abisme que atreurà i horrorit-zarà la moral de l’època, l’ecosistema idealperquè es faça carn el nostre Mr. Hyde, unMr. Hyde que estava més viu que mai enaquella cultura que de forma tan ofuscadael negava. No deixa de ser cridaner que

146Europa veiés les colònies ja en el segle XVI

com un lloc on deportar els marginats dela pròpia societat, aquells individus inde-sitjables que amenaçaven l’ordre racionald’allò establert; o que a principis del segleXX un teòric del colonialisme com C. Sigerconsideràs Àfrica l’espai sense interdicteson lliurar les tensions psicosocials de lametròpoli. En la construcció del Negrecom a ésser dominat per les passions mésbaixes, per la violència més irracional i lasexualitat més lúbrica, hi podem trobar elsmalsons de l’europeu, aqueixa animalitatque l’horroritzava però, sense remei, el fas-cinava. Pura esquizofrènia. Si els wacusuque devoren la xiqueta actuen conforme aun ritual sagrat que tenen per normal inecessari, el comportament de Jameson,subvertint els valors més arrelats del seumón, és absolutament, radicalment, sinis-tre. Jameson no fou l’únic a davallar a l’in-fern. Qui més o qui menys tots el visitareno el veieren, i mai no l’oblidaren. El Kurtzde Conrad és la seua al·legoria. A Àfrical’explorador descobrirà, tant com rius iselves, la bèstia que és.

L’irresoluble dilema hamletià d’atrac-ció/repulsió només començaria a superar-se a principis de segle, quan la revolucióde la psicoanàlisi, l’art d’avantguarda i lesfilosofies irracionalistes reivindiquen elsubconscient, el primitivisme i la barbàrie.Els viatgers d’aquesta època observaran elNegre amb més matisos. Sense modificarla seua concepció del Negre primitiu esrevaloritzarà el que té d’«espontaneïtat»,«vitalitat» i «força». Assistim al reviscola-ment del bon salvatge en una data en quèl’europeu decideix donar-li carta de ciuta-dania al seu inconscient ignorat durantsegles. De sobte, descobrirà que els negrestenen molts punts de contacte amb ell.

L’alteritat absoluta es clivella. Un dels viat-gers més lúcids del segle XX ho resumia deforma magistral:

Pero lo que me había asombrado de Áfricaera que nunca había sido extraña en reali-dad [...]. El «corazón de las tinieblas» eracomún a ambos. Freud nos ha hecho cons-cientes como nunca lo habíamos sido an-tes de esos hilos ancestrales que existen aunen nuestras mentes inconscientes paraguiarnos hacia atrás [...]. Mungo Park,Livingstone, Stanley, Rimbaud, Conrad,sólo representaron otro método distinto alde Freud, un método más costoso, menoscómodo [...]. Pero uno no está seguro dehasta qué punto conocían los exploradoresla naturaleza de la fascinación que operabasobre ellos en la suciedad, la barbarie y laenfermedad de África.6

ÀFRICA MÍTICA

L’espai predilecte de l’alteritat és la terradesconeguda, allà on habita el monstre, onla llei, l’ordre i la jerarquia no existixen.Ens trobem, doncs, davant el lloc inno-minat o el no-lloc. Geografia caòtica ple-na de meravelles, prodigis i riqueses quesempre ha exercit en l’ésser humà unaatracció arravatadora. Per això, el progres-siu coneixement que els europeus comen-çaren a fer del món a partir del segle XVI

anà, a poc a poc, reduint les dimensionsd’aquest país fantàstic. A. de Torquemadadiscorria en aquell temps que

ni en la India mayor, que los de la naciónportuguesa han conquistado, ni en lo de lasIndias occidentales, se hayan hallado mons-truos ningunos; pero, en fin, se entiende

147que es verdad lo que está escrito; y así, di-cen que se han recogido a las montañas ypartes que no son habitadas de gentes.7

Àfrica, com a darrera part del món aser coneguda, fou l’últim reducte on esrefugiaren els monstres que segons Tor-quemada fugien dels cristians. Cal tenir encompte que, per posar un exemple, en elsanys trenta del segle XX l’interior de Libè-ria encara figurava en els mapes com unataca en blanc on, conta G. Green, es tro-bava escrit: «bosc dens» o «antropòfags».Paraules que segons l’escriptor invitaven asomniar en El Dorado o en homes de doscaps. Certament, si el positivisme va im-pedir l’home del segle XIX poblar el conti-nent amb esguerros medievals, no per aixòdeixà de veure-hi fantasies no menys mí-tiques, com ara l’ahistoricitat de les so-cietats africanes, el paradís, el bon/malsalvatge o la natura fecunda/terrible, percitar-ne només algunes.

La lectura que Hegel havia fet delsviatges de M. Park el portà a teoritzar so-bre l’ahistoricitat del continent africà. Lamanca d’escriptura, de monuments depedra i, sens dubte, la ignorància de lahistòria africana conduïren els europeus aconcebre una Àfrica immòbil, petrificada.Per analogia amb la paleontologia, quellavors tan de moda estava, les societatsafricanes van ser assimilades a allò fòssil,dinosaures d’un primitivisme aclaparador.L’europeu materialitzava de forma incons-cient el mite dels orígens, el temps sensetemps sobre el qual tant ha escrit M.Eliade. El mite del Paradís Perdut és,també, una vella utopia reaccionària queenvaeix de forma cíclica el pensament oc-cidental en èpoques de crisi i de transfor-macions socials. I al segle XIX, com tothom

sap, hi va ser una força convulsa. L’ensor-rament d’un món feudal i agrari donà lloca l’era industrial capitalista i a una llargasèrie de trastorns ideològics i de menta-litats. Si per una banda els nostres prota-gonistes foren fidels exponents de la novaera, acòlits de la religió del Progrés, nodeixa de ser cert que en ells trobaremenyorances més o menys racionalitzadesd’aquell món agonitzant que moltes voltescregueren descobrir en un continent delqual quasi sempre blasmaven. El mite delparadís i del bon salvatge els servirà percriticar certs aspectes de la pròpia societat,això sí, de forma matisada i innòcua. Enaqueixes crítiques descobrim la nostàlgiad’un temps perdut, d’un temps que,precisament, la societat de la qual eren re-presentants havia liquidat. Un mer somniescapista. Valga el cas de R. Burton quanentra a la ciutat de Harar, a Etiòpia, ciutattancada fins aleshores als europeus. Bur-ton, connectant amb les idees de Ruskin iW. Morris fa una lloa poètica de l’artesa-nia local i una crítica als objectes indus-trials. Però Burton era un home modern,orgullós de pertànyer a la civilització de lamàquina, com bé ho demostra quan aSerra Lleona diu que per superar la ine-ficàcia laboral dels mandrosos negres calmaquinitzar l’agricultura. El mateix ocor-re amb el mite del «noble salvatge», miteigualment antic però reformulat per laIl·lustració, el qual li serví per criticar unasocietat de l’Antic Règim allunyada de la«puresa dels orígens», sense tenir cura dela contradicció que alhora li feia cantar lesglòries del Progrés humà. Aquesta antinò-mia d’atracció/repulsió pel bon/mal sal-vatge estigué molt present en la visió queels exploradors tingueren dels poblesafricans. La partida la guanyà el segon

148aspecte. Calia, per a justificar l’expansiócolonial: la raó havia d’aixafar el primi-tivisme. Només que a principis del segleXX assistirem, ja ho he apuntat més amunt,a un impuls en la revalorització del bonsalvatge com a manifestació prístina del’inconscient.

Però serà en el mite de la Natura, en-tesa com a força tel·lúrica i essencialmentirracional, on es concrete la contradicciómoral que amera els exploradors. El ro-manticisme, fill contestatari de la cosmo-visió burgesa, va revolucionar entre tantesaltres coses el concepte de la bellesa i de lanatura. Si durant l’Antic Règim aquellahavia estat lligada a l’harmonia racional,des de Kant ho estarà a allò sinistre: a lanatura primigènia, metàfora de l’incons-cient humà, just allò que més paüradespertava en el mesurat i autosatisfetburgès que aviat es decantarà pel realisme.Contràriament a una Europa on la naturavenia sent domesticada des de la baixaEdat Mitjana, l’explorador es trobà aÀfrica amb una natura salvatge com elsseus habitants, la força de la qual superava,fins i tot, la seua capacitat tecnològica.Així, el nostre protagonista es debatrà en-tre l’estètica realista i la romàntica o, elque és el mateix, entre l’ètica apol·línia i ladionisíaca. Si per una part gaudia endescobrir-hi paisatges artificiosos que deseguida assimilava als parcs europeus, oterres fèrtils que veia com el país deCucanya, i tremolava i maleïa davant elpoder de les selves i els deserts; per una al-tra fou atrapat sense remei per la bellesa dela natura salvatge, bellesa que implicaval’espant atàvic davant la manifestaciód’una cratofania que moltes vegades en-tengué, exactament igual que els negres,com una hierofania.

Aqueixes tenebres boiroses, asfixiants ipesades de les selves del Congo que des-criu Conrad simbolitzen el terror ancestralque aclapara els exploradors. Stanley bate-ja la selva de l’Ituri com el «País de la Por»,Brazza fa una descripció autènticamentgòtica de les selves del Gabon, més omi-nosa i sinistra la farà M. Iradier de les deGuinea, i Caillié parla del Sàhara com unespai fantàstic i aterridor. Als exploradorsels va fascinar aquell «abisme». No deba-des el «mal d’Àfrica», l’obsessió per tornar-hi que atacarà tot explorador o viatgerquan estiga a Europa, és més que res undesig de ser posseït per aquella natura ter-rible. M. Kingsley, encisada per la bellesade la nit en la selva confessa que es quedahipnotitzada i que l’espectacle, lluny deproporcionar-li profundes reflexions, li faperdre la consciència, dissoldre’s i abis-mar-se en la natura formant part d’ella. IBurton, en parlar del paisatge de SerraLleona comenta: «Así contemplado, elpaisaje del atractivo “osario” es fascinante,mais c’est la mort: es la terrible hermosurade la muerte».8 Haurem d’arribar al se-gle XX perquè els primers viatgers quetravessen el continent en automòbil–l’expedició Citroën– comencen a pro-fanar la natura, a dessacralitzar-la idesmitificar-la. A finals de la centúriaun altre viatger, J. Reverte, dirà que avuidia és la natura africana la que ha detenir-li por a l’home.

LA VISIÓ DE L’AFRICÀ O«L’ESFORÇ DE LA IMAGINACIÓ»

Realment, calgué un esforç descomunalde la imaginació per veure en l’africà engeneral i en el negre en particular l’Al-

149tre absolut. Resultarien divertides, si nofossen terribles per les seues conseqüèn-cies, les idees que els europeus van elabo-rar sobre la naturalesa i la cultura delNegre. La tasca per bastir aquest gènereliterari era antiga, i ja en el segle XVIII

s’havia avançat molt en la matèria. Però vaser el segle XIX el què, amb una nova voltade rosca, acabà d’enllestir la invenció delNegre amb propòsits semblants als delsterrícoles de Blade Runner quan fabricarenel replicant: espill deformat que demos-trava la humanitat pròpia –i per això lasuperioritat– com antítesi de la bestialitatde l’Altre. El Negre fou allò que no voliaser el burgès, allò abominable i funest quel’amenaçava mentre completava la seuaformació, a saber: el proletari o aquellarelíquia que era el camperol, al qual definíE. B. Tylor com la baula entre el civilitzat iel salvatge.

La visió que aportaren els exploradors iviatgers esdevingué fonamental per a l’obra,no obstant W. B. Cohen assegure que

les récits de voyage du temps ne furent querarement consultés, la prépondérance del’anthropologie physique les ayant rendusapparemment inutiles.9

Cert és que l’autor es refereix només aFrança. Tanmateix, des de la perspectivaeuropea la realitat sembla molt diversa. Elsllibres de viatges per Àfrica van tenir unadifusió sense precedents. Pràcticamenttots els exploradors en van escriure, per-què el mercat els esperava amb avidesa.Les seues descripcions foren la matèria pri-mera amb la qual es creà la literaturad’aventures que tindrà en Verne i Salgariels seus mestres. La cultura popular imagi-narà el Negre a partir de les novel·les d’a-

quests i dels relats d’aquells. De fet, lapopularitat dels exploradors serà immen-sa, les seues aventures feien somiar tota lajoventut d’Europa. Quan, per posar uncas, l’alemany G. Rohlfs preparava lesseues expedicions pel desert de Líbia diuque rebé milers de sol·licituds de gent queen volia formar part. Però, sobretot, elsexploradors van ser la font exclusiva queels antropòlegs utilitzaren per elaborar lesseues teories. H. Maine opinava que lamillor documentació per al coneixementdels pobles primitius eren els relats delsviatgers. J. Lubbock, que publicava el1870 la seua obra Els orígens de la civilit-zació i la condició primitiva de l’home, encitava quasi trenta llibres d’exploradors; iF. Ratzel, en la seua monumental obra Lesraces humanes, de 1886, en citava de for-ma reiterada més de cinquanta. No podiaser d’altra forma, si pensem que en aquellaèpoca els savis eren rates de biblioteca queestaven lluny de trobar decorós el treballde camp. Cohen fonamenta la seua asse-veració en la hipòtesi que les experiènciesdels que conegueren el món africà haurienpogut capgirar algunes de les teories sobreels negres. Efectivament, els exploradorsdescriuen moltes vegades trets quetrenquen l’alteritat dels negres o certes rea-litzacions culturals que contradiuen laseua suposada imbecil·litat. Però, cal tenirpresent que aquests «moments de luci-desa» no passaren mai de la pura anècdotaperduda en el mar de pàgines on l’explora-dor descrivia amb pertinàcia el que haviaanat disposat a veure. És més, mai en tra-gueren conclusions generals del que esta-ven comprovant una i altra vegada de for-ma empírica, obviant sense cap cura lapremissa fonamental de la Ciència a laqual deien adorar. En altres paraules, po-

150dien constatar que molts rituals i costumsindígenes eren semblants als de la culturaeuropea, però això no els privava de quali-ficar-los d’estranys, grollers, supersticiososi ridículs; podien admirar-se de certestecnologies natives, però això no feia sinóconfirmar-los el seu endarreriment abso-lut, com a molt, que havien estat influïtsper alguna cultura blanca –com Egipte–;podien, en fi, veure i fruir dels sentimentsbondadosos de la gent que els deslliuràinfinites voltes d’una mort segura, peròaixò no els servia per a deixar d’opinar queels negres eren cruels i no coneixien la bon-dat. Potser, perquè, com diu P. Zumthoren parlar dels viatgers medievals, homnomés va disposat a veure la diferència, jaque té terror a ser com l’Altre, a ser, enrealitat, l’Altre.

Podríem resumir ací –a despit de sim-plificar– la ingent i polícroma literaturaantropològica respecte al Negre en unafrase: el món medieval el va veure com unmonstre, el Renaixement com un dimonipecador, el Segle de les Llums com un in-civilitzat, i l’era de la màquina acabaràd’adjectivar-lo com a ésser biològicamenti culturalment diferent i inferior. Si bé éscert que en aquesta centúria pugnarenl’evolucionisme cultural monogenista i elracisme determinista poligenista, ambdósacabaren per concloure la inferioritat delNegre, ja fos com a homínid semianimalper als segons, ja com a xiquet estúpid perals primers. La literatura de viatges estàatapeïda de símils entre el Negre i el bruto l’infant. Nogensmenys, la majoria delsexploradors –d’alguna cosa els va servir elseu perllongat contacte amb els africans!–es van inscriure en el corrent evolucio-nista. És a dir, tenien el Negre per unxiquet que sota la tutela del blanc podia

progressar, cosa que negaven els racistes.Per aquest motiu molts d’ells intentarendonar una explicació del perquè del seuendarreriment. Stanley, com Ratzel, hoatribuïa a l’aïllament geogràfic, obstacleque podia ser superat amb la difusió delcomerç i amb el control d’aquells indretsper les potències europees. També Angla-terra, recordava el famós explorador, haviaestat arrencada del salvatgisme pels ro-mans.10 H. Capelo, a més d’això n’afegia,amb seny, el flagel de la mosca tse-tse. R.Burton, com els geògrafs Malte-Brun iWalckenaer, parlava de la fecunditat delsòl i del clima que li donaven al Negre unaexistència regalada tot entrebancant el seuesperit de superació. J. H. Speke, més sim-ple, confonia l’efecte amb la causa. Per aell l’endarreriment es devia a les supersti-cions: mentre els anglesos havien estatsupersticiosos foren bàrbars, però en il·lus-trar-se es transformaren en éssers supe-riors. Baker, en fi, i malgrat el seu determi-nisme racial, no deixava d’opinar quel’esclavatge era el culpable d’haver eixugatels gèrmens de la possible civilització aÀfrica: pietat, amor, esperit de família, iesperit d’enriquiment pel treball i el co-merç legítim.

Si per a tothom en el segle XIX el Negreera un ésser inferior, els relats dels explora-dors aportaren matisos al simplificat con-cepte de «Negre» que fins l’època de laIl·lustració es tenia a Europa. El seu conei-xement, no obstant la tendència molt pre-sent a continuar generalitzant, els obliga-va a admetre diferències entre uns i altresnegres. Així, tindrem que en el darrer graóde l’escala11 figuraven els pobles paleolíticscom els hotentots i els pigmeus, i en lapart més alta estaven les cultures amb unEstat fort i una societat jerarquitzada, les

151quals venien a coincidir amb els poblesblancs –moros– i els negres amb trets«caucasoides» –peuls i abisinis–, ambdósmusulmans. Els judicis dels exploradorsquan tractaren les nacions islàmiquesd’Àfrica foren en la seua majoria mésbenvolents; siga perquè alguns eren quasiblancs, siga perquè els altres, malgrat elcolor obscur –no força obscur–, tenienuna cultura propera a l’occidental amb es-criptura i Estat. Àdhuc Gide, quan aplegàal Txad des del Congo deia que allí co-mençava una altra civilització, rudimen-tària, sí, però més noble i espiritual, per-què ja hi havia jerarquia, vertaders habi-tatges i propietat privada. Fins allà haviaestat l’infern: races trepitjades i envili-des per l’esclavatge que només aspiravenal groller benestar. De fet, un Burton,un Burckhardt, un Domènec Badia o unFoucauld anaren més enllà i ens deixarenla seua apassionada admiració pel mónmusulmà. Només que els autors catòlics,sobretot els ibèrics, no dubtaren a compa-rar l’islam, com ho havia fet Chateau-briand, amb la més pura barbàrie delsnegres animistes.

Sota aquest entramat ideològic deteories i observacions que tenien com afinalitat deshumanitzar l’africà subjau unaevidència: tant el racisme biologicista coml’evolucionisme cultural no van ser altracosa que –i se’m permetrà la pedanteria deparafrasejar Lenin– la fase superior delclassisme; a banda, òbviament, com diu P.Mercier, d’una demostració de la infinitavanitat de l’home del segle XIX. Seria im-possible entendre aquest menyspreu sensetenir en compte el profund elitisme de lanova classe social que acabava de triomfara Europa. Si l’aristocràcia, sobretot la fran-cesa, havia inventat el mite de la sang per

creure’s superior, i teòrics com Cham-bonneau justificaren les diferències socialsrecorrent a mites racials bíblics: els noblesserien descendents de Jafet, els clergues deSem i els serfs de Cam –com els negres–;la burgesia, diu Hobsbawm, es veu impel-lida per tal de salvar la contradicció d’unasocietat fonamentada en la teoria de laigualtat però profundament desigual enla realitat, a inventar el racisme: la desi-gualtat com un fet «natural». Renan com-parava les classes socials amb les races, onels proletaris eren els inferiors, i G. Le Bondeia dels obrers que eren una raça primiti-va. No cal recordar que des del segle XV elseuropeus s’havien relacionat amb els ne-gres com a amos, per això, el racisme, en-cara que poc elaborat intel·lectualment,fou la coartada que serví a les societatsesclavistes per justificar-se. És per això queja en el segle XVII, i malgrat el dogma del’Església, segons el qual tots els homesdescendien d’Adam i Eva, sorgiren teoriespoligenistes com les del francès Isaac de laPeyrére, qui el 1655 afirmava que els ne-gres provenien de races preadamites.

Aquest classisme envanit i insultant,junt a un etnocentrisme radical, conformàel cristall de la lupa amb la qual l’explo-rador observà els negres. Cal no oblidarque els exploradors foren, en la seua im-mensa majoria, gent de classe benestant iinstruïda. D’ací, doncs, que en la seua vi-sió del Negre brolle tot el seu elitisme, totel seu odi a l’obrer. De fet, Stanley nodetestava més els negres que els cambrersblancs del vaixell portuguès amb el qualtornava a Europa i que tingueren la gosa-dia de tenir «familiaritats» amb ell. G.Rohlfs tractarà amb tanta duresa el seucriat alemany quan aquest se li insubor-dine en mig del Sàhara com ho hagués

152pogut fer amb un negre. H. Capelo i SerpaPinto defensaven que els negres eren iguald’impotents que els camperols europeusper elaborar i entendre idees abstractes. IM. Kingsley comentava amb displicènciade senyora bé que les baralles entre marit imuller dels galoes del Camerun no tenienres a envejar als «espectacles dels barrismiserables londinencs».

Com a conseqüència d’açò tenim queel Negre podia ser tolerat, fins i tot cauresimpàtic, quan era servicial, fidel, obe-dient i agraït amb els seus superiors. Peròquan pretenia reivindicar la seua dignitat,quan intentava superar les barreres que elseparaven i l’humiliaven, quan, simple-ment, es negava a civilitzar-se, és a dir,deixar-se explotar, es tornava d’immediatun ésser demoníac. Exactament com ocor-ria amb l’obrer europeu. Escoltem Burton:

De aspirar humildemente a ser reconocidocomo humano, nuestro amigo negro pasaahora a reclamar su derecho a la igualdad ya la fraternidad, ¡como si pudieran confra-ternizar el rey y la grey!12

I en els anys cinquanta del segle XX uncolon anglès explicava d’aquesta manera elMau-Mau kikuyu:

En el saludable clima de Kenya sus padresno habían necesitado más que una mantapara cubrirse, pero el indígena de ahora te-nía que emular a los europeos y llevar pan-talones y camisa, zapatos y sombrero [...] yasistir a los bailes con los blancos.13

És el mateix horror que es despertaràen la burgesia espanyola quan a partir dela República el poble comence a enderro-car les barreres estètiques de classe. És el

mateix rancor i odi, el mateix esglai i fàsticque vomiten els seus escrits quan parlendels «atreviments» de la «xusma» proletà-ria. Veritablement, en els qualificatius queels exploradors aplicaren amb esgotadorareiteració als negres hom sembla estar es-coltant els nacionalcatòlics quan apostro-faven el poble espanyol: «infantil» (F.Camba), «bàrbar» (Vegas Latapie), «vio-lent» (A. de Foxá), «menyspreable» (J.Miquelarena o R. López de Haro), «inca-paç d’entendre i apreciar idees elevades»(Marqués de la Eliseda), «necessitat quealgú superior li mane» (Kindelan)...

Perquè aquest desdeny va ser el to pre-dominant amb el qual els exploradorscaracteritzaren els diversos aspectes cultu-rals de les societats africanes per ells visi-tades. Si l’etnocentrisme sembla que haestat una forma d’esguard inherent a lahumanitat sencera, l’autosatisfacció del’Europa del segle XIX el va enlairar al celdel sagrat. El despropòsit de mesurar so-cietats neolítiques segons els paràmetresd’un món industrial i monoteista i els va-lors d’una classe dominant fou la normaque admeté poques excepcions. D’aquestcec prejudici no escaparen ni els explora-dors més subtils i poc satisfets amb la mo-ral burgesa, com ara R. Burton, ni aquellsque, com Caillié, pertanyien a una culturapopular i rural. Què no seria, doncs, de lamirada de rosegaaltars victorians com unSpeke o un Stanley? Però, com anaven adeixar de moure’s en el prejudici total unshomes imbuïts de fe en els principis delseu món –la fe, precisament, d’on treien laforça per afrontar les seues empresessuïcides– si els propis savis contemporanispodien començar els seus erudits tractatsamb aquestes paraules:

153Por la naturaleza misma de las materias tra-tadas en el presente volumen [les cultures«primitives»], tendré que consignar mu-chas ideas y muchos hechos para nosotrosabominables [...]. Si paso por ellos sin co-mentarlos y condenarlos, es por temor defatigar al lector con una repetición enojosade desaprobaciones sin cuento14

Haurem d’esperar a principis del segleXX perquè un Gide o un Greene comencena entreveure el negre real.

Fer un repàs, per breu que fos, de lesdescripcions amb què els protagonistesdibuixaren la religió, les institucions polí-tiques, el matrimoni, l’art, l’economia, lamoral, etc., de l’africà exigiria un espai queaquest article no permet. Però més enllàde la ressenya de casos, que en gran mesu-ra repetiran els tòpics de l’antiguitatclàssica sobre el bàrbar, de l’Edat Modernasobre l’incivilitzat i de l’Església sobrel’infidel, el que més destaca en la miradad’aquests acòlits del déu de la Família, laPropietat Privada i l’Estat és la insistènciaen criticar els aspectes econòmics i políticsde les societats africanes. La raó és senzilla,aquelles realitats, a banda de ser antítesisdel seu món, constituïen, a més, l’obstaclesuprem al seu desig de «civilitzar-los», elque no era altra cosa que explotar-los.

LA MISSIÓ CIVILITZADORA

Un dels fils que uneix els homes de l’EdatModerna amb els de l’era industrial és ladecidida vocació d’eliminar l’alteritat mit-jançant l’assimilació forçada. La cons-ciència missionera dels caputxins que in-tentaren anorrear en el segle XVII la perso-nalitat dels congolesos a sang i foc –sense

massa èxit, tot siga dit– és idèntica a la quemenarà els exploradors del segle XIX. El«deure» de cristianitzar/civilitzar15 es trans-forma en una dèria fixa en ambdós, pro-ducte d’una cosmovisió monoteista iabsolutitzadora que contempla l’existènciacom una dualitat radical partida irremissi-blement entre Nosaltres/la Veritat i elsAltres/ l’Error. Un error que haurà de serextirpat perquè impere l’ordre a l’univers.Ací rau el fonament del que Todorov haanomenat «colonialisme paternalista».Partint d’aquesta premissa entendrem quel’africà que s’oposava a les benefactoresmesures del Pare Blanc fos considerat comuna fera a la qual calia reeducar amb màdura o exterminar. Karl Peters, promotorde la Tanganika alemanya, va escriure unllibre que portava per títol Nous llums alcontinent obscur, on contava amb orgullcom se li havia acudit «enllumenar l’obs-curitat» a cop de canonades que extermi-naren pobles massais sencers.

Tots els exploradors de l’època coin-cidiren a apuntar que l’africà habitava unmón esgarrifós i vivia una vida infeliç delsquals calia salvar-lo volgués o no volgués.16

Si el deure de civilitzar constituí la majorcoartada d’Europa per a justificar la seuaexpansió colonial –com la de «cristia-nitzar» havia estat la de Castella a Amè-rica–, no és menys cert que fou un argu-ment cregut i sentit pels que exploraren elcontinent. Podrem parlar d’hipocresia enl’àmbit dels governs o de les companyiescomercials, potser en alguns individuscom ara el rei Leopold de Bèlgica, que sotal’excusa de «civilitzar» realitzà al Congo ungenocidi sense precedents i una fortunacolossal; però, insistesc, la majoria delsnostres protagonistes cregueren sincera-ment que era menester treure els africans

154del «cor de les tenebres». És el cas deStanley:

Más cuidado ponemos en estudiar a los in-dígenas que encontramos, a los hombresque tratamos de humanizar [...]. Tengomás satisfacción en contemplar cualquierindígena de fisonomía agradable, pues éstea lo menos constituye una viva promesapara lo porvenir: es el brazo [...] que reco-gerá aquellos bienes de la Naturaleza cuan-do le hayamos enseñado a apreciar su valor[...]. Diríase que adivinan nuestras inten-ciones y nos contestan con una sonrisaalentadora que significa: —¡Sí! ¡tened pa-ciencia! más adelante, gracias a vuestros es-fuerzos, llegaremos a ser útiles a la huma-nidad.17

Stanley podrà ser acusat de moltes co-ses, però no era un falsari, creia fermamentel que escrivia.

El problema fou que aquests homes noveieren cap contradicció en foragitar elsafricans als claveguerams, infinitamentmés tenebrosos, del sistema capitalista. Dedebò, ningú no va adonar-se que el somnide la Raó engendra monstres. Per a to-thom «civilitzar» va ser sinònim de trans-formar el Negre en obrer i consumidor. Siel 1454 el papa Nicolau V havia aprovatl’esclavatge com a eina de cristianitzaciódel negre, els exploradors del segle XIX

veieren normal i necessari explotar-lolaboralment i reciclar-lo en client delsproductes europeus. Mai no albiraren capcontradicció entre el seu antiesclavismemilitant –alguns d’ells alliberaren filesd’esclaus en trobar-ne durant els seusviatges, malgrat que, per a sorpresa seua,molts dels «salvats» no ho agraïren gens– il’obligació coactiva de fer-lo treballar

segons els mètodes occidentals.18 És més,«llibertat» i «civilització» esdevinguerenper a ells sinònims de proletarització.Paral·lelament a l’acció de proletaritzar, ladifusió del comerç fou vista com l’einaideal per a treure de la barbàrie elsafricans; crear-los necessitats, a més, elsobligaria a treballar. Inserir els gabonesosen l’economia del mercat europeu va seruna de les principals preocupacions deBrazza durant les seues exploracions.

Pocs foren conscients en el segle XIX dela cruel ironia d’un tal alliberament, ex-cepció feta de J. Conrad. Així ens descriuMarlow, un dels seus personatges, elsobrers «lliures» que construïen la línia fèr-ria a Kinshasa i que el propi Conrad poguécontemplar en el seu viatge al Congo:

Estaban muriendo lentamente, estaba muyclaro. No eran enemigos, no eran malhe-chores, ahora no eran nada terrenal; nadamás que sombras negras de enfermedad einanición que yacían confusamente en lapenumbra verduzca. Traídos desde todoslos lugares recónditos de la costa con todala legalidad de contratos temporales, per-didos en un medio inhóspito, sometidos auna alimentación a la que no estaban acos-tumbrados, se volvían infelices, enferma-ban, y se les permitía entonces retirarse arastras y descansar. Esas sombras moribun-das eran libres como el aire y casi tan del-gadas como él.19

Tampoc no trobaren cap contradiccióentre el seu «deure sagrat» de civilitzar i elprofund disgust que els provocaven elsafricans occidentalitzats, segons ells recep-tacle de totes les vileses i abjeccions possi-bles. A ningú no se li acudirà la impossibi-litat de civilitzar unes persones a les quals

155se les aniquilava físicament, se les castravaculturalment i se les explotava econòmica-ment fins l’esgotament. Els frankensteinsque havien creat els ompliren d’horror.

Deixaré que siga la clarivident veu deG. Greene qui pose fi a aquest articleexplicant-nos els resultats de la «civilit-zació» en parlar dels serralleonencs en ladècada de 1930:

Vestían uniformes, ocupaban cargos oficia-les, iban a fiestas a la casa del Gobierno,tenían el voto, pero sabían todo el tiempoque eran cómicos, cómicos a los despia-

1. C. T. Stoneham, Mau-Mau, terror en África, Edito-rial Iberia, Barcelona, 1954, p. 185.

2. A. Gide, Voyage au Congo, Gallimard, París, 1930,p. 213.

3. Fins i tot en la insadollable fam de riquesa intrínse-ca al sistema capitalista, en aqueixa voluntat d’aug-mentar «indefinidament» la taxa de beneficis, estroba una dimensió sagrada. És a dir, un objectiuque va més enllà de la mera utilitat pràctica, quetranscendeix el quotidià i esdevé inexplicable.Qualsevol comerciant negre dels que coneguéStanley pel Congo volia guanyar riqueses, però,únicament com un mitjà per a viure. Per això,haurien restat bocabadats d’assabentar-se delssomnis de l’explorador: havia calculat tots elselefants que hi havia a Àfrica, el pes dels seus ullals iel seu valor en lliures.

4. Datar l’inici de l’exploració europea d’Àfrica amb elsanglosaxons és una inexactitud producte de lahegemonia d’aquesta cultura. Ja feia segles que elsportuguesos havien transitat per les rutes quedesprés «descobririen» un Bruce, un Stanley o unLivingstone.

5. H. M. Stanley, Cómo encontré a Livingstone, Grech,Madrid, 1990, p. 144; M. Kingsley, Une odyseéafricaine, Phébus, París, 1992, p. 187.

6. G. Greene, Viaje sin mapas. Una aventura por el cora-zón de Liberia, Península, Barcelona, 1998, p. 338.

dados ojos de prefecto del hombre blanco.Si hubiesen sido esclavos habrían tenidomás dignidad; no es ningún motivo de ver-güenza que te gobierne un extranjero, peroaquellos hombres les habían dado sus cho-zas de lata, su catedral, sus votos y sus con-sejos municipales, su sombra de autogo-bierno; se esperaba que representasen elpapel como hombres blancos y cuanto máscopiaban a los hombres blancos, más có-micos les resultaban a los prefectos. Esta-ban marchitados por la risa; cuanto másdesesperadamente intentaban recuperar sudignidad más cómicos resultaban.20 ❐

7. A. de Torquemada, Jardín de flores curiosas, Castalia,Madrid, 1982, p. 126.

8. R. Burton, Vagabundeos por el oeste de África,Laertes, Barcelona, 1999, p. 114.

9. W. B. Cohen, Français et Africains. Les noirs dans leregard des Blancs, 1530-1880, Gallimard, París,1981, p. 345.

10. Curiosament, la famosa i tantes voltes citada no-vel·la de J. Conrad El cor de les tenebres, començaamb unes reflexions de Marlow mentre navega pelcivilitzat Tàmesi: «Y éste también [...] ha sido unode los lugares oscuros de la tierra», dirà referint-seals temps en què hi arribaren els romans.

11. Cal recordar que l’any 1877 L. Morgan publicava laseua tesi sobre les tres etapes per les quals haurienpassat totes les cultures del món: salvatgisme,barbàrie i civilització.

12. R. Burton, op cit, p. 52.13. C. T. Stoneham, op cit., pp. 167-168.14. J. Lubbock, Los orígenes de la civilización, El Progre-

so Editorial, Madrid, 1888, p. VII.15. L’objectiu dels exploradors serà clarament la

«civilització». La «cristianització» fou entesa comun mer mitjà per assolir aquella. Així ho estima-ven, fins i tot, els molt catòlics exploradors ibèrics:M. Iradier critica els missioners que li expliquen alNegre els nostres «misteris insondables»; SerpaPinto diu que el deure del missioner ha de ser fer

156negres-europeus, doncs ja tindran temps de fer-sedesprés bons cristians; i H. Capelo afirma més clar,si pot ser, que els missioners han d’ensenyar-li alNegre el gust pel treball i deixar-se de misticismes.

16. Quant a això, trobarem pocs matisos que no aple-guen a esdevenir excepcions. M. Kingsley, perexemple, reflexiona un dia mentre mira com a unaaldea del Gabó adults i xiquets frueixen de la vida:«De l’aube à la nuit tombée s’élevaient des rires etdes chants. Si le but de toute vie était le bonheur[...] ce sont les Africaines qui devraient nousenvoyer des missionaires et pas le contraire» (M.Kingsley, op. cit., p. 139). Mera enyorança delParadís Perdut, ja que la Kingsley va ser una colo-nialista convicta i confessa. Haurà de venir el segle

XX perquè trobem un Greene, un Gide o un Leirisque posen en qüestió la «missió civilitzadora» i elseus terribles efectes.

17. H. M. Stanley, El Congo y la creación del nuevo Esta-do Libre, Espasa, Barcelona, 1888, pp. 383-384.

18. Per tal de demonitzar l’esclavisme Stanley parla d’e-normes regions de l’alt Congo despoblades per lesrazzies dels tractants àrabs. No deixa de ser curióscom, cinquanta anys després, A. Gide dirà el ma-teix de l’efecte que al Gabon ha provocat el treballforçat a què els funcionaris francesos sotmetien lapoblació (Gide, pp. 73-77).

19. J. Conrad, El corazón de las tinieblas, Alianza Edito-rial, Madrid, 1997, p. 45.

20. G. Greene, op. cit, pp. 51-52.

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

Nom i cognomsAdreça Població Codi postalTelèfon a/eEm subscric a la revista L’Espill per 3 números (1 any) a partir del número , raóper la qual:

OPCIÓ A: Us tramet un xec per valor de 4.000 ptes.* a nom de: Universitat deValència. Revista L’Espill.

OPCIÓ B: Us adjunte fotocòpia de l’ingrés de 4.000 ptes.*, a nom de la revistaL’Espill, en el compte corrent de la Universitat de València (Bancaixa,Urbana Sorolla de València: 2077-0063-51-3101204651).

* Preu a Europa: 4.500 ptes. Resta del món: 5.000 ptes.

Data

Signatura

L’Espill. Publicacions de la Universitat de ValènciaEl Batxiller 1, 1a – 46010 València

157

València compta ja amb importantsinfrastructures museístiques de caràcterartístic. Als tradicionals Museu de BellesArts Sant Pius V, Museu Nacional de Ce-ràmica González Martí, Museu de la Ciu-tat, o als espais de la Beneficència, d’entrealtres institucions de menors dimensions,s’hi han sumat darrerament centres dedimensions importants com ara el Museudel segle XIX (abans Centre del Carme),l’antiga seu de la Universitat al carrer laNau, l’edifici de l’Almodí i el Museu de laIl·lustració, encara per inaugurar. Aquestsespais culturals segueixen majoritàriamentels patrons expositius conceptuals delsmuseus artístics –més o menys estàtics–,per bé que cada vegada es troben més guar-nits amb exposicions temporals que con-tribueixen a dinamitzar-ne les permanentsi a atraure nous visitants a les seues sales.

Al costat d’aquests, i relacionats ambaltres facetes de la cultura, estan aparei-xent també museus de caràcter més cientí-fic. Al Museu de Prehistòria de la Diputa-ció (dins el complex de la Beneficència) oal zoològic, s’han unit en poc temps elMuseu de Ciències Naturals (al jardí deVivers) i, en el cas que ens interessa ací, elMuseu de la Ciència, dins el marc de

l’encara inacabada Ciutat de les Arts i deles Ciències.

Aquest immens museu, sens dubte elmés gran de la ciutat, està suscitant multi-tud d’opinions crítiques entorn l’evidentdesproporció entre el contenidor –el belledifici de Calatrava– i la indigent qualitattant dels seus continguts com del mante-niment de les exposicions. Aquests judicisestan manifestant-se a les pàgines dels dia-ris i per exemple, a El País, algun investi-gador ha arribat fins i tot a qualificar elmuseu valencià de «barracó de fira ambpretensions».

Malgrat l’enorme inversió realitzada,València corre el risc de perdre una opor-tunitat única. L’esforç econòmic queaquesta obra representa per als comptespúblics, i que necessàriament es dedueixd’altres àmbits, hauria d’obligar els res-ponsables institucionals a compondre-se-les per tal que el Museu de la Ciènciaesdevinga de debò un instrument culturali educatiu d’avantguarda. Un fantàsticcontenidor no pot ocultar les mancancesd’un contingut pobre i descontextualitzat.En el marc de la saludable polèmica al vol-tant de les característiques del museu i deles seues exposicions, sembla adient feruna breu reflexió sobre la naturalesa i lesfuncions que els museus de la ciència hau-rien d’acomplir dins la nostra societat.

Antoni Ten i Ros

Antoni Ten i Ros és professor del Departament d’His-tòria de la Ciència de la Universitat de València.

Els museus d’avui dia.El Museu de la Ciència de València

158QUÈ ÉS UN MUSEU?

Potser la definició més coneguda de «mu-seu» siga la que conté l’article 2 dels Esta-tuts del Consell Internacional de Museus(ICOM), organització internacional nogovernamental fundada l’any 1946 sotaels auspicis de la UNESCO. Tot i que laredacció és embullada, reproduir-la acípot resultar útil. Als estatuts aprovats perla 16 Assemblea General de La Haia del1989 i esmenats per la 18 assemblea gene-ral de Stavanger (Noruega) del 1995,s’estableix el següent:

Un museu és una institució permanentsense finalitat lucrativa, al servei de la so-cietat i del seu desenvolupament, oberta alpúblic, que adquireix, conserva, investiga,comunica i exhibeix, amb intencions d’es-tudi, d’educació i de delectació, evidènciesmaterials de la humanitat i del seu entorn.

a) L’anterior definició de museu s’apli-carà sense cap limitació derivada de lanaturalesa dels seus òrgans rectors, del seucaràcter territorial, de la seua estructurafuncional o de l’orientació de les col·lec-cions de la institució implicada.

b) A més de les institucions designadescom a «museus», les que figuren a conti-nuació han de ser enteses com a museus aefectes d’aquesta definició:

(i) Els jaciments i monuments ar-queològics, etnogràfics i naturals, i els jaci-ments i monuments històrics que tinguenla naturalesa de museu per a les seues ac-tivitats d’adquisició, de conservació i decomunicació.

(ii) Les institucions que presenten es-pècimens vius de plantes i animals, comara jardins botànics, zoològics, aquaris ivivers.

(iii) Els centres científics i els plane-taris.

(iv) Els instituts de conservació i ga-leries d’exposició dependents de bibliote-ques i centres d’arxius.

(v) Les reserves naturals(vi) Les organitzacions museològi-

ques de caràcter internacional, nacional,regional o local; ministeris, departamentso agències públiques responsables de mu-seus, en el sentit que recull aquest article.

(vii) Les institucions no lucratives oorganitzacions que realitzen investigació,educació, capacitació, documentació i al-tres activitats relacionades amb els museusi la museologia.

(viii) Qualsevol altra institució que elconsell executiu, una vegada escoltat el co-mitè consultiu, considere que reuneix al-guna de les característiques d’un museu ode suport als museus o als seus treballa-dors, mitjançant la investigació, l’educacióo la formació museològica.

Aquesta llarga i prolixa definició recullles successives aportacions al concepte demuseu realitzades pels membres del’ICOM, des de la seua creació l’any 1946.A la primera definició continguda en elsestatuts del 1947 s’han anat afegint apar-tats d’acord amb l’evolució de la societat ide la mentalitat predominant en el móndels professionals de la museografia.Aquesta representa, en essència, un com-promís entre el punt de vista de la museo-logia tradicional –ideològicament conser-vadora– i les noves maneres d’entendre elsmuseus, les quals es van posar per fi demanifest en la definició continguda alsEstatuts del 1975.

En la línia promoguda per un dels méscèlebres museòlegs del nostre temps, G.

159Henri Rivière, i després de l’impacte del’anomenada «Declaración de Santiago deXile» del 30 de maig del 1972 (publicadaa la revista de l’ICOM, Museum, l’any1973), que se situa en els orígens del mo-viment de la «nova museologia», la defini-ció del 1975 representa ja una gran evolu-ció respecte de la del 1968. En aquesta esparla encara dels «objectes de caràcter cul-tural o científic» com a nucli al voltant delqual gira el museu. La del 1975 substi-tueix aquests «objectes» per «testimonismaterials de l’home i del seu medi am-bient». Els «objectes» –més o menys pre-ciosos– i la seua conservació –raó prioritàriadels museus tradicionals des de l’apariciódel concepte al Renaixement– comencen acedir el seu protagonisme, dins la museo-logia oficial, a una visió més utilitària i di-dàctica del museu i de les seues activitats.

No obstant això, la definició del 1975transpua encara la predominança dels mu-seus artístics –o la naturalesa «artística»dels objectes o testimonis conservats– so-bre qualsevol altre tipus de museu. Nomésen la definició adoptada l’any 1983 apa-reix la menció explícita, entre les institu-cions susceptibles de ser considerades coma museus, de «centres científics i plane-taris» cosa que queda ja patent fins a la del1995. D’aquesta manera, pot afirmar-seque tant la museologia pràctica com lateòrica han anat fins ara a remolc de l’e-volució de la societat, i s’han atribuït mésla funció de conservar i exposar els testimo-nis materials llegats per les cultures pròxi-mes i llunyanes, que no la de contribuir aldesenvolupament de la societat del seu en-torn. L’anomenada «Declaració de Quebec»,del 13 d’octubre del 1984 (Museum, 37,1985, p. 200), considerada la proclamacióde la «Nova Museologia», així ho recull.

En la primera accepció grega, el museu,o temple de les muses, era un peculiar cen-tre d’estudi, d’ensenyament i de divulga-ció. Aquest és, tal com es dedueix dels tes-timonis que n’han restat, el caràcter delMuseu d’Alexandria, el més famós de l’anti-guitat. El concepte de museu com a dipòsitd’objectes preciosos, naturals i artificials,artístics o científics, de caràcter privat, ésuna creació renaixentista que sols s’obre aun públic general a partir del segle XVIII.

Allò que el moviment de la «Nova Mu-seologia» va tractar de posar de manifestera el caràcter conservador i elitista d’a-quest concepte. Per als qui s’adheriren almoviment que encapçalaria Henri Rivière,l’objecte havia de deixar pas a la funció... iaquesta funció –finalitat del museu–consistia a comunicar, informar, educar iformar. Davant la sempre incompletadefinició de l’ICOM, hom pot definir elmuseu com un espai de comunicació méso menys permanent, dotat d’un projecteeducatiu dirigit a una societat concreta.

Les tendències més actuals en museo-logia van en aquesta direcció. El culte al’objecte va deixant pas a una tasca méscomunicativa i de suport a l’educació,menys rígida i encotillada. Lluny d’im-posar-ne visions estereotipades, els llen-guatges de comunicació dels museus mésdinàmics del nostre temps s’esforcen aconnectar amb la cultura del visitant i, desd’ací, intenten mostrar noves visions de lescultures del passat, del present i, en la me-sura que siga possible, del futur ques’albira. Allò que el museu ha perdut ensolemnitat, ho guanya en llibertat.

160EDUCAR EN UN MUSEU

En qualsevol de les seues accepcions, elconcepte de museu ha anat sempre lligat aalguna forma d’educació. Però la idead’«educació» que es fa servir ací és diferentd’aquella que ens ve a la ment, d’entrada.Paga la pena detenir-se breument en aques-ta qüestió. En psicologia de l’educació ésja clàssica la distinció entre «educació for-mal», «educació no formal» i «educacióinformal». L’educació formal, impartidapel sistema educatiu reglat, es caracteritzaper la separació entre el professor, els con-tinguts i l’espai on es produeix la interac-ció entre aquests. És el professor, i a travésseu el legislador, qui estableix els objectiuseducatius, defineix els continguts de l’en-senyament i avalua en l’alumne el grau enquè la meta ha estat assolida.

En l’educació no formal i encara enmajor mesura en l’educació informal, pro-fessor, continguts i espai educatiu s’unifi-quen. Són els continguts mateixos de l’es-pai educatiu els que actuen com a agentsde comunicació i d’ensenyament. Els ele-ments amb els quals interacciona el visi-tant –alumne en un sentit molt general–estan acuradament dissenyats amb la in-tenció que els objectius educatius definitspel dissenyador de l’espai puguen assolir-se sense necessitat de la seua intervenciódirecta. El projecte educatiu és així fona-mental i previ al disseny de continguts del’espai de comunicació.

Aquest és el tipus d’educació que espresenta en la situació educativa pròpiadels museus. Un museu no és una aulamés, ni tampoc un laboratori escolar. Ésuna cosa diferent. Si qualsevol propostaeducativa hauria de resultar seductora peral visitant o per a l’alumne, aquesta ho ha

de ser encara més quan es tracta d’unmuseu. El fet que no hi haja una «auto-ritat» que regule i avalue l’eficàcia del pro-cés educatiu, fa que siga el visitant mateixqui haja d’actuar-hi com a tal. D’ací lanecessitat d’aconseguir una relació «atrac-tiva», divertida en el sentit més noble delterme, amb l’espai educatiu, el museu enaquest cas.

Però no totes les persones que arribenal museu ho fan amb el mateix bagatgecultural ni amb els mateixos interessoseducatius. Per tal que un museu acom-plesca adequadament la seua funció, caldefinir amb precisió els diferents grups onhauran d’enquadrar-se els possibles visi-tants, amb la finalitat de dissenyar els ob-jectius que s’hi pretenen assolir. El total depossibles visitants d’un museu ha de serconsiderat com un conjunt de «públicsobjectius», per a cadascun dels quals hi hamitjans específics de transmissió del co-neixement. És ací on la col·laboració ambel sistema educatiu formal es fa desitjable,i fins i tot necessària. En el disseny d’unmuseu caldria planificar meticulosamentaquest àmbit de col·laboració, cosa que,malauradament, no sol ser el cas mésfreqüent.

Al museu, i en tot espai de convivèn-cia, es produeixen també situacions educa-tives pròpies de l’educació informal. Elvisitant interacciona amb el museu segonsles seues pròpies regles, interessos i incli-nacions. Qui prioritza el goig estètic ha depoder compartir espais amb qui prefereixl’anàlisi acurada de les propostes de comu-nicació que s’hi plantegen. Als objectiusno formals fixats pels dissenyadors, calafegir-hi, en un museu ben planificat,aquells que puga assolir el visitant en l’úsde la seua llibertat.

161En aquestes accepcions del concepte, el

projecte educatiu hauria de ser, doncs, unelement clau i previ a l’hora d’emprendrela realització d’un espai museístic d’avuidia. Cal conèixer i definir amb cura per aquè i per a qui es proposa la creació d’unmuseu. El sistema educatiu formal –elsprofessionals de l’ensenyament– hauria detenir participació en la realització delprojecte de continguts. I això s’ha de fer, amés a més, d’acord amb el context socialen què s’inscriu el museu. Un museu que noho haja fet així no en mereix el nom.

MUSEUS PER AL SEGLE XXI

Deixant de banda els museus artístics, enels quals el goig estètic –més individualper naturalesa– és prioritari i els patronsde disseny evolucionen a un ritme méspausat, pot ser interessant, dins aquestcontext, delinear un panorama succint del’evolució dels museus de caràcter méscientífic. Això permetrà millor emmarcarel Museu de la Ciència de València.

Els museus de caire estrictament cien-tífic que han marcat fites al llarg de la his-tòria es recorden perquè han sabut con-nectar amb les necessitats i inquietuds delsseus públics objectius. En una breu anàlisipodríem parlar de fins a cinc generacionsen la història dels museus científics. Mésque successives, aquestes generacions re-presenten interessos que poden haver-seperpetuat en èpoques molt diferents aaquelles que les feren aflorar.

La primera, cronològicament, és la delsmuseus de col·leccions. Són els clàssics mu-seus en què les vitrines ben protegides con-serven i exposen els testimonis materialsmés preats de la ciència del passat. D’entre

els exemples més destacats de museusd’aquesta generació pot citar-se el Museud’Història de la Ciència de Florència, queva heretar preciosos objectes de gabinetsprincipescs des del segle XVI, entre els qualses troben alguns pertanyents a figurescom ara Miquel Àngel o Galileu Galilei.

La segona generació és la dels museustecnològics. Nascuts per a conservar iexposar les eines amb què s’estaven pro-duint les revolucions tecnològiques delmoment, el seu origen es remunta al segleXVIII. El Museu de les Tècniques, a París,guarda excel·lents testimonis dels seglesXVIII i XIX, de la mateixa manera que elDeutsches Museum de Múnic en conser-va prioritàriament dels segle XIX i la prime-ra meitat del XX.

La tercera generació és la dels museusinteractius. Nascuts a finals del segle XIX

dins el marc de la universalització del dreta l’educació, han deixat els seus testimonismés coneguts en el Palais de la Découvertede París, inaugurat l’any 1937 dins el marcd’una exposició internacional i especial-ment, en una època posterior, en elsscience centers americans. El seu millorexponent és l’Exploratorium de San Fran-cisco, obert l’any 1969.

La quarta generació és també filla delseu temps. El seu origen es troba en laconfluència de dos fenòmens socials: lesexposicions universals realitzades des del1851 i els parcs d’atraccions que entren envoga a la primeria del segle XX. Després dela Segona Guerra Mundial, la indústriaamericana dels parcs d’atraccions, la méspotent del món amb les seues gegantines«muntanyes russes», va entrar en crisi.Com a alternativa, un comunicador nat,Walt Disney, va idear un nou concepte, elde Parc Temàtic.

162El primer parc temàtic de Disney,

Disneyland, a Los Ángeles, era ja en partun nou tipus de museu científic. D’entreels espais que s’oferien a la diversió, a lainformació i a la reflexió del visitant n’hihavia ja un lloc temàtic dedicat a la tec-nologia i al seu impacte sobre la societatdel futur. En aquesta línia, el més coneguti encara un dels de més èxit és EPCOT,sigles que signifiquen Prototip Experi-mental de la Comunitat del Futur, inau-gurat l’any 1982 a Orlando (Florida). LaCiutat de la Ciència i la Indústria de París,inaugurada el 1986, va materialitzar laversió europea d’aquesta inquietud, ambun contingut més conceptual, mentre queel posterior parc Futuroscope de Poitiers,també a França, representa un vessant méslúdic. La major part dels anomenats parcstemàtics que ara són moda, no són mésque parcs d’atraccions disfressats que pocacosa tenen a veure amb el concepte origi-nal i, no cal dir-ho, amb l’educació, for-mal o no formal.

La cinquena generació, per fi, és ladels museus virtuals. Fills de l’era Internet,els museus virtuals es troben a hores d’araals inicis d’una carrera de llarg recorregut.Les noves tecnologies de la comunicacióhan introduït a l’interior de les llars unconjunt de possibilitats impensables quin-ze anys enrere. És aquesta una generacióque no compta encara amb models indis-cutibles. La major part dels museus hancreat els seus propis espais virtuals, que enquasi tots els casos es redueixen a digita-litzar textos i imatges del museu real, ipenjar-los a la xarxa. Amb tot i això, co-mencen ja a existir alguns museus comple-tament virtuals. Es tracta, sens dubte, delsmuseus del segle XXI.

EL MUSEU DE LA CIÈNCIADE VALÈNCIA

En el context d’aquesta anàlisi pot ins-criure’s el recentment inaugurat (novembredel 2000) Museu de les Ciències PríncipeFelipe, de València. La idea del Museu vanàixer l’any 1989 de la mà de l’anteriorpresident de la Generalitat Valenciana,Joan Lerma. La realització del projecte vaser encomanada a un grup dirigit per l’au-tor d’aquest article, per al qual un primerreferent era la Ciutat de la Ciència i de laIndústria de París.

Al llarg de dos anys, un equip de 54professionals de les universitats de Valèn-cia, Politècnica de València, Alacant iJaume I de Castelló, va elaborar un pro-jecte que conjuminava les idees del museuinteractiu amb les del parc temàtic, sota ladivisa «Divertir, informar i formar». Elmuseu hauria de servir també com apara-dor de la creativitat de la ciència, la tec-nologia i la indústria valencianes. Ambaquesta finalitat, es va demanar la col·la-boració, amb espais propis d’exhibició, ales majors empreses valencianes. El projec-te preliminar es va presentar a la Gene-ralitat Valenciana pel desembre del 1991,encara que l’equip redactor no va tenircontinuïtat ni el treball va seguir elabo-rant-se per motius encara confusos.

Una vegada adjudicat a l’arquitecteSantiago Calatrava el projecte d’edifici peral museu, no es va nomenar una nova di-recció ni un nou equip per a l’elaboraciódels continguts. Les eleccions del 1995,que canviaren el signe polític del governde la Comunitat Valenciana, van significartambé un canvi de direcció del projecte. Aprimeries del 1996, el conseller José LuisOlivas va presentar-ne un esborrany dels

163arquitectes Francisco García Corbí i JuanReig Martínez que tampoc no es va ma-terialitzar. D’aleshores ençà, sembla ques’ha confeccionat un nou projecte sense laparticipació explícita de les universitatsvalencianes ni del conjunt del sistemaeducatiu, fruit del qual són les exposicionsactualment en funcionament. En una faseposterior, al museu pròpiament dit i al ci-nema hemisfèric i planetari, s’afegiren unparc oceanogràfic encara no conclòs i unpalau de les arts que tractava d’aprofitarels fonaments ja construïts d’una gran to-rre de telecomunicacions, també projec-tada per Santiago Calatrava i desestimadapel partit governant.

Una vegada obert el museu, la realitatactual, que es percep en recórrer les seuessales i atenent a la informació continguda,és la d’un contenidor immens i espectacu-lar. Al seu interior s’ha situat un conjuntd’exposicions estàtiques i d’espais interac-tius amb una evident manca d’intercon-nexió. La impressió dominant és que s’hatractat d’omplir l’espai no importa de qui-na manera, amb exposicions de diversesprocedències, les quals, en algun cas, con-serven rètols i notícies en el seu idiomaoriginal. Malgrat la indubtable qualitatindividual d’algunes de les exposicions iobviant explicitar-les ací una per una, síque en podem dir que, com a contingutprincipal, aquestes són impròpies del’edifici, de la creativitat i de les potencia-litats científiques i tecnològiques valencia-nes, com també de la inversió realitzada.

Potser el fet més sorprenent, des delpunt de vista museològic, siga aquesta amal-gama amb la seua evident descoordinacióprogramàtica, tant des del punt de vistaexpositiu com des de l’educatiu. No s’hafet públic, ni en recórrer les exposicions

s’evidencia, un projecte educatiu no for-mal mínimament sòlid, si és que existeix.

Tampoc no s’hi percep la complemen-tarietat, a nivell d’objectius, amb el siste-ma educatiu formal, malgrat que bonapart del públic està formada per professorsi alumnes. Els espais de comunicació hanestat contractats amb museus i empresesmolt diverses i no n’hi ha una imatge deconjunt que materialitze una idea –o con-junt d’idees– definida. No s’ha aconseguit,al capdavall, dotar el museu de Valènciad’una personalitat definida dins el concertmundial. Hi ha museus arreu del món,amb inversions infinitament més modes-tes, que han esdevingut vertaders centresde pelegrinatge per als professionals a larecerca d’idees originals i nous llenguatgesde comunicació. Casos com ara el ScienceNorth de Sudbury, al nord de Canadà,exemplifiquen ben bé aquesta qualitat queel museu de València, tot i el capitalinvertit, està lluny d’assolir.

Pel fet que la majoria de les exposicionshan estat obtingudes d’altres museus detipus interactiu, sembla apuntar-se la ideaque s’ha tractat d’engegar un museu in-teractiu de tercera generació. Alguns ob-jectes sorprenents, com un singular canóo un solitari avió, tot i ser presentats ambtotal manca de context o explicació ade-quada, suggereixen també un cert toc desegona generació. La presència de col·lec-cions d’objectes de caràcter personal, per-tanyents a alguns científics destacats,atorga finalment al museu de València uncaràcter de museu de primera generacióque, lamentablement, tampoc no ha estataprofitat per presentar un discurs mínima-ment rigorós sobre la història de la ciènciai la tecnologia en terres valencianes dins elcontext de la civilització tecnològica.

164El fet que s’haja optat, segons sembla,

per un museu prioritàriament de tercerageneració introdueix importants incògni-tes al voltant del seu futur. La societat ac-tual demanda rigor i informació, però es-pera, a més, que aquesta informació s’ofe-resca de manera cada vegada més lúdica iatractiva, de cara a la major part dels pú-blics objectius de qualsevol museu. L’esco-la tradicional, dins el sistema educatiu for-mal, està lluitant per aquesta finalitat.L’educació no formal, l’experiència de lavisita al museu, ha d’avançar-se al futur.Els mitjans audiovisuals –vegeu algunsexemples d’entre els que ofereix EPCOT oel Futuroscope de Poitiers, per posar-nealgun referent– i les noves tecnologies dela informació possibiliten que el fet d’a-prendre esdevinga una experiència apas-sionant. Els grans museus mundials detercera generació, equiparables per lesseues dimensions al de València, afrontenactualment una greu crisi de minva de vi-sitants i d’envelliment del model, aug-mentada per uns costos de mantenimentinsuportables. Trencar el cercle viciós on lamanca d’originalitat implica menys visi-tants i la disminució d’aquests complica larenovació, és un dels principals reptes aquè s’estan ja enfrontant els més impor-tants museus de la ciència mundials. IValència arriba al terreny de joc en aquestasituació.

El problema fonamental que arrossegael museu, almenys en aquesta primera faseoberta al públic, és, en efecte, el d’unagran manca d’originalitat unida a la man-ca de projecte global. Per això, crítiquesconcretes d’espais esdevenen irrellevantsdavant la mancança de direcció definida.Hagiografies de científics amb difuses re-lacions amb València s’uneixen a exposi-

cions ja velles, amb deficients explicacionsd’allò que es veu, s’escolta o es toca. D’a-questa manera, el visitant esdevé, de ma-nera obligada, un acrític manipulador d’a-parells i botons o, com a molt, un mera-vellat passejant deambulant per l’interiord’un edifici de somni.

Segons declaracions dels mateixos res-ponsables de l’actual projecte en el seuconjunt, la inversió sobrepassa ja els 70.000milions de pessetes, obtinguts majoritària-ment de crèdits a llarg termini, el princi-pal dels quals començarà a reemborsar-seentrada la segona dècada del segle. La hi-poteca que això representa hauria de durals responsables polítics de la GeneralitatValenciana a iniciar sense demora un pro-cés de redefinició de continguts que creeun model vàlid per a un vertader museudel segle XXI. La novetat actual, l’indub-table atractiu de l’edifici i la gran quantitatde visitants que sens dubte ha tingut, nohan de fer oblidar l’experiència d’altresinstitucions més veteranes que avui dia estroben en una dramàtica lluita contra eldescens de visitants i l’increment de lesdespeses de manteniment i explotació.

La Comunitat Valenciana, per la seuarellevància econòmica, demogràfica, sociali intel·lectual, mereix tenir un aparador dela seua creativitat científica i tecnològica,com també un instrument d’oci creatiu id’educació científica que, amb el projectede continguts actual, encara no ha pogutassolir. Cal esperar que en un futur prò-xim els seus responsables arriben a ren-dibilitzar socialment l’enorme inversiórealitzada i que la Ciutat de les Arts i lesCiències de València esdevinga el modelque, per l’esforç que representa i per lespròpies potencialitats de la societat valen-ciana, mereixen els seus ciutadans. ❐

165

EL MODEL TURÍSTIC

El model turístic valencià s’assenta, des dela seua gènesi, en la comercialització delproducte «sol i platja», argument principalde les seues destinacions, fonamentat enl’explotació de recursos naturals. Recursosals quals progressivament s’ha anat incor-porant un entramat d’oferta complemen-tària de certa entitat que continua en fased’expansió, que l’enriqueix avui i que ator-ga al turisme valencià personalitat pròpiadavant destinacions competidores. Aquestsfactors expliquen el caràcter vacacionaladquirit pel País Valencià per a nombrososturistes espanyols i estrangers.

El trànsit turístic valencià s’ha vistamanit al llarg de la dècada dels norantaper la ubicació del País Valencià en l’eix dedesenvolupament econòmic de l’Arc Me-diterrani; macroregió considerada de ma-jor expansió en els darrers anys. D’igualmanera, ha contribuït al creixement turísticvalencià l’impuls transmès pel desenvo-lupament d’infraestructures diverses (ae-

roports, carreteres, comunicacions en ge-neral), tot i que encara s’arrosseguenmancances greus (recursos hídrics, conta-minació paisatgística, urbanística i am-biental, etc.).

Al seu torn, el «posicionament» assolitfins avui pel turisme valencià és fruit del’experiència de les seues principals desti-nacions, les quals han estès el seu radid’acció, d’acord amb l’evolució econòmicai amb la interpretació que les empreses tu-rístiques han efectuat dels missatges pro-cedents de l’entorn en què competeixen.L’èxit de l’activitat turística valenciana éshaver-se convertit en el sustent de nombro-sos espais, mercè a la capacitat del turismede crear ocupació i de generar rendes.

En l’especialització turística adquiridapel País Valencià en el seu conjunt, hanincidit els factors derivats de la naturalesa:clima, platges i altres recursos naturals, alsquals cal afegir els preus del producteturístic valencià, històricament baixos. Laconjunció de tot això ha contribuït aatraure un turisme de masses d’un nivelladquisitiu baix-mitjà. Relacionat ambaixò sorgeix un dels fets econòmics queplanen al voltant del model turístic valen-cià a hores d’ara: la posada en circulació del’euro. Davant aquesta circumstància s’al-bira una perspectiva favorable per als inte-ressos turístics valencians, perquè s’ate-

Vicent Monfort

Vicent Monfort és economista i professor associat de laUniversitat Jaume I de Castelló. És autor de Compe-titividad y factores críticos de éxito en la «Hotelería delitoral» i coordinador d’Introducción a la economíadel turismo en España.

El turisme valencià davantun nou segle

166nuarà la disputa competitiva via preu en-tre les destinacions mediterrànies, donat elcontext de convergència econòmica quepropicia l’euro.

No obstant això, les actuacions ques’han d’adoptar avui s’emmarquen majori-tàriament en factors aliens al preu; ente-nent per aquests la creació d’infraestruc-tures noves i més competitives, corregir lesagressions al medi ambient, un desenvolu-

pament urbanístic sensible a l’entorn, laqualitat dels serveis i de l’oferta comple-mentària, entre altres. A partir de la com-binació de tots aquests aspectes es perfilala massa crítica necessària per aconseguirun «posicionament» competitiu i sosteni-ble del turisme valencià, que garantesca laseua presència futura en uns mercats pres-sionats per una atmosfera d’internaciona-lització i globalització creixent.

TRETS I CARACTERÍSTIQUES DEL MODEL TURÍSTIC DEL PAÍS VALENCIÀ

– Destacada contribució al PIB i a l’ocupació.– Monocultura del producte «sol i platja», fonamentat en avantatges comparatius: cli-

ma, platges i preus baixos.– Planta hotelera en alguns casos obsoleta.– Important pes de l’oferta extrahotelera: apartaments i habitatges de potencial ús

turístic.– Sobredimensionament de l’oferta d’allotjament indiferenciada i de baixa qualitat.– Fàcil accessibilitat per a la demanda estrangera, per la seua proximitat als principals

mercats mediterranis.– Concentració d’oferta en espais turístics concrets de litoral: Benidorm, Peníscola,

etc.– Congestió d’algunes destinacions turístiques en alguns moments de l’any.– Estacionalitat marcada pel comportament vacacional dels espanyols.– Turisme de masses sensible al preu.– Oligopoli de majoristes de viatges en la comercialització de la demanda estrangera.– Dotació insuficient d’infraestructures.

Font: Elaboració pròpia.

Complementàriament, convé recordarl’eclosió urbanística severa de la costa va-lenciana, iniciada en els anys setanta, queencara no ha cessat en alguns enclava-ments, amb la construcció extensiva d’a-partaments i segones residències, cosa queha condicionat el paisatge litoral del país,que s’enfronta a la disjuntiva de prosseguir

una escalada immobiliària devastadora ooptar per la sostenibilitat. Però la soste-nibilitat de tot model turístic descansa enla salvaguarda dels espais d’acollida, i alPaís Valencià són nombrosos els municipisenclavats en la costa que depenen d’unaacollida multitudinària de turistes, espe-cialment els que són fruit de les promo-

167cions immobiliàries desordenadament in-duïdes per administracions locals, cegadesper la capacitat financera que els confe-reixen, a la curta, els cobraments per laconcessió de llicències d’obres i altres taxesunides a l’acció promotora d’immobles.Aquesta actitud ha impedit fins avui as-sumir els cànons de la sostenibilitat en lesdestinacions valencianes, que són els únicsque poden garantir avui la continuïtat del’explotació turística dins de les coorde-nades que mostren les tendències turísti-ques internacionals. Si no es prenen me-sures clares, la tendència destructiva sobreel territori acabarà retallant de maneraasfixiant els límits d’aquest creixementcancerós sense rumb cert, que avança ambl’unic horitzó del benefici econòmic imme-diat, sense considerar costos ni externalitats.

Així mateix, cal dir que un dels tretsque més coarten el desenvolupament tu-rístic valencià són els canals de comercia-lització, que continuen sota el controld’un nombre reduït de majoristes de viat-ges. Aquesta situació comprimeix els preusi redueix el marge negociador de les em-preses turístiques autòctones. Si no es cor-regeix aquesta dinàmica es perpetua lasupervivència d’una oferta indiferenciadai de reinversió exigua, la qual cosa perjudi-ca l’orientació dels negocis cap a segmentsmillor valorats i de major futur, en què elcomponent preu no esdevinga el deter-minant exclusiu.

D’altra banda, convé destacar la des-pesa turística realitzada per les famíliesque vénen de vacances al País Valencià,perquè representa prop del 10% del PIB

regional. Mentre que l’efectuada pels va-lencians fora del País Valencià representauna xifra molt petita. Se’n col·legeix, doncs,un saldo molt favorable per als interessos

econòmics, a causa de l’elevada capacitatde finançament que així aconsegueixl’economia valenciana.

En conclusió, s’ha de subratllar que laterciarització que ha experimentat l’es-tructura productiva valenciana en el darrerterç del segle passat és el resultat del pro-tagonisme de les activitats associades alsector serveis, entre les quals té un prota-gonisme essencial el turisme (solamentl’hostaleria ja representa el 7% del PIB

valencià) i els sectors que s’hi vinculen.Això ha provocat que les activitats tercià-ries avancen en la seua participació en elVAB regional, fins representar el 63% deltotal el 1998, mentre que el 1985 el seu pesera del 57%. D’igual manera sobresurt l’o-cupació dependent del desenvolupament iespecialització turística del País Valencià,perquè les activitats característiques del tu-risme el 1998 representaven entorn del 8%del total de l’ocupació valenciana. Propor-ció que s’elevaria almenys fins el 10% il’11% si es computara l’ocupació indirec-ta promoguda en sectors relacionats.

CONFIGURACIÓ EMPRESARIALDEL TURISME

El sector turístic, igual com passa en la res-ta de sectors econòmics valencians, pecad’una dimensió empresarial mitjana moltreduïda, la qual cosa si d’una banda potfacilitar la flexibilitat i l’ajust davant lapresentació dels canviants serveis turístics,atesa la versatilitat que experimenten elsgustos i preferències dels turistes, d’altrabanda impedeix competir en àmbits o gau-dir d’estratègies que solament es troben al’abast de les grans corporacions. Això re-presenta una limitació competitiva per a

168les empreses valencianes, en una activitaten què els grans grups van guanyant posi-cions, mercè als avantatges i sinergies deri-vades de la variable dimensió, que els per-met, per exemple a les cadenes hoteleres,obtenir rendes diferencials per la seuaposició en el mercat en terrenys com ara lacomercialització, la negociació de preus,l’especialització, la diversificació, l’aplica-ció de tecnologies, etc. Aquesta situació ladescriuen amb gran nitidesa, juntamentamb les cadenes hoteleres, les empreses decuina ràpida o els grups de viatges de ma-jors dimensions, que gaudeixen de capa-citats i mitjans d’accés als mercats inasse-quibles als negocis reduïts, de gestió fami-liar i, per consegüent, amb dificultats depenetració en els circuits de l’entramat tu-rístic vigent.

Segons les dades disponibles sobre ladimensió empresarial del turisme valencià,queda clara la primacia dels establimentsde dimensions reduïdes, identificats pelsque no disposen d’assalariats o són micro-empreses (menys de 10 empleats), els qualsresulten ser majoria en l’espai turístic va-lencià. D’altra banda, es constata un certíndex d’especialització i s’observa que elPaís Valencià es troba especialitzat fona-mentalment en tots els sectors en el nivellde microempreses, encara que comença aadvertir-se una presència notable de PIME igrans empreses en determinades branquesd’activitat.

DEMANDA I OFERTATURÍSTICA

En el conjunt de l’Estat espanyol el PaísValencià és una de les destinacions turís-tiques més sol·licitades pels turistes espa-

nyols, al voltant de 5.663.000 l’any 1999,i ocupa aproximadament el tercer lloc desde la perspectiva de la demanda efectuadaper estrangers, que van ser de 4.183.000,també el 1999. Els mateixos valencianssón, sens dubte, un segment important dela demanda, i constitueixen l’opció turís-tica de la meitat dels residents al PaísValencià que no ixen fora d’Espanya du-rant les seues vacances. Existeix una enor-me dificultat per quantificar la xifra realde visitants que elegeixen les destinacionsvalencianes. La causa és que el gruix deturistes opten per apartaments i segonesresidències com a fórmula d’allotjamentusual, la comercialització dels quals s’efec-tua, en la majoria dels casos, al marge delscanals reglats, cosa que impedeix obtenirxifres representatives d’aquesta realitat.Atès aquest handicap, resulta obligatrecórrer al seguiment de la trajectòria deles pernoctacions en establiments hotelersvalencians, com a fórmula d’aproximacióa la tendència de la demanda turística.A partir de les dites pernoctacions éspossible establir diferents fases (vegeugràfic).

a) 1988-1992: Forta caiguda de lespernoctacions efectuades per turistes es-trangers, en un context econòmic caracte-ritzat per una pesseta apreciada i ambsímptomes de crisi econòmica en nom-brosos països emissors de turistes a les cos-tes valencianes. Aquesta circumstància nova poder ser compensada per la demandadels turistes espanyols, malgrat el seucreixement constant.

b) 1993-1995: Recuperació de la de-manda tant de turistes espanyols com d’es-trangers, si bé aquests darrers amb majorintensitat.

169

c) 1996-1999: Superada la baixada de1996, el sector reflecteix una etapa gene-ralitzada de bonança.

d) 2000: El creixement es fonamentaen la demanda exterior, encara que es de-tecten de nou indicis d’un refredamentrelatiu en el ritme d’aquesta demanda.

La planta hotelera del País Valencià re-sulta sol·licitada majoritàriament per tu-ristes espanyols, procedents la majoria deMadrid, Castella-la Manxa, Castella-Lleó,País Basc i Aragó. Se sol tractar d’un turismefamiliar que es desplaça en vehicle propi ales destinacions i que elegeix els viatgessense gaire planificació, atrets pel clima, elsol i les platges, encara que també és moltvalorat el factor de la tranquil·litat, com asinònim de descans i relaxació. Realitzenestades mitjanes o llargues; la durada mésfreqüent correspon a la franja entre 8 i 15

dies (45%), seguida de la franja de menys de8 dies (34%) i la de més de 15 dies (23%).

Els turistes estrangers, europeus la granmajoria (britànics, procedents del Bene-lux, francesos, alemanys, portuguesos iitalians), es decanten per les costes alacan-tines, on Benidorm és la destinació mésvisitada, perquè no en va és l’únic empla-çament del País Valencià en què en algunsmoments de l’any els turistes estrangerssuperen en volum els espanyols. A conti-nuació es troben el litoral de Castelló i endarrer lloc la costa de València. En leszones d’interior la presència del turismeestranger encara no resulta significativa.La durada mitjana de les estades d’aquestturisme oscil·la entre 8 i 14 dies (32%) ientre 15 i 28 dies (32%).

Quant a la pressió estacional, cal asse-nyalar que és més forta en el cas de la de-

TENDÈNCIA DE LES PERNOCTACIONS HOTELERESEN LA COMUNITAT VALENCIANA.

-20

-10

0

10

20

30

88 89 90 91 92 93 94 95 96 97 98 99 00

,

Anys

Taxa variació % T12,12

Espanyols

EstrangersTotal

Font: Elaboració pròpia.

170manda dels espanyols; pel contrari, els es-trangers distribueixen més equitativamentles seues estades al llarg de l’any, i fins i totarriben a ser els clients majoritaris en elsmesos d’hivern en les platges alacantines.Aquest comportament diferent és degut alfet que entre els turistes estrangers es per-cep una tendència clara al fraccionamentde les vacances, d’acord amb les tendèn-cies internacionals que viu l’activitat turís-tica des de fa alguns anys, a més de captarun volum important de clients de majoredat, que elegeixen les costes valencianesfora de la temporada estival. Sensu con-trari, la concentració de les vacances delsespanyols entorn dels mesos d’estiu, vin-culada en gran mesura al calendari escolar,dificulta qualsevol avenç i propostes con-traestacionals.

Amb tot, no es pot atribuir amb exclu-sivitat els problemes de l’estacionalitat enles destinacions valencianes a factors dedemanda. Si el producte turístic que s’ofe-reix basa el seu argument principal enfactors climatològics, com és el cas del «soli platja», no resta molt de marge per com-batre aquesta circumstància. En aquestcas, la solució haurà de provenir del costatde l’oferta, a través d’una major diversi-ficació dels productes tot incorporant ar-guments en què el factor «temporada» sigamenys rellevant.

Una altra tipologia d’allotjament turís-tic són els càmpings. Aquests establimentspresenten la millor ocupació en els mo-ments centrals de l’estiu, a causa de l’es-treta vinculació que s’estableix entre lespreferències de l’estereotip del seu client ila climatologia, fins el punt que una bonapart tanquen durant la resta de l’any. Elgrau d’ocupació mitjà anual per parcel·lesen el 2000 va assolir el 47%. Això no obs-

tant, el caravàning s’ha de considerar comun factor explicatiu d’establiments que norecorren al tancament estacional, perquèels usuaris d’aquesta fórmula tenen con-tractada pemanentment la parcel·la en elcàmping.

Complementàriament a la demanda esfa necessari identificar l’oferta turística.Pel que fa a l’oferta d’allotjament hoteler,el període de creixement estensiu més des-tacat se situa des de mitjan anys seixantafins a mitjan anys setanta, anys en què lesplaces hoteleres es quadrupliquen al PaísValencià, per experimentar en els lustressegüents un procés de reajust, que simple-ment significarà que en els més de vintanys restants fins concloure la centúria,únicament es registre un creixement deldeu per cent en el total de l’oferta de pla-ces hoteleres. Aquesta evolució ha exigitdels negocis d’hoteleria la necessitat decaptar gran nombre de clients, orientant,per consegüent, progressivament la seuaactivitat entorn del turisme de masses.

Així i tot, l’oferta hotelera valencianatan sols acapara el 7,5% de tot l’Estat es-panyol. En comparança amb l’estructuradel conjunt estatal, l’especialització valen-ciana és superior en establiments de tres idues estrelles, segment mitjà-baix en quèel 1999 es concentrava l’oferta amb el50% i el 19% de les places, respectiva-ment. En establiments de categoria supe-rior s’ha progressat en els anys més recentsper situar-se en proporcions properes alconjunt d’Espanya, fonamentalment en elcas de les grans urbs, alienes en la seuaexpansió hotelera al model de massessorgit de l’explotació del producte «sol iplatja» en la costa.

L’anàlisi de l’evolució de l’oferta desdel punt de vista qualitatiu evidencia,

171doncs, la reorganització de l’oferta al vol-tant dels establiments de menor categoria,és a dir, els hotels d’una estrella i els hos-tals. Això posa de manifest la progressiva,tot i que lenta, orientació cap a un pro-ducte de major qualitat, que tracta d’aten-dre aquesta demanda creixent de clientsexperimentats, i, per tant, més exigents,que cerquen serveis professionals i dequalitat en augment, que al seu torn inci-ten la capacitat de generar majors exce-dents en les empreses hoteleres i en altressectors relacionats. Però això exigeix unapreparació i unes condicions que no són al’abast de molts negocis, l’existència delsquals agonitza davant les noves perspec-tives turístiques.

Sota la denominació d’oferta extraho-telera, s’emmarquen diferents tipologiesd’acollida, on sobresurten els apartaments,que són l’oferta més quantiosa del conjuntd’establiments de què disposa el PaísValencià per a atendre els turistes. Això ésdegut al procés intens de construcció desegones residències que, en moltes zones,exerceixen cíclicament com a locomotorade l’activitat turística i configuren alterna-tives al model constituït a través del’hoteleria. A això ha contribuït el darrerboom immobiliari de finals dels 80 i co-mençament dels 90, que ha creat en certesàrees del litoral valencià una imatge deconnotacions negatives, atesa la impossi-bilitat d’atendre el potencial de demandaamb les infraestructures i recursos dispo-nibles, dirigits a contingents poblacionalsinferiors als que registra ja qualsevol mu-nicipi costaner. La distribució dels aparta-ments al llarg de tot el litoral valencià faque no siguen pocs els municipis quedeuen la seua qualificació de destinacióturística de manera quasi exclusiva a la

planta d’apartaments, fins el punt ques’arriba a establir una estreta dependènciaeconòmica amb el devenir d’aquest parcimmobiliari.

Quant als càmpings, es tracta d’unaoferta que s’ha desenvolupat entorn d’es-tabliments de categoria inferior i que eslocalitzen de manera dominant en la cos-ta, on es concentrava l’any 1999 el 92,5%de les places. En la dècada dels norantas’han anat incorporant càmpings en des-tinacions d’interior i, significativament,dins del segment d’establiments de cate-goria superior.

Els albergs d’ús turístic i les cases ruralssumen encara un pes específic reduït dinsde l’oferta turística valenciana. Si sónsignificatius és perquè contribueixen fer-mament al desenvolupament del turismed’interior, element important en la diver-sificació del model turístic del País Valen-cià, però també en la mobilització dels re-cursos endògens –moltes vegades únics–de què disposen alguns municipis per ge-nerar activitat econòmica, reutilitzar elsespais i retenir la població d’origen, davantla forta regressió dels seus aparats produc-tius (agrícola i indústries tradicionals).

NOUS PRODUCTES TURÍSTICS:ELS PARCS TEMÀTICS

Al llarg de la segona meitat de la dèdadadels noranta, la Generalitat Valenciana hadesenvolupat, o completat en alguns ca-sos, diferents projectes (Ciutat de les Artsi de les Ciències, Castelló Cultural, Ciutatde la Llum, parc temàtic Terra Mítica iCircuit de Velocitat Ricardo Tormo) diri-gits a promoure elements lúdics, alhoraque s’han llançat iniciatives ambicioses,

172amb l’objectiu de potenciar infraestruc-tures culturals, esportives i de lleure que,en major o menor mesura, puguen ajudara diversificar l’oferta turística en l’àmbitcultural i lúdic.

No obstant això, un territori amb unmodel turístic que gire al voltant d’un pro-ducte principal, com és el cas del País Va-lencià, pot assolir importants cotes d’èxit,en la mesura que aconseguesca avançar enla incorporació d’un conjunt de factorsque definesquen, complementen o millo-ren el dit producte. Això fa referència, enprimer lloc, a certs elements diferencials,com ara la qualitat, la imatge de marca oel servei al client; en segon lloc, a l’exten-sió i caràcter de l’oferta complementària;en tercer lloc, al grau d’organització i con-trol dels canals de comercialització; fins itot, en un nivell més general, a la mateixaactitud de la població local davant l’ac-tivitat turística, determinant, en moltesocasions, del grau de confort que el turistapercep en una destinació determinada.

Però, fins i tot si comptem amb totaixò, un model turístic monoproducte pottenir limitacions importants derivades dela climatologia, la competència de tercerspaïsos que disposen d’arguments similarsa cost més baix i de major qualitat, o delmateix esgotament del model per causesambientals, urbanístiques o de simples li-mitacions físiques del territori on s’assenta.

La diversificació de productes, pertant, no s’ha de considerar solament comuna font addicional d’ingressos, sinótambé, en termes dinàmics, com un coixíde seguretat de cara al futur davant els ris-cos en els productes més madurs, definintestructures productives més flexibles da-vant possibles canvis i noves exigències dela demanda. I, en tot cas, permet captar

segments addicionals de mercat. Sotaaquest plantejament es pot intuir ques’emmarca la decisió de construir el parctemàtic Terra Mítica al País Valencià, ambla suposada convicció que els seus pro-motors coneixien que la ratio de visitantsper capita a Europa atresora encara un po-tencial de creixement en aquesta menad’instal·lacions. Però, com que, al seu torn,es considera un producte que comença aser madur, hi ha algunes apreciacions quecal tenir en compte per assolir l’èxit pretès.

Primer, la importància de disposard’un soci tecnològic solvent que dissenye,mantinga i renove periòdicament les ins-tal·lacions del parc. Terra Mítica continuaa la recerca d’aquest soci tecnològic, que ahores d’ara passa per noves negociacionsamb l’empresa Paramount. Perquè, tot ique el vessant financer és molt important,atesa l’entitat necessària, aquesta es potveure afectada molt seriosament en la seuarendibilitat si no disposa del saber fer quegarantesca la gestió, el bon desenvolu-pament i les revisions periòdiques d’unprojecte que és d’elevada complexitat tèc-nica, d’una banda, i que disposa de nom-broses i divergents unitats de negoci –atrac-cions, serveis complementaris, allotjaments,etc.–, de l’altra.

Segon, resulta cada vegada més impres-cindible la recerca de vetes especialitzades,en un mercat consumidor que ja començaa estar habituat al producte, genèricamentconsiderat, i que desitja una diferenciaciócada vegada major dels continguts, aspecteque s’exigeix, sobretot si el nom del parcno va lligat a alguna marca reconeguda,com Disney o Universal, verbigràcia, elstemes de la qual queden definits per ele-ments inherents que s’hi associen (perso-natges com Mickey o Piolín, produccions

173cinematogràfiques, espectacles, venda deproductes, franquícies…). De tal maneraque les exigències genèriques de mercatper fer possible la viabilitat d’un parc te-màtic, com ara la proximitat a una grandestinació turística, a grans volums depoblació en l’entorn pròxim amb nivellsde renda relativament alts, etc., es podenrelativitzar si allò que s’ofereix és un pro-ducte realment diferent amb prou capaci-tat d’atracció en si mateix. Terra Míticacompareix com un producte poc especia-litzat, dirigit al consumidor genèric deparcs temàtics, ateses les atraccions mecà-niques, espectacles culturals, viatgessimulats, entreteniments aquàtics, etc.Això és singularment important a causa dela relativa proximitat a un altre parc decaràcter genèric (Port Aventura) que jadisposa d’imatge de marca i de reconei-xement del consumidor gràcies al fet queva arribar primer a aquest mercat, cosaque obliga Terra Mítica a realitzar unesforç de diferenciació que li permeta ubi-car-se en una veta específica de cara a lademanda potencial.

Tercer, subjau un problema de localit-zació en el territori, de manera que si unparc temàtic s’ubica en una destinacióorientada tradicionalment a un altre pro-ducte principal, per exemple «sol i platja»,amb clients, canals comercials i les infra-estructures que s’hi adapten, marca reco-neguda i acumulació d’economies exter-nes i d’aprenentatge consolidades al llargdel temps, poden sorgir nombrosos pro-blemes derivats de la superposició de totsdos productes. Aquests problemes podenanar units a la possible confusió generadaen el client potencial, que identifica ja unadeterminada destinació amb un producteespecífic i que li resulta difícil acceptar que

ara també és temàtic; o a la superposicióde productes que en un mateix municipipoden provocar un cert efecte expulsió delturisme tradicional, en lloc d’acumularclients, cosa que redueix l’efecte net de ladiversificació per a la regió en el seu con-junt, circumstància que no hauria d’ocór-rer necessàriament en el cas que el nouproducte s’instal·le en un municipi prò-xim, cosa que generaria una referència te-rritorial pròpia i diferenciada de qualsevolaltre. Doncs bé, Terra Mítica s’ha instal·laten una destinació de «sol i platja» consoli-dada amb marca reconeguda (Benidorm)en tots els circuits i amb una llarga tradicióen el mercat turístic. Tot i que la construc-ció d’un parc temàtic a Benidorm repre-senta un valor afegit indubtable que, com-plementàriament, li podria permetre, ambmoltes reserves, reorientar a la llarga el seumodel turístic, per al conjunt del País Va-lencià els efectes positius de la diversi-ficació que això representa queden ate-nuats comparats amb els que s’haurienproduït en altres alternatives d’ubicacióterritorial pròximes. Es neutralitza així elpossible crowding out propi de la super-posició en el mateix àmbit territorial dedos productes principals amb argumentsturístics diferents.

Per últim, hi ha una massa crítica, persota de la qual el parc temàtic no arriba aconsolidar-se com a producte i, per tant,no assoleix la categoria de generador netde visitants forans i corre el risc de conver-tir-se en una mera oferta complementàriad’altres productes principals i, senzilla-ment, en un focus addicional d’esbarjo pera la població local. Aquest risc afegit enca-ra no és possible identificar-lo amb TerraMítica, a causa del poc temps de funcio-nament que porta el parc.

174En resum, al País Valencià, el parc

temàtic Terra Mítivca, inaugurat l’estiu del’any 2000, naix amb vocació explícita depromoure un nou producte principal; i laCiutat de les Arts i les Ciències, de la quales van habilitant diferents fases des del1998, té com a objectiu implícit la regene-ració urbanística i l’ampliació de l’ofertad’atractius per als mateixos residents deValència i per als visitants.

La decisió d’instal·lar Terra Mítica aBenidorm el que sí que ha aconseguit, desdel llançament del projecte, ha estat gene-rar un notable efecte d’especulació urba-nística sobre la zona. Ara bé, la viabilitateconòmica, turística i els efectes de refor-çament de la demanda turística són algunsdels aspectes més conflictius d’aquestprojecte, amb un elevat cost d’oportuni-tat, en una autonomia on les interven-cions públiques sempre s’esperen en elsàmbits en què s’arrosseguen dèficits es-tructurals: aigua, comunicacions, educa-ció, sanitat, etc.

Quant a la Ciutat de les Arts i de lesCiències, que es podria haver convertit enun autèntic parc temàtic especialitzat enciència i tecnologia, seguint els passosd’altres experiències europees, no semblaassolir la dimensió mínima exigible a unparc d’aquestes característiques. El seuplantejament, des del punt de vista turís-tic, sempre va ser ambigu, i els objectius,si més no, indefinits des del comen-çament, de manera que es pot deduir quees tracta d’un projecte a mig camí entre unparc temàtic i la dotació d’una qualificada,i sens dubte important, obra educativa ide lleure a la lúdicament descurada ciutatde València, que reforçarà així el seu tu-risme urbà, alhora que aquesta intervencióexerceix de clar motor urbanístic.

POLÍTICA TURÍSTICA

La política turística valenciana s’ha mos-trat vacil·lant en els darrers anys. Ha in-tentat participar en iniciatives d’incertarendibilitat en què no es disposava deprou experiència sense haver sabut, alhora,liderar ni propiciar la participació de l’en-tramat empresarial turístic en accions dereposicionament i millora competitiva enl’àmbit dels negocis individuals. S’hiuneix a més l’oblit d’impulsar mesuresconcretes d’especialització i diversificaciódel model tradicional del País Valencià,amb l’ànim d’obrir l’oferta turística a ve-tes de mercat rendibles i amb expectativesde futur optimistes. En aquesta comesa,resulta imprescindible considerar la inte-gració del territori com a sustent del turis-me, atès que l’ordenació i la sostenibilitatdels espais s’erigeixen en garantia de pro-grés del sector. Si aquests aspectes no estenen en compte, es pot provocar la cadu-citat del turisme tal com s’ha entès finsara, igual com s’esdevé amb la indefinicióde nombroses actuacions corresponsablesdel manteniment futur del model turístic,ja que no existeix avui una política deregeneració dels espais ni dels productes,sobrecarregant-se la capacitat d’algunesdestinacions que no gaudeixen d’anàlisisde viabilitat coherents amb les iniciativesempreses.

Amb aquest escenari de fons, la políti-ca turística valenciana manté les constantsvitals contingudes en el «Llibre blanc delturisme valencià» publicat en els primersanys noranta i que definien, com a eixosfonamentals, la promoció, la formació,l’impuls al turisme de litoral, la diversi-ficació i la qualitat. Com a novetat mésdestacable emergeix l’aprovació el 1998

175d’una llei de turisme que, a banda derecollir en un text l’ordenació del sector iel règim disciplinari ja existent, incorporala figura del municipi turístic, amb la quales tracta d’articular, via convenis, unacompensació econòmica des de l’adminis-tració autonòmica a les localitats en funcióde la seua especialització turística. Ha estaten l’any 2000 quan han vist la llum elsprimers convenis, per la qual cosa no esdisposa encara de prou dades que perme-ten efectuar una primera avaluació delprograma, i comprovar si les ajudes obeei-xen a la dimensió turística dels municipis,a les seues inversions i competències o aaltres interessos discrecionals que premienla coincidència política entre l’Ajunta-ment receptor de les ajudes i l’adminis-tració pagadora.

La política turística que reclama elmodel turístic valencià en l’actualitat s’a-dreça inexcusablement cap a opcions quecombinen entre les seues variables d’ac-ció: la producció turística, el territori, elmedi ambient, i el medi urbà. Aquestavisió conjuga el grup de factors que sem-blen crucials davant un context global enl’entorn del tercer mil·lenni, quan haurande competir destinacions en una atmosferapresidida pel desenvolupament sostenible.

PERSPECTIVES DE FUTUR

La situació econòmica internacional tanfavorable que es viu en els últims anys hatingut un impacte indubtable en el pro-grés del sector turístic valencià, atès que elseu model és totalment dependent de latravessia experimentada per l’economiaespanyola i per la dels països més pròximsi desenvolupats d’Europa, que constituei-

xen conjuntament la seua clientela turísti-ca de referència i, per consegüent, la seuafont d’ingressos principal. A això s’unei-xen els beneficis derivats de la ubicació dela Comunitat Valenciana en l’esmentatArc Mediterrani, que mercè a la seua con-nexió amb els eixos europeus on es trobenactualment les principals concentracionsde població i de renda, proporcionen unsegment ampli de visitants potencials.

Aquest rerefons, estretament vinculat ala fase expansiva de l’actual cicle econò-mic, ha postposat, entre les empreses delsector turístic valencià, l’anàlisi de lesexpectatives del dit sector des d’una pers-pectiva de capacitat competitiva del modelpromogut i del seu producte bàsic fona-mental i estrella alhora: el «sol i platja»,després d’haver-se animat el turisme coma àrea d’especialització, la qual proporcio-na avui una parcel·la amb personalitatpròpia en l’espai econòmic valencià.

Gràcies a tot això, el País Valencià haaconseguit identificar-se amb un modelturístic establert en atributs naturals i enpreus competitius, que encara continuena hores d’ara exercint el paper d’avantatgecomparatiu clàssic, edificant-se a partir detot aquest cabal un empori d’ordre turís-tic, plenament integrat en el sentir medi-terrani. Les característiques i circumstàn-cies que distingeixen aquest model turísticen el moment present recomanen l’opor-tunitat d’articular una política sectorialclarament definida, que haurà de dirigir-se aatendre les principals urgències del turis-me i a superar, per fi l’antiquat discurs pro-pugnat per unes autoritats turístiques en-lluernades per xifres creixents d’arribadesde turistes any rere any però que no compu-ten els costos socials ni les externalitats d’a-quest model incrementalista sense límit.

176Mentrestant, les destinacions turísti-

ques valencianes s’han guanyat una iden-titat pròpia, després de dotar-se d’unaoferta àmplia que, en acabar el segle XX estroba davant un model turístic sumit enl’etapa de maduresa. Maduresa que es potinterpretar com estat a què s’ha arribatdesprés d’explotar amb èxit el model, elsosteniment futur del qual reclama unareorganització de les inciatives i dels fona-ments turístics, fugint de la massificació ide l’exhauriment del territori. De qual-sevol altra manera estarem abocats a unapèrdua constant d’atractius, de competiti-vitat i de turistes en un futur cada vegadamés pròxim. I no es pot oblidar que nosón poques les localitats litorals valen-cianes que tenen en el turisme i els serveisassociats la principal font de riquesa actual.

Així i tot, les estratègies empresarialsper a guanyar competitivitat passen perincorporar en el sector barreres d’entradaque impregnen els negocis participants dedosis creixents de qualitat i de professio-nalitat, la qual cosa resulta refractària pera les empreses menys exigents, que es veu-ran indefectiblement desplaçades del mer-cat. El turisme sostenible del segle XXI

s’està veient permeabilitzat per una ofertadiferenciada i professional, per l’excel·lèn-cia dels serveis, per la qualificació de la màd’obra i pel respecte al medi ambient, en-tre altres elements.

Finalment, cal subratllar que, malgratno ser objectiu d’aquestes pàgines posar endubte l’encert o l’equívoc del conjunt dels«grans» projectes de lleure llançats aquestsdarrers anys per la Generalitat Valenciana,sí que resulta difícilment creïble que totsvagen a respondre a les excessives expecta-

tives que s’hi han dipositat, però això jas’anirà constatant. Sí que és, però, la nos-tra intenció suggerir que les necessitatssocials vinculades a la millora en les con-dicions de vida de la ciutadania, i moltespecialment dels més dèbils, no s’han deveure afectades per les inversions turís-tiques de caràcter empresarial que sóncompetència, sense embuts, de la iniciati-va privada; i si aquesta ha fet deixamentdel seu compromís en l’esfera del lleure,han d’indagar-se les causes, perquè no ésfreqüent constatar que els empresaris dei-xen escapar ocasions políticament qualifi-cades d’immillorables.

Davant aquest panorama, és difícilentendre que es poden esprémer encaramés les minvades ajudes socials, i tot elconglomerat que dóna sentit a l’Estat debenestar, en tant que creix la despesa fa-raònica en aquests «grans» projectes diri-gits a incidir, fonamentalment, en el perfilturístic de la Comunitat Valenciana. Pecu-liar col·lusió entre l’àmbit públic i el pri-vat, quan aquesta comunitat continuaessent objectiu 1 dins de la UE i no per ca-sualitat, sinó, lamentablement, perquè elseu desenvolupament econòmic es trobaper sota de la mitjana de prosperitat euro-pea, encara que turísticament puga ser unapotència. Potència que comença a preocu-par si es nodreix d’experiències com la del’actual Torrevella, amb una evolució tu-rística que ha comportat l’aparició de quo-tes d’inseguretat ciutadana preocupants,que desdiuen en part de moltes de lesaparents bondats de l’expansió del turis-me. No sembla aquest el paradigma turísticque es persegueix en la majoria de les oca-sions, o si més no, no és el que es desitja.❐

177

178

La desintegració de IugoslàviaDaniele Conversi210 pp., 2000, Afers/Universitat deValència

Daniele Conversi ens ofereix en el seudarrer llibre una anàlisi innovadora de ladesintegració de Iugoslàvia en què exami-na tant les variables internes del procéscom la decisiva influència dels actors in-ternacionals i, en particular de les políti-ques exteriors alemanya i britànica. Con-versi, autor d’una reconeguda i àmpliaobra sobre la qüestió nacional, ha estat,després de doctorar-se en la LondonSchool of Economics, professor a les Uni-versitats de Cornell i Syracuse, als EstatsUnits, i a la Universitat Centroeuropea deBudapest i, actualment, ho és a la Univer-sitat de Lincolnshire en el Regne Unit (permés informació vegeu la seva pàgina web:http://easyweb.easynet.co.uk/conversi/).De la seva producció, que combina inte-ressos plurals –sociologia, història o socio-

lingüísitica– i escrita en diverses llengües,destaca The Basques, the Catalans, andSpain: Alternative Routes to NationalistMobilization (1997), un text que corres-pon a la seva tesi doctoral (vegeu-ne laressenya de Jordi Bañeres a Revista de Ca-talunya, número 136, gener 1999, 121-124) i que va ser qualificat per AnthonyD. Smith, editor en cap de la prestigiosaNations and Nationalism, com una lecturaessencial per als estudiosos del nacio-nalisme.

El llibre que presenta Editorial Afersconjuntament amb la Universitat de Va-lència reuneix diversos articles publicatsprèviament en revistes o llibres col·lectius,però que, malgrat aquesta diversitat d’orí-gens, conformen una perspectiva unitàriadel conflicte iugoslau. Al llarg del primercapítol de La desintegració de Iugoslàvia,Daniele Conversi descriu la dinàmica in-terna del nacionalisme i, després de pre-sentar les principals teories que en donencompte, el defineix com un procés demanteniment i creació de fronteres que,en la seva opinió, descansa en un doblemecanisme. En primer lloc, l’autor italiàsubratlla l’aparició del nacionalisme comuna reacció contra la burocratització il’assimilació auspiciada per l’Estat i defen-sa que un excés de centralisme genera unsentiment que dóna sovint origen a fortsnacionalismes perifèrics. En segon lloc,proposa l’existència d’unes senyes ètniques–de les quals la llengua n’és la més univer-sal– que serveixen per a demarcar fronte-res sense que hi hagi necessitat de l’antago-nisme i la confrontació exteriors. Totseguit, l’autor analitza minuciosament ladinàmica seguida pel nacionalisme serbien la guerra dels Balcans. A aquest respec-te cal considerar dues variables. D’entra-

Iugoslàvia:la secessiódes del centre

Xavier Filella

179da, que Conversi relliga la particular vio-lència del conflicte balcànic amb l’existèn-cia d’unes poblacions amb memòries his-tòriques molt vives, però culturalmentafins. En la desintegració iugoslava, se’nsve a dir, la confrontació ha estat el meca-nisme definitiu en el manteniment i crea-ció de les fronteres. Així doncs, les guerresa l’antiga Iugoslàvia entre poblacions èt-nicament divergents, però culturalmentmolt afins donen prova, en opinió del’autor de La desintegració de Iugoslàvia, dela relació que hi ha entre l’exercici de laviolència i la no existència d’unes senyesd’identitat prou arrelades.

D’altra banda, Daniele Conversi intro-dueix la idea de secessió des del centre pera explicar el procés de desintegració iugos-lau. No es tracta, ens diu, d’un conflicteentre repúbliques secessionistes i un estatunitari, sinó, ben bé al contrari, d’unsecessionisme impulsat des del centre en-cara que amagat darrera d’una retòricaunitària. Al llarg del segon capítol es des-criu el desenvolupament del nacionalismeserbi des de mitjans dels anys vuitanta.Conversi assenyala com a fet clau d’aquestprocés la publicació l’any 1986 del pri-mer esborrany d’un memoràndum ple dedeclaracions secessionistes i signat pelsprincipals intel·lectuals serbis. S’iniciavallavors un discurs de doble veu que pre-sentava els serbis com a víctimes del terrordels albanesos, de l’explotació econòmicadels eslovens, de l’assimilació cultural delscroats i de la conversió religiosa dels mu-sulmans. El pas següent va ser l’arribada alpoder de Slobodan Milosevic com apresident del Comitè Central de la LligaSèrbia dels Comunistes l’any 1987. Enaquest procés, que culminava amb l’apro-vació de la Constitució de la República

Sèrbia el 1990, en què no s’esmentava niuna sola vegada la paraula Iugoslàvia, esvan anar bandejant els elements iugosla-vistes de l’administració central i del pode-rós exèrcit iugoslau. Entre els líders serbisla idea de recentralització va ser aviat subs-tituïda per la d’expulsió de les repúbliquesdissidents d’Eslovènia i Croàcia, en aquestcas després d’alterar sensiblement les sevesfronteres. La paraula Iugoslàvia comen-çava així a tenir significats ben diferentsper als serbis i els no-serbis. Mentre peraquests era, encara, la federació dels pobleseslaus del sud, per als nacionalistes serbiscomençava a ser una incipient GranSèrbia que, revestida darrera una retòricaunitarista, rebia el suport d’una comunitatinternacional que sempre ha contemplatnegativament els processos de secessió.

La segona part del llibre tracta precisa-ment dels diferents papers desenvolupatspels actors internacionals en el conflictebalcànic i, especialment, exposa les polí-tiques seguides per Alemanya i la GranBretanya en les primeres fases de la confla-gració. Bàsicament, Daniele Conversicontrasta la política alemanya amb la ser-bofília de la comunitat internacional isitua aquesta divergència en una Europaque quan esclatava el conflicte iugoslaul’any 1991 encara tenia molt recent lareunificació alemanya i en què eren moltvius els dubtes que això suposava per alfutur del continent. A aquest estat de co-ses respon el tercer capítol d’aquest llibreque porta el significatiu títol d’«Els fan-tasmes alemanys al desert dels Balcans».Els fets que Conversi relata són ben con-crets. Eslovènia i Croàcia van declararunilateralment la independència el 25 dejuny de 1991. Quatre dies més tard, enuna cimera europea celebrada a Brussel·les

180el canceller alemany Helmut Kohl va in-sistir, amb forta oposició francesa, que esreconeguessin aquelles repúbliques. EstatsUnits, Gran Bretanya i França van formarun front comú que, tot i reclamar unanova disposició federal, donava suportdecidit a Sèrbia. Alemanya anunciava elreconeixement d’Eslovènia i Croàcia el 23de desembre de 1991 sense esperar el dic-tamen de la comissió que Brussel·les haviahabilitat per tractar la qüestió iugoslava.Finalment, la Comunitat Europea –ambuna opinió pública galvanitzada per laguerra– reconeixia les repúbliques seces-sionistes el 15 de gener de 1992.

Conversi examina en les pàgines centralsdel llibre les posicions dels Estats europeusal llarg d’aquest procés i, en particular, de-limita les raons que van conduir Alemanyaa reconèixer Eslovènia i Croàcia, en fortcontrast amb la política seguida per laGran Bretanya. El reconeixement alemanyva ser interpretat, explica l’autor italià,com una conspiració per a dominar Euro-pa i va rebre l’acusació de ser la causa queva atiar el conflicte. Conversi documentaen el seu llibre la inconsistència d’aquestaafirmació i explica que precisament en laposterior tragèdia de Bòsnia hi va influirl’actitud indecisa de la majoria d’Estatsoccidentals, incloent-hi una Alemanyaque llavors ja havia rebut les censures i lamarginació de la seva política exterior pelseu reconeixement d’Eslovènia i Croàcia.Alemanya, precisa l’autor italià, va actuaren funció d’una opinió pública favorableal reconeixement d’Eslovènia i Croàcia iper creure, en conseqüència amb el seupropi passat, que una política de contem-porització era un recurs insuficient peracabar amb la violència sèrbia.

No hi va haver, doncs, afirma Con-versi, una «conspiració d’un Quart Reich»per a dominar Europa, com van pretendreels proserbis. Tampoc, afegeix, una cons-piració papista en defensa de les catòliquesEslovènia i Croàcia. La seva anàlisi el con-dueix, per contra, a afirmar que la crisiiugoslava ha servit per rememorar l’anta-gonisme de la Gran Bretanya amb la UnióEuropea i que, de fet, l’escomesa contraAlemanya no ha estat més que una formad’antieuropeisme i germanofòbia per partdel govern britànic. L’anàlisi de Conversiva, però, més enllà i subratlla que culpantAlemanya d’haver causat la fragmentacióde Iugoslàvia i fins i tot la guerra, cul-paven, al capdavall, Europa. El lector nopodrà deixar de preguntar-se sobre la tanrepetida falta de política exterior europeaen referència al conflicte dels Balcans. Mésaviat, a la vista de les dades que ens ofereixConversi en el seu llibre, tot sembla indi-car que hi ha hagut una considerabledivergència entre la posició favorable a laretòrica unitarista de Belgrad seguida perla Gran Bretanya, França i Grècia, amb elsuport dels Estats Units, i l’actitud favora-ble a la secessió d’Alemanya que, comrecorda l’autor italià, no en va és un estatrelativament homogeni i que va realitzar laseva unificació seguint el principi d’auto-determinació.

En el darrer capítol d’aquest volum,Daniele Conversi detalla l’actitud seguidaper la Gran Bretanya en la conflagracióbalcànica després d’examinar els antece-dents històrics de la serbofília britànicaque ressegueix fins al segle XIX. L’oposiciósèrbia a l’imperi otomà i el suport propar-tisà i protitoista de Londres, juntamentamb el record de les atrocitats dels ústaixes

181croats durant la Segona Guerra Mundial,són algunes de les dades que podrà trobarel lector en aquesta última part del llibre.Aquesta tradició prosèrbia, conjuntamentamb la creença que una Iugoslàvia potenti unida podria contenir la força d’Ale-manya, és la que va prevaler a l’hora dedeterminar l’actitud britànica que, d’altrabanda, segons indica Conversi, almenysfins al mes de febrer de 1995 recolzava enuns «experts» als quals, en realitat, els man-cava informació substancial sobre els an-tecedents del conflicte i que van decidirconfiar en la informació filtrada per fontscentrades a Belgrad. Conversi descriu enaquestes planes finals diferents exemplesd’activistes proserbis del món polític iacadèmic britànic i constata que el Minis-teri d’Afers Estrangers britànic va gestio-nar pèssimament el conflicte balcànic.

L’anàlisi de la desintegració iugoslavaserveix, doncs, a Daniele Convesi per re-flexionar sobre el nacionalisme i per exa-minar el futur d’Europa. L’autor conclouque una important fissura amenaça laUnió Europea i constata que una i altravegada el conflicte iugoslau ha mostratque els drets dels pobles poden ser tre-pitjats en nom de la sobirania estatal ambel consentiment de la comunitat interna-cional. D’altra banda, el cas iugoslau ser-veix a Conversi per mostrar que quan elgrup és massa fragmentat o assimilat, sem-pre es pot reforçar estimulant l’oposicióexterior més que no pas els seus contingutsi identitat. Una breu, però substancialreferència al conflicte bosnià, amb quèl’autor italià finalitza el llibre, exemplificaaquesta qüestió. Bòsnia, se’ns explica, re-presenta un estadi extremament avançatde societat multiètnica, on tots els grupsconstituents han perdut els seus trets

distintius, però no part de la seva iden-titat. L’assimilació que resulta de la glo-balització pot conduir a la destrucció detotes les formes de cultura, però raramentté el poder d’esborrar la memòria il’ascendència. Ben al contrari, alerta Con-versi, té el poder de radicalitzar-les i de fer-les presents no com el tranquil desenvo-lupament d’una identitat, sinó com lacontraposició violenta que han viscut elsBalcans i, particularment, Bòsnia. Així,doncs, La desintegració de Iugoslàvia no ésnomés un valuós llibre sobre el conflicte bal-cànic, sinó també una encertada reflexiósobre la qüestió nacional i sobre l’esdevenird’unes societats cada vegada més multi-racials i multiètniques com les europees. ❐

Un mónde nacions (ambEstats i sense)

Vicent Raga

The Morality of NationalismRobert McKim i Jeff Mahan (eds.)372 pp., 1997, Nova York-Oxford:Oxford University Press

El ressorgiment del sentiment naciona-lista en diferents parts del món és un delsfenòmens més importants de la realitat

182política internacional contemporània. Elnacionalisme, com a objecte d’estudi, téun efecte catalitzador de multitud d’altresqüestions que interessen la teoria política,en general i en moltes de les seues parts. Iés que, de fet, també planteja els mésenvitricollats problemes pràctics en posara prova les relacions internacionals a esca-la regional i fins i tot, en alguns casos, pla-netària. El nacionalisme presenta, doncs,una forma de moltes cares, per darrere deles quals hom pot albirar una xarxa densade referències a una gran diversitat de pro-blemes molts dels quals són consideratscentrals per la filosofia moral i políticacontemporània.

La singularitat de la qüestió del nacio-nalisme es deixa veure també de moltesaltres maneres. Una d’elles en el fet quel’abundosa bibliografia recent es refereixde manera gairebé exclusiva a una sola deles seues manifestacions, la dels naciona-lismes emergents o que malden pel seureconeixement. Només de forma episò-dica es fa referència a aquells altres nacio-nalismes consolidats que s’emparen en elpoder dels Estats corresponents. Aquestadesviació en l’objecte d’estudi no ésinnòcua: no es veu com podria justificar-se, sobretot si hom té en compte l’estretavinculació que manté el nacionalisme, engeneral, amb d’altres qüestions que co-mencen a guanyar força i reconeixementen el debat teòric, com ho són la neces-sària actualització de la teoria liberal i laconsideració del pluralisme en condicionsde diversitat cultural, per posar dosexemples on la desviació mencionada potresultar inconvenient. Perquè és el cas quehi ha problemes que reflecteixen mancan-ces greus de la teoria davant problemes iqüestions que són ja trets característics de

les nostres societats. Però el fenomen delnacionalisme tendeix a considerar-se comsi fes referència, exclusivament, a un movi-ment més o menys atàvic que tracta d’im-posar-se en un context del tot aliè o, si mésno, que en pot fingir ben còmodament laneutralitat o la indiferència. En aquestllibre es fa del tot palesa aquesta tensió.

Els assaigs continguts en la primerapart d’aquest volum fan referència justa-ment als aspectes psicològics que podrienfer del sentiment nacionalista un senti-ment diferenciat. Hom tracta d’escatir lanaturalesa del fenomen, d’establir quinssón els trets que caracteritzen tant elsentiment mateix com les seues manifes-tacions més freqüents; és a dir, hom intentadeterminar si el sentiment nacional derivade característiques permanents i inaltera-bles de la psicologia humana o fins quinpunt ho fa. Hi trobem diferents anàlisisdel tribalisme, l’exclusivisme i el relativis-me. Hi destaca l’article de Jonathan Glo-ver per a qui el component psicològic delnacionalisme –una forma desenvolupadade tribalisme– és un mer fet de vida (quetendiria a perdre virulència a mesura queles seues aspiracions guanyassen reconeixe-ment). Per a aquest autor, atès que en l’ori-gen del sentiment nacionalista es trobauna pulsió bàsica de la naturalesa humana–la de donar lloc a quelcom de coherent–,caldria mirar de satisfer-lo amb la consti-tució de comunitats, més o menys petitesi més o menys autònomes, regides perideals de caràcter molt immediat. Enaquesta mateixa línia se situen altres duescol·laboracions. La d’Avishai Margalit po-sa l’accent en el fet que el sentiment nacio-nalista constitueix una mena de lligamempàtic que precedeix a l’assoliment dequalsevulla altres opcions ideològiques.

183Evidències d’aquest lligam són el senti-ment de trobar-se a casa i la necessitat depertinença, però també –com ho havia re-cordat insistentment Isaiah Berlin– laperillosa afirmació d’una superioritatsubstantiva. En la seua defensa del nacio-nalisme cultural, Margalit creu que aquestdarrer tret no té perquè ser insuperable.Robert E. Goodin, per la seua part, re-construeix el nacionalisme en termes ba-yesians en un intent de racionalitzar el queapareix com a comunitats autocontingu-des; la seua anàlisi del que constitueix unacomunitat li permet d’albirar alguna cosadel que separa unes comunitats d’unesaltres (destaca el paper de la religió i de lahistòria), hi assenyala les possibilitats queper encarar les diferències ofereix el libe-ralisme i, finalment, mostra la seua des-confiança envers les solucions del comu-nitarisme postmodern.

Charles Taylor, però, defensa aquestadarrera opció. Per a ell, el comunitarismeproporciona la millor resposta a les aspira-cions del nacionalisme. Des d’aquestaperspectiva analitza, en primer lloc, elcontext del qual emergeixen els movi-ments nacionalistes; en una segona partdel seu article, estudia el que anomena«fonts del moviment nacionalista». Taylors’adhereix a les conegudes tesis de Gellneri Anderson i hi parla del caràcter «quinta-essencialment» modern del nacionalismecom una resposta a les necessitats dedesenvolupament del sistema econòmic;hi afegeix, però, que és aquesta la respostaque les elits tradicionals han de donar auna modernització que les trau del poder ien mina la «dignitat». Aquestes elitstracten de promoure un sentiment d’uni-tat i d’identitat nacional per tal d’afermarla seua hegemonia. Conseqüentment, no

és modern únicament el context, sinó queho és també el sentiment mateix.

Will Kymlicka i Walter Feinberg repli-quen Taylor. Ambdós coincideixen en unacrítica severa en jutjar l’obscur paper queTaylor atribueix a les nocions de «dignitat»i «reconeixement» en la gènesi dels movi-ments nacionalistes. S’hi addueix la vague-tat de la conceptualització, el fet que deixade banda aspectes que en poden ser cru-cials i el menysteniment de la diversitat deformes que pren i que exigeixen explica-cions diferents. Mentre que Kymlicka liretreu la manca de claredat, Feinberg in-sisteix en les ambigüitats del seu estil hege-lianitzant i aporta interessants observa-cions crítiques sobre les diverses formesque històricament ha pres un tipus parti-cular de nacionalisme, l’autoqualificat cu-riosament d’universalista.

A la segona part del llibre es discuteixun dels aspectes més controvertits enl’estudi del nacionalisme, la lleialtat, quehi és present com una categoria bàsica. Estracta de la peculiar relació que els mem-bres d’una nació observen tant cap als seusconnacionals com cap a la nació mateixa.Aquesta relació origina –com a qüestió defet– l’aparició de raons morals específiquesque justifiquen l’afavoriment d’aquests endetriment dels foranis. Són diverses lesqüestions que s’hi susciten. Els autors s’hiplantegen, en primer lloc, quina és la na-turalesa de la relació de connacionalitat i,en segon lloc, si és moralment prou relle-vant com per justificar les diferències quese’n desprenen. Reconeguda com ho éshabitualment la rellevància d’aquesta ma-teixa noció a l’àmbit familiar, es tractad’esbrinar fins a quin punt s’escau a l’àm-bit de la nació. Aquí es manifesten ambtota cruesa les conseqüències de la dupli-

184citat amb què vol abordar-se la qüestió delnacionalisme: semblaria que el problemael presenta el nacionalisme emergent quanés palés que, en cert sentit, la seua ma-nifestació més contundent i també méspreocupant és la que es dóna al si delsEstats constituïts que es declaren aliens ala qüestió, a pesar que inclouen al seu siminories nacionals o grups ètnics diferen-ciats. McMahan, un dels curadors delvolum, al primer dels articles d’aquestapart, es planteja explícitament la qüestióde si la connacionalitat és una base legíti-ma per a la parcialitat. Hi veu, en efecte,una forta semblança amb la família, peròde la mateixa manera que aquesta no dónalloc a formes rellevants d’organització po-lítica, pensa que potser tampoc no hohauria de fer la nació. El que ell anomena«vida nacional» hauria de quedar confina-da a l’esfera privada més que no pas a lapolítica. Nogensmenys, no deixa de reco-nèixer que la unitat nacional sí que és unafont poderosa d’organització política. Defet, els intents d’aigualir aquesta poten-cialitat constitueixen una agressió a formesculturals i d’identitat ben definides (que,quan han aconseguit de reeixir, bé que hanprovat la seua idoneïtat i la seua força).Thomas Hurka, al seu treball, consideraque la parcialitat induïda per la nacio-nalitat va molt més enllà de la parcialitat aquè dóna lloc la família i hi troba lajustificació en el fet que la nació propor-ciona guanys significatius als seus mem-bres; de fet, les institucions nacionalstenen aquest objectiu explícit. Ara bé,com que la reflexió fa referència de nou,de manera exclusiva, als nacionalismesemergents, s’adverteix que els drets bàsicshaurien de fixar els límits d’unes formes dediscriminació poc menys que inevitables

en la pràctica. És en intentar de fer front aaquesta discriminació que Judith Lichten-berg creu veure en la integració de lesminories una via a través de la qual podenoriginar-se noves formacions culturals(una idea que atreu altres autors en aquestmateix volum). D’aquesta manera, unapolítica generosament integradora perme-tria d’encaixar el que hi ha de valuós en elsdiversos components d’una mateixa so-cietat, tot situant el conjunt en una di-mensió cosmopolita. Stephen Nathansoninsisteix en aquest mateix punt de vista. Elnacionalisme ha d’arribar a fondre’s ambel que fins ara es presenta com la seua al-ternativa òbvia: un món unificat on estranscendirien les diferències nacionals i espromouria una organització política úni-ca, la dels ciutadans del món sencer, sobrela base del sentiment d’humanitat. Comque el nacionalisme només resulta accep-table en la seua versió moderada –la quecombina el compromís amb una determi-nada nació amb el reconeixement deldeure de tractar decentment el conjunt dela humanitat– és en ell on es troba el ger-men del que s’anomena humanisme glo-bal. Aquest humanisme global quedariaemplaçat, si més no transitòriament (és adir, abans que no s’aconseguís aquella or-ganització mundial), a respectar les reivin-dicacions i les institucions dels grups nacio-nals. I és que –per Nathanson– naciona-lisme i cosmopolitisme només estan justi-ficats si acaben convergint l’un amb l’altre.

En una tercera part, que pot conside-rar-se com un aprofundiment en els pro-blemes tractats en l’anterior, SamuelScheffler analitza dues crítiques que fre-qüentment s’han posat al liberalisme. Hiha, d’un costat, la crítica que se li adreçades d’un punt de vista particularista: és

185justament l’ideal de l’autonomia el que estroba en qüestió amb les restriccions queimposa el neocontractualisme a l’establi-ment dels vincles selectius que lliurementi voluntària tendeixen a establir-se entreels membres de diferents formes d’associa-ció, una de les quals és la nació. D’un altrecostat, hi ha l’objecció que es fa des d’unaperspectiva globalista: la mera existènciadels deures associatius, que el liberalismedóna per descomptada, genera l’adquisiciód’avantatges addicionals que pugnenobertament amb el principi d’igualtat. Esplanteja, així, una doble objecció que evi-dencia les dificultats de la teoria per en-caixar valors que reconeix com a bàsics.Lleialtat i igualtat són valors que s’oposenal si de la teoria liberal. Els conflictes ques’hi desprenen no són, per a Scheffler, irre-solubles. Tampoc no són susceptibles d’untractament merament teòric, però. Sónproblemes que han d’enfrontar-se dins elcorrent que imposen les circumstànciesdominants (com es fa amb els més embu-llats encara que solen presentar-se a la vidaquotidiana), enmig de les quals s’ha d’es-perar que arriben a trobar un dia el tracta-ment adequat.

L’article de Ripstein és també moltsòlidament argumentat en defensa d’unatesi polèmica. Són les nacions les entitatsmés ben dotades per a convertir-se en uni-tats de sobirania política? Són les culturesdiferenciades instàncies amb títol suficientper a exercir l’autodeterminació? Els seusarguments coincideixen a situar l’equitatal centre del debat. La qüestió rau a deci-dir entre «el que realment compta» i «elque és just». «El que realment compta» téuna importància limitada pel que fa a l’úslegítim del poder coercitiu de l’Estat. I enuna concepció de l’estat liberal d’inspira-

ció hobbesiana aquesta és la tasca primor-dial de l’Estat: afavorir la implantaciód’institucions justes. Per descomptat quehi pot haver discrepàncies, tan importantscom es vulga dins un altre àmbit, posem elde la «vida», però que no ho són –no po-den ser-ho– per a la teoria que es volconfegir. Des d’aquesta perspectiva –queés la que fa servir la teoria contractualistarecentment reformulada per Rawls–, larelació de pertinença política (una vegadaconsolidada al si del sistema democràtic)és prioritària i és lògicament anterior a lesrelacions, culturals o històriques, que unsegment de la població pot considerar dela més gran importància. Al mateix temps,l’adscripció política originària és l’únicagarantia per evitar la negació de drets col-lectius que, només a partir d’ella, podranreivindicar-se. No vol dir això que l’autorignore les argumentacions més sòlides enfavor de les tesis nacionalistes; ben alcontrari, la reconstrucció que fa de lesnocions de «context» i «continuïtat», ser-veix per mostrar que no tenen el caràcterunívoc que se’ls sol atribuir.

En contrast, per a Yael Tamir el nacio-nalisme cultural és, més que no pas el polí-tic, el que millor s’acordaria amb la tradi-ció liberal. Al seu article, l’autora –que vafer el seu doctorat amb I. Berlin i que ésmembre fundadora del moviment Pau Arai activista en la defensa dels drets civils aIsrael– lliga els instints que porten elsindividus a matar i destruir amb una de lesnecessitats més elementals dels Estats: lad’encarar la possibilitat de la guerra comuna estratègia bàsica per al seu manteni-ment. I des d’aquesta perspectiva insisteixen la idea que no són només les nacionsles que necessiten els Estats per a sobre-viure sinó que són els Estats els que neces-

186siten les nacions per a assegurar-se’n l’exis-tència. És així com el nacionalisme potveure’s com una resposta a les necessitatsd’autodefensa i no simplement com unapatologia que afecta els Estats liberals mo-derns. El nacionalisme pot arribar a pre-sentar-se com un remei per a la malaltiacrònica que afligeix aquests Estats –l’ato-misme, la neurosi i l’alienació col·lectiva–i de la qual es deriva un veritable perill pera d’altres pobles.

Justament la quarta part del llibre ésdedicada a l’estudi de les relacions entre elsdiversos països i grups nacionals. MichaelWalzer i Robert McKim analitzen lanaturalesa del sentiment i del fet nacionali consideren les possibilitats de desenvo-lupament de nous models de coexistènciai cooperació que se’n podrien derivar.Destaca en tots dos articles la reflexió so-bre la tolerància i les seues diverses formesd’expressió, que han d’aprofundir-se en lamesura que les relacions entre els pobless’intensifiquen mentre que creix, alhora, laimportància del multiculturalisme i dela diversitat cultural.

És a la darrera part on, sense deixar elterreny de la filosofia moral i política, s’en-caren problemes més directament vincu-lats amb l’àmbit de disciplines específi-ques, com la ciència jurídica o la ciènciapolítica. Per a David Copp, el subjecte deldret d’autodeterminació és la societat so-bre la qual aquest dret hauria de projectar-se, i no un dels seus grups constituents(com ja hem vist que defensava A. Rips-tein amb una consideració de caràcter mésgeneral). I és que aquest dret no pot im-plantar-se merament com a conseqüènciade les característiques nacionals o culturalsque presenta un grup, per molt que s’ori-gine en ell. El seu reconeixement –insis-

teix Copp– pressuposa l’existència d’unasocietat definida políticament i territorial.És al si d’aquesta societat i en el marc del’exercici ordinari de drets democràtica-ment reconeguts on podrà acollir-se lareivindicació nacional. En aquesta matei-xa direcció apunta el treball on Allan Bu-chanan estudia les implicacions del reco-neixement del dret d’autodeterminació isecessió en el context internacional. Hidedica una especial atenció a les restric-cions que el dret internacional hauria deposar tant pel que fa a una nova configu-ració del principi d’intervenció (en qualse-vol sentit), com pel que fa a la supervisióinternacional del procés d’autodetermina-ció o secessió que permeta d’assegurar-neuns termes justos. George Fletcher adoptauna perspectiva del tot diferent, per a laqual se serveix de l’utillatge conceptual dela seua especialitat, que és el dret públic.Per a ell, la reivindicació de l’ús i el conreude la llengua pròpia és l’element centraldel dret d’autodeterminació cultural. Lesaccions destinades a fer efectiva aquestareivindicació haurien de poder descriure’sde la mateixa manera que serveix corrent-ment per encarar casos ordinaris d’auto-defensa.

Finalment, Henry Shue es fixa en elsproblemes que pot causar –en el contextde les relacions internacionals– la sobira-nia dels Estats constituïts en concedir prio-ritat als seus ciutadans. Els Estats, tradi-cionalment, fan ús d’una concepció de laindependència que l’autor creu necessaride posar en discussió. La consideració queen aquest article es fa d’algun dels pro-blemes a què dóna lloc el nacionalismeconsolidat ens proporciona una darreraoportunitat per insistir en l’observació queposàvem a l’inici d’aquesta nota i que,

187d’una manera o d’una altra, s’evidencia alllarg d’aquest llibre: la qüestió del nacio-nalisme no és –no és només– la que pre-senten els nacionalismes emergents o quemalden pel reconeixement. És una qüestióque té una complexitat i un abast mésgran encara. Els que li dóna un món lesunitats polítiques del qual són, justament,nacions (amb Estat i sense). ❐

Asimetriai plurinacionalitat

Josep Sort

Asimetría federal y estado plurinacional. Eldebate sobre la acomodación de la diversi-dad en Canadá, Bélgica y EspañaEnric Fossas i Ferran Requejo (eds.)352 pp., 1999, Madrid, Editorial Trotta

En els darrers anys s’han multiplicat elsestudis acadèmics sobre els anomenatsEstats plurinacionals. Seguint la terminolo-gia emprada pel professor Ferran Requejo,un dels editors del llibre que ens ocupa, unEstat plurinacional és aquell a l’interiordel qual es donen dos o més processoscompetitius de nation-building. En conse-qüència, són Estats que no han reeixit aculminar un procés d’integració nacionalplena, que es dóna en el moment que laimmensa majoria dels ciutadans conside-

ren la nació i l’Estat com una mateixa rea-litat indestriable. Per contra, en els Estatsplurinacionals, un nombre més o menysimportant d’aquests ciutadans diferencienclarament entre el que és la nació i el queés l’Estat. La nació, els límits territorials dela qual poden coincidir (o no) amb partdel territori estatal, la consideren la comu-nitat política primària, és a dir, la unitatpolítica bàsica amb capacitat per decidirlliurement (àmbit nacional de decisió). Pelque fa a l’Estat, la relació amb aquestdepèn de fins a quin punt perceben que obé distorsiona i dificulta l’esmentat àmbitnacional de decisió, o bé el reconeix i elrespecta. En el primer cas, s’esdevé el con-flicte entre el projecte polític de l’Estat(-nació) i el de la nació (sense Estat).Aquest conflicte acostuma a resoldre’straumàticament: bé per l’esclafament delmoviment nacionalista –sovint de formaviolenta o repressiva–, bé per la conse-cució de la independència o la secessió–sovint, també de forma violenta, peròsense descartar acords pacífics (Noruega-Suècia, Txèquia-Eslovàquia). El segon cas,pressuposa l’acomodació dels diferentsprojectes polítics nacionals que es donen al’interior d’un Estat plurinacional. L’aco-modació té lloc quan es fan compatiblesdiferents lleialtats primàries (nacionals)amb uns valors compartits (estatals). Però,com aconseguir-ho?

El llibre editat pels professors Fossas iRequejo explora possibles vies per a laconsecució d’aquesta acomodació de la di-versitat en un Estat plurinacional, emmar-cades en l’anomenat federalisme assimètric.S’entén que una federació és assimètrica,quan la constitució federal estableix queles relacions entre les unitats constituentsi el poder central (federal) no són homo-

188gènies o simètriques. És a dir, quan una oalgunes d’aquestes unitats constituents(estats, províncies, regions, comunitats,depenent de cada país) compta amb unnivell competencial, o una configuracióinstitucional, etc., diferent dels de la resta.En aquest sentit, el gran avantatge delfederalisme assimètric, també anomenatde «geometria variable», és que permetacomodar les diferències culturals, geogrà-fiques, històriques, que es donen a l’inte-rior d’un Estat caracteritzat per la sevaforta diversitat interna (o «diversitat pro-funda», en paraules de Charles Taylor).Altrament dit, l’assimetria permet crearun clima de live and let live (viu i deixaviure), en la terminologia del professorDavid Milne, un altre dels autors inclòs enl’obra, que estalvia l’adveniment d’unconflicte innecessari.

L’obra s’estructura en una introducciói onze capítols. No es tracta d’una mono-grafia, sinó d’un recull de textos, la majo-ria dels quals ja havien estat publicatsanteriorment, i que ara es presenten tra-duïts a l’espanyol. Amb l’excepció del pri-mer capítol, que tot i que fa referència alsEstats Units el podem considerar méscom una reflexió teòrica sobre el federa-lisme assimètric, tres són els estats analit-zats: Canadà (capítols 2-6), Bèlgica (capí-tols 7-9) i Espanya (capítols 10-11). Dellarg, el cas més extensament tractat és elcanadenc (pp. 37 a 215). Aquest tracta-ment assimètric, si se’m permet, és expli-cable, atès que és al Canadà on més s’hadesenvolupat el debat entorn el federa-lisme assimètric. Tot i això, aquest sobre-tractament del cas canadenc, en certa me-sura descompensa el conjunt de l’obra. Unaltre aspecte que també crida l’atenció ésque els articles triats referits a Canadà i

Bèlgica, no constitueixen en cap cas apor-tacions recents. Altrament dit, que tots ellsaparegueren originàriament entre els anys1991 i 1995. No volem dir amb això quesiguin articles superats, però sobta que enun recull de textos com aquest, que apa-reix a les darreries de 1999, no hi figurinarticles de la segona meitat dels noranta.Penso en aportacions més recents d’algunsdels autors ja inclosos (Taylor, Woehrling,Milne) o d’altres (McRoberts, Resnick,Kymlicka, Turp, Cairns, Seymour, Lafo-rest, Tully, Watts, Simeon, Gagnon, Whi-taker, etc.). De fet, aquesta llacuna potportar a més d’un a qüestionar l’actualitatdel federalisme assimètric en el debatpolític canadenc present.

Quant a les aportacions dels diferentsautors, és evident, tal i com assenyalenmolt encertadament els editors, que lapresència del treball del politòleg nord-americà Charles Tarlton era obligada, atèsque d’ell neix la reflexió sobre el federa-lisme assimètric. Pel que fa als capítolsdedicats al cas canadenc (Taylor, Milne,Webber, Woehrling i Dion), hem de dirque són molt heterogenis, donat que estanescrits des de diferents disciplines cien-tífiques (filosofia, ciència política, dretconstitucional). De tots ells, sens dubte, elque més ressò ha tingut ha estat el delfilòsof Charles Taylor, publicat originària-ment el 1991, en plena ressaca del fracàsde l’Acord de Meech. Per Taylor, el granrepte és el de com donar resposta, en unasocietat diversa com la canadenca, a allòque ell anomena la deep diversity (és a dir,la diversitat profunda). En aquest sentit,enfront el model de liberalisme procedi-mental imperant als Estats Units (meltingpot), de caràcter uniformista, es decantaper un model de liberalisme substantiu,

189més propi del Canadà (mosaic o tapestry),que posa l’accent no en una uniformitatpel que fa a l’expressió del vincle dels ciu-tadans a una determinada comunitat polí-tica, sinó en l’existència d’uns valors com-partits que respectin una pluralitat demaneres de pertànyer a una comunitatpolítica. En definitiva, Taylor planteja laqüestió de les lleialtats primàries i secun-dàries a les que fèiem referència mésamunt. Dins el debat polític canadenc,doncs, Taylor rebutja tant l’opció federa-lista uniformista (d’arrel nord-americana)com el secessionisme quebequès, el qual,segons la seva opinió no és cap solució,atès que un hipotètic nou Estat quebequèshauria de fer front a la diversitat profundaque significarien les minories anglòfona,al·lòfona i autòctona. Pel que fa a la restad’aportacions la més innovadora i sugge-rent, sense cap mena de dubte, és la deJeremy Webber. Aquest autor posa un es-pecial èmfasi en assenyalar que l’assimetriano s’oposa a la igualtat entre els ciutadansi que no genera situacions de privilegi.Des del meu punt de vista, els apartatsmés importants de la seva contribució sónels que analitzen la naturalesa del dret comuna creació cultural (pp. 109-113) i elpaper de la cultura en la interpretació dela llei (pp. 119-123).

Respecte als capítols dedicats al modelbelga, val a dir que ens mostren un cas ex-tremament complex d’organització insti-tucional federal, la principal característicade la qual és, precisament, la seva assime-tria. Sens dubte, un dels elements fona-mentals que expliquen aquest altíssimnivell de complexitat és el fet que Bèlgica,a diferència del Canadà i de l’Estat espa-nyol, és una federació bipolar o bicomu-nitària, la qual cosa implica una dinàmica

política totalment diferent a la que esdóna en una federació o altre tipus d’Estatcompost de caracter plurinacional (ambmés de dos processos competitius de na-tion-building). De l’aportació del profes-sor Patrick Peeters, destaca la diferenciaciósuggerent entre federalisme integratiu ifederalisme devolucionari (pp. 233 i ss.).El primer es caracteritza per l’existènciaprèvia d’entitats independents o confede-rades, que decideixen unir-se federalment(aquests serien els casos dels Estats Units ode Canadà). Per contra, el federalisme de-volucionari pressuposa l’existència prèviad’un estat unitari, que redistribueix elsseus poders entre les unitats que el com-posen (i que són creades per ell). És elprocés que s’ha donat a Bèlgica, i, en unsentit ampli, també en altres models d’Es-tats compostos (tot i que no federals), comés el cas espanyol, o unitaris, com en elRegne Unit, més recentment.

Els dos capítols referits a l’Estat espa-nyol corresponen, per separat, als doseditors del volum. A diferència dels ante-riors, són capítols que han estat escritsmolt recentment, per la qual cosa es bene-ficien d’una bibliografia molt més rica iabundant. Per descomptat, Fossas i Re-quejo porten a terme la seva anàlisi seguintla seva disciplina respectiva: el dret cons-titucional i la ciència política, respec-tivament.

Enric Fossas, estructura la seva aporta-ció en tres parts: a) el debat sobre l’assi-metria a Espanya; b) desconstitucionalit-zació i principi dispositiu; c) federalisme,nacionalisme i plurinacioalitat. En opinióde Fossas, el debat de l’assimetria a l’Estatespanyol ha anat guanyant importància apartir de 1992 i s’ha centrat sobretot en elque anomena la connexió entre assimetria

190(organització jurídico-política) i plurina-cionalitat (qüestió nacional), i que es refereixa l’acomodació dels nacionalismes català,basc i gallec a l’interior d’un estat espanyolreestructurat. En opinió de Fossas, el ca-ràcter obert de l’organització autonòmicaespanyola (principi dispositiu) ha permès,fins a un determinat punt, compatibilitzarl’objectiu de la descentralització territorialdel poder i l’articulació constitucional dela plurinacionalitat (diferenciació entre«nacionalitats i regions»). També fa unaclara delimitació entre els conceptes d’au-tonomia i assimetria. Seguint Webber,considera que l’assimetria el que fa és diron es prenen les decisions, i no pas quinesdecisions es poden prendre. En aquestsentit, l’assimetria no equival a autonomia«porque requiere normas singulares dirigi-das a crear un estatuto especial para ciertasentidades políticas dentro de un Estadocompuesto» (p. 288). Tanmateix, aquestmodel espanyol, parcialment reeixit, no haaconseguit un caràcter estable satisfactori,en gran mesura perquè no ha estat capaçd’articular els nacionalismes en presència.El principal dèficit que registra, doncs, ésel del reconeixement de la plurinaciona-litat. Per això proposa, en els darrers apar-tats del text, un consens constitucional,que ha de donar lloc a un nou model d’es-tat mitjançant la implementació d’unseguit de propostes (pp. 295-97).

La contribució de Ferran Requejo tam-bé es divideix en tres parts: 1) la revisió delliberalisme democràtic enfront el plura-lisme cultural; 2) liberalisme democràtic ifederalisme; 3) acomodació «federal» delpluralisme nacional. Seguint treballs ante-riors seus, Requejo remarca que el libera-lisme polític tradicional, pel seu marcatcaràcter estatista, s’ha trobat amb serioses

dificultats a l’hora d’analitzar el fenomendel pluralisme cultural i, més concreta-ment, del pluralisme nacional a l’interiordels Estats moderns. D’aquí la impor-tància dels treballs recents d’un seguitd’autors liberals que s’han enfrontat aaquesta mancança (Taylor, Tully, Parekh oKymlicka). En aquest sentit, contraposa al’anomenat Liberalisme 1 –tradicional–un Liberalisme 2, favorable a la regulaciód’unes garanties constitucionals explícitesque propiciïn l’acomodació en l’esfera pú-blica del pluralisme cultural intern del’Estat. Segons Requejo, aquests treballshan tingut un paper clau en la renovaciódel federalisme, entès com un mecanismeque pot permetre l’acomodació de lesdiferències (diversitat), sense recórrer a laruptura (unitat) o, en paraules d’un delsseus màxims teòrics, Daniel Elazar, lacoexistència de l’autogovern i del governcompartit. Diverses són les formes insti-tucionals que pot prendre aquesta acomo-dació, que Requejo inclou dins del queanomena «diferents tipus d’acords fede-rals»: els Estats regionals, les federacionssimètriques, federacions assimètriques, fe-deracies, estats associats, les confederacions(sense oblidar les lligues, els condominis,les unions i les autoritats funcionals com-partides). Requejo també posa un especialèmfasi en subratllar que federalisme no éssinònim de descentralització ni de subsi-diaritat. Pel que fa a l’anàlisi del cas espa-nyol, és molt taxatiu en el fet que no enstrobem davant d’un model federalista,sinó clarament davant d’un model d’Estatregional. Segons el seu parer, l’estat de lesautonomies ha funcionat de manera efi-cient pel que fa a la descentralització delpoder, però en canvi, l’altre gran objectiu,el de l’articulació de la seva plurinacio-

191nalitat, no ha acabat de funcionar, fins alpunt que en l’actualitat és encara unaassignatura pendent. En aquest sentit,proposa la implementació d’un model defederalisme plural, el qual consisteix entres tipus d’acords federals per a quatrerealitats nacionals i cinc àmbits de regu-lació. Els tres tipus d’acords federals són elreconeixement constitucional de la pluri-nacionalitat de l’Estat al màxim nivell; elsacords assimètrics o confederals en la regu-lació dels aspectes decisius per al reconei-xement i l’autogovern de les entitats na-cionals no estatals; i els acords simètrics enla resta d’aspectes de l’autogovern. Pel quefa a les quatre realitats nacionals, Requejoconsidera que són Catalunya, País Basc,Galícia i la resta de l’Estat («Espanya»).Finalment els cinc àmbits de regulació sónel simbolicolingüístic, l’institucional, elcompetencial, el fiscal-financer i l’euro-peu-internacional. A continuació sugge-reix, en una línia semblant a la de Fossas,algunes propostes concretes que caldriaportar a terme. Finalment, el darrer apar-tat del seu text analitza l’impacte de laUnió Europea en la plurinacionalitat.Concretament, centra la seva atenció en eldesenvolupament d’una «ciutadania euro-pea» –ja contemplada en el Tractat deMaastricht– i en el rol de les regionseuropees en el conjunt de la Unió. SegonsRequejo, el procés d’unió europea

quita hierro a las aspiraciones secesionistasinternas de los Estados de la Unión, y porotra parte, configura unas nuevas posibili-dades de superar el estatalismo implícito delas democracias liberales europeas en el mo-mento de tratar de acomodar las distin-tas realidades nacionales del continente(p. 337).

En definitiva, ens trobem davant d’unaobra densa i molt interessant, que malau-radament no compta amb un capítol finalde conclusions o de recapitulació de tot elque s’ha dit abans, i que òbviament hauriad’haver anat a càrrec dels editors. Aquestamancança, unida a la ja esmentada dife-rència cronològica entre els dos darrers ca-pítols i la resta, repercuteixen en la sevacohesió final. Per altra banda, és deplànyer que no hi hagi una versió catalanade la mateixa –o bé que s’hagués publicatoriginàriament en català, possibilitat difí-cil, atès que l’editora és madrilenya. Aixòno obstant, l’anunciada publicació pelCentre d’Estudis de Temes Contempora-nis, de dos llibres editats, per separat, perFossas i Requejo, sobre temes connexos aldel federalisme assimètric, de ben segurque ho compensarà. ❐

Filosofia crítica:l’estratègiapossible

Neus Campillo

Crítica, historia y políticaSergio Sevilla196 pp., 2000, Cátedra/Universitat deValència

El diagnòstic del present és una de lestasques de la filosofia, però el problema és

192com cal dur-la a terme en una actualitattan complexa com la nostra i en un mo-ment de crisi de la teoria moderna de laracionalitat. Com a conseqüència d’aques-tes dificultats hom recerca alternativesque, ben sovint, confonen la necessitatd’assumir la crisi amb la impossibilitatd’eixir-ne o, fins i tot, amb l’entestamenten què serà superada mitjançant novesfonamentacions.

Sergio Sevilla se situa al pol oposat iassumeix la dificultat de pensar el nostretemps en conceptes, però tot indagant enla filosofia possible per tal de fer-ho.

Aquest llibre té, aparentment, l’estruc-tura d’un recull d’articles, compilats per al’ocasió. Però res de més lluny, perquè allòquè hi troba el lector és, d’una banda, larecerca d’una estratègia per a fer filosofiaen un temps de crisi de fonaments i, d’unaaltra, l’aplicació d’aquesta estratègia a dostòpics clau del present: allò històric i allòpolític.

Per mostrar la seua alternativa filosò-fica investiga els diferents models de críti-ca d’arrel frankfurtiana i de la filosofia crí-tica en general. El seu objectiu enllaça aixíamb la millor tradició de la filosofia críti-ca: presentar l’autoreflexió com una opcióa la qual no pot renunciar la filosofia, i queaniria més enllà de la constatació del plu-ralisme. Però això no vol dir que advoqueper un nou paradigma fonamentador.

La primera part se centra en «les estra-tègies per una teoria crítica». Als cinc capí-tols que la formen revisa els clàssics d’a-questa tradició –Marx, Habermas, Negri,Adorno– tot preguntat-se per les possibili-tats que té, encara, una teoria crítica. No s’hitracta d’una discussió historiogràfica, sinód’investigar en les possibilitats de la veritati en les d’una lògica de l’emancipació.

Conscient de tots els canvis i les crisisteòriques i pràctiques del darrer període,aquest propòsit no és ingenu ni, per des-comptat, pretensiós. Per això mateix l’es-tructura del llibre es presenta com a dis-contínua i no sistemàtica. És cert que jano podem escometre el diagnòstic delnostre temps ni la pregunta per la veritatesperant-ne respostes totalitzadores, peròno ho és menys que els diferents espaisteòrics fragmentats responen a una estra-tègia de possibilitat de la crítica filosòfica:la que Sevilla recull d’Adorno per a tornaral nucli de la dialèctica en el gir pràctic deMarx. Se centrarà, així, en el significat quepot tenir encara la noció de dialèctica, larecerca del seu nucli racional i l’esforçdesesperat perquè l’experiència del parti-cular no siga absorbida per la totalitat. Apartir d’ací, aborda els problemes que esplantegen en torn a les idees d’«història» ide «política».

Ara: com arribar-hi? Cal dir, d’entrada,que no és una tasca planera, que hi hadificultats reals. Per això, per tal d’avançaren les possibilitats que té encara avui unateoria crítica, en revisa una de les alterna-tives cabdals, la concepció de Habermas.

Per a Sevilla la construcció haberma-siana de la racionalitat com a acció comu-nicativa és fallida per diverses raons: a) perla seua incomprensió del que serien els su-pòsits d’una teoria de la raó com a procésformatiu; b) perquè hi ha problemàticaepistemològica tot i que no n’hi ha detranscendental; c) perquè, contràriamental que pensa Habermas, la problemàticaespistemològica es resol –no es dissol–precisament en la proposta reconstructivade la formació del saber. La tesi que defen-sa, contra Habermas, és la incompatibi-litat entre un enfocament transcendental

193de la racionalitat i un altre de formatiu-reconstructiu.

Si el primer capítol és un ajustamentde comptes amb el Habermas de Coneixe-ment i interès, el segon ho és de la interpre-tació d’Adorno a El discurs filosòfic de lamodernitat. Tot i que allò que interessa al’autor és aprendre d’ambdues estratègies,més que no pas contraposar-les, és en lacrítica de Habermas on comença a prendreposicions. Per a quedar-se amb Adorno...

En qualsevol cas, està clara l’afinitatamb Adorno per tal com entén que la crí-tica de la raó i del subjecte ha de ser exer-cida com a «dialèctica negativa» i no coma autodissolució de la instància racional-crítica (Habermas). Això vol dir, per a Se-villa, que «Adorno du a terme una espèciede gir lingüístic de la teoria crítica». Per talcom entén que la filosofia depèn dels tex-tos i assenyala que

el subjecte no és allò més evident [...] sinóel que primer es forma en una llarga nar-ració èpica com a història. I només podemextreure conseqüències filosòfiques en dià-leg conceptual amb la lògica que es cons-trueix en la seua retòrica (p. 65).

Però allò que importa, quant a això, ésposar de manifest, com fa l’autor, que elmètode crític consisteix en «un saber enquè el punt de partida és la situació delparticipant i té com a propòsit la modifi-cació de la seua capacitat d’intervenció».

L’autor, conscient dels compromissosque comporta la utilització de la dialèc-tica, critica tant la posició de Habermas,que ni tan sols ha intentat revisar aquestanoció, com la de Negri, que la subsitueixper unes altres conceptualitzacions, comara la de «constitució genealògica». El seu

propòsit té justificació perquè entén queuna teoria pràctico-crítica perd algunselements si es deixa de banda de la dia-lèctica, puix que concep la inversió fetaper Marx com un canvi des de la perspec-tiva teorètica a la perspectiva pràxica.

La necessitat d’aillar el nucli racional-crític de la dialèctica el du a una anàlisi,lúcida i exhaustiva, de les possibilitats d’a-quest terme tan blasmat. Considera que elproblema teòric es troba no en la inter-pretació correcta de Marx, sinó en laindagació de la lògica de l’emancipació, siés que en té. En aquest sentit fa seual’afirmació adorniana segons la qual unasocietat emancipada no és un estat d’uni-formitat, sinó «la realització d’allò generalen la conciliació de les diferències» (p. 78).Raó per la qual l’individu, per bé que noés immediat ni és punt de partida, ha deser tanmateix tingut en compte. No és latotalitat qui guanya en la tensió dialècticaentre individu i totalitat.

Assumeix la proposta de Marx que «lacrítica és la teoria que assumeix la seuapròpia historicitat i es fa càrrec de la seuafunció pràctica en la configuració del fu-tur». Ara, entén que les propostes de l’obrade Marx en el present van més enllà delque podríem considerar-ne la falsació pelfracàs dels països comunistes. La fi del«socialisme real» no significa la fi de l’«hu-manisme marxià» ni, certament, la fid’una praxi transformadora. El problemaque es planteja és quines bases pot tenirencara l’emancipació. Per escatir el puntrevisa dues apostes actuals que bandegenla dialèctica. Distingeix la seua postura dela de Habermas (com un kantisme reno-vat) i de la de Negri, qui busca una anàlisiradical a partir del compromís ontològicd’allò polític (un materialisme de base).

194Enfront de l’un i de l’altre argumenta

que: a) en les tesis sobre Feuerbach deMarx hi ha un gir pràctic que va més enllàde l’assumpció ontològico-materialista; b)aquest gir pràctic significa que el subjecteinstaura objectes i estats de coses que noexistirien sense la seua actuació; c) el canvide Marx consisteix en un canvi d’ubicaciódel problema de la pròpia veritat, i uncanvi en l’objectivitat que passa a ser ob-jectivació. El problema rau a trobar, desd’aquesta nova perspectiva pràctico-críti-ca, el nucli racional de la dialèctica, totdeslliurant-la de l’idealisme.

He dit més amunt que s’hi tracta d’unllibre que assumeix la filosofia com unaactivitat que vol «expressar en conceptesquelcom que no és pròpiament concep-tual», és a dir, que l’entén no com un noufonamentalisme sinó com a «crítica». Aixòel porta a plantejar la necessitat de tenirpresent el desplaçament que s’hi ha pro-duït. Dos capítols del llibre («Teoria críti-ca i racionaliat», que en clou la primerapart, i «La transformació de l’espai d’allòpolític», que clou el llibre) hi són essen-cials. L’anàlisi de l’obra d’Adorno el portaa centrar la tasca de la filosofia com a «dia-lèctica negativa» i valora la inversió mate-rialista de la dialèctica que aquest faperquè entén que supera els dilemes enquè, tàcitament, el posa Habermas: o re-nunciar a fonamentar una teoria crítica oconstruir una teoria de la raó més abra-çadora que la raó instrumental. Enfrontd’aquest dilema, defensa que l’obrad’Adorno introdueix una idea clau: que«els límits a l’expansió dominadora delconcepte sols poden expressar-se des de laseua pròpia experiència de la dominació.La crítica es fa concreta, es transformaconstantment com ho fa la racionalització,

i esdevé la tasca oberta d’un exercici filo-sòfic sempre renovable» (p. 103). Més en-llà de la justícia historiogràfica, allò quel’interessa destacar és la reelaboració ador-niana dels termes «experiència», «concep-te» i «dialèctica».

Una de les aportacions principals d’a-quest llibre és la clarificació del caràcterlingüístic del procedir d’Adorno, tot dis-tingint-lo ensems de la filosofia dels actesde parla i de l’hermenèutica heidegge-riana. S’hi tractaria d’un «gir lingüístic»d’una significació diferent del de Haber-mas. Una hermenèutica que es dóna en elmètode de les «constel·lacions», que lihauria permès a Adorno la crítica de lasocietat contemporània que fa a Minimamoralia, una crítica que pot ser entesa coma teoria filosòfica a Dialèctica negativa.

Conseqüent amb aquesta estratègia deteoria crítica, l’autor analitza «els espaisteòrics» al voltant de les nocions d’històriai d’allò polític. Els seus «fragments filo-sòfics» examinen tot de problemes plante-jats en el pensament contemporani al vol-tant d’allò històric i allò polític en l’intentd’arribar a un diagnòstic de l’època. En lasegona part («Noció d’història») l’autor hifa una indagació complexa que el porta adiverses reflexions. Una apunta a les para-doxes de la societat i el pensament con-temporanis. Paradoxes quant a la possibi-litat de mantenir encara la Il·lustració desde la seua autocrítica. De Michel deMontaigne a Ulrich Beck, passant per Ga-damer i Honneth, la crisi de la Il·lustracióimplica refusar la equiparació entre racio-nalització i emancipació, establerta per laprimera Il·lustració, però mantenir una«nova formulació d’aquells elements delcompromís il·lustrat que inevitablements’han incorporat a la nostra forma de vida

195i (que) exigeixen, tanmateix, noves pràc-tiques més adequades als elements nous dela situació present» (p. 139).

Un altre problema debatut és el qües-tionament de la distinció entre lògica i re-tòrica en el pensament del segle XX. A par-tir de l’anàlisi de l’obra de Hayden Whitesobre metahistòria, l’autor considera lasignificació del «gir retòric» que implica.Però, una altra vegada, no s’hi tractad’«història de les idees» ni de «reparacionshistoriogràfiques», sinó de mirar d’escatirel canvi que es produeix en aquest gir en elconcepte de teoria, que passa a ser tractadacom a poiesis, i el significat que té, mésenllà del problema de la validesa, «comuna perspectiva que analitza el funcio-nament i les lleis de construcció de lesobres teòriques com a productes de laimaginació» (p. 141).

Ara, la «comprensió de la història» téunes altres vessants que no són negligides.Segons Sevilla els problemes de la histo-riografia dels darrers anys tenen a veureamb la crisi d’un model que ha entès lesrelacions entre la ciència i la vida socialcom una aplicació. L’autoreflexió de lesciències socials permet avançar cap a unanova comprensió de la teoria i de la seuarelació amb les pràctiques. A partir de lesaportacions de R. Chartier, P. Bourdieu,N. Elias o S. Spiegel, avança elements enaquesta tasca de reconstrucció que alteranocions, teories, però també la funciómateixa de la filosofia de la història.

Tot i que pertanyent a la segona part,el capítol titulat «L’experiència en elsmarges de la raó» correspon, més aviat, alprolema de la crisi de la racionalitat i a lesdificultats per aconseguir una societat ha-bitable i satisfactòria per a totes les cul-tures del planeta. És, com es diu ara, un

capítol «transversal» al conjunt del llibre,però enllaça directament amb l’altra sèriede problemes analitzats en la tercera part,sota el rètol de «Noció d’allò polític».L’autor hi aborda qüestions relacionadesamb allò polític des d’una posició expli-citada: «No tenim a l’abast un nou para-digma, però tampoc no és cert que l’im-passe puga ser vist com el lloc en què hemd’instal·lar-nos». Té interès, en aquestscapítols finals, el fet que l’autor hi tracteels debats contemporanis sobre la tole-rància, el paper de l’experiència del parti-cular, el problema de la justícia, la qüestiódel pluralisme, l’universalisme, etcètera,tot desemmascarant el nivell ideològic enquè les ciències socials –i especialment laciència política– sembla haver-los situat.Alhora discuteix el diagnòstic del presentproposat per d’altres alternatives filosòfi-ques, d’Isaiah Berlin a Hans Georg Gadamer.

El darrer capítol tracta del problema dela delimitació del polític a partir de laconstatació sociològica d’una societat sen-se alternatives i de l’absència de la políticacom a projecte social. Les anàlisis des de lafilosofia social (de N. Luhmann a H.Arendt, de N. Chomsky a P. Bourdieu o I.Ramonet) hi compareixen per tal derefermar la complexitat de la situació almón contemporani. L’autor hi conclouque

la necessitat de repensar la política és, enprimer terme, una necessitat de partici-pant; la seua satisfacció passa, doncs, nosols per l’anàlisi teòrica de la seua situació,sinó també, i sobretot, per la comprensióespecífica d’aqueixes lògiques pràctiquesen què sempre es troba implicat, i a lesquals sempre hi dóna resposta amb l’accióo l’omissió (p. 292).

196Des de la «dialèctica negativa» assu-

mida, per tal com defensa que cal mante-nir oberts, sense síntesi, els pols de lalògica del concepte i l’experiència del par-ticular, proposa noves tasques per a lafilosofia política, que podrien fer viable latransformació de l’espai del polític. Enaquesta transformació es redefineix l’idealkantià de fer equivalents els «interessos dela raó» i els «interessos de la humanitat».Però aquesta redefinició implica, entrealtres coses, que la reflexió ho siga en i apartir de l’acció, copsar la lògica de les

pràctiques i, last but not least, «repensarels postulats d’una acció social plenade sentit, d’una política participativa,d’una racionalitat compatible amb lallibertat».

Tot el que s’ha dit ja permetrà sospitarque, tot i que es tracta d’un text filosòfic,aquest llibre interessa igualment aquellsque, des de les ciències socials o des de leshumanitats, senten el neguit de la crisidels paradigmes clàssics i malden per eixirde la perplexitat en què, segons sembla,ens instal·la el nostre present. ❐

L’essència del neoliberalisme. Pierre BourdieuL’eficiència com a força destructiva. Conseqüències

ecològiques de la globalització. Wolfgang SachsLa voluntat de poder. Poder i antiigualitarisme en

Nietzsche i en Hitler. Ernst TugendhadtFer colònies i la historiografia catalana. Miquel Barceló

DEBAT SOBRE LES HUMANITATS

Invenció i crisi de la història d’Espanya. Ramón LópezFacal

La història en els manuals: entre textos i contextos. Ra-fael Valls

De la (im)possible objectivitat de la Història. Juli CapillaI ara, el decret de mínims. Agustí AlcoberroHumanitats i educació: un debat obert. Eva Serra i Puig

D O C U M E N T S

El meu camí intel·lectual. Isaiah BerlinLes Balears en venda. Joan Seguí«Todo es nada». L’última gregueria de Ramón, explicada

per Josep Pla. Antoni Martí MonterdeLes relacions entre València i Barcelona. Josep Vicent Boi-

ra i MaiquesEscriptura i intimitat. Antoni Marí

L L I B R E S

Ricardo Almenar, Emèrit Bono, Ernest Garcia. La soste-nibilidad del desarrollo: el caso valenciano. JoaquimSempere

Sebastià Serrano. Comprendre la comunicació. LluísMeseguer

Segona Època — Núm. 6 — HIVERN 2000